El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat l’oficialitat del català a les institucions europees i s’ha mostrat esperançat que “els esforços actuals i un treball rigorós del govern espanyol” donin fruits. Illa ha fet una conferència al Col·legi d’Europa, a Bruges (Bèlgica), en què ha reivindicat una Europa plural que “incorpori tots els nivells de l’administració i de la societat civil” i que faci de la diversitat cultural i lingüística la seva força. “Això és apostar per una Europa dinàmica, innovadora i solidària, capaç d’interactuar amb els territoris i la ciutadania, que estigui al costat de la gent i del teixit social i empresarial”, ha dit. Illa serà a Bèlgica durant dos dies en un viatge oficial.

L’ús habitual del català al Principat no arriba a un terç de la població, segons la nova EULP

En resposta a preguntes dels estudiants del Col·legi d’Europa, ha dit que hi ha vint milions d’espanyols que viuen en territoris on el català, el basc o el gallec són llengües oficials, de manera que “no parlem d’un grup d’un o dos milions de persones”. També ha explicat que ha tractat aquesta qüestió amb la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, i que vol parlar-ne amb el president del Consell Europeu, António Costa.

A l’hora d’avaluar les dificultats que hi ha fins a l’oficialitat, Illa ha tret pit que ara es permeten al congrés espanyol, de manera que aquest obstacle ha caigut. “Podria reforçar els sentiments europeistes del poble català, del basc i del gallec. Sabem que no és fàcil ni es resoldrà en una reunió, en una setmana o en un mes, però hi estem compromesos i persistirem”, ha insistit.

Àgora Republicana, el sector d’ERC que encapçala Joan Tardà, ha mogut fitxa en el debat intern que viu el partit en la segona part del congrés. El col·lectiu ha registrat unes quantes esmenes que defensarà a partir de demà en les assemblees territorials i sectorials, el primer filtre que han de passar per intentar que prosperin. Àgora Republicana promou una reforma dels estatuts per a obrir el partit a sobiranistes no independentistes. “Pretenem afirmar-nos com el partit polític que agrupa persones independentistes i sobiranistes compromeses, unes i altres en règim d’igualtat, en l’anhel compartit de la conquesta de l’exercici del dret a l’autodeterminació per fer realitat la construcció i proclamació de la República Catalana”, diuen en un comunicat.

Els de Tardà també proposen que el president o presidenta del partit es converteixi automàticament en el candidat a la Generalitat, un automatisme que ara no es produeix per la possibilitat que hi hagi una pugna en unes primàries, si bé ha estat l’opció més tradicional. Aquest precepte lligaria amb la voluntat d’Oriol Junqueras de ser candidat tot i que la seva inhabilitació li ho impedeix. D’altra banda, però, demanen limitar l’acumulació de càrrecs institucionals i orgànics amb l’objectiu de permetre que els “càrrecs electes es puguin dedicar de ple a la seva feina institucional, alliberant-los de responsabilitats orgàniques del partit”. Defensen igualment que la majoria de càrrecs institucionals supralocals es renovin, com a màxim, cada dotze anys.

Pel que fa als pactes amb altres partits, el sector de Tardà proposa prioritzar aliances que defugin “qualsevol proposta de coalició electoral unitària fonamentada en un independentisme nacionalista excloent, interclassista i identitari”, en una referència a Junts, i que en canvi contribueixin a formar un “bloc del republicanisme sobiranista d’esquerres, capaç d’assolir la República Catalana amb l’exercici efectiu del dret a decidir”. És a dir, perquè ERC faci un gir definitiu que accentuï l’eix ideològic. També assenyalen la necessitat de mantenir relacions amb tots els actors d’esquerres “combinant la confrontació i la col·laboració” que faci possible el compliment dels pactes tancats i “es mantingui el tarannà democratitzador” i la “defensa de les classes populars” per part d’ERC.

En la mateixa línia, emplacen el PSC a impulsar la Convenció Nacional per la Resolució del Conflicte Polític, que formava part del pacte d’ERC i els socialistes catalans per la investidura de Salvador Illa, i se superin així els vetos creuats del procés d’independència.

Àgora Republicana també proposa la creació i la regulació dels corrents “de cultura política” dins d’ERC, una figura que per ara no existeix i que també plantegen incloure als estatuts –amb diferències– altres sectors del partit, com Nova Esquerra Nacional i Foc Nou. El col·lectiu planteja igualment que es reservin llocs a les llistes per a candidats d’origen immigrant, de la mateixa manera que el partit va promoure la paritat amb les llistes cremallera, per promoure’n la presència i participació política.

Els infermers de Catalunya poden indicar i autoritzar tractaments farmacològics per a deixar de fumar d’ençà del 9 de desembre, gràcies a un nou protocol. Fins el 31 de gener, 2.355 professionals van fer, almenys, una indicació de tractament per al tabac a 7.637 persones. Amb aquesta nova competència, es vol facilitar l’accés als medicaments per a deixar de fumar, reforçar l’autonomia dels infermers i incrementar l’eficiència del sistema sanitari. El protocol no tan sols autoritza la prescripció, sinó que formalitza i potencia la tasca que ja feien les infermeres en l’acompanyament de les persones que volen deixar el tabac, com la vareniclina i la citisiniclina.

Aquest enfocament integral inclou intervencions educatives i de suport conductual, monitoratge del tractament i seguiment personalitzat per millorar l’adherència terapèutica. També preveu la prevenció i detecció d’efectes adversos.

El protocol ha estat elaborat i aprovat pel Programa d’Harmonització Farmacoterapèutica del Servei Català de la Salut, en coordinació amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya i les xarxes d’Atenció Primària i d’Hospitals Sense Fum. També hi han participat la Gerència de Cures Infermeres del Servei Català de la Salut i diverses entitats sanitàries, com la Unitat de Coordinació i Estratègia del Medicament (UCEM) de l’Institut Català de la Salut (ICS), el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i institucions com el Consorci d’Oncologia i Badalona Serveis Assistencials (BSA), entre d’altres.

La sala de govern del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià ha demanat al Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) que reforci el jutjat de primera instància i instrucció 3 de Catarroja (Horta Sud), que investiga la gestió de la gota freda. La intenció és que aquest jutjat pugui centrar-se exclusivament en aquest cas.

El reforç consistiria en el nomenament d’un jutge en comissió de serveis alliberat de les seves tasques habituals per un període de sis mesos, prorrogable, que assumiria la resta d’assumptes del jutjat. Això permetria que la magistrada titular, Núria Ruiz, es dediqués exclusivament a la instrucció de la causa. Això sí, continuaria assumint el servei de guàrdia, que en aquest partit judicial correspon setmanalment a un dels cinc jutjats existents.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre

A més, el TSJCV considera necessari el nomenament de dos funcionaris de suport per a la magistrada, i així ho ha comunicat a la conselleria de Justícia. Així mateix, el secretari de govern del Tribunal Superior de Justícia farà les gestions oportunes per al nomenament d’un lletrat de l’administració de justícia de suport o, si escau, per a l’aprovació de mesures de prolongació de jornada.

Aquest acord és independent del reforç transversal per la gota freda que es va aprovar en el seu moment i que continua en vigor per a tots els cinc jutjats de primera instància i instrucció de Catarroja.

La jutgessa de la gota freda investiga “l’absència palmària d’avisos” a la població

L’ús habitual del català és per primera vegada inferior a un terç de la població al Principat de Catalunya. El 36,1% de la població el feia servir habitualment el 2018 i, en canvi, la xifra havia baixat fins al 32,6% el 2023. Ho revela la nova publicació de l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya i el Departament de Política Lingüística. És el sondatge de més magnitud que es fa al país sobre el coneixement i l’ús de la llengua. Aquesta vegada s’ha elaborat amb una mostra de gairebé 9.000 persones. El castellà també baixa lleument, del 48,6% al 46,5%. En canvi, creix l’ús indistint de català i castellà, del 7,4% al 9,4%, i també les altres combinacions de llengües, del 3% al 5,6%.

En la conferència de premsa per a presentar els resultats, el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha mirat de posar-hi perspectiva. Considera una bona notícia que, en xifres absolutes, el nombre dels qui són capaços d’entendre, llegir, escriure i parlar el català hagi crescut, i que hi hagi 267.600 parlants més de català. Una altra de les bones notícies que destaca el conseller és que millora molt la xifra dels qui mostren interès a aprendre català o a millorar-ne els coneixements; en total, 2,03 milions de persones ho declaren.

[Treballem per ampliar la informació.]

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha respost a les declaracions de Donald Trump, fetes ahir a la nit, amb una defensa del seu lideratge i una denúncia de la desinformació russa. “Mai no comento les valoracions de popularitat, ni les meves ni les d’altres dirigents”, ha dit. Tot i això, ha remarcat que l’última enquesta indica que el 58% dels ucraïnesos confien en ell. “Així doncs, si algú vol substituir-me ara mateix, això no funcionarà”, ha afegit.

Zelenski també ha alertat d’un gran volum de desinformació procedent de Rússia que, segons que ha dit, arriba als Estats Units. “Malauradament, el president Trump, amb tot el respecte que li tenim com a dirigent d’una nació que respectem molt, viu en aquesta bombolla de desinformació”, ha afirmat.

Per combatre aquesta manipulació informativa, ha anunciat que cercarà més dades sobre la confiança en els principals dirigents mundials. En aquest sentit, ha advertit del “cercle de desinformació al voltant del president Trump”, que, segons que ha dit, inclou representants vinculats als governs d’Hongria i Eslovàquia.

“Això és preocupant. Tot el que fan és per assegurar-se que Ucraïna sigui feble”, ha conclòs.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat tornar a fer una pericial psiquiàtrica a la víctima de l’ex-futbolista del Barça Dani Alves, condemnat per agredir-la sexualment el desembre del 2022. El tribunal no ha acceptat les dues proves principals demanades per la defensa d’Alves per a revisar la pena imposada per part de l’Audiència de Barcelona, que el va condemnar a quatre anys i mig de presó per agressió sexual.

L’advocada d’Alves, Inés Guardiola, va presentar un recurs contra la condemna i va demanar al TSJC aquest nou examen de la víctima perquè es valorin les seqüeles psicològiques que hagi pogut patir. Hi exposa que en l’examen mèdic forense conjunt, a la doctora de la defensa no se li va permetre fer més que una sola pregunta a la denunciant. També va demanar que els Mossos tornessin a examinar les empremtes dactilars de jugador i víctima al lavabo del reservat on van passar els fets, perquè, segons la seva versió, no es corresponien amb la versió donada per la víctima. Finalment, demanava que s’adjuntessin a la causa totes unes 900 notícies sobre el cas entre que van passar els fets i es van jutjar més d’un any després. El tribunal només accepta aquesta última prova.

El tribunal admet que s’havia de deixar intervenir al psicòleg de la defensa, tal com va ordenar l’Audiència de Barcelona, i “en igualtat d’armes”. Això no obstant, descarta aquesta nova pericial perquè, a parer seu, “no hi ha cap aportació determinant” per a dictar la seva resolució perquè, segons opina, la sentència “no lliga” la fixació de la responsabilitat civil a les conseqüències del delicte pel qual condemna i per “no revictimitzar-la”.

El TSJC precisa que la defensa “no impugna la responsabilitat civil” sinó que demana que sigui rebaixada a 50.000 euros. Alves va pagar 150.000 euros a la noia, fet amb què va obtenir una atenuant de la pena per reparació del dany. “La víctima pateix en l’actualitat un trastorn d’estrès posttraumàtic d’intensitat globalment elevada, amb repercussió funcional i deterioració en diverses àrees del funcionament, seguint tractament per això. Amb data de celebració del judici seguia de baixa laboral, des que es van produir els fets”, afirmava l’Audiència de Barcelona en la sentència condemnatòria.

L’advocada de la denunciant i la fiscal del cas també van presentar un recurs i van exigir que el brasiler continués en presó provisional fins que la sentència sigui ferma perquè continua el risc de fugida. En els recursos, la fiscal manté que Alves sigui condemnat a nou anys de presó per violació i l’acusació particular, a dotze anys.

L’Audiència de Barcelona va decretar la llibertat provisional d’Alves perquè la condemna que li va imposar és inferior a aquestes peticions i el seu compliment parcial, després de catorze mesos en presó preventiva, ha “minorat el risc de fugida”, segons que va afirmar. El tribunal, però, va imposar-li una fiança d’un milió d’euros, retirada dels passaports, personació setmanal al jutjat i allunyament de la víctima. Alves complirà un any en llibertat provisional a finals de març.

La sala penal del Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna d’un any de presó a Eugenio Pino, ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola, per un delicte de revelació de secrets de Jordi Pujol Ferrusola, fill de l’ex-president de la Generalitat de Catalunya.

El cas es remunta a una operació policíaca en què dades reservades sobre Pujol Ferrusola van ser sostretes il·lícitament d’un dispositiu o sistema d’emmagatzematge informàtic, en una intervenció sense autorització judicial. Pino va ordenar que aquestes dades es copiessin en una memòria USB i fossin lliurades a la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), que investigava la família Pujol.

El tribunal ha desestimat els recursos tant de Pino com de la fiscalia contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), que va imposar la condemna. A més d’un any de presó, la sentència inclou una multa de 7.200 euros i una indemnització de 2.000 euros per a Pujol Ferrusola. Aquest tribunal madrileny, en la resolució ara confirmada, va revocar la sentència de primera instància de l’Audiència de Madrid, que havia absolt Pino per considerar que la seva actuació, tot i ser irregular, no mereixia un retret penal.

El Suprem conclou que no es poden considerar “meres irregularitats procedimentals” l’obtenció d’informació secreta i la seva difusió a tercers, ni justificar-ho com una pràctica policial habitual. El tribunal subratlla que l’actuació de la policia ha d’ajustar-se a la constitució i al marc legal vigent, i no pot incorporar en una investigació informacions obtingudes vulnerant drets fonamentals.

Segons la sentència, la sostracció il·lícita de dades personals, familiars, econòmiques i empresarials de Pujol Ferrusola es va fer “en una data indeterminada i per autors desconeguts”. L’afectat no va autoritzar mai la revelació ni la cessió de les seves dades. Pino, que el març del 2015 era al capdavant de la direcció adjunta operativa de la policia espanyola, va decidir aleshores d’utilitzar la informació tot i saber que no provenia d’una investigació autoritzada judicialment.

Va ordenar a personal de la seva secretaria que enregistrés les dades en una memòria USB i en va disposar el lliurament a la Comissaria General de Policia Judicial, de la qual depèn la UDEF. La tramesa anava acompanyada d’un informe que detallava que el dispositiu contenia “939 arxius distribuïts en 32 carpetes, amb informació confidencial sobre la família Pujol i institucions i membres de la Generalitat de Catalunya”.

Més d’un any després, l’abril del 2016, la UDEF va presentar un informe al jutjat central d’instrucció  5 de l’Audiència espanyola, que investigava la família Pujol. En comprovar-ne la procedència il·lícita, el jutge va excloure la memòria USB de la causa i va obrir diligències contra Pino per investigar la seva actuació.

El Suprem desestima tots els arguments del recurs de Pino, que al·legava haver seguit el procediment habitual dins la policia i defensava que la seva intenció era aclarir els fets investigats. El tribunal considera que Pino era conscient del caràcter reservat de la informació i de l’absència d’una ordre judicial que n’autoritzés l’obtenció, fet que implicava una vulneració del dret a la intimitat de Pujol Ferrusola. Subratlla que, per la seva posició dins la jerarquia policíaca, hauria hagut de qüestionar la legalitat d’aquesta informació abans d’actuar-hi.

Els magistrats remarquen que la funció policíaca ha de respectar la constitució i l’ordenament legal i que Pino va lliurar les dades a la UDEF sense advertir-ne la procedència il·legal, amb la intenció que fossin utilitzades en la investigació, “blanquejant d’alguna manera la il·licitud del seu origen”.

Finalment, el tribunal també ha desestimat el recurs de la fiscalia, que sostenia que l’article 197.3 del codi penal espanyol excloïa els funcionaris públics i només podia ser aplicat a particulars. El Suprem rebutja aquest argument i considera que, a més, l’article 417, que castiga la revelació de secrets per part de funcionaris, hauria estat aplicable en aquest cas, si bé no va ser objecte d’acusació.

Una ex-parella del coordinador general d’Esquerra Unida a les Illes (EUIB), Juanjo Martínez, el va denunciar fa tres anys per violència masclista. La notícia ha sortit a la llum ara que el dirigent de la formació ha estat assenyalat d’haver comès abusos sexuals en un compte d’Instagram, on s’han publicat unes quantes denúncies anònimes. Podem va decidir d’apartar-lo del consell d’administració de l’Empresa Municipal de Transport (EMT) i ell mateix, tot i negar les acusacions anònimes, va plegar com a coordinador general del partit.

Juanjo Martínez cessa com a coordinador general d’EU a les Illes malgrat desmentir les acusacions d’abús sexual

Una informació de l’ARA Balears explica que, en l’escrit judicial, l’ex-parella de Martínez –afiliada al partit– al·legava haver sofert maltractament psicològic i haver estat “forçada a mantenir relacions sexuals”. La sentència, que es va emetre el desembre del 2021 pel jutjat de violència sobre la dona 1 de Palma, va absoldre el polític d’un delicte d’injúries.

La dona, que sembla que va mantenir una relació amb Martínez durant dos anys i mig, denunciava que havia rebut agressions verbals de manera freqüent i que el polític duia una doble vida. En la denúncia, diu que la seva salut “havia perillat per la possibilitat de contagiar-se d’una malaltia de transmissió sexual”. 

Segons l’escrit, Martínez mantenia “un consum habitual d’alcohol” i tenia “episodis agressius” que no van acabar en maltractament físic. Sí que alçava la veu i s’acostava molt a prop de la víctima “de manera agressiva”. La denunciant va sol·licitar una ordre de protecció i va rebre assistència psicològica. Frases com “estàs fatal, ets boja” o “és tot una estratègia de la gent per fotre’m” eren les respostes que Martínez va donar a la víctima quan l’acusava de ser-li infidel, segons que va explicar. Martínez va ser absolt perquè no va quedar provat que proferís aquestes paraules. 

“El partit ho sabia”

La víctima, que ha parlat amb el mateix mitjà, assegura que “tothom a Esquerra Unida ho sabia i se’n rentaren les mans”. “A ningú no li va venir de nou la meva denúncia. Se sabia que passaria, però Esquerra Unida és ell. Tot el partit passa per ell”, diu. 

La dona va entrar a militar al partit arran de la relació amb Martínez, que va començar quan ell era amb una altra dona, segons explica. “Aquesta era la seva dinàmica. I, evidentment, em vaig afiliar al partit perquè és el que ell feia: ‘Afiliació vaginal’.” 

“Qui va sortir d’aquell judici humiliada per un fiscal, per un advocat, vaig ser jo. És molt difícil demostrar amb proves que aquest home m’havia fet merda, que m’havia invalidat emocionalment”, explica. Però les denúncies a la xarxa l’han servit per veure que hi ha més testimonis que relaten situacions similars. De tota manera, diu que se sent sola: “A les que hem denunciat ara, el moviment feminista ens aplaudirà, ens dirà que no estam soles. Però sí que hi estam, perquè jo m’hi sent.”

Junts descarta futurs pactes amb Aliança Catalana després de les eleccions municipals del 2027. Així ho ha dit aquest el secretari general, Jordi Turull, l’endemà que s’hagin despenjat de la moció de censura contra Sílvia Orriols a Ripoll. En una entrevista a RAC-1, ha rebutjat aquesta possibilitat perquè el seu discurs d’odi representa la política contraposada a la seva.

“Atiar l’odi vol dir trencar la convivència, i el pitjor que pot fer una força política és atiar tot allò que pot trencar la convivència”, ha apuntat. D’altra banda, Turull ha confirmat la participació de Carles Puigdemont en la decisió, de la qual n’era “partidari” com la resta de membres de la direcció nacional i dels tres regidors.

Turull ha justificat la seva decisió de despenjar-se de la moció de censura perquè l’alternativa era “un govern Frankenstein que en dos mesos podia quedar bloquejat i generar més frustració que altra cosa”. Ha insistit que vol guanyar l’extrema dreta a les urnes i ha assenyalat que “no era una decisió senzilla” i que han fet “debats de profunditat”.

D’altra banda, el secretari general també ha confirmat l’existència d’una enquesta interna que mostrava l’oposició dels ripollesos, tot i que ha precisat que no ha estat “l’element decisiu” per a prendre la decisió.

L’Associació de Damnificats per la gota freda de l’Horta Sud ha anunciat que presentarà un recurs contra la resolució de la jutgessa d’instrucció número 3 de Catarroja (Horta Sud), en què limitava la investigació de cinc a dos delictes. Segons la interlocutòria, a la qual ha tingut accés EFE, la jutgessa instructora estableix que “aquest procediment té exclusivament com a objecte la investigació dels homicidis imprudents i les lesions imprudents”.

La jutgessa precisa que, si es tenen en compte totes les inhibicions possibles, el total arribaria a 224 morts i 3 desapareguts. Així mateix, subratlla que “no s’investiguen els danys per imprudència greu” ni tampoc la prevaricació per omissió, ni l’omissió del deure de socors, com pretenia l’associació de damnificats.

Després de fer-se pública aquesta decisió judicial, el president de l’entitat, Christian Lesaec, ha fet un comunicat en què, a més d’anunciar un recurs, lamenta que la resolució s’hagi conegut a través dels mitjans. Segons ell, limitar la investigació als morts i a les lesions físiques de les víctimes “deixa molts afectats pel camí. Un delicte és un delicte i s’ha d’investigar”, ha insistit.

“Entenem que hi ha delictes més greus, amb penes més altes, i que és la jutgessa qui ha de valorar-ne la gravetat i la sanció corresponent, però no compartim que desenes dels nostres associats, que van lluitar per la seva vida aquella nit, que van quedar atrapats en carreteres o habitatges, famílies que es van separar o persones que van veure com els seus negocis quedaven destrossats, no siguin atesos per la justícia perquè no han perdut cap familiar o no han patit una lesió física”, afegeix.

Per tot plegat, l’Associació de Damnificats per la gota freda de l’Horta Sud – València presentarà un recurs d’apel·lació contra la resolució d’Instrucció 3 de Catarroja perquè “reconsideri la seva decisió i ens ajudi en aquest camí que hem emprès per aconseguir justícia per als damnificats per aquesta riuada, que tant de mal ha fet a la nostra comarca”.

El jutge ha decidit d’amnistiar l’antiavalot dels Mossos d’Esquadra que va agredir Josep Costa durant la cimera franco-espanyola del 19 de gener de 2023 a Barcelona. “Ja podeu sumar un altre policia violent als beneficiaris de l’amnistia”, ha piulat l’ex-vice-president del parlament, que també ha insinuat que portarà el cas als tribunals europeus. L’aplicació de l’amnistia, que la van demanar la defensa i la fiscalia, encara es pot recórrer.

Ha arribat el dia. Ja podeu sumar un altre policia violent als beneficiaris de l’amnistia i una probable nova demanda (la sisena) contra Espanya als tribunals internacionals. Aquesta serà la primera que també anirà contra ERC i Junts.
Ni oblit ni perdó. pic.twitter.com/G0CiEGGzwR

— Josep Costa (@josepcosta) February 19, 2025

L’antiavalot, amb TIP 13450, va agredir Costa durant la protesta organitzada per l’ANC i Òmnium Cultural en contra de la trobada entre Pedro Sánchez i Emmanuel Macron al MNAC. A la zona de Montjuïc, l’ex-vice-president va rebre un cop de porra a la mà per part de l’agent que custodiava les tanques de seguretat que separaven els manifestants dels governants.

Conseller @joanignasielena, us faig responsable que l’agent D0E114 dels @mossos sigui degudament sancionat i respongui personalment de l’agressió gratuïta que m’ha provocat lesions a les dues mans. El CAP ja ha notificat els fets al jutjat i ara hi vaig per posar una denúncia. pic.twitter.com/9q12aAS10l

— Josep Costa (@josepcosta) January 19, 2023

El jutjat d’instrucció 29 de Barcelona va obrir una investigació perquè el jutge considerava que l’actuació policíaca va ser desproporcionada. “L’agent, de manera desproporcionada, el va colpejar amb la porra reglamentària a les dues mans tancades i li va causar lesions per contusió, amb inflamació i hematoma a totes dues mans i una ferida oberta sagnant al segon dit de la mà esquerra”, deia.

D’altra banda, cal recordar que un manifestant va enregistrar l’agent després de l’agressió. I, arran d’això, el Departament d’Interior el va sancionar amb 601 euros —en aplicació de la llei mordassa— perquè deia que posava en risc la seguretat personal o familiar dels agents.

La jutgessa que investiga la gestió de l’emergència de la gota freda vol saber per què es va trigar tant a enviar l’alerta als mòbils de la ciutadania, la vesprada del 29 d’octubre. En aquest sentit, Nuria Ruiz Tobarra considera que es podien haver evitat moltes morts. La tragèdia va deixar 224 víctimes mortals i tres desapareguts.

Un vídeo demostra que la Generalitat era responsable de vigilar el barranc de Torrent durant la gota freda

En una interlocutòria de dilluns, la magistrada assenyala, textualment, que l’objecte de la investigació se centra “en la palmària absència d’avisos a la població que no va poder prendre cap mesura per a protegir-se”, segons que avança el diari Levante. 

L’associació de damnificats per la gota freda presentarà un recurs perquè s’ampliï la investigació a cinc delictes 

D’altra banda, la jutgessa assegura que si hi va haver retards en les ajudes o descoordinació, s’ha d’investigar per la via civil. Per això, acota la investigació pels delictes d’homicidi imprudent i lesions imprudents, i descarta obrir diligències per danys per imprudència greu, prevaricació per omissió i omissió del deure de socors.

La jutgessa insisteix que vol aclarir si es podia evitar “l’aclaparador nombre de morts”. A més, apunta que el nivell d’alerta que es va mantenir en tot moment no implicava que el govern espanyol assumís l’emergència.

La Generalitat té de termini aquesta setmana per aclarir al jutjat de Catarroja quines autoritats eren al CECOPI en el moment de l’emergència. Segons que informa La Vanguardia, els tècnics van aconsellar des de les 18.00 que s’enviés l’alerta als mòbils, que no es va executar fins a les 20.11.

L’aleshores consellera Salomé Pradas es va negar a enviar abans l’SMS perquè, segons que han explicat dos testimonis, volia esperar que Mazón arribés al CECOPI, fet que no va passar fins després de les 19.00 arran del famós dinar al restaurant El Ventorro.

Així mateix, la jutgessa considera que l’avís va ser “notablement tardà” i “erroni en el seu contingut”, tenint en compte que moltes de les víctimes van morir a casa, en garatges i a la via pública.

Era divendres cap a les onze del vespre quan Javier Milei, president de l’Argentina i piulaire prolífic, publicà un missatge a X en què anuncià a so de bombo i platerets la creació d’una “criptomoneda patriòtica” anomenada Libra, una referència dissimulada al seu eslògan electoral. “Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina, tot donant suport a les petites empreses i als emprenedors argentins”, explicà el president. La crida no trigà a fer efecte: en qüestió de minuts, la criptodivisa passà de cotitzar de 0,25 dòlars a 5,54 i assolí un valor de mercat de més de 4.500 milions de dòlars.

Valor de mercat de Libra en les dotze hores posteriors al primer piulet de Milei sobre la criptodivisa (fotografia: TradingView).

Però aquestes cotes no se sostingueren gaire temps més: minuts després de franquejar la barrera dels 4.500 milions de dòlars, una onada de vendes desplomà el valor de mercat de la criptodivisa a un ritme tan alt –o més encara– com el que l’havia disparat. A les 0.45, la criptomoneda ja cotitzava per sota d’un dòlar, un valor de mercat gairebé sis vegades inferior al pic que havia assolit feia tot just una hora. A les 4.38, menys de cinc hores després del piulet original, Milei publicà un nou missatge a X en què es desentenia de l’episodi. “No estava familiaritzat amb els detalls del projecte, i després d’haver-m’hi familiaritzat he decidit de no fer-ne més difusió”, escrigué. Dos minuts després del segon piulet de Milei, el valor de la criptomoneda es desplomà per sota dels 27 cèntims de dòlar, pràcticament el mateix valor amb què havia començat la nit. “És l’aixecada de camisa més gran de la història”, lamentà poques hores després un conegut influenciador nord-americà que havia participat en la campanya de promoció de la criptodivisa.

Una “aixecada de camisa” de manual

Per més singular que pugui semblar, episodis com el de divendres són tan comuns en la criptosfera que el sector els ha batejats justament així: rug pull, un terme anglès que es podria traduir per ‘aixecada de camisa’. La dinàmica que hi ha rere aquesta mena d’estratagemes no és del tot nova: l’inversor compra grans quantitats d’un actiu especulatiu tan bon punt surt al mercat i, després d’haver instat més inversors a comprar-ne i haver-ne inflat el valor, se’n desempallega per a embutxacar-se’n els beneficis.

De marginal a popular: l’any en què el bitcoin va esdevenir respectable

Tots els indicis, certament, apunten a una aixecada de camisa de manual: en l’hora i minut exactes en què Milei va publicar el seu primer piulet sobre Libra es registraren un seguit d’operacions de compra per valors astronòmicament alts, superior en alguns casos a 250.000 dòlars, cosa que sembla indicar que un inversor –o grup d’inversors– havia estat informat amb antelació del llançament de la criptodivisa i havia programat l’execució d’aquestes operacions de compra perquè coincidissin amb la publicació de Milei. Quan el valor de mercat de Libra tocà sostre, el 37% de la criptodivisa es repartia entre tan sols dues carteres que, pocs minuts després, posaren a la venda les seves possessions. Es calcula que més de 74.000 usuaris perderen en total més de 286 milions de dòlars en la desfeta. Tanmateix, un grup molt reduït de carteres en tragueren beneficis enormes –superiors, en alguns casos, a vuit milions de dòlars– en qüestió d’hores o minuts.

El president que no en sabia res

Milei, certament, no és el primer personatge públic involucrat en aquesta mena d’estratagemes –que si tenen èxit és, precisament, per la participació de figures carismàtiques, adés un influenciador, adés un dirigent polític. El president argentí, de fet, ni tan sols és el primer dirigent mundial a ser acusat d’orquestrar una d’aquestes “aixecades de camisa”: la setmana passada, sense anar més lluny, el president de la República Centreafricana va capitanejar un episodi pràcticament idèntic; i als Estats Units, la criptomoneda de Donald Trump ha seguit un guió semblant a la de Milei. Més enllà de l’esfera de la política, el raper nord-americà Kanye West explicà fa pocs dies que un inversor li havia ofert dos milions de dòlars perquè promocionés la creació d’una criptodivisa amb el seu nom a les xarxes socials.

Aquesta possibilitat –que Milei, lluny de ser-ne l’instigador, hagi estat un dels milions d’argentins a qui l’esfondrament de Libra agafà de sorpresa– és la que han insinuat veus com la de l’emprenedor argentí Diógenes Casares, especialista en el sector de les criptodivises. Segons Casares, l’operació fou ordida per “un grup de capitalistes de risc estrangers, brokers i individus del món de les criptodivises que es delien per promoure una criptodivisa a un govern excepcionalment receptiu a projectes nous”. L’objectiu? “Maximitzar l’extracció de capital, sense gens de consideració per l’impacte negatiu que el projecte tindria en la reputació del país”, ha explicat l’emprenedor.

Donald Trump aprofita la presa de possessió per llançar-se al món de les criptomonedes

Un dels noms apuntats per Casares ha estat el de Hayden Davis, l’executiu en cap de l’empresa que impulsà la creació de Libra. En una entrevista concedida abans-d’ahir, Davis explicà que havia treballat en el projecte de bracet amb el govern argentí, incloent-hi  Milei mateix, però que la culpa del daltabaix no havia estat del president sinó d’alguns dels seus assessors, a qui es negà a anomenar per por de rebre amenaces de mort. “Crec fermament que no és corrupte. Crec que ni ell sap del tot què va passar”, digué Davis sobre el president argentí.

Després d’un cap de setmana de silenci escrupolós, el govern argentí també ha semblat adoptar la ignorància com a línia oficial. “Les criptodivises són un món d’especialista que és molt difícil d’entendre. Jo tampoc no entenc com funcionen, i mira que m’ho han explicat 800.000 vegades”, explicà dilluns el ministre d’Economia argentí, Luis Caputo.

Ahir, en una entrevista a la cadena argentina Todo Noticias, Milei també entonà un discurs semblant. “No sóc un expert en criptodivises. La meva especialitat és el creixement econòmic, amb diners i sense”, explicà el president, que al·legà que havia piulat sobre Libra únicament per fer-se’n ressò, no pas per instar els argentins a invertir-hi. “Sóc un entusiasta de la tecnologia –afegí–: si veig una eina que facilita que els emprenedors puguin accedir a finançament, me’n faré ressò.” El president reconegué que d’ara endavant  hauria de “posar més filtres” a l’hora de decidir amb qui reunir-se. Per una altra banda, l’Oficina Anticorrupció argentina ha obert una investigació formal contra el president, que ha estat objecte de més d’un centenar de demandes aquests darrers dies.

Milei encara la seva crisi més greu

L’episodi ha significat la crisi més greu a què s’ha enfrontat el govern de Milei d’ençà que arribà al poder, ara fa més d’un any, tot i que resta per veure quines conseqüències polítiques tindrà. L’oposició peronista ha amenaçat de presentar una moció de confiança contra el president, tot i que sembla molt improbable que pugui aplegar prou suport al parlament. A més, cap dels rivals polítics de Milei no sembla tenir prou popularitat entre els argentins per a bastir una alternativa amb cara i ulls al govern, un govern que no ha perdut pistonada significativament en l’índex d’aprovació durant del darrer any.

El risc més immediat per al president, segurament, és més de reputació que no pas polític. Economista de formació, Milei –que heretà una inflació desbocada i una divisa extraordinàriament devaluada– s’ha decantat fermament per la disciplina fiscal com a remei per a pal·liar la corrua de problemes que assolen l’economia argentina. Aquest gust per la ultraortodòxia econòmica, juntament amb el seu pedigrí com a economista del sector privat, l’han ajudat a fer amics a les altes esferes del poder econòmic mundial, fins al punt de convertir-se en un dels grans reclams de la cimera de Davos en dos anys consecutius. Però ni tan sols la fita d’haver aconseguit de mantenir la inflació sota control, per no parlar de la llarga llista de mesures liberalitzadores que el seu govern ha aprovat, han pogut convèncer els inversors internacionals dels atractius econòmics de l’Argentina, que enguany es preveu que tornarà a créixer després de dos anys de recessió punitiva. Episodis com el de divendres n’expliquen un dels motius: que l’Argentina és governada per un dirigent capaç de deixar-se estafar als nassos, suposant que digui la veritat.

Avui, 19 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans” 
• Moviment Gironí i les marques blanques d’ERC en les municipals 
• La tortura com a entreteniment de masses I Editorial de Vicent Partal
• Què indica el no de Junts a la moció de censura contra Orriols a Ripoll? 
• L’imperi se’n va I Mail obert de Joan Ramon Resina
• L’estat de l’art a Catalunya (3). Les exposicions I Mail obert de Joan M. Minguet Batllori   
• “Un quadre mèdic complex”: desconcert al Vaticà per l’estat de salut del papa 
• Murals gegatins que reivindiquen l’orgull de barri: “Els nens que sempre han idolatrat Messi de sobte volen ser muralistes” 
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• “És l’aixecada de camisa més gran de la història”: el ‘criptofrau’ que ha mostrat les vergonyes de Milei

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ara resulta que el cinema progressista espanyol ha trobat un heroi nou i inesperat: ni més ni menys que un policia format en les millors escoles del franquisme. I no és cap broma, encara que ho puga semblar.

La història té la seua gràcia, macabra: mentre els guardons s’amunteguen i les sales s’omplen celebrant La infiltrada, ningú no sembla voler recordar que un dels dos protagonistes reals del film, Fernando Sainz Merino, va ser denunciat per tortures. Un detall sense importància, que dirien alguns. Què hi fa, si va arrancar confessions a còpia de violència? Que no era contra independentistes catalans, al cap i a la fi? I qui són ells per a enterbolir l’èxit de taquilla?

La hipocresia, i la barra, té aquestes coses: permet que els mateixos que s’omplen la boca parlant de memòria històrica puguen aplaudir amb entusiasme la glorificació d’un torturador. N’hi ha prou, segons que sembla, que les víctimes siguen dels altres, dels diferents, dels qui no encaixen en el relat oficial. Xavier Barberà, Antoni Massagué i Ferran Jabardo van haver d’arribar fins a Estrasburg per denunciar els abusos de què havien estat víctimes a la Via Laietana. El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya, però això no mereix, pel que m’han explicat, ni una nota a peu de pàgina en el guió del film premiat, ni un aclariment en els crèdits finals, ni un esment en els papers de promoció.

La cosa més fascinant d’aquest espectacle lamentable és comprovar que la suposada intel·liguèntsia progressista espanyola, tan disposada sempre a denunciar injustícies llunyanes, fa equilibris morals per justificar allò que és injustificable. Que algú ens explique, si no, com és que els mateixos que s’esquincen les vestidures per les violacions dels drets humans a l’altra punta del món, no tenen cap inconvenient a convertir en heroi cinematogràfic un personatge que va aprendre l’ofici a les casernes de la dictadura. O potser és que la tortura també té matisos ideològics?

Com deia Hannah Arendt, el fet més greu no és que una cosa passe, sinó que es torne normal. I s’esdevé això, exactament, amb la peripècia que ens ocupa: el film implica la normalització de l’horror. El cinema “compromès” i “progressista” espanyol –jo encara els posaria un cabàs de cometes més, als autors– ha aconseguit la proesa de convertir un torturador franquista en ídol de masses, i es veu que ningú no sembla trobar-hi la contradicció, ni es preocupa per la degradació moral que el fet representa. Els Goya aplaudeixen, la crítica s’extasia i escriu papers bavejants i el públic “conscienciat” omple les sales sense que aparentment se li regire l’estómac, mentre les víctimes de la Via Laietana deuen demanar-se en quin moment la seua tragèdia, l’agressió que ells van haver de suportar, es va convertir en entreteniment familiar. I en negoci. En diners que corren cap a les butxaques d’alguns.

Però la pregunta que ningú no gosa fer-se és evident: si els torturats no fossen catalans o bascs, independentistes, aquests dels Goya, dels Gaudí i companyia aplaudirien com aplaudeixen ara? Si les confessions arrancades a colps i amb sang haguessen estat de militants d’esquerres espanyols, el film hauria rebut els mateixos elogis? La resposta, malauradament, ja la sabem. I és potser allò que fa més mal de tot: comprovar que, dècades després de la mort del dictador, els seus mètodes encara poden ser celebrats, això sí, convenientment embolcallats ara en un preciós paper de cel·lofana progressista.

 

PS1. Quan acabava d’escriure aquest editorial ha arribat la notícia de l’alliberament de Leonard Peltier, l’activista sioux-chippewa que ha passat prop de cinquanta anys en una presó, convertit en el pres polític més veterà dels Estats Units i en símbol mundial de la resistència indígena. No puc sinó expressar l’enorme alegria que sent avui per l’alliberament d’un home a qui he considerat, també des de fa dècades, un heroi. Si puc i l’actualitat ho permet, intentaré escriure demà sobre ell i sobre el que significa per a tots. De moment podeu llegir la notícia que hem publicat.

PS2. Aquesta setmana el litigi de Sixena torna a ser notícia arran del judici contra Lluís Puig, que és acusat de desobediència per haver-se negat a lliurar, com a conseller de Cultura, quaranta-quatre obres d’art del Museu de Lleida que finalment, van ser robades per la Guàrdia Civil. El professor d’història de l’art Albert Velasco era en aquell moment conservador del museu i Clara Ardévol l’ha entrevistat per parlar de la situació d’aquest espoli, especialment des del punt de vista de la conservació del patrimoni cultural: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”

PS3. L’aparició del Moviment Gironí ha despertat molta curiositat pel que pot significar de precedent o de model, davant el desgast de les sigles d’ERC. Odei A-Etxearte ha parlat amb els seus promotors i ens explica les claus de la maniobra, en aquest reportatge.

“Toca buscar fórmules per a tornar a reactivar els votants”, diu Marc Puigtió. L’ex-batlle de Sant Julià de Ramis i vice-president del Consell Comarcal del Gironès fa un pas endavant per a disputar a Lluc Salellas la batllia de Girona en les municipals del 2027 i encapçala Moviment Gironí. És una plataforma constituïda a banda de la secció local d’ERC amb l’objectiu d’anar més enllà del partit. Pretén obrir-se a votants i sectors que no s’hi haurien acostat amb les velles sigles i defensar una veu pròpia. Moviment Gironí podria presentar-se com una marca blanca associada a l’Acord Municipal (AM) –que és la marca electoral d’Esquerra a les municipals d’ençà del 2007– i sumar-hi els suports per als ens supramunicipals, o bé presentar-se directament com un nou partit polític.

Puigtió va donar suport a Oriol Junqueras en el congrés del partit i va assistir a alguns actes de Militància Decidim, però no va ser membre la candidatura. Pendent que l’actual cap de files d’ERC a Girona i segon tinent de batllia, Quim Ayats, aclareixi si vol ser candidat per tercera vegada, Moviment Gironí treballa activament per erigir-se en alternativa i dificulta un desmarcatge de la secció local. Ayats es va enquadrar en el sector afí a l’ex-secretària general Marta Rovira, i per això hi ha qui interpreta els moviments en aquesta clau interna. Però el desgast electoral del partit sembla clar: ERC va baixar de 4 regidors a 3 en les darreres municipals i va perdre la meitat dels vots respecte del 2019, tot i que es va mantenir com a quarta força. En canvi, Salellas sembla que ha consolidat Guanyem en l’espai independentista, justament, havent obert les fronteres de la CUP a sectors diversos i havent sumat suports després de la partida de l’anterior batllessa, de Junts, Marta Madrenas. Junts, amb Gemma Geis al capdavant, va obtenir un miler de vots menys que Salellas i ERC en va quedar lluny. Mentrestant, ERC entoma la contradicció que el discurs nacional del partit no sembla que tampoc afavoreixi els seus interessos electorals a Girona.

Puigtió defensa que els partits independentistes hauran de reinventar-se, ara que el PSC és al Palau de la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona i el PSOE a la Moncloa, i atès el possible ascens d’Aliança Catalana. Moviment Gironí va fer un acte de presentació a començament de gener i, segons el seu candidat, allò va “generar il·lusió i treball”. Cada mes aprofundeixen un àmbit, aquest febrer, el de la comunicació, i preparen el seu posicionament per a la confecció futura del programa electoral.

Els sectors crítics d’ERC veuen en Moviment Gironí un precedent que pot reproduir-se en més municipis arran del desgast de les sigles del partit, un primer símptoma d’una davallada electoral que serà molt difícil de revertir. Però fonts de la direcció ho neguen. Diuen que la confecció de marques blanques és habitual en tots els partits i que a escala local els projectes propis superen la referència nacional. “Cada municipi té les seves particularitats”, afirmen. ERC encara no ha aprovat el reglament intern que regirà les candidatures de les pròximes municipals. El partit es troba enmig del debat polític estratègic que culminarà en el plenari del 15 i 16 de març, i després, les renovacions de les territorials s’allargaran fins al juny. L’executiva de Junqueras pretén eixamplar el projecte i que es formin candidatures de proximitat, de manera que es podrien normalitzar més candidatures amb marques alternatives.

De fet, Junqueras va esdevenir batlle de Sant Vicenç dels Horts amb Junts per Sant Vicenç, que era la suma d’ERC amb Vicentins pel Canvi. “Expressa que som d’orígens diferents, costums diferents, parlem en llengües diferents, i el que volem és treballar junts pel poble”, deia el president d’Esquerra en la campanya de les municipals del 2015. El 2011, Junqueras va aconseguir el suport de CiU i d’ICV-EUiA per a ser el primer batlle d’ERC al municipi d’ençà del 1979. Un altre precedent és el de Junts per Sant Quirze-ERC-AM, a Sant Quirze del Vallès, amb Elisabeth Oliveras com a batllessa. Oliveras, que va deixar de militar a ERC el 2022, és en el càrrec d’ençà del 2015 i va formar part de la constitució de la candidatura d’ençà del 2011. La van formar militants d’ERC, persones properes a la CUP i independents, i es basen en un funcionament assembleari.

Fórmules com aquestes proliferaran a ERC en les municipals vinents? Moviment Gironí millorarà els resultats d’Esquerra dels darrers anys a Girona? Són algunes de les preguntes que també ressonen en el debat intern que viu el partit, immers encara en la segona part d’un congrés llarg, i que ja es prepara per a unes eleccions que els crítics albiren com l’examen definitiu per a Junqueras.

The Washington Post · Anthony Faiola

Roma, Itàlia. El Vaticà va informar abans-d’ahir que la infecció respiratòria del papa Francesc presentava un “quadre mèdic complex” que obligaria el pontífex a romandre a l’hospital de Roma on va ser ingressat divendres proppassat.

El papa Francesc, a qui van extirpar part d’un pulmó de jove, va ser traslladat a l’hospital Agostino Gemelli de la capital italiana després de desenvolupar un nou episodi de bronquitis, el darrer de molts. Les proves preliminars indicaren que el pontífex –que en el moment de ser ingressat presentava un quadre de febre moderada– tenia una infecció de les vies respiratòries. Proves posteriors van mostrar que la febre del papa havia disminuït, però que la infecció persistia i requeria ajustos en el tractament. D’ençà de divendres, l’estat mèdic del pontífex ha estat descrit com a “regular” o “estable”.

Abans-d’ahir al matí, el Vaticà va oferir més detalls sobre l’estat mèdic de Francesc, i va informar que el pontífex havia contret una “infecció polimicrobiana de les vies respiratòries”; és a dir, una infecció múltiple que requereix hospitalització. Els seus metges li van ordenar repòs absolut. Ahir, en una nova actualització, el Vaticà va explicar que el papa ja havia superat la febre i que la infecció romania estable.

La Santa Seu, que sol anar amb cautela a l’hora de divulgar informació sobre l’estat de salut del papa, no ha informat sobre quant de temps s’espera que el pontífex continuï ingressat. Sí que se sap que Francesc –que ha hagut d’excusar-se d’uns quants actes relacionats amb l’any jubilar catòlic, que enguany atraurà milions de pelegrins a Roma– no participarà en l’audiència general setmanal d’avui.

Diumenge proppassat, el papa –que té problemes de genoll i sol desplaçar-se amb l’ajuda d’un bastó o, com més va més sovint, amb una cadira de rodes– tampoc no va dirigir l’oració de l’Àngelus, com és habitual.

És la quarta vegada que el papa és ingressat d’ençà que va ascendir al tron de Sant Pere, l’any 2013. En els dies immediatament anteriors a l’hospitalització, el pontífex havia mostrat un cert abatiment físic i dificultats per a parlar, fins al punt de delegar en altres qualsevol tasca que impliqués llegir en veu alta. La premsa italiana ha informat que, dies abans de ser ingressat, els metges del papa ja li havien recomanat que anés a l’hospital a fer-se una revisió.

Francesc ha tingut dues caigudes –acompanyades de sengles lesions– els darrers mesos: la primera al desembre, quan va presentar-se a una cerimònia amb un hematoma a la barbeta, i l’altra al gener, quan es va lesionar el braç dret.

Durant la guerra a Gaza, el papa ha trucat cada dia a una parròquia catòlica de la zona per comprovar-ne l’estat del clergat, personal i feligresos. El pare Gabriel Romanelli, el sacerdot argentí que dirigeix la parròquia, ha explicat Vatican News –el mitjà oficial de la Santa Seu– que havia parlat per telèfon amb Francesc tant divendres com dissabte. Diumenge el pontífex s’hi comunicà per missatge de text, en què li explicava que els metges li havien ordenat de fer repòs.

“És veritat que semblava més cansat. Ell mateix va dir: ‘He de cuidar-me’, però se’l veia bé i animat”, va dir Romanelli a Vatican News. I va afegir: “Esperem que es recuperi aviat i que pugui tornar aviat a Sant Pere.”

En 2021, el papa va passar deu dies a l’hospital Gemelli, quan van extirpar-li tretze centímetres de còlon. El març del 2023, el pontífex va ser hospitalitzat durant tres dies, a causa d’una bronquitis, després de notar un dolor fort al pit i de tenir problemes per a respirar. Més tard, va explicar que havia tingut una pneumònia. El juny del 2023, el papa va sotmetre’s a una operació abdominal per a eliminar teixit cicatricial i reparar una hèrnia.

Durant el seu papat, el pontífex sovint s’ha mostrat ambivalent sobre la possibilitat de retirar-se –tal com va fer el seu predecessor, el papa Benet XVI. Però a la seva autobiografia, publicada l’any passat, Francesc va tancar el debat d’una vegada, tot afirmat que, per molt que ho volguessin els seus detractors i rivals interns, no consideraria de retirar-se tret de tenir un “impediment físic greu”.

En referència als seus crítics, va escriure: “Alguns sembla que confien que, tard o d’hora, potser després d’una estada a l’hospital, faré un anunci d’aquesta mena, però ara com ara no hi ha cap risc que això passi.” Com tots els papes abans d’ell, Francesc va reconèixer que sí que havia preparat un pla de contingència en cas d’incapacitat mèdica. Però afegia: “Crec que el ministeri del papa és ad vitam –per a tota la vida–, i per tant no veig cap motiu per a renunciar-hi.”

Stefano Pitrelli ha col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

“El muralisme és la primera forma artística que ha existit mai. Les pintures rupestres ja ho eren.” Pintar a les parets i reflectir-hi la vida deu connectar amb alguna part molt profunda de l’ésser humà, i potser per això no ho hem deixat de fer mai. L’art urbà, aquell que trobem a les ciutats, enmig d’edificis o solars abandonats, sovint ens arrenca un somriure quan passegem atrafegats enmig del ritme frenètic de les grans urbs.

Per això, observar l’Ainhoa és una alenada d’aire fresc. Els seus ulls foscos i seriosos d’adolescent ens miren i ens ensenyen un marc de fotos en què veiem el retrat d’un matrimoni en blanc i negre. És la història de la seva vida, dels seus orígens. L’obra, Dels primers d’arribar fins avui, és un mural de gran escala i a ple color que il·lumina el barri de Sant Joan de Vilanova i Geltrú (Garraf), i que ha estat premiat com un dels millors murals del món pel concurs Street Art Cities, el més important i popular de la comunitat d’art urbà.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Slim Safont (@slimsafont)

L’artista que hi ha darrere és Nil Safont (Berga, 1995), més conegut com a Slim Safont, un muralista de renom internacional que basa gran part de la seva activitat artística a donar un toc de color als barris més humils i perifèrics de les ciutats de tot el món.

Safont fa molts anys que pinta, perquè diu que és la seva manera d’expressar-se. Quan era adolescent, va començar a fer grafitis als murs de totes les parets que trobava per Berga, la seva ciutat. “Vaig descobrir en el grafiti una forma d’expressar-me i comunicar-me quan era adolescent”, explica. Els signava com a Slim, perquè el seu referent en aquella època era el raper Eminem, també conegut com a Slim Shady. I d’aquí li va quedar aquest nom artístic. A vegades sortia a pintar tot sol, d’altres, en grup, i anava a les fàbriques abandonades del poble, on va tenir l’espai i la llibertat per a trobar el seu estil propi. Anys més tard, va estudiar belles arts a la Universitat de Barcelona, i aviat va descobrir que es podia guanyar la vida fent de muralista.

Fotografia: arxiu Slim Safont Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: arxiu Slim Safont

El seu és un art íntim perquè ensenya l’interior de les persones sense necessitat de despullar-les. I traspua veritat i tendresa amb els colors que tria. Tot i que també fa quadres d’estudi, Safont és conegut principalment pels seus murals, que solen ser sempre retrats, normalment d’infants o joves, veïns del barri on pintarà el mural. Els fa sempre a partir d’una fotografia prèvia que ell ha fet. És a dir, que sempre són persones reals que estan arrelades i vinculades al territori on se situarà l’obra d’art. Safont hi arriba uns dies abans de començar a pintar, per conèixer la gent que hi viu: “Vaig amb la càmera per la zona, parlo amb la gent i vaig fent fotografies.” Després, en tria una que li agrada i ho plasma a gran escala a la paret d’un edifici. “No vaig amb cap idea predefinida, però és cert que m’agraden molt els retrats, i quan arribo al lloc, ho acabo de decidir en funció dels veïns que em trobo”, explica.

Les converses que manté amb la gent del barri durant la setmana que hi passa fent el mural són de les coses més interessants de la seva professió, comenta Safont. “Hi ha persones que no han tingut mai l’oportunitat d’anar a veure una pintura a cap museu, o de parlar amb cap artista sobre les seves obres”, diu. “Els nens que sempre han idolatrat Messi de sobre volen ser muralistes”, diu Safont, que assegura que crea admiració, veure com es fa un mural des del balcó de casa teva i poder interactuar amb l’artista. “Em pregunten sobre els colors, què pinto, sobre els meus referents…”

Pintura al taller d'Slim Safont. Fotografia: Albert Salamé Detall d'un quadre d'Slim Safont. Fotografia: Albert Salamé Slim Safont al seu taller, assenyala les fotografies dels seus murals. Fotografia: Albert Salamé Quadre d'Slim Safont al seu taller. Fotografia: Albert Salamé Slim Safont pinta el retrat del seu germà. Fotografia: Albert Salamé

Tanmateix, les barreres culturals i lingüístiques poden dificultar aquest treball de camp previ. Recorda, per exemple, que li va ser impossible de comunicar-se amb els ciutadans de Minsk, per l’idioma i per la desconfiança, però, en canvi, quan va a Itàlia se sent molt còmode: “Jo sóc molt introvertit i, en canvi, allà tothom és molt extravertit, molt positiu, i aconsegueixen que m’obri.”

La gran majoria de les obres de Safont es troben en barris humils, poc cèntrics, i serveixen per a reivindicar l’orgull de barri i recordar que l’art pot fer-se a tot arreu. “M’agrada molt, però no ho he buscat expressament. Els festivals d’art urbà s’acostumen a fer en aquests barris més perifèrics, i en alguns casos pot ser que es facin servir per fer una rentada de cara. Als barris en què es diu que hi ha criminalitat i estan apartats, fem un festival d’art urbà i ho convertim en un museu a celobert. És una estratègia d’inclusió que, segons quines idees tingui darrere, pot estar bé, però també pot servir per a gentrificar, per exemple”, reflexiona.

A different direction. Minsk, Bielorrússia. 2019. Fotografia: arxiu Slim Safont Iris. Bari, Itàlia. 2024. Fotografia: arxiu Slim Safont To be daughter/son. Boulogne sur Mer, França. 2021. Fotografia: arxiu Slim Safont Pull an all-nighter. València. 2020. Fotografia: arxiu Slim Safont Crowd. Waterford, Irlanda. 2023. Fotografia: arxiu Slim Safont Com es fa un mural de 60 metres? 

Fer un mural de les dimensions amb què acostuma a treballar Safont no és gens fàcil. Poden arribar a ocupar tot el lateral d’un edifici de 18 plantes, com és el cas de l’obra Street Musican, un mural que va pintar el 2019 en un edifici de Moscou, que fa 60 metres d’alçària per 14 d’amplada. Per fer-ho, Safont diu que es basa en les quadrícules: al mòbil o en una fotografia física, divideix en petits quadrats l’obra que ha pensat, i després ho trasllada exactament igual al mur on ho pintarà, amb les mateixes proporcions, però en una escala molt superior. “Per a mi és més fàcil pintar un mural així de gran que fer un quadre petit a l’estudi, per molt que sembli contradictori”, explica.

Normalment, disposa d’una setmana per a pintar aquests grans murals i, per tant, hi ha de dedicar unes deu o dotze hores cada dia –depenent de les hores de sol– si ho vol enllestir a temps: “És portar-ho tot al límit, tant l’estat físic com l’estat mental”, diu. A vegades, si l’obra és molt ambiciosa, té l’ajut del seu amic i muralista Edgas Goás.

En total, diu que ha arribat a pintar entre setze murals i vint l’any. Però tan sols els pot fer a la primavera o a l’estiu, perquè és quan fa bon temps i les condicions meteorològiques ho permeten. Safont riu pensant en una anècdota curiosa, quan amb el seu company muralista van haver de fer un mural a nous graus sota zero a Minsk (Bielorússia): “La pintura, en barrejar-la amb aigua, se’ns congelava, i vam haver-la de barrejar amb vodka per poder-ho acabar a temps”, recorda. “No sé fins quan aguantarà aquesta pintura, però fa poc en vaig veure alguna fotografia i encara aguantava”, detalla.

Step sisters. Flint, Michigan, Estats Units. 2019. Fotografia: arxiu Slim Safont Iris. Bari, Itàlia. 2023. Fotografia: arxiu Slim Safont New Masculinities. Ostend, Bèlgica. 2023. Fotografia: arxiu Slim Safont La visió social de l’art urbà 

“La gent sempre ha estat molt descontenta amb els grafitis, amb les pintades, i ho vincula sovint a l’art urbà i el muralisme. Però realment són llenguatges i maneres d’intervenir en la societat molt diferents. Per això, la manera com se’n parli als mitjans pot ajudar a deixar-ho de relacionar amb el vandalisme, perquè al final som pintors, som artistes. I fer una pintura d’aquestes dimensions al carrer té molt de valor”, reivindica Safont.

Amb tot, assegura que com més va hi ha més muralistes, i que, per tant, és més difícil guanyar-s’hi la vida, perquè la competència és forta. “Arriba un punt en què els festivals d’art urbà s’esgoten, i un dels camins que pots seguir és la producció d’estudi”, explica. De fet, aquest és el camí que va començar a explorar fa uns anys, si bé continua combinant-ho amb la pintura de murals a l’exterior.

Al seu estudi, situat en un polígon de Zona Franca de Barcelona, hi trobem fotografies dels murals que ha fet per tot el món, però també quadres que ha fet o a mig fer. Ara mateix, treballa en un retrat del seu germà: el pinta a partir d’una fotografia que té guardada al mòbil. Abans d’anar-nos-en, descobrim un quadre de dimensions petites, i Safont ens el mostra orgullós. L’anomena “Dumbo”, i és un autoretrat de quan era petit. “Així m’anomenaven de petit”, ens explica. I constatem com l’art és una eina poderossíssima per a reapropiar-nos de les nostres inseguretats i cicatrius del passat. Dumbo és la seva obra preferida, i fins fa poc es podia veure a l’exposició de la Sala Parés de Barcelona.

Slim Safont ensenya el seu autoretrat d'infància. Fotografia: Albert Salamé. Slim Safont ensenya el seu autoretrat d'infància. Fotografia: Albert Salamé.

L’exposició és la manera en què el món de l’art s’expressa, tal com la literatura ho fa per mitjà dels llibres o la música a través dels concerts, entre més formes de divulgar aquestes arts. És a dir, l’art –com les obres escrites o les composicions musicals— existeix prèviament al seu coneixement públic: els estudis dels artistes són plens d’obres en estat de realització o ja acabades; els magatzems dels museus contenen obres en armaris arxivadors lliscants; als carrers podem veure múltiples obres d’art, rebel o institucional; a les cases particulars tenim objectes i més objectes; i hi ha obres que s’han llençat, que es destrueixen o que reapareixen a pes en mercats de rebuig. Però l’exposició podríem dir que és la manera en què se socialitzen les arts visuals, la majoria de vegades en espais tancats on el públic pot acudir a veure què se li ensenya i, això és important, de quina manera se li ensenya. Després hi torno. 

D’exposicions, n’hi ha de moltes menes. A Catalunya, com arreu, tenim variables diverses: hi ha exhibicions  sobre l’art del passat, del passat remot o del més proper (això del passat es mou permanentment, a mesura que el present va morint); sobre l’art més actual; exposicions monogràfiques d’autors, grups o tendències; algunes que, des de l’art, interpel·len la societat; o unes altres que busquen relacions entre llenguatges o mitjans aparentment llunyans entre ells (arts, ciència, tecnologia, filosofia…). En realitat, m’atreveixo a dir que si una exposició té un bon projecte al darrere, sol crear tota sola una nova manera d’entendre el llenguatge curatorial.

Hi ha divisions que, més que provenir de la temàtica, tenen a veure amb la producció de l’exposició: quina institució la promou, amb quin pressupost es compta, a qui se n’encarrega el projecte intel·lectual, etcètera. Aquí hi ha dades que, segurament, els qui no s’hi dediquen desconeixen: les exposicions tenen pressupostos alts perquè, en el registre més elevat, són productes culturals en què participa molta gent i hi pot haver moltes despeses (comissari, dissenyador gràfic, dissenyador d’espai, cost de transports i d’assegurances, publicacions…). També és cert, però, que amb pocs diners es poden fer bones exposicions, sobretot si no es busquen fórmules espectaculars que atrapin el gran públic. Perquè, com en totes les àrees de la cultura, en el camp de les arts hi ha exposicions amb molta publicitat, però buides de contingut.

Als Països Catalans hi ha, ara mateix, moltes exposicions obertes. No n’he fet el compte abans d’escriure aquesta frase, però no cal, és evident que hi ha obertes al públic una gran quantitat d’exposicions, no totes dedicades al món de l’art, per bé que, si ens ho mirem amb perspectiva, totes són travessades per objectes que han estat, són o seran considerats artístics si abandonem els conceptes nobiliaris sobre l’art que arrosseguem des del segle XVIII. Hi ha exposicions a les capitals i als pobles més petits; a les grans institucions, privades o públiques, o als centres culturals més modestos. Hi ha exposicions temporals i hi ha les exposicions on els museus mostren les seves col·leccions. 

Molt sovint hi ha queixes en el sector perquè Barcelona ha deixat de formar part dels grans circuits de les exposicions internacionals. Però això és relatiu: cada vegada hi ha menys exposicions intercontinentals; els conservadors dels museus recomanen que les obres no viatgin tant; i el cost d’aquests transports cada vegada són més alts. A això s’hi afegeix que alguns dels nostres principals museus tenen problemes econòmics i de gestió (com la Fundació Joan Miró, per exemple, que fa anys havia estat un referent per a molts professionals) o els costa d’entrar en competència amb el centralisme espanyol. Aquí continua essent un llast ser un país sense estat, és obvi.

El problema de les exposicions és, al meu entendre, que hi ha molts models caducs dels quals sembla que no podem alliberar-nos. A Barcelona només hi ha un centre d’art que, a parer meu, dóna un exemple de consistència, la Virreina Centre de la Imatge. Ara mateix s’hi poden veure dues exposicions interessants pel que ensenyen i, paral·lelament, per adequar la manera d’exhibir les obres a l’essència d’aquelles obres, em refereixo a les dedicades a Regina Silveira i Josep Iglésias del Marquet. 

I és que, al contrari d’aquests dos casos, moltes exposicions no tenen discurs, no tenen recorregut teòric, consisteixen en una successió d’obres col·locades les unes al costat de les altres, però aquesta successió no explica absolutament res. Fa quasi vint anys vaig llegir una frase de la filòloga Maria Campillo que molts del meu ram encara no han entès: “Una exposició no és un repertori exhaustiu de noms i obres, ni una suma de monografies: implica una tria i una subjecció al discurs.” El recorregut visual que implica tota exposició ha d’anar acompanyat d’un recorregut d’idees (el discurs a què es referia Campillo), per proveir el qui mira d’un estadi superior a aquells “m’agrada” o “no m’agrada” que no condueixen a res, més enllà del gust personal. I, en això, em sembla que és important de rebel·lar-se contra la disposició tradicional de les exposicions (una peça al costat d’una altra, una cartel·la, un espai buit perquè les obres “respirin”…), si el qui ha tingut cura del projecte vol transmetre alguna cosa que vagi més enllà d’allò que qualsevol obra d’art se suposa que difon per ella mateixa. Per aconseguir que el públic (tot el públic, no tan sols l’entès o el diletant) vegi que l’exposició és un tot on el que s’exhibeix i la manera en què ens ho fan mirar pretén una transmissió –o un intercanvi– de coneixements.

Em permeteu que expliqui un cas personal? El 2018 vaig dirigir una exposició a l’IVAM de València sobre Joan Miró. Es titulava “Joan Miró. Ordre i desordre” i pretenia calibrar l’obra de l’artista català en la nostra contemporaneïtat; preguntar-nos per què l’obra de Miró, d’una banda, és mostrada com si fos un mestre de l’antiguitat, com si el museu fos un cementiri i, d’una altra, inversemblantment, encara és tan contemporània que hi ha gent que s’hi emprenya, que deixa anar allò de “el meu fill també ho fa”. Partia d’una hipòtesi: no pot ser que mostrem de la mateixa manera els pintors de cort del Barroc que els avantguardistes; no n’hi ha d’haver prou que l’obra que s’ensenya sigui diferent; cal, a més i paral·lelament, que la manera de mostrar aquestes obres –aquests projectes creatius tan allunyats entre si– sigui diferent. I, aleshores, vaig proposar a les sales de l’IVAM una exposició en què prenia tota l’obra de Miró (pintura, escultura, performance, teatre, ceràmica, cartellisme…) i l’ensenyava com si Joan Miró fos un artista viu i ocupés els espais d’exhibició amb una voluntat rupturista. És possible que m’excedís? I tant! Recordo amb divertiment que el diari ABC va denigrar el meu projecte, vaig pensar que alguna cosa havia fet bé, ha ha ha!

Potser tenien raó els del diari madrileny. Però crec que el món de les exposicions necessita que el sacsegem, per sortir de l’ordre al meu entendre estantís en què viu. Per fer veure que totes les coses no són iguals quan es pengen en una paret o es posen dalt d’una peanya. Perquè cal una mica de risc curatorial. Per fer bona aquella anècdota que s’explica sobre Bertolt Brecht, i aplicar-la al món de les exposicions: diuen que un dia van demanar a Brecht en què treballava i que el dramaturg va respondre: “Preparo el meu següent error.”