El Parlament de Catalunya s’ha afegit a les peticions de dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, per la gestió de la catàstrofe de la gota freda. Es tracta d’una de les propostes de resolució al ple monogràfic sobre la gestió d’emergències arran de la gota freda.

La cambra ha constatat la inoperància del govern presidit per Carlos Mazón, i ha donat suport a la petició de la seva dimissió, tal com reclamaven els Comuns. El grup del PSC no ha participat de la votació en considerar que correspon al poble valencià i a les Corts Valencianes “demanar la dimissió o la reprovació” de Mazón, i no al parlament. Però el president del govern, Salvador Illa, sí que ha votat i s’hi ha abstingut per error.

En una línia semblant, el parlament ha reprovat l’actuació de Mazón, en una proposta de resolució de la CUP, on el PSC (i Illa) han tornat a no participar de la votació.

El parlament ha constatat també la necessitat inajornable d’elaborar en la present legislatura una Llei d’Emergències pròpia, davant l’actual model d’emergències català, el qual consideren que ha donat bon resultat d’ençà de fa dècades, però que actualment precisa una actualització urgent, per donar resposta als reptes i realitats actuals. És una de les propostes de resolució de Junts que el ple ha aprovat avui.

La cambra també ha instat el Govern a revisar i analitzar l’estat actual dels punts inundables al conjunt de Catalunya, especialment a les zones costaneres i les més vulnerables als danys causats per la baixada de torrents i barrancs amb l’objectiu de prendre mesures preventives davant nous episodis intensos de pluja. Es tracta d’una altra de les propostes de resolució aprovades de Junts.

El ple ha avalat una altra proposta de resolució de la CUP que reclama elaborar una proposta de llei d’adaptació i  mitigació dels efectes del canvi climàtic, centrada especialment en les zones inundables o que poden patir fenòmens meteorològics extrems que posin en perill les per-sones, habitatges, equipaments o infraestructures, dins d’aquesta legislatura. Pel que fa a les propostes de resolució del PSC, el parlament n’ha aprovat una que insta el govern a promoure una cultura preventiva entre la ciutadania de Catalunya mitjançant proves d’alerta als telèfons mòbils i campanyes en massa de divulgació centrades en els riscos greus associats a determinades emergències, així com en mesures i actuacions d’autoprotecció.

El parlament també ha instat el govern a elaborar i revisar la cartografia de zones inundables, delimitació dels cabals públics per a l’avaluació i gestió dels riscos d’inundació, els mapes de perillositat i risc d’inundació per assolir una millor protecció del domini públic hidràulic i millorar la seguretat de les persones i els béns. És una de les altres propostes de resolució dels socialistes que la cambra ha aprovat al ple monogràfic.

Per la seva banda, ERC ha pogut aprovar una proposta que manifesta la necessitat de promoure canvis estructurals tant pel que fa a la mitigació de les causes que acceleren el canvi climàtic, com pel que fa a l’adaptació a les seves conseqüències per tal de minimitzar-ne els efectes. El parlament també ha instat el govern a garantir la renovació de vehicles, equipaments i materials dels diferents cossos perquè puguin seguir proporcionant un servei públic de qualitat, i alhora, ela-borar els plans estratègics per a cadascun d’ells (Pla estratègic Mossos 2030, Pla estratègic Bombers 2025-2030 i el Pla estratègic del cos d’Agents Rurals 2025-2030). Es tracta d’una altra de les propostes d’Esquerra.

La cambra ha aprovat una proposta transaccionada pels Comuns i CUP que insta el govern a realitzar i aprovar en divuit mesos un projecte de llei que actualitzi la normativa de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments. Així com un altre projecte de llei per modificar la llei de protecció civil de Catalunya per recollir les regulacions que tant l’Estat com Europa han anat marcant en la matèria durant els últims vint-i-vuit anys, per incorporar l’experiència de les emergències afrontades al territori.

Per altra banda, el parlament també ha demanat iniciar amb celeritat el procés d’internalització del servei CAT112, informant la comissió d’interior i seguretat pública del Parlament i promovent la negociació d’un conveni propi del personal laboral que s’adapti a les singularitats del servei. Es tracta d’una transacció entre els grups de PSC, ERC, Comuns i CUP.

Els mateixos quatre grups han transaccionat una altra proposta de resolució, també aprovada pel ple, que demana impulsar les accions que escaiguin perquè el document únic de protecció civil municipal (DUPROCIM) estigui “degudament homologat i implementat” a tots els municipis en dos anys. El ple l’ha aprovat per unanimitat.

El ple també n’ha aprovat una de transaccionada per PSC, Comuns i CUP, que opta per promoure una cultura preventiva i de l’autoprotecció, reforçant els sistemes d’emergències i anunci de precaucions dirigits a la ciutadania. La cambra també ha avalat un text transaccionat per PSC i Comuns que reclama definir els processos de gestió que permetin aplicar les mesures restrictives de mobilitat i similars adaptades a cada escenari.

El ple d’avui també ha demanat revisar i definir abans d’acabar el 2027 la cartografia d’inundabilitat de tots els nuclis urbans de Catalunya. Es tracta d’una proposta transaccionada per PSC i CUP que s’ha aprovat per unanimitat.

Cavall, atleta, ocell, de Manuel Baixauli, editada per Periscopi, ha guanyat el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. L’obra ha estat seleccionada per un jurat independent, format per Magí Camps, Neus Real, Marta Pessarrodona, Toni Puntí i Marta Segarra, a partir de les tres obres finalistes entre les deu novel·les publicades el 2024 pre-seleccionades. El guardó és el més ben dotat per a una obra publicada, juntament amb el Finestres, amb 20.000 euros directes a l’autor i 5.000 per a promoció, i pren el Goncourt i el Booker de referents.

El jurat ha considerat que, “a partir de la relació complexa entre un pare i un fill adolescent, l’autor ofereix una novel·la lírica i simbòlica, […] que pivota sobre la idea de l’art com a forma de salvació”. Un pare, fuster d’ofici, pateix per un fill que “balla a la vora del precipici”, mentre aquest mira de fugir de la vida ordinària i la por paterna. Baixauli articula la novel·la sobre un conflicte universal i difícil de resoldre, tal com l’ha definit. Ell, pare d’adolescents, ha volgut defugir qualsevol mena d’autobiografia. En conversa amb la periodista Anna Guitart, ha recordat: “Sempre partim de la vida, però el que m’agrada és imaginar. La meua vida és massa avorrida per a fer autoficció realista.”

Un protagonista que és bona persona i fa bé la seva feina –fet cada vegada més difícil de trobar, segons el premiat– i un entorn, la marjal de Sueca convertida en terra de plantacions de cafè, esdevenen una reivindicació d’un territori i d’un llenguatge propi, molt abans que la dignitat del País Valencià es convertís en motiu de reivindicació arran de la gota freda i la ineptitud de Carlos Mazón. Baixauli no s’ha estat de dir: “La novel·la és gairebé premonitòria. Es parla de terres inundades. El territori no és buscat, ha succeït. M’agraden molt els ambients, les atmosferes. No sabria, però, dir per què he convertit la marjal de Sueca en camps de cafè.”

El guanyador ha recordat que quan li van trucar per anunciar-li que era finalista, va pensar que havia de fer quatre-cents quilòmetres, sis hores de tren i dos transbords, i dormir a Barcelona, amb la possibilitat de quedar amb la mel als llavis. I va pensar: “Preferiria no fer-ho”, com el revolucionari protagonista de Bartleby, l’escrivent d’Herman Melville. Va llegir les altres obres finalistes, i totes el van encantar, a la seva manera. “De tal manera que el 33,3% d’opcions de guanyar em semblava massa optimista. Llegiu La conformista, d’Alba Dedeu, llegiu Mammàlia, d’Elisenda Solsona.” I, recordant la sobredosi d’inquietud que s’afegeix a la que ja l’acompanya sempre, s’ha preguntat on van a parar els discursos d’agraïment dels finalistes que no arriben mai a pronunciar-se. “Existeix el cementiri dels discursos no pronunciats?”, s’ha preguntat. En tot cas, el seu ha estat un parlament original, sentit i ple d’afecte cap a les altres obres guanyadores.

“Si el llibre que llegim no ens desperta com un puny que ens colpeja el crani, per a què el llegim?”, es demanava Franz Kafka fa més de cent vint anys, en carta a un seu amic, tal com ha recordat el president d’Òmnium Cultural Xavier Antich. “Perquè ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i podríem, si fos necessari, escriure nosaltres mateixos els llibres que ens facin feliços. Però el que hem de témer són els llibres que es precipiten sobre nosaltres com la mala sort i que ens pertorben profundament, com la mort d’algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos, com el suïcidi. Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que portem a dins.” I això és el que les tres obres finalistes oferien, cadascuna –com ha dit Baixauli– a la seva manera. En tot cas, la novel·la del guanyador fa bona la frase d’Antich, quan deia que la literatura uneix i eixampla.

El premi Òmnium a la millor novel·la de l’any va néixer l’any 2017. El primer guanyador en va ser Raül Garrigasait, amb Els estranys. De llavors ençà l’han rebut Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols; L’esperit del temps, de Martí Domínguez; Boulder, d’Eva Baltasar; Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís; Ràbia, de Sebastià Alzamora. El darrer any, el 2023, el premi se’l va endur La mestra i la bèstia, d’Imma Monsó.

Solidaritat Catalana per la Independència (SI), impulsors de la iniciativa legislativa popular (ILP) per la independència, es reuniran al febrer amb el president de Junts, Carles Puigdemont, i també amb representants d’ERC i la CUP per abordar la iniciativa.

David Folch: “És absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional”

A principis de desembre, la formació va tornar a registrar la ILP amb el mateix redactat que ja van presentar el passat febrer i que la mesa del parlament de la passada legislatura va admetre a tràmit, en un acord que posteriorment va ser tombat pel Tribunal Constitucional espanyol (TC).

No obstant això, a finals d’aquest mes, en constatar que s’acabava el termini perquè l’actual mesa decidís sobre la tramitació de la proposta, SI va sol·licitar de posposar-la perquè abans es volien reunir amb el president del Parlament, Josep Rull, com ja van fer després de les vacances de Nadal, i també amb els grups independentistes.

Quins passos ha de seguir la ILP de declaració de la independència?

Així, el dilluns 3 de febrer està previst que la direcció del partit es reuneixi telemàticament amb la CUP i posteriorment amb ERC al parlament, mentre que la trobada amb Puigdemont serà el dilluns 24 de febrer a Waterloo, Bèlgica.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha insinuat que l’accident aeri de Washington podria estar relacionat amb les polítiques de les anteriors administracions demòcrates– encapçalades per Barack Obama i Joe Biden –que, a parer seu, haurien rebaixat els requisits per treballar com a controladors aeris. “Hem d’exigir només els estàndards més alts a aquells que treballen en el nostre sistema d’aviació”, ha declarat. A més, ha defensat la selecció de les persones amb “més aptitud, amb l’intel·lecte més gran i una mentalitat superior”.

[VÍDEO] Una càmera capta el xoc fatal entre un avió i un helicòpter militar a Washington

Segons que ha dit sense aportar cap prova, aquests estàndards no es complien abans que ell arribés a la Casa Blanca per primera vegada. “Vaig canviar els estàndards d’Obama, que eren molt mediocres en el millor dels casos, per uns d’extraordinaris”, ha afirmat. A més, ha acusat sense proves Joe Biden d’haver tornat a rebaixar els requisits. En la mateixa línia, ha atacat les polítiques de promoció de la diversitat a les forces armades que, segons ell, han fomentat la contractació de persones amb “discapacitats intel·lectuals i psiquiàtriques severes”.

Trump ha confirmat que no hi ha hagut supervivents, tal com havien avançat hores abans les autoritats locals. El secretari de Transports, Sean Duffy, ha promès que l’administració durà a terme les reformes necessàries per evitar que aquests errors es repeteixin.

Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà quan s’acostava a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Els aparells han caigut a les aigües gèlides del riu Potomac. Els serveis d’emergència han organitzat una operació de salvament amb uns 300 efectius, però els mitjans nord-americans informen ja que no hi ha supervivents.

Trump diu que vol enviar immigrants irregulars a Guantánamo

L’ANC, la Fundació Randa- i Òmnium Cultural han reivindicat el llegat de Lluís Maria Xirinacs amb una jornada commemorativa a la plaça de Sant Jaume, que ha aplegat milers de persones que s’han afegit a les activitats convocades. Coincidint amb el Dia Internacional de la Pau les entitats organitzadores han celebrat el vint-i-cinquè aniversari de la plantada de Xirinacs davant del Palau de la Generalitat amb la lectura de textos de l’activista, parlaments d’entitats i també l’actuació musical d’Arnau Tordera i la coral “Xirinacs. Crida 2000-2025”. També s’han celebrat actes recordant l’acció del filòsof a València, Girona, Palma i Lleida.

“La independència no es demana, es pren”: actes per tot el país commemoren avui els 25 anys de la plantada de Xirinacs

 

La jornada ha conclòs a les sis del vespre amb la coral cantant la cançó “País Petit” de Lluís Llach, que ha donat pas als discursos dels representants de les entitats. El coordinador de la comissió d’Accions al Territori, Jordi Pesarrodona, ha proclamat que el llegat de Xirinacs “ens marca el camí de l’alliberament nacional a través de la lluita no-violenta, amb tenacitat constància i perseverança”. Genís Vives, en representació d’Òmnium Cultural, ha assenyalat com Xirinacs va predicar en un context molt advers: “Això ens recorda que cal continuar picant pedra, cal persistir, com ho va fer ell, sabent que tornaran a venir temps millors”.

Dolors Marín, membre del patronat de la Fundació Randa, ha recordat “l’esperit comunitari” que ens llega Xirinacs i que va florir durant el Primer d’Octubre i les consultes d’Arenys de Munt: “Les seves llavors s’escampen arreu de la nació que floreixen en l’experiència valenta, autodeterminada, autoorganitzada, popular i rebel de l’1-O”. Més tard s’ha llegit el manifest ‘Crida 2000 Països Catalans de Xirinacs’, que recull els punts més importants del discurs i del reclam de l’activista. Per, finalment, acabar la jornada reivindicativa amb la Santa Espina.

D’altra banda, en el marc de la commemoració i reivindicació de la figura de Xirinacs, la Fundació Randa organitzarà altres actes, com ara el 2 de febrer a Cardedeu, en la qual hi assistirà el president de l’Assemblea, Lluís Llach, acompanyat de secretaris nacionals de l’entitat, el 15 de febrer a Valls i a Amposta i Catalunya Nord a una data encara per determinar.

Sindicats dels Bombers de la Generalitat de Catalunya han denunciat que un agent infiltrat dels Mossos d’Esquadra va fer servir una motxilla del cos d’emergències per fer-se passar per un bomber durant la manifestació contra el desallotjament de l’Antiga Massana de Barcelona. Ho han expressat en un comunicat conjunt els sindicats UGT, IAC-CATAC, CCOO, Intersindical i CGT en el qual han dit que suposa una “manipulació inacceptable” per part del cos policial.

Llibertat provisional per als cinc detinguts en la protesta contra el desallotjament de l’Antiga Massana

A més, han afirmat que fer servir material identificatiu dels bombers danya la imatge del cos, que té una funció essencialment de servei públic, rescat i protecció de la ciutadania. “Els bombers són professionals que gaudeixen de gran confiança per part de la societat, i no hauria de ser explotada de forma fraudulenta per infiltrats policials amb objectius repressius”, han afegit.

A més, han indicat que aquesta estratègia suposa “una traïció a la bona fe i confiança” que la ciutadania té en els bombers. “Les persones presents en la manifestació podrien haver considerat a aquella persona com un bomber fora de servei, algú aliè a la repressió i que possiblement estava allí com un ciutadà més”, han indicat.

Els sindicats han indicat que l’ús indegut de la motxilla dels Bombers per part d’un policia genera desconfiança i confusió i erosiona la percepció de seguretat i transparència de determinats cossos de servei públic.

Davant d’aquesta situació, han exigit explicacions a la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, i una investigació sobre la suposada actuació policial, així com que la Direcció general de Bombers es posicioni clarament davant d’aquest abús.

[VÍDEO] Expulsen un regidor dels Comuns de la protesta contra el desnonament de l’Antiga Massana

Avui ha de començar el desnonament d’en Josep, veí de la Casa Orsola de Barcelona, un edifici situat a la cruïlla entre el carrer de Calàbria i el del Consell de Cent, al barri de l’Eixample Esquerre. Serà el primer intent de desnonament que es farà de la finca, perquè els altres que hi ha hagut programats sempre s’han acabat suspenent. Per a evitar-ho, el Sindicat de Llogateres, amb el suport de centenars d’organitzacions, ha organitzat una marató de resistència que ja ha començat i que durarà fins que no s’aturi el desnonament, previst per a divendres a les 10.30.

Comença el compte enrere pel primer intent de desnonament de Casa Orsola: “Quan vaig arribar-hi, pensava que seria per sempre”

Hi participen artistes com La Ludwig Band, Tarta Relena, Svetlana o Joan Colomo, i personalitats del món de la comunicació com Mònica Terribas, Ana Polo, Alba Riera, Jordi Évole, Joel Díaz o David Fernández.

Milers de persones han respost a la convocatòria. Josep ha agraït la presència dels manifestants i ha fet una crida a resoldre la crisi de l’habitatge: “Aquest problema no és una cosa que m’hagi passat només a mi individualment, sinó que està passant a tota la ciutat i al país, i és un problema que s’ha d’arreglar des de baix, perquè els polítics i les administracions ens estan expulsant de les nostres ciutats”, ha dit.

En els darrers mesos, la Casa Orsola s’ha convertit en un símbol de la lluita contra l’especulació immobiliària i l’abús en els lloguers. A la manifestació del 23 de novembre convocada pel Sindicat de Llogateres en què demanaven, entre moltes més coses, que s’abaixessin els preus dels lloguers i que va aconseguir d’aplegar més de 170.000 persones, Enric Aragonès, un dels portaveus del Sindicat, va pronunciar un discurs on emfatitzava la importància de visibilitzar la lluita. Fa uns dies, ho reiterava en declaracions a VilaWeb: “Casa Orsola no és només un suport a veïns concrets afectats en aquest edifici, és un símbol de lluita pel dret a l’habitatge i pel dret a continuar vivint en aquesta ciutat”. Avui, a la concentració, ha qualificat els veïns de Casa Orsola de models i referents i ha animat la ciutadania a resistir si es troben en una situació similar.

A càrrec dels alumnes de 1r de Batxillerat de l'Institut Els Tres Turons - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La taula de Museus d’Andorra, que agrupa museus, monuments i sales d’exposicions, ha anunciat que el conjunt d’equipaments va rebre 172.260 visitants durant el 2024, un 14,9% més que no pas el 2023. La responsable de l’àrea de Museus i Monuments del govern andorrà, Rut Casabella, ha destacat que les xifres confirmaven que els equipaments culturals del país eren vius, dinàmics i treballaven per crear comunitat.

El monument més visitat és la Casa de la Vall, l’antic parlament, amb 22.817 visitants, 2.500 més que no pas el 2023; seguit del Santuari de Meritxell, amb 15.654 visitants, i el Museu Casa d’Areny-Plandolit, amb 15.627.

Per la seva banda, la responsable del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE), Aurora Baena, ha reconegut que estaven contents amb les xifres i que demostraven que els museus del país tenien bona salut, eren molt diversos i enriquien l’oferta. També ha defensat que calia celebrar que espais de pensament, coneixement i comunitat tinguessin resposta entre el públic.

Casabella ha explicat que la recuperació de dos murals de l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella– El bes de Judes i La flagel·lació –, que s’exposen a l’Espai Columba, havia contribuït a guanyar visitants.

D’altra banda, ha destacat les 586 activitats que es van organitzar durant l’any als museus.

El politòleg i doctor en història contemporània Frederic J. Porta serà el nou director de la Revista de Catalunya, publicació trimestral dedicada a la reflexió i l’assaig que enguany fa cent anys. Porta, que és especialista en història contemporània de Catalunya i de l’independentisme català, dirigirà un equip que combinarà integrants joves i veterans i encapçalarà la renovació de la publicació amb l’objectiu de tornar-la a convertir en una revista central en el debat històric i polític a Catalunya.

[1/6] És un honor anunciar-vos que he estat nomenat director de la Revista de Catalunya, fundada el 1924 per Rovira i Virgili, amb l'encàrrec de tirar endavant un relleu generacional i una transformació de la publicació @RevistaCat.https://t.co/vFAXhDDLUI

— Frederic J. Porta (@fredericjporta) January 30, 2025

Revista de Catalunya: 100 anys de resistència i rigor

El nou director substituirà en el càrrec Lluïsa Julià. A més, el consell de redacció passarà a ser format per Dolors Clotet, Roser Cussó, Adrià Fortet, Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Gerard Llorens, Bernat Mallén, Mercè Morales i Júlia Martínez, que serà secretària de redacció. Deixen el lloc Francesco Ardolino, Elisabet Armengol, Enric Pujol i Sílvia Tena.

Paral·lelament a la renovació, la Revista de Catalunya tancarà, entre els mesos de març i abril, la celebració dels cent anys de la seva fundació amb activitats que inclouen la presentació de tres publicacions: el monogràfic Història de la Revista de Catalunya (1924-2024), coordinada per Josep Maria Roig i Jordi Manent; l’antologia bilingüe català-anglès 100 anys de cultura catalana i el volum Índex de la Revista de Catalunya (1912 i 1924-2024). La commemoració del centenari es tancarà el 17 d’abril amb la inauguració de l’exposició “Entre temps i espais” a la Biblioteca de Catalunya.

La secretària general del PSIB i presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha mostrat la seva disposició a presentar-se com a candidata a les pròximes eleccions. Ho ha manifestat en conferència de premsa després de les jornades parlamentàries que el partit ha organitzat per al nou període de sessions del parlament.

Armengol ha deixat clar que la decisió de si s’havia de presentar per tornar a ser la presidenta de les Illes havia de recaure en els afiliats i en la direcció del partit. També ha destacat que la situació política de les Illes avui era “molt preocupant” i ha responsabilitzat l’actual presidenta, Marga Prohens, d’estar “absolutament entregada” a l’extrema dreta.

A Califòrnia, ha començat a tramitar-se una iniciativa anomenada Calexit que té la independència a l’horitzó. La secretària d’estat, Shirley Weber, ha donat l’aval legal a la recollida de signatures per a fer-hi un referèndum el 2028.

Perquè la votació prosperi, els impulsors han de recollir 546.651 signatures abans del 22 de juliol. Si les recullen a temps, aleshores es votaria el 2028, coincidint amb eleccions, i la preguntaria seria clara: “Califòrnia hauria de sortir dels Estats Units i convertir-se en un país lliure i independent?”

Segons el text de la mesura, si es recullen les signatures necessàries, el 2027 es crearia una comissió estatal de vint membres, de californians elegits a l’atzar, que haurien de publicar un informe l’any següent sobre la capacitat de Califòrnia per a ser un estat independent. L’any 1869, després de la guerra civil americana, el Tribunal Suprem va dictaminar que l’acte d’admissió d’un estat al país era definitiu i “no subjecte a revisió o revocació, excepte per revolució o consentiment dels estats”.

L’aprovació de la iniciativa requeriria una participació del 50% dels votants i un 55% dels vots a favor. Amb un sí a la independència, no hi hauria una declaració immediata, però es declararia la “no-confiança als Estats Units” i l’expressió de la  “voluntat del poble de Califòrnia” de ser independent. Alhora, la bandera dels EUA es retiraria de tots els edificis governamentals. No diu una data concreta sobre quan esdevindria independent.

L’impulsor de Calexit és Marcus Evans, de Fresno. El 2016 es va fer una petició similar, quan Trump va guanyar per primera vegada les eleccions. Tanmateix, l’abril del 2017, el comitè polític de Yes California, que havia iniciat la votació, va cancel·lar la iniciativa. Això va passar després d’haver publicat una sèrie d’articles que acusaven el fundador del comitè, Louis Marinelli, de viure a Moscou i haver rebut el suport de les autoritats russes.

Tragèdia a Washington. Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà. L’accident ha passat quan l’avió maniobrava per aterrar a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Els serveis d’emergència treballen al riu Potomac per rescatar supervivents i víctimes mortals.

Una càmera del Kennedy Center de Washington ha captat el moment de l’accident. En les imatges es veu com l’avió d’American Airlines és en ple descens per a aterrar i, de cop i volta, impacta amb un helicòpter que no es desvia de la seva trajectòria. Arran del xoc, els dos aparells esdevenen una bola de foc.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/ssstwitter.com_1738203842720.mp4

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà quan s’acostava a l’aeroport Ronald Reagan de Washington, que ha suspès l’activitat. Els aparells han caigut a les aigües gèlides del riu Potomac. Els serveis d’emergència han organitzat una operació de salvament amb uns 300 efectius, tot i que hi ha poques esperances de trobar-hi supervivents. Els mitjans nord-americans informen que s’han recuperat uns quants cossos, però no hi ha un nombre confirmat de manera oficial.

Dins l’avió, que venia de Wichita (Kansas), hi havia els seixanta passatgers i quatre tripulants, i a l’helicòpter, que feia un vol de pràctiques, hi anaven tres militars. Una càmera del Kennedy Center ha captat del moment de l’accident. A les imatges es veu com l’avió prepara l’aterratge, quan l’helicòpter hi impacta de manera directa i els dos aparells esdevenen una bola de foc.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/ssstwitter.com_1738203842720.mp4

El cap dels bombers de Washington, John A. Donnelly, ha assegurat que l’operació de rescat és molt complexa i es pot allargar uns quants dies. “Les condicions allà fora són extremadament dures pels serveis d’emergència. L’aigua té una profunditat d’uns dos metres i mig, fa vent i hi ha trossos de gel. És perillós i complicat de treballar-hi”, ha dit.

Les autoritats no han informat sobre les identitats dels passatgers, però se sap que en l’avió viatjaven unes quantes figures del món del patinatge artístic nord-americà. “Resant per tots els del vol entre Wichita i Washington. Entre els passatgers hi havia patinadors i entrenadors”, ha piulat el patinador Luke Wang.

as we hold everybody on board in our thoughts, we will continue to wait for official information to be released.

— LUKE WANG (@lukeawang) January 30, 2025

La Casa Blanca ha emès un breu comunicat del president Donald Trump, que diu que ha estat informat “detalladament sobre el terrible accident”. Més tard, en un missatge a Truth Social, ha dit que l’accident s’hauria pogut evitar. “És una nit clara, els llums de l’avió brillaven; per què l’helicòpter no ha anat amunt, avall o ha girat?”, ha escrit.

 

 

El president Donald Trump ha assegurat que obrirà un centre de detenció d’immigrants irregulars a Guantánamo. Ho ha dit durant l’acte de signatura de la primera llei del seu mandat, una llei amb mesures contra la immigració irregulars que, entre més mesures, autoritza deportacions de presumptes delinqüents sense sentència ferma. “El camp té trenta mil llits i servirà per a retenir els pitjors criminals il·legals que amenacen la gent americana”, ha dit Trump. “Alguns són tan dolents que no ens refiem que els seus països els retinguin, perquè no volem que tornin”, ha afegit. “De manera que els enviarem a Guantánamo. Això doblarà la nostra capacitat immediatament”, ha indicat. “És un lloc dur per a escapar-se’n.”

Ha fet l’anunci durant la signatura de la llei Lake Riley, una llei que pren el nom d’una infermera de vint-i-dos anys assassinada, segons Trump, per immigrants il·legals pertanyents a una banda criminal. A l’acte també hi havia els familiars de la víctima, als quals Trump s’ha adreçat per assegurar-los que la seva filla “serà la responsable de salvar milers de vides d’americans”, enmig de nombroses acusacions contra la immigració il·legal com a responsable de molts casos similars al de Riley.

El president dels EUA també ha agraït la feina dels membres del seu equip i del congrés que han treballat perquè la llei es pogués aprovar. Entre ells ha felicitat la confirmada nova secretària del Departament d’Interior, Kristi Noem, de la qual ha dit que “és una dona, però és dura”, per afegir tot seguit: “No deixeu que aquest aspecte us enganyi. Aquesta dona és dura”. Prèviament a l’inici del discurs, Trump també ha volgut puntualitzar el que ha considerat “tergiversacions interessades dels mitjans” al voltant de la suposada oferta que ha fet al funcionariat del govern per deixar el seu lloc de treball abans del 7 de febrer a canvi de rebre el sou actual fins al setembre.

Trump ha assegurat que en cap cas han fet una oferta així, i que el que han fet és instar el funcionariat que fa teletreball a tornar als seus llocs abans d’aquella data. “Sabem que n’hi ha molts que no treballen totes les hores, i la seva productivitat és dubtosa. Per això els hem dit que el volem el 7 de febrer al seu lloc a la seva hora”. I ha afegit: “Si no tornen, els acomiadarem. I això contribuirà a aprimar el govern, que és un objectiu que han perseguit sense èxit els darrers deu presidents nord-americans”.

La Fed no fa cas al president

D’altra banda, aquest dimecres s’ha sabut que la Reserva Federal dels Estats Units ha decidit congelar el preu del diner en els tipus d’entre el 4,25% i el 4,5% de l’última revisió, i aturar així la corba a la baixa que havia iniciat fa tres revisions i que havien abaixat un punt la taxa entre el setembre i el desembre de l’any passat.

El gabinet de Jerome Powell, president de la Reserva, no ha atès, així, a les pressions exercides per Donald Trump en la primera reunió que manté des que el republicà ha tornat a arribar a la Casa Blanca. Trump havia advertit que els diners havia de continuar baixant de preu immediatament.

En quin punt es troba la relació entre el PSOE i Junts després de l’acord per a aprovar el decret social? Es podria dir que tots dos partits han evitat una escalada de la crisi i han guanyat una pròrroga: més temps. Un augment de la tensió hauria amenaçat la continuïtat de la legislatura perquè, encara que unes eleccions anticipades no entraven en els plans dels socialistes espanyols, el PSOE s’hauria trobat en una situació molt difícil de mantenir al congrés espanyol. Un trencament que hauria pogut ser definitiu va ser a punt de precipitar-se fa dues setmanes, quan els socialistes van anunciar que vetarien l’admissió a tràmit de la iniciativa de Junts sobre la qüestió de confiança a la mesa del parlament espanyol. La decisió d’ajornar la consideració de la tramitació, amb Sumar mirant de fer de frontissa per suavitzar la situació, va empènyer Carles Puigdemont a avançar per un camí alternatiu: reclamar una reunió urgent de la taula de Suïssa i anunciar que suspenien les negociacions sectorials amb el PSOE.

Quan feia quaranta-vuit hores que Puigdemont havia demanat públicament una convocatòria urgent i extraordinària de la taula amb mediació internacional, la delegació de Junts i el PSOE es van reunir, segons fonts de Junts, per repassar la llista d’incompliments dels acords adquirits prèviament. La reunió no fou a Suïssa, com era habitual, però va servir perquè es reprengués l’ordre del dia en què es basen les cites periòdiques mensuals. Es preveu que la següent serà al febrer.

La tensió que, segons fonts consultades, va regnar en la reunió amb el mecanisme de mediació es va reproduir després en la batalla política pel decret òmnibus, que el congrés va tombar. Al final, el trossejament del decret primigeni que, pocs dies abans, Sánchez refusava de negociar per parts, i l’entesa perquè la mesa de la cambra baixa tramités la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança, han donat més coll a tots dos partits: tenen si fa no fa un mes i mig per provar de resoldre la crisi de confiança que fa uns quants dies hauria pogut fer miques l’acord de Brussel·les.

Ara per ara, el PSOE i Junts han superat l’escull del decret perquè es puguin aprovar les principals mesures socials que incloïa l’òmnibus, com ara la revaloració de les pensions o l’ingrés mínim vital. Finalment, fins i tot el PP hi votarà a favor. I els socialistes espanyols han garantit a Puigdemont que la mesa tramitaria la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança. Això sí, Junts s’ha avingut a ampliar-ne la redacció per reforçar que és Pedro Sánchez l’únic que té la potestat de presentar-la. El text de la proposta diu així:  “El Congrés dels Diputats insta el president de govern espanyol a considerar l’oportunitat de plantejar una qüestió de confiança, d’acord amb la prerrogativa que li confereix la constitució, atenent el caràcter polític, sense vinculació jurídica, de la present iniciativa.” Junts ha rebaixat la contundència de l’anterior redacció, però considera que la modificació és tan sols tècnica i que no resta relleu polític a la repercussió d’un eventual debat parlamentari sobre l’estabilitat del govern. Sobretot perquè, en una situació com aquesta, el PSOE podria perdre la votació atès que el PP i Vox aprofitarien l’avinentesa per empènyer Sánchez a un punt de no-retorn aprofitant la crisi de confiança amb Junts.

La millor opció per al PSOE i Junts és no haver-hi d’arribar. A Junts tampoc no li interessa, perquè un trencament amb Sánchez li faria perdre la capacitat d’influència a Madrid i implicaria el fracàs de tota una estratègia. Ara mateix, amb Salvador Illa a la Generalitat, es manté com el front principal de l’acció política de Junts, amb Míriam Nogueras al capdavant. El temps que han guanyat fins que el partit de Puigdemont pugui utilitzar la quota que té per a incloure la proposició no de llei a l’ordre del dia del ple del congrés pot arribar, aproximadament, a un mes i mig. Dos mesos, a tot estirar, segons algunes fonts. Aquest és el termini en què Junts espera que el PSOE es mogui en algunes de les tres carpetes dels incompliments d’acords previs: el traspàs integral de les competències en immigració, l’oficialitat del català a les institucions europees i això que han anomenat l’amnistia política.

Fonts de Junts insisteixen que desencallar-los és, sobretot, una qüestió de voluntat política. En el cas de les competències en immigració, els esculls se centren en la gestió dels expedients d’expulsió, el control policíac de les fronteres, ports i aeroports per part dels Mossos d’Esquadra i l’expedició dels números d’identitat d’estranger (NIE). El partit de Puigdemont també veu a prop l’oficialitat del català a la Unió Europea perquè n’hi hauria prou que Sánchez desencallés per dalt el recel de dos estats membres: Itàlia i Suècia. L’amnistia política es desllorigaria amb una reunió entre el president espanyol i el president de Junts. Podria ser una reunió allunyada dels focus de les càmeres i sense cap compareixença posterior. Junts insisteix, tanmateix, que la desconfiança pels incompliments dels pactes previs no es resoldria tan sols amb una reunió que, a més, tindria el risc de ser percebuda solament com un simbolisme, si algun dels altres acords clau no es materialitza.

En la hipòtesi més favorable, Junts retiraria la iniciativa de la qüestió de confiança si veiés complerta la majoria dels pactes anteriors i Sánchez guanyaria aire i estabilitat per obrir negociacions sobre els objectius de dèficit i el pressupost. En tindria prou amb un pressupost per a allargar la legislatura fins on volgués, perquè podria recórrer a una pròrroga més còmoda a partir de llavors. El compàs d’espera actual, a més, no ha permès que la taula de Suïssa aprofundís en el moll de l’os de l’acord d’investidura, que Junts va vendre com un intent de resolució del greuge del sistema de finançament –amb una proposta basada en el concert econòmic– i, anant més enllà, de resolució del conflicte polític.

Mai com fins ara no havia entès què passa quan t’atreveixes a denunciar. Mai com fins ara no havia sentit com és de reparador que et diguin “jo sí que et crec”.

Tot va començar quan el passat 10 de gener, esgarrifada per les denúncies d’assetjaments i agressions sexuals de companyes periodistes que donaven suport a Ana Polo, vaig fer un piulet a X. No el busqueu, me’l van fer esborrar si no volia que recaiguessin sobre mi accions judicials per un possible delicte de calúmnies i contra l’honor. Amb nom i cognoms, explicava la situació d’assetjament d’un cap quan jo tenia 21 anys (ell, 43) i treballava a la redacció d’El Periódico amb un contracte d’estiu.

La retirada del piulet va provocar una segona onada de solidaritat i sororitat que em va enfortir per a tot allò que encara no sabia que havia de venir: el comunicat de suport al meu agressor per part d’algunes de les seves companyes.

L’escrit –que paradoxalment deia el nom de l’individu que jo vaig haver de retirar– em va sorprendre. El signaven companyes de professió a qui jo admirava quan vaig coincidir-hi en aquella redacció i continuo admirant com a bones professionals. Però he de reconèixer que era un escrit ajustat al que suposo que era la seva realitat: elles no van veure mai un comportament reprotxable, elogiaven les qualitats humanes i professionals del seu company i no citaven el meu nom.

Vaig pensar moltes coses. Que havien tingut molta sort. Que el fet que no ho hagis vist no vol dir que no hagi passat. Que moltes de les signants en el moment dels fets eren més grans (i suposo que madures) que jo, no tenien una relació jeràrquica com la meva ni un contracte eventual. Que en aquestes coses edat, situació laboral i relació de poder influeixen i molt. Que encara que jo no hagués ni vist ni patit una situació d’assetjament no dubtaria de qui diu que sí que l’ha sofert. Que molts i moltes ens hem trobat amb la sorpresa (i estupefacció, per què no dir-ho) que s’ha denunciat una persona per qui hauríem posat la mà al foc, però no per això dubtem de les víctimes.

Una mica més de mal em van fer els comentaris de companys que es van abonar al “era tan bon home”. I “era tan bon home” però avui no, fa set anys que es va morir. Aquí començava un nou bloc de crítiques, el fet de denunciar una persona morta que no es podia defensar. Independentment de quin sigui el moment en què estàs preparada per explicar-ho, els comentaris em van fer reviure el que havia sentit quan vaig llegir la notícia de la seva mort. Enmig de les lloes a la seva vàlua professional –res a dir– i del dolor per la seva sobtada desaparició –que continuo sense desitjar ni al meu pitjor enemic–, no em va semblar el moment d’infligir més dolor al seu cercle més íntim. I, per què no dir-ho, perquè encara no teníem el coixí d’una certa normalització de la denúncia pública.

Alguns articles van continuar defensant el seu amic i company, ara sí, referint-se amb nom i cognoms a la meva persona. Tot i dolorosos, perquè intrínsecament posaven de manifest, més que la sorpresa, la seguretat que jo no deia la veritat, eren impecables en el “jo no vaig veure res”, “a mi no em va passar”. Però alguns ja parlaven de “greu perjudici a la veritat” i, és clar, una es pregunta: quina veritat, la teva o la meva?

Però l’article de Josep Maria Ureta en què m’acusa de relat equívoc, inversemblant, fals i de traspassar una línia molt delicada (acusar sense proves), més enllà del greu que em sap perquè vénen d’una persona amb qui hem compartit redacció durant anys a TV3, només em provoquen una pregunta: i tu què en saps, de tot allò que passava en una redacció solitària quan només hi érem ell i jo? Solitària, sí, perquè jo era la noia esforçada que hi anava abans d’hora per tenir la feina tan ben feta com fos possible i ell es plantava a la redacció quan teòricament no li tocava. I poc il·luminada, sí, no en un sentit tenebrós sinó perquè encara no hi havia arribat prou gent. I més preguntes. Com t’atreveixes a dir-me mentidera? I per què t’estranya que jo ara denunciï uns fets que van passar fa quaranta anys enmig de denúncies més recents? Que potser també farem edatisme en això, ara que tinc 61 anys? Què no has entès encara?

En el seu article, el redactor Ureta diu que hauríem d’acotar el terme “agressió sexual” i que aquestes denúncies haurien d’anar acompanyades de proves i testimonis. Doncs mira, no. Jo, com tantes altres, no puc aportar ni una cosa ni una altra, la meva paraula contra la d’un mort, res a pelar. Ni denúncia ni piulet en el seu moment (era el 1984!).

No seré jo qui posi graus d’intensitat a l’assetjament, del més lleu al més violent, que cada any s’emporta la vida de tantes dones. Perquè ho vaig patir, sóc perfectament conscient de la sort que vaig tenir que aquest individu tingués un comportament no violent però sí inadequat, intimidador, molest i que em provocava angoixa. Aquell poc respecte pel meu espai vital, aquells moviments tan ben calculats perquè no pogués dir mai que m’havia fotut mà. Precisament, aquesta línia tan delicada és la que feia tan difícil la denúncia, juntament amb el fet de la immaduresa i d’un context social que no facilitava les coses.

Els fets, no sé si constitutius de delicte, haurien prescrit. I jo no continuaré aportant les “proves” que sembla que alguns necessiten perquè entraria en detalls de colors, llum i olors que em regiren. No faré la llista de les persones a qui he explicat aquella vivència al llarg de la meva vida. L’experiència d’aquests dies demostra amb quina facilitat volen invalidar el teu relat. Quina temptació més gran és continuar callant, que car que surt “complicar-se la vida”, que fàcil que és que et deslegitimin i et vulguin fer dubtar del teu propi record i de la teva experiència… Després s’estranyen que no hi hagi més denúncies!

Des de la zona de confort de no haver hagut de passar situacions infinitament més dures i violentes que moltes dones, des de la comoditat de tenir la complicitat de tantes companyes i companys, des de la tranquil·litat d’una edat i una trajectòria professional que no té cap necessitat de notorietat gratuïta, des de la fortuna de les dones que m’han compartit el seu Me Too, des de l’admiració per les valentes que han denunciat, gràcies a tothom que m’ha acompanyat en aquest camí.

Montse Armengou Martín

* Podeu rescatar en aquest apunt d’Instagram l’article que vaig escriure per a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, el març del 2022, en què denuncio situacions d’assetjament que, com tantes altres dones, he viscut en l’àmbit laboral i no laboral. 

 

Aquests dies que tant d’impacte ha tingut l’aparició de la intel·ligència artificial xinesa, la meua experiència personal m’ha recordat un tema de què fa temps que volia parlar: la importància enorme que la llengua catalana, la nostra, ja no siga únicament una llengua d’humans, dels humans.

DeepSeek, la màquina xinesa, parla un català raonable, bastant raonable. ChatGPT el parla i l’escriu encara millor i Claude.ai és increïble que bé que el parla. Són aquestes les tres màquines amb què tinc converses habituals en la llengua que els meus pares em van regalar. I he de dir que l’experiència, tant si és text escrit com si és conversa oral, és molt impressionant.

Però no estic segur que la nostra societat entenga el significat que té això. La gran victòria que això significa.

Ho diré d’una manera brutal i ja em disculpareu l’exabrupte. Però és que, per primera vegada d’ençà de les Homilies d’Organyà o el Llibre dels jutges –que ja decidiran els experts quin és el més antic–, tenim la supervivència del català completament assegurada. Absolutament. Perquè ja no depèn ni tan sols de les nostres peripècies biogràfiques. Fins i tot si tots els humans que parlem català ens moríssem demà, el català continuaria vivint en aquestes màquines que ja saben parlar-lo i que no tenen caducitat. I no en una o dues, sinó en totes. Vaig fer la prova de posar a parlar en català ChatGPT i Claude.ai, i fer-los mantenir una conversa entre tots dos, com a catalanoparlants tots dos, i el resultat em va deixar clavat en la cadira.

Ja sent, per endavant, les protestes vociferants dels qui diuen que això quin interès pot tenir; que de què ens serviria als catalans que les màquines parlassen català si cap humà no el parlàs. Som un país, ja ho deia Vicens Vives, de tot-o-resistes, i així ens va. Tenim l’obsessió pel tot o res. I tantes vegades hi ha passos entremig que ens haurien de fer botar de joia i ens farien la vida més agradable.

No es moriran de sobte tots els catalanoparlants, això ho sabem de sobres. Podrem ser més o menys, però les previsions més apocalíptiques i pessimistes se’n van un parell de segles enllà i, sincerament, qui sap com serà la societat no pas d’ací a un segle sinó d’ací a deu anys. I he dit la societat, però podria haver dit perfectament que vés a saber com serà la humanitat.

Que les màquines parlen català i en parlen amb naturalitat és una victòria de la cultura catalana i és una victòria enorme de la societat catalana. Perquè les màquines parlen moltes llengües, però encara no les parlen totes, ni parlen tan bé moltes altres com parlen el català. No us avorriré amb dades, ara, però tan sols voldria recordar que el govern francès el 2023 va fer una classificació de totes les llengües del món i va determinar que el català era la dotzena més influent, atenent, entre moltes altres coses, el nivell de desenvolupament tecnològic de la llengua. I això ara, amb aquest nou i enorme salt tecnològic que és la intel·ligència artificial, no solament s’ha mantingut, sinó que farà un gran salt endavant.

Això, que les grans màquines globals parlen perfectament el català, entenguen la cultura catalana, sàpiguen fer servir els continguts catalans i els posen amb naturalitat en el nostre dia a dia, no podem ni imaginar què significarà en el futur. Però serà bo. I el fet remarcable és que ja significa moltes coses avui; la més important, que no quedem ni quedarem, com a poble, com a cultura, com a nació, despenjats de la globalització.

Fa uns quants mesos un amic em va enviar una captura de pantalla de l’alarma que va rebre al seu mòbil, concretament l’11 de maig a les 4.18 de la matinada, hora de Tòquio. Era una alarma per terratrèmol enviada per l’eficaç agència meteorològica del Japó, que anava adreçada al propietari del mòbil: primer en un català perfectament normatiu i després en japonès. A Tòquio. Per què? Doncs perquè el mòbil era configurat en català –i vull recordar que ara mateix els iPhones funcionen tan sols en trenta-set llengües i el català n’és una– i perquè la intel·ligència artificial organitzava la resposta. Cap humà no va prendre la decisió d’enviar al meu amic un avís en català. Simplement, el món d’avui ja funciona amb aquesta naturalitat, que transcendeix la política i els usos i costums dels estats. I si no sabem veure la importància d’això, fins a quin punt és transcendental que el català ja no siga exclusivament una llengua d’humans, parlada per humans i prou, és que tenim un problema d’autoestima realment gros.

 

PS1. Arnau Lleonart ha provat a fons DeepSeek i en aquest article en compara el rendiment amb el de ChatGPT: “Per què prefereixo, ara com ara, continuar fent servir ChatGPT abans que DeepSeek”.

PS2. La periodista Montse Armengou va denunciar públicament un cap seu, de quan ella era jove, que la va assetjar sexualment. L’home és mort i ella ara ha hagut d’aguantar unes reaccions difícils d’entendre, que respon amb aquest article: “Assetjament: i tu què saps què passava?”.

PS3. El pacte entre Junts i el PSOE sobre les pensions i més qüestions que el govern espanyol havia inclòs en el famós decret òmnibus ha dut una pausa en la tensió entre tots dos partits. Però és una pausa que té un termini de –a tot estirar– dos mesos, el màxim que hauria de tardar a fer-se efectiva la qüestió de confiança al parlament espanyol. Odei A-Etxearte ens explica en aquest article què pot passar durant aquest temps i quins són els tres temes que podrien fer variar significativament les relacions entre aquests dos partits.

PS4. Van mal dades als mitjans públics valencians. El PP i Vox continuen amb la seua obsessió de controlar-los i tallar les ales a una televisió, sobretot, que ha fet molt bé el tractament de la gota freda –cosa que ha incomodat, per tant, el govern. Ahir es va nomenar director general Paco Aura, un personatge conegut, amb una polèmica trajectòria, que Esperança Camps retrata en aquest article: “À Punt es disfressa de Canal 9”.

PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.