El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha fet una crida a tots els estudiants per tal que buidin les aules dimarts, com a gest de suport per tal d’evitar el desnonament previst per a la Casa Orsola a la matinada: “Fem crida a les estudiants a buidar les aules el dimarts per resistir a l’enèsim embat capitalista. Gràcies a l’autoorganització de la classe treballadora vam aturar el primer llançament, el segon també l’aturarem. Ni la repressió judicial ni policial ens aturaran, Barcelona és i serà per les veïnes.”

El Sindicat de Llogateres ha convocat una nova concentració dilluns a les nou del vespre, a la qual també se sumarà el SEPC. Divendres era previst el desnonament d’un veí que viu a la Casa Orsola, a l’Eixample Esquerre barceloní, però la pressió popular va aconseguir que s’ajornés. La comitiva judicial va concloure que no podia executar el desnonament “davant la impossibilitat de dur-la a terme en condicions de seguretat”, segons fonts del TSJC.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de SEPC Nacional (@sepc_nacional)

Pares, fills i avis defensen la Casa Orsola: “No esteu sols”

Gerard Piqué, el màxim accionista del club de futbol Andorra, ha carregat contra el govern per les males condicions del camp. Després de l’empat del club contra l’Ourense, ha criticat l’estat de la gespa i ha advertit que no poden continuar jugant així. “Les condicions d’avui són una vergonya perquè ahir s’hi va jugar a rugbi”, ha dit.

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el manteniment, l’herba natural, la calefacció… I avui juguem en un camp on és impossible fer tres passades seguides. Això no pot seguir així”, ha etzibat. Bàsicament, Piqué es queixa que ha pagat un munt de reformes perquè al camp s’hi puguin jugar partits de futbol de 2a divisió, però que, en canvi, l’utilitzen per a uns altres esports.

Amb tot, ha enviat un missatge contundent: “Si el govern no ens dóna una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem.”

Piqué hoy en rdp en Andorra: “Si el govern no ens dona una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem”

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el…

— Gerard Romero (@gerardromero) February 2, 2025

Gerard Piqué, el màxim accionista del club de futbol Andorra, ha carregat contra el govern per les males condicions del camp. Després de l’empat del club contra l’Ourense, ha criticat l’estat de la gespa i ha advertit que no poden continuar jugant així. “Les condicions d’avui són una vergonya perquè ahir s’hi va jugar a rugbi”, ha dit.

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el manteniment, l’herba natural, la calefacció… I avui juguem en un camp on és impossible fer tres passades seguides. Això no pot seguir així”, ha etzibat. Bàsicament, Piqué es queixa que ha pagat un munt de reformes perquè al camp s’hi puguin jugar partits de futbol de 2a divisió, però que, en canvi, l’utilitzen per a uns altres esports.

Amb tot, ha enviat un missatge contundent: “Si el govern no ens dóna una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem.”

Piqué hoy en rdp en Andorra: “Si el govern no ens dona una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem”

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el…

— Gerard Romero (@gerardromero) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, s’ha mort a 51 anys, segons que ha anunciat en un comunicat el grup. Feina un any que Lloret havia anunciat que tenia càncer, tot i que li van diagnosticar el març del 2022 i algunes vegades no havia estat als concerts de la banda. Tenia càncer de pulmó amb metàstasi als ossos.

“El nostre company, el nostre amic de l’ànima, el nostre germà gran, el magnífic músic, la persona exemplar, amb qui vam emprendre l’aventura de Mishima, s’ha mort aquesta tarda. Plorem amb la seva dona i amb els seus fills, pares i família, amics i coneguts. Descansa en pau, amic meu estimat. Per sempre en el més profund dels nostres cors. Gràcies per la música. Gràcies per la vida”, es pot llegir al comunicat que han publicat a Facebook.

Lloret va ser codirector del Festival PopArb d’Arbúcies i, d’ençà del 2011, i director artístic del Mercat de Música Viva de Vic durant catorze anys. Va fundar Mishima el 1999 juntament amb David Carabén i Christian Aloy, i durant la seva trajectòria com a teclista el grup va publicar deu discs i va fer centenars de concerts. Són un dels grans grups de pop català del primer quart de segle.

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha recordat la figura de Lloret a través de X. Ha dit que la seva aportació a la música catalana ha estat essencial.

Ens ha deixat Marc Lloret de @MishimaBCN i, durant 14 edicions, director artístic del @MercatMusicaVic a més d’impulsor del PopArb d’Arbúcies. La seva aportació a la música catalana ha estat essencial. El meu condol a la família i amics. pic.twitter.com/bGt4CBzgwU

— Sònia Hernández (@shalmodovar) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, anuncia públicament que té càncer

El teclista de Mishima, Marc Lloret, s’ha mort a 51 anys, segons que ha anunciat en un comunicat el grup. Feina un any que Lloret havia anunciat que tenia càncer, tot i que li van diagnosticar el març del 2022 i algunes vegades no havia estat als concerts de la banda. Tenia càncer de pulmó amb metàstasi als ossos.

“El nostre company, el nostre amic de l’ànima, el nostre germà gran, el magnífic músic, la persona exemplar, amb qui vam emprendre l’aventura de Mishima, s’ha mort aquesta tarda. Plorem amb la seva dona i amb els seus fills, pares i família, amics i coneguts. Descansa en pau, amic meu estimat. Per sempre en el més profund dels nostres cors. Gràcies per la música. Gràcies per la vida”, es pot llegir al comunicat que han publicat a Facebook.

Lloret va ser codirector del Festival PopArb d’Arbúcies i, d’ençà del 2011, i director artístic del Mercat de Música Viva de Vic durant catorze anys. Va fundar Mishima el 1999 juntament amb David Carabén i Christian Aloy, i durant la seva trajectòria com a teclista el grup va publicar deu discs i va fer centenars de concerts. Són un dels grans grups de pop català del primer quart de segle.

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha recordat la figura de Lloret a través de X. Ha dit que la seva aportació a la música catalana ha estat essencial.

Ens ha deixat Marc Lloret de @MishimaBCN i, durant 14 edicions, director artístic del @MercatMusicaVic a més d’impulsor del PopArb d’Arbúcies. La seva aportació a la música catalana ha estat essencial. El meu condol a la família i amics. pic.twitter.com/bGt4CBzgwU

— Sònia Hernández (@shalmodovar) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, anuncia públicament que té càncer

El Centru de Canet de Mar - Lloc: Teatre dels Seràfics

Set joves, alguns dels quals menors, van apallissar un jove divendres a la nit en una zona de lleure de València. “No van dir ni una paraula. Em van començar a pegar i a cridar dient maricón“, explica Samuel, la víctima de l’agressió homòfoba, que ha fet una denúncia davant la justícia.

Els fets van ocórrer quan en Samuel i els seus amics van sortir d’una discoteca: “De sobte vaig notar un colp molt fort al cap”, explica a À Punt. “Em van començar a pegar patades, punyades, entre els set que eren”, descriu. En Samuel va denunciar l’agressió a la xarxa X, on assenyala les polítiques del PP i Vox com a còmplices indirectes per haver normalitzat els discursos d’odi.

“Segunda paliza en el año a grito de “maricon”. Solamente salí de fiesta con mis amigos, sola y exclusivamente por salir de un local de ambiente me han pegado una paliza gracias a @ppopular y @vox_es por normalizar el discurso de odio hacia la mujer y los homosexuales”. Palabras… pic.twitter.com/TNZZmcVo8c

— Damián López (@Dammian_tkd) February 1, 2025

Els cossos de seguretat van aparèixer en plena agressió, i uns quants agressors van fugir. Ara per ara, hi ha tres persones detingudes, una menor d’edat, i les autoritats cerquen els altres quatre agressors.

Set joves, alguns dels quals menors, van apallissar un jove divendres a la nit en una zona de lleure de València. “No van dir ni una paraula. Em van començar a pegar i a cridar dient maricón“, explica Samuel, la víctima de l’agressió homòfoba, que ha fet una denúncia davant la justícia.

Els fets van ocórrer quan en Samuel i els seus amics van sortir d’una discoteca: “De sobte vaig notar un colp molt fort al cap”, explica a À Punt. “Em van començar a pegar patades, punyades, entre els set que eren”, descriu. En Samuel va denunciar l’agressió a la xarxa X, on assenyala les polítiques del PP i Vox com a còmplices indirectes per haver normalitzat els discursos d’odi.

“Segunda paliza en el año a grito de “maricon”. Solamente salí de fiesta con mis amigos, sola y exclusivamente por salir de un local de ambiente me han pegado una paliza gracias a @ppopular y @vox_es por normalizar el discurso de odio hacia la mujer y los homosexuales”. Palabras… pic.twitter.com/TNZZmcVo8c

— Damián López (@Dammian_tkd) February 1, 2025

Els cossos de seguretat van aparèixer en plena agressió, i uns quants agressors van fugir. Ara per ara, hi ha tres persones detingudes, una menor d’edat, i les autoritats cerquen els altres quatre agressors.

El debat entre candidats a la presidència del Consell de la República ha esquivat la polèmica desencadenada aquests dies per les denúncies d’assetjament sexual i laboral contra Toni Comín, que s’ha presentat per a encapçalar aquest espai.

El debat s’ha fet al cinema René Vautier-Espace Gavroche, del municipi d’Elna. Entre el 8 i el 12 de febrer, els associats de l’entitat participaran en la votació telemàtica per elegir candidat a la presidència del Consell de la República.

Esquiven les acusacions contra Comín

A la denúncia d’assetjament sexual i laboral, se li afegeix la que el raper Valtònyc, el seu company d’exili, va fer contra Comín. El va acusar d’haver-se apropiat indegudament de donacions al Consell de la República. Tanmateix, cap d’aquestes qüestions no ha estat motiu de discussió al debat, on, a més de Comín, han participat Jordi Castellà, Montserrat Duran i, per videoconferència, Antoni Walter Castelló. Jordi Domingo ha declinat d’assistir a l’acte.

En un moment del debat, un dels assistents, en el torn de preguntes, s’ha fet ressò d’aquestes denúncies contra Comín. Tanmateix, els quatre candidats presents han coincidit a posar per davant la “presumpció d’innocència” de Comín i no parlar d’aquests assumptes.

Qui és qui a la cursa per a presidir el Consell de la República?

Castellà ha subratllat que cal respectar la presumpció d’innocència i la presumpció d’honorabilitat, mentre no es demostri la contrària. Duran ha explicat que fa la seva campanya com si no hagués sortit ni una sola lletra als mitjans, i Walter Castelló ha recalcat que sobre “aquestes acusacions, si no es demostren, val més tancar la boca”. Comín ha agraït les respostes dels seus tres rivals a la presidència del Consell de la República i ha reconegut que hi ha moments en què ho ha passat malament, tot i que diu que, com més l’ataquen de manera injusta i desgraciada, més ganes té de lluitar. “Si algú vol combatre la meva candidatura, està en el seu dret de combatre-la, però amb joc net. El que no pot ser és intentar tombar un candidat amb joc brut”, ha protestat.

Conscient que, a més, un auditor va denunciar despeses injustificades per valor de 15.530 euros fetes per Comín, ha considerat “imprescindible” garantir la “transparència en la gestió financera” de l’entitat.

Què pot passar ara amb la denúncia per assetjament sexual i laboral contra Toni Comín?

Els sindicats de CCOO i la UGT han sortit al carrer per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’increment de les pensions i les bonificacions al transport públic. “Amb els nostres drets no s’hi juga. No es pot tenir milions de persones amb l’ai al cor pendents de l’atzucac polític ni prendre per ostatges els drets socials de la ciutadania”, ha assenyalat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.

“No volem que els drets de la gent es deixin a l’atzar i a mercè del pim-pam polític”, ha afegit el secretari general d’UGT de Catalunya, Camil Ros. Tots dos sindicats han anunciat una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Els sindicats van fer una crida a manifestar-se quan el congrés dels diputats espanyol va tombar el decret òmnibus, i, malgrat l’acord al qual van arribar Junts i el PSOE, han mantingut la convocatòria. Hi ha hagut manifestacions a tot el país.

Els sindicats de CCOO i la UGT han sortit al carrer per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’increment de les pensions i les bonificacions al transport públic. “Amb els nostres drets no s’hi juga. No es pot tenir milions de persones amb l’ai al cor pendents de l’atzucac polític ni prendre per ostatges els drets socials de la ciutadania”, ha assenyalat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.

“No volem que els drets de la gent es deixin a l’atzar i a mercè del pim-pam polític”, ha afegit el secretari general d’UGT de Catalunya, Camil Ros. Tots dos sindicats han anunciat una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Els sindicats van fer una crida a manifestar-se quan el congrés dels diputats espanyol va tombar el decret òmnibus, i, malgrat l’acord al qual van arribar Junts i el PSOE, han mantingut la convocatòria. Hi ha hagut manifestacions a tot el país.

La presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, ha volgut mantenir la cordialitat després de la imposició d’aranzels per part de Trump a Mèxic. Ha dit que el seu país no vol la confrontació, i ha proposat al president nord-americà de treballar de manera conjunta en cas que l’interès dels EUA sigui el de combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència: “No és amb aranzels com es resolen els problemes”, ha dit.

Així, ha rebutjat “la calúmnia que fa la Casa Blanca al govern de Mèxic de tenir aliances amb organitzacions criminals”, i qualsevol intenció d’ingerència al seu territori. Sheinbaum ha proposat a Trump la conformació d’una taula de treball conjunta amb els seus millors equips de seguretat i salut pública, tot insistint que només parlant i dialogant es podrà solucionar la situació. “Res per la força; tot per la raó i el dret”, ha postil·lat.

“Mèxic no vol confrontació. Partim de la col·laboració entre països veïns. Mèxic no només no vol que el fentanil arribi als Estats Units, sinó enlloc. Per això, si els Estats Units volen combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència, hem de treballar conjuntament de manera integral, però sempre sota els principis de responsabilitat compartida, confiança mútua, col·laboració i sobretot, respecte a la sobirania, que no és negociable. Coordinació sí; subordinació, no”, ha sentenciat en un comunicat publicat a X.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a l’ex-president Artur Mas arran de les declaracions que es van fer públiques ahir, en què va dir que Junts podria parlar amb Aliança Catalana sense necessitat de teixir aliances conjuntes. “Els consells són sempre benvinguts, però la política de pactes i relació amb la resta de partits polítics la decideixen els òrgans de direcció de Junts”, ha etzibat Turull durant una visita a la Fira de la Candelera de Molins de Rei.

Turull ha afegit que el partit no pensa apartar-se de la línia actual amb l’únic objectiu de servir més i més bé els ciutadans. Durant la visita, Turull també ha insistit que cal que el PSOE ompli el cistell de compromisos si vol refer ponts.

En aquest sentit, el dirigent de Junts ha recordat que la relació amb els socialistes no s’ha perdut mai i espera que en les setmanes vinents es pugui encarrilar a mesura que el PSOE concreti els seus compromisos amb Catalunya. Turull ha fet referència a la situació del català a Europa i a les competències en immigració.

Turull també ha demanat als socialistes que concretin quin és el seu relat sobre la relació amb Catalunya i retreu al president de la Generalitat, Salvador Illa, que digui que ja no hi ha conflicte. “Si el relat és aquest, a nosaltres ja no ens necessiten per a res”, ha avisat.

També ha fet referència a la moció de confiança al president espanyol, Pedro Sánchez, per alertar que no ha de ser negativa. Turull ha recordat que a Catalunya en va sorgir l’1-O de la moció de confiança a Puigdemont.

Quant al pressupost de l’estat espanyol, Turull ha volgut separar-ho d’aquesta negociació i s’ha mostrat contundent: “Fins que no s’acrediti que han complert el pressupost del 2024 no entrarem a discutir el del 2025”. En aquest sentit, Turull demana de no barrejar-hi unes altres qüestions.

El XV Congrés del PSPV ha aprovat la nova executiva amb el 81% dels vots, un punt més que l’òrgan de govern que va donar suport a Diana Morant en la primera etapa com a secretària general. La nova estructura de direcció dels socialistes valencians ha rebut 326 suports sobre 403 vots emesos, d’un cens de 440. El comitè nacional ha tirat endavant amb el 84,62%, la comissió nacional d’ètica amb el 84,01%, i el comitè federal, amb el 83,87%.

José María Ángel, delegat del govern espanyol al País Valencià per a fer front a les conseqüències de la gota freda, serà el nou president de l’executiva del PSPV. El batlle de Cullera (Ribera Baixa), substitueix Alejandro Soler, que és encara secretari general del partit a la demarcació d’Alacant.

De la nova executiva de Diana Morant desapareix Carlos Fernández Bielsa, batlle de Mislata, que ara fa un any optava a ser secretari general. Un pacte auspiciat per la direcció federal del PSOE el va fer desistir a canvi de ser vice-secretari general. Les relacions entre Morant i Fernández Bielsa han estat molt tenses aquests mesos. El batlle de Mislata optarà d’ací a unes setmanes a continuar ostentant la secretaria general de la demarcació de València, encara que Morant malda perquè hi haja una candidatura alternativa.

Jordi Mayor, el batlle de Cullera, assumirà el càrrec de portaveu, en substitució de Rubén Alfaro, batlle d’Elda (Vinalopó Mitjà). Mayor forma part de la generació de batlles joves que van assumir el càrrec el 2015, com Diana Morant, que va ser batllessa de Gandia. En el context de la gota freda, Mayor va explicar que la vesprada del 29 d’octubre va rebre una trucada estranya del president Carlos Mazón que no es va interessar per l’estat del riu.

L’actual presidenta del Consell de batlles i batllesses, Tania Baños, que és batllessa de la Vall d’Uixó, ocuparà la sots-secretaria primera i la secretaria d’Agenda Urbana, i l’actual secretari d’Organització, Vicent Mascarrell, tindrà la sots-secretaria segona i la secretaria d’Organització.

José Antonio Amat, persona de confiança de l’actual secretari general del PSPV d’Alacant, Alejandro Soler, serà el vice-secretari tercer i el secretari de Política Municipal.

A la part final del congrés, ha aparegut el ministre espanyol de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, que ha fet un discurs molt dur contra Mazón. L’ha titllat d'”irresponsable absolut”, perquè diu que no compleix amb els mínims estàndards que se’ls han d’exigir a qualsevol governant, i ha denunciat que estigui disposat a romandre en el poder pesi qui pesi. “On és la dignitat de Carlos Mazón?”, s’ha preguntat, per tot seguit lamentar que l’eslògan ‘Que et voti Txapote’ a València ha costat vides.

A banda, a la part final del congrés s’han vist imatges de l’esclat de la gota freda, i s’han sentit crits de “Mazón dimissió” entre els assistents, entre els quals hi havia Ximo Puig.

Morant és ratificada com a cap del PSPV i ja mira a la Generalitat

Avui, 2 de febrer de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Míriam Nogueras: “Podem negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”
• Trump desencadena la guerra comercial amb Mèxic, el Canadà i la Xina
• Ni la pluja i el fred poden frenar la protesta valenciana
• “És una ruïna”: la impotència i el malestar de comerciants del Raval amb els narcopisos
• Calidoscopi: Tesla enmig de la polèmica, BYD s’expandeix i la Xina continua amb projectes innovadors
• Judith Colell: “Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans?”
• Hamàs, tocat però no enfonsat, reapareix a Gaza i posa en qüestió l’estratègia israeliana
• BCNegra fa vint anys i dialoga amb Marsella i Nàpols
• Ensaïmades, quarto i xocolata: la tradició tricentenària de Can Joan de s’Aigo
• Deu propostes per a viure la Barcelona Wine Week a la fira i a la ciutat
• Mail Obert de Mercè Ibarz | El jardí, vida i resistència
• Closcadelletra (CDLII): Solo d’una veu silenciosa
• Avançament editorial: ‘Explica-m’ho tot’, d’Elizabeth Strout

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president Donald Trump va imposar ahir nous aranzels a les importacions del Canadà, Mèxic i la Xina, els tres principals socis comercials dels Estats Units, adduint que han permès l’entrada d’immigració il·legal i drogues al país.

Trump ha signat tres ordres executives per establir aquestes mesures, que representen les primeres accions oficials de la seva nova guerra comercial en el segon mandat, segons un funcionari de la Casa Blanca que ha informat els periodistes.

Segons que ha explicat el president, els importadors nord-americans hauran de pagar un impost nou del 25% sobre els productes provinents del Canadà i Mèxic i un gravamen del 10% sobre els productes xinesos. Actualment, la majoria de productes canadencs i mexicans no estan subjectes a aranzels gràcies a l’acord comercial que Trump va signar durant el seu primer mandat, mentre que molts productes xinesos ja tenen taxes que arriben al 25%. Els nous aranzels s’afegiran a aquests imposts.

Els productes energètics, inclòs el petroli cru procedent del Canadà, tindran una taxa del 10%.

Molts economistes es mostren escèptics sobre la reeixida d’aquesta estratègia. Per a una família nord-americana típica, els aranzels implicaran una pèrdua de vora 1.200 dòlars en poder adquisitiu, segons el Budget Lab de la Universitat Yale, un centre de recerca independent.

La imposició sobtada d’aquests nous aranzels, a més, amenaça de causar una gran pertorbació a les cadenes de subministrament regionals, que s’han fet molt interdependents durant aquestes tres dècades. La indústria de l’automòbil, en particular, pot tenir un gran sotrac si s’encareix el preu dels automòbils a causa de la importació de components fabricats en aquests tres països.

Trudeau planta cara a Trump

El primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, ha donat una resposta ferma a l’anunci de Trump i ha decidit de plantar-li cara. Ha assegurat que el Canadà aplicarà aranzels del 25% a les importacions dels Estats Units, i ha animat els ciutadans canadencs a pensar en el país a partir d’ara, a l’hora de comprar productes, i a l’hora de decidir on van de vacances, per exemple. Trudeau també ha anunciat que considera més mesures no aranzelàries, incloses algunes relacionades amb minerals crítics, adquisició d’energia i unes altres associacions.

LIVE: Canada’s response to U.S. tariffs | EN DIRECT : Réplique aux tarifs douaniers américains https://t.co/1R7HT03O9G

— Justin Trudeau (@JustinTrudeau) February 2, 2025

La presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, també ha respost a Trump a la xarxa X, on s’ha queixat que el seu homòleg americà els acusi de tenir aliances amb organitzacions criminals. Ha dit que no és amb aranzels que es respon als problemes associats al negoci de la droga, sinó amb diàleg: “Mèxic no vol confrontació. Partim de la col·laboració entre països veïns. Mèxic no només no vol que el fentanil arribi als Estats Units, sinó enlloc. Per això, si els Estats Units volen combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència, hem de treballar conjuntament de manera integral, però sempre sota els principis de responsabilitat compartida, confiança mútua, col·laboració i sobretot, respecte a la sobirania, que no és negociable”, ha dit. En aquesta línia, Sheinbaum ha anunciat la implantació de mesures aranzelàries i no aranzelàries en defensa dels interessos de Mèxic.

Rechazamos categóricamente la calumnia que hace la Casa Blanca al Gobierno de México de tener alianzas con organizaciones criminales, así como cualquier intención injerencista en nuestro territorio.

Si en algún lugar existe tal alianza es en las armerías de los Estados Unidos…

— Claudia Sheinbaum Pardo (@Claudiashein) February 2, 2025

Preocupació també a Europa

Els 27 líders de la Unió Europea es reuniran demà a Brussel·les per primera vegada després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, en una cimera informal dedicada exclusivament a la defensa de la UE. L’objectiu de la trobada és enviar un missatge clar a Washington sobre el compromís dels socis europeus amb el reforç de la seguretat i l’increment de la despesa en defensa. “El missatge serà aquest: la defensa està al cor de l’agenda de la UE”, afirmen fonts diplomàtiques. A la reunió també hi assistirà el primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. Europa també pateix pel que fa al futur de la política aranzelària que mantenen amb els EUA, que de moment és incert.

El film La casa ha estat el gran guanyador dels Premis Lola Gaos de l’Audiovisual Valencià, que organitza l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual (AVAV), amb deu guardons dels setze a què optava, entre els quals el de millor llargmetratge de ficció. El film, basat en la novel·la gràfica de Paco Roca i convertit en la cinta valenciana més taquillera de la darrera dècada, ha complit els pronòstics i ha acumulat premis en la gala celebrada al Palau de la Música de València.

A més del guardó al millor llargmetratge de ficció, La Casa s’ha imposat en les categories de millor direcció (Álex Montoya), millor guió (Álex Montoya i Joana M. Ortueta), millor actor protagonista (David Verdaguer), millor actriu protagonista (Lorena López), millor actor de repartiment (Óscar de la Fuente, que també aspira a un Goya), millor actriu de repartiment (Maria Romanillos), millor muntatge i postproducció (Álex Montoya, Lucía Casal i Víctor Suñer), millor so (José Manuel Sospedra, Iván Martínez-Rufat i Maider Blázquez) i el Premi Jove al millor llargmetratge, que compartix amb Escanyapobres.

Aquest darrera film, precisament, ha guanyat els tres guardons a què optava, entre els quals els de millor direcció de fotografia i il·luminació (Maria Codina) i millor direcció de vestuari (Cristina Martín i Rocío Pastor).

El segon film més guardonat ha sigut Valenciana, que ha aconseguit els premis a la millor música original (Isabel Latorre Sáez), millor direcció artística (Adrián Suárez de Llano), millor maquillatge i perruqueria (Verónica Baeza i Amparo Carrió) i millor cançó (Jordi Núñez, Jordi Casanovas, Marta Marlo i Andrés Lim).

Per la seua banda, L’àvia i el foraster, que tenia tretze nominacions, s’ha hagut de conformar amb un sol premi, el de millor direcció de producció, per a Mila Luengo. En la categoria documental, el millor curt ha sigut Las novias del sur, d’Elena López Riera, que acaba de ser nominat als Premis César del cinema francés, i el millor llargmetratge ha sigut Mentre siguis tu, el documentari sobre l’alzheimer de Carme Elías. El premi a la millor sèrie documental ha sigut per a Mítics 70.

En animació, Mortelli, un cas perdut ha guanyat en la categoria de curtmetratges, Primeras en la de sèries i Rock Bottom en la de llargmetratges. En ficció, Dieciocho ha sigut escollida millor sèrie, Para mamá y para ti millor curt i OVRDARK: A Do Not Open Story millor videojoc.

Crítiques a la manca d’ajudes i homenatge a Teresa Lozano

Durant la gala, l’actriu Teresa Lozano, fundadora de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians i primera presidenta de l’entitat, ha recollit el Premi Honorífic d’enguany. La presidenta de l’AVAV, Teresa Cebrián, ha destacat que el sector viu un bon moment, però ha advertit: “No serà un bon moment de veres fins que el puguem gaudir totes.” Ha recordat els professionals afectats per la gota freda d’octubre i ha expressat el desig que puguen reprendre prompte la seua activitat: “El cinema ens ajuda a sanar, a ampliar horitzons i a continuar creant històries.”

La tragèdia del 29 d’octubre, que va causar més de 220 morts, també ha estat present en altres moments de la gala, com en l’actuació de Xavi Castillo, que ha fet una sàtira sobre la gestió de la catàstrofe. En un moment de l’espectacle, s’ha mostrat un cartell amb el lema “Mazón, dimissió“, que ha sigut corejat pel públic.

Ni la pluja i el fred poden frenar la protesta valenciana | Crònica de Vicent Partal

Cebrián també ha defensat la decisió de sincronitzar el calendari dels premis amb els altres de l’estat espanyol “per a fer més força amb les produccions valencianes.” A més, ha lamentat la manca de suport econòmic per part del govern valencià i ha reivindicat el paper de l’audiovisual en l’economia: “Cada euro invertit en el sector el multipliquem per quatre en retorn econòmic per al País Valencià. Afortunadament, els professionals de la cultura som gent compromesa i tossuda, i traguem avant els nostres projectes contra vent i marea.”

Un teixit associatiu fort, veïns organitzats, locals de lleure, patrimoni arquitectònic, comerços centenaris i una gran oferta cultural, lúdica i gastronòmica. Es diu sovint que la sensació de barri que transmet el Raval costa de trobar en qualsevol altre lloc de Barcelona. Però aquest barri, un dels més antics i més poblat de la ciutat, fa anys que arrossega tota mena de problemes que el deixen en una situació delicada.

Els veïns topen amb una especulació immobiliària que els expulsa de casa o els dispara el lloguer. Hi ha pobresa i exclusió social, allau de turistes, als negocis històrics els costa de sobreviure. I hi ha narcopisos, una nosa que ha arrelat al barri, i els veïns i comerciants n’estan ben farts. Es cansen de veure que la policia en clausura un i que el cap d’una setmana se n’obre un altre uns metres més enllà. Estan cansats dels efectes negatius que generen. Una realitat que, malauradament, es replica a molts carrers del Raval.

Veïns i comerciants es queixen que tot ha empitjorat arran de les obres de la ronda de Sant Antoni. A la plaça del Pes de la Palla s’hi han instal·lat unes quantes tanques i això fa que els carrers quedin aïllats. Per acabar d’entendre què passa, parlem amb una desena de comerços del voltant del carrer de Joaquim Costa, que s’animen a explicar com es conviu amb narcopisos. Fa poc més d’un mes, comerciants de la zona ja es van queixar d’un altre fenomen: el trencament de vidres dels aparadors amb l’objectiu de robar productes.

Aquesta vegada, comerciants de la zona assenyalen que els narcopisos generen episodis violents, delinqüència, robatoris, consum de drogues al carrer, brutícia, soroll i sensació d’inseguretat. Senten abandonament institucional i creuen que tot plegat fa empitjorar la imatge del Raval i la gent acostuma a freqüentar-lo menys. Ells lluiten contra això. Perquè es guanyen la vida al Raval i, com els veïns, són ferms defensors del barri.

Un dels carrers del Raval (fotografia: Albert Salamé). Impunitat i enfortir les lleis

Pere Pina és propietari del bar Casa Almirall, un dels més antics de Barcelona, ubicat entre els carrers de Joaquim Costa i de Ferlandina, a tocar del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Pina fa quaranta-vuit anys que és a Barcelona i ha viscut de prop els canvis del Raval. De drogues al barri, diu que sempre n’hi ha hagut. Però fa uns anys que té la sensació que el sistema dels narcopisos i els problemes que se’n deriven, han augmentat. I en aquests casos, els comerciants sempre hi surten perdent perquè generen un gran rebuig i escenes reprovables. “És una ruïna. Estèticament, és horrorós”, afegeix.

Pina és especialment crític amb la llei. Té la sensació que alguna cosa falla, i que no és pas qüestió de ser de dretes o d’esquerres, sinó que cal consensuar una política més rígida basada en la seguretat i l’educació. Perquè té clar que el problema no són pas els drogodependents, sinó un sistema ferotge que ha guanyat pes i que se sent impune. Assenyala que els responsables són les administracions i es mostra poc esperançat sobre la solució. Es coneix molts dels narcopisos de la zona i queda parat quan, una volta que la policia en desmantella un, n’apareix un altre al cap de pocs dies. A més, explica que no tots els locals són ocupats, que en alguns casos paguen lloguer. “Quina vergonya els propietaris que permeten això”, exclama.

Pere Pina: “Al Raval, la llei és cega, sorda i muda”

La Carolina treballa en una botiga de roba. Hi és d’ençà de l’abril i un mes després d’haver començat ja va haver de trucar a la policia per un incident amb un drogodependent. Segons ella, la majoria dels incidents són amb els drogodependents. Com Pina, també té clar que aquí el que falla és el sistema i que, al capdavall, ells en són les víctimes principals.

Tots dos coincideixen que la presència de narcopisos es nota amb l’ambient que hi ha al carrer. Qui hi transita, com, i els episodis que generen. I destaquen que els addictes cada volta són més joves. Abans, els coneixien gairebé tots de vista. Ara, cada volta n’hi ha de més nous. La Carolina, fa tres anys, regentava una cafeteria al carrer de Valldonzella, a prop de la plaça de la Universitat. Allà també va tenir problemes amb alcohòlics i drogoaddictes per un narcopís que tenia molt a prop. A pocs metres de Joaquim Costa, una galeria i botiga d’art va sofrir una explosió el febrer del 2022, precisament, arran d’un narcopís que tenia just al damunt.

Un dels carrers del Raval (fotografia: Albert Salamé).

Veïns del Raval de Barcelona denuncien una “narcoplaceta” al barri: “Per què ho hem de suportar?”

Gent drogant-se a plena llum del dia

En Carlos regenta el bar-bodega Agustín, on fan cuina casolana. “Fa quaranta-dos anys que treballo aquí i les he vistes de tots colors. Però el que passa ara, no ho havia vist mai. En tanquen un i n’obren un altre en qüestió de dies”, explica sobre els narcopisos. Segons ell, les obres també han complicat la situació. La gent hi passa menys i creu que les escenes que es viuen, de gent col·locada o drogant-se a plena llum del dia, ho empitjora molt més. “Veient això, fas mitja volta. El pitjor és estar en un lloc amb por i inseguretat”, relata.

Davant el bar Agustín, en Saad, que treballa en una botiga de telefonia, es queixa que hi ha molta gent que causa mala influència, molts borratxos i drogoaddictes que molesten i fan soroll. Diu que molts ja els coneix de vista, perquè que cada vegada n’hi ha de més nous. Li sap greu sobretot les escenes que han de viure les famílies amb canalla. “Agafen les drogues i es punxen al final del carrer”, relata.

Passejant pel Raval, topareu amb unes quantes botigues de roba vintage. La dependenta d’una d’elles, que demana de no fer públic el seu nom, també es mostra indignada per la situació: “No vull que es perdi la il·lusió per aquest barri. Lluito contra això. Perquè si algú ve a prendre una canya i veu tot això, potser no vindrà més.” Ella va arribar a Catalunya fa vuit anys i en fa tres que regenta la botiga. Malgrat les circumstàncies, no es rendeix i batalla per tirar endavant el negoci. Destaca que el Raval és ple de locals i que cal embellir la zona, però que les notícies tampoc no ajuden. “Si només es parla de narcopisos, la gent agafa por. També hi ha coses maques que no s’expliquen”, es queixa.

La dependenta està farta de veure notícies dient que Barcelona es degrada i considera que cal que s’acabi d’explicar ben bé l’allau de narcopisos del Raval. “Tota aquesta gent, al passeig de Gràcia, no els interessa pas que hi siguin”, diu. Quan hi ha incidents, segons ella, la policia es va passant la pilota d’una banda a l’altra i es queixa de la ciutat que es va configurant: “Una Barcelona de guiris amb diners.”

La brossa en un carrer del Raval (fotografia: Albert Salamé). Incidents arran dels narcopisos

La Mari Cruz, d’una altra botiga de roba vintage, és al fons del local carregada de penjadors. Ens explica que la presència dels narcopisos la nota cada dia i que ha tingut uns quants incidents. Robatoris, alguns intents, i enfrontaments que sempre ha provat d’evitar. “Et falten el respecte, però tampoc no vull problemes”, diu. Abans tenia la gent molt més localitzada, però diu que ara n’hi ha molta de nova.

La gent que fa temps que no passava per Barcelona li diu que el barri ha canviat molt. I fruit d’alguns episodis violents i per a minimitzar riscs, ella i un parell de locals més han decidit d’abaixar la persiana a les 20.00, una hora abans del previst. També li fa por tornar sola fins a casa. Hi podria anar per Ferlandina, però opta per fer la volta per Joaquim Costa, que és més transitat i s’hi sent més segura.

Just al costat de la botiga hi ha l’Òscar, que l’enganxem fumant una cigarreta amb un amic. Fa sis anys que treballa en una botiga de patinadors. “Hem viscut moltes mogudes. Robatoris, problemes amb drogoaddictes. Que treballant ens hàgim de menjar tot això…”, lamenta. Assenyala que l’afluència de gent ha baixat. Potser per la mala imatge que s’ha generat, o per les obres que hi ha al final del carrer, a la plaça del Pes de la Palla, a la ronda de Sant Antoni.

L’Anna, que treballa en un local de tatuatges, ha viscut de prop com funciona un narcolocal perquè durant un mes i escaig n’ha tingut un d’ubicat just al davant, una carnisseria ocupada. Els veïns feia temps que es queixaven i els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana el van desallotjar fa dues setmanes. Al local, s’hi venia i s’hi consumia heroïna i crac. Estava molt ben preparat i els responsables fins i tot van muntar un sistema de videovigilància. La policia va detenir tres persones. Segons l’Anna, el narcolocal cridava molt l’atenció perquè no hi parava d’entrar gent. Segons ella, l’auge dels narcopisos s’ha notat d’ençà del 2019. “Arran de la pandèmia, hi ha més decadència i més drogodependents”, assegura.

L’operació antidroga a l’antiga carnisseria que es feia servir com a narcolocal (fotografia: Pol Baraza). El narcolocal del carrer de Ferlandina (fotografia: Albert Salamé). El narcolocal del carrer de Ferlandina (fotografia: Albert Salamé). Lamenten la mala imatge que es crea

Als entorns de la plaça del Pes de la Palla, molts dels addictes s’acaben de subministrar les dosis, a voltes a plena llum del dia. D’ençà de les obres i la col·locació de les tanques, aquí s’ha creat una mena de coll d’ampolla. Els passos dels vianants són estrets, els drogodependents queden arraconats als laterals i els carrers del voltant queden més aïllats i hi circula menys gent.

En Santos, l’encarregat d’una fruiteria, ho viu de prop i relata que cada dia es topa amb drogoaddictes, borratxos, pixarades davant la porta i brossa. “Molt malament, la policia no fa res. També hi ha molta música. Em molesten molt, sobretot per la fruita. Molesten els negocis. Fa una setmana, dues noies em van tirar una caixa plena de fruita a terra”, explica.

L’Ajuntament de Barcelona explica a VilaWeb que, amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), es coordinen per tal de reduir l’impacte del consum de drogues que es produeix en l’espai públic.

L’ajuntament explica que al voltant de trenta agents de salut (educadors i integradors socials) fan intervencions durant tot el dia als espais públics amb drogodependents “per tal de vincular-los als serveis d’atenció sanitària i social, especialment als serveis de reducció de danys, perquè puguin consumir amb seguretat i higiene i per reduir l’impacte del consum a l’espai públic”.

Segons l’ajuntament, la plaça del Pes de la Palla és un dels espais incorporats habitualment a la planificació on diàriament es fan les intervencions comunitàries. I que un dels principals recursos d’atenció a les drogodependències és la xarxa pública de Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) que consta de quinze centres, almenys un en cada districte. Els veïns i comerciants denuncien que els canvis no es noten i, ara mateix, tan sols tenen una esperança: que s’acabin les obres de la ronda de Sant Antoni i poder tornar a agafar aire nou, malgrat tot. I que les seves reivindicacions siguin preses més seriosament.

Un dels carrers del Raval (fotografia: Albert Salamé).

Més enllà de la polèmica al voltant del discurs d’Eduard Sola, els Premis Gaudí van tornar a obrir uns quants debats sobre el cinema català. Aprofitem l’ocasió per parlar a fons dels premis i del moment que viu el cinema català amb la presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català, la cineasta Judith Colell.

—L’auge d’enguany del cinema en català és flor d’un dia o és senyal que les coses canvien?
—És senyal que les coses canvien. I ho fan gràcies a una política ben feta per part de la conselleria de Cultura. Fa molt de temps que remem conjuntament, tant els productors, com l’Acadèmia de Cinema Català, com els guionistes… Hem treballat conjuntament per mirar de veure què podíem fer perquè el cinema en la nostra llengua no es limités a pel·lícules de baix pressupost. Que podien estar molt bé, i n’hi ha moltes de meravelloses, però no hi ha cap pel·lícula que tingués un… No vull dir que una pel·lícula que té més diners és més bona. Hi ha pel·lícules que tenen molt pocs diners i són boníssimes. I al revés, pel·lícules amb molts de diners que no són bones. Però clar, si tens diners, tens unes eines que et permeten arribar més al públic. Si inverteixen més diners, passen coses com aquest últim any, on dues pel·lícules han tingut un gran èxit a la taquilla.

—Per tant, creieu que la reeixida a la taquilla és, en part, a un canvi de polítiques públiques?
—Totalment! Fixa’t que abans hem tingut pel·lícules que han viatjat a tot el món, que han tingut premis internacionals importantíssims. Però eren pel·lícules més aviat petites, i ha estat molt complicat que arribessin a connectar amb els espectadors. Eren pel·lícules magnífiques, si els espectadors les haguessin anat a veure, segur que els haurien agradat. Però no tenien aquestes eines per a arribar als espectadors. Quantes pel·lícules s’estrenen i ningú no sap que s’han estrenat? Si em passa a mi, que em dedico al cinema… Per això crec que és important que el cinema en català faci també pel·lícules de gran pressupost. No hauria de ser necessari guanyar l’Ós d’Or de Berlín perquè la gent sàpiga que hi ha una pel·lícula en català que està molt bé. No podem guanyar-lo cada any. Tant de bo, però no pot ser. En canvi, amb aquests canvis de política crec que podem fer més pel·lícules que arribin més fàcilment als espectadors. Això crea una tendència, que llavors la gent sap que el cinema català i en català, sobretot, és bo i val la pena anar al cinema a veure’l. I aquesta tendència acaba arrossegant la gent a veure unes altres pel·lícules en català que potser no tenen aquest gran pressupost.

—Fins ara el cinema català havia estat d’autor, i entenc que defenseu que també s’han de fer comèdies més banals?
—Sí! Cal un sistema divers, hi ha d’haver pel·lícules petites, mitjanes i grans. Si només féssim pel·lícules grans, ens perdríem grans directors, així com guionistes o actrius… S’ha d’apostar per fer cada any, tres, quatre o sis pel·lícules grosses que poguessin competir a escala d’estàndards europeus.

—I això perilla amb el canvi de govern?
—No, ens vam reunir amb la consellera i ens va dir que no. I el president Illa, durant la trobada amb els guanyadors dels Gaudí, també ho va dir. Consideren que aquests anys la conselleria de Cultura ha fet molt bona feina. De fet, l’actual consellera, Sònia Hernández, formava part de l’equip de Natàlia Garriga. Encara més, bona part de l’equip ha continuat.

—Dèieu que films amb molt de pressupost aconsegueixen que més gent vagi al cinema. Però és clar, recordo que, per exemple, jo volia anar a veure Mamífera al cinema, i em va costar perquè la feien en pocs cinemes i als pitjors horaris… I l’acabaven d’estrenar!
—Sí, a Salve Maria li ha passat exactament el mateix. Estan molt poc temps als cinemes, aquest problema existeix. Però, de totes maneres, tant Mamífera com Salve Maria, que m’encantaria que haguessin tingut èxit de públic, ja que són pel·lícules magnífiques, han complert una funció molt important que és la internacionalització del nostre cinema. Maria Rodríguez Soto va guanyar el premi a millor actriu del festival South by Southwest per Mamífera. Salve Maria va guanyar una menció especial del jurat del Festival de Locarno. Totes dues pel·lícules han tingut un gran recorregut per festivals internacionals, i han donat a conèixer el nostre cinema a fora. No tot és el que fa la pel·lícula a taquilla. Evidentment, és per arribar als espectadors, però també és per donar a conèixer la nostra cultura, llengua i manera de viure, i també per internacionalitzar la nostra cultura. I això, de vegades, passa més amb pel·lícules més petites.

—Ho deia en el sentit que està molt bé que la Generalitat inverteixi en cultura, però és clar, si després els espectadors quasi ni tenim l’ocasió de poder-ho veure al cinema… Recordo que Mamífera em va arribar pel boca-orella, que l’havia d’anar a veure, però ja era molt complicat poder-la veure. Hauríem d’exigir més als cinemes, caldria que s’hi impliquessin més i que protegissin més el cinema català?
—El que passa és que les sales de cinema, pobres, tenen tants problemes, que no sé si els podem demanar molt més. Evidentment, a tothom se li pot demanar més implicació, però no crec que els puguem penjar el San Benito com si en fossin els únics responsables. No els podem demanar que siguin ells qui s’hi arrisquin i llepin; fan el que poden. No ens tanquen portes, ni de bon tros. Crec que les sales de cinema sempre han afavorit el nostre cinema.

—Recordo que quan vaig entrevistar Liliana Torres, directora de Mamífera, es queixava que hi havia sales de cinema de Catalunya que havien projectat el film doblat en castellà. No hi hauria d’haver alguna normativa al respecte?
—Que l’havien passada doblada al castellà? Mare meva! Això sí que no hauria de passar. No entenc quin problema hi ha? Per què creuen que la gent no anirà a veure la pel·lícula en català? A més, per una vegada que podem veure una pel·lícula en versió original, per què l’hauríem de veure doblada? Quin horror!

—El cinema en català es troba moltes vegades amb l’obligació de doblar els films en castellà.
—Sí! I també t’obliguen a doblar en català, quan fas una pel·lícula amb els dos idiomes. Que és una cosa que no entenc…

—Què voleu dir?
—Per emetre-la a 3Cat s’ha de doblar. El 47 segur que a 3Cat la veurem tota doblada al català. I això també em sap greu… Per una vegada que podem veure pel·lícules en versió original. És un tema complex. Perquè a la vegada també entenc que és important que protegim la nostra llengua. Però sempre he estat defensora de la versió original. Ara, Mamífera s’ha de veure en català, i les sales de cinema l’han de passar en català, i punt! I Casa en flames igual. A Madrid també s’haurien de veure en català, subtitulades. No es passen els dies dient que el català és una llengua oficial de l’estat? Que ho demostrin, i que la vegin en català subtitulada. I que la gent vagi a veure Casa en flames doblada al castellà aquí, em sembla un cas d’estudi!

—Una de les polèmiques al voltant dels Gaudí és que els films catalans que han triomfat enguany tenen força presència de castellà…
—Això és una ximpleria, de veritat. Ja ho he llegit. A veure, per què aquest any? És que no té cap sentit. Me’n recordo que uns bons amics, els del Festival de Cinema en Català de Roda de Berà, al FIC-CAT, ens van escriure fa uns anys per dir-nos que, malgrat que adoraven a l’acadèmia, ens havien de fer un toc d’atenció. Consideraven que, malgrat que el premi a millor pel·lícula sempre el guanya un film en versió original en català, a les altres categories gairebé no hi havia representació de pel·lícules en català. I he de dir que aquell any tenien raó! Però enguany? El 47, divuit nominacions; Casa en Flames, catorze; Salve Maria, set; Mamífera, 3. Per què? Quina bombeta s’ha encès enguany perquè la gent digui això? No ho entenc…

—Alhora, el partit de Jordi Graupera, va fer un comunicat on deia que calia deixar de subvencionar l’Acadèmia pels premis Gaudí. Exactament deia: “La gala dels Premis Gaudí s’ha convertit en un instrument més d’espanyolitzar la indústria cinematogràfica catalana.”
—Són rucs, perquè no estem subvencionats. Que s’informin primer. Sembla mentida. M’enfada molt. M’emprenya perquè no està subvencionada la gala, està pagada per una televisió, però això no és una subvenció. Tu saps quina quota de pantalla els donem, a TV3? Brutal, vam fer un 18%. És una barbaritat. No és una subvenció, és una venda. Estem encantats que 3Cat hi participi. Però, de debò, quina pel·lícula els molesta?

—Entenc que parlen de Polvo Serán, amb catorze nominacions, o Segundo Premio, amb nou…
—Segundo Premio? De veritat es posaran amb una pel·lícula de l’Isaki Lacuesta, que és un paio que ha fet pel cinema català el que no està escrit? De veritat? Es posaran amb una pel·lícula que tracta sobre Los Planetas. Què volen, que Los Planetas parlin català? O que es fes una pel·lícula sobre Els Pets? Que m’encantaria, per una altra banda, perquè els admiro moltíssim. Però aquesta pel·lícula no va sobre un grup de música català. És una pel·lícula sobre Los Planetas, que és un grup andalús, en quin idioma volen que parlin? No ho acabo d’entendre. Que ho diuen per Polvo Serán? Pel Carlos Marqués-Marcet? Que agafin i mirin què ha fet l’Isaki Lacuesta, què ha fet el Carlos Marqués-Marcet, què ha fet el Tono Folguera i què ha fet l’Ariadna Dot pel cinema català i, aleshores, que parlin. Per què han fet una pel·lícula en castellà? Quan són una productora d’aquí, que dóna feina aquí, que porta premis aquí, que són els co-productors d’Alcarràs, que són els co-productors de Creatura, pel·lícules en català que han guanyat premis a Canes, que han guanyat l’Ós d’Or de Berlín. Perquè han fet una pel·lícula en castellà, què passa? Els hem de dir: “Ah, no. Ara no hi participeu!” Home!

—Quins són els criteris perquè un film pugui participar en els premis Gaudí? 
—És molt senzill. Per poder optar necessites un 20% de producció catalana, com a mínim, i sis punts de catalanitat. És a dir, tu pots tenir un 20% de producció catalana, però si no tens aquests sis punts, no hi pots optar.

—Què són aquests punts?
—Per exemple, un actor català et dóna tres punts, un director de fotografia català, un punt, un ajudant de direcció català, un altre punt… M’ho estic inventant, però del que es tracta és de sumar més de sis punts. Això es fa així perquè hi poden haver co-produccions financeres on purament només s’han posat diners, però no hi ha ningú de l’equip que sigui català. Aquestes produccions no poden participar en els Premis Gaudí.

—I els actors? De vegades hi ha gent que pregunta per què Ángela Molina està nominada. Entenc que el que importa és el film en què participen, no el seu origen…
—Sí! L’Ángela Molina hi pot optar. Però això passa amb qualsevol premi, no? Als Goya d’enguany està nominada Tilda Swinton, que és de Londres, i la Julianne Moore, que és dels Estats Units. Als Oscars està nominada la Karla Sofía Gascón, que és espanyola… Tots els premis funcionen així. Seria una cosa única i excepcional que als premis catalans només pogués participar gent catalana. El següent, què seria? Només hi pot participar gent catalana que parli català? Només hi pot participar gent catalana que tingui orígens catalans? Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans? És que això es diu feixisme.

—A millor film sí que només poden optar films en català…
—Però això ha estat sempre així. En Joel Joan, quan va fundar l’Acadèmia, va fer aquestes bases. Va decidir que es donaria el premi a millor pel·lícula, i a millor pel·lícula en llengua no catalana. El gran premi, el premi màxim, és només per a la pel·lícula en llengua catalana. Hi ha hagut anys en què la millor pel·lícula no ha guanyat cap altre premi. Però és que, aquest any, les pel·lícules en llengua catalana eren molt potents, podien competir en igualtat de condicions. Les pel·lícules amb més nominacions són en llengua catalana perquè s’ho mereixien. No puc entendre la polèmica, aquest any, per què? És curiós!

—L’altra crítica que també s’ha repetit molt és: sempre guanyen els mateixos actors…
—Nosaltres no podem fer res amb això. Això passa a tots els premis, també. Si guanyen els mateixos actors és perquè són molt bons. Que sempre hi ha l’Eduard Fernández, la Clara Segura, la María Rodríguez Soto, l’Enric Auquer… Però clar, toquen una cosa i ho converteixen en una joia. Si són sublims, és lògic que estiguin nominats. Una altra cosa és que, clar, com que són tan bons, al final tenen accés a fer més pel·lícules i de més nivell, i llavors també tenen més oportunitats d’estar nominats.

—Curiosament, aquests dies s’ha vist com els Feroz han premiat més bé Casa en flames i Salve Maria, i, en canvi, els Gaudí van optar per El 47.
—Passen aquestes coses als premis. L’única vegada a la meva vida que he contestat a Twitter a una persona, va ser quan es va morir l’Agustí Villaronga. Era un dels meus millors amics, i justament es va morir un dia dels Premis Gaudí. Ho vaig passar molt malament. Em vaig fer un fart de plorar, ni t’ho pots imaginar. Però vaig haver de fer el cor fort i anar a la gala. I me’n recordo que l’endemà una senyora em va dir a Twitter, alguna cosa així com: “Sí, molt plorar i fer-li un homenatge a l’Agustí Villaronga, però l’any passat vostè no li va donar ni un Gaudí.” Li vaig respondre: “Miri, senyora, s’acaba de morir un dels meus millors amics, vagi vostè a la merda.” Em vaig quedar tan ampla. Perquè m’agradaria que s’entengués una cosa: no hi ha un jurat, no és un festival això. Tampoc no votem la junta. Són uns sis-cents acadèmics que voten. El vot és secret i anònim. Votem una primera ronda i una segona. Són els acadèmics els que decideixen. I en els Feroz, són els informadors cinematogràfics que s’uneixen també en una associació. Aquests han decidit que els agrada més Casa en Flames i Salve Maria, que no El 47. I, en canvi, aquí, ha estat al revés… I en els Goya decidiran el que vulguin…

—Enguany se us acaba el mandat. Teniu pensat de repetir?
—Això depèn dels acadèmics…

—Però, vós voleu?
—És molt possible. Bastants companys m’han instat a fer-ho. Però hi ha una cosa que em preocupa, perquè l’any que ve tinc pel·lícula. I ja has vist què passa. A les xarxes és molt fàcil insultar. I només faltaria que la meva pel·lícula no es pogués presentar si jo en sóc la presidenta. Perquè llavors ningú no voldria ser president de l’acadèmia. Què volen, que qui estigui a la junta no faci cap pel·lícula? El meu avantatge és que els últims anys m’he centrat a fer classes a la universitat. Però clar, sóc directora i faig pel·lícules. Què passa, que no podem estar nominats als Gaudí? I ho confesso, això és un tema que em preocupa. Bàsicament, perquè ja sé què passarà i no tinc ganes que em comencin a insultar. Perquè es pensen que decideixo jo els premis! Que no es pensin que me’ls dono jo mateixa, perquè no és així. El que passi amb mi m’és igual, en realitat, però no m’agradaria que afectés la meva pel·lícula. Em semblaria molt injust, per tota aquella gent que l’ha feta. A més, aquests anys m’he adonat que és molt difícil fer una pel·lícula i compaginar-ho amb l’Acadèmia. Ho he vist amb els meus companys. Però, clar, per una altra banda, crec que ens han quedat moltes coses per fer i m’agradaria poder fer-les. A més, ara ens coneixem molt bé amb l’equip de l’Acadèmia i tot és molt més senzill. És molt possible que em torni a presentar, però encara m’ho he de pensar.

—El film que esmenteu és Frontera, que ja l’heu rodat, oi?
—Ara estic en la fase de muntatge. La idea és estrenar-la a la tardor. És una pel·lícula en versió original catalana. Parla de l’any 43 a la frontera entre Catalunya i França, al Pallars Sobirà, en plena guerra mundial. És un poble que, de sobte, veu com comença a arribar gent i més gent que demana refugi. I veurem com actua la gent. N’hi ha uns que els volen denunciar, i uns altres que els volen ajudar. És una història molt bonica. Hem trigat molt a poder-la aixecar, perquè és una pel·lícula complicada, però estic contenta.