Veïns i visitants del municipi de Montgai (Noguera) han participat aquest matí en la sessió de prova per batre el rècord Guinness de bombolles de sabó flotant a l’aire. Ho han fet precisament avui aprofitant que es feia la setzena Fira del Sabó i la Cosmètica Natural. La plaça Prat de la Riba del municipi s’ha omplert de bombolles fetes per grans i petits amb aparells i estris adequats per a l’ocasió com pistoles, xarxes, anelles i petites màquines.

Sota el nom de l’Ensabonada, l’activitat ha servit per experimentar amb diferents tipus de sabó per obtenir bombolles més resistents i testar sistemes de producció massiva. El municipi es marca l’objectiu d’aconseguir el reconeixement mundial de cara l’any vinent, atès que aquest any no han arribat a temps de registrar-se a la competició.

Per tal d’assolir el repte, cal crear milers i milers de bombolles durant quinze segons i mitjançant diferents metodologies amb aparells manuals i electrònics. “En funció d’aquesta maquinària i els estris que tenim hem fet un estudi aproximat sobre la quantitat de bombolles que es poden fer”, ha dit Jaume Gilabert, batlle del municipi.

La prova ha comptat amb tecnologia per mesurar la quantitat de bombolles a l’aire i garantir així la precisió del repte, segons Gilabert. “A partir d’imatges fetes en dron podem fer quadrícules i comptar les bombolles que hi ha en una d’aquestes quadrícules. Aleshores, aquesta quantitat es pot extrapolar arreu de l’espai on es fa la prova. És un càlcul bastant correcte”, ha dit. Així mateix, Gilabert ha destacat que l’activitat compta amb persones per validar la prova.

Activitat emmarcada en la 16a Fira Net

La Fira del Sabó va néixer l’any 2008 amb l’objectiu de recuperar i fer valdre la tradició sabonera del municipi. Precisament, Montgai va ser reconegut l’any 2017 com a ‘Poble d’Ofici Singular del Sabó’ per la Generalitat.

L’activitat més tradicional de la fira és la demostració de l’elaboració del sabó artesanal de caldera amb oli reciclat i mètodes tradicionals a càrrec de mestres sabonaires. Així mateix, a la Sala del Sabó també es podrà veure com es recollien antigament les morques d’oli dels molins i de les cases, i la recollida de la planta de la barrella que servia per fer lleixiu.

A la fira també s’hi podrà trobar sabó de tocador i cosmètica natural amb la presència de l’Obrador d’Artesans Saboners de Catalunya amb més de 28 professionals que elaboren els seus productes amb marca pròpia.

Dos motoristes han mort avui al migdia per un xoc frontal de les seves motocicletes amb un turisme en la carretera GI-555 a Riudarenes (Selva).

Per causes que encara s’investiguen, cap a un quart d’una del migdia el turisme ha envaït el carril contrari i ha xocat frontalment amb les motocicletes, segons que informa el Servei Català de Trànsit (SCT) en un comunicat.

Arran del sinistre s’han activat sis patrulles dels Mossos d’Esquadra, tres dotacions dels Bombers de la Generalitat i quatre ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Amb aquestes víctimes, ja són quaranta-set les persones que han perdut la vida a les carreteres catalanes aquest 2025.

El conductor del cotxe ha estat detingut a primera hora de la tarda. Es tracta d’un jove de dinou anys, que ha donat negatiu als controls d’alcoholèmia i drogues, però està acusat de dos presumptes delictes d’homicidi per imprudència greu.

El Parc de les Glòries de Barcelona obrirà el dissabte 26 d’abril, dia en què se celebrarà una festa d’inauguració per celebrar l’obertura del nou espai verd de la ciutat després d’anys d’obres. El consistori prepara una jornada festiva entre les 10:30 i les 18.00 amb espectacles musicals, tallers i activitats. L’obertura de la part central del parc era l’última que quedava per executar. Consta de 4,3 hectàrees amb més de nou mil metres quadrats de verds, un passeig i nous espais per fer activitats veïnals. Amb l’obertura de la part central, la ciutat haurà guanyat nou hectàrees per a l’ús veïnal, 30.000 metres quadrats de verd i més de 1.000 arbres.

En el parc hi haurà nous espais, com un umbracle amb gairebé 700 metres quadrats per organitzar actes diversos a l’ombra, l’àgora sensorial Berta Cáceres amb més de 2.500 metres quadrats d’ús polivalent envoltats d’una corona de bambús gegants i un jardí d’immersió amb espècies adaptades al canvi climàtic.

L’espai també té una àrea de jocs infantils de gairebé 2.000 metres quadrats i 35 elements, un sorral, zones d’estada, un parc d’aigua que obrirà els mesos d’estiu, una àrea d’esbarjo per a gossos de 1.200 metres quadrats i nous nodes de biodiversitat, parterres i jardins de pluja.

Festa d’inauguració

Les activitats de la festa d’inauguració es distribuiran en diferents zones del parc i hi haurà dos escenaris. El principal estarà situat sota l’umbracle, on hi haurà una xocolatada i actuacions musicals com el grup Ambauka per iniciar la celebració i la banda Todos los gatos son pardos, d’homenatge a Gato Pérez, com a fi de festa, un taller i ballada de swing i un espectacle de màgia. El segon escenari estarà a l‘Àgora Berta Càceres, on es faran activitats de petit format, com ara contacontes o titelles.

A la clariana, que recentment ha incorporat jocs gegants de fusta i jocs per a infants amb autisme, hi haurà un espai de joc entre les 10.00 i les 14.00, i la Farinera organitzarà en aquest espai un ‘escape street’. Per a aquest dia també es crearà una exposició a dos punts del parc -al passeig de la Diagonal i a la rambla dels Encants amb fotografies de com ha evolucionat Glòries al llarg dels anys.

Aquestes activitats se sumaran a les que el parc ja oferirà de forma habitual: el node dinàmic, amb dues àrees de jocs infantils amb elements singulars, el Jardí d’Immersió, el Mirall d’aigua i els nodes de biodiversitat i fresc.

En la festa d’inauguració participaran equipaments, serveis i comerços de la zona, com ara el Disseny Hub Barcelona, que celebrarà portes obertes durant tot el dia, i La Farinera i el Tram, que hi faran activitats. També hi participaran el Mercat dels Encants, el Mirador de Glòries i associacions i entitats dels districtes de l’Eixample i Sant Martí.

Cinc ferits, un d’ells en estat greu, en caure un cotxe de la carretera de Miramar cap a la Ronda Litoral a Barcelona, segons que ha informat el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i fonts municipals. L’accident ha tingut lloc cap a quarts de sis del matí. El cotxe ha quedat bolcat a la falda de la muntanya i no ha fet falta tallar el trànsit a la Ronda Litoral. El ferit greu ha estat traslladat a l’Hospital Clínic i les altres quatre dones ferides les han portat al de Bellvitge i al del Mar. El SEM ha activat sis unitats terrestres. El cotxe s’haurà de retirar de la zona on ha quedat amb maquinària especial, segons fonts municipals.

El Govern ucraïnès ha denunciat que un atac aeri rus a la ciutat de Sumi (situada prop de la frontera amb Rússia, al nord-oest del país) ha deixat 31 morts i 84 ferits pel cap baix. El ministre de l’Interior d’Ucraïna, Igor Klimenko, ha informat a través de Telegram que diversos míssils balístics han impactat aquest matí al centre de la ciutat.

El primer ministre ucraïnès, Denis Shmihal, ha confirmat poc després que han resultat particularment afectats “edificis i residències de la Universitat Estatal de Sumi”, que han acabat destruïts en un “cínic i violent atac”. La zona afectada era plena de persones que celebraven el Diumenge de Rams, segons que ha informat el ministre.

Volodímir Zelenski ja ha denunciat “el terrible atac amb míssils balístics russos”. “Només una escòria immunda pot actuar així, arrabassant la vida a gent comuna”, ha lamentat el president ucraïnès, que ha afegit: “Sense pressió sobre Rússia, la pau és impossible. Les converses mai han detingut els míssils balístics ni les bombes aèries.”

Rússia encara no s’ha pronunciat sobre aquest incident.

Inici de la Setmana Santa amb la benedicció de palmes i palmons - Lloc: Plaça de l'Església

El Barça ha comunicat avui que Mapi León serà baixa en el partit d’avui contra l’Atlètic de Madrid per una sanció. És el càstig que li imposa la Federació Espanyola de Futbol arran dels incidents que van passar durant el partit contra l’Espanyol el proppassat febrer. La jugadora blaugrana, enmig d’un forcejament amb la futbolista Daniela Caracas, va fer un gest que vulnerava la intimitat de la jugadora. L’Espanyol ho va considerar de fet inacceptable i, més tard, l’Associació de Futbolistes Professionals (FUTPRO) i l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) van publicar comunicats en què es queixaven de l’actitud de León.

María León és baixa per sanció.

— FC Barcelona Femení (@FCBfemeni) April 13, 2025

Mapi León va afirmar que mai no va vulnerar ni va intentar de vulnerar la intimitat de Daniela Caracas i es va defensar de l’assetjament que va rebre a les xarxes socials. “En cap moment vaig vulnerar, ni vaig tenir la intenció de vulnerar, la intimitat de la meva companya de professió Daniela Caracas. En les imatges s’aprecia com ella em xoca intencionadament i jo li toco la cama dient-li com a reacció a aquesta topada: ‘Què et passa?’ No hi ha cap tocament de zona íntima ni molt menys intenció d’això.”

El segon partit que es perdrà Mapi León serà el de dimecres contra el Sevilla a l’estadi Johan Cruyff.

L’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha explicat en una entrevista a La Razón que no és partidari de fer un referèndum a Catalunya. A parer seu, un referèndum d’independència crearia més problemes que no pas en resoldria i, a més, creu que divideix la societat. Concretament ha dit: “He explicat fins a l’avorriment que no sóc en absolut partidari d’un referèndum perquè normalment crea més problemes que no pas en resol i sempre divideix a la societat. Gairebé mai no es pot resoldre amb un ‘sí’ o un ‘no’ una qüestió de gran profunditat política. A més, qui perd un referèndum normalment cerca la venjança, amb la qual cosa mai no es tanca el problema.” Tanmateix, Zapatero ha dit que sí que és partidari del reconeixement de la identitat nacional que, segons ell, “té a veure amb la delegació de competències com les d’immigració, per exemple, o que es parli català a Europa […]. Els espanyols hem de sentir el català o el basc com a llengües nostres. Pel que fa a Catalunya, aquest és un moment molt important per a continuar avançant cap a un autogovern més gran”.

Tot plegat arriba després de l’entrevista de la setmana passada a La Vanguardia, en què Zapatero va admetre que participa en les negociacions a Suïssa entre el PSOE i Junts.

Carles Puigdemont s’ha afanyat a respondre a Zapatero, i ho ha fet amb una piulada al seu compte d’X, en què ha dit: “La dependència d’Espanya mai no tanca el problema. Espanya mai no respecta la voluntat dels catalans, com va quedar perfectament clar en el referèndum de l’Estatut. Espanya roba les inversions a tots els catalans, perquè mai no inverteix allò que aprova invertir, i, en canvi, engreixa cada any el benestar de Madrid injectant molts més diners dels previstos. Cada any.”

La dependència d’Espanya mai no tanca el problema. Espanya mai no respecta la voluntat dels catalans, com va quedar perfectament clar en el referèndum de l’Estatut. Espanya roba les inversions a tot els catalans, perquè mai no inverteix allò que aprova invertir, i en canvi… https://t.co/LSzhC3TFie pic.twitter.com/faCQhYhWzt

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) April 13, 2025

Acords entre el PSOE i el PP

Durant l’entrevista, també ha parlat sobre la política aranzelària de Donald Trump. En aquest sentit, Zapatero ha expressat que confia que la situació actual obligui el PSOE i el PP a negociar, sobretot les qüestions econòmiques. “Crec que la situació internacional, econòmica, i tot el que canvia amb les insòlites decisions de Trump ajudarà que els grups parlamentaris tinguin més predisposició a afrontar uns pressuposts”, ha dit.

El diari The New York Times publica les primeres informacions sobre l’accident mortal de l’helicòpter que va estavellar-se el dijous al riu Hudson de Nova York, on viatjava la família Escobar-Camprubí i el pilot. La investigació de l’Administració Federal d’Aviació (FAA) revela que l’empresa New York Helicopter Charter fa temps que arrossega deutes i que, a més, segons que apunta The New York Post, el vehicle va volar sense caixa negra.

Empresa en fallida

Segons les investigacions amb pilots i més membres del sector, destaquen que el 2019 l’empresa va entrar en fallida i va acumular molts impagaments. Així i tot, Michael Roth, propietari i executiu de New York Helicopter Charter, va recuperar un dels seus helicòpters a final de l’any passat i va reconstruir el negoci amb el nom New York Helicopter Tours.

Malgrat que havia estat una de les empreses més competents del sector, tot va canviar el 2013, quan un dels helicòpters de la flota de l’empresa va haver d’aterrar d’emergència un dels vols turístics. De fet, els primers indicis públics de problemes van arribar la dècada del 2010, quan els avions operats per New York Helicopter Charter es van veure involucrats en dos incidents en dos anys. El primer, com dèiem, el 2013, quan un pilot que transportava una família de quatre turistes suecs sobrevolant el riu Hudson va sentir un soroll estrident i va començar a perdre energia. Mentre queien directes a l’aigua, el pilot va inflar pontons que mantenien l’helicòpter dret i ell i els passatgers van poder sortir-ne il·lesos. L’altre accident va ser el 2015, quan un altre dels helicòpters s’enlairava des d’una base a Nova Jersey. El pilot va començar a perdre el control abans de poder tornar a aterrar l’avió. Un informe d’investigació de l’incident el va descriure com “un aterratge dur”. El pilot, per sort, també va sortir-ne il·lès. Els incidents i els impagaments van obligar l’empresa a reduir la plantilla, que va passar de trenta treballadors a quinze.

De moment, encara no se saben les causes que van fer que les hèlices i la cua es desprenguessin de l’aparell. Amb tot, els experts descarten algunes teories, com ara que l’accident fos per la falta de combustible o per un possible xoc amb un objecte o un ocell.

Per una altra banda, segons que han confirmat autoritats al diari The New York Post, l’helicòpter en què viatjava la família Escobar-Camprubí volava sense caixa negra i, per tant, no s’ha registrat cap informació del vol.

Plantada popular d'aromàtiques - Lloc: Horts Municipals del Bareu

Vuit civils palestins morts, pel cap baix, i desenes de ferits pels bombardaments de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) en diferents punts del nord i centre de la Franja de Gaza, segons que ha informat l’agència de notícies Wafa.

Set de les víctimes han mort a Deir al Balá, al centre de la Franja, i la vuitena a Jabalia al Balad, al nord. A hores d’ara, encara queda per a confirmar quants ferits hi ha. Els avions de les tropes israelianes han bombardat, entre més escoles, la de Saad bin Moaz, a Al Sikh Radwan, utilitzades avui com a refugi per a persones desplaçades.

Els atacs s’han produït després de la mort d’almenys tres civils divendres a la nit a causa d’un bombardament sobre Jan Yunis, una volta l’exèrcit israelià anunciés una ordre de desplaçament forçat en uns quants barris de la localitat.

Aquests morts se sumen a les 50.933 morts confirmades per les autoritats de la Franja de Gaza, controlades per Hamàs.

Israel s’annexiona el sud de la Franja de Gaza

Justament ahir, el ministre de Defensa d’Israel, Israel Katz, va anunciar que l’exèrcit israelià controla completament un corredor de terra estratègic al sud de la Franja de Gaza, cosa que converteix Rafah en una zona de control israelià. La zona afectada se situa entre la ruta de Filadèlfia, al sud, i la ruta de Morag, al nord. Abans de la guerra, hi vivien prop de 200.000 palestins, però ara ha estat gairebé desallotjada del tot a causa dels atacs de l’exèrcit israelià.

El sistema universitari català veu amb bons ulls l’impuls d’una nova regulació del sector si és per a garantir uns estàndards de qualitat. Així ho han indicat a l’ACN fonts de la Universitat Ramon Llull (URL), la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i la Xarxa Vives. La majoria apunta que el sector universitari ha canviat molt aquests darrers anys i que això feia necessari d’actualitzar-ne la normativa. Tot i això, destaquen les singularitats del cas català i es mantenen en espera de com evoluciona el text que tot just ha proposat el govern espanyol. En el cas concret de la UOC, confia poder acollir-se a una clàusula per continuar depenent de l’administració catalana.

El Consell de Ministres espanyol va aprovar la setmana passada la tramitació d’urgència per a reformar el decret aprovat el 2021 que estableix els criteris de creació i autorització de noves universitats. Un dels punts clau d’aquesta reforma és l’enduriment dels criteris per a crear noves universitats, amb l’objectiu de frenar la proliferació de centres privats que esdevinguin “màquines expenedores” de títols, en paraules del president espanyol, Pedro Sánchez. Per aconseguir-ho, es reforçaran els informes i les avaluacions que es requereixen als centres i s’exigirà una massa crítica mínima de 4.500 estudiants els primers cinc anys de funcionament, entre més criteris.

El departament de Recerca i Universitats han indicat que, de moment, és només una proposta i esperaran més concreció per a valorar el text.

La Xarxa Vives d’Universitats –que engloba vint-i-dos centres de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya– afirma que la proposta per a legislar sobre la creació i autorització de noves universitats era “llargament esperada” pel sistema universitari de l’estat espanyol. L’actual president de la Xarxa, el rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia, coincideix en declaracions a l’ACN en la necessitat de revisar i enfortir els criteris per garantir que el terme “universitat” s’apliqui exclusivament a institucions, públiques o privades, “que presentin els nivells de qualitat que garanteixin socialment la qualitat dels títols que faciliten”. Afegeix que la proliferació d’entitats de nul·la qualitat universitària, destinades al lucre i sense cap més argument que no sigui l’interès comercial, és una amenaça real. Per això, insisteix que la proposta era necessària, tot i que ha trigat massa.

A més, Guàrdia considera que el text plantejat proposa de resoldre el problema bo i agafant el camí menys pràctic. Això és perquè el rector afirma que per evitar la deriva detectada es proposa de complicar la gestió de tot el sistema, amb més burocràcia. “Només calia explorar que els informes de les agències de qualitat universitària fossin vinculants i, per tant, que els criteris siguin estrictament acadèmics i de recerca i no polítics”, reflexiona.

En el cas concret dels centres que formen part de la Xarxa Vives, públics i privats, destaca que tenen una trajectòria “impecable” i una qualitat contrastada. Per acabar, valora negativament que es proposi que les universitats presencials passin a ser de competència estatal, perquè això “retalla les competències autonòmiques” i pot afectar la UOC.

Josep Antoni Rom, rector de la Universitat Ramon Llull, un dels centres privats de Catalunya, apunta que és cert que aquests darrers anys hi ha hagut un canvi molt ràpid i radical dins el món universitari, amb l’entrada de projectes que cerquen el benefici econòmic. Davant aquesta realitat, defensa canvis en la regulació, però sempre amb la idea de garantir que tots els agents del sector es fonamentin en els mateixos “paràmetres de qualitat”. Rom, assegura, en una conversa amb l’ACN, que està d’acord amb el fet que el govern espanyol vulgui legislar en aquesta direcció, tot i que afegeix que hi ha més aspectes del decret que caldrà mirar com queden.

La UOC i la seva realitat particular

Un dels canvis que comportaria aquest nou decret és que les universitats en línia passessin a dependre del govern espanyol. La rectora de la UOC, Àngels Fitó, indica a l’ACN que hi ha una clàusula que exclouria la UOC d’aquest canvi, ja que ells són universitat privada, però amb preus públics. Fitó defensa que la UOC és molt singular, pel fet que va ser creada pel parlament de Catalunya amb una missió molt clara i que funciona amb preus públics. És per això que confia que es puguin acollir a aquesta excepció i continuar depenent de l’administració catalana.

La rectora veu amb bons ulls que es vulgui legislar per augmentar els requisits de qualitat per al conjunt del sistema, tot i que també apunta que s’haurà de veure com queden els altres criteris. Per això, la UOC ha començat a fer una anàlisi interna del text proposat per l’executiu espanyol per veure si caldria fer-hi al·legacions, i quines, anàlisi que compartiran amb el departament de Recerca i Universitats.

Fonts de l’Associació Catalunya d’Universitats Públiques (ACUP) comparteixen que és “necessari, però no suficient, limitar la proliferació de les universitats privades”. Afegeixen que les condicions a l’hora d’acreditar nous centres han de ser iguals per a tothom i han reivindicat que cal valorar la universitat pública més que no es fa avui, “pel seu valor social i perquè afavoreix l’equitat i la inclusió social”. Les mateixes fonts indiquen que el sistema universitari català ha sabut preservar-se molt bé, que és un sistema estable des de fa anys, “heterogeni i equilibrat”, i que ha pivotat sempre sobre els criteris de qualitat. “Aquest ha de ser el focus: el que ens cal preservar és la qualitat i evitar caure en debats simplistes”, afirmen.

La Sénia estreny vincles amb les societats musicals valencianes més afectades per la gota freda al XVII certamen internacional de bandes. Més d’un centenar d’intèrprets hi actuen enguany. El certamen, lluny de ser competitiu, opta per un format solidari. Així, hi han convidat les unions musicals de Paiporta (Horta Sud), Catarroja (Horta Sud) i Aldaia (Horta Sud). “És una oportunitat molt gran per a nosaltres, hem estat molt temps parats sense poder assajar ni fer música. Ens permet tenir un objectiu, fer convivència i tenir una ajuda econòmica”, ha apuntat Puri Jimeno, presidenta de la Unió Musical de Paiporta. L’actuació d’avui tancarà un programa amb un repertori que combina propostes tradicionals i modernes.

Habitualment, el certamen té un caràcter competitiu i atreu les millors bandes i societats musicals dels Països Catalans, però l’impacte de la gota freda va marcar un canvi. Fent bandera que “el riu Sénia no és frontera”, l’organització de l’esdeveniment va optar per abraçar la solidaritat i convidar tres de les bandes musicals valencianes més afectades pels aiguats de l’octubre.

Així, es van posar en contacte amb les agrupacions de Paiporta, Catarroja i Aldaia, que van acceptar l’encàrrec amb il·lusió. La presidenta de la Unió Musical de Paiporta, Puri Jimeno, ha assenyalat que, precisament, el fet de comptar amb un projecte com aquest ha estat un al·licient per al conjunt de membres. Igual que l’agrupació de Catarroja, la d’ahir va ser la segona actuació que feien en un auditori fora de casa en sis mesos.

A Paiporta, la gota freda va malmetre els pisos inferiors de les instal·lacions de la unió musical, on assajaven i emmagatzemaven els instruments de percussió. “Haguera estat impossible sortir-nos-en d’aquesta situació si no hagués estat per tota l’ajuda que hem tingut des d’aquell moment fins ara”, ha afirmat la presidenta. Tenen la voluntat de recuperar l’activitat al més aviat possible, motiu pel qual han anat fent assaigs d’ençà del gener. Ser convidats a l’acte d’aquest cap de setmana ha estat una dosi d’optimisme per a l’agrupació, tal com ha apuntat Jimeno.

Aquesta també és la segona actuació en un auditori després dels aiguats per a la Unió Musical de Catarroja, el mes passat van actuar a l’Alqueria (Comptat). “Aquestes iniciatives fan que la marxa de la banda continuï, que hi hagi una motivació d’anar als assajos i la gent estigui implicada”, ha dit el president de l’agrupació, José Peiró.

La música de banda, una passió compartida a les Terres de l’Ebre i el País Valencià

La tradició de les bandes musicals està molt arrelada al conjunt de les Terres de l’Ebre, una passió compartida també amb el País Valencià. Es tracta d’uns vincles i una xarxa de cohesió que s’han posat de manifest amb propostes com ara la d’aquest cap de setmana. “És una manera de donar-los recursos econòmics que els aniran bé per a solucionar els problemes que tenen i, alhora, és una oportunitat per a ensenyar la seva música en un altre context”, ha afegit a l’ACN la vice-presidenta de l’Agrupació Musical Senienca, Mercè Gisbert.

El XVII Certamen Internacional de Bandes posarà el punt final avui amb l’actuació de la Unió Musical d’Aldaia, que tindrà lloc a la Casa de Cultura de la Sénia a les sis de la tarda. En total, més d’un centenar d’intèrprets tancaran un programa musical amb propostes musicals tradicionals però també modernes, amb pasdobles i obres de compositors catalans i espanyols.

Avui, 13 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Com els Mossos o l’Ertzaintza: tindran mai una policia pròpia, les Illes?
• “Avui és un dia per a dir a la resta del país que som vius”: Alacant es reivindica amb fermesa en la manifestació del Vint-i-Cinc d’Abril
• La crisi dels conillets de xocolata: preus insòlits per Pasqua i nous problemes a l’horitzó
• Entrevista a Jair Dominguez: “Segurament sóc bastant ‘boomer’, però el bonisme em posa molt nerviós”
• Amb l’ajuda de TikTok, el batlle de Bucarest assalta la campanya electoral romanesa
• 12 llibres de cuina per a no quedar amb gana aquest Sant Jordi
• L’assignatura pendent de la UE fins ara: el transport comença a reduir emissions, finalment
• Entrevista a Anna Sahun: “Els nens han passat de ser considerats familiars de segona a ser els que manen a casa”
• Consells per a padrins novells: així és com heu d’afrontar la primera mona de Pasqua
• L’escumós més atrevit i literari, un museu vinícola d’interès nacional i una sommelier d’altura
• Mail Obert de Mercè Ibarz: L’espart i el fang, força i poesia
• Closcadelletra, de Biel Mesquida: Entra si goses

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Riera, davant la Plaça de l'Església

Avui Alacant s’ha manifestat amb dignitat. Amb tota la dignitat que els falta als governants del País Valencià. En una nova manifestació multitudinària, que pretenia recordar les mobilitzacions històriques del 1985 i el 1995, el sud ha reivindicat amb fermesa la seua catalanitat. Des de les escales de l’IES Jordi Joan fins a l’Esplanada, la cultura popular valenciana, amb danses i muixerangues, tabals i dolçaines, han omplert d’alegria la ciutat en la celebració de la Diada del Vint-i-Cinc d’Abril. Entre els càntics, s’han sentit reivindicacions com ara “Les comarques del sud, sempre en valencià”, “Sense el sud no hi ha futur” i “Som el sud, som la resistència”.

“Sense vertebrar el país no hi ha projecte en comú i de país. Ens neguem que Alacant siga el refugi de la gent que ens mal governa, que pensa que venint ací no tindran protestes, que no tindran un qüestionament de la seua ineptitud. Eixirem avui i tantes vegades com faça falta per a qüestionar-los i expulsar-los del govern”, ha reivindicat Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Així, ha destacat el teixit associatiu valencià, que ha treballat conjuntament per organitzar la diada. “Han intentat moltes vegades expulsar Alacant de la valencianitat; no ho han aconseguit, i no ho aconseguiran.”

Marinela Garcia, vice-presidenta d’ACPV i responsable de l’entitat a Alacant, ha celebrat amb il·lusió i alegria la diada. “Se’ns ha fet creure que a Alacant ja no es parlava valencià, que havia de passar a ser una zona de domini lingüístic castellà, i no és així. No només en la ciutat d’Alacant, en la qual la consulta lingüística ha demostrat que hi ha un percentatge de persones que continuem sent valencians, sinó en totes les comarques que ens envolten, que també han demostrat que el sud arriba fins a Guardamar. Sense els alacantins no hi ha país. El territori d’Alacant i de totes les comarques és valencià també”, ha dit.

“No han esborrat el sud i ací ens teniu”: representants d’entitats reivindiquen la força d’Alacant com a capital del sud del país

Per part seua, Josep Escribano, president del Tempir, un dels principals baluards del sud, ha valorat la importància de descentralitzar la diada i fer-la arribar fins a Alacant. “Cal recordar a la resta del país que el sud és valencià, lingüísticament i cultural. És la baula possiblement més feble del conjunt del país, però aquí la valencianitat supura i sura. No hi ha país sense el sud, però el sud no és viable sense la resta del país. Al sud cal treballar, cal tenir una estratègia, cal que el sud tinga la seua veu pròpia dins la pluralitat del país. Avui és l’hora de reivindicar les comarques del sud, del que aporten al conjunt del país, sense renunciar a res, ni a la comarca del Baix Segura. Avui és un dia per a dir a la resta del país que som aquí, que estem vius, que hem de treballar tots plegats, però des de les especificitats i singularitats de cada territori”, ha reivindicat. 

En la pancarta de capçalera, juntament amb Oliver, Garcia i Escribano, hi havia Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, que ha considerat essencial ser avui a Alacant. “És una terra de frontera on sabem que més perilla la llengua, la cultura, i la voluntat del govern de dreta i extrema dreta d’expulsar-la del que seria l’imaginari i la realitat del País Valencià. Que es reivindique des d’aquí el territori, per a nosaltres, des del Principat, batallant des de la Catalunya Nord fins a Alacant, és una manera de reivindicar el territori que volem, la nació completa i la batalla compartida en tantes coses”, ha expressat. 

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Una de les reivindicacions més persistents ha estat la llengua, sobretot després de la consulta a les escoles. En aquest sentit, la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó, ha volgut transmetre a les famílies del sud que continuen lluitant per l’educació en català dels seus fills, que són ací per a fer-los costat, perquè sàpiguen que la consulta els ha empoderat encara més. “Som una terra que fa més de tres-cents anys que rebem el colonialisme espanyol. Som un país que tenim una llengua pròpia que els espanyols no saben respectar. Considerem que no som colònia de cap lloc, i hi som avui celebrant la Diada del País Valencià per reivindicar que som un poble, que tenim una cultura pròpia i que som Escola Valenciana”, ha dit. 

La lluita de Guillem Agulló, sempre present

Des del començament de la marxa s’han sentit els habituals crits de “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”, justament l’endemà de la commemoració del seu assassinat a mans d’uns feixistes, ara fa trenta-dos anys. La família Agulló al complet, símbols i referents de la lluita antifeixista, ha estat present en la manifestació. Guillem Agulló, el pare del jove, ha recordat que “Alacant sempre és important, i si la perdem de vista, potser la perdem definitivament”, i que cal defensar-la perquè té un fort perill de ser castellanitzada. 

‘El vol de Guillem’, el conte que explica als més menuts la història de Guillem Agulló

Els valors que defensava el seu fill han planat sobre tota la gent que avui ha decidit d’eixir al carrer a expressar i reivindicar la seua identitat. “Nosaltres, quan parlem de Guillem, parlem fonamentalment de llibertat. Però la llibertat de veritat, no la que diuen aquests. La llibertat dels pobles, la llibertat d’expressió, la llibertat sexual, tot el que significa llibertat de drets humans, i sobretot, antifeixistes. Ací també van matar Miquel Grau, i hi som perquè no tornen a ocórrer més desgràcies. Però cal anar amb compte, perquè són perillosos. Ells reivindiquen l’odi, nosaltres reivindiquem la vida, l’alegria”, ha dit. 

Després d’omplir de gom a gom els carrers, la manifestació ha entrat a l’Esplanada amb “L’estaca” de Lluís Llach com a banda sonora, interpretada pel col·lectiu de tabals i dolçaines Estrela Roja. Per a acabar, en la lectura del manifest no només s’ha reivindicat la catalanitat del sud, sinó també la dignitat de totes les víctimes de la gota freda. Així, al crit de “Mazón dimissió”, han demostrat al president de la Generalitat que Alacant no és un lloc on amagar-se. Que al sud són una terra digna i amb veu pròpia.

Parlava al lledoner que de la nit al dia s’havia vestit de fulles.

Quan feia una bona estona que li deia coses m’acostava al seu tronc tacat de constel·lacions de líquens.

I l’abraçava fort.

Sentia la seva escorça misteriosa.

I el seu cos de fusta ardent vibrava.

Els batecs de la saba i els de la sang es feien tot u.

Em sentia portat a l’altre costat de la natura, on les coses revelen les seves secretes significacions.

Gràcies a la mediació del lledoner em sabia arrelat fent cos amb els cosmos.

En contacte amb l’Enigma universal.

El lledoner ressonava en mi.

La vida s’ennoblia, es densificava i es carregava d’energia, experimentava la coratjosa saviesa d’un desenvolupament vital, equilibrat, obert a tot el que pot intensificar el creixement i empènyer-lo tan alt i tan lluny com sigui possible.

Entre les múltiples formes de desencantament i de robotització que ens amenacen i ens ataquen per totes bandes tenc una farmaciola d’antídots feta de paraules, de diàlegs, de gestos.

Un dels més quotidians és un quadern de meravelles, una plagueta de revelacions, un bloc de notes per afluixar els lligams que teixeix la percepció.

Un mode de reencarnar  la imaginació.

De deixar el pilot automàtic de les rutines.

De contemplar les essències i fer existir millor el món.

Escoltar suposa un aturar-se en l’acció, una obertura a les alertes, una lleugera forma de concentrar-se.

Abusam de la mirada, i miram sense veure-hi, la vista ens dona sempre seguit mil i una informacions fàcils d’analitzar, de comparar, lloccomuneres, vivim submergits en les imatges sense eco, que es degraden aviat perquè ningú s’hi queda, com la música dels supermercats, dels restaurants o dels aeroports moblen el buit, ensordim el silenci amb músiques d’ambient, la insignificança ens satura perquè reflecteix la insignificança global.

Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell.

Ens calen els contactes vius que dinamitzaran les nostres diferències, ens faran descobrir els nostres gusts i les nostres actituds creadores, ens mostraran les realitats còsmiques de l’instant.

Necessitam participar a l’instant, intentar fixar-lo, saber que l’universal és present en cada instant del món.

Com no donar-nos sencers a allò que no veurem dues vegades?

Com no saber que l’excepcional del moment participa de l’absolut perquè és únic?

Com no experimentar la necessitat intensa de retenir aquesta plenitud, de penetrar l’essència efímera, de celebrar-la, d’immortalitzar-la?

L’instant és un mitjà de penetració que no s’atura d’oferir-se a mans plenes.

Descobrim de cop la profunditat de les coses petites, dels no-resos que ens transfiguren, dels detalls que s’aneguen dins l’indeterminat, de l’efusió que ens mostra infinitats concretes amb les quals ens connecta, de l’il·limitat en l’ínfim, dels esdeveniments mínims que ens fan experimentar que la cosa més magra està impregnada d’aquesta immensitat que és l’existència.

El capbussar-se de bon de veres en l’instant no és fàcil i demana molta d’energia. 

La revelació d’un misteri fonamental que ens encega amb la seva llum omnipresent vol un cert trànsit, una participació per un do de si mateix, un èxtasi material, una transparència i una diafanitat de la matèria que ens escapa perquè el real s’ha fet opac per culpa nostra.

Reduir les distàncies i posar-nos en contacte amb la colossal estranyesa i estrangeria de les coses és l’objectiu. 

Sabem que hi ha un infinit en totes les coses fins i tot les més vulgars i mínimes.

Ja ens ho contava Hugo von Hoffmanstahl el 1901 en la lletra dirigida a principis del segle XVII per Philipp Lord Chandos a Francis Bacon.

Una conjuntura de donades fútils que travessen Lord Chandos de l’arrel dels cabells a la base dels talons l’exposa a una tal presència de l’infinit que el poeta es demana si podrà esclatar en paraules que sap que no trobarà mai.

En tals instants un bri d’herba, un terròs, una drecera que travessa un sementer, un safareig amb peixos de colors, un núvol, una merla, una pedra plena de molsa, una regadora deixada estar em fan la impressió que podem entrar en una relació nova, íntima, amb l’existència com si darrere de cada cosa present, darrere de cada fesomia pogués sorgir a cada instant una singularitat sublim i commovedora, un altre món.

La meva mirada interna està girada cap aquest món.

 

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelletra-mc-CDLXII.m4a

Jair Dominguez (Barcelona, 1980) no para quiet. A punt de tancar la seva etapa a El búnquer, publica la novel·la Els xiprers, el seu desè llibre. L’escriptor no renuncia del tot a la ciència-ficció, però construeix una obra costumista ambientada en una urbanització de l’Alt Empordà. “He passat de l’astracanada i m’he anat calmant. Suposo que m’he fet gran”, explica. En aquesta entrevista, parlem de la novel·la –i un futurible film–, dels joves, l’extrema dreta i la independència.

—Heu publicat una desena de llibres ja. El primer era Jesucrist era marica i ara una novel·la gairebé costumista. L’evolució és molt gran.
—L’objectiu sempre ha estat escriure. Publicar era secundari. Sempre he volgut ser escriptor, des que tinc ús de raó. Publicar Jesucrist era marica com a primer llibre va ser una astracanada, una autèntica astracanada. Una bogeria per a fer soroll. Era una campanya de màrqueting, una targeta de presentació, que està molt relacionada amb el temps en què es va fer. Era al principi d’internet…

—[Riu].
—El principi de Twitter.

—L’internet popular.
—Sí, quan Twitter era divertit. La catosfera de Twitter era molt divertida i ens retroalimentàvem. Tothom escrivia, tothom tenia un bloc. Tota aquesta gent que fèiem contingut en català ens vam enriolar… No hi ha vídeo, tot era text. Era meravellós. I en aquest punt vaig pensar que era un bon moment per a agafar les coses que escrivia des dels 14 anys, grapar-les, autoeditar-les i endavant. Va ser així. No sé si ho recordes, però l’edició va ser bilingüe. La meitat en català i la meitat en castellà. La traducció la vaig fer amb el traductor automàtic.

—Era un camp de mines de faltes.
—[Riu] Era espaterrant. Amb el temps he après a escriure, però la intenció sempre ha estat escriure.

—I per què opteu ara per retratar aquesta quotidianitat –amb molts més ingredients– del vostre entorn a l’Alt Empordà?
—És pràcticament una novel·la costumista. Tenint en compte d’on vinc i el que he estat fent últimament, que era tot distopia, ciència-ficció o coses molt estripades. Allegro con fuoco estava una mica arrelat a la realitat, però després se me n’anava la castanya. Ha estat una cosa bastant orgànica. He passat de l’astracanada i m’he anat calmant. Suposo que m’he fet gran. Era un pas natural fer-ho tot absolutament en real. Tots els referents són reals. Parlo de la situació política actual, dels joves i d’una gent que conec bastant bé.

—Els personatges tenen el seu doble en el nostre món?
—Sempre tendeixo a exagerar, tot i que alguns personatges de la vida real els he hagut de rebaixar per a fer-los creïbles. És la primera novel·la que faig en què tothom es pot sentir identificat sense haver de fer un exercici molt bèstia d’evasió.

—Heu dit que us heu fet gran. Us heu fet gran o heu fet això que eufemísticament és dir madurar?
—No sé ben bé què és madurar…

—Podrir-se a càmera lenta.
—[Riu] Suposo, que, en els estàndards catalans, és convertir-te en una tieta convergent. I això és una cosa que ja m’han dit.

—Qui?
—Comentaris.

—Ah.
—No és gent que conegui, si no, em preocuparia. Fer-se gran és inevitable i madurar… Hi ha gent que no madura mai a la vida. Jo he estat domesticat per la realitat. Suposo que tenir fills fa que et comencin a interessar aquests temes més propers. Continuo adorant les coses paranormals, la fantasia i la ciència-ficció, però és veritat que escriure és un forma de teràpia. Escrivint sobre coses molt properes em sento còmode.

—Aquesta no és una novel·la apocalíptica, però sí que sobrevola en tot moment la sensació de degradació. El tot anirà a pitjor.
—És això perquè és la sensació que tinc, realment. En les altres novel·les hi havia una apocalipsi imminent, o directament passava, hi havia atemptats terroristes… En canvi, a Els xiprers hi ha aquest pessimisme de veure que les generacions que vénen van pel pedregar. Hi ha molt poca esperança. Sempre es diu que els nens són l’esperança, que són llum. A mi no m’ho sembla, en absolut. Em sembla que tot va molt malament i aquests nanos, la gran majoria, estan abocats a votar l’extrema dreta, perquè és el que els està quedant a les xarxes.

—M’esteu animant…
—Crec que anem per aquí. El nivell cultural és baixíssim, per molt que s’ofenguin els pares. “Parla per tu, perquè els meus fills els he cuidat molt”, em diran. Potser tu sí que ho has fet, però a la gran majoria no se’ls educa. No sóc pedagog [riu], però no se’ls està educant amb la mentalitat d’arreglar les coses. Nosaltres els primers.

—En els vostres fills veieu això?
—Sí, ho he vist. Veig que els meus fills, per exemple, banalitzen termes com el franquisme, el nazisme. Nosaltres també els banalitzem, però nosaltres tenim el fons. Tenim el context. Podem fer broma de nazis, perquè sabem el que van fer els nazis. Jo no vaig estar tancat a Auschwitz, però sé exactament el que hi va passar. Ells no. Ells reben uns missatges, ja no dic esbiaixats, però d’una porció tan ínfima de cultura… Un dia veig el meu fill fent broma amb els seus amics cantant el “Cara el sol”. No saben què fan. És d’un TikTok i tal. Què esteu estudiant? Tenen un garbuix mental impressionant.

—…
—A això suma-hi que els missatges de l’extrema dreta són curts, concisos, perfectes, en aquest sentit, mentre que a l’esquerra tot és molt dens, llarg. Els nanos no tenen temps per a analitzar què diu qui sigui de la CUP, de Podem o, fins i tot, Pedro Sánchez. Els meus fills poden entendre un missatge de la Sílvia Orriols o de Santiago Abascal. L’entenen. En canvi, un missatge de Pere Aragonès o Salvador Illa… No està fet perquè un adolescent l’entengui.

—Al llibre també repartiu culpes i assenyaleu la sobreprotecció dels pares.
—Els meus avis i la seva generació eren gent que van ensenyar els nostres pares a base d’hòsties, d’ensenyar el cinturó i d’enviar-los a treballar amb 14 anys, encara que impliqués deixar d’estudiar. La generació dels meus pares, nascuts entre els 50 i els 60, són més oberts, més alliberats. El nano ha de poder estudiar, no el maltractem… I la meva generació és llibertat absoluta. El nen, que faci el que vulgui. Patint, però, perquè el segrestin o l’assassinin, encara que la família visqui en un poble de merda. Aquest excés de felicitat, comoditat i cap mena d’estrès… El trobo horrorós. Clar que t’has d’estressar per les notes. Clar que has de patir i clar que has de saber que t’espera un futur incert si no t’espaviles.

—Vós heu posat límits?
—Jo he posat límits.

—Hi ha hagut bufetades?
—No, bufetades no. Però alguna cleca al cul sí que ha caigut i, si no, que vinguin els meus fills a desmentir-ho. Els nanos seran molt diferents. Per una banda, els que han rebut una educació liberal màxima de ser feliços i endavant, i gaudeix del món i el que sigui. I de l’altra… Prepara’t perquè el món és molt puta, hi ha una precarietat laboral increïble, no tindràs pis, espavila’t, posa’t a treballar perquè jo no et podré mantenir. O sigui, jo vaig començar a treballar a la mínima que vaig poder i em vaig buscar la vida. I tu hauries de fer el mateix. Llavors, veurem on arriba cadascú.

—Al llibre retrateu que les famílies que eduquen per sensacions acaben generant o bé víctimes, persones absolutament afligides, o bé monstres, gent que ratlla la psicopatia.
—És el que he vist. Un dels nanos de l’edat del meu fill gran, que ara té 15 anys…

—Bones amistats…
—[Riu] No concretament els seus amics, que són molt trempats. Al final eduques el teu fill i s’ajunta amb el que troba. Ell també critica, eh? Però el que deia, el nano aquest era dels que anava descalç a classe i ja sabem cap on va això… Veig nanos molt alienats, nanos amb una falta d’empatia brutal. Els costa molt comunicar-se. Les xarxes, sempre acabo amb les xarxes, però el telèfon, WhatsApp, han fet que els nanos sàpiguen molt poc d’ells mateixos.

—Entenc que us preocupa molt poc que us diguin boomer o cunyat, no?
—Me la sua completament. Entenc que és un sistema de defensa. Segurament sóc bastant boomer, però el bonisme que hi ha ara mateix a la societat em posa molt nerviós. Si alguna cosa ens ha ensenyat la deriva del planeta és que el bonisme no porta enlloc. Arran del bonisme les coses es desboquen. A Europa hem passat de crear societats molt globalitzades i molt obertes, on tots som iguals, a dir que hi ha una amenaça i ens hem de rearmar. Tots hem de tenir un búnquer, una farmaciola i menjar. I vés a saber quants milions ens gastarem en l’exèrcit… Em sembla brutal passar d’advocar per societats més netes i verdes, on tots som amics a, de cop i volta, necessitar tancs i míssils perquè Amèrica se’ns menjarà. No pots anar a un extrem perquè acabes anant a l’altre sempre.

—Per què li atorgueu el paper central a en Bru? I per què el doteu de superpoders?
—Per a mi és una espècie d’heroi grec, el típic que sabia què passaria i sabia que estava destinat a morir. I, tanmateix, no feia res per evitar-ho. M’agradava la idea que tingués un poder molt potent sobre el paper, com és poder veure el futur, i el fes servir per ximpleries. Fa alguna predicció, però el fa servir per jugar a pòquer i per guanyar diners. Poca cosa més. No m’agraden les metàfores en excés, però és veritat que als humans, quan se’ns dóna un poder brutal, com ara internet, que és l’omnisciència absoluta, el fem servir per a les coses més absurdes. Tu dónes internet a gent random i el fan servir per mirar porno. Els dónes intel·ligència artificial i fan deep fakes d’actrius famoses. Un gran poder comporta una gran responsabilitat, que deia l’oncle de Spiderman, però la gent el fa servir per fer-se palles.

—Està inspirat en el vostre fill petit?
—Una mica. Ell també tenia aquesta mena de poders per a veure el futur quan era més petit.

—Encara els té?
—No, ara s’ha fet adolescent i ja no els té. Cosa que em tranquil·litza bastant.

—Potser només ho fa veure.
—Podria ser, però crec que m’ho diria.

—Què faríeu amb el poder d’en Bru?
—Hauria de tenir una resposta brillant preparada. Et pots complicar moltíssim la vida. El més senzill és fer-te moderadament ric i viure tranquil. En Bru està molt torturat per les visions i per això acaba com acaba, tirant cap al camí de les drogues per assolir la calma. Una línia mental plana que moltes vegades ens fa falta a tots. No voldria tenir el poder d’en Bru, la veritat.

—L’únic bri de llum i d’esperança és la relació de la seva mare, l’Eli, amb en Juli, tot i que hi ha un component molt dur pel mig, l’Alzheimer.
—Feia falta una mica de contrapunt. Però és una història molt dura. En part, també m’agradava molt la idea que el fill pugui veure tot el que ha de passar i la mare, en canvi, s’oblidi de tot. Al llibre hi ha molta desgràcia i mort, però qualsevol història necessita una mica d’amor pur.

—Malgrat ser una història quotidiana, el llibre té molta violència i mort gratuïta. Per què?
—Perquè passa. A la vida real hi ha moltes morts gratuïtes, molts accidents i coses brutals que ens fan tocar de peus a terra. Al llibre, Taylor Swift mor assassinada brutalment, que és una cosa que evidentment no desitjo que passi, però sempre que un famós té una desgràcia és emocionant, no? Els famosos també llepen. Jo recordo que quan anava a l’institut es va suïcidar Kurt Cobain, tothom es va deprimir fortíssim. I vaig pensar: “A veure, als adolescents d’ara, què els impactaria? Quina mort els impactaria?” Vaig pensar en la Taylor Swift i l’Aitana.

—I la Rosalía…
—No. La Rosalía no em fa pinta de morir horriblement. En canvi, l’Aitana i la Taylor Swift em semblen personatges amb un component tràgic. A més, en el moment que escrivia, la Taylor s’havia convertit en un fenomen tan bèstia que semblava que podia alterar les eleccions americanes.

—De fet, és un assassinat.
—Sí, la deixen feta a miques. Ara es busca molt el morbo i tal, però no és tan senzill trobar el contingut gore i devastador. Fa uns anys era increïble. Internet era el far west. Els nanos no estan tan avesats a la violència com ho estàvem nosaltres. Tot era molt més gràfic. Quan era petit hi havia imatges al telenotícies que eren absolutament aberrants. Atemptats amb cames i braços per terra. Ara és impensable. “Els advertim que les imatges poden ferir la sensibilitat”, i no es veu absolutament res. Es veu una cosa de lluny pixelada. Estem absolutament apollardats.

—Al començament heu dit que els joves són preses fàcils de l’extrema dreta, però al llibre relateu com també intoxica els pares.
—Exacte, els pares han seguit el mateix camí. Dels pares que obertament diuen que votaran Aliança Catalana sabem que els seus pares han estat el matrimoni convergent de tota la vida, que han votat a Pujol tota la vida. Són famílies a qui tots coneixem. Una branca ha evolucionat cap a una banda i l’altra ha anat cap a Aliança Catalana. Tots tenim amics o coneguts que, de cop i volta, diuen que els votaran. Convençudíssim, amb els mateixos arguments sempre: que diu les coses clares, les coses que ningú s’atreveix a dir, etcètera. Volia que aquest matrimoni existís al llibre, perquè a Catalunya hi ha molts matrimonis així.

—L’únic polític català que esmenteu en tot el llibre és Sílvia Orriols.
—Crec que calia fer-ho. No compateixo la idea del cordó sanitari informatiu. L’entenc, però no em sembla del tot correcta. Crec que la proposta de Sílvia Orriols s’ensorra pel seu propi pes si ets una mica sensat.

—A què atribuïu aquesta irrupció?
—A l’emprenyamenta generalitzada. La gent no ha superat, si és que algú ho ha fet, el tema del procés. Ens va deixar molt tocats. Jo estic en un nivell que ja no penso en culpables, sinó que veig la cosa en global i penso que hi haurà noves oportunitats de fer el que es va intentar. Tot plegat haurà servit d’exemple i d’aprenentatge. Ens anirà bé. Per a mi ja és passat i és una cosa dels llibres d’història. El problema és que tothom està capitalitzant aquest esdeveniment canònic i prova de treure’n rèdits. Aliança Catalana ho està fent. Agafa tota aquesta gent enfadada, aquesta gent que va cridant “traïdors” als polítics del 2017. Agafen d’aquí i d’allà, mentre alguns partits no foten absolutament res i altres diuen que s’ha de confiar en ells perquè ja ho van fer una vegada. A mi tot això em sona a xerrameca.

—Confieu que l’independentisme encara té una finestra per a fer l’embat definitiu?
—Va més enllà de la política. Em posaré una mica místic. No confio gens en cap partit polític, crec que la Catalunya d’aquí a deu anys… Serem molts, serem molta gent, no sé quants milions de catalans serem, ni quina llengua parlarem… Per això serà una cosa de Catalunya. Continuarem espoliats per Espanya. Llavors, tota aquesta gent, a la mínima que algú els ensenyi una mica de matemàtiques i de fiscalitat, diran: “Com és que no som un país independent si som deu milions de persones? Tenim una cultura i unes estructures. Què fem depenent d’Espanya? No té cap sentit.” És a dir, jo agafaria Lamine Yamal i li diria: “Saps que si fóssim un país independent, no hauries de tributar el 50% a Espanya?” I ell em diria: “Hòstia”, i el seu pare em diria: “Hòstia”.

—Crec que us preguntaria on jugaria el Barça.
—[Riu] Si em dius això, pleguem. És l’eterna pregunta. És un escac i mat que no sé respondre.

—Com qualla el missatge derrotista sobre les noves generacions i aquest futur amb una població polititzada mitjançant l’epifania de l’espoli fiscal?
—És que no va tot molt ràpid, eh? No creus? [Riu]. Estem en un moment de govern del PSC que crec que es pot allargar bastant.

—I no per mèrits del PSC.
—No per mèrits seus, però es pot allargar. I si mirem a l’altra banda, a Espanya, les opcions són nazisme, directament, o una mena de conxorxa criptomarxista de tenir una renda universal amb gent tancada a casa que no vol problemes. Només volen estar tranquils jugant a la Play. Això té molt de pes. L’única manera de treure la gent del nazisme és dir-li que tindrà una paga, podran quedar-se a casa i només hauran de sortir una estona a fer girar una roda de hàmster. Aquest és el futur de la humanitat. Córrer en una roda de hàmster i futbol gratis.

—No em desagrada. Abans d’acabar. Si Els xiprers es converteix en un film, qui voldríeu que en fos el director?
—Jaume Collet Serra. Em té el cor robat. Només podria ser millor si es digués Josep Maria. Però viu a Los Angeles, té una casa amb piscina i viu tranquil fent les pel·lícules que li dóna la gana. M’encanta com dirigeix. Si hagués d’agafar algú més nostrat…

—No passa res per somiar.
—Jo somio fort, després li enviaré un correu electrònic. No sé si seria la mena de pel·lícula que faria ell. Dit això, m’agrada molt també com dirigeix Aina Clotet.

—Bayona?
—És el millor director que tenim. És un paio capaç d’aixecar qualsevol cosa i té molta pasta. Pot aixecar una producció molt potent, tot i que aquesta novel·la no necessita gaires diners. Totes les meves novel·les anteriors valien molts milions d’euros, però aquesta crec que me la pot fer Abbas Kiarostami, si vol.

—Qui faria de Bru?
—De Bru petit o de Bru gran?

—Podria créixer, com a Boyhood.
—Seria perfecte. Una pel·li de trenta anys, però no sé qui podria fer-ho. Qualsevol menys Carlos Cuevas.

—Per què?
—No el veig en el paper. M’encanta com a actor, però no m’hi quadra.

—Qui podria fer d’Ernest [un home obsessionat amb el físic que fa d’influenciador esportiu a TikTok]?
—Hòstia, qui podria fer-ho…?

—Marc Ribes?
—Jordi Wild, crec. Necessitem un paio fort. Hi ha pocs catalans forts.

—Qui podria fer de Pilar [una mestra a qui no li agrada la seva feina i viu envoltada de gossos]?
—La millor actriu catalana i la més infravalorada: Judit Martín. Ella ho pot fer tot. És la meva ídola.

—Finalment, qui seria un bon intèrpret per al pare de la Queralt [un jubilat suís que s’atrinxera a casa i es torna un conspiranoic]?
—Ostres, bon personatge. L’ha de fer algú molt potent. Hem de tirar molt amunt, hem de picar. Jo diria Lluís Homar. Tot és possible.

—I, per a tancar, aquesta és l’última temporada de El búnquer i heu explicat que voleu fer una pausa de la ràdio, però que continuareu a la televisió. Què faríeu si us donessin via lliure?
—M’agradaria dirigir una pel·li o una sèrie. Estic remenant algunes coses de la meva carpeta de projectes impossibles i estic…

—Per què impossibles?
—En aquella època eren impossibles, però ara els veig bastant factibles.

—Teniu un arxiu de coses de futuribles que eren impossibles?
—Sí, clar, tenia molta imaginació, moltes idees, i és un moment que s’ha d’aprofitar. És un consell, és un consell als joves.

—A quina edat, més o menys?
—Ui, a catorze o quinze.

—Ho teniu tot guardat?
—Sí, sí, ho tinc tot guardat en llibretes. Tinc una caixa plena de llibretes. La vaig agafar l’altre dia i la vaig posar en un lloc visible, a casa. I, a part, vaig engegar el meu ordinador antic, on hi ha tots els guions, els escrivia ben escrits, amb el Final Draft i tota la història. Vull dir que està tot allà. Està tot allà i tinc ganes de moure algun projecte.

La Pasqua és a tocar. Sou padrins novells i no sabeu com afrontar la primera mona? Us resolem tots els dubtes que tingueu sobre aquesta tradició, que és molt viva al nostre país, i més informació important que no us podeu deixar perdre, com ara, els orígens de la mona i com se celebra la tradició al conjunt dels Països Catalans.

Quan es regala la mona de Pasqua?

Tradicionalment, la mona de Pasqua es regala el Dilluns de Pasqua. Enguany, serà el dilluns 21 d’abril. No obstant això, actualment, molts padrins i famílies adapten la tradició a les seves necessitats, i la regalen el cap de setmana anterior o, fins i tot, el Diumenge de Pasqua per poder-ne gaudir en família.

Fins a quina edat es regala la mona?

Antigament, es regalava la mona fins als dotze anys, coincidint amb l’edat en què els nens rebien el sagrament de la confirmació. Avui, aquesta pràctica ha canviat, i molts padrins continuen regalant la mona als seus fillols encara que ja siguin adults, simplement, com a mostra d’estima i afecte.

Com ha de ser la mona de Pasqua?

Abans, es donaven tants ous com anys tenia el fillol. Va ser al segle XVIII quan es van popularitzar els ous de xocolata, i a final del segle XIX van aparèixer les figures de xocolata, que avui en dia són un element imprescindible en els pastissos.

Però la qüestió més important de la mona de Pasqua no és la forma ni els ingredients, sinó el gest de regalar-la. Representa l’estima entre padrins i fillols i la renovació del compromís de tenir-ne cura.

Així fan la millor mona de Pasqua de xocolata a la pastisseria Foix

Quins són els orígens de la mona?

La mona és una de les tradicions més arrelades de Pasqua, però també la que té uns orígens i un significat més incerts.

Hi ha tota mena de teories que es remunten al passat àrab, romà, a l’antiga Grècia i fins i tot a les festes que feien els pastors d’unes quantes cultures per a donar la benvinguda a la primavera. Però hi ha un punt en què coincideixen gairebé tots els experts: és un costum d’orígens pagans relacionat amb antics rituals de fertilitat que el cristianisme va assimilar.

La mona és igual a tot el país?

La mona pot prendre formes molt diferents. La més tradicional és la massa cristina o de rotlle: un pa de massa de brioix dolç, coronat amb ous durs. A més, la tradició diu que la mona ha de portar tants ous com anys té l’infant que la rep.

Aquest pastís pren noms i formes una mica diferents. En alguns llocs del País Valencià és anomenada “tonya”. Amb l’ou dur que conté es fa una declaració d’amor molt especial: l’ou s’esclafa al front de la persona estimada.

A Catalunya Nord són molt populars les mounes, tot i que no són autòctones i amaguen una història molt especial. Segons que explica l’historiador de la cuina Jaume Fàbrega, la van introduir els pied noirs exiliats d’Algèria a la dècada dels seixanta del segle XX. Molts d’aquests pobladors eren d’origen mallorquí, menorquí i valencià i sembla que van ser els qui va dur la tradició de la mona a aquell país africà. Després, quan s’exiliaren arran de la independència d’Algèria, van dur novament la tradició –i el costum d’anar-la a menjar fora– a Catalunya Nord.

A les Illes hi ha un sector que vol impulsar la creació d’un cos de policia propi. Com els Mossos a Catalunya o l’Ertzaintza al País Basc. Ho fa partint de la premissa que “allò que no és públic és un privilegi”. Més per Mallorca va presentar dimarts proppassat una proposició de llei al parlament per a la creació del Cos de Guaita, previst a l’estatut ni més ni manco que d’enççà del 2007.

“El privilegi de la seguretat és dels que se la poden pagar”, deia el coordinador general del partit, Lluís Apesteguia, davant la cambra. Utilitzava aquestes paraules per reforçar el moment que es viu, ara més que mai, amb la crisi de l’habitatge i la creació de bandes parapolicials privades que utilitzen la violència en contra dels qui tenen menys recursos, com és el cas de Desokupa.

Però un dels factors clau per a defensar la creació del cos, més enllà del servei públic, és que la ràtio d’agents per ciutadà que hi ha a les Illes és molt baixa. Segons el partit, un agent per cada 304 habitants, sense tenir en compte la pressió turística i, per tant, la població flotant. En uns altres territoris, com per exemple La Rioja, tenen un agent per cada 194 habitants. La pressió humana és un factor clau en un arxipèlag on l’estiu es duplica la població. Això també fa créixer, defensava Apesteguia, la criminalitat, que ha augmentat d’un 2,4%: “El model socioeconòmic que tenim impulsa aquest problema.”

Per què seria necessària?

Els arguments per a la creació d’unes forces de seguretat pròpies són més, segons els impulsors de la iniciativa. En primer lloc, perquè les places de funcionaris són més difícils de cobrir a les Illes. La mitjana de permanència dels agents espanyols –que en tenen les competències– és molt més baixa que en uns altres indrets, i arriba a ser pràcticament la meitat. Passa igual amb metges i unes quantes professions més. L’alt cost per a accedir a un habitatge fa que les Illes siguin una destinació que es percep com un càstig més que no pas com un premi. No compensa.

I això origina un fet transcendental: com més aliè a la realitat de les Illes sigui un cos policial, que ja de per si ho és, pitjor desenvoluparà la feina. “És important que els agents coneguin la nostra realitat, no poden fer la feina amb la mateixa qualitat perquè gran part d’ells hi són de pas”, defensava Apesteguia al faristol. L’escassa adhesió social als cossos i forces de seguretat de l’estat espanyol agreuja més aquesta situació.

“El marc legal que ens regeix i tenim és aquest: correspon a les Illes la creació d’un cos de policia propi. No només hauria de ser una fita pel desenvolupament estatutari, sinó per una assumpció de la responsabilitat cap als nostres ciutadans”, defensa Més, i assegura que si l’estat espanyol no garanteix prou cossos per a una convivència correcta, les Illes compten amb aquesta eina. Per això advoca per la creació “d’una policia de proximitat, coneixedora de la realitat on actua”. En aquesta línia, Apesteguia recordava que cap territori on s’haviainstaurat una policia pròpia havia tornat enrere.

Com funcionaria?

La proposta de Més per Mallorca no preveu de substituir ni la policia espanyola ni la Guàrdia Civil, sobretot en la posada en marxa. “Ve a complementar les mancances, que siguem capaços de garantir-nos allò que ens nega el govern espanyol. No per una quimera identitària, sinó per una qüestió d’orgull”, insistia Apesteguia.

Aquest cos autonòmic, segons la proposició de Més, hauria de tenir una vocació molt local. Per això es donaria la possibilitat als ajuntaments de transferir la policia local al Cos de Guaita, sense perdre mai els efectius disponibles, per alliberar de càrrega els consistoris. A més, el govern podria assumir la responsabilitat de proporcionar policia als municipis de menys de 1.000 habitants que no en tenen.

Josep Castells, de Més per Menorca, assegurava: “Un cos propi generaria més vocació, la gent vindria per quedar. Crearíem ocupació de qualitat per als residents.” Ell destacava que podria tenir funcions, com ara, custodiar dependències públiques, suplir les funcions en municipis amb pocs efectius –per exemple, al vespre– o de policia administrativa, quant al compliment de les normatives d’activitat, com pot ser la turística.

Què en diuen la resta de partits?

La proposició no va prosperar ni per ser presa en consideració. El Partit Popular i l’extrema dreta de Vox, que tenen majoria a la cambra, s’hi van oposar directament. Un fet que crida l’atenció, si més no, perquè va ser el PP mateix, quan governava Jaume Matas, qui va impulsar la reforma de l’estatut, aprovat el 2007, i que incloïa la creació d’aquest cos, que fins i tot té el nom patentat.

De fet, Castells insistia que “el debat de si hi ha d’haver una policia autonòmica o no ja el va tancar l’estatut d’autonomia” i que només “falta un govern que el vulgui tirar endavant”. I en la llei de coordinació de policies locals es va aprovar una esmena que també hi feia referència. “Els que tenen quimeres identitàries són els qui hi votaran en contra. Els que defensen que disposar de cossos estatals només ens fa més espanyols i ‘mucho españoles’”, ironitzava. La intervenció de Vox li va donar la raó.

Un cos en català

Podem va posar sobre la taula un altre eix clau d’aquesta policia, i potser dels més importants: que estaria familiaritzada amb la llengua i les particularitats socials i culturals pròpies. A més, defensen que permetria una coordinació més eficaç amb els serveis socials, sanitaris i educatius, i també amb els cossos d’emergència que gestiona el govern. “Donaria més control de seguretat pública. Seria una policia que parlaria en català com a llengua vehicular.”

El PSIB, amb algun dubte, no s’hi ha mostrat gaire en contra, però tampoc va ser capaç d’impulsar-la del tot durant els governs d’Antich i d’Armengol. Per part seva, el PP no està gens interessant a tenir aquest cos. Això sí, comparteix gairebé tots els diagnòstics exposats per l’esquerra: “Ens proposen desvestir un sant per vestir-ne un altre.” La dreta insisteix que el problema és la falta d’efectius, que el govern Rajoy tampoc no va saber solucionar, i la falta d’un plus d’insularitat suficient.

“No és l’única recepta. El problema de la seguretat no se solucionarà amb aquesta proposició”, responia al partit del govern Apesteguia, que va recordar que la creació del cos havia nascut del PP: “No és que tenguin un problema amb la proposta, sinó que tenen un problema amb la policia autonòmica, cosa que canvia el parer històric del PP.”

La història rere el Cos de Guaita

Tal com explicàvem, va ser amb Matas que es va introduir a l’estatut el mandat de crear aquest cos policial, el 2007. Però no ho va desenvolupar, perquè just després va haver-hi un canvi de govern. Amb Francesc Antich com a president tampoc no es va avançar. Va ser el 2011 que el ple va aprovar una proposició de llei de l’extinta Unió Mallorquina per a crear-lo, amb l’oposició del PSIB i el suport del PP. Així i tot, la legislatura acabava, per la qual cosa s’havia de tornar a tramitar en el següent curs polític.

Amb José Ramón Bauzá, el PP es va tornar a fer enrere. No va ser fins a la primera legislatura d’Armengol que es va tornar a sondejar la idea. Però no en el si de l’executiu, sinó en el Consell de Mallorca. Va ser el PI –successors d’UM– al Consell de Mallorca qui va instar el govern a donar compliment a l’estatut l’abril del 2018.

Com era previsible, no es va avançar en aquest afer. Però el 2020 el parlament va aprovar d’instar el govern a la creació del cos policial, aprovada pel mateix pacte d’esquerres que governava, a instàncies de Més per Menorca. El va instar, però Armengol ho va deixar enlaire.

Ara l’intent per a tornar a tenir un Cos de Guaita, aquell que un temps enrere vigilava de les torres de defensa estant l’arribada de pirates, ha fracassat. De tota manera, el nom ja ha estat registrat.