L’estat espanyol ha presentat una nova proposta als estats membres de la Unió Europea per provar de desblocar l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. El pla, segons que ha sabut Europa Press, consisteix que els efectes de l’oficialitat siguin graduals: a partir del gener del 2027, es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu, és a dir, les normes que s’apliquen directament a tots els estats i no requereixen cap transposició. En la legislatura passada, aquests reglaments van representar tan sols el 2,6% del total de documents jurídics europeus.

Alhora, el text preveu una “derogació” temporal que eximiria les institucions europees de traduir la resta de textos legislatius. Aquesta clàusula s’hauria de revisar abans del 2031, però tornaria a caldre la unanimitat dels vint-i-set per a eliminar-la.

Cal tenir en compte que, per exemple, en el cas del gaèlic irlandès, es va sol·licitar el 2005, va ser adoptat el 2007 i no va obtenir l’estatus ple fins el primer de gener de 2022 per la sol·licitud de la República d’Irlanda d’una aplicació gradual arran de la dificultat de traduir tots els documents.

Dimart que ve, 27 de maig, el Consell d’Afers Generals de la UE durà a votació aquesta qüestió, tot i que encara no es garanteix que es pugui votar. És una reforma que requereix la unanimitat i que continua generant recels jurídics i financers en unes quantes delegacions, segons que han explicat fonts diplomàtiques. Per mirar de convèncer els països escèptics, el govern espanyol ha inclòs en la proposta una declaració segons la qual es compromet a assumir tots els costos derivats de l’oficialitat. Això representa un canvi de marc, perquè actualment els costos de traducció de les llengües oficials van a càrrec del pressupost de la UE. Ara bé, el govern espanyol encara no ha concretat quin cost tindria tot plegat. Fa uns mesos, la Comissió Europea va estimar en 132 milions d’euros anuals l’oficialitat de les tres llengües (44 milions cadascuna), tot advertint que era un càlcul molt preliminar basat en l’experiència del gaèlic irlandès.

L’oficialitat, en dues fases

La proposta espanyola preveu que, abans de l’aplicació efectiva del règim d’oficialitat, s’elabori un pla conjunt amb les institucions europees per determinar els recursos tècnics, materials i humans necessaris per reduir gradualment les excepcions i ampliar la cobertura lingüística. El text ja no recull, com sí que ho feien esborranys anteriors, la possibilitat de començar solament amb el català i deixar per a més endavant l’èuscar i el gallec. Ara es proposa que totes tres llengües s’incorporin alhora, començant per la traducció dels reglaments, i es deixi per al 2031 la revisió de la clàusula de derogació que n’exclouria la resta de textos.

En aquest aspecte, per a l’oficialitat, més que els terminis, és especialment important que el que es modifiqui sigui el primer article del reglament número 1 de la Unió Europea, que diu que “les llengües oficials i les llengües de treball de les institucions de la Unió seran l’alemany, el búlgar, el croat, el castellà, el danès, l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, el finès, el francès, el grec, l’hongarès, l’anglès, l’irlandès, l’italià, el letó, el lituà, el maltès, el neerlandès, el polonès, el portuguès, el romanès, el suec i el txec” i que, en canvi, no s’afegeixin aquestes tres llengües en alguna mena de subapartat.

Reticències jurídiques i por a un precedent

La proposta s’ha trobat amb l’oposició tècnica dels serveis jurídics del Consell de la UE, que han expressat dubtes orals sobre la solidesa legal de la reforma. Malgrat això, aquest informe no és vinculant i no impedeix que els estats membres la votin si ho volen. La manca d’una avaluació detallada dels costos i de les implicacions pràctiques ha estat una de les principals raons de desconfiança de gairebé una desena de països, entre els quals l’estat francès i Itàlia. També hi ha preocupació en països bàltics, amb minories russòfones, que temen que es pugui obrir la “capsa de Pandora” i s’estableixi un precedent.

El govern espanyol insisteix que el cas de les tres llengües únic: tenen reconeixement constitucional des de la transició, es fan servir al congrés espanyol i al senat, i ja s’hi han traduït els tractats europeus i gran part de la legislació, fins i tot en les transposicions de directiva. A més, demana que el Consell incorpori una declaració addicional al reglament lingüístic per deixar clar que qualsevol futura petició d’oficialitat d’una altra llengua s’avaluarà cas per cas i haurà de complir criteris estrictes, com ara que sigui una llengua originària del país i reconeguda constitucionalment durant almenys vint anys.

Una jutgessa federal dels Estats Units ha blocat l’intent de l’administració Trump de revocar la capacitat de la Universitat Harvard d’admetre estudiants estrangers. Avui mateix, Harvard havia presentat una demanda contra la decisió de Trump.

En la demanda, la universitat va qualificar la revocació de “violació flagrant” de la Constitució dels EUA i d’altres lleis federals, advertint que tindria un “efecte immediat i devastador” tant per a la universitat com per als més de 7.000 estudiants amb visat afectats.

El Departament de Seguretat Interior dels Estats Units (DHS) va revocar ahir de manera sobtada la certificació de Harvard per a participar en el programa d’estudiants i visitants d’intercanvi, la qual cosa posaria en risc immediat l’estatus legal de visat d’uns set mil estudiants. El rector de la universitat, Alan Garber, ha qualificat la decisió d’il·legal i injustificada, i l’atribueix a una represàlia directa per la negativa de Harvard a sotmetre’s al control del govern federal sobre el currículum, els professors i els alumnes de la universitat.

La secretària de Seguretat Interior, Kristi L. Noem, ha justificat la revocació dient que Harvard havia permès estrangers “antiamericans i pro-terroristes” d’agredir i assetjar gent, i que havia donat cobertura a membres de grups paramilitars del Partit Comunista Xinès.

Noem exigeix a Harvard que lliuri, en un termini de tres dies, els registres disciplinaris i electrònics i els enregistraments audiovisuals dels estudiants internacionals que suposadament hagin participat en protestes o accions violentes aquests darrers cinc anys, si vol recuperar la certificació per al curs vinent.

Lloc: Biblioteca

El fotògraf brasiler Sebastião Salgado, guanyador de diversos premis World Press Photo, s’ha mort a vuitanta-un anys. Ho ha anunciat l’entitat ecologista Instituto Terra, que ell mateix va fundar amb la seva companya, Lélia Wanick.

“Sebastião Salgado va ser molt més que un dels grans fotògrafs del nostre temps. Al costat de la seva companya de vida, Lélia Deluiz Wanick Salgado, va sembrar esperança allà on hi havia devastació i va fer florir la idea que la restauració ambiental és també un gest profund d’amor per la humanitat. La seva lent va revelar el món i les seves contradiccions; la seva vida, el poder de l’acció transformadora”, diu Instituto Terra en un comunicat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Instituto Terra (@institutoterraoficial)

Referent i compromès amb les causes socials i ambientals

Sebastião Salgado (Aimorés, Brasil, 1944) ha estat un dels fotoperiodistes més influents del segle XX i XXI. Economista de formació, va abandonar la feina al Banc Mundial el 1973 per dedicar-se plenament a la fotografia, que va aprendre de manera autodidàctica.

Va treballar per agències com Sygma, Gamma i Magnum abans de fundar la seva pròpia, Amazonas Images, amb la voluntat de denunciar la realitat dels més vulnerables.

Compromès amb les causes socials i ambientals, Salgado va documentar la vida i el treball en països empobrits, sempre en blanc i negre, amb un estil molt contrastat i tècnicament elaborat.

Algunes de les seves imatges més icòniques són les de les mines d’or de Serra Pelada. Va rebre nombrosos reconeixements internacionals, entre ells el World Press Photo i el premi Hasselblad. El 2001 va ser nomenat representant especial d’UNICEF i el 2019 va ingressar a l’Acadèmia de les Belles Arts de França.

Juntament amb la seva esposa, va fundar l’Instituto Terra, dedicat a la reforestació i restauració ambiental del sud-est brasiler, convertint el seu activisme ecològic en una extensió del seu compromís humanista.

Instituto Terra ha volgut expressar la solidaritat amb Lélia, els seus fills Juliano i Rodrigo, els seus néts Flávio i Nara, i “amb tots els familiars i amics que comparteixen amb nosaltres el dolor d’aquesta pèrdua immensa”. “Continuarem honorant el seu llegat, conreant la terra, la justícia i la bellesa que ell tant va creure que era possible restaurar”, diu l’entitat.

Coneixerem dues plantes aromàtiques mediterrànies que perfumaran els nostres armaris i calaixos - Lloc: Pati del C.C.Calisay

Les autoritats de Rússia i Ucraïna han fet avui un nou intercanvi de presoners, que ha permès d’alliberar dos-cents setanta militars i cent vint civils de cada banda. El moviment s’emmarca en un acord més ampli, pactat la setmana passada a Turquia, que preveu l’alliberament de mil presoners per cada part.

El Ministeri de Defensa rus ha detallat en un comunicat que els presoners alliberats per Ucraïna ja eren a Bielorússia, on rebien atenció mèdica i psicològica abans del trasllat a Rússia. Moscou ha remarcat que entre els alliberats hi havia civils que havien estat detinguts durant incursions ucraïneses a la regió russa de Kursk. El govern rus ha explicat que aquest intercanvi a gran escala continuaria aquests dies vinents, tot i que encara no s’ha especificat cap calendari.

L’impulsor d’aquest acostament ha estat el president dels Estats Units, Donald Trump, que n’ha celebrat públicament l’acord. En un missatge a la xarxa Truth Social, ha afirmat que totes dues parts havien completat els preparatius per a fer efectiu l’intercanvi de presoners i s’ha demanat si aquest gest podria desembocar “en alguna cosa més gran”. La reunió que ha obert la via a aquest intercanvi és la primera trobada directa entre delegacions de Rússia i Ucraïna en més de tres anys i s’ha fet a Istambul amb la mediació dels Estats Units.

L’ex-conseller de Drets Socials Carles Campuzano ha afirmat que el cas de la menor sota la guarda de la Generalitat víctima d’una trama de prostitució i pederàstia no li va “arribar a la taula” perquè era un cas que va es va produir el 2021 i ja es va intervenir aleshores. En declaracions al 324, ha recordat que ell va entrar com a conseller l’octubre del 2022 i que durant la seva etapa solament es va produir la compareixença de premsa policíaca per explicar el cas, el juny del 2024. Ha afegit que sí que li consta que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) feia la feina de “seguiment”. Ha afirmat que, tot i la necessitat d’afrontar reptes, no hi ha una situació de “desgavell” a la DGAIA i que el sistema funciona raonablement bé.

Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat”

En el cas concret de la jove sota la guarda de la DGAIA, Campuzano ha recordat que va entrar en el sistema el maig del 2021 i l’octubre del mateix any els educadors van detectar que hi havia algun “problema i ho van posar en coneixement de la DGAIA, i aquesta dels Mossos d’Esquadra. És això, ha assegurat, el que va permetre “destapar” la xarxa. “Un cop entra en guarda, es triguen cinc mesos a detectar que hi ha un problema”, ha manifestat. A més, ha recordat que hi ha una vintena de víctimes més d’aquesta trama, que no es troben sota la protecció de la DGAIA.

Ha explicat que durant la seva etapa al capdavant de la conselleria va consolidar el model Barnahus contra els abusos a menors, que va permetre detectar l’any passat gairebé tres mil suposats casos. L’ex-conseller ha insistit que el “gruix” d’aquests casos no són de menors que estan sota la protecció de la DGAIA. És per això que ha insistit que no es pot dir que sigui “habitual” que hi hagi abusos entre els menors sota la protecció de la Generalitat.

L’ex-conseller ha coincidit en el diagnòstic de la síndica de greuges sobre la necessitat d’incrementar la prevenció i les famílies de l’acollida. Sobre el primer tema, ha apuntat, però que aquesta prevenció s’ha de fer majoritàriament des dels municipis, que és on hi ha el contacte directe amb les famílies i les problemàtiques inicials que presenten. Sobre la necessitat de tenir més famílies d’acollida, ha assegurat que durant la seva etapa ho van intentar i ha reconegut que és complicat.

En tot cas, ha dit que a principis del 2023 el seu equip va presentar un pla de millora del sistema de protecció a la infància i ha esperat que l’actual govern pugui donar continuïtat a alguns projectes que ells van presentar, com les famílies acollidores professionalitzadores, o la millora de les condicions laborals dels treballadors.

Crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes

D’altra banda, s’ha mostrat crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes en què s’alertava de disfuncions en els contractes pel servei dels centres de menors entre el 2016 i el 2020. Segons el conseller, aquest informe “obvia” el temps que la consellera Dolors Bassa va ser empresonada i que el seu successor no va assumir el càrrec fins a la primavera del 2018. Ha afirmat que durant aquest temps la responsable de la signatura per renovar els contractes “era Dolors Montserrat” perquè la Generalitat estava intervinguda i ha afegit que també s’obvia que el 2020 va tenir lloc la pandèmia de la covid. Per això, critica que s’elaborés l’informe “obviant” aquestes situacions i ha recordat que el parlament “per primera vegada” no va avalar l’informe.

La diputada de Vox al parlament de les Illes, Idoia Ribas, ja no és afiliada al partit i ha dit que no descarta d’abandonar el grup parlamentari si persisteixen les actituds que qualifica d’“assetjament, acorralament i mobbing”. Ribas va tramitar la baixa de Vox el 29 d’abril, però continua al grup parlamentari i diu que, de moment, pensa votar igual que la resta de diputats de la formació. “No conec el sentit del vot del grup fins al moment mateix de la votació, quan Manuela Cañadas aixeca la mà”, ha dit en declaracions a Europa Press. També ha avisat que no votarà mai en contra dels seus valors i que, si arriba el cas que el grup faci un anunci que no comparteixi, votarà segons el seu criteri.

Ha recordat que no és un cas únic dins la formació: “Hi ha altres diputats que han deixat Vox i continuen als grups parlamentaris”, com ara Carlos Verdejo, diputat a l’assemblea de Ceuta. És la tercera baixa al partit entre els diputats de Vox a les Illes, després de les de Xisco Cardona i Agustín Buades. Ribas ha criticat que Vox prioritzi “els interessos nacionals per damunt dels ciutadans de les Illes” i ha assenyalat que la ruptura del pacte amb el PP es va justificar amb “l’excusa de l’acollida de menors estrangers no acompanyats”, una qüestió que, segons que diu, no és competència del govern sinó dels consells insulars.

El grup parlamentari de Vox, per la seva banda, ha assegurat que no ha rebut cap comunicació formal i que “tot continua igual”. Ara com ara, el PP i Vox tenen 30 diputats de 59, després d’haver-se donat de baixa tres diputats de Vox, sumats a la desvinculació de Llorenç Córdoba de Sa Unió, que continua votant amb el PP, malgrat ser no adscrit. Així i tot, la majoria absoluta queda sota mínims a les portes de negociar el pressupost de 2025.

Un grup d’espies informàtics, conegut com a Careto (o The Mask), descobert fa més d’una dècada per l’empresa de ciberseguretat russa Kaspersky, pot haver estat una operació encoberta del govern espanyol. Ho revelen fonts internes de la mateixa companyia, citades pel portal TechCrunch, que diuen que els investigadors van concloure que aquest grup operava a les ordres d’institucions espanyoles.

El grup va ser detectat per primera vegada el 2014, quan Kaspersky va identificar una activitat sospitosa en una xarxa governamental cubana. Això els dugué a descobrir un programari maliciós molt sofisticat, capaç de robar dades confidencials, enregistrar converses privades i capturar tecleigs, entre més funcions pròpies d’espionatge d’estat.

Careto va fer servir tècniques de pesca electrònica (phishing), camuflades sovint darrere notícies falses de diaris espanyols com ara El País, El Mundo i Público, per infectar ordinadors de tot el món. El programari estava actiu, pel cap baix, d’ençà del 2007, i es va emprar per atacar governs, empreses energètiques, investigadors i activistes.

Una operació amb segell espanyol

La pista principal que va dur els investigadors a atribuir Careto al govern espanyol va ser l’activitat intensa a Cuba, on hi havia una quinzena de membres d’ETA refugiats. La presència d’un “pacient zero” cubà infectat va activar les alarmes. Segons un ex-treballador de Kaspersky, aquest objectiu no era casual: “Sabíem perfectament qui ho feia. No hi havia cap dubte raonable.” Més fonts de la mateixa empresa confirmen que internament es creia fermament que el grup operava per a Espanya.

Els indicis anaven més enllà. El codi del programari contenia expressions com “Caguen1aMar”, una vulgaritat d’ús exclusiu en castellà d’Espanya. I Kaspersky va difondre en la seva anàlisi una il·lustració d’una màscara amb banyes de brau, castanyoles i els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Tanmateix, l’empresa no ha fet cap atribució oficial. “Tenim una política estricta de no fer atribucions públiques”, explica un altre ex-treballador. La portaveu de Kaspersky, Mai Al-Akkad, ha reiterat que no responien sobre atribucions. El Ministeri de Defensa espanyol ha refusat de fer declaracions i el govern cubà no ha contestat les preguntes de TechCrunch.

Espionatge a escala internacional

L’activitat de Careto va deixar víctimes en trenta-un estats. Segons els informes tècnics de Kaspersky, a més de Cuba, es van detectar infiltracions a institucions públiques i privades del Marroc, Algèria, Líbia, França, el Regne Unit, Veneçuela, Colòmbia i el Brasil. En aquest darrer cas, coincidia amb la voluntat del govern espanyol d’obtenir un contracte per a la construcció d’un tren d’alta velocitat entre Rio de Janeiro i São Paulo.

També va ser significatiu l’espionatge a Gibraltar i a organitzacions establertes a l’estat espanyol. A més de Windows, Careto tenia capacitat d’infecció per a ordinadors Mac i Linux, i fins i tot dispositius Android i iPhone. Podia activar micròfons sense avís visible i robar documents, contrasenyes, claus de xifratge PGP i configuracions de VPN.

El retorn d’un vell conegut

Després de la publicació de l’informe del 2014, Careto va desmantellar la seva infrastructura. “Van eliminar sistemàticament i molt de pressa totes les proves. No es pot fer si no estàs preparat”, diu una de les fonts. Però, segons Kaspersky, el grup va reaparèixer el 2022 i el 2024 amb atacs a institucions de l’Amèrica Llatina i l’Àfrica central. Els nous atacs tenien característiques tècniques molt semblants a les del Careto original. Tot i això, Kaspersky diu que no ha pogut confirmar amb certesa quin govern hi havia darrere. Segons el seu investigador Georgy Kucherin, del punt de vista tècnic és impossible de saber-ho, però “és clarament un estat”.

Kucherin i el seu col·lega Marc Rivero López han descrit les operacions de Careto com “obres mestres”. Diuen que, tot i la seva mida petita, el grup destaca per sobre de gegants com el Lazarus Group de Corea del Nord o l’APT41 xinès per la seva complexitat tècnica.

La mostra titulada “La censura és la comissària d’aquesta exposició” a Andorra ha estat cancel·lada hores després d’haver-se inaugurat a l’Espai Caldes. Segons que ha explicat el Museu de l’Art Prohibit en un comunicat, poc abans de fer-se l’acte, la cònsol major del comú d’Escaldes-Engordany, Rosa Gili, ha fet despenjar la portada que la revista satírica francesa Charlie Hebdo va publicar una setmana després d’haver rebut un atac gihadista, l’any 2015.

El comú atribueix la cancel·lació de l’exposició a “motius de seguretat nacional”, acció que el museu ha criticat, perquè diu que no es pot admetre que es prohibeixi una obra sense que perjudiqui tota la col·lecció.

El comú d’Escaldes ha explicat que estaven compromesos amb la llibertat d’expressió i amb el foment d’una cultura crítica, però han matisat que sempre dins un marc que garantís la seguretat i el benestar col·lectiu. Sobre això, al·leguen que han pres aquesta determinació tenint en compte el context d’alerta terrorista elevada que hi ha tant a l’estat francès com a l’espanyol, a més de la proximitat amb el començament dels Jocs dels Petits Estats, dilluns.

També han argumentat que mantenir l’exposició podia representar riscs que calia evitar per responsabilitat institucional. Finalment, han afegit que s’havia informat de la decisió al govern d’Andorra i a la policia i han lamentat els inconvenients que aquesta mesura pogués ocasionar.

Per la seva banda, el comissari de la mostra i director artístic del museu, Carles Guerra, ha apuntat: “Quan jo com a curador poso la portada de Charlie Hebdo al costat de les fotos de les víctimes dic que això forma un cos únic. Treure la portada és treure-li alguna cosa a les fotos de les víctimes. I així, amb tota l’exposició.”

El jutjat d’instrucció número 3 de Madrid investiga per primera volta alts càrrecs sanitaris del govern d’Isabel Díaz Ayuso per la gestió de les residències durant la pandèmia, on van morir milers de persones. Els investigats, Carlos Mur i Francisco Javier Martínez Peromingo —han estat citats el dilluns vinent—, van signar els protocols que impedien de traslladar avis de les residències als hospitals durant les primeres setmanes de la pandèmia. La causa parteix de la denúncia de desenes de familiars de residents morts.

Mur era director de Coordinació Sociosanitària de la Comunitat de Madrid quan va esclatar la pandèmia, el març del 2020, i va ser qui va firmar un protocol que va impedir de traslladar a l’hospital milers de residents malalts pel simple fet d’anar en cadira de rodes o tenir deteriorament cognitiu.

Martínez Peromingo era el coordinador del “protocol tècnic”, que complementava el primer a l’hora d’especificar com s’havia d’executar, i que va substituir Mur com a director de Coordinació Sociosanitària el maig del 2020.

L’1 d’abril, el jutjat d’instrucció número 3 de Madrid va decidir de reobrir la causa —que s’havia arxivat de manera provisional fa gairebé 3 anys— arran d’una petició de la fiscalia.

El polític i escriptor Ignasi Riera i Gassiot s’ha mort a vuitanta-cinc anys, segons que han explicat a VilaWeb fonts de la família. Nascut a Barcelona el 5 de gener de 1940, va combinar durant dècades la carrera política amb una trajectòria literària i intel·lectual. Nebot del poeta Joan Oliver, es va formar en filosofia i teologia i va començar a fer de professor a l’Escola Tècnica Professional del Clot.

Riera va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fou regidor de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) durant quinze anys, del 1979 al 1994. També va ser diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya en dues etapes: del 1988 al 1992 i del 1995 al 1999. D’ençà del 2003 vivia a Madrid.

Paral·lelament, va tenir una carrera literària prolífica i diversa. Va escriure més de trenta obres, tant de narrativa com d’assaig, i va rebre reconeixements com el premi Andròmina de narrativa per Honorable míster R (1980) i el premi Ramon Llull per El rellotge del pont d’Esplugues (1984). L’any 2002, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya li atorgà el premi Lliri. Va ser també un destacat traductor del pedagog Célestin Freinet, de qui va introduir l’obra al català.

Riera va col·laborar amb mitjans com Serra d’Or, el Temps, Nous Horitzons, Taula de Canvi, el Punt i El País. Va ser secretari general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) del 1983 al 1991 i va tenir una presència constant com a conferenciant i tertulià.

Avui, 23 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat” 
• ‘La tertúlia proscrita’: Marchena s’ha enfadat? 
• Aquell home valent que va defensar el català a crits a la plaça Major de Palma I Editorial de Vicent Partal
• L’operació Marchena esclata: el monstre ara vol devorar Pedro Sánchez 
• Per a lluitar contra l’extrema dreta cal limitar la immigració, diuen el New York Times i Keir Starmer I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• L’alegria que necessitem I Mail obert de Núria Cadenes 
• Pilar Arnau: “A partir de la detenció, Josep Maria Llompart va fer un canvi” 
• Tot allò que cal saber del tiroteig a Washington de dos treballadors de l’ambaixada d’Israel 
• Oriol, Eduard i Mateu: tres amics que han rigut i plorat junts 
• Esther: “Sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc” 
• Trump ha fet créixer les exportacions catalanes! I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La Fundació.cat i la Fera han impulsat Llista, el primer rànquing que classifica i reconeix els creadors de contingut que utilitzen el català com a llengua principal a les xarxes socials. La plataforma té com a objectiu de donar visibilitat i establir una eina, seguint el model de l’EGM dels mitjans, que mesuri l’impacte real dels perfils a TikTok, Instagram i YouTube. “Per primera vegada sabrem quin és l’estat de la llengua a les xarxes més enllà de la intuïció”, afirma Albert Lloreta, membre de la plataforma, en declaracions a l’ACN.

Els rànquings de Llista.cat es basen en un algorisme propi que analitza dades de TikTok, Instagram i YouTube. Per aconseguir les mètriques, els impulsors han cercat els creadors de forma manual i han tingut en compte tres variables principals: l’abast (nombre de visualitzacions), la qualitat (interaccions com m’agrades i comparticions) i el debat (comentaris generats). A partir dels indicadors, cada creador rep una puntuació total i un índex de rellevància sobre 1.000 punts, que determina la seva posició dins de la seva categoria. La plataforma organitza els creadors en dues grans classificacions: els ‘Líders’, que són els perfils més consolidats i influents, i els ‘Emergents’, que destaquen pel seu creixement recent i potencial. A més, el web permet navegar per categories com ‘Educació’, ‘Estil de vida’, ‘Cultura’, ‘Esports’ o ‘Salut’, i consultar el perfil detallat de cada creador amb les seves mètriques actualitzades mensualment.

Una llista dinàmica més enllà dels “cinc noms de sempre”

Malgrat la percepció que els rànquings contribueixen a posicionar els creadors més consolidats, el president de La Fera, Albert Lloreta, afirma que han treballat perquè les dades ofereixin una llista dinàmica. “Els creadors de contingut que un mes han fet més impactes no sempre són els creadors amb més seguidors”, assegura. I confia en el fet que la plataforma oferirà un entorn ‘divers’ més enllà dels “quatre o cinc noms de sempre”.

Per formar part del rànquing, els perfils han de complir diversos criteris: publicar majoritàriament en català, tenir una activitat regular i recent, aportar contingut amb una proposta pròpia —sigui creativa, divulgativa o reflexiva—, i no ser perfils institucionals o purament comercials.

La voluntat dels impulsors és que l’eina sigui “útil” per a les marques i administracions que ja invertien en el sector digital en català, però també per aquelles que no s’atrevien perquè no sabien per on començar. “Descobriran noves veus que potser no sabien que tenien tant d’impacte, i nosaltres fem la feina d’ordenar-los perquè sigui més fàcil”, assegura Lloreta.

La plataforma s’ha presentat aquests dijous a la tarda a la Casa Rius de Barcelona, en un acte que ha comptat amb la participació de diferents agents de l’ecosistema digital, com agències, creadors de contingut, marques i projectes.

Exposició Zurbaran (sobre) natural - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

Josep Maria Llompart va nàixer avui fa cent anys i va morir en fa trenta-dos, massa jove. Entre aquestes dues dates, va fer una cosa que no sempre fem els catalans: va ser coherent. Coherent amb ell mateix, coherent amb la seua cultura, coherent amb el seu país. I aquesta coherència –tan escassa i tan necessària– és la millor lliçó que avui, quan tot d’institucions s’aboquen a celebrar-lo, podem reivindicar d’ell.

Llompart va viure en una època difícil –frase que, en realitat, fa segles que ens escau gairebé a tots els catalans conscients de ser-ho. Però ell va decidir que les dificultats no podien ser una excusa per a la passivitat ni per al conformisme. I va entendre, i ens va explicar, una cosa molt simple i molt complicada alhora: que el país el fem nosaltres. No els altres. Nosaltres. Un per un, dia a dia, cadascú en el seu indret i sempre amb els nostres actes o les nostres renúncies, amb les nostres comoditats o els nostres compromisos.

Aquesta consciència el va dur a assumir tot de responsabilitats. Va ser poeta, és clar. Va ser professor, activista, organitzador; polític quan calia ser-ho. Va presidir institucions, va fundar entitats, va lluitar contra la dictadura i contra aquesta democràcia ètnica que hem de suportar. Sabia que la cultura no és un ornament, sinó una eina. I que les eines serveixen per a construir.

Per a molts de nosaltres el seu moment més icònic i recordat va ser el 29 d’octubre de 1979 a la plaça Major de Palma. Llompart llegia en nom de tots els convocants el document de la Diada per l’Autonomia i quan va dir “llengua catalana” un grupuscle feixistoide i gonellista es va posar a cridar a la primera fila: “Mallorquí! Mallorquí! Mallorquí!” Intentaven de trencar així la unitat del poble que tot just havia eixit del franquisme, sembrar la divisió entre els demòcrates i atacar i deslegitimar els qui havien fet més per Mallorca en el temps més fosc.

A València els blavers franquistes provaven de fer això mateix i de la mateixa manera, però allí van aconseguir d’acovardir tant la gent que encara avui molts no s’atreveixen a dir la llengua pel seu nom. Tanmateix, Llompart, a Mallorca, va marcar la diferència. Amb aquell aire de professor savi que tenia, lluny d’acovardir-se, va començar a alçar la veu cridant: “Català! Català! Català!” Ho féu amb passió, amb valentia, brandant a l’aire els papers on duia escrit el discurs i insistint fins que la plaça va rompre a aplaudir i va fer callar els provocadors. Llompart sabia –i ho va dir després per si no havia quedat clar amb la seua actitud– que els eufemismes són el començament de la rendició. I que quan renunciem al nom de les coses renunciem a les coses mateixes. Personalment, no oblidaré mai aquella lliçó magistral que tant em va marcar de jove.

Com tampoc no oblidaré els seus versos. Sobretot aquells en què Llompart ens recorda:

Les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara sóc d’elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m’han abocat al poble.

És molt difícil d’explicar millor quin és el miracle únic que la llengua catalana és capaç de fer: ens aboca al poble. Ens fa poble, perquè les paraules, en aquest país nostre fet de planes i illes, no són solament instruments de comunicació, sinó el cor de la nostra voluntat col·lectiva.

Fet i fet, aquest és, em sembla, el llegat de Llompart que cal que tots celebrem avui quan recordem els cent anys del seu naixement a Palma: l’honradesa personal, la valentia, la coherència, la demostració que cada ciutadà és responsable del destí col·lectiu, que no hi ha excuses per a la passivitat. Que el país el fa tota la gent que decideix d’assumir la seua part de responsabilitat, sense preguntar-se si això té preu o causa incomoditats, i sense acovardir-se de seguida.

 

PS1. Precisament avui, i per això, publiquem una entrevista a Pilar Arnau, la biògrafa de Josep Maria Llompart, que ara prepara un altre llibre sobre ell. En aquesta entrevista de Sebastià Bennasar, Arnau repassa les vicissituds de la vida d’aquest home fonamental per a entendre els Països Catalans contemporanis.

PS2. El govern de Catalunya vol girar full ràpidament de l’escàndol de la DGAIA i s’ha abocat a un reguitzell de declaracions i promeses poc assenyades, segurament amb la pretensió que es calmen les aigües pel pas del temps. Noemí Pereda, doctora en psicologia clínica i de la salut per la Universitat de Barcelona, catedràtica de victimologia i directora de l’equip de recerca GReVIA, sap bé de què parla i en aquesta entrevista de Clara Ardévol ho deixa clar: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat”.

PS3. Com cada dijous, hi ha La tertúlia proscrita, aquesta setmana amb la presència també de Josep Nualart Casulleras, per a parlar del nou llibre del jutge Marchena i del seu, Tres dies d’agost, el primer de la col·lecció de Llibres de VilaWeb. Vegeu el vídeo de la tertúlia.

PS4. VilaWeb necessita els subscriptors per a sobreviure. És tan senzill com això. No depenem dels diners públics ni tenim al darrere cap gran empresa o milionari. Simplement us demanem que, si creieu que és necessari un diari nacional dels Països Catalans, penseu en la possibilitat d’ajudar-nos. Us en podeu fer subscriptors en aquesta pàgina o bé fer una donació única –que ara també accepta el Bizum com a sistema de pagament– en aquesta pàgina. Gràcies.

Manuel Marchena no se’n va anar. Aviat farà mig any, al desembre, que es va acabar el seu mandat de president de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem espanyol, i la pugna entre el sector afí al PSOE i l’afí al PP en l’òrgan de poder dels jutges per a designar-ne el substitut encara dura. Mentrestant, el president en funcions és, per antiguitat, Andrés Martínez Arrieta –el candidat que, de fet, proposa el bloc més conservador– i Marchena continua com a magistrat d’aquesta sala, on manté viva la seva influència. Ell, que ha estat l’arquitecte de la deriva retalladora de drets socials i d’intervencionisme polític del Suprem, malda per servar la influència i el poder més enllà del seu mandat. Per això ha publicat un llibre adreçat al gran públic, La justicia amenazada (Espasa), i ha fet una ronda d’entrevistes pels mitjans que li són més afins; vol llançar un missatge de ressonàncies aznarianes, allò de “el que hi pugui fer res, que ho faci”. El moment és ara, quan s’acosta el punt decisiu per a la resolució de l’amnistia al Tribunal Constitucional i quan té declarada la guerra contra el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, per mirar de fer caure la torre que vetlla per Sánchez en els darrers moviments de la partida.

Al llibre, Marchena no esmenta noms ni casos judicials concrets que hagin passat per les seves mans, ni tan sols el judici contra els dirigents independentistes pel Primer d’Octubre. A les entrevistes que ha fet ho justifica dient que, per responsabilitat, no ho pot fer, i que no és un llibre contra ningú. Però tant el llibre com les declaracions subsegüents contenen missatges enverinats contra els qui considera els seus enemics. I el fiscal general de l’estat és a qui toca més el rebre.

De fet, el primer capítol duu el títol d’aquella frase de Pedro Sánchez –“I de qui depèn la fiscalia?”– en una entrevista radiofònica quan mirava de justificar per què es veia amb cor de prometre en campanya electoral que portaria Puigdemont extradit a l’estat espanyol, si això depenia, en primera instància, de la fiscalia. I en el capítol, Marchena s’afanya a destacar l’encausament que ell mateix va decidir d’obrir contra García Ortiz per revelació de secrets, quan diu que la mala imatge de la fiscalia com a part no independent s’agreuja amb casos com aquest.

Marchena escriu: “Algunes imatges que acompanyen les notícies sobre l’exigència de responsabilitats penals a un fiscal general de l’estat, amb independència del desenllaç que pugui tenir el procediment obert, enforteixen la sensació de crisi institucional i enforteixen la idea que ha de canviar alguna cosa.” I més endavant encara diu: “L’experiència indica que la imparcialitat del fiscal general de l’estat té molt a veure amb el seu tarannà personal.”

La guerra particular de Marchena i de la sala penal del Suprem contra el fiscal general de l’estat no es pot entendre sense tenir en compte l’independentisme català i, més concretament, la llei d’amnistia. Perquè García Ortiz va imposar –jeràrquicament, ho pot fer– als fiscals del Suprem una posició favorable a l’amnistia dels exiliats, començant pel president Carles Puigdemont. Això va desencadenar una guerra dins la cúpula de la fiscalia, que en va sortir dividida; Marchena també la recull al llibre i la posa d’exemple de manca d’imparcialitat del fiscal general, i de debilitat de la institució. Marchena i Llarena van acabar tombant el criteri d’Álvaro Ortiz i van desobeir la llei d’amnistia denegant-la als acusats i perseguits per malversació. I el jutge encara s’hi rabeja, quan diu en el llibre que això hauria de situar el fiscal general “davant del mirall de la seva responsabilitat.”

Havent llançat aquests dards, Marchena afegí en l’entrevista que li va fer El Confidencial: “No puc fer cap valoració. Seria una insensatesa per part meva. No hi ha cap destinatari concret de les meves crítiques.” Però no és pas així, perquè els destinataris són ben evidents. També quan desqualifica tots els dirigents polítics independentistes que l’han acusat d’aplicar la lawfare contra ells. Perquè l’entrevistador, José Antonio Zarzalejos, li ho dóna mastegat quan li demana: “De què és símptoma aquesta amenaça d’atribuir la lawfare a la justícia? De populisme, d’autocràcia, de deslleialtat amb el sistema constitucional, de prepotència dels governs?” I ell respon: “Se’m fa difícil de trobar paraules més adequades que les que vostè utilitza en la seva pregunta. De tot això, n’és símptoma.”

Marchena no perdona a Sánchez el pacte amb l’independentisme per l’amnistia; que, en canvi de romandre en el poder, volgués rematar amb l’amnistia de Puigdemont un procés de tancament de la carpeta catalana que havia començat amb els indults i la reforma del codi penal. És la gran obsessió de Marchena i del Tribunal Suprem, no haver pogut atrapar Puigdemont i no haver pogut mantenir el càstig més dur possible contra tots els altres dirigents del procés. El jutge se’n lamenta, també, per raons estructurals, perquè considera que hi ha un excés d’aforaments de dirigents polítics.

En l’entrevista del diari El Mundo, li diuen: “No creu que la legió d’aforats que presenta el sistema abona la desafecció ciutadana, que ho considera un privilegi anacrònic?” I ell respon: “Coincideixo plenament amb vostè.” I, amb la impossibilitat d’extradir Puigdemont en ment (i també quan ha estat eurodiputat), afegeix: “Em sembla molt significatiu que en la Unió Europea s’hagi creat també una legió de representants polítics aforats. L’aroma de privilegi és molt intensa.”

La guerra contra el fiscal Ortiz i contra Sánchez té molt a veure amb aquesta frustració. Al president espanyol, el monstre que va ajudar a crear fa sis anys, ara el vol devorar. Perquè Pedro Sánchez va beneir-lo just abans que comencés el judici contra el procés; fou el desembre del 2018, quan va esclatar l’escàndol d’aquell WhatsApp que va circular entre els senadors del PP i que deia que, amb Marchena de president del CGPJ, podrien controlar “per darrere” la sala segona del tribunal. El fet que s’esbombés va fer que Marchena es fes enrere. Però allò va servir perquè tant el PP com el PSOE emblanquissin un jutge, el president de la sala penal del Suprem, que ja tenia un historial sinistre sobre el respecte dels drets humans, just abans de començar el judici contra el procés que ell mateix havia de presidir.

Pedro Sánchez va lloar-lo, aleshores: “Em sembla que la seva renúncia demostra que encertat que era el nom, perquè quan s’ha vist que posaven en qüestió la seva imparcialitat i la seva professionalitat ha renunciat a aspirar al càrrec.” I va lamentar que s’hagués perdut “una persona de tant de prestigi i categoria per a presidir l’òrgan dels jutges.” Ara aquest gran jutge li té la guerra declarada.

Arran d’un procés de dol per la pèrdua del pare i la decisió d’anar a teràpia naix el segon disc d’Esther, Tot comença. Amb aquest treball, la cantant de Vinaròs (Baix Maestrat) renova el seu estil i fa un pas endavant cap a una sonoritat més enèrgica, alhora que les lletres parlen obertament amb una profunditat emocional esquinçadora. Aquella xiqueta que va començar classes de música a quatre anys i que d’adolescent penjava vídeos a YouTube de cançons sobre el fet que li agradava cantar –tot i les burles de molta gent–, tenia clar que havia de continuar per aquell camí. Ara, a vint-i-sis anys, es consolida com una de les veus pop referents en el panorama actual.

—Amb Tot comença hem vist una renovació musical, però sembla que també és una renovació emocional. Com heu viscut la creació d’aquest disc?
—El disc parla realment d’una etapa vital que he passat, és totalment autobiogràfic. Com dic sempre, el meu projecte musical és el meu projecte vital, i per a mi no té gens de sentit separar-ho. Tot aquest procés que he fet de creixement personal s’ha vist reflectit tant en les lletres de les cançons, com en les melodies, en el gènere, perquè necessitava contar una cosa molt concreta. La música m’ha ajudat molt a reajustar-ho i a contar-ho.

—Les lletres parlen de vulnerabilitat, d’autoacceptació… Us heu despullat del tot, en aquest disc?
—Sí, abans deia que em despullava molt en les cançons, que era molt transparent, però quan vaig fer aquest disc em vaig adonar de quan era realment vulnerable. Em feia forta en la meua vulnerabilitat, i ho contava. En aquest disc parle dels que han sigut els pilars fonamentals de la meua vida i com s’han vist afectats per un procés de dol. És l’amor, però també és la relació amb ma mare, la relació amb mon pare, la meua relació amb mi mateixa, el fet de començar a anar a teràpia, la meua relació, fins i tot, amb el meu projecte musical i com ha sigut per a mi gestionar les expectatives en un moment en què no podia donar-ho tot de mi. I com això s’ha anat reajustant.

—Quin paper ha tingut la teràpia?
—El cent per cent. “Tot comença”, el primer senzill, parla d’eixa mà que porte a l’esquena, i és la meua psicòloga, de com ha sigut el fet de començar a estar acompanyada en aquest procés d’estar millor. Ha sigut vital i sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc.

—Recentment, algunes artistes més també han parlat de la salut mental als discs…
—Sí, n’hem parlat, de fet. Per desgràcia, hem hagut de revisar-nos tota l’estona perquè posen el punt de mira en tu, has d’estar a l’altura i si ets aquí t’ho has de merèixer. Tot aquest tema ha fet molt. Per a les dones que contem les coses que ens passen en les nostres cançons, perquè és l’únic que sabem fer, hi ha una cosa molt clara i molt necessària que és la teràpia, per a fer-ho de la millor manera possible sense ferir-nos, fer-nos fortes des de la nostra vulnerabilitat i fer música que sone real.

La Maria: “La música em cura el cervell, m’ajuda a transitar el dolor, les ruptures”

—Es parla que aquest disc és un punt d’inflexió en la vostra trajectòria. Ho sentiu així?
—Sí, i veient la rebuda més encara. El projecte va nàixer el 2021 amb una confiança tremenda del meu equip cap a les cançons que feia, i vam construir una cosa que respectava molt el moment en què érem. Quan vaig començar, no tenia una banda al darrere que podia tocar aquestes cançons, era una cosa molt més acústica. Després, en el primer disc, vam començar a reconfigurar i a pensar què volíem fer, com volíem sonar, i a buscar aquesta sonoritat. I en aquest disc crec que ja l’he trobada. Ara que el projecte ja té un poquet de bagatge, sí que note que és un abans i un després. També m’he pogut desenvolupar més com a protagonista de tot, en el sentit que abans no tenia ni idea de com funcionava res i ara també sóc jo qui pren certes decisions, no sols en l’àmbit musical. Això també m’ha ajudat molt a construir-me no només com a música, sinó com a creadora.

—Entenc que aquests sons més enèrgics també parteixen d’aquest apoderament arran de la teràpia.
—Fent teràpia he après que puc ser rabiosa i que puc sentir ràbia, que era una emoció que tenia supercontinguda. I aquest so m’ha ajudat molt a poder fer lletres que parteixen de la ràbia. I està bé ser rabiosa, apoderar-me amb la ràbia, igual que m’apodere amb la tristesa o la vulnerabilitat. I sóc la mateixa Esther tot el temps, però sent diferents emocions. Justament, “Torno a mi” és una cançó en què parle molt d’això, sobretot en els directes. Brindem per nosaltres mateixes, hem estat tota la vida al servei de la resta, brindem pel nostre apoderament, per la nostra essència de qui som i per haver-nos atrevit a apoderar-nos. Que no és fàcil. Parlem molt de l’apoderament, però que difícil que és eixe procés que et porta a tu mateixa, a reconstituir-te, revisar-te… Molta gent no s’hi atreveix i és normal, perquè és dur.

—Parleu de l’ansietat, i precisament sou una cantant que connecteu molt amb el públic més jove. Penseu que és el reflex d’una generació?
—Supose que sí. Quan era xicoteta, anar a teràpia era com una cosa de gent molt desequilibrada, només hi anaves si estaves boig… Recorde aquests missatges a l’escola. I quan entre a la universitat, qui no va a teràpia és qui no es vol cuidar. Recorde que al principi escrivia cançons que anaven sobre salut mental i mai havia anat al psicòleg perquè pensava que no era una cosa per a mi. Llavors, ha sigut molt bonic poder parlar de la meua salut mental en les meues cançons, perquè he vist com ha sigut tot el procés de no anar a teràpia, de començar-hi a anar, i de ja haver fet un any i mig de molt de treball. És necessari donar-hi visibilitat. Però també és necessari donar-n’hi des de la crítica. He pogut anar a teràpia perquè m’ho he pogut permetre i perquè he tingut una família que ha pogut donar-me suport. Quan parlem d’això, també és important parlar que, per desgràcia, és un privilegi i no ho hauria de ser. No només hem de contar-ho, sinó analitzar-ho i fer eixa crítica constantment. No puc dir-li a una xiqueta de dotze anys que passa una mala època “vés al psicòleg”, no és així tampoc. Quan tenim un micro en la mà, hem de fer aquesta tasca de revisar. No només cantar-ho, sinó explicar-ho bé.

—Us consolideu com una de les veus referents del pop al País Valencià. Com ho viviu?
—Això de sentir-me referent em fa una mica d’angoixa, perquè no sé de què puc ser referent. Sóc una tia de Vinaròs que fa cançons. Però vivim en una terra on han fet falta molts referents femenins i cada vegada n’hi ha més. Venim dones amb propostes interessants, jo entre moltes més. Mire les meues companyes i per a mi són referents. Te’n pose un exemple. L’altre dia tocava a Mallorca i tot eren bandes d’homes. Recorde xiquetes que al·lucinaven de veure una xica damunt l’escenari cantant i donant-ho tot, igual que ho feien els xics als quals esperaven. De colp connectaven moltíssim. És que fa falta. Llavors, no sé de què seré referent, però intentaré fer-ho tan bé com puga perquè, si algú em té com a referent, puga mostrar-li la meua veritat i, sobretot, convidar a eixa persona que siga ella mateixa, i siga com siga la seua realitat, intentar que les meues cançons l’acompanyen des del bé, des de la puresa.

—És cert que en el panorama musical valencià actual les dones guanyeu pes i protagonisme. Com ho valoreu?
—Molt positivament, i com més n’hi haja, millor. Sobretot és important que ens unim totes. Com més força farem serà no només existint com a projectes individuals que fan música liderats per dones, sinó creant eixa xarxa, eixa comunitat entre totes i organitzant-nos d’alguna manera. En la indústria ara es posa tota l’estona el punt de mira en nosaltres, a veure quina té més números, a veure quina capta més públic, tota aquesta competitivitat… A mi un dia em van preguntar: “Què passaria si en una taula on es discuteix quina dona es posa a un cartell, no hi ha el teu nom?” I jo: “Què passaria?” Potser no encaixa el gènere, potser el programador prefereix portar una altra mena de proposta… No passa res. Passa molt, això, que la indústria et porta a competir per eixe lloc. Com que sempre anem perquè hi ha buits, perquè els caps de cartell i les posicions en els cartells més importants se les emporten els homes, que són els que fa més temps que hi són, ens forcen a competir. Això no pot passar. No sóc més artista ni menys artista, ni valc més ni valc menys que una altra companya perquè ella tinga més llocs en un festival que jo, o perquè jo tinga més llocs que ella. Les coses bones que ens passen a totes han d’anar conjugant-se per construir un teixit i que les bones oportunitats que m’han passat a mi, un dia també siguen per a tu, i a la inversa. I llavors construir-nos com a escena, des de l’estima i des del suport mutu. Les artistes som més que una empresa que siga darrere nostre. També hem de fer força. Nosaltres hem sigut un col·lectiu molt vulnerable i continuem sent-ho, ens hem de fer fortes entre nosaltres. Ací hi ha una importància i un pes molt gran.

—Us dediqueu exclusivament al projecte musical?
—Això ha sigut una muntanya russa. Sóc educadora social i ara mateix estic a l’atur, perquè per a fer el disc vaig necessitar parar. Ara que ja l’hem publicat, vull deixar l’atur i tornar a treballar d’una cosa que puga compaginar amb el projecte. Per a mi és impossible encara dedicar-me completament al projecte, perquè els diners que guanyem són dels concerts, i venim d’una època en què no hem fet concerts perquè no fèiem gira. I també perquè, per desgràcia, vivim en un país encara precari, i cada vegada més, en l’àmbit cultural. Els diners que s’inverteixen en cultura són entre pocs i gens. Tu veus com estan totes les associacions, entitats i empreses que donen suport a la nostra llengua i a la nostra cultura, cauen una per una. M’és impossible. Em dedique a la música només, sí, perquè he generat atur i aquests mesos he pogut anar un poc més tranquil·la. Però, vaja, amb l’aigua al coll perquè has de pagar un lloguer, has de pagar les despeses que et puga implicar el projecte, anar a teràpia, menjar, i amb l’atur de set-cents seixanta euros, dis-me tu què fas. Bé, sobrevivint. En el meu cas, almenys, sí que he de treballar d’una altra cosa. Tant de bo algun dia no.

—En la cançó “Des d’aquí dalt”, amb Miki Núñez, parleu de l’experiència de pujar als escenaris. Us imaginàveu que arribaríeu on sou ara?
—Sempre havia tingut clar que em volia dedicar a la música, era un objectiu que tenia a llarg termini, però no sabia de quina manera es donaria. I he tingut la sort i el privilegi de poder fer-ho. Però potser no m’esperava tocar en aquells festivals on anava com a públic, com per exemple el Festivern. Recorde el primer any que vam tocar-hi, que deia “mare meua, però si he vingut al Festivern un munt d’anys, que fort que jo siga aquí”. Crec que és un objectiu que no tenia, o que no sabia que podia tindre. És molt bonic. Eixa cançó també explora la part negativa i la frustració que genera el fet de construir un projecte, els temors, però fem el que ens agrada. I si algun dia la música no em genera eixa felicitat, ho deixaré de fer.

Noemí Pereda fa anys que es dedica a estudiar l’abús sexual infantil i l’explotació sexual de menors. És doctora en psicologia clínica i de la salut per la Universitat de Barcelona, catedràtica de victimologia i directora de l’equip de recerca GReVIA. Va ser al capdavant de la comissió d’experts que va analitzar els casos d’explotació sexual de menors tutelades a Palma i té molt clar que casos com el de la nena tutelada per la DGAIA que s’ha sabut fa poc no són realitats aïllades. Les xarxes d’explotació sexual de menors s’aprofiten especialment d’aquells que no tenen família per atacar-ne les vulnerabilitats mitjançant la manipulació psicològica. Parlem amb ella, que explica aquest mecanisme i fa propostes concretes per a millorar un sistema de protecció que, assegura, no canviarà d’un dia per l’altre.

—Quina realitat reflecteix el cas de la menor tutelada per la DGAIA?
—No és una realitat esporàdica, sinó contínua, en els centres residencials del sistema de protecció. És un dels casos que han aparegut els darrers anys, ja en van conèixer un el 2016 que també afectava la DGAIA, el cas Trinity. I tot es va fer molt present el 2020 amb el cas de Mallorca, amb setze menors tutelades que havien estat víctimes d’explotació. Vaig ser la coordinadora de la comissió d’experts i vam veure que això passava a totes les comunitats autònomes, que era un problema vinculat a l’alta vulnerabilitat emocional d’aquests nois, i que també ha passat en altres països europeus.

—Per exemple?
—Vam veure que, deu anys abans, havia passat una cosa molt similar al Regne Unit amb xarxes d’explotació sexual domèstica; és a dir, amb infants que són aquí, que no estan segrestats ni vénen com a víctimes de tràfic. Estàvem preparats per al tràfic i l’explotació d’infants que venien d’uns altres països, no per veure que el problema el teníem aquí. Són infants generalment vinculats al sistema de protecció, tot i que també hi ha casos en famílies.

“Estàvem preparats per al tràfic i l'explotació d’infants que venien d'uns altres països, no per veure que el problema el teníem aquí.”

—Com dieu, passa a tot arreu, però el funcionament de certs sistemes concrets, com la DGAIA a Catalunya, pot incrementar-ne el risc?
—Passa a tot arreu, però no en la mateixa magnitud. Hi ha una sèrie de factors de protecció, i el principal són les famílies. Un sistema com el de Catalunya, en què tot el pes recau en els centres residencials quan hi ha una retirada d’un nen de la seva família biològica, és un factor de risc enorme. La principal força i resiliència d’un nen ve de la família. Sempre que es pugui, cal treballar amb la família d’origen, intentar que no s’hagi de separar d’aquest entorn. I, en situacions greus, buscar una família d’acollida, no derivar-lo directament a un centre residencial. Les institucions no són el lloc on creixen de manera adequada.

—Quins elements ho impedeixen?
—Els educadors ho donen tot, però no hi ha prou recursos i les ràtios són molt altes. No pots donar atenció individualitzada, respondre a necessitats emocionals… Els explotadors detecten aquesta situació de vulnerabilitat i els ofereixen una relació especial. Per això aquesta nena no se’n va anar durant tants anys del costat de l’explotador: el vincle no era un segrest físic, sinó emocional. La va manipular i es va fer passar per algú que es preocupava per ella i que li donava el que necessitava, no tant econòmicament com emocionalment. A vegades hi ha recompenses, però la manera de captar-los és a partir de l’atenció, de fer-se indispensables com a adults estables. Els educadors haurien d’assumir el rol de figura adulta cuidadora, però amb les ràtios que tenen no poden. I hi ha molta rotació professional perquè estan molt maltractats.

—Com identifiquen, els explotadors, els menors tutelats?
—Sobretot a les xarxes, especialment, Instagram i TikTok. Detecten menors que hi passen molt de temps, que pengen fotografies i vídeos que potser no són els més adequats… I intenten pescar-los. Els diuen que, si volen més atenció i més likes, han d’enviar fotografies i vídeos més sexuals. Comencen així, però acaben amb trobades físiques. I al voltant de les escoles i centres comercials hi ha adults que observen si un noi és al carrer en horari escolar més d’un dia, per detectar els desemparats. En el cas de Mallorca, hi havia molt d’escapoliment i fugida del centre el cap de setmana. Hi ha factors de risc que, com a societat, no veiem perquè no hi tenim interès, però els explotadors saben perfectament on trobar-los.

“Al voltant de les escoles i centres comercials, hi ha adults que observen si un noi és al carrer en horari escolar més d'un dia, per detectar els desemparats”

—Per què els centres no es poden controlar els escapoliments, l’ús del mòbil…?
—Els educadors fan el que poden, realment, però estan molt maltractats pel sistema. Aquests nois vénen amb un dany enorme de la família d’origen, tenen l’autoestima molt baixa, no confien en els altres, tenen una conducta rebel i en alguns casos violenta… Els professionals sostenen això sense els recursos per a fer-hi front. I no hi ha formació en aquesta qüestió. No pot ser que un educador es formi per interès propi en un curs de cap de setmana, l’ha de formar l’administració. Hi ha recursos que s’ignoren. N’hi ha un –que s’usa al País Basc– que es diu eina de detecció del risc d’explotació sexual, que és gratuït i el vam fer a partir dels casos de Mallorca. Només cal que ens cridin perquè fem una formació als educadors sobre com utilitzar-lo. O la guia del 2023 per als centres. En teoria, hauria d’haver arribat, i sabem que no. No es tracta de donar més recursos a la DGAIA, sinó de distribuir-los bé. Si no preparem els educadors, no ho podran detectar.

—Prioritzar tant els centres és, per tant, un error de la DGAIA.
—La DGAIA confia moltíssim en els centres residencials, però ha quedat demostrat que no són el lloc idoni. Som un país amb tradició d’acollir, per què no hi ha famílies d’acollida? Hem fet campanyes que hagin arribat a la població sobre per què són tan importants? Aquí tenim la figura de la família extensa: els avis, els oncles… Treballem-hi quan no pugui ser la família biològica la que cuidi el nen. Ni els educadors són una família ni els centres són llars. No hi ha llars de trenta nens! Necessitem centres petits. No és que la DGAIA ho faci malament, és que segueix uns patrons desfasats, igual que altres comunitats. Ja no és només que els nens surtin del centre, és que els explotadors hi entren per internet.

“Ja no és només que els nens surtin del centre, és que els explotadors hi entren per internet”

—Hi ha organitzacions que han denunciat retirades de custòdia que no s’haurien d’haver fet. Què en penseu?
—Hi ha casos en què es podria treballar amb les famílies d’origen per a evitar la retirada. No parlo de maltractaments, sinó de pares a qui els manquen recursos educatius i econòmics. Són famílies d’alt risc, no maltractadores, però moltes vegades es retira sense intervenir-hi. Caldria invertir els recursos que anirien a la retirada de custòdia a treballar amb les famílies. I les retirades es fan molt tard. És difícil trobar una família d’acollida per a una nena de tretze anys. Amb dos anys, quan vas detectar risc, podries haver fet alguna cosa, però amb tretze està rebel i a sobre la poses en un centre…

—Quan parlem d’explotació sexual a menors tutelats, de quines xifres parlem?
—Cantàbria va demanar un estudi, un dels pocs que s’han fet. Prop d’un 20% dels nois entre els 14 i els 17 ens deien que, en el darrer any, havien estat involucrats en xarxes d’explotació. Els preguntaven si havien intercanviat sexe per objectes, atenció, recompenses… Moltes respostes feien referència a internet: enviar vídeos pornogràfics, fotografies sense roba… Però també hi havia molts casos de sexe amb penetració.

—És una xifra que es pot traslladar a uns altres llocs?
—Per què no sabem quants casos tenim a Catalunya? Caldria demanar-ne estudis, és indispensable. A Catalunya les xifres serien pitjors, perquè tenim macrocentres de trenta places i, per tant, segur que el percentatge és molt més elevat, encara que siguin casos en què hagi passat una sola vegada, que ja és molt greu. Cantàbria és una comunitat petita, amb centres de vuit places, i no hi ha tant d’oci com a Catalunya o les Illes. Per exemple, a Mallorca fugien més dels centres perquè hi ha Magaluf, turisme…

“Per què no sabem quants casos d'explotació sexual a menors tutelats tenim a Catalunya?”

—Hi ha més factors que els facin especialment vulnerables?
—Molts d’ells han patit abús sexual en la família d’origen i aquest és un altre dels factors de risc principals. A vegades expressen “ara sóc jo qui obté un benefici del que em van fer”. Hi ha una desensibilització respecte del cos, la intimitat, el sexe… Una capacitat molt elevada de desconnectar del cos, ho han fet durant la infància. Consideren que el seu valor passa pel sexe. Però tampoc no es treballa aquest origen, i hem alertat que, quan arriba un noi o noia que ha patit abús sexual, cal intervenir-hi.

—Hi ha gaires diferències entre nois i noies?
—Afecta nois i noies, però el gènere afegeix variables de risc en el cas de les noies. És cert que hi ha molts casos de nois que no som capaços de detectar, principalment, nois que tenen deutes amb les màfies que els han dut fins aquí. Redueixen aquest deute a canvi de sexe. No es reconeixen com a víctimes, parlen d’intercanvi. En l’abús sexual i l’explotació a menors, l’asimetria de poder es troba en l’edat. Hi ha nois que primer són explotats i després capten nenes, per evitar tornar a ser víctimes. Els diuen lover boys i tenen aquest doble rol: captenen nenes vulnerables necessitades d’afecte, els diuen que les estimen molt perquè se’n vagin a viure amb ells i, fora del centre, els diuen que, per sobreviure, tinguin relacions amb els seus amics a canvi de diners, que les estimaran igual. Aquest “jo t’estimaré igual”, les noies ens ho transmetien com una cosa positiva, no com a manipulació i explotació.

—Quines altres lliçons vau extreure del cas de Palma?
—Que els escapoliments són clau, i moltes vegades les forces de seguretat no en són conscients. A Mallorca trigaven més a anar a buscar aquestes nenes i, en alguns casos, pensaven que ja sabien espavilar-se al carrer, perquè aparentment són madures. Pel que ens va dir la policia, quan ho intentaven, els escopien i estaven molt rebels. Potser la policia no hi tornava fins l’endemà, però eren altament vulnerables perquè se les enduguessin. També van influir les ràtios, a Mallorca hi havia macrocentres. Entre més, es va canviar el protocol d’actuació i es va pensar en la formació continuada.

“Els escapoliments són clau i moltes vegades les forces de seguretat no en són conscients”

—Tot això s’ha mantingut?
—Sí, ha canviat el govern i s’ha mantingut el pla. No és un problema polític, sinó social, no depèn de qui governa. Caldria afegir una altra mesura: quan hi ha una nena víctima d’explotació, si la tornes a posar al centre, capta unes altres nenes, amb bona intenció. Els explica que té casa, alcohol, drogues, festa… Aquestes nenes han d’anar a un centre tancat i especialitzat per a desconnectar dels explotadors, entendre que no les cuiden ni estimen. Als centres ordinaris això no es pot treballar, perquè fugen de nou al context explotador, que elles creuen que és de seguretat. En aquest darrer cas a Catalunya, la nena va passar en aquest context fins que algú ho va denunciar. Si no, amb vint anys potser hi continuaria.

—En el cas de Palma, les víctimes s’anomenaven germanes entre elles.
—Sí. Hi havia la figura del pare, el qui les havia captades, i dels oncles, com si fos una família. Sents que és la teva família, que en depens i que, a més, no t’abandonaran als 18 anys –cosa que el sistema sí que farà… A vegades, tenim la visió d’aquestes nenes com a impulsives, però realment havien fet una anàlisi realista sobre la seva vida i sobre què els passaria a partir dels divuit. És tan multicausal, i s’ha d’intervenir des de tantes bandes, que no és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat. Si es pensa això, no s’entén el cas ni què significa. No es tracta de treure un titular, sinó de mirar de fer una reforma real, un treball lent. A més, han sortit més notícies respecte de la DGAIA que no tenen a veure només amb l’explotació. Cal un exercici valent de canviar realment el sistema.

Dissabte passat, 17 de maig, el New York Times va publicar un editorial titulat “Per què volem que el canceller conservador d’Alemanya se’n surti”, una peça molt sorprenent i que representa un tomb ideològic del diari. El consell de redacció està preocupat perquè l’oposició d’aquell país ara mateix és liderada per Alternativa per Alemanya, un partit tan d’extrema dreta (i amb simpaties nazis) que fins i tot Marine Le Pen i Giorgia Meloni se’n van distanciar. I tot i això l’AfD lidera les enquestes entre els menors de 45 anys i a bona part del país.

El New York Times identifica dues causes d’aquesta evolució de l’electorat –l’economia i la immigració– i espera que el nou canceller Friedrich Merz pugui imposar un canvi de rumb. L’editorial se centra primer en el gran creixement de la població nascuda a l’estranger, que ara mateix és un 20,9%, més que el Regne Unit, França o els Estats Units, que volten el 15% (Catalunya acaba de superar el 25%). Tot i això, la clau és que aquesta transformació social s’ha fet al marge de la voluntat ciutadana: “La majoria dels alemanys no ha estat mai a favor d’una immigració tan ràpida, però tant els demòcrata-cristians com els socialdemòcrates van continuar endavant sense fer-los cas. L’AfD va omplir el buit polític i ha estat recompensada.”

El diari va més enllà i menciona els problemes que ha causat aquest fenomen: “Ha afectat durament els serveis socials i el mercat immobiliari, sobretot a les comunitats de classe treballadora on tendeixen a establir-se els nouvinguts. El més destacable és que les llacunes del sistema han fomentat una sensació d’anarquia.” A continuació menciona els atacs perpetrats per immigrants a qui es va negar el dret d’asil però que van poder romandre al país. Per tant, conclou el mitjà, “el favor més gran que Merz i els seus socis de govern podrien fer a l’AfD és no endurir la política d’immigració i continuar menyspreant l’opinió pública”. I citen l’escriptor i periodista David Frum: “Si els liberals insisteixen que només els feixistes faran respectar les fronteres, els votants contractaran feixistes per fer la feina que els liberals es neguen a fer.” 

El tomb del New York Times no ha estat l’únic que hem vist en una de les institucions d’esquerres que més havien promogut la lliure circulació de persones i capitals. La setmana passada el Partit Laborista britànic, amenaçat per l’ascens extraordinari de Reform UK, liderat per Nigel Farage, va anunciar plans per a frenar en sec l’arribada de nouvinguts. El primer ministre Keir Starmer va presentar un llibre blanc que desmunta molts dels dogmes econòmics que han dominat des dels anys noranta, com ara que la immigració només té efectes positius, però sobretot reivindica que cal respectar la voluntat popular. És a dir, si una gran majoria dels ciutadans vol tancar les fronteres llavors cal fer-ho, perquè l’alternativa és antidemocràtica, i comporta el descrèdit de la classe política.

El discurs de Starmer és extraordinari: “El dany que ha causat [la darrera onada migratòria] al nostre país és incalculable. Els serveis públics i l’accés a l’habitatge han estat sotmesos a massa pressió. La nostra economia s’ha vist distorsionada per incentius perversos per a importar treballadors en lloc d’invertir en les nostres habilitats. En sectors com l’enginyeria els contractes d’aprenent gairebé s’han reduït a la meitat, mentre que els visats s’han duplicat. Però, possiblement, encara és pitjor la ferida que aquest fracàs ha obert en la confiança en la política.” Starmer va anar més enllà i va invocar la qüestió identitària amb una frase que ha trasbalsat part de l’opinió pública: si no s’apliquen aquestes mesures, hi ha el perill que el Regne Unit es converteixi en “una illa de forasters”.

Des de llavors el primer ministre ha fet unes quantes piulades molt contundents. “Ja he retornat més de 24.000 persones sense el dret d’estar aquí. I no m’aturaré.” “Establir-se al Regne Unit és un privilegi que cal guanyar-se, no un dret.” I una que ens commou especialment als catalans: “Si vols viure al Regne Unit, has de parlar anglès. Això és de sentit comú.”

Sovint, quan les esquerres es veuen obligades a fer aquest tomb (ho podríem anomenar la via danesa), alguns les acusen de comprar el marc de l’extrema dreta. Aquest argument es podria discutir en el cas dels refugiats, però la gran majoria de nouvinguts al Regne Unit i a Catalunya són immigrants econòmics. Malgrat que alguns ho proclamin i s’hagi venut durant moltes dècades, el dret humà d’anar-te’n a viure al país que vols no existeix (sí que ho és demanar asil en cas de persecució o perill de mort, és clar).

El New York Times i els laboristes britànics han vist les orelles al llop, i alhora han entès que l’argument que diu “que ve l’extrema dreta!” ja no convenç els electors. Més enllà d’algunes bombolles urbanes, s’està covant una por i una fúria que fa que com més va més ciutadans estiguin disposats a pagar qualsevol preu per a tancar les fronteres. A Catalunya, en canvi, el consens polític i mediàtic roman inalterat, i això provoca situacions tan estranyes com la negativa a mencionar la immigració quan es parla d’habitatge. Mentrestant a Madrid el govern ha trobat en la importació contínua de nouvinguts el mecanisme per a tapar un model productiu decrèpit i insostenible, i per això ha aprovat un nou reglament d’estrangeria que farà molt més fàcil la regularització (inclosa la d’aquells que tenen antecedents penals) i portar els familiars. L’explosió a les properes eleccions és inevitable, i llavors correm-hi tots a muntar cordons sanitaris; però el més gros és que allò que ens ve a sobre no és inimaginable, sinó que ens ho podem imaginar perfectament.