En un moment en què a les xarxes es viralitzen les rutines de cura de la pell en sis passos o deu, amb nombrosos productes diferents, que algú digui que no cal posar-hi res sembla revolucionari. La posició del doctor Ramon Grimalt no neix de cap voluntat estèril de portar la contrària ni d’assenyalar qui es posa cremes i maquillatge, sinó que parteix de tot allò que ha demostrat la ciència i els assaigs clínics sobre els productes. I en qüestions de cura de la pell, menys és més. És un dels molts temes que aquest dermatòleg i divulgador tracta a Estima la teva pell (Rosa dels Vents), un llibre que ens ensenya a protegir la pell alhora que desmenteix falsos mites sobre pigues, cabells, berrugues, taques del sol… Parlem amb ell sobre el llibre, concretament d’aquestes rutines de moda, de la prevenció de l’envelliment i de l’exposició al sol.

—Un dels temes relacionats amb la pell que més han preocupat darrerament són el dels vídeos de cura de la pell per a adolescents. Què en penseu, d’aquest fenomen?
—Majoritàriament, hi ha un interès econòmic que ha creat necessitats on no n’hi havia. La cura de la pell amb adolescents és una pèrdua de temps en la major part dels casos, i a vegades causa problemes, com ara, d’al·lèrgia, perquè alguns d’aquests productes tenen substàncies que poden sensibilitzar la pell. La majoria d’aquests productes també tenen greixos en excés. Si a la pell de l’adolescent, que ja tendeix a ser hormonalment greixosa, li apliquem greixos externs, hi surten grans. A vegades surten grans a persones que ja no tindrien edat de tenir-ne i a persones que encara no tindrien edat de tenir-ne. Veiem disbarats de nenes de deu anys que ja fan rutines de cura de la pell…

“Veiem disbarats de nenes de deu anys que ja fan rutines de cura de la pell”

—Això és aplicable a totes les edats? En general, es dóna el missatge que la pell s’ha de netejar i hidratar amb sabons i cremes, tant per tenir-ne cura com per evitar els grans.
—La crema hidratant perquè no et surtin grans és com la pizza per a no engreixar-se. És tot el contrari. La pizza engreixa i la crema hidratant porta greixos, que és el que fa que surtin més grans. Pot tenir unes altres propietats, però en la majoria dels casos tampoc no en té. La hidratació de la pell no depèn de res que ens apliquem externament. L’aigua de la pell depèn de la nostra ingesta. Si et dutxes o submergeixes en una piscina, no t’entra aigua a la pell. No ens hi entra pas aigua, amb la crema hidratant, ens hi posa greix, i posar greix a una pell greixosa és un disbarat.

—I el sabó?
—És un desengreixador. El disbarat més comú és: m’ensabono, em trec el meu greix natural de protecció, em noto la pell tibant i seca i compro una merda de greix fabricat a la Xina per a suplir el meu, que és el millor del món, i que me l’acabo de treure amb el sabó. És com si per anar a treballar et prenguessis tres cafès i quan arribessis a la feina et prenguessis tres til·les perquè vas tot excitat. Estalvia’t els cafès…

—Però a vegades, si no t’hi poses res de res, també et surten grans.
—A vegades es fan raonaments de l’estil “com que m’he posat xampú durant anys i no m’he quedat calb, els xampús eviten la calvície”. La ciència no es fa a partir d’experiències individuals, sinó d’assaigs clínics. De cinquanta persones, la meitat amb crema hidratant, l’altra meitat no, les qui duen crema tenen molts més grans. Igual que una persona pot posar-se crema antiestries i que no li’n surtin, però no és per la crema, sinó per la seva genètica.

—Però si els sabons no són recomanables, com es tracta l’acne més lleu?
—La pell sana no necessita productes. Si fas coses, és possible que t’equivoquis. És com dir, “em prendré pastilles per si de cas, per si quan sóc gran tinc hipertensió”. No, si et diagnostiquen hipertensió, ja et tractaràs. Si algú té un problema a la pell, el corregirem amb cremes. Transitòriament. Un cop estigui bé, les podrà deixar.

“La pell sana no necessita productes. Si fas coses, és possible que t'equivoquis”

—Transitòriament. Això és important.
—És clar. Prendre pastilles sempre quin sentit té? Passa que els venedors tenen la boca molt grossa. Imagina que ets un laboratori farmacèutic i només vens antibiòtics. Arribes a una part petita de la població. Llavors t’inventes probiòtics, vitamines, suplements… Això ho pot prendre tothom, malalts i sans, amplies el mercat. Però hi ha cap demostració científica que, si prenc col·lagen, em faran menys mal els genolls quan tingui vuitanta anys? No. Però se’n ven molt. Hi ha gent sana que pren pastilles cada dia per a no emmalaltir, però la ciència ha demostrat que això no és cert.

—Un altre àmbit ple de remeis falsos és la prevenció de les arrugues. Realment, és possible prevenir l’envelliment amb cosmètics o ens han entabanat?
—Hi ha molts estudis de productes antienvelliment que tenen una certa eficàcia, sobretot si s’utilitzen in vitro, amb cèl·lules aïllades del laboratori. Però els estudis útils són els de mitja cara: m’aplico un àcid retinoic, un retinol, un alfahidroxiàcid, un àcid glicòlic a mitja cara i a l’altra mitja cara no me l’aplico. Al cap d’un any, algú és capaç de veure quina mitja cara ha estat tractada? No. No hi ha prou demostració científica per a dir que val la pena aplicar-se aquests productes per evitar l’envelliment.

—Es pot prevenir l’envelliment evitant el sol?
—Sí que hi ha demostració científica que les zones del cos que portem tapades amb roba no envelleixen. Una mitja cara sense protecció solar envelleix més ràpidament que la que en té. Però les cremes solars no són la millor manera d’evitar el sol. És com dir que la sacarina és el que més aprima. No. El que has de fer és vigilar què menges… Si vaig a la platja i em poso crema, no em protegeixo del sol, m’hi exposo. Si em menjo tres pizzes familiars i em poso sacarina al cafè, no faig dieta, però tinc la consciència tranquil·la. La majoria volem menjar molt i estar prims i estar al solet i no envellir. Però això no pot ser. Si vols tenir una pell immaculada, com les coreanes que a vuitanta anys tenen la cara perfecta, no has d’exposar-te al sol. Però a la nostra cultura això no ens agrada, i no passa res.

“Les cremes solars no són la millor manera d'evitar el sol”

—Tenim certa inconsciència respecte de l’exposició solar? Sobretot, tenint en compte la prevenció del càncer de pell.
—L’envelliment i el càncer de pell van de bracet, perquè és el mateix factor que causa l’un o l’altre, però aquí sí que canvia moltíssim segons la base genètica de la persona. Si he nascut a Casablanca, vaig a viure a Barcelona i treballo vuit hores diàries al carrer, tinc poques butlletes de tenir càncer de pell, perquè tinc una pell dissenyada per aguantar la radiació solar. Però si he nascut a Oslo, sóc pèl-roig amb ulls verds i vinc a treballar a Barcelona, tinc moltes butlletes de tenir càncer de pell. Si m’hagués quedat a Oslo no en tindria tantes. El càncer de pell no depèn tant del sol que prens com de com ets. Austràlia és el número 1 als índexs de càncer de pell al món, perquè són irlandesos i escocesos en un país equatorial. No és casualitat que els aborígens a Austràlia siguin negres. Si tens la pell molt delicada, has de ser curós. Si tens la pell més fosca, tens menys risc, però també has de ser-ho.

—També parleu de la presència en alguns cosmètics de disruptors endocrins, que poden tenir efectes adversos en la salut. Què en sabem?
—Els efectes secundaris dels medicaments estan sempre compensats pels efectes beneficiosos. Per això és una absurditat posar-nos cremes quan no estem malalts. Perquè no tan sols no serveixen, i en alguns casos fan emmalaltir, sinó que moltes tenen substàncies químiques que actuen hormonalment. Fins fa quatre dies, els parabens formaven part de totes les cremes nutritives, xampús i desodorants. Avui sabem que causen càncer i estan prohibits. Però s’han substituït per una altra substància. Quants anys necessitarem per veure si fa mal o no? Per tant, no t’apliquis productes químics que no necessites. També és veritat que els disruptors endocrins no els absorbim únicament amb les cremes.

“Moltes cremes tenen substàncies químiques que actuen hormonalment”

—Com es poden absorbir?
—Per exemple, una cosa tan quotidiana com beure aigua d’una ampolla de plàstic, si no ha estat sempre tan freda com pensem i s’ha escalfat en algun moment del procés fins a arribar al supermercat. De fet, per això hi ha una petició perquè les ampolles tinguin precinte de temperatura. O per mitjà dels pesticides en la indústria de l’horticultura, o en molts productes carnis o en la contaminació… Hi ha un munt de factors, però no n’hi sumis més.

—El maquillatge també pot tenir disruptors endocrins?
—Sí, però va molt relacionat amb la dosi. Si em poso una ombra d’ulls, és molt improbable que em perjudiqui, perquè la dosi i la superfície són minúscules. Però si a un nen de tres mesos cada dia l’untes de crema quan surt de la dutxa… Tampoc no és bona idea untar de crema solar els nadons a la platja. És millor deixar-los la samarreta posada i que la dosi de crema sigui molt menor. En definitiva, ens podem tranquil·litzar si les dosis que utilitzem d’aquests cosmètics són baixes. El missatge final seria: la millor manera de cuidar-me la pell és no posant-li cap producte químic, perquè el risc zero no hi és. Evidentment, és molt pitjor que un nen es cremi que no pas posar-li crema solar, però la millor manera de protegir-lo és deixar-li posades la gorra i la samarreta i posar-li crema a les parts exposades. No ens hem de creure la indústria, que ens diu “despulla’l per untar-lo!”, això no té sentit.

La melodia d’una altra època tornava de seguida a la memòria només de sentir la veu de María Dolores de Cospedal, dilluns, i com recuperava aquells eufemismes extraordinaris: “Aquesta persona de qui vostè em parla”, “aquests àudios a què vostè es refereix”. La bafarada de nostàlgia devia embolcallar també el president Salvador Illa, que l’endemà va ser incapaç de pronunciar el terme “Catalunya Nord” i s’hi va referir com a “aquest territori”. El dia del nomenament del nou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, la consellera Sílvia Paneque el justificà i va dir-ne: “Coneix geogràficament la zona on ha de desenvolupar la seva tasca.” Quan Illa va visitar l’Escola Bressola, l’equip del president va referir-se a la “demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya”.

En política, l’eufemisme s’empra sovint per projectar fredor administrativa o menyspreu, però, de fet, sol projectar por. Cospedal parlava fa una dècada del tresorer Luis Bárcenas com a “aquest senyor” perquè temia que tingués les armes per a dessagnar el partit, i perquè el nom era per tot arreu i anava esdevenint un símbol; ara no gosa d’anomenar José Manuel Villarejo perquè té els documents que la delaten. La patum demòcrata Nancy Pelosi també diu “aquest home” per a referir-se a Donald Trump; Hillary Clinton sol dir-ne, simplement, “ell”. És l’home que els ha fet miques el llegat polític. L’eufemisme és ridícul perquè la por del nom revela la por de la cosa.

En el cas d’Illa, la carambola eufemística encara revela una cosa més trista: la por de mullar-se. Es limita a donar diners a la Bressola i a promoure la cultura catalana “en aquest territori”, però no vol cap debat sobre l’abast de la nació. Va dir: “No nego cap denominació, no entraré en debats nominalistes”, cosa que, de fet, vol dir: “No vull expressar la meva opinió real sobre aquest debat perquè no em sortiria a compte”. No és una posició accidental: Illa té por; té por de qualsevol debat, no només dels nominalistes; té por de desplegar un llenguatge propi en què els significants tenen, a més a més, significats, perquè sap que els significats que ell triaria molt difícilment serien hegemònics, en condicions de normalitat democràtica: negarien la nació, i la nació és viva. Aquest PSC aguanta perquè s’ha restringit la conversa lliure: les idees són agulles en el paller de la xerrameca burocràtica.

La por que ha fet històricament Catalunya Nord –per més que el català hi sigui avui residual i per més que l’assimilacionisme francès hagi estat més eficaç que no l’espanyol– és la por que fa, també, Catalunya. Perpinyà és un revers de València: París i Madrid han hagut de trinxar la cohesió catalana per tot arreu on han pogut, per evitar que Barcelona tingués massa força. Barcelona ha estat sempre la gran amenaça que ha desbocat tots dos centralismes. Per això, per exemple, no hi ha trens de gran velocitat entre València i Barcelona i els francesos han blocat durant dècades la connexió de gran velocitat entre Montpeller i Perpinyà; els mapes d’infrastructures solen ser molt eloqüents. Per això, al sud hi ha els mateixos “debats nominalistes” que al nord, i el nom del País Valencià fa tanta por que n’han de dir “comunitat”, i la unitat de la llengua encara causa crisis nervioses. La por del nom, la por de la cosa.

Quan l’acorralen, el blaverisme recorre a l’estatut per negar que el català i el valencià són la mateixa llengua. “La nostra llei només diu valencià.” És la mateixa mena d’argument amb què Person explicava per què no volia dir Catalunya Nord: “Per neutralitat institucional.” Sota l’eufemisme sempre hi ha la negació de la realitat, tant en Illa com en Cospedal: les contorsions retòriques que es fan per a reprimir entelen la mirada. Durant el procés, el PSC es va obsessionar amb el legalisme –per la forma que empresona les coses, en lloc del cor que les fa créixer– que els impedeix de veure les realitats més òbvies. Person té aquesta ceguesa de l’ignorant borratxo de propaganda: a banda de Catalunya Nord, també es nega a fer servir el terme “Rosselló” perquè diu que tampoc és oficial. No deu pas haver mirat ni un sol mapa de “la zona on ha de desenvolupar la seva tasca”, perquè hi hauria vist de seguida Canet de Rosselló, que fins i tot els francesos anomenen Canet-en-Roussillon.

La cosa més divertida dels Països Catalans és que, sense les ulleres del fanatisme –o les de l’acomplexament independentista que, desanimat, s’empassa les mentides espanyolistes–, és evident que existeixen. Només algú que no hi ha estat mai, o que no ha fet atenció més de dos minuts a l’orografia, a la llengua o a la història, negaria que Catalunya Nord existeix. Potser per això la consellera Paneque, tot i que tampoc no vol “debats terminològics”, sí que va gosar dir que no tenia “cap inconvenient amb el terme Catalunya Nord”. Qualsevol gironí, amb el paisatge a la pell i a la retina, sap que la frontera és més imaginària que no real. Al capdavall, just al costat de Canet de Rosselló hi ha el poble de Salelles, el cognom d’aquest senyor que li arrabassà la batllia d’aquesta ciutat de què vostè em parla.

Personalitats i entitats nord-catalanes exigeixen la destitució del director de la Casa de la Generalitat

 

Bloomberg · Ben Westcott

El laborista Anthony Albanese, de centre-esquerra, pot ser el primer dirigent australià en pràcticament un segle que perdi el poder després d’una sola legislatura.

El 3 de maig hi haurà eleccions presidencials a Austràlia. Ara per ara, l’atenció se centra en el cap de l’oposició, el conservador Peter Dutton. Però què es preveu que passi a les eleccions i quin impacte podrien tenir per al país i la resta del món?

Qui són Anthony Albanese i Peter Dutton, i quines polítiques defensen?

Albanese, cap del Partit Laborista i veterà de l’agitada política australiana, va guanyar les eleccions del 2022 amb una de les majories més ajustades de la història del país.

Els sondatges indiquen que els votants no creuen que Albanese hagi fet prou per a contenir l’escalada dels preus de l’habitatge i dels aliments. El primer ministre es troba ara abocat a una àrdua batalla per a mantenir la seva minsa majoria a la cambra de representants, la cambra baixa del parlament.

Durant el darrer any, la popularitat de Dutton –antic propietari d’una petita empresa i agent de policia de l’estat australià de Queensland– ha augmentat sostingudament entre els votants. Defensor declarat d’Israel i Ucraïna, la seva coalició de centre-dreta ha acusat Albanese d’agreujar la inflació al país, i ha promès de retallar la despesa pública.

El programa electoral d’Albanese té paral·lelismes amb el nacionalisme industrialista propugnat per Joe Biden, ex-president dels Estats Units. El primer ministre australià defensa d’impulsar la fabricació de tecnologies verdes al país, augmentar l’extracció i el processament de minerals crítics, accelerar la transició cap a l’energia renovable i fer grans inversions en educació infantil i en sanitat.

Els laboristes confien que la primera retallada dels tipus d’interès a Austràlia en més de quatre anys, anunciada aquest febrer, ajudarà a convèncer els votants que la part més difícil de la crisi del cost de la vida ja ha passat.

Dutton promet de reduir la despesa pública, posar límits a la immigració i reduir el preu dels aliments, tot i que el dirigent conservador continua sense explicar els detalls de moltes de les seves propostes. A diferència dels conservadors de molts altres països, Dutton no és un negacionista –ni escèptic– del canvi climàtic: dóna suport als objectius de reducció d’emissions fixats en l’Acord de París del 2015 i promet d’impulsar l’energia nuclear a Austràlia per a reduir les emissions de diòxid de carboni. A diferència de Donald Trump, Dutton s’ha mostrat contrari a la imposició d’aranzels comercials.

Austràlia podria tenir un govern en minoria?

Els sondatges assenyalen que és poc probable que Albanese o Dutton aconsegueixin una majoria parlamentària, cosa que els obligaria a negociar amb diputats independents i de partits minoritaris per poder formar govern.

A banda el Partit Liberal i el Partit Nacional, que s’han presentat a les eleccions en coalició durant gairebé vuitanta anys, els governs en minoria són poc freqüents a Austràlia: d’ençà de la Segona Guerra Mundial, per exemple, n’hi ha hagut tan sols dos. Això, tanmateix, no necessàriament implica que siguin menys productius: durant el govern en minoria de la primera ministra Julia Gillard, entre el 2010 i el 2013, els laboristes van crear un pla nacional d’assegurança de la discapacitat, pioner al món, per ajudar les persones més vulnerables del país.

Qui pot formar part d’un govern australià en minoria?

En les eleccions del 1980, cap dels diputats elegits al parlament no era membre d’un partit que no fossin els laboristes o la coalició liberal-nacional. Ara, a la cambra hi ha ni més ni menys que dinou diputats que no formen part de cap d’aquests dos blocs.

És el reflex d’un canvi de tendència més ampli: els australians cerquen com més va més alternatives als dos grans partits. Entre el 1980 i el 2022, la proporció dels vots a candidats de tercers partits cresqué d’un 8,5% a més d’un 30%.

De les darreres cinc eleccions, quatre s’han decidit per un grapat d’escons, cosa que indica que els governs en minoria podrien esdevenir més i més freqüents els decennis vinents. Un sondatge publicat el juliol passat, per exemple, revelà que tan sols un 42% dels australians creia que un govern en majoria seria el resultat òptim d’unes eleccions.

Al parlament australià, ara com ara, hi seuen diputats independents –o bé de partits menors– que abracen tot l’espectre polític, cosa que dóna a Albanese i Dutton un ventall d’opcions ampli a l’hora de formar govern. S’espera que, com a condició per a afegir-se a un hipotètic govern, aquests diputats demanin reformes fiscals, més acció climàtica o bé canvis en la llei electoral.

Entre els possibles socis d’Albanese o Dutton hi ha els Verds, encapçalats per Adam Bandt, els independents centristes –més coneguts per “turqueses”– i els diputats de dretes, incloent-hi l’inconformista Bob Katter.

Com afectaran les eleccions les relacions entre Austràlia i la resta del món?

Històricament, la major part d’aspectes de la política exterior d’Austràlia han tingut el suport unànime dels grans partits del país. Aquestes eleccions, tanmateix, són una mica diferents.

Amb Albanese, les relacions diplomàtiques amb la Xina han millorat després d’anys de deteriorament sota l’anterior govern liberal-nacional. Aquests darrers tres anys, per exemple, Pequín ha retirat gradualment les sancions comercials imposades a exportacions australianes com ara el vi i l’ordi.

Dutton, que va ser ministre de Defensa en el govern anterior, defensa d’endurir la posició d’Austràlia envers la Xina. El seu partit sovint ha emprat l’adjectiu “feble” per a referir-se a la posició d’Albanese envers Pequín, més encara després dels exercicis –amb foc real– que l’armada xinesa va dur a terme fa poc davant la costa est d’Austràlia.

Els dirigents d’ambdós partits defensen que són els més adequats per a tractar amb Trump. Albanese sembla tenir una certa sintonia amb el president nord-americà, que descrigué com “un home decent” fa poc, després d’una trucada telefònica. Ideològicament, tanmateix, Dutton sembla encaixar més bé amb Trump, tot i discrepar-hi en qüestions com ara la guerra d’Ucraïna, el canvi climàtic i el proteccionisme.

Les relacions entre el govern d’Albanese i Israel s’han tornat tibants arran de la guerra amb Hamàs, que ha obligat el Partit Laborista a fer equilibris per a calmar les preocupacions de la comunitat jueva australiana i la població musulmana del país.

Dutton és un ferm defensor d’Israel i diu que la xifra de refugiats palestins que arriben al país és massa alta. Si resulta elegit, és probable que actuï amb celeritat per enfortir les relacions amb Israel.

Com seran les eleccions australianes, i quan se’n sabran els resultats?

En les eleccions generals, els australians trien la composició de la cambra de representants durant la pròxima legislatura: per a poder governar tots sols, Albanese i Dutton hauran de tenir el suport de 76. El parlament sortint és molt equilibrat: 77 escons per al partit d’Albanese; 53 per a la Coalició Liberal-Nacional de Dutton, que tingué una derrota clamorosa a les darreres eleccions, l’any 2022.

A diferència dels Estats Units o el Regne Unit, Austràlia té un sistema de vot preferencial: si el candidat que vota l’elector no guanya, el seu vot passa a la segona opció, i després a la tercera –i així successivament, fins que un candidat aconsegueix més de la meitat dels vots.

La majoria del recompte es fa la mateixa jornada electoral, que sempre s’escau en dissabte: a la nit, l’escrutini sol haver avançat prou perquè els australians puguin fer-se una idea clara de qui serà el guanyador. Tanmateix, com que a Austràlia no hi ha sondatges a peu d’urna fiables, és possible que el resultat no s’aclareixi fins a altes hores de la nit.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Lloc: Mercat municipal

“Divendres amb bones notícies per a l’economia de les famílies. Segons les dades d’avanç de l’IPC de l’INE, la inflació general es redueix de set dècimes al març i se situa en el 2,3%. I la subjacent continua baixant fins al 2%, la taxa més baixa en més de tres anys”, piulava ben d’hora, a X, aquest matí, el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo. És una bona nova, però potser cal un advertiment previ: els preus no han baixat al març. Senzillament, han pujat a un ritme més lent que no pas fins ara. És important de no perdre de vista el sentit real de les paraules.

Com cada mes, la nota de l’INE ha estat d’un minimalisme informatiu exasperant. La d’avui es limitava a dir: “La inflació anual estimada de l’IPC el març del 2025 és del 2,3%, d’acord amb l’indicador avançat elaborat per l’INE. Aquest indicador proporciona un avanç de l’IPC que, si es confirma, implicarà un descens de set dècimes en la taxa anual, perquè el mes de febrer aquesta variació va ser del 3,0%.”

La valoració que n’ha fet el ministeri, a primera hora del matí, és que aquesta evolució és deguda, principalment, al descens dels preus de l’electricitat, en contrast amb la pujada del març del 2024. Uns preus que s’han abaratit, entre més raons, per la pluja i la producció d’energia hidràulica, que és la més barata. Segons Red Eléctrica, aquesta darrera setmana de març, per exemple, al voltant del 70% de la producció total d’electricitat a l’estat espanyol ha estat obtinguda amb renovables. Vet aquí la baixada mensual.

Encara que, amb menys importància, també es deu a la baixada dels preus dels carburants i lubrificants per a vehicles personals –que van augmentar el mateix mes de l’any passat– i, finalment, s’apunta el fet que els preus de l’oci i cultura pugen menys que el març de l’any passat. I fins ací l’explicació oficial.

Em sembla una frenada espectacular, en què, com no explica la nota del ministeri, hi ha jugat el fet cabdal que la pujada intermensual hagi estat molt minsa –tan sols del 0,1%–, mentre que el mes que es pren com a referència, corresponent a l’any passat, va ser el de la pujada intermensual més alta de tot l’any, un 0,8%. El BBVA Research explica que l’efecte calendari de la Setmana Santa, que enguany s’escau a l’abril i no al març, com el 2024, pot haver contribuït a suavitzar la taxa general.

I tenim un aspecte més a descartar. L’alentiment d’aquest mes, si durant l’abril no hi ha cap anomalia molt grossa en l’energia, es pot repetir el mes vinent, perquè la pujada intermensual de l’any passat va ser també molt alta, del 0,7%, a causa de la pujada del gas i als aliments frescs.

Però no ens precipitem. Ara com ara, el fet és que la taxa anual del març posa fi a cinc mesos de creixement continuat. De l’1,5% del setembre del 2024 havia pujat fins al 3% del febrer d’enguany. És a dir, s’havia doblat. I ara es troba en el punt més baix d’ençà de l’octubre de l’any passat.

De totes maneres, gairebé més que a aquesta baixada, jo donaria importància al fet que la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general, sense aliments no elaborats ni productes energètics) hagi disminuït de dues dècimes, fins al 2,0%. Aquí no hi entren els productes més volàtils, com l’energia, i el que ens diu és que pot ser que el nucli dur de les pujades vagi cedint. De fet, és el tercer mes consecutiu d’alentiment, d’ençà del desembre, en què era del 2,6%. Pensem que ara fa un any havia arribat al 3,2%.

Cal insistir en la importància d’aquest alentiment registrat per la subjacent, que, amb la dada d’avui, és la més baixa del novembre del 2021 ençà. No oblidem, a més, que aquest càlcul parcial de la inflació és la referència que pren el BCE a l’hora de fer les seves valoracions sobre l’evolució dels preus.

Avui també hem tingut notícia de les dades dels preus al consum de França, amb un augment del 0,2% mensual i un d’anual del 0,8%. Els tenen molt més controlats, com veiem. Les corresponents a la resta de països no les sabrem fins dilluns i dimarts vinents, inclosa la global de la zona euro. De moment, ahir van sortir les previsions del març, fetes pel consultor britànic MNI, un dels capdavanters mundials en aquesta especialitat, i que per a la zona euro apunten al voltant del 2,2% en l’IPC anual general i, en la subjacent el 2,5%. Si aquestes previsions l’encerten, l’estat espanyol –i cal pensar que també Catalunya– se situaria en un lloc interessant, fins i tot per sota de la mitjana, en el cas de la subjacent.

Per al preu dels diners, també és una bona notícia. Per una banda, ja ens acostem molt a l’objectiu del 2% del BCE i, sobretot, l’alentiment dels preus fa que l’euríbor a un any continuï a la baixa. Avui ha tancat al 2,324%, per sota de la mitjana del mes, que és del 2,407%.

En definitiva, tenim la inflació a la vora de l’objectiu d’estabilitat de preus que fixa el BCE i ara afrontem tres mesos en què podem veure caigudes addicionals, perquè les dades mensuals de l’any passat van ser bastant elevades; a partir de l’estiu probablement veurem l’efecte contrari i tindrem algun rebot. De fet, el Banc d’Espanya ha revisat a l’alça la previsió d’inflació per al 2025. Però això és a mitjà termini i poden passar moltes coses. De moment, que no estranyi ningú si aquí, a l’abril, veiem l’IPC per sota del 2%.

El ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha confirmat que el govern de Pedro Sánchez estudiarà la petició d’indult parcial de Laura Borràs, que va ser condemnada a quatre anys i mig de presó pel cas dels contractes a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). A més, ha recordat que tant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i com la fiscalia hi estan a favor. “El TSJC ha demanat l’indult de la senyora Borràs perquè considera que la pena ha estat desproporcionada; la fiscalia, en el seu moment, també es va mostrar partidària de l’indult”, ha dit en declaracions als mitjans a las Palmas de Gran Canaria.

Així, ha assenyalat que el govern espanyol tramitarà la petició i demanarà els informes a tots els organismes pertinents per estudiar-la. “Per tant, el govern prendrà la decisió un cop hagi analitzat i estudiat tota la documentació, perquè és un assumpte que, per descomptat, afecta els drets humans”, ha afegit.

El ministre ha fet aquestes declaracions hores després que el TSJC hagi demanat l’indult a favor de Borràs. Amb aquesta decisió, el TSJC ha suspès també l’execució de la pena fins que no s’hagi resolt la petició d’indult.

La presidenta del grup de la CUP al parlament, Laia Estrada, ha fet avui una crida a Junts, ERC i Comuns a continuar pressionant perquè el president català, Salvador Illa, destitueixi el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person.

Personalitats i entitats nord-catalanes exigeixen la destitució del director de la Casa de la Generalitat

La polèmica es va originar la setmana passada a la Comissió d’Assumptes Institucionals del parlament, on va comparèixer Person i va justificar d’emprar solament el nom de Pirineus Orientals, en lloc de referir-se a Catalunya Nord: “L’estat francès solament reconeix la denominació Pirineus Orientals. Nosaltres des de la delegació, o almenys jo com a director general, he de conservar la neutralitat institucional”, va assegurar. D’ençà d’aleshores hi ha hagut iniciatives perquè deixi el càrrec, des de personalitats i entitats nord-catalanes als ex-directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Dimecres passat, en el ple del parlament, Illa va esquivar la polèmica: “No nego cap denominació ni entro en debats nominalistes”, va dir.

Per la CUP, el fet que el director general de la Casa de la Generalitat a Perpinyà “negui la catalanitat de la Catalunya Nord és un fet greu, un menyspreu al país”, a la llengua catalana i a la unitat nacional de Catalunya. Person, a parer d’Estrada, “no pot representar els interessos dels catalans”, de manera que ha de ser destituït, en unes declaracions difoses per la CUP. “Esperem que tant ERC com Junts ho continuïn demanant i que els Comuns també responguin a aquesta crida i no es posin de perfil ni vagin de bracet del PSC-PSOE en aquesta qüestió”, ha afegit.

Fa dues setmanes, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, va tancar el congrés de Martorell exhibint el control del partit: les tres ponències que es debatien van obtenir el suport del 90%, sense que cap esmena crítica arribés viva al plenari. Però en la tercera part del congrés, la de la renovació de les direccions territorials, s’obre una nova batalla entre famílies, amb la federació de Barcelona al centre de la disputa. Sectors crítics amb la direcció s’han organitzat per presentar Dignitat Republicana, una candidatura alternativa a l’oficialista que encapçala Eva Baró. La integren militants pròxims a Nova Esquerra Nacional i Foc Nou, afiliats que s’havien arrenglerat amb Baró o amb la llista de Patrícia Gomà en l’anterior congrés barceloní. Creu Camacho, presidenta d’ERC a l’Eixample, encapçala la llista, que s’ha registrat avui. Si la federació de Barcelona, amb un miler d’afiliats, és la més important del partit, el casal de l’Eixample, amb uns dos-cents, ha tingut tradicionalment un pes intern igualment notable en l’organització. Miquel Colomé, conseller de districte de Gràcia entre el 2019 i el 2023, és el candidat a la secretaria general, i la regidora Rosa Suriñach aspira a presidir l’assemblea barcelonina. Les eleccions internes seran el 26 d’abril.

Els membres de Dignitat Republicana asseguren que la candidatura es va començar a forjar com a reacció del fallit congrés d’ERC del 13 de juny de l’any passat a Barcelona. La militància havia de discutir i votar el pre-acord per a l’entrada al govern de Jaume Collboni però va ser desconvocat per l’assistència multitudinària de militants, que sobrepassaven la cabuda de l’Orfeó Martinenc. La interpretació interna que se’n va fer era que les veus crítiques a l’acord havien ultrapassat les expectatives de la direcció i s’ajornà sense data, mentre els principals sectors d’ERC mantenien obert l’enfrontament per l’elecció de l’executiva nacional. La cap de files a Barcelona i mà dreta de Junqueras a la secretaria general, Elisenda Alamany, va ser una de les avaladores d’un pacte per a entrar al govern de Collboni, amb què també van tancar files els principals membres de la que havia estat la candidatura alternativa a Baró en l’anterior congrés barceloní, amb Gomà al capdavant. També Ester Capella va anunciar després que donava suport a Junqueras.

La decisió sobre l’entrada al govern de Collboni es va congelar. La candidatura formada ara pels crítics es presenta a les eleccions d’ERC a la federació de Barcelona, amb el compromís de recuperar la democràcia interna que consideren perduda i de respectar la capacitat de decisió dels militants de base tornant a l’assemblearisme. Creuen que el debat intern s’ha silenciat i propugnen una regeneració des de la base. També asseguren que ERC ha de tenir un projecte propi i no ser una “crossa” ni del PSC ni de Junts.

Tant Colomé com Suriñach van donar suport a la candidatura de Nova Esquerra Nacional en les eleccions a la direcció nacional. De fet, Suriñach era independent i es va afiliar al partit en el marc d’un acte de campanya de la llista de Xavier Godàs i Alba Camps, que consistia a registrar una trentena de militants nous. No obstant això, refusen de ser assenyalats com a crítics: es consideren part del partit i no qüestionen l’elecció de Junqueras, malgrat que es presenten com una alternativa a la llista oficialista.

Els altres membres de la candidatura Dignitat Republicana són Begoña Grau (vice-secretaria general d’Organització), Agnès Russiñol (vice-secretaria general d’Imatge i Comunicació), Max Zañartu (vice-secretaria general d’Acció Política, Estratègia i Transició Ecològica), Sheila Vidal (vice-secretaria de Feminismes, LGTBI+ i Ciutadania), Esther Martin (secretaria de Formació), Toni Colomina (secretaria d’Atenció a la Militància i Gent Gran), Joan Miquel Saderra (secretaria de Mobilització), Pati Sarrias (secretaria de Moviments Socials), Nil Font (secretaria de Política Municipal) i Quim Bosch (secretaria de Polítiques Sectorials). A partir d’ara, hauran de recollir un mínim d’una cinquantena d’avals per a mantenir el torcebraç intern.

A càrrec del divulgador musical Rafael Esteve Alemany - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

L’advocada de la denunciant de Dani Alves, Ester García, ha criticat durament la sentència absolutòria de la secció d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). “D’alguna forma ha sentit com si tornés al lloc dels fets”, ha dit. L’ex-futbolista havia estat condemnat a quatre anys i mig de presó per l’Audiència de Barcelona per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona el desembre del 2022, però el tribunal ho ha tombat.

Per què el TSJC ha absolt Alves? Les claus d’una sentència que sacseja el cas

A més, ha titllat la decisió de retrocés tant en l’àmbit jurídic com social en la lluita contra les violències contra les dones. També ha avisat que aquesta decisió pot “desincentivar” les dones a denunciar i ha lamentat que la víctima s’hagi assabentat de l’absolució a través dels mitjans.

La lletrada ha criticat que es qüestioni una dona perquè abans d’una agressió ballés en una discoteca: “És un debat que al segle XXI no l’hem de tenir”.

Sobre un possible recurs al Suprem espanyol, ha dit que jurídicament han de fer-ho, però ha deixat clar que primer ho consensuaran amb la víctima. “Fa dos anys que viu en un infern”, ha afirmat.

El ple de la secció d’apel·lacions, format per Maria Àngels Vivas (ponent), Roser Bach, María Jesús Manzano i el magistrat Manuel Álvarez, ha considerat que la versió de la víctima no s’ha contrastat prou amb més proves per sostenir la condemna i ha decidit d’absoldre’l.

El partit Demòcrates, liberal i favorable a la independència de Grenlàndia a llarg termini, ha anunciat que ha arribat a un acord amb la formació ecologista Inuit Ataqatigiit, la socialdemòcrata Siumut, i la conservadora Atassut per a formar un govern de coalició. L’anunci es fa el mateix dia de l’arribada a l’illa del vice-president dels Estats Units, JD Vance.

La delegació nord-americana encapçalada pel vice-president i la seva dona, Usha Vance, ha arribat avui mateix, en un viatge que ha fet créixer la tensió entre els EUA i els governs de l’illa i de Dinamarca.

Tensió màxima a Grenlàndia per la visita del vice-president nord-americà, JD Vance

En aquest sentit, el nou primer ministre grenlandès, Jens-Frederik Nielsen, ha criticat la visita en unes declaracions a TV2: “Venir de visita quan encara no s’ha format un govern, és no mostrar respecte per un aliat”.

JD Vance reitera l’interès dels Estats Units en l’illa

Un cop aterrat, Vance ha assegurat que parlaran amb els militars nord-americans a l’illa sobre què fa exactament la base i com contribueix a la seguretat nacional. A més, no ha amagat l’interès de controlar l’Illa: “L’administració Trump, el president, està molt interessat en la seguretat de l’Àrtic. És un gran tema, i serà encara més important en les pròximes dècades”.

En aquesta línia, ha assegurat que el govern danès no ha invertit en els habitants ni en la seguretat de l’illa davant altres països amb interessos sobre aquesta àrea, en una clara referència a Rússia i la Xina. “És obvi que Dinamarca no ha fet una bona feina a Grenlàndia”, ha assenyalat. “Això ha de canviar, i com que no ha canviat és per això que la política del president Trump a Grenlàndia és la que és”, ha afegit.

La comitiva ha visitat Pituffik, una base militar al nord-est de l’illa. La setmana ha estat marcada per la polèmica, i va augmentar encara més quan dimarts Vance va anunciar que s’afegiria a un viatge que havia de ser encapçalat, de primer, per la seva dona i l’assessor de Seguretat Nacional, Mike Waltz. Per afegir llenya a la polèmica, dimecres, el president Donald Trump va reiterar els seus plans d’annexionar l’illa.

a càrrec de l'Anna Danés. Activitat per a infants de 6 a 8 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha denunciat en un comunicat que la reducció dràstica que el govern valencià ha aplicat al pressupost assignat a la institució i a la promoció de la llengua no respon a raons objectives i ponderades, sinó que és una decisió política en contra de l’ús i la normalització del català. A més, ha advertit que la reducció pressupostària pot conduir l’acadèmia a l’asfíxia econòmica.

L’AVL entén que el desastre de la gota freda pugui haver motivat un ajustament generalitzat del pressupost de la Generalitat, però lamenta el tracte discriminatori respecte de la resta d’institucions perquè la reducció ha estat de 997.360 euros, un 25% del total. “Esta sorprenent reducció no està fonamentada en cap criteri ni cap estudi tècnic”, diu el comunicat.

Afegeix que la institució va elaborar l’avantprojecte de pressupost seguint escrupolosament les indicacions de la Conselleria d’Hisenda. També explica que és el primer govern que no respecta la proposta pressupostària presentada per l’entitat.

Aquest “greuge comparatiu” repercutirà negativament no tan sols en l’estudi científic, sinó també en les accions de foment de la llengua. Ara, aclareix que la institució no deixarà d’exercir les seves competències, tant en matèria normativa com a l’hora de vetllar per l’ús de la llengua al País Valencià.

Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

Indignació entre els usuaris de la R3 a Vic arran del tall de la línia per una incidència a la infrastructura entre les estacions de Montcada-Ripollet i Puigcerdà. Algunes de les persones asseguraven que han hagut d’esperar més de dues hores per trobar una alternativa de transport. “És constant. Cada dia és la mateixa història. És un fàstic, fa pena”, es lamenta Jordi Martorell, que volia arribar fins a Granollers.

Això és Espanya: un tren de rodalia de cada quatre està espatllat i no funciona

També es queixa l’Arianna Muntells, que estudia a Vic de dilluns a divendres i volia tornar a casa per passar el cap de setmana: “Cada dia passa alguna cosa”. A l’estació d’autobusos, situada al costat de l’estació, s’han vist algunes aglomeracions d’usuaris que volien agafar el transport alternatiu.

A conseqüència de la incidència, els trens han romàs aturats a les vies. Gairebé una hora i mitja després de l’avaria, RENFE ha informat que havia evacuat a tots els viatgers que s’havien quedat atrapats en combois, tant en estacions com enmig de la línia.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que és una de les acusacions populars en la causa judicial que investiga la gestió de la gota freda del passat 29 d’octubre, ha demanat a la titular del jutjat de primera instància i instrucció 3 de Catarroja que sol·liciti les gravacions en les quals es veuen les matrícules dels vehicles que van anar a la reunió del CECOPI que es va fer la tarda de la tragèdia al Centre d’Emergències de la Generalitat a l’Eliana (Camp de Túria).

L’entitat ha proposat que la jutgessa demani a l’ajuntament del municipi les gravacions de les càmeres de vigilància que la policia local té al voltant de l’edifici per a identificar els vehicles que hi van entrar entre les 16.30 i les 23.59.

ACPV planteja que s’obtingui la informació sobre la matrícula dels vehicles i l’hora concreta en què es van incorporar al CECOPI. A més, proposa que se n’identifiqui els propietaris per tal de sol·licitar la seva declaració en el judici com a testimonis.

També considera que és d’interès per a la investigació la identificació de les persones que, sense ser treballadores del centre, hi van anar com a representants de mitjans de comunicació, responsables tècnics aliens, responsables polítics o persones que, per qualsevol altra circumstància, hi van anar, perquè es valori la pertinència de poder-les citar com a testimonis.

Ahir, la jutgessa ja va encarregar a la Guàrdia Civil l’elaboració d’un informe sobre les instal·lacions del Centre de Coordinació d’Emergències també a petició de l’ACPV.

Administracions i institucions de la Catalunya del nord i la del sud han creat una plataforma transfronterera per enfortir la cooperació entre artesans. El projecte, anomenat Cooperació Artesanal Transfronterera (CAT), ha començat oficialment avui a Girona. L’objectiu és establir ponts entre els petits empresaris dels dos costats del Pirineu per compartir coneixements, millorar la competitivitat, promoure la sostenibilitat i facilitar la projecció internacional.

El batlle d’Elna (Rosselló), Nicolas Garcia, ha destacat que malgrat les barreres administratives, la cultura, la llengua, la història i el saber fer generen una sola Catalunya. Ha afegit que el propòsit de la plataforma és construir aquesta Catalunya unificada.

El projecte vol posar en contacte empresaris de sectors diversos –com flequers, ceramistes o lutiers– per fomentar la col·laboració i l’intercanvi de pràctiques. També es crearà una marca pròpia per a productes artesans de les dues regions que compleixin uns criteris determinats en el procés de producció. L’objectiu és que els clients reconeguin la marca i l’associïn amb una qualitat mínima garantida.

A més, el projecte preveu intercanvis d’empresaris per fer estades a banda i banda de la frontera i conèixer in situ com treballen els seus homòlegs. Segons que ha explicat el president de la Cambra de Comerç de Mestissatge i de la Indústria de la Catalunya Nord, Robert Bassols, aquest intercanvi ha de permetre traçar un camí conjunt per fer créixer el sector. “La idea és fer país”, ha dit, remarcant el valor empresarial com a element d’unió.

Aquest cap de setmana, s’ha organitzat una fira d’artesans a la primera planta de Fira de Girona per estrenar el projecte. Garcia ha recordat que aquesta iniciativa pren el relleu d’una experiència similar impulsada entre Elna, Castelló d’Empúries (Alt Empordà) i el Vallès Oriental, on es feien fires compartides que han deixat vincles que encara perduren.

El projecte es finança amb fons europeus, que cobreixen el 65% del pressupost total. Hi participen la Regió d’Occitània, el departament dels Pirineus Orientals, la Cambra de Comerç de Mestissatge i de la Indústria de la Catalunya Nord, la Cambra de Comerç de Girona i la Generalitat de Catalunya.

Els sindicats USTEC i CGT Ensenyament, juntament amb el Sindicat de Llogateres i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), han impulsat un protocol perquè les escoles i els instituts sàpiguen com actuar quan una família es troba en risc de desnonament o pateix altres situacions greus relacionades amb l’habitatge. Els promotors del document consideren que l’emergència de l’habitatge deteriora la salut física i mental dels alumnes, en compromet l’aprenentatge i genera conflictes a les aules. L’objectiu és unificar i estendre les actuacions que ja fan alguns centres i impulsar una resposta col·lectiva, amb la implicació activa de l’equip docent i socioeducatiu.

El document defensa que l’escola no pot ser un espai aïllat de la realitat social i que ha de complir una funció d’acollida, de compensació i de seguretat. Per això s’adreça a tot el personal educatiu, que és qui pot detectar una situació de desnonament o precarietat gràcies al contacte diari amb els alumnes i les famílies.

Juanjo Ramón, de la PAH, ha dit que la pobresa i la inseguretat residencial tenen un gran impacte sobre els alumnes. Ha recordat que aquestes situacions poden provocar inestabilitat emocional, canvis de conducta, dificultats de concentració, incapacitat de fer deures o bé necessitats bàsiques no cobertes, com ara arribar al centre sense esmorzar. Cristina Martín, d’USTEC, ha explicat que aquests indicadors poden fer sospitar els docents que aquell alumne té problemes que van més enllà del centre educatiu.

El protocol descriu què cal fer en cada cas: si s’ha decretat un desnonament, si s’ha acabat el contracte de lloguer, si s’ha apujat el preu, si no es poden pagar el lloguer o la hipoteca, o si l’habitatge és en mal estat. La proposta és que l’equip docent ho posi en coneixement dels agents socials del centre, convoqui una reunió amb la família i activi la comissió social o de convivència, o l’equip socioeducatiu.

El document recomana de contactar amb l’assemblea més pròxima del Sindicat de Llogateres o la PAH, i inclou un llistat d’organitzacions perquè les famílies s’hi puguin adreçar. Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres, ha remarcat que cal treure el problema de dins l’escola i articular una resposta conjunta que inclogui els col·lectius en defensa del dret a l’habitatge.

Una presència activa als desnonaments

Quan hi ha un desnonament anunciat, el protocol anima les escoles a acompanyar les famílies afectades. Es proposa de fer-hi acte de presència –amb torns segons els horaris– i s’hi explica com fer-ho: amb hores lliures, permisos per encàrrec de serveis, assumptes propis o, si escau, declarant-se en vaga indefinida per no anar a treballar els dies de desnonament.

Maurici Victory, de la CGT, ha reconegut que acompanyar les famílies pot ser complicat perquè coincideix amb l’horari laboral, però ha dit que ja hi ha hagut experiències de coordinació per fer-ho. També ha posat damunt la taula que, malgrat que es parla molt de la caiguda del rendiment escolar, caldria analitzar si no hi influeixen factors externs que dificulten l’aprenentatge, especialment a les zones més empobrides.

Tots els col·lectius impulsors han coincidit a assenyalar que la resposta institucional és insuficient, i han fet una crida a reforçar una resposta social coordinada. Volen fer arribar el protocol al màxim de centres escolars, als agents educatius i a les entitats que treballen en defensa del dret a l’habitatge.

La delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, ha assegurat que la Guàrdia Civil mantindrà la recerca de les tres persones que continuen desaparegudes per la riuada, tot i que les autoritats les han donades formalment per mortes. En aquest sentit, ha avançat que es coordinaran amb la Unitat Militar d’Emergències (UME).

Bernabé ha garantit que la Guàrdia Civil mantindrà els treballs de recerca, que està encapçalant, i ho farà en coordinació amb altres cossos de seguretat. “Esta mateixa setmana tindrem una reunió amb la Unitat Militar d’Emergències, amb els professionals, i farem les peticions pertinents al Ministeri de Defensa perquè contribuïsca i col·labore en les labors de recerca que estem fent”, ha assegurat.

Així mateix, la delegada ha insistit que una de les seues “principals labors, reptes i objectius” és trobar a les tres persones que continuen desaparegudes des de la jornada de les inundacions.

D’altra banda, consultada per les tasques que realitzarà la UME a partir d’ara, quan no queden municipis en nivell 2 d’emergència i es mantenen 32 en nivell 1, Bernabé ha recalcat que els militars atendran les peticions que faça la Generalitat li faça.

La presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Romà, ha anunciat que la històrica sèrie d’animació de ‘Les tortugues ninja’ tornarà l’11 d’abril a 3Cat. Més de 30 anys després, els germans Leonardo, Raphael, Michelangelo i Donatello parlaran de nou en català en una versió renovada que s’oferirà al Super3. Romà ha parlat d’aquest retorn durant la comissió de control de la CCMA, on tots els grups han traslladat “preocupació per l’informe de la Sindicatura que veu “deficiències” en la selecció dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Romà ha insistit que l’actual consell de govern ja va prendre mesures correctives, que el concurs dels directors mai va ser impugnat i que va garantir “la lliure concurrència”.

Durant la comissió de control de l’actuació de la CCMA al parlament, tots els grups parlamentaris han traslladat preocupació per les conclusions de l’informe de la sindicatura sobre les despeses de personal de la CCMA dels exercicis 2021-2022.

Romà ha dit compartir aquesta preocupació, però en tot moment, ha recordat que la majoria de les objeccions de la Sindicatura feien esment de la gestió de l’anterior consell de govern i que quan van ser nomenats van abordar aquestes qüestions.

En concret, ha dit que es va equiparar a la baixa el sou d’homes i dones dels equips directrius – amb una rebaixa del 10% -, i que es va posar en marxa un nou procés de contractació públic, amb la implementació d’un nou model d’objectius de l’àrea comercial amb un topall màxim del 25%.

Sobre la selecció dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio, la presidenta de la CCMA ha recordat que es va fer a través d’un procés totalment públic, amb unes bases que mai van ser impugnades i amb un procés que en tot moment va garantir la “confidencialitat” i la “lliure concurrència”.

“Creiem que vam complir amb el que se n’espera d’un procés públic per la selecció de la direcció d’un mitjà públic”, ha conclòs Romà.  També ha dit que estan a disposició per repassar punt per punt l’informe de la Sindicatura i que han donat instruccions a les direccions corporatives de la CCMA per estudiar “si cal prendre altres possibles accions”.