Això que ha passat a la Casa Blanca no és una simple grolleria d’un president maleducat
La diplomàcia és un art perfeccionat amb el pas dels segles. Una coreografia elaborada de gests, paraules mesurades i rituals codificats que existeix, sobretot, per evitar els rampells personals de polítics poc curosos i les humiliacions públiques entre estats sobirans.
La diplomàcia, amb tota la seua parafernàlia, pot semblar excessiva o anacrònica als ulls profans, però ha salvat el món de mals majors: no és un caprici aristocràtic ni una resta fòssil d’altres temps. Ben al contrari. La diplomàcia és una maquinària de precisió dissenyada expressament per posar barreres a l’espontaneïtat mal entesa, a l’ofensa gratuïta, a la bravata impulsiva i sense retorn possible. En unes altres paraules, per impedir exactament això que acaba de succeir a la Casa Blanca.
Això que hem vist amb estupor que ha passat a la Sala Oval no té precedents en la història moderna. I és molt greu. Molt. Donald Trump, amb aquesta gestualitat histriònica que el caracteritza, ha escenificat un espectacle lamentable amb el president Volodímir Zelenski com a protagonista involuntari. I el resultat no és una mera descortesia protocol·lària –que ja seria greu–, sinó una humiliació calculada, teatralitzada amb la grolleria pròpia d’un magnat empresarial acostumat a acomiadar subordinats davant les càmeres, però evidentment incapaç d’entendre les obligacions del càrrec que ostenta –càrrec, el del president dels Estats Units, que també ha estat arrossegat pel fang amb la seua actitud.
Ara bé, cal tenir ben clar que el fet que un president en exercici siga tractat com ha estat tractat el president Zelenski no és un menyspreu únicament a l’home, al polític i les seues circumstàncies, sinó que és un menyspreu gravíssim i intolerable a tota una nació que ha pagat amb sang i mort la seua resistència a la invasió russa. No cal tenir cap dubte que això deu haver fet molt feliç Vladímir Putin, a qui Trump acaba de regalar una victòria simbòlica de proporcions considerables. La primera gran victòria que el Kremlin pot obtenir després de tres anys d’una invasió llançada amb la intenció confessada de fer desaparèixer la nació ucraïnesa i clarament fracassada, doncs.
L’escenografia diplomàtica, amb els seus protocols mil·limètrics, les seues fórmules ritualitzades i el seu llenguatge deliberadament ambigu, existeix en aquest món per una raó fonamental: protegir les relacions delicades entre estats de les possibles personalitats irracionals dels seus dirigents circumstancials.
De manera que quan Trump destrossa deliberadament aquest escenari curosament muntat, no tan sols ofèn un president i una nació que mereixen tot el nostre suport, sinó que dinamita segles de refinament en les relacions internacionals.
Això que ha passat a la Casa Blanca no és una simple grolleria d’un president maleducat. Això és una regressió molt inquietant a estadis que crèiem superats en les relacions internacionals. És tornar a l’època en què els capricis del príncep eren per damunt de la raó d’estat. I això significa retrocedir al temps on els desigs particulars i incontinents d’un líder prevalen sobre les necessitats col·lectives, cosa que debilita l’estat de dret, les institucions democràtiques i els mecanismes de control que garanteixen una governança equilibrada i justa.
