En la prova de llengua de la selectivitat (PAU) sempre hi ha un exercici dedicat a les oracions subordinades adjectives o de relatiu. Vegem com detectar-les, com classificar-les i com determinar-ne la funció.

Com les detectem?

Totes les oracions subordinades adjectives van encapçalades per un pronom relatiu, que pot ésser el qual, la qual… o bé un altre que el podem substituir per el qual, la qual… (que, què, qui, on…)

—He vist el noi que va venir ahir = He vist el noi el qual va venir ahir.
—És la dona en qui confio = És la dona en la qual confio.
—Trobem-nos al lloc on ens trobem sempre = Trobem-nos al lloc en el qual ens trobem sempre.

Quins tipus de subordinades adjectives hi ha?

Les explicatives donen una informació addicional (no imprescindible) de l’antecedent i s’escriuen entre comes.

—Els afectats, que s’han manifestat, estan disposats a negociar.

Observem que la informació important és que els afectats estan disposats a negociar, i diem, complementàriament, que s’han manifestat.

Les especificatives especifiquen el significat de l’antecedent i no van entre comes.

—Els afectats que s’han manifestat estan disposats a negociar.

Ací especifiquem que, de tots els afectats, tan sols els que s’han manifestat estan disposats a negociar. És una informació imprescindible.

Funcions sintàctiques

Com que equivalen a un adjectiu, aquestes oracions subordinades sempre fan la funció de complement d’un nom de l’oració principal. Aquest nom es diu antecedent. A més, el pronom relatiu també té una funció dins l’oració subordinada. Per esbrinar-la hem de seguir tres passos:

1. Aïllem l’oració subordinada: que s’han manifestat
2. Substituïm el pronom relatiu per l’antecedent: Els afectats s’han manifestat
3. Observem la funció que fa el nom que hem substituït: Els afectats = subjecte.

Dins aquesta oració subordinada, doncs, la funció del pronom relatiu que és la de subjecte.

 

Selectivitat 2025: deu errades de llengua que heu d’evitar

Avui fa cent anys que va néixer Francesc Candel Tortajada (Cases Altes, Racó d’Ademús, 1925 – Barcelona, Barcelonès, 2007), una figura clau per a entendre el segle XX a Catalunya. El 1964, la publicació del llibre Els altres catalans (Edicions 62), que barrejava crònica periodística i assaig sociològic, va trasbalsar la conversa pública catalana perquè trencava un tabú determinant: la incorporació a la catalanitat de les grans onades migratòries. Les tesis de Candel –que tingué una producció prolífica, amb desenes de novel·les publicades– són fonamentals per a la idea que Catalunya és “un sol poble”, però han aguantat bé el pas del temps? Han sobreviscut el procés? Són útils per, a un dels països amb més immigració d’Europa, com més va més diversificada? VilaWeb ho ha demanat a cinc veus autoritzades sobre la matèria.

Albert Botran, historiador 
Fotografia: Albert Salamé.

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—Candel és una figura clau, part constituent de la cultura política catalanista. Fa dues aportacions molt importants. La primera, que dóna veu a una realitat que havia estat bastant amagada fins al moment: la del proletariat migrant. Ell parla de les seves condicions de vida, de les seves mentalitats, dels seus problemes. Això tot sol ja té valor, però hi afegeix una proposta política que encara en fa més rellevant l’obra: es pronuncia contra el lerrouxisme, contra la idea de dividir la societat catalana per raons d’origen. Avui, ho podríem actualitzar dient que és una posició contra aquesta idea del xarneguisme oposat a la catalanitat. Candel defensa la llengua catalana en un context de censura, esquivant explicacions difícils, però queda clar que lliga molt la catalanitat a la llengua.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—De les tesis de Candel, se’n desprèn la idea que som un sol poble, la millor aspiració que ens podem proposar; la idea que la nació és una realitat, però també un projecte que ha de sumar adhesions. Però Candel queda superat per la idea que, sense la independència, el propòsit de ser un sol poble és impossible. Amb la qüestió de la llengua és bastant evident. Candel fa un plantejament que no preveu un conflicte lingüístic, amb una llengua dominant que és el castellà i una de dominada, el català. En el punt de vista de Candel, representa que hi ha un bilingüisme equilibrat, i seran uns altres corrents polítics, com el sociolingüisme crític, la revista els Marges o l’independentisme, que llavors era una minoria lúcida –fos la Crida, l’MDT o Terra Lliure– que assenyalava que, sense la independència, el català recularia. El temps els ha donat la raó, veient la minorització del català.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Ha canviat l’ambient de debat social i polític del país. Els anys seixanta tenen un aire constituent, fundacional, molt lligat amb la lluita obrera, la nacional. S’incorporen noves generacions en l’antifranquisme i són anys que culminen, per exemple, en el Congrés de Cultura Catalana. S’entén que el llibre de Candel triomfés en uns entorns assedegats de transformar la societat, com va passar amb Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Ara també hi ha molts cercles al Principat que viuen d’esquena al País Valencià. Probablement existeixen aportacions sobre la immigració, però l’ambient del país fa que no tinguin el ressò que va tenir Candel llavors. Llavors, l’ambient era constituent i fundacional, d’ambició intel·lectual; ara, no. Si el procés hagués anat endavant, potser hauríem viscut el mateix amb un llibre d’un catalano-amazic o d’una catalano-colombiana.

Montse Santolino, periodista i activista social

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—Candel és el gran inventor de la literatura de perifèria. Aporta la mirada sobre la gent migrada que vivia en els barris d’al·luvió i en els nous barris. Gairebé no existien en l’imaginari, fins aleshores, i hi havia molt de racisme i de menyspreu. El film El 47 ho explica: és una simplificació, però el cas és que hi havia una gent que apareixia per treballar, però la resta del temps era amagada a Torre Baró, per exemple. Candel ho havia viscut i en va fer denúncia, literatura i crònica periodística. La seva aportació principal és la idea que aquella gent també eren catalans, però no és menys important la denúncia de les condicions de vida d’aquella migració. Bona part de la misèria que encara mantenim avui al país ve de llavors. Penso que el seu èxit no és tan personal com de país. Els altres catalans va ser un best-seller perquè el moment polític era el d’un país en construcció. Del PSUC a Pujol, construïen un país; era el moment de les lluites compartides de debò. El moviment veïnal, el catalanista i l’obrer havien fet un front de debò contra el dictador. Candel era un espai compartit.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—Sí i no. Continuem necessitant el discurs d’un sol poble, però amb el temps s’ha convertit en un eslògan buit de contingut polític. Cadascú hi interpreta allò que li dóna la gana i això no pot ser. També és vigent la denúncia de la segregació i de les condicions de les persones migrades que han vingut a treballar. Les tesis n’han de ser vigents si tenim en compte que el 40% dels nens que neixen avui a Catalunya són fills de migrants de països extracomunitaris. Necessitem aquest discurs com l’aigua o no serem un país. Som un país trencat econòmicament, del tot segregat geogràficament i econòmica, i amb diferències polítiques molt importants sobre el conflicte amb l’estat. Un model com Candel ens pot servir, però les coses no són tan senzilles. Ja no parlem d’andalusos, gallecs o murcians; parlem de marroquins, bolivians, peruans, de moltes cultures diferents. Aquest discurs és necessari, però l’hem d’omplir de contingut polític i la gent i els partits polítics se l’han de prendre seriosament.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Aquesta pregunta dóna per a una tesi. Tenir un país trencat també significa tenir molt poques veus que poden explicar la seva realitat des dels seus barris. No és culpa d’ells: els potencials Candels d’avui tenen moltes coses a dir, però no se’ls escolta. Té molt a veure amb el moment polític. Candel va deixar els estudis als setze anys i va començar a escriure des del barri. Quanta gent ho fa, això, avui? Ell va ser una anomalia, però el problema de fons és que l’accés a la cultura continua essent per a la classe mitjana i alta. A banda, és clar, el context socioeconòmic és molt diferent, per tot allò que ha significat el neoliberalisme d’ençà dels anys vuitanta. Hi va haver una divisió de facto del país entre el PSC i CiU, i es va imposar una visió de l’economia que ha acabat amb la classe obrera com l’enteníem aleshores. El punt de trobada d’un sol poble s’ha traslladat a una discussió sovint patètica, amb discursos que fan por. Avui, Candel seria una mare monoparental boliviana, i aquesta gent no escriu, sobreviu. Els referents d’avui són Morad o Lamine Yamal, i en cap dels dos casos no hi ha gaire consciència social darrere, perquè no la té ningú de la seva edat ni de la seva generació. Què ha passat entre Candel i Lamine Yamal? Que el neoliberalisme s’ha carregat la consciència de classe i s’ha imposat un individualisme salvatge.

Blanca Garcés, investigadora del CIDOB experta en migracions
Fotografia: Enric Galli.

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—La gran aportació de Paco Candel va ser fer-nos veure que Catalunya és un país d’immigració. La literatura acadèmica sempre ha distingit entre els països tradicionalment d’immigració (que són els Estats Units, el Canadà i Austràlia) i els de no-immigració (que serien els europeus). Mentre que els primers es defineixen com una nació feta d’immigrants, els segons acostumen a tenir una definició més ètnica i, per tant, excloent del Nosaltres. Amb la mirada posada en les migracions internes, Candel va fer-nos descobrir que Catalunya era molt més diversa que no es pensava. I ho va fer combinant múltiples registres. L’anàlisi antropològica encabia una proposta de futur, és a dir, va parlar del que érem i del que podíem arribar a ser. L’èmfasi en la barreja de mons culturals, posant de manifest la interculturalitat natural i orgànica de Catalunya, no va eclipsar la denúncia de les diferències socials i la importància de les qüestions de classe. Dit en poques paraules, Candel va denunciar la fragmentació social i la mirada discriminatòria sobre l’Altre (l’andalús, el murcià, el gallec o el xarnego) sense deixar de somiar en un futur (que en certa manera era un present ignorat i encara a mitges) en comú.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—Són més vigents que mai perquè continuem essent, i a un ritme molt més accelerat, país d’immigració. A diferència d’aleshores, avui en dia el creixement de la població a Catalunya es deu quasi exclusivament a la immigració. A més de la intensitat dels esdeveniments, l’altra diferència respecte del país cartografiat per Candel és que ara tenim més diversitat i més desigualtat. Tenim més diversitat perquè els qui arriben ho fan de més lluny i, per tant, se sumen més diferències de llengua, cultura i estatus legal (que sovint es tradueix en drets limitats). Tenim més desigualtat perquè tot i que la misèria d’aleshores era igual o pitjor que la d’avui, aleshores hi havia la perspectiva de millora, tant de la primera generació com sobretot la dels seus fills, mentre que ara aquesta possibilitat es veu cada vegada més remota i inassolible.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Sí que hi ha hagut anàlisis fonamentals, que ens permeten entendre on som i com hi hem arribat. Però potser el que ens manca és justament aquesta combinació de registres. Per a mi la pregunta seria com abordar avui en dia el tema de la immigració “à la Candel”, és a dir, com deia abans, parlant del que tenim en comú i alhora del que, malauradament, encara ens separa, de la nostra riquesa cultural (culturalment diversa) i de la desigual social i de classe, del que som i del que voldríem o podríem ser. En aquest sentit, a les anàlisis d’avui els falta capacitat performativa. Com fer de la nostra mirada crítica sobre el present una manera de pensar, somniar i determinar el futur? Tal com va fer Candel, com conduir la mirada sobre el Nosaltres en una direcció inclusiva, que sumi i il·lusioni, i no que divideixi, exclogui i polaritzi? Cent anys després del seu naixement, necessitem nous Candels que ens ajudin a pensar, des de la crítica sense complaences del que tenim avui, en un futur il·lusionador en comú.

Salvador Cardús, sociòleg
Fotografia: Albert Salamé

—Què va representar la figura de Paco Candel per a Catalunya? Com n’explicaríeu les aportacions principals?
—Paco Candel va connectar amb la minoria nacionalista militant compromesa amb el futur del país, en un moment de grans immigracions i –per raons òbvies– de discret però consistent desvetllament polític i cultural. Jordi Pujol, que considerava que la immigració d’aquells anys era un gran desafiament per al projecte de reconstrucció nacional –i que s’havia preocupat d’estudiar-la i conèixer-la a fons–, havia llegit un article suggeridor de Candel a La Jiirafa i, amb companys com Benet, Cahner o Raventós, li van encarregar Els altres catalans. Candel tenia la virtut de ser un d’aquests “altres”, coneixia aquell món suburbial de primera mà i el descrivia amb cruesa. Però també coneixia el compromís generós amb aquell món de persones catalanistes amb la immigració, com el doctor Carles Ribas i Magri. Va contribuir decididament a dibuixar l’ideal –no la realitat– de la “Catalunya un sol poble”. Un ideal que va encaixar amb el desvetllament nacional, i per això va tenir aquell èxit editorial tan impressionant. A Candel li va costar acabar-lo, escrivia amb més intuïció que no pas visió sistemàtica. No era un intel·lectual en sentit estricte. Ell volia dibuixar i escriure novel·les, i és el que va fer. La producció de “pensament” va tenir més a veure amb el seu compromís social i polític que no pas amb una reflexió teòrica.

—Penseu que les tesis de Candel encara són vigents, avui? Per què?
—Allò que és actual de Candel no és la literalitat de les seves idees, sinó la manera d’encarar el desafiament migratori. Ara parlem d’altres migracions amb altres complexitats, d’un marc econòmic i social de recepció completament diferent i d’un país que ara té instruments polítics per a atendre l’espectacular creixement demogràfic. Però Candel va observar i viure aquella immigració amb ulls francs, sense censures, amb una mirada que ara seria “cancel·lada”. I les seves idees van tenir un context de recepció catalanista i antifranquista que ara o no existeix o és diferent. El que podria ser vigent és aquesta capacitat d’observar la immigració amb una mirada optimista i integradora, sobretot, si tenim present que les condicions de recepció i acollida de llavors eren molt pitjors que les actuals, i de fer-ho amb una gran llibertat de pensament i sense les prevencions que ara ens allunyen de la realitat.

—Per què penseu que, després de Candel, no hi ha hagut més aportacions com la seva sobre una qüestió tan cabdal com la immigració?
—Penso que d’aportacions sobre la immigració n’hi ha hagut moltes i molt bones. Per començar, Jordi Pujol mateix, en ser president, va crear el Centre d’Estudis Demogràfics (UAB) i el va posar en mans d’una de les millors demògrafes mundials, l’Anna Maria Cabré, sempre amb aquell criteri d’estar per damunt de complicitats ideològiques o partidistes. I l’IEMed anava en una direcció semblant. Ara tenim un pou d’informació de primera qualitat, com les de la mateixa Cabré amb el seu El sistema català de reproducció o d’Andreu Domingo amb Catalunya al mirall de la immigració. També hi ha hagut treballs importants en el camp de la història, com Termes, Fontana…; de la Sociologia, com Àngels Pascual; de la militància política, com les de Pere Baltà; de la ciència política, com les de Blanca Garcés… Però, precisament, aquesta abundància ha fet que cap no hagi tingut l’impacte d’un Candel que tractava un camp –el dels anys seixanta, no pas abans– gairebé verge.

Julià de Jòdar, escriptor

Fotografia: Enric Galli.

El discurs de Candel va ser ignorat per la gent a la qual pertanyia, perquè ja feia temps, des de la derrota del 36-39, que havia estat expulsada violentament de la història i no sentia cap necessitat de tornar-hi: no oblidem que, en aquells indrets, el domini de la CNT era complet durant la dictadura de Primo de Rivera, i que el 1931 hi va haver una vaga de llogaters en protesta contra el lamentable estat de les Cases Barates Eduardo Aunós, producte de l’especulació i de la corrupció econòmica i política. La qüestió de si, en plena dictadura franquista, aquells supervivents de la catàstrofe eren molt catalans o poc és retòrica: eren espanyols per obligació i haurien estat catalans per interès si un estat català els hagués pogut permetre de retornar a la història amb tots els conflictes –econòmics, socials, nacionals— damunt la taula.

En canvi, el discurs de Candel, que no oblidem que és contemporani del de Joan Fuster sobre els valencians, va ser ben acollit per les forces hegemòniques a l’Assemblea de Catalunya, que, a la mort del dictador, van acomboiar la monarquia joancarlista a Catalunya constituint-se en una autèntica oligarquia política autonomista: CDC, PSC-PSOE, ERC, PSUC. La idea d’un “sol poble” era lloable en si mateixa si deixàvem de costat, com va succeir, les contradiccions socials entre capital i treball i la situació de sotmetiment nacional dels Països Catalans. I com que la part catalana de la nació sotmesa semblava conformar-se amb les engrunes que li permetia la constitució espanyola, sempre que no posés en dubte la seva dominació, els sectors controlats i/o tutelats per aquella oligarquia política –des de la burgesia transfranquista fins a les classes mitjanes pujolistes i els sindicats obrers– tampoc no van tenir gaire interès, òbviament, a portar la contrària als seus dirigents. En tot cas, les accions que van treure a la llum aquelles contradiccions socials (anticapitalistes) i nacionals (independentistes) serien ben estovades, en temps i forma, per la policia i la judicatura monàrquiques.

Quan es va esgotar el procés autonomista, amb el cop d’estat constitucional que el 2010 va abolir, de fet, l’estatut de Catalunya, les costures i les vergonyes d’aquella formulació d’un “sol poble” es van fer pedaços. No ja perquè una meitat de la població es va decantar passivament per un silenci còmplice amb aquell cop, sinó perquè l’altra meitat va obrir, activament, un procés independentista. N’hi va haver que no van entendre –i encara en queden– que entràvem en una nova fase històrica i, en conseqüència, que, a diferència dels temps de Candel, ara només podia dir-se honestament català qui s’adherís a aquell procés d’independència; que les mitges tintes es decantaven, amb la boca petita, del costat de l’estat dominador; i que els partidaris d’aquest estat dominador eren, senzillament, espanyols residents a Catalunya, que, arribat el moment, van contemplar amb freda indiferència la repressió física sobre gent indefensa que, si ens ateníem al principi d’un “sol poble”, haurien merescut una solidaritat activa per part d’ells. Però la fantasia d’un “sol poble” havia saltat pels aires feia molt de temps, com a mínim, des que revolució social i alliberament nacional van discórrer per camins separats a causa de la ceguesa de les classes dirigents catalanistes. I em sembla que encara hi seguim, per més que no ens en quedi cap, de classe dirigent.

Genís Sinca: “Molt pocs països tenen un personatge com Candel”

Barcelona pot celebrar que un dels seus establiments mítics, Conesa, no tanca, malgrat que els propietaris fins ara, Josep Conesa i Marta Cortadella, es jubilin. Dos dels treballadors del negoci, Juan Jesús Cano i Cristian Domínguez, oncle i nebot, n’agafen el relleu, un canvi que ningú percebrà, perquè la idea és continuar fent-ho tot igual com fins ara. I fins ara ja hi eren ells, darrere el taulell. Juan Jesús fa trenta-quatre anys que hi treballa i té ben integrada la dinàmica diària, com tenen cura de la històrica planxa que prem amb un toc tan especial els entrepans, i el bon tracte a la clientela.

D’ençà del 1951, els panets fets amb la llegendària planxa en aquest carismàtic comerç d’entrepans del Gòtic satisfan clients, fidels de molts anys i diverses generacions, i passavolants, per aquest local del número 1 del carrer Llibreteria, en un xamfrà de la plaça de Sant Jaume.

Conesa és part autèntica del patrimoni gastronòmic d’aquesta ciutat, un lloc de pas i d’aturada, per a fer un mos, o més. Preparen més de cinquanta varietats d’entrepà, calents i freds, fets amb quatre menes de pa diferent: el normal, el que no porta gluten, l’integral amb llavors i el pa de wasabi. I així continuarà essent.

El 5 de juny, Josep Conesa farà setanta anys i, tot i que ja fa uns anys que ha confiat el funcionament diari del cèntric establiment als seus treballadors, ara ja podrà desconnectar de factures i gestions amb proveïdors i amb l’administració, no sempre disposada, sembla, a acompanyar i aplanar el camí dels botiguers de tota la vida, dels comerços de barri que donen servei a la gent que hi viu, per molt que també ho facin a turistes. “Les pressions amb l’administració col·lapsen. Ara sentim un alliberament, una tranquil·litat. Jo, des dels catorze anys que batallo a la botiga, i ja tinc ganes de descansar.” Sense plans concrets per al seu primer temps de jubilació, Josep Conesa s’atreveix a dir: “Ara el mòbil el podríem llençar i, sense tants maldecaps, l’estat d’ànim canvia molt.” El seu pare, Pedro Conesa, va començar a treballar de dependent en la petita botiga de queviures que havia estat abans aquest establiment d’entrepans. I va ser ell qui va començar a servir petites degustacions en què les salsitxes alemanyes van acabar fent-se un lloc.

“Vam començar fent frànkfurts i frànkfurts, i la feina rendia molt. El nostre rècord va ser 1.800 entrepans un dia de Sant Jordi”, rememora Conesa, i afegeix: “I tots, fets en la petita planxa que encara avui fem servir.”

La planxa no es jubila. Continua donant servei a la tercera generació que en fa ús per preparar entrepans amb una reputació excel·lent a la ciutat. “Ara de fora de la ciutat ve menys gent, perquè tothom té un Zara a prop de casa. Abans, els dissabtes venia tothom al Portal de l’Àngel, que era on es concentraven aquestes grans botigues, i ara ja no”, explica Josep Conesa. “A més a més, amb l’homogeneïtat del comerç que ha acabat havent-hi al centre, que ara és com una botiga de records, no és estrany que no vinguin ni barcelonins ni gent d’altres llocs de Catalunya”, diu. La raó d’aquesta transformació: “En pagar, aquests qui obren souvenirs, preus desorbitats, fa que al petit comerciant li sigui més difícil establir-se al centre.”

Amb aquesta realitat hauran de continuar convivint els nous propietaris. “Confiem en la nostra capacitat, la de tot l’equip que som, deu persones, de les quals, la darrera d’arribar fa dos anys que hi és, per un relleu de jubilació que es va fer, però tota la resta fa molts anys que som aquí. Jo en fa 34, i no pas sóc el més veterà”, explica Juan Jesús.

El fill de la seva germana, en Cristian, en fa divuit que hi és. Va començar a treballar-hi a setze anys. “Tinc trenta-quatre anys, per tant, fa més temps que hi treballo que no pas que  no hi treballo, més de la meitat de la meva vida”, exposa. La de Conesa va ser la seva primera feina i ara, amb el seu oncle, fa tàndem en la nova societat constituïda per a donar continuïtat al negoci.

Entre un encàrrec d’entrepà i un altre, en Cristian comenta les sensacions que té aquests dies. “A nosaltres ens feia molta il·lusió continuar. I, quan en Josep, ja fa temps, ens va comentar l’opció del relleu, si algú de nosaltres voldríem posar-nos-hi en cas que els seus fills no ho volguessin, de seguida ens vam interessar per la manera en què ho podríem fer. I vam veure que ell també tenia molta il·lusió que passés això.”

“Tants anys venint cada dia a treballar ens ha fet ser com una petita família. Per això, nosaltres de seguida vam manifestar la nostra preocupació que vingués un grup inversor i s’ho quedés. No volíem modificar coses.” Comprèn perfectament que, a setanta anys, Josep Conesa se’n vulgui desvincular. “Encara que fa temps que no és darrere el taulell, continuava portant la gestió, que no es veu, però que són preocupacions.”

“Jo estic molt content que siguin ells, perquè fa molts anys que hi treballen, sobretot en Juan, i és com si això els pertanyés, un tros de la seva vida és aquí, i seria com prendre’ls-la”, conclou Josep Conesa.

 

L’independentisme oblida massa sovint que el problema de pertànyer a l’estat espanyol és, essencialment, legal. El conflicte nacional no és el fruit d’unes desavinences folklòriques, ni d’una correlació de forces, ni d’unes discussions caïnites mal resoltes, ni de tarannàs: és fruit d’una situació de dominació. I la dominació no és pas abstracta, sinó ben materialitzada en cada esglaó de l’arquitectura institucional. És una estructura invisible, com ho és l’estat, però això no vol dir que sigui imaginària. L’exemple de la llengua és tan conegut com il·lustratiu: el castellà és oficial a tot l’estat i de coneixement obligat, i això li confereix una posició de superioritat respecte del català. 

On es veu més clar és en l’aplicació de la justícia, tan estructural que ho impregna tot. Aquí, novament, el cas de la immersió lingüística és molt útil. El març del 2021, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –una instància espanyola, és clar, i farcida de jutges espanyols, com admet el Pacte Nacional per la Llengua signat pel govern actual– va tornar a imposar el 25% de castellà a les aules amb un argument que no deixa gaire marge: cap de les argúcies legals que s’empesqui mai Catalunya no servirà de res, perquè la vehicularitat del castellà depèn de la constitució espanyola. “L’obligatorietat que el castellà sigui la llengua vehicular a l’ensenyament deriva directament de la Constitució, i per això la modificació operada per la Llei Orgànica 3/2020 [la llei Celaá] de la disposició addicional trenta-vuitena de la LOE no afecta l’estatus del castellà com a llengua vehicular”, deia el text. 

El problema nacional perdura governi qui governi Madrid, del tot aliè a la conjuntura política, perquè és l’estat qui l’encarna, i no pas el govern. Aquesta idea, que molts lectors deuen considerar una obvietat, és la flaquesa més grossa de la Catalunya del president Salvador Illa. La raó és que l’únic argument que van trobar els socialistes per a mantenir-se al carro de l’estat, durant el procés, va ser el legalisme: la idea que la democràcia mai no pot desbordar la llei. Aquella llavor autoritària, no cal dir-ho, la van dur fins al paroxisme amb l’aplicació de l’article 155. En canvi, ara necessiten la complicitat d’un gruix considerable dels qui sostenien la tesi contrària: que la llei no pot servir per a escanyar la democràcia. 

Ah, si la llei fos cosa dúctil! Però la llei espanyola és tossuda, i no renuncia mai als pressupòsits més bàsics. Illa està atrapat entre l’espasa i la paret: l’espasa és la llei, molt ben simbolitzada pel bastó que Carles III sostenia al quadre que hi havia rere Felip VI durant el discurs del 3 d’octubre, tan semblant a una porra, i la paret és la Catalunya que no hi encaixa, i que no hi encaixarà si no la dissolen. 

El cas de les pintures de Sixena és idoni per a desemmascarar el parany. Els socialistes volen que l’independentisme es curi les ferides més de pressa que mai no hi estarà disposada la justícia espanyola, i es trobaran una vegada i una altra que la llei posa bastons a les rodes de la pacificació. El projecte polític d’Illa té un fons tan autoritari que no pot esgrimir res més que el respecte a la llei, encara que la llei li faci petar als morros les coses més evidents. Així, el president “de tothom” ha estat incapaç d’alçar la veu contra l’absurda sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena al Museu Nacional d’Art de Catalunya d’enviar uns murals de fa vuit-cents anys a l’Aragó contra el criteri de tots els tècnics seriosos, que diuen que el trasllat malmetria irreversiblement les pintures. 

Els equilibris que ha de fer el govern sobre Sixena són tan difícils que el fan balbucejar i n’ensenyen les costures. El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, van assegurar que la prioritat del govern era preservar les pintures, i Hernández fins i tot va reconèixer que tots els informes de què disposaven deien que no es podien retirar i traslladar sense fer-les malbé. Illa, en canvi, atemorit de dir res que es pugui interpretar com una desobediència, hi posa aigua al vi, nerviós. A parer seu, hi ha experts que diuen que sí i experts que diuen que no, i escolta, això és “un debat tècnic” i ell no voldria “entrar en debats d’altre tipus”, i alhora cal “no córrer riscos que puguin malmetre les pintures” però, em sap greu, “nosaltres no anem amb una voluntat, almenys el govern de Catalunya, d’obstruir l’aplicació o l’execució d’una sentència”. 

La solució que tria Illa és la solució que triaria qualsevol president valent i responsable: carregar els neulers al Museu Nacional d’Art de Catalunya per no haver de criticar cap jutge. Igual com el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, que també desitja bonament que les pintures es preservin, però que considera que “les sentències s’han de complir”, no fos cas que hom acabés al banc dels acusats per haver-se negat a destruir el patrimoni artístic, com li va passar al conseller Lluís Puig. El laberint on són Illa i Urtasun aquests dies no és retòric: és un laberint polític que n’exposa la inconsistència. 

La llei a la qual Illa vol que fem cas ens diu, ací i allà, que el castellà és llengua vehicular per llei, que les pintures de Sixena s’han de destrossar per llei, i al capdavall, que Catalunya és espanyola per llei. L’única manera de sortir de l’atzucac, és clar, seria exercir la immersió malgrat els jutges, negar-se a traslladar les pintures i fer-se independentistes, però, ai las, qualsevol de les tres coses potser duria membres d’un govern socialista davant d’un jutge.

Estem acostumats a veure el vessant còmic de Lara Díez Quintanilla (Lleida, 1985) cada dijous al Polònia, on imita polítiques, com ara Isabel Díaz Ayuso. A Mary, un monòleg propi que interpreta a l’Espai Texas, no renuncia a aquesta vis còmica, però l’obra té una profunditat, tendresa i emotivitat que la duen més enllà. No hi explica qualsevol història: ret un homenatge a la seva àvia Mary, la matrioixca que conté les dones de la seva vida, que d’alguna manera són les dones de la vida de totes. Són aquelles àvies, mares i tietes que han conformat qui som, per les coses bones i les dolentes, i que sovint han restat invisibles. Parlem amb ella sobre l’obra, que es pot veure fins el 17 de juny, i també sobre la seva feina al Polònia, on treballa d’ençà de fa gairebé deu anys.

—Qui era la vostra àvia?
—La Mary era la meva iaia i va ser com una segona mare. Els meus pares em van tenir molt jove i em va cuidar molt, estàvem molt unides. Quan s’estava morint, vaig aturar-ho tot per ser al seu costat, a Lleida, i just llavors em va arribar un encàrrec d’una peça curta per a la revista Entreacte. Vaig dir que no perquè estava en un moment molt fràgil, però mentre era al seu costat i veia les amigues i familiars que la visitaven, sentia les històries que componien la narrativa de la seva vida. Em va fer pensar en què queda de nosaltres: quines paraules, quines expressions… Què compon el lèxic familiar. Em va inspirar per a la peça curta a Entreacte, i després de la seva mort vaig estirar el fil de tot el que havia escoltat.

“La Mary era la meva iaia i va ser com una segona mare”

—A l’obra mireu el passat de la vostra família en concret, però hi apareixen elements universals. Per què, aquest exercici de genealogia sobre les dones de la família?
—La tria d’anècdotes i la composició de l’obra està pensada perquè pugui connectar de manera universal. Hi ha una cosa que m’interessa molt: qui parla dins nostre? Quan prens una decisió important, la prens tu o la pren un conclave de veus dins teu? Com a la pel·lícula d’Inside Out, en què les emocions parlen. En aquest cas, no serien les emocions, sinó les persones importants de la teva vida. Per exemple, just abans del meu primer petó, recordo tenir veus familiars dins dient-me “vols dir que aquest noi sí?”. O, quan decideixo tenir fills, ho decideixo jo o és la meva àvia parlant amb la meva mare? Aquesta revisió de les veus és molt important per a veure com t’has construït.

—Però no tot allò que es transmet de mares a filles és saludable.
—Parlo d’una herència de coses meravelloses, d’un lèxic preciós, de coneixements, de saviesa… Però també de la part negativa de l’herència. Comentaris de l’àvia com ara “una parella tan maca com la vostra sense criatures no és res”. A l’obra explico que tindré una filla, que serà la meva àvia que vindrà a través d’ella. Quan em van programar el monòleg vaig saber que estava embarassada, i penso que és un homenatge a la meva àvia i un llegat per a la meva filla. El millor que puc fer per a ella és haver digerit bé aquesta herència familiar per poder estar disponible per a ella sense les càrregues fortes. Li transmetré unes càrregues inevitables, però vull que hereti aquest matriarcat.

—Vau tenir cert enfrontament amb l’àvia per haver-vos dedicat a la interpretació?
—L’obra és autoficció, és basada en fets reals, i a mi m’interessa l’autoficció quan la realitat es presenta com un joc. Hi ha una part molt real d’aquesta veu més tradicional d’ella que qüestiona les veus artístiques i que en critica la part fosca, aquesta cosa d’anar de guai.

—L’egocentrisme dels artistes.
—Hi apareixen algunes crítiques que tinc sobre la professió, no és tant que les digués la meva àvia, que ho veia des d’un altre lloc. Hi ha això de sortir més estona de la que han treballat per parlar de com és de bona la feina que fan. I sembla que el fet de fer una activitat prosaica i superficial com canviar uns bolquers –posar el focus fora d’un mateix– és una cosa que no aporta artísticament. És una autocrítica. Pel que fa a l’autoficció, la Mary també diu que en aquesta obra queda justificada la injustícia de quedar completament exposada i reinterpretada a ulls de tothom. Per tant, ella es queixa de l’autoficció.

—No és casualitat que us hàgiu centrat en la generació de dones nascudes al voltant dels anys trenta. 
—Són una generació de dones sàvies i intel·ligents. La meva àvia era pianista, per exemple. Però van quedar relegades a la llar. L’única aspiració que havien de tenir era casar-se i la vida al costat del marit o cuidant els pares. Tota la teva expansió quedava tancada rere les portes de casa. Aquestes dones han creat la terra on hem crescut tots, i no se’n parla, ni escoltem aquestes veus, només escoltem la veu dels senyors i les seves proeses.

“No escoltem les veus de les dones de la generació dels anys trenta, només escoltem la veu dels senyors i les seves proeses”

—Quina tria lingüística heu fet, al monòleg? Hi ha certa crítica al centralisme.
—Hi ha una queixa al centralisme. Tot el català que no és central sempre ha estat vist com un parlar de poble, donant a entendre que ser de poble és sinònim de persona ignorant. I hi ha aquesta reivindicació dialectal. També hi ha una reivindicació pel que fa a la imposició del castellà. Això va crear una por i una narrativa en què, persones com la meva àvia, cada vegada que veien una autoritat, s’hi dirigien en castellà. Canviaven radicalment l’idioma per por, i ho va fer fins al final de la seva vida.

—Assenyaleu que, a mesura que algunes generacions es van morint, també es moren les seves paraules.
—Moren unes paraules i en neixen unes altres, però a part que s’empobreix la llengua i el català va morint, tinc la sensació que certes expressions inventades que elles deien ja no neixen, que no en neixen de noves. Potser és una opinió una mica boomer, perquè potser sí que neixen expressions noves, però contaminades per l’anglès, per internet… No és tan local. Amb la influència de la globalització, hem perdut la capacitat de ser genuïns.

—Volia acabar demanant-vos per la vostra feina al Polònia. Com arribeu a les imitacions?
—Em ve de la meva àvia. Tenia una capacitat d’imitació increïble, sobretot amb la veu. Ho vaig mamar d’ella. Si la carnissera tenia una manera de parlar particular, quan sortíem l’imitava, i ens fèiem un fart de riure. Des de molt petita em surt molt natural imitar, també ho feia a l’escola, m’hi he entrenat tota la vida. Al Polònia hi vaig arribar fa gairebé deu anys perquè vaig fer un càsting per a fer d’Inés Arrimadas. Després vaig proposar fer l’Anna Gabriel i vaig estar molt de temps fent-les totes dues.

“La meva àvia tenia una capacitat d'imitació increïble, ho vaig mamar d'ella”

—Les trobeu a faltar?
—Sobretot, l’Anna Gabriel. La imitació implica captar l’ànima de la persona, no tant imitar-la bé, i crec que de l’Anna Gabriel vaig captar certa ànima, i la trobo a faltar. Aquesta cosa de moure les espatlles i les celles. Ara fer l’Ayuso em fa molt feliç, és molt divertit. Em permet volar molt, són uns personatges que és una alegria fer-los…

Garcia, Martínez i López, aquests són els cognoms més comuns tant al Principat com al País Valencià i a les Illes. Així es desprèn de l’actualització que ha fet aquesta setmana l’Institut d’Estatística espanyol (INE), amb dades del 2024, que no mostra els resultats de la Franja i tampoc no inclou Andorra ni Catalunya Nord.

En el cas del Principat, hi ha 168.264 persones que tenen Garcia com a primer cognom, seguit de Martínez, amb 118.397, i López (113.927). Entre els cognoms més comuns d’origen català, trobem Ferrer, Vila, Soler i Serra, amb unes quinze mil persones amb aquest cognom, força lluny dels quinze més habituals. En bona part, hi ha més diversitat de cognoms d’origen català, fet que fa que els d’origen castellà ocupin els primers llocs. També es destaca que també hi ha més de deu mil persones que tenen el cognom Singh, que acostumen a portar els seguidors del sikhisme.

En el cas del País Valencià, Garcia també és el més comú, amb 146.673 valencians amb aquest primer cognom; el segon és Martínez, amb 133.819, i n’hi ha 80.759 amb el cognom López. El cognom d’origen català més comú és Ferrer, amb vora quinze mil persones, i també destaquen Sanchis i Martí, menys presents, per exemple, al Principat.

A les Illes, sí que trobem alguns noms d’origen català entre els quinze més comuns, com ara Pons, en desè lloc, amb 8.410 persones amb aquest primer cognom. En el dissetè lloc hi ha Ferrer (5.630) i també destaquen Serra (4.881), Riera (4.648) i Oliver (4.313).

L’Audiència espanyola ha desestimat el recurs contra l’expulsió de Mohamed Said Badaoui, activista acusat de radicalisme el 2022. La sentència, a la qual ha tingut accés l’ACN, sosté que Badaoui, que era portaveu de la comunitat islàmica de Reus, desenvolupava activitats que “posaven en risc greu la seguretat nacional o l’ordre públic”. El jutge remarca el “conjunt d’activitats desenvolupades” que justifiquen el risc per a la seguretat i avalen l’expulsió, tot i que alguns fets denunciats per la policia espanyola no resulten avalats.

La sala contenciosa administrativa assenyala que Badaoui va cometre una infracció segons l’article 54.1.a. de la llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a l’estat espanyol i la seva integració social. També desestima la petició de l’advocat Benet Salellas d’anul·lar l’expulsió.

La denúncia policíaca destaca que Badaoui feia adoctrinament a la comunitat amb postulats radicals projihadistes, l’animava a viure “conforme a la xaria” i no a l’ordenament jurídic espanyol, i que mantenia vincles amb individus radicals relacionats amb el terrorisme. També assegura que ha intentat “inserir-se en la política per desestabilitzar l’estat espanyol i les seves institucions”, promou la no integració, l’odi a Occident i la conflictivitat social, i ressalta la seva activitat a les xarxes socials.

Tot i que la policia espanyola no avala alguns fets, sí que constata altres, com un viatge per Europa el juliol de 2022 per visitar mesquites. La defensa el considerava unes vacances, però l’Audiència espanyola considera que va servir per “tenir contacte amb comunitats salafistes de diversos països europeus per predicar un discurs d’odi a Occident i segregació”. La jutgessa insisteix que hi ha “dades suficients de la radicalitat” de Badaoui.

L’Audiència espanyola destaca que l’expulsió es basa “essencialment pel radicalisme de l’actor” i pel “risc significatiu i concret que suposa per a la seguretat nacional”, i rebutja que sigui per la defensa dels drets de la comunitat musulmana, com sostenia la defensa. La sala creu que la conducta de Badaoui suposa “una amenaça real, actual i prou greu per a la seguretat pública”, que afecta interessos fonamentals de la societat, i que l’expulsió és “proporcional” als fets.

La sentència també afirma que l’arrelament de Badaoui a Reus “no resulta rellevant” per impedir l’expulsió, tot i reconèixer que era un “interlocutor de la comunitat musulmana en l’esfera pública”. L’Audiència indica que els informes aportats “no desvirtuen la totalitat de les dades sobre les activitats desenvolupades per l’actor”.

Badaoui vivia a Catalunya des de feia trenta anys i tenia residència permanent des del 2004. Era portaveu d’Adedcom, associació que defensa els drets de la comunitat musulmana de Reus. L’expulsió es va iniciar el 4 d’agost de 2022 després d’una denúncia de la Comissaria General d’Informació de la policia espanyola i el 14 de setembre el secretari d’estat de Seguretat la va decretar, amb prohibició d’entrada a l’estat espanyol durant deu anys.

Quan va ser expulsat, va rebre el suport del parlament de Catalunya, ERC, la CUP, Junts i En Comú Podem, així com d’entitats com Reus Refugi, el Sindicat d’Habitatge de Reus i Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

En vista de la velocitat que han agafat els esdeveniments als Estats Units, amb l’entrada en joc d’uns quants tribunals de justícia, potser el que expliquen aquestes línies ja no serà correcte quan es llegeixin. Els EUA viuen moments d’efervescència legal entre una part de la judicatura i l’executiu de Trump que repercuteixen en el conjunt de l’economia mundial, amb més intensitat en les empreses que hi exporten els seus productes, siguin acabats o intermedis. A més, aquests darrers, al seu torn, afecten moltes empreses nord-americanes que depenen d’ells per poder acabar la fabricació dels seus productes. Parlem d’una xifra d’importacions de 4,11 bilions de dòlars, que directament o indirecta afecta gairebé tots els països. Per posar-la en context, pensem que aquesta xifra equival gairebé a la quarta part del PIB de la zona euro i, pràcticament, a 2,5 vegades el PIB de l’estat espanyol.

Tot va començar dimecres, quan el Tribunal de Comerç Internacional (TCI) de Manhattan va decidir de blocar els aranzels imposats per l’administració Trump i li va donar deu dies per a posar fi a la seva recaptació. Com era d’esperar, la Casa Blanca va reaccionar ràpidament i va recórrer contra aquesta decisió judicial. I el Tribunal d’Apel·lació va decidir ahir, dijous, de restablir temporalment els aranzels corresponents, el temps necessari per a pronunciar-se sobre el fons del problema. Tot quedava, doncs, com estava dimarts, però amb una diferència substancial, que ara havia entrat a fons la justícia, amb un enfrontament molt clar entre una part d’aquest poder i l’executiu.

I per què el TCI va decidir de blocar la posada en marxa d’aquests aranzels? Doncs era la resposta a dues denúncies que li havien presentat. Una de les queixes procedia d’una aliança de dotze estats nord-americans, demòcrates, és clar. I l’altra provenia de diverses empreses nord-americanes afectades per les mesures.

El Tribunal de Comerç s’ha afegit als arguments que aportaven aquestes parts querellants, i considera que Donald Trump es va arrogar els poders del congrés i va utilitzar erròniament la llei IEEPA, que només es pot aplicar en casos d’emergència econòmica. El TCI exposa que un dèficit comercial que existeix de fa dècades als EUA no respon a l’exigència d’una “amenaça inusual i extraordinària”. I, a més, aquests jutges consideren que el tràfic de drogues, la immigració i els desequilibris comercials, que Trump assimila a emergències nacionals, no són tinguts en compte pels aranzels duaners. Per exemple, les barreres duaneres no miren de resoldre el problema del fentanil. I, per tant, els decrets del multimilionari republicà “superen els poders atorgats al president en el marc de la llei IEEPA per a regular les importacions”.

L’argumentació sembla lògica, però Trump la va titllar ràpidament de “horrorosa” i “molt polititzada”, i, segons ell, va ser per iniciativa pròpia de “jutges d’esquerres”, la qual cosa és falsa, com acabem de comentar. “Si es mantingués aquesta decisió, destruiria completament el poder presidencial, la presidència no seria mai la mateixa”, es lamentava Trump, que va ordenar l’apel·lació immediata. Una apel·lació que va trigar menys de vint-i-quatre hores a donar-li la raó, en un procés legal que acabarà al Suprem, on Trump podria guanyar la partida final, tenint en compte que els jutges designats pels republicans superen els demòcrates.

De moment, doncs, el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units per al Circuit Federal ha suspès la decisió del Tribunal de Comerç Internacional dels Estats Units d’Amèrica, però sense resoldre el problema de fons. El Departament de Justícia ha acceptat l’expedient i, al mateix temps, ha demanat a totes dues parts que li presentin els respectius arguments per al mes vinent. Mentre no hi hagi cap decisió, ha aprovat una mesura cautelar. No cal dir que la cursa judicial que comença s’afegeix a la incertesa ocasionada pel “sí, però no” tarifari del president Trump, que de fa mesos alterna aranzels, amenaces i reculades, tot desestabilitzant els socis comercials dels Estats Units.

Però Trump sap que els aranzels són la clau de tota la seva estratègia. Els necessita, sobretot, per recaptar diners i poder fer front al dèficit, que continua creixent i porta el deute del país a uns nivells d’alt risc, i més, d’ençà de l’aprovació al congrés (per un sol vot), la setmana passada, d’un pressupost molt expansius en què es mantenen les retallades fiscals als rics, augmenten durament les retallades socials i sanitàries i es disparen les despeses de defensa. El pressupost deficitari ha agradat tan poc a Elon Musk, que ha dit prou d’aparèixer com el dolent de la pel·lícula, per haver acomiadat milers i milers de treballadors de l’administració i haver fet perillar la seva empresa, Tesla, mentre Trump no solament redueix el dèficit, sinó que l’augmenta. I, aquí, que hi pinto jo?, es deu haver plantejat l’home més ric del món abans de perdre més reputació personal.

Però la gent del president multimilionari ja li va preparant un pla B, segons que apunta The Wall Street Journal. Es tractaria de canviar la base sobre la qual es construeix l’edifici dels aranzels i abandonar la rampa de llançament de l’emergència econòmica i utilitzar la que ja s’ha fet servir, per raons de seguretat nacional, per imposar aranzels sobre automòbils, acer i alumini. Sempre, segons la font esmentada, els analistes del Deutsche Bank i Goldman Sachs creuen que Trump podria estendre l’ús d’aquesta llei a altres sectors. Recordem que també ha començat investigacions sobre les importacions de productes farmacèutics i semiconductors, amb la finalitat d’imposar aranzels a aquests sectors per aquesta via. Això sí, aquest camí requeriria un període de consulta pública, que podria tardar uns quants mesos.

En uns moments tan embolicats, m’agradaria saber com ho viuen les empreses d’aquí que exporten. Què en pensen i com actuen, atesa la pressió de màxima incertesa. I parlo amb Joan Tristany, director general de l’AMEC, que, evidentment, em comenta que la cosa que més preocupa a tothom és la imprevisibilitat del personatge, que, fins i tot, sorprèn la gent del seu entorn dient coses que no han estat discutides prèviament. Per Tristany, els exportadors estan en contacte permanent amb els directors que tenen les seves empreses als EUA. “La impressió que recullo entre les cinquanta-dues empreses de l’associació i que són en aquest cas és que des d’allà els diuen que la febre actual baixarà. Les muntanyes russes actuals acabaran amb una baixada. Els aranzels, finalment, seran més alts que no pas abans de Trump, però no assoliran les barbaritats de què es parla darrerament.” Sens dubte, la visió que es té de dins estant és molt més eficaç que no pas la que es pot tenir amb l’Atlàntic pel mig.

També em comenta que no es pot pluralitzar. I més encara: “Més enllà dels sectors, hem de fixar-nos en els productes. Tots s’encariran per als consumidors americans, però cal distingir entre els que tenen competència directa amb productors americans i els que no la tenen. Els primers ho tenen més complicat, però els segons, senzillament, els compraran igual, però més cars.”

I diu que cal estar molt amatent amb què passa amb dos països concrets, com són la Xina i Mèxic. “En el primer cas, si els xinesos no venen tant als EUA, ens inundaran de productes a Europa i això ens pot fer mal. Pel que fa a Mèxic, hi ha empreses catalanes que hi exporten, pensant en els EUA. Hi exportem maquinària i béns d’equipament. Per exemple, destinats als escorxadors mexicans que, després, venen la carn als EUA. Per això, serà important com acaben les relacions comercials amb els EUA.”

Bé. Els dos dies passats ens han aportat canvis importants en la situació d’incertesa i una picabaralla molt rellevant en el si dels EUA. Alguns jutges s’enfronten al totpoderós autòcrata, però ell respon amb l’insult i el menyspreu cap a la judicatura i amb el fet que “ningú els ha votat”. La guerra interna promet ser molt dura… i ens afectarà a tots.

Per cert, com que on n’hi ha dos n’hi ha tres, Donald Trump ha acusat avui la Xina d’haver violat l’acord comercial al qual va arribar amb els Estats Units per a rebaixar els alts aranzels imposats per Washington i gràcies al qual, segons el multimilionari, Pequín s’havia salvat “d’una situació molt dolenta”. Com és habitual, en la seva publicació no ha especificat les condicions en què la Xina hauria violat l’acord aconseguit dues setmanes abans, el segon que l’administració va tancar amb un govern estranger després de la imposició d’aranzels globals, després de l’aconseguit amb el Regne Unit.

s als Estats Units, amb l’entrada en joc de la justícia, mitjançant diferents tribunals, potser el que expliquen aquestes línies ja no serà correcte quan es llegeixin. Els EUA viuen moments d’efervescència legal entre una part de la judicatura i l’executiu de Trump que estan repercutint sobre el conjunt de l’economia mundial, amb més intensitat en les empreses que hi exporten els seus productes, siguin acabats o intermedis. A més, aquests últims, afecten, al seu torn, moltes empreses nord-americanes que depenen d’ells per poder acabar la fabricació dels seus. Estem parlant d’una xifra d’importacions de 4,11 bilions de dòlars, que directament o indirecta afecta gairebé a tots els països. Per a posar-la en context, pensem que aquesta xifra equival gairebé a la quarta part del PIB de la zona euro i pràcticament a 2,5 vegades el PIB de l’estat espanyol.

Tot va començar dimecres, quan el Tribunal de Comerç Internacional (TCI) de Manhattan va decidir bloquejar els aranzels imposats per l’administració Trump i li va donar deu dies per posar fi a la seva recaptació. Com era d’esperar, la Casa Blanca va reaccionar ràpidament, apel·lant aquesta decisió judicial. I el Tribunal d’Apel·lació va decidir ahir dijous, temporalment, restablir els aranzels corresponents, el temps necessari per a pronunciar-se sobre el fons del problema. Tot quedava, doncs, com estava el dimarts, però amb una diferència substancial, que ara ha entrat a fons la justícia pel mig, amb un enfrontament molt clar entre una part d’aquest poder i l’executiu.

I per què el TCI va decidir bloquejar la posada en marxa d’aquests aranzels? Doncs en resposta a dues denúncies que li havien presentat. Una de les queixes procedeix d’una aliança de dotze Estats nord-americans, demòcrates, és clar. I l’altra prové de diverses empreses nord-americanes afectades per les mesures.

El Tribunal de Comerç s’ha sumat als arguments que aportaven aquestes parts querellants, considerant que Donald Trump s’havia arrogat els poders del Congrés, utilitzant erròniament la llei IEEPA, que només es pot aplicar en casos d’emergència econòmica. El TCI exposa que un dèficit comercial que existeix des de fa dècades als EUA no respon a l’exigència d’una “amenaça inusual i extraordinària”. I, a més, aquests jutges consideren que el tràfic de drogues, la immigració i els desequilibris comercials, que Trump assimila a emergències nacionals, no són tinguts en compte pels aranzels duaners. Per exemple, les barreres duaneres no estan tractant de resoldre el problema del fentanil. I, per tant, els decrets del multimilionari republicà “superen els poders atorgats al president en el marc de la llei IEEPA per regular les importacions”.

L’argumentació sembla lògica, però Trump la va titllar ràpidament d'”horrorosa” i “molt polititzada”, i, segons ell, per iniciativa pròpia de “jutges d’esquerres”, la qual cosa és falsa, com acabem de comentar. “Si es mantingués, aquesta decisió destruiria completament el poder presidencial, la presidència no seria mai la mateixa”, es lamentava, mentre ordenava l’apel·lació immediata. Una apel·lació que va trigar menys de 24 hores en donar-li momentàniament la raó, en un procés legal que acabarà al Suprem, on Trump podria guanyar la partida final, ja que els jutges designats pels republicans superen als demòcrates.

De moment, doncs, el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units per al Circuit Federal ha suspès la decisió del Tribunal de Comerç Internacional dels Estats Units d’Amèrica, però sense resoldre el problema de fons. El Departament de Justícia ha acceptat l’expedient i, al mateix temps, ha demanat a totes dues parts que li presentin els seus arguments per al mes vinent. Mentre no hi hagi decisió, ha decidit una cautelar. No cal dir que la carrera judicial que s’inicia s’afegeix a la incertesa provocada pel “sí, però no” tarifari del president Trump, que des de fa mesos alterna aranzels, amenaces i reculades, desestabilitzant els socis comercials dels Estats Units.

Però Trump sap que els aranzels són la clau de tota la seva estratègia. Els necessita, sobretot, per recaptar diners i poder fer front al dèficit, que continua creixent i porta al deute del país a uns nivells d’alt risc, i més des de l’aprovació al Congrés (per un sol vot) la setmana passada, d’uns pressupostos molt expansius en què es mantenen les retallades fiscals als rics, augmenten durament les retallades socials i sanitàries i es disparen les despeses de defensa. El pressupost deficitari ha agradat tan poc a Elon Musk, que ha dit prou d’aparèixer com el dolent de la pel·lícula, acomiadant a milers i milers de treballadors de l’administració, i posant en perill la seva empresa, Tesla, mentre Trump no solament redueix el dèficit, sinó que l’augmenta. I aquí que hi pinto jo?, es deu haver plantejat l’home més ric del món abans de perdre més reputació personal.

Però la gent del president multimilionari ja li estan preparant un pla B, segons apunta el Wall Street Journal. Es tractaria de canviar la base sobre la qual es construeix l’edifici dels aranzels i abandonar la rampa de llançament de l’emergència econòmica i utilitzar la que ja s’ha fet servir, per raons de seguretat nacional, per imposar aranzels sobre automòbils, acer i alumini. Sempre, segons la font esmentada, els analistes del Deutsche Bank i Goldman Sachs creuen que Trump podria estendre l’ús d’aquesta llei a altres sectors. Recordem que també ha iniciat investigacions sobre les importacions de productes farmacèutics i semiconductors, amb la finalitat d’imposar aranzels a aquests sectors per aquesta via. Això sí, aquest camí requeriria un període de consulta pública, que podria trigar alguns mesos.

En uns moments tan embolicats, m’agradaria saber com ho viuen les empreses d’aquí que exporten. Què en pensen i com actuen davant una pressió de màxima incertesa. I parlo amb Joan Tristany, director general de l’AMEC, qui, evidentment, em comenta que el que més preocupa a tots és la imprevisibilitat del personatge, que, fins i tot, sorprèn la gent del seu entorn, dient coses que no estaven prèviament discutides. Per Tristany, els exportadors estan en contacte permanent amb els directors que tenen les seves empreses als EUA. “La impressió que recullo entre les 52 empreses de l’associació i que estan en aquest cas, és que el que els hi diuen des d’allà és que la febre actual baixarà. Les muntanyes russes actuals acabaran amb una baixada. Els aranzels, finalment, seran més alts que abans de Trump, però no assoliran les barbaritats de què es ve parlant últimament”. Sense dubte, la visió que es té des de dins, és molt més eficaç que la que es pot tenir amb l’Atlàntic pel mig.

Em comenta també que no es pot pluralitzar. I més encara, “més enllà dels sectors, hem de fixar-nos en els productes. Tots s’encariran pels consumidors americans, però cal distingir entre els que tenen competència directa amb productors americans i els que no la tenen. Els primers ho tenen més complicat, però els segons, senzillament, els compraran igual, encara que més cars”.

I afirma que cal estar molt amatent amb el que passa amb dos països concrets, com són la Xina i Mèxic. “En el primer cas, si els xinesos no venen tant als EUA, ens inundaran de productes a Europa i això ens pot fer mal. Pel que fa a Mèxic hi ha empreses catalanes que hi exporten, pensant amb els EUA. Hi exportem maquinària i bens d’equipament. Per exemple, destinats als escorxadors mexicans que, després, venen la carn als EUA. Per això, serà important com acaben les relacions comercials amb els EUA”.

Bé. Els dos dies passats ens han aportat canvis importants en la situació d’incertesa i una picabaralla molt rellevant en el si dels EUA. Alguns jutges s’enfronten al totpoderós autòcrata, però ell respon amb l’insult i el menyspreu cap a la judicatura i amb el fet que “ningú els ha votat”. La guerra interna promet ser molt dura… i ens afectarà a tots.

Un home jove ha quedat ferit molt greu, després de precipitar-se d’un tercer pis d’un bloc d’apartaments a Lloret de Mar (Selva). Tal com ha avançat el Diari de Girona i ha pogut confirmar l’ACN, l’accident tingut lloc avui cap a les tres de la matinada.

Segons que informen fonts dels Mossos d’Esquadra, l’home és un turista francès que era de vacances a la localitat. Després de la caiguda, ha estat traslladat al Trueta, on es troba ingressat amb pronòstic reservat, segons fonts del centre hospitalari. Fins al lloc de l’accident, s’hi han desplaçat dues patrulles del cos de Mossos i també Policia Local, Bombers i el SEM.

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Un projecte de ciència ciutadana - Lloc: Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay

Lloc: Biblioteca

El 17, 18 i 19 de juny, la fundació Arrels farà una nova enquesta a persones que viuen al carrer a Barcelona, amb l’objectiu de recollir dades reals sobre la seva situació i necessitats. L’entitat cerca voluntaris i l’acció s’emmarca dins el compromís de l’entitat per a impulsar canvis efectius en les polítiques d’atenció al sensellarisme.

Durant tres dies, en horari de 7.00 a 22.00, petits grups de voluntaris recorreran uns quants punts de la ciutat —incloent-hi el centre obert d’Arrels, zones on es concentra una elevada presència de persones que dormen al ras i seus d’altres entitats socials— per dur a terme una trentena de preguntes a les persones entrevistades.

L’enquesta tracta temes com l’accés a la sanitat, el temps que fa que viuen al carrer, les causes que els han dut a aquesta situació, si han sofert violència o si reben suport social. Aquesta informació es recollirà de manera confidencial i servirà per a elaborar un informe anual amb el títol “Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar”, eina clau per analitzar l’evolució del sensellarisme i reclamar respostes institucionals més eficaces.

La 43 Fira del Llibre de Palma arrenca avui estrenant emplaçament, a la plaça d’Espanya, i amb la nova proposta d’una Nit de Fira, el 5 de juny, amb una marató de signatures, la participació de més d’una vintena d’autors, un torneig de Scrabble, un concert de Marino e Marini i amb les parades obertes fins a les 22.00.

Entre els convidats del certamen d’enguany, que organitzen el Gremi de Llibreters de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca, destaca Lluís Llach, que passarà per la fira per presentar El llibre daurat, Elisenda Solsona, que participarà amb Mammalia i Marta Vives, que compartirà una conversa amb Sílvia Soler. Els escriptors Sebastià Alzamora i Carme Riera passaran també per l’escenari de la plaça d’Espanya de Palma la primera setmana de juny.

A més, la programació també inclou una taula rodona al voltant de les novetats més recents en matèria de memòria històrica i una altra sobre comerç just amb motiu de la publicació del llibre Omplim S’Altra Senalla, 30 anys de comerç just a les Illes Balears. Ací podeu consultar el programa complet.

Els pregoners d’enguany

Els pregoners d’enguany són els editors Maria i Lleonard Muntaner. El tancament de la fira serà el diumenge 8 de juny amb una versió literària del joc Cronològic, un homenatge a persones i entitats vinculades al món del llibre, a més de l’anunci dels guanyadors de la segona edició dels premis Llibreters de Mallorca.

La vintena de parades que ompliran la plaça d’Espanya seran obertes de les 10.00 fins a les 14.00 i entre les 16.30 i les 20.30, amb l’excepció del dijous 5 de juny, quan l’hora de tancament serà les 22.00.

Propostes infantils

Entre les propostes infantils que formen part de la programació, destaquen “Rapejar una rondalla”, amb la Fada Despistada, els contacontes de Víctor Uwagba, Margalida Amengual i Verònica Fiol, entre més, i les propostes per a escoles i instituts que tindran lloc els matins entre setmana.

El dia 3 de juny s’oferirà una gimcana infantil i del 4 al 6 el servei Dinamo de l’Ajuntament de Palma organitzarà el joc interactiu “Descobreix la novel·la”. Totes les compres fetes a la Fira del Llibre de Palma tindran un 5% de descompte.

Un avenç terapèutic important en el tractament del càncer colorectal metastàtic amb mutació en el gen BRAF V600E podria canviar radicalment el pronòstic d’aquesta malaltia. L’assaig clínic de fase 3 BREAKWATER ha demostrat que la combinació dels fàrmacs encorafenib i cetuximab, juntament amb quimioteràpia, duplica la supervivència global en pacients que no havien rebut tractament previ, en comparació amb el tractament estàndard.

L’estudi, presentat per la Dra. Elena Élez, oncòloga de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i cap del Grup de Càncer Colorectal del VHIO, ha inclòs 631 pacients amb càncer colorectal metastàtic i mutació BRAF V600E. Els pacients van rebre de forma aleatòria la combinació d’encorafenib i cetuximab més l’esquema mFOLFOX6 (quimioteràpia convencional), o el tractament estàndard. La mediana de supervivència global va ser de 30,3 mesos en el grup amb la nova combinació, gairebé el doble dels 15,1 mesos aconseguits amb el tractament habitual. A més, la supervivència lliure de progressió va augmentar fins a 12,8 mesos respecte dels 7,1 mesos dels pacients amb la teràpia estàndard.

Un canvi de paradigma en un subtipus agressiu

El càncer colorectal és el tercer tumor més diagnosticat al món i la segona causa de mort per càncer a Europa. Entre el 8 i el 12 % dels casos metastàtics presenten mutacions BRAF V600E, que comporten un pronòstic desfavorable i dificulten l’eficàcia dels tractaments actuals. L’any 2019, l’assaig BEACON CRC ja va establir la combinació d’encorafenib i cetuximab com a opció per a pacients que ja havien rebut tractament, però els resultats de BREAKWATER suposen un avanç en situar aquesta teràpia en primera línia.

“El benefici que oferim amb aquesta nova estratègia terapèutica és sense precedents per a aquests pacients, i esperem que es converteixi en el nou estàndard de tractament”, afirma la Dra. Élez. La presentació de BREAKWATER coincideix amb la seva publicació a la revista The New England Journal of Medicine i ha tingut un gran impacte al Congrés de la Societat Americana d’Oncologia Mèdica (ASCO), que es fa a Xicago. Aquest avenç representa una esperança per a una població de pacients amb necessitats molt concretes i mostra el potencial de les teràpies dirigides en la lluita contra el càncer colorectal metastàtic.

Taylor Swift ha comprat els drets dels enregistraments mestres dels seus sis primers àlbums, de manera que posa fi a una llarga disputa sobre la propietat de la seva música. La cantant va començar la seva carrera amb la discogràfica Big Machine l’any 2005, que tenia els drets originals de les seves gravacions. L’any 2019, aquesta companyia va vendre el catàleg de Swift a Scooter Braun, un executiu musical, sense oferir-li l’opció de comprar-lo directament. Aquest fet va desencadenar un conflicte públic, ja que Swift va expressar desacord amb la venda i va acusar Braun de posar en perill el control sobre la seva obra.

Com a resposta, Swift va decidir de tornar a gravar aquests àlbums sota el segell “Taylor’s Version”, per recuperar la propietat sobre les noves versions i reduir la importància dels originals. Entre 2021 i 2023, va publicar les noves gravacions dels àlbums Fearless, Red, Speak Now i 1989, que van tenir bona acollida comercial i de crítica.

De Beethoven a Taylor Swift, la casa de partitures que resisteix a la Rambla

Ara, però, Swift ha fet públic que ha comprat les gravacions mestres originals a Shamrock Capital, un fons d’inversió que el 2020 va comprar aquests drets a Braun. Hi havia especulacions que la compra podria quantificar-se entre 600 i 1.000 milions de dòlars, i Swift s’ha limitat a dir que ha estat un preu “just”.

Gràcies a aquest moviment, Swift controla completament el seu catàleg musical, tant les versions originals com les regravades. Això li permet de gestionar la seva música de manera independent i marca un precedent important respecte als drets d’autor en la indústria musical.

El Tribunal Suprem dels Estats Units ha permès al govern de Donald Trump de revocar l’estatus temporal de parole que protegeix mig milió d’immigrants de Veneçuela, Cuba, Haití i Nicaragua que viuen al país. Aquesta decisió reforça la política de deportacions més agressiva de l’administració Trump.

El parole és un permís temporal que permet als immigrants de residir i treballar als EUA per motius humanitaris urgents o un benefici públic significatiu. L’administració de Joe Biden va concedir aquest estatus a 532.000 persones provinents de països amb una situació complicada, com ara Veneçuela o Cuba, per a frenar la immigració a la frontera amb Mèxic.

El tribunal ha suspès l’efecte d’una ordre judicial dictada pel jutjat federal d’Indira Talwani, a Boston, que havia impedit la retirada del permís. Aquesta decisió podria exposar molts immigrants a processos ràpids d’expulsió mentre es resol la causa en tribunals inferiors. La resolució del tribunal, emesa d’urgència i sense signatura ni argumentació, ha comptat amb la dissidència pública de dues de les tres jutgesses progressistes, Ketanji Brown Jackson i Sonia Sotomayor. Jackson ha criticat la decisió perquè subestima les “conseqüències devastadores” que significarà per a centenars de milers de persones. L’administració Trump, d’ençà del primer dia del seu retorn a la Casa Blanca, ha volgut posar fi als programes de parole humanitari per considerar-los un obstacle per a la seva política migratòria. La secretària de Seguretat Nacional va anunciar al març la fi d’aquestes autoritzacions abans de la fi natural dels dos anys de vigència, cosa que facilitaria els procediments accelerats d’expulsió coneguts com a expedited removal.

Els demandants, entre els quals hi ha immigrants amb parole i els seus patrocinadors americans, argumenten que la retirada indiscriminada del permís vulnera la normativa federal que regula l’actuació dels governs. Denuncien que molts quedarien exposats a l’expulsió immediata cap a països inestables i perillosos, on corren risc de persecució o fins i tot mort. El cas s’emmarca en un seguit de litigis amb què l’administració Trump intenta revertir mesures judicials que frenen les seves polítiques més dures contra la immigració, i s’afegeix a una decisió recent de la Cort Suprema que també permetia acabar amb un altre estatus de protecció temporal atorgat per Biden a uns 350.000 migrants veneçolans.

La consellera d’Educació, Cultura i Esports del govern de l’Aragó, Tomasa Hernández, ha manifestat que els seus tècnics entrarien al MNAC si el museu no executava la sentència del Tribunal Suprem espanyol. En una entrevista a Els matins, de TV3, Hernández ha reconegut que el trasllat de les pintures a Sixena era “delicat” però ha negat que hi hagués risc que es malmetessin, tal com denuncien els experts.

Encara es poden defensar les pintures de Sixena al MNAC: la darrera batalla per lliurar

Hernández ha explicat que amb la Generalitat han parlat amb el gabinet del president i que encara es troben en un període de compliment voluntari de la sentència. “Veurem la voluntat d’executar-la i de la col·laboració entre el MNAC i el govern de l’Aragó de manera com s’executarà el desmuntatge i el trasllat i el muntatge a Sixena”. La consellera ha reconegut que és una operació “delicada en si, com quan es van traslladar a Barcelona” i s’ha de fer amb “unes condicions determinades, amb els tècnics perfectament alineats perquè les pintures no pateixin cap deteriorament. Som conscients que tant el desmuntatge, com el transport com la tornada a muntar a Sixena exigeix uns requisits alts i tècnics de seguretat”, ha assegurat.

Preguntada per si assumiran el risc de possibles danys a les obres, considera que no existeix tal risc perquè “hi ha segments que han viatjat a Nova York i Londres, i dins del MNAC s’han mogut set vegades. És delicat i s’han de prendre mesures, però res més”, ha conclòs. La consellera ha insistit en el fet que el desmuntatge i el transport l’ha de realitzar el MNAC i ho ha de tenir estudiat i organitzat amb els seus tècnics. “Els nostres tècnics entraran en el supòsit que ells no vulguin executar la sentència”.

“No assumim el trasllat perquè ha estat una decisió judicial i la sentència diu que es va condemnar al MNAC al reintegrament al monestir de Sixena i això porta en si que ha de ser el MNAC”, ha dit.

Lloc: Centre Cultural Calisay

La sentència que condemna la BBC per haver difamat Gerry Adams ha recuperat de retruc la figura de Denis Donaldson, ex-dirigent de l’IRA que, després destapar-se que va ser confident dels serveis secrets britànics, va ser assassinat en circumstàncies envoltades d’incertesa. La BBC havia acusat Adams d’haver ordenat aquest crim, una acusació que ara ha estat desestimada judicialment.

Aquesta controvèrsia ha tornat a despertar l’interès per la història tràgica i complexa de Donaldson, que ja havia estat explorada literàriament en la novel·la Retorn a Killybegs (Edicions 1984), de Sorj Chalandon.

Chalandon, periodista i escriptor francès, va conèixer Donaldson quan cobria el conflicte nord-irlandès i mantenia amb ell una amistat profunda, que es va trencar amb la revelació de la seva condició de confident. En la novel·la, l’autor es converteix en Tyrone Meehan, personatge inspirat en ell mateix i en Donaldson, per explicar la violència que arrosseguen tant la seva infància com la història d’Irlanda.

Tal com va explicar Chalandon, en una entrevista a VilaWeb: “Quan escric un llibre cal que hi hagi coses que parlin de mi.” I aquesta obra és un reflex íntim del patiment compartit. El relat no és només la crònica d’una traïció política, sinó l’exploració del moment crucial en què una persona es troba davant la possibilitat de canviar la seva vida per sempre, entre l’orgull i la mentida, sense caure en judicis simples.

Sorj Chalandon: “A vegades, posar una bomba és una manera de fer preguntes” 

L’escriptor va reconèixer que havia estat una experiència dura: “Escrivint aquest llibre he plorat molt, però no de tristesa sinó de còlera.” Més enllà del valor literari, Retorn a Killybegs fa visible la realitat del conflicte nord-irlandès, amb els xantatges i amenaces que feien servir els serveis secrets contra presoners i militants.

Chalandon no hi feia cap homenatge, ni cap judici; reconeixia que un traïdor també podia ser una víctima i que la guerra feia que les fronteres entre amics i enemics fossin difuses. “Entre ell i jo hi havia una autèntica amistat. Era el meu germà d’Irlanda, l’home amb qui tenia més confiança d’Irlanda. És l’home que per mi encarnava el combat irlandès”, relatava.

Chalandon i el seu “germà d’Irlanda” no van tornar a parlar mai més quan es va destapar que era un confident. Així explicava com se n’havia assabentat: “Vaig caure a terra desmaiat, com en un film… Vaig perdre totalment la consciència. Això em va trencar la vida, la confiança… Per mi, Irlanda eren els morts, els presoners, però sobretot era ell… Per sort, van quedar tots els altres.”

Amb l’èxit encara recent de No diguis res (Periscopi), de Patrick Radden Keefe, i la sentència del cas de Gerry Adams, Retorn a Killybegs recobra tota la seva vigència.