El raper Josep Miquel Arenas, conegut artísticament com a Valtònyc, exiliat més de cinc anys a Bèlgica, d’on va tornar l’octubre del 2023, ha insistit amb les seves crítiques a l’exiliat i candidat a la presidència del Consell de la República, Toni Comín.

Toni Comín: “No tinc res de què amagar-me, presentaré batalla”

Valtònyc assegura que “després de veure la seva resposta a una pregunta a l’entrevista de VilaWeb sobre el meu tuit, no puc evitar fer aquest comunicat” i remarcar que Comín no s’ha posat en contacte amb ell d’ençà de fa un any. De fet, detalla que l’última vegada que van tenir contacte va ser quan “li vaig enviar una carta informant-lo que, com a responsable informàtic de les donacions, havia descobert transferències personals al seu compte mentre els deutes del Consell amb els proveïdors creixien i les donacions disminuïen”. I l’ha acusat de fer xantatge emocional quan li va reclamar el pagament de factures pendents de feia sis mesos.  Per això assegura que va tallar el contacte amb el Consell i va informar a qui va considerar adient.

El raper l’acusa també de posar persones en risc amb “accions que sabia que eren il·legals”, tot delegant responsabilitat per protegir-se de les conseqüències legals, anima Junts a investigar-lo i assegura que “durant les negociacions per l’amnistia, vaig veure com actuava de manera egoista, prioritzant els seus interessos personals per sobre del bé col·lectiu”.

Faig una crida a les persones afectades a compartir les seves experiències. També insto @JuntsXCat a investigar si aquesta persona realment representa els valors que hauria de defensar al Parlament Europeu en nom dels ciutadans de Catalunya. pic.twitter.com/2HHUMXtI1m

— JOSEP VALTÒNYC (@valtonyc) January 27, 2025

 

Què tal, parauloggers?

Un honor ser aquí amb tanta gent llesta. Si ara s’esfondrés el sostre del teatre, seria una gran llàstima per tota la gent que us estima i pel trànsit web de VilaWeb. Sí, senyor.

Haig de dir que esperava que ens reunissin en un teatre més de lletres, perquè el Poliorama és clarament de números. He estat pensant quin seria el teatre més de lletres de Barcelona. Potser el Maldà. Espero que aquesta intervenció meva no sigui el Lliure de Gràcia. Ara ho descobrirem.

Benvinguts i benvingudes a aquesta gran final. Jo no hi vaig poder arribar per mèrits propis però sóc aquí. Ah, les famoses portes giratòries de TV3!

Això és una lliga però podria ser una teràpia de grup per a addictes. No tinc clar que VilaWeb no estigui connectat a l’app de CatSalut per passar-li dades de consum i veure si algú necessita ajuda de debò. A mi se’m va advertir contra drogues toves com la marihuana però ningú em va dir res del Paraulògic.

No sé si recordeu com va arribar el Paraulògic a la vostra vida. El primer piti te’l passa un amic, però a mi el Paraulògic me’l va passar ma mare, com a les autèntiques famílies disfuncionals, oi?  “Mira a què juguen les meves amigues”, em va dir. I ffffuàssss: les pupil·les se’m van posar en forma d’hexàgon. I vaig saber que destinaria mooolt de temps a aquella merda. Merda de la bona.

M’han passat dades del Paraulògic i som uns 300.000 jugadors únics mensuals. I, atenció, el moment de més activitat són de les dotze de la nit a un quart d’una de la nit. M’he mirat bé com dir l’hora per no ferir sensibilitats. Cito el correu electrònic de la Júlia Partal: “Abans era a la una de la matinada i ho vam moure a mitjanit perquè la gent anés a dormir abans.”

Perquè el Paraulògic és com Taylor Swift: és conscient de com de lluny poden arribar els seus fans. Les meves nebodes, per exemple, saben que només els deixo el meu mòbil per jugar al Paraulògic juntes. No ho faig per compartir un moment bonic plegades. Ho faig purament per egoisme, pensant: “A veure què veu el teu cervellet encara illetrat però fresc, a veure.” Vosaltres també feu això? No és treball infantil si no en són conscients.

Si alguna cosa sap el meu mòbil és que sóc una friqui. Com a bona catalana, la pàgina més visitada és la del Paraulògic. La segona, la del Diccionari.cat, per anar a comprovar coses del Paraulògic. I la tercera, el nivell dels embassaments a Catalunya. El que es coneix com a més catalana que Jordi Pujol rostit amb panses i pinyons. Creu de Sant Jordi pel meu historial de navegació.

El triomf del Paraulògic rau en 3 condicions: ens agrada jugar; ens agrada el català; i per damunt de tot, de tot, de tot, ens agrada mirar el mòbil. És un joc, però un que ens dóna superioritat moral. És el passatemps dels bons. Potser no és el joc més divertit. Però és el passatemps dels bons. És el Bluesky dels passatemps.

M’agrada perquè quan cliques a “solucions d’ahir” sempre hi ha dues reaccions. Una: “Aaah, merdaaa. Com és que no he vist gelat?” I: “Bueeno, doncs tampoc em sento malament per no haver pensat en ‘pícea: Arbre perennifoli del gènere Picea, de la família de les pinàcies, amb aspecte d’avet, de capçada cònica i branquillons pènduls, fulles linears i anguloses, disposades tot al volt de la tija i pinyes ovoides penjants.’”

Perquè si alguna cosa hi ha al Paraulògic són peixos, ocells i plantes i animals en general. És com una mena de paradís perdut. Al món aviat no hi quedarà pràcticament res, però seran tots al Paraulògic. Allò que piques i posa “Mamífer artiodàctil propi del Congo.” Ok, ok, capità Planeta, no em sentiré malament per no haver vist venir aquesta.

Però en general, jo que tinc problemes per a distingir un roure d’un container, quan entro al Paraulògic em transformo en Godai Garcia, el de Les coses que creixen. Grandíssim canal. Seguiu-lo tots. Botànica lisèrgica en català. O em transformo en Godai Garcia o en Homer: “gàlata: Relatiu o pertanyent a l’antiga Galàcia o als seus habitants”! “efesi, efèsia: Relatiu o pertanyent a l’antiga Efes o als seus habitants”! O en Mendeléiev. Elements químics, els meus millors amics. Tinc la ruta “ast, asta i àstat” claríssima. Me’ls sé molt millor que quan m’entraven a examen, cagoncristo.

Però hi ha un volum ingent de paraules en català que acaben en -ada: “desada: Acció de desar.” “ballada: Acció de ballar.” És un truc que tinc jo, provar els -ades. No sé si voleu compartir els vostres… Suposo que no, per no nodrir els vostres rivals. La meva manera de fer és: començo pels monosíl·labs: pic, gla, cop, tuc…: els que podrien servir com a nom de nen o nena per al 2026. Després vaig allargant i derivant… I després li pregunto a ma mare a veure quines té. Una senyora que m’ha donat la vida i també grans aportacions del Paraulògic. Gratituds similars. I després li pregunto a una amiga, que és molt més bona que jo, quines paraules té.

Hi ha una mena de codi d’honor entre els que juguem conjuntament al Paraulògic, no? No xivar-se els tutis d’entrada. No esclafar els tutis del dia a la gent. Què som? Animals? És com fer un spoiler però molt pitjor. El dia deixa de cobrar sentit. Passa a ser un conjunt d’hores que falten perquè hi hagi un nou tuti, oi? “Es tan corto el amor y tan largo el día hasta el refresh del Paraulògic”, que deia el poeta.

Jo, poca broma: amb el Paraulògic he après moltes coses. La nyerra és peresa. Un crui és una clivella. Una farnaca és una llebre jove. Borrer vol dir que només té flors masculines i per tant no dóna fruit. Es veu que la definició de dallò és “daixonses”, cosa que em fa una gràcia molt tonta. He descobert que atall –atajo, drecera– és correcte en català. Que un llisó és un núvol petit després d’un núvol gros (ooooh!). Que pollam és un conjunt de pollets, i a mi em fa gràcia perquè tinc vuit anys. Que cerndre vol dir passar pel sedàs i és una paraula que encadena quatre consonants, cerndre, i això està molt bé. O, per exemple, que en català no s’accepta tieta o morreig o xapata. Fatal. Que a mansalva vol dir sense cap risc. I que pirop existeix però que vol dir ‘silicat d’alumini i magnesi Mg3Al2Si3O12, mineral del grup del granat’, i no ‘floreta fastigosa que et llança pel carrer un senyor que podria ser el teu pare’. S’aprenen moltes coses, al Paraulògic!

És cert que et proporciona moments d’enaltiment espiritual. Tu ets allà tan tranquil·la i de sobte trobes blaüra, amb una u amb dièresi, un blau, un hematoma, i dius: “Oh, blaüra.” Et sents com un explorador il·luminant amb una torxa la paret del passadís de la piràmide a les fosques plena d’inscripcions i murals meravellosos i, de sobte, blaüra. I tu: “Oh!” Em dono un moment. I algú pica a la porta perquè ets a la feina i fa estona que ja has acabat de cagar i tens un company desesperat, però tu: “Oh, blaüra!” Es fa molt de Paraulògic cagant, això és un fet.

Dit això, amics, amigues, amigada: que comenci la festa!

Joan Moragues (Muro, Mallorca, 1998) va saber aprofitar l’oportunitat per a defensar el català. Fou davant les principals autoritats de les Illes en els premis Ciutat de Palma que, d’ençà que governa el PP, ja no són exclusivament en català, sinó que també reconeixen obres en castellà. “Tenint en compte la nostra situació, per ventura hauríem d’oblidar una mica tots aquests arguments relacionats amb la importància de la inclusió, el bilingüisme i tot això, que no són altra cosa que excuses per a oblidar el deure que tenim de preservar la nostra llengua. I, per tant, també les nostres arrels i la nostra identitat”, va dir en rebre el premi.

Guardonat pel seu debut literari, Les estrelles no parlen, amb el premi Ciutat de Palma de novel·la en català, Moragues, que ja havia guanyat l’Antoni de Bofarull de narrativa breu atorgat per Òmnium, ens rep a Can Picafort –desèrtic i tranquil a l’hivern– per parlar de la seva primera novel·la llarga. Aprofitam l’avinentesa per saber més coses sobre l’obra i per demanar-li pel seu discurs, pel moment cultural de les Illes i, com a docent, per la situació actual a les aules.

—Heu guanyat el premi Ciutat de Palma de novel·la en català, però fa un mes Òmnium us en va lliurar un altre per una novel·la breu. Com us sentiu, amb aquest debut? 
—El de la novel·la breu va ser una sorpresa, però no tant com el del Ciutat de Palma. Sobretot, perquè l’havia fet rodar per molts premis. Quan veus que t’hi vas presentant i no arriba res, si més no penses que per ventura no té la qualitat que hauria de tenir. O que l’hauries de revisar. Jo ja me n’havia fet a la idea i quan em van dir que havia guanyat el premi, que era el més important i el que més ganes em feia, vaig estar bastant sorprès.

—I el guanyau amb la vostra primera novel·la llarga. Com sorgeix Les estrelles no parlen? 
—D’un treball de la Universitat de Barcelona sobre la història de la ciència. Havíem de treballar un capítol poc conegut o controvertit, amb una estructura clàssica. Però jo vaig demanar al professor si el podia fer en forma de novel·la breu. Em va sorprendre que em digués que sí. La vaig escriure el 2023, a partir de l’abril, i vaig veure que hi havia un cert interès, trobava que podia incloure-hi més personatges. Ja vaig veure la línia d’escriptura. No ho vaig dir a ningú, només ho sabia la meva parella, perquè no tenia clar cap a on aniria tot això. A final del 2023 ja ho tenia i ja era prou llarg per a considerar-se una novel·la.

—De què ens parla? 
—Parteix d’una història científica poc coneguda i, per tant, té aquesta part més versemblant, que és la història de Fritz Haber. Si algú té interès a llegir la novel·la, no li convé cercar gaire informació sobre el científic, perquè la seva vida és la que hi surt, amb uns quants canvis. El personatge convida molt al debat, a discutir si realment va fer les coses bé o malament. De fet, l’he utilitzat en algunes classes amb alumnes més grans. A partir d’aquí, vaig separar la novel·la: una part centrada en ell i el seu entorn familiar, i una altra amb na Bàrbara, que és un personatge completament inventat, que viu al present i que té tot de dilemes. Realment, l’eix central de la novel·la són els dilemes que se susciten en tots dos casos i com, tot i ser llunyans temporalment i espacialment, es van emmirallant l’un en l’altre.

—I qui és na Bàrbara?
—És una dona que ha romput la relació amb son pare de fa molts anys. És infermera i el mateix dia que coneix un pacient nou a l’hospital ingressen son pare. És com si li vingués de cop i començàs a reconsiderar si hauria de recuperar-hi la relació, si l’hauria de deixar estar…

Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert).

—Dieu que hi ha una part versemblant, que queda clar d’on neix, i aquesta part més fictícia. D’on traieu la inspiració? 
—A la novel·la curta ja existia el personatge de na Bàrbara, tot i que no hi aprofundia gaire. No sé d’on em vaig inspirar concretament, però crec que és un personatge que té elements bastant meus, de la manera com veig les coses. Per altra banda, el pacient que xoca molt amb ella també té idees molt meves. Per ventura la tensió entre el pacient i la infermera és una cosa que jo també duc al dedins. El xoc, el debat etern, entre la part més científica i la part més artística, entre llibres i art. Crec que no n’era conscient, al principi, però a mesura que escrivia i veia cap a on anaven els personatges, identificava característiques que tenc.

—Sou graduat en física i teniu un màster d’astrofísica. D’on us surt escriure?
—Quan era més petit no escrivia. Sí que m’havia agradat sempre molt llegir i la literatura, en general. A ca meva és una cosa que sempre he vist. I ma mare és professora de català. Per tant, sempre hem tengut llibres i m’ha agradat molt aquest món, però no m’havia proposat mai d’escriure. Ni tan sols una novel·la breu! Va ser amb aquest treball que vaig arrencar, m’agradava, m’entretenia… I pensava que si la novel·la no arribava enlloc, no passava res. Estava content del que havia escrit. Va sorgir sense esperar-ho.

—Què us agrada llegir?
—Autors propers, com Jaume Cabré, que m’agrada molt l’estil narratiu i les tècniques que empra. De Mallorca, Melcior Comes i Laura Gost. I també els clàssics, ara darrerament llegesc A sang freda, de Truman Capote, que si són clàssics és per alguna raó. I, per un altre costat, també m’agrada explorar la fantasia: els primers llibres que record que volia llegir i no veia l’hora d’anar a dormir eren d’aquest gènere. Tolkien, Sanderson, que és un autor que té una cosa molt bona: que els seus personatges no són ni bons ni dolents, i això en fantasia és difícil d’aconseguir. Té aquesta oportunitat de crear personatges que són un poquet ambigus i que et poden caure bé i després, no, o a la inversa. Per ventura això també ha influït un poc en els personatges que he perfilat en la novel·la.

—En la cerimònia dels premis vàreu fer un discurs molt reivindicatiu en defensa del català. Com va sorgir?
—No sempre tens l’oportunitat de tenir un micròfon al davant, ni les autoritats, ni tothom. Vaig pensar que si havia de dir alguna cosa, era l’opinió que tenia dels premis. Crec que som conscients, o no cal fixar-s’hi gaire, per veure que els espais en la nostra llengua perillen i van minvant. Vas al metge i per ventura no t’entenen en la teva llengua, o te’n vas a un restaurant i demanes una aigua i no t’entenen tampoc. Llavors, és important que, tenint en compte que des de les institucions i el govern no es fa el que s’hauria de fer, si més no reivindiquem aquests espais, que són espais clau perquè històricament han estat un punt de privilegi per a la nostra llengua. I un d’aquests espais crec que són els premis literaris. Veure que els Ciutat de Palma cedeixen espais al castellà, utilitzant excuses com la inclusió i, simplement, aquesta visió de dir que tot és millor si tothom en pot formar part… No tenc res en contra que tothom en pugui formar part, però hem de tenir en compte que som de Mallorca i dels Països Catalans, i tenim una llengua que és nostra. Qualsevol persona que vulgui participar en les nostres coses s’ha d’adaptar en la manera com les feim aquí, no som nosaltres que ens hem d’adaptar a la seva manera.

—No sempre s’entén.
—Deixam de banda la responsabilitat que ens demana la nostra terra per atendre les exigències del país. I el país, per ventura, diu d’on som, i està bé, però la nostra terra diu qui som. I això no és igual, no ho hauríem d’oblidar. Hi ha una frase que m’agrada molt, que és: qui molt abraça, poc estreny. Si volem abraçar tant i tenir tothom content i fer més cas als d’enfora, alhora que no feim cas del que necessitam ara mateix, genuïnament d’aquí, no estrenyerem res. I el català, precisament, necessita una bona estreta. Necessita que hi siguem, que hi lluitem i que reivindiquem aquestes coses.

—Un dels fets que demostra el desgavell dels Premis Ciutat de Palma és que es va donar el guardó de novel·la en castellà a una persona mexicana del Canadà. I més encara: es va haver de revocar perquè l’obra ja havia estat premiada. 
—És això que et dic: si vols abraçar molt, estrenyeràs poc. Fa minvar el prestigi que tenen els premis. I pens que els hem de mantenir, conservar i reivindicar, a la nostra manera. Així com es van obrir fa dos anys a una altra llengua, es pot fer a la inversa. Som a temps d’adonar-nos que realment aquests espais són clau per a mantenir la nostra llengua. Tenim artistes d’aquí qualificats de sobre per a presentar-se i guanyar els premis en totes les categories i crec que ho hem d’aprofitar i fer com ho fèiem abans.

—I com vàreu viure aquest moment? Perquè bona part del teatre va aplaudir, però les primeres fileres amb les autoritats no tant, o gens.
—Sí que veia una fila d’americanes i corbates que no es movien gaire, però no vaig ser-ne prou conscient del tot fins que no vaig seure.

Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert).

—La presidenta Marga Prohens us va lliurar el premi. Què li diríeu si poguéssiu parlar amb ella?
—Li remarcaria això que hem dit dels espais. És a dir, quina és la nostra cultura i que, tenint en compte que volem ser inclusius i que volem que vengui qui pugui venir, que tothom se senti còmode en una illa com la nostra –que ja és complicat els mesos d’estiu–, sempre hem de preservar la nostra manera de ser. I això vol dir, sobretot, preservar la llengua, les tradicions, la cultura i la consciència. Sobretot ens fa falta tenir consciència social i lingüística.

—En quin estat creieu que es troba la cultura i la llengua? La setmana passada es va publicar una enquesta en què s’advertia que el català continuava reculant entre els joves.
—És preocupant. En els redols que em moc, veig que l’alumnat sap parlar i entén perfectament el català, sense cap problema, però després el trobes espais que ja no són acadèmics, com el pati mateix, i comences a trobar la presència del castellà i més llengües. No sé gaire bé com s’explica, si va relacionat amb el prestigi que veuen a la nostra llengua, si la veuen poc atractiva… però és que també hi ha un bombardeig constant a les xarxes. Estan contínuament enganxats a totes les plataformes i els continguts que veiem són en castellà. En català hi ha una manca d’aquests continguts i la suma de tot això fa que el jovent vagi perdent l’ús del català. S’ha de fer un esforç a les escoles; les institucions ens han de donar suport des de darrere. No és una feina individual, hem d’anar remant tots en la mateixa direcció. Si no, és complicat de capgirar aquest descens del català.

—I teniu esperances, amb l’escenari polític de les Illes?
—És difícil, perquè veus qui governa i, si governen, és perquè els han votat. Tot l’ascens de l’extrema dreta i del sector conservador és una conseqüència de les polítiques que es van fent des de molt enrere. Ens podem centrar en les institucions o el govern, però tampoc no hem d’oblidar que és el poble qui té la potestat de posar aquesta gent al govern. És una feina que ha de tocar tots els eixos, no podem oblidar cap àmbit. Si cedim aquests espais, què ens queda per utilitzar? Si més no, hem de preservar aquells espais clau: les festes tradicionals, les associacions de joves, les associacions de pobles, els premis literaris… són llocs on ens podem enfortir una mica i donar un missatge més encoratjador per a la nostra llengua.

Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert) Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert)

—Un altre espai clau són les aules. Com a docent, com veieu la política educativa?
—Dependrà molt de la zona, però la meva experiència en la part forana és que, per un costat, no em desagrada l’ús que fan de la llengua. Però, ben pensat, sí que hi ha certs nuclis dedins les escoles i les aules que perillen una mica. Crec que puc veure una tendència cap a la dreta, al conservadorisme, cap a l’espanyolisme fins i tot. Hi ha moltes aules on comences a veure polseretes d’Espanya pertot. Pot semblar una beneitura, però és un símptoma evident de la malaltia de la nostra ideologia més típica. No sé ben bé per què, però tenim una onada de joves que tiren cap a la dreta i cap a l’espanyolisme. Ho veuen a les famílies, crec que el missatge de l’extrema dreta els resulta atractiu per alguna raó que ja no puc entendre, perquè em costa de veure per què és atractiu.

—Deixant la política de banda, i tornant a la vostra faceta d’escriptor: què podem esperar ara de Joan Moragues?
—És un poquet incert. Vaig començar a escriure novel·la breu, ara tenc cinc o sis relats escrits que m’agradaria que, quan siguin més, formessin part d’una altra novel·la llarga. Un va ser el que va rebre el premi d’Òmnium, que em va encoratjar a continuar en aquesta línia. Vaig més en bones, tenc la feina principal de l’escola i altres curolles que no em deixen gaire espai per a escriure, però aquest format em permet ser una mica més original i parlar d’històries completament diferents. Fins i tot, diria que m’agrada més que la novel·la llarga: em dóna empenta per continuar. I com que els incloc en el mateix univers, ja pens en la idea de fer-ne un llibre en algun moment.

La història del Parlament Europeu és plena de figures polèmiques i extravagants, però en aquesta legislatura, per primera volta, un youtuber ha aconseguit un escó. És el xipriota Fidias Panayiotou –té més de 2,7 milions de subscriptors només a YouTube–, que en la campanya electoral es va presentar com a independent i amb el compromís d’incentivar la participació dels joves. Ara, amb un peu a Brussel·les i un altre a Estrasburg, ha mostrat un rostre polític força més complex i molt pròxim als posicionaments d’Elon Musk, que aviat compartirà la gorra de magnat tecnològic amb la de membre de l’administració de Donald Trump.

Els partits tradicionals xipriotes van interpretar la candidatura de Panayiotou com una broma de mal gust. De fet, van provar de menystenir-lo i ridiculitzar-lo, però el youtuber va recollir 71.330 vots (19,36%) i va aconseguir un escó d’eurodiputat dels cinc en joc. “Em vull disculpar anticipadament. Només tinc 24 anys i acabo de ser elegit pel Parlament Europeu. No tinc experiència política i estic convençut que cometré errors […] Potser algunes vegades votaré malament o diré coses equivocades”, va explicar en un vídeo.

I'm Sorry Europe pic.twitter.com/zJKRxERcbL

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) July 9, 2024

Després, hem vist una barreja d’agitador a les xarxes socials i populisme de suposada democràcia directa. Panayiotou es dedica a fer vídeos curts sobre la seva activitat parlamentària que reben milers i milers d’interaccions. Per exemple, va sotmetre a votació a TikTok si s’havia de mantenir com a independent o integrar-se en el grup dels Verds. Va guanyar l’opció de quedar al marge. Més tard va fer una altra enquesta a X sobre si havia d’avalar la Comissió d’Ursula von der Leyen. Va guanyar el no.

Do you want me to vote for Ursula von der Leyen to remain as president of the European Comission?

Whatever you say I will do.

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) July 13, 2024

Però com es defineix ideològicament? Panayiotou assegura que és completament independent. “En el passat he votat propostes de la dreta i polítiques de l’esquerra”, explica en un vídeo, en què afirma que és un representant de la postideologia, és a dir, que no se sent representant ni per l’eix d’esquerra-dreta, ni pel sistema de partits actual. “Estic obert a diferents idees i sempre provo d’escoltar les diferents opcions, fins que guanya la millor idea”, afegeix.

The Truth Behind My Political Ideology pic.twitter.com/krdv9RQaMu

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) November 5, 2024

Una de les promeses que ha fet als seus seguidors a les xarxes socials és que aviat habilitarà una aplicació que incentivarà “la democràcia directa”. D’aquesta manera, podran decidir com vota i com participa en el ple. Segons que explica, l’aplicació serà segura i no tindrà intromissions com les enquestes a les xarxes socials. Inicialment, només la podran fer servir els xipriotes, però una volta superi la fase de prova s’obrirà a tots els europeus.

La fama i l’abraçada amb Musk

Però anem al començament de tot. Panayiotou es va fer un lloc al món dels youtubers amb vídeos polèmics, com ara, quan va viatjar pel Japó sense pagar ni un ral. Es colava als mitjans de transports i pidolava. Si una cosa ha demostrat a les xarxes és que no té filtres, tampoc escrúpols, i és resilient a l’hora d’aconseguir allò que vol. Un altre objectiu que es va marcar, l’octubre del 2022, va ser conèixer Elon Musk i abraçar-lo.

El youtuber ja havia fet vídeos abraçant uns altres personatges famosos, però en el cas del fundador de Tesla –a qui va definir com el seu ídol– es va convertir en una mena de missió que va durar mesos. Va acampar fora de la seu de SpaceX a Cameron County (Texas) i, més tard, a la de Twitter a San Francisco (Califòrnia). Finalment, el 21 de gener de 2023, el magnat va cedir.

El vídeo “Com vaig forçar Elon Musk a abraçar-me” supera el milió de visualitzacions a YouTube. Ara, en la breu conversa entre Panayiotou i Musk, hi va haver una escena incòmoda, quan el youtuber li va dir que li agradava molt com comunicava perquè no articulava bé i deia coses molt simples. “Ets un paio estrany que mola molt conèixer en persona”. El magnat va mirar la càmera i va fer una ganyota. “De res”, va respondre.

Una inspiració

D’aleshores ençà, ambdós han mantingut el contacte, especialment per la xarxa social X. Musk, que fa mesos que fa campanya activa amb l’extrema dreta europea, comparteix i comenta molts dels vídeos de Panayiotou. De fet, el youtuber ha dit que el magnat va ser la seva gran inspiració a l’hora de fer el salt a la política. “Vaig sentir Elon Musk dir que, si no veus el canvi que vols al món, has de ser el canvi”, va relatar al polèmic pòdcast de Russell Edward.

How @elonmusk Influenced Me to Run for the Elections pic.twitter.com/L9pzUt4Y4Y

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) August 10, 2024

Per la seva banda, Musk ha definit Panayiotou com un lluitador en defensa de la llibertat d’expressió –el seu leitmotiv, d’ençà que va comprar X i que l’ha portat a una deriva que ha catapultat el discurs d’odi i ultra– i, fins i tot, ha reclamat que sigui el president de la Unió Europea, tot i que és un càrrec que no existeix. Els interessos d’ambdós van en paral·lel i el youtuber ha fet una petició perquè Musk i Mark Zuckerberg compareguin al Parlament Europeu per parlar sobre la suposada censura i manca de llibertat d’expressió a les xarxes.

Fidias for EU President!! https://t.co/qXaLocmn50

— Elon Musk (@elonmusk) November 24, 2024

“Mark Zuckerberg, CEO de Meta, ha acusat fa poc la Unió Europea d’institucionalitzar la censura. En el passat, el propietari de la plataforma X, Elon Musk, ha fet afirmacions similars. Estimats amics, si aquestes acusacions són veritat, tenim un problema. Milions de publicacions són censurades a tot Europa sota l’etiqueta de la desinformació. Finalment, ha resultat que eren factualment correctes [sense esmentar quins casos]. No podem tenir una democràcia decent si censurem una part de la història”, ha dit al ple.

@elonmusk i have an inside information from the European parliament that we will invite you soon so pls accept. It will be fun and important for freedom of speech for us Europeans

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) January 21, 2025

Les afinitats amb Musk en tota mena de temes, com ara la guerra d’Ucraïna –defensa que s’hi ha de posar punt final i deixar d’armar Kíiv– o eliminar el 80% dels buròcrates de la UE, han costat al youtuber la llufa de ser considerat el seu titella a Brussel·les, cosa que nega. “Com a pensador independent, m’agrada ser definit com una persona que agrada a Elon Musk, però no hi he parlat en persona ni per escrit”, ha assegurat.

Am I @elonmusk 's Puppet? pic.twitter.com/hnRjteRz0l

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) January 22, 2025

Aparicions polèmiques i contra el cordó sanitari a l’extrema dreta

Més enllà de la proximitat amb Musk, Panayiotou, que s’ha declarat contrari al cordó sanitari contra l’extrema dreta, ha compartit converses amb referents de l’esfera ultra, entre els quals, Andrew Tate –ara mateix acusat de tràfic de persones, violació i organització criminal a Romania, país que no pot abandonar– i el dirigent de Reform UK, Nigel Farage. A més, ha deixat que una altra cara coneguda de l’extremisme, el youtuber Tyler Oliveira, li dediqui un documentari, Per què la UE té por d’un ‘youtuber’?.

Who is Behind the Matrix? @Cobratate pic.twitter.com/Y9a4KTUnKs

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) December 26, 2024

“Fa quatre anys que intento inventar-me una nova existència, després d’amputar-me totes les certeses.” La vida de Caroline Darian, filla de Gisèle Pelicot, va canviar de dalt a baix el 2 de novembre de 2020, quan la seva mare li va explicar que el seu pare, Dominique Pelicot, l’havia drogada perquè desenes d’homes la violessin. Com és habitual quan se sofreix un xoc traumàtic, Darian ha retingut un detall d’aquell dia en què va saber que el seu pare havia estat detingut: les xifres blanques del rellotge del forn de la cuina, que marcava les 20.25. Va ser el darrer minut de la seva vida anterior. Tal com ella mateixa explica a I vaig deixar de dir-te pare (Edicions 62), aquesta primera notícia terrible només era el començament de tot allò que havia de venir. A mesura que avançaven les investigacions, també van descobrir unes fotografies en què ella mateixa apareixia adormida, i l’abast de les agressions a la seva mare, que es van allargar deu anys.

Crit d’alerta sobre la submissió química

El llibre, que s’acaba de publicar en català, és un relat en primera persona demolidor. És íntim, personal, colpidor, però també valent i conscient: Darian, que s’ha convertit en una activista contra la submissió química, hi deixa ben clar el component col·lectiu, vol que sigui un crit d’alerta sobre l’abast de les violències sexuals. I ho ha subratllat en la presentació del llibre: “M’ha ajudat molt investigar què representa la submissió química. No és un succés i prou, és molt més. Abans s’associava únicament a l’àmbit festiu, i no. El meu compromís és que s’entengui que és un problema de salut pública. Adonar-me de la utilitat d’explicar-ho m’ajuda a superar el trauma personal. Trobo un cert consol a mirar d’ajudar unes altres víctimes, em fa avançar en el dol.”

Cas Pelicot: un abans i un després en el tractament de les violències sexuals?

Darian ha explicat que la seva mare en aquests moments es troba bé i que continua la seva vida. “Ha trobat una mena de serenitat postjudici.” Però ha recalcat que la família no estava gens d’acord amb el veredicte, perquè la majoria de penes imposades eren molt inferiors a les que havia demanat la fiscalia. “El judici ha estat dur i esgotador. Encara som en l’etapa dels recursos i el procés de dol continua.”

Ara bé, malgrat que el judici ha servit per a condemnar Dominique Pelicot, encara no s’han esclarit tots els seus crims. No tan sols se’l relaciona amb moltes més agressions sexuals i amb un homicidi, sinó que també podria haver agredit sexualment la seva pròpia filla, tenint en compte que es van trobar un parell de fotografies en què Caroline Darian apareixia adormida i amb una roba interior que no era seva. “Crec que Dominique no es va aturar amb Gisèle”, ha dit Caroline Darian en la conferència de premsa. “El judici no ens ha permès de saber quan va començar tot plegat i quanta gent hi ha implicada. Ell té la personalitat tan dividida que li és impossible d’admetre la veritat completa. Si pogués iniciar un altre procés contra ell ho faria, però només hem trobat dues fotografies. No sé si podem fer-ho, en la mesura que ell no ha volgut respondre. Jo em quedo amb dubtes i incerteses.” De fet, així com ha reconegut les agressions contra Gisèle, Dominique Pelicot ha negat haver-ne comès  amb la seva filla.

Amb tot, si el sistema sanitari fos més efectiu a l’hora de trobar proves de submissió química, els processos judicials tindrien més opcions de prosperar. Tal com denuncia Darian, no es forma els metges perquè puguin detectar-ho, i sovint les víctimes no saben que ho són o, si més no, no estan del tot segures que ho són. Cap dels metges a qui va consultar Gisèle Pelicot sobre les seves llacunes de memòria, pèrdua de cabells i de pes i insomni no va ni tan sols sospitar quina podia ser-ne la causa real, i en cap cas li van proposar de fer anàlisis toxicològiques. “En el meu cas, si hagués tingut anàlisis toxicològiques, potser podria haver demostrat submissió química, però no ha estat així”, ha afegit Darian.

Un sistema revictimitzador

Més enllà del seu cas individual, Caroline Darian insisteix en la necessitat de millorar l’atenció a les víctimes a l’estat francès. Un dels moments més durs del relat, de fet, és quan narra la seva hospitalització a causa del xoc psicològic dels primers dies. “Si m’hagués pogut beneficiar d’un seguiment terapèutic sense que m’haguessin deixat sola, lliurada a mi mateixa… No hauria acabat en aquest hospital”, diu al llibre. “Quan començarà, la justícia, a protegir i fer costat a les víctimes? Com poden deixar que les persones traumatitzades tornin a casa seva soles, com si no hagués passat res?”

Tal com ha afegit en la presentació, la revictimització va més enllà de l’atenció en un primer moment. En aquest cas, ha estat especialment evident durant el judici. “Acusats i advocats han tingut un propòsit i un to violent, i és important que la societat s’adoni que això no és acceptable, que no es pot permetre absolutament tot en un procés judicial.” En aquest sentit, la decisió valenta de Gisèle Pelicot de fer el judici en obert no ha servit tan sols per a assenyalar els agressors, també ha evidenciat les mancances d’un sistema que encara culpa les víctimes. “Fer el judici a porta tancada hauria estat un regal per als acusats. Quan els processos es fan a porta tancada, els acusats expliquen el que volen i a qui volen, especialment al seu entorn. Fer-ho així era una manera de donar força a la frase ‘la vergonya ha de canviar de bàndol’. No és ella, com a víctima, qui ha de portar la càrrega.”

La frase ja s’ha convertit en un lema internacional contra les violències sexuals, i Darian ha explicat que la idea va ser seva. “La frase em va venir al cap quan vaig començar a escriure, poc després de saber els fets. Sóc la filla d’un dels depredadors sexuals més grans i visc des de dins la vergonya de dur l’ADN i el cognom Pelicot, de ser la filla del botxí i de la víctima alhora. Crec que interpel·la, sobretot, les víctimes. No els correspon a elles dur la càrrega de la vergonya.” El pes que li ha representat el fet de ser la filla de Dominique Pelicot és una idea sobre la qual insisteix especialment al llibre: “Ser la filla de la víctima i del botxí és una càrrega terrible.”

El dol per un pare que ja no existeix

Un dels temes principals del relat és la dificultat que ha significat per a Caroline Darian el procés de dol pel pare que ella creia que tenia; una figura que s’ha adonat que no va existir mai realment. “El meu pare és un criminal, i bé hauré d’aprendre a viure amb aquesta realitat implacable”, diu al llibre. “A acceptar el dilema entre la necessitat de justícia, de veritat, i l’amor que he pogut sentir per ell.”

És especialment colpidora l’alternança de records feliços amb ell amb la cruesa de la veritat després de saber qui era realment. “Quantes reserves de duplicitat s’han de tenir per haver interpretat la comèdia de la tranquil·litat durant tots aquests anys…? […] Sempre has estat un pertorbat? I nosaltres no hem vist res? És possible viure amb un pare sense arribar a conèixer-lo?” Ningú no havia sospitat mai del que realment feia Dominique Pelicot, tot i que, amb perspectiva, Darian ha vist com va controlar durant anys Gisèle, que va perdre gran part de la seva vida social.

Caroline Darian diu que sent un gran orgull per la resta de la seva família, que ha assenyalat, decidida, que no té res a veure amb ell. “El crim no és genètic, és una opció deliberada de cada persona”, ha dit, en resposta als periodistes. “Que el teu pare sigui un criminal no vol dir que tu també ho siguis.”

De totes maneres, el cas va trastocar l’equilibri familiar, i més, a mesura que apareixien noves informacions. També va fotografiar d’amagat les dues cunyades de Darian despullades, i havia instal·lat sistemes de captura d’imatges en ràfega al lavabo i als dormitoris. A això, cal afegir-hi més informacions que la família va anar sabent. Per exemple, que Pelicot havia violat una altra dona una desena de vegades entre el 2015 i el 2020, també per mitjà de la submissió química.

Molts mitjans han destacat la brutalitat d’aquestes accions, però I vaig deixar de dir-te pare també és un relat que deixa ben clar que no és un succés aïllat, que els agressors sexuals no són “els altres”, no són aquells monstres que surten de nit i agredeixen en un carreró fosc, sinó que, en la majoria dels casos, formen part de l’entorn proper de la víctima.

El cas Pelicot i la complicitat entre homes: què n’hem de fer, de la masculinitat?

El coratge de Gisèle Pelicot

Una altra de les coses més dures que es narren al llibre és la incomoditat que, en alguns moments, Caroline Darian va sentir amb la manera de reaccionar de la seva mare. Mentre que els fills van reaccionar amb ràbia, ella va tenir una resposta diferent, que a vegades costava d’entendre des de fora. El seu ex-marit la intentava manipular des de la presó amb cartes victimistes, i ella en alguns moments sentia compassió, o fins i tot cert sentiment de culpa. És una reacció psicològica que pot aparèixer en casos com aquests, més tenint en compte el control i la dependència que l’agressor havia construït prèviament sobre la víctima. Però, tal com ha vist el món sencer, Pelicot ha sabut sobreposar-s’hi amb coratge per assenyalar-lo públicament, a ell i també a la resta d’agressors.

El retrat que Caroline Darian fa de Gisèle commou i és ple d’amor i admiració. Explica que Gisèle va perdre la seva mare quan tenia nou anys i que això li va forjar un caràcter d’acer: “No es doblega. Adora la vida, tant si li té reservades sorpreses bones com dolentes.” “Després de la revelació dels fets, la meva mare va deixar el domicili conjugal, sense plorar, o gairebé. Cinquanta anys de vida compartida de sobte posats en dubte. […] Sembla una reina medieval. Amb el cap ben alt i sense queixar-se. La veritable heroïna, dreta entre les ruïnes, és ella.”

I ella continua el seu exemple, que ha marcat un abans i un després. “No és possible voler ajudar les víctimes si tens vergonya de ser-ne una.” Per això destaca el fet d’aixecar la veu, d’assenyalar els culpables; d’entendre, prevenir i detectar les violències. Perquè històries com la seva, com la de la seva mare, no quedin mai més enterrades en la culpa, la mentida i el silenci.

[VÍDEO] Resum de l’any 2024: l’exemple de Gisèle Pelicot

Abans, en temps remots, quan un home i una dona col·laboraven, com a aliats i cocreadors, era l’home qui sortia als cartells i sobresortia a la història. Això que ara sembla extingit –rialles fortes– ha deixat pel camí, ja ho sabem, nombroses damnificades. En el cas d’algunes ja és massa tard, n’hi ha que encara som a temps. Senyores artistes de més de setanta anys que han resistit i continuen resistint. I que no admeten títols que no els corresponen. Ni acompanyants, ni còmplices, ni amants. O sí. Tot això però també més coses. Grans dones silenciades que ara han fet de la paraula “silenci” el títol de la seva exposició. “Silenci despullat” és el títol que l’artista Mariaelena Roqué ha elegit per a l’exposició al Museu d’Art Modern de Tarragona que es va inaugurar divendres passat.

Aquesta exposició, tot un esdeveniment artístic de país, posa una primera pedra –o una segona o tercera, perquè hi ha gent que ja fa temps que hi treballa– a una d’aquelles artistes que el context encara no ha permès de situar-se al lloc que mereix. Oculta en moltes ocasions darrere el nom del pianista i compositor Carles Santos, considerada fins i tot en algun moment la cosa terrible de la musa, Roqué, escenògrafa, escultora, dissenyadora, poeta, performer, ha sabut resistir en el seu silenci. Perquè ella sap que el seu silenci no és només un silenci dels que fa mal, el seu silenci és l’espai on es genera tot. En la soledat del silenci és on poden sorgir les coses vertaderes, va dir durant el seu discurs en l’acte inaugural.

Nascuda el 1952 a Tarragona, amb un any se’n va anar a Veneçuela, on va viure fins a la joventut, des d’allà va viatjar per tot el món en plena recerca personal i artística. Cap a principis dels anys vuitanta va tornar a Catalunya, concretament a les Cases d’Alcanar, i allà va conèixer el pianista del poble veí, de Vinaròs, Carles Santos. Dues mirades i dos universos que van connectar des del primer moment. Junts van emprendre nombrosos espectacles. Les seves creacions s’han vist des de l’Òpera de Sydney al Hebbel al Theater de Berlín, i la seva inquietud permanent l’ha portada a experimentar en arts escèniques i visuals, cinema experimental, dansa, teatre i música contemporània.

En aquesta exposició que es podrà veure fins al juny, Roqué reconstrueix una altra vegada el seu posicionament vital. Trenca, penetra un suposat espai de pau, on reposen tranquil·lament i sense alteracions les pintures i escultures de la col·lecció permanent del museu de la Diputació de Tarragona, per portar-hi una mica, o molt, de mambo. Un mambo polític, un mambo sexual, un mambo existencial, un mambo del bosc, de l’aigua, del fetitxe. Recupera tot allò que en algun moment ha format part de la seua vida i dels seus mites, inspirats “en la tradició del cristianisme europeu i el barroquisme i paganisme llatinoamericà”, com assenyala el comissari, Manuel Guerrero Brullet. Mariaelena recicla obra perquè cada vegada les peces prenen un sentit diferent, i amb el fet d’exposar-les, ella considera que els torna a donar ànima, ressusciten més enllà dels magatzems o els armaris on han reposat durant aquests anys. Per això les seues exposicions sempre tenen caire antològic, perquè no podria ser d’una altra manera. Les obres originals ja no existeixen, però els elements sí, i l’artista també, per això el sentit de fer-les reviure. L’exposició comença amb el curtmetratge Piedraperla (1985), Pertorbació inesperada (1986) i les seves primeres creacions escenogràfiques i de vestuari amb Santos, amb qui funda i codirigeix, del 1995 al 2010, la Companyia Carles Santos.

Entre les sales del museu, hem d’estar atentes per descobrir els angles morts o els primers plans, els rebedors, on l’artista ha situat les seves sabates de taló, els seus collars de xamans amazònics, els sostenidors negres o el robotet onanista, al costat de les escultures de Julio Antonio o els tapissos de Josep Royo. Tota l’arquitectura interior del museu ha quedat  alterada. I continuem explorant. Hi ha els grans retrats de l’artista, les performances pel dol del seu pare, l’acte funerari en honor al seu gat a la platja, la rememoració de la donabosc, una acció que va tenir lloc entre els arbres i canals d’aigua dels Ports. Roqué torna a fer un homenatge a la fotografia i als fotògrafs que ha anat trobant pel camí, gairebé per atzar, i que s’han convertit en figures claus. “L’atzar forma part de la meva vida i jo hi crec”, va dir  apel·lant a tot allò imprevisible. “La fotografia sempre ha estat al meu costat, i els fotògrafs han estat els meus grans aliats”, va explicar al principi de l’acte. Roqué diu que la fotografia li permet d’establir una relació íntima amb l’objectiu de la càmera, al qual proposa despullar l’ànima. Així, en els parlaments inicials, va agrair a alguns dels fotògrafs que l’han acompanyada durant els últims quaranta anys, com el fotògraf Quim Giró, Joan Gil i Josep Borrell, i també fotografies antigues capturades per Carles Santos mateix.

El que sobta aquí, com deia, és que tota la seua obra està disseminada, incrustada entre les peces de l’exposició permanent del museu. Roqué profana tota la col·lecció en qüestió, on les peces de l’artista, possiblement, no només interroguen la masculinització de la història de l’art, sinó que desordenen el suposat ordre museològic. Davant dels cànons, davant del racionalisme, ella hi intervé proposant un recorregut alternatiu, aquí festiu, ocupant les sales, mitjançant una acció poètica. Una acció que el dia de la inauguració va prendre forma encarnada per la pròpia artista. No només l’exposició representa una reflexió al voltant de la dona, la feminitat i la seva situació en un món controlat i dominat pels homes, també la performance inaugural va fer això mateix, invocar tot el fet inesperat dels sentits. Els assistents, encuriosits i expectants, anaven resseguint el fil que l’artista proposava amb les veus i els instruments dels seus artistes “aliats”, Claudia Schneider, Ilona Schneider, Ivan Garcia, Miquel Àngel Marín o Eric Polt. Tota la seva obra és un teixit de col·laboracions amb els anomenats “aliats” de tants i tants anys, que ara són al seu costat, com a part del seu equip.

El títol de la performance, “Em vaig a despullar”, apel·la precisament a eliminar tot allò que és sobrer. L’artista que ha creat mil personatges amb els teixits, amb vestits increïbles, màscares, disfresses, collars i complements reivindica aquí el fet de treure’s la roba. Juga amb les despulles despullades. Com en el títol de l’exposició, “Silenci despullat”, engloba i posa junts aquests dos conceptes tan importants per a ella, i que en certa manera encarnen les seves peces, tan vives o inertes com es vulgui. “L’ànima d’aquestes peces, entesa com allò que sosté l’interior d’una escultura, però també d’un cos, reviurà per mitjà dels sons de cigales cantades i musicades. Notes estridents, penetrants i afilades emergiran i arribaran a tot arreu des de les entranyes d’aquesta performance” diu el full de sala, i així va ser. I potser per això la seva signatura, unadonauna, mostra aquesta voluntat de transcendir el dualisme, de posa de manifest que això ho fa una dona, però ho podrien fer moltes més, una dona que en són moltes a la vegada.

Aquesta exposició arriba després de la darrera, que va tenir lloc fa deu anys, titulada “Àpat Kaníbal”, en què l’artista ja recuperava bona part de la seua carrera i barrejava tradició indígena i les tradicions de les processons de la verge del Remei de les Cases d’Alcanar. En aquesta exposició, amb “seny i rauxa” va dir, Roqué torna a trencar el silenci. Trenca el silenci quan és necessari. Després d’haver profanat tot un museu, de desconcertar desenes de persones transitant l’edifici noble un divendres al vespre, va tornar el silenci entre les parets, el seu silenci. Però aquest cop no serà definitiu. Aviat tornarà a fer soroll. Tornarem a saber-ne més coses, que ja es van preparant. Tornarem a redescobrir una artista que la història ja no podrà fer callar.

 

Si Deulofeu no hi fa més que nosaltres, el 2029 encara ens trobarà pendents de què decideixen a Madrid sobre el nostre futur. Aquests dies, per exemple, hi ha hagut molt de rebombori amb les pensions, mentre que una reforma de l’actual model espanyol de “jubilació activa” ha passat sense fer soroll: és la que tracta d’incentivar que hom “pugui” “treballar” “voluntàriament” –doneu-me més cometes– fins a 72 anys alhora que rep un percentatge creixent de la pensió final. Tot això, partint d’una edat de la jubilació ordinària, els 67 anys, que ja supera de mitja dècada la dels nostres connacionals de l’estat francès, on, recordem-ho, la pressió social i sindical va evitar que pugés dels 62 als 64 anys. Mentrestant, al regne d’Espanya, no sembla que els grans sindicats tinguin intenció de donar aquests maldecaps als seus governs benefactors.

Si la fallida dels sistemes públics de pensions és el foc, el fum són les lleis que miren d’allunyar la jubilació al màxim possible dels nostres horitzons. I bé, a l’estat espanyol ja ha tret el caparró aquest nombre nou, el 72, perquè ens hi anem acostumant. Naturalment, els impulsors de la reforma insisteixen que “ningú” no “obligarà” “ningú” –més, més cometes– a treballar més enllà dels 67… però ja ens hi obligarà la vida, això ho afegeixo jo. Escombrant cap a casa, penso en el nombre com més va més alt d’autònoms unipersonals que avui ja han de triar entre cotitzar prou per a una jubilació digna o pagar el lloguer. Gent que només cobra les hores si les treballa i que, per a jubilar-se en les mateixes condicions que molts escalfadors de cadira, els demanen cinc de les set boles de drac.

Tot i això, donem la reforma per bona. Donem per bo que mentre siguem sota l’administració espanyola ja no caldrà que tinguem vora 40 anys cotitzats per a acollir-nos a una joiosa jubilació activa. Donem per bo que a 67 anys puguem continuar treballant un lustre més darrere la pastanaga del cent per cent de la pensió que ens pertocaria. I aquí em vénen les preguntes, aquesta la principal: treballar de què? Des d’una mentalitat funcionarial, entenc que el legislador deu tindre al cap un cotitzant ideal amb una carrera laboral contínua, perceptor puntual de 14 pagues incrementades amb l’IPC anual i les vacances pagades, posa-hi sanitaris eminents, empresaris apassionats, professionals liberals amb carreres fructíferes i consolidades, esperits jóvens per dins que, després de quaranta anys de trepitjar terres enrajolats, encara tenen il·lusió i benzina: com els vols impedir de continuar al peu del canó si els ve de gust, que els 67 són els nou 30 i els nous 40 els 72, si tothom hi surt guanyant, des del treballador sènior mateix fins a les arques de la seguretat social?

Ara bé, els candidats a jubilacions actives amb feines agraïdes no sé si són un gruix gaire important al costat dels futurs “voluntaris” a treballar fins als 72 –si encara són 72– per a complementar una pensió indigna. Deixem-nos estar, independentment de l’alegria amb què hom entomi una pròrroga de la vida laboral, insisteixo: treballant de què? Ara mateix, dels joves a la trentena que tenen la fortuna de guanyar-se la vida, quants poden comptar amb tota seguretat que continuaran fent la mateixa feina d’aquí ja no dic a 30 anys, sinó a 10? I amb els girs de guió que ens esperen amb l’auge de les IA, la predicció es complica: existirà, d’aquí a 10 anys, aquesta feina?

Tinc més preguntes, disculpeu: en un escenari laboral cada vegada més fragmentat i especialitzat, amb més contractes per obra i servei i més reciclatges per no perdre el tren de la tecnologia, quants anys pot aguantar aquest ritme, un cos veterà, sense acabar baldat i psicològicament rebentat? I el mercat laboral, fins quan el voldrà, a les seues files? I per quins set sous l’hauria de voler? Per a posar-lo de cara al públic, per a fer de ciclista repartidor, per a fer d’actriu de més de 40, per a servir sangries a la Rambla? Però si tenim un 25% del jovent desocupat! Perquè aquesta és l’altra: no sé quina mena de miracle pot invertir una tendència que només va a l’alça, que és tindre com més va menys oportunitats laborals a mesura que un hom s’acosta a la ratlla dels 50, imagina’t als 60, ja no dic els 70.

El jovent ho té coll avall: a aquell lema que deia que “No tindràs una casa en ta puta vida”, entenent un habitatge digne, vint anys més tard hi poden afegir una nova predicció: “no et podràs jubilar en ta puta vida”, entenent que amb una pensió digna. Dues realitats que, combinades, deixen a l’altura de la ciència-ficció el relat de la parella d’estalviadors que compra un piset per a complementar la pensió. No, si la idea de treballar fins als 72 pot semblar espectacular al cap del legislador, em sona a un cas que conec d’un mestre que es queixava de mal pagat i una senyora amb el ronyó cobert li va trobar la solució: “Doncs treballa més.” Vull dir que per a legislar també cal haver trepitjat una mica de carrer: si els infracotitzadors arribem a treballar fins als 60, ja serà molt, i si no hem prosperat de joves, menys prosperarem de vells, especialment les dones, que hem estat beneïdes per una esperança de vida més llarga, però maleïdes amb una qualitat d’ídem que no acompanya. Això sí: hi haurà moltes velles de 70 anys que ens podran cuidar, amb el detall que no les podrem pagar.

Quan pensem en treballadors vells, segurament ens vénen al cap els dependents xarucs de les pel·lícules americanes, o, més cap aquí, els ancians del país de la llibertat que viuen en caravanes per fer torns a les naus d’Amazon; o potser pensem en els minijobs dels pensionistes alemanys, que amb aquest nom de riure semblen fins i tot entreteniments desitjables. En tot cas, res que els nascuts a la primeria del postfranquisme hàgim vist a casa. Periboomers a qui ens costarà d’esborrar l’ideal del retirat que va a mirar obres tris-tras, o el jubilat de dòmino o botifarra a mitja tarda, o del pagès que a vuitanta anys encara va valent a fer un cabasset d’olives al tros –tot això, mentre les padrines continuen treballant a casa sense cotitzar, rentant-los els calçotets i ocupant-se dels néts, si no, què obres ni botifarra ni cabasset. Sigui com vulgui, ideals que no requerien cap gran capital i que alguns donàvem per descomptats –com a mínim, les que ens fèiem il·lusions de mirar obres fins al final dels nostres dies–, i que quedaran com records d’un passat antediluvià.

Alarma social per la proliferació de paparres. Aquests darrers dies, uns quants experts han alertat de l’augment del nombre d’exemplars de l’espècie hyalomma lusitanicum. Ja se n’han localitzades a cent un municipis. Un estudi avançat pel diari La Vanguardia diu que se n’han detectat a setanta municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona i la demarcació de Tarragona en mostratges fets el 2023 i el 2024, que s’afegeixen als trenta-un ja localitzats el 2022.

Arran d’aquest alarmisme creixent, la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Olga Pané, en unes declaracions a Catalunya Ràdio, ha negat rotundament que siguin un problema de salut pública. “Voldria tranquil·litzar la gent, que continuï passejant per les muntanyes i fent activitats al bosc”, ha dit. A més, ha explicat que és poc freqüent que piquin persones i que, si és el cas, transmetin malalties. Malgrat això, ha reconegut que n’hi ha més i ha explicat que l’àrea de Medi Natural, els ajuntaments i les diputacions en fan un seguiment.

Una paparra fixada al cos generalment no causa dolor. De fet, és ben freqüent que la picada no faci cap mal o solament una petita lesió a la pell. Però algunes poden estar infectades amb organismes patògens i transmetre’ls mentre s’alimenten. Això pot originar malalties en les persones, com ara l’encefalitis transmesa per paparres, la febre botonosa, la malaltia de Lyme, la febre recurrent, la tularèmia, la babesiosi o la febre hemorràgica de Crimea-Congo.

Els experts coincideixen a dir que la millor manera de prevenir les malalties transmissibles per paparres és evitar-ne la picada. Però, com hem d’actuar en cas que ens en piqui una? Hem d’anar a cal metge? Us resolem tots aquests dubtes a continuació.

Què hem de fer si ens pica una paparra?

1. Extreure-la com més aviat millor

Com que la majoria de les malalties transmeses per les paparres requereixen que s’adhereixi i ingereixi sang durant unes quantes hores abans de la infecció, és molt important d’extreure-la com més aviat millor.

Aquesta extracció, preferiblement, l’ha de fer un professional sanitari. Ara, si no pot ser, us donem unes recomanacions importants a tenir en compte.

• És important d’evitar els remeis tradicionals, com ara l’aplicació d’oli, alcohol, petroli o calor.
• Cal fer servir unes pinces romes i de punta fina. Si no en teniu d’adequades podeu desenganxar-la amb els dits fent servir uns guants fins.
• Heu d’evitar d’aixafar-la o trencar-la.
• Per a extreure-la, cal subjectar-la fermament tan a prop com sigui possible de la pell i estirar-la suaument cap amunt, sense forçar però de manera contínua.
• Eviteu de fer tracció o rotació per treure-la.
• Sobretot, no grateu la zona de la ferida.

2. Netejar la ferida

Quan ja ens hem desempallegat de la paparra, és important de netejar bé la ferida. No cal cap producte especial, sinó simplement aigua i sabó. Això sí, és important de dedicar-hi uns quants minuts perquè tot quedi ben net.

Quan la ferida sigui neta, els metges recomanen d’aplicar algun antisèptic, com ara povidona iodada, clorhexidina o simplement alcohol. Abans d’acabar, cal rentar-se bé les mans.

Cal anar a cal metge si ens pica una paparra?

En la majoria dels casos, no hem d’anar a la consulta mèdica, perquè hi ha molt poques possibilitats de contreure una malaltia a conseqüència d’una picada. Ara, si durant el mes següent a la picada hi ha febre, erupció a la pell o algun altre malestar, sí que cal anar al centre de salut de més a prop i explicar que us va picar una paparra. En aquest cas, és important que informeu el personal mèdic de quan i on us va picar.

Com prevenir les picades de les paparres?

Tot i que l’època de més activitat de les paparres va de la primavera a la tardor, especialment a l’estiu, algunes també són actives durant l’hivern, sobretot en zones càlides.

On abunden més és als boscs i paratges rurals, on habiten també més animals silvestres i a més, hi ha les condicions ambientals adequades de vegetació, llum i humitat perquè desenvolupin el seu cicle vital. Per això, és important de circular pel mig dels camins i evitar el contacte amb zones amb vegetació espessa, amb herba alta i fullaraca.

Les paparres acostumen a ser a terra o a l’herba, esperant que passi un animal per a enganxar-s’hi i alimentar-se’n. També es poden trobar en explotacions ramaderes, estables, gosseres i zones urbanes cobertes d’herba, com ara parcs i jardins, generalment associades a la presència d’animals domèstics. L’ésser humà no és l’hoste preferit de cap espècie de paparra. Per tant, sempre hi interaccionarà accidentalment.

Bona part de les picades de paparra passen en sortides a la natura. Per a evitar-les és important de posar-se roba adequada, amb màniga llarga i pantalons llargs. I val més que porteu roba de color clar perquè farà més fàcil de comprovar si teniu cap paparra a sobre.

Així mateix, cal evitar les sandàlies o el calçat obert i procurar de fer servir sempre botes tancades amb mitjons, mirant que cobreixin la part inferior dels pantalons.

En cas d’aplicar repel·lents, cal assegurar-se que són autoritzats i seguir sempre les indicacions d’ús de l’etiqueta o fullet explicatiu. A més, s’ha d’evitar que tinguin contacte directe amb mans i mucoses i no aplicar-los sobre ferides. Tampoc no s’han d’aplicar a infants menors de dos anys. En cas de dubte, consulteu el pediatre.

Si aquestes sortides són amb un animal de companyia, cal aplicar-li un producte antiparasitari extern autoritzat que repel·leixi les paparres. Consulteu-ho amb el veterinari.

Un cop a casa, és important de revisar-se de dalt a baix per detectar possibles picades. Cal inspeccionar el cap, el coll, els plecs corporals –com ara aixelles, engonals, darrere els genolls, etc.–, dins les orelles i fora, dins el melic i al voltant de la cintura. Cal parar una atenció especial als infants, que és més possible que hagin entrat en contacte amb zones on pot haver-hi aquests insectes.

De la mateixa manera, cal examinar els animals de companyia i l’equipament emprat perquè poden arribar a casa enganxades a la roba o als animals, i després enganxar-se a una persona. Finalment, renteu sempre la roba amb aigua calenta, perquè l’aigua freda no les mata.

Si treballeu en oficis relacionats amb la natura o en contacte amb animals, cal emprar guants i roba protectora, i també controlar les possibles infestacions tant en els animals com en els espais on es troben.

Al Tribunal Constitucional espanyol hi ha un magistrat rebel, José María Macías. Ara fa gairebé dues setmanes, el plenari del tribunal de garanties espanyol en va aprovar, per sis vots a quatre, la recusació per a deixar-lo fora de la deliberació sobre la inconstitucionalitat de la llei d’amnistia, per una manca d’imparcialitat manifesta i demostrada. Arran de la recusació, hom esperava que Macías s’apartés per iniciativa pròpia de les deliberacions de la resta de recursos i d’impugnacions contra la llei d’amnistia per dubtes de constitucionalitat. Però no ho va voler fer, i això feia perillar l’agilitat perquè el TC s’acabés pronunciant de manera efectiva sobre l’amnistia, perquè hi ha una vintena de recursos pendents. Per això, avui, el ple del TC decidirà d’apartar-lo en bloc de totes les deliberacions, per començar a fer via.

Sánchez ofereix el cap d’un magistrat, però el Suprem té a punt la darrera batalla

La notícia s’ha anat filtrant aquests darrers dies en uns quants diaris espanyols, segons els quals la magistrada del sector anomenat “progressista” del TC té a punt una ponència que proposarà de deixar fora el rebel Macías, el jutge més agressiu i combatiu contra l’amnistia. I, previsiblement, la ponència s’aprovarà amb una majoria de sis vots a quatre, els mateixos amb què aquest jutge fou apartat de la primera deliberació. Llavors fou a petició de la fiscalia, perquè Macías, quan era vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol, va criticar dues vegades la llei d’amnistia en texts de “valor institucional”.

Macías havia d’haver pres la decisió d’abstenir-se de la resta de deliberacions, però, com que no ho va fer, va incomplir l’article 217 de la llei orgànica del poder judicial, que diu: “El jutge o magistrat en què concorri alguna de les causes establertes legalment s’abstindrà del coneixement de l’afer sense esperar que sigui recusat.” Hi podria haver fins i tot accions disciplinàries contra ell, però aquesta qüestió encara no s’ha posat damunt la taula.

La recusació pendent de Macías feia que la resolució dels recursos contra la llei d’amnistia restés encallada. Amb la decisió que el ple del TC prendrà avui podran fer via amb els recursos que han presentat tant el PP com els governs autonòmics en mans d’aquest partit, i la qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

La clau serà si Macías és apartat, també, de la deliberació sobre els recursos d’empara que els afectats per la inaplicació de la llei d’amnistia han començat a presentar –com els ex-presoners polítics condemnats per malversació, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, que no han estat amnistiats– i les que es poden presentar aquests mesos vinents, les dels exiliats perseguits pel mateix delicte, que el Suprem també ha refusat d’amnistiar: el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig. Perquè la rehabilitació política dels uns i el retorn en llibertat i amb els drets polítics plenament reconeguts dels altres dependran en primera instància de la resposta del Constitucional espanyol a aquestes peticions d’empara i a les mesures cautelars que hi van lligades. I, sobre els recursos d’empara, hi pesarà no solament l’equilibri entre els magistrats afins al PSOE i al PP, que en la qüestió sobre la constitucionalitat de la llei s’inclina per sis a quatre a favor dels primers, sinó també el criteri que apliquen tant els uns com els altres. És a dir, hi haurà una majoria de magistrats que concedeixi l’empara a Junqueras i Puigdemont contravenint l’aplicació de la llei que ha fet el Suprem?

The Washington Post · Leo Sands, Sammy Westfall, Niha Masih i Miriam Berger

Aquest cap de setmana, dins l’acord d’alto-el-foc signat aquest mes amb Hamàs, les autoritats israelianes van alliberar un grup de dos-cents palestins en canvi de l’alliberament de tres ostatges israelians retinguts pel grup a Gaza.

Segons els termes de l’acord, tancat després de quinze mesos de guerra, Hamàs alliberarà de manera gradual trenta-tres ostatges israelians retinguts a Gaza durant un període de quaranta-dos dies, dins la primera fase de les tres en què es divideix l’acord. Israel s’ha compromès en canvi a alliberar centenars de presoners palestins.

Fins ara s’han alliberat, com a part de l’acord, un total de 290 presos palestins i set ostatges israelians.

La majoria dels presos palestins que Israel s’ha compromès a alliberar van ser detinguts després de l’atac del 7 d’octubre. Alguns d’ells, acusats d’assassinat o uns altres delictes violents, complien cadena perpètua en presons israelianes. Alguns altres, simplement, havien estat detinguts i empresonats sense càrrecs.

L’onada inicial de palestins alliberats inclou infants, adolescents i dones. Israel els ha  qualificat repetidament d’agitadors o terroristes, i al·lega que són una amenaça per a la seva seguretat nacional.

Segons Samidoun, la xarxa de suport als presos palestins, entre els detinguts alliberats per Israel hi ha periodistes, activistes, professors i estudiants, i també familiars pròxims a alts càrrecs d’Hamàs.

Aquests són alguns dels més destacats:

Khalida Jarrar, 61 anys
Jarrar (dreta, de cara) s’abraça amb una familiar a la sortida de la presó militar israeliana d’Ofer (fotografia: Alaa Badarneh/Efe).

La veterana activista palestina Khalida Jarrar, de 61 anys, va ser un dels primers presos de ser alliberats com a part de l’intercanvi.

Defensora a ultrança dels drets dels presos palestins, Jarrar –que, durant els darrers anys, ha entrat i sortit repetidament de les presons israelianes– també és membre del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), un petit grup armat d’esquerres. És advocada de formació, i ha exercit com a diputada del Consell Legislatiu Palestí.

Segons els registres del govern israelià, Jarrar ha romàs en detenció administrativa d’ençà que fou arrestada, el desembre del 2023. Les autoritats israelianes acusen Jarrar de donar suport al terrorisme, tot i que no hi han presentat cap acusació formal.

Durant anys, Jarrar va exercir com a directora d’Addameer, un grup de drets humans amb seu a Ramal·lah. També va dirigir el comitè del Consell Legislatiu Palestí per als drets dels presos.

A primera hora del matí d’ahir, Jarrar fou alliberada de la presó militar israeliana d’Ofer. En una entrevista concedida després del seu alliberament a l’agència de notícies Anadolu, l’advocada va declarar que havia passat sis mesos en règim d’aïllament. “Hem estat sotmesos a un tractament extremadament dur, amb agressions físiques i tot, en un intent deliberat d’humiliar-nos i degradar-nos”, va dir. En un comunicat, el Servei de Presons d’Israel (IPS) va dir que tots els presoners palestins havien “estat detinguts d’acord amb la llei” i va reiterar que no tenia constància que hi hagués hagut cap incident de tortura o violència “sota la responsabilitat de l’IPS”.

El 2017, poc després de ser alliberada d’una altra presó israeliana, Jarrar va declarar en una entrevista a The Washington Post que s’havia convertit en l’objectiu de les autoritats israelianes a causa de les seves creences polítiques. “Em van detenir per haver protestat contra l’ocupació”, va dir aleshores.

Segons que ha informat Aljazeera, aquell any van tornar a detenir Jarrar, i va ser retinguda durant els vint mesos següents, per les seves connexions amb el FPAP. El 2019 fou detinguda novament per Israel, i va passar la gran majoria dels dos anys següents a la presó. El 2021, els mitjans israelians van informar que havia estat condemnada per formar part del FPAP.

Rula Hassaneen, 30 anys
Hassaneen (esquerra), amb la seva filla Elia (dreta), després de ser alliberada ahir (fotografia: família Hassaneen/The Washington Post).

Rula Hassaneen és una periodista independent que ha escrit per a Aljazeera i per a mitjans palestins locals.

Segons els registres penitenciaris israelians, Hassaneen complia una condemna d’onze mesos després d’haver estat detinguda el març de l’any passat. El seu alliberament, un dels primers en el marc de l’acord, posa fi a un període dolorós  de separació de la seva filla petita, segons que ha explicat la família.

“La Rula plorava a les nits pensant en la seva filla. El temps que va passar a la presó va ser molt dur per a tots nosaltres”, explica Hadeel Hassaneen, germana de la periodista, en declaracions a The Washington Post.

L’any passat, la justícia militar israeliana va condemnar Hassaneen per incitació i suport al terrorisme, segons que consta al seu expedient penitenciari.

L’empresonament d’Hassaneen va fer la volta al món, i va empènyer grups de defensa de la llibertat d’expressió a exigir-ne l’alliberament. El maig de l’any passat, el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) va denunciar que Hassaneen hagués estat jutjada en un tribunal militar i en demanà l’alliberament immediat per motius humanitaris. Segons el CPJ, gran part de l’acusació se centrava en les publicacions que la periodista havia fet a les xarxes socials sobre el conflicte a Gaza i Cisjordània.

Carlos Martínez de la Serna, membre de l’executiva del CPJ, explica que Israel hauria d’haver permès a Hassaneen de defensar-se en un tribunal civil, en compte d’un tribunal militar. “Un tribunal militar no és una via adequada per a abordar les preocupacions de les autoritats sobre les publicacions d’un periodista a les xarxes socials”, explica.

A primera hora del matí d’ahir, Hassaneen va ser vista abraçant-se amb la seva filla petita, entre llàgrimes, a la sortida de la presó. “Està molt contenta de tornar a ser lliure i de poder abraçar la seva filla i la seva família”, explica Hadeel Hassaneen.

Shatha Jarabaa, 24 anys

Jarabaa va ser detinguda l’agost de l’any passat sota l’acusació d’incitar a l’odi a les xarxes socials, juntament amb un dels seus germans. Un altre fill de la família havia estat detingut mesos enrere, segons que explica el pare en declaracions a The Washington Post.

Nawaf Jarabaa explica que els seus fills van limitar-se a expressar a Facebook la seva ira per la conducta i les pràctiques de l’exèrcit israelià durant l’ofensiva a Gaza. “Estic content, però no del tot”, diu Jarabaa sobre l’alliberament de la seva filla, atès que dos dels seus fills continuen empresonats.

Els Jarabaa viuen al poble de Beitin, situat als afores de Ramal·lah, a la Cisjordània ocupada. “Abans del 7 d’octubre, els colons de Cisjordània es dedicaven a atacar els residents i les seves terres. Hi havia molts punts de control, i desplaçar-se era difícil”, explica Jarabaa. “Si no hi hagués ocupació, no hi hauria problemes, ni hi hauria guerra ni terrorisme.”

Jaraba explica que tant ell com deu familiars més van esperar durant hores, en el fred de gener, que la seva filla sortís de la presó. Poc abans de les dues de la matinada d’ahir, dos autobusos plens de presoners alliberats van arribar a la plaça, plena de gom a gom, on els esperaven les famílies, que esclataren en un crit de joia.

Wael Qassem, Mohammed Odeh i Wissam Abassi

Wael Qassem, que va dirigir una cèl·lula d’Hamàs a Jerusalem Oriental a començament de la dècada dels 2000, és un dels presoners palestins més destacats inclòs en l’acord d’intercanvi.

Qassem, de 53 anys, va ser condemnat a trenta-cinc cadenes perpètues per la seva participació en atacs mortals contra israelians durant la segona Intifada, l’aixecament palestí que va començar el 2000. Segons els registres penitenciaris israelians, es preveu que Qassem sigui expulsat permanentment del territori israelià una volta alliberat.

L’any 2002, Qassem va ser condemnat per haver orquestrat una sèrie d’atacs mortals contra objectius civils a Jerusalem, incloent-hi un bar i una cafeteria universitària.

Dos combatents palestins més, Mohammed Odeh i Wissam Abassi, també van ser alliberats dissabte, segons que ha informat una organització que representa els presos palestins. Segons els registres penitenciaris israelians, Odeh i Abassi complien cadena perpètua.

Raed Saadi, 58 anys

Raed Saadi va ser detingut el 1989 i condemnat a cadena perpètua per delictes contra la seguretat nacional israeliana comesos durant la primera Intifada, que començà el 1987. Segons el seu expedient penitenciari, Saadi ha estat membre de la milícia Gihad Islàmic.

Saadi va ser alliberat a Cisjordània dissabte, tal com consta en la llista publicada per una organització que representa presos palestins.

Segons l’agència de notícies palestina WAFA, Saadi és el pres que més temps feia que era detingut, a la presó de Jenín. No es preveu que sigui deportat una volta alliberat, segons que consta al seu expedient penitenciari.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ahir, dilluns, va ser un dia particularment estrany, insòlit per a mi. Si m’haguésseu preguntat, quan em vaig alçar, què és DeepSeek us hauria respost que no ho sabia. En canvi, ara, quan em pose a escriure aquest editorial, us diria que és una de les coses que més ràpidament podrien canviar el nostre món i, segurament, el responsable del “moment Sputnik” més espectacular que he vist mai en la meua vida.

DeepSeek –a hores d’ara ja ho deveu saber tot– és una intel·ligència artificial xinesa que ha revolucionat completament, en dotze hores, el món que teníem fins ara.

Jo no l’he pogut provar encara, perquè hi ha un col·lapse en les inscripcions i simplement no hi he pogut entrar. Però en aquestes dotze hores he llegit com un possés tant com he pogut sobre la matèria i he assistit, esmaperdut i enganxat a la pantalla com si fos un magnífic partit de futbol, a la cascada d’esdeveniments que aquesta empresa ha originat.

Amb un model innovador de codi obert, baix cost i eficàcia alta, DeepSeek ha desafiat els models desenvolupats per empreses nord-americanes, com ara OpenAI –la creadora del famós ChatGPT–, i per tant ha qüestionat la dominació que els EUA es pensaven tenir en aquest camp tan important.

Potser us sorprèn que m’interesse tant aquest afer, que en definitiva podria ser presentat per alguns com una simple batalla empresarial que el mercat ja equilibrarà adequadament. Però és que és molt més que això.

Nvidia, l’empresa fabricant dels xips en què es basa la intel·ligència artificial americana, va veure ahir com en poques hores se li evaporaven una quantitat ingent de milions de la capitalització borsària. És cert que era sobrevalorada. Però, segons Bloomberg, Nvidia tingué ahir la pèrdua més gran en un sol dia en la història de la borsa. Els xips que fa servir DeepSeek són infinitament més barats i eficaços que els que fan servir als Estats Units, de manera que el mercat els ha abandonats. Literalment.

Però això també vol dir que l’ingent esforç geopolític fet pels Estats Units per assegurar-se el domini mundial de la intel·ligència artificial se n’ha anat en orris. També en un sol dia. Els americans havien bastit aquests darrers anys un blocatge tecnològic a gran escala contra la Xina, perquè les empreses xineses –el govern xinès, en definitiva– no poguessen adquirir xips dels que es feien servir, fins ahir, per a la intel·ligència artificial.

Per raons “estratègiques” –cal llegir “militars”–, els Estats Units van dreçar una muralla que es creia impenetrable i que ha tingut una conseqüència inesperada. Sense tenir accés als privilegiats xips occidentals, els xinesos han optat per fer-ho més bé que ningú, amb uns xips més dolents. I resulta que, contra tot pronòstic, ho han aconseguit. I la resta del planeta ha quedat amb un pam de nas.

Els EUA s’havien proposat d’emprar la intel·ligència artificial com una eina de poder planetari. Per a controlar el món. Igual que han usat d’ençà de fa dècades, discrecionalment i segons què els convenia, el cinema de Hollywood, la cursa espacial, la música rock, la 82a aerotransportada de Fort Bragg o la informàtica personal.

Els europeus no hi pintem res, en açò. Lamentablement. Rússia tenia aspiracions, però es va tancar totes les portes atacant Ucraïna. I Washington dormia tranquil·la convençuda que ni l’Índia ni la Xina no hi tenien res a fer, que no podrien competir. Bona part del conflicte per Taiwan, per exemple, tenia a veure amb això: Taiwan és el principal productor de semiconductors del món i tot està preparat perquè si l’exèrcit xinès envaeix l’illa les fàbriques es destruesquen de manera immediata per tal que Pequín no puga aprofitar la tecnologia. Els Estats Units dormien tranquils, però s’han trobat el malson: de sobte, tots els esforços polítics i militars han estat debades i el món en què vivim ja és tot un altre.

Per això, durant aquestes hores frenètiques, he tingut la sensació que tots plegats vivíem un “moment Sputnik”. I que n’hauríem de ser conscients.

Fa molts anys, en una botiga de diaris vells, vaig comprar la portada del New York Times del dissabte 5 d’octubre de 1957. I sempre havia pensat què devia ser donar una notícia com aquella. Aquell dia el món va descobrir desconcertat l’Sputnik, el primer satèl·lit artificial de la història, i el diari va fer el titular més llarg publicat fins aleshores: “Els soviètics llancen un satèl·lit de terra a l’espai. Fa voltes a la terra a 18.000 milles per hora. L’esfera ha estat detectada 4 vegades travessant els Estats Units.”

Aquella sensació de desconcert, d’incertesa, d’incomprensió, de por –evidentment, també de por– s’assembla molt a la d’avui. La portada, ara mateix, del New York Times se centra encara en l’enorme xoc financer que ha causat l’aparició –de no se sap on– d’aquest nou contendent. Però ja apunta que hi ha coses que han canviat per a sempre, en el segon titular, quan remarca el fracàs de la limitació a l’exportació de xips i a les conseqüències per als plans de dominació dels Estats Units.

Quan el puguem provar finalment, aquest nou DeepSeek, i l’integrem en la nostra vida, podrem començar a entendre millor quin impacte real tindrà. Ara com ara, m’expliquen que si li demanes què va passar a Tiananmen el 1989 et diu que res d’especial; i si li demanes què és Taiwan et diu que és una regió de la Xina. No li he pogut demanar encara què pensa dels Països Catalans o quin paper tingué Mazón amb la gota freda. La perspectiva no és molt afalagadora, d’entrada, en un món com el nostre on algunes xarxes socials han esdevingut un pou de propaganda i on la intel·ligència artificial servirà a la gent la major part de la informació que consumirà cada dia, però ja puc dir que serà difícil que oblidem això que hem viscut avui, aquest nostre dia de l’Sputnik.

 

PS1. Dissabte, la gran final de la Lliga del Paraulògic va ser un espectacle tan emocionant, per la competició, com divertit. El cap de setmana ja us vàrem oferir les imatges de l’acte, però avui us deixem una petita perla: el monòleg que Oye Sherman va fer al començament de l’acte. Una meravella en què és molt difícil de no sentir-se reflectit. El podeu veure en vídeo i llegir-lo.

PS2. Tenir Marta Rojals d’articulista a VilaWeb és un privilegi. La traça que té explicant-se i la mirada que projecta sobre les coses, afilada i implacable però sempre fresca i elegant, fan dels seus articles un goig setmanal. I avui en publica un d’aquells per a emmarcar, en què ens recorda que enmig del xou sobre el decret òmnibus, resulta que una reforma de l’actual model espanyol de “jubilació activa” ha passat sense fer soroll: “No et podràs jubilar en ta puta vida”.

PS3. Aquests dies hem sentit parlar molt sobre els ostatges israelians alliberats finalment per Hamàs en l’alto-el-foc pactat a Gaza. Però sabem poc sobre qui són els presoners palestins alliberats en virtut d’aquest acord. Els nostres col·legues del Washington Post ens ho expliquen en aquest article.

Les trobades d’ex-presidents de la Generalitat sembla que ja s’hagin convertit en una tradició. Com quan ex-alumnes de BUP es retroben en una casa rural trenta anys després i repassen històries viscudes, alguns amb més ganes que uns altres. Fa una setmana, la PIMEC va reunir set presidents de la Generalitat en la cloenda dels cinquantenari. Avui, el Col·legi d’Economistes ha aconseguit de reunir-ne tres, Pere Aragonès, Artur Mas i José Montilla, que han valorat el futur de Catalunya segons el vessant econòmic. Tot plegat, acompanyats de Carles Puig, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

Jaume Menéndez, membre de la junta directiva del col·legi i vice-president de la Comissió d’Economia i Fiscalitat de Foment del Treball, ha destacat que tots tres havien viscut moments delicats. De Montilla, ha dit que li tocà viure la gran recessió de la crisi. De Mas, que va haver de conviure amb els anys de les retallades. I d’Aragonès, el confinament, la borrasca Filomena i el col·lapse del turisme. Però d’aquesta trobada, Menéndez esperava que posessin “llum a la foscor” –petita broma bo, que coincideix amb l’estrena de Crims a TV3– i que parlessin i discutissin sobre economia i finances.

Abans d’entrar en matèria, tots tres s’han sotmès a una ronda de preguntes de pre-escalfament a càrrec de la periodista Ariadna Belver. El lloc preferit per a descansar, el llibres que llegeixen, activitats per a relaxar-se, el plat català preferit… Aquí ja s’han fet paleses algunes discrepàncies. Si Montilla és partidari de descansar a casa, Mas ha respost que al mig de la mar, lluny de la costa. Aragonès ha optat per Pineda de Mar, i ha reconegut que fa bandera del seu poble sempre que pot. Parlant de menjar, més discrepàncies. Montilla, un ferm defensor dels caragols a la llauna; Mas, discrepant totalment, i Aragonès, uns fideus a la cassola amb una bona picada, si li toca cuinar a ell. I fins i tot hi ha hagut diferències quan els han preguntat pel film preferit. Aragonès ha respost El padrino, però Montilla li ha volgut deixar clar que és molt millor la segona part que la primera.

Els ex-presidents Pere Aragonès i José Montilla, en la taula rodona al Col·legi d’Economistes (fotografia: ACN / Nico Tomás). L’experiència dels presidents

Tot fent repàs dels mandats, Montilla ha assenyalat que el seu va estar marcat pel desplegament del mandat de l’estatut. Que es van aprovar més de seixanta lleis, que es va fer un esforç de contractació de funcionaris de diferents sectors, i que van tenir el poder de desplegar una política expansiva. Després ha dit que hi va haver una etapa diferent: gestionar la crisi econòmica, la caiguda dels ingressos de la Generalitat i els problemes amb el FLA. Mas ha dit que la seva etapa també fou intensa: “En lloc de desplegar, em va tocar replegar”. I ha dit que li tocà afrontar-ho amb l’atur disparat, l’euro amenaçat i amb polítiques d’austeritat. Aragonès ha volgut destacar que, durant el seu mandat, es va passar “d’una dinàmica de conflicte no gestionar amb l’estat a una dinàmica de negociació”, que es va recuperar la relació amb institucions europees i que es va impulsar el Pacte Nacional per la Indústria. 

Quina és la situació econòmica?

Sobre la situació econòmica actual, Mas ha dit que l’economia funciona i és molt exportadora. “És una economia que crea ocupació, tanta que les empreses no troben la gent que busquen ni els perfils professionals que cerquen”, ha dit. Tot i això, ha expressat preocupació sobre la preservació de l’estat del benestar al conjunt d’Europa. “Avui a Europa, noto unes actituds que em preocupen molt. No ens adonem del que hem arribat a crear i del que caldrà fer per preservar l’essència de tot això”, ha dit. “Hem de tenir present que això no és un regal, sinó que és una conquesta. No és el mateix una cosa que et ve donada que el que has conquerit. Això va al cor de les polítiques econòmiques europees”, ha afegit.

Aragonès ha assenyalat que el repte principal ha de ser créixer en competitivitat. Segons ell, si Europa pren les decisions correctes en l’actual conjuntura, Catalunya té moltes oportunitats. Ara bé, ha relatat un escenari gris: “Europa afronta els reptes més complexos dels últims cinquanta anys en el pitjor moment. Tenim governs febles, A Alemanya no hi haurà nou govern fins al juny. A França, hi ha una crisi que no és de govern, gairebé de règim, a l’estat espanyol no hi ha una majoria parlamentària sòlida”. Sobre estabilitat, ha dit considerat que tan sols se salva Itàlia, i que en absolut és el model que convé seguir.

Montilla s’han mostrat optimista sobre el futur: “Ser pessimista no serveix per a res. Fa que no tinguis predisposició a afrontar els problemes de l’economia catalana”. Segons ell, el problema principal és que els governs saben com afrontar els reptes, però que falla el “com fer-ho” per no perdre les eleccions. “Aquest és el gran drama de la política. Tothom està d’acord a descarbonitzar l’economia i desplegar les renovables. Però depèn d’on es posi el molí, hi haurà gent en contra”, ha assenyalat a tall d’exemple. Montilla ha estat l’únic president que s’ha atrevit a parlar del pressupost fracassat del president Salvador Illa i ha dit que són qüestions que “convé a la gent”. “Cal mirar al futur per mirar les coses amb les incerteses. En economia, cal pensar en els drets i deures”, ha assenyalat.

José Montilla, al Col·legi d’Economistes de Catalunya (fotografia: ACN / Nico Tomás). Sistema de finançament

Preguntats pel sistema actual de finançament, el president Aragonès ha aprofitar per a defensar l’acord de finançament singular pactat amb el PSOE i ha dit que ara hi ha una correlació de forces que permet de configurar una conjuntura que “ens ha de permetre fer un gran salt endavant”. “Hi ha un acord polític. Per primera vegada, el partit que govern l’estat ha acceptat un model en què la Generalitat recapti els impostos”, ha dit. “Hi ha uns compromisos que assumeix el president de la Generalitat i aquest és un any en què caldrà desplegar aquest acord. Una conjuntura que costarà que es torni a repetir”, ha dit.

El president Montilla també ha abraçat l’acord del finançament singular que ha defensat Aragonès. Ha destacat que la reforma del finançament mai no va ser una prioritat de l’ex-president espanyol Mariano Rajoy, i que ara cal posar fil a l’agulla de l’acord que va sorgir entre ERC i el PSOE. “Hi ha una oportunitat única i estaria bé que les formacions polítiques catalanes puguin anar de bracet”. 

Segons Mas, que l’acord del finançament surti bé “és gairebé tan difícil com el referèndum d’autodeterminació”. Però ha dit que ara mateix hi ha una porta oberta a l’esperança i que hi ha dos factors clau: “Que el PSOE s’ho cregui de debò, que no sigui una postura perquè hem d’anar passant els dies. I que es faci pinya entre les forces polítiques catalanes”. I n’ha assenyalat tres de concrets: “ERC, PSC i Junts. “Si aquestes tres forces demostren cintura, sintonia i prou autonomia per, juntes defensar això com un tema català, aquesta petita porta cap a l’esperança potser no fora tan petita. Si fos així, seria un avenç en termes d’autogovern”, ha dit.

Mas, segons que ha dit, parteix d’una experiència dolenta en autogovern i autonomia financera. “La Generalitat es va quedar sense cap marge de maniobra per trucar a cap porta. Només podíem tocar la del govern espanyol de torn. I què va fer? Idear els programes i les seves condicions. O les complies, o d’allà no rajava res. L’autonomia va quedar absolutament enterrada”. A partir d’aquesta consideració, ha destacat: “És evident que sense autonomia financera no hi ha autonomia política ni cap mena d’autonomia”. Segons ell, a Catalunya hi ha sentiment d’autogovernança: “Si volem això, hem de tenir l’autonomia financera”, ha insistit.

Artur Mas, al Col·legi d’Economistes de Catalunya (fotografia: ACN / Nico Tomás). Més diners públics en l’habitatge i infrastuctures

El tercer gran bloc que han tractat l’habitatge. I segons Montilla, el problema se soluciona amb habitatges. ”S’han de fer habitatges i hi ha d’haver una política de sòl. Creant sòl, construint habitatge públic”, ha assenyalat. També ha clamat per simplificar les polítiques que impliquen fabricar sòl i construir habitatge, que considera que és una carrera d’obstacles. 

“Hi ha alguna política d’interès públic o de prioritat pública que no comporti despesa pública? Quan hem volgut garantir sanitat universal, hi hem hagut de posar diners. Quan hem volgut garantir educació gratuïta, hi hem posat diners. Quan hem hagut de garantir atenció a la dependència, hi hem posat diners públics. Algú es pensa que l’habitatge, sent política d’interès, ho solucionarà el mercat? El mercat, per moltes lleis imposicions, no ho resoldrà”, ha considerat el president Mas. Segons ell, l’habitatge és una gran preocupació, però no pas per a tothom, i que l’administració cal que controli el sòl. “Si s’aconsegueix generar sol, es pot concertar una activitat entre públics i privats sempre que els públics aportin això sense voler especular”, ha apuntat Mas.

Aragonès ha destacat que hi ha hagut un augment de la població, que la demanda d’habitatge residencial no està coberta i que hi ha grans ciutats en què els usos d’habitatge no són residencials. “L’ús prioritari és per viure-hi. Cal que quedi clara que aquesta és la prioritat”, ha dit. 

El darrer gran bloc que s’ha tractat ha estat infrastuctures. Mas ha considerat que calen recursos, també públics, i ha apel·lat el govern espanyol perquè compleixi el que recull l’estatut d’autonomia: “Que l’estat es compromet a invertir a cat en infrastructures l’equivalent de què aporta l’economia catalana al conjunt de l’economia espanyola”. 

Aragonès ha fet palès que aquests darrers anys encara s’ha hagut debatallar per tenir pagaments endarrerits del 2008. Hi ha destacat que hi ha dos àmbits claus: la mobilitat interior, amb una posta clara per al transport públic i el traspàs de rodalia, però que també cal tenir una visió de la mobilitat de cara enfora i que cal cooperació política.  Montilla ha destacat que el país ha fet un gran esforç d’infrastructures, però, segons ell, encara hi ha una feina pendent: l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que diu que gha de servir per perquè “l’economia estigui a l’altura que volem que sigui”. 

El president Pere Aragonès, al Col·legi d’Economistes de Catalunya (fotografia: ACN / Nico Tomás).

Montserrat Duran ha presentat aquesta tarda a les Cotxeres de Sants la candidatura a les eleccions al Consell de la República, amb l’objectiu de mantenir el fil de continuïtat de l’organització després del Primer d’octubre.

Qui competirà amb Toni Comín al Consell de la República?

La candidatura, que porta el nom de REvolucionemNos, ha proposat d’enfortir els consells locals amb l’objectiu de mantenir una xarxa de persones que treballin per a estar preparats per a assolir la independència. Duran ha reivindicat cosir una via catalana cap a la independència que, a parer seu, implica traçar un camí propi treballant de manera estructurada i comptant amb els millors professionals en cada àmbit.

La candidata ha anunciat que, si la seva llista aconsegueix dirigir l’entitat, impulsaran un observatori per a auditar les estructures socials, polítiques i econòmiques sorgides després de l’inici del “règim del 78”, i que presentaran una proposta de pressupostos d’una hipotètica república catalana abans de l’abril.

També ha proposat auditar abans del maig d’aquest any la gestió econòmica i organitzativa que ha tingut fins ara el consell, identificar la identitat digital de l’entitat com a cens oficial de la república catalana, i elaborar una proposta de constitució del futur estat català.

A més, la candidatura vol recollir signatures per llançar una iniciativa legislativa popular europea per al reconeixement dels drets dels catalans per part de les institucions comunitàries, i desplegar campanyes que demanin incorporar el consell en organitzacions internacionals.

El de Duran és el quart nom confirmat que opta a la presidència d’aquesta entitat, després de l’anunci de la candidatura de Toni Comín, actual vice-president, la de l’advocat Jordi Domingo i la de Jordi Castellà, advocat, informàtic i regidor a l’Ajuntament de Canet de Mar (Maresme).

Les eleccions al Consell de la República seran entre el 8 i el 12 de febrer. El guanyador succeirà el president Carles Puigdemont, que va plegar del càrrec al novembre. El termini de presentació de candidatures va acabar el 22 de gener, i dimarts es ratificaran.

La campanya electoral serà del 29 de gener al 7 de febrer. Els resultats provisionals es faran públics l’endemà d’acabar les votacions i, un cop exhaurit el termini de reclamacions, els resultats definitius es proclamaran el 17 de febrer. El guanyador haurà d’acceptar el càrrec en els dos dies posteriors a la proclamació.

La diputada dels Comuns Gala Pin ha anunciat que deixa el seu escó al congrés espanyol per “motius estrictament personals”, mentre que la coordinadora dels Comuns i també diputada, Candela López, ha decidit de mantenir la seva acta, malgrat haver dit que ho deixaria per centrar-se en el partit.

En un vídeo a Instagram, recollit per Europa Press, Pin ha assegurat que deixa la seva acta perquè creu en aquests moments no “dóna tot el que hauria de donar” i considera que hi ha coses que no està fent bé, segons les paraules. “En un context d’emergència de l’habitatge, d’assenyalament total a l’immigrant d’una manera injusta, en un moment en què cal assenyalar que hi ha alternatives lliures i democràtiques a la tecnocràcia de Silicon Valley, crec que un moment com l’actual no estic amb la dedicació i la implicació que hauria de tenir”, afegeix.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Gala Pin (@galapita)

Ha advertit que “l’extrema dreta no només està en apogeu sinó que s’està consolidant a escala mundial” i que, davant d’això, el treball parlamentari és més important que mai, diu textualment, per lluitar contra la desafecció política i la manca de credibilitat de les institucions. L’escó de Pin l’ocuparà la investigadora social i activista Viviane Ogou, graduada a Relacions Internacionals i amb un màster en Seguretat Internacional.

Ogou va rebre el 2022 el premi Women of Europe a la categoria de Jove Activista i és fundadora i presidenta de l’organització Porta d’Àfrica, i mantindrà aquesta ocupació mentre assumeix la seva responsabilitat com a diputada.

Fonts dels Comuns han explicat a Europa Press que, fruit de la decisió de Pin, l’executiva del partit ha acordat que López continuï com a diputada “amb l’encàrrec de reforçar el paper dels Comuns al congrés”. Com a diputada i coordinadora de l’espai, consideren que el paper de López és clau en el context actual de la política estatal: de cara al període obert de reconfiguració de l’espai de Sumar i “davant la importància de mantenir la majoria plurinacional al Congrés i a l’important paper dels Comuns en aquest escenari”.

López va assumir el càrrec de diputada fa un any, quan l’aleshores secretària d’Organització de Podem, Lilith Vestrynge, va deixar el seu escó i els càrrecs orgànics i va abandonar la primera línia política.

Supervivents dels camps nazis han alertat davant del “fort augment de l’antisemitisme” i de l’extrema dreta en el vuitantè aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, un dels epicentres d’assassinat de massa de jueus a mans del règim nazi durant la Segona Guerra Mundial.

Auschwitz, 80 anys després: “Pot tornar a passar”

La cerimònia ha recordat les víctimes d’aquella barbàrie, ha reunit delegacions de més de mig centenar de països. L’acte central de la commemoració l’han protagonitzat cinquanta supervivents de l’Holocaust, que han compartit amb els assistents experiències i records de la tragèdia.

Les víctimes han alertat del perill que ideologies com la que van desembocar en l’holocaust tornin a imperar. Els supervivents han alertat que el món torna a estar “en crisi”, segons Tova Friedman. Aquesta escriptora de vuitanta-sis anys en tenia tot just cinc quan la van dur al camp, i durant la commemoració ha advertit sobre “l’antisemitisme” que torna a guanyar posicions al món i ha instat a transformar “l’odi i la maldat” per construir un món “més humà i just”.

L’alumnat amb sordesa de l’etapa postobligatòria es quedarà sol a les aules durant dues setmanes. Els intèrprets de llengua de signes de Catalunya han iniciat una vaga per a exigir la seva internalització al Departament d’Educació i millorar les seves condicions laborals, perquè diuen que la generalitat no compleix les promeses que havia fet el govern anterior.

Quina és la seva situació?

Eva Colldeforn és una de les trenta-tres intèrprets de llengua de signes de Catalunya que ajuden els alumnes amb sordesa a l’etapa postobligatòria a comunicar-se amb la resta de la classe. És a dir, s’encarreguen de fer-los saber què diu la professora o la resta d’alumnes, i viceversa. Treballen a batxillerat, en graus mitjans o superiors de Formació Professional, en escoles d’adults, o en cursos de preparació per a entrar a la universitat, entre d’altres. Actualment, tots els professionals formen part de la fundació privada Pere Tarrés, perquè el departament d’Educació té els hi té el servei externalitzat.

“Per culpa de l’externalització, tenim un contracte de lleure, i les condicions laborals no són les mateixes. És molt indignant”, subratlla Colldeforn. “No som monitors de lleure, sense ànim de menystenir-los. Som un recurs educatiu per deficients auditius”.

A tall d’exemple, Colldeforn explica que treballa de 8.15 a 14.45, però que al seu contracte consta que tan sols treballa de 8.45 a 11.00 i d’11.30 a 14.45: “No sigui que em paguin l’hora del pati!”, exclama. “I si la meva classe acaba una mica més tard? I per què no se’m tenen en compte les hores de preparació prèvia?”, es queixa, tot recordant que no és fàcil de saber com es diu en llengua de signes certes paraules tècniques, necessàries per a l’educació postobligatòria. “Com he de saber com dir Permanganat de potassi en llengua de signes?”, diu.

Afegeix que se senten infravalorades i menystingudes: “Totes som pluriocupades, i ens veiem obligades a compaginar-ho amb altres feines, siguin o no del nostre sector, per arribar a final de mes”, lamenta. Ella, per exemple, té un contracte de tan sols 25 hores setmanals. “Cobrant 12 euros per substitucions, qui vol treballar així?” Amb tot, recorda que no estan enfadats amb la Fundació Pere Tarrés, sinó amb l’externalització de la seva professió.

Què reclamen?

Ras i curt, els intèrprets de la llengua de signes demanen que se’ls equipari a la resta de personal docent, és a dir, volen tenir les mateixes condicions laborals que les altres persones que treballen amb l’alumnat sord a Catalunya. Com ara logopedes, psicopedagogs, metres del llenguatge, o integradors socials que treballen als centres d’educació obligatòria.

Colldeforn assegura que la seva reivindicació ve de lluny: “Fa anys que demanem que se’ns internalitzi. I fins al govern anterior, ningú no havia negociat amb nosaltres”, recorda. El curs passat, però, van aconseguir finalment de pactar amb Laia Assó, l’anterior directora general d’Educació Inclusiva i Llengües. A partir del gener de 2025, se’ls va prometre que començarien a integrar-se de manera progressiva al Departament d’Educació. Tanmateix, amb el canvi de govern, tot ha quedat paralitzat. Colldeforn diu que no veuen cap voluntat d’avançar ni de respectar els que se’ls havia promès: “Estem demanant reunions, però no ens contesten els correus…”, lamenta.

Reconeixen que no és fàcil d’aconseguir aquesta internalització, però diu que són tan sols trenta-tres professionals a qui cal regularitzar la situació laboral. Per això, ara s’han plantat: “Nosaltres estem afectats, però també els alumnes sords, que estaran dues setmanes sols a les classes”, avisa. “Ens sap molt greu pels alumnes, però precisament amb això juguen des del Departament”, diu Colldeforn.

Totes les mobilitzacions

La vaga s’acabarà el 7 de gener. Demà s’ha convocat una concentració davant del Departament d’Educació, i, dijous 30 de gener, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Els col·lectius que es mobilitzaran són els intèrprets de llengua de signes (ILS) i els mediadors comunicatius (MECO) del servei d’interpretació educatiu postobligatori.

La caiguda de Nvidia, a causa de la preocupació dels inversors per l’avanç de l’empresa emergent xinesa d’intel·ligència artificial DeepSeek, ha esborrat una quantitat rècord de valor borsari de la companyia més gran del món.

La irrupció de la xinesa DeepSeek sacseja el mercat de la intel·ligència artificial i les borses globals

Les accions de Nvidia han caigut un màxim d’un 13% després de l’obertura del mercat, i s’ha reduït de 465.000 milions de dòlars la seva capitalització borsària. Aquesta davallada eclipsa el rècord anterior, una caiguda del 9% el mes de setembre que va eliminar 279.000 milions de dòlars, i esdevé la més gran de la història dels mercats borsaris nord-americans.

L’impacte de la caiguda ha fet tremolar el mercat, perquè Nvidia té un pes considerable en els principals índexs. Amb la davallada d’avui, les pèrdues de Nvidia han causat vuit de les deu caigudes més grans en un sol dia de l’índex S&P 500 en termes de valor de mercat, segons dades aplegades per Bloomberg. L’S&P 500 ha arribat a caure d’un 2,3% i el Nasdaq 100 ha baixat d’un 3,6% abans de recuperar part del terreny perdut.

El fabricant de semiconductors encapçala una venda en massa d’accions tecnològiques, després de veure que l’estratègia de baix cost de DeepSeek ha revifat els dubtes sobre si les grans empreses nord-americanes havien invertit massa en el desenvolupament d’intel·ligència artificial. L’empresa emergent xinesa ofereix un rendiment comparable al dels xatbots occidentals a una fracció del preu.

El nou model d’intel·ligència artificial de DeepSeek, presentat la setmana passada, és vist com un competidor directe d’OpenAI i Meta Platforms. L’eina, de codi obert, va ser creada per Liang Wenfeng, cap d’un fons quàntic, i ara ha escalat al primer lloc de les classificacions de l’App Store d’Apple. “Immediatament, ha sorgit la preocupació que es pugui desestabilitzar el model de negoci actual de la intel·ligència artificial, que es basa en xips d’alta gamma, una enorme potència de càlcul i, per tant, una gran despesa energètica”, han dit analistes de Jefferies en una nota adreçada als seus clients.

Nvidia ha estat un dels grans beneficiats de l’augment de la inversió en intel·ligència artificial gràcies als semiconductors que fabrica, essencials per a aquesta tecnologia. Tanmateix, encara que aquesta forta despesa sembla que continuarà, els inversors podrien ser més cauts a l’hora de premiar empreses que no demostrin un retorn suficient de la inversió.

Divendres, per exemple, Meta va anunciar que enguany augmentaria la despesa en projectes d’intel·ligència artificial fins a 65.000 milions de dòlars, fet que ha portat les seves accions a un màxim històric. A més, OpenAI, SoftBank i Oracle han anunciat Stargate, una inversió conjunta de 100.000 milions per a desenvolupar centres de dades i projectes d’infrastructures d’intel·ligència artificial als Estats Units. Mentrestant, els EUA proven de frenar l’avenç de la intel·ligència artificial xinesa amb restriccions a l’exportació de tecnologies avançades de semiconductors i limitacions a les vendes de xips avançats d’intel·ligència artificial de Nvidia. Però els avenços de DeepSeek fan pensar que els enginyers xinesos han trobat una manera de superar aquestes restriccions centrant-se en una eficiència més gran amb recursos limitats.

Un tren de gran velocitat de l’operadora francesa Ouigo amb destinació a Alacant fa gairebé dues hores que és aturat a la sortida del jardí botànic de Madrid per una avaria, segons que han informat fonts d’Adif a l’agència Efe. El problema s’ha registrat a les 17.11 de la tarda i l’empresa treballa ara per a remolcar-lo.

El tren d’Ouigo, que de moment no ha comunicat cap informació sobre aquest incident, és aturat dins del túnel on es va produir un descarrilament a mitjans d’octubre passat d’un tren de Renfe.

Barcelona serà la ciutat europea amb més morts a finals de segle per l’augment de temperatures provocat pel canvi climàtic, segons un informe elaborat per la London School of Hygiene & Tropical Medicine. El rànquing de les deu ciutats europees de l’estudi es troba encapçalat per la capital catalana i, en setè lloc, hi ha València. També formen part de la llista Roma, Nàpols, Madrid, Milà, Atenes, Marsella, Bucarest i Gènova. A Barcelona la investigació calcula que hi haurà 246.082 morts per les altes temperatures a final de segle, molt per sobre de la ciutat que es troba en segon lloc, Roma, on hi haurà 147.738 mots. A València en seran 67.519 de València. Segons els models predictius de l’informe, la xifra de morts provocades per les altes temperatures podria arribar als 2,3 milions a 854 ciutats europees l’any 2099.

Els investigadors responsables de l’estudi, publicat a ‘Nature Medicine’, consideren que aquests resultats “subratllen la necessitat urgent de perseguir de forma agressiva tant la mitigació del canvi climàtic com l’adaptació a l’augment de temperatura”, en paraules de Pierre Masselot, autor principal de l’estudi i professor assistent de la London School of Hygiene & Tropical Medicine. A parer de Masselot, aquesta urgència és especialment crítica a la zona mediterrània, on “si no es fa res les conseqüències podrien ser nefastes”.

De fet, els diferents escenaris analitzats pels investigadors coincideixen en el fet que les morts per excés de calor superaran substancialment qualsevol disminució de les morts relacionades amb el fred. Això inclou aquells escenaris en què es dibuixa una alta adaptació a la calor, fet que, a parer dels investigadors, reforça la “necessitat” de polítiques de mitigació “agressives”. Sobre això, l’informe també subratlla que el 70% de les morts es podrien prevenir “si es prenen mesures ràpides”.

Els Comuns han presentat públicament l’acord a què han arribat amb el govern per a establir un règim sancionador de la llei d’habitatge del 2007. El pacte permetrà de multar amb fins a 900.000 euros als propietaris que lloguin el seu pis per un import més d’un 30% superior al fixat per l’Índex de Preus de Referència o als que sortegin la contenció de les rendes amb l’ús fraudulent del lloguer de temporada.

El lloguer de temporada s’obre pas per esquivar el topall de preus: “No tenim un dret real d’habitatge”

El pacte ha estat presentat en una roda de premsa des de la seu de la Conselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. Segons que ha explicat la diputada dels Comuns Susanna Segovia, l’objectiu és dissuadir-los d’incomplir la regulació. A més, la dirigent del partit, Jéssica Albiach, ha dit que el règim és molt robust i que no permetrà de fer un ús fraudulent del lloguer de temporada.

El règim contempla tres noves sancions “molt greus”, és a dir, amb multes d’entre 90.001 i 900.000 euros: per fixar un preu del lloguer d’un determinat habitatge més d’un 30% superior al marcat per l’Índex de Preus de Referència; per no fer constar la finalitat de l’arrendament en el contracte, o fer-ho de forma fraudulenta; i per carregar les despeses de gestió del contracte a l’inquilí, en comptes del propietari.

Amb tot, Albiach ha lamentat que l’acord arriba tard, perquè el límit als lloguers és en vigor des de març de l’any passat i, des de llavors i fins ara, s’han comès abusos que han quedat sense conseqüències.

L’aprovació del règim sancionador era una exigència dels Comuns per negociar el pressupost de la Generalitat del 2025 i facilitar la governabilitat. “Era una condició imprescindible que vam posar els Comuns per negociar amb el Govern de la Generalitat i avui podem dir que ho hem aconseguit”, ha dit Albiach, que ha indicat que aquesta qüestió ja era contemplada en el pacte d’investidura de Salvador Illa. Malgrat això, el govern ha renunciat a tenir nous comptes davant de la negativa d’ERC de negociar-los.

El decret serà aprovat demà en el Consell Executiu, entrarà en vigor dimecres i després haurà de ser convalidat al Parlament.