Un home de 36 anys va morir ahir a la nit després d’una agressió en un domicili a Badalona (Barcelonès), segons que han informat els Mossos d’Esquadra. La policia va rebre un avís cap a les 23.30 en el que s’informava d’una agressió entre persones en un domicili i que dos homes estarien ferits. En desplaçar-se al lloc dels fets, els agents van comprovar que hi havia una persona morta i una altra ferida per arma blanca. 

Investiguen la mort violenta d'un home a Badalona aquesta passada nit pic.twitter.com/Pnhqr2CD8x

— Mossos (@mossos) February 3, 2025

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha traslladat el ferit a un centre hospitalari. La Divisió d’Investigació Criminal de la regió Metropolitana Nord dels Mossos s’ha fet càrrec de la investigació per esclarir les circumstàncies dels fets. El cas està sota secret de les actuacions.

Avui, 3 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Le Senne i Prohens: divorci o reconciliació? I Anàlisi de Martí Gelabert 
• Cristian Llorens: “El nou govern té una set de venjança cap al professorat” 
• Fa vergonya, la campanya del Consell de la República I Editorial de Vicent Partal 
• Escarmentar Albert Ollé, amo de la Casa Orsola: a Barcelona no volem voltors I Mail obert d’Assumpció Maresma 
• Una remor de fons I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Comença el judici contra Rubiales pel petó no consentit a Jenni Hermoso 
• DeepSeek: quan la intel·ligència artificial comença a raonar 
• Com els talibans han fet tornar la poliomielitis al Paquistan 
• En el cor de les tenebres de la ment dels botxins iranians I ‘El joc de miralls’ de Xavier Montanyà 
• Elena Crespi: “La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la qualitativa” 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La lluita de la Casa Orsola de Barcelona ha de significar un punt d’inflexió en el greu problema de l’habitatge que amenaça el futur de joves i grans al nostre país. Els anys de lluita dels veïns d’aquest bloc de pisos de l’Eixample, admirables, han de servir perquè els voltors sàpiguen que no es poden cruspir Barcelona i deixar els cadàvers per les voreres, com fan les gavines amb els coloms. Aquesta lluita ha de ser un escarment per als qui es pensen que només importa el seu guany. Aquesta matinada, a les 5.30, volen actuar amagats en la foscor. Els ciutadans de Barcelona tenen l’envit de saber-se defensar dels depredadors. Ho faran.

Aturar la descomposició de la ciutat implica demostrar que els barcelonins no volen ser devorats per gent sense escrúpols. Gent que té nom i cognom, per més que s’amaguin sota sigles. I, en aquest cas, ves per on, el voltor és Albert Ollé Bartolomé, barceloní de seixanta anys que aquestes darreres dècades ha format part dels consells assessors d’organitzacions econòmiques de la ciutat, que haurien de vetllar pel bé de tot.

Albert Ollé Bartolomé, amo de l’empresa Lioness Inversiones, que va comprar la Casa Orsola l’any 2021, ha format part dels consells de la Caixa i de la Cambra de Comerç. I això, en una societat petita com la nostra, no pot passar desapercebut. És a dir, el seu entorn social i econòmic ha de veure que aquesta mena d’operacions immobiliàries no afavoreixen la ciutat i que si no fan res per aturar-ho en formen part. Tan diàfan com això ho veig. Ser un país petit ens ha de servir per a poder parar els peus a aquells que van clarament contra el nostre futur. I en aquest cas Foment del Treball, tractant la lluita d’aquests veïns com si fos una ocupació, fa un mal pas: no destruir Barcelona com a ciutat els hauria de preocupar. La lluita de la Casa Orsola no enganya, que escoltin el testimoni d’en Josep i els seus veïns.

No som Nova York, ni Dubai. Som Barcelona, i tot això que hi passa amb l’habitatge es pot reconduir i ha de ser una prioritat. Això no és cap abstracció en què tothom està d’acord, bla, bla, bla… Cal passar als fets. Aturar els voltors és un pas. N’hi ha molts més, però aquest és ineludible. Els voltors han d’escarmentar, han de saber que passar de cobrar 500 euros o 700 a cobrar-ne 2.000 o 2.500 per un pis de menys de 100 metres és obscè, és immoral. Què suprimir habitatge estable per convertir-lo en habitatge temporal és atemptar contra la ciutat i els habitants. Que cal inversió, d’acord, però ser bon empresari també vol dir trobar la manera d’invertir sense destruir, sense fer mal, no pas mirant el lucre i prou.

Abert Ollé Bartolomé i tots els qui fan com ell han de veure que, encara que la llei els protegeixi, han d’evitar de destruir el futur de molta gent, que això també és responsabilitat seva. Que no parlem de legalitat, sinó també d’honestedat, de compromís amb la ciutat i els habitants. No tenim davant un debat legal, tenim davant un debat moral ineludible. Hem de poder recuperar aquestes paraules, no són obsoletes. Per fer negoci no cal que es robin vides, es pot fer honestament, amb marges justos, buscant camins perquè sigui factible. No canviar l’ús d’aquests habitatges i no apujar els lloguers d’aquesta manera salvatge és el primer pas.

El propietari n’és responsable, però també ho són tots aquells qui, en estaments econòmics i socials, li fan costat. I per això fa mal d’ulls que empreses com DKV, que fins fa poc liderava el president de la Cambra de Comerç, Josep Santacreu, estampen el seu logotip en les activitats de les empreses d’Ollé. Col·laborar amb voltors embruta. Com també embruta provar de confondre els ciutadans, com fa Foment del Treball, que vol fer creure que a la Casa Orsola es posa en joc la propietat privada. Això no és cert i és pervers qui ho difon. Que escoltin els veïns afectats, si us plau.

I en aquesta cerimònia de la confusió en què s’ha convertit el present trobem que Albert Ollé Bartolomé, amo de la corporació financera Valora, és, juntament amb la seva dona, Luisa Hernández, al capdavant de la Fundación Valora·t, que té per objectiu fer obra social a Colòmbia i al Nepal. Llegiu amb atenció què escriuen: “La Corporació no oblida que el que finalment ens aporta el més gran benefici i riquesa és el benestar de tots.”

Doncs a veure si es nota i comencen per l’Eixample. Ho tenen fàcil.

(Per cert, no he trobat la navegació de la web en català, potser és en construcció o potser no és una llengua que ens beneficia a tots?)

La lluita de la Casa Orsola de Barcelona ha de significar un punt d’inflexió en el greu problema de l’habitatge que amenaça el futur de joves i grans al nostre país. Els anys de lluita dels veïns d’aquest bloc de pisos de l’Eixample, admirables, han de servir perquè els voltors sàpiguen que no es poden cruspir Barcelona i deixar els cadàvers per les voreres, com fan les gavines amb els coloms. Aquesta lluita ha de ser un escarment per als qui es pensen que només importa el seu guany. Aquesta matinada, a les 5.30, volen actuar amagats en la foscor. Els ciutadans de Barcelona tenen l’envit de saber-se defensar dels depredadors. Ho faran.

Aturar la descomposició de la ciutat implica demostrar que els barcelonins no volen ser devorats per gent sense escrúpols. Gent que té nom i cognom, per més que s’amaguin sota sigles. I, en aquest cas, ves per on, el voltor és Albert Ollé Bartolomé, barceloní de seixanta anys que aquestes darreres dècades ha format part dels consells assessors d’organitzacions econòmiques de la ciutat, que haurien de vetllar pel bé de tot.

Albert Ollé Bartolomé, amo de l’empresa Lioness Inversiones, que va comprar la Casa Orsola l’any 2021, ha format part dels consells de la Caixa i de la Cambra de Comerç. I això, en una societat petita com la nostra, no pot passar desapercebut. És a dir, el seu entorn social i econòmic ha de veure que aquesta mena d’operacions immobiliàries no afavoreixen la ciutat i que si no fan res per aturar-ho en formen part. Tan diàfan com això ho veig. Ser un país petit ens ha de servir per a poder parar els peus a aquells que van clarament contra el nostre futur. I en aquest cas Foment del Treball, tractant la lluita d’aquests veïns com si fos una ocupació, fa un mal pas: no destruir Barcelona com a ciutat els hauria de preocupar. La lluita de la Casa Orsola no enganya, que escoltin el testimoni d’en Josep i els seus veïns.

No som Nova York, ni Dubai. Som Barcelona, i tot això que hi passa amb l’habitatge es pot reconduir i ha de ser una prioritat. Això no és cap abstracció en què tothom està d’acord, bla, bla, bla… Cal passar als fets. Aturar els voltors és un pas. N’hi ha molts més, però aquest és ineludible. Els voltors han d’escarmentar, han de saber que passar de cobrar 500 euros o 700 a cobrar-ne 2.000 o 2.500 per un pis de menys de 100 metres és obscè, és immoral. Què suprimir habitatge estable per convertir-lo en habitatge temporal és atemptar contra la ciutat i els habitants. Que cal inversió, d’acord, però ser bon empresari també vol dir trobar la manera d’invertir sense destruir, sense fer mal, no pas mirant el lucre i prou.

Abert Ollé Bartolomé i tots els qui fan com ell han de veure que, encara que la llei els protegeixi, han d’evitar de destruir el futur de molta gent, que això també és responsabilitat seva. Que no parlem de legalitat, sinó també d’honestedat, de compromís amb la ciutat i els habitants. No tenim davant un debat legal, tenim davant un debat moral ineludible. Hem de poder recuperar aquestes paraules, no són obsoletes. Per fer negoci no cal que es robin vides, es pot fer honestament, amb marges justos, buscant camins perquè sigui factible. No canviar l’ús d’aquests habitatges i no apujar els lloguers d’aquesta manera salvatge és el primer pas.

El propietari n’és responsable, però també ho són tots aquells qui, en estaments econòmics i socials, li fan costat. I per això fa mal d’ulls que empreses com DKV, que fins fa poc liderava el president de la Cambra de Comerç, Josep Santacreu, estampen el seu logotip en les activitats de les empreses d’Ollé. Col·laborar amb voltors embruta. Com també embruta provar de confondre els ciutadans, com fa Foment del Treball, que vol fer creure que a la Casa Orsola es posa en joc la propietat privada. Això no és cert i és pervers qui ho difon. Que escoltin els veïns afectats, si us plau.

I en aquesta cerimònia de la confusió en què s’ha convertit el present trobem que Albert Ollé Bartolomé, amo de la corporació financera Valora, és, juntament amb la seva dona, Luisa Hernández, al capdavant de la Fundación Valora·t, que té per objectiu fer obra social a Colòmbia i al Nepal. Llegiu amb atenció què escriuen: “La Corporació no oblida que el que finalment ens aporta el més gran benefici i riquesa és el benestar de tots.”

Doncs a veure si es nota i comencen per l’Eixample. Ho tenen fàcil.

(Per cert, no he trobat la navegació de la web en català, potser és en construcció o potser no és una llengua que ens beneficia a tots?)

“Publicar novel·les normals avui a Barcelona em sembla molt més difícil que guanyar un premi. I si per començar cal excloure la Proa (que marxa A Poc Vent) i la 62 (poc assequible, em penso) no sé pas com aconseguirà de publicar la teva. En quines relacions estàs amb Joan Sales, amo d’El Club dels Novel·listes? Suposo que també cal excloure’l, no? Bé, hi ha la Selecta, però… En parlaré amb el Tebé que n’és el secretari, a veure què em diu. […] Cal que tinguis present que les condicions de treball intel·lectual a Barcelona són, pel que jo tinc entès, molt més dures que a Mèxic. Allò de l’avara povertà no és simplement una frase, sinó una realitat dantesca. No crec pas que es pugui parlar de les facilitats que hem trobat, així, d’una manera general. Certament, ningú no ha tirat a ningú la porta pels nassos. Però tot s’ha resolt segons la sort, les condicions i relacions personals de cadascú. Jo no crec, per exemple, que tu  puguis arribar a Barcelona i posar-te a fer d’escriptor català vivint del producte de les teves obres literàries. El meu exemple no compta perquè jo no he de mantenir ningú i perquè si bé és cert que fins ara he tingut més feina de la que he volgut –exclusivament en català– mai no sé què faré demà. […] Parlava del teu cas amb l’Oliver i em deia que va ser una llàstima que no t’haguessis quedat la primera vegada que vas venir; que aleshores era més fàcil de trobar llocs bons que avui. Crec que té una mica de raó, però cal tenir present que ell troba molt divertit això de fer pessimisme i d’anunciar catàstrofes: és un profeta. Dic tot això perquè no et facis il·lusions indegudes. Ací, ningú que es dedica a aquestes tasques lliga els gossos amb llangonisses, però per ara –per ara, dic car tot això és molt artificial i enganxat amb agulles– ningú no està parat.”

Les línies que heu llegit corresponen a un extracte de la carta que el 5 de febrer de 1968 l’escriptor Domènec Guansé envià a Vicenç Riera Llorca. S’hi pot veure la resposta que li dóna l’escriptor, que cinc anys abans havia retornat a Catalunya, sobre el panorama que podria trobar el seu corresponsal, que llavors encara vivia a Mèxic i planejava la tornada de cap al Principat. És una de les nombroses missives que es poden llegir a l’epistolari de Domènec Guansé amb Joan Coromines, Albert Manent i Vicenç Riera Llorca que han tret a la llum  Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès per a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El volum compta amb un proemi de Carles Duarte i un pròleg de Jordi Manent.

En un temps en què les comunicacions postals semblen haver passat a l’oblit, tret d’algunes missives nadalenques, l’edició de les cartes dels escriptors del passat continua més viva que mai. Sembla com si ser a prop de la certesa de la desaparició d’aquests materials esperonés encara més els editors a publicar-ne i treure’ls de l’oblit. És un fet cabdal, tal com explica Jordi Manent al pròleg: “Aquesta feina immensa d’aquest tàndem [els curadors de l’edició] ens permet reconstruir, ampliar i aprofundir tant en la història com en la microhistòria cultural en un sentit ampli, que comprèn sobretot la literària, la lingüística, la política, l’artística i la de l’exili.”

Potser abans de veure què conté aquest epistolari paga la pena d’aturar-se a escatir, ni que sigui breument, qui era Domènec Guansé (Tarragona, 1984 – Barcelona, 1978). Periodista i escriptor, havia destacat als anys 1920 com a periodista i va anar passant per unes quantes capçaleres, com la Publicitat, la Nau, Mirador i la Rambla. També va ser a la meitat d’aquesta dècada quan començà a publicar llibres. De fet, abans de la guerra de 1936-1939, havia publicat tres novel·les, cinc llibres de narrativa breu, sis peces teatrals i dos assaigs, a més d’una quantitat enorme d’articles a la premsa, del total de la trentena llarga de llibres que publicà durant la seva vida. Però Domènec Guansé va ser un lletraferit total que va haver de guanyar-se les garrofes amb la ploma fent de tot: traduccions, pròlegs, estudis introductoris… Com expliquen Ferrer i Pujadas, d’ençà del 1963, quan tornà de l’exili, va haver de fer feines de tota mena en el  camp editorial, “que li permeteren viure amb més estretors de les desitjades”.

Així i tot, Guansé va ser conegut en bona part per la gran obra que va fer a l’exili xilè, on va ser secretari del centre català de Santiago i l’ànima de la revista Germanor, que va dirigir del 1945 al 1963, any del retorn. També va col·laborar amb l’editorial el Pi de les Tres Branques (1947-1952) que fundaren Joan Oliver i Xavier Benguerel.

El fragment de carta que hem reproduït al començament mostra una de les principals preocupacions dels intel·lectuals que es varen haver d’exiliar en relació amb el retorn a Catalunya: com guanyar-se la vida. N’hi va haver que varen poder viure dels subsidis de jubilació de les feines que havien aconseguit a l’estranger, però la majoria va haver d’allargar la carrera literària i professional gairebé fins a la mort perquè o bé no tenien cap dret a cap paga o bé eren tan minses que amb les devaluacions de moneda als països d’origen gairebé no servien de res. Per tant, bona part de les correspondències dels lletraferits del país dels anys seixanta i setanta (i també de més endavant, com ara la de Joaquim Carbó amb Jordi Arbonès) són plenes de qüestions professionals.

Però en el cas que ens ocupa, l’epistolari de Domènec Guansé, segons que expliquen els seus curadors, és força més interessant. En primer lloc, es destaca la presència de tres interlocutors, i després el fet que s’allarga molt, cosa que aporta informacions valuoses. Hi trobem vuit missives amb Joan Coromines entre el maig i el novembre del 1942 i entre l’agost i el novembre de 1974. Quant a la relació amb Albert Manent, tenim 34 cartes conservades, tot i que n’hi ha moltes de Manent perdudes, segurament en el procés de retorn de Guansé a Catalunya. Aquí la correspondència va del 1953 al 1974, i a la segona època sí que trobem les de tots dos interlocutors. Jordi Manent explica al pròleg: “La correspondència corrobora el que Jordi Pujol explica a les seves memòries, en què la seva generació volia saber si sota les cendres de la derrota de la Guerra Civil a Catalunya encara hi havia les brases de recuperació nacional. I Albert Manent cerca aquestes brases, i les pretén mantenir vives, entre els exiliats catalans. Encertadament, diversos historiadors l’han definit com un home clau, un home pont entre l’exili i l’interior, i en aquest epistolari es veu nítidament la seva voluntat de connectar-se amb l’exili i travar-los a l’interior.”

La relació amb Riera Llorca es basa en un total de 44 cartes entre el 1966 i el 1978. Tots dos es coneixien d’abans, i per això la relació personal fa que les cartes siguin sovint més familiars i amicals, tot i que repassen bona part de la situació dels exiliats que tots dos coneixen. Parlen extensament de la situació professional dels escriptors de casa nostra. Per això són un testimoni tan vàlid a l’hora d’ajudar a entendre la història cultural catalana.

La publicació de totes aquestes lletres, amb els annexos i l’ingent corpus de notes al peu corresponents, són una contribució de primer ordre per a engrandir el coneixement tant de la figura de Guansé com de la dels seus corresponsals, en uns anys cabdals en la formació de la cultura literària contemporània moderna.

Fa uns dies, l’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir com a interí. Carregava durament contra el conseller José Antonio Rovira pel maltractament que exerceix sobre el professorat, però també pel menysteniment a l’alumnat.

Aquest vídeo es va fer viral i Llorens, que fa pocs mesos que va decidir de comunicar-ho a la xarxa social, ha vist com creixia el seu nombre de seguidors a Instagram. En les publicacions es dedica, principalment, a defensar la necessitat de preservar el català i ha estat especialment dur amb Carlos Mazón per la gestió de l’emergència de la gota freda. Una de les seccions que tenen més reeixida és la de la recerca de dites i frases fetes.

—Per què deixeu les aules?
—M’agrada tenir el control de la meua vida i d’ençà que estic en educació note que l’he perdut per complet. I sobretot, els últims dos anys, amb el canvi al govern valencià. Tinc la sensació que el nou govern té una set de venjança cap al professorat. L’any passat no vaig treballar fins el gener, i enguany, anava pel mateix camí. Se’m van ajuntar un seguit de causes personals i vaig decidir que ja n’hi havia prou, que no podia estar deixant-ho tot, la meua economia i la meua salut mental esperant eixa plaça que semblava que no arribava i si arribava durava poc. Vaig decidir que, de moment, em congelaria en les llistes i provaria una altra cosa.

—Dieu als pares: els vostres fills es perden un bon professor. Per què creieu que sou un bon professor?
—Perquè m’ho passava molt bé fent classe, i la veritat és que la resposta dels alumnes també és molt positiva. Sóc de la nova escola de l’ensenyament, de les metodologies més innovadores, i també sóc jove i no estava encara cansat de la professió. Per tant, jo tenia ganes de fer classe i crec que m’anava bé.

—Una de les coses de què parleu, sobretot, és del maltractament que rebeu els interins per part de la conselleria.
—El maltractament es nota, sobretot, en les substitucions. Sé que sóc interí i no tinc, entre cometes, dret a tenir una estabilitat perquè encara no m’he guanyat una plaça, però jo estava acostumat a treballar amb una certa regularitat. Feies una substitució d’un mes i mig, paraves deu dies, tornaves a treballar, i acabaves treballant pràcticament tot el curs. Això ha canviat radicalment. Hi ha places que no estan sortint a les adjudicacions. Vas parlant amb companys. Et diuen: “En el meu institut falta un profe de valencià des de fa un mes i mig” No ix en la llista? Doncs jo estic cada dia clavant-me en les llistes i no ix eixa plaça. Hi ha retallades encobertes amb el sistema de substitucions, i això per a un interí és una estocada mortal.

—Això també repercuteix en l’alumnat que no té professor. En el vídeo us adreceu als pares i els dieu: “A mi em maltracten, però els vostres fills són els perjudicats.”
—Clar! És que eixa és la base de tot. Al final, tot parteix d’aquesta concepció social que el professorat som uns privilegiats, que tenim moltes vacances, que tenim un treball assegurat. Caldria especificar que això, si existeix, serà per al professorat funcionari que té una estabilitat. Hi ha molt de desconeixement de com funciona el sistema. És trist, dir-ho. Quan jo arribava a un centre preguntava als xiquets: “Per què creieu que fa un mes que no teniu professor de valencià?” I alguns em deien: “Per Pedro Sánchez”, i uns altres em deien que perquè l’institut s’estalvia diners… No tenen ni idea de com funciona i em parava a explicar-ho. Jo els feia una reflexió i els deia: “Que sapigueu que no heu tingut professors perquè a qui mana sobre l’educació no li importeu.” Jo era molt dur amb això perquè crec que s’ha de generar una consciència. A això s’ha de sumar que jo done valencià, que és una assignatura que per a molta gent ja és pellofa, per tant, sí, és un maltractament i és una deixadesa.

—Això passa únicament amb l’assignatura de valencià?
—No, no, en totes.

—O siga, algú ha donat una ordre de no tapar forats.
—Sí. O tapar-los com més tard, millor. És a dir, si la substitució dura un mes i mig i la puc tapar quan ja ha passat un mes, això que m’estalvie. És una cosa generalitzada.

—Supose que teniu companys en la vostra mateixa circumstància.
—Sí. La prova evident que això passa és llegir els comentaris que em fan. Jo no esperava la repercussió que ha tingut el vídeo, sincerament, però és molt gratificant, entre cometes, veure que tantíssima gent s’hi ha vist reflectida. Gent que fa mesos que no té professor, alumnes que no han tingut primera avaluació… Quan estàs en la roda de l’ensenyament no et pares a pensar què passa amb els interins, però hi ha una manera de veure que alguna cosa no va bé i és el nombre de guàrdies que fas. Hi ha companys desbordats de guàrdies, perquè si falten tres professors o quatre, vol dir fer totes les guàrdies.

—Es nota un cert interès per a maltractar la llengua i menystenir-la, i si la pogueren eliminar, millor… En els mesos que heu estat en centres educatius, com ho viviu els professors?
—Amb molta angoixa. És l’enèsim atac cap a la llengua. La sensació que tinc és que han tornat al govern i han tornat amb més ganes de fer més mal que mai. Realment, hem viscut uns anys molt bons en què, encara que amb errors, es va treballar per estabilitzar una miqueta les plantilles. Crec que el que passa amb el valencià és una qüestió molt ideològica. Recordem que aquest govern es va formar amb un acord amb Vox, que són uns altres hooligans. Es viu amb molta incertesa i amb molta ràbia perquè novament tornen a atacar una llengua que ja estava qüestionada completament en el sistema educatiu, perquè ser professor de valencià és estar sempre en la trinxera. Veure que això també es perpetua amb un maltractament constant per part de la conselleria és angoixant i estressant.

—Tot això ho heu explicat a les xarxes socials. Com les treballeu, les xarxes?
—Sóc una persona molt combativa. Vaig començar a fer contingut en xarxes perquè sentia que calia fer-ne en valencià i és veritat que de sobte tinc un aparador força gran, i amb el tema de la gota freda vaig tenir la necessitat de donar la meua opinió sobre alguns temes, i la gent va reaccionar bé. Visc les xarxes com una eina per a difondre la cultura. Sóc una persona molt política i molt polititzada. L’apatia política, a mi no m’agrada. Per tant, dins del meu espai, m’agrada fer pedagogia. Per a mi les xarxes són entreteniment, són informació i són una ferramenta per a crear consciència social i política.

—A quin públic us adreceu?
—Vaig començar això intentant adreçar-me a la gent més jove, que són el que jo vivia a les aules. El valencià ha fet una davallada en l’ús social, sobretot en la gent més jove. Intentar fer-lo un poc més seductor mitjançant es xarxes és una cosa que a mi m’agradava. Però és veritat que, segons el vídeo i la secció, m’arriba gent més jove o gent més major. La gent de 30-40 s’ha convertit en el meu sector. I hi ha molta gent castellanoparlant. És un mite que si fas contingut en valencià, només arribes als valencianoparlants. És mentida. Ens segueix molta gent que no gasta habitualment el valencià, però a qui li agrada escoltar-lo, o que n’està aprenent i de sobte t’has convertit en un referent…

—Alguna de les seccions que feu és la recuperació de dites i frases fetes. On aneu a cercar-les?
—La meua família, lingüísticament, era riquíssima. Sempre recorde la meua iaia parlant-me i pense: “Quan ma iaia deia això…”. És una miqueta un homenatge al parlar de la meua gent de la Ribera Alta, jo sóc de Carcaixent. També investigue molt per xarxes perquè, en absolut, jo no sóc un expert en això. Em documente molt per a fer els vídeos. El tema de les dites i els refranys, és la meua part preferida de la llengua. Perquè parlen molt de la societat i del context en què es va crear.

—De fer això a la folklorització de la llengua hi ha una línia molt fina. A vegades és perillós travessar eixa barrera. Com ho eviteu?
—Evite entrar en els tòpics. La paella, l’esmorzaret, la cassalleta… ja està molt cremat.

—Els diminutius…
—És veritat que és una cosa molt psicològica, tot xicotet? Intente entrar pel vessant cultural de la llengua i donar a conèixer personatges importants de la nostra cultura que, com que ha estat tan maltractada i amagada, la gent no coneix. Quan penges un vídeo, per exemple, de la Pastora, de sobte es fa viral perquè la gent diu: “No havia sentit mai parlar de la Pastora.” O de Maria del Carme Girau, que era membre de la Nova Cançó. Intente trobar eixos forats que encara no estiguen molt tractats de la cultura perquè la gent entenga que ha estat i és molt potent.

—Heu fet de les xarxes la vostra professió, ara que heu abandonat l’ensenyament?
—No és la meua professió. Fa sis mesos que m’hi dedique i ja ha començat a donar-me alguns ingressos. La meua idea no és viure de les xarxes al complet, mai, perquè crec que generaria molta incertesa, però s’està convertint en un complement que pot arribar a oferir-me unes altres oportunitats. Tinc una feina a mitja jornada que compagine amb projectes audiovisuals.

—Teniu un vídeo fent-vos un Colacao en silenci tot repassant els titulars de la premsa, abans de la primera manifestació contra Mazón. Sou molt actiu demanant la dimissió del president.
—És que calia. Estàvem en un tsunami informatiu i el discurs anava derivant cap a un lloc que em pareixia molt perillós. El lema “Sols el poble salva el poble” et pot parèixer bonic i romàntic, però amaga una desconfiança absoluta en els poders públics. Jo no desconfie dels poders públics. Puc desconfiar d’algun gestor que no està fent bé la seua feina, però en general, qui ens salva el cul, la major part de les vegades és la política i el sector públic. Apuntem bé cap a la persona que no ha fet bé la seua feina. Que no ens n’oblidem qui va estar cinc hores desaparegut quan la seua terra estava en alerta roja per pluges. Era una forma d’intentar redirigir l’atenció perquè la ultradreta utilitza eslògans i lemes molt fàcils i molt digeribles i molt assumibles i això molta gent ho comparteix. Vaig fer tres vídeos o quatre sobre la gota freda i conscientment vaig parar perquè també hi havia molta gent fent contingut sensacionalista i per a guanyar “m’agrada” fàcils.

—Parleu de l’extrema dreta. Marxeu de l’ensenyament i també de X. No els estem donant molt d’espai?
—Sí. Jo amb això he tingut un dilema moral. M’agrada donar guerra, però arriba un punt en què entra en col·lisió el teu benestar psicològic, la teua estabilitat. Es pot ser combatiu de moltes maneres. Amb X tinc un debat. Vaig anunciar que me n’anava i en general només usava la plataforma com a consumidor, però no suporte la tendència dels últims anys. Ja no t’apareix contingut pràcticament de la gent que tu segueixes. T’apareix contingut per a provocar. Aleshores, sí que els cedim espai, però tinc la sensació que ells estan marcant l’agenda i que si tu et quedes a X i respons contínuament a la seua agenda, també els estàs donant un espai que no tindrien en el carrer. X és una ficció. La majoria dels hashtags estan alimentants per bots que estan contínuament generant contingut. Aleshores, lluitar contra els diners de milionaris per a promocionar certa ideologia, també és esgotador. Preferisc no gastar eixa energia en una cosa que done per perduda.

—…
—Segurament els estem cedint més espai del que voldríem, però pense que ens hem de rearmar d’una altra manera. La batalla cibernètica és desigual. Ens hem de trobar en uns altres llocs. Jo crec molt en la desvirtualització, crec molt en el teixit veïnal, crec molt en que la gent torne a eixir al carrer a manifestar-se. Per tant, més que ser activistes de X, preferisc que la gent reconduïsca la seua energia per a llocs que són més útils, com ara trobar-nos en el carrer, manifestar-nos en el carrer, conéixer quines reivindicacions hi ha en el nostre barri, en la nostra ciutat… És teixir la realitat, és baixar i trobar-nos amb els nostres veïns. Cal un moviment, un nou 15M en què la gent es trobava. I amb les manifestacions de Mazón tinc una esperança perquè són massives i la gent no perd l’objectiu comú. Que es queden X!

—Heu estudiat Comunicació Audiovisual. En un dels vostres vídeos defenseu el paper dels treballadors d’À Punt durant la gota freda.
—És un déjà-vu. Ells intentaran tornar a controlar políticament la tele. Vicente Ordaz, només has de fer una recerca ràpida per Google per veure quin peu calça i com de dur és amb coses importants com la llengua. Però sóc optimista. À Punt no és Canal 9. Ja va nàixer en unes altres circumstàncies. Ja té una fornada de periodistes que no són la columna vertebral del que va ser Canal 9 i que ja van viure la manipulació informativa. Crec que el fet que va fer que la gent desconnectara de Canal 9, informativament i emocionalment, va ser quan ens vam assabentar de com ens havien mentit amb l’accident del metro de València. Crec que això s’ha quedat com una cicatriu col·lectiva i tinc esperança en la gent que hi ha ara a À Punt. I eixe vídeo el vaig fer precisament perquè volia encoratjar-los, amb les meues limitacions, però setmanes després, uns quants treballadors de la casa em van dir que es va parlar molt del meu vídeo en la redacció i que a molta gent li va emocionar. Rebran moltes pressions, que resistisquen, perquè la gent ho premiarà. No vénen temps fàcils.

—Què hauria de passar perquè tornàsseu a l’ensenyament?
—Ara mateix que em tornara la il·lusió, perquè el que va fer que decidira deixar-ho és que ja estava tan cremat amb el sistema, no amb l’ensenyament, que ja no tenia il·lusió perquè m’adjudicaren. I treballar de docent requereix una energia i una il·lusió constants. T’ha d’agradar molt estar a l’aula, t’ha d’agradar donar classe. Hauria de recuperar la il·lusió i m’ajudaria veure que tenim polítics a qui els importa l’ensenyament. No puc oblidar que en la primera entrevista que li van fer a Rovira com a conseller va dir: “S’haurà d’estudiar si hi ha massa professors, perquè hi ha centres que em diuen que no saben què fer-ne.” És una persona que no ha xafat una aula en sa vida. A l’àmbit polític no veig molta esperança en l’ensenyament. I t’afegiria, i això és una crítica al professorat, l’any passat es va fer una vaga general de l’ensenyament que va tenir un seguiment força alt, però també m’agradaria dir que el professorat s’ha d’implicar molt més amb els interins. Crec que hi ha falta d’empatia amb els interins. Hi ha molt d’egoisme dins el professorat. Ha de ser una columna vertebral de la lluita de l’ensenyament.

—Voleu afegir res?
—Afegiria que igual que tenim molt clar que Mazón no pot seguir ni un dia més com a president de la Generalitat, m’agradaria que la gent comence a posar-li nom i cara a la persona que està denigrant l’educació pública, que és el conseller José Antonio Rovira, i que “Rovira dimissió” ha de tenir manifestacions tan massives com les que estem fent sobre la gota freda. L’ensenyament és un pilar bàsic i fonamental. I si no ho redrecem, això se’n va de mare.

Fa uns dies, l’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir com a interí. Carregava durament contra el conseller José Antonio Rovira pel maltractament que exerceix sobre el professorat, però també pel menysteniment a l’alumnat.

Aquest vídeo es va fer viral i Llorens, que fa pocs mesos que va decidir de comunicar-ho a la xarxa social, ha vist com creixia el seu nombre de seguidors a Instagram. En les publicacions es dedica, principalment, a defensar la necessitat de preservar el català i ha estat especialment dur amb Carlos Mazón per la gestió de l’emergència de la gota freda. Una de les seccions que tenen més reeixida és la de la recerca de dites i frases fetes.

—Per què deixeu les aules?
—M’agrada tenir el control de la meua vida i d’ençà que estic en educació note que l’he perdut per complet. I sobretot, els últims dos anys, amb el canvi al govern valencià. Tinc la sensació que el nou govern té una set de venjança cap al professorat. L’any passat no vaig treballar fins el gener, i enguany, anava pel mateix camí. Se’m van ajuntar un seguit de causes personals i vaig decidir que ja n’hi havia prou, que no podia estar deixant-ho tot, la meua economia i la meua salut mental esperant eixa plaça que semblava que no arribava i si arribava durava poc. Vaig decidir que, de moment, em congelaria en les llistes i provaria una altra cosa.

—Dieu als pares: els vostres fills es perden un bon professor. Per què creieu que sou un bon professor?
—Perquè m’ho passava molt bé fent classe, i la veritat és que la resposta dels alumnes també és molt positiva. Sóc de la nova escola de l’ensenyament, de les metodologies més innovadores, i també sóc jove i no estava encara cansat de la professió. Per tant, jo tenia ganes de fer classe i crec que m’anava bé.

—Una de les coses de què parleu, sobretot, és del maltractament que rebeu els interins per part de la conselleria.
—El maltractament es nota, sobretot, en les substitucions. Sé que sóc interí i no tinc, entre cometes, dret a tenir una estabilitat perquè encara no m’he guanyat una plaça, però jo estava acostumat a treballar amb una certa regularitat. Feies una substitució d’un mes i mig, paraves deu dies, tornaves a treballar, i acabaves treballant pràcticament tot el curs. Això ha canviat radicalment. Hi ha places que no estan sortint a les adjudicacions. Vas parlant amb companys. Et diuen: “En el meu institut falta un profe de valencià des de fa un mes i mig” No ix en la llista? Doncs jo estic cada dia clavant-me en les llistes i no ix eixa plaça. Hi ha retallades encobertes amb el sistema de substitucions, i això per a un interí és una estocada mortal.

—Això també repercuteix en l’alumnat que no té professor. En el vídeo us adreceu als pares i els dieu: “A mi em maltracten, però els vostres fills són els perjudicats.”
—Clar! És que eixa és la base de tot. Al final, tot parteix d’aquesta concepció social que el professorat som uns privilegiats, que tenim moltes vacances, que tenim un treball assegurat. Caldria especificar que això, si existeix, serà per al professorat funcionari que té una estabilitat. Hi ha molt de desconeixement de com funciona el sistema. És trist, dir-ho. Quan jo arribava a un centre preguntava als xiquets: “Per què creieu que fa un mes que no teniu professor de valencià?” I alguns em deien: “Per Pedro Sánchez”, i uns altres em deien que perquè l’institut s’estalvia diners… No tenen ni idea de com funciona i em parava a explicar-ho. Jo els feia una reflexió i els deia: “Que sapigueu que no heu tingut professors perquè a qui mana sobre l’educació no li importeu.” Jo era molt dur amb això perquè crec que s’ha de generar una consciència. A això s’ha de sumar que jo done valencià, que és una assignatura que per a molta gent ja és pellofa, per tant, sí, és un maltractament i és una deixadesa.

—Això passa únicament amb l’assignatura de valencià?
—No, no, en totes.

—O siga, algú ha donat una ordre de no tapar forats.
—Sí. O tapar-los com més tard, millor. És a dir, si la substitució dura un mes i mig i la puc tapar quan ja ha passat un mes, això que m’estalvie. És una cosa generalitzada.

—Supose que teniu companys en la vostra mateixa circumstància.
—Sí. La prova evident que això passa és llegir els comentaris que em fan. Jo no esperava la repercussió que ha tingut el vídeo, sincerament, però és molt gratificant, entre cometes, veure que tantíssima gent s’hi ha vist reflectida. Gent que fa mesos que no té professor, alumnes que no han tingut primera avaluació… Quan estàs en la roda de l’ensenyament no et pares a pensar què passa amb els interins, però hi ha una manera de veure que alguna cosa no va bé i és el nombre de guàrdies que fas. Hi ha companys desbordats de guàrdies, perquè si falten tres professors o quatre, vol dir fer totes les guàrdies.

—Es nota un cert interès per a maltractar la llengua i menystenir-la, i si la pogueren eliminar, millor… En els mesos que heu estat en centres educatius, com ho viviu els professors?
—Amb molta angoixa. És l’enèsim atac cap a la llengua. La sensació que tinc és que han tornat al govern i han tornat amb més ganes de fer més mal que mai. Realment, hem viscut uns anys molt bons en què, encara que amb errors, es va treballar per estabilitzar una miqueta les plantilles. Crec que el que passa amb el valencià és una qüestió molt ideològica. Recordem que aquest govern es va formar amb un acord amb Vox, que són uns altres hooligans. Es viu amb molta incertesa i amb molta ràbia perquè novament tornen a atacar una llengua que ja estava qüestionada completament en el sistema educatiu, perquè ser professor de valencià és estar sempre en la trinxera. Veure que això també es perpetua amb un maltractament constant per part de la conselleria és angoixant i estressant.

—Tot això ho heu explicat a les xarxes socials. Com les treballeu, les xarxes?
—Sóc una persona molt combativa. Vaig començar a fer contingut en xarxes perquè sentia que calia fer-ne en valencià i és veritat que de sobte tinc un aparador força gran, i amb el tema de la gota freda vaig tenir la necessitat de donar la meua opinió sobre alguns temes, i la gent va reaccionar bé. Visc les xarxes com una eina per a difondre la cultura. Sóc una persona molt política i molt polititzada. L’apatia política, a mi no m’agrada. Per tant, dins del meu espai, m’agrada fer pedagogia. Per a mi les xarxes són entreteniment, són informació i són una ferramenta per a crear consciència social i política.

—A quin públic us adreceu?
—Vaig començar això intentant adreçar-me a la gent més jove, que són el que jo vivia a les aules. El valencià ha fet una davallada en l’ús social, sobretot en la gent més jove. Intentar fer-lo un poc més seductor mitjançant es xarxes és una cosa que a mi m’agradava. Però és veritat que, segons el vídeo i la secció, m’arriba gent més jove o gent més major. La gent de 30-40 s’ha convertit en el meu sector. I hi ha molta gent castellanoparlant. És un mite que si fas contingut en valencià, només arribes als valencianoparlants. És mentida. Ens segueix molta gent que no gasta habitualment el valencià, però a qui li agrada escoltar-lo, o que n’està aprenent i de sobte t’has convertit en un referent…

—Alguna de les seccions que feu és la recuperació de dites i frases fetes. On aneu a cercar-les?
—La meua família, lingüísticament, era riquíssima. Sempre recorde la meua iaia parlant-me i pense: “Quan ma iaia deia això…”. És una miqueta un homenatge al parlar de la meua gent de la Ribera Alta, jo sóc de Carcaixent. També investigue molt per xarxes perquè, en absolut, jo no sóc un expert en això. Em documente molt per a fer els vídeos. El tema de les dites i els refranys, és la meua part preferida de la llengua. Perquè parlen molt de la societat i del context en què es va crear.

—De fer això a la folklorització de la llengua hi ha una línia molt fina. A vegades és perillós travessar eixa barrera. Com ho eviteu?
—Evite entrar en els tòpics. La paella, l’esmorzaret, la cassalleta… ja està molt cremat.

—Els diminutius…
—És veritat que és una cosa molt psicològica, tot xicotet? Intente entrar pel vessant cultural de la llengua i donar a conèixer personatges importants de la nostra cultura que, com que ha estat tan maltractada i amagada, la gent no coneix. Quan penges un vídeo, per exemple, de la Pastora, de sobte es fa viral perquè la gent diu: “No havia sentit mai parlar de la Pastora.” O de Maria del Carme Girau, que era membre de la Nova Cançó. Intente trobar eixos forats que encara no estiguen molt tractats de la cultura perquè la gent entenga que ha estat i és molt potent.

—Heu fet de les xarxes la vostra professió, ara que heu abandonat l’ensenyament?
—No és la meua professió. Fa sis mesos que m’hi dedique i ja ha començat a donar-me alguns ingressos. La meua idea no és viure de les xarxes al complet, mai, perquè crec que generaria molta incertesa, però s’està convertint en un complement que pot arribar a oferir-me unes altres oportunitats. Tinc una feina a mitja jornada que compagine amb projectes audiovisuals.

—Teniu un vídeo fent-vos un Colacao en silenci tot repassant els titulars de la premsa, abans de la primera manifestació contra Mazón. Sou molt actiu demanant la dimissió del president.
—És que calia. Estàvem en un tsunami informatiu i el discurs anava derivant cap a un lloc que em pareixia molt perillós. El lema “Sols el poble salva el poble” et pot parèixer bonic i romàntic, però amaga una desconfiança absoluta en els poders públics. Jo no desconfie dels poders públics. Puc desconfiar d’algun gestor que no està fent bé la seua feina, però en general, qui ens salva el cul, la major part de les vegades és la política i el sector públic. Apuntem bé cap a la persona que no ha fet bé la seua feina. Que no ens n’oblidem qui va estar cinc hores desaparegut quan la seua terra estava en alerta roja per pluges. Era una forma d’intentar redirigir l’atenció perquè la ultradreta utilitza eslògans i lemes molt fàcils i molt digeribles i molt assumibles i això molta gent ho comparteix. Vaig fer tres vídeos o quatre sobre la gota freda i conscientment vaig parar perquè també hi havia molta gent fent contingut sensacionalista i per a guanyar “m’agrada” fàcils.

—Parleu de l’extrema dreta. Marxeu de l’ensenyament i també de X. No els estem donant molt d’espai?
—Sí. Jo amb això he tingut un dilema moral. M’agrada donar guerra, però arriba un punt en què entra en col·lisió el teu benestar psicològic, la teua estabilitat. Es pot ser combatiu de moltes maneres. Amb X tinc un debat. Vaig anunciar que me n’anava i en general només usava la plataforma com a consumidor, però no suporte la tendència dels últims anys. Ja no t’apareix contingut pràcticament de la gent que tu segueixes. T’apareix contingut per a provocar. Aleshores, sí que els cedim espai, però tinc la sensació que ells estan marcant l’agenda i que si tu et quedes a X i respons contínuament a la seua agenda, també els estàs donant un espai que no tindrien en el carrer. X és una ficció. La majoria dels hashtags estan alimentants per bots que estan contínuament generant contingut. Aleshores, lluitar contra els diners de milionaris per a promocionar certa ideologia, també és esgotador. Preferisc no gastar eixa energia en una cosa que done per perduda.

—…
—Segurament els estem cedint més espai del que voldríem, però pense que ens hem de rearmar d’una altra manera. La batalla cibernètica és desigual. Ens hem de trobar en uns altres llocs. Jo crec molt en la desvirtualització, crec molt en el teixit veïnal, crec molt en que la gent torne a eixir al carrer a manifestar-se. Per tant, més que ser activistes de X, preferisc que la gent reconduïsca la seua energia per a llocs que són més útils, com ara trobar-nos en el carrer, manifestar-nos en el carrer, conéixer quines reivindicacions hi ha en el nostre barri, en la nostra ciutat… És teixir la realitat, és baixar i trobar-nos amb els nostres veïns. Cal un moviment, un nou 15M en què la gent es trobava. I amb les manifestacions de Mazón tinc una esperança perquè són massives i la gent no perd l’objectiu comú. Que es queden X!

—Heu estudiat Comunicació Audiovisual. En un dels vostres vídeos defenseu el paper dels treballadors d’À Punt durant la gota freda.
—És un déjà-vu. Ells intentaran tornar a controlar políticament la tele. Vicente Ordaz, només has de fer una recerca ràpida per Google per veure quin peu calça i com de dur és amb coses importants com la llengua. Però sóc optimista. À Punt no és Canal 9. Ja va nàixer en unes altres circumstàncies. Ja té una fornada de periodistes que no són la columna vertebral del que va ser Canal 9 i que ja van viure la manipulació informativa. Crec que el fet que va fer que la gent desconnectara de Canal 9, informativament i emocionalment, va ser quan ens vam assabentar de com ens havien mentit amb l’accident del metro de València. Crec que això s’ha quedat com una cicatriu col·lectiva i tinc esperança en la gent que hi ha ara a À Punt. I eixe vídeo el vaig fer precisament perquè volia encoratjar-los, amb les meues limitacions, però setmanes després, uns quants treballadors de la casa em van dir que es va parlar molt del meu vídeo en la redacció i que a molta gent li va emocionar. Rebran moltes pressions, que resistisquen, perquè la gent ho premiarà. No vénen temps fàcils.

—Què hauria de passar perquè tornàsseu a l’ensenyament?
—Ara mateix que em tornara la il·lusió, perquè el que va fer que decidira deixar-ho és que ja estava tan cremat amb el sistema, no amb l’ensenyament, que ja no tenia il·lusió perquè m’adjudicaren. I treballar de docent requereix una energia i una il·lusió constants. T’ha d’agradar molt estar a l’aula, t’ha d’agradar donar classe. Hauria de recuperar la il·lusió i m’ajudaria veure que tenim polítics a qui els importa l’ensenyament. No puc oblidar que en la primera entrevista que li van fer a Rovira com a conseller va dir: “S’haurà d’estudiar si hi ha massa professors, perquè hi ha centres que em diuen que no saben què fer-ne.” És una persona que no ha xafat una aula en sa vida. A l’àmbit polític no veig molta esperança en l’ensenyament. I t’afegiria, i això és una crítica al professorat, l’any passat es va fer una vaga general de l’ensenyament que va tenir un seguiment força alt, però també m’agradaria dir que el professorat s’ha d’implicar molt més amb els interins. Crec que hi ha falta d’empatia amb els interins. Hi ha molt d’egoisme dins el professorat. Ha de ser una columna vertebral de la lluita de l’ensenyament.

—Voleu afegir res?
—Afegiria que igual que tenim molt clar que Mazón no pot seguir ni un dia més com a president de la Generalitat, m’agradaria que la gent comence a posar-li nom i cara a la persona que està denigrant l’educació pública, que és el conseller José Antonio Rovira, i que “Rovira dimissió” ha de tenir manifestacions tan massives com les que estem fent sobre la gota freda. L’ensenyament és un pilar bàsic i fonamental. I si no ho redrecem, això se’n va de mare.

The Washington Post · Haq Nawaz Khan, Rick Noack i Shaiq Hussain

Peshawar, Paquistan. Després d’anys a la baixa, els casos de poliomielitis han començat a repuntar significativament al Paquistan. S’han atenuat, doncs, les esperances que, després de ser eradicada a pràcticament tot el planeta, aquesta malaltia vírica també pugui ser eradicada ací.

Al Paquistan se’n van notificar setanta-tres casos –pel cap baix– l’any passat, i el 2021 se n’havia notificat un i prou. Les autoritats sanitàries paquistaneses diuen que el virus es propaga ràpidament per les dues regions políticament més inestables del país, el Balutxistan i el Khyber-Pakhtunkhwa, on els grups de combatents han posat els treballadors sanitaris –i, particularment, els encarregats de les campanyes de vaccinació– en el punt de mira.

Aquestes províncies remotes fan frontera amb l’Afganistan, l’únic país del món on la poliomielitis continua essent endèmica. Allí també hi han augmentat els casos, que han passat de tan sols l’any 2022 a vint-i-cinc l’any passat.

La campanya mundial contra la poliomielitis, que havia estat la principal causa de paràlisi infantil al món, és considerada un dels grans triomfs en matèria de salut pública de l’era moderna. La malaltia, tanmateix, ha persistit a l’Afganistan i a les regions més remotes del Paquistan, on les taxes de vaccinació són baixes. El retorn dels talibans al poder a l’Afganistan, l’any 2021, va reobrir moltes àrees del país a les campanyes de vaccinació. En canvi, l’efecte a l’altra banda de la frontera ha estat tot el contrari.

L’any passat, el govern paquistanès va informar de més de dues dotzenes d’atacs a treballadors de campanyes de vaccinació contra la poliomielitis –i els agents de seguretat que solen acompanyar-los– al país. Les preocupacions a Islamabad se centren sobretot en els intents dels talibans paquistanesos –també coneguts per Tehrik-e-Taliban Pakistan, o TTP– d’aturar, sovint a la força, les campanyes de vaccinació al nord-oest del país. També hi ha hagut atacs contra treballadors sanitaris a la província sud-occidental del Balutxistan, on aquests darrers mesos les forces separatistes han intensificat la lluita armada contra el govern paquistanès.

Ahmad Bhittani, de vint-i-quatre anys, explica que va plegar de treballador d’una campanya de vaccinació, en una zona remota del Khyber-Pakhtunkhwa, ara fa vuit mesos, juntament amb una trentena de treballadors més.

Bhittani diu que fou colpit pel segrest d’uns quants col·legues i l’atac mortal contra un agent de policia que custodiava un comboi de treballadors. El risc, diu, era simplement massa alt, i la paga –uns 17 euros el dia– massa baixa.

“Ara ni tan sols puc tornar al meu poble natal –explica Bhittani–. Em fa por que els combatents em disparin per la feina que vaig fer [en la campanya de vaccinació].”

El TTP considera com a objectius legítims els treballadors de campanyes de vaccinació custodiats per soldats o agents de policia, i darrerament s’ha atribuït uns quants atacs d’aquesta mena.

Molts guerrillers diuen que el govern paquistanès fa servir les campanyes de vaccinació com a tapadora per a espiar rivals polítics. La sospita, per forassenyada que sembli, respon a un greuge històric: la falsa campanya de vaccinació contra l’hepatitis que la CIA orquestrà al país, l’any 2011, amb l’objectiu de recollir mostres d’ADN de ciutadans paquistanesos i examinar si les mostres coincidien amb les del cap d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.

El Paquistan, que durant les dues dècades de guerra nord-americana a l’Afganistan va ser sovint acusat de donar refugi als talibans, ara es troba en la posició d’haver de demanar a Kabul que mantingui a ratlla el TTP, que jura lleialtat als talibans afganesos.

El govern afganès nega tenir influència sobre el TTP, però un informe de l’ONU conclou que els talibans afganesos han assistit els seus homòlegs paquistanesos en la planificació d’atacs transfronterers, i també que els han subministrat armes i material militar.

Els atacs del TTP han crescut aquest darrer any, tant en freqüència com en intensitat, fins al nivell més alt de la darrera dècada, segons un report publicat el mes passat per l’Institut d’Estudis per a la Pau del Paquistan, un centre de pensament amb seu a Islamabad.

El TTP, que nega rebre suport dels talibans afganesos, diu que els atacs contra el personal sanitari són una part imprescindible de la seva insurrecció contra l’estat paquistanès. Si els treballadors de campanyes de vaccinació acceptessin de ser custodiats pel TTP en substitució de l’exèrcit paquistanès, afegeix un alt comandant del grup, “els garantiríem seguretat total en les nostres àrees d’influència”.

Muhàmmad Shoaib Khan, de vint-i-sis anys, va ser un dels quatre treballadors sanitaris segrestats a final del 2023 per militants no identificats en una zona remota del Khyber-Pakhtunkhwa, on és sabut que operen el TTP i les faccions dissidents.

“Els nostres segrestadors ens van dir que fer la gihad contra els treballadors [de les campanyes de vaccinació de poliomielitis] és una obligació religiosa”, recorda Shoaib Khan, que explica que el van acusar a ell i als seus companys de voler matar els seus fills.

Els treballadors, finalment, van ser alliberats després de la intervenció dels patriarques locals. Shoaib Khan va continuar treballant en campanyes de vaccinació contra la poliomielitis fins l’estiu passat, quan decidí de plegar per les súpliques de la seva família.

“Aquests treballadors arrisquen la vida tot i cobrar molt poc”, lamenta Muhàmmad Nasir Rana, un pediatre paquistanès, que demana a Islamabad que escolti les reclamacions d’aquests “herois nacionals”.

Islamabad afirma que ha pres totes les mesures que té a l’abast per protegir els treballadors sanitaris. Ayesha Raza Farooq, alta funcionària del comitè per a l’eradicació de la poliomielitis al Paquistan, afirma: “Els problemes de seguretat persisteixen en alguns focus aïllats”, si bé matisa que en la majoria de zones s’han aconseguit avenços significatius en la reducció d’aquests riscs.

La seguretat no és l’únic factor que dificulta les campanyes de vaccinació contra la poliomielitis. Els metges paquistanesos també apunten a la manca de finançament i als problemes per a mantenir els vaccins en fred a l’hora de transportar-los.

Nasir Rana diu que el govern paquistanès tampoc no s’ha preocupat de la prevenció. N’és un exemple el subministrament d’aigua potable a comunitats rurals, atès que el consum d’aigua contaminada és una de les principals vies per què els infants no vaccinats poden contreure la poliomielitis. “Això no importa a ningú”, lamenta el pediatre.

La lluita per a contenir la poliomielitis al Paquistan podria fer un nou pas enrere arran de la decisió de Trump de suspendre el repartiment d’ajuda a l’exterior i de retirar els Estats Units de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’any 2023, sota la presidència de Biden, Washington va proporcionar gairebé set milions de dòlars al programa d’immunització contra la poliomielitis al Paquistan. El secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, va informar dimarts passat que la suspensió no s’aplicaria als programes d’ajuda humanitària, però Washington encara no ha aclarit quins programes restaran coberts per l’exempció i quins no.

Hamid Jafari, director del programa regional d’eradicació de la poliomielitis de l’OMS, explica a The Washington Post que l’impacte “podria tenir conseqüències significatives d’ací a un parell de mesos”. I afegeix: “Qualsevol pas en fals en aquesta etapa crucial podria retardar significativament les feines d’eradicació de la poliomielitis, cosa que augmentaria el risc que la malaltia s’escampés internacionalment”.

Històricament, l’Afganistan i el Paquistan han experimentat brots de poliomielitis simultàniament, atès que els casos sovint passen de l’una banda de la frontera a l’altra. Ara es tem que la malaltia s’encomani independentment en tots dos països alhora, cosa que en dificultaria encara més el seguiment i el control.

Després d’anys de donar suport a les campanyes de vaccinació, el govern talibà de l’Afganistan ha començat a posar traves a les campanyes de porta a porta. Els talibans continuen permetent que vaccinin infants en mesquites i més indrets públics; tanmateix, prohibir el porta a porta podria comportar un 30% menys de vaccinacions en les zones més afectades pel brot. Ho explica un alt funcionari de salut pública del nord-est de l’Afganistan, que parla anònimament perquè no té autorització per a fer comentaris sobre la qüestió. El Ministeri de Sanitat afganès, d’una altra banda, no ha respost a les preguntes de The Washington Post.

El metge paquistanès Rana Muhàmmad Safdar, ex-responsable del programa d’eradicació de la poliomielitis del país, té por que la situació es continuï complicant a mitjà termini. “Tant el Paquistan com l’Afganistan hauran d’afrontar-ne les conseqüències”, adverteix.

Hussain informa d’Islamabad estant, i Noack, de París estant.

Subscribe to The Washington Post

Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui comença a l’Audiència espanyola el judici contra l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales pels delictes d’agressió sexual i coaccions pel petó no consentit a la jugadora Jenni Hermoso en la cerimònia de lliurament de medalles de la Copa del Món de futbol. També són jutjats per un delicte de coaccions l’ex-director esportiu de la selecció masculina Albert Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de Màrqueting de la Federació, Rubén Rivera.

Les altres polèmiques de Rubiales, més enllà del petó forçat a Jenni Hermoso

La fiscalia demana per a Rubiales una pena de dos anys i mig de presó per agressió sexual i coaccions, i per als altres tres ex-directius en demana un any i mig per coaccions. Així mateix, sol·licita per a tots quatre la prohibició de comunicar-se amb Hermoso i de no acostar-s’hi a menys de dos-cents metres.

El jutge de l’Audiència espanyola Francisco de Jorge, que va enviar el cas a judici, va concloure que el petó a la jugadora “no va ser consentit i va ser una iniciativa unilateral i sorprenent” de Luis Rubiales. Al mateix temps, quant als altres investigats, el magistrat va dir que hi havia indicis d’una acció concertada amb Rubiales “per a doblegar la voluntat de Jennifer Hermoso i aconseguir que accedís a enregistrar un vídeo en el qual digués que el petó havia estat consentit”. A més, assenyala que aquesta estratègia de pressió també es va aplicar contra la família i l’entorn de la futbolista.

Hermoso, la primera a declarar

La vista durarà onze dies i, per tant, es preveu que acabi pels volts del 21 de febrer. Hi ha en total vint-i-set testimonis citats a declarar davant el magistrat José Manuel Clemente. Avui declararà Jenni Hermoso, que s’ha hagut d’absentar de la ruta del seu equip, el Tigres de la UANL mexicà. També declaren avui Ana Álvarez, que era aleshores directora de futbol femení de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), i Patricia Pérez, coneguda com a Poki, cap de premsa de la selecció femenina, que va denunciar internament pressions de Rubiales i més directius, malgrat que no va voler denunciar-ho al jutjat.

La futbolista Jennifer Hermoso entrant en un jutjat.

El judici es fa a la seu de San Fernando de Henares a causa de la gran afluència de mitjans que han demanat acreditació. La declaració de les companyes de la selecció espanyola començarà dimecres: la portera Missa Rodríguez serà la primera i l’endemà serà el torn d’ex-companyes d’Hermoso al Barça, com ara Alèxia Putellas i Irene Paredes, que ho faran telemàticament de Barcelona estant. De la mateixa manera, la defensa Laia Codina declararà des d’Anglaterra. Els actuals entrenadors de les seleccions espanyoles masculina i femenina també estan citats: Luis de la Fuente declararà com a testimoni el 4 de febrer, i Montse Tomé, el 4. També estan citats l’actual responsable de comunicació de la federació, Enrique Yunta, el psicòleg de la selecció, Javier López Vallejo, l’ex-director d’integritat de la federació Miguel García Caba i l’ex-director de comunicació Pablo García Cuervo. Finalment, Rubiales ha demanat que declarin les seves dues filles majors d’edat.

Ara, sens dubte, el que ha creat més expectació són les declaracions dels acusats i en especial la de Rubiales, que s’espera a partir del 12 de febrer. El jutge ha acceptat bona part de les proves sol·licitades per Rubiales i la resta de parts, inclosa una pericial de la lectura de llavis per a determinar les paraules que l’ex-dirigent va pronunciar abans del petó.

Això no obstant, ha rebutjat la petició dels advocats de Jenni Hermoso d’incorporar com a prova una entrevista radiofònica a Rubiales el dia dels fets, en què es referia al que va succeir com “un petó entre amics” i en la qual li restava importància. A més, tampoc no ha admès la demanda de la fiscalia de recollir el vídeo de la junta extraordinària de la federació del 25 d’agost en la qual Rubiales es va negar a dimitir i va pronunciar un discurs reaccionari i masclista.

“S’ha acabat”: el cas Rubiales i les violències que s’han deixat de normalitzar

La jurisprudència clau del Suprem espanyol

El juny, el Tribunal Suprem espanyol va dictaminar que un petó no consentit és una agressió sexual perquè constitueix una “intromissió a la llibertat sexual” de la víctima amb el propòsit d’obtenir “una satisfacció sexual a costa d’algú altre”. Ho va fer en confirmar la condemna d’un any i nou mesos de presó que havia imposat l’Audiència de Sevilla contra un policia espanyol per haver petonejat sense consentiment una detinguda als calabossos el 2020.

A més, la sentència especificava que no cal una negativa explícita per a considerar que el consentiment no existeix i que el contacte fugaç d’un petó no consentit és una invasió corporal de l’autor. En la mateixa línia, la sala penal va assenyalar que no és possible cap contacte corporal sota cap pretext si no hi ha consentiment.

Rubiales hi arriba inhabilitat i sancionat

El Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) ja el va inhabilitar tres anys a pel petó forçat i dels gests que va fer a la llotja durant la final de la Copa del Món. Igualment, l’ex-president de la federació espanyola de futbol també va ser sancionat per la FIFA pels mateixos motius.

Segons que va explicar el portal especialitzat en dret esportiu IUSPORT, i han confirmat més mitjans, el TAD el va sancionar amb un any i mig d’inhabilitació pel petó forçat i un any i mig més pels gests obscens.

Avui comença a l’Audiència espanyola el judici contra l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales pels delictes d’agressió sexual i coaccions pel petó no consentit a la jugadora Jenni Hermoso en la cerimònia de lliurament de medalles de la Copa del Món de futbol. També són jutjats per un delicte de coaccions l’ex-director esportiu de la selecció masculina Albert Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de Màrqueting de la Federació, Rubén Rivera.

Les altres polèmiques de Rubiales, més enllà del petó forçat a Jenni Hermoso

La fiscalia demana per a Rubiales una pena de dos anys i mig de presó per agressió sexual i coaccions, i per als altres tres ex-directius en demana un any i mig per coaccions. Així mateix, sol·licita per a tots quatre la prohibició de comunicar-se amb Hermoso i de no acostar-s’hi a menys de dos-cents metres.

El jutge de l’Audiència espanyola Francisco de Jorge, que va enviar el cas a judici, va concloure que el petó a la jugadora “no va ser consentit i va ser una iniciativa unilateral i sorprenent” de Luis Rubiales. Al mateix temps, quant als altres investigats, el magistrat va dir que hi havia indicis d’una acció concertada amb Rubiales “per a doblegar la voluntat de Jennifer Hermoso i aconseguir que accedís a enregistrar un vídeo en el qual digués que el petó havia estat consentit”. A més, assenyala que aquesta estratègia de pressió també es va aplicar contra la família i l’entorn de la futbolista.

Hermoso, la primera a declarar

La vista durarà onze dies i, per tant, es preveu que acabi pels volts del 21 de febrer. Hi ha en total vint-i-set testimonis citats a declarar davant el magistrat José Manuel Clemente. Avui declararà Jenni Hermoso, que s’ha hagut d’absentar de la ruta del seu equip, el Tigres de la UANL mexicà. També declaren avui Ana Álvarez, que era aleshores directora de futbol femení de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), i Patricia Pérez, coneguda com a Poki, cap de premsa de la selecció femenina, que va denunciar internament pressions de Rubiales i més directius, malgrat que no va voler denunciar-ho al jutjat.

La futbolista Jennifer Hermoso entrant en un jutjat.

El judici es fa a la seu de San Fernando de Henares a causa de la gran afluència de mitjans que han demanat acreditació. La declaració de les companyes de la selecció espanyola començarà dimecres: la portera Missa Rodríguez serà la primera i l’endemà serà el torn d’ex-companyes d’Hermoso al Barça, com ara Alèxia Putellas i Irene Paredes, que ho faran telemàticament de Barcelona estant. De la mateixa manera, la defensa Laia Codina declararà des d’Anglaterra. Els actuals entrenadors de les seleccions espanyoles masculina i femenina també estan citats: Luis de la Fuente declararà com a testimoni el 4 de febrer, i Montse Tomé, el 4. També estan citats l’actual responsable de comunicació de la federació, Enrique Yunta, el psicòleg de la selecció, Javier López Vallejo, l’ex-director d’integritat de la federació Miguel García Caba i l’ex-director de comunicació Pablo García Cuervo. Finalment, Rubiales ha demanat que declarin les seves dues filles majors d’edat.

Ara, sens dubte, el que ha creat més expectació són les declaracions dels acusats i en especial la de Rubiales, que s’espera a partir del 12 de febrer. El jutge ha acceptat bona part de les proves sol·licitades per Rubiales i la resta de parts, inclosa una pericial de la lectura de llavis per a determinar les paraules que l’ex-dirigent va pronunciar abans del petó.

Això no obstant, ha rebutjat la petició dels advocats de Jenni Hermoso d’incorporar com a prova una entrevista radiofònica a Rubiales el dia dels fets, en què es referia al que va succeir com “un petó entre amics” i en la qual li restava importància. A més, tampoc no ha admès la demanda de la fiscalia de recollir el vídeo de la junta extraordinària de la federació del 25 d’agost en la qual Rubiales es va negar a dimitir i va pronunciar un discurs reaccionari i masclista.

“S’ha acabat”: el cas Rubiales i les violències que s’han deixat de normalitzar

La jurisprudència clau del Suprem espanyol

El juny, el Tribunal Suprem espanyol va dictaminar que un petó no consentit és una agressió sexual perquè constitueix una “intromissió a la llibertat sexual” de la víctima amb el propòsit d’obtenir “una satisfacció sexual a costa d’algú altre”. Ho va fer en confirmar la condemna d’un any i nou mesos de presó que havia imposat l’Audiència de Sevilla contra un policia espanyol per haver petonejat sense consentiment una detinguda als calabossos el 2020.

A més, la sentència especificava que no cal una negativa explícita per a considerar que el consentiment no existeix i que el contacte fugaç d’un petó no consentit és una invasió corporal de l’autor. En la mateixa línia, la sala penal va assenyalar que no és possible cap contacte corporal sota cap pretext si no hi ha consentiment.

Rubiales hi arriba inhabilitat i sancionat

El Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) ja el va inhabilitar tres anys a pel petó forçat i dels gests que va fer a la llotja durant la final de la Copa del Món. Igualment, l’ex-president de la federació espanyola de futbol també va ser sancionat per la FIFA pels mateixos motius.

Segons que va explicar el portal especialitzat en dret esportiu IUSPORT, i han confirmat més mitjans, el TAD el va sancionar amb un any i mig d’inhabilitació pel petó forçat i un any i mig més pels gests obscens.

Demà comença un nou període de sessions al parlament de les Illes i ho fa ben remogut. Sobretot, per tres qüestions que no són fàcils per al govern de Marga Prohens: la continuïtat de Gabriel Le Senne com a president de la cambra, la negociació d’un pressupost -el del 2025- que va caure el desembre, i haver d’afrontar l’allau de baixes que s’han produït al Pacte per a la sostenibilitat, que havia de dirigir les bases d’un model turístic sostenible.

Le Senne i el delicte d’odi

Esquivar el judici serà difícil per a Le Senne. L’acusen d’un delicte d’odi per haver esquinçat les fotos de les Roges del Molinar. Ho va fer durant un ple en què es debatia la proposta de Vox per a derogar la llei de Memòria Democràtica. Malgrat que el fiscal, i evidentment la defensa, veien que no hi havia motius per a seure’l al banc dels acusats per un delicte d’odi, el jutge sí que els veu. 

El jutge veu indicis de delicte d’odi de Le Senne per haver esquinçat la fotografia d’Aurora Picornell

La situació és incòmoda per al PP. El de Vox presideix la cambra a causa de l’acord de governabilitat al qual van arribar Marga Prohens i l’extrema dreta. La qüestió és molt clara: hauria de continuar Le Senne com a president del parlament si va a judici? 

El pes de tot plegat recaurà en el PP. Per què? Le Senne només perdria la condició de diputat si hi ha una sentència judicial ferma que així ho dictamini, i no és el cas. També podria perdre la condició de president si deixés de pertànyer al seu grup parlamentari, ara com ara improbable. Però, segons l’article 9 del reglament de la cambra, “els diputats quedaran suspesos dels drets i deures parlamentaris quan, una vegada la interlocutòria sobre el processament sigui ferma o es dicti la interlocutòria d’obertura d’un judici oral, el ple de la cambra així ho acordi, per majoria absoluta”. És a dir, els vots del PP són necessaris perquè l’esquerra no suma.

El PP ja es va lliurar a Vox

L’oposició ja va intentar de revocar el president, però l’abstenció del PP ho va evitar en el seu moment. Ara, s’haurà de veure quin tarannà segueix Prohens. De moment, ja ha dit que no és una qüestió sobre la qual hagi de decidir el govern, sinó els grups parlamentaris. És a dir, s’ha tret responsabilitats del damunt. Com si ella no fos l’encarregada també de dirigir el PP i, per tant, el grup a la cambra. 

El PP torna a claudicar davant Vox i permet que Le Senne continuï com a president del parlament

Entre tot plegat, on era la Le Senne la setmana passada? En una reunió de presidents per a tractar assumptes de “cortesia, decòrum i dignitat en el debat parlamentari”. No sabem si li haurà servit per a revisar les accions que va cometre. Tampoc si li haurà servit per a fer una passa al costat abans ningú no l’intenti fer fora. Evidentment, una possibilitat molt llunyana. 

Prohens ha de decidir si torna a cercar Vox, a qui tantes vegades ha elogiat per la predisposició a pactar. O a l’esquerra, que tantes vegades s’ha ofert mentre la presidenta apliqui un cordó sanitari a l’extrema dreta. Ara com ara, les relacions entre PP i Vox continuen trencades –un trencament que es va materialitzar amb la salvació de la llei de Memòria i la retirada del pressupost–, i Prohens va cercar l’esquerra. Però tot pot canviar en el món polític de les Illes, ja s’ha demostrat en més d’una ocasió. I a aquesta qüestió sobre la continuïtat de Le Senne i si hi haurà divorci o reconciliació amb Vox, se suma el segon factor que complica els plans del govern: el pressupost del 2025.

Uns comptes fallits

Desembre se sabia que el PP tombava el pressupost. Una resposta a la pressió que van fer els grups de l’oposició per a intentar d’arreglar els desgavells polítics del darrer període de sessions, com ara la votació per error d’eliminar el català a la funció pública i la permissió de construir en zones inundables. Tanmateix, d’aleshores ençà, les notícies han estat nul·les. El govern ha decidit de donar-se un temps, aprofitant les vacances de Nadal i l’aturada de l’activitat parlamentària, per a definir què fa. En una entrevista a VilaWeb, el portaveu del PSIB, Iago Negueruela, ja titllava aquesta aturada de l’activitat de ser una “irresponsabilitat i una frivolitat”.

Prohens està fermada per tots costats. Si el grup decideix de revocar Le Senne, arribar a un pacte per al pressupost amb Vox serà impossible. De fet, ara com ara, es preveu complicat, perquè l’extrema dreta va sortir ben enfurismada de les darreres negociacions amb el PP, a qui van arribar a acusar de mentir. I assolir un pacte amb PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem –o la combinació necessària de vots d’aquests– també és evidentment difícil. El PP insisteix que van guanyar les eleccions. I insisteix que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar, com ara el programa de govern.

Sí que han arribat a acords puntuals, per exemple, entre PP i Més per Mallorca, per tirar endavant un decret que prohibeix les macrogranges. Un text redactat entre tots dos partits i que podrà ser validat al parlament. Però les desavinences continuen. I els últims moviments els han fet partits com ara PSIB i, precisament, Més per Mallorca. Com més entitats i sindicats, han decidit de retirar-se del Pacte per a la sostenibilitat del govern.

Un pacte en què queden sols

El 22 de maig de 2024 es va presentar el director de la Fundació Impulsa, Toni Riera, com a coordinador del Pacte per a la sostenibilitat. A l’acte van participar més de 140 entitats. Es posava en marxa un espai de diàleg, en línia amb els que ja va impulsar Francina Armengol durant el seu mandat. Es creava “per definir un full de ruta entre tots els participants” i el govern assegurava que no es partia de cap document tancat, sinó que la proposta ha estat de començar de zero. 

El Fòrum de la Societat Civil es retira del pacte per a la sostenibilitat de Prohens

Un pacte centrat a cercar la sostenibilitat econòmica i social de les Illes, però molt enfocat al turisme. Ni el GOB, ni el Fòrum de la Societat Civil –conformat per entitats ecologistes, culturals, sindicals i empresarials– ni la Xarxa d’Inclusió Social, ni Podem, ni PSIB, ni Més ja no hi formen part. Un desastre d’aquest espai en què no hi ha hagut cap avenç significatiu. Per exemple, Més va criticar que el govern anunciés i aprovés mesures fora del pacte que contribueixen encara més a augmentar la pressió turística i humana.

De fet, com va informar l’Ultima Hora, l’executiu va decidir d’eliminar el sostre dels 13,5 milions de turistes a què haurien d’arribar les Illes del pla de transició energètica. Per a posar en context: el 2023 van arribar a les Illes 17,8 milions de turistes, i l’octubre del 2024 ja s’havia superat la xifra. La plataforma megacreuers també avisava fa uns dies: la previsió d’escales al port de Palma per al 2025 preveu l’arribada de 542 creuers amb 1,8 milions de passatgers, és a dir, gairebé el doble de la població de les Illes. Per una banda, Prohens diu que “arribar a gairebé 20 milions de turistes en un any no és sostenible”. Per una altra banda, fa la contrària.

Els malabars de la presidenta

De fet, de moment s’ha vist així amb un dels anuncis que va fer durant el darrer debat de política general: augmentar l’ecotaxa els mesos d’estiu. Una mesura que, pendent de concretar-se, tal vegada comptaria amb el suport de l’esquerra. De moment, ha tornat a quedar en paper banyat. Ja ho assegurava Prohens fa uns dies: que la pujada arribi aquest estiu anirà just. Al PP li és difícil, ara, optar per un impost que, des que es va crear, ha criticat a tort i a dret. 

I és que, com amb l’ecotaxa, la presidenta ha de fer malabars, com pot, de tot. Amb Vox, amb l’esquerra, amb la societat civil, amb el català, amb el pressupost, amb el turisme i el sector turístic… i a mesura que vagi sumant boles, serà més complicat que no caiguin.

D’ençà que DeepSeek ha vist la llum, experts de mig món (i de l’altre mig també) ens hi hem capbussat sense descans per examinar-ne el codi obert. Hem trobat avenços importantíssims, però n’hi ha un que mereix que ens hi aturem d’una manera especial: quan l’usuari prem el botó ‘model R1′, la IA comença a cercar la resposta com ho fa la ment humana.

És el començament d’una cosa molt nova, tan nova que costa de creure que no siga ciència-ficció: som davant l’inici del raonament de les màquines.

La Xina ha fet una irrupció potent en l’escena de la intel·ligència artificial (IA) amb el llançament de DeepSeek. De seguida s’ha col·locat al costat dels gegants: OpenAI (ChatGPT), Gemini de Google i Claude d’Anthropic. Però el seu sistema sorprèn no tan sols per la seua potència, sinó també pel fet que l’han construït amb inversions sorprenentment baixes en comparació amb els pressuposts astronòmics dels seus competidors. A més, s’ofereix com a model lliure, de manera que qualsevol el pot instal·lar i executar a l’ordinador en diverses versions.

Són moltes les veus destacades que advertien que la Xina no es quedaria enrere en la cursa de la IA. Kai-Fu Lee, autor d’AI Superpowers i ex-president de Google Xina, ho va assenyalar fa temps. Avui, dirigeix un dels fons d’inversió tecnològics més potents del país asiàtic.

El llançament de DeepSeek, doncs, ja ha sacsejat orient i occident. Però hi ha una cosa més: des del moment en què se n’ha fet públic el desenvolupament, molts hem provat la nova IA xinesa, i el seu model R1 reclama una atenció especial.

El model R1 i el cervell humà

En examinar DeepSeek a fons, hem trobat un punt curiós que pocs han advertit: sota la caixa on introduïm les preguntes hi ha un botó que activa el model R1, capaç de raonar d’una manera més pausada i profunda. La manera com la màquina pensa abans de respondre recorda el sistema 2 (“pensar a poc a poc”) que el reconegut psicòleg Daniel Kahneman utilitza per a descriure la ment humana.

Mentre que el sistema 1 de DeepSeek respon ràpidament i de manera intuïtiva, el sistema 2 recorre a processos més analítics i deliberats. La majoria de models actuals funcionen amb aquest mode ràpid (sistema 1). El model 01 de ChatGPT d’OpenAI va començar la tendència d’invertir més temps de computació per a resoldre problemes complexos quan la pregunta ho requereix. La diferència de DeepSeek és que és ràpid per a qüestions senzilles i més lent per a les difícils. Si la consulta és fàcil, la IA la respon gairebé immediatament amb dues versions. Però si cal una resposta més reflexionada, el model R1 s’hi deté i pensa abans de respondre.

Tot indica que el 2025 serà un any clau per a l’expansió d’aquesta capacitat de raonament profund.

El raonament profund

No és la primera vegada que un avanç d’aquesta mena fa història. El 2016, AlphaGo, dirigida aleshores per Demis Hassabis, premi Nobel de Química, va executar una jugada increïble –el famós moviment 37 contra Lee Sedol en el joc Go, que es practica a l’Àsia des de fa 3.000 anys.

Aquell instant va ser un punt d’inflexió: la IA no solament va superar expectatives, sinó que també va demostrar una creativitat que va costar de comprendre. Amb DeepSeek, el potencial rau en l’ampliació d’aquest estil de “pensar” més a fons, un aspecte clau en camps com ara l’enginyeria i la medicina per a resoldre problemes per als quals encara no hi ha mètodes clarament definits.

L’equip xinès rere aquest projecte ha fet públic tant el codi com les tècniques, cosa que permet que més investigadors les repliquen i les milloren. Això accelera la innovació i demostra que no tan sols les grans corporacions amb fons milionaris poden encapçalar la cursa tecnològica del segle XXI. Quan la tecnologia es posa a l’abast de tothom, la capsa de Pandora queda totalment oberta.

Molts experts debaten sobre el futur de la intel·ligència artificial general, que aspira a operar en un ampli ventall de tasques, com faria un humà mitjà, i fins i tot acostar-se a la superintel·ligència.

Aturar-se i pensar

Fins fa poc, aquestes qüestions semblaven ciència-ficció, però la irrupció de moviments excepcionals com el d’AlphaGo i l’emergència de nous models capaços de “parar-se i pensar” els traslladen a un terreny més tangible.

Som en una etapa en què ja no dubtem si la IA pot raonar, sinó que dubtem sobre si pot ser que, més aviat que tard, acabarem fent-la raonar més bé que nosaltres. En el cas de DeepSeek, el model R1 pot acabar resolent problemes de gran complexitat, tot generant solucions que fins ara només estaven a l’abast de professionals altament qualificats després d’una profunda reflexió.

Això presenta una qüestió fonamental sobre el paper de la ment humana en els processos de descobriment en el futur immediat. OpenAI ja ha començat aquest camí amb el seu model 01 i les seves futures versions, però DeepSeek el democratitza i l’obre al món, cosa que pot comportar-ne una expansió enorme.

L’opció de raonament pausat i profund i el fet de fer públic el codi obren la porta a nous projectes que puguen explotar aquest enfocament en àmbits com ara la logística, l’educació, el disseny, l’arquitectura i el diagnòstic mèdic.

Un lideratge en qüestió

La qüestió és: perdrem el lideratge que ara tenim els humans en el raonament? Deixarem de ser els únics amb pensament creatiu? Com a mínim, comença una cursa cap a aquesta idea a un ritme inesperadament accelerat.

Mentrestant, Europa se’n manté al marge, obsessionada a regular una tecnologia que no acaba d’entendre ni de dominar per manca d’inversió i de talent, que fuig a països amb menys traves. En comptes de situar-se a l’avantguarda, es perd en debats que, per si sols, no garanteixen avenços tecnològics reals.

Hi ha uns altres actors que ja marquen el ritme en aquesta era del raonament profund, quan l’ésser humà podria passar de líder del poder cognitiu a simple espectador.

És un moment històric apassionant, doncs. No ens el perdem.

 

Jordi Linares Pellicer és doctor en informàtica i professor a la Universitat Politècnica de València. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

 

D’ençà que DeepSeek ha vist la llum, experts de mig món (i de l’altre mig també) ens hi hem capbussat sense descans per examinar-ne el codi obert. Hem trobat avenços importantíssims, però n’hi ha un que mereix que ens hi aturem d’una manera especial: quan l’usuari prem el botó ‘model R1′, la IA comença a cercar la resposta com ho fa la ment humana.

És el començament d’una cosa molt nova, tan nova que costa de creure que no siga ciència-ficció: som davant l’inici del raonament de les màquines.

La Xina ha fet una irrupció potent en l’escena de la intel·ligència artificial (IA) amb el llançament de DeepSeek. De seguida s’ha col·locat al costat dels gegants: OpenAI (ChatGPT), Gemini de Google i Claude d’Anthropic. Però el seu sistema sorprèn no tan sols per la seua potència, sinó també pel fet que l’han construït amb inversions sorprenentment baixes en comparació amb els pressuposts astronòmics dels seus competidors. A més, s’ofereix com a model lliure, de manera que qualsevol el pot instal·lar i executar a l’ordinador en diverses versions.

Són moltes les veus destacades que advertien que la Xina no es quedaria enrere en la cursa de la IA. Kai-Fu Lee, autor d’AI Superpowers i ex-president de Google Xina, ho va assenyalar fa temps. Avui, dirigeix un dels fons d’inversió tecnològics més potents del país asiàtic.

El llançament de DeepSeek, doncs, ja ha sacsejat orient i occident. Però hi ha una cosa més: des del moment en què se n’ha fet públic el desenvolupament, molts hem provat la nova IA xinesa, i el seu model R1 reclama una atenció especial.

El model R1 i el cervell humà

En examinar DeepSeek a fons, hem trobat un punt curiós que pocs han advertit: sota la caixa on introduïm les preguntes hi ha un botó que activa el model R1, capaç de raonar d’una manera més pausada i profunda. La manera com la màquina pensa abans de respondre recorda el sistema 2 (“pensar a poc a poc”) que el reconegut psicòleg Daniel Kahneman utilitza per a descriure la ment humana.

Mentre que el sistema 1 de DeepSeek respon ràpidament i de manera intuïtiva, el sistema 2 recorre a processos més analítics i deliberats. La majoria de models actuals funcionen amb aquest mode ràpid (sistema 1). El model 01 de ChatGPT d’OpenAI va començar la tendència d’invertir més temps de computació per a resoldre problemes complexos quan la pregunta ho requereix. La diferència de DeepSeek és que és ràpid per a qüestions senzilles i més lent per a les difícils. Si la consulta és fàcil, la IA la respon gairebé immediatament amb dues versions. Però si cal una resposta més reflexionada, el model R1 s’hi deté i pensa abans de respondre.

Tot indica que el 2025 serà un any clau per a l’expansió d’aquesta capacitat de raonament profund.

El raonament profund

No és la primera vegada que un avanç d’aquesta mena fa història. El 2016, AlphaGo, dirigida aleshores per Demis Hassabis, premi Nobel de Química, va executar una jugada increïble –el famós moviment 37 contra Lee Sedol en el joc Go, que es practica a l’Àsia des de fa 3.000 anys.

Aquell instant va ser un punt d’inflexió: la IA no solament va superar expectatives, sinó que també va demostrar una creativitat que va costar de comprendre. Amb DeepSeek, el potencial rau en l’ampliació d’aquest estil de “pensar” més a fons, un aspecte clau en camps com ara l’enginyeria i la medicina per a resoldre problemes per als quals encara no hi ha mètodes clarament definits.

L’equip xinès rere aquest projecte ha fet públic tant el codi com les tècniques, cosa que permet que més investigadors les repliquen i les milloren. Això accelera la innovació i demostra que no tan sols les grans corporacions amb fons milionaris poden encapçalar la cursa tecnològica del segle XXI. Quan la tecnologia es posa a l’abast de tothom, la capsa de Pandora queda totalment oberta.

Molts experts debaten sobre el futur de la intel·ligència artificial general, que aspira a operar en un ampli ventall de tasques, com faria un humà mitjà, i fins i tot acostar-se a la superintel·ligència.

Aturar-se i pensar

Fins fa poc, aquestes qüestions semblaven ciència-ficció, però la irrupció de moviments excepcionals com el d’AlphaGo i l’emergència de nous models capaços de “parar-se i pensar” els traslladen a un terreny més tangible.

Som en una etapa en què ja no dubtem si la IA pot raonar, sinó que dubtem sobre si pot ser que, més aviat que tard, acabarem fent-la raonar més bé que nosaltres. En el cas de DeepSeek, el model R1 pot acabar resolent problemes de gran complexitat, tot generant solucions que fins ara només estaven a l’abast de professionals altament qualificats després d’una profunda reflexió.

Això presenta una qüestió fonamental sobre el paper de la ment humana en els processos de descobriment en el futur immediat. OpenAI ja ha començat aquest camí amb el seu model 01 i les seves futures versions, però DeepSeek el democratitza i l’obre al món, cosa que pot comportar-ne una expansió enorme.

L’opció de raonament pausat i profund i el fet de fer públic el codi obren la porta a nous projectes que puguen explotar aquest enfocament en àmbits com ara la logística, l’educació, el disseny, l’arquitectura i el diagnòstic mèdic.

Un lideratge en qüestió

La qüestió és: perdrem el lideratge que ara tenim els humans en el raonament? Deixarem de ser els únics amb pensament creatiu? Com a mínim, comença una cursa cap a aquesta idea a un ritme inesperadament accelerat.

Mentrestant, Europa se’n manté al marge, obsessionada a regular una tecnologia que no acaba d’entendre ni de dominar per manca d’inversió i de talent, que fuig a països amb menys traves. En comptes de situar-se a l’avantguarda, es perd en debats que, per si sols, no garanteixen avenços tecnològics reals.

Hi ha uns altres actors que ja marquen el ritme en aquesta era del raonament profund, quan l’ésser humà podria passar de líder del poder cognitiu a simple espectador.

És un moment històric apassionant, doncs. No ens el perdem.

 

Jordi Linares Pellicer és doctor en informàtica i professor a la Universitat Politècnica de València. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

 

Fa uns dies escrivia en aquest mateix article editorial que les eleccions al Consell de la República podien ser una oportunitat per a reviure aquesta institució que he defensat des de la seua fundació que és fonamental per al procés d’independència, però que després de ser potinejada en tots els terrenys ha quedat reduïda a un reflex pàl·lid del que esperàvem que fos.

Després de veure la campanya electoral que està desenvolupant-se i d’aguantar totes les polèmiques paral·leles que s’han creat, avui només puc dir, però, que sent vergonya aliena. Com a periodista, com a observador i analista, com a ciutadà, com a independentista, però sobretot com a simple afiliat al Consell, un entre tants.

Ja no s’entén, d’entrada, com és que ens hem posat ací. El president Puigdemont va decidir que el seu projecte era el seu partit polític i va abandonar de la nit al matí el consell, l’organisme que li havia donat aixopluc en els moments més difícils i delicats de la seua trajectòria en l’exili. Desencadenant així una autèntica guerra interna que ha posat de relleu totes les misèries imaginables.

Toni Comín va decidir aleshores que volia ser el president del Consell. Malgrat les moltes polèmiques que arrosegava la seua figura ja des de fa uns quants anys -i he de reconèixer ací persones com Júlia Taurinyà que van posar el dit en la nafra dels seus defectes molt abans que ningú.

Contra ell, que tenia la representació diguem-ne política de la institució, s’ha alçat el que en podríem dir el sottogoverno del govern, la gent que ha maniobrat sempre per a mantenir la institució sota control, marcant el seu rumb polític al marge i si calia en contra de la democràcia directa -com va quedar demostrat en el lamentable episodi de la dissolució manu militari de l’Assemblea de Representants.

En realitat controlar el Consell avui és controlar un nom i poc més. No hi ha diners, no hi ha treballadors, no hi ha res més que una marca encara miraculosament respectada per molta gent que seguim creient en el país i en la revolució de l’octubre del 17. Per això mateix sorprèn, però, veure l’acarnissament en la batalla que estem vegent i el cainisme desplegat a tomba oberta en les xarxes i els mitjans de comunicació -filtracions, filtracions i més filtracions incloses, per cert, a la premsa més enemiga del Consell.

La meua opinió personal -i vull remarcar que no té cap més valor que això ni cap més importància que la d’una opinió com la que puga tenir qualsevol lector d’aquest diari- és que Toni Comín simplement no està ara en condicions de portar el Consell. 

Però aquesta cacera a l’home que s’ha desfermat en contra d’ell em sembla molt poc edificant, gens republicana. Sobretot perquè crec que no es pot oblidar així com així que ell és un exiliat i que si està vivint en les difícils circumstàncies personals que està vivint i que tenen l’afectació sobre ell que tenen no és precisament per voluntat pròpia.

No dic amb això que els exiliats per ser exiliats -o els presos en el seu moment- tinguen drets que els altres no tenim. Però sí que dic que tampoc és negligible el fet que ho són.

I per això convidar-lo a que es retire, com ha fet Jordi Domingo, o emetre un comunicat alentant ben poc dissimuladament a que algú l’impugne, com ha fet la peculiar junta gestora que regeix el Consell, em semblen gestos molt poc edificants. La denúncia feta contra ell per un assistent, amb independència de la idoneïtat del moment, és tota una altra cosa. Aquest és un tema molt seriós, que no pot quedar en un no res. I caldrà prendre mesures si els fets s’aclareixen i són com sembla que són. Però, també, fer servir aquesta denúncia ara i interessadament com a benzina explosiva en la campanya a la presidència pot ser que li faça un favor a un candidat concret, però li fa molt de mal al projecte. Ja em direu qui caram tindrà  interès en el Consell enmig d’un ambient així de tòxic.

Les eleccions, de fet, ja eren molt problemàtiques d’entrada. I reclamaven per això mateix molta cura, delicadesa i precisió. Si el consell ja no té treballadors qui fa funcionar la màquina electoral? La junta gestora, que s’ha posicionat de manera bastant clara contra un dels candidats? I quina credibilitat té això? O com és que han deixat presentar-se a qualsevol persona, sense ni tan sols demanar un nombre mínim d’avals? El Consell és conscient que hi ha diversos candidats que són allò que col·loquialment es coneix com a frikies i que la seua presència i acceptació com a candidats legítims no fa cap favor al projecte? 

Fins i tot el desenvolupament de la pròpia campanya. Com és que ahir es fa un debat organitzat per Comín a Catalunya Nord, el dia que no pot anar-hi Jordi Domingo, però s’afirma que l’organitza un consell de la Catalunya Nord de l’existència del qual sembla que ningú no en sabia res a la Catalunya Nord? Com és que es permet això?

Tot plegat, o aquesta és la meua opinió, és una pena. Fa anys que vaig escriure que l’eufòria del període de temps que va anar del 2012 al 2019 ens va fer molt de mal com a moviment. Perquè anàvem tan sobrats, era tan evident que teníem el país en les nostres mans, que molta gent no va adonar-se’n que la idea de la independència -com ens recordaven aquests dies els quebequesos- és inbatible, però que per realitzar-la cal humiltat, cal empatia, cal col·laboració, cal responsabilitat, cal acords, cal positivisme, cal companyonia, cal deixar de costat  els interessos personals o de bàndol, cal humanisme, cal pietat -també-, cal molta generositat i molt pocs interessos, cal pensar en allò col·lectiu i no en allò privatiu. 

 

 

PS1. Em permetran que els recomane una entrevista que ja hem publicat aquest cap de setmana, però crec que és realment important. És la que Oriol Bäbler ha fet a dos dels docents de l’institut el Palau, que van ser perseguits judicialment i linxats mediàticament després de l’1-O i la trobaran ací. 

PS2. Aquest diumenge, en pujar de València a Barcelona en tren, m’he adonat que ha desaparegut el quiosc en l’estació de Sorolla. Simplement ja no podem comprar diaris, ni revistes, ni llibres. M’ha semblat un altre senyal evident de la gran crisi que està matant lentament els mitjans en tot el món. I he pensat, per això, que avui havia d’aprofitar aquest espai per a donar les gràcies més emocionades als milers de subscriptors d’aquest diari, que, contràriament, ens demostren que una part de la societat no concep la vida sense els mitjans i li importa que existim i puguem fer la nostra feina. I també per a demanar que ens ajuden als qui es pensen que això no va amb ells, clicant ací per a fer-se subscriptors o per a fer una donació única. Abans que no siga massa tard per a tots.

PS3. Una de les raons essencials per a seguir lluitant pel periodisme és el nostre treball de contrapés del poder. I en aquest sentit també aquest cap de setmana hem sabut que el nostre col·lega i amic Francesco Cancellato, director de Fanpage.it, ha estat espiat amb el software israelià Parangon, molt probablement a les ordres del govern italià. Fanpage.it va destapar, entre més coses, l’escàndol de l’exaltació del feixisme per part de les joventuts del partit de Meloni, que vàrem publicar també ací a VilaWeb en la traducció catalana.  Fanpage.it forma part d’un grup informal de diaris europeus que hem creat conjuntament ja fa anys i del qual participa activament VilaWeb en el qual s’inclouen també i entre més Mediapart a l’estat francès, Denník N a Eslovàquia o The Kyiv Independent a Ucraïna.

PS4. L’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir com a interí. Carregava durament contra el conseller José Antonio Rovira pel maltractament que exerceix sobre el professorat, però també pel menysteniment a l’alumnat. N’ha parlat amb Esperança Camps en aquesta entrevista: “El nou govern té una set de venjança cap al professorat” 

PS5. L’aparició, ara fa una setmana, de DeepSeek ha provocat una autèntica revolució. Com que és en codi obert tot d’experts s’han llençat a mirar les seues entranyes i avui el professor de la Universitat Politècnica de València Jordi Linares Pellicer ens destaca un aspecte tan excitant com inquietant: i si la màquina raona com un humà? Llegiu-ho.

En sentir la incessant remor de fons valenciana, la gent del Principat hauria d’aixecar els ulls del melic que els té aclucats en si mateixos i dir-se, com el vell mariner de Billy Budd, de Herman Melville: “Hi ha tempestat en alguna banda.” Una tempestat, afegiríem, que posa de nou en òrbita la consciència de nació sencera dels Països Catalans.

Se’ns dirà, amb la corrua de tòpics que, en temps de la transició postfranquista, utilitzaven alguns historiadors de prestigi, a saber, que el Principat, el País Valencià i les Illes són societats distintes, que han seguit processos de desenvolupament econòmic i social desiguals, que tenen classes dirigents amb graus diferents de consciència i que la relació ciutat-camp… Res a discutir, del punt de vista acadèmic que, en aquells dies, es posava al servei del relat hegemònic pastat entre els grans partits espanyols i la jerarquia transfranquista per recuperar la democràcia… sempre, és clar, que la sacrosanta unitat d’Espanya no en sortís afectada. Per això es va prohibir explícitament cap federació entre “comunitats autònomes” a la constitució del 78.

I, això no obstant, la tossuda realitat de fons de la història en minúscula, la que fa la gent al marge dels cenacles acadèmics, va demostrar a algun d’aquells historiadors, encara que només fos prenent l’exemple del Principat, que, de nació, n’hi havia; i que, també al marge de la política autonomista claudicant i de la simulació democràtica que l’acompanyava, n’hi havia una altra, de política. I aquesta política, la dels de baix, la de la gent mobilitzada, feia saltar el tauler d’escacs de l’ordre imperant, acadèmic o no. D’aquí van venir, atiats per la tenalla PSOE-PP, el blaverisme i la “batalla de València”, els atemptats feixistes contra Joan Fuster. I d’aquí va venir que un historiador de mèrit, com Josep Fontana, produís (gràcies, entre altres coses, a la persistència d’Eva Serra: “¿Com pot ser que facis [Fontana] una història d’Espanya amb un historiador gallec [Villares], i que mai no n’hagis feta una de Catalunya?”) un llibre tan afortunat –i de  fortuna  popular  tan  considerable– com La formació d’una identitat. La gent de baix sempre obliga els investigadors a ampliar la seva mirada.

Perquè, fet i fumut, es tracta d’això: de qui mou les peces del tauler. I jo, que tinc molt poc d’investigador, lligo el procés del Principat amb la determinació mallorquina en la defensa de la llengua que fa recular els genocides; i el lligo amb la revolta en marxa de la gota freda i la defensa de la llengua a l’escola que canviarà el tauler valencià ben prompte; i el lligo amb uns Països Catalans que no han cessat de treure el cap, tant si els historiadors en donaven fe com si no, els polítics feien el desentès, o l’estat ens tractava com una colònia.

N’hi haurà que decidiran que el procés al Principat anava més “avançat”, que ja “ho teníem a tocar”, i que “ho tornarem a fer”. Res a dir, sinó tot el contrari: endavant les atxes amb nova empenta i amb les lliçons del Primer d’Octubre ben apreses. Però s’equivocaran de ple els qui, com els historiadors miops o els polítics precipitats, estableixin a l’avançada categories, prioritats o finals més o menys feliços al si de la nació sencera. La lliçó de la història és la complexitat dels fets, que, en establir relacions entre allò més superficial i allò més profund, porten a una presa de consciència de la qual n’hi ha que es fa ressò i n’hi ha que no saben, no volen, o no poden albirar. Però que hi és sota els plecs de l’ordre aparent, davant les trobades d’Illa i Mazón, o rere el clatell dels servents de l’estat. Es tracta d’un moviment de fons que, sota l’allau de notícies interessades, d’amenaces apocalíptiques o d’advertiments sobre extremismes (feixistes, cal dir-ho ben alt i ben clar, encara que Artur Mas simuli no saber-ho, o dissimuli allò que en pensa de debò, quan fa equilibris verbals entre Aliança Catalana, que no té història, i la CUP, que, d’història nacional, ha ajudat a fer-ne en moments clau), procedeix de la memòria mai sotmesa de les classes populars, que hi eren el Primer d’Octubre al Principat, hi han estat als carrers de Mallorca i hi són al País Valencià.

I és això, que fa por a especialistes i polítics, a la classe dirigent en general, als garants de l’ordre intel·lectual i polític: guaites, tots plegats, d’una moral acomodatícia. I els eixerits del Principat farien santament de tenir-ho ben present, encara que la portaveu de Decidim es posés la bena abans de la ferida, no fent esment dels Països Catalans quan va saludar telemàticament la presentació pública del Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè el càlcul polític, la por de l’“assimilació” o la prudència conceptual són el que són i valen el que valen, però no poden enterrar, per molt que s’hi esforcin, la remor de fons que ens ve a dir: no hi haurà llibertat nacional si no la guanya la nació sencera. No pas per casualitat al País Valencià van naixent comitès locals d’Emergència i Reconstrucció o “La muixeranga” sona al costat de “L’estaca” pels carrers de la capital.

Sí, venim d’un silenci antic i molt llarg, però amb molta remor de fons, que sempre ha pujat a la superfície per retrunyir contra el silenci imposat.

En sentir la incessant remor de fons valenciana, la gent del Principat hauria d’aixecar els ulls del melic que els té aclucats en si mateixos i dir-se, com el vell mariner de Billy Budd, de Herman Melville: “Hi ha tempestat en alguna banda.” Una tempestat, afegiríem, que posa de nou en òrbita la consciència de nació sencera dels Països Catalans.

Se’ns dirà, amb la corrua de tòpics que, en temps de la transició postfranquista, utilitzaven alguns historiadors de prestigi, a saber, que el Principat, el País Valencià i les Illes són societats distintes, que han seguit processos de desenvolupament econòmic i social desiguals, que tenen classes dirigents amb graus diferents de consciència i que la relació ciutat-camp… Res a discutir, del punt de vista acadèmic que, en aquells dies, es posava al servei del relat hegemònic pastat entre els grans partits espanyols i la jerarquia transfranquista per recuperar la democràcia… sempre, és clar, que la sacrosanta unitat d’Espanya no en sortís afectada. Per això es va prohibir explícitament cap federació entre “comunitats autònomes” a la constitució del 78.

I, això no obstant, la tossuda realitat de fons de la història en minúscula, la que fa la gent al marge dels cenacles acadèmics, va demostrar a algun d’aquells historiadors, encara que només fos prenent l’exemple del Principat, que, de nació, n’hi havia; i que, també al marge de la política autonomista claudicant i de la simulació democràtica que l’acompanyava, n’hi havia una altra, de política. I aquesta política, la dels de baix, la de la gent mobilitzada, feia saltar el tauler d’escacs de l’ordre imperant, acadèmic o no. D’aquí van venir, atiats per la tenalla PSOE-PP, el blaverisme i la “batalla de València”, els atemptats feixistes contra Joan Fuster. I d’aquí va venir que un historiador de mèrit, com Josep Fontana, produís (gràcies, entre altres coses, a la persistència d’Eva Serra: “¿Com pot ser que facis [Fontana] una història d’Espanya amb un historiador gallec [Villares], i que mai no n’hagis feta una de Catalunya?”) un llibre tan afortunat –i de  fortuna  popular  tan  considerable– com La formació d’una identitat. La gent de baix sempre obliga els investigadors a ampliar la seva mirada.

Perquè, fet i fumut, es tracta d’això: de qui mou les peces del tauler. I jo, que tinc molt poc d’investigador, lligo el procés del Principat amb la determinació mallorquina en la defensa de la llengua que fa recular els genocides; i el lligo amb la revolta en marxa de la gota freda i la defensa de la llengua a l’escola que canviarà el tauler valencià ben prompte; i el lligo amb uns Països Catalans que no han cessat de treure el cap, tant si els historiadors en donaven fe com si no, els polítics feien el desentès, o l’estat ens tractava com una colònia.

N’hi haurà que decidiran que el procés al Principat anava més “avançat”, que ja “ho teníem a tocar”, i que “ho tornarem a fer”. Res a dir, sinó tot el contrari: endavant les atxes amb nova empenta i amb les lliçons del Primer d’Octubre ben apreses. Però s’equivocaran de ple els qui, com els historiadors miops o els polítics precipitats, estableixin a l’avançada categories, prioritats o finals més o menys feliços al si de la nació sencera. La lliçó de la història és la complexitat dels fets, que, en establir relacions entre allò més superficial i allò més profund, porten a una presa de consciència de la qual n’hi ha que es fa ressò i n’hi ha que no saben, no volen, o no poden albirar. Però que hi és sota els plecs de l’ordre aparent, davant les trobades d’Illa i Mazón, o rere el clatell dels servents de l’estat. Es tracta d’un moviment de fons que, sota l’allau de notícies interessades, d’amenaces apocalíptiques o d’advertiments sobre extremismes (feixistes, cal dir-ho ben alt i ben clar, encara que Artur Mas simuli no saber-ho, o dissimuli allò que en pensa de debò, quan fa equilibris verbals entre Aliança Catalana, que no té història, i la CUP, que, d’història nacional, ha ajudat a fer-ne en moments clau), procedeix de la memòria mai sotmesa de les classes populars, que hi eren el Primer d’Octubre al Principat, hi han estat als carrers de Mallorca i hi són al País Valencià.

I és això, que fa por a especialistes i polítics, a la classe dirigent en general, als garants de l’ordre intel·lectual i polític: guaites, tots plegats, d’una moral acomodatícia. I els eixerits del Principat farien santament de tenir-ho ben present, encara que la portaveu de Decidim es posés la bena abans de la ferida, no fent esment dels Països Catalans quan va saludar telemàticament la presentació pública del Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè el càlcul polític, la por de l’“assimilació” o la prudència conceptual són el que són i valen el que valen, però no poden enterrar, per molt que s’hi esforcin, la remor de fons que ens ve a dir: no hi haurà llibertat nacional si no la guanya la nació sencera. No pas per casualitat al País Valencià van naixent comitès locals d’Emergència i Reconstrucció o “La muixeranga” sona al costat de “L’estaca” pels carrers de la capital.

Sí, venim d’un silenci antic i molt llarg, però amb molta remor de fons, que sempre ha pujat a la superfície per retrunyir contra el silenci imposat.

Com a psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, fa anys que Elena Crespi (Torelló, 1981) atén persones a la seva consulta i fa divulgació i formació. A Confidències (Rosa dels Vents) ha volgut traslladar part del seu mètode de treball per convidar tothom qui vulgui a fer un viatge sense tabús mitjançant la pròpia sexualitat. És un llibre molt pràctic, que té nombrosos exercicis que animen a descobrir-se, replantejar-se coses i sortir dels esquemes mentals rígids del model sexual imposat. També, i sobretot, a mirar endins i a entendre quines experiències han marcat i marquen la nostra sexualitat i quin sexe podem construir en el futur.

—Per què heu triat la paraula Confidències com a títol del llibre? Té a veure amb cert tabú, encara, sobre el sexe?
—Té un doble vessant. És veritat que sovint ens hem hagut de moure pel món de les confidències per a parlar de sexualitat, però també m’agrada la paraula perquè la sexualitat forma part d’una cosa íntima, i en espais segurs potser sí que hi fas confidències. A més, fa tres anys que faig un curs amb aquest nom i volia traslladar-hi la feina feta. El curs només és per a dones, però el llibre és un viatge per a tothom.

—Parleu de desconstruir el desig. És possible? 
—Ens han dit que hi ha un desig, que és el normatiu, i no sé si la majoria de gent reconeixeria desitjos que no ho són tant, perquè allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat. Jo parlo de connectar primer amb el teu desig més autèntic, sense por ni tabú. Però també de desconstruir aquesta part més social que ha determinat què desitges. Com que hi ha un cànon sobre què és desitjable, ens oblidem que el desig real és molt més ampli. Ens han dit que el que és desitjable és el model de persona blanca, prima, amb totes les seves capacitats físiques i mentals, amb certes característiques d’estatus social, manera de vestir… Això potser és el que ens toca desconstruir.

Allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat

—No és artificial fer-ho?
—Precisament perquè encara és vigent el tabú sobre la sexualitat, hi ha certa por de destapar la capsa dels trons si explorem. Pots descobrir coses noves que desitges i no necessàriament incorporar-les. A vegades es diu “el meu desig és el que és”, i és cert, però només ens han deixat navegar en una superfície socialment construïda. Tenim molt més terreny per a explorar, i de què tenim por? De descobrir coses marginals o fosques? Que hi hagi una part amagada del nostre desig no vol dir que sigui fosc, en el sentit pejoratiu.

—M’imagino que “canviar” el desig, quan es fa en positiu –explorar i incorporar coses noves– pot funcionar, però quan es fa en negatiu –intentar reprimir desigs– no funciona. En el feminisme sempre es debat sobre les fantasies de submissió o violació, per exemple.
—Sempre és més fàcil descobrir coses que socialment es valoren en positiu que no pas aquelles que es valoren com a negatives, però en el nostre desig autèntic potser apareixen fantasies de submissió o violació. Una fantasia de violació no és una violació real. En la nostra fantasia nosaltres acabem decidint què, com, quan, per què, en quin moment… En el fons, qui mana és qui té la fantasia. Jo mano en el fet de ser una persona amb un rol submís. I parlar-ne treu aquesta foscor que ens fa sentir culpables.

—Al llibre parleu de com moltes dones no es masturben, de l’escletxa de l’orgasme entre homes i dones… Quins són els principals problemes que veieu en les pacients?
—El principal problema és el model de sexualitat tan masclista que hem après. Esperar que l’únic sexe vàlid sigui el d’una penetració vaginal. Quan pensem en la paraula follar pensem en això. Ho impregna tot i sembla que hagi de ser l’objectiu. Però aquest joc no està dissenyat per a ser la via fàcil de plaer per a tothom, és un joc dissenyat per a reproduir-nos. Però com que sembla que és on hem d’arribar, moltes dones aspiren a sentir grans plaers en la penetració, però la vagina està fabricada per a la reproducció i no té grans terminacions nervioses. A més, el moviment que es reprodueix en una penetració no és el moviment que segurament una dona utilitza per a donar-se plaer. En canvi, encaixa força amb el de la masturbació masculina. Tenim com a gran fita aconseguir que sigui plaent un joc en concret, quan potser anatòmicament no és possible.

La penetració no està dissenyada per a ser la via fàcil de plaer per a tothom

—Com sortir del coitocentrisme en el sexe heterosexual?
—He vist moltes dones que diuen que eliminarien la penetració de les seves relacions. Hi ha dones que, en canvi, no la traurien, que tenen una sexualitat fantàstica amb la penetració, que és un joc meravellós més. Però moltes dones que han viscut atrapades en aquest model coitocèntric i amb l’obligatorietat de complir, l’eliminarien. La indicació sempre és intentar obrir el ventall, anar a buscar altres jocs i inclús que els homes puguin ampliar el ventall. La penetració per als homes pot ser una pràctica molt plaent, però no l’única: el sexe oral i la masturbació també ho són. I la clau és que en el moment del joc sexual hi hagi una càrrega eròtica important.

—En quin sentit?
—Hem construït el món perquè els homes sempre vagin amb una gran càrrega eròtica arreu i les dones ni tan sols l’explorin. Quan es troben dues persones i una té una càrrega eròtica important i l’altra té una càrrega eròtica zero, el plaer queda reduït. Necessitem augmentar aquesta càrrega eròtica mental perquè els jocs siguin més plaents. No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d’ebullició sexual.

No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d'ebullició sexual

—Parleu del coscentrisme i del cervell eròtic. Què són i per què tenen tanta importància?
—El coscentrisme és fugir d’aquesta focalització en els genitals. En una situació sexual, ens pot resultar plaent que ens toquin el clatell, l’orella, el dit gros del peu, la sofraja –la zona que hi ha darrere del genoll–. Quan érem adolescents, fent-nos uns petons i tocaments per fora de la roba podíem arribar a casa amb una sensació d’excitació brutal. Però quan el coit entra en l’equació, tot es torna genital pur. I pel que fa al cervell eròtic, imaginem-nos que em toco el braç o me’l toquen en un context no sexual. No és desagradable, però no excita. En canvi, en un context sexual pot ser molt plaent. Per què? Perquè tenim el cervell eròtic connectat. I enriquir-lo ens pot ajudar a tenir més recursos.

Podeu comprar Confidències de Elena Crespi i Asensio a la Botiga de VilaWeb

—Per sortir del patró tocaments-penetració?
—Sí. Si gaudíssim més de fer petons pel coll, posar la pell de gallina, xiuxiuejar, tocar o llepar el pit… Activar el cervell eròtic seria tenir recursos eròtics més enllà dels quatre que ens han dit que hem de tenir i que el cervell es pugui connectar de veritat en el moment sexual, perquè si no, podem tenir sexe mentre pensem que hem de contestar mil correus electrònics. Puc tenir un orgasme pensant això, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran. Hi ha dies que tindrem sexe més automàtic i també està bé, però el cervell eròtic, si el coneixes bé, es pot connectar ràpidament.

Puc tenir un orgasme pensant que he de contestar mil correus, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran

—Heu esmentat que els homes tenen més activada la càrrega eròtica, però això és construït, no natural. Com trencar aquest mite que diu que ells sempre en tenen ganes i que tenen molt més desig que les dones?
—Als homes els eduquen per a ser subjectes sexuals, s’espera que tinguin ganes de tenir sexe, de masturbar-se, que es coneguin… A les dones, en canvi, ens eduquen per a ser objectes del desig de l’altre. No ens eduquen per a reconèixer els nostres desitjos. Encara passa que quan una dona reconeix públicament que la sexualitat és part important de la seva vida se l’etiqueta de marrana. Encara hi ha cert pòsit judeocristià que ens considera pures i castes, només “al servei de”. És molt difícil desplegar càrrega eròtica pròpia amb tot això a sobre. Ens eduquen per a gastar gran part del nostre temps en veure si estem boniques, primes, si semblem prou joves…

—I és difícil gaudir del sexe si pensem constantment en com es veu el nostre cos.
—Sí. Gastem molta energia en això perquè ens han educat per a ser objectes. I a això cal afegir la càrrega mental de la logística familiar. L’últim que tenim en la llista de prioritats és el nostre erotisme. Abans van les cures del nostre entorn, i les cures pròpies només tenen a veure amb la nostra estètica.

—A vegades es diu que ells tenen més desig a causa de les hormones. Què en penseu?
—Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot. Se suposa que tots els homes tenen una quantitat concreta de testosterona cap amunt i totes les dones una quantitat concreta de testosterona cap avall. I potser no tots els homes en tenen les mateixes quantitats ni estan per damunt d’aquest barem, ni totes les dones hi estem per sota. Biològicament té sentit que un mascle pugui tenir un puix de testosterona extra perquè no necessita estar en pausa reproductiva, però això és una part molt minsa de la nostra sexualitat. Com a humans, hem tornat aquesta experiència molt més complexa i voler justificar una experiència humana sexual molt complexa i àmplia amb només aquesta part biològica és un gran reduccionisme.

Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot

—També desmentiu que el desig masculí funcioni de manera més visual.  
—Quan tu t’entrenes per a ser visual i per a desplegar la teva càrrega eròtica a través d’això, ho acabes sent. Sembla que els homes vegin un pit o un cul i ja no es puguin controlar, i això és una excusa patriarcal per a justificar violències. Tothom pot ser visual, auditiu i tàctil. I als homes que no són tan visuals se’ls fa estrany que els diguin que això ha de ser així, no hi ha una única manera de ser home o dona.

—Sovint també es diu que les dones triguen més a excitar-se o a tenir un orgasme.
—Per com ens han educat, a les dones els pot costar més, també perquè reconèixer la pròpia excitació a vegades és xocant, i moltes dones han de treballar-hi. El llibre Confidències també està pensat per a això, per a acceptar-nos com a éssers eròtics. Però, realment, si les persones amb vulva no tinguéssim la capacitat d’excitar-nos ràpidament, cap de nosaltres no podria fer-ho, el nostre sexe biològic ens ho prohibiria. I no és veritat. Una dona molt connectada amb la seva sexualitat i que sàpiga connectar el cervell eròtic pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament. La testosterona no és la reina de la festa. També són importants els estrògens i tantes altres coses més enllà d’allò biològic.

Una dona molt connectada amb la seva sexualitat pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat masculina. Parlem molt de la femenina, però què cal abordar sobre la sexualitat i els homes?
—S’ha de parlar més de la qüestió del consens i el consentiment, tot i que aquesta darrera paraula no m’agrada gaire. Ara, a causa de certs mecanismes masclistes, sembla que els homes vagin amb por sobre què poden fer i què no. No s’ha de tenir por! Hem construït un model sexual on el desig masculí passa per damunt de tot, i hem de desmuntar-lo. Un gran repte és veure què vol dir tenir relacions compartides i establir un consens sense haver de dir que sí tota l’estona, tot i que el sí també pot ser sexy. Els homes, generalment, no parlen de sexualitat, sinó de quantes conquestes tenen, més que de com gaudeixen i de què implica emocionalment. La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la sexualitat qualitativa. És un repte que tenim totis, però els homes sobretot.

Com a psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, fa anys que Elena Crespi (Torelló, 1981) atén persones a la seva consulta i fa divulgació i formació. A Confidències (Rosa dels Vents) ha volgut traslladar part del seu mètode de treball per convidar tothom qui vulgui a fer un viatge sense tabús mitjançant la pròpia sexualitat. És un llibre molt pràctic, que té nombrosos exercicis que animen a descobrir-se, replantejar-se coses i sortir dels esquemes mentals rígids del model sexual imposat. També, i sobretot, a mirar endins i a entendre quines experiències han marcat i marquen la nostra sexualitat i quin sexe podem construir en el futur.

—Per què heu triat la paraula Confidències com a títol del llibre? Té a veure amb cert tabú, encara, sobre el sexe?
—Té un doble vessant. És veritat que sovint ens hem hagut de moure pel món de les confidències per a parlar de sexualitat, però també m’agrada la paraula perquè la sexualitat forma part d’una cosa íntima, i en espais segurs potser sí que hi fas confidències. A més, fa tres anys que faig un curs amb aquest nom i volia traslladar-hi la feina feta. El curs només és per a dones, però el llibre és un viatge per a tothom.

—Parleu de desconstruir el desig. És possible? 
—Ens han dit que hi ha un desig, que és el normatiu, i no sé si la majoria de gent reconeixeria desitjos que no ho són tant, perquè allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat. Jo parlo de connectar primer amb el teu desig més autèntic, sense por ni tabú. Però també de desconstruir aquesta part més social que ha determinat què desitges. Com que hi ha un cànon sobre què és desitjable, ens oblidem que el desig real és molt més ampli. Ens han dit que el que és desitjable és el model de persona blanca, prima, amb totes les seves capacitats físiques i mentals, amb certes característiques d’estatus social, manera de vestir… Això potser és el que ens toca desconstruir.

Allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat

—No és artificial fer-ho?
—Precisament perquè encara és vigent el tabú sobre la sexualitat, hi ha certa por de destapar la capsa dels trons si explorem. Pots descobrir coses noves que desitges i no necessàriament incorporar-les. A vegades es diu “el meu desig és el que és”, i és cert, però només ens han deixat navegar en una superfície socialment construïda. Tenim molt més terreny per a explorar, i de què tenim por? De descobrir coses marginals o fosques? Que hi hagi una part amagada del nostre desig no vol dir que sigui fosc, en el sentit pejoratiu.

—M’imagino que “canviar” el desig, quan es fa en positiu –explorar i incorporar coses noves– pot funcionar, però quan es fa en negatiu –intentar reprimir desigs– no funciona. En el feminisme sempre es debat sobre les fantasies de submissió o violació, per exemple.
—Sempre és més fàcil descobrir coses que socialment es valoren en positiu que no pas aquelles que es valoren com a negatives, però en el nostre desig autèntic potser apareixen fantasies de submissió o violació. Una fantasia de violació no és una violació real. En la nostra fantasia nosaltres acabem decidint què, com, quan, per què, en quin moment… En el fons, qui mana és qui té la fantasia. Jo mano en el fet de ser una persona amb un rol submís. I parlar-ne treu aquesta foscor que ens fa sentir culpables.

—Al llibre parleu de com moltes dones no es masturben, de l’escletxa de l’orgasme entre homes i dones… Quins són els principals problemes que veieu en les pacients?
—El principal problema és el model de sexualitat tan masclista que hem après. Esperar que l’únic sexe vàlid sigui el d’una penetració vaginal. Quan pensem en la paraula follar pensem en això. Ho impregna tot i sembla que hagi de ser l’objectiu. Però aquest joc no està dissenyat per a ser la via fàcil de plaer per a tothom, és un joc dissenyat per a reproduir-nos. Però com que sembla que és on hem d’arribar, moltes dones aspiren a sentir grans plaers en la penetració, però la vagina està fabricada per a la reproducció i no té grans terminacions nervioses. A més, el moviment que es reprodueix en una penetració no és el moviment que segurament una dona utilitza per a donar-se plaer. En canvi, encaixa força amb el de la masturbació masculina. Tenim com a gran fita aconseguir que sigui plaent un joc en concret, quan potser anatòmicament no és possible.

La penetració no està dissenyada per a ser la via fàcil de plaer per a tothom

—Com sortir del coitocentrisme en el sexe heterosexual?
—He vist moltes dones que diuen que eliminarien la penetració de les seves relacions. Hi ha dones que, en canvi, no la traurien, que tenen una sexualitat fantàstica amb la penetració, que és un joc meravellós més. Però moltes dones que han viscut atrapades en aquest model coitocèntric i amb l’obligatorietat de complir, l’eliminarien. La indicació sempre és intentar obrir el ventall, anar a buscar altres jocs i inclús que els homes puguin ampliar el ventall. La penetració per als homes pot ser una pràctica molt plaent, però no l’única: el sexe oral i la masturbació també ho són. I la clau és que en el moment del joc sexual hi hagi una càrrega eròtica important.

—En quin sentit?
—Hem construït el món perquè els homes sempre vagin amb una gran càrrega eròtica arreu i les dones ni tan sols l’explorin. Quan es troben dues persones i una té una càrrega eròtica important i l’altra té una càrrega eròtica zero, el plaer queda reduït. Necessitem augmentar aquesta càrrega eròtica mental perquè els jocs siguin més plaents. No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d’ebullició sexual.

No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d'ebullició sexual

—Parleu del coscentrisme i del cervell eròtic. Què són i per què tenen tanta importància?
—El coscentrisme és fugir d’aquesta focalització en els genitals. En una situació sexual, ens pot resultar plaent que ens toquin el clatell, l’orella, el dit gros del peu, la sofraja –la zona que hi ha darrere del genoll–. Quan érem adolescents, fent-nos uns petons i tocaments per fora de la roba podíem arribar a casa amb una sensació d’excitació brutal. Però quan el coit entra en l’equació, tot es torna genital pur. I pel que fa al cervell eròtic, imaginem-nos que em toco el braç o me’l toquen en un context no sexual. No és desagradable, però no excita. En canvi, en un context sexual pot ser molt plaent. Per què? Perquè tenim el cervell eròtic connectat. I enriquir-lo ens pot ajudar a tenir més recursos.

Podeu comprar Confidències de Elena Crespi i Asensio a la Botiga de VilaWeb

—Per sortir del patró tocaments-penetració?
—Sí. Si gaudíssim més de fer petons pel coll, posar la pell de gallina, xiuxiuejar, tocar o llepar el pit… Activar el cervell eròtic seria tenir recursos eròtics més enllà dels quatre que ens han dit que hem de tenir i que el cervell es pugui connectar de veritat en el moment sexual, perquè si no, podem tenir sexe mentre pensem que hem de contestar mil correus electrònics. Puc tenir un orgasme pensant això, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran. Hi ha dies que tindrem sexe més automàtic i també està bé, però el cervell eròtic, si el coneixes bé, es pot connectar ràpidament.

Puc tenir un orgasme pensant que he de contestar mil correus, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran

—Heu esmentat que els homes tenen més activada la càrrega eròtica, però això és construït, no natural. Com trencar aquest mite que diu que ells sempre en tenen ganes i que tenen molt més desig que les dones?
—Als homes els eduquen per a ser subjectes sexuals, s’espera que tinguin ganes de tenir sexe, de masturbar-se, que es coneguin… A les dones, en canvi, ens eduquen per a ser objectes del desig de l’altre. No ens eduquen per a reconèixer els nostres desitjos. Encara passa que quan una dona reconeix públicament que la sexualitat és part important de la seva vida se l’etiqueta de marrana. Encara hi ha cert pòsit judeocristià que ens considera pures i castes, només “al servei de”. És molt difícil desplegar càrrega eròtica pròpia amb tot això a sobre. Ens eduquen per a gastar gran part del nostre temps en veure si estem boniques, primes, si semblem prou joves…

—I és difícil gaudir del sexe si pensem constantment en com es veu el nostre cos.
—Sí. Gastem molta energia en això perquè ens han educat per a ser objectes. I a això cal afegir la càrrega mental de la logística familiar. L’últim que tenim en la llista de prioritats és el nostre erotisme. Abans van les cures del nostre entorn, i les cures pròpies només tenen a veure amb la nostra estètica.

—A vegades es diu que ells tenen més desig a causa de les hormones. Què en penseu?
—Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot. Se suposa que tots els homes tenen una quantitat concreta de testosterona cap amunt i totes les dones una quantitat concreta de testosterona cap avall. I potser no tots els homes en tenen les mateixes quantitats ni estan per damunt d’aquest barem, ni totes les dones hi estem per sota. Biològicament té sentit que un mascle pugui tenir un puix de testosterona extra perquè no necessita estar en pausa reproductiva, però això és una part molt minsa de la nostra sexualitat. Com a humans, hem tornat aquesta experiència molt més complexa i voler justificar una experiència humana sexual molt complexa i àmplia amb només aquesta part biològica és un gran reduccionisme.

Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot

—També desmentiu que el desig masculí funcioni de manera més visual.  
—Quan tu t’entrenes per a ser visual i per a desplegar la teva càrrega eròtica a través d’això, ho acabes sent. Sembla que els homes vegin un pit o un cul i ja no es puguin controlar, i això és una excusa patriarcal per a justificar violències. Tothom pot ser visual, auditiu i tàctil. I als homes que no són tan visuals se’ls fa estrany que els diguin que això ha de ser així, no hi ha una única manera de ser home o dona.

—Sovint també es diu que les dones triguen més a excitar-se o a tenir un orgasme.
—Per com ens han educat, a les dones els pot costar més, també perquè reconèixer la pròpia excitació a vegades és xocant, i moltes dones han de treballar-hi. El llibre Confidències també està pensat per a això, per a acceptar-nos com a éssers eròtics. Però, realment, si les persones amb vulva no tinguéssim la capacitat d’excitar-nos ràpidament, cap de nosaltres no podria fer-ho, el nostre sexe biològic ens ho prohibiria. I no és veritat. Una dona molt connectada amb la seva sexualitat i que sàpiga connectar el cervell eròtic pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament. La testosterona no és la reina de la festa. També són importants els estrògens i tantes altres coses més enllà d’allò biològic.

Una dona molt connectada amb la seva sexualitat pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat masculina. Parlem molt de la femenina, però què cal abordar sobre la sexualitat i els homes?
—S’ha de parlar més de la qüestió del consens i el consentiment, tot i que aquesta darrera paraula no m’agrada gaire. Ara, a causa de certs mecanismes masclistes, sembla que els homes vagin amb por sobre què poden fer i què no. No s’ha de tenir por! Hem construït un model sexual on el desig masculí passa per damunt de tot, i hem de desmuntar-lo. Un gran repte és veure què vol dir tenir relacions compartides i establir un consens sense haver de dir que sí tota l’estona, tot i que el sí també pot ser sexy. Els homes, generalment, no parlen de sexualitat, sinó de quantes conquestes tenen, més que de com gaudeixen i de què implica emocionalment. La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la sexualitat qualitativa. És un repte que tenim totis, però els homes sobretot.