El caos a Rodalia s’ha agreujat, darrerament, perquè hi ha més de 180 obres en marxa: substitucions de carrils o travesses, enclavaments electrònics, supressions de passos a nivell, renovacions de catenàries i més reparacions. Són deures inajornables que s’havien anat acumulant damunt la taula, sobretot, per la desatenció d’ADIF, entitat titular de les infrastructures i, per tant, del manteniment. Els maldecaps que deriven d’aquest devessall d’obres s’afegeixen a dos problemes històrics: la impuntualitat recurrent dels trens i la desinversió crònica, agreujada a partir dels anys noranta per la priorització de la gran velocitat, que s’ha articulat tot afavorint un model radial amb Madrid al centre.

Són dos factors estructurals i un de conjuntural que expliquen l’explosió d’incidències actual, però el sistema de Rodalia català té tres problemes greus molt importants que no solen ocupar titulars. N’hi ha més. Per exemple, l’augment de les freqüències o de la capacitat dels combois, o els trams encara pendents de desdoblar de línies tan determinants com la R3, de l’Hospitalet de Llobregat a la Tor de Querol, que passa per Vic i Puigcerdà. Els tres que expliquem aquí, tanmateix, no es poden resoldre amb intervencions parcials o limitades, sinó amb grans decisions de país, perquè tenen a veure amb la concepció del model a partir de la base.

Joan Amorós: “El perill que veig en tot això de Rodalia és que la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops”

1. La saturació que causaran les mercaderies

A la xarxa de la rodalia catalana, els trens de mercaderies fan servir les mateixes vies que els trens de passatgers. És una anomalia europea: en alguns altres hubs logístics de les proporcions del nexe Tarragona-Barcelona, com el de l’Illa de França o el de la vall del Ruhr, uns i altres van separats. L’excepció catalana s’explica perquè no hi ha la infrastructura d’ús exclusiu per a mercaderies prou desenvolupada, cosa deguda sobretot a la manca de planificació i d’inversió. Una de les raons històriques és la lentitud en el desenvolupament del corredor mediterrani, que hauria de permetre d’alliberar espai per a les mercaderies. Com que els trens de mercaderies són més lents i més pesants que no pas els altres, aquesta coincidència a les vies amenaça sovint de fer col·lapsar la capacitat de la infrastructura.

El problema, lluny de ser provisional, té tots els números de la rifa per a agreujar-se aquests anys vinents. Primer, perquè la quantitat de passatgers creix: després de les bonificacions que van començar l’any 2022, Rodalia ha registrat rècords d’usuaris –tan sols el primer any ja van augmentar d’un 30%. La Generalitat, a més, treballa amb la previsió que el Principat passi de vuit milions d’habitants a deu. Segon, perquè el trànsit de mercaderies amb tren també haurà d’augmentar. Brussel·les exigeix que, l’any 2030, per raons de sostenibilitat ambiental, el 30% del trànsit total de mercaderies es faci per via ferroviària. Ara com ara, l’estat espanyol té una de les xifres més baixes de tota la Unió Europea, al voltant del 4%. El govern espanyol es va marcar l’objectiu més tímid d’un 10%, però fa poc el ministre Óscar Puente va reconèixer que les possibilitats de complir-lo són “a anys llum”.

Rodalia: una incidència greu cada dos dies i mig i més de 10.000 afectats

2. Un territori invertebrat: la desconnexió de les ciutats mitjanes

Un altre dels problemes bàsics de la xarxa de Rodalia catalana és la consolidació d’un model centralista, que encara té molta dependència de Barcelona. Per una banda, hi ha ciutats mitjanes que no tenen cap mena de connexió ferroviària: és el cas de Lloret de Mar, amb 42.000 habitants; d’Olot, amb 39.000; d’Amposta, amb 23.000; de Banyoles, amb 21.000; de Roses, amb 20.000; de Berga, amb 17.000. I podríem anar fent una llarga llista: la Seu d’Urgell, Solsona, Esparreguera, Castellar del Vallès. De fet, n’hi ha que en tenien, d’estació de tren, però l’han perduda, com Caldes de Montbui, de 18.000 habitants, o Argentona, de 13.000.

La cosa no s’acaba aquí. A les ciutats mitjanes que sí que tenen estació de tren, l’efecte de la concepció centralista les deixa invertebrades. Un cas de bona interconnectivitat és el dels Països Baixos, en què les ciutats estan ben enllaçades sense necessitat de passar sempre per Amsterdam –tal com explicava fa poc a VilaWeb Carme Miralles-Guasch, catedràtica de geografia urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en mobilitat. Ací, en canvi, Barcelona fa de centre de comandament, cosa que origina situacions ben poc sostenibles. El trajecte amb cotxe entre Terrassa i Granollers, per exemple, es fa en mitja hora; amb tren, cal anar fins a Montcada, caminar una mica i canviar de línia, i tot plegat porta una mica més d’una hora, si els horaris encaixen. Entre Sabadell i Vilafranca del Penedès hi ha vora quaranta minuts amb cotxe; amb tren, cal passar per Barcelona i esmerçar-hi una hora i tres quarts.

Un exemple palmari de l’endarreriment en aquest terreny és l’anomenada línia orbital, que fa dècades que és desada en un calaix. Si es fes, un traçat de 119 quilòmetres, que aprofitaria en part estacions i trams que ja existeixen, connectarien Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró. Els mateixos arxius de la Generalitat de Catalunya la descriuen com “un projecte clau pera  articular la mobilitat futura de Catalunya”, però el més calent és a l’aigüera. Tot i que figura als plans territorials vigents i que el pla específic de mobilitat del Vallès en preveu el primer tram entre Granollers i Sabadell, el pla general de Rodalia 2020-30 només l’inclou en l’apartat d’estudis informatius o projectes d’avaluació pendents d’elaborar. Les perspectives d’execució s’han anat aigualint d’ençà que se’n va fer una aprovació inicial, l’any 2010.

La mateixa mena de dèficit traspassa els confins de la regió metropolitana, és clar. Entre Lleida i Igualada –una hora de trajecte amb cotxe–, no hi ha cap mena de connexió ferroviària; ni tampoc entre Lleida i Tortosa –una hora i mitja– o Ripoll i Solsona –també una hora i mitja.

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

3. La manca de planificació

Ben lligat amb el punt anterior, la xarxa arrossega deficiències també per manca de planificació i d’adequació al creixement poblacional. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha repetit unes quantes vegades: “Tenim les infrastructures pensades per a un país de sis milions i mig d’habitants, ja en som vuit i aviat en serem deu.” Però, de fet, encara és més greu. Si bé s’han fet ampliacions a tot el Principat, la regió metropolitana de Barcelona, la zona més poblada i més densa del país, té pràcticament la mateixa xarxa de rodalia que tenia fa cent anys, el 1925, quan hi havia escassament dos milions i mig d’habitants. Durant tot aquest temps, és clar, les infrastructures s’han modernitzat, però amb prou feines se n’han fetes de noves: tot just la connexió fins a la terminal 2 de l’aeroport de Barcelona i el bypass que va per darrere el Tibidabo, dissenyat, en part, perquè els residus nuclears de Vandellòs no travessessin el centre de la capital.

Les explicacions d’aquest retard, ací, també s’encavalquen. N’hi ha d’històriques. A principi del segle passat, la Mancomunitat de Catalunya va propiciar grans avenços en la xarxa metropolitana, però uns altres plans que tenia a mitjà i llarg termini, com un bon grapat de línies secundàries, no van arribar a veure mai la llum arran de l’esclat de la dictadura de Primo de Rivera. Més tard, en temps de la república, el Pla d’Enllaços Ferroviaris del 1933 fou estroncat, primer, per les desavinences institucionals i, després, per la imposició de la dictadura franquista. Moltes de les obres previstes es van acabar desenvolupant lustres o dècades més tard, però n’hi havia que van acabar descartades, com una línia per l’interior del Maresme. Sigui com sigui, totes dues dictadures van interrompre plans que ja eren prevists fa molt de temps.

Unes altres explicacions són més controvertides. Políticament, hi ha un foc creuat de retrets. Paneque ha retret als governs de CiU, PDECat i Junts una “no-gestió”, cosa que Junts ha rebatut amb l’argument que la competència ha estat sempre de Madrid, que ha invertit desproporcionadament en la connectivitat de la capital espanyola –cosa, d’una altra banda, contrastada per les xifres oficials– i que el traspàs de l’any 2010 es va fer buit de contingut. Algunes altres formacions, com ERC, els Comuns o la CUP han adduït unes quantes vegades que la manca de planificació de la rodalia es deu, a banda la desinversió, a la decisió en favor de la gran velocitat que CiU també va alimentar. En una entrevista recent a VilaWeb, el president de FERRMED, Joan Amorós, deia: “La primera responsabilitat és de Madrid, sí. Ara, la segona és de la Generalitat, que no ha previst mai de fer un projecte amb perspectiva de regió.”

“Hem de continuar imaginant en aquest món boig.” És un missatge privat que em va enviar l’escriptor Gabriel Ventura per Instagram quan jo acabava de penjar una foto del seu últim llibre, l’assaig El millor dels mons impossibles. Un viatge al multivers del reality shifting (Anagrama, 2025), per dir que el llibre és enlluernador, en part perquè m’agrada mostrar què llegeixo, i en part també perquè li volia fer saber que l’estava llegint. “És un llibre per a narradors, per a qui encara creu en el poder de la ficció”, em va dir també Ventura pel mateix canal, i va afegir que estava fascinat “per les ‘noves’ maneres d’imaginar i narrar”. 

Qui no sàpiga què és això del reality shifting, que no pateixi, l’autor no solament ens explica què és, en què consisteix, d’on ve, per a què serveix i com es fa, sinó que en traça fins i tot uns antecedents i el relaciona amb la física quàntica i amb el món dels somnis i el de la creació. L’assaig és com una pastilla efervescent que t’omple el cap d’idees-bombolla i alhora et connecta universos aparentment tan allunyats com TikTok i els contes de Jorge Luis Borges. 

Aquest fenomen del reality shifting, per dir-ne d’alguna manera, sembla que sorgeix i pren força durant la pandèmia, quan els que llavors eren adolescents van trobar més que mai el seu refugi a la pantalla, i no solament com a “espectadors” sinó que van fer un pas més enllà, o hauria de dir “més endins”. Però abans que algú s’embali, no és un llibre per a desxifrar conductes adolescents, no l’agafeu per aquí, perquè Ventura pren un altre camí, el que us he dit més amunt citant-lo a ell mateix: per entendre la realitat ens cal l’artifici, encara ens cal l’artifici, i com que la realitat –això ho afegeixo jo– és cada cop més complexa, l’artifici també. 

No és que la realitat sigui cada cop més complexa, mentida, és que cada cop és menys habitable i la necessitat de fugir pròpia de l’adolescència, de fugir de la realitat “dels adults”, ara pren unes dimensions més profundes perquè l’ànsia d’evasió és urgent, perquè hi ha per una banda un desencant polític i social que demana fugir més que actuar, perquè hi ha un desconsol que si continues connectat a la realitat quotidiana només fa que créixer, perquè l’angoixa ara ja és un tret generacional dels joves. 

I fugir a un univers paral·lel és la solució, tot i que dir-ne “solució” potser és simplificar-ho i no és just, perquè seríem un pas més a prop de ridiculitzar-ho i l’assumpte és seriós. El shifting diu Ventura que és com una “solitud compartida” i no és un acte impulsiu de fugida, és una operació rumiada i elaborada perquè resulta que l’univers paral·lel on fuges te l’has de pensar tu, te n’has de fer un guió abans d’endinsar-t’hi. I per endinsar-t’hi hi ha una sèrie de mètodes que passen tots per la meditació primer i per la projecció d’imatges interiors després. El refugi és simbòlic però es fa real, transites cap a una vida alternativa que és la vida que has imaginat en un guió prèviament, la vida imaginada. I mentrestant continues també sent a la vida quotidiana, la “real”, tot i que també existeix el permashifting, que ja seria el pas extrem de quedar-se a viure en l’univers imaginat, perquè tal com està tot “per què m’hauria de quedar aquí?”, en aquest món real que m’angoixa i que cada cop empitjora més, m’ofega més. 

A la vida desitjada, la imaginada, hi ha el plaer que persegueixes i no trobes mai en el món real, i hi ha una seguretat que no tens tampoc fora d’aquí, una seguretat dissenyada sense fissures. El guió és com un protocol de seguretat, no hi ha lloc per a imprevistos. I tot es fa des de l’habitació, el temple de l’adolescent, l’únic lloc físic segur des d’on es pot traslladar al món imaginat, primer amb els ulls tancats, estirat, però després fins i tot obrint els ulls. 

He de confessar que ho escric i em costa d’imaginar-ho i em fa por no explicar-ho bé i treure-hi transcendència, perquè en té, des del moment que és una opció de vida per a tants joves, ho hem de tenir en compte, perquè el món que tenim, i sobretot el que els deixarem, demana aquesta mena de “teologia digital”, en paraules de Ventura, per sobreviure. I els adolescents no volen sobreviure, volen viure, com ho vam fer nosaltres, i per això fugen, els que no poden viure aquí: per “evadir situacions de marginació social –i sobretot problemes mentals, com l’ansietat o la depressió– que ens impedeixen desenvolupar una vida afectiva estable”. Persegueixen el mateix que els adolescents de totes les èpoques, i “llegir-los com una anomalia en la història de la imaginació seria un error”. 

D’Agustí d’Hipona a Rosalía, de Baudelaire a Philip K. Dick, Gabriel Ventura traça una xarxa de fugides, realitats, mons paral·lels, possibles i impossibles, una xarxa que no és en absolut un mapa, perquè la cosa va de perdre’s per trobar-se i si et vols perdre el mapa no el necessites, al contrari. I no sé què és el contrari d’un mapa, potser és això el que ens queda per inventar. Unes instruccions per perdre’s, i jo he entès que el reality shifting és com perdre’s amb mapa, perdre’s però sabent on perquè ho hem guionitzat nosaltres. 

I perdre’ns fins que pot ser que ens fem una pregunta que de fet ens podríem fer tots, en qualsevol edat i circumstància: “Existeixo realment o només soc la projecció d’una consciència que m’està imaginant en una realitat alternativa?” No sé si cap de nosaltres pot respondre amb seguretat aquesta pregunta, sense ni un mil·ligram de dubte. Jo me n’enduc un munt, de preguntes, d’aquest llibre fúcsia, però veure que la ficció, que la imaginació, pot ser un antídot m’empeny a confiar en el poder dels universos paral·lels com a possibilitats d’insurgència o si més no de qüestionament de la realitat: “És més fàcil imaginar un univers paral·lel que la fi del capitalisme”, escriu Ventura parafrasejant Jameson, i després de llegir el seu assaig tinc clar que impossible ho és tot d’entrada, però la imaginació ha sigut al principi de tantes coses.

L’habitatge és ara mateix, sens dubte, el maldecap polític principal a Andorra. De fet, un 70% dels andorrans el situen com el principal problema en el darrer Observatori del grup Andorra Recerca + Innovació. Aquests darrers anys hi ha hagut mobilitzacions multitudinàries per a demanar solucions i ha estat un punt central en els debats electorals i institucions.

Demà, com en bona part del país, hi ha convocada una nova manifestació, que partirà de la plaça del Príncep Benlloch, d’Andorra la Vella, a les 19.30, i que acabarà a la rotonda del Km 0, a Escaldes-Engordany.

On i com seran les principals manifestacions per l’habitatge del 5 d’abril?

Vora un 64% dels residents viuen de lloguer, i les darreres xifres mostren uns preus desorbitats. El portal immobiliari Pisos.ad indicava en el darrer informe que el preu mitjà dels nous lloguers s’enfila fins a 2.832 euros. Per a comparar-ho, el salari mínim mensual és de 1.376 euros i el mitjà d’uns 2.500. I tot i que el govern fa un càlcul més baix, continua essent una despesa important, amb un preu mitjà de 16,60 euros el metre quadrat, és a dir, de 1.328 euros per a un pis de 80 m2.

Quines iniciatives s’han pres a Andorra?

Si els nous lloguers superen el miler d’euros, resulta que la mitjana de preu del lloguer o hipoteca que paguen els andorrans no arriba a aquesta xifra: és just de 959 euros mensuals. Això es deu sobretot a la congelació dels lloguers, que ha creat una forta desigualtat entre els nous contractes i els signats abans. El novembre del 2023 el parlament va aprovar per unanimitat una llei que prorrogava els contractes almenys fins al 2027 –una mesura vigent d’ençà del 2019– i congelava la majoria de lloguers.

Alhora, el proppassat 6 de març, el Consell General aprovava una llei que ha de ser essencial per a la qüestió, la Llei del Creixement Sostenible i Dret a l’Habitatge, més coneguda per llei òmnibus, que va ser votada solament pels dos partits que donen suport al govern, Demòcrates i Ciutadans Compromesos, i el conseller no adscrit, Víctor Pintos. La nova llei, que entrarà en vigor progressivament durant l’any, té algunes mesures contundents, com ara la de limitar l’adquisició d’immobles per part d’inversors estrangers, que solament podran comprar dos pisos; o bé la d’augmentar els imposts sobre la plus-vàlua immobiliària.

També es prohibeixen les promocions immobiliàries si no destinen pel cap baix la meitat dels immobles a lloguer assequible. A més no es donen noves llicències d’allotjaments turístics. I quan els apartaments turístics representen menys d’un 30% del bloc, les llicències s’anul·laran i hauran de passar a ser residencials.

Finalment, una de les mesures més contundents és la cessió forçosa de pisos buits per a destinar-los a lloguer assequible, que es defineix com un preu pel cap baix un 25% inferior al de mercat. Els propietaris hauran de posar els pisos buits al mercat o bé cedir-los al govern perquè ho faci. I l’objectiu de les autoritats és que en tres anys aflorin uns 1.500 pisos al mercat.

Mesures a mitjà i llarg termini

El president de grup parlamentari de Demòcrates, Jordi Jordana, explica que el problema va començar el 2019, quan es van imposar unes mesures –la pròrroga i el topall de lloguer– per a una situació que consideraven conjuntural. Però ara s’ha vist –diu Jordana– “que no solament és conjuntural, sinó que ja es converteix en estructural, de manera que ha calgut aplicar mesures més a mitjà i a llarg termini, per a tots els fronts que tracta la llei òmnibus, com la inversió estrangera, pisos turístics o ajudes a l’habitatge”.

Troba que no caldran més decisions perquè la situació es normalitzi en un parell d’anys, quan acaben les pròrrogues sobre els lloguers. Sobre això, explica que amb les mesures que s’impulsen n’hi hauria d’haver prou, però troba complicat que el 2027 el mercat de l’habitatge s’hagi normalitzat completament com era fa uns anys. Tanmateix, creu que almenys es podran suavitzar, progressivament, les mesures actuals ara de pròrrogues forçoses.

Andorra flexibilitza l’accés als pisos del parc públic de lloguer assequible

Descarta de convertir en permanents certes mesures com ara un topall al lloguer i troba que limitar la inversió ajudarà a fer que aquesta pressió no sigui tan intensa. Tot això creu que cal vincular-ho amb mesures per a controlar la immigració i tenint present que hi ha un parc públic d’habitatge. Sobre això, paral·lelament a la llei, el govern ha impulsat un parc públic d’habitatge, que ara mateix és de 197 pisos i que es preveu que el 2027 ja sigui de 467.

Sobre les quotes d’immigració considera que són “plenament absorbibles”. I afegeix: “Importem dues mil persones o tres mil l’any, que és el que necessitem per mantenir el país.” El president de grup parlamentari de Demòcrates explica que el creixement és tant urbanístic com d’immigració, com de comerços, com de tot. El govern ha impulsat una revisió dels plans d’urbanisme i que les parròquies facin estudis de càrrega per determinar quina població podria absorbir cada localitat d’acord amb les infrastructures i recursos propis. “Justament aquests estudis de càrrega ara la majoria de les parròquies els van acabant”, diu. A partir d’aquí es vol definir com ha de ser Andorra a mitjà i llarg termini, què és necessari en l’àmbit de l’habitatge, infrastructures, hospitals, o turisme: “S’haurà d’acabar de definir el país que volem, en tots els àmbits.”

Andorra modifica el reglament d’immigració per evitar la sobreocupació de pisos

“Absolutament insuficient”: les crítiques d’entitats i oposició

La demanda principal de la Coordinadora per un habitatge digne a Andorra, que convoca la manifestació, és de regular tots els lloguers, inclosos els nous, i de manera permanent. Alhora, exigeixen urgentment que es prohibeixin els desnonaments sense alternativa residencial, posar fi a la trampa del fill, és a dir, extingir el contracte del lloguer sota el fals pretext de destinar-lo a un familiar, i crear més parc públic d’habitatge.

En general, la major part de l’oposició troba que la llei òmnibus és insuficient. Tot i que hi ha excepcions, com ara el partit ultradretà Andorra Endavant, que considera, per contra, que és massa intervencionista i que la cessió obligatòria dels pisos buits “vulnera la propietat privada”.

Per una altra banda, el president del grup parlamentari de Concòrdia i cap de l’oposició, Cerni Escalé, crítica que la llei òmnibus “no és prou ambiciosa per a aturar l’augment de preus” i remarca que la situació d’Andorra és més que excepcional, perquè de l’abril del 2023 –quan hi va haver eleccions– fins al desembre del 2024, el preu de l’habitatge ha augmentat d’un 19,6% –i d’un 25% el lloguer. En canvi, a l’estat espanyol, “on –diu– es viu una situació d’emergència en l’habitatge”, ha pujat d’un 6,9%, i a l’estat francès, d’un 3,8%.

Escalé és del parer que la limitació a la inversió estrangera, amb caràcter especulatiu, hauria de ser molt més dura: “El nombre establert d’immobles per cada inversor és de dos, però si una família de cinc persones hi posa el nom de cada membre de la família, n’hauran comprat deu”, diu. Alhora, remarca que cada inversor pot comprar sis places d’aparcament, que és també un bé molt limitat.

Així mateix, considera insuficients els gravàmens sobre la plus-vàlua: “La llei modifica la fiscalitat, que crea un recàrrec d’un 10% quan es compra i es ven un pis en menys de dos anys, i quan s’espera dos anys i un dia, aquest recàrrec ja passa a ser del 5%.” Per això, diu: “Amb aquest tipus el règim fiscal continua essent, respecte de l’especulació, tan atractiu que no aturarem aquesta inversió. A criteri nostre, el govern busca el terme mitjà entre els interessos dels especuladors i els interessos dels qui no tenen casa. L’equidistància entre el privilegi i la precarietat és un punt que no pot ser més que injust.”

El dirigent de Concòrdia explica que Andorra creix sense mesura. “Hem construït molt, però per a un públic extern. I a més a més tensionen molt els recursos naturals. Viu més gent a Andorra que a l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars junts, en un territori molt petit. Això acaba causant tensió en els recursos naturals i, a més, menys gaudi de la natura, més contaminació, menys qualitat de vida per als qui viuen aquí. Som en una situació de creixent saturació, i això erosiona el paisatge, les cases –en el sentit més tradicional del terme, i en el sentit de la família també– i el sentiment de comunitat.” Més enllà de l’habitatge, un creixement tan ràpid té implicacions greus: “La nostra llengua es deixa de parlar, la prosperitat deixa de ser compartida i és més desigual, i la identitat s’afebleix.”

Sobre la congelació dels lloguers, Escalé troba que era una mesura necessària aleshores però que ha tingut efectes perversos, perquè, sense més mecanismes, va apujar els preus per a aquells que no tenien un immoble de lloguer en el moment de la llei. Molts propietaris prefereixen vendre els pisos, i això en redueix l’oferta i causa una inflació de preus. Alhora, molts encara apugen més el preu amb la previsió que el govern pugui congelar la quota.

Així, doncs, Escalé troba que el problema és multifactorial però creu que és clau la limitació de la inversió especulativa. “El mercat de lloguer –diu– depèn del mercat de compra-venda, i si aquest és molt elevat s’acaben inflant els lloguers, perquè hi ha menys oferta disponible.” Això també implica reduir la pressió migratòria que hi ha ara, perquè aquesta població augmenta a un ritme molt ràpid. “Cal fer-ho de manera planificada, perquè és el govern qui obre quotes, i la situació combinada de més persones vivint al país, més inversors estrangers comprant pisos en què no viuen, augmenta molt el preu de l’immobiliari.” Com a conclusió, doncs, creu que és “una llei absolutament insuficient, que pal·lia algunes de les conseqüències del programa, però no adreça la situació directament”.

Hi ha poques combinacions més perilloses que la ignorància i el poder absolut. I precisament és aquesta la que el món acaba de presenciar amb una enorme estupefacció: heus ací un home, Donald Trump, que no entén els fonaments més bàsics de l’economia i que pren decisions que afectaran i complicaran el destí de milions i milions de persones.

Per a justificar els seus aranzels al·lucinants, Trump ha pronunciat un discurs sobre política comercial tan ple d’errors i desvariejaments que qualsevol estudiant de primer curs d’economia l’hauria suspès. Però la ignorància, per si mateixa, no seria tan alarmant si no anàs acompanyada d’una autoconfiança que ni tan sols sé com qualificar.

Trump no dubta mai. No admet matisos. Està convençut que entén l’economia millor que qualsevol economista, la història millor que qualsevol historiador, el comerç millor que qualsevol expert en relacions internacionals. Com menys sap d’una cosa, segons que sembla i anem comprovant, més convençut està de la seua infal·libilitat.

Però el problema no és tan sols que Trump no sàpiga d’economia. El problema –concret i exacte, descomunal– és que Donald Trump no sap què no sap. No té ni idea del volum de la seua ignorància. I aquesta és la veritable perversió que resulta de la combinació de la ignorància amb el poder: tanca totes les portes al coneixement i a la rectificació.

La ignorància de Trump, siga com siga, no és cap accident: és una elecció. És el resultat d’una vida sense gens de curiositat intel·lectual, sense gens de respecte pel coneixement expert, sense gens d’humilitat davant la complexitat del món. Trump és un home que ha viscut sempre en una bombolla de riquesa heretada, envoltat d’aduladors i eliminant qualsevol veu discrepant. L’únic paràmetre que l’impulsa a jutjar una idea és si l’afavoreix personalment o no –a tot estirar, si sona bé en un titular, si impressiona la seua base electoral.

I què passa quan un home com ell té a les mans les palanques de l’economia més poderosa del planeta? Doncs això que veiem: caos, incoherència, destrucció. Els mercats han reaccionat amb pànic, la confiança empresarial s’esfondra, els socis comercials preparen represàlies. És com si haguéssem posat una criatura de cinc anys als comandaments d’un avió i ens sorprengués que minuts després s’estavellàs.

En el curs de la nostra història, durant segles, les societats civilitzades han desenvolupat mecanismes per a protegir-se dels efectes de la ignorància en el poder. Imperfectes, de vegades molt molests, però eficaços a la seua manera. Burocràcies professionals, assessors independents, contrapesos institucionals, premsa lliure… Trump ha anat desactivant totes aquestes salvaguardes una per una. Ha acomiadat experts que no li donaven la raó, ha desprestigiat institucions que no s’ajustaven als seus desigs, ha menystingut informes que contradeien les seues intuïcions, ha emprès una croada contra el periodisme.

I el resultat de tot plegat és un home sol, tancat en la seua monumental ignorància i prenent decisions que afecten el món sencer basant-se únicament en els seus prejudicis i obsessions. He seguit de fa molts anys la política americana –les primeres eleccions que hi vaig viure enfrontaven Bush pare amb Dukakis…–, i crec que puc afirmar que no he vist mai cap dirigent com Trump tan desinteressat pels fets objectius, tan desdenyós amb el coneixement expert, tan còmode en la seua ignorància. Tenim –tots, no solament els americans– un gran problema.

 

PS1. Amb el seu magisteri habitual, però em sembla que més desconcertat i indignat que d’habitud, Jordi Goula posa els punts sobre les is, del punt de vista econòmic, respecte de l’absurda proposta de Donald Trump. Cal llegir-ho: “Les tres grans mentides d’un fatu president“.

PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, aquesta setmana dedicada a les novetats, cada volta més inquietants, sobre de l’atemptat del 17-A. Robert Manrique es va unir als habituals Albano-Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal. El vídeo el podeu trobar ací.

PS3. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de tot mecanisme de pressió és avui vital. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.

Avui, una comissió formada per Famílies pel Valencià, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i Intersindical Valenciana ha intervingut en l’intergrup de minories nacionals i llengües minoritzades del Parlament Europeu per exposar la situació crítica que viu el català al País Valencià. Les entitats han estat convidades per l’eurodiputat Vicent Marzà, del grup dels Verds – Aliança Lliure Europea.

Adriana Gil, representant de Famílies pel Valencià, ha explicat què implicava la llei de segregació lingüística. “Aquesta llei posa en perill la cohesió social i la igualtat d’oportunitats del poble valencià, perquè és una llei inadequada al nostre context sociolingüístic”, ha criticat.

En la seua intervenció, Gil ha insistit que la llei era “regressiva, antipedagògica i concebuda amb l’objectiu de reduir la presència del valencià als centres educatius” i ha criticat la Conselleria d’Educació per haver fet la consulta sobre la llengua base tot i el rebuig majoritari de la comunitat educativa. També ha recordat que, durant les setmanes prèvies a la consulta, la conselleria va prohibir, perseguir i censurar actes a favor del català. Amb tot, la representant de Famílies pel Valencià s’ha felicitat pels resultats aconseguits en la consulta. Finalment, Gil ha recordat que “Europa hauria de tenir un paper clau en la defensa dels drets lingüístics dels parlants de les llengües minoritzades, com és el cas del valencià”.

Per la seua banda, la presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha posat l’accent en la regressió dels drets lingüístics, la manca de polítiques públiques eficaces i la necessitat de prestigiar l’ús del català en tots els àmbits socials. Ha denunciat “la davallada alarmant de l’ús social del valencià”, i ha aportat dades oficials que mostren que només un 24% de la població usa habitualment el català en l’àmbit laboral, un 17,6% en l’administració pública i un 13,2% en l’àmbit comercial. “Aquesta caiguda està relacionada amb l’absència de polítiques públiques valentes, com ara l’eliminació del requisit lingüístic per a funcionaris i inspectors”, ha afirmat.

Oliver també ha apuntat que només un dels 224 jutjats del País Valencià fa servir habitualment el català i que un jutge ha arribat a demanar a la Generalitat de Catalunya la traducció d’un text redactat en català. “És una situació kafkiana que demostra fins a quin punt es vulneren els nostres drets”, ha dit. Així, ha denunciat “la folklorització” de la llengua i ha reclamat que el català siga una llengua “normal i digna” a la justícia, a l’educació, als mitjans i a tots els àmbits socials.

Consummatum est! El multimilionari president dels EUA aclaria ahir les incògnites que pesaven sobre les seves decisions dels aranzels. I n’ha obert moltes més. De moment, veiem que han estat més dures que no esperaven els analistes de tot el món, perquè afecten tothom. Finalment, ha optat per atacar els països amb els quals té més dèficit comercial, amb uns tipus diferents, tots molt més alts que no es preveia i que arriben fins al 50% en alguns casos. Els principals afectats són els països de la UE, amb un aranzel del 20%, i la Xina, que en rebrà un de nou del 34%.

Trump està obsessionat, i poc s’hi pot fer quan el sentit comú no acompanya i qui pren les decisions està convençut que és l’amo del món. Els Estats Units contra tothom, confiant en la seva potència econòmica… i militar. Vol que les nacions capitulin. Un emperador modern, que fonamenta la seva bogeria en postulats del segle XIX, quan hom encara pensava que l’autarquia i el proteccionisme eren les claus de la fortalesa pròpia. No vol recordar que l’última vegada que els EUA van fer una cosa semblant amb els aranzels, el 1930, van fer el llit a la Gran Depressió i van provocar l’ensorrament de tot el món –i del seu país també. És cert que en un segle les coses han canviat molt, però encetar una guerra d’aquesta mena no pot portar sinó molts maldecaps. Tot plegat ens menarà a un lloc on tots hi perdrem –ells també, és clar.

No pretenc ficar-me dins el seu cap –m’és impossible–, però em sembla mentida que al país on hi ha els millors economistes del món es permeti una barbaritat com aquesta, que, si no canvien molt les coses, desfarà el teixit que durant vuitanta anys s’ha anat confeccionant, de mica en mica i amb molts esforços, per tractar de fer un món multilateral, més equilibrat i just. Per evitar, en definitiva, que torni a ser la jungla de la llei del més fort, que sembla que és allò que cerca. Juga amb foc, perquè hi ha blocs també prou poderosos –o es poden construir de resultes de la seva boutade– que li poden fer una mica més que pessigolles.

El fet més ressenyable em sembla que són els arguments que aporta per dur endavant el seu pla, basats en tres fal·làcies que, si no les veu, les hi haurien de fer notar els cervells que cal suposar que té al voltant, cosa de la qual començo a tenir seriosos dubtes.

Trump es basa en una llei del 1977 per fer decrets i declarar “una emergència econòmica nacional” a causa del suposat maltractament infligit per països que venen satisfactòriament els seus productes als nord-americans, mentre s’obstinen a executar accions per a fer que els productes fabricats als Estats Units no siguin atractius. Enfront d’això, el mandatari va dir que tornaria a posar els EUA al primer lloc del món. “S’han emportat gran part de la nostra riquesa, i no permetrem que això continuï passant. Serem més rics que mai. No podem mantenir una política de rendició econòmica unilateral. Tindrem cura de la nostra gent.”

Sap que això no és veritat. Per exemple, diu que la UE posa un 39% d’aranzels als seus productes i no és cert. De fet, la UE aplica aranzels entorn del 3%, depenent dels casos. Trump menteix i confon l’opinió pública de casa seva, tot barrejant naps amb cols. Considera l’IVA com un aranzel, i no hi té res a veure, perquè l’impost s’aplica al valor de tots els productes, de dins o de fora, i els aranzels tan sols a les importacions. Però és igual. Sembla que els seus compatriotes s’ho empassen i, amb això, ell creu que ja n’hi ha prou.

La segona mentida és el càlcul que ha fet sobre l’aranzel que cal aplicar a cada país. La fórmula realment utilitzada no és la que la Casa Blanca havia anunciat inicialment. En el seu memoràndum del 13 de febrer, que anunciava les tarifes recíproques, Donald Trump va ordenar una anàlisi “global, que examinés les relacions comercials no recíproques amb tots els socis comercials dels Estats Units”, incloent-hi les tarifes, imposts, barreres no aranzelàries, manipulacions monetàries i “qualsevol altra pràctica” que “imposa una limitació injusta de l’accés al mercat o un obstacle estructural a la competència lleial”. El text no esmentava explícitament les balances comercials, però indicava, separadament, que el comerç no recíproc representava “una de les causes de l’important i persistent dèficit comercial anual dels Estats Units en els béns”. La fórmula de Trump incloïa dos paràmetres més: l’elasticitat-preu de la sol·licitud d’importació i l’elasticitat dels preus d’importació respecte dels aranzels duaners.

A l’hora de la veritat, en compte de fer càlculs profunds per a arribar a aquestes xifres, com havien dit, l’administració nord-americana sembla haver utilitzat una fórmula bastant bàsica, d’estudiant de primària, que consisteix a dividir l’excedent comercial que té un país amb els EUA per les seves exportacions i, després, gràcies a la seva generositat –com diu ell mateix–, dividir el nombre obtingut per dos. Així s’obtenen les taxes finals que ha presentat, que de recíproques només en tenen el nom.

És a dir, si aquí exportem 1.000 als EUA i allà en comprem 200, per exemple, l’aranzel a aplicar a les nostres vendes serà de 1.000 menys 200, i aquests 800 dividits entre mil, és a dir, un 80%, que, generosament, ens dividirà per la meitat, fins al 40%. Una veritable aixecada de camisa. Ah!, i si no hi ha dèficit per part dels EUA, ens cobrarà igualment un 10% a les nostres vendes. Simplement, perquè “toca”.

La tercera mentida va adreçada als seus conciutadans. “Ens cobren i els cobrem. Com pot molestar-se ningú? És la nostra declaració d’independència econòmica”, va dir el president el “dia de l’alliberament”. I va prometre una època d’or, en què els americans comprarien productes americans, que fabricarien els americans i que donarien feina als americans. Això vol dir viure molt millor. Però no serà així, perquè, d’entrada, es causarà inflació, i ho sap.

Segons estimacions del departament de recerca econòmica del banc ING, l’augment dels preus hauria d’assolir els 1.350 dòlars per ciutadà dels EUA, cosa que significa una inflació del 2,5%. Per a una família de quatre persones, això representaria 5.400 dòlars. Analistes de JP Morgan, Bank of America i Citibank, entre més, han advertit que el nou règim aranzelari podria conduir a un augment de la inflació durant tot l’any i afectar potencialment la confiança del consumidor, els salaris reals i la despesa familiar.

Evidentment, l’impacte serà més gran en les famílies d’ingressos baixos. Pensem que els aranzels afecten sobretot els béns essencials (aliments, energia, roba…), que són consumits en més gran proporció per les llars modestes. A aquestes famílies, fràgils econòmicament, se’ls reduirà encara més la capacitat de compra. Però això no importa gens ni mica a un govern de gent multimilionària, que menysprea profundament els pobres i els veu simplement com uns fracassats.

I a les empreses què els passarà? Doncs depèn. Però a moltes multinacionals americanes els tocarà el rebre, perquè tenen la cadena de producció descentralitzada i dividida en centres de països diversos. O encara que sigui en un sol país. L’exemple del Vietnam, castigat amb un aranzel del 46%, és ben clar. Recordem que, amb mà d’obra barata i veí de la Xina, s’ha convertit en alternativa a la potència xinesa en la cadena de subministrament mundial, també per a empreses dels EUA. A l’empresa de roba i calçat esportiu Nike, per exemple, que manufactura al voltant de la meitat del calçat a la Xina i el Vietnam –el 25% en aquest darrer–, no li agradarà. Ni tampoc a companyies de joguines nord-americanes com Mattel o Crayola que depenen del país per a la seva producció.

La resposta més immediata l’han donat tots els polítics d’arreu, ben enutjats, aquest matí. Però també hi ha la resposta contundent dels mercats. L’or, per exemple ha arribat a nivells de rècord històric, pel damunt de 3.100 dòlars l’unça; el petroli avui ha caigut al voltant del -7%, per la por que la baixada de l’activitat que es preveu pugui dur a una recessió; el dòlar ha baixat davant l’euro i, sobretot, davant el franc suís (-2,5%), perquè la gent ven els bitllets verds; els bons del Tresor dels EUA cauen més del -3% i la borsa de Wall Street baixa entre el -3% i el -4%. Els mercats financers sembla que han donat un veredicte ràpid.

Ara s’ha de veure la resposta a la barbaritat que ha fet Trump. Caldrà anar tots junts amb el cap molt fred, perquè una resposta a cop calent podria ser equivocada i encara més perillosa per als europeus. S’ha d’encertar la jugada com en el set i mig, sense fer curt ni excedir-se. No sé si els americans estaran disposats a negociar res, però cal tenir un pla preparat per a punxar-los allà on els faci més mal, sense que, de retruc, ens afecti a nosaltres. De punts febles, segur que en tenen.

L’advocada de Rosa Peral, Núria González, ha presentat una petició al Tribunal Suprem (TS) espanyol perquè revisi la condemna de vint-i-cinc anys de presó que se li va imposar per la mort de la seva parella, Pedro R., l’any 2017.

La petició arriba arran de la confessió d’Albert López, també condemnat pel cas conegut com el crim de la Guàrdia Urbana, i que reconegut la participació en els fets.

Segons que recull l’escrit, al qual ha tingut accés Europa Press i que ha avançat El Periódico, l’advocada sol·licita que es reexamini la sentència dictada per l’Audiència de Barcelona el 14 d’abril del 2020 i confirmada posteriorment pel Suprem espanyol.

Un nou element de prova clau en la revisió

González basa la petició en l’article 954.1 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que permet de revisar una condemna quan es presenten nous fets o proves que podrien haver portat a una absolució o a una pena menor.

En aquest sentit, sol·licita la incorporació d’una nova prova: la confessió íntegra d’Albert López davant la Junta de Tractament de la presó de Quatre Camins. En aquesta sessió, sembla que López va reconèixer ser l’autor dels fets que, segons la sentència del 2020, s’atribuïen tant a ell com a Rosa Peral.

L’advocada recorda que la seva clienta sempre ha negat els fets i que va ser pels mitjans de comunicació que es va assabentar de la confessió de López. Considera que aquesta declaració constitueix una prova determinant i inèdita, que podria haver canviat el veredicte del judici i haver comportat una reducció de la pena o fins i tot l’absolució de Peral.

Després d’una ronda mundial que el va dur a Barcelona, el Boss no s’atura. El cantautor nord-americà Bruce Springsteen publicarà el 27 de juny Tracks II: the lost albums, una col·lecció de vuitanta-tres cançons, de les quals setanta-quatre són inèdites.

Bruce Springsteen parla de Catalunya: “És un territori especial, molt emocional”

És una recopilació de cançons compostes i enregistrades entre el 1983 i el 2018 que ara editarà en una capsa especial que inclourà set discs o nou vinils. Així, es tracta de la continuació del Tracks, recopilatori publicat el 1998.

Segons que ha explicat l’artista en una nota de premsa, els àlbums inclosos en el recopilatori eren “discs complets” que no es van arribar a publicar. De fet, entre les cançons inèdites hi ha una banda sonora composta per a un film que mai es va publicar, cançons country i temes descartats de les sessions dels discs Nebraska o Born in the U.S.A.

A hores d’ara ja es pot escoltar el primer tastet del recopilatori, concretament, la cançó “Rain in the river”, que formarà part de l’àlbum Perfect world.

La candidatura Dignitat Republicana, que aspira a encapçalar la federació d’ERC de Barcelona, s’ha compromès a consultar els militants sobre una eventual entrada d’ERC al govern de Jaume Collboni abans de l’estiu i després de saber les condicions del pacte assolit per l’actual direcció del grup municipal. A més, ha detallat que la votació seria telemàtica.

En un comunicat, la candidatura encapçalada per Creu Camacho i Miquel Colomé diu que aquest és el primer compromís electoral per al congrés de la federació, que es farà el 26 i 27 d’abril. “Som els de la cua de l’Orfeó, molts ens vam conèixer allà. En canvi, ells són els que ni ens hi van deixar entrar aleshores ni ens han tornat a convocar des de fa gairebé un any”, ha dit Colomé, en al·lusió a l’ajornament sine die del debat sobre l’entrada al govern de Collboni que es va convocar el juny del 2024 a l’Orfeó Martinenc de Barcelona.

La interpretació interna que se’n va fer era que les veus crítiques a l’acord havien ultrapassat les expectatives de la direcció. La cap de files a Barcelona i mà dreta de Junqueras a la secretaria general, Elisenda Alamany, va ser una de les avaladores d’un pacte per a entrar al govern de Collboni, amb què també van tancar files els principals membres de la que havia estat la candidatura alternativa a Baró en l’anterior congrés barceloní, amb Gomà al capdavant.

Dignitat Republicana és integrada per militants pròxims a Nova Esquerra Nacional i Foc Nou i s’han organitzat per a disputar el control de la federació a la candidatura oficialista, encapçalada per Eva Baró.

Més de cinc mesos després de la gota freda, s’ha restablert la circulació a la carretera CV-416, que connecta Godelleta (Foia de Bunyol) i Montserrat (Ribera Alta). Per fer-ho, s’ha reobert el pont que havia quedat danyat a conseqüència de les riuades.

El pont de fàbrica de maçoneria reparat té una longitud total de quaranta-sis metres distribuïda en cinc obertures d’uns tres metres d’altura. Els treballs de reconstrucció han requerit la implementació d’un sistema de fitació. En total, s’hi han invertit vora dos milions d’euros.

La batllessa de Godelleta, Amparo Pardo, ha subratllat que la finalització dels treballs permet de recuperar l’operativitat de la rotonda que serveix de nexe de connexió amb Xiva (Foia de Bunyol), pel nord; i Torís (Ribera Alta) i Montserrat, pel sud.

A càrrec de la Dra. Sònia Amoreti, pediatre del CAP d'Arenys de Mar. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

S’ha mort Joan Molas (Reus, 1943), conegut per ser el gran mànager de l’escena de la Nova Cançó, segons que ha avançat Enderrock. Juntament amb Núria Batalla, va representar artistes com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor i Marina Rossell.

És considerat un pioner en la professionalització de la indústria musical del país i, especialment, en la figura del mànager i l’organització de concerts.

Després d’haver treballat a la discogràfica Concèntric, Molas i Batalla van unir forces i es van convertir en un dels tàndems més importants de la música en català. Van impulsar la publicació de desenes de discos i van organitzar més de sis mil concerts, tant al país com a l’estranger. En destaquen alguns com els de Llach a l’Olympia de París, el Gran Teatre del Liceu o el Camp Nou, l’any 1985.

A més, va exercir de productor executiu en discs tan influents com No és possible el que visc, de Pi de la Serra, Viure, de Joan Isaac, Viatge a Ítaca, de Lluís Llach o A l’Olympia, d’Ovidi Montllor.

Presidència de la Generalitat ha comunicat als membres del Consell Valencià de Cultura que nomenarà José María Lozano, fins ara vocal, nou president de la institució. La presidència és vacant d’ençà del traspàs de Santiago Grisolia i l’ocupava, de manera interina, l’editora Dolors Pedrós.

José María Lozano és un arquitecte nascut a Burgos l’any 1950 i està vinculat a la Universitat Politècnica de València. És autor de treballs sobre urbanisme i soci fundador d’una consultoria estratègica de gestió territorial i arquitectònica.

Egocèntric i sense fre

Fonts de la institució amb qui ha parlat VilaWeb qualifiquen Lozano d’incendiari i diuen que és una persona que ataca personalment qui no pensa amb ell i que no és gens dialogant. Aquesta mateixa font posa com a exemple que tots els membres de la Comissió de les Ciències, que ell presidia, la van abandonar tot al·legant que era impossible de treballar en l’ambient que creava. La comissió es va dissoldre i mesos més tard es va tornar a constituir amb una nova presidenta.

Un altre exemple que posen és que, en un dels plens que encara va presidir Santiago Grisolia, va prendre la paraula per a qüestionar la seua salut mental sense cap mena d’escrúpol.

Carlos Mazón, responsable del nomenament

Dolors Pedrós, que és la presidenta en funcions d’ençà del 2022,  ha dit a VilaWeb que el president de la Generalitat és el responsable d’aquest nomenament. “La resta de membres del Consell no tenim res a dir en la decisió del president, però estic convençuda que hi havia unes altres opcions molt millors per a la institució entre els membres proposats pel PP”, ha lamentat.

Aquests darrers anys, el Consell Valencià de Cultura ha treballat per obrir-se a la societat i s’ha convertit en un espai de reflexió on s’aborden en profunditat qüestions com ara la salut mental, la turistificació els feminismes o la reconstrucció global després de la gota freda. Tots aquests estudis i anàlisis estan disponibles per a la ciutadania.

Amb el nomenament de José María Lozano, les persones que han parlat amb aquest diari temen que això quede paralitzat pel seu tarannà egocèntric i destructiu. “Aquesta institució s’hauria de preservar de persones com ell, que sembla que treballen per destruir-la tant dins com fora”, han dit, en referència a les col·laboracions amb una publicació titulada Es Diario.

Molt actiu a les xarxes

A banda dels articles en el diari on sempre aprofita per a lloar algunes de les seues idees o actuacions, Lozano és molt actiu a les xarxes socials. Els seus piulets tendeixen sempre a defensar el president de la Generalitat Carlos Mazón, a qui a vegades obliga a anomenar “molt honorable”, i critica aquells que hi aixequen la veu en contra.

Tan atentos como desocupados …https://t.co/YAQgqIIYJy

— José María Lozano (@JosMaraLozano1) February 27, 2025

Durant la campanya prèvia a la consulta sobre la llengua base, el pròxim president del Consell Valencià de Cultura es va fer ressò d’un article de l’ABC que denunciava pressions a les famílies i va escriure: “Fins a la xenofòbia, recorren nacionalistes i socialistes. Els mateixos que van organitzar un escarn a Mazón a Oriola amb els seus paraigües grocs. Se’ls veu el llautó.”

Hasta a la xenofobia recurren nacionalistas y socialistas. Los mismos que organizaron el escrache a Mazón en Orihuela con sus paraguas amarillos. Se les ve el plumero. Presión en las aulas valencianas: «Si votas castellano, tu hijo irá con inmigrantes» https://t.co/XT0bePMmc8

— José María Lozano (@JosMaraLozano1) February 24, 2025

Entre les bèsties negres de Lozano hi ha Compromís, les ministres de Sumar del govern espanyol o el president espanyol Pedro Sánchez.
La llei d’amnistia també va ser un dels seus grans maldecaps.

Gran iniciativa. Enhorabuena pic.twitter.com/xu16VqOs5N

— José María Lozano (@JosMaraLozano1) May 31, 2024

L’any 2021, José María Lozano va crear l’anomenat Observatorio de Cultura Urbana Rita Barberà, amb el propòsit de catalogar la transformació de la ciutat de València dels vint-i-cinc anys de mandat de Barberà. En una entrevista al diari Las Provincias deia que s’estava desfent moltes de les coses fetes en aquells anys. “S’està sembrant fem sobre moltes coses i prenent decisions erràtiques, com el fet de la plaça de l’Ajuntament. […] S’està en un temps d’impàs i, a parer nostre, amb una marxa arrere, un retrocés intencionat amb el desig de fer de València allò que va ser abans dels anys de Barberà, absolutament provinciana i tacada en si mateixa”.

Una institució assessora de la Generalitat

El Consell Valencià de Cultura és una institució consultiva i assessora de la Generalitat en matèries que tenen a veure amb la cultura valenciana. El componen vint-un membres que són triats per les Corts i han de tenir el suport dels dos terços de la cambra. El president de la Generalitat els nomena per un període de sis anys i poden ser reelegits. El president el nomena directament el president de la Generalitat. Actualment, fan part del Consell Valencià de Cultura, el músic Vicent Torrent; el periodista i escriptor, Xavier Aliaga; l’actiu Rosana Pastor; o la primera presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres.

La borsa nord-americana s’ha desplomat en l’obertura dels mercats, arran de la compareixença d’ahir del president dels EUA, Donald Trump, en què va declarar la guerra comercial a tot el món. L’índex S&P 500 ha caigut d’un 3,3%, el Dow Jones Industrial Average, d’un 2,9% i el Nasdaq, amb un gran pes del sector tecnològic, ha retrocedit d’un 4,5%. 

El deliri de la guerra comercial de Trump: aranzels a illes deshabitades i a bases militars 

Les accions del sector del comerç al detall han estat de les més afectades, atès que els aranzels afecten amb duresa països fabricants i exportadors, com ara la Xina, on poden arribar fins al 54%. Algunes companyies com ara Lululemon, Nike i Ralph Lauren s’han enfonsat un 11%.

Els mercats ja estaven molt castigats abans d’aquest nou paquet d’aranzels. L’S&P 500 i el Nasdaq acabaven de registrar el pitjor trimestre dels darrers anys, sobretot per la incertesa sobre l’impacte de les polítiques comercials.

A escala global, les borses també han registrat xifres vermelles. Al Japó, l’índex principal ha retrocedit un 2,7%, mentre que l’Stoxx 600 europeu ha perdut més d’un 2,2%. El FTSE 100 del Regne Unit ha caigut prop d’un 1,5%.

La plataforma de televisió a la carta Max ha estrenat la primera sèrie en català. És la comèdia de situació El primer matrimoni d’en George i la Mandy, un spin-off d’El jove Sheldon.

Max i 3Cat estrenaran una sèrie de Pol Rodríguez i Isaki Lacuesta sobre el Raval de Barcelona

La ficció, que pertany a l’univers de la sèrie The Big Bang Theory, té una temporada formada per tretze capítols. De moment, se’n poden veure els dos primers. Després de l’èxit que ha tingut als Estats Units, la CBS ja l’ha renovat per una segona entrega.

La sèrie narra la vida de Georgie, interpretat per Montana Jordan, i Mandy, interpretada per Emily Osment, mentre formen una família jove a Texas, als Estats Units. La comèdia retrata amb acidesa les complicacions de la vida adulta, la paternitat i el matrimoni.

Creada per Chuck Lorre, Steven Molaro i Steve Holland, hi apareixen també els actors Rachel Bay Jones, Will Sasso, Dougie Baldwin i Jesse Prez.

Aridditive ha inaugurat a Sant Vicenç dels Horts ATIC (Ariddtive Technology and Innovation Center), una nova seu on opta per la impressió 3D de peces de formigó. L’espai, de 1.000 m², acull la impressora de gran format Volta 3D, capacitada per fabricar peces de formigó de fins a 3,2 x 3,2 x 2,8 metres.

Els responsables de la companyia destaquen que aquesta tecnologia permet de produir mobiliari urbà, façanes, ponts, habitatges i altres elements constructius de manera industrialitzada, “amb alts estàndards de qualitat i un important estalvi de recursos materials”. Ariddtive ha establert algunes col·laboracions amb Ciments Molins, Lagula Arquitectes i Benito Urban per desenvolupar solucions basades en impressió 3D.

Aridditive té previst fabricar vint unitats de la Volta 3D Printer en els tres anys vinents, col·laborant amb empreses tecnològiques de l’àrea metropolitana de Barcelona. Alhora, l’empresa està obrint mercat a diversos països europeus, asiàtics i americans. L’empresa, empresa derivada de l’UPC i de la Fundació Centre CIM, ha rebut el suport del programa Startup Capital d’ACCIÓ.

La moderadora de continguts de Facebook a Barcelona, Telus Digital, deixa de prestar serveis per a Meta i queda en l’aire el futur dels treballadors, segons ha avançat l’Ara i ha confirmat la presidenta del comitè d’empresa, Marta Valero, a l’ACN. Un directiu de Telus International, la matriu subcontractada per Meta per moderar continguts de Facebook i Instagram, ha informat aquest dijous als treballadors que eren a la Torre Glòries que havien de marxar cap a casa. Tot plegat, després que s’hagin tallat completament les comunicacions internes a l’empresa, com l’accés al correu electrònic. Des del comitè, desconeixen si s’obrirà un ERO i lamenten que no han rebut cap informació de forma oficial sobre el futur dels més de dos mil treballadors.

Valero ha explicat que en un primer moment els treballadors pensaven que tenien un problema informàtic quan no podien accedir als sistemes de l’empresa. De fet, molts treballadors ni tan sols saben que ja no han d’anar a treballar, perquè les comunicacions no han arribat a tothom. La mateixa presidenta del comitè d’empresa lamenta que no ha rebut cap trucada ni correu electrònic per part de Telu Digital informant de la situació i dels passos que caldrà seguir a partir d’ara.

“No sabem si anirem a un ERO, o s’intentarà buscar alguna altra empresa, i ni tan sols podem comunicar-nos amb la plantilla”, ha lamentat, recordant que estan sense accés al correu corporatiu. “Estem molt enfadats i angoixats”, ha admès, remarcant que estan esperant aquesta informació oficial per a planificar els passos següents a prendre.

Una discussió entre una clienta i la propietària d’una fleca de l’Estartit (Baix Empordà) per haver demanat una barra de pa en català ha acabat als jutjats. Els fets van passar el 22 de juny quan la dona va anar a l’establiment i va demanar a la dependenta que li servís una barra de pa.

Segons que explica la demandada, la treballadora li va exigir que li ho digués en castellà, però ella s’hi va negar. Això va fer intervenir la propietària, que va acabar interposant una querella per assetjament contra la clienta.

Segons que ha dit l’advocat de la demandada, Arnau Muntadas, la dona va tornar passats uns dies a la fleca per demanar explicacions a la propietària per la seva actitud. Va ser en la tercera visita en què va demanar un full de reclamacions per poder relatar què havia passat i posar la queixa pertinent. Aquest és l’argument que esgrimeix l’acusació per posar una querella penal per assetjament contra la clienta. El lletrat considera que el fet d’haver anat a demanar explicacions no pot significar, en cap cas, un delicte i recorda que fa mesos que la seva clienta no parla amb la demandant.

La demanda no queda aquí, sinó que s’amplia a un delicte d’amenaces per algunes publicacions que van aparèixer a les xarxes socials, que la defensa assegura que no les va fer la dona i demana que s’investigui qui en va ser el responsable.

Per tot plegat, Muntadas considera que no hi ha recorregut penal i demana que s’arxivi la causa. “La víctima ha relatat la discussió arran de poder parlar en català i ja està. Entenem que un assetjament ha de ser una cosa reiterada i amb intensitat i les amenaces en cap moment s’han pogut provar”, assenyala l’advocat.

No declara

A la vista que s’ha fet avui a la Bisbal, havien estat citades totes dues parts, però només ha declarat la demandant com a testimoni. La demandada s’ha acollit al dret de no declarar, segons que ha explicat l’advocat. El motiu, assenyala Muntadas, és que primer vol que parlin els testimonis que aquell mateix dia eren a la fleca i els dies posteriors en què la seva clienta va tornar a recriminar l’actitud de la propietària.

“No s’han practicat totes les proves, un cop s’hagi fet, la nostra clienta no té cap problema a fer-ho”, ha remarcat l’advocat, que avisa que es reserven les accions legals que considerin pertinents quan hagi acabat tot el procediment.

La meitat de la població d’ós bru del Pirineu viu a la part del Principat. En total, són 47 exemplars, segons les dades recollides durant el 2024 pel Grup de Seguiment Transfronterer de l’Ós Bru (GSTOP). Concretament, hi ha 21 femelles, 25 mascles i 1 exemplar de sexe no identificat. Mentrestant, al conjunt del Pirineu s’han identificat 96 exemplars. Alhora, al Principat també és on han nascut més cadells durant el 2024, deu en total, dos més que l’any anterior. Són tres mascles, sis femelles i un de sexe no identificat.

Al conjunt del Pirineu, el 2024 van registrar-se un total de 96 óssos bruns: 47 femelles, 45 mascles i 4 de sexe no identificat. Un any abans s’havien identificat 83 exemplars, però el 2024 s’han detectat 7 animals que no havien estat comptabilitzats en aquest període i que fan incrementar la xifra fins a 90 exemplars.

Quant als naixements, s’han registrat 22 cadells (8 mascles, 10 femelles i 4 de sexe no identificat), una xifra superior a la del 2023, en què es van detectar un total de 16 cries. Segons els càlculs elaborats pel GSTOP, d’ençà del 1996 s’han reproduït 34 femelles i 21 mascles diferents i aquest 2025 hi ha un mínim de 20 femelles que es trobarien disponibles per tenir cadells.

D’exemplars que es donen per morts o desapareguts durant l’any 2024, la xifra és de 5, la major part exemplars subadults. En aquest recompte de baixes, es comptabilitzen els espècimens dels quals es té evidència de la mort o bé no es té cap indici d’ençà de fa dos anys. Així mateix, hi ha 13 exemplars que no s’han detectat el 2024, però que encara no es poden considerar oficialment com a desapareguts perquè l’any passat es van poder identificar.

Respecte de l’àrea de total de distribució de l’ós bru, s’estima en uns 7.200 quilòmetres quadrats, fet que suposa un augment de 100 quilòmetres quadrats respecte al 2023 i de 1.500 quilòmetres quadrats respecte al 2022.

Com es fa el seguiment poblacional de l’ós

El seguiment poblacional de l’ós es fonamenta en dues metodologies de cerca d’indicis de presència d’exemplars: la primera oportunista (danys, observacions, petjades, rastres, excrements) i la segona sistemàtica (operacions programades).

L’àrea de mostreig aproximada és d’uns 2.000 quilòmetres quadrats. En aquesta zona hi ha distribuïts una sèrie de paranys de pèls, una gran part d’ells associat a càmeres fotogràfiques, que són les que nodreixen la informació recollida en aquest seguiment sistemàtic o programat. En total hi ha 222 trampes de pèls repartides per les comarques del Pallars Sobirà, Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Alt Urgell.

Durant aquest 2024 s’han realitzat un total de 1.853 revisions d’aquests paranys, de les quals 348 han tingut resultat positiu (mostra de pèls i fotografia associada) i 1.505 han tingut resultat negatiu. Les altres dades del seguiment són les de tipus oportunista. S’han recollit i validat 250 dades oportunistes: 29 observacions, 26 rastres i petjades, 108 mostres de pèls, 6 depredacions, 58 excrements, 22 fotografies i 1 jaç.

En total s’han recollit més de 500 mostres de pèls d’ós bru i 58 excrements, dels quals un cop triats i seleccionats se n’han enviat al laboratori 251 per la seva anàlisi genètica i identificació individual: 200 de pèls i 51 excrements. Aquestes mostres han permès identificar 37 animals diferents en aquestes 4 comarques esmentades. Repartits serien: 35 al Pallars Sobirà, 3 a l’Alta Ribagorça (1 compartit amb el Pallars Sobirà) i 1 a l’Alt Urgell (també compartit amb el Pallars Sobirà). Cal esmentar que d’aquests animals només 9 han estat detectats amb exclusivitat en aquestes comarques, concretament 4 femelles, 2 mascles i 1 femella amb 2 cadells.

Els nous aranzels imposats pel president nord-americà, Donald Trump, en la guerra comercial mundial no colpegen únicament potències econòmiques. També afecten territoris remots i gairebé insignificants en termes comercials. La llista difosa per la Casa Blanca inclou indrets sense població, sense activitat econòmica i, en alguns casos, pràcticament deshabitats.

El cas més extrem és el de les Illes Heard i McDonald, un territori australià a l’oceà Índic meridional que rep un aranzel del 10%. Aquestes illes, patrimoni mundial de la UNESCO, són descrites pel CIA World Factbook com a “desolades” i “cobertes de glaç”. No hi viu ningú d’ençà de 1877, quan es va acabar la caça d’elefants marins –eren al llindar de l’extinció– per a fer-ne oli, amb el greix. 

A la llista, també hi apareix el Territori Britànic de l’Oceà Índic —fa poc, el Regne Unit en va retornar la sobirania a Maurici sota la denominació de Txagos—, que acull la base militar de Diego Garcia, estratègica per als Estats Units. Tot i que només hi viuen uns 3.000 militars i contractistes britànics i nord-americans, el territori afronta igualment un aranzel del 10%. La principal exportació, segons dades oficials, és el peix.

Un altre cas que destaca és el de les illes Marshall, a l’oceà Pacífic. Amb 82.000 habitants i una base militar crucial per als EUA –el Kwajalein Atoll, utilitzat per a proves de míssils–, aquest arxipèlag també es veu afectat amb un aranzel del 10%. Malgrat l’acord de lliure associació amb Washington, que en garanteix la defensa, les exportacions de les Marshall (valorades en 130 milions de dòlars anuals) queden penalitzades si entren als Estats Units.

Altres llocs minúsculs i econòmicament marginals afectats són: Tokelau (Nova Zelanda), amb 1.600 habitants i exportacions d’uns 100.000 dòlars l’any; les illes Cocos (Austràlia), amb 600 habitants i dependents del mercat nord-americà per un terç de les seves exportacions; o Jan Mayen, un illot noruec sense població fixa. Tots, colpejats amb aranzels del 10%.

Un dels microterritoris més perjudicats és el de Saint-Pierre-et-Miquelon, territori francès a tocar de Terranova. Amb tan sols 5.000 habitants, ara haurà de pagar aranzels del 50% per les exportacions de marisc processat, molt per damunt del 20% que afecta la resta de l’estat francès.