Acostumat a resseguir pam a pam l’actualitat cultural, avui el periodista i escriptor Jordi Nopca (Barcelona, 1983) s’ha d’avenir a ser l’entrevistat i l’objectiu dels fotògrafs. Redactor del diari Ara –on coordina el suplement literari–, ho ha d’acceptar perquè acaba de publicar novel·la, El futur és una petita flama (editorial Proa), una mena de faula protagonitzada per eriçons, musaranyes, óssos polars, ratolins, granotes o serps. Allunyant-se de l’univers de La teva ombra, amb què va guanyar el premi Proa, i seguint la llarga tradició dels bestiaris, el món on viuen aquests animals s’assembla molt al nostre, i els seus problemes, neguits, esperances i utopies són els nostres. Així, doncs, assistim a l’arribada de l’eriçonet a la vida dels seus progenitors, un eriçó informàtic amb la dèria secreta d’escriure i una eriçona que porta la comunicació d’una empresa làctica. Però no es tracta pas d’un manual de criança ni el trasllat d’autoficció de l’experiència de Nopca, pare d’en Marcel i la Joana. Perquè, a partir d’ací, la bestiola protagonista viu esdeveniments, especialment els polítics, marcats per l’ascens al poder de l’extrema dreta, que semblaran superar-lo.

—El futur és una petita flama és un reflex del nostre món. Fins i tot penso que, després de la presa de possessió de Donald Trump, encara sembla que sigui una novel·la premonitòria. Però la primera sorpresa és que feu que els protagonistes siguin animals. Per què?
—Vaig prendre la decisió que fossin animals, en part, per protegir-me. A l’hora d’escriure una novel·la que és molt íntima, i a la vegada és política, havia de trobar una manera de distanciar-me del meu context més immediat, justament per poder-ne parlar més a fons i d’una manera més global. Poder parlar de l’amenaça de l’autoritarisme, de les relacions laborals tòxiques, del patiment de criar algú quan l’esperança està ferida o tocada de mort. Potser va ser, en part, un blindatge, però de seguida em va donar una gran llibertat.

—De fet, aquesta humanització dels animals enllaça amb la tradició dels bestiaris, inaugurat amb el Llibre de les bèsties de Ramon Llull.
—Els animals m’han agradat sempre, potser no tant d’un punt de vista biològic o zoològic, com a matèria narrativa. Des de molt petit, tots nosaltres hem sentit, ens han explicat i hem llegit històries en què els animals eren protagonistes i que, d’alguna manera, suplantaven la nostra realitat. A més, he passat uns anys de la meva vida explicant contes d’animals…

—Els explicàveu als fills.
—Sí, al meu fill gran. Això va fer que em preguntés com seria una història per a adults explicada amb animals. I vaig intentar traslladar la complexitat i la foscor del nostre ambient a uns animals que sembla que portin màscares. Perquè són animals, però són pràcticament humans. Tenen la mateixa conducta que nosaltres. Les mateixes pulsions, neguits, ressentiments i malestars.

—De fet, tan sols t’adones que són animals quan feu esment de les punxes o les urpes de l’eriçó… Diria que tots tenen comportaments humans. Massa humans, fins i tot.
—El repte era escriure una història que em pogués aproximar més al centre de les meves preocupacions, on hi ha desesperació, neguit, angoixa, malestar… Però també és un centre en el qual la felicitat d’una nova vida domèstica i els reptes de la criança han estat determinants. Així i tot, no volia escriure un llibre que fos un manual per a aprendre a fer créixer un petitó. Al contrari. Volia mostrar com aquest petitó trasbalsa, transforma, i fins a cert punt destrueix l’estabilitat d’una parella de classe mitjana i de mitjana edat.

—Per què heu triat els eriçons per protagonistes?
—He acabat tenint molta simpatia per l’eriçó. En primer lloc, no hi ha cap novel·la, que jo sàpiga, protagonitzada per eriçons. Hi ha molts contes, hi ha faules, fins i tot, i hi ha paràboles filosòfiques, com la de Schopenhauer, però l’eriçó no tenia cap novel·la. Per tant, és un territori verge, en aquest sentit. Més enllà d’això, l’eriçó és un animal al qual em sento proper, perquè és tímid, esquerp, té por dels altres i va equipat amb punxes, no tant per fer mal com perquè no li’n facin. Unes punxes que són com una cuirassa.

—Diríeu que aquest eriçó, que és informàtic i no pas periodista cultural, té molts trets de Jordi Nopca?
—Pot ser que en el que és l’aproximació a la vida i la manera de mirar el món tingui concomitàncies amb mi. Al final sóc jo qui escriu aquesta història, i l’he escrita des d’una perspectiva vital que s’acosta a la d’aquest personatge, com a mínim en la part domèstica. Què passa? Que llavors la novel·la té una trama de corrupció que no té absolutament res a veure amb el que hagi pogut viure en primera persona. El protagonista s’adonarà que aquesta corrupció és molt més propera a la seva vida del que en un primer moment pensava. Per tant, és una novel·la de descoberta fins a quin punt estem disposats a transigir amb les corrupcions de la vida adulta.

—I és una novel·la que a la política acaba essent angoixant. Us heu sentit així aquests darrers anys?
—Totalment. En aquest punt, vaig necessitar sortir del context pròpiament català, perquè era un context que a mi, personalment, em va afectar molt. Tot el que va passar entre el 2012 i el 2017 i les repercussions del referèndum i els empresonaments, anímicament em van trasbalsar. I va ser un abans i un després. Sóc d’aquelles persones que sí que han perdut amics per les seves idees polítiques. I que no els ha recuperat.

—I presumiblement sense una gran baralla, sinó un distanciament, no?
—Per desgràcia, no va caldre una gran baralla, sinó que el silenci va ser més feridor que una discussió. Aquest context polític nostre es troba, d’alguna manera, a la base del que probablement a mi em motivava a escriure aquesta història, però vaig intentar trobar un camí que fos compartit amb moltes altres realitats. I en aquest punt va ser quan vaig començar a llegir sobre populismes i especialment extrema dreta. Vaig veure que, no al meu entorn més directe, però sí en entorns que conec, també s’havien radicalitzat en aquest sentit.

—L’extrema dreta arriba al poder democràticament…
—No volia un cop d’estat, sinó una victòria electoral d’un partit populista d’extrema dreta amb el qual l’eriçó no s’enfronta directament, sinó que durant una part del llibre s’hi alia. Aquí hi ha molts dubtes morals, perquè és una història que et parla d’un canvi social que, com a persona, veig clarament negatiu, però a dins de la novel·la aquell personatge l’utilitza per prosperar i per trobar una millor posició.

—Això és un risc.
—Aquesta novel·la és molt arriscada, en molts sentits. Explicar una història en què l’extrema dreta és assumida gairebé com una conseqüència natural d’unes posicions ideològiques de bona part de la societat, i que el seu protagonista, en comptes d’enfrontar-s’hi des d’un primer moment, aprofita aquella ocasió per prosperar, a mi, moralment, em donava joc i em posava en una situació de dubte a l’hora d’escriure.

—Veiem un partit d’extrema dreta liderat per una granota, que no posa tant l’accent en la immigració, com, sobretot, en qüestions econòmiques i ambientals.
—La part, diguéssim, de no-acceptació dels altres i de xenofòbia, hi és, però la granota és prou hàbil per a col·locar-ho en un segon pla. Sempre fa passar les qüestions econòmiques i pràctiques damunt del substrat de la identitat. Al mateix temps, això hi és, però gràcies a amagar-ho i a camuflar-ho aconsegueix el seu objectiu, que és manar. Convertir-se, no només en la presidenta, sinó en la líder del país. I com a líder pren una sèrie de decisions que tenen a veure també amb la força de la mentida en tota la novel·la. Els adults vivim envoltats de mentides, i hem de conviure-hi.

—De fet, l’eriçó amaga moltes coses a la seva parella. 
—L’eriçó, com deia, és un animal esquerp, sigil·lós i secretista. Un animal que passa desapercebut i que si es vol observar en la natura costa molt de trobar, perquè no es deixa veure. Vaig pensar que aquesta característica l’havia d’incorporar en el personatge, i per això viu embolicat, com si es tanquessin les seves pròpies punxes, i com si aquestes punxes alhora fossin una bola de neu. Ell va acumulant mentides i secrets, i arriba un moment que això se li torna intolerable. Però no compta què viu amb algú que, com a eriçona, potser també li amaga secrets, tant o més importants que els seus. L’eriçona és la parella de l’eriçó i la mare de l’eriçonet, però alhora és directiva d’una fàbrica de iogurts i productes lactis, i pren una sèrie de decisions i té una sèrie d’obligacions que la fan ser fora de casa.

—Dèiem que El futur és una petita flama també és un retrat de la paternitat i maternitat actuals i fa veure com una nova vida canvia completament una parella.
—Fa que la intimitat que abans hi havia entre ells dos, primer quedi esmicolada i després s’hagi de reconfigurar d’alguna manera. És una novel·la sobre com trobar l’amor després del trasbals i els canvis que representa començar a criar algú. Crec que és un text amb esperança, perquè no parla d’una desintegració de la parella, sinó de la reconfiguració del vincle i fins i tot de l’afirmació d’aquest vincle a través del matrimoni.

—L’afirmació de “només una família unida podrà salvar el món”, que sembla un lema reaccionari, és una de les claus de la novel·la.
—Exacte. Sembla el lema d’un partit d’extrema dreta i, fins a cert punt, s’inspira en aquesta imatge d’harmonia familiar que a vegades vehiculen aquests partits cap al model tradicional. Tot té dues cares, perquè al final els protagonistes han de confiar en aquesta unió familiar, potser no per salvar el món, però sí per sobreviure en aquest món. M’agrada molt ser ambivalent i, alhora, la foscor té uns límits i no volia que aquesta novel·la fos tan fosca com l’anterior.

—En aquesta maternitat o paternitat actual, és molt present la relació amb els pares…
—Qui ha tingut fills s’adona que, en el moment de ser pare o mare, la relació que tenies amb els teus pares també es transforma. No només t’has d’adaptar al fill que arriba, sinó que de cop has de tornar a conviure d’una manera estreta però diferent amb els teus pares. I això a vegades genera problemes i tensions, perquè sovint els pares no tenen les mateixes idees que els fills, però també són una ajuda inestimable. La novel·la intenta mostrar les dues coses: la incomoditat de tenir uns pares als quals l’eriçó no sap com adreçar-se, però que al mateix temps són imprescindibles com a cangurs, per ajudar a criar aquest fill. I penso que això és bo que sigui així.

—La novel·la es titula El futur és una petita flama, i sembla que hi ressona una frase inicial que diu la “l’eriçonet, petita flama, que ha incendiat la nostra vida”.
—L’eriçonet és un incendi, però no queda clar si és destructiu o un foc purificador. Hi ha un moment de la novel·la que el pare comença a explicar contes de bombers i s’adona que, malgrat que els explica perquè els converteixi en herois, el fill està més pendent dels incendis. El que fascina l’eriçonet no és la cura del foc, sinó les flames. D’alguna manera, als nostres dies, sembla que les decisions polítiques estiguin més mogudes per les flames de l’odi i el malestar que no pas per les solucions a aquest odi o aquest malestar. I, així i tot, crec que el missatge del llibre és més esperançador que no pas desil·lusionador.

—Us resistíeu al pessimisme fatalista?
—Potser estic en un moment de la vida en què necessito aquest optimisme o aquest punt esperançador, precisament perquè he passat uns anys molt al límit, personalment, molt tensionat. Potser aquesta esperança neix de la desesperació, justament, d’estar al fons del pou i necessitar aferrar-me a les pedres per tornar-ne a sortir i veure alguna cosa que em donés una certa confiança.

—Parleu d’aquest fet d’estar límit en què viu sovint la nostra generació, laboralment, econòmicament, de futur…
—Els qui ara voltem els quaranta ens trobem en una situació igual o pitjor que quan teníem trenta anys. Penso que, en general, ens hem adonat que hem treballat molt, que la feina que hem fet ens pot enorgullir, podem estar-ne contents, però que som una generació un pèl frustrada, perquè no hem arribat allà on s’esperava que arribéssim i, segurament, no hi arribarem mai, perquè els de darrere vénen amb molta força.

—Els quaranta ja són la meitat del camí de la nostra vida…
—I és una meitat del camí, diguéssim, que la vius amb una mica més de serenitat que d’angoixa, però al mateix temps crec que és un moment molt decisiu d’una vida, i potser les decisions que prenguis en els cinc anys vinents et marcaran els pròxims quinze o vint anys de vida.

—Quin futur voldríeu per als eriçonets, per als fills en general?
—M’agradaria un futur més tolerant, menys marcat pels discursos d’odi,
menys marcat per paraules com venjança o ressentiment, que tant a curt termini com a llarg termini fan molt de mal. A mi em costa pensar que construirem res millor castigant i destruint o donant suport a idees d’aquesta mena. Alhora, em trobo en un moment vital en què, pel que fa a les idees, estic molt marcat per l’escepticisme. A mi em costa o em costaria molt creure en una ratolina com la que apareix a la novel·la.

—Una jove activista ambiental que recorda molt Greta Thunberg…
—En un moment determinat de la meva vida, Thunberg em va fascinar, perquè vaig trobar que havia subvertit clarament allò que s’esperava d’algú com ella. Que va ser capaç de parlar de tu a tu amb els líders, i no tan sols això, sinó que els va insultar. Una actitud digna dels millors punks, però en activista. Ara em costa mantenir l’entusiasme i la fe en qui creu que té solucions per a salvar el món. Però, al mateix temps, m’adono que necessito ancorar-me en algunes idees que siguin com un punt salvífic.

—De fet, aquest escepticisme crec que és molt compartit, i diria, fins i tot, que a vegades arriba a ser més que escepticisme, una mena de cinisme o de desconfiança absoluta cap a tot el que tingui a veure amb la política.
—A la vegada m’he adonat que hi ha algunes idees per les quals val la pena lluitar. Si vivim marcats únicament per aquesta desconfiança i per aquest escepticisme, acabarem absolutament medicats, perquè arribarà un moment que no podrem més. La novel·la també és un crit d’ajuda, perquè a l’eriçó tots els problemes que el turmenten l’acaben posant malalt. La nostra societat, sovint, ens acaba emmalaltint, ens acaba convertint en pacients quan hauríem de tenir salut i, en canvi, acabem caient. Tot plegat ens porta cap a aquesta posició, però hem d’intentar tornar a donar valor a l’existència. És un dels reptes de la mitjana edat. Recuperar la fe i l’esperança en el futur.

Ací al sud, els qui vivim a l’estat espanyol, tenim una democràcia molt justeta. Per no dir que no en tenim. Tenim una democràcia controlada, rígida, tancadíssima. Una democràcia emmarcada per unes regles que ja fa dècades que duren i que malden per evitar a qualsevol preu l’exercici normal d’aquesta democràcia.

No és que al nord, els qui viuen a l’estat francès, tinguen una cosa molt millor –la peculiar restricció del parlamentarisme que va imposar la Cinquena República, com ja sembla que ha comprovat tothom, és un autèntic drama. Però al sud, el fet que sobre les limitacions bàsiques hi plane l’ombra del franquisme ho embruta tot encara molt més.

Arran de la mort de Franco –això ho han explicat els protagonistes–, el règim va cooptar els partits polítics de l’esquerra espanyola i amb les lleis de partits i la llei electoral a la mà, i amb l’ús generós de les subvencions i més prebendes, va establir un sistema que fortifica com en cap altre país europeu el poder de les cúpules polítiques. Dels líders. Es tractava, segons que va arribar a justificar Adolfo Suárez, que si quatre persones es reunien i tancaven un acord, res –res volia dir els votants, la ciutadania, la democràcia, en definitiva– el fes descarrilar. Eren ell mateix, Felipe González, Manuel Fraga i Santiago Carrillo. La política es volia reduïda a aquests quatre caps i a l’escenografia que fos adequada i convingués de desplegar a cada moment.

És veritat que la immensa majoria de les democràcies europees tenen dèficits greus. Molts. Però, per aquest origen concret i pel pes sociològic del franquisme, poques arriben al punt de menysteniment de la voluntat popular de l’espanyola. Del famós “OTAN, d’entrada no” fins avui, tot ha estat una gran enganyifa, una constant aixecada de camisa als ciutadans.

Significativament, però necessàriament, un dels mecanismes derivats d’aquella concepció que establia que calia un “poder fort” (que era això i no res més la taula de quatre) és l’al·lèrgia a les coalicions i als debats, a les transaccions i la recerca d’acords reals. L’antipatia per les concessions i els intercanvis habituals en qualsevol democràcia. La idea malaltissa que si un govern no té la majoria absoluta en mans d’un sol partit és un govern feble. Que ho fa funcionar tot d’una manera molt estranya.

Per copsar la dimensió de l’excepcionalitat espanyola, n’hi ha prou d’acudir a les dades. A l’estat espanyol no hi va haver ni un sol govern de coalició entre el 1976 i el 2019. He fet els comptes de pressa i corrents i potser hi ha algun error, però els meus càlculs diuen que en el mateix període d’anys que l’estat espanyol no va tenir ni un sol govern de coalició, Itàlia en va tenir 41, França en va tenir 29, Alemanya 15 i Portugal 8. Govern amunt, govern avall, crec que s’entén què vull dir. A Europa és normal governar en coalició i els polítics saben que no poden fer allò que els done la gana, sinó que s’han d’acomodar a allò que dóna la gana de votar als electors. A Espanya, això no els entra al cap.

I això ha fet que semble normal que els dos grans partits, PP i PSOE, s’hagen acostumat a fer combregar amb rodes de molí els partits menors. I, alhora, els ciutadans. Tot invertint el pes de la càrrega. A Espanya pretenen que no és el partit del president del govern el que té l’obligació de cercar acords, sinó que són els altres partits que tenen l’obligació de donar-li suport. I això, a banda de ser profundament antidemocràtic, ha originat una enorme frustració amb el funcionament de la democràcia, perquè socialistes i PP, tenint els vots o no tenint-los, a la pràctica han fet sempre allò que han volgut, com si tinguessen majoria absoluta sempre, però sense tenir-ne. Han fet passar per l’adreçador la resta de partits, atemorint-los i atemorint l’opinió pública amb la por pel que diran si no els regales els vots.

Això, ahir, ho va trencar Junts. En un gest valent que crec que qualsevol demòcrata, amb independència de la seua ideologia, hauria d’aplaudir.

Perquè el PSOE intentava d’obligar els altres partits a aprovar-los un decret òmnibus on havia entaforat tot allò que volien encapçalant-ho amb dues d’aquelles mesures que són molt difícils de refusar per a qualsevol partit: pensions i millores del transport públic. Un xantatge.

Òbviament, per a Junts aquesta votació té un risc polític enorme. I és possible que ho paguen car. Els seus adversaris polítics i la premsa que controlen van engegar immediatament una estrident campanya per a acusar-los de tots els mals que pagaran els ciutadans i per a presentar-los com si fossen allò que tots sabem que no són. En realitat, era tan simple de resoldre, això, com dur a votació una a una, separadament, la seixantena de mesures que incloïa el decret. És evident que algunes, especialment les que els serveixen per a posar el crit al cel, haurien estat aprovades. Però unes altres no.

I per què, doncs, s’optava per una tècnica tan polèmica com aquesta dels decrets òmnibus? Primerament, perquè al PSOE no li importen ni les pensions ni el transport públic. Si li importassen aquestes mesures faria mans i mànegues per aprovar-les i el mètode és tan senzill com votar-les separades. Però també fa servir l’òmnibus per dues raons encara menys decents. La primera, que el PSOE sap perfectament que no té la majoria necessària per a aprovar segons quines mesures i, en compte de respectar el veredicte de les urnes i acceptar la democràcia, prova de violentar-la, forçant els partits menors a votar contra allò per què els ciutadans els van donar suport. I, en segon lloc, i això no és menor, perquè el PSOE d’aquesta manera humilia la resta de partits i manté viva aquesta idea, hereva del franquisme, del govern de l’ordeno i mando com a plasmació de la millor manera de governar.

D’ací ve la importància del pas endavant fet per Junts ahir, una actuació digna de ser valorada pel mèrit que té. Mèrit que no els hagen tremolat les cames. Mèrit que no venguen els seus votants per la por de què diran. Mèrit que no accepten el xantatge que tant de mal ha fet a la democràcia en tot el període postfranquista.

 

PS1. Volgudament, he deixat fora de l’editorial l’equació independentista. Però és evident que sense aquesta equació no s’entén com és que, al cap de cinquanta anys, algú s’atrevesca per fi a deixar els xantatgistes amb un pam de nas.

PS2. Tomàs Alcoverro és una referència periodística indispensable per a parlar del Llevant. Corresponsal històric de La Vanguardia a Beirut, coneix com molt poca gent la realitat d’aquella part del món i n’ha parlat en aquesta entrevista d’Oriol Bäbler: “Cap dels estats del voltant de Gaza no vol tenir-hi res a veure”.

PS3. Un altre periodista, Jordi Nopca, ha publicat la novel·la El futur és una petita flama. Joan Safont hi ha parlat: “Em sento identificat amb l’eriçó, que té punxes perquè no li facin mal”.

La Conselleria d’Educació de les Illes ha presentat avui una ordre sobre l’admissió a la formació professional. Aquesta normativa, però, portava incorporada una disposició final que poc hi tenia a veure, sinó que tracta de la llengua vehicular d’ensenyament.

Un 78,5% de les famílies que van matricular els fills a quart d’educació infantil van triar el català com a llengua vehicular d’ensenyament, i en canvi, només el 16% van triar el castellà. Després d’aquestes dades, però, el govern de Marga Prohens persisteix i introdueix la garantia del “dret de les famílies a triar la llengua del primer aprenentatge a l’hora de formalitzar la matrícula a 4t d’educació infantil o al primer cicle de primària”, és a dir que, malgrat el rebuig general, Educació preguntarà novament en el moment d’oficialitzar la matrícula a les famílies dels centres públics i concertats sobre la primera vegada la llengua d’ensenyament preferida.

El català continua reculant com a llengua habitual entre els joves de les Illes

El sindicat docent Alternativa ha explicat que es tracta d’un “desastre pedagògic” fet des del desconeixement més absolut. Considera que és una mena de “pin parental lingüístic”, que redueix la igualtat d’oportunitat, ja que impedirà que hi hagi alumnes que coneguin la llengua pròpia i minoritzada i redueix, al mateix temps, la possibilitat d’integració de moltes alumnes.

Per la seva part, l’Assemblea de Docents considera que la modificació no representa cap canvi legislatiu en concret, però “denota una actitud i unes prioritats ben preocupants”. Al mateix assenyalen que “han aprofitat l’ordre que regula la matrícula i l’admissió de FP per modificar això que no té res a veure amb FP” i que “no només segueixen insistint amb la seva particular dèria, sinó que fan passes per reforçar els mals resultats del català que s’han obtingut a totes les proves que s’han fet, en un context on el català, a Mallorca, només és considerat com a llengua materna per un 20% de la joventut”.

Així demanen que es prioritzin altres necessitats com ara millorar el finançament, consolidar la inversió en infrastructures educatives, davallar les ràtios, garantir l’educació 0-3 i dotar i desenvolupar una FP de qualitat.

La setmana vinent ja farà tres mesos de la tragèdia del País Valencià. Fins ara havíem tingut noció de les pèrdues materials gràcies a la informació de diverses entitats quant a l’afectació sobre el creixement del PIB. Algunes institucions havien fet estimacions que parlaven d’unes minoracions del PIB del 0,2% o 0,3% enguany i l’any vinent. Però el PIB no és una bona mesura per a quantificar la magnitud material de la tragèdia. La raó és ben senzilla. Les inundacions han tingut dues menes d’impacte econòmic, que és important de separar. Per una banda, han destruït actius productius i infrastructures i, per una altra, aquesta destrucció impedeix el funcionament de les activitats i interromp la producció. És a dir, la destrucció de capital fix redueix o impedeix la creació de riquesa. Evidentment, el PIB recull només el segon impacte, però no les pèrdues reals. O, si voleu, les conseqüències, però no les causes.

A final de novembre, la Cambra de Comerç de València ja va fer una primera aproximació per sectors de les pèrdues sofertes per les empreses, amb una xifra que voltava els 13.000 milions d’euros. I divendres passat, l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) va presentar l’informe “Abast econòmic de la Dana del 29 d’octubre a la província de València”. L’anàlisi que fa es fonamenta en el banc de dades que tenen la Fundació BBVA i l’IVIE, segons el qual el 2021 –últim any de què hi ha informació– el valor de l’estoc de capital acumulat a la demarcació de València era de 247.168 milions d’euros i de 475.329 milions a tot el País Valencià. Recordem que l’estoc de capital és el valor total dels actius productius que té una economia en un moment concret.

A partir d’aquestes dades d’estoc de capital, complicades de calcular, però clau per a poder mesurar les pèrdues, els analistes de l’IVIE estimen la part que pertany a les zones afectades. I els atorguen un percentatge del capital de la demarcació, proporcional al pes en la població, en el cas dels habitatges, i al pes en l’activitat econòmica (valor afegit) en el cas de la resta d’actius. Segons aquesta estimació, l’estoc de capital situat en les zones inundades és de 56.295 milions d’euros en els habitatges i de 29.605 milions en els altres actius materials. Així doncs, conclouen que els actius situats en els 89 municipis de les zones inundades tenen un valor de 85.900 milions d’euros, és a dir, el 35% de tot l’estoc de capital de la demarcació. Aquesta és, doncs, la xifra estimada amb què treballa l’IVIE. Com veiem, la part més abundosa d’aquests actius són habitatges, però el percentatge de destrucció és molt superior en els actius empresarials i infrastructures.

Quina part d’aquest valor s’ha perdut amb la gota freda? Vet aquí una tasca de càlcul que cal fer amb minuciositat i que l’IVIE vol acomplir enguany. Per a fer-nos una idea de què significava la xifra abans dels danys, pensem que aquests actius representen una riquesa que quadruplica el volum del PIB de tot un any de producció d’aquesta zona i que han sofert un impacte brutal.

Atès que les pèrdues de riquesa són molt superiors a les dels fluxos econòmics (PIB, renda), les primeres haurien de guiar la quantificació de les ajudes necessàries per a recuperar el punt de partida. No oblidem que les pèrdues en termes de fluxos de producció i renda depenen de la magnitud dels actius danyats i del seu període de reconstrucció i reparació, de manera que és molt important que els ajuts siguin ràpids i proporcionals al mal causat.

Ara com ara, segons l’estudi, els ajuts a fons perdut aprovats solament cobreixen una part reduïda dels danys estimats sobre l’estoc de capital. En calen més i han d’arribar més de pressa al teixit productiu, a les cases i als municipis afectats. L’IVIE també recorda la precària situació de les finances públiques valencianes (pateixen per un infrafinançament crònic), cosa que fa que sigui decisiu el suport financer del govern espanyol i de la UE.

Sens dubte, parlem d’una zona que té una importància cabdal dins el País Valencià. Segons l’estudi, els 89 municipis concentren el 40% de la població, el 35,6% de les empreses, el 30,7% de l’ocupació i el 29,7% del PIB de la demarcació de València. A més, la zona representa una de les màximes concentracions d’ocupació industrial, comercial i logístic del País Valencià i, per tant, la interrupció de l’activitat o les alteracions dels fluxos d’activitat, els mesos en què se’n puguin prolongar els efectes, tindran un fort impacte en l’ocupació i el PIB.

Per fer una aproximació a les pèrdues totals, l’institut pren les primeres estimacions de la Cambra de València, ja comentades, que calculen que els danys en els actius de les empreses passen de 13.000 milions d’euros. Hi afegeixen uns reduïts percentatges de danys en l’estoc d’habitatges –principalment, els situats en baixos– i, tenint en compte la important destrucció d’infrastructures (uns 2.900 milions d’euros, segons estimacions del Ministeri de Transports espanyol i la Generalitat Valenciana), en conjunt es poden haver perdut més de 17.000 milions d’euros, xifra molt superior a les estimades en termes de reducció del PIB del 2024. Això voldria dir que s’ha perdut un 20% de l’estoc de capital estimat de la zona. En alguns sectors, òbviament, la xifra és més alta. L’IVIE insisteix que és una estimació provisional, que serà més alta quan el càlcul sigui més acurat.

Evidentment, el mal material no s’acaba aquí. L’informe afegeix que, a més de les pèrdues d’actius, la gota freda tindrà conseqüències més enllà del 2024, amb limitacions per al desenvolupament normal de les activitats el 2025 i necessitats de reconstrucció i recuperació. “La dimensió d’aquests impactes, tant negatius com positius, dependrà del volum i l’orientació dels ajuts a les zones afectades, i la resiliència de l’economia i la societat valencianes”, diu textualment.

Fa una referència explícita i detallada a l’enorme creixement que ha tingut la zona. Les estimacions que ofereix l’informe es refereixen als 89 municipis afectats (excloent el de València, perquè els danys de la ciutat afecten tan sols les pedanies del sud del terme). La població d’aquesta àrea s’ha duplicat entre el 1960 i 2024, fins a superar el milió d’habitants. L’estudi aporta també les dades per als 20 municipis de l’Horta Sud i centra l’atenció en les 15 localitats més danyades, l’anomenada “zona zero”. Fa èmfasi en els municipis de l’Horta Sud, on el creixement demogràfic ha estat encara molt més alt, d’un 200% en el mateix període, i això hi fa pujar la densitat de població fins a 1.592 habitants per km², sis vegades més que la mitjana de la demarcació de València.

Es fa palès que el desenvolupament de la zona ha estat caòtic i sense cap mena de control en els assentaments humans que s’hi han fet durant aquest període. I l’augment de la població ha incidit en els canvis en la cobertura del sòl (que fins als anys seixanta era preferentment agrícola), de manera que hi ha crescut els usos artificials, com ara edificacions –residencials i no residencials– i infrastructures.

A partir d’aquest punt, l’IVIE assenyala el contrast entre l’ocupació intensa de la zona (i el seu caràcter inundable), d’una banda, i l’esforç inversor limitat fet en infrastructures hidràuliques durant aquests darrers quinze anys a la demarcació de València, d’una altra. Explica que la major part de les inversions hidràuliques les fan les administracions públiques i les confederacions hidrogràfiques, però en tots dos casos hi ha un fort ajust a la baixa a partir del 2009, com a resultat de les retallades en les inversions públiques, quan va esclatar la crisi financera. D’unes xifres anuals d’inversió en infrastructures hidràuliques a la demarcació situades al voltant dels 200 milions d’euros, es passa a menys de 50 milions l’any a partir del 2011, la qual cosa representa una caiguda del 75%, que es prolonga fins als anys més recents.

No cal dir que els efectes d’aquesta política insuficient d’inversions són més greus per les característiques del territori, particularment vulnerable a les inundacions i que es troba entre els més amenaçats pels riscs creixents derivats del canvi climàtic i els esdeveniments climatològics extrems.

Ara, la greu situació ens porta a pensar que si els ajuts no són proporcionals als danys que ha causat la gota freda i triguen molt a arribar, la recuperació serà lenta i de menor intensitat. Llavors, el risc d’estancament o declivi d’algunes zones serà més alt. Per això, conclou l’IVIE, “la quantia i celeritat dels ajuts són encara més necessàries en la zona zero, perquè són municipis amb una elevada densitat demogràfica i econòmica i en què un percentatge alt dels negocis, empreses i població han sofert danys intensos”.

PS. L’estudi (el podeu trobar a la web de l’IVIE) fa set propostes finals, necessàries per a sortir com més aviat millor de la situació dramàtica que es viu a la zona. Esperem que les autoritats les tinguin en compte:

1. Els ajuts han de tenir la potència, agilitat i durada necessàries per a reposar els recursos i els ingressos perduts.
2. És important anunciar un pla d’acció a mitjà i llarg termini per a infondre seguretat, i prevenir i esmorteir els danys de futures gotes fredes.
3. Cal disposar d’un sistema d’indicadors per a monitorar la recuperació.
4. Cal aprofitar el potencial de noves eines d’anàlisis per a afinar els diagnòstics.
5. Cal revisar el rànquing de prioritats de la despesa pública en les infrastructures.
6. Cal aprofitar l’estratègia de recuperació per a modernitzar i millorar el teixit productiu.
7. Cal invertir en prevenció en actius tangibles, però també en intangibles, per a millorar la formació de personal i l’entrenament dels ciutadans.

 

El Consell d’Administració del Banc Sabadell ha aprovat definitivament el retorn de la seu social a Catalunya, tal com va anunciar ahir. El banc es traslladarà al número 20 de la plaça de Sant Roc de Sabadell, segons que ha informat en un comunicat enviat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).

D’aquesta manera, l’entitat torna a Catalunya després de moure el domicili social a Alacant el 5 d’octubre del 2017, en punt més àlgid del procés. La decisió del Banc Sabadell s’ha pres enmig de l’OPA hostil del BBVA per a absorbir-lo. L’oferta del BBVA és la d’una acció de nova emissió per cada 4,83 accions del Sabadell i té l’oposició de la direcció del banc sabadellenc.

Avui, l’endemà s’haver-se fet pública la intenció de tornar a Catalunya, les accions del Banc Sabadell han caigut un 0,84%, fins als 2,11 euros. Les accions s’han mogut entre els 2,10 euros i els 2,14 euros.

El 5 d’octubre de 2017, el consell d’administració del Banc Sabadell va aprovar en una reunió extraordinària el trasllat social de l’entitat a Alacant, per abandonar, doncs, la domiciliació a Catalunya. En un correu enviat als treballadors, el banc va assegurar que la decisió l’havia presa vista la reacció dels clients de fora de Catalunya després del referèndum i de l’anunci de la intenció del govern de dur una declaració d’independència al parlament.

El 2018, Agbar també va retornar la seu social a Barcelona i aquest desembre ho va fer Ciments Molins.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha incoat una diligència informativa al jutge Adolfo Carretero després de rebre més de nou-centes queixes i denúncies per l’interrogatori que va fer a Elisa Mouliaá en el marc de la denúncia per agressió sexual que l’actriu va fer contra l’ex-dirigent de Més Madrid Íñigo Errejón.

El CGPJ informa que el promotor de l’Acció Disciplinària, Ricardo Conde, ha acordat la mesura davant les queixes que ha rebut la Unitat d’Atenció Ciutadana de l’òrgan de govern dels jutges per l’actuació del magistrat, l’enregistrament de la qual s’ha filtrat als mitjans de comunicació.

Errejón declara en la causa per agressió sexual: “És un dia molt esperat, vinc a defensar la meva innocència”

En el vídeo es pot veure com el titular del jutjat d’instrucció 47 de Madrid, Adolfo Carretero, interroga durament Mouliaá, fet que ha causat queixes d’haver revictimitzat la denunciant.

El director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ha declarat avui que ni la policia espanyola ni el CNI no els van informar mai, abans dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i a Cambrils, de l’ex-imam de Ripoll Abdelbaki es-Satti ni de la relació ni els contactes que hi havien tingut d’ençà d’uns quants anys abans. Ho ha dit en la compareixença que ha fet a la comissió d’investigació sobre el 17-A del congrés espanyol, on la setmana passada es van fer públics uns documents desclassificats del CNI que revelen que, efectivament, van tenir contacte amb Es-Satti, si més no, entre el 2012 i el 2014. No en deien res, aquells documents, dels contactes que va mantenir posteriorment la policia espanyola amb Es-Satti quan ja era imam de Ripoll i fins poc temps abans dels atemptats. 

Trapero ha volgut exculpar de cap possible negligència el CNI en tot moment, i ha dit que van tenir una actitud lleial amb els Mossos d’Esquadra en la investigació sobre els atemptats i que, a posteriori, els van informar que, efectivament, “havien tingut una relació amb aquesta persona i que ja feia un temps que no la tenien”. Ha contraposat l’actitud dels serveis d’intel·ligència espanyols amb la dels responsables policíacs del Ministeri d’Interior, de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, com ara, l’ex-ministre Juan Ignacio Zoido, l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto i l’ex-comissari José Luis Olivera, que en les compareixences en la mateixa comissió van sembrar de dubtes l’actuació dels Mossos aquells dies. 

I si bé Trapero ha començat explicant que el CNI el va informar immediatament després dels atemptats que havia tingut relació amb Es-Satti, el diputat de Bildu Jon Inarritu li ha demanat si la policia espanyola o la Guàrdia Civil els van informar de les visites que havien fet a Es-Satti tant a la presó de Castelló de la Plana com, uns quants anys més tard, a la mesquita de Ripoll. “Jo no conec aquesta informació, no em va constar que ens donessin aquesta informació”, ha respost.

Tot seguit, la diputada de Junts Pilar Calvo li ha demanat, directament: “Abans dels atemptats algú us va advertir del perfil d’Es-Satti?” “Abans dels atemptats ningú no ens va informar d’Es-Satti. Nosaltres no teníem cap investigació sobre Es-Satti”, ha respost Trapero. 

Segons la documentació [parcial] desclassificada pel CNI recentment, els serveis d’intel·ligència de l’estat van entrevistar-se unes quantes vegades amb l’imam de Ripoll per obtenir informació sobre entorns gihadistes entre el 2012 i el 2014, mentre era a la presó de Castelló i abans no anés a viure a Ripoll.

El CNI es va arribar a reunir amb ell per saber què en sabia, de l’operació Xacal, de Vilanova i la Geltrú i més casos. Va donar informació i li van donar un número de telèfon per si volia posar-se en contacte amb els serveis secrets.

Però el maig del 2014 el CNI va fer una anàlisi en què es va incidir en la seva tendència a enganyar i a no complir les directrius, afegida a les conclusions extretes de les entrevistes, que va fer que consideressin que Es-Satti era invalidat ’“per a qualsevol activitat informativa en benefici de les missions assignades al CNI”. A més, no van detectar que fos cap risc, i el 2014 i el 2015, arran de l’augment de l’activitat gihadista a Europa, el CNI va centrar els esforços en uns altres individus.

La informació que s’ha desclassificat només fa referència fins el 2015. Tot i això, hi ha proves que confirmen que la policia espanyola va visitar tres vegades la mesquita cercant Es-Satti. La darrera va ser tan sols un mes abans dels atemptats, de la qual cosa la policia catalana no sabia res. 

Israel ha matat deu persones en un nou bombardament a la ciutat de Jenin, a Cisjordània, en el que ha estat el segon dia d’operacions militars als territoris ocupats. Segons un comunicat publicat avui per l’exèrcit israelià, també han neutralitzat infrastructures utilitzades per grups terroristes i han desactivat nombrosos explosius plantats en rutes freqüentades per les mateixes organitzacions.

Sobre això, Tel-Aviv assegura que els atacs responen a una sèrie d’accions antiterroristes i afegeix que està disposada a mantenir unes operacions que han estat denunciades per l’Autoritat Palestina.

Les dades sobre l’ús del català entre els joves de les Illes no deixen bones perspectives. El govern ha presentat l’Enquesta de la Joventut, amb dades del 2022, i palesa que la taxa d’abandonament del català en les converses ha empitjorat considerablement d’ençà del 2004. Els joves catalanoparlants que canvien la llengua quan se’ls adrecen en castellà ha crescut d’un 14%. Fa dues dècades, hi havia un 22% de catalanoparlants inicials que continuaven xerrant en català malgrat que l’interlocutor els parlés en castellà. En la darrera enquesta, en canvi, només mantenen la llengua un 9%. L’estatística és preocupant perquè, segons els sociolingüistes, allò que mesura la salut d’una llengua és l’ús social que se’n fa, més que no pas els qui la coneixen, l’entenen o la saben parlar.

Els autors d’aquesta enquesta en concret en fan aquesta lectura: “Probablement, això té a veure amb un factor clau: les normes d’ús instaurades en la societat, de manera que s’entén el castellà com a llengua de relació, mentre que el català es reserva per als intercanvis entre catalanoparlants, és a dir, per a l’endogrup. Els pocs casos en què el català esdevé llengua de relació es limiten als espais on la presència de catalanoparlants és molt més elevada que la de castellanoparlants, com ocorre de vegades a l’escola.”

Tanmateix, l’enquesta també reflecteix que, a mesura que avança l’edat, hi ha més joves illencs que mantenen el català. La raó sembla una presa de consciència lingüística que disputa expressament la pressió social a favor del castellà. Diu el document: “Alguns catalanoparlants inicials no mudadors ho són a partir d’una decisió conscient i, per tant, motivada per un rerefons polític o d’activisme militant, cosa que sol tenir lloc a partir de l’adolescència i, més especialment, a partir de la universitat.” La dada en té una altra de complementària, i és que hi ha un 7% de no catalanoparlants que passen al català si se’ls adrecen en català.

Menys català com a llengua materna i habitual

L’enquesta també revela que tan sols un 20% dels illencs entre 15 i 34 anys tenen el català com a llengua inicial –és a dir, com a llengua materna o llengua primera. El 47% hi té el castellà; el 9%, tant el català com el castellà, i el 23%, unes altres llengües. Això vol dir, doncs, que, fins i tot excloent-ne els estrictament castellanoparlants, ja hi ha més joves que tenen altres llengües o combinacions com a primera que no pas el català. 

La tendència, a més a més, decreix a mesura que avança l’edat. La xifra baixa de la mitjana a partir de la franja de 25 a 29 anys, en què tan sols un 18% té el català com a llengua inicial, i empitjora encara més en la següent, de 30 a 34 anys, en què baixa fins al 17%. Segons que exposa l’estudi, una dinàmica que ho explicaria és la dels processos migratoris dels darrers trenta anys, que han afectat especialment les franges d’edat en què hi ha més població nouvinguda i que moltes vegades es troba fora de l’etapa d’escolarització. 

La llengua inicial és la primera que hom parla de menut, però això no implica, és clar, que el català no es pugui aprendre després i, més endavant, fer-lo servir de manera regular. En aquest cas, el mesurador preocupant és la llengua habitual, sobretot amb els fills, amb què se’n mesura la transmissió. El castellà representa la llengua habitual del 60% dels joves illencs amb llurs parelles o fills, una xifra força més alta que no els qui la tenen com a llengua materna (un 47%). En canvi, hi ha més joves illencs amb el català com a llengua materna (20%) que no com a llengua habitual amb la parella o els fills (17%), cosa que vol dir que solen adreçar-se a la parella o els fills en castellà. La xifra encara és més alarmant en l’ús amb les amistats, en què el català tan sols suposa el 13%, el castellà, un 64%. El 14% diu que les fan servir totes dues indistintament.

Segons l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, que recollia també dades del 2022, tan sols el 32% dels joves principatins tenien el català com a llengua inicial, mentre que el 48% hi tenia el castellà; el 5%, tant el català com el castellà, i el 14% unes altres. En el cas del País Valencià no hi ha exactament les dades de llengua inicial segregades per edat, però en la categoria “Llengua que parlava de xicotet a casa”, l’Enquesta del 2021 sobre coneixement i ús social del valencià deia que tan sols el 22% de valencians parlava català a casa de petits, mentre que el 62% ho feien en castellà, un 3% en totes dues indistintament i un 10% en altres llengües.

La reculada més forta, a Palma i Eivissa

Quant als nascuts a les Illes, hi ha un 31,1% que té el català com a primera llengua. Així i tot, el castellà la continua superant, amb un 43,6%. A Menorca i a la part forana de Mallorca és on hi ha més joves que la hi tenen (37,7% i 26,5%). En canvi, a Palma i a l’illa d’Eivissa és on hi ha més joves que tenen el castellà com a llengua inicial: un 57,2% i un 48,6%. De fet, a aquests dos indrets poc més d’un 12% la té en català.

Si mirem la llengua habitual, només un 16,7% fa un ús prioritari en català. Fins al 59,5% ho fa en castellà i un 7,2% tant en una llengua com l’altra. Per tant, molts més joves que tenen el castellà com a primera llengua la fan servir com a habitual. I, per contrari, no tota la població que té el català com a llengua inicial empra aquesta llengua amb la parella i els fills. 

L’ús preferent del català també ha caigut aquests darrers anys. A l’Estudi sociològic sobre els joves de les Illes Balears, fet el 1997, es mostrava que la meitat de la mostra l’utilitzava en l’àmbit familiar. El 2004, la xifra ja descendia fins al 31,8%. Avui, aquest 16,7%. En l’informe, s’assenyala que “la vitalitat de la llengua és relativament baixa i que, per tant, no es pot obviar aquest àmbit quan es plantegen actuacions de planificació lingüística”, malgrat les polítiques contràries de l’actual govern de la presidenta Marga Prohens.

Un incendi declarat avui ha afectat nou vehicles retirats per la gota freda situats en un solar a l’aire lliure de la localitat de Massanassa (Horta Sud), segons que han informat els bombers. El foc s’ha declarat a les 13.38, en un solar d’una empresa de vehicles. Fins a la zona s’han mobilitzat tres dotacions de bombers de Torrent, Silla i Catarroja amb un sergent de Torrent.

Els bombers han pogut sufocar el foc i extingir les flames d’un dels vehicles afectats, elèctric. Tots eren vehicles afectats per la gota freda pendents de peritatge, entre els quals hi havia tant cotxes nous de l’empresa com uns altres per a fer servir pels seus clients.

Al desembre passat hi va haver dos incendis més en menys de quaranta-vuit hores que afectaven vehicles i residus de la gota freda. Un va tenir lloc a Catarroja, en un solar on hi havia amuntegats vehicles sinistrats per la riuada; i, l’altre, en un antic planter d’Alberic, que va afectar residus i restes de la dana disseminats per la província. Aquest últim foc va obligar a desallotjar tres residències de gent gran i una urbanització.

El president de Junts, Carles Puigdemont, creu que el PSOE és “capaç de jugar” amb pensionistes i usuaris del transport públic per reforçar el seu relat de culpar Junts i el PP. D’aquesta manera ha reaccionat a les declaracions del ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, que havia demanat als ciutadans que recordessin que Junts i el PP havien impedit d’apujar les pensions i mantenir bonificacions al transport públic a partir de demà.

Sánchez perd la votació i cau el decret òmnibus del govern espanyol

En un missatge a X, Puigdemont diu que si al PSOE li importessin de debò, presentaria un decret amb aquestes dues qüestions. “Demà mateix els tindrien aprovats”, ha assegurat. També ha avisat que “culpar els altres de les conseqüències dels teus actes no genera confiança”. Per la seva part, fonts del govern espanyol han dit que no deixarien de banda ha assegurat que no deixaran de banda els pensionistes i els usuaris del transport.

Per poder aconseguir aquest titular i reforçar el relat són capaços de jugar amb els pensionistes i els usuaris dels transports públics. Si els importessin de debò i no pas com a mers instruments del que sembla ja la precampanya electoral, ho tenien i ho tenen fàcil: que… https://t.co/maqSSrT712

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) January 22, 2025

Puigdemont ha assenyalat que “potser estan malacostumats amb partits que els donen tot el suport de manera incondicional” i ha dit que aquest no havia estat mai el cas de Junts. El màxim dirigent del partit s’ha queixat del fet que el govern espanyol s’hagi aprofitat de posar decisions que tothom vol aprovar dins un mateix decret que conté una vuitantena de mesures. “És inacceptable, i ho saben, perquè els ho hem dit a totes les reunions”, ha afegit. Segons Puigdemont, “han preferit el titular pensant que a ells políticament els és rendible encara que sigui a costa dels ciutadans”.

“Estan acostumats a una mena de política, i de socis, que es mou per l’estètica o la por escènica”, ha lamentat, i ha afegit que Junts defensava “explicar les decisions complexes a qui hi tingui interès real”. “No només volem que pugin les pensions sinó que fins i tot voldríem que els jubilats catalans –com el salari mínim interprofessional– tinguin un factor corrector a l’alça per raó del cost de la vida a Catalunya”, ha remarcat.

Tot i els contactes entre PSOE i Junts aquests darrers dies, el partit de Puigdemont no ha canviat de posició. Divendres passat, de Brussel·les estant, ja va advertir que el seu partit suspenia les negociacions pdels incompliments dels socialistes.

La comissió experta de l’Acadèmia del Cinema Català ha conclòs que Eduard Cortés, director de Merlí, va exercir assetjament i xantatge sexual contra una vintena de dones. Segons el comunicat, les forçava a escollir entre sotmetre’s a peticions sexuals o no tenir accés o perdre certs beneficis i condicions de feina. L’ens ha remarcat que aquestes conductes també constituïen un abús de poder.

L’acadèmia ha demanat disculpes a través d’un comunicat als socis per les escletxes comunicatives que s’han produït entre les víctimes i l’entitat, així com per qualsevol conducta que hagi pogut causar revictimització. A més, ha insistit que manté un canal de comunicació obert amb elles per continuar treballant en l’erradicació de les violències masclistes.

La comissió- formada per una advocada, una psicòloga especialitzada en violència masclista i la coordinadora del departament contra abusos -també ha conclòs que les víctimes van patir ciberassetjament sexual per part del cineasta. Segons els relats publicats, Cortés va demanar material fotogràfic i audiovisual de caràcter sexual, amb l’excusa de valorar-lo per a possibles projectes professionals, que posteriorment no es van materialitzar mai. També es van produir, segons que han explicat els testimonis, comportaments verbals i propostes sexuals insistents i no desitjades per les persones que les rebien.

El comunicat també posa èmfasi en el fet que en les conductes descrites per les actrius a través de les xarxes socials, es visibilitzen diferents situacions de desigualtat de poder- com l’edat, la trajectòria professional i la posició a la indústria del cinema -, que el cineasta emprava per ocupar una situació de superioritat, des de la qual realitzar xantatge sexual per poder accedir a aquestes oportunitats.

Denúncies a través de les xarxes

La fotògrafa i directora Silvia Grav va ser la primera en denunciar Cortés d’haver-la assetjat per les xarxes durant anys: “Aquest senyor es va passar anys fent-me grooming (assetjament sexual a menors) quan jo tenia 19 anys i ell 55 (encara en tinc les converses), prometent-me d’ajudar-me professionalment i allà continua, dirigint films i sèries a Espanya”, va escriure al seu compte d’Instagram.

A partir d’aquí, va recollir a Instagram els missatges de més dones que deien que havien viscut situacions similars: “A mi em va fer igual […] Em va entrar igual, per fer-me un càsting… les converses acaben essent sexuals”, va escriure una persona que va voler mantenir l’anonimat.

Després de les acusacions, la Junta de l’Acadèmia del Cinema Català va obrir un procediment sancionador i, seguint el reglament de l’entitat, es va constituir una comissió. Ara bé, l’expedient va quedar suspès perquè el cineasta va demanar la baixa el 25 de novembre i l’entitat la va admetre. Per tant, el cas només es reobriria si l’acusat tornés a demanar l’alta.

L’acadèmia ha posat al servei de les víctimes el seu equip d’atenció especialitzada en els abusos en el sector audiovisual, que és estrictament confidencial, per mitjà del telèfon 648526848 i el correu electrònic abusos@academiadelcinema.cat.

El Departament d’Igualtat i Feminisme ha endegat un servei d’acompanyament lingüístic integral gratuït per a tots els ciutadans que facin servir els seus recursos. Es tracta d’un servei que funciona les vint-i-quatre hores del dia tot l’any. Concretament, ofereixen quatre tipus de recursos: la interpretació de llengües estrangeres- amb divuit llengües disponibles -, la interpretació de la llengua de signes, la traducció jurada de documents al català- disponible en set llengües -i l’oferta d’informació sobre eines i recursos per aprendre català a les persones que han requerit els serveis de traducció. A més, s’orientarà la persona cap a recursos lingüístics presencials i virtuals.

L’objectiu és assegurar l’equitat en l’accés als serveis del departament a tota la ciutadania, així com fomentar l’autonomia lingüística dels nouvinguts. El servei el sol·licita els treballadors dels diferents punts de la xarxa de la conselleria quan detecten una necessitat d’una persona atesa, inclosos tant els treballadors dels serveis d’atenció telemàtics, com presencials. A més, es pot activar de manera urgent.

El servei d’acompanyament lingüístic atendrà la ciutadania en totes les seus del departament, tant als serveis centrals com als territorials. A més, acompanyarà les persones ateses a tots els serveis de la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les Dones en situacions de Violències Masclistes. També s’inclou la Xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), la Xarxa de Serveis d’Atenció Integral LGBTI+ (SAI) i l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació (OITND).

El ple del congrés espanyol ha acceptat avui de concedir el suplicatori del Tribunal Suprem espanyol sobre l’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos en el marc del cas Koldo. En una sessió a porta tancada, els grups han avalat la decisió de la comissió de l’Estatut del Diputat, que la setmana passada ja va desestimar les al·legacions de l’ex-ministre, que ha pres la paraula per criticar la investigació judicial.

El congrés espanyol lliura el cap d’Ábalos al Suprem pel cas Koldo

El sí del congrés permet ara que el magistrat Leopoldo Puente li atribueixi formalment la condició d’investigat. Ábalos és membre del grup mixt del congrés d’ençà que el PSOE el va expulsar del grup a final de febrer del 2024.

La portaveu de Junts, Míriam Nogueras, ha carregat contra el PSOE pels reiterats incompliments de l’acord de Brussel·les, per a la investidura de Pedro Sánchez, i ha justificat el vot en contra als tres decrets que el govern espanyol duia al congrés per a convalidar-los per “la negligència i la manca de serietat del PSOE”. Ha criticat que l’executiu de Sánchez hagi inclòs mesures com la revalorització de les pensions i els descomptes al transport públic amb un decret amb “80 mesures més que ni s’han votat ni s’han debatut enlloc”, fins al punt que ha acusat el PSOE d’instrumentalitzar aquestes mesures com a moneda de canvi per a aprovar-ne d’altres. “Junts mai ha cedit al xantatge del PSOE”, ha dit, i n’ha criticat “les mentides, manipulacions, prepotència i incompliments”.

[VÍDEO] Rufián esbronca Junts pel vot en contra als decrets de Sánchez: “És miserable”

Nogueras ha retret al govern espanyol que ara els facin pressió, i ha dit que “és una pressió que s’haurien d’haver posat vostès abans d’entrar al consell de ministres i aprovar uns reials decrets sense haver negociat amb Junts”. “Perquè, per mala sort per vostès, moltes vegades necessiten els vots de Junts. I Junts, com saben, no formem part de cap bloc espanyol. Amb nosaltres, el xantatge i la pressió no té efectes. Amb nosaltres el que funciona és la negociació, i sobretot el compliment dels acords”, ha dit. Per això, ha dit que estan disposats a permetre l’aprovació de la revalorització de les pensions i les ajudes al transport públic, sempre que sigui en un reial decret que només inclogui això. “No tenen majoria i han de deixar d’actuar com si en tinguessin”, ha reiterat.

Ha dit que “és indecent barrejar mesures que ajuden la gent, amb altres que continuen escanyant les persones i que només els convenen a vostès”, i s’ha dirigit a la resta de grups parlamentaris per a demanar-los que deixin “de votar ‘sí’ a tot a canvi de res”. “Si vostès continuen empassant-se aquest xantatge, ells continuaran sempre fent aquest xantatge”, ha dit. De fet, ha recordat que no és la primera vegada que el PSOE porta un decret òmnibus amb mesures socials i d’altres que no ho són: “Fa dos anys van aprovar un altre reial decret òmnibus i hi van colar, i la resta va votar a favor, una compensació de 3.000 milions d’euros per les grans elèctriques espanyoles i 1.200 milions d’euros de regal a Florentino Pérez. El xantatge no els va funcionar aleshores amb Junts, i no els funcionarà ara.”

“Estem fins als nassos que enganyin la gent. I ens preguntem fins quan alguns partits catalans continuaran menjant-se aquests gripaus i aquest xantatge”, ha dit. També, ha justificat el vot en contra a l’impost a les grans energètiques, que ha dit que “exclou les grans elèctriques espanyoles que són les que més s’han forrat durant la crisi i són les que vostès han compensat amb un reial decret de 3.000 milions d’euros”. “I per què els partits catalans voten a favor d’un impost que atorga al govern espanyol la competència plena de decidir quines són les inversions estratègiques i on han d’anar? Algú es pensa que aniran a Catalunya i als catalans, quan aquest mateix impost posa en risc les inversions precisament a Catalunya?”, ha demanat.

El judici a la Paula, una de les encausades post-sentència que va passar per presó preventiva, ha quedat suspès de moment, a l’espera que la fiscalia plantegi el seu posicionament sobre l’amnistia. Malgrat que, com a part, la fiscalia podria haver demanat l’amnistia —que es pot aplicar per les característiques del cas— s’ha arribat al judici sense que això hagi passat. La jove tampoc no l’ha volgut demanar.

La fiscal, malgrat que ha reconegut que l’amnistia sembla aplicable, ha dit que necessita de fer una consulta sobre aquesta aplicabilitat i que per això demana una suspensió del judici, per tal de revisar aquesta qüestió. La jutgessa, que també podria haver aplicat l’amnistia d’ofici, però que no ho ha fet, ha acceptat la suspensió del judici per la petició feta per la fiscalia, i a l’espera del seu pronunciament, i no pas per la petició feta per part de la defensa, que també n’ha demanat la suspensió. Segons que ha detallat l’advocada de la jove, Norma Pedemonte, la defensa volia tenir tota la informació sobre un dels agents implicats en la causa, i per això també en demanava la suspensió, tot i que aquest argument no s’ha tingut en compte.

La defensa també ha denunciat una estratègia dilatòria per part de la fiscalia, que ha demanat una consulta sobre l’amnistia que allargarà més un procés que ja fa més de cinc anys que dura. A més, el posicionament de la fiscalia sembla contradictori si es tenen en compte altres processos judicials similars, en què la fiscalia ha demanat directament l’amnistia.

Primera manifestant post-sentència que no vol l’amnistia

Aquest és el primer cas en què un manifestant de les protestes post-sentència ha volgut anar a judici sense demanar l’amnistia. Segons que informa Alerta Solidària, la Paula considera que l’amnistia és “una argúcia de l’estat i la Generalitat per a espolsar-se les responsabilitats per tots els abusos comesos”, i és per això que no ha volgut demanar-la. La defensa també ha recordat, en seu judicial, que, si finalment se li aplica directament l’amnistia, la Paula no podrà reclamar res per les irregularitats comeses, com ara els deu dies de presó preventiva que es van aplicar en el seu cas. Un cas que, a més, amb l’evolució que ha tingut, no hauria implicat una entrada en un centre penitenciari perquè les penes demanades no superen els dos anys de presó.

L’escrit de fiscalia, al qual ha tingut accés VilaWeb, acusa la Paula d’haver llançat pedres i objectes contundents cap a la comissaria de Via Laietana, “sense que consti que cap objecte arribés a impactar en cap agent, ni que causés el deteriorament concret de cap bé material”. Malgrat que no es van registrar danys, consideren que formava part del grup que impulsava els enfrontaments a la plaça d’Urquinaona aquell 18 d’octubre. És per això que, sense individualitzar ni concretar gaire la seva conducta, demanen per a ella dos anys de presó per un delicte de desordres públics amb l’agreujant d’instrument perillós.

El cas és especialment singular perquè un dels dos dels agents que havien de declarar com a testimonis forma part dels tretze agents de la policia espanyola contra els qui es va querellar la Paula per maltractaments a Via Laietana. Alhora, Alerta Solidària, ha denunciat els canvis de versió de l’agent. En un primer moment, va dir que la Paula no l’havia lesionat, tot i que després va dir que sí i es va personar com a acusació particular. Finalment, va ser expulsat d’aquesta acusació, però hauria declarat com a testimoni. A més, es va personar en la causa de Tsunami Democràtic que titllava de terroristes les manifestacions independentistes sostenint com a argument aquestes suposades lesions. Tots aquests agents resten pendents que se’ls atorgui l’amnistia.

El portaveu d’Alerta Solidària, Martí Majoral, ha valorat l’agent com a “policia excepcional”, perquè ha participat “a tot arreu”: “Quan, en la causa del Tsunami Democràtic, a l’Audiència espanyola cap de les acusacions amb la fiscalia defensava la teoria del terrorisme, va aparèixer ell al moment processal oportú per a mantenir l’acusació de terrorisme. La causa es va mantenir a l’audiència espanyola gràcies a aquest policia. […] És un policia mentider.”

Denúncia per maltractaments a Via Laietana

La Paula va fer públic que havia sofert maltractaments a la Via Laietana. La jove va presentar una denúncia per aquests fets contra agents de la policia espanyola, que sí que han sol·licitat l’amnistia, tot i que encara no els ha estat atorgada. Aquest mateix agent està encausat en dos procediments per tortures: l’un, denunciat per la Paula, i l’altre, pel Guillem, el noi de la dessuadora carabassa estomacat per uns quants agents davant la comissaria.

En una entrevista a VilaWeb, va explicar amb detall aquells episodis: “Em van posar de genolls contra la paret. Quan vaig sentir els crits dels meus companys i no podia fer-hi res, vaig plorar molt de la ràbia… Llavors va venir cap a mi un agent amb un cúter. L’anava obrint i tancant. Em va dir: ‘Què busques, amb això?’ Li vaig dir que no era meu. S’anava acostant. ‘No pararàs fins que no hi hagi un mort, oi?’ Jo li vaig repetir que no. Llavors el va deixar obert, es va acostar més a mi –tot i que el cúter no va arribar a tocar-me– i em va dir: ‘Si hi ha un mort, no serà del nostre bàndol.’”

Paula, detinguda a Urquinaona: ‘Cops de puny, puntades de peu… A Via Laietana van fer escorcolls a hòsties’

L’anunci dels deu candidats de cada categoria als premis Enderrock per votació popular ha revelat que els artistes amb més vots han estat Figa Flawas, Ginestà, Al·lèrgiques al Pol·len, i Oques Grasses, amb cinc nominacions cadascun. Els segueixen amb quatre candidatures Mushka i Fades. Les propostes que han rebut una triple nominació són Alosa, Julieta, Mama Dousha, Miki Núñez i The Tyets, mentre que els grups que acumulen una doble nominació són Alfred García, Blaumut, Maria Jaume, Sara Roy, Svetlana i Trèvol.

El tancament de la primera volta de la votació popular ha comptat amb 18.484 vots de participants únics autentificats, un 28% més respecte de l’any passat. En total, els lectors de la revista i el públic en general han nominat un centenar de grups i solistes, amb una selecció d’absoluta paritat –50% homes i 50% dones i grups mixtos–, amb candidats d’arreu dels Països Catalans –Catalunya – 85%, Illes Balears – 8%, País Valencià – 4% i d’Aran, Catalunya Nord i Andorra – 3%–. Enguany s’ha incorporat una onzena categoria amb els discos de rock.

Avui mateix s’ha obert la segona ronda de votacions al web dels Enderrock, que s’allargarà fins al 2 de febrer. En aquesta volta s’incorporen tres categories més: millor disc de jazz, millor disc de clàssica i millor disc per a públic familiar. El dimecres 5 de febrer s’anunciaran els tres finalistes de cada categoria en una festa a la Fàbrica Damm i s’obrirà la tercera i última ronda de votació popular, que culminarà el 16 de febrer. El resultat es revelarà en directe durant la gala.

La gala, el 6 de març a Girona

La gala de lliurament dels 27ns Premis Enderrock – Premis de la Música Catalana 2025 tindrà lloc el dijous 6 de març a l’Auditori de Girona. Per primera vegada, els premis compten amb un concepte, “Tal com sona”, que encapsula l’essència d’una gala, que enguany vol renovar-se. Hi actuaran una dotzena d’artistes consolidats i emergents, que vestiran la gala entre els lliuraments dels guardons del públic i la crítica. Els músics i grups que faran estrena absoluta de les cançons dels seus nous discos seran The Tyets, Sidonie, Els Amics de les Arts, Suu, Cala Vento, Lildami, Júlia Colom, Al·lèrgiques al Pol·len, Flashy Ice Cream, Momi Maiga + Judit Neddermann, Roger Padrós, Roserona, Svetlana i la Black Music Big Band.

A més, els Enderrock tindran per segon any consecutiu una doble cita: el dia 27 de febrer se celebrarà la gala dels II Premis Enderrock – 440 de Clàssica, Jazz i Públic Familiar al Centre Cultural la Mercè de Girona on també es concediran els reconeixements a la indústria musical.

La portaveu de Junts, Míriam Nogueras, ha fet un discurs molt dur contra el PSOE per anunciar que votarien en contra dels tres decrets del govern espanyol pendents de convalidació. Després d’haver-los retret “les mentides, manipulacions, prepotència i incompliments” i haver responsabilitzat el PSOE del resultat per “la ganduleria” i de no negociar prou les mesures, ha anunciat que hi votaria en contra, cosa que ha afectat molt el govern espanyol. Tot seguit, ha pujat a l’estrada Gabriel Rufián, portaveu d’ERC, que ha centrat la seva intervenció a esbroncar Junts per la seva decisió, fins al punt d’aturar el discurs per a exigir a Nogueras que li prestés atenció mentre parlava.

Amb el vot en contra de Junts, ha dit, “es materialitza de manera gairebé definitiva la majoria de PP, Vox i Junts, que acabarà carregant-se aquest govern”. Segons Rufián, ells fa temps que avisen, però la premsa de Madrid no s’ho creia. Rufián ha reivindicat el paper d’ERC al congrés espanyol, i ha dit que era una “mentida fastigosa i miserable” que ERC voti a favor de les mesures proposades pel govern espanyol en canvi de res. “És un eslògan miserable”, ha dit, però ha reconegut que molts partidaris d’ERC també ho creuen. “Cada vegada que vostè digui que nosaltres votem a canvi de res, jo li contestaré la mateixa mentida, perquè segur que és mentida: que vostès voten a canvi del 3%”, ha dit.

També ha discutit la idea que Junts no formi part de cap bloc, ni favorable ni detractor del govern espanyol: “Cada vegada que algú diu que no és ni d’esquerres ni de dretes, és que és de dretes. Vostès són molt de dretes. Són tan de dretes, que ara voten amb el PP i Vox, per la seva vergonya.” A partir d’aquí, Rufián ha elevat el to, i ha dit que Junts “és una formació terriblement reaccionària i de dretes, coincident amb el PP i amb Vox”. “Té molt de mèrit, senyora Nogueras, fer l’almogàver durant set minuts per amagar que voten amb el PP i amb Vox en contra d’un impost a unes multinacionals energètiques. Que voten en contra de prorrogar ajudes a prestacions al dia a dia de la gent”, li ha dit.

Tot seguit, Rufián ha apuntat contra la premsa catalana: “Per què surt més car que Esquerra Republicana voti amb el PSOE a favor d’iniciatives que són pel bé de la gent, que vostès votin amb el PP i Vox, en contra de la gent? Potser la bona premsa de Catalunya m’ho pot respondre.” També, ha dit que no té clar què demanen ben bé que compleixi el PSOE, i ha dit que ningú no ho sap del cert. “Bé, sí, el tema de controlar la immigració, que a les seves boques sona com sona. No és gaire pujolista, això. Sona molt més a Orriols que a Pujol. Han de decidir què són, o Pujol o Orriols”, li ha dit. I, tornant al fil que havia encetat, ha reiterat que no sap què demana Junts al PSOE, si no és que són “coses personals per a segons qui”. “Voten en contra del benestar de milers de centenars de persones a canvi que segons qui estigui millor. Jo hi estic d’acord, que tothom estigui millor. Però em sembla bastant miserable”, li ha dit.

Per acabar, ha tornat a retreure a Junts que faci costat a Repsol en contra de l’impost a les elèctriques i els ha acusat de fer xantatge al govern espanyol. “La dreta reaccionària de Catalunya que amaga les seves misèries sota la bandera, per molt maca i estelada que sigui”, ha acabat.

Nou nyap lingüístic a l’hora de demanar hora a la ITV a Mallorca. L’empresa ITV Basa, que va començar a oferir el servei de la inspecció de vehicles de l’illa propietat del consell insular, té un contestador automàtica que fa servir una mena de català inventat, abans de poder ser atès per una persona.

“Bienvenido a ITV Basa. Si vol ser atès en català, premi 1”, comença el contestador. I, una vegada seleccionada l’opció de ser atès en català, se sent un altre missatge que amb prou feines s’entén. Perquè no és pas català, ni castellà tampoc; de fet, és castellà llegit amb fonètica catalana per una veu artificial. Un nyap que comença amb un “Bienvenidu a ITV Basa” i que continua amb el missatge “Recuerda que puedes pedir cita previa a través de la web” llegit amb pronúncia semblant a la catalana.

L’entrada de la nova concessionària havia de permetre duplicar el nombre de cites i reduir les llistes d’espera, que podien allargar-se fins a uns quants mesos. L’adjudicació es va fer per un import de 33 milions d’euros durant els dos pròxims anys. 

L’any vinent s’estrenarà Ravalear, una sèrie d’enjòlit ubicada al Raval de Barcelona que tractarà temes com l’especulació immobiliària, la immigració i els relleus generacional. Està creada per Pol Rodríguez i dirigida per ell mateix i Isaki Lacuesta, tots dos guanyadors del Gaudí a la millor direcció per Segundo premio. La sèrie començarà a enregistrar-se aquesta primavera i s’estrenarà l’any vinent primer a la plataforma de televisió a la carta Max, i després a 3Cat, que l’ha coproduïda. Estarà rodada en castellà, català, àrab, urdú i anglès.

Pol Rodríguez va créixer al barri del Raval, on la seva família tenia el restaurant Can Lluís, tancat el 2021, i ara porta a la televisió la història d’un barri en constant evolució. Explicarà com, després de vora cent anys d’història i tres generacions, un restaurant de tota la vida i respectat pels veïns –Can Moscas– viu amb el risc d’haver de tancar per la compra d’un fons d’inversió, que tenen ambicions immobiliàries al barri. Al principi, la família es pensa que tot està perdut, però després passen a defensar-se i a lluitar per a mantenir el restaurant. “Després d’haver crescut en el món del cinema, i de veure la història personal del nostre restaurant familiar, vull explicar al món això que passa a Barcelona i en moltes ciutats del món, de l’única manera que sé: a través de la càmera”, diu Rodríguez.

La sèrie tindrà un repartiment coral protagonitzat per Enric Auquer, María Rodríguez, Quim Ávila, Sergi López, Francesc Orella, Lluïsa Castell, Alba Guilera i Noor Ui Huda. Els guions són d’Isa Campo, Isaki Lacuesta, Edu Sola, Alfred Pérez-Fargas, Roger Danés i Maialen Vélez. El documentarista Justin Webster ha treballat l’argument amb Pol Rodríguez.

La sèrie s’enregistrarà al Raval mateix, però també en altres espais de Barcelona. “Aquesta és la meva teràpia. Vull mostrar la cara oculta de Barcelona. Una història actual que mostra fidedignament alguns dels grans conflictes de la nostra societat, però alhora, vull que Ravalear sigui una història propera i càlida, plena de lluita i rebel·lia”, afegeix Rodríguez, que diu que vol mostrar “una realitat sense complexos, plena de naturalisme, que ens sorprengui i ens atrapi”. Tot i això, diu que no vol donar un gran protagonisme del drama, sinó explicar el conflicte social a través d’un enjòlit ple de suspens, amb una tensió creixent que duu els protagonistes a l’asfíxia. “Una asfíxia que els obligarà a reaccionar i tornar el cop”, diu.

“En Pol i jo treballàvem junts en un film quan em va explicar que un fons d’inversió (un dels molts que devasten les ciutats) havia comprat l’edifici del restaurant centenari i els desnonaven”, explica Isaki Lacuesta del final de Can Lluís, el restaurant de la família de Rodríguez. “Va ser un cop per a la família, pel barri i per a molta gent que alguns cops hi vam ser feliços. Va sortir a les notícies. No va passar res més. No va ser un cop aïllat: el mateix procés passa a ciutats de tot el món. Per això em va entusiasmar que en Pol reaccionés escrivint aquest enjòlit”, afegeix. Lacuesta defineix així la sèrie: “Una trama sobre una família en lluita per la supervivència, sobre la cobdícia, la llei del més fort, i com els dèbils es poden esvalotar per a no ser aixadats, lluitant contra els voltors amb les seves pròpies armes.”