Dissabte, dia 25, es disputarà al Teatre Poliorama de Barcelona la gran final de la segona Lliga del Paraulògic. Una setantena de jugadors provinents de tot arreu dels Països Catalans i de l’Alguer. L’esdeveniment serà obert al públic, que també podrà participar en desafiaments relacionats amb els tres jocs lingüístics de VilaWeb: el Paraulògic, el Minimots i el Mot-li!.

L’acte serà conduït per Pau Vidal, creador del Minimots i tindrà convidats molt especials, com ara la còmica Maria Rovira, més coneguda com a Oye Sherman. El format combinarà competició, entreteniment i interacció amb el públic. L’entrada és de franc, però cal inscriure-s’hi, atès que les places són limitades, omplint el formulari d’aquest enllaç.

La competició final

Després de tres fases i tres mesos de competició, els setanta-un jugadors que han arribat a la gran final s’hauran d’enfrontar a una última ronda de proves, que posaran a prova la rapidesa, la creativitat i el domini de la llengua catalana, i serviran per a triar els tres millors jugadors.

Els tres guanyadors rebran de premi un lot de productes del Paraulògic, un lot de llibres, una subscripció anual a VilaWeb i una capsa-regal de Fent País.

El 9 de gener de 1975, ara fa cinquanta anys, obria al carrer del Cardenal Casañas la llibreria Documenta. Al capdavant, Josep Cots, un home educat i empàtic que portava corbatí i que avui encara és al peu del canó de la llibreria, tot i que fent tàndem amb Èric del Arco, un lletraferit que es va fer llibreter fa deu anys, bo i coincidint amb el trasllat de la Documenta al carrer de Pau Claris, i que també porta corbatí. Tots dos sabien que mig segle de vida calia celebrar-lo amb tots els ets i uts, però a la manera de la Documenta. Tanmateix, en Cots volia que la commemoració aportés reflexió al món del llibre i en Del Arco reivindicava una festa. I així va ser com, els cinquanta anys de la Documenta, van començar a mitja tarda amb una conversa sobre el futur de la lectura i després la música de Malalletra i Miqui Puig DJ, la beguda i els tastets d’en Pep Salsetes van ocupar el local fins a mitjanit. Els amics i clients de la Documenta van atapeir el local de les set de la tarda ençà i s’hi van veure molts editors i més llibreters veïns, i un ambient de dia important i de dia de celebració.

La importància clau de les biblioteques escolars

Tot seguit us relatem com es va desenvolupar la primera part de la celebració, la que va incloure una taula rodona sobre el futur de la lectura. Hi van participar la bibliotecària Marta Cava, la bibliotecària Carme Fenoll, Bernat Ruiz i Jaume Subirana. Va moderar la taula Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria.

Marta Cava, bibliotecària de formació, amb una experiència important en el que és l’àmbit de les biblioteques escolars i actualment directora de la Biblioteca Pública de Llavaneres (Maresme), va obrir el debat sobre el futur de la lectura. De fet, hi va haver poc debat, perquè els convidats a reflexionar-hi es van triar per mirar-se el futur de la lectura a partir d’àmbits diferents i complementaris. En el cas de Cava, les seves reflexions van anar dirigides a l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. I va obrir el foc i repartir mancances en moltes direccions.

D’entrada, va fer una proclama: “Si us plau, gent del món del llibre, avui que esteu tots aquí, compteu amb les bibliotecàries. Som part de la cadena del llibre i desitgem viure aquesta relació. Sobre el tema de la lectura, sempre diem que els infants i els joves no llegeixen i ens preguntem què hauríem de fer més, però jo giraria la pregunta per saber què fem nosaltres com a adults, com a prescriptors, com a editors, com a llibreters… perquè no ho fem bé.” Va parlar de la quantitat de llibres infantils i juvenils de “mala qualitat” que sortien al mercat, i va dir que era una literatura que es tractava com de tercera regional. “A les planes de literatura dels diaris, les crítiques sempre es fan a llibres per a adults. Només trobareu la LIJ en suplements de criança, de criatures, de famílies i de temes d’educació. Amb això diem que la literatura infantil i juvenil només interessa a la gent o bé que té criatures o bé que treballa amb criatures. No la tractem com a literatura.” Indicava amb això normalitzar la literatura infantil i juvenil a les planes culturals i literàries de la premsa perquè tinguessin, també, més visibilitat.

D’esquerra a dreta: Lluís Agustí, Marta Cava, Bernat Ruiz, Carme Fenoll i Jaume Subirana (fotografia: Quim Perelló/Llibreria Documenta).

I va continuar: “L’altre tema és que hauríem de començar a diferenciar dues coses que són diferents: l’ensenyament de la literatura i ensenyar el gust per la lectura. La majoria de persones que som aquí vam posar el crit al cel quan es va dir que s’eliminava l’ensenyament de la literatura al batxillerat humanístic. Sí, és indignant, però per què quan es parla de promoure la lectura en l’educació secundària no es produeix la mateixa indignació?” I en aquest punt va aparèixer una qüestió estratègica i una assignatura pendent que cou, la de les biblioteques escolars: “Hem passat dècades sense biblioteques escolars i en paguem les conseqüències ara. I la comprensió lectora també va lligada al tema de les biblioteques escolars.”

I va acabar dient: “Roald Dahl sempre pinta els adults com a persones absolutament menyspreables. Una miqueta hem d’assumir que ho som, oi? I amb els joves i amb els infants hem de deixar de tenir aquesta actitud roaldahliana, per dir-ho d’alguna manera, de ser adults. Primer de tot, hem d’abandonar aquest tractament naïf que fem de la literatura amb les criatures. Deixeu de dir que llegir és guai, perquè això fa que es tirin enrere. Oi que no diem que menjar bledes és guai? Ni diem menja bledes perquè s’obrirà un món nou? I no s’ha de romantitzar tot. Finalment, faig una pregunta que no cal que em respongueu, però que serveixi de reflexió: quanta gent de la sala ha llegit, posem pel cas, al llarg del 2024, un llibre de literatura infantil i juvenil per plaer? No per feina, no perquè teníem una criatura a prop a qui llegíem, simplement pel plaer de tenir ganes de llegir-lo?”

La relació que establim amb la lectura ha de ser semblant a la que establim amb les persones

Tot seguit, Lluís Agustí va donar pas a Jaume Subirana, que és poeta, assagista, traductor, va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, és doctor en filologia catalana i actualment fa de professor a la Universitat Pompeu Fabra.

Agustí li va demanar sobre el fet que els alumnes quan arribaven a la universitat no tenien la voluntat de construir-se una biblioteca pròpia a mesura que avançaven en els estudis, com ara fa trenta anys o quaranta, quan també era una qüestió important formar lectors crítics.

Subirana va començar fent evident la diferenciació entre el futur de la lectura, el futur de la literatura i el futur dels llibres. I va dir que era important de diferenciar-ho. I va recordar que potser els joves no llegien llibres, però sí que llegien, i potser llegien llibres, però dels quals no se’n podia dir literatura. I, sobre això, va sentenciar: “Sobre el futur de la lectura, tranquils, hi haurà futur a la lectura i, a més, serà bo. I m’agrada recordar una cosa que vaig sentir dir al doctor Òscar Pujol, que no passa res per assumir, entendre, que la lectura no és un bé per a tothom. I si això ho interioritzes, hem d’entendre que la lectura no és un fet universal ni necessari ni necessàriament bo per a tothom.” I també va citar la idea d’Umberto Eco, que va dir que els llibres i la lectura eren com els nostres vells, que tenien una funció bàsica en la tribu fa deu mil anys i que avui continuaven tenint-la, que tenia a veure amb l’experiència, amb la memòria, amb l’arxiu, amb la comunitat, amb la relativitat, amb la diversitat. “El llibre i la lectura, associats a això, crec que tenen un futur llarguíssim. Una altra cosa és en quin format serà, si es vendrà poc o molt, si tindrà IVA o no en tindrà, si hi haurà traduccions… Això no ho sap ningú.”

I va demanar sobre la lectura i el lector de defugir la romantització i la cursileria, com ja havia apuntat Cava. I aleshores Subirana va citar un fragment d’un llibre de Jordi Benavente en què parla de les biblioteques, de casa seva i d’ell com a pare: “A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos, fer-los lectors. Però sé que no depèn de mi, que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent o les abelles. I recordo Pati Smith: ‘He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes. Les de casa meva i les de la meva biblioteca.’” Subirana va dir que li semblava un bon consell, no sermonejar i deixar les portes obertes. “Les biblioteques han de tenir les portes obertes, ha de ser fàcil entrar-hi i no s’ha de demanar a ningú qui és quan hi entra, no s’ha de demanar a ningú quina intenció té i per què s’endú el llibre. No s’han de fer fer fitxes de la lectura dels llibres.”

I van continuar les cites. De l’escriptora Edith Wharton: “Llegir no és una virtut, però llegir bé és un art.” I Subirana apuntava: “La línia argumental a favor de la lectura no pot ser moralitzant, perquè errem el tret. En canvi, llegir bé és un art, vol dir que tenim tot un camp immens de com es promou.” I, finalment, va comentar una idea l’escriptora Ida Vitale, que diu que li agrada llegir llibres i quan els acaba els torna a la biblioteca i quan s’asseu aquells llibres la saluden. I Subirana: “Això vol dir que la relació que establim amb la lectura, a més de no ser moralitzant, ha de ser una relació similar a la que establim amb les persones.”

I sobre la pregunta de què podem fer nosaltres per promoure la lectura, va dir: “Podem promoure espais i condicions en què la lectura sigui possible, millor o més fàcil. I això es pot fer des dels poders públics i també des dels privats. Jo fa molts anys que em vaig comprometre a comprar un llibre sempre que entrés en una llibreria.”

El manifest de la lectura de Ljubljana

Aleshores va ser el torn de Carme Fenoll, també bibliotecària de formació, que va ser directora del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i va supervisar el sistema de lectura pública del país, i actualment és directora de l’àrea de cultura de la Universitat Politècnica de Catalunya.

El moderador, Lluís Agustí, va plantejar a Fenoll com veia la col·laboració entre universitats, fundacions culturals, biblioteques, editors, etc. I si creia que servien manifests com els de Ljubljana sobre la lectura i si arribarien a amarar la societat per aconseguir algun objectiu.

D’entrada, gairebé a tall de resum, Fenoll va tornar a posar l’accent en la necessitat de coordinar-se més bé les biblioteques amb les llibreries i en la necessitat d’empènyer les biblioteques escolars: “És el punt feble del nostre sistema bibliotecari, perjudica el món de la lectura, li juga en contra d’una manera importantíssima.” Va apuntar la necessitat de posar la universitat al primer front de batalla perquè la lectura jugui el paper que volien. I va explicar: “Aquests dies tenim l’Elon Musk i en Zuckerberg als mitjans explicant-nos quines polítiques faran servir per monitorar les xarxes socials, que són els espais on s’informen la majoria dels nostres joves. Per tant, si les universitats, si les biblioteques, no entenem aquesta situació com un problema essencial, serà greu. Per això tres professors de la Universitat de Ljubljana van tenir la pensada de tirar endavant un manifest a favor de la lectura, a favor d’una lectura profunda. I crec que aquesta mena d’iniciatives són essencials i hem de creure que des de les universitats podem tenir un poder important per a transformar el rol de la lectura en la nostra societat.”

Els editors Èric del Arco i Josep Cots, durant la celebració dels cinquanta anys de la Llibreria Document (fotografia: Quim Perelló/Llibreria Documenta). L’edició en paper fa quinze anys que no deixa d’encongir-se

Va tancar la roda d’intervencions Bernat Ruiz, que és editor, propietari de l’editorial Apostroph. Observador actiu del món del llibre, col·labora en el postgrau de prescripció lectora i a l’Escola de Llibreria. Lluís Agustí li va preguntar pel futur de la lectura relacionat amb l’edició.

Ruiz va començar posant en qüestió les prediccions de futur i va recordar: “L’any 2008 o 2009, més de mil editors a Frankfurt van dir que el 2015 el llibre digital hauria superat el llibre de paper. Es van equivocar. Ara, el que sí que ha passat, i en això crec que les prediccions a grans trets no es van equivocar, és que la lectura profunda, entesa com a lectura de llibres, s’ha fragmentat, ha saltat de finestra. Avui tenim finestres de lectura, una de les quals és el paper. Però és una finestra de lectura majoritària encara? En molts gèneres, sí, però no en tots. En segons quins països, hi ha gèneres en què el paper ja no és majoritari, que es llegeix majoritàriament en digital. I a última hora al nostre país hem d’incloure una altra finestra de lectura, que és l’audiollibre.”

Va posar en dubte les dades donades pel gremi d’editors recentment i l’eufòria que contenien: “L’edició tradicional en paper, que encara és la que té més força en el negoci de fer llibres, té una mala salut de ferro. Però una cosa que li passa des de fa aproximadament uns quinze anys és que no deixa d’encongir-se. Tot i que hi ha qui diu que la cosa va com un coet, que cada any la facturació augmenta i que el sector editorial viu un moment dolç, si descomptem la inflació, des del 2013 pràcticament no hem crescut. De 2008 a 2013, el sector va perdre un terç de la facturació. I això no ho recuperarem, perquè el sector s’encongeix. I no és una opinió, sinó que les dades ho corroboren.”

Una altra idea: “Vivim una anomalia històrica. El segle XX va ser l’edat del llibre, però això ja no és així. Avui, per menys del que costa un llibre, cada mes tinc accés a una quantitat de contingut enorme via les plataformes de música, de sèries, de cinema, etcètera, amb un contingut que no em puc acabar. En canvi, al segle XX, en aquest aspecte, el llibre era imbatible. Era la màxima oferta de contingut per un preu que no es podia millorar. Podies anar al teatre, al cinema, podies fer moltes coses, però la relació quantitat-preu era imbatible. Això s’ha acabat. I què vol dir? Això vol dir que hem de gestionar aquest aterratge de lectura d’alguna manera. I ho hem de fer amb un temps vista.”

I un advertiment en relació amb la intel·ligència artificial: “La intel·ligència artificial no és cap broma i el sector editorial, de moment, s’ho ha pres d’una manera com aquell que no vol veure l’elefant a l’habitació. El problema real serà quan les editorials perdin la por de dir una cosa que moltes ja fan: que es tradueix automàticament i es dóna a polir aquesta traducció a una persona; que hi ha llibres que ja els escriuen les màquines i els poleix una persona. Això ja passa.”

Finalment, pel que fa a la manera de fomentar la lectura, Ruiz va dir que calia construir lectors des de la infantesa i la joventut, perquè en l’adultesa crear el gust per la lectura ja era molt difícil. “I per això cal una sèrie de polítiques i d’inversions i per això necessitem tenir les idees clares i, sobretot, deixar de negar unes dades que són incontestables en tots els aspectes que impliquen la lectura i el negoci editorial.”

Després d’uns quants anys de discreció, el cineasta Wim Wenders, autor d’obres mestres com ara París, Texas, El cel sobre Berlín i L’amic americà, ens va sorprendre fa poc amb la magnífica Perfect days. Ara, amb Anselm, ha creat un film extraordinari en 3-D sobre l’obra, la trajectòria i les preocupacions de l’artista neoexpressionista alemany Anselm Kiefer. Tot aprofundint amb respecte i poesia en l’obra d’un dels artistes contemporanis més importants del tombant de segle, ens endinsem en l’abisme de la memòria i el silenci alemany i europeu sobre el nazisme i l’Holocaust.

Jo diria que no és casual que dos grans artistes hagin sumat esforços per reflexionar sobre el feixisme, l’odi xenòfob i els desastres de la guerra en els temps presents europeus, en què vivim un ascens considerable del pensament i les actituds de l’extrema dreta, filla i hereva de la dels anys trenta.

El film és impressionant, com ho són les grans obres de l’autor, siguin quadres, escultures o instal·lacions. Entre tots dos ofereixen a l’espectador una experiència artística que aborda la devastació després de la Segona Guerra Mundial i ens posa a l’abast la immensitat i complexitat de l’obra de l’alemany. La destrucció humana, arquitectònica i natural i el silenci imposat que hi va haver a Alemanya després del feixisme han estat de bon començament els temes clau que Kiefer ha abordat amb una sobrietat i severitat poètica molt contundents. Titulant Anselm el film, sembla que Wim Wenders vol elevar l’artista a la categoria de Leonardo o Miquel Àngel. Podeu veure’n el vídeo promocional:

El film ha estat enregistrar en diversos espais que han estat els estudis de l’artista, fins a arribar al seu lloc de treball actual. A Barjac, prop de Nimes, sense gens d’ajuda d’arquitectes o enginyers, l’artista i els seus ajudants han transformat un espai de vuitanta hectàrees en el seu món. És com una obra d’art immensa i fantasmagòrica, un món fet a la seva mida. Als terrenys, hi ha torres enrunades com les que van restar dempeus a Berlín en acabar la guerra. I enormes hangars i magatzems amb bona part de les seves immenses obres: quadres, escultures, instal·lacions, avions de guerra morts o agonitzants, llibres, foc, aigua, formigó, devastació… Tot en un ordre delicat i bell, que ens acosta a la delicadesa i la profunditat de la poesia.

La memòria decapitada (fotografia: A Contracorriente Films).

Les seves obres gegantines et corprenen, t’impressionen, com si, de fet, l’artista construís el món de l’Europa devastada amb tots els seus terribles i negres enigmes filosòfics, humanistes i poètics. Kiefer se situa –i el film situa l’espectador– a les portes de l’abisme, enmig d’un món cremat, destruït, en runes, on la natura no pot sobreviure i les persones són, de fet, una cosa insignificant. Hi ha el mite i la història. El bé i el mal. La por i la poesia. L’horror del mal i l’aclaparadora esplendor inquietant de les runes.

Velles dames de blanc decapitades en el paisatge, d’on creixen torres bombardades, esbarzers secs o tanques de filferro, llibres gegants pesants, branques seques, ferros retorçats, llengües de foc de llançaflames, materials de desguàs, fòssils, pedres, arrels, formigó, esquelets d’avions i ferralla militar. Quadres grandiosos, com si volguessin abastar el món, contenint paisatges desolats. Natures mortes, arrasades i cremades pel mateix autor en el seu estudi, un espai tan immens i, paradoxalment, curosament ordenat, que l’artista ha de recórrer en bicicleta, com cercant alguna idea per a entendre la història i els seus estremidors forats negres.

L’alquimista dels sediments del passat (fotografia: A Contracorriente Films).

De tant en tant, ací i allà, una frase a la paret, com si les runes tinguessin vida pròpia. “Potser som els anònims i els oblidats, però no oblidem res.” O els noms de les dones revolucionàries de la història. O de les dones i els mites de l’antiguitat. O allà, prop del sostre, situats en llocs estratègics, trossos d’ales d’avions de guerra que l’artista cerca amb la mirada i anomena pels noms dels arcàngels: Uriel, Gabriel, Rafel, Miquel. Hi ha en el seu món particular una recerca de les imatges i els paisatges del mal del passat, però també una immersió en els mites cristians i de la càbala.

“La insuportable lleugeresa de l’ésser és real”, diu Kiefer, “si mires la història, la cosmogonia, la mitologia, cadascú de nosaltres som menys que una gota d’aigua, que un àtom. La gent cerca la lleugeresa, fuig de les càrregues, de l’abisme, no el vol veure”. Per contra, de ben jove, Anselm Kiefer s’ha enfrontat als silencis imposats més terribles i als dubtes i culpabilitats de l’ésser humà, conseqüència de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.

Anselm Kiefer, al seu estudi de França (fotografia: A Contracorriente Films). Fill del silenci imposat

Kiefer va néixer a Donaueschingen, Alemanya, l’any 1945, enmig de la devastació, envoltat per un espès silenci espectral. “Tota la societat estava en silenci llavors. Eren incapaços de comprendre l’inimaginable.” Com que a l’escola tan sols els van impartir tres setmanes d’història d’Alemanya i tothom callava, Anselm va decidir explorar i descobrir la història i els mites pel seu compte. I treure’ls a la llum pública a la vista de tota la societat.

Va ser deixeble avantatjat del gran Joseph Beuys. Començà fent happenings i instal·lacions i va passar aviat a la pintura, l’escultura i la fotografia. Un dels seus primers treballs públics va ser com posar un mirall davant les cares de tots els seus conciutadans callats i amnèsics. L’any 1968, vestit amb l’uniforme de la Wehrmacht del seu pare, Anselm es va fotografiar fent la salutació nazi en uns quants llocs emblemàtics d’Alemanya i d’Europa. Ocupacions, va titular la sèrie. Amb les fotografies va “ocupar” Alemanya, França, Suïssa i Itàlia.

Aquest treball i uns altres que reprenien els mites de Parsifal o els Nibelungs, li van costar grans crítiques a Alemanya. L’acusaven de neonazi, de voler ressuscitar els mites del nazisme. Això no obstant, quan va fer el salt a exposar als EUA, el públic i la crítica americans van comprendre la seva intenció perfectament. En pocs anys el van arribar a considerar com l’artista contemporani més gran del moment. Va remoure consciències i també va posar en evidència que la nació alemanya tenia problemes seriosos a l’hora d’enfrontar-se amb artistes que volien dialogar amb el passat del país.

La memòria sepultada al cor de les runes (fotografia: A Contracorriente Films).

No cal dir que la seva obra és universal en el temps i en l’espai. De la guerra mundial i el feixisme nazi s’expandeix, si l’espectador vol, a totes les incògnites que persisteixen en l’actualitat. En la inauguració d’una macroexposició a la Neue Nationalgalerie de Berlín, els anys de la segona guerra del Golf (1990-91), Kiefer va declarar: “La història i les guerres que passen avui dia són impossibles d’entendre per mitjans racionals. Hi passen coses tan absurdes i impossibles, que ningú no pot captar-les amb la pura lògica i la raó.”

Paul Celan, el poeta supervivent de l’Holocaust

L’obra del poeta Paul Celan és una font d’inspiració, reflexió i descoberta constant per a Anselm Kiefer. Després de llegir un dels seus poemes, que és motiu d’un dels seus potents quadres: “A Ucraïna on van assassinar el meu pare i la meva mare, / quines flors hi havia? Quina flor, mare? […] Mare, quina mà vaig estrènyer? / Com vaig anar amb les teves paraules a Alemanya? / Mare, allà viuen assassins. / Mare, estan en silenci. / Mare, estan escrivint poemes. / Mare, ningú silencia els assassins!”

En acabar la lectura, Kiefer tanca el llibre i dins seu exclama: “Que difícil deu haver estat per a Paul Celan! Un poeta jueu, haver d’escriure en alemany! La mare i el pare van ser víctimes de l’Holocaust.”

Efectivament, Paul Celan era un jueu romanès de parla alemanya, que va abandonar el sionisme, milità en les organitzacions socialistes jueves i donà suport a la República espanyola durant la guerra del 1936-1939. Quan els nazis van ocupar la seva regió i els guetos, la seva família, com moltes més, va ser durament reprimida. Els seus pares es van morir confinats en un camp d’extermini. A ell, el van recloure en un camp de treball i va sobreviure. Els seus poemes són un referent literari imprescindible. Celan i Primo Levi, entre més autors, van demostrar que era possible d’escriure poesia després de la devastació nazi, i van rebatre així, per l’acció, la famosa sentència del filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno: “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie.”

Seriositat i severitat davant la història (fotografia: A Contracorriente Films).

Celan també és un dels discrets protagonistes d’Anselm. En una seqüència del film, apareix una fotografia seva i l’original sobreimpressionat d’un poema seu manuscrit. De fons, sona un enregistrament original del poeta recitant-ne els versos. És “Fuga de mort” (1948), un dels seus escrits més impactants i profunds. És una descripció lírica del camp d’Auschwitz-Birkenau. El va escriure entre el 1944 i el 1945.

El reprodueixo sencer per la importància que hi donen Wenders i Kiefer. La traducció és de Feliu Formosa i Artur Quintana, del llibre A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat (Proa, 1966 / Barcelona: Aymà, 1976):

Fuga de mort (Paul Celan)

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret.
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret.

Crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltre

i vosaltres continueu tocant per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps.

Crida toqueu més dolça la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith.

L’artista, en el món que ha creat sobre les runes (fotografia: A Contracorriente Films). La pregunta a Martin Heidegger

No podia faltar al film la referència al filòsof Martin Heidegger i el seu passat nazi. Kiefer recorda: “Paul Celan es va reunir una vegada amb ell a mitjan 1963 a la seva isolada cabana de la Selva Negra. Què esperava de la visita? Alguna explicació sobre el seu passat nazi?” En el llibre de visites Celan va escriure: “En el llibre de bitàcola, amb vista a l’estrella de la font i una esperança al cor per una paraula per venir” (25 juliol 1967).

“La paraula del gran filòsof no va arribar mai. Res a dir sobre els seus errors. Tota la societat va restar en silenci llavors. Tots van fracassar a captar l’inimaginable”, diu Kiefer.

Paul Celan es va suïcidar a París el 20 d’abril de 1970; es va llançar al Sena del pont de Mirabeau.

Kiefer passeja pel seu món (fotografia: A Contracorriente Films). L’artista de nen

“Les runes per mi són el principi. Amb els enderrocs es poden construir noves idees. Són símbols d’un començament”, diu Kiefer, que també opina, més endavant, que “la infància és un espai buit, com el començament del món”. Per això hi ha mesurades aparicions d’un nen petit que l’interpreta a ell d’infant. Les lectures que llegia, com ara Jàson i els argonautes, els dibuixos que començava a fer, les fotografies antigues de l’àlbum familiar, la seva austera cambra d’infant. El contrast entre allò que veia el nen i allò que ell veu i crea ara.

El nen és un contrapunt discret que va apareixent al llarg del film i, enllaçant-se amb el fil argumental principal, un recurs perillós, però tan extremadament ben fet que en cap moment sembla artificial o impostat. De fet, amb aquest detall i tots els del film, Wenders aconsegueix de dissoldre totes les fronteres i crea una simbiosi sublim entre passat i present, com també fa entre cinema i art, o mite i història, que és a un pas de la perfecció.

Anselm Kiefer i Wim Wenders (fotografia: A Contracorriente Films). Què es podrà fer després d’Anselm?

Cap al final hi ha una escena extraordinària en blanc i negre. Sobre una imatge aèria de Berlín en runes, Kiefer avança insegur per un cable a molts metres d’altura. Per a mantenir l’equilibri, en comptes d’un bastó, du a les mans un enorme gira-sol sec, calcinat, en al·lusió a Van Gogh. Una estona abans ha confessat: “No sento que hagi arribat en absolut. En realitat encara em sento allunyat. Desterrat i… no realment fugint, però sempre en camí. No puc aturar-me.” En contra de la idea de Theodor Adorno, sabem que es pot fer i s’ha fet poesia després d’Auschwitz. La pregunta que em faig ara és: què es podrà fer després d’Anselm?

L’acompanyaven uns treballadors del jutjat, a qui comentava amb arrogància: “M’han dit que ahir van tombar la llei d’amnistia per mi.” El jutge Joaquín Aguirre s’atribuïa, com un èxit, la derrota parlamentària de la llei d’amnistia el 30 de gener de l’any passat, quan Junts finalment no va donar suport al text al congrés espanyol perquè hi volia millores; havia reactivat a corre-cuita la causa de la trama russa, que tenia adormida de feia temps, perquè veia l’oportunitat de rebentar l’amnistia si finalment imputava el delicte de traïció –que n’era exclòs– al president Carles Puigdemont i als altres investigats en l’anomenada trama russa del procés. I així ho va fer, amb una interlocutòria el dia abans d’aquella votació, una decisió avançada per El Periódico, per qui ha estat el braç i còmplice mediàtic en un dels despropòsits i abusos judicials més greus que es recorden. Perquè el cas Vólkhov, desautoritzat, desactivat, és el punt culminant d’un jutge abusador, d’un home que ha demostrat el poder monstruós que pot arribar a tenir un jutge d’instrucció per a vulnerar drets, i fer-ho amb la tranquil·litat de saber-se impune. La seva croada quixotesca tenia el propòsit declarat de salvar Espanya.

Aguirre es jubila dimecres, poques setmanes després d’haver rebut una humiliació sense precedents de l’Audiència de Barcelona, que el va acusar d’haver comès un frau de llei per haver continuat la investigació del cas Vólkhov contravenint les seves ordres d’aturar-la perquè l’allargava de manera irregular i abusava dels drets dels investigats. Però el jutge, el juny de l’any passat, quan acabava d’entrar en vigor la llei d’amnistia –que també va desobeir de manera clamorosa–, imbuït d’una mena transcendentalitat patriòtica, va decidir que tenia la missió de protegir Espanya i Europa d’una ingerència russa, i aquest rampell li va semblar que justificava prou l’argúcia per a desobeir la seva autoritat judicial superior.

I poc després d’haver fet aquest salt al buit processal, tan bon punt va fer seixanta-sis anys, el mes d’agost, Aguirre va demanar de jubilar-se anticipadament. Va encendre un gran foc i tot seguit va demanar de plegar, que ja l’apagaria (o l’acabaria d’atiar) algú altre. I, de fet, passades les vacances d’estiu, el jutge pràcticament ha deixat de treballar. Aquests darrers dos mesos ha estat la jutgessa titular del número 13, Alejandra Gil, qui ha assumit la feina del jutjat número 1, el d’Aguirre, en qualitat de substituta. I caldrà veure ara qui serà el substitut d’Aguirre per a fer-se càrrec d’un jutjat que durant trenta-sis anys va ocupar un personatge detestat per molts companys de toga, incòmode i perillós per a qui caigués dins el radar de les seves investigacions prospectives i enrevessades, en què sovint pensava que tenia a les mans el destí de la història.

L’obsessió amb Laporta

Algú haurà de decidir què fer, per exemple, amb el cas Negreira, pel qual Aguirre investigava els pagaments del Barça a l’ex-vice-president dels àrbitres espanyols com un suposat cas de corrupció en el món de l’esport. Aquest cas és un altre exemple que defineix el caràcter trampós i obsessiu d’aquest jutge, perquè va maldar per poder imputar tant sí com no Joan Laporta en aquesta causa, amb què es va arribar a creure que destaparia un cas històric de corrupció que canviaria per sempre la història del futbol espanyol. Però sobretot somiava a presentar-se com el botxí judicial de Laporta i del que representa per al Barça en termes més polítics que no pas futbolístics.

Però la manera que va tenir de provar-ho fou tallada en sec (una altra vegada) per l’Audiència de Barcelona. Perquè es va empescar que el cas podria encaixar en un delicte de suborn, que té un termini de prescripció més gran que no pas els delictes pels quals va començar aquesta investigació. Això li permetria de fer entrar el primer mandat de Laporta al Barça dins la investigació, però hi havia un problema important: el delicte de suborn és necessàriament per a funcionaris públics, segons el codi penal espanyol, i Negreira no n’era pas, de funcionari.

Doncs bé, Aguirre es va treure del barret una interpretació segons la qual a efectes de dret penal Negreira podia ser considerat un funcionari perquè formava part del Comitè Tècnic d’Àrbitres, que depèn de la Federació Espanyola de Futbol, que rep fons públics. Va fer aquesta acrobàcia jurídica per imputar Laporta, però li van parar els peus: l’Audiència de Barcelona el va obligar a desimputar-lo.

Les macedònies d’Aguirre

El cas Vólkhov i el cas Negreira són els darrers grans despropòsits de la carrera judicial d’Aguirre, que va començar en diversos jutjats de Barcelona fins que va aterrar el 1988 al jutjat d’instrucció número 1, i no n’ha sortit fins ara que es jubila. Un cas poc comú. El primer gran cas que va instruir fou el de famílies benestants de Barcelona que subornaven militars perquè lliuressin els seus fills del servei militar, però el que va situar el seu nom per primera vegada en els grans titulars fou el cas Grand Tibidabo, als anys noranta, en què s’investigava l’estafa comesa a accionistes d’aquest grup. L’acusat principal fou l’empresari Javier de la Rosa, que va acabar condemnat a tres anys de presó.

Però la trajectòria d’Aguirre sobretot ha estat marcada per grans desastres, com ara el cas Macedònia, que va deixar una gran taca de desprestigi al jutge. Fou una causa de suposada corrupció que vinculava agents dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola amb el narcotràfic. La investigació no va dur enlloc, la fiscalia no li va donar suport i de mica en mica, any rere any, es van anar tancant les peces del sumari que implicaven uns quants agents. Aguirre es va pensar que tenia a les mans el cas més gran de corrupció policíaca de la història, i va acabar en no res.

Enmig d’aquella investigació plena de peces separades i de ramificacions infinites que ja era impossible de reconnectar –un modus operandi característic d’aquest jutge, que li permetia d’embolicar la troca, eternitzar les instruccions i controlar-les totalment–, Aguirre va ordenar un escorcoll insòlit el 2012 a la seu dels Mossos d’Esquadra, al complex Egara, perquè sospitava que hi havia mossos que actuaven en connivència amb els narcotraficants. Ell mateix, en persona, es va presentar a la seu dels Mossos el dia de l’escorcoll. Allò no va dur enlloc, la fiscalia no donava suport a aquelles tesis. Ningú condemnat, però el prestigi del cos sí que va restar tocat durant molt temps.

Els abusos de Vólkhov i la prova del cotó

Molts dels afectats acusaven Aguirre de cercar això: que el mètode fos en si mateix una finalitat, és a dir, que la instrucció fos tan dura, tan llarga i tan invasiva, i que tingués un component d’amplificació mediàtica prou gran perquè això mateix ja fos la condemna. El jutge (segurament) sabia que les seves investigacions no duien enlloc, que era impossible de poder-les portar a un judici que acabés en sentència condemnatòria. La condemna ja era la investigació mateixa, i l’estirava i la complicava a pleret, en fruïa pensant que era l’amo i senyor de tots els despropòsits que cometia, i es permetia d’insultar i riure’s d’un dels investigats, com va fer amb Puigdemont durant un interrogatori a un altre dels encausats a Vólkhov, de qui va fer afirmacions falses i humiliants (“es va cagar a les calces”). Aquesta causa, la de la trama russa, ha estat paradigmàtica d’aquest modus operandi, perquè tot i que sembla clar que acabarà arxivada, ja ha complert la finalitat d’atemorir, d’assenyalar i de desprestigiar tota la gent que va arribar a investigar.

I tot això Aguirre ho ha fet amb impunitat. Amb estirades d’orelles i desautoritzacions de l’Audiència de Barcelona, però amb impunitat. Les recusacions presentades contra ell no han prosperat, i tan sols ara, just ara que es jubila, i hi ha una querella que encara resta pendent de ser admesa a tràmit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És la querella per prevaricació que van presentar contra ell el president Carles Puigdemont i el cap de la seva oficina, Josep Lluís Alay, per la maniobra judicial irregular amb què va mantenir el cas Vólkhov. El jutge Guillem Soler deia en aquesta entrevista recent: “Serà essencial veure si s’incoa, o no, la causa contra el jutge instructor per prevaricació. Perquè difícilment hi pot haver un cas més clar en què, com a mínim, hi hagi indicis per a començar la causa.” Com una prova del cotó: si la querella no prosperés, ni en aquest cas tan clamorós, es veuria clar que no hi ha cap marge de defensa contra jutges instructors desfermats i venjatius com aquest Aguirre que ara plega.

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó (PP), ha atacat la radiotelevisió pública valenciana en una entrevista a Las Províncias. “Tenim uns professionals excel·lents, però crec que la direcció d’À Punt, com tot el que ha fet el Botànic, està totalment polititzada. També À Punt ha col·laborat a eixe linxament que s’ha fet del president de la Generalitat”, ha dit en relació amb el tractament de la televisió valenciana sobre la gota freda. El Consell d’Informació d’À Punt ha emès un comunicat en què ho denuncia i rebutja les paraules de Mompó.

“La redacció d’informatius d’aquesta radiotelevisió pública valenciana no ha participat mai en cap mena d’operació com la descrita. Sempre hem actuat amb un respecte absolut als principis d’imparcialitat i professionalitat que ens imposen la llei i l’exercici de la professió periodística. En cas contrari, aquest Consell d’Informatius hauria denunciat qualsevol desviació de les nostres obligacions com a servei públic. El legítim debat polític admet tota mena d’interpretació sobre l’actuació dels agents que formen part de l’activitat pública”, han defensat.

I han afegit: “La indiscutible llibertat d’opinió no comporta l’acceptació incondicional d’acusacions tan greus com la de col·laborar en un linxament, ni que siga polític.” Consideren que el comportament i les cobertures d’À Punt, especialment sobre la gota freda, han estat “modèlics”.

“Reiterem que la nostra tasca com a mitjà de comunicació està sotmesa a l’escrutini de tota la societat. Però la nostra obligació és rebatre les acusacions sense fonament i rebutjar pronunciaments que molts podrien interpretar com una pressió inacceptable per al treball professional d’uns mitjans públics de qualitat”, han dit finalment.

À Punt no ha participat en cap linxament. El @CdIAPunt rebutja taxativament les paraules de @Vicente_Mompo_ al diari @lasprovincias pic.twitter.com/vGo9XQ8rsu

— Consell d’Informatius d’À Punt (@CdIAPunt) January 12, 2025

Suport de l’oposició

El PSPV ha repiulat el comunicat d’À Punt i ha expressat el seu suport als treballadors dels informatius de la cadena davant l’atac a la seua independència per part del PP. “La professionalitat demostrada per À Punt en la cobertura de la dana ha sigut exemplar i reconeguda àmplament per la ciutadania. El PP vol tornar a la pitjor època de manipulació de Canal 9″, han dit. 

En referència a l’entrevista de Mompó en Las Provincias, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, també s’ha pronunciat a Twitter. “El que hi ha és molt poca vergonya per la vostra part, Vicent, molt poca vergonya! Tu saps que si l’alarma haguera sonat dues hores abans, s’haurien salvat vides. I Mazón estava al Ventorro. Ja està bé!!”, ha escrit.

Mompó ha fet aquestes declaracions en un moment en què À Punt es troba sense direcció general perquè Alfred Costa va dimitir poc després de saber-se que el president Carlos Mazón va oferir el seu càrrec a Maribel Vilaplana en un dinar al restaurant El Ventorro, en plena alerta roja per pluges i mentre poblacions com Utiel ja s’havien inundat. A més a més, fa unes setmanes que les Corts van triar el nou Consell d’Administració de la radiotelevisió pública, amb majoria de la dreta i l’extrema dreta de PP-Vox, i sense la participació dels socialistes ni dels valencianistes.

[VÍDEO] Mazón torna a ser escridassat, ara en una visita a l’Hospital de Castelló

Un jove de vint-i-cinc anys desaparegut aquest cap de setmana mentre feia una ruta de muntanya per Montserrat ha estat trobat mort al voltant de les 15.00. Segons que ha avançat El Caso i han confirmat els Bombers de la Generalitat, l’helicòpter del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) que cercava l’excursionista per la zona de Montserrat n’ha trobat el cos.

Després de rebre’n l’emplaçament, els Mossos d’Esquadra l’han identificat i posteriorment han obert una investigació per esclarir els fets, perquè no se saben les causes de l’incident. El jove va desaparèixer ahir i la recerca va començar quan els pares van avisar els serveis d’emergència, al voltant de les 21.20, de la possible desaparició perquè no sabien res del fill d’ençà del migdia.

A l’operatiu de recerca, hi han col·laborat efectius dels Bombers de la Generalitat, Mossos d’Esquadra i policies locals.

El pacte d’investidura entre el PSC i ERC fixa terminis per a alguns compromisos que no s’han complert. Els més significatius són la convenció nacional per a la resolució del conflicte polític, que s’hauria d’haver impulsat en el primer ple del parlament després de la constitució del nou govern; aprovar el Pacte Nacional per la Llengua en els cent primers dies de govern i presentar l’esborrany dels estatuts de la nova empresa operadora de Renfe abans d’acabar el 2024. Per a enguany, destaca el compromís de “formalitzar” la proposta de finançament singular a la comissió bilateral estat espanyol-Generalitat en els primers sis mesos de l’any, el traspàs de les primeres infrastructures de Rodalia i la “modernització” de l’aeroport de Barcelona.

Segons que estableix el pacte d’investidura entre el PSC i ERC, la convenció nacional té d’objectiu “bastir una proposta que contribueixi a abordar la resolució del conflicte polític de fons”. Concreta que serà integrada per un grup impulsor format per representants dels grups parlamentaris i presidida per un representant d’ERC i que haurà de presentar les seves conclusions al parlament. Per a facilitar-ne la tasca, també s’estableix que el govern crearà una oficina per assegurar els recursos humans, tècnics i materials de la convenció.

El primer ple del parlament després de la constitució del govern presidit per Salvador Illa va ser el 8 d’octubre, amb el debat de política general. I d’aleshores ençà no s’ha registrat cap iniciativa parlamentària per a impulsar la convenció nacional per a la resolució del conflicte polític.

També s’ha incomplert el calendari fixat per al Pacte Nacional per la Llengua, que s’hauria d’haver aprovat en els cent primers dies de govern, és a dir, abans de mitjan novembre. El compromís del PSC amb ERC era d’aplicar el calendari d’execució del govern de Pere Aragonès i destinar dos-cents milions d’euros per al primer any de desplegament, segons que deia el document signat. El govern diu que confia que el Pacte Nacional per la Llengua no vagi més enllà del primer trimestre del 2025 i atribueix el retard al fet que hi ha moltes parts implicades.

Els deures pendents per al finançament singular: sis mesos clau per a concretar-lo

“Formalitzar” l’acord de finançament singular

La qüestió principal que va marcar la negociació d’investidura entre el PSC i ERC va ser el finançament singular. I el pacte concreta alguns terminis sobre aquest per a enguany. “Amb l’objectiu d’implantar aquest nou sistema de finançament singular per a Catalunya, caldrà formalitzar el present acord durant el primer semestre del 2025 a la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i el de l’estat en relació amb el model de finançament”, diu el document.

Així mateix, afegeix que el 2025 “caldrà impulsar els acords als quals s’arribi en la comissió bilateral mitjançant les modificacions legislatives necessàries” i que, quan correspongui, es traslladaran a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals entre la Generalitat i el govern espanyol per tal que es puguin aprovar. Uns acords que s’hauran d’executar durant el 2026.

La nova empresa que ha de gestionar el traspàs de Rodalia

Sobre l’acord per al traspàs de Rodalia, s’ha incomplert el termini fixat per al 31 de desembre de 2024 per a presentar l’esborrany dels estatuts de la nova empresa operadora de Renfe. Precisament, dimarts, en la conferència de premsa posterior al consell executiu, la consellera de Territori i portaveu del govern, Sílvia Paneque, va anunciar que durant la setmana presentaria el nou model de gestió de Rodalia als socis d’investidura, començant per ERC. “Aquest mes de gener serà el mes de Rodalia”, va dir, i va afegir que durant aquest mes també es presentarien els estatuts de la nova empresa mixta que es farà càrrec del servei. Per tant, si es compleix aquest nou termini, el retard hauria estat d’un mes.

Segons el pacte d’investidura entre el PSC i ERC, l’objectiu era constituir la nova operadora entre 2024-2025 i fer el traspàs de les primeres infrastructures durant el 2025. També establia que abans d’acabar el 2024, a banda de presentar l’esborrany dels estatuts, s’havia de transferir el dèficit d’explotació de Renfe del 2023 i completar l’estudi de les infrastructures a transferir. El 17 de desembre el consell de ministres espanyol va aprovar la transferència de 283,4 milions a la Generalitat pel dèficit d’explotació de Renfe.

El desafiament de millorar l’aeroport de Barcelona i respectar els espais protegits

Socialistes i republicans van acordar les línies generals per a la “millora” de l’aeroport de Barcelona, però sense establir calendaris. El president de la Generalitat, Salvador Illa, al setembre va anunciar la reactivació de la comissió tècnica per a l’ampliació de l’aeroport i va fixar per a principi del 2025 el termini perquè la comissió lliurés unes recomanacions.

Sobre el model, l’acord d’investidura deia que s’havia de definir un nou model de gestió aeroportuària perquè l’aeroport de Barcelona guanyés capacitat amb noves connexions intercontinentals. Al mateix temps, afegia que el sistema aeroportuari català havia de contribuir a la reducció d’emissions i que l’impuls de l’aeroport de Barcelona havia de respectar la biodiversitat i fer valer els espais protegits Xarxa Natura 2000. Precisament, la llacuna de la Ricarda és un espai que forma part de la Xarxa Natura 2000 i ERC ha rebutjat fins ara que una ampliació de l’aeroport afectés aquesta zona. Finalment, l’acord d’investidura estableix que el govern sigui un “actor determinant en la presa de decisions estratègiques” de l’aeroport de Barcelona.

Lluís Llach: “La llista cívica ha creat problemes, però ja hem superat aquest mal tràngol”

Lleis per al primer any de la legislatura

El PSC i ERC es van comprometre a impulsar la tramitació d’una llista de lleis durant el primer any de legislatura. El govern ja n’ha tirat endavant algunes, com ara la llei de l’agència d’atenció integrada social i sanitària, la llei de memòria democràtica, revertir la fiscalitat del Hard Rock i la llei de l’estatut de municipis rurals. Resten pendents per als mesos vinents la llei catalana d’arrendaments urbans i regulació dels contractes de lloguer; la llei de mesures urgents per a fer front al sensellarisme, la llei del tercer sector social; la llei per a establir la primera etapa de l’educació infantil gratuïta i universal; i la llei dels drets culturals.

50.000 habitatges protegits i el lloguer de temporada

L’altre soci d’investidura, els Comuns, vol que aquesta legislatura sigui la del dret d’habitatge. Aquests darrers mesos han centrat bona part de les negociacions amb el PSC en aquest àmbit. El pacte d’investidura entre totes dues formacions estableix el compromís d’impulsar abans de final del 2024 una modificació de la llei d’arrendaments urbans (LAU) al congrés espanyol per a regular els contractes dels lloguers de temporada. Un compromís que s’ha complert dins de termini. Primerament, Junts va evitar la tramitació de la iniciativa, però finalment va tirar endavant en una segona votació el 17 de desembre amb l’aval del partit de Carles Puigdemont.

El pacte d’investidura també recull que el govern aprovi per decret el règim sancionador per incomplir la regulació dels preus dels lloguers. En aquest cas, no s’estableix cap calendari, però, en les negociacions per al pressupost, els Comuns han exigit que l’executiu l’aprovés aquest mes.

Tant a l’acord amb ERC com amb els Comuns, el PSC es compromet a construir 50.000 pisos nous d’habitatge protegit fins el 2030. Illa va calcular que costaria 4.400 milions d’euros durant els 4 anys de legislatura.

El pla de govern i la incògnita del pressupost

El 20 de desembre, l’executiu d’Illa va presentar el pla de govern de la quinzena legislatura. Segons aquest pla, es preveu d’aprovar durant el 2025 el 45% del paquet legislatiu inclòs en els acords d’investidura amb ERC i els Comuns. De moment, és vigent una pròrroga pressupostària dels comptes del 2023. El parlament va rebutjar la tramitació dels comptes per al 2024 que va presentar el govern de Pere Aragonès. Un fet que causar que es convoquessin eleccions anticipades.

Sumacàrcer (Ribera Alta) ha registrat a les 4.28 un sisme de magnitud 2,5, sense que hi haja hagut cap indecència relacionada. L’Institut Geogràfic espanyol ha informat del terratrèmol al Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat, que ha indicat que no havia rebut trucades relacionades.

Aquest terratrèmol és el sisè que hi ha a la zona aquestes darreres dues setmanes. El 26 de desembre, se’n van registrar quatre a Sumacàrcer, Gavarda i Alcàntera de Xúquer, entre 3 graus de magnitud i 1,5. Fa tan sols quatre dies, Sumacàrcer va tornar a ser epicentre d’un sisme, de magnitud 2,6.

Confusió i incertesa entre els funcionaris pel futur del model d’assistència sanitària concertada de Muface. Dues asseguradores de les tres que presten el servei –Adeslas i DKV– consideren que l’oferta econòmica és insuficient i han deixat Asisa com a única candidata per a donar cobertura sanitària a 1,5 milions de treballadors públics i pensionistes. A Catalunya, gran majoria dels 163.000 mutualistes es concentren al sector de l’ensenyament. El govern espanyol va anunciar divendres que ampliaria el termini per a presentar candidatures fins el 27 de gener. De moment, Asisa encara no s’ha pronunciat. La renúncia de les asseguradores ha causat neguit entre els funcionaris, especialment entre els mutualistes que han passat malalties greus.

És el cas d’una professora de secundària assegurada amb Adeslas Muface, operada fa quatre anys de càncer i a qui encara fan seguiment. Ara, pocs mesos abans de fer una nova revisió, es troba que no podrà accedir als seus metges habituals i que, quan intenta d’ampliar el seu pla amb Adeslas per no deixar el tractament a mitges, li diuen que no es faran càrrec de les malalties prèvies. A banda, també la preocupa la seva filla, que rep tractament psiquiàtric.

“L’oblit oncològic no s’aplica fins als cinc anys. A la mútua, em van dir que no em volien ni a mi ni a la meva filla. Ens sentim abandonats tant per Adeslas com per Muface. És una situació de molta incertesa”, detalla aquesta treballadora, que va aconseguir una plaça per oposicions fa disset anys. El seu cas no és únic perquè entre el milió i mig de mutualistes, quatre-cents mil són familiars dels treballadors.

La vulnerabilitat dels pensionistes

Un altre dels col·lectius més vulnerables és el dels pensionistes, que després d’haver cotitzat tota la vida laboral per Muface es troben que hi pot haver un canvi de condicions quan podrien necessitar més l’assistència sanitària. Sobre això, un informe del Ministeri de Sanitat espanyol publicat al novembre indicava que a Catalunya un 30,34% dels mutualistes tenien més de seixanta-cinc anys.

Les alarmes entre els treballadors van saltar a l’octubre, quan es va declarar desert el concert per a prestar l’assistència sanitària de Muface, que es va presentar tres mesos abans no s’acabés el concert. A mitjan desembre, el govern espanyol va presentar una segona oferta que augmentava d’un 33,5% les primes que rebien les asseguradores i allargava a tres anys el concert. Totes tres empreses, que arrossegaven despeses extraordinàries per la pandèmia, havien reclamat un conveni d’un any de durada i un augment de prima del 40%.

Adeslas va anunciar el 27 de desembre que no participaria en el concurs i DKV –la que té més afiliats a Catalunya– va fer igual dijous passat. Totes dues van argumentar que el model estava infrafinançat i que si s’hi haguessin presentat haurien hagut d’assumir pèrdues. Fonts d’Asisa han confirmat que continuaven analitzant els plecs del concurs i les situacions possibles per prendre una decisió en els dies vinents.

El govern espanyol va anunciar divendres que allargaria el període per a presentar candidatures del 15 al 27 de gener perquè la licitació havia coincidit amb el període de festes de Nadal, amb dies inhàbils.

Denuncien la situació

Aquestes darreres setmanes, els treballadors públics han denunciat que les mútues havien denegat proves i tractaments vitals abans no s’havia acanat el període de vigència de la cobertura, que d’entrada era fins al 31 de gener, però s’ha allargat fins a l’abril.

“Rebem queixes de pacients a qui diuen que no els donaran la següent visita i que si volen accedir-hi hauran de pagar. És una estratègia per a obtenir clients”, denuncia Iolanda Segura, portaveu d’USTEC, el sindicat més representatiu de l’ensenyament català.

“Tant els funcionaris a l’estat o a l’estranger no ens donen cites mèdiques, ens diuen que hem d’esperar a veure com queda la situació. No ens deixen registrar factures mèdiques, a alguns companys no els han donat visites al cardiòleg o al fisioterapeuta, fins i tot amb persones que han patit un accident amb trencament de cama”, apunta la presidenta de la Federació d’Associacions dels Cossos Superiors de l’Administració Civil de l’estat espanyol (Fedeca), Ana Ercoreca.

Accions jurídiques

Uns quants sindicats han anunciat accions jurídiques contra Muface i les asseguradores per incompliment del contracte. Fonts de la Central Sindical Independent de Funcionaris (CSIF), el sindicat més representatiu a les administracions públiques a l’estat espanyol, han apuntat que en el cas de les asseguradores, la responsabilitat podria arribar a ser penal si hi hagués conseqüències irreparables per a la salut dels pacients a qui deneguen els tractaments.

“Estem molt preocupats pels casos de les persones que no pot assumir el sistema de salut, per les persones amb problemes crònics, per la gent gran i pels fills de funcionaris. S’ha acabat el temps de declaracions polítiques, hem d’aplicar respostes objectives basades en dades”, apunten aquestes mateixes fonts.

Possibles mobilitzacions

Els sindicats no descarten mobilitzacions i vagues i reclamen a les asseguradores que justifiquin per escrit els càlculs de pèrdues que han argumentat per no presentar-se al concurs. També exigeixen al govern espanyol que faci públic l’informe econòmic de l’AIREF sobre el sistema. Alhora, diuen que no entenen per què sí que s’ha pogut arribar a un acord amb les mutualitats de la justícia (Mugeju) i la de l’exèrcit espanyol i la Guàrdia Civil (Isfas) i no amb la resta de treballadors públics.

“Hi ha una preocupació molt gran. El govern espanyol ha anunciat que les mútues han de donar cobertura fins a l’1 d’abril i les mútues actuen contràriament. No donar atenció és un incompliment dels acords que hi ha sobre la taula. És un xantatge i una pressió per a treure el que ells volen”, ha detallat Segura.

La USTEC considera que tots els funcionaris haurien de ser al sistema de salut públic de la seguretat social, però reclama que la transició es faci amb totes les garanties i amb les millores necessàries per a assumir la càrrega de feina. Uns altres sindicats, com ara CSIF, defensen que continuï en vigor el model actual. Si finalment el concurs fos desert una altra vegada, els mutualistes podrien perdre els complements de les assegurances privades que els cobreixen les malalties prèvies.

Una data clau

A banda de la fi del termini per a presentar candidatures, el mes de gener té una altra data important per als funcionaris: el dia 31, atès que tindran fins a aquesta data per a sol·licitar el canvi a l’Institut de Seguretat Social.

Sobre això, Ercoreca creu que el traspàs d’un milió i mig de funcionaris col·lapsarà un sistema de salut públic ja tens i amb llistes d’espera de sis mesos per a aconseguir una cita. “Passar els 1,5 milions de funcionaris al sistema implicaria que les llistes d’espera per a consultes quirúrgiques augmentessin d’un 115% i les consultes externes d’un 266%”, diu.

Precisament, el ministre de Transformació Digital i Funció Pública espanyol, Óscar López, va demanar als mutualistes tranquil·litat i va dir que tenia esperança que el conveni es renovaria amb total normalitat. Alhora, aquests darrers dies, López també ha obert la porta a reflexionar sobre un model antic i que considera que acumula imperfeccions. Sobre això, Fedeca, que aplega quaranta-cinc associacions de professionals i sindicats de funcionaris, assenyala que en el millor dels casos, és a dir, si Asisa decideix de concórrer, es posaria un “pegat” a la situació però no solucionar-la permanentment.

Ercoreca insisteix a dir que aquest sistema no és pas un privilegi, sinó un dret regulat i pagat mes a mes amb les cotitzacions. Muface es va crear l’any 1975 per donar cobertura sanitària als funcionaris. El 1983, hi va haver un gran transvasament de 400.000 treballadors de Muface a la Seguretat Social. Una situació que, segons la presidenta de Fedeca, no és la mateixa que l’actual, atès que el traspàs de pacients seria molt més nombrós.

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Avui, 12 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Lluís Llach: “La llista cívica ha creat problemes, però ja hem superat aquest mal tràngol”
• Boye, contra una llarga condemna a presó: les armes que li resten en el judici que ara es reprèn
• Els equilibris de Junqueras amb els crítics
• Les Magues de Gener celebren els deu anys portant alegria als xiquets damnificats per la gota freda
• Després de dos anys de buit de poder, el Líban finalment elegeix un president nou
• Quin cotxe elèctric hem de comprar el 2025 (si ens cal)?
• Dos joves catalans creen un mòbil pensat per a infants que bloca contingut addictiu
• Els desafiaments vitivinícoles del 2025 | Vinyaserra
• Avançament editorial: ‘Anna K.’, de Martí Rosselló
• Carrer de l’Oblit | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDXLIX): Preparat per a les metamorfosis | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Aquest dissabte, 11 de gener, la plaça de Cort de Palma ha estat l’escenari del sus de les festes de Sant Sebastià 2025.

Entre les activitats destacades de la primera jornada hi ha hagut el taller infantil “Vine a pintar els pebres” i la tradicional “despertada” del Drac de na Coca. També s’ha instal·lat un ‘face-in-hole’ perquè els assistents poguessin fer-se fotografies amb el Drac. Paral·lelament, la Batucada Nam Sobrats i l’Escola Municipal de Música de Palma han ofert actuacions en directe.

El públic ha pogut gaudir d’un ampli ventall d’actuacions que han combinat la batucada amb el ball dels Gegants i Capgrossos.

La inauguració oficial de les festes ha comptat amb la participació del mestre de cerimònies, representat enguany pels membres del Consell de la Infància.

El Drac de na Coca ha tingut un protagonisme destacat, amb el “pregonet” titulat El Drac de na Coca i la flama de la festa, escrit per Caterina Valriu. Durant la “despertada”, s’han lliurat “pebres de cirereta” al Drac perquè mantingui les forces i no manqui la flama que dóna esperit i llum a la festa.

A la tarda s’ha estrenta l’anomenada Festa de la Pesta, una representació d’època que pretén rememorar la participació de Sant Sebastià com a protector contra l’epidèmia.

Quins desafiaments, quins aspectes seran clau i marcaran l’any 2025 respecte del sector del vi i el món vitivinícola? Hem fet aquesta pregunta genèrica, oberta, però també concreta, a gent d’uns quants àmbits del vi: el viticultor Josep Marrugat, representant d’Unió de Pagesos; la nova directora de Prodeca acabada de nomenar (organisme públic que promou els aliments catalans al Principat i al món), Dèlia Perpiñà; la jove pagesa Júlia Viejobueno; el periodista vinícola i sommelier Ramon Francàs; la presidenta de l’Associació Catalana de Sommeliers, Anna Vicens; i el vitivinicultor Jaume Roca, membre del gremi de Vinyataires Lliures.

La sequera a causa del canvi climàtic és la preocupació primera i més compartida. A conseqüència de la sequera també preocupa la disminució de la producció i la baixada del consum. El sector també està inquiet per la política aranzelària que pugui aplicar la nova administració Trump i com perjudicarà l’exportació de vi del país. S’haurà de treballar per seduir els joves, com a consumidors responsables, i en l’àmbit de la pagesia, seduir els joves pagesos per aconseguir el relleu generacional i evitar el despoblament de la zones rurals. Però per això els pagesos reclamen polítiques de suport i evitar l’excés de burocràcia. Les campanyes antialcohol marquen les noves tendències, com ara els vins sense alcohol o de grau més baix.

Josep Marrugat, viticultor, representant d’Unió de Pagesos

“L’any vindrà molt marcat per la sequera. La sequera ha fet que les produccions caiguessin i que una part de les vinyes també fossin malmeses, en relació amb la mortaldat de ceps i el seu vigor. La producció ha estat afectada i tot i que els vins escumosos continuen tirant, la producció de vi negre no acaba de recuperar-se. En aquest sentit, veiem que hi ha moltes zones de referència que tenen problemes, com ara Bordeu i la Rioja. Aquí el vi negre ha afectat molt la Terra Alta, el Priorat no tant, però els elaboradors també estan neguitosos. Vinculat amb la baixa producció, hi ha hagut un encariment del vi, que ja tocava, perquè calia que augmentés el preu del raïm per a cobrir les despeses. Per tant, el repte és produir més i encarar una davallada del consum i l’atonia que es detecta sobretot per part de la gent jove. Hem de mirar d’augmentar el consum responsable dels vins escumosos també. Aquests són els reptes fonamentals: la sequera marcada pel canvi climàtic i el d’augmentar el consum de vi entre els joves, perquè el consumidor de vi envelleix. I al camp, entre la pagesia, la mancança és de relleu generacional. Els pagesos també envellim.”

Donald Trump. Dèlia Perpiñà, directora de Prodeca

“Proteccionisme i tensions comercials: aquest 2025 hem d’estar atents a les dinàmiques geopolítiques que podrien reactivar tensions comercials i influir en els mercats internacionals. Principalment, hem de tenir la mirada posada als Estats Units i a les polítiques aranzelàries que té previst d’aplicar Donald Trump, destinades a reduir la dependència dels EUA dels productes estrangers i que es traduirien en un del 10-20% sobre productes agroalimentaris europeus.

Per al sector vitivinícola català es tracta d’un mercat estratègic. Parlem del primer mercat per a aquest sector, que representa el 15,7% de les exportacions vitivinícoles catalanes al món; un mercat amb creixement estable i poder adquisitiu elevat i en què es posa en valor la nostra qualitat i singularitat. Si finalment s’apliquen aquests aranzels, les ampolles de vi podrien veure una reducció de la seva demanda a causa de l’augment de preu, tot i ser percebut com un producte de prestigi.

Costos energètics i debilitat en la demanda a Europa: d’una altra banda, el sector s’enfronta a reptes significatius, com ara l’alça dels costos energètics (que continuaran augmentant el 2025) i la debilitat de la demanda interna dels principals mercats d’Europa pel sector català (Alemanya i França). Aquesta afectació de la demanda del consumidor es reflecteix especialment en la comercialització de vins de gammes mitjanes i baixes.

Per contra, la tendència va cap al consum de vins de més valor afegit, una oportunitat que el sector català pot aprofitar gràcies a l’excel·lència i la diversitat de les nostres ofertes, amb especial atenció a blancs i escumosos, que guanyen protagonisme entre les noves generacions. Aquesta tendència ens convida a posicionar els nostres vins escumosos i blancs com a opcions destacades a potenciar dins el mercat europeu.

Canvi climàtic: el canvi climàtic continua essent, també, un dels principals reptes per al sector, especialment a Europa, on fenòmens com les sequeres i les gelades han impactat negativament en les collites i les pràctiques vitivinícoles sostenibles i adaptatives. Aquí els programes d’investigació per a mitigar aquests efectes i garantir la competitivitat del nostre sector a llarg termini hi tenen molt a dir.

Competidors que hem de seguir de prop: a escala internacional, també hem d’estar atents a la creixent competència de països emergents, com ara Xile i Austràlia, que consoliden les posicions al mercat gràcies a estratègies innovadores i costos competitius. Per això, és important potenciar el posicionament dels nostres vins i escumosos com a referents internacionals i arribar als consumidors disposats a pagar més per productes de qualitat superior, sostenibles i autèntics, característiques inherents als productes agroalimentaris catalans i, especialment, als nostres vins. Des de Prodeca estem compromesos i continuarem treballant en aquest sentit per donar suport i acompanyar el sector vitivinícola català en aquest camí.”

Júlia Viejobueno, jove pagesa viticultora

“Quan llegeixo ‘reptes i desafiaments’, els lligo sobretot als obstacles. Primer, els que patim els darrers anys, la sequera i els estralls que fan les bèsties a la vinya. Fa tres anys que gairebé no plou, en aquest cas parlo del Priorat, que és d’on sóc. Aquest octubre passat sí que va caure una pluja bona que ens va fer tornar una mica la il·lusió, però ja fa unes quantes setmanes que no veiem gota d’aigua i a curt termini sembla que tampoc hi ha previsió de més pluja. Amb aquesta situació, el repte és que les plantes aguantin i intentar que es recuperin, recuperar el vigor d’aquestes plantes i que abandonin l’estrès. Ara és quan comencem a podar veurem la magnitud de la tragèdia. Un altre repte és recuperar la producció per recuperar-nos nosaltres també, que estem bastant fotuts. Òbviament, haurem de resistir la pressió de la fauna: porc senglar, cabirol i ara es parla de cabra hispànica. Hi ha més bèsties, com els moixons, però aquests tres són els que ens toquen més de prop i resem perquè no arribin els conills. El repte és trobar solucions per a frenar el mal que fan aquests animals. Les ajudes compensatòries no acaben de funcionar. I malgrat tenir tancat fix o elèctric, la destrossa que et fan en el moment de la collita o abans, a la floració, és molt important.

Potser hi ha un tercer desafiament, que és resistir un any més. El dia a dia o en conjunt, quan et mires una mica l’escenari que tens, mires les despeses, les feines, tot el que inverteixes, i després mires els fruits i la producció que tens… Resistir i que sigui viable tot plegat em sembla un repte bastant important.

Un exemple pràctic: tinc un tros amb vinya vella, d’on trèiem raïm de qualitat, que la sequera i el cabirol han deixat exhausta, ja no és productiva. I del romanticisme tampoc es viu. Ara aquesta vinya l’hauria d’arrencar, per tant, necessito contractar algú que arrenqui els ceps i passi el tractor pel tros. Després he d’invertir amb els ceps i hauré de posar tanques a la parcel·la, una altra inversió i hores de feina. I tot i això, ningú m’assegura que amb la sequera els ceps viuran. Ja no em fico amb el tema de l’aigua, perquè no reguem les vinyes nosaltres. Però què passarà amb aquesta vinya si tot i la inversió els ceps no em viuran, sigui per la manca de pluges o perquè el tancat no hagi estat eficient? Aquesta és la situació.”

Ramon Francàs, periodista vinícola i sommelier

“El repte més imperatiu és, sens dubte, el que exigeix l’emergència climàtica i d’on aconseguirem aigua per al reg de suport. No serà fàcil. Ja hem vist morir molts ceps. També hi ha el de la davallada constant en el consum de vi (especialment del negre), la crisi econòmica en molts dels països consumidors, les temudes pujades aranzelàries de l’administració Trump o com fer front a les creixents campanyes antialcohòliques que comencen a demonitzar el consum de vi. També es manté sobre la taula el repte de la unitat del sector (la cosa es pot complicar encara més per als escumosos catalans de qualitat), com comunicar més i millor des del periodisme i el rigor sense caure en les bajanades o com arribar al públic jove. No hi ha dubte que cal invertir més i millor en comunicació i en promoció. El sector de la cervesa o dels destil·lats ho han fet força més bé que no el del vi. Sobre el repte de com arribar al públic més jove, que fa anys i panys que preocupa, no sembla que s’avanci gaire. La sostenibilitat i l’ecologia ja són innegociables. I si fa dècades vam viure el boom del BiB, i més recentment del vi en llauna (sembla que s’ha desinflat ràpidament, com en el cas del fenomen veggie), ara assistim al creixement dels mal dits vins desalcoholitzats totalment o parcial (no en podem dir vins). En tot cas, aviat hi haurà noves normatives europees respecte d’aquests productes que no paren de créixer. El repte en aquest segment és com fer-los mínimament acceptables organolèpticament parlant, i com reduir la més que destacada presència de sucres en la majoria dels productes.

Sembla que ja s’ha estabilitzat també el fenomen dels vins (crec que mal dits) naturals o de mínima intervenció. No tot hauria de valdre. Sí que es consolidarà, crec, la tendència a elaborar vins més frescos i refrescants, amb menys fusta i estructura, minimitzant l’ús de sulfurós, aptes per a vegans o celíacs, els que apostin per les varietats al·lòctones, amb menys alcohol i més fàcils de beure.

A casa nostra, es torna a posar damunt la taula el desplegament de la llei de la vitivinicultura que el parlament va aprovar el 2020 per unanimitat i les tensions que es viuen en més d’una denominació d’origen catalana. I, potser més important que cap repte més, hi ha el de com fer viable econòmicament i socialment un sector en totes les baules de la seva cadena de valor, començant per pagar uns preus justos als productors que permetin de pensar en un relleu generacional en unes vinyes que han perfilat el nostre paisatge durant segles.”

Anna Vicens, presidenta de l’Associació Catalana de Sommeliers

“El desafiament més important, perquè és el que ens ha fet més mal darrerament, és la sequera a conseqüència del canvi climàtic, que fa que el raïm no maduri bé i que s’hagin de buscar vinyes a més altura i varietats de raïm més resistents. I sobre l’àmbit que em toca més, la venda de vi i el tipus de consumidor, la tendència ve marcada pels vins sense sulfits, els de proximitat i els vins sense alcohol o de baixa graduació, que ja han començat a calar i que obren mercat, perquè, efectivament, la majoria són clients nous en el món del vi.”

Jaume Roca, cofundador del celler Ficaria, membre del Gremi de Vinyataires Lliures

“Els vinyataires som sector primari. I els reptes són molt repetits, però no per això menys importants, perquè si els repetim és que no els hem aconseguit. Un primer repte és subsistir i veure com tirem endavant amb els efectes de la sequera. La cosa s’ha arreglat una mica, tenim reserves, però els efectes són nefastos, perquè moltes plantes s’han mort. Ara som en aquest impàs de com serem capaços de replantar o plantar les vinyes, sobretot velles, que s’han vist més afectades. Hem de saber fer una poda adequada, ja no per la producció sinó per la recuperació de la planta. I que el temps ens acompanyi, perquè si no plou més durant l’any, ho tindrem fotut i cada vegada pitjor. Al mateix temps, com a mal col·lateral i també repetitiu hi ha els danys que fa la fauna salvatge a la vinya. Si el temps ens acompanya, la pressió de la fauna serà menor. Caldria una actuació general de les administracions. Sé que s’intenta, no és fàcil, perquè hi ha zones que no tenen aquest problema. Però, tot i això, la Generalitat hauria de fer una normativa nova incorporant alguns aspectes cinegètics, que és una cosa que em neguiteja moltíssim.

Per una altra banda, la gent que fem i venem vi hem de veure com evoluciona el context econòmic i social mundial, perquè el panorama actual no és gaire encoratjador, per al nostre sector i més sectors. Ara entra el govern Trump, que segurament no ens afavorirà, i després tot el tema del consum de vi. En l’àmbit nacional, hi ha una davallada de consum de vi en detriment d’unes altres begudes, com ara la cervesa, i també el ressorgiment de vins desalcoholitzats, que en diuen vi, però no hi estic gaire d’acord.

I com a repetitiu i continuat, també, el repte que les administracions siguin capaces de tenir en compte els petits productors i elaboradors. I, també, la simplificació burocràtica és imprescindible. No podem fer més hores de feina al despatx que al celler o al camp o a vendre. Hi ha d’haver una normativa adequada al nivell de volum, perquè, si no, és un fet que ens va ofegant.

En resum: el repte, continuar sobrevivint sense haver de fer tants esforços per no abandonar.”

Al costat de casa hi ha el carrer de l’Oblit. Té un nom a voltes tràgic, a voltes impertinent, a voltes dur, a voltes ple d’enyor, a voltes irònic. La història del nom remet a una cultura de la broma d’un temps sense tantes reglamentacions municipals: ara fa un segle, va començar la urbanització del Mas Guinardó, que donaria nom al barri i que és on trobem el carrer, però, a l’hora de la veritat, quan el planell estava compost i els noms a cada carrer ben atribuïts, es van adonar que n’hi havia un que havien oblidat de batejar. I li van dir carrer de l’Oblit, apa. Com en qualsevol barri, el Guinardó ha passat processos d’especulació i tota mena de subterfugis perquè els rics propietaris de terrenys guanyessin una bona pila de quartos i també, els seus carrers han vist viure i passar processos humans col·lectius de les classes menys afavorides i fins pobres, que han aixecat el barri. Res de nou us explico.

Però avui, que he passat pel carrer de l’Oblit, aquest nom, l’oblit, ha ressonat en mi amb un film francès que havia vist el vespre anterior, Retorn a Reims, sobre el qual volia escriure aquestes ratlles. Pensava en aquest article encara per redactar i quin títol li aniria més bé, i així anava fent pel barri. Carrer de l’Oblit, m’he adonat que era la via de les meves passes. Ja se sap que vas pels llocs de cada dia sense pensar quin carrer has d’agafar, els teus peus ja s’ho saben. Hauria pogut anar al carrer de la Garrotxa per un altre cantó del mercat, però les meves passes m’han dut a anar a ca la cosidora arabocatalana que m’ajustarà els baixos d’uns pantalons pel carrer de l’Oblit. Són els peus els qui pensen, deia el psiquiatre i savi humanista Francesc Tosquelles, que ho fiava tot, en això de ser al món, al terra que trepitgen, passegen, coneixen i guien els teus peus. Els meus han pensat i m’han donat el títol que teniu amunt.

Carrer de l’Oblit, que els carrers són escenaris materials i immaterials del món viscut, i l’oblit, un dels temes principals d’aquest documental líric i polític, que per a dir el que vol explicar s’ha inventat un vestit, una factura, original. No en conec gaires més de semblants. Què hem oblidat de la nostra història personal d’origen, de la classe social en què vam nàixer, que ens ha fet com som, fins i tot més enllà del que cadascú de nosaltres fa per si mateix per ser tu mateix, sovint, això últim, a costa d’oblidar d’on véns. Retorn a Reims (Jean-Gabriel Périot, 2021, disponible a Filmin, subtítols en les quatre llengües de l’estat) transforma una memòria personal en un cine de no-ficció travessat per una visió íntima, que és tan individual com col·lectiva, per contar així les transformacions de la vida de la classe obrera francesa. És emocionant per com ho explica, no s’assembla en res ni al reportatge ni al documental convencional ni a tantíssims documentals dits de creació o d’autor que toquen temes semblants o que ho pretenen.

Com ha passat la classe obrera comunista francesa a votar l’extrema dreta, des de finals dels setanta i sobretot a partir dels vuitanta i la decepció de l’etapa dita socialista de Mitterrand –“els polítics d’esquerra al poder esdevenen governants i apliquen polítiques de govern, no d’esquerres”, se sent dir– i així fins avui.

La memòria personal, allò que fa d’entrada tan atractiu el film, és la del sociòleg, historiador de la cultura i filòsof Didier Eribon (Reims, 1953) al llibre del mateix títol. Eribon, nen gai, se’n va anar de casa per no tornar-hi, fugint de l’homofòbia del pare i dels germans. A París es va construir a si mateix i ha trobat un lloc important en la vida pública i l’acadèmica francesa i nord-americana. Quan va morir el pare, no hi va assistir. Es va decidir a anar a veure sa mare, trenta anys després d’haver fugit de casa. Trenta anys li van caldre per afrontar el fet que havia sortit de l’armari sexual però no de l’armari social, a París amagava tant com podia els seus orígens. No tenim cap llibre traduït d’Eribon i ja en seria l’hora. Ara n’ha tret un altre, dedicat a la història de la seva mare, Vida, vellesa i mort d’una dona del poble, que promet ser igual d’important.

Partint del llibre, que l’autor qualifica de sociobiografia personal, i igual que el llibre, el film narra l’esdevenir obrer de la zona i el seu sentit polític, des del comunisme fins a anar a parar al racisme i votar l’extrema dreta. La pobresa, les faltes de perspectives, la feina a la cadena de muntatge els homes, les dones netejant cases dels rics i sovint abatudes per les agressions sexuals, els nous barris d’HLM (habitatge social) que segreguen la ciutat, la desaparició de les cultures proletàries, la immigració… Tot narrat per una veu en off que diu fragments del llibre d’Eribon, que aquí llegeix una dona, l’actriu Adèle Haenel, acompanyada per un extraordinari recull d’arxius de cine, tele, documentació visual de tota mena. Un relat íntim i polític, d’avui mateix, que recomano del tot.

Aprenc a observar tostemps.

L’orella, l’ull, la respiració, els reflexos, els sentits de l’objectiu, el contacte, tot això s’educa.

Vull tallar un cabell amb un raor.

I, també, voldria escriure damunt el tall del raor.

Sobre el tall de la raó?

Tota línia, fins i tot la més enrevessada, ha d’acabar com un cabell tallat net.

Malgrat que la violència ataca per totes bandes i el dolor i la mort m’encerclen no vull desviar l’atenció d’aquest dia tan clar, ventós i gelat, de la verdor fulgurant de les molses que trepig, de les resplendors d’uns pètals de llevamans que ploren rosada o de la qualitat del tacte d’una carícia furtiva.

Tot el que puc assolir a l’existència és un punt de vista.

Amb el meu isolament no toc cada cop més que el singular com a singular.

No vaig al temps històric més que per defensar el lloc de la meva experiència pròpia i no per lloar un temps col·lectiu imaginari.

En l’escrit de la meva petita història trob el perquè de la meva escriguera i la prova eficaç de la meva llibertat amb les qualitats de l’estil com a arma.

L’escriptura i la llibertat són de la mateixa substància, no ho sabies?

Sé, des de fa estona, que tots els escriptors lúcids descriuen un combat. El combat amb la bestiesa eterna, amb la història, amb la família, amb la raó, amb la follia, amb la prohibició, amb les forces negres, amb els diners, amb si mateixos, amb els avantpassats, amb els assassins de tota condició, amb els homes, amb les dones, amb els amics, amb les religions, amb les guerres, amb les inquisicions, amb el políticament correcte, amb els mitjans de descomunicació, amb l’estupidesa pandèmica, amb les xarxes asocials, amb les plataformes del capital, amb els polítics, amb els predicadors i, abans de res i primer de tot, un combat amb els mots i les frases.

Visc en un estat d’insurrecció constant.

Dins el canvi d’any m’ataca aquesta angoixa que Vladimir Jankélévitch qualificava “d’infinitament tènue” i la definia com “el vertigen de l’humà davant l’instant”.

Em sent dins la geometria de l’abisme.

Contra aquest mal que arrossega tota casta de símptomes desagradables, oblits, pors immotivades, incapacitat d’afrontar els problemes domèstics, el temor bategant del fracàs, una manca d’atenció i una distracció perillosa tant a la feina com al volant, com en les relacions privades, una consciència tremolosa que les coses passen i no s’ha viscut, tot allò que enverina la vida i que fa feixuc el temps, m’aferr a la lleugeresa.

Lleugeresa que em permet tastar els colors del món i escoltar-lo, que dóna relleu i sentit al quotidià, que converteix la vida en alguna cosa digna de ser viscuda amb el fervor en punt, que forja el caràcter, que exercita la voluntat i que em prepara per a les metamorfosis.

Sé que l’angoixa pot ser el trampolí de les meves transformacions com si fos un personatge que palpa, que deambula, que vaga a la recerca, que coneix la crisi i l’ambivalència, que sap que hi ha signes de l’odi que són signes d’amor i que el mot allunyat pot semblar el més pròxim.

La meva primera angoixa és escriure, un art de la convulsió amarada d’electricitats, una barricada contra la ignorància i la barbàrie; un text en què cada mot està en situació, en què tots els subjectes són dempeus i el ritme ho iguala tot des que el detall ha esdevingut una ciència: un art del detall.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/01/Closcadelletra-CDXLIX.mp3

Els sectors crítics amb Oriol Junqueras vaticinaven que, si guanyava el congrés d’ERC, faria una purga de dirigents. “Se’ns ha de respectar a tots”, va advertir el candidat de la Nova Esquerra Nacional (NEN), Xavier Godàs, la nit de les eleccions internes. I tot i que el retorn de Junqueras no ha esquivat una part del soroll i malestar –com el de l’antic responsable de compliment del partit, que va denunciar amenaces i coaccions quan li van comunicar la destitució–, la nova direcció ha provat d’exhibir la voluntat d’evitar un trencament irreversible i mira de recosir el partit mantenint la majoria dels dirigents de NEN amb responsabilitats a les cambres parlamentàries. El cas més paradigmàtic és el de Josep Maria Jové, que va acceptar l’oferiment de mantenir-se al capdavant del grup al parlament malgrat que havia format part de la candidatura de NEN. Això sí, al costat d’Ester Capella com a portaveu, en substitució de Marta Vilalta, que ja havia posat públicament el càrrec a disposició del partit i que continuarà com a diputada.

Fidels i divergents en llocs clau

Jové havia estat un dels homes clau de Junqueras al Departament d’Economia durant els anys culminants del procés, abans de prendre partit per l’ex-secretària general Marta Rovira. Després de la reunió d’aquesta setmana del grup parlamentari amb Junqueras, va explicar la seva decisió perquè creia que la millor manera de tornar a travar el partit era que les sensibilitats diverses dins ERC tinguessin veu i pes polític al grup. Però Jové sí que ha estat rellevat de president del consell nacional, una posició que a partir d’ahir exerceix Bàrbara Lligadas. Junqueras també s’ha reunit aquesta setmana amb el grup al congrés espanyol i els senadors per a oficialitzar el canvi d’etapa.

I tot i que NEN ha anunciat el propòsit de fer oposició defensant els seus postulats en la segona part del congrés, mantindrà la majoria dels seus afins a les cambres. La direcció tampoc no preveu que hi hagi canvis de funcions al congrés espanyol, amb Teresa Jordà de portaveu adjunta, ni al senat, amb Sara Bailac de portaveu. Es pot exercir la crítica de dins, amb càrrecs de responsabilitat com aquests? Pot ser una convivència complexa, perquè Junqueras va guanyar tot el comandament polític en les eleccions internes: no solament encapçala una executiva monocolor sinó que també té el suport de la majoria del consell nacional. A més, a la seu del carrer de Calàbria, fa dies que un dels seus homes de màxima confiança, Lluís Salvadó, fa de director general d’Esquerra.

NEN i Foc Nou van refusar l’oferiment que un representant seu s’integrés a les comissions redactores de les tres ponències que es discutiran en la segona part del congrés. Un dels arguments dels crítics és que els proposaven que hi entrés un representant, quan la majoria dels membres s’arrengleren amb la nova direcció. Tanmateix, fonts del partit assenyalen que els membres de l’executiva que redactaran les ponències són minoria en les comissions i que han prioritzat equilibris territorials i de gènere, entre més qüestions. D’una altra banda, abans d’obtenir la resposta dels que ja funcionen com a sectors amb voluntat de continuïtat, la nova cúpula va proposar a afins a les ex-candidatures alternatives que s’hi incorporessin a títol personal. L’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell, per exemple, formarà part de l’equip que farà la proposta de ponència sobre la independència. Miquel Pueyo, de Foc Nou, serà a la comissió de la veritat que investigarà el cas dels cartells dels germans Maragall. Tanmateix, n’hi ha que no descarten de desmarcar-se del resultat final si no estan políticament d’acord amb els resultats.

Compatibilitat de càrrecs

NEN i Foc Nou preveuen de promoure esmenes a les ponències per a defensar els programes amb què es van presentar a les eleccions internes. Una de les més significatives serà la de la incompatibilitat de càrrecs, perquè el president i la secretària general no puguin ser representants electes ni tenir càrrecs de govern. L’esmena qüestiona la voluntat de Junqueras de tornar a ser candidat i el manteniment d’Alamany com a número dos del partit i cap de files a l’Ajuntament de Barcelona. És una proposta que podria arribar viva al congrés si tira endavant en algun dels territoris on Junqueras pot no tenir majoria, però, si les negociacions amb la direcció no prosperessin, tindria prou suports en el ple del març? La clau serà la mobilització dels militants. Si Junqueras aconsegueix de rebre el suport de la majoria dels qui hi assisteixin presencialment, podria tombar-la. D’entrada el congrés es farà a Martorell, al Baix Llobregat, una comarca on l’hegemonia de Junqueras és indiscutible.

El debat sobre la independència

Un altre debat intern que fa mesos que va començar i que es tancarà al març és el de la independència. Els crítics també intentaran que no prosperi el propòsit abanderat per Joan Tardà de canviar la referència a la independència per la República Catalana com a objectiu del partit, amb l’objectiu que Esquerra també s’acosti a votants i militants progressistes no independentistes. ERC definirà igualment l’estratègia amb vista al 2031, l’horitzó que s’han fixat per a assolir la majoria social a favor de la independència. I la tercera i última part del congrés, amb les assemblees territorials i comarcals, acabarà de definir la nova radiografia del partit. És possible que NEN i Foc Nou s’aliïn per presentar candidats alternatius als de la direcció en els territoris on els afins a Junqueras poden ser minoritaris.

ERC es recompon progressivament: Junqueras té les regnes ben agafades i la resta de sectors s’organitzen per exercir de contrapès i procurar evitar que militants crítics es donin de baixa del partit. A ningú no se li escapa que, un cop s’acabi el congrés, el futur del partit es dirimirà en les pròximes eleccions, que tot apunta que seran les municipals. Els crítics esperen que, si la sagnia electoral no s’atura, Junqueras n’hagi d’assumir definitivament la responsabilitat política. Però fins llavors caldrà veure fins a quin punt la nova cúpula ha aconseguit realment de recosir l’organització o no, el desafiament més difícil. Per començar, Junqueras ha fet un tomb amb els acords amb el PSC –ha ajornat els intents de negociació del pressupost del govern de Salvador Illa i ha exigit el compliment d’acords previs– i manté congelat l’intent d’entrar al govern de Jaume Collboni, que en qualsevol cas dependria dels militants barcelonins. No hi ha hagut una gran purga i la nova direcció ha evitat que les principals qüestions de discrepància política afegissin més tensió. La segona etapa del lideratge de Junqueras a ERC tot just comença.

La Festa de la Infantesa o de les Magues de Gener enguany celebra el desè aniversari amb l’objectiu de portar música, colors i alegria als xiquets de les zones danyades per la gota freda. Malgrat que originalment s’havia de fer al Parc Alcosa d’Alfafar, la negativa de l’ajuntament del municipi ha fet que finalment es faci a Catarroja (Horta Sud). Segons que han explicat els organitzadors, fer la festa en una zona danyada pels aiguats va sorgir de manera espontània, tal com va sorgir la del 1937 per donar alegria als infants refugiats a València que fugien de la guerra del 1936-1939.

Participaran en la cavalcada entitats culturals i socials de l’Horta i de la Ribera. Els tallers començaran a les deu del matí al parc del Secanet, on també es faran els concerts i on arribarà la cavalcada, que eixirà a les onze de la plaça de la Llotgeta. Hi participarà gent d’unes quantes comarques. Hi haurà, com sempre, molta música, amb batucades, dolçaines i tabals, cant coral i grups internacionals. També hi participaran les comparses del carnaval de Russafa i la muixeranga del Carraixet, la Jove de València, la Socarrà de Xàtiva i la de Sueca. El cor Dona Veu i el grup de música familiar Canta Canalla actuaran la plaça en un acte conduït pel poeta Víctor Benavides. Enguany, Núria Nacher, gestora cultural, representarà la maga Llibertat; la professora Cristina Escrivà, una de les promotores de la festa d’ençà del 2015, serà la Fraternitat-Sororitat; i l’escriptora i activista Àngela Nzambi encarnarà la Igualtat.

La voluntat de la cavalcada és promoure valors universals, però també fer valdre la cultura i les tradicions valencianes com a eines d’integració.

Controvèrsia amb l’emplaçament

Originalment, la cavalcada d’enguany s’havia de fer al Parc Alcosa d’Alfafar, però finalment l’ajuntament –dirigit pel Partit Popular– va revocar el permís al·legant “motius tècnics”. Per sort, l’Ajuntament de Catarroja va acollir la proposta de seguida. “Catarroja és i serà espai d’acollida d’iniciatives culturals i tradició. I enguany ens fa molta il·lusió poder oferir al nostre poble una mostra d’alegria”, va dir la regidora de Cultura i Política Lingüística, Dolors Gimeno.

Malgrat el canvi, l’organització va destacar la il·lusió demostrada pels col·lectius de veïns alfafarencs que s’havien implicat en l’organització. Segons Eva Salvador Ibiza, veïna d’Alfafar i portaveu de l’Assemblea, revocar el permís de fer la cavalcada perjudica les criatures, que són les més vulnerables, i representa un atac al foment del pensament crític i els valors democràtics.

La festa de l’any passat ja va ser marcada per la censura. El PP i Vox van denegar els permisos per a fer-la a València i la reacció popular va convertir allò que havia de ser una festa en una manifestació. Centenars de persones van recórrer el centre de la ciutat en una marxa amb caràcter entre festiu i reivindicatiu que va posar l’èmfasi a la pulsió censora de la dreta, que continua governant tant a l’ajuntament com a la Generalitat. A la pancarta de la capçalera es podia llegir “Pel dret a la celebració de la festa de les Magues de Gener. Per la llibertat d’expressió, prou censura”.

Cristina Escrivà: “La negativa del PP i de Vox converteix les Magues en un fet polític que nosaltres no hem volgut mai”

La cavalcada de les Magues de Gener té l’origen en els anys de la Segona República espanyola i es va recuperar l’any 2016 com una festivitat laica. És considerada festa tradicional per l’Ajuntament de València i és concebuda com una invitació oberta a les famílies i a la comunitat en general.

Desenes d’entitats implicades

La desfilada de les Magues de Gener és organitzada per l’Assemblea de la Festa de la Infantesa, que és integrada per una quarantena d’entitats: Acció Cultural del País Valencià, ACICOM, Amics de la FUE, Associació Cultural Institut Obrer, Bicis Clàssiques, CAPPEPV, CCOO, CAMDE-PV, Clownmando π, Colla Buf-Alí, Colla de Dolçaines i Tabals Consolat de Mar, Colla els Bastonots de Picassent, Colla Estrela Roja de Benimaclet, Colla del Micalet, Colla Pepe Palau, Colla Pignatelli, Cor Dona Veu, Decidim, Dos Quinzets, Dones Sufragistes, el Tudell, Escola Valenciana, Esquerra Unida del País Valencià, Falla Arrancapins, Federació Intercultural del Carnaval de Russafa, Fundació Salvador Seguí, Gatzara, Intersindical Valenciana, Iaioflautes, Jarit Associació Civil, Jove Muixeranga de València, la Llavor Dolçaina i Tabal d’Almenara, Moradores Cultura, Muixeranga del Carraixet, Muixeranga de Sueca, Muixeranga la Socarrà de Xàtiva, Koordinadora de Kolectivos del Parke, Plataforma per la Llengua, Plataforma 14 d’Abril per la III República, Rebombori Batukada, Soterranya, Terratrèmol Batucada i Versaletes.

Imatges de les Magues del 2023 (fotografia: Prats i Camps). Imatges de les Magues del 2023 (fotografia: Prats i Camps). Imatges de les Magues del 2023 (fotografia: Prats i Camps). Imatges de les Magues del 2023 (fotografia: Prats i Camps). Imatges de les Magues del 2023 (fotografia: Prats i Camps).

The Washington Post · Mohamad El Chamaa i Suzan Haidamous

Beirut, Líban. El parlament del Líban va triar dijous el general Joseph Aoun, comandant de les forces armades libaneses, com a nou president del país. L’elecció del militar posa fi a un buit de poder de dos anys que ha endarrerit l’aprovació de reformes clau i ha suscitat pors d’un esfondrament més ampli en el funcionament del precari govern libanès.

Aoun, de 60 anys, era considerat el candidat preferit dels Estats Units. Washington finança, entrena i arma a l’exèrcit libanès, i va ajudar a negociar un alto-el-foc entre Israel i l’Hesbol·là el novembre passat. Aoun va rebre els vots de 99 legisladors dels 128 de la cambra, incloent-hi els de representants de l’Hesbol·là.

Quan quedà clar que Aoun tenia el suport de prou legisladors per a ser elegit president, el parlament esclatà en grans aplaudiments.

En un comunicat, el president sortint dels Estats Units, Joe Biden, va felicitar Aoun i va dir que el nou president del Líban exerciria un “rol de lideratge crucial” en la “recuperació i reconstrucció del país”.

“Crec fermament que [Aoun] és el dirigent adequat per a aquest moment”, afegí.

El sistema polític libanès fa anys que és en un punt mort, precisament en un moment en què una successió de crisis econòmiques i polítiques ha anat esquinçant el teixit social del país. El càrrec de president, per exemple, feia més de dos anys que era vacant.

Sobre això, l’esperança dels libanesos és que l’elecció d’Aoun com a president permeti l’aprovació de reformes que el país fa anys que necessita desesperadament. El sistema de repartiment de poder sectari del Líban estipula que la presidència l’ha d’ocupar un cristià maronita, el càrrec de primer ministre és per a un musulmà sunnita i el de portaveu del parlament, per a un musulmà xiïta.

“L’elecció [d’Aoun] ha de precedir la configuració d’un govern fort”, declarà el Ministeri d’Afers Estrangers francès. Aquests darrers mesos, París ha col·laborat estretament amb Washington per posar fi al conflicte al país i impulsar l’elecció d’un nou president. El nou govern libanès, explicà el ministre d’Afers Estrangers francès, ha de poder “dur a terme les reformes necessàries per a la recuperació econòmica, l’estabilitat, la seguretat i la sobirania del Líban”.

La votació de dijous fou la primera vegada d’ençà del juny del 2023 que el parlament es reunia per elegir un president nou, però la tretzena vegada d’ençà del 2022, quan el predecessor d’Aoun, Michel Aoun (sense parentiu), plegà a les acaballes del mandat sexennal. Després d’una cruenta guerra civil de quinze anys, que es va acabar el 1990, el sistema polític libanès va acordar de reduir els poders de la presidència. Així i tot, el president continua podent ratificar tractats, signar lleis i ajudar a formar govern.

L’elecció d’Aoun arriba tan sols dues setmanes i mitja abans de la data límit, fixada el 26 de gener, perquè les forces israelianes es retirin del sud del Líban, bastió de l’Hesbol·là de temps ençà. L’alto-el-foc, que rebé el suport dels Estats Units, posà fi a mesos d’enfrontaments a la regió. L’acord començà amb una treva inicial de seixanta dies, durant la qual Israel i l’Hesbol·là acordaren de retirar-se del sud del Líban.

Els termes de l’acord preveuen que l’exèrcit libanès es desplegui a la zona per evitar un buit de poder i impedir el rearmament de l’Hesbol·là. En el discurs d’inauguració, Aoun va fer una referència velada a la milícia armada i el seu arsenal: va dir que treballaria per garantir que l’estat tingués el monopoli de la violència. La promesa suscità una ronda d’aplaudiments entusiastes dels seus companys de cambra.

Aoun no sols haurà de gestionar la delicada relació entre el govern i l’Hesbol·là, per a no parlar de la difícil aplicació de l’alto-el-foc al sud del Líban, sinó que també haurà de formar un govern prou fort per a abordar el complex procés de reconstrucció al sud del país. En el seu discurs d’inauguració, Aoun es va comprometre explícitament a reconstruir les parts del sud del Líban i del sud Beirut que Israel havia destruït durant el conflicte amb l’Hesbol·là.

El Banc Mundial assenyalà aquest novembre passat, en un informe preliminar, que el conflicte havia costat uns vuit mil cinc-cents milions de dòlars al Líban en concepte de pèrdues econòmiques. Però qualsevol esforç per a reconstruir les àrees del país malmeses es veurà obstaculitzat per la crisi econòmica galopant del país, que començà ara fa cinc anys amb una crisi de liquiditat al sistema bancari. D’aleshores ençà, el producte interior brut del país s’ha reduït de més d’un terç.

A Aoun, un comandant militar que va entrar a l’exèrcit libanès com a cadet l’any 1983, se li atribueix el mèrit d’haver mantingut intacte l’exèrcit durant la crisi financera. Quan la lliura libanesa va desplomar-se i els salaris dels libanesos van perdre pràcticament tot el valor, Aoun permeté que els soldats agafessin feines a temps parcial fora de servei, cosa que ajudà a mantenir la majoria d’efectius al cos.

Per a la comunitat internacional, l’elecció d’Aoun evidencia la voluntat del Líban de dur a terme les reformes polítiques que calen per a permetre l’entrada de l’ajuda econòmica estrangera que el país necessita desesperadament.

“Les elits polítiques libaneses havien endarrerit l’elecció d’un nou president tot i la desastrosa crisi política, però les pressions afegides d’un alto-el-foc –extremadament fràgil– i la reconstrucció de postguerra han demostrat ser massa fortes per a ser menystingudes”, explica David Wood, analista en cap per al Líban a l’International Crisis Group.

Però encara que Aoun ha promès que plantaria cara al poder militar de l’Hesbol·là, la seva elecció no hauria estat possible sense el suport dels parlamentaris del grup milícia. En la primera volta de la votació, l’Hesbol·là i els seus aliats van votar en blanc i van impedir d’aquesta manera que Aoun obtingués els vots que li calien per a ser elegit president.

La maniobra va ser vista com un senyal d’avís a Aoun per part de l’Hesbol·là, que juntament amb el Moviment Amal aglutina el gruix del vot xiïta a la cambra. Després del fracàs de la primera votació, el president del parlament i cap d’Amal, Nabih Berri, va suspendre la sessió durant dues hores per fer una ronda de consultes.

Durant aquestes dues hores, Aoun es va reunir amb legisladors de l’Hesbol·là i Amal, segons que explica un funcionari pròxim a Berri que va parlar sota condició d’anonimat per tractar informació confidencial. El funcionari explica que el to de la reunió va ser positiu, i que tots dos partits van demanar a Aoun si podia garantir-los càrrecs al gabinet. Després d’aquesta ronda de converses, tant l’Hesbol·là com Amal van acordar de votar Aoun en la votació següent.

S’espera que tots dos partits ocupin els càrrecs designats a xiïtes en el nou gabinet, cosa que donarà a l’Hesbol·là “una influència significativa en els afers polítics del Líban”, en paraules de Wood.

Sobre l’arsenal militar del grup, afegeix l’analista, “l’estat no podrà refermar el monopoli sobre l’ús de la violència al Líban sense la cooperació de l’Hesbol·là”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) actualitzarà el full de ruta en una assemblea general extraordinària que es farà telemàticament entre dimecres i diumenge vinents, del 15 al 19 de gener. El document en redefinirà l’estratègia en un moment de cruïlla per a l’independentisme, que és en el punt més feble de representació parlamentària d’ençà que va començar el procés, i amb una forta desmobilització. En parlem amb el president de l’entitat, Lluís Llach.

—Quin hauria de ser l’objectiu del nou full de ruta?
—Trobar un camí cap a la independència tan efectiu com sigui possible. Atesos els canvis que hi ha hagut a la política del país, els resultats a les últimes eleccions, la intervenció de l’amnistia com un condicionant polític, i atès el retorn d’unes certes formes d’autonomisme, un full de ruta nou és molt necessari per a redefinir com encarem els anys que vénen, que no es presenten gens fàcils. També hi ha una altra lectura, en clau interna.

—Quina?
—Des que vam pujar, la majoria del nou secretariat volíem que la nova Assemblea fos més participativa, que les decisions es prenguessin bidireccionalment, de baix a dalt i de dalt a baix, i hem volgut fer un full de ruta que sigui un exercici de participació. Per això vam crear una fase prèvia, que va durar tot l’octubre, en què tant les comissions com les assemblees de base, territorials i sectorials, ens aportessin idees abans d’escriure la primera línia. Vam tenir unes dues-centes aportacions, que es van llegir i es van comentar. Després, en el secretariat nacional es van fer una gran quantitat d’esmenes, de les quals més de la meitat van fer canviar el text. Ara hi ha hagut uns quants dies de presentació d’esmenes per part de les territorials. La participació ha estat molt forta. Ara en resten unes tres-centes per a dilucidar i la gent les ha de votar a partir del dia 15.

—Què vol dir, per a l’Assemblea, que hi hagi tant debat? Que s’hi recupera la unitat o que les discrepàncies són com més va més fortes?
—Em sembla que totes dues coses, per a no fer demagògia barata. D’una banda, hi ha hagut molta participació perquè el moment és delicat i la gent de l’Assemblea se n’adona. D’una altra banda, és públic i les filtracions així ho confirmen que dins el secretariat hi ha una oposició a la majoria que va guanyar fa poc temps, i que s’expressa a través d’aquestes esmenes. Tots dos factors es deuen conjuminar. Sigui per ganes d’aportar o per ganes de criticar, que també és necessari, la participació és benvinguda. Nosaltres hem presentat una ponència en què creiem i ara és la gent que ha de decidir.

—Però us fa patir pel futur de l’entitat, aquesta crítica?
—No, no. Fins ara hem funcionat amb acords i desacords. Les majories han estat molt mòbils. Les coses es discuteixen, es parlen i guanyen les majories. És evident que hi ha alguns factors que ens separen molt d’una gent del secretariat que continua amb la idea de la llista cívica. Sense estar en desacord amb quartes llistes o cinquenes, amb la idea de la llista cívica tenim un problema perquè la majoria del nou secretariat no creiem que hagi de ser l’ANC que faci aquesta funció electoral. De cap manera. Pensem que seria l’autodestrucció de l’ANC i, a més a més, un problema estatutari. Els estatuts pràcticament ho prohibeixen de manera contundent i ja hi va haver una votació, en què l’Assemblea estava dividida. La llista cívica ha creat problemes però és hora de dir que ja hem superat aquest mal tràngol. Si l’espai buit que queda en l’independentisme sociològic l’ha d’ocupar algú, que siguin plataformes exteriors a l’Assemblea.

—Quina ha de ser, a partir d’ara, la relació de l’ANC amb els partits? Els ha d’empènyer, com ho feia durant el procés?
—Potser m’equivoco, però la nostra prioritat no són els partits, sinó la societat civil independentista. Hem de treballar per a aquesta societat civil independentista i aquesta societat és la que tindrà conseqüències sobre els partits. Nosaltres no hem d’anar a dir als partits què han de fer i què no han de fer. Hi ha molts independentistes desenganyats i indignats, molts dels quals militen en partits. Hem de motivar aquesta gent per a reactivar-los, per a dir-los que som en un punt quasi de no-retorn. La relació amb els partits independentistes serà la que s’esdevingui segons les circumstàncies, segons allò que ells decideixin com a partit, però el nostre interès primordial no són els partits, sinó la gent. A més, crec que els paràmetres amb què hem de partir són molt diferents dels d’abans.

—En quin aspecte?
—Els aprenentatges del 2017 al 2019 ens obliguen a un altre tipus de comportament polític que no té gaire a veure amb l’anterior. Estem per la ruptura unilateral del tot. Ja no ens creiem l’estat amb capacitat ni possibilitats de negociar. Per tant, hem de trobar noves formes de lluita. De les antigues, n’hi ha que serveixen, però la majoria s’han de renovar, s’han de radicalitzar. Hem d’aprendre a no culpabilitzar només els polítics, i admetre la pròpia responsabilitat de la societat civil independentista. Hem d’entendre que, a banda de la repressió de l’estat i del desencís que han implicat algunes actituds dels polítics independentistes, tampoc no ho vam fer bé. El dia 3 d’octubre no havíem d’obeir d’anar cap a casa. El dia 10 no havíem d’obeir, havíem d’exigir al president que fes la independència. El dia 27, que jo era diputat, no havíem de posar-nos a plorar, havíem d’abaixar la bandera i declarar la independència. Hem de corregir tot això amb unes noves formes de lluita, unes formes de desobediència no violenta.

—Què pot fer l’ANC per revifar aquestes noves formes de lluita, en un moment de tanta desmobilització?
—Bé, és evident que la situació no és per a fer volar coloms. Hem de picar pedra. Passa que les motivacions que ens dóna l’estat i la situació són més extremes que pràcticament mai. Partim de la idea que si volem la independència hem de tenir una nació forta, hem de tenir una nació poderosa. I és evident que, des del 155 i per l’actitud dels independentistes al poder els últims anys, la nació s’ha afeblit. I molt. Avui reivindiquem coses que fa quinze anys ens semblarien ridícules.

—I doncs?
—Una de les maneres és fer pedagogia sobre el preu que representa la dependència d’una metròpoli colonial que cada dia ens mostra que no tenim cap possibilitat que no sigui la confrontació, que les negociacions ens porten sempre cap a un cul-de-sac, i que el mentrestant d’aquestes negociacions comporta la desnacionalització del país. I, evidentment, que les negociacions amb el senyor Sánchez de moment no tenen cap resultat que es vegi efectiu. L’arribada al poder autonomista del senyor Illa és una garantia desnacionalitzadora quasi assegurada. Hem de començar a corcar les bases d’aquesta desnacionalització, participar en totes les lluites socials que van apareixent. Sempre dic que la independència començarà a les vies del tren.

—Partits a banda, quina política d’aliances ha de seguir l’ANC? Hi ha qui demana una fusió amb el Consell de la República perquè es troben que als pobles hi ha molts militants que coincideixen en totes dues organitzacions. Ho veurem, això?
—Jo, sincerament, no ho contemplo, però ho decidirà l’Assemblea. Mai no he pensat que la meva presidència fos piramidal. El Consell procedeix d’una evolució complicada i ara li pertoca redefinir-se i veure quin ha de ser el seu paper en la lluita per la independència. Sóc absolutament partidari de la col·laboració de totes les entitats independentistes, tot i saber que moltes pensem de manera diferent en les estratègies o tàctiques de lluita. No podem demanar a l’Associació de Municipis per la Independència, conformada per alcaldes i regidors, que tinguin un plantejament com el de l’Assemblea, però és totalment necessària. El Consell ha de refer les seves estructures i definir ben bé quins són els seus objectius. Després ja veurem quin espai té cadascú. Ens hem de respectar, perquè la via de la confrontació entre entitats no serveix per a res.

—Abans dèieu que l’ANC no ha de dir als partits què han de fer, però sí que els demaneu que trenquin tots els pactes amb els socialistes.
—Sí. Per demanar, que no quedi. Demanem que trenquin uns pactes que no aporten pràcticament res. La Generalitat és una eina autonòmica, i reconvertir-la en una eina lluitadora per la independència és una cosa difícil, però, tanmateix, la necessitem. L’Assemblea, com deia, s’ha de dirigir a la gent. Quan la Carme Forcadell diu: “President, posi les urnes”, sap que ho pot dir perquè la massa crítica del país és capaç de condicionar els partits. Nosaltres hem de procurar tenir aquesta massa crítica de societat. Hi ha molts i molts motius per a començar a guanyar els desenganys i les decepcions que tots portem al damunt. És un moment de tocar fons i començar a pujar cap a la superfície. Amb totes les quantitats de motivacions que tenim de subsistència socioeconòmica, cívica i democràtica, no podem dir, estem emprenyats i ens quedem a casa.

—Heu parlat amb Oriol Junqueras d’ençà que va guanyar les primàries per a dirigir Esquerra?
—No. Ni amb la Marta Rovira. No n’hi ha hagut l’ocasió. Si ells han de ser els futurs portaveus de l’independentisme polític, quan calgui s’hi parlarà, si és que s’hi ha de parlar.

—Com valoreu l’actuació del president Carles Puigdemont d’ençà del seu retorn fugaç del 8 d’agost proppassat?
—Mentre el molt honorable president Puigdemont sigui a l’exili, crec que el seu paper continua tenint transcendència. Me’n vaig anar del Consell de la República precisament quan van començar les negociacions, encara que ho vaig fer públic una mica més tard, perquè la deriva de la negociació no me la crec. El president Puigdemont ha de decidir també quin és el seu paper fonamental en la lluita per la independència. Crec que és profundament independentista. I havia de decidir, i em sembla que ja ha decidit, si havia de ser el pal de paller de la retrobada de l’independentisme o si pensava que era més important la transcendència d’un grup polític, Junts per Catalunya. Potser ell considera que això és més important. Jo no sóc d’aquest parer, però se l’ha de respectar.

Arriba a les llibreries Anna K., de Martí Rosselló (Premià de Mar, 1953-2010), publicada a la Segona Perifèria, vint-i-cinc anys després d’haver estat publicada a Quaderns Crema i quinze després de la mort de l’autor. Considerada una novel·la de culte, una obra única en la narrativa catalana contemporània, avui era introbable. I per què? L’editor, Miquel Adam, que signa el comentari que segueix, diu: “Podríem dir que és un melodrama extrem i trepidant, on en els primers capítols ja hi ha un grapat de morts i algun incest. Podríem dir, també, que és una novel·la excessiva: hi passen tantes coses –morts, segrestos, incestos, venjances, seduccions, enamoraments, i sexualitats descordades–, que amenaça de ser inversemblant. Però en canvi, misteriosament, miraculosament, el món que ens relata Anna K. és reconeixible i pròxim, d’una gran bellesa i tristor alhora. Perquè Anna K. és un personatge que viu sense saber qui és. No ho sap ella i no ho sap ningú al seu voltant: només el lector coneix els seus orígens, i tots els cadàvers que hi ha sota el seu nom.” Aquesta nova edició incorpora dos epílegs, un de Tina Vallès i l’altre de Borja Bagunyà.

Llegiu un fragment d’Anna K, de Martí Rosselló (la Segona Perifèria).

L’editor, Miquel Adam, ens parla de com s’ha desenvolupat la recuperació d’aquesta obra:

“El maig de l’any passat ens vam reunir la Tina Vallès, els propietaris dels drets de l’obra de Martí Rosselló i jo mateix en un hotel cèntric de Barcelona. Recordo que algú dels presents va prendre suc de taronja. Qui hagi llegit el llibre, o el llegeixi, comprendrà que era una temeritat. Ens vam reunir per conèixer-nos, per explicar als propietaris a veure què era això de la Segona Perifèria i quina mena de plans teníem per a Anna K.

Després d’una hora, en un sobre de color marró, vaig gargotejar: ‘XXX i YYY i jo mateix, en presència de la Tina Vallès, acordem iniciar la meravellosa aventura de redescobrir, per a les generacions futures, l’obra Anna K. de Martí Rosselló.’

Les quatre persones presents a taula vam signar aquell sobre i vam encaixar les mans.

Fa justament vint-i-cinc anys va sortir publicada a Quaderns Crema una novel·la del tot singular en la narrativa catalana. Va causar certa sensació. Elogis de la crítica. Estupefacció dels lectors? M’imagino que sí. Després, com tot en aquest món, Anna K. va desaparèixer de les llibreries. No va esdevenir un clàssic. Ni un long seller. Se’n va fer una edició en francès, això sí. A més, deu anys més tard de la seva publicació, Martí Rosselló va morir de sobte, enmig del carrer. La mort de Rosselló té la seva particular història, plena de tristes casualitats, que algú altre explicarà. Pel que fa a Anna K., passats els anys, l’edició es va exhaurir i aparentment tothom la va oblidar.

Però el temps sembla estar aliat amb aquesta novel·la. De fet, en Borja Bagunyà en parla, sobre com passa el temps, a Anna K., al seu epíleg. Hi passa d’una manera misteriosa: ràpidament i lenta. El seu epíleg és una brillantíssima reivindicació de l’obra. L’epíleg de la Tina Vallès parla de la dimensió humana de Rosselló, que a més de ser un agitador cultural de Premià de Mar, va ser, sobretot, el seu bibliotecari. Com l’Anna K., una molt joveneta Tina Vallès un dia va pujar les escales de la biblioteca vella de Premià de Mar per trobar refugi en la lectura per sempre més. Allà va conèixer Martí Rosselló.

Ni Bagunyà ni Vallès van oblidar mai l’existència d’Anna K., i la van reivindicar l’un a la revista els Marges (l’epíleg recupera el seu article), i l’altra aquí mateix, a VilaWeb. Jo n’era vagament conscient, de l’existència de la novel·la, però no l’havia llegida. En una conversa entre amics, va sortir aquest títol. I vaig descobrir que els meus amics en parlaven amb autèntica devoció. Un d’ells conservava com un tresor l’edició de Quaderns Crema, i quan la hi vaig demanar per llegir-la em va mirar amb recel i em va deixar el seu exemplar advertint-me seriosament: ‘Que torni, eh, aquest que torni.’ Em vaig ofendre una mica. Vaig mirar de trobar algun exemplar en alguna plataforma de llibreries de vell. Debades. No hi havia ni un sol exemplar disponible. Em va semblar estrany. Vaig entendre que qui el posseïa no se’n desprenia, que era un d’aquells llibres que fa biblioteca.

Tot és estrany, en Anna K. Hi ha com una petit grupuscle de militants de la meva generació i més joves que malden perquè aquesta novel·la torni a ser a les llibreries. Jo ja m’hi compto, naturalment. La primera lectura que vaig fer d’Anna K. em va deixar estupefacte. És una lectura pleníssima de revolts i de girs argumentals cruels i elegants com una bufetada ben donada. De vegades són girs grotescos, de vegades bellíssims, sovint d’una inversemblança absolutament al·lucinant, però que, alhora, tenen tot el sentit, en el món d’Anna K. També és una lectura –que Déu em perdoni, odio aquest adjectiu– trepidant. L’arbre genealògic d’Anna K. és més enrevessat que el de la dinastia julioclàudia. En canvi, l’escriptura de Rosselló és impassible i gens recargolada, indiferent als drames que es congrien a cada pàgina, com si ens volgués advertir que de joans, peres i drames n’hi ha a totes les cases, i que no en farem un drama, del drama.

O que si ignores que la teva vida és la suma d’un munt de drames, doncs no hi ha drama… El problema és que nosaltres, els lectors, els observadors, ho sabem tot, de la vida d’Anna K. I ella no en sap res. I la seva ignorància és la nostra omnipotència. I així veiem créixer l’Anna K., d’ulls irresistibles, fins a fer-se gran, fins a fer-se vella. Sensual, autocentrada, silenciosa, ignorant que viu sobre una muntanya de morts, ignorant que hi ha una cosa anomenada ‘destí’. I nosaltres, els observadors, acabarem la lectura amb la malenconia dels déus de l’Olimp, que observen, estupefactes, que Zeus per distreure’s un dia va inventar-se els homes i les dones, va sacsejar els daus i els va deixar a la seva sort.”