El pla del govern de Salvador Illa per combatre els efectes dels aranzels de Donald Trump a Catalunya preveu mobilitzar 1.500 milions d’euros, segons que ha avançat Catalunya Ràdio i ha pogut confirmar l’ACN. El president de la Generalitat, Salvador Illa, està reunit amb el Consell del Diàleg Social, integrat pels principals sindicats i patronals, per explicar-los els detalls. El pla inclou 300 milions per activar línies d’ajuts del pressupost ordinari de la Generalitat, 900 milions en préstecs i crèdits vehiculats per l’ICF, 150 milions per a fons d’inversió, 130 per a assessorament a la internacionalització i 200 per promoció de productes catalans a mercats estratègics.

Per part del govern, en aquesta reunió també hi participen la consellera d’Economia, Alícia Romero, i el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, mentre que de la banda de les patronals i sindicats hi assisteixen Foment del Treball, Pimec, CCOO i UGT.

Els detalls de la proposta

La mobilització de 1.500 milions d’euros pretén “protegir la resiliència del teixit empresarial i agrícola de Catalunya i l’ocupació que genera”, però també ajudar les empreses catalanes a internacionalitzar-se i entrar en mercats globals davant de la situació que es generarà als EUA.

Els 300 milions per ajuts inclouen diners a fons perdut, especialment per al sector agroalimentari, ajuts a la promoció internacional i ajuts per ampliar la presència d’empreses catalanes a l’exterior, fomentant la multilocalització.

Els 900 milions en préstecs i crèdits serviran perquè l’Institut Català de Finances (ICF) desplegui instruments per a les empreses afectades. Es tracta d’avals, crèdits circulants, crèdits d’inversió i bonificació del tipus d’interès fins a l’1,5%.

Així mateix, hi haurà 150 milions destinats a Fons d’inversió i capitalització que es vehicularan a través de l’ICF i Avançsa.

En assessorament i acompanyament, el govern destinarà 130 milions per impulsar la internacionalització i diversificació dels mercats de les empreses catalanes, el disseny de plans específics per adaptar-se als nous EUA i reorientar la xarxa d’ACCIÓ per superar les barreres comercials.

En l’àmbit comunicatiu i de promoció, hi haurà 200 milions per desplegar campanyes per potenciar els productes catalans en mercats estratègics.

La circulació de trens de Rodalia de la línia R3 s’ha reestablert per una via entre les estacions de Mollet – Santa Rosa (Vallès Oriental) i Montcada-Ripollet (Vallès Occidental), segons que ha informat RENFE. El servei havia quedat interromput entre aquestes estacions per una incidència a la infrastructura. Malgrat la recuperació del servei, els trens circulen amb retards que poden superar els quaranta minuts.

A més, la companyia ha explicat que la incidència a l’estació de Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès), que havia afectat els primers trens de la línia R4, ja s’ha resolt.

L’informe de prop de quatre-centes pàgines del Departament de Comerç dels Estats Units que el president Donald Trump va mostrar per justificar els seus “aranzels recíprocs” inclou la protecció del cinema en llengües com el català, el basc i el gallec en la seva llista de “barreres” al comerç internacional. El text assenyala l’estat espanyol com un dels estats de la Unió Europea amb pràctiques “més significatives” que afecten el comerç de serveis audiovisuals. “Cada tres dies que s’exhibeix un film d’un país de fora de la UE, se n’ha d’exhibir un altre de la UE, i la proporció es redueix a cada quatre dies si el cinema inclou un film en una llengua oficial d’Espanya diferent de l’espanyol”, diu el document.

El text també es queixa que les plataformes hagin de tenir un catàleg “d’almenys el 30% de producció de la UE, del qual almenys la meitat ha de ser en una llengua oficial d’Espanya”.

Així mateix, carrega contra el fet que les empreses audiovisuals amb una facturació de més de 50 milions d’euros hagin “d’invertir un 5% a la producció d’obres de la UE o espanyoles, amb el 40% reservat per a productors independents en qualsevol llengua oficial d’Espanya”.

En el document, titulat “Barreres comercials estrangeres”, es diu que, malgrat que l’estat espanyol “generalment ofereix als inversors internacionals el mateix tractament que als domèstics, la llei espanyola restringeix la propietat no-europea de les llicències audiovisuals al 25%”.

“En concret, una empresa de fora de la Unió Europea no pot ser propietària de més del 25% d’una empresa amb una llicència de televisió digital terrestre, i el total de la propietat de fora de la UE no pot superar el 50% de l’agregat”, diu l’administració de Donald Trump.

Les borses europees continuen en l’espiral de pèrdues d’ençà de l’esclat de la guerra comercial instigada pel president nord-americà, Donald Trump, que ha imposat aranzels arreu. La borsa de Frankfurt —el DAX, que agrupa les 40 empreses més grans d’Alemanya— cau més d’un 6% després d’haver arribat a retrocedir més d’un 10% i enfonsar-se fins als 18.489,91 punts.

A Londres, l’índex FTSE100 s’ha acostat fins als 7.500 punts després de començar la jornada per sobre dels 8.000. Ara mateix, cau un 4,5% (7.691,59). A Milà, l’índex FTSE MIB també acumula pèrdues importants, que voregen gairebé el 7%.

La borsa suïssa també s’ha submergit en els números vermells i les pèrdues són del 6%. Una xifra molt similar a la caiguda que pateix l’Íbex-35 espanyol, que ha passat dels 12.100 punts als 11.626 (-6,4%).

Els ministres de Comerç de la Unió Europea es reuneixen d’urgència a Luxemburg per estudiar la resposta del bloc als aranzels, que inclouen una taxa del 20% sobre la majoria d’importacions procedents dels 27 estats membres. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha dit que, tot i que la UE està disposada a negociar, també està preparada per respondre amb contramesures.

Jornada negra a la borsa asiàtica

Les borses asiàtiques han començat la setmana amb un daltabaix generalitzat arran de la incertesa per la guerra comercial. A la meitat de la sessió, l’índex Nikkei de Tòquio havia baixat d’un 6,48%; a la Xina continental, les borses de Xangai i Shenzhen registraven retrocessos del 6,34% i del 8,01%, respectivament.

Hong Kong ha tingut les pèrdues més greus: el selectiu Hang Seng havia cedit un 10,7% a la pausa de la mitja sessió. També ha estat molt forta la baixada a Taiwan, on l’índex Taiex ha perdut un 9,7% durant les primeres hores de negociació.

Al sud-est asiàtic, Singapur encapçalava les pèrdues amb una davallada de més del 7% de l’índex STI. A Kuala Lumpur (Malàisia), la caiguda era del 5,58%, i a Manila (Filipines), del 3,94%. Les borses de Jakarta, Bangkok i Ho Chi Minh no han obert perquè hi és dia festiu.

A Corea del Sud, l’índex Kospi ha respost als aranzels amb una baixada del 4,92%. A Oceania, els selectius ASX200 (Austràlia) i NZX (Nova Zelanda) també han obert en vermell, amb pèrdues de més d’un 3%.

L’Índia tampoc no s’ha escapat del sotrac. La borsa de Bombai ha registrat una caiguda de prop del 4% a l’obertura.

Recessió als EUA?

VIX, l’índex de volatilitat del mercat dels EUA, s’ha disparat d’un 125% aquests darrers cinc dies i comença a acostar-se a nivells similars als del 2020 arran de la pandèmia de la covid-19. De totes maneres, els 80 punts assolits durant la crisi financera de 2008 encara són lluny.

Divendres, JP Morgan estimava en un 60% les probabilitats d’una recessió als EUA. Avui Goldman Sachs calcula que les possibilitats són d’un 45%.

A final del 2014, en plena ebullició del procés d’independència, el govern espanyol de Mariano Rajoy va activar la guerra bruta per trobar informació comprometedora dels dirigents independentistes. Entre les figures centrals d’aquesta ofensiva hi havia l’ex-comissari policia espanyola José Manuel Villarejo, que sostenia que l’independentisme amagava milions d’euros a Andorra amb la intenció de finançar una futura república. Aquella teoria, sense fonament, va convèncer el govern de Rajoy fins al punt que autoritzà una operació il·legal –l’anomenada branca andorrana de l’operació Catalunya–, que tenia per objectiu el sistema financer andorrà i, concretament, els comptes suposadament vinculats al moviment independentista.

A partir del 2012, Villarejo i més individus de les clavegueres de l’estat actuaven a Andorra. Havien reclutat fonts en l’àmbit bancari i polític i també van recórrer a l’extorsió per obtenir informació comprometedora. D’aquesta manera van aconseguir la captura de pantalla –més tard publicada pel diari El Mundo– d’un compte de la família Pujol a la Banca Privada d’Andorra (BPA). Això va fer que l’ex-president admetés que tenia diners a Andorra.

Tanmateix, la confessió de Pujol no va aturar les clavegueres, que encara van anar més enllà i van fer maniobres per rebentar la BPA. Segons uns correus confidencials obtinguts per El món a RAC-1, Rajoy va pactar amb el cap de govern andorrà, Antoni Martí, una operació per a fer caure el banc, que tenia una filial a l’estat espanyol: el Banco de Madrid. La BPA es va considerar la baula feble del sistema financer andorrà perquè no era propietat de cap de les grans famílies.

Les clavegueres creien que, a part de Pujol, més dirigents independentistes tenien diners en comptes del banc. A diferència d’algunes altres actuacions de l’operació Catalunya, la branca andorrana no la va orquestrar el Ministeri d’Interior, sinó el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI), que es va encarregar d’implicar-hi les autoritats nord-americanes i intoxicar-les.

Quatre dies abans de la intervenció de la BPA, el 6 de març de 2015, Villarejo va rebre un correu molt explícit d’un agent del CNI: “Tant els teus caps com els meus només segueixen les ordres del PG [inicials de “president del govern”, és a dir, Mariano Rajoy]. Quan va tornar del viatge al país veí, al gener, ja no tenia dubtes sobre els plans que li havia plantejat el seu homòleg l’estiu anterior. Li va confirmar que la informació que tenia la BPA podia posar en perill l’equilibri institucional de totes dues nacions.”

Entre el 2014 i el 2015, Rajoy i Martí van tenir tres reunions. Una a Madrid, una a Galícia i una altra a Andorra, que van servir per a tancar els serrells de l’operació. El correu detallava que l’estat espanyol havia arrossegat els EUA en la maniobra: “Al final, tot s’ha precipitat per una empenta de molt amunt i per les relacions de R1 [àlies de Félix Sanz Roldán, aleshores director del CNI] amb els alts càrrecs dels serveis d’intel·ligència aliats. Gràcies a això, el secretari del Tresor dels EUA va demanar al FinCEN que actués, a condició de rebre abans l’alerta que nosaltres li vam enviar a través del nostre col·laborador BS [el comandant de la Guàrdia Civil Basilio Sánchez Portillo].”

L’estratègia era fer arribar als EUA un informe que presentés la BPA i el Banco de Madrid com a centres d’emblanquiment de capitals provinents de Veneçuela, del càrtel de Sinaloa, de la màfia xinesa i d’oligarques russos. Amb aquestes cartes, el FinCEN no va tardar a emetre una alerta, de manera que el govern espanyol i l’andorrà tenien la cobertura necessària per a intervenir el banc amb aparença de legalitat.

El món a RAC-1 ha tingut accés a un document intern que prova que el CNI va ordenar al SEPBLAC –el servei espanyol contra l’emblanquiment de capitals– de redactar un informe amb aquestes acusacions i enviar-lo al FinCEN, que va emetre la nota d’alerta el 10 de març de 2015. De manera gairebé instantània, els governs de Rajoy i Martí van intervenir i liquidar la BPA i la seva filial. Fins ara, el cas BPA ha tingut unes quantes implicacions judicials, però no s’ha demostrat cap de les acusacions.

Sis dies després de la intervenció, Villarejo va rebre un altre correu del CNI. El missatge deia: “Et demanem que tornis a parlar amb el teu amic MB [Mark Barry, agent de l’FBI] perquè es posi en contacte amb els seus coneguts al Tresor i aconsegueixi que el FinCEN emeti una nova alerta per reforçar la del dia 10 i assegurar-nos que els del banc andorrà no s’aixequin. Si ho aconsegueixes, R1 es quedarà més tranquil i no haurà de demanar més favors als nostres col·legues americans.”

Segons El món a RAC-1, Villarejo no va fer la gestió perquè no hi estava d’acord. A parer seu, calia actuar també contra Andbank. En una nota del 7 de març, ho va deixar escrit: “L’anàlisi de dades obtingudes de fonts fiables no descarta que algunes altres entitats andorranes, a més de la BPA, tinguin vincles amb sectors independentistes. Si es continua assenyalant només la BPA, les gestions perdran eficàcia. L’objectiu real ha de ser el desmantellament de l’independentisme, no pas amagar activitats d’altri.”

En el mateix document, l’ex-comissari ja anticipava el relat que justificava la intervenció: “Si l’acció es fa aviat, caldrà justificar-la amb l’alerta del FinCEN i fer veure que s’hi poden trobar proves d’emblanquiment. […] Una vegada decapitada l’entitat, amb la destitució o l’empresonament dels seus responsables –el conseller delegat, Joan Pau Miquel, va ser empresonat 22 mesos–, els governs espanyol i andorrà tindran prou temps per a redactar informes que complementin l’alerta del FinCEN i donar més versemblança als motius de la intervenció.”

Uns quants dies més tard, el 21 de març de 2015, assegurava que havia començat a esborrar proves per no deixar rastre de la implicació espanyola en el cas BPA. “Tal com ho va ordenar la superioritat, s’ha lliurat tota la documentació i, llevat dels arxius de presidència del govern i del CNI, no hauria de quedar rastre de l’operació. S’han eliminat tant les ordres de trasllat de funcionaris com els pagaments amb fons reservats fets a fonts andorranes i catalanes”, va escriure.

Un grup d’activistes ha empaperat el domicili a Madrid de l’agent de la policia espanyola que entre el 2019 i el 2021 es va infiltrar en els moviments socials de Lleida amb la identitat falsa de Joan Llobet García. Divendres, militants de la Plataforma Antirepressiva de Ponent es van desplaçar a Madrid, on diuen que ara viu, i van enganxar-hi cartells assenyalant-lo com a espia.

Els activistes fan una crida a assenyalar els infiltrats i els seus responsables polítics, com ara Fernando Grande-Marlaska, ministre d’Interior espanyol. “Davant els seus atacs, unim-nos i enfortim les organitzacions populars”, diuen.

Durant els dos anys que va estar infiltrat a Lleida, el policia va formar part de l’Ateneu Cooperatiu la Baula, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i la sectorial d’ecologia d’Endavant. A més, va participar activament en les protestes contra la sentència del procés i l’empresonament del raper Pablo Hasel. També era a l’acampada del rectorat de la Universitat de Lleida del 16 de febrer de 2021, quan els Mossos d’Esquadra van entrar-hi de matinada i van detenir Hasel.

“Estic completament segur que llançava pedres contra la policia i feia barricades, el vaig veure perfectament com es protegia amb un senyal de trànsit arrencat, una de les nits amb més enfrontaments amb els antiavalots de la UIP”, explica un ex-company seu.

El policia se’n va anar de Lleida a començament de novembre del 2021, bo i al·legant problemes de salut d’una àvia i dient que havia trobat feina a Barcelona. Allà va participar en una acció del Casal la Cruïlla, el 25 de novembre, i va desaparèixer de manera definitiva.

Joan Llobet García, segons la Directa, va formar part de la 32a promoció de l’Escola de la policia espanyola d’Àvila, la mateixa que Belén Hammad Gómez. En realitat, l’agent és nascut a Terol i les seves inicials són A. G. A.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

SINGAPUR — Les borses de la regió Àsia-Pacífic han obert avui amb caigudes pronunciades, perllongant la desfeta global provocada per la guerra comercial encetada pel president Donald Trump, que amenaça de desestabilitzar l’economia mundial.

Els alts càrrecs de l’administració Trump han dedicat el cap de setmana a defensar els aranzels generalitzats del president contra gairebé tots els socis comercials, després que els principals índexs de Wall Street tornassin a baixar divendres.

La por que la guerra comercial es descontrolàs encara ha augmentat més quan, acabada la sessió de divendres a Wall Street, la Xina va anunciar represàlies: ha imposat aranzels addicionals del 34% als productes nord-americans, igualant així l’increment decretat per Trump el dia que va anomenar “Dia de l’Alliberament”.

La borsa japonesa ha caigut gairebé un 8% en l’obertura d’avui dilluns, amb l’índex Nikkei 225 en els nivells més baixos d’ençà de l’octubre del 2023. Mentrestant, l’índex australià ASX200 ha perdut més d’un 6%, i el KOSPI de Corea del Sud, més d’un 5%.

Les accions de les principals empreses sud-coreanes també han patit caigudes importants: Samsung Electronics ha retrocedit gairebé un 4%, i Hyundai Motor, el principal fabricant de cotxes del país, gairebé un 5%. El govern sud-coreà ha anunciat ahir que destinarà 2.000 milions de dòlars en ajuts d’emergència a la indústria automobilística nacional per mitigar l’impacte dels aranzels del 25% imposats per Trump als cotxes fabricats fora dels Estats Units, que han entrat en vigor la setmana passada.

VilaWeb launches a new project on the occasion of the thirtieth anniversary of the newspaper: the publication of a collection of journalistic books.

Each year we will publish four books, one per quarter, with in-depth investigations conducted by the newspaper’s editorial staff or related content. It is a new window that will allow for deep analysis of the reality of the Catalan Countries, at a time when the rush of information overlooks in-depth analysis.

The 2025 collection consists of the following books:

1 Tres dies d’Agost by Josep Nualart Casulleras

The most accurate and precise account of the events of August 8, 2024, and how President Puigdemont’s entry and exit operation was planned and executed.

It will be published in May.

 

2 Els morts de Mazón by Esperança Camps

The narration of all the events of October 29, during the flash floods in Valencia. With special attention to what happened with the more than two hundred people who died and what President Mazón did.

It will be published in June.

 

3 Contra el silenci i la impunitat by Xavier Montanyà

In the year that Spanish authorities want to commemorate the fiftieth anniversary of Franco’s death, it is a good time to review the legacies of Francoism that still weigh on daily life.

It will be published in September.

 

4 Entendre els mapes by Vicent Partal

Based on the experience of La Pissarreta, Partal explains how to read maps and how to better understand the reality of the world and the country through cartography.

It will be published in December.

 

The book collection can be acquired preferentially by subscription, for a price of 68 euros per year. Those who are already subscribers to the newspaper will have a special subscription price for the complete annual collection of 64 euros per year. In both cases, the delivery of books to your home will be free of charge.

The Washington Post · Victoria Craw

Un iPad enfangat, descobert després de més de cinc anys sota les aigües del Tàmesi, ha proporcionat a la policia de Londres una prova crucial que li ha permès de condemnar tres homes per assassinat.

Va ser descobert el novembre del 2024 per la Unitat de Policia Marítima de Londres, quan els agents rastrejaven la riba del riu a la recerca d’articles relacionats amb un tiroteig que de cinc anys abans, el juliol del 2019.

L’iPad havia deixat de funcionar, però la targeta SIM que contenia anava vinculada a un número de telèfon de Daniel Kelly, de quaranta-sis anys, que la policia sospitava que tenia relació amb el tiroteig.

A final de març, Kelly va ser declarat culpable de temptativa d’assassinat, juntament amb Stewart i Louis Ahearne, dos germans de quaranta-sis anys i trenta-sis, respectivament. Aquest és el darrer capítol d’una investigació internacional en què els germans també han estat condemnats per haver participat en un robatori d’objectes històrics, valorats en més de dos milions d’euros, d’un museu de Suïssa.

“La recuperació de l’iPad ha corroborat la nostra teoria que s’havia utilitzat per a rastrejar la víctima, i perquè els acusats es comuniquessin entre si”, ha dit el comissari Matt Webb, que ha encapçalat la investigació sobre l’assassinat i el robatori a Suïssa. “Trobar això al cap de cinc anys d’investigació va ser tota una sorpresa. També ens ha suscitat una pregunta: com és que es va triar un riu per desfer-se d’un iPad?”

Gràcies a la informació de l’iPad, els registres telefònics, les càmeres de seguretat i la tecnologia de reconeixement de matrícules, la policia ha pogut demostrar que Kelly i els germans Ahearne havien col·locat un dispositiu de seguiment al cotxe de la seva víctima, Paul Allen, de quaranta-cinc anys.

El tiroteig va ser l’11 de juliol de 2019. Kelly i els germans Ahearne havien passat setmanes rastrejant i vigilant el seu objectiu. Allen havia estat empresonat abans per haver participat en el robatori a mà armada d’uns seixanta milions d’euros d’un magatzem de Securitas, l’any 2006. Fou alliberat deu anys després, el 2016.

Durant la investigació, la policia descobrí que el vehicle trobat al lloc dels fets havia estat llogat per Stewart Ahearne el 9 de juliol i utilitzat per a cometre un robatori al comtat de Kent, al sud-est d’Anglaterra, aquella mateixa nit. Després del robatori, el vehicle va ser transportat fins al nord-est de Londres, on vivia la víctima, la vigília del tiroteig. Louis i els germans Ahearne, segons que ha explicat la policia londinenca, rastrejaren el viatge en temps real amb l’ajuda de l’iPad trobat al Tàmesi.

L’11 de juliol a la nit, mentre Stewart Ahearne esperava dins el vehicle, Kelly i Louis Ahearne es van colar al pati d’una casa que comunicava amb la residència del seu objectiu, segons la policia. A les 23.09 ambdós atacants dispararen sis vegades i feriren de ple Allen, que en aquell moment era a la cuina. L’home restà permanentment paralitzat a causa de l’atac.

El gener del 2020, els atacants van ser detinguts; tots tres digueren que no havien estat implicats en l’atac. Paral·lelament, la policia havia començat a col·laborar amb les autoritats suïsses en la investigació d’un robatori d’una copa i dos gerros xinesos de la dinastia Ming, del segle XV, del Museu d’Arts de l’Extrem Orient de Ginebra, si fa no fa un mes abans del tiroteig de Londres.

Els investigadors no trigaren a trobar elements comuns entre ambdós crims, segons la policia, com ara l’ús d’un Renault Captur llogat.

En el cas suís, les autoritats també van identificar la matrícula d’un automòbil abandonat al lloc dels fets, i que havia estat llogat poc abans per Stewart Ahearne. Stewart i Louis Ahearne van ser extradits a Suïssa i condemnats, el gener del 2024, a tres anys i sis mesos de presó cadascun; també els van prohibir d’entrar al país durant cinc anys i els ordenaren de pagar l’equivalent a 55.000 euros.

Webb, per una altra banda, diu que la condemna demostra que la policia londinenca “no escatimarà cap esforç” a l’hora de localitzar i identificar delinqüents. “Aquest cas pot semblar l’argument d’una superproducció de Hollywood, però la realitat és molt diferent –digué en un comunicat publicat a final de març–. Ha estat un crim d’una gravetat espantosa.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 No es passa del possible al real, sinó de l’impossible al veritable
(Maria Zambrano)

 

Continuant en la línia de traduir al català les obres dels grans escriptors africans lusòfons –el moçambiquès Mia Couto i l’angolès José Eduardo Agualusa–, Edicions del Periscopi publica una novel·la d’Agualusa del 2004, El venedor de passats, en una excel·lent traducció, com sempre, de Pere Comellas. Entre les obres de l’autor publicades per aquesta editorial, hi ha Teoria general de l’oblit, premi internacional de literatura de Dublín 2017 i premi Llibreter 2018,  i La societat dels somniadors involuntaris (2019).

L’escriptor angolès (Luanda, 1960), fill de colons portuguesos, ha estat conegut aquí per les seves obres més recents; per tant, considero un gran encert de publicar i difondre una novel·la seva anterior, que no pot passar desapercebuda al seu públic. El venedor de passats brilla entre tota la producció d’Agualusa com una peça única, breu, subtil, poètica, sarcàstica i encantadora que conté, en embrió, moltes de les coordenades i els ingredients més habituals, incisius i delicats del seu imaginari i de la seva literatura.

Agualusa sempre ha explorat per les vies del conscient i de l’inconscient, de la realitat i el somni, amb grans dots d’observació i imaginació, els paràmetres que delimiten la memòria històrica que perviu en el racó més profund de les persones, els objectes, els records, el llenguatge i els fets. I tot això trencant tabús socials imposats per la política i el poder, capbussant-se a contracorrent en la ressaca dels fets històrics, el dolor, l’oblit i la màgia subjacent en la vida quotidiana.

La utopia és en la ment i els somnis de cadascú.

Les seves eines literàries i la seva imaginació guien els lectors per camins desconeguts, potser encara verges, que ens susciten moltes preguntes sobre la veritat dels fets del passat i les conseqüències en el present, tot concebent uns relats de gran originalitat i bellesa. Alhora, penetren en les forces invisibles de la supervivència humana, de la cultura i de la vida.

De les ruïnes del passat, fa emergir en la ficció noves geografies mentals, nous mapes per a descriure l’estat d’ànim de la seva societat ferida. Potser per orientar-se en un present incomprensible, congelat, pel qual es fa difícil transitar. En el fons, en cadascun dels seus llibres fa un monument al poder de la imaginació i de la literatura, lliures de qualsevol ancoratge en les tòpiques plantilles morals i polítiques, a voltes interessades i manipulatòries, que pretenen constrènyer la immensitat i la complexitat del passat. No són sinó cuirasses que pretenen encarrilar i ensinistrar les empantanades aigües del present, sempre turbulentes per la mar de fons invisible desfermada en múltiples corrents, no pas exempts de falsedat, mentida i perill.

El rerefons històric de les narracions on viuen els seus personatges, més o menys comprensible, però sempre boirós, és la guerra civil d’Angola (1975-2002), una de les més llargues del continent africà, molt condicionada pel context internacional de la guerra freda. Un conflicte complex que en vint-i-set anys va deixar prop d’un milió de morts i quatre milions de desplaçats.

De la seva rica producció literària, es destaca Estaçao das chuvas (1996) (Estación de lluvias, Bronce, 2002), potser l’obra en què Agualusa més directament ha tractat sobre la llarga guerra civil del seu país. És considerada una de les obres més commovedores de la literatura africana moderna i la més important sobre la història contemporània d’Angola. És una de les seves novel·les fundacionals, un dels embrions de la seva obra posterior. Encara no ha estat traduïda al català.

L’albí inventor de passats

L’altra, sens dubte, és la que s’acaba de traduir i publicar: El venedor de passats, que evoca amb enginy i fantasia, a estones a ritme de novel·la d’intriga, les conseqüències de la guerra en les ments i les actituds dels seus conciutadans per sobreviure i reinventar-se. L’autor idea uns personatges i una trama que li permeten d’endinsar-se, amb intel·ligent i aguda ironia, en el laberint dels temps viscuts.

Conceptes com el passat i el present, el real i l’irreal, la memòria històrica, l’absurd i el dolor d’haver de pair molts anys de violència salvatge, divisions, delacions, repressió, por i mort, cristal·litzen en una narració vibrant, profunda, amb moments de gran bellesa i inspiració literària. Com si l’ús de la ficció actués per despertar la realitat adormida i acceptada de la crua postguerra angolesa. Malgrat tot, un país molt viu, on les persones conserven el record dels vells mites rurals del passat, de la relació íntima amb els animals i la natura. Amb molts anys de cultura, d’història, i una saviesa i honestedat ancestrals, o també amb una desorientació endèmica, que aflora en els pitjors moments.

El Moviment Popular d’Alliberament d’Angola, la lluita per la independència colonial.

La trama se situa a la postguerra, quan el conflicte ja s’ha acabat i les persones, com el país, es debaten entre la recerca de qui són, qui eren i qui volen ser. Fèlix Ventura és un negre albí, fill d’un llibreter de vell que va comprar valuoses biblioteques als colons portuguesos quan van haver de fugir del país. El llibreter també va acabar fugint a Lisboa, i deixà la casa i el seu fill Fèlix a Luanda.

Fèlix viu en una caseta que és com un “vaixell ple de veus” que navega riu amunt. Viu sol, en companyia d’un llangardaix amic seu que narra la història a partir de la seva perspectiva. La torre té un bonic jardí tropical, amb papaies i mangos. Per dins és tota plena de llibres, diaris, revistes, retalls arxivats en carpetes i cintes de vídeo que el protagonista enregistra dels noticiaris de televisió. Hi ha el passat fossilitzat, les empremtes de la memòria del país i de la seva gent. Les veus. D’aquí neix la idea del protagonista d’oferir als seus conciutadans, sobretot a la nova burgesia emergent, la venda de passats falsos.

“Crec que el que faig és una forma avançada de literatura”, diu Fèlix en un dels somnis. “Jo també creo trames, invento personatges, però en comptes de deixar-los presoners dins d’un llibre, els dono vida, els deixo anar a la realitat.”

La ficció i la realitat, germanes bessones a l’Àfrica.

De fet, reconstruir la pròpia identitat adaptant-la als requisits del present és l’únic que els falta als supervivents del conflicte. Després d’aquella guerra, i de moltes més, els que volen situar-se en llocs de poder o, simplement, esborrar el rastre de la seva vida anterior, potser no gaire benvista en el nou present, s’esforcen a elaborar un relat acceptable de les seves vides per tal d’afrontar el futur amb tranquil·litat.

Agualusa ens parla en aquesta sàtira dels mecanismes de construcció de la memòria col·lectiva. De les llums i ombres de la veritat, de la realitat més evident i acceptada. I, en conseqüència, de la fragilitat de les identitats existents, reals o imaginades.

Un personatge misteriós

Segons la voluntat i els gusts del client, Fèlix elabora per a cadascun diverses històries i arbres genealògics. La imaginació, els llibres i els retalls de premsa contribueixen a teixir la semblança de veritat que les mentides biogràfiques necessiten. Els pensaments del llangardaix, els somnis de l’albí i del rèptil, els desitjos dels clients i els relats falsos de les seves vides, van teixint un petit món al voltant d’ells i de la casa plena de veus.

El passat, material de noves identitats.

Però un dia arriba la visita d’un personatge misteriós que vol una nova identitat, impecablement angolesa. Un nou passat amb nous documents d’identitat falsos. És una feina que defuig les habilitats del venedor de passats que, ara, ha de passar, també, a ser falsificador de presents. La feina, com sempre, Fèlix la pensa i l’elabora meticulosament, però el personatge misteriós, deixant-se endur per la seva curiositat o, potser, pel seu humor maliciós, emprèn la recerca dels seus avantpassats inventats, bastint una tensió en la trama molt imaginativa i sorprenent.

La sorpresa i la ironia guien la narració que, després d’obrir alguns camins, segons la relació amb el passat que tenen els diversos personatges, que semblen, aparentment, molt divergents, acaben encaixant. És una obra el·líptica amb dosis d’intriga, en què tots els camins iniciats pels personatges a la recerca de la seva nova identitat inventada per l’albí venedor de passats, o de l’antiga que van viure, acaben trobant-se. Com en moltes de les seves obres, els pensaments, les accions i els somnis del venedor de passats i del llangardaix que viu a les parets de casa seva tenen un paper interessant en la comprensió polièdrica i invisible de la narració.

Agualusa,  explorador de l’absurd i del somni

Si el rigor és la condició indispensable dels historiadors, José Eduardo Agualusa esprem amb passió i enginy totes les possibilitats de la imaginació, la irrealitat i el somni. Sovint, amb excessiva facilitat crítica occidental, li han atribuït de representar el realisme màgic africà, com si ell i Luanda fossin l’equivalent angolès del García Márquez de Macondo. Ell no hi està d’acord. De cap manera. M’ho va explicar un dia que el vaig entrevistar: “Si surts ara al carrer, aquí, a Barcelona, trobaràs gent que creu en una persona que caminava sobre les aigües o que transformava l’aigua en vi. Si això no és realisme màgic, què és?”

Tot seguit em va confiar que ell s’interessa més per l’absurd que pel meravellós: “Luanda, que té cinc-cents anys d’història, és infiltrada i ocupada pel món rural que hi aporta la seva mitologia. Però a mi m’interessa més la manera com l’absurd apareix sobretot en situacions d’absència d’estat. L’absurd m’interessa més que no pas el meravellós. M’interessa més Borges que no pas García Márquez.” En el rerefons, Agualusa està en permanent diàleg amb Fernando Pessoa.

Potser algun dia la literatura esdevindrà la realitat més lúcida, tal com, quan dormim, somniem que dormim. Segons l’escriptor moçambiquès Mia Couto, el seu “germà gran”, més enllà d’un periodista i més enllà d’un escriptor, Agualusa és un “traductor de somnis”. De fet, els somnis són un element molt important en les seves novel·les. Els personatges somnien, entren i surten dels somnis dels altres, dormint teixeixen una realitat diferent, un altre paisatge. I la comparteixen.

És sabut que el valor dels somnis en la literatura és universal, però a les cultures africanes poden arribar a tenir uns valors extraordinaris, molt més enllà de les teories i experiments de Freud. Per Freud, els somnis expliquen la part més profunda i oculta de l’individu. Pels africans, expliquen la més profunda i oculta del món.

De vegades vivim en els somnis dels altres.

M’ho va reafirmar, en llegir-lo, un altre escriptor, el nigerià Ben Okri, en el llibre Infinite Richness (Riquezas infinitas, El Cobre, 2006):  “De vegades ens descobrim vivint en els somnis dels morts. Qui sap quin és el destí d’un somni? En quants mons simultanis vivim? Quan dormim, ens despertem en un altre món, en un altre temps…?”

El món oníric és clau per a Agualusa. Ho és a Teoria general de l’oblit, a La societat dels somniadors involuntaris i, és clar, també, a El venedor de passats. Un registre narratiu que complementa i afegeix idees, noves pistes, a la ficció. Alhora que eleva fins a l’infinit la llibertat mental i vital dels protagonistes. I, de retruc, dels lectors. Una llibertat que els projecta més enllà del consens que anomenem realitat, o veritat del passat i del present.

Una de les protagonistes d’El venedor de passats diu: “”Déu ens ha donat els somnis perquè puguem treure el cap a l’altra banda. Perquè conversem amb els nostres avantpassats. Perquè conversem amb Déu. Potser amb dragons.”

Els somnis de les persones, o dels seus protagonistes, són una eina imprescindible per a interpretar-nos o per a interpretar la realitat i la història. No es poden posar fronteres a la imaginació. Ni a la mentida. Ni a la veritat. De fet, com va escriure Mia Couto: “A l’Àfrica, la ficció i la realitat són filles bessones i intercanviables de la vida.”

Quan li vaig comentar aquesta frase del moçambiquès, Agualusa, amb mirada de complicitat i un gran somriure, m’explicà: “A mi, hi ha una història que m’agrada molt. Li va passar a Mia. Acabava d’escriure un llibre i va fer un viatge per l’interior de Moçambic. En la part més profunda es va trobar un vell que li recordava el personatge que havia escrit. El vell li va dir: ‘Sóc cec.’ Però l’endemà Mia el va veure escrivint. ‘No m’havíeu dit que éreu cec? Jo us veig escrivint.’ I el vell li va dir una frase que ja era en el llibre que ell acabava d’escriure: ‘Solament no sóc cec quan escric.’”

Al final d’El venedor de passats, l’autor rememora la imatge en blanc i negre de Martin Luther King fent un discurs a la multitud, quan va dir la famosa frase “He tingut un somni”. I reflexiona: “Més aviat hauria d’haver dit: ‘He fet un somni.’ Si hi penses bé, hi ha diferències entre tenir un somni i fer un somni. Jo he fet un somni.”

Ahir, dissabte, l’ANC va organitzar una acció a l’estació de Sants en protesta contra el caos planificat de Rodalia i per a reivindicar la independència com a única via per a resoldre el calvari quotidià de milers de persones. Si considerem que el caos planificat respon a una estratègia de l’estat colonial, arribarem a la falsa conclusió que l’acció va fer curt: vàrem ocupar temporalment el vestíbul de l’estació, però no vàrem poder canviar el funcionament habitual –trajectes, horaris, accessos…– de l’estructura ferroviària espanyola a Rodalia. En canvi, si considerem el sostre real de mobilització de l’independentisme, l’acció de l’ANC té la virtut d’incardinar-se amb el patir quotidià de la gent i de lligar-ho amb la necessitat d’alliberament nacional. No és poca cosa, perquè no és mera retòrica, sinó exemple d’una primera escaramussa.

En efecte, per respondre a l’antagonisme amb la metròpolis respecte al funcionament de les infrastructures gestionades per la burocràcia estatal i els seus agents a Catalunya, calia –caldrà– oposar-hi un contrapoder propi que obstaculitzés –obstaculitzi–, el poder colonial fins a paralitzar-lo (trens aturats, caos ferroviari, desordre urbà, etc.). Els cartells i pancartes amb el lema “Pels trens que ens mereixem – Independència l’única via” eren l’intent gràfic de posar en evidència aquell antagonisme, és a dir, l’inconformisme profund de la protesta enfront del conformisme mesell de les institucions colonials, basat en el traspàs de l’administració de Rodalia a una empresa en la qual la metròpolis té l’última paraula a l’hora de prendre decisions. Des del punt de vista de l’acció de dissabte a Sants, independència versus autonomisme resumiria complidament la dialèctica entre contrapoder propi i poder colonial. L’ANC pot estar contenta d’haver mobilitzat centenars de persones que representen, malgrat la mitjana d’edat, però, justament, gràcies a la seva experiència i maduresa, l’avantguarda de la guerra que ens espera a mesura que el gruix de les forces anirà creixent. Hem representat la protesta contra la llei espanyola; ens queda per expressar el poder de la gent, la seva ràbia organitzada.

Per a engruixir les forces independentistes que hauran d’emprendre aquesta segona guerra, cal crear els escenaris favorables. N’hi ha tres de possibles, que han d’anar lligats per una estratègia independentista unilateral: lluita pel bé comú, paràlisi de l’extracció colonial, creació d’estructures de país. Totes tres han de trobar la seva expressió política en la recuperació a curt termini de la majoria independentista al parlament; en una intervenció tàctica en tots els aspectes de la reproducció del domini de la metròpolis; i en la forja d’un moviment d’alliberament nacional.

La lluita pel bé comú representa l’organització d’un espai material i simbòlic de lluita contra l’extracció colonial de la riquesa (allò que se sol resumir en la dita “allò que interessa a la gent”); la posada en dubte de la jerarquia de la metròpolis (l’estat espanyol com a única garantia); i la identificació de l’independentisme amb un projecte de país nou (independència versus colonialisme).

La paràlisi de l’extracció colonial representa l’acció amb què el pensament antagonista posa en evidència el paper de la metròpolis i curtcircuita els espais de la seva reproducció per deixar pas a la intervenció directa de les bases en el control directe de la riquesa produïda a escales municipal, comarcal i nacional.

La creació d’estructures de país representa l’espai material en què pensament, acció i organització han de confluir per a obrir pas a un espai simbòlic de poder nacional defensable, controlable i sostenible des de la base, en paral·lel i al marge dels avatars i les convencions institucionals –allò que s’entén com a “política”.

En tots tres aspectes de la lluita, la iniciativa ha d’estar en mans del moviment independentista no ja per a respondre a les accions de l’estat colonial, sinó per a obligar-lo a fer-ho d’acord amb les circumstàncies creades –els escenaris– per l’estratègia de l’independentisme. Si tornem, justament, a l’estació de Sants, veurem que l’acció de l’ANC encara no va aconseguir l’efecte esperat, perquè la seva capacitat disruptiva no va posar en relleu el poder (desorganitzant-lo, de passada) de la metròpolis: els Mossos, en el paper de policia colonial a les ordres de l’administrador dels ferrocarrils espanyols (ADIF), no hi van haver d’intervenir per la senzilla raó que l’ordre públic, base i justificació última del paper de l’estat, va ser mantingut gràcies a la normalitat de l’ordre ferroviari dins els paràmetres de la seva pròpia anormalitat. El dia que l’ordre ferroviari sigui trastocat, l’estat colonial deixarà de presentar la cara més banal del seu (des)ordre i es traurà la màscara actuant dins l’escenari creat pel moviment independentista, gràcies, entre altres coses, a les iniciatives que han de seguir el camí de l’ANC i més enllà. En direm, per a resumir, noves formes de lluita contra els flancs dèbils de l’estat colonial.

En funció dels escenaris a crear des de l’independentisme mateix, caldrà afinar les organitzacions existents, dissenyar-ne de noves i construir l’estat major que les reuneixi i les dirigeixi.

En la lluita pel bé comú, que haurà d’abastar economia i justícia social, cultura i llengua, treball i igualtat, recursos i consum, etcètera, sindicats, entitats i plataformes nacionals hauran de confluir per generar moviments que defensin la vida de la gent contra l’extinció a què ens porta el sistema actual.

La paràlisi de l’extracció colonial requerirà grups d’intervenció, lligats als moviments de masses, que treballin organitzats a escala comarcal per generar un poder que garanteixi el control de la riquesa i de la reproducció del país des de baix.

Les estructures de país lligades al pensament, l’acció i l’organització exigiran grups de treball especialitzats en què concorrin experts, activistes i organitzacions de base que no han cessat de lluitar per copsar la realitat viva del país i traçar-ne una de nova.

Tot plegat ha de constituir el nucli d’un moviment d’alliberament nacional, l’estat major del qual haurà de sorgir de la voluntat expressa de construir-lo, en tant que necessitat, i de la coordinació d’experiències que, a la manera de dissabte a l’estació de Sants, proporcionin dades concretes per a millorar i ampliar els camps d’acció.

Quan va arribar el nou film d’èxit del cinema català, Wolfgang, no tothom el va poder veure en la llengua pròpia. A les Illes, cap cinema no el va projectar en versió original. Tanmateix, la pressió dels ciutadans ho va aconseguir. Primer, al CineCiutat, de Palma, que havia rebut una allau de demandes perquè programés el film que no tenien a la cartellera. Ara un jove ha aconseguit que es programi a Eivissa.

CineCiutat, el refugi dels cinèfils que va salvar el poble

“Coneixia el film perquè molts al·lots de l’institut on faig feina havien llegit el llibre. Però vaig veure que només posaven tres o quatre sessions i en castellà”, conta Joan Gomila, l’impulsor de la iniciativa. Va ser quan se li va ocórrer enviar un missatge a Aficine, propietària de Multicines Eivissa i més cinemes de les Illes, on en cap ni un no han programat el film en versió original. “Vaig demanar que per què no programaven ni, com a mínim, una sessió. I em van contestar que per la baixa afluència de públic que tenen en català.”

Gomila, que no es perd la cita amb el cinema setmana rere setmana, sap ben bé que molts films en castellà a vegades es projecten en sales gairebé buides, per la qual cosa l’afluència no era una bona excusa: “Si no programen res en català, no saben si la gent hi anirà o no”, diu. Li van acabar responent que si reunia un mínim de vint persones podien organitzar una sessió.

Resposta demolidora

I la pressió ciutadana va donar una nova lliçó per la defensa de la llengua. Quan Gomila va fer una crida per internet i mitjançant companys, coneguts i amics, el mateix dia ja va poder reunir mig centenar de persones. La resposta del cinema va ser programar una sessió dimecres a les 17.00, ni de bon tros la millor hora. “A molta gent no li va anar bé, però en ser al cinema vaig veure que érem prop d’un centenar de persones”, diu orgullós. Aquesta mateixa setmana se’n va programar una altra sessió, amb una vintena més d’espectadors.

Que sigui sa primera de moltes! pic.twitter.com/cuPmkybyNg

— Joan Gomila (@GomilaPere) March 26, 2025

De tota manera, apunta que les sessions que es van fer en català estaven subtitulades en castellà. “Per què no ho van fer des del principi?”, es pregunta. I conta una anècdota: va explicar a una companya de Lleó, que està aprenent la llengua, que el film estava rodat en català. “Es va quedar estranyada que no la passessin en català, perquè aquí el xerram.”

Gomila també lamenta que hagi hagut de ser la pressió ciutadana la que faci la feina de promoció a Aficine i li ompli la sala. Més, tractant-se d’una companyia de les Illes.

“Hauria de ser automàtic”

De moment, no s’han demanat més sessions del film, però dijous Gomila va crear una plataforma a les xarxes socials (@cinecateivissa) per impulsar que es programi cultura en català a l’illa. De fet, Casa en flames es va poder veure només un parell de dies: “És que ni tan sols passen les més exitoses en la llengua pròpia.” Avui, a la mateixa companyia encara es programen onze passis a tots els cines que té: en cap no es pot veure Wolfgang en català.

“Això no s’hauria d’haver de demanar: hauria de ser automàtic. És un dret com qualsevol altre”, diu la plataforma. També lamenten que l’únic moment que es programa cinema en català sigui a sessions pels centres educatius durant el matí. “No només hi ha castellanoparlants, a Eivissa”, recorden.

El periodista Toni Aira i Foix (Barcelona, 1977) ha publicat una desena de llibres dedicats a la comunicació política, el seu àmbit d’especialitat i del qual n’és un dels especialistes al nostre país. Professor universitari, col·laborador d’uns quants mitjans, com ara La Vanguardia, TV3, RTVE i RAC1, va debutar l’any 2022 en la novel·la negra basada en fets reals amb Cos a terra, en què feia la primera aparició un personatge amb un perfil molt semblant al seu, a mig camí del periodisme i la política, Max Margarit. La seva segona novel·la, Mort en diferit (La Campana), no només recupera al seu alter ego, sinó que l’introdueix en el món de les tertúlies, un espai que Aira coneix molt bé, i sobre el qual en parlem a bastament en aquesta entrevista.

—Volia començar pel final, pels agraïments. Doneu les gràcies als vostres pares perquè us van comprar llibres de misteri, i a les germanes perquè no us els van fer malbé.
—Elles es van incorporar a la lectura més tard, perquè hi ha molta diferència d’edat. Però, la veritat és que Agatha Christie, Georges Simenon, G. K. Chesterton, Andrea Camilleri i Arthur Conan Doyle han estat una companyia immensa. I, a més, m’han creat un imaginari i una aproximació al món del misteri que, al final, amb el temps, ha anat derivant en això que faig ara, que és alguna novel·la del gènere.

—De llibres n’heu publicats molts, però bàsicament de comunicació i política, les vostres grans passions. Aquest és el segon que publiqueu d’aquesta altra passió, el gènere negre.
—D’apòcrifs ja n’havia fet abans. Fins i tot, de petit tenia un diari personal, novel·lat en clau de misteri, en què assassinava professors i alumnes. Hi deixava anar la bèstia…

—Al panteó del gènere situeu Agatha Christie?
—L’anomenada dama del misteri té una obra immensa, que em va entretenir molt en un moment donat. De petit, era un nen que no gaudia massa de jugar amb els altres nens. La mare em feia sortir, però no tenia cap problema a quedar-me a la meva habitació. M’ho passava bé en el meu sancta sanctorum i l’amiga Agatha sempre hi era. Perquè, de fet, ella també tancava molt els seus personatges en espais reduïts…

—Vau debutar en la novel·la amb Cos a terra, en què vau crear aquest personatge, Max Margarit, un assessor polític que s’assembla molt a vós.
—Hi ha una part de la criatura, sí. Però ell ha estat més temps assessor que jo. Tot i que també hi ha estat poc, després de veure la fauna i flora amb qui havia de coexistir i les dificultats per a sobreviure, ja n’ha tingut prou. El fet és que s’ho passava millor fent d’assessor que de tertulià, que és un fet sobrevingut que porta malament. Ho fa a contracor. El que es veu obligat, en tots dos llibres, és a resoldre el misteri, un assassinat, amb el que treu a passejar la seva ànima de detectiu, que també tenia de petit, a partir d’aquestes lectures, i de la seva fascinació pel món dels detectius.

—A vós no us ha tocat mai això de fer de detectiu?
—No, malauradament, o potser per fortuna. Alguna campanya electoral, alguna tertúlia. Però mai no se sap, perquè amb això dels tertulians… [Riu]

—Hi ha molts punyals?
—Per l’esquena, com al film de Daniel Craig, en què interpreta el detectiu Benoit Blanc, i que va tenir com a continuació Glass Onion. Els punyals volen a les tertúlies, però tot queda en la metàfora, segons que he vist fins ara.

—Parlàveu d’assessors que esdevenen tertulians, i a vegades ho hem vist a la inversa. En un país sense estat com el nostre, les tertúlies i la política fan de portes giratòries?
—La veritat és que tinc un munt d’ex-companys tertulians, si podem referir-nos-hi així, que han acabat en la política, i avui són diputats a Madrid, diputats del parlament de Catalunya, secretaris generals, fins i tot algun conseller. No sé si m’he perdut alguna cosa, o és que quan anunciaven tot això jo estava despistat. Ara bé, tampoc no hauria agafat aquest tren. Molts tertulians aprofiten la plataforma com a trampolí per a fer política, i això ja ho notes perquè tu vas a fer una tertúlia i veus que l’altre està fent un míting o que s’està posicionant políticament. I a la inversa, molts polítics acaben els seus dies fent de tertulians, perquè quan se’ls acaba l’època de la notorietat que dóna la política, necessiten un succedani com el que ofereix el món de la tertúlia.

—Quan vau començar a participar en tertúlies, vós?
—Fa poc, l’Ariadna Oltra em va recordar quan havia començat a participar en les tertúlies dels Matins de TV3, quan era director del Singular.cat, avui ElMon.cat, i els socis capitalistes em van demanar que donés visibilitat al diari. Era pels volts del 2007-2008.

—Això són divuit anys, pel cap baix. N’heu vist de tots colors, m’imagino.
—He vist un món que ha canviat moltíssim. Un cert món en decadència, que no és només el dels tertulians, sinó que és el dels mitjans de comunicació clàssics en general. Eudald Carbonell diu que estem abocats a l’extinció perquè la humanitat som una espècie imbècil. I sovint tinc la sensació que, aplicat al món dels tertulians, nosaltres som responsables de la desgràcia que està per venir i, amb major o menor mesura, de la decadència o el declivi de la influència dels mitjans de comunicació clàssics, els seus protagonistes.

—La mirada del llibre i del mateix Max sobre les tertúlies és força desencisada.
—És que són com The Walking Dead o El sisè sentit, que els personatges són morts i no ho saben. No dic que, com a gènere, i com a productes, estiguem morts del tot, però la veritat és que hi ha molta gent que continua creient que té una influència que ja no té. Recordo quan vaig començar que hi havia unes taules mítiques amb Juan José López Burniol, Manuel Milián Mestre, Rafel Nadal, Antoni Puigverd, Lluís Foix, Milagros Pérez Oliva –que encara aguanta–, Magda Oranich, Gemma Calvet… El “star system” de tertulians que hi havia en aquell moment, en un moment a punt de col·lapsar, com va ser la crisi econòmica i financera del 2008. Llavors, la feina de tertulià es va devaluar moltíssim, econòmicament, i molts van decidir de baixar del vaixell.

—Abans d’arribar al començament de la crisi, fem memòria. Quan comença a agafar embranzida el gènere, què fa que ara sigui impossible de pensar un matinal de ràdio, un magazín de tarda o un programa de nit sense la inevitable tertúlia?
—Tot té un punt d’influència nord-americana, com en tantes altres coses. Als Estats Units ha triomfat moltíssim, però també a França i al Regne Unit, sobretot al voltant de la política. No és el mateix un periodista expert, un comentarista, un analista o un tertulià. Són espècies diferents. I si al principi l’anàlisi el feien comentaristes experts, ara ja són directament tertulians. Ara crec que n’hem abusat massa, d’aquesta figura, perquè és una manera d’omplir hores de ràdio i televisió molt econòmica, que t’evita d’agafar un equip i sortir al carrer. Són força econòmics, els tertulians, si t’ho mires bé. Omplen hores i surten bé de preu. En els anys de la crisi hi va haver una hiperinflació de tertúlies, que a més s’omplien de gent de partit que no cobraven, però hi anaven a fer la seva falca. D’això se’n va abusar.

—Els anys del procés van ser els moments àlgids del tertulianisme català?
—Els moments de més saturació, segurament. I ara en vivim les conseqüències,
perquè som una societat que no tenim terme mitjà, i tot ha de ser llei del pèndol. Van passar uns anys que tu deixaves el senyal posat del Tribunal Suprem durant el judici del procés, i tenies audiències de Champions. Ara toques el tema polític i la corba d’audiència cau al soterrani. I, per tant, ens hem passat d’un excés a un altre. Però encara no han desaparegut, les tertúlies.

—Vós encara hi participeu.
—Hi ha morts que creuen que estan vius, i n’hi ha que els donen per morts i encara no ho estan. Els darrers anys de la seva vida, el meu avi deia constantment que s’acabava el món. El món realment s’acabava per a ell. I això molt sovint també ho pensem. Tot està arribant al col·lapse. L’extinció tard o d’hora arribarà. Ara, amb els mitjans de comunicació tinc un temor especial. La raó és que ara està pujant una generació que pot viure en bombolles completament al marge dels mitjans clàssics, que quan creixi ja no s’incorporarà al consum del paper o de la televisió.

—Les tertúlies tenen un nínxol generacional?
—Les tertúlies televisives, sí. Però ara veig joves que són influenciadors i el que fan són programes de televisió o programes de ràdio com els de tota la vida. Canvia el suport o el mitjà en què es projecta. S’acabaran incorporant al circuit clàssic dels mitjans i els mitjans els sabran atreure per no morir? Podria ser, perfectament. De fet, els mitjans han sobreviscut a conjuntures pitjors.

—Hem passat d’unes tertúlies que servien per a fer-se una opinió, a unes altres que serveixen per a reforçar les idees prèvies sobre un tema?
—És l’efecte cambra d’eco, que està àmpliament estudiat i que passa sobretot a les xarxes socials. Ha passat sempre, però ara tenim més possibilitats de sofisticar-ne l’efecte. Abans, hi podia haver gent que llegís l’ABC i escoltés la Cope o bé llegís El País i escoltés la SER, i es feien un món amable en el qual es reforçaven els plantejaments que tenien, molt més que per a contrastar idees. Ara les xarxes socials ho han exacerbat moltíssim, i ho han perfeccionat, ho han sofisticat, i això és el que ens trobem. Amb el món dels tertulians passa una cosa similar. Al llibre plantejo un ventall d’estereotips, que lliga amb l’imaginari que podem tenir tots. Tothom té el tertulià a qui mataria o a qui odia profundament.

—Exagerat o no, els estereotips a l’hora de conformar tertúlies han funcionat, no?
—Una tertúlia no pot ser un balneari. Ha d’existir una controvèrsia, ha d’existir un contrast. Si no n’hi ha, acaba essent com aquelles tertúlies d’extrema dreta espanyola, on tots estan d’acord i només hi ha discussió per veure qui la diu més grossa.

—Un tertulià expert, Joan López Alegre, deia en un llibre seu que el tertulià havia de parlar de tot sense saber de res…
—Aquesta és una altra caricatura que persegueix el tertulià. N’hi ha que sí que ho fan, i ho he viscut amb alguns tertulians que no saben en quin món viuen, ni els interessa i, el més fort de tot, és que en fan ostentació. Arriben i no saben ni què ha passat aquell dia. Alhora, hi ha gent molt entenimentada, amb la qual aprens moltíssim. Quedar-nos amb els galtes seria un excés.

—Heu aprofitat per portar a terme alguna venjança?
—Hi ha gent que em diu que tinc molta paciència, que no sap com puc aguantar segons què. El fet és que la processó va per dins d’una manera bàrbara. Hi ha molts moments en què en diries quatre de grosses. Però no ho pots fer, perquè si perds els nervis, ja has perdut. He tingut poques vegades un sentiment tan agradable com el de treure de polleguera algú des de la calma aparent més absoluta. Per poder deixar-la anar i tancar la boca algú, val més anar-hi ben preparat.

—La tertúlia té un punt de teatre?
—Evidentment, la televisió, com la vida, té una part de teatre molt important.
El que passa és que tenir una càmera al davant ho alimenta. Encara que no ho sembli, els tertulians, com els polítics, no som gaire diferents de la resta. La grandesa i la misèria del tertulià és la grandesa i la misèria de l’ésser humà. Quan has treballat en mons com el Barça, la política, la universitat i els mitjans, veus com la grandesa i la misèria despunten molt més com més a prop estàs del poder o creus estar-ne. I no diria que als mitjans sigui on he vist la gent perdre més el nord.

—Es pot llegir la novel·la en clau?
—Aquest llibre té el misteri típic d’una novel·la d’assassinats, en un espai colgat de neu, com a La Ratera d’Agatha Christie, però s’hi afegeix la juguesca amb el lector d’endevinar els personatges reals que s’amaguen rere els de ficció. I en escriure-la, has de deixar pistes, però també algunes de falses, que despistin el lector. Perquè no hi ha ningú que sigui 100% real. Més que res, per un instint de supervivència, perquè després he de tornar a les tertúlies!

—Com que l’espai on els tertulians queden tancats són els estudis de Sant Cugat, feu un record nostàlgic de La Barberia, una de les tertúlies més mítiques d’entre les tertúlies mítiques.
—En Max diu que el va influir molt quan era jove, i aquí hi ha un altre punt de contacte amb mi. Una tertúlia en una barberia, on es parlava de futbol i de política, i on quedava reflectit l’oasi català tan bescantat i tan enyorat. L’oasi era Jaume Camps, de Convergència, que va superar Jordi Pujol com el diputat més longeu del parlament, Jaume Sobrequés, Francesc Baltasar, Enric Lacalle i, més tard, Ernest Benach, i el contrapunt del perico Carles Canut i en Pitu Abril donant joc. Ara no es podria fer, entre altres coses perquè només hi havia homes.

—No situeu l’assassinat a TV3, sinó a TVE de Sant Cugat, un espai que coneixeu bé.
—El conec bé i me l’estimo, perquè ha estat una casa que ha tingut molt de pes en l’audiovisual fet en català, malgrat no ser prou reconegut aquest paper. Però, a més, aquell edifici de ciment, que sembla de The Brutalist, enmig d’un polígon, una nit d’hivern, és veritablement inquietant. L’entorn és molt atractiu per a fer el que he intentat fer, que l’edifici sigui un personatge que t’admiri, però que també t’inquieti en certs moments.

—I ara és un espai on sembla que passaran coses, no?
—Sí, haurien de passar. I, perquè passin, hi ha d’haver pressupost. Seria fantàstic que TV3 tingués un competidor públic en català, però només ho serà si té el pressupost necessari, que hauria de ser molt alt. Trobo que la competència sempre és bona, i TV3 ho haurà de viure amb esportivitat, sense relaxar-se, perquè les televisions públiques tampoc no són el que eren fa uns anys. Televisió Espanyola Sant Cugat ha fet grans produccions, i abans no existís TV3 ja havia aportat a la llengua en català amb grandíssims programes i moments mítics, com ara el doctor Caparrós i tants més. Aquesta idea no hauria sortit mai de Pedro Sánchez, però com que depèn dels partits independentistes que estiren per totes bandes i, en aquest cas, Junts ha estirat per aquí, ha dit que s’ha de fer. Ara, els socialistes són experts a signar coses interpretables. De moment, han signat això i ara li haurien de destinar un pressupost, que és el que ens apuntarà la veritat de la cosa.

—Finalment, hi haurà un tercer llibre protagonitzat per Max Margarit?
—Quan els editors de La Campana em van proposar que escrivís una novel·la de misteri, que en realitat era el que feia temps que esperava que algú em proposés, ja vam parlar d’una trilogia. Qui llegeixi Mort en diferit sabrà en quin entorn es mourà al tercer llibre. Un entorn que he gaudit i he patit, com els mitjans de comunicació, com la vida mateixa.

Compreu el llibre a la Botiga de VilaWeb, ara el podeu aconseguir signat abans de Sant Jordi

“S’ha mort Josep Palàcios?” L’escriptor Vicent Borràs ens escrivia dissabte al migdia a un grup de WhatsApp. La pregunta era pràcticament una afirmació que ràpidament vaig confirmar amb dues trucades breus a Salvador Ortells i Antoni Furió. “S’havia mort de matinada. Feia dies que no estava bé. Ha treballat prou aquests darrers anys tant en l’obra de Joan Fuster com en la pròpia”, em van dir. L’obra de Palàcios, tan exigent, tan hermètic, tan redona, tan massissa. Tan universal.

Jo no vaig conèixer Josep Palàcios. M’hauria agradat. Sempre he tingut aquest punt de mitomania. No recorde quan va ser que vaig començar a sentir parlar d’ell. A la facultat, segur que no. Potser quan vaig arribar a València i la gent el citava amb tanta reverència. Joan Fuster i Josep Palàcios, els amics de sempre. Fuster, tan efervescent, reconegut i citat i odiat i estimat, i Palàcios, tan ocult, sempre. Tant, que vaig arribar a pensar que Palàcios era un constructe, que no existia, que era un alter ego de Fuster o d’algú altre perquè jo sí que havia llegit Josep Palàcios, tenia alguns volums editats sempre d’una manera tan extraordinària i tan curosa. Fins i tot, dos llibres del mateix autor, amb el mateix títol i amb un contingut diferent. Aquestes coses ens agraden als malalts de lletres. Llibres de poemes amb una tipografia ni comuna ni vulgar. Obres de mida gran amb il·lustracions de Manuel Boix, un altre homenot.

És clar que existia Josep Palàcios, i vivia en aquella casa de color crema de Sueca que Manuel Baixauli va mostrar a L’home manuscrit. És clar que existia, però el llibre de Baixauli ens entabanava tant als lectors i ens duia a llocs inconeguts, que tampoc no hauria estat gens estrany que també fos un invent.

Josep Palàcios, retrat del gran escriptor ocult de la literatura universal

I llavors va començar l’enrònia, innocent per part meua, de voler conèixer-lo primer, i de proposar-li de fer una entrevista. I vaig començar a parlar amb uns i altres i aquells que sí que el coneixien, que el visitaven, que treballaven amb ell, em deien que la meua pretensió era impossible. No es deixava entrevistar i no es deixava fotografiar, tampoc, per això quan en Jesús va anar a aquell Galeusca del 2008 que es va fer a Sueca i em va dir, “he fet fotos a Palàcios”, em vaig maleir per no haver-lo acompanyat. Em conta en Jesús que no van parlar, que es van comunicar amb mirades i gests, que ell li mostrava la càmera i Palàcios li mig somreia i en Jesús pitjava l’obturador. També es posava de perfil, com jugant. Després van venir les captures amb els amics, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Lluís Alpera, Josep Ballester. Una generació extraordinària de poetes que volien fotografiar-se al costat de l’amic a qui tant admiraven.

Josep Palàcios amb Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner (fotografia: Prats i Camps)

A pesar que tothom em deia que no ho aconseguiria, sóc una mica cabuda i ho havia d’intentar. A mitjan març del 2023, quan Josep Palàcios estava a punt de fer vuitanta-cinc anys, a VilaWeb em van proposar de fer una peça sobre ell i sobre la seua obra que, en realitat, són la mateixa cosa. Llavors vaig demanar a gent com ara Manuel Baixauli, Antoni Furió, Antoni Martí Monterde i més que apareixen en l’article que he enllaçat, si em podien fer de mitjancers… Tots em deien que sí, però… Jaume C. Pons Alorda em va contar que quan ell el volia conèixer, va amenaçar de plantar-se davant la casa amb una tenda de campanya. “Mira, no és mala idea”, li vaig dir, i vam riure per telèfon.

Així, un capvespre de falles vaig agafar el cotxe i vaig conduir fins a Sueca. La casa modernista on ha viscut era imperdible, quasi irreal, una construcció arquitectònica i literària pròpia, és clar, de l’univers de Baixauli. Vaig aparcar damunt la vorera de la casa i vaig prémer el timbre de la porta. Una dona, Àngela Ferrando, l’esposa de Palàcios, va demanar qui era i li ho vaig explicar. Molt amable, va baixar les escales i em va obrir. Em va deixar passar fins al vestíbul, decorat amb una exquisidesa pròpia de qui professa la religió de l’estètica. Vaig intentar captar tot el que vaig poder durant els poc més de dos minuts que vaig ser allà, en aquella penombra que em mostrava una escala que pujava al primer pis. Aquella escala era l’únic obstacle que em separava de conèixer Josep Palàcios. Il·lusa, per un moment vaig tenir una espurna d’esperança i vaig pensar que, si s’havien molestat a obrir-me, potser, aquell dia… Però no. Amb tanta amabilitat com fermesa em va dir que no. Que no m’esperaven. Que Josep Palàcios no parlaria amb mi. Ho vaig explicar en l’article.

Jo no duia cap tenda de campanya al cotxe per acampar davant la porta, però sí que duia –i això no ho vaig escriure a l’article de VilaWeb– un sobre amb una nota manuscrita, felicitant-lo pel natalici i proposant-li de veure’ns, amb el meu telèfon, amb el meu correu electrònic.

La casa de Josep Palàcios a Sueca.

El periodisme és una activitat que es dilata o s’encongeix segons les circumstàncies. I ara les circumstàncies demanen que fem un altre pas endavant editant també llibres. En paper.

La nostra activitat amb el diari digital ha situat VilaWeb en una posició de referència en el panorama comunicatiu català, que no discuteix ningú. Però aquesta posició, alhora, ens obliga a no adormir-nos ni un minut i a treballar sempre pensant què més podem fer per correspondre a la generositat dels nostres vint-i-cinc mil subscriptors i dels centenars de milers de lectors que cada dia entren al nostre diari o ens segueixen per les xarxes socials.

I, en la reflexió que fem sobre això, hem constatat que els diaris digitals també tenim uns límits. El principal, la pressa. Tot es fa, es desfà, s’escriu i es transforma a una velocitat sideral. Tan gran que a voltes temem que la informació ràpida puga matar la reflexió lenta.

No som nosaltres sols que tenim aquest dubte. A tot el món circula ara aquest fenomen que els anglòfons en diuen longform journalism, una etiqueta que amaga una cosa ben senzilla: el periodisme que necessita espai per a respirar, per a desenvolupar-se, per a explicar històries complexes que no caben en un titular o en tres paràgrafs i que no s’haurien de consumir en minuts. Un periodisme –tan necessari com ho és l’última hora i la reacció ràpida– que té, emperò, un sentit diferent: vol aprofundir, investigar, contextualitzar. Un periodisme que no té por tampoc de ser literatura, i bona literatura, sense deixar de ser periodisme.

Ho hem vist, n’hem pres nota, ho hem constatat, ho hem estudiat i ens hem decidit a actuar: mentre la tecnologia ens empenyia cap a la velocitat, alguns lectors reclamaven cada vegada d’una manera més insistent just la contrària. I així han sorgit arreu del món iniciatives que posen l’èmfasi en el periodisme llarg i pausat, en les investigacions que poden durar mesos, en els texts extensos que esperen ser assaborits. No parle tan solament de capçaleres mítiques com The New Yorker o The Atlantic als Estats Units, sinó també de mitjans digitals que, decididament, es decanten pel format llarg. Aquests darrers anys, a tot Europa, hem vist com aquests mitjans s’anaven consolidant, com anaven fidelitzant les audiències, com en creixia el prestigi. Alguns dels diaris amb què VilaWeb manté de fa temps una relació permanent de treball i col·laboració –com és, especialment en aquest aspecte, el Denník N d’Eslovàquia– han estat models inspiradors per a nosaltres, que han ajudat molt a definir la nostra estratègia.

Hem entès, per això, que hi ha molts lectors disposats a dedicar temps a una lectura que els enriqueix, que els fa pensar, que els descobreix aspectes de la realitat que el periodisme ràpid no arriba a mostrar. VilaWeb ja funciona en part per això, i és això també que ha passat amb les revistes que s’han aferrat a aquest model als Estats Units, on la crisi dels mitjans és especialment virulenta. O amb diaris europeus que també formen part d’aquest entorn de col·laboració establert per VilaWeb –com és el cas de Mediapart a l’estat francès–, que han demostrat que el periodisme d’investigació, el periodisme que demana temps i espai, és un periodisme necessari i essencial.

I és això que volem fer amb la col·lecció de llibres que anunciem avui: guanyar temps i anar a fons. Al costat del temps voraç d’internet –en què estem segurs que VilaWeb continuarà essent una gran referència durant dècades–, us proposem ara també el temps pausat i reflexiu del paper. Per aquesta raó, en aquest projecte concret, canviem i passem de la pantalla al paper. El llibre no és únicament un suport: és una manera de llegir, una manera de relacionar-se amb la informació. El llibre demana atenció, concentració, temps. Allò que, paradoxalment, necessitem més per a entendre aquest món tan convuls i ràpid en què vivim.

Farem quatre llibres l’any. I els dos primers, Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, i Els morts de Mazón, d’Esperança Camps, ja marquen un camí de què els lectors podran fruir al maig i al juny. Són dos llibres extraordinaris, fruit de molts mesos de treball i constància, de moltes entrevistes i investigacions, de moltes comprovacions, de molta feina de compilació de dades que ofereixen llum sobre dos dies –el del retorn del president Puigdemont a Barcelona i el de la gota freda a les comarques valencianes– que han marcat el nostre país i que encara reclamen investigació i dedicació, aclariment periodístic.

Avui, precisament, ja us oferim un tast del llibre de Josep Nualart Casulleras, amb una exclusiva molt treballada: contra la versió que ha circulat fins ara, estem en condicions d’afirmar i documentar que els Mossos no van intentar de detenir el president Puigdemont en el cotxe amb què se’n va anar de l’Arc de Triomf ni el van perseguir durant el recorregut que en els seus informes afirmen haver-ho fet. Nualart Casulleras ha pogut parlar amb els únics testimonis presencials dels fets i, en el llibre, ha pogut reconstruir minut a minut i metre a metre tot allò que va passar. És, crec, un exemple magnífic de com farem periodisme d’ara endavant, també amb la publicació dels llibres.

I el sistema que farem servir per a sostenir i fer gran aquesta editorial serà el de sempre: la subscripció. Tothom podrà comprar-los d’un en un, si s’estima més fer-ho així. Però l’experiència ens diu que la subscripció, el compromís d’un grup de lectors, és l’única garantia real d’independència i continuïtat. La garantia, fins ara, de tenir un diari independent que enguany ja farà trenta anys; la garantia de tenir una editorial independent que aspirem que també en faça molts.

La història del periodisme d’alguna manera és la història dels seus suports: del paper al digital, i ara –algú pot pensar que això és un curiós viatge de tornada– del digital al paper. Però no és cap contradicció: És un enriquiment. És la constatació que el bon periodisme pot viure –i ha de viure– en formats diversos, adaptant-se a les necessitats de cada història i a la voluntat de cada lector. Cercant, com sempre hem cercat a VilaWeb, que el nostre treball siga una manera honrada de servir la societat i de contribuir a la construcció nacional dels Països Catalans.

 

PS. Si voleu ajudar-nos a construir aquesta nova editorial de llibres podeu anar a aquesta pàgina i subscriure-us-hi, per rebre a casa els quatre llibres que apareixen al maig, al juny, al setembre i al novembre. Si voleu simplement comprar el llibre de Josep Nualart Casulleras, podeu fer el pre-registre de la vostra compra a la Botiga de VilaWeb.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és una de les escriptores més prolífiques i estimades del país. És historiadora i filòloga catalana i d’ençà del 1997 ha fet de l’escriptura la seva forma de vida, amb una setantena de llibres publicats, tant per als més petits de casa, com per a joves i adults. Quan es dedica a escriure per a grans té una fal·lera per la novel·la històrica, tot i que sovint també ha emprat la història com a recurs quan escriu per als més menuts. Ha viatjat a múltiples èpoques i espais, però Barcelona i l’època romana han estat alguns dels més sovintejats. Ara acaba de publicar El passatge, amb Comanegra, obra guanyadora del premi Santa Eulàlia. Atresora més guardons, com ara el Prudenci Bertrana de novel·la, el Barcanova de literatura juvenil, el Nèstor Luján de novel·la històrica, el Joaquim Ruyra de literatura juvenil… En aquesta ocasió situa la novel·la a cavall dels segles XIX i XX, amb protagonisme essencial per al passatge de les Manufactures i el barri de Sant Pere de Barcelona. I de la Regina, és clar.

—Quan va néixer la idea de convertir el passatge de les Manufactures en l’escenari d’una novel·la?
—La idea ve de molt lluny. Vaig néixer al barri Gòtic i el barri de Sant Pere només estava separat del meu per la Via Laietana, per tant, tot aquest espai i el passatge estaven arrelats a mi, formen part dels meus records. Un dia, parlant amb uns amics, que sí que passaven sovint pel passatge, es van remoure aquests records i em vaig interessar per l’espai per a fer-ne una novel·la, perquè és un espai molt novel·lesc, únic i poc conegut i volia explicar aquest indret.

—És un passatge molt diferent dels que podem trobar, per exemple, a l’Eixample, que solen ser a l’aire lliure.
—Sí, és peculiar. El passatge de les Manufactures –o d’en Cirici, que és qui el va construir–, i també el de Sert, són molt diferents dels de les altres zones de Barcelona, que són molt més semblants a aquells que es feren a París el segle XIX i que són molt més plans. Aquí hi ha un desnivell important, que se salva amb les escales, i només es pot recórrer a peu. A més, té dos espais oberts, dos celoberts, i en el seu moment estava ple de petites botigues, la qual cosa li donava un aire molt particular.

—I ara?
—És sobretot un lloc de pas. Hi ha un Urban, d’una cadena hotelera, que l’ha reformat molt bé. Ara és sobretot una via de pas. El passatge sempre havia estat una drecera que comunicava la Barcelona vella amb la nova, o a l’inrevés, amb comerços minúsculs oberts. Els oficis estan perduts, queda un restaurant tocant al carrer de Sant Pere més Alt, però és molt bonic i està molt ben cuidat, amb les portes de ferro –les autèntiques són més endins, per qüestions de seguretat–, però a dalt, a la pedra, es poden veure les inicials J i C, de Joan Cirici, que és qui va crear aquest passatge.

—Abans comunicava la Barcelona nova amb la vella, ara podríem dir que comunica la globalització comercial xinesa amb el turisme de masses?
—Doncs mira, ara ja vivim una nova evolució, perquè moltes de les botigues de xinesos a l’engròs del carrer de Trafalgar s’estan substituint per galeries d’art. És una prova que tot evoluciona i ara ja no hi ha tanta botiga d’estil, diguem-ne, dubtós.

—La novel·la és protagonitzada sobretot per la Regina, un personatge femení ben ferm. Com el vau crear?
—A mi m’agraden molt els personatges potents i, en aquest cas, he creat una dona que neix el segle XIX, en una època en què a una dona li costava molt sortir de les quatre parets de casa i els carrers més propers. La Regina és una dona molt vital, amb moltes ganes d’aprendre, i aquesta curiositat l’ajuda a créixer. Evidentment, té moltes dificultats i se’n sap sortir i va creixent, i la seva evolució és positiva i forjada a força de voluntat. La Regina viu alguns moments i tràngols terribles. Queda òrfena de mare, però amb el pare i, sobretot, amb l’avi Andreu troba la seva fortalesa.

—Un avi que encara tracta el barri de quarter…
—És que encara hi ha gent gran que ho fa, això de dir-li quarter al barri. De fet, el barri de Sant Pere manté l’essència romana de la ciutat, amb la idea de fer un carrer principal i després dividir-lo en quarters. La zona dels oficis i dels comerços és molt antiga, no d’època romana, és clar, però el passatge de les Manufactures és una mostra de com era Barcelona abans, un seguit de turons que es combinaven amb els aiguamolls. Les escales que pugen i baixen són una mostra de la geologia de la contrada.

—Tot i que la novel·la és històrica, heu viatjat a una època molt recent, per ser vós…
—És cert, però el passatge neix el 1878 i tampoc no podia anar molt més enrere. A més a més, m’interessava en Josep Maria Sert com a personatge. La Regina és ficció, però en Sert és real i l’obra s’estructura sobre aquests dos personatges. Sert neix el 1874 i la Regina la vaig fer néixer el 1878. Estava interessada en aquesta època i cap endavant, que és quan el passatge té vida pròpia.

—És una època en què encara queden alguns vestigis d’antics oficis a la ciutat, com ara les trementinaires…
—Sí, la Rita i la seva filla Llúcia ara no serien prou creïbles, però el segle XIX i en gran part del XX, aquestes dones que sabien de la natura i havien heretat els coneixements passant-los de mares a filles, feien un gran servei a la societat, eren guaridores, tenien alguna psicologia especial que els permetia veure una mica més enllà, res de l’altre món, són persones capaces d’entendre la vida més enllà del que poden veure-hi els ulls. És com un esport que, si practiques, cada vegada el fas millor. La part perversa és la Pilar, que és un personatge equivocat, la madrastra de la Regina. A mesura que avança el llibre el podem entendre, però no ha sabut positivar les situacions i és dolenta. Podria haver estat bona gent, però és dolenta.

—Un dels ascensors socials de la Regina és la cultura i, sobretot, el teatre.
—És que en aquella època ho era, un ascensor social. La Regina té el teatre a mà perquè el veu al Centre de Sant Pere Apòstol, que va existir i va tenir molta continuïtat. Aquest teatre amateur és també una de les seves principals entrades a la lectura. Després, aprofita el fet que Margarida Xirgu sigui veïna, que el Ramon de la farmàcia, el seu amic, també en sigui un gran aficionat… Sí, el teatre i la cultura l’ajuden a créixer, són el seu ascensor.

—Ara seria impensable…
—En aquell moment era poca la gent que podia accedir a la cultura, era quelcom a l’abast, sobretot, de les classes benestants, i per tant quelcom molt idolatrat. Les persones que hi anaven tenien valor i prestigi. Ara la cosa és molt diferent.

—Heu optat per una primera persona i una focalització molt centrada en la Regina, per què aquesta elecció?
—M’agraden les històries explicades en primera persona i et diré allò tan amanit que es diu que la mateixa novel·la em demanava que l’expliqués així, que em calia que tot s’expliqués des del punt de vista subjectiu de la Regina, que pot estar equivocat, sí, però que és el seu.

—També hi ha un element que es va repetint, que és que ella defineix molts dels altres personatges en una sola frase carregada d’adjectius.
—Això va sortir de manera natural, sense buscar-ho al principi, però quan ja n’havia col·locat unes quantes vaig veure que m’agradava i funcionava i ho vaig anar buscant una mica més, però sense forçar. Em va agradar aquest joc que comença per casualitat i és una manera d’acabar definint el personatge.

—Heu guanyat el premi Santa Eulàlia de novel·la barcelonina, el teníeu al cap?
—D’ençà que vaig veure la primera convocatòria, que va guanyar Lluís-Anton Baulenas, vaig creure que era un premi molt interessant, i més dedicat a Santa Eulàlia, la copatrona de la ciutat. Com que a mi m’agrada molt escriure sobre Barcelona, vaig pensar que algun dia m’hi havia de presentar, que era una bona oportunitat.

—Sou una de les escriptores més constants de novel·la històrica del país, un gènere que agrada molt als lectors, però sovint menystingut per una certa crítica i una bona part de la intel·lectualitat nostrada.
—És quelcom que no he acabat d’entendre, no sé d’on surt aquest prejudici contra la novel·la històrica en un país on hi ha molt desconeixement de la història. Suposo que és allò de “com que no ho conec, no li dono valor”. Puc entendre que hi hagi gent que hagi quedat decebuda amb qui no té rigor, perquè queda clar que el novel·lista pot prendre llicències, però ha de ser coherent amb allò que fa. El cert, però, és que als lectors els agrada molt aquest gènere i a mi mateixa m’agrada molt llegir-lo i fer-lo, sobretot perquè em permet saber coses que d’una altra manera potser no sabria. La novel·la històrica és una porta d’entrada fantàstica a molts temes, a partir dels quals pots remenar per adquirir-ne més coneixement. Per això he inclòs la bibliografia al final, per convidar el lector a endinsar-s’hi si li ve de gust.

—Potser és que encara fa por, la història?
—La nostra segur que sí, perquè no ens l’han ensenyada per les circumstàncies polítiques que hem viscut. La nostra història, l’he coneguda de gran. A l’escola, quan s’acabava l’imperi romà anaves de pet als Reis Catòlics, aquells deu segles les monges ho liquidaven dient “tiempos oscuros”. La novel·la històrica ens permet omplir aquest buit que hi ha hagut tants anys sobre la nostra història, que ha estat la gran desconeguda. Això em va motivar a aprendre coses per després poder transmetre-les.

Amb motiu de la celebració dels trenta anys de VilaWeb, el diari estrena una nova iniciativa que consisteix en la publicació d’una col·lecció de llibres periodístics. Cada any publicarem quatre llibres, un per trimestre, amb investigacions a fons fetes per la redacció del diari o continguts relacionats.

Aquesta és una nova oportunitat per a fons en l’anàlisi de la realitat dels Països Catalans, en un moment en què la precipitació informativa passa per alt massa sovint les anàlisis de fons. Ho farem tot complint amb els principis de rigor professional, independència i compromís amb la nació i la societat que caracteritzen VilaWeb.

La col·lecció de llibres es podrà adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu de 68 euros l’any. Aquelles persones que ja siguin subscriptores també del diari tindran un preu especial de subscripció a la col·lecció anual completa per 64 euros l’any. En tots dos casos, l’enviament dels llibres a casa serà gratuït.

Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, és el primer títol de la col·lecció, que enguany inclourà tres títols més: Els morts de Mazón, d’Esperança Camps; Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, i Entendre els mapes, de Vicent Partal. 

Tres dies d’agost és la crònica més acurada i exacta dels fets del 8 d’agost de 2024 i de com es va planificar i fer l’operació d’entrada i sortida del president Puigdemont en ocasió de la sessió d’investidura. Nualart Casulleras ha treballat durant mesos, bo i parlant amb tot de testimonis, per reconstruir tres dies que van marcar la història de Catalunya.

Els morts de Mazón relata la tràgica jornada del 29 d’octubre de 2024 en què la gota freda va devastar unes quantes comarques valencianes mentre el govern del president Mazón es desentenia de les seves obligacions. La gota freda i la mala gestió que se’n va fer van causar 227 morts. Camps ha entrevistat familiars de les víctimes i ha resseguit l’activitat del president aquell dia, tot dibuixant un retrat molt precís d’unes hores que han canviat la realitat del País Valencià.

Contra el silenci i la impunitat apareix en el moment en què el govern espanyol intenta de resignificar els cinquanta anys de la mort, al llit, del dictador Francisco Franco.  Montanyà revisa amb els seus articles el pes del franquisme encara avui i les maneres en què perviu en l’actual sistema polític, bo i raonant que no hi ha hagut el trencament que calia amb el passat.

A Entendre els mapes, finalment, Vicent Partal parteix de l’experiència de La Pissarreta per explicar de manera amena, però rigorosa, als lectors les claus per a llegir i interpretar els mapes i aplicar aquest coneixement per a entendre millor la societat.

Us podeu subscriure a VilaWeb Llibres clicant ací i rebre’ls a casa per correu, o bé podeu reservar ja individualment Tres dies d’agost clicant ací.