L’envelliment social dispara la factura a pagar entre tots
L’any 2000, a l’estat espanyol hi havia 103 ciutadans més grans de 64 anys par cada 100 menors de 16 anys. El 2024, la proporció havia canviat espectacularment. Per cada 100 menors de 16 anys, els més grans de 64 ja eren 142. Tan sols l’any passat, la proporció havia augmentat de 5 punts percentuals. Això vol dir que l’envelliment de la societat creix a un ritme molt elevat. És evident que la desproporció actual contrasta molt amb la de principi del mil·lenni, quan la població presentava pràcticament la mateixa proporció en tots dos segments d’edat. No obstant això, a partir de l’any 2000, l’estat espanyol ja era un país envellit, perquè superava el 100% en la taxa d’envelliment.
D’aleshores ençà, aquest desequilibri no ha deixat de créixer, i s’ha fet especialment evident a partir del 2010. Si es compara la xifra d’avui amb la d’ara fa 10 anys, és sorprenent comprovar que la dada actual és superior de 29,7 punts percentuals a la de llavors (el 2014, la taxa era del 112,6%). Segons un estudi recent de la Fundació Adecco, aquest envelliment imparable és fruit de la confluència de dos factors. Per una banda, una taxa de natalitat en mínims històrics i, per una altra, una esperança de vida que tendeix a l’alça. El 2023, el nombre de naixements a tot l’estat espanyol va ser el més baix de tota la sèrie històrica (320.656). Pensem que ara fa 50 anys, el 1975, els naixements superaven els 660.000, més del doble dels actuals. Al mateix temps, l’esperança de vida s’ha allargat fins a assolir avui una xifra rècord de 83,2 anys.
Les diferències per comunitats són molt altes. El rànquing d’envelliment l’encapçala Astúries, amb un índex del 257,2%, seguida de Galícia (224,3%) i Castella i Lleó (223,8%). Aquestes tres comunitats ja presenten més del doble de població més gran de 64 anys que no pas menor de 16 anys. En l’altre extrem, tan sols hi ha Múrcia (98%), que és l’única que resisteix, amb un índex encara per sota de 100% i registra –encara– una proporció més gran de joves. Catalunya, amb el 131%, és per sota de la mitjana de l’estat espanyol, però hi ha una situació més que preocupant, que caldria tenir en compte en totes les anàlisis de prospectiva que fem a casa nostra i que no sé si es fa.
Una de les conseqüències directes d’aquesta dinàmica demogràfica afecta el mercat laboral, que s’enfronta a una transformació sense precedents, perquè l’envelliment de la població avança a un ritme molt alt i el relleu generacional ja no és garantit. El mercat s’endinsa en una nova realitat demogràfica que desafia la competitivitat empresarial i, sobretot, la sostenibilitat de l’estat del benestar, en general. Segons l’estudi esmentat, en aquesta situació, l’aposta pel talent “sènior” no és solament una opció, sinó una necessitat imperativa. I lamenta que, “no obstant això, els prejudicis i biaixos en els processos de selecció continuen dificultant el seu accés a l’ocupació, cosa que representa un contrasentit en un context d’escassetat de professionals”.
Una de les inquietuds que originen aquestes xifres és la de com es farà el relleu generacional a les empreses. És un punt en què insisteix el director general de la Fundació Adecco, Francisco Mesonero, quan diu: “En aquest escenari, no podem permetre’ns deixar fora del mercat laboral segments de la població que tenen molt a aportar, com les persones desocupades de llarga durada, els professionals més grans de cinquanta anys –talent “sènior”– o les persones amb discapacitat. Al mateix temps, la població migrant representa una oportunitat per a cobrir el buit d’una població activa nativa en declivi.”
I, finalment, sentencia: “És el moment de posar el focus en les habilitats normalment presents en ‘els sèniors’, com l’experiència, la maduresa o el pensament crític, i repensar els processos de selecció per eliminar definitivament els biaixos que dificulten la contractació dels professionals més veterans. No parlem d’un repte futur, sinó d’una urgència present.” Crec que té raó en el fons, però que no és fàcil de dur a terme el seu plantejament, perquè la tecnologia ha obert una bretxa generacional important, que es va eixamplant dia a dia.
Malgrat tot, cal dir que, estatísticament, la situació dels més grans de 55 anys ha millorat força a Catalunya en l’aspecte laboral. Així, la taxa d’ocupació d’aquest segment de la població, l’any 2001, era del 18% i ara és del 29%. En canvi, la taxa de desocupació, també en aquest segment, ha passat tan sols del 6% al 7%. De tota manera, és molt més important la primera dada, atès que va acompanyada d’una taxa d’activitat (els que volen treballar i poden) que ha passat del 19% al 31%.
Ara, a més curt termini, sembla que la situació s’ha estancat. Així, si comparem la situació actual, amb la d’abans de la pandèmia (2019), la taxa d’activitat era del 29%, la d’ocupació, del 26%, i la de desocupació, del 8,5%, molt semblants a les actuals. Caldria veure com hi poden haver influït els canvis que hi ha hagut en l’edat de jubilació després de la reforma del 2011. El 2013, quan es va aplicar, era de 65 anys, i a partir d’aquell any es va començar a augmentar gradualment fins a assolir els 67 anys el 2027. Enguany és de 66 anys i 8 mesos.
L’altre aspecte fonamental que és alterat per l’envelliment és el de les pensions i la seva sostenibilitat. Ha quedat clar amb les dades que acabem de veure que cada vegada hi ha menys ciutadans a pagar cotitzacions i més a cobrar pensions, cosa que representa un dels grans maldecaps de l’administració, i no solament l’espanyola, sinó de tots els països que mantenen el sistema de repartiment (el més just).
Malgrat que de la pandèmia ençà tenim un ritme de creixement d’ocupació (afiliats a la Seguretat Social) excel·lent, no millora gaire la ràtio amb el nombre de pensionistes. El mes d’abril passat, el govern de Madrid publicava una nota en què deia que per primera vegada a la història, entre el 14 i el 15 d’abril, l’afiliació diària havia superat els 21,6 milions d’afiliats. A Catalunya, el rècord històric d’afiliats es va assolir aquest mes de maig passat, amb 3,7 milions. És a dir, que som en una situació històricament excepcional en aquest àmbit. Doncs bé, la ràtio que hi ha és de 2,4 ocupats per cada pensionista com a mitjana a tot l’estat espanyol. Entre el 2011 i el 2020, la ràtio era de 2,3 i, de llavors ençà, ha millorat any rere any. Però cal recordar que abans de la gran crisi financera, el 2007, era de 2,77, i, en vista del ritme elevat de jubilacions que tenim davant, difícilment l’assolirem.
De moment, el que hi ha de cert és que aquest maig passat la Seguretat Social va destinar la xifra rècord de 13.532,3 milions d’euros al pagament de la nòmina ordinària mensual de les pensions contributives, un 6,3% més que no pas el mateix mes del 2024, segons dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol. La nòmina del maig ja incorpora la revaloració de les pensions aprovada per a enguany, del 2,8% amb caràcter general, i entre el 6% i el 9% per a les pensions mínimes. Sense cap mena de dubte, aquesta factura de les pensions és una conseqüència de l’envelliment. I la més preocupant. A la seva situació actual i futura, hi dedicarem una píndola ben aviat.