Les delegacions dels Estats Units i l’Iran han reprès avui a Masqat (Oman) les converses sobre el programa nuclear iranià, en el primer contacte d’aquesta magnitud d’ençà del trencament el 2018. Aquell any, la primera administració de Donald Trump va decidir de sortir unilateralment del Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA), l’històric acord nuclear que l’Iran havia signat tres anys abans amb les grans potències mundials.

Segons que ha remarcat Teheran, les negociacions d’avui són indirectes. Tot i això, Washington confia que hi pugui haver una trobada entre el ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araqchi, i l’enviat dels Estats Units, Steve Witkoff. Per a tots dos estats, aquest acostament representa una oportunitat clau per a revisar les condicions de l’acord nuclear i, potser, obrir una via cap a la resolució diplomàtica del conflicte.

Un retorn marcat pel recel

L’acord original obligava l’Iran a demostrar el caràcter pacífic del seu programa nuclear, a canvi de l’aixecament de sancions internacionals i el retorn als mercats globals. Però Trump va abandonar el pacte bo i al·legant que no donava resultats i que l’Iran estava a punt d’aconseguir una arma nuclear, tot i les negatives reiterades de Teheran.

D’aleshores ençà, l’Iran s’ha anat allunyant dels compromisos amb l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA). El novembre, en resposta a una resolució condemnatòria d’aquesta agència, va anunciar que activava “un nombre substancial” de centrifugadores avançades per a enriquir urani, i va qualificar la decisió de l’OIEA de “polititzada i destructiva”.

Aquest nou intent negociador arriba en un context de màxima tensió, sobretot per les confrontacions armades entre l’Iran i Israel arran de la guerra de Gaza i per l’assassinat del general Qàsem Soleimani en un atac dels EUA el 2020. Malgrat tot, Trump ha expressat la voluntat de cercar un acord acceptable per evitar una intervenció militar. “Tothom estarà d’acord que és millor arribar a un acord”, va dir dilluns, tot afegint que no voldria veure’s implicat en l’alternativa.

Teheran hi va amb prudència

De Teheran estant, les paraules de Trump han estat rebudes amb una barreja de voluntat de diàleg i recel. El portaveu del ministeri d’Afers Estrangers de l’Iran, Esmaeil Baqaei, ha dit que la delegació iraniana s’ha desplaçat a Masqat “amb seriositat i una vigilància sincera”, i ha demanat als EUA que valorin aquest gest de bona fe. “No jutgem abans. No prediem. Reflexionarem i respondrem en conseqüència”, ha dit a X.

Baqaei forma part de la delegació iraniana, juntament amb el vice-ministre d’Afers Polítics, Majid Tajt Ravanchi, i el vice-ministre d’Afers Internacionals i Legals, Kazem Gharibabadi.

Ja a Masqat, el ministre Abbas Araqchi ha reiterat que no s’espera cap trobada directa amb els representants dels EUA i ha remarcat que la reunió se centrarà exclusivament en l’acord nuclear. Amb tot, ha deixat oberta la porta a futures converses si hi ha voluntat política de totes dues bandes: “Volem arribar a un acord just i honorable des d’una posició d’igualtat”, ha declarat en un vídeo difós per la radiotelevisió estatal iraniana.

“Una reunió clau per a aclarir qüestions bàsiques”

Araqchi ha insistit que aquesta trobada és molt important per a l’Iran perquè hauria de permetre “d’aclarir moltes qüestions bàsiques i fonamentals”, i ha admès que podria ser el primer pas per a establir un calendari de negociacions. “Encara és massa aviat per a parlar d’això, però si hi ha voluntat real, podria començar un procés cap a una entesa”, ha dit.

Aquest gest diplomàtic s’emmarca dins una estratègia més àmplia de totes dues parts per a reduir la tensió a l’Orient Mitjà, en un moment en què els aliats dels Estats Units –com ara Israel– tenen una actitud bel·ligerant contra la república islàmica i reclamen una resposta més contundent al seu programa nuclear.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de Gemma Tomàs - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Catalunya torna a ocupar el darrer lloc en execució pressupostària de l’estat espanyol. Durant el primer semestre del 2024, només es van gastar 456 milions d’euros dels més de 2.300 pressupostats, és a dir, tan sols un 20%, segons dades a les quals han tingut accés TV3 i Catalunya Ràdio.

La xifra contrasta amb la mitjana espanyola (34%) i queda molt per sota de la de comunitats comparables, com ara Madrid, on l’execució supera el 57%.

El País Valencià també n’ha sortit damnificat. En aquest cas, l’execució és del 34,09%. Les Illes, en canvi, encapçalen el rànquing amb una execució del 94,28%.

Les dades són d’un informe de la Intervenció General de l’Administració de l’estat espanyol (IGAE) que el govern espanyol ja no publica obertament a la seva web des de fa dos anys. La informació només es pot obtenir mitjançant peticions de transparència o filtracions, com en aquest cas.

Tot i que en termes absoluts Catalunya és la tercera comunitat que rep més fons, l’execució real és la més baixa en proporció. En canvi, Madrid –amb una assignació similar– presenta un grau d’execució gairebé tres vegades més alt. L’informe també constata que Andalusia, que és la segona comunitat que més diners rep, té una execució baixa (23%).

Jordi Goula: “El 2023 a Catalunya es va executar el 45% de les inversions pressupostades i a Madrid, el 212%; això és un drama”

Les infrastructures, el gran forat negre

El gruix de la inversió pendent és, com ja és habitual, en infrastructures. Especialment greu és el cas del ferrocarril. La suma de les partides d’ADIF i RENFE per a Catalunya durant el primer semestre del 2024 presenta una execució conjunta del 17,5%. ADIF només va gastar un 16,7% dels 1.081 milions pressupostats (sense comptar l’alta velocitat) i RENFE, un 23% dels 151 milions assignats.

Aquest incompliment és persistent. Segons que recull TV3 i Catalunya Ràdio, malgrat que ADIF ha duplicat el seu grau d’execució respecte del primer semestre del 2023 (del 8% al 16%), les xifres continuen essent irrisòries i evidencien una manca crònica d’inversió real. A Madrid, en canvi, l’execució ferroviària durant el mateix període ha estat del 34,9%, el doble que a Catalunya.

Aquesta situació afecta projectes clau per al territori, com la millora del servei de Rodalia, una de les prioritats que el govern espanyol sol anunciar amb bombo i platerets, però que després no es concreta en despesa efectiva.

La justificació del govern espanyol

Des de l’administració espanyola s’argumenta que la despesa real augmenta a la segona meitat de l’any, quan es tanquen molts projectes. En part, això és cert perquè l’execució augmenta substancialment l’última part de l’any quan s’acaben de concloure molts projectes.

Tanmateix, aquest increment no és suficient per acostar-se a les xifres de les altres comunitats. Ni tampoc serveix per trencar la tònica d’un incompliment sistemàtic que es repeteix cada exercici. Cada any es pressuposta molt més del que s’executa realment, i Catalunya n’és la principal damnificada.

Unes dades que es deixen de fer públiques

La baixa execució s’afegeix a la polèmica per l’opacitat de l’estat espanyol amb aquestes dades. Des del juny del 2022, el govern espanyol ha deixat de publicar-les de manera automàtica i oberta. Fins aleshores, les dades formaven part del calendari de publicacions anuals del Ministeri d’Hisenda espanyol. Ara, aquest compromís ha desaparegut del web oficial, i només es pot accedir als informes mitjançant peticions al congrés espanyol o filtracions als mitjans.

Aquest canvi coincideix amb una etapa de forta pressió política sobre el govern espanyol, que ha rebut crítiques constants per la manca d’execució a Catalunya malgrat els compromisos pressupostaris.

Per primera vegada, un equip internacional d’astrònoms ha observat com es desperta un forat negre supermassiu que fins ara era inactiu. L’observació ha estat possible gràcies a la combinació d’uns telescopis espacials, i obre una finestra única per entendre el comportament d’aquests objectes extrems de l’univers.

El fenomen ha passat al centre de la galàxia SDSS1335+0728, situada a 300 milions d’anys llum, a la constel·lació de la Verge. Fins fa poc, la galàxia passava desapercebuda, però a final del 2019 va començar a brillar de manera sobtada. D’aleshores ençà, els astrònoms n’han observat canvis molt poc habituals, fins a concloure que l’activació del forat negre n’era la causa.

La regió central de la galàxia s’ha convertit en un nucli galàctic actiu, anomenat informalment Ansky, que emet una lluminositat intensa i compacta. Segons que ha explicat Paula Sánchez Sáez, investigadora de l’Observatori Europeu Austral i cap de l’equip que va començar a estudiar el fenomen, les primeres imatges òptiques van revelar-ne l’activació. Tot seguit, van emprar el telescopi de raigs X Swift, de la NASA, i van revisar dades d’arxiu del telescopi eROSITA. Però en aquell moment, encara no hi havia indicis de raigs X.

Erupcions mai vistes

Va ser el febrer del 2024 quan el grup encapçalat per Lorena Hernández-García, investigadora de la Universitat de Valparaíso (Xile), va començar a detectar esclats de raigs X provinents d’Ansky, emesos a intervals gairebé regulars. Aquesta mena d’activitat s’anomenen erupcions quasi periòdiques (QPE, per les sigles en anglès). Són esclats de curta durada que fins ara només s’havien observat en molt pocs casos.

“És la primera vegada que veiem una QPE en un forat negre que sembla que es desperta”, ha destacat Hernández-García en un comunicat de l’Agència Espacial Europea (ESA). Aquesta situació permet els astrònoms d’estudiar el procés en temps real, gràcies als telescopis espacials de raigs X XMM-Newton (de l’ESA) i NICER, Chandra i Swift (de la NASA).

Tot i això, els científics encara no entenen què causa exactament aquestes QPE. El primer cas es va descobrir el 2019 i, des de llavors, només se n’han detectat uns quants més. “Estudiar Ansky ens ajudarà a entendre millor l’evolució dels forats negres”, ha remarcat Hernández-García.

Joan Anton Català: “Podríem tenir vida extraterrestre davant dels nassos i no saber-la veure”

Què hi ha darrere les erupcions?

Els forats negres atrauen la matèria del voltant, que pot formar un disc d’acreció: un disc de gas i pols calent, lluminós i de rotació molt ràpida. En alguns casos, aquest material pot provenir d’una estrella desintegrada, però fins ara no hi ha proves que Ansky hagi destruït cap estrella.

L’equip investigador considera que el disc d’acreció d’Ansky pot haver-se format per acumulació de gas veí, no pas per la destrucció d’una estrella. En aquest context, les erupcions poden haver estat causades per un objecte petit –potser una estrella o un altre forat negre– que travessa el disc i en pertorba periòdicament el material, cosa que genera xocs molt energètics.

“Les erupcions de raigs X d’Ansky són deu vegades més llargues i més lluminoses que les QPE típiques”, ha explicat Joheen Chakraborty, doctorand de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). “Cada esclat allibera cent vegades més energia que els observats fins ara. A més, tenen la cadència més llarga registrada mai: uns 4,5 dies.”

Aquestes característiques posen a prova els models actuals sobre el funcionament de les QPE. Les observacions d’Ansky desafien les idees establertes i poden obligar a revisar a fons el coneixement que tenim dels forats negres supermassius i els seus cicles d’activitat.

Experts de l’Organització de les Nacions Unides han advertit que el comerç mundial pot contreure’s d’un 3% a causa dels nous aranzels dels Estats Units. Tot i això, a mitjà termini i a llarg termini, aquesta situació també pot “reformular i impulsar” vincles comercials regionals que fins ara no s’han desenvolupat prou.

Pamela Coke-Hamilton, directora del Centre de Comerç Internacional (ITC, per les sigles en anglès), ha dit que hi haurà canvis en les cadenes de subministrament i una reavaluació de les aliances globals, cosa que pot tenir conseqüències geopolítiques i econòmiques importants. Entre els països més afectats, ha esmentat Mèxic, la Xina i Tailàndia, però també alguns del sud d’Àfrica, i els mateixos EUA.

Coke-Hamilton ha expressat preocupació per la reacció de la Xina, que ha augmentat els aranzels als productes dels EUA com a represàlia. També ha alertat de la situació de Mèxic, que ja ha perdut pes en mercats com ara el dels EUA, la Xina, Europa i alguns països llatinoamericans, i només ha aconseguit guanys modestos en llocs com ara el Canadà, el Brasil i, en grau més baix, l’Índia.

Els economistes catalans opten per esgotar la negociació amb els EUA | “La píndola” de Jordi Goula 

Un sistema inestable i imprevisible

En aquest context, la directora de l’ITC ha criticat la pausa de noranta dies en la implantació dels aranzels anunciada per Donald Trump. Ha remarcat que aquesta mena de mesures no aporten estabilitat ni previsibilitat i que, per tant, perjudiquen el comerç global.

“Encara que hi hagi una pròrroga rere una altra, el fet que no hi hagi estabilitat ni previsibilitat afecta el comerç, les empreses i les decisions que es prenen en temps real”, ha dit.

Segons que ha afegit, no és la primera vegada que el sistema econòmic mundial té sacsejades, però aquest episodi pot ser “una mica més dur i més inestable” que els precedents.

Les declaracions de Coke-Hamilton arriben poc després de l’anunci de Trump sobre una pausa de noranta dies en l’aplicació dels aranzels decretats el 2 d’abril. Aquesta moratòria afecta tots els països que han començat negociacions per a resoldre les disputes comercials amb els EUA. Mentrestant, s’aplicarà un aranzel temporal del 10% i es reforçaran les mesures contra la Xina amb un increment del gravamen del 125%.

Avui, 12 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La diada del Vint-i-Cinc d’Abril arriba a Alacant per defensar la valencianitat del sud del país
• Treballar a l’estació de la Molina i dormir a l’aparcament, una altra cara de la crisi de l’habitatge
• Jordi Robirosa: “No és acceptable que hi hagi periodistes de TV3 que no enraonin bé en català”
• “Els desenterrem amb els uniformes posats”: com van acabar un grup de paramèdics palestins en una fossa comuna de Gaza?
• 10 llibres de salut i benestar emocional per a regalar aquest Sant Jordi 2025
• El català que va triomfar a Londres parlant pingüinès | “Com a casa” de Martí Crespo
• “Gràcies”, “no es mereixen”: agraïments i respostes en català | Article de Jordi Badia
• Marta Vives: “Com seria conèixer la nostra mare a l’edat que tenim ara?”
• La privatització del sentiment nacional | “Bots i barrals” d’Ot Bou

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha criticat en un acte públic a Granada la llei d’amnistia tot dient que la seva raó és “únicament política i partidista, sorgeix per uns motius que res tenen a veure amb les exigències constitucionals”.

Durant una conferència conjunta del Col·legi d’Advocats de Granada i la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, Llarena ha dit que es tracta d’una autoamnistia, que no té consens i assegura que tampoc té un interès constitucionalment legítim i, per tant, és del parer que la norma no és vàlida.

Llarena, que va instruir la causa contra el procés, ha explicat per què ha decidit de no aplicar la llei d’amnistia a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig per delicte de malversació. I s’ha mostrat convençut que el recurs d’empara presentada davant el TC contra aquesta decisió no té recorregut: “Estic personalment convençut, i amb arguments jurídics sòlids, que aquest recurs no té recorregut des del punt de vista de la mateixa doctrina constitucional”.

Per Llarena, a més, la competència per interpretar la norma correspon a la jurisdicció ordinària, no al Tribunal Constitucional. “És la primera vegada que hem hagut d’interpretar una llei d’amnistia en el Suprem, però sí que hem interpretat moltes vegades el delicte de malversació i, en 200 anys d’història jurisprudencial, sempre ha donat la mateixa interpretació penal a la malversació”, ha assegurat.

Broadcasting House
Portland Place, Londres, Gran Bretanya
Mapa a Google

Un dels èxits sonats de la programació televisiva infantil mundial del tombant de segle va ser la sèrie d’animació Pingu, que seguia els passos d’un pingüí i la seva colla d’amics al pol sud. Creada amb plastilina i la tècnica de l’stop-motion pels animadors Otmar Gutmann i Harald Muecke, les primeres quatre temporades dels dibuixets foren produïdes i emeses pel canal suís SF DRS del 7 de març de 1990 al 9 d’abril de 2000 amb la participació estel·lar de l’actor milanès Carlo Bonomi (1937-2022), que hi interpretava tots els personatges de la sèrie amb un llenguatge inventat per ell mateix: el pingüinès. Malgrat que era format per sons inintel·ligibles, la veritat és que no necessitava traducció, cosa que va ajudar a consolidar la producció més enllà de la Confederació Helvètica. Fins al punt, de fet, que la productora britànica HIT Entertainment s’hi va interessar i va acabar estirant les aventures d’en Pingu i companyia dues temporades més, de l’1 d’agost de 2003 al 3 de març de 2006, per a BBC Two. En aquella segona etapa, Bonomi va cedir el testimoni a dos joves actors establerts a Londres i amb experiència en mímica: el també italià Marcello Magni i el català David Sant.

David Sant (1968) ha explicat alguna vegada que va descobrir el teatre a disset anys gràcies al seu professor de literatura i posteriorment va treballar al Teatre Nacional de Roma com a intèrpret de màscares en obres com ara Memòries d’Adrià. A la dècada dels anys 1990 es va traslladar a viure al Regne Unit, on va exercir tant de director com d’actor en companyies de teatre, de mim, d’acrobàcia i de titelles amb què va obtenir, en alguns casos, premis en festivals internacionals. Una de les companyies per on va passar i que més l’han marcat va ser Peepolykus, a la qual es va afegir quan arrencava, el 1996: des del començament, ha estat reconeguda per un estil de comèdia “anàrquic, sublim i ridícul” que s’ha comparat sovint amb el dels Germans Marx, el de Buster Keaton i el del grup Monty Python.

Amb tot aquest bagatge a l’esquena, doncs, el 2003 fou seleccionat juntament amb Marcello Magni per a posar la veu a la cinquena i sisena temporades de Pingu, una experiència que recordava així en una entrevista al Guardian de fa uns quants anys: “Quan una productora britànica va comprar-ne els drets, el 2001, van veure que els calia algú que pogués parlar el pingüinès tan bé com l’inventor d’aquell llenguatge, Carlo Bonomi, de manera que els vaig enviar el meu currículum. Necessitava els diners. Havia fet ronda amb la meva companyia de teatre i les coses sempre anaven una mica justes.”

Sobre el llenguatge peculiar de la sèrie, afegia: “La llengua sona una mica aleatòria, però en el fons és molt precisa. Teatralment, és com el grammelot, una tècnica utilitzada al teatre i a la commedia dell’arte durant segles. És concebuda per a sonar com una llengua real i el públic pot endevinar què significa, però bàsicament és un galimaties.” Els rodatges eren esgotadors, confessava: “Els animadors havien d’escriure cada episodi en anglès i després es filmaven les escenes amb els ninots. Tot seguit, havíem de traduir els texts al pingüinès i enregistrar els diàlegs fixant-nos en els personatges a la pantalla.” Sant i Magni doblaven, per dir-ho d’alguna manera, fins a disset personatges, i en general a cada capítol s’inventaven gairebé sempre totes les paraules, malgrat que algunes, per l’ús recurrent, s’acabaven consolidant amb una forma més o menys concreta, com ara tellibelli (joguina) i ciochilani (beure).

Sobre l’experiència, també comentava: “No cobràvem drets, tan sols una tarifa diària. Aleshores no en sabíem res, d’aquest aspecte del negoci: només fèiem teatre físic. Si ho haguéssim sabut, ja seríem milionaris!” Ara, cal dir que les dues temporades posant veu al pingüí més mediàtic i famós entre els infants del planeta li van obrir la porta a la BBC i més cadenes britàniques, que van voler continuar explotant el seu talent a la televisió. D’aleshores ençà, va començar una llarguíssima carrera també en el terreny audiovisual com a doblador, actor, productor i guionista d’un gran nombre de comèdies de situació i dramàtiques. Ha format part d’ençà de llavors, sigui actuant, doblant o dirigint, de sèries ben conegudes a la Gran Bretanya com ara My Spy Family, Hotel Trubble 3, The Revolting World of Stanley Brown, Jonathan Creek, Home, Spitting Image 2, Stella, Paddington 2 i especialment de les últimes quatre temporades de Benidorm, un serial multipremiat que es va emetre del 2007 al 2018 amb molt d’èxit, sobre les vivències d’un grup de turistes britànics en un hotel fictici a la ciutat de la Marina Baixa.

I una mica més: El caràcter improvisat dels diàlegs en pingüinès afavoria, en algun cas, l’aparició d’algunes frases en la llengua materna dels dobladors, tal com van detectar nombrosos televidents catalans al vintè capítol de la cinquena temporada. Si es para bé l’orella, es pot sentir el carter com, de sobte, deixa anar unes quantes paraules clarament en català.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

A l’estació d’esquí de la Molina (Baixa Cerdanya), quan el dia acompanya i el blanc ho impregna tot, l’aparcament és a vessar de vehicles, sobretot el cap de setmana. Arriben a primera hora i se’n van a mitja tarda. Però aquesta temporada n’hi ha hagut un de fix que pràcticament no s’ha bellugat. Una furgoneta Citroën Jumper de color negre equipada per acampar.

Dídac Pascual, de vint-i-set anys i veí de Sant Pere de Ribes (Garraf), hi ha fet nit entre setmana d’ençà de començament de gener fins al 31 de març. Ha treballat a l’estació d’esquí fent tasques de manteniment i seguretat de les instal·lacions (és a dir, de píster, com s’anomenen). Li hauria agradat haver trobat algun habitatge de lloguer. Tampoc no cercava gran cosa. Un pis amb una habitació petita o per compartir amb algú. Però ha estat impossible.

El preu de l’habitatge al Pirineu, i concretament a la Cerdanya, és pels núvols. La crisi és tan greu que expulsa els veïns de casa seva i els obliga a anar-se’n a viure en uns altres indrets. Pascual ha fet de temporer a l’estació d’esquí i ha topat de ple amb aquesta crua realitat. I no és l’únic. Venia de fora i no ha tingut més remei que agafar la furgoneta del seu germà i fer nit a l’aparcament de l’estació. És una altra cara de la crisi de l’habitatge, una més.

La crisi de l’habitatge a Andorra: què es pot fer amb les competències d’un estat?

Destinar el 70% del sou al pis

Pascual ha estudiat un cicle mitjà d’esports, amb explotació en estacions d’esquí, i va fer pràctiques a Boí Taüll. Quan va acabar, l’any 2020, va fer un bon grapat de feines. Però l’any passat va enviar el currículum a la Molina, i poc s’imaginava que acabaria dormint a l’aparcament de l’estació.

La primera vegada que li van trucar, va refusar-ho perquè ja va veure que era molt complicat de trobar-hi un habitatge. “Si llogava un pis, hi havia de destinar el 60% o 70% del sou”, explica. Uns preus que l’ofegaven, amb una capacitat d’estalvi limitadíssima. Però li van tornar a trucar, i aleshores va valorar per primera vegada de fer servir la furgoneta que la família s’emportava de vacances.

Reconeix que no tenia gens clar de viure-hi, però finalment hi va accedir, pensant que seria una opció temporal mentre no trobés una alternativa. Però, malauradament, no en va trobar cap. “Si volia viure sol, havia de pagar uns vuit-cents euros a partir d’un sou que no és pas gaire gran. Hi havia habitacions amb pisos en mal estat, compartint pis amb cinc persones més, amb habitacions turístiques amb cadenat, gent de nacionalitats diferents. No es generava cap espai de convivència”, reflexiona.

La furgoneta on ha dormit en Dídac (fotografia: cedida).

Viure a l’aparcament reconeix que l’ha afectat, sobretot al començament, que és quan diu que se li va fer més dur. “Al final, t’hi acostumes i ho converteixes en rutina. La gent va al lloc de feina, treballa i se’n va a casa. Casa meva era al pàrquing, davant la feina”, diu. La seva jornada era de dilluns a divendres. El cap de setmana fa d’àrbitre de bàsquet i sempre tornava a Sant Pere de Ribes, tret d’algun dia, i ho aprofitava per rentar la roba.

Quan va començar a treballar, va deixar clar d’un bon començament a l’empresa que li calia una dutxa. Explica que a la Molina no li ha posat mai cap problema, ans al contrari, i destaca que a l’empresa no li fa cap mena de gràcia que hi hagi treballadors vivint en furgonetes. “Una cosa és que no els faci il·lusió, una altra és que no ho puguin evitar”, explica.

Pascual ha combinat la feina a la Molina i l’arbitratge amb els estudis universitaris a distància de comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Algunes de les classes les ha fetes en un bar de kebabs de la Molina. “A la furgoneta tinc llum amb plaques solars, però no tinc endolls ni corrent. Quan el portàtil es quedava sense bateria, anava al kebab i me’l deixaven carregar molt amablement. Hi feia una cervesa i a vegades hi sopava. Eren molt amables”, diu. I si la temporada vinent li tornen a trucar, què farà? “M’ho hauré de pensar. He estalviat diners a costa d’un estil de vida que no tothom està disposat a fer”, diu.

El parlament valida la regulació del lloguer d’habitatges de temporada després del pacte entre el govern, ERC, els Comuns i la CUP

“A final de mes aniria molt escanyat”

Dídac Pascual no és l’únic treballador que ha fet nit a l’aparcament de la Molina. D’ençà del començament de temporada, Lluís Portabella, de quaranta-sis anys i veí de Sallent (Bages), també hi ha tingut instal·lada la furgoneta un parell de dies la setmana, el dimarts i el divendres. La resta de dies pujava i baixava de Sallent, on feia nit a casa als pares.

La seva situació és un xic diferent. Portabella fa de píster a la Molina d’ençà de l’any 2013. Aquesta és la tretzena temporada que hi és, i ara és el delegat del sindicat CGT a la Molina. Diu que l’any passat van fer vaga i no sabia si el farien fora i que, arran d’aquesta incertesa, va optar per aprofitar una furgoneta Volkswagen Transporter. Només hi té calefacció i un llit que va muntar ell. Enguany, la temporada la va començar al novembre i plegarà el 17 d’abril.

Portabella sempre havia llogat un pis. Pagava uns cinc-cents cinquanta euros per un de minúscul d’una sola habitació dalt de tot de la Molina. Ara potser també podria pagar-ne un: “Tampoc no sóc precari”, diu. Ara bé, a final de mes aniria molt escanyat, com passa, desafortunadament, a tanta gent.

Els preus han pujat moltíssim i s’ha desdit de cercar pis. “Amb el sou, potser el podria pagar, però he optat per aprofitar la furgoneta i fer-ho d’una altra manera. Al final, si sumes les despeses, te’n vas als set-cents euros el mes”, explica. S’ho ha pogut muntar per pujar i baixar i paga el peatge del túnel del Cadí. Destaca que la feina a la Molina és de temporada i que a l’estiu és a casa i treballa fent manteniment de carreteres. Així i tot, lamenta que la crisi de l’habitatge s’agreugi i que cada dia hi hagi gent més gent amb dificultats per a assumir el preu d’un habitatge.

Palma fa marxa enrere i permetrà de dormir en caravanes

Les línies 1 i 2 del metro de Barcelona es veuen afectades a partir d’avui per obres de millora del servei. La línia 2 quedarà tallada entre la Pau i Badalona-Pompeu Fabra d’avui al dia 21, és a dir, Dilluns de Pasqua. La resta de la línia, entre la Pau i Paral·lel, funcionarà amb normalitat. Les obres formen part d’una actuació a les plataformes de via de les estacions d’Artigues i Pep Ventura amb l’objectiu que el servei millor i hi hagi menys incidències.

La línia 1 quedarà fora de servei avui i demà en el tram entre la Sagrera i Glòries per la instal·lació d’ascensors que comunicaran el vestíbul i l’andana. Aquesta actuació forma part del projecte de la millora d’accessibilitat de l’estació del Clot.

El metro, principal alternativa als trams tallats

En totes dues línies, els trams sense servei es cobriran amb un servei d’autobús llançadora i amb les línies alternatives en la mateixa xarxa de metro.

TMB assegura que el metro es presenta com l’alternativa més eficient. Quant a la línia 2, a la mateixa estació de la Pau es pot enllaçar amb la línia 4 i l’estació de Besòs, on es pot enllaçar amb el TRAM que arriba a Sant Roc i Gorg. A Gorg també hi ha la possibilitat d’accedir a la línia 10 Nord, i la línia regular de bus H10 enllaça aquesta zona amb l’estació de la Pau.

Quant a la línia 1, l’estació de la Sagrera compta amb enllaços amb les línies 5, 9 Nord i 10 Nord. Al Clot hi ha enllaç amb la línia 2, i al voltant d’aquesta estació es pot enllaçar amb les línies d’autobús H10, V25, 33, 34, 62 i 192. A la Sagrera, també hi circulen les línies H8, V27, V29, 62, 96, 126 i 191.

Al mateix temps, TMB posarà en funcionament un servei de llançadora per a tots dos talls. Aquest servei especial, que tindrà el mateix horari del metro, cobrirà el trajecte entre Badalona- Pompeu Fabra i la Pau amb parada a les estacions intermèdies i hi tindran prioritat les persones amb mobilitat reduïda. Les darreres sortides de Badalona-Pompeu Fabra seran a les 23.29 per als feiners, diumenges i festius, i a la 1.29 per a la nit de divendres i vigílies de festius.

Quant al tall de la línia 1, també hi haurà disponible un servei especial de bus que cobrirà el tram afectat amb les mateixes parades del metro. Per tal de garantir l’enllaç de bus i metro, diumenge, el bus especial tindrà la darrera sortida de Glòries a les 00.33 i de la Sagrera a les 00.18.

Campanya informativa

A la línia 2, TMB ha desplegat una campanya informativa de senyalització i hi haurà presència d’informadors fins el dia 16 a les estacions afectades pel tall i en uns altres punts del traçat amb alta afluència de passatgers, com és el cas de Paral·lel, Universitat i Sagrada Família.

Per una altra banda, a la línia 1, els informadors seran presents a les estacions afectades fins demà, amb un reforç extra a l’estació de Fabra i Puig, tant al seu accés a l’avinguda Meridiana com a l’enllaç amb l’estació de Rodalia.

També s’informa amb cartelleria i senyalització estàtica a les estacions afectades i als enllaços, i els punts on s’habilitaran els busos especials substitutoris.

The Washington Post · Miriam Berger, Louisa Loveluck, Imogen Piper, Hazem Balousha, Hajar Harb i Abbie Cheeseman

Feia una setmana que catorze operaris d’emergències palestins havien desaparegut quan un grup de treballadors de l’ONU en trobà enterrats els cossos en una fossa comuna de sorra. Els soldats israelians, tal com consta en els vídeos a què ha tingut accés The Washington Post, havien enterrat tant els homes com les ambulàncies en què viatjaven als afores de Rafah, al sud de Gaza.

L’exèrcit israelià assegura que els seus soldats dispararen contra els vehicles a distància després de confondre’n els passatgers amb milicians. La majoria dels vehicles van ser atacats, segons l’exèrcit, perquè els soldats consideraren que es movien “de manera sospita” en la seva direcció. Israel també ha defensat que l’enterrament dels cadàvers s’ajusta al protocol que s’aplica en aquesta mena de casos.

Però l’anàlisi de The Washington Post dels esdeveniments d’aquella matinada –basat en registres d’àudio, testimonis directes i vídeos dels fets, a més d’imatges de satèl·lit de l’indret de l’atac i fotografies de l’exhumació dels cossos– contradiu uns quants punts clau de la versió oficial d’Israel. L’exèrcit israelià defensa que els soldats dispararen contra els operaris d’emergències de lluny, però els experts forenses que han revisat l’àudio dels fets asseguren a The Washington Post que l’exèrcit israelià obrí foc a 45 metres de distància o menys del comboi, i que més tard tornaren a disparar-hi a uns 15 metres de distància.

Encara que les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han afirmat que el primer vehicle contra el qual van disparar els seus soldats era un vehicle de la “policia d’Hamàs” que transportava terroristes, els vídeos a què ha tingut accés The Washington Post indiquen que el vehicle no era sinó una ambulància de la Mitja Lluna Roja Palestina (MLRP), en què viatjava un equip de tres paramèdics que feia 55 anys que treballaven per a l’organització.

Els altres cinc vehicles contra els quals obrí foc l’exèrcit israelià estaven clarament marcats com a vehicles de la MLRP i de la defensa civil palestina. La majoria dels paramèdics, que van sortir esperitats dels vehicles després dels primers trets, portaven jupetins fluorescents que els identificaven com a operaris d’emergències, tal com mostra el vídeo de l’incident. Encara que l’exèrcit israelià assegurà en un primer moment a la premsa que els soldats havien disparat contra els vehicles perquè no duien encesos els llums vermells intermitents d’emergència, el vídeo dels fets a què ha tingut accés The Washington Post mostra que els vehicles sí que havien activat els llums d’emergència en el moment de l’atac.

So I guess everything the IDF said a few days ago about those paramedics in Gaza was not true at all.

NYTimes just released this video found on the cell phone of one paramedic.

Completely contradicts everything the IDF said. pic.twitter.com/XGai1veSqL

— Assaf (@_assaf_ps) April 5, 2025

En un comunicat publicat dilluns, les FDI deien que investigaven l’incident. “La investigació preliminar indica que les tropes van obrir foc després de percebre una amenaça a la zona, i que sis dels individus morts en l’incident han estat identificats com a terroristes d’Hamàs”, assegurà l’exèrcit israelià, que no ha aportat cap més detall sobre el cas. Els mitjans de comunicació israelians han informat que la investigació de les FDI afecta la brigada d’elit Golani.

Un vídeo enregistrat dies abans del desplegament de la brigada al sud de Gaza, i publicat posteriorment pel Canal 14 israelià, mostra un dels comandants instruint els seus soldats i dient-los: “Tothom que trobem serà considerat enemic.” I afegeix: “Si identifiquem una figura, obrim-hi foc, eliminem-la i avancem. No us confongueu sobre què heu de fer.”

D’un bombardament a un tiroteig

La nit del 22 de març, les FDI van bombardar els barris Tel al-Sultan i Saudi de Rafah, segons que expliquen els residents. L’exèrcit havia trencat l’alto-el-foc amb Hamàs pocs dies abans, i d’aleshores ençà va enviar centenars de tropes terrestres a l’enclavament.

La primera ambulància que es desplaçà a Tel al-Sultan va sortir del centre d’operacions de la MLRP a Khirbat al-Adas, a l’est de Rafah, cap a les 3.50 del 23 de març per atendre una casa que havia estat bombardada en l’atac. Ho explica Nebal Farsakh, portaveu de la MLRP. La tripulació va recuperar tres cadàvers de la casa i els traslladà a l’hospital Nasser, abans de tornar al centre d’operacions cap a les 4.35.

L’organització, paral·lelament, envià una segona ambulància de l’hospital de campanya britànic, al nord de Rafah, a Tel al-Sultan. Poc després, la primera ambulància va comunicar per ràdio que l’incident havia quedat resolt, però el missatge no obtingué resposta. Els paramèdics que viatjaren en la segona ambulància –Munthar Abed, Mustafa Khafaj i Ezz El-Din Shaath– van deixar de contestar al telèfon de cop i volta, segons que explica Farsakh.

Abed, l’únic supervivent d’aquesta segona ambulància, explica en una entrevista telefònica amb The Washington Post que els dos homes que seien a la part davantera del vehicle, Khafaj i Shaath, aturaren l’ambulància de cop quan l’exèrcit israelià obrí foc, possiblement perquè els trets els mataren, o feriren de gravetat, instantàniament.

Abed, un palestí de 27 anys que treballa per a la MLRP d’ençà del 2015, diu que sobrevisqué a l’atac perquè s’estirà immediatament al terra de l’ambulància i no se’n mogué fins que els soldats israelians, equipats amb armes i ulleres de visió nocturna, n’obriren la porta.

“Em van arrossegar fora del cotxe, cap a la sorra”, recorda. En un primer moment, explica, els soldats el van retenir en un fossar situat a l’altre voral de la carretera, davant l’ambulància crivellada a trets.

Les imatges per satèl·lit preses a les 10.48 del matí següent mostren una fossa profunda, amb marques fosques pixelades, al voral oest de la carretera. The Washington Post ha compartit les imatges amb Abed, que confirma que aquest fou el punt on els soldats israelians el retingueren. Els experts en imatges per satèl·lit afirmen que les marques concorden amb la possible presència de persones.

Abed diu que els soldats israelians el detingueren, el despullaren, el lligaren de mans i l’agrediren mentre li preguntaven per la seva família i si havia participat en l’atac del 7 d’octubre de 2023. En un moment donat, diu, un dels soldats li va acostar una navalla a la mà, però un altre soldat li apartà l’arma i li impedí que li esquincés la pell.

En una sessió informativa per a periodistes internacionals, un militar explicà que els soldats israelians havien obert foc contra un vehicle de la “policia d’Hamàs”, i havia mort “dos terroristes” i n’havia detingut un altre. L’exèrcit no ha aclarit si aquest detingut era Abed, ni tampoc per què el paramèdic fou alliberat posteriorment tot i haver estat identificat com a terrorista.

Les FDI han declinat de fer comentaris sobre les acusacions de maltractaments a presoners, i es limiten a informar que la investigació sobre els fets del 23 de març roman en curs.

Els reforços, sota atac

La primera ambulància de la MLRP enviada aquella nit a Khirbat al-Adas tornà sencera al centre d’operacions de l’organització, segons que explica Farsakh. Cap a les 4.50, el vehicle tornà a la carretera amb la seva tripulació original –Salah Muamar, Raed al-Sharif i Ashraf Abu Labda– per a localitzar els companys desapareguts.

Tan sols tres minuts després, els paramèdics van trucar al centre d’operacions de la MLRP per a informar que els havien localitzat, i que necessitaven reforços urgentment. Dues ambulàncies més de la MLRP van afegir-s’hi. Rifaat Radwan, un paramèdic que anava en una d’aquestes ambulàncies addicionals, va enregistrar un vídeo de 19 minuts amb el seu telèfon mòbil que recull les converses entre els membres de l’organització mentre provaven de posar-se en contacte amb el vehicle desaparegut.

“Els hem trucat insistentment i no ens ha respost ningú”, se’l sent dir. “No pot ser, l’Ezz El-Din sol contestar al telèfon”, li respon un altre paramèdic, Assad al-Nassasra. “En Mustafa i en Munther també responen sempre”, afegeix Radwan.

Cap dels vehicles d’emergència enviats a primera hora del matí havia coordinat formalment els seus moviments amb l’exèrcit israelià, que posteriorment assegurà que les seves tropes s’havien vist sorpreses per l’arribada dels vehicles a l’escena dels fets. Segons els protocols de coordinació dels grups humanitaris que operen a Gaza, no hi havia cap necessitat de coordinar-se amb les FDI, perquè l’indret dels fets no es considerava zona de combat en aquell moment.

El darrer dels vehicles d’emergència palestí arribà al lloc del tiroteig pels volts de les sis de la matinada, segons la MLRP i les FDI. Els militars no van emetre cap ordre oficial d’evacuació de la zona a X –cosa que equival a la declaració de zona de combat– fins les 8.31 d’aquell matí.

Un oficial militar israelià, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat, explica que, aquella matinada, les forces israelianes que duien a terme tasques de vigilància aèria detectaren vehicles que circulaven “de manera sospitosa” per la carretera, i notificaren les tropes estacionades a la zona que s’acostava una possible amenaça.

Trets, crits de socors

El vídeo del telèfon mòbil de Radwan mostra que, després de perdre el rastre de l’ambulància atacada per l’exèrcit, el seu vehicle va fer mitja volta, acompanyat per dues ambulàncies més i uns quants vehicles de defensa civil que havien estat enviats al lloc dels fets com a part de la missió de rescat. “Ací estem exposats als israelians”, crida Muamar al vídeo. I afegeix: “Moguem-nos en comboi.” Les imatges mostren amb claredat com els vehicles duien les llums d’emergència activades en tot moment.

Quan els equips de rescat s’acosten a l’ambulància, el vídeo mostra un grup de ferits estesos a terra. “Són a terra!”, exclama Radwan mentre uns quants homes amb jupetins reflectors surten corrents dels seus respectius vehicles cap a l’ambulància.

Moments després, comença el tiroteig, i Radwan surt del vehicle.

Els instants següents del vídeo recullen els crits d’angoixa de Radwan mentre ressonen els trets. Després d’uns quants minuts, la commoció s’atura, i se sent Radwan suplicant. “Perdona’m, mare”, va repetint. “Aquest és el camí que vaig triar, ajudar la gent.”

Aleshores, de cop i volta, els trets es reprenen. De fons se senten, breument, crits en hebreu.

L’anàlisi de l’àudio del vídeo suggereix que aquestes veus israelianes es trobaven a uns 30 metres del mòbil de Radwan, cosa que indica que les tropes anaven avançant cap a l’ambulància. Ho explica Rob Maher, expert en àudio forense de la Universitat Estatal de Montana, als Estats Units.

Les darreres paraules que Radwan pronuncia al vídeo, pres pel pànic, són la constatació que els soldats israelians “estan arribant”. El cadàver de l’home fou trobat posteriorment en la fossa comuna.

El militar israelià que accedeix a parlar amb The Washington Post assegura que les tropes israelianes van obrir foc contra el vehicle perquè creien que es preparava una emboscada. “Van obrir foc contra aquesta gent de lluny, no pas de prop. Van obrir foc de lluny”, reitera.

Dos experts en anàlisi forense d’àudio, que han analitzat el vídeo a petició de The Post, asseguren sentir més d’un centenar de trets –provinents de múltiples armes de foc– durant més de cinc minuts. Maher explica que, segons la seva anàlisi, els primers tiradors es trobaven a uns 45 metres de distància del vehicle, però que a final del vídeo els trets procedeixen d’uns 12 metres de distància.

Steven Beck, expert en anàlisi forense d’àudio que ha treballat per a l’FBI durant més d’una dècada, calcula que dos dels tiradors eren inicialment a uns 30 metres del telèfon mòbil. Cap al final del vídeo, diu, els trets semblaven provenir d’una distància d’uns 12 metres.

Les imatges per satèl·lit preses a les 10.48 del matí següent, i publicades posteriorment per Aljazeera, mostren una vintena de vehicles militars blindats israelians a l’escenari dels fets, incloent-hi un tanc Merkava, uns quants vehicles blindats de transport de tropes, una excavadora Caterpillar –pel cap baix– i uns altres vehicles de construcció que es creu que pertanyen a les FDI.

Abed recorda com, mentre romania detingut en un voral de la carretera, sentí el soroll dels vehicles de rescat que s’acostaven i, de cop i volta, més trets.

Nassasra, un dels paramèdics que anaven en l’ambulància de Radwan, va ser traslladat pels soldats israelians fins al voral, recorda Abed. Ambdós homes van parlar breument, i Nassasra li digué que Radwan havia mort, igual com també havien mort Abu Labda i dos companys més que anaven en la quarta ambulància.

Però Muamar i el seu company Raed al-Sharif continuaven vius, li explicà Nassasra, tot i que havien estat ferits. “Em va dir que els havia vist vius amb els seus propis ulls”, explica Abed. Els cadàvers de Muamar i Sharif van ser recuperats posteriorment de la fossa comuna.

Abed va ser alliberat per soldats israelians hores després de ser detingut. Nassasra continua desaparegut.

“Els desenterrem amb els uniformes i els guants de làtex posats”

L’exhumació dels catorze operaris d’emergència, enterrats per soldats israelians, va ser captada en un vídeo enregistrat per l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de l’ONU (OCAH) el 30 de març. En el vídeo s’aprecia com els cadàvers estan parcialment descomposts i coberts de sorra. Entre els cadàvers, hi ha el d’un treballador palestí de l’ONU, les circumstàncies de la mort del qual es desconeixen.

“Els desenterrem amb els uniformes mèdics i els guants de làtex posats”, diu en el vídeo Jonathan Whittall, representant en cap de la OCHA a Gaza. “Eren aquí per a salvar vides i han acabat en una fossa comuna”, afegeix.

Les notes preliminars de l’autòpsia dels morts indiquen que els operaris van morir després de rebre múltiples ferides de bala a la part superior del cos, incloent-hi el cap i el pit.

Els vehicles de rescat havien estat destrossats i enterrats prop dels cadàvers, segons que es mostra el vídeo. Les restes d’Anwar al-Attar, cap de l’equip de la força de defensa civil, es van trobar separades dels altres cadàvers, entre els vehicles.

L’oficial militar israelià que accedeix a parlar amb The Washington Post defensa que l’enterrament dels cossos s’ajusta al protocol per a evitar que els cadàvers siguin consumits pels animals. Però es nega a explicar per què els vehicles en què anaven els morts van ser enterrats juntament amb els cossos.

Immediatament després dels assassinats, l’exèrcit va informar que els soldats desplegats a Tel al-Sultan havien encerclat la zona i “eliminat diversos terroristes”, a qui les tropes havia identificat com a tals després d’obrir foc. El 31 de març, les FDI informaren que entre els morts hi havia Mohammad Amin Ibrahim Shubaki, un milicià palestí que va participar en l’atac del 7 d’octubre de 2023, juntament amb “vuit terroristes més” d’Hamàs i del Gihad Islàmic. Posteriorment, l’exèrcit rebaixà la xifra de terroristes morts a sis, sense oferir més explicacions. El cadàver de Shubaki no es troba entre els cossos exhumats de la fossa comuna, segons la MLRP.

Berger informa de Ramal·lah estant (Cisjordània); Loveluck, Piper i Harb, de Londres estant; Balousha, de Hamilton estant (Canadà), i Cheeseman, de Beirut estant. Meg Kelly, a Washington, Lior Soroka i Alon Rom, a Tel-Aviv, i Heba Farouk Mahfouz, al Caire, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos la tria, us hem fet una llista de deu llibres de salut i benestar emocional d’autors catalans. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen reedicions com ara Ni m’explico, ni m’entens, de Xavier Guix, i més èxits, com ara La teva por és el teu poder, de María Esclapez.

 

Disbarats emocionals

Eva Bach

Plataforma Editorial

Eva Bach: “Hem passat de reprimir les emocions a convertir-les en déus”

La pedagoga Eva Bach denuncia el caos que impera en l’àmbit de les emocions, en què influenciadors i gurus, sovint sense titulació ni experiència, propaguen consignes i receptes que desvirtuen la visió de les emocions. L’autora identifica corrents equivocats o perillosos i desfà trenta malentesos i disbarats que circulen sobre el tema.

Altes capacitats

Maria Beltran

Eumo Editorial

Maria Beltran: “En la detecció de les altes capacitats hi ha la idea que ells són intel·ligents i elles, treballadores”

Maria Beltran, psicòloga especialitzada en infants i joves amb altes capacitats, explica la importància de fer-ne una detecció precoç. Perquè identificar un cervell que funciona de manera diferent serveix per a atendre correctament unes necessitats educatives també diferents. Aquest llibre ajuda a conèixer i identificar les altes capacitats i dóna eines per a gestionar-les en família o a l’escola.

Com engegar a la merda de manera educada

Alba Cardalda

Rosa dels Vents

La psicòloga i neurocientífica Alba Cardalda parla en aquest llibre de la importància de saber posar límits en totes les relacions del nostre dia a dia. Però això no sempre és tan fàcil com sembla. Cardalda ens ensenya a dir prou amb assertivitat i empatia per a aconseguir relacions que ens facin sentir més respectats, estimats i lliures.

Confidències

Elena Crespi

Rosa dels Vents

Elena Crespi: “La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la qualitativa”

La sexòloga Elena Crespi ens convida a viatjar pel passat i el present de la nostra sexualitat, sense embuts ni tabús. Fa una ullada al passat per entendre quines experiències ens han marcat i com ens influeixen en el sexe que vivim. Tot amb la perspectiva de gènere i de positivitat sexual que caracteritza l’autora.

La teva por és el teu poder

María Esclapez

Plataforma Editorial

Traducció: Laura Ferrer i Núria Saurina

Torna la psicòloga María Esclapez, aquesta vegada amb un llibre sobre la por. Hi explica que la por ens protegeix del perill, ens activa davant una possible amenaça i ens parla de qui som i d’on venim. No es tracta de deixar de sentir-la, sinó de comprendre’n l’origen i transformar-la, controlar-la i fer-la servir a favor nostre. L’autora hi combina la teoria, l’experiència pròpia com a terapeuta i exercicis guiats, juntament amb més recursos.

Digue’m què menges i et diré com dorms

Fundació Alícia i Dr. Antoni Esteve – AdSalutem

Libros Cúpula

La gran majoria de la societat té trastorns del son i, fins i tot, d’insomni crònic, però la bona notícia és que la nostra alimentació és la millor solució. La Fundació Alícia i AdSalutem fa anys que investiguen l’estreta relació entre l’alimentació i el son, i en aquest llibre ensenyen a abordar l’insomni i aquesta mena de trastorns amb petits canvis en la dieta, fins i tot amb propostes de menús i de receptes.

Ni m’explico, ni m’entens

Xavier Guix

Arpa

Xavier Guix: “Les noves generacions no saben gestionar la frustració”

El psicòleg Xavier Guix repassa els secrets de la comunicació humana, una de les habilitats sovint més difícils de dominar. Ens ajuda a entendre com influeixen en la comunicació les nostres emocions, el llenguatge no verbal, les primeres impressions i fins i tot els rols que assumim. Explica, per exemple, per què massa vegades ens costa tant d’entendre’ns i d’interpretar correctament l’altre.

Estima la teva pell

 

Ramon Grimalt

Rosa dels Vents

Ramon Grimalt: “La crema hidratant perquè no et surtin grans és com la pizza per a no engreixar-se”

El dermatòleg Ramon Grimalt ensenya com protegir-se la pell i desmenteix falsos mites sobre les pigues, els cabells, les ungles, les berrugues, les taques del sol, els fongs… En aquest llibre denuncia que modes com ara les rutines de deu passos per a tenir cura de la pell han difós falses creences sense rigor científic.

Dones que s’exigeixen massa

Júlia Martí

Traducció: Isabel Rosell

Ara Llibres

Júlia Martí: “La gran por de les mares ‘millennial’ és que els fills vagin a teràpia i parlin de nosaltres”

La psicòloga i psicoterapeuta Júlia Martí aborda en aquest llibre l’autoexigència i el perfeccionisme extrems: com actuen, què els causen i com es poden tractar. Martí desemmascara el mite de la dona perfecta i, gràcies a exercicis pràctics i reflexions, assenyala les trampes de l’autoexigència per a aprendre a centrar-te en allò que realment és prioritari.

Soc com el mar

Vilma Montoliu

Columna

Vilma Montoliu: “Pots meditar tant si duus americana i corbata com pantalons cagats”

La divulgadora de creixement personal i meditació Vilma Montoliu ofereix vint meditacions i visualitzacions per a practicar amb els infants. Se centren molt en la qüestió de les emocions, perquè les puguin viure amb calma i naturalitat, i també perquè pares i professors aprenguin a acompanyar-les. Montoliu, a més de ser l’autora del llibre, també n’és la il·lustradora.

“Gràcies”, “mercès”… “De res”, “no es mereixen”… El català té unes quantes fórmules per a expressar l’agraïment. N’hi ha que són aptes per a tots els registres i n’hi ha que són més aviat elevades, símbol de distinció.

L’agraïment

Els mots d’agraïment més habituals són “gràcies”, “moltes gràcies” i “mercès”, però també “agraït” (o “agraïda”) i “molt agraït” (o “molt agraïda”). Quan ens han fet un favor, també podem dir “Déu us ho pagui” (o “Déu t’ho pagui”).

La llengua també ens forneix fórmules de registre més elevat, adients per a àmbits més distingits, com ara “tantes gràcies” “grans mercès” i “galants mercès”.

Quan ens feliciten pel sant o l’aniversari, la resposta a “per molts anys” pot ésser “gràcies, en vida teva” (o “en vida vostra”).

Caldria evitar “mil gràcies” (que sembla copiada del castellà) i “merci” (copiada del francès).

Els verbs que expressen l’agraïment són donar les gràcies i regraciar.

La resposta a l’agraïment 

Per a respondre a l’agraïment, la fórmula més corrent és “de res”, però també podem dir “no es mereixen” i “no s’ho val”. I, encara, en un registre més elevat, “a Déu sien dades” (o “a Déu siguin dades”).

Caldria evitar “no hi ha de què”, que és un calc.

 Tinc gana! Menja’t una cama! Els retrucs més populars del català  Retrucs i respostes iròniques

En l’agraïment i la resposta es pot establir un diàleg, que anomenem retruc. El més conegut és aquest:

—Gràcies. —Vostè les té totes. —Les que a vostè li sobren.

Però la Paremiologia catalana comparada digital (de Víctor Pàmies) ens en forneix algun de més llarg:

—Gràcies. —Les gràcies les té vostè. —No, vostè les té totes. —Això és favor que vostè em fa. —Això no és favor: és justícia.

Finalment, hi ha expressions iròniques, d’aquells que reben un agraïment per una feina, però s’estimarien més que la hi paguessin amb diners. Vegem-ne dues. La primera, originària del País Valencià i la segona, de les Illes:

—Gràcies! —En la butxaca me les alce [alçar vol dir ‘guardar’, en aquest cas].

—Gràcies! —Un ca se’n va morir, de gràcies [l’explicació d’aquesta resposta la trobareu al diccionari Alcover-Moll].

 

El president Salvador Illa celebrarà la vigília de Sant Jordi tot xerrant sobre “la tradició i la cultura” amb l’escriptor Javier Cercas; però en realitat no és l’escriptor, qui ha convidat, sinó el columnista d’El País. Aquest govern està cohibit perquè pretén de transformar coses estructurals sense causar friccions, fita impossible en democràcia; sap que, en matèria nacional, qualsevol minúcia pot rodolar com una bola de neu, i procura no passar del gest ni de l’estètica. Per això, l’acte de Sant Jordi és una provocació més grossa que no sembla. En un govern que evita de dir les coses que pensa de debò, la tria de Cercas serveix per a comunicar-les simbòlicament, per boca d’altri. Al capdavall, l’escriptor encarna molt bé tot allò que també és Illa: un radical disfressat de moderat, un apologeta recalcitrant de l’estat espanyol a Catalunya.

Els socialistes fan equilibris per dissimular l’herència de Ciutadans i miren de vendre que ja tornen a ser catalanistes, però per dins continuen essent els qui es van quedar, malgrat tot, quan els catalanistes històrics abandonaven el partit esparverats de la deriva. Cercas té un article molt il·lustratiu en què narra una trobada amb una amiga seva, una vella militant socialista, indignada per la munió d’oportunistes que ara miren de parasitar el PSC d’Illa. “Ara, sobretot d’ençà que governem la Generalitat, tot ha canviat: les assemblees del partit són plenes a vessar i més d’una vegada m’ha semblat reconèixer entre la gent els qui ens insultaven i ens assetjaven, i sobretot els pitjors, els qui feien l’orni, els qui deien que no eren ni dels uns ni dels altres, els qui fingien que no passava res; aquests són ara a primera fila, a veure si els cau res…” Illa i Cercas l’entenen, aquesta amiga: ells també hi eren en les hores més baixes del PSC.

La perspectiva de l’anècdota és fascinant: ara tothom hi torna, però quan ens vam haver d’alinear amb l’extrema dreta per a suspendre l’autonomia de Catalunya i justificar la repressió –això ho omet, és clar–, érem quatre gats. El clímax del procés és una ferida de guerra que molts socialistes viuen amb ressentiment perquè el Primer d’Octubre va demostrar que el seu projecte nacional –la pertinença de Catalunya a Espanya, més o menys adornada– no es fonamenta en el consens lliure, com sempre havien pretès, sinó en l’amenaça de la violència. Per això n’hi ha molts que –com Miquel Iceta o el mateix Cercas– defensaven el referèndum i ja no el defensen: cal purgar-lo del debat, perquè il·lumina massa bé que, al final de la discussió, sempre hi haurà algú que traurà la porra per ells. D’aquí neix tanta ràbia contra l’independentisme; una ràbia que Illa amaga, perquè ha de governar, però Cercas, no.

Sota la pell del xai maltractat pel procés, Cercas té una hemeroteca incendiària que fa pensar en el manifestant de Societat Civil Catalana que Illa guarda sota la pell del president avorrit. No és cap moderat ni ocupa cap centralitat a Catalunya: no és partidari del referèndum; s’oposa vivament a l’amnistia; defensa l’aplicació de l’article 155; està en contra fins i tot del finançament singular; ha estat callat com un mort davant la repressió contra l’independentisme mentre vociferava perquè li volíem arrabassar “el dret de ciutadania”; titlla els independentistes represaliats de “dissortats que es van enverinar de mentides, fúria i fanatisme”; i considera Junts un partit ja no d’extrema dreta, sinó d’ultradreta, i Puigdemont un neopopulista, i el neopopulisme, “una màscara postmoderna del feixisme” però encara “pitjor”.

Qualsevol d’aquestes posicions, i el llenguatge amb què les apuntala, es mereixerien articles independents, però la tesi més interessant de Cercas és la més escandalosa, i precisament la que més convergeix amb el projecte d’Illa: “La privatització del sentiment nacional”. Cercas sosté, en la línia del president quan parla de normalitat i de no perdre’s “en discussions estèrils” o “en debats nominalistes”, que hem d’avançar cap a un escenari “postnacional”, en què les identitats i els sentiments culturals siguin relegats a l’esfera privada. És a dir: si vols ser català, sigues-ho a casa teva. “Ni les creences ni els sentiments no haurien de formar part del debat públic, perquè es pot discutir sobre raons, però no sobre creences o sentiments”, diu. Tot és fruit de la ferida del procés: si el debat ens fa nosa perquè ens empeny a reprimir, a legitimar la repressió o a arriscar-nos a perdre, aleshores anul·larem el debat.

Diu l’escriptor: “No es tracta de suprimir el sentiment nacional com la vella Il·lustració no va pretendre de suprimir el sentiment religiós; es tracta de reduir-lo a l’esfera privada, que es converteixi en cosa de cadascú, no pas dels estats, que haurien de ser nacionalment neutres, imparcials.” Aquesta és la carcassa ideològica de la Catalunya d’Illa, mentre TVE es prepara per narrar en català els partits de la selecció espanyola. Però el silenci nacional no és cap idea il·lustrada, com Cercas pretén, sinó un marc de repressió que subscriuria qualsevol règim autoritari. Només cal recordar com Ciutadans reclamava que es retiressin els llaços grocs dels edificis públics en nom de la neutralitat mentre, és clar, continuava onejant la bandera espanyola. Un estat sempre etiqueta de neutralitat allò que imposa: qui no se n’adona és que hi combrega.

Jordi Robirosa i Dejean (Barcelona, 1958) es jubila després de quaranta anys treballant a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i havent fet més de tres mil retransmissions esportives. Tot i que ha retransmès trenta-cinc esports diferents, en aquestes quatre dècades, s’ha convertit en la gran veu del bàsquet al país, on ha implementat un estil de narració molt genuí i amb una gran cura de la llengua. També ha fet fortuna amb els seus programes Basquetmania i NBA Total –més tard, NBA.cat–, que va obrir les portes del bàsquet nord-americà al país.

Quan resta poc més d’un mes per a tancar la trajectòria professional i havent fet la seva darrera transmissió de bàsquet masculí juntament amb Nacho Solozábal, el seu company  gairebé inseparable, ens rep a les instal·lacions de la corporació, per on passeja com si fos casa seva. Mentre ens guia pels passadissos inacabables, té un somriure i una bona paraula per a tothom. Ara bé, quan ja ens hem assegut i som a punt de començar a enregistrar, avisa: “Ara mateix, de ximpleries, poques. Si vull dir una cosa, la dic i si no, doncs no.”

—Heu treballat quaranta anys a la CCMA. Què és el que ha canviat més en aquestes quatre dècades?
—Ha canviat la professió. A més, d’una manera espectacular i extraordinària. Quan vaig començar, treballàvem amb màquines d’escriure, perquè no hi havia ordinadors. Quan vaig anar a cobrir el debut de Pau Gasol a l’NBA a Memphis, fa vint-i-cinc anys, no vam poder enviar les imatges fins al cap de catorze hores. Ara seria immediat! Hi ha coses que ara són millors i d’altres pitjors.

—Desenvolupeu-ho, si us plau.
—La immediatesa ho ha canviat tot. Si jo ara faig una entrevista bona, com la que vaig fer a Magic Johnson al cap de poc d’haver declarat que era positiu del virus de la sida, s’emetria immediatament. En aquell moment, l’any 1991, no la vaig poder enviar. Vaig venir dels Estats Units amb les imatges i les vam emetre al cap de dos dies. És una barbaritat! Ara, també hem perdut en rigor. A vegades, la immediatesa ens fa perdre rigor i dir mentides… O millor dit, no contrastar prou. Hi ha coses positives i hi ha coses negatives. Simplement, el periodisme és diferent.

—A més dels viatges als Estats Units a cobrir l’NBA, també heu anat a copes del món i campionats Europa de bàsquet, a jocs olímpics… Fa uns anys que la corporació ha prescindit d’aquesta mena de cobertures. Creieu que ha perdut l’ambició?
—Són qüestions de pressupost. Però per a la professió és profundament negatiu. No és igual fer una transmissió in situ que des de l’estudi. No es pot comparar! Quan vaig començar ens desplaçàvem a tot arreu. He fet partits de bàsquet des d’Hongria, he anat amb la unitat mòbil a cobrir campionats sots-23 a Terol, campionats d’atletisme a Andalusia… El concepte d’enviat espacial s’ha perdut, i ho puc entendre des del punt de vista econòmic, però és clarament una regressió professional.

—També us heu manifestat públicament en contra de la pèrdua de drets d’emissió de competicions esportives que ha tingut la cadena. No tan sols de l’Eurolliga o l’ACB de bàsquet, sinó també del futbol i la Fórmula 1. Com ha afectat això la corporació?
—No sé si ha afectat la corporació, però crec que ha afectat el país. M’hi he implicat moltíssim perquè és una qüestió de llengua. Per exemple, el basquetbol és un esport de gent gran però també de gent molt jove. Ara, si els joves volen veure un partit de l’Eurolliga o l’ACB, l’han de veure en castellà. Si volen veure l’últim partit del Lleida, el veuen comentat des de Tres Cantos, a Madrid. És cert que els drets esportius són molt cars, però hauríem d’haver fet un esforç, perquè això també és audiovisual i això també és llengua. Em fa la sensació que ni la direcció de la Corporació ni el poder polític no ho han tingut en compte. I és una pena!

—Què opineu del fet que no hi hagi un programa de bàsquet actualment a 3Cat?
—Ho entenc. Les coses han canviat i s’han de fer diferents. Quan fèiem el Basquetmania, que era un programa de culte, molt treballat i amb uns reportatges fantàstics, els equips jugaven dissabte i les primeres imatges que es veien les emetíem nosaltres dilluns. Ara, quan fa una estona que s’ha acabat el partit, ja es pot veure a internet. I amb l’NBA, igual.

‘Can’t play Kanter’: “Parlar de l’NBA en català no era una decisió política, però s’hi ha convertit”

—Sempre heu estat un gran defensor de la llengua catalana. De fet, en una entrevista recent al Tot es mou de TV3 dèieu que, després de la família, la cosa més important per a vós era el català. Com veieu la situació actual de la llengua?
—Molt malament. Em preocupa profundíssimament i sóc molt pessimista. Crec que d’aquí tres o quatre generacions el català pot ser una llengua residual que només parlin quatre avis, que segurament seran el meu fill o el meu nét. Probablement, hi haurà una elit cultural que el mantindrà però s’haurà perdut al carrer. De fet, ja l’anem perdent. Jo vinc del franquisme, i quan passejava de petit amb els meus pares per les Corts, per Sarrià, per Sants, per Gràcia, per l’Eixample, només s’hi sentia català! Ara només s’hi sent castellà. I no només els immigrants, que també, sinó els joves.

—Us preocupa especialment que els joves no el parlin?
—Sí, i mira que el saben parlar, però entre ells no ho fan. D’això a perdre la connexió familiar, va un pas. I el dia que perdem aquesta connexió de pares a fills, estem morts. Sóc molt pessimista, hi ha un procés claríssim de substitució del català pel castellà.

—Quin ha de ser el paper de TV3 en aquesta situació d’emergència?
—Hauria de ser cabdal! Hauria de tenir el paper de la resistència. Una resistència que també fan els nostres professors, però cada vegada ho tenen més difícil. Cada dia que passa tenen menys eines. El poder judicial hi és a sobre. Una de les coses que més mal ha fet a la llengua és l’aparició d’un grup polític com Ciutadans, que es va crear únicament per anar en contra de la nostra cultura i la nostra llengua. Han desaparegut i estic content, però han fet molt mal. Han fet que el català sigui percebut com una qüestió desagradable, estalviable. I aquest discurs ha arrelat fins i tot a la nostra societat. Hi ha molta gent que pensa que el català no mola, com diuen ara… Jo crec que la culpa d’això té noms i cognoms.

—Més enllà de Ciutadans, quins més té?
—Hi ha sectors del PP que també han fet això i després, òbviament, sectors espanyolistes. És absolutament increïble com a l’estat espanyol han anat en contra del nostre idioma. Com és possible que tres o quatre famílies puguin tombar una immersió lingüística que és absolutament necessària per a la pervivència de la llengua? És increïble! Ho tenim tot en contra i així és molt difícil aguantar.

—Heu viatjat molt per l’estat espanyol treballant per a TV3: heu notat aquesta bel·ligerància?
—Sí, però curiosament menys del que podries pensar. És veritat que m’han insultat, però no generalitzaria. La culpa la tenen els polítics anticatalans, que n’hi ha molts. He estat a pistes molt dures, però el tracte personal amb l’equip de TV3 ha estat bo. I no he renunciat a la llengua en cap moment. Òbviament, amb ells he parlat en castellà, però amb els meus companys sempre ho he fet en català i no he tingut mai gaires problemes.

—Hi ha molta gent que denuncia a les xarxes socials que a la Corporació cada vegada es parla pitjor el català. Hi esteu d’acord?
—No sé què dir-te. El registre ara és diferent, però els professionals hauríem de tenir un nivell. No és acceptable que hi hagi periodistes de TV3 que no enraonin bé en català. Però si vas al parlament i escoltes els polítics catalanistes, a vegades, i amb perdó, et cauen els collons a terra! El problema no són tant els castellanismes, que també n’hi ha, sinó l’excés d’anglicismes. Sobretot, amb paraules que les podem dir en català tranquil·lament. He fet un procés de mutació amb el bàsquet. M’encanta l’expressió alley oop, però ara també dic “mat al vol”.

—Un altre element de disputa pública sobre TV3 és la presència del castellà.
—Aquesta és una línia vermella absoluta. Una cosa és que entrevistis algú en castellà, com quan l’entrevistes en francès, en anglès o en italià. Considero que parlar idiomes és molt important. Si tu vas a un francès i li parles en francès, aconseguiràs més coses que si hi parles en anglès. Ara bé, un convidat que parli castellà, això és una línia vermella. Perquè d’aquí a poc no serà un, seran dos, i poc després estarem fent programes en castellà. Ni parlar-ne!

—Heu popularitzat l’expressió “apostoflant”, un gal·licisme que feu servir per dir que una cosa és extraordinària.
—Ha estat una sorpresa. A més, la dic molt poques vegades en les retransmissions. Cada any potser l’he dita una vegada, o dues a tot estirar, perquè una cosa ha de ser molt gruixuda perquè sigui “apostoflant”. Ara com ara, no puc fer quatre passes pel carrer sense que m’ho diguin, però m’agrada. No em faré mai l’estirat. La gent m’ho diu amb simpatia, no m’ho diu amb mala gaita, i per això m’agrada.

—És una expressió que no és acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans!
—Hi vaig anar un dia a fer una xerrada i vaig demanar que s’inclogués al diccionari com un barbarisme, però no em va fer ni cas. Van riure! I mira que estem introduint alguns altres barbarismes absolutament discutibles!

—Una altra de les coses que ha canviat en aquests quaranta anys és la relació amb els esportistes. Abans, era habitual parlar-hi de manera quotidiana, i ara aquest contacte és més difícil
—Ha desaparegut totalment. Al meu entendre, és negatiu. Tenir una bona agenda de telèfons és el més important del periodisme. Moltes de les coses que he sabut dels germans Gasol ha estat trucant-los a ells directament. Els caps de premsa fan d’escut. Hi ha caps que m’han facilitat molt les coses i n’hi ha que me les han complicades. Preferia aquells temps en què demanaves un reportatge directament a l’Audie Norris. Ell et podia dir que sí o que no, però ningú et fiscalitzava.

—Ha faltat una mica d’autocrítica en el sector del periodisme?
—Som un gremi complicat. Generalment, la solidaritat és reduïda. No ajuda el fet que, teòricament, tothom pot exercir la professió. Hi ha un col·legi de periodistes que fa el que pot, però no pot imposar sancions. Si vols fer d’arquitecte sense haver estudiat arquitectura, no pots. Això passa amb la medicina, la veterinària, l’advocacia, però en el periodisme, no. Professionalment, ens ha faltat solidaritat. Per exemple, si es convoca una roda de premsa a les dotze del migdia, no pot ser que el protagonista arribi tres quarts d’hora tard. Jo sóc dels qui proposaven d’anar-nos-en tots al cap de vint minuts. Però, és clar, tu te n’aniràs i algú es quedarà. I aquí ja han fumut

—Heu viatjat per tot Europa narrant partits de bàsquet. On ho heu passat pitjor?
—A les pistes gregues, eren brutals! Especialment, la de Tessalònica. Hi he vist volar cadires i he hagut de sortir-ne corrents! He vist un fotògraf d’El Periódico, el Joan Vilaprinyó, amb la cella oberta i sagnant perquè li havien tirat objectes. Recordo també que a la pista del Panathinaikos la cap de premsa no ens volia permetre de fer la retransmissió perquè el club tenia un conflicte amb l’Eurolliga i la seu de la competició era a Barcelona. Vaig haver de trucar al president d’aleshores, Jordi Bertomeu, per resoldre-ho. Un altre lloc on he patit moltes dificultats és a Rússia, però perquè passen de tu olímpicament! Et deixen tirat. La major part de vegades he acabat fent la retransmissió per telèfon, la qual cosa és esgotador.

—Moltes d’aquestes retransmissions heu estat acompanyat de Nacho Solozábal. Com és la vostra relació?
—Després de trenta anys treballant junts, amb moltes retransmissions i algunes de complicades, a llocs realment difícils, amb molts problemes tècnics… No hem tingut mai ni la més mínima controvèrsia. Amb això jo crec que està tot dit.

—Darrerament, s’ha fet molt popular el vostre compte a Instagram.
—És que és molt bo!

—Us esteu guanyant fama de bon vivant.
—Això és mentida! Sóc hedonista, però d’una felicitat que te la donen les petites coses. A mi no em veuràs mai dient que he anat a un restaurant fabulós, ni que he provat aquest caviar… Com a molt, uns cigrons o unes bones patates braves.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Jordi Robirosa (@jordirobirosa)

—O una cervesa negra, com l’altre dia.
—És que sóc molt de cervesa negra! He de confessar que també m’agrada el whisky. Però no faré mai ostentació de res. Tinc Instagram perquè és una xarxa amable i hi puc fer coses amables. He hagut d’esborrar-hi molt poca gent, perquè és molt difícil que algú entri a faltar-te al respecte. En canvi, no tinc Twitter, tot i que tots els periodistes en tenen. No n’he volgut tenir mai, perquè no m’agrada entrar a insultar i faltar al respecte.

—Una de les vostres passions desconegudes és el rugbi. Què representa per a vós?
—La meravella de l’esport amateur. La companyonia, jugadors que es trenquen la cara, que no fan mai teatre i que, quan acaba el partit, se’n van a fer una cervesa plegats. Una cervesa a la qual m’afegeixo! També hi he trobat l’esportista que més he admirat del món, l’Albert Malo. Jugador de la Santboiana, nascut a Sant Boi. M’agradava veure com arrossegava els seus companys. Una cosa fascinant! Que em perdonin els del Barça, però en rugbi sóc de la Santboiana!

—També heu fet moltes retransmissions de la USAP de Perpinyà.
—M’ha servit per a introduir-me i ajudar els sectors més catalanistes, que són sempre a l’entorn del rugbi. Un sector on se sent parlar català, malgrat que també és difícil. Aquí sí que hem patit tota la força brutal d’un estat contra una llengua i una cultura.

—Tinc entès que col·leccioneu edicions del Quixot. D’on us ve, aquesta afició?
—No ho sé, però és un llibre que m’agrada i l’he llegit diverses vegades. Quan viatjo, m’agrada anar a les llibreries i, és clar, què pots comprar en txec, en serbocroat o en suec? Doncs un Quixot! Ja en tinc unes cinc-centes edicions.

—És fàcil de trobar?
—Sempre. N’hi ha a tot arreu.

—D’on és el més estrany que teniu?
—En tinc un en bretó! El vaig comprar a la Bretanya, on a les grans ciutats malauradament ja no es parla el bretó. Vaig entrar en una llibreria i vaig demanar al llibreter si tenia un Quixot en bretó i em va confessar que em pensava que no el vendria mai!

—Us heu manifestat obertament seguidor d’uns quants equips, entre ells, l’Europa.
—Sí, me’n vaig fer soci l’any passat i estic molt content. Però, fins ara, no he pogut anar a veure’ls ni una sola vegada a aquesta temporada, perquè sempre he treballat.

—No cal que hi aneu, perquè van al capdavant de la classificació i sembla que ascendiran de categoria!
—Sí, però si pugen com ho farem? Tenim un camp de gespa artificial i ens demanarien gespa natural. I els diners, què? No s’esperaven ser líders i ho són per davant d’equips amb molt més pressupost.

—També us heu declarat seguidor del Fulham de la Premier League anglesa. Per què?
—És realment de bojos. Quan era jove, tenia discos d’un grup que es diu Animals, dels anys seixanta. Llegint revistes, vaig descobrir que l’organista de la banda, que es diu Alan Price, era seguidor del Fulham, que aleshores jugava a tercera divisió. Llavors, la primera vegada que vaig anar a Anglaterra, vaig acostar-me al camp del Fulham i vaig quedar emocionat. Ara hi vaig cada any, i sóc soci dels Friends of Fulham, una associació de seguidors. Totes les setmanes el segueixo i, si puc, en miro els partits.

—A l’NBA també us heu mullat pels Celtics.
—Sempre m’han agradat molt i els segueixo de fa molts anys. És un equip que realment vull que guanyi. I després, un altre que és menys conegut, els Cubs de Chicago en el beisbol.

—Per què?
—Quan anava a Chicago a cobrir les finals de l’NBA dels Bulls de Michael Jordan, els anava a veure. Trucava i hi entrava de franc. La primera vegada que vaig anar a l’estadi, vaig veure com, a la meitat de la setena entrada, tota l’activitat s’aturava i el mític narrador dels Cubs, Harry Caray, cantava la cançó del beisbol, que és “Take me out to the ball game” [canta], de Gene Kelly. Em vaig quedar realment impressionat veient avis, pares i néts cantant-la plegats.

Tens la força de les coses (Ara Llibres) és el darrer llibre de la periodista de Catalunya Ràdio Marta Vives. En quatre històries diferents, però alhora amb certa relació les unes amb les altres, parla de les amistats trobades, aquelles que apareixen de manera més o menys abrupta, que potser no tenen gaire a veure amb un mateix, però que acaben esdevenint un vincle íntim, profund i sincer. Li va passar una cosa semblant amb la lingüista Carme Junyent, que, a més, li va donar les claus i la força per a acabar de vertebrar l’obra. Parlem amb ella sobre tot el que hi gira al voltant: les amistats entre dones, temes com la memòria, la malaltia, la maternitat i la mort i, en definitiva, aquella mena d’històries quotidianes fascinants a què sovint no prestem prou atenció.

—El llibre es titula Tens la força de les coses. El títol d’alguna manera us el vau trobar, i va ser gràcies a Carme Junyent.
—Sí. Ella tenia una secció a El matí de Catalunya Ràdio i durant tres anys vam establir un vincle professional i personal. Era una persona apassionada i sàvia, no només de la llengua, també de la vida. M’agradava molt conversar amb ella, el seu sentit de l’humor, la seva contundència i tendresa… Era molt amiga dels seus amics i una boja enamorada de la ràdio. Tenia aquesta disfunció que li impedia de reconèixer les persones per la cara, però reconeixia molt les veus.

“Carme Junyent era una persona apassionada i sàvia, no només de la llengua, també de la vida”

—Com us va comunicar la seva malaltia?
—Em va explicar que li havien diagnosticat una malaltia terminal i ella preveia que no duraria gaire de temps. Em va demanar si, en el seu funeral, jo podria llegir una carta, un comiat que m’enviarien els seus fills quan ja no hi fos. Li vaig dir que potser jo no era la persona adequada, que molta altra gent ho podria fer molt bé, i em va dir, “no em fallis”, amb aquella serietat. Li vaig dir, “ja ho veurem”, perquè aquestes coses que no vols que passin, penses que si les ajornes, potser no arriben. L’última conversa va ser a final d’agost i em va dir que m’enviaria el poema de Casasses “Tens la força de les coses que…”, que també volia que llegís al funeral.

—“Tens la força de les coses que cauen amb força, els llamps, les estrelles, els arbres, la veritat.”
—”I ets forta com les coses que pugen amb força, la mar, els volcans, els arbres, la veritat.” Li vaig dir: “Ostres, aquest poema ets tu!” Aquesta fortalesa i contundència, aquesta cosa explosiva i poderosa. Em va contestar: “I és més tu del que et penses.” Va morir al cap de poc i vaig complir la missió. Al cap d’un temps, treballava en el llibre i, com que la primera història passa davant de la mar i en la tercera hi ha arbres, em va venir al cap el vers de “la mar, els volcans, els arbres, la veritat”, que són els títols dels capítols. En la segona història no hi ha volcans, però les protagonistes me’ls recordaven, són unes dones brutals.

—És bonic que, sense ser-ne conscient, Junyent us donés la clau per a endreçar-ho tot. 
—La clau i la força. Aquest “no em fallis” també me l’he hagut de dir durant el procés. Escriure un llibre implica moltes hores i hi ha moments en què et preguntes si cal. Però sí que cal, aquestes històries s’havien d’explicar.

—D’on surten? Són històries novel·lades, però reals. 
—Pel que fa a la primera, vaig veure a Twitter una fotografia d’una dona en cadira de rodes mirant l’horitzó, davant la mar. El missatge deia: “Avui morirà per decisió pròpia la meva amiga, a causa d’una malaltia. Vola, [el seu nom] vola”. Li vaig posar un cor, això que fem per mostrar adhesió a desconeguts, com una abraçada. Al cap del temps volia escriure sobre persones que marquen un punt d’inflexió i vaig posar-me en contacte amb qui havia fet el tweet. Me’n va explicar la història: dues dones estrangeres que no es coneixen. Una té una malaltia terminal i l’altra una casa que lloga. Qui té la malaltia demana la casa a l’altra durant un mes per poder-se acomiadar. El vincle que creen durant aquest temps és molt fort i la malaltia, allò que les ha unides, passa a un quart pla.

—I d’on surt la segona història? 
—D’un club de lectura que vaig fer del Diguem-ne amor al sud de Catalunya. Vaig sopar amb una noia del club i les seves amigues. Em va cridar l’atenció la complicitat que tenien, vaig passar un cap de setmana amb elles i em van explicar la seva història. Una d’elles em va dir que acabava de morir una amiga seva, molt més gran que ella, estrangera, justament de la mateixa malaltia que la dona de la primera història. Dues històries explicaven el mateix en zones geogràfiques diferents.

—La tercera parteix d’una fotografia.
—Sí, que m’arriba, i en què es veuen tres persones. Alguna cosa em deia que m’agradaria ser una d’elles. M’hi vaig posar en contacte i em van explicar una història de dones que es troben per feina però s’acaben fent amigues. El pare d’una d’elles regala un arbre a una de les altres. És un cedre, l’arbre del Líban. Aquí hi he bolcat coses de la meva experiència i Beirut és la Txell Feixas, amiga meva. També volia parlar de quan tu, com a fill, passes de ser el cuidat a ser el cuidador. Una de les dones em va explicar que havia vist unes imatges de la seva mare acaronant-la de petita. Ella no era conscient d’haver-ho viscut. Som la memòria dels nostres pares, ells conserven moments amb nosaltres que desconeixem. Molts potser perden la memòria, però alhora són la nostra memòria.

“Molts pares potser perden la memòria, però alhora són la nostra memòria”

—La paraula associada a la darrera història és la veritat.
—És la més abstracta, explicada com un conte. És una conversa entre una mare i una filla arran de la mort de l’amiga d’aquesta nena, de dotze anys. Ningú no pot donar resposta a uns fets així, però la mare li transmet que hi és. Diu: “Tinc els braços més grans que tu, els puc estendre, i aquí t’hi pots estendre tu, pots estendre la teva tristesa com si fossin llençols.” És el compendi dels altres, perquè la mare li diu: “Et trobaràs algú de qui et faràs amiga i li podràs explicar que vas tenir una amiga que amb dotze anys se’t va morir, i que li enviaves notes de veu amb l’esperança que contestés.” La veu és com la pell, ens identifica i fa presents.

—Què són les amistats trobades que heu volgut reflectir?
—La meva història amb la Carme Junyent no deixa de ser-ho: una amistat trobada entre dues persones que en principi no tenen res en comú, perquè són de generacions diferents, perquè pertanyen a mons diferents… I s’acaben conjugant, trobant en un espai recòndit, privilegiat, íntim, fora del judici extern. Les amistats entre dones estan sota el judici extern, com gairebé tot allò que fem. Mercè Rodoreda i Montserrat Roig havien parlat de les seves amigues en les seves obres. En el cas de Rodoreda, a les cartes amb Anna Murià. Deien que tenien una amistat assaonada.

—En quin sentit?
—Una amistat amb moltes capes, molta vida viscuda juntes. I també Montserrat Roig amb Montserrat Blanes. Blanes deia a Roig: “Tu ets la intel·lectual.” Eren molt diferents, però van conviure. Des de fora els deien: “Mira, les lesbianes”. Sempre aquest judici i dubte. La literatura ha parlat de l’amistat entre homes sense aquest judici de possibilitat de desig sexual. A certa edat, la complicitat amb unes altres dones, la busques més que mai. Són un mirall de les teves esquerdes i abismes. Com que emocionalment som més obertes i a certa edat no tenim vergonya d’explicar com ens sentim, és probable que trobem més correspondència amb dones. D’amistats literàries entre dones, no n’hi ha tantes, s’ha pensat que les històries de dones no interessaven.

—Tracteu temes com el càncer de mama, la violència masclista, la maternitat, el dol perinatal… Els temes “de dones” en cap cas no són menors.
—Sí, he parlat amb dones i han sortit sense anar-los a buscar, he transcrit la veritat. Després hi pots posar imatges, metàfores, paisatges… Però si parles amb les dones del teu entorn, sortiran aquests temes. També com ens definim en funció de la feina, com ens posicionem respecte de les nostres mares…

“He parlat amb dones i han sortit temes sense anar-los a buscar, he transcrit la veritat”

—Repetim rols?
—L’Emma, protagonista del primer relat, no es vol assemblar a la seva àvia, tot i que sent fascinació per ella. Acaba reproduint els seus gestos i mirada, però per antagonisme. En canvi, la Cinta, del segon relat, estableix un vincle diferent amb la mare quan té l’avortament. La psicòloga li diu que triï una persona, agafi un arbre i, amb aquella persona, acomiadi el fill. Ella tria els seus pares i la relació canvia. Intenta veure la seva mare com una amiga i fan gintònics. Com seria conèixer la nostra mare a l’edat que tenim ara? Això és el que em va fer pensar. Quina relació tindríem? Potser l’entendríem més i la descobriríem des d’una altra òptica.

—Alguns detalls de les històries són esfereïdors, però reals. Per exemple, una dona que ha de parir el seu fill mort mentre sent com una altra pareix a l’habitació del costat.
—Quan m’ho va explicar se’m va posar la pell de gallina. “Jo paria la mort i ella paria la vida.” No hi ha ningú que et sostingui? No hi pot haver un acompanyament? Has de posar-les l’una al costat de l’altra?

—També hi ha la història real d’un embaràs críptic. Com va ser?
—Ella no sabia que estava embarassada, sospitava que tenia un tumor. La prova d’embaràs que s’havia de fer va coincidir amb el 17-A i se’n va oblidar Fins que un dia, amb molt mal de cap, se’n va anar a l’hospital i li van dir que estava de part, d’una criatura morta. Però, finalment, era viva. Tenir fills no entrava en els seus plans. Quan va veure la seva filla no la va reconèixer com a tal, tenia un xoc enorme. Però sí que es va adonar que tots els nounats de la sala tenien un peluix, menys ella. L’única cosa que li va dir a la infermera va ser: “Ella no té peluix.” I la infermera li va respondre: “Que et preocupis perquè la teva no en té és un primer vincle.” Ella li ho va negar, però de matinada va tornar tota sola a veure-la i va dir: “Això és meu”.

“No sabia que estava embarassada i li van dir que estava de part d'una criatura morta”

—Són històries pràcticament sense homes.
—No perquè elles hi estiguin en contra, sinó perquè, quan els han passat coses bèsties, les qui eren allà eren les amigues. I no es jutgen. Hi ha un grup que són quatre dones molt diferents, però es respecten. Es coneixen els buits i les mancances, però els accepten. Les amigues són aquelles persones amb qui pots estar en silenci perfectament, i no passa res.

—Amb l’amor és diferent?
—Li exigim unes coses i entren en joc unes qüestions que en l’amistat no hi són. I no vol dir que siguis menys exigent amb els amics o que els hagis de cuidar menys, però és diferent. L’amor el tenim idealitzat i hi ha uns components que sembla que, si no hi són, tot trontolla.

—Hi ha unes normes. “Si no hi ha això, no és amor.”
—Correcte, i en els amics, no. Hem banalitzat la paraula amistat, però quan són de veritat, saps perfectament qui són.

 

“Vaig saber que estava embarassada a sis mesos”: què és un embaràs críptic?

Avui Alacant serà l’escenari dels actes de commemoració del Vint-i-Cinc d’Abril. Els organitzadors han triat la capital de l’Alacantí per reivindicar la valencianitat del sud. El lema de la Diada del País Valencià d’enguany és “Alacant: on renaix el País Valencià“, i vol recordar les manifestacions memorables que s’han viscut a la ciutat d’ençà de la recuperació de la democràcia, com ara la de 1985, amb el lema “Alacant, sí a la nostra llengua”, i la de 1995, “Alacant és important. Sense Alacant no hi ha país”. Tot just trenta anys després, una nova mobilització eixirà als carrers d’Alacant en un clam per la llengua i la cultura.

“Fem memòria de la batalla d’Almansa i de les llibertats nacionals del nostre poble. Fem un clam per la nostra llengua i la nostra cultura perquè la ciutat, la comarca de l’Alacantí i les altres comarques que ens envolten, el sud del nostre país, som valencianes i volem viure en valencià”, diu Acció Cultural del País Valencià. Així, reivindiquen que el sud és una part imprescindible del projecte nacional, malgrat els intents de la dreta i l’extrema dreta de desvincular-lo de la resta del país.

“Som la terra d’Ovidi, d’Enric Valor, de Carmelina Sánchez-Cutillas, de Lluís Alpera, de Maria Ibars, de Miquel Grau i d’Isabel-Clara Simó; la terra on naix la música d’Andreu Valor, de Sandra Monfort, del Diluvi i tants d’altres, on recordem els exiliats de la República a l’Stambrook, els assassinats i tancats als camps dels ametllers i d’Albatera. Som la ciutadania conscient que ha apostat pel valencià, som un poble que ni renuncia a les seues arrels ni renuncia al seu futur”, diuen.

Anna Oliver, presidenta d’ACPV, reivindica que anar a Alacant és una decisió política. “Ens han volgut esborrar del mapa, però resistim i som ací. Som a Alacant perquè volem. Abandonar la lluita és abandonar el nostre país”, diu.

La programació

Els actes comencen a les 12.00 amb una taula redona sobre la valencianitat de la ciutat a la Sala Ruperto Chapí de l’Auditori de la Diputació d’Alacant (avinguda de Xixona, 5), amb la participació de la periodista i poetessa Susanna Lliberós, el periodista i activista David Fernàndez, la vice-presidenta d’ACPC Marinela Garcia, Flora del Diluvi, i el creador de contingut Fran Tudela, més conegut com a Cabra Fotuda. En acabat, actuarà Esther.

A la vesprada serà el torn de la manifestació. Començarà a les 18.00 a les escales de l’Institut Jordi Joan i recorrerà l’avinguda del General Marvà, la plaça dels Estels, l’avinguda d’Alfons X el Savi, la Rambla i acabarà a la Petxina de l’Esplanada, on es llegirà el manifest. Com a colofó, hi haurà un concert del grup Pep de la Tona, encapçalat per Josep Nadal.

Música de Ball - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

L’actor Eric Dane, conegut per interpretar el doctor Mark Sloan a Grey’s Anatomy, ha anunciat que té esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia neurodegenerativa que afecta les neurones motores i causa una pèrdua progressiva del control muscular. La notícia l’ha feta pública ell mateix en una entrevista exclusiva a la revista People, on explica que té la família a la vora i que, malgrat el diagnòstic, manté la voluntat de continuar treballant.

Dane, de cinquanta-dos anys, encarna actualment Cal Jacobs a la sèrie Euphoria de HBO. Segons que ha explicat, preveu de tornar al rodatge els dies vinents. “Estic agraït de tenir la meva família amorosa al costat mentre naveguem aquest nou capítol”, ha declarat. També ha demanat respecte per la seva intimitat durant aquest procés, marcat per una malaltia que, amb el temps, pot afectar greument la mobilitat i la capacitat de parlar o respirar.

L’actor és casat amb l’actriu i model Rebecca Gayheart, amb qui té dues filles. El seu entorn ha mostrat suport i estima arran de la notícia, que ha commogut els seus seguidors d’arreu del món.