Ara es veurà si Francesc ha canviat l’Església o no
Els historiadors no es posen d’acord sobre quan i amb qui va passar. La majoria opina que va ser en una de les famoses converses a Ialta entre Churchill i Stalin, però hi ha qui creu que la frase va ser dita abans, en el marc d’una conversa entre el ministre d’Afers Exteriors francès Pierre Laval i Stalin. Siga en un cas o siga en un altre, que tant hi fa ara, la famosa frase del dictador soviètic menystenint el papat (“El papa? I quantes divisions té?“) ha passat a la història com un dels errors d’apreciació política més documentables.
Stalin, obsessionat amb el poder militar tangible i acumulable, va subestimar profundament la influència moral, cultural i diplomàtica que el papat exerceix a escala mundial i, dècades més tard, la història va demostrar que el poder del Vaticà transcendeix les divisions armades i els exèrcits. Sense ni un sol tanc, sense ni un sol cap nuclear i sense ni un sol submarí, l’Església Catòlica va acabar tenint un rol fonamental en el col·lapse del comunisme a l’Europa de l’Est, especialment gràcies al papa polonès, Joan Pau II.
No és estrany, en aquest sentit, que la pregunta sarcàstica de Stalin sobre les divisions militars del papa continue ressonant, encara que siga amb un significat diferent, avui. Tothom ja ha assumit que el Vaticà –o, més ben dit, el binomi tan especial que formen el Vaticà i la Santa Seu– té un poder enorme al món que no deriva només del nombre altíssim de fidels que consideren el papa el seu guia espiritual i cap de la seua església, sinó també de la seua capacitat per a transcendir fronteres i ideologies i erigir-se en una referència moral, més enllà de la religió i tot. I, per això, tothom es pregunta cap on girarà ara la Santa Seu, aquesta insòlita monarquia electiva que té una influència del tot desproporcionada amb la mida de l’estat que la sustenta.
El papa Francesc ha protagonitzat canvis importants, però no els ha rematat gairebé en cap cas. Jorge Mario Bergoglio, elegit el 2013 primer papa llatinoamericà, va reorientar l’atenció del Vaticà cap al sud. Amb les encícliques sobre el medi i sobre la fraternitat humana va establir el Vaticà com un actor global en qüestions com ara el canvi climàtic, la immigració i la desigualtat econòmica, va adoptar posicions crítiques respecte del capitalisme desregulat i va prioritzar les relacions amb països en desenvolupament i el diàleg.
Però, per damunt de tot, amb la seua gran capacitat d’empatia i humilitat, Francesc va renovar el papat, sovint amb grans petits gestos que causaven un gran impacte en el mastodòntic, paquidèrmic, sottogoverno vaticà. Fa dècades que seguisc amb un gran interès les maniobres que passen allà dins i recorde bé un detall que em va fascinar de seguida. En la seua primera aparició pública, Berlogio va decidir de portar sabates, unes simples sabates normalíssimes de color negre. Quan el papa, durant segles, havia portat sempre unes sabatetes roges de vellut –aquelles famoses scarpette, que si en el seu origen venien a representar la sang dels màrtirs, amb els anys havien esdevingut un dels residus anacrònics més visibles de l’opulència del bisbe de Roma. La decisió li va valer fortes crítiques dels poderosos sectors reaccionaris de la cúria, però també li va donar un crèdit de cap renovador que no el va abandonar durant tot el seu mandat, encara que haja quedat curt respecte de les expectatives de reforma que en un moment determinat va arribar a aixecar.
Primer pontífex no europeu d’ençà del 741 –per tant, des d’abans de la nostra aparició com a cultura i nació–, Francesc va ser un papa que segurament restarà per a la història més pel seu mètode i la seua manera de fer, que no pas per les reformes formals que va implantar –poc interessat en el dogma, com aparentava estar. No va ser prou valent per a obrir l’Església a les dones, però va anar més lluny que els seus predecessors en qüestions importants, com ara el respecte als homosexuals, la defensa dels refugiats i els immigrants i la justícia social.
Tanmateix, de totes les coses que va fer en vida el papa, la que potser va ser més rellevant a llarg termini només la veurem concretar-se ara que és mort: la reforma del Col·legi de Cardenals. Perquè el pròxim papa el triarà un conclave de 136 cardenals, dels quals Francesc n’ha triat 110. De tothom és sabut que això no significa res per si sol –en definitiva, a ell el va triar, per exemple, un conclave considerat conservador–, però hi ha un canvi evident davant el qual tots estem expectants: no només serà la vegada que més electors triaran el nou papa, també serà la vegada en què ho faran menys electors europeus i en què la diversitat de l’Església mundial es farà més visible.
Hi ha qui diu que el papat de Bergoglio en realitat ha estat un moment de preparació i transició i que serà amb el pròxim papa que es podran abordar canvis que ell no va poder escometre, per com era la composició del Col·legi de Cardenals que el va triar. Una institució que governa d’ençà de fa dos mil anys té unes lògiques temporals que els que vivim dia a dia no estem acostumats a entendre, però és ben raonable pensar que serà ara quan –amb la fumata blanca com a testimoni– podrem comprovar si Francesc va reeixir en el canvi de l’església.
Serà molt important, per això, veure quina és la tria que fan els cardenals. Perquè el successor de Francesc, siga qui siga i vinga d’on vinga, heretarà una institució que, tot i els problemes interns que arrossega, continua essent un actor geopolític de primer ordre. I perquè l’elecció no tan sols determinarà el futur de l’Església Catòlica, sinó que tindrà repercussions en equilibris diplomàtics, conflictes regionals i en debats globals sobre qüestions com ara la desigualtat econòmica, el medi i els drets humans.
En un món com més va més polaritzat entre models polítics i econòmics agressivament enfrontats, el Vaticà, sota una nova direcció, pot arribar a exercir un paper mitjancer i moderador crucial, pot continuar marcant un canvi d’apertura, compassió i empatia, o pot caure, directament, en les mans de la cada dia més potent internacional reaccionària. I que ningú no s’enganye sobre això: el món no serà el mateix si passa una cosa o una altra. Perquè, contra allò que creia, equivocadament, Stalin, la influència papal ha estat, és i serà un dels factors més importants en la política mundial.
