Avui, 28 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sis mesos després de la gota freda, València insisteix amb la setena manifestació contra Carlos Mazón
• Les cues del menjar continuen sis mesos més tard
• El camp, el gran oblidat, mig any més tard: “Haurem d’esperar cinc anys o sis a tornar a produir com abans”
• Xiular vol dir rebutjar; al camp, però també fora I Editorial de Vicent Partal 
• Una nova i modesta proposició I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Les eleccions canadenques, amb un sol objectiu: plantar cara a Trump 
• Wikipedia, la nova víctima de la campanya d’emmordassament del govern Trump
• El poder dels contes: de mestres a narradores 
• Per què hi ha tanta pobresa als EUA i com es pot resoldre?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“Hi havia una vegada, un lleó que vivia en una selva moooooolt espessa.” Amb to càlid, tranquil i suau, la Teresa comença a explicar el conte El lleó i el ratolí davant una classe d’I5 de l’escola Víctor Català de Barcelona, situada a Nou Barris. És una activitat que forma part del projecte de Mestres Àvies Recuperadores de Contes (MARC) de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Ja fa quinze anys que mestres jubilades i jubilats –ara ja en són una vintena– van a les escoles i instituts a explicar contes populars amb la mirada, el gest i la veu, sense suport visual. Els objectius són clars: volen potenciar el valor de l’oralitat i la importància del llenguatge; reivindicar les rondalles i llegendes que formen part de la nostra cultura; utilitzar els contes com a pont entre les generacions més joves i les més grans, i passar una bona estona explicant contes i veure com la mainada els gaudeix.

Un conte explicat oralment

Els nens, asseguts al terra de la biblioteca del centre, formen una mitja lluna, de manera que la Teresa queda mig encerclada. Ella seu al centre en una cadira i queda elevada per sobre de la vista dels infants. Ells se la miren atents, encuriosits. És la primera vegada que veuen la Teresa i, a diferència del que podria semblar, és poc habitual que els expliquin contes, faules i llegendes. “El lleó és el rei de la selva!”, salta de seguida un dels nens. Sense aturar-se, la Teresa li dedica un somriure i continua el relat, serena. Els nens, al principi, tenen ganes de participar: la tallen, la interrompen i hi posen cullerada, però de seguida queden abduïts per la història i callen. Escolten. “‘Si us plau, no te’m mengis, que sóc molt petit!’, deia el ratolinet. Però el lleó se l’anava acostant a la boca…” Els nens obren els ulls com taronges. De fons, se sent la remor de nens jugant el pati i el soroll típic del dia a dia d’una ciutat. A fora, hi fa un dia espatarrant.

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Passats uns quants minuts, alguns dels alumnes ja han desviat l’atenció: un queda bocabadat mirant el sostre, l’altre s’estira i ressegueix formes imaginàries amb els dits a terra, un altre emprenya el company que té assegut al costat per avorriment… Però, així i tot, la Teresa no perd la paciència i continua el seu relat sense aixecar el to, sense cridar-los l’atenció. “Prefereixo continuar, per veure si el que està distret es torna a enganxar, que no pas parar i perdre l’atenció dels que sí que em segueixen. El que m’interessa són els nens que gaudeixen del conte”, explica més tard la Teresa.

En acabat, els nens li demanen que els n’expliqui un altre. “Va, doncs. Aquest que us explicaré ara és un conte recollit de l’Índia, que és un país que és a l’altra punta del món i on hi ha molts elefants, i se’ls estimen molt. Hi havia una vegada, un ramat d’elefants…”

De mestra a narradora

En Kai i en Jan són dos dels alumnes que s’han escoltat la Teresa més atentament. “A mi m’ha agradat el conte del lleó”, diu l’un. “A mi el dels elefants”, diu l’altre. Tenen cinc i sis anys i tot just comencen a aprendre a llegir i escriure “amb lletra de pal”, tal com precisen. A casa, segons que expliquen, també llegeixen una estona abans d’anar a dormir, acompanyats pels seus pares. “Llegir a trossos pares i fills està molt bé, perquè el nen no s’adona que llegeix poquet, però de mica en mica el volum de lectura creix. És una lectura participativa”, comenta la Teresa, que tenia l’orella posada al que deien en Kai i en Jan. “A primer de primària fan el canvi de la lletra de pal a la manuscrita i, tot i que sembli mentida, no els costa. Al principi, els és difícil de fer la curvatura i les lletres de pal són més fàcils de distingir, però quan arriben a primer, la mà ja la dominen més i fan el canvi.”

Fa catorze anys que la Teresa és voluntària al projecte MARC. Va estudiar pedagogia, però va exercir de mestra més de trenta anys. Primer, a les Escolàpies de Barcelona durant deu anys. Després, quan va aprovar les oposicions, en una escola pública de Castellterçol (Vallès Oriental), on finalment va establir-se. “De seguida que vaig jubilar-me ja vaig pensar de reciclar-me en narradora, perquè jo ja explicava molts contes: a la biblioteca, a classe i a tot arreu. Sempre m’han entusiasmat, els contes. Amb el temps, aprens que els més importants, els que tenen més valor, són els tradicionals.”

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Quan escull quin conte explicar, la Teresa procura que siguin relats o faules amb valors al darrere. Que parlin de companyonia, d’amistat, de bondat, de generositat, del perdó… Que hi hagi un aprenentatge més enllà de la història. També dóna especial importància als contes que formen part de l’imaginari col·lectiu de la nostra cultura, com, per exemple, En Patufet i El Gegant del Pi, històries que considera que s’han perdut perquè també s’ha perdut la narració oral a les escoles. “Quan els demanes quin conte coneixen, tots tenen La caputxeta vermella al cap, però no saben que n’hi ha molts més. Molts. No se’ls saben, els contes. En Patufet, El Gegant del Pi… Per a mi, són contes elementals de l’Escola Catalana, i hi ha nens que no se’ls saben! Això s’hauria de tractar molt més a les facultats de Magisteri. Fer valdre la narració oral”, argumenta.

Les conseqüències de no entrenar la narració oral

La Teresa adverteix que la mainada com més va menys acostumada està a la narració oral, i que ara qualsevol història requereix un suport visual. Això, diu, té algunes conseqüències a l’hora d’aprendre a comunicar-se oralment: “Saber explicar històries és essencial perquè una criatura sàpiga expressar-se amb frases complexes, amb un llenguatge ric i relacionant les idees entre si. Això és importantíssim”, observa. I critica amb contundència que “els nens d’avui dia no saben parlar“. “Si preguntes coses als nens, veuràs que no saben fer-te una explicació llarga, encara que siguin intel·ligents. Els costa expressar oralment les idees, perquè com que estan acostumats a llegir-ho tot, quan les coses són només al cap, no saben com dir-les.”

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Si no saben parlar és, en part, perquè no saben quines paraules utilitzar. El lèxic dels alumnes és reduït, pobre, i moltes vegades no entenen expressions comunes en els contes com ara “anar xino-xano” o “tenir una gana de mil dimonis” –aquesta última, perquè no capten el sentit de la metàfora, només el literal. És el que passa quan la Montserrat, una altra de les voluntàries que avui narra contes al grup de sisè, explica el conte Els tres pèls del dimoni. Quan acaba, tots els alumnes han quedat embadalits després d’escoltar atentament com la Montserrat els explicava la història canviant de registre, posant veus, accelerant o canviant el to quan era convenient per donar-hi versemblança, i tot fil per randa, de memòria, sense equivocar-se ni un moment. Al fons de la classe, s’alça una mà. “Una pregunta: què vol dir xino-xano?” La Montserrat s’alegra que preguntin, és una de les millors maneres d’aprendre. Fins i tot quan un dels alumnes pregunta què és un gripau, la Montserrat li respon adequadament, sense sorprendre’s ni fer escarafalls que un nen d’onze anys no sàpiga què és un gripau. Tant la Montserrat com la Teresa traspuen la vocació de ser mestres per tot arreu.

Aprendre català i tenir imaginació

La Montserrat fa dos anys i mig que forma part de MARC. Va entrar-hi quan la mare d’uns ex-alumnes seus que treballava a l’Associació Rosa Sensat va explicar-li el projecte. “De seguida va agradar-me, la idea, i com que m’agrada el contacte amb la mainada i tot el que té a veure amb llengua, també, doncs mira…”, diu. Va començar treballant a l’escola Proa de Barcelona el primer curs que va fundar-se, el 1966-1967, quan encara era molt jove. “Era una escola de pares que volien fer una escola catalana i, malgrat era en ple franquisme, va fer-se”, recorda. I continua: “Per sort, sempre he pogut treballar en català, però quan venia inspecció canviàvem de llengua i posàvem la pissarra en castellà.” Després de l’escola Proa va anar a treballar a l’escola Nostra Senyora de Lurdes, també a Barcelona, on va quedar-se fins que va jubilar-se, a seixanta-cinc anys. Per a ella, una de les coses més importants del projecte MARC i de poder narrar contes a les escoles i instituts és la defensa del català. Per això es posa les mans al cap amb la situació actual. Ara bé: no només es conforma que es parli, també vol que es parli bé, que sigui una llengua que petits i joves dominin. “Que sigui ric, el català. Que no el perdem.”

Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg). Projecte MARC, Escola Victor Català (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Un altre punt que creu important és la imaginació. En aquest sentit, diu: “Si hi ha imaginació, farem criatures creatives, en tots els camps. I crec que els nens han de ser-ho, de creatius. La imatge està molt bé, però no perdem l’altra part, la imaginació.” En definitiva: que siguin capaços d’imaginar el que senten sense un suport visual, tal com comentava també la Teresa. “Si tenim persones creatives, tindrem bons artistes en música, en pintura, amb poesia, en el que sigui!”, conclou.

Aquesta, era la primera vegada que el projecte MARC aterrava a l’escola Víctor Català de Barcelona i els alumnes amb qui parlem n’han quedat altament satisfets. No sabem si hi tornaran, però la veritat és que, cada any, aquesta vintena de mestres jubilats fan una feinada voltant pels centres del país, estenent la narració oral i potenciant la llengua catalana. El desafiament, ara, és que això no quedi delegat només a iniciatives com aquestes, sinó que a les escoles se’n recuperi la tradició i que patufets, gegants, caputxetes, porquets, ratetes que escombren l’escaleta, llops, princeses, gripaus, cavallers i tants més personatges tornin a omplir l’imaginari cultural de les noves generacions.

Demà farà sis mesos que la gota freda va colpejar les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol, els Serrans, la Plana d’Utiel i el Camp de Túria. D’aleshores ençà, els valencians han demanat la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, de moltes maneres diferents, però la fortalesa i transversalitat d’aquest moviment d’indignació s’ha fet especialment palesa en sis manifestacions històriques i multitudinàries. La resistència popular a Mazón continua ben viva, i aquesta vesprada s’ha convocat la setena manifestació.

Serà a les 18.00 a la plaça de l’Ajuntament de València, i recorrerà els carrers del Marqués de Sotelo, de Xàtiva i de Colom, passarà per la Porta de la Mar i el carrer de Navarro Reverter, i acabarà a la plaça d’Amèrica. El recorregut de la manifestació va haver de ser modificat a petició de la subdelegació del govern espanyol perquè coincidia amb la processó general de Sant Vicent.

Com en cada convocatòria, més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià, juntament amb les associacions de víctimes de la dana, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció i l’Acord Social Valencià es mobilitzen per omplir els carrers de València al crit de “Mazón, dimissió” i demanar justícia, reparació i dignitat.

“La convocatòria respon a les mentides, la manca de responsabilitat i la gestió nefasta del Consell davant la catàstrofe del passat 29 d’octubre, que va deixar 229 víctimes mortals i desenes de milers de persones afectades. Sis mesos després, el marc institucional encara és desolador: contractes de reconstrucció assignats a dit a empreses tacades per la corrupció, reducció de serveis essencials, unes ajudes que són insuficients o que no arriben”, assenyalen.

En aquesta ocasió, les entitats convocants han volgut destacar el paper dels mitjans de comunicació i els serveis de meteorologia, que van avisar i informar sobre la gota freda i van rebre amenaces per haver-ho fet. Es demana suport digne als professionals d’aquests àmbits, que van fer el seu treball malgrat els impediments i les coaccions.

Tensió a València pel congrés del PP europeu

A diferència de les convocatòries anteriors, la manifestació d’avui tindrà un ressò especial perquè es fa la vigília del congrés anual del PP europeu, que enguany ha triat València com a seu, tot coincidint amb els sis mesos de la gota freda. De fet, el temor a les protestes havia fet trontollar el congrés i el PP espanyol havia arribat a proposar Madrid com a seu alternativa. D’aquesta manera, els dies 29 i 30 d’abril, la cúpula del PP europeu serà a València, amb la presència de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, entre més. També hi serà el dirigent espanyol Alberto Núñez Feijóo.

Entitats socials, sindicals i veïnals es concentraran davant el Pont de l’Assut de l’Or, just davant el Museu de les Arts i les Ciències, on es farà el congrés, per denunciar la gestió de la catàstrofe del govern de Carlos Mazón. Durant l’acte, també es presentarà públicament l’Acord Social Valencià, una proposta col·lectiva sorgida “davant la deixadesa institucional i la manca de polítiques públiques de reconstrucció i reparació”, i com a resposta “a la crisi climàtica i social que s’evidencia amb cada episodi de gota freda”.

Les entitats convocants de la manifestació consideren aquest congrés com “un intent de blanquejar la imatge d’incompetència del Consell valencià, encapçalat per Carlos Mazón, aparentar una normalitat política que no existeix i escenificar el suport del partit a una figura política morta”. Així, exigeixen comissions d’investigació amb la participació directa i real de la ciutadania, tant en el parlament de l’estat espanyol com en les Corts Valencianes, per saber tota la veritat. “Les persones afectades han esperat durant sis mesos i no ho poden fer més. El poble valencià, tampoc”, conclouen.

Record a les víctimes

A més a més, demà, just quan fa mig any de la catàstrofe, l’associació d’afectats per la “riuà” i la dana a Aldaia (Horta Sud) convoca una marxa silenciosa a les 19.00. Eixirà de l’avinguda Dos de Maig fins a la plaça de la Constitució. A les 19.30 es farà una parada al barranc de Torrent (rambla del Poio) per fer un homenatge a les víctimes. A les 19.45 es farà una oració per les víctimes a l’església de l’Anunciació, a les 20.00 es llegirà el manifest davant l’ajuntament. També reclamaran el desviament del barranc. “És moment d’alçar la veu, de no oblidar, i de continuar lluitant per la seguretat i dignitat del nostre poble”, diuen.

Xiular, xiular multitudinàriament, és una manera ràpida, col·lectiva i fàcil d’expressar desacord o rebuig públic, sense haver de tenir cap organització prèvia complicada que ho faça possible. És un gest espontani que tothom pot fer alhora, que té sempre una gran eficàcia i que s’entén perfectament. La famosa xiulada a Glasgow contra Margaret Thatcher l’any 1986 o la que va rebre Sarkozy a París el 14 de juliol de 2010 han passat a la història com a fets d’una gran importància política.

És en aquest context que hem d’incloure les xiulades als reis i a l’himne d’Espanya, que els dediquen de fa ja quinze anys els afeccionats del FC Barcelona –com la de dissabte a Sevilla. No són gests rituals, no són costums exòtics ni encara menys fenòmens hooligan com algú ha volgut dir, sinó mostres espontànies d’oposició política que, per això mateix, per l’espontaneïtat i pel fet de ser multitudinàries, tenen tant de valor.

De fet, amb l’excepció de la històrica xiulada al camp de les Corts del 1925  –ara fa, doncs, cent anys–, aquest gest de reprovació política col·lectiva dels seguidors catalans cap a Espanya té una correspondència claríssima amb el procés d’independència. Correspondència que fa que qualsevol equívoc respecte de la seua significació no es puga explicar sense incórrer en falsedats.

És veritat que el FC Barcelona és una pedra angular de la nació catalana, que el Camp Nou, especialment en els moments més difícils de la dictadura, era un espai segur on refugiar-se. També és cert que després de la mort de Franco hi va haver petits grups d’afeccionats barcelonistes que van expressar amb estelades, amb crits o amb xiulets la seua ideologia independentista als partits. Però als anys setanta i vuitanta eren pocs. A partir dels anys noranta –coincidint amb l’arrelament de l’independentisme modern entre els joves– n’hi hagué més, però el punt d’inflexió no arribà de debò fins l’any 2009. Aquell any en què TVE va censurar l’àudio en la retransmissió de la final jugada a Mestalla entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao i provocà un autèntic efecte multiplicador de la protesta.

Contextualitzem-ho: l’estatut del president Maragall era al Constitucional espanyol i ja havia passat el ribot del congrés. I faltaven pocs mesos per a fer la consulta d’Arenys de Munt. Entre els ciutadans s’anava preparant el gran salt de consciència que ha definit el país d’aleshores ençà: el pas de l’autonomisme a l’independentisme, la substitució del nacionalisme moderat pel separatisme. I manifestar-se contra Espanya i els seus símbols era una manera de fer aquest bot endavant.

Del 2010 ençà, cada vegada que el Barça juga una final de Copa del Rei, la xiulada a l’himne espanyol i al monarca es repeteix. I si el rival és un altre club amb identitat nacional pròpia encara és més sonada. La final de copa del 2015 al Camp Nou, novament entre Barça i Atlètic de Bilbao va ser especialment eixordadora en un context en què el govern espanyol va anunciar la prohibició d’estelades al camp, prohibició que va haver de ser aixecada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Paral·lelament a l’actuació espanyola per a aturar els esdeveniments polítics, doncs, la sorpresa inicial per les xiulades va anar acompanyada durant la dècada passada d’intents continus de reprimir-la, bé amb censura televisiva, bé amb repressió. Cal recordar que el 2012 el govern espanyol va anunciar que faria servir càmeres per identificar els seguidors que xiulaven i multar-los, que més d’una volta polítics espanyols han demanat penes de presó i que algunes xiulades s’han judicialitzat per un presumpte delicte d’ultratge a la corona que, tanmateix, no ha arribat mai a port.

El fenomen també ha anat creixent –i això cal reconèixer-ho– per l’accelerada assumpció dels seguidors del Reial Madrid que el Barça és un club estranger. Que no som espanyols. D’ací ve aquest ús agressiu que fan, en contra nostre, de la bandera d’Espanya; o, dissabte mateix, el ridícul “lo-lo-lo-lo” amb què acompanyaven les notes de la marxa militar que els fa d’himne, en un intent de compensar els xiulets catalans.

Siga com siga, en un moment com l’actual –en què l’establishment polític i mediàtic s’esforça a imposar un relat de normalització i de “girar full”– les xiulades en massa com la de despús-ahir representen un contrapunt popular que trenca el monopoli discursiu institucional. 

Mentre els pactes de despatx pretenen de diluir el conflicte en una retòrica d’entesa que no respon a la realitat viscuda pels ciutadans, aquests actes espontanis emergeixen com una expressió primària i genuïna, impossible de domesticar i de traduir en termes diplomàtics. Una expressió lliure que ens recorda que la veu del poble rarament s’expressa fent càlculs a l’estil de la política institucional i que precisament té en aquesta cruesa, en aquesta expressió directa i incontrolable, l’autenticitat i la força política transformadora.

Els xiulets, d’una aparent simplicitat, contenen una veritat que cap exercici de cosmètica discursiva no pot silenciar: són la mostra d’una disconformitat profunda, d’una incompatibilitat nacional, d’un anhel de llibertat que persisteix més enllà dels esforços per a intentar “normalitzar” la vida pública catalana.

 

PS1. València farà avui una nova manifestació contra el president Mazón, que marcarà el mig any exacte de la tragèdia que va somoure comarques com l’Horta, la Ribera i els Serrans. Però serà una manifestació molt especial, no solament perquè marca sis mesos seguits –i exemplars– de mobilització ciutadana, sinó també perquè coincidirà amb l’inici del congrés europeu del Partit Popular, precisament a València. Us ho expliquem tot en aquest article.

PS2. La mort de Montserrat Úbeda, ahir, ha estat un sotrac dolorós –tot i esperat. Llibretera i activista cultural, Úbeda ha marcat generacions senceres de lectors i ha viscut amb una dignitat nacional i personal a prova de qualsevol dificultat. El seu amic Joan Josep Isern la recorda amb aquest emotiu article.

PS3. Wikipedia és la víctima de la nova campanya d’amenaces i coercions desfermada pel president dels Estats Units, Donald Trump. Us ho expliquem en aquest article.

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta, o bé si no ens mereixem ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.

El Canadà vota avui en unes eleccions generals que són considerades les més importants de les darreres dècades. El gran tema candent de campanya han estat les amenaces a la sobirania que ha fet Donald Trump d’ençà que va arribar a la Casa Blanca el 20 de gener. En els pocs mesos de mandat, el president nord-americà ha assegurat unes quantes vegades que el Canadà es convertiria aviat en el cinquanta-unè estat dels EUA, s’ha referit al primer ministre canadenc com a “governador” i ha començat una guerra d’aranzels que ha fet témer que col·lapsi una economia que envia el 75% de les exportacions als EUA.

El primer ministre, Mark Carney, cap dels liberals, és el favorit en totes les enquestes, i fins i tot aspira a la majoria absoluta. Això contrasta amb les previsions que hi havia quan Justin Trudeau va anunciar la dimissió com a primer ministre, el mes de gener: aleshores, eren els conservadors els qui encapçalaven els sondatges amb vint-i-cinc punts d’avantatge i els liberals es trobaven totalment enfonsats.

El gran canvi ha estat la capacitat de Carney, un economista de renom però sense trajectòria política prèvia, de presentar-se com un dirigent sòlid i fiable enmig d’aquest context internacional tens. Amb un perfil tècnic i una trajectòria com a governador del Banc del Canadà i del Banc d’Anglaterra, Carney ha volgut destacar en campanya la seva preparació per a una pugna amb els EUA. “Sóc el més ben preparat per a renegociar amb Trump i per a conduir l’economia canadenca en aquesta nova situació”, va dir en el darrer debat electoral.

La irrupció de Trump ha tingut un efecte cohesionador entorn dels liberals, i també entre els conservadors. Els votants han prioritzat els grans partits, i això ha fet baixar el suport al socialdemòcrata Nou Partit Democràtic (NDP) i al Bloc Quebequès (BQ).

Per la seva banda, el cap dels conservadors, Pierre Poilievre, ha vist com l’estratègia de criticar l’herència de gairebé una dècada de governs liberals, que li havia permès d’encapçalar les enquestes amb claredat, ja no és suficient. Poilievre, que havia flirtejat abans amb el discurs trumpista, ha moderat el seu habitual to agressiu i ara prova de posar l’accent en la seguretat i l’economia.

L’agregador d’enquestes 338Canada.com estima que els liberals tindran uns 186 diputats, per sobre de la majoria necessària de 172 escons; els conservadors n’obtindrien 124, el Bloc 24 i l’NDP 8. Les xifres contrasten amb les previsions del mes de gener, fa tan sols quatre mesos, quan es pronosticava que els conservadors obtindrien 236 escons, amb una gran majoria absoluta, i que la segona força serien els independentistes quebequesos, amb 45, amb majoria absoluta al Quebec, mentre els liberals es conformaven 35 i l’NDP n’aconseguia uns 25, el triple que les expectatives actuals.

De moment, la importància de les eleccions ja s’ha traduït amb una participació avançada de rècord: han disposat el vot abans de la jornada electoral 7,3 milions d’electors d’un cens de 28 milions. Fa quatre anys, ho havien fet 5,8 milions.

Un canvi radical al Quebec

El canvi de tendència ha estat especialment visible al Quebec, on el suport als liberals ha anat augmentant a mesura que les declaracions de Trump i els efectes que pogués tenir envers el Canadà monopolitzaven l’agenda política. En aquest context, Carney s’ha reivindicat fins i tot com un defensor de la identitat quebequesa: “Aquesta amenaça no és solament una amenaça econòmica, és una amenaça existencial. Ras i curt, el president Trump amenaça la identitat diferent dels quebequesos”, deia en un acte de campanya a la ciutat de Trois-Rivières. I afegia: “Serem capaços de protegir el Quebec, protegir la nostra sobirania i construir un Canadà fort. Si voleu un govern fort que defensi el Quebec i s’enfronti a Donald Trump, ens heu de votar.”

Es preveu que els aranzels de Trump afectin especialment el Quebec, atès que la nació és un dels principals proveïdors d’alumini dels Estats Units, un sector afectat pels aranzels. Les exportacions d’indústries forestals i lleteres també es troben en el punt de mira. Això ha fet que bona part dels quebequesos donin suport al dirigent liberal per a un govern majoritari que s’enfronti a Trump, eviti una victòria conservadora i protegeixi el país de les inestabilitats externes.

Yves-François Blanchet, cap del Bloc Quebequès, no ha tingut cap ensopegada en la campanya. A més, s’ofereix com a garant perquè el govern canadenc no menystingui els interessos del Quebec si s’impulsen les converses comercials i de seguretat amb els EUA. Però tot això sembla insuficient, de manera que si fa poc semblava que el BQ havia de guanyar les eleccions al Quebec ara sembla que els liberals hi arrasaran.

Toujours. Sans compromis.

Le 28 avril, choisissez le Québec. #JeChoisisLeQc #BlocQc pic.twitter.com/NRVH9Lsbz2

— Bloc Québécois (@BlocQuebecois) April 23, 2025

“La llengua és innegociable”: col·lisió entre el Quebec i Trump per l’ús del francès

De fet, al Quebec hi ha hagut un reforç d’un patriotisme canadenc arran dels atacs a la sobirania i a l’estil de vida. Els quebequesos que es declaren “orgullosos” de ser canadencs han passat de ser un 45% el mes de desembre al 58% tan sols dos mesos més tard. Regis Labeaume, batlle de la Ciutat de Quebec entre el 2007 i el 2021, diu que és complicat de parlar de sobirania del Quebec quan hi ha una crisi mai vista i en què ningú no veu com a adversari Òttawa, sinó Washington. “Molta gent votarà tàcticament, no amb el cor”, reblava.

Tot això pot ser circumstancial, perquè, en les eleccions del Quebec, previstes l’octubre de l’any vinent, en un context diferent, el Partit Quebequès, de Paul Saint-Pierre Plamondon, encapçala amb claredat les enquestes. Però en aquestes eleccions no es tria el govern del Quebec, i gairebé la cosa més important no sembla que sigui gestionar el Canadà sinó plantar cara a Trump.

Tota Generalitat estabilitzada és una garantia d’estabilitat per a Espanya. En conseqüència, qualsevol projecte electoral que afirmi lluitar per la independència s’ha de proposar com a fita desestabilitzar la Generalitat governi qui governi. Això vol dir, en primera instància, actuar al parlament com a força contínuament disruptiva: no ajudar a la formació de cap govern, bloquejar pressupostos, fer projectes de llei anticonstitucionals, desenvolupar totes les formes d’intervenció a la Ciutadella que ajudin a crear un curtcircuit entre la Generalitat i l’estat i, de retruc, entre institucions i país actiu. Això vol dir actuar com una força de xoc en moviment continu, amb procediments innovadors, i sense traves: penseu en David Fernàndez davant el gàngster Rato, i en tindrem un bon exemple aplicable a qualsevol nivell d’intervenció trencadora amb ressò sobre les consciències en estat de vigília. Tot plegat necessita gent jove, valenta, arriscada, imaginativa, sense por de la pressió, el xantatge, l’amenaça i el poder de la institució. Els grans noms, aquí, no hi tenen res a fer. Que en difonguin la nova, i ens donarem per satisfets.

No es pot desestabilitzar la Generalitat solament des del parlament: cal portar-ho a tots els nivells del país. Això implica seguir dos camins: donar suport a tot allò que sigui susceptible de trencar l’ordre on recolza el poder institucional (digueu-ne sistema), representat per les estructures partidistes des de les bases municipals i comarcals fins a les provincials i nacionals. Aquí es tractaria de dissoldre el poder obscur dels pactes tancats, els repartiments de poder, el control dels mitjans, l’ús particular dels recursos públics, la conxorxa entre institucions i poders econòmics, el clientelisme electoral, els pactes colonials amb Madrid, etc.; i això implica participar, en tant que grup representatiu del poble al parlament, en tota mena de lluites: econòmiques, socials, veïnals, ambientals, culturals, de gènere, internacionals… perquè tot ha de ser i esdevenir POLÍTIC si es vol aplanar el camí cap a la independència. Si, posem per cas, els pagesos es mobilitzen, cal que els parlamentaris per la independència hi siguin presents personalment, que demostrin al país que no es tracta d’una lluita particular, sinó nacional, en defensa de la terra, i que mostrin que la sobirania en un sol àmbit no té sentit si no va lligada a la sobirania nacional, val a dir, a la independència. Serà llavors que la institució, amb el seu poder repressor, caurà damunt els parlamentaris que gosin unir-se a les lluites de base de tota mena, perquè trencaran el discurs neutre de la burocràcia (Generalitat / estat espanyol) facilitant una consciència general que superarà els límits de l’autonomisme i de les bones paraules davant la crisi sistèmica que patim. I això demana, un cop més, gent amb una consciència política clara, una imaginació de volada, una agilitat en la presa de decisions i una resistència mental i física a prova de bufetades. Si abans parlava de David Fernàndez, ara esmentaria els objectors, els vaguistes de fam, els ocupants d’institucions públiques, la Crida, Lluís Maria Xirinacs…

Una iniciativa parlamentària independentista ha de prescindir dels mitjans ordinaris d’intervenció pública. Res de campanyes electorals amb enquestes i agències. Res de debats parlamentaris trucats. Res de lideratges de prestigi. Res de fer bonic. Els elegibles han de ser activistes de base comarcal, coneguts i reconeguts per la seva constància, la seva visió política i la seva capacitat organitzativa. Han de recolzar en (o crear, noves de trinca) associacions i entitats fermes, refractàries al poder partidista, reconegudes (o susceptibles de ser-ho) al si de pobles i ciutats dins el seu àmbit comarcal. Han de disposar de mitjans propis, no dependents de subvencions, ajudes o loteries electorals, sinó de fons recollits entre la pròpia gent per tenir clar (i que no oblidin) qui serveixen i que són elegits no pas per llançar coets a cada volta, ni fer grans proclames verbals, sinó per treballar al costat de la gent, verificar el nivell possible de lluita a cada moment i crear xarxes a tants nivells com calgui: públiques, semipúbliques, i, quan convingui, no públiques (penseu en el Primer d’Octubre).

Tot plegat, i deixant de banda moltes més coses que no fóra prudent escampar, demana alguna cosa més que voluntarisme; alguna cosa més que tacticisme; alguna cosa més que lideratge individual o noms de prestigi; alguna cosa més, en definitiva, que esdevenir l’altra cara de la moneda d’això que ja tenim: no cal portar més aigua a mar ni més llenya al bosc.

Cal, en definitiva, partir de l’antagonisme amb la Generalitat i amb l’estat, aprofundir en les seves contradiccions i prescindir de la moral del sistema (“governabilitat”, “bé comú”, “necessitats de la gent”). O són ells o som nosaltres.

Cal, en definitiva, tornar a les formes de lluita radicals, sense treva, precises, organitzades, recolzant en l’activisme de la gent mobilitzada i organitzada contra l’opressió.

I cal, en definitiva, preparar amb rigor els passos successius per a ocupar l’espai del vell ordre autonomista quan la lluita de la gent l’haurà esfondrat.

The Washington Post · Will Oremus i Julian Mark

El fiscal en funcions del districte de Columbia –l’entitat administrativa amb què es denomina Washington, la capital dels Estats Units– ha enviat una carta a Wikimedia, l’organització sense ànim de lucre que gestiona la Wikipedia, en què l’acusa de “permetre que actors estrangers manipulin informació i difonguin propaganda política entre el públic nord-americà”.

A la carta, datada del 24 d’abril, Ed Martin explica que vol determinar si les accions de la Fundació Wikimedia vulneren els estatus de la Secció 501(c)(3), l’apartat del codi fiscal dels Estats Units que eximeix les organitzacions sense ànim de lucre d’haver de pagar imposts sempre que compleixin certes condicions.

El fiscal exigeix a la fundació que faciliti informació sobre el procés editorial intern i sobre el procés de verificació d’informació i de control de manipulacions per part d’agents estrangers.

“La Wikipedia ha permès que es manipuli la informació a la seva plataforma, inclosa la reinterpretació d’esdeveniments històrics clau i d’informació biogràfica de dirigents nord-americans del present i el passat, i més qüestions que afecten la seguretat nacional i els interessos dels Estats Units”, escriu Martin a la carta. I afegeix: “Emmascarar propaganda que influeix en l’opinió pública amb el pretext de facilitar material informatiu és contrari amb la missió ‘educativa’ de Wikimedia”.

La carta forma part d’una campanya més àmplia per part del govern Trump i els seus aliats –inclòs Martin– contra institucions, mitjans de comunicació i plataformes digitals a qui la Casa Blanca acusa de promoure i expressar idees polítiques progressistes. Wikipedia, l’enciclopèdia en línia escrita i editada de manera col·laborativa per milers de voluntaris de tot del món, s’ha convertit aquests darrers anys en una de les fixacions ideològiques dels conservadors dels EUA, que sovint l’han acusada de fer propaganda política.

Algunes de les afirmacions de la carta de Martin es fan ressò d’un informe publicat el març per la Lliga Antidifamació (ADL), una organització dels EUA de defensa dels drets civils dels jueus, que denuncià “el biaix antisemita i antiisraelià generalitzat de Wikipedia”. L’ADL ja criticà públicament Wikipedia l’any passat, perquè els col·laboradors de l’enciclopèdia van acordar de rebaixar el grau de fiabilitat de la informació proporcionada per l’organització en qüestions relacionades amb el conflicte entre Israel i Palestina.

L’ADL no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre la carta de Martin.

Llançada el 2001, Wikipedia és la novena pàgina més visitada de tot l’internet, segons els càlculs de l’empresa d’anàlisi Similarweb. Els continguts de Wikipedia ocupen un lloc destacat en els resultats de cerca de Google i en les bases de dades amb què s’entrenen els principals models d’intel·ligència artificial.

Jimmy Wales, cofundador de la Wikipedia, creà el 2003 la Fundació Wikimedia –una organització sense ànim de lucre– amb l’objectiu de finançar la pàgina i més projectes col·laboratius amb la rúbrica “wiki”.

“La Wikipedia és una de les darreres pàgines que es manté fidel a la promesa original d’internet, tot acollint més de 65 milions d’articles escrits per a informar, no pas fer propaganda”, declarà la Fundació Wikimedia en un comunicat publicat divendres, en què no esmentà la carta de Martin.

Al text, la fundació també defensà que els continguts de Wikipedia es regeixen per criteris destinats a garantir que la informació que hi ha es presenti de la manera “més precisa, justa i neutral possible”, i recordà que gairebé 260.000 voluntaris participen en el procés d’elaboració de continguts.

“La nostra visió és crear un món en què puguem compartir lliurement la suma de tot el coneixement humà”, afegí la fundació.

Encara que els continguts dels articles de Wikipedia han suscitat polèmica alguna vegada, l’estatus de l’enciclopèdia com a blanc del moviment conservador dels EUA és relativament recent. El 2018, sense anar més lluny, un article publicat per la revista The Atlantic es referí a la Wikipedia com “l’últim bastió d’una realitat compartida” entre la polarització política creixent dels Estats Units.

Elon Musk, director general de Tesla i propietari d’X, és un dels conservadors que se n’ha desencantat. L’octubre del 2023, el magnat prometé de donar mil milions de dòlars a la Fundació Wikimedia si canviava el nom de Wikipedia per “Dickipedia”, en un joc de paraules groller en anglès. A començament d’any, Wales criticà veladament Musk per la decisió d’X de complir les demandes de censura del govern turc, que Wikipedia combaté i guanyà als tribunals.

“Això és el que passa quan tractes la llibertat d’expressió com un principi, i no pas com un eslògan”, escrigué.

El desembre, Musk demanà als seus seguidors que no fessin donacions a la Wikipedia, tot compartint una publicació d’un compte conservador que afirmava que l’organització gasta part del pressupost anual en iniciatives de promoció de la diversitat (més conegudes per l’acrònim anglès DEI), que Trump ha cercat d’eliminar activament d’ençà que arribà a la Casa Blanca.

Una anàlisi publicada el juny de l’any passat pel Manhattan Institute, un think-tank conservador, identificà “indicis” d’un biaix polític progressista “de lleu a moderat” en el llenguatge emprat per l’enciclopèdia a l’hora de descriure personatges públics dels EUA.

Una altra organització conservadora dels EUA sense ànim de lucre, Media Research Center, assenyalà el febrer que molts mitjans conservadors dels EUA estaven identificats com a “poc fiables” en un llistat intern de Wikipedia dedicat a catalogar la fiabilitat de fonts d’informació.

L’editora de Wikipedia i periodista tecnològica Molly White explicà divendres que la carta de Martin forma part d’una campanya més àmplia del govern Trump i els seus aliats “d’instrumentalitzar la llei per provar de silenciar fonts d’informació independents d’alta qualitat” fora del seu control.

Stephen Harrison, un periodista que ha cobert la Wikipedia durant anys i ha escrit una novel·la inspirada en l’enciclopèdia, diu que la missió de la Wikipedia és servir com a font d’informació per al món sencer, però que Martin “sembla que en vol una versió ‘Amèrica Primer'”.

La Wikipedia no és la primera institució a trobar-se en el punt de mira de Martin, un veterà polític republicà que, abans de ser nomenat per Trump com a fiscal federal interí el gener, no havia format mai part de la judicatura. La setmana passada, Martin envià una carta a una revista científica en què demanava informació sobre la política editorial de la publicació.

Abans de ser nomenat fiscal dels Estats Units, Martin intervingué en més de 150 ocasions en mitjans de comunicació aliats amb el Kremlin, segons que ha informat The Washington Post. En una intervenció a la cadena russa RT el 2022, Martin assegurà que no hi havia proves que Rússia hagués concentrat els efectius militars a la frontera amb Ucraïna: nou dies després, el Kremlin envaí el país. Durant el conflicte, Martin ha acusat els representants del govern de Biden de bel·licistes i d’haver ignorat les preocupacions de seguretat de Rússia.

Aquesta setmana, Martin es disculpà per haver lloat un simpatitzant nazi condemnat –i després indultat per Trump– per haver participat en l’assalt al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En la disculpa, l’ara fiscal federal assegurà que no sabia quines eren les creences de l’acusat, tot i haver-lo defensat repetidament aquests darrers anys.

Spencer S. Hsu ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquests últims sis mesos després de la gota freda, els periodistes hem centrat molt l’atenció en la comarca de l’Horta Sud, una de les zones més afectades per la barrancada del 29 d’octubre. Però aquests no han estat els únics municipis afectats.  Xiva, a la Foia de Bunyol, també va quedar greument colpejada per la gota freda. La barrancada va desbordar-se al mig del nucli urbà i va destrossar desenes de cases que ara esperen a ser enderrocades. Les imatges parlen soles. La normalitat a Xiva encara és molt lluny, mig any després de la catàstrofe.

Treballs de demolició de les cases pròximes al barranc a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Vista d'una de les cases en procés de demolició (fotografia: Andreu Esteban). Cases precintades a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Vista de les cases en procés de demolició (fotografia: Andreu Esteban). Passarel·la provisional en un dels ponts destruïts a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Estat de les cases pròximes al barranc de Xiva, mig any després de la gota freda (fotografia: Andreu Esteban).

Maria Elena és una veïna que viu en una de les cases a la vora del barranc, a Xiva, però per sort casa seva no en va ser afectada. “Em vaig refugiar a casa del veí. Vam tenir sort que el barranc no va venir cap al nostre costat”, afirma Maria, i afegeix que “s’ha anat treballant sense parar, però per als qui han de derruir sa casa això va molt a poc a poc”. A la part central del poble per on travessa el barranc, les màquines treballen destruint aquelles cases que no es poden recuperar i que pareixen haver quedat congelades en el temps, amb objectes personals a dins que desapareixeran amb la casa.

Però el problema va més enllà de les cases. A pocs quilòmetres del nucli de la població de Xiva, vora la AP-7, Aurelio i Carlos Folgado, dos germans agricultors de Torrent, caminen pels seus camps de tarongers, que van quedar del tot destruïts el 29 d’octubre. Costa d’imaginar que aquesta parcel·la d’unes 90 fanecades (60 hectàrees), on les canyes s’amunteguen o es claven als tarongers, fóra abans un camp completament productiu. “Quan vam intentar entrar tot era fang, havíem de deixar el cotxe a dos o tres kilòmetres i venir caminant”, comenta Carlos mentre caminem entre el que queda dels tarongers. Aquella vesprada del 29 d’octubre, el barranc de Gallego, que passa just al costat, es va desbordar, i no tan sols va fer malbé tota la collita, sinó que va obligar a arrencar tots els tarongers per tornar a plantar-ne de nous.

Aquests camps on abans un tractor passava entre l’ombra dels tarongers ara s’han convertit en dunes del desert a causa de tota l’arena que el barranc va amuntegar; en algunes zones hi pot haver més d’un metre i mig de sorra que ens permet de caminar per sobre dels tarongers. Tot i els treballs de l’empresa Tracsa per a retirar els cultius afectats, la gran quantitat de desperfectes al camp valencià els fa estar desbordats de feina. Tots dos germans coincideixen en el fet que “després de sis mesos, encara estem al principi de la recuperació”; i Aurelio afegeix: “Haurem d’esperar cinc o sis anys a tornar a produir com abans.”

Carlos i Aurelio en un dels camps afectats per la gota freda a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Vista general del barranc del Gallego (fotografia: Andreu Esteban). Detall de plàstics arrosegats pel barranc del Gallego, a Xiva (fotografia: Andreu Esteban). Canyes arrosegades pel barranc per sobre dels tarongers (fotografia: Andreu Esteban). Detall de l'estat del camp de tarongers de Carlos i Aurelio a Xiva (fotografia: Andreu Esteban).

 

Però aquest és un problema que va més enllà de Xiva. Al sud d’aquest municipi es troba Torís, la població que registrà la quantitat més gran de pluja al dia de la gota freda, amb quasi 800 l/m² en vint-i-quatre hores. El poble no va tenir desperfectes importants, però els efectes d’aquestes pluges històriques es van fer notar al riu Magre, tant al terme de Torís com a Alboraig. Avui, les marques de la crescuda del Magre encara són ben visibles, amb un riu que ha canviat totalment el curs habitual i ha passat d’una amplada de deu metres a més de quaranta en algunes zones.

Al terme de Torís, una casa vora el riu aguanta amb prou feines: l’aigua va passar aquella vesprada per l’interior i la va deixar plena de canyes. José Joaquín Collado, president de la Turisana Cooperativa, camina pel terreny on abans es trobava part del seu cultiu, avui convertit en part del riu i gairebé sense cap evidència que abans hi hagués caquis plantats. “A més de la pluja, aquella vesprada va granissar de manera molt intensa, que unit als camps arrasats ha disminuït un 50% tota la producció de la cooperativa”, apunta José assegut en un antic mur del seu bancal que delimitava amb el riu i que avui es troba al bell mig d’aquest nou riu Magre.

Vista aèria del riu Magre al pas per Torís (fotografia: Andreu Esteban). Vista de l'antic riu Magre (part inferior) i la nova amplada sobre antics camps de cultiu (fotografia: Andreu Esteban). Tarongers per sobre els quals el riu Magre va passar el 29 d'octubre de 2024 (fotografia: Andreu Esteban). Vista aèria d'una casa a la vora del riu Magre, a Torís (fotografia: Andreu Esteban). José Joaquín Collado, president de la Turisana Cooperativa, assenyala part dels camps afectats per la crescuda del riu Magre (fotografia: Andreu Esteban). Canonades de reg desplaçades per la crescuda del riu Magre, a Torís (fotografia: Andreu Esteban).

Sis mesos després de la catàstrofe són molts els que lluiten cada dia per tornar a la vida d’abans d’aquell 29 d’octubre. Però ara, mig any més tard, tothom sap que això no serà fàcil, que encara queda molta feina per fer.

Amb Orthemis Orchestra - Lloc: Teatre Principal

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Passejada teatralitzada pel cementiri - Lloc: Cementiri d'Arenys de Mar

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Onze persones, pel cap baix, van morir ahir a la nit a conseqüència d’un atropellament multitudinari durant un festival de carrer a Vancouver (Canadà), segons que han informat les autoritats policíaques locals.

“Unes quantes persones han mort i unes quantes han resultat ferides quan un conductor ha atropellat a una multitud en un festival de carrer en l’avinguda 41 Est i Fraser poc després de les 20.00 [hora local]”, ha explicat la Policia de Vancouver en un comunicat a la xarxa social X.

Eleven people have now died as a result of the mass-casualty event at the Lapu Lapu Day Festival. Our hearts are with all of the victims, their loved ones, and everyone who has been impacted by this act of violence. This is the darkest day in our city’s history.

— Vancouver Police (@VancouverPD) April 27, 2025

En el mateix missatge, han assenyalat que el conductor del vehicle ha estat detingut. Hores més tard han descartat que es tracti d’un acte terrorista. Finalment, la policia ha confirmat el nombre de morts.

 

La pugna per la direcció de la federació de Barcelona s’ha resolt amb una victòria molt ajustada dels crítics amb Oriol Junqueras, i el president d’Esquerra ha rebut el primer revés d’ençà que va ser reelegit. Creu Camacho presidirà la territorial barcelonina amb Miquel Colomé com a secretari general. La federació de Barcelona s’ha convertit en el bastió orgànic dels díscols: un contrapoder rellevant dins el partit, perquè és la que té més militants.

El resultat és gairebé un empat tècnic. Un reflex de la divisió interna que ja va aflorar amb les eleccions a l’executiva nacional del desembre, però aquesta vegada amb les particularitats barcelonines i decantat a favor dels crítics per tan sols catorze vots. Camacho ha obtingut el 49,6% del suport i la llista d’Eva Baró (fins ara presidenta) i Lourdes Arrando, el 47,5%, amb un 2,9% de vots en blanc. El malestar entre els afiliats per la gestió del preacord per a entrar al govern de Jaume Collboni, amb l’ajornament del congrés en què s’havia de prendre la decisió, sembla haver fet prou forat perquè la candidatura que aplegava els sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou hagi pogut desbancar l’antiga permanent.

Baró també comptava amb el suport dels artífexs de la candidatura de Patrícia Gomà del 2023. Aquest sector també es va decantar per entrar al govern de Collboni amb el preacord, però la unió de les cúpules de les dues antigues llistes no ha estat prou per a convèncer les bases amb la projecció d’una imatge d’unitat que, en realitat, deixava espai als crítics.

La primera carpeta que haurà d’afrontar la nova permanent de la federació de Barcelona d’ERC serà, precisament, la de l’entrada al govern municipal. Camacho es va comprometre a convocar una consulta telemàtica entre els militants abans de l’estiu per a decidir-ho, encara que el preacord amb els socialistes hagi envellit i les condicions polítiques hagin canviat. Tenint en compte els resultats d’aquestes eleccions internes, és molt difícil que Esquerra acabi optant ara a entrar a l’executiu. La consulta podria ser, més aviat, un cop de porta definitiu.

Una vegada travessat l’equador del mandat municipal, ERC haurà d’abocar-se a la preparació de les eleccions del 2027. Aquest serà l’examen decisiu per a Junqueras, el que permetrà de veure si el partit és capaç de remuntar tot un cicle de davallada electoral, però també ho serà per als crítics que ara capitanejaran la federació barcelonina. Elisenda Alamany, cap de files a l’ajuntament i secretària general d’Esquerra, és l’únic nom amb què s’especula com a candidata, tot i que no ha fet el pas i ho hauria de validar la militància.

Si Baró hagués aconseguit guanyar, com ells mateixos esperaven, Junqueras hauria consolidat l’hegemonia a Esquerra. En el congrés del març, l’oposició interna no va tenir prou força per a qüestionar-li el projecte polític i el president del partit va sortir del plenari amb les quatre ponències aprovades amb un suport incontestable. Una victòria de Baró hauria complicat l’articulació i el manteniment de l’activitat dels crítics, que sovint constaten baixes de les veus més discordants entre la militància. Però Barcelona els dóna, ara, alè.

Camacho, Colomé i la resta de membres de la nova direcció hauran d’entendre’s, a més, amb el grup municipal, en què també hi ha Baró. La regidora Rosa Suriñach és l’única que s’havia posicionat a favor de la llista de la també presidenta del casal de l’Eixample. Suriñach, de fet, presidirà l’assemblea barcelonina. Els crítics insistien en la necessitat de separar els càrrecs orgànics dels electes perquè no es barregessin més interessos que els estrictament polítics en la presa de decisions, i així serà a la pràctica a partir d’ara.

En un comunicat, Baró ha agraït que la participació hagi estat del 72% (han votat 682 d’un total de gairebé 950 militants) i ha desitjat sort i encerts a la nova direcció. Camacho ha assumit el càrrec amb “una gran alegria i una enorme responsabilitat”. “Comencem una nova etapa amb il·lusió, amb força i el compromís de tornar a fer d’Esquerra una eina útil i guanyadora”, ha afirmat en un altre comunicat.

Si Nova Esquerra Nacional i Foc Nou van voler batallar per la federació d’ERC a Barcelona era perquè, segons els seus càlculs, creien que tenien possibilitats de guanyar. Ho suposaven tenint en compte els suports que havien obtingut a Barcelona a les eleccions internes nacionals, com va explicar VilaWeb. És a dir, comptaven que la candidatura Baró obtindria més avals d’entrada, però que ells podrien aglutinar més vots inesperats a les urnes. Totes dues coses han acabat passant.

La recollida dels avals –que són exclusius, atès que cada militant només pot donar suport perquè es presenti una candidatura– va anticipar que les eleccions podien acabar amb un resultat ajustat. Finalment, la federació de Barcelona d’ERC ha fet honor a una llarga tradició: la de mantenir-se internament amb dinàmiques pròpies i amb capacitat d’exercir de contrapoder.

El que em fascina d’aquest escrit que començ és sentir fins a quin punt les traces del present duen la marca de l’efímer.

I de la fragilitat.

Em fa por que els mots no quedin a la superfície, que perdi el temps, ai las!, escrivint menudències, pedretes que quan les tir al safareig les engoleix l’aigua sense cap ondulació.

I això em passa quan voldria que emergís de les meves paraules una emoció sensible, una essència del quotidià, uns rotlles que es multiplicassin. 

De vegades una frase llegida a l’atzar en un article que no era gens menjador et pot mostrar la transparència de l’obstacle.

Musil deia: “L’única prova a favor o en contra d’un ésser és si la seva presència ens rebaixa o ens eleva.”

Aquí, al full, el desig no s’expressa en un intercanvi de mirades, sinó tan sols pel circuit de la paraula.

Això que semblen diàlegs traeixen un pensament que se cerca, es contradiu, assaja organitzar-se amb l’altre.

Des que escric, un dubte, i una opacitat es creen, davant els quals el lector s’ha de fer detectiu.

¿Es produeix un suspens de paraula?

Vull tornar a un present en què no he estat mai.

Em sent un subjecte escindit, amb la inquietud constant de mi mateix, del meu passat, del meu present, del meu futur, mal a pler en la certesa i perpetualment en procés d’inventar-me.

Vull ser contemporani, però no per ser conscient de les llums que s’allunyen infinitament, sinó de les foscors que ens aclaparen per totes bandes d’aquest temps incomportable. 

¿No t’agradaria que hagués començat així amb aquests petits moviments que et mostren les entreteles de les idees, els crec-crec del midó que desenravena el llenguatge, una llenegadissa presència d’un humor que no gosa dir el seu nom i, sobretot, aquest camp d’intensitats enigmàtiques amb una vibració particular, una qüestió oberta i una presència per omplir?

Sura per entre les línies aquesta idea que el passat i el futur no són gaire res més que il·lusions de les quals caldria desfer-se’n per arreplegar millor la vida en la seva integral sencera dins la punta extrema del present.

El que ens manca és el color, l’energia, la clara percepció de l’instant, que és una combinació de pensament, de sensació i de sentir la veu de les coses que ens fan companyia i de la natura que ens ajuda a viure.  

El paradís no és al més enllà, sinó que és aquí, accessible, davant nostre, i fins i tot just davant dels nostres ulls, un moment i un moviment que pot contenir en si mateix tota l’alegria i l’angoixa de l’existència.

Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana.

Un dels nostres horitzons és la gràcia.

Aquesta irradiació d’extrema senzillesa que conjuga en la plenitud de la simplicitat, l’expressió del dolor més elevat i el gaudi més gran.

¿No has vist aquesta posada en escena circular que ofega els personatges d’ombres i de colors violentament artificials, reflexos dins reflexos d’una mecànica espantosa, i que tenen l’íntima consciència de la mercantilització dels individus en la vida actual, convulsa i carnissera, com una gran màquina desposseïdora?

¿No podríem assegurar que allò que el mirall de l’escrit ens mostra som nosaltres mateixos més de bon de veres que mai, que creient-nos en revolta, paradoxalment aquesta revolta ens duu a una altra forma de submissió?

El fracàs és un dels únics temes dramàtics vertaderament apassionants.

Sé que he de recular per veure-hi clar, aquell que està massa a prop només veu boira.

Quan cau l’horabaixa i intent viure a poc a poc el temps (“vull fer la vida lenta” escrivia damunt la pedra fa anys), m’imagín que aquestes notes plenes de curt-circuits elèctrics que espiregen no són altra cosa que intents d’afinar l’instrument del llenguatge per aconseguir una unitat i fer que la música verbal s’expressi en tota propietat.

El mestre Ramón Andrés em diu que això només s’ateny posant l’oïda més enllà de l’acostumat, i a l’escoltar el que passa a l’altre costat de l’habitació del temps i de l’espai que són uns veïnats malavinguts que es barallen des del primer dia que començàrem a pensar el món.

Estic dins la revolta contra la pressa que ens fa malbé.

Estic en la.

En l’humus viu.

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelltra-mc-CDLXIV.m4a

 

The Washington Post · Chico Harlan

Ciutat del Vaticà. El papa Francesc prometé repetidament d’eradicar la xacra de l’abús sexual de l’Església Catòlica. Convocà a Roma reunions de bisbes d’alt nivell destinades a tractar de les denúncies; també aplicà noves directrius per a investigar els casos d’abús.

Els defensors de la lluita contra l’abús sexual a l’Església elogien Francesc per haver reconegut la magnitud –sistèmica– del problema, com també per l’empatia mostrada en les reunions amb les víctimes. Però també consideren que no va canviar la propensió de l’Església al secretisme, ni la tendència a evitar decisions contundents fins que els casos no transcendeixen a l’esfera pública.

No hi ha dubte, per tant, que el nou papa heretarà una crisi que continua sacsejant els fonaments de l’Església Catòlica.

La Santa Seu continua rebent un flux molt constant de casos –uns 800 anuals– procedents d’Europa, l’Amèrica Llatina i Àsia. Ho explica així l’arquebisbe Charles Scicluna, membre del departament del Vaticà que s’encarrega de gestionar les denúncies d’abús sexual.

L’Església, una organització coneguda pel fet de mantenir uns registres meticulosos de les activitats que fa, era conscient de la proliferació d’abusos sexuals per part de clergues molt abans que la qüestió saltés a la primera plana de l’actualitat, a començament de la dècada dels 2000. Tot i que les primeres revelacions van esclatar en països occidentals, el centre de gravetat de la crisi s’ha anat desplaçant a unes altres parts del planeta aquests darrers anys.

Una de les preocupacions del Vaticà és que qualsevol nova revelació sobre casos d’abús faci trontollar la reputació de l’Església més enllà d’Europa, on les xifres d’assistència a missa han caigut estrepitosament aquestes darreres dècades. L’Àfrica i l’Àsia són els dos continents on la influència de l’Església ha crescut més de pressa aquests darrers anys, i si hi esclatessin nous escàndols d’abusos aquesta expansió podria perillar, bé ara, bé més endavant. La lliçó d’aquests tres darrers decennis és que els abusos clericals són àmpliament estesos al si de l’Església, sempre que algú estigui disposat a investigar-los i les víctimes sentin que els poden denunciar.

Shaun Dougherty, un nord-americà que presideix la junta de la Xarxa de Supervivents d’Abusats per Sacerdots (SNAP), diu que els abusos “són el problema més gran que l’Església té avui dia”.

“Continuen més centrats a protegir l’Església, i a si mateixos, que no pas a les víctimes”, afirma.

La qüestió dels abusos, de fet, ja ha alterat el rumb dels tres darrers pontificats.

El papa Joan Pau II, que dirigia l’Església quan els primers casos aparegueren a la premsa, tendí a centrar-se exclusivament en els sacerdots acusats d’abús i prestà menys atenció als casos d’encobriment. Anys després, es revelà que havia passat per alt les denúncies de conducta sexual inapropiada contra Theodore McCarrick, un poderós cardenal nord-americà que fou destituït l’any 2019. El cas afectà considerablement la reputació del pontífex.

El successor de Joan Pau II, el papa Benet XVI, prengué mesures més agressives per a perseguir i castigar els sacerdots acusats d’abusos; també fou el primer pontífex a reunir-se amb supervivents d’abús. Però Benet també va haver de fer front a acusacions, recollides en un informe de 1.900 pàgines publicat un any abans de la seva mort, que havia gestionat indegudament els casos d’abús presentats contra l’Església durant una etapa anterior de la seva carrera eclesiàstica. Benet expressà la seva “vergonya profunda” pel cas a les víctimes, però no admeté haver comès cap delicte.

Els casos d’abús també marcaren de ple el papat de Francesc. Els sectors més conservadors de l’Església, que històricament han vinculat la xacra dels abusos al caràcter homosexual de molts religiosos, sovint acusaren el papa d’ignorar les causes més profundes del problema. Els progressistes, especialment a Alemanya, sovint consideraren insuficients les mesures del papa. La ira i la traïció que moltes víctimes senten per la gestió que l’Església ha fet dels casos d’abús també han dominat alguns viatges internacionals de Francesc, incloent-hi una visita a Bèlgica el setembre passat.

“És vergonyós”, declarà Francesc durant aquell viatge. “L’església ha d’avergonyir-se, demanar perdó i tractar de resoldre aquesta situació”, afegí.

Però alguns crítics consideren que Francesc ha parat menys atenció als casos d’abús els darrers anys del seu papat, quan van passar a segon pla mediàtic. En l’històric sínode que s’acabà el 2024, després de dos anys, es tractà de moltes de les qüestions més espinoses que envolten l’Església Catòlica. Els casos d’abús, tanmateix, no va ser-ne un tema central.

“Tenint en compte que és una crisi existencial per a la legitimitat moral de l’Església a tot el món, va ser una gran decepció”, diu Anne Barrett Doyle, codirectora del grup Bishop Accountability, que investiga casos d’abús a l’Església.

“Lluita sense treva” contra els abusos

Les mesures més destacades de Francesc sobre la qüestió dels abusos a l’Església arribaren a l’equador del seu papat, quan la successió d’escàndols arreu del món van intensificar la pressió sobre l’Església fins a extrems mai vists. A Xile, els fiscals escorcollaren esglésies i encausaren alts càrrecs eclesiàstics per un delicte d’encobriment. A Austràlia, un cardenal ha estat portat davant els tribunals per nombrosos delictes d’abús sexual. Als Estats Units, els mitjans no cessaven de destapar noves acusacions contra McCarrick.

Francesc no trigà a convocar un grup de bisbes a Roma per a una reunió inèdita sobre abusos. Algunes víctimes hi explicaren el seu testimoni; també es presentaren propostes per a millorar el procés d’investigació de casos i depuració de responsabilitats.

Al final d’una reunió de quatre dies, el papa prometé una “lluita sense treva” contra els abusos i promulgà una nova llei destinada a crear un sistema de tramitació i investigació de les denúncies d’abusos. La llei, entre més aspectes destacats, obliga les diòcesis a crear oficines per a gestionar les denúncies de casos d’abús; també obliga els sacerdots i les monges a denunciar acusacions d’irregularitats a les autoritats religioses, per primera vegada en la història de l’Església. Les mesures afegiren una nova capa de control a les activitats dels bisbes, que fins aleshores responien tan sols al papa. En el nou sistema, els bisbes poden investigar-se mútuament: si un bisbe és acusat d’encobrir acusacions, el prelat de la diòcesi regional pot intervenir en el cas i obrir una investigació formal.

El Vaticà no dubtà a convertir McCarrick en la cara de totes aquestes reformes. Al cardenal li retiraren els drets del sacerdoci, el càstig més significatiu relacionat amb un cas d’abús que l’Església ha imposat mai a un sacerdot. El seu ascens en l’organització de l’Església també fou objecte d’una investigació interna, per la qual s’elaborà un extens informe de 449 pàgines.

Manca de transparència

Però McCarrick resultà ser un cas aïllat.

I els experts en abusos, com també els funcionaris del Vaticà, reconeixen que l’Església continua sense actuar amb transparència i coherència.

Un informe publicat a l’octubre per la comissió d’abusos del papa, per exemple, assenyalà que no totes les diòcesis havien creat les oficines de gestió de casos que el pontífex demanà.

A voltes, les investigacions internes de l’Església als seus superiors segueixen les normes i els protocols establerts. Però de vegades, tanmateix, els procediments semblen improvisar-se, sovint sense justificació aparent. Els experts expliquen que costa de jutjar si el sistema funciona correctament, atès que l’Església no informa mai sobre quins bisbes sanciona, i encara menys per què els sanciona.

“Cal vetllar perquè la llei s’apliqui i es faci complir amb coherència i integritat”, diu Hans Zollner, un sacerdot alemany que ajudà a organitzar la cimera sobre els abusos de Francesc. “Aquest és el principal envit, per a l’Església, a l’hora de tractar dels abusos.”

Quan un dels cardenals de més alt rang de Francesc, el canadenc Marc Ouellet, fou denunciat per tocaments inapropiats, el Vaticà delegà la investigació del cas en un vell conegut seu. Per una altra banda, el Vaticà sancionà Carlos Ximenes Belo, bisbe de Timor Oriental i guanyador del Nobel de la pau, després de ser acusat d’abusar d’infants pobres. Però el cas –incloent-hi la prohibició a Ximenes, ordenada pel Vaticà, de continuar tenint contacte amb menors d’edat– es mantingué en secret fins que no el destapà un mitjà neerlandès.

Les víctimes d’abusos diuen que sovint topen amb tota mena de dificultats a l’hora d’obtenir informació sobre les mesures disciplinàries imposades als seus presumptes agressors. L’arquebisbe Scicluna, per una altra banda, qualifica aquesta crítica de justa.

“Crec que es pot dir que, gràcies al papa Francesc, estem en una posició més favorable a l’hora d’investigar i sancionar els casos d’abusos: ara tenim lleis i estructures que, abans del seu papat, no existien”, diu Scicluna. “Però una cosa és tenir lleis i estructures i una altra és com funcionen, aquestes lleis i estructures, a l’hora de la veritat.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Sis mesos després de la gota freda la plana major del PP europeu desembarca a València. No és en cap cas una missió per a saber de primera mà els estralls d’una  de les principals catàstrofes que han afectat el territori de la Unió Europea. L’agenda dels centenars de delegats té unes altres “prioritats” que les 228 víctimes mortals i els danys a Massanassa, Paiporta i Sedaví, entre més llocs.

Toñi Garcia: “Sóc ací per ells, lluitaré fins al final perquè sé que ells ho farien per mi” 

Si repassem la web del congrés, queda clar que el contacte del PPE amb la realitat serà mínim. “A la ciutat vibrant de València, a la costa oriental d’Espanya, ens trobem en un lloc ric en història, cultura i encant […] El nostre congrés girarà entorn d’espais impressionants, cadascun dels quals celebra l’encant i la vitalitat de València”, diu.

Ara, per molt que es tapin els ulls, la indignació popular no entén de protocols i es farà notar, tal com passa amb qualsevol activitat del president Carlos Mazón fora del Palau de la Generalitat. El dia abans del congrés, el dilluns 28, hi haurà la setena manifestació per a exigir-ne la dimissió i l’endemà, durant la jornada inaugural, es farà una protesta en una de les seus.

Els crits serviran, en part, per a denunciar el silenci de la Comissió Europea. Fa unes setmanes, associacions de víctimes van enviar una carta a Ursula von der Leyen per demanar-li una reunió i explicar-li l’abast de la tragèdia. “Moltes famílies encara no tenen recursos per a reconstruir casa seva, els negocis o els projectes de vida”, deia la missiva.

Encarna Martínez: “José va enregistrar un vídeo dient: ‘Mireu com s’ompli el cotxe d’aigua’, i ja no en vam saber res més”

Dijous passat, un portaveu de la Comissió va confirmar que la presidenta havia rebut la carta, però va descartar de fer més comentaris. Aquell mateix dia, Politico avançava que “Von der Leyen no acceptarà cap reunió que pugui resultar incòmoda per als seus companys del PPE a Espanya”. Incòmoda o no, el rastre de la tragèdia serà present en tot moment al congrés.

El gruix de conferències i activitats es faran al recinte de la Fira de València. “Aquest recinte ampli, conegut per acollir esdeveniments internacionals de gran envergadura, oferirà espai de sobra per a debats, exposicions i oportunitats de networking“, diu la web del congrés. No esmenta enlloc que la Fira es va convertir en morgue temporal per a desenes i desenes de víctimes de la gota freda.

Saray Ruiz: “Em sembla impossible que troben mon pare, jo ja imagine qualsevol cosa”

Allà, on la tragèdia es mostrava de la manera més crua, també es va veure el rostre més inhumà del Consell. En una atenció als mitjans, l’ex-consellera Núria Montes, amb un to indigne, va alliçonar les famílies de les víctimes. “No es lliuraran cossos a famílies. No es permetrà l’accés de familiars a la zona on tenim custodiats tots els morts, de manera que hauran d’esperar, obligatòriament”, va dir.

Indignació pel mal tracte als familiars dels morts 

A qui importen 228 víctimes i centenars de familiars? És primavera a València i el PPE, el principal partit al Parlament Europeu, té unes altres “prioritats”, com ara fer gala d’unitat amb la reelecció de Manfred Weber a la presidència i col·locar Dolors Montserrat a la secretaria general.

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida'” 

El lema és “Lideratge, unitat i visió”, però fa unes setmanes, arran de la pressió i les protestes contra Mazón, el congrés de València va estar a punt de traslladar-se a Madrid. Alberto Núñez Feijóo volia evitar el tràngol de ser eclipsat pel malestar popular, però certificar el canvi de seu –ai, las! El poder dels diners– hauria comportat despeses milionàries.

EPP getting ready for Valencia!

Leadership, unity, vision. pic.twitter.com/Hr6CNquZRF

— EPP (@EPP) April 9, 2025

El fantasma de Mazón

El president Carlos Mazón es deixarà veure al congrés, tot i el recel que genera la seva figura en alguns sectors del PPE. “Tindrà el paper que li correspon, lògicament”, han afirmat aquesta setmana des de Madrid, sense concretar res més. Costa de creure que Feijóo li cedeixi el micròfon en el discurs inaugural.

El més probable és que Mazón esdevingui una mena de fantasma, és a dir, sigui a tot arreu, però sempre en segon terme. Les protestes que el persegueixen a tot arreu i les investigacions de la jutgessa de Catarroja, que demostren la gravetat de la seva negligència, l’han convertit en un actiu radioactiu.

I, sis mesos després de la gota freda, sembla que el mateix president n’és conscient. Amb una agenda opaca –com es va veure durant les Falles– i incongruent. De fet, l’últim dia de congrés marxarà abans d’hora a l’aeroport de Manises per encapçalar “una missió comercial” amb empresaris a Nova York i Miami.

“A vegades les agendes són com són”, ha dit als mitjans, sobre la coincidència. “Serà un congrés molt important per a la imatge de València, però no deixa de ser un acte del Partit Popular i, per descomptat, la prioritat és la meva terra”, ha afegit.

Mazón, que vol aprofitar el congrés per tergiversar el relat de la mala gestió de la gota freda i culpar-ne la Moncloa, també es perdrà el romiatge de Santa Faç. Pot semblar poca cosa, però és una cita ineludible per a qualsevol president, especialment ell que és nadiu d’Alacant.