El jutjat d’instrucció 4 de Lleida, en funcions de guàrdia, ha acordat llibertat provisional per al capellà de les Borges Blanques detingut ahir per un suposat delicte d’agressió sexual contra un altre home major d’edat. La magistrada també ha dictat mesures cautelars d’ordre d’allunyament de dos-cents metres, prohibició de comunicació amb la víctima i compareixences quinzenals al jutjat.

L’acusat, de cinquanta-vuit anys, veí de la capital de les Garrigues on exerceix de capellà d’ençà del 2016, s’ha acollit al seu dret de no declarar. Paral·lelament, també s’ha pres declaració a la víctima, un jove migrant que va denunciar els fets a la comissaria de les Borges Blanques.

La consellera de Territori i Habitatge, Sílvia Paneque, ha anunciat que la Generalitat ha comprat 743 habitatges que fins ara eren propietat del fons Divarian gràcies al dret de tempteig i retracte, amb una inversió de 72 milions d’euros. Aquests habitatges són repartits per tot el país, amb una concentració de 487 pisos a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Els immobles seran destinats a famílies que han patit execucions hipotecàries i actualment estan acollides al programa Reallotgem.

Paneque ha subratllat que es tracta de la compra més gran feta pel departament mitjançant aquesta modalitat i que permetrà de cobrir la meitat de la demanda del programa. Segons que ha explicat, la Generalitat deixarà de pagar la diferència entre el lloguer de mercat i el social, la qual cosa suposarà un estalvi anual d’uns sis milions d’euros.

Aquesta adquisició se suma als 450 pisos comprats a Immocaixa, en aquest cas fruit d’una negociació. Forma part del pla del govern per ampliar el parc d’habitatge social fins a arribar als 50.000 pisos el 2030. Segons la consellera, el programa prioritza la construcció de nous habitatges, però també incorpora la rehabilitació i l’adquisició mitjançant el dret de tempteig i retracte. A més, els municipis oferiran sols i solars per destinar-los a habitatge social, fet que podria cobrir la meitat de l’objectiu del pla.

Paneque ha explicat que, si la Generalitat no hagués intervingut, aquests habitatges haurien passat al mercat lliure. “El nostre objectiu és que l’habitatge sigui un dret i no una via de lucre”, ha afirmat. A partir d’ara, les famílies que hi resideixen pagaran un lloguer social directament a la Generalitat, ajustat als seus ingressos. La consellera ha remarcat que construir aquests habitatges nous hauria costat entre 40 i 50 milions d’euros més, a banda dels 72 milions invertits en aquesta operació. Ha deixat la porta oberta a fer més adquisicions similars, condicionades als recursos disponibles en un context de pròrroga pressupostària.

La major part dels habitatges són a Barcelona i el Vallès

Dels 743 habitatges adquirits, 487 són a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Per comarques, el Vallès Occidental és on n’hi ha més, amb 192, seguit del Barcelonès (187) i el Vallès Oriental (60). Els municipis amb més pisos són Terrassa (77), Barcelona (66), Sabadell (54), l’Hospitalet de Llobregat (51) i Badalona i Santa Coloma de Gramenet, amb 34 cadascun.

A Ponent, s’hi han adquirit 59 habitatges, dels quals 43 són a Lleida i 10 a Mollerussa. Al Camp de Tarragona, n’hi ha 55, amb 24 a Tarragona i 21 a Reus. A les comarques gironines, s’han comprat 54 habitatges, amb 20 a Salt, 7 a Figueres i 6 a Girona. A la Catalunya Central, hi ha 43 pisos, amb 24 a Manresa, 6 a Vic i 6 a Manlleu. Al Penedès, s’han adquirit 34 habitatges, repartits entre Vilafranca del Penedès (6), Igualada (5) i el Vendrell (5), entre d’altres.

Finalment, a les Terres de l’Ebre s’hi han comprat sis habitatges (4 a Deltebre, 1 a Tortosa i 1 a Móra d’Ebre), i a l’Alt Pirineu, cinc (4 a la Seu d’Urgell i 1 a Tremp).

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’ambaixador palestí a l’ONU, Riyad Mansour, ha dit que els habitants de Gaza, en compte de ser expulsats cap a països veïns, haurien de poder tornar a les cases originals de la seva família, dins l’actual Israel.
En resposta a la proposta de Donald Trump, Mansour ha afirmat que gran part de la població de Gaza és descendent de palestins que vivien en pobles i ciutats que van ser víctimes d’una neteja ètnica durant la fundació d’Israel i a qui es va prohibir de tornar.
“Per a aquells que volen enviar el poble palestí a un ‘lloc agradable’, permeteu-los de tornar a les seves llars originals a l’actual Israel”, ha dit Mansour.

Trump rep Netanyahu i proposa expulsar tots els palestins de Gaza

Sortides Culturals - Lloc: Altre (ho explico més avall)

Als anys trenta del segle passat, els Països Catalans es caracteritzaven per un moviment associatiu dens i potent. Les entitats republicanes i obreres no eren solament un punt de trobada i socialització, sinó un xarxa que impulsava teatres, escoles, gimnasos, cinemes, sales de ball i biblioteques, o fins i tot cooperatives de consum, de treball, de crèdit o d’habitatge. Ras i curt, van esdevenir un contrapoder i un nucli potent de difusió d’una manera de concebre el món. Alhora, servien de punts de formació de les classes populars. Tot això es va estroncar de sobte amb la guerra del 1936-1939.

Neus Moran, doctora en història contemporània, ha publicat ara L’Espoli General: la requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978) (l’Avenç, 2025), un llibre que aprofundeix i aporta nova informació d’una qüestió que no és conclús, ni de bon tros: la confiscació franquista dels immobles d’entitats desafectes al nou règim.

El llibre inclou una llista d’immobles confiscats. En total, se’n detallen 741 de 455 associacions. D’aquests, 431 són al Principat, de 279 entitats; 283 al País Valencià, de 154 associacions; i 27 a les Illes, de 22 associacions. La immensa majoria mai no han estat retornats als propietaris legítims.

Com explica l’autora, aquests immobles són els que es troben en la documentació que hi ha als arxius estatals, és a dir, són edificis que corresponen a requises a les quals es va provar de donar una aparença de legalitat. Però això no és sinó una part de l’espoliació franquista en entitats del moviment associatiu i obrer dels Països Catalans, perquè les entitats es comptaven per milers.

Les vies de confiscació

A la primeria, el descontrol era absolut i els afins al règim, més organitzats o menys –o bé l’exèrcit, de manera totalment opaca–, es van apoderar dels béns dels represaliats, sense trobar-se amb l’obligació explícita de transmetre a les autoritats què havien confiscat. Tanmateix, el règim franquista, un cop assentat, va provar de justificar les requises. El 1939 es promulgaren dues lleis en què s’identificava els considerats enemics a represaliar i s’aprovà que totes les entitats i organitzacions que havien estat en contacte amb partits polítics i sindicats durant el període republicà passaven, amb aparença de legalitat, a ser propietat del Sindicat Vertical.

Això explica, en part, les diferències entre territoris i el baix nombre de confiscacions que consten a les Illes. A Mallorca i a les Pitiüses, quan van passar a mans franquistes, ja al començament de la guerra, bona part de les requises les va fer l’exèrcit directament i en molts casos no van ser mai justificades davant l’aparell de responsabilitats polítiques. “Són pràctiques molt més opaques i, de fet, la informació de l’exèrcit ja sempre és difícil d’obtenir. Jo no l’he localitzat. I al País Valencià, segons quan entren al territori, la requisa pren una forma o una altra”, explica Moran.

La requisa va ser de tals dimensions, que van haver de crear la Comissió Qualificadora de Béns Sindicals Marxistes, l’any 1940, i va funcionar fins al primer de maig de 1950. Si bé molts edificis el van incorporar d’aquesta manera, inclosos els 741 detallats, hi va haver més vies, que no constaven ni com a confiscacions.

Trobem, per exemple, adquisicions amb contractes de compra que signaven les entitats, en una situació límit, i sota amenaça d’il·legalització, o que aconseguien després d’haver maniobrat per tenir juntes afins al règim. “El que fan es copar, per dir-ho clar, les juntes i aleshores forcen –n’hi ha un munt d’exemples– a fer assemblees en què les entitats es venen el patrimoni. I això es repeteix i s’allarga en el temps”, diu Moran. Entre aquests casos, per exemple, trobem l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona, actualment l’Espai Francesca Bonnemaison, que es va cedir de franc a la Diputació de Barcelona, i d’aquí va passar a la secció femenina de la Falange; o la junta de la Unió Social de Cornellà, que va haver de cedir tot el patrimoni al Sindicat Vertical en canvi que fossin liquidats uns deutes inassumibles.

En alguns altres, com l’estatge del CADCI de la rambla de Santa Mònica de Barcelona, el Sindicat Vertical el va comprar a l’exèrcit, que se n’havia apoderat. Per això no consta legalment com a requisa. Trobem també que hi va haver registres que van ser destruïts durant la guerra i ja s’hi va inscriure la nova titularitat sense fer referència a cap confiscació. És el cas de la Casa de la Democràcia de València, vinculada al partit Unió Republicana Autonomista, i que actualment és l’església de Santa Maria Goretti.

Els fonaments del franquisme sobre una estructura de país

Les confiscacions del teixit associatiu del país va tenir una doble funció. Per una banda, va desarticular una xarxa, amb un clar tarannà social i republicà –i bona part vinculada al catalanisme–, que actuava de manera independent dels poders públics, de la família i l’Església. “Es desarticula de manera molt conscient i molt acurada, perquè això és una estructura que vertebra el país.”

I afecta principalment els Països Catalans, que és on hi havia una xarxa d’associacions més densa i consolidada. Ho evidencia una dada: la meitat dels locals que el Sindicat Vertical va confiscar són al Principat, les Illes i el País Valencià. L’organització sindical franquista es va quedar 406 immobles dels 741 analitzats per Moran, i els altres van anar a parar a entitats diverses, com ara l’Institut de l’Habitatge franquista, l’exèrcit, l’església o ajuntaments.

Per una altra banda, l’espoliació va tenir la funció de dotar l’estat de fons i patrimoni. “No tenien patrimoni, el construeixen així, a còpia de furtar a la gent”, diu. “Les confiscacions són una manera d’aconseguir diners, d’enriquir-se. De fet, a partir del 1943, si més no en els immobles que passen a la Direcció General del Patrimoni, del Patrimoni de l’Estat, que controla la Hisenda, en les instruccions tenen una ordre per a subhastar immediatament els immobles que es puguen subhastar, ni que siga la baixa. Excepte les peces importants, que són les que conserven, la resta són immobles que s’han de subhastar i vendre. I eixes vendes s’allarguen, perquè fan primera subhasta, segona subhasta…, fins que ho venen. En molts casos en paguen quantitats molt mínimes. I això s’allarga. El 1978 encara feien una relació d’immobles que se subhastaven, que venien de requisa.”

El 1978, d’aquests immobles, el Sindicat Vertical solament en mantenia 84. Molts, deteriorats pel pas del temps, van ser venuts o regalats a l’església, amb preus sempre molt inferiors als del mercat. Es van fer moltes donacions, o subhastes a preu molt baix, i avisant a qui s’havia d’avisar. El 72% dels beneficiaris van ser ajuntaments, diputacions i més organismes.

I no són solament van confiscar edificis. En el llibre es tracta per primera vegada dels comptes bancaris “improtegibles”, és a dir, dipòsits bancaris que van ser blocats per les autoritats franquistes i transferits a comptes administrats exclusivament pel Ministeri d’Hisenda franquista.

La xifra d’aquesta espoliació contra entitats s’enfila a 1.600 milions de pessetes del 1939. L’Institut d’Estatística espanyol calcula que una pesseta d’aleshores tenia un valor adquisitiu similar a un euro d’avui. “Les entitats no van ser conscients de la quantitat de diners que els fou confiscat. I això funciona paral·lelament a la confiscació d’immobles”, diu Moran, que remarca que és una altra via de repressió, que no s’havia explorat fins ara.

Alhora, els immobles van ser buidats materialment per dins, fos per venda o perquè s’ho van repartir els individus vinculats al règim, molts dels quals van ser clau per a assenyalar quines entitats i persones havien de ser represaliades. Fins i tot s’aconsegueix un benefici amb concessions de bars, teatres o sales de ball dels interiors.

Una reparació de curt recorregut

Amb la fi del franquisme, es va fer un nou repartiment dels immobles a ministeris de l’incipient estat democràtic i després una part va anar als partits i sindicats. Les reparacions van ser mínimes i desiguals. Per exemple, a ERC solament els van retornar dos immobles dels 2.000 que tenien abans de la guerra del 1936-1939. Al PSUC li van retornar 25.000 pessetes. I a les associacions no els van tornar res. “És que la restitució de sindicats no és exactament una restitució. La llei de cessió de patrimoni sindical acumulat, que és del 1986, del PSOE, implica una cessió. Una cessió no és un retorn en propietat. No afecta la titularitat sobre l’immoble, són cessions i compensacions econòmiques. I després fan la de restitució a partits, que és del 1998, i aquesta sí que inclou restitució patrimonial”, diu Moran.

Tanmateix, no va pas ser igual per a tothom. “Així com en els casos del Principat sí que posen molts entrebancs a l’hora de retornar els edificis, al País Valencià el PSPV se’n fa l’amo. Agafant-se a la llei de restitució a partits, el PSPV, al·legant les adhesions durant la guerra, recupera molts immobles que eren d’entitats que s’havien extingit.” Moran creu que és una qüestió totalment política. De fet, aquestes setmanes és notícia la cessió del palauet de París al PNB, que s’incloïa en la llei òmnibus.

Un dels problemes és que moltes entitats extintes estaven vinculades més o menys oficialment a organitzacions que encara existeixen, i l’estat posa traves a aquest reconeixement: “Demostrar que ets l’hereu legítim i demostrar la continuïtat de l’entitat és la qüestió principal quan t’enfrontes a processos judicials. Per una altra banda, ERC, que es funda el 1931 i inclou munt d’entitats, intentà al·legar una continuïtat per a poder recuperar edificis. Per exemple, per a la Joventut Republicana de Lleida, vinculada al partit, arribaren a demanar la recuperació del camp d’esports, però l’hi tombaren”.

I ara què?

Els convenis internacionals determinen que s’ha de retornar tot allò que s’ha requisat en guerra, que les víctimes tenen el dret de recuperar allò que tenien, perquè l’espoliació és un crim de lesa humanitat. Un problema fonamental és, com diu Moran, que parlem de molts diners: milers de milions de les antigues pessetes, que representen molts milions dels euros actuals.

“Crec que és un acord polític que té moltes conseqüències, perquè en el moment que comences a acceptar les restitucions i el retorn del patrimoni a les entitats entren en xoc amb els particulars”, que han aconseguit els immobles dècades més tard de manera totalment legal. “L’estat sempre s’ha protegit. De fet, la llei actual protegeix el patrimoni de l’estat. Intenta que, encara que se’t reconega com a víctima, cap resolució judicial a favor de les víctimes no puga repercutir sobre el patrimoni estatal. Aleshores tanquen la porta a possibles restitucions d’aquesta manera. És una pràctica, una constant, diguem-ho així, que es repeteix des del principi. A l’estat no li interessa que això repercutisca”, diu.

Tot i que moltes entitats es van extingir, també hi ha una altra qüestió: “Les entitats, els edificis en si, es construeixen a partir de subscripcions i cèdules populars, i hi ha gent que encara les conserva.” De la mateixa manera que hi ha els comptes “improtegibles”, una qüestió de què fins ara no s’havia tractat. Alguns immobles sí que s’han tornat, per voluntat política, com ara el palauet del PNB o el Centre Obrer de la Sénia, per un acord polític. “Es necessita un acord polític”, reconeix Moran. Ara com ara, no hi ha cap causa oberta, però, fora de la via judicial –i amb el precedent dels “Papers de Salamanca”–, tot depèn de la voluntat dels polítics i, sobretot, de la pressió popular.

Sònia Moll (Barcelona, 1974) es presenta més implacable que mai. Amb versos carregats de ràbia i mística –com és habitual–, ens evoca una fugida a recer de les violències. Després d’I Déu en algun lloc (2014) i Faci’m oblidar el bosc, ara ha escrit On fugirem, amor? (Godall Edicions), un llibre de poemes inspirat, per primera vegada, en el paisatge. Una alerta sobre la devastació dels nostres entorns immediats. Un recull poètic de terra, que contrasta amb els anteriors, més aquàtics, diu. L’obra coincideix amb una nova etapa vital: instal·lada al Penedès, amb cinquanta anys fets i veient sorgir una veu que assegura que ha abandonat la complaença. Lúcida i enrabiada, la resistència no tan sols l’ha ajudada a sobreviure, sinó que li ha fet treure les armes, diu. Després d’apagar l’enregistradora, descobreixo amb un ai al cor que tot allò que m’ha dit no s’ha enregistrat. No en resta res. Tan sols paraules i idees suspeses en la meua deficient memòria. L’arxiu s’ha malmès. Hem repetit, volenterosament, la conversa, amb els ecos de la primera, sense saber si les segones parts són millors o pitjors, o bé l’experiència filtrada de la prèvia.

—M’interessa el concepte “sobreviure” d’Audre Lorde. Com el tracteu aquí, què us inspira d’ella?
—A Lletania de la supervivència, la poeta parla d’aquelles persones que s’estimen en els llindars. Que sempre estan soles a l’hora de prendre decisions. Que aquestes persones no trobem mai un espai segur on viure. La nostra existència no és segura. Diu: “Per a totes nosaltres, aquests instants i aquest triomf.” Se suposava que no sobreviuríem, però vam sobreviure. Em va connectar amb les persones del col·lectiu LGTBIQ+ que hem hagut de lluitar perquè la nostra existència no solament fos reconeguda, sinó que fos simplement respectada.

—Aquest llibre de poemes és escrit en un context més rural. Parleu més que mai de deserts, erugues, rius. Com heu viscut aquest nou context i aquesta nova escriptura?
—El paisatge, en aquest poemari, fa de mirall d’una altra devastació més personal. La necessitat que tenim les persones LGTBIQ+ d’activar la nostra pulsió de supervivència. Aquesta pulsió neix d’una ràbia que també hem necessitat per a continuar ocupant espais segurs, en contra de tots aquells que no ens els faciliten i ens els bombardegen. Parlo del paisatge, però aquí hi ha una resistència constant i tenaç d’atorgar-nos aquest espai. La primera part del poemari, On fugirem, amor és un al·legat de la supervivència.

—Parleu de l’oli, del vi. Sembla que torneu a les coses essencials.
—Les coses senzilles em connecten amb la gratitud. Sóc una taure molt amant dels plaers. I aquest és un poemari molt terrenal. Davant de la destrucció total, el que em surt com a desig d’allò que he perdut són les coses més essencials. L’oli és allò tan valuós que, de sobte, puja de preu i tenim por de no poder comprar. Era com si fos or. Són elements molt lligats a la terra, que parteixen de les coses més tangibles que es perden i que enyorem. Potser en els altres poemaris la part més terrenal també hi era però lligada als objectes o a les cases. Eren poemaris més emocionals, més d’aigua. Aquest és un poemari de terra i foc.

 

—També d’espais a l’ombra, a recer.
—Aquesta supervivència que busco al llarg de tot el poemari està representada per diferents espais on els personatges intenten refugiar-se. Una imatge és la llera del riu on els personatges fan l’amor, sota un pont. Aquest és un espai on hi ha ombra. L’oli i el vi com a aliment, però també com a substàncies que ens porten al deliri. L’esperança pren forma de deliri en el poema de la “Fe (III)”. Crec que la pulsió de vida que és la supervivència és el desig no tan sols de sobreviure, sinó també de recuperar tot allò que hem perdut.

—El desig hi és molt present, en la vostra obra, però potser en aquest cas és diferent. Parleu del desig com una pulsió de vida.
—El desig és l’absència de tot allò que anhelem. En el poemari hi ha el dol del que no vam fer i ja no podrem fer. En plena sequera, hi ha molt d’anhel d’aigua. L’aigua del mar on no ens vam banyar quan era freda, i ara ja no serà mai més freda. Jo crec que aquest tipus de desig, no tant el desig eròtic o sexual, és aquell anhel de sobreviure. Poder resistir les pèrdues o fracassos vitals. En aquest poemari hi ha dols pel paisatge, però també dols humans. És un mirall.

—Hi ha dols pel pare i la mare? N’heu parlat en alguns altres poemaris, però el procés de dol és llarg.
—En la segona part del poemari, amb el poema “Tsunami”, que em transporta molt als sismes submarins del Xile de la meva mare, crec que enllaço amb les pèrdues dels paisatges esplendorosos de la primavera i de l’estiu. Hi ha allò que no tornarà mai a ser per les absències del pare i la mare. Em faltaven moltes coses a dir d’aquestes pèrdues i me’n falten encara. Quan vaig escriure I Déu en algun lloc, la mare encara no havia mort, era un poemari de pèrdua en vida, a causa del seu Alzheimer. No vaig parlar del dol de la mare fins a Faci’m oblidar el bosc, i tampoc no gaire. L’any 2023 es va morir el pare i l’any anterior, que jo escrivia el poemari, van sortir aquests poemes difícils sobre aquest estat últim de la vida, quan hi ha una demència. Em connectava amb I Déu en algun lloc. Crec que encara escriuré més coses sobre els dols.

—Hi ha escenes duríssimes, com per exemple la de la residència de gent gran. Demaneu qui és el director d’escena.
—Sí. El director d’escena és el sistema. Aquesta escena d’arribar a la residència i veure el pare assegut davant una senyora com si conversessin. Però quan m’hi acosto veig que ni l’un ni l’altre no hi són. Aquesta escena és dura perquè hi ha molta indignació. El sistema permet que les persones, en les etapes finals de la seva vida, passin a ser objectes. Les convertim en mobles. Són ninots. No hi ha recursos perquè les persones grans de les famílies estiguin ben ateses. Jo en aquests anys d’acompanyament de la malaltia d’Alzheimer de la mare i del pare, que va morir a noranta-set anys i que va tenir el cap bastant clar fins al final, he arribat a desitjar per a mi una mort més ràpida.

—Us ha fet pensar en com morim?
—Sí. A mi abans em feia molta por morir d’accident de moto. Ja n’he tingut tres, d’accidents de trànsit! Ara penso: que mori de qualsevol cosa, menys d’una malaltia neurodegenerativa. Perquè vivim en un món on no hi ha assistència per a aquests malalts. D’aquí ve el poema de la mort i del ninot de drap.

—Sembla un llibre més d’acció. Us passa que ha arribat un moment, potser de maduresa, que ja no voleu ser complaent?
—A diferència dels altres poemaris, en què hi havia una pèrdua o s’expressava la desubicació que em causaven aquestes pèrdues, en aquest hi ha més acció, sí. M’ha coincidit en un moment vital, els cinquanta anys, i ja en fa tres que vaig tenir la menopausa, que he viscut tot de canvis hormonals, i de moltes menes, perquè és molt complex. D’aquesta etapa agraeixo que m’ha donat una força, una maduresa, que no és complaent. Hi ha moltes coses que ja no admeto. Ha estat un procés d’acceptació. Acceptació de cada etapa vital i, en aquesta d’ara, hi ha una veu nova, contundent, que no és que no es vulgui deixar trepitjar, sinó que vol parlar contra les injustícies i, si cal, treure les armes.

—Poemes de combat.
—És un poemari que neix de la indignació d’aquest capitalisme salvatge que ens ha destrossat el planeta. Arriba un punt que ja no hi ha marxa enrere. Ens ha destrossat allò que era bell.

—En algun moment dieu: no hi haurà pau sense reparació. Continueu parlant de les persones LGTBIQ+ i exigiu reparació institucional.
—És un poema que emmarco en la família de sang. Ja no parlo de desubicacions, sinó que en aquest cas és un poema que es rebel·la contra el lloc que de manera inconscient ens han atorgat a la família i que ha provocat violències. En aquest cas, va molt lligat a la terra. Faig una analogia entre aquest rebuig dels vincles familiars que fan mal i els vincles que hem establert i que han destrossat la terra. La sang no fa família. Parlo de transsubstanciar tot el dolor que causen els vincles que no són sans. Convertir-los en aigua de mar, en paisatge, en terra. És una assimilació entre els vincles perjudicials i el paisatge exterior devastat. No parlo tant de les violències institucionals de les persones que vivim al marge, però és cert que es podria extrapolar.

—Viviu en parella en un poble petit. Com és la vostra vida en un nucli petit?  Què us ha aportat?
—Calma i silenci. Estàvem molt saturats de soroll. No fem gaire vida al poble, la veritat. Vivim a les cases que ja toquen als camps. Jo, que sóc més sociable, tinc relació amb les veïnes, que són senyores més grans. No hi ha hagut cap problema excepte que la gent en parla, clar.  Els sobta que fa quatre anys arribessin al poble dues lesbianes i que ara una de les persones, que és el meu marit, hagi fet una transició de gènere. Amb la gent amb qui ens relacionem, que són les del nostre carrer, no hem tingut cap problema. Quan vam arribar sí que vam tenir algun problema amb una veïna que tenia por per la seva filla. No ho sé, devia tenir por que la contaminéssim!

 

—A l’entrevista que es va esborrar, em dèieu que un dels aspectes que més us ha sobtat del món rural havia estat la presència de caçadors, com uns altres arquetips de masculinitat que potser a la ciutat no coneixíeu.
—Això de la caça m’ha descobert un arquetip de masculinitat violenta i despietada, sí. No tinc paraules. En l’àmbit rural, la masculinitat agafa aquestes formes i en l’àmbit urbà n’agafa unes altres. No puc entendre la motivació vital o vocacional d’assassinar éssers indefensos i recrear-s’hi. Deixar que els gossos destrossin viu o matin viu un porc senglar i que hagis d’estar sentint els xicles dels animals des de casa. Només ho fan per divertir-se.

—Hem maltractat el paisatge i també els animals. És part de la mateixa violència?
—La manera com tenen tancats els gossos durant mesos en gàbies. Escoltar com ploren durant mesos! Crec que una persona que fa això és d’un sadisme brutal. I no hi ha res a fer perquè és legal. Queden per esmorzar, s’emborratxen i surten a caçar. Surten a caçar beguts i amb una arma a la mà! Per mi, té moltes coses en comú en altres àmbits on es maten éssers innocents, amb el genocidi de Palestina. Que morin els sàdics perquè visqui tota la resta! Em fa molta ràbia pensar que existeix aquesta violència a prop de casa meva.

—Us enfadeu quan us diuen que fas poesia de l’experiència. Què vol dir això?
—És un corrent de la crítica literària que normalment s’aplica de manera pejorativa a la poesia que escrivim les dones. La poesia, per a mi, no té cap mena de sentit si no és una poesia capaç de connectar amb l’inefable. Allò que no es pot dir en paraules. Tant és que neixi de la nostra experiència vital com que no. El fet important és que la poesia sigui capaç de dir allò que no es pot dir. L’impacte és una revelació. El poema treu el vel d’una realitat que no coneixíem o se’ns desvela un aspecte nou. Crec que per aconseguir-ho s’ha de saber que les paraules no ho poden dir tot, però sí que es pot dir a través de les paraules. És una cosa una mica complicada. És igual que allò que em va dir un poeta fa temps, parlant-me d’una poeta que li dona mil voltes. Em va dir que aquesta poeta feia poesia de cafè. És allò que les dones fem cosetes. Per mi la poesia necessàriament ha de travessar tot el que ets. L’anècdota pot ser biogràfica o no. Es desprestigia el que escrivim les dones. Això no s’ha dit mai de Joan Alcover, no s’ha dit de Martí Pol ni de Josep Maria Llompart.

—En aquest nou llibre de poemes també hi ha un imaginari evangèlic o bíblic.
—Sí. Els paisatges devastats i secs em van dur als paisatges del Nou Testament. Als deserts de Judea. També hi ha conceptes cristians que els agafo i els resignifico. Igualment, l’eucaristia com a analogia de l’aliment que ens dóna forces per a donar-nos a llum a nosaltres mateixes després de la mort d’una persona que ens falta.

—Escriviu “déu” amb minúscula, a diferència del vostre llibre anterior.
—Bé, al llarg de tot el llibre hi ha referències a profetes que prometen que en algun indret del planeta encara hi ha gorgs d’aigua gelada. Algun profeta que llança la multitud a la recerca, però ell es queda segur a la cova. En certa manera, també és una crítica a tots aquests gurus moderns, coaches, que pretenen salvar-te a costa de diners. La gent que s’aprofita de la vulnerabilitat dels altres. A la vida me n’he trobat molts. Darrerament, amb la covid i amb l’estat de salut mental de les persones tan vulnerable, aquests individus han proliferat. Hi ha aquesta fe que va lligada a una necessitat d’esperança. En un article dels anys noranta, el filòsof francès André Comte-Sponville es preguntava on era el punt de trobada entre els qui tenen fe i els ateus. Aquest espai està en un concepte que ell anomena fidelitat i que defineix allò que queda quan hem perdut la fe –es pot entendre la fe cristiana o qualsevol altra. Queda un compromís amb la justícia humana i social. Vaig trobar que s’assemblava molt al que en el llibre havia intentat expressar quan parlo dels falsos profetes.

—I l’amor de què parleu en el llibre?
—Quan poso “Déu” amb majúscula per mi és equivalent a l’Amor. En el llibre és un déu en minúscula perquè és un amor terrenal, creiem en algú que ens doni un bri d’esperança. En aquest paisatge distòpic és possible que sobrevisquem.

Begoña Gómez aplaudeix i s’eixuga unes llàgrimes d’emoció. És 11 de novembre de 2023 i Pedro Sánchez és ovacionat després de ser investit president del govern espanyol. Les llàgrimes no paren i una dona somrient la consola. L’ull públic encara no la coneix, però és Cristina Álvarez, la mà dreta de la primera dama –una figura no regulada a l’estat espanyol– d’ençà del seu aterratge al Palau de la Moncloa el 2018.

Quinze mesos després, totes dues han estat encausades pel jutge Juan Carlos Peinado en un dels múltiples casos judicials que orbiten al voltant de Pedro Sánchez. Begoña Gómez és investigada per haver-se aprofitat, suposadament, de la seva posició per catapultar-se professionalment i també afavorir l’empresari Carlos Barrabés. En aquest sentit, és acusada dels delictes de tràfic d’influències i corrupció en els negocis.

Ahir, la investigació va fer un tomb més i ara esquitxa directament Álvarez. L’anomenada “assessora de la Moncloa” és en realitat la directora de Programes de Presidència i té la funció de coordinar l’agenda institucional de Gómez, entre més coses, com ara, garantir-ne la seguretat en els viatges i actes públics. Ara el jutge creu que “l’assistent personal” es va excedir en les seves funcions i va fer gestions relacionades amb l’activitat professional de Gómez.

Al desembre, el jutge va citar Álvarez com a testimoni, però el 28 de febrer haurà de tornar a declarar, ara com a investigada. Així mateix, el magistrat ha reclamat a la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil el registre de totes les trucades d’ençà que va entrar a treballar al complex de la Moncloa.

Com arriba Álvarez a la Moncloa?

La relació entre Álvarez i Gómez ve de lluny. Es van conèixer el 1999 a la consultoria Inmark, on van treballar un munt d’anys. Més tard, els camins professionals es van separar, però l’amistat va continuar. Gómez, en correus electrònics incorporats a la causa, s’hi refereix com a “companya”. L’estima és tal que l’estiu del 2018, quan Sánchez desallotjà Rajoy, Gómez va pensar en ella per fer-li de mà dreta.

En declaració judicial, Álvarez va explicar que Gómez li havia ofert directament la feina –adscrita al gabinet de Presidència– com a “assessora i persona de confiança” sense passar per cap procés de selecció. El seu càrrec equival a un lloc de nivell 26 de funcionari públic, amb un salari de 49.000 euros. Davant el jutge, va definir la seva feina com “una secretària personal”, és a dir, fer-se càrrec de tota l’agenda de la primera dama, també la privada.

Els correus de la discòrdia

Álvarez és a l’ull de l’huracà arran d’uns correus electrònics relacionats amb l’activitat professional de Gómez, com ara, el que va enviar a la directora de comunicació de l’asseguradora Reale per a recaptar fons per a la càtedra de la Universitat Complutense de Madrid (UCM). “Em diu la Begoña que et traslladi que li encantaria que continueu com a patrons de la càtedra, encara que sigui amb una quantitat inferior. Disposats a col·laborar amb vosaltres amb tot allò que necessiteu”, deia.

Davant el jutge, Álvarez va assegurar que el correu era un favor que li havia demanat Gómez i que ella havia fet la gestió perquè era una “amiga”. Així mateix, va reconèixer converses amb el vice-rector de la UCM, Juan Carlos Doadrio, en què li donava “encàrrecs” quan era incapaç de posar-se en contacte amb Gómez. Prèviament, Doadrio havia declarat que Gómez sempre anava acompanyada de l’assessora en les visites a la universitat.

Durant l’interrogatori, Álvarez va haver de respondre sobre uns quants correus en què feia gestions privades relacionades amb Gómez i la UCM. Segons ella, eren afers que no l’interessaven, però que hi era en còpia “per poder fer l’agenda”. Tanmateix, en alguns hi apareixia directament interpel·lada, com ara, un de redactat per membres de l’Oficina de Transparència de Resultats i Investigacions (OTRI) del centre.

“Estimada Cristina, tal com hem acordat fa un moment, t’adjuntem un model de ‘contracte de cessió de drets’ a la UCM, perquè la titularitat d’aquesta obra sigui 100% UCM atès que és una obra de col·laboració amb personal UCM que sí que té aquesta vinculació”, deia el correu, que també va rebre Gómez.

No fa declaracions

A Álvarez no li agraden els focus ni l’atenció mediàtica. D’ençà que ha estat vinculada amb la causa judicial, ha esquivat els periodistes i ha evitat de fer declaracions. El novembre passat, el PP en va forçar la compareixença en la comissió d’investigació del cas Koldo al senat, però no va dir ni piu.

“Agraeixo l’interès en la meva persona i, com és d’esperar, compleixo l’obligació constitucional de comparèixer davant d’aquesta comissió d’investigació del senat. Tanmateix, amb tot el respecte a les seves senyories i la seva feina, atès que les qüestions per les quals s’interessen estan judicialitzades, no contestaré a les preguntes que em formulin acollint-me al meu dret de no declarar.”

Després d’aquest advertiment inicial, Álvarez va romandre asseguda sense activar el micròfon. Amb cara de pomes agres i amb la boca tancada, va entomar totes les preguntes i retrets dels grups parlamentaris. Una hora després, se’n va anar escortada per un grupet de senadors del PSOE.

 

L’executiva de Junts per Catalunya va aprovar dilluns de proposar que l’ex-presidenta del partit, Laura Borràs, sigui membre del patronat de la fundació del partit, la FunDem, segons fonts consultades. Abans del darrer congrés del partit, en què Carles Puigdemont va tornar a la presidència de Junts, Borràs va pactar amb Puigdemont de continuar fent política com a presidenta de la nova fundació. Al mateix temps, va acordar amb Demòcrates que la FunDem, vinculada al partit d’Antoni Castellà, esdevindria la fundació de referència de Junts. Dilluns, Puigdemont va proposar el nomenament de Borràs al patronat i la direcció del partit el va ratificar. El pas següent l’hauria de fer ara el president de la fundació, Jordi Mas, convocant una reunió del patronat, que hauria de decidir si la incorpora com a membre. El canvi en la presidència necessitaria, després, el vot favorable de la majoria de la quinzena de patrons. La FunDem ja va reformar els seus estatuts per passar a ser la fundació vinculada a Junts.

Tanmateix, la modificació del patronat s’ha de comunicar al protectorat de fundacions de la Generalitat i ajustar-se a allò que estableix el llibre tercer del codi civil de Catalunya: que el patronat l’han d’integrar persones que no estiguin inhabilitades per a exercir càrrecs públics o per a administrar béns i que no hagin estat condemnats per delictes de falsedat. El Tribunal Suprem espanyol va començar ahir a revisar la condemna que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va imposar a Borràs: quatre anys i mig de presó per un delicte de prevaricació i falsedat documental. La fiscalia espanyola també es va oposar ahir a concedir-li l’amnistia. Com que la condemna de Borràs no és ferma, tot fa pensar que Borràs podria entrar al patronat, però difícilment s’hi podria mantenir si el Suprem confirmés la sentència.

L’ex-conseller Raül Romeva va haver de renunciar a presidir la Fundació Irla perquè la seva situació d’inhabilitació no li ho permetia, sobretot quan el Suprem es negà a aplicar-li la llei d’amnistia. Romeva continua representant la fundació com a portaveu. Aquest moviment va coincidir amb l’elaboració d’un informe del Departament de Justícia que analitzava el règim jurídic de les fundacions vinculades als partits i constatava la situació de Romeva, que presidia l’Irla d’ençà del gener de l’any passat per decisió del patronat de la fundació malgrat estar inhabilitat pel Tribunal Suprem a causa de la sentència contra el procés d’independència.

Un article dels estatuts de Junts preveu que dos membres de la fundació siguin membres nats de l’executiva del partit. Aquest punt, que formava part de l’acord segellat amb Puigdemont i que va ser introduït al darrer congrés, era la manera de garantir que Borràs pogués mantenir-se dins la direcció.

El concepte de turbocapitalisme, proposat per Edward Luttwak l’any 1998, parteix de la idea que vivim una forma extrema de capitalisme caracteritzada per una globalització accelerada, una desregulació financera molt intensa i un domini absolut del mercat sobre els altres àmbits de la societat, com ara la política.

És un model que prioritza exclusivament el benefici a curt termini i que, per l’experiència dels anys passats, ja podem dir que origina desigualtats socials encara més grans que el model anterior, i crisis econòmiques més freqüents. Desigualtats socials que ara ja no afecten únicament els treballadors, sinó també les empreses.

Perquè una de les conseqüències més criticades del turbocapitalisme és l’efecte Glovo-Amazon. És a dir, la polarització programada de l’economia en uns oligarques d’abast global (Amazon), per un costat, i en una mà d’obra explotada, lumpen, que es dedica a servir aquests oligarques i a fer-los funcionar els negocis sense que ells hagen de pagar ni cinc (els ciclistes de Glovo).

La conseqüència més evident d’aquesta tenalla és la desaparició o l’empobriment de la classe mitjana i també la desaparició accelerada de la petita i mitjana empresa –incapaç de competir per dalt amb Amazon i per baix amb Glovo.

I aquesta darrera conseqüència té repercussions que van més enllà de l’economia: ciutats sense ànima d’on desapareixen les botigues de roba, els bars, les botigues de lampisteria, les llibreries o les peixateries, substituïdes pels Mercadona, per les cadenes de restauració, per les botigues xineses i per la presència aclaparadora dels paquets d’Amazon.

El canvi és tan radical i ha passat tan de pressa que una certa esquerra dogmàtica –i tancada en la seua ciutadella privilegiada del sottogoverno– encara no s’ha fet càrrec que una part de la seua actuació –algunes de les seues propostes– és un regal a l’oligarquia mundial. L’esquerra fa un regal al projecte del turbocapitalisme quan–sense mirar la realitat concreta– proposa polítiques que han estat una reivindicació històrica de la classe obrera, però que en el context d’avui, si s’apliquen sense matisos, afavoreixen els més rics. I això ve a tomb d’aquesta manera indiscriminada i insensible amb què el govern espanyol –i concretament Sumar– presenta el debat sobre la reducció de la jornada laboral.

L’aspiració de tothom a treballar el mínim d’hores possibles al millor sou possible és natural. Hem d’aspirar-hi, és clar que sí. A tots ens agradaria treballar menys, cobrar més i tenir més temps de lleure per a realitzar-nos. En un sistema de capitalisme d’estat com era l’URSS, decidir des de dalt i uniformement que es treballa menys i es cobra més no seria cap problema, però en un sistema de capitalisme de mercat fer les coses sense mirar quin efecte poden tenir sobre tots els racons de la societat, llançar propostes a l’engròs i agafant-se tan sols a l’eslògan o a la necessitat de sostenir una bandera és molt perillós.

Per què Sumar ha forçat aquesta norma, que és evident que no vol ni el PSOE? Doncs és ben fàcil: per fer-se veure. Per tenir un eslògan en el qual poder-se emparar en el moment de les votacions. Per eixir als informatius. Per marcar perfil polític, en definitiva. D’acord, però a costa de què ho fa?

Individualment, treballar tots menys hores és bo, sobre el paper ningú no ho pot discutir. Ara, col·lectivament, socialment, no diferenciar en absolut entre petites i mitjanes empreses i grans empreses –inclosa la més gran de totes, que és l’estat dels funcionaris– és un error molt gros.

Per això, si la reducció de jornada s’aplica sense mecanismes flexibles d’adaptació, sense tenir en compte la realitat de cada sector i les dimensions de cada empresa, sense pensar com afecta concretament cada àrea geogràfica i sense socórrer qui necessita ajuda per a adaptar-s’hi, la mesura pot acabar originant problemes molt greus per a les petites empreses i els seus treballadors i, consegüentment, pot acabar fomentant la concentració del mercat.

Crec que és fàcil d’entendre: si s’obliga un restaurant petit i el McDonald’s, de la mateixa manera i sense fer cap diferència, a reduir la jornada dels treballadors de 40 hores a 37,5, sense cap compensació i mantenint-los el sou, potser el restaurant no podrà conservar tots els treballadors, potser fins i tot haurà de tancar; però a la mateixa cantonada una multinacional com McDonald’s ja podeu estar segurs que s’ajustarà fàcilment a les noves condicions.

El resultat d’una mesura pensada més com a propaganda política que no pas com a projecte social, doncs, pot acabar en tancaments de negocis petits, en una dependència més gran de subcontractacions i de feina precària i molt probablement en una concentració del mercat a favor de les grans empreses.

Si s’apliquen normes estrictes, sense distingir ni fer distinció entre grans corporacions i pimes, les segones tenen tots els punts per a ofegar-se. Les grans empreses poden adaptar-se millor a la reducció de jornada perquè tenen més capital per a invertir en automatització i optimització de processos i perquè, com que tenen més treballadors, poden organitzar millor la feina. Per tant, com han explicat bé economistes de tot Europa, cal trobar un equilibri entre protegir els drets indiscutibles dels treballadors i no ofegar el teixit productiu local. Altrament, al final tan sols quedaran les grans corporacions dominant el mercat i fent allò que vulguen amb els treballadors.

I és interessant tornar a la proposta feta per Sumar per escatir si és realista o si tan sols els importa el colp d’efecte polític, sense pensar en les conseqüències socials que puga tenir.

Perquè no és cap detall menor que l’únic estat de la Unió Europea que ara mateix té establerta legalment una jornada laboral màxima inferior a 37 hores setmanals és l’estat francès –que la té en 35.

Segons Yolanda Díaz, això vol dir que l’estat espanyol s’equipararà al francès i serà capdavanter a Europa. Però és que hi ha unes quantes diferències de gruix entre aquestes dues economies, que és evident que no són equiparables. L’estat francès té un PIB de 2,8 bilions d’euros, i l’estat espanyol d’1,5 bilions. Això vol dir que l’economia francesa és gairebé el doble de gran. L’estructura econòmica també és diferent: l’estat francès té un sector industrial i tecnològic molt potent i l’estat espanyol depèn molt del turisme i la construcció. La productivitat per hora treballada a l’estat francès és més alta que a l’estat espanyol. I els sous també: el salari mitjà brut anual a l’estat francès és d’uns 46.000 euros i a l’estat espanyol d’uns 30.000 euros. Quant a la desocupació, a l’estat espanyol voreja el 12% de mitjana i a l’estat francès el 8%. Yolanda Díaz ens podria explicar per quina raó l’única cosa en què s’hi vol equiparar és en la jornada laboral?

Parlant seriosament, crec que la pregunta a fer-se és si aquesta esquerra d’eslògan i bandereta ha considerat si l’economia de l’estat espanyol es pot permetre una mesura que té una repercussió tan forta, econòmica i social, tenint en compte que en el precedent francès es va fer una aplicació molt gradual i plena de suports i beneficis fiscals explícits a la petita i mitjana empresa, que no són ni de lluny comparables en la proposta espanyola. La resposta, em fa l’efecte, és que no.

I encara una darrera cosa, que crec que els lectors de VilaWeb entendran especialment: com caram es pot proposar una mesura d’aquest estil sense tenir en compte les diferents realitats locals i l’impacte i la força diferenciada de la petita i mitjana empresa als Països Catalans?

Estic preocupat per dues coses que us explicaré. Totes dues em semblen greus, alarmants, cadascuna des de la seva posició en l’engranatge de la cultura catalana. I estic més preocupat, encara, perquè sóc conscient que la meva preocupació serà compartida per relativament poca gent. Estem tan absorbits pels mitjans de comunicació hegemònics, que sempre parlen de les batusses del gran poder (encara que de vegades ni és gran ni és poder), que hi ha afers que són invisibilitzats, perquè aquells mitjans consideren que són poca cosa o, ves per on, ja saben que no ho són, poca cosa, però com que desperten incomoditat, no els volen afrontar. Som-hi, doncs.

Primer cas. La Fundació Catalunya La Pedrera ha programat una exposició de l’artista Sean Scully entre mitjan març i principi de juliol d’enguany. Jo no hi posaré els peus. Ara us explicaré els meus motius. Però, suposant que la meva decisió fos compartida per uns quants milers –sóc optimista, jo!– d’usuaris autòctons de la cultura, no passaria res, perquè aquell edifici emblemàtic de Gaudí està segrestat pels turistes, pels al·lòctons. Segrestat pels turistes, perquè els patrons d’aquella fundació ho volen així. 

Allà tot va encaminat a fer diners amb l’atracció que Gaudí suscita en els forans. I ensenyen la Pedrera com un mausoleu. Que n’és de lluny aquell projecte que Daniel Giralt-Miracle va preparar per a engalipar el públic autòcton, explicant didàcticament el Gaudí d’aquell edifici, sense refusar el lògic interès del turisme per l’arquitecte. (Lògic, he escrit? Bé, quan veig tota la gentada que s’acosta a la Sagrada Família amb aquesta devoció religiosa de què som capaços quan som massa adotzenada perdo la confiança en el món de l’art.)

La gent que porta la Pedrera, coherents amb aquesta manera de gestionar l’edifici com a indústria cultural, programa exposicions temporals que són agradables, insulses, sense cap rellevància curatorial ni de cap voluntat analítica. S’hi programen exposicions d’Antonio López, un pintor de la cort del segle XX; o de Jaume Plensa, l’artista blockbuster, que treballa per al millor inversor repetint i repetint formes per acontentar tots els seus clients benestants; o exposen la ceràmica de Miquel Barceló sense cap criteri de fons, anant en contra de l’obra de Barceló, perquè els qui deambulaven per les sales de la Casa Milà només presten atenció a l’arquitectura gaudiniana.

No cal que alguns de vosaltres em digueu que aquells tres artistes us agraden. Tant se val. Jo no parlo de gustos, sinó de criteris. I, des d’aquesta perspectiva, puc afirmar que no aniré a veure l’exposició de Sean Scully. Podria dir que la seva obra no m’interessa gens, és així, no m’ha semblat mai interessant. Tot i que ell, un tipus cregut i arrogant, exemplifica allò que el gran Ernst Gombrich va dir sobre l’artista Oskar Kokoschka: “En els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho faig jo, deu estar ben fet.” Però això no és qüestió de gustos estètics, sinó de política, atès que la cultura no és mai neutral. 

El que resulta intolerable és que la Fundació Catalunya La Pedrera programi l’exposició d’un artista que fa pocs anys, concretament l’agost del 2021, va insultar Catalunya en una entrevista que li van fer al Financial Times. Scully hi deia: “A Barcelona, vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient: ‘Fot-te.’” I estava molt emprenyat perquè al seu fill li ensenyaven català a l’escola. “Al final, no vam poder suportar Barcelona per aquesta merda”, deia el tal senyor. Feia trenta anys que Scully i la seva família vivien o, almenys, tenien casa i taller a Barcelona. No s’havia queixat mai que a Catalunya hi hagués dos idiomes oficials. De fet, va intentar que Xavier Trias, quan era alcalde de Barcelona, li fes un museu a la capital. I, de cop, s’adona que els catalans parlem la nostra llengua per a destorbar-lo, per a emprenyar-lo. I ell i la seva família se’n van de Catalunya.

I ara la Fundació Catalunya La Pedrera, oblida aquesta mostra d’enemistat o d’odi i li preparen una exposició. No aniré a veure aquella exposició perquè Sean Scully és un odiador d’allò que significa Catalunya, de tots els catalans, siguin independentistes o constitucionalistes, tant se val. Scully és, en aquesta qüestió, igual que la ultradreta espanyola: detesta que tinguem un idioma propi. I, malgrat això, tindrà una exposició a la Pedrera perquè allà fan servir la cultura com a una bena per a tapar els problemes, no per a sacsejar-los. Quina merda, aquesta sí, senyor Scully!

Segon cas. Mentre una entitat privada munta una exposició d’un tipus que li fot que a Catalunya es parli el català, a Tàrrega totes les institucions han deixat morir un festival d’art contemporani, L’Embarrat, que durant deu edicions ha dut endavant Jesús Vilamajó. Mentre els diners volen a la Pedrera –o a Tàrrega mateix, per a la Fira de Teatre–, la cultura que sacseja, que no posa benes als ulls i a l’enteniment no pot continuar per totes les traves administratives amb què es troben iniciatives com aquesta: inversions insuficients; empreses que no s’anuncien perquè prefereixen finançar un esdeveniment esportiu menor, que serà cobert per la premsa del ram; els diners de les subvencions concedides per la Generalitat que arriben tard, molt tard –potser que s’ho facin mirar al Departament de Cultura– i l’organització els ha d’avançar… Una merda de veritat, no com la que Sean Scully ensumava perquè li parlaven en català a ell i al seu fill.

L’any passat vaig ser a la inauguració de la desena edició de L’Embarrat. I vaig sentir els parlaments de l’alcaldessa de Tàrrega (d’ERC) i del regidor de Cultura (de la CUP). Aleshores van fer uns discursos elogiosos d’aquell esdeveniment, per haver arribat a les deu edicions, van parlar sobre la importància de la cultura contemporània i bla, bla, bla. Uns quants mesos després no han tingut cap problema a deixar morir el festival Embarrat. Senyal que allò que van dir en aquell moment era, com passa tantes vegades quan els polítics parlen de cultura, una mentida de les grosses.

Fa pocs dies, una alumna se’m va acostar al final de la classe i em va engaltar que no creu en la veritat. Havent passat els anys formatius de la meva carrera sota el signe de la postmodernitat, l’agnosticisme juvenil no em contorba gens ni mica. Al contrari, a determinada edat la radicalitat epistèmica és un símptoma de vivesa intel·lectual. A la mateixa edat, jo era un somiatruites, un romàntic, com proclamà el professor de filosofia de primer davant tota la classe.

Com que el tema no és dels que s’enllesteixen entre el faristol i la sortida de l’aula, vaig convidar-la a parlar-ne durant l’hora d’oficina. L’endemà passat, l’estudiant trucava a la porta del despatx per parlar de la veritat. Que la veritat encara preocupi els joves és una gran ventura, i en aquest cas amb valor afegit, perquè l’estudiant acabava de perdre la casa familiar, amb totes les possessions materials i els records, a l’incendi que ha devastat Pacific Palisades, un districte de Los Angeles.

De seguida que començà a explicar el perquè del seu escepticisme, vaig adonar-me que no tenia res a veure amb el cinisme atribuït a Ponç Pilat i que el relativisme, si se’n pot dir així, de què feia gala era en realitat una crítica del llenguatge. Una reflexió sobre la imprecisió de les paraules i la variabilitat semàntica en la pràctica de la comunicació. La veritat, que és efectivament esmunyedissa, no té res a veure amb la fal·làcia lògica, que es produeix quan hom recupera la premissa dins la conclusió. “Jo sóc el qui sóc”, o bé “el feixisme és de dreta, ergo la dreta és feixista”, o millor encara: “A la meva dreta tot és feixisme.” Amb la tautologia es pretén fer passar per veritat quelcom que resta indemostrat pel sil·logisme. Si Junts per Catalunya tomba un decret sumant els seus vots als de Vox, això no el converteix en un partit ultradretà, per més que Gabriel Rufián i Emiliano García-Page afirmin el contrari. Ni fa els seus diputats responsables de trencar un cordó sanitari, que el partit d’Abascal pot trencar tantes vegades com vulgui amb el senzill expedient d’afegir els seus vots a qualsevol iniciativa legislativa.

És això mateix que ha passat a Alemanya amb l’enrenou motivat per l’adhesió de l’AfD a la proposta legislativa per a controlar la immigració de Friedrich Merz, qui pel fet de rebre els vots no sol·licitats d’AfD és fustigat per una suposada col·laboració amb els pàries de la cambra alemanya. Fins i tot l’ex-cancellera Angela Merkel ha reaparegut per criticar l’actual líder del seu partit, com sol fer-ho l’incontinent Felipe González amb els seus successors del PSOE. Als mandataris que han estat populars els costa molt de baixar del púlpit, i encara que Merkel ha estat molt més discreta que no pas l’ex-president espanyol, és difícil de suportar impertèrrit la censura implícita en una decisió amb què el partit revoca les que havia pres quan ella el comandava. Merz va defensar la seva proposta al·legant que el suport dels “incorrectes” (die Falsche) no hauria d’impedir de fer “allò que és correcte” (das Richtige). I a Merkel li ha recordat, raonablement, que el problema de la immigració s’havia agreujat a causa de les polítiques equivocades de la CDU en anys anteriors. Merz al·ludia a la decisió de Merkel el 2015 de permetre l’entrada de prop d’un milió de refugiats sirians malgrat la dificultat de gestionar la creixent densitat de població estrangera. L’eslògan de Merkel “wir schafen es” (“podem fer-ho”) ara retorna com un bumerang, tot alterant la placidesa de la política alemanya amb una AfD eixorivida per la negligència dels partits de centre, com Merz retreia dijous en un míting electoral a Dresden: “Si llavors ho haguéssim fet millor, el 2017 i el 2021 l’AfD no hauria entrat al parlament.”

De manera molt semblant es lamentava divendres el portaveu del partit liberal, l’FDP, retraient a socialistes i verds no haver volgut negociar una entesa entre els partits demòcrates per a aprovar una llei d’immigració que desactivés l’AfD. Però demanar una entesa de país en plena campanya electoral fóra demanar massa. Socialistes i verds veuen en la derrota de la proposta de Merz l’afebliment del candidat que encapçala les enquestes i una possibilitat de salvar la situació en les eleccions del dia 23. Si aquesta expectativa es concretarà o no, i l’efecte “trencament del tallafoc” estintolarà un SPD en caiguda lliure i uns verds arrossegats per la incapacitat del vice-canceller i ministre d’Afers Econòmics, Robert Habeck, de reflotar l’economia, s’ha de veure. Qui de moment treu profit de la discòrdia és, sens dubte, l’AfD, que al febrer podria esdevenir segona força al Bundestag.

“Què és la veritat?”, es preguntava el governador de Judea, obligat a dirimir relats oposats sobre les activitats d’un profeta que havia exaltat els ànims a Jerusalem durant la Pasqua. Aquell profeta s’havia identificat amb la veritat, tot dient: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida.” Així ho refereix el quart evangelista, el mateix que identifica Déu amb la paraula, el logos. I era sobre les paraules que la meva estudiant fundava el seu escepticisme. Allò que volia dir quan assegurava no creure en la veritat era que hi ha un desajust irreductible entre els mots i la realitat, i que la veritat s’esmuny per l’escletxa oberta entre les coses i les seves representacions. Amb la casa familiar devorada per les flames, es preguntava si realistament es pot dir que la casa ja no existeix quan encara se’n pot veure la runa. Depèn de què entenguem per casa, que vaig suggerir-li. És a dir, depèn de l’abast del concepte, de si inclou o no els residus físics com a testimonis d’una llar que ja no existeix excepte en el record. Depèn de si posem l’accent en l’estructura arquitectònica o en l’espai vital. L’anglès els distingeix amb els mots house i home, diferenciació que en català no hi és tan clarament, car “llar” no cobreix tot el camp semàntic de home. Es pot conservar el sentit de protecció existencial que designa home malgrat haver perdut la casa (house), i es pot disposar d’una residència física i restar homeless, a la intempèrie espiritual, sense pertànyer enlloc, com tantes persones desubicades existencialment, culturalment, políticament, lingüísticament, llançades a un espai desproveït dels referents de tota la vida.

Hi estigué d’acord. Però potser em donà la raó massa fàcilment. Car, malgrat insistir sovint en aquesta columna sobre la importància d’expressar-se curosament, avançant pas a pas i amb les ziga-zagues que calgui per no alçar la peça prematurament, hi ha veus competents que afirmen la capacitat del sentit comú, és a dir, del sentit espontani, per a destriar la veritat de l’error. Al principi del Discurs del mètode, Descartes afirma que tots els homes tenen si fa no fa la mateixa capacitat de distingir la veritat de l’error. Això voldria dir que el judici no depèn de la precisió dels conceptes i ni tan sols de l’idioma, essent una capacitat universal prèvia a l’ordenació lingüística de la realitat; una capacitat que Descartes i, amb ell, tot el pensament il·lustrat identifiquen amb la raó. No s’ha de passar per alt, però, que la preocupació de Descartes per la veritat el dugué a dubtar sistemàticament de totes les veritats acumulades en la tradició filosòfica i a cercar-ne una d’irrefutable en la subjectivitat. A l’escepticisme del segle XVII, el pare de l’idealisme reaccionà amb un escepticisme radical abans de fundar la vida moderna en veritats irrefragables.

Al final de la seva curta vida, Simone Weil considerava la veritat la necessitat més sagrada de l’ésser humà. Hi arribà reflexionant sobre la privació d’aquest bé a la vida pública. Deia que quan algú s’adona de la quantitat i monstruositat de les mentides que es publiquen a la premsa i fins i tot als llibres dels autors més reputats, llavors ja sols es pot llegir com si beguéssim l’aigua d’un pou contaminat. La solució que proposava Weil és, a més d’impracticable, excessivament restrictiva. Consistia a establir tribunals intel·lectuals amb atribucions penals, una mena de verificadors de fets amb competències disciplinàries. Aquests tribunals vigilarien i castigarien no sols la informació falsa sinó també les omissions tendencioses intencionades. I res d’això, afirmava Weil, no representaria ni el mínim atac a la llibertat pública. Per contra, satisfaria la necessitat més sagrada de l’ànima humana, la de ser protegida contra la suggestió i la falsedat. Ella mateixa s’adonava que la proposta era molt difícil d’aplicar, no pas per massa restrictiva sinó per la impossibilitat de satisfer aquesta necessitat si per a formar aquests tribunals no es troben prou persones que estimin la veritat. I trobar-ne, ni que fos cercant amb una llàntia a ple dia, és impossible si la veritat es redueix als arguments especiosos de la lluita política, recolzats en fixacions i reïficacions de categories molt primitives. La veritat és fluida com l’aigua que s’escola per les escletxes del llenguatge, omplint gota a gota el pou on l’ànima s’abeura quan vol fer net.

The Washington Post · Rael Ombuor i Ed Ram

Nairobi. La guitarra ressona, les baquetes copegen un plat tremolós i el cantant de Rash brama al micròfon, tot electrificant l’aire de la nit. Després d’anys en la clandestinitat, la petita escena del rock i el heavy-metal a Kenya esclata, i bandes com Irony Destroyed, Last Year’s Tragedy o Rash miren de fer-se un lloc a les llistes d’èxits locals.

Tradicionalment, ben pocs africans han escoltat rock, diu Nick Wathi, un dels primers productors de rock al país. La seva reputació de rebel·lia i subversió es veu amb recel en una societat que valora la religió i el respecte als grans, afegeix. Però és justament això, que el va atraure: “Era la música del dimoni!”, diu rient.

Samuel Gakungu, bateria de Rash, es va iniciar en la música en un cor d’església. Explica que va arribar al rock perquè li parlava més profundament. “No hi havia estructura, no hi havia una manera correcta o incorrecta de fer les coses, només havia de ser jo mateix, sense judicis”, diu aquest venedor de cotxes de trenta-un anys. Fa onze anys, va conèixer els altres quatre membres de la banda per un amic, i plegats han creat èxits com “Darkness and Witchcraft” i “Do or Die”, que han atret una bona colla de seguidors joves i urbans, com més va més indignats amb l’autoritat.

Poques hores després d’explicar-nos la seva història, havien de pujar a l’escenari del principal festival de rock i heavy-metal de Nairobi: Undertow.

El públic balla durant l’actuació d’Irony Destroyed al concert de l’Undertow, a Nairobi. L’interès pel rock i el heavy-metal experimenta un ressorgiment a Kenya i altres parts d’Àfrica, mentre músics i seguidors exploren i desenvolupen el gènere. (Ed Ram per a The Washington Post.)

Fa deu anys, a les bandes de rock i heavy-metal a Kenya els podia passar que arribaven a concerts que s’havien anul·lat sense avisar-los. El públic era molt escàs. El tancament de l’única emissora de ràdio de rock del país, XFM, el 2019, i l’arribada de la covid el 2020 gairebé van asfixiar la presència d’aquest tipus de música. Però aleshores va arribar Undertow.

El primer concert d’Undertow, l’abril del 2022, va salvar moltes bandes en perill de desaparició oferint-los un escenari estable. Ara aquest esdeveniment trimestral, ja consolidat del tot, es fa al barri benestant de Westlands, conegut per la seva avinguda plena de clubs nocturns de neó, l’Electric Avenue. Hi han tocat la majoria de les setze bandes de rock comercial que hi ha a Kenya, segons el recompte de Wathi.

Però els músics kenyans encara tenen feines convencionals. Irony Destroyed, un grup de metalcore amb lletres combatives i baixos ressonants, és format per un advocat, un escriptor i un gestor de productes d’una empresa financera tecnològica.

Els sons trencats de Last Year’s Tragedy surten d’un estrateg publicitari, un dissenyador de producte, un gestor logístic i un periodista.

Exemplars vells de ‘Anna Karènina’, de Lev Tolstoi, i ‘L’educació sentimental’, de Gustave Flaubert, s’utilitzen per esmorteir el so de la bateria durant un assaig de Last Year’s Tragedy a l’apartament d’un membre de la banda. (Fotografia: Ed Ram per a The Washington Post.)

El temps d’assaig per a tots ells és escàs i valuós. En un assaig d’última hora abans de l’Undertow, el vocalista de Last Year’s Tragedy, David Mburu, Madman, caminava d’una banda a una altra d’un espai minúscul ple de cables, quasi ensopegant amb el pianista Rono Kipkulei i a punt de tombar el baixista Mahia Mutua. Un exemplar d’Anna Karènina, de Lev Tolstoi, esmorteïa els cops de bateria mentre polien “Of Villains and Heroes”, una cançó del seu primer disc, publicat l’any passat.

Irony Destroyed, per la seva banda, va haver d’afanyar-se a substituir el bateria Cyrus Kamau, que es va dislocar el braç en un accident de moto una setmana abans del concert. Kamau, amb una sola mà operativa, va haver d’entrenar el seu substitut, Larry Kim, després que tots dos acabessin la jornada laboral. “Comença amb un ascens suau, abaixa el to i torna a pujar”, li recomanava. Van assajar fins a mitjanit, quan la policia rondava pels carrers deserts i les darreres vibracions s’escampaven fins a l’únic venedor de te que quedava a l’entrada del carreró.

Mahia Mutua, Ruto Kipkulei K, David “Chizi” Mburu i Henry Bondi, de Last Year’s Tragedy, assagen a l’apartament d’un dels membres de la banda. (Fotografia d’Ed Ram per a The Washington Post.)

Algunes bandes han aconseguit d’entrar a plataformes de streaming com Spotify, que no els ha donat gaires ingressos, però sí més difusió. La cançó “47”, de Last Year’s Tragedy, ha esdevingut un himne entre la joventut kenyana, amb una lletra que denuncia els polítics del país:

“Aquests anomenats líders / Que es tanquen a les seves torres d’ivori / (Aquest cicle sense fi) / Robant i matant”, clama la banda. “Els veurem cremar tots!”

Anne Mwaura, de vint-i-nou anys, presenta el programa de rock The Fuse a Capital FM, que ja té uns tres milions d’oients en línia cada mes. Recorda l’època en què sempre sonaven les mateixes bandes, i diu que ara l’escena és molt més diversa, amb grups íntegrament femenins i bandes de rock cristià que arriben a les ones. “A Kenya el rock comença a ser un gènere per a tothom”, assegura. De fet, quan l’emissora va considerar de suspendre el programa van rebre prou missatges perquè els directius canviessin d’opinió.

Maximiliano Filardi, Samuel Mwangi i Komora Ayub toquen amb Rash a l’Undertow. (Fotografia: Ed Ramper a The Washington Post.)

El preu de les entrades de l’Undertow fa que el públic sigui, sobretot, de classe mitjana. Una entrada anticipada costa uns 1.000 xílings kenyans (menys de deu euros), i una mica més a la taquilla. Això equival a més de dos dies de salari per a molta gent.

Uns dos-cents assistents, alguns amb els ulls fortament maquillats i colls plens de tatxes, es lliuren als moviments de cap. Una tarotista llegeix mans al balcó, i una boira de fum de cigarret envolta el cambrer mentre serveix cervesa a dojo.

Margaret Nekesa, de vint-i-nou anys, i el seu marit, Dennis Mwangi, de trenta-tres, es van conèixer perquè Mwangi tenia un estudi casolà i tots dos havien estat en bandes locals. Ara tenen un fill d’un any –que s’ha quedat amb una mainadera–, però encara componen i toquen. Ja tenen set cançons del seu pròxim disc, crida Nekesa per fer-se escoltar per sobre de la música.

“Vinc d’una família molt estricta, una família militar… Havies de vestir d’una manera, d’aparèixer d’una manera concreta”, diu. “No hi havia espai per a explorar ni per a descobrir qui era. El rock em va donar tot això que em faltava.”

Les seves paraules queden ofegades quan Irony Destroyed irromp a l’escenari. Els músics, emmascarats, es llancen a tocar el seu senzill, “Najiskia Kuua Tena”, que vol dir: “Em sento amb ganes de matar una altra vegada”. Un líquid vermell sang raja de la boca de Preston Mado, Riot, vocalista convidat d’Irony Destroyed, mentre interpreten “Scholar of First Sin”, el tema més esperat del públic.

Més tard, Rash tocarà una versió de “Zombie”, de The Cranberries, un crit contra la brutalitat dels Troubles a Irlanda del Nord. Però la lletra ressona a Nairobi, on joves manifestants han estat disparats, segrestats i gasejats mentre protestaven contra la corrupció i la violència policial. Han cremat el parlament i s’han trobat cossos d’estudiants embolicats amb la bandera kenyana, surant en embassaments o traslladats pels carrers davant les càmeres. “Però veus, no sóc jo, no és la meva família”, brama el públic. “Al teu cap, al teu cap, lluiten…”

David “Chizi” Mburu, cantant de Last Year’s Tragedy, actuant a l’Undertow. (Fotografia: Ed Ram per a The Washington Post.)

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

D’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, fa gairebé vuitanta anys, un principi cardinal ha guiat la política alemanya, i ha unit de l’extrema esquerra als sectors més conservadors de la dreta: que cap partit polític, tal com resumí la setmana passada Olaf Scholz, “no faria causa comuna amb l’extrema dreta”, fos quina fos la circumstància i fos quin fos el motiu.

Durant les dècades en què l’extrema dreta fou una força marginal, relegada als confins de l’extraparlamentarisme, aquest compromís fou fàcil de complir. Però l’ascens de la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), que en poc més d’una dècada ha passat de no existir a ser segona força als sondatges, ha enterbolit les aigües del consens, i ha fet perillar de mort un cordó sanitari que havia semblat infranquejable durant molt de temps.

“Un dia històric per a Alemanya”

La discòrdia va començar dimecres de la setmana passada, el dia en què la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Friedrich Merz –clar favorit per a imposar-se a les eleccions generals del dia 23– presentà una moció al parlament per a restringir la immigració. El text de la moció, que no és vinculant, recull moltes propostes que, fins fa pocs anys, continuaven relegades als sectors més extremistes de la política alemanya: empresonar tots aquells immigrants a qui hagi caducat el permís per a continuar residint a Alemanya, instaurar controls a totes les fronteres del país i accelerar els processos de deportació, per exemple.

Que Merz estigui disposat a emprendre una línia dura en matèria d’immigració no és exactament una sorpresa. Fa una dècada, Alemanya es distingia de la resta d’Europa per la política de “portes obertes” amb què la cancellera Angela Merkel –predecessora de Merz al capdavant de la CDU– permeté l’entrada de milions de refugiats sirians, entre més grups. Ara el clima polític és molt i molt diferent: lluny de ser una proposta minoritària, la restricció de la immigració ha esdevingut una de les grans prioritats dels electors alemanys, fins i tot entre els votants dels socialdemòcrates i dels verds. La qüestió de la immigració, que ja es preveia cabdal en la campanya, ha estat catapultada al centre del debat polític arran de la successió d’atacs mortals atribuïts a refugiats que, aquestes darreres setmanes i mesos han sacsejat el país, concedint a Merz l’oportunitat perfecta per a agitar el ressentiment antiimmigració i, de retruc, donar impuls a la seva campanya.

Fins ara, el candidat democristià havia traçat un equilibri molt delicat amb la qüestió migratòria, adoptant gran part de la retòrica i el programa de la ultradreta però provant d’amagar-ne les afinitats. El candidat democristià ha arribat a defensar, fins i tot, que la relaxació de les restriccions migratòries ha estat un dels grans factors rere l’auge de la ultradreta, i que tan sols un règim migratori més estricte podrà aturar-ne l’avenç. “Si no gestionem adequadament [la immigració] en els anys vinents, correm el risc que Alemanya caigui en el populisme d’esquerres o de dretes“, resumí fa poc.

Dimecres de la setmana passada, finalment, la corda finalment es trencà. Merz, que fa tres mesos anuncià que mai no acceptaria “majories accidentals” amb l’AfD, es presentà al parlament amb una proposta de llei que ni els socialdemòcrates ni els verds estaven disposats a combregar. L’aritmètica parlamentària deixava la ultradreta com l’única força amb prou parlamentaris per a aprovar la proposta, i la CDU davant l’evidència del que estava a punt de passar, prengué una decisió inaudita: fer causa comuna amb la ultradreta. El parlament, per primera vegada a la història de l’Alemanya de post-guerra, havia aprovat una moció gràcies al suport de la ultradreta. La cap de l’AfD, Alice Weidel, celebrà a X com “un dia històric per a Alemanya” i “una victòria per a la democràcia”.

Merz no es fa enrere

La reacció, tant dins com fora de la CDU, no es va fer esperar. Angela Merkel, que va encadenar quatre legislatures seguides com a Cancellera d’Alemanya per la CDU, va sortir al pas de la polèmica i, sense pèls a la llengua, va condemnar l’aliança entre el partit i la ultradreta com a “errònia”, tot acusant Merz no haver estat a l’altura “d’una responsabilitat política molt gran“. Els socialdemòcrates i els verds, ensumant sang, aprofitaren l’ocasió per a reivindicar-se com els únics candidats compromesos a evitar la normalització de l’AfD en la política alemanya. “Aquest pecat original us perseguirà per sempre més”, etzibà un diputat socialdemòcrata a Merz durant la votació de la moció, abans de convidar-lo a “tancar plegats les portes de l’infern”. Dijous, l’endemà de la votació, milers de manifestants es concentraren davant de la seu de la CDU a Berlín per a protestar contra la moció, i els alts càrrecs del partit hagueren d’abandonar l’edifici amb antelació per a evitar possibles incidents.

Divendres, tan sols quaranta-vuit hores després de la primera votació, la crisi s’agreujà quan dotze diputats de la CDU, en un símptoma de les divisions que l’aliança amb la ultradreta ha fet aflorar al si del partit, s’abstingueren en la votació d’una segona moció sobre política migratòria, evitant-ne l’aprovació tot i el suport –novament– de l’AfD. Aquesta volta, qui aprofità l’avinentesa per a marcar perfil va ser Weidel. “Acabem de presenciar el desmantellament en directe de la candidatura de Friedrich Merz a la Cancelleria”, proclamà. “Tan sols l’Alternativa per Alemanya pot garantir un canvi de rumb en matèria de política migratòria i un canvi polític real en aquest país”.

Però ni la derrota parlamentària de divendres ni les protestes d’aquest cap de setmana, en què desenes de milers de manifestants –incloent-hi uns 160.000 tan sols a Berlín– han pres el carrer de les principals ciutats alemanyes per a protestar contra l’entesa entre la CDU i l’AfD, han empès Merz a canviar de postura.

Tot i descartar abans-d’ahir un hipotètic govern en minoria amb el suport de la ultradreta, tot reiterant que la CDU “no treballarà [amb l’AfD] ni abans ni després de les eleccions” i que la formació “és el nostre principal rival en aquesta campanya”, Merz reiterà que “és important que ens mantinguem ferms” en matèria de política migratòria, per molt que “se’ns hagi atacat i hi hagi hagut protestes contra la nostra estratègia”. “Una decisió correcta no esdevé incorrecta tan sols perquè la gent equivocada hi doni suport”, havia dit el dirigent democristià pocs dies abans.

Moltes possibilitats, poques sortides

Per disposat que Merz s’hagi mostrat a capejar-lo sense renunciar a la seva agenda, el temporal polític desfermat per la votació de la setmana passada ha deixat la CDU –i Alemanya sencera– en una posició política encara més incerta que no al començament de la campanya, que començà al desembre arran del col·lapse del govern de coalició tripartit i la moció de confiança contra el canceller Olaf Scholz.

Tot i mantenir-se com a primera força en els sondatges, la CDU ha anat perdent suport en els darrers mesos, maldant per a mantenir-se per sobre del 30% d’estimació de vot. El suport a l’AfD, mentrestant, ha anat augmentant gradualment al llarg dels darrers mesos, consolidant-se com a segona força i vorejant 20% d’estimació de vot: un sondatge publicat la setmana passada, de fet, situà la ultradreta a tan sols sis punts de diferència de la CDU.

L’esperança de Merz, i la raó que explica la seva decisió de mantenir-se ferm tot i la polèmica, és que mantenir una línia dura en matèria d’immigració l’ajudi a atreure el suport d’aquells votants que es debaten entre els conservadors i la ultradreta. L’experiència dels seus homòlegs europeus, tanmateix, sembla posar en dubte els fruits polítics d’aquesta triangulació: si els votants poden triar entre la ultradreta real i una ultradreta descafeïnada, la història suggereix que soldran decantar-se per la primera opció.

Més enllà de l’estratègia electoral, la crisi dels darrers dies ha restringit encara més les vies que Merz tindrà per a formar govern si el candidat de la CDU, tal com coincideixen a assenyalar els sondatges, s’imposa en els comicis d’aquest mes sense poder governar en solitari. L’opció més evident seria una aliança amb alguna de les forces de centre-esquerra, siguin els verds o els socialdemòcrates, però l’espiral de retrets desfermada per la crisi d’aquesta setmana –d’una escala i intensitat inusitades en la política alemanya– sembla haver complicat dramàticament qualsevol possible d’entesa entre la CDU i aquestes dues formacions. L’alternativa és governar amb la ultradreta, cosa que incompliria les promeses de Merz i enterraria definitivament un cordó sanitari que, durant dècades, ha estat una part integral de la identitat nacional alemanya. Sempre queda una tercera opció: governar en minoria amb el suport puntual de l’AfD, cosa que posaria en risc l’estabilitat d’Alemanya i, de retruc, d’Europa sencera. Els esdeveniments dels darrers dies, certament, recomanen prudència a l’hora de descartar aquesta possibilitat, amb independència què hagi promès Merz.

Dues notícies laborals marquen les novetats econòmiques d’avui. Una, de llarg recorregut, és que el consell de ministres espanyol ha aprovat l’avantprojecte per a iniciar la tramitació d’urgència de la rebaixa del temps de treball màxim fins a les 37,5 hores setmanals. Encara s’han de fer molts passos, hi ha l’oposició clara de les patronals i el govern no té la garantia que el congrés ho aprovarà. Però la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ho ha celebrat assegurant que “aquesta reducció implica viure millor, treballar menys i ser molt més productius i eficients econòmicament”. Una frase que fa pensar, perquè no tothom ho veu igual. Hi haurà temps de fer el seguiment de la proposta.

I l’altra notícia és la publicació de les dades de desocupació i afiliació a la Seguretat Social del gener. Cal dir que els mesos de gener sempre es caracteritzen per fortes caigudes de l’afiliació i increments de la desocupació registrada, després de les festes de Nadal, la qual cosa els converteix estacionalment en els pitjors mesos de l’any. Aquesta vegada, les variacions mensuals de totes dues variables han mostrat el comportament habitual, això sí, amb un empitjorament important respecte de la mitjana registrada aquests darrers anys en el cas de l’afiliació i una millora en el cas de la desocupació registrada. En concret, l’augment d’enguany és el més moderat d’ençà del 2017.

El resum, en una frase que ha fet Paco Ramos, secretari de Treball de la Generalitat, ha estat: “El comportament del mercat de treball ha estat l’habitual en un mes de gener i bo interanualment, i, per tant, hem d’esperar que els mesos vinents siguin positius.” La valoració oficial de les dades és força optimista, doncs. Però penso que no s’hauria de menysprear la dada de baixada de les afiliacions.

La caiguda de l’1% en els afiliats a la Seguretat Social, respecte del mes passat, no impedeix que la mitjana d’afiliacions a Catalunya sigui de 3.753.244, la xifra més alta registrada un mes de gener d’ençà de l’inici de la sèrie històrica, el 2004. De totes maneres, no es pot perdre de vista que el nombre de baixes d’afiliats ha estat un 50% superior a la mitjana dels mesos de gener dels darrers tres anys. En realitat, el context no ha estat pas positiu, perquè la baixada a tot l’estat espanyol ha estat d’un 1,13%, el segon gener més dolent d’ençà del 2013, i ha caigut en totes les comunitats autònomes. Els descensos més pronunciats, en valor absolut, han estat a Andalusia (-42.868), Catalunya (-37.580) i Madrid (-34.170).

No sé si la forta caiguda a l’estat espanyol i a Catalunya pot ser deguda a un augment superior, respecte d’anys anteriors, de les afiliacions per les festes de Nadal. És una explicació possible, però, sigui com sigui, la xifra de baixes comparada amb les darreres crida l’atenció.

Segons que apunta Valentin Bote, director de Randstad Research, referint-se a tot l’estat espanyol: “Amb una caiguda de l’afiliació de tal magnitud, la pèrdua d’ocupació ha estat generalitzada en tots els sectors d’activitat. En tots, s’hi han mesurat pèrdues d’ocupació en un mes en què el factor estacional més important el caracteritza el final de la campanya de Nadal i Reis. Per aquesta raó, és molt marcat el perfil dels sectors que més ocupació destrueixen al gener, com comerç i hoteleria. Entre tots dos la caiguda d’afiliació va ser de 103.905 afiliats, 4.000 més que no pas l’any passat.” Afegeixo que això representa 43 treballadors de cada 100 que s’han donat de baixa. Gairebé la meitat.

Si ens fixem en l’any passat, la cosa canvia, perquè es manté el creixement. Segons l’Observatori del Treball de la Generalitat, en comparació amb el gener del 2024, la mitjana d’afiliacions creix d’un 2,1%, és a dir, hi ha 78.348 més. Aquest augment, en termes relatius, és lleugerament inferior al del conjunt de l’estat espanyol, on l’afiliació s’incrementa d’un 2,4%. Tant a Catalunya com a escala estatal, l’afiliació manté un creixement continuat d’ençà de l’abril del 2021. De totes maneres, cal dir que aquí també continuem per sota en aquesta taxa, cosa que ens hauríem de fer mirar.

Quant a la desocupació, ja hem comentat que el comportament ha estat correcte (en un gener) i, en comparació amb el mes anterior, ha crescut només d’un 0,4%, és a dir, 1.444 persones més. La dada contrasta amb la de tot l’estat espanyol, on l’augment ha estat de l’1,5%. Sectorialment, no hi ha sorpreses, perquè la desocupació creix en els serveis (+0,9%), amb 2.277 persones més en aquesta situació, com acostuma a passar al gener. Tot i això, cal destacar que l’augment d’enguany és el més moderat d’ençà del 2022. També puja, encara que lleugerament, la xifra de persones sense ocupació anterior (+0,1%; 19 més). En canvi, es redueix en la construcció (-2,4%), la indústria (-0,7%) i l’agricultura (-0,2%), amb xifres irrellevants.

Tot i aquesta millora del gener, no sembla que n’hi hagi prou, perquè continuem a un ritme de descens de la gent sense feina molt inferior al que tocaria pel creixement de l’activitat que registrem. Interanualment, la desocupació cau d’un 3% respecte del gener del 2024, la qual cosa significa que són 10.432 persones menys en aquesta situació que no pas un any abans. Al conjunt de l’estat espanyol, com ha anat passant d’ençà de la segona meitat del 2022, la reducció de l’atur és més pronunciada, amb una davallada del 6,1%. Fixem-nos que és el doble de la catalana. Això ens hauria de preocupar, i també que tinguem més de 330.000 desocupats a Catalunya, en un moment en què molts empresaris no troben feina.

“Tot i el poc increment de l’atur al gener, el país que el lidera a Europa no es pot permetre d’augmentar-lo ni un sol mes, perquè això va en contra de la recuperació del mercat de treball i de la nostra capacitat de competir amb els països del nostre entorn”, ha dit aquest matí el secretari general de PIMEC, Josep Ginesta. I ha afegit: “En aquest sentit, cal aprofitar millor les oportunitats que tenim pel bon comportament de la nostra economia i que reverteixin en reduir l’altíssima desocupació, millorant les polítiques actives d’ocupació i lligant més eficientment l’entrada de les persones al mercat de treball a través de la formació, la capacitació i l’orientació”.

Quant a la contractació del gener, ha crescut significativament respecte del desembre (+14,4%), impulsada per la indefinida (+29,2%), per bé que la temporal també ha pujat, però a un ritme menor (+5,3%). Respecte del mateix mes de l’any passat, la contractació global s’ha reduït (-0,2%), com a resultat d’una reducció en la contractació temporal (-0,6%), que no ha estat compensada totalment amb el creixement de la indefinida (+0,4%).

Cal destacar que, en la contractació indefinida de fixos discontinus, al gener s’han formalitzat un total de 14.883 contractes, un 2,6% més que el mateix mes de l’any passat. Per contra, la resta de la contractació indefinida es contrau tímidament (-0,1%), cosa que posa en relleu que els fixos discontinus han impulsat el creixement dels indefinits.

 

Si heu rebut una factura del gas molt cara aquest mes, ha estat per un error d’Endesa. Les dues comercialitzadores de l’empresa en el mercat lliure i regulat, Endesa Energia i Energia XXI, han emès per error unes factures de gas amb el concepte “Quota regularització consum” que poden disparar l’import dels rebuts dels clients d’uns quants centenars d’euros.

Si us han passat el cobrament d’una factura equivocada, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) recomana de presentar una reclamació perquè, encara que la companyia assegura que es pot retornar i la tornaran a passar corregida, poden sorgir problemes per l’impagament, com ara que us incloguin en una llista de morosos. Per tant, aconsellen pagar-la i demanar la rectificació perquè Endesa efectuï el reemborsament.

Segons que adverteix l’organització, Endesa fa anys que té dificultats de cobrament, com ara factures endarrerides o que no s’arriben a emetre. Aquest gener, les factures del gas han tingut un nou error.

En què consisteix l’errada?

Els clients de les dues comercialitzadores del grup Endesa, Endesa Energia (mercat lliure) i Energia XXI (mercat regulat), han rebut factures amb un concepte erroni. Aquesta “quota” fa que es facturin centenars o milers de kWh, depenent de la llar, com si es tractés d’una regularització després de mesos sense passar factures o amb factures estimades.

“Per a fer-ho més greu, el preu del kWh de gas que s’aplica a aquest consum és absurd, perquè en alguns clients supera els 0,30 €/kWh. Molts usuaris s’han trobat amb uns quants centenars d’euros facturats de més, unes factures molt per sobre de les habituals en aquest mes, que ja sol ser un dels de més consum”, adverteix l’OCU.

La companyia ha reconegut que és una errada i ha dit que per una nova adaptació dels seus sistemes de cobrament, s’han emès aquestes factures equivocades i, en alguns casos, ja han passat el cobrament. Endesa assegura que ha paralitzat l’emissió de noves factures i recomana als seus clients que retornin el rebut si ja ha arribat al banc, i que les factures correctes arribaran d’ací a uns quants dies.

No obstant això, l’Organització de Consumidors recorda que la devolució de rebuts activa en les companyies uns processos per impagament i que res no assegura que en aquest cas els sàpiguen resoldre sense incidències. Assenyalen que en aquests rebuts també s’inclou el consum real, que sí que cal pagar.

Per tant, la recomanació que fa l’OCU és pagar la factura, esperar que Endesa en retorni l’import, com s’ha compromès a fer, i posar una reclamació perquè quedi constància del vostre desacord en l’import facturat.

La patronal Foment del Treball ha rebutjat la proposició de llei per reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals aprovada avui pel consell de ministres espanyol perquè la considera “insuficient i perjudicial per a les empreses”.

Així, discrepa de la decisió de l’executiu d’optar per la via de la llei per aplicar la reducció i recorda que nombrosos convenis col·lectius ja han establert jornades inferiors a les 40 hores setmanals.

Foment coincideix amb el plantejament de les patronals espanyoles Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i la Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa (CEPYM), que no han signat l’acord de la reducció a la taula del diàleg social, com sí que han fet els sindicats. Considera que la jornada ha de ser un punt d’acord en la negociació col·lectiva, on es considerin les particularitats i necessitats de cada sector. A més, assegura que, actualment, la jornada laboral mitjana se situa entre 37 i 38 hores setmanals.

Un altre punt de discrepància és que, a parer de Foment, la proposta legislativa pressuposa que la reducció de la jornada augmentaria la productivitat i no tindria efectes adversos sobre els costos de producció. Per contra, considera que la mesura implica costos addicionals per a les empreses, atès que suposaria un increment salarial directe dels treballadors a temps parcial, noves contractacions de personal per cobrir les hores perdudes o la implementació d’hores extres més freqüents per mantenir els nivells de producció requerits, fet que pensen que pot tenir un impacte significatiu en els pressupostos empresarials.

A més, alerta que aquestes afectacions negatives poden tenir impacte especialment en les petites i mitjanes empreses.

L’avantprojecte de llei haurà de ser aprovat pel congrés

Ara que el consell de ministres ha aprovat el text, l’avantprojecte rebrà els informes del Consell d’Estat i el Consell Econòmic i Social. Després, a final d’aquest mes, tornarà al consell de ministres com a projecte de llei.

En acabat, el text es portarà al congrés espanyol i els grups parlamentaris podran presentar-hi esmenes abans d’aprovar-lo definitivament. El govern espanyol haurà de teixir una majoria parlamentària perquè la proposta s’aprovi.

L’objectiu del govern espanyol és que la reducció laboral entri en vigor abans de l’estiu

Un estudi alerta de l’augment global de l’adenocarcinoma, el subtipus de càncer de pulmó més relacionat amb la contaminació atmosfèrica. L’ha fet l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC) i l’ha publicat la prestigiosa revista The Lancet Respiratory Medicine. L’informe assenyala que aquest tipus de càncer ha crescut especialment entre dones i les generacions més joves. Els experts apunten que el tabaquisme i, sobretot, l’exposició a la contaminació per partícules fines són a factors determinants en aquesta tendència.

L’Àsia oriental, amb la Xina al capdavant, és la regió més afectada amb una taxa de 27,12 casos per 100.000 homes i 19,03 per 100.000 dones. El de pulmó és el càncer més diagnosticat i el més mortal al món, amb 2,48 milions de nous diagnòstics el 2022. L’estudi de la IARC destaca que l’adenocarcinoma ha superat altres subtipus de càncer de pulmó, com el carcinoma de cèl·lules escamoses i el carcinoma de cèl·lules petites, i que el risc d’aquest tipus de tumor és més pronunciat en generacions més joves i entre les dones.

Dels casos registrats el 2022, 1,57 milions van afectar homes, amb 717.211 diagnosticats d’adenocarcinoma (45,6% dels casos de càncer de pulmó en homes). En dones, dels 908.630 casos totals, el 59,7% (541.971) eren adenocarcinomes. A escala global, es calcula que la contaminació per partícules fines va provocar 114.486 casos d’adenocarcinoma en homes i 80.378 en dones.

Les dades mostren diferències geogràfiques en la incidència d’aquests tumors. L’Àsia oriental registra la taxa més alta d’adenocarcinoma tant en homes (27,12 casos per cada 100.000 persones) com en dones (19,04 per cada 100.000). El carcinoma de cèl·lules escamoses té més presència a l’Europa de l’est en homes i a l’Amèrica del nord en dones, mentre que el càncer de cèl·lules petites és més freqüent a l’Europa de l’est en homes i a l’Amèrica del nord en dones.

El doctor Freddie Bray, cap de la branca de vigilància del càncer de la IARC i autor principal de l’estudi, destaca que ajuda a comprendre millor les variacions en la incidència del càncer de pulmó segons el subtipus i la seva evolució al llarg del temps. També subratlla que els resultats ofereixen pistes sobre com prevenir millor la malaltia.

a càrrec d'Enric Badosa Malagelada, biòleg - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació