La Guàrdia Civil ha lliurat al Tribunal Suprem espanyol uns enregistraments que poden assenyalar directament el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, en la trama de corrupció que s’investiga arran del cas Koldo. Segons que ha informat Eldiario.es, els enregistraments els va fer en secret Koldo García, ex-assessor del ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos.

La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha extret aquest material dels dispositius electrònics intervinguts a García, que guardava centenars d’hores d’àudio. Aquests enregistraments, segons la Guàrdia Civil, inclouen converses que vinculen Cerdán amb la presumpta manipulació de contractes d’obra pública. El material ja ha estat afegit a un informe lliurat al jutge Leopoldo Puente, instructor d’una peça separada del cas Koldo, que es preveu que deixi de ser secreta ben aviat.

Segons les fonts consultades per Eldiario.es, els indicis contra Cerdán són prou sòlids perquè es consideri la possibilitat d’investigar-lo formalment. El jutge Puente li oferirà de declarar voluntàriament, però si ho refusa, el Suprem obrirà el procediment per demanar el suplicatori al congrés espanyol. Aquests enregistraments s’afegeixen als anteriors, que impliquen directament Ábalos en el cobrament de comissions en canvi d’intervenir en adjudicacions d’obra pública. Tanmateix, el material recollit per l’UCO no es limita a converses amb Ábalos, sinó que també n’hi ha entre Koldo García i Cerdán, i fins i tot converses a tres bandes entre tots dos i Ábalos.

Cerdán, preguntat per Eldiario.es, ha dit que no tenia res a amagar “ni gens de por”. Ha admès conèixer des de fa temps l’empresari Antxon Alonso Egurrola –un dels afectats pels escorcolls de dimarts–, però ha negat que hi tingués cap implicació. “És bon amic, i li destruiran l’empresa i la vida sense tenir-hi res a veure”, ha dit.

Un escàndol que va començar amb les màscares

La peça separada del cas ha permès al jutge de passar de la corrupció vinculada a la compra de material sanitari durant la pandèmia a la investigació d’adjudicacions d’obra pública –sobretot carreteres– en períodes més amplis. Dimarts, agents de la Guàrdia Civil van escorcollar el domicili d’Ábalos a València i unes quantes seus empresarials. Segons Eldiario.es, aquestes entrades s’han justificat pel contingut dels enregistraments de García, que apunten clarament a pràctiques irregulars.

El vincle entre Koldo García i el PSOE s’arrossega del 2017 ençà, quan va arribar a Madrid per fer tasques logístiques i de confiança dins el partit. Cerdán mateix el va recomanar com a xofer a Ábalos, que després el convertí en la seva mà dreta al ministeri. Amb el temps, el paper de García va anar despertant recel dins el PSOE i fora.

Aquestes sospites es van confirmar quan el van detenir pel cas de les màscares. Fou el 21 de febrer de 2024, quan es va fer llançar una macrooperació amb una vintena de detencions. A banda García, també van detenir l’empresari Víctor de Aldama. El PSOE va reaccionar expulsant Ábalos del grup parlamentari i suspenent-lo de militància. Deu mesos després, el Suprem li obrí una causa. Ara la nova peça que esquitxa Cerdán pot fer trontollar encara més les estructures del partit que encapçala el govern espanyol.

El PSOE assegura que no ha influït mai en obra pública ni ha cobrat comissions

El PSOE ha assegurat al vespre que el seu secretari d’Organització “no ha participat, ni encara menys influït, en adjudicacions d’obres públiques”, i que “mai no ha cobrat una comissió per això”. Ho ha dit el partit en un comunicat després d’haver-se fet públic la notícia sobre els enregistraments, en què es deia que quatre constructores d’obra pública els devien diners.

El partit lamenta que la informació s’hagi filtrat, cosa que causa “indefensió i judicis mediàtics als afectats”. Quan tot l’informe policíac sigui conegut, han assegurat que Cerdán donarà “totes les explicacions necessàries perquè d’una vegada per totes el seu nom i la seva honorabilitat deixin de veure’s barrejats cada dia amb casos que no tenen res a veure amb ell”.

Per a què? Per a qui? De veritat, no són preguntes retòriques. L’ampliació de l’aeroport, un (altre) macrocamp de golf: per què?

Potser és la meva percepció, però sembla ben bé que no hi ha hagut aquelles explosions de triomfalisme d’anys enrere, aquells anuncis de pluges de milions que ens cauran a sobre com un mannà providencial, somriures i polzes amunt amb la maqueta d’un edifici tot guarnit de mirallets i en forma de guitarra al fons, hotel i casino i a la nit que s’encengui de leds; amb la maqueta d’una torre de cinquanta metres per a la venda de cotxes (“Autopia”: els noms que els posen, per tots els déus, els noms que els posen) al costat de les pistes amb un “acabat de metall desplegable sobre el qual es projectaran feixos de llum” (“Neutopia”: és clar); amb la maqueta de qualsevol cosa coenta que algú es pugui imaginar, ja sigui la rèplica bastarda d’una timba americana, ja sigui l’ocurrència de plantificar una estació d’esquí als afores de València. Sembla, deia, que aquesta vegada els anuncis no duen bombo i platerets. Perquè els temps han canviat, es veu, de moment, en les formes.

No pas en el fons.

Fa dos dies que el president Illa ha anunciat la discutida ampliació de l’aeroport de Barcelona. Consensuadament amb el govern espanyol, que és del seu partit, i amb AENA, que és l’ens de les infrastructures aèries amb un 51% ministerial i un 49% d’especulació privada. Al mateix temps, hem sabut que a Pego, a la Marina Alta, hi pretenen reactivar l’anomenat PAI-Pego-Golf, un projecte especulatiu impulsat per Construcciones Hispano Germanas (que és al centre d’un entramat empresarial de golf-resort i rent-a-car i beach-hotel i aqua-guai i horse-top i ris-toranti amb múltiples denúncies per extraccions irregulars d’aigua, falta de permisos, etc.): ara volen ocupar 160 hectàrees per al macrocamp de golf i l’hotel i l’hípica i mil tres-centes casetes de vacances-tot-l’any que hi volen plantificar. És un malson des de tots els punts de vista. En aquest reportatge de Laura Escartí s’explicava perfectament. La fotografia que il·lustra aquest mail obert també és d’ella. Una metàfora desolada de futur.

En fi, allò que diuen, que dues notícies juntes s’entenen millor. I ens dibuixen un Sant Tornem-hi que posa els pèls de punta. Sant Tornem-hi, escric, com si mai ens n’haguéssim anat. De cada crisi, ens hem dit cada vegada, en sortirem millors. O, si més no, amb més cicatrius i la lliçó apresa. Doncs no ho sembla pas. Fem-nos-ho mirar.

En tot cas, la pregunta és la mateixa: per què ho necessitem, això? (Realment, vull dir, més enllà dels mil milions de llocs de treball directes i indirectes que la propaganda sol anunciar en aquests casos sense comprovacions, evidentment, ni tests de qualitat; més enllà també de la retòrica que inclou ça i lla mots-fetitxe com ara, jo què sé, innovació, lideratge, progrés, segle XXI, sostenibilitat, desenvolupament.) És a dir: ho necessitem? I també: quant ens costa? I a costa de què? I encara: a quin model (econòmic, social) correspon?

Vull dir que en alguna banda em sona d’haver sentit parlar de la necessitat de replantejar-nos el model econòmic al qual ens hem abocat, aquest monocultiu turístic i de la construcció que ens desballesta el país, que literalment ens trinxa la terra, que ens aboca a la precarietat i a la servitud, que en tots els sentits ens despersonalitza. Que certament no és una correcció de rumb senzilla, però que no sé veure què tenen a veure aquests conills que tornen a sortir ara dels barrets governamentals amb la suposada estratègia de reindustrialització. Per exemple. Vull dir que la mona vestida de seda continua essent turisme i construcció. Aquella vella, coneguda olor. I que la connexió ferroviària de l’Arc Mediterrani (és a dir, València-Barcelona) és un acudit de molt mal gust (un acudit i una premeditació), i que la vertebració que hauria de ser el servei (servei!) de rodalia ja no sé què puc escriure que és i que ho deixo estar. I que ja hi ha altres aeroports que potser es poden replantejar (amb interconnexions també replantejades). I que, si no, potser sembla que la cosa (el negoci) sigui fer-los (construir) i no pas fer-los servir.

No sé si ja han sortit les veus d’estiracordetes fent mofa dels aiguamolls (els del delta del Llobregat, els de Pego) i dient aquelles coses que diuen i que es poden resumir en un si és que els ànecs us importen més que les persones. De segur que sí, que han sortit. Amb aquesta expressió literal o amb algun altre eslògan de barra de bar que s’hi assemblarà. Surten sempre. Aquesta trampa: a una banda les persones, el progrés, i a l’altra, oposada, quatre ànecs, tres plantetes, què tries? Perquè, evidentment, els senyors de la construcció, de la construcció de pistes-d-aeroport-que-si-vols-que-et-digui-que-són-sostenibles-t-ho-diré, de la construcció de camps-de-golf-que-si-vols-que-et-digui-que-són-ecofriendly-t-ho-diré, tenen com a màxim interès el progrés i el benestar de les persones. Igual com passa amb els bancs, que tot ho fan per a nosaltres i ens ho diuen així, com si ens ho haguéssim de creure: tot ho fem per a tu, per ajudar-te, perquè ens importes i ets tu qui ens mou, raó primera i última dels nostres actes.

Tots actuen pel progrés i ho proclamen sempre igual: progrés i creixement econòmic, diuen. Sempre més i més i més i més i amb aquesta fal·lera i cobejança. Més totxo, més turistes, més can-can. Que si passen trenta milions de persones per l’aeroport n’hi volem cinquanta, que si n’hi passen cinquanta n’hi volem cent. Que si hi ha tres camps de golf en volem cinc. Més hotels. Piscines de bombolles.

Però ho fem per a tu.

La comarca de la Marina Alta, comarca turística per antonomàsia, ha aconseguit, finalment, arribar al capdamunt del rànquing que mesura el percentatge de població en risc de pobresa del País Valencià. Les dades són de l’Institut Valencià d’Estadística. Del mes de maig. I marquen un 35,5% de la població. Més d’un terç. Al conjunt del País Valencià també hi ha hagut augment, respecte de l’any passat: hem aconseguit passar d’un 24,9% a un 26,2%.

És el progrés. Saludem-lo, no?

Bloomberg · Sakura Murakami, Erica Yokoyama i Eddy Duan

L’escassetat d’arròs al Japó, un problema que s’ha anat gestant d’ençà del 2023, ha encarit precipitosament el preu d’un aliment bàsic per a les famílies japoneses, cosa que ha agreujat la crisi del cost de vida al país i ha atiat el descontentament dels votants quan falta un mes per a les eleccions, que es faran al juliol.

Aquest mes de juny, una bossa d’arròs de 5 quilograms costa, de mitjana, 4.223 iens (uns 25 euros), gairebé el doble que no pas fa un any. En alguns casos, les escoles han reduït la freqüència amb què serveixen arròs per dinar. Les botigues i els restaurants, per la seva banda, han apujat els preus dels plats amb arròs.

L’actual escassetat d’arròs al Japó es remunta al 2023. L’estiu sufocant d’aquell any perjudicà la collita anual d’arròs, que fou la més magra en més d’una dècada.

L’augment del turisme i la reobertura dels restaurants després de les primeres onades de la covid-19 no van fer sinó afegir pressió a un subministrament que ja escassejava. L’agost del 2024, el govern advertí d’un possible terratrèmol al país, cosa que empenyé molts japonesos a acumular arròs en previsió d’una possible catàstrofe. Al final no hi va haver cap terratrèmol, però el repunt de la demanda ajudà a encarir el preu l’arròs.

Paral·lelament, les mesures de la protecció del govern a la indústria arrossera nacional han dificultat qualsevol solució del problema a curt termini.

Uns turistes aprenen a preparar sushi en una classe de cuina a Tòquio (fotografia: Noriko Hayashi/Bloomberg). Què té a veure el govern japonès amb el proveïment d’arròs?

La intervenció del govern japonès en la indústria de l’arròs es remunta a la dècada dels setanta. Després d’anys d’excés crònic d’oferta d’aquest cereal, Tòquio decidí d’invertir milers de milions de iens en la creació d’una mena de reserva estratègica d’arròs amb l’objectiu de donar sortida a l’excedent productiu. L’episodi establí una forta vinculació entre la indústria arrossera i la classe política que ha perdurat fins avui.

El 1978, el govern implementà un seguit de mesures que encoratjaren els arrossaires a no produir més del compte per evitar l’excés d’oferta.

Oficialment, aquestes mesures es retiraren l’any 2018, però el govern continua intervenint en el proveïment d’arròs mitjançant la concessió de subvencions als agricultors que compleixin els objectius de producció d’arròs. A efectes pràctics, els objectius de producció funcionen com a topall a l’oferta d’arròs, cosa que evita que el preu baixi.

El resultat d’aquesta política de subvencions és que la majoria dels arrossaires japonesos produeixen per sota dels objectius de producció estipulats pel govern, cosa que limita la capacitat del sector per a respondre a canvis sobtats en la demanda. Aquests darrers anys, el govern japonès ha continuat reduint els objectius de producció en resposta a la pèrdua de població del país.

Paral·lelament, el govern japonès també ha protegit la indústria amb límits estrictes a les importacions. L’any passat, es conrearen al Japó un total de 7,34 milions de tones d’aquest cereal –incloent-hi l’arròs que es conrea per al pinso per a animals i l’arròs que es conrea per a altres processos, com ara l’elaboració de sake–, gairebé deu voltes més que no pas les 770.000 tones d’arròs lliure d’aranzels que s’importen anualment al país. Tot l’arròs importat per sobre d’aquest límit està subjecte a un aranzel de 341 iens (uns dos euros) per quilogram. És difícil determinar el tipus aranzelari exacte amb què es grava l’arròs importat per sobre d’aquest límit, però, segons alguns càlculs, és de prop d’un 200%.

Avui dia, la indústria arrossera gaudeix d’una gran influència en la política japonesa i manté una estreta vinculació amb el Partit Liberal Democràtic, actualment en el poder. En alguns districtes del país (incloent-hi Tottori-Shimane, el districte del primer ministre Shigeru Ishiba), el vot del gremi dels arrossaires pot arribar a decantar els resultats electorals, cosa que obliga el govern japonès a cercar un equilibri precari entre els votants rurals, que reclamen de mantenir el proteccionisme al sector arrosser, i els votants urbans, que reclamen de reduir el preu de l’arròs costi què costi.

Un agricultor llaura un arrossar a la prefectura d’Hyogo, al Japó, aquest maig (fotografia: Buddhika Weerasinghe/Bloomberg). Com ha afectat l’escassetat d’arròs les llars japoneses?

Fa un any, un sac d’arròs de cinc quilos costava uns 2.130 iens, uns 13 euros. El maig d’enguany, el preu del sac s’havia duplicat fins gairebé 4.280 iens, uns 26 euros. La inflació subjacent al Japó augmentà fins a un 3,5% a l’abril, en gran part per culpa de l’encariment de l’arròs.

Alguns indicis apunten que el preu de l’arròs podria començar a baixar aviat. La darrera setmana de maig, el preu mitjà de l’arròs als supermercats japonesos es reduí de 37 iens (uns 22 cèntims d’euro) respecte de la setmana anterior. Segons dades del Ministeri d’Agricultura, és la primera vegada d’ençà del novembre que el preu de l’arròs baixa durant dues setmanes consecutives.

L’encariment de l’arròs, un ingredient fonamental de la cuina japonesa, ha obligat moltes famílies japoneses a retallar despeses. Molts dels plats més populars al Japó contenen arròs i, per tant, s’han encarit considerablement aquests darrers anys. Les botigues de menjar preparat han apujat els preus dels onigiri i de les capses bento, dos tipus de plats preparats molt populars al país, per fer front a l’encariment de l’arròs. El preu del sushi, fet a base de peix i arròs, també ha pujat.

D’ençà del 2023, alguns supermercats limiten les compres d’arròs a una bossa per client, atesa la dificultat de trobar algunes varietats o marques.

Què ha fet el govern per a solucionar l’escassetat d’arròs?

D’ençà del 1995, el Japó manté una reserva estratègica d’arròs per a situacions d’emergència. Durant aquesta darrera dècada, el govern japonès ha mantingut una reserva d’unes 910.000 tones d’arròs, cosa que equival a més de 13.000 milions de bols d’arròs. Al març, el govern començà a subhastar, aproximadament, un terç de les seves reserves, tot i que gran part d’aquest arròs continua sense arribar a les prestatgeries dels supermercats. En un primer moment, el Ministeri d’Agricultura japonès acusà les petites empreses d’haver-se apropiat de l’arròs subhastat per revendre’l a preus més alts. Més tard, digué que s’havien detectat problemes en la cadena de subministrament de l’arròs.

La gran majoria de l’arròs al Japó es conrea en explotacions petites i és recollit per agències que s’encarreguen de lliurar-lo als majoristes que, al seu torn, el venen als detallistes. Aquest entramat de relacions en la cadena de proveïment significa que l’arròs triga a arribar del camp als comerços, atès que primer s’ha de processar, emmagatzemar, vendre i distribuir. També augmenta la xifra d’intermediaris i, per tant, la possibilitat que l’arròs quedi retingut en algun punt de la cadena de proveïment.

Amb la finalitat d’accelerar el procés de distribució habitual i garantir la disponibilitat d’arròs als comerços, el ministre d’Agricultura, Shinjiro Koizumi, subhastà a final de maig 300.000 tones mètriques més d’arròs de la reserva del govern directament als detallistes.

Gran part d’aquest arròs subhastat fou comprat per detallistes com Rakuten i Aeon. Poc després de la subhasta, Rakuten començà a vendre l’arròs a 2.138 iens (uns 13 euros) el sac, si fa no fa la meitat del preu de mercat. La partida s’exhaurí en qüestió d’hores.

Onigiri i altres menjars preparats a base d’arròs en un supermercat de Tòquio (fotografia: Noriko Hayashi/Bloomberg). Podria l’arròs influir en les eleccions japoneses?

Al maig, el ministre d’Agricultura d’aleshores, Taku Eto, digué a tall de broma que li regalaven arròs tan sovint que no n’havia de comprar mai. Les declaracions desfermaren una onada d’indignació entre els votants japonesos, i molts acusaren Eto d’estar desconnectat dels problemes de la majoria de ciutadans. La patinada li costà el càrrec, i fou substituït per Shinjiro Koizumi poc després.

Els votants estan dividits sobre l’eficàcia de les mesures del govern per a pal·liar la crisi. Segons un sondatge de la cadena NHK publicat aquest mes de juny, un 43% dels enquestats creu que el preu de l’arròs acabarà baixant, i un 45% anticipa que es mantindrà alt.

Amb les eleccions a la cantonada, és probable que la qüestió del preu de l’arròs –com també el d’altres béns i serveis bàsics– influenciï de manera decisiva l’elecció dels votants japonesos, probablement, en perjudici d’Ishiba i el seu Partit Liberal Democràtic.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Reis Thebault i Molly Hennessy-Fiske

Los Angeles, Estats Units. La ciutat ja es trobava al límit. Primer, un seguit de batudes migratòries va desfermar el pànic entre una de les comunitats d’immigrants sense papers més grans del país, cosa que va desencadenar una onada de protestes en massa. En resposta, Trump hi desplegà la Guàrdia Nacional, la força de reserva de l’exèrcit dels Estats Units, contra la voluntat del govern de l’estat, cosa que no ha fet sinó agreujar els disturbis.

La tensió es va intensificar dilluns, quan Trump donà suport a la idea d’arrestar al governador de Califòrnia, el demòcrata Gavin Newsom, i mobilitzà centenars de marines com a reforç dels membres de la Guàrdia Nacional que ja eren a Los Angeles.

Per a una ciutat que fa temps que es troba en el punt de mira del govern Trump, qualsevol pertorbació pot convertir-se en una qüestió personal. Els dirigents locals acusen el govern Trump de provocar una crisi d’ordre públic per a treure’n rèdit polític; els veïns d’aquesta vasta metròpoli diuen que això és un atac frontal al teixit urbà de la ciutat.

“Crec que lliura una guerra contra nosaltres, contra la gent de Los Angeles”, diu D. J. Yoon, que protesta davant l’ajuntament. I afegeix: “S’enfronta amb la gent equivocada.”

Califòrnia i Los Angeles fa temps que formen part dels objectius predilectes de Trump, que no s’ha estat mai de criticar-los com dos exemples clars dels fracassos del Partit Demòcrata. La Casa Blanca, de fet, ha festejat amb la idea de suspendre els fons federals a l’estat de Califòrnia, una mesura sense precedents que reduiria dràsticament el pressupost de l’estat.

Els disturbis d’aquests darrers dies, tanmateix, han significat una escalada significativa en les hostilitats entre el govern de Washington i el govern estatal de Califòrnia. Feia sis dècades que un president no desplegava la Guàrdia Nacional en un estat sense el consentiment del governador.

No és gens estrany, per tant, que la decisió del president hagi desfermat la fúria de Newsom, crític aferrissat de Trump, que ha dit que les seves accions eren “un pas inequívoc cap a l’autoritarisme” i ha instat el seu govern a demandar la Casa Blanca als tribunals per la decisió de desplegar la Guàrdia Nacional a Califòrnia.

Un manifestant és detingut durant una manifestació contra les batudes d’immigrants a Los Angeles, abans-d’ahir (fotografia: Allison Dinner/Efe).

Trump i més representants del govern central han descrit els fets d’aquests darrers dies en termes inusitadament contundents. Segons el president nord-americà, Los Angeles ha estat “envaïda i ocupada”. El sots-cap del gabinet de Trump, Stephen Miller, ha comparat les protestes amb una insurrecció.

La batllessa de Los Angeles, Karen Bass, ha dit que la intenció de Trump és “desfermar el caos a la nostra ciutat”. Les acusacions que Los Angeles ha estat presa per l’anarquia, segons que afegí Bass, “no són certes, ras i curt”.

Dilluns, assegut a la terrassa d’una cafeteria al costat de Mariachi Plaza, al barri de Boyle Heights, Jaime Valdivia lamentava que hagués quedat tan buit un punt de trobada que, normalment, sol estar atapeït. Hi ha poca gent prenent-hi el sol, i no hi ha rastre dels músics que solen tocar-hi.

Un trompetista toca a Mariachi Plaza, buidada després de les batudes dels agents d’immigració, dilluns (fotografia: Joshua Lott/The Washington Post).

Valdivia, ciutadà nord-americà i originari de Mèxic, encapçala un grup de mariachis, i lamenta que les repetides batudes dels agents d’immigració hagin perjudicat el seu negoci. Alguns locals, explica, han cancel·lat actuacions programades, preocupats perquè la presència de mariachis pugui atreure agents al seu local.

“Et sents impotent, trist”, lamenta Valdivia.

El propietari de la cafeteria en què seu Valdivia diu que el negoci s’ha ressentit de les batudes dels agents d’immigració aquests darrers dies, perquè la gent ha començat a evitar la plaça.

“La gent no dorm. Tenen por d’anar al mercat”, diu Minerva Villa, de quaranta-sis anys. “Trobo a faltar tots aquests clients. Mira quin silenci hi ha”, afegeix.

Uns tretze quilòmetres a l’oest, els compradors del mercat de productors del districte de Fairfax estan horroritzats pel que consideren una reacció exagerada d’un president hostil envers la seva ciutat.

“M’avergonyeixo molt de Trump, i de tot això que fan al país”, diu Mary Anne Kennedy, de vuitanta-dos anys, que va arribar del Canadà l’any 1980 i més tard es convertí en ciutadana dels EUA, una decisió que últimament ha reconsiderat. “Em deprimeix molt, ser ací.”

A Ken i Sandy Yamashiro, nord-americans d’ascendència japonesa i veïns de Los Angeles de tota la vida, les contínues batudes dels agents d’immigració –per no parlar de la presència de la Guàrdia Nacional a la ciutat– els recorden una època fosca de la història dels Estats Units.

“La meva família va ser internada en camps de concentració”, diu la Sandy, de setanta anys. “Em recorda això: que pel teu aspecte, pel color de la teva pell, et poden tancar. Fa molta por.”

En Ken, un camioner jubilat de setanta-dos anys, se centra en l’amenaça de Trump de suspendre els fons federals a Califòrnia, tot i que l’estat paga 80.000 milions de dòlars més al govern que no rep de Washington. Una hipotètica suspensió dels fons federals, diu, tindrà conseqüències molt més enllà de Los Angeles: “Ara tothom és un objectiu”, afegeix.

“Només fa sis mesos que ocupa el càrrec –diu en Ken–. Queden tres anys i mig més. El següent objectiu podria ser qualsevol de nosaltres.”

Tot i que el comtat de Los Angeles continua essent un bastió demòcrata, Trump va millorar-hi els seus resultats a les eleccions de la tardor passada, en què hi aconseguí 44.000 vots més que no el 2020.

James Young, un nord-americà d’origen panamenc que viu a Fairfax, diu que dóna suport a la decisió de Trump de desplegar la Guàrdia Nacional. Explica que el preocupa veure protestes com la de diumenge passat a la seva ciutat, amb imatges de cotxes en flames i manifestants llançant pedres a la policia.

“De gent que protesta n’hi ha pertot arreu”, diu. “Si no hi ha ningú que els planti cara, es dedicaran a destruir i destruir. Això potser els aturarà.”

Young, així i tot, admet que el preocupen algunes mesures dels agents d’immigració, i creu que s’haurien de limitar a perseguir els delinqüents condemnats en compte de centrar-se a escorcollar empreses en cerca de treballadors sense papers.

“Les coses no es fan així –diu Young–. Ningú no en sortirà content.”

Agents antiavalots de la Guàrdia Nacional a Los Angeles, abans-d’ahir (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

Aquest, precisament, és el sentiment que expressa la gran majoria de residents de Los Angeles amb qui ha parlat The Washington Post.

Stephanie Mendoza, de trenta anys, acudí a una protesta diumenge passat amb tres amics, tots fills d’immigrants criats a Los Angeles que sentien el deure de defensar la població d’origen estranger.

“Tots nosaltres som ciutadans, però som aquí per les persones que coneixem que no ho són”, diu Mendoza, de família emigrant d’Hondures.

Mendoza, que treballa en una organització sense ànim de lucre que ajuda els refugiats, explica que molts dels seus éssers estimats viuen als Estats Units sense papers. “Continuo sentint la por que la meva família va sentir i sent”, diu.

Dilluns, al centre de Los Angeles, encara es podien veure les cicatrius de la manifestació de la vigília: vidres trencats a terra, grafits contra els agents d’immigració, helicòpters sobrevolant la zona.

Grafits contra el cos d’agents d’immigració a Los Angeles, ahir (fotografia: Allison Dinner/Efe).

Els càntics de “Sí que es pot!” d’una manifestació de la vora ressonen en un parc. David Madrick, un actor que viu al centre, passejava el gos pel barri. Diu que preveu més disturbis i que se sent insegur i frustrat per la presència militar creixent a la zona.

“Això no és normal”, diu Madrick, que ha aparegut en les sèries de televisió Black-ish i Ruthless. “Què passa? Tot això és molt esgotador”, sospira.

Madrick es traslladà de Nova York a Los Angeles ara fa sis anys, però diu que ha viscut a la ciutat prou temps per a saber que els treballadors sense papers són un component fonamental de la vida i l’economia de Los Angeles.

“Procuren que els llums romanguin encesos, que continuï havent-hi menjar als prestatges, que tot es mantingui en ordre”, diu Madrick. I afegeix que confia que el president capti el missatge: “No ens intimidaràs. T’has ficat amb l’estat equivocat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Jaume Funes (Calataiud, Aragó, 1947) sempre és una veu a tenir en compte a l’hora d’entendre la realitat dels adolescents. El psicòleg, educador i periodista ha dedicat tota la vida a acompanyar l’adolescència. D’ençà dels anys setanta que fa de psicòleg i educador amb joves, ha treballat en projectes de renovació pedagògica i ha analitzat els processos d’incorporació social de joves exclosos, entre més tasques. També és conegut per la seva feina de divulgació, especialment per la publicació de llibres. Enmig del debat sobre la relació entre els adolescents i les pantalles, especialment sobre la qüestió dels mòbils a les escoles, no podia faltar un nou assaig seu sobre el tema. Es diu No sense el meu mòbil (Columna) i hi fa tot d’aportacions diferents de les més sentides darrerament. Funes no creu que s’hagi de prohibir sense educar i veu clar que en aquest terreny les dreceres no serveixen per a abordar els problemes a partir de l’arrel.

—Contradieu el tòpic que la tecnologia ens deshumanitza: ja estem deshumanitzats.
—Hem pactat què vol dir ser humà? “Twitter genera odi”, diuen. Però abans hem educat perquè se sàpiga que un no pot existir sense els altres? Dir que allò que més importa és ser guapa i tenir èxit forma part de la condició humana o ens imposen un model de felicitat? I què vol dir felicitat? Tampoc no s’aclareix què vol dir salut mental. És possible que la pantalla alteri el benestar, però quina part del benestar? La construcció de la identitat, la definició de felicitat, la capacitat d’imaginar…? Sembla que les pantalles siguin una mena de virus que ens contamina, però si l’escola discuteix només sobre l’ús del mòbil i no sobre què vol dir saber avui, si no discuteix sobre com s’ensenya i s’aprèn, l’univers suposadament humanitzador de l’escola serà pre-diluvià i el món deshumanitzador de les pantalles serà supermodern. Hem de repensar què vol dir educar per a ser persona, i en un món digital això canvia.

—Sou crític amb els qui reclamen una adolescència lliure de mòbils. Tenint en compte el context educatiu i social dels adolescents, restringir els mòbils no pot ser una manera de parar el cop? 
—No és que vagi en contra de certes afirmacions si al costat es diu: com educo en aquest món? El mòbil –el curs que ve potser és el rellotge digital– és una font de conflictes, però què no és un conflicte amb un adolescent? Vostè negocia les normes amb ell? Li ha explicat per què sí i per què no? Sigui amb el mòbil o amb les vambes que porta… El mòbil sembla el boc expiatori, el culpable de tots els mals, però totes les classes tenen una pantalla immensa! El veritable problema de l’educació secundària avui és la profunda distància entre el que el sistema diu que han d’aprendre i les vides adolescents. També el malestar del professorat, maltractat amb retallades i amb la incògnita de “ara com ensenyo jo?”. Els adolescents sempre han posat en crisi els arguments adults. M’imagino els meus col·legues de la universitat intentant descobrir qui ha copiat…

“El mòbil sembla el boc expiatori, el culpable de tots els mals”

—Cal examinar d’una altra manera?
—Cal demanar-se: “sap pensar?”, “s’ha fet les preguntes adequades?”, “en quants llocs ha buscat?”, “on és el biaix d’aquesta informació?” Abans la professora tenia raó, però ara un noi estudiós pot contrastar allò que ha dit i discutir-ho. Òbviament, el dispositiu és una font de conflictes, i si no hi és millor. En el cas dels pares, si ho prohibeix l’escola, llavors no tenen problemes, no han de discutir… Si a més hi ha un discurs oficial que diu “fins als setze, ni acostar-s’hi” doncs ja està. Però oblidem que l’adolescent ja sabrà com esquivar-ho i on buscar… L’altre dia vaig estar en una classe de sisè en què el 90% d’alumnes tenia mòbil. De quines famílies parlem? A vegades aquest discurs contra les pantalles és de classes mig burgeses preocupades raonablement per l’educació, però la discussió és: aquest noi que està tot el dia davant la pantalla té alguna cosa més que no sigui pantalla?

—Parleu de famílies amb menys recursos i més dificultats per a fer aquest control?
—És que no tenen temps! Quantes hores per a fer de pares tenen els pares d’aquests nois? Quan una mare arriba a les vuit del vespre rebentada de treballar s’ha de dedicar a mirar si el nen ha fet els deures i controlar-ne l’ús del mòbil? La discussió no és si mira la pantalla, la discussió és si només té pantalla.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘No sense el meu mòbil’, de Jaume Funes

—Precisament per aquestes desigualtats, que un nen tingui el dret d’estar unes quantes hores lliures de mòbil a l’institut no pot ser positiu, igualador?
—Sí, però el problema és que el noi amb pocs recursos i pares enfeinats potser tampoc no sap com fer servir el mòbil per a coses acadèmiques. La discussió és: per a què el fan servir? Té cap relació amb els processos d’aprendre? Ha de poder servir per a aprendre, divertir-se, crear… La complexitat de les classes avui és molt alta, i qualsevol dispositiu l’altera encara més, però cal discutir com el fem servir, quina capacitat tenim… Molts nois que acaben l’ESO i fa quatre anys que tenen mòbil no en tenen ni idea de gestionar les aplicacions acadèmiques: escriure, calcular, editar un vídeo…

—En fan un ús lúdic.
—De pura afirmació i construcció en el món digital, lluny de la condició humana de saber i aprendre. El mòbil no pot ser un instrument individual d’ús egoista sense supervisió. Si es fa servir per a un treball en grup, no hi ha problema, però el problema és aquesta concepció que és un dispositiu amb què fas allò que et dóna la gana. Cal negociar amb ells, tot i que negociar vol dir tenir conflictes: “Per a determinada aplicació, m’has de demanar permís.” Requereix un esforç educatiu pel qual no tenim ganes ni temps, i pensem que, morta la cuca, mort el verí.

“El mòbil no pot ser un instrument individual d'ús egoista sense supervisió”

—Experts com David Bueno defensen que en alguns moments el mòbil pot tenir un ús pedagògic a l’aula, però sostenen que és millor prohibir les xarxes socials als menors de setze. És a dir, una cosa és la pantalla i una altra tot allò que generen uns algorismes addictius i el contingut que s’hi troben. Què en penseu? 
—Amb en David Bueno som amics, però no sempre estem d’acord. Què proporciona la xarxa a un adolescent? Aquest és un problema. L’altre és què dimonis fa el capitalisme digital –Meta, Google i companyia– amb relació a les xarxes. Aquestes empreses volen que sentin que hi estan bé perquè s’hi quedin el màxim de temps possible. Hi ha coses que s’haurien de fer i ningú no s’hi atreveix: que l’algorisme sigui clar i en treguin la part de la reiteració. O bé que no es puguin captar dades dels menors. Que si el noi ha buscat tres vegades sobre la cervesa, no li aparegui publicitat de cervesa. Això no vol dir que l’adolescent sigui addicte, és que el sistema li diu “per ser feliç has d’estar en una platja bevent això”. El món digital et permet de comunicar amb imatges i afirmar-te com a subjecte diferent, a més de saber què pensen els altres. Quantes vegades anàvem de l’armari al mirall abans de sortir al carrer, a catorze anys?

—Moltes. 
—Avui et fas una selfie i el mirall parla: si tens deu m’agrada, pots sortir al carrer. És una altra dimensió. L’adolescència és un territori d’incerteses i veure com s’expressa l’altre t’ajuda a situar-te com a normal o no. Però com ajudes un adolescent a no dependre tan sols del que un altre digui que és? Aquesta és la clau. Abans eren quatre amics que deien alguna cosa de tu, ara en poden ser deu mil.

“Abans eren quatre amics que deien alguna cosa de tu, ara en poden ser deu mil”

—La causa de molts problemes de salut mental no són les xarxes socials, però és veritat que les xarxes actuen com un amplificador perillós. De pressió estètica sempre n’hem tingut, però ara potser tenim més estímuls diaris.
—Sí, i no poden construir-se sense que ningú els ajudi a descobrir per què se senten angoixats. L’efecte s’amplifica en positiu i negatiu. Avui dia també és un avantatge tenir una identitat editable. Poder ser avui una cosa i demà una altra. Però és possible ser adolescent sense estar en relació amb els teus iguals? No. El tema és com els ajudes a construir-se amb tot això.

—Però fins i tot els pares que tenen temps i interès per a estar-hi a sobre, tenen capacitat per a parar el cop d’aquest amplificador?
—Al voltant d’aquests adolescents hi ha molts adults i tots podem aportar-hi alguna cosa. Els pares tenen una capacitat d’influència i els fan sentir segurs, encara que s’hi barallin. En un món desconegut per als pares, és important que tinguin curiositat i es deixin ensenyar. Que vegi que t’interessa què fa, però sense fer cara d’espant amb la fotografia sexi que acaben de publicar. Tu pots reconèixer que d’allò no en saps, però els pots fer veure que hi ha certes coses que creus que és millor ensenyar-les als amics o la parella i prou… Encara que pensin que el pare està antiquat, veuen què penses i què suggereixes.

—I com es pot tractar sobre l’alfabetització digital a l’escola? La detecció de notícies falses, per exemple, és un element important. 
—Hem demanat que l’escola no eduqui en el pensament crític i tampoc en sentiments, vivències i emocions. Tampoc no volem tenir tutors que “perdin el temps” a escoltar-los i només volem que tinguin més competències matemàtiques i més comprensió lectora. Llavors, on aprendran a descobrir una cosa bàsica del món actual, que és que, d’entrada, tot és mentida, i has d’aprendre a destriar? Sempre parlem de l’educació transversal, que l’hauria de fer tothom i no la fa ningú. Totes les matèries haurien de pensar quina és l’essència del procés d’ensenyar i aprendre perquè els alumnes dominin la manera digital de resoldre una qüestió de la seva àrea. A la classe del meu nét els alumnes han decidit de fer el discurs de comiat amb llenguatge del Segle d’Or, per exemple. Evidentment ho han hagut de buscar.

“On aprendran a descobrir una cosa bàsica del món actual, que és que, d'entrada, tot és mentida?”

—Com es fa tot això amb l’afegit de la intel·ligència artificial? 
—Hi ha dues qüestions clau. Primera, que seria estúpid no fer-la servir, cada vegada podrà fer més coses. Segona: quines capacitats humanes no li hem de cedir mai? Hi ha el cas d’un professor que explicava intel·ligència artificial a nens de tercer i quart de primària. “Heu de dibuixar un animal que no existeix. Després heu de fer una redacció sobre com és i posar-la al ChatGPT, i a veure què dibuixa.” Si no li ho has explicat bé, potser apareixeran unes potes que no hi eren… Veus que hi ha moltes més imaginacions que la teva. Cent animals imaginaris més que no havies previst. Però el procés d’imaginar i expressar-te no l’has cedit.

—Força a canviar la manera de treballar dels professors… 
—Amb la intel·ligència artificial has de demanar a l’alumne com ho ha fet, de quines preguntes ha partit, què en pensa, si ell escriu així normalment… T’obliga a buscar bé què ha après. Tot ha canviat dràsticament. Si el món de l’escola és el que és –els pares demanen el que demanen, els professors estan maltractats i n’hi ha un sector que és recalcitrant respecte de tot això– i ni tenim temps ni ganes d’aturar-nos a mirar com és la vida digital de l’adolescent… Si no tenim ni idea de què dimonis hi fan i solament intentem identificar problemes, podem prohibir el que sigui, posar una clau triple per a accedir a internet, però això no ens ajudarà gens.

El festival de música Sónar 2025 comença avui a Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, amb artistes de renom mundial com Nathy Peluso, BICEP, Peggy Gou, Skrillex i Overmono com a reclams principals. Però enguany la cita arriba marcada pel boicot que desenes de grups han fet contra el festival per la seva relació amb el fons d’inversió pro-israelià Kohlberg Kravis Roberts, més conegut per les sigles KKR, que n’és un dels propietaris. Més d’una trentena d’artistes, entre els quals, un dels caps de cartell, ARCA, han renunciat a actuar-hi, i hi ha col·lectius i institucions que li han retirat el suport.

L’organització s’ha intentat de desmarcar de KKR amb dos comunicats en què diu que es desvincula de “qualsevol acció” del fons d’inversió. A més, ha expressat la solidaritat amb la població palestina víctima del conflicte. “Des del Sónar, volem expressar de manera explícita la nostra solidaritat amb la població civil palestina atrapada en la catàstrofe humanitària que es viu a Gaza”, diu el text.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Sónar Festival (@sonarfestival)

A banda, defensa la integritat de la seva independència “en tots els àmbits que defineixen la identitat del Sónar”, com ara, la línia artística, la gestió i el compromís ètic i cultural. També s’ha reivindicat com un espai “d’acollida i projecció per a totes aquelles veus que representen les seves comunitats”.

Igualment, explica que manté el 87% de la programació inicial i que farà donatius a unes quantes ONG que treballen per ajudar la població de Gaza i que permetran l’entrada al festival de simbologia en favor del poble palestí. A banda, ha anunciat noves accions que s’integraran a la programació musical, com ara, una activitat a l’escenari SónarÀgora, divendres, per a reflexionar i debatre sobre el paper de la cultura en el context global actual, marcat per la consolidació financera, la censura, la precarització estructural i els conflictes geopolítics.

Malgrat això, la vinculació de l’esdeveniment amb el fons voltor ha generat força inquietud entre artistes i públic, fins al punt que els organitzadors del certamen van haver d’habilitar un procediment per al retorn de les entrades adquirides.

Què és KKR i quins negocis té a Israel?

KKR & Co. L.P. –inicialment, coneguda com a Kohlberg Kravis Roberts & Co.– és una multinacional de capital risc amb seu a Nova York, que es dedica a la gestió de fons d’inversió de capital privat. Va ser fundada el 1976 per Henry Kravis, George Roberts i Jerome Kohlberg amb un capital de 120.000 dòlars i, actualment, ja és la segona estructura financera més important del món, darrere de Blackstone. A més, té oficines a tot el món, incloses nou a Europa.

El 2019, el fons va comprar Axel Springer S.E., la companyia editorial alemanya més important i propietària de capçaleres periodístiques de prestigi com Bild, Die Welt, Politico o Business Insider. Entre les seves propietats, compta d’ençà del 2014 amb AVIV Group, una empresa especialitzada en portals immobiliaris que opera a països com França, Bèlgica, Alemanya i Israel. Un dels actius a Israel és el portal d’anuncis Yad2, que aquests darrers anys ha promocionat la compra-venda d’habitatges en indrets com Cisjordània, Gaza o l’est de Jerusalem, zones ocupades per l’exèrcit israelià i reconegudes pel dret internacional com a palestines.

La relació amb el Sónar

El 2018, Advanced Music, l’empresa catalana que havia creat el festival, en va vendre una participació sense concretar a la companyia britànica Superestruct Entertainment, un conglomerat empresarial especialitzat en la indústria de l’entreteniment i la música en directe que en aquell moment era propietat de l’inversor nord-americà Providence Equity Partners. D’aquesta manera, va perdre el control de part del seu accionariat en canvi d’una injecció de capital extern.

Per a Superestruct, va ser el primer pas d’una estratègia d’adquisició de bona part del circuit de festes i festivals a tot el món, que va continuar amb l’absorció d’empreses com The Music Republic, impulsora de cites com el FIB, el Festival de les Arts o l’Arenal Sound; o Centris, Ex-Centris i Brunch-In, organitzadores d’esdeveniments com les festes d’electrònica Brunch Electronik o l’Hivernacle i propietàries de l’empresa de fabricació de gots reutilitzables Re-Cup. En total, la companyia va adquirir vuitanta festivals a tot el món, alguns de tan coneguts com l’Awakenings, als Països Baixos; el Sziget hongarès, el Wacken Open Air d’Alemanya, el Resurrection Fest gallec i el Viña Rock, a l’estat espanyol.

Ara, l’octubre del 2024, Providence va decidir unilateralment de vendre la seva participació a Superestruct a un consorci format pel fons KKR i noranta inversors més, entre els quals, CVC, conegut per haver treballat amb la lliga espanyola de futbol. L’operació es va tancar per un import proper als 1.400 milions d’euros. El Sónar ha dit unes quantes vegades que va ser una operació financera en la qual no van tenir res a veure. També ha assegurat que no havia enviat ni enviaria “ni un euro” a KKR, i ha dit que tots els beneficis es reinvertien íntegrament en futurs certàmens.

En aquesta línia, Superstruct, en un intent de frenar el cop reputacional que ha significat la revelació de la seva relació amb KKR, ha emès un comunicat en què diu que els diners de les entrades dels seus festivals no es destinarien a cap altra activitat.

Malgrat això, KKR continua essent propietària parcial de Superestruct i, de retruc, del Sónar. Això significa que, irremeiablement, el funcionament i la rendibilitat comercial del festival afecten directament o indirecta la seva cotització a la borsa de Nova York.

Més negocis de KKR

El Sónar i la resta de festivals esmentats no són les úniques inversions que el fons ha fet al país. El 2013, va adquirir el 49,0% de Port Aventura, el parc temàtic situat entre Vila-seca i Salou (Tarragonès), per 200 milions d’euros.

A més, és accionista de l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI-RMA), la cadena de clíniques de reproducció assistida creada a València i que ara té centres a tot el món. A banda, també és propietària de la companyia telefònica MásOrange, la fusió de la versió espanyola d’Orange i MásMóvil.

En el mercat immobiliari, és propietària d’Hipoges, encarregada de gestionar i vendre una part del parc d’habitatge propietat de la Sareb.

 

La Sindicatura de Comptes ha destapat que el Departament de Drets Socials va pagar almenys 167,5 milions d’euros entre el 2016 i el 2024 que no s’havien d’haver pagat perquè els beneficiaris no complien els criteris exigits. La consellera Mònica Martínez Bravo ho ha atribuït a un sistema informàtic obsolet, atès que les prestacions es gestionen amb eines informàtiques diferents i els bancs de dades no són prou ben connectats. L’informe assenyala que el sistema de control i seguiment dels requisits per a rebre prestacions com la renda garantida de ciutadania i ajudes a joves ex-tutelats té mancances greus, i en aquest darrer cas s’atribueixen directament a la Fundació Mercè Fontanilles i la Fundació Resilis, que forma part del grup Plataforma Educativa.

D’ençà del 2022, aquestes dues entitats formen una unió temporal d’empreses (UTE) a la qual es va adjudicar el servei de valoració i seguiment de joves ex-tutelats amb un contracte de 5,58 milions d’euros, prorrogable quatre anys. Els pagaments indeguts i els incompliments importants en la detecció de casos de joves ex-tutelats que ja no podien cobrar les prestacions, però que, així i tot, les rebien vénen d’anys enrere, quan en feia el seguiment Resilis tota sola. I, tanmateix, això no ha estat obstacle perquè hagi gestionat durant anys aquest servei externalitzat.

L’avaluació de la Sindicatura de Comptes constata deficiències greus a l’hora de detectar aquests incompliments. D’una mostra de 38 expedients analitzats, tots de joves ex-tutelats que van cobrar prestacions a què ja no tenien dret durant deu mesos o més, la sindicatura ha trobat casos en què s’esmenten “experiències dels beneficiaris en el mercat de treball”, però que són mencions poc precises i sense cap referència als ingressos rebuts, o en el llindar normatiu.

En alguns altres expedients es fa constar que els joves tenen un contracte de feina, però no s’arriba a demanar que es revisi el compliment dels requisits que donen dret de rebre la prestació, o que s’extingeixi el contracte. A més, en els expedients d’alguns d’aquests beneficiaris no hi consta que treballés, però la sindicatura ha comprovat –a partir de la informació transmesa per la Seguretat Social– que en aquell període cotitzava i superava el llindar d’elegibilitat.

En aquest context analitzat, la Sindicatura de Comptes es fixa especialment en l’empresa Eina Activa Empresa d’Inserció, vinculada a la Fundació Resilis, que tenia contractats set beneficiaris de la prestació econòmica. D’aquests, sis havien superat el llindar d’elegibilitat per les rendes del treball, “però en cap cas no s’observa que s’hagués proposat d’extingir la prestació”, diu la sindicatura.

4,7 milions d’euros en tres anys

La Sindicatura de Comptes explica que aquesta mena de pagaments indeguts són sostinguts, però que hi va haver una tendència creixent entre el 2019 i el 2022 sense que el Departament de Drets Socials apliqués mesures correctives. El 2019 els beneficiaris que incomplien els requisits per a la percepció íntegra de la prestació eren el 4,64% dels beneficiaris i el desembre del 2022 n’eren el 15,37%, amb un pic de casos el juliol del 2022 (17,43%).

A aquests casos, s’hi afegeixen aquells en què la suma dels salaris i de la prestació social supera el llindar d’ingressos. Si també els tenim en compte, el setembre del 2019 el 18,10% dels beneficiaris d’aquestes prestacions les cobraven sense tenir-hi dret, i el desembre del 2022 havien crescut fins al 25,87% del total.

L’òrgan estima que els pagaments indeguts de la prestació a joves ex-tutelats entre el setembre del 2019 i el desembre del 2022 s’enfila fins a 4,7 milions d’euros, l’11,8% del total dels pagaments que es van ordenar en aquest període. D’aquest import, 804.384 euros tindrien una antiguitat superior.

Una vigilància deficient

Malgrat que el servei de valoració i seguiment de joves ex-tutelats ha estat adjudicat a la Fundació Resilis primer, i a l’UTE de Resilis i la Fundació Mercè Fontanilles després del 2022, la sindicatura remarca que la responsabilitat final del seguiment d’aquests joves és de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). També hi tenen un paper clau les entitats gestores d’habitatge, que han d’informar de qualsevol canvi quan el beneficiari resideix en un dels seus habitatges. Amb tot, la sindicatura constata que no s’han detectat mecanismes de control eficaços ni accions correctives aplicades en el moment que calia.

Segons l’informe, la combinació de manca de supervisió institucional, ineficiència en la gestió informàtica i negligència en el seguiment ha facilitat un model de prestacions molt exposat a irregularitats sostingudes, amb costs econòmics i institucionals importants.

El debat sobre l’aeroport de Barcelona fa una certa nosa a Junts per Catalunya i Esquerra Republicana: fins ara, tots dos han evitat de pronunciar-se sobre l’acord per a ampliar-ne la tercera pista que el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha segellat amb AENA i amb el govern espanyol. L’argument és que l’acord preveu tan sols la reforma de la infrastructura, i no n’altera la governança, dominada per la part espanyola. La propietat d’AENA, un monopoli que gestiona quaranta-sis aeroports i dos heliports de tot l’estat espanyol, és un 51% d’una empresa pública espanyola i un 49% d’inversors privats. Tant Junts com els republicans reclamen, ara, un trencament que permeti “el traspàs integral” de l’aeroport a la Generalitat.

Tots els detalls sobre el projecte per a ampliar l’aeroport de Barcelona

La portaveu de Junts al parlament, Mònica Sales, digué, el dia de l’anunci: “L’estat espanyol, a través d’AENA, només concep el Prat com una terminal secundària de Barajas, com si fos la seva T5, simplement una extensió perifèrica. Si Catalunya no en té la titularitat o la gestió, l’estat espanyol farà que l’aeroport del Prat continuï essent subsidiari i una terminal satèl·lit de Madrid.” I la secretària general d’Esquerra Republicana, Elisenda Alamany, es va manifestar en uns termes semblants: “El president Illa ha explicat que no tenim un aeroport de primera, però s’ha oblidat d’explicar per què: perquè AENA ha pres decisions estratègiques que ens han deixat un aeroport que no respon a les necessitats dels catalans. Al govern li falta ambició nacional”, va dir ahir.

Hi ha qui tot plegat ho considera un subterfugi, vist que Esquerra, sòcia de govern d’Illa, no pensa fer-lo trontollar, i vist que Junts, fins ara, havia tendit a donar suport a l’ampliació, i que, de fet, l’ex-vice-president Jordi Puigneró havia presentat a AENA una proposta molt semblant. Segons Germà Bel, professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, Esquerra i Junts “fan teatre”. “Una discussió és sobre si té sentit que el govern central mani sobre l’aeroport de Barcelona quan, a Europa, cap govern central de cap país comparable no mana sobre cap aeroport de cap segona ciutat. I una altra discussió és sobre aquesta proposta d’ampliació, d’acord amb el diagnòstic problemàtic de les limitacions del Prat. Una qüestió és quina solució es dóna als problemes operatius i una altra de ben diferent, qui els la dóna”, diu.

Jordi Rossell, professor d’economia a la Universitat de Girona, ho veu d’una manera semblant, i recorda que, en la negociació d’aquests darrers anys amb els socialistes espanyols, la qüestió de l’aeroport no ha estat mai protagonista. Esquerra va pactar amb Illa la creació d’una Autoritat Aeroportuària Catalana, però la clau és Madrid. “En la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, la qüestió de la gestió de l’aeroport no recordo que hi fos, i si hi va ser a ningú no li ha interessat de recordar-ho ara”, diu. Bel il·lustra l’explicació amb un exemple: “Imagineu-vos que el PP o el PSOE fan una reforma que proposa de duplicar les pensions o retallar-les per la meitat, i que Junts i ERC surten i diuen: ‘Res de tot això no té sentit si no agafem el control de la Seguretat Social.’”

A l’hora de decidir l’ampliació, consideren, el problema de fons no ha estat pas de governança, sinó de trobar un equilibri de costs polítics. Ampliar la pista per la Ricarda posava el dit a la nafra dels Comuns i d’alguns sectors d’Esquerra, per la qüestió ecològica, i ampliar-la per la banda de Gavà i Castelldefels podia afectar més aviat els socialistes. I la solució ha estat clara: “La prioritat sempre ha estat de no afectar els veïns. Encara més: el document del govern es demana com aconseguir les noranta operacions per hora, sempre amb la premissa de no afectar els veïns. Avantposen destruir una part de la Ricarda a haver de fer compensacions als habitatges de Gavà Mar i Castelldefels. Això és la política, al cap i a la fi”, diu Rossell. Bel encara va més enllà: “Si Gavà sud fos Bellvitge o el Gornal, ja ho haurien aplanat. És una qüestió de classe.”

Els efectes estructurals de la governança espanyola

Tot amb tot, més enllà de l’anàlisi de la primera línia política institucional, Bel i Rossell coincideixen a diagnosticar problemes estructurals que, certament, es deriven de la governança espanyola dels aeroports. “És un gran tema, encara que ells el facin servir per amagar-se”, diu Bel. D’entrada, remarquen que és una anomalia arreu d’Europa que la xarxa aeroportuària es gestioni amb un monopoli, cosa que no passa pràcticament enlloc més d’Europa, i tanmateix veuen molt lluny la possibilitat de trencar-lo. Això, a banda l’ampliació, crea un marc de fons en què la Generalitat no talla mai el bacallà: AENA treballa per tenir-ne el suport, com ha passat ara, però a la pràctica, és clar, podria haver imposat la seva solució igualment. “Pensar que AENA es desmembrarà és fer volar coloms. Passaran moltes coses en aquest món abans”, diu Rossell.

Tots dos coincideixen, de fet, que ni tan sols durant el desenvolupament del projecte d’ampliació no hi haurà més presència de l’administració catalana. Bel recorda que la Generalitat és competent tan sols en alguns aspectes urbanístics, però que fins i tot en les qüestions ambientals la competència és del ministeri del ram espanyol. Rossell apunta la importància del fet que, en aquests moments, els socialistes governin a cada banda de la plaça de Sant Jaume, a la Moncloa i que, a més a més, tinguin Maurici Lucena de president d’AENA, però no creu que res de tot això es tradueixi en més poder català. “Hi pot haver una mera invitació a participar, d’alguna manera, en l’elaboració del pla director, però aïllada. A tot estirar, hi haurà un cert bon ambient, però, al cap i a la fi, qui acabarà decidint sempre serà AENA”, diu.

Una part del diagnòstic d’Alamany, però, sí que l’assumeix Rossell. El model centralista ha maltractat el sistema aeroportuari català. “Hi ha un objectiu polític. El fet que el 51% d’AENA sigui a les mans de l’estat espanyol i que sigui un dels únics monopolis de gestió aeroportuària que hi ha a Europa té a veure amb una política de construcció nacional molt concreta i molt clara.” Durant molts anys, la prioritat era engreixar l’aeroport de Barajas, a Madrid, en detriment del de Barcelona. Això s’ha concretat, per exemple, en el fet que AENA ha posat sovint de condició a les companyies internacionals que els seus vols passessin, primer, per Madrid, i si de cas ja farien rutes a Barcelona. “Es facilita que hi hagi abans molts més vols a Barajas que no pas a Barcelona. Aquesta setmana mateix ho hem vist amb la Xina”, diu Rossell. “Vendre un aeroport bé vol dir no tenir un gestor aeroportuari que diu, com de vegades passa: ‘Si vols fer un vol a Espanya, primer ha de ser a Madrid’”, subscriu Bel.

Una de les primeres coses que hauria permès un model de gestió català hauria estat d’alterar les taxes. Segons Rossell, per a AENA és un tabú tocar-les perquè no volen competència entre aeroports, cosa que ha perjudicat Barcelona, perquè l’ha omplerta de vols de baix cost. “Si AENA avui mateix decidís d’apujar les taxes a l’aeroport de Barcelona, una part de les companyies low cost es traslladarien directament cap a Girona i Reus, perquè la companyia de llarg radi no marxarà per un augment de vint euros al bitllet, però la que fa vols low cost potser sí”, diu. En aquest punt, Bel és més escèptic, perquè creu que el problema de l’operativitat –és a dir, no arribar a noranta vols per hora per manca de capacitat– continuaria.

Una de les conseqüències d’aquesta gestió centralitzada també ha estat l’opacitat. L’historial de les dades segregades per aeroport, durant el temps que es van publicar, mostrava que els beneficis d’AENA provenien molt més de Barcelona que no pas de Madrid, però, en canvi, la inversió acumulada era molt superior a la capital espanyola que no pas a la catalana. Bel ho denuncia que no tinguem les dades i ho compara amb la manca de transparència quant a les balances fiscals. Sigui com sigui, insisteix que cal superar la idea que Madrid s’eleva només gràcies als privilegis de l’estat, perquè ja fa temps que vola tota sola. En la mateixa línia, Rossell constata que hi ha hagut una sobreinversió per a beneficiar Madrid, però creu que Barajas no té pèrdues –a tot estirar, menys beneficis que no podria obtenir, perquè ha d’amortitzar una infrastructura més potent.

Els batlles del Prat de Llobregat i de Castelldefels (Baix Llobregat), Alba Bou i Manu Reyes, han reiterat avui el rebuig a la proposta d’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Ho han fet després d’una reunió amb la consellera de Territori, Sílvia Paneque, convocada per exposar els detalls del projecte presentat ahir pel president de la Generalitat, Salvador Illa.

Tots els detalls sobre el projecte per a ampliar l’aeroport de Barcelona

La proposta preveu d’allargar en cinc-cents metres la tercera pista, un plantejament que, segons que ha dit Reyes, pot fer que Castelldefels passi de tenir sobrevols d’avions cada cinquanta segons a tenir-ne cada trenta. El batlle ha manifestat “preocupació” per l’impacte que això pot tenir en la salut dels veïns i ha anunciat que convocarà tots els grups del consistori per consensuar una veu única de rebuig a qualsevol ampliació que no contempli mesures de compensació i de reducció dels sobrevols.

A més, ha criticat que el projecte inclogui compensacions ambientals però cap mesura específica per mitigar els efectes sobre la salut i ha lamentat que la reunió d’avui hagi estat simplement per comunicar una proposta tancada entre la Generalitat, el govern espanyol i AENA, sense que els ajuntaments hi hagin pogut intervenir.

En aquest sentit, Bou ha denunciat també la manca de participació del món local i ha retret que la reunió no s’hagués fet abans. Segons que ha explicat, no se’ls ha aportat cap novetat respecte del document difós ahir a la premsa: “Ha estat més un monòleg que no un diàleg.”

L’alcaldessa del Prat ha reclamat que s’aclareixi quin serà el model de governança del projecte, com es relacionaran d’ara endavant i quines seran “les trobades de veritat”.

El president nord-americà, Donald Trump, ha obert una crisi enorme a Los Angeles arran d’ordenar l’ús de la Guàrdia Nacional per a reprimir-hi les protestes i d’enviar-hi més tard els marines. Fent això, ha portat als límits l’equilibri de poders entre els estats i la federació, atès que la Guàrdia Nacional és la part de l’exèrcit dels EUA que està en mans de cadascun dels governadors dels estats, i el president només pot mobilitzar-la d’acord amb ells, cosa que no ha passat.

Vicent Partal explica en aquesta Pissarreta què és la Guàrdia Nacional, aclareix si és un exèrcit o no i de qui depèn, i posa en relleu la crisi constitucional que obre aquesta actitud del president dels Estats Units.

 

La tensió creada per Trump a Los Angeles reobre el debat sobre la possibilitat de la independència de Califòrnia

L’informe de la Sindicatura de Comptes que va veure la llum ahir és demolidor i no hi ha cap manera d’adormir-lo amb eufemismes. Entre el 2016 i el 2024, el Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya va malgastar no pas menys de 167,5 milions d’euros en pagaments indeguts. Són diners que van anar a parar a mans que no complien els requisits per a rebre’ls, són diners que van ser dilapidats per incompetència, per negligència o per alguna cosa molt pitjor encara, que tard o d’hora descobrirem si és així.

Les dates no enganyen i els noms propis tampoc. En el període que abasta l’informe, entre el 2016 i el 2024, el Departament de Drets Socials va estar en mans de consellers d’Esquerra Republicana durant set anys i de Junts per Catalunya un any: Dolors Bassa (del gener del 2016 fins al 155), Chakir El Homrani (del maig del 2018 al maig del 2021), Violant Cervera (del maig del 2021 a l’octubre del 2022) i Carles Campuzano (de l’octubre del 2022 a l’agost del 2024).

Ells són, per tant, els primers que han de donar explicacions públiques i extenses sobre què va passar durant el seu mandat. I nosaltres, des de l’independentisme, els les hem d’exigir amb una especial insistència. Tantes com calga i fins que no quede ni una ombra de dubte sobre on va anar a parar cada euro balafiat.

Perquè, més enllà de les xifres, aquest escàndol dol d’una manera molt especial en termes polítics. No hi ha cap dubte que el comportament d’aquesta conselleria traeix greument l’essència d’allò que l’independentisme ha proposat a la societat catalana d’ençà del 2012: que per posar fi a les pràctiques vergonyoses d’un règim corrupte com l’espanyol cal construir una república catalana neta. Tot això que hem vist reflectit en aquest informe va en la línia contrària.

No hi ha excuses que valguen, doncs. Cal reclamar explicacions sense contemplacions ni prevencions –com faríem si en el cas hi hagués involucrada qualsevol altra força política, però amb més interès encara, precisament per evitar que el comportament d’uns quants contamine i embrute l’aspiració de molts.

Cal esbrinar si darrere aquests 167 milions hi ha simple incompetència –com curiosament sembla defensar el PSC, segurament perquè necessita els vots d’Esquerra– o si hi ha alguna cosa més greu. Cal analitzar –i com a periodistes ens comprometem a fer-ho en la mesura que puguem accedir a les dades– qui eren els beneficiaris d’aquests pagaments indeguts. I cal investigar, sobretot, si hi ha connexions polítiques demostrables, que convertirien aquest escàndol en un afer encara més sòrdid i determinant.

Perquè sobre tot aquest afer plana la sospita que una part dels diners van anar a parar a entitats o persones afins als partits que governaven, molt en concret a entitats i persones pròximes a una Esquerra Republicana que aquests dies ha tingut un comportament obscè –provant de manipular, obstaculitzar i boicotar qualsevol investigació sobre les irregularitats en la gestió de la DGAIA, primer, i del conjunt del departament, després.

He dit que hi plana la sospita i vull aclarir –perquè ningú no faça demagògia– que això no ho dic, precisament, a la babalà. La CUP ho va denunciar clarament ara fa uns quants mesos al parlament. I un testimoni protegit per l’Oficina Antifrau, quan va participar en La tertúlia proscrita, va explicar que cada vegada que denunciava als seus superiors irregularitats com les que ara ha presentat l’informe, la Generalitat, la conselleria, li deien que callàs.

Explicacions doncs. Ràpides i a fons.

 

PS1. Arnau Lleonart ja ha començat a treballar sobre el material que conté l’informe i n’ha tret unes primeres conclusions que podeu llegir ací: “Les entitats assenyalades pels pagaments indeguts a joves ex-tutelats”.

PS2. Un altre dels grans temes d’aquests dies és l’anunciada ampliació de l’aeroport, una ampliació que esquiva un tema de fons molt important: qui mana sobre l’aeroport. D’això, n’ha parlat Ot Bou amb Germà Bel i Jordi Rossell en aquest reportatge.

PS3. La crisi que ha desencadenat Donald Trump amb l’estat de Califòrnia origina una certa confusió a Europa, perquè l’estructura de les forces armades dels Estats Units té unes característiques pròpies, especialment en el cas de les guàrdies nacionals de cada estat. Ho explique en aquesta Pissarreta. També, de Los Angeles estant, Reis Thebault i Molly Hennessy-Fiske ens expliquen com ho viuen els ciutadans: “Lliura una guerra contra nosaltres”: els veïns de Los Angeles prometen defensar la seva ciutat de Trump

PS4. Jaume Funes sempre és una veu a tenir en compte a l’hora d’entendre la realitat dels adolescents. El psicòleg, educador i periodista acaba de publicar un llibre sobre la relació entre els adolescents i les pantalles, del qual parla en aquesta entrevista de Clara Ardèvol: “Avui et fas una ‘selfie’ i si tens deu ‘m’agrada’ pots sortir al carrer”.

La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) organitzarà un debat entre quatre dirigents polítiques catalanes per reflexionar sobre com bastir projectes que posin “l’alegria al centre” de l’acció política. Hi participaran Lluïsa Moret (PSC), Diana Riba (ERC), Gemma Tarafa (Comuns) i Laure Vega (CUP).

El debat es farà el 4 de juliol, en la darrera jornada de la UPEC, que enguany tindrà lloc del 2 al 4 de juliol a la seu de CCOO de Catalunya. El lema triat per a aquesta edició és “En defensa de l’alegria”, amb la voluntat d’abordar la política i el pensament crític des d’una perspectiva vitalista i mobilitzadora.

Les jornades s’obriran amb les intervencions de la secretària general de CCOO de Catalunya, Belén López, i del secretari general de la UGT de Catalunya, Camil Ros. La conferència inaugural anirà a càrrec de la politòloga nord-americana Jodi Dean, una de les veus més destacades del pensament marxista contemporani. L’acte de cloenda serà a càrrec de l’escriptora madrilenya Belén Gopegui, coneguda per la seva obra literària compromesa i les seves reflexions sobre la cultura i la política.

Amb aquesta edició, la UPEC vol reivindicar la força de l’alegria com a motor de resistència i transformació col·lectiva en un context de crisi política, social i climàtica.

Harvey Weinstein, un dels homes més poderosos de Hollywood fins fa pocs anys, ha estat declarat culpable d’un delicte d’agressió sexual en primer grau per un jurat de Manhattan. El veredicte forma part del nou judici fet després d’haver anul·lat el Tribunal d’Apel·lacions de l’estat de Nova York la condemna anterior de 2020 per errors processals.

La condemna d’avui fa referència a la denúncia de Miriam Haley, productora i antiga assistenta de televisió, que va acusar Weinstein d’haver-li practicat sexe oral per força l’any 2006. El jurat, en canvi, l’ha absolt del càrrec d’agressió sexual contra Kaja Sokola, una jove actriu polonesa que diu que Weinstein la va agredir quan tenia setze anys. Queda pendent una tercera acusació, la de l’actriu Jessica Mann, que l’ha denunciat per una violació el 2013; el jurat encara no ha arribat a cap veredicte en aquest cas i continuarà deliberant demà.

Weinstein, de setanta-tres anys i amb greus problemes de salut, ha assistit al judici en cadira de rodes i des d’un hospital penitenciari, on rep tractament per leucèmia. Ha negat totes les acusacions i ha al·legat que les relacions van ser consentides. Les tres dones han testificat durant el judici i han explicat amb detall i emoció com van viure els fets. Segons la fiscalia, Weinstein es valia del seu poder dins la indústria per fer promeses de feina a dones joves i atreure-les en entorns privats on les agredia. La defensa, en canvi, ha sostingut que totes les relacions van ser “mútues i beneficioses”, i ha aportat testimonis que asseguraven que les víctimes havien continuat tractant Weinstein de manera cordial després dels fets.

El cas és especialment significatiu perquè es considera una prova de resistència del moviment #MeToo, que va esclatar precisament per les desenes d’acusacions contra Weinstein i va impulsar moltes altres denúncies d’agressions i abusos en diversos àmbits del poder. Amb tot, el moviment ha perdut protagonisme els últims anys en favor d’altres lluites socials. Malgrat que la primera condemna de Nova York ha estat anul·lada, Weinstein continua empresonat per una altra condemna a Califòrnia per una violació, que li va comportar una pena de setze anys i que actualment té recorreguda. En total, més de cent dones l’han acusat d’agressions sexuals, entre elles actrius tan conegudes com Gwyneth Paltrow o Salma Hayek.

Weinstein va fundar la productora Miramax i després el seu propi estudi, amb èxits com Shakespeare in Love o Pulp Fiction. La seva caiguda en desgràcia ha marcat un abans i un després a Hollywood.

En un acte celebrat al recinte de Món Sant Benet, l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició ha lliurat els Premis Nacionals de Gastronomia 2025, que reconeixen anualment la millor cuina del país. Enguany, ha tornat a destacar la doble essència de la gastronomia catalana, amb un homenatge tant la creativitat contemporània com a la solidesa de la cuina tradicional.

El Premi Nacional de Gastronomia a la cuina d’autor 2025 ha estat per a Marc Gascons, del restaurant els Tinars (Llagostera), per la seva cuina elegant, senzilla i compromesa amb el territori. Amb una estrella Michelin d’ençà del 2008, l’Acadèmia destaca que Gascons ha sabut renovar la tradició empordanesa amb un estil fresc i honest. Format al costat de referents com Joan Roca, la seva cuina es fonamenta en quatre valors essencials: tradició, producte, senzillesa i elegància.

En la categoria de cuina tradicional, el Premi Nacional de Gastronomia 2025 in memoriam ha reconegut la figura de Fermí Puig, un dels grans noms de la cuina catalana. Amb una trajectòria que inclou estades al Bulli, la direcció del Drolma (amb estrella Michelin) i la creació del Petit Comitè, Puig va dedicar la vida a preservar la cuina clàssica catalana. Conegut també pel seu coneixement cultural i perquè tenia presència als mitjans, la seva mort l’any passat va deixar un llegat profund que l’Acadèmia ha volgut honorar amb la col·laboració de Ferran Adrià i Jordi Basté, encarregats de glossar la seva trajectòria.

Els altres guardonats destacats d’enguany han estat:

• Montse Serra, de Miramar (Llançà), ha rebut el premi de cap de sala 2025 per la seva trajectòria exemplar al capdavant de la sala d’un restaurant amb dues estrelles Michelin. Amb una sensibilitat especial i una capacitat per transmetre emoció i coneixement, Serra representa una figura clau en l’experiència gastronòmica.
• El premi revelació 2025 ha estat per a Moha Quach, jove cuiner del restaurant el Terrat de Tarragona. La seva proposta, que combina arrels marroquines, cuina de proximitat i esperit sostenible, ha destacat pel seu respecte pel territori i el rebuig d’additius o tècniques agressives.
• La periodista Mònica Ramírez ha estat guardonada amb el premi Nèstor Luján de periodisme gastronòmic 2025 per l’article “La cuina puja al tractor”, publicat a la revista Cuina. El text retrata la implicació dels xefs en el món rural i la relació entre alimentació, paisatge i sostenibilitat.
• Finalment, el premi especial de l’Acadèmia ha estat per a Josper S.A., empresa pionera nascuda a Pineda de Mar el 1969 i reconeguda internacionalment per la seva innovació en forns brasa. Amb presència en més de cent països, Josper ha revolucionat les cuines professionals amb la seva famosa “caixa màgica”.

El president de l’Acadèmia, Carles Vilarrubí, ha remarcat la importància de la gastronomia com a “pilar fonamental de la nostra economia i patrimoni col·lectiu”, i ha recordat el paper clau que tenen tots els actors del sector, des de la pagesia fins als grans cuiners.

L’acte de lliurament, fet en un sopar d’excel·lència a càrrec del xef Iván Margalef del restaurant L’Ó, ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona, CaixaBank i Veolia, i la col·laboració de Renault i Foment Treball.

El dispositiu de recerca ha trobat avui el cos sense vida de Juan Herrera, l’home desaparegut a la mar el cap de setmana passat. L’han localitzat cap a les 14.30 a unes quatre milles del far de Cala Figuera, a la badia de Palma. El cadàver ha estat traslladat al port de Santa Ponça. Herrera i la seva parella havien salpat dissabte a la tarda del port Adriano, però se’ls va perdre la pista poc després.

Dilluns a les 18.00 es va trobar la llanxa motora amb què viatjaven –una Sea Ray 270 Sundancer de vint-i-set peus anomenada Zaragall– a la deriva i sense tripulació, a una milla de l’illa de la Dragonera. La Guàrdia Civil manté actiu el dispositiu per a mirar de localitzar la parella d’Herrera, l’Angelita, de qui encara no se sap res.

A més, avui s’ha localitzat un altre cos en estat avançat de descomposició a unes catorze milles al nord-oest de la Dragonera. El cadàver ha estat vist des d’una embarcació, però encara no se n’ha pogut determinar la identitat.

Un adolescent gairebé s’ha ofegat aquesta tarda en un gorg de les Planes d’Hostoles (Garrotxa) i un helicòpter l’ha traslladat a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Ha poc després de les cinc de la tarda al gorg de Santa Margarida. El menor, que formava part d’un grup que feina una excursió a la zona, ha entrat dins l’aigua per banyar-se. Una dona ha vist que s’ofegava i tenia dificultats per sortir-ne. L’han tret inconscient i sense pols, tot i que els serveis d’emergència han aconseguit de revifar-lo.

En veient la gravetat del seu estat, un helicòpter medicalitzat l’ha traslladat fins a l’Hospital Josep Trueta poc després de les sis de la tarda.

Al gorg s’hi han traslladat efectius dels Mossos d’Esquadra, quatre dotacions de bombers i personal del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). L’Ajuntament de les Planes d’Hostoles ha habilitat el pavelló municipal perquè la resta del grup rebi atenció psicològica abans d’agafar l’autocar que els ha de tornar a Girona aquest vespre.

Junts per Catalunya ha reaccionat a l’informe de la Sindicatura de Comptes d’avui, que assenyala irregularitats al Departament de Drets Socials, reclamant que s’apliquin les recomanacions de l’ens. ERC, ara com ara, manté silenci. Fonts del partit han explicat a VilaWeb que volen analitzar detalladament l’informe i tota la informació i que avui no podrien oferir-ne cap valoració acurada.

La Sindicatura de Comptes ha assenyalat que, entre el 2016 i el 2024, el Departament de Drets Socials va pagar 167,5 milions d’euros que no s’havien d’haver pagat perquè els destinataris no complien els requisits per a cobrar-los. En aquests anys, els consellers de Drets Socials foren Dolors Bassa (ERC), Chakir El Homrani (ERC), Violant Cervera (Junts) i Carles Campuzano (ERC). D’ençà de l’agost del 2024, la consellera és Mònica Martínez Bravo (PSC).

Junts per Catalunya ha reclamat al govern que apliqui les recomanacions recollides en el nou informe de la Sindicatura de Comptes sobre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). La diputada Ennatu Domingo s’ha adreçat a la consellera durant la comissió de Drets Socials d’avui al parlament: “Des del primer moment atengui el que diu la sindicatura i treballem entre tots per donar la garantia als ciutadans que els recursos públics es gasten adequadament, en bé d’aquells que més ho necessiten i per fer un país més cohesionat i amb oportunitats per a tothom.”

Domingo ha recordat a la consellera que, en un informe anterior de la Sindicatura de Comptes, el PSC va retirar una proposta de resolució i va acabar votant en contra d’aplicar les recomanacions. També ha reclamat que la refundació de la DGAIA no sigui solament un canvi de nom i que no s’acabi fent una “rentada de cara”.

ERC parla d’un context excepcional

Per part d’ERC, el diputat Joan Ignasi Elena ha dit en la comissió que no volia fer esment de l’informe de la sindicatura, però sí algunes valoracions per a ajudar a entendre el context. Ha explicat que l’any 2018es va passar d’atendre 600 menors no acompanyats tutelats a 3.600. “Això ha generat una pressió extraordinària. Hi ha una exigència moral i jurídica”, ha dit.

Segons Elena, es va viure una situació d’excepcionalitat perquè durant uns quants mesos no hi havia conseller fruit de l’aplicació de l’article 155 i tot depenia de la ministra de Sanitat espanyola, Dolors Montserrat. “En particular, en aquella època, es van gastar 800 milions d’euros, que van ser despeses no autoritzades, i després el govern va haver de fer reconeixements de deute”, ha afegit.

Ex-responsables d’Afers Socials admeten “incidències”, però neguen irregularitats contractuals a la DGAIA

Quines són les recomanacions de la Sindicatura de Comptes?

La Sindicatura de Comptes proposa un conjunt de millores per a reforçar l’eficàcia, la transparència i l’impacte social de les prestacions gestionades pel Departament de Drets Socials. Entre les recomanacions, es destaca la necessitat de definir objectius clars i mesurables, amb indicadors homologats i seguiment públic per garantir decisions correctes i facilitar que es retin comptes.

També es proposa de flexibilitzar els requisits d’accés a les ajudes, tot permetent compatibilitats amb uns altres ingressos i ajustant les quantitats a les necessitats reals de les llars. A més, es demana de reduir la fragmentació actual del sistema, fusionant prestacions i coordinant més bé ajuts catalans, espanyols i locals, gràcies a una finestreta única d’atenció.

Una altra línia de treball és de territorialitzar les polítiques socials, calculant l’escletxa de pobresa per zones i perfils concrets, per assignar recursos de manera més ajustada i eficaç. En matèria de gestió, la sindicatura recomana de digitalitzar i automatitzar els processos administratius, tant en els controls com a les auditories, i alhora garantir la protecció de les persones vulnerables en cas de reclamació d’imports indeguts.

També s’insta a reforçar els mecanismes de control sobre les entitats gestores, a fi d’assegurar més transparència, intercanvi d’informació i seguiment en temps real dels fons públics. Alhora, es proposa de desenvolupar indicadors territorials, implicar els ajuntaments en la detecció de situacions de risc i establir un sistema estable d’avaluació i millora contínua. I, en cas que es condonin o prescriguin crèdits durant l’execució d’ingressos, caldrà justificar-ne el reintegrament d’acord amb la normativa de finances públiques vigent a Catalunya.

Brian Wilson, cofundador i ànima creativa dels Beach Boys, s’ha mort a vuitanta-dos anys. La seva família ho ha anunciat en un comunicat en el qual demana respecte pel dol. L’any passat s’havia fet públic que patia un trastorn neurocognitiu semblant a la demència.

Nascut a Inglewood (Califòrnia) el 1942, Wilson va revolucionar el pop dels anys seixanta amb harmonies complexes i produccions d’estudi innovadores. El seu àlbum Pet Sounds (1966) és considerat una de les obres mestres de la música moderna. Més endavant, va lluitar durant dècades contra problemes de salut mental i addiccions.

Tot i les dificultats personals, Wilson va continuar fent música tot sol i va rebre reconeixements com el Grammy honorífic i l’ingrés al Rock and Roll Hall of Fame. Se’n va una de les veus més influents del pop del segle XX, però el seu llegat roman viu en cançons com God Only Knows, Surf’s Up o Wouldn’t It Be Nice.

We are heartbroken to announced that our beloved father Brian Wilson has passed away.

We are at a loss for words right now.

Please respect our privacy at this time as our family grieving.

We realize that we are sharing our grief with the world.

Love & Mercy pic.twitter.com/sIe7TUUdOm

— Brian Wilson (@BrianWilsonLive) June 11, 2025

L’Audiència de Barcelona ha acordat d’amnistiar també Roser Clavell Soldevila i Albert Royo Mariné, però els deixa fora en dues partides concretes, per les quals acorda de mantenir-ne el processament en el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Són els únics dos investigats de la macrocausa per l’organització del referèndum del Primer d’Octubre que no s’han beneficiat plenament de la llei d’amnistia, segons que recull la interlocutòria judicial emesa avui.

La interlocutòria exposa que no s’ha pogut acreditar que les actuacions d’aquests dos ex-alts càrrecs del Diplocat en dos contractes, un de neteja i un d’auditoria,  s’emmarquessin en la voluntat de promoure la independència de Catalunya o de contribuir directament a fer del referèndum, condició necessària per a aplicar-los la llei.

Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay