Un acord ambiciós
L’acord de Junts amb el PSOE sobre immigració sembla, a primera vista, ben travat. El paper ho resisteix tot, això ja ho sabem. I la política espanyola resisteix encara més coses, sobretot la falsedat i l’incompliment sistemàtic d’allò que es promet als catalans. No és optimisme, per tant, que ens sobra, sinó memòria. Però jo l’he llegit amb atenció i amb un bolígraf a la mà i no hi he sabut veure els grans forats que algunes altres vegades es perceben ja a la primera lectura.
Dit això, els pactes amb Madrid són com aquells matrimonis desbaratats que comencen amb grans promeses i anuncis rutilants, però acaben als tribunals, disputant-se les engrunes d’allò que un dia havia estat una il·lusió. I, ara com ara, i ja per començar, l’acord és tan sols un projecte de llei orgànica que haurà d’aprovar aquesta macedònia magnífica que en diuen el pacte de la investidura. I Podem ja ha dit que amb ells no hi compten. Patètic, però previsible: veurem què farà Sánchez i si trobarà la manera de calmar-los.
Tanmateix –i ací ve la part agradablement sorprenent–, no em reca gens de reconèixer sense embuts que l’acord a què han arribat els dos partits és un acord ambiciós. El fet mateix que alguna de les competències que s’hi inclouen tinga tan sols un precedent en tota la Unió Europea, a Baviera, ja és un gran què. Explica ben gràficament que s’ha aconseguit d’arrencar alguna cosa substancial al govern espanyol i que, malgrat la retòrica explicativa i el bla, bla, bla…, això no és cafè per a tothom.
Entre les moltes incògnites que obre el pacte anunciat ahir, crida l’atenció que la majoria defugen allò que Junts pot controlar, cosa ja molt insòlita per si. La més important: quin ús farà d’aquestes competències el president Illa. Perquè una cosa és tenir les eines i una altra, molt diferent, voler-les utilitzar. I el PSC, com sabem, té més debilitat per Madrid que no per Catalunya. Però n’hi ha una altra de molt de pes també: el Parlament de Catalunya, aquest parlament concret que tenim avui en què l’independentisme és minoritari, haurà de decidir moltes coses, i vés a saber què dirà i què farà.
Siga com siga, i més enllà de les opinions carregades d’apriorismes com la meua, el fet que Catalunya tinga –quan el sacrosant BOE publique la llei i si Podem es pren algun calmant– la capacitat de decidir les coses en matèria migratòria hauria de ser assumit per tots com un envit magnífic. Els CIE, per exemple, fins ara sols eren objecte de debat ideològic, de proclames i manifestacions estèrils, perquè la trista realitat és que nosaltres com a país no hi pintàvem res, en aquests monstruosos camps de concentració. Però ara els CIE passaran a ser matèria sobre la qual es podrà decidir, sobre la qual el parlament, amb la constel·lació de partits que el forma, podrà decidir. I això és un pas que tan sols amb ceguesa ideològica es pot menystenir.
Era previsible que hi hagués de seguida qui trauria a col·lació la capa de la puresa més exigent i estupenda, però la crua realitat és que ningú no pot negligir que no hi ha cap nació, ni projecte de nació, que avui puga prescindir de la gestió de la immigració –com de tantes altres coses substancials. I qui crega que es pot construir un estat sense assumir les responsabilitats brutes que implicar tenir un estat viu en una fantasia. La immigració no és un tema marginal: és central, definitori, estructural. Afecta la llengua, la cohesió social, el mercat laboral, la identitat col·lectiva. I deixar-la en mans d’altri, especialment deixar-la en mans de la violenta demagògia racista, no tan sols és un perill constatable per a tota la societat, sinó que és renunciar a ser, acomodar-se en la submissió.
De manera que, amb l’escepticisme històric que ens han inoculat tantes decepcions nascudes a Madrid, crec que ara cal exigir concrecions ràpides i sobretot ambició, molta ambició per a impulsar el canvi substancial que es promet amb la màxima velocitat. Vigilar cada detall, cada transferència, cada euro. No confiar, sinó verificar. No aplaudir, sinó exigir més.
I, evidentment, que això d’avui no és la independència. I que ningú no pot discutir que amb la independència la qüestió migratòria –més o menys, perquè hi hauria Schengen pel mig i la burocràcia de Brussel·les– ja ens l’arreglaríem sols. Però, mentrestant –i mal que siga per a elevar i dignificar la posició social de la llengua catalana entre els immigrants–, cal dir que l’acord és molt interessant. Dic interessant.
PS1. Fa uns quants dies que vaig criticar la retirada de la qüestió de confiança per part de Junts. Amb l’argument que el PSOE ja no li tindria por. I ho deia per això de la immigració i per les altres consecucions que haurien de venir a continuació. En vista d’això que ha passat, evidentment avui he de ser just i reconèixer que en relació amb la immigració la pressió dels de Puigdemont ha funcionat igualment.
PS2. Dues coses relacionades amb aquest tema. Una, el precedent, interessantíssim, de Baviera –que va servir per a desfer bona part del nus que aturava la llei presentada ahir. En aquest article us expliquem què és i com funciona la policia de fronteres bavaresa. I en aquest altre remarquem que l’actuació de Podem assenyala l’enorme feblesa parlamentària de Pedro Sánchez.
PS3. El cap de Carlos Mazón ja balla tant que apareixen els primers noms i travesses per a substituir-lo. I, per increïble que puga semblar, que ho és, Francisco Camps, ni més ni menys que Paco Camps, dirigeix el ball. Esperança Camps ho explica en aquest article.
PS4. Els grans canvis econòmics que hi ha a l’Índia produeixen un efecte inesperat: els homes se’n van a les ciutats i les dones es mantenen als pobles, marginades i empobrides. Ens ho expliquen en aquest reportatge colpidor Karishma Mehrotra i Anant Gupta.
