No ens enganyem: l’odi que els espanyols ens professen als valencians no és cap accident històric, sinó una necessitat estructural. El cas de Godella que es va saber ahir i la destrucció física –sí, trinxats i llançats a tapar forats– dels versos d’Estellés no és tan sols una anècdota municipal a càrrec d’una regidora ignorant i maleducada; és la manifestació més recent d’una pràctica sistemàtica de l’espanyolisme.

Espanya necessita odiar-nos per a existir, per a entendre’s a ella mateixa. Necessita odiar-nos en conjunt, però també separadament, necessita sobretot destruir qualsevol vincle entre els Països Catalans perquè sap que, units, som un contrapès irreductible a la seua concepció uniforme d’allò que ha de ser un estat i per a tenir una idea del seu paper en el món; són els que van contra nosaltres, pels segles dels segles. Però, compte: no és que ens odien perquè siguem diferents; ens odien, en tot cas, perquè no aconsegueixen, per més que ho intenten, de fer-nos diferents d’això que som. Per això van tan encesos i passats de rosca ara, quan fa una temporada que estan excitats per les reaccions populars als seus desficacis i imbecil·litats –dels crims de Mazón a la derrota del PP i Vox en el referèndum castellanitzant. I quan aquella broma històrica del blaverisme i la rechió ja s’ha esvaït, substituïda pel nacionalisme espanyol de l’extrema dreta més brutal. Mireu les grades ultres de Mestalla quines banderes porten avui i quines portaven fa vint anys.

És ben sabut que això de la “regionalització” valenciana, això d’inventar-se una valencianitat fictícia, és un fenomen polític, pilotat de Madrid estant. És l’intent deliberat de convertir-nos en una província pintoresca, en un museu folklòric sense substància, en un apèndix dòcil de l’altiplà. Per això boten com cabirols quan senten versos com els d’Estellés que proclamen que allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble o que volem una pàtria lliure, lluminosa i alta. Res no els fa més mal, efectivament, que el fet que siguem un poble amb consciència pròpia.

I és això que la regidora maleducada del PP a Godella demostra amb una sinceritat brutal definint Estellés de “poeta de l’odi, de l’ordinariesa i el catalanisme”. Traduït: poeta que no accepta l’ordre establert ni les ordres, poeta que parla clar i català fins i tot després de mort i poeta que fa de ser valencià una manera de ser ciutadà del món, sense necessitat de subordinar-se a Espanya. Pecat mortal. Vade retro, Satanàs.

A tots aquests espanyols de professió –no de filiació– els irrita que els valencians, i els catalans en general, ens neguem a convertir-nos en allò que ells volen que siguem: uns pobres espanyols de segona, cambrers obedients de platja, amb una cultura reduïda a la paella i les Falles, amb una llengua confinada a l’àmbit domèstic i folclòric, a dir “terreta” o “mascletà”, a tot estirar, amb una bandera que intenten que renegue de les quatre barres que són també el seu motiu principal i que ocupen la majoria del drap. Per això cada volta que un valencià reivindica Estellés, cada volta que parlem català a l’esfera pública, cada volta que reconeixem els nostres vincles amb la resta de la catalanitat, cada volta –també– que fem com a valencians conscients de ser-ho un diari per a tots els Països Catalans, frustrem el seu projecte de desmembrament cultural. I boten i s’exciten i perden els estreps.

La seua resposta, no en saben tenir cap més ni en podem esperar cap més, és la violència. Trinxar els nostres símbols, literalment. Utilitzar-los “per tapar forats”, com confessa sense vergonya la regidora del PP. Però quina metàfora trobaríem millor que aquesta per a descriure això que aquesta gent vol fer amb la nostra cultura i llengua? Trinxar-la i utilitzar-la per tapar forats, sí, per amagar les esquerdes d’un projecte nacional espanyol sempre en crisi, sempre necessitat d’enemics per a mantenir-se cohesionat.

L’odi als valencians i a la nostra cultura no l’hem de confondre, doncs, amb un sentiment irracional, perquè és una política d’estat calculada. L’odi contra tots nosaltres –de Portbou a Guardamar– és l’allioli que dóna cohesió a aquest guisat mal cuit que és Espanya, un imperi frustrat que va fer tard a tot, una nació tardana que encara ni sap què és ni on viu i un estat incapaç d’articular un projecte modern que respecte la diversitat, que respecte simplement allò que són els seus –mal que siga involuntàriament i per tan poc temps com puguem– ciutadans. Ells necessiten odiar-nos per a justificar la seua existència, necessiten convertir-nos en “l’altre” a odiar, per poder-se definir així a si mateixos. Som allò que veuen horroritzats en l’espill de la seua ambició.

Continuem recitant Estellés, doncs –ho farem demà a Burjassot en la cloenda del seu Any– i, sobretot, continuem fent país. Que és això que els fa més ràbia: que després de segles de maldar per separar-nos, de negar la nostra existència, d’intentar reduir-nos a un poble de meninfots, continuem obstinats a ser qui som. I a proclamar-ho als quatre vents.

 

PS1. Avui, dissabte, a València hi haurà una altra gran manifestació, la cinquena, contra Carlos Mazón. Aquestes darreres setmanes la nostra cap de redacció, Esperança Camps, ha anat parlant amb tot de familiars dels morts de la gota freda, en un treball excepcional de conservació de la memòria pública. Avui us n’oferim un altre capítol, amb la veu de Toñi Garcia, que va perdre el marit i la filla: “Sóc ací per ells, lluitaré fins al final perquè sé que ells ho farien per mi”.

PS2, Il Foglio és un diari italià interessant, més enllà de les seues posicions polítiques, que ara ha fet un experiment sorprenent: una edició del diari feta sols amb intel·ligència artificial, sense participació de periodistes humans. Com es preveia, la iniciativa ha suscitat un enorme rebombori que ens explica Annabelle Timsit, de Milà: “Què passa quan deixes un diari en mans de la intel·ligència artificial? A Itàlia han fet la prova”. Val a dir que la imatge que acompanya l’article l’hem feta a la redacció de VilaWeb amb l’ajut de la intel·ligència artificial, cosa que fem constar perquè cap lector no s’enganye.

PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Sonoma State Historic Park
114 E Spain St, Sonoma, Califòrnia
Mapa a Google

En la colonització i evangelització de l’actual estat de Califòrnia, a la segona meitat del segle XVIII, hi van tenir un pes específic tot un seguit de militars i franciscans del nostre país, com ara els exploradors catalans Gaspar de Portolà i Rovira (1716-1786), Pere Fages i Beleta (1730-1794) i Miquel Constançó (1739-1814), integrats en la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, i els missioners mallorquins fra Juníper Serra (1713-1784), Joan Crespí Fiol (1722-?) i Bonaventura Sitjar (1739-1808). D’ençà que l’expedició encapçalada per Portolà i Serra salpà de Velicatá, a la baixa Califòrnia (actual Mèxic), el 15 de maig de 1769, a mesura que avançava nord enllà el grup va anar fundant l’embrió de les grans ciutats que poblen actualment tota la costa oest dels EUA, de San Diego a San Francisco.

La ruta dels assentaments franciscans per l’alta Califòrnia no es va tancar fins ben entrat el segle XIX, amb la creació de l’última missió a la vall de Sonoma, a mitjan 1823. Va ser obra de l’entestament d’un frare barceloní, Josep Altimira, arribat a Mèxic el 1819 a trenta-dos anys i destinat poc després a la llunyana missió de San Francisco de Asís (l’actual ciutat de San Francisco). Per les males condicions climàtiques de l’emplaçament –una zona plujosa, freda i poc favorable a l’agricultura–, els franciscans havien fundat el 1817 una missió d’assistència, San Rafael Arcángel. Però Altimira considerava que calia anar, fos com fos, encara una mica més al nord. Fou així com, malgrat l’oposició del prefecte de les missions, Vicente Francisco de Sarría, va acabar fundant el 4 de juliol de 1823 San Francisco Solano, en terres del poble miwok, última baula de la cadena missional establerta a l’alta Califòrnia.

Amb el suport d’unes primeres collites satisfactòries, la missió va anar creixent en extensió i en edificacions, com per exemple amb el ranxo Santa Eulàlia i amb l’església principal, beneïda el Diumenge de Rams de 1825 (4 d’abril): era una estructura austera i temporal construïda amb taulons emblanquinats i moblada i decorada amb força articles donats per l’església ortodoxa de la veïna població de Fort Ros, la colònia russa més meridional a la costa oest dels actuals EUA. El frare barceloní preveia que la missió de San Francisco de Asís s’hi acabaria traslladant, però com que al final les autoritats eclesiàstiques californianes van decidir de mantenir-les totes dues, la de Sonoma es va acabar batejant amb el nom de San Francisco Solano.

A més de la tensió amb els superiors, Altimira sembla que també va tenir topades amb els pobles originaris de la vall, poc disposats a viure d’acord amb les normes i reduccions missioneres. La tardor del 1826, de fet, l’animadversió arribà al punt culminant amb la crema d’unes quantes cases. Altimira, desencisat, va decidir de deixar la missió sense dir res i l’any següent, pel fet de negar-se a jurar fidelitat a la nova República de Mèxic, va embarcar-se per tornar cap a casa. Poca cosa més se’n sap, però alguns indicis el situaven cap al 1860 a l’illa de Tenerife, a les Canàries.

Tornant a la missió de la vall de Sonoma, cal esmentar que el substitut d’Altimira fou un altre missioner català, Bonaventura Fortuny (1774-1840). Nascut a Almoster (Baix Camp), ja tenia una certa edat quan va rebre l’ordre de deixar San José per fer-se càrrec de San Francisco Solano, on va aconseguir de restablir la pau i d’encarrilar una missió que va ser protagonista d’uns quants episodis històrics de primer ordre. A més de ser l’última constituïda a l’alta Califòrnia, també es va destacar perquè va ser l’única construïda després de la independència de Mèxic respecte d’Espanya (1821). Més endavant, arran de la llei de secularització mexicana de 1833, les noves autoritats civils van obligar a tancar totes les missions, entre les quals la fundada per Altimira a Sonoma, que el 3 de novembre de 1834 es convertí en una simple parròquia. I una dècada i escaig després, el 14 de juny de 1846, un grup de colons locals es va revoltar contra el govern mexicà i va proclamar la República de Califòrnia, hissant la bandera de l’ós a pocs metres de l’antiga missió. La república fou efímera, però va donar peu a la guerra entre Mèxic i els Estats Units que desembocà, dos anys més tard, en la integració de l’alta Califòrnia als EUA… i l’esclat de la famosa febre de l’or.

I una mica més: Josep Altimira, a més de plantar fa dos segles la llavor del cristianisme a l’extrem septentrional de l’alta Califòrnia, també és considerat un dels impulsors del cultiu de la vinya a la vall de Sonoma, una àrea vinícola actualment molt valorada i coneguda no sols a Califòrnia, sinó també a tot el món.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Il·lustració de la missió de San Francisco Solano, embrió del municipi de Sonoma (Califòrnia). La missió de San Francisco Solano a Sonoma, actualment. Monument a la bandera de l'ós californiana a Sonoma. Rètol a l'entrada de la vall de Sonoma, coneguda pels seus vins.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Les notícies no eren bones per al cinema en català a les Illes: enlloc no es podia veure el gran èxit de Wolfgang en la versió original. Només en castellà. Però la pressió ciutadana va fer possible que un cinema la pogués projectar en català: CineCiutat. Ho anunciaven a les xarxes socials: “Això és un regal per a totes les persones que aquest cap de setmana heu passat per la nostra estimada taquilla demanant-nos que estrenéssim Wolfgang. Extraordinari en versió original.”

Una mare amb la filla arriben al cinema amb les entrades a la mà. Film: Wolfgang. “Hem vingut aquí a propòsit perquè la feien en català”, diu la dona, que espera veure “un film dolç”, tot i que no tingui gaire tirada a anar al cinema. Una altra dona ve d’Alcúdia, a seixanta quilòmetres. Tampoc no vol deixar escapar el film en català: “Podria ser que la fessin al poble si algú hi tengués molt d’interès, però, per si de cas, me n’he volgut assegurar i venir aquí. No he volgut esperar.”

Aquesta comunió entre públic i cinema és, justament, una de les característiques que fan més especial CineCiutat, les sales que han sobreviscut als cinemes comercials i a unes quantes temptatives de tancament. “Ens caracteritza la proximitat i el tracte personal amb l’espectador i el soci”, diu Paul Zabel, president del cinema. Ell mateix confirma que moltes vegades la gent demana si faran un film o un altre. Amb Wolfgang ha estat tot un èxit.

Connectar amb els cinèfils

“CineCiutat ha aconseguit connectar molt bé amb el públic dels cinèfils d’una illa com Mallorca, que és molt limitat. És un cinema molt aferrat a la seva audiència.” Ho diu Pedro Barbadillo, fins fa pocs dies director de la Mallorca Film Comission i un dels principals responsables que CineCiutat sigui una realitat.

Quan va arribar a Mallorca, l’any 1996, aquestes sales de l’Escorxador encara no duien el nom que tenen ara. Hi havia els clàssics Renoir. “Segurament va ser una de les primeres coses que vaig fer en arribar: descobrir que hi havia un cinema en versió original i fer-me’n assidu. Els Renoir eren mítics, eren el cinema de la gent a qui agrada el cinema.”

El començament: “Salvem els Renoir!”

Poc es devia imaginar Barbadillo aquells anys com acabaria la història. Setze anys més tard, a començament del 2012, quan hi havia la  necessitat de modernitzar les sales de cinema, els Renoir, que llogaven l’espai, consideraven que no els sortia a compte mantenir-lo. I van anunciar-ne el tancament. “Per això va ser una pèrdua tan sentida. Abans hi havia els Chaplin i els Lumière, i aquest era l’últim que quedava amb programació de cinema de qualitat”, recorda Barbadillo.

La reacció dels cinèfils no va tardar. “Allò va ser un cop molt fort”, diu Barbadillo, que ja afrontava la primera etapa al capdavant de la Mallorca Film Comission. Per això la gent va començar amb una idea clara, que es va convertir en eslògan: “Salvem els Renoir!” Però Barbadillo i un grup d’amics tenien clar que no podia acabar essent un eslògan i prou, i, enmig d’un dinar, van improvisar un formulari per a recollir signatures i un correu perquè la gent que hi volgués donar suport s’hi adrecés. “Recordo que entrava un missatge cada minut. Clic. Clic. Clic”, diu, i que la primera setmana van rebre entre 3.000 i 4.000 correus: “L’havíem de comprar.”

Neix CineCiutat

La propietat del Renoir en demanava 150.000 euros. En obrir el compte per recollir doblers, amb aportacions de cent euros, van aconseguir ser mil sis-cents socis. Era una primera victòria que es va traslladar a la premsa i, fins i tot, associacions de més ciutats els trucaven per demanar consell.

Es va crear l’associació Xarxa Cinema. En vista de l’èxit i el ressò, el propietari dels Renoir es va fer enrere i els va dir que no els cobraria res. De tota manera, era complicat de continuar amb el material que hi havia: els projectors eren de 35 mm i gairebé no se’n distribuïen còpies, tot era digital.

Sala de projeccions (fotografia: Martí Gelabert). Sala de projeccions (fotografia: Martí Gelabert). Sala de projeccions (fotografia: Martí Gelabert).

El juny del mateix any el cinema va obrir. Però, ara sí, amb un canvi de nom i amb un canvi de gestió: naixia el CineCiutat que avui coneixem, sense ànim de lucre, autogestionat pels socis. A la festa d’inauguració hi va anar molta gent del món del cinema, conta, com ara Agustí Villaronga. Malgrat tot, encara hi havia feina a fer.

Suports inesperats

En plena digitalització dels films, una dotzena de persones, entre les quals Barbadillo, estaven disposats a augmentar la inversió per canviar els projectors. Però el suport de la gent continuava sense aturar. Una coneguda empresària mallorquina, que va demanar anonimat, va pagar la meitat d’un dels projectors. I després de sortir en el Frankfurter Allgemeine, un empresari alemany també s’hi va posar en contacte per comprar el segon. “Així vam poder aconseguir films que, si no, no hauríem obtingut”, diu Barbadillo.

Malgrat la història idíl·lica, el començament no va ser pas fàcil. El lloguer de l’espai i el manteniment va arribar a 10.000 euros mensuals. Era una situació límit constant. Tanmateix, durant la legislatura anterior van aconseguir una exempció del lloguer per part de l’ajuntament durant deu anys. “Si no, no hauria estat viable”, confessa.

També tenien dificultats per a aconseguir films. Primer pels projectors, però després perquè el fet de ser un cinema associatiu i que els socis paguessin menys per les entrades no agradava gens a les distribuïdores. “Ens vam convertir en herois a escala europea. Ens telefonaven de més cinemes associatius, ens convidaven a fer conferències…”, recorda l’impulsor. I per mitjà de CineArte es van federar a la confederació internacional de cinema, on arribaren a la junta directiva.

Nova salvació

Però l’any 2020 va tornar a haver-hi una petita crisi. Deien que havien de fer reparacions i millores per a evitar el tancament. El nombre de grans cinemes a les Illes va anar augmentant, i la competència amb la resta de sales els va empènyer a obrir un micromecenatge. Era abans de la covid i, tot i que els hauria agradat de recaptar uns 430.000 euros que veien necessaris, en van obtenir prop de 81.000, que ja van ser útils per a fer alguna cosa.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert.

El tancament durant la covid no hi va ajudar, però se’n van sortir. I ara es manté més viu, potser, que mai. “És un cinema molt coherent amb la programació. No ha fet concessions. Va haver-hi etapes en què es debatia si fer sessions doblades o films més taquillers. Però hi havia un grup de línia molt dura que no ho volíem. Era una aposta”, diu Barbadillo. Ell confessa que tenia dubtes que l’opció “tan radical” garantís la supervivència del cinema, però s’ha demostrat que sí.

Un públic exigent

“Ara hi ha un nou públic. Una nova generació molt cinèfila. Han trobat a CineCiutat un espai per a sessions especials de projeccions que no són en distribució comercial, cicles d’altres països… No té les comoditats de cinemes amb més recursos, però sí els films que ha de tenir”, subratlla. I afegeix: “Algú va dir un dia que era el menys provincià que teníem a Mallorca, i em va semblar molt encertat.”

“Hem creat un públic que ha fet augmentar la quota de la versió original a Mallorca. Les altres sales comencen a oferir-ne més ara. Hi ha un públic exigent, que els altres operadors també volen captar. Això, a la llarga, és bo”, diu.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert.

Per Barbadillo, les perspectives de CineCiutat són bones amb vista al futur: “Està molt arrelat a la ciutat i seria molt difícil que tancàs.” Ho confirma també Zabel, que, tot i dir que tenen 752 socis –una quantitat més baix de la que és habitual–, la viabilitat del projecte no perilla. “Són una base important”, diu, recordant que l’objectiu del cinema no és guanyar doblers, sinó lluitar per la supervivència i poder créixer i centrar-se en uns altres objectius. Ara, per exemple, renovar espais, localitats i instal·lacions.

CineCiutat és “més que un cinema”. Aquest és el seu lema. També fan activitats amb escoles, a banda els cicles, i col·laboracions amb productors i directors locals. “Intentam fomentar el producte local”, acaba dient Zabel.

The Washington Post · Annabelle Timsit 

Un petit diari italià ha decidit d’encarregar a la intel·ligència artificial (IA) la redacció d’una nova edició, en un experiment que, segons els responsables, pretén alertar sobre el futur del periodisme.

El projecte s’anomena Foglio AI i és una iniciativa de Claudio Cerasa, director del diari italià de centre-dreta Il Foglio. Cerasa explica que la idea li permet d’explorar les possibilitats i les mancances de la IA, i que, alhora, vol que sigui una mena de toc d’atenció per als periodistes. El missatge que vol fer arribar és clar: cal fer més informació original i redacció pròpia per marcar distància amb els models de llenguatge com ChatGPT, que alguns temen que puguin arribar a substituir-los.

“És com una prova d’estrès fantàstica per entendre no tan sols què pot fer la IA, sinó què han de fer els periodistes en el futur per ser millors que les màquines”, diu Cerasa.

Tanmateix, no tothom ho veu de la mateixa manera. Alguns crítics hi veuen una maniobra publicitària i alerten que experiments com aquest –en un moment en què moltes redaccions del món volen definir com fer un ús responsable i transparent de la IA– poden desorientar els lectors, fer-los empassar texts de poca qualitat i, en definitiva, alimentar la desconfiança envers el periodisme.

En una columna satírica publicada a Politico Europe, la periodista Giulia Poloni escriu que Il Foglio “juga amb foc moral en el pitjor moment de la història”.

Cerasa explica que la idea d’integrar la IA a Il Foglio va començar a gestar-se fa un any. El diari va publicar durant un temps un article setmanal escrit per una màquina, sense avisar-ne els lectors, i els convidava a endevinar quin era. Els qui ho encertaven rebien una ampolla de xampany i una proposta de subscripció. Segons el director, la majoria de lectors l’encertaven i rebien l’experiment amb entusiasme. Els qui no ho endevinaven, en canvi, el van fer adonar que els texts dels redactors humans sovint eren massa convencionals, amb poca creativitat. “Ens vam adonar que havíem de millorar el nostre periodisme”, diu.

Fa dos mesos, Cerasa va tenir la idea de fer una edició especial escrita íntegrament amb IA. Va fer proves amb ChatGPT Pro, demanant-li que cada dia redactés articles sobre temes concrets i respectant la línia editorial de Il Foglio, que defineix com a pro-europea, partidària de la globalització i contrària al populisme.

Però els resultats, diu, no s’acosten ni de bon tros al nivell humà. ChatGPT comet errors factuals, faltes tipogràfiques, inventa fets que no han passat mai i redacta de manera monòtona i pobra. Per això, assigna dos periodistes humans a revisar els texts i comprovar-ne les dades. La informació falsa se suprimeix, però manté les errades menors i l’estil fluix com a mostra de les limitacions de la IA.

A banda el nom de la publicació, Foglio AI inclou avisos per a deixar clar als lectors que els texts no són escrits per humans. Allà on hi hauria el nom de l’autor, hi diu “text fet amb IA”. Cerasa en documenta públicament l’evolució. Ara, l’edició no adverteix que el contingut pot contenir informació errònia o poc original.

Per exemple, un article sobre les “relacions indefinides” publicat el 17 de març copia fragments d’un article aparegut a The Atlantic una setmana abans. Cerasa diu que va demanar a ChatGPT que es basés en aquell article però que hi afegís reflexió pròpia sobre la joventut i l’amor. “La IA no se’n va sortir i va fer pràcticament un copiar-i-enganxar. És un dels casos en què la IA funciona malament”, admet.

Diu que explicarà públicament aquest cas i uns quants més quan acabi l’experiment, l’11 d’abril, i convidarà els lectors a analitzar-ne els errors.

El periodista italià Gianni Riotta ha elogiat l’experiment d’Il Foglio, que considera agosarat en un país que sovint ha recelat de la innovació tecnològica. Recorda que l’autoritat italiana de protecció de dades fou la primera dels estats occidentals a prohibir ChatGPT quan va aparèixer, per motius de privadesa (una prohibició que posteriorment va aixecar). Riotta diu que alguns articles de Foglio AI són maldestres, però atribueix el problema a la poca precisió de les ordres donades al sistema. “Si apuntes millor, la màquina escriurà tan bé com un humà. O encara millor”, diu.

Però Charlie Beckett, expert en IA i periodisme a la London School of Economics, avisa que fer continguts editorials amb IA sense mecanismes de control té molts riscs, com ara difondre informació falsa o sensacionalista. Recorda que moltes redaccions ja experimenten amb IA per automatitzar tasques repetitives com ara transcriure entrevistes o revisar notes de premsa. Però considera molt perillós que es dediqui a “crear continguts originals de manera salvatge”.

Per això no creu que Foglio AI sigui “el futur”. Segons ell, les redaccions del futur treballaran amb “ajuda de la IA” en alguns serveis, com ara xats informatius, però tot basat en criteris humans, amb periodistes alliberats per fer informació original.

Fins i tot Foglio AI ha arribat a conclusions similars: al final de la primera setmana, Cerasa va demanar a ChatGPT que avalués la feina pròpia. El text resultant deia: “La intel·ligència artificial pot escriure bé, però escriure bé encara no és fer periodisme.”

“L’experiment ha reeixit precisament perquè és un experiment –continuava–. No és un joc ni una campanya de màrqueting (o no sols això), sinó una pregunta adreçada als lectors, als periodistes, als editors i a la política cultural italiana: què en queda, del periodisme, si n’eliminem la signatura? Què és un diari si és enterament fruit d’una màquina entrenada amb llenguatge, supervisió humana inclosa?”

Beckett considera que l’experiment mostra la necessitat que els periodistes mantinguin un nivell alt de precisió i originalitat. “És fàcil de ridiculitzar la IA per unes quantes errades, però també et dic que cada dia puc trobar distorsions i imprecisions als mitjans convencionals –diu–. I espero que Foglio AI, en certa manera, sigui una crida a fer-ho millor.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les llàgrimes de Toñi Garcia, de Benetússer (Horta Sud), són bàsicament de pena, però també de ràbia. La gota freda del 29 d’octubre li va arrabassar el seu marit, Miguel Carpio, de seixanta-tres anys, i la seua única filla, Sara, de vint-i-quatre. Com a tanta gent, l’onada els va sorprendre quan havien baixat al garatge a salvar els dos cotxes de la família. D’ençà d’aquell dia, Toñi no pot deixar de plorar. Plora en molts passatges d’aquesta entrevista, i això podria confondre el lector. Transmet fragilitat, però també força i determinació, tota la que li dóna el record de la mitja vida, o potser la vida sencera que va perdre aquell dia. Diu que lluitarà fins al darrer moment, fins a aconseguir que es faça justícia. No pot ni vol defallir, perquè ells, Miguel i Sara, no ho farien, diu. I per això va a les manifestacions, i per això concedeix entrevistes com aquesta, encara que li fan mal perquè furguen en ferida oberta.

Durant la conversa descarrega tota la força a deixar ben clar que si algú els hagués avisat, s’haurien salvat moltes vides, que Carlos Mazón no pot continuar ni un dia més presidint la Generalitat perquè no ha fet bé la seua feina.

Com totes les persones amb qui parlem aquests dies, Toñi s’obri a nosaltres amb generositat. Ens rep, l’endemà de Sant Josep, al seu pis. És un quart i l’ascensor encara no funciona. Tampoc els timbres del porter automàtic. Al bloc hi ha gent gran o amb dificultats per a baixar al carrer. Diu Toñi que entre ells s’ajuden, i que ho faran fins que puguen arreglar l’ascensor.

—Com us trobeu?
—He passat les pitjors falles de la meua vida. La meua filla l’any passat es va apuntar a fallera, i ha estat horrorós. La falla s’ha portat molt bé perquè li ha fet diferents homenatges. Les falleres majors de l’Horta Sud van anar a l’ofrena a València i van dedicar el ram de flors a Sara. Va ser molt emotiu. Però amb molt de dolor en veure totes les amigues i no veure la meua filla gaudir de les falles. Era una festa que ens agradava molt. Mai no hem estat fallers, però ens agradava recórrer els carrers, veure els enllumenats, berenar, menjar-nos un entrepà allà on fórem. Això m’ha causat molt de dolor. Jo crec que és perquè en gaudíem tant tots tres…

—Què va passar el 29 d’octubre?
—Nosaltres vam arribar cap a les cinc o les cinc i quart a casa a dinar i vaig trobar la meua filla molt nerviosa i preocupada. Al balcó, a les sis i mitja de la vesprada, abraçada a mi, la meua filla em va preguntar si Benetússer es podria inundar i jo li vaig dir que això era impossible, sempre m’havien fet creure que era impossible. I li vaig dir: “Si això haguera de passar, l’ajuntament ens avisaria. O la Generalitat.” I com que estava preocupada, li vaig dir que comprovara al mòbil si hi havia un WhatsApp de l’ajuntament. No n’hi havia cap. Ens vam posar a fer coses i a les set i vint ella ens crida espantada perquè potser havia vist alguna cosa en les xarxes. Cridava que isquérem al balcó i, guaitant, per la dreta vam veure com entrava una llengua d’aigua marró. Llavors el meu marit va dir que baixava al garatge a traure el cotxe per si es negava. Sara va dir que hi baixava també per traure l’altre cotxe que teníem. Jo vaig telefonar a la meua germana, que era a l’hospital doctor Peset, per dir-li l’aigua que venia. El meu marit va cridar a sa mare perquè havíem quedat l’endemà d’anar a Llíria a dur flors al cementeri al meu sogre. El meu marit i la meua filla van baixar a les set i vint-i-sis al garatge.

—Ho teniu tot recollit amb precisió.
—Tinc totes les dades perquè ho vaig documentar tot, amb factures telefòniques, quants van durar les telefonades, quan van baixar… I jo em vaig quedar parlant per telèfon amb la meua germana. Se’ns tallava, i de sobte, parlant amb la meua germana vaig veure que entrava molta aigua de colp. Era una onada molt gran. Amb fang, amb moltes canyes. Em vaig espantar perquè l’onada tenia molta força i ja arrossegava contenidors, cotxes, camions… A les 19.44 vaig baixar al garatge per l’escala, perquè no teníem llum, i ja no vaig poder ni accedir al pati de l’entrada de la finca perquè l’aigua ja arribava a més de dos metres. Per arribar al garatge encara s’ha de baixar un altre pis. I era impossible.

—I què vau fer?
—Vaig pujar les escales corrent i vaig cridar el nuvi de la meua filla perquè els seus mòbils tenen una aplicació per a localitzar-se. Li vaig demanar que localitzara Sara perquè tenia l’esperança que hagueren eixit i foren en un lloc alt. Ell ho va intentar i a les 8.07 em va dir que no la localitzava. I jo encara tenia l’esperança que hagueren perdut els mòbils, i per això no contestaven. Però ja s’havien ofegat. Vaig estar parlant al balcó amb la veïna del costat i a mi no em va sonar l’alarma, però a ella sí, a les 8.11, quan l’aigua ja arribava a dos metres i mig o tres. La veïna es va posar molt nerviosa i cridava, anant d’una banda a l’altra de balcó: “Ara, ara donen l’alarma! Quan ja no hi ha remei.” Era de nit. Jo sentia tres persones que cridaven socors. Hi havia una dona i dos homes. Ací davant hi ha un poliesportiu amb una tanca i pensàvem que estaven agafats a la tanca. Vam intentar fer-los llum amb les llanternes que teníem en casa, però no eren prou potents. Al cap de tres o quatre hores vaig deixar de sentir-los. No sabem ni qui eren ni què els va passar.

—La vostra veu va ser una de les primeres que vam sentir en públic. Va ser per a parlar en un programa d’una televisió espanyola perquè treballeu a la Conselleria de Turisme i us vàreu sentir molt menystinguda per l’ex-consellera Nuria Montes. Allò va ser un toc d’atenció molt important. Molta gent es va adonar de la devastació en tots els sentits que havia significat la gota freda.
—Tenia la necessitat de fer veure la magnitud del problema, del dany que havia causat el desastre, perquè era un desastre d’unes dimensions tremendes que ningú no abraçava.

—Estàveu sols.
—Vam estar vint-i-quatre hores sense ningú, sense llum, sense aigua. Ací no venia ningú. Els telèfons no funcionaven. Estàvem emprenyats, no sabíem res dels nostres familiars. La família del nuvi de la meua filla va intentar eixir a buscar-la l’endemà, però hi havia un metre de fang. Et deixaves les sabates quan caminaves, quedaven clavades en el fang. Era impossible de travessar els carrers amb totes aquelles files de cotxes. Allò va ser com un crit de socors davant tanta soledat que vam sentir fins que no van arribar els voluntaris que van ser els primers a arribar a nosaltres, amb aliments i ajuda.

—…
—La magnitud del desastre, el deteriorament material, les persones desaparegudes, i en el meu cas, la pèrdua del meu marit, Miguel Carpio, de seixanta-tres anys i la meua filla, que acabava de fer-ne vint-i-quatre. Sara Carpio. Infermera, tan orgullosa de la seua faena. Tan bones persones. No era just perquè ningú no ens va avisar, ningú no ens va alertar del que venia. Com no he d’estar enfadada? Era un crit a la societat perquè fes alguna cosa i s’adonara de la magnitud i del patiment de tots nosaltres.

—Les víctimes demaneu justícia. En el vostre cas, què seria la justícia?
—El president de la Generalitat, per exemple, s’aferra a la reconstrucció. Jo diria que no pot haver-hi reconstrucció si abans no hi ha un perdó i no hi ha justícia per als familiars de les víctimes i per a aquells altres que hem tingut tantes pèrdues humanes, materials. Tenim molta fe. Hem vist un punt de llum en la jutgessa del jutjat d’instrucció número tres de Catarroja. Creiem en ella. Estem molt orgullosos de com duu la instrucció. La força amb què aquesta senyora s’ha agafat la faena. La dignitat, perquè això sí que és dignitat, fer bé la seua faena. Investigar què ha passat. Per a nosaltres és un punt de llum.

—Quan vàreu anar a declarar?
—El dia 3 de març. Em va fer bé anar-hi. Vaig veure una jutgessa segura, ferma, empàtica, i una persona creïble. Jo confie molt en ella.

—Com va ser la sessió?
—Vaig contar tot allò que va succeir tal com ho tinc documentat, perquè vaig traure una còpia de totes les factures amb les telefonades que va fer la meua filla, el meu marit, jo, els whatsapps amb la meua germana, amb el xicot de la meua filla. Es va demostrar que quan va arribar l’alarma era tard. Per què no van avisar? Ací hi havia vida normal. La gent anava pel carrer. Els negocis tanquen a les nou i ningú no ens va avisar de què venia. I tothom amb qui parles té una història terrible per contar. No tan sols els qui hem perdut familiars.

—Gent que va salvar la vida pels pèls i gent que va fer l’impossible per ajudar-los.
—Mira, les persones que cridaven i no les vèiem, vaig veure com els tiraven un flotador, com una roda negra i jo mateixa vaig pensar, com és possible que algú tinga això a sa casa. Van tirar cadires i mobles perquè s’hi agarraren, però l’aigua anava amb tanta força, sonava tant, que s’ho enduia de seguida. Ells continuaven cridant, no podíem fer res. He sentit històries de tota mena. Amigues meues lligant llençols, estovalles, tirant-los pels balcons, fent nusos, perquè s’hi pogueren agarrar i pujar… Així van rescatar molta gent, pujant com podien als primers i segons balcons, perquè ací l’aigua va arribar fins baix del primer balcó.

—N’heu sabut res, de l’antiga consellera.
—No.

—I de la nova?
—No. De la Generalitat, no. Ara estic de baixa, però sóc funcionària de la Generalitat Valenciana. Qui sí que ens va convidar va ser la delegada del govern [espanyol]. Ens va telefonar i ens va contar què havia passat i què havia fet o no va fer el dia 29 d’octubre. Ens va donar explicacions. Es va obrir perquè li féssem preguntes. Li vam fer suggeriments i ella en va prendre nota. Li vam demanar ajuda, recursos humans i materials per al jutjat número 3, i he vist que sí que l’han reforçat. Però de la Generalitat Valenciana, no. El meu marit també és funcionari, treballàvem junts, encara que a última hora ell es va passar a Justícia, amb Salomé Pradas. I després de més de trenta anys, tots els caps que he tingut, del que té menys rang a qui en té més, sí que m’han cridat, però com a companys. Els càrrecs polítics, no.

—Com és el vostre dia a dia?
— [Li costa respondre] És dur. Els trobe molt a faltar. Jo estava molt unida al meu marit i la meua filla. Érem una família que anàvem sempre junts a tot arreu. Molt units. Sempre hem treballat junts. La meua filla treballava com a infermera a l’UCI de la Fe. Vivia en casa. Tot ho fèiem junts. Érem molt conscients d’aquesta convivència. Érem molt feliços. Sé que queda malament que ho diga jo, però la gent que ens coneixia ens deia que érem una família envejable. Ho fèiem a gust. Ells van morir el dimarts 29, i el 27 que era diumenge veníem d’un viatge de dues setmanes tots tres per la zona de la Sierra de Francia, a Salamanca. Ens agradava molt la muntanya, els pobles. Compartíem sèries, llibres. Llegíem els mateixos llibres i ens els passàvem i després el comentàvem. Teníem quasi el mateix gust. Si no hi érem tots tres, ningú no veia una sèrie. Llegíem o fèiem una altra cosa. Ara em trobe molt sola.

—Esteu en tractament psicològic?
—Va venir una xica el dia que els de l’UME van trobar el meu marit i la meua filla, però ja no n’he tornat a saber més. Després va aparèixer una altra psicòloga. Vaig anar a València amb el xic de la meua filla. No teníem cotxe, havíem d’anar-hi caminant. Llavors vaig optar per buscar-ne un de particular. Continue en tractament psicològic i ara també psiquiàtric perquè necessite medicació per al dia a dia.

—Heu anat a totes les manifestacions i, a més, feu part de l’Associació Víctimes de la Dana 29 d’octubre de 2024. Quan sou al carrer i veieu tanta gent, com us sentiu?
—Tinc dos sentiments. Un és de molta pena perquè sé que sóc allí perquè em falten el meu marit i la meua filla. L’altre, sí que és de veres que el suport de la gent reconforta, i n’he rebut molt. No només ací, a València, sinó també fora de València. Això reconforta, sé que no estic sola, sé que tinc tot el suport dels meus companys de feina, dels meus amics, de la meua família. I és clar que reconforta. Però pense per què sóc allí.

—Aquest crit de “Mazón, dimissió” és constant, però ell no vol dimitir i s’ha fet fort amb Vox. Què us sembla?
—Ens ha mentit tant! No té dignitat ni credibilitat. No té vergonya ni la més petita empatia amb les víctimes. Jo crec que cada dia que passa sense dimitir és un problema més gran per a Alberto Núñez Feijóo. És com si Mazón se’n burlara. Ha quedat desmuntada tota la quantitat de mentides sobre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, l’AEMET, que sí que va informar, amb les 19.000 trucades del 112. La seua defensa ha quedat per terra. Cada dia que passa és una crisi més greu per al PP. I és un descrèdit per a les institucions governamentals. Eixa incredulitat que té el poble vers els polítics pot fer-nos a tots un dany irreparable, perquè dóna peu a sistemes antigovern, populistes, que no creuen en el canvi climàtic, quan és un fet. Com hem de creure un senyor que dóna suport a Vox, un partit que no creu en el canvi climàtic? Ací s’ha demostrat, a més de la seua ineptitud i la seua negligència, un desastre del qual centenars de milers de persones intentem lluitar per eixir, arreglant els negocis, intentant viure el dia a dia sense els nostres familiars. Això ens danya a tots. Parle amb molta gent i la primera cosa que em diuen és que no creuen en els polítics, perquè més mentides que ha dit el senyor Mazón ja no pot haver-n’hi, i que li done suport el seu partit és que no és possible. La gent es pregunta per què ha d’haver-hi tants privilegis i tants aforaments en la classe política.

—…
—Ens han clavat en un pou, perquè és clar que destrosses materials n’hi hauria hagut, però víctimes, no. S’hauria evitat moltíssim de dolor, i només que s’hagués salvat una persona ja hauria valgut la pena. No van estar a l’altura, van ser incapaços, inexperts. Diu que ens representa i no ens ha demanat perdó. Riu davant nostre.

—Heu parlat del suport de la gent, han passat les Falles, vindrà Pasqua, vindrà l’estiu. Ací tenim l’experiència de les víctimes del metro. Temeu que arribe un moment que la gent diga: ja en tinc prou de manifestacions?
—Són tantes les voltes que han estat negligents… Va ocórrer amb el Prestige, va ocórrer amb el Iak-42, va passar amb l’accident del metro, ara la dana. Jo crec que la gent ja no pot més. No se n’oblidarà. El poble valencià no oblida. Potser es reduirà el nombre de persones que assisteixen a les manifestacions, però tenim molt de suport. La televisió, vosaltres ens doneu veu… Què ens queda als qui hem perdut els nostres familiars? Lluitar. Estarem ací fins que puguem aconseguir justícia.

—Ja heu parlat de la gran unió de la vostra família. Conteu-nos alguna cosa de Miguel. Com era?
—Miguel Carpio Espí, el meu marit, seixanta-tres anys. Era una de les persones més extraordinàries del món. No ho dic jo, ho diuen els seus companys de feina i els seus amics. A Llíria, el seu poble, té els mateixos amics amb què van anar a l’escola i a l’institut. Mantenim l’amistat. Estan en xoc. Miguel era una persona extraordinària, amb sentit de l’humor. Una persona alegre, conciliadora. Mai no havia faltat al respecte a ningú, molt solidari. Sempre ajudava a qui ho necessitava. En moments difícils de treball sempre era el que posava el toc d’humor per a fer-ho més agradable. Era una persona tranquil·la, pacient, educada. Podia estar en qualsevol àmbit, amb xiquets, majors, sabia estar… Treballador, honest.

—Quines afeccions tenia?
—Li agradava molt viatjar. Li encantava la muntanya. Tenia un hort llogat a Picassent i era feliç al camp. Li encantava llegir, llegir i llegir. I la família. Els amics. Era una persona que intentava fer-ho tot fàcil i donar gust a tots: a la seua dona, als amics, als companys de feina. Tot el que t’estic dient, el cent per cent, sé que ho pensen els seus amics i els companys. Aquest era Miguel, una persona extraordinària.

—I Sara, la vostra filla?
—I Sara. Era la meua única filla. El 5 de setembre va fer vint-i-quatre anys, una bona xiqueta, obedient. Mai no va demanar res. No em va demanar mai diners, ni que li comprara res. Es conformava amb poc. Estudiosa, responsable. Sempre estava preocupada per nosaltres. Quatre mesos abans de faltar, em va comentar que sabia que en la finca s’havia de vendre un pis i em va dir que estalviava per posar-se a viure a prop de nosaltres: “Així, egoistament, vosaltres m’ajudaríeu a mi i jo us podria cuidar a vosaltres”, em va dir. Sempre pensant en nosaltres. Si arribava abans, feia el dinar. Mai no li vaig haver de dir que endreçara l’habitació. Era molt bona estudiant. A l’Escola Oficial d’infermeria de la Fe, on va estudiar, li van fer un homenatge. Tots els professors, la seua promoció, em van regalar una placa, i els seus companys de l’UCI em van convidar a conèixer el box on ella treballava. Li van fer un altre homenatge. Sara era una persona que no li agradava cridar l’atenció. Sempre era a la segona fila, però era una persona serena. Tenia molt de seny, era molt afectuosa amb els pacients. Era amant, com son pare, de la natura, del camp, les plantes, els animals. Li encantaven els animals. Sempre ha tingut un animal de companyia, i així com de les coses materials no volia res, ni molta roba, viatjar sí que li agradava. Es conformava, gaudia, observava molt la natura. Era una bellíssima persona, com son pare. Molt bona xiqueta.

—Voleu afegir res més?
—Sóc ací per ells. Em donen forces i lluitaré fins al final. És l’únic que em queda, lluitar per ells, perquè sé que ells ho farien per mi. Jo mai no he estat lluitadora, mai no m’ha agradat eixir en mitjans de comunicació ni m’ha agradat tampoc estar en primera línia de res. Però tinc la necessitat de lluitar per ells perquè ells ho haurien fet per mi. I perquè considere que van morir de manera injusta. S’hauria pogut evitar la mort de totes les víctimes i els ho dec a ells. L’única cosa que demane és justícia. Justícia i suport de part de tota la ciutadania perquè el senyor Mazón s’aferra a un lloc de treball que ja no sabem si és pel sou, perquè sabem que si arriba al 13 de juliol tindrà un privilegi i si acaba la legislatura, quinze anys més de privilegi. No entenem a què s’aferra perquè sabem que políticament és mort i causa tant de dolor a tothom que l’única cosa que volem les víctimes és justícia i depurar responsabilitats pels nostres familiars.

Toñi Garcia obrint la porta del garatge on van morir el seu marit i la seua filla, i on encara és ben visible la marca del fang.

En un moment en què a les xarxes es viralitzen les rutines de cura de la pell en sis passos o deu, amb nombrosos productes diferents, que algú digui que no cal posar-hi res sembla revolucionari. La posició del doctor Ramon Grimalt no neix de cap voluntat estèril de portar la contrària ni d’assenyalar qui es posa cremes i maquillatge, sinó que parteix de tot allò que ha demostrat la ciència i els assaigs clínics sobre els productes. I en qüestions de cura de la pell, menys és més. És un dels molts temes que aquest dermatòleg i divulgador tracta a Estima la teva pell (Rosa dels Vents), un llibre que ens ensenya a protegir la pell alhora que desmenteix falsos mites sobre pigues, cabells, berrugues, taques del sol… Parlem amb ell sobre el llibre, concretament d’aquestes rutines de moda, de la prevenció de l’envelliment i de l’exposició al sol.

—Un dels temes relacionats amb la pell que més han preocupat darrerament són el dels vídeos de cura de la pell per a adolescents. Què en penseu, d’aquest fenomen?
—Majoritàriament, hi ha un interès econòmic que ha creat necessitats on no n’hi havia. La cura de la pell amb adolescents és una pèrdua de temps en la major part dels casos, i a vegades causa problemes, com ara, d’al·lèrgia, perquè alguns d’aquests productes tenen substàncies que poden sensibilitzar la pell. La majoria d’aquests productes també tenen greixos en excés. Si a la pell de l’adolescent, que ja tendeix a ser hormonalment greixosa, li apliquem greixos externs, hi surten grans. A vegades surten grans a persones que ja no tindrien edat de tenir-ne i a persones que encara no tindrien edat de tenir-ne. Veiem disbarats de nenes de deu anys que ja fan rutines de cura de la pell…

“Veiem disbarats de nenes de deu anys que ja fan rutines de cura de la pell”

—Això és aplicable a totes les edats? En general, es dóna el missatge que la pell s’ha de netejar i hidratar amb sabons i cremes, tant per tenir-ne cura com per evitar els grans.
—La crema hidratant perquè no et surtin grans és com la pizza per a no engreixar-se. És tot el contrari. La pizza engreixa i la crema hidratant porta greixos, que és el que fa que surtin més grans. Pot tenir unes altres propietats, però en la majoria dels casos tampoc no en té. La hidratació de la pell no depèn de res que ens apliquem externament. L’aigua de la pell depèn de la nostra ingesta. Si et dutxes o submergeixes en una piscina, no t’entra aigua a la pell. No ens hi entra pas aigua, amb la crema hidratant, ens hi posa greix, i posar greix a una pell greixosa és un disbarat.

—I el sabó?
—És un desengreixador. El disbarat més comú és: m’ensabono, em trec el meu greix natural de protecció, em noto la pell tibant i seca i compro una merda de greix fabricat a la Xina per a suplir el meu, que és el millor del món, i que me l’acabo de treure amb el sabó. És com si per anar a treballar et prenguessis tres cafès i quan arribessis a la feina et prenguessis tres til·les perquè vas tot excitat. Estalvia’t els cafès…

—Però a vegades, si no t’hi poses res de res, també et surten grans.
—A vegades es fan raonaments de l’estil “com que m’he posat xampú durant anys i no m’he quedat calb, els xampús eviten la calvície”. La ciència no es fa a partir d’experiències individuals, sinó d’assaigs clínics. De cinquanta persones, la meitat amb crema hidratant, l’altra meitat no, les qui duen crema tenen molts més grans. Igual que una persona pot posar-se crema antiestries i que no li’n surtin, però no és per la crema, sinó per la seva genètica.

—Però si els sabons no són recomanables, com es tracta l’acne més lleu?
—La pell sana no necessita productes. Si fas coses, és possible que t’equivoquis. És com dir, “em prendré pastilles per si de cas, per si quan sóc gran tinc hipertensió”. No, si et diagnostiquen hipertensió, ja et tractaràs. Si algú té un problema a la pell, el corregirem amb cremes. Transitòriament. Un cop estigui bé, les podrà deixar.

“La pell sana no necessita productes. Si fas coses, és possible que t'equivoquis”

—Transitòriament. Això és important.
—És clar. Prendre pastilles sempre quin sentit té? Passa que els venedors tenen la boca molt grossa. Imagina que ets un laboratori farmacèutic i només vens antibiòtics. Arribes a una part petita de la població. Llavors t’inventes probiòtics, vitamines, suplements… Això ho pot prendre tothom, malalts i sans, amplies el mercat. Però hi ha cap demostració científica que, si prenc col·lagen, em faran menys mal els genolls quan tingui vuitanta anys? No. Però se’n ven molt. Hi ha gent sana que pren pastilles cada dia per a no emmalaltir, però la ciència ha demostrat que això no és cert.

—Un altre àmbit ple de remeis falsos és la prevenció de les arrugues. Realment, és possible prevenir l’envelliment amb cosmètics o ens han entabanat?
—Hi ha molts estudis de productes antienvelliment que tenen una certa eficàcia, sobretot si s’utilitzen in vitro, amb cèl·lules aïllades del laboratori. Però els estudis útils són els de mitja cara: m’aplico un àcid retinoic, un retinol, un alfahidroxiàcid, un àcid glicòlic a mitja cara i a l’altra mitja cara no me l’aplico. Al cap d’un any, algú és capaç de veure quina mitja cara ha estat tractada? No. No hi ha prou demostració científica per a dir que val la pena aplicar-se aquests productes per evitar l’envelliment.

—Es pot prevenir l’envelliment evitant el sol?
—Sí que hi ha demostració científica que les zones del cos que portem tapades amb roba no envelleixen. Una mitja cara sense protecció solar envelleix més ràpidament que la que en té. Però les cremes solars no són la millor manera d’evitar el sol. És com dir que la sacarina és el que més aprima. No. El que has de fer és vigilar què menges… Si vaig a la platja i em poso crema, no em protegeixo del sol, m’hi exposo. Si em menjo tres pizzes familiars i em poso sacarina al cafè, no faig dieta, però tinc la consciència tranquil·la. La majoria volem menjar molt i estar prims i estar al solet i no envellir. Però això no pot ser. Si vols tenir una pell immaculada, com les coreanes que a vuitanta anys tenen la cara perfecta, no has d’exposar-te al sol. Però a la nostra cultura això no ens agrada, i no passa res.

“Les cremes solars no són la millor manera d'evitar el sol”

—Tenim certa inconsciència respecte de l’exposició solar? Sobretot, tenint en compte la prevenció del càncer de pell.
—L’envelliment i el càncer de pell van de bracet, perquè és el mateix factor que causa l’un o l’altre, però aquí sí que canvia moltíssim segons la base genètica de la persona. Si he nascut a Casablanca, vaig a viure a Barcelona i treballo vuit hores diàries al carrer, tinc poques butlletes de tenir càncer de pell, perquè tinc una pell dissenyada per aguantar la radiació solar. Però si he nascut a Oslo, sóc pèl-roig amb ulls verds i vinc a treballar a Barcelona, tinc moltes butlletes de tenir càncer de pell. Si m’hagués quedat a Oslo no en tindria tantes. El càncer de pell no depèn tant del sol que prens com de com ets. Austràlia és el número 1 als índexs de càncer de pell al món, perquè són irlandesos i escocesos en un país equatorial. No és casualitat que els aborígens a Austràlia siguin negres. Si tens la pell molt delicada, has de ser curós. Si tens la pell més fosca, tens menys risc, però també has de ser-ho.

—També parleu de la presència en alguns cosmètics de disruptors endocrins, que poden tenir efectes adversos en la salut. Què en sabem?
—Els efectes secundaris dels medicaments estan sempre compensats pels efectes beneficiosos. Per això és una absurditat posar-nos cremes quan no estem malalts. Perquè no tan sols no serveixen, i en alguns casos fan emmalaltir, sinó que moltes tenen substàncies químiques que actuen hormonalment. Fins fa quatre dies, els parabens formaven part de totes les cremes nutritives, xampús i desodorants. Avui sabem que causen càncer i estan prohibits. Però s’han substituït per una altra substància. Quants anys necessitarem per veure si fa mal o no? Per tant, no t’apliquis productes químics que no necessites. També és veritat que els disruptors endocrins no els absorbim únicament amb les cremes.

“Moltes cremes tenen substàncies químiques que actuen hormonalment”

—Com es poden absorbir?
—Per exemple, una cosa tan quotidiana com beure aigua d’una ampolla de plàstic, si no ha estat sempre tan freda com pensem i s’ha escalfat en algun moment del procés fins a arribar al supermercat. De fet, per això hi ha una petició perquè les ampolles tinguin precinte de temperatura. O per mitjà dels pesticides en la indústria de l’horticultura, o en molts productes carnis o en la contaminació… Hi ha un munt de factors, però no n’hi sumis més.

—El maquillatge també pot tenir disruptors endocrins?
—Sí, però va molt relacionat amb la dosi. Si em poso una ombra d’ulls, és molt improbable que em perjudiqui, perquè la dosi i la superfície són minúscules. Però si a un nen de tres mesos cada dia l’untes de crema quan surt de la dutxa… Tampoc no és bona idea untar de crema solar els nadons a la platja. És millor deixar-los la samarreta posada i que la dosi de crema sigui molt menor. En definitiva, ens podem tranquil·litzar si les dosis que utilitzem d’aquests cosmètics són baixes. El missatge final seria: la millor manera de cuidar-me la pell és no posant-li cap producte químic, perquè el risc zero no hi és. Evidentment, és molt pitjor que un nen es cremi que no pas posar-li crema solar, però la millor manera de protegir-lo és deixar-li posades la gorra i la samarreta i posar-li crema a les parts exposades. No ens hem de creure la indústria, que ens diu “despulla’l per untar-lo!”, això no té sentit.

La melodia d’una altra època tornava de seguida a la memòria només de sentir la veu de María Dolores de Cospedal, dilluns, i com recuperava aquells eufemismes extraordinaris: “Aquesta persona de qui vostè em parla”, “aquests àudios a què vostè es refereix”. La bafarada de nostàlgia devia embolcallar també el president Salvador Illa, que l’endemà va ser incapaç de pronunciar el terme “Catalunya Nord” i s’hi va referir com a “aquest territori”. El dia del nomenament del nou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, la consellera Sílvia Paneque el justificà i va dir-ne: “Coneix geogràficament la zona on ha de desenvolupar la seva tasca.” Quan Illa va visitar l’Escola Bressola, l’equip del president va referir-se a la “demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya”.

En política, l’eufemisme s’empra sovint per projectar fredor administrativa o menyspreu, però, de fet, sol projectar por. Cospedal parlava fa una dècada del tresorer Luis Bárcenas com a “aquest senyor” perquè temia que tingués les armes per a dessagnar el partit, i perquè el nom era per tot arreu i anava esdevenint un símbol; ara no gosa d’anomenar José Manuel Villarejo perquè té els documents que la delaten. La patum demòcrata Nancy Pelosi també diu “aquest home” per a referir-se a Donald Trump; Hillary Clinton sol dir-ne, simplement, “ell”. És l’home que els ha fet miques el llegat polític. L’eufemisme és ridícul perquè la por del nom revela la por de la cosa.

En el cas d’Illa, la carambola eufemística encara revela una cosa més trista: la por de mullar-se. Es limita a donar diners a la Bressola i a promoure la cultura catalana “en aquest territori”, però no vol cap debat sobre l’abast de la nació. Va dir: “No nego cap denominació, no entraré en debats nominalistes”, cosa que, de fet, vol dir: “No vull expressar la meva opinió real sobre aquest debat perquè no em sortiria a compte”. No és una posició accidental: Illa té por; té por de qualsevol debat, no només dels nominalistes; té por de desplegar un llenguatge propi en què els significants tenen, a més a més, significats, perquè sap que els significats que ell triaria molt difícilment serien hegemònics, en condicions de normalitat democràtica: negarien la nació, i la nació és viva. Aquest PSC aguanta perquè s’ha restringit la conversa lliure: les idees són agulles en el paller de la xerrameca burocràtica.

La por que ha fet històricament Catalunya Nord –per més que el català hi sigui avui residual i per més que l’assimilacionisme francès hagi estat més eficaç que no l’espanyol– és la por que fa, també, Catalunya. Perpinyà és un revers de València: París i Madrid han hagut de trinxar la cohesió catalana per tot arreu on han pogut, per evitar que Barcelona tingués massa força. Barcelona ha estat sempre la gran amenaça que ha desbocat tots dos centralismes. Per això, per exemple, no hi ha trens de gran velocitat entre València i Barcelona i els francesos han blocat durant dècades la connexió de gran velocitat entre Montpeller i Perpinyà; els mapes d’infrastructures solen ser molt eloqüents. Per això, al sud hi ha els mateixos “debats nominalistes” que al nord, i el nom del País Valencià fa tanta por que n’han de dir “comunitat”, i la unitat de la llengua encara causa crisis nervioses. La por del nom, la por de la cosa.

Quan l’acorralen, el blaverisme recorre a l’estatut per negar que el català i el valencià són la mateixa llengua. “La nostra llei només diu valencià.” És la mateixa mena d’argument amb què Person explicava per què no volia dir Catalunya Nord: “Per neutralitat institucional.” Sota l’eufemisme sempre hi ha la negació de la realitat, tant en Illa com en Cospedal: les contorsions retòriques que es fan per a reprimir entelen la mirada. Durant el procés, el PSC es va obsessionar amb el legalisme –per la forma que empresona les coses, en lloc del cor que les fa créixer– que els impedeix de veure les realitats més òbvies. Person té aquesta ceguesa de l’ignorant borratxo de propaganda: a banda de Catalunya Nord, també es nega a fer servir el terme “Rosselló” perquè diu que tampoc és oficial. No deu pas haver mirat ni un sol mapa de “la zona on ha de desenvolupar la seva tasca”, perquè hi hauria vist de seguida Canet de Rosselló, que fins i tot els francesos anomenen Canet-en-Roussillon.

La cosa més divertida dels Països Catalans és que, sense les ulleres del fanatisme –o les de l’acomplexament independentista que, desanimat, s’empassa les mentides espanyolistes–, és evident que existeixen. Només algú que no hi ha estat mai, o que no ha fet atenció més de dos minuts a l’orografia, a la llengua o a la història, negaria que Catalunya Nord existeix. Potser per això la consellera Paneque, tot i que tampoc no vol “debats terminològics”, sí que va gosar dir que no tenia “cap inconvenient amb el terme Catalunya Nord”. Qualsevol gironí, amb el paisatge a la pell i a la retina, sap que la frontera és més imaginària que no real. Al capdavall, just al costat de Canet de Rosselló hi ha el poble de Salelles, el cognom d’aquest senyor que li arrabassà la batllia d’aquesta ciutat de què vostè em parla.

Personalitats i entitats nord-catalanes exigeixen la destitució del director de la Casa de la Generalitat

 

Bloomberg · Ben Westcott

El laborista Anthony Albanese, de centre-esquerra, pot ser el primer dirigent australià en pràcticament un segle que perdi el poder després d’una sola legislatura.

El 3 de maig hi haurà eleccions presidencials a Austràlia. Ara per ara, l’atenció se centra en el cap de l’oposició, el conservador Peter Dutton. Però què es preveu que passi a les eleccions i quin impacte podrien tenir per al país i la resta del món?

Qui són Anthony Albanese i Peter Dutton, i quines polítiques defensen?

Albanese, cap del Partit Laborista i veterà de l’agitada política australiana, va guanyar les eleccions del 2022 amb una de les majories més ajustades de la història del país.

Els sondatges indiquen que els votants no creuen que Albanese hagi fet prou per a contenir l’escalada dels preus de l’habitatge i dels aliments. El primer ministre es troba ara abocat a una àrdua batalla per a mantenir la seva minsa majoria a la cambra de representants, la cambra baixa del parlament.

Durant el darrer any, la popularitat de Dutton –antic propietari d’una petita empresa i agent de policia de l’estat australià de Queensland– ha augmentat sostingudament entre els votants. Defensor declarat d’Israel i Ucraïna, la seva coalició de centre-dreta ha acusat Albanese d’agreujar la inflació al país, i ha promès de retallar la despesa pública.

El programa electoral d’Albanese té paral·lelismes amb el nacionalisme industrialista propugnat per Joe Biden, ex-president dels Estats Units. El primer ministre australià defensa d’impulsar la fabricació de tecnologies verdes al país, augmentar l’extracció i el processament de minerals crítics, accelerar la transició cap a l’energia renovable i fer grans inversions en educació infantil i en sanitat.

Els laboristes confien que la primera retallada dels tipus d’interès a Austràlia en més de quatre anys, anunciada aquest febrer, ajudarà a convèncer els votants que la part més difícil de la crisi del cost de la vida ja ha passat.

Dutton promet de reduir la despesa pública, posar límits a la immigració i reduir el preu dels aliments, tot i que el dirigent conservador continua sense explicar els detalls de moltes de les seves propostes. A diferència dels conservadors de molts altres països, Dutton no és un negacionista –ni escèptic– del canvi climàtic: dóna suport als objectius de reducció d’emissions fixats en l’Acord de París del 2015 i promet d’impulsar l’energia nuclear a Austràlia per a reduir les emissions de diòxid de carboni. A diferència de Donald Trump, Dutton s’ha mostrat contrari a la imposició d’aranzels comercials.

Austràlia podria tenir un govern en minoria?

Els sondatges assenyalen que és poc probable que Albanese o Dutton aconsegueixin una majoria parlamentària, cosa que els obligaria a negociar amb diputats independents i de partits minoritaris per poder formar govern.

A banda el Partit Liberal i el Partit Nacional, que s’han presentat a les eleccions en coalició durant gairebé vuitanta anys, els governs en minoria són poc freqüents a Austràlia: d’ençà de la Segona Guerra Mundial, per exemple, n’hi ha hagut tan sols dos. Això, tanmateix, no necessàriament implica que siguin menys productius: durant el govern en minoria de la primera ministra Julia Gillard, entre el 2010 i el 2013, els laboristes van crear un pla nacional d’assegurança de la discapacitat, pioner al món, per ajudar les persones més vulnerables del país.

Qui pot formar part d’un govern australià en minoria?

En les eleccions del 1980, cap dels diputats elegits al parlament no era membre d’un partit que no fossin els laboristes o la coalició liberal-nacional. Ara, a la cambra hi ha ni més ni menys que dinou diputats que no formen part de cap d’aquests dos blocs.

És el reflex d’un canvi de tendència més ampli: els australians cerquen com més va més alternatives als dos grans partits. Entre el 1980 i el 2022, la proporció dels vots a candidats de tercers partits cresqué d’un 8,5% a més d’un 30%.

De les darreres cinc eleccions, quatre s’han decidit per un grapat d’escons, cosa que indica que els governs en minoria podrien esdevenir més i més freqüents els decennis vinents. Un sondatge publicat el juliol passat, per exemple, revelà que tan sols un 42% dels australians creia que un govern en majoria seria el resultat òptim d’unes eleccions.

Al parlament australià, ara com ara, hi seuen diputats independents –o bé de partits menors– que abracen tot l’espectre polític, cosa que dóna a Albanese i Dutton un ventall d’opcions ampli a l’hora de formar govern. S’espera que, com a condició per a afegir-se a un hipotètic govern, aquests diputats demanin reformes fiscals, més acció climàtica o bé canvis en la llei electoral.

Entre els possibles socis d’Albanese o Dutton hi ha els Verds, encapçalats per Adam Bandt, els independents centristes –més coneguts per “turqueses”– i els diputats de dretes, incloent-hi l’inconformista Bob Katter.

Com afectaran les eleccions les relacions entre Austràlia i la resta del món?

Històricament, la major part d’aspectes de la política exterior d’Austràlia han tingut el suport unànime dels grans partits del país. Aquestes eleccions, tanmateix, són una mica diferents.

Amb Albanese, les relacions diplomàtiques amb la Xina han millorat després d’anys de deteriorament sota l’anterior govern liberal-nacional. Aquests darrers tres anys, per exemple, Pequín ha retirat gradualment les sancions comercials imposades a exportacions australianes com ara el vi i l’ordi.

Dutton, que va ser ministre de Defensa en el govern anterior, defensa d’endurir la posició d’Austràlia envers la Xina. El seu partit sovint ha emprat l’adjectiu “feble” per a referir-se a la posició d’Albanese envers Pequín, més encara després dels exercicis –amb foc real– que l’armada xinesa va dur a terme fa poc davant la costa est d’Austràlia.

Els dirigents d’ambdós partits defensen que són els més adequats per a tractar amb Trump. Albanese sembla tenir una certa sintonia amb el president nord-americà, que descrigué com “un home decent” fa poc, després d’una trucada telefònica. Ideològicament, tanmateix, Dutton sembla encaixar més bé amb Trump, tot i discrepar-hi en qüestions com ara la guerra d’Ucraïna, el canvi climàtic i el proteccionisme.

Les relacions entre el govern d’Albanese i Israel s’han tornat tibants arran de la guerra amb Hamàs, que ha obligat el Partit Laborista a fer equilibris per a calmar les preocupacions de la comunitat jueva australiana i la població musulmana del país.

Dutton és un ferm defensor d’Israel i diu que la xifra de refugiats palestins que arriben al país és massa alta. Si resulta elegit, és probable que actuï amb celeritat per enfortir les relacions amb Israel.

Com seran les eleccions australianes, i quan se’n sabran els resultats?

En les eleccions generals, els australians trien la composició de la cambra de representants durant la pròxima legislatura: per a poder governar tots sols, Albanese i Dutton hauran de tenir el suport de 76. El parlament sortint és molt equilibrat: 77 escons per al partit d’Albanese; 53 per a la Coalició Liberal-Nacional de Dutton, que tingué una derrota clamorosa a les darreres eleccions, l’any 2022.

A diferència dels Estats Units o el Regne Unit, Austràlia té un sistema de vot preferencial: si el candidat que vota l’elector no guanya, el seu vot passa a la segona opció, i després a la tercera –i així successivament, fins que un candidat aconsegueix més de la meitat dels vots.

La majoria del recompte es fa la mateixa jornada electoral, que sempre s’escau en dissabte: a la nit, l’escrutini sol haver avançat prou perquè els australians puguin fer-se una idea clara de qui serà el guanyador. Tanmateix, com que a Austràlia no hi ha sondatges a peu d’urna fiables, és possible que el resultat no s’aclareixi fins a altes hores de la nit.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Lloc: Mercat municipal

“Divendres amb bones notícies per a l’economia de les famílies. Segons les dades d’avanç de l’IPC de l’INE, la inflació general es redueix de set dècimes al març i se situa en el 2,3%. I la subjacent continua baixant fins al 2%, la taxa més baixa en més de tres anys”, piulava ben d’hora, a X, aquest matí, el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo. És una bona nova, però potser cal un advertiment previ: els preus no han baixat al març. Senzillament, han pujat a un ritme més lent que no pas fins ara. És important de no perdre de vista el sentit real de les paraules.

Com cada mes, la nota de l’INE ha estat d’un minimalisme informatiu exasperant. La d’avui es limitava a dir: “La inflació anual estimada de l’IPC el març del 2025 és del 2,3%, d’acord amb l’indicador avançat elaborat per l’INE. Aquest indicador proporciona un avanç de l’IPC que, si es confirma, implicarà un descens de set dècimes en la taxa anual, perquè el mes de febrer aquesta variació va ser del 3,0%.”

La valoració que n’ha fet el ministeri, a primera hora del matí, és que aquesta evolució és deguda, principalment, al descens dels preus de l’electricitat, en contrast amb la pujada del març del 2024. Uns preus que s’han abaratit, entre més raons, per la pluja i la producció d’energia hidràulica, que és la més barata. Segons Red Eléctrica, aquesta darrera setmana de març, per exemple, al voltant del 70% de la producció total d’electricitat a l’estat espanyol ha estat obtinguda amb renovables. Vet aquí la baixada mensual.

Encara que, amb menys importància, també es deu a la baixada dels preus dels carburants i lubrificants per a vehicles personals –que van augmentar el mateix mes de l’any passat– i, finalment, s’apunta el fet que els preus de l’oci i cultura pugen menys que el març de l’any passat. I fins ací l’explicació oficial.

Em sembla una frenada espectacular, en què, com no explica la nota del ministeri, hi ha jugat el fet cabdal que la pujada intermensual hagi estat molt minsa –tan sols del 0,1%–, mentre que el mes que es pren com a referència, corresponent a l’any passat, va ser el de la pujada intermensual més alta de tot l’any, un 0,8%. El BBVA Research explica que l’efecte calendari de la Setmana Santa, que enguany s’escau a l’abril i no al març, com el 2024, pot haver contribuït a suavitzar la taxa general.

I tenim un aspecte més a descartar. L’alentiment d’aquest mes, si durant l’abril no hi ha cap anomalia molt grossa en l’energia, es pot repetir el mes vinent, perquè la pujada intermensual de l’any passat va ser també molt alta, del 0,7%, a causa de la pujada del gas i als aliments frescs.

Però no ens precipitem. Ara com ara, el fet és que la taxa anual del març posa fi a cinc mesos de creixement continuat. De l’1,5% del setembre del 2024 havia pujat fins al 3% del febrer d’enguany. És a dir, s’havia doblat. I ara es troba en el punt més baix d’ençà de l’octubre de l’any passat.

De totes maneres, gairebé més que a aquesta baixada, jo donaria importància al fet que la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general, sense aliments no elaborats ni productes energètics) hagi disminuït de dues dècimes, fins al 2,0%. Aquí no hi entren els productes més volàtils, com l’energia, i el que ens diu és que pot ser que el nucli dur de les pujades vagi cedint. De fet, és el tercer mes consecutiu d’alentiment, d’ençà del desembre, en què era del 2,6%. Pensem que ara fa un any havia arribat al 3,2%.

Cal insistir en la importància d’aquest alentiment registrat per la subjacent, que, amb la dada d’avui, és la més baixa del novembre del 2021 ençà. No oblidem, a més, que aquest càlcul parcial de la inflació és la referència que pren el BCE a l’hora de fer les seves valoracions sobre l’evolució dels preus.

Avui també hem tingut notícia de les dades dels preus al consum de França, amb un augment del 0,2% mensual i un d’anual del 0,8%. Els tenen molt més controlats, com veiem. Les corresponents a la resta de països no les sabrem fins dilluns i dimarts vinents, inclosa la global de la zona euro. De moment, ahir van sortir les previsions del març, fetes pel consultor britànic MNI, un dels capdavanters mundials en aquesta especialitat, i que per a la zona euro apunten al voltant del 2,2% en l’IPC anual general i, en la subjacent el 2,5%. Si aquestes previsions l’encerten, l’estat espanyol –i cal pensar que també Catalunya– se situaria en un lloc interessant, fins i tot per sota de la mitjana, en el cas de la subjacent.

Per al preu dels diners, també és una bona notícia. Per una banda, ja ens acostem molt a l’objectiu del 2% del BCE i, sobretot, l’alentiment dels preus fa que l’euríbor a un any continuï a la baixa. Avui ha tancat al 2,324%, per sota de la mitjana del mes, que és del 2,407%.

En definitiva, tenim la inflació a la vora de l’objectiu d’estabilitat de preus que fixa el BCE i ara afrontem tres mesos en què podem veure caigudes addicionals, perquè les dades mensuals de l’any passat van ser bastant elevades; a partir de l’estiu probablement veurem l’efecte contrari i tindrem algun rebot. De fet, el Banc d’Espanya ha revisat a l’alça la previsió d’inflació per al 2025. Però això és a mitjà termini i poden passar moltes coses. De moment, que no estranyi ningú si aquí, a l’abril, veiem l’IPC per sota del 2%.

El ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha confirmat que el govern de Pedro Sánchez estudiarà la petició d’indult parcial de Laura Borràs, que va ser condemnada a quatre anys i mig de presó pel cas dels contractes a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). A més, ha recordat que tant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i com la fiscalia hi estan a favor. “El TSJC ha demanat l’indult de la senyora Borràs perquè considera que la pena ha estat desproporcionada; la fiscalia, en el seu moment, també es va mostrar partidària de l’indult”, ha dit en declaracions als mitjans a las Palmas de Gran Canaria.

Així, ha assenyalat que el govern espanyol tramitarà la petició i demanarà els informes a tots els organismes pertinents per estudiar-la. “Per tant, el govern prendrà la decisió un cop hagi analitzat i estudiat tota la documentació, perquè és un assumpte que, per descomptat, afecta els drets humans”, ha afegit.

El ministre ha fet aquestes declaracions hores després que el TSJC hagi demanat l’indult a favor de Borràs. Amb aquesta decisió, el TSJC ha suspès també l’execució de la pena fins que no s’hagi resolt la petició d’indult.

La presidenta del grup de la CUP al parlament, Laia Estrada, ha fet avui una crida a Junts, ERC i Comuns a continuar pressionant perquè el president català, Salvador Illa, destitueixi el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person.

Personalitats i entitats nord-catalanes exigeixen la destitució del director de la Casa de la Generalitat

La polèmica es va originar la setmana passada a la Comissió d’Assumptes Institucionals del parlament, on va comparèixer Person i va justificar d’emprar solament el nom de Pirineus Orientals, en lloc de referir-se a Catalunya Nord: “L’estat francès solament reconeix la denominació Pirineus Orientals. Nosaltres des de la delegació, o almenys jo com a director general, he de conservar la neutralitat institucional”, va assegurar. D’ençà d’aleshores hi ha hagut iniciatives perquè deixi el càrrec, des de personalitats i entitats nord-catalanes als ex-directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Dimecres passat, en el ple del parlament, Illa va esquivar la polèmica: “No nego cap denominació ni entro en debats nominalistes”, va dir.

Per la CUP, el fet que el director general de la Casa de la Generalitat a Perpinyà “negui la catalanitat de la Catalunya Nord és un fet greu, un menyspreu al país”, a la llengua catalana i a la unitat nacional de Catalunya. Person, a parer d’Estrada, “no pot representar els interessos dels catalans”, de manera que ha de ser destituït, en unes declaracions difoses per la CUP. “Esperem que tant ERC com Junts ho continuïn demanant i que els Comuns també responguin a aquesta crida i no es posin de perfil ni vagin de bracet del PSC-PSOE en aquesta qüestió”, ha afegit.

Fa dues setmanes, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, va tancar el congrés de Martorell exhibint el control del partit: les tres ponències que es debatien van obtenir el suport del 90%, sense que cap esmena crítica arribés viva al plenari. Però en la tercera part del congrés, la de la renovació de les direccions territorials, s’obre una nova batalla entre famílies, amb la federació de Barcelona al centre de la disputa. Sectors crítics amb la direcció s’han organitzat per presentar Dignitat Republicana, una candidatura alternativa a l’oficialista que encapçala Eva Baró. La integren militants pròxims a Nova Esquerra Nacional i Foc Nou, afiliats que s’havien arrenglerat amb Baró o amb la llista de Patrícia Gomà en l’anterior congrés barceloní. Creu Camacho, presidenta d’ERC a l’Eixample, encapçala la llista, que s’ha registrat avui. Si la federació de Barcelona, amb un miler d’afiliats, és la més important del partit, el casal de l’Eixample, amb uns dos-cents, ha tingut tradicionalment un pes intern igualment notable en l’organització. Miquel Colomé, conseller de districte de Gràcia entre el 2019 i el 2023, és el candidat a la secretaria general, i la regidora Rosa Suriñach aspira a presidir l’assemblea barcelonina. Les eleccions internes seran el 26 d’abril.

Els membres de Dignitat Republicana asseguren que la candidatura es va començar a forjar com a reacció del fallit congrés d’ERC del 13 de juny de l’any passat a Barcelona. La militància havia de discutir i votar el pre-acord per a l’entrada al govern de Jaume Collboni però va ser desconvocat per l’assistència multitudinària de militants, que sobrepassaven la cabuda de l’Orfeó Martinenc. La interpretació interna que se’n va fer era que les veus crítiques a l’acord havien ultrapassat les expectatives de la direcció i s’ajornà sense data, mentre els principals sectors d’ERC mantenien obert l’enfrontament per l’elecció de l’executiva nacional. La cap de files a Barcelona i mà dreta de Junqueras a la secretaria general, Elisenda Alamany, va ser una de les avaladores d’un pacte per a entrar al govern de Collboni, amb què també van tancar files els principals membres de la que havia estat la candidatura alternativa a Baró en l’anterior congrés barceloní, amb Gomà al capdavant. També Ester Capella va anunciar després que donava suport a Junqueras.

La decisió sobre l’entrada al govern de Collboni es va congelar. La candidatura formada ara pels crítics es presenta a les eleccions d’ERC a la federació de Barcelona, amb el compromís de recuperar la democràcia interna que consideren perduda i de respectar la capacitat de decisió dels militants de base tornant a l’assemblearisme. Creuen que el debat intern s’ha silenciat i propugnen una regeneració des de la base. També asseguren que ERC ha de tenir un projecte propi i no ser una “crossa” ni del PSC ni de Junts.

Tant Colomé com Suriñach van donar suport a la candidatura de Nova Esquerra Nacional en les eleccions a la direcció nacional. De fet, Suriñach era independent i es va afiliar al partit en el marc d’un acte de campanya de la llista de Xavier Godàs i Alba Camps, que consistia a registrar una trentena de militants nous. No obstant això, refusen de ser assenyalats com a crítics: es consideren part del partit i no qüestionen l’elecció de Junqueras, malgrat que es presenten com una alternativa a la llista oficialista.

Els altres membres de la candidatura Dignitat Republicana són Begoña Grau (vice-secretaria general d’Organització), Agnès Russiñol (vice-secretaria general d’Imatge i Comunicació), Max Zañartu (vice-secretaria general d’Acció Política, Estratègia i Transició Ecològica), Sheila Vidal (vice-secretaria de Feminismes, LGTBI+ i Ciutadania), Esther Martin (secretaria de Formació), Toni Colomina (secretaria d’Atenció a la Militància i Gent Gran), Joan Miquel Saderra (secretaria de Mobilització), Pati Sarrias (secretaria de Moviments Socials), Nil Font (secretaria de Política Municipal) i Quim Bosch (secretaria de Polítiques Sectorials). A partir d’ara, hauran de recollir un mínim d’una cinquantena d’avals per a mantenir el torcebraç intern.

A càrrec del divulgador musical Rafael Esteve Alemany - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

L’advocada de la denunciant de Dani Alves, Ester García, ha criticat durament la sentència absolutòria de la secció d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). “D’alguna forma ha sentit com si tornés al lloc dels fets”, ha dit. L’ex-futbolista havia estat condemnat a quatre anys i mig de presó per l’Audiència de Barcelona per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona el desembre del 2022, però el tribunal ho ha tombat.

Per què el TSJC ha absolt Alves? Les claus d’una sentència que sacseja el cas

A més, ha titllat la decisió de retrocés tant en l’àmbit jurídic com social en la lluita contra les violències contra les dones. També ha avisat que aquesta decisió pot “desincentivar” les dones a denunciar i ha lamentat que la víctima s’hagi assabentat de l’absolució a través dels mitjans.

La lletrada ha criticat que es qüestioni una dona perquè abans d’una agressió ballés en una discoteca: “És un debat que al segle XXI no l’hem de tenir”.

Sobre un possible recurs al Suprem espanyol, ha dit que jurídicament han de fer-ho, però ha deixat clar que primer ho consensuaran amb la víctima. “Fa dos anys que viu en un infern”, ha afirmat.

El ple de la secció d’apel·lacions, format per Maria Àngels Vivas (ponent), Roser Bach, María Jesús Manzano i el magistrat Manuel Álvarez, ha considerat que la versió de la víctima no s’ha contrastat prou amb més proves per sostenir la condemna i ha decidit d’absoldre’l.

El partit Demòcrates, liberal i favorable a la independència de Grenlàndia a llarg termini, ha anunciat que ha arribat a un acord amb la formació ecologista Inuit Ataqatigiit, la socialdemòcrata Siumut, i la conservadora Atassut per a formar un govern de coalició. L’anunci es fa el mateix dia de l’arribada a l’illa del vice-president dels Estats Units, JD Vance.

La delegació nord-americana encapçalada pel vice-president i la seva dona, Usha Vance, ha arribat avui mateix, en un viatge que ha fet créixer la tensió entre els EUA i els governs de l’illa i de Dinamarca.

Tensió màxima a Grenlàndia per la visita del vice-president nord-americà, JD Vance

En aquest sentit, el nou primer ministre grenlandès, Jens-Frederik Nielsen, ha criticat la visita en unes declaracions a TV2: “Venir de visita quan encara no s’ha format un govern, és no mostrar respecte per un aliat”.

JD Vance reitera l’interès dels Estats Units en l’illa

Un cop aterrat, Vance ha assegurat que parlaran amb els militars nord-americans a l’illa sobre què fa exactament la base i com contribueix a la seguretat nacional. A més, no ha amagat l’interès de controlar l’Illa: “L’administració Trump, el president, està molt interessat en la seguretat de l’Àrtic. És un gran tema, i serà encara més important en les pròximes dècades”.

En aquesta línia, ha assegurat que el govern danès no ha invertit en els habitants ni en la seguretat de l’illa davant altres països amb interessos sobre aquesta àrea, en una clara referència a Rússia i la Xina. “És obvi que Dinamarca no ha fet una bona feina a Grenlàndia”, ha assenyalat. “Això ha de canviar, i com que no ha canviat és per això que la política del president Trump a Grenlàndia és la que és”, ha afegit.

La comitiva ha visitat Pituffik, una base militar al nord-est de l’illa. La setmana ha estat marcada per la polèmica, i va augmentar encara més quan dimarts Vance va anunciar que s’afegiria a un viatge que havia de ser encapçalat, de primer, per la seva dona i l’assessor de Seguretat Nacional, Mike Waltz. Per afegir llenya a la polèmica, dimecres, el president Donald Trump va reiterar els seus plans d’annexionar l’illa.

a càrrec de l'Anna Danés. Activitat per a infants de 6 a 8 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha denunciat en un comunicat que la reducció dràstica que el govern valencià ha aplicat al pressupost assignat a la institució i a la promoció de la llengua no respon a raons objectives i ponderades, sinó que és una decisió política en contra de l’ús i la normalització del català. A més, ha advertit que la reducció pressupostària pot conduir l’acadèmia a l’asfíxia econòmica.

L’AVL entén que el desastre de la gota freda pugui haver motivat un ajustament generalitzat del pressupost de la Generalitat, però lamenta el tracte discriminatori respecte de la resta d’institucions perquè la reducció ha estat de 997.360 euros, un 25% del total. “Esta sorprenent reducció no està fonamentada en cap criteri ni cap estudi tècnic”, diu el comunicat.

Afegeix que la institució va elaborar l’avantprojecte de pressupost seguint escrupolosament les indicacions de la Conselleria d’Hisenda. També explica que és el primer govern que no respecta la proposta pressupostària presentada per l’entitat.

Aquest “greuge comparatiu” repercutirà negativament no tan sols en l’estudi científic, sinó també en les accions de foment de la llengua. Ara, aclareix que la institució no deixarà d’exercir les seves competències, tant en matèria normativa com a l’hora de vetllar per l’ús de la llengua al País Valencià.

Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

Indignació entre els usuaris de la R3 a Vic arran del tall de la línia per una incidència a la infrastructura entre les estacions de Montcada-Ripollet i Puigcerdà. Algunes de les persones asseguraven que han hagut d’esperar més de dues hores per trobar una alternativa de transport. “És constant. Cada dia és la mateixa història. És un fàstic, fa pena”, es lamenta Jordi Martorell, que volia arribar fins a Granollers.

Això és Espanya: un tren de rodalia de cada quatre està espatllat i no funciona

També es queixa l’Arianna Muntells, que estudia a Vic de dilluns a divendres i volia tornar a casa per passar el cap de setmana: “Cada dia passa alguna cosa”. A l’estació d’autobusos, situada al costat de l’estació, s’han vist algunes aglomeracions d’usuaris que volien agafar el transport alternatiu.

A conseqüència de la incidència, els trens han romàs aturats a les vies. Gairebé una hora i mitja després de l’avaria, RENFE ha informat que havia evacuat a tots els viatgers que s’havien quedat atrapats en combois, tant en estacions com enmig de la línia.