El jutjat d’instrucció 13 de Barcelona investiga el futbolista de l’Espanyol Álvaro Aguado per presumptament haver agredit sexualment una dona en una discoteca, segons que ha avançat El País i ha pogut confirmar VilaWeb. El jugador nega els fets.

La denunciant és una persona que també manté una relació contractual amb el club. Els fets haurien passat el 23 de juny de l’any passat a la discoteca Opium de Barcelona, en una festa privada organitzada per celebrar l’ascens de l’equip a primera divisió. La víctima va presentar la demanda contra Aguado mesos després.

Segons que explica El País citant fonts judicials, el futbolista declararà com a investigat durant el mes de maig.

L’Espanyol no prendrà cap decisió sobre el futbolista fins que no se sàpiguen més detalls del cas. Consultat per VilaWeb, un portaveu del club ha demanat que es respecti la presumpció d’innocència del jugador i el dret a denunciar de la dona.

Els conservadors i els socialdemòcrates han arribat avui a un acord per formar una coalició de govern a Alemanya, sis setmanes després de les eleccions generals del 23 de febrer. Segons que han informat la televisió NTV i la revista Focus, que citen fonts pròximes a les negociacions, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i la Unió Socialcristiana (CSU), que formen el bloc conservador, han pactat un programa comú amb el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD).

L’acord ha estat tancat per Friedrich Merz, president de la CDU; Markus Söder, ministre-president de Baviera i cap de la CSU; i Saskia Esken, copresidenta del SPD. El contingut detallat del pacte es farà públic demà en una conferència de premsa. Aquest pacte arriba enmig d’una situació de tensió als mercats internacionals, causada per l’anunci de l’expresident nord-americà Donald Trump d’imposar aranzels del 20% a productes de la Unió Europea.

La urgència per tancar un acord també ha estat marcada per la pressió electoral. Els darrers sondatges situaven la CDU/CSU empatada amb el partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD), amb un 24% d’intenció de vot cadascun, segons l’institut INSA. En les eleccions generals, el bloc conservador va obtenir la victòria amb un 28,5% dels vots. L’AfD va quedar en segona posició amb un 20,8%, seguida per l’SPD (16,4%), Els Verds (11,6%) i Die Linke (8,8%).

Edicions 3i4 acaba de publicar El bell viatge. Kavafis en la cultura catalana, que és l’obra amb què l’hel·lenista Eusebi Ayensa (Figueres, l’Alt Empordà, 1967) va guanyar el darrer premi Joan Fuster d’assaig, als premis Octubre. L’estudi parla de la recepció i la influència de Konstandinos Kavafis en els intel·lectuals catalans. Parla de les traduccions de Carles Riba, de la música de Lluís Llach, de l’art amb Josep Maria Subirachs, i de tots els poetes i músics que encara en segueixen les petjades. Carles Riba va ser la porta, diu Ayensa. Una porta que el professor Eudald Solà va eixamplar i completar fent noves traduccions i fent el pròleg d’un llibre de Riba.

Ayensa, que va ser director de l’Institut Cervantes a Atenes i és membre de l’Acadèmia d’Atenes i de moltes altres institucions d’estudi i recerca, és també el traductor més recent de l’obra completa de Kavafis. Per aquest treball, que inclou tota una investigació filològica i de fonts, acaba de rebre el premi Serra d’Or de traducció. Quan li demanem per l’èxit de Kavafis entre nosaltres, respon que els seguidors són com una secta d’addictes. Com que al pròleg del llibre escriu que manté una bona amistat amb Petros Màrkaris, no podem evitar de confessar-li que el creador de Kostas Kharitos també en crea, d’addicció. Llavors ens explica que Màrkaris li va fer costat quan el PP el va voler encausar per una presumpta mala gestió a l’Institut Cervantes que no es va poder demostrar mai. “Rodríguez Ponga i gent que tenia mitja família encausada en el cas de les targetes opaques, imagina”, diu.

Fem l’entrevista a la llibreria Fan Set, poques hores abans que presenti el llibre a l’Octubre CCC. L’acompanyarà Elies Monxolí, que ha treballat els versos de Kavafis per a posar-los música i ser una baula més que demostra la tesi d’Ayensa: la influència del poeta grec en la cultura catalana.

—Dediqueu el llibre a Àlex Susanna, poeta, assagista i dietarista que va dirigir l’Institut Ramon Llull.
—Jo, amb l’Àlex, hi tenia molt bona relació. Ell va ser director del Llull quan jo estava al Cervantes. Quan va entrar el PP va decidir de no pagar cap acte que no fos en espanyol, el català el consideraven una llengua regional. Sempre va ser molt generós, l’Àlex, i ens pagava els actes en català. Hauria estat un gran conseller de Cultura i va estar per sota de consellers que acadèmicament i culturalment eren molt inferiors a ell. Era una persona molt brillant. Bon poeta i bon dietarista. I era kavafià. Kavafis, com Màrkaris, és com una secta que crea addictes.

—Com és que quan sentim el nom de Kavafis el món es fa blau?
—És la Mediterrània. Kavafis és Alexandria, és Egipte, i sí que és veritat que, com diu el seu poema més famós, “Ítaca”, es relaciona molt amb el viatge, amb la mar Mediterrània, amb l’erotisme. I si em preguntes quin color em suggereix Kavafis sí que et diria el blau. Elies Monxolí ha musicat un poema que es titula “Mar de matí” i parla de la Mediterrània en l’època antiga i ara. València és el lloc ideal per a dir que el gran segle dels Països Catalans és el segle XIV. Ací tenim aquests edificis gòtics. Era el gran moment del nostre país quan els Països Catalans miraven cap al Llevant. Els catalans són a Atenes i Neopàtria, l’època que Muntaner deia que els peixos solcaven la Mediterrània i tenien les quatre barres del casal d’Aragó gravades a l’espatlla.

 

—Carles Riba va descobrir i traduir Kavafis al català. Al llibre el considereu la porta d’entrada a Catalunya, però n’hi ha més.
—Kavafis va ser molt afortunat amb la nostra cultura perquè va entrar a Catalunya per tres grans portes. Carles Riba en poesia, Lluís Llach en música i Josep Maria Subirachs en art. Josep Pla va ser la quarta gran porta com a assagista. La llengua catalana és aquella en què més vegades, a part del grec, s’ha musicat Kavafis. Això és entrar per la porta gran.

—Expliqueu que Lluís Llach arriba a Kavafis gràcies a Biel Mesquida.
—Sí! Com a testimoni hi ha l’actriu Carme Callol. Lluís Llach ha tingut la generositat de reconèixer que un dia estaven junts i en Biel va agafar la traducció de Riba i la va llançar a Llach i li va dir: “Aprèn-ne, això sí que és bo”, i ell va començar a llegir-lo i es va enamorar de Kavafis. Curiosament, no va musicar els poemes eròtics, encara que segur que tenia una sintonia amb l’erotisme de Kavafis, però va musicar “Ítaca” i “El vell”, que és la cançó “A la taverna del mar”. Són poemes existencials, de reflexió personal. Mai no agrairem prou a Llach la tasca que va fer, i ell va assolir molta projecció. Va donar a “Ítaca” un valor polític que no tenia, parla dels guerrers que al seu poble són fidels. Era l’any 1975, hi havia el dictador. Canviar el sentit d’un poema i adaptar-lo només ho pots fer si el poema és bo.

—Llach hi afegeix dues estrofes que s’integren en el relat i ara fan de mal destriar-ne l’autoria.
—Són dues estrofes polítiques. Hi queden bé. De fet, el concepte de viatge és això. Kavafis deia que Ítaca eren les experiències humanes. Aquest poema té moltes interpretacions. Et diu dues coses. Et diu que Ítaca és el projecte, que t’enriqueixes amb el viatge. Però també es pot interpretar com un viatge vital, com la nostra experiència humana. Jo deia als alumnes al final de curs: Kavafis a “Ítaca” ens diu dues coses, aprendre dels que saben i els perfums voluptuosos. És a dir, vida intel·lectual i erotisme.

—Per què Llach es va aturar de musicar Kavafis?
—No ho sé. Li agrada molt, però en una entrevista va dir que se sentia una mica malament amb Kavafis, perquè si mires “A la taverna del mar” i “El vell”, la idea és la mateixa, però canvia moltes coses. Com en canvia a “Viatge a Ítaca”. Diu que li agrada, però que li és impossible de musicar-lo sense transformar-lo. I si ho fa, té la sensació que traeix el poeta.

—Dèieu erotisme i perfums voluptuosos. Això Carles Riba ho va dissimular una mica...
—Va anar tan enllà com va poder. Eren els anys cinquanta del segle passat. Jo crec que va ser molt agosarat, no ens enganyem. Riba era un home de família cristiana, de missa setmanal, però Kavafis li agrada i el tradueix. És la seva última gran aportació a la cultura catalana. Hi ha alguna paraula que troba massa forta. Hi ha un poema que es diu “El seu origen”, que ens parla d’una relació de dos nois i diu: “S’han aixecat del matalàs i se’n van per separat, sense dir res, amb el pes de la culpa…” És molt bonic. A Riba li agrada, però el molesta el matalàs i ho tradueix per “es van aixecar de la colga”, com si s’haguessin aixecat de dormir, i aquells dos nois no s’aixecaven de dormir. L’escena és sòrdida, perquè l’erotisme de Kavafis no és mai en un llit, és un matalàs a terra. Per Riba tinc un enorme respecte i admiració, però quan el vaig traduir vaig pensar que havíem de fer dir a Kavafis allò que diu Kavafis.

—Al llibre citeu molts autors contemporanis del nostre domini país sobre els quals Kavafis exerceix una gran influència. Per què passa?
—És un poeta de capçalera per als escriptors, per als artistes, per als músics, per als pensadors, per als polítics. Hi ha diversos motius. D’una banda, Kavafis és una cosa completament nova. L’any 1962 surt l’edició amb el pròleg de Triadú. L’erotisme així no l’havia plantejat mai ningú. Parla d’una Grècia que la gent desconeixia, que és el món hel·lenístic. Parla d’un mou món per a l’erotisme, aquella Grècia que no és el Partenó ni Súnion, això a Kavafis no li interessava gens. Ell era fill de la Grècia d’Alexandre. D’una altra banda, les circumstàncies en què Riba el tradueix són especials. Riba el tradueix i es mor. És el testament literari de Riba; per tant, hi ha una certa devoció pel traductor. Hi ha l’admiració cap a Riba que ens mostra un Kavafis que parla d’erotisme d’una manera molt explícita. A mi m’agrada molt Kavafis perquè és el poeta del mestissatge. Ens parla d’aquella Grècia mestissa, d’aquella Grècia que va arribar fins a l’Índia i d’aquells reis de zones allunyadíssimes que parlen grec, però que no han renunciat a la cultura autòctona. Ara venia passejant i he vist que Abascal ve a fer un acte aquí. I he pensat: aquest home hauria de llegir Kavafis, li ensenyaria que els immigrants no són uns delinqüents, que ens enriqueixen. Dos nois es poden estimar malgrat ser l’un cristià i l’altre pagà. Quan Alexandre arriba a una ciutat, els aporta la cultura grega, però fa que els seus soldats es casin amb dones del país. Kavafis deia d’ell mateix que és poeta de les generacions futures.

—A Kavafis l’han musicat en català Lluís Llach, Josep Tero i ara Elies Monxolí.
—No hi ha cap llengua del món, tret del grec, on Kavafis hagi estat musicat per tres cantants. Això vol dir alguna cosa de la cultura catalana. Llach ha fet dos poemes existencials i filosòfics; Tero, poemes eròtics; i a Elies, amb qui tinc molt bona relació i ens avenim molt, li vaig proposar de fer una mica de tot, un “Univers Kavafis” i m’ha fet cas, Ha fet tretze cançons amb poemes eròtics, històrics i existencials. I n’ha fet un que per a mi és el gran poema de Kavafis, “El déu abandona Antoni”, un poema històric que ens explica com hem d’afrontar l’adversitat. Per a mi, hi insisteixo, és el gran poema, més que “Ítaca”. Crec que fa una bona feina perquè ens dóna una visió molt interessant i general del poeta.

—Adés parlàveu del Llevant. Mirar el Llevant ara i llegir Kavafis causa un xoc.
—Tots aquests refugiats, tota la gent que mor a la Mediterrània, les barcasses. Quan ho veus, penses on és aquella Mediterrània, aquella Alexandria cosmopolita. Jo no hi he estat, però diuen que ara és xenòfoba, homòfoba. Malauradament, l’Alexandria de Kavafis, que era com París, ja no existeix.

—Recordo haver arribat a Kavafis quan era jove, quan ens el recomanaven a l’institut. No sé si ara els plans d’estudis contribueixen gaire a promocionar els estudis de llatí i grec.
—La meva dona continua essent-ne professora i es baralla cada any amb l’equip directiu per poder fer grec. El grec està molt malament perquè les modes són les ciències, l’economia. Fan economia perquè es pensen que això els traurà de pobres… És la crisi de les humanitats, que no afecta únicament el grec, també els estudis de literatura catalana, per exemple. Canvien els referents culturals, però tinc fe que això canviarà perquè el que tenen ara és tan superficial que tornaran als referents sòlids. Kavafis continua aportant alguna cosa a la gent jove que uns altres poetes no els aporta. Kavafis té un ull en el passat i un ull en el present i, sobretot, en el futur. I això el fa gran i tan proper a les generacions més joves. Diu coses que són eternes.

—Per què vau voler ser hel·lenista?
—A l’institut, a Figueres, el grec i el llatí em van fascinar. Em va fascinar tot aquell món, però és que vaig descobrir que el meu cognom, que és del Moncayo, coincidia amb el d’un senyor que va traduir Safo al segle XIX. A vegades faig la broma que ho tinc als gens però, en realitat, la Grècia clàssica em va fascinar i vaig tenir un professor molt bo, Eudald Solà, que em va orientar cap al grec modern. I vaig anar a Creta a fer la tesi. Estic molt vinculat a Grècia, tinc un pis a Atenes i anar-hi és una dosi d’adrenalina en la vena.

—Ara us han guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or la traducció que féreu de l’obra completa.
—Sóc un filòleg que estudia els autors que m’agraden i a vegades tradueix. Feia cinc anys que treballava a l’arxiu Kavafis d’Atenes. Treballava amb els textos i vaig començar a escriure sobre Kavafis, sobre els seus materials, sobre un poema que tenia una primera versió que desconeixia, com s’anava transformant… Estudis filològics. Va arribar la pandèmia i amb el tancament a casa vaig començar a traduir durant aquelles tardes llargues d’abril, de maig, de juny, i va acabar sortint tota la traducció. He intentat fer un Kavafis adaptat al català actual, sense arribar a un nivell de verduleria, però sense aquelles reticències de Riba. Kavafis és el punt previ al sexe, però no hi ha una escena de sexe. Si fes una passa més, cauria en la vulgaritat o en la sordidesa, però se sap mantenir, i això el fa gran de debò. És el punt previ i el de després, perquè també és el record. Kavafis no parla de sexe, parla d’erotisme, de record, de sentiment. Això són coses que toquen les fibres de l’ànima més enllà de l’homosexualitat.

—Aquesta traducció la vau publicar a Flaneur, però ara la reediteu a Proa. Potser amb la intenció que sigui la definitiva?
—No hi ha res definitiu, a la vida, només la mort, que ho acaba tot. Un amic que és crític, Jordi Llavina, en va fer una crítica molt elogiosa dient que era la traducció definitiva. Jo li ho agraeixo molt, però crec que no. I crec que no és bo que sigui la definitiva. Perquè si és la definitiva vol dir que la llengua no canvia. Jo utilitzo el català del 2023 o el 2024, però d’ací a quaranta o cinquanta anys, si continuem parlant en el nostre idioma, que espero que sí, el català haurà canviat. Per tant, aquesta traducció potser s’haurà de refer. Potser abans de vint anys i tot. Jo he fet la meva aportació, la gent que la llegeix diu que els entra molt més que no pas la versió de Carles Riba o la d’Eudald Solà, perquè és en el català d’ara. No em sabrà greu que surtin més traduccions.

—Al llibre aneu explicant com Kavafis s’ha convertit en un dels nostres gràcies a la música, a les traduccions i a l’imaginari que crea. Però continua essent, és clar, el gran poeta grec.
—Sí. És el gran poeta amb majúscules. Ara han inaugurat una casa arxiu Kavafis a Atenes. I jo he tingut una experiència molt agradable, però alhora, d’una gran responsabilitat.

—Digueu.
—La traducció que sortirà ara havia d’anar amb el text en grec acarat al català. Però quan els vaig enviar els materials i les notes i l’estudi i tot el material d’arxiu, que penso que és la part més interessant perquè és com entrar a la cuina de Kavafis, els dos volums haurien d’haver estat de set-centes pàgines cadascun. Ara en tenen gairebé cinc-centes. Això no es podia vendre. Parlant amb els editors sobre què deixava fora, vaig considerar que l’estudi i les notes no els podia treure i vaig deixar fora la versió en grec en què també havia treballat. Parlant-ne amb una companya de l’Acadèmia d’Atenes em va proposar de publicar-lo a Grècia. Em feia molt de respecte, pobre de mi. Era com si vingués un australià ací a editar Rodoreda. Finalment, un dels editors em va convèncer, i a l’octubre sortirà el meu Kavafis en grec a Grècia.

—Això deu ser una fita extraordinària per a un hel·lenista.
—Per a una persona que es dedica al grec, és arribar al cel. Després d’això, dubto si em dedicaré al macramé o al taitxí o treballaré a l’hort. Kavafis és un poeta molt absorbent que quan entra a casa teva no hi ha manera de fer-lo fora. Tinc la sensació, en somnis, que parlo amb ell i em deixa recuperar la meva vida familiar. M’agrada molt.

—Voleu afegir res?
—Van tenir el detall de concedir-me el premi Joan Fuster per aquest llibre i em fa molta il·lusió. Fuster és un dels grans representants de la nostra cultura, el gran assagista europeu. Els premis t’asseguren l’edició i una atenció especial. Jo sóc assagista i cada cop estic més conscienciat i radicalitzat sobre la conservació de la llengua, i això em preocupa molt com a docent. Em preocupen els enemics interns, com aquest cafre que tenim a Perpinyà, per exemple.

—Ací els tenim molt a prop, també.
—Al costat, però ja els veus venir, el que no pot ser és que un delegat de la Generalitat a Perpinyà faci això que fa, que escrigui cartes en francès, que digui que al Rosselló no es parla el català… Vaig agrair a Eliseu Climent la tasca que fa. Si perdem la llengua, ho perdrem tot, acabarem essent una escena folklòrica. Per això, cada vegada sóc més intransigent en la qüestió de la llengua. Per això, aquest premi a València, en un lloc sotmès a tantes pressions, em fa il·lusió.

La decisió del president dels Estats Units de gravar amb aranzels els productes de tots els països del món ha causat una commoció econòmica que fins ara ha tingut la plasmació més clara en la turbulència dels índexs borsaris.

Tanmateix, allà on es veu amb més claredat l’absurditat de la decisió de Donald Trump és en tot allò que afecta les grans empreses nord-americanes, que poden ser les més perjudicades, en un món on la fabricació és global.

Partal, en aquest vídeo, explica la batalla per la producció d’avions entre Boeing i Airbus i de quina manera –paradoxalment– les decisions del president dels Estats Units poden acabar fent que Europa assoleixi una posició de privilegi, contra els Estats Units, en aquest sector econòmic.

The Washington Post · Rick Noack

Istambul, Turquia. Els atacs israelians d’aquests darrers dies a Síria han fet esclatar un nou focus de tensió al Llevant, amb el govern de Netanyahu com més va més enderiat a posar bastons a les rodes dels interessos turcs al país.

A mitjan setmana passada, Israel va atacar uns quants objectius al centre-oest de Síria, segons que informaren les Forces de Defensa d’Israel (FDI), com ara les bases militars de Hama i Homs. Turquia, estat membre de l’OTAN i aliat clau del president interí sirià, Ahmed al-Xarà, ha expressat interès a mantenir una presència militar al país.

L’agència de notícies estatal siriana, Sana, informà que els atacs de la setmana passada tingueren per objectiu cinc zones diferents de Síria. Van deixar molts ferits i causaren la “destrucció gairebé total” de l’aeroport militar de Hama. Nou persones, pel cap baix, van morir en un altre atac al sud-oest de Síria, segons l’agència.

Tot i que Israel ha atacat més objectius a Síria aquests darrers mesos, les operacions militars dels darrers dies han significat una escalada de tensió significativa entre dos actors regionals clau que fa temps que proven d’aprofitar-se de l’agitació política i militar de Síria.

Després de la caiguda del règim del Baixar al-Assad, Ànkara té més influència a Damasc que cap altre país, segons que explica Soner Cagaptay, director del programa d’investigació sobre Turquia del Washington Institute. Però l’objectiu de Turquia per al país, que implica la consolidació d’un govern central fort, és “diametralment oposat a les esperances dels israelians”.

El ministre d’Afers Estrangers d’Israel, Gideon Saar, acusà dijous passat Turquia de “fer tant com ha pogut per convertir Síria en un protectorat turc”.

Turquia no s’ha estat mai d’indicar públicament que està disposada a assumir un paper més important a Síria. Després d’una reunió regional a començament del mes passat, el Ministeri de Defensa turc declarà: “En línia amb les demandes del nou govern sirià, Turquia continua avaluant l’establiment de bases [militars] amb finalitats d’entrenament.” Ànkara no especificà on podrien situar-se aquestes bases, però tant Hama com Homs són localitats ben equipades per a acollir soldats estrangers.

El Ministeri d’Afers Estrangers turc ha qualificat les crítiques israelianes a Ànkara de “provocadores, agressives i expansionistes”. Divendres, el ministre d’Afers Estrangers turc, Hakan Fidan, declarà a Reuters: “Això que fa Israel a Síria no tan sols amenaça la seguretat del país, sinó que també amenaça d’arrossegar la regió sencera cap a la inestabilitat.”

De la caiguda del règim d’Assad ençà, Israel ha executat operacions militars del sud de Síria estant, i ha penetrat a l’interior del país. Les IDF han bombardat bases militars i han pres el control d’una zona “tampó” desmilitaritzada patrullada per l’ONU a la banda siriana de la frontera, tot al·legant motius de seguretat nacional. Els atacs israelians que van matar nou persones la setmana passada van ser prop de la frontera entre Síria i Israel, on la població local feia setmanes que informava d’enfrontaments esporàdics amb les forces israelianes.

Turquia ha estat considerat un dels principals beneficiats del derrocament del règim d’Assad al desembre, que significà un cop molt dur als interessos de Rússia i de l’Iran.

Abans de la caiguda d’Assad, Turquia havia donat suport a uns quants grups de guerrillers del país, incloent-hi faccions que han lluitat contra les forces kurdes –aliades amb els Estats Units– i que van participar en l’ofensiva que culminà en la defenestració del president sirià.

Turquia té molts incentius per ajudar a estabilitzar el govern provisional sirià. Ànkara espera accelerar el retorn de milions de refugiats sirians en un moment de gran feblesa per a l’economia turca; aquests últims mesos, empresaris turcs han explorat Síria en cerca d’oportunitats d’inversió.

Els integrants d’Estat Islàmic que continuen operant a Síria, d’una altra banda, són una amenaça tant per als interessos de Damasc com per als d’Ànkara. Si el govern central sirià no aconsegueix d’estabilitzar-se Turquia tem que les reivindicacions d’independència de la minoria kurda del país agafin volada, cosa que vol evitar sigui com sigui.

El govern provisional sirià ha aconseguit alguns avenços a l’hora de contenir la tensió amb les forces kurdes. El govern i els guerrillers kurds van fer un intercanvi de presoners la setmana passada, segons que informà Sana, cosa que podria aplanar el camí per a futures negociacions.

Però el govern de Xarà ha tingut dificultats per a mantenir a ratlla alguns altres focus de conflicte. Després d’una ofensiva coordinada de la minoria alauita contra les forces de seguretat del nou govern, grups militants afiliats a l’executiu llançaren un seguit d’atacs contra municipis alauites a començament de març, i van matar més d’un centenar persones a la ciutat costanera de Baniyas, segons que revelà Amnistia Internacional en un informe publicat dijous passat.

Els atacs han suscitat un cert escepticisme a la regió sobre el lideratge de Xarà. Israel, per exemple, considera el president sirià “un llop amb pell de xai”, segons que escrigué Yoni Ben-Menachem, investigador del Centre de Seguretat i Afers Estrangers de Jerusalem, en un informe el mes passat.

“[Xarà], que es presenta a si mateix com un moderat tot i no haver renegat mai de la seva ideologia gihadista, prova ara de consolidar el seu poder amb el suport de Turquia”, resumí, fent-se ressò de les preocupacions dels comandants militars israelians.

Però els atacs d’Israel a Síria d’aquests darrers dies podrien acabar essent contraproduents per als interessos del govern de Netanyahu, segons que adverteix Omer Ozkizilcik, investigador convidat sobre Turquia a l’Atlantic Council. Molts països veïns, diu, podrien començar a mostrar-se més receptius a la insistència d’Ànkara d’instal·lar una presència militar turca a Síria, atesos els repetits atacs israelians al país.

“És molt improbable que Turquia i Israel, per si sols, ho resolguin, això”, diu. I afegeix: “Per a trobar un mecanisme de seguretat o un acord entre ambdues parts, caldrà la mediació dels Estats Units.”

Loveday Morris, de Berlín estant, i Beril Eski, d’Istambul estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

És molt difícil de trencar els hàbits i més quan constitueixen el teixit conceptual amb què conformem la realitat. Els ideologemes no són condicions a priori del coneixement, però es comporten com a tals. Les persones acostumades a considerar la política com a determinant de l’activitat social no s’adonen que és un espai minvant. Als membres de les generacions per a qui la política fou un tabú i doncs una seducció, els costa d’entendre que el feixisme –allò que el feixisme fou històricament– ja no té la clau del futur. El feixisme i el seu cosí germà, el comunisme, idolatraven l’estat –“Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato”. D’això en deien totalitarisme i era una aposta in extremis per a recuperar l’imperi de la política davant la primacia de l’activitat econòmica. D’ençà de la revolució industrial, l’economia “burgesa” arraconava les estructures de poder tradicional. A l’economia política, nova matèria d’estudi teòric, el substantiu era l’economia i l’adjectiu la política. Com observà Hannah Arendt: abans que Marx profetitzés la dissolució de l’estat, l’esfera pública ja s’havia començat a dissoldre. Més exactament, s’havia convertit en una esfera limitada de govern, que a l’època de Marx esdevenia una simple gestió domèstica a escala nacional. Als anys cinquanta, Arendt veia diluir-se el govern dins l’esfera impersonal de l’administració. La política cedia poder a la burocràcia.

Com més va més pressionada pels poders econòmics, la política s’ha embotit en la funció de gestionar la riquesa nacional i regular les necessitats dels governats. Els polítics fan mans i mànigues per salvar la il·lusió que regeixen els afers públics d’acord amb la voluntat dels representats, però no poden amagar l’abisme entre allò que prometen i allò que són capaços d’assolir. La gent s’adona de la seva inoperància i, aviciada per la idea de l’estat provident i alhora ressentida pels incompliments, s’hi gira d’esquena. Tancats dins la seva bombolla, els polítics competeixen amb declaracions demagògiques per a mantenir la ficció de sobirania popular. Què té d’estrany que la gent fugi de les urnes o s’engresqui amb partits de tarannà enèrgic i solucions màgiques que, si mai arriben al poder, tampoc no compliran? De retruc les institucions queden desprestigiades i la democràcia malmesa. I així és com es passa de l’escepticisme crític a les teories de conspiració i als populismes de dreta i d’esquerra. 

Arreu és evident el desgast de la política. Ho és a Catalunya, on la insignificança d’aquesta activitat es manifesta en el fet que actualment la màxima aspiració política sigui la gestió dels trens. Ho és a Europa, amb una Comissió Europea dedicada gairebé exclusivament a gestionar l’economia i amb un parlament anodí. I ho és als Estats Units, on la rebel·lió antipolítica ha enlairat un president lliurat en cos i ànima a desballestar la funció pública i preparar el compliment de la profecia de Marx sobre la dissolució de l’estat.

A mitjan anys setanta, la crisi del petroli provocada per l’OPEP trasbalsà l’economia mundial. A Occident la inflació arribà al 20% i l’atur es disparà. De cop i volta els estats més forts eren incapaços de controlar tant l’una com l’altre. Els ministres d’Economia arribaren a la conclusió que el keynesianisme, la doctrina imperant d’ençà dels anys quaranta, havia fracassat. Per combatre la inflació calia retallar la despesa i controlar l’oferta de diners. Havia arribat l’hora de recuperar la teoria econòmica de Friedrich Hayek i aplicar el monetarisme de Milton Friedman. Amb les polítiques neoliberals del New Labor al Regne Unit i els tractats intercontinentals de Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els estats cedien poder a les multinacionals, que no sols n’obtenien favors fiscals, sinó que fins i tot aconseguien de modificar la legislació, per exemple en protecció de les condicions laborals i d’impacte ambiental. Durant dècades la principal funció dels governs ha estat finançar amb mitjans públics els serveis i les infrastructures que les multinacionals necessiten i assegurar la fluïdesa del comerç global. Aquest i no cap altre era el sentit de la fi de les nacions anunciada i sovint aclamada pels politòlegs. La profecia es basava en el fet que la sobirania havia passat a mans de les multinacionals i el ciutadà s’havia convertit en consumidor.

La ironia de la imposició aranzelària de Trump és que duu a la pràctica aspiracions dels moviments antiglobalització dels anys noranta. Trump pot ser moltes coses, però no és un conservador. Amb maximalisme peculiar, ha institucionalitzat la protesta i la ràbia contra una situació que una ciutadania radicalitzada per les desigualtats econòmiques i la marginació cultural ja no estava disposada a tolerar. Trump guanya adhesions quan ataca les universitats d’elit i els aspectes més cridaners de la globalització, com el multiculturalisme, i aconsegueix l’aprovació reflexa dels seguidors acusant un grapat de països d’aprofitar-se dels Estats Units. Tant li fa que les dades siguin manipulades i que la solució sigui pitjor que la malaltia; els sentiments són inexpugnables i allò que compta és que algú s’encari amb els problemes. 

Els aranzels són una declaració de guerra. Els Estats Units encara són i continuaran essent una potència militar, però Trump no és un president bel·licista. Més que un estat en el sentit clàssic del terme, per ell els Estats Units són sobretot un mercat. La lliça per a l’hegemonia ja no es lliura en el teatre clàssic de la guerra sinó en el terreny comercial, on els soldats són els consumidors. No és una guerra indolora. La devastació de l’aparell productiu dels països pot ser tan gran o més que en els conflictes calents. Tanmateix, la guerra primitiva, avui circumscrita als conflictes armats a l’interior de països amb governs inestables o a rares incursions de conquesta, com la de Rússia a Ucraïna i, com cada vegada sembla més evident, la d’Israel a la franja de Gaza i a Cisjordània, podria sobrevenir en un escenari d’implosió industrial i caiguda de la producció i distribució dels aliments.

La pregunta que s’ha de fer l’activisme és si protestar pot canviar l’estat. Ni el 15-M a Espanya ni el fonedís Tsunami Democràtic a Catalunya van tenir cap eficàcia per a reformar l’estat espanyol. Dissabte hi hagué més d’un miler de manifestacions contra les polítiques de Trump als Estats Units, d’una intensitat com no s’havia vist d’ençà de la guerra del Vietnam. Caldrà veure si tenen l’efecte desitjat o si, en un escenari del tot diferent, s’ha de repensar l’estratègia en termes més comercials. La caiguda del valor de Tesla a la borsa arran de les agressions verbals i de vegades físiques que han de suportar els qui condueixen aquests vehicles, i la consegüent retracció de les vendes, han fet més per frenar el vandalisme polític de Musk que no pas les invectives ideològiques.

Trump duu a terme una transformació de l’estat d’una profunditat i gravetat que ningú no s’esperava. No sols desconstrueix les bases de la convivència posades per Franklin D. Roosevelt per a superar la sotragada de la Gran Depressió. També revoca mig segle de globalització sense importar-li les conseqüències. Tothom sap que un objectiu cardinal de la seva política és abaixar els imposts a les empreses i als oligarques, però també és indubtable que està convençut d’actuar com un tribú de la plebs. I la plebs mai no ha tingut cap necessitat de la política. En té prou amb pa i circ. O, en termes més actuals: amb el nivell mínim de subsistència i la realitat virtual.

 

El president nord-americà, Donald Trump, ha convulsat la política internacional tot encadenant decisions polèmiques i amenaces. Per exemple, escridassar i fer fora de males maneres de la Casa Blanca el president ucraïnès, Volodímir Zelenski; parlar obertament de la possibilitat d’annexionar el Canadà, el canal de Panamà i Grenlàndia; i també desfermar una guerra comercial a escala mundial amb la imposició generalitzada d’aranzels.

Les polítiques de Trump són més aviat malvistes per la majoria de catalans i això es pot comprovar amb el fet que un 77% és contrari a la “nova orientació política impulsada per Donald Trump”, segons el darrer baròmetre del CEO, publicat el 27 de març. Tanmateix, hi ha una part de ciutadans que sí que hi mostren adhesió, amb diferències importants per edat, sexe o vot.

Com ja és habitual en totes les enquestes, per grups d’edat, el principal suport el trobem entre els homes més joves. Tot amb tot, malgrat que el percentatge és més alt, igualment n’hi ha més en contra que no pas a favor. Així, doncs, un 49% dels homes de menys de 25 anys es manifesta en contra de les polítiques de Trump i a favor un de cada quatre.

Aquesta dada contrasta amb la de les dones de la mateixa edat: solament un 8% hi dóna suport, una diferència de 17 punts. Entre les dones, l’oposició és transversal, independentment del grup d’edat; en canvi, entre els homes, com més grans menys suport donen a Trump. A partir de la cinquantena, s’hi oposen igual que les dones o més.

Diccionari de conceptes per a entendre la sèrie ‘Adolescence’ (sense revelar cap secret de la trama)

Un altre aspecte en què es veuen diferències importants és en el record de vot. Hi ha tres partits amb un electorat clarament diferent respecte de la resta. Els votants de la majoria de formacions s’oposen gairebé unànimement a les polítiques de Trump, però els del PP, Aliança Catalana i Vox tenen disparitat d’opinions.

La majoria dels que van votar Vox es manifesten a favor de les mesures preses pel president nord-americà. De fet, la formació ultradretana manté una bona relació amb grups afins a Trump i proven de beneficiar-se de l’onada reaccionària que sembla que marca l’agenda internacional. El màxim dirigent de la formació, Santiago Abascal, va assistir a la conferència d’acció política conservadora del mes de febrer i es va reunir amb Elon Musk, i un any abans s’havia reunit amb Trump. Concretament, un 51% dels seus votants veuen bé les polítiques del president dels EUA i un 24%, malament.

Entre els votants del PP, l’oposició és més gran: un 71% s’hi oposa; però hi ha una part important que no ho veu ni bé ni malament (18%) o s’hi manifesta a favor (6%). Finalment, hi ha una divisió total entre els votants d’Aliança Catalana: un terç a favor, un terç en contra i un terç que no es decanta.

Hi ha més aspectes que mostren diferències en el suport, tot i que són més petites i no és tan evident que hi tinguin relació directa. Trobem, per exemple, que els que més es manifesten en contra de les polítiques de Trump a Catalunya són els ciutadans amb estudis superiors, amb un 80,1% en contra; en canvi, baixa fins al 70,5% entre els que tenen a tot estirar la primera etapa de secundària. Entre els qui tenen el català com a llengua materna, un 81,1% es manifesta en contra o molt en contra; entre els que hi tenen el castellà el percentatge és del 74,8%; i entre els que tenen una altra llengua materna, l’oposició a les mesures de Trump baixa fins al 66,2%.

Com afectarà Catalunya?

Una altra qüestió que introdueix el CEO és la influència que poden tenir les decisions de Trump sobre la situació política de Catalunya. La majoria de ciutadans són del parer que l’afectarà negativament: el 68%.

Per partits polítics, trobem algunes dades que poden sorprendre. Per una banda, hi ha una part dels votants dels partits que més s’hi oposen que, tot i manifestar-se en contra de l’orientació política de Trump, consideren que no tindrà un efecte sobre Catalunya. Un 14% dels que van votar ERC, Junts o el PSC creuen que no hi tindrà influència. Això també es veu en el conjunt de la població: un 77% es manifesta en contra d’aquestes polítiques, i un 68% troba que afectarà negativament Catalunya.

Per contra, entre els votants de Vox, i sobretot d’Aliança Catalana, hi ha una part que dóna suport a la política de Trump però alhora reconeix que aquesta els afectarà negativament, si més no Catalunya. Entre els que diuen que van votar Sílvia Orriols, solament un terç es manifestava en contra de les seves polítiques, però més de la meitat (52%) troba que la influència sobre la situació política catalana serà més aviat dolenta. Per contra, hi havia un 33% que es mostrava favor de l’orientació del mandatari nord-americà però solament el 14% troba que beneficiarà Catalunya.

Passa una cosa semblant amb els homes més joves. Un 25% dels homes de menys de 25 anys va a favor d’aquestes polítiques i un 49% en contra. En canvi, solament un 14,3% és del parer que serà bo per a Catalunya i més de la meitat creu que serà dolent. Les dones joves són les que més negativament veuen la influència de les polítiques de Trump, tot i que la visió negativa és transversal entre totes les dones.

Entre els votants de més edat, en aquesta qüestió sí que veiem diferències. Una bona part dels homes creu que la influència no serà ni bona ni dolenta (19%), però hi ha menys dones que pensen així (11%).

Entre la resta de variables, els que tenen el català com a llengua materna tenen una visió més negativa sobre com poden influir aquestes polítiques: un 72,8% creu que serà perjudicial, un 66,6% entre els que tenen el castellà i un 52,2% entre els que tenen altres llengües maternes. Segons els estudis, no hi ha cap diferència a destacar.

La setmana passada, l’ex-cap del Consorci de Bombers de València, José Miguel Basset, va comparèixer en la comissió d’investigació de la gota freda de la Diputació de València. Va acusar la unitat de bombers forestals que havien anat a revisar el cabal del barranc de Torrent (o rambla del Poio) de retirar-se de la zona perquè tenien gana de dinar. Amb això va encendre els ànims del col·lectiu, ja prou irritat perquè els forestals no van ser mobilitzats a partir del primer moment de l’emergència.

Miquel Férriz, portaveu dels bombers forestals de la Generalitat Valenciana, explica que el 29 d’octubre es van mobilitzar tan sols dues unitats dels seus. Una va ser la de Bunyol, que va anar a mesurar el cabal del barranc de Torrent. Primer van anar a un punt determinat de la A-3, i van comunicar l’aigua que baixava per l’escala. Van deixar-hi el camió amb dos membres, i van anar amb el vehicle a un altre punt d’un barranc de Xiva. Com que no hi baixava pràcticament gens d’aigua, van tornar ràpidament al punt de l’autopista. En vista de la situació, entenien que hi passarien tot el dia. Per això van parar cinc minuts a comprar alguna cosa de menjar en un supermercat, i van dinar al cotxe mateix. Han presentat proves que ho demostren. Cap a les 14.30, van comunicar a la central que el cabal de l’aigua havia baixat i van demanar instruccions. Segons que indica Férriz, els van dir que es retirassen al parc i no els van tornar a telefonar.

No obstant això, Basset –segons que va dir– va interpretar que demanaven instruccions perquè el nivell havia baixat i, com que era l’hora de dinar, volien saber què hi feien, allí. De manera que va atribuir als treballadors la responsabilitat de retirar-se del barranc, tot i que ells sempre han afirmat que a les tres van rebre l’ordre d’anar-se’n. El col·lectiu dels bombers forestals va emetre un comunicat l’endemà de les declaracions de Basset –ja jubilat–, en què denunciaven que no tolerarien cap insult més.

“A les sis de la vesprada, veient els gràfics, la riuada en aquell punt del barranc del Poio va ser espectacular. Va ser una irresponsabilitat completa dels comandaments i de la Generalitat Valenciana, i damunt encara tenen la barra de dir que se’n volien anar a dinar. Són unes declaracions indecents. Aquesta persona menteix. Descarrega la responsabilitat en els bombers forestals, que eixos dies ja ens queixàvem de la manca de mobilització del nostre servei i, en la pre-emergència, de la manca d’activació d’unitats per a controlar els barrancs”, diu Férriz.

Per què els van retirar?

El portaveu dels bombers forestals no entén per què els van retirar. “Els van dir que havia baixat un poquet el cabal i aquesta gent, amb les dades que tenia del que passava ja a Utiel i Requena, no van ser conscients i van ser molt poc professionals durant tota l’emergència”, diu. El Consorci de Bombers de València ha presentat un informe sobre les dades de la mobilització de personal durant els primers dies de l’emergència. “I fan feredat, perquè amb el drama que hi va haver, els dos primers dies no es mobilitzen pràcticament bombers forestals, però bombers del consorci tampoc”, denuncia. El dia 30, l’endemà de la catàstrofe, no es va mobilitzar cap unitat de bombers forestals de la Generalitat; i el dia 31 tan sols 28 bombers forestals. En total, el primer dia es van mobilitzar 170 persones del consorci, i no es va arribar al miler fins el dia 3 de novembre.

Tampoc no entenen aquesta manca de mobilització del personal d’emergències. Férriz diu que n’han demanat insistentment la raó, i l’única resposta que han rebut és que “la situació era molt complicada”. “Evidentment, per això hi som”, replica. A més, a les unitats que hi havia en les altres demarcacions, l’excusa que els van donar és que eren massa lluny. I tanmateix arribava ajut de més llocs del país i de l’estat espanyol.

“Tot és una mala organització. Nosaltres anem a torns: treballem dos dies sí, dos dies no. Els ho vam repetir, no en aquesta emergència, en totes, però en aquesta hi vam insistir. Es mobilitza la unitat de Sant Mateu a primera hora del primer dia de torn, treballen tot el dia, es queden a dormir allí en un poliesportiu, o on siga, com fan molts serveis de fora del País Valencià, i l’endemà a treballar. Després tornen a casa i la unitat que li fa el canvi de torn, doncs el mateix sistema. De la província de Castelló, de vint unitats que som, pràcticament en tota l’emergència se’n mobilitzaren tres o quatre. Baixaves allà, veies la destrossa, i deies ‘però ací fan falta professionals’. El resum és que hi ha hagut una falta de professionalitat tremenda”, diu. Apunta a Basset com a màxim responsable de l’operació de bombers durant la gota freda i conclou que mira de “repartir les culpes”.

Cap insult més

En el comunicat de resposta que van fer a Basset, asseguraven que no tolerarien cap més insult. Es referien, precisament, a les declaracions que havia fet Carlos Mazón el novembre del 2023 durant l’incendi de Montitxelvo (Vall d’Albaida), quan va insinuar que els bombers forestals havien originat l’incendi. “Tot un president de la Generalitat dient aquestes paraules… Després, quan ens vam reunir al Palau de la Generalitat, li ho vam dir. Com que és un irresponsable, va fer el que fa sempre: dir que ell no havia dit això”, lamenta Férriz.

Quant a Basset, denuncien que va fer unes declaracions “sense cap mena de vergonya ni decència”. “Jo entenc que aquesta persona ja s’ha jubilat i li és igual tot. S’ha trobat el nyap tremend del qual ell ha estat partícip. Sap moltes coses que han passat, els han superat completament i al final desvien el focus”, diu Férriz. A més, denuncia que aquest menyspreu només el dirigeixen cap als bombers forestals de la Generalitat. Explica que és una pràctica habitual que no els mobilitzen quan tenen una emergència a prop, i que, en canvi, mobilitzen bombers del consorci que són més lluny. “Al final, acaba perjudicant el ciutadà, que és qui paga el servei”, lamenta.

Férriz recorda que el Consorci de Bombers rep molts diners per gestionar operativament els serveis dels bombers forestals de la Generalitat, “però no els interessa que nosaltres tinguem força com a servei”. Per què? Sembla una qüestió d’egos i, com diu el portaveu dels forestals, de “caciquisme” i de la “martingala que tenen muntada i no volen cedir”.

Què reclamen els bombers forestals?

El col·lectiu de bombers forestals de la Generalitat Valenciana fa molt de temps que demana una mobilització directa de la Generalitat. “Es cometen infraccions i nosaltres ja hem denunciat al síndic de greuges aquesta situació després de la dana, perquè és intolerable”, diu Férriz. Assenyala que ja hi ha una estructura feta, l’Agència Valenciana de Seguretat i de Resposta a les Emergències (AVSRE), que els podria mobilitzar, i que n’hi ha prou de dotar-la de professionals.

“Però al consorci què li interessa? Tindre els diners dels bombers forestals i al mateix temps mobilitzar els seus, i és un estira-i-arronsa. I qui té un poder tremend? Els consorcis. I d’on vénen? De les diputacions. I les diputacions qui són? Ací a Castelló han col·locat alcaldes tota la vida. És eixa màfia, i el problema que trobem és aquest”, lamenta.

Vivim temps convulsos, en què la paraula “lideratge” sovint s’associa a poder i èxit. Però què passaria si decidíssim liderar trencant amb els models patriarcals? Aquesta és la proposta valenta –i alhora molt humana– que ens fa Iolanda Batallé a Atreveix-te a fer les coses a la teva manera: La revolució del lideratge de les dones (Destino, 2021). Un llibre que no tan sols es llegeix, sinó que es viu, et remou i et posa davant del mirall.

Amb una prosa honesta, l’autora ens convida a desmuntar el model patriarcal i vertical de lideratge que ens ha estat imposat durant segles. Iolanda Batallé no escriu des d’una torre d’ivori. Ha dirigit projectes culturals com la Galera, Enciclopèdia Catalana o l’Institut Ramon Llull, i actualment dirigeix la Llibreria Ona. El seu lideratge ha estat real, viscut. I, a partir d’aquesta trajectòria plena de complexitats, ens parla amb sinceritat: del fracàs, de la por, de la incomoditat de liderar sent dona en un món que sovint no et deixa fer-ho a la teva manera.

El gran valor del llibre és aquesta mirada honesta. No ven fórmules d’èxit. No maquilla les contradiccions. No promet res fàcil. Però obre camins. I fa que tot es qüestioni. Què passa quan liderem amb por? On ens porta renunciar a la veu pròpia per encaixar en un model que no ens representa? Com podem transformar les nostres empreses, escoles, associacions o institucions? En definitiva, com podem transformar-nos a nosaltres mateixes sense trair-nos.

Batallé no ens ofereix una guia pas a pas. Ens parla del lideratge com a energia que es contagia, com a responsabilitat compartida, com a acte d’integritat personal. El llibre qüestiona les estructures de poder tradicionals, massa sovint basades en la por i en la imposició. Iolanda Batallé no tan sols teoritza. Ens acompanya des del que ha viscut, amb generositat. Ens proposa despatriarcalitzar el lideratge. És a dir: deixar de creure que només existeix una manera de fer, i començar a valorar-ne més.

La revolució del lideratge de les dones és un llibre que acompanya. Que fa preguntes. Que interpel·la i que t’ajuda a reconèixer que potser no cal fer més, ni fer millor, sinó fer diferent. Fer des d’allò que tens, des del que et fa sentir íntegra, completa, honesta. No és un manual de gestió, ni una guia per a l’èxit. És escrit amb emoció i intel·ligència. És una conversa pendent. Un espai on moltes lectores (i també lectors) es reconeixeran, sobretot aquelles persones que han sentit que liderar “com toca” no els representa, no els fa bé, no els fa justícia.

Aquest llibre no pretén imposar un únic model de lideratge. Ens convida a trobar el nostre. A liderar des de qui som. A deixar d’imitar per començar a crear. A fer les coses a la nostra manera. I això, en un món patriarcal que castiga la diferència, és un gest profundament transformador. No promet èxit, promet sentit. No ven seguretat, convida a la consciència. I això ja és una revolució.

Liderar essent dona continua essent, sovint, un acte de resistència. Encara avui, les dones que lideren han de justificar-se més, demostrar més, encaixar més. I la pregunta que plana és si els homes, els espais de poder, la societat, estan realment disposats a deixar-nos liderar. A reconèixer l’autoritat de les dones sense recels, sense sospites, sense boicots subtils. Aquest llibre no només ens ajuda a liderar d’una altra manera: també ens anima a preguntar-nos per què encara sembla tan difícil que ens ho deixin fer.

En un món editorial on sembla que cada novetat tapa l’anterior i on un llibre pot desaparèixer dels prestatges al cap de tres mesos, Atreveix-te a fer les coses a la teva manera. La revolució del lideratge de les dones és un d’aquells títols que cal reivindicar com a fons de biblioteca. Un llibre que no caduca, que torna cada cop que ens preguntem com volem fer les coses, com volem ser al món, com volem cuidar i transformar allò que ens envolta. Avui us el recomano perquè val la pena tornar-hi, rellegir-lo, deixar-lo reposar i recuperar-lo. Perquè els llibres que sacsegen consciències no sempre són els que criden més fort, sinó els que saben quedar-se.

Amine Toumi (Beni-Mellal, Marroc, 1992) treballa com a professor de català en un centre terapèutic de Barcelona, amb adolescents. Va arribar del Marroc quan tot just deixava de ser un infant i, malgrat les dificultats lingüístiques, a poc a poc va anar saltant barreres fins a dominar el català. Té una història de vida amb punts en comú amb referents com Lamine Yamal, i de fet ell també ha esdevingut un referent per als joves del seu entorn. Aquestes coincidències es van exposar al documentari Revolució 304 de TV3, en què s’abordava la qüestió dels menors immigrants i la diversitat cultural de les noves generacions de catalans. Parlem amb l’Amine de la seva història i del documentari, que, malgrat posar el jove futbolista del Barça al centre, va molt més enllà del futbol.

—Vau participar en el documentari Revolució 304, de TV3. Quina és la importància d’explicar històries de referents com Lamine Yamal? 
—Yamal és el protagonista, amb uns quants coprotagonistes amb un perfil i una vida molt similars a la seva. Ell surt d’un barri d’extraradi de Mataró i els coprotagonistes també hem sortit d’un barri difícil, marginat, amb menys oportunitats. El futbol crida molt l’atenció, però el que hi ha darrere és una crítica social, un canvi generacional, la nova societat catalana que ja tenim i que tindrem. El documental va sorprendre precisament perquè no parlava tan sols de futbol.

—Amb el futbol com a excusa, de fet, s’hi reflecteix també una trobada al Marroc entre joves catalans i joves marroquins. 
—L’escena en què compartim menjar no era prevista, i em va sorprendre i agradar molt l’entesa entre els joves. Es van entendre malgrat la barrera lingüística i els adults no vam haver ni d’intervenir-hi. Encara no estan contaminats pel que s’explica als mitjans, encara tenen certa innocència. Ens va fer veure que hi ha un canvi possible.

—Quan hi ha aquests escenaris de contacte directe, de parlar, de compartir, cauen molts prejudicis? 
—Moltes vegades caus en les etiquetes perquè no has vist res, només el que t’han explicat i has vist a les pantalles. Els adults tenim més visió crítica, però els adolescents encara han de construir el seu concepte de què és una societat diferent de la seva. Per a ells va ser molt impactant anar al Marroc. Els vam haver d’explicar que era un país segur i jo pensava que tindríem més problemes d’adaptació i integració amb els nois d’allà, però va passar al revés.

—Ara teniu trenta-dos anys i sou professor de català en una escola. Expliqueu-nos la vostra història.
—Sóc de Beni-Mellal, al Marroc, i vaig venir aquí a dotze anys, a un barri d’extraradi de Sabadell. Vaig deixar el curs a mitges al Marroc i aquí vaig lluitar contra les dificultats lingüístiques i socials –una mica de marginació que es va poder resoldre. El procés de l’aula d’acollida va ser molt agraït perquè el van fer professionals molt bons que em van integrar en les classes ordinàries. Després, al batxillerat, sí que vaig trobar més problemes lingüístics. Habitualment, sóc castellanoparlant perquè visc en un barri amb immigrants de Granada, etc., i fills i néts d’immigrants anteriors. Llavors els immigrants del Marroc érem pocs. Al principi parlava català perquè l’havia après a l’aula d’acollida i en general a l’escola, però parlava català al barri i la gent se n’estranyava: “Què fas parlant català, si en aquest barri es parla castellà?” I vaig canviar per adaptar-me, em va fer vergonya ser el diferent, el que parlava català.

“Parlava català al barri i la gent se n'estranyava”

—Malgrat les dificultats lingüístiques, vau anar a la universitat. 
—Sí, en el grau universitari ja havia superat força la barrera lingüística. Després vaig fer un màster d’història contemporània i després un de professorat. Sóc professor d’història, però habilitat per a fer classes de català.

—Suposo que encara sorprèn que algú del Marroc sigui professor de català. Us han tractat amb paternalisme per això? 
—Al nostre centre el primer dia de curs presenten tots els professors. Els alumnes em van dir que havien suposat que jo era professor de qualsevol matèria menys de català. De qualsevol, fins i tot de castellà. Per què pel meu aspecte, pel fet de tenir un aspecte de fora, no podria ser professor de català? Al centre volíem normalitzar-ho.

—Al documentari dèieu una frase contundent: “Hem de normalitzar que un Mohammed és igual que un Arnau”. 
—És aquesta normalització de què parlo. Hem de normalitzar que tots dos puguin optar a la mateixa feina o als mateixos estudis, sense que ningú tingui avantatges. A l’hora d’oferir-los feina, estudis, beques…, s’han de tractar igual, però essent conscients de la diversitat, que l’Arnau té uns costums i potser unes creences diferents de les del Mohammed. Han de ser tractats igual professionalment, però en la vida privada poden tenir la seva cultura, lliurement. Quan surts al carrer t’has de comportar en concordança amb el que tens a la teva societat, però són persones diferents i sempre seran diferents, i d’aquí ve el valor de la diversitat. Per als marroquins la religió és molt present en les nostres vides, però això és diversitat com qualsevol altra.

—Quines dificultats es troba algú amb una història com la vostra, a part la qüestió lingüística? 
—Abandonar el teu país és un procés duríssim. Recordo la conversa amb la meva mare. Ens van comunicar que teníem el visat aprovat i em vaig quedar assegut pensant. “Mama, marxem per sempre, ho deixem tot?” I em van dir que sí. I això és un impacte. Has d’explicar als teus amics que te’n vas per a sempre i que com a màxim els veuràs per vacances. El procés de migrar per a un nen a les portes de l’adolescència, aquest haver de construir un món nou és molt difícil.

—I dificultats extra a aquesta ferida que sempre acompanya el procés, us en vau trobar?
—Sempre et trobes alguna cosa, però he tingut avantatge perquè tinc molt caràcter i personalitat, em sé defensar. Al principi no em sabia defensar lingüísticament, però feia mala cara si algú a l’escola em feia algun comentari. I tampoc no és igual el racisme que puc patir jo, que faig gairebé dos metres, que el pateixi una nena de metre cinquanta amb vel. El vel es veu molt més i pots patir més racisme a l’escola, al carrer… I és més difícil defensar-te.

—Els menors immigrants que us coneguin –també els altres– us poden tenir de referent, un referent que és professor de català. En el vostre cas, quins referents vau tenir? 
—Tota la meva generació de migrants vam passar moments de molta duresa econòmica. Quan ets molt jove, et rebel·les contra això. A més, era l’època de la crisi. No vols estudiar, et portes malament… Hi havia un grup que teníem mal comportament a classe i fèiem campana. El director de l’institut es va reunir amb nosaltres i ens va explicar que ell era fill d’immigrants de Granada. Ens va dir que nosaltres també havíem vingut de fora, com ell, i que si calia que penquéssim el doble que la resta, havíem de fer-ho, per poder tenir un futur. Ens va animar a estudiar i treballar i a pensar en l’esforç que havien fet els nostres pares. Això ens va fer tocar de peus a terra. Si t’has d’adaptar a una llengua i una societat nova, ho fas. És veritat que, en el cas dels meus pares, el seu objectiu és tornar al seu país, volen morir allà. Els ha costat molt adaptar-se lingüísticament i han hagut de treballar molt –en la construcció, el meu pare, i en la neteja, la meva mare. Han estat part del país per nosaltres, però volen tornar.

—En canvi, vosaltres sou d’aquí.
—Quan vas al Marroc et sents estranger. Aquí t’has acostumat a viure d’una manera i allà la majoria viuen sense estrès, no miren l’hora… No queden a una hora en concret, queden a la tercera oració, per exemple, cap a dos quarts de sis. Hi ha un xoc cultural, tot i que segons la ciutat sí que s’assembla molt a Europa.

—Referents més mediàtics d’immigrants n’havíeu tingut?
—Ara n’hi ha més perquè la realitat ha canviat, però abans tampoc no érem tants. Ara sí que som un grup nombrós i cal que es treballi en aquests referents. En aquell moment no hi havia un Lamine Yamal, un noi que veu el problema i decideix actuar com a referent.

“En aquell moment no hi havia un Lamine Yamal, un noi que veu el problema i decideix actuar com a referent”

—Com explicaríeu la importància de tenir referents? Que se’n puguin tenir com Lamine Yamal, però també més, perquè no tots han de ser futbolistes. 
—Hem de trobar les eines per a fer de pigmalions per als joves. Cadascun per a un grup de nanos. Ells tots sols no buscaran referents, se’ls han de trobar. En el meu cas, van ser dos tutors, però han de saber aprofitar aquests referents o saber com buscar ajuda si no en tenen. Molts pensen que estan sols i entren en bucle.

—Per què aquest pensament? 
—A vegades entren en el bucle de “la societat està en contra meva perquè vinc d’un altre país”. Llavors reaccionen de manera negativa, en comptes de veure que sí, que tenen dificultats, però que poden trencar la dinàmica, buscar sortides. Això és difícil que ho facin perquè són molt joves, i implica un treball psicològic gran. Però trobar-se aquestes situacions no justifica actes de delinqüència ni en aquesta societat ni en la d’origen. En això s’ha de ser clar.

—Treballeu en un centre terapèutic. Quins alumnes teniu? 
—Hem d’adaptar el nostre perfil com a professors a l’aula terapèutica perquè tenim nois amb dificultats de moltes menes. Per exemple, alumnes amb addicions a noves tecnologies. Al principi em va sorprendre això de l’aula terapèutica, però he trobat paral·lelismes amb les dificultats que jo vaig trobar. De marginació, també en pots trobar en una persona que no sap expressar-se i has d’esbrinar què li passa. Com que has estat un d’ells, saps com relacionar-t’hi.

—Hem fallat en alguna cosa a l’hora de treballar amb els menors immigrants?
—Un dels que va anar a buscar Lamine Yamal explicava que va tenir dificultats per a convèncer la família que anés a la Masia. Em consta que molts centres educatius tenen aquestes dificultats de comunicació amb les famílies perquè les famílies migrants tenen aquesta por de “què passarà amb el nostre fill?”. No se saben comunicar, i aquí s’hi haurien de posar esforços: conscienciar-los que el nen ha d’integrar-se en els valors educatius i socials del país, que es respectaran les seves creences i costums. Que pot anar a l’institut i fer el ramadà, que tot és compatible. I que quan algú li digui que no hauria de fer això aquí sàpiga defensar-se. Però que les famílies ho entenguin, això. Que no diguin “no hi portaré el meu fill perquè li escalfaran el cap perquè deixi de fer el ramadà”.

—Tenen aquesta por? 
—No totes, però és un dels problemes que s’haurien d’abordar des de bon començament.

Un vent nou bufa en les geografies oblidades del món. Els pobles indígenes –que van veure arribar estranys vaixells a les platges o exèrcits a les muntanyes, que van haver d’aprendre llengües foranes i assumir costums imposats des de continents allunyats– avui alcen el cap amb una dignitat renovada. Ja no és aquell enyor romàntic del “noble salvatge”, sinó una reivindicació política concreta, una presència institucional guanyada a pols. Els maoris de Nova Zelanda, que fa dos segles rebien trets dels mosquets britànics, avui són com més va més reivindicats com l’essència d’aquella nació. Les nacions originàries d’Amèrica, de les tundres del nord als boscs australs, recuperen lentament el seu espai en constitucions i parlaments, fent voleiar banderes multicolors. D’alguna manera és com si el món, cansat de tanta imposició, reconegués finalment els seus pecats històrics.

Mentre passa això en unes altres latituds, Europa contempla el fenomen amb un cert aire de desorientació i ignorància, que és un greu error. Perquè a Europa hi viuen també dos pobles indígenes, encara que no tinguem el costum d’anomenar-los així. Hi ha els samis, pastors de rens en les terres glaçades del nord escandinau que tenen parlaments propis i organitzacions sòlides i reivindicatives; i els gitanos, estesos com una constel·lació vivent per tota la geografia del vell continent. Dos pobles que representen dues maneres concretes de sobreviure al marge de l’estat nació, aquesta invenció que tants incendis ha causat en el nostre món del segle XVIII ençà.

“Uns europeus nats”, així va definir els gitanos Günter Grass, amb aquella agudesa que caracteritzava l’escriptor alemany. I la frase conté més veritat que cent tractats d’història. Perquè els gitanos eren europeus abans que Europa existís com a concepte polític, i ho eren d’una manera molt més natural que no els constructors d’estats i fronteres. Van arribar un dia per les rutes orientals i d’ençà d’aleshores han viscut sempre als marges d’una societat que no els ha entesos mai del tot. Han sobreviscut a persecucions, a lleis discriminatòries, a intents d’assimilació forçosa, a l’extermini nazi, un holocaust també contra ells, a la pobresa endèmica. I, tanmateix, havent passat per tot això i més, continuen existint, parlant les seues llengües, mantenint els seus costums i, sobretot, transmetent els seus valors.

Els catalans hem mantingut de sempre una relació molt especial amb el poble gitano, encara que no en siguem prou conscients. Des que “don Johan de Egipte Menor” va travessar terres catalanes al segle XV, amb un salconduit signat pel rei Alfons el Magnànim –redactat, òbviament, en català–, els gitanos han esdevingut un element viu del paisatge humà d’aquest país. A Barcelona, a Alacant, a Lleida, a Palma, a Perpinyà, els barris gitanos han estat i són part de la nostra història urbana. Hi ha hagut persecucions, sí; hi ha hagut incomprensió i rebuig, hi ha hagut violència innecessària, molta com pertot arreu. Però també s’han teixit uns ponts molt especials de convivència i d’influència mútua que ja han deixat una empremta inesborrable en la cultura catalana.

Els gitanos, per exemple, han estat uns grans guardians de la llengua catalana en circumstàncies en què la nostra llengua era perseguida. A Perpinyà, quan el francès s’imposava amb la força de l’estat centralista, els gitanos del barri de Sant Jaume continuaven parlant català als fills. I ho fan avui, tossudament. Més i tot: imaginem un mapa de la catalanitat, un d’aquells mapes lingüístics amb fronteres ben definides que tant agraden als filòlegs. Ara afegim-hi taques de color que s’estenen molt més al nord de Salses: cap a Montpeller, on hi ha uns cinc mil catalanoparlants gitanos; cap a la Gironda, on en viuen sis mil més; cap a Niça, on n’hi ha mil cinc-cents que parlen avui català; cap a Tolosa de Llenguadoc, amb tres mil; i encara més, en poblacions petites, com una xarxa invisible de presència catalana que s’estén fins a Bordeu, fins a Lió, fins a Angulema. Són “desenes de milers de catalanòfons de nacionalitat francesa”, en paraules d’Eugeni Casanova, que parlen una llengua “basada en la dels gitanos de Perpinyà, que no és rossellonès, sinó una barreja d’aquest dialecte i el central, amb singularitats úniques”. Una comunitat lingüística que “ha desconegut ancestralment les fronteres i que ha tingut com a pàtria principal la carretera” i que mostra una lleialtat cap a la nostra llengua que és fins i tot superior a la que nosaltres mateixos tenim.

La fidelitat d’aquests gitanos és una fidelitat epidèrmica a una llengua que no és la de l’estat on viuen, que no és tampoc la de prestigi ni la de promoció social, que no és la que parlen els seus iguals dels altres països, però que és la seua, tant o més que la nostra. El cas de Kendji Girac, un jove gitano catalanoparlant –i catalanocantant si és que la paraula existeix– de la Dordonya que va triomfar en el programa The Voice de la televisió francesa, va fer obrir els ulls a molta gent, però després ha tornat el silenci. I això que cada dia aquests “catalans invisibles” continuen parlant la nostra llengua, transmetent-la als fills, fent-la sonar en les seues músiques, utilitzant-la en la vida quotidiana d’una manera que hauríem de reconèixer adequadament.

Ahir un seguit d’institucions del nostre país van celebrar de manera solemne el Dia Internacional del Poble Gitano. És un reconeixement institucional que cal valorar en la justa mesura. Admetent que aquests darrers anys hi ha hagut avenços significatius en les polítiques adreçades a aquesta comunitat. Però encara hi ha un llarg camí per recórrer. Les proclames oficials, les declaracions solemnes, fins i tot les commemoracions, poden convertir-se en un vel que amaga la realitat quotidiana, que encara no és tan fàcil i normal com hauria de ser.

Per això he defensat unes quantes voltes que quan Catalunya siga definitivament una república lliure i es puguen canviar les obtuses lleis electorals espanyoles seria un acte de justícia i de lucidesa política seguir l’exemple de certes democràcies europees que reserven escons parlamentaris a les seues minories nacionals. En el nostre cas els occitans aranesos i els gitanos haurien de poder elegir a banda i amb garanties pròpies els seus diputats, haurien de tenir una veu pròpia, no filtrada per intermediaris ni per partits que responen a unes altres lògiques. Perquè declarar dies oficials i fer celebracions institucionals, si això no va acompanyat d’una representació política efectiva, és un exercici que podria acabar caient en la hipocresia.

Ara que Europa s’enfronta a una crisi d’identitat sense precedents, ara que dubta, tenallada per aquesta por identitària que ens volen ficar al cos, potser per a nosaltres seria el moment d’aprendre alguna cosa d’aquests “europeus nats”. Que han sabut ser-ho durant segles, sense necessitat de passaports, sense bandera fins fa quatre dies, sense exèrcit ni fronteres, sense ni tan sols un nacionalisme propi. Perquè aquests europeus que han viscut als marges potser ens poden ensenyar a tots a viure al centre. I perquè potser si els escoltàssem, si els miràssem sense prejudicis, descobriríem que hi ha una Europa feta de pobles i cultures, que fa segles que existeix en ells, en els campaments, en els barris apartats, en les músiques nocturnes, en les mirades profundes d’aquesta gent que sempre ha dit que “no” a la història oficial, però que no ha deixat mai de moure’s i de viure, acomboiada amb les seues paraules, que, per sort, són les nostres també.

 

PS1. El febrer passat el director general d’IB3, Albert Salas, va presentar la renúncia al càrrec, i tot d’una el PP i Vox van veure una oportunitat d’or per a controlar els mitjans públics. I ahir al parlament balear van aconseguir-ho amb el nomenament de Josep Maria Codony, un personatge de memòria nefasta pel seu lamentable paper en les hores més fosques i difícils de l’ens. Martí Gelabert ens fa la crònica d’aquest assalt organitzat per la dreta i l’extrema dreta: “PP i Vox culminen ‘l’assalt’ a IB3 i proclamen Codony nou director general”.

PS2. El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, va intervenir ahir davant l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa i va anunciar que l’avortament es despenalitzaria abans d’acabar la legislatura. És una notícia tan inesperada –a voltes s’aprofita un escenari important per a dir les coses importants– com transcendental, que us expliquem en aquest article.

PS3. Amine Toumi és un professor de català que va aparèixer en el documentari de TV3 sobre Lamine Yamal, i que ens explica la seua vida, la seua implicació amb la llengua i la seua visió sobre el futur de la nostra societat, en aquesta entrevista de Clara Ardévol: “Per què pel meu aspecte no podria ser professor de català?”

PS4. El president dels Estats Units continua fent-ne de les seues. La borsa es va calmar una miqueta ahir, però Trump ens va tornar a sorprendre elevant fins al 104% els aranzels per a la República Popular de la Xina. He fet aquesta Pissarreta mirant d’explicar les coses més absurdes d’una decisió que causa un autèntic daltabaix mundial.

PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

L’escriptor Joël Dicker (Suïssa, 1985) ha publicat La catastròfica visita al zoo, un nou llibre que La Campana edita en català. Es tracta d’una història pensada per a adults, però també per a infants, plena de picades d’ullet a la societat actual, la democràcia, l’educació inclusiva i el paper que hi juguen els pares i els mestres.

Segons que ha explicat avui de Barcelona estant, el llibre ha estat un gran repte, perquè és una novel·la diferent de la resta. En aquest sentit, ha deixat clar que no hi ha assassinats, però sí una investigació. “No volia introduir violència perquè ja vivim en un món difícil. Volia un parèntesi on passar-ho bé”, ha dit.

Dicker ha reconegut que l’emociona ser un dels autors capdavanters en la venda de llibres de ficció en català. Conscient del seu èxit, ha assegurat que no li preocupa agradar a tothom. “L’única pressió que em poso és l’exigència de ser autèntic”, ha assegurat.

Una premissa que ha mantingut en el seu darrer llibre, una proposta pensada per a adults, però també per a nens. La trama comença pocs dies abans de Nadal, amb una visita al zoo de la classe de la Joséphine que es converteix en una catàstrofe. Ningú sap què ha passat exactament, però els pares de la protagonista estan decidits a descobrir-ho. Mentre la investigació avança, els personatges descobreixen que res no és el que sembla i que els esdeveniments poden fer un gir que ningú no s’espera.

De fet, l’autor ha demanat confiança als seus lectors en una proposta que si bé no és una novel·la negra, pot oferir nous descobriments a totes aquelles persones ja acostumades a la seva literatura. “És un llibre que parla de temes importants que espero que ressonin en els adults, però sense fer lliçons moralistes”, ha conclòs.

Com ja és tradició, el dia de Sant Jordi l’Antiga Fàbrica Estrella Damm oferirà nou hores de música ininterrompuda. Avui, se n’ha anunciat la programació, encapçalada per Doctor Prats, Ginestà, Flashy Ice Cream, Sexenni, Suu i Alfred Garcia.

A més, hi haurà signatures de discos, parades de llibres i roses amb finalitat solidària i oferta gastronòmica per als assistents.

El cartell també inclou les propostes de Sidonie, Sofia Coll, Fades, Xicu i Roserona, així com les actuacions de Dan Peralbo i el Comboi, Remei de Ca la Fresca i Will Xo.

L’espai també acollirà un mercat solidari amb la participació d’entitats socials. Els beneficis es destinaran al Programa Extrema Vulnerabilitat de la Creu Roja, que atén persones que sol·liciten ajuda urgent per cobrir necessitats bàsiques.

L’entrada al recinte serà gratuïta, però condicionada a l’aforament.

Els Castellers de Vilafranca no viatjaran al Japó, tal com tenien previst de fer en el marc de la Setmana Catalana de l’Exposició Universal d’Osaka, atès que la Generalitat no ha estat capaç de trobar un espai on puguin actuar dins de l’Exposició.

En un comunicat, la junta directiva de la colla lamenta el “desajust i sotrac” que suposa la notícia. Les dificultats per fer les exhibicions i la manca de previsió de la Generalitat han estat, segons que diuen, els motius principals per a suspendre el viatge. Així i tot, els castellers destaquen que sempre han estat conscients de la complexitat que tenia organitzar aquest viatge per a més de 200 persones, amb poc marge de temps.

La colla castellera havia de visitar el Japó del 23 al 31 de maig, convidada per la Generalitat amb un viatge parcialment pagat, ja que són els guanyadors del darrer Concurs de Castells de Tarragona. La previsió era destinar una part de l’estada a Osaka a fer actuacions a la Setmana Catalana de l’Expo, mentre la resta del temps havien planificat actuacions a empreses privades. Un cop han decaigut les exhibicions a l’Exposició i la subvenció del viatge, però, la colla diu que s’ha vist obligada a suspendre tot el desplaçament arran del cost elevat que implicaria que cada casteller hagués d’assumir el 100% de les despeses.

La policia local de València ha desaconsellat autoritzar el recorregut de la manifestació contra Carlos Mazón per la gestió de la gota freda. Argumenten que coincideix amb la processó de Sant Vicent Ferrer, que se celebra el 28 d’abril. Consultats per la delegació del govern espanyol, el cos policial ha assenyalat en el seu informe que la manifestació sol·licitada coincideix en horari i part del recorregut amb la processó de Sant Vicent Ferrer, la qual cosa ha desaconsellat aquest recorregut. Serà la delegació qui autoritze o no la marxa.

Els organitzadors de les mobilitzacions contra el president han informat avui de la convocatòria d’una nova manifestació, la setena, per al dilluns 28 d’abril. L’objectiu és tornar a demanar la dimissió de Mazón per la seua gestió de la gota freda, que el 29 d’octubre va deixar 228 víctimes mortals i danys materials milionaris.

Les entitats convocants han assenyalat que la manifestació començarà a les 18.00 des de la plaça de l’Ajuntament i continuarà per carrer Barques, Poeta Querol, la Pau, la plaça de la Reina, Brodadors i carrer del Micalet fins a arribar a la plaça de la Mare de Déu. D’una altra banda, la processó de Sant Vicent partirà a les 19.00 de la catedral, i passarà per la plaça de la Reina, el carrer de la Pau, General Tovar, plaça de Sant Vicent Ferrer, plça de Nàpols i Sicília, i plaça de l’Almoina.

El president dels Estats Units, Donald Trump, no es fa enrere i intensifica la guerra comercial. La portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, ha confirmat que la nova ronda d’aranzels del 50% contra la Xina farà pujar els gravàmens totals fins al 104%.

La borsa nord-americana obre amb pujades per sobre del 3% i arrossega també els mercats europeus

La mesura entrarà en vigor aquesta mitjanit, tal com ja havia anunciat Donald Trump que passaria si el gegant asiàtic no retirava les tarifes de represàlia del 34%. “Entraran plenament en vigor aquesta nit”, ha dit Leavitt en una compareixença en la qual ha afegit que el president ja n’ha signat l’ordre executiva.

A més, la portaveu ha reiterat la convicció del mandatari republicà que la Xina s’ha equivocat responent als aranzels nord-americans, però també que Pequín “vol” i “ha de” arribar a un acord amb Washington. “Quan els Estats Units reben un cop de puny, el retornen amb més força. Per això els aranzels del 104% a la Xina entraran en vigor aquesta mitjanit. Però el president creu que Xi i la Xina volen arribar a un acord. Simplement, no saben per on començar”, ha conclòs.

En aquest sentit, Leavitt ha afirmat que Trump està disposat a ser “increïblement generós” amb la Xina si el govern accepta de negociar, perquè considera que això seria el millor per al poble nord-americà.

Amb tot, el govern xinès ja havia rebutjat l’amenaça comercial dels Estats Units i havia advertit que preveu contramesures per a salvaguardar els interessos econòmics del país.

Notícia trista per als seguidors d’El paradís de les senyores, la sèrie italiana que emet TV3 cada dia a la tarda. L’actor Andrea Savorelli, que hi interpreta el paper de Pietro Conti, s’ha mort a trenta anys, segons que ha explicat la seva germana a Instagram i ha publicat el diari Il Corriere della Sera.

De fet, la seva germana, Alessandra Savorelli, ha explicat que la mort de l’actor va ser el mes passat.

L’actor va entrar a formar part d’El paradís de les senyores el 2020, durant la cinquena temporada. També va treballar en més produccions audiovisuals italianes.

Actualment, TV3 emet la sisena temporada de la sèrie.

El treball de l’economista català Pau Pujolàs forma part de les referències que la Casa Blanca ha utilitzat per justificar el càlcul del govern del president Donald Trump per a decidir els aranzels globals que va imposar el dia 2 d’abril.

La UE demana a la Xina que eviti una escalada en la guerra comercial amb Trump

Entre les cinc referències incloses en el document, hi ha l’article científic “Trade deficits with trade wars” (‘Dèficits comercials amb guerres comercials’), elaborat per Pujolàs, que és professor associat de la Universitat McMaster, al Canadà, i Jack Rossbach, professor assistent d’Economia de la Universitat de Georgetown a Catar. Tots dos conclouen que els desequilibris comercials alteren significativament les implicacions dels aranzels i mostren que els dèficits comercials augmenten la capacitat d’un país d’alterar la seva relació d’intercanvi i, per tant, beneficiar-se dels aranzels.

En el mateix text, precisen els aranzels “d’equilibri” exactes entre els Estats Units i la Xina, els països amb més desequilibri comercial bilateral, fent servir un model molt complex. Segons que ha explicat Pujolàs al diari britànic Financial Times, tots dos consideren que aquests aranzels haurien d’oscil·lar sempre entre el 10% i el 25%, perquè si són més alts serà perjudicial per als Estats Units. De fet, Pujolàs assegura que el lliure comerç “beneficia tant la Xina com els Estats Units, en comparació amb una guerra comercial”.

D’una altra banda, l’article indica que no s’haurien d’imposar aranzels contra la Unió Europea (UE).

ChatGPT ha decidit els aranzels de Trump?

Critica els aranzels

Curiosament, Pujolàs ha publicat recentment un article en el bloc especialitzat “Res no és gratis” en què critica la política aranzelària de Trump. Adverteix de les “cinc alarmes” que activa la imposició d’aranzels, com ara que el guany d’un aranzel arriba a costa “d’empobrir el veí”. I afegeix: “Si el veí fa ull per ull, acabem tots cecs.”

Remarca que aquests gravàmens redueixen la quantitat que es comercia, de manera que crea una pèrdua neta d’ingressos, per la qual cosa avisa: “Cal anar amb molta cura a imposar aranzels.” També destaca la necessitat que el govern gasti bé els ingressos derivats perquè no generi pèrdues i insisteix que els aranzels impedeixen al consumidor de “comprar el que desitjaria a preus raonables, fent-lo presoner de productes locals cars i de baixa qualitat”.

El deliri de la guerra comercial de Trump: aranzels a illes deshabitades i a bases militars

El govern de la Generalitat ha aconseguit un acord amb ERC, Comuns, la CUP per regular el lloguer de temporada, fet que li permet de salvar el decret que demà es debatrà i votarà al ple del parlament.

Segons que han explicat els Comuns en una publicació a X, l’acord preveu que qualsevol pis que s’utilitzi per viure, encara que sigui per pocs mesos, hagi de ser de lloguer permanent i, per tant, estigui subjecte al topall de preus. Per tant, només quedaran fora de la regulació els habitatges que es pugui demostrar que seran per a ús vacacional o turístic.

A més, els lloguers d’habitacions també es regularan i la suma del que es pagui per cada una no podrà superar el preu màxim que es podria pagar pel pis si es llogués sencer. D’altra banda, els ajuntaments podran limitar i prohibir els lloguers de temporada en zones tensionades.

El pacte s’ha tancat en una reunió que hi ha hagut aquesta tarda a la seu del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, en la qual han participat la consellera Sílvia Paneque i els representants dels grups parlamentaris del PSC, ERC, Comuns i la CUP.

En la trobada també han pactat de prorrogar el termini dels habitatges protegits. Per als que estan situats en zones de mercat d’habitatge tensionat la protecció oficial serà de trenta anys en el cas de promocions en sòl de reserva urbanística de destinació a habitatge protegit i si s’obtenen ajuts directes; deu anys en el cas de promocions en sòls sense reserva urbanística de destinació a habitatge protegit i sense obtenir ajuts directes; i vint anys per a la resta de supòsits.

També s’ha acordat d’incorporar la definició de “contracte de frau” a la llei d’habitatge 18/2007 amb les següents paraules: “Qualsevol acord contractual que, de manera intencionada, incorpori clàusules o pràctiques enganyoses que vulnerin els drets dels consumidors o que desvirtuï l’equilibri contractual en matèria d’habitatge en els termes continguts en el dret aplicable”.

A més, es crea la figura dels inspectors d’habitatge, que estaran vinculats a la futura Comissió de Supervisió de Contractes d’Arrendament d’Habitatge, amb la participació de l’Agència de Consum i l’Agència d’Habitatge. Tindran competències per verificar el compliment contractual, realitzar inspeccions periòdiques i puntuals, documentals i presencials, detectar fraus o clàusules abusives i elaborar informes proposant mesures correctores o sancionadores.

Satisfacció entre els signants de l’acord

El dirigent del PSC al parlament, Ferran Pedret, ha aplaudit l’acord assolit amb qui ha titllat de “forces progressistes”. “Hi havia algunes vies de fuga per les quals el capital especulatiu podia trobar una bretxa per eludir regulacions i, per tant, ens sembla que és bo i és necessari procedir a aquesta regulació”, ha assegurat.

La portaveu d’ERC al parlament, Ester Capella, ha subratllat que l’acord és un pas més per treure l’habitatge “de la lògica especulativa del mercat”. Per contra, ha lamentat que arribi un any tard, en referència a la citada norma que va impulsar l’executiu de Pere Aragonès i ha apuntat que els que defensen aquesta regulació són ara molts més que abans.

El portaveu dels Comuns al parlament, David Cid, ha celebrat l’acord i ha dit que és “de màxims”. Alhora, ha ha reivindicat que suposa un salt important per “posar fi a la barra lliure” al mercat de l’habitatge a Catalunya.

Per la seva banda, la CUP ha lloat l’acord, però no ha volgut apropiar-se’l. “És una conquesta del moviment i de tota la gent que ha sortit al carrer per defensar el dret a l’habitatge”, ha reivindicat la diputada Laure Vega.

Per la seva banda, el Sindicat de Llogateres ha lamentat que l’acord arriba “dos anys tard”. En un comunicat, el sindicat ha sostingut que es tracta d’una regulació per a lloguers temporals i habitacions que “el PSC va tombar el juliol passat” i que s’hauria d’haver fet fa temps, tenint en compte que la Llei d’Habitatge és del maig del 2023 i ja feia temps que assenyalaven “aquest forat”. “Si avui s’han vist obligats a moure fitxa és gràcies a les massives mobilitzacions a les dues grans manifestacions d’aquest curs i davant del desnonament de la Casa Orsola”, ha considerat.

L’acord arriba dies després de les manifestacions en ciutats de tot el país. Fins ara, els contractes de temporada han restat, encara, fora de la regulació del preu lloguer aprovada pel congrés espanyol i vigent al Principat, i ara com ara suposen la principal fuita dels nous contractes –sovint, en frau de llei, firmats per a ús residencial.

En el temps de descompte de la legislatura passada, el govern del president Pere Aragonès ja va intentar de regular-los a través d’un decret. Aleshores, el text no va prosperar perquè Junts hi va votar en contra i el PSC s’hi va abstenir per “inseguretat jurídica”.

El problema amb què toparan les noves mesures, siguin quines siguin, serà que la Generalitat no disposa d’un cos d’inspectors especialitzats en habitatge prou fort. La setmana passada, Catalunya Ràdio va publicar que el govern no ha posat cap multa a grans tenidors per tenir pisos buits d’ençà que es va aprovar l’última modificació de la llei d’habitatge catalana, del març del 2022.

a càrrec de Bertha Muriel Hermoso amb El futur dels prematurs i la placenta artificial, Jana Hernández Jiménez amb La influència de la mitologia en la societat actual i Maria del Mar Vilanova Ángel amb La resistència als antibiòtics - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació