El govern d’Andorra ha aprovat el nou reglament d’ús del català a l’administració general i l’administració de justícia, que s’aplica també a les empreses que tinguin la concessió d’algun servei públic. El text desenvolupa la històrica llei de la llengua pròpia i oficial, aprovada l’any passat amb l’objectiu d’impulsar la preservació del català i garantir el dret dels ciutadans de ser atesos en la llengua oficial.

Andorra aprova una llei del català històrica, que exigeix de saber la llengua i preveu sancions

El reglament estableix, en primer lloc, que els treballadors de l’administració s’han d’adreçar sempre en català quan atenguin algú, independentment de la llengua amb què l’administrat se li adreci. La mesura inclou les comunicacions telefòniques i per altaveu. Alhora, les converses entre treballadors, tant de l’administració general com de l’administració de justícia, s’han de fer en català.

En un contracte de concessió de servei públic, la part contractada haurà de garantir que tots els qui desenvolupen tasques en l’àmbit de la prestació del servei públic saben parlar català, i això inclou les subcontractacions.

Alhora, tota la documentació interna de l’administració –amb independència del suport– que s’adreça a l’interior de l’estat, com també la que va dirigida a l’administrat, ha de ser redactada en català.

Així i tot, si l’administrat afirma expressament que no entén el català, el treballador pot adreçar-se-li en una altra llengua en cas que el treballador la sàpiga. Sigui com sigui, si l’administrat afirma que entén la llengua catalana però que no la parla, el treballador de l’organisme públic ha de mantenir el català.

La retolació, sempre en català

En matèria de retolació, novament tant en l’administració general com de la de justícia, tant si és a l’interior com a l’exterior d’un edifici, ha de ser exclusivament en català. Això inclou, per exemple, les inscripcions que identifiquen béns de l’administració, com ara vehicles o maquinària d’obra.

Hi ha excepcions que permeten d’incloure més llengües. Per exemple, en la retolació dels aparcaments, de les màquines expenedores de tiquets, els indicadors de rutes i de les instal·lacions de turisme i lleure que tinguin participació de l’administració, poden tenir la informació en unes altres llengües, però el català sempre ha d’anar en primer lloc.

Les webs

Les webs de tota l’administració han de ser disponibles en català, i la pàgina d’inici automàticament s’ha d’obrir en la versió catalana. En el moment d’adquirir programari informàtic, l’administració ha de comprar la versió catalana, o una versió multilingüe que inclogui la versió catalana, si n’hi ha.

En el cas de programes informàtics ja adquirits en una llengua diferent, si hi ha pedaços de català (arxius que tradueixen automàticament els programes informàtics), l’administració els ha d’adquirir i instal·lar. I tot programari creat o encarregat per l’administració ha de tenir totes les interfícies d’entrada i sortida, incloses les pantalles, íntegrament en català; i totes les sortides, inclosos els fulls impresos, els tiquets i qualsevol altre element anàleg, íntegrament en català. Les mesures són tant per als programes informàtics d’ús intern com de cara a la població.

Col·laboracions i encàrrecs

Els documents –amb independència del suport– que vinculen l’administració i una persona que fa una tasca per a Andorra, com ara contractes, convenis de col·laboració, acords i qualsevol altre document anàleg, s’han de redactar en català. I si és un conveni de col·laboració amb un altre país, pel cap baix ha de ser redactat en català.

També en els treballs efectuats per encàrrec de l’administració, inclosos els tècnics, s’hauran de lliurar els texts redactats en català. Quan l’administració adjudiqui a una empresa els serveis per a elaborar un text legal o administratiu, com un reglament, una llei o un pla general, s’ha de redactar en la llengua pròpia d’Andorra; únicament en el cas que un professional estranger tingui dificultats raonables es podrà fer en una altra llengua si el document és intern i no es preveu que hagi de ser públic. De fet, en aquest cas, l’administració ha de trametre al ministeri encarregat de la política lingüística un informe que exposi les raons per les quals resulta difícil o impossible d’encarregar-lo en català i esperar que aquest ministeri n’emeti un informe favorable.

Activitats de lleure, esportives i lúdiques

El reglament aprovat també remarca que la llengua vehicular de les activitats esportives, de lleure i lúdiques organitzades per entitats subvencionades per les administracions públiques, tant si són presencials com telemàtiques, han de ser en català. Això significa que ha de ser la llengua de comunicació que facin servir els monitors, els animadors i els entrenadors, que s’han d’adreçar en català als participants. Això també s’aplica a qualsevol acte organitzat o subvencionat per una entitat pública.

Els catàlegs, els rètols informatius, els cartells, els texts informatius previs a l’acte i els que es facin servir durant l’activitat, a més dels anuncis per televisió i ràdio, internet, o per megafonia, han de ser en català.

De la mateixa manera, en les activitats d’esquí escolar, els monitors han d’adreçar-se en català als alumnes, independentment del sistema educatiu. Les estacions d’esquí, en cas que siguin les responsables de fornir de monitors l’activitat, han de disposar dels professionals necessaris per a poder complir el que estableix aquest punt. I tots els centres, les federacions, els clubs, les associacions i més entitats que es dediquen a qualsevol mena de formació o esplai han de fer efectives les mesures necessàries per a garantir l’ús del català i han d’establir els criteris i les modalitats per a verificar el coneixement de la llengua oficial.

En aquesta línia, els acompanyants del transport escolar han d’adreçar-se en català als alumnes. A més, en relació amb el sistema educatiu andorrà, també ha de parlar en català el personal auxiliar de patis i menjadors, els vigilants d’activitats de lleure i qualsevol altre que s’encarregui de tasques semblants.

Ajuts i subvencions en l’esport

Quant als ajuts, l’administració haurà d’establir als contractes que aquells qui representin Andorra en competicions internacionals esportives o d’una altra mena parlin en català quan facin declaracions públiques a Andorra, i també quan facin declaracions públiques fora d’Andorra si el context ho permet.

Així mateix, els esportistes i entrenadors que reben ajuts o subvencions –de manera directa o mitjançant entitats esportives–, si saben català, han de fer les declaracions als mitjans de comunicació andorrans en català. La llei marca que hauran d’aconseguir un certificat de català si volen renovar el permís de residència. De la mateixa manera, aquells qui representen entitats, federacions, agrupacions i associacions culturals, esportives, polítiques, socials o sindicals i que reben aquests ajuts o subvencions han de fer les declaracions als mitjans de comunicació andorrans en català mentre actuïn com a representants d’aquests col·lectius.

Publicitat

En referència a la publicitat que es fa a Andorra, ha de ser en català, independentment del format; i si d’adreça als turistes, es pot fer en altres llengües a més del català. La publicitat que fa l’administració general a internet ha de ser en català a les webs que són en català, independentment del nom de domini primari que tingui.

Les publicacions a les xarxes socials que depenen de l’administració adreçades a l’interior del país han de ser en català, independentment del format.

Les publicacions adreçades a un públic internacional, però que també puguin abastar el públic nacional, han de ser també en català. La publicitat que es fa en una publicació editada als Països Catalans que editi els texts fonamentalment en català, o en un mitjà audiovisual o telemàtic radicat en territoris de parla catalana que emet fonamentalment en català, ha de ser en català. Als texts en format periodístic que tinguin una finalitat també publicitària hom els aplica el mateix criteri.

Com ja vam veure l’any passat, el Banc d’Espanya ha començat a revisar les seves projeccions macroeconòmiques en l’informe de la primavera. Les previsions de l’organisme presenten una perspectiva més positiva per a l’economia de l’estat d’enguany. Sembla que el primer trimestre és més bo que no es preveia. Amb les dades més recents, l’entitat calcula que l’avanç de l’economia en el primer trimestre podria situar-se entre el 0,6% i el 0,7%, enfront del 0,8% del trimestre anterior, en un context en què es manté la facturació de les empreses i el bon comportament de l’ocupació, amb una contribució del sector exterior “lleument positiva”.

Per una altra banda, segons la darrera estimació de l’AIREF (11 de març), el creixement del PIB interanual és del 2,9%, i sembla que també va per aquest camí. El fet és que l’autoritat monetària ha millorat de quatre dècimes la previsió anual de l’augment del PIB per al 2025 i ara espera que creixi d’un 2,7%, gràcies a l’impuls del consum i una millora en la inversió. Concretament, insisteix en el consum privat, i apunta: “Serà la rúbrica que més aportarà al creixement fins el 2027, gràcies a la bona evolució prevista per a la renda disponible i l’ocupació, i també a l’increment poblacional que es projecta.”

Em sembla important destacar que és una dada que supera totes les previstes fins ara, incloent-hi les de les principals institucions internacionals, el govern i l’enquesta dels serveis d’estudis privats de Funcas. I és important fer aquest apunt perquè el banc supervisor no acostuma a ser el més alt en les seves estimacions. Per avui tots els mitjans destaquen això.

De totes maneres, m’ha cridat més l’atenció una altra previsió: la que sembla que ajorna l’objectiu en el camí cap a la moderació de preus. Segons que apunta, la persistència de la inflació en els serveis, juntament amb la fi dels ajuts anticrisi i els inesperats preus més alts de l’energia, són factors determinants perquè augmenti el seu objectiu per a enguany de 0,4 punts percentuals (pp), fins el 2,5%. Concretament, diu: “Els preus de l’energia aquests darrers mesos són més alts que no pas es preveia i el camí cap al futur sembla que avui és més elevat que no pas l’anticipat al desembre, la qual cosa fa que pugi la seva estimació de 0,5pp”.

I m’ha sobtat més aquesta previsió perquè, fa tot just un parell de dies, el Banc d’Espanya mateix publicava l’enquesta a les empreses espanyoles sobre l’evolució de la seva activitat relativa al primer trimestre del 2025. Segons que deia, l’indicador que mesura l’evolució dels costs de les empreses ha augmentat més que no s’esperava fa tres mesos. Així, la proporció d’empreses que diuen que han experimentat un increment addicional dels preus dels seus consums intermedis el primer trimestre de l’any ha augmentat de 17,7pp, fins el 60,9%.

Quant a la variació dels preus de venda, s’observa un ascens de l’indicador corresponent, en línia amb l’anticipat per les empreses fa tres mesos. Concretament, un 33,6% declara que ha apujat els preus durant el trimestre, 14pp més que no pas en l’anterior. Per branques productives, aquesta pressió inflacionista més alta en el trimestre en curs és força generalitzada, si bé s’observa amb una mica més d’intensitat en la indústria que no pas en els serveis.

I rebla que, a un any vista, les empreses enquestades anticipen un increment de les pressions inflacionistes. Concretament, el 70,2% de les societats esperen que d’ací a un any els seus costos siguin superiors als actuals, 3,4pp més que no pas en el trimestre anterior. Aquest augment de les expectatives de pujades de costs es registra tant en els serveis com en la indústria.

L’informe també detecta un repunt lleuger de les expectatives d’augment de preus de venda. Concretament, el percentatge d’empreses que esperen encarir els seus productes els dotze mesos vinents s’eleva fins el 58%, gairebé 6pp més que no pas fa tres mesos, amb percentatges similars en la indústria i els serveis.

D’aquesta manera, el supervisor bancari posa sobre la taula una possibilitat que, fins ara, vèiem a l’inrevés. De fet, em preocupa que no és l’única font que apunta cap aquest camí. La setmana passada, l’informe dels directors de compres de febrer (PMI) anava per la mateixa drecera. En el cas de la indústria manufacturera, apuntava que els costs havien augmentat sòlidament, que els proveïdors havien augmentat els preus, i que el cost de les matèries primeres havien pujat respecte del gener. I, com a resposta: “Les empreses van intentar repercutir aquests preus més alts als clients, sempre que va ser possible, i el resultat net va ser un segon augment mensual consecutiu dels preus cobrats.”

Mentrestant, en els serveis, explica que les pressions dels costs van continuar intensificant-se, a causa de l’augment de les despeses laborals. Els proveïdors també es van mostrar més inclinats a augmentar els preus al febrer. Això va significar que l’increment dels preus pagats en general es va accelerar fins a assolir el seu nivell més alt registrat per l’enquesta el darrer any. I, en conseqüència, les empreses de serveis van respondre augmentant els preus cobrats al febrer, i amb una taxa més elevada que al gener.

És clar, doncs, que els PMI s’afegeixen al tren del Banc d’Espanya. Però no són els únics. En matèria energètica, per exemple, segons l’Observatori de matèries primeres del País Basc, de la setmana passada, els preus del petroli continuaran estabilitzant-se després del repunt de començament d’any, però les retallades de producció de l’OPEP+ seran més significatives a partir de l’abril i podrà haver-hi més pujades. I quant als preus del gas natural als EUA, Europa i Àsia, apunta que augmentaran enguany a causa d’una demanda més alta de GNL i per esdeveniments climàtics extrems. Finalment, pronostica que els preus de les matèries primeres industrials, en general, continuaran mostrant una alta volatilitat. De totes maneres, preveu augments de demanda i costos significatius en l’alumini, l’acer, el níquel i el coure, entre més metalls.

Qui més ho nota són les empreses que gasten energia de manera més intensiva. Per això he volgut parlar amb Pedro González, director general d’AEGE (Associació d’Empreses amb Gran Consum d’Energia), amb seu a Madrid i que té moltes empreses associades catalanes. Em comenta que és veritat el que explica el Banc d’Espanya. “Els mesos de gener i febrer hem vist com els preus en el mercat elèctric gairebé es doblaven respecte de l’any passat. Això ha esverat moltes empreses. El motiu principal de la pujada era l’augment del gas. Per sort, últimament el gas natural ha baixat força i les expectatives avui són una mica més bones per la resta de l’any, atès que això ha d’afectar directament la factura elèctrica”. Un pronòstic més tranquil·litzador, sense dubte.

De totes maneres, els factors geopolítics que han intervingut en la recent baixada del gas poden tornar a canviar, depenent de la inconsistència demostrada en les decisions del president nord-americà, que acaben arrossegant els mercats. “El problema de fons és l’emmagatzematge del gas. Aquí no tenim problemes, però al centre d’Europa, sí. I la situació política allà crea moltes incerteses. Ara som en uns moments en què el mercat del gas la valora positivament”, conclou.

Veurem quant dura, afegeixo, veient què tenim al voltant. Els qui més en saben recorden que la volatilitat del mercat energètic exigeix de seguir-ne l’evolució molt de prop, perquè els factors externs que tots tenim al cap poden modificar ràpidament aquesta tendència.

 

El Sindicat d’Habitatge de Salt ha reclamat que s’acabi “la violència policial” al municipi, després de dues nits d’aldarulls i enfrontaments amb la policia. A més, ha carregat contra els Mossos d’Esquadra i ha recordat que els incidents van començar després del desnonament de l’imam d’una mesquita del municipi i la seva família.

El batlle de Salt: “Hi ha gent que s’ha volgut aprofitar de la situació per generar conflicte”

El sindicat es mostra totalment en contra de “l’abús policial exercitat per part dels cossos de seguretat, sobre una família amb quatre menors d’edat que intentava exercir el seu dret a l’habitatge”. Per això, ha tornat a demanar solucions immediates i recorda que a Salt hi ha més de 1.800 pisos que són propietat de grans tenidors. En aquest sentit, també ha carregat contra l’ajuntament, a qui acusa de “inoperància”.

En la mateixa línia, també ha apuntat que la violència va començar “fa molt de temps” al municipi i apunta als Mossos d’Esquadra i als dispositius “sobredimensionats” en els desnonaments com a desencadenants dels aldarulls. Per això asseguren que els incidents que ha viscut Salt els últims dies són una reacció espontània generada per un col·lectiu social.

En una compareixença, el sindicat ha assegurat que les mobilitzacions no han estat convocades per l’entitat i han afegit que no coneixien el cas perquè ningú de la família de l’imam va anar a demanar-los ajuda. “La primera notícia que tenim del cas és que hi ha tres ferits de la família a mà dels Mossos d’Esquadra”, han dit.

En aquest sentit, han acusat la policia d’actuar “amb més repressió i violència i disparant pilotes de goma i projectils FOAM” durant les protestes d’ahir. Per això, han condemnat l’actuació dels mossos, ja que consideren que “apliquen la violència per protegir grans tenidors i fons voltor contra famílies vulnerables”.

El Sindicat ha assegurat que els agents que van desnonar l’imam de 70 anys el van “colpejar” a ell i a una altra persona que van acabar ingressades a l’hospital Santa Caterina. Fonts de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) sostenen que es van atendre dues persones i que se’ls va donar l’alta mèdica el mateix dia.

A més, el sindicat ha demanat que s’alliberin “tots els represaliats” per motius d’habitatge i exigeix que es facin polítiques d’habitatge reals per posar fi al sensellarisme.

a càrrec de Leonora de Groot-Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La secretaria general del PSPV, Diana Morant, ha intervingut en l’executiva del seu partit per a proposar una alternativa al govern de Carlos Mazón. Ha considerat que  la situació és “inacceptable, intolerable i insostenible” i que el president Mazón es troba incapacitat per a continuar al capdavant del Consell per la seva gestió de la gota freda i per afrontar la reconstrucció.

“Les urnes són l’única sortida”, ha manifestat la secretària general a l’executiva del PSPV d’aquest dimecres a la tarda. Sobre això, ha dit que no és possible impulsar una moció de censura perquè no té prou suport, ja que Vox i el PP tenen la majoria absoluta, i per tant no surten els números, però Morant assegura que sí hi ha majoria al carrer. “El més urgent és votar per a reconstruir”, ha afirmat, i ha dit que clamor social és que és insostenible que no estigui un dia més.

“Mazón no té ja honorabilitat ni dignitat” i “el govern ha perdut tota la legitimitat”, ha dit Morant, que ha titllat el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, de ser còmplice amb el seu silenci, i sobre això ha dit que “és el moment que els valencians recuperen la paraula”.

Morant ha afirmat que “la justícia resoldrà si hi ha hagut responsabilitat amb la gestió de la dana però els valencians han de decidir les responsabilitats polítiques”. en aquesta línia ha dit que es crearà una comissió d’investigació al congrés espanyol.

La Comissió Europea ha anunciat la imposició d’aranzels contra els Estats Units com a resposta als del 25% que l’administració de Donald Trump ha començat a aplicar avui sobre les exportacions d’acer i alumini.

El Canadà també respon als aranzels de Trump amb nous gravàmens contra els productes dels Estats Units

En un comunicat, la CE explica que a partir de l’1 d’abril s’aixecarà la suspensió dels aranzels del 2018 i del 2020, i que respondran a un dany econòmic equivalent a 8.000 milions d’euros d’exportacions d’acer i alumini de la Unió Europea.

Posteriorment, s’aprovarà un nou paquet d’aranzels per 18.000 milions perquè aquests entrin en vigor a mitjans d’abril. L’impacte global, doncs, serà d’uns 26.000 milions, l’equivalent a l’abast dels aranzels dels Estats Units, segons que ha dit la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen en un comunicat.

Malgrat això, la CE ha allargat la mà a Trump per negociar. “Creiem fermament que en un món fragmentat per les incerteses geopolítiques i econòmiques, no és en el nostre interès comú perjudicar les nostres economies amb aranzels”, ha afirmat.

Von der Leyen ha remarcat que la UE ha d’actuar per protegir consumidors i empreses d’uns aranzels que Brussel·les considera injustos i injustificats. Segons l’executiu comunitari, les rèpliques plantejades als aranzels nord-americans estan ben calibrades i són proporcionades.

Trump apuja al 50% els aranzels sobre l’acer canadenc

L’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) ha descobert un fragment d’os facial humà al jaciment de la Sima del Elefante, a la serralada d’Atapuerca (Burgos), que seria el més antic d’Europa occidental. La troballa es va fer el 2022 i després d’haver-la estudiat, s’ha datat entre 1,1 i 1,4 milions d’anys. Els investigadors han atribuït el fòssil a una possible nova espècie que han anomenat Homo affinis erectus. Fins ara, només es tenien evidències de la presència de l’Homo antecessor al continent durant el Plistocè Inferior, però amb aquesta descoberta “un altre personatge entra a la història de l’evolució humana a Europa”, ha destacat la investigadora de l’IPHES que ha encapçalat la recerca, Rosa Huguet.

El 30 de juny de 2022 un equip d’investigadors de l’IPHES i de la URV van descobrir un fragment facial a Atapuerca que han batejat amb el nom de ‘Pink’. Catalogada com a ATE7-1, es tracta d’una peça que no poden inscriure a una espècie concreta, per això en una publicació a la revista Nature l’han situat a l’Homo affinis erectus. “És una cara que s’assembla als Homo erectus, però ens falta tenir més fòssils per poder saber si és Homo erectus o una altra espècie”, comenta Huguet.

Per trobar el fòssil més antic descobert fins ara cal remuntar-se a l’any 2007. En aquell moment, els arqueòlegs van desenterrar de Sima del Elefante una mandíbula amb una cronologia d’1,2 milions d’anys. Es trobava al nivell 9, mentre que ‘Pink’ s’ha extret dos metres pers sota, al nivell 7. La investigadora assenyala que “un homínid amb aquestes característiques encara no l’havíem trobat a Europa”. El fragment localitzat té una cara molt diferent de la de l’Homo antecessor, unes faccions “molt més primitives” i semblants a l’Homo erectus, sobretot en l’estructura nasal, plana i poc desenvolupada.

Evidències de presència d’homínids

La peça trobada s’ha estudiat durant gairebé tres anys. S’han fet uns treballs de restauració molt meticulosos, explica l’investigador de la URV, Xosé Pedro. “Han anat enganxat petits fragments d’os per aconseguir el fòssil que ara presentem”, detalla. Al nivell 7 del jaciment també es van trobar altres evidències que certifiquen la presència i l’activitat d’homínids durant el Plistocè Inferior. S’han recuperat eines de pedra i restes faunístiques amb marca de tall. Pedro, especialista en indústria lítica, explica que aquestes eines els permeten de tenir una visió global sobre la vida fa 1,2 milions d’anys.

Noves línies d’investigació

Fins ara, a Atapuerca s’han documentat cinc espècies humanes diferents que van viure al continent, que engloben des de ‘Pink’, de fa 1,2 milions d’anys, fins al Neolític. “Atapuerca ha aportat i continuarà aportant restes imprescindibles per conèixer les primeres ocupacions humanes a Europa”, diu Huguet.

Els resultats presentats són provisionals. Aquesta descoberta permetrà als investigadors obrir noves línies d’investigació, ja que fins ara només tenien evidències de l’Homo antecessor. “Hem de veure com es relacionaven, d’on venen, quines migracions han fet”, indica Huguet. “És l’inici de noves línies d’investigació que aniran enriquint el panorama de l’evolució humana”, resumeix la responsable de la recerca.

La Paeria de Lleida va lliurar ahir els guardons del premi Mila de periodisme per a la igualtat de gènere, que vol contribuir a visibilitzar les dones i a defensar els seus drets. Entre els premiats hi ha l’article de VilaWeb “Dins un videojoc eròtic immersiu: com és la pornografia d’Erika Lust?“, de la periodista Clara Ardévol Mallol. En aquesta peça es descriu la primera exposició immersiva eròtica d’Europa, “House of ERIKALUST”, i el jurat ha argumentat que “posa en qüestió les creences i els continguts establers pel patriarcat i aposta per una sexualitat més viva i oberta, mitjançant l’expressió artística subversiva des de la mirada dissident d’un feminisme nou dins de l’àmbit de la pornografia contemporània”. Les fotografies són d’Albert Salamé.

A la categoria de mitjans digitals, hi va haver un doble reconeixement i també va ser premiat “La vida diez años después del asesinato de Liliana”, un reportatge de Daniel Domínguez Rodríguez, amb fotografies d’Elvira Megías Quirós, que es pot llegir a #Portodas La Marea. En premsa escrita, el guardonat va ser Albert González Farran, amb el reportatge “Front contra Obstetrícia de l’Arnau per no respectar el protocol de Salut”, publicat al diari Ara. En la categoria de mitjans audiovisuals, l’article premiat ha estat “Temporeres a Lleida: la feina invisible de la dona a la campanya de la fruita”, d’Estela Busoms González, emès a 3Cat – Catalunya Ràdio.

També es van lliurar dos accèssits: en la categoria de premsa escrita, a “Primera y última generación de fareras”, de Maria Teresa Amorós, a l’ABC; i en la categoria de mitjans digitals, per a “Dones a les ones”, presentat per Elvira Altés Rufias, juntament amb Sandra Balagué i Josep Maria Adell. És un projecte que fa valdre  la participació de les dones en els cent anys transcorreguts d’ençà de la inauguració de la ràdio al nostre país.

L’acte va ser presidit per la tinent de batllia i regidora de Polítiques Feministes, Carme Valls, i la presidenta del Col·legi de Periodistes a la Demarcació de Lleida, Laura Alcalde, al Saló del Retaule, acompanyades de la comissionada de Polítiques Feministes, Verònica Martínez, i uns quants regidors.

El Canadà ha respost al president dels Estats Units, Donald Trump, i ha anunciat aranzels sobre les importacions dels productes nord-americans. El ministre de Finances, Dominic LeBlanc, ha anunciat que aplicarà aranzels a partir de demà per un valor de 19.000 milions d’euros.

El nou dirigent del Partit Liberal canadenc promet de mantenir els aranzels als EUA

Així, el Canadà aplicarà aranzels a les importacions d’acer i alumini, sectors directament afectats per les decisions de Trump. Per altra banda, també s’aplicaran gravàmens addicionals a productes com ordinadors, material esportiu o productes d’estampat de ferro.

Aquesta mesura arriba com a resposta als gravàmens impulsats en les darreres setmanes per Trump. El president dels Estats Units va anunciar ahir que elevaria al 50% els aranzels sobre l’acer i l’alumini canadenc, un augment del doble respecte el 25% que tenia previst.

La decisió del Canadà s’ha anunciat poques hores després que la Unió Europea també presentés nous aranzels contra els productes nord-americans, en aquest cas per valor d’uns 26.000 milions d’euros.

Un grup de cinquanta-quatre famílies de cinc promocions immobiliàries d’HPO d’InmoCriteria a Banyoles (Pla de l’Estany), Sentmenat (Vallès Occidental) i Sitges (Garraf) han amenaçat de no pagar els lloguers si no atura el procés de privatització per vendre els pisos.

Amb el suport del Sindicat de Llogateres, van retenir el pagament del darrer rebut durant cinc dies i van advertir InmoCriteria que, si no escoltava les seves demandes, no veuria “ni un duro” a partir de l’abril. L’entitat defensa la vaga de lloguers com una eina efectiva “per a aturar les expulsions” que, a parer seu, fa la immobiliària a tots els llogaters a qui no renova el contracte amb intenció de posar els pisos a la venda. “L’habitatge públic ha de sortir de les urpes dels negocis”, ha dit el portaveu Enric Aragonès.

El Sindicat de Llogateres ha recordat que la manifestació multitudinària del novembre per a abaixar el preu de les rendes va derivar en una vaga de lloguers a trenta-tres pisos de Salou (Tarragonès) i el Vendrell (Baix Penedès). Les famílies han estat dos mesos sense pagar les quotes “per poder recuperar els IBI que InmoCriteria els havia estat cobrant abusivament, com una estafa, tots els anys de contracte”. Aragonès ha assegurat que cap família ha estat demandada per l’impagament i ha celebrat que en conjunt han recuperat 25.000 euros.

Després d’aquesta experiència, ara l’entitat busca una nova fórmula per a reclamar els drets dels llogaters de pisos de protecció oficial. En aquest cas, són cinquanta-quatre famílies que s’han rebel·lat contra el procés amb què InmoCriteria deixa de renovar els contractes de lloguer social per posar els habitatges a la venda. Aquests llogaters han enviat un ultimàtum a la immobiliària per exigir-li que aturi aquesta desclassificació i que els permeti de continuar vivint a les finques amb un lloguer protegit.

Aragonès ha detallat que aquestes cinquanta-quatre famílies es van coordinar a començament de mes per no pagar el rebut del lloguer. Al cap de cinc dies, el van ingressar totes alhora amb una carta a manera de “avís de coordinació” en què advertien la immobiliària que, si no aturava les privatitzacions dels pisos, deixarin de pagar el lloguer de manera indefinida. Si això passa, preveuen ingressar les quotes en un dipòsit comú fins que el conflicte es resolgui.

El portaveu del Sindicat de Llogateres ha assegurat que InmoCriteria “s’ha posat nerviosa” amb les mobilitzacions, de manera que ha ofert als llogaters tenir preferència en la compra dels pisos a preus fins a un 40% inferiors a l’oferta inicial. “Gairebé assetgen telefònicament les famílies per empènyer-les a endeutar-se per continuar vivint als seus pisos”, ha criticat.

Aragonès ha refermat que “l’habitatge públic ha de sortir de les urpes del negoci immobiliari” i ha reivindicat que les vagues de lloguers busquen “garantir un habitatge orientat a un interès comú i no al benefici privat de la Caixa i de les fundacions i empreses que fins ara s’han aprofitat d’aquest model”. “No serveix de res tenir un govern que anuncia 50.000 pisos nous si abans del 2030 n’hi haurà 43.000 que acabaran privatitzats”, ha subratllat.

Segons el sindicat, a aquestes famílies s’hi podrien afegir aviat unes 25 més d’unes altres promocions de Catalunya.

Un grup de vint-i-sis eurodiputats, encapçalat pels eurodiputats Jaume Asens (Comuns), Diana Riba (ERC), Vicent Marzà (Compromís) i Estrella Galán (Sumar) han exigit a la Comissió Europea una investigació exhaustiva sobre les infiltracions policials en moviments socials i polítics a l’estat espanyol, el Regne Unit i Alemanya. En una carta dirigida al comissari de Justícia europeu, Michael McGrath, els eurodiputats expressen la seva “profunda preocupació” pels casos i reclamen a Brussel·les l’aplicació de mecanismes de supervisió a escala europea. En la missiva, assenyalen que és una pràctica que criminalitza la societat civil i que, malgrat que “hauria de ser excepcional”, s’ha convertit en habitual.

En un comunicat signat conjuntament, Asens, Riba, Marzà i Galán recorden que les seves respectives formacions polítiques ja han demanat explicacions al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, per l’últim cas d’infiltració policíaca detectat a Catalunya. “Es comptabilitzen més d’una desena de policies infiltrats amb Marlaska com a ministre, sense que se sàpiga si hi havia autorització judicial o en quines condicions es produïa”, denuncien tots quatre eurodiputats.

En la carta remesa al responsable comunitari de Justícia, els vint-i-sis eurodiputats (tots membres o bé del grup de l’Esquerra o dels Verds de l’eurocambra) denuncien l’ús de pràctiques sexo-afectives per part dels cossos policials infiltrats. “Aquestes pràctiques han violat drets fonamentals, inclosa la privacitat, la integritat sexual i la llibertat d’associació”, afirmen. Malgrat que la Comissió Europa argumenta que es tracta d’una competència exclusiva dels estats membre, tal com va respondre a una pregunta parlamentària d’Estrella Galán el passat mes de novembre, a la carta, els eurodiputats alerten que algunes de les operacions han estat “transfrontereres i, per tant, d’interès per a la UE”.

En la missiva enviada a McGrath, els eurodiputats exigeixen a l’executiu comunitari mecanismes de supervisió “estrictes” a escala estatal i europeu; que es dugui a terme una investigació “exhaustiva i imparcial” per esclarir els fets; i que es promoguin “processos de rendició de comptes efectius i reparadors” per a totes les persones i moviments afectats. Entre els firmants també hi ha les eurodiputades de Podemos Irene Montero i Isa Serra, l’eurodiputat d’EH Bildu Pernando Barrena i l’eurodiputada del BNG Ana Miranda Paz.

El Departament d’Empresa i Treball ha decretat uns serveis mínims del 66% en hores punta i del 33% en les altres hores per a les set jornades de vaga convocades entre el 17 de març i el 3 d’abril a RENFE, d’acord amb l’ordre signada pel conseller Miquel Sàmper.

Es considera hora punta entre les sis del matí i dos quarts de deu del matí i entre les cinc de la tarda i dos quarts de nou del vespre. CCOO, UGT, la CGT, la Confederació Intersindical-SF i Semaf van convocar unes quantes jornades d’aturades totals i parcials per denunciar els incompliments dels acords signats el 2023 que van servir per a desconvocar una altra protesta amb relació amb el traspàs de Rodalia a la Generalitat i la privatització del transport de mercaderies.

Concretament, els sindicats van convocar vint-i-quatre hores de vaga per als dies 17 i 26 de març i 1 d’abril i parcials durant la resta de dies: el dia 19 de març de 6.00 a 9.00, de 14.00 a 17.00 i de 21.00 a 23.00; el dia 24 de març de 2025: de 6.30 a 9.30, de 14.30 a 17.30 i de 20.30 a 22.30; el dia 28 de març de 2025, de 6.00 a 9.00, de 13.30 a 16.30 i de 20.30 a 23.00 i el dia 3 d’abril de 2025, de 6.30 a 9.30, de 14:30 a 17:30 i de 21.00 a 23.00.

L’ordre estableix que els serveis mínims dictats “es justifiquen pel desenvolupament de vagues anteriors amb aquestes proporcions, que han conciliat de manera equilibrada el dret constitucional a la vaga i el servei essencial al transport de la ciutadania”.

Els sindicats van denunciar fa uns dies, quan van convocar les aturades, que s’havien trencat els compromisos assolits en la reunió del 23 de novembre de 2023 que garantien que RENFE i ADIF continuarien essent els prestadors dels serveis de Rodalia, que es preservaria la integritat de la plantilla de les dues empreses i que s’establirien grups de treball i negociació per adoptar “solucions consensuades” als reptes del sector.

Ara, sostenen, s’ha comunicat la creació d’una empresa mixta aliena al grup RENFE sense comptar amb la possibilitat de participació del comitè d’empresa i s’ha impulsat l’exclusió de la línia R1 de la Xarxa d’Interès General.

Aquesta setmana, el Ministeri de Transports espanyol va decretar serveis mínims del 72% per a l’alta velocitat i de llarga distància i d’un 24% per a les mercaderies. A diferència de Catalunya, per al servei de Rodalia a l’estat espanyol s’ha establert un 75% durant les hores punta i un 50% en la resta de la jornada.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, no compareixerà imminentment al parlament per donar explicacions sobre el caos ferroviari. Illa no ha demanat pas d’intervenir al ple per iniciativa pròpia, cosa que hauria pogut fer, i la cambra també ha tombat la petició de Junts d’ampliar l’ordre del dia i votar una sol·licitud de compareixença del president. El PSC, ERC, els Comuns i la CUP hi han votat en contra. El seu argument és que Illa ja intervindrà en un debat monogràfic sobre Rodalia que començarà el dia 25, i que havien demanat Esquerra, els Comuns i la CUP. Junts pretenia forçar una compareixença urgent del president arran de l’increment de les incidències en el servei, però, si s’hagués aprovat la seva proposta, Illa també hauria tingut la potestat d’ajornar-la un mes, a tot estirar, segons el reglament. D’aquesta manera, el govern guanya temps i mira d’esquivar que el president de la Generalitat es desgasti políticament pel caos ferroviari.

De fet, l’executiu ha situat la consellera de Territori, Sílvia Paneque, en la primera línia de bon començament. També serà Paneque qui donarà primer explicacions a la cambra, la setmana vinent, a la Comissió de Territori, on compareixerà a petició pròpia. No obstant això, la situació ferroviària també ha centrat una part de la sessió de control al president aquest matí. Junts ha acusat Illa d’amagar-se, ERC ha reclamat inversions per a revertir un problema que afecta cada dia els usuaris del transport públic, en un moment en què hi ha governs socialistes a Catalunya i a l’estat espanyol, i els Comuns també han reclamat recursos i un calendari clar per a saber quan “deixaran de ser una tartana”. La CUP, a més, ha retret a Illa que no hagi comparegut a la cambra per iniciativa pròpia i des d’ahir demana la dimissió de la consellera de Territori. El PP, Vox i Aliança Catalana han exigit igualment explicacions immediates a Illa.

El president de la Generalitat ha negat que el govern s’amagui i ha recordat que ell mateix va demanar disculpes de Perpinyà estant als ciutadans que havien sofert el mal funcionament dels trens. Paneque també va apel·lar a la paciència i va advertir que caldrien dos anys perquè es normalitzés el servei. Però el govern evita de posar el focus en el dèficit crònic d’inversions, que els partits independentistes retreuen als governs espanyols socialistes i del PP.

Illa ha defensat tres fronts d’actuació per intentar revertir la situació: l’increment d’inversions en la infrastructura, la compra de material rodant (a començament de l’any vinent entraran en funcionament 110 nous trens) i un canvi en la governança, en compliment de l’acord amb ERC sobre el traspàs. La previsió del govern és que la nova empresa mixta, formada per l’estat i la Generalitat, operi a partir del cap d’any vinent. Quant al dèficit d’inversions, que la majoria de grups sosté que és crònic, el president de la Generalitat ha advertit que els tècnics alertaven que no es podien incrementar les inversions amb la xarxa en funcions i que s’havia de trobar l’equilibri entre les obres necessàries i les afectacions al servei. “No hi ha una solució immediata ni és un problema senzill”, ha advertit Illa. No obstant això, ha admès que “el servei de rodalia té molt recorregut de millora”.

La trajectòria política del president de la Generalitat, Carlos Mazón, té una esperança de vida com més va més curta. Els moviments de la jutgessa de Catarroja, que amenaça de revelar totes les vergonyes de la mala gestió de l’emergència de la gota freda, no han agradat gens a palau. Però aquest no és l’únic disgust del president. Avui, la portada i l’editorial de l’ABC en reclamen obertament el cap.

“La contundència de la relació dels fets continguda en la interlocutòria fa inviable políticament la continuïtat de Carlos Mazón”, diu l’editorial, que es titula: “Carlos Mazón se n’ha d’anar de seguida”. El diari recorda que el president no és investigat, tal com passa amb Salomé Pradas i Emilio Argüeso, perquè és aforat i assenyala que la instrucció ja “conclou de manera taxativa que les responsabilitats pel retard en l’avís a la població es concentra en l’executiu autonòmic”.

“La investigació judicial, a mesura que avança, ofereix conclusions que evidencien, al marge de quina sigui la traducció penal i la possible i futura implicació d’altres administracions, la pèssima gestió de la catàstrofe de la Generalitat dirigida per Carlos Mazón”, continua l’ABC, que parla directament de negligència i assegura que la figura del president “ha quedat hipotecada políticament per sempre amb aquest luctuós episodi”.

“Tot el món sap que, des de l’endemà de la tragèdia, Mazón és un president amb respiració assistida, que juga els minuts de les escombraries del partit i a qui el sosté la incapacitat dels populars per pactar amb Vox un substitut”, afegeix.

El diari també explica que el PP no té cap pla per resoldre la crisi al País Valencià, mentre s’autoenganya amb la idea que Mazón pot encapçalar la reconstrucció i capgirar les enquestes. “Té a davant una esquerra que es va rearmant gràcies a una llarga experiència d’aprofitar-se políticament de les desgràcies d’aquesta mena, com va demostrar la tragèdia del metro de València o el Prestige a Galícia”, conclou.

Els Demòcrates, partit polític liberal que defensa una independència gradual de Dinamarca, han guanyat les eleccions legislatives a Grenlàndia amb el 29,9% dels vots, segons els resultats preliminars publicats per la Comissió Electoral després de completar l’escrutini.

Aquesta formació política, que ha estat la sorpresa en la jornada electoral, ha millorat més de vint punts percentuals els seus resultats del 2021. En segon lloc, hi ha els independentistes d’esquerres de Naleraq, que han obtingut el 24,5% dels vots (amb una pujada de més dotze punts percentuals).

D’aquesta manera, els dos partits de l’oposició –els Demòcrates i Naleraq– han estat els més votats i, per tant, els que tindran més escons en el nou parlament grenlandès (Inatsisartut). Tots dos són partidaris de la independència de Dinamarca, però discrepen sobre el ritme del procés.

Per darrere dels Demòcrates i Naleraq, hi ha la coalició esquerrana que fins ara governava: Inuit Ataqatigiit, amb el 21,4%, després d’una forta caiguda de més de quinze punts; i Siumut, amb el 14,7%, que ha perdut gairebé la meitat dels vots. De fet, aquestes formacions eren les favorites segons les enquestes perquè han dominat la política grenlandesa els darrers anys.

En cinquè lloc, ha quedat el partit liberal-conservador i unionista Atassut, amb un 7,3% dels suports. El partit Qulleq, format el 2023 per ex-membres de Naleraq i Siumut, ha quedat en darrera posició amb l’1,1% dels vots.

Aquest procés electoral ha despertat una atenció mundial arran de l’obsessió expansionista del president dels EUA, Donald Trump, que ha insistit que vol prendre el control d’aquest territori autònom de Dinamarca, que fa dècades que aspira a la independència.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els problemes per a la comunitat educativa no s’han acabat després de la consulta sobre la llengua base. Amb els resultats obtinguts, cada centre ha d’adaptar les aules i els nivells a les demandes de les famílies. Això continuarà afegint tensió als equips directius i les famílies, perquè resulta pràcticament impossible de fer content tothom.

Amb uns resultats prou positius per al català, continua el problema de fons de l’interès del conseller per a conflictivitzar la llengua i no escoltar les opinions de les universitats i els experts en sociolingüística i amb plurilingüisme. Per saber on som ara, després de la consulta, parlem amb Joaquim Dolz (Morella, els Ports, 1957), catedràtic de didàctica de les llengües i formació del professorat de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat de Ginebra (Suïssa).

En aquesta entrevista telefònica, Dolz qualifica de demagògica la consulta i es plany que no es deixe fer als professors la seua feina. Lamenta, també, la resurrecció artificial d’un conflicte lingüístic al País Valencià. La conversa s’acaba amb un cant al plurilingüisme i a l’aprenentatge de les llengües com a porta d’entrada a la societat.

—Com definiríeu el fet que les famílies hagen hagut de triar la llengua base a les escoles del País Valencià?
—Jo considere que és una consulta demagògica i a les autoritats que l’han volgut fer no els ha sortit com es pensaven. I és demagògica per diverses raons. La primera és que l’educació, i en particular l’educació pública, no és una qüestió en què la decisió l’hagen de prendre els pares. És una qüestió que interessa tota la societat. No se’n poden excloure els agents educatius, i se n’han exclòs els mestres, se n’ha exclòs l’acadèmia. És clar que els pares de família s’hi han d’implicar, però no únicament. S’assembla molt el sindicat vertical de l’època de la dictadura, en què els únics que es podien consultar eren els pares de família i controlats pel ministeri. Però l’aspecte més important és una llibertat mal entesa, i és un problema que va més enllà del País Valencià. És la tendència a veure la llibertat com si cadascú fos el president de la república de casa seua, i sense cap responsabilitat sobre les qüestions que són col·lectives. Les qüestions sobre les llengües, i en particular les llengües minoritzades, i sobre l’educació són una responsabilitat col·lectiva i no se’n poden excloure els agents educatius.

—I el resultat d’això quin seria?
—El pitjor de tot això és que la consulta porta a una situació de desorganització total. I a mi m’agradaria que es pogués evitar l’accentuació del conflicte lingüístic al País Valencià, on la diversitat de situacions sociolingüístiques és molt important.

—Un conflicte lingüístic que feia temps que no era un problema i que sembla que la consulta ha revifat en determinats sectors.
—No tinc dades concretes, però sí que veig que arran de la consulta podrà haver-hi tensions, especialment, als llocs on les decisions són més compartides. On hi ha 40 i 60 dins la mateixa aula, per exemple. O, als llocs on hi ha una minoria molt marcada sobre una minoria, perquè també marca molt la persona que veu que tots voten en una direcció, i ella, en una altra. És molt irresponsable per part de les autoritats haver permès això, encara que els resultats per al valencià siguen menys dolents que ens imaginàvem inicialment. Però no és positiu. Crearà tensions.

—Mirant els resultats, si exceptuem les àrees de domini lingüístic castellà, el fet que hi haja un 68% a favor del català, com ho valoreu?
—Jo ho valore positivament. La sorpresa ha estat per a la gent que tenia una perspectiva molt pessimista, i a mi, sincerament, m’ha alegrat molt. A la meva comarca d’origen, els Ports, el resultat ha sigut massivament pel valencià. És una comarca on hi ha un poble, Olocau, que és de parla castellana, i el 90% de la gent d’Olocau ha votat a favor del valencià. No m’ha sorprès gens, la diferència que hi ha entre les grans ciutats i certs barris i la zona d’Alacant. A València i a Castelló, esperava resultats més bons. Els resultats mostren un interès pel valencià que molts sociolingüistes tal vegada no s’esperaven. Es veu clarament que les escoles concertades tenen un resultat més a favor del castellà i també en funció del tipus de migració que hi ha hagut.

—En algunes zones castellanoparlants, la diferència entre totes dues llengües no ha estat tan acusada com s’hauria esperat.
—És normal que hi hagués un percentatge més important de castellà que de valencià, però hi ha un percentatge interessant de pares de família que han comprès el que diu la llei, que tots els alumnes tenen el dret de dominar totes dues llengües i que les institucions han de donar suport perquè tota la població del País Valencià puga dominar-les. Si s’organitza una escola monolingüe en castellà, serà impossible que dominen el valencià. I si s’organitza únicament com una matèria escolar, és molt més difícil. Hi ha una part de la població de les zones castellanoparlants que s’adonen de l’interès d’aprendre les diferents llengües, que si donen suport a la llengua minoritzada, no perdran gens el castellà. D’aquest punt de vista no és tan negatiu. Encara que després es presenten els resultats d’una manera una mica enganyosa, perquè si no mires el detall de com s’ha votat, no es comprèn.

—I als Serrans, una zona de frontera però castellanoparlant, han triat el català. A què ho atribuïu?
—Als Serrans, possiblement, la gent s’adona que aprendre llengües no fa cap mal, i que, si han de viatjar, és una riquesa que dominen tant el castellà, que tothom l’aprendrà, com el valencià, i, si és possible, una bona dosi d’ensenyament d’unes altres llengües.

—Coneixeu a fons la llei Rovira. Els resultats d’aquesta consulta seran fàcils d’aplicar a l’hora de dissenyar les aules?
—No. És molt difícil. Als llocs on les votacions són complexes, és a dir, que hi ha una aula que, posem per exemple, a cinquè vulguen el castellà i a sisè tinguen el valencià, com s’organitzarà això per a l’any següent? S’haurà de votar cada any? Com s’organitza la progressió dels aprenentatges? En l’aprenentatge d’una llengua, un aspecte complex per als mestres és veure què fem el primer any, el segon, com fem progressar els alumnes tant en l’ús de cada una de les llengües com en els coneixements gramaticals, la lectura, l’escriptura, la pràctica de l’oralitat… Com ho fem, si les coses poden canviar cada any? Els professors, que coneixen les capacitats dels alumnes, i poden organitzar-ho, es veuen en una situació en què, si la seua opinió compta, és de manera indirecta i, a més, tenen la indicació de no influir en els pares.

—El fet que les famílies decidesquen en quina llengua s’ha de fer l’educació quin missatge transmet?
—Hi ha escoles públiques que es regeixen per les llengües oficials i per criteris que són col·lectius, perquè és de l’interès de tota la població d’aquella zona, per la pau social, per la convivència. Som en un territori on hi ha dues llengües oficials i un estatut que diu que tenim el dret a desenvolupar competències en totes dues llengües. La recerca ens diu que si una de les llengües està en una situació d’ús particular, s’ha de reforçar perquè la puguen aprendre. Cosa que també passa amb les llengües estrangeres. No n’hi ha prou de fer un curs d’anglès o un curs de francès si no es pot practicar paral·lelament la llengua. Es vol denigrar la immersió. I jo no sé per què es vol denigrar, perquè quan algú vol que el seu fill aprenga el xinès, ha de viatjar i ser a un lloc on puga parlar el xinès. No n’hi ha prou amb una classe. I encara una altra cosa.

—Digueu.
—Les actituds marquen la motivació dels alumnes. Si la representació del valencià és que és una llengua que no serveix per a res, o si la manera com s’organitza el poder públic de l’ensenyament mostra que no hi ha interès, sense donar exemple de parlar les dues llengües, i m’és igual que siga un partit polític o un altre, i si l’actitud i les representacions són negatives, és molt difícil aprendre una llengua. Perquè, si es transmet que no val per a res, qui vol aprendre-la? A més, tenim una població que ve d’uns altres països, i com ho fem perquè aprenguen el valencià, el castellà i no perden la llengua d’origen? Curiosament, hi ha gent que ve de països llunyans i que aprenen les dues llengües. Hi ha gent que ve d’un país d’Amèrica Llatina on únicament parlen el castellà i no comprenen que hagen d’aprendre una altra llengua. I això, els professors ho saben fer, i no els deixen ni donar l’opinió amb la consulta que s’ha organitzat.

—Amb la nova organització, es tornarà a la segregació dels alumnes segons la llengua triada. Del punt de vista pedagògic, és un pas enrere?
—Tenim un país molt heterogeni. Les comarques rurals són diferents de les zones urbanes. Les zones urbanes han crescut i s’han transformat molt, però si s’hi creen guetos es complica la vida social. Jo trobe important que puguen conviure. Si els separem en el sistema escolar, es pot crear una tensió entre els alumnes de les classes en valencià i els alumnes de les classes de castellà. Fins i tot, al pati, es poden crear tensions. Sempre n’hi ha hagut una mica, i ningú no amaga que la majoria d’escoles concertades té una població d’un origen socioeconòmic diferent de l’escola pública. Però si, a més, dins la mateixa escola, hi ha els qui trien el castellà i els qui trien el valencià, o dins una mateixa aula, perquè si en un grup hi ha dotze alumnes que trien el valencià i deu que trien l’altra llengua, s’ha de fer allò que trie la majoria, i es marca d’una manera molt forta els compartiments entre les diferents llengües. És difícil organitzar l’ensenyament així, i pot crear tensió. No sé si en crearà o no, perquè els professors generalment arriben a fer coses bones, fins i tot, en condicions dolentes. Però el que ha de dir un expert com jo, que ha dedicat la vida a investigar sobre aquestes coses, és que, si es creen bones condicions, es poden aprendre quatre llengües simultàniament. Si les condicions no són bones, cap de les llengües es desenvolupa com cal. I a mi em fa la impressió que s’ha accentuat les males condicions per a l’aprenentatge de les llengües.

—Voleu afegir res?
—Vull acabar dient que, per al desenvolupament general de les persones, les llengües són importants. La llengua, i les llengües en plural, ajuden a desenvolupar les persones. S’aprèn gràcies a les llengües, i s’aprèn sobre les diferències entre societats i cultures entrant per les llengües. La segona cosa que vull dir és que tenim una sort enorme de tenir una llengua com el català, la varietat del valencià, que és d’una riquesa enorme. I que tenir una altra llengua també amb una riquesa enorme, que és el castellà, pot ajudar a l’aprenentatge de terceres o de quartes llengües. Pot desenvolupar cognitivament la persona, ho demostren les neurociències. I és fonamental per al desenvolupament social, perquè, si tu no pots parlar la llengua d’un grup, és molt més difícil entrar en eixe grup. I la dreta hauria d’aprendre que el desenvolupament econòmic també depèn d’això. És a dir, que no hi ha res que es perda. Aprendre llengües és una riquesa, i el monolingüisme és una limitació. Si es fan les coses perquè es puga aprendre únicament el castellà, és una limitació i no aprendran tan bé l’anglès o el francès o les altres llengües. És una riquesa, el bilingüisme i el plurilingüisme. I això és cosa de tots. No únicament dels pares de família.

 

“Hola, sóc en Pol.” “Hola, benvingut. Sóc en Pol, encantat.” Aquesta conversa no para de repetir-se en un grup de WhatsApp cada volta que hi entra un usuari. Hi ha gent de pols oposats, polifacètics, polivalents, potser algun polític, de totes les edats i algú de Sant Pol de Mar.

No hi trobareu Paus i encara menys Pablos. En reneguen, els consideren persones no grates. Us preguntareu què amaga aquest grup de WhatsApp. Doncs és ben senzill: només hi ha persones que es diuen Pol.

El grup, que ara mateix aplega uns cent noranta Pols, comença a funcionar de bon matí, quan els Pols van a la feina. N’hi ha un parell o tres que fan de mestres d’orquestra i s’hi parla ben bé de tot. De música, de les professions, dels gusts, de les edats, de les orientacions sexuals, de l’estatura, de la ràbia acumulada que hi ha envers els Paus, de comprar una casa en un poble de Galícia que, sorprenentment, es diu Pol, o que prefereixen sortir de festa a la Sala Apolo.

Els Pols dissenyadors ja treballen a ple rendiment. Alguns s’encarreguen del marxandatge i volen plagiar Trump i gravar “Make Pol Great Again” en una gorra vermella; d’altres han dissenyat uns quants logotips i d’altres sospesen de crear un himne. També n’hi ha que, sense conèixer-se, proven d’ajuntar-se com si fossin germans per compartir un pla familiar de Spotify. Un “Spoltify familiar”, que en diuen. I un altre Pol que és programador i, atenció, ha creat una pàgina web anomenada polhub.cat. I cada Pol s’hi pot registrar, explicar qui és, l’edat que té, les afeccions, compartir les xarxes…

“Però si això és una punyetera secta!”, pot dir algú. I no aniria pas mal encaminat, perquè hi ha prou indicis per a pensar-ho. Però els Mossos d’Esquadra, de moment, no han obert cap mena d’investigació. Són senzillament Pols que s’han unit per reivindicar la identitat del nom, que diuen que és única. Hi ha dos Pols, el Mallafré i Rodellar, que han anat més enllà i han aprofitat l’avinentesa per engegar una idea que fa tres anys que tenien desada al calaix: fer el “Polcast”, un pòdcast sobre Pols.

De la festa “polpular” al “Polcast”

Fa dos anys, a Instagram va sorgir un perfil ben peculiar anomenat @festapolpular. Darrere, hi ha el Pol C., un jove dissenyador de Barcelona que va tenir una idea esbojarrada: fer una festa en què tan sols hi hagués Pols dels Països Catalans. Ho va veure a l’humorista nord-americà Ryan Leader i va pensar que seria genial fer-ho a casa, tal com va explicar a VilaWeb.

El perfil va ser un èxit aclaparador: en dues setmanes, ja havia aconseguit sis-cents seguidors. Però al final la festa no es va fer mai i el perfil va quedar en pausa. Fins que fa pocs dies, sorprenentment, es va reactivar amb l’anunci de dues idees eixelebrades: un pòdcast sobre Pols i un grup de WhatsApp en què només hi hagués Pols. El grup té data del 2 d’octubre de 2022, però no havia tingut mai tanta activitat com fins ara.

Pol Mallafré i Pol Rodellar (fotografia: cedida).

Pol Mallafré: “Aquest vídeo viral no m’ha canviat gens la vida. Tot és igual de gris”

Darrere del “Polcast” hi ha Pol Mallafré, muntador a Producciones del Barrio i creador de continguts amb l’usuari @mockudrames, i Pol Rodellar, baixista del grup Mujeres, ex-redactor de la revista Vice i empresari tèxtil amb Confecciones Rodellar. “No recordo d’on surt la idea. Se m’acut parlant-ne amb en Rodellar. M’adono que podria reunir en una taula interessantíssima quatre o cinc Pols, cadascun molt enginyós”, explica Mallafré. La idea no s’acabava d’executar mai, però han aprofitat l’embranzida del grup de WhatsApp i el perfil de la festa “polpular” per a engegar-ho.

El pòdcast sobre Pols, el “Polcast”, es farà divendres a les 18.30 a la Lleialtat Santsenca, al barri de Sants de Barcelona. Forma part de la programació de La Llama Fest, un festival de comèdia alternativa organitzat per La Llama que vol radiografiar l’estat de l’humor a Barcelona, especialment les propostes emergents, rares i poc comercials i amb menys presència als mitjans i als grans festivals. Els Pols tenen l’entrada gratuïta.

Segons Mallafré i Rodellar, el pòdcast servirà per a explicar curiositats sobre Pols, també n’hi haurà algun de conegut i hi haurà micròfon obert per a conèixer més històries. “L’estructura del programa és entrevistar i parlar de manera arbitrària amb Pols”, deixa clar Mallafré. La idea és que el projecte tingui continuïtat, potser un capítol el mes, parlant amb Pols experts en diferents temàtiques. “M’agrada fer servir això de les cartes. El Pol cuiner, l’informàtic, el famós”, diu Mallafré, comparant-ho amb els barrufets.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pol Mallafré (@mockudrames)

Rodellar assenyala que el Pols tenen unes quantes coincidències, però que amb el grup han descobert perfils nous. S’explica: “Tots ens dediquem a coses creatives, la majoria som germans petits, no som models, no som forçuts. Teníem una idea que potser hi havia un denominador comú. El WhatsApp ens obre i descobrim uns Pols que no teníem ubicats”. Al grup, hi ha Pols de totes edats i el més veterà, de moment, és Pol Cruells. Té cinquanta-quatre anys i no és un Pol qualsevol: és el baixista dels Amics de les Arts.

Per fer el “Polcast”, van enviar una enquesta al grup demanat tota mena d’informació. L’estat civil, si els agradava el futbol, si portaven ulleres, si eren puntuals, les addiccions…  I tot plegat ho faran servir per al programa. “Són creatius, a molts els agrada la música. I amb l’enquesta, hem vist que a molts els agrada el rocòdrom. Sempre he tingut tendència per l’escalada. No ho he fet mai, però sempre he pensat que tindria traça per a fer-ho”, diu Mallafré. L’altre Pol ens revela una cosa que ens deixa bocabadats. El seu cognom, Rodellar, també és el nom d’un poble de l’Aragó que és conegut, precisament, per la pràctica del barranquisme i senderisme. Tot està connectat, ja ho veieu.

Els dos també queden ben parats de què es parla al grup de WhatsApp. “Som molt educats, ens diem bon dia i bona nit”, diu Mallafré. Parlen de curiositats, es generen tota mena de debats i comparteixen fotografies, com ara, la d’un esmorzar de forquilla un dilluns amb carn, mongetes seques, vi negre i gasosa. “El bon esmorzar dels Pols”, deia el Pol.

La pàgina web: “L’espai per a celebrar la nostra identitat única”

Els Pols tenen pàgina web gràcies a Pol Marzà. Aquest programador s’ha encarregat de muntar-la i és molt completa. Permet de registrar-se, confeccionar un perfil, aportar tota mena d’informació –com ara una petita biografia, interessos i afeccions– i crear comunitat.

En la web, també hi apareix un manifest i s’hi defineix la identitat Pol. S’hi diu que els Pols tenen autenticitat, coneixement, creativitat i comunitat. “La música, l’art i totes les formes d’expressió són el llenguatge universal del Pol”, es diu. Quant a les trajectòries professionals, s’assenyala que la majoria dels Pols tendeixen a destacar en àmbits creatius i innovadors, com ara el disseny, l’emprenedoria i la comunicació.

Quant a la formació i a les relacions socials, el 73% tenen estudis universitaris o formació especialitzada i tendeixen a ser sociables amb patrons específics, com ara tenir un grup d’amistat divers, alt nivell d’empatia i tendència a encapçalar projectes col·laboratius. També s’assenyala que la comunitat Pol ha desenvolupat codis i referències propis, com ara un sentit de l’humor particular basat en la ironia i l’absurd i referents culturals compartits i llenguatge propi.

La pàgina web també relata quin pes té la comunitat. A Catalunya, el País Valencià i les Illes hi ha 22.877 Pols. El 22,4% són de Barcelona, el 52,5%, de la resta de Catalunya, el 8% del País Valencià i el 6,8% de les Illes. La majoria dels Pols del grup de WhatsApp són de Catalunya. Tan sols n’hi ha un d’Andorra i, de moment, cap no ha manifestat que sigui de les Illes, el País Valencià, Catalunya Nord, l’Alguer o la Franja.

Captura de pantalla de la pàgina web polhub.cat.

Ahir a València un company de taula a l’hora de dinar em feia una pregunta ben directa: i com és que no ho cremem tot? Parlàvem, encara, de les conseqüències de la gota freda. Un dels comensals ens acabava d’explicar amb tota mena de detalls el tràngol que havia passat la seua cosina, extreta de dins del cotxe –agafant-la pels cabells– per un grup de gent que ja havia optat per enfilar-se dalt dels seus vehicles i que van acabar refugiant-se tots plegats –encara no saben explicar com– en el sostre d’una benzinera, a Riba-roja, on van haver de passar un dia sencer desconnectats, famolencs, morts de fred i incomunicats de la família i de tothom. Sí. Com és que no peguem foc a tot?, especulàvem mentre a l’altra punta de la taula un altre comensal, aquest arribat de Barcelona, explicava també amb tot de detalls concrets i directes el cas escandalós i majúscul de RENFE i de Rodalia i de tota aquesta gent que l’altre dia es va haver de jugar la vida baixant d’un tren aturat entre dues estacions, després d’hores tancats allà dins, ofegant-se.

I per què no ho cremem tot? Vistes les dues narracions, no és una pregunta gens gratuïta. Tenim el dret de fer-nos-la, aquesta pregunta, tan incendiària, després d’haver vist com l’aigua a uns els engolia cases, vides i records, i als altres els deixava enmig del no-res, sense importar què se’n faria, d’ells, a mig camí de la destinació per avaries previsibles, retards no excusables o simplement pel caprici d’algun sindicat ferroviari. Perquè, de què serveix tota aquesta paperassa que paguem, tota aquesta burocràcia dels plans d’emergència, totes aquestes institucions de fireta, tot aquest anar i venir de tècnics amb cara de circumstàncies, si quan l’aigua baixa amb fúria ningú no sap on és el manual d’instruccions ni com s’envia una alerta? I els trens? Com pot explicar ningú aquesta perpetuació de la incompetència, elevada gairebé a categoria mundial. Que ara, a més, la consellera diu que ens fotem i esperem dos anys, vejam si aconsegueixen de resoldre alguna cosa.

Tota civilització té un punt de piròman, no ens enganyem. De Neró a la falla del meu poble, hi ha una inclinació natural a contemplar com les flames devoren de manera purificadora allò que no funciona. La diferència, segurament, està en el fet que Neró –segons que expliquen els qui en saben– ho feia per diversió, i en canvi nosaltres estaríem disposats a fer-ho per pura desesperació. I gens divertits. Amb la desesperació del contribuent que paga els seus imposts i contempla com moren els veïns o la família sols perquè plou i un incompetent decideix que tant hi fa; o com qui espera endebades aquell tren que l’ha de dur a treballar a Barcelona –qui diu a treballar, diu a qualsevol altra cosa–, tren en el qual algú ha decidit que tu no hi arribaràs.

La qüestió, tanmateix, és: per què aquesta inèrcia civil? Per què aquesta acceptació resignada del desastre, aquesta capacitat contrastada de no reaccionar? Potser hauríem de pensar seriosament si en realitat no formem part d’una certa tradició masoquista que espera resignadament que després de la tragèdia vindrà la comprensió, la promesa, el canvi, el cel. O si és que ja no creiem en la política ni per a fer revolucions.

No propose res concret avui. Estic colpit pel dinar que he tingut i simplement expose en veu alta la pregunta que crec que molts ens fem en silenci en aquests temps. Si a aquesta pregunta volgudament incendiària algun lector hi troba una resposta constructiva, doncs millor per a tots. Però, mentrestant, potser ja seria avançar el simple fet de reconèixer que ja ens han maltractat tant que, a voltes, la temptació de començar de zero reduint al no-res l’arquitectura social que tenim no és tan irracional com podria semblar, no és una idea tan esbojarrada com alguns volen que creguem.