Avui, tot i la previsió de pluja, València es prepara per a la cinquena manifestació contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Quatre mesos després de la catàstrofe de la gota freda, la societat civil manté la lluita als carrers. Ara seran les associacions de víctimes les que encapçalaran la marxa, i demanen al poble valencià que els faça costat, que no les deixe soles ara que, una mica refetes del primer colp, tenen prou força per a cridar i manifestar-se. I recorden tothora que la nefasta gestió del president va deixar 227 víctimes mortals.

“Aquests col·lectius obriran la protesta perquè les seues demandes, que són les mateixes que les de tota la societat valenciana, siguen escoltades. Amb la presència de les associacions de víctimes es vol fer visible, una vegada més, que les pèrdues materials no es podien evitar, però les morts de persones sí, com apunten les investigacions del jutjat d’instrucció 3 de Catarroja”, diu la plataforma Mazón Dimissió, que aplega més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià. Aquesta convocatòria, doncs, “serà un clam contra la por i l’abandonament de totes les víctimes, però també un espai de dol col·lectiu per a totes les persones que van morir.”

S’ha parlat molt de víctimes de la gota freda aquests mesos, però ara són elles les que comencen a voler parlar. Rosa Maria Álvarez, de Catarroja (Horta Sud), va perdre el seu pare, Manuel, arrossegat per les aigües. En una entrevista a VilaWeb, deia que tenia molt clar qui era el responsable: “Després n’hi haurà més, però el responsable últim és, com diu la llei autonòmica, qui ocupa el Palau de la Generalitat. Ho tinc claríssim. Tant me fa que abans hi haguera Ximo Puig i que avui hi haja Carlos Mazón. Ara hi ha Carlos Mazón? És Carlos Mazón, el responsable.”

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Dolores Ruiz va perdre el marit i dos fills, Emeterio, Jesús Andrés i Javier Mora, a Xiva (Foia de Bunyol). En una altra entrevista a aquest diari, explicava que havia anat al funeral de la catedral de València i s’havia adreçat a Mazón. Li va dir: “Vostè sap què he perdut? El millor de la meua vida. El meu marit, cinquanta-dos anys junts. Tota la vida. I els meus dos fills, un de 46 i l’altre de 42 i un fill. Això he perdut en la meua vida pels errors que s’han comès.”

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida’”

També té molt clar qui n’és el responsable Saray Ruiz, filla de Francisco (Paco), de Montserrat (Ribera Alta). A l’entrevista que publica avui VilaWeb, explica que allò que l’empeny a mobilitzar-se és fer justícia. “Fer que la gent es faça responsable d’allò que no ha fet. Responsable de totes les actuacions que no es varen fer. I que si les persones que no eren allà on havien de ser han de dimitir, que dimitisquen o les destituïsquen, o que els facen alguna cosa. No podem tenir algú per a protegir-nos que no ho ha fet”, diu.

Mazón, arraconat

El president Mazón, fins ara, s’havia aferrat al càrrec mentre es presentava com una mena de víctima d’un linxament públic. Però la seua posició comença a ser molt difícil de defensar, fins i tot pel seu partit. Alguns alts càrrecs del PP han expressat malestar per les mentides constants de Mazón i consideren que pot arrossegar el futur d’Alberto Núñez Feijóo, que ja ha dit que prendrien “la decisió més oportuna”, perquè els interessa “governar València”. De fet, alguns auguren que la batllessa María José Catalá serà la successora de Mazón, tot i que ella s’ha afanyat a dir que no preveu aquesta possibilitat. Diana Morant, secretària general del PSPV, també ha amenaçat amb una moció de censura a les Corts contra Mazón si Feijóo no el fa fora.

Amb tot, el mes de març no és qualsevol cosa a València. Les Falles són la festa gran de la ciutat i el president ja s’ha absentat de la primera cita, la Crida, amb l’objectiu d’evitar les protestes per la seua gestió arran de la gota freda. Habitualment, el balcó de l’ajuntament és l’escenari privilegiat per on passen tota mena de personalitats i polítics, especialment del color del govern. Què farà, Mazón? Allà on va és escridassat i els ciutadans li demanen la dimissió. Cada vegada limita més l’agenda i sembla que s’amaga. La seua figura comença a ser incòmoda per al partit, i caldrà veure si és capaç de suportar la pressió. Avui mateix es farà la primera mascletà, i enguany ha reaparegut el moviment Intifalla, que convoca protestes després de l’espectacle davant l’ajuntament. La primera s’enfocarà a demanar la dimissió de Mazón.

La manifestació és convocada a les 18.00. Eixirà de la cantonada del carrer de Colom amb el carrer de Russafa i acabarà a la Porta de la Mar amb l’avinguda de Navarro Reverter.

Gilsey House
1200, Broadway, Nova York
Mapa a Google

Dues setmanes abans de la noranta-setena gala dels Oscars que té lloc aquest diumenge a Los Angeles, la doctora en medicina Laura Gavaldà i Mestres va presentar a la seu de l’Editorial Comanegra (dins l’oasi de la Fàbrica Lehmann de Barcelona) el seu primer llibre, dedicat al “magnètic” director de fotografia barceloní Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992). La connexió entre els dos esdeveniments, als Estats Units on Almendros va residir i va treballar molts anys, és absolutament clara. Però a Catalunya, la terra que el va veure néixer i on va decidir de reposar la resta de l’eternitat, encara molta gent no té present que fou el primer català que va obtenir una estatueta daurada, el 1979, pel seu magnífic treball a Days of heaven (Dies del cel), de Terrence Malick.

La publicació d’El retorn de Néstor Almendros, en vigílies dels Oscar (i de la data de la seva mort, el 4 de març), és la contribució de Gavaldà al coneixement del vessant més personal d’un professional de la cinematografia ben nostrat que actualment té carrers i instituts dedicats a Màlaga, a Almansa i als afores de Sevilla, però cap via ni plaça amb el seu nom a la seva terra de naixença. Una Catalunya que va haver de deixar a disset anys, juntament amb els dos germans i la mare –la pedagoga i inspectora d’ensenyament Maria Cuyàs Ponsa (1899-1992)–, per a poder retrobar-se a Cuba amb el pare exiliat d’ençà del final de la guerra, Herminio Almendros Ibáñez (1898-1974), un dels principals introductors de la pedagogia Freinet als Països Catalans i posteriorment a l’illa caribenca. Començava, el febrer del 1948, el periple vital d’un “català errant”, en les encertades paraules de Gavaldà, que el va dur a concatenar exilis en cerca de llibertat política, creativa i (homo)sexual a Cuba, París i Nova York.

El cinema, com a refugi de la grisor franquista i espai de somnis, havia marcat els anys joves d’Almendros a Barcelona, però va ser lluny de Catalunya on es va formar cinematogràficament. El 1951, juntament amb Guillermo Cabrera Infante i Tomás Gutiérrez Alea, va fundar la Cinemateca de Cuba, clausurada poc després pel cop d’estat del general Fulgencio Batista. El 1955, assenyalat per la seva militància al Partit Comunista cubà, va optar per canviar d’aires i anar a estudiar cinema al New York City College i al Centro Sperimentale di Cinematografica de Roma, d’on va tornar a l’illa amb l’arribada al poder de Fidel Castro (1959). L’idil·li amb la Cuba revolucionària –per a ell creativament i sexualment reaccionària– va durar poc: el 1962, a trenta-un any, deixava a desgrat la família i agafava aire al cor de la Nouvelle Vague, París, com a director de fotografia de capçalera de François Truffaut, amb films tan icònics com ara L’infant salvatge (1969). Eugeni Casanova, al magne estudi Els gitanos catalans de França (2016), documentava una anècdota ben curiosa d’un rodatge transcendental en la seva trajectòria: el protagonista infantil, Jean-Pierre Cargol, era un gitano de Montpeller amb qui Almendros conversava en català.

Fascinat per la fotografia dels films de Truffaut, el director nord-americà Terrence Malick va oferir a Almendros –acabat de nomenar Chévalier des Arts et des Lettres– de treballar al seu costat i amb Days of heaven (1978) va assolir l’Oscar el 9 d’abril de 1979. L’Acadèmia de Cinema nord-americana, val a dir, també el nominà per Kramer contra Kramer de Robert Benton (1979), El llac blau de Randal Kleiser (1980) i La decisió de la Sophie d’Alan J. Pakula (1982). El contrapunt de les alegries professionals –condensades al seu llibre A man with a camera (Días de una cámara, en castellà)– era la situació de la família, atrapada a l’altre costat del teló d’acer. Quan el pare es va morir sobtadament a l’Havana el 1974, en Néstor va prendre la determinació d’escriure el guió d’una “pel·lícula personalíssima”, tal com descriu Gavaldà: traslladar com fos la seva mare de Cuba a Barcelona, un objectiu que va aconseguir el juliol del 1984.

Reconfortat amb la repatriació i còmodament establert en la indústria de Hollywood i en un loft increïble a l’efervescent Nova York de la dècada de 1980, Almendros va fer brillar com mai al cel·luloide actors i actrius com ara Meryl Streep, Dustin Hoffman, Richard Gere i Catherine Deneuve. Però el 1991, una encara massa desconeguda síndrome d’immunodeficiència adquirida es va interposar en el seu camí i, al crepuscle de la seva vida, a la ciutat més cosmopolita del planeta es va recordar del lloc on a la infantesa “va desxifrar, entre les ombres, el llenguatge de la llum”: la casa pairal de la família materna a Calders (Moianès). És al petit cementiri del poble, justament, on reposen plegades les cendres de fill i mare, morta poc després que ell a Barcelona.

I una mica més: A vuit mil quilòmetres del discret sepulcre que acull Néstor Almendros i Maria Cuyàs a Calders reposen, d’ençà del 12 d’octubre de 1974, les restes d’Herminio Almendros a la monumental necròpoli de Cristóbal Colón a l’Havana, amb un epitafi que resumeix a la perfecció la seva vida dedicada a l’ensenyament: “Mestre de mestres.” Sobre el seu paper capital com a introductor de les tècniques Freinet allà on va exercir, a més de gran renovador de la literatura per a la infància amb l’actualització de l’obra de José Martí, l’enyorat pedagog Ferran Zurriaga i Agustí (1938-2022) en va escriure fa pocs anys un llibre imprescindible: Herminio Almendros, un maestro de la II República (2021).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Laura Gavaldà, en la presentació del seu llibre sobre Néstor Almendros a Barcelona.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Leo Sands

A començament d’aquesta setmana, Kíiv i Washington van elaborar l’esborrany d’un acord per a establir un fons d’inversió per a “monetitzar” les reserves minerals d’Ucraïna, i del qual els Estats Units es quedaria la meitat dels ingressos –una proposta que Washington ha presentat com a contrapartida pel suport financer i militar que els Estats Units ha ofert a Kíiv d’ençà de la invasió russa, ara fa tres anys.

L’esborrany d’acord –que s’emmarca en un conjunt de negociacions més àmplies dedicades a posar fi a la guerra al país i garantir que continuï el suport de Washington a Kíiv– havia de ratificar-se ahir, en la reunió que Donald Trump i Volodímir Zelenski van tenir a la Casa Blanca. Però la trobada degenerà en una espiral de retrets entre el president nord-americà i el seu homòleg ucraïnès, que se n’anà de Washington abans de temps, i sense haver ratificat l’esborrany.

Tot i que el futur de l’acord és ara més incert que mai, les negociacions han tornat a posar el focus sobre les reserves sense explotar de liti i grafit –dos minerals fonamentals per a la producció de bateries de cotxes elèctrics– d’Ucraïna. El país també compta amb els jaciments d’urani més importants d’Europa, que Zelenski ha presentat com una oportunitat de negoci en el procés de reconstrucció de la Ucraïna de postguerra.

Què pretenen fer els Estats Units amb els recursos d’Ucraïna?

En una reunió amb Zelenski aquest mes a Kíiv, el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, va proposar que Ucraïna lliurés la meitat dels seus recursos minerals als Estats Units. Això asseguren funcionaris ucraïnesos familiaritzats amb les negociacions, que parlen amb la condició d’anonimat per tractar qüestions confidencials.

Els detalls de la petició original de la Casa Blanca, incloent-hi la llista dels recursos minerals i la naturalesa dels drets que Washington ha reclamat sobre aquests recursos, no s’han fet públics. Segons que ha explicat un assessor ucraïnès, la proposta se centrava a garantir l’accés de Washington als jaciments ucraïnesos de metalls rars i materials fonamentals, com ara, liti, grafit i urani.

Bessent va dir que la proposta permetria d’aprofundir la cooperació econòmica entre ambdues nacions, i que també garantiria el suport futur dels Estats Units a la reconstrucció d’Ucraïna. “Com més inverteixen els Estats Units ací, més segur estarà el poble ucraïnès en un futur”, va dir Bessent, que va descriure la proposta com un “escut de seguretat a llarg termini” per a Kíiv.

L’acord a què Ucraïna i els Estats Units han arribat aquesta setmana ofereix més bones condicions per a Kíiv que no la proposta original de Washington, segons que expliquen funcionaris del govern ucraïnès. Diuen que la proposta no fa cap referència als 500.000 milions de dòlars que Trump, en una entrevista a la televisió nord-americana, va dir que la Casa Blanca exigiria a Kíiv com a repagament per l’ajuda a Ucraïna.

Quins metalls rars i materials fonamentals posseeix Ucraïna?

Les reserves minerals d’Ucraïna inclouen alguns dels jaciments més importants de titani i liti que queden per explotar al planeta. En conjunt, es calcula que el valor d’aquestes reserves ascendeix a milers de milions de dòlars, encara que no se’n sap el valor exacte ni la distribució exacta per tot del país.

La Comissió Europea calcula que Ucraïna podria tenir jaciments d’una vintena de matèries primeres crítiques, incloent-hi la caolinita, el gal·li, el manganès i el germani. Aquestes reserves també han despertat l’interès de Rússia: de fet, els analistes calculen que, d’ençà de la invasió, Moscou s’ha apoderat d’actius energètics, com també de metalls i minerals ucraïnesos, per valor de més de dotze mil milions de dòlars, una xifra que també inclou reserves de petroli i jaciments de carbó. Un dels principals jaciments de liti d’Ucraïna es troba a tan sols uns setze quilòmetres de la línia del front.

El Servei Geològic dels Estats Units considera que el liti i el grafit són “fonamentals per a l’economia i la seguretat nacional dels Estats Units”. La Xina, el principal rival econòmic dels Estats Units, és el primer productor mundial de grafit, i també el responsable del processament de gran part del liti que s’extreu anualment al món.

“Aquests tres elements es troben a l’epicentre de la transició energètica, i tenen un valor estratègic i industrial molt important”, explica Pierre Josso, subdirector del Centre d’Intel·ligència de Minerals Fonamentals del Regne Unit –adscrit al del Servei Geològic Britànic– en al·lusió al liti, el grafit i l’urani.

S’espera que tots tres minerals siguin revalorats els anys vinents, en què els analistes coincideixen a assenyalar que la demanada creixerà a un ritme molt més alt que no pas l’oferta.

Josso també assenyala que, tot i que Ucraïna no ha produït or en tot el segle XXI, es calcula que el país té unes reserves d’unes 3.000 tones mètriques d’aquest metall –si fa no fa, les mateixes que les dels Estats Units.

Liti

Segons el Servei Geològic Estatal d’Ucraïna, Ucraïna té unes 500.000 tones mètriques de reserves de liti, un dels jaciments més importants de tot Europa. Aquest metall, tou i platejat, allarga la vida de les bateries i els permet mantenir la càrrega durant més temps, per la qual cosa resulta un component crucial en la fabricació de les bateries amb què funcionen els vehicles elèctrics.

Durant anys, la demanda mundial de liti era relativament baixa, atès que el material tan sols s’emprava en aparells petits. D’ençà que la demanda d’aquest metall s’ha disparat per a la fabricació de vehicles elèctrics, la pressió per trobar noves fonts de liti no ha fet sinó créixer.

Frances Wall, professora de mineralogia de la Universitat d’Exeter, preveu que la demanda mundial de liti es multipliqui per més de deu durant els deu anys vinents. “Caldran molts més jaciments de liti per a donar servei a tota aquesta demanda, i per això tothom es dedica a cercar-ne”.

Urani

Aquest element, naturalment radioactiu, s’utilitza com la font principal de combustible per als reactors nuclears. Segons l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica, una quantitat de combustible d’urani de la mida d’un ou pot proporcionar la mateixa quantitat d’energia que 88 tones mètriques de carbó. És valuós, però no es considera un element particularment rar.

Segons l’Associació Nuclear Mundial, Ucraïna posseeix els dipòsits d’urani més grans d’Europa, amb més de 107.000 tones mètriques.

Grafit

El grafit és una forma tova del carboni que s’empra en gairebé totes les bateries de cotxes elèctrics, i també en els semiconductors i els reactors nuclears.

“Totes les bateries necessiten grafit per a funcionar, i en necessitaran molt més que no el que hem fet servir fins ara”, explica Wall.

Abans de l’esclat de la guerra, Ucraïna figurava entre els deu principals productors mundials de grafit. L’empresa minera BGV ha identificat una mina a la regió de Kirovohrad, al centre d’Ucraïna, que preveu que conté uns 500 milions de tones mètriques de grafit.

Titani

Ucraïna posseeix unes quantes de les principals reserves mundials de titani, un metall platejat tan resistent com l’acer però un 45% més lleuger. L’ús més important d’aquest metall és a la indústria aeroespacial, però el titani també es fa servir sovint en productes que poden anar de les pintures industrials als implants corporals.

L’any 2023, el Servei Geològic dels Estats Units va estimar que Ucraïna tenia 8,4 milions de tones mètriques de titani. Un 8% del titani que s’importa als Estats Units prové, de fet, d’Ucraïna.

Beril·li

L’empresa BGV explota una mina de beril·li a la regió ucraïnesa de Zhytomyr, al nord-oest del país, que compta amb reserves provades de 5.512 tones mètriques d’aquest metall rar.

El beril·li s’empra en la fabricació d’ordinadors, telèfons mòbils, equips mèdics de diagnòstic per imatge, components d’automòbils i aeronaus.

Adam Taylor, Robyn Dixon, Michael Birnbaum, Ellen Francis, Siobhán O’Grady i Jeff Stein han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El president Carles Puigdemont, la figura independentista més coneguda internacionalment, ha decidit arrenglerar-se del tot amb els opositors de Donald Trump. 16 de febrer: “El nou règim que promouen Trump, Musk i Vance és una esmena al sistema democràtic impulsat des de la Il·lustració”. 21 de febrer: “Emmanuel Macron ha jugat molt bé les seves cartes arran de la infame intervenció del vice-president dels Estats Units a la cimera de Múnic, i ha demostrat una determinació en el lideratge europeu que fins ara no li havíem vist de manera tan clara”. El 26 de febrer va compartir un article de Los Angeles Times que constatava “la sorpresa dels qui van votar per Trump i ara l’administració Trump els acaba de fer fora de la feina”. Ahir mateix: “El que acaba de fer el president Trump és vergonyós i ofensiu. Si la política del país més poderós del món es continua comportant així, els conflictes creixeran i l’autoritarisme substituirà la democràcia allà on pensàvem que mai no recularia”.

És una presa de posició veloç i claríssima. El món bull i el paisatge geopolític canvia cada dia a gambades. El pròxim canceller alemany, Friedrich Merz, vol aconseguir “la independència europea dels Estats Units”. El Regne Unit ha reduït el pressupost de cooperació internacional per apujar la inversió en defensa. Europa es planteja si s’ha d’acostar a la Xina. Els Estats Units fan coses que fa uns mesos semblaven impensables: Trump titlla de dictador Volodímir Zelenski, l’escridassa i l’humilia, vota igual que Rússia en les resolucions de les Nacions Unides sobre Ucraïna, imposa l’explotació dels recursos minerals ucraïnesos en canvi d’una vaga promesa de defensa. Mentre tot es reordena, l’independentisme institucional no té cap temptació americana i, de fet, ni tan sols una remota temptació de neutralitat o d’espera prudent. És un fet important.

L’autodeterminació és avui un dels grans temes de la política internacional: és al cor d’Ucraïna, Gaza i Taiwan, els tres conflictes amb un potencial d’escalada més perillós. També és al cor del rearmament europeu, que Brussel·les ven amb la idea de guanyar sobirania i d’impedir que Vladímir Putin avanci cap a Geòrgia o Moldàvia, per exemple. La premsa experta s’omple la boca amb la paraulota “geopolítica transaccional”: més cruesa pragmàtica, menys pes per a la puresa democràtica. Segurament no és realista plantejar que Catalunya estaria en disposició d’aconseguir la independència els quatre anys vinents si jugués bé les seves cartes. El país es mou avui en unes altres coordenades –imposades amb la repressió, però unes altres, al capdavall. Sigui com sigui, la posició de Puigdemont és molt rellevant històricament, perquè significa la consolidació d’una nova cultura autonòmica.

Puigdemont va investir Pedro Sánchez esgrimint un “compromís històric”: la normalització d’una nova col·laboració catalana amb Madrid –sigui més o menys estable– en canvi de l’amnistia. Això, avui, ja no és un acord de legislatura. Situant-se amb tanta contundència contra la revolta trumpista, Puigdemont alinea públicament l’independentisme institucional amb els interessos geopolítics del PSOE, que sobretot vol més presència espanyola en la redefinició de la Unió Europea. Ningú no el contradiu: Esquerra i la CUP fan silenci, i fins i tot Sílvia Orriols evita de donar un suport ferm a Trump, amb l’argument que se li fa “difícil pensar en clau americana”, encara que alguns militants del partit el lloïn a les xarxes o es reuneixin amb Alternativa per Alemanya.

L’europeisme dur de Puigdemont no és pas nou, perquè el catalanisme sempre hi ha estat arrenglerat. A més, probablement és majoritari entre els catalans, i la seva posició és la que hauria de tenir qualsevol cap de govern d’un estat europeu lliure, però Catalunya no ho és. En un moment tan efervescent, és una mostra molt cridanera d’una cosa que ja s’anava fent clara: que l’independentisme institucional ha esdevingut un element orgànic de la política espanyola, una evolució Pokémon del catalanisme; que la brúixola no és l’autodeterminació, sinó la transformació de l’estat i la mena de participació que hi té Barcelona. Si Europa es converteix en una condició sine qua non de Catalunya just quan Espanya hi guanya força, vol dir que es tanquen portes. Amb els actors actuals al comandament, no se cercarà la independència amb aliances internacionals contranatura.

El catalanisme s’ha mogut en una tensió històrica: encarnar Espanya, com volia Francesc Cambó, o desafiar-la. En l’època desafiant del procés, fins i tot el president Jordi Pujol, que ara fa veure que ell ja sabia com acabaria tot, demanava una visió internacional ambiciosa, valenta i autònoma. El febrer del 2014, en una conferència, va demanar a l’independentisme que prescindís d’allò que digués Brussel·les sobre l’acceptació d’una Catalunya independent a la Unió Europea. “La Unió Europea, de vegades, ha canviat d’opinió”, va dir. És evident que una bona estratègia geopolítica és imprescindible per a fer la independència; el conseller Raül Romeva en desistí clamorosament. No és casual que, en l’enèsima cacera contra Puigdemont, el jutge Joaquín Aguirre l’encausés per un delicte d’alta traïció –exclòs de l’amnistia– per la fantasiosa trama de col·laboració amb Rússia. Aquell invent ha estat desautoritzat fins i tot per l’Audiència de Barcelona. 

Sobretot d’ençà del “compromís històric” del novembre del 2023, ara tornem a ser en la fase d’intentar catalanitzar l’estat. El president Salvador Illa ho diu explícitament quan anuncia que vol que Catalunya torni a encapçalar l’economia espanyola. Junts i Esquerra ho diuen amb més subtilesa, amb petits detalls –aquesta setmana, per exemple, amb la incorporació de Ramon Tremosa al consell assessor d’AENA. Venim d’una derrota: Catalunya no va saber aprofitar una oportunitat extraordinària per a fer la independència. La rectificació posterior s’ha fet en canvi de gairebé res –tot just el perdó d’un grapat de persones. Ara que el terreny de joc torna a ser exclusivament espanyol, la pregunta és si els mateixos dirigents independentistes que ens han dut fins aquí sabran aprofitar la importància que té Catalunya dins d’Espanya perquè canviïn coses estructurals.

El PSOE i la part més clàssica del PP volen tenir més veu a Brussel·les. L’enviat del trumpisme a Madrid és Santiago Abascal, l’enemic electoral preferit de Sánchez. Una sonada victòria de Vox en les pròximes eleccions espanyoles, o tenir-lo en posicions de govern, allunyaria Espanya d’Europa. Tanmateix, sembla poc probable: de moment, l’antieuropeisme de Trump i les interferències d’Elon Musk tan sols han propiciat una reacció defensiva. Així s’explica, en bona part, el sorprenent resultat de Die Linke a Alemanya, o la impressionant recuperació dels liberals canadencs als sondatges. Per això, també, Marine Le Pen i Jordan Bardella prenen distàncies amb Washington. A l’estat espanyol, la ròtula imprescindible per a articular aquesta reacció defensiva és l’independentisme. 

Catalunya és la ròtula que uneix Madrid amb Europa, no tan sols geogràficament. També representa el problema d’autodeterminació més viu dins la Unió. Això dóna cartes tant en el front del desafiament com en el de la col·laboració. En el del desafiament, perquè res no despulla més bé la hipocresia dels dos bàndols espanyols que la independència de Catalunya: durant el procés, els trumpistes espanyolistes es manifestaven de bracet amb el president Illa per impedir-la. En el de la col·laboració, perquè Catalunya podria cobrar-se un “compromís històric” de debò en canvi de castrar-se políticament. El balanç actual és desastrós en tots els sentits: per una banda, no existeix l’exploració de cap aliança internacional que pogués falcar la posició de Catalunya en una situació de desafiament; per una altra, ningú no cobra prou cares les factures d’haver-se rendit.

Esteu cansats de demanar els còctels típics com els Cosmopolitans, Martinis, Margaritas o Old Fashioned? Teniu ganes de tastar gusts diferents i deixar-vos sorprendre? No sou experts en còctels, però us faria gràcia provar de fer-ne a casa? JOK, acrònim del periodista Joan Maria Pou, de l’empresari –i amic íntim de Pou– Oriol Badia i de l’assessor Kim Díaz, és un dels llocs de moda de la nit barcelonina que resol tots aquests interrogants.

Un espai gastronòmic i cultural

JOK va néixer el 2021 com a restaurant i cocteleria i, alhora, com a espai on poder oferir projectes culturals en català: pòdcast en directe, presentacions de llibres, conferències, monòlegs… En són un exemple el pòdcast Punkis Decimonòniques, conduït per Blanca Pujals i Carlota Freixenet; el Sí, senyora, el pòdcast d’humor conduït per “la Torron”, “la Soler” i la Virginie; o el Què t’ha passat?, amb Joan Maria Pou i Albert Om. Tots tres s’enregistren en directe en aquest pis principal espectacular del carrer de Mallorca que abans havia acollit el restaurant Rilke i el Beltxenea.

Si bé la cultura i el restaurant –dirigit per la prestigiosa xef Olga Sternari– són dues de les potes importants de JOK, allò que ha sorprès especialment és la seva cocteleria, capitanejada pel bàrman Adrià Batlle, expert en cocteleria clàssica reinventada. Batlle ha treballat fent còctels per tot el món: Singapur, Austràlia, Dubai, Londres, Budapest, Barcelona, Eivissa i les Illes Canàries. Ara torna a casa per situar-se rere la barra d’aquest espai singular i sorprendre els comensals amb els seus còctels, una carta que engloba tant els clàssics de tota la vida com els seus còctels d’autor, en què es combinen sabors i textures de tota mena, com per exemple, l’api i el cacauet.

Part de l’equip del JOK (fotografia: Albert Salamé).

Batlle se sent còmode rere les barres: quan era jove va començar servint canyes els estius al bar de la sala de bitlles dels seus pares. Més tard, va formar-se a l’Escola d’Hostaleria de Barcelona, on va acabar de professionalitzar-se, tot i que on n’ha après ha estat treballant a bars i restaurants de tot el món. En destaca sobretot un de molt especial: la Destilateca, una microdestil·leria gastronòmica artesanal de Barcelona que fa destil·lats i licors per encàrrec. Allà va ser on Batlle va aprendre les tècniques més complexes i sofisticades de la professió, que ara continua desenvolupant al laboratori de la JOK.

El laboratori, l’espai de creació

El laboratori és on Batlle fa realitat les seves idees. Hi experimenta amb sabors, aromes i textures per plasmar un record gastronòmic en una copa, fer realitat gusts nous o inventar combinacions innovadores. Ara bé, tot comença amb les paraules: “Escric molt. Abans d’executar un còctel, escric les idees que tinc. Normalment, quan escric alguna cosa que estic convençut que funcionarà, acaba funcionant”, destaca. Batlle és d’idees clares, no li agrada perdre el temps amb la prova i l’error. “Em penso molt bé les coses abans de fer-les”, aclareix.

La inspiració la troba, sobretot, en experiències gastronòmiques. Recorda amb una il·lusió especial una amanida d’api, sípia i cacauet del restaurant 77 kilos, que va servir-li per a elaborar un nou còctel. “La combinació d’aquesta amanida em va encantar, i vaig intentar trobar la manera d’incloure-la en el món líquid: l’api el puc liquar, acidificar amb àcid màlic o làctic. El cacauet, on puc posar-lo? Puc fer-ne una mantega, o bé puc fer-ne un rentat de greixos amb l’alcohol i que l’alcohol quedi amb gust de cacauet. També puc fer-ne una llet, ensucrar-la i fer com un xarop. Totes aquestes opcions les penso, les escric i en faig un parell o tres de proves abans no arribo al definitiu.”

Tot i la reinvenció dels còctels, Batlle no deixa enrere l’estructura clàssica, allò que, segons ell, és la clau de l’èxit dels seus còctels: “Intento fer barreges simples de dos o tres ingredients a tot estirar. No en poso gaires, sinó que miro de buscar el contrast o la combinació harmònica entre dos ingredients, perquè com més n’hi posis, més costa de trobar l’equilibri de la recepta.” Així doncs, per a Batlle, el millor resultat sempre l’ha aconseguit amb combinacions “honestes”.

Boadas, la cocteleria clàssica que és a l’avantguarda

Jòktels, còctels a domicilis

Una de les propostes més recents del JOK i que de seguida ha adquirit popularitat han estat els Jòktels, els còctels a domicili. Concretament, són capses que incorporen els ingredients necessaris per a poder fer a casa els còctels que triomfen més de la barra de Batlle. De moment, se’n poden escollir tres: el Pink Cloud, el Somorrostro i el Thai Curry. L’objectiu dels Jòktels és gaudir de l’elaboració dels còctels amb amics o familiars en una sobretaula després d’un àpat, i gaudir de les begudes en bona companyia. Les capses també incorporen unes instruccions molt fàcils de seguir, detallades per Adrià Batlle mateix. De cada capsa, en surten uns sis còctels. A més, els qui ho vulguin poden adquirir les copes que fan servir al JOK: la copa Nick&Nora per al Pink Cloud i els gots Old Fashioned per al Thai Curry o el Somorrostro. Finalment, també ofereixen un joc de cocteleria extra.

Adrià Batlle preparant un còctel (fotografia: Albert Salamé). Adrià Batlle preparant un còctel (fotografia: Albert Salamé). Adrià Batlle ensenyant la capsa dels Jòktels (fotografia: Albert Salamé). Adrià Batlle ensenyant la capsa dels Jòktels (fotografia: Albert Salamé).

“No és qualitat estrella, perquè no volíem que fos una capsa que tingués un valor econòmic gaire elevat. La majoria dels clients és gent que comença a iniciar-se en la cocteleria o que només vol viure aquesta experiència una vegada o algunes. Per això hem fet un kit de cocteleria assequible pel que fa a preu, però que té prou qualitat, i que té tot el que necessites”, explica Andreu Megias, de l’equip de JOK.

Els tres còctels són molt diferents entre si. A continuació us en detallem totes les característiques: què porten, quin gust tenen i en quin moment és millor prendre’ls.

Pink Cloud

El Pink Cloud va ser el primer còctel d’autor que va crear Adrià Batlle, per això el bàrman li té tanta estima i l’incorpora en totes les cartes dels llocs on ha treballat d’ençà del 2009. En paraules de Batlle, és una combinació “molt simple però molt viva”. Tot i que, com qualsevol còctel, podria prendre’s després d’un àpat, a JOK també el recomanen com a aperitiu perquè és fresc, afruitat i té una graduació alcohòlica moderada, i és inspirat en l’Aperol.

És fet amb base d’Aperol combinada amb suc de pinya, per donar-li un sabor més tropical, i es barreja amb el licor francès de flors de saüc St. Germain, un licor molt afruitat i floral. Per acabar de donar-li el toc final, hi afegeixen unes gotetes del secret de la casa i pètals de rosa.

“El Pink Cloud és un aperitiu, és molt suau, tot ell és com una rosa, perquè té una aroma fortíssima de rosa que notes quan te n’acostes la copa per beure. Aquesta aroma es complementa amb el gust i l’estètica. És un còctel maquíssim”, detalla Andreu Megias.

El còctel Pink Cloud (fotografia: Albert Salamé). Les roses del Pink Cloud (fotografia: Albert Salamé).

Thai Curry

El Thai Curry, tal com el seu nom indica, s’inspira en un dels ingredients més característics de la gastronomia tailandesa: el curri. Més concretament, s’inspira en el curri verd, una variant d’aquesta barreja d’espècies que es prepara amb llet de coco, alfàbrega tailandesa i les aromàtiques fulles de la llima Kaffir.

Aquest còctel s’elabora amb ingredients creats a partir de tècniques utilitzades a la cocteleria moderna, de més complexitat o menys, com el fat washing –”rentat de greixos”– la destil·lació, la decantació, la maceració i la filtració, entre més. Unes tècniques que es fan al laboratori del JOK.

El Thai Curry és un còctel de base sour: una mescla de sucre, un cítric i un destil·lat, que es tradueix en els següents ingredients: una base de vodka amb aromes de coco, destil·lat de llima Kaffir, xarop de sucre i suc de llima. El toc final són unes gotetes del secret de la casa i una fulla aromàtica de llima de Kaffir.

“Aquest és un dels còctels més propis”, assegura Andreu Megias. I afegeix: “És el més especial i el més curiós i, a la vegada, el més arriscat. Qui el tasti ha d’estar disposat a tastar gustos. Pot semblar una mica exòtic i difícil d’interpretar, però, al final, és un homenatge a la gastronomia tailandesa.”

Adrià Batlle preparant un còctel a la barra del JOK (fotografia: Albert Salamé). Adrià Batlle preparant un còctel a la barra del JOK (fotografia: Albert Salamé). Adrià Batlle preparant un còctel a la barra del JOK (fotografia: Albert Salamé).

Somorrostro

El Somorrostro és un dels còctels que se serveixen al JOK d’ençà dels seus inicis, i és un clar exemple de la combinació perfecte entre sabors o el que els experts anomenen “harmonia molecular”, un concepte que va inventar-se François Chartier, un quebequès resident a Barcelona que ha investigat la combinació d’ingredients que aparentment semblen incompatibles, però que poden arribar a combinar-se a la perfecció pel simple fet de compartir molècules.

Així doncs, el Somorrostro s’elabora a partir d’una barreja dos ingredients que comparteixen un nivell molt elevat de sòtol, un compost aromàtic molt potent. Aquests dos ingredients han passat per les mans i el laboratori de Batlle que, després d’utilitzar diverses tècniques, ha aconseguit d’elaborar el “secret de la casa”.

El còctel és elaborat a base de whisky bourbon Buffalo Trace, un aperitiu català anomenat Bonanto, i Amaro del Capo, un dels amaros preferits d’Adrià Batlle. Es complementa amb una xocolatina a sobre.

“Aquest és un dels còctels més clàssics del JOK i de l’Adrià, i també és el que té la graduació més alta. És una mica arriscat, per això potser el recomanaríem a un perfil més fanàtic de la cocteleria”, explica Megias.

L'ingredient estrella i secret dels Jòktels, el "secret de la casa" (fotografia: Albert Salamé). L'ingredient estrella i secret dels Jòktels, el "secret de la casa" (fotografia: Albert Salamé). Una proposta per a democratitzar la cultura del còctel

Tot i que Barcelona és una de les grans capitals del còctel en l’àmbit mundial –competeix directament amb ciutats com Nova York, Londres o Singapur– i és la ciutat de la Sips o Paradiso, dues de les deu millors cocteleries del món, per a molta gent els còctels encara són un producte desconegut. De fet, segons Megias, les cocteleries de Barcelona viuen gairebé exclusivament del turisme. “Hi ha altres països que sí que tenen més cultura dels còctels, aquí som més de fer cerveses o vins. Amb el tema de la cocteleria encara ens queda molt per fer.” Per a Megias, la seva experiència amb els còctels va canviar radicalment quan va conèixer Adrià Batlle. “Jo era un tipus de client, i després de conèixer l’Adrià en sóc un de diferent”, diu. Tenir una persona entusiasta, entesa i amb una passió pels còctels com Batlle ha estat la clau per a endinsar-se i descobrir el món de la cocteleria. Per això, en certa manera, la proposta dels Jòktels és estendre l’afecció per aquest tipus de begudes a tanta gent com sigui possible i, en definitiva, democratitzar la cultura del còctel.

La cocteleria Sips és el tercer millor bar del món i el millor d’Europa

“Jo intento fer tot això perquè el còctel no sigui una cosa elitista. Moltes vegades, demanes un Negroni o un Old Fashioned a una cocteleria i són molt forts d’alcohol o de sabors molt extrems. Llavors, és probable que la primera vegada no t’agradin, és clar. Jo prefereixo fer còctels amb menys alcohol i utilitzar molt de producte local i de temporada, i fer barreges més simples”, conclou Batlle.

Adrià Batlle provant el Pink Cloud (fotografia: Albert Salamé).

Cada dilluns, Saray Ruiz, de Montserrat, espera la telefonada del tinent de la Guàrdia Civil de Llombai perquè li explique com va la recerca del cos de son pare. Francisco Ruiz, Paco, va perir la vesprada del 29 d’octubre. Aquesta telefonada és el nexe que la manté lligada a una esperança que va perdent, perquè ja han passat quatre mesos, perquè l’extensió de terreny on hi ha els equips de recerca és molt ample i perquè hi ha àrees on el gruix de sediments fa més de tres metres.

El pare de Saray és un dels tres desapareguts, encara, de la gota freda del 29 d’octubre. Aquell dia, les peces del seu trencaclosques vital es van descompondre totes i ara malda per posar-les a lloc. Aquesta perruquera de trenta-tres anys viu el dol com pot, amb sa mare, que és dependent, i amb Alejandro de deu anys i Ruth de cinc, els seus fills que van ser testimonis de la desaparició de l’avi. De fet, l’últim que va fer va ser pujar-los damunt el cotxe en què viatjaven confiant que l’aigua no els arribàs. Aquest serà, per sempre, el seu llegat.

Fem l’entrevista en un parc de Montserrat, municipi de la Ribera Alta que fa part de la vall dels Alcalans. Les respostes de Saray són curtes i contingudes. Potser, com diu ella, perquè el dol el duu d’una manera diferent. Assegudes al banc veiem el barranc de l’Agroix, que arreplega les aigües de Torís, les aboca al riu Magre, i aquell dia d’octubre va arrossegar Paco Ruiz.

—Com esteu?
—El temps va passant i anem encaixant les peces del puzle sense fi.

—Les persones que no heu trobat els cossos dels familiars, és que heu de passar el dol d’una manera diferent.
—Sí. Jo el passe d’una forma diferent. No hem trobat el cos, no s’han depurat responsabilitats, els tràmits burocràtics són prou complicats. Tot això fa que entre unes coses i unes altres estigues en una lluita constant, en la supervivència del dia a dia. No tens temps de plorar, i això complica més la situació.

—El dia 29 d’octubre, què va passar?
—El dia d’abans ja va ploure molt ací, a Montserrat. El col·legi on duc els xiquets, a Montroi, ja ens va avisar que el 29 no hi hauria classe. Jo treballe en una perruqueria de Torrent, i de bon matí vaig enviar vídeos a la meua cap en què es veia la situació i per a dir-li que no podia anar-hi per l’estat de les carreteres. Però cap a les dotze va deixar de ploure, tot estava un poc més tranquil. Guaitava al balcó i no hi havia aigua. Llavors, vaig telefonar a mon pare perquè vinguera a buscar els meus fills.

—Ell estava amb la vostra mare al xalet de Montroi?
—Ells viuen allí. Vivien allí. Jo vaig anar a Torrent, a la perruqueria, i cap a les tres passades, la meua cap, que es veu que rebia informació de l’Ajuntament de Torrent, em va dir que estava molt angoixada perquè l’oratge s’anava posant pitjor, i que me n’anara a casa. Com que hi havia una clienta que era d’ací, de Montserrat, vam venir totes dues amb el seu cotxe. Vam arribar a l’entrada de Montserrat cap a les quatre i mitja, però la situació era tan dolenta que vaig tardar una hora fins que no vaig poder arribar a casa.

—Els carrers de Montserrat ja tenien aigua?
—Sí. En algunes zones l’aigua arribava a mitja roda del cotxe on anàvem. Era com un vaixell que es movia, com una barca. En arribar a casa vaig enviar un missatge a mon pare que no li va arribar mai. Li deia que no isquessen, que es quedassen en el xalet, perquè a mi m’havia costat molt d’arribar. Queien unes pedres que eren tan grosses com ous. Semblava l’apocalipsi. De fet, de broma, li vaig dir a la xica que anava amb mi en el cotxe, “estàs preparada per a morir?”… Imagina.

—No vàreu tenir cap notícia de Montroi?
—No teníem comunicació, no hi havia llum, no hi havia aigua, no hi havia res. Pense que poc després de migdia es van quedar així d’incomunicats, perquè al matí sí que vam parlar per dir-li que vinguera a buscar els meus fills, i després, ja res.

—A quina hora van eixir ells, del xalet de Montroi cap a Montserrat?
—Jo, normalment, acabe la faena a les set. Com que no hi havia comunicació, supose que mon pare es va imaginar que eixiria a la mateixa hora, i ma mare em va dir que havien eixit cap a les sis i deu.

—I l’aigua, on els va atrapar?
—Ells venien per uns caminets que comparteixen Montserrat i Montroi, que són pels disseminats i els xalets. I això acaba o comença en el polígon de Montserrat. Imagine que hi venia l’aigua que se n’havia eixit del barranc de l’Agroix i va empènyer el cotxe contra una de les palmeres que hi ha i es varen quedar encaixonats. Van pujar damunt el cotxe i s’hi van quedar durant dues hores, segons em va dir el xic d’una empresa de davant. Ells van intentar eixir a buscar-los amb una furgoneta, però l’aigua l’arrossegava. Van intentar tirar cables i coses per veure si els podien enganxar, però res.

—Aquesta gent va veure com l’aigua s’enduia el vostre pare?
—Ells anaven encenent una llum per veure com estaven. Els deien que estiguessen tranquils, que semblava que l’aigua anava baixant, però en una d’eixes voltes que els van il·luminar, mon pare ja no hi era. Imagine que els meus fills es van salvar perquè el xiquet s’havia posat la xiqueta a la falda i la rodejava amb els braços, i estava recolzat en la palmera. Ell sí que tenia un suport per a no anar-se’n, però mon pare no tenia res. Van estar dues hores damunt el cotxe.

—Com els van rescatar, els xiquets?
—Un veí que anava amb una furgoneta per allí va poder agafar-los. També va arreplegar una dona i una altra xiqueta, que no sé on els havia trobat. La dona era d’un autobús que s’havia quedat per ací dalt.

—Com van arribar a casa?
—Aquest home els va arreplegar al voltant de les vuit, i se’ls va endur a sa casa. Els va canviar la roba, els va eixugar i va telefonar a la policia, i cap a les onze i mitja de la nit, la policia els va dur a casa. El xiquet major va saber donar l’adreça.

—Supose que feia molta estona que intentàveu saber coses.
—Jo havia estat tota la vesprada amb l’enrònia que passava alguna cosa. Eixe pressentiment que tens que alguna cosa no va bé, que se’t fica un nervi a l’estómac. Em vaig ficar al llit, i en aquell moment va sonar el timbre de la porta. El meu fill em deia: “Mamà, sóc jo.” Em va estranyar, perquè mon pare tenia claus. I quan vaig sentir la veu del xiquet i els vaig veure, i la xiqueta anava en braços d’un policia, vaig preguntar què havia passat. I la xiqueta em va dir: “Mamà, el iaio s’ha mort.” I jo: “Com que s’ha mort?” I el xiquet diu: “No, no, se n’ha anat nadant.” Els policies tampoc sabien donar-me més explicacions. Sabien el que els havien contat un poc els xiquets i poc més.

—Com estan, Alejandro i Ruth?
—Ells, ben mirat, estan bé. La xiqueta sí que fa alguna pregunta, o alguns dies ha comentat alguna cosa. O si ha plogut, diu: “Mira com el dia de la dana.” Però el xiquet, no. Diu que no en vol parlar, o li diu a la germana: “No et quedes amb les coses dolentes.” I ja està.

—Tenen un suport psicològic?
—Vaig demanar a l’orientadora de l’escola que els vigilara, perquè passen moltes hores en el centre, per veure si els eixia alguna cosa. En principi, em va dir que el seu comportament era normal, que es relacionaven bé, que jugaven. Però a mi el que m’espanta un poc és que Alejandro, que és el major, bloquege això i no vulga parlar de la situació. Anant a fer gestions, vaig saber que ací, al poble, hi havia un equip especial de traumes infantils i d’adolescents que recull la gent de la Vall dels Alcalans. Vaig demanar si podien atendre’ns i estem esperant que ens criden.

—La vostra mare, com es troba?
—Ma mare és en casa. Tampoc no vol parlar gaire.

—Sou molt activa en les manifestacions contra Carlos Mazón. Què us empeny a anar-hi?
—El que realment m’empeny, i fa que vaja a totes les manifestacions mentre puga, és fer justícia. Fer que la gent es faça responsable d’allò que no ha fet. Responsable de totes les actuacions que no es varen fer. I que si les persones que no eren allà on havien de ser han de dimitir, que dimitisquen o les destituïsquen, o que els facen alguna cosa. No podem tenir algú per a protegir-nos que no ho ha fet.

—És una de les coses que dieu totes les víctimes, que ningú no us va avisar.
—A mi, la primera alarma que em va aparèixer va ser a les 21.45 del vespre. La de les 20.11 no la vaig rebre. I una veïna del meu replà no en va rebre cap. Ni eixes, ni les que van enviar dies més tard, quan no passava res.

—De tota manera, ja era tard, ja feia moltes hores que el vostre pare havia desaparegut.
— A les sis i poc ja estaven en perill.

—Assenyaleu Carlos Mazón.
—Segons la llei, en cas d’emergència, és el president de la Generalitat qui té eixa competència. Així ho ha dit la jutgessa, i ell mateix ho va assenyalar el 2019 quan va ocórrer la dana del Baix Segura, i Ximo Puig era el president de la Generalitat. No sé què fa, no sé a què juga. Tampoc entenc què fa rient-se de les víctimes quan Joan Baldoví li diu les coses a la cara. Té molt poca vergonya.

—La Generalitat diu que està en contacte permanent amb vosaltres.
—[Riu.] No. No ens ha cridat, no s’ha posat ningú en contacte amb nosaltres. Ningú. Llevat de la delegada del govern, Pilar Bernabé, que va tractar de posar-se en contacte amb el meu germà, no ha cridat ningú, ni hi ha hagut una assistència psicològica, ni hi ha hagut res de res, absolutament.

Saray Ruiz explica amb gests de quina manera el seu fill major va agafar la germana perquè no caigués

—Us informen de com va la cerca?
—Sí. Cada dilluns, que és quan tinc el dia lliure, em crida el tinent de Llombai per a donar-me la informació que té.

—Les tres famílies heu demanat que no paren de buscar, però quan veieu la gran extensió de terreny on cerquen, us desanimeu?
—En sóc molt conscient. Sembla impossible que els troben. I com que ha passat tant de temps, ja penses en qualsevol escenari. Que els hagen trobat i que, com que tot ha funcionat tan malament, jo ja imagine qualsevol cosa. Que els hagen pogut enterrar, que els hagen cremat, que els hagen fet desaparèixer. O que, efectivament, estiguen soterrats perquè la gent que hi ha en la cerca ens diuen que hi ha tres metres de gruix de fang i de sediments. Tots els escenaris són possibles.

—Encara teniu l’esperança de trobar-lo?
—Jo sí, encara que sóc molt conscient que eixe moment pot no arribar mai, o arribar d’ací a dos o tres anys, o vés a saber. Tant de bo els puguem trobar molt prompte.

—Formeu part de la querella de l’Audiència Espanyola, de SOS Desapareguts. Per què heu optat per fer-ho amb aquest col·lectiu?
—Perquè, en un principi, el meu germà i jo no sabíem on anar, i em va arribar el telèfon de Joaquín Amils, de Sos Desapareguts. Vaig parlar amb ell i va ser quan ens hi vam integrar. Som l’única associació on tots tenim familiars que són morts o desapareguts, i pense que tenim molta més força sent de SOS Desapareguts, que si creem una associació.

—Confieu en la justícia?
—Realment, no. Tant de bo, però jo sé que s’escaparà. I que com que tot està tan corrupte, en algun moment ens intentaran tapar, ens crearan problemes. Al final, ho sobreseuran, o ens diran que està fora de temps, o qualsevol cosa per no fer el que s’ha de fer que és justícia i que paguen.

—Ara els mitjans de comunicació encara us fan cas, però temeu que en un moment determinat us obliden?
—Sí. Eixe moment arribarà perquè un dels problemes que tenim com a societat és que ens oblidem de les catàstrofes. Ens oblidem de la nostra història. Però jo no pararé, ho tinc molt clar. Encara que judicialment no ens donen la raó, jo continuaré la batalla i la lluita perquè es reconega que això ha estat un assassinat, que tota la gent que ha mort es podria haver salvat. També pense que això que ha passat ha de pertànyer a la història de València: com un president va abandonar el seu poble. I que no s’oblide, encara que ens deixen de banda a l’àmbit judicial.

—Com era el vostre pare?
—Mon pare era una persona molt important per a mi. Tenia seixanta-quatre anys. S’havia jubilat perquè un poc abans de la covid la seua empresa va tancar i, com que ja havia cotitzat més de quaranta anys i venia d’un ERO, es va poder pre-jubilar i feia vida de jubilat. Anar a comprar, dur els xiquets a l’escola, anar al parc…

—Quin ofici havia tingut?
—Era camioner. Treballava per a una empresa de desballestament de cotxes, però mon pare deia “sóc ferroveller”.

—Què li agradava fer, a banda la feina i dels xiquets?
—Li encantava la música! Fa molts anys va fer de monitor en una pista de gel. Va estar com a tècnic de so d’Amistades Peligrosas. El món musical li agradava molt. Va ser discjòquei. Li agradava tocar la guitarra, sempre li ha agradat això.

—Us ho ha inculcat, això de la música?
—No, jo no. Ho va intentar [riu] però mon pare per donar classes no tenia gaire paciència.

—Sou separada. Era el vostre pare qui es feia càrrec dels vostres fills, quan treballàveu?
—Sí. S’ocupava dels xiquets. Ara eixe buit és molt gran. Quan va passar tot, era com les peces d’un dòmino quan cauen totes… Tot era fora de lloc [plora]. Jo no volia agafar la baixa perquè necessite treballar per a poder pensar un poc i evadir-me, però al final, per les circumstàncies de no tenir cotxe, de no tenir la carretera en condicions, de no tenir com fer-ho amb els xiquets, la vaig haver d’agafar. Vaig tornar a la feina el mes de desembre. Intente fer-ho tot tan normal com puc, pels xiquets, perquè no noten la falta i la diferència de les coses.

—Anàreu al funeral que es va fer a la catedral de València?
—No. I tampoc no em varen convidar… No ho sabia. Ho vaig saber per la premsa, i perquè va eixir a la televisió.

—A Montserrat no va haver-hi més víctimes?
—Que jo sàpiga, només mon pare.

—Heu tingut suport del poble i dels veïns?
—Hi ha gent que sí, altres que no. Tampoc l’alcalde m’ha telefonat ni m’ha dit res. Aquesta és una cosa més de les coses que no han fet.

—Rebeu tractament psicològic?
—No. Ho necessite, però com que encara no he parat de fer coses no m’ha vingut el moment de la baixada.

—I el vostre germà?
—És quatre anys més jove que jo. Ho gestiona bé. Segons les afinitats que tenim uns i altres, la reacció és una o una altra, i jo era molt afí a mon pare.

—Voleu afegir res?
—El meu germà i jo ja hem anat a declarar davant la jutgessa de Catarroja. Vam ratificar i contar tota la història. Ens van demanar si no ens oposàvem que un metge forense ens mirara. La jutgessa em va semblar una persona molt amable, molt transparent, que busca justícia i pense que emocionalment és molt important que un jutge diga que fa les coses perquè això arribe on ha d’arribar. És com una altra via més, a més de la que hem agafat nosaltres.

Els diccionaris oficials (DIEC i DNV) admeten tot un seguit de mots poc usats actualment, que han estat bandejats com a castellanismes. N’hi ha que ho són i n’hi ha que no. A més, alguns no tenen pas el mateix significat que en castellà. Vegem-ne deu.

Aplaçar

El verb aplaçar és correcte amb el significat de ‘contractar un operari o donar-li feina’. Prové de plaça, amb el significat de ‘lloc disponible’ o ‘lloc assignat’. Es fa servir a l’Empordà, segons el diccionari Alcover-Moll, que il·lustra la definició amb aquest exemple: “Avui han aplaçat cairadors” (un cairador és el qui treballa la fusta o la pedra per fer-hi caires). Per tant, no podem fer servir aplaçar amb el significat de ‘diferir, deixar per un altre dia’. En aquest cas hem de dir, per exemple, ajornar.

Condir

Els diccionaris admeten condir amb el significat de retre o rendir, és a dir, ‘donar fruit’, igual com el castellà cundir. Segons Joan Coromines, és un castellanisme. En canvi, el diccionari Alcover-Moll diu que és una evolució del significat de ‘amanir’ que té encara aquest mot en alguerès. Per mi, és un mot totalment prescindible i que si s’eliminés del diccionari no el trobaria a faltar ningú.

Desafiu

Tot i que avui dia no hi ha ningú que digui desafiu, els diccionaris l’admeten, com a sinònim de desafiament. Novament, els etimòlegs discrepen. Si, d’una banda, Joan Coromines pensa que és un castellanisme que no és registrat fins l’any 1932, l’Alcover-Moll diu que és un derivat postverbal de desafiar i en cita exemples del segle XVI. Al Corpus textual del valencià hi trobem aquesta frase de l’any 1491: “E si tu al enemich diable diràs semblants paraules, com virtuós e valent cavaller, poràs animosament combatre en lo desafiu de tan enujosa batalla” (de Tomàs de Kempis, traduït per Miquel Peres). Avui és clarament percebut com un castellanisme i es podria eliminar del diccionari.

Fatxada

Els qui tenim una certa edat recordem que abans tothom deia fatxada, un mot que va ser bandejat, per castellanisme, en favor de façana. Però el cas és que Pompeu Fabra no va gosar excloure’l del diccionari. És una pena, perquè avui no l’hem de menester per a res. En aquest cas, els etimòlegs també discrepen. Ara és l’Alcover-Moll que veu clar que és un castellanisme i, en canvi, Coromines diu que prové de fatxa, amb el significat de ‘aspecte exterior d’una persona’, que al seu torn ve de l’italià faccia, que vol dir ‘cara’. Tant l’un com l’altre el documenten per primera vegada el 1903, en Jacint Verdaguer, tot i que cinquanta anys abans ja va aparèixer en aquests versos de Pau Estorch i Siqués: “Illuminan la fatxada/ D’una casa principal/ Dos fanals de reverbero/ Posats sobre dos pilars.”

Inclús

Inclús com a adverbi fou acceptat no fa pas gaires anys per l’Institut d’Estudis Catalans –encara no sé per què. Fabra no l’havia admès com a adverbi, però sí amb l’ús que tenia antigament, com a adjectiu (‘inclòs, comprès’). Recentment, doncs, l’Institut va decidir no tan sols de suprimir aquesta accepció fabriana, sinó d’admetre’l amb el significat que té en castellà. Però, ep!, si us hi resistiu, sapigueu que hi ha tot d’alternatives. N’hi ha de cultes, com àdhuc; n’hi ha formals, com fins i tot; i n’hi ha una de més viva i dinàmica: i tot posposat. Per exemple, en compte de “Va venir inclús la seva mare” podem dir “Va venir la seva mare i tot”.

Regressar

Avui dia es fa servir ben poc el verb regressar (‘tornar al lloc de partença’) i es diu, simplement, tornar o bé retornar. Tanmateix, el tenim documentat als segles XIV i XV. En un sermó de sant Vicent Ferrer, publicat el 1410, hi trobem: “No toleu-li la civada al cavall, que regresse, e veureu com estarà segur e simple.” Segons que sembla, el llatí regressus (‘retorn’) va donar regrés i damunt aquest nom es va formar el verb regressar. L’Alcover-Moll diu que probablement ens va arribar “per conducte del castellà”, tot i que amb testimoniatges tan reculats és difícil.

Reprotxe

Encara que sembli estranyíssim, reprotxe i reprotxar són mots acceptats pel diccionari. De fet, ja els va admetre Pompeu Fabra en el seu diccionari, publicat als anys trenta del segle XX. Coromines ens informa que reprotxe ve del francès reproche, del mateix origen que el català repropi, un adjectiu que vol dir ‘indòcil, rebec’. El cas és que reprotxe ja el trobem emprat al Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, publicat el 1490. Però, de fet, avui és un mot molt poc usat, que hem canviat per retret. A parer meu, si es vol mantenir al diccionari, es podria indicar que és un arcaisme.

Salpicar

El diccionari de Pompeu Fabra (i el DIEC) defineixen salpicar així: ‘Espargir sal o una altra substància pulverulenta o un líquid (sobre una cosa)’. N’hi ha testimonis del segle XVI, però és un mot que va caure en desús, de manera que el qui el fa servir avui no és perquè reti homenatge als nostres avantpassats, sinó per la interferència del castellà. De fet, el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –que deixa passar tants castellanismes– no l’admet. Coromines ho diu clar: “Avui salpicar és ben poc usat en català, almenys el rebutja com a acastellanat el català comú (i no sense raó).” Vet ací un altre mot que no caldria que ocupés lloc als diccionaris. Ja tenim esquitxar i esguitar.

Senyoriu

Una altra paraula que sobta de trobar al diccionari és senyoriu, tan assemblada a señorío. Tanmateix, en tenim testimonis del segle XIV, poc suspectes de provenir del castellà. Dels tres significats que li reconeix el DIEC, dos remeten a un altre mot: per una banda, és sinònim secundari de senyoria (‘autoritat del senyor sobre un territori’); per una altra, és sinònim de senyoralla (‘conjunt de senyors o persones de distinció’); i el tercer significat és ‘condició de senyor’. El diccionari no l’admet en l’ús figurat que té en castellà: ‘mesura o gravetat en el capteniment’; ací cal emprar distinció o bon to, per exemple.

Ventana

Acabem la llista amb un castellanisme que si avui s’eliminés dels diccionaris tampoc no crec que el trobés a faltar quasi ningú. Ventana, diu el DIEC, és una ‘finestra d’un assecador’. L’Alcover-Moll, que recorda que és un castellanisme, afegeix: “El mot ventana existeix en el llenguatge viu de la Llitera, regió aragonesa. A Reus es diu ventana una finestra quadrada situada al capdamunt de les parets de les golfes.” No ho discutiré pas, però quan jo era petit molta gent deia “fer baixar la ventanilla del cotxe” i avui això fa riure.

Diuen les lingüistes Susan Gal i Judith T. Irvine que les afirmacions sobre llengua no són mai només sobre llengua, i no són només afirmacions. Em ve a la memòria la citació cada vegada que algú diu coses com “sóc l’únic que considera que el castellà del carrer (usos literaris a banda) és antiestètic des del punt de vista de la cadència i la musicalitat?”, o bé “no soporto el árabe y el catalán” (aquest és de Forocoches, i respon a la pregunta de quin és l’idioma més encantador i quin és el menys encantador; el català hi surt força, a les respostes). És clar que en general aquesta mena d’afirmacions encobreixen una menys confessable antipatia cap a la gent que parla d’aquella manera.

Estic segur que moltes de les persones que qualifiquen les llengües no ho reconeixerien, però és que ens és més fàcil assumir que tenim mania a una llengua que no pas a un poble. Com que la tírria cap a tot un col·lectiu de persones és molt difícil de justificar (com diu la saviesa popular, a tot arreu hi ha de tot), ens calen elements aparentment objectius com el so de la seva parla o l’olor dels seus cuinats per poder-les menysprear “amb raó”. I el menyspreu col·lectiu porta a la deshumanització i té conseqüències.

El dia 19 de febrer, l’Associació Impacte. Cinema i Drets Humans va dedicar la vint-i-unena edició del seu cinefòrum al Dia de la Llengua Materna (que és el 21 de febrer en record dels assassinats a la Universitat de Dhaka, l’any 1952, per reivindicar el bengalí). L’Associació Impacte organitza el Festival de Cinema i Drets Humans de Catalunya (aquest any, del 4 al 23 de març) i atorga tres premis: Premi Impacte! a la millor pel·lícula; Premi Impacte! al valor humà, i Premi Impacte! al millor curtmetratge. Però també, com deia, organitza un cinefòrum mensual gratuït. La pel·lícula escollida per a la darrera sessió era Cuando cierro los ojos, un documental que explica la història d’un home, en Marcelino, i una dona, l’Adela, que són a la presó a Mèxic acusats d’assassinat. En Marcelino i l’Adela són parlants de llengües mexicanes –mazateco i ralàmuli– i, com molts altres presos amb qui comparteixen espai, van patir un procés judicial completament irregular i amb uns graus d’indefensió absoluts.

L’Adela explica que, una nit, el seu cunyat va intentar agredir-la sexualment, i que aleshores va arribar el seu marit, germà de l’agressor, i ella va fugir. L’agressor va acabar mort i un altre germà l’acusa a ella. La policia la deté i la porta davant del jutge, que li diu unes coses i li fa firmar uns papers que no entén. Acaba passant nou anys a la presó fins que algú s’interessa pel seu cas, li posen un intèrpret i pot tornar a declarar davant d’un altre jutge, que la deixa lliure. Nou anys de presó.

En Marcelino va un dia pel carrer i la policia el para i l’acusa d’un assassinat que acaba de passar. A comissaria el torturen fins que signa un paper en blanc. Va a judici i no entén res del procediment. Resultat: condemna de vint anys de presó.

Els casos d’indefensió judicial arreu del món per raó de llengua són freqüents, però molt sovint no es tracta només de la llengua. És difícil imaginar, posem per cas, un nord-americà amb un mínim de recursos jutjat a Mèxic sense dret a comprendre per què se’l jutja i amb quines proves. En canvi, això és molt possible, com es veu al documental, per als ciutadans mexicans parlants de llengües originàries. Perquè aquesta indefensió judicial és només un graó més d’una indefensió molt més general, una vulnerabilitat que prové de pertànyer a un col·lectiu menyspreat, deshumanitzat, minoritzat en tots els sentits. La policia sap que té tota la impunitat per a acusar falsament un “indígena”, maltractar-lo, obligar-lo a confessar un crim i enviar-lo a la presó durant dècades. La mateixa impunitat per carregar el mort a una dona indígena.

En la discussió després de la pel·lícula vam poder escoltar el testimoni esfereïdor de Regina Zoé, una advocada mexicana transgènere que va patir un intent d’assassinat a cops de matxet que la va deixar a les portes de la mort. La Regina va denunciar els seus agressors, que coneixia perfectament, però la fiscalia va qualificar el delicte d’agressions, no d’intent d’assassinat, i no han entrat mai a la presó. Si hi ha un col·lectiu a Mèxic més discriminat que l’indígena, sens dubte és l’LGTBI. Una de les coses que la policia va insinuar a la Regina quan la interrogaven era que potser les raons de l’agressor no eren trànsfobes sinó de tipus sentimental. En fi, no costa gaire d’imaginar el procés de convertir la víctima en culpable. Com a advocada, a més, ha estat sovint testimoni d’endossaments de delictes com el del Marcelino: agafem un culpable i cas tancat. Total, si és un indígena, o un transgènere, qui el defensarà?

La Regina també ens va explicar que el seu pare era parlant de zapoteca, però que a ella no l’hi va transmetre. Com que era mestre, li van prohibir durant anys parlar la seva llengua. Més endavant, amb el canvi –sovint cosmètic– del govern mexicà cap a les llengües indígenes, es va oferir voluntari per ensenyar en zapoteca i no donava l’abast: les criatures per primera vegada anaven a l’escola i entenien el mestre perfectament.

Als països de parla catalana és difícil que ens trobem en una situació d’indefensió tan flagrant com la de l’Adela i en Marcelino per raó de llengua. Tots els catalanoparlants entenem perfectament el castellà o el francès (hi ha gent que creu que aquest estrany fenomen, que només passa en les comunitats lingüístiques minoritzades, és “natural” i s’ha produït espontàniament). És veritat que a vegades l’argot jurídic és tan abstrús que per molt que dominis la llengua, no t’hi acabes d’aclarir, però és evident que, malgrat tot, no ens podem comparar amb la situació del documental. I tanmateix, qui no ha sentit a dir alguna vegada a un advocat que val més que no t’emboliquis i deixis estar el català, que no fos cas que el jutge s’ho agafés malament i t’acabés perjudicant? No surt a cap llei, és clar, i la judicatura en ple s’alçaria unànime a negar que la llengua de l’acusat, testimoni, advocat o el que sigui que participa en un judici tingui cap influència en el resultat. I tanmateix…

La discriminació per raó de llengua és una realitat sovint oculta, però per desgràcia a vegades ens posa davant dels ulls el fet que no es tracta només de llengua, sinó de molt més, encara que no es vulgui reconèixer. 

Pere Comellas Casanova és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

La celebració de la Diada de les Illes d’enguany, avui, primer de març, és la més atípica que es recorda d’aquests darrers anys. Cap president del parlament no n’havia fet el discurs alhora que seu al banc dels acusats. L’obertura de judici oral contra Gabriel Le Senne per haver esquinçat, durant un ple, les fotos de les Roges del Molinar, víctimes del franquisme, no li ha impedit de continuar exercint les funcions institucionals. Ell mateix va reconèixer el desprestigi que havien causat els seus actes al parlament, però s’aferra com pot a la cadira.

Le Senne no és el primer president del parlament que s’ha hagut d’encarar a un judici. Hi ha dos precedents: Pere Rotger (PP) i Maria Antònia Munar (UM). El primer va ser acusat de prevaricació i malversació per haver contractat l’empresa Over Marketing, encarregada de la campanya electoral del PP, tot i que finalment va ser absolt. La segona va ser condemnada a catorze anys de presó per tres casos de corrupció. D’ençà del 2020 compta amb el tercer grau penitenciari. A diferència de Le Senne, tots dos van renunciar a la presidència de la cambra pel fet de ser encausats. Munar va abandonar la política el 26 de febrer de 2010, just abans de la diada.

Le Senne, màrtir

A Le Senne li demanen de setze mesos de presó a quatre anys i ja ha abonat els 40.000 euros de fiança que li requerien. Podria perdre la condició de diputat –i, per tant, la presidència de la cambra– si la majoria ho considera adient, aplicant l’article 9 del parlament. I el PP de Marga Prohens, que d’ací a tres mesos complirà l’equador de la legislatura, continua fent malabars: fer fora Le Senne és a les seves mans, però no ho s’hi atreveix. Ni li interessa.

El president del parlament, Gabriel Le Senne, al centre, mentre les vice-presidentes socialistes i les entitats memorialístiques celebren que no es derogui la llei (fotografia: Martí Gelabert).

Cada volta que els periodistes ho demanen als portaveus del partit o a la presidenta, la resposta és la mateixa: és Vox qui ha de decidir. Però Vox ja ho té decidit: de cap manera no volen fer fora Le Senne. De fet, encara els ha sortit bé la jugada, malgrat que signifiqui damnificar un diputat. Perquè Le Senne es pot convertir en màrtir, que és l’excusa perfecta que necessita l’extrema dreta per treure’n rèdit en el discurs. I perquè amb Le Senne Vox pot controlar el PP.

Tot i els episodis –reiterats– de desavinences entre el grup popular i l’extrema dreta, la ruptura no arriba a ser definitiva. Per molts avisos que hagin donat Abascal i l’entorn, per moltes escenes patètiques que s’hagin viscut aquests darrer any i mig i per molt apropament que Prohens intenti fer a alguns partits de l’esquerra, les relacions no s’han romput. El PP necessita més Vox que no pas Vox el PP.

Per això l’extrema dreta se n’aprofita i diu que la decisió de fer plegar Le Senne l’haurà de prendre, en tot cas, el PP. Ja el van salvar en una votació semblant, amb l’abstenció. No hi havia judici oral i ara la situació és diferent. Però fer fora Le Senne significa renunciar al pressupost del 2025 i també encarar dos anys de legislatura a còpia de decrets i sense consistència parlamentària. Encara que Prohens pot continuar governant amb el pressupost prorrogat i de cara a la ciutadania es pot dissimular el cop, la ferida es pot agreujar. Oimés tenint en compte que el PP canvia de cant segons el benefici propi, per exemple, quan critica el govern espanyol per no haver pogut aprovar els comptes.

Les Illes no són Alemanya

De fet, Prohens camina perduda sense Vox. Tot i les sortides de to de l’extrema dreta, les amenaces i la desconfiança –per exemple, quan no va deixar rectificar al PP l’error comès en una votació perquè eliminava el català de la funció pública–, Prohens continua vantant-se que els seus socis prioritaris són ells. La presidenta sempre truca primer a la porta de l’extrema dreta. Perquè encara que les Illes vagin plenes d’alemanys, les Illes no són alemanyes: aïllar l’extrema dreta no fa per a ells.

A Prohens no li costa gens de defensar que no s’apliqui el cordó sanitari. Tampoc en dates assenyalades com la dels 88 anys de l’afusellament d’Emili Darder, darrer batlle republicà de Palma. Tampoc quan s’ha de decidir si Le Senne ha de continuar o no com a president després d’haver vulnerat la dignitat de les víctimes del franquisme.

“Lo nostro”

Això és part del context que envolta un primer de març atípic. L’altra part, i ja no tan atípica, és la defensa que fa el PP de “lo nostro”. Però no aquell “lo nostro” amb què Bauzá, en un intent de separar-se del catalanisme, es referia al mallorquí, a la pagesia, al seny [sic], etc., propis de la tan discutida “identitat” balear. I, encara que per a promocionar la Diada de les Illes el govern hagi optat per una veu com la de Tomeu Penya –a qui la societat identifica, precisament, amb “lo nostro”– enguany la defensa de “lo nostro” és més literal que mai.

Per una banda, i aprofitant l’avinentesa de les Medalles d’Or de la Comunitat i dels premis Ramon Llull que s’atorgaren ahir, pel fet de concedir una medalla –la màxima distinció que atorguen les Illes– a María Luisa Cava de Llano, una política del PP. I mentre el partit es penjava medalles, per una altra banda, es tornava a palesar l’avinença del PP amb l’extrema dreta: ambdós partits pactaven de col·locar Josep Maria Codony, vinculat al PP, com a nou director general d’IB3. Ell va ser el darrer director general de Bauzá i va lluitar per mantenir el salat en els informatius de la casa, allunyant-se de l’estàndard i de la normalització lingüística. En definitiva, dues mostres clares de l’opció per “lo nostro”.

S’ha de veure si defensar “lo nostro” serà defensar també Núria Riera, investigada per absentisme laboral. Els fantasmes del PP tornen i ara la portaveu del Consell de Mallorca, que entre el sou de funcionària i el càrrec al Consell cobra més que la presidenta de les Illes –130.000 euros–, ha de veure com justifica el fet de prescindir d’hores del lloc de feina públic per anar a fer de portaveu de la institució insular.

D’ací a tres mesos Prohens haurà governat les Illes tants anys com li queden com a presidenta. I tant ella com Le Senne continuen jugant al joc de les cadires, aferrant-s’hi tan fort com poden.

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha carregat contra la quitança del deute del FLA en l’acte institucional d’entrega dels premis Ramon Llull i les medalles d’or a l’edifici de la Llotja de Palma: “No abaixarem mai el cap davant de ningú. Ens trobaran amb el cap ben alt defensant els interessos d’aquestes illes”, ha afirmat.

A més, ha criticat que la decisió derivi d’un acord del govern espanyol amb ERC. “Seguirem defensant que no es pot pretendre acontentar-nos amb les engrunes dels altres, fent jocs de mans amb els números, fent pagar regals a d’altres amb la suor i l’esforç dels nostres ciutadans, i menys mentre no es vagi a l’arrel del problema, que és la necessitat d’un finançament just”, ha reclamat.

Així, Prohens ha demanat un nou finançament que tingui en compte els reptes que afronten les Illes derivats de l’increment de la població i que es respecti l’autonomia fiscal de les Balears.

A més, ha dit que el govern reivindicarà el nou conveni ferroviari per ampliar els projectes ferroviaris ja anunciats. També ha fet referència a un nou conveni de carreteres i a la necessitat de més efectius de les forces i cossos de seguretat a la comunitat. “Direm tantes vegades com sigui necessari que no es poden deixar les Illes soles davant la crisi migratòria que vivim, perquè no és una qüestió de solidaritat, sinó de capacitat”, ha dit.

La diplomàcia és un art perfeccionat amb el pas dels segles. Una coreografia elaborada de gests, paraules mesurades i rituals codificats que existeix, sobretot, per evitar els rampells personals de polítics poc curosos i les humiliacions públiques entre estats sobirans.

La diplomàcia, amb tota la seua parafernàlia, pot semblar excessiva o anacrònica als ulls profans, però ha salvat el món de mals majors: no és un caprici aristocràtic ni una resta fòssil d’altres temps. Ben al contrari. La diplomàcia és una maquinària de precisió dissenyada expressament per posar barreres a l’espontaneïtat mal entesa, a l’ofensa gratuïta, a la bravata impulsiva i sense retorn possible. En unes altres paraules, per impedir exactament això que acaba de succeir a la Casa Blanca.

Això que hem vist amb estupor que ha passat a la Sala Oval no té precedents en la història moderna. I és molt greu. Molt. Donald Trump, amb aquesta gestualitat histriònica que el caracteritza, ha escenificat un espectacle lamentable amb el president Volodímir Zelenski com a protagonista involuntari. I el resultat no és una mera descortesia protocol·lària –que ja seria greu–, sinó una humiliació calculada, teatralitzada amb la grolleria pròpia d’un magnat empresarial acostumat a acomiadar subordinats davant les càmeres, però evidentment incapaç d’entendre les obligacions del càrrec que ostenta –càrrec, el del president dels Estats Units, que també ha estat arrossegat pel fang amb la seua actitud.

Ara bé, cal tenir ben clar que el fet que un president en exercici siga tractat com ha estat tractat el president Zelenski no és un menyspreu únicament a l’home, al polític i les seues circumstàncies, sinó que és un menyspreu gravíssim i intolerable a tota una nació que ha pagat amb sang i mort la seua resistència a la invasió russa. No cal tenir cap dubte que això deu haver fet molt feliç Vladímir Putin, a qui Trump acaba de regalar una victòria simbòlica de proporcions considerables. La primera gran victòria que el Kremlin pot obtenir després de tres anys d’una invasió llançada amb la intenció confessada de fer desaparèixer la nació ucraïnesa i clarament fracassada, doncs.

L’escenografia diplomàtica, amb els seus protocols mil·limètrics, les seues fórmules ritualitzades i el seu llenguatge deliberadament ambigu, existeix en aquest món per una raó fonamental: protegir les relacions delicades entre estats de les possibles personalitats irracionals dels seus dirigents circumstancials.

De manera que quan Trump destrossa deliberadament aquest escenari curosament muntat, no tan sols ofèn un president i una nació que mereixen tot el nostre suport, sinó que dinamita segles de refinament en les relacions internacionals.

Això que ha passat a la Casa Blanca no és una simple grolleria d’un president maleducat. Això és una regressió molt inquietant a estadis que crèiem superats en les relacions internacionals. És tornar a l’època en què els capricis del príncep eren per damunt de la raó d’estat. I això significa retrocedir al temps on els desigs particulars i incontinents d’un líder prevalen sobre les necessitats col·lectives, cosa que debilita l’estat de dret, les institucions democràtiques i els mecanismes de control que garanteixen una governança equilibrada i justa.

La reunió entre el president nord-americà, Donald Trump, i el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, a la Casa Blanca, ha acabat amb un estrepitós fracàs.

[VÍDEO] Trump escridassa Zelenski en directe al despatx oval: “Jugueu amb la Tercera Guerra Mundial”

Finalment, no s’ha signat l’acord d’entesa pel qual Ucraïna havia de concedir als Estats Units l’accés a les “terres rares” en canvi del seguiment de l’ajuda nord-americana contra la invasió russa, hi ha hagut una esbroncada contra el mandatari ucraïnès i Trump l’ha acabat fent fora de la Casa Blanca.

La reacció del govern americà ha estat la de reivindicar que han defensat els EUA i, en un gest encara més humiliant, Trump s’ha dirigit a Zelenski a través de les xarxes socials: “Pot tornar quan estigui preparat per a la pau”.

Vegeu totes les reaccions a l’incident diplomàtic:

L’Ajuntament de València ha tornat a arraconar el català als Concerts de Vivers i no ha programat cap concert en aquesta llengua. L’any passat, l’ajuntament també va marginar el català.

Els concerts començaran l’1 de juliol i no hi ha cap cantant ni grup que empri el català. “Catalá censura el valencià, una vegada més. Tot i ser els Concerts de Vivers que fins fa dos anys més prompte arribaven al sold out, enguany Catalá i la seua regidora de festes, ultra antivalencianista, tornen a vetar la presència del valencià als nous”, es queixa Pere Fuset, regidor de Compromís al consistori.

Catalá censura el valencià… una vegada més. Tot i ser els #ConcertsDeVivers que fins fa 2 anys més prompte arribaven al #SoldOut enguany Catalá i la seua regidora de festes, ultra antivalencianista tornen a vetar la presència del valencià als nous #ConciertosDeViveros . 0 de 18. pic.twitter.com/yHNezorlbv

— Pere Fuset (@perefuset) February 28, 2025

L’any passat, el síndic de greuges va admetre a tràmit una queixa de Compromís i va obrir un expedient per una possible marginació del català a la Gran Fira de València. D’acord amb Compromís, el govern municipal, encapçalat pel PP, havia eliminat pràcticament el català dels actes, cartelleria i difusió de l’esdeveniment, utilitzant només el castellà i fins i tot alterant el topònim de la ciutat.

Aleshores, el síndic va considerar que aquesta actuació podria vulnerar els drets lingüístics i va demanar explicacions a l’Ajuntament. A més, també va reclamar que es justifiqués l’absència de grups de música en valencià als esdeveniments estivals.

Lloc: Mercat municipal

Escola Valenciana ha presentat les Trobades 2025, que se celebren d’ençà del 1986 i que enguany tenen com a lema “En valencià, lliures i amb orgull”. L’acte, com és habitual, s’ha fet a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València (UV) i ha comptat amb la presència de la presidenta de l’entitat, Alexandra Usó; la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó; el director del servei de Llengües i Política Lingüística de la UV, Manel Perucho; l’il·lustrador Natxo Sarvatxo, autor de la imatge de les Trobades 2025; i el coordinador del projecte “Pilota a les Trobades d’Escola Valenciana”, Sebastià Giner.

“Amb el lema ‘En valencià, lliures i amb orgull’ volem situar l’estima i la rebel·lia en el centre de l’acció política per la llengua davant un context de gran hostilitat política i social. Les Trobades cohesionen i dinamitzen les comunitats, alhora que fan poble comarca a comarca. A més, amb l’escola com a centre, les nostres festes per la llengua expressen la memòria de la lluita històrica per l’ensenyament públic, de qualitat i en valencià”, ha dit Usó.

Ha explicat que aquesta primavera, davant la llei educativa de PP i Vox, mobilitzaran les comarques per a defensar el dret de l’alumnat a aprendre en llengua pròpia, així com un model plurilingüe i intercultural que aporte beneficis i oportunitats a les comunitats. “Ara més que mai, cal que ens trobem als carrer i les places dels nostres barris i pobles, que ens mostrem orgulloses de la nostra cultura, que refermem la nostra identitat, que compartim el nostre llegat, que defensem el nostre dret a existir i a viure plenament en valencià”, ha dit.

A l’acte, s’ha fet la primera lectura del manifest de les Trobades 2025, que destaca l’orgull per la llengua. “Si alguna cosa ens fa diferents de la resta dels pobles de l’estat és la manera de dir Bon dia. El valencià és la llengua que ens identifica i ens fa diferents, perquè és la nostra llengua, l’eix vertebrador de la nostra cultura; perquè la nostra identitat comença amb la llengua amb què interpretem el món”, diu el text.

Calendari de les Trobades 2025

Divuit municipis acolliran vint-i-una cites entre el 21 de març i el 31 de maig. La primera serà a Picassent (Horta Sud), i en tindrà una altra el 10 de maig. Després, el Campello i Alacant, els dies 28 i 30 de març; Aielo de Malferit (Vall d’Albaida), 4 i 5 d’abril; l’Alguenya (Valls del Vinalopó) i Algímia d’Alfara (Camp de Morvedre), el 5 d’abril; Fortaleny, (Ribera Baixa), el 6 d’abril; Albuixech (Horta Nord), els 6 i 10 d’abril; Benifaraig (València), el 13 d’abril; Guardamar (Baix Segura i Baix Vinalopó), l’11 de maig; Bètera i Serra (Camp de Túria), 16 i 24 de maig; Xàtiva (Costera), el 17 de maig; el Ràfol d’Almúnia (Marina Alta) i Benimantell (Marina Baixa), el 24 de maig; Betxí (Plana Alta, Plana Baixa i Alcalatén), el 25 de maig; Fageca (Alcoia i Comtat) i Gandia (Safor-Valldigna), el 31 de maig.

La cançó del grup Bèrnia

L’acte també ha acollit la presentació de la cançó de les Trobades 2025. Amb el títol “Paradís”, és obra del grup Bèrnia, integrat per Maria Faubel, Mar Real, Alba Real, Lara Domingo, Mari Cruz Mayoral, Alba Soriano, Marta García i Victoria Cervera. Segons les autores, l’obra és una celebració a l’escola ideal, que promou la diversitat, la llibertat de cada individu a crear el seu propi camí i l’alegria.

a càrrec de Seràfics - Lloc: Porxada del mercat municipal

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha abandonat la Casa Blanca després de la suspensió d’una declaració conjunta que havia de fer amb el president dels EUA, Donald Trump, en la qual havien d’anunciar un acord sobre terres rares i minerals en canvi de prolongar l’ajuda nord-americana en la guerra d’Ucraïna.

Tal com explica The Washington Post, ha estat Trump mateix qui ha demanat al president ucraïnès que abandonés la Casa Blanca, i tot seguit ha suspès la compareixença de premsa.

[VÍDEO] Trump escridassa Zelenski en directe al despatx oval: “Jugueu amb la Tercera Guerra Mundial”

Zelenski se n’ha anat tot sol pocs minuts després de la tensa discussió mantinguda amb Trump davant els mitjans de comunicació. Finalment, aquest acord no s’ha signat, i en una declaració a les xarxes socials, Trump ha dit que Zelenski no estava preparat per a la pau: “Pot tornar quan estigui preparat per a la pau”, ha sentenciat.

Conferència d'en Carles Ubach, enginyer industrial i President del Club Nàutic d'Arenys - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

a càrrec de Joan Vives Bellalta, divulgador musical - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

Microsoft ha anunciat que tancarà Skype el maig per centrar-se en Microsoft Teams, la seva plataforma de comunicació. L’empresa justifica la decisió per la voluntat de simplificar l’oferta de serveis gratuïts i adaptar-se millor a les necessitats dels usuaris.

Starting in May 2025, Skype will no longer be available. Over the coming days you can sign in to Microsoft Teams Free with your Skype account to stay connected with all your chats and contacts. Thank you for being part of Skype pic.twitter.com/EZ2wJLOQ1a

— Skype (@Skype) February 28, 2025

Teams inclou funcions similars a les de Skype, com les trucades individuals i en grup, els missatges i l’intercanvi d’arxius, però també ofereix prestacions avançades, com ara la gestió del calendari, la possibilitat d’organitzar reunions i la creació de comunitats.

Microsoft subratlla que actualment centenars de milions de persones ja fan servir Teams per a la feina, l’escola i la comunicació personal. En els darrers dos anys, el temps de reunió dels usuaris de Teams ha crescut quatre vegades.

Per facilitar la transició, Microsoft permetrà als usuaris de Skype iniciar sessió a Teams amb els seus comptes actuals. 

Skype va néixer el 2003 a Estònia i es va convertir en una de les plataformes de comunicació més populars. El 2011, Microsoft va comprar l’empresa per 8.500 milions de dòlars.