Les intrigues vaticanes de Conclave han estat reconegudes per l’acadèmia britànica de cinema amb el premi BAFTA al millor film de l’any, al millor guió adaptat, al millor film britànic i al millor muntatge. És, doncs, el gran triomfador de la nit, i ha recollit més premis que The Brutalist i Emilia Pérez, que n’han rebuts tres. Adrien Brody ha guanyat el premi BAFTA al millor actor protagonista per The Brutalist i Mikey Madison el de millor actriu, pel seu paper a Anora.

Consulteu, a continuació, tota la llista de premis BAFTA, amb els guanyadors marcats en negreta.

Millor film

• Anora
• The Brutalist
• A Complete Unknown
• Conclave
• Emilia Pérez

Millor actriu protagonista

• Cynthia Erivo, per Wicked
• Karla Sofía Gascón, per Emilia Pérez
• Marianne Jean-Baptiste, per Hard Truths
• Mikey Madison, per Anora
• Demi Moore, per The Substance
• Saoirse Ronan, per The Outrun

Millor actor protagonista

• Adrien Brody, per The Brutalist
• Timothée Chalamet, per A Complete Unknown
• Colman Domingo, per Sing Sing
• Ralph Fiennes, per Conclave
• Hugh Grant, per Heretic
• Sebastian Stan, per The Apprentice

Millor actriu de repartiment

• Selena Gomez, per Emilia Pérez
• Ariana Grande, per Wicked
• Felicity Jones, per The Brutalist
• Jamie Lee Curtis, per The Last Showgirl
• Isabella Rossellini, per Conclave
• Zoe Saldaña, per Emilia Pérez

Millor actor de repartiment

• Yura Borisov, per Anora
• Kieran Culkin, per A Real Pain
• Clarence Maclin, per Sing Sing
• Edward Norton, per A Complete Unknown
• Guy Pearce, per The Brutalist
• Jeremy Strong, per The Apprentice

Millor direcció

• Sean Baker, per Anora
• Brady Corbet, per The Brutalist
• Edward Berger, per Conclave
• Denis Villeneuve, per Dune: Part Two
• Jacques Audiard, per Emilia Pérez
• Coralie Fargeat, per The Substance

Millor guió original

• Sean Baker, per Anora
• Brady Corbet i Mona Fastvold, per The Brutalist
• Rich Peppiatt, Naoise Ó Cairealláin, Liam Óg Ó Hannaidh, JJ Ó Dochartaigh, per Kneecap
• Jesse Eisenberg, per A Real Pain
• Coralie Fargeat, per The Substance

Millor guió adaptat

• James Mangold i Jay Cocks, per A Complete Unknown
• Peter Straughan, per Conclave
• Jacques Audiard, per Emilia Pérez
• RaMell Ross i Joslyn Barnes, per Nickel Boys
• Clint Bentley, Greg Kwedar, Clarence ‘Divine Eye’ Maclin, John ‘Divine G’ Whitfield, per Sing Sing

Millor film britànic

• Bird
• Blitz
• Conclave
• Gladiator II
• Hard Truths
• Kneecap
• Lee
• Love Lies Bleeding
• The Outrun
• Wallace and Gromit: Vengeance Most Fowl

Un centenar de persones ha publicat un manifest que pretén de fomentar la llengua catalana entre els nous parlants. La campanya assenyala que tothom que viu, estudia o treballa a Catalunya hauria de poder accedir al català, però que, malauradament, avui això no passa. Denuncia que els cursos són insuficients per als dos milions de persones interessades, que no s’arriba a molts municipis i que els horaris sovint són incompatibles amb la feina i la família. Per tot plegat, reclama tota una bateria d’accions a institucions, empreses, entitats i escoles i a la societat en general.

"Volem més català!"

L'accés al català hauria d'estar garantit per a tothom, però això ara no és així. Cal que institucions, empreses, entitats, escoles i la societat en general ens posem a treballar plegats per garantir que tothom que vol aprendre i parlar català ho pugui fer. pic.twitter.com/paNOKsuGk5

— Òmnium Cultural (@omnium) February 17, 2025

El vídeo de campanya és protagonitzat, precisament, per cinc nous parlants del català. Són Merlys Mosquera, de Veneçuela; Martina Puga, de l’Argentina, Daniel Camilo i Mauricio Sierra, de Colòmbia, i Jens Matthiessen, de Suècia. Són cinc exemples ben diferents de gent que va arribar a Catalunya i va decidir d’aprendre el català. “L’hem incorporat o l’estem incorporant a les nostres vides gràcies a l’escola, als cursos, a la feina, amistats, parella… Tenim orígens i llengües diverses que, amb la catalana, fan més ric aquest país”, expliquen.

Els cinc testimonis relaten que hi ha molta més gent que vol aprendre’l: “Perquè accedir al català permet viure més plenament a Catalunya: gaudir de la vida social i cultural, tenir més i millors oportunitats professionals, i participar sense barreres en la construcció d’aquest país, que també és el nostre.” Relaten que trobar espais i persones per a parlar-lo en els seus entorns no és fàcil i que els canvien de llengua massa sovint pel color de pell, accent o aparença. “Això ens exclou i ens impedeix avançar com a societat. Accedir al català a Catalunya és un dret que hauria d’estar garantit a tothom”, diuen. La campanya compta amb el suport d’Òmnium Cultural. 

Què reclama la campanya?

La campanya fa una bateria de demandes en quatre sectors. Reclama al govern i a les institucions que multipliquin l’oferta de cursos, que es garanteixin almenys 200.000 places anuals, que s’adaptin els horaris i que arribin a tots els pobles perquè tothom qui vulgui aprendre el català ho pugui fer durant els deu anys vinents. A les empreses, reclamen que amb els diners de les cotitzacions destinades a la formació contínua ofereixin formació de català gratuïta al mateix lloc de feina, aprofitant les hores en què hi són i adaptant-la a cada professió.

I un parell més de demandes. A les entitats i escoles, “que arribin allà on no arriben els cursos formals, organitzant grups per a aprendre català entre veïns i famílies de diferents orígens, creant espais compartits i facilitant l’accés dels nous parlants a les activitats que es fan en català”. I a la societat en general, que no canviï de llengua automàticament i els “permeti fer servir el català sense prejudicis ni barreres”.

“Tenim dret a la ciutadania plena i a una vida digna, on el català sigui llengua comuna i eina d’oportunitats per a tothom. No podem perdre més temps: milers de persones esperen per aprendre català, troben obstacles per a usar-lo i no poden viure plenament a Catalunya. Volem un país inclusiu, cohesionat i amb llengua viva que sigui exemple per al món”, diuen en el vídeo de la campanya. I acaben amb una reclamació: “Volem més català”.

La Bressola, en situació crítica: com hi podem ajudar?

En Peyu, en Jair Domínguez i la Neus Rossell han anunciat a les xarxes socials que dimarts a les 10.00 es posaran a la venda les entrades per a assistir als espectacles del final de ronda de “El búnquer confidencial”. Serà l’última oportunitat per veure el seu espectacle “Les biografies que no sentiràs enlloc més”, un recull de deu biografies inèdites en clau d’humor. Ho faran al Teatre Tívoli de Barcelona, una setmana al juliol i una altra setmana al setembre.

Però més l’espectacle serà el comiat defintiu del programa de Catalunya Ràdio. Quan van començar la temporada, ja van anunciar que aquesta seria la última, i que el programa no reenovaria. De fet, en el vídeo ho deixen clar: “És un comiat. No és com aquells que diuen ‘Rigoberta Bandini es retira’, i el cap d’un mes estava tocant un altre cop. No, això és de veritat”.

Per això alerten a tots els seguidors d'”El búnquer” que dimarts a les 10.00, en donaran tots els detalls en directe a “El Matí de Catalunya Ràdio”.

EL COMIAT. Aquest dimarts a les 10:00 al matí de @CatalunyaRadio pic.twitter.com/4xvbx5KzKY

— Peyu (@enpeyu) February 16, 2025

La setmana passada, Josep Guia, que aquí no necessita presentació, va fer una piulada a X on recollia aquest paràgraf d’un article meu en aquest diari, “Resposta a Josep Costa”: “A hores d’ara, seguint el deure apuntat més amunt per a desenvolupar el Full de Ruta, la direcció de l’ANC està involucrada en la solidaritat amb la Revolta Pagesa; en la campanya de Rodalia; en la campanya per la llengua; en la solidaritat amb les mobilitzacions contra l’especulació urbana, els desnonaments i la incúria criminal dels governs. (Deixo de costat per no avorrir els lectors la crida a altres mobilitzacions i manifestacions.)”

Josep Guia ho aprofitava per comentar que era “una mostra del mantra de ‘les lluites compartides per avançar cap a la independència’”; i, seguidament, remarcava que “la lluita per la independència ha d’ésser una prioritat absoluta perquè, en situació de dependència, de sotmetiment colonial a Espanya i França, cap altre alliberament, cap conquesta de les classes populars, no pot ser assolible de forma definitiva”. (En termes històrics, res no és “definitiu”, però, en el cas de la fundació i manteniment d’una república catalana, la qüestió a abordar seria quina mena de règim econòmico-social ens caldrà per sostenir aquelles “conquestes” de les classes populars.)

A banda que el Full de Ruta, aprovat per un 83% dels participants en la votació de l’ANC, aborda sense embuts la unilateralitat com a via única cap a la independència, sense cap mena de concessió als “sobiranismes” que voldrien dissoldre’ns en el republicanisme espanyol, la qüestió central és com es construeix el moviment que ha de dur a terme i mantenir la república independent.

El Full de Ruta de l’ANC ho té clar, i lliga les mobilitzacions anticolonials (que coincideixen en el punt nodal de l’espoliació econòmica i l’opressió política, lingüística i cultural) amb la independència. En cap punt no hi ha res que pugui assimilar-se, sense una lectura interessada, a “lluites compartides” que abonin una sortida pactada amb l’estat espanyol. Contràriament, s’hi parla, justament, de “noves formes de lluita” per donar entenent que les mobilitzacions ja no són vàlides per si soles, en un context polític marcat per la pèrdua de la majoria independentista al parlament, l’assimilació dels partits polítics de l’1-O a la normalitat autonomista i la pèrdua de pes polític del moviment autoorganitzat.

Allò que importa, doncs, és com aquest moviment ha de recuperar el batec del carrer i passar a l’ofensiva interna (cohesionar un bloc que formi el nucli d’un Moviment d’Alliberament Nacional) i externa (portar l’embat contra Espanya a l’escala de la unilateralitat).

En l’ofensiva interna, hi ha de comptar la capacitat de reunir una massa crítica mobilitzada, organitzada i dirigida per tal que l’antagonisme abasti tots els aspectes de la vida quotidiana, la representació política i els efectes simbòlics. En una paraula, desplegar tots els mecanismes de lluita, organització i direcció que menin a la insurrecció no violenta unilateral, al control del territori des de les bases (comarcals, afegeixo), i a la proclamació i sosteniment de la república. D’aquesta manera, el Moviment d’Alliberament Nacional aplegarà totes les forces presents antagòniques amb l’estat, separarà el gra de la palla posant cadascú al seu lloc (des dels partits de l’1-O fins a AC-que-vota-amb-PSC-PP-Vox al parlament a favor dels tribunals espanyols contra la llengua catalana a l’aparell escolar), garantirà les estructures de país indispensables, i mantindrà l’ordre de la nova república des de baix.

En l’ofensiva externa, la unilateralitat obligarà a crear i mantenir mecanismes d’autodefensa col·lectius, trencar els punts febles del domini espanyol als Països Catalans (tant de bo, amb un estat major conjunt provisional, que articulés els distints nivells de lluita, consciència i organització de la nació sencera) i desplegar un sistema internacional de propaganda i solidaritat, amb les corresponents aliances estratègiques per a afeblir la posició de l’estat espanyol. També, d’aquesta manera, s’afebliria l’hegemonia de l’estat sobre la resta de nacions peninsulars i s’acabarien les confusions “federals” i “confederals” en què s’han empantanegat els antics Comuns, Podem i companyia fins a morir a les platges de la monarquia borbònica com a col·laboradors, més o menys ingenus, més o menys necessaris (ja sabem que els vells progres catalano-espanyols, línia IC-Colau i companyia, són experts a mistificar la relació entre supervivència personal i bé comú).

És cridada, doncs, a participar en aquest programa de pensament, acció i organització, contingut en el Full de Ruta, tanta gent com hi càpiga, disposada a recuperar la iniciativa al carrer, a enfrontar-se a les estructures autonomistes, i a forjar les bases d’un Moviment d’Alliberament Nacional que faci la unitat, elabori un programa i desplegui el poder popular als nostres països i a tots els nivells.

Maria Buhigas i San José (Barcelona, 1971) és l’arquitecta en cap de Barcelona d’ençà del juny del 2023, quan Jaume Collboni assumí la batllia de la ciutat. En aquesta entrevista, feta un plujós migdia de divendres a la plaça de Sant Jaume, li demanem per un ventall ben divers de qüestions: per exemple, la seva visió ideològica de la ciutat, la importància de la rehabilitació i el futur d’avingudes metropolitanes com la Meridiana, la Gran Via o la Diagonal.

Buhigas parla amb apassionament dels seus projectes, tot i que evita de cremar-se amb els debats de la primera línia política. No cerca la controvèrsia, però hi ha moments de la conversa en què els detalls i els gests, expressiva com és, en comuniquen bé les opinions de fons. Insisteix, sobretot, a superar marcs mentals que considera obsolets: la idea equivocada, diu, que les ciutats mediterrànies van ser dissenyades per al vehicle privat; la idea de la pendularitat, en què el centre de la ciutat és absorbent d’una perifèria desnerida; i la idea que Barcelona pot créixer exponencialment.

—Suposem que podeu ser arquitecta en cap de Barcelona fins el 2050. Quina ciutat us imagineu?

—La mobilitat haurà canviat molt, la dominarà el transport públic. La ciutat, que ja és molt caminable, ho serà encara més. I, sobretot, tindrem una manera de treballar molt diferent. Hem heretat una ciutat construïda sobre la base de la transformació constant. Els instruments que tenim per a dissenyar la ciutat vénen d’un marc de creixement. A les ciutats consolidades, per falta de terreny rústic, es transformava l’industrial. Tot això formarà part del passat.

—No forma part del passat, ja, aquesta lògica de creixement?
—Sí. Comença a formar part del passat. No a escala global, però a Barcelona i a Catalunya hi ha hagut un punt d’inflexió: podem continuar creixent, però no per expansió, sinó per dins. Podem intensificar o hibridar segons quins territoris. El futur serà això. El 2050 això estarà del tot normalitzat i tindrem unes eines per a fer-ho de manera molt més àgil.

—Dieu sovint que les eines per a fer urbanisme són obsoletes. Què fa aquest ajuntament per a modernitzar-les?
—Tenim un compromís amb la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità, que ha de modernitzar els instruments de planejament. Contribuirem a la retirada del Pla General Metropolità de 1976. Hi ha coses que ens poden servir, però necessitem molt més. Ara treballem com si tinguéssim trepants per a traspassar parets de formigó i, en canvi, tenim davant parets de fusta. Necessitem instruments més sofisticats per a treballar sobre el sòl urbà consolidat, en lloc de créixer. També treballem per a l’agilització administrativa. La burocràcia és un problema per als ciutadans i per al sector privat, però també per a nosaltres. Hem d’actualitzar ordenances heretades de moments en què les coses han canviat.

—Quina ideologia té la manera com Maria Buhigas entén les ciutats?
—Tinc una manera de fer progressista; no de progrés en el sentit de la modernitat, de construir, sinó de millora constant de condicions. Som responsables de l’escenografia on passa la vida, de les condicions dels espais on es despleguen les polítiques públiques. Ideologia? Em sento amb la responsabilitat d’adequar els espais als projectes de vida. En cada moment la societat aspira a coses diferents, té necessitats diferents: ara ens preocupen coses que fa vint anys no eren en l’agenda política ni en l’imaginari de la gent. Per això moltes vegades sóc crítica amb els qui diuen: “Els d’abans es van equivocar”.

—Però és bo fer anàlisis crítiques del passat. Quins errors i quins encerts hi hagué durant l’etapa d’Ada Colau?
—No em demaneu que faci una llista. La meva posició no és d’assenyalar errors. La història ens jutjarà. Tothom arriba al govern amb la voluntat de fer una bona feina. Es va posar una agenda o un focus en una agenda global, no exclusivament de Barcelona, que començava a reclamar de posar més al centre les persones, amb més participació i més implicació de la gent.

—Més enllà d’analitzar el mandat anterior: vós què feu de diferent? Com es nota?
—Crec que la meva empremta és de combinar la visió de llarga durada amb una mirada operativa sobre el dia a dia. Tenir l’ambició de projectes importants i, alhora, fer valer els petits canvis que semblen insignificants però que, sumant-los, fan economies d’escala. Aquest govern posa el focus en la qüestió de l’endreça i del manteniment en la política pública, en lloc de la novetat. És un dels canvis més revolucionaris que podem començar a fer. L’altra cosa important és cuidar internament la casa, perquè aquest càrrec és sempre temporal, té una data límit que no depèn de tu. Per això és tan important la feina que es fa cap endins, i aquesta no es veu.

—Parlem d’habitatge. Com es pot evitar que hi hagi més cases Orsola?
—Les polítiques d’habitatge necessiten accions per terra, mar i aire. Necessitem regulacions legislatives que estan fora de l’abast d’un govern local. Cal fer habitatge i fer-lo tenint en compte que la població no és homogènia, que té necessitats molt diferents. Tens una població que es va envellint i necessitarà uns habitatges adequats a les seves situacions. Al país que hem heretat hi havia una porció molt gran de propietat i una de molt petita de lloguer. Ara tenim una demanda totalment diversificada. Els governs locals han de continuar fent la seva feina: posar sòl en el cas del nou habitatge, rehabilitar i regenerar, instruments de planejament per a intensificar on sigui possible, i acompanyar-ho de programes que han de venir de la Generalitat i de l’estat en marcs legislatius.

—Esteu a favor de la modificació de la norma que obliga que el 30% de les noves promocions d’habitatges a Barcelona sigui assequible?
—La pregunta necessita més matís. És honest dir-ho: innovar normativament, innovar en general, implica riscos. Cal provar si les coses funcionen. Tots som conscients que la  modificació del pla general metropolità del 30%, com està descrita, ara clarament no ha obtingut els resultats que van justificar-ne la definició. El nombre d’habitatges que es preveia que s’haurien d’haver generat no s’han generat. Quan una cosa no funciona, cal revisar-la per intentar de modular-la. L’objectiu final és mobilitzar aquest 30%, que es pugui executar. Ha de ser exactament de la manera com es va preveure? Jo no sóc tan rígida. La nostra feina és ser equalitzadors: mesurar els greus i els aguts.

—D’habitatges nous, se n’han fet. Les dades del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya diuen, per exemple, que durant el primer semestre del 2024 se n’havien fet 1.273, cinc vegades més que l’any anterior.
—Això són dades generals. Aquests habitatges que s’han generat poden venir d’operacions anteriors a l’aprovació del 30%. Hi falten matisos. La previsió que va fer la modificació del pla general metropolità d’habitatge públic no s’ha produït. I no per un diferencial petit. Han caigut operacions que, d’altra banda, es podrien haver fet. El plantejament no és d’anar-hi a favor o en contra, s’han de prendre tot un ventall de mesures a favor de l’habitatge assequible. Aquesta n’és una. Tal com està plantejada, no dóna els resultats esperats? Doncs hem d’equalitzar.

—Un estudi de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona diu que s’acabarien perdent més de divuit mil habitatges protegits si es renuncia al 30%.
—Fa molts anys que treballo en qüestions d’urbanisme: aquesta mena de dades són plenes de matisos. En habitatge, encara més. Si 18.000 de públics són un 30%, vol dir que el 70% restant són 42.000. En els primers vint anys de segle, la mitjana anual de producció d’habitatge d’aquesta ciutat era de 1.200. Cada any. S’ha de posar en perspectiva. Ningú no ha dit que el 30% es derogui, ningú no renuncia a aconseguir aquests 18.000 pisos. Allò que diem és que, amb la norma tal com és ara, aquests 18.000 no són assolibles en un període de temps que pugui tenir impacte sobre la problemàtica actual.

Maria Buhigas, arquitecta i urbanista. Barcelona 7/3/25 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Parleu molt sovint de rehabilitació d’habitatges. La rehabilitació ha de tenir un paper prioritari, en tot el ventall de solucions que proposeu?
—Sí. L’haurà de tenir. Hi ha pocs punts del mapa de la ciutat on es pugui generar habitatge nou: la Marina del Prat Vermell, la Sagrera, potser en part a Porta Diagonal, i potser hi haurà una intensificació al 22@. El futur el tenim en la rehabilitació. Quan el tauler de joc queda fixat, fer habitatge sobre sòl on ja n’hi ha vol dir restar per sumar. Són faves comptades. O fas habitatges més petits en determinades zones o bé intensifiques i rehabilites. Al nostre entorn, el gran repte de les ciutats és com augmentem la rehabilitació.

—No és prou àgil, ara, la gestió d’aquestes rehabilitacions? Ha funcionat prou bé, la distribució de fons per a rehabilitacions energètiques, per exemple?
—Ens centrem en el problema energètic perquè els fons Next Generation hi han vingut orientats –a parer meu, esbiaixats per la mirada nòrdica–, però no és l’únic problema. Aquí tindrem calor, no fred. La gran rehabilitació ha de millorar les condicions generals d’habitabilitat. Cal fer feina en les estructures, les façanes, les distribucions dins les cases. Penseu, per exemple, com baixa la mitjana de persones que viuen en un habitatge. Venim d’un estoc fet per a una mitjana de quatre i ara som al voltant de dues. Aquí hi ha un absurd i un potencial d’espai.

—Però cal millorar els sistemes de repartiment de fons?
—Calen subvencions, però també ser proactiu per a ajudar les comunitats. Un dels problemes és la capacitat econòmica dels propietaris. Quan parlem del problema de l’habitatge, ens centrem en el de lloguer, però gran part del parc és en mans de petits propietaris, i això ens dóna moltes comunitats de propietat horitzontal. Molts veïns han experimentat què vol dir posar un ascensor, fer obres a la coberta o als espais comunitaris… No és fàcil, posar d’acord tanta gent. Hi ha interessos molt diferents. La rehabilitació no és fàcil. Per tant, el problema no és només l’accés als recursos, sinó la gestió per a mobilitzar tot això.

—La recuperació dels interiors d’illa de l’Eixample era una de les grans promeses del batlle Collboni, però som gairebé a mig mandat i no acaben d’arrencar. Què falla?
—Jo no hi era, en la campanya, i, un cop nomenada, li vaig proposar una petita modificació: un programa d’espais de proximitat i interiors que anés més enllà de la trama Cerdà, perquè d’espais interiors a la ciutat n’hi ha molts. Ell ho va acceptar, i ho hem ajuntat tot. Molts d’aquests projectes ja han engegat la maquinària: són en fase de redacció de projectes o en processos de participació. Ho veurem a final de mandat.

—Aquesta diversificació dels interiors d’illa s’ha fet perquè aquest govern s’ha adonat que fer-ne a l’Eixample era més difícil que no es pensava?
—No. El govern no desisteix, sinó que fa la reflexió que aquesta mena d’espais interiors són per tota la ciutat. Hi ha una manera de fer espai públic que consisteix a fer parcs, com a Glòries. N’hi ha una altra: agafar la superfície de Glòries, que són divuit hectàrees, tallar-la en petits trossos i treure profit de més espais. La manera d’urbanitzar carrers, places o parcs evoluciona i en modifiquem la configuració física, els acabats, l’ús que en fem; per exemple, amb els eixos verds. Allò que proposo jo és transformar també espais que no tenen nom. Hem impulsat el Programa d’Espais de Proximitat i Interiors, que preveu una inversió de 150 milions d’euros i 357 actuacions. És un procés més lent.

—Això significa d’enterrar definitivament la idea original de la superilla, tal com la concebia Salvador Rueda, escampada per tota la trama Cerdà?
—Aquella idea original no la comparteixo per una qüestió teòrica. Ho explica un text fonamental de la meva disciplina: La ciutat no és un arbre, de Christopher Alexander. La idea original de la superilla jerarquitza una malla, i això no és mai una bona idea, perquè especialitzes carrers. La gran virtut de l’Eixample de Cerdà és que la seva malla no té jerarquia sinó que és isotròpica: per anar d’un lloc a un altre, tens diferents opcions. Hem posat l’accent en el vehicle privat, un mètode de transport que es troba en un punt d’inflexió, perquè se’n reduirà l’ús i la quantitat i se’n modificaran les condicions. Per tant, tots estem d’acord que l’ocupació de l’espai entre façana i façana haurà de canviar. Però aquí hi ha un error de comprensió.

—Quin?
—L’Eixample és anterior, no es va pensar per a vehicles, sinó per al tramvia i perquè les persones hi caminessin. L’Eixample comença amb el transport públic, no amb el vehicle privat. Les ciutats no tenen l’origen en el vehicle privat, és un malentès. La ciutat americana del fordisme sí, és clar, però la ciutat del XIX no. Ens costa molt d’imaginar-nos una ciutat que no tingui el focus en el vehicle privat, però només cal saber una mica d’història de ciutats per saber que desapareixerà. Per tant, necessito jerarquitzar-lo? No. Necessito començar a guanyar-li espai i donar-lo al transport públic, que és el que m’ajudarà de debò per a combatre el canvi climàtic.

Maria Buhigas, arquitecta i urbanista. Barcelona 7/3/25 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quin transport públic cal prioritzar per a la connexió amb l’àrea metropolitana?
—Hem de millorar el transport públic, sí, però hem de superar el marc mental de la popularitat, cal reduir el commuting. No podem continuar amb el marc mental en què tens una perifèria residencial i dormitori i tota l’activitat al centre. Això ha de canviar. A Barcelona encara hem de cobrir territoris perquè encara hi ha marge per a millorar l’accessibilitat amb transport públic, però en paral·lel, fora dels límits administratius stricto sensu, els municipis de l’AMB han de fer més complexos els seus teixits urbans –molts ja ho fan. No tens activitat econòmica sense determinada massa crítica: has d’incrementar massa crítica per assegurar-ho. Per què no hi ha cinemes en determinats llocs? Perquè no hi ha prou gent que hi vagi. Una de les solucions del 2050 és que unes altres ciutats hagin importat una part d’aquesta intensitat que tenim a Barcelona. La idea centre-perifèria torna al marc mental de la modernitat. Especialitzar i segregar, tot això ja ho hem provat! Hem d’enterrar la modernitat. Tot això ja s’ha fet i és un desastre.

—I doncs?
—Hem de trobar quin és l’equilibri a partir del qual pots garantir uns serveis de proximitat privats i públics. Quanta població necessites perquè sigui raonable la despesa pública de tenir una piscina, una biblioteca o un CAP? Hem de fer que cada ciutat tingui prou diversitat i complexitat. La sostenibilitat implica que les condicions d’urbanitat que reconeixem en els centres de Barcelona les portem a uns altres llocs.

—Dieu que hem de redistribuir la gent i l’activitat econòmica.
—Sí, però redistribuir no vol dir que hàgim de fer fora la gent. Aquesta ciutat ha crescut i continuarà creixent, és un problema demogràfic. Si la natalitat baixa, ha de venir gent, perquè, si no, qui pagarà les nostres pensions? Som davant d’escenaris on tindrem creixement de població. A Barcelona ciutat i a tota l’àrea metropolitana. És una gran oportunitat per a ser més sostenibles.

—Què pot fer l’arquitecta en cap per a facilitar aquest canvi de paradigma en la comunicació entre Barcelona i l’àrea metropolitana?
—La meva competència és municipal, però ningú no em prohibeix que, quan penso en Barcelona, tingui present Viladecans, Terrassa o Sabadell. El gran canvi és que les avingudes metropolitanes no són vies interurbanes sinó urbanes. Les hem de redissenyar, com passa amb la Meridiana: allò important és la transversalitat que generen. Als anys cinquanta, la Meridiana no era un carrer, sinó una autopista que arribava fins a les Glòries, com si la ciutat comencés a les Glòries. Després vam canviar de rasant. Tot això ja està més que superat. Posem-hi urbanitat: afegim-hi voreres, ampliem les que ja hi ha, posem-hi carrils de transport públic, carrils de mobilitat activa, de bicicletes, abaixem-hi les velocitats, posem-hi arbres. Això són les avingudes metropolitanes: un canvi de xip. La seva funció és la connectivitat i la capil·laritat, no pas d’endollar-se a una ciutat.

—Tot això qui ho ha de decidir i quin paper hi han de tenir els municipis metropolitans?
—Sempre ho dic a l’alcalde: les imposicions de dalt cap a baix són tan difícils d’encaixar quan s’imposen als ciutadans com quan s’imposen a municipis més petits. Hi ha una sèrie de municipis amb què compartim la majoria de problemes i les solucions. Fer aquest canvi té una part de generositat, però igualment anem cap a un futur on el marc serà metropolità. I tots hi guanyarem. És bo que ho fem amb el convenciment que col·laborar té avantatges. És fàcil? No. El consens és automàtic? No. Les discrepàncies són habituals. Barcelona no té més poder, però té més musculatura. La cosa intel·ligent és fer servir aquesta musculatura per guanyar-hi tots.

Maria Buhigas, arquitecta i urbanista. Barcelona 7/3/25 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Frederic Perers (Barcelona, 1974) és un artista compromès. Els seus treballs giren entorn de la memòria, de la dominació i de la llengua. Aporta una mirada que suma, perquè pren un punt de vista diferent, el de l’art, per aproximar-se a la realitat del país. És autor, per exemple, del llibre Voreres, la memòria subtil, sobre els panots de lletres dels carrers de Barcelona, vestigis d’allò que va significar el franquisme en la imposició dels símbols feixistes i l’abolició dels símbols i de la història del país. I també és seu, per exemple, La Ribera homenatja la Ribera, un homenatge dels veïns actuals d’aquest barri als antics, que, arran de la derrota de Barcelona el 1714, van ser expulsats de casa per construir-hi la Ciutadella. I encara Patirmoni, que denunciava la destrucció sistemàtica de l’horta de València.

El seu darrer projecte porta per títol L’efecte Villalpando, que va començar fa més d’una dècada, en un mural que va mostrar al Centre d’Arts Santa Mònica i al Museu de Valls i que ara s’ha tancat amb l’edició del llibre del mateix nom, publicat per Andana i dissenyat per l’estudi Bildi, amb un pròleg del lingüista Jem Cabanes. És una recerca sobre els castellanismes que en el curs de deu segles s’han instal·lat –i una part, imposat– en la llengua catalana, i avui ja són normatius. Es veu com l’espanyol, la llengua dominant, ha anat entrant i instal·lant-se en la llengua catalana. La recerca conté més de quatre-cents mots i té la particularitat que són ordenats per segles, a partir de la primera datació trobada. Perers va col·locar els mots de cada segle en una columna diferent, ordenats alfabèticament, i això va constituir el mural. D’una manera molt visual, el mural mostra mitjançant les paraules la submissió de la llengua catalana i, en conseqüència, una situació de subordinació política.

Ara el llibre completa el projecte, perquè mostra aquest treball mot a mot, amb tots els significats, la datació i la cita on en parla un lingüista reconegut. Hi trobem diccionaris de referència, especialment els de Joan Coromines, i articles de lingüistes i lexicògrafs com Carles Castellanos, Carles Riera, David Casellas, Eugeni S. Reig, Gabriel Bibiloni, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Jaume Corbera, Joan Veny, Lluís Marquet i Xavier Rull.

Mural del projecte ‘L’efecte Villalpando’. © Pere Queralt.

—Com comença aquesta història?
—Engega, òbviament, amb una consciència lingüística prèvia, que la tinc des de jovenet, i engega, veritablement, amb un viatge que vaig fer el 2009 a l’Índia. Era la primera vegada que hi anava i, parant l’orella, que és una cosa que fem la gent que ens interessa la llengua, entremig de paraules inintel·ligibles per mi, de tant en tant m’apareixien paraules en anglès, fruit de noranta anys d’ocupació britànica del subcontinent indi. Aquesta situació em va recordar la que havia viscut de molt més jove, als anys 1990, al País Basc, on el jovent bascòfon de tant en tant també esquitxava paraules castellanes. Tant en el cas de l’Índia com en el cas del País Basc m’era molt fàcil detectar aquestes paraules o mots de la llengua dominant sobre les llengües dominades, perquè coneixia les llengües dominants, coneixia el castellà i coneixia l’anglès. I sobretot perquè el contrast entre aquestes llengües i les llengües locals, l’hindi i el basc, era evident. Això em va portar a preguntar-me: com devem estar nosaltres, com deu estar la nostra?

—Però ja vèieu que era una situació diferent, perquè no era evident.
—Perquè català i castellà vénen del mateix tronc. I això vol dir que hi ha molts castellanismes o moltes paraules que ja les portem pràcticament incorporades i que no detectem que són castellanismes. I si els indis, amb noranta anys de presència britànica a casa seva, encara feien servir paraules en anglès de tant en tant, com devíem estar nosaltres després de 300 anys sota dominació política i 250 anys amb la llengua desoficialitzada? És a dir, des del 1716 fins al 1979, menys als anys 30 del segle XX, la llengua catalana va estar desoficialitzada. I no tan sols desprotegida, sinó bandejada de molts àmbits de la vida pública. I aquesta va ser la metxa del projecte.

—La intenció era fer una mirada interior de la llengua, ultrapassant els aspectes més epidèrmics?
—És clar, constantment tenim dades sobre l’ús de la llengua, entre els joves i en general, i també tenim dades de l’ús del català a les xarxes, per exemple, l’ús del català al cinema, l’ús del català a la justícia (malauradament minúscul), etcètera. Però tot això conforma l’aspecte més extern de la llengua. I jo volia saber com estàvem per dins. I aquest projecte, de fet, és un viatge endins de la llengua. És un viatge, bàsicament, per a quantificar o avaluar d’una manera molt lliure, perquè jo no soc filòleg, la situació de la llengua. Llavors, la primera fase del projecte es va centrar a recollir tots els castellanismes.

Podeu comprar L’efecte Villalpando de Frederic Perers a la Botiga de VilaWeb
El llibre ‘L’efecte Villalpando’, editat per Andana i dissenyat per l’estudi Bildi.

—Però aquesta mirada interior de la llengua, aquesta arreplega de tots els castellanismes, podia ser un projecte inabastable. Com el vau delimitar?
—D’entrada, vaig fer molta recerca, posant en dubte constantment les paraules, que això és una pràctica que havia fet tota la vida. I sobretot recorrent a diccionaris, articles, etc. Però, és clar, de seguida tota aquesta cerca se’m va fer inabastable, perquè era infinita, malauradament. Aleshores em vaig centrar en els castellanismes normatius, només.

—Castellanismes normatius?
—Són termes dels quals existeix una traçabilitat, perquè han quedat fixats. I vaig bandejar tots els castellanismes no normatius, que en són molts més. I aquesta primera fase va ser això, voler obtenir una xifra, com qui busca la temperatura d’algú que està malalt, tenir la temperatura de la llengua a partir d’aquesta xifra. Això va anar així fins que va haver-hi un moment que ja tenia un gruix important de termes.

—De quants castellanismes parlem?
—Tenia entre tres-cents i quatres-cents castellanismes localitzats. I llavors vaig decidir, amb aquest afany meu d’endreçar i d’inventariar, que endreçaria aquestes paraules. Però un ordre alfabètic no hauria aportat res al projecte, no tenia cap mena d’interès. I se’m va acudir de fer-ho a partir de la primera adaptació escrita que trobés en català d’aquella paraula. Llavors, si aquella paraula havia aparegut en un text en català del segle XIV, en el text que fos, doncs aniria amb les paraules del segle XIV. Si havia aparegut al segle XIX, doncs la col·locaria amb les paraules del segle XIX. I això va anar fent unes columnes, cadascuna corresponent a un segle i, dins de cada segle, les paraules es trobaven endreçades alfabèticament. Llavors va haver-hi un moment que em vaig trobar a l’estudi que tenia totes les columnes juntes. I allò va ser un moment revelador, perquè em vaig trobar amb la història del país. Simplement, jo havia endreçat, havia classificat unes paraules, sempre amb tot el rigor possible, buscant sempre que hi hagués un filòleg de renom, algú amb autoritat que considerés aquell terme castellà, i després buscant en diccionaris etimològics aquesta primera datació. Tenia la història del país desplegada.

—I bàsicament, què hi vèieu?
—Fins al segle XV, aquestes columnes de paraules tenien una llargària normal, curta, perquè entre territoris veïns amb què hi ha hagut aquesta relació de veïnatge o hi ha hagut relacions comercials és normal que s’influeixin. És una cosa natural. Només no hi ha influència entre llengües quan una llengua és morta. Totes les llengües vives influeixen i reben influències. Unes són més receptores i unes altres són més donants, això és així. Fins al segle XV, el català tenia també la seva influència sobre el castellà. Fins al segle XV l’equilibri es manté raonable. A partir del segle XV, amb la unió dinàstica i l’augment del prestigi del castellà, sobretot en les elits catalanes, estaments com l’església, etc., aquest prestigi del castellà creix i també creix, consegüentment, aquesta influència. I les columnes de paraules són més llargues que les anteriors. I a partir del XVIII és quan comença un devessall descomunal. Aquesta influència, amb la derrota a la guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta, es torna una allau infinita i desbocada de castellanismes. I és la dinàmica on som ara.

L’artista Frederic Perers (fotografia: Albert Salamé).

—De manera que el punt d’inflexió és clarament la guerra de Successió.
—Sens dubte, perquè el canvi és brutal. És a dir, no tan sols va canviar la història del país, va canviar també la història de la llengua. A partir del XVIII, hi ha tota un seguit d’edictes, decrets, ordres, lleis específiques, per a bandejar el català de l’església, de les universitats, dels llibres notarials… Hi ha una voluntat expressa de fer fora el català de la vida pública i de deixar-lo sense la categoria de llengua oficial a casa nostra. Abans del decret de Nova Planta no dèiem “ajuntament” ni “regidor” ni “alcalde”. Eren el batlle i la batllia. És una terminologia que ens va venir imposada. Òbviament, Catalunya Nord segueix una altra dinàmica –però igual de negativa–, encetada dècades abans.

—El projecte inclou el País Valencià i les Illes Balears?
—Inclou tot el que surt al diccionari. En principi, hi és tot. Però sóc conscient que és un treball incomplet. I ho deixo dit, eh? És un treball que se sap incomplet. Perquè jo m’hi he dedicat amb tota la rigorositat, però em poden haver passat per alt mots per malla. De fet, quan el llibre era a la impremta, en vaig localitzar sis o set més que no vaig poder-hi incloure. A banda, periòdicament el IEC també fa acceptació de terminologia molt diversa i a vegades també hi ha acceptació de castellanismes. I aquestes últimes tongades tampoc no hi són. El llibre recull 425 mots.

—Poseu-nos alguns exemples de castellanismes que no diríem que ho són.
—Abans he de dir-vos que, així com en un moment determinat vaig descartar els castellanismes no normatius, també vaig decidir de descartar els castellanismes normatius que portaven terminologia provinent de llengües ameríndies, perquè no era una terminologia que suplantés terminologia nostra, sinó que venia a enriquir totes les llengües europees, perquè eren termes que no teníem: tomàquet, mico, lloro, volcà, xocolata, moniato, patata, piragua, xirimoia, canoa, vainilla, llanxa… Per una altra banda, hi ha alguns mots curiosos, perquè tenen més d’un significat i un és un castellanisme i l’altre no. Per exemple, xop. Amb el significat de ‘amarat de líquid’ és una paraula patrimonial genuïna nostra. Però si ens referim a un pollancre és un castellanisme. En aquests casos la paraula apareix amb un asterisc. O, per exemple, marxar. Si parlem d’una desfilada militar no és castellanisme. Però quan vol dir ‘anar-se’n’, sí. I desfogar, si vol dir ‘esbravar-se’ és un castellanisme. En català, tota la vida, desfogar ha volgut dir donar sortida al foc.

—Aporteu més exemples, si us plau.
—També hi ha paraules que les vam adoptar al principi sense saber-les pronunciar. El nostre sistema fonològic no ens permetia de pronunciar segons quina consonant. Per exemple, majo. Això no ho sabíem dir, nosaltres. I vam acabar dient maco. També hi ha paraules que han evolucionat, és a dir, que quan les vam adoptar apareixien escrites en català tal com sonaven en castellà i després el català, pels mecanismes interns propis que tenim, les ha catalanitzades. Per exemple bando o plano, que amb el temps van passar a ser bàndol i plànol. Hi ha algun cas en què els filòlegs no es posen d’acord. En paraules com clero, caldo o borratxo, no hi ha acord. I uns diuen que sí que són castellanismes i uns altres diuen que no. I després també és bonic de veure que, com que els filòlegs o lingüistes són de generacions diferents, allò que uns consideren en un moment determinat, al cap d’un temps, amb més coneixement de la llengua, un altre filòleg ho tomba. I després en ve un altre i ho acaba de matisar.

Fotografia: Albert Salamé.

—Abans parlàveu del IEC. Per una banda, hi ha una clara acció de dominació política a partir del segle XVIII que afavoreix la incorporació de castellanismes, però actualment el IEC també ha fet normatius força castellanismes.
—Aquest projecte, més que criticar, vol fer una fotografia de la situació de la llengua. Se’n podrien fer mil, però he fet aquesta. Sobretot vol ensenyar d’on venim, on som i cap a on anem de manera inexorable. Perquè amb la columna del segle XXI no m’hi he posat ni la faré, però segueix la tendència, i la velocitat d’aquesta influència castellana és exponencial. I sobretot vol ser una sacsejada als parlants i a les autoritats normatives. Però no vol posar en qüestió si ho hem fet bé o si no ho hem fet bé, si som massa permissius, si el IEC és massa dur o massa tou, ni aquests debats de català light i el català heavy que hi havia als anys 1990. No, perquè jo no sóc filòleg. Jo he ensenyat aquesta fotografia perquè ens toqui a tots: de nosaltres, els parlants del carrer, a les autoritats, polítics, qui sigui, per a prendre consciència d’on anem. I si ens està bé cap on anem, no cal tocar ni una coma. Ara, si volem revertir la situació, hem de fer coses diferents tots plegats. És neutre, doncs, és un treball científic, gairebé. Tracta de llengua, però és un treball científic. L’única interpel·lació que faig és de demanar-nos a tots si una llengua pot resistir eternament la pressió que pateix el català, per part d’una llengua molt més potent, amb molts més parlants i, sobretot, emparada per un estat. Aquesta resistència pot ser eterna? Aquesta és la pregunta que vol llançar el projecte.

—És un projecte polític.
—Sí. Aquest projecte ensenya els efectes d’aquesta subordinació política, les conseqüències d’aquesta subordinació política de llarga durada.

—El títol, L’efecte Villalpando, hi té a veure?
—Aquest projecte porta el títol de L’efecte Villalpando perquè és el nom del fiscal del Concejo de Castilla que va donar l’ordre de castellanització del país a la gent que havia d’aplicar el decret de Nova Planta. Aquesta castellanització s’havia d’aconseguir de manera dissimulada. Villalpando és l’autor de la malaurada frase “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” (que s’aconsegueixi l’efecte sense que se’n notin els procediments). I això aquest senyor ho va deixar per escrit, i aquesta ordre és la primera pedra de la política lingüística que ens tenia preparat l’estat espanyol (primer Castella, després Espanya), per als tres-cents anys següents. I aquesta és la política que a grans trets continua funcionant avui dia.

Després de visitar la magnífica exposició que hi ha al Palau Maricel de Sitges “L’Amic de les Arts. Art i poesia a Sitges, 1926-1929”, comissariada per Aitor Quiney, vaig anar a fer un tomb pel poble amb una amiga. Parlàvem de la importància que havia tingut la revista i els seus col·laboradors, dels meus familiars que havien col·laborat en aquell projecte i uns altres, com mostra la famosa foto de tot el grup a l’estació de Sitges amb García Lorca i Dalí.

Recordo haver passejat algun dia de nen per aquells carrers amb la meva família, la tieta Rosa i l’oncle Josep Carbonell i Gener (Sitges 1897-1979), artífex de l’Amic de les Arts i altres publicacions, com Terramar (1919-190), Monitor (1921-1923) i Oc. Carbonell es casà amb Rosa Montanyà, germana del meu avi Lluís. També recordo haver anat alguna vegada a visitar-los a l’hotel que tenien al Mas de Sant Bartomeu. O al pis de Barcelona del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia. I els seus fills Joan, Marc i Oriol.  El primogènit, Jordi, havia mort de tifus a disset anys. En Foix li va dedicar un poema preciós. “On ets, Jordi, què fas, en quina nit…”

Retrat de Rosa Montanya, pintat per Artur Carbonell Dibuix de Garcia Lorca dedicat a Rosa Montanyà

En els meus records infantils, el passat estava en suspens. Era com inexistent, boirós. Per la necessitat de trencar el silenci i l’abisme imposat per la dictadura, durant anys, vaig anar reconstruint tot sol algunes d’aquelles visions per anar comprenent i assimilant, amb dificultats i moltes llacunes, qui eren els qui m’havien precedit, de quin món venien, quines idees polítiques i artístiques defensaven apassionadament. I per què.

Vaig tenir la sort de passar els estius en una casa familiar on es conservava gran part de la biblioteca del meu avi, diaris, revistes i exemplars del Servei de Biblioteques del Front. Va ser la meva universitat autodidacta. El lligam amb els avantpassats, la cultura i la República. Allà hi havia tot el que es va poder salvar quan van saquejar casa seva, amb l’entrada dels franquistes a Barcelona. Molts anys després d’acabada la guerra, la biblioteca i l’arxiu de Carbonell a Sitges també van ser assaltats i destruïts, i es va perdre un material històric i documental de primer ordre.

Mentre passejàvem l’altre dia, la figura elegant, alta i prima, de cavaller discret i ferm, d’en Carbonell, sempre amb diaris i revistes sota el braç, se m’anava fent progressivament més present, com en un somni. Malgrat la seva cordial bonhomia irònica –a estones, per a mi, inintel·ligible– era un home que, per l’alçada i el posat, m’imposava respecte. Encarnava un poder moral que, en algunes celebracions familiars, substituïa els qui eren absents. La seva presència ens recordava que teníem un passat per descobrir, malgrat el silenci imposat per la dictadura.

El llegendari Carbonell és prou conegut en el seu paper com a impulsor i artífex de l’art i la cultura més innovadora i d’avantguarda, en connexió amb els corrents europeus, sempre en sintonia amb les millors realitzacions de l’art català clàssic i universal. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que deia J.V. Foix, íntim amic seu i còmplice en aquells anys efervescents i esperançadors.

Trobada el 1973 a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges (Fundació J. V. Foix).

Avui dia, en el moment que viu el país, crec que de totes les seves activitats, iniciatives i idees d’aquells temps, val la pena de recordar, també, la seva importància com a intel·lectual humanista, nacionalista i occitanista.

En tornar a casa, vaig buscar dues obres que per a mi havien estat fonamentals per a conèixer de prop aquell senyor a qui de nen jo anomenava oncle Josep. La primera va ser una sorpresa que el meu pare va portar un dia a casa. Una entrevista que li havia fet Oriol Pi de Cabanyes a Serra d’Or, el maig del 1977. Allò em va obrir les portes a un món nou, profund i complex.

I, sobretot, l’excel·lent i rigorosa biografia d’ell i del seu temps que publicà Vinyet Panyella l’any 2000: Josep Carbonell i Gener (Sitges, 1897-1979). Entre les avantguardes i l’humanisme (Edicions 62), mereixedora del premi Ferran Soldevila. Font imprescindible per a escriure aquest article i llibre que recomano a tots els lectors interessats en la figura i els temps de l’impulsor de l’Amic de les Arts.

Panyella, en el pròleg, subratlla que en el cas de Carbonell es feia necessària “una reconstrucció per a atorgar unitat i coherència al que poden semblar actuacions ocasionals, o poc o molt desarticulades, i que, en realitat, són tot el contrari”. Fins llavors, ell era un nom de referència i d’acompanyament d’altres noms, com J.V. Foix, en les lletres catalanes, o Loís Alibèrt, en la reforma de l’occità modern. Però, en realitat, era l’impulsor i ideòleg de moltes iniciatives importants d’aquells anys.

Un animal polític

El número de Serra d’Or del maig del 1977 titula en portada “Volem l’estatut”, amb una fotografia d’una manifestació a la plaça de Sant Jaume. L’entrevista d’Oriol Pi de Cabanyes, “Josep Carbonell, de l’Avantguarda a la política d’expansió”, l’encapçala una nota breu de la redacció que anuncia que s’ha fet uns quants anys enrere. “Com veurà el lector, Picasso encara era viu. Les circumstàncies d’aquell moment haurien portat a mutilar-la i, per aquesta raó, va romandre inèdita. Creiem que el temps que ha passat des d’aleshores no n’ha disminuït l’interès.”

L’entrevistador defineix Carbonell com un “d’aquests homes sovint innominats o menysvalorats”, “un animal polític de la més pura classe” que no ha estat mai un home de partit, i que ha “traginat al llarg de tota la seva existència aquesta ultrança apassionada dels grans herois o dels somiatruites, dels màrtirs i dels eixelebrats, dels homes de pedra picada i dels visionaris”.

“Calia que algú agités l’esperit català, calia remoure’l. És allò d’agítese antes de usarlo”, li deia Carbonell. “Calia, ves, tirar endavant en aquesta immensa oficina d’informació que és el món. Ara bé, no es tractava d’épater burgesos com a pura distracció. No, això, no. Hi havia molta carrincloneria i calia revisar moltes coses. No, no es tractava de destruir sinó d’escombrar el que fos dolent. Ara mateix hi ha molts llibres catalans que no s’aguanten, la traducció en seria una bona prova de foc… L’avantguardisme, avui? Tot això, després, ha estat una potineria… Imagina’t Picasso quina font d’energia no és, als seus anys! Ara bé, qui vulgui fer de Picasso serà tan acadèmic com el que més. Tot el que sigui renovar té un valor, què vols que et digui, didàctic.”

Seguint el camí de Prat de la Riba de la “política imperial catalana”, Carbonell i Foix, des dels temps de Monitor, propugnaven la relació i l’expansió amb els Països d’Oc. Va ser tanta, i tan valuosa, la feina feta per Carbonell en aquest sentit, que Josep Carner un dia, comentant-li una conferència que havia fet a Tolosa el 1933, “Idea e politiques culturalas de Catalonha”, després aplegada al llibre Revolució catalanista (1934), amb J.V. Foix, li va escriure: “Jo només soc que dels assenyalats pel record de Prat de la Riba; vós en sou una mena d’hereu; n’administreu domenys”.

Coberta de Revolució Catalanista.

A l’Amic de les Arts ja van dedicar un número especial a Occitània, amb col·laboradors d’aquí i d’allà. Després, Carbonell va crear Oc, en col·laboració amb el lingüista Loís Alibèrt i els col·laboradors de l’Amic. I va fundar i dirigir l’Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat de Catalunya, entre 1928 i 1939. Primer, va ser finançada per gent com Cambó i, més tard, gràcies a l’amistat que ell tenia amb Francesc Macià i Ventura Gassol, va passar a dependre del govern. Carbonell va presentar Pompeu Fabra a Loís Alibèrt, que llavors treballava en la normalització de l’occità.

Deia ell a Pi de Cabanyes: “Dit cruament, es tractava de crear un coixí a la part meridional a fi de preservar-nos de tota ingerència forastera. Pensa que tots els mals ens han vingut de França. Els d’aquí en són una imitació. Entén-me, era fer política de grans ambicions. Home, la cosa és clara, dividir l’enemic. El catalanisme havia començat d’una manera i s’havia anat enxiquint: calia trobar per a Catalunya un camp d’expansió cultural i econòmica, sí.”

Fill de “americano”

L’escriptora Vinyet Panyella és de Sitges i el va conèixer i tractar durant anys. La seva biografia és molt completa i documentada. A més de converses amb ell i textos seus inèdits, compta amb entrevistes, declaracions i fragments d’escrits i cartes d’altres amics i contemporanis seus.

El seu pare, Bartomeu Carbonell, era un “americano” sitgetà que féu fortuna comerciant entre Cuba, Nova York i Sitges. També col·laborà al diari la Llumenera de Nova York. De retorn a la vila, ric, es convertí en un propietari dedicat a la vinya i l’elaboració vinícola.

El pare era un vell amic de Santiago Rusiñol, i així fou com el seu fill va accedir íntimament a la coneixença i l’amistat dels artistes postmodernistes com ell, Utrillo, Casas, etc. Un ampli cercle de relacions i afinitats que després ell va ampliar als noucentistes i els avantguardistes. En paral·lel, s’apassionà per Prat de la Riba i el catalanisme. La seva curiositat universal el portà a rebre diaris i revistes de tot Europa per estar al dia de tot allò que succeïa al món en la política i la cultura. De fet, una de les idees que proposà anys a venir seria la creació d’una agència de notícies a Barcelona per a informar-nos del que passava al món.

En les revistes que fundà i dirigí, ell s’encarregava de tot, pràcticament. Meticulós i pulcre, Carbonell finançava, dirigia, encarregava els articles, els ajustava, els retallava, els corregia, feia suggeriments, cercava publicitat i enviava exemplars a tot arreu. N’era l’ànima i el motor. L’impulsor i ideòleg de moltes iniciatives. Un home elevat, dotat d’una mentalitat eclèctica, tolerant i amatent amb tot el que suposés una renovació de l’esperit, obrint camins pel futur de Catalunya com a entitat política i cultural.

La trobada amb J.V. Foix

Foix i Carbonell es van conèixer a Barcelona, compartint converses sobre Josep Carner, Pompeu Fabra, Dant, Petrarca, Maurràs, Sorel, Rússia, Anglaterra i, sobretot, Catalunya. Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Folguera i Josep Obiols van ser alguns dels seus primers amics.

La seva amistat va durar fins a la mort. Segons que va explicar Foix, el seu amic era “un minyó esprimatxat, fredolic i eloqüent” que, en conèixer la biblioteca del poeta, descobrí infinitat de coincidències. “En Carbonell, bregós en el país de les idees i autodidacta efusiu, l’ha admirat i m’ha dit: ‘En un país de caramellaires i de noies finestreres no és gaire freqüent trobar algú que s’afanyi en nits brescades per conèixer i conèixer-se’.”

Carbonell i Foix a Sitges, 1971 (Fundació J.V.Foix).

Va ser Foix qui va presentar al seu amic la dona de la seva vida. Un dia en un ball de festa major del Vallès, Foix es va fixar “en una noia que ho movia tot”: “Tenia tots els balls ocupats, i jo li vaig dir si podia ballar amb ella, i em digué ‘buenu, un’. Li vaig dir que els diumenges jo anava a Sitges a veure en Carbonell. Deixà de ballar. Era la Rosa Montanyà. Ja no va ballar amb ningú més. De retorn a Sitges li ho dic a Carbonell, que l’esperà a l’aguait, a missa… I es posaren d’acord. Si no és per mi, no es casen.”

Tots dos amics creien en una Catalunya integral que s’unís políticament, cultural i lingüística amb el Rosselló. I així ho van manifestar des de les pàgines de Monitor, on eren els dos únics redactors polítics. Al mateix temps, volien un catalanisme confederat, una nova unió entre els pobles d’Espanya. Discrepaven, per tant, dels separatistes catalans i dels periodistes i polítics espanyols.

Van mantenir ferms debats públics amb molta gent, com Cambó i la Lliga, o Nicolau d’Olwer, inclosos els diferents sectors del nacionalisme català. Carbonell no era un home de partit i estava convençut que el que ells pensaven era un projecte a llarg termini per al futur del país. “Hem de comptar per segles”, deia. L’occitanisme i la llatinitat els feren posar el focus en Roma i semblà que arribaren a sentir certa admiració pel patriotisme del feixisme italià, des de punts de vista estrictament teòrics. Van ser criticats i es defensaren. La Revista de Catalunya parlà del “foixista Feix” i Carbonell, entre més rèpliques, al·legà: “El feixisme és un extremisme nacionalista sui generis, del tot aliè a les nostres preocupacions.”

Entre revistes, llibres, articles, assaigs, conferències, l’organització de les activitats i contactes de l’Oficina de Relacions Meridionals, Josep Carbonell ideà i desplegà, de vegades tot sol, un innovador pla d’acció per a Catalunya, molt ben documentat i contextualitzat en la biografia de Vinyet Panyella.

L’any 1932, Foix publicà a La Publicitat un article titulat “Una política cultural”, en què feia un elogi del seu amic que avui ens aporta un bon testimoni de la seva importància en aquells anys. “Cap desengany no el torç, i de 1920 ençà que el conec, ha estat treballant anònimament per la realització d’una política nacional de cultura molt més eficaç que totes les altres ‘polítiques’ de tristos aspirants a conseller municipal o a orador baladrer de míting o de micròfon; aquesta insuportable falange d’oradors ‘polítics’ d’avui, la cultura dels quals està molt per dessota de la cultura mitjana dels catalans d’aquest temps.”

La seva activitat occitanista no es va aturar malgrat la guerra. Carbonell va haver de fugir amb la dona i els fills. Des de la casa que el seu amic lingüista Loís Alibèrt li havia deixat a Bram, prop de Montreal d’Aude, no va defallir mai a treballar per estrènyer els vincles entre la cultura catalana i l’occitana fins el dia en què les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Com que ell era a l’exili, el seu intermediari aquí amb el govern de la Generalitat va ser Lluís Montanyà.

Monogràfic dedicat a la cultura occitana.

El gener del 1939, en acabar la guerra, es va girar la truita. El meu avi i uns altres membres de la família es van exiliar i ell va tornar. Poc després, la França de Vichy va detenir Alibèrt i la seva dona i el grup d’Oc i la Societat d’Estudis Occitans van ser represaliats i silenciats.

Ciutadà d’un món que ja no existia, la resta de la seva vida fou l’amarg i resignat exili interior. “Em vaig sostreure a tota activitat. Com que no feia res ni desitjava el lloc de ningú, em van deixar fer el mort.” No obstant això, amb la mateixa profunditat i rigor que caracteritzava tota la seva obra, va publicar diversos llibres d’història de Sitges i reprengué les seves col·laboracions a la premsa local. Orfe de futur, va aprofundir en el passat.

Després de la mort de Franco, el desembre del 1975, el primer ajuntament democràtic de la vila el nomenà fill predilecte de Sitges. Quan en el sopar d’homenatge es trobà amb J.V. Foix, el va abraçar, tot exclamant: “Ara ja hi sóc, sencer!”

Josep Carbonell va morir el 1979.

Testament moral

L’any 1997 es va trobar un document manuscrit original seu, datat el gener del 1939, en els dies de la derrota final, que revela la lucidesa i enteresa moral amb què va afrontar l’enfonsament definitiu del seu món. El seu testament moral es va trobar darrere d’un  dibuix emmarcat de Joaquim Sunyer que Carbonell havia regalat a Frederic Malagelada i Benaprès. Es va publicar al monogràfic que l’Eco de Sitges va dedicar al centenari del seu naixement.

El reprodueixo literalment:

«Hi ha dues coses que no sabré fer mai en la vida: una, donar als altres les culpes dels mals col·lectius propis; altra, ésser pessimista.

Del desastre present de Catalunya, només en té la culpa la gran majoria, per no dir la totalitat, dels catalans, i no en enemics, sinó en ells mateixos, en llur tarannà ineducat, en llurs errors i en llur conducta cal cercar les causes del novell fracàs polític de la nació catalana.

Sóc sistemàticament optimista. Crec que la veritat és una, i que més aviat o més tard acaba essent reconeguda, homenatjada, honorada. Les bones idees nacionals catalanes en les quals hem cregut i que hem predicat són les idees possibles de ver salvament, de vera germandat, de veritable grandesa i llibertat de tot Espanya, de tots els espanyols.

No ho comprengué la Monarquia; no ho arribà a entendre tampoc la República. Fracassà en Cambó; fracassà en Macià. Dia vindrà que algú, català o no català, amb més esperit reconsiderarà lúcidament el problema, i posarà realment els fonaments de la grandesa indiscutible d’Espanya, de totes les nacions peninsulars.

Gener de 1939

Som el gener de 1939

esterilitat mental

torpitud moral

fracàs polític.»

 

Em sembla que la intimitat, tan falsament custodiada per la llei de protecció de dades i més fantasies burocràtiques, convertides en parany d’allò que diuen ser, està sentenciada. Potser algun dia, que no crec que sigui proper, les noves generacions decidiran que és important de preservar-la. No com a cosa sagrada, sinó com allò que no hauria de servir per a fer transaccions comercials, ni tampoc per a apropiar-nos del que és de l’altre. Però, ara per ara, tot li va en contra, pobra intimitat! Sobretot va a favor de la comoditat, la gran reina del món actual. Aquesta comoditat que corseca les coses i que contamina. Ah! I els descomptes, és clar, que també formen part d’aquest món del benestar fictici. Segur que si et vens la confidencialitat al supermercat, les ofertes se t’acumulen i fins i tot pots sentir-te privilegiat.

I les càmeres, és clar! Les càmeres estupendes dels mòbils que fan que tinguem records enllaunats de qualsevol cosa que fem. Aquestes càmeres que, de manera imprevista, han convertit el jovent en mercaderia de like, que s’apoderen de la teva la vida, sense que hi puguis fer res. Fas un dinar amb amics i l’endemà, catacrac, la foto de casa teva a Instagram, sigui l’amanida o aquella cadira que tant t’agrada. Naturalment, no t’ha demanat permís ningú. Potser encara hauries d’estar agraïda de veure-la reproduïda i glorificada als altars d’Instagram. No s’han pas preocupat de demanar-te autorització, perquè tot és de tots.

Però això et pot passar no tan sols amb els convidats. També amb qualsevol que vingui a casa teva, sigui el lampista o el paleta, o fins i tot el que et ve a muntar el moble, o aquell pintor que ha vingut a tapar unes taques d’humitat. De cop, ha passat per WhatsApp un vídeo amb el teu terrat perquè s’hi veien els tres turons, però de passada hi afegeix una mica de tot, com si fos casa seva. Si tens mala sort, t’acabarà arribant al teu WhatsApp i et deixarà amb un pam de boca. Ni t’ho havies imaginat, que el món anava així.

I, en el sentit contrari, trobo que hi ha una gran preservació de la intimitat convencional, sempre del punt de vista del políticament correcte. Però no sé si preserva res o només tenalla les persones, i que les acaba aïllant. Potser perdo la xaveta. Com que som a la societat del “res no pot ser allò que sembla”, resulta que no és gaire correcte de preguntar res a ningú. Que ens hem de mirar els uns als altres sense fer cap comentari d’allò que veiem i sentim. Encapsular la nostra curiositat. Preguntar és malvist, de manera que aquella eina tan fabulosa per a empatitzar realment amb l’altre, que és preguntar, de debò no és gaire benvista. Només podem fer allò tan avorrit de “com anem, com esteu?”. Uf! Sort que sembla que els taxistes encara no et responen amb un moc i pots demanar com ha anat el dia, per copsar les espurnes de com rutlla la ciutat. Jo sóc d’aquell temps en què preguntar sobre alguna cosa concreta de la vida de l’altre podia ser una bona manera de conèixer qui tens al costat, de passar d’una relació superficial a una de més sincera. Perquè, si no, tot rellisca i res no arrela. Definitivament, em posaré en el lloc dels incorrectes.

I ja no parlo de l’escola, on els mestres han de veure com alguns pares, amb una prepotència i una estupidesa preocupants, es queixen per qualsevol gest que fan als seus fills, com si tot fos una amenaça per als seus cadells. Direu que m’he fet un garbuix, que no hi ha res que lligui amb res. Tot plegat només té un lligam: jo ja no sóc d’eixe món! No m’hauria pensat mai que faria servir aquesta frase per a parlar de les coses de cada dia.

De la mateixa manera que el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, s’ha entestat a fer la consulta sobre la llengua base a les escoles, contra tot i contra tots, els sindicats mantenen la batalla i proven d’esgotar la via judicial per a aturar-la. La setmana passada, el Tribunal Superior de Justícia valencià ja va desestimar la suspensió cautelaríssima que havien demanat Acció Cultural del País Valencià i Famílies pel Valencià amb un recurs. Amb tot, alguns sindicats ja han presentat els seus propis recursos.

“Tenim la intenció d’anar als tribunals per intentar d’aturar açò. Serà complicat, però ho intentarem”, avança Marc Candela, coordinador sindical de l’STEPV, el sindicat majoritari d’ensenyament al País Valencià. A peu dels centres educatius, l’altra tasca que fan és informar els professors sobre la consulta, i també assessorar els equips directius, que han rebut pressions de la inspecció educativa i associacions d’extrema dreta perquè retiren pancartes, no facen actes i, en definitiva, que “no es posicionen”. “És un desgavell”, diu.

Kilian Cuerda, representant sindical d’UGT a l’ensenyament, explica que han presentat un recurs contenciós contra aquesta consulta, que consideren il·legal. “És una il·legalitat com una casa. Tenim un govern en una línia cada vegada més trumpista de saltar i qüestionar la legalitat fonamental, l’estat de dret i els consensos bàsics”, diu. Considera que els sindicats no poden defugir la confrontació en tots els àmbits, i el judicial n’és un d’important. Argumenta que hi ha una jurisprudència abundant del Tribunal Constitucional espanyol, del Tribunal Suprem i del TSJ valencià que diuen que tant la consulta com la llei 1/2024 en la qual s’empara, la de segregació lingüística, són fora de la legalitat. És a dir, són contràries a molta legislació de rang superior, com ara, la llei orgànica d’educació i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), i també a l’estatut d’autonomia, la constitució espanyola i, fins i tot, la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries.

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

Totes aquestes normatives creen obligacions en les administracions públiques per a donar protecció especial a la llengua minoritzada –en aquest cas, el català– i promocionar-la. “Aquesta consulta està feta per dinamitar els processos de normalització de la llengua pròpia i cooficial, fins i tot, negant-ne la cooficialitat en la meitat del territori. És gravíssim, açò que fan. I no podem dir que no ho saben. Actuen a consciència contra la legislació de rang superior i contra la jurisprudència vigent. És la deriva ultra i trumpista d’una dreta que cada vegada és menys democràtica”, diu Cuerda.

Què passa si no s’atura la consulta?

Amb els precedents recents, tot apunta que serà complicat que la justícia ature la consulta, que és prevista entre el 25 de febrer i el 4 de març. Xelo Valls, secretària general de la federació d’educació de Comissions Obreres del País Valencià, diu que també estudien accions jurídiques, però no es mostra gaire confiada. “És un govern insubmís a la justícia, i no tinc vergonya de dir-ho. Es pren a la lleugera l’escolarització de la ciutadania valenciana”, diu. Però encara que no aconseguesquen aturar la consulta amb mesures cautelars o cautelaríssimes, tots els recursos presentats continuaran el seu recorregut. A més, hi ha el recurs que va interposar Compromís a la llei Rovira davant el Tribunal Constitucional espanyol. Cuerda recorda que quan acabe el procés de la comissió bilateral entre el Ministeri d’Educació espanyol i la conselleria, el govern espanyol també podria presentar un recurs al TC.

“Jo esperaria que capgiràrem la llei, que pretén arraconar el valencià, i que els centres apostaren pel valencià, majoritàriament. Això és el desig, per la franja alta, per dir-ho així. Per la franja baixa, com a mínim, quedar-nos com estàvem quan teníem les línies en valencià”, expressa Candela. “Temem que això puga generar batalles dins els centres que ja estaven superades, enarborant la llengua com una arma, quan hauria de ser un pont”, diu Valls.

Com afectarà la comunitat educativa? 

A més dels malestars que ja ha despertat la convocatòria de la consulta, especialment als centres educatius afectats per la gota freda, que en molts casos encara no tenen les condicions garantides per a poder fer classe amb normalitat, crearà molts problemes organitzatius, i també pedagògics. “Els resultats de la consulta generaran una onada absolutament caòtica de casos de vulneració de drets lingüístics”, avança Cuerda. Al mateix temps, espera que això vaja acompanyat d’una onada de recursos judicials i denúncies de les famílies i els centres educatius. “La conselleria ens aboca a una situació deliberadament caòtica, per rebentar la convivència, per rebentar els processos de normalització del valencià des d’una posició fonamentada en la intolerància i el xovinisme antivalencià més desgavellat i més fanàtic”, diu.

La consulta i els resultats que se’n deriven marcaran el curs 2025-2026, però amb una incertesa que ni la conselleria mateixa no sap resoldre. Els centres no podran elaborar els seus projectes lingüístics, les famílies matricularan els xiquets sense saber prèviament en quina llengua rebran les classes –perquè la consulta no garanteix que ho puguen fer en la llengua que trien–, i tampoc se sap què passarà amb la Xarxa Llibres si cada curs té una llengua vehicular diferent. És a dir, la llei Rovira priva els claustres de professors i els consells escolars dels centres de la capacitat que tenen legalment reconeguda per a organitzar, ordenar i decidir sobre els aspectes pedagògics i educatius del centre. “Organitzativament i pedagògicament, aquesta consulta és una bomba, perquè trenca tot el projecte educatiu que tens, de dalt a baix”, diu Candela.

“El pitjor atac al valencià en l’ensenyament”: així és la nova norma de segregació lingüística del PP i Vox

Per a Valls, aquesta qüestió sembla ciència-ficció. “Ni la conselleria té clar com serà la concreció, més enllà de proclames polítiques, proclames de ‘parlem espanyol’ i ‘si no parles valencià et tiren a un racó’. A més de ser mentida, generen un sentiment de victimisme a qui no són víctimes, sinó victimaris”, diu. Explica que aquesta situació crea ansietat als equips directius i a molts professors, que no saben com afectarà aquesta nova organització a la seua jornada laboral, per exemple. “Pareix que vulguen fer-ho a correcuita pel que puga vindre després, i això també introdueix un factor de pressió psicosocial als quals ja viuen normalment els professors”, apunta.

A més a més, com recorda Cuerda, la llei Rovira “pretén desautoritzar els professors i llevar-los competències d’avaluació d’exàmens i de matèria.” Es refereix a l’exempció a les comarques castellanoparlants d’examinar-se en la matèria de llengua catalana. “És una qüestió de pur odi nacionalista i centralista contra el valencià. Tenim un govern que atempta contra els drets i la mateixa educació i identitat del poble valencià”, diu.

“El carrer és l’únic que ens queda”

Davant aquesta situació, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic ja ha convocat concentracions per a animar les famílies a votar “sí” al català en la consulta. Seran el 22 de febrer a Castelló (a les 11.30 a la plaça Major), a València (a les 18.00 a la plaça de la Mare de Déu), i a Alacant (a les 19.30 a la plaça de Sèneca). Cada dijous, a més, continuen les concentracions davant dels centres educatius. “El carrer és l’únic que ens queda. Ens queda convèncer, generar un sentiment a la ciutadania d’inconformisme amb aquestes polítiques que són autoritàries, encara que les disfressen, i l’estima per la llengua des de totes les ferramentes que estiguen al nostre abast”, conclou Valls.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

Trobar habitatge a les Illes és un drama. Ens ho explicaven fa una setmana els caravanistes, que no troben cap lloc per a estar-se amb els seus fills: “Un calvari.” Els preus van creixent més i més i la Xarxa per a la Inclusió Social-EAPN ho adverteix en un dels seus darrers informes: la dificultat per a accedir a un habitatge és un dels principals factors que creen pobresa i exclusió. A tot plegat, s’hi afegeix un altre factor clau per a entendre el problema de l’habitatge: gairebé tot el que es construeix a Mallorca és a preu luxe.

“Viure en una caravana és l’única solució que tenim per als nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”

Ho posava de manifest el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes de les Illes (COAIB), en les dades del sector de la construcció del primer semestre de l’any passat (les darreres disponibles). I la tendència continuarà, ara també, cap als habitatges plurifamiliars i no només els xalets. “Es paguen preus desorbitats per coses que no ho valen. Abans podies tenir luxe per un preu raonable, ara el luxe ja és una cosa desorbitada. I els habitatges que es posen a preu normal tenen preu de luxe”, explica el degà del COAIB, Bernat Nadal.

“És difícil trobar obra nova de menys de 400.000 euros”

La portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a les Illes (PAH), Àngela Pons, ho té clar: “Vas a un banc i per un pis d’una habitació ja et diuen que entre 160.000 i 280.000 euros. I es ven com a barat, però no ho són. Ho semblen perquè es comparen amb els 400.000 i 500.000 euros que pot costar un pis”, diu Pons.

De fet, el preu mitjà d’un pis a les Illes se situa a 4.729 euros el metre quadrat, que per un pis de 80 metres quadrats pot ser 378.320 euros. Això és un 14% més que fa un any. Els preus se situaven aquest proppassat gener en màxims històrics. A Eivissa s’enfilen fins als 6.622 euros el metre quadrat i, a Formentera, fins als 8.591 euros. Si parlam d’obra nova, el president del Col·legi i l’Associació Apibalears, José Miguel Artieda, confirma que “és difícil trobar obra nova per menys de 400.000 euros o 500.000. Un tant per cent molt elevat va destinat al luxe i al superluxe.”

L’augment de preus és degut, segons Nadal, a dos factors. D’una banda, hi ha hagut un encariment de la construcció, perquè els requisits que han de complir els edificis són més exigents, tant per habitabilitat com per sostenibilitat. D’una altra, “s’ha desnaturalitzat la funció social de l’habitatge i s’ha convertit en un actiu financer”. És a dir, ara com ara, surt més a compte invertir en un habitatge que no tenir els doblers al banc: “Moltes fortunes han pogut ‘enterrar’ els estalvis en un valor segur”, detalla Nadal.

Fortunes estrangeres

Moltes d’aquestes fortunes són estrangeres. Ja ho adverteix Artieda: “Com més va, hi ha més immobiliàries que venen en origen.” El cost augmenta, perquè ho poden pagar, i finalment esdevenen processos de gentrificació. “Expulses el resident habitual de la zona”, remarca.

Per això les Illes han demanat polítiques de limitació de venda a estrangers. Tot i que per Artieda la solució no és aquesta, sinó incentivar la compra de qui ho necessita amb els beneficis i ajuts adients.

Les promocions d’habitatges s’anuncien, directament, en llengua estrangera (fotografia: Martí Gelabert).

“El que es construeix més ràpidament va dirigit al mercat de luxe. Abans era impensable. Surten a preu de luxe llocs que, a priori, no ho haurien de ser”, insisteix el president de l’API a les Illes. I és que el preu dels solars es manté, però el benefici augmenta de manera exponencial si ho vens a grans quantitats: “Compres a 50.000 euros per habitatge, i tant si ho vens a 300.000 euros com a un milió, es manté el preu. I no hi ha tanta diferència en el cost de construcció de fer-ho d’una qualitat a una altra.”

El luxe va engolint més zones

La Costa dels Pins (Son Servera), el Port d’Andratx, Cala Murada (Manacor), Dalt Vila (Eivissa), Sant Josep de la Talaia… són les zones que més trien els rics, la majoria estrangers, per tenir-hi les seves segones residències. Si bé la majoria són alemanys, també a suecs i britànics els atreu el paradís de les Illes, amb un clima ben contraposat al que tenen als seus països.

Però a aquestes zones més destinades al xalet, s’hi afegeixen unes altres amb habitatges de luxe. Al Jonquet, un dels barris més emblemàtics de Palma, el darrer solar que hi queda lliure albergarà 56 pisos entre 1,3 milions d’euros i 3,6. Tampoc no se’n salva Portocolom (Felanitx), on s’esbuca Ca ses Monges, que durant un segle ha estat convent, escola, local d’associacions i d’activitats culturals, per fer-hi pisos de luxe. “L’especulació ens esbuca el poble, ens expulsa de casa i mata el teixit social”, lamentava l’associació Salvem Portocolom en un piulet. S’ha sabut també que aquesta construcció amenaça la cova submarina més extensa dels Països Catalans, tal com informava El Diario.

Ca ses Monges de Portocolom esbucat per fer pisos de luxe. Durant gairebé un segle ha estat convent, dispensari, escola, local d'associacions, lloc de conferències, foguerons, festes, activitats.. L'especulació ens esbuca el poble, ens expulsa de casa i mata el teixit social. pic.twitter.com/d352ouAsX2

— Salvem Portocolom (@QuinPortVolem) November 26, 2024

Fa uns dies també es va saber que uns inversors de Singapur havien comprat una finca a Manacor per convertir-la en un ressort de luxe, segons que avançava Ara Balears. I la situació no queda aquí: immobiliàries internacionals remarquen com l’illa despunta en el mercat de luxe i és un dels set enclavaments que analitza l’informe Luxury Landscape 2024 –l’únic que es troba fora de l’Amèrica del Nord.

Del polígon de Llevant al “Nou Portitxol”: un barri fragmentat entre la vulnerabilitat i el luxe

I això també arriba a les barriades obreres, com el polígon de Llevant, a Palma, es van reconvertint cap al luxe i ja es ven com el “nou Portitxol”. Les promotores anuncien amb llengua estrangera els edificis que s’hi han fet i els que s’hi faran.

Manca de sòl

Pons no dubta quin és un dels grans problemes que l’habitatge de luxe sigui el predominant: que es menja tot l’espai disponible. “Hem de pensar que vivim en unes Illes, tenim una manca de terreny. Si dónes permís a les constructores perquè tot el que facin sigui de luxe, lleves un sòl que ja no estarà disponible per a tenir habitatges normals i corrents, entre cometes.”

Nadal diu que no hi ha cap solució immediata perquè no s’han fet els deures:  “Vivint en una illa limitada, el tema és fer les ciutats més denses i créixer el mínim possible en superfície. No podem hipotecar ni el sòl rústic ni el nostre paisatge.” Però abans de créixer en densitat, diu, s’ha d’esbrinar si es pot créixer o no: “Em preocupa molt això. És la pregunta que ens hem de fer de manera seriosa, sense tenir por de la resposta.”

Per Pons, el problema no és únicament la construcció de luxe en si, sinó la falta de polítiques i la “falta de lluita” cap als ciutadans per part de les administracions: “Les constructores privades i de luxe fan això perquè no hi ha una política que contraresti allò que el ciutadà necessita. Al govern no l’interessa l’estabilitat o el benestar de qui viu aquí. És així de clar.” De fet, recorda que el batlle de Palma, Jaime Martínez, està vinculat a immobiliàries, igual com l’antiga consellera d’Habitatge, Marta Vidal.

Solucions polítiques?

L’habitatge és un dels grans problemes a què s’enfronta el govern. Els darrers vuit anys, l’executiu de Francina Armengol va executar 1.299 habitatges de protecció oficial. Tanmateix, el PP –que no en va executar cap els anys anteriors– considera que la política d’habitatge d’Armengol és el principal problema de la situació actual. Dimarts proppassat, al parlament, el vice-president Antoni Costa deia: “Si avui es construeixen habitatges de luxe és per la seva política d’habitatge.”

De moment, el govern de Marga Prohens ha posat en marxa un programa de lloguer segur també ben criticat per l’oposició. “Demanar una renda de 60.000 euros per a ser beneficiari d’una política d’habitatge no té cap sentit. Qualsevol ciutadà ho troba demencial”, recordava el portaveu de Més per Menorca al parlament, Josep Castells. La renda mitjana per persona a les Illes, segons les darreres dades estatístiques, és de 15.926 euros. Quatre mesos després d’anunciar el programa, encara no s’ha lliurat cap habitatge. N’hi ha 150 en procés avançat d’adhesió i uns altres 300 es troben en tramitació.

Pons adverteix també que això no són habitatges socials, sinó habitatges en mans de constructors privats que en gestionaran el lloguer fins a 75 anys i amb un preu imposat pels APIS. “Aquest govern té cap política d’habitatge, no se soluciona res”, assegura. Com una de les solucions, la PAH reclama de poder accedir als habitatges buits de grans tenidors. “Tu treus avui dia 20.000 habitatges per ús de lloguer i el preu baixa. No en treuen perquè volen mantenir els preus a l’alça i inflar-los”, denuncia.

 

Imanol Pradales, president del govern basc (Santurtzi, Biscaia, 1975), rep Berria a Ajuria Enea mentre espera les darreres notícies sobre Talgo. En el minut 17 de l’entrevista, la interromp per atendre una trucada del conseller d’Indústria, Mikel Jauregi. “Ja és fet”, diu, mentre apaga el mòbil i reprèn la conversa. Parla amb calma, li agrada la reflexió i respon les preguntes amb serietat, però també sap crear un ambient afable.

—Fa gairebé vuit mesos que sou president. Com valoreu la feina feta fins ara? Quina ha estat la part més difícil i la més satisfactòria?
—En faig una valoració positiva. Han estat mesos intensos en molts sentits. Quan es forma un nou govern, cal fer un esforç especial, i això exigeix paciència. Hi ha moltes persones noves i nous equips de treball. Sempre hi ha qüestions damunt la taula i cal proposar millores en les polítiques públiques. A més, apareixen problemes a curt termini que cal gestionar. Com que aquest govern és nou i té la voluntat d’impulsar les polítiques públiques amb una nova empenta, aquests mesos han estat d’una gran intensitat, però considero que la feina del govern ha estat força positiva.

—Vàreu anunciar que aquesta legislatura marcaria una nova etapa en la manera de fer política. Creieu que aquest propòsit es va materialitzant?
—És essencial que qui governa escolti constantment. Això ens interpel·la a nosaltres, però també és molt important per a tots els qui són a l’altra banda. Cal compartir un diagnòstic de la situació, identificar els envits i marcar les línies per a afrontar-los. El govern ha proposat tres eixos per a millorar i reforçar els nostres serveis i, alhora, per a decidir com hem de construir el nostre futur. Hem de preparar el país per encarar el futur, analitzant les polítiques públiques actuals però també pensant a llarg termini. Amb quin objectiu? Créixer com a país i fer un salt qualitatiu en benestar. Aquest és el nostre marc. I és clar que hem de compartir-lo amb diversos actors, tant per les polítiques actuals com les de futur. Jo mateix vaig assumir aquest compromís. De vegades ho aconseguirem, de vegades no, però ens hi esforçarem en tot moment.

—Com valoreu la relació amb l’oposició?
—Si prenem una mica de distància i observem què passa a l’estat espanyol o en uns altres països, la dinàmica del debat al parlament basc és força constructiva. Assistim a un debat democràtic constructiu, cosa que s’agraeix i que entre tots hem de preservar. Així és com entenc la relació amb tots els partits. Fins ara, la relació política ha estat bona. Evidentment, hi ha discrepàncies, però –almenys per part nostra– hi ha intents de mantenir un diàleg sincer i d’arribar a acords. N’és un exemple la Taula de Salut, un procés molt positiu en què tots els partits han deixat de banda les seves posicions per construir conjuntament. Aquest és el camí que cal seguir. Tant de bo també fos així en els altres àmbits.

—El govern i EH Bildu parleu sovint d’acords de país. Hi veieu una oportunitat real?
—Vivim en un món convuls, amb grans incerteses. Aquests darrers dies ho veiem amb les decisions de Trump sobre el comerç global. També hi ha dubtes dins Europa, amb l’extrema dreta ja com a tercera força política, i el paper que tenen la Xina i l’Índia en l’expansió dels seus productes. A l’entorn més proper, tant a l’estat francès com a l’espanyol, la situació és la que és. És essencial interpretar constantment què passa al món i a Europa, tenir informació precisa i ser presents a Brussel·les per defensar els nostres interessos, no solament davant Madrid o París, sinó també a la capital comunitària. Som un país petit, amb una mida limitada, i per afrontar els desafiaments que tenim cal treballar en acords bàsics sobre les qüestions nuclears que ens defineixen com a poble. Això inclou la llengua basca, l’autogovern i la territorialitat basca. I hi ha grans desafiaments sectorials, com el model socioeconòmic que volem. Parlem molt d’indústria, però també de migració, de la transició energètica, d’educació, de salut, d’habitatge i de l’equilibri entre generacions. Hi ha diversos àmbits en què es poden assolir grans acords.

—Per tant?
—És el moment, i ho dic sincerament, de deixar de banda les estratègies partidistes i treballar en aquests acords de manera efectiva. Tot això que expliquem exigeix acordar diagnòstics i fulls de ruta en aquelles qüestions que ens defineixen com a nació, i avançar-hi plegats. Si no ho fem, podem caure en una política estètica sense aprofundir el contingut real. Cal implicar-se i prendre decisions. No és fàcil, però el moment actual i aquest país ho requereixen. I això no interpel·la sols els partits polítics, sinó també el món econòmic, el sindical i la societat civil.

—Quin pes té el PSE en aquests acords? Fins a quin punt els socialistes són l’oposició dins el govern?
—Si observem el panorama en conjunt, ara hi ha una situació interessant. A Navarra, el Partit Socialista és al govern amb el suport de l’esquerra abertzale, d’EH Bildu. Al País Basc, el PSE forma part de l’executiu basc i també governa en més institucions. Hi ha un clima favorable per a parlar de l’autogovern. I al mateix temps, a l’estat espanyol, hi ha un president socialista que compta amb el suport dels partits abertzales. Ara mateix, hi ha les condicions adequades perquè PSE, EH Bildu i el PNB arribin a uns acords mínims. Ho veiem en territoris i en àmbits diversos. Tenim una oportunitat i cal treballar en els continguts per consolidar aquests acords bàsics, almenys entre aquests tres actors. Però això no és sols una qüestió de partits, també cal tenir en compte més agents. Hi veig una oportunitat clara. Si la situació a l’estat canvia, les coses poden complicar-se molt més. Ara és el moment: aprofitem-lo, deixant de banda les estratègies partidistes i els interessos de partit. Dins el govern hi ha un ampli consens, perquè vam pactar mil i una iniciatives en el programa de govern. Hem d’aprofitar bé aquest moment, jugar bé les nostres cartes i fer un pas endavant per enfortir la nostra capacitat política.

—Si en algun acord el PSE, com a soci de govern, no hi està d’acord, hi ha manera que les propostes prosperin sense el seu vist-i-plau?
—El terreny de joc entre els partits és ben delimitat. Normalment, quan s’arriba a un acord…

[En aquest moment el mòbil del president sona. És Mikel Jauregi, conseller d’Indústria. El president respon a la trucada. El conseller li confirma que s’ha tancat l’acord per a comprar Talgo.]

Quan es tanquen aquests acords, també és clar en quines coses no hi ha consens i, si hi ha tensions –cosa que és natural–, tenim comissions per a gestionar-les. El clima de treball dins el govern és molt bo.

—El procés intern del PNB s’allarga més que no voldria el govern?
—Els processos interns del PNB sempre són iguals. Aquesta vegada se n’han encavalcats dos: un per a la renovació de les comissions executives territorials, que va acabar a final de novembre. I, un cop tancat aquest, hem continuat amb l’altre. L’objectiu no és únicament formar una nova comissió executiva, sinó aprofundir un debat més ampli sobre la ponència política. N’hi ha cinc i són molt importants perquè marcaran el rumb polític del PNB. Els terminis són els que estableixen els reglaments, però això també ens hauria de portar a reflexionar sobre aquests calendaris. El PNB va anunciar al juliol que començava el procés i s’acabarà a final de març. Nou mesos. En un món digital i accelerat com el d’avui, això no beneficia el partit. Caldria enfocar els processos d’una altra manera. Fins a l’octubre hi ha temps per a desenvolupar un nou reglament. Nosaltres, els jeltzales, ens hem adonat que cal fer-hi una altra volta.

—Creieu que hi ha risc de fractura interna?
—No. Es diu sovint que dins els partits polítics falta democràcia, però aquí s’han posat sobre la taula molts noms per part dels militants. Markel Olano, Arantza Tapia… Han sorgit moltes propostes, perquè en el procés intern els afiliats tenim la llibertat de presentar qui vulguem. Destacaria aquest exercici democràtic. A més, penso que Andoni Ortuzar ha fet un gest generós i sincer. És d’agrair. Va veure que no era bo que dues persones passessin a una segona volta. Per què? Perquè la situació és complexa i cal guanyar solidesa política. No tinc cap dubte que Aitor Esteban serà un gran president.

—El 2025 serà l’any en què s’assentin les bases del nou estatus polític del país?
—M’agradaria que aquest diàleg discret entre els partits avancés. Si s’aconsegueixen uns fonaments compartits no serà pas poca cosa. Al govern basc tenim molta feina encara per a fer complir l’estatut i desplegar les competències pendents. Potser a final de mes tindrem dues competències més: la gestió dels permisos de treball i la meteorologia. L’objectiu és que a final de mes el País Basc ja les tingui en mans pròpies i que puguem ampliar la nostra capacitat política. També treballem en noves competències en matèria de seguretat social. Aquest és el nostre objectiu ara mateix. Paral·lelament, com a president, sé quines altres qüestions es treballen a un altre nivell. Però no ens podem obsessionar amb les dates. Si no s’aconsegueix el 2025 però sí el 2026, també serà una bona notícia.

—Com a president, quines bases voldríeu establir?
—Hi ha aspectes que tots veiem clarament. El recorregut d’aquestes darreres dècades ens ha ensenyat que hi ha mancances. Per exemple, en l’àmbit sanitari, no tenim competències per a determinar el nombre de places de metge intern resident, ni per a endarrerir l’edat de jubilació dels metges… Són qüestions importants en el nostre dia a dia, i ho anem constatant. Quan es va signar l’estatut, Espanya era fora de la Unió Europea. Ara, cada vegada és més important tenir veu pròpia a Brussel·les, ser presents en els espais on es prenen decisions i disposar d’un seient propi en aquests fòrums. D’una perspectiva global, el País Basc ha d’ampliar les opcions per establir relacions d’una altra mena amb els altres territoris. En resum, necessitem més capacitat política en mans pròpies. Volem enfortir els nostres serveis públics i créixer com a país. Hi haurà oportunitats per a millorar aquestes capacitats polítiques. No és tan sols cosa de garantir allò que ja hem assolit, sinó de disposar de les eines per a fer un nou salt polític. I aquesta serà la nostra tasca.

—S’hi inclou el reconeixement nacional en aquest plantejament?
—No sé si necessitem el reconeixement de ningú més per a dir que som una nació. Jo sóc abertzale; Euskadi és la nostra nació, la nostra pàtria. Sovint s’ha dit que el reconeixement nacional té un valor polític i que seria convenient que figurés a l’estatut. Però, per mi, el fet important és garantir les competències que aconseguim. L’objectiu és obtenir més capacitat política, és a dir, noves competències, blindar la bilateralitat i, a partir d’aquí, poder participar en la política europea. Fins ara, això no ha estat possible, però cada vegada serà més important.

—Us fa por què pugui passar a Espanya?
—He repetit moltes vegades que Sánchez té molt clar que farà mans i mànigues per garantir la continuïtat de la legislatura. No el veig pensant en cap més opció. Davant nostre hi ha dos anys, i poden passar moltes coses. Ara és un moment de grans canvis a Europa. Es definiran nous rumbs polítics, i Trump i més actors han capgirat el món. Nosaltres hem d’estar atents a Europa. El 26 de febrer es presentarà el nou pla industrial europeu, que implicarà la modificació de regulacions que fins ara semblaven intocables i canviarà les regles del joc. Això tindrà un impacte en el nostre país i crearà noves oportunitats.

—Som un país industrial.
—Sí, tenim un ecosistema potent del punt de vista de la ciència, la tecnologia i la innovació. En sectors prioritaris per a Europa, com l’acer, la química, la siderúrgia, l’automoció i les energies renovables, disposem d’un teixit industrial sòlid que Europa ha de reforçar. La Unió Europea hauria de fer allò que Barack Obama va impulsar fa quinze anys als Estats Units: la reindustrialització. I nosaltres hem de tenir-hi un paper. Hem de saber utilitzar les nostres cartes i ser presents a Brussel·les per a entendre de què es parla, què ve i què no ve. Europa canviarà, i nosaltres hem d’estar preparats.

—Tanmateix, hi ha empreses que tanquen, com Guardian i Balenciaga. I també hi ha el problema de l’arrelament: moltes empreses passen a mans de fons d’inversió i els centres de decisió fugen del País Basc. Quin marge de maniobra real tenen les institucions basques?
—A Europa s’ha obert un debat: hem de continuar finançant els processos d’innovació dels Estats Units amb els nostres estalvis, com hem fet fins ara? La qüestió és: els estalvis dels bascs han de servir per a comprar bons d’un país llunyà? O bé hem de mobilitzar-los per enfortir el nostre teixit industrial? Per això vaig dir que era el moment d’activar noves eines financeres des del govern basc, en col·laboració amb el sector privat. Mario Draghi, en el seu famós informe, diu que el sector públic ha d’aportar un 20% perquè això mogui el 80% restant del sector privat. Al País Basc fem això mateix. Això exigeix que el govern faci un pas endavant per activar les seves eines financeres i capacitats, cosa ja s’ha fet. Alhora, hem de treballar perquè el sector privat també es mobilitzi en aquesta direcció.

—L’exemple de Talgo n’és una mostra. Mentre fem aquesta entrevista acabeu de saber que l’acord s’ha tancat.
—Sí. Hem utilitzat l’instrument Finkatuz del govern basc, que permet d’impulsar un nou projecte industrial en una empresa sense necessitat de tenir-ne la majoria. Alhora, les fundacions bancàries, en aquest cas BBK i Vital, han fet un pas endavant aportant estalvis per facilitar l’operació. Aquest és el camí. És un bon exemple. Talgo, que tenia la seu a Madrid, ara es podrà portar aquí. És un model exemplar del tipus de partenariat que hem creat amb una empresa local, combinant estalvis d’aquí i capital públic d’aquí. Nosaltres hi aportem una part dels recursos, però amb aquests diners també mobilitzem inversió privada.

—Osakidetza, la sanitat, és un aspecte clau i necessita canvis estructurals.
—La taula sobre Osakidetza té dos objectius: primer, identificar bé les bases i els eixos principals per a transformar el sistema de salut; segon, fer-ho amb consens. Ara ha entrat en una fase important per a abordar aquest desafiament. Crec que el valor afegit de la taula serà precisament aquest: establir les grans línies que han de guiar el nou model. El sistema ha d’entrar en un procés de transformació, perquè el que tenim es va crear als anys noranta, per a una societat més jove. A més, si aquest procés es fa amb consens, serà una gran notícia perquè tots compartirem el mateix full de ruta.

—Vós teniu una assegurança sanitària privada?
—No.

—Demà es presentarà la Xarxa de Persones Torturades del País Basc [l’entrevista es va fer divendres]. Aquest col·lectiu ha demanat que el període de reconeixement de les víctimes de la violència policíaca s’ampliï més enllà del 1999, incloent-hi els abusos comesos per l’Ertzaintza.
—El govern basc ja va fer una investigació àmplia que arribava fins al 2014 i recollia més de 4.000 casos. Aquesta feina ja és feta. Després va venir la llei 12/2016, que va activar mesures en relació amb aquesta violència. Crec que sempre hi ha hagut una voluntat clara del govern de tractar aquesta qüestió. No conec els detalls concrets de la proposta i m’estimo més ser prudent, però estic segur que si es duu al parlament, s’analitzarà i es continuarà la línia de treball que s’ha seguit fins ara.

—El Consell del Moviment Basquista ha alertat que l’èuscar i la comunitat lingüística basca es troben en una situació d’emergència. Com valoreu l’estat actual de la llengua?
—El 20 de juny, en el debat d’investidura, vaig parlar de la necessitat de fer un salt qualitatiu. Per què? Perquè cal fer una lectura optimista de les darreres dècades. La qüestió de l’èuscar és, en el fons, la qüestió del territori. Si mirem les dades de la Comunitat Autònoma Basca, hi veiem milers de nous parlants d’èuscar. Tot amb tot, encara que l’ús hagi crescut, també s’ha difuminat en alguns àmbits. Cal tenir-ho en compte. I al mateix temps, dins el moviment basquista hi ha una percepció –real– que hem arribat a una mena de punt mort. Comparteixo aquesta sensació.

—I què cal fer?
—Fins ara, al govern basc, la qüestió de l’èuscar s’ha abordat sobretot de la perspectiva de la política lingüística. Això ha de canviar. La Secretaria General de Política Lingüística fa una feina fonamental, i tot allò que s’ha fet fins ara ha estat molt important. Però ara tenim nous objectius: el món laboral, l’àmbit digital, la relació amb la immigració. Aquí el govern ha d’assumir el lideratge en conjunt, i no sols des d’un departament o des de la Secretaria de Política Lingüística. D’una altra banda, crec que és essencial de treballar la connexió afectiva amb la llengua de les persones que no són parlants d’èuscar. Això és imprescindible. Jo sé què significa viure a Santurtzi, en un entorn castellanoparlant, i anar a una ikastola. Per afrontar els reptes de l’èuscar, necessitem el suport de la població que no en parla, d’un punt de vista afectiu. Hem de ser conscients del desafiament que tenim davant. És un desafiament de país. A la Comunitat Autònoma Basca hem avançat molt, però encara ens queda molta feina per fer.

—I com es pot avançar?
—Hem de respondre-hi fent ús de les nostres capacitats polítiques i dels mitjans polítics i econòmics de què disposem. Cal fer-ho amb una visió optimista, i no amb la perspectiva que de vegades sentim. És fonamental sentir parlar en èuscar als patis de les escoles i veure’l present al carrer. Però per aconseguir-ho cal entendre que no és tan sols una qüestió de l’administració pública. No és fàcil i segurament hi haurà moltes solucions i camins possibles. Aquí és on situo la reflexió sobre l’èuscar.

—Heu parlat de connexió afectiva, però darrerament s’ha estès aquest missatge que reivindicar els drets dels parlants d’èuscar és una imposició. En una situació de diglòssia, no és un discurs trampós?
—L’èuscar és una llengua minoritzada i, com a tal, necessita discriminació positiva. No acceptarem cap retrocés en l’espai públic. Al País Basc, hi ha uns 200.000 treballadors públics, i és preocupant allò que passa en alguns tribunals. Ara, tot i que això és preocupant, hem d’anar amb molt de compte de no instrumentalitzar la llengua i convertir-la en una eina de conflicte. Cal donar-hi una resposta ferma, actuant amb prudència i intel·ligència. Però alerta: l’envit principal el tenim als patis de les escoles. A l’administració general, la taxa de basquització és molt alta. És cert que alguns drets es vulneren, però no podem caure en el parany de pensar que això tot sol resoldrà la situació de l’èuscar.

—No ho resoldrà, però moltes sentències desmantellen polítiques lingüístiques que s’havien aprovat amb consens.
—És cert, però cal analitzar molt bé quina ha de ser l’estratègia jurídica. Es fa feina en aquesta direcció, de manera discreta, i els partits polítics en parlen. Però cal actuar amb prudència i treballar per a assolir acords.

—Ara treballeu en la llei d’ocupació pública. Com es regularan els requisits lingüístics?
—Encara som a la fase prèvia. El Departament de Governació s’ha centrat a completar els processos d’estabilització. S’ha d’elaborar una nova estratègia d’ocupació pública. De moment, no hi ha grans novetats, ni n’hi haurà a curt termini. A final d’any serà el moment de parlar-ne, perquè volem abordar aquesta qüestió amb els sindicats.

—Hi ha risc d’afeblir els drets lingüístics?
—Per què? Si analitzem els casos que afecten l’administració general de la Comunitat Autònoma Basca, alguns provenen dels processos d’estabilització i, en aquest àmbit, el govern basc ha guanyat gairebé totes les disputes. Els problemes han sorgit sobretot en ajuntaments i diputacions, en relació amb treballadors que no són funcionaris. Ara com ara, no ho interpretaria com un risc.

—Al País Basc hi ha dues llengües oficials. Igual com es regula el coneixement del castellà, penseu que el coneixement de l’èuscar hauria de ser una obligació per a tothom, més enllà de si això és viable actualment?
—Sé que aquest debat existeix en alguns col·lectius. Quan dic que hem de ser prudents, també em refereixo a això. Jo seria molt caut. Sé que la discussió és oberta, però s’ha de treballar bé. Necessitem el suport de la societat, i fins ara l’hem tingut. Si es manté aquest suport, es pot pensar en unes quantes alternatives. Però la societat és diversa.

—Veurem cap gran acord en matèria de política lingüística durant aquesta legislatura?
—M’agradaria molt. Per això vaig parlar de la necessitat de fer un salt qualitatiu. I per això, quan em vaig reunir amb diversos agents, vaig posar aquest tema sobre la taula.

—I ho veieu factible?
—Hi ha de tot. És una qüestió complexa. Per a alguns partits, és una prioritat, i per a alguns altres, no tant. Quan parlem amb els sindicats, també hi ha posicions diferents. Però si volem fer aquest pas endavant, hem d’intentar-ho. Si acabem atrinxerats en posicions oposades, això no serà positiu per a ningú.

—El PSE és un fre en aquesta matèria?
—El PSE té dues ànimes. Aquí també cal treballar a fons.

—Heu esmentat la immigració. Què fa el govern basc perquè l’èuscar sigui una llengua d’acollida?
—El Departament de Benestar, Repte Demogràfic i Joventut aplica alguns projectes pilot. Els col·lectius d’immigrants són molt diversos, i per això treballem conjuntament amb centres educatius, formació professional i algunes entitats del tercer sector per impulsar iniciatives en aquesta línia.

—Per acabar: què és per vós el feminisme?
—Per mi, és un compromís ferm amb la igualtat integral. Ser exemplar en el dia a dia, de casa fins a qualsevol posició en què et trobis. Això requereix, primer de tot, respecte i un compromís real amb la igualtat. Hem de reforçar el programa Gizonduz, i en parlarem la setmana vinent.

 

Amagoia Mujika Tolaretxipi és la directora del diari basc Berria. Podeu llegir l’entrevista original en èuscar ací

The Washington Post · Anthony Faiola i Souad Mekhennet

Viena, Àustria. Les aspiracions de Herbert Kickl de convertir-se en el primer dirigent d’extrema dreta a governar Àustria d’ençà de la Segona Guerra Mundial són una incògnita després de l’estancament, aquesta setmana, de les negociacions per a formar un govern de coalició. Sigui com sigui, el cas d’Àustria indica que l’extrema dreta és molt a prop d’assolir noves cotes de poder a Europa –i, també, que els partits de centre estan disposats a facilitar-los les coses.

El Freiheitliche Partei Österreichs (‘Partit de la Llibertat d’Àustria’, més conegut per FPÖ) de Kickl va obtenir la majoria simple a les eleccions parlamentàries del setembre passat, cosa que l’obligà a cercar el suport d’un altre partit per a poder governar. Després de setmanes de negociacions, Kickl semblava tenir-ho tot de cara per a assumir un càrrec que ell anomena Volkskanzler (literalment: “canceller del poble”), un títol que Adolf Hitler també va adoptar.

Els seus socis de centre-dreta, el Partit Popular Austríac (ÖVP), han culpat del fracàs de les negociacions l’exigència de Kickl de controlar el poderós Ministeri d’Interior, clau perquè l’FPÖ –que va tenir un ex-oficial de les SS com a primer president– pugui complir la promesa electoral de perseguir i deportar immigrants. Tot i acabar renegant de l’acord, l’ÖVP ja havia acceptat mesures que, a parer dels analistes, haurien estat impensables fa tan sols una dècada.

Segons un document intern obtingut per The Washington Post, els punts de l’acord incloïen un enduriment de les lleis d’asil, la suspensió immediata dels reagrupaments familiars, l’empresonament dels immigrants amb ordres d’expulsió, la deportació d’alguns sirians i la suspensió dels pagaments d’ajuda en efectiu als refugiats. Per fer més llaminer l’acord sense cedir el Ministeri d’Interior al Partit de la Llibertat, l’ÖVP fins i tot havia ofert a l’FPÖ la cartera del “Ministeri d’Asil i Migració”, de nova creació. El contingut de l’acord va ser publicat originalment pel mitjà austríac Profil.

L’FPÖ ja ha format part del govern quatre vegades, però mai com a soci principal ni com a responsable del Ministeri d’Interior.

Les esperances de Kickl d’aconseguir el càrrec depenen ara d’un seguit de supòsits molt arriscats. El president d’Àustria, Alexander Van der Bellen, té tres opcions: tornar a convocar eleccions, tal com Kickl reclama; donar el vist-i-plau a un govern en minoria; o bé permetre que la resta de partits –que ja van provar sense èxit de formar govern després de les eleccions– tornin a la taula de negociació per darrera vegada. Kickl confia que qualsevol nou govern sense l’FPÖ serà feble i efímer, i que el seu partit pot guanyar un marge prou ampli en unes noves eleccions per a governar tot sol. “Kickl juga al pòquer”, explica Heinz-Christian Strache, ex-aliat del polític d’extrema dreta i ex-vice-canceller d’Àustria.

En un país condicionat pel trauma històric del nazisme, la por d’un govern dirigit per l’FPÖ ha disparat les alarmes entre les minories i els grups socials vulnerables.

Les associacions jueves han acusat Kickl de llevar importància als horrors de l’època nazi. Els refugiats, que temen deportacions en massa; els musulmans, que temen un enduriment de la repressió policíaca; i el col·lectiu LGBTQ+, que tem l’eliminació del dret d’afirmació de gènere, també estan esparverats per la possible arribada de l’extrema dreta al poder.

Molts dels membres d’aquestes comunitats estan alleugerits pel fracàs de les negociacions de coalició, tot i que temen que l’FPÖ no es mantingui lluny del poder durant gaire més de temps.

“Estic segur que serem els primers a ser perseguits i deportats”, explica en Hassan, un sirià de vint-i-sis anys a qui les autoritats li rebutjaren la petició d’asil l’any passat, i que ara treballa en un forn de Viena sense permís de feina. En Hassan es nega a facilitar el seu nom complet per por de ser detingut i deportat. “Estem tots aterrits”, diu.

Durant les negociacions per a formar govern, l’ÖVP va rebutjar algunes de les exigències més extremistes de l’FPÖ, com ara construir murs a la frontera o bé retirar-se de la convenció de l’ONU sobre refugiats. El partit de centre-dreta, tanmateix, sí que cedí en molts altres àmbits, com ara la política de gènere: tal com recollia l’esborrany d’acord, el nou govern hauria emès una ordre en què estipulava que tan sols es reconeixeria legalment l’existència de dos gèneres –home i dona–, cosa que posaria fi a un sistema que permet als austríacs de triar entre sis opcions a l’hora d’identificar-se davant l’administració.

La revelació ha fet que la Sylvia, una música transgènere de Viena, s’hagi afanyat a renovar-se el passaport, abans que caduqués i tot, per por que el nou govern austríac l’obligui a posar el seu gènere de naixement als documents oficials. Si Kickl arriba al poder, la Sylvia assegura que sospesarà seriosament d’abandonar Àustria.

“He pensat d’anar-me’n, sí. Però a on? Pensava en Alemanya, però l’extrema dreta també hi va agafant força”, diu.

D’ençà que n’esdevingué el cap, l’any 2021, Kickl ha escorat l’FPÖ significativament cap a la dreta.

“Els que em difamen i em qualifiquen d’extremista malvat són conscients, al cap i a la fi, que no represento sinó el centre de la societat austríaca. Nosaltres, l’FPÖ, som els representants d’aquest centre –del sentit comú, de la normalitat–, i som els únics que diem allò que altres no s’atreveixen a dir!”, escrigué Kickl l’any passat a Facebook.

El dirigent d’extrema dreta ha titllat els partits de l’oposició de Volksverräter (literalment: “traïdors del poble”), un terme molt utilitzat per la propaganda nazi. Ariel Muzicant, president del Congrés Jueu Europeu, qualifica de perillós l’ús que Kickl fa de termes heretats de l’època nazi, com ara Volksverräter i Volkskanzler.

“Volkskanzler és una expressió nazi –diu Muzicant–. Tothom entén perfectament d’on ve i a què es refereix.”

Kate Brady, de Berlín estant, ha contribuït a elaborar aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dijous l’ANC del Vallès Oriental em va convidar a la Garriga a moderar una taula rodona sobre el municipalisme i el procés d’independència. En la taula rodona els organitzadors havien convidat el batlle de Manresa, Marc Aloy (ERC); la batllessa de la Garriga, Meritxell Budó (Junts), també en condició de presidenta de l’Associació de Municipis de Catalunya; el batlle de Girona Lluc Salellas (CUP-Guanyem Girona); i el senador, ex-batlle de l’Ametlla de Mar i president de l’AMI Jordi Gaseni (ERC).

Ja s’ha dit mil voltes, i encara caldrà repetir-ho mil més, que la política municipal és ara mateix l’única política de debò que sembla que queda. La resta fa temps que se’ns presenta massa sovint amb jocs de mans i paraules inflades que s’esvaeixen en l’aire parlamentari com globus de fira. Els batlles es mantenen encara com els únics polítics que han de donar la cara inexcusablement davant els seus votants cada matí, quan ixen a comprar el pa al forn o quan van a prendre el rutinari cafè de mig matí.

No és cap casualitat, això, no passa perquè sí. Ho marquen les condicions. La proximitat física imposa unes regles del joc que no tenen res a veure amb les abstraccions aparatosament ideològiques dels partits nacionals. Quan un veí t’atura pel carrer per exclamar-se de l’estat del clavegueram, posem per cas, tant se val si el polític és un liberal keynesià o un marxista-leninista: el problema és ben concret i demana solucions concretes en què els catecismes són una variable menor. Els polítics “professionals”, els que viuen en la bombolla dels parlaments, es poden permetre, ells sí, el luxe de fer volar coloms i convertir la discussió per una paraula en una batalla èpica. Els batlles rarament ho poden fer, això. No dic que no importe el color, és clar que importa, però al nivell de baix no tot és el color i, sobretot, el color no ho és tot.

La paradoxa és evident: com més “alt” és el càrrec polític, més lluny està de la gent i més es pot permetre d’instal·lar-se en una distància confortable. Els batlles, en canvi, no tenen més remei que ser pragmàtics i cercar acords, perquè la pressió del carrer no perdona. Qualsevol persona que haja tingut un familiar batlle o fins i tot regidor ho sap. Els altres poden arrecerar-se en despatxos climatitzats i jugar a fer política “d’altura”. Els polítics del primer esglaó, el municipal, en canvi, van al descobert tot el dia.

No és, tampoc, que els batlles siguen més bones persones que els consellers o els parlamentaris –que també en aquest gremi hi ha de tot!–, però el dia a dia els obliga a ser més realistes. Escolten més, dialoguen més, pacten més amb més gent diferent, no viuen tan obsessionats per l’estètica i pel què diran. Perquè quan has de gestionar els problemes concrets d’una comunitat concreta, les grans teories, llevat dels grans afers que al final no acaben depenent mai de l’ens local, es fonen com la neu al sol. I em demane si potser no és això, aquesta experiència, allò que justament necessitem: no tanta teoria i més pràctica. No tants retrets i més diàleg.

De fet, dijous, sentint-los parlar, de partits diferents i de tradicions diferents, quan va arribar el torn de les preguntes del personal no vaig poder estar-me de fer-n’hi entrar una de meua. Els vaig dir que no veia possible un diàleg com aquell, amb aquell to i aquella complicitat, entre els seus presidents o secretaris generals. I, sorprenentment, no tan sols el públic sinó també tots ells van estar-hi d’acord. I se’n van plànyer. Perquè tots veuen clar que no es pot avançar cap a la independència sense recuperar la unitat.

Tots van adaptar també aquesta constatació que fa tothom que les coses, per tornar a arrencar, han d’anar de baix cap amunt. La van adaptar perquè van explicitar que als municipis –malgrat els pactes poc comprensibles amb el PSC que els esquitxaven gairebé tots– hi ha un espai per a reconstruir la confiança i per a donar resposta a aquest malestar de l’independentisme que tothom els retreu, cada volta que ixen al carrer.

I no es van limitar a parlar en abstracte. Lluc Salellas hi va anunciar la voluntat de convocar a Girona una gran assemblea nacional d’electes independentistes per mirar d’impulsar dinàmiques noves de consens en el moviment. Com ell mateix va explicar, sembla que les raons d’aquesta iniciativa cauen pel propi pes: Girona és la ciutat més gran on hi ha un govern independentista. Hi governen plegats –no pas sense dificultats, però funcionant bé– la CUP, Junts i ERC. És la ciutat del president encara a l’exili, amb qui el batlle manté una relació de respecte institucional i solidaritat dissortadament poc habitual ja avui. I encapçala la demarcació més rotundament independentista, més clarament separatista del país.

Esperarem notícies, doncs, però ara com ara vull remarcar el format del diàleg, la capacitat d’interlocució i la mirada oberta que tots aquests batlles, tan diversos, van saber aplicar dijous a la Garriga. I, evidentment, la capacitat de l’ANC de congregar-los i fer possible un acte com aquest, amb una sala plena, ben plena, de gent.

 

PS1. Avui us oferim una entrevista llarga i molt interessant que publica també el diari Berria amb el president basc. La meua col·lega directora, Amagoia Mujika Tolaretxipi, ha encarat el president Imanol Pradales els grans temes d’actualitat, en un moment en què al País Basc s’insinua un nou salt endavant en les reivindicacions nacionals, amb un acostament entre tots els partits abertzales: “Ara és el moment: aprofitem-lo”

PS2. Els sindicats valencians s’han afegit a la demanda de suspensió de la polèmica consulta sobre la llengua a l’escola que el conseller d’Educació sembla disposat a dur a terme contra tot i contra tothom. Laura Escartí ha parlat amb les principals forces sindicals valencianes, que ho veuen molt clar: “‘És una il·legalitat com una casa’: els sindicats, en lluita contra la consulta sobre la llengua”.

PS3. L’efecte Villalpando és una recerca de Frederic Perers sobre els castellanismes que en el curs de deu segles s’han instal·lat –i una part, imposat– en la llengua catalana, i avui ja són normatius. En els llibres es veu com l’espanyol, la llengua dominant, ha anat entrant i instal·lant-se en la llengua catalana. La recerca conté més de quatre-cents mots i té la particularitat que són ordenats per segles, a partir de la primera datació trobada. Montserrat Serra l’ha entrevistat: “Amb la guerra de Successió no va canviar tan sols la història del país, sinó la història de la llengua”.

PS4. Al “Joc de miralls”, Xavier Montanyà ens parla avui d’un personatge, per desgràcia, massa desconegut: Josep Carbonell, una figura clau a la Catalunya dels anys vint i trenta, com a intel·lectual, humanista i pioner de l’occitanisme, pensador nacionalista i activista polític i cultural.

PS5. De fa trenta anys, gràcies al suport de milers de subscriptors, hem pogut fer periodisme independent i professional de manera regular. Ara s’acosta una nova era i necessitem molts més subscriptors per a poder encarar-la amb garanties. Ajudeu-nos, ajudeu VilaWeb, clicant en aquesta pàgina.

Un motorista s’ha mort a causa d’un accident de trànsit a la N-260, a Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Segons que ha informat el Servei Català de Trànsit, per causes que encara s’investiguen la motocicleta ha col·lidit amb un turisme al punt quilomètric 231,9 de la carretera. La circulació ja ha estat restablerta en els dos sentits de la marxa.

El motorista ha mort, i tres dels ocupants del cotxe són atesos pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Els serveis d’emergències han rebut l’avís de l’accident a les 17.07 hores i han activat cinc patrulles dels Mossos d’Esquadra, dues unitats del SEM i cinc dotacions dels Bombers de la Generalitat. És el setè motorista mort a les carreteres catalanes aquest 2025.

Es manté tallada l’N-260 a Montferrer i Castellbò en els dos sentits de la marxa per un #accident mortal d’aquesta tarda

Desviaments senyalitzats pic.twitter.com/MKpGFUUYgr

— Trànsit (@transit) February 16, 2025

La presidenta de la Fundació Viver de Bell-lloc, Lluïsa Oller i Barbany, un referent a Catalunya en l’atenció a les persones més vulnerables, s’ha mort aquest diumenge a 97 anys.

Segons que ha informat l’entitat de l’àmbit de l’economia social en un comunicat, Oller, infermera de professió, serà recordada pel seu llegat de “compromís, implicació i amor.”

Nascuda a Barcelona el 1928, Lluïsa Oller es va distingir per la seva defensa de la inclusió social i laboral de col·lectius com les persones amb discapacitat intel·lectual i aquelles amb problemes greus de salut mental.

La seva casa, a Cardedeu (Vallès Oriental), es va convertir des del 1983 en lloc d’acolliment per a més d’un centenar de persones vulnerables i la Fundació Viver de Bell-lloc va dur a terme iniciatives per fomentar la inclusió social i laboral. Entre altres serveis, la fundació va crear el Centre Especial de Treball i una Llar Residència Lluïsa Oller, que s’ha inaugurat recentment.

Grup de teatre El Centre de Barcelona - Lloc: Teatre dels Seràfics

amb Teatre al Detall i la Tresca i la Verdesca - Lloc: Teatre Principal

L’estatuidenc Hayden Mark Davis, un dels creadors de la criptomoneda fraudulenta promocionada per Milei, assegura que va pactar la campanya amb l’equip de govern argentí.

Davis, un dels homes que va estar implicat en crear la criptomoneda $LIBRA, que va fer perdre milions als seguidors de Milei, ha criticat que l’equip del president de l’Argentina hagi canviat de posició: “Malgrat compromisos previs, Milei i el seu equip van revertir inesperadament la seva posició, retirant el seu suport i eliminant totes les publicacions a les xarxes socials que el recolzaven. Aquesta decisió abrupta es va prendre sense previ avís i va contradir directament les garanties prèvies”, ha dit a les xarxes.

Addressing Libra: pic.twitter.com/lUlAADWnkq

— Kelsier (@KelsierVentures) February 16, 2025

Després de les pèrdues, Milei va esborrar el seu piulet promocional i en publicar un de disculpa. “L’Argentina lliberal creix! Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina finançant les petites empreses i els emprenedors argentins. El món vol invertir a Argentina”, deia el piulet original.

En un segon piulet, Milei deia que no tenia cap vinculació amb el projecte i que després d’analitzar-ne els detalls ha decidit de retirar-li el suport. Tanmateix, les crítiques de la indústria de les criptomonedes han estat contundents, tot alertant sobre la centralització i els riscos d’aquest criptoactiu.

Prop de dues-centes persones s’han concentrat davant de l’històric bar Boia de Cadaqués per a protestar contra el seu tancament. El bar va ser fundat el 1946 i el 4 de gener va haver d’abaixar la persiana per la llei de costes.

“El Boia era un referent identitari del poble i volem reivindicar-nos perquè no s’entén que la llei no ho respecti”, ha dit Eva Daniel, portaveu de C.R.E.A. Cadaqués, l’entitat organitzadora de la mobilització. En l’acte, s’ha criticat que les normatives no tinguin en compte la història i el valor cultural dels comerços, i per això s’ha reclamat una major implicació de les administracions en defensa del patrimoni cultural.

També s’ha exigit un canvi en la llei de costes actual: “Per una merda de llei de costes ens han tancat el Boia” o “Ens han tocat els collons, a aquesta gran colla”, han estat algunes de les reivindicacions que han omplert les estrofes de la patacada, que els cadaquesencs han compost. Es tracta d’una corranda que combina la cançó satírica improvisada amb el ball en cercle, tradicional de Cadaqués i lligada a les celebracions de Sant Sebastià i Carnestoltes. “Volem aixecar la moral i iniciar un moviment popular que exigeixi a costes la revisió d’aquestes lleis injustes, fetes des d’un despatx i sense conèixer la realitat dels pobles”, ha criticat el responsable de premsa de l’entitat organitzadora C.R.E.A. Cadaqués, David Pons.

Tanca l’històric bar Boia de Cadaqués després de setanta-nou anys 

Fundat el 1946

Fundat el 1946 per la família Vehí, el bar Boia va haver d’abaixar la persiana el 4 de gener passat a causa de la llei de costes, que prohibeix que les guinguetes d’una platja urbana no estiguin separades per un mínim de 150 metres. A la platja Gran de Cadaqués, el bar Boia està ubicat sobre els còdols i a tan sols 17 metres del bar Marítim, que roman obert. El Boia va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el 2016.

“Es Boia és un bar emblemàtic carregat d’història i cultura, pel qual han passat artistes com Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Josep Vicenç Foix, Gabriel García Márquez o Josep Pla”, ha recordat Pons, que critica que tancar-lo és una agressió a Cadaqués, perquè “és com si li amputessin un membre”.

El tancament del bar Boia ha deixat també una trentena de treballadors sense feina.

Els Mossos d’Esquadra han recuperat en bon estat tres potes de cristall, una lira i un banc d’un model de piano valorat en un milió d’euros, del qual tal sols n’existeixen cinc rèpliques al món.

Han detingut dos homes de 22 i 24 anys als quals s’atribueix el delicte de robatori amb força a l’interior d’un vehicle. Els detinguts presumptament s’havien endut diversos paquets d’un camió que transportava l’instrument procedent de València, que contenien les peces valorades en prop de 50.000 euros, segons que informa la policia catalana en un comunicat.

Els investigadors van localitzar el vehicle dels detinguts per una rascada a la part lateral i van retornar els objectes sostrets que s’emmagatzemaven en un aparcament en una zona pròxima al barri de la Zona Franca de Barcelona. Van ser posats en llibertat amb l’obligació de presentar-se davant del jutge.

Recuperem en bon estat parts d’un piano, sostretes d’un camió, valorades en 50.000€. L’instrument, del qual només existeixen cinc rèpliques al món, està valorat en 1 milió d’€

Els investigadors van localitzar el vehicle dels detinguts per una rascada a la part lateral pic.twitter.com/bEoF26Yidj

— Mossos (@mossos) February 16, 2025