Entrar en un forn de tota la vida t’activa gran part dels sentits com poques coses. L’olor, el que ens deixa més memòria, es pot disparar fins i tot abans d’entrar-hi i, si hi passes sovint, ja detectes si és pa fet de fa poc o ensaïmada. No és difícil que una vegada dins els ulls ballin de costat a costat, del doblegat de crema a la coca de trempó. Dolç o salat, avui? El pa pagès a l’estant del fons. Un croissant. Cocarrois. Coca de patata.

I després, el gust et confirma si et trobes davant d’un producte de qualitat o no. La gent gran reconeix si la recepta és la de tota la vida. I a darrere d’aquesta recepta que et transporta tant a la infantesa com a un diumenge de dinar familiar o a una xocolatada de Nadal, hi ha un forner que hi manté la tradició i que s’ha aixecat de matinada perquè la gent ho pugui assaborir.

Amb el pas de les generacions, però, poder anar a un forn autèntic i evitar la napolitana de franquícia és com més va més complicat. Les notícies per als més llépols –i per als que volen menjar bon pa– són una estocada: els forns tradicionals i emblemàtics van abaixant la persiana. El motiu? La falta de relleu generacional.

Tancament per defunció

Això és el que va passar al forn Ca l’amo en Pep, situat a Establiments. Si més no, momentàniament. Arnau Company havia agafat les regnes del negoci de ben petit, bo i continuant la feina que son pare havia començat anys enrere de la mà d’Amador Salom. Va ser l’únic dels tres germans que va continuar les passes familiars, però el febrer passat es va morir. No hi havia relleu familiar i va haver de tancar d’un dia per l’altre.

“Mon pare era de la generació que no volia aturar mai. No es volia jubilar, sempre deia: preferesc que em trobis mort al pastador que davant la televisió perdent el temps”, conta Joan Company. Quan era més jove, anava els caps de setmana a donar un cop de mà al forn. Però va detectar que l’endemà s’ofegava, a causa de l’al·lèrgia a la farina. Els pares tampoc no volien que tengués aquesta feina, perquè era molt sacrificada. I llavors va començar a estudiar.

Ell no va aprendre l’ofici, però sí que es va posar a gestionar el negoci. Quan son pare es va morir, no hi havia relleu dins la família, però van trobar una solució. Una de les treballadores, la Nori, que fa 23 anys que hi treballa, va aprendre l’ofici fa poc. “Vaig tenir aquesta sort. Les dues dones volien seguir, els era igual aixecar-se de matinada. Són feines sacrificades, no tothom ho vol fer”, confessa Company.

La Nori, davant el forn de llenya Ca l'amo en Pep (fotografia: Martí Gelabert). La Nori darrere el mostrador del forn (fotografia: Martí Gelabert). El forn de llenya (fotografia: Martí Gelabert). La Nori sosté una safata amb una panada i un cremadillo (fotografia: Martí Gelabert). Al forn també hi venen queviures. La Nori, darrere el mostrador del forn (fotografia: Martí Gelabert). “El dia de demà no hi haurà fons artesans”

“Ho feim per una part sentimental, sabem que a mon pare li faria il·lusió. No hi perdem, però tampoc hi guanyam molt. Si no, mon pare estaria forrat d’or”, diu. De tota manera, no ha estat fàcil: “Això és un dels problemes més importants de poder tornar a activar el negoci: estar enganxats tot l’any, dissabtes i diumenges…” I ara espera tenir la sort de poder trobar joves amb formació professional que hi facin pràctiques, donar-los l’oportunitat de tocar un forn de veritat amb les mans i, si funciona, continuar amb el negoci.

Mentrestant, la Nori, atén els clients de tota la vida. Per a ella, fer-hi feina és una sort, però pensa com tots els forners a qui hem consultat: no hi ha relleu. “El dia de demà no hi haurà forns artesans. La gent no vol treballar de matinada. Això es tancarà”, diu ella, que cada dia s’aixeca a les 3.30 per venir a enfornar. “Nosaltres dues estam encantades, per fer una altra cosa, podem estar ací. Que costa molt? Sí, però un s’adapta al que té.”

Poca vida familiar

Diego del Jesús fa 32 anys que fa feina al forn La Mallorquina, al centre de Ciutat. Ara en té 51. Ell estava sense feina, però les seves germanes i el seu oncle ja hi treballaven abans. Amb els anys, va anar aprenent l’ofici i ara és responsable de la cambra freda. Però ell té clar que és una realitat estranya, sobretot avui dia. “És impossible trobar relleu. A ningú li agrada aixecar-se a les quatre del matí, fer feina els diumenges, els festius, per Nadal… La gent intenta anar a un ofici més còmode, per poder tenir vida familiar i oci. Hi ha feines amb sous similars amb una millor qualitat de vida”, assegura.

Diego del Jesús, forner de La Mallorquina, a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Diego del Jesús, forner de La Mallorquina, a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Diego del Jesús, forner de La Mallorquina, a Palma (fotografia: Martí Gelabert).

Diu que els joves de fa trenta anys no miraven aquest aspecte, sinó que valoraven més tenir una feina estable. Ell s’hi ha acabat acostumant, però al seu fill li diu que tengui una feina que li permeti de tenir vida familiar, “per tenir un poc de vida”. Confessa que “Nadal no és agradable per als pastissers”, encara que hi ha una part bona: “És un món molt bonic, significa compartir amb la gent les festes i això és molt gratificant. Saps que moltes persones menjaran un producte teu, estàs amb ells en aniversaris, amb les panades, en celebracions…”

“Tant de bo els meus fills tenguin més temps lliure que jo”

El 28 de març farà dos mesos que es va morir el mestre pastisser Francesc Pomar, a 82 anys. Ell era la tercera generació de la Pastisseria Pomar, fundada el 1902 a Campos. Encara que li estiraven les matemàtiques i volia ser professor, son pare li va dir que havia de continuar amb el negoci. I el va impulsar com ningú, essent el primer a tenir una escola d’hostaleria i a compartir els coneixements i receptes amb més forners. Ensenyant i aprenent l’ofici.

“Mestre de mestres”, el defineix Victòria Mayans Pomar, cinquena generació juntament amb els cosins al capdavant de la pastisseria. Ella també té clar que la qüestió del relleu generacional com més va és més complicada. Que falten forners joves. “Jo ho veig amb els cosins, que tenen altres inquietuds. Jo diria que som de la darrera generació de l’esforç. Ara els joves trien altres vides”, diu, i no ho critica, ans al contrari: “El canvi em pareix perfecte, tant de bo els meus fills puguin tenir més temps lliure que jo.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pastisseries Pomar (@pastisseries_pomar)

“El sentiment de sacrifici ha anat desapareixent”

Diu que amb la pandèmia, sobretot, també s’ha notat que la gent valora més el temps: “El sentiment de sacrifici i esforç ha anat desapareixent en benefici del benestar.” I, és clar, hi ha moltes dificultats per a trobar relleu fins i tot dins la mateixa família. La facilitat per a accedir als estudis també ha estat un altre factor clau per a no continuar amb un negoci familiar de tota la vida, en general. “Fa quaranta anys no era tan fàcil. Ara el model educatiu arriba a gairebé tothom. Com a societat, és molt millor”, diu, tot i tenir aquest hàndicap a l’hora de contractar gent.

“Ser forner és aixecar-se a les tres del matí, no tenir caps de setmana, no poder fer viatges en estiu, estar al servei del turisme…”, diu, i sap que l’única manera de sobreviure és canviar també el xip i adaptar-se a les noves generacions: “Potser no podrem ser tan grossos. O haurem de confiar en gent externa.”

I als treballadors, ja no els demanen que entenguin el mallorquí i que tenguin sentit comú a les entrevistes. En tot cas, un dels fets que ha ajudat prou a fer sobreviure el negoci com es coneix ara són els treballadors immigrants. Són un 30% de la plantilla. “Com podríem continuar sense aquesta mà d’obra?”, es pregunta Mayans, i afegeix: “Ningú no s’ofereix a venir.” N’està plenament satisfeta, perquè aprenen a fer les receptes de tota la vida. L’al·lota que l’ajuda a fer panades ja les fa com ella: “Estima el producte i el fa a ca seva”, reivindica.

“Som un gremi a pèrdues”

Al carrer Carnisseria de Palma hi ha la Panadería Fiol. És un dels forns més antics de Palma, ja que l’edifici data del 1652. Ha tingut diferents noms i ha estat en mans de moltes famílies. Ara el regenta Christian Aparicio. Son pare va ser el darrer que hi va cuinar pa i ara el producte prové d’uns altres obradors.

Cremadillos, robiols i coca d’albercoc del forn Ca l’amo en Pep (fotografia: Martí Gelabert).

Ell és més pessimista amb el futur del negoci: “Som un gremi a pèrdues.” De fet, és reticent a parlar-ne: “No té sentit fer una entrevista d’un negoci amb data de caducitat.” Diu que són cicles, que abans es feia feina molt bé i que era una altra forma de vida, però que ara és “una pèrdua de temps i de diners.” Insisteix que les coses han canviat massa i que no hi ha ganes de perdre el temps amb la responsabilitat que tot sigui perfecte perquè després el client vagi al supermercat. “La veritat és que un diu: plego i s’ha acabat la història.”

El forn que resisteix per recuperar la memòria gustativa de Mallorca 

Per sort, de forns emblemàtics i artesans, de receptes tradicionals, encara se’n poden trobar. La incògnita, però, és clara: què passarà amb ells d’ací a deu anys, vint? Tenen, com diu Aparicio, una data de caducitat? Només el temps ho podrà respondre, tot i que les dificultats que ens conten els forners ens deixen pistes de què passarà en un futur. Mentrestant, val més anar pensant què triar, i estar disposats a pagar una mica més per la qualitat: si l’ensaïmada, el croissant farcit de crema o la panada.

L’ex-vice-conseller Sergi Sabrià fa mesos que està desaparegut del focus mediàtic, d’ençà que l’estiu passat va dimitir per l’escàndol del joc brut polític d’ERC. “No marxo perquè sigui culpable de res. És la millor aportació que puc fer a un projecte col·lectiu que s’està esberlant”, va dir en una declaració a la seu del partit davant de tota la cúpula del partit.

Sabrià es va fer fonedís. També a les xarxes socials. Ara, amb el canvi de direcció a ERC, el seu nom ha tornat a la palestra. El cap de setmana passat, es va fer públic l’informe de la Comissió de la Veritat sobre l’estructura B, que de manera indirecta assenyalava tres vice-secretaris generals de comunicació del partit: Sergi Sabrià, Oriol Lladó i Marc Colomer.

Aragonès no assisteix a la cloenda del congrés d’ERC en protesta per la Comissió de la Veritat

Unes conclusions que no van agradar gens als entorns de Pere Aragonès i Marta Rovira. Més enllà de la indignació, Sabrià ha girat full i ja no s’arromanga en temes del partit. D’ençà del gener passat, és director a Thinking Heads —no confondre amb la banda de David Byrne—, una consultora amb seus a Madrid, Miami i Seül especialitzada en “el posicionament estratègic i gestió de la influència d’organitzacions i líders”.

L’equip directiu de Thinking Heads.

Sobre el fitxatge, l’empresa ha explicat a VilaWeb: “Sergi Sabrià s’ha incorporat com a director de consultoria en les àrees de comunicació estratègica i consultoria política i treballa a Madrid, Catalunya i Llatinoamèrica.” Abans de deixar la política, va ser efímerament vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern i director de l’Oficina de Comunicació i Estratègia del president Aragonès (també va exercir una dècada com a diputat).

Thinking Heads diu que disposa d’un catàleg de més de 5.000 “conferenciants internacionals” amb la voluntat de connectar “les organitzacions amb els dirigents d’opinió més influents del món”. A la llista, hi ha un bon gruix d’ex-dirigents polítics espanyols, entre els quals, Mariano Rajoy, Albert Rivera –”expert en disrupció i emprenedoria”, José María Aznar, Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Josep Borrell.

El perfil per a contractar Albert Rivera com a conferenciant. En mans d’un antiindependentista

Thinking Heads va néixer el 2003 com una agència de conferenciants i amb els anys ha evolucionat cap a la “consultoria estratègica”. El seu fundador, l’empresari Daniel Romero-Abreu, sempre n’ha estat la cara pública. També és president del think tank Global Analysis and Trends in Emerging Regions (GATE). Políticament, se l’ha situat pròxim a l’entorn del PSOE, especialment de José Luis Rodríguez Zapatero.

L’ex-president espanyol, més enllà d’aparèixer en el catàleg de conferenciants de la consultoria, forma part del consell assessor de GATE. A més, Romero-Abreu és soci de Global Alconaba, que té com a administrador únic Andrés Varela Entrecanales, molt pròxim a Pedro Sánchez. El 2022, la societat va comprar a Telefònica el 7% de les accions de PRISA.

En una entrevista a El País, Romero-Abreu explicava que envoltar-se de personatges il·lustres li havia ensenyat a ser més equànime. “Ara tinc les opinions més clares i més obertes”, afegia. Una obertura de mires que no es va notar gens el Primer d’Octubre de 2017, quan en plenes càrregues policíaques va qualificar de nazis i racistes els nacionalistes catalans.

So much respect of SOME catalans for the law. #CatalanNationalist = #NAZI #racist

— Daniel Romero-Abreu Kaup (@romeroabreu) October 1, 2017

En un segon piulet, l’empresari encara anava més enllà i es preguntava si el següent referèndum seria per a “gasejar xarnegos”. El missatge anava acompanyat de l’etiqueta “nazi”. “Que diu el govern català que ja no calen ni butlletes, que n’hi ha prou de parpellejar fort”, deia en un darrer piulet.

Falacia nacionalista: Votar = Democracia. No respetar la ley + democracia = opresion de las minorías. Votamos mañana gasear charnegos? #NAZI

— Daniel Romero-Abreu Kaup (@romeroabreu) October 1, 2017

The Washington Post · Francesca Ebel

Moscou, Rússia. Després del canvi dràstic en l’actitud de Washington envers Moscou, els influents “ultrapatriotes” russos han hagut de fer mans i mànigues per a donar sentit al sobtat desglaç de les relacions amb l’enemic més aferrissat de la nació.

En els tres anys transcorreguts d’ençà de la invasió d’Ucraïna, molts russos –i especialment aquells que han participat activament en el conflicte– han interioritzat la idea, promoguda per Putin i pels nacionalistes russos, que el país lluita en una guerra existencial contra un “Occident col·lectiu” encapçalat pels Estats Units.

En declaracions a The Washington Post, els membres de la “comunitat Z” –el nom amb què es coneix l’amalgama informal de soldats voluntaris, blocaires militars i influenciadors ultranacionalistes que defensen el sotmetiment total d’Ucraïna– asseguren, per exemple, que no acceptaran cap acord de pau que no impliqui la destitució del president ucraïnès Volodímir Zelenski i un canvi de govern a Kíiv.

A mesura que avancen les negociacions entre Rússia, Ucraïna i els Estats Units, Putin haurà de vigilar de prop aquest segment de la societat russa, especialment ben armat, que ha anat adquirint més força i influència en el transcurs de la guerra, com fa palès el breu motí de Ievgueni Prigojin, l’ex-cap del grup mercenari Wagner.

Els anomenats “turbopatriotes” han exercit un paper clau en la guerra. Molts han lluitat en el front, un sacrifici pel qual han estat àmpliament recompensats socialment o econòmica. Tot i que el Kremlin els ha considerat, durant anys, una font potencial d’inestabilitat i d’oposició al govern, Putin se n’ha servit per escampar la seva versió sobre el conflicte.

Alguns d’aquests “turbopatriotes”, tanmateix, també s’han erigit en uns dels pocs crítics contra Putin, amb conseqüències sovint imprevisibles. El motí de Prigojin i el seu Grup Wagner, que culminà en una breu marxa sobre Moscou l’any 2023, representà l’amenaça interna més greu a què el Kremlin ha hagut de fer front en la història recent de Rússia. La revolta finalment va ser neutralitzada, i Prigojin i els seus principals aliats van morir poc després en un accident aeri de circumstàncies sospitoses. Ígor Guirkin –ex-agent de l’FSB i una de les veus més crítiques amb la gestió que el govern ha fet de la guerra– va ser condemnat l’any passat per extremisme, i sentenciat a quatre anys de presó.

Un alt funcionari del Kremlin, que parla anònimament, admet a The Washington Post: “Sens dubte, hi haurà gent que no estarà contenta” amb la normalització del diàleg bilateral entre Moscou i Washington. I continua: “Parlem d’un segment molt, molt radicalitzat de la societat russa.” “Hi ha una part significativa de la societat que diu que no estarà satisfeta amb cap acord que permeti a Ucraïna de continuar existint com a estat”, afegeix.

En una publicació de fa poc a Telegram, Vladímir Pastúkhov –politòleg d’origen rus del University College de Londres– explicà que les divisions d’opinió entre el nacionalisme rus sobre un possible acord de pau podrien descloure en un desafiament més ampli contra la legitimitat de Putin.

“La ideologia del putinisme […] ha resultat ser un isòtop inestable que comença a  desintegrar-se en partícules elementals”, escrigué. I afegí: “És previsible que, si l’acord [de pau] s’acaba tancant, aquest conflicte incipient esclati i es converteixi en un gran envit per a l’estabilitat del règim.”

Res a celebrar

Aquestes darreres setmanes, la “comunitat Z” i els ultranacionalistes russos han estat especialment crítics amb l’eufòria amb què gran part de la societat russa ha rebut les obertures de Trump cap a Putin, i més encara ara que la possibilitat d’un alto-el-foc s’ha posat sobre la taula.

Els blocaires militars i els influenciadors nacionalistes, tanmateix, consideren la proposta d’alto-el-foc “un intent de furtar la victòria a Rússia”, segons que escriu l’analista polític Serguei Màrkov, favorable al Kremlin.

“Què se suposa que ens hauria d’alegrar tant, de tot això?”, es preguntà l’escriptor nacionalista Zakhar Prilepin en una publicació a Telegram el mes passat, arran de l’eufòria a Rússia per la confrontació al Despatx Oval entre Zelenski i Trump.

I afegí: “L’única cosa que importa és què passarà amb l’exèrcit ucraïnès, què passarà amb l’Església Ortodoxa Russa a Ucraïna i de quin bàndol seran els soldats que es passejaran per Kíiv, Odessa, Khàrkiv, Kramatorsk i Kherson –unes ciutats que, segons la nostra constitució, formen part de Rússia.”

Dmitri Rogozin –un polític nacionalista que ara exerceix com a senador a la regió ucraïnesa de Zaporíjia, annexionada per Rússia– digué que aquells qui celebraven l’actitud de Trump amb Zelenski “o bé són ximples o bé són agents dels serveis d’intel·ligència estrangers”. L’únic objectiu dels Estats Units durant les negociacions de pau, assegurà, era apropiar-se dels recursos que corresponen a Rússia.

Un pacte amb el diable

El malestar també s’ha fet sentir en la comunitat ortodoxa russa, que al començament del conflicte es va afanyar a abonar l’argument, promulgat pel Kremlin, que la invasió formava part d’una guerra “civilitzadora” i “espiritual” contra un Occident decadent i satànic. L’entusiasme inicial per la millora de les relacions amb els Estats Units ha deixat pas, ben de pressa, a la preocupació.

Borís Kortxévnikov –presentador de Spas, un canal religiós de la principal cadena de televisió pública russa– escrigué a Telegram la setmana passada: “L’acord de pau, per als nord-americans, és un mer tracte. Per a nosaltres, és una guerra i un sacrifici per al futur de Rússia.” I afegí: “Em sembla repugnant la paraula ‘tracte’, que passa per alt el sacrifici rus i l’honor del nostre exèrcit.”

Aquest desdeny també es palpa a primera línia del front, on molts soldats russos creuen que han lliurat una guerra contra l’OTAN i els Estats Units, més que no pas contra els ucraïnesos –oimés després d’haver sofert en carn pròpia els estralls de les armes subministrades pels Estats Units a Ucraïna.

“La situació ha fet un gir de 180 graus”, diu un ex-combatent de Wagner que va perdre una cama al front l’any passat, i que parla anònimament per por de represàlies. “Però és tot teatre. Ningú no vol una Rússia forta, i menys els Estats Units.”

Tot per la victòria

Gaiduk, comandant d’una unitat de l’exèrcit rus que demana de ser identificat pel seu nom en clau, diu que a la majoria dels soldats russos no els importen les “ximpleries” que expliquen els mitjans de comunicació russos, i que tant ell com els seus soldats se centren en un únic objectiu: complir les ordres que reben.

“No tenim temps per a tot això, i no ens interessa. L’única cosa que volem és la victòria, la victòria i la victòria”, explica en una trucada telefònica. “Esclafarem aquest titella de Zelenski; alliberarem Kíiv, arribarem fins a Odessa i alliberarem les nostres terres natals”, afegeix.

Gaiduk forma part del batalló de voluntaris nacionalistes Rodnya, fundat l’any 2017 per Prilepin, l’escriptor i ex-soldat. “Si Putin, el nostre comandant en cap, demà anuncia que la guerra s’ha d’acabar, ho acceptarem. Ho acceptarem amb el cor trencat, és clar, però ho acceptarem: la guerra s’aturarà”, diu. “Però la meva opinió, com a soldat al front, és que si no aniquilem del tot aquesta escòria ara, els nostres fills heretaran aquesta guerra”, afegeix.

L’aspecte positiu de la guerra, continua Gaiduk, és que la societat russa ha tornat a ser allò que mai no havia d’haver deixat de ser.

“Putin abans era massa europeu, massa occidental. Ara vol tornar als orígens, al bressol de la civilització russa”, explica. I afegeix: “El nostre cap encarna per fi allò que sempre hem demanat: una Rússia independent, com a cultura i com a civilització; una Rússia veritablement eurasiàtica.”

Un ex-assistent de Putin explica que els nacionalistes de línia dura a l’exèrcit i als serveis de seguretat “veuen enemics pertot arreu”, però que tenen poca influència al si del Kremlin –i que de cap manera no podran impedir que Putin reprengui les relacions diplomàtiques amb Washington i hi negociï un acord de pau.

“Ningú al Kremlin no s’escolta de debò aquests grups –diu, parlant anònimament–. Els fan servir quan els necessiten per a fer propaganda, però en realitat tenen molt poca influència.”

Encara que hi hagi una petita possibilitat que cerquin d’esperonar l’oposició popular a un hipotètic acord de pau, aquests radicals representen una minoria dins la societat russa. Ho diu Aleksei Venedíktov, redactor en cap de l’emissora de ràdio Ekho Moskvi. La majoria dels russos, explica, són indiferents al conflicte, i donaran suport a qualsevol decisió que prengui Putin.

“La pregunta sempre ha estat: per què lluitem? I contra qui? Ara s’ha tornat a posar de manifest que no lluitem contra ningú, sinó que lluitem per a refermar el nostre lloc sota el sol, sota la lluna, sota el cel”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquesta setmana hem dit adeu a l’hivern. Un hivern que, si a començament de març el govern considerava oficialment més sec que de mitjana, ha acabat amb pluges abundants a cotes baixes, i neu a les altes. Moltes de les estacions del país tenen aquests dies més neu que la mitjana dels darrers quaranta anys. Hi ha hagut dies i més dies de precipitacions. VilaWeb ha visitat algunes cotes altes del Ripollès, on la blancor impregna de bellesa els paisatges de la Vall de Núria, el Refugi de Corral Blanc o la Ruta dels Isards i les Marmotes al Collet de les Barraques, entre més. Ha estat una oportunitat de visitar, breument, un hivern amb uns paisatges com els d’abans.

Una no es partidària de fer gaires comparatives històriques anacròniques, de jutjar el present amb criteris del passat, ni a la inversa, d’avaluar el passat segons criteris del present. Però hi ha excepcions i matisos ineludibles. Les reconsideracions i revisions sobre com la història –la historiografia, per ser precisos, el relat dels historiadors– exclou les cultures de les dones, de les ètnies que no són la blanca, de les diferències i opcions sexuals, de tot allò que no sigui occidental políticament parlant, del colonialisme, de la geopolítica dels estats i de tants aspectes més de la vida, són imprescindibles i estan basades en criteris del present ineludibles. Tot i així, tot i les semblances que el moment actual del món occidental viu, vivim, em resisteixo a dir-ne feixista. Hem de trobar les paraules pertinents i precises per qualificar i en conseqüència avaluar-lo en cada moment, cosa que implica al meu parer anàlisis basades en l’observació detinguda dels fenòmens polítics i socials i no fer servir qualsevol paraula comodí, signe tot sovint de mandra mental.

No estic en condicions de trobar la paraula que pugui definir el moment actual, no conec les dades polítiques i socials que deia per tal de fer bones anàlisis, ni les meves facultats m’ho permetrien. No tinc opinions per a tot, no sóc allò que els italians en diuen una tuttologa, una que sap i pot parlar de tot.

Sé alguna cosa d’història cultural i faig atenció bastant específica al món de l’art. I així és com va i resulta que una comparació s’estableix davant meu: l’art que els nazis van considerar ‘degenerat’ el 1937 i les disposicions del president Trump al seu país –d’aquella Amèrica ens continuen venint totes les coses de la cultura– contra l’art contemporani, que el seu cap carbassa considera que està dominat pels artistes d’opcions sexuals que a ell li repugnen: homosexuals i transgèneres. Falta un pèl perquè en digui art degenerat, com els nazis.

Degenerat: depravat, embrutit, abestiat, corromput. Pervertit, disbauxat, viciós, crapulós, dissolut, llibertí. Immoral, llicenciós, relaxat, incontinent.

Tot això van dir els nazis de l’art modern europeu. L’exposició es va celebrar el 1937 a Munic, organitzada pel pintor i polític del partit Adolf Ziegler. Durant vuit anys llargs els europeus, amb guerra o sense, no van tenir contacte amb els seus artistes del moment, alhora que els nazis requisaven obres d’aquests mateixos als col·leccionistes i marxants jueus. Llàstima que ja no està disponible a Filmin el documental El mercat de l’art en la França ocupada, de Vassili Silovic (2020). Ho van dir, degenerada, de tota la cultura moderna, cremant llibres.

Degenerat: depravat, embrutit, abestiat, corromput. Pervertit, disbauxat, viciós, crapulós, dissolut, llibertí. Immoral, llicenciós, relaxat, incontinent.

Tot això diu l’administració Trump del món cultural del país. En dos mesos s’ha proposat desmantellar el departament d’educació, pràcticament ha eliminat els programes d’investigació de la Universitat de Colúmbia a Nova York, ciutat que, com va passar en temps de la sida, és ara a l’ull de l’huracà trumpista. Ha clausurat agències culturals, entre elles l’Institut de Serveis de Museus i Biblioteques, així com el Fons Nacional per a les Arts. L’Aliança Americana de Museus, que agrupa un munt d’institucions i 35.000 treballadors, ha protestat: “Eliminar l’única agència dedicada a donar suport als museus soscava directament la voluntat del poble i amenaça el paper crític fonamental que tenen els museus en la societat nord-americana.”

Podem dir, de moment, que als anys trenta del segle passat pocs van poder, per no dir que ningú, alçar la veu pública en contra les accions nazis contra l’art i la cultura. Això fa una diferència, sí. De moment.

Acaba d’arribar a les llibreries una obra magna en dos volums amb estoig, publicada per Adesiara, que conté en més de mil cinc-centes pàgines Tots els contes de Hans Christian Andersen. Han estat traduïts per primera vegada de l’original danès al català per Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz. Un epíleg de Jordi Nopca en tanca l’edició. S’hi inclouen, així mateix, les il·lustracions de Wilhelm Pedersen i Lorenz Frølich que figuraven a les edicions publicades en vida de l’autor.

Hans Christian Andersen (Ódense, 1805 ‒ Copenhaguen, 1875) és un dels escriptors més coneguts i celebrats a tot el món. Malgrat que, nascut en el si d’una família modesta, va viatjar a la capital danesa amb la intenció de convertir-se en actor i, més tard, en dramaturg i poeta, la fama mundial li va arribar pels seus contes excepcionals –i no gaire políticament correctes, per fortuna–, que, gairebé dos segles després d’haver estat creats, continuen fascinant els lectors de totes les edats. 

Mestre insuperable a l’hora d’harmonitzar les rondalles i el folklore nòrdics amb els aspectes més actuals del seu temps, tot amanit amb una certa concepció romàntica de la natura i del món, Andersen va entrar de ple dret en la història de la literatura amb aquesta magna obra. Quan hàgiu llegit aquests contes, ben segur que no arribareu a viure mai les sorprenents aventures o els incerts contratemps dels protagonistes, però potser sabreu aprofitar millor les meravelles de la vida.

Llegiu el conte “El convent enfonsat”, dins Tots els contes de Hans Christian Andersen (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla de l’obra:

“Després de gairebé deu anys de feina incansable, Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz han assolit una fita colossal en l’àmbit de les lletres d’aquest país, una fita que, segons el meu parer, ens fa un país una mica més normal: la traducció catalana, feta directament de la llengua original, de tots els contes de Hans Christian Andersen. I això no és pas poca cosa, perquè ocupen dos volums i més de 1.600 pàgines, tenint present que també s’hi han inclòs les precioses il·lustracions de Wilhelm Pedersen i Lorenz Frølich que figuraven a les primeres edicions daneses de l’obra.

És cert que hi ha una llarga tradició anderseniana en català, però des de fa més d’un segle se n’han traduït normalment els mateixos contes —i, per tant, els que han esdevingut més coneguts—, que corresponen a un percentatge ínfim de tota la producció d’Andersen. A més, pel que sabem, fins ara totes les traduccions han estat indirectes, és a dir, els contes ens han arribat traduïts sobretot de l’anglès o el francès, i, per acabar-ho d’adobar, han estat sovint retallats, mutilats o edulcorats per fer-los més passables al públic infantil, al qual, teòricament, anaven destinats (dic ‘teòricament’ perquè un bon nombre d’aquests relats no tenen gaire res d’infantil, ni tampoc de ‘políticament correcte’). Ho assenyala molt encertadament l’escriptor i crític literari Jordi Nopca, andersenià fervent, que, en el substanciós epíleg que figura al final del segon volum, afirma: ‘Hi ha una operació, encara activa, d’amputar –o, si més no, atenuar– la foscor dels contes de fades per no entenebrir les ments dels joves lectors a qui, en principi, s’adrecen. Ha passat i continua passant en moltes de les adaptacions de l’obra, a estones lluminosa, però en molts trams també desassossegant, de Hans Christian Andersen. Per això és cabdal poder tornar als originals per apreciar-la en tots els seus vessants –també els que puguin ser discutibles per a una audiència contemporània.’

Ara, doncs, per primera vegada en podeu llegir en català el corpus sencer de contes, publicats entre el 1835 i el 1872, i deixar-vos fascinar (no serà gens difícil!) per la Reina de les Neus, la sireneta, l’intrèpid soldadet de plom, la fada del saüc, la princesa del pèsol, el príncep malvat i molts altres personatges que segur que encara no coneixeu, però que faríeu bé de no oblidar perquè són, tots ells, patrimoni universal de la humanitat. Sou vosaltres, lectors i lectores, qui en teniu l’última paraula.”
Jordi Raventós, editor d’Adesiara

Kafka també es va passejar entre el fang el dia 29 d’octubre de 2024. Ho sap bé Cristina Rodríguez, de seixanta-cinc anys, que va perdre el fill, Luis, de quaranta-cinc, quan tornava de la feina. Treballava a l’empresa de manteniment de carreteres que té la base al Rebollar, a Requena i el seu torn s’hauria d’haver acabat a les 15.00. Aquell dia, amb alerta roja, el seu cap li va dir que anara a fer una urgència. A 19.30 va trucar a sa mare per dir-li que estava enmig d’un gran embús i que arribaria tard.

Va ser la darrera vegada que van parlar. Ara, Cristina, amb ajuda de la seua neboda Izaskun, advocada, lluiten contra gegants per aconseguir que l’empresa on treballava Luis reconega que es va morir in itinere. Demanen el comunicat de l’accident i no els el donen. No els el poden donar perquè no existeix. L’empresa no va comunicar a la companyia d’assegurances que Luis es va morir tornant de la feina, amb un cotxe de l’empresa, atrapat per les aigües en el quilòmetre 322, a Xiva, en direcció a València. Sense aquest document no poden tramitar les indemnitzacions. No pararan, diuen, fins que en una del centenar de telefonades que fan algú els done el paper que necessiten. “No saben amb qui parlen, la meua tia no es cansarà, i si ella es cansa, hi serem nosaltres”, diu, la neboda.

—Què va passar el dia 29 d’octubre?
—Jo recorde haver parlat amb el meu fill a les 19.30 i em va contar que estava en un embús monumental, que estava esgotat, que arribaria a casa, es dutxaria i se n’aniria al llit. Que no volia ni sopar.

—Us va dir que hi havia molta aigua a la carretera?
—En cap moment no em va dir res de l’aigua. Només em va comentar que estava en un embús monumental i que estava molt cansat i que no li fes el sopar. Ell treballa de 7.00 a 15.00 i li vaig dir: “Què fas tan tard, encara allí?” I ell em va respondre que l’havien enviat a una emergència.

—Quan parlàreu amb Luis, no en sabíeu res, de les inundacions que ja hi havia?
—No ho sabia perquè m’estava traslladant a viure a casa seua. Estava de mudança i no havia vist la televisió en tot el dia. Com que a la Canyada, on vivíem, no plovia, jo no sabia absolutament res. A partir de les 20.00, quan el vam començar a cridar, el telèfon ja no l’agafava.

—Per tant, entre les 19.30 i les 20.00, creieu que és el moment que va faltar?
—Sí, perquè a partir de les vuit ja no vam poder parlar amb el meu fill. Sonava i ell no contestava.

—I a continuació, què va passar?
—L’endemà, el dia 30, a les 11.00 em crida una companya de feina del meu fill i em pregunta si sóc la mare de Luis. I jo dic: “Sí, digues, què passa?” I em respon: “Em pots passar amb ell?” I jo: “Perdó? El meu fill va anar a treballar ahir a les 5.00 i no ha vingut a dormir.” I ella em contesta: “Si el teu fill viu sol, com saps que no ha vingut a dormir?” I jo li vaig respondre que jo vivia amb ell perquè m’acabava de mudar. Feia dos dies. I llavors li vaig preguntar què passava. Ella em va respondre que havien trobat el cotxe amb un cop xicotet, amb el vidre trencat i que ell s’havia endut les pertinences i havia marxat. I encara em va dir que necessitaven parlar amb ell. Jo li vaig dir que no en tenia ni idea, i ella em va respondre que ja estaríem en contacte.

—Us va dir on havien trobat el cotxe?
—Vaig continuar trucant. Cada dues hores, i em va dir que no en sabien res, que segurament, amb tanta aigua i tanta cosa com hi havia hagut, estaria refugiat en algun lloc. Vaig tornar a preguntar pel cotxe, i em va repetir allò del cop xicotet i que no hi havia les seues coses. També em va dir que ja se l’havien emportat, el cotxe.

—A partir d’això, què feu?
—Les meues germanes van començar a telefonar a tot arreu. Cridaven al 112, per veure si en sabien res, a les gasolineres, i ningú ens donava cap resposta. També vam telefonar moltes voltes a l’empresa i deien que no en sabien res. L’endemà vaig tornar a telefonar i ja em van dir que no calia que hi anara, que ells buscaven el meu fill, que era la seua prioritat.

—On treballava el vostre fill?
—El meu fill treballa en la carretera. En una empresa de conservació de carreteres que té la base al Rebollar, Requena. És una UTE formada per dues empreses. Em vaig fer un fart de cridar al cap. I el cap no s’ha posat en contacte mai amb mi. Un mes després, em vaig armar de valor i li vaig tornar a telefonar. Li vaig demanar que per favor m’explicara tot el que havia passat. I ell em conta coses, jo calle i l’escolte.

—I què us conta?
—Em conta que el meu fill va acabar de treballar i es va quedar parlant en la base amb les companyes. I que a les 18.00, quan més aigua queia, va decidir de marxar.

—Us ho creieu?
—Coneixent el meu fill, no em crec aquesta versió. El meu fill sabia que jo estava de mudança. El meu fill sabia que s’havia de quedar amb la xiqueta. El meu fill no s’havia de quedar allí per parlar amb ningú. Mai, en vint anys que feia que treballava en l’empresa, ho havia fet. El meu fill acabava de treballar a les tres i arribava a casa a les quatre. Però com que el van enviar a una emergència, el meu fill no va arribar a casa. Em va dir: “Estem en alerta roja, m’han enviat a una emergència.” Jo sé que a l’empresa, a les 7.30 va arribar una alerta roja. I no els havien d’haver enviat a cap lloc. Al meu fill el van enviar a la guerra, sense armes.

—Amb aquestes companyes amb qui en teoria es va quedar Luis, heu parlat per mirar de saber què va passar?
—Els he demanat la documentació de l’accident del cotxe. Feia més d’un any que el meu fill anava a la feina i en tornava amb el cotxe de l’empresa. He demanat el comunicat de l’accident del cotxe, i el que m’han donat és el paper del lliurament del cotxe a l’empresa de lloguer. Intente parlar amb el cap d’ací i, en una de tantes voltes que li vaig telefonar, em va dir que no el molestara, que estava de vacances. I jo li vaig dir que tant m’era que estiguera de vacances, que jo necessite l’informe de l’accident del cotxe que duia el meu fill. Ell m’insistia que estava de vacances, i jo, que necessitava el paper per a fer els tràmits. Al final em va respondre: “Quin paper vol que li done si el seu fill no anava en el cotxe?”

—…
—[Silenci] Segurament anava volant. El meu fill anava amb el cotxe de l’empresa. Com que ací, a València, no em van fer cas, he trucat a l’altra part de l’UTE. L’únic que em fa cas és una persona molt amable que em diu que no em preocupe, que em busca els papers i me’ls envia. M’ha enviat papers necessaris, però continua faltant-me el comunicat de l’accident del cotxe. Ara sabem que ells no l’han comunicat a l’assegurança, l’accident, que no hi és aquest paper. La secretària em va enviar un missatge dient-me que no sabien que havien de comunicar l’accident i no ho van fer. Sense aquest comunicat, jo no puc informar el consorci perquè tots els papers van units.

—Als companys de Luis també els van dir que continuaren la jornada laboral eixa vesprada?
—Van treballar tots, però a l’hora de la veritat, ningú m’ajuda en res. Ningú m’ha telefonat per dir-me: “T’ajudaré.” Ningú. Ningú de l’empresa. Ningú.

—Això passa el 29, quan van trobar el cos del vostre fill?
—Ells deien que era la seua prioritat, però el meu fill té molta relació amb el món del futbol i té molts bons amics, i els amics van llogar dos cotxes alts i van anar a la zona on ens van dir que havien trobat el cotxe, al quilòmetre 322, Xiva-València. A 200 metres d’on diuen que van trobar el cotxe, van trobar el meu fill, completament nu, davall un arbre, amb una jaqueta reflectant que penjava d’un arbre, sense fang ni res. Quan vaig anar Madrid, vaig estar mirant per aquella zona, és la zona més baixa, però no vaig veure res. Per més que hi pense no m’ho puc creure.

—Els papers de l’autòpsia, els teniu?
—Sí, perquè me’ls va donar el jutjat de Requena. Diu que es va morir ofegat, amb fang a les vies respiratòries i que va ser una mort violenta.

—La motxilla que portava Luis, l’heu trobada?
—Únicament m’han donat la cartera del meu fill, tota plena de fang, però la motxilla que duia, amb tota la documentació, les bateries i tot, res. Ell treballava inspeccionant els ponts i tot el que passava per la carretera. Ja no havia d’estar en la carretera, ell anava inspeccionant. Feia més d’un any que havia ascendit a eixe treball, i estava content perquè deia que encara que no li hagueren canviat el contracte, no estava en perill damunt la carretera.

—Quants anys feia que treballava en aquesta empresa?
—Vint anys. Però cada quatre anys el contracte ix a subhasta i s’ho queda una empresa diferent, que assumeix els treballadors. Aquesta empresa està a punt de marxar. Em falta aquest paper i l’empresa està a punt de marxar. N’entrarà una de nova.

—L’empresa tenia cap assegurança per als treballadors?
—Sí. Tenen una assegurança de construcció obligatòria, que s’ha demanat, però em diuen que falta documentació. Han passat cinc mesos i falta documentació. No la faciliten. La que tinc és perquè l’ha facilitada l’altra part de l’UTE, no l’empresa. Crec que amaguen alguna cosa. Per què no m’ho donen?
—[Intervé Izascun, la neboda de Cristina que li dóna suport]: És que fins i tot han negat que hi haguera un cotxe. I llavors, què passa, que l’ha dut un helicòpter, allí? Com arriba ell allí, a un punt quilomètric de la A-3? Tenim fotografies de la furgoneta, i en tenim perquè ens les passen. Les persones que troben el meu cosí ens passen la foto del lloc on apareix.

—…
—Jo he parlat amb l’altra empresa de l’UTE i m’han dit que cinc dels seus treballadors, de Bunyol, han resultat afectats, han perdut els cotxes, les cases, i que ells els ho han pagat a fons perdut. I a mi ningú m’ha telefonat per dir-me: “l teu fill, què necessitava, què tenia?” Perquè el meu fill té una hipoteca i un cotxe que està pagant. A mi ningú m’ha preguntat si el cotxe s’està pagant, si la casa s’està pagant… Ningú m’ha preguntat absolutament res. L’altra part de l’empresa, sí que ho fa.

—Els companys de feina de Luis us faciliten la feina?
—Els companys, pense que no volen parlar per si són despatxats. No sé si els han dit alguna cosa o és qüestió d’ells. Jo no he parlat amb cap company que m’haja dit: “T’ajudaré, què necessites?” Ningú m’ha dit res. Ningú m’ha telefonat. Igual que el govern que diu que està telefonant a la gent. A mi ningú m’ha cridat, ni govern, ni Mazón, ni empresa. Ningú. L’únic que tinc, que estan amb mi, són la meua família. Ningú més.

—Esteu en una de les associacions de víctimes. Alguna altra es troba en un cas com el vostre?
—El meu fill va morir in itinere, els altres van morir a casa seua. Ell acabava d’eixir de treballar. Si haguera eixit a les tres, com li corresponia, o si no l’haguessen enviat a treballar amb alerta roja, el meu fill seria viu. El que no pot ser és que amb alerta roja envien les persones a treballar.

—Com era Luis?
—Era el major dels meus fills, de tres que en tinc. I era els meus peus i les meues mans. No puc dir una altra cosa. El meu fill venia cada dia a casa meua. Nosaltres vivíem a la Canyada, en una casa de tres plantes, i ja som grans i no podíem amb aquella casa, i ell va dir que anàssem a viure a sa casa fins que ens donaren aquest pis que havíem comprat. Vaig viure dos dies en casa del meu fill. No hi he pogut viure més. Vaig haver d’anar a casa de la meua germana fins que ens van donar aquesta casa, perquè jo no podia viure allí. Arribava la Setmana Santa, i el meu fill ens deia: “Que ja tinc el viatge, que marxem.” Arribava l’estiu i deia: “Anem de càmping, que la xiqueta vol càmping.” La xiqueta és la meua néta, que és la seua neboda. La xiqueta juga al futbol i ell era qui la duia a totes bandes. La xiqueta era la seua passió. I ara la xiqueta té una depressió enorme.

—Quants anys té?
—Dotze anys. Era com si fos son pare. Anava a tot arreu amb el seu oncle. I ara, de cop, li l’han llevat. A mi m’han llevat el meu fill, que el tenia cada dia amb mi, dinava amb mi, sopava amb mi. Els diumenges sempre anàvem junts.

—A banda el futbol, quines aficions tenia?
—Esports. Li agradava el pàdel. Tenia quaranta-cinc anys. Quan era jovenet jugava a futbol sala, després a pàdel, amb la xiqueta a futbol. Va tenir una lesió de genoll… Tot el que eren esports. Treballar i esport. Diuen que era molt bon treballador. L’empresa em deia que era treballador i complidor… Doncs, per ser així, bé que esteu complint vosaltres…

—Confieu en la justícia?
—Sí que confie en la justícia. Pense que la justícia prendrà cartes en l’assumpte contra l’empresa i contra tots els culpables.

—Per a vós, qui són els culpables?
—Per a mi, els primers, els de dalt. I els segons, l’empresa, perquè amb l’alerta roja no els podia enviar a treballar. Tot suposadament, és clar.

—Creieu que s’hauria d’haver enviat un avís més general i més prompte a la població perquè tothom sabera què passava?
—Exactament. Haurien d’haver avisat molt abans. Jo vaig rebre l’alerta a les 20.15 o 20.20… Jo em vaig quedar un poc així, perquè vaig dir-me: “Una alerta per què, si ací no plou gens.”

—Aneu a les manifestacions mensuals?
—No em sent amb forces per a anar-hi. Cada dia que passa em sent pitjor. Jo em feia la idea que el meu fill se n’havia anat de viatge, però és que cada dia és pitjor. Passen els mesos. Veus que estàs completament sola, que demanes els papers per poder presentar-los, ja que la xica del consorci m’ha cridat diverses vegades i m’ha demanat el paper: “Mou-te, per favor”, em diu, i veus que no te’ls donen, que piques a una porta, que piques a una altra i no et fan cas, perquè jo he cridat fins al cap dels caps de Madrid i no m’han volgut atendre. No m’ha agafat el telèfon. Vaig fer més de cinquanta trucades. Cridava i em penjaven, cridava i em penjaven, cridava i em penjaven. I a la trucada que en va fer cinquanta-una, me’l van agafar i em van dir que ja tenia els papers, que què més volia. I jo els vaig dir que no els tenia tots, que en tenia una part. Ells em van dir que ja m’havien donat tot el que podien, que no me’n podien donar cap més. I jo vaig insistir que em faltava el paper del comunicat de l’accident del cotxe que havien d’haver donat a l’assegurança. Em va dir que parlaria amb el cap. Encara espere que em criden. No volen parlar amb mi, i saben que no ho estan fent bé. Si ells no ho fan bé, jo hauré de veure com ho faig per obtenir aquest paper o, si no, que paguen ells la indemnització que havia de pagar l’assegurança. Si l’errada ha estat d’ells, ho hauran de pagar ells.

—Una de les coses que demanen les víctimes és la dimissió del president de la Generalitat, però s’aferra al càrrec. Quina opinió en teniu?
—Que ja hauria d’haver dimitit. En el primer moment. Ell ja no hauria d’estar allí. Però si els de dalt el mantenen… Des de Madrid haurien d’haver pres cartes en l’assumpte i no ho han fet.

—Esteu en contacte amb les víctimes, us serveix de res compartir el dolor?
—Elles ho passen tan malament com jo. Són germans, són pares. Ho passen malament. Veig els missatges, però preferesc no contestar. Vaig allà on em diuen. A les manifestacions no em veig preparada, no hi vaig. Però he anat a Madrid. He anat a les reunions que tenen…

—Esteu en tractament psicològic?
—He anat dues vegades al psicòleg. La primera volta, quan vaig anar a denunciar la desaparició del meu fill, una xica psicòloga em va prendre les dades i després em va cridar perquè anara al jutjat. Hi havia tres persones, i cada una m’anava preguntant sobre coses del meu fill, i per a mi, això és recordar i cada volta és pitjor. Quan vaig anar a la revisió del metge i em va veure malament i em va preguntar què em passava, li ho vaig explicar. Feia tres dies que havia enterrat el meu fill i em va enviar al psicòleg. En vaig eixir pitjor i vaig decidir de no anar-hi més. N’isc pitjor perquè tota l’estona em pregunten el mateix. El mateix, el mateix. A mi això no m’ajuda. De llavors ençà, prenc pastilles per a dormir. Jo no en prenia, de pastilles per a dormir.

—Quin és el vostre dia a dia?
—Duc la meua néta a l’escola, la recull, està federada i ha d’anar al futbol, encara que ara està lesionada. Gràcies a la xiqueta tirem endavant. La xiqueta viu amb nosaltres i gràcies a ella…

—Heu dit que no ho du gaire bé.
—Es fa la forta amb les amigues i a l’escola, però quan està sola sempre està capcota, i sempre recordant el seu tiet. Sempre el té a la boca.

—Voleu afegir alguna cosa?
—Que algú ajude les persones que passem per això, a totes les víctimes, que ens ajuden. Que ajuden les persones que necessitem documentació, que posen més ajuda a la jutgessa. Ajuda per a tots els que tenim una situació com aquesta.

 

En acabar l’entrevista, Izaskun ens dóna més detalls sobre la investigació que fan per intentar de saber què va passar realment. Sobre la informació que han recollit per quan decidisquen d’emprendre accions legals contra l’empresa.

“De nen només tenia això ficat al cap: ser pastor. Passen els anys i no em marxa.”  Així comença el tomb per la vida d’en Pep Serra, un dels disset pastors amb els quals Xavier Bayer i Pep Puig ens endinsen en les veus i els silencis d’un ofici vocacional, solitari i ple de saviesa. Ho fan amb el llibre Pastors i ramats (Cossetània i 3Cat), que, com el seu subtítol descriu, és el “retrat d’un ofici que desafia el pas del temps”.

Tot va començar la primavera del 2019, quan els autors se’n van anar a passar una tarda amb en Ton de cal Cucut, un pastor de la Llacuna que aleshores tenia noranta-sis anys. Hi van fer tertúlia sense cap guió. Senzillament, compartien unes hores de conversa. Però de seguida s’adonaren que tot el que aquell bon home els explicava, si ningú no ho recollia, desapareixeria quan marxés. I, sabent que a l’Alt Penedès hi havia ganes de tenir algun dia un museu dels pastors i la transhumància, perquè per aquelles terres passa el camí transhumant de la costa fins als Pirineus, Bayer i Puig s’engrescaren a anar recollint testimonis de pastors allà i en unes altres comarques. “Ens vam proposar de fer un arxiu d’enregistraments audiovisuals de tots els pastors que acompanyàvem durant unes hores. Pensàvem que passats quaranta o cinquanta anys, potser no en quedaria res, d’això, o costaria molt de saber”, explica Xavier Bayer.

Ell és fill de Vilafranca del Penedès, mestre d’escola rural i músic. Ha treballat en el camp de la recerca i la divulgació entorn de la natura i de la música tradicional, i ha realitzat un centenar de reportatges i documentaris de fauna i natura per a TV3, entre més. A banda, ha publicat una vintena de llibres sobre tradicions, música i natura a Catalunya. Pep Puig és fill de la Llacuna, i com a guionista i realitzador ha fet films de ficció, documentaris i programes de caràcter social i cultural per a televisió. Alguns dels seus treballs, com el documentari 440 hectàrees. La terra i el pagès, han rebut premis internacionals.

Plegats, de pastor en pastor, han anat atresorant bocins de saviesa, i encara en visiten. “Ho farem mentre tinguem corda i no se’ns acabin les ganes de continuar recollint la memòria d’aquest ofici mil·lenari en situació molt delicada”, exposa Pep Puig.

Els testimonis enregistrats, primer els van publicar en  format audiovisual, en la sèrie de quinze capítols de quinze minuts cadascun Pastors i ramats. Un món que se’n va, emesa pel Canal 33, i ara disponible a la plataforma 3Cat. Amb el mateix objectiu i títol, també van fer una exposició, i ara ha arribat el llibre que Cossetània, veient aquells testimonis en pantalla, els va demanar. “Al llibre, hi expliquem més coses, permet una explicació més ampla de tot, tant de la feina de pastor, com de la seva vivència o sentiment, i com veuen el món”, conta Xavier Bayer.

Després d’un feix d’hores compartides amb pastors –tal com ho expressen ells mateixos–, gràcies al llibre, ara tots podem fer amb ells aquest viatge a un món que se’n va. “I encara voldríem fer un documental que doni una visió de conjunt”, avança Puig.

Una manera de viure i de pensar

Al mateix temps que recullen la memòria oral, ajuden a divulgar la feina del pastor que treu el ramat a pasturar cada dia. “Quan perdem un pastor, tots hi sortim perdent”, diuen els autors. I Bayer ens ho argumenta: “Perdem una manera de viure i de treure un aprofitament de la terra, dels boscos i camps que no aprofita ningú. Perdem una cultura, una manera d’entendre la vida, també un llenguatge, perquè hi ha tota una pila de paraules, una riquesa lingüística que són pròpies d’aquest ofici. Perdem tradicions, i allò que sempre defensem: un aliment de proximitat, que puguem menjar productes fets molt a prop.” I aquí, Pep Puig aprofita per recordar un dels testimonis, Pere Espelt, un pastor amb ramat a la Cerdanya, que els va explicar que: “Quan la gent de la ciutat el veu amb les ovelles, sovint li diu que és una feina molt maca. I ell els interpel·la dient: Voleu ajudar el pastor? Mengeu carn de xai. No cal cada setmana, però menjar xai o cabrit del territori és una manera de donar un cop de mà. I és la carn més fresca, la més ben alimentada i que ha portat la millor vida possible, perquè aquests animals cada dia pasturen a l’exterior. Així es contribueix que el pastor tiri endavant.”

Pere Espelt

Saben que “la gent ha avorrit la carn de xai perquè, si ve de lluny, després de tot el viatge, arriben amb estrès i mareig a l’escorxador; però el xai d’aquí és el que ha mamat i va directe al plat”, diu Bayer.

I, quan els autors d’aquest llibre diuen “no ens podem permetre el luxe de perdre un ofici com aquest, de pastor”, ho fan extensiu a la pèrdua de “pescadors, pagesos, tot el sector primari lligat a la terra”. “No són el passat, són el futur”, diu Puig. I afegeix: “I nosaltres fem així la nostra petita aportació, intentem evitar que desaparegui aquest ofici, perquè és un aprenentatge de segles. Els pastors són un pou de saviesa. Tenen coneixements de meteorologia, de veterinària, saben quines són les plantes bones per al ramat i quines no, veuen venir el temps pel comportament dels animals, el ramat els indica quin temps farà demà o demà passat, atresoren una sèrie de coneixements que no ens podem permetre de perdre”, insisteixen. I, encara més, fan una feina vocacional, diuen. “Per això, si perdem un pastor, perdem molt més que quan algú deixa de fer una feina forçada.”

Els perfils

La major part dels pastors que fan conèixer al llibre són propietaris dels seus ramats. Tal com els han explicat, l’ofici és com més va més deficitari i els ramats que abans podien ser portats per tres o quatre pastors, ara els porta un sol pastor. Expliquen que, temps enrere, “amb el preu d’un xai, es feia la mesada d’un pastor, però ara, es necessita un xai cada dia per a pagar el pastor; per tant, o t’ho fas tot tu, o plegues.”

Carme Roig Rut Urrutia Gemma Clarena

En el llibre, també hi surten dones pastores, com Gemma Argençola, que treballa amb la seva parella. Ell porta les terres, el cultiu de civada, palla, el farratge per al ramat que ella cuida. Fan equip. Marina Vilalta, ja jubilada i prop del centenar d’anys –en tenia 94, quan la van conèixer–, encara pasturava el ramat pel Taga i altres cims del Ripollès. L’estiu del 2022, la Generalitat li va donar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva llarga dedicació a l’ofici.

Marina Vilalta

“Hi ha moltes dones que treballen a l’ombra i això ho hem volgut explicar una mica, perquè fins i tot algun pastor t’ho diu: qui és pastor? La dona al corral netejant els petits que neixen, no ho és? I la dona de pastor que és carnissera, una fórmula que permet que surti un bon preu de la carn, sense intermediaris. Potser a elles no els penjaríem el segell de pastora, però moltes vegades són el pal de paller en una explotació ramadera”, diuen els autors de Pastors i ramats.

Han farcit les 238 pàgines del llibre amb bocinets de vida, sense residu per a la reflexió. Hi trobem cançons i oracions, maneres de passar el temps construint flabiols o estris per al ramat, com els collars dels quals pengen els esquellots.

Ernest Sitjes Jordi Domenech Joan Picas

Xavier Bayer i Pep Puig han donat veu als qui, encara que no siguin gaire lluny, no es tenen presents. “Fa cinquanta anys competien per un tros de camp millor, però ara veuen que són quatre gats i que, si no van junts, malament. Alguns s’ajunten per comprar bales o maquinària i, sobretot, tenen molt de contacte”, explica Bayer.

“Cada trobada ha estat molt especial”, afirma Puig. “Aprens un munt de coses al costat dels pastors. Descobreixes que tots ells tenen una mirada pròpia, fa molt de temps que ho fan. Hem estat amb més de quaranta pastors i hem vist que cadascun d’ells té una relació molt específica amb el bestiar i amb la terra, i descobrir la seva capacitat de reflexió, la seva mirada i manera d’entendre la seva feina, és molt bonic. Tenen una forma d’expressar que, de vegades, és com si s’hagués perdut. Tinc la sensació que en la seva comunicació no hi ha especulació, que allò que et volen dir és el que et diuen, i tenen una mirada molt neta, directa, lligada a una relació tan especial amb la terra, que escoltant-los és com si fessis un salt en el temps, també”, desglossa Pep Puig.

Montserrat Farres Pep Divins Carles Surinach

Aquestes converses tan transparents han portat els autors també a fer les seves reflexions. “Ens hem perdut, amb tanta tecnologia en l’era digital. Amb la intel·ligència artificial no sabem ni què ens espera. Hem de tornar a recuperar el fil”, exposa Pep Puig. Considera que “som en un moment de transformació molt gran, amb una trencadissa d’oficis a la vista, oficis que necessitem”. “Sort en tenim dels immigrants, si d’on vénen han après un ofici, com els paletes romanesos, que treballen molt bé. Però, què fem nosaltres?”. Insisteix que “per molt tecnològic que sigui el futur, necessitem els aliments”. “Com més sobirania alimentària, més autosuficients serem a l’hora de fer-nos els aliments. Almenys, que una part siguem capaços de produir-la. Per això necessitem els pagesos i pescadors. Els hauríem d’acompanyar i facilitar-los les coses i no això que fem, amb tanta burocràcia.” Els deia un pastor: “Els preus, les normatives, t’escanyen, t’ofeguen amb tanta paperassa i tanta comèdia. Collons!, que jo m’he ficat de pastor per estar tranquil. Si hagués volgut fer papers, m’hauria ficat en una oficina.” Ho diu un dels seus entrevistats, però segurament ho podríem posar en veu de qualsevol pastor que, nevi, plogui o geli, acompanya les ovelles o cabres als prats i cims de muntanyes, a menjar sa, cada dia de l’any.

 

amb l'actuació del Duet Txic to Txic - Lloc: Ateneu Arenyenc

Trias Pastissers, un dels establiments més emblemàtics de Santa Coloma de Farners i col·laborador de Galetes Trias, ha guanyat el cinquè el concurs mundial de xuixos, que s’ha fet al parc de la Devesa de Girona.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pastisseria Trias (@triaspastissers)

Un jurat format per professionals ha triat entre vint-i-cinc propostes diferents de tot el país. Han valorat elements com ara el sabor del fregit i de la crema, la qualitat dels productes, la cocció tant per dins com per fora i la massa.

Així, la quarta generació de pastissers Trias, representada per Quim Trias, ha rebut el premi de mans del batlle de Girona, Lluc Salellas. Malgrat que l’establiment es va fundar el 1908, només fa sis mesos que fan aquest dolç.

L’any passat va guanyar el premi una pastisseria de Barcelona, Triomf, al Poblenou. En les edicions anteriors van guanyar la pastisseria Padrés de Banyoles; Pa Artesà del Vallès, de Santa Perpètua de Mogoda, i la pastisseria Juhé, de L’Escala.

Pastisseria Lis: els xuixos del Raval que tenen molts fidels

L’assemblea general de socis de la Plataforma per la Llengua ha aprovat les línies mestres per al 2025, entre les quals destaca treballar per millorar el prestigi de l’ús del català entre els més joves.

“Ni rastre de català”: la Plataforma per la Llengua passa comptes amb Piqué i la Kings League

Entre més accions concretes, s’ha proposat de treballar per fer efectiva la immersió a l’escola catalana, fer “créixer” projectes propis, com ara SAGA –saló del videojoc en català–, fomentar els referents en català des del nou canal de TikTok, i potenciar el projecte “El Mood”, de contingut per a joves del País Valencià.

A més, també pretenen de continuar amb la feina de sensibilitzar la societat per a fer créixer l’ús social del català, mobilitzar l’activisme lingüístic a tot el territori de parla catalana, augmentar la pressió per al reconeixement del català en l’àmbit internacional i promoure la llengua com a recurs i eina d’arrelament social i laboral.

A l’assemblea, que s’ha fet a l’Ateneu Barcelonès, els socis han donat també llum verda tant al pressupost com a la composició de la nova junta. Han estat ratificats els integrants que s’hi han incorporat l’últim any. És el cas de Marina Garcias, delegada a les Illes en substitució d’Ivan Solivellas; Josep Maria Recasens, coordinador de la comissió d’administracions públiques en substitució de Marina Garcias, i Tina Font, coordinadora de la comissió de Videojocs en substitució de Susana Pérez.

En el seu parlament, el president de l’entitat, Òscar Escuder, ha destacat que l’assemblea serveix per a assumir amb ganes i amb optimisme tots els embats que hagin de venir.

The day the music died amb Divinas - Lloc: Teatre Principal

Continuen els dubtes sobre si el congrés del Partit Popular del País Valencià finalment es farà. La cita és prevista el juliol, però segons que explica Europa Press, en el partit creuen que ara mateix toca centrar-se en la reconstrucció després de la gota freda i no obrir un debat sobre la continuïtat de Carlos Mazón, que es troba en plena crisi reputacional a causa del seu paper en la gestió de la tragèdia. Per això, han decidit d’ajornar-lo.

[VÍDEO] Mazón, novament escridassat a l’arribada d’un acte a València: “Te’n fots, de tots els valencians”

De fet, fonts del partit consideren que cal evitar en aquest moment l’obertura d’un debat orgànic dins la formació, perquè només generaria soroll, i confirmen que ara mateix no preveuen de fer-lo enguany. “Seria una frivolitat”, han conclòs les mateixes fonts.

El 3 de juliol de 2021, en plena pandèmia, Carlos Mazón va ser proclamat president del PP del País Valencià amb un 99,6% dels vots. En aquell moment, va comptar amb el suport de l’aleshores president del PP estatal, Pablo Casado.

A banda, militants del PP del País Valencià afins a l’ex-president de la Generalitat, Francisco Camps, han llançat un manifest en què demanen de fer el congrés ordinari el juliol, tal com marquen els estatuts, amb l’objectiu de reconstruir i reunificar el partit.

Paco Camps té un somni de futur: tornar al passat de les majories absolutes

El Palau d’Esports Catalunya de Tarragona serà la seu de la pròxima Copa de bàsquet dels equips femenins. Serà l’any vinent, en una data encara per determinar i que dependrà del calendari que elabori la FIBA, l’estament que regula el bàsquet mundial.

La presidenta de la federació espanyola de bàsquet, Elisa Aguilar; el conseller d’Esports de la Generalitat, Berni Álvarez; el batlle de Tarragona, Rubén Viñuales, i el president de la Federació Catalana de Bàsquet (FCBQ), Ferran Aril, han fet públic l’acord aquest migdia a Saragossa, la seu actual.

La Copa és un torneig amb molt d’arrelament en el bàsquet europeu. La juguen vuit equips que s’enfronten entre ells en eliminatòries a partit únic. Tots els duels de la competició es fan el mateix cap de setmana.

“Estem molt contents que la Copa torni a Catalunya nou anys després, després de la de Girona 2017. És una de les comunitats amb més tradició de bàsquet, amb clubs històrics, jugadores referents i la que té major nombre de llicències al nostre país”, ha assenyalat Aguilar.

Per la seva banda, el conseller Álvarez ha assegurat que “és una gran notícia que la Copa pugui celebrar-se a Catalunya, concretament a Tarragona, on hi ha hagut una aposta clara per albergar esdeveniments esportius”, i ha remarcat la voluntat de l’executiu de descentralitzar les grans competicions.

Així mateix, ha recordat que el govern va aprovar el desembre una subvenció de 700.000 euros per a doblar l’aforament del Palau d’Esports Catalunya, fins a una capacitat de vora 5.000 assistents.

Per la seva banda, Viñuales s’ha mostrat content que Tarragona s’hagi convertit en una capital esportiva de referència.

La secretària d’organització de Sumar, Lara Hernández, i el portaveu econòmic i diputat al congrés espanyol, Carlos Martín, encapçalen la llista oficialista a la direcció del partit. La vice-presidenta del govern espanyol Yolanda Díaz és la tercera de la llista i, per tant, si la militància opta per aquesta opció en l’assemblea del partit la setmana vinent, seguirà lligada a la direcció.

Crisi a Sumar: Elizabeth Duval abandona la direcció després d’una “reflexió profunda”

Díaz va decidir de plegar de coordinadora de la formació pels mals resultats de Sumar a les eleccions europees, en què tan sols han aconseguit tres eurodiputats i no han complert les expectatives. D’ençà de llavors, una executiva transitòria ha dirigit el partit.

En la candidatura figuren el nucli dur de Sumar com el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, en el quart lloc; la portaveu al congrés espanyol, Verónica Martínez Barbero, en cinquè lloc; o els secretaris d’estat Joaquín Pérez i Rosa Martínez.

Si la setmana vinent Hernández i Martín són escollits es convertiran en els nous coordinadors generals de Sumar, adoptant així un model de lideratge bicèfal.

Candidatura alternativa de les Illes

També s’ha presentat una altra candidatura alternativa a la direcció formada per setze integrants i encapçalada pels integrants de Sumar a les Illes, Concepción Matarín i Yanko Iván Morales.

Centenars d’usuaris de tren han sortit al carrer en nou ciutats del Principat per a protestar contra les contínues incidències i la manca d’inversió a la xarxa ferroviària del país, i també per a demanar un servei digne per als usuaris. La plataforma Dignitat a les Vies, amb el suport de vuit associacions d’usuaris més, ha convocat concentracions a Cardedeu (Vallès Oriental), la Garriga (Vallès Oriental), Lleida, Molins de Rei (Baix Llobregat) Barcelona, Segur de Calafell (Baix Penedès), Valls (Alt Camp), Tarragona i Tortosa (Baix Ebre). Les manifestacions han coincidit pràcticament amb un nou tall de circulació ferroviària, que afecta el tram entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès).

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou

La protesta de Tarragona ha estat la més multitudinària. Unes 500 persones han clamat contra l’acumulació d’incidències al servei de tren. “Hem arribat al límit de la nostra paciència”, han assenyalat la portaveu de Dignitat a les Vies, Anna Gómez. La marxa ha començat a l’estació i ha arribat a la sub-delegació del govern espanyol. “La nostra vida depèn d’un mitjà que hauria de ser el futur i s’ha convertit en una condemna”, ha lamentat la portaveu en un manifest al final de la protesta. Els usuaris han advertit que hi haurà noves mobilitzacions si no hi ha millores imminents.

També ha demanat a les administracions que posin els usuaris al centre a l’hora de prendre decisions sobre el servei.

 

“El que han de fer és posar l’usuari al centre. Això no està fallant per les obres, el sistema està col·lapsat.”

La plataforma Dignitat a les Vies reivindica la necessitat de posar solució a un problema que ha fet “tocar fons” els usuaris de Rodalies https://t.co/KM4laqEBQx pic.twitter.com/6QK2xifDlE

— 324.cat (@324cat) March 22, 2025

Decepció per les crítiques de l’ANC

Sobre les crítiques de l’ANC a la mobilització, Gómez ha dit a VilaWeb que està decebuda i dolguda. A més, ha explicat que hi va haver converses perquè totes dues manifestacions es donessin suport mútuament. També ha negat que el col·lectiu emblanqueixi els responsables del caos ferroviari i ha afirmat que és una entitat apartidista disposada a treballar amb tots els partits que vulguin contribuir a resoldre la situació.

A Lleida, una cinquantena de persones s’han concentrat davant l’estació i han exigit una nova freqüència d’Avant a primera hora, poder viatjar amb l’abonament en més trens TGV, abaratir els preus i acabar amb els retards i la manca d’informació. “Reivindiquem poder arribar a la feina a l’hora”, ha demanat Kevin Bruque, de la Plataforma Avant Catalunya. Segons que han dit els usuaris reunits, el servei de Rodalia no és una alternativa per a viatjar a Barcelona perquè creuen que el trajecte és massa llarg i poc fiable.

Usuaris aplegats a Lleida

A Tortosa, unes 150 persones s’han concentrat davant l’estació de Tortosa. Quatre usuaris de les línies R15 i R16 han llegit el manifest en el qual s’ha tornat a denunciar la desinversió històrica que pateix el servei i que és especialment greu a les línies que enllacen l’Ebre amb Tarragona i Barcelona. La portaveu de Trens Dignes Ebre i Priorat, Cinta Galiana, ha destacat la unió que les plataformes d’usuaris han mostrat amb aquestes mobilitzacions.

A banda, un centenar de persones han desafiat la pluja i s’han aplegat a l’estació de Molins de Rei. “Trens dignes per a tothom vol dir que volem trens puntuals i una estació accessible”, ha assenyalat Lluís Carrasco, integrant de la Plataforma de Promoció del Transport Públic (PTP). “A Molins de Rei fa cinc anys que tenim aturades unes obres per teòricament fer l’estació més accessible”, ha lamentat Carrasco.

Manifestació a Molins de Rei sota la pluja

Les protestes també s’han fet a Valls, Segur de Calafell (Baix Penedès), Cardedeu (Vallès Oriental) ila Garriga (Vallès Oriental), amb crits, consignes i protestes del mateix estil que la resta. A cap de les concentracions s’ha detectat cap incident amb els manifestants. A totes hi han assistit representants polítics d’uns quants partits.

A més, de Dignitat a les Vies, han col·laborat amb les protestes l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), Salvem la R2 Nord, Usuaris Avant Catalunya, Perquè No Ens Fotin el Tren, Trens Dignes Ebre-Priorat, Ripollès Existeix, Defensem el Tren de l’Empordà i Propera Parada Valls.

La circulació de trens entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders s’ha restablert després de més de tres hores tallada per una incidència tècnica a l’estació del municipi del Baix Penedès. Això ha afectat les línies R14, R15, R16 i R17.

Per a superar el tall, Renfe ha establert un servei alternatiu per carretera. Els tècnics d’Adif han resolt l’avaria i han restablert el servei.

La incidència es produeix tot just el dia que la plataforma Dignitat a les Vies i vuit associacions d’usuaris més han convocat nou manifestacions arreu del Principat per a protestar contra el mal servei dels trens.

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne

L’estat d’Israel ha tornat a atacar el Líban. L’exèrcit israelià ha bombardat la localitat de Khiam, al sud del país. L’impacte dels projectils ha causat un mort i tres ferits pel cap baix, ha explicat l’agència de notícies nacional libanesa. Segons que han explicat les autoritats israelianes, l’atac ha anat dirigit contra objectius de l’Hesbol·là i en resposta al llançament de coets per part del partit-milícia xiïta. És el primer atac israelià transfronterer contra el Líban d’ençà del desembre i, per tant, posa en dubte la treva entre totes dues parts.

El cap de l’estat major de l’exèrcit d’Israel, el general Eyal Zamir, ha explicat que han interceptat cinc coets dirigits contra la ciutat de Metula. A més, ha avisat que respondran amb severitat a cada atac i ha recordat al govern libanès que té el deure de preservar l’alto-el-foc aconseguit el novembre entre Israel i les milícies de l’Hesbol·là.

Per la seva banda, el primer ministre del Líban, Nawaf Salam, ha fet una crida immediata a la calma i ha avisat que els atacs poden arrossegar el país a una “nova i devastadora guerra”. Per això, ha anunciat converses amb el ministre de Defensa del país, Michel Mansi, per a garantir que només l’estat libanès té l’autoritat sobre la guerra i la pau, en una referència vetllada a l’Hesbol·là.

L’acord entre l’estat d’Israel i l’Hesbol·là estableix que totes dues parts han de retirar els efectius del sud del Líban. No obstant això, l’exèrcit israelià no s’ha retirat completament i ha mantingut cinc llocs en territori del país veí, tot argumentant que les milícies encara romanen actives a la zona.

L’Hesbol·là nega haver atacat Israel

L’Hesbol·là ha negat qualsevol implicació en el llançament d’una salva de coets contra territori israelià aquesta matinada. Segons que han explicat tant a la cadena libanesa LBCI com a Aljazeera, així ho ha fet saber al president libanès, Joseph Aoun, i al primer ministre.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de l'Albert Garcia. Activitat recomanada per a joves i adults a partir de 14 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca