La consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, es mostra satisfeta perquè la condonació del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) s’incorpori a l’ordre del dia del dimecres del Consell de Política Fiscal i Financera i espera que s’aprovi.

Pocs minuts després de l’anunci de Junqueras, Romero ha volgut mostrar-se prudent i no ha parlat d’una xifra concreta per “respecte als procediments”. Amb tot, la consellera sí que ha confirmat que avui el govern espanyol ha notificat la documentació amb el càlcul de la quitança. Amb aquesta condonació, el govern estima que podria estalviar-se 1.500 milions d’euros en interessos.

“Estem satisfets que aquesta proposta estigui sobre la taula amb una metodologia que ens sembla correcte”, ha afirmat la consellera. Aquesta condonació permet complir un dels acords d’investidura entre el PSC i ERC.

“Un cop s’aprovi, sortirà la xifra final. Hem de ser respectuosos amb els procediments”, ha insistit Romero, en una atenció als mitjans des del Districte Administratiu.

Pel que fa als interessos, la consellera d’Economia ha assegurat que l’estalvi és difícil de calcular perquè un cop s’aprovi, la proposa ha d’anar al congrés espanyol per modificar la llei d’estabilitat pressupostària. “No podem calcular quin és l’estalvi d’interessos perquè no sabem quan serà efectiva la condonació”, ha dit Romero.

La consellera també ha explicat que l’augment dels tipus d’interès ha disparat les quantitats que ha d’abonar la Generalitat, que en l’exercici anterior van ser de 750 milions i, en canvi, aquest any arriben a 1.500 milions.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat avui que l’estat espanyol enviarà a Ucraïna un nou paquet d’ajuda militar per valor de 1.000 milions d’euros.

“Continuarem donant suport a Ucraïna mentre sigui necessari. No els abandonarem quan més ens necessiten, i Espanya continuarà proporcionant suport i equip militar”, ha dit durant la seva participació en la cimera internacional de suport a Ucraïna que reuneix a Kíiv els màxims mandataris de la Unió Europea, amb Úrsula Von der Leyen al capdavant.

Sánchez assenyala que Ucraïna “ha de guanyar una pau justa i duradora”, i que d’això en depenen la llibertat, la seguretat i el futur de tots els europeus. També ha advertit que per aconseguir una pau justa, Ucraïna ha de ser present a la taula de negociació, i que Europa ha de participar en aquesta taula perquè la pau sigui sostenible.

El nou paquet s’emmarca en l’acord bilateral de seguretat que Sánchez i el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, van signar l’any passat. La Moncloa ha afirmat que la mesura s’alinea amb el missatge que han expressat la resta de dirigents en aquesta cimera: “Per aconseguir una pau justa necessitem donar més suport militar i humanitari a Ucraïna”.

Sánchez també ha advertit que els crims de guerra comesos per Rússia “no poden quedar impunes”, i ha destacat el valor dels ciutadans ucraïnesos davant “l’agressió brutal” de Putin. El president espanyol també ha defensat l’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea “tan aviat com sigui possible”. “Seria la victòria més important per al poble d’Ucraïna, perquè l’esperança d’Ucraïna està a Europa, i la d’Europa és a Ucraïna”.

“Tenim mesos difícils al davant, però estic convençut que al final d’aquest període terrible la llibertat i la democràcia prevaldran i superaran la violència i l’autoritarisme”, ha dit Sánchez.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha anunciat un acord amb el govern espanyol perquè la condonació del deute de la Generalitat pel Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) sigui finalment de 17.103,95 milions d’euros i no de 15.000 milions, com van pactar originalment en canvi de la investidura de Pedro Sánchez. Representa el 22% del deute del FLA, superior al 19,9% previst originalment. Segons que ha dit Junqueras, la condonació del deute s’aprovarà dimecres a la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, i més tard l’haurà de ratificar el congrés espanyol.

Les bilaterals i els acords d’investidura: comença una setmana clau per a falcar l’estabilitat d’Illa

Ara fa una mica més d’un any, el novembre del 2023, ERC i el PSOE van pactar la condonació de 15.000 milions de deute (equivalent al 20% del FLA) que significat, a més, uns 1.300 milions d’estalvi en interessos. Més tard, Sánchez va anunciar que s’ampliaria a totes les comunitats autònomes, però fins ara no s’ha materialitzat.

“És un deute injust que mai no hauria d’haver existit, originat pel fet que el govern espanyol dóna a crèdit a la Generalitat allò que en realitat correspon a la societat catalana”, ha dit Junqueras, que ha il·lustrat la magnitud dels 17.000 milions d’euros dient que és una xifra equivalent a la inversió prevista per la Generalitat de Catalunya durant els quatre anys vinents, i alhora equivalent a la suma de la despesa anual en salut, educació, universitats i recerca.

Ha afegit que, amb aquesta condonació, la Generalitat de Catalunya s’estalviarà vora 1.500 milions d’euros. “És l’equivalent a tot allò que el govern del nostre país posa en seguretat, a tot el que correspon a la Conselleria d’Interior. Són més o menys equivalents al que correspondria a la construcció de quaranta escoles noves”, ha afegit.

Però, segons Junqueras, això no modifica la negativa a negociar amb els socialistes el pressupost del govern espanyol ni el de la Generalitat. Ha dit que no podien negociar-los si no incorporaven les reivindicacions d’ERC, com ara el nou sistema de finançament, ja acordat en canvi de la investidura de Salvador Illa.

Nou cop de porta als intents d’encausar l’advocat Gonzalo Boye pel retorn de Carles Puigdemont. Si la querella de Vox va ser desestimada amb un escrit molt dur que recordava que no es podia investigar algú pel fet de ser l’advocat de Puigdemont, ara també s’ha refusat la del pseudo-sindicat Manos Limpias, que el jutjat no veu fonamentada.

A la interlocutòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, la jutgessa Carmen García Martínez diu que no hi ha cap indici que assenyali Boye, i que no es pot obrir un procés penal contra algú “sense aportar un indici objectiu” que hagi comès cap delicte.

La jutgessa arriba a dir: “La denúncia presentada no té el més mínim rigor i no aporta cap mena de suport que permeti d’evidenciar en l’actuació del Sr. Boye, lletrat del Sr. Puigdemont, cap comportament delictiu quan el va acompanyar a Espanya i posteriorment tornar a marxar del país, atesa la seva situació processal, coneguda per tots.” I afegeix que la condició d’advocat de Puigdemont li dóna una posició especial, perquè no podria declarar en contra del seu representat.

La Unió Europea ha desembarcat a Kíiv per donar suport a Ucraïna, coincidint amb tres anys de la invasió russa, i per a anunciar noves mesures de suport energètic i l’arribada de 3.500 milions d’euros destinats a armes i munició al març. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i el president del Consell, António Costa, ja són a la capital ucraïnesa, on també hi ha dirigents polítics de fora de la Unió Europea, com el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau. A l’arribada, Von der Leyen ha publicat a X: “En la lluita per la supervivència no només està en joc el destí d’Ucraïna, sinó també el d’Europa. El nostre compromís amb el poble ucraïnès és inalterable.”

On the 3rd anniversary of Russia’s brutal invasion, Europe is in Kyiv.

We are in Kyiv today, because Ukraine is Europe.

In this fight for survival, it is not only the destiny of Ukraine that is at stake.

It’s Europe’s destiny. pic.twitter.com/s0IaC5WYh6

— Ursula von der Leyen (@vonderleyen) February 24, 2025

De Kíiv estant, la Comissió Europea anunciarà un nou paquet d’ajuda energètica que facilitarà la integració del mercat elèctric ucraïnès amb el de la Unió Europea el 2027. La mesura, que també inclourà Moldàvia, preveu de reforçar la connexió en el sector del gas mitjançant compres que assegurin reserves suficients i la seguretat energètica, alhora que fomenta la inversió en renovables amb un increment previst del 25%. En els darrers tres anys, la UE ha invertit més de 2.000 milions d’euros en millorar el sistema energètic ucraïnès per contrarestar els atacs russos que provoquen talls de llum i gas, deixant milers de persones vulnerables.

La presència de líders europeus a Ucraïna coincideix amb la reunió dels ministres d’Exteriors dels 27 a Brussel·les, que ha aprovat el setzè paquet de sancions contra Rússia per la invasió ucraïnesa. A l’arribada, l’Alta Representant de Política Exterior i Seguretat, Kaja Kallas, ha destacat la necessitat de donar més suport que mai a Ucraïna. Els ministres debatran una nova iniciativa per incrementar l’ajuda militar a curt termini, que inclourà munició i altres capacitats de defensa. Kallas ha insistit, a més, que tant Kíiv com els europeus han d’estar presents a qualsevol taula de negociació per la pau, descartant ara l’enviament de missions de pau, ja que “Putin no vol la pau”.

Una recerca encapçalada per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha detectat un augment significatiu del sexisme en les lletres de les cançons populars a l’estat espanyol durant aquests darrers vint anys, i especialment aquest darrer decenni. L’estudi, que analitza més de dues mil cançons compreses entre 1960 i 2022, revela que un 51% de les lletres presenten expressions sexistes. Aquest treball, publicat a la revista Cogent Arts & Humanities, és pioner per l’ús d’eines d’anàlisi de contingut basades en intel·ligència artificial.

Segons l’autora principal, Laura Casanovas-Buliart, malgrat els avenços en igualtat, moltes cançons perpetuen estereotips nocius. L’estudi, que deriva d’un treball final de grau supervisat per Carlos Castillo, del grup Web Science and Social Computing de la UPF, assenyala que l’augment del masclisme es manifesta sobretot en la hipersexualització i l’objectificació del cos femení, a més de les idees de possessió i control per part dels homes.

Els investigadors atribueixen aquest fenomen a diversos factors. D’una banda, la música reflecteix el context cultural i històric, i la societat de l’estat espanyol encara és influïda per estereotips tradicionals de gènere i per la persistència de la violència masclista, malgrat els avenços socials recents. D’una altra banda, també hi ha contribuït la substitució creixent de la ràdio per les plataformes de streaming, on no s’apliquen els mateixos criteris de selecció. L’algorisme d’aquestes plataformes tendeix a situar més amunt les cançons amb contingut sexista i així s’origina un “bucle de retroalimentació”.

Per analitzar una mostra tan voluminosa de cançons sense etiquetes prèvies de sexisme, els investigadors han desenvolupat un mètode nou basat en l’aprenentatge automàtic. Aquest sistema, entrenat amb dades etiquetades manualment gràcies a una iniciativa de proveïment participatiu (crowdsourcing), es preveu que millori amb l’ampliació del banc de dades.

Els resultats obtinguts poden contribuir a detectar i monitorar amb més eficàcia els biaixos sexistes en la música. Castillo proposa que, així com es demana als mitjans socials que redueixin la visibilitat del contingut radical o xenòfob, també es podria sol·licitar a les plataformes audiovisuals que limitessin la difusió de cançons que promouen comportaments masclistes.

Avui, 24 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Una forta mobilització electoral frena el progrés de l’extrema dreta a Alemanya
—Qui és Friederich Merz, el previsible nou canceller d’Alemanya?
—Merz diu que Europa s’ha d’independitzar dels Estats Units
—L’extrema dreta alemanya convida Vox, Zemmour i Aliança Catalana a Berlín, per celebrar els seus bons resultats
—Die Linke sorprèn guanyant clarament les eleccions a Berlín
—El pessimisme independentista com a coartada moral | Editorial de Vicent Partal
—Quins són els grupuscles espanyolistes que volen marginar el català a les aules valencianes?
—150 anys del tren a Mallorca: una oportunitat perduda contra la invasió dels cotxes
—Les bilaterals i els acords d’investidura: comença una setmana clau per a falcar l’estabilitat d’Illa
—Junts debatrà si retira la iniciativa de la qüestió de confiança per deixar temps a acords “molt avançats”
—En un racó oblidat de l’Àfrica, els gihadistes i els mercenaris russos desafien l’ordre internacional
—Jordi Prat i Coll: “Hi ha una invasió: el 99% de la ficció que consumim és anglosaxona”
—El joc dels disbarats… nuclears | Anàlisi de Pep Puig
—Javier Mariscal rep el Premi Trajectòria 2025 de l’Animac
—L’actitud Orwell i l’ofici d’escriure
—Crònica de cap de setmana colonial | Mail obert de Julià de Jòdar
—Sí al valencià! | Mail obert d’Esperança Camps

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia: 

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Die Linke, el Partit de l’Esquerra, és el sorprenent guanyador de les eleccions federals a Berlín. El partit, que en l’enquesta més recent ocupava el quart lloc a l’estat, ha obtingut un 20,1% i ha passat davant de la CDU (18,4) i els Verds (17,7). A més, ha guanyat a quatre circumscripcions directes de les dotze de la ciutat.

Guanyar directament en una circumscripció tan sols semblava possible a Treptow-Köpenick, on Gregor Gysi, que hi guanya regularment d’ençà del 2005, ha obtingut el millor resultat de tot Berlín, amb un 42% – gairebé tant com els candidats de l’AfD, CDU i SPD junts.

Per als Verds, en canvi, la nit ha estat realment dura. Tot i que poden mantenir les candidates a Pankow i Mitte, perden clarament el bastió de Friedrichshain-Kreuzberg-Prenzlauer Berg Est en pro de Die Linke.

La gran sorpresa de Berlín ha estat el candidat de Die Linke Ferat Kocak, a Neukölln. Amb més del 30% dels primers vots escrutats, aconsegueix una victòria aclaparadora en un districte on l’Esquerra havia obtingut tan sols la meitat dels vots que l’SPD a les darreres eleccions federals.

Si es confirma al final del recompte, seria la primera vegada que Die Linke guanya en una circumscripció a l’antiga part occidental de la capital alemanya.

Alguns dirigents de partits d’extrema dreta europeus han celebrat el resultat electoral d’Alternativa per a Alemanya (AfD) que a les eleccions legislatives d’ahir va passar del 12% al 20% de suport.

A Itàlia, el vice-primer ministre i dirigent de la Lega, Matteo Salvini, va felicitar l’AfD, com també dirigents com André Ventura, líder del partit portuguès Chega o el francès Eric Zemmour, que ha publicat un vídeo a les xarxes socials, juntament amb Alice Weidel. Sorprenentment, Marine Le Pen s’ha mantingut en silenci. Le Pen va trencar relacions amb AfD per la seva filiació amb els moviments neonazis.

Je suis ce soir à Berlin aux côtés de @Alice_Weidel.

Quelle belle percée électorale ! L’AFD est maintenant la deuxième force politique en Allemagne.

La vague de la liberté et de l’identité continue de monter dans tout l’Occident. La France suivra ! pic.twitter.com/i2qoUKd9l8

— Eric Zemmour (@ZemmourEric) February 23, 2025

Vox també s’ha afegit a les felicitacions, mitjançant l’eurodiputat Jorge Buxadé, present també a la capital alemanya. També hi era Pau Nadal, cap de les relacions internacionals d’Aliança Catalana.

El pueblo alemán rompe el “cordón antidemocrático” y convierte a @AfD en la segunda fuerza en Alemania. En la sede de Afd en Berlín, confianza en que es solo el principio. pic.twitter.com/8naIoQvK87

— Jorge Buxadé (@Jorgebuxade) February 23, 2025

Felicitem a l'@afd pels resultats històrics a les eleccions federals alemanyes. Els agraïm també que ens hagin convidat i acollit a la seva seu a Berlín per poder seguir en primera persona la jornada d'avui.

Des d'Aliança Catalana continuem treballant per portar arreu la… pic.twitter.com/N5l5RZ1vnB

— Aliança Catalana – Foreign Office (@ForeignOfficeAC) February 23, 2025

En unes declaracions públiques contundents, el probable nou canceller alemany, Friedrich Merz, ha dit que Europa hauria d’aconseguir “la independència” dels Estats Units.

Merz ha criticat durament l’administració de Donald Trump i ha instat Europa a distanciar-se de Washington durant un debat postelectoral emès a l’emissora estatal ARD.

“Em comunico estretament amb molts primers ministres i caps d’estat de la UE, i per a mi és una prioritat absoluta enfortir Europa tan aviat com sigui possible, per aconseguir la independència dels Estats Units, de mica en mica –ha dit Merz–. No hauria pensat mai que hagués de dir una cosa com aquesta a la televisió, però després de les últimes declaracions de Donald Trump, la setmana passada, és clar que als americans –si més no aquests americans, aquesta administració–, majoritàriament, no els importa el destí d’Europa”, ha afegit.

Així mateix, ha criticat el confident de Trump, Elon Musk, per haver-se interferit en la campanya electoral alemanya. “Les intervencions de Washington no han estat pas menys dràstiques, dramàtiques i, finalment, descarades que les intervencions que hem vist de Moscou.”

El resultat de les eleccions d’Alemanya, amb una victòria clara dels conservadors, i sense alternatives de govern, semblen indicar que Friedrich Merz, candidat de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), serà el nou canceller del país.

Nascut fa seixanta-nou anys a Brilon, una ciutat de vint-i-cinc mil habitants de l’estat del Rin del Nord-Westfàlia, prové d’una família catòlica. És casat i té tres fills. Dins la seva formació, Merz ha estat un dels principals rivals d’Angela Merkel. I, d’ençà que dirigeix el partit, ha imposat un viratge a la dreta. Ha guanyat les eleccions amb un discurs basat en els valors més conservadors i amb unes propostes sobre immigració més acostats a l’extrema dreta que no pas les de la seva predecessora al capdavant del partit. De fet, va encetar una polèmica quan va qualificar alguns fills d’immigrants musulmans de “petits paixàs” sense respecte a l’autoritat, i també quan va difondre falsament que alguns immigrants rebien tractaments dentals cars mentre que els ciutadans alemanys no podien ni aconseguir que els donessin hora.

Advocat corporatiu de formació, el seu entorn el descriu com un home directe i pragmàtic, amb un gran sentit del deure i una puntualitat estricta. Segons que sembla, comença les reunions a l’hora prevista, tanta si hi ha tots els convocats com si no. Molt exigent amb ell mateix i amb els altres, a la seu de la CDU molt pocs poden conversar de manera informal amb Merz. Fins i tot els seus col·laboradors més estrets s’hi refereixen amb el pronom alemany Sie, utilitzat per a donar gran formalitat i transmetre respecte.

Algunes veus el descriuen com a arrogant i amb la pell prima. Arran de les picabaralles internes, el 2009 va arribar a abandonar el partit després d’haver perdut una batalla interna amb Merkel.

Té un discurs centrat en la responsabilitat individual i de grup, i això s’ha traduït en propostes polítiques com ara la derogació del subsidi ciutadà, amb l’argument que no s’hauria de recompensar el fet de “no fer res”. De fa temps ha estat un defensor del “fre del deute” per mantenir un pressupost governamental equilibrat, i ell mateix es descriu com a conservador social i liberal econòmic. Merz ha promès polítiques que impulsaran Alemanya. “Faran que el país torni a funcionar i potser també ens faran tornar a sentir orgullosos del nostre país”, ha dit.

Merz també dóna molta importància a la política internacional i és favorable a augmentar els vincles amb els EUA, tot i ser molt crític amb Donald Trump, de qui va dir que no era un demòcrata, arran de l’assalt al Capitoli del 2021. Durant deu anys va ser cap de l’Atlantik-Brücke, una associació que vol fomentar la comprensió entre Alemanya i els EUA. En referència a això, ha criticat durant l’actual canceller, Olaf Scholz, per no haver actuat prou, segons ell, sobre els problemes globals. “Heu fet sentir vergonya a Alemanya” davant la Unió Europea i més aliats, li va arribar a dir.

Una llarga carrera política

Merz va esdevenir membre de les joventuts de la CDU el 1972 i polític amb dedicació completa d’ençà del 1989. De primer fou eurodiputat i després, a partir del 1994, diputat federal i portaveu del grup parlamentari. En canvi, no té experiència de govern. Per això, molta gent té dubtes sobre com podria gestionar un govern, i probablement de coalició. A seixanta-nou anys, seria el polític d’edat més avançada a assumir el càrrec de canceller d’ençà de Konrad Adenauer, el primer cap de l’Alemanya Occidental després de la Segona Guerra Mundial, que en tenia aleshores setanta-tres.

Sí que té experiència en el sector privat, on es va refugiar després de l’ascens de Merkel dins el partit. Va exercir com a advocat a Mayer Brown i va formar part d’uns quants consells assessors. Fins i tot fou president de la filial alemanya del fons d’inversió BlackRock, la gestora d’actius més gran del món. Tot i haver aconseguit una fortuna –i tenir dos avions–, en una entrevista es va situar en la “classe mitjana-alta”, fet que va aixecar una befa generalitzada dels seus rivals. Una vegada retirada Merkel, Merz va tornar a la política i va aconseguir la direcció de la CDU en el tercer intent. Poques vegades esmenta l’ex-cancellera en públic i ella també ha evitat de donar-li un suport ferm, fins al punt que la seva intervenció més sonada en campanya ha estat per a desautoritzar-lo quan va qualificar d’error votar de bracet de l’extrema dreta per endurir les polítiques sobre la immigració al parlament.

Així i tot, poques setmanes abans, quan Merkel va presentar el seu llibre de memòries Llibertat, va dir que per arribar a canceller es necessita “una voluntat incondicional d’arribar al poder” i que “Friedrich Merz en té”.

Alternativa per Alemanya (AfD) ha estat el segon partit més votat a les eleccions federals alemanyes d’avui, però el temut creixement d’aquesta força ha estat limitat per una gran mobilització dels votants i per la reacció dels joves, entre els quals Die Linke ha estat el partit més votat. AfD ha vist també com la CDU i la CSU, el bloc dels conservadors que ha emergit com a clar guanyador de la cursa electoral, li barrava les portes immediatament, i ha dissipat les especulacions sobre si mantindrien el cordó sanitari o no.

Resultats definitius de les eleccions alemanyes

Només de saber-se les projeccions dels sondatges, la dirigent de l’extrema dreta, Alice Elisabeth Weidel, ha comparegut davant la premsa per anunciar que el partit estava disposat a formar part de la coalició de govern, fos quina fos. La proposta no ha obtingut resposta, però en un debat postelectoral emès per la televisió pública un parell d’hores després, el pròxim canceller conservador, Friedrich Merz, li ha respost amb duresa i mirant-la fit a fit. Merz, que va causar un terratrèmol fa unes setmanes quan va semblar que volia acostar-se al partit neonazi, no ha deixat cap espai al dubte ara i, invocant la tradició antifeixista del seu partit, ha aclarit que de cap manera els conservadors no s’acostarien a AfD ni comptarien amb els seus vots.

AfD ha estat el partit que ha guanyat més percentatge de vot respecte de les passades eleccions (+10,4), però amb prou feines han superat el 20% dels vots totals, com pretenien els seus líders, i no han pogut acostar-se als conservadors del bloc CDU-CSU, que també han millorat el resultat (+3,5).

Per a això ha estat decisiva la participació, que ha assolit el 83,5%, una xifra rècord, que no s’havia aconseguit mai d’ençà de la reunificació del país. I sobretot la participació jove. Segons les dades dels sondatges a peu d’urna, el 25% dels joves entre 18 anys i 24 han votat Die Linke, el partit de l’esquerra radical que ha fet bandera de la confrontació amb l’extrema dreta. I entre els joves que votaven per primera vegada la xifra encara s’ha enfilat més, fins al 27%; el 21% ha votat l’extrema dreta, el 13% els conservadors; i tan sols un 12% els socialdemòcrates.

Die Linke ha capitalitzat l’oposició a l’AfD, en una cursa espectacular que va començar fa poques setmanes, quan la CDU i AfD, per primera vegada en la història, van votar junts al parlament federal. Una intervenció vibrant contra el feixisme per part de la cap del grup parlamentari de Die Linke va catapultar el partit, que als sondatges voltava el 3% dels vots, fins al 7,9% que ha aconseguit ara. La dada és encara més significativa, perquè Die Linke ha deixat enrere l’escissió del seu partit, l’Aliança Sahra Wagenknecht.

L’Aliança, que no ha entrat al parlament, s’havia separat de Die Linke perquè havia assumit postulats xenòfobs i antiimigració, semblants als d’AfD.

[EN DIRECTE] Els resultats oficials a Alemanya confirmen la victòria dels conservadors

El dibuixant Javier Mariscal, conegut sobretot pel fet de ser el dissenyador del Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona, ha recollit el Premi Trajectòria 2025 de l’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, en el marc de la gala de cloenda del certamen. “Significa amor i reconeixement”, ha dit el dissenyador. Ha destacat que l’animació és el futur, malgrat que hi ha gent que pensa que és un cinema per a nens.

El 2012, Mariscal es va fer un lloc als Oscars amb el film Chico y Rita, la cinta dirigida per Fernando Trueba, que va ser nominada a l’apartat de Millor Pel·lícula d’Animació. Mariscal ha cobert una àmplia gamma de mitjans, que van des de la pintura i l’escultura al disseny d’interiors i paisatgisme. D’ençà de 1970 viu i treballa a Barcelona. El 1979 va crear el logotip Bar-Cel-Ona, amb el qual es va donar a conèixer.

Javier Mariscal: “Seria en un psiquiàtric si no hagués dibuixat tota la vida”

En el marc de la gala de cloenda de l’Animac, també s’han lliurat els premis del públic Petit Animac a Beurk! de Loïc Espughe, el premi Futur Talent per Antonio Lomas amb Cuando Llegue la Inundación, mentre que Beautiful men de Nicolas Keppens, ha estat reconegut amb el premi del públic Curts. També s’ha reconegut la tasca de les animadores Wendy Tillby i Amanda Forbis amb el Premi Honorífic, i l’artista, director i animador Gianluigi Toccafondo ha estat distingit amb el Premi Animation Master.

El 24 de febrer de 1875 es va fer el primer trajecte en tren entre Palma i Inca. Fa 150 anys de l’arribada del tren a l’illa, un projecte que posava la primera pedra al que hauria pogut ser una xarxa real de transport públic en un territori limitat com Mallorca. El tren era sinònim de modernitat, d’efectivitat. Ho va canviar tot.

Avui, 150 anys més tard de la inauguració de l’única línia que ha funcionat de manera ininterrompuda i que va contribuir a una transformació econòmica, social i cultural sense precedents, la realitat de la mobilitat és ben diferent. El cotxe privat ha envaït les carreteres i, llevat d’algunes poblacions que estan ben connectades amb la capital, optar pel transport públic no és una alternativa massa viable.

Però anem a pams. La locomotora Mallorca, la primera de totes, va fer camí per tenir un mapa de Mallorca interconnectat per les vies. El 1877, el tren arribava a La Pobla; el 1879, a Manacor; el 1897, a Felanitx; el 1912, a Sóller; el 1916, a Llucmajor; el 1917, a Santanyí, i el 1921, a Artà. La xarxa ocupava més de 280 quilòmetres de carril. És quan hi va haver la millor connexió en tota l’illa.

El tren de Llevant: la història d’un fracàs polític col·lectiu

La situació econòmica de Ferrocarrils de Mallorca no va ser fàcil a partir dels anys 30 i, sobretot, després de la guerra. La incorporació al grup espanyol de ferrocarrils (FEVE) va assegurar que es mantingués la companyia, a canvi d’eliminar el servei d’aquelles línies, cosa que va impedir de créixer més urbanísticament, i pensant en el model econòmic al qual es volien destinar les Illes: el turisme. L’opció del cotxe –el 1950 naixia Seat públicament– també va influir de manera notòria. Fins el 1994 no es van traspassar les competències a Serveis Ferroviaris de Mallorca. Una dècada abans, la xarxa que havia tingut 280 quilòmetres en passà a tenir quaranta-tres. Ara com ara, té 86,4 quilòmetres.

La mobilitat, avui

Avui el tren connecta Palma amb Inca, la Pobla i Manacor, a més de les dues línies de metro que connecten amb la Universitat de les Illes Balears i Marratxí. També hi ha el tren de Sóller i el tramvia, que es mantenen amb un ús turístic. Inca i els pobles per on es passa (Santa Maria, Alaró, Consell, Binissalem i Lloseta) són els que tenen una connexió més bona, amb freqüències de pas de deu minuts de dilluns a divendres. Els caps de setmana s’augmenta la freqüència a un tren cada mitja hora. 

El tren de Sóller en el seu pas per un dels ponts que travessa.

Però més enllà d’Inca, la freqüència de pas no és tan agradable. “Perd tot el dia per anar a fer feina”, comenta en Lluís, que s’ha de desplaçar diàriament de Palma a Manacor. Anar en tren és una odissea de temps, però, ara com ara, i amb la gratuïtat del transport, s’ha convertit en una alternativa per a salvar l’economia i no gastar en benzina, que torna a anar disparada de preu.

Per exemple, conta que el tren passa cada quaranta minuts. Com que entra a la feina a les 8.00, no pot agafar el tren que surt a les 6.50 i arriba a les 7.55, sinó que ha d’agafar el de les 6.10, que arriba a les 7.15. En total, dues hores i vint minuts des que surt de casa i entra a la feina. Si anés en cotxe, trigaria vora 45 minuts. “És un escàndol, almanco hi hauria d’haver més freqüències, si és que no es pot reduir el temps de recorregut.”

“Si tingués cotxe, l’agafaria”

A n’Aina, que es desplaça de la Pobla a Palma en tren perquè no té permís de conducció, li molesta especialment que les freqüències del cap de setmana siguin d’una hora. “Si tingués cotxe, l’agafaria. M’he d’organitzar segons l’horari del tren i no del que m’agradaria fer”, diu, i hi afegeix: “Entre setmana la freqüència no és molt més bona: passa un tren cada quaranta minuts, però només vaig a Palma un dia.”

Estació de tren d’Inca (fotografia: Martí Gelabert).

A Inca, na Catalina, una usuària jubilada que no vol conduir més, entra a l’estació on acaba de passar el tren. Li és igual, agafarà el següent. El que més odia és viatjar en hora punta: “No pots seure. La gent no és educada i poca gent et cedeix el seient. I si has d’anar dreta, hi ha moments que és molt angoixant.” Per això, intenta d’evitar-ho, ella que pot: “El tren va molt bé, en mitja hora som a Palma. I ara que és gratuït, més encara.” 

Els pobles oblidats: més de pressa a peu que en autobús

A pobles com ara Artà, prou allunyats de la capital, aquests mals de cap encara són més grans. El tren, que hi va existir, és ara només un fracàs polític col·lectiu. La línia es va aturar el 1977 i avui, per anar fins a Palma, s’han d’agafar dos busos i fer un recorregut d’una hora i tres quarts. En cotxe, una hora. 

Protesta a favor del tren de Llevant.

Però les connexions amb Palma són les més fàcils, tot i la durada dels trajectes i la manca de freqüències que puguin posar fre a l’ús intensiu del cotxe. No és estrany que al territori hi hagi més d’un vehicle per habitant, comptant els menors de divuit anys. Un exemple molt clar: de Can Picafort a Muro s’hi va més de pressa a peu que en autobús. La proposta de ruta que fa el TIB t’obliga a agafar dos busos i trigar una hora i trenta-nou minuts en arribar. A peu, hi ets cinc minuts abans. I només deu minuts en total si hi vas en cotxe.

Promeses

Després de múltiples promeses d’un govern i d’un altre, la darrera va venir l’octubre del 2024. La presidenta Marga Prohens anunciava el tren fins a Llucmajor. Vint-i-set quilòmetres més de xarxa viària i un 76% més d’usuaris. En total, 690 milions d’euros per a connectar Palma amb Llucmajor, passant per l’Aeroport de Son Sant Joan (en 11 minuts), l’Hospital de Son Llàtzer i l’Arenal, a més de connectar noves barriades de Palma amb la xarxa ferroviària. S’espera que les obres acabin el 2032. 

L’esquerra ja s’hi va oposar, atès que durant el govern d’Armengol ja es va projectar el tramvia. També una partida de trenta milions per al tren de Llevant. El PSIB va criticar llavors que amb els 690 milions que costaria es podria finançar el tramvia, el tren fins a Alcúdia i el tren de Llevant. Més enllà d’intencions, no hi ha res de l’actual govern per a executar, només l’espera de conèixer un estudi informatiu. I entre més promeses, també s’ha deixat anar la intenció de poder fer un servei de tren nocturn, que seria un desig exprés de la presidenta. 

Un tren a Menorca? I a Eivissa?

A Menorca, el tren gairebé va ser una realitat en els anys de màxima esplendor. Era el 1910, es van donar els permisos per a implantar-lo i, fins i tot, es va presentar en societat dos anys més tard. Pretenia de connectar el port de Maó, Alaior, es Mercadal, Ferreries i Ciutadella. Però la fallida econòmica d’aquells anys va comportar la fallida del projecte. El 2017, el president del PI en aquell moment, Jaume Font, va proposar la creació del tren que unís les dues ciutats principals menorquines. Tot va quedar en paper banyat.

A Eivissa, a la primera meitat del segle passat, el que existia era el tren de la sal, a les Salines. Més enllà d’això, fa deu anys el president del Consell, Vicent Torres, va proposar un tramvia que unís port i aeroport. No va reeixir, com tampoc va reeixir el 1975, fa cinquanta anys, quan una empresa espanyola va projectar tres línies de monoraïl les vies del qual no anirien per terra. Una línia uniria Eivissa amb Sant Antoni, una altra amb l’aeroport i una darrera connectaria la badia de Sant Antoni. Però el projecte, com tants més, també va acabar morint. 

Per què escric és un acurat recull d’articles, reportatges, assaigs i ressenyes literàries, rigorosament perfilat i contextualitzat per Pau Dito Tubau. En la tria dels texts i en l’ordre cronològic en què són editats, el lector es pot fer una idea ben clara de l’evolució de l’activista i l’escriptor. Es veu el trajecte ideològic i professional d’un home que avançava literàriament, en sintonia amb l’experiència pròpia i la dels seus contemporanis.

De les moltes coses que es poden extreure de la lectura del llibre, n’hi ha dues que, d’entrada, m’agradaria destacar. L’absoluta actualitat i vigència de les idees sobre l’ofici d’escriure i el paper del periodisme i la literatura en la societat. I com va anar perfeccionant la seva prosa a partir de les experiències que va viure. Ell i la seva escriptura evolucionen paral·lelament a la societat. Ell i la seva obra són una actitud ètica i combativa davant el món. Avui, més que mai, cal recuperar l’actitud Orwell.

A més, actualment George Orwell és un antídot i un exemple eficaç contra la lamentable literatura del jo, avui ja omnipresent, gràcies a l’esperit comercial d’alguns editors en qüestions de salut com el càncer, l’autoajuda, l’eutanàsia o l’Alzheimer. Aquesta tendència, i altres estratègies comercials de moda, complauen el poder perquè allunyen els lectors del debat ideològic i social i, per tant, del bon periodisme.

“Si no saps què escriure, escriu de tu”, sembla que sigui avui la norma. El periodisme d’investigació a fons i el periodisme ben escrit, ben documentat i reflexionat amb una intenció ferma d’incidència social i crítica als poders fàctics, cal cercar-lo amb lupa. Això porta la banalització i l’estupidesa generalitzades, amb la consegüent jivarització i simplificació del món, que és substituït per les vides mediocres de gent mediocre que esquiven les contradiccions i injustícies de la realitat per escriure i publicar banalitats pretensioses sobre ells mateixos.

Els joves que volen aprendre a escriure i a fer de periodista, farien bé de llegir Per què escric. Potser, també, els seus professors. Si els alumnes surten de les facultats sense saber escriure, podria ser que fos perquè els seus professors tampoc no en saben. Farien bé d’esforçar-se a reflexionar, aprendre i seguir els consells i les idees d’Orwell que, a parer meu, encara no han estat superades, sinó que han establert les bases de bona part del millor periodisme que s’ha fet després d’ell.

Orwell és l’antídot contra la literatura del jo. Si bé en els seus escrits sempre hi ha elements autobiogràfics, solen passar desapercebuts. Per què escric és ple d’exemples bons. Ell investiga la condició humana en el seu context social i polític, viu l’experiència personalment i la plasma amb precisió i sinceritat, sense esmentar sentiments, impressions ni divagacions pròpies. Radicalment, al contrari d’allò que actualment practiquen la majoria de joves que es creuen periodistes o escriptors. És més fàcil de parlar del càncer de l’àvia que no investigar a fons les mancances de la sanitat pública, sobretot si els qui retallen els ingressos de sanitat són de partits que financen la propaganda dels seus diaris.

Amb el fusell i la ploma

Orwell va ser un escriptor combatent i un combatent escriptor. Va estar al front de l’Ebre amb les milícies del POUM. D’aquí va néixer el seu Homenatge a Catalunya. També prengué part en la Segona Guerra Mundial com a corresponsal i membre de la Home Guard, una organització de defensa de rereguarda per a donar suport a l’exèrcit britànic. Totes dues experiències són molt ben reflectides en uns quants escrits del llibre.

Amb el fusell i amb la ploma, com a soldat i com a escriptor, va lluitar fermament tota la vida pel que creia que era just en la política i la societat i l’Europa dels seus temps. Segons que va dir al seu amic Henry Miller a París, abans de viatjar a Barcelona per allistar-se va venir a “matar feixistes perquè algú ho havia de fer”.

Aquella experiència va ser per a ell molt important, com a persona, com a activista polític i, sobretot, com a escriptor. Va orientar decisivament la seva prosa i el seu concepte de la missió d’un escriptor.  “La guerra d’Espanya i altres esdeveniments ocorreguts el 1936-37 van canviar les coses, i des de llavors vaig saber on em trobava. Cada línia de debò que he escrit des del 1936 ha estat escrita, directament o indirectament, contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic com jo l’entenc.” Per a ell va ser un fet històric crucial. “La història es va aturar l’any 1936”, digué Orwell a Arthur Koestler.

Podeu comprar el llibre “Per què escric” a la Botiga de VilaWeb

Ell com a escriptor creia que s’havia de viure l’experiència i després explicar-la. Que calia compartir com a persona les contradiccions i lluites socials i polítiques per actuar i escriure. Era un envit personal, intel·lectual, un deure cap als altres per mirar de canviar la injustícia social. Així ho va fer ja de bon començament, com mostra molt bé el llibre, introduint-se com un més en el món dels captaires i els hospicis, en les mines, entre els alcohòlics, petits delinqüents, etc.

I així ho va fer també anant al front, on ho va aprendre gairebé tot. L’odi al totalitarisme i l’estalinisme (Animal Farm i 1984) que tan bé havia conegut i patit personalment, es va afegir a l’odi als intel·lectuals i escriptors, sobretot els que es deien “d’esquerres”, que pontificaven sense coneixement de causa. Orwell lluitava contra el feixisme, l’estalinisme, tots els seus aduladors, però també contra els suposats intel·lectuals que parlaven per quedar bé i no comprometre’s.

Com molt bé cita Pau Dito Tubau a l’epíleg, en tornar a casa després de la guerra, la seva bel·ligerància contra els intel·lectuals, especialment els “d’esquerres”, va ser llegendària. Un dia li van demanar que respongués a una enquesta titulada “Els escriptors prenen partit sobre la guerra espanyola”. Ell va respondre. “Vol fer el favor de no enviar-me aquesta maleïda merda? És la segona o tercera vegada que la rebo. No sóc un dels marietes moderns, com Auden i Spender, vaig estar sis mesos combatent, tinc un forat de bala al cos i no vull dedicar-me a escriure rucades sobre la defensa de la democràcia…”

Ressenyes literàries

En el recull de texts d’aquest llibre, després dels articles i assaigs, es destaquen les ressenyes literàries. Molt interessants, perquè en analitzar escriptors i obres amb agudesa, percebem un retrat de la literatura i les diferents actituds dels escriptors i intel·lectuals del  seu temps. N’hi ha dels millors, i sempre és un plaer llegir l’opinió d’Orwell sobre Kipling, Dickens, London, Yeats, Twain, Koestler, Joyce o Miller, per exemple.

A l’assaig Dins del ventre de la balena (1940), per exemple, Orwell fa una lúcida anàlisi de diversos escriptors i estils destacats en el període d’entreguerres. Com en tots els seus assaigs crítics i ressenyes literàries, en la seva perspectiva hi ha un profund interès personal i professional pel fet d’escriure i per la política convulsa d’aquells temps. I pel lligam entre tots dos. Parteix de Tròpic de Càncer de Henry Miller, per esplaiar-se també sobre les intencions i l’estil de Joyce, Elliot, Yeats, Conolly, Whitman i més.

Entre les seves argumentades disquisicions, l’autor deixa anar veritats com una casa. Són idees ben diàfanes, essencials. Totes soles són prou motiu per a posar en dubte i desacreditar el treball de molts periodistes i escriptors actuals d’una certa fama. Dissortadament, aquests escriptors triomfants, que escriuen banalitats mediocres, més o menys enginyoses per entretenir el personal, tot esquivant qualsevol qüestió política i social que pugui molestar el poder, han estat lògicament elevats pel mateix poder a la categoria de model a seguir, fins i tot, en els àmbits de l’educació secundària i universitària.

La lectura del llibre ens permet de constatar que Orwell va estar sempre preocupat per investigar les contradiccions i abismes de la condició humana en els moments polítics i socials en què escrivia. I per perfeccionar progressivament el seu estil d’escriptura per tal de reflectir i transmetre amb màxima precisió, rigor i impacte les seves observacions i idees als lectors i a la societat. Ho va fer durant tota la seva carrera.

Diu Orwell, per exemple: “Un novel·lista no està obligat a escriure de manera directa sobre una història contemporània, però un novel·lista que eludeix els esdeveniments públics més importants de la seva època és per definició algú que perd el temps o que és curt de gambals.”

Segons ell, tant Joyce com Miller, sense fer explícit el context polític i històric de què es nodreixen les seves novel·les, l’acció i els personatges estan en perfecta sintonia amb els aires i preocupacions dels seus temps. Orwell explica la sensació en llegir-los que “hi ha un món en el temps i en l’espai en el qual tu i ell esteu junts”. Com si ho sabessin tot de tu i ho haguessin escrit per a tu. “Per un moment et desconnectes de la mentida i la simplificació, de l’estil estilitzat de teatre de marionetes de les ficcions habituals, fins i tot de les bones, i et sembla que bregues amb l’experiència humana que reconeixes tal com és”.

Troba que Henry Miller té una perspectiva molt semblant a la de Walt Whitman, sí, com alguns intel·lectuals van destacar, però d’efectes contraris. Hi ha una gran diferència per a ell essencial: Miller “et fa sentir”; en canvi, Whitman és de la mena d’escriptors que et diuen “el que has de sentir” en comptes de fer-t’ho sentir.

És un tema clau, penso jo, que diferencia el bon escriptor del mediocre. El que assimila, viu, i intervé escrivint en sintonia amb les contradiccions i els perills del seu temps, arriba a l’ànima dels lectors, a les preocupacions i injustícies que viuen. El que et diu el que has de sentir en comptes de fer-t’ho sentir, sermoneja.

A més, amb el temps, perilla de perdre interès per als seus lectors i, si acaba sostenint-se, és perquè té un nom que no molesta el poder ni els grans empresaris del negoci editorial, cada dia més conservador i orientat per conceptes i normes publicitàries pròpies del capitalisme neoliberal, més que no per valors culturals, socials i polítics.

El cas extrem d’aquesta plaga són avui dia les columnetes del karaoke d’opinadors que infesten tots els diaris cada dia dient-nos què hem de pensar, de dir i de fer. Ben al revés d’allò que s’esperaria d’un periodista o un escriptor fidel a l’ètica del seu ofici i de les seves idees.

Les sis normes d’Orwell

Entre les seves recomanacions, Orwell estableix un seguit de normes bàsiques, perquè, diu, sovint es pot dubtar de l’efecte d’una paraula o frase, i es necessiten normes en què es pugui confiar quan l’instint falla:

1. No utilitzeu mai una metàfora, un símil o una altra figura discursiva que estigueu acostumats a veure impresa.
2. No utilitzeu mai una paraula llarga on podeu emprar una paraula curta.
3. Si és possible eliminar una paraula elimineu-la.
4. No utilitzeu mai una forma passiva on podeu utilitzar l’activa.
5. No utilitzeu mai una frase estrangera, una paraula científica o una paraula d’argot si podeu pensar en un equivalent d’ús diari de la llengua.
6. Desestimeu  qualsevol d’aquestes normes si heu d’evitar dir una barbaritat.

El periodisme i l’escriptura avui

Fa quaranta anys que treballo de periodista i, durant la lectura d’aquest llibre, no he pogut evitar sovint compararacions amb el, per a mi, desolador panorama actual de l’ofici. Els periodistes no escriuen bé, no investiguen, no s’informen i opinen amb repel·lència sense prou coneixement, ni arguments sòlids i innovadors.

Per no saber, ni saben què s’ha explicat i investigat sobre els temes de què ells tracten avui. Es creuen que el món comença amb ells i, cosa pitjor, es creuen, amb una certa prepotència, que amb el poc que saben n’hi ha prou per a informar la societat. El nivell és tan baix, malauradament, com els nivells escolars catastròfics que hi ha en aquest país sobre càlcul matemàtic i comprensió lectora. Què ha passat aquests últims anys en aquest país per a arribar a aquest extrem?

Crec que la relació entre la constant aparició de noves editorials i diaris i revistes digitals és inversament proporcional a la qualitat del periodisme, la informació i la literatura que es publica. Un tema de reflexió cultural important que ens hauríem de plantejar com a periodistes i com a societat.

El periodisme i la literatura hi són per a aportar coneixement i informació sobre la realitat que ens envolta, conèixer els errors, les mancances, contradiccions, fraus, paranys i injustícies. La realitat no es captura, com diuen alguns pretensiosos professors i alumnes dels màsters de documentaris. La realitat s’investiga i es denuncia. Val a dir que aquests documentaris exquisits, que s’autoanomenen pomposament de creació, s’han fet un fart de filmar sobre qüestions absolutament habituals, com ara els pobles abandonats o les àvies amb Alzheimer. Són temes, és clar, que satisfan el poder polític i els inversors perquè no els creen cap mena de conflicte. El periodisme, per contra, si es fa bé, té l’obligació de provocar-lo.

Les tendències marcades aquests darrers anys, i ho sé per experiència, han anat originant deliberadament un menyspreu pel periodisme que ha acabat establint una subtil al·lèrgia a la paraula. Quan treballava a TV3 en programes culturals, o feia documentaris per a aquella televisió o alguna altra, jo no quadrava amb el catecisme que s’anava imposant. De la majoria dels meus treballs en deien “massa periodístics”, en to pejoratiu.

El periodisme els desagradava. Arrufaven el nas. També la cultura. Un dia un directiu de TV3 em va dir: “La paraula ‘cultura’ genera rebuig en la nostra audiència.”

Uns quants dels documentaris i reportatges històrics que vaig fer, calia contextualitzar-los mínimament amb la informació necessària. Si ells consideraven que la necessària era massa, em deien: “És que un documentari l’ha d’entendre un sord”; o “La gent ja està cansada d’imatges en blanc i negre.” El millor va ser un altre personatge directiu que em va dir un dia, en tornant d’un festival internacional de documentaris: “M’han dit que el que ara es ven molt són els d’animals, i que com més petits siguin, més vendes generen.”

És obvi que cap d’aquests directius de TV3, ni alguns altres, fins i tot alguns directors, no hauria passat de meritori a la consergeria de la BBC. Però aquí han arribat a ser directius. Amb el resultat i les conseqüències que tots podem apreciar. Són càrrecs polítics, triats pels polítics, que tenen por dels professionals.

Aquest odi a la paraula i al periodisme, paral·lelament a la dèria obsessiva per l’humor de festa major, la brometa per a tietes i la barroeria dels imitadors, han eliminat la televisió pública. És la meva opinió de periodista amb quaranta anys d’ofici. La decadència dels mitjans públics han marcat tendència també en la decadència del periodisme en els mitjans privats, escrits o audiovisuals. I potser, sembla, també en les universitats.

Tot això afavoreix la mentida i la propaganda, i oculta, com una cortina de fum, la corrupció i les estratègies de certs polítics per mantenir-se al poder. Cal tenir en compte que aquesta mena de polítics tenen sota les seves ordres milers de funcionaris de les empreses públiques, governs, ajuntaments, consells comarcals… Són els que els voten i els obeeixen. Entre les empreses públiques hi ha les televisions i ràdios. Les empreses privades depenen de les seves subvencions i la seva publicitat. Des de la dictadura, el periodisme no havia estat mai tan controlat i limitat com ara pel poder polític. Com mai els periodistes no havien estat tan cínics, analfabets i servils. No hi ha un periodisme referencial. Hi ha un periodisme reverencial. I el poder polític n’està encantat.

Els polítics tenen voluntat de manar, però, en el fons, allò que més em revolta és que tanta gent tingui voluntat d’obeir. És un tic que els deu venir d’èpoques passades. Sóc del parer, i ho he constatat aquests darrers anys d’observació periodística, que amb fe, somriures i karaoke mediàtic, eines que utilitza el poder quan vol entretenir o despistar els seus súbdits, no es construeixen moviments polítics i culturals. Són ingredients de celebració molt efectius per a espectacles populistes televisius, processons marianes o calçotades parroquials. Esdeveniments que, quan l’abús d’entusiasme i fe arriben a extrems aguts, solen acabar com el rosari de l’aurora.

Primer (I)

• “Encara hi ha partit”, diu el conseller de Política Lingüística, i un sociolingüista pel bilingüisme pren nota –en un diari espanyol– de la situació, que “el percentatge de joves que tenen el català com a llengua inicial és netament superior al percentatge corresponent de la població més gran”. No dirà, és clar, per quins set sous, o jocs de mans de l’optimisme metafísic bilingüe, a mesura que es facin grans, aquells joves aniran perdent el percentatge inicial “netament superior” i entraran a formar part del percentatge que haurà de demanar perdó per continuar utilitzant la llengua pròpia a la seva terra…
• No parlaran, és clar, de poder nacional, el conseller i el sociolingüista: no el troben a faltar.
• Seguidament, una ferma defensora (encara avui dia) de les polítiques de normalització lingüística del passat remot, afirma, en un altre lloc, que “cal multiplicar els espais de convivència en què catalanoparlants i persones que volen acabar sent-ho es relacionin i estableixin lligams a través d’interessos comuns”. ¿A què sona…? En efecte: al retorn al paternalisme, que ha tingut tant de rèdit lingüístic, en favor de la llengua políticament imposada, al llarg dels gairebé quaranta anys d’autonomisme. Fa poc, per cert, la filla de Francesc Candel deia, en un altre lloc, que calia plantejar “uns altres catalans” per als nouvinguts recents. No s’adona que la ingènua voluntat o la mirada neta del seu pare va ser ben aprofitada per legitimar, políticament i retorçadament, el pacte amb l’estat per allò que érem un “sol poble” i que era “català qui vivia i treballava a Catalunya”.
• No parlaran, és clar, de poder nacional, la defensora de la fallida normalització i l’optimista filla de Candel: no el troben a faltar.
• “Vaig aprendre català a escola, però no el necessito i l’he anat oblidant. Ara em costa molt parlar-lo. Vaig al cine i tinc amics aquí, però això ho faig en castellà”, diu, en un altre lloc, un xinès de vint-i-tres anys, veí del Fondo de Santa Coloma. Una servidora i la dona a qui estimo fa dies que ens escarrassem a parlar en català al Lee, un xinès que ha deixat una fruiteria, perquè diu que a Mercabarna fan patota amb les bàscules, i s’ha fet càrrec del bar de sota, que era a les mans d’una salada catalana de Gràcia i el seu bon jan de marit. Lee hi posa voluntat i simpatia, però, cada vegada cal partir gairebé de zero (“sei-tons”, “mus-clos”, “ta-llat”) perquè, al marge de la seva competència per a aprendre llengües, tothom se li adreça en castellà, mentre que la seva la mare ensenya el net de tres anys a dir “adiós” al personal.
• Nosaltres sabem que és per falta de poder nacional, però encara patim les inèrcies de la bona voluntat sociològica, sempre favorable per passiva al poder dominant.

Segon (II)

• Entretant, segons fonts del govern, sembla que la reunió Illa-Junqueras es va fer en un clima de “cordialitat”. Delegat de la metròpoli i vassall mesell encaixen com guants. I és que “som” a les portes d’una setmana clau per a les diferents comissions bilaterals, que abordaran afers rellevants en “matèria d’infrastructures i en matèria econòmica”, i cal escenificar la submissió colonial a l’arrogància metropolitana.
• També ens assabentem que la ministra de la Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ha de presidir la comissió bilateral estat-Generalitat, que es reactivarà avui, 24 de febrer. Pel mateix preu, la mateixa senyora, dona forta del PSOE andalús, es posarà al capdavant de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, on es preveu la condonació d’una part del deute de Catalunya, amb els preceptius interessos, però no pas l’actualització de l’actual sistema de finançament autonòmic.
• Són on eren, aproximadament, quaranta-cinc anys enrere: el discurs oficial, abonat per l’encaixada “cordial” entre el president espanyolista de Catalunya i el president autonomista d’ERC, put a colònia sense perfum. Perquè Junqueras, nou Pujol sense Pujol, no té cap as a la màniga, com Pujol, que es posava Floïd genuí a les galtes després de cada afaitada matinal i autonomista.
• Última nota del dia. José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir a Suïssa amb el “líder de Junts”, Carles Puigdemont. La direcció federal del PSOE fa sonar la cítara: hi ha “bones sensacions”, no veuen Puigdemont “distant”, sinó “serè”. Si s’acaben les picabaralles entre els partits, l’executiu espanyol ja podria pensar en l’aprovació del pressupost del 2025. Llàstima de no disposar, per part nostra, d’un diari de la situació, perquè podríem saber de primera mà com s’hi va sentir Puigdemont (“sencer”, “exigent”, “resolutiu”?) en aquella entrevista amb l’emissari d’estat Zapatero, que va llançar Pasqual Maragall a la cuneta de la carretera estatutària.
• Sigui com vulgui, l’evolució de Carles Puigdemont, en el seu rol bifront com a president real de Junts (partit) i president in pectore exiliat (Catalunya), és digna d’una psicoanàlisi conscienciosa: cap poder real però escenificacions simbòliques a tentipotenti rere el teló. Que no tingui un atac d’esquizofrènia política. Ves que el dia del seu retorn (que sigui aviat, però no per Setmana Santa), després de tant reunir-se amb l’estat i de tant oblidar la gent del seu país, no ens vingui transvestit de Tarradellas i ens etzibi un altre “ja sóc aquí!”. Si això passava, seria bo que trobés un poble conscient que el poder nacional li pertany, lluny d’aquell a qui no van deixar ser un Primer d’Octubre.
• Pacificats? Normalitzats? ¡Amos, anda!

En una hora trista, entre l’esperança i el neguit i la ràbia i la consciència, i perquè som rics gràcies a una llengua que ens fa ser i estar; doler i voler; riure i plorar i besar i abraçar; i dir bon dia i bona nit, i mare i pare, i fill i filla, i àvia i néta, i avi i nét; i tu i jo, que som nosaltres, vosaltres i ells. Sense voluntat d’antologia, i amb molts etcèteres i punts suspensius, proclame, declame, dic i reclame:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.” “Mira que he corregut terres que he estat en Alfarrasí i en Atzeneta d’Albaida i en Palomar i ací.” El país de l’olivera, Plens de sol de bon matí. Tirant lo Blanc, Júlia, No emprenyeu el comissari, El llibre de les Bèsties, El Zoo d’en Pitus. Roc Casagran, Cesk Freixas. La mort de Guillem, Les vacances de Mara.

T’estime, t’estimo, t’estim amb la Gossa.

Ausiàs March, Isabel Clara Simó, Sor Isabel de Villena. Xènia, tens un whatsapp, Els Evangelis de Joan Francesc Mira, Nosaltres, els Valencians. Xavi Sarrià, Ja t’ho diré, Maria Carme Girau, Raimon. Te deix, amor, la mar com a penyora.

La Bressola, La Gavina, la Comarcal, l’Escola la Masia.

Mireia Vives, Pupil·les, Sandra Monfort, Maluks i Julieta. Joan Monleón, Maria Abradelo, Xelo Miralles. La Balaguera. Albena Teatre i Dagoll Dagom.

Camacuc, Cavall Fort, Les Tres Bessones, Bola de Drac.

Zoo, Oques grasses, La Gossa Sorda, Cactus i The Tyets. El llibre del Sent Soví.

Marifé, Carme Miquel i Mavi Dolz.

“M’aclame a tu mare de terra sola, arrape els teus genolls amb ungles brutes.” Jo confesso. “I tu, i sols tu, seràs allò que vas voler ser, seràs la tres voltes rebel, seràs un puny alçat al vent.” Mercè Rodoreda, Maria Beneyto. Gemma Pasqual.

Els pronoms febles, la c trencada, la ela geminada i el punt volat.

“L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna.”

Palmer, la Fúmiga. Albena Teatre, L’Alqueria Blanca, L’àvia i el foraster. Cabra Fotuda. El Feslloch, el Festivern i l’Aplec dels Ports. Pep de la Tona, Obrint Pas, Ovidi. El Tio Canya i L’avi Siset. Toni Mestre, Eliseu Climent i Josep Enric Escribano.

“Veles e vents han mos desigs complir facent camins dubtosos per la mar.” Xaloc, llebeig i migjorn, tramuntana i gregal.

Jo mai mai, Batiscafo Katiuscas, “Si véns em trobaràs ballant de puntes damunt aquesta roca.” Estiu. Marc Granell, Manolo Molins. Tessa, La Maria, Sau, Borja Penalba. La Flama, Utòpics, idealistes, ingenus.

Els accents oberts, la essa sonora, les vocals neutres. L’apitxat.

L’home manuscrit, Quina lenta agonia la dels ametllers perduts. Xavi Castillo i el Dolcet pal café. Marala, Bajoqueta Rock. Què vos passa Valencians? Al vent.

“I tu que et pensaves que havies perdut el somriure, arriba la llum i et sorprenen les ganes de viure.”

VilaWeb, El Temps, Serra d’Or.

Biel Mesquida, Núria Cadenes, Antònia Vicens i Ramon Guillem. Manel, el Diluvi, Suu i Anna Ferrer. Podríem fer-ho millor, l’oratge, Crims i la Companyia de teatre el Micalet. Xixo del Cabanyal. L’últim roder.

La xeix i els dígrafs.

Carxofa, xubec, al·lot, fillet, nin, nen, xiquet, blau, a poqueta nit, bajoqueta, safanòria, baqueta, aixa. Despús-ahir i despús-demà. I sempre. Guspira, espirall. Petó, besada amb pipius.

El Paraulògic, els Minimots i el Mot-li!

El Pi de Formentor, Ací em pariren i ací estic.

Les Rondalles d’Enric Valor i les d’en Jordi des Racó.

L’Alcover-Moll i el Ferrer Pastor.

Estellés.

Joan Fuster.

J.V. Foix, Aina Garcia-Carbó, Maria del Mar Bonet, Antònia Font. Josep Piera.

I punts suspensius, dels que suspenen, dels que aguanten i sostenen
un sistema cultural inabastable, una herència colossal que milers de joves i infants, que obrin els ulls a la vida i conjuguen tots els verbs en futur, només podran gaudir si diem sí al valencià.

Entrevistem el dramaturg i director de teatre Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) per parlar de L’aranya, l’obra d’Àngel Guimerà que ha adaptat i que fins el 9 de març es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) –després, farà ronda per moltes ciutats del país.

Amb molta destresa, Prat i Coll s’ha fet seva aquesta obra de Guimerà pels paral·lelismes que hi ha amb la seva vida, de manera que n’ha fet alguns canvis. L’original passa a Barcelona el 1908, però, per motius personals, l’ha reescrit i l’ha situat a Girona el 1968 per retratar, d’una manera molt costumista, gent com els seus pares que, des d’una botiga, van viure el franquisme i la manca de llibertats mentre esperaven un fill que no arribava. L’aranya és, doncs, el retrat d’una època en què els desigs més ocults lluiten constantment contra la pressió social.

—Ens citem a l’Institut del Teatre. Com està l’ambient a l’institut ara que ja fa un temps de les denúncies per assetjament i abús de poder?
—A les grans cases, els ambients sempre estan sacsejats. És difícil trobar l’equilibri, però l’estem buscant.

—Fa un parell d’anys, la que abans n’era la directora, Sílvia Ferrando, va dir que l’institut ja estava “net d’assetjament”. Vós, que en sou professor, ho veieu així, de dins estant?
—El tema està aparcat, en el sentit que va ser una polèmica que es va generar en un moment determinat sota unes circumstàncies, i ara n’hi ha unes altres. És a dir, jo no he canviat res, però sí que és veritat que la sensibilitat i la societat canvien i, per tant, la manera d’ensenyar teatre i la pedagogia, també. No faria escarafalls en res. En el fons, el teatre és compromís i comunicació.

—Parlem de L’Aranya: ara ja fa unes setmanes que és al TNC, i la rebuda que té és immensa. Us ho esperàveu?
—Estic realment sorprès. La idea era fer-los un regal als meus pares: aprofitar les circumstàncies i fer un bon espectacle, que és el que sempre he intentat.

—És una obra que engresca, també, a les generacions més joves.
—Això ens ha sorprès, perquè jo pensava que el públic jove no estava per aquesta mena de teatralitat. L’altre dia parlava amb una amiga que ja té les filles grans i em deia que elles veien molt els micromasclismes i els macromasclismes i, és clar, jo em fixava en unes altres coses, perquè el que volia era reflectir una època. En aquest sentit, veus molt com s’ha avançat en la qualitat de la mirada. Els meus pares, per exemple, no són males persones, però van viure el matrimoni així: que si s’havia d’obrir una llibreta [del banc], la mare no hi havia de tenir accés. I, és clar, això em pensava que apel·laria a la nostàlgia d’un seguit de gent d’una època que jo no he viscut –perquè situo l’obra entre el 1967 i el 1968, i jo sóc del 1975–, però sí que he tingut a prop, perquè ho tinc a casa, puc preguntar-ho. I, llavors, l’altra cosa per la qual estic sorprès és perquè veig que hi ha una invasió de ficció anglosaxona que des de fa molts anys els intèrprets d’aquest país tenen com a referent més que no pas la nostra pròpia tradició. Quan jugo amb els clàssics, jugo amb què vol dir un teatre amateur, què vol dir un tipus de declamació que s’adequa molt a com van ser escrits aquests textos que, en canvi, si li apliques una declamació anglesa, no funciona. I pensava que amb L’Aranya se’m menjarien, perquè hi ha cantarelles, etc., i, en canvi, ha estat tot el contrari.

—Podríeu desenvolupar una mica més això que comenteu de la invasió anglosaxona?
—La invasió anglosaxona ens ve per la ficció. És realment una invasió: el 99% de la ficció que consumim és anglosaxona. Ja no només per la llengua –que és tan vàlida com qualsevol altra–, sinó per la cultura que hi ha al darrere que et diu com has d’estimar, com odiar, qui són els enemics… Per exemple, ens estan familiaritzant amb la violència d’una manera que a mi em causa molt de dolor, i Europa no és això. Per a mi, Europa és l’empatia, la diversitat… Jo vull veure el Festival de Sanremo d’Itàlia, no la Superbowl.

—Vau veure Sanremo?
—Sí, per la RAI. Va guanyar l’Olly, amb una cançó que es diu “Balorda Nostalgia”. Ara me l’estic aprenent. És pura militància europea. En L’Aranya, si t’hi fixes, no hi ha res anglosaxó, tot és francès. Perquè, a part que era el Maig del 68, a la província de Girona, aquella època, la relació era amb França. Els meus pares no parlen francès, però els venien francesos a comprar. La nova cançó d’autor es fixava en Barbara, i per això a l’obra la Paula Malia canta “Poupée de Cire”, o van a Perpinyà a mirar pel·lícules marranes que no poden mirar aquí. La llibertat era al món francès, no a l’anglosaxó.

—Parlàveu del fet que aquesta obra volia ser un regal per als vostres pares. Els ha agradat, a ells?
—Sí! Els meus pares són de l’any 40, tots dos. Tenen vuitanta-quatre anys, ara en faran vuitanta-cinc. I, és clar, vaig posar-los els seus noms. Els protagonistes es diuen Miquel i Rosa per ells, les anècdotes de com es van conèixer, de la mili… Tot això és dels meus pares. Jo els deia: “Us agafarà alguna cosa, agafeu un desfibril·lador!”, perquè és clar, hi veien massa coses, allà! Però s’ho van prendre molt bé, perquè, a més, la companyia és molt gironina i els van anar a conèixer i hi ha hagut un retorn des de l’amor.

—La part personal de la vostra família hi és molt, fins i tot en la qüestió de la infertilitat, el tema principal d’aquesta obra.
—Sí, els meus pares van trigar vora deu anys a tenir descendència i, per tant, en tot el primer acte en Miquel i la Rosa no poden tenir fills i, en canvi, al seu entorn tot són fills, fills, fills i un pati d’escola –perquè els meus pares tenien la botiga al costat d’un col·legi. Jo això volia que m’ho expliquessin molt bé, perquè, és clar, jo ja els he conegut com a pares, però tota la pressió que van rebre… Abans, la gent es casava i els fills eren la manera d’oficialitzar el matrimoni.

—Teniu germans?
—Sí, un. Jo sóc el petit, el meu germà té dos anys més que jo. Ens portem pocs anys. En el cas de la meva mare era un problema de malformació d’úter. Avortava amb quatre mesos, cinc, sis, pobreta… A l’últim avortament, li van fer uns apanys. Van agafar molta por i van decidir que no ho provarien més, fins que un dia van dir una frase que es diu a l’obra: “Per a qui treballem, si no tenim fills?” Això és brutal, perquè són frases que ells van dir i que jo he transcrit i posat a l’obra.

—Ara les coses han canviat molt, hi ha moltes més facilitats per a ser pares, però, en certa manera, encara hi ha pressió per a tenir fills. Vull dir que encara se’n parla i es pregunta molt.
—Clar, jo els deia als meus pares: “Jo no vull tenir descendència.” Mai n’he tingut l’impuls, i l’obra va d’això. Per tant, m’havien d’ajudar moltíssim. Ho entenc, perquè ho he vist, però jo mai no he tingut aquesta necessitat de… La meva herència són els llibres, les obres de teatre, però no una criatura. I, encara més, estic en contra que la gent tingui criatures en el sentit que m’agradaria un model en què acollíssim més, que adoptéssim més. Aquesta cosa de: “És que ha de ser meu!” Això de la sang i la propietat…

—No poder tenir fills era una preocupació per a Àngel Guimerà. Vós, que l’heu llegit tant, hi veieu un patró en les seves obres? En parla molt, d’aquesta qüestió?
—El que queda més clar en Guimerà és, primer, la bondat i la maldat: què ens fa ser bons i què ens fa ser dolents, que és tot allò que està associat a la puresa –com el camp, la natura, la innocència– i allò que és urbà i que et porta a una degradació i perversió de l’esperit. A partir d’aquí, ho té tot a favor per a fer triangles amorosos, que hi són sempre.

—I segon?
—Després, el que es repeteix és el sadomasoquisme: “Si no pateixo l’amor, no visc l’amor.” Necessitar els dolors per a justificar l’enamorament. Clar, parlem d’una persona a qui no se li coneixen relacions. No es va casar, però, en canvi, quan descriu personatges ho fa amb un erotisme d’alt nivell. Com que a la seva època la simbologia –tot i que ja hi havia teatre simbolista– no podia ser explícita, ell comença a crear un codi pornogràfic per poder destil·lar en els personatges les seves pulsions amoroses. Després, això, ho agafa Lorca, però els ganivets que simbolitzen penetració són de Guimerà. La sang que simbolitza l’esperma, és de Guimerà. El vi, que és la sang i, per tant, l’esperma, és de Guimerà. Quan algú descodifiqui tot allò que es va repetint, es veurà que és pornografia pura. Hi ha una obra d’ell en vers meravellosa que es diu La boja, en què escorxen un conill i, és clar, quan ho tens clar, veus que és molt pervers, però és la seva manera de poder canalitzar tot el que reté. I crec que per això és brutal el que fan els intèrprets, perquè noten que són el riu que no podia ser ell en vida. A Guimerà sempre el descriuen com algú lent, més escoltador que parlador, calmat i que de seguida el van convertir en mite, i jo crec que aquest va ser el problema.

—Per què?
—Ho va petar molt en el moment en què es creava la Renaixença. Serafí Pitarra, per exemple, escrivia teatre amb el català que es parlava, però, en canvi, Guimerà, abans de la reforma Fabriana, ja volia connectar amb una llengua literària com podria ser la d’Henrik Ibsen –ell es fixava molt en les petites grans dramatúrgies– o, fins i tot, la russa o alemanya. Però fins aleshores era o l’espanyola o la francesa. I ell va dir: “Ostres, amb la nostra llengua podem arribar a aquest nivell, sense haver de baixar al nivell del poble.” I, és clar, fa pujar el nivell literari d’una manera molt bèstia –que ve de la seva poesia–, però alhora ha de ser versemblant, perquè els personatges no parlen de manera elevada. Guimerà crea un univers d’obres que el mitifiquen, perquè és el nostre. Quan té seixanta anys li fan una desfilada per la plaça de Catalunya! És viu, però ja han decidit que serà el mite. És una persona a qui se li ha mort el pare, el germà, la mare, i que decideix no casar-se i anar-se’n a viure amb el seu “metge de capçalera” que és en Pere Aldavert, amb qui està enterrat. Aldavert tenia dona i filles, però jo no sé què passava en aquella casa. En qualsevol cas, sí que tenim unes cartes d’amants de Guimerà que li sol·licita “que fa massa temps que no passa”. A més, ell vivia al carrer de Petritxol, i tenim uns famosíssims passejos als vespres “buscant inspiració” a la part baixa de la Rambla amb els mariners… Vull dir, només cal lligar caps.

—De l’homosexualitat de Guimerà, vós n’heu parlat molt obertament.
—N’he parlat molt precisament perquè m’és igual si és veritat o si és mentida, però el que no m’és igual és fer veure que no és possible. I, per a mi, és un 99% veritat per l’obra que llegeixo. Sempre ho dic: si llegeixo Lorca i Guimerà, s’assemblen molt, sempre estan enamorats de la persona que no toca. Mira Shakespeare, que era obertament bisexual: Romeu i Julieta és Mar i cel, i Guimerà té molt de referent a Shakespeare. En Guimerà hi ha aquesta pulsió de reprimir el seu amor i la seva capacitat d’estima, i ell és coetani a això. Xavier Albertiu, al llibre que va escriure amb Albert Arribas, diu que quan Guimerà va fer la primera declaració en català a l’Ateneu Barcelonès –fins llavors s’havia fet sempre en castellà–, es va crear una gran disbauxa. L’endemà, els diaris donaven aquesta notícia, però també que Oscar Wilde estava condemnat per sodomia. Ningú no dubta que Oscar Wilde fos homosexual, però va tenir dona i fills; vull dir que en aquella època, en la societat més moderna que era l’anglesa, totes les marietes d’Europa miraven què hi passava. I, és clar, deien: “Ostres, si a aquest li fan això, ni de conya ara jo trec la bandera de l’arc de Sant Martí”, no? Per tant, s’ha de contextualitzar. I allà on és més interessant és en la seva obra.

—L’Aranya i Mar i Cel són les úniques peces d’Àngel Guimerà que s’han interpretat per al centenari de la seva mort. No trobeu que potser hauríem pogut fer alguna altra cosa més?
—Va, encetem melons! Jo mai no he vist una política cultural clara. Com ens relacionem amb els nostres clàssics en el teatre? Donem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè ha tingut una molt bona literatura o perquè és de la nostra corda? La cosa meravellosa de Catalunya és que té poetes, dramaturgs i novel·listes que són de primeríssim nivell, i molts en proporció a la gent que els pot llegir, perquè qualsevol cultura voldria una Rodoreda, una Víctor Català i un Àngel Guimerà. Ara, si anem a cop de centenari, si som curts de mira… Moltes vegades és un problema d’imaginació, de vegades és un problema de diners, de vegades és un problema que tot no pot ser… A un dramaturg cal representar-lo per a veure si funciona o no dalt de l’escenari. Si resulta que tothom està d’acord en el fet que Guimerà és el nostre clàssic i que és el nostre Shakespeare, aleshores l’hem de fer més. No n’hi ha prou amb fer en Manelic. L’Aranya és una producció del 2025, no del 2024. Vull dir que no és del centenari, no ens equivoquem. L’hem feta perquè jo vaig dir que si havia de fer Guimerà, faria L’Aranya, però no perquè la comissió del centenari em donés cap vistiplau.

—…
—És el que deia: mai no he vist una política cultural clara. I això què vol dir? Que tampoc no veig uns objectius clars en institucions de país com ara el Teatre Nacional. Sí que és veritat que el Teatre Nacional té un contracte de programa que obliga a fer un mínim de clàssics, però hauria de ser d’un màxim. El TNC no pot fer-ho tot, però si una cosa ha de fer, peti qui peti, és recuperar patrimoni, generar-ne de nou i reivindicar els que ja estem perdent, perquè mentre busquem Guimerà, potser hi ha teatre dels anys 50, 60 o 70 que hauríem de recuperar. Això, per a mi, és al que hauria d’aspirar el TNC, a part de donar unes bones condicions: tenir bons sous, tenir setmanes d’assajos… Fer-ne d’això una professió. Però, és clar, anem a gustos. Fer-ho bé i al gust de tothom és molt difícil, però el teatre, per a mi, encara té aquella cosa de comunitat: jo no parlo a la gent de Suècia, parlo als que em vénen a veure. Jo no faig teatre universal, faig teatre local. Jo parlo a la meva polis, i la meva polis és aquesta. Que després resulta que el que fem és de qualitat universal? Només faltaria! Hi ha uns mínims, per això som professionals. És com algú que opera una fimosi, que ho ha de fer bé, no?

—En les adaptacions contemporànies dels clàssics sempre surt algú que defensa la versió original. Us hi heu trobat, amb aquesta versió de L’Aranya que situeu a Girona i seixanta anys després?
—Al teatre passa molt una cosa que és que hi ha gent que s’apropia d’allò que és i no és. Fa molts anys, per exemple, vaig muntar una cosa de Brossa. Com que no pertanyia a la idea de la Fundació Brossa, van carregar contra mi, perquè ells, Brossa, només l’entenien d’una manera. I després aquests són els que tenen els mitjans de comunicació per a poder dir que no estava bé. Quan vaig fer La Rambla de les floristes, vaig rebre cartes del TNC dient que havia fet un ultratge a Sagarra perquè vaig canviar el sexe del capellà i que ell això no ho hauria volgut mai. Quan vaig fer Els Jocs Florals de Canprosa, em van dir que no tenia res a veure amb Rusiñol… Al final dius: “Nois, jo faig teatre. Feu-ho vosaltres, si en sabeu tant.” Jo el que agafo és estimar-me la meva llengua, estimar-me el meu patrimoni, llegir-me’l, fer-me’l meu i, a partir d’aquí, oferir una mirada. Aquesta és la meva feina. Si saps que el que faré no t’agrada, llegeix-te el llibre i no em vinguis a veure. I, en el cas de L’Aranya, és una obra costumista. És una obra que ja no és Terra Baixa o Mar i cel, no és post-romàntica. A partir del 1900, Guimerà comença a escriure un teatre molt més realista, que no ha tingut tant de furor com les altres obres.

—Un dels fils conductors de l’obra són les cançons populars: comencem amb la “Mare de Déu, xiqueta”, però també hi ha “Tres pometes té el pomer” i “Ai, mare, aneu a Missa”, entre més. Per què vau decidir de posar-les?
—La primera, la de la Mare de Déu, surt al segon acte de l’obra original cantada com una cançó de bressol. Aquesta és una cançó que em cantaven, i com que jo feia un salt en el temps i passava del 1908 al 1968, necessitava explicar el que era el nacionalcatolicisme, i vaig pensar que aquesta cançó, que no deixa de ser religiosa, és una cançó de bressol, però que jo sempre he pensat en l’Anunciació. Quan l’arcàngel Gabriel va a una dona i li diu: “Tu seràs l’escollida i portaràs Déu al teu ventre”, no sé si li va demanar permís. Des de la meva sensibilitat és una violació, perquè jo no sé si aquella dona, amb catorze o quinze anys, vol ser la mare de Déu. Era una manera de dir sense dir el que passarà a l’obra. I, per una altra banda, quan nosaltres anàvem a coral, la meva mare deia: “Aquesta cançó la cantava la padrina.” Quan no hi havia dispositius es cantaven cançons populars. Llegint l’últim llibre d’Enric Casassas, que és una meravella, diu que els tres pols de la poesia catalana són Ausiàs March, Llull i les cançons populars, que són d’un nivell altíssim. Vaig mirar a la pàgina web del Càntut quines n’hi havia. Si hi eren, volia dir que realment eren populars i, per tant, les posava a l’obra. Posar les cançons és una manera d’activar la nostàlgia que et deia al principi.

—I quin significat els heu volgut donar?
—La de les pometes és perquè va retratant l’esterilitat: van caient pomes i, en conseqüència, oportunitats. És com el pas del temps. Quan vaig dirigir Els Jocs Florals de Canprosa, vaig trobar un petit text de Rusiñol que em va encantar per a fer d’introducció, que deia que si nosaltres no cantàvem les nostres cançons, no les cantaria ningú. En aquesta obra te n’adones: “Ostres, quant de temps feia que no cantava ‘Les nenes maques al dematí’?” Era una cançó que havíem cantat molt, i depèn de nosaltres cantar-la. És una mica això: amb quatre notes activar la memòria col·lectiva.

Darrerament, la nucleocràcia i tots els seus mercenaris intoxiquen l’opinió pública amb la cantarella que cal allargar la vida dels vells reactors nuclears que la criminal dictadura franquista va imposar a les terres de la península. A Catalunya i al País Valencià es va posant manifestament en evidència allò que el Caudillo deia (“atado y bien atado”): en engaltar-nos quatre reactors a Catalunya i un al País Valencià, avui podem constatar el significat real d’aquelles paraules.

Ja de bon començament, la tecnologia nuclear a les terres de la península va arribar per l’interès de la casta militar de disposar d’armament atòmic, tal com anaven desenvolupant altres països.

El setembre del 1948, una vegada consolidada la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, un grup de militars i científics es reuniren en el Laboratorio y Taller de Investigación del Estado Mayor de la Armada – LTIEMA per fer la Junta de Investigaciones Atómicas – JIA, un organisme sense personalitat jurídica (creat per Franco en un decret reservat) que posteriorment va ser camuflat sota una societat comercial (Estudios y Petentes  de Aleaciones Especiales – EPALE).

Tot el muntatge, dirigit per J. M. Otero de Navascués Enríquez de la Sota (contraalmirall-enginyer de l’armada), depenia directament del sots-secretari de Presidència, l’almirall Carrero Blanco, que decidí de crear la Junta de Energía Nuclear – JEN  (decret-llei de 22 d’octubre de 1951) per centralitzar la recerca i el desenvolupament de l’àmbit nuclear, amb l’objectiu d’obtenir combustible nuclear mitjançant la prospecció i explotació de jaciments uranífers espanyols.

Un segon objectiu, de caràcter molt reservat, era disposar d’un reactor experimental, que anomenarien JEN-1 (comprat a General Electric), que es va materialitzar l’any 1958 a la Moncloa, gràcies als acords amb el govern del EUA, dins el programa Àtoms per a la Pau, programa que va servir per a vendre a l’opinió pública que els reactors nuclears, a banda de servir per a irradiar U-238 i disposar de Pu-239 per a bombes atòmiques, podia servir per a escalfar aigua i fer vapor perquè un turboalternador generés electricitat. El reactor JEN-1 va permetre a la Junta de dissenyar dos reactors més a l’estat espanyol, l’Argos (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona) i l’Arbi (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Bilbao).

L’any 1963, Carrero Blanco va encarregar a la JEN un estudi de viabilitat per a construir la bomba atòmica, la redacció del qual va anar a càrrec de Guillermo Velarde (comandant de l’exercit de l’aire i catedràtic de física nuclear). La conclusió de l’estudi deia que Espanya podria tenir la bomba atòmica sempre que disposés d’un reactor capaç de produir plutoni. A final del 1964, el projecte ja s’havia enllestit (projecte Islero).

Es van construir tres reactors entre el 1968 i el 1970, un dels quals a Catalunya. Els altres dos, un a Almonacid de Zorita, Guadalajara, anomenat José Cabrera (1968-2006), i un altre a la Mancomunidad de Municipios del Valle de Tobalina, Burgos, anomenat Sta. María de Garoña (1971-2013).

El reactor Vandellòs I (480 MWe), a diferencia dels altres dos, era del tipus GCR-gas-cooled reactor (que utilitzava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i gas CO2 com a refrigerant). Va començar a construir-se l’any 1967 i començà a generar electricitat l’any 1972, fins que, disset anys després, l’incendi del 19 d’octubre de 1989 va forçar-ne l’aturada definitiva, després d’haver tingut fuites de C-14 (radioactiu) a l’atmosfera en el curs de l’accident i que mai no es van investigar. Com que era un reactor productor de plutoni, el combustible irradiat es retornava a França per extreure el Pu-239, en el famós “tren nuclear” que travessava Catalunya (passant per l’estació del passeig de Gràcia de Barcelona, fins que les denuncies dels grups antinuclears i les mobilitzacions veïnals forçaren que hi deixés de passar). Això va obligar a fer una nova línia de tren (el Papiol – Mollet), en què durant molt temps només hi va circular el “tren nuclear”, una vegada l’any, procedent de Vandellòs i amb destinació a França.

Cap d’aquests reactors no s’hauria pogut construir si no fos pel decret 175/1975, sobre règim de concert en el sector elèctric, on es preveien d’instal·lar 22.700 MW de potència nuclear (6.600 MW el 1975-1979, 7.100 MW el 1980-1982 i 9.000 MW el 1983-1985) i es donaven tot un reguitzell d’avantatges fiscals (exempció de llicència fiscal, aplicació de beneficis de suport fiscal a la inversió, llibertat d’amortització, expropiació forçosa de béns i drets, reducció fins al 95% dels imposts: de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, impost general sobre tràfic d’empreses, drets aranzelaris i impostos de compensació) a les empreses que construïssin els reactors.

A la figura següent es poden veure les alegres, desmesurades i irresponsables previsions de potència nuclear fetes pels Planes Eléctricos Nacionales (el de 1969 i el de 1972) i del Plan Energético Nacional (1975) fets pel franquisme, comparades amb la potència real.

Tot aquest disbarat planificador, combinat amb els retards en la durada de les obres i els augments en el valor de la divisa dòlar, va acabar afectant les empreses que es varen embolicar a construir reactors nuclears, perquè van haver de ser rescatades econòmicament per l’estat.

El PEN1983 va significar l’anomenada “aturada nuclear”. De totes les nuclears previstes solament n’acabaren funcionant una desena. I es paralitzaren set nuclears que ja es construïen: els dos reactors de Lemóniz, els dos de Valdecaballeros, i els dos de Trillo i Vandellòs II. Però finalment Trillo I i Vandellòs II acabaren salvant-se de l’aturada, es construïren i avui continuen funcionant.

Qui va ser ministre d’Indústria a partir del 1993, Juan Manuel Eguiagaray, ho va manifestar molt clarament: “El sector públic va haver de rescatar financerament les elèctriques, que s’havien embarcat en un procés d’inversió faraònic derivat d’una planificació delirant, en contradicció total amb les necessitats de la demanda.” I també va dir: “Els costs de la paralització, com el sanejament financer de les empreses, han recaigut en els consumidors durant llargs anys, mitjançant un recàrrec al rebut de la llum.”

Que avui hi hagi desmemoriats irresponsables que vulguin tirar enrere l’acord assolit entre el govern espanyol i les empreses propietàries dels reactors nuclears (Endesa, Iberdrola i Naturgy), perquè els reactors funcionin més de quaranta anys i menys de cinquanta, no és res més que voler la continuació del desgavell que començà a final dels seixanta i principi dels setanta en plena dictadura franquista. I el fet més preocupant de tot aquest soroll desinformatiu és que ningú no diu què ha significat la decisió del dictador d’imposar la tecnologia nuclear, no tan sols per al nostre país, sinó també per als països afectats per tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, de la mineria a la fabricació del combustible.

És convenient de recordar que les empreses propietàries dels reactors nuclears, i signants d’aquest acord amb la vice-primera ministra Teresa Ribera l’any 2019, fins ara no han adreçat cap petició de revisió.

Per tant, el debat que s’ha originat de manera sobtada i artificial, conduït pels partits hereus del franquisme, PP i VOX, tot presentant propostes de resolució tant al congrés de diputats de Madrid, com al Parlament de Catalunya, és fruit d’una campanya inicial per a escalfar l’opinió pública, i començar a preparar un hipotètic tauler d’escacs per a la partida nuclear, que el govern espanyol i els partits que li donen suport farien bé de ni tan sols seure a la taula de joc.

Tenint en compte que els, avui, quatre reactors operatius als Països Catalans funcionen d’ençà dels anys 80, es poden estimar les conseqüències ecològiques per disposar de les quantitats de combustible que han necessitat els reactors durant tots aquests anys.

Per a disposar del centenar de tones de combustible que cada recàrrega dels quatre reactors necessita, s’han hagut d’extreure gairebé 400.000 tones de mineral d’urani, i en tot el procés industrial, fins a obtenir el combustible, s’han generat tota mena de residus sòlids i líquids i s’han necessitat quantitats gens menyspreables d’energia fòssil i d’electricitat. I, una volta irradiat el combustible, aquest s’ha de guardar durant molts segles. I això, només per a poder funcionar un any!

Comptant l’electricitat produïda des que va començar a funcionar cadascun dels reactors fins a final del 2024 (1.210 TWh), es pot estimar la quantitat de combustible que s’ha necessitat (gairebé 4.000 tones), que en mineral d’urani vol dir que s’ha hagut d’extreure una quantitat gegantina de mineral (gairebé 15 milions de tones), tot deixant desenes de milions de tones de roques residuals. I a la fàbrica de concentrats, del mineral se n’han obtingut vora 34.000 tones de pastís groc (U3O8), bo i deixant 30 milions de tones de sòlids i líquids estèrils que contenen el 85% de tota la radioactivitat del mineral (tots els productes de la sèrie de desintegració de l’urani). A la planta de conversió, el pastís groc es va convertir en hexafluorur d’urani (UF6), gasós, per poder ser enriquit en l’isòtop U-235 a la planta d’enriquiment, on el producte residual (urani empobrit) se sol lliurar a la indústria armamentística per la duresa que té. I, finalment, a la planta de fabricació del combustible, l’hexafluorur d’urani enriquit s’ha convertit en les pastilles que conformem les barres del combustible de les centrals. En cadascuna d’aquestes etapes hi ha producció de residus líquids i sòlids.

Després de passar pel nucli dels reactors, el combustible irradiat s’ha de dipositar dins les piscines de refredament que hi ha a les centrals, i com que les piscines tenen superada la capacitat d’emmagatzematge, s’han hagut de fer tripijocs amb les autoritzacions administratives de les centrals, perquè al començament només estaven autoritzades per a generar energia, i ara, de facto, són magatzems de residus nuclears.

On s’hauran de guardar de manera segura, i durant segles, les gairebé 4.000 tones de combustible gastat, que contenen una gran varietat de productes altament radioactius: isòtops d’urani (238 i 235), de plutoni (239, 240, 241, 242), de neptuni, d’americi, de curi i més actínids, així com uns quants productes de fissió?

El plutoni-239 té un període de semidesintegració de 24.100 anys, el Pu-240, 6.560 anys, el Pu-241, 14,3 anys i el Pu-242, 373.300 anys, cosa que vol dir que han de passar aquests anys perquè perdin la meitat de la radioactivitat. I amb molt pocs kilograms de Pu-239 (8 kg) es pot fer una bomba atòmica. El combustible irradiat sol contenir un 0,6% de Pu-239 (un 0,9% si es compten tots els isòtops del Pu). Per tant, les gairebé 3.000 tones de combustible irradiat poden contenir 20 tones de Pu-239, prou material per a la fabricació de milers de bombes atòmiques.

I, per acabar d’adobar aquest joc dels disbarats, no es pot silenciar que els reactors en funcionament aboquen a l’aire i a l’aigua quantitats gens menyspreables de radioactivitat. En el cas dels quatre reactors en funcionament als Països Catalans, segons el CSN, l’any 2021 s’abocaren a la biosfera (aire i aigua) productes amb una radioactivitat de 71 bilions de becquerels (1.918,49 curies). I això, any rere any, des que van començar a funcionar. Si es quantifiquen les emissions d’ençà de la posada en funcionament dels quatre reactors, es pot veure que les quantitats de radioactivitat abocades a l’aire i a l’aigua arriben gairebé a 2.800 bilions de Bq (la radioactivitat equivalent a 75 kilograms de radi, que, de segur, hauran contribuït a l’enverinament radioactiu de la biosfera). Com han influït aquests abocaments a l’aire i al riu Ebre en la salut de les persones que viuen al voltant de les centrals nuclears? No es té constància que, a Catalunya, s’hagi fet cap estudi al respecte.

Què farà Catalunya amb tota aquesta porqueria radioactiva que el dictador ens ha llegat, amb el seu deliri de disposar de la bomba, tot imposant la nuclearització, i que, des que va morir, els governs que l’han seguit han continuat permetent, com si no passés res de res, bo i silenciant tot aquest joc dels disbarats criminal?

Predicar l’allargament de la vida dels reactors existents als Països Catalans i on sigui és permetre la continuació d’aquest joc dels disbarats criminal, a banda de demostrar nul·la solidaritat amb les persones afectades en tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, especialment en la mineria i en la concentració del mineral, però com que són lluny de casa, i no les veiem (o no les volem veure), ens volen fer empassar la cantarella que l’energia nuclear és una energia neta.

Voler mantenir funcionant els vells reactors nuclears no té un altre significat que voler continuar jugant al joc dels disbarats nuclears, i és hora de dir: JA N’HI HA PROU!

 

Pep Puig i Boix, doctor en enginyeria industrial
Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear