El Tribunal Suprem espanyol (TS) ha ratificat avui les mesures cautelars vigents contra l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García, que inclouen la prohibició de sortida de l’estat espanyol, la retirada del passaport i l’obligació de comparèixer periòdicament davant la justícia.

Aquestes mesures es mantenen després de la vista d’avui per a determinar les condicions de la seva situació processal, en què el magistrat Leopoldo Puente ha desestimat la petició de presó provisional formulada per les acusacions populars, encapçalades pel PP.

Fonts jurídiques han confirmat que Puente havia accedit a la petició del cap de la fiscalia anticorrupció, Alejandro Luzón, de mantenir les mesures ja establertes contra tots dos implicats. Tot i això, les acusacions populars han insistit en la seva demanda de presó comunicada i sense fiança, que ha estat rebutjada pel tribunal.

Abans de la vista, Ábalos, que ja havia comparegut dues vegades davant el TS, ha tornat a defensar la seva innocència i ha negat qualsevol implicació en adjudicacions irregulars i el cobrament de suborns. A més, ha qüestionat la veracitat dels àudios enregistrats per Koldo García, que són part de l’anomenat “informe Cerdán”, i fins i tot ha suggerit que podrien haver estat manipulats.

Koldo García, per la seva banda, ha optat per no declarar, tot i que en la seva compareixença anterior havia respost a les preguntes del tribunal. El seu nou advocat ha justificat la seva decisió i ha demanat més temps per estudiar el cas a fons.

El TS, després d’escoltar les parts, ha decidit de mantenir la mateixa postura en tots dos casos, continuar amb les mesures de control establertes i descartar les peticions de les acusacions populars.

Lloc: Plaça de l'Església

Per Sant Joan no tot és foc. El solstici d’estiu també té rituals d’aigua vinculats amb la creença de les seves propietats guaridores, tant si és aigua de mar com de riu o de font. Manel Carrera, creador de la compilació més important de tradicions catalanes a internet, festes.org, reivindica la relació de l’aigua amb el solstici d’estiu. Creu que, encara que siguin costums menys estesos, tenen més possibilitats de créixer en el futur i que la pràctica d’aquests rituals es pot allargar més enllà, per davant o pel darrere, del 23 de juny, com passa amb les falles dels Pirineus.

Carrera explica que totes les festes tenen una creença, un ritual i un relat: “La creença de moltes festes d’ara és la tradició. Però, antigament, en totes les festes hi havia una creença que allò que es feia servia d’alguna cosa. Fa molts anys que penso que la creença central de la nit de Sant Joan és que l’aigua pel solstici té virtuts. D’això també en parla Josep Romeu, un dels grans estudiosos de Sant Joan, que ho documenta. No sé si hi ha cap raó científica, m’agradaria que algú l’estudiés. Però, sigui com sigui, la gent hi creu. També hi ha moltes festes de Sant Joan que, tot i ser de foc, tenen relació amb l’aigua. Per exemple, a la Gascunya, on cremen els faros, la majoria ho fan al costat d’un riu. A Barcelona, per Sant Joan la gent s’anava a banyar a les fonts. La hipòtesi en què treballo és si tot això es feia per fer llum en els rituals de l’aigua. L’aigua sempre hi apareix.”

Carrera, que s’apassiona quan parla d’aquesta qüestió que estudia, explica que una de les tradicions més curioses i desconegudes és que la gent anava al bosc a prendre la rosada: “Això es feia a tot el Pirineu i és ben documentat. En diuen noms diferents i és difícil d’imaginar per què la gent anava despullada al bosc a prendre el ros de Sant Joan. Sembla increïble. Aquella nit la gent anava a beure aigua de les fonts. És una nit per a estar prop de l’aigua, perquè va bé.”

Un dels costums més freqüents actualment és el d’anar a la platja. Al País Valencià és més arrelat. Es destaca la festa de Xeraco, a la Safor, i també la remullada de peus a mitjanit a la Malva-rosa de València. Formular un desig mentre es boten les onades, de cara o d’esquena. Set vegades, nou, dotze… No hi ha acord, sobre això, però sí en la importància de fer-ho a les dotze de la nit.

Amadeu Carbó també parla d’aquests rituals en el llibre La nit de Sant Joan. Festa, llegat i patrimoni. I arriba a la mateixa conclusió, que explica a VilaWeb: “A cada lloc hi ha costums semblants respecte de l’aigua: pot ser banyar-se, pot ser posar-hi els peus, pot ser rebolcar-se en camps d’herba quan ja hi ha hagut la rosada… Però la idea sempre és la mateixa. L’aigua a la nit de Sant Joan té propietats màgico-religioses i va bé. Tots els antics diuen que prendre els banys de Sant Joan va bé per a la pell i les berrugues.”

A part aquests rituals individuals o col·lectius, hi ha unes festes que sobresurten. En destaquem quatre.

La Nit de les Dones d’Aigua

Se celebra el 23 de juny a les 22.30 a Sant Joan les Fonts (Garrotxa), a la zona del pont medieval. Es va instaurar el 2004. És un espectacle de dansa, llum, so i aigua.

Nit de Sant Joan a Xeraco

El 23 de juny a la nit, a Xeraco (Safor) la gent salta sobre el foc i les onades. Esperen a les dotze de la nit per a saltar set vegades les onades i demanar un desig. És un dels llocs on més s’ha conservat aquesta tradició.

Ball de les rentadores a Riu de la Cerdanya

El Ball de les Rentadores, a Riu de Cerdanya, és un ball únic a Catalunya. El ball s’acaba amb remullada.

La baixada de la Font de Sant Patllari a Camprodon

La baixada de la Font de Sant Patllari és un bon exemple de festa solsticial vinculada a l’aigua. Es fa a Camprodon (Ripollès).

La nit de Sant Joan és, sense cap mena de dubte, una de les més especials i celebrades de l’any. A tot arreu dels Països Catalans, el solstici d’estiu es commemora amb fogueres, falles, petards, coca, rituals màgics, música i balls. I que no faltin la música i els balls!

El Morreig sedueix amb la millor coca tradicional de Sant Joan 2025

En aquests dies s’organitzen activitats i tradicions ben variades, com ara les falles del Pirineu, les fogueres d’Alacant i les festes de Sant Joan de Ciutadella. Ara bé, els actes més habituals són les revetlles, sigui als carrers, sigui a les places o a les platges. Foc, pólvora i música comparteixen espai en una de les nits més màgiques de l’any.

Tant és així, que gairebé tothom té algun record vinculat a aquesta nit. Forma part de l’imaginari festiu vital dels catalans. Per aquest motiu, us volem proposar deu cançons vinculades a Sant Joan.

“Nit de Sant Joan”, de Jaume Sisa

Jaume Sisa és un dels cantautors més importants del país i s’ha passat bona part de la seva prolífica carrera retratant la quotidianitat dels catalans, inclosa la revetlla de Sant Joan. En aquest cas, ho va fer en forma de comèdia musical, juntament amb la companyia Dagoll Dagom.

De fet, la peça és composta a quatre mans entre Joan Lluís Bozzo i el mateix Sisa. És la primera de l’obra i capta perfectament l’energia màgica i gairebé sobrenatural que desprèn una de les nits més màgiques de l’any.

Jaume Sisa: “No he tingut fills perquè el nen sóc jo”

“Els amants de Sant Joan”, dels Catarres

La nit de Sant Joan també és una de les més romàntiques de l’any. I els Catarres ho van retratar a la perfecció a “Els amants de Sant Joan”, una versió la cançó tradicional francesa “Mon amant de Saint-Jean”, obra de Léon Angel i Émile Carrara.

En aquesta versió, el trio osonenc hi projecta la seva energia característica per retratar una trobada amorosa apassionada entre dos amants durant la nit més curta de l’any. És inclosa en l’àlbum debut Cançons 2011, que els va catapultar a la fama juntament amb la cançó “Jenifer”.

Els Catarres: “Les festes majors ens han donat la vida”

“Pluja d’estels”, de Gemma Humet

La cantant i pianista de Terrassa també va explorar la revetlla de Sant Joan a “Pluja d’estels”, una balada dolça en la qual exhibeix tots els registres de la veu. En aquest cas, Humet en fa una representació melancòlica que desperta molts dels records que tots tenim relacionats amb la revetlla.

“Pluja d’estels” va ser un dels primers avançaments publicats de l’àlbum Si canto enrere, el seu debut tota sola que va veure la llum l’any 2015.

“La foguera”, de Txarango

Un dels grups en català més influents d’aquestes darreres dècades també va dedicar-li una cançó a la nit de Sant Joan. En la mateixa línia que Sisa, Txarango invoca la màgia de la revetlla i especialment el factor purificador que se li ha atorgat al foc en moltes cultures des de gairebé la prehistòria.

A més, la cançó, que originalment pertanyia al darrer àlbum original de la formació, De vent i ales, també va ser versionada amb la col·laboració de Joan Garriga en el disc recopilatori del 2021, El gran ball.

“Islas Baleares”, d’Antònia Font

No es poden entendre aquestes darreres dècades de música en català sense Antònia Font. La formació encapçalada per Joan Miquel Oliver i Pau Debon ha construït un estil inconfusible de pop plagat de referències astronòmiques i de ciència-ficció.

A “Islas Baleares” critiquen amb la ironia que els caracteritza l’extrema dependència de les Illes del turisme, tot contraposant-la amb els costums autòctons. Com no podia ser d’una altra manera, les festes de Sant Joan de Menorca hi apareixen en alguns dels versos més memorables: “Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan, sona es jaleo, hi ha molts de cavalls, Kas de llimona i Gin Xoriguer, sa gent s’emociona i tira es capell, es darrer toc de flabiol, fins l’any que ve si Déu vol!”

Joan Miquel Oliver: “La intel·ligència artificial, de moment, és una merda”

“La nit de Sant Joan”, d’Strombers

Aquesta cançó és segurament la que transmet més bé la disbauxa de qualsevol revetlla, amb versos com ara “Farem de la nit més curta la més llarga de l’any”, que són tota una declaració d’intencions.

Publicada originalment el 2005, el 2018 la van actualitzar en una nova versió que respecta l’essència de l’original, però afegint-hi noves sonoritats més actuals, amb l’ajuda de la veu de la Violeta.

“La nostra gent”, d’Ebri Knight

El grup de folk d’Argentona parla dels retrobaments entre vells amics, un altre moment clàssic de les revetlles quan comença l’estiu. A més, ho fa des d’un punt de vista reivindicatiu i que valora la cultura popular. Dos elements marca de la casa d’Ebri Knight.

Va ser el primer avançament del tercer disc, Foc!, que va ser publicat el 2015, i una de les més celebrades encara avui.

“Sant Joan”, de Neus Ferri

La cantautora d’Alcoi Neus Ferri va publicar el 2020 aquest single cantat íntegrament en català, “Sant Joan”, en el qual homenatja les revetlles de la seva vida amb una cançó festiva d’estil pop-rock.

A més, la cançó va ser la llavor que va germinar en l’àlbum Llar, el primer treball discogràfic en català de Neus Ferri.

“Solstici”, de Rosa-Luxemburg

La nit de Sant Joan pot ser un espai de grans amors, però també de desamors. “Solstici”, del grup de rock alternatiu Rosa-Luxemburg, ho explica perfectament bo i narrant una història d’una parella que s’ha trencat i com aquesta nit marca un final i un principi en la nova vida dels protagonistes. “Ara som foc carbonitzant records. Ara som foc brillant per últim cop. El solstici ens extingeix”, diu la cançó en la coda.

Forma part de Teoria de conjunts, el darrer disc de la trajectòria dels barcelonins, publicat el 2015.

“La foguera”, de Cultrum

La revetlla de Sant Joan convida a cantar i ballar i poques cançons ho fan com aquesta: “La foguera”, del grup Cultrum. El grup tarragoní, conegut pel seu característic logotip d’un cranc, repassa els orígens de la celebració: “Diuen les velles llengües que abans tothom hi feia cremes, que era una bona manera de treure’s el mal ull que els hi queia”, diuen els primers versos.

La cançó va ser inclosa a Dins la pell, àlbum publicat el 2015.

La tenalla espanyola entorn de Catalunya no coneix aturador. No especularem pas amb una jugada tàctica calculada des dels soterranis o clavegueres del poder de l’estat –no els creiem tan desperts– per lligar un conat de jubileu de la monarquia voxista en el cor mil·lenari de Montserrat amb la iniqua sentència que pretén ignorar el risc de malmetre els frescos del MNAC traslladant-los a Sixena, on ja haurien desaparegut fa noranta anys sense la intervenció de la comunitat cultural catalana per a salvar-los de la destrucció i preservar-ne les restes. Tot és molt més senzill i alliçonador: Espanya arriba on vol l’estat i l’estat funciona únicament al servei d’Espanya. No hi ha més cera que la que crema, i totes les disquisicions, justificacions i jocs de mans conceptuals no poden amagar la crua realitat: la catalanofòbia és el ciment ideològic dels espanyols i el combustible d’una política d’assimilació a través de la desmemòria planificada i aplicada pels ocupants actuals de les institucions catalanes. Per a fer-lo viable, aquest designi polític anorreador necessita, en efecte, una Generalitat girada contra el seu poble; una casta burocràtica col·laboracionista per acció o per omissió; uns empleats polítics rendits a la raó d’estat; i una tropa de comunicadors de la desinformació i la contrainformació. En diuen “societat civil”, i són la quinta columna silenciosa en un país ocupat.

Però no pas acoquinat. La revetlla de Sant Joan serà una diada d’estiu significativa. Podrem constatar les pors ancestrals de la monarquia espanyola defensada dels nostres excursionistes pels cercles defensius – no arriben als set infernals– de la policia municipal, els Mossos, la policia nacional, la Guàrdia Civil, l’exèrcit i la guàrdia pretoriana reial. També serà una jornada escaient per a aixecar acta dels convidats a la cerimònia d’unió contra natura entre poder temporal i poder espiritual, o, si es prefereix, als llepaculs del contuberni entre realitats jeràrquiques tan vigents com els pressupostos de l’estat però sense controls parlamentaris. No és pas un misteri teològic sinó material esbrinar per quins set sous Montserrat i el seu pare abat consideren que poden fer del patrimoni secular acumulat amb la devoció del poble un bé semovent al servei d’una raó d’estat que té la catalanitat com a enemic interior número 1. I també serà un dia de lluita que ens ha de permetre d’enfrontar-nos sense mediacions a l’estat que militaritza Montserrat perquè el seu monarca sap que no és ben rebut a casa nostra. En aquest punt hem trobat a faltar el posicionament de partits que encara es proclamen independentistes mentre sostenen una maquinària de l’estat corrompuda de dalt a baix; també ens hauria agradat sentir aquells que van posar un ultra espanyol al capdavant del govern de la Generalitat i es proclamen catòlics i republicans mentre un Borbó empudega el monestir; i, finalment, però no d’importància menor, creiem que la dignitat del país mereixia una reacció pública dels embrions de partits que volen guanyar la independència a curt termini. Sort, doncs, de la “gerontocràcia” de l’Assemblea (Sala i Cullell dixit): en aquest sentit, paga la pena de llegir l’entrevista a Jordi Pesarrodona en el diari d’ahir.

El cas dels frescos del MNAC revela, si és que calia, que la voluntat de sotmetiment abasta tots els aspectes de la vida material i simbòlica (v. Francesc Canosa, Sixena: la croada de la memòria). Podríem parangonar-ho sense empatx amb l’ampliació de l’aeroport de Barcelona sota el domini de la burocràcia estatal i els col·laboracionistes necessaris de la plaça de Sant Jaume; hi podríem afegir la brillant idea de posar Rodalia a les mans d’una empresa mixta Generalitat-estat, sota pressió de la màfia sindical ferroviària espanyola, mentre continuem pagant els tributs perquè a Madrid decideixen per allò que ens convé i ens fem càrrec del desficaci de mantenir la xarxa sense saber quants quartos rebrem per fer-ho; i així successivament amb tots els colors i matisos de l’espoliació colonial. La importància dels frescos del MNAC és, ara com ara, simbòlica, però em jugo un pèsol que, si arribessin incòlumes al monestir, els frescos acabarien en una finca de Dallas el dia que un multimilionari americà fes una oferta al govern aragonès de torn: al cap i a la fi, Sixena no és matèria constructora de l’imaginari nacional espanyol, però l’espoliació dels frescos ha de ser el dissolvent de l’imaginari cultural de la catalanitat. (Ara, que Barcelona només es recorda de santa Bàrbara quan trona, és una veritat com una casa.)

La rutina i deixadesa creades per la política institucional respecte a una consciència crítica en l’àmbit cultural no permet d’augurar res de bo per oposar-se al trasllat dels frescos del MNAC, que vol dir, per si ho havíem oblidat, Museu Nacional d’Art de Catalunya. Començant per “acatar” la sentència –“només faltaria”, crida la senyora Maria–, les institucions implicades mostren fins a quin punt són conscients que la raó política sobrevola qualsevol sentència de la judicatura espanyola perquè l’estat pugui ficar mà en qualsevol afer que minvi la sobirania catalana. Però en posar a les mans dels tècnics un dictamen que un jutge d’Osca haurà de tenir present, l’actitud apaivagadora ha permès als aragonesos d’apujar la licitació de la subhasta i desplaçar la Generalitat cap a posicions favorables al trasllat –és prou sabut que Illa ha confessat que, en aquests moments, no vol conflictes amb l’Aragó: es tracta de concessions pròpies de país ocupat després d’una guerra, en part derivades de la por, en part de la claudicació dels esperits, en part de l’oblit del paper de la nostra resistència nacional. La resposta d’Albert Velasco denunciant el mesellisme de la Generalitat contra els interessos del MNAC –i, per tant, afegim nosaltres, de tot el país que diu representar–, demanant dimissions al Departament de Cultura i dimitint com a membre del plenari del Museu de Lleida, és alguna cosa més que una posició personal: representa la consciència pública cultural(ista) que haurà de ser massiva per a evitar un dany irreparable al patrimoni.

Goethe va afirmar, en un dels seus texts més emotius, que on més foscor hi ha és on més esclata la llum. I és veritat que hi ha dies que marquen la història d’un poble amb la mateixa nitidesa amb què el llamp il·lumina la tempesta. Avui, a Montserrat, potser viurem un d’aquests moments que defineixen no solament el present, sinó la capacitat d’un país de mirar-se a l’espill sense abaixar els ulls.

La visita de Felipe VI a la muntanya sagrada no és un acte protocol·lari més, ni una visita qualsevol. És la representació viva d’una continuïtat que s’estén com una ombra llarga dels foscs dies del franquisme fins al nostre present. Perquè ell encarna tot allò contra què una societat digna hauria de rebel·lar-se: l’autoritarisme disfressat de tradició, la corrupció familiar que es perpetua en la impunitat constitucionalitzada i aquell discurs del 3 d’octubre que va revelar la veritable naturalesa d’una monarquia que no s’ha desfet mai dels seus orígens feixistes.

Enfront d’aquest simbolisme carregat de significat, ens trobem com a poble en una cruïlla existencial. O bé acceptem aquesta visita com una humiliació, i consolidem així la resignació que aquests darrers anys ha caracteritzat la nostra resposta contra l’adversitat, o bé escrivim una pàgina nova de dignitat i resistència.

La paradoxa és la mateixa de tots els moments decisius: tot depèn de la gent. Tan solament de la gent. De les decisions íntimes i intransferibles que cada persona prendrà avui. En definitiva, de si hi haurà prou homes i dones disposats a dir “no” amb la fermesa que només naix de la consciència clara de què hi ha en joc. L’Assemblea Nacional Catalana ha fet la crida i ha assumit, com tantes vegades, el paper de far. Però al final l’èxit o el fracàs de la maniobra dependrà de la gent.

Perquè Camus ens va ensenyar que la rebel·lió no és tan sols un acte polític, sinó un imperatiu moral –individual i intransferible. Quan l’home es rebel·la –”què és un home revoltat? És un home que diu no”, va escriure– no ho fa solament per si mateix, sinó per tots. Quan diu “fins ací hem arribat”, estableix un límit que no únicament el protegeix a ell sinó que protegeix la dignitat humana universal. I és d’aquesta manera, exactament així, que avui, a Montserrat, cada veu que s’alce en protesta serà una veu que parlarà per la memòria de segles d’opressió, per la dignitat dels vius i per l’esperança dels que vindran i continuaran en generacions futures la nació del català.

L’abat, amb la seua complicitat i mesquinesa, ha convertit un lloc sagrat en l’escenari d’una provocació. Però no oblidem que la muntanya de Montserrat ha vist passar molts poders, molts de molt terribles, i ha sobreviscut a tots. Avui, com sempre, allò que realment importa no és què facen aquells que tenen el poder, sinó què fem nosaltres, què fem els qui encara creiem que la llibertat i la dignitat no es negocien ni es regalen.

Després de tant de temps de desunió i desmobilització, de discussions estèrils i d’esperances traïdes, potser ha arribat el moment de recuperar simplement allò que és més essencial, més bàsic, el cor de la revolta democràtica catalana, que és la capacitat de rebel·lió contra la injustícia. La resistència serena i implacable que naix de la convicció profunda que no podem, ni mereixem, continuar així.

Què passe avui a Montserrat no dependrà dels mitjans de comunicació, ni dels polítics, ni tan sols de les forces de l’ordre. Dependrà de cada persona que decidirà si vol ser espectadora passiva de la història o protagonista.

Montserrat ha estat sempre un símbol de resistència. Les pedres d’aquella muntanya han vist nàixer la música, la poesia i la pregària en moments en què semblava que tot s’havia perdut i que no hi havia demà. I avui poden veure nàixer també una nova consciència de poble, si és que hi ha prou gent disposada a refusar la humiliació i a recordar-se a elles mateixes –i a recordar-nos a tots– que som una nació i que tan sols nosaltres tenim el dret de decidir sobre el nostre futur.

 

PS1. En el seu article setmanal, Julià de Jòdar marca amb una gran precisió l’abast de l’ofensiva a què ens enfrontem. Diu que la tenalla espanyola entorn de Catalunya no coneix aturador, en un text que recomane especialment de difondre avui: “Montserrat ocupat, assalt al MNAC”.

PS2. L’atac dels Estats Units a l‘Iran canvia completament la geopolítica del Llevant i ens posa al davant d’un escenari molt més que complicat. D’ençà d’ahir a la matinada n’hem seguit les reaccions i avui us oferim dos articles que n’analitzen les conseqüències: aquest sobre quines possibles reaccions pot adoptar l’Iran i aquest altre sobre quins són els objectius militars americans que l’Iran podria atacar al Llevant.

PS3. La Flama del Canigó tornarà a encendre avui centenars de fogueres arreu dels Països Catalans i a l’Alguer. I avui volem destacar-ne un aspecte, que és la repercussió de la ciència: com és que no s’apaga? Què ho fa que sempre estiga encesa? Us sorprendrà: “La ciència del foc sagrat: els secrets tècnics de la Flama del Canigó”.

PS4. La classificació mundial de diaris de SCImago Lab analitza la reputació digital dels mitjans de comunicació del món i els ordena per tipus i àrees. És un estudi completíssim que fa servir tot de variables per identificar el nivell en què se situa cada mitjà en el seu entorn. Avui podem dir amb orgull que VilaWeb és el primer dels diaris digitals en català, el tercer dels diaris dels Països Catalans en qualsevol llengua i format, el cinquè digital i únic en català en els 10 primers de l’estat espanyol i el 22è dels diaris digitals europeus. Són unes dades extraordinàries que ens animen molt a continuar fent la nostra feina i que ens fan tornar a donar les gràcies, molt especialment, als nostres subscriptors, sense els quals aquest diari, i aquesta reeixida, en definitiva, per a la llengua catalana, simplement no existirien. A aquells que encara no en sou subscriptors, us agrairem molt que us en feu en aquesta pàgina.

Milan Rakovac (Rakovci, Croàcia, 1939) té una trajectòria molt llarga en el periodisme, la literatura i l’audiovisual. L’endemà d’haver rebut el premi Otto von Habsburg de l’entitat de diaris europeus Midas, rep el periodista de Berria Urtzi Urkizu en un hotel de Nova Gorica (Eslovènia). Urkizu també havia estat guardonat amb el premi Midas en aquell mateix acte. Racovac el convida a sortir a la terrassa, encén una cigarreta i diu que és a punt per a parlar.

—Quan vau rebre el premi Otto von Habsburg, en el discurs vau tenir un record per als periodistes palestins morts per Israel. Creieu que cal parlar-ne obertament?
—És clar. Cal alçar la veu a partir del moment que Israel executa periodistes i civils innocents. És una manera bàrbara de fer la guerra. Si tirem enrere en la història, el meu avi el van deportar al camp de concentració de Flossenbürg [Alemanya] durant la Segona Guerra Mundial, i el meu pare també el van matar en aquella guerra. Solament tenia cinc anys, i em vaig convertir, de sobte, en el primogènit de la família. És clar que tan sols era un infant, però d’alguna manera, allà es va fer una mena de masculinització de l’infant afectat per la guerra. Sé de què parlo.

—Com us sentiu havent rebut aquest premi?
—Estic bé. Primer de tot, vull dir que em sento com un dels vostres. Us diré una cosa: recordo molt bé què va fer el feixisme espanyol. ETA es va formar abans no es morís Franco, i per mi era com si fóssim en una guerra d’alliberament compartida. Per posar un altre exemple, el meu pare era del Partit Comunista, i tenia vincles amb antifeixistes italians. Ens vam enfrontar cara a cara amb feixistes espanyols, italians i alemanys. I en aquest context, sempre m’he sentit d’un poble minoritzat, com vosaltres.

—De petit vau anar a viure a Pula (Ístria, Croàcia). Més endavant, de jove, a Zagreb. Quins records en teniu?
—Vam anar a Zagreb quan tenia tretze anys. Era un noi de l’est en una capital com Zagreb, i no em sentia gens dòcil. Venia de la classe obrera, i van ser els fills dels obrers qui em van salvar.

—Vau començar a escriure de molt jove, i més tard vau crear un estil propi que barreja el croat, l’italià i l’eslovè. Com us va venir aquesta idea?
—Quan vaig escriure els meus primers poemes tenia deu anys. Era molt dolent jugant a futbol. A l’escola de música tocava el violí. Vaig començar a fer intents d’escriure, vaig llegir molt, i al cap d’uns quants anys ja sabia què volia ser: escriptor. Crec que llegir Herman Melville, Joseph Cornell i Jack London em va fer escriptor. I em vaig ficar al cap que, per a ser un escriptor de debò, havia de ser mariner com ells. Vaig entrar a l’acadèmia militar i vaig esdevenir oficial de la marina de Iugoslàvia. Després em vaig posar a escriure novel·les.

—Però més endavant vau tenir uns altres referents.
—Sí, és clar: Charles Bukowski, Norman Mailer i John Dos Passos.

—De periodistes, quins són els vostres referents més grans?
—Potser citaré [Serguei] Eisenstein, però n’hi ha molts més. He tingut molts referents.

—Heu fet molts documentaris per a televisió.
—A la televisió croata em veien com un agitador. He fet tot de documentaris sobre el feixisme i l’antifeixisme. Quan vaig començar a fer aquesta mena de feina, tothom a la televisió se sorprenia. Perquè, fixeu-vos, jo deia a l’equip i als càmeres que comencessin filmant els peus, i després que pugessin lentament la càmera fins a dalt de tot de l’escena. “Però què fas?”, em demanaven. En aquella època era una cosa nova. Al llarg de la meva vida he fet prop de dos-cents documentaris de tota mena.

—Com valoreu l’època actual, amb la difusió de notícies falses i la desinformació?
—Crec que hi ha una mena de buidor general. L’art, en realitat, necessita un espai lliure. Però el que passa avui és com si un riu salvatge hagués causat una gran inundació. Vivim en una era de postliteratura, i també de postperiodisme. Ja no importa gens respondre a les cinc preguntes clàssiques del periodisme: qui, què, on, quan i per què. Ho hem perdut, ningú no respon a aquestes qüestions. El periodisme s’ha enfonsat en la buidor. Vivim en el postperiodisme, el posttot. Tot és buit.

—La intel·ligència artificial substituirà els periodistes?
—Crec que sí. Encara no, però aviat sí. Estic convençut que la intel·ligència artificial convertirà la intel·ligència humana en un simple ornament.

—I creieu que els mitjans en llengües minoritzades tenim futur?
—Les llengües minoritzades i els dialectes són l’única manera de mantenir la humanitat. Espero que perdurin. Però hi ha riscs, perquè tot és cada vegada més banal, i postpolític. Els feixistes continuaran posant-hi traves: els feixistes impedeixen el progrés. Però, tot i això, encara espero que els humans puguem avançar.

—Quin consell donaríeu als joves que comencen en el periodisme? Què cal fer per ser un bon periodista?
—Primer de tot, estimar l’ofici; després, tenir formació; i saber llengües és important. Com més llengües sàpigues, millor. I les cinc preguntes del periodisme que us deia, caldria gravar-les en una placa de bronze o fer-ne una escultura, com si fossin els deu manaments. I un periodista ha de tenir, sens dubte, curiositat i amor.

Avui que és la vigília de Sant Joan, nit de fogueres i petards, és un bon moment per a repassar un grapat d’expressions i dites relacionades amb la pirotècnia i el foc.

Anar amb un coet al cul

Heus ací una frase feta molt coneguda i expressiva: anar amb un coet al cul, que vol dir  ‘córrer molt, fer les coses molt de pressa’. Ni m’ha vist! Sempre va amb un coet al cul.

De traca i mocador

La locució adjectival de traca i mocador vol dir ‘molt bo’. Ha fet un gol de traca i mocador.

D’esclafit i fona

La gent que és d’esclafit i fona és gent ‘que no és de fiar’ (per bé que aquesta locució també es fa servir amb algun altre significat). Compte amb eixos, que són d’esclafit i fona.

Gent de tro

I, continuant amb les expressions de connotació negativa, la gent de tro és ‘gent violenta, gentola’. En aquella taverna rònega s’hi reunia tota la gent de tro.

Que pega un esclafit

Quan d’una cosa diem que pega un esclafit (o que pega un tro), volem dir que és magnífica, extraordinària. Açò és un dinar que pega un esclafit.

Fer foc nou

La locució fer foc nou, emprada figuradament, vol dir ‘recomençar una cosa que s’havia començat malament’. Per evitar el daltabaix, el president va voler fer foc nou i va canviar tot el govern.

Foc d’encenalls

Un foc d’encenalls és una ‘cosa de durada curta, especialment si al començament porta molta força o esplendor i s’extingeix aviat’. Semblava que ho capgiraria tot i de seguida es va desinflar; va ser foc d’encenalls.

Treure foc pels queixals

Una frase feta molt coneguda: treure foc pels queixals, és a dir, manifestar una gran indignació o irritació. No li diguis res, que treu foc pels queixals, perquè avui li han dit que haurà de treballar el cap de setmana.

A foc i flama

La locució adverbial a foc i flama vol dir ‘violentament, a la força, de mala manera’. Són molt salvatges: si no els ho dónes t’ho prendran a foc i flama.

Posar les mans al foc

L’expressió posar les mans al foc (o posar la mà al foc) es fa servir ‘per indicar la certesa, la garantia o la seguretat que es té d’alguna cosa’. Diu que no ho sabia, però jo no hi posaria les mans al foc.

Fugir del foc i caure a les brases

Quan diem que fugim del foc i caiem a les brases volem dir que ‘per evitar un perill o un mal pas caiem en un perill pitjor’. El govern d’abans era un desastre, però aquest encara més: això és fugir del foc i caure a les brases.

I cinc refranys de torna

I vegem ara cinc dites relacionades amb la diada de demà:

De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases és un refrany que se sol fer servir, simplement, per indicar que aquests dos noms són molt freqüents.

Dos Peres i un Joan fan un ase gran és una dita molt estesa a Mallorca. El diccionari Alcover-Moll l’explica així: “Al·ludeix a l’opinió vulgar que els Peres són ases, i que de Joans també n’hi ha molts que ho són.”

El refrany Per Sant Joan, el primer bany prové del costum de començar a nedar a la mar aquest dia. I hi havia la creença que qui es banyava el dia de Sant Joan a sol ixent s’assegurava salut la resta de l’any. D’ací ve una altra dita molt coneguda: Bany de Sant Joan, salut per a tot l’any.

El refranyer també diu que la nit de Sant Joan és la més curta de l’any, tot i que no és ben bé cert.

 

L’Agència Tributària espanyola va obrir la campanya de la renda i patrimoni per a l’exercici 2024 el 2 d’abril. La data límit per a presentar la declaració de la renda és el 30 de juny, tant si es fa en línia, com per telèfon o en persona. Però si es vol domiciliar el pagament, en cas que s’hagi de pagar, s’ha de fer abans de demà passat, 25 de juny.

S’ha de tenir en compte que per a fer la declaració de la renda per telèfon o a les oficines de l’Agència Tributària espanyola cal demanar hora. Es pot fer fins el 27 de juny per internet o trucant a algun d’aquests números de telèfon: 91 535 73 26 / 901 12 12 24 o bé 91 553 00 71 / 901 22 33 44.

Tothom pot consultar l’esborrany de la declaració de la renda a la pàgina web i comprovar si li tornen diners o bé si n’ha de pagar. Tot i que el termini és ampli, sempre hi ha qui ho deixa per a l’últim moment. És important que recordeu de presentar la declaració a temps perquè, si no, us poden imposar multes i sancions.

Què passa si presenteu la declaració de la renda fora de termini?

L’Agència Tributària espanyola imposa sancions als qui tenen l’obligació de presentar la declaració de la renda, però la presenten fora de termini. La sanció depèn del període en què s’hagi presentat, per això cal fer-la encara que sigui tard.

Si el resultat és a pagar, s’haurà de pagar un recàrrec amb el 5% d’interessos si es fa abans del requeriment de l’administració. El percentatge augmenta segons el temps que passi. Així, serà del 10% si han passat tres mesos d’ençà del final de la campanya, del 15% si han passat de sis mesos a dotze, i del 20% si han passat més de dotze mesos, més els interessos de demora. Si el resultat és a tornar, la sanció d’Hisenda és de 100 euros.

Cada 23 de juny, un petit miracle científic recorre els Països Catalans. Una flama que es conserva encesa durant tot l’any al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà és transportada al Canigó per, des d’allí, a través de centenars de quilòmetres, encendre tot de fogueres de Sant Joan arreu del país. Però, com és possible de mantenir viu un foc durant tant de temps? Quina ciència hi ha darrere aquest fenomen que sembla més màgic que tècnic?

El triangle del foc: la base científica

Per a entendre la Flama del Canigó, cal començar pels fonaments. El foc és una reacció química d’oxidació violenta d’un material combustible, en la qual es desprenen flames, calor, vapor d’aigua i diòxid de carboni. Perquè aquesta combustió es produeixi, necessitem tres elements essencials que formen el famós “triangle del foc”:

El combustible

En el cas de la Flama del Canigó, tradicionalment s’utilitzen feixos de llenya que es porten de tots els indrets dels Països Catalans i es pugen fins al cim del Canigó per alimentar la foguera. Però aquesta foguera s’encén amb un foc que s’ha mantingut encès durant dècades ,i mantenir-lo, com explicarem després, requereix una estratègia més sofisticada.

El comburent.

L’oxigen de l’aire és indispensable. La combustió es dóna quan aquest aire reacciona amb un material inflamable.

L’energia d’activació.

És a dir, la temperatura necessària per a iniciar la combustió. Ha de ser suficient perquè els materials arribin a la temperatura de combustió.

L’art de “colgar el foc” a Perpinyà

La clau per a mantenir una flama viva durant mesos rau en una tècnica ancestral que la ciència moderna ha confirmat.

Als matins, la primera feina que solia fer la mestressa de casa era encendre el foc de la llar. Una feina força laboriosa i difícil si la nit abans no havien “colgat el foc”, és a dir, si no havien cobert les brases amb cendra per tal d’afavorir-ne la combustió lenta. 

Aquest procés de “colgar el foc” és el secret científic de la conservació de la flama del Canigó, perquè una volta descolgada la brasa simplement es bufava suaument per tal d’encendre un grapat de palla, fullaraca o branquetes, i la flama es reproduïa. Algunes poblacions de muntanya mantenien el foc així de manera continuada durant tot l’any.

El que succeeix al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà és una versió refinada d’aquest principi. La flama és tot l’any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà, on es manté mitjançant una combustió controlada que equilibra perfectament els tres factors del triangle del foc.

Aquesta combustió lenta es basa en la brasa interior, que n’és la clau: encara que externament no veiem flames, el carbó continua oxidant-se lentament, cosa que genera la calor necessària per a mantenir la reacció.

Transport: la tecnologia del quinqué

Per una altra banda, el transport de la flama és un repte d’enginyeria fascinant. Els quinqués per a transportar la Flama del Canigó són artefactes específicament dissenyats per a mantenir la combustió tot i el moviment de la gent que els porta.

Un quinqué funciona controlant meticulosament el subministrament d’oxigen. La flama se sosté gràcies a un combustible líquid (tradicionalment oli o petroli) que es vaporitza per la calor i crema de manera estable. El disseny del dipòsit i de la metxa permet que el foc es mantingui encès fins i tot amb moviments bruscs per part dels portadors.

El moment més espectacular, des del punt de vista científic, és quan, després de passar la nit vetllant la flama, a trenc d’alba els participants en l’encesa comencen el descens perquè la flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans mitjançant una cadena de relleus.

Perquè cada vegada que es transmet la flama d’un quinqué a un altre, o d’una torxa a una espelma, es produeix el fenomen de la transferència de calor per convecció i radiació, un fenomen fonamental que afecta les nostres vides quotidianes i dóna forma al funcionament del nostre món.

Mitjançant la radiació, la conducció i la convecció, la calor flueix, es distribueix i es transforma en una dansa constant entre partícules i energia. En un foc es produeixen fums, calor, vapors i diferents radicals lliures que reaccionen entre si encadenament i això fa que la combustió continuï.

La clau de l’èxit rau a controlar la velocitat de combustió. La velocitat de combustió era d’aproximadament 30,5 cm per hora en sistemes similars històrics. Aquesta combustió ultralenta permet que una petita quantitat de combustible sostingui la flama durant hores.

El factor humà

Amb tot, mantenir la Flama del Canigó encesa durant tot l’any no és només qüestió de química i física, sinó també de vigilància constant. Colgar el foc a les nits era un moment delicat en la vida de les masies i el mateix principi s’aplica al museu de Perpinyà, on el personal ha de garantir que es manté l’equilibri perfecte de combustible, oxigen i temperatura.

De la mateixa manera, en el transport de la flama cal vigilar constantment qualsevol possible incident i minimitzar el risc que s’apagui. Per això, de vegades, els grups que transporten la flama original en realitat en porten dues, de flames, en quinqués separats, per si, malgrat tots els controls, la primera flama, accidentalment, s’arribés a apagar.

El miracle físic d’una tradició

Per tot plegat, es pot dir que la Flama del Canigó representa un dels exemples més poètics de ciència aplicada a la tradició. La flama es distribueix tot fent servir aquests principis científics a diferents poblacions, molt allunyades entre si, i es converteix així en una demostració impressionant de com els principis científics de la combustió poden servir per a unir territoris i persones.

Allò que sembla màgia és, en realitat, una aplicació sofisticada de la termoquímica, l’enginyeria de combustió i la física dels fluids. La combustió és una reacció química autopropagada, que va acompanyada d’un despreniment energètic, i la flama del Canigó n’és l’exemple més emotiu i científicament elegant.

La llei d’amnistia està a punt de ser validada pel Tribunal Constitucional espanyol, més d’un any després d’haver entrat en vigor. El ple que comença avui, i pel qual s’han habilitat de manera extraordinària cinc dies, haurà de deliberar sobre el recurs d’inconstitucionalitat que va presentar el Partit Popular contra la llei. I el resultat sembla prou clar, tenint en compte la ponència de la sentència que ha preparat la vice-presidenta del tribunal, Inmaculada Montalbán, que avala la constitucionalitat del gruix de la llei. I perquè hi ha, aparentment, una majoria clara de sis magistrats favorables a la llei i quatre de contraris. Aquells que s’hi oposen han maldat per impedir que comencés aquesta reunió plenària, tot exigint que el tribunal esperés a tenir la resolució del Tribunal de Justícia de la UE sobre la compatibilitat de la llei amb el dret europeu i que, previsiblement, no es farà pública fins a final d’any. Però la temptativa de boicot no ha reeixit. 

De manera que els deu magistrats tindran damunt la taula un text de gairebé dues-centes pàgines en el qual la vice-presidenta Montalbán ventila les impugnacions que fa el PP de la llei tot afirmant que no vulnera pas la separació de poders, ni el principi d’igualtat davant la llei, tenint en compte que els policies espanyols que van atacar amb violència els col·legis del Primer d’Octubre i els que van reprimir les protestes independentistes contra la sentència del Suprem també s’inclouen en l’amnistia. A més, Montalbán desestima alguns arguments polítics del PP, com ara que aquesta llei és el producte d’un pacte polític entre l’independentisme i el PSOE per a fer president espanyol Pedro Sánchez; la magistrada hi respon tot dient que les motivacions polítiques no tenen res a veure amb les qüestions jurídiques que cal analitzar. 

Ara, la ponència presenta tres qüestions de la llei que caldrà modificar perquè el text sigui plenament constitucional: la primera és que no n’hi ha prou d’amnistiar els policies (els grans beneficiaris fins ara de la llei, en termes proporcionals, perquè han estat tots amnistiats tret dels quatre que van buidar l’ull a Roger Español), sinó que també cal incloure-hi tothom que s’oposés al procés d’independència i que fos condemnat o investigat en algun procediment. 

Montalbán també modifica el punt de la llei que estipula que es poden amnistiar fets que es van acabar d’executar després de la data límit del 13 de novembre de 2023. Segons la ponència, aquesta indefinició pot ser inconstitucional, i per tant només es poden amnistiar els fets compresos entre el primer de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023.

I la tercera modificació fa referència a l’arxivament de les causes que es troben al Tribunal de Comptes. La llei estableix que abans de fer aquest procés cal escoltar el criteri del ministeri fiscal i de les entitats del sector públic perjudicades. L’esborrany hi afegeix que també cal escoltar les acusacions populars personades, és a dir, Societat Civil Catalana. 

Durant la deliberació que comença avui encara hi pot haver algunes modificacions més, però no sembla que hagin de ser de massa importància. Tampoc no tenen opcions de prosperar els darrers intents del PP de demanar que el ple se suspengui fins que el TJUE no hagi resolt les qüestions pre-judicials que té en tramitació sobre la llei d’amnistia. Montalbán i la majoria de magistrats del plenari insistiran, tant als dirigents del PP que impulsen el recurs com als seus col·legues afins al partit de Feijóo, que el control de constitucionalitat d’una llei, el fet de determinar que encaixi amb l’ordenament jurídic espanyol, és independent de la compatibilitat amb el dret de la Unió. Perquè no es tracta pas d’una llei que adapti una normativa europea. 

Però el fet que la llei d’amnistia sigui validada constitucionalment aquesta setmana no tindrà gaires efectes pràctics, perquè els jutges que han decidit de desobeir-la ho continuaran fent. És a dir, Manuel Marchena i la majoria de jutges del Suprem que van condemnar els dirigents independentistes continuaran dient que, tot i que la llei sigui constitucional, no es pot amnistiar la malversació que vinculen a l’1-O i mantindran inhabilitats Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull per aquest delicte. De la mateixa manera, Pablo Llarena continuarà negant-se a amnistiar el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig i els mantindrà vigent l’ordre estatal de detenció. 

Perquè la interpretació aberrant de la llei que fan quan diuen que la malversació de l’1-O és un cas d’enriquiment personal de tipus patrimonial (el supòsit que queda exclòs de l’amnistia), la continuaran fent. I això és compatible amb un aval del TC a la constitucionalitat de la llei en el seu conjunt. 

De manera que tant els condemnats per malversació per l’1-O com els exiliats hauran d’esperar que es resolguin els seus recursos d’empara al Tribunal Constitucional contra la decisió del Suprem de no amnistiar-los. I això no passarà segurament fins a final d’any, en un calendari incert perquè el ritme de resolució dels recursos és polític i el determina, en gran manera, el president del tribunal, Cándido Conde Pumpido. 

La sentència d’aquesta setmana sí que serà determinant perquè el TC vagi resolent més ràpidament, per una banda, tota la resta de recursos d’inconstitucionalitat que hi ha acumulats i que van presentar majoritàriament els governs autonòmics presidits pel Partit Popular, i, per una altra banda, la qüestió d’inconstitucionalitat que va presentar el Tribunal Suprem. 

La llei d’amnistia serà, doncs, constitucional un any després d’haver entrat en vigor, però això no impedirà que continuï el cop judicial espanyol de desobediència a aplicar-la als principals dirigents del procés. La seva situació no es resoldrà fins al desenllaç dels recursos d’empara que han presentat al TC i que encara hi han de presentar i de la batalla judicial europea per l’amnistia, que el mes vinent entrarà en la fase final.

The Washington Post · Joshua Yang

L’Iran ha promès de prendre represàlies contra els Estats Units per l’atac de l’exèrcit nord-americà, ahir a la matinada, contra el programa nuclear del país. “Tots els ciutadans i personal militar dels Estats Units a la regió han esdevingut un objectiu”, resumí un analista iranià als mitjans estatals del país.

En els dies i setmanes previs a l’atac, els dirigents del país havien advertit repetidament que Teheran es venjaria de qualsevol possible atac dins les seves fronteres. “Totes les bases [militars] nord-americanes es troben en el nostre abast, i les atacarem sense dubtar-ho ni un segon”, declarà el ministre de Defensa iranià, Aziz Nasirzadeh, l’11 de juny.

Desenes de milers de soldats dels EUA es troben estacionats al Llevant.

La base aèria d’Al-Assad, una instal·lació iraquiana situada 240 quilòmetres a l’oest de Bagdad i operada conjuntament per l’exèrcit iraquià i l’exèrcit dels EUA, acull milers de soldats nord-americans en el desplegament més gran dels Estats Units al país. En aquests darrers anys, l’Iran i els seus aliats a la regió han atacat repetidament la base.

El gener del 2020, Teheran llançà setze míssils contra bases que acollien forces nord-americanes a l’Irac després de l’assassinat del general Qasem Soleimani a mans de l’exèrcit dels EUA. Onze d’aquests míssils impactaren contra Al-Assad, tot ferint desenes de soldats nord-americans i deixant grans cràters als terrenys circumdants. L’Iran també llançà míssils contra la base militar d’Irbil, al nord del país.

L’agost de l’any passat, sense anar més lluny, les milícies aliades amb l’Iran ja llançaren míssils i drons contra la base d’Al-Assad.

Aquest mes de juny, el govern Trump anuncià que reduiria la presència militar a Síria, de vuit bases a tan sols una: Tanf, una base situada estratègicament al sud de Síria i prop de la frontera amb l’Irac i Jordània. Tanmateix, la Casa Blanca no ha donat detalls sobre el calendari d’aquesta retirada.

El gener del 2024, un atac amb drons contra la Torre 22 –un post de comandament dels EUA a Jordània, pocs quilòmetres al sud de Tanf– matà tres soldats i en ferí desenes més. Fou el pitjor atac contra l’exèrcit dels EUA d’ençà de la caiguda de Kabul, l’any 2021.

Entre els principals desplegaments militars nord-americans al Golf Pèrsic es troben la base naval de Bahrain –caserna general de la Cinquena Flota dels Estats Units i llar d’uns 8.300 efectius de la marina– i la base aèria d’Al-Udeid, propietat de Catar, que compta amb el contingent més important de soldats nord-americans al Llevant. El post de comandament d’Al-Udeid, que es troba 32 quilòmetres al sud-oest de Doha, té capacitat per a acollir més de 10.000 soldats.

Més instal·lacions del Golf Pèrsic que acullen tropes dels EUA són el Camp Buehring i la base aèria Ali al-Salem, a Kuwait, i la base aèria Al-Dhafra, als Emirats Àrabs Units.

Segons que explica un funcionari de seguretat europeu familiaritzat amb l’assumpte, i que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat, Teheran advertí el govern catarès aquesta setmana, dies abans de l’atac d’ahir, que –en cas d’atac de Washington– el règim iranià passaria a considerar les bases nord-americanes al golf com a objectius militars legítims.

Les ambaixades i els complexos diplomàtics dels EUA a la regió també podrien figurar entre els objectius iranians: Washington, de fet, ja ha evacuat part del personal diplomàtic –i les famílies– desplegat a l’Irac i Israel.

Més enllà de les accions de l’Iran, els grups militants aliats amb el país també podrien amenaçar el personal i els interessos nord-americans a la regió.

“S’han fet plans amb aquest objectiu”, advertí dijous proppassat Abu Ali al-Askari, membre de la milícia xiïta Kataib Hesbol·là, amb seu a l’Irac i aliada amb l’Iran, sobre un hipotètic atac contra les forces dels EUA a la regió. I afegí: “No hi ha dubte que les bases dels EUA arreu de la regió esdevindran una mena de vedat de caça […] per no parlar de les sorpreses imprevisibles amb què podrien trobar-se els avions [nord-americans] que solquin el cel.”

En resposta a la pregunta de si Washington ha començat a fer preparatius per a possibles represàlies iranianes, l’oficina de premsa del Pentàgon remeté dijous proppassat a The Washington Post unes declaracions en què el secretari de Defensa, Pete Hegseth, anuncià que Washington desplegaria “capacitats addicionals” al Llevant. “Protegir les forces dels EUA és la nostra màxima prioritat, i aquests desplegaments tenen com a objectiu millorar la nostra postura defensiva a la regió”, escrigué Hegseth a X.

“Les forces nord-americanes mantenen la seva postura defensiva, i això no ha canviat”, explicà el portaveu del Pentàgon, Sean Parnell, en un comunicat dilluns de la setmana passada, al qual també al·ludeix el gabinet de premsa del Pentàgon.

Dimecres proppassat, Air France i KLM cancel·laren tots els vols amb sortida i arribada a l’Aeroport Internacional de Dubai. L’oficina de premsa d’Air France explicà que l’aerolínia havia pres la decisió de cancel·lar els vols a causa de “la situació de seguretat a la regió”, sense detallar quan podrien reprendre’s.

Més enllà dels esdeveniments a la regió hi ha, també, la qüestió de si l’Iran podria atacar els Estats Units de manera directa. Encara que Teheran posseeix una àmplia gamma de míssils balístics i de creuer, cap dels seus projectils –incloent-hi aquells que, ara mateix, es troben en procés de desenvolupament– no podria arribar a territori nord-americà, segons el projecte de defensa antimíssils del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals, un think-tank amb seu a Washington. La força aèria de l’Iran, ras i curt, no té prou abast per a arribar fins als Estats Units. És per això que les preocupacions dels Estats Units se centren en els possibles atacs iranians contra les forces nord-americanes desplegades a la regió.

Susannah George, Alex Horton i Mustafa Salim han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La matinada del 22 de juny de 2025 ha marcat un punt d’inflexió històric en el conflicte entre l’Iran i Occident. Set bombarders B-2 Spirit americans van llançar una devastadora ofensiva contra tres de les principals instal·lacions nuclears iranianes –Fordow, Natanz i Isfahan–, després de més d’una setmana d’atacs israelians sobre territori iranià que van començar el 13 de juny. L’operació, batejada “Martell de Mitjanit”, ha deixat l’Iran davant un dilema estratègic sense precedents: com respondre a una agressió directa dels Estats Units sense desencadenar una guerra total que podria acabar amb el règim.

L’Iran ja ha anunciat que farà “el que calgui” si els Estats Units continuen participant en el conflicte, però les opcions disponibles per a Teheran són limitades i totes comporten riscs enormes. Els experts coincideixen que la República Islàmica es troba en una posició molt difícil: qualsevol resposta important pot provocar una escalada que amenaci la supervivència del règim, però no respondre projectaria una imatge de feblesa inacceptable.

Primera opció: atac a les bases militars dels EUA

La resposta més probable i menys escalatòria seria dirigir míssils contra les nombroses bases militars dels EUA desplegades per l’Orient Mitjà. Hi ha aproximadament 50.000 soldats dels EUA a la regió, distribuïts principalment per Kuwait, Catar, Bahrain, els Emirats Àrabs Units, l’Irac i l’Aràbia Saudita.

L’Iran disposa d’un arsenal considerable de míssils balístics de curt i mitjà abast que poden impactar aquestes instal·lacions. Fa poc, la Guàrdia Revolucionària Iraniana ha utilitzat míssils balístics Sejjil-2 de combustible sòlid i abast mitjà en els seus atacs contra Israel, tot demostrant que té capacitat operativa.

Els avantatges d’aquesta opció són que permet una resposta directa contra el principal agressor, limita l’escalada mantenint-se dins els paràmetres del conflicte regional i envia un missatge clar sense causar necessàriament una guerra total.

Però també hi ha riscs. Principalment, que qualsevol baixa dins les tropes dels EUA garantiria una resposta militar massiva dels Estats Units, que podria justificar una intervenció militar encara més gran de Washington i que les defenses antimíssils americanes podrien neutralitzar gran part dels atacs

Segona opció: el “collar del món”. Tancar l’estret d’Ormuz

La segona opció més devastadora seria tancar l’estret d’Ormuz, l’anomenat “collar del món” per la importància estratègica que té. Per aquest estret passa aproximadament el 20% de tot el petroli comercialitzat globalment, equivalent al 21% del consum mundial de líquids petrolífers.

L’estret, que en el seu punt més estret té només 33 quilòmetres d’amplada, amb carrils de navegació de només 3 quilòmetres d’amplada en cada sentit, és territorialment part de l’Iran i d’Oman. L’Iran té la capacitat tècnica per a blocar aquest pas estratègic tot desplegant míssils balístics de curt abast, vaixells navals i mines. Les conseqüències econòmiques serien devastadores: el preu del petroli podria disparar-se fins a 120-130 dòlars per barril, l’economia mundial, ja fràgil, podria entrar en una recessió profunda i les cadenes de subministrament globals podrien tenir un col·lapse.

Però la decisió de tancar Ormuz podria tenir greus conseqüències també per a l’Iran. Tancar l’estret desencadenaria immediatament una resposta dels Estats Units i del Consell de Cooperació del Golf, a més que l’Iran també necessita l’estret per a les seves exportacions de petroli, principalment cap a la Xina, la qual cosa faria que el blocatge li fos contraproduent.

Tercera opció: l’acceleració nuclear. Abandonar el Tractat de no proliferació nuclear

La tercera opció, i potser la més perillosa, seria la retirada formal de l’Iran del Tractat de no proliferació nuclear (TNP) i l’acceleració cap a la fabricació d’armes nuclears. El Parlament iranià ja avança un projecte de llei per retirar-se del TNP, segons que va anunciar el portaveu del Ministeri d’Exteriors, Esmail Baqaei, el 16 de juny.

Hi ha un precedent preocupant: Corea del Nord va dir que es retirava del tractat el 2003 i va provar una arma nuclear el 2006. L’Iran podria seguir un camí similar, bo i aprofitant que les seves principals instal·lacions nuclears han estat danyades, i justificar l’acceleració del programa sense control internacional.

Abans dels atacs, l’Iran havia enriquit urani fins a un 60% de puresa a la instal·lació de Natanz. L’urani de grau militar s’enriqueix al 90%, i per justificar l’atac els Estats Units han afirmat que pràcticament havien arribat a aquest punt.

Les implicacions d’aquesta opció són que acabaria definitivament amb qualsevol possibilitat de negociació diplomàtica, que garantiria atacs preventius encara més devastadors d’Israel i els Estats Units, que provocaria una carrera armamentística nuclear a l’Orient Mitjà i que, fins i tot, podria provocar un intent d’invasió terrestre del país per part dels Estats Units.

El dilema estratègic de Teheran

Contra el que es vol donar a entendre a vegades, el règim iranià calcula molt els passos que fa en termes militars i és molt acurat a l’hora de dissenyar on vol anar.

El cap suprem, Ali Khamenei, es troba davant d’una paradoxa: creu que cedir a la pressió projecta feblesa i convida a més pressió, però no és un jugador imprudent.

La resposta de l’Iran, per tant, probablement combinarà elements de totes tres opcions: atacs limitats a objectius dels EUA i israelians, amenaces creïbles sobre l’estret d’Ormuz per a pressionar els mercats energètics, i una acceleració del programa nuclear com a darrera carta de negociació, sempre intentant de no provocar un salt de dimensió en la guerra.

El govern espanyol criminalitza la resistència guerrillera antifranquista. La llista oficial de víctimes del terrorisme és un baròmetre permanent per a mesurar les manipulacions habituals de l’estat sobre el concepte de “terrorisme”. He estat anys lluitant, investigant i aportant proves per demostrar que la nena Begoña Urroz no va ser la primera víctima d’ETA, sinó del DRIL. Finalment, l’estat espanyol no ha tingut cap més remei que reconèixer-ho.

Tot i això, persisteix en l’actitud de manipulació en nomenar el guàrdia civil Francisco de Fuentes-Fuentes Castilla-Portugal la primera víctima del terrorisme, per davant de la nena. Ho va aprovar el govern de Mariano Rajoy i d’aleshores ençà encara figura a la llista oficial del ministeri com a la primera víctima del terrorisme abans que la nena Begoña Urroz.

L’home va morir el 3 de gener de 1960 en el tiroteig que hi va haver en el setge d’una masia de Girona, Mas Clarà, on es refugiaven Quico Sabaté i els quatre joves companys de la seva darrera expedició guerrillera a l’interior.

Ha fet pública la notícia la periodista Isabel Cadenas Cañón, que aquests darrers anys ha investigat i entrevistat tothom que va tenir res cosa a veure amb la polèmica sobre la mentida d’estat de la primera víctima d’ETA. Ho ha fet saber en el capítol 6 de la sèrie de pòdcast titulada Se llamaba como yo, del programa De eso no se habla, que s’emet ara.

Llista oficial de víctimes del terrorisme del Ministeri d’Interior espanyol.

Us recomano d’escoltar la sèrie d’Isabel Cadenas. Han estat molts anys de polèmica d’ençà que Ernest Lluch va escriure el famós i poc rigorós article “El pecado original” (2000) fins que jo vaig trobar i publicar a VilaWeb i a Berria els papers de la Brigada Político-Social que aclarien definitivament l’autoria de l’atemptat a l’estació d’Amara de Sant Sebastià en què va morir, de retruc, la nena. Si en voleu més informació, aquest article d’Assumpció Maresma ho explica a fons.

Zapatero i Bono quan van ser entrevistats pel pòdcast van reconèixer el seu “error”. Són clau els testimonis dels qui hem estat decisius al voltant de la qüestió durant anys i, sobretot, molt significatius els silencis dels qui, havent estat actors importats en la gestió de la mentida, ara es neguen a parlar. El documentari sonor Se llamaba como yo té, a més, un valor afegit: la participació de veïns i veïnes de Lasarte i la família Urroz. En concret, el seu germà i la seva germana viva, que també es diu Begoña.

L’enemic públic número 1 del règim de Franco. Una gran fal·làcia

Els maquis no eren terroristes. Encara lluitaven en una guerra que per a ells no havia acabat. Ni per a ells, ni per a la Guàrdia Civil, que els perseguia per les muntanyes. La guerra es va acabar el 1939, però no es va signar mai cap acord de pau.

Per Franco la guerra va continuar. Ho va demostrar sobradament amb les més de cinquanta mil víctimes que hi va haver als anys quaranta i totes les de les dècades posteriors fins que es va morir el 1975. Dos mesos abans de morir signaria les penes de mort dels militants d’ETA Juan Paredes Manot, Txiqui; Angel Otaegui, i dels del FRAP, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, afusellats el 27 de setembre de 1975, ara farà cinquanta anys.

Si per a Franco i la Guàrdia Civil la guerra va continuar, per als guerrillers antifranquistes, també. Per tant, un enfrontament a trets a la muntanya era un acte de guerra. Trobar la mort en un setge i tiroteig contra els maquis, per un guàrdia civil era un acte de servei al cos i a la pàtria. No la conseqüència d’un acte terrorista. A més, en aquells anys el terrorisme ni sabien què era.

De la Columna Durruti a la guerrilla urbana

Francesc Sabaté Llopart (l’Hospitalet de Llobregat, 1915 – Sant Celoni, 1960) va lluitar al front de l’Ebre a la Columna de “los Aguiluchos” de la FAI i a la Columna Durruti. Quan va travessar la frontera després de la derrota, el van internar en el camp de concentració de Vernet d’Arieja. Una vegada en llibertat s’instal·là a l’estat francès i començà a estudiar rutes clandestines segures per a entrar a l’interior per continuar la lluita que no va abandonar mai.

El 1944 féu el seu primer viatge a l’interior per integrar-se en els grups d’acció contra el règim de Franco. La seva especialitat era la guerrilla urbana: els sabotatges, els atracaments i el llançament de fulls volants de propaganda, activitat per la qual va arribar a enginyar-se una mena de llançacoets.

Sabaté no va matar mai ningú per cometre un atracament. En dues dècades els tres policies que van caure abatuts per la seva pistola ho foren en una situació de vida o mort. O tu o jo. No tenia gens d’interès a matar policies o guàrdies civils. Lluís Andrés Edo sempre el recordava dient: “Quan la meva actuació ha tingut com a resultat la mort de policies o guàrdies civils ha estat per autodefensa, no perquè hagin estat el meu objectiu.”

Mural commemoratiu. Una contradicció legal que el Ministeri d’Interior hauria d’aclarir

Com ens podria explicar el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, la següent contradicció legal?

A la llei de memòria democràtica (2022) en l’article 3, on es defineix les víctimes s’inclou els maquis com a tals: “Les persones que van participar en la guerrilla antifranquista, com també els qui hi van donar suport actiu com a col·laboradors, en defensa de la República o per la seva resistència al règim franquista en pro de la recuperació de la democràcia.”

Com pot ser que, si els maquis són víctimes de la dictadura que lluiten contra la repressió, un guàrdia civil d’una dictadura en l’exercici de les seves funcions repressives que s’enfronta a ells a trets, en una situació de clara superioritat d’armes i efectius, i cau mort en el tiroteig, sigui considerat pel seu ministeri víctima del terrorisme?

Ja ho sabem, sí, per la raó d’estat tot és terrorisme. És la paraula màgica que apliquen a tots aquells que volen desqualificar i reprimir, independentment de la magnitud, els mètodes, els objectius i els efectes de les seves accions. Siguin de paraula, obra o pensament. No obstant això, si la llei de la memòria democràtica els defineix com a víctimes, el Ministeri d’Interior espanyol no hauria de poder redefinir-los com a terroristes.

A més, el setge i l’enfrontament a trets va ser digne d’un operatiu de guerra. Un centenar de guàrdies civils mobilitzats contra cinc guerrillers.

Ho sabem gràcies a Joan Ventura, a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment quan va publicar el seu exhaustiu treball Tren correu 1.104. El darrer viatge de Quico Sabaté i els seus quatre companys (Edithot, 2010). Després de dos anys de recerca intensa sobre el terreny, en arxius i hemeroteques, i més de dues-centes entrevistes, Ventura va reproduir l’itinerari de Sabaté i els seus quatre companys en el seu darrer i fatídic viatge, on tots acabarien morts per la Guàrdia Civil i el sometent.

Mas Clarà, Girona.

També aclareix els detalls, fins aleshores ocults, de la mort dels joves Francesc Conesa (38 anys), Anton Miracle (29 anys), Roger Madrigal (26 anys) i Martín Ruiz (20 anys) a la masia del Mas Clarà, a les muntanyes entre Girona i Banyoles.

Entre els molts documents interessants que l’autor treu a la llum, hi ha un extens reportatge publicat a la Revista Guardia Civil número 190, del febrer del 1960. És la versió oficial del cos sobre l’operatiu contra el grup de Sabaté. Es titula: “Servicios Distinguidos. El aniquilamiento de la partida del Sabater [sic].” Amb el títol ja paga.

Encara que hi pot haver exageracions evidents per a enaltir la gesta “heroica” dels tricornis i una retòrica èpica molt rància de sala de banderes, el document té valor històric perquè és la seva versió dels fets. Joan Ventura, al llibre, rebat detalls d’algunes errates i exageracions, però, en essència, per a aquest article, el text és molt vàlid.

L’últim itinerari del grup de Sabaté. Serveis distingits. L’aniquilació de la partida del Sabater

En la persecució, setge i “aniquilació” de la “partida del Sabater”, tal com la revista de la Guàrdia Civil va definir l’operatiu armat contra els guerrillers antifranquistes, hi van participar cent guàrdies. A banda del guàrdia civil mort, van ser “aniquilats” els quatre joves guerrillers que acompanyaven el Quico, que fugí, i, un dia després, va ser assassinat a Sant Celoni (Vallès Oriental), com veurem.

Segons l’informe, les primeres notícies que té la Guàrdia Civil són alertes de frontera de final de desembre. Han vist cinc individus vestits amb granota blava, espardenyes amb sola de goma i passamuntanyes. Aparentment, sense armes. En algun mas s’hi han presentat com a contrabandistes. La Guàrdia Civil comença la persecució. Vénen cinc dies frenètics i un operatiu de guerra en tota regla. Hi van arribar a participar uns cent guàrdies d’unes quantes casernes i comandàncies de Girona i Barcelona.

Al Cassot de Falgàs hi ha un primer tiroteig contra una parella de guàrdies, sense ferits. Els guerrillers (bandolers, per als guàrdies) aconsegueixen d’escapolir-se per la porta del darrere. Els guàrdies avisen a la comandància de Figueres, que immediatament envia més efectius de Figueres i de Besalú. Comencen les batudes per les muntanyes. S’estableixen línies de contenció de guàrdies per anar tancant i delimitant la zona d’acció.

El coronel en cap del 24è terç es va fer càrrec de la coordinació dels serveis entre la comandància de Figueres i la de Girona. En previsió, també van alertar les comandàncies de Tremp, Lleida, Manresa i Barcelona, per si els guerrillers entraven a les seves demarcacions.

Placa en un carrer de Sant Celoni.

El dia 3 els localitzen al Mas Clarà. Arriben reforços. Vint efectius de Girona, sis de Sarrià de Ter, i el tinent Fuentes amb catorze homes. Un primer tiroteig va abatre Francesc Conesa. Sabaté i un altre guàrdia van ser ferits.

El setge del mas va durar un dia. Diu la revista de la Guàrdia Civil que no van assaltar la casa perquè també hi havia el matrimoni de pagesos propietaris. A les 23.00 del dia 3, s’incorpora al lloc de comandament el tinent Francisco de Fuentes-Fuentes Castilla-Portugal. També arriben el general en cap de la segona zona, el coronel en cap del 31è terç, i cinquanta guàrdies de reforç procedents de la comandància mòbil de Barcelona.

De matinada, els maquis deixen anar una vaca pel davant del mas. Més trets contra aquella ombra grossa que es movia en la foscor. Més tiroteig creuat. Maten Miracle i Madrigal. Segons els guàrdies, Sabaté fa una ràfega de metralleta i llança dues granades per obrir-se pas i escapar. Ho aconsegueix, no sense rebre dues bales més. En el tiroteig cau mort el tinent Francisco Fuentes. A trenc d’alba, els guàrdies assalten la casa. Troben viu el quart guerriller, Martín Ruiz, que es resisteix i també el maten.

Parèntesi. Un dubte: el van capturar viu, el van interrogar i després el van matar? No ho sabrem mai. Igual que no sabrem si els seus dos companys van morir a l’acte o els guàrdies els van trobar encara vius i els van rematar. Tanco parèntesi.

Com encara trigaran un dia més a localitzar i matar Sabaté, em sembla curiós un dels comentaris de l’informe: “Sembla que el bandoler Sabater, moments abans de sortir i durant la fuga, es va posar injeccions de morfina per tal de reduir els seus patiments i superar els moments de crisi.” No sé com podien saber-ho. Potser ho va cantar un dels seus companys encara viu? Potser ho inventaven per justificar que van ser incapaços en vint-i-quatre hores de capturar o matar un home greument ferit. La fugida del Quico posava en ridícul el centenar de guàrdies de l’operatiu especial.

Ell, com és sabut, aconseguí escapar ferit greu a la natja, a la cuixa i al coll. Protagonitzà una fuga espectacular. Va poder travessar el Ter. Va caminar vint-i-un quilòmetres en nou hores. A Fornells de la Selva va pujar a un tren en direcció a Barcelona. El maquinista el descobrí i ell va haver de canviar de tren, però els guàrdies civils ja havien estat avisats. Saltà en marxa a Sant Celoni per mirar de trobar un metge que l’atengués. Havia perdut molta sang i se sentia molt feble. Amb prou feines s’aguantava dret.

Tomba a Sant Celoni.

Finalment, el sometent Abel Rocha el va abatre a trets al mig dels carrers de Sant Celoni. “Era aniquilada la partida del Sabater, una de les més perilloses amb les que s’ha enfrontat el cos en la seva llarga història.”

Eren les cinc del matí del 5 de gener de 1960. Quan va morir, Francesc Sabater Llopart, el Quico, tenia quaranta-quatre anys. Havia mort, segons la premsa franquista “l’enemic públic número 1 del règim”, i el titllaven de bandoler. L’atzar va voler que la notícia compartís portades amb la mort el dia abans de l’escriptor Albert Camus, premi Nobel i amic dels llibertaris republicans.

El Quico va ser el tercer dels germans Sabaté a morir. Josep Sabaté havia estat mort per la policia l’any 1949 als carrers de Barcelona, a trenta-nou anys. Manel Sabaté, havia estat afusellat el 1950 al Camp de la Bóta, a vint-i-tres anys.

 

 

 

PS. L’informe de la Guàrdia Civil al final parla de les repercussions en premsa. Se’ls veu especialment motivats pels mitjans que els titllen de “bandolers”, “pistolers” o “gàngsters”; segons ells, els majoritaris. Per contra, tan sols citen La Depeche du Midi de Tolosa, que “ha volgut convèncer” els seus lectors que no es tracta de bandolers, sinó de combatents dels “maquis catalans (?)”. Punt. L’article acaba amb aquest significatiu interrogant. El mateix que ara caldria plantejar al ministre Fernando Grande-Marlaska si no vol continuar mantenint la tesi de la Guàrdia Civil del 1960.

Les xarxes socials han esclatat en una allau de crítiques contra À Punt perquè ha interromput la retransmissió en directe de la final individual d’escala i corda de pilota valenciana en el Trinquet de Pelai de València. La televisió pública ha tallat durant gairebé un minut i mig la retransmissió quan faltava poc per al desenllaç, i ha començat a emetre el programa especial de la mascletà de les Fogueres d’Alacant.

Els espectadors, que s’han quedat “amb la mel als llavis”, no han trigat a manifestar enuig. “Cada dia pitjor. No tenen ni idea. La partida de l’any, final del Campionat Individual d’Escala i Corda, i la tallen. No calia”, ha lamentat el senador Enric Morera.

Cada dia pitjor. No tenen ni idea. La partida de l’any, final del Campionat Individual d’Escala i Corda, i la tallen. No calia. Enhorabona Marc, nou campió i De la Vega: “À Punt corta los últimos minutos de la final de pilota” https://t.co/IZUcgppW8f a través de @levante_emv

— Enric Morera (@EnricMorera_) June 22, 2025

Més usuaris han qualificat de “vergonya” l’actuació d’À Punt, i s’han pogut llegir comentaris com ara: “Que lamentables sou, no podem entendre com sou capaços de tallar la retransmissió de la final de l’individual d’escala i corda per posar sevillanes, és incomprensible, lamentable no és prou, quina poca sensibilitat i respecte al nostre esport.”

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, acorralat per la corrupció del seu partit, ha trobat un salvavides mediàtic en la negociació de despesa de l’OTAN, que es tancarà aquesta setmana en una cimera a la Haia.

Avui Sánchez ha comparegut a la Moncloa per anunciar de manera solemne un acord pel qual l’estat espanyol no haurà de fer de manera automàtica una despesa equivalent al 5 % del PIB. Sánchez ha dit que l’estat espanyol només pagarà l’equivalent al 2,1 % del PIB.

Tanmateix, l’acord assolit entre el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, i el president del govern espanyol, és menys clar que no sembla. En una carta enviada a Sánchez, Rutte diu que l’estat espanyol tindrà “flexibilitat” per a decidir com arriba als “objectius de capacitat i recursos” marcats per l’OTAN. És a dir que l’estat espanyol podrà decidir de quina manera i amb quins mecanismes compleix els compromisos que imposarà l’OTAN als seus estats membres, però amb la implicació que serà l’OTAN qui decidirà quins són aquests compromisos i, per tant, quina serà la despesa necessària, que l’estat espanyol no podrà rebutjar.

Un incendi forestal que ha començat al voltant de les 16.30 en el terme municipal de Bocairent (Vall d’Albaida) afecta les proximitats de la Serra Mariola, segons que han informat el Centre de Coordinació d’Emergències i el Consorci de Bombers. Emergències ha establert la situació 1 del Pla Especial d’Incendis Forestals (PEIF), que correspon a la possibilitat que l’evolució puga afectar greument béns forestals i, si és el cas, lleument la població i béns de naturalesa no forestal.

Segons l’última actualització de mitjans facilitada pel 112, en el terreny treballen set mitjans aeris, quatre autobombes i set unitats dels bombers forestals de la Generalitat, tres de les quals helitransportades, i dos agents mediambientals. Quant als efectius del cos del Consorci, s’han mobilitzat dues dotacions de bombers d’Alzira i Ontinyent, un coordinador forestal, dos tècnics forestals i dues unitats de les BRIFO.

El Consell de Seguretat de l’ONU es reunirà aquest vespre amb caràcter d’urgència per abordar els bombardaments dels EUA d’aquesta matinada contra instal·lacions nuclears iranianes. “Reunió d’emergència del Consell de Seguretat de l’ONU, a petició de l’Iran, amb el suport del Paquistan, la Xina i Rússia, programada per a aquest vespre, hora de Nova York”, ha publicat el vice-primer ministre i ministre d’Afers Exteriors paquistanès, Ishaq Donar, en el seu compte d’X.

Cal recordar que la Missió Permanent de la República Islàmica de l’Iran davant les Nacions Unides va enviar una carta urgent al Consell de Seguretat, en què condemnava enèrgicament el bombardament que va considerar il·legal i imprudent de les instal·lacions nuclears iranianes per part dels Estats Units.

“Els Estats Units i el sanguinari règim sionista d’Israel hauran de rendir comptes plenament per aquestes flagrants violacions del dret internacional i afrontar-ne les greus conseqüències”, ha anunciat la missió diplomàtica iraniana a X.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han informat d’una nova bateria d’atacs contra objectius iranians presumptament vinculats al programa de míssils i drons de l’Iran. Són els primers bombardaments israelians des que els Estats Units van decidir d’implicar-se directament en el conflicte aquesta matinada.

Segons les FDI, vora trenta avions de la força aèria han atacat desenes d’objectius en les zones d’Isfahan, Bushehr i Ahvaz, així com a Yazd, una àrea que encara no s’havia vist afectada pels bombardaments d’Israel del 13 de juny.

La versió oficial israeliana recull atacs sobre infrastructures amb míssils, en alguns casos sobre posicions des de les quals s’han disparat projectils cap a Israel. Les FDI han avançat en el seu informe que continuaran llançant aquesta mena d’operacions amb vista a “eliminar l’amenaça” militar de l’Iran.

Israel ha rebut avui el contraatac de l’Iran als bombardaments dels EUA, que han respost amb un llançament de míssils contra unes quantes localitats. Almenys vuitanta-sis persones han estat ferides, segons les autoritats israelianes.

L’Assemblea Consultiva Islàmica, el Parlament de l’Iran, ha recomanat el tancament de l’estret d’Ormuz, un dels principals passos comercials i econòmics del món, en represàlia a l’atac dels Estats Units contra les instal·lacions nuclears del país, encara que la decisió final quedarà en mans del cap suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei.

En comentaris recollits per la radiotelevisió pública iraniana, el general Esmaeil Kousari, integrant de la Comissió de Seguretat Nacional del Parlament, ha confirmat que la cambra ha arribat a la conclusió que cal tancar l’estret, però la decisió recau en el Consell Suprem de Seguretat Nacional.

La Pissarreta d’en Partal: L’Iran, una guerra al centre del món

L’Iran és un productor de petroli important, amb un bombament de 3,3 milions de barrils de cru diaris i exportacions pròximes a 1,7 milions, per la qual cosa, si hi ha una escalada del conflicte, no és difícil de preveure una interrupció del subministrament de petroli iranià.

Experts com ara el responsable d’estratègia de matèries primeres d’ING Research, Warren Patterson, van avisar a mitjan mes que una escalada elevava la possibilitat d’interrupcions en el transport marítim, la qual cosa afectaria els fluxos de petroli del Golf Pèrsic.

“Una interrupció significativa d’aquests fluxos seria prou per a impulsar els preus a 120 dòlars per barril”, apunta l’analista, tot anticipant que si les interrupcions persisteixen cap a final d’any, podríem veure al Brent cotitzant a nous màxims històrics, “superant el rècord de prop de 150 dòlars per barril del 2008”.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz, i quin paper podria exercir en el conflicte entre Israel i l’Iran?