Trobar habitatge a les Illes és un drama. Ens ho explicaven fa una setmana els caravanistes, que no troben cap lloc per a estar-se amb els seus fills: “Un calvari.” Els preus van creixent més i més i la Xarxa per a la Inclusió Social-EAPN ho adverteix en un dels seus darrers informes: la dificultat per a accedir a un habitatge és un dels principals factors que creen pobresa i exclusió. A tot plegat, s’hi afegeix un altre factor clau per a entendre el problema de l’habitatge: gairebé tot el que es construeix a Mallorca és a preu luxe.

“Viure en una caravana és l’única solució que tenim per als nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”

Ho posava de manifest el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes de les Illes (COAIB), en les dades del sector de la construcció del primer semestre de l’any passat (les darreres disponibles). I la tendència continuarà, ara també, cap als habitatges plurifamiliars i no només els xalets. “Es paguen preus desorbitats per coses que no ho valen. Abans podies tenir luxe per un preu raonable, ara el luxe ja és una cosa desorbitada. I els habitatges que es posen a preu normal tenen preu de luxe”, explica el degà del COAIB, Bernat Nadal.

“És difícil trobar obra nova de menys de 400.000 euros”

La portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a les Illes (PAH), Àngela Pons, ho té clar: “Vas a un banc i per un pis d’una habitació ja et diuen que entre 160.000 i 280.000 euros. I es ven com a barat, però no ho són. Ho semblen perquè es comparen amb els 400.000 i 500.000 euros que pot costar un pis”, diu Pons.

De fet, el preu mitjà d’un pis a les Illes se situa a 4.729 euros el metre quadrat, que per un pis de 80 metres quadrats pot ser 378.320 euros. Això és un 14% més que fa un any. Els preus se situaven aquest proppassat gener en màxims històrics. A Eivissa s’enfilen fins als 6.622 euros el metre quadrat i, a Formentera, fins als 8.591 euros. Si parlam d’obra nova, el president del Col·legi i l’Associació Apibalears, José Miguel Artieda, confirma que “és difícil trobar obra nova per menys de 400.000 euros o 500.000. Un tant per cent molt elevat va destinat al luxe i al superluxe.”

L’augment de preus és degut, segons Nadal, a dos factors. D’una banda, hi ha hagut un encariment de la construcció, perquè els requisits que han de complir els edificis són més exigents, tant per habitabilitat com per sostenibilitat. D’una altra, “s’ha desnaturalitzat la funció social de l’habitatge i s’ha convertit en un actiu financer”. És a dir, ara com ara, surt més a compte invertir en un habitatge que no tenir els doblers al banc: “Moltes fortunes han pogut ‘enterrar’ els estalvis en un valor segur”, detalla Nadal.

Fortunes estrangeres

Moltes d’aquestes fortunes són estrangeres. Ja ho adverteix Artieda: “Com més va, hi ha més immobiliàries que venen en origen.” El cost augmenta, perquè ho poden pagar, i finalment esdevenen processos de gentrificació. “Expulses el resident habitual de la zona”, remarca.

Per això les Illes han demanat polítiques de limitació de venda a estrangers. Tot i que per Artieda la solució no és aquesta, sinó incentivar la compra de qui ho necessita amb els beneficis i ajuts adients.

Les promocions d’habitatges s’anuncien, directament, en llengua estrangera (fotografia: Martí Gelabert).

“El que es construeix més ràpidament va dirigit al mercat de luxe. Abans era impensable. Surten a preu de luxe llocs que, a priori, no ho haurien de ser”, insisteix el president de l’API a les Illes. I és que el preu dels solars es manté, però el benefici augmenta de manera exponencial si ho vens a grans quantitats: “Compres a 50.000 euros per habitatge, i tant si ho vens a 300.000 euros com a un milió, es manté el preu. I no hi ha tanta diferència en el cost de construcció de fer-ho d’una qualitat a una altra.”

El luxe va engolint més zones

La Costa dels Pins (Son Servera), el Port d’Andratx, Cala Murada (Manacor), Dalt Vila (Eivissa), Sant Josep de la Talaia… són les zones que més trien els rics, la majoria estrangers, per tenir-hi les seves segones residències. Si bé la majoria són alemanys, també a suecs i britànics els atreu el paradís de les Illes, amb un clima ben contraposat al que tenen als seus països.

Però a aquestes zones més destinades al xalet, s’hi afegeixen unes altres amb habitatges de luxe. Al Jonquet, un dels barris més emblemàtics de Palma, el darrer solar que hi queda lliure albergarà 56 pisos entre 1,3 milions d’euros i 3,6. Tampoc no se’n salva Portocolom (Felanitx), on s’esbuca Ca ses Monges, que durant un segle ha estat convent, escola, local d’associacions i d’activitats culturals, per fer-hi pisos de luxe. “L’especulació ens esbuca el poble, ens expulsa de casa i mata el teixit social”, lamentava l’associació Salvem Portocolom en un piulet. S’ha sabut també que aquesta construcció amenaça la cova submarina més extensa dels Països Catalans, tal com informava El Diario.

Ca ses Monges de Portocolom esbucat per fer pisos de luxe. Durant gairebé un segle ha estat convent, dispensari, escola, local d'associacions, lloc de conferències, foguerons, festes, activitats.. L'especulació ens esbuca el poble, ens expulsa de casa i mata el teixit social. pic.twitter.com/d352ouAsX2

— Salvem Portocolom (@QuinPortVolem) November 26, 2024

Fa uns dies també es va saber que uns inversors de Singapur havien comprat una finca a Manacor per convertir-la en un ressort de luxe, segons que avançava Ara Balears. I la situació no queda aquí: immobiliàries internacionals remarquen com l’illa despunta en el mercat de luxe i és un dels set enclavaments que analitza l’informe Luxury Landscape 2024 –l’únic que es troba fora de l’Amèrica del Nord.

Del polígon de Llevant al “Nou Portitxol”: un barri fragmentat entre la vulnerabilitat i el luxe

I això també arriba a les barriades obreres, com el polígon de Llevant, a Palma, es van reconvertint cap al luxe i ja es ven com el “nou Portitxol”. Les promotores anuncien amb llengua estrangera els edificis que s’hi han fet i els que s’hi faran.

Manca de sòl

Pons no dubta quin és un dels grans problemes que l’habitatge de luxe sigui el predominant: que es menja tot l’espai disponible. “Hem de pensar que vivim en unes Illes, tenim una manca de terreny. Si dónes permís a les constructores perquè tot el que facin sigui de luxe, lleves un sòl que ja no estarà disponible per a tenir habitatges normals i corrents, entre cometes.”

Nadal diu que no hi ha cap solució immediata perquè no s’han fet els deures:  “Vivint en una illa limitada, el tema és fer les ciutats més denses i créixer el mínim possible en superfície. No podem hipotecar ni el sòl rústic ni el nostre paisatge.” Però abans de créixer en densitat, diu, s’ha d’esbrinar si es pot créixer o no: “Em preocupa molt això. És la pregunta que ens hem de fer de manera seriosa, sense tenir por de la resposta.”

Per Pons, el problema no és únicament la construcció de luxe en si, sinó la falta de polítiques i la “falta de lluita” cap als ciutadans per part de les administracions: “Les constructores privades i de luxe fan això perquè no hi ha una política que contraresti allò que el ciutadà necessita. Al govern no l’interessa l’estabilitat o el benestar de qui viu aquí. És així de clar.” De fet, recorda que el batlle de Palma, Jaime Martínez, està vinculat a immobiliàries, igual com l’antiga consellera d’Habitatge, Marta Vidal.

Solucions polítiques?

L’habitatge és un dels grans problemes a què s’enfronta el govern. Els darrers vuit anys, l’executiu de Francina Armengol va executar 1.299 habitatges de protecció oficial. Tanmateix, el PP –que no en va executar cap els anys anteriors– considera que la política d’habitatge d’Armengol és el principal problema de la situació actual. Dimarts proppassat, al parlament, el vice-president Antoni Costa deia: “Si avui es construeixen habitatges de luxe és per la seva política d’habitatge.”

De moment, el govern de Marga Prohens ha posat en marxa un programa de lloguer segur també ben criticat per l’oposició. “Demanar una renda de 60.000 euros per a ser beneficiari d’una política d’habitatge no té cap sentit. Qualsevol ciutadà ho troba demencial”, recordava el portaveu de Més per Menorca al parlament, Josep Castells. La renda mitjana per persona a les Illes, segons les darreres dades estatístiques, és de 15.926 euros. Quatre mesos després d’anunciar el programa, encara no s’ha lliurat cap habitatge. N’hi ha 150 en procés avançat d’adhesió i uns altres 300 es troben en tramitació.

Pons adverteix també que això no són habitatges socials, sinó habitatges en mans de constructors privats que en gestionaran el lloguer fins a 75 anys i amb un preu imposat pels APIS. “Aquest govern té cap política d’habitatge, no se soluciona res”, assegura. Com una de les solucions, la PAH reclama de poder accedir als habitatges buits de grans tenidors. “Tu treus avui dia 20.000 habitatges per ús de lloguer i el preu baixa. No en treuen perquè volen mantenir els preus a l’alça i inflar-los”, denuncia.

 

Imanol Pradales, president del govern basc (Santurtzi, Biscaia, 1975), rep Berria a Ajuria Enea mentre espera les darreres notícies sobre Talgo. En el minut 17 de l’entrevista, la interromp per atendre una trucada del conseller d’Indústria, Mikel Jauregi. “Ja és fet”, diu, mentre apaga el mòbil i reprèn la conversa. Parla amb calma, li agrada la reflexió i respon les preguntes amb serietat, però també sap crear un ambient afable.

—Fa gairebé vuit mesos que sou president. Com valoreu la feina feta fins ara? Quina ha estat la part més difícil i la més satisfactòria?
—En faig una valoració positiva. Han estat mesos intensos en molts sentits. Quan es forma un nou govern, cal fer un esforç especial, i això exigeix paciència. Hi ha moltes persones noves i nous equips de treball. Sempre hi ha qüestions damunt la taula i cal proposar millores en les polítiques públiques. A més, apareixen problemes a curt termini que cal gestionar. Com que aquest govern és nou i té la voluntat d’impulsar les polítiques públiques amb una nova empenta, aquests mesos han estat d’una gran intensitat, però considero que la feina del govern ha estat força positiva.

—Vàreu anunciar que aquesta legislatura marcaria una nova etapa en la manera de fer política. Creieu que aquest propòsit es va materialitzant?
—És essencial que qui governa escolti constantment. Això ens interpel·la a nosaltres, però també és molt important per a tots els qui són a l’altra banda. Cal compartir un diagnòstic de la situació, identificar els envits i marcar les línies per a afrontar-los. El govern ha proposat tres eixos per a millorar i reforçar els nostres serveis i, alhora, per a decidir com hem de construir el nostre futur. Hem de preparar el país per encarar el futur, analitzant les polítiques públiques actuals però també pensant a llarg termini. Amb quin objectiu? Créixer com a país i fer un salt qualitatiu en benestar. Aquest és el nostre marc. I és clar que hem de compartir-lo amb diversos actors, tant per les polítiques actuals com les de futur. Jo mateix vaig assumir aquest compromís. De vegades ho aconseguirem, de vegades no, però ens hi esforçarem en tot moment.

—Com valoreu la relació amb l’oposició?
—Si prenem una mica de distància i observem què passa a l’estat espanyol o en uns altres països, la dinàmica del debat al parlament basc és força constructiva. Assistim a un debat democràtic constructiu, cosa que s’agraeix i que entre tots hem de preservar. Així és com entenc la relació amb tots els partits. Fins ara, la relació política ha estat bona. Evidentment, hi ha discrepàncies, però –almenys per part nostra– hi ha intents de mantenir un diàleg sincer i d’arribar a acords. N’és un exemple la Taula de Salut, un procés molt positiu en què tots els partits han deixat de banda les seves posicions per construir conjuntament. Aquest és el camí que cal seguir. Tant de bo també fos així en els altres àmbits.

—El govern i EH Bildu parleu sovint d’acords de país. Hi veieu una oportunitat real?
—Vivim en un món convuls, amb grans incerteses. Aquests darrers dies ho veiem amb les decisions de Trump sobre el comerç global. També hi ha dubtes dins Europa, amb l’extrema dreta ja com a tercera força política, i el paper que tenen la Xina i l’Índia en l’expansió dels seus productes. A l’entorn més proper, tant a l’estat francès com a l’espanyol, la situació és la que és. És essencial interpretar constantment què passa al món i a Europa, tenir informació precisa i ser presents a Brussel·les per defensar els nostres interessos, no solament davant Madrid o París, sinó també a la capital comunitària. Som un país petit, amb una mida limitada, i per afrontar els desafiaments que tenim cal treballar en acords bàsics sobre les qüestions nuclears que ens defineixen com a poble. Això inclou la llengua basca, l’autogovern i la territorialitat basca. I hi ha grans desafiaments sectorials, com el model socioeconòmic que volem. Parlem molt d’indústria, però també de migració, de la transició energètica, d’educació, de salut, d’habitatge i de l’equilibri entre generacions. Hi ha diversos àmbits en què es poden assolir grans acords.

—Per tant?
—És el moment, i ho dic sincerament, de deixar de banda les estratègies partidistes i treballar en aquests acords de manera efectiva. Tot això que expliquem exigeix acordar diagnòstics i fulls de ruta en aquelles qüestions que ens defineixen com a nació, i avançar-hi plegats. Si no ho fem, podem caure en una política estètica sense aprofundir el contingut real. Cal implicar-se i prendre decisions. No és fàcil, però el moment actual i aquest país ho requereixen. I això no interpel·la sols els partits polítics, sinó també el món econòmic, el sindical i la societat civil.

—Quin pes té el PSE en aquests acords? Fins a quin punt els socialistes són l’oposició dins el govern?
—Si observem el panorama en conjunt, ara hi ha una situació interessant. A Navarra, el Partit Socialista és al govern amb el suport de l’esquerra abertzale, d’EH Bildu. Al País Basc, el PSE forma part de l’executiu basc i també governa en més institucions. Hi ha un clima favorable per a parlar de l’autogovern. I al mateix temps, a l’estat espanyol, hi ha un president socialista que compta amb el suport dels partits abertzales. Ara mateix, hi ha les condicions adequades perquè PSE, EH Bildu i el PNB arribin a uns acords mínims. Ho veiem en territoris i en àmbits diversos. Tenim una oportunitat i cal treballar en els continguts per consolidar aquests acords bàsics, almenys entre aquests tres actors. Però això no és sols una qüestió de partits, també cal tenir en compte més agents. Hi veig una oportunitat clara. Si la situació a l’estat canvia, les coses poden complicar-se molt més. Ara és el moment: aprofitem-lo, deixant de banda les estratègies partidistes i els interessos de partit. Dins el govern hi ha un ampli consens, perquè vam pactar mil i una iniciatives en el programa de govern. Hem d’aprofitar bé aquest moment, jugar bé les nostres cartes i fer un pas endavant per enfortir la nostra capacitat política.

—Si en algun acord el PSE, com a soci de govern, no hi està d’acord, hi ha manera que les propostes prosperin sense el seu vist-i-plau?
—El terreny de joc entre els partits és ben delimitat. Normalment, quan s’arriba a un acord…

[En aquest moment el mòbil del president sona. És Mikel Jauregi, conseller d’Indústria. El president respon a la trucada. El conseller li confirma que s’ha tancat l’acord per a comprar Talgo.]

Quan es tanquen aquests acords, també és clar en quines coses no hi ha consens i, si hi ha tensions –cosa que és natural–, tenim comissions per a gestionar-les. El clima de treball dins el govern és molt bo.

—El procés intern del PNB s’allarga més que no voldria el govern?
—Els processos interns del PNB sempre són iguals. Aquesta vegada se n’han encavalcats dos: un per a la renovació de les comissions executives territorials, que va acabar a final de novembre. I, un cop tancat aquest, hem continuat amb l’altre. L’objectiu no és únicament formar una nova comissió executiva, sinó aprofundir un debat més ampli sobre la ponència política. N’hi ha cinc i són molt importants perquè marcaran el rumb polític del PNB. Els terminis són els que estableixen els reglaments, però això també ens hauria de portar a reflexionar sobre aquests calendaris. El PNB va anunciar al juliol que començava el procés i s’acabarà a final de març. Nou mesos. En un món digital i accelerat com el d’avui, això no beneficia el partit. Caldria enfocar els processos d’una altra manera. Fins a l’octubre hi ha temps per a desenvolupar un nou reglament. Nosaltres, els jeltzales, ens hem adonat que cal fer-hi una altra volta.

—Creieu que hi ha risc de fractura interna?
—No. Es diu sovint que dins els partits polítics falta democràcia, però aquí s’han posat sobre la taula molts noms per part dels militants. Markel Olano, Arantza Tapia… Han sorgit moltes propostes, perquè en el procés intern els afiliats tenim la llibertat de presentar qui vulguem. Destacaria aquest exercici democràtic. A més, penso que Andoni Ortuzar ha fet un gest generós i sincer. És d’agrair. Va veure que no era bo que dues persones passessin a una segona volta. Per què? Perquè la situació és complexa i cal guanyar solidesa política. No tinc cap dubte que Aitor Esteban serà un gran president.

—El 2025 serà l’any en què s’assentin les bases del nou estatus polític del país?
—M’agradaria que aquest diàleg discret entre els partits avancés. Si s’aconsegueixen uns fonaments compartits no serà pas poca cosa. Al govern basc tenim molta feina encara per a fer complir l’estatut i desplegar les competències pendents. Potser a final de mes tindrem dues competències més: la gestió dels permisos de treball i la meteorologia. L’objectiu és que a final de mes el País Basc ja les tingui en mans pròpies i que puguem ampliar la nostra capacitat política. També treballem en noves competències en matèria de seguretat social. Aquest és el nostre objectiu ara mateix. Paral·lelament, com a president, sé quines altres qüestions es treballen a un altre nivell. Però no ens podem obsessionar amb les dates. Si no s’aconsegueix el 2025 però sí el 2026, també serà una bona notícia.

—Com a president, quines bases voldríeu establir?
—Hi ha aspectes que tots veiem clarament. El recorregut d’aquestes darreres dècades ens ha ensenyat que hi ha mancances. Per exemple, en l’àmbit sanitari, no tenim competències per a determinar el nombre de places de metge intern resident, ni per a endarrerir l’edat de jubilació dels metges… Són qüestions importants en el nostre dia a dia, i ho anem constatant. Quan es va signar l’estatut, Espanya era fora de la Unió Europea. Ara, cada vegada és més important tenir veu pròpia a Brussel·les, ser presents en els espais on es prenen decisions i disposar d’un seient propi en aquests fòrums. D’una perspectiva global, el País Basc ha d’ampliar les opcions per establir relacions d’una altra mena amb els altres territoris. En resum, necessitem més capacitat política en mans pròpies. Volem enfortir els nostres serveis públics i créixer com a país. Hi haurà oportunitats per a millorar aquestes capacitats polítiques. No és tan sols cosa de garantir allò que ja hem assolit, sinó de disposar de les eines per a fer un nou salt polític. I aquesta serà la nostra tasca.

—S’hi inclou el reconeixement nacional en aquest plantejament?
—No sé si necessitem el reconeixement de ningú més per a dir que som una nació. Jo sóc abertzale; Euskadi és la nostra nació, la nostra pàtria. Sovint s’ha dit que el reconeixement nacional té un valor polític i que seria convenient que figurés a l’estatut. Però, per mi, el fet important és garantir les competències que aconseguim. L’objectiu és obtenir més capacitat política, és a dir, noves competències, blindar la bilateralitat i, a partir d’aquí, poder participar en la política europea. Fins ara, això no ha estat possible, però cada vegada serà més important.

—Us fa por què pugui passar a Espanya?
—He repetit moltes vegades que Sánchez té molt clar que farà mans i mànigues per garantir la continuïtat de la legislatura. No el veig pensant en cap més opció. Davant nostre hi ha dos anys, i poden passar moltes coses. Ara és un moment de grans canvis a Europa. Es definiran nous rumbs polítics, i Trump i més actors han capgirat el món. Nosaltres hem d’estar atents a Europa. El 26 de febrer es presentarà el nou pla industrial europeu, que implicarà la modificació de regulacions que fins ara semblaven intocables i canviarà les regles del joc. Això tindrà un impacte en el nostre país i crearà noves oportunitats.

—Som un país industrial.
—Sí, tenim un ecosistema potent del punt de vista de la ciència, la tecnologia i la innovació. En sectors prioritaris per a Europa, com l’acer, la química, la siderúrgia, l’automoció i les energies renovables, disposem d’un teixit industrial sòlid que Europa ha de reforçar. La Unió Europea hauria de fer allò que Barack Obama va impulsar fa quinze anys als Estats Units: la reindustrialització. I nosaltres hem de tenir-hi un paper. Hem de saber utilitzar les nostres cartes i ser presents a Brussel·les per a entendre de què es parla, què ve i què no ve. Europa canviarà, i nosaltres hem d’estar preparats.

—Tanmateix, hi ha empreses que tanquen, com Guardian i Balenciaga. I també hi ha el problema de l’arrelament: moltes empreses passen a mans de fons d’inversió i els centres de decisió fugen del País Basc. Quin marge de maniobra real tenen les institucions basques?
—A Europa s’ha obert un debat: hem de continuar finançant els processos d’innovació dels Estats Units amb els nostres estalvis, com hem fet fins ara? La qüestió és: els estalvis dels bascs han de servir per a comprar bons d’un país llunyà? O bé hem de mobilitzar-los per enfortir el nostre teixit industrial? Per això vaig dir que era el moment d’activar noves eines financeres des del govern basc, en col·laboració amb el sector privat. Mario Draghi, en el seu famós informe, diu que el sector públic ha d’aportar un 20% perquè això mogui el 80% restant del sector privat. Al País Basc fem això mateix. Això exigeix que el govern faci un pas endavant per activar les seves eines financeres i capacitats, cosa ja s’ha fet. Alhora, hem de treballar perquè el sector privat també es mobilitzi en aquesta direcció.

—L’exemple de Talgo n’és una mostra. Mentre fem aquesta entrevista acabeu de saber que l’acord s’ha tancat.
—Sí. Hem utilitzat l’instrument Finkatuz del govern basc, que permet d’impulsar un nou projecte industrial en una empresa sense necessitat de tenir-ne la majoria. Alhora, les fundacions bancàries, en aquest cas BBK i Vital, han fet un pas endavant aportant estalvis per facilitar l’operació. Aquest és el camí. És un bon exemple. Talgo, que tenia la seu a Madrid, ara es podrà portar aquí. És un model exemplar del tipus de partenariat que hem creat amb una empresa local, combinant estalvis d’aquí i capital públic d’aquí. Nosaltres hi aportem una part dels recursos, però amb aquests diners també mobilitzem inversió privada.

—Osakidetza, la sanitat, és un aspecte clau i necessita canvis estructurals.
—La taula sobre Osakidetza té dos objectius: primer, identificar bé les bases i els eixos principals per a transformar el sistema de salut; segon, fer-ho amb consens. Ara ha entrat en una fase important per a abordar aquest desafiament. Crec que el valor afegit de la taula serà precisament aquest: establir les grans línies que han de guiar el nou model. El sistema ha d’entrar en un procés de transformació, perquè el que tenim es va crear als anys noranta, per a una societat més jove. A més, si aquest procés es fa amb consens, serà una gran notícia perquè tots compartirem el mateix full de ruta.

—Vós teniu una assegurança sanitària privada?
—No.

—Demà es presentarà la Xarxa de Persones Torturades del País Basc [l’entrevista es va fer divendres]. Aquest col·lectiu ha demanat que el període de reconeixement de les víctimes de la violència policíaca s’ampliï més enllà del 1999, incloent-hi els abusos comesos per l’Ertzaintza.
—El govern basc ja va fer una investigació àmplia que arribava fins al 2014 i recollia més de 4.000 casos. Aquesta feina ja és feta. Després va venir la llei 12/2016, que va activar mesures en relació amb aquesta violència. Crec que sempre hi ha hagut una voluntat clara del govern de tractar aquesta qüestió. No conec els detalls concrets de la proposta i m’estimo més ser prudent, però estic segur que si es duu al parlament, s’analitzarà i es continuarà la línia de treball que s’ha seguit fins ara.

—El Consell del Moviment Basquista ha alertat que l’èuscar i la comunitat lingüística basca es troben en una situació d’emergència. Com valoreu l’estat actual de la llengua?
—El 20 de juny, en el debat d’investidura, vaig parlar de la necessitat de fer un salt qualitatiu. Per què? Perquè cal fer una lectura optimista de les darreres dècades. La qüestió de l’èuscar és, en el fons, la qüestió del territori. Si mirem les dades de la Comunitat Autònoma Basca, hi veiem milers de nous parlants d’èuscar. Tot amb tot, encara que l’ús hagi crescut, també s’ha difuminat en alguns àmbits. Cal tenir-ho en compte. I al mateix temps, dins el moviment basquista hi ha una percepció –real– que hem arribat a una mena de punt mort. Comparteixo aquesta sensació.

—I què cal fer?
—Fins ara, al govern basc, la qüestió de l’èuscar s’ha abordat sobretot de la perspectiva de la política lingüística. Això ha de canviar. La Secretaria General de Política Lingüística fa una feina fonamental, i tot allò que s’ha fet fins ara ha estat molt important. Però ara tenim nous objectius: el món laboral, l’àmbit digital, la relació amb la immigració. Aquí el govern ha d’assumir el lideratge en conjunt, i no sols des d’un departament o des de la Secretaria de Política Lingüística. D’una altra banda, crec que és essencial de treballar la connexió afectiva amb la llengua de les persones que no són parlants d’èuscar. Això és imprescindible. Jo sé què significa viure a Santurtzi, en un entorn castellanoparlant, i anar a una ikastola. Per afrontar els reptes de l’èuscar, necessitem el suport de la població que no en parla, d’un punt de vista afectiu. Hem de ser conscients del desafiament que tenim davant. És un desafiament de país. A la Comunitat Autònoma Basca hem avançat molt, però encara ens queda molta feina per fer.

—I com es pot avançar?
—Hem de respondre-hi fent ús de les nostres capacitats polítiques i dels mitjans polítics i econòmics de què disposem. Cal fer-ho amb una visió optimista, i no amb la perspectiva que de vegades sentim. És fonamental sentir parlar en èuscar als patis de les escoles i veure’l present al carrer. Però per aconseguir-ho cal entendre que no és tan sols una qüestió de l’administració pública. No és fàcil i segurament hi haurà moltes solucions i camins possibles. Aquí és on situo la reflexió sobre l’èuscar.

—Heu parlat de connexió afectiva, però darrerament s’ha estès aquest missatge que reivindicar els drets dels parlants d’èuscar és una imposició. En una situació de diglòssia, no és un discurs trampós?
—L’èuscar és una llengua minoritzada i, com a tal, necessita discriminació positiva. No acceptarem cap retrocés en l’espai públic. Al País Basc, hi ha uns 200.000 treballadors públics, i és preocupant allò que passa en alguns tribunals. Ara, tot i que això és preocupant, hem d’anar amb molt de compte de no instrumentalitzar la llengua i convertir-la en una eina de conflicte. Cal donar-hi una resposta ferma, actuant amb prudència i intel·ligència. Però alerta: l’envit principal el tenim als patis de les escoles. A l’administració general, la taxa de basquització és molt alta. És cert que alguns drets es vulneren, però no podem caure en el parany de pensar que això tot sol resoldrà la situació de l’èuscar.

—No ho resoldrà, però moltes sentències desmantellen polítiques lingüístiques que s’havien aprovat amb consens.
—És cert, però cal analitzar molt bé quina ha de ser l’estratègia jurídica. Es fa feina en aquesta direcció, de manera discreta, i els partits polítics en parlen. Però cal actuar amb prudència i treballar per a assolir acords.

—Ara treballeu en la llei d’ocupació pública. Com es regularan els requisits lingüístics?
—Encara som a la fase prèvia. El Departament de Governació s’ha centrat a completar els processos d’estabilització. S’ha d’elaborar una nova estratègia d’ocupació pública. De moment, no hi ha grans novetats, ni n’hi haurà a curt termini. A final d’any serà el moment de parlar-ne, perquè volem abordar aquesta qüestió amb els sindicats.

—Hi ha risc d’afeblir els drets lingüístics?
—Per què? Si analitzem els casos que afecten l’administració general de la Comunitat Autònoma Basca, alguns provenen dels processos d’estabilització i, en aquest àmbit, el govern basc ha guanyat gairebé totes les disputes. Els problemes han sorgit sobretot en ajuntaments i diputacions, en relació amb treballadors que no són funcionaris. Ara com ara, no ho interpretaria com un risc.

—Al País Basc hi ha dues llengües oficials. Igual com es regula el coneixement del castellà, penseu que el coneixement de l’èuscar hauria de ser una obligació per a tothom, més enllà de si això és viable actualment?
—Sé que aquest debat existeix en alguns col·lectius. Quan dic que hem de ser prudents, també em refereixo a això. Jo seria molt caut. Sé que la discussió és oberta, però s’ha de treballar bé. Necessitem el suport de la societat, i fins ara l’hem tingut. Si es manté aquest suport, es pot pensar en unes quantes alternatives. Però la societat és diversa.

—Veurem cap gran acord en matèria de política lingüística durant aquesta legislatura?
—M’agradaria molt. Per això vaig parlar de la necessitat de fer un salt qualitatiu. I per això, quan em vaig reunir amb diversos agents, vaig posar aquest tema sobre la taula.

—I ho veieu factible?
—Hi ha de tot. És una qüestió complexa. Per a alguns partits, és una prioritat, i per a alguns altres, no tant. Quan parlem amb els sindicats, també hi ha posicions diferents. Però si volem fer aquest pas endavant, hem d’intentar-ho. Si acabem atrinxerats en posicions oposades, això no serà positiu per a ningú.

—El PSE és un fre en aquesta matèria?
—El PSE té dues ànimes. Aquí també cal treballar a fons.

—Heu esmentat la immigració. Què fa el govern basc perquè l’èuscar sigui una llengua d’acollida?
—El Departament de Benestar, Repte Demogràfic i Joventut aplica alguns projectes pilot. Els col·lectius d’immigrants són molt diversos, i per això treballem conjuntament amb centres educatius, formació professional i algunes entitats del tercer sector per impulsar iniciatives en aquesta línia.

—Per acabar: què és per vós el feminisme?
—Per mi, és un compromís ferm amb la igualtat integral. Ser exemplar en el dia a dia, de casa fins a qualsevol posició en què et trobis. Això requereix, primer de tot, respecte i un compromís real amb la igualtat. Hem de reforçar el programa Gizonduz, i en parlarem la setmana vinent.

 

Amagoia Mujika Tolaretxipi és la directora del diari basc Berria. Podeu llegir l’entrevista original en èuscar ací

The Washington Post · Anthony Faiola i Souad Mekhennet

Viena, Àustria. Les aspiracions de Herbert Kickl de convertir-se en el primer dirigent d’extrema dreta a governar Àustria d’ençà de la Segona Guerra Mundial són una incògnita després de l’estancament, aquesta setmana, de les negociacions per a formar un govern de coalició. Sigui com sigui, el cas d’Àustria indica que l’extrema dreta és molt a prop d’assolir noves cotes de poder a Europa –i, també, que els partits de centre estan disposats a facilitar-los les coses.

El Freiheitliche Partei Österreichs (‘Partit de la Llibertat d’Àustria’, més conegut per FPÖ) de Kickl va obtenir la majoria simple a les eleccions parlamentàries del setembre passat, cosa que l’obligà a cercar el suport d’un altre partit per a poder governar. Després de setmanes de negociacions, Kickl semblava tenir-ho tot de cara per a assumir un càrrec que ell anomena Volkskanzler (literalment: “canceller del poble”), un títol que Adolf Hitler també va adoptar.

Els seus socis de centre-dreta, el Partit Popular Austríac (ÖVP), han culpat del fracàs de les negociacions l’exigència de Kickl de controlar el poderós Ministeri d’Interior, clau perquè l’FPÖ –que va tenir un ex-oficial de les SS com a primer president– pugui complir la promesa electoral de perseguir i deportar immigrants. Tot i acabar renegant de l’acord, l’ÖVP ja havia acceptat mesures que, a parer dels analistes, haurien estat impensables fa tan sols una dècada.

Segons un document intern obtingut per The Washington Post, els punts de l’acord incloïen un enduriment de les lleis d’asil, la suspensió immediata dels reagrupaments familiars, l’empresonament dels immigrants amb ordres d’expulsió, la deportació d’alguns sirians i la suspensió dels pagaments d’ajuda en efectiu als refugiats. Per fer més llaminer l’acord sense cedir el Ministeri d’Interior al Partit de la Llibertat, l’ÖVP fins i tot havia ofert a l’FPÖ la cartera del “Ministeri d’Asil i Migració”, de nova creació. El contingut de l’acord va ser publicat originalment pel mitjà austríac Profil.

L’FPÖ ja ha format part del govern quatre vegades, però mai com a soci principal ni com a responsable del Ministeri d’Interior.

Les esperances de Kickl d’aconseguir el càrrec depenen ara d’un seguit de supòsits molt arriscats. El president d’Àustria, Alexander Van der Bellen, té tres opcions: tornar a convocar eleccions, tal com Kickl reclama; donar el vist-i-plau a un govern en minoria; o bé permetre que la resta de partits –que ja van provar sense èxit de formar govern després de les eleccions– tornin a la taula de negociació per darrera vegada. Kickl confia que qualsevol nou govern sense l’FPÖ serà feble i efímer, i que el seu partit pot guanyar un marge prou ampli en unes noves eleccions per a governar tot sol. “Kickl juga al pòquer”, explica Heinz-Christian Strache, ex-aliat del polític d’extrema dreta i ex-vice-canceller d’Àustria.

En un país condicionat pel trauma històric del nazisme, la por d’un govern dirigit per l’FPÖ ha disparat les alarmes entre les minories i els grups socials vulnerables.

Les associacions jueves han acusat Kickl de llevar importància als horrors de l’època nazi. Els refugiats, que temen deportacions en massa; els musulmans, que temen un enduriment de la repressió policíaca; i el col·lectiu LGBTQ+, que tem l’eliminació del dret d’afirmació de gènere, també estan esparverats per la possible arribada de l’extrema dreta al poder.

Molts dels membres d’aquestes comunitats estan alleugerits pel fracàs de les negociacions de coalició, tot i que temen que l’FPÖ no es mantingui lluny del poder durant gaire més de temps.

“Estic segur que serem els primers a ser perseguits i deportats”, explica en Hassan, un sirià de vint-i-sis anys a qui les autoritats li rebutjaren la petició d’asil l’any passat, i que ara treballa en un forn de Viena sense permís de feina. En Hassan es nega a facilitar el seu nom complet per por de ser detingut i deportat. “Estem tots aterrits”, diu.

Durant les negociacions per a formar govern, l’ÖVP va rebutjar algunes de les exigències més extremistes de l’FPÖ, com ara construir murs a la frontera o bé retirar-se de la convenció de l’ONU sobre refugiats. El partit de centre-dreta, tanmateix, sí que cedí en molts altres àmbits, com ara la política de gènere: tal com recollia l’esborrany d’acord, el nou govern hauria emès una ordre en què estipulava que tan sols es reconeixeria legalment l’existència de dos gèneres –home i dona–, cosa que posaria fi a un sistema que permet als austríacs de triar entre sis opcions a l’hora d’identificar-se davant l’administració.

La revelació ha fet que la Sylvia, una música transgènere de Viena, s’hagi afanyat a renovar-se el passaport, abans que caduqués i tot, per por que el nou govern austríac l’obligui a posar el seu gènere de naixement als documents oficials. Si Kickl arriba al poder, la Sylvia assegura que sospesarà seriosament d’abandonar Àustria.

“He pensat d’anar-me’n, sí. Però a on? Pensava en Alemanya, però l’extrema dreta també hi va agafant força”, diu.

D’ençà que n’esdevingué el cap, l’any 2021, Kickl ha escorat l’FPÖ significativament cap a la dreta.

“Els que em difamen i em qualifiquen d’extremista malvat són conscients, al cap i a la fi, que no represento sinó el centre de la societat austríaca. Nosaltres, l’FPÖ, som els representants d’aquest centre –del sentit comú, de la normalitat–, i som els únics que diem allò que altres no s’atreveixen a dir!”, escrigué Kickl l’any passat a Facebook.

El dirigent d’extrema dreta ha titllat els partits de l’oposició de Volksverräter (literalment: “traïdors del poble”), un terme molt utilitzat per la propaganda nazi. Ariel Muzicant, president del Congrés Jueu Europeu, qualifica de perillós l’ús que Kickl fa de termes heretats de l’època nazi, com ara Volksverräter i Volkskanzler.

“Volkskanzler és una expressió nazi –diu Muzicant–. Tothom entén perfectament d’on ve i a què es refereix.”

Kate Brady, de Berlín estant, ha contribuït a elaborar aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dijous l’ANC del Vallès Oriental em va convidar a la Garriga a moderar una taula rodona sobre el municipalisme i el procés d’independència. En la taula rodona els organitzadors havien convidat el batlle de Manresa, Marc Aloy (ERC); la batllessa de la Garriga, Meritxell Budó (Junts), també en condició de presidenta de l’Associació de Municipis de Catalunya; el batlle de Girona Lluc Salellas (CUP-Guanyem Girona); i el senador, ex-batlle de l’Ametlla de Mar i president de l’AMI Jordi Gaseni (ERC).

Ja s’ha dit mil voltes, i encara caldrà repetir-ho mil més, que la política municipal és ara mateix l’única política de debò que sembla que queda. La resta fa temps que se’ns presenta massa sovint amb jocs de mans i paraules inflades que s’esvaeixen en l’aire parlamentari com globus de fira. Els batlles es mantenen encara com els únics polítics que han de donar la cara inexcusablement davant els seus votants cada matí, quan ixen a comprar el pa al forn o quan van a prendre el rutinari cafè de mig matí.

No és cap casualitat, això, no passa perquè sí. Ho marquen les condicions. La proximitat física imposa unes regles del joc que no tenen res a veure amb les abstraccions aparatosament ideològiques dels partits nacionals. Quan un veí t’atura pel carrer per exclamar-se de l’estat del clavegueram, posem per cas, tant se val si el polític és un liberal keynesià o un marxista-leninista: el problema és ben concret i demana solucions concretes en què els catecismes són una variable menor. Els polítics “professionals”, els que viuen en la bombolla dels parlaments, es poden permetre, ells sí, el luxe de fer volar coloms i convertir la discussió per una paraula en una batalla èpica. Els batlles rarament ho poden fer, això. No dic que no importe el color, és clar que importa, però al nivell de baix no tot és el color i, sobretot, el color no ho és tot.

La paradoxa és evident: com més “alt” és el càrrec polític, més lluny està de la gent i més es pot permetre d’instal·lar-se en una distància confortable. Els batlles, en canvi, no tenen més remei que ser pragmàtics i cercar acords, perquè la pressió del carrer no perdona. Qualsevol persona que haja tingut un familiar batlle o fins i tot regidor ho sap. Els altres poden arrecerar-se en despatxos climatitzats i jugar a fer política “d’altura”. Els polítics del primer esglaó, el municipal, en canvi, van al descobert tot el dia.

No és, tampoc, que els batlles siguen més bones persones que els consellers o els parlamentaris –que també en aquest gremi hi ha de tot!–, però el dia a dia els obliga a ser més realistes. Escolten més, dialoguen més, pacten més amb més gent diferent, no viuen tan obsessionats per l’estètica i pel què diran. Perquè quan has de gestionar els problemes concrets d’una comunitat concreta, les grans teories, llevat dels grans afers que al final no acaben depenent mai de l’ens local, es fonen com la neu al sol. I em demane si potser no és això, aquesta experiència, allò que justament necessitem: no tanta teoria i més pràctica. No tants retrets i més diàleg.

De fet, dijous, sentint-los parlar, de partits diferents i de tradicions diferents, quan va arribar el torn de les preguntes del personal no vaig poder estar-me de fer-n’hi entrar una de meua. Els vaig dir que no veia possible un diàleg com aquell, amb aquell to i aquella complicitat, entre els seus presidents o secretaris generals. I, sorprenentment, no tan sols el públic sinó també tots ells van estar-hi d’acord. I se’n van plànyer. Perquè tots veuen clar que no es pot avançar cap a la independència sense recuperar la unitat.

Tots van adaptar també aquesta constatació que fa tothom que les coses, per tornar a arrencar, han d’anar de baix cap amunt. La van adaptar perquè van explicitar que als municipis –malgrat els pactes poc comprensibles amb el PSC que els esquitxaven gairebé tots– hi ha un espai per a reconstruir la confiança i per a donar resposta a aquest malestar de l’independentisme que tothom els retreu, cada volta que ixen al carrer.

I no es van limitar a parlar en abstracte. Lluc Salellas hi va anunciar la voluntat de convocar a Girona una gran assemblea nacional d’electes independentistes per mirar d’impulsar dinàmiques noves de consens en el moviment. Com ell mateix va explicar, sembla que les raons d’aquesta iniciativa cauen pel propi pes: Girona és la ciutat més gran on hi ha un govern independentista. Hi governen plegats –no pas sense dificultats, però funcionant bé– la CUP, Junts i ERC. És la ciutat del president encara a l’exili, amb qui el batlle manté una relació de respecte institucional i solidaritat dissortadament poc habitual ja avui. I encapçala la demarcació més rotundament independentista, més clarament separatista del país.

Esperarem notícies, doncs, però ara com ara vull remarcar el format del diàleg, la capacitat d’interlocució i la mirada oberta que tots aquests batlles, tan diversos, van saber aplicar dijous a la Garriga. I, evidentment, la capacitat de l’ANC de congregar-los i fer possible un acte com aquest, amb una sala plena, ben plena, de gent.

 

PS1. Avui us oferim una entrevista llarga i molt interessant que publica també el diari Berria amb el president basc. La meua col·lega directora, Amagoia Mujika Tolaretxipi, ha encarat el president Imanol Pradales els grans temes d’actualitat, en un moment en què al País Basc s’insinua un nou salt endavant en les reivindicacions nacionals, amb un acostament entre tots els partits abertzales: “Ara és el moment: aprofitem-lo”

PS2. Els sindicats valencians s’han afegit a la demanda de suspensió de la polèmica consulta sobre la llengua a l’escola que el conseller d’Educació sembla disposat a dur a terme contra tot i contra tothom. Laura Escartí ha parlat amb les principals forces sindicals valencianes, que ho veuen molt clar: “‘És una il·legalitat com una casa’: els sindicats, en lluita contra la consulta sobre la llengua”.

PS3. L’efecte Villalpando és una recerca de Frederic Perers sobre els castellanismes que en el curs de deu segles s’han instal·lat –i una part, imposat– en la llengua catalana, i avui ja són normatius. En els llibres es veu com l’espanyol, la llengua dominant, ha anat entrant i instal·lant-se en la llengua catalana. La recerca conté més de quatre-cents mots i té la particularitat que són ordenats per segles, a partir de la primera datació trobada. Montserrat Serra l’ha entrevistat: “Amb la guerra de Successió no va canviar tan sols la història del país, sinó la història de la llengua”.

PS4. Al “Joc de miralls”, Xavier Montanyà ens parla avui d’un personatge, per desgràcia, massa desconegut: Josep Carbonell, una figura clau a la Catalunya dels anys vint i trenta, com a intel·lectual, humanista i pioner de l’occitanisme, pensador nacionalista i activista polític i cultural.

PS5. De fa trenta anys, gràcies al suport de milers de subscriptors, hem pogut fer periodisme independent i professional de manera regular. Ara s’acosta una nova era i necessitem molts més subscriptors per a poder encarar-la amb garanties. Ajudeu-nos, ajudeu VilaWeb, clicant en aquesta pàgina.

Un motorista s’ha mort a causa d’un accident de trànsit a la N-260, a Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Segons que ha informat el Servei Català de Trànsit, per causes que encara s’investiguen la motocicleta ha col·lidit amb un turisme al punt quilomètric 231,9 de la carretera. La circulació ja ha estat restablerta en els dos sentits de la marxa.

El motorista ha mort, i tres dels ocupants del cotxe són atesos pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Els serveis d’emergències han rebut l’avís de l’accident a les 17.07 hores i han activat cinc patrulles dels Mossos d’Esquadra, dues unitats del SEM i cinc dotacions dels Bombers de la Generalitat. És el setè motorista mort a les carreteres catalanes aquest 2025.

Es manté tallada l’N-260 a Montferrer i Castellbò en els dos sentits de la marxa per un #accident mortal d’aquesta tarda

Desviaments senyalitzats pic.twitter.com/MKpGFUUYgr

— Trànsit (@transit) February 16, 2025

La presidenta de la Fundació Viver de Bell-lloc, Lluïsa Oller i Barbany, un referent a Catalunya en l’atenció a les persones més vulnerables, s’ha mort aquest diumenge a 97 anys.

Segons que ha informat l’entitat de l’àmbit de l’economia social en un comunicat, Oller, infermera de professió, serà recordada pel seu llegat de “compromís, implicació i amor.”

Nascuda a Barcelona el 1928, Lluïsa Oller es va distingir per la seva defensa de la inclusió social i laboral de col·lectius com les persones amb discapacitat intel·lectual i aquelles amb problemes greus de salut mental.

La seva casa, a Cardedeu (Vallès Oriental), es va convertir des del 1983 en lloc d’acolliment per a més d’un centenar de persones vulnerables i la Fundació Viver de Bell-lloc va dur a terme iniciatives per fomentar la inclusió social i laboral. Entre altres serveis, la fundació va crear el Centre Especial de Treball i una Llar Residència Lluïsa Oller, que s’ha inaugurat recentment.

Grup de teatre El Centre de Barcelona - Lloc: Teatre dels Seràfics

amb Teatre al Detall i la Tresca i la Verdesca - Lloc: Teatre Principal

L’estatuidenc Hayden Mark Davis, un dels creadors de la criptomoneda fraudulenta promocionada per Milei, assegura que va pactar la campanya amb l’equip de govern argentí.

Davis, un dels homes que va estar implicat en crear la criptomoneda $LIBRA, que va fer perdre milions als seguidors de Milei, ha criticat que l’equip del president de l’Argentina hagi canviat de posició: “Malgrat compromisos previs, Milei i el seu equip van revertir inesperadament la seva posició, retirant el seu suport i eliminant totes les publicacions a les xarxes socials que el recolzaven. Aquesta decisió abrupta es va prendre sense previ avís i va contradir directament les garanties prèvies”, ha dit a les xarxes.

Addressing Libra: pic.twitter.com/lUlAADWnkq

— Kelsier (@KelsierVentures) February 16, 2025

Després de les pèrdues, Milei va esborrar el seu piulet promocional i en publicar un de disculpa. “L’Argentina lliberal creix! Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina finançant les petites empreses i els emprenedors argentins. El món vol invertir a Argentina”, deia el piulet original.

En un segon piulet, Milei deia que no tenia cap vinculació amb el projecte i que després d’analitzar-ne els detalls ha decidit de retirar-li el suport. Tanmateix, les crítiques de la indústria de les criptomonedes han estat contundents, tot alertant sobre la centralització i els riscos d’aquest criptoactiu.

Prop de dues-centes persones s’han concentrat davant de l’històric bar Boia de Cadaqués per a protestar contra el seu tancament. El bar va ser fundat el 1946 i el 4 de gener va haver d’abaixar la persiana per la llei de costes.

“El Boia era un referent identitari del poble i volem reivindicar-nos perquè no s’entén que la llei no ho respecti”, ha dit Eva Daniel, portaveu de C.R.E.A. Cadaqués, l’entitat organitzadora de la mobilització. En l’acte, s’ha criticat que les normatives no tinguin en compte la història i el valor cultural dels comerços, i per això s’ha reclamat una major implicació de les administracions en defensa del patrimoni cultural.

També s’ha exigit un canvi en la llei de costes actual: “Per una merda de llei de costes ens han tancat el Boia” o “Ens han tocat els collons, a aquesta gran colla”, han estat algunes de les reivindicacions que han omplert les estrofes de la patacada, que els cadaquesencs han compost. Es tracta d’una corranda que combina la cançó satírica improvisada amb el ball en cercle, tradicional de Cadaqués i lligada a les celebracions de Sant Sebastià i Carnestoltes. “Volem aixecar la moral i iniciar un moviment popular que exigeixi a costes la revisió d’aquestes lleis injustes, fetes des d’un despatx i sense conèixer la realitat dels pobles”, ha criticat el responsable de premsa de l’entitat organitzadora C.R.E.A. Cadaqués, David Pons.

Tanca l’històric bar Boia de Cadaqués després de setanta-nou anys 

Fundat el 1946

Fundat el 1946 per la família Vehí, el bar Boia va haver d’abaixar la persiana el 4 de gener passat a causa de la llei de costes, que prohibeix que les guinguetes d’una platja urbana no estiguin separades per un mínim de 150 metres. A la platja Gran de Cadaqués, el bar Boia està ubicat sobre els còdols i a tan sols 17 metres del bar Marítim, que roman obert. El Boia va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el 2016.

“Es Boia és un bar emblemàtic carregat d’història i cultura, pel qual han passat artistes com Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Josep Vicenç Foix, Gabriel García Márquez o Josep Pla”, ha recordat Pons, que critica que tancar-lo és una agressió a Cadaqués, perquè “és com si li amputessin un membre”.

El tancament del bar Boia ha deixat també una trentena de treballadors sense feina.

Els Mossos d’Esquadra han recuperat en bon estat tres potes de cristall, una lira i un banc d’un model de piano valorat en un milió d’euros, del qual tal sols n’existeixen cinc rèpliques al món.

Han detingut dos homes de 22 i 24 anys als quals s’atribueix el delicte de robatori amb força a l’interior d’un vehicle. Els detinguts presumptament s’havien endut diversos paquets d’un camió que transportava l’instrument procedent de València, que contenien les peces valorades en prop de 50.000 euros, segons que informa la policia catalana en un comunicat.

Els investigadors van localitzar el vehicle dels detinguts per una rascada a la part lateral i van retornar els objectes sostrets que s’emmagatzemaven en un aparcament en una zona pròxima al barri de la Zona Franca de Barcelona. Van ser posats en llibertat amb l’obligació de presentar-se davant del jutge.

Recuperem en bon estat parts d’un piano, sostretes d’un camió, valorades en 50.000€. L’instrument, del qual només existeixen cinc rèpliques al món, està valorat en 1 milió d’€

Els investigadors van localitzar el vehicle dels detinguts per una rascada a la part lateral pic.twitter.com/bEoF26Yidj

— Mossos (@mossos) February 16, 2025

La lliga espanyola ha condemnat rotundament l’agressió que van patir ahir dos afeccionats del Vila-real per part d’un grup d’encaputxats, en les proximitats de l’estadi de La Ceràmica, després del partit contra el València.

L’entitat ha assegurat a X que treballa juntament amb els clubs de futbol, autoritats i agents socials per a “acabar amb qualsevol acte de violència dins i fora dels estadis”.

Segons el Vila-real, els dos seguidors, amb diversitat funcional, van haver de ser traslladats a l’hospital per a ser atesos a causa dels traumatismes soferts en l’agressió. Una de les víctimes va rebre un cop fort en la boca que el feia sagnar abundantment, i l’altre va patir un atac d’ansietat.

La policia nacional espanyola ha confirmat a EFE que s’ha posat a investigar els fets.

El Vila-real condemna els fets

El Vila-real ha condemnat els fets a través d’un comunicat. El club ha explicat que les víctimes tenen diversitat funcional i que un d’ells juga a l’Equip de Discapacitat Intel·lectual del Vila-real. Aquest va passar la nit en observació per a sotmetre’s a les corresponents proves per les contusions, mentre que l’altre va ser derivat a l’Hospital General de Castelló, on hi roman ingressat amb una fractura maxil·lofacial completa.

El València avisa que prendran represàlies si és necessari

El València ha publicat un comunicat en què lamenta i condemna l’agressió als dos afeccionats del Vila-real i avisa que, en cas que l’agressor o agressors fossin identificats com a abonats del club, se’ls prohibirà l’entrada a l’estadi de Mestalla.

“El futbol no admet la violència en qualsevol de les seves formes, els estadis haurien de ser un lloc lliure d’odi i el club condemna aquests fets que no representen els valors fonamentals de l’esport ni la sana convivència i respecte entre aficions que va quedar palès durant tota la trobada”, diuen.

Unes 160 persones, segons els Mossos d’Esquadra, s’han aplegat davant la presó de Ponent, on han cantat per a demanar la llibertat del raper Pablo Hasel, quatre anys després del seu empresonament.

L’acte ha reivindicat la llibertat d’expressió i ha comptat amb la presència de Lluís Llach i diferents artistes. “Si no hi ha llibertat d’expressió no hi ha democràcia”, ha dit Jaume Anyé, membre de Cantaires de Ponent i organitzadors de l’acte. Tot i que el raper va entrar al centre penitenciari per les lletres de les seves cançons contra la monarquia espanyola, Hasél acumula altres causes per la seva militància en moviments socials de la ciutat. La seva sortida de la presó es preveu pel dia 14 d’abril del 2027.

 

Els principals líders europeus es reuniran demà en una cimera extraordinària a París per debatre sobre la guerra a Ucraïna i els reptes generats per l’actitud de Donald Trump. Així ho ha confirmat el ministre d’Exteriors francès, Jean-Noël Barrot, en declaracions a France Inter.

Hi assistiran el canceller alemany Olaf Scholz, el primer ministre britànic, Keri Starmer, el primer ministre de Polònia, Donald Tusk; la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, el primer ministre dels Països Baixos, Dick Schoof, la primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. A més, també hi anirà el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

La cita arriba després que l’enviat especial del president Trump per Ucraïna, Keith Kellogg, hagi advertit que la UE quedaria exclosa del nucli dur de les converses per la pau. “El que ens ha faltat a Ucraïna en els últims anys és una personalitat altament respectada per tothom, que sigui tinguda en compte a Moscou, a Kíiv, i que tingués el suport de Washington i les capitals europees”, ha afirmat el primer ministre croat, Andrej Plenkovic. Es tractaria, segons que han apuntat ell mateix i el president finlandès, Alexander Stubb, de poder tenir algú que pogués contraposar-se, com a mínim, al nord-americà Kellogg.

Mentrestant, avui un grup de ministres d’Exteriors de la Unió Europea debaten sobre la situació a Ucraïna i el rol de la UE en una trobada informal, als marges de la Conferència de Seguretat de Múnic.

La població de Barcelona nascuda a l’estranger multiplica per set la del 2000, amb 572.459 persones d’un total de 1.702.814. Així ho conclou l’informe La població de Barcelona segons lloc de naixement i nacionalitat a 01/01/2024: una Barcelona diversa amb dades del 2024, en què s’analitza l’origen i nacionalitat de la població resident a la ciutat a partir de les dades del padró.

Al 2024, la xifra d’empadronats no nascuts a la capital catalana va superar al de persones nascudes a la ciutat: la població autòctona representa el 46,1%. L’estudi analitza el període entre 1997 i 2024 i constata que la població amb nacionalitat estrangers s’ha multiplicat per 16 en aquests vint-i-set anys. L’evolució ascendent només es va veure interrompuda durant els anys de la crisi econòmica i el 2021, de forma puntual, per la pandèmia.

D’altra banda, el nombre de persones amb nacionalitat estrangera empadronades ha augmentat un 10,4% en relació al 2023, i representa un màxim en la història recent de la ciutat. Així, un de cada quatre barcelonins és de nacionalitat estrangera.

Una altra de les conclusions de l’informe és que a Barcelona hi conviuen 180 nacionalitats. Encapçalen el rànquing les persones de nacionalitat italiana (més de 50.000), seguits de la colombiana (prop de 28.500) i la paquistanesa (uns 24.700).

La nedadora de Ciutadella Tita Llorens, de cinquanta-sis anys, ha acomplert una nova fita que no havia aconseguit mai ningú: ha nedat al llac Titicaca de la ciutat de Yampupata, a Bolívia fins a Yunguyu al Perú. Sí que s’havia fet amb vestit de neoprè; i sense, una altra dona n’havia fet 16 quilòmetres, però no 20 com ella.

Tot i que 20 quilòmetres de distància semblen poc acostumats als rècords de Llorens, en aquest cas la dificultat estava en el fet que el llac és a 3.800 metres d’altitud i l’aigua a una temperatura que oscil·la entre els 12 i els 13 graus. A més, plovia i feia mal temps en general.

“Ha estat de les més dures que he fet”, ha dit Llorens en conversa telefònica amb VilaWeb, després de dormir poques hores.

Tita Llorens va saltar a l’aigua a dos quarts de tres, hora d’ací, i va tocar l’altra riba a les dotze del vespre. “De respiració he anat molt bé, l’altitud no m’ha afectat. Les dues primeres hores em trobava molt bé, anava lliscant, això ho saps, quan vas bé”.
A banda, també li ha molestat la forta pudor que feia les aigües quan ha sortit de Bolívia. Després la cosa ha millorat.

Tita Llorens ha fet una setmana a Bolívia per a aclimatar-se a l’altura. “Estic molt contenta per com m’ha tractat la gent. Tant a la sortida com a l’arribada hi havia molta gent que la volia acompanyar, “A l’arribada hi havia una gernació, m’han donat la medalla de la ciutat i no sé quantes coses més. Jo volia seure i no em deixaven de tantes festes com em feien. Quan veia tota la gent, hauria tornat arrere”, diu de broma, però molt agraïda i contenta d’aquest reconeixement que no sempre té a casa nostra.

“Estic molt orgullosa perquè ja començ a tenir una edat i cada vegada les coses són més complicades”, diu. Llorens es proposa desafiaments que no ha fet ningú mai. La seva gesta més recordada són les 36 hores que va esmerçar per unir nedant Eivissa i Dénia l’any 2018.

 “No sé què li passa al meu capet quan sóc a l’aigua”, Tita Llorens conta com afronta els desafiaments extrems

Ara diu que farà un parell de dies de vacances a Bolívia amb en Siscu Pons, el seu marit i qui l’acompanya incansablement en els entrenaments a les platges de Santandria o Cala Morell a Ciutadella. Sobre si té una altra gesta al cap, ara que ha completat aquesta s’atreveix a dir-la en veu alta. Vol nedar en aigües encara més fredes que aquestes, a Ushuaia, un tram més curt però més dur entre l’Argentina i Xile. “No don res mai per fet, ara ja hi puc pensar, li he dit a en Siscu que potser després d’això d’Ushuaia ho deixaré. Però em sorprenc a mi mateixa, perquè això d’ahir era molt complicat i l’he feta”. I a continuació parla de la preparació que fa quan es planteja una fita com aquesta que acaba de coronar amb èxit.

Tita Llorens: “Quan em tir a l’aigua no pens en res, ni tan sols en els taurons”

Les autoritats austríaques asseguren que l’home que ahir va atacar amb un ganivet a Villach sis persones a plena llum del dia, en què va morir un jove de 14 anys i van resultar ferides cinc persones més, va ser motivat pel “terrorisme islàmic”.

Segons que relata AP, el ministre d’Interior austríac, Gerhard Karner, ha dit que  se sentia dolgut per l’atac gihadista, que va “apunyalar indiscriminadament persones innocents d’aquesta ciutat”. Els fets van passar a Villach, un poble austríac a 350 quilòmetres al sud de Viena, cap a les 16.00. L’atacant era un ciutadà sirià de vint-i-tres anys amb permís de residència.

El governador de l’estat Peter Kaiser ha agraït a un home de 42 anys, també sirià, que treballava per a una empresa de repartiment d’aliments, que va conduir cap al sospitós i va ajudar a evitar que la situació empitjorés.

Descobreix el teu llenguatge intern - Lloc: Espai Jove del C.C.Calisay

Lloc: Museu Marès de les Puntes

Divuit persones han mort, pel cap baix, entre les quals quatre menors d’edat, en una estampida que a l’Estació de Ferrocarril de Nova Delhi durant el festival hindú de Kumbhamela, que es fa cada dotze anys. Enguany, la celebració acabarà el 26 de febrer, i ja hi han participat uns 500 milions de persones, segons els seus organitzadors.

Dos dels trens del pelegrinatge van ser endarrerits per l’excessiva acumulació de gent, cosa que va ocasionar un moviment sobtat i la posterior estampida, segons que informa la televisió índia NDTV.

Un portaveu de l’Hospital Lok Nayak de Nova Delhi havia confirmat prèviament quinze víctimes: deu dones, tres menors i dos homes. Més tard, sanitaris de l’hospital Lady Harding hi han afegit tres morts més.

Ferrocarrils de l’Índia ha ordenat la creació d’una investigació i el primer ministre, Narendra Modi, ha manifestat pesar per l’incident. “El meu pesar per l’estampida a l’Estació de Ferrocarril de Nova Delhi. Penso en tots els qui hi han perdut éssers estimats. Prego per la ràpida recuperació dels ferits. Les autoritats ajuden els afectats”, ha dit. Encara s’investiguen els detalls de l’accident.