A VilaWeb ja us hem parlat dels projectes faraònics renovables que tira endavant la Xina. Però aquestes iniciatives s’emmarquen un pla general que vol transformar del tot el sistema energètic xinès amb dos objectius principals. El primer, arribar al pic d’emissions de CO₂ el 2030. Segon, disminuir progressivament aquestes emissions fins a arribar a la neutralitat de carboni el 2060, en una política que el govern xinès defineix com de doble carboni. Cal destacar que la Xina es va desmarcar de l’Acord de París que va determinar l’objectiu d’assolir-ne la neutralitat l’any 2050, tot i signar-lo. Paradoxalment, l’evolució xinesa demostra que el gegant asiàtic pot assolir els objectius en aquesta data (o abans, fins i tot), mentre que els retards en molts països occidentals posen en qüestió que acabin complint l’acord internacional. Fa poc, el mitjà especialitzat Carbon Brief va publicar un article d’investigadors associats al govern xinès que demostra quina és la planificació energètica xinesa amb dades que permeten d’entendre la gran transformació del país i que reescriurà les normes energètiques internacionals, fins i tot, econòmiques i geopolítiques. Tot seguit en destaquem els aspectes més interessants.

Les línies generals dels plans del govern xinès

Aquestes últimes dècades, la Xina s’ha desenvolupat a un ritme mai no vist en la història de la humanitat. L’augment de la producció industrial, entre més canvis, ha estat massiu, sobretot en sectors molt intensius energèticament, com ara la producció de ciment i d’acer. Per no aturar aquest creixement i poder proporcionar immenses quantitats d’energia, el gegant asiàtic va recórrer principalment al carbó, un combustible fòssil emprat per la Xina d’ençà de fa segles i del qual en té grans quantitats. Tanmateix, l’augment de la contaminació atmosfèrica a les ciutats i unes protestes socials incipients per aquest fet van obligar el govern a dissenyar el 2014 un canvi dràstic en el desenvolupament industrial i energètic del país.

A partir d’aleshores, la Xina ha desenvolupat plans per passar de tenir un sistema energètic basat en combustibles fòssils a un que sigui net, baix en carboni, segur i eficient. El 2020, cinc anys després de l’Acord de París, el govern xinès va anunciar la intenció d’assolir el màxim d’emissions el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2060, com a part integral dels plans de desenvolupament econòmic, i es desmarcava així de la data internacional del 2050. En aquest marc general, l’administració xinesa treballa per desenvolupar un sistema energètic nou que s’ha de basar en tecnologies baixes en carboni. Alhora, el nou sistema ha de proporcionar seguretat energètica al país i un preu assequible per a la població, a més a més d’aturar les preocupacions ambientals.

La Xina desplega energies renovables a un ritme sense precedents.

Tanmateix, segons els investigadors xinesos, aquest pla ha tingut dues modificacions imprevistes. Per una banda, el ràpid augment de la demanda d’electricitat causada per la pandèmia de la covid-19 i l’impacte de les onades de calor, com més va més freqüents a causa del canvi climàtic. Per una altra banda, la manca d’aigua a causa de les sequeres recurrents ha fet que baixés la producció de les centrals hidroelèctriques, la qual cosa s’ha hagut de compensar amb noves inversions en centrals de carbó, tot i el desplegament massiu i sense precedents d’energia solar i eòlica. Segons els investigadors, el principal desafiament actual de la Xina és com accelerar de manera vigorosa el desplegament de fonts renovables perquè no tan sols cobreixi la demanda creixent d’energia, sinó que també pugui substituir el carbó.

Opcions i prioritats

Els responsables xinesos treballen amb dues opcions per a transformar el sistema energètic i complir totes dues dates: el 2030 i el 2060. Totes dues opcions assoleixen els objectius d’emissions, a més a més de complir els objectius de desenvolupament del país. La diferència, molt actual aquests dies, és la situació geopolítica que presenten. Una opció considera la hipòtesi que la cooperació internacional es manté en àmbits com ara el comerç i la indústria, la compartició de coneixement, l’energia i les polítiques ambientals. La segona considera la hipòtesi d’un món dividit en mercats aïllats, on les dificultats en el comerç i la cooperació causen l’encariment de l’energia i les tecnologies de la transició energètica. Amb la primera opció, la Xina vol aconseguir els objectius climàtics, mentre treballa en cooperació amb la resta del món per promoure les renovables i salvar junts la humanitat i la mare terra, com afirmen els científics.

Amb la segona opció, amb una tensió geopolítica creixent, la Xina se centraria a complir els objectius energètics i climàtics, independentment de què faci la resta del món. Per assolir els objectius en aquestes dues opcions, els científics governamentals xinesos se centren en un seguit de prioritats. La principal és fixar-se en l’eficiència energètica, bo i posant l’èmfasi en l’eliminació del consum de combustibles fòssils, que ha de ser substituït per l’ús directe de l’electricitat. La segona prioritat és que aquesta electricitat sigui produïda per fonts de zero emissions de carboni, fonamentalment energia solar i eòlica. La tercera és la xarxa elèctrica, que ha d’esdevenir una xarxa intel·ligent digitalitzada capaç de gestionar la fluctuació entre la demanda i la producció intrínseques a les energies renovables.

La Xina ha de completar el 2035 una xarxa elèctrica que ha de permetre de compartir electricitat entre totes les províncies.

Tot això sense renunciar a un creixement que ha de multiplicar per tres l’economia xinesa fins el 2060. Una de les claus, sobretot des del punt de vista energètic, serà canviar progressivament l’estructura econòmica del país, bo i centrant-se en productes i serveis d’alta qualitat en compte de la indústria pesant, que consumeix molta més energia per unitat de producció econòmica.

Un estat basat en l’electricitat

En aquest context, la Xina es prepara per ser un estat on el consum energètic es basi en l’electricitat, tot passant de l’actual quota del 28%, el percentatge més alt del món, a un 79%-84% del total de l’energia final que es consumeixi el 2060. Els primers sectors en què l’electrificació creixerà més ràpidament seran el transport (vehicles elèctrics) i els edificis (climatització i aigua calenta), resultats que ja són evidents en comparació amb els països occidentals. Tanmateix, els planificadors xinesos compten que el 2060 encara caldran combustibles en sectors com ara el transport marítim i l’aviació, que no es podran electrificar directament. Tot i això, compten amb la producció d’hidrogen i combustibles sintètics, com ara el metanol, a partir d’energies renovables.

Tot plegat ha de fer que el pic de demanda d’energia final a la Xina s’esdevingui abans del 2035, i després baixi progressivament d’un 30% fins el 2060. Els experts xinesos fan notar que aquesta baixada no vol dir que disminueixi la quantitat d’energia útil que s’emprarà, ans al contrari. L’ús de combustibles fòssils és molt ineficient energèticament i substituir-los per electricitat permet un aprofitament més bo de l’energia, de manera que la demanda global baixa mentre creix l’energia que s’empra de manera efectiva. En aquesta transició, els experts calculen que la demanda energètica continuarà creixent a la Xina els anys vinents, perquè l’electrificació es farà alhora que es manté l’ús de combustibles fòssils. El gegant asiàtic aplica el principi cultural de construcció nova abans de destruir la vella. I això vol dir que fins que les alternatives no estiguin en funcionament total no es començarà a tancar la infrastructura vella.

La Xina ja és capdavanter indiscutible en l’electrificació de sectors com ara el transport (fotografia: BYD).

En qualsevol cas, preveuen que la demanda d’electricitat en els sectors tradicionals baixarà del 89% actual al 70% el 2060. La resta de consum elèctric es dedicarà a nous sectors, com ara la producció a gran escala d’hidrogen, combustibles sintètics, i la construcció i implantació de sistemes centralitzats de calefacció urbana.

Un sistema energètic basat en una xarxa intel·ligent i energia solar i eòlica

La Xina fa un desplegament d’energia solar renovable i eòlica sense equivalents mundials i ja ha assolit els plans que tenia prevists pel 2030. Actualment, les fonts no fòssils representen un 54% de la capacitat de generació elèctrica del país. El 2060 aquestes fonts han de representar el 96% de la capacitat, amb la solar i l’eòlica generant el 94% de l’electricitat. Si actualment aquestes dues fonts renovables tenen 1.444 GW en funcionament, una xifra estratosfèrica a ulls occidentals, aquesta xifra s’ha de multiplicar per 7 i assolir vora 10.000 GW el 2060. Més tecnologies que hi contribuiran seran la nuclear, que amb 180 GW té una capacitat limitada de proporcionar energia, l’emmagatzematge hidràulic (380 GW) i la bioenergia amb captura de carboni (130 GW).

Però, a banda això, un altre element clau de la transformació del sistema energètic xinès és la xarxa elèctrica, que s’ha de transformar progressivament en una xarxa intel·ligent. En primer lloc, la Xina ha començat a crear una xarxa de transmissió elèctrica oest-est i nord-sud que connecta les grans centrals renovables en àrees remotes amb les grans ciutats del país i que ha d’estar acabada el 2035. L’objectiu és que totes les províncies del país puguin compartir electricitat entre elles per a adaptar-se de manera flexible a les variacions de demanda i de producció renovable. Una segona acció és la millora i construcció de xarxes elèctriques locals que han de permetre d’encabir produccions creixents de fonts noves, com ara la solar a la teulada. En aquest sentit, la Xina transforma les xarxes d’unidireccionals a bidireccionals, de manera que no tan sols transmetin electricitat des de les grans centrals fins als centres de consum, sinó que també puguin encabir la producció de fonts renovables descentralitzades, que poden assolir 5.000 GW.

L’energia solar distribuïda és una de les claus del nou sistema energètic xinès.

Hi ha dues claus més. Per una banda, l’hidrogen i els fuels sintètics, que es produirien quan hi hagués excedents solars i eòlics, tot ajudant a estabilitzar la xarxa i emmagatzemar energia mensualment i anual. Per una altra banda, les bateries estacionàries de liti i més elements, com ara el sodi, que podrien assolir valors de 280 GW, així com aprofitar les bateries dels vehicles elèctrics, que podrien arribar a 540 milions d’unitats i 900 GW globals. Tots aquests elements en conjunt han de permetre que la Xina transformi el sistema energètic de dalt a baix, tot basant-lo en l’electricitat a partir d’energies renovables. Una fita fins ara no aconseguida per ningú i que pot proporcionar a la Xina un avantatge estructural que la situï com a primera potència mundial indiscutible.

Hegemonia xinesa

Aquesta primacia mundial serà la conseqüència d’haver desenvolupat la indústria i la tecnologia necessàries per a una electrificació completa. Ja ho veiem en la fabricació de plaques solars, molins eòlics, vehicles elèctrics i bateries. Però la Xina no s’atura aquí. A mesura que avança l’electrificació calen tecnologies noves, com ara forns d’arc elèctrics per a la producció d’acer i bombes de calor industrials d’alta eficiència. La transformació energètica que ha començat el gegant asiàtic implica que durant els trenta anys vinents ha d’actualitzar tot l’equipament industrial, reformar tots els edificis i substituir tots els vehicles, entre més canvis. A més a més del creixement econòmic que representa tot això, també comporta haver d’augmentar la inversió en recerca, cosa que pot transformar el país en capdvanter tecnològic indiscutible i dotar-lo d’una capacitat geopolítica per a augmentar la cooperació política i econòmica amb països que proporcionin les matèries primeres necessàries o vulguin totes aquestes noves tecnologies. Eines que li permeten de desenvolupar un domini mundial indiscutible.

El president xinès, Xi Jinping, ha promogut la transformació energètica del gegant asiàtic.

Totes aquestes opcions es poden fer realitat fins i tot abans de la planificació oficial. Com us hem dit, els objectius de desplegament renovable del 2030 ja s’han assolit el 2024, sis anys abans. Els experts calculen que el pic d’emissions de la Xina es pot produir el 2025, cinc anys abans dels plans anunciats. Tot plegat fa pensar que els objectius del 2060 s’assoliran molt abans d’aquesta data, amb totes les implicacions derivades: que la transformació del seu sistema energètic, que el convertirà en el primer país del món basat en electricitat, es faci també abans. Aquest avantatge estructural (l’energia és la base del sistema econòmic) i un control tecnològic i comercial resultat de ser-ne els pioners pot fer que el segle XXI esdevingui el segle de la Xina.

Less is more. Menys és més. Somnii aquesta pintada en anglès, amb lletres d’ambre rosat, i em despert cop en sec.

Les paraules s’encavalquen, fan salts mortals, es fonen, juguen, es sensibilitzen, s’acuben, fan l’ullastre esbrancat, tremolen, s’arremolinen, es desfan, surten de les frontisses, es trenquen, es reprodueixen, vibren cromàticament, s’arrisquen, s’urgentitzen, fan el bategot, es tactilitzen, s’obsessionen, s’inverteixen…    

L’artista és un inventor de formes.

Una forma és un contenidor que aspira a un contingut.

Voldria apropiar-me del trivial per transfigurar-lo.

Estimar formes i fer-me-les meves.

Una escansió: ho diré tot.

Una rapinyada: vosaltres no sabreu res.

Un crit: ofegat.

Un missatge: il·legible.

Un tacte: material d’alens. 

Voldria fer el poema estrany que duc dedins, amb gir i girs pronunciats, llenegades ràpides sobre les ales del sentit, acceleracions, recomençaments, esborranys rabiüts, desigs implacables, la mà d’un mestre que reanima el clavecí dels sementers que m’enlluernen de verd en creixença.

Cal ser poema, no escriptor de poemes!

Tu dois dire quelque chose de nouveau et pourtant tout à fait ancien.

Absolutament nou i no obstant això totalment antic.

M’enteneu?

Com he d’obrir les escotilles interiors?

Com puc fer un viatge a l’espessor de les coses?

Com aconseguir una invasió de qualitats?

Com llançar-me a l’abraçada novella, un acte enèrgicament sensual?

Com trobar els recursos infinits del gruix narratiu de les paraules?

Dir i callar.

Mostrar i amagar.

Figurar i desfigurar.

Celebrar i profanar.

L’arbre de l’amor s’ha vestit en una aurora.

Les fulles en forma de cor alenen tremoloses.

Agaf la ploma i sense aturall faig nou poemes seguits.

El camí vertader no va enlloc.

La clau és així: immobilitat i rapidesa.

Meditació lenta i constant, electritzant execució.

No separaré immanència i transcendència, realitat i representació, no forçaré cap a un costat o cap a l’altre.

Viuré amb la ressonància que ultrapassa la paraula.

Escolt d’enfora la veu d’Empèdocles: Antigament, vaig ser al·lot i al·lota, / I arbust, ocell, peix mut de la mar.

L’obrador amarat del perfum de flor de taronger s’obri a les bromeres matinals, calc la forma sobre la del cel i de la terra de tal manera que tot es produeix en abundància, afaiçon els sentiments sobre els turons i les mars i el meu país és pròsper.

Com he escrit aquest paràgraf anterior? El primer gest és posar-me dins el buit, concentrar-me i esdevenir interiorment allò que vull escriure.

Despreniment i rapidesa.

Si es produeix un instant de vacil·lació la imatge clara s’esfuma.

La vista no ha d’amagar la visió.

Les èpoques passen, les escriptures queden.

Les pintures a l’oli de la muntanya de Sainte-Victoire i el quadre Natura morta amb pomes de Cézanne són més reals que tots els esdeveniments del seu temps.

No hi ha coneixença fora de l’amor, no hi ha dins l’amor més que desconeixement.

En una novel·la amb una intriga i un suspens que em deixen sense alè, sense esperar-ho, unes pàgines dedicades al conreu de la vinya. Ador aquesta casta de prodigis als llibres: les digressions, les zones perdudes i abandonades, els erms deshabitats. Si aquestes pàgines fossin dins un tractat d’agricultura, m’haurien agradat molt menys. Així mateix, la novel·la ho hauria sacrificat tot al suspens de la seva història. De cap manera, a l’entremig de la contarella he trobat un replà tranquil i benigne per parlar de la vellesa dels sarments i de la claror fulgurant dels pàmpols novells.

Don aquests escrits en el darrer moment, last minute, deadline, lletra encara fresca, que batega, que bota…

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelletra-mc-CDLXIII.m4a

Cristina Farré (Barcelona, 1948) ha estat testimoni excepcional d’una quantitat extraordinària de fets històrics durant la segona meitat del segle XX. Ella els ha viscuts a partir de la militància política, de la revolució, la clandestinitat i l’exili. Abans de vint anys va començar a militar al Partit Comunista d’Espanya Internacional (PCE (i)) i va passar a la clandestinitat; a vint-i-un anys va ser detinguda, torturada i tancada a la presó de dones d’Alcalá de Henares a Madrid; i a vint-i-cinc, en la clandestinitat, havia parit un nen i una nena.

Durant la transició franquista-borbònica, que diu ella, es va exercir una repressió cruel contra les organitzacions d’extrema esquerra que no acceptaven aquella farsa, i després de deu anys en la clandestinitat i encara amb ordre de crida i cerca, es va trobar obligada a prendre el camí de l’exili. Exiliada a Algèria el 1981, Cristina Farré hi va viure amb el seu marit, Manuel Valverde, un dels dirigents i ideòlegs del PC (i) i els seus dos fills. Hi va passar dotze anys, cinc dels quals amb guerra civil. Allí va fer de corresponsal del diari Egin.

Profundament feminista, ha estat de les poques dones de la seva generació que van estar actives i que han reivindicat la igualtat dins el partit i en la societat, en tot moment. Ha lluitat per la causa sahariana i per la independència de les Canàries, va donar suport a la República Democràtica i Popular de Burkina Faso, va viure a Colòmbia, va assistir a l’enterrament del Che… Ha estat activista tota la vida. Encara avui, a setanta-sis anys, la trobes fent classes de català a immigrants que arriben a Catalunya i manifestant-se contra el preu abusiu dels lloguers, amb el Sindicat de Llogateres…

Una entrevista per a encabir una vida com aquesta sempre fa curt. Sortosament, fa set anys es va decidir a escriure les seves memòries, Ho vam donar tot, amb l’ajuda de l’escriptor Eduard Márquez, obra que ara ha publicat la jove editorial Manifest. Hi explica amb detall i amb honestedat aquests fets i molts més, des de dins i des de la vida quotidiana, la que sovint no s’explica, i amb visió de dona, que és la història que encara falta a bastament per explicar.

—En la cultura anglosaxona, escriure les memòries és un fet molt més habitual que aquí. Aquí hi ha poca gent que s’animi a deixar per escrit les seves vivències i els seus records. En el vostre cas, què us va impulsar a deixar aquest testimoni?
—No hi havia pensat mai, perquè sempre he entès que vaig fer allò que havia de fer pel moment històric que em va tocar viure. I quan un fa allò que ha de fer, tendeix a pensar que no és rellevant allò que fa. Però en unes jornades a la Model, l’Anna Miñarro em va preguntar què hi feia allà i quan li ho vaig explicar una mica em va portar a un grup de memòria històrica. Quan van escoltar el meu testimoni, em van dir que la meva vida no era meva –bé, una mica sí–, però que és la vida d’una generació que ha estat absolutament silenciada, i més com a dona.

—Poques dones de la vostra generació han deixat el seu testimoni.
—Sobre aquesta generació, no s’ha escrit mai a partir de la visió d’una dona militant i feminista. I em van dir: “És una vida que considerem que val la pena que sigui salvada i et toca escriure-la.” M’ho van fer veure com una obligació col·lectiva. I m’ho vaig haver d’empassar i vaig pensar: “M’hi he de posar.” Jo no podia fer un llibre d’història, però tenia molt d’interès a aclarir certs fets històrics que s’han tergiversat. Aquesta era la meva preocupació.

—Situem el lector. Vau néixer a Barcelona el 1948, en plena postguerra, en el si d’una família represaliada i no creient. Viure en una família amb aquestes realitats i aquests ideals ja us devia marcar.
—Em va marcar profundament. El meu pare militava al Front Nacional de Catalunya. Perduda la guerra, va passar la frontera, el van tancar al camp de concentració d’Argelers, d’on es va escapar, tres anys a Montpeller refugiat i va tornar clandestinament a Catalunya. Quan el van agafar, el van condemnar a mort i se’n va escapar per ben poc. I quan va sortir de la presó va continuar militant. A casa es feien reunions i de joveneta em trobava el meu pare a les manifestacions i ell em feia cara de dir: “A mi no m’has vist”, i després a casa no ho comentàvem pas … Crec que vaig néixer en una família, per l’època, revolucionària. La primera manifestació de la meva vida va ser amb el meu pare l’any 65, el Primer de Maig. Això et marca. O la Caputxinada, que vaig viure des de fora. És clar, m’impregno de tot això. Jo crec que no és per casualitat que jo m’implico a la vida política, sinó que entomo la bandera dels meus pares, encara que d’una manera diferent, perquè jo vaig ser comunista i ells eren profundament nacionalistes, però gens comunistes. Jo agafo el meu camí.

Cristina Farré.

—La família també era poc corrent, per la llibertat que us va donar el fet de no ser religiosa. Això en el llibre es nota molt.
—Fa que no arrosseguem tants llasts com la majoria de la gent. És a dir, la meva família m’allibera de moltes coses: de cantar el “Cara al sol”, d’anar a missa, de tenir una formació religiosa, d’aixecar el braç… I, a més, amb molt poques possibilitats econòmiques, però això ho prioritzen. Ens porten a estudiar al Liceu Francès, per exemple. Eren uns principis que es mastegaven cada dia.

—Per què vau entrar a miliar al Partit Comunista d’Espanya Internacional?
—Vaig començar a implicar-m’hi a la universitat. Però abans d’entrar a la universitat vaig veure clar que jo sola no arribaria gaire lluny, que calia fer-ho organitzada. Tot i que a setze anys ja era una guerrillera total, anant a alfabetitzar nens al Somorrostro. Era l’any 1968. I amb les meves característiques personals, m’havia de decantar pel més radical: l’internacionalisme era un tema que m’atreia i que no veia en altres organitzacions d’aquella època. Era un partit que ja es trobava alineat contra la Unió Soviètica i encara més amb la Revolució Cultural Xinesa, amb el Vietnam, amb Cuba… A mi tot això m’inspira. Per això vaig prendre la decisió. També és cert que tenia una amiga d’infantesa que m’ho va recomanar. Van ser un conjunt de raons, però va ser una decisió premeditada. Així i tot, podia haver-me estavellat, però no va passar.

—La participació en l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, l’any 1969, amb el llançament improvisat del bust de Franco al pati, va canviar-vos la vida.
—Era l’única noia. En aquest temps la participació de les noies no era tan generalitzada com ara i, per tant, la policia em buscava amb descripció física. Van detenir molta gent i no em va denunciar ningú. Amb tot, això em va obligar a deixar la universitat i això sí que em va marcar profundament, perquè jo volia fer psicologia. Va ser un fet com tants n’he viscut a la meva vida: que et situen en una cruïlla i has de tirar cap a un costat. A vegades l’elecció no és fàcil i a vegades la vida i els esdeveniments polítics t’hi van empenyent.

—I aquest fet us va impulsar cap a la militància activa i cap a la clandestinitat?
—Directa a la clandestinitat. M’incorporo al món obrer i descobreixo el marxisme més profundament i em marca molt. I també em fan fer de xofer, perquè en aquella època hi havia pocs militants que tinguessin el carnet de conduir i jo sí que el tenia.

—I una persona tan jove (teníeu vint anys), tan decidida i rebel com éreu, en un sistema tan limitat i limitador com era entrar en la clandestinitat, on no es podien fer preguntes… Com ho vau entomar?
—Al principi em costa, perquè m’adono que ja no tinc control sobre la meva vida, que voluntàriament prens un camí que et porta a situacions que no has previst, que no controles i que no gestiones. Però és així. I ho accepto perquè tenia clar que aquest món injust no m’agradava i que jo havia d’aportar el que pogués, per canviar-lo. És a dir, suposo que tothom en un moment determinat de la vida pensa què fer amb la seva vida, que pugui tenir un sentit, oi? Per a mi l’únic que té sentit és provar de canviar aquest món. I, a partir d’aquí, quan tu tens clar que aquest és el camí, doncs l’acceptes. Però sí que en un moment o un altre del llibre ho dic: tant que abominava les ordres taxatives del meu pare i després, quan me les arrebossen amb fets revolucionaris, me les empasso totes [riu].

—Era una vida intensa, plena d’incertesa i inquietud.
—Era un context de fervor que ens impregnava a tots. Ens ho crèiem, estàvem convençuts que teníem a tocar la possibilitat de canviar aquest món podrit, també en l’àmbit internacional. Senzillament, m’hi vaig tirar de cap.

—Aquest somriure que esbosseu a la cara em diu que n’esteu satisfeta i que no us en penediu.
—No em penedeixo absolutament de res. Home, d’errors tothom que s’implica en comet, tothom qui fa coses comet errors, però en conjunt jo encara penso que el món s’ha de canviar i que hem de continuar picant pedra. Vull dir, res del que he viscut, i he viscut situacions difícils, no m’ha pres aquestes ganes de lluitar.

—Una situació difícil i terrible que vau viure va ser, el 1971, quan us van agafar a Madrid i us van torturar. Vau acabar a la presó, una mica més d’un any. Aquest és un moment també d’aquells que us determinen la vida.
—La detenció és un moment molt, molt colpidor. Tens clar que faran de tu el que vulguin i jo tenia molt clar que no els hi faria fàcil. No els ho faria fàcil perquè no estic acostumada a doblegar-me davant situacions injustes. Aquesta era una de les que no em farien recular. Aleshores, preservar la dignitat es converteix en una obsessió. Quan t’interroguen i torturen no pots pensar, però quan ets a la cel·la sí que penses i llavors decideixes que no. I amb aquesta obsessió de preservar la dignitat aconsegueixo no doblegar-me. I, tot i que hi va haver moments duríssims, el fet d’aconseguir que no em dobleguessin no deixa de ser reconfortant. Per això he viscut aquests fets amb ràbia, que crec que és una emoció molt positiva quan la converteixes en acció. Tenia molt clar que l’enemic era davant meu. I la situació em refermava que el camí que havia triat era just, perquè jo lluitava per una societat on no hi hagués gent com els que tenia davant, que eren capaços de torturar, que eren capaços de les bestialitats més grosses. I surts, fins i tot et diria animada. Perquè sents que una situació tan bèstia l’has guanyada. I això et dóna aire.

—I a la presó no us plegueu de braços.
—Jo arribo a la presó i la primera cosa que faig és arremangar-me i dir: què hem de fer? I la presó la visc superbé, perquè és un altre front de lluita. La gent no m’entén quan dic això, però jo he viscut la presó molt bé. Perquè vam lluitar, perquè vam fer coses, perquè vam aconseguir coses, perquè no ens vam doblegar i vam viure situacions molt emotives.

—Recordeu-ne una.
—Que dues-centes preses socials aconseguissin guanyar una vaga laboral dins una presó en ple franquisme, doncs això té el seu què. O que aconseguíssim, amb les companyes del judici de Burgos, cantar a ple pulmó no sé quantes vegades l’himne del soldat basc, l’“Eusko Gudariak”, dins de la presó. Són fets que em van marcar molt positivament. En qualsevol lloc on siguis pots fer coses; a vegades costa més i a vegades són petites, però sempre pots lluitar.

—Vau sortir de la presó que encara no teníeu vint-i-tres anys i ja portàveu un bagatge molt potent.
—Gent que ha llegit el llibre i no sabia res del meu passat, em pregunta, però com és possible? Però jo encara sóc una torracollons, que sempre sóc a tot arreu, que no hi ha dia que no en faci alguna, i m’han conegut així però no coneixien la història. I jo no l’he explicada. En cada moment de la vida et guies per uns principis, per un convenciment, tens bastant clar què vols i on vols arribar. I és això, anar fent i anar marcant camí molt convençuda. Jo crec que és una cosa que es desprèn del llibre.

—Sí, aquest convenciment contrasta amb el moment en què expliqueu els anys de la transició, com es desmunta el combat, la lluita de classes, i va guanyant en general entre la gent la fi d’un compromís de lluita social. I això s’afegeix a la impunitat dels franquistes, que no els acaba jutjant ningú.
—Nosaltres ens adonem, fins i tot abans que Franco es morís, que el camp de la lluita antifranquista, que era molt gran i abraçava moltes organitzacions, es va reduint i acaba essent molt petit. La gent se’n cansa i comença a abandonar. Alguns altres comencen a buscar una cadireta en un ajuntament, comencen a buscar on instal·lar-se. I quan Franco es mor, per mi, hi ha una traïció generalitzada, de moltes organitzacions que deixen de lluitar per la classe obrera, que deixen de lluitar per l’internacionalisme, que se’ls en fot tot això. I l’interès passa a ser la societat del benestar. També el problema nacional s’abandona completament. A més a més, tota la repressió es focalitza en nosaltres. Per nosaltres era el proletariat qui havia de dirigir la revolució. I com ho visc? Amb ràbia i preguntant-me: com és possible? Però també et diré que teníem tanta feina, perquè érem pocs, que vam entrar en una dinàmica d’activisme que tampoc no ens permetia de plànyer-nos.

—I?
—Nosaltres teníem claríssim que la transició havia estat una enganyifa, que no s’havia solucionat absolutament cap dels problemes de fons i que el franquisme continuava viu. I jo, personalment, considero que el franquisme continua viu encara ara. És a dir, quan tenim una xarxa de represaliats de presos joves, des del Primer d’Octubre fins avui, detinguts, torturats, que són a la presó per haver cantat…, jo crec que és una línia contínua, absolutament contínua, dels meus pares i fins ara. Que hi ha hagut una mica de pintura i una cosa que em diuen democràcia, sí, però democràcia per a què? Per a qui? Democràcia per a les classes treballadores que no tenen un habitatge, que no poden arribar a final de mes, dificultats per menjar, gent de l’Àfrica que es moren de malalties…? A veure, què hem canviat? Si estem pitjor ara.

—Ara estem pitjor?
—Globalment, jo crec que estem pitjor. Perquè les estructures del capitalisme, amb les noves tecnologies ho han orquestrat tot molt millor per aniquilar qualsevol focus de rebel·lia; s’han potenciat els partits d’extrema dreta; tenim un energumen, en Trump, gestionant el món a la seva manera… Ho tenim molt fotut.

—En vista d’aquest panorama, què proposeu? Com actuar?
—Haurem de picar més pedra. La conclusió és aquesta. Perquè, és clar, si sucumbim, la humanitat a fer punyetes. No tenim més opcions.

—Parlant de l’autodeterminació dels pobles i de la independència de Catalunya, també de la llengua, expliqueu les contradiccions del PCE (i).
—Nosaltres, l’autodeterminació dels pobles fins a arribar a la independència la teníem claríssima. L’autodeterminació de les nacions oprimides, exactament igual, fins a arribar a la independència. Això es troba en tots els texts del partit. L’any 76 sortíem amb pancartes immenses dient “Catalunya independent”. Ho teníem claríssim. Però passa que conservàvem la E, perquè hi havia l’organització de tot l’estat, i també hi havia resistència de la composició obrera immigrant, important dins l’organització, que era més difícil de fer-los-ho entendre. Ara, teníem els obrers de la SEAT sortint amb la pancarta de “Catalunya independent”. I havíem tractat d’arribar a acords amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), però al final la E els frenava. Si et sóc sincera, als anys 76-77, nosaltres vam fer més feina per la independència de Catalunya que moltes organitzacions. Vam fer moltíssima feina, fins que al final vam fer caure la E i ens vam convertir en el PC (i).

—I una dona com vós, com acaba vivint a Algèria dotze anys, cinc dels quals amb guerra civil, exiliada ja després de la mort de Franco?
—Jo no me’n volia anar. Preferia entrar a la presó que agafar el camí de l’exili. Però al final vaig veure clar que, de què servia la presó? Però anar-te’n a un país com Algèria, a més a més… Al meu home, que es considerava ciutadà del món, anar a Algèria, que ja hi havia estat unes quantes vegades, li semblava meravellós. Als meus fills els ho vam presentar com una aventura, perquè, si no, no se n’haurien volgut anar. Però per a mi, catalana que estima la terra, em va costar molt. I aterrar en un país com Algèria, amb una cultura tan summament diferent i com a dona, amb el pes de la religió –encara que en aquell moment era un país amb un govern socialista àrab i tot el que vulguis, però és molt difícil. L’adaptació se’m va fer molt, molt, molt difícil. Vaig psicosomatitzar tota la nostàlgia i l’enyorament, amb uns problemes físics brutals. Fins que al final vaig decidir que havia de deixar fluir la vida i continuar fent feina, també. Crec que no m’hi vaig arribar a adaptar mai del tot, encara que vaig conviure, vaig participar en moltes coses i em vaig impregnar de moltes coses de la cultura àrab que em semblen bé. La paraula “hospitalitat”, on realment l’he apresa és a Algèria, molt profundament.

—I com és que vau aguantar cinc anys de guerra civil abans no vau decidir d’anar-vos-en?
—Perquè quan comença no t’esperes que la cosa degenerarà d’aquella manera. A més, nosaltres teníem els fills, que havíem escolaritzat a l’escola del carrer. Vam ser els únics refugiats que ho vam fer. Algèria a la dècada dels vuitanta era la meca dels revolucionaris del món. Hi havia una coordinadora de moviments d’alliberament i partits progressistes, que comptava amb més de cent organitzacions de tot el món. I de tants refugiats com hi havia, érem els únics que van portar els nens a l’escola del carrer. Els únics. Els refugiats portaven els fills al Liceu Francès o a l’escola americana. Però per nosaltres era una qüestió de principis. Els nostres fills es van arabitzar completament. Parlaven àrab entre ells. I a través de la llengua es van impregnar de la cultura i s’hi van integrar completament.

—I què vau fer quan us vau trobar en un país on va esclatar la guerra?
—Comença una guerra civil que no saps com funcionarà, però bé, la vius com a teva. Jo no entenia com l’FLN disparava contra el seu poble. Feien igual que els colonialistes. I em vaig enfrontar a l’FLN, i no era fàcil, perquè eren els que t’havien acollit, a més a més amb papers de refugiats reconeguts per les Nacions Unides, que jo crec que devíem ser els únics refugiats a la transició. El març del 81 som reconeguts com a refugiats polítics per la Convenció de Ginebra del 51. La guerra va anar evolucionant fins que hi va haver eleccions generals i les va guanyar el FIS, el Front Islàmic de Salvament, i l’FLN, Front d’Alliberament Nacional, arriba a la conclusió que la gent no estava preparada per a unes primeres eleccions democràtiques, perquè no els havien votat a ells. Però la gent va votar contra la corrupció i va triar el partit que en aquell moment els va fer costat. Vull dir que jo, encara que no compartís els seus principis, sí que reconec que són gent que van fer molt. L’FLN va fer un cop d’estat i la situació es va radicalitzar molt. Va arribar un moment que van entendre que si volíem salvar la pell, havíem de marxar.

—Encara vau passar per Colòmbia, abans de tornar a Catalunya. Com va ser el retorn després de catorze anys fora?
—Quan arribo a Catalunya després de gairebé quinze anys d’exili, em trobo un país que no reconec. Jo havia transitat per països del Tercer Món que encara no estaven contaminats per tant d’individualisme i de consumisme. Físicament, el país també havia canviat molt. I retrobo la gent amb qui lluitava, que tampoc no reconec. Va ser un xoc molt gran. I tampoc no entenia que la gent em digués que era una persona estranyota, perquè em comportava exactament igual que a la clandestinitat. La meva idea és: els ideals pels quals lluitàvem, els vam fer possibles? No. Doncs cal continuar igual. Per a mi això és el camí correcte. I ho dic així: retrobo la meva llengua i no sé de què em parlen. Perquè el pitjor que tenien les preguntes eren les respostes.

—I ara, una activista com vós, en quines lluites està ficada?
—Em trobo ficada en la lluita feminista, és clar; en la lluita social, és clar. Vull dir que si hi ha una manifestació per l’habitatge, m’hi trobaràs. Políticament no he trobat on encaixar, perquè sóc molt crítica també, i quasi ningú no troba com encaixar políticament ara. Però sí que crec que, com que no ens regalaran res, ho hem de suar i, per tant, m’implico en qualsevol associació de dones, estic compromesa amb la llengua, i amb qualsevol lluita que penso que val la pena; ara, això sí, des de la base. La Roser Vernet, en el pròleg, diu una cosa com ara “és tan conseqüent que fins i tot a vegades resulta incòmoda”.

—Sou feliç?
—Sí que ho sóc. Tinc cinc néts, de setze anys a vint-i-tres, que l’altre dia van venir a la presentació del llibre a la Ciutat Invisible. Tots cinc, sense dir-s’ho entre ells, em van enviar missatges de WhatsApp, amb paraules més o menys diferents, dient-me: “Àvia, estem molt orgullosos.” I la petita em va dir: “Ets molt inspiradora, àvia” [riu]. Em diuen això en comptes de pensar que tenen una àvia boja, revolucionària, que ha fet mil barrabassades a la vida i que no hi ha qui la suporti perquè està tot el dia atabalant.

The Washington Post · Kevin Sieff i Francesco Porzio

Milà, Itàlia. Els homes van pujar en un utilitari blanc. Sortien de fer exercici en un gimnàs als afores de la ciutat, bo i aprofitant que aquell dia no hi havia partit.

Antonio Bellocco, l’home diminut que conduïa el cotxe, i Andrea Beretta, l’imponent home que seia al seient del copilot, eren els caps de la Corba Nord, el grup ultra de l’Inter de Milà, l’emblemàtic club de futbol de la ciutat.

A Itàlia, els grups d’ultres no són tan sols col·lectius d’afeccionats: també són organitzacions polítiques i, alhora, comercials. Els seus caps s’han convertit en personalitats influents en la societat italiana: alguns han bastit ponts amb l’elit política; uns altres s’han convertit en figures amb molt de poder en el món del narcotràfic.

Com a caps dels ultres de l’Inter, Bellocco i Beretta havien esdevingut pràcticament celebritats en la ciutat més rica d’Itàlia, tot acumulant fama i poder tant de manera lícita com il·lícita, segons la justícia italiana. Els afeccionats solien demanar a Beretta que es fes una foto amb ells abans dels partits, com si es tractés d’un jugador estrella. El diminut Bellocco era conegut pel sobrenom de “Totò el nan”.

Però pocs afeccionats sabien que ambdós homes treballaven per a la màfia italiana, segons els investigadors italians: tot allò que passava per les seves mans –des de la venda d’entrades fins a les concessions de begudes a l’estadi de l’Inter– era una font d’ingressos per al crim organitzat.

Era una tarda ennuvolada de començament de setembre quan el cotxe blanc va engegar, a les portes del gimnàs. De sobte, el vehicle va fer una estrebada cap endavant, tal com es veu en un vídeo de l’incident. Pocs segons més tard, la porta del conductor s’obrí i Bellocco, que semblava haver perdut el control del vehicle, caigué a terra. Havia estat apunyalat ni més ni menys que vint-i-una vegades per Beretta, el seu company, a qui Bellocco havia disparat a la cama pocs segons abans.

Bellocco morí poc més tard, i es va convertir en el segon dirigent dels ultres de l’Inter de Milà a ser assassinat en tan sols dos anys.

La mort de Bellocco i la detenció de Beretta han accelerat una investigació policíaca que feia temps que estava en curs. El seu cas exemplifica fins a quin punt els criminals s’han apoderat del club de fans d’un dels equips més famosos del món. Tanmateix, l’operació policíaca no es limita al club: els investigadors també al·leguen que els ultres de l’AC Milà –l’altre gran equip de la ciutat i rival històric de l’Inter– també treballaven per a la màfia.

Uns ultres celebren un gol durant el partit del 2 de febrer entre l’Inter i el Milà a l’estadi de San Siro (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

La transformació del futbol italià en una indústria multimilionària ha atret tota una constel·lació d’interessos econòmics al país, des dels estats del Golf Pèrsic fins als magnats de les finances nord-americans. El crim organitzat no s’ha quedat enrere i s’ha assegurat la seva part del negoci: revenda d’entrades, gestió de concessions i d’aparcaments, venda de marxandatge dels equips, etcètera. Els ultres, un col·lectiu amb gran influència dins els clubs, han estat el conducte clau que ha connectat la màfia amb el futbol italià, segons els investigadors.

Els grups criminals no s’han infiltrat en els vestuaris ni provat d’influenciar els resultats dels partits, però sí que han bastit ponts amb els jugadors, els entrenadors i els directius dels equips, en una sorprenent col·lisió entre el món de l’esport i el món del negoci.

Tant Bellocco com Beretta eren escoltats per la policia en el moment de l’assassinat. Les transcripcions de les seves trucades telefòniques es troben entre els milers de pàgines de documents policíacs i judicials a què ha tingut accés The Washington Post. Aquests documents, juntament amb hores d’entrevistes, il·lustren la manera en què el crim organitzat ha aconseguit d’infiltrar-se en els estrats més alts del futbol italià.

L’Inter de Milà i el Milà, de propietat nord-americana, han rebutjat de respondre a les preguntes de The Washington Post. L’advocat de Beretta tampoc no ha volgut atendre aquest diari.

“És un cop de realitat que ens ha fet obrir al grau d’influència de la màfia als estadis”, declarà Giovanni Melillo, fiscal antimàfia d’Itàlia, després de les primeres detencions relacionades amb el cas, el setembre passat: ni més ni menys que dinou ultres acusats d’un delicte d’associació criminal.

El judici, que començà el mes passat, ha commocionat el país. Els fiscals han obligat ambdós clubs a acceptar assessors, nomenats pel govern, per a frenar l’avenç del crim organitzat en el futbol. Però les forces de l’ordre italianes temen que amb això no n’hi hagi prou: si l’Inter i el Milà no eliminen els elements mafiosos de l’afecció, les autoritats han amenaçat de nomenar un comissari públic que es faci càrrec d’ambdós clubs.

La màfia s’infiltra en el futbol milanès

L’auge del futbol europeu ha convertit els ultres en una màquina de generar beneficis i acumular poder. Abans de l’Inter i el Milà, la màfia ja s’havia insinuat a més equips de la primera divisió italiana. El 2018, els investigadors descobriren que el crim organitzat s’havia infiltrat en el grup ultra de la Juventus de Torí, un altre dels equips més famosos d’Europa, tot apoderant-se de bona part dels ingressos de la venda d’entrades.

A Milà, la infiltració començà l’any 2019, quan els ultres de l’Inter van triar Vittorio Boiocchi –més conegut per “l’oncle”– com a cap. Boiocchi, que en aquell moment rondava la seixantena, havia passat vint-i-sis anys a la presó per tràfic de drogues, segrest i robatori.

Després de ser posat en llibertat, tot aprofitant les connexions amb els ultres que havia fet de jove, Boiocchi va posar en marxa una xarxa de revenda que es dedicava a vendre entrades a afeccionats desesperats a preus desorbitats, tot generant un marge de benefici enorme. El 2020, Boiocchi guanyà un milió d’euros gràcies a la revenda d’entrades i més ingressos derivats de la gestió de l’estadi, segons els investigadors. Al cotxe duia una pistola, manilles i armilles antibales robades a les forces de l’ordre italianes. Ha estat acusat de fer xantatge a empresaris milanesos influents; uns quants grups criminals havien considerat la possibilitat d’assassinar-lo, segons els investigadors.

L’estadi de San Siro, buidat d’espectadors, després del partit del 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

El 29 d’octubre de 2022, dos homes amb motocicleta van passar per davant la casa de Boiocchi, al nord de Milà, quan ell entrava per la porta. Un dels homes va disparar-li cinc trets amb una pistola de 9 mm. Boiocchi va morir minuts després d’arribar a l’hospital.

L’assassinat va deixar els ultres sense cap, un punt d’inflexió en la història del grup. Alguns afeccionats veieren la mort de Boiocchi com una oportunitat per a tallar relacions amb la màfia. Però uns quants dels principals lloctinents del grup, inclòs Andrea Beretta i un altre home anomenat Marco Ferdico, van argumentar que era el moment de redoblar la juguesca, segons els investigadors.

La dona de Ferdico és de la regió de Calàbria, al sud d’Itàlia. Fou gràcies a ella, precisament, que Ferdico entrà en contacte amb membres de la família Bellocco. La família és un dels pilars de la ‘Ndrangheta, el grup criminal més important d’Itàlia. Un dels Bellocco semblava especialment ben posicionat per a quadrar el cercle: Antonio, fill dels caps Giulio i Aurora Bellocco –que avui es troben a presó per associació criminal– i nebot d’Umberto Bellocco, que durant anys exercí com a cap de la ‘Ndrangheta.

“Quan vam sentir el nom Bellocco, vam pensar: d’acord, això va de debò”, explica un agent de policia que ha format part de la investigació. L’agent, com més companys, accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat, perquè no està autoritzat a fer declaracions a la premsa.

Els afeccionats d’un dels equips més exitosos i poderosos d’Itàlia estaven a punt d’obrir les portes del club a una de les famílies criminals més infames del país.

La màfia posa la mira en l’estadi de futbol més icònic d’Itàlia

La Interpol defineix la ‘Ndrangheta, fundada la dècada del 1860 als camps de Calàbria, com “una de les organitzacions criminals més extenses i poderoses del món”. Els seus negocis abracen tota mena d’àmbits, del narcotràfic colombià al sector bancari canadenc. Els membres han estat detinguts a Nova York, Guyana i la Costa d’Ivori.

Corrompre els afeccionats d’un club de futbol italià seria un gran cop per a la ‘Ndrangheta i els Bellocco, un dels subgrups –o clans– més destacats de l’organització, segons la fiscalia antimàfia. Quan la ‘Ndrangheta es va apoderar del control dels grups ultres de la Juventus, el 2017, el grup aplicà les mateixes tècniques d’extorsió emprades en uns altres sectors. En un moment donat, per exemple, el grup va amenaçar de fer que els ultres entonessin càntics racistes durant els partits –cosa que hauria comportat una multa per a l’equip– si la directiva no accedia a lliurar més entrades al grup, segons els investigadors.

Poc més tard, la policia va detenir dotze caps ultres acusats de xantatge. El president de la Juventus, Andrea Agnelli, va ser suspès del càrrec per haver tingut “relacions no autoritzades amb seguidors ultres”.

Exterior de l’estadi de San Siro després del partit del 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Però Milà, la capital financera d’Itàlia, ha estat l’escenari de la incursió més significativa de la ‘Ndrangheta en el món del futbol italià.

La ciutat havia estat, durant molt de temps, una de les grans bases de poder de la ‘Ndrangheta fora del sud d’Itàlia. Amb Boiocchi mort, el grup tenia l’oportunitat de consolidar la influència en l’estadi de futbol més emblemàtic de la ciutat: San Siro, on juguen l’Inter i el Milà.

Antonio Bellocco va arribar a Milà el 2022, en un moment en què la policia havia intervingut els telèfons de molts membres ultres de l’equip arran de l’assassinat de Boiocchi.

Sota la mirada atenta dels investigadors, Bellocco no trigà a obrir-se camí en la comunitat d’afeccionats de l’Inter, tot emprant els seus vincles amb la ‘Ndrangheta per consolidar la posició al club. Tant li feien els resultats de l’Inter: ell volia aprofitar-se del club per acumular diners i poder.

“L’equip m’importa un rave”, confessà en una trucada telefònica. “No faig les coses per afecció al club; les faig per motius econòmics”, afegí.

Bellocco, Beretta i Ferdico no van trigar a ampliar el negoci que havia posat en marxa Boiocchi. Van decidir de monetitzar tots els aspectes de la cultura futbolística de l’equip, tot acordant que una part dels beneficis tornés a la ‘Ndrangheta mitjançant Bellocco.

Els homes es dedicaven a obtenir entrades directament de la direcció de l’equip a preus de majorista i, tot seguit, les venien a preus molt més alts. En la final de la Lliga de Campions del 2023 contra el Manchester City a Istambul, Beretta calcula que van obtenir més de 300.000 euros de beneficis amb la venda d’entrades –a més de mil d’euros cadascuna– a afeccionats desesperats.

Per aconseguir aquestes entrades, Ferdico va arribar a trucar personalment l’entrenador de l’Inter, Simone Inzaghi, i va amenaçar-lo de manera poc subtil, tot esmentant el poder dels ultres a l’hora de desestabilitzar el club.

“Seré breu, senyor”, digué Ferdico en la trucada intervinguda. “Tenim un miler d’entrades, però en necessitem 200 més per a estar tranquils.”

En la trucada, Inzaghi digué a Ferdico que li preocupava que ordenés els afeccionats que deixessin d’animar si no aconseguia més entrades. Poc després de la conversa, l’entrenador traslladà la petició de l’ultra a la junta directiva del club. Ferdico acabà aconseguint les entrades addicionals, segons els investigadors.

Inzaghi, mitjançant un portaveu de l’equip, ha rebutjat de fer declaracions a The Washington Post. Els periodistes del diari no han pogut localitzar Ferdico.

Simone Inzhagi, entrenador de l’Inter, durant el partit del 2 de febrer a San Siro (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

La qüestió de la relació de l’equip amb la ‘Ndrangheta es convertí en un dels grans focus de la investigació policíaca: fins a quin punt van ser còmplices els entrenadors i els jugadors, d’aquestes pràctiques criminals?

Després d’interrogar uns quants directius de l’Inter i el Milà, els fiscals que s’ocupen del cas han arribat a la conclusió que les juntes directives d’ambdós equips no han de considerar-se sospitosos, sinó “parts perjudicades”, en el cas. Tanmateix, uns quants representants del govern italià han qüestionat públicament per què les juntes de cap dels clubs no van alertar les autoritats de la influència de la màfia.

“El futbol és una activitat empresarial, i les organitzacions criminals estan interessades en qualsevol activitat empresarial. Desgraciadament, no hem rebut denúncies per part dels empresaris que han estat les víctimes de tot això”, explicà a la premsa Antonio Quintavalle, general de la policia de finances.

Bellocco i Beretta, per la seva banda, havien trobat una manera de monetitzar gairebé tot allò que passa a San Siro, que és de propietat municipal. Alguns dels fluxos d’ingressos de ‘Ndrangheta eren petits: els homes es van fer càrrec de la venda de revistes de l’equip, que aporten pocs milers d’euros per partit.

“És un cas de llibre de com actua la màfia”, diu Antonio Nicaso, que ha escrit dotzenes de llibres sobre la ‘Ndrangheta. “La idea és: som una pseudoautoritat i tot està sota control nostre. Gestionem el territori –en aquest cas l’estadi– i ens embutxaquem una part dels beneficis.”

La màfia controlava les llicències de les guinguetes de cervesa de l’estadi, la venda de marxandatge i la concessió dels aparcaments de sota l’estadi i la rodalia. La policia creu que els ingressos derivats de la gestió de San Siro es reinvertiren en activitats il·lícites a tot el món.

En alguns casos, els homes es mostraren més interessats a teixir vincles que podrien resultar beneficiosos en un futur que no pas a aconseguir ingressos immediats. Beretta, per exemple, explicà als fiscals que una de les raons per les quals la ‘Ndrangheta volia controlar l’aparcament VIP de la planta baixa de l’estadi era perquè era el lloc per on hi entraven i en sortien tant els directius com els jugadors. “És tot qüestió de fer relacions”, digué.

Tensions a l’alça

El 2024, els agents ja feia gairebé dos anys que vigilaven Bellocco i Beretta. Un fiscal de Milà, Paolo Storari, havia fet una gran ofensiva contra la influència de la màfia en el futbol. El cas es va considerar tan delicat que la prefectura de Milà va ordenar protecció policíaca permanent per a Storari, que era plenament conscient de fins a quin punt era d’arriscat d’involucrar-hi els dos grans equips de la ciutat.

Tant l’Inter com el Milà tenen connexions molt estretes amb la política italiana: Silvio Berlusconi, tres vegades primer ministre d’Itàlia, fins i tot ha estat propietari del Milà. Ambdós compten amb rics patrocinadors internacionals. RedBird Capital, una empresa nord-americana de capital de risc, va adquirir una participació majoritària del Milà el 2022 en una operació valorada en més de 1.200 milions de dòlars. L’empresa nord-americana de gestió d’actius Oaktree Capital Management és propietària de l’Inter.

Paradeta de marxandatge a l’exterior de San Siro, en què s’exposen tant articles de l’Inter com del Milà, el passat 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Durant el 2024, els agents de policia començaren a percebre una certa tensió latent en les converses entre Bellocco i Beretta. Beretta dirigia una botiga d’articles de marxandatge de l’Inter anomenada We Are Milano, un altre element del negoci que Bellocco semblava decidit a controlar.

“En un moment donat, ens vam adonar que Beretta temia per la seva vida”, explica un agent en declaracions a The Washington Post.

Més endavant, Beretta confessà a la policia que creia que el seu antic amic li enverinaria el cafè i l’enterraria als afores de Milà.

Quan la policia va rebre la trucada que algú havia estat apunyalat dins el cotxe de Bellocco a la sortida del gimnàs, la majoria dels agents van donar per mort Beretta.

“Va ser un xoc veure que, en realitat, havia estat al revés”, diu l’agent.

El cadàver de Bellocco fou traslladat a Calàbria. Però la policia de la ciutat més gran de la regió prohibí que li dediquessin un funeral públic. “Un acte públic seria una demostració de força per a la família criminal”, digué la policia de Reggio Calabria en un comunicat.

Les autoritats de Milà sabien que havien d’accelerar la investigació. La matinada del 30 de setembre, els agents escorcollaren quaranta domicilis i negocis i detingueren un total de dinou persones, inclòs Ferdico. Beretta, per la seva banda, ja havia estat detingut en les hores posteriors a la mort de Bellocco: ha estat acusat d’assassinat, però la defensa al·lega que actuà en defensa pròpia. The Washington Post no ha pogut parlar amb cap dels acusats.

Agents de policia a l’exterior de San Siro abans del partit del 2 de febrer (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

El judici contra setze ultres va començar el mes passat. Poc més tard, Beretta va ser acusat per la fiscalia d’orquestrar l’assassinat de Boiocchi; aquest divendres, cinc persones més van ser detingudes en relació amb el cas, inclòs el presumpte pistoler. Beretta ha admès que és responsable del crim.

“Ho vam planejar tot”, digué a les autoritats, tot explicant que el seu pla era treure del mig Boiocchi per poder instal·lar Bellocco com a cap dels ultres.

Amb aquesta admissió, Beretta es convertí en col·laborador de la fiscalia. Però per què havia acceptat de cooperar, de cop i volta? La raó, a Milà, era clara per a tothom: si Beretta era enviat a presó després d’haver matat un cap de la ‘Ndrangheta, difícilment hi duraria massa temps.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ni de segona categoria, ni ingenu, ni superficial. Els amants del gènere young adult –“joves adults”– reivindiquen una literatura que ara és moda, després de molts anys de cert desprestigi social. El young adult és força desconegut com a concepte, però fa referència a totes aquelles novel·les que expliquen una trama en què apareixen elements romàntics i els protagonistes tenen entre 16 anys i 25. No va destinat a cap públic en concret, però sí que és pensat perquè ho consumeixin adolescents o joves, en aquella fase de transició cap a l’edat adulta.

“És per a joves que s’han fet grans, com jo”, comenta Judit Bertran, periodista especialitzada en young adult. “La literatura adulta no acabava de ser el meu tipus de llibre, i la juvenil m’ho semblava massa, de juvenil. Amb el young adult, en canvi, per fi hem trobat allò que ens agrada!”, celebra.

Els jocs de la fam o No està escrit a les estrelles serien bons exemples d’aquest tipus de literatura, que va triomfar fa anys i que va arribar a omplir les sales de cinema. Ara les xarxes socials han tornat a posar de moda aquest gènere, que s’ha convertit en un fenomen mundial, amb supervendes com el reeixit Ales de sang. Al nostre país, una prova d’aquest èxit és la bona rebuda que va tenir el segon Crush Fest, un festival especialitzat en aquest tipus de literatura que es fa a Barcelona, i que va augmentar la cabuda en mil assistents respecte de l’any anterior.

10 llibres de salut i benestar emocional per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Per què triomfa tant, el young adult? 

Segons que explica Bertran, l’èxit d’aquest gènere rau en el fet que parla d’històries d’amor en què tothom es pot veure reflectit. “L’amor empre serà el motor del món. I si, a més, els personatges són creïbles i t’hi pots sentir identificat, et pot fer somiar”, afegeix Núria Fortuny, una de les poques escriptores de young adult en català. A més, acostumen a ser històries amb un final feliç, amb un toc de diversió, o que ajuden a desconnectar: “Ja hi ha prou drama a la vida, per què llegir-ne més?”, diu l’escriptora.

Les xarxes socials són un element imprescindible per a entendre l’èxit recent que ha tingut aquesta literatura. Arran de l’auge d’una subcultura a internet en què tot d’influenciadors s’especialitzen a crear contingut sobre llibres, s’ha normalitzat que un gruix del jovent compri, consumeixi i s’endinsi en el món de la literatura young adult.

“A vegades, el fet que la gent vegi que tothom parla d’un llibre que té molt d’èxit a les xarxes empeny nous consumidors a voler-lo comprar, també”, comenta Bertran. La pandèmia també va marcar un abans i un després: “Es va popularitzar el booktok i el bookstagram, i ara més gent se sent acompanyada en aquest passatemps gràcies a les xarxes”, explica Bertran. “Els autors de llibres hem d’estar agraïts a tots els influenciadors de llibres, perquè per mitjà d’ells les nostres novel·les tenen molta més visibilitat”, afegeix Fortuny.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Els BookHunters (@elsbookhunters)

El young adult s’obre pas en el mercat en català 

Tanmateix, el young adult és un gènere que encara té molt de terreny per a créixer en català. La majoria dels llibres que trobem a les llibreries són traduccions dels best-sellers que es popularitzen en castellà o anglès, idiomes en què hi ha un mercat molt més ampli. “La comèdia romàntica és un dels gèneres que més es llegeix. Però es llegeix en castellà. El problema és que hi ha poca oferta en català, i ara apostem per omplir aquest buit d’oferta. Crec que molta més gent llegiria en català si pogués”, explica Fortuny.

Ella va començar a escriure fa sis anys, després d’uns anys dedicant-se al món de la psicologia. El 2018, va agafar una baixa laboral i va aprofitar-ho per escriure la seva primera novel·la, Moments de sal i llimona, que va trigar dos anys a sortir a la llum, quan es va decidir a autopublicar-la el 2020. Fins ara, Fortuny ja ha publicat sis novel·les amb Rosa dels Vents, el segell de literatura catalana de Penguin Random House.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Núria Fortuny. Escriptora. (@fortunyeta)

En català, també destaca l’autor Cristian Olivé, de temàtica LGBT, amb títols com Estimat idiota, o el tàndem de Víctor Díaz i Neus Verdaguer, autors de Desig sobre rodes o La noia de la platja. La mallorquina Silvia Madi, que fins ara havia escrit en castellà, acaba de publicar la seva primera novel·la en català, Les mans brutes i el cor en pilotes, editat per Grup 62.

“Hi ha gent que m’ha dit que gràcies als meus llibres ha començat a llegir en català”, assegura Fortuny. Per això, demana que les editorials ho defensin més decididament: “És important no només viure de traduccions d’altres llengües. Per a crear una història d’amor, no cal que estigui ambientada a Nova York, també pot passar a Girona!”, detalla. “Vaig escriure una escena que passava a Begur, i molta gent em deia que s’hi veia, allà, caminant per la platja. I aquesta és la idea, que no tot ha de passar fora”, reflexiona.

10 clàssics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Del fons del calaix a omplir aparadors 

Bertran explica que encara hi ha molt de desconeixement sobre què és el young adult, i que això indueix a errors a l’hora de catalogar els llibres a la venda al públic: “El gènere dark romance, que mostra les relacions tòxiques amb escenes explícites, és catalogat per a joves a partir de quinze anys”, es queixa. Diu que, precisament, l’error rau en el fet de promocionar aquesta literatura, amb missatges que poden ser mal interpretats segons la lectura que se’n faci, entre menors d’edat, tot i que en realitat hauria de ser per a gent de més de divuit anys. “Un adolescent de quinze anys, idealment, no hauria de llegir un llibre així.” Tanmateix, considera necessari de mostrar situacions de violència intrafamiliar o de relacions tòxiques, perquè creu que poden fer que la gent ho detecti en la seva vida privada i hi trobi una sortida.

Una altra de les objeccions que s’ha fet sovint a la literatura young adult és que tracta temes poc profunds i amb un estil molt simple. Tanmateix, Fortuny reivindica aquest gènere més enllà de l’etiqueta de “nivell baix”, i es queixa d’una certa estigmatització a la qual ha estat sotmesa: “La literatura romàntica sempre s’ha considerat una literatura de segona categoria. Diuen que són molt fàcils de llegir i d’escriure, que no aporten res.” Subratlla que fins i tot hi ha gent a qui, fa uns anys, li feia vergonya dir que llegia literatura romàntica.

“Sempre s’ha percebut com una literatura poc seriosa. Però en els últims anys la perspectiva ha canviat molt, i les editorials ara comencen a apostar-hi, perquè s’han adonat que molts joves s’han enganxat a la lectura gràcies a aquests llibres. Els interessa de promocionar un públic que serà potencial lector quan sigui gran”, analitza Bertran.

De fet, Fortuny creu que el seu estil entretingut i amè és un dels ingredients que atrau més gent a endinsar-se en el món de la lectura i forjar així un hàbit que pot durar tota la vida: “És la mena de literatura ideal per a la gent que li costa més de llegir, perquè és una vida fàcil d’entrar-hi”, conclou.

 

Un Sant Jordi més calent que mai: el còmic eròtic que en reescriu la llegenda

La història no tan sols s’explica per uns fets polítics que determinen el present i el futur de països i nacions, sinó que és imprescindible d’aterrar en la vida quotidiana de la gent, mitjançant el memorialisme, de l’epistolari i d’uns altres documents, per a copsar en profunditat la realitat de cada època. Aquesta funció fa el Receptari Caules. Cuina menorquina del segle XVIII, un document valuós i apassionant, que s’acaba de publicar dins la col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de la Cuina Catalana, perquè corrobora fets d’alta política i de la idiosincràsia de la gent de Menorca el segle XVIII, i també què i com menjaven. Entre els més llampants, l’elaboració de la salsa maonesa.

Una Menorca amb identitat pròpia i oberta a moltes influències

L’historiador Joan Pons Alzina, membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, destaca a l’estudi introductori del volum que aquest és el primer llibre no conventual de la col·lecció, el primer receptari ciutadà i burgès que es conserva als Països Catalans. “Té una gran importància, primer perquè és escrit en català i després perquè té una enorme singularitat, que s’explica per les circumstàncies històriques que va viure Menorca al segle XVIII.” 

El 1708 les tropes britàniques van ocupar Menorca una seixantena d’anys. Els britànics entenien l’illa des d’un punt geoestratègic, amb objectius militars i comercials. De bon començament, van garantir als menorquins que no perdrien els drets civils i religiosos ni les llibertats polítiques i, en conseqüència, no es van derogar les institucions públiques, com passaria després amb l’arribada dels borbons.

Diu Joan Pons Alzina: “Els menorquins mantenen la tradició i en aquesta tradició se li va sumant la influència dels britànics, al mateix temps que són porosos a les influències que arriben d’arreu a través del comerç marítim. Hi ha la influència francesa important també, ja que els menorquins anaven a França a estudiar dret. Alhora, hi ha influència italiana. Des d’un punt de vista sociològic i cultural, la Menorca del XVIII ben poc tenia a veure amb cap altre lloc dels Països Catalans. Ja va dir Joan Fuster que la cultura menorquina de l’època esdevé la més oberta i internacional del moment.”  

Com es cuinava a les cases benestants de la Menorca del segle XVIII

El volum que s’acaba de publicar també conté un article de Pep Pelfort, del Centre d’Estudis Gastronòmics de Menorca, que explica: “Seria molt possible que la data de producció d’aquest manuscrit se situés entre el 1770 i el 1780, tot i que pensem que correspon a un corpus culinari d’algunes dècades anteriors. Pel que fa a la procedència, podem afirmar que el manuscrit és inequívocament maonès. També sembla clar que només podia ser el llegat culinari d’alguna de les tres o quatre famílies més riques del llevant menorquí, amb connexions familiars entre ells.”

De fet, es diu Receptari Caules d’ençà del 2014, quan es constata que el banquet que s’inclou al final del manuscrit és el mateix que es va fer el dia 22 d’abril de 1756 amb motiu de les noces de Joana Caules i Francesc Mercadal, una de les famílies importants de l’illa. I la hipòtesi més plausible és que aquest receptari fos un manual que es passava de mare a filla o de sogra a filla política amb motiu del casament i per a la bona gestió de la llar. Les dones burgeses de l’època començaven a tenir accés a la cultura i sabien llegir i escriure. 

“L’anàlisi culinària del document deixa clar que les receptes procedien dels coneixements exhaustius d’una cuinera professional. A Menorca, aquestes treballadores rebien el nom de cuineres llogades.” I continua Pep Pelfort: “Aquesta cuinera estaria al servei d’una família de Maó d’alt poder adquisitiu, amb accés a tots els productes alimentaris que passaven pel seu port, amb molt refinament, amb un rebost de luxe i amb connexions amb les elits europees. Entre aquestes connexions, en destaquen molt especialment les franceses.” I tot seguit: “Aquestes dades encaixen perfectament amb la família Mercadal Caules, la qual va poder construir el palau Mercadal, inaugurat l’any 1761.”

La recepta en primícia de la maonesa

Entre les 251 receptes i l’exemple d’àpat amb servei a la francesa que conté el receptari, en destaca d’una manera llampant una recepta en primícia, que vol dir que no existeix cap antecedent escrit. Es tracta de la recepta de la salsa maonesa, segurament la salsa més consumida del món, segons diu el director de la Fundació Alícia, Toni Massanés, que també col·labora en el projecte. 

Ho explica amb molta claredat Pep Pelfort: “La recepta en primícia més significativa per a Menorca, tenint en compte la controvèrsia històrica originada al voltant de l’origen i denominació de la salsa maonesa, és la 33, ‘Per fer una salsa de peix crua’. Tot i que ja s’han publicat diversos estudis que demostren l’origen menorquí del plat, faltava una evidència textual de la descripció exacta del procediment.”

Espinacs a l’anglesa.

La recepta diu: “Prendreu vermells d’ou, a proporció de lo que voldreu fer, dins d’un tià gran i los batreu molt molt amb una cullera grossa, tirant-hi sovint un ratget d’oli bo i qualque pessic de ceba tallada molt petita, juevert tallat molt petit, un all tallat també molt petit, un pessic de pebre bo i un poc de vinagre, remenant-ho sempre de pressa perquè no se triï.”

I aleshores rebla Pelfort: “Si acceptem la definició de salsa maonesa com una emulsió de vermell d’ou i oli d’oliva, amb l’addició d’algun àcid, sigui vinagre o suc de llimona, per ser utilitzada com a aliment, aquesta recepta és la primera que la descriu.”

Una troballa curiosa

La recerca i troballa d’aquest receptari també s’ha convertit en tota una aventura atractiva per a explicar. Ho va fer amb gràcia en Pep Pelfort durant l’àpat que va servir de presentació del receptari al restaurant 7 Portes, on es va poder tastar la maonesa a l’estil del segle XVIII, deliciosa, i també uns espinacs a l’anglesa (recepta 53), a més d’un bacallà amb borrida (recepta 98) i marsapans per a postres (recepta 192) amb vi de Menorca: “Jo sabia que el receptari existia i sabia qui el tenia. Li vaig demanar diverses vegades que el busqués a la biblioteca del seu pare de Maó. I ell em deia que no hi era. I que no el tenia i que no el tenia. Van passar uns mesos i em va trucar i em va dir: ja he trobat el llibre. No el trobava perquè no estava catalogat, perquè el feia servir la meva besàvia per cuinar. El propietari el va posar a la venda i vam tenir la sort que el va poder comprar en Paco Solé Parellada i això ens ha permès de poder-lo estudiar i publicar.”

Bacallà amb borrida.

La col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana és una iniciativa de Paco Solé Parellada, propietari del restaurant 7 Portes, amb el suport de la Fundació la Caixa i la col·laboració de l’editorial Barcino. L’edició del Receptari Caules és a cura d’Andreu Vidal Mascaró, de l’Institut Menorquí d’Estudis, amb estudis introductoris del mateix Vidal, de l’historiador Joan Pons Alzina, de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i de Pep Pelfort, del Centre d’Estudis Gastronòmics de Menorca.

El Receptari Caules. Cuina menorquina del segle XVIII és el desè receptari de la col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de la Cuina Catalana, constitueix el primer receptari de cuina no conventual, després de quatre llibres que corresponen a l’època medieval i cinc de cuina conventual, la que van deixar escrita els frares fins el segle XVI.

El nou assaig d’Ingrid Guardiola (Girona, 1980), La servitud dels protocols (Arcàdia), endreça amb intel·ligència i cura aquesta confusió que, últimament, sembla que ens enteli la visió del món. L’scroll infinit amb què sembla que ens empenyin a la ludopatia; el poder creixent dels gegants tecnològics; la pèrdua del desig, de la intimitat, de la privadesa; la muntanya de burocràcia que ens ofega; la intel·ligència artificial que ens amenaça de perdre el fil de nosaltres mateixos. Sense caure en cap regust apocalíptic, l’autora fa servir el concepte dels protocols per mirar d’entendre com el capitalisme de plataforma ens va canviant, per dins.

Guardiola, doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, és professora associada del grau de comunicació audiovisual i treballa de realitzadora i productora. Fins fa ben poc era directora del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona, però ho ha deixat, justament, per revoltar-se contra tot això que denuncia. També és autora de L’ull i la navalla (2018) i Fils (2020), aquest darrer escrit amb Marta Sagarra, i tots dos editats també per Arcàdia.

—Quina diferència hi ha entre un protocol i un ritual?
—Això és la mare dels ous. El protocol és una pauta per a administrar el comportament públic. S’aplica en un context sanitari, en una emergència o en l’educació, com una espècie de full de ruta. El ritual, en canvi, és una seqüència d’instruccions culturals amb una dimensió simbòlica. El protocol no en té, de dimensió simbòlica, no té un relat, que és el substrat de la cultura.

—Me’n podeu posar un parell d’exemples?
—La pandèmia. Hi havia una sèrie d’instruccions que van esdevenir mecanismes de coacció. Les havies de complir perquè facilitaven la vida en comú, però la facilitaven mitjançant la restricció. Un altre: qualsevol gestió virtual de protocols burocràtics. Els protocols es creen per a convertir l’administració en un òrgan eficient, però expulsen tot allò de què es nodreix la vida: la capacitat de decidir, de negociar, d’experimentar, de gaudir amb les coses que compartim. De rituals, és clar, la cultura popular en va plena. El ritual s’hereta: sorgeix d’una transferència històrica i evoluciona. De fet, n’hi ha que van perdent aquesta dimensió simbòlica. Nadal o Pasqua perden el fil històric i esdevenen protocols, convencions socials.

—Si els rituals com la celebració de Nadal o de Pasqua poden perdre l’element simbòlic, els protocols es poden acabar transformant en una tradició cultural?
—No. És impossible que el protocol esdevingui una tradició cultural, perquè és una estructura tan rígida que no evoluciona. Les tradicions es transformen, hi ha un descosit implícit en cada tradició. Ho han escrit molt, aquí, Raül Garrigasait o Lluís Calvo. Cada generació s’ha de fer seva la tradició, ha de negociar què li n’escau encara i adaptar-la al seu relat i a les ànsies del seu temps. El protocol és immutable. Comença i acaba. Un dia, un decret va declarar el final de la pandèmia. No pots declarar per decret el final d’un ritual.

—Així i tot, els protocols tenen conseqüències en el comportament social. La pandèmia ens ha canviat molt.
—Sí. El protocol ens fa posar en la tessitura de l’autoavaluació. El mite de l’eficiència ens ha dut cap a autoavaluacions permanents. Auditories que ens fem a nosaltres mateixos, sigui al gimnàs, al psicòleg, a través del rendiment escolar, de la meditació, del coaching, del rellotge intel·ligent que ens mesura les constants vitals. Volem ser una màquina eficient i equilibrada. Aquesta autoobservació es va accelerar amb la pandèmia. L’educació es va digitalitzar molt i això ha tornat encara més constants les avaluacions. Tot es ludifica. El format del Kahoot n’és un bon exemple: si l’encerto, l’endevino. No hi ha cap relació cognitiva profunda, tot és un sistema d’examen de coneixements sovint inútils.

—Què més ens va fer, la pandèmia?
—Ens va acostumar a desconfiar de l’altre. La vigilància i el càstig de tota la vida. No era important detectar infraccions morals, sinó infraccions del protocol. Això dóna una seguretat molt més forta al denunciant, perquè se sap al costat bo. El protocol deixa molt clar qui és el bo i qui és el dolent. La llei, per sort, és més ambigua. El protocol el compleixes o no. Qui detecti que no ho has fet, et pot denunciar. Els policies de balcó. En això sí que hi ha un abans i un després. De la pandèmia n’ha quedat una certa irritabilitat. Un viratge cap a un individualisme molt notable. El benestar social ha passat a segon pla i ens dediquem més a l’individual, a partir d’aquest tipus de pràctiques de posar la màquina al dia.

—Quin paper hi té, l’algorisme, en aquesta avaluació permanent?
—L’algorisme és un protocol informàtic. Al llibre Protocol, Alex Galloway ve a dir que l’estructura d’internet són uns protocols que potencien la possibilitat de vigilància i de control, perquè es basen en les identitats que cada persona mostra a la xarxa. Cadascú té un identificador personal. És un sistema de transmissió i recepció d’informació molt rastrejable. Internet ja es va crear per a ser una gran plataforma de dades, i després per a fer-ne un seguiment. És aquest somni tan sinistre de la identitat digital única: que acabem essent com una sola terminal de la nostra vida privada i social, tot en un sol identificador. Riu-te’n del DNI: la identitat digital única és on convergeixen totes les teves accions, i és un espai a la vista tant de l’empresa privada com de l’administració pública alhora.

—La servitud als protocols és un problema nou, fruit de la digitalització i la globalització, o és la forma moderna que pren un problema històric sistemàtic?
—Començo el llibre amb Auschwitz per a treure el discurs dels protocols de la contemporaneïtat. El protocol és la instauració d’un sistema d’ordres tan eficient que és inqüestionable, fins i tot si és moralment reprovable. Auschwitz és un experiment burocràtic, entenent la burocràcia com una forma de protocol. El sociòleg Lewis Mumford ho remuntava fins a Mesopotàmia i, després, a Egipte, i es demanava com podia ser que tants esclaus es passessin hores i hores construint grans edificis sense possibilitat de revolta contra aquell sistema de burocràcia antiga.

—I doncs?
—Mumford deia que la burocràcia sempre ha conviscut amb el clergat. És a dir: algú que capitalitza el coneixement, confisca els secrets del poble i, per tant, té aquesta espècie de coneixement sobrenatural que pot fer servir per a coaccionar, modelar o subjugar el poble. És el poder que tenien els xamans, els sacerdots o els mandarins i que ara tenen els algorismes. L’aparell burocràtic, tot sol, no és suficient. Necessita l’aparell de la propaganda, que rendibilitza la informació i la converteix en un relat, en opinió pública.

—Un exemple claríssim i recent d’això últim és Elon Musk d’ençà que va comprar Twitter.
—Sí. En el seu primer mandat, Donald Trump ja tenia Steve Bannon, que venia de treballar en una empresa que feia servir robots a les xarxes socials per manipular l’opinió pública. Bannon identificava els indecisos i només incidint en aquest 10% van aconseguir decantar la victòria del Brexit, de Jair Bolsonaro, i altres dirigents de dreta que aquells anys van triomfar. Musk és una continuació de tot això. Marcel Mauss deia que els mags, els antics influenciadors, eren personatges neuròtics i extravagants, amb un caràcter imprevisible, i Musk, revestint-se d’excentricitat, juga a ser el prestidigitador de la nostra època.

—Un altre exemple de l’ús estratègic de la informació que és el de les empreses. Parleu d’Amazon Mechanical Turk i Glovo. 
—És així. Estàs indefens envers un sistema de judici al qual no pots apel·lar. Passa en les empreses que fan servir algorismes de reconeixement facial per a fer les entrevistes i, per tant, t’escruten la gestualitat, el to, les pauses, però tu no ho saps. És enginyeria inversa. A posteriori, avaluen, però no saps a què et sotmets. Quan tens una persona davant, t’és possible de negociar. Davant un algorisme, és impossible. Els llibres més tècnics que llegeixo sobre això expliquen que ni tan sols els programadors entenen el funcionament real dels algorismes.

—I això on ens pot portar?
—El problema d’aquesta mena d’empreses és l’amenaça del biocontrol. A Postscript on the Societies of Control, que és un text molt breu, de sis pàgines, del 1992, Gilles Deleuze ja ho preveia. Arribarà un moment, deia, que serem societats de control, ja no de disciplina, en què la gent s’equiparà de collarets que donaran o restringiran accés a l’espai públic, i hi haurà penalitzacions. Com el sistema de crèdit social xinès. Un identificador associat a un cos. Els protocols, com diu Galloway, són la relació entre el cos i la vida, no tan sols les infrastructures, sinó com aquestes infrastructures incideixen en el cos i la vida que podem generar en aquest cos. Els cossos monitoritzats dels treballadors d’empreses com Glovo formen part d’un sistema de vigilància sense vigilants.

—El mòbil ja fa la funció de vigilant.
—Sí, perquè et marca el recorregut, mesura el temps que trigues. Esdevé una eina de precisió al servei del benefici de l’empresa. Això ja ve del segle XIX, ho explica molt bé Jonathan Crary. Els primers fisiòlegs, en la primera industrialització, estudiaven com aconseguir que l’obrer treballés tantes hores com fos possible sense defallir. El cervell era un dels àmbits prioritaris d’estudi per a entendre els mecanismes pels quals un cos es cansava i deixava de ser operatiu. Ara ho fan neuròlegs, i tenen totes les eines a l’abast per a concretar aquest neguit, que és inherent a tota la història del capitalisme.

—Un dels grans èxits de la lluita dels treballadors de Glovo ha estat el dret de conèixer l’algorisme.
—Els algorismes, jo, els desconec, però la clau és el model de negoci. Les empreses del capitalisme de plataformes tenen un negoci aparent i un de real. Posem el cas d’Uber i d’Airbnb. El negoci aparent és el model de taxi personalitzat, en un cas, i l’espai per a turistes en l’altre, però el negoci real és l’estudi de dades. És sociologia d’alt nivell: entendre quina mena de persones fan servir el servei, quins són els itineraris i els projectes preferents, les franges horàries, i fins i tot els motius. És un món doble, com a les pel·lícules de Christopher Nolan: un mirall en què tens una aparença visible i una de real. És el mateix amb què juga Elon Musk, a una escala superior, però és la mateixa batalla.

—El perill d’aquest sistema no és que et coarti la llibertat en directe, sinó que te la pot coartar potencialment perquè et coneixerà fins al fons.
—Exacte. És el capitalisme de la vigilància de Shoshana Zuboff. Tot aquest sistema genera un superàvit, perquè extreu rèdit del comportament humà. De tot allò que fem al llarg del nostre dia. Al principi, aquestes eines les fèiem servir més en l’esfera social. Ara, segons aquesta lògica de l’autoauscultació i l’autoproductivitat, les fem servir també de manera onanista o solipsista amb nosaltres mateixos. Fa cinc-cents anys, des del primer capitalisme, que intentem d’augmentar beneficis, minimitzar riscos i obrir nous mercats. La cultura de la predicció és una aposta segura, perquè generem més i més comportament, i tot aquest comportament és fet servir en aquesta lògica d’obtenir resultats.

—Aleshores, aquest procés era previsible perquè és connatural al capitalisme o ha estat fruit d’una operació molt meditada i molt ben organitzada per una colla d’homes que acariciaven un gatet negre?
—És una bona pregunta. Al llibre miro de veure com s’ha anat tramant, històricament, la coacció i la modulació del comportament individual o social. Ho explico amb figures com Norbert Wiener, un dels pares de la cibernètica, que treballava per al govern nord-americà, i als anys quaranta ja es feia preguntes sobre la relació entre la informació i el control. Ja veia que era una eina amb un abast molt perillós. Un exemple: les bombes intel·ligents.

—A Ucraïna els drons són una de les fórmules d’atac més mortals.
—A Ucraïna s’ha generalitzat, això, sí. Però, de fet, no és el primer lloc on es fa servir la tecnologia del dron. Harun Farocki ja en parlava a l’Afganistan. En el cas de Gaza, fan servir Lavender, un sistema de bombes que identifica possibles sospitosos amb la intel·ligència artificial. L’any 1975, Roger Clark ja parlava de “dataveillance”, de la vigilància mitjançant les dades. Fa mig segle que provem d’entendre aquesta manera nociva de fer servir la tecnologia. El problema és que s’analitza en entorns massa acadèmics, a porta tancada. No s’ha fet prou divulgació de tot això. I quan se’n fa es fa amb alarmisme. I no des d’una negociació en curs…

—No s’encara com un debat polític, de sobirania i democràcia. 
—Exacte. Per això començo parlant del contracte social, de quina mena d’ecosistemes mediàtics dissenyem i com volem que siguin. Hem traspassat les fronteres d’allò públic i d’allò privat, d’allò online i d’allò offline, d’una manera molt bèstia i molt irracional. En nom de la racionalitat hem accelerat una relació inevitable amb aquests entorns digitals sense fer-nos les preguntes necessàries. Per què un govern ha de fer negocis amb Amazon o amb Google? Pedro Sánchez, per exemple. Quin interès hi ha al darrere? Una resposta possible és l’eficiència. Sí, és clar, tenen les eines més eficients, però a quin preu? Ni tan sols s’ha donat una explicació. Tampoc no ho preguntem, ja no preguntem res.

—En la mesura que són les grans corporacions les que van acumulant el control del secret i de la informació, poden substituir els estats?
—Jo parlo de sobirania funcional: les grans empreses tecnològiques com Facebook acaben tenint molt més poder públic, molta més incidència que no els estats. Són una espècie de govern a l’ombra. Facebook ha tingut un paper clau en la matança dels rohingyes i altres episodis traumàtics. Aquest poder necropolític fins ara només el tenien els estats. Ara també el tenen els grans monopolis tecnològics. És una governança a l’ombra sense cap mena de dubte. De fet, ja són dins: Elon Musk és al govern i Peter Thiel té més poder que certes persones de l’equip de Donald Trump, segur.

—Contra un estat o un govern t’hi pots revoltar. Com et revoltes contra un gegant tecnològic?
—És difícil. Pots cansar-te’n i sortir-ne. Passa que tenen un coneixement tan específic sobre el nostre comportament, que ja ho han previst. Te’n pots cansar, per exemple, per raons d’ideologia política. O perquè fisiològicament no et fa feliç: són entorns tòxics, programats per la saturació de missatges, per l’scroll. Encomanar-te tota l’estona a prescriptors artificials, a la llarga, causa una gran insatisfacció. El fet que deleguis tota l’estona la tria a un programador, que no treballis el teu propi criteri, et fa perdre la relació directa entre l’experiència i les tries que fas. A més a més, hi ha aquest mite de l’abundància, que et fa menys conscient d’allò que tries, i molt més conscient d’allò que no vius, d’allò que no ets, d’allò que no fas. Tu pots decidir, per tots aquests motius, que no vols ser-hi…

—Però…
—El problema és que les plataformes ja s’encarreguen de trobar la manera que hi tornis, amb aquests contractes amb els estaments públics. Quan ja has fet tot el procés d’entendre que la infrastructura no et convé, que ho pots fer servir diferent, i t’has descarregat una aplicació per a reprimir la teva relació bulímica amb l’eina, després t’ho posen amb calçador en el teu dia a dia. Començant per l’escola del teu fill, i continuant pertot arreu.

—La solució és lluitar per no ser-hi, doncs, o crear noves plataformes més susceptibles al control democràtic?
—Ara em posaré molt estatista, però s’ha de regular. La llei europea de protecció de dades del 2018 ja veta alguns usos de les plataformes. A la Xina tenen les seves plataformes, però aquí, de moment, es necessita més regulació seguríssim. No deixem de ser informació a les mans de les tecnològiques; si més no hem de saber com es gestiona, aquesta informació, i quina traspassa i quina no. El teu fill té un historial a internet gairebé des de tres anys. Encara no del tot, per sort, perquè de moment és un pur formalisme: matricules el teu fill i li fan un correu electrònic. I ja no t’hi pots negar.

—Esteu desesperançada o hi ha marge per a l’organització?
—No, no! Sempre hi ha marge de maniobra. Sempre. Si descartés l’scroll i totes les imatges de la meva història mediàtica, descartaria la meva pròpia educació sentimental. Tots hem tingut uns mitjans que ens han influït moltíssim en la manera de viure i de veure les coses. Hem d’intentar analitzar com operen aquests mitjans, deixar-nos fascinar una mica i, en un punt, ser capaços encara d’interrompre aquesta fascinació. A la segona part del llibre intento entendre com canvia la nostra relació amb el temps, amb l’espai, amb la identitat personal. No indago en aquestes qüestions per declarar-m’hi a favor o en contra, sinó per entendre’n els efectes.

—Un dels efectes és la sensació de no poder fugir de l’allau constant d’informació. Hi ha una sonsònia de fons de què no pots escapar-te mai. 
—Sí. Crec que al segle XIX ja hi era, aquesta malenconia. La fascinació per les ruïnes del XIX és la mateixa que jo tinc ara amb les ruïnes contemporànies. La sensació que el temps se t’escapa, que vivim una pobresa temporal perquè les eines que fem servir ens dibuixen una relació amb el temps basada en l’acceleració de la dada. Aquesta acceleració trenca amb el desenvolupament natural dels fets, amb el fet de donar-nos temps perquè les coses evolucionin, es transformin, tinguin unes causes i unes conseqüències. No deixem espai a aquestes formes temporals, ja no sabem ni tan sols viure-les: volem resultats immediats de les coses. Encara que siguin arbitraris, tant és: volem senyals d’alguna cosa.

—Tot t’empeny cap a l’addicció.
—Sí, cap a un caràcter obsessiu. Fa la sensació que som en una màquina de ludopatia en què hem d’anar produint versions iconogràfiques, resultats, encara que no sapiguem ni per a què serveixen ni cap on van. Necessitem versions de nosaltres mateixos que no són ni tan sols hipòtesis.

—Versions? Què voleu dir?
—A la vida no deixem d’assajar versions de nosaltres mateixos tota l’estona, hipòtesis: d’això se’n diu créixer, madurar. Al final, ens morim sense saber quina versió era la més adequada. Ara, però, fixem versions momentànies que estan desconnectades les unes de les altres. No hi ha una idea d’evolució, de duració, de matèria en curs, sinó de models. Parlo de neoplatonisme digital perquè vivim en una mena d’interregne de les ombres, de les idees que funcionen de manera autònoma i que no estan arrelades enlloc. La nostra experiència és el resultat de la interpretació que fem del nostre registre informàtic.

—Un altre efecte: la connexió permanent et causa la sensació de no poder reposar mai.
—D’una banda, hi ha aquesta sensació agorafòbica molt inspirada per Baudrillard i la idea del simulacre, que tot és ja sobrerepresentat. Tot és tan vist que no hi ha cap espai per a explorar, cap secret, cap misteri. És com haver perdut la cultura del secret, de l’opacitat. El món s’ha fet massa visible i això provoca malenconia. Ens falta el misteri: la part més indeterminada, més fosca, més desitjosa. Ens falta anar a cegues, la ceguesa tan interessant que es troba en la mística i en la mort, i això provoca una certa malenconia. La ruïna és una màquina dialèctica que et permet de viatjar del passat cap al present tens.

—La gran pèrdua és la intimitat?
—Sí. Això ho explica molt bé Svetlana Boym. El problema no és haver perdut aquest horitzó d’expectativa o haver identificat el present amb el futur, sinó haver perdut la sensació d’intimitat amb el món. Quan ho vaig llegir vaig pensar: “És exactament això!” El gran teatre malenconiós.

—Per què era important la intimitat fins ara?
—En societat, actuem, i hi ha un desgast d’actuar, d’estar exposat, d’estar exhibit. En públic vius tota l’estona un judici popular. Tens un rol, hi ha unes expectatives socials que intentes complir. En la intimitat no hi ha aquesta pressió social. La intimitat és permetre’s la possibilitat de desaparèixer, d’estar en la immanència, i de ser una ruïna d’un mateix, de no forçar una identitat i una identificació. Per mi la intimitat té a veure amb la dissolució d’aquestes categories que ens serveixen molt a l’hora de presentar-nos en societat però que com a formes de vida potser no les necessitem tant.

—Aquesta pèrdua històrica de la intimitat ens condemna a una ansietat estructural o ens hi adaptarem?
—La idea d’intimitat té a veure amb el desig, també. Pots viure el desig quan perds una mica la posició fixa que adoptaves i dónes lloc a un espai indeterminat entre tu i l’altre. Perquè això sigui possible, hem de frenar l’scroll infinit. Si no, és com conduir un Lamborghini. La velocitat només et porta a l’accident. No possibilita la conversa, ni la conversió, ni tot això que associàvem a la intimitat però també profundament al desig. I no parlo només del desig sexual, que és importantíssim, sinó de la confabulació, de la possibilitat d’imaginar sortides o fórmules per a les coses que ens preocupen. Si aquest espai ja està ocupat i hipotecat per respostes predeterminades, des de les recomanacions fins a les respostes que ens dóna el ChatGPT… El resultat seran unes formes de tranquil·litat molt resignades que no substituiran el sentiment d’abandonament o de no trobar respostes a llarg termini. El ChatGPT et pot donar molt de consol, entenc la sensació d’intimitat artificial que s’hi pot establir, però si delegues sempre la resposta en l’altre, quan no hi és et sents entre orfe i inútil, perquè has perdut el fil de tu mateix.

—Per on comencem a recuperar-lo?
—No sóc bona donant consells… D’entrada, n’hi ha prou d’intentar ser honest i coherent.

—És un llibre escrit des de l’angoixa?
—No. Gens ni mica. Potser sí que és resultat d’haver entès que hi ha molta gent trencada, que se sent fràgil i angoixada. Però escriure em fa feliç! No sé sobre què escriuré fins que no ho escric. Escriure m’ajuda a posar ordre al desgavell del món. 

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos-en la tria, us hem fet una llista de vint-i-cinc novel·les que han estat traduïdes al català. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen llibres amb reconeixements literaris de renom internacional, com el premi Booker i el Nobel de literatura, però també autors estrangers consagrats i autors que apareixen a les llistes de llibres més venuts.

També us poden interessar altres recomanacions de llibres com ara: llibres per gent que no li agrada llegir, llibres de poesia, llibres clàssic que tornen, novel·la negra, còmics, llibres de salut i benestar emocial, llibres de gastronomia i llibres infantils.

El venedor de passats

José Eduardo Agualusa

Traducció: Pere Comellas

Editorial: Periscopi

Agualusa, explorador de l’absurd i els somnis

Edicions del Periscopi publica una novel·la de José Eduardo Agualusa del 2004, El venedor de passats, en una traducció de Pere Comellas. En un article recent de VilaWeb, Xavier Montanyà en parlava així: “El venedor de passats brilla entre tota la producció d’Agualusa com una peça única, breu, subtil, poètica, sarcàstica i encantadora que conté, en embrió, moltes de les coordenades i els ingredients més habituals, incisius i delicats del seu imaginari i de la seva literatura.” A El venedor de passats, Agualusa narra les conseqüències emocionals de la guerra d’Angola als seus habitants per a refer la vida de tothom. “L’autor idea uns personatges i una trama que li permeten d’endinsar-se, amb intel·ligent i aguda ironia, en el laberint dels temps viscuts”, diu Montanyà.

La silenciosa tragèdia d’un calent mental qualsevol

Giordano Andriola

Traducció: Josep Domènech Ponsatí

Editorial: Cap de brot

Heus ací un llibre que us deixarà de pedra, desconcertats. La silenciosa tragèdia d’un calent mental qualsevol és un llibre políticament incorrecte i immoral, però també divertidíssim. En paraules de l’editorial, “una immersió a les profunditats d’un imbècil narrada deliciosament. Una joia de novel·la curta”. És una oportunitat per a descobrir la novel·la d’un autor no gaire reconegut i, encara menys, traduït a la nostra llengua. Gaudiu-ne.

El volum del temps II

Solvej Balle

Traducció: Maria Rosich

Editorial: Anagrama

Anagrama va sorprendre’ns no fa gaire amb la publicació d’El volum del temps I, de Solvej Balle, la presentació del projecte literari homònim, comprès per set volums, en què l’autora vol explorar aspectes com la memòria, la solitud, l’amor, la presa de decisions i, en definitiva, l’existència humana. Aquest projecte, de fet, la féu mereixedora del premi de literatura del Consell Nòrdic. En aquesta segona part, Tara Selter, la llibretera i antiquària que ja vam conèixer a la primera part i que es troba atrapada en el bucle temporal d’un 18 de novembre del qual no troba la manera d’escapar, continua anotant les seves reflexions sobre la situació tan insòlita que viu.

Atacar la terra i el sol

Mathieu Belezi

Traducció: Oriol Valls Fornells

Editorial: Sembra

Premi dels Lectors del Festival Independent Escales del Llibre de Bordeu

Mathieu Belezi va començar la trajectòria literària el 1999, però el seu nom va ressonar amb força internacionalment ara fa tres anys, amb la publicació d’Atacar la terra i el sol, una novel·la sobre la colonització francesa a Algèria que va esdevenir tot un fenomen literari a l’estat francès i que li va aportar qui-sap-los reconeixements, com el premi dels lectors del Festival Independent Escales del Llibre de Bordeu i el premi internacional Jan Michalski. També va ser finalista al premi Jean Giono. Ara l’editorial Sembra l’ha traduïda perquè puguem tenir-la entre les mans en català.

James

Percival Everett

Traducció: Jordi Martín

Editorial: Angle

Guanyador del premi nacional del Llibre de Ficció i del premi Kirkus. Finalista del Booker.

Si heu llegit Percival Everett, deveu estar avesats al seu humor àcid, punyent i provocador per a tractar de temes tan profunds com el racisme. Aquesta vegada hi torna. A James, Everett capgira el clàssic de Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain: ja no és en Huck, l’home blanc, el que narra la història, sinó en Jim, l’esclau negre. És amb la seva veu, doncs, que ens capbussarem en una societat racista, classista, en què acompanyarem en Jim en la lluita per aconseguir la llibertat personal, l’apoderament racial i la dignitat humana.

La cartera

Francesca Giannone

Traducció: Xavier Solsona

Editorial: Duomo

Premi Llibreters Independents italians

La cartera es va publicar l’any passat a Itàlia i ben aviat es va convertir en tot un fenomen literari: va vendre més de 450.000 exemplars i va guanyar el premi dels Llibreters independents italians. Ara que arriba en català a les llibreries, podrem gaudir de la història de l’Anna, del nord d’Itàlia, i d’en Carlo, del sud, una parella que van a viure a Lizzanello, el poble d’ell, situat a la província de Lecce. Trenta anys després d’aquell dia, “la noia del nord” continuarà essent tractada com a estrangera, la diferent, la que no es deixa cenyir per les lleis socials del sud, sovint masclistes. Per això, el dia que decideix de presentar-se per ocupar un lloc de feina a l’oficina de correus del poble, la decisió no és vista amb bons ulls. Així i tot, aquest ofici li permetrà d’entrar en la vida dels seus veïns i tenir una porta d’accés als secrets i intimitats de les relacions humanes.

Balada de Holt

Kent Haruf

Traducció: Marta Pera Cucurell

Editorial: Periscopi

Kent Haruf és un exemple d’autor que ha fet del seu univers íntim i local una narrativa universal. Nascut a Holt, és on ha ambientat gran part de la seva obra, com la popular Trilogia de Holt (formada per Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció) i Balada de Holt, publicada per primera vegada en català gràcies a Periscopi. Aquest era l’últim llibre de Haruf pendent de publicar en la nostra llengua. Amb una prosa concisa, profunda i tendra, ens presenta Jack Burdette, un home hostil i ensopit que torna a Holt, d’on se n’havia anat vuit anys abans sense haver dit res. A poc a poc, i gràcies a alguns altres personatges, anirem descobrint qui és realment Jack Burdette i per què ha decidit de tornar precisament ara.

Quinze anys

Vigdis Hjorth

Traducció: Alexandra Pujol Skjønhaug

Editorial: L’Altra

Vigdis Hjorth és una de les novel·listes contemporànies més importants de la literatura noruega. Va estrenar-se al món editorial amb la novel·la Drama md Hilde l’any 1987, però el reconeixement va arribar-li el 2016 amb Arv og milijø, novel·la que va valdre-li el premi dels Llibreters de Noruega i el premi de la Crítica, i va ser nominada al prestigiós premi de la Literatura del Consell Nòrdic. A Quinze anys, Hjorth descriu d’una manera realista i valenta la vida de la Paula, una adolescent que, un bon dia, descobreix un feix de cartes de la seva mare a la seva àvia on s’explica una vida falsa, inventada i millorada. Això farà que es qüestioni si la seva mare els estima de debò, si la seva vida és prou vàlida.

Orbital

Samantha

Traducció: Ernest Riera

Editorial: Edicions 62

Premi Booker 2024

Edicions 62 publica el premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey. Una de les coses que fa més especial la novel·la és la combinació de diferents gèneres literaris: hi trobem ciència-ficció, ficció literària i, fins i tot, reflexions filosòfiques que podrien ser un assaig. En aquesta història sobre l’univers, Harvey ens presenta sis astronautes a bord de l’Estació Espacial Internacional que els allunyarà de la Terra i els farà qüestionar temes tan transcendentals com el sentit de la vida sense la Terra, o el sentit de la Terra sense la humanitat.

Pluja Negra

Masuji Ibuse

Traducció: Jordi Mas López

Editorial: Flâneur

El 6 d’agost de 1945, l’avió nord-americà Enola Gay va llançar la bomba atòmica Little Boy sobre Hiroshima. Masuji Ibuse situa Pluja negra anys després d’aquest dia. Ho fa amb la veu narrativa de Shigematsu Shizuma i la seva dona, Shigeko, supervivents del primer atac atòmic de la història i, per tant, exposats a una gran radiació. Entre ferides físiques, socials i emocionals causades per l’explosió, veurem com es relacionen amb la seva malaltia i com la vida de centenars de milers de persones conviuen entre el caos i la destrucció.

Els adeus impossibles

Han Kang

Traducció: Hèctor Bofill i Hye Young Yu

Editorial: La Magrana

Premi Nobel de Literatura 2024

Han Kang és, sens dubte, l’autora de l’any. Després de rebre el premi Nobel de literatura 2024, ara la Magrana publica en català la seva darrera novel·la, Els adeus impossibles, una història protagonitzada per la Gyeongha, que s’instal·la a casa una amiga seva per tenir cura del seu periquito mentre ella està ingressada a l’hospital després d’un accident. Però la Gyeongha no sap que és a punt de descobrir la història amagada de la família de la seva amiga a partir dels records transmesos de mare a filla i d’un arxiu que documenta una de les pitjors massacres de la història de Corea. Novament, Han Kang sacseja el lector narrant una brutalitat històrica amb una prosa poètica, però punyent. Alguns dels crítics literaris amb més renom internacional consideren que aquesta és la millor novel·la de Kang.

Tango satànic

Lászlo Krasznahorkai

Traducció: Carles Dachs

Editorial: Edicions del Cràter

Tango satànic (1985) és la primera novel·la de l’escriptor Lászlo Krasznahorkai, obra que de seguida va postular-lo com un dels autors hongaresos contemporanis de més renom internacional. El llibre va ser també portat al cinema, amb un film dirigit pel prestigiós cineasta Béla Tarr. Ara Edicions del Cràter la publica en català, una bona oportunitat per a llegir un dels guanyadors de premis tan prestigiosos com el premi Kossuth hongarès, el Man Booker Internacional 2015 o el premi Formentor de les lletres del 2024.

Un futur radiant

Pierre Lemaitre

Traducció: Núria Busquet

Editorial: Bromera

L’editorial Bromera publica l’esperada última part de la trilogia de Pierre Lemaitre Els anys gloriosos (després d’El gran món i El silenci i la ràbia). De fet, es podria dir que Lemaitre és un expert en trilogies: amb aquesta ja n’ha publicades tres. A Un futur radiant, el multipremiat autor francès ens situa el 1959, en el context de la guerra freda. La família Pelletier es troba atrapada en uns esdeveniments que els empenyen a anar-se’n de París cap a Praga. En un volum de més de cinc-centes pàgines, l’autor barreja la novel·la d’espies, drames personals i una investigació policíaca que farà gaudir d’allò més el lector.

La història

Elsa Morante

Traducció: Marina Laboreo

Editorial: Quaderns Crema

L’escriptora italiana Natalia Ginzburg va definir aquesta novel·la com “la més bella del segle XX”. És, això segur, la novel·la més venuda i popular d’Elsa Morante. Publicada originalment a Itàlia el 1974, ara arriba a totes les llibreries en català gràcies a Quaderns Crema. El llibre ens situa en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, i explica la història de l’Ida, una mestra de primària vídua i jueva, i del seu fill Useppe, que és fruit de la violació d’un militar alemany. Morante descriu i relata tan minuciosament la realitat d’aleshores, que sovint ha estat considerada com una mostra general del segle XX a Europa.

Papallones negres

Priscilla Morris

Traducció: Marc Rubió

Editorial: Persicopi

“Encara que no tinguessin menjar ni aigua, no tan sols van sobreviure sinó que ho van fer amb dignitat”

Priscilla Morris publica Papallones negres (Periscopi) una novel·la sobre el setge de Sarajevo, que, tal com ha escrit Xavier Montanyà, “teixeix el tapís literari i el relat quotidià d’un món sota les bombes, amb una presència aclaparadora i asfixiant de la mort i de la por”. Filla de mare bosniana, Morris ha dedicat tretze anys de la seva vida a escriure aquest llibre. Volia entendre la guerra, volia explicar-la del punt de vista de dona, volia ser veraç. La novel·la enganxa per la manera com és escrita, però també per allò que explica i del punt en què ho mira. Traduïda a deu idiomes, ha estat nominada al Women Prize’s de ficció.

La campana

Iris Murdoch

Traducció: Jaume C. Pons

Editorial: Edicions de 1984

Iris Murdoch és una de les autores més destacades del segle XX. El 1978 va guanyar el premi Booker per El mar, el mar, un llibre que narra les cròniques i memòries d’un dramaturg retirat que fuig del bullici de Londres i s’instal·la en un poblet vora mar. A La campana, i tal com és habitual en l’obra de Murdoch, introdueix reflexions ètiques profundes com el desig, la fragilitat humana i la moralitat. Ens situa a Imbert Court, un indret on s’estableixen persones laiques que cerquen tranquil·litat. Ara, la calma de l’indret s’alterarà per l’arribada d’una de les dones dels residents, Dora Greenfield, i per les contradiccions constants del líder espiritual de la comunitat, Michael Meade, que troba abocat a l’etern debat de si ha de viure d’acord amb la moral imperant o fer cas de les seves inclinacions sexuals.

Gent de diners

 Joyce Carol Oates

Traducció: Núria Busquet

Editorial: Lleonard Muntaner

Entre final dels anys seixanta i principi dels setanta, l’autora nord-americana Joyce Carol Oates va publicar el quartet anomenat Wonderland Quartet, quatre novel·les que exploren vides de persones de diverses classes socials dels Estats Units. Ara, l’editorial Lleonard Muntaner en publica el segon volum, explicat en primera persona per Richard Everett, un noi poc fiable de divuit anys que obre les seves memòries amb aquesta frase: “Vaig ser un assassí infantil.” Joyce Carol Oates, autora destacada de la literatura contemporània americana, ha estat cinc vegades finalista al premi Pulitzer.

La balena embarrancada

Elizabeth O’Connor

Traducció: Esther Roig

Editorial: Amsterdam

La balena embarrancada és una novel·la d’enyorança i de nostàlgia que ens situa el 1938 a la platja d’una illa gal·lesa remota, on un bon dia arriba el cos d’una balena morta. Per a la Manod, una jove que hi viu, aïllada, aquest fet és una prova irrefutable que, més enllà dels contorns d’aquell tros de terra al mig de la mar, hi ha més vida. Quan dos etnògrafs anglesos s’instal·len a l’illa per fer-ne un estudi, Manod se sent atreta per la seva presència sense saber com poden arribar a alterar la realitat de la seva comunitat.

Xavals de carrer

Pier Paolo Pasolini

Traducció: Joan Casas

Editorial: L’Agulla Daurada

L’Agulla Daurada ha traduït la primera novel·la de Pier Paolo Pasolini, Xavals de carrer, una minuciosa crònica de la vida als suburbis a la ciutat de Roma durant la segona meitat del segle XX, ben bé just després de la Segona Guerra Mundial. La descripció precisa que fa Pasolini de les cases i els carrers de Roma converteix la ciutat en un personatge més. Per a molts, Xavals de carrer és una novel·la clau de la literatura del XX, malgrat la polèmica que va aixeca la primera vegada que es va publicar.

El nen del taxi

Sylvain Prudhomme

Traducció: Oriol Valls Fornells

Editorial: Les hores

Finalista del premi Llibreter a l’estat francès

El nen del taxi ha estat finalista del premi Llibreter a l’estat francès. El 2023, quan es va publicar a França, va commoure els qui la van llegir. És la història d’en Simon, un nen que, a l’enterrament del seu avi, descobreix que amagava un gran secret: al final de la Segona Guerra Mundial, quan era soldat de les forces aliades, va tenir un fill no reconegut amb una jove alemanya. Prudhomme ha volgut posar sobre la taula realitats amagades generació rere generació amb un silenci que, tot i que encara perdura, a poc a poc es va esqueixant.

La teranyina

Joseph Roth

Traducció: Marc Jiménez Buzzi

Editorial: La Gata Maula

Una Gata Maula especialitzada en traduccions

La Gata Maula, una editorial gironina que tot just acaba de començar, ha decidit de recuperar La teranyina, publicada el 1923 i inèdita en català. És una decisió molt encertada tenint en compte que Roth és un dels autors austríacs més destacats. A més, aquesta obra es va considerar premonitòria d’allò que va venir després: l’auge i la consolidació del feixisme a Europa. El narrador ens presenta Theodor Lohse, un antic oficial alemany que s’uneix als grups d’extrema dreta sorgits després de la Primera Guerra Mundial, i que fa mans i mànigues per infiltrar-se en el poder d’una societat encara ferida.

Explica-m’ho tot

Elizabeth Strout

Traducció: Núria Busquet

Editorial: Edicions de 1984

“Amb Trump és un caos total, no sabem si això acabarà amb guerra civil”

Elizabeth Strout publica Explica-m’ho tot, a Edicions 1984, editorial que ha editat molts dels seus llibres amb èxit i que, gràcies a això, ha consolidat un bon gruix de lectors catalans. Guanyadora del premi Pulitzer, ha estat reconeguda a Catalunya amb el premi Llibreter. En aquesta nova novel·la Strout torna a alguns dels temes que més domina: amistat, amor i desig. Una novel·la que neix de la necessitat de l’autora de trobar el sentit a la vida.

La guineu

Jacqueline Woodson

Traducció: Octavi Gil Pujol

Editorial: Sembra

Susan Sontag va dir d’aquest llibre que era una “una barreja fascinant de narracions i reflexions a tota velocitat”. Això és perquè La guineu és una porta d’entrada molt bona al món literari d’aquesta autora croata, encara poc coneguda en la nostra llengua. Ugresic aconsegueix, amb una forma gairebé de faula, reflexionar sobre l’ofici d’escriure i sobre la seva vida i la de més escriptors, tot esborrant la frontera entre realitat i ficció.

Refugia’m

Jacqueline Woodson

Traducció: Octavi Gil Pujol

Editorial: Sembra

Guanyadora del Premi Nacional del Llibre i la medalla Hans Christian Andersen

Guanyadora del Premi Nacional del Llibre dels EUA i la medalla Hans Christian Andersen, Jacqueline Woodson és un dels autors més importants de la literatura nord-americana per a joves. A Refugia’m ens presenta un mosaic de joves d’orígens diversos que són més semblants que no es pensen. Refugia’m és un crit a la vida en comunitat i una llança contra l’aïllament social.

La vida del llibreter A. J. Fikry

Gabrielle Zevin

Traducció: Octavi Gil Pujol

Editorial: Periscopi

Després de Demà, demà i demà, que esdevingué tot un fenomen social –en part, gràcies a la viralitat que va aconseguir a xarxes socials com ara X i TikTok–, ara Periscopi ens torna a acostar a Gabrielle Zevin amb la traducció de La vida del llibreter A. J. Fikry, una història d’amor als llibres i tot allò que els envolta. Concretament, Zevin ens explica la vida d’un llibreter vidu de poc, que viu a Alice Island i que, tot i estimar la seva professió, passa els dies esperant que arribi el vespre per a anar a casa i llegir un bon clàssic mentre menja un sopar pre-cuinat i beu un got de whisky. La soledat d’A. J. Fikry, que preocupa veïns, amics i família, coincideix amb una crisi de venda de llibres i el robatori d’un dels seus llibres més preuats. Tot sembla haver-se-li entravessat, però un bon dia una nena de dos anys ho capgira tot. Tan trist com bonica, Zevin ha tornat a escriure un llibre que serà difícil d’oblidar.

amb l'actuació de David Magem - Lloc: Ateneu Arenyenc

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha acceptat el breu alto-el-foc anunciat per Putin amb motiu de la Pasqua ortodoxa, però ha proposat d’allargar-lo més enllà del 20 d’abril.

“Això revelarà les intencions reals de Rússia. Trenta hores són prou per a fer titulars, però no prou per a generar confiances genuïnes”, ha apuntat Zelenski en un missatge a X.

The corresponding proposal for a full and unconditional 30 days ceasefire has gone unanswered by Russia for 39 days. The United States made this proposal, Ukraine responded positively, but Russia ignored it.

If Russia is now suddenly ready to truly engage in a format of full and…

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) April 19, 2025

El president ucraïnès defensa que la treva sigui de trenta dies i ha recordat que el Kremlin fa prop de quaranta dies que no dóna resposta a l’alto-el-foc “complet i incondicional” proposat pels Estats Units. “Ucraïna va respondre positivament, però Rússia ho ha ignorat repetidament”, ha recalcat Zelenski.

“Si, de sobte, Rússia està preparada per a participar realment d’un silenci total i incondicional, Ucraïna actuarà en conseqüència”, ha continuat el president d’Ucraïna. “Silenci com a resposta al silenci”, ha puntualitzat Zelenski, que ha expressat dubtes i ha afirmat que, ara com ara, segons els informes del comandant en cap de l’exèrcit, les operacions d’assalt de Rússia “continuen en uns quants sectors de primera línia i el foc de l’artilleria russa no ha disminuït”. “Per tant, no hi ha cap mena de confiança en les paraules procedents de Moscou”, ha recriminat Zelenski. “Sabem massa bé com manipula Moscou i estem preparats per a qualsevol cosa”, ha dit.

“Les Forces de Defensa d’Ucraïna actuaran de manera racional i respondran de la mateixa manera. Cada atac rus rebrà una resposta adequada”, ha conclòs Zelenski.

La cinquantena de passatgers d’un tren regional exprés de Barcelona a Saragossa avariat per la tempesta elèctrica van ser evacuats a les 20.55, segons que va informar RENFE. El comboi va quedar aturat més de set hores per problemes a la catenària a tocar d’un túnel entre les poblacions de la Pobla de Massaluca (Terra Alta) i Faió (Baix Aragó). El tren regional (que utilitza part de la línia R15 de Rodalia) havia sortit a les 08.45 de Barcelona i havia d’arribar a les 14.06 a Saragossa. Pels voltants de les 13.20, va produir-se la incidència provocada per un llamp i el comboi va quedar aturat en una zona de molt difícil accés. Protecció Civil va activar l’alerta del pla Ferrocat.

Finalment, RENFE va enviar un tren per fer el transbordament dels 47 passatgers afectats. Efectius de la Guàrdia Civil espanyola també s’hi van desplaçar amb aigua i avituallament, ja que els usuaris van estar atrapats més de set hores en una zona de difícil accés i just a l’entrada d’un túnel. “Adif i RENFE han informat que ha finalitzat el transbordament dels passatgers del tren regional avariat. El tren ha marxat en direcció a Nonasp i portarà els passatgers fins a Saragossa”, va concloure Protecció Civil en un missatge a X.

L’avaria a la catenària també va afectar un altre tren regional exprés entre Saragossa (07.29) i Barcelona (16.54). El comboi va quedar aturat a l’altura de Val de piles i va ser remolcat fins a Casp (Baix Aragó) per a poder traslladar els afectats fins a Tarragona en autobús. Des d’allà se’ls va derivar a altres línies ferroviàries perquè poguessin arribar al seu destí. Un tercer regional exprés entre Saragossa (16.30) i Barcelona-estació de França (21.54) va suprimir-se en origen per la incidència a la catenària entre Faió i Nonasp (Matarranya). Els viatgers amb destinacions Tarragona, Reus i Barcelona van reubicar-se en trens de Llarga Distància/Alta Velocitat, i van establir-se mitjans alternatius per carretera per als viatgers de parades intermèdies, segons RENFE.

Commemoració de la resurrecció de Jesucrist - Lloc: Església de Santa Maria

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha anunciat avui una treva per a Ucraïna amb motiu de les commemoracions de la Pasqua.

El “cessament de totes les activitats militars” per la part russa començarà avui a les 18.00 (hora de Moscou, les 17.00 a casa nostra) i es prolongarà fins a la mitjanit del dilluns 21 d’abril (a les 23.00 de diumenge a casa nostra), segons que ha anunciat.

En un comunicat que el Kremlin ha publicat al seu compte de Telegram, Putin ha dit que la reacció a la treva demostrarà “la sinceritat de Kíev sobre el seu desig de participar en les negociacions de pau”.

“Esperem que la part ucraïnesa segueixi el nostre exemple. Alhora, les nostres tropes han d’estar preparades per a repel·lir possibles violacions de la treva i provocacions de l’enemic, així com qualsevol acció agressiva seva”, ha afegit Putin.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Catalunya viurà avui una jornada marcada per la inestabilitat meteorològica. És previst que la pluja s’estengui progressivament des de la meitat oest cap a tot Catalunya, amb especial incidència al Pirineu, Prepirineu i a zones de la Catalunya Central, on es podran registrar xàfecs intensos i abundants.

El Servei Meteorològic de Catalunya (METEOCAT) ha activat el perill màxim de temps violent en cinc comarques: el Segrià, la Noguera, el Pla de l’Urgell, l’Urgell i la Segarra.

Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN. Fotografia: ACN.

En aquests indrets ha caigut pedra d’un diàmetre de més de dos centímetres i hi ha hagut ratxes de vent fortes. Al Baix Segre i al nord del Segrià, una tempesta de calamarsa ha afectat cultius de fruita dolça en uns quants municipis.

La tempesta ha entrat per la Franja i ha escombrat poblacions com ara Aitona, Torres de Segre, Seròs, Lleida, Torrefarrera i Corbins. La pedregada ha deixat un mantell blanc en el paisatge i caldrà esperar les hores vinents per a avaluar les pèrdues productives.

La pedra ha afectat camps fruiters del Baix Segre i el nord del Segrià (fotografia: ACN).

Alcarras 12:50 19/04/2025 @AdvTerresPonent @Stormyalert @MeteoBarrufet @meteocat @MeteoElpito @meteopolita @climadelleida @eltempsTV3 @comandotibidabo @ElTiempoes @ElTiempo_tve @ELTIEMPO @P4Estacions pic.twitter.com/VZqQ7UFIwE

— Marc Badia (@marcbadia4) April 19, 2025

#meteocatpedra
A la N-II, entre Soses i Alcarràs (autor desconegut) pic.twitter.com/MWukhMaD4b

— Meteocat (@meteocat) April 19, 2025

“És un any que esperàvem bona collita”

E espera que s’avaluïn oficialment les pèrdues de producció, en indrets com ara l’Horta d’Alcarràs l’afectació arriba al 90% en la fruita de pinyol, segons que ha explicat a l’ACN l’agricultor Antoni Moliné. La tempesta ha fet caure molts fruits a terra i els que han quedat a l’arbre tenen cops o la pell trencada.

La pedregada ha arrasat un camp de paraguaians primerencs que Moliné preveia de començar a collir cap a la primera quinzena de juny. “És un any que esperàvem bona collita, la fruita és bastant gran ja i la setmana que ve havíem de començar a aclarir. Ara, però, ens trobem amb aquesta situació i se’ns tira el món a terra, no sabem què fer”, lamenta Moliné.

El pagès Antoni Moliné comprova les afectacions al seu camp de paraguaians a Alcarràs (fotografia: ACN / Roger Segura).

Els pagesos ja han activat les asseguradores i esperen que la setmana entrant els pèrits d’Agroseguro visitin els camps afectats. Segons Moliné, l’afectació en la seva finca oscil·la entre el 80% i el 90%, i caldrà veure si amb tractaments són capaços de fer tirar endavant alguns fruits. “Els que tenen la pell arrencada, però, ni així els salvarem”, diu. A més, cal tenir en compte que els impactes de la pedra en la fusta també poden afectar el desenvolupament i el vigor dels arbres amb vista a pròximes campanyes.

Més al nord, cap a Corbins, les xarxes antipedra estaven ben carregades de gel i això ha evitat danys en moltes finques. Tanmateix, alguns agricultors no han estat a temps d’activar aquest sistema de protecció i els seus arbres fruiters sí que tenen danys.

Pèrdues de fruita i de llocs de treball

El president d’Asaja, Pere Roqué, ha valorat negativament la pedregada d’avui perquè ha afectat municipis productors de fruita dolça en un moment en què els fruits, encara de mida petita, ja estaven quallats. “En mitja hora s’han perdut molts quilos de fruita i, també, es perdran molts llocs de treball”, ha lamentat Roqué, qui també ha constatat que “una pedregada tan virulenta a l’abril ens fa pensar que pot ser un estiu complicat pel que fa a les tempestes de pedra”.

El conseller es posa en contacte amb les organitzacions agràries

El conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, s’ha posat en contacte amb les organitzacions agràries per valorar l’impacte de la forta calamarsada i pedregada a les comarques de Lleida.

“Estem treballant i en contacte per atendre les seves necessitats i impulsar mesures de suport en aquest moment complicat per als nostres agricultors”, ha assenyalat Ordeig en un missatge a X. El president de la Generalitat, Salvador Illa, també ha publicat un missatge de suport als pagesos afectats per la calamarsada, especialment severa al Baix Segre i nord del Segrià.

“Continuo pendent de la informació que va arribant per valorar l’impacte per poder atendre les necessitats dels nostres agricultors. Estem amb vosaltres”, ha afegit Illa.

Seguint amb el conseller @oscarordeig les afectacions de la pedregada a les comarques de Lleida. Continuo pendent de la informació que va arribant per valorar l’impacte per poder atendre les necessitats dels nostres agricultors i agricultores.

Estem amb vosaltres. https://t.co/wqfO20TVkM

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) April 19, 2025

 

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha expressat preocupació per la calamarsada i els danys que ha pogut causar als cultius. “He parlat amb l’alcalde d’Alcarràs, Gerard Companys, i ens hem posat a la seva disposició pels greus efectes sobre les diferents collites de l’enorme pedregada”, ha explicat Turull en un missatge a X.

“Aquest any em van dir que es preveia una collita excepcional, però la tempesta ha estat devastadora a la Plana de Lleida i especialment a la comarca del Segrià. Demanem al Govern que posi els màxims esforços i recursos possibles per minimitzar l’impacte. Tot el nostre suport”, ha conclòs el secretari general de Junts.

He parlat amb l’alcalde d’Alcarràs en Gerard Companys @batarri i ens hem posat a la seva disposició pels greus efectes sobre les diferents collites de l’enorme pedregada.

Aquest any em van dir que es preveia una collita excepcional, però la tempesta ha estat devastadora en la… pic.twitter.com/ChghB37n06

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) April 19, 2025

Vent fort al País Valencià

Al País Valencià, la situació meteorològica ha estat més tranquil·la, però hi ha hagut algun ruixat cap a les comarques de l’interior. En canvi, a les comarques del litoral i l’interior nord hi pot caure alguna precipitació demà diumenge al vespre.

El vent ha estat el protagonista. Des de les 13.00 fins a les 15.00, s’ha registrat 69 quilòmetres per hora a Llíria (Camp de Túria), segons les dades de l’Agència de Meteorologia espanyola (Aemet) recollides pel Centre de Coordinació d’Emergències (CEE).

Els efectius del Consorci Provincial de Bombers de València han informat que, durant el matí, han rebut sis avisos per vent per risc de caiguda de fanals, cornises, branques i tendals a Alfafar, Alberic, Alzira, Picassent, Paterna i Cullera.

Quin serà l’oratge a la resta del país?

A Andorra, hi ha hagut precipitacions a la matinada. Els ruixats s’allargaran tot el dia. Amb l’arribada de l’aire fred al migdia, les precipitacions poden ser puntualment intenses i acompanyades d’activitat elèctrica. La cota de neu, igual que la temperatura, baixarà progressivament, però serà de manera sobtada a primeres hores de la tarda fins a 1.500 metres i, puntualment, 1.400 metres. No es descarta que caigui calamarsa.

A les Illes, s’espera un cap de setmana calmat després de les fortes pluges de la setmana passada.

A les comarques de Catalunya Nord avui cauran forts ruixats. Seran forts al Rosselló i el Vallespir, tot i que plourà de manera generalitzada. Demà, en canvi, tornarà a fer sol.

La jutgessa que instrueix el cas de les fundacions Cellex i Mir Puig investiga els tres executors testamentaris de l’empresari químic i mecenes científic Pere Mir. Són l’oncòleg Josep Tabernero, Jordi Segarra i Juan Francisco Capellas, que tenen la condició d’investigats, tal com ha publicat La Vanguardia i ha pogut confirmar l’ACN.

Segons La Vanguardia, són investigats pels presumptes delictes d’administració deslleial i apropiació indeguda. La jutgessa també va ordenar la detenció de tots tres mentre s’executava l’escorcoll dels seus domicilis, segons que ha publicat Crónica Global. La detenció es va fer mentre durava l’escorcoll i després no van passar a disposició judicial.

L’oncòleg Josep Tabernero és el director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), i Jordi Segarra consta com a president dels patronats de les fundacions Cellex i Mir Puig. El dijous va transcendir que l’autoritat judicial havia determinat la destitució dels patrons de totes dues fundacions i dels administradors de les societats mercantils.

Per mandat judicial, el Departament de Justícia i Qualitat Democràtica ha assumit el control de totes dues fundacions científiques. El Jutjat d’Instrucció número 12 de Barcelona les investiga juntament amb quatre empreses que hi estan associades: Simex, Mil Veinte, Sociedad Anónima de Intereses i José Pàmies.

Totes dues fundacions van ser creades per Pere Mir, que va morir el 2017. L’empresari químic i mecenes científic va crear la Fundació Privada Cellex el 2002 i l’entitat ha finançat, d’aleshores ençà, projectes com ara l’Institut de Ciències Fotòniques, el Centre d’Investigació Biomèdica de la Universitat de Barcelona, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIPABS), el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia i el programa CIMs+Cellex de beques per a alumnes de batxillerat, especialitzat en ciències i matemàtiques.

L’empresari va morir sense descendència i el 2023 el Departament de Justícia va obrir una investigació sobre Cellex per determinar si el patrimoni acumulat en vida per l’empresari havia anat a parar íntegrament a la fundació. Alguns càlculs estipulen en 400 milions d’euros el llegat de Mir, mentre que n’hi ha que rebaixen l’herència a 40 milions.

La Casa de la Generalitat a Perpinyà torna a sumar-se a la celebració de la diada de Sant Jordi després d’un buit institucional que havia generat malestar i desconcert entre entitats i personalitats de Catalunya Nord.

El nou director de la institució, Albert Piñeira i Brosel, ha pres com a primera decisió el restabliment de la commemoració oficial de la jornada i l’obertura d’Espai Llibres, una iniciativa que promou la lectura en català mitjançant la distribució gratuïta de llibres de segona mà, segons que recull Ràdio Arrels. L’ex-director, el polèmic Christopher Daniel Person, que fou destituït fa quatre dies pel president Salvador Illa, no havia previst cap acte per a la diada de Sant Jordi.

Ens complau anunciar que per celebrar Sant Jordi obrirem un Espai Llibres: llibres en català de segona mà gratuïts, a disposició dels lectors de Catalunya Nord.
Gràcies a un conveni amb la llibreria Papyrus de Celrà.
A partir del 23 d'abril! pic.twitter.com/wtFlFma3iy

— Casa a Perpinyà (@casagovperpinya) April 17, 2025

20 llibres d’assaig per a regalar aquest Sant Jordi

Aquest nou espai, pioner a Catalunya Nord, s’estrenarà bo i coincidint amb la diada i oferirà vora dos-cents llibres en català, de gèneres diferents i per a totes les edats, en bon estat de conservació i cedits per la llibreria Connexió Papyrus de Celrà. Qualsevol persona podrà endur-se’n fins a dos, sense registre ni obligació de retorn. L’objectiu és fer més accessible la literatura catalana i donar nova vida a llibres amb valor cultural intacte.

Mentre la Casa de Perpinyà recupera aquesta acció cultural, la societat civil nord-catalana ja fa anys que omple el buit amb propostes pròpies. Per quart any consecutiu, la Llibreria Catalana i l’editorial Trabucaire organitzen un Sant Jordi alternatiu al passeig de Torcatis, al barri del Vernet. Enguany, els actes s’estenen entre avui i el 23 d’abril i inclouen parades de llibres i roses, signatures d’autors, concerts, lectures infantils, jocs lingüístics, com ara el Paraulògic, i, fins i tot, un micròfon obert per a normalitzar l’ús del català.

Entitats de Perpinyà impulsen una diada de Sant Jordi alternativa que es gira d’esquena a l’extrema dreta

Andorra ha registrat un terratrèmol de magnitud 2,2 i sense danys amb epicentre al principat. N’ha informat l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) que també ha indicat que el sisme s’ha detectat a les 5.35 d’avui.

L’ICGC ha assenyalat que ha tingut una profunditat de zero quilòmetres i que ha estat poc percebut.

Els Mossos d’Esquadra han detingut a Constantí (Tarragonès) un home de quaranta-tres anys presumptament relacionat amb la mort violenta d’una dona.

Els fets van passar ahir a les 18.12 quan una patrulla que feia suport policíac a una grua a la AP-7, a l’altura de Constantí, va veure que un vehicle s’aturava i en sortia el conductor i únic ocupant.

A continuació, l’home va manifestar als agents que portava al maleter el cos sense vida d’una dona. Els policies van comprovar-ho i van detenir-lo com a presumpte autor d’un homicidi.

Els Mossos investiguen quina relació tenien el detingut i la víctima i el lloc on s’ha comès el crim. La Divisió d’Investigació Criminal de Tarragona s’ha fet càrrec del cas, que és sota secret de les actuacions.

Xavier Godàs, dirigent de Nova Esquerra Nacional (NEN), ha demanat explicacions a la direcció d’ERC per la reincorporació de Tolo Moya, l’ex-responsable de comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya, a l’àrea de Presidència de la Diputació de Barcelona.

“Aquí la qüestió clau és saber i conèixer quin pacte hi ha amb el PSC a la Diputació de Barcelona, pel qual hi ha noves contractacions d’assessors membres de la direcció i altres posicions rellevants al partit. El mateix per a l’AMB. I què implica això a nivell polític”, ha dit Godàs en un piulet.

Aquí la qüestió clau és saber i conèixer quin pacte hi ha amb el PSC a la Diputació de Barcelona, pel qual hi ha noves contractacions d'assessors membres de la direcció i altres posicions rellevants al partit.
El mateix per a l'AMB.
I què implica això a nivell polític. https://t.co/Qd3GvdgHDU

— Xavier Godàs (@XavierGodas) April 19, 2025

Moya va ser acomiadat l’estiu passat després de la filtració d’àudios interns d’ERC, en què membres de la direcció debatien com encobrir la participació de l’anomenada estructura B del partit en la difusió dels polèmics cartells. En aquell moment, la direcció va acusar Moya d’haver filtrat “informació confidencial de manera esbiaixada als mitjans”.

Tanmateix, Moya va denunciar que el seu acomiadament responia a un intent de silenciar-lo per a evitar que revelés tota la veritat del cas. Va ser una de les quatre persones a qui l’ex-responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela, va voler sancionar, amb una proposta de sanció molt greu que incloïa la suspensió de militància i, fins i tot, l’expulsió.

Enrique Núñez, de 83 anys, fa un quart de segle que viu de lloguer al Bloc Tarragona, situat al carrer de Tarragona, a l’Eixample de Barcelona. Aquests darrers dos anys, ha vist com trenta-cinc dels pisos de l’edifici s’han convertit en allotjaments turístics. Tem que, quan s’acabi el seu contracte el juliol del 2028, la propietat no l’hi renovaran. Justament, és l’any en què el govern municipal de Jaume Collboni preveu d’eliminar els pisos turístics a la ciutat.

Mentrestant, continua oberta la pugna judicial entre la immobiliària Gallardo –propietària del bloc i interessada a convertir-lo sencer en habitatges d’ús turístic (HUT)– i l’ajuntament. Segons dades del primer d’abril, hi ha deu sentències favorables al consistori i set de contràries. Tant el consistori com la propietat han recorregut contra les sentències desfavorables.

Núñez denuncia que la convivència amb aquests apartaments és un patiment inacabable. Rebeca Pérez, portaveu del Sindicat d’Habitatge de l’Eixample, exigeix la renovació de tots els contractes actuals i la revocació de les llicències turístiques.

Trenta-cinc pisos amb llicència vigent

Dels 120 comunicats d’habitatge d’ús turístic tramitats per Gallardo, n’hi ha 35 de vigents. Segons fonts municipals, no es van poder revocar perquè no es va poder acreditar que no s’hi hagués començat l’activitat turística dins el termini legal de tres mesos des de la concessió de la llicència. En la resta de casos, es va declarar la ineficàcia dels comunicats i es van obrir expedients de revocació.

Així, ara mateix els veïns han de conviure amb un flux constant de turistes. Mentre Núñez i la seva dona paguen 1.200 euros mensuals de lloguer, una sola nit en un pis turístic del bloc pot costar entre 350 euros i 750, segons els anuncis de la gestora Arrivo Apartments.

Del soroll de les obres al malson quotidià

Les obres van començar el 8 de gener de 2023, després de les festes de Nadal. L’Enrique no en va rebre cap notificació i ho va saber pel sindicat veïnal. En plena pre-campanya de les municipals, la propietat va reformar una trentena de pisos per adaptar-los al lloguer turístic. “Era impossible de suportar”, diu. Les obres es van allargar set mesos.

Acabades les reformes, l’estiu del 2023, va començar el malson. Núñez té un pis turístic al damunt i un altre al costat. Explica que els sorolls, les festes i els incidents són continus. Turistes que arriben beguts de matinada, que piquen a timbres equivocats o vomiten a les escales i al celobert. “Un soroll, portada, crits… insuportable.”

Rebeca Pérez recorda que aquests casos no són aïllats i que cal fer pinya. “L’important és fer veure als veïns que no estan sols”, diu.

Enrique Nuñez al balcó del pis on viu de lloguer (fotografia: ACN / Blanca Blay). Incertesa i resistència

Alguns llogaters han aconseguit alternatives i se n’han anat. No és el cas de l’Enrique. “On vaig amb vuitanta-tres anys?”, es demana. “Si hi hagués un mercat lliure i assequible, encara, però ara és molt difícil.”

El Sindicat d’Habitatge explica que hi ha oberta una negociació amb la propietat, que s’ha aconseguit després d’una acció a la seu de Gallardo, ocupada el febrer pel Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya per exigir la renovació dels contractes. Pérez destaca que “la força col·lectiva permet canviar una mica les tornes”.

L’Enrique fa cara al tram final del contracte amb determinació: “Continuaré lluitant com la resta de veïns per poder quedar-me aquí.”

Una escletxa legal i una batalla als jutjats

El cas va esclatar la primavera del 2023. Llavors, Janet Sanz, tinent de batllia d’Urbanisme, va explicar que la propietat s’havia aprofitat d’una escletxa legal arran de l’anul·lació del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) pel Tribunal Superior de Justícia espanyol el 2019. Això va obligar l’ajuntament a tramitar les llicències per ordre judicial.

El maig del 2023, després de fer-se públic el cas, Sanz va anunciar que es revocarien les llicències dels pisos que tenien contractes vigents, com el de l’Enrique. S’hi aplicaria la Llei de facilitació de l’activitat econòmica de la Generalitat, que permet de retirar la llicència si no s’exerceix l’activitat en els tres primers mesos.

Però el febrer del 2024, ja amb el govern de Collboni, es va aturar la revocació quan la propietat va impugnar els expedients. Fonts municipals expliquen que, en espera de resolucions definitives, aquestes comunicacions HUT “han perdut l’eficàcia i, per tant, no disposen de títol habilitant”.

El consistori admet la preocupació per les resolucions contradictòries i mantenen els recursos. “Caldrà veure com acaben els casos i si aquesta eina es consolida com una opció per a recuperar pisos turístics com a habitatges habituals”, indiquen.

El 2028, la fi dels pisos turístics?

El govern de Collboni manté l’horitzó del 2028 per fer desaparèixer els 10.000 pisos turístics legals actuals a la ciutat i recuperar-los com a habitatge habitual. Però el Sindicat d’Habitatge de l’Eixample no hi confia. “Pressionem l’administració, però la garantia és la nostra intervenció directa”, diu Pérez.

Hi veuen més promeses buides que accions efectives. “Sembla tot fraseologia que no es tradueix en res, no es trasllada a la pràctica”, conclou.