David Bueno (Barcelona, 1965) ha estat el primer investigador i divulgador científic que ha guanyat el premi Josep Pla. Ho ha fet amb l’assaig L’art de ser humans, en què analitza com les arts –en un sentit ampli, des de la música i la poesia fins a la ciència i la filosofia– són fonamentals per al nostre creixement cognitiu, emocional i social. Com ha fet en uns altres assaigs, repassa quins canvis cerebrals genera l’art i explica com podem aprofitar aquestes connexions per transformar-nos, i també per transformar el sistema educatiu. Parlem amb ell sobre el llibre i ens ho deixa ben clar: ciència i humanitats no han d’anar separades.

—Al llibre doneu una visió ampliada de què són les arts. Com les definiríeu?
—Com el conjunt d’activitats o de productes humans que es basen en la creativitat i imaginació i que poden ocupar un lloc a la nostra vida. Analitzo com les arts activen zones del cervell perquè sóc biòleg, i totes tenen tres aspectes en comú. Un és la creativitat, tenen una part d’innovació. Un altre és que impliquen abstracció: missatges ocults, metàfores… I, tercer, la flexibilitat cognitiva, la capacitat que tenim d’anar canviant de pensament a mesura que avancem i tenim noves dades, reptes o situacions. Comences una obra d’art i, a mesura que apareixen noves idees a partir de la informació que potser tu mateix generes, la canvies. Totes les arts activen les zones del cervell implicades en aquestes tres activitats.

—Com funciona l’abstracció, en el cervell?
—És la capacitat de treure conclusions no evidents a partir d’un conjunt de dades. O poder construir un imaginari –en ciència en diem una hipòtesi– a partir de dades concretes, però faltant-hi espais pel mig. Omples els forats que hi havia, que en el cas de la ciència s’ha de demostrar si s’omplen d’aquesta manera o no. Però si no faig una proposta sobre com omplir-los, no sé com demostrar què hi ha. O al revés: jo tinc una hipòtesi, una proposta filosòfica, i això em permet d’anticipar conclusions. Un exemple d’abstracció: darrere un quadre de natura morta potser hi ha un missatge: una imatge de pobresa o d’opulència, de cert moment històric…

—L’abstracció apareix, fins i tot, en l’art figuratiu.
—Sí, i després hi ha l’art abstracte, en què el cervell respon d’una altra manera. Com que no ho entén, busca una explicació. Això activa zones de creativitat i flexibilitat. Al cervell li encanta entendre les coses, i quan no les entén hi ha un xoc. Per això hi ha gent que se sent molt incòmoda davant l’art abstracte, aquesta sensació de “no hi entro perquè no entenc res”.

“Al cervell li encanta entendre les coses. Per això hi ha gent que se sent molt incòmoda davant l'art abstracte”

—Dieu que, amb una obra d’art, no s’activa tan sols el cervell de l’artista, sinó també el de l’observador.
—Sí. Si ets un entès o un erudit, veuràs coses que un profà en la matèria no hi veurà, però és classista pensar que només els erudits entenen les obres d’art. Les entenem de manera diferent. A mi m’encanten les galeries d’art. No hi entenc, però allò que m’aporta m’enriqueix. Qui hi entengui en traurà unes altres idees, però jo en trec les meves.

—Allò que ens diferencia dels animals és la creativitat i el pensament abstracte. De quina manera els vam desenvolupar?
—No sabem què va passar exactament, però sí que sabem que fa 80.000 anys hi va haver un canvi morfològic en el coll dels nostres avantpassats. Unes mutacions genètiques van afavorir una cavitat oral que permet la vocalització quàntica: poder encadenar les vocals una darrere l’altra sense barrejar-les, però separant-les amb precisió. Els Homo sapiens arcaics, abans d’aquest canvi, parlaven, però amb un llenguatge que no era tan complex. I potser aquell llenguatge menys complex no havia potenciat unes altres capacitats vinculades amb la creativitat i l’abstracció.

—L’art rupestre va aparèixer en un moment proper al d’aquest canvi.
—Potser al mateix temps o potser una mica abans, no ho sabem, però les primeres pintures tenen 60.000 anys. Alguna relació hi ha d’haver entre un llenguatge que pot ser molt més complex i aquestes manifestacions artístiques. No és només l’art rupestre, també la música. La primera flauta d’os que s’ha trobat té 40.000 anys. Si hi ha una flauta, que és elaborada, perquè fa notes, és que abans hi havia molts altres instruments musicals que no van perdurar. Les primeres mostres clares d’enterraments simbòlics –aquí hi ha tota la part de la cosmovisió, que és l’origen de la filosofia– són d’aquella època. Segurament, és un procés retroalimentat: pots fer frases més complexes, això t’estimula el pensament, tens cada vegada més idees i veus que pots modificar l’entorn amb obres simbòliques. Les primeres són abstractes. Els bisons d’Altamira són molt més recents que no pas les espirals, creus, punts…

“Alguna relació hi ha d'haver entre l'aparició d'un llenguatge molt més complex i les manifestacions artístiques”

—I hi ha més canvis?
—Les eines que utilitzava l’Homo sapiens arcaic abans d’aquests canvis eren gairebé iguals que les que feien servir els neandertals, pràcticament iguals en tota la població humana. El refinament de les eines i l’adaptació a cada ambient concret va començar en aquesta època. Tot plegat ens fa suposar que les arts van començar llavors, tot i que segurament n’hi havia d’incipients prèviament.

—Al centre de tot hi ha el llenguatge.
—La primera prova que tenim de tot això és aquest canvi del coll que permet un llenguatge molt més elaborat. Potser va ser coetani o potser una cosa es va retroalimentar amb l’altra. Potser ja hi havia mostres d’art que per primer cop es van poder expressar amb paraules complexes. No podem entendre el llenguatge sense les arts perquè són un llenguatge diferent, també. Al llibre començo parlant de l’art de parlar.

—Parleu de l’art de parlar, de l’art d’educar, de la ciència o la filosofia com a arts…
—Una parcel·lació excessiva de les activitats típicament humanes, que són les artístiques, ens porta a una parcel·lació de la nostra pròpia identitat. Això ho penso molt en contextos educatius. Separar massa les diferents disciplines acadèmiques porta a una parcel·lació excessiva de les nostres capacitats. Una cosa és parcel·lar-ho quan fas recerca. Per l’avenç de les diferents disciplines, que hi hagi una parcel·lació ja és útil. Però no ho és una barrera que les faci infranquejables, que és el problema que hi ha, fins i tot una certa tibantor entre disciplines.

—Ciències o lletres.
—Exacte. No, sóc una persona i m’agraden totes dues coses. Un humanista que no estigui mínimament interessat per la ciència es perd avenços que formen part de la seva vida. Jean-Paul Sartre deia “a mi la ciència no m’interessa gens ni mica”. No qüestionaré la seva figura, però pots tenir una ment prou global, si realment la ciència no t’interessa gens ni mica? O Richard Feynman, que va dir “la filosofia de la ciència és tan útil per als científics com l’ornitologia és útil per als ocells”, donant entenent que no serveix per a res. És fals. La ciència ens permet conèixer el món, i la filosofia, humanitzar-lo. Saber què en volem fer, d’aquest món. La ciència ens diu què podem fer. La filosofia ens permet pensar què volem fer.

“La ciència ens permet conèixer el món i la filosofia humanitzar-lo”

—Saber què podem fer sense saber què volem fer no és gaire útil…
—No. És aquella frase dels adolescents de “ho faig perquè puc”. Però potser no ho volies, o no era interessant, o era perjudicial. Què volem fer amb tot allò que podem fer realment? Aquí la resta d’arts també hi tenen un paper. En un món globalitzat, la música, per exemple, genera identitats de grup i és un element de comunicació universal. En un experiment van fer reproduir a diferents ètnies cançons vocals, només cantant, sense instruments. Quan reproduïen la cançó en una altra ètnia, tots ho interpretaven exactament de la mateixa manera, amb els mateixos patrons emocionals. La música és un vincle d’unió, i més en un moment en què es volen accentuar les diferències. O les arts plàstiques. Moltes vegades no sabem expressar sensacions internes, i per mitjà de l’art pots fer-ho. Això és molt interessant en infants, perquè els falta vocabulari, o en persones amb patologies mentals.

—Què canviaríeu de l’ensenyament de les arts en el sistema educatiu?
—No es tracta de fer-ne més hores curriculars. Ara n’hi ha un 10%, que probablement és poc, però és igual. Hauríem d’utilitzar manifestacions artístiques en allò que fem. No constantment, però de tant en tant. Puc explicar la multiplicació a primària i proposar l’exercici “com t’imagines tu la melodia d’una multiplicació?” Aquí hi ha abstracció i creativitat, t’has d’inventar una melodia. La música sempre activa zones emocionals del cervell i fa que allò entri amb més eficiència. Afavoreixes l’aprenentatge d’un aspecte purament racional, com és una operació matemàtica, combinant-ho amb l’art. O si a secundària estudiem biologia cel·lular: “Imagineu-vos, per grups, la dansa dels òrgans d’una cèl·lula. Un és el mitocondri, l’altre el ribosoma… Com es mouen?” T’imagines d’una altra manera una cosa abstracta, que no veus. Això pot ajudar a fixar-ho. No es tracta de fer dansa tota l’estona, si no, no aprenem continguts…

—Segurament algú us contestaria “això d’intentar que els nens es diverteixin a classe, en compte de fer colzes, fa que no aprenguin”. Al llibre també defenseu la importància de la memòria en l’educació. Com s’arriba a un equilibri?
—Hi pot haver centres educatius que han passat d’un extrem a un altre, i no és bo. La memòria és important. Necessitem uns punts de referència, perquè creem coses sobre coneixements previs. Si no hi ha coneixements previs, no hi ha creativitat. Fem abstracció sobre coses que ja sabem. Per tant, fer colzes continua essent important. Però s’ha de reequilibrar. Ni fer el que es feia en la meva època, que només fèiem colzes, ni que tot sigui un festival per a passar-ho bé. El problema és que tenim uns currículums que, a partir de secundària, són excessivament densos i no donen temps a treballar d’aquesta manera. No dic de fer-los fàcils, hi ha d’haver una certa dificultat per a tots els alumnes, si no, no hi ha l’estímul que permet progressar. Cal deixar temps i espai per a treballar aquests continguts de manera més pausada.

—Volia acabar demanant-vos per la prohibició total dels mòbils a les aules. Formeu part del comitè d’experts que discutirà sobre aquesta qüestió. Què en penseu? 
—Crec que és més important prohibir les xarxes socials a menors de setze anys, posar la restricció severa aquí, si es pot fer legalment. Fan molt de mal a la construcció de la personalitat i el cervell d’infants i adolescents. Sobre la prohibició de mòbils o de tecnologia digital a les aules, a mi l’única prohibició que m’agrada és la que diu “prohibit prohibir”. Sona una mica hippy, però qui diu que en algun moment concret allò no pugui ser interessant? Els hem d’ensenyar a conviure en un món digital, i hi pot haver cert marge perquè el docent gestioni. Per exemple, les pràctiques al laboratori. Amb un mòbil, pots fer fàcilment fotografies del que hi veus. Després pots fer un drive per a compartir-les i fins i tot ensenyar-les a casa, perquè la desconnexió sistema educatiu – famílies és gran. Pots fer una normativa molt estricta que digui que el poden utilitzar una vegada cada quinze dies per a aquesta mena de coses.

“És important prohibir les xarxes socials a menors de setze anys”

—Heu esmentat les xarxes. Què li fan al cervell? 
—Pot ser devastador. No amb tots, però amb alguns sí. Primer, perquè generen aquest desig irrefrenable de continuar consumint. Si com a adult ja et costa gestionar-ho, imagina’t un cervell adolescent, que té més dificultats perquè no és tan madur. I, després, pel que es veu a les xarxes: cares i cossos que semblen reals, però no ho són. Això origina problemes d’autoestima, autoimatge, alimentaris, ansietat, depressió… Ens estalviaríem molts casos greus. I què es veu a Instagram? Hi pengem la millor foto, el millor somriure, sempre ens ho passem bé… Els adolescents poden pensar “tots s’ho passen bé mentre jo he d’estar fent colzes, però la vida ha de ser tot diversió”. El xoc cerebral que això implica és molt fort. És difícil de demanar-los que estiguin atents a l’aula quan el seu cap pensa que haurien d’estar fent tot allò.

Ens remuntam a l’any 2005. Rafael Nadal va guanyar el primer Roland Garros. Vestit de tirants i amb pirates, va batre Mariano Puerta en quatre sets. Ja era una sensació mundial, però el Grand Slam confirmava allò que molts entesos ja veien: esclatava un fenomen que podia convertir-se en el millor jugador de la història. L’emoció era immensa, sobretot a Manacor, on va néixer, a Mallorca i al conjunt de les Illes. De llavors ençà, la història és ben coneguda: 92 títols, 22 Grand Slam, dos ors olímpics, 135 milions de dòlars en premis… i una acadèmia al seu poble natal que li ha reportat encara més “alegries”.

A final del 2023, Nadal va anunciar l’expansió de la seva acadèmia a escala internacional. Per mitjà del seu hòlding –Aspemir–, va vendre el 45% de l’empresa que la gestiona al fons madrileny GPF Capital. Beneficis: 94 milions d’euros, més de la meitat del que ha guanyat com a jugador professional. Una venda amb beneficis que ha obert molts interrogants, perquè aquest projecte ha estat apadrinat per l’administració pública d’ençà de bon començament. L’acadèmia de Manacor ha esdevingut això que és ara, hotel inclòs, tenint sempre el suport que els darrers governs de les Illes li han oferit.

Pacte amb Matas

Per això tornam a l’any 2005. Se li il·luminaven els ulls, al president d’aleshores, Jaume Matas, de qui tothom coneix avui la seva sort. Veia en el jove de denou anys l’oportunitat de fer créixer, encara més, les Illes internacionalment. Barcelona tenia el Barça; i Mallorca, Nadal. Per això, a final d’aquell any, es va signar un protocol Matas i Nadal per a la construcció d’un centre de tecnificació a Manacor, amb un gran complex de tenis, residència i oferta complementària. El finançava el govern, i l’Ajuntament de Manacor en cedia els terrenys durant trenta anys. L’única cosa que havia de fer Nadal era promocionar l’illa a les principals fires turístiques i per tot el món. I ho va fer, per exemple, quan va participar en la World Travel Market de Londres el 2006.

Vista aèria de l’acadèmia de Manacor.

Però el somni compartit de la família Nadal i de Matas es va anar diluint. Passats uns quants anys, Matas va perdre les eleccions en favor de Francesc Antich (PSIB) i el segon pacte de progrés va dir que no hi havia doblers per a fer la inversió. El juny del 2008, mitjançant un comunicat de l’empresa que gestionava la representació esportiva de l’ex-tenista –International Management Group–, Nadal va anunciar que rompia de ple la col·laboració amb el govern. Ja no promocionaria l’illa, perquè no s’havia complert el compromís de crear el centre d’alt rendiment.

Les alarmes es van encendre al Consolat de Mar, que va reaccionar. Era un cop dur, però el desembre del mateix any es va saber que Nadal tornaria a promocionar les Illes. En aquest cas, de moment, en canvi de sis milions d’euros per prestar la seva imatge fins el 2011. Nadal va explicar aleshores que el trencament de la col·laboració havia estat causat per “un malentès del centre de Manacor”.

Protocol amb Antich i llei a mida amb Bauzá

I just aquell 2011, quan s’acabava el contracte, el govern d’Antich, el consell insular de Francina Armengol i Nadal van signar un protocol de col·laboració per a posar en marxa “un centre de referència internacional de tennis a la comarca de Manacor”. Això va ser al febrer, i al març el consell de govern va declarar d’interès autonòmic la inversió –aquesta vegada promoguda pels Nadal–, amb la justificació que era una mesura urgent per a l’impuls de la inversió a les Illes. “El moment actual, tant des d’un punt de vista esportiu com econòmic, necessita actuacions que dinamitzin la vida social i econòmica de les nostres illes sempre que siguin compatibles amb el desenvolupament sostenible de les mateixes”, deia el text. Turisme de qualitat, desestacionalització i impuls del comerç eren alguns dels arguments.

La declaració d’interès autonòmic va ser clau. Malgrat que Antich va perdre les eleccions, es va donar pas al govern de José Ramón Bauzá, i això va permetre de justificar la llei que es va aprovar l’any 2012 i que va ser feta a mida per a Nadal: la llei de mesures urbanístiques per a l’execució del Centre Internacional de Tennis Rafael Nadal.

Aquesta norma, d’article únic, eximia el projecte de passar per l’avaluació d’impacte ambiental. També l’eximia de passar els actes de control previ municipals, de manera que tan sols calia l’aprovació del projecte per part del govern. Nadal aconseguia un sòl rústic requalificat per a complir el seu somni fora dels torneigs.

D’acadèmia de tennistes a hotel

El 2016 l’acadèmia era una realitat. Se’n va fer la inauguració amb convidats de luxe. Entre ells, Roger Federer, el millor jugador de la història durant molts anys. Aquell centre de tennis ja no era solament això. De fet, la llei ja ho preveia: n’admetia l’ús residencial, comercial (botiga especialitzada), d’oficines, de sales de reunió, de museu, esportiu i de centre mèdic. En concret, l’acadèmia era conformada per una residència, vint-i-sis pistes de tennis, un centre fitness, dues piscines, un camp de futbol 7, una pista poliesportiva i deu pistes de pàdel.

Suite Rafa Nadal a l'acadèmia del jugador de Manacor Suite Roger Federer a l'acadèmia del jugador de Manacor

Però aquell mateix any, l’actual batlle de Manacor, Miquel Oliver, va posar en coneixement del govern que la residència s’oferia amb un ús turístic i no pas per a una estada per als alumnes que entrenaven al centre. De fet, tal com va anunciar IB3, algunes webs d’allotjament turístic i la web mateixa del centre permetien de fer-hi reserves sense tenir un perfil esportiu. Els gestors, caçats amb aquesta pràctica, van negar que s’usés l’acadèmia com a hotel i van al·legar errades en la comercialització de la residència. Després, van retirar els anuncis.

L’esmena Nadal

Però aquí no va acabar res. El 2018 va haver-hi una forta sacsejada política amb aquesta qüestió. Arran d’una esmena del PP a la llei d’habitatge, es permetia l’ampliació de l’acadèmia fins als 76.000 metres quadrats i s’autoritzava de fer-ne ús turístic. Amb l’anomenada esmena Nadal, la residència es mantenia amb 140 places, però se’n podrien oferir 214 de turístiques. El centre havia de construir una rotonda –també finançada pel consistori– i un aparcament públic. El PSIB no tan sols va donar-hi suport –juntament amb el mateix PP, PI i Ciutadans–, sinó que, segons que va descobrir IB3, l’esmena va ser redactada per la Conselleria de Territori, en mans del socialista Marc Pons. Entitats socials i els socis de l’executiu, Més per Mallorca, Més per Menorca i Podem, van posar el crit al cel.

La resta és història. Avui, s’hi pot reservar una suite estàndard per 223,26 euros per a aquest cap de setmana, per exemple. I l’acadèmia no és a Manacor i prou, sinó que s’ha expandit per Kuwait, Grècia, Mèxic, Hong Kong i Albània. Mentrestant, el valor del centre de Manacor ha crescut de manera impensable. La portaveu de Podem al parlament de les Illes, Cristina Gómez, ja va recordar aquesta setmana, quan es va saber que Nadal guanyaria 94 milions per la venda de les accions (això multiplica per cinc els beneficis en un any), que les lleis no podien servir per a fer tractes de favor: “Ens vam haver de menjar la modificació de la llei d’habitatge, que per nosaltres era una fita, i ara Nadal passa per caixa. És una broma de mal gust.”

 

Les urnes han parlat amb una claredat matemàtica –i les matemàtiques, com tots sabeu, són una de les coses més serioses que hi ha al món. Els afiliats al Consell de la República –els qui han votat, que som massa pocs– han decidit sense cap ombra de dubte quin candidat volen al capdavant de la institució. I no ha estat una victòria ajustada, sinó molt clara. De manera que crec que ara sobretot toca reivindicar que el nou president del Consell, Jordi Domingo, tinga l’espai que necessite per a treballar i per a portar a terme el projecte que ha defensat durant la campanya electoral.

No és tan sols una qüestió de cortesia institucional, sinó de coherència democràtica. Si creiem en les institucions que hem creat, tots hauríem de ser els primers interessats que funcionen bé sempre, amb independència de qui les ocupa transitòriament. El fet que Domingo haja obtingut una majoria aclaparadora no pot ser, per si mateix, motiu de sospita. I crec que és raonable de demanar prudència i responsabilitat als altres candidats.

Ara mateix el Consell, sobretot, ha d’abandonar aquesta fase dels darrers mesos, plena de turbulències i desavinences. El pas que s’ha fet amb aquesta votació, la substitució del president Puigdemont i la desvinculació, si més no formal, dels partits polítics, és prou important, a parer meu, per a reclamar respecte i unitat. Perquè difícilment es podrà reclamar –com ha estat el paper històric del Consell– unitat als partits polítics si no la pràctica abans que ningú el Consell mateix.

Sobre Jordi Domingo, doncs, recau una càrrega gens negligible, feixuga. La successió al capdavant del Consell de la República no és un mer tràmit burocràtic, sinó la continuïtat d’un projecte que, amb totes les limitacions, representa l’única eina institucional nascuda de la legalitat creada pel Parlament de Catalunya en les històriques jornades del setembre del 2017 i en la declaració d’independència votada per la cambra el 27 d’octubre del mateix any. Ningú no es pot prendre a la lleugera un encàrrec com aquest.

El Consell va nàixer a l’exili, especialment per esquivar la repressió, però necessàriament, i no pas per voluntat pròpia, en unes condicions que en complicaven molt el funcionament. Simplement, no hi havia la mínima normalitat civil, administrativa, que se suposa que ha de tenir un projecte d’aquesta dimensió, i la gestió del dia a dia se n’ha ressentit.

Però ara no hi ha raons ni excuses per a no fer del Consell una institució modèlica quant a la gestió dels recursos propis, la transparència financera i el rendiment de comptes als socis. És imperatiu de simplificar i aclarir què és el Consell, l’entorn societari i l’estructura interna –ara massa complicada–, per impedir noves polèmiques, per reforçar-ne la credibilitat i per enfortir-ne la capacitat d’incidència pública.

La tasca que espera a Jordi Domingo no és, per tant, fàcil ni senzilla. Però alhora cal dir que és molt apassionant. El nou president haurà de combinar, com qui camina per la corda fluixa, l’audàcia amb la prudència. D’una banda, és urgent de revitalitzar una institució que ha perdut força, presència i credibilitat; d’una altra, haurà d’evitar que els seus moviments malmeten els equilibris existents, ja prou delicats. I això enfrontant-se a una realitat social complexa. Domingo i el seu equip han de ser conscients que les divisions internes de l’independentisme i el desànim d’una part de la base social són una càrrega feixuga que cal remoure per a tirar endavant.

El nou president assumeix una gran responsabilitat. Però també és gran, més gran i tot, l’oportunitat de demostrar al país i al món que el Consell de la República és molt més que un símbol: que pot ser una eina molt efectiva per a fer viable la república catalana i reforçar la nació, i que ja ens pot servir per a viure i practicar una democràcia directa, millor i de més qualitat que la que tenim ara en el nostre dia a dia.

 

PS1. Una volta el Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna de quatre anys i mig de presó a Laura Borràs, la sentència ha passat a ser ferma i, per tant, molta gent es demana si anirà a la presó. Arnau Lleonart i Josep Nualart Casulleras ho expliquen en aquest article.

PS2. Parlar amb els familiars de les víctimes de la gota freda és una lliçó (dolorosa) de dignitat. Esperança Camps ha entrevistat Rosa Maria Álvarez, de Catarroja, treballadora social, que ens ofereix un testimoni excepcional: “Em tortura la idea que mon pare va morir pensant que la seua única néta vivia la mateixa situació que ell”.

PS3. Poder fer batalles oficials de rap improvisat en català era una cosa inimaginable fa tan sols dos anys. Però les coses van canviant. Diumenge es va disputar la final del campionat Catalunya Freestyle, el primer torneig de rap improvisat en català de la història, que va aplegar setze artistes i que va exhaurir les entrades de la sala Razzmatazz. Alba Tebar ens explica en aquest article totes les claus d’aquest fenomen tan interessant.

PS4. El tennista Rafael Nadal s’ha trobat embolicat en una nova polèmica arran de la venda milionària de la seua acadèmia de tennis, construïda amb una notable permissivitat de la classe política mallorquina. Martí Gelabert ens explica aquesta història: “Nadal, l’acadèmia i una llei feta a mida: la darrera victòria milionària del tennista”.

Poder fer batalles oficials de rap improvisat en català era una cosa inimaginable fa tan sols dos anys. Però les coses van canviant. Diumenge es va disputar la final del campionat Catalunya Freestyle, el primer torneig de rap improvisat en català de la història, que va aplegar setze artistes i que va exhaurir les entrades de la sala Razzmatazz. Aquesta final va arribar després d’un any de rondes classificatòries fetes per tot el país, que han contribuït a normalitzar i reivindicat l’ús del català a les batalles de rap, que fins ara es feien gairebé sempre en castellà.

“Diumenge a les sis, a Razzmatazz, ja hi havia una victòria col·lectiva, que és el fet de disputar una competició com aquesta en català, i havent venut totes les entrades”, diu Joel Prieto, de nom artístic Fetitxe 13, un dels semifinalistes de Catalunya Freestyle. El guanyador va ser Dani Entreliti, de Banyoles (Pla de l’Estany). “És irònic, però les batalles de rap no m’acaben d’agradar”, confessa. Diu que no n’acostuma a consumir i que pràcticament no ha participat en cap, sobretot perquè en algunes l’insult en els duels és habitual, i no s’hi sent còmode. Per sort, a Catalunya Freestyle s’hi ha sentit molt còmode perquè hi ha trobat un caliu molt familiar i l’insult no era la base de les batalles.

Aquesta competició ha estat la culminació d’un camí que va començar el 2021 amb les primeres trobades de rapers en català organitzades pel col·lectiu Raplegats, i que va agafar força el 2022 gràcies a la unió amb Gold Battle i l’Associació Cultural Llobregat Block Party, després d’haver guanyat els premis Lluís Carulla 2022 a millor idea amb el projecte “Perifèria Gold Battle”.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de @catalunyafreestyle

Passar-se al català

“Catalunya Freestyle és un èxit de la immersió lingüística”, va rapejar en plena actuació Prieto. La qüestió de la llengua, sens dubte, era cabdal, i tothom n’era conscient. Un dels principals motius d’aquest projecte és donar un impuls al català i normalitzar-ne l’ús, també en un àmbit en què la societat potser no està tan avesada. “Ho fem en la nostra llengua perquè si és la que usem en la nostra vida, per què no l’hem d’usar també en la nostra passió?”, diu Marina Bou, membre de l’organització i també participant en la competició.

Entreliti subratlla que l’èxit més gran d’aquesta competició és haver aconseguit que rapers que fan servir el castellà s’hagin passat al català: “S’ha trencat aquesta barrera tan ferma que hi havia entre el rap en castellà i en català”, celebra. Certament, hi ha uns quants participants que han rapejat en català per primera vegada davant el públic, com en Xinako, una de les cares més conegudes de l’escena del rap improvisat en castellà. “No l’hem vist mai obrir la boca i dir una sola paraula en català, per això vam al·lucinar quan ens va dir que vindria”, diu Albert Alarcon, discjòquei i un dels organitzadors de la Catalunya Freestyle. N’és un altre exemple Poveda, un dels setze finalistes, que va dir que, com que “parla el castellà igual que el català”, podia concursar en batalles d’un contra un. I canviar els hàbits dels rapers també fa un efecte dòmino en el públic que consumeix aquesta música: “No se sentia rap en català. Es deixava una mica de banda, com si fos alguna cosa més suau. I que entrin en figures consagrades o que tenen una trajectòria dins el circuit en castellà, em sembla una manera de trencar una mica aquests prejudicis que hi havia fins ara”, diu Entreliti.

Entreliti sempre ha estat vinculat al món del rap en català. Va començar a improvisar fa anys, en part gràcies a Daura Magrana, també banyolí, cantant de rap, poeta, i activista afrocatalà. Té un grup de hip-hop amb dos companys més, 97 Onzas, actiu de fa sis anys, en què fan rap com una manera més de naturalitzar l’idioma. “No escrivim en català perquè calgui escriure en català, sinó perquè ens surt de manera natural”, diu.

“A més de combatre el declivi de la llengua catalana i de l’ús social que té, Catalunya Freestyle serveix també per a combatre estigmes que moltes persones tenen a sobre. És ajudar a democratitzar la música com a eina de base de tothom i que no ha de formar part d’una elit”, diu Prieto. Ell és conegut sobretot per la faceta artística i educativa, com a membre de la cooperativa Versemblant, una escola itinerant que organitza tallers de rap i d’arts plàstiques a les escoles. Com a activitat de la cooperativa, ha creat el projecte “De la poesia catalana a la música urbana”, amb la idea de recitar un poema de Maria Mercè Marçal al ritme d’una cançó de The Weekend, per exemple. En total, han adaptat quaranta-quatre poemes clàssics del darrer segle de l’escena catalana a cançons de la música urbana internacional que han tingut molt d’èxit.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Versembrant (@versembrant)

Una iniciativa pionera i diferent 

“Sorprèn que, amb el llarg recorregut del freestyle en castellà, i tenint en compte que hi ha una escena en català que a poc a poc s’ha anat consolidant, no hi hagués iniciatives semblants”, diu Prieto. “Veia Catalunya Freestyle com una cosa constructiva, que podia acabar de consolidar una escena de rap en català”, afegeix Entreliti. Per ell, aquesta iniciativa és tot un èxit perquè, en el poc marge de temps d’un any, les batalles han pogut aplegar molta audiència.

Un altre punt que destaquen els participats de Catalunya Freestyle és la bona sintonia que s’hi respirava, en contraposició amb batalles de rap improvisades anteriors. Prieto detecta unes quantes diferències amb la majoria dels campionats de freestyle en castellà, com ara el factor generacional. “El primer guanyador de la primera eliminatòria va ser un glosador de Menorca de més de quaranta anys. Veient que hi havia gent de la meva edat, i que convivíem amb gent jove, i que no desentonava ningú, em sentia validat i legitimat per a formar part d’aquesta aventura”, celebra. En segon lloc, recorda que el context de les competicions que s’han fet a Catalunya Freestyle són més sans i agraïts que els que ha vist en castellà. “No critico els castellans; simplement dic que, pel fet de ser un circuit que s’ha creat més tard, i que parteix d’una iniciativa no competitiva, hi ha més companyonia i bon ambient.”

Freestyle i rap en català: se’n pot viure?

Els primers que van obrir pas en el món del rap en català van ser At Versaris, als anys 2000, i els van seguir, per exemple, Senyor Oca i Homes Llúdriga. Actualment, sonen noms com Lildami o Santa Salut, que també fa temes en català. “Abans els catalans no ens ho crèiem. Però, si fas una cosa ben feta, també pots viure d’un producte només en català”, opina Alarcon.

“Estic convençut que es pot viure del rap en català –diu Prieto–. Fa pocs anys era impensable que existís un grup com Figa Flawas, que no és rap, però que ve del rap. Això ja és una demostració de què pot passar. També hi ha l’exemple de Lildami. Estic convençut que d’aquí a quatre o cinc anys hi haurà gent que viurà d’improvisar en català.”

Entreteli, en canvi, és més escèptic: “Llevat que caiguis en gràcia a les discogràfiques o a la indústria que hi ha dins el panorama musical, és gairebé impossible de guanyar-se la vida fent rap en català –lamenta–. En la majoria de festivals que es munten a Catalunya, els caps de cartell són pràcticament sempre els mateixos noms.” Creu que la indústria musical ha portat el rap a terrenys pantanosos, precisament perquè acostuma a abordar temes incòmodes: “No entenc per què el rap català no ha arribat als mitjans, no és pas per falta de talent.”

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de D.Entrelitio (@danientreliti)

Un món masculinitzat

A banda la llengua, l’altra assignatura pendent de l’escena del freestyle en català és la paritat. “La lluita més seriosa que tenim ara és poder tenir més referents femenins en el món del freestyle. Tant de bo d’aquí a uns quants anys arribem a la paritat”, diu Prieto. Bou, que ha estat una de les quatre noies que han participat en el campionat de Catalunya Freestyle, creu que és un problema del conjunt de la societat, i no únicament d’aquest àmbit social: “El món del freestyle és molt masculinitzat, però pateix d’allò que pateixen tots els altres espais de la societat, en què les dones se solen trobar amb més dificultats per a accedir-hi i créixer.” De totes maneres, assegura que Catalunya Freestyle té l’objectiu de fer créixer la participació femenina i d’identitats dissidents en les competicions que es faran aquests anys vinents.

Certament, això tan sols ha començat. L’èxit del primer Catalunya Freestyle ha empès els organitzadors a continuar organitzant campionats. D’aquí a un any, tindrem una nova final, amb noves cares i noves rimes per descobrir. “Som un circuit molt nou. Catalunya Freestyle és un projecte que és possible gràcies a la feina voluntària de moltíssima gent, i la idea és trobar la manera i els recursos econòmics perquè un dia tots aquests voluntaris puguin rebre una compensació per les hores i hores de feina invertides”, explica Bou.

La Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos d’Esquadra tindrà nova direcció. L’inspector en cap, Fran Alcaide, deixarà el seu càrrec per assumir la direcció de la comissaria del Prat de Llobregat, tal com ha avançat El Nacional i han confirmat fonts policíaques a VilaWeb.

La decisió l’ha pres la Comissaria Superior de Seguretat Ciutadana i la Comissaria d’Intervenció, que argumenten que el cos antiavalots entra en una nova etapa que requereix un canvi de lideratge. També indiquen que el relleu es produeix en un moment de baixa conflictivitat social.

Alcaide ha servit durant vint-i-cinc anys a la Brimo i el 2023 en va ser nomenat el cap. De moment, no ha transcendit qui en serà el relleu. Ara Alcaide assumirà la direcció de la comissaria del Prat, lloc que va deixar vacant Manel Hermida.

El nou cap de la Brigada Mòbil serà Amador Segura, fins ara inspector en cap de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) de Barcelona.

L’Associació de Promotors de Catalunya (APCE) va presentar dilluns l’“Estudi de l’oferta d’habitatge de nova construcció a Catalunya 2024”, en què s’apuntava que les dades de visats i certificats d’obra registrats a Catalunya el 2024 mostraven que la producció d’habitatges havia crescut un 8,2% més que no pas el 2023, fins a 15.604. Però de manera desigual en termes geogràfics. Per exemple, a la ciutat de Barcelona, on la demanda és superior, la construcció d’habitatges nous va caure d’un 10,8%. Els promotors culpen directament l’impacte de la reserva del 30% d’habitatge protegit a la capital catalana i reclamen al batlle Collboni que “s’arromangui” amb la modificació. Diuen que fa un any i mig que n’estan pendents i esperen que es faci realitat ben aviat.

Segons que explicava el president de l’APCE, Xavier Vilajoana, durant la presentació, aquest increment de producció continua en nivells molt per sota de les necessitats de llars a Catalunya en els anys vinents, xifrats en uns 25.000 habitatges nous l’any, segons el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge. I, a més, “aquest dèficit d’habitatge agreuja la manca d’oferta d’obra nova al territori, tensant els preus.” “Tenim un dèficit d’habitatge important, que es va acumulant any rere any. Si a això hi afegim la manca de sòl, l’augment dels costos de construcció i l’impacte negatiu de la lentitud administrativa en la construcció, és inevitable que tot això acabi repercutint en el preu dels habitatges lliures de nova construcció”, explicava.

Gairebé no calia, la seva advertència, perquè ja ho notem. De fet, mediàticament, quan es tracta la qüestió de l’habitatge, el gran protagonista és el lloguer, que s’ha enfilat fins a nivells que no permeten que el jovent s’emancipi. Les crítiques són ferotges i les protestes les tenim al carrer, dia sí, dia també. En canvi, de la compravenda d’habitatges, se’n parla menys, probablement perquè no és el camí natural per a l’emancipació dels joves i el problema del lloguer ha arribat a dimensions no imaginades fins ara. Però el que deia dilluns el president de l’APCE és la clau de tot. Fa anys que no es construeix tant com cal.

Ahir, vam saber que els préstecs hipotecaris per a l’adquisició d’habitatges a Catalunya havien crescut d’un 22,2% el mes de novembre, segons les dades de l’Observatori Notarial de Catalunya. El mes anterior, el creixement havia estat del 34%. El ritme, doncs, és elevat. Raquel Iglesias, vicedegana del Col·legi Notarial de Catalunya, explicava: “Catalunya ja acumula vuit mesos de creixement del nombre de compravendes d’habitatges i de préstecs hipotecaris autoritzats, una tendència que s’atribueix directament al descens en els tipus d’interès. Paral·lelament, el preu mitjà per metre quadrat ha tornat a augmentar per tercer mes consecutiu.”

I per què creix el nombre de compres a aquesta velocitat? Evidentment, si creixen les compres vol dir que hi ha gent disposada a vendre. Per què? Parlo amb Carles Sala, portaveu dels Agents de la Propietat Immobiliària (API) de Catalunya. “La gent fa números i s’adona que, ara com ara, amb els tipus d’interès que hi ha, resulta menys onerós pagar una hipoteca que un lloguer. A més, pràcticament no hi ha lloguer. Un dels associats m’explicava que havia penjat un anunci a la web d’un pis de lloguer i en la primera hora havia tingut 300 correus. Aquesta és la situació del mercat”, em comenta.

I quant a la venda, diu que els petits propietaris estan farts dels entrebancs que troben amb el lloguer. “Penseu que el 80% o 90% de les compravendes són pisos de segona mà. Els petits propietaris, quan acaben els contractes amb els llogaters, ho posen a la venda. Tenen una gran aversió al risc que representa tenir llogaters avui.” I afegeix que “el 2025 serà un any rècord de compravendes”.

Vull saber també l’opinió de Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que m’explica que hi ha uns quants factors que influeixen en les compravendes. “Per descomptat, les baixades de tipus els fan més assequibles, i molts compren per millorar l’habitatge o perquè han canviat les seves necessitats familiars. En compren un i venen el seu. També hi ha una part dels habitatges que arriben al mercat que prové d’herències. I una altra part ve dels propietaris que s’han cansat del lloguer, i no en volen saber res més. També hi ha molts fons d’inversió que creuen que ja han fet aquí els guanys que havien de fer i se’n van, i posen a la venda els seus actius.”

Em fa avinent una dada que sovint passa per alt. “Fixeu-vos que anireu veient com les hipoteques creixen més de pressa que no pas el nombre d’habitatges venuts. Fins al començament de la baixada de tipus era a l’inrevés, molts habitatges es pagaven sense hipoteca. Ara, amb els tipus més baixos, això ha canviat.” També em comenta que el fet que s’acabi el període per a obtenir la nacionalitat amb la Golden Visa, comprant un habitatge de més de 500.000 euros, pot comportar una certa pressa amb els que han quedat enrere. I, finalment, moltes compres les fan els joves que no poden accedir al lloguer, però compren ajudats pels pares. En resum, “la demanda estira fort i els tipus acompanyen”, conclou.

Un dels problemes que es comencen a notar és que, així com va desapareixent el mercat del lloguer, per les raons esmentades, el mercat de la compravenda també es va comprimint, per manca de producte nou. L’oferta d’habitatges en venda, a escala estatal, s’ha reduït d’un 15% el darrer trimestre del 2024, en comparació amb el mateix trimestre del 2023, segons un estudi publicat pel portal Idealista. L’oferta s’ha reduït de manera significativa (-23%) a Barcelona capital i a tota la demarcació (-16%), assenyala l’informe del portal.

Explica Francisco Iñareta, portaveu d’Idealista: “El fort ral·li comprador registrat durant la segona meitat del 2024 ha tingut com a conseqüència la caiguda més gran d’oferta mai vista al nostre país i fa que molts mercats es trobin en nivells mínims d’estocs.” Amb un horitzó de tipus baixos, sembla complicat que la demanda es relaxi els mesos vinents, la qual cosa originarà encara més tensions sobre els preus.

Ja ho fa ara. Segons el mateix portal, el preu de l’habitatge a la ciutat de Barcelona ha crescut d’un 12,8% durant aquests darrers dotze mesos. I ho ha fet a tots els districtes. La pujada més gran va ser a Sant Martí, amb un increment del 16,5%. La segueixen els ascensos de les Corts (15%), Sant Andreu (14,8%), Horta-Guinardó (13,8%), Sants-Montjuïc (13,2%), Eixample (12,6%) i Sarrià-Sant Gervasi (10,6%). Les menors pujades, en canvi, s’han registrat a Ciutat Vella (7,3%), Nou Barris (7,7%) i Gràcia (9,3%). Cal destacar que tots els districtes de la ciutat, amb l’excepció de Nou Barris, marquen màxims històrics el mes de desembre del 2024.

En definitiva, el problema no és solament el lloguer. També ho comença a ser la compravenda. Tot el mercat, vaja. I com comenta Homedes, “cada vegada serà més difícil sortir d’aquí”.

 

La gota freda del passat 29 d’octubre va danyar greument proves clau corresponents a l’incendi de Campanar, que es trobaven dipositades en un complex a Riba-roja.  Així consta en una diligència del jutjat d’instrucció 9 de València, que investiga l’incendi ocorregut el 22 de febrer de 2024, que es va saldar amb deu víctimes mortals que residien a l’edifici del carrer de Rafael Alberti del barri del Campanar.

El dipòsit de peces de convicció, que són aquells objectes o elements materials que s’utilitzen com a prova en un procés judicial, ha comunicat al jutjat la relació de peces dipositades i custodiades en aquest servei i que han estat destruïdes perquè són greument malmeses per la gota freda. Un dels objectes destruïts és el motor compressor d’un frigorífic, que es considerava, segons l’informe policíac, l’únic focus del foc. Tot i això, fonts del TSJ del País Valencià expliquen que ja s’havien analitzat i  fet un informe pericial sobre les proves ara destruïdes i que, per tant, no es preveu cap repercussió en la instrucció del procediment.

També s’han destruït fragments metàl·lics dels panells que recobrien la façana de l’edifici, per la qual el foc es va propagar amb gran rapidesa, formats per una capa externa metàl·lica, una capa intermèdia d’una substància sòlida i una capa interna metàl·lica o un fragment del material situat entre la paret de l’edifici i els panells exteriors, arreplegats en un pot de vidre. També restes de substància sòlida sotmesa a l’efecte de la calor del foc, arreplegats en un pot de vidre, trobats adherits en una de les xapes metàl·liques despreses de la façana.

Segons va informar la Conselleria de Justícia el passat 6 de desembre, aquest departament treballava de manera coordinada amb equips tècnics i operatius per a mantenir la integritat de les evidències i peces de convicció, tot adoptant totes les mesures per a assegurar que tant les peces com la documentació continuessin el seu curs sense que els danys soferts afecten els processos legals.

El complex de Riba-roja, propietat de la Conselleria d’Economia i Hisenda, alberga espais cedits a la Conselleria de Justícia. Entre ells, destaquen el dipòsit de la Unitat Administrativa de Suport als Arxius Judicials i l’equip de peces de convicció del Servici Comú Processal d’Assumptes Generals (SCAG) de València. La inundació va afectar tant les infrastructures com al material emmagatzemat. De les trenta mil peces que custodiava el SCAG en el dipòsit de Riba-roja, es van veure afectades les peces que es trobaven en els primers prestatges corresponents al Partit Judicial de València i de l’Audiència Provincial.

Segons les estimacions, el 15% del material es troba danyat, encara que no es podia concretar encara l’estat i possible utilitat de conservació de les peces. La Sala de Govern del TSJ del País Valencià va autoritzar mitjançant un acord del 20 de novembre la neteja immediata dels soterranis de l’Arxiu Territorial i el trasllat de les peces de convicció no afectades a un altre espai per a garantir la conservació i la cadena de custòdia.

Un detector submarí situat a la Mediterrània ha captat el neutrí més energètic mai observat, una partícula subatòmica gairebé invisible que ha viatjat des dels confins de l’univers. La troballa, que s’ha publicat a la revista Nature, marca un punt d’inflexió en l’astronomia i pot oferir pistes sobre fenòmens còsmics extrems com els forats negres o les explosions de supernoves.

El detector ARCA, part del telescopi de neutrins KM3NeT, va registrar el 13 de febrer de 2023 un esdeveniment excepcional: el pas d’un neutrí amb una energia de 220 PeV (220.000 bilions d’electronvolts), molt superior a la de les partícules generades pel LHC del CERN. Aquest esdeveniment, batejat com a KM3-230213A, és el de més alta energia detectat fins ara i demostra que existeixen neutrins d’aquestes característiques en l’univers.

Què és un neutrí?

Els neutrins són partícules subatòmiques pràcticament invisibles: no tenen càrrega elèctrica, tenen una massa diminuta i gairebé no interaccionen amb la matèria. De fet, bilions de neutrins travessen el nostre cos cada segon sense que ens n’adonem. Són generats per fenòmens astrofísics extrems com els forats negres o les explosions de supernoves, i poden recórrer grans distàncies per l’univers sense alterar-se, convertint-se en “missatgers còsmics” capaços de revelar detalls sobre els successos més violents i misteriosos del cosmos.

Un telescopi sota el mar per a atrapar l’invisible

El KM3NeT és un telescopi submarí situat al fons de la mar Mediterrània, dissenyat per detectar els neutrins que arriben a la Terra. És compost per dos detectors gegants, ARCA i ORCA, que utilitzen l’aigua marina per a captar la llum Cherenkov, una resplendor blavosa que es produeix quan els neutrins interactuen amb les molècules d’aigua. Aquesta llum permet als científics rastrejar el seu origen còsmic.

“El KM3NeT ha començat a explorar un nou territori en l’astronomia de neutrins, obrint una finestra a l’univers que abans era inaccessible”, explica Paschal Coyle, portaveu de KM3NeT i investigador del Centre de Física de Partícules de Marsella.

La participació valenciana en el descobriment

Uns quants centres d’investigació han participat en aquest projecte internacional, que ha estat coordinat per Juan de Dios Zornoza Gómez, físic de la Universitat de València i membre de l’Institut de Física Corpuscular (IFIC, UV-CSIC). L’equip valencià ha dissenyat components clau del detector i ha liderat anàlisis en l’àmbit de l’astronomia multimissatger, un camp emergent que combina informació de diferents tipus de radiació i partícules per a comprendre l’univers.

Aquest descobriment marca només l’inici d’una nova era en l’astronomia de neutrins. A mesura que es vagin ampliant els detectors de KM3NeT, s’espera captar més esdeveniments d’aquesta mena i resoldre alguns dels misteris més antics de l’univers, com ara l’origen dels raigs còsmics d’ultra alta energia.

Membres de l’equip VEGA de l’IFIC, al voltant d’uns dels elements del detector ANTARES, antecessor de KM3NeT.

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Una volta el Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna de quatre anys i mig de presó a Laura Borràs, la sentència ha passat a ser ferma. Arran d’això, ha requerit que es traslladi la resolució al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ha d’executar l’entrada a la presó. Ara bé, això no significa que l’empresonament sigui imminent, perquè Borràs encara té a l’abast la possibilitat de presentar recursos al Tribunal Constitucional o, fins i tot, a la justícia europea, i demanar la suspensió cautelar del compliment de la condemna. I encara té una carta més a l’abast: la proposta d’indult que va fer el TSJC mateix quan la va condemnar.

En aquella sentència, el TSJC deia que, tenint en compte que la considerava culpable dels delictes de prevaricació i falsedat documental, i tal com estaven castigats aquests delictes al codi penal, no podia fer res més que condemnar-la a quatre anys i mig de presó. Però, alhora, ho considerava un càstig massa sever per la contractació irregular d’un col·laborador quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Arran d’això, a la sentència mateixa proposava al govern espanyol que fes un indult parcial perquè la pena no excedís els dos anys de presó, i no hi hagués d’entrar. Fins ara, el mecanisme de petició d’indult no s’havia pogut activar perquè la sentència no era ferma, però la decisió del Suprem activa el compte enrere d’un procés que, com es va veure amb els indults als presos polítics, pot ser llarg.

Tenint en compte que el TSJC ja s’hi va manifestar a favor, la defensa de Borràs s’inclina per esperar que sigui aquest tribunal mateix que faci el primer pas i ho demani al govern espanyol, segons les fonts consultades per VilaWeb. Que sigui el TSJC qui ho demani pot ser molt determinant per facilitar que, si l’indult arribés a la taula del consell de ministres, fos concedit. No és igual que un condemnat demani que el perdonin que si ho demana el mateix tribunal que li ha infligit el càstig. Si el TSJC no fes aquest primer pas, la defensa de Borràs podria considerar de demanar per escrit que es mogui.

El camí dels recursos

Però abans de jugar la carta de l’indult, Borràs també pot mirar d’evitar l’entrada a la presó presentant un recurs contra la condemna al Tribunal Constitucional, i que vagi acompanyat d’una petició de mesures cautelars perquè se suspengui provisionalment l’execució de la sentència amb l’entrada a la presó. En una restricció de drets fonamentals tan important com l’empresonament, seria raonable que un condemnat demanés de no entrar a la presó fins que no s’haguessin resolt totalment tots els recursos. A més, un argument de pes de Borràs davant el Constitucional seria, precisament, la proposta d’indult que va fer el TSJC quan la va condemnar.

I si no hi fes cabal, encara podria fer això mateix al Tribunal Europeu de Drets Humans, que també podria suspendre’n cautelarment l’entrada a la presó.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha explicat que ha mantingut una conversa telefònica amb el president de Rússia, Vladimir Putin, sobre la guerra d’Ucraïna i que s’han compromès a negociar la fi de la guerra.

“Acordem treballar junts, molt de prop, fins i tot visitant les nacions de cadascun. També acordem que els nostres respectius equips iniciïn les negociacions immediatament i començarem trucant al president (Volodímir) Zelenski, d’Ucraïna, per informar-lo de la conversa, cosa que faré ara mateix”, ha manifestat Trump.

Trump sempre ha defensat que la invasió russa d’Ucraïna no s’hauria engegat en cas que ell estigués a la Casa Blanca, i fins i tot abans de tornar a la presidència dels Estats Units havia assegurat que seria capaç de posar fi al conflicte amb una trucada a Putin i Zelenski.

L’Assemblea (ANC), Òmnium Cultural i una vintena d’entitats de la societat civil han denunciat vulneracions de drets per part de l’estat espanyol en el marc de l’Examen Periòdic Universal de les Nacions Unides (ONU). Així, han presentat informes sobre abusos de drets civils, polítics, culturals i socioeconòmics.

Entre les recomanacions que les entitats han traslladat a l’ONU destaquen la petició que es garanteixi l’aplicació de la llei d’amnistia, la fi de la persecució judicial de l’independentisme, la protecció del model educatiu d’immersió lingüística i posar fi tant a la instrumentalització de la legislació antiterrorista per perseguir activistes i com a l’espionatge il·legal. A més, han demanat de garantir una investigació exhaustiva del CatalanGate, entre altres escàndols.

A més, les entitats reclamen mecanismes independents i transparents per supervisar i avaluar les actuacions dels cossos de seguretat i del sistema judicial, tot garantint la separació de poders i la rendició de comptes amb investigacions exhaustives quan es produeixen conductes indegudes o abusos.

També demanen d’investigar la desaparició forçada de menors que es va produir durant el règim franquista, una reforma constitucional per considerar els drets econòmics, socials i culturals drets fonamentals amb les mateixes garanties que els civils i els polítics, incrementar la despesa pública en educació per assegurar la gratuïtat.

L’estat espanyol s’enfrontarà al maig a l’Examen Periòdic Universal, un examen de drets humans en el qual l’ONU assegura que els estats membres implementen els tractats signats en matèria de drets humans. L’octubre passat l’Assemblea i l’Organització de Nacions i Pobles No Representants (UNPO) van enviar una comunicació conjunta a l’Oficina de l’Alt Comissionat de Drets Humans en la qual detallava la politització i manca d’independència del sistema judicial a l’estat espanyol, la criminalització del moviment independentista català, l’ús de falses acusacions de terrorisme, l’abús al dret a la intimitat a causa de l’espionatge il·legal contra independentistes i el soscavament de la llengua catalana a l’ensenyament.

Entre les organitzacions que han fet arribar les inquietuds a l’ONU hi ha Amnistia i Llibertat, Grup de Periodistes Ramon Barnils, Irídia, Institut de Drets Humans de Catalunya, NOVACT, l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors i l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, entre d’altres.

El futur president del Consell de la República, Jordi Domingo, ha negat rotundament que hi hagi hagut cap irregularitat o abús durant les eleccions de l’entitat, tal com ha denunciat la candidata Montserrat Duran, que ha quedat en segona posició amb 1.846 (22,77%) amb #REvolucionemNos, que agrupa consells locals. “La meva campanya ha estat impol·luta. No hi ha hagut irregularitat ni abusos. Si algú creu que n’hi ha hagut, hi ha la via de la impugnació”, ha dit Domingo.

En un comunicat, la candidatura de Duran ha assenyalat Domingo directament i, sense donar-ne detalls, li ha demanat explicacions. “En cas que no siguin prou clares ni suficients, emprendrem totes les mesures i accions que corresponguin”, ha dit Duran. Sobre el comunicat, Domingo ha dit que no hi havia res a explicar perquè, segons ell, no hi havia hagut cap irregularitat. Domingo els ha reclamat informació i ha dit que quedarien en evidència.

Domingo ha dit que la reacció de Duran no tan sols li havia dolgut per ell, sinó per la institució. “Aquestes coses no fan sinó mal a les institucions. Si hom engega el ventilador de merda per veure si d’aquesta manera en treu algun profit, el que fa és potinejar la institució”, ha assenyalat Domingo. Segons ell, la institució no es mereix “mai un atac d’aquestes característiques”. “Personalment, no em dol. Tinc cinquanta anys d’experiència i les he vistes de tots colors. Tots plegats hauríem de tenir més estima per les institucions”, ha dit.

Comín també s’ha queixat del procés electoral del Consell i ha dit que hi havia hagut unes quantes incidències que havien afectat els drets dels electorals i la neutralitat, i considera que cal analitzar les anomalies i elevar-les als responsables del procés. També ha lamentat que la Sindicatura Electoral no hagi permès la presència d’interventors durant l’obertura de les urnes. Comín, que ha quedat tercer amb 745 vots (9,19), no ha volgut qualificar el seu resultat de vot de càstig i ha dit que tenia la mà oberta a tothom, també als membres de l’anterior govern.

Jordi Domingo: “Mentre no tinguem la independència, necessitem una estructura exterior potent”

Domingo augura un nou paradigma

Domingo s’ha imposat en la presidència del Consell de la República amb una majoria aclaparadora dels vots. N’ha aconseguit 5.340, el 65,86% del total.

En la conferència de premsa, Domingo ha considerat que la participació ha estat molt elevada, tot i que tan sols hi han votat 8.108 electors, un 9,06% del cens de 89.474 inscrits. Enguany, hi han votat 833 electors menys que en les darreres eleccions, quan el president Puigdemont fou reelegit.

Malgrat això, Domingo diu que hi ha un punt d’inflexió d’un “nou paradigma”. “De la gent que vol tornar a implicar-se, que vol recuperar la il·lusió que hem intentat transmetre durant la campanya. Vol ser-hi per recuperar la unitat de l’independentisme”, ha assenyalat. Segons ell, durant el Primer d’Octubre, ningú no va demanar què es votava, sinó que es “movia per l’interès del país”. I això és precisament el que vol que passi amb el Consell de la República.

Domingo diu que ha demanat a tota la gent del seu voltant que li posin “l’alè al clatell”. “Si vam arribar a l’1-O, si els polítics van fer el que van fer, si es va arribar on es va arribar, si els polítics van tirar endavant, va ser perquè tots nosaltres els vam posar l’alè al clatell”, ha dit. I ha insistit: “Ni Artur Mas es va llevar un dia sent independentista, ni el president Carles Puigdemont, que és un independentista de pedra picada, hagués fet el que va fer si no li haguessin posat l’alè al clatell”.

Jordi Domingo i Jordi Castellà, abans de la conferència de premsa (fotografia: Pol Baraza). Contacte amb els candidats i Puigdemont

El nou president del Consell ha explicat que sempre ha tingut la mà estesa en la resta de candidats i que en els dies vinents parlarà amb ells per a saber si hi ha interessos compartits i els pot integrar en el programa. També ha dit que té la intenció de parlar aviat amb l’ex-president del Consell, Carles Puigdemont.

Domingo ha reconegut que els resultats l’han sorprès i també ha aprofitat per agrair la tasca de la resta de candidatures. “L’esforç de cadascuna d’elles, per intentar que el consell no perdés el protagonisme, i que el consell s’animessin a votar, és un gran servei al consell i al país”, ha dit.

No avança noms del nou govern

Domingo, que com a president del Consell tindrà la potestat de crear el govern al seu gust, no ha avançat qui l’acompanyarà. Se sap que Jordi Castellà, que va integrar-se en la seva candidatura el dia abans de les eleccions, assumirà l’acció internacional que vol dur a terme davant les Nacions Unides i coordinarà les delegacions exteriors del Consell. Domingo també ha rebut el suport del conseller exiliat Lluís Puig i de Neus Torbisco, ex-responsable d’acció exterior del Consell.

Les germanes clarisses del monestir de Pedralbes de Barcelona han escenificat avui el comiat entre llàgrimes. En la tradicional trobada per Santa Eulàlia, copatrona de la ciutat, les monges han mostrat la pena pel fet d’abandonar, aquest dissabte, el recinte que durant gairebé set-cents anys ha albergat dones pertanyents a l’ordre de Santa Clara.

Descobrir l’hora màgica del Monestir de Pedralbes

Enmig de les protestes dels veïns i fidels per a provar d’aturar la seva partida a Vilobí d’Onyar (Selva), la cerimònia ha començat quan el batlle Jaume Collboni ha aparegut amb dues de les clarisses que encara viuen al monestir i dues monges més pertanyents a la comunitat on aniran a parar a partir d’aquest cap de setmana.

Tant les religioses com el batlle, conjuntament amb els regidors dels diferents grups municipals, distingits tots ells amb les seves bandes d’honor, s’han dirigit cap a la sala capitular, on els esperava el cor de Sarrià, que ha interpretat l’himne a Santa Eulàlia i el Virolai.

L’acte ha finalitzat al refetor, on tant les monges com els regidors han degustat el tradicional mató, fet en aquesta ocasió per un obrador local, aproximant-se al màxim a la recepta tradicional de les religioses, ja que fa anys que van deixar de preparar elles mateixes aquest dolç típic.

Sor Isaura, una de les monges que haurà d’abandonar el monestir aquest dissabte, ha expressat públicament la tristesa. “Em fa molta pena i em sento esquinçada, i una cosa és que tingui fe i esperança, però si puc tornar, hi tornaré”, ha sentenciat la clarissa, que també ha agraït tot el suport rebut i els esforços per intentar evitar la partida. Sobre la possibilitat que la congregació torni a Barcelona, ha indicat que a Nicaragua hi ha hagut unes monges que han estat expulsades del seu convent, i ha deixat la porta oberta a què algunes d’elles puguin venir a la capital catalana, concretament a Pedralbes. “Els miracles existeixen i sempre poden realitzar-se, jo sóc una persona que creu que tot és possible”, ha subratllat.

Collboni ha assegurat que es mantindran les principals activitats al monestir de Pedralbes, en un dia que ha confessat que viu amb sentiments oposats per la tristesa de la marxa de les clarisses i l’alegria del dia de Santa Eulàlia. Així, ha assegurat que les tradicions més importants, com la de portar ous de part dels nuvis per evitar que plogui el dia del casament, es mantindran. A més, l’alcalde ha promès que, per mantenir la tradició de Santa Eulàlia, convidaran les clarisses a venir al monestir de Pedralbes cada any, perquè segueixin participant-hi com ho han fet fins ara.

També, al conjunt d’actes i activitats que se celebraran l’any que ve amb motiu de la commemoració dels 700 anys del recinte.

Protestes veïnals

Els veïns s’han tornat a mobilitzar aquest matí per tractar d’impedir la marxa de les tres monges clarisses i assegurar la continuïtat d’aquesta ordre a Pedralbes, i han arribat a entrar a l’interior del recinte per fer sentir la seva veu.

Els concentrats, que no han pogut arribar fins a la sala capitular, han proferit càntics a favor de les monges i desplegat pancartes on es llegien missatges de “conservem el llegat humà i històric de les clarisses de Pedralbes” i “no buidem de vida el monestir de Pedralbes”.

El congrés espanyol ha aprovat la convalidació definitiva del nou decret òmnibus que, entre d’altres, apuja les pensions i manté les bonificacions al transport públic. La votació ha tingut lloc després que a finals de gener la cambra tombés un paquet més ampli de mesures socials amb els vots en contra de Junts, PP i Vox. En aquesta ocasió, la iniciativa ha rebut el suport del partit de Puigdemont, ERC, PSOE, Sumar i PP. Ara bé, uns quants socis dels socialistes han retret a l’executiu de Pedro Sánchez la seva manera de negociar, especialment en temes socials delicats.

Què queda fora en el nou decret acordat entre Junts i el govern espanyol?

En total, són vint-i-nou mesures de les més de vuitanta que hi havia en el decret que va caure al congrés espanyol. Entre d’altres, ajudes per la gota freda, la revaloració de les pensions per al 2025 i la pròrroga de la suspensió dels desnonaments de persones vulnerables fins a finals d’any. També punts molt criticats pel PP, com la devolució al PNB d’un edifici de París confiscat per la Gestapo durant la dictadura.

El ministre de la Presidència i de Justícia espanyol, Félix Bolaños, ha apuntat que l’aprovació del decret mostra la capacitat de diàleg de l’executiu i dels grups que hi donen suport. “Aquest govern ha demostrat que no deixa ningú enrere”, ha proclamat.

El diputat de Junts Isidre Gavín ha dit que la negociació del decret ha mostrat que l’executiu espanyol no és de fiar i només negocia quan no té alternativa. De fet, ha preguntat per què no es va fer des del principi una iniciativa que inclogués únicament les propostes que tenien vots garantits per tirar endavant, com l’augment de les pensions. “Una de les conseqüències de tot això és que durant uns dies no es va parlar de la gran quantitat d’investigacions i escàndols que tenen activats per la premsa, alguns de perfil lawfare, però aquells dies no se’n va parlar”, ha reblat.

Així queden els preus al transport públic una volta aprovat el nou decret social

A banda, la diputada d’ERC Inés Granollers ha criticat que el PSOE “jugui” amb assumptes delicats com les ajudes del transport o les pensions i ha lamentat que el primer decret òmnibus caigués pels vots de les dretes de Catalunya i l’estat espanyol.

Per Sumar, el camí fins a l’aprovació del decret de mesures socials ha constatat que hi ha una dreta que bloca millores socials i prioritza els seus interessos.

Més per Mallorca ha exigit avui a l’estat espanyol i al ministre de presidència, Félix Bolaños, el retorn de la Cimera del rei Martí, un conjunt patrimonial que l’ajuntament de Palma fa més de 90 anys que reclama i que es troba exposat a la Real Armería de Madrid des del segle XIX. “L’Estat espanyol actua com a metròpoli amb aquest espoli patrimonial. Els mallorquins ens sentim castigats per comportaments dignes d’una etapa colonial”, ha apuntat el diputat de Sumar Més al Congrés, Vicenç Vidal, que ha registrat la moció per a la comissió d’insularitat. 

El coordinador general de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha reivindicat el valor patrimonial de les peces reclamades, tot recordant que “el 2029 farà 800 anys de la conquesta de Jaume I i, per tant, seria vital que la cimera fos a Palma coincidint amb la festa de l’estendard d’aquell any, el 31 de desembre”.

El partit no entén per què no s’impulsa la devolució immediata. La regidora de Més per Palma i exdirectora insular de patrimoni del Consell, Kika Coll, ha assenyalat que el retorn de la Cimera del rei Martí “facilitaria la seva investigació i estudi per part d’experts i institucions locals”.  A més, ha apuntat que el traslladat dels conjunts “permetria reforçar els vincles històrics i culturals de la ciutadania”. 

D’altra banda, el conseller de Més per Mallorca al Consell, Joan Llodrà, ha expressat que es tracta “d’una anomalia flagrant”. Així, també ha condemnat la “visió jacobina de l’Estat espanyol en perjudici de la història i cultura mallorquina”. 

“Des del temps d’Emili darder”

Vidal ha clos recordant que “fa més de 90 anys, des dels temps del batlle Emili Darder, que Palma exigeix el retorn de la Cimera del rei Martí amb el cas omís de l’Estat” i que “han estat nombroses les iniciatives en democràcia reclamant el retorn amb una pluralitat de veus important”. “Mentre Mallorca i Palma -ha afegit- perden part del seu patrimoni, aquest passa a nodrir el mostrador de l’Armería Real a Madrid”. 

El conjunt reclamat inclou la Cimera del rei Martí, la suposada espasa del rei Jaume I, una rodella, unes bombardes, una espasa a dues mans, uns estreps i un pitral. Real Armería pertany a Patrimoni Nacional,  gestionat pel ministeri de presidència.

L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) ha publicat un sondatge que mostra un empat entre els partidaris de la independència i els qui volen mantenir Catalunya com a comunitat autònoma, tots dos entorn del 30%. Aquesta situació no es donava d’ençà del 2011. El 2013, la màxima divergència entre les dues opcions situava els partidaris de la independència en un 44,3% i els de l’autonomisme en un 24%. D’aleshores ençà, les posicions s’han anat acostant, sobretot a partir dels esdeveniments del 2017. L’estudi també constata un lleuger augment dels qui voldrien que Catalunya fos només una regió d’Espanya, que ara són el 10%.

El desencís amb el procés independentista es fa evident en les expectatives de futur: només un 5% dels enquestats creu que culminarà amb la independència. Aquesta percepció ha retrocedit des del 2018: 16 punts entre els votants de Junts, 24 entre els d’ERC i 20 entre els de la CUP. Tot i això, la majoria considera que el procés no s’ha acabat. Ara com ara, hi ha un empat (40%) entre els qui defensen l’abandonament del procés i els qui prefereixen un acord amb l’estat espanyol per ampliar l’autogovern.

La dretanització dels homes joves i la bretxa de gènere

L’estudi destaca la creixent dretanització dels homes joves i la bretxa ideològica respecte a les dones de la mateixa edat. Entre els homes de 18 a 24 anys, només el 53% considera l’extrema dreta una “amenaça” per a la democràcia, mentre que entre les dones del mateix grup d’edat el percentatge arriba al 82,6%.

Aquesta diferència es fa més evident en la percepció sobre els sistemes polítics: encara que la democràcia és el model preferit del 61,8% d’aquests nois, un 16,4% considera que “en algunes circumstàncies un règim autoritari pot ser preferible”, més del doble que entre les dones de la seva edat.

La bretxa de gènere també es reflecteix en l’eix esquerra-dreta, amb els homes situant-se, de mitjana, en un 4 sobre 7 i les dones en un 3. Pel que fa al feminisme, el suport dels nois menors de 25 anys ha caigut del 57,7% el 2023 al 40% enguany, una davallada de gairebé divuit punts.

Democràcia amenaçada i canvi polític a Catalunya

L’enquesta identifica les principals amenaces percebudes per a la democràcia: les notícies falses (83,7%), l’extrema dreta (81,7%) i les desigualtats econòmiques (79,2%). En canvi, la immigració (18,1%) i el feminisme (16,6%) són les menys assenyalades.

Pel que fa a l’escenari polític català, el sondatge reflecteix un canvi de tendència. Salvador Illa és el preferit per al 20,6% dels enquestats, gairebé deu punts més que fa un any, abans de ser president. En canvi, Carles Puigdemont baixa del 16,7% al 14,5%, i Oriol Junqueras, del 12,8% al 10,7%. Segons el director de l’ICPS, Oriol Bartomeus, aquesta pregunta podria estar condicionada per l'”efecte president”, atès que “molta gent” l’interpreta com un examen sobre qui ocupa el càrrec.

L’opinió sobre la immigració també ha canviat respecte del 2023. Els qui es mostren favorables han passat del 59,7% al 53,9%, mentre que els qui la veuen amb recel han crescut del 21,7% al 28,1%. Els homes menors de 25 anys són els més contraris (38%), mentre que les dones de menys de 35 anys són les més favorables (71%).

L’estudi es va fer al novembre amb 1.200 entrevistes presencials a majors de 18 anys amb passaport espanyol. Els analistes subratllen que les dades reflecteixen un moment de transformació social i política a Catalunya, amb diferències generacionals i de gènere creixents en la percepció de qüestions fonamentals com la democràcia i el futur polític del país.

“Estem davant d’un cas de lawfare de manual”, ha reafirmat el secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Turull. Junts ha denunciat “acarnissament” en la decisió del Tribunal Suprem espanyol de ratificar la condemna de Laura Borràs a quatre anys i mig de presó per prevaricació i falsedat documental, i tretze d’inhabilitació, per haver adjudicat una vintena de contractes a Isaías Herrero quan dirigia la Institució de les Lletres catalanes. Turull ha mantingut el discurs que oficialment havia fet el partit fins ara: que el de Borràs és un cas de lawfare. Turull ha emmarcat la sentència en una “dinàmica més de rebel·lia” del Suprem i ha qualificat la resolució d’injusta. Junts sosté que fins i tot és més dura que la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

“La justícia espanyola s’està consolidant com el Guantánamo de la justícia europea”, ha afirmat Turull. Junts ha assegurat que el partit farà tot el que li que demani la que va ser la seva presidenta fins al darrer congrés, però no faran cap pas sense el seu consentiment. S’ha de tenir en compte que una de les opcions que hi pot haver sobre la taula per evitar l’entrada a la presó de Borràs és la petició d’un indult. I és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que també va imposar-li una multa de més de 36.000 euros, ja va proposar un indult parcial perquè la pena de presó no excedís els dos anys i no hagués d’ingressar en un centre penitenciari. Entre altres raons, el tribunal sentenciador considerava que la pena que resultava de la suma dels delictes tipificats era excessiva i no hi va haver lucre personal. En qualsevol cas, l’indult dependria d’una decisió del consell de ministres, i es podria afegir a les carpetes negociadores que Junts manté obertes amb el PSOE, amb la complexitat afegida que suposa el compte enrere del debat al congrés de la proposició de llei de la qüestió de confiança, que podria tenir lloc en el termini d’un mes. 

Carles Puigdemont i Borràs havien negociat que, en deixar la presidència del partit, la també ex-presidenta del parlament presidiria la nova fundació de Junts. La setmana passada, l’executiva del partit va aprovar la petició d’entrada de Borràs al patronat de la FunDem, però la ratificació de la condemna del Suprem no només ho complica legalment sinó que situa la prioritat política en evitar l’entrada de Borràs a la presó. Junts no ha volgut entrar en l’estratègia judicial de l’ex-presidenta del partit però Turull ha assenyalat que el Tribunal Constitucional podria aturar les conseqüències de l’execució de la sentència.

Montserrat Duran i Toni Comín, candidats a les eleccions del Consell de la República, denuncien que hi ha hagut irregularitats durant el procés electoral i reclamen una auditoria per a esclarir els fets. Tots dos accepten la victòria de Jordi Domingo, però manifesten dubtes sobre la transparència del procés i reclamen una auditoria. Segons els resultats proclamats, Duran ha estat segona amb el 22,77% dels vots i Comín tercer, amb el 9,19%.

En un comunicat, Duran, que ha encapçalat la candidatura #REvolucionemNos, assenyala directament Domingo i diu que la seva campanya ha estat plena “d’irregularitats i abusos”. “Per la qual cosa demanarem les explicacions necessàries i, en cas que no siguin prou clares ni suficients, emprendrem totes les mesures i accions que corresponguin”, diuen. També esperen que la candidatura de Domingo anunciï que complirà el compromís que va adquirir en signar l’acord de garanties electorals, que estableix que el nou govern encarregarà una auditoria informàtica per garantir que no s’ha produït cap alteració voluntària ni involuntària dels resultats electorals.

Comín també ha expressat la seva preocupació pel procés electoral del Consell de la República i assenyala que hi ha hagut unes quantes incidències que han afectat els drets dels electors i la neutralitat exigida en un procés electoral. En un comunicat, considera que cal analitzar aquestes anomalies i elevar-les als responsables del procés.

Comín també lamenta que la Sindicatura Electoral no hagi permès la presència d’interventors durant l’obertura de les urnes. “Aquesta petició forma part de l’acord signat per les cinc candidatures. La candidatura “Destí: Independència” hem reiterat aquesta petició fins a tres vegades a la Sindicatura Electoral en els darrers dies i en cap de les tres hem obtingut una resposta explícita. “, diu. A més, Comín insisteix en la necessitat d’una auditoria posterior per certificar els resultats, tal com s’havia acordat, i demana que es dugui a terme de manera immediata i amb les garanties tècniques necessàries.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) ha guanyat el tercer premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona, convocat per Comanegra i Àfora Focus Edicions i dotat amb 25.000 euros. La novel·la, titulada El passatge, és la història d’una nena de família humil del barri de Sant Pere. És marcada per la importància de dos passatges paral·lels: el passatge d’en Cirici (avui passatge de les Manufactures) i el passatge de Sert, i per la relació d’amor i amistat entre la Regina i Josep Maria Sert, el gran pintor i muralista de la primera meitat del segle XX. L’acció d’El passatge arrenca a la Barcelona de final del segle XIX. Les muralles ja han estat enderrocades, i la ciutat pren un nou paisatge amb la construcció de l’Eixample. Farcida de fàbriques tèxtils, Barcelona s’omple de treballadors i de moviment. També la cultura viu un renaixement, cada vegada amb més activitat i noms destacats.

La localització del lliurament del premi no ha estat casual: els organitzadors han volgut fer-lo al Teatre Romea, situat al carrer de l’Hospital, un espai que pren molta importància en la novel·la, perquè és un dels escenaris on la protagonista creix personalment i culturalment. “En aquella època, espais culturals com aquests eren especialment importants per a les classes obreres. El Teatre Romea, no ho oblidem, va ser creat precisament perquè les classes populars també poguessin anar al teatre”, ha dit Maria Carme Roca, que de petita també va trepitjar molt aquest espai. El Teatre Principal i el Goya també treuen el cap a la novel·la.

El jurat, format per Francesco Ardolino, Llucia Ramis, Enric H. March, Jordi González i Alba Cayón, ha decidit premiar la novel·la per diferents motius: d’una banda, la capacitat de transmetre l’essència d’un barri de Barcelona poc explorat literàriament i, especialment, per com aconsegueix fer-ho concentrant el gruix de l’acció en molt pocs metres; de l’altra, pel treball minuciós de documentació històrica, amb un arc temporal tan ampli com rellevant (de finals del segle XIX fins al 1949); la recreació d’un mapa cultural de la ciutat estretament marcat pel teatre, en què la diversitat dels teatres de Barcelona hi apareix representada com a reflex de la realitat econòmica i política de cada moment i de l’ascens social de la protagonista; la construcció d’una veu narradora que “mimetitza perfectament amb la senzillesa de la dona protagonista i amb la seva evolució” i, finalment, per l’exploració en la vida i obra d’un artista barceloní “amb un profund interès literari com és Josep Maria Sert.”

Durant l’entrega del premi, Maria Carme Roca, nascuda a Barcelona, ha reconegut que d’ençà que va descobrir fa tres anys que es va crear aquest premi que pensava a presentar-hi un novel·la algun dia. Per això, avui, s’ha mostrat especialment emocionada i feliç. “M’estimo molt Barcelona i Santa Eulàlia. Com que vaig anar a un col·legi de monges, tenia especialment estima a Santa Eulàlia, que és molt nostrada.”

A la novel·la, Roca demostra tenir un gran coneixement dels carrers i la història del barri de Sant Pere, per on ha confessat haver-s’hi passejat molt amb els seus pares. Així mateix, ho ha volgut destacar Fèlix Riera, director d’Àfora Focus: “Maria Carme Roca té la capacitat de transmetre l’essència d’un barri, i són les pedres dels passatges les que ens parlen, les que ens expliquen la història de la ciutat a través de la seva memòria.” Alhora, ha afegit que els passatges ens ajuden a entendre i connectar els barris i els temps històrics. “Connecta la Barcelona de dins i fora les muralles, la Barcelona cosmopolita i la local. I és de les poques novel·les en què el carrer transforma també els personatges.”

Jordi Puig Ferrer, director i editor de Comanegra, també ha aprofitat per a celebrar la consolidació del premi després de tres edicions. El 2024 va guanyar-lo Lluís-Anton Baulenas, amb Seré el teu mirall, i l’any passat Sylvia Lagarda-Mata, amb Veus de mort als Encants Vells. Justament aquest mes s’imprimeix la cinquena edició del llibre de Lagarda-Mata.

Gino Rubert ha estat l’artista que ha fet el guardó d’enguany, que representa una copa.

L’argument d'”El passatge”

El passatge arrenca l’acció a la Barcelona de finals del segle XIX, en un moment en què les muralles ja han estat enderrocades, i la ciutat pren un nou paisatge amb la construcció de l’Eixample. Farcida de fàbriques tèxtils, Barcelona s’omple de treballadors i de moviment. També la cultura viu un renaixement, amb cada vegada més activitat i noms destacats.

És l’època de l’actriu Margarida Xirgu –avui present en certa manera a través del mural de Joan Fontcuberta que hi ha exposat al tetre Romea titulat El fantasma de la Xirgu (2020)–, que la protagonista coneixerà perquè són veïnes del barri de Sant Pere. La Regina estima el seu barri, la seva foscor i el seu tragí, la ciutat vella; a la vegada, va descobrint les possibilitats que li ofereix la ciutat nova. Amb el periple vital de la protagonista, el lector passa de l’esclat de llum del Modernisme al pou de foscor de la postguerra.

Quan la Regina Soldevila era una nena i jugava a fet i amagar pel passatge de Sert, va creuar la mirada per primer cop amb un noi que ho espiava tot des de la seva finestra. Josep Maria Sert, que acabaria sent un dels artistes més importants d’Europa, es va enamorar de la Regina abans de començar la seva fulgurant carrera d’èxit internacional, i no es van acabar de separar mai del tot. Mentre ell col·leccionava amants il·lustres (Colette, Misia, Roussy Mdivani…), ella procurava formar una família que li fes oblidar la pobresa, els conflictes que sotragaven la ciutat i aquell primer amor.

L’autora

Maria Carme Roca és historiadora i filòloga catalana, i una de les escriptores més llegides del país. D’ençà del 1997 es dedica exclusivament a l’escriptura. Ha publicat més de setanta llibres, tan adreçats a adults com al públic infantil i juvenil. Ha cultivat el conte curt, l’assaig i la novel·la, especialment el gènere històric. Al llarg de la seva trajectòria ha guanyat nombrosos premis, com ara el Nèstor Luján de novel·la històrica el 2006 per Intrigues de palau, el Joaquim Ruyra el 2012 per Katalepsis o el Premi Literari de Girona Prudenci Bertrana de novel·la per El far, el 2018. Ha dedicat novel·les a moltes figures destacades de la història de Catalunya, i amb aquest Premi Santa Eulàlia de Novel·la de Barcelona suma un nou reconeixement. A més, l’autora ha dedicat molts llibres a la seva ciutat natal, Barcelona, tal com ha recordat Riera, com ara Barcino, La noia del club o Les illes interiors.