Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El març del 2022, el director general del New Zealand Team i màxim responsable de la Copa Amèrica de vela, Gran Dalton, va anunciar que Barcelona havia estat nominada seu de la trenta-setena edició de la competició. A l’acte, també hi eren el president de la Generalitat d’aleshores, Pere Aragonès, i l’ex-batllessa de la ciutat Ada Colau. Malgrat que els precedents a València els anys 2007 i 2010 indicaven al contrari, l’esdeveniment es va promocionar com un impuls a l’economia barcelonina i catalana.

El govern de Collboni flirteja ara amb els jocs olímpics: “Sigui per al 2036, el 2040 o el 2044”

De fet, el juny del 2023, la Universitat Pompeu Fabra va publicar un informe encarregat per la Fundació Barcelona Capital Nàutica, l’organització que agrupa les administracions que s’han encarregat d’organitzar la copa –la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el govern espanyol, el Port de Barcelona, la Cambra de Comerç i Barcelona Global–, en què s’anunciaven a so de bombo i platerets xifres d’impacte econòmic, com ara un augment de l’activitat productiva de 1.239 milions d’euros, la creació de 18.876 llocs de feina i l’arribada de 2,5 milions de visites a la ciutat.

Ara, mesos després d’acabar-se la competició, un altre estudi encarregat per la mateixa fundació, en aquest cas elaborat per la Universitat de Barcelona, constata que l’impacte econòmic final ha estat inferior al previst. Concretament, la contribució de la copa al PIB català ha estat de 1.034 milions d’euros, un 16,5% menys del que s’havia projectat.

Quant a la creació d’ocupació, un altre dels grans arguments emprats per a justificar el desembarcament de la Copa Amèrica a la ciutat, l’informe diu que la competició ha contribuït a crear-ne 12.872, 6.004 menys dels prevists.

Mazón diu que farà tot el possible per recuperar la Copa Amèrica a València: “No em rendiré”

Fracàs en el nombre d’assistents

La competició també ha fet figa en nombre d’assistents. Si els organitzadors esperaven 2,5 milions de visites, la xifra final ha estat de tan sols d’1,8 milions, un 28% menys de les que s’havien planificat. A més, hi compten les dels membres dels equips participants, els familiars, els periodistes acreditats i els voluntaris que hi han col·laborat durant els dos mesos de durada fent tasques diverses.

Per una altra banda, aquest concepte de visites ha originat força controvèrsia. La Directa va destapar que el sistema emprat per comptar-les no distingia entre els que realment assistien a les regates i els que simplement passejaven per l’indret. Per això, els autors de l’estudi –Jordi Suriñach, Esther Vayá, Rosina Moreno, José Ramón García i Javier Romaní– reconeixen que la xifra de visites és molt allunyada de la d’assistents real, atès que una mateixa persona podria haver estat comptada unes quantes vegades si va anar a uns quants punts de visualització de les regates un mateix dia o va repetir la visita més d’un dia.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Mig buit: la Copa Amèrica a Barcelona desperta poc interès

Per aquest motiu, malgrat que parteixen d’una xifra total de 2.717.150 registres d’assistència en els punts de seguiment, els responsables de l’estudi sotmeten la xifra a un procés de correcció i finalment compten 1,8 milions de visites i menys de mig milió d’assistents únics (460.819).

Un públic majoritàriament estranger i casual

Quant al perfil del públic de la Copa Amèrica, el document assenyala que gairebé dues terceres parts eren estrangers (65,9%), i que només una cinquena part eren barcelonins (20,6%). A més, entre els assistents estrangers, més de la meitat (el 56,3%) van assegurar que el motiu de la seva visita a Barcelona no era presenciar la competició de vela.

Una altra dada que il·lustra la desconnexió dels barcelonins respecte de l’esdeveniment és que sols el 17,8% dels residents van indicar en l’enquesta que tenien plans per a assistir a les regates de la Copa Amèrica o a alguna de les activitats esportives o culturals relacionades. A més, el percentatge de residents enquestats que consideren que la competició ha estat poc beneficiosa o gens per a la ciutat (40,5%) és lleugerament superior al dels qui pensen que ho ha estat força o molt (39,2%). Per contra, el percentatge dels qui creuen que l’efecte ha tingut efectes econòmics positius (41,6%) és superior al dels qui pensen que no (38,7%).

Lluny de ser un dels esdeveniments esportius més vists

Una altra cantarella que es va sentir durant la promoció de la Copa Amèrica de vela era que es tractava del tercer esdeveniment esportiu més vist del món. Ara, malgrat que la competició de Barcelona ha estat la més vista de la història, els 91,95 milions de visualitzacions comptabilitzats per la prestigiosa agència Nielsen s’allunya de cites esportives com els jocs olímpics d’estiu, el mundial de futbol, la Volta Ciclista a França o fins i tot un partit de futbol entre Barça i Madrid.

Els Comuns, els més crítics amb la competició

Els Comuns, que governaven la ciutat en el moment que es va acordar l’organització de l’esdeveniment, han estat els més durs a l’hora de valorar l’informe. Segons la portaveu Janet Sanz, l’estudi confirma “que totes les dades estaven inflades”.

Creu que les dades publicades confirmen les sospites que tenien: “Més enllà de si l’esdeveniment havia de venir o no, hi havia d’haver un lideratge públic perquè no ens costés un ronyó i a sobre no tingués impacte per a la ciutadania. Ara fa falta més que mai l’auditoria que posi llum a aquestes inversions.”

Per una altra banda, el portaveu de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, diu que l’informe retrata “llums i ombres” de la competició. A més, també reclama l’auditoria definitiva per a posar “llum a la foscor”.

El portaveu d’ERC, Jordi Castellana, lamenta que l’informe no mostri cap llegat per a la ciutat ni en l’àmbit industrial, ni en el de la innovació ni en l’esportiu. I considera efímer l’impacte de la competició a la ciutat.

Finalment, el portaveu del PP, Daniel Sirera, destaca el gran benefici econòmic que, a parer seu, ha tingut la copa. Alhora, lamenta que Jaume Collboni no hagi aconseguit de mantenir la prova, segons ell per manca d’ambició. En aquest sentit, ha destacat la facturació de 1.740 milions d’euros i els beneficis que l’informe diu que l’esdeveniment ha generat a tots els sectors econòmics implicats.

Colau reconeix ara l’error de la Copa Amèrica: “Havíem d’haver investigat més”

Marta Pontnou (1980) i Laura Fa (1974) tenen molt clar que, com a feminista, és igual si fas un assaig dens o un llibre humorístic, igualment rebràs per tot arreu. Tant per tant, elles han triat el camí de l’humor, però sense renunciar a la pedagogia i a una sèrie de reflexions que poden ser útils per a tothom. A La xona d’or (Rosa dels Vents), aborden amb ironia els diversos àmbits de la vida de les dones, especialment de les de la seva generació: amor, sexe, criança, feina… Ja avisen d’entrada que no és un llibre per als qui s’ofenen fàcilment: hi fan una crítica àcida al patriarcat sense estar-se per a gaires romanços. Parlem amb l’estilista i la periodista del cor sobre el llibre i sobre la filosofia de vida que han desenvolupat aquests darrers anys. No pas gràcies al pas del temps, sinó a l’aprenentatge que els ha donat el fet de fer xarxa amb altres dones.

—Què és la xona d’or i com us ha canviat la vida tenir-ne una? 
—Marta Pontnou [M. P.]: És un guardó simbòlic que ens hem inventat i que premia el que aconseguim gràcies a les amigues, a la lluita feminista, a les coses que aprenem…
—Laura Fa [L. F.]: L’aprenentatge vital com a senyores. Analitzem com ens pesa la llosa del patriarcat en diferents àmbits i expliquem com traiem la xona d’or per a superar els entrebancs que ens trobem.

—Qui es mereix la xona d’or?
—M. P.: Núria Feliu i altres dones que han obert camí.
—L. F.: Les amigues de què parlem al llibre també són candidates a rebre-la. O, si més no, saben la teoria. Nosaltres tenim la teoria molt apamada, però la pràctica ens costa. I bé, a en Marc Giró també la hi donaríem. Adorem la Moreneta i el Marc Giró…
—M. P.: I a en Raül Balam. També té la nostra xona.

—Per què, sobretot, Núria Feliu?
—M. P.: Va ser precursora del moviment 4B, molt de moda a Corea del Sud: va fer ostentació de no tenir parella, de no haver volgut tenir fills i d’haver-se dedicat a cantar i no a fer allò que se n’esperava. I va promocionar la llengua i la cultura catalanes.
—L. F.: Hi ha un seguit de dones que són referents feministes sense que sabessin què era el feminisme. Un exemple de les Espanyes: Rocío Jurado cantava “Ja no sento res quan ho faig amb tu.” En aquella època! Amb aquells homes que creien que només amb el seu penis es podia sentir de tot. Doncs la nostra és la Núria Feliu.

“Núria Feliu va fer ostentació de no tenir parella, de no haver volgut tenir fills”

—També dieu que era precursora del Living apart Together. Què és i per què ho defenseu?
—L. F.: Estem molt a favor que, arribat a un cert punt, cada membre de la parella visqui a casa seva. A en Guardiola no li ha acabat de funcionar…
—M. P.: Però li ha funcionat prou anys.
—L. F.: És una part de la xona d’or que no practiquem; vivim amb els senyors amb qui estem, tot i que jo passo dos o tres dies a Madrid cada setmana.
—M. P.: Però ens agradaria que les nostres filles ho fessin, és la llibertat de veritat.
—L. F.: Hi ha estudis que diuen que el 30% de les dones joves preferiran ser solteres. Perquè no volen conviure amb ningú. Però també pots estar amb algú i que cadascú visqui a casa seva. Venim de generacions en què les mares quedaven ofegades per la família i lluitem contra això.

—Critiqueu aquesta tendència de buscar parelles a les amigues solteres.
—M. P.: Sí, com si la raó d’existir requerís tenir una mitja taronja…
—L. F.: Algunes vénen de relacions desastroses i es volen tornar a emmerdar, però altres ja tenen clar que no.

—Amb l’edat això s’aprèn?
—M. P.: No, ens fotem de cap amb la mateixa pedra. És més aviat un tema d’aprenentatge personal, de xonisme d’or.
—L. F.: Hi ha gent que no sap estar sola, i tenen molt d’èxit les aplicacions en què trobes senyors que són restes de sèrie, que no els vol ningú, ni als Encants Vells…
—M. P.: I l’amiga et diu “és guapo”. Tens l’oxitocina disparada perquè acabes de tenir sexe, però no ho és…
—L. F.: Al llibre pensem molt des de la comunitat d’amigues. Una manera de mantenir-nos controlades és aïllar-nos. Tenir una xarxa d’amigues que et protegeixi, t’ajudi, et diverteixi i empatitzi amb tu és la clau de la felicitat i la llibertat.

—Desdramatitzeu el divorci. Què us sembla la frase “ara la gent ja no aguanta res”?
—M. P.: Cal aguantar? Encara es veu el divorci com un fracàs. Nosaltres donem una xona d’or a una amiga per haver-se tret de sobre una persona que li xuclava la sang, els diners, la vitalitat…
—L. F.: No fem drames. “M’he divorciat!” “Doncs enhorabona, ara tindrem més temps!” Les dones amb custòdia compartida són les més felices que hem vist.
—M. P.: Tenen una setmana o cap de setmana que són lliures.
—L. F.: A nosaltres ens va en contra, que encara estimem les nostres parelles… [Riu.]

“Les dones amb custòdia compartida són les més felices que hem vist”

—No hi creieu gens, en l’amor per a tota la vida?
—M. P.: No, però fa vint anys que estic amb una persona que m’acompanya en el viatge.
—L. F.: Jo, trenta! Nosaltres parlem de totes les opcions de relacions, no vol dir que totes siguin les nostres.
—M. P.: No crec en l’amor per a tota la vida perquè a la vida hi ha molts moments, però nosaltres tenim senyors que valen la pena… Que fem apologia dels divorcis no vol dir que estiguem divorciades. I no donem lliçons, és un tractat d’humor.

—El feminisme ha fet una crítica necessària a l’amor romàntic, però frases com ara “l’amor no és per a tota la vida” no són, a vegades, tan essencialistes com la idea de “l’amor és per a tota la vida”? No és com l’amistat, que potser dura per sempre, potser no?
—L. F.: Amb l’amor romàntic passa que, com que qui més qui menys ha patit una mica, et fa poruc. Tant de bo sigui per sempre, amb els senyors amb qui estem, però si no, no s’acaba la vida. De jove estàs convençuda que serà per sempre, però amb el temps et tornes més realista.
—M. P.: No volem anar d’il·luses. En l’amor hi ha merdes, com a tot arreu.

Marta Pontnou. Fotografia: Albert Salamé Marta Pontnou. Fotografia: Albert Salamé

—Tracteu un tema importantíssim: evitar de traspassar als fills l’obsessió amb el cos i les dietes. Què aconsellaríeu?
—M. P.: Que pares i mares no parlin dels seus cossos i dels seus suposats defectes davant les criatures. Aquest autoodi de “mira quina panxa m’ha sortit!”
—L. F.: O dir a la parella “això em fa molt de cul!” davant les criatures.
—M. P.: Les criatures veuen les mares precioses i no es plantegen si estan grasses. Si la veuen dir-se aquestes coses, es queden amb el missatge de “això és un cos imperfecte”, “això és cel·lulitis”… I després poden arribar els trastorns alimentaris.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘La xona d’or’, de Marta Pontnou i Laura Fa

—Sou una generació molt més conscienciada en aquest aspecte?
—L. F.: No tothom, però molt més que els nostres pares. A vegades les mateixes criatures et veuen mirar-te i et diuen “estàs bé, eh?”, perquè veuen que som una generació trillada amb això.
—M. P.: I està bé evitar comentaris com ara “sopo només un iogurt, que m’he fotut un fart”, “dilluns comencem dieta!”, “hem de sortir a cremar”… No t’has fotut un fart, simplement n’has gaudit. Canviar el llenguatge. Millor “soparé lleuger perquè estic plena” que “per a no engreixar-me”. I no dir coses a una criatura com ara “posa’t això, que t’estilitzarà”.

—Com a feministes, com viviu les contradiccions amb la pressió estètica?
—M. P.: Si no la tinguéssim, ens llevaríem, ens rentaríem la cara i, com Mark Zuckerberg, aniríem sempre amb la mateixa samarreta i pantalons. Maquillar-te és pressió estètica? Posar-te bòtox? On és el límit? Te’l poses tu.
—L. F.: És com el mòbil. Esculls lliurement tenir-ne, però creus que realment ets lliure d’escollir-ho? Si no en tens, ets un outsider. Ara, és veritat que pots controlar què mires. Amb l’estètica, igual: dins d’on et porta l’estructura, pots pensar què fas. Ara totes les noies porten el mateix tipus de roba, amb cossos molt diversos. Això fa anys era impensable, crec que són més fortes, malgrat les xarxes. Jo no era grassa, però igualment recordo una adolescència en què m’intentava tapar.
—M. P.: Jo vaig patir grassofòbia i ara miro les fotografies i no estava grassa…

Laura Fa. Fotografia: Albert Salamé Laura Fa. Fotografia: Albert Salamé

—Parlem de sexe. Expliqueu la història d’un home que no entenia per què la vostra amiga es tocava el clítoris mentre la penetrava. Encara estem així?
—L. F.: Sí… Ens agradaria dir el nom de l’home, però no podem. Hauria d’existir un TripAdvisor d’aquestes coses. Som una generació que hem fingit orgasmes.
—M. P.: El més fort és que ells se’ls han cregut, i ara explica’ls que no! Tu pregunta a qualsevol home: “T’han fingit algun orgasme?” Et diu que no.
—L. F.: I totes n’hem fingit! No surten els comptes… Un amic ens va explicar que havia fet sexe a la platja i ho pintava com una cosa meravellosa.
—M. P.: Meravellós per a ell!

“Som una generació que hem fingit orgasmes”

—És maco, però no és còmode…
—L. F.: Hem de baixar la sexualitat a la realitat, cosa que aconseguim molt gràcies a les converses amb amigues. Tenim amigues que no han tingut orgasmes fins als cinquanta.
—M. P.: A una li vam regalar el Satisfyer i li vam dir que, cada dia, deu minuts.
—L. F.: Ens han fet creure coses que ja no colen: que som menys sexuals, que tenim menys necessitat de sexe…
—M. P.: Que hi ha dones frígides… Hi ha algun home frígid?
—L. F.: I ara ens volen fer creure que masturbar-nos molt és dolent. Tu et pots fer les palles que vulguis, però ara resulta que jo no em puc masturbar…
—M. P.: Criminalitzen el Satisfyer: “És que el cos s’hi acostuma”, “hem de connectar amb el nostre plaer”. Has vist algun home que, abans de fer-se una palla, digui “connectaré amb el meu plaer”? Ara que hem democratitzat els orgasmes, hem de tornar a això. Mira, no tinc temps…

—També és habitual això de “no cal centrar-se tant en l’orgasme, en una relació, cal centrar-se a gaudir del procés i, si no hi ha orgasme, no passa res”. Què en penseu, tenint en compte que estatísticament les dones tenen menys orgasmes, en les relacions heterosexuals?  
—M. P.: No hi estem d’acord. Primer, els orgasmes. Les carícies, les abraçades… No. Volem com ells, un orgasme i marxar. Volem abolir la bretxa orgàsmica.
—L. F.: Ja no ens hi posem si no hem de tenir un orgasme. S’ha acabat l’Obra Social la Caixa. Per què David Broncano, quan pregunta quantes relacions has tingut últimament, no pregunta quants orgasmes? Potser les sexòlogues ens porten la contrària, però nosaltres volem la igualtat també en això. Hi ha senyores de vuitanta anys que potser han descobert la vida sexual ara, i això és molt trist. Esperem que no els passi a les nostres criatures, tot i que això ha canviat molt.
—M. P.: Ara no preguntem a les criatures “tens xicot?”, sinó “t’agrada algú?” I amb això ja hem guanyat molt.

“Ja no ens hi posem si no hem de tenir un orgasme. S'ha acabat l'Obra Social la Caixa”

—Us ha dut gaires problemes, parlar tan obertament de sexe?
—L. F.: Molt d’odi. Hi ha homes que, en comptes d’escoltar-ho, ho rebutgen.
—M. P.: Si fas un tractat de feminisme seriós, ni se’l llegeixen. Però si el fas des de l’humor, tampoc.
—L. F.: I és un llibre que els homes haurien de llegir! A elles els fa riure, però per a ells pot ser com un llibre de text.
—M. P.: Hauria de ser una lectura obligatòria al batxillerat. Mercè Rodoreda i La xona d’or.

1.
La llengua catalana està en perill. Hi estem tots d’acord?

No, tots no hi estan d’acord. O hi estan d’acord i se n’alegren, ja els sembla bé que mori una llengua que detesten, que titllen de minoritària, que acusen de no servir per a res. Aquells a qui tant els fot el futur del català són aquells que diuen que no cal salvar les llengües, que allò que importa són les persones. Però només ho apliquen al català. Això ho deien els líders de Ciutadans (Rivera, Arrimadas…), perquè sempre buscaven arguments per a sostenir la seva estultícia: perquè estult és aquell que s’inventa una realitat falsa per al seu benefici polític.

Dels qui detesten el català (en totes les formes dialectals, es diguin com es diguin), n’hi ha, pel cap baix, de dues menes: a) els monolingües, els qui només saben espanyol, i es pensen que amb això poden anar pel món. Pobrets! Si viatges una mica a l’estranger, comproves que als museus, als rètols públics, a les informacions de seguretat, etcètera, el castellà és de segona categoria. El parla moltíssima més gent que el català, evidentment, però es té poc en compte a França, Alemanya, els Estats Units d’Amèrica… b) els qui saben idiomes i, per tant, saben que dominar altres llengües et situa en un estadi de comprensió del món més elevat, independentment de si els idiomes que has après són parlats per molta gent o per poca. No sé quina de les dues tipologies demostra més ignorància i còlera mal digerida.

2.
Carles Riba va escriure uns versos a les Elegies de Bierville que, aquella gent, si llegissin poesia catalana, haurien pogut fer servir per als seus propòsits: “Els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls.”

Sempre m’ha agradat aquesta sentència. Les Elegies foren escrites entre el 1939 i el 1942, és a dir, després de la victòria del feixisme espanyol (amb què van col·laborar tants burgesos catalans, no ho oblidéssim pas), quan havia començat la persecució de la llengua catalana. No conec la interpretació que n’ha fet la història de la literatura, d’aquesta frase, si és que s’hi ha aturat mai. Però a mi em serveix per a recordar que hi ha moments en què, per a comunicar-se, no pots exigir a l’altre (sense coneixe’l de res) el mateix que et molesta quan tu ets en un sistema idiomàtic advers i ningú no t’entén.

No sé si és veritat una anècdota que em van explicar fa molts anys. Que Pompeu Fabra, un dia en què algú anava a travessar un carrer i, per l’altra banda, arribava un tramvia, va cridar “Oju!” (Si és una anècdota apòcrifa, demano excuses.)

3.
Això de la llengua catalana té més arestes. No sempre l’enemic és l’altre. Recordo amb vergonya per als altres quan Rosalia, la cantant catalana, va publicar una cançó en el nostre idioma: “Fucking money man” o “La milionària”. I, de cop, va emergir una ràbia digna de millor causa perquè en un moment de la cançó diu “cumpleanys” i no “aniversari”. Dic que vaig sentir vergonya, i ràbia també, perquè tots els qui van voler ferir Rosalia i es van erigir en filòlegs de luxe, no havien dit mai res dels errors que, per exemple, contenen tantes cançons dels Manel (i que ells mateixos admetien en els seus discos per alliberar la il·lustre correctora que els advertia de les seves patinades). 

Vull dir amb això que, en el fanatisme, cal ser paradoxalment democràtic. I si cerques la puresa lèxica en el món de les indústries culturals, un objectiu quixotesc, aleshores recomano equitat. Si exigeixes que un grup canti en català i només en català, no pots fer excepcions; si vols correcció lingüística en una cançó melòdica, com si fos un poema clàssic, persegueix els qui no t’agraden, però abans i tot els qui admires.

4.
Continuo amb això dels fanatismes. La llengua depèn de qui la parla, no és neutral. Parlar català no evidencia cap posició ideològica. En això, percebo i m’atreveixo a dir que hi ha massa confusions. Quantes famílies que parlaven a casa el català durant els anys del franquisme (entre les quals, la meva) ho feien amb naturalitat i, alhora, com a reivindicació democràtica.

Però, ara, l’alcaldessa de Ripoll fa servir la llengua catalana per a emetre un discurs xenòfob que faria avergonyir els meus pares. 

De vegades, sentir-se català i voler un estat nou és molt difícil. Perquè no tots volem el mateix. Jo no sóc d’aquells que volen un passaport nou i res més, que ja els va bé continuar amb el sistema com està ara. Un exemple: l’empresa Petrolis Independents serà independentista, però el petroli és petroli, i embruta el món tant si s’anuncia en una llengua com en una altra. Doncs amb el català passa igual, en vull la pervivència i la irradiació, però que no sigui per a difondre ideals contraris a l’igualitarisme.

5.
Jo no sé si l’ús i la salut de la llengua catalana ha de recaure en nosaltres, en els individus, un a un, parlant en català amb tothom encara que hi hagi moments que notes que aquest acte individual no serveix de res. Com quan reculls la teva brossa disciplinadament per a reciclar i, des de la finestra de casa, veus la fumera que deixen anar les fàbriques.

El problema sempre penja de la nostra deficiència: som un país –uns països– sense poder real. Depenem d’Espanya i de França. I aquells no ens ho fan fàcil. No podem acudir al metge amb la certesa que ens atendran en la nostra llengua, al govern espanyol tant se li’n fot (i als nostres governs també, tant si són presidits per Mazón, per Illa o pels anteriors). No podem anar a la justícia brandant el català perquè correm el risc de ser declarats culpables de qualsevol cosa. No podem portar els nostres fills a un institut públic amb la confiança que cursaran els estudis en català, almenys bona part en català (els meus fills, a Cornellà de Llobregat, feien el català en català i poca cosa més). No podem veure cinema català perquè ens l’endinyen en castellà i, impúdicament, diuen que és cinema català…

6.
Al capdavall, tot penja del mateix: l’economia. La llengua catalana no juga en contra dels qui arriben aquí per treballar fugint de la pobresa; juga en contra de la pobresa i de les desigualtats que genera el capitalisme. I al sistema capitalista, incloent-hi les empreses catalanes, els importa una merda la llengua dels seus treballadors i la dels seus clients. ¡Que estamos en España, coño!

 

Fa pocs mesos vaig saber que Ramon Solsona preparava un nou llibre per a Sant Jordi i me’n vaig alegrar perquè les coses que escriu Solsona gairebé mai no em deixen indiferent. Més cap aquí vaig saber, a més a més, que el tema del llibre eren els seus records d’infantesa al barri barceloní de Gràcia –més concretament, la zona compresa entre la plaça de Lesseps i la plaça del Nord, amb els Lluïsos i la Salle– i el meu interès va augmentar per una raó molt personal: Ramon Solsona va néixer el 7 de febrer de 1950; és a dir, cinc setmanes abans de la meva arribada al món, i, tot i que les infanteses respectives varen transcórrer per escenaris diferents –el meu barri era el d’en Terenci: la Ronda i el carrer de Ponent–, Solsona ha anat deixant durant la seva obra prou pistes per a fer-me pensar que compartim un bon gruix de records comuns, una educació sentimental molt similar.

Normals, a pesar de tot

Una educació sentimental l’apoteosi de la qual és, sens dubte, aquest deliciós i aromàtic El carrer de la xocolata que acaba de publicar Edicions Proa. Per començar, la dedicatòria és inequívoca: “A la nostra generació. A pesar de tot, hem sortit bastant normals”, paraules que evoquen de seguida aquell “amb aquests coneixements, què es podia esperar de nosaltres?” que Serrat cantava a “Temps era temps”. 

El carrer de Bellver va del Torrent de l’Olla fins a Verdi i el 1950 era un carrer amb olor. De xocolata, més concretament, perquè a la cantonada hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo i que el 1945, amb el nom de Nutrexpa, va posar en circulació el popularíssim Cola Cao. Precisament allí, en aquest “carrer de la xocolata”, és on va anar a viure la família Solsona-Sancho i els seus quatre fills: l’Assumpta, en Ramon, en Carles i en Pep, nascuts entre 1949 i 1953. És el temps d’una Barcelona que a poc a poc s’allunyava dels moments més sinistres de la postguerra, un temps de vida als barris plena de complicitat amb els veïns, amb les botigues, amb el món de fantasia de les cançons i els concursos de la ràdio i amb l’aprenentatge, al carrer i als patis, dels primers rituals de comunicació i socialització.

Solsona evoca el temps del Seat 600, de les llibretes d’estalvis i de les lletres de canvi, de la ràdio de Taxi Key i En busca del culpable, del Teatro invisible i, sobretot, de Tambor, el conte per als infants de cada migdia poc abans de l’hora del dinar i de tornar a l’escola. També recorda el primer televisor, el magnetòfon Ingra i les motos Sanglas amb sidecar, el cinema del dissabte –sessió contínua amb sopar fred familiar a les fosques dintre de la sala–, la missa del diumenge –mantellina, dejuni i abstinència–, la Croada del Rosari en Família del Pare Peyton (“La família que reza unida, permanece unida”) pels carrers de Barcelona, el Domund i el paper de plata per als negrets de l’Àfrica, els penellons, els teleclubs i els Premis a la Natalitat, aquell inefable “Boleto Verde” que cada setmana repartia diners amb el lema “El abstemio no tiene premio”, les mitges de niló –popularment “nàilon”, molt cobejades perquè no s’hi feien carreres–, les visites al Tibidabo amb un TBO escapçat en una punta de regal per als més joves, el respecte als avis, el paper subaltern de la dona –i les nenes: elles anaven a costura, els nens a estudi– i un munt de records i històries més que configuren un retrat en blanc i negre molt fidel de com era el país aleshores. O, si més no, de com era la vida als barris de Barcelona.

Llenguatge i sentit de l’humor

La cura pel llenguatge i el sentit de l’humor, dos atributs que caracteritzen tota l’obra de Ramon Solsona, també és present a les pàgines d’El carrer de la xocolata. Amb una mirada amable, l’autor deplora alguns usos moderns que no milloren el que s’havia dit sempre: ficar (per posar), parafernàlia (per faramalla), banda (per conjunt), interlocutar (per parlar), pícnic (per fontada), ictus (per atac de feridura), fleca (per forn) o tribut (per record i homenatge) i més.

També recupera expressions “d’abans” –d’aquelles que fan enfadar el corrector automàtic de l’ordinador–, com, per exemple, ser un Jaimito, tenir relacions, declarar-se i demanar la mà de la noia estimada, ser un malandando, fer un ingrés a la Caixa d’oros o tenir palica. I mots com manguera, mansana, els hermanos, borrador, merendero, fiambrera, passillo, recados o tocineria.

També hi trobem una pila de marques comercials que ara són ja arqueologia, com l’Oftalmol Cusí, amb el got de vidre fosc que s’adaptava a la forma de l’ull per a fer-ne les cures, el joc del Palé, succedani del Monopoly, ambientat en els carrers de Madrid, l’Arena Diamante, una terra d’escudella un pèl més sofisticada que en els anuncis pregonava estar “al servicio de la mujer espanyola”, o, parlant de succedanis, la Zarzaparrilla 1001, que venia a ser la Coca Cola dels pobres.

És evident que El carrer de la xocolata no sorgeix com un bolet en el trajecte literari de Ramon Solsona. Per aquestes planes hi trobem reminiscències d’aquell deliciós narrador en primera persona de L’home de la maleta que va guanyar el premi Sant Jordi de Novel·la del 2010, de les Marques que marquen (Pòrtic, 2015) i de les col·laboracions que durant unes quantes temporades va fer en programes de ràdio com La paraula del dia i Entre paraules, encaminades a popularitzar paraules catalanes poc o mal conegudes.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘El carrer de la xocolata’, de Ramon Solsona

Àlbum de fotografies

Arribat en aquest punt, no se m’escapa que algú pot pensar que El carrer de la xocolata és com aquells àlbums de fotografies en blanc i negre i vores irregulars de la nostra infantesa que, en principi, fan gràcia als de la família, als amics de llarg recorregut i a poca gent més. Entenc la reticència però no la comparteixo, sobretot després de llegir el capítol final, titulat “Una selfie de família”, en què Ramon Solsona fa una sèrie de consideracions tan vàlides per als qui ara circulem per la setantena com per als qui encara viuen l’adolescència. A la vista d’una fotografia dels pares amb els tres fills (el quart ja s’havia posat en camí), comença explicant-nos que “sense memòria no ets res” i tot seguit reivindica la necessitat d’agafar la nostra gent gran i d’estirar-los la llengua per prendre nota de les seves vivències. Gràcies a això Solsona va tenir accés a alguns records colpidors de son pare que no havia explicat mai, com el plat amb trenta-tres cigrons que algú li va donar quan, exhaust i afamat, es batia en retirada al final de la guerra. Trenta-tres cigrons, ni un més ni un menys, que aquell home va portar tota la vida clavats al cervell.

Cap al final d’aquest esplèndid capítol, Solsona hi torna: “Les vivències i els records són una munició literària de primera. Algunes anècdotes i situacions que aplego aquí les he fet servir en les meves novel·les convenientment reelaborades. La llista és llarga, però no té cap interès; la diferència és que ara em venia de gust compartir vivències i records reals, sense desfigurar-los.”

Tan senzill i tan complicat com això.

Tan potent com la memòria mentre no ens abandona.

Les negociacions a Suïssa entre Junts i el PSOE pel traspàs de les competències en matèria d’immigració van topar un parell de vegades amb obstacles que semblaven insalvables. L’un provenia de la reticència del Ministeri d’Interior espanyol a deixar anar l’expedició del NIE i de la targeta associada. Però el més difícil de tots va ser el derivat de la presència dels Mossos d’Esquadra a les fronteres, incloent-hi ports i aeroports. La posició espanyola era intransigent: argumentava que no es podia pactar perquè en cap estat de la Unió Europea no es donava una situació com aquella. La sorpresa va arribar quan a Madrid van descobrir que sí que hi havia un cas i que podia servir de precedent: Baviera.

El land alemany de Baviera, oficialment conegut com a República Lliure de Baviera, és l’estat més meridional dels setze que formen actualment Alemanya i la zona del país amb una personalitat política i històrica més diferenciada. Va ser un regne independent fins el 1871 i encara avui conserva un sistema polític amb característiques pròpies. Per exemple, la CDU no actua a Baviera allà on actua la CSU, que mantenen un pacte federal per a presentar-se a les eleccions alemanyes i governar juntes, com ho tornaran a fer ara després de la darrera victòria electoral. També és el land més gran d’Alemanya, amb prop de tretze milions d’habitants, i té frontera directa amb Àustria i amb la República Txeca. Per aquest motiu té una unitat pròpia de policia de fronteres, única en l’estructura policial alemanya, que ha estat fonamental per a fer possible l’acord assolit entre Junts i el PSOE.

La policia de fronteres de Baviera, la Bayerische Grenzpolizei, és una unitat policial especialitzada dedicada a tasques de vigilància fronterera i lluita contra la immigració il·legal i la delinqüència transfronterera. És un cos integrat en la policia regional bavaresa (Landespolizei) però amb competències específiques que s’apliquen a les zones a prop de la frontera estatal, i que es va posar en funcionament, en el seu format actual, el primer de juliol de 2018.

La Bayerische Grenzpolizei forma part de la policia del land de Baviera i es compon d’una direcció central amb seu a Passau (prop de la frontera amb Àustria) i diverses unitats regionals. La seva estructura inclou una direcció, nou inspeccions de policia de fronteres, quatre estacions de policia de fronteres i sis grups policials dedicats a aquestes funcions. Actualment, disposa d’un miler d’agents, la missió principal dels quals és reforçar la vigilància i control en els punts fronterers i àrees limítrofes de Baviera, tot complementant la tasca de la policia federal alemanya.

Això implica que la policia fronterera bavaresa controla tot el trànsit transfronterer als aeroports i aeròdroms de Baviera, amb la sola excepció del de Munic. És el cas dels aeroports de Nuremberg i de Memmingen, on els agents bavaresos fan els controls d’entrada i sortida de viatgers de països de fora de l’espai Schengen igual com ho faria la policia federal.

D’una altra banda, la policia de fronteres de Baviera també desenvolupa les tasques de vigilància mòbil en la franja fronterera, anomenades a Alemanya schleierfahndung. Consisteixen en controls policials aleatoris i flexibles en un radi de fins a 30 quilòmetres terra endins des de la línia de frontera, a més de carreteres i vies de gran trànsit internacional i estacions de transport públic internacional. Aquests operatius cerquen detectar entrades il·legals, xarxes de tràfic de persones, contraban i uns altres delictes transfronterers.

Finalment, la policia de fronteres de Baviera també pot fer controls directament a la frontera terrestre amb Àustria de manera independent però coordinada amb la policia federal. D’ençà del juliol del 2018, i especialment arran de la reintroducció temporal de controls fronterers interns aprovada pel govern federal en èpoques de crisi migratòria, els agents bavaresos han fet controls en diversos punts de la frontera austro-bavaresa amb el vist-i-plau previ de les autoritats federals.

Ara bé, quan en un control d’aquesta mena es detecta una persona en situació irregular que requereixi mesures d’estrangeria (per exemple, denegar l’entrada al país o tramitar una sol·licitud d’asil), aleshores la policia bavaresa té l’obligació de traspassar immediatament el cas a la Bundespolizei, la policia federal alemanya, perquè apliqui les lleis d’immigració corresponents.

Mapa de les zones on actua la policia de fronteres de Baviera.

La creació i funcionament de la policia de fronteres de Baviera es fonamenta en la legislació pròpia bavaresa i en un seguit d’acords amb el govern federal alemany.

El juliol del 2018, el govern bavarès aprovà una modificació de la llei d’organització policial de Baviera per a formalitzar l’establiment de la policia de fronteres, com a part de la policia autonòmica, i li assignà les funcions de vigilància fronterera i persecució de delictes a la frontera definides a la llei de funcions de policia de Baviera.

Tanmateix, atès que la constitució alemanya atribueix a la federació la competència exclusiva en matèria de control de fronteres nacionals, el govern bavarès va subscriure un acord administratiu amb el Ministeri Federal de l’Interior que permet i legalitza del tot la col·laboració de la policia del land en determinats controls fronterers. Aquest acord i la “benedicció” del Ministeri d’Interior alemany van ser imprescindibles per a posar en marxa la unitat, perquè sense coordinació federal Baviera no podia assumir per si sola les atribucions de vigilància d’una frontera internacional.

Tot i això, els límits legals de l’autoritat bavaresa van ser objecte d’anàlisi jurídica i controvèrsia immediatament després. Un informe encarregat pel grup parlamentari dels Verds el 2018 ja apuntava que el disseny legal del cos vulnerava el repartiment competencial establert a la constitució alemanya, en la mesura que atribuïa a un organisme autonòmic funcions pròpies del control de fronteres estatal. En essència, es criticava que la creació d’una “policia de fronteres paral·lela” a la federal podia contradir la llei fonamental i l’ordre constitucional federal, que exigeix una assignació clara de competències entre federació i lands.

Aquest debat va culminar als tribunals i l’any 2020, el Tribunal Constitucional de Baviera va dictaminar sobre la legalitat de la policia de fronteres de Baviera arran d’un recurs presentat per l’oposició. En la sentència, el tribunal va avalar parcialment l’existència de la unitat, però en va retallar algunes atribucions: va considerar legítim que el land creés una unitat policial especial, però va declarar inconstitucional que aquesta unitat assumís facultats estrictament frontereres que són competència exclusiva federal. En paraules dels jutges, la protecció de fronteres és una funció reservada en exclusiva a l’estat central, però actuacions com la vigilància mòbil (schleierfahndung) en zona fronterera sí que entren dins les competències policials ordinàries d’un estat federat.

Políticament, la reintroducció de la policia de fronteres de Baviera el 2018 –al final de la guerra, Baviera ja havia tingut una policia de frontera pròpia sota control dels Estats Units– es va emmarcar en un context polític marcat pel debat migratori i les tensions entre governs estatal i regionals sobre la seguretat fronterera. La iniciativa va ser impulsada pel govern bavarès presidit per Markus Söder (Unió Social Cristiana, CSU) poc abans de les eleccions de la tardor del 2018.

Baviera, governada tradicionalment per la conservadora CSU, havia viscut de prop l’arribada en massa de refugiats els anys 2015 i 2016 per la ruta dels Balcans i Àustria, i els dirigents bavaresos van reclamar mesures més dures per a controlar les entrades al país. Söder, en assumir el càrrec de Ministerpräsident, va anunciar la creació d’aquest cos com a part d’un paquet de polítiques destinades a reforçar la seguretat, amb què recuperava la idea d’una força policial fronterera pròpia, reminiscent de l’antiga policia de fronteres bavaresa que havia existit del 1946 al 1998 i que en el passat havia actuat en coordinació amb el desaparegut Cos Federal de Guàrdies de Frontera.

Cal remarcar que la figura d’una policia de fronteres que no sigui estatal, com la de Baviera, és insòlita en el context internacional contemporani. A Alemanya, cap més estat federat disposa d’un cos específic dedicat al control de fronteres; la tasca correspon exclusivament a la policia federal alemanya a tot el territori, i únicament Baviera, de manera excepcional, ha volgut crear una unitat pròpia per a actuar en aquest àmbit. Tot i això, dirigents d’altres regions, com la CDU a l’estat de Brandenburg, han arribat a proposar de “importar” el model bavarès i establir una policia fronterera regional, però aquestes idees no s’han materialitzat fins avui. I en la resta d’estats europeus, no hi ha cap cas comparable al de Baviera, al qual s’afegirà ara Catalunya si s’acaba aprovant la llei orgànica pactada entre Junts i el PSOE.

 

The Washington Post · Karishma Mehrotra i Anant Gupta

Parsauni, Índia. L’esperança era que el creixement de l’economia nacional elevaria el nivell de vida de les zones rurals del país. La realitat ha estat molt diferent: els homes se n’han hagut d’anar a la ciutat a guanyar-se la vida com poden, les dones han hagut de romandre al camp.

Sobre el paper, l’economia índia va com oli en un llum. A la pràctica, tanmateix,  les oportunitats per a les famílies més desfavorides són com més va més escasses, de manera que els homes de les zones rurals són obligats a anar-se’n en cerca de magres salaris en ciutats llunyanes, mentre les dones continuen treballant al camp. És una escletxa de gènere creixent que, segons els economistes, ha implicat una “dècada perduda” per a milions de persones.

Gairebé la meitat de la població índia treballa al camp. Aquesta proporció havia anat caient progressivament d’ençà dels anys noranta, però tornà a augmentar durant la pandèmia i s’ha mantingut estable els anys següents, a mesura que l’agricultura ha esdevingut un sector cada volta més feminitzat.

Geetanjali Devi, de vint-i-set anys, és llicenciada en història, però dedica a gestionar la granja de la seva família a l’estat indi de Bihar, prop de la frontera amb el Nepal. El seu marit, com la majoria dels homes del seu poble, passa la major part de l’any treballant com a obrer a l’estat meridional de Kerala, a més d’un miler de quilòmetres de distància, per un sou d’uns vuit dòlars diaris.

La Geetanjali (dreta) i la seva cunyada, la Karishma (esquerra), travessen un camp de canya de sucre (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

“Ens les enginyem per sortir-nos-en sense els homes”, explica Geetanjali.

La seva cunyada, Karishma Devi –de qui el marit també ha anat fora a treballar– hi assenteix. “Provem de no pensar-hi gaire, així no els trobem tant a faltar –diu–. Si no els deixem marxar, com se suposa que hem de guanyar diners?”

Aquesta tendència creixent cap a la separació de les parelles per motius laborals evidencia un problema més profund per a l’economia índia.

“Calen polítiques perquè la gent pugui deixar l’agricultura i fer la transició cap a ocupacions més ben remunerades”, explica Amrita Datta, professora de l’Institut Indi de Tecnologia de Hyderabad. “Però estem encallats en el mateix model de sempre”, afegeix.

La Geetanjali i el seu fill Ashish, de quatre anys (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post). “Perdem el temps”

Fa poc que les carreteres que condueixen a Parsauni han estat asfaltades, gràcies a una ambiciosa campanya del govern per a millorar les infrastructures rurals. Però, més enllà del fum que emana dels petits forns de maons, en aquests verals no s’hi veu cap indici d’activitat industrial.

Segons els economistes, fins i tot les micrompreses –que fins fa poc havien estat un motor d’ocupació a les zones rurals– han començat a desaparèixer, i han empès els residents cap a l’agricultura de subsistència.

“Ens farem vells sense haver pogut sortir d’aquesta granja”, es lamenta Geetanjali mentre camina amb la Karishma pels camps de canya de sucre que hi ha darrere casa seva. “L’única cosa que fem és passar l’estona, perdre el temps.”

La Karishma diu que pràcticament no menja d’ençà que el seu marit se n’anà cap a Kerala el 2022, i recorda que els seus dos fills solien plorar-ne l’absència tota l’estona. Quan es va posar malalta, recorda, va haver de trucar a un veí perquè li anés a comprar un medicament.

Dones de Parsauni treballant en un camp de canya de sucre (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

Les telefonades diàries amb el seu marit no li serveixen de consol. La Karishma diu que aquest matí ja ha parlat un moment amb el seu marit, però que les converses sovint li semblen impersonals: comparteix habitació amb uns quants homes més que poden sentir tot allò que diu, explica, i això el cohibeix.

“Si estiguéssim junts, ens ho explicaríem tot”, assegura.

Després de pelar les tiges de les canyes de sucre dels seus camps, ambdues dones expliquen que hauran de contractar temporers perquè les carreguin en camions i les duguin als molins –una feina que, fins fa poc, solien fer els seus marits.

Creixement sense ocupació

Durant dècades, el percentatge dels treballadors indis ocupats en l’agricultura s’havia anat reduint: si el 1994 era d’un 65%, el 2018 havia baixat fins a un 44%. Aquesta tendència va començar a capgirar-se el 2019 i s’accelerà durant la pandèmia, a mesura que tancaven les fàbriques en zones urbanes i milions de treballadors immigrants es trobaven obligats a tornar als pobles d’origen.

L’economia índia s’ha recuperat de l’impacte de la pandèmia, però l’ocupació no. El resultat d’això és que la proporció d’indis que treballen al camp roman per sobre dels nivells pre-pandèmics, i que l’escletxa de gènere al sector no ha fet sinó augmentar.

Dos terços de les treballadores índies treballen en granges, segons les darreres xifres del govern, una proporció que es redueix a un terç en el cas dels homes. Moltes d’aquestes treballadores, com ara la Geetanjali, han estat les primeres dones de la seva família d’anar a la universitat.

“Volen treballar, però no hi ha feina –explica l’economista indi Santosh Mehrotra–. Es dediquen a l’agricultura perquè continuen vivint al poble, i no tenen cap més remei”.

Un grup d’homes espera un tren en direcció a la ciutat, on confien a trobar feina (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

Els marits que emigren a les ciutats no solen trobar feina assalariada, i sovint s’han de conformar amb ocupacions irregulars o informals, com ara de venedor ambulant o peó de la construcció. Guanyen més diners que no guanyarien al camp, però no prou per a poder-se assentar a les ciutats on han emigrat i reagrupar-hi la família.

La indústria manufacturera –considerada durant molt de temps una via clau per a la mobilitat econòmica al país– va decréixer per primera vegada a la història de l’Índia l’any 2017, segons que explica Mehrotra, i d’aleshores ençà no s’ha pogut recuperar del tot.

Les conseqüències de l’estagnació de la indústria han estat molt dures per a milions d’indis, que han vist caure la seva renda per capita per sota de la de països com ara Hondures: més de la meitat dels indis en edat activa, de fet, no troben feina assalariada.

Fins ara, el govern indi ha provat d’encarar el problema a còpia d’augmentar els programes d’ajuda. Segons els experts, tanmateix, això ha fet ben poc per a resoldre els problemes estructurals de l’economia nacional.

El marit de la Geetanjali, el Rambali, treballa de peó de la construcció a la ciutat de Dhamaura (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post). La vida més enllà del poble

A Parsauni, mentrestant, la xarxa elèctrica torna a fallar. La família seu a les fosques, al voltant d’un foc. Rambali Kumar, el marit de Geetanjali, ha tornat al poble després d’un any d’absència. El seu fill de quatre anys, l’Ashish, seu al seu costat.

La Karishma sospira. “La Meena és a qui més bé li ha anat tot”, explica en al·lusió a una altra cunyada seva, que es va traslladar amb el seu marit a Delhi i ara treballa de cuinera i dona de la neteja per a famílies de classe mitjana. La Karishma explica que la Meena sovint els envia fotografies d’indrets icònics de la ciutat, com ara el Fort Vermell i la Porta de l’Índia, que els ofereixen una petita finestra a la vida més enllà del poble.

“Diu que no ens adonem de la dificultat de viure a la ciutat”, explica Geetanjali. “Però almenys estan junts, ella i el seu marit. Poden compartir les alegries i les penes.”

L’endemà, Rambali carrega fardells de canya de sucre en camions: amb cada càrrega, explica, guanya uns tres dòlars. Aviat tornarà a Kerala, on cobrarà un sou més alt. L’home, que no va acabar el batxillerat, explica que ara prova d’estalviar per pagar l’educació al seu fill. “És car, però continuaré treballant –diu–. No vull que sigui pagès.”

En Kumar agafa en braços el seu fill, l’Ashish, durant una visita a Parsauni (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

Quan tornen a casa, la Karishma i la Geetanjali estan més animades. “Els nostres marits potser no són els més agraciats –diu Geetanjali–. Però són de cor pur: no beuen mai ni es fiquen en baralles.”

Així i tot, la vida matrimonial –marcada per separacions prolongades–no és fàcil. “Ara fem broma, però en el fons continuem molt tristes –diu la Geetanjali–. Vivim a mig camí: no estem del tot ací, i tampoc no estem allà”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’acord de Junts amb el PSOE sobre immigració sembla, a primera vista, ben travat. El paper ho resisteix tot, això ja ho sabem. I la política espanyola resisteix encara més coses, sobretot la falsedat i l’incompliment sistemàtic d’allò que es promet als catalans. No és optimisme, per tant, que ens sobra, sinó memòria. Però jo l’he llegit amb atenció i amb un bolígraf a la mà i no hi he sabut veure els grans forats que algunes altres vegades es perceben ja a la primera lectura.

Dit això, els pactes amb Madrid són com aquells matrimonis desbaratats que comencen amb grans promeses i anuncis rutilants, però acaben als tribunals, disputant-se les engrunes d’allò que un dia havia estat una il·lusió. I, ara com ara, i ja per començar, l’acord és tan sols un projecte de llei orgànica que haurà d’aprovar aquesta macedònia magnífica que en diuen el pacte de la investidura. I Podem ja ha dit que amb ells no hi compten. Patètic, però previsible: veurem què farà Sánchez i si trobarà la manera de calmar-los.

Tanmateix –i ací ve la part agradablement sorprenent–, no em reca gens de reconèixer sense embuts que l’acord a què han arribat els dos partits és un acord ambiciós. El fet mateix que alguna de les competències que s’hi inclouen tinga tan sols un precedent en tota la Unió Europea, a Baviera, ja és un gran què. Explica ben gràficament que s’ha aconseguit d’arrencar alguna cosa substancial al govern espanyol i que, malgrat la retòrica explicativa i el bla, bla, bla…, això no és cafè per a tothom.

Entre les moltes incògnites que obre el pacte anunciat ahir, crida l’atenció que la majoria defugen allò que Junts pot controlar, cosa ja molt insòlita per si. La més important: quin ús farà d’aquestes competències el president Illa. Perquè una cosa és tenir les eines i una altra, molt diferent, voler-les utilitzar. I el PSC, com sabem, té més debilitat per Madrid que no per Catalunya. Però n’hi ha una altra de molt de pes també: el Parlament de Catalunya, aquest parlament concret que tenim avui en què l’independentisme és minoritari, haurà de decidir moltes coses, i vés a saber què dirà i què farà.

Siga com siga, i més enllà de les opinions carregades d’apriorismes com la meua, el fet que Catalunya tinga –quan el sacrosant BOE publique la llei i si Podem es pren algun calmant– la capacitat de decidir les coses en matèria migratòria hauria de ser assumit per tots com un envit magnífic. Els CIE, per exemple, fins ara sols eren objecte de debat ideològic, de proclames i manifestacions estèrils, perquè la trista realitat és que nosaltres com a país no hi pintàvem res, en aquests monstruosos camps de concentració. Però ara els CIE passaran a ser matèria sobre la qual es podrà decidir, sobre la qual el parlament, amb la constel·lació de partits que el forma, podrà decidir. I això és un pas que tan sols amb ceguesa ideològica es pot menystenir.

Era previsible que hi hagués de seguida qui trauria a col·lació la capa de la puresa més exigent i estupenda, però la crua realitat és que ningú no pot negligir que no hi ha cap nació, ni projecte de nació, que avui puga prescindir de la gestió de la immigració –com de tantes altres coses substancials. I qui crega que es pot construir un estat sense assumir les responsabilitats brutes que implicar tenir un estat viu en una fantasia. La immigració no és un tema marginal: és central, definitori, estructural. Afecta la llengua, la cohesió social, el mercat laboral, la identitat col·lectiva. I deixar-la en mans d’altri, especialment deixar-la en mans de la violenta demagògia racista, no tan sols és un perill constatable per a tota la societat, sinó que és renunciar a ser, acomodar-se en la submissió.

De manera que, amb l’escepticisme històric que ens han inoculat tantes decepcions nascudes a Madrid, crec que ara cal exigir concrecions ràpides i sobretot ambició, molta ambició per a impulsar el canvi substancial que es promet amb la màxima velocitat. Vigilar cada detall, cada transferència, cada euro. No confiar, sinó verificar. No aplaudir, sinó exigir més.

I, evidentment, que això d’avui no és la independència. I que ningú no pot discutir que amb la independència la qüestió migratòria –més o menys, perquè hi hauria Schengen pel mig i la burocràcia de Brussel·les– ja ens l’arreglaríem sols. Però, mentrestant –i mal que siga per a elevar i dignificar la posició social de la llengua catalana entre els immigrants–, cal dir que l’acord és molt interessant. Dic interessant.

 

PS1. Fa uns quants dies que vaig criticar la retirada de la qüestió de confiança per part de Junts. Amb l’argument que el PSOE ja no li tindria por. I ho deia per això de la immigració i per les altres consecucions que haurien de venir a continuació. En vista d’això que ha passat, evidentment avui he de ser just i reconèixer que en relació amb la immigració la pressió dels de Puigdemont ha funcionat igualment.

PS2. Dues coses relacionades amb aquest tema. Una, el precedent, interessantíssim, de Baviera –que va servir per a desfer bona part del nus que aturava la llei presentada ahir. En aquest article us expliquem què és i com funciona la policia de fronteres bavaresa. I en aquest altre remarquem que l’actuació de Podem assenyala l’enorme feblesa parlamentària de Pedro Sánchez.

PS3. El cap de Carlos Mazón ja balla tant que apareixen els primers noms i travesses per a substituir-lo. I, per increïble que puga semblar, que ho és, Francisco Camps, ni més ni menys que Paco Camps, dirigeix el ball. Esperança Camps ho explica en aquest article.

PS4. Els grans canvis econòmics que hi ha a l’Índia produeixen un efecte inesperat: els homes se’n van a les ciutats i les dones es mantenen als pobles, marginades i empobrides. Ens ho expliquen en aquest reportatge colpidor Karishma Mehrotra i Anant Gupta.

Màscares fora! El temps d’escalfament s’ha acabat i el campsisme ja actua amb la cara descoberta. En el moment de més feblesa política i institucional del president Carlos Mazón, els nostàlgics del PP gloriós de Francisco Camps surten dels quarters d’hivern i volen assaltar el palau d’estiu. És a dir, volen donar la darrera empenta a Mazón perquè caiga, tot confiant que la direcció espanyola del partit reconega que es va equivocar quan donà l’esquena a Francisco Camps una volta va tenir resolts els seus problemes amb la justícia. Ara han signat un manifest per a demanar que no s’ajorne el congrés ordinari previst per al mes de juliol. Que els militants elegesquen el líder, volen.

Una història de traïcions

Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo van arribar a ser caps del PP, l’un al País Valencià i l’altre a Espanya, gràcies a l’antiga pràctica política de la defenestració del contrincant. Carlos Mazón va accedir a la presidència del PP del País Valencià després de la defenestració d’Isabel Bonig inspirada a Madrid per Pablo Casado, que, a la vegada, va ser defenestrat per inspiració d’Isabel Díaz Ayuso. En aquest cas, el llançament no és literal, sinó figurat.

Ara un Carlos Mazón absolutament acorralat per la negligència, com més va més demostrada, que va perpetrar el 29 d’octubre, per les revelacions que es van sabent, per les mentides i per la manca d’empatia que ha demostrat aquests mesos, compta les hores perquè Alberto Núñez Feijóo l’obligue a fer un pas enrere i deixe la Generalitat i la direcció del partit. A Feijóo, que ha deixat de donar suport explícit a Mazón, li ho demanen molts dels seus dirigents, tant valencians com espanyols.

Francisco Camps va ser obligat a dimitir del càrrec de president de la Generalitat el mes de juliol del 2011, poc després d’haver guanyat unes eleccions amb una majoria absoluta estratosfèrica tot i que el cas Gürtel era a les portades dels diaris dia sí i dia també. Camps va plegar quan un jutge el va encausar. Molts mesos abans, Mariano Rajoy, que encapçalava el PP, el va pressionar per terra, mar i aire perquè se n’anés. Li va enviar tota mena d’emissaris. Fins i tot, va intentar que s’inculpàs en companyia de qui va ser el seu conseller, Ricardo Costa. Havien previst de fer-ho junts, però quan Costa va signar, Camps no va comparèixer. El resultat va ser que Costa va ser condemnat i Camps ha estat absolt en totes les causes. La darrera absolució que li quedava la va rebre el 29 de maig de l’any passat de l’Audiència espanyola.

Campsistes i zaplanistes

D’ençà de la dimissió de Camps l’any 2011, hi ha hagut vora 150 condemnes per a càrrecs i militants del PP al País Valencià. El més sonat, Eduardo Zaplana, predecessor i enemic íntim de Camps. A Zaplana el van detenir l’any 2018 acusat d’emblanquiment de capitals i suborn, entre més delictes, en el cas Erial, i el mes d’octubre passat va ser condemnat a deu anys de presó.

Pocs dies després de ser exonerat de tota culpa, Francisco Camps va dir que es posava a disposició del partit per a ocupar qualsevol lloc on el volguessen posar. Ell era un soldat en primer ordre de salutació. Va voler parlar amb Feijóo, que se’l va espolsar de damunt. Al País Valencià tampoc no li van fer gaire més cas, perquè ara mana el sector zaplanista que fa anys i panys que manté una guerra soterrada amb els campsistes. Montecchi i Capuleti enfrontats per la seua manera de veure i dirigir el partit.

Les set vides de Francisco Camps, una nosa per al Partit Popular

Pas a pas

Francisco Camps ha anat a poc a poc. Pujant aquells graonets de què parlava cada volta que havia d’anar a un judici. Un dia es fotografiava a les runes del circuit de Fórmula 1 dient que allò sí que van ser bons temps… Un altre dia recordava la seua mentora Rita Barberà, allò sí que va ser una batllessa… Després recordava la Copa Amèrica o altres fites inoblidables per als valencians. Inoblidables de tan cares com van ser. L’actual direcció del partit se’l mirava amb una mescla de llàstima i commiseració.

Però ara Camps ha pitjat l’accelerador. Es va fer escriure un llibre titulat Reenfocando España i havia previst que la ronda de presentació servís per a tornar a tenir contacte amb la gent que en algun moment li va donar suport polític. La seua tesi era que al País Valencià calia un Partit Popular fort, amb una majoria absoluta a les Corts per no haver de sotmetre’s a Vox. No el citava, però deia que no havien de voler dependre de ningú perquè, a parer seu, tothom havia de cabre dins el PP.

A tota màquina

A partir dels fets d’octubre i amb el vertiginós afebliment polític i institucional del president Carlos Mazón, aquestes trobades es converteixen en actes de reafirmació. Francisco Camps ja no dissimula i diu que camina fermament per a assolir l’objectiu marcat, que no és sinó un PP fort, unes seus actives i plenes de militants orgullosos de formar-ne part, i un govern de la Generalitat amb majoria absoluta.

Cada un d’aquests actes reuneix, pel cap baix, dues-centes persones. La majoria són batlles i regidors i antics càrrecs dels seus governs. Són assistents fixes, entre més, l’ex-batlessa d’Alacant Sonia Castedo; l’ex-consellera Trini Miró; l’ex-president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra; i l’ex-consellera Alicia de Miguel. A València van ser més de quatre-centes. Les pròximes cites que Camps té a l’agenda són el 8 de març a Borriana, i el 12 a Alacant, la casa de Mazón i Zaplana, en un acte que s’espera que siga multitudinari i, potser, fundacional.

Mantenir el congrés del mes de juliol

Com a vasos comunicants, com més feble està Carlos Mazón, més força adquireixen els campsistes. La culminació va ser ahir, quan un grup dels seus fidels va fer públic un manifest per a demanar a la direcció espanyola del PP que convocàs el congrés ordinari previst per al mes de juliol. D’ençà de la barrancada, la militància i la direcció del PP valencià donava per descomptat que aquest congrés no es podia convocar per no obrir el partit en canal i per no obrir la possibilitat del sorgiment de candidatures alternatives a Mazón.

Curiosament, molts fragments del manifest coincideixen, pràcticament de manera textual, amb les arengues en què Francisco Camps converteix la presentació del llibre que li ha escrit Javier Mas. “Fer una altra volta del PP el partit líder i guanyador que tots els valencians es mereixen.” Utilitzen expressions com “reconstruir” i “reunificar” els populars valencians i altres termes amb què també s’expressa Camps.

Per tot això veuen molt necessari que el PP faça el congrés ordinari tal com preveuen els estatuts. Diuen que serà clau perquè es puguen “reunificar tots els votants que fins a l’any 2011 [any de la majoria absoluta de Camps] confiaven en aquestes sigles i tornar al PP de les majories absolutes”.

Obertament, en el manifest demanen que siguen els militants els qui elegesquen directament la presidència, la direcció i els equips per a reactivar el partit.

Com si l’hagués escrit Camps mateix, aquest manifest reivindica com a èxits la Fórmula 1, la Copa Amèrica i els palaus de l’Òpera i de la Música de València [inaugurat el 25 d’abril del 1987] i dels continguts de l’IVAM [inaugurat l’any 1989].

Recorden sense embuts allò que es va anomenar l’eix de la prosperitat entre València i Madrid i l’arquitectura de Santiago Calatrava o la Ciutat de la Llum… I tots els grans esdeveniments que, dit tòpicament, i amb paraules seues, van posar València al mapa.

Porta el plat i la cullera i vine a provar l'escudella - Lloc: al C.C.Calisay

L’aplicació de la Conselleria de Sanitat, GVASalut, ha caigut després de l’enviament massiu de missatges que avisaven de la suspensió de les cites mèdiques en les demarcacions de València i Castelló, així com en els departaments de Dénia i Alcoi, per la situació meteorològica.

“Emergència climatològica març 2025. Davant el nivell d’emergència actual a causa de les condicions climatològiques, se suspenen les cites mèdiques programades durant la tarda del 4 de març (aquest dimarts) i tot el dia del 5 de març (aquest dimecres) a excepció de les oncològiques, diàlisi i cirurgies amb ingrés, sempre que siga possible el desplaçament. Les cites suspeses seran reprogramades el més aviat possible. L’activitat ordinària que es veu afectada correspon a les cites de consultes, proves mèdiques i cirurgia sense ingrés en els centres d’Atenció Primària, centres d’especialitats i hospitals de les províncies de Castelló i València, així com els departaments de Salut de Dénia i Alcoi. Es manté l’atenció 24 hores en punts d’atenció continuada i en les urgències hospitalàries”, deia l’alerta, que ha aparegut en la bústia de notificacions de l’aplicació.

A hores d’ara, alguns usuaris ja hi poden accedir, però uns altres encara continuen tenint problemes. “El servei està saturat, intenta-ho més tard”, apareix en la pantalla d’alguns mòbils. Amb tot, els qui han pogut entrat, asseguren que el funcionament és molt lent.

[EN DIRECTE] Se suspèn l’activitat mèdica a bona part del País Valencià per l’alerta meteorològica

a càrrec de la Banda de l'EMA. - Lloc: Sala Polivalent del C.C.Calisay

El primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, ha anunciat la imposició d’aranzels del 25% sobre les importacions nord-americanes en resposta al que ha qualificat de la “guerra comercial” desencadenada pel president nord-americà, Donald Trump, una batalla davant la qual ha reivindicat el caràcter canadenc: “No ens aturarem”.

Trump suspèn l’ajut militar a Ucraïna després de la discussió amb Zelenski al Despatx Oval

Trudeau, que ha fet una compareixença de premsa, ha admès que seran temps difícils i ha assegurat que denunciarà les “accions il·legals” dels EUA davant l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Alhora, ha explicat que aquests aranzels afectaran 30.000 milions de dòlars d’importacions nord-americanes i ha donat vint-i-un dies a Washington per a retirar els gravàmens del 10% sobre les importacions d’energia. En cas contrari, ha amenaçat d’imposar tarifes addicionals a 125.000 milions de dòlars més de productes nord-americans. “Ens hem de fixar en el que sembla haver dit tot aquest temps, que vol un complet col·lapse de l’economia canadenca perquè això faria més fàcil annexionar el Canadà. Això no passarà mai, mai no serem l’estat 51, però sí, pot provocar danys a l’economia canadenca, i ja ha començat aquest matí”, ha dit. El president dels EUA fa temps que proposa la incorporació del Canadà als EUA i que titlla Trudeau de “governador”.

“Els canadencs són raonables i educats, però no ens aturarem una vegada comenci la lluita”, ha puntualitzat. Sobre això, ha incidit en la seva disposició a treballar de manera conjunta amb què encara considera un país “amic” i “aliat”. “No volem que el poble nord-americà pateixi les conseqüències, però el govern nord-americà ha triat fer-ho així”, ha dit abans d’alertar del “dramàtic augment” de la inflació i del “tancament dels mercats”.

La Plataforma per la Llengua ha demanat la nul·litat de la consulta sobre la llengua base, un procés en el qual destaquen que solament hi ha participat un 50% de les famílies i que hi ha hagut manca de transparència, errors tècnics i la impossibilitat d’efectuar el vot en diversos casos, fets que vulnerarien els drets dels participants.

Tal com expliquen, d’ençà del començament de la votació es van rebre centenars de queixes per part de les famílies. El web va quedar totalment col·lapsat durant la primera jornada de votacions i ha estat impossible de triar el català com a llengua base en el format vertical del web des dels telèfons mòbils, fet que incompleix els requisits sobre accessibilitat dels llocs web i aplicacions per a dispositius mòbils del sector públic; uns errors que, segons la Plataforma per la Llengua, comprometen la transparència i la validesa del procés, i vulneren el principi de seguretat jurídica i els drets dels participants.

També han destacat la impossibilitat d’accedir a la consulta amb clau pròpia o la incapacitat del sistema per a reconèixer les dades dels representants legals que disposen de Número d’Identitat d’Estranger (NIE). La consulta tampoc ha permès votar a les famílies amb fills d’acollida o en procés d’adopció. Tampoc han tingut dret de vot les famílies amb alumnes amb discapacitat o necessitats especials que acudeixen a centres específics o aules específiques als centres ordinaris.

També destaquen que hi ha una desigualtat entre llengües, ja  que les regles de percentatges estableixen un màxim de temps d’estudi en català del 65 %, mentre que el màxim del castellà arribarà al 80 %, almenys a l’etapa infantil.

a càrrec de Jordi Salbanyà Benet, advocat - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

a càrrec d'Anna Danés. Activitat dirigida per a infants de 1r i 2n de primària (de 6 a 8 anys) - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha afirmat que es posa a disposició del “ferm lideratge” del seu homòleg nord-americà, Donald Trump, per assolir la pau a més d’estar disposat a formar “quan sigui i en el format que convingui” a Washington l’acord sobre terres rares. “El meu equip i jo estem disposats a treballar sota el ferm lideratge del president Trump per aconseguir una pau duradora”, ha manifestat Zelenski a les seves xarxes socials, en què ha estat la seva primera declaració després d’haver decidit el govern dels EUA de cancel·lar l’ajuda militar a Ucraïna.

I would like to reiterate Ukraine’s commitment to peace.

None of us wants an endless war. Ukraine is ready to come to the negotiating table as soon as possible to bring lasting peace closer. Nobody wants peace more than Ukrainians. My team and I stand ready to work under…

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) March 4, 2025

“Cap de nosaltres vol una guerra interminable. Ucraïna està disposada a asseure’s a la taula de negociacions com més aviat millor per acostar una pau duradora. Ningú desitja la pau més que els ucraïnesos”, ha remarcat el president ucraïnès, que ha proposat una treva per mar i aire com a pas previ a aquest diàleg. Zelenski ha proposat l’alliberament de presoners de guerra com a part d’una d’aquestes primeres etapes de la negociació, sempre que, ha remarcat, “Rússia faci el mateix”. Tot plegat, ha subratllat, en estreta col·laboració amb Washington.

“Valorem molt el que els Estats Units han fet per ajudar Ucraïna a mantenir la seva sobirania i independència”, ha dit Zelenski, que ha agraït a Trump els esforços de la seva administració, precisament un dels retrets que tant ell com el vice-president JD Vance li van retreure al Despatx Oval. Zelenski ha lamentat que la reunió amb Trump de la setmana passada “no va sortir com s’esperava”, però ha destacat que “és hora de corregir les coses”.

“Ens agradaria que la cooperació i la comunicació futures fossin constructives”, ha dit. En aquesta línia, ha assegurat que Ucraïna està preparat per signar l’acord sobre terres rares “en qualsevol moment i format convenients”, ja que “és un pas cap a una seguretat més gran”.