Hi ha unes determinades espècies que els experts diuen que sols es poden estudiar coneixent-ne l’hàbitat natural, com ara aquestes orquídies que floreixen únicament a Arenys, o les alfàbegues que només la gent de Bétera sabem fer enfilar per damunt dels dos metres. Ione Belarra, navarresa d’origen, fa tota la pinta de pertànyer a una d’aquestes varietats exòtiques: la de l’esquerra madrilenya de cafè, un exemplar prototípic d’aquesta curiosa fauna política, pretesament revolucionària, que em diuen que prospera per Malasaña –i ja em disculpareu si m’equivoque de barri, que de Madrid, de trepitjar-lo, jo no en sé res…

La secretària general de Podem ha despullat fa unes quantes hores la seua veritable naturalesa pronunciant unes paraules aparentment innocents sobre els Mossos d’Esquadra. Com si fos un d’aquells sensacionals personatges de Dostoievski que es confessa involuntàriament i ni s’adona de què acaba de fer, Belarra ha ensenyat en un instant i davant un micròfon tot l’edifici mental de la seua tribu: la incapacitat patològica que els acompanya per a concebre que alguna cosa bona puga passar fora de Madrid i sense la seua supervisió directa.

Imagineu-la en el seu element natural: asseguda en una terrassa del barri, envoltada de més exemplars de la seua espècie –periodistes de mitjans que es presenten com a progressistes, funcionaris de l’alta i ben pagada administració cultural central, activistes de causes diverses, però com més llunyanes millor–, gesticulant amb passió mentre explica com han de funcionar les coses a Catalunya. No tinc notícia que hi haja viscut mai, però curiosament té i manifesta tot d’opinions definitives i fortes sobre el caràcter dels catalans –una mica a l’estil d’aquells viatgers del segle XIX que escrivien tractats de no sé quants volums sobre l’Orient després d’un viatge de quinze dies a Istambul.

Però a mi el que em sembla fascinant d’aquesta dona és l’aparent sinceritat. Quan diu –amb aquella rotunditat– que els Mossos si tinguessen les competències d’immigració farien “batudes racistes”, no sembla que mentesca ni calcule: fa la sensació que realment s’ho creu, això. Que s’ha construït un sistema mental tan hermètic que li permet de mantenir simultàniament dues conviccions contradictòries sense experimentar ni el més petit malestar intel·lectual. D’una banda, és una defensora aferrissada dels drets humans; d’una altra, considera que els catalans, simplement pel fet de ser catalans, no som capaços de defensar-los.

Potser la dirigent de Podem –i no sé si ara em fique en un embolic– és un cas clínic perfecte d’aquell fenomen que els psicòlegs anomenen “dissonància cognitiva”. Però, en tot cas, elevat a la categoria d’art. Perquè Belarra ha aconseguit de presentar els seus prejudicis com a virtuts, els seus complexos de superioritat com a altruisme i la seua ignorància supina com a saviesa.

Òbviament, això seu ve d’una vella tradició; espanyolíssima. Als anys trenta ja hi havia esquerrans madrilenys asseguts als mateixos cafès –els De los Rios i els Araquistáin, els Besteiros i els Albornoz– que veien la reivindicació catalana com una mena de caprici burgès incomprensible. La diferència és que aquell personal almenys tenien l’honestedat de dir-ho obertament. Belarra, en canvi, ha perfeccionat l’art de l’autoengany: sembla convençuda –per l’entusiasme que hi posa– que la seua oposició a l’autogovern català és una forma d’internacionalisme i no pas allò que és: espanyolisme del més ranci i reaccionari.

En vista d’això, haureu de convenir amb mi que la cosa més còmica sembla ser la seua relació amb la realitat. Belarra viu en un Madrid que existeix en la seua imaginació: una mena de París revolucionari poblat de ciutadans il·lustrats i policies amb una enorme consciència social. I deu desdenyar sistemàticament tot allò que podria dur-la a qüestionar aquesta visió idíl·lica: la violència policíaca del Primer d’Octubre, les deportacions, la corrupció que supura a cada cantonada, aquella senyora tan peculiar que tenen de presidenta, la pobra gent assassinada a Melilla mentre ella era ministra. Ah! Però si els Mossos tinguessen competències d’immigració, ah!, llavors sí que hi hauria problemes grossos, que es veu compel·lida a resoldre com si el món depengués solament d’ella.

Sembla, diuen els qui la coneixen, que aquesta persona està informadíssima de tot allò que passa al món. Però ja es veu que és completament incapaç d’entendre què té davant els ulls. I potser aquesta és la seua tragèdia personal, una tragèdia que la condemna a repetir eternament els mateixos errors. Per això Belarra, cada vegada que isca de Madrid, continuarà parlant de diversitat mentre homogeneïtza tot allò que troba, de drets humans mentre infantilitza la societat amb imatges dignes de qualsevol deep fake de tercera, de progressisme mentre es limita a reproduir com un lloro els esquemes mentals, els lemes i els motius, les consignes i les cantarelles més antics i reaccionaris de l’Espanya eterna. Com era allò? Fieles al ademán?

 

PS1. Malgrat la retòrica plurinacional, aquesta no és ni de bon tros la primera vegada que Podem amolla el seu nacionalisme espanyol desacomplexat. En aquest reportatge, n’hi trobareu una repassada exhaustiva.

PS2. Sergi Unanue continua viatjant per tot el món per oferir-nos aquells retalls de vida que ens aporten una mirada sobre la diversitat humana. Ara ha estat a l’Himàlaia, entre els brokpa, una tribu d’uns cinc mil individus amb algunes tradicions que criden l’atenció: “Els brokpa: dones polígames i pastors de iacs a la terra del Ieti”.

PS3. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de tot mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord en la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.

A de S’Aguait, un restaurant estratègicament situat al costat del Mercat del Peix de Ciutadella, on de tant en tant un cap-roig o una círvia surten d’una parada en direcció als fogons de la cuina, i on l’amo del restaurant, en Tobal, atent i pencaire, s’ocupa que tot rutlli.

B de Binigaus Band, un grup de música del Migjorn Gran fantàstic, amb un cantant que és hereu directe de Freddie Mercury, el gran Maixx Gomila, showman genial; i B de bereneta, que no s’ha de confondre amb el berenar, que a Menorca és l’esmorzar, i que en format diminutiu és un àpat que comença quan el sol ja va de baixa i s’allarga i inclou el sopar, a l’aire lliure i en bona companyia.

C de camí de cavalls, el sender ancestral de 185 quilòmetres que ressegueix fidelment la costa menorquina, oficialment GR 223, un itinerari que es pot fer caminant, corrent, amb bicicleta de muntanya o a cavall, que ha implicat anys de lluita per les traves que hi posaven alguns propietaris particulars; i C de croquetes de calamar, que al Bar Peri d’Es Migjorn Gran les fan com enlloc i van ser dels pioners a servir-ne.

D de davantal, el davantal que les madones antigament no es treien mai perquè quan no cuinaven feien net, o emblancaven, o formatjaven; record d’una societat molt tradicional i basada en les feines del camp, de pagesos i missatges, que avui dia ja costa de trobar.

E d’espanyar, un dialectalisme provinent de ‘trencar el pany’, que vol dir fer malbé o malmetre i que no hauria de fer somriure els independentistes i prou.

F de formatge, producte emblemàtic de l’illa, elaborat amb llet de vaca quallada a baixa temperatura, salat i madurat d’acord amb els costums de l’illa, que té una DOP pròpia i és un dels pilars de la tradició ramadera i culinària de Menorca.

G de Grup d’Ornitologia Balear, el GOB, una associació ecologista que de fa anys combina l’activisme de carrer amb el combat als excessos del turisme als despatxos i els tribunals, imprescindibles; G de Sa Gelateria, una gelateria familiar i artesanal originària de Ciutadella que fa uns gelats deliciosos; i G de glosat, la variant illenca del cant improvisat, una tradició que es manté ben viva i que omple grans vetllades.

H d’hort, aquest petit tros de terreny que molts menorquins tenen darrere de casa o als afores del poble, on cultiven tomàquets, enciams, carabassons i síndries, herència de la tradició agrícola i d’amor a la terra.

I d’insectes, perquè quan es pon el sol i tothom fa la foto per lluir-la a Instagram també apareixen els mosquits, i de dia hi ha mosques i vespes i aranyes i escarabats, i milions de formigues petites que per poc que badis t’envaeixen la cuina i el rebost.

J de jaleo, el moment culminant de les festes de cada poble, amb caixers, cavalls i poble en estreta comunió, beneïda amb litres de suor i alcohol, una festa pura i primitiva esperada amb delit durant tot l’any per petits i grans, amb una banda sonora que s’enganxa i t’acompanya tota la vida.

L de Líthica, un indret màgic poc abans d’arribar a Ciutadella també conegut per les Pedreres de s’Hostal, antigues pedreres de marès que durant molt de temps es van convertir en abocador de runa i escombraries, fins que una colla de gent van tenir la bona pensada de recuperar-les i fer-les visitables, amb un recorregut espectacular i un espai central on a l’estiu es fan concerts i espectacles.

M de la Menorquina, empresa creadora de gelats mítics com el 57, el cornet d’avellana, el vaset de nata i maduixa i, sobretot, la llimona gelada, fundada per un senyor d’Alaior anomenat Fernando Sintes, a qui va tocar el primer premi de la rifa de Nadal el 1940 i amb els diners que va guanyar la va posar en funcionament i la va convertir en una de les fàbriques de gelats més importants del món.

N de ninetes –“tapadores”, en dèiem de petits, i a Catalunya molts les anomenen ulls de Santa Llúcia–, que segons la tradició popular serveixen per a guarir les malalties dels ulls o es fan servir d’amulet, i que avui encara es poden aplegar en algunes platges, amb molta paciència, i si són polides, que vol dir boniques, poden servir per a fer-ne anells i arracades.

O d’onades, l’orografia sempre canviant de la mar, que tant poden portar un tresor a la sorra, com fer patir les dones dels pescadors o fer naufragar un vaixell, per exemple el Benil, que el 19 de desembre de 1981 va embarrancar a la costa de Cala Tirant; era un vaixell de càrrega de bandera panamenca i tripulació turca, que molt probablement es dedicava al contraban i que no va resistir l’embat d’una tempesta amb onades de vuit metres d’alçada.

P de Pèl de Gall, el grup de música que més èxit i projecció té actualment, hereus dels Ja T’ho Diré sense tenir-hi res a veure; i P de pastissets, unes pastes dolces amb forma de flor, cobertes de sucre de llustre, fetes amb sucre, saïm, vermell d’ou i farina, i a vegades ratlladura de llimona.

Q de queixa, perquè hi ha molts turistes o perquè n’hi ha massa pocs, perquè fa massa calor o perquè la xafogor no deixa dormir, perquè les festes dels pobles ja no són com abans o perquè la sobrassada està massa poc curada, perquè les cases del camp estan abandonades o perquè els francesos les compren totes, en tot cas, la sensació és que els menorquins no estan mai  satisfets del tot.

R de roca, més suau al sud i aspra al nord, fins a arribar a nivells de bellesa extrema al voltant del Far de Favàritx, retratades de manera esplèndida pel fotògraf Toni Vidal, que les considera materials plens de vida i així les tracta.

S de sobrassada, parella de ball del formatge en la categoria de productes típics, molt diferent de la mallorquina i element imprescindible de la gastronomia local, ja sigui en una ensaïmada, enriquint un sofregit o passada per la paella i amb mel damunt d’una llesca de pa.

T de turisme, etern tema de debat, tradicional font de riquesa però també de maldecaps, que quan són molts i compartits poden convertir el turisme en font de pobresa, sempre s’ha dit que Menorca l’ha sabut gestionar millor que les seves illes germanes, i és cert, però això potser tampoc serà suficient si no s’apliquen mesures per a evitar la saturació i la sobreexplotació.

U d’ullastre, l’olivera en estat salvatge, que com que té una fusta molt dura s’utilitza per fer les característiques barreres que abans omplien camins i camps, i també portes, arades, mànecs d’eines i fins i tot radis de rodes.

V de vent, element omnipresent i que cal tenir en compte a l’hora de triar a quina platja anar quan ets de vacances, famós quan és de nord i dura dies, les famoses tramuntanades, que fan que els arbres es vinclin i les cases antigues tinguessin finestres petites a la façana que hi donava.

X de xalar, cosa fàcil de fer quan ets a Menorca; X de xubec, manera autòctona d’anomenar les migdiades; i X de Gin Xoriguer, beguda típica de l’illa que et pot ajudar a fer tant una cosa com l’altra.

El BBVA obrirà a principi de setembre el període d’acceptació de l’OPA al Banc Sabadell per poder incorporar al fullet els resultats semestrals de totes dues entitats i de les juntes d’accionistes del Sabadell del 6 d’agost. Fonts del BBVA han indicat que l’objectiu és que els accionistes tinguin “la informació més completa possible” per poder prendre una decisió. A més, la decisió evita que els accionistes hagin de decidir si vendre o no en ple mes d’agost, coincidint amb les vacances d’estiu. El 6 d’agost, els accionistes del Sabadell votaran si avalen la venda de la seva filial britànica, TSB, al Santander, així com el dividend extraordinari de 2.500 milions que se’n derivaria.

El Sabadell té previst presentar els seus resultats financers per als primers sis mesos de l’any i el pròxim pla estratègic el  24 de juliol, mentre que el BBVA presentarà els seus comptes dia 31. En un primer moment, es preveia que la CNMV aprovés a final d’aquest mes de juliol el fullet de l’OPA del BBVA al Sabadell, però la presentació de resultats i també la inesperada venda de TSB han canviat els escenaris. BBVA va decidir a finals de juny continuar amb l’OPA malgrat l’enduriment de les condicions anunciades pel govern espanyol.

Fonts del mercat afirmen que la decisió del BBVA d’ajornar el període d’acceptació -pactada amb la CNMV- realment no suposarà una gran diferència amb l’escenari previst inicialment, ja que el mes d’agost és habitualment inhàbil en els mercats financers. Així, relativitzen un eventual retard en la finalització del període d’acceptació de l’OPA, que és d’un mínim de trenta dies i un màxim de setanta.

a càrrec de  Ferran Solà de Yogayo. Cal portar tovallola o màrfega - Lloc: Biblioplatja

El cançoner de tradició oral Càntut ja ha superat aquest juliol els 2.000 enregistraments. El projecte reuneix enregistraments de cançons interpretades per 418 persones grans d’un centenar de municipis nord-orientals. I també inclou 1.197 transcripcions a partitures. L’objectiu és preservar el patrimoni oral i la memòria col·lectiva popular.

Darrere de cada enregistrament, s’hi amaguen històries personals: qui cantava la cançó, quan la va aprendre, de qui la va sentir per primera vegada i les circumstàncies en què es feia sentir al poble. El projecte, impulsat amb una perspectiva col·laborativa, inclou també 126 “caçadors” de melodies: persones que han enregistrat familiars o veïns i han compartit les cançons amb els responsables del projecte.

L’arxiu vol ser una eina etnomusicològica única, oberta i participativa, a disposició de tothom. També permet als municipis de redescobrir el seu repertori tradicional i compartir-lo amb escoles, famílies i la comunitat.

Actualment, el projecte continua actiu amb noves recerques. Aquests darrers mesos, l’equip ha fet treball de camp a Blanes (Selva), Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), Banyoles (Pla de l’Estany), Vilafreser (Pla de l’Estany), Arbúcies (Selva) i Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). En aquest darrer poble, han enregistrat el pastor Joan Piella, conegut com a Pipa, que ha aportat peces com “El mosso” i “El mal amo”, una balada antiga molt estesa a la comarca.

A banda de les sessions presencials, els responsables de Càntut també fan una crida a recuperar cintes de casset o vídeo antigues amb enregistraments casolans de cantarelles, festes, àpats familiars o treballs escolars que puguin contenir repertori oral.

Amb la mirada posada a continuar donant vida a aquest repertori i crear espais per cantar en comunitat, ja preparen el novè festival Càntut, previst del 14 al 16 de novembre de 2025 a Cassà de la Selva.

Ara fa un any que el president Carles Puigdemont és diputat al Parlament de Catalunya, però fins ara el Tribunal Constitucional espanyol no revisarà l’incompliment de la llei d’amnistia en el seu cas per part del Tribunal Suprem. Un any després. I el TC, que presideix Cándido Conde-Pumpido, tampoc no sembla que tingui pressa a resoldre la situació personal de Puigdemont, que la setmana passada va presentar, conjuntament amb Toni Comín, el recurs d’empara contra la no-aplicació de l’amnistia, acompanyat d’una petició d’aixecament imminent de l’ordre de detenció. D’això, se’n diu una petició de mesura cautelaríssima, és a dir, que mentre el TC no resol el fons del recurs d’empara per la vulneració de drets fonamentals, pot ordenar provisionalment l’aixecament de l’ordre de detenció si, abans d’haver examinat el cas, ja veu que el dany causat a aquesta persona pot ser irreparable.

Però no sembla que el Constitucional ho vegi així. Ara com ara, deixa la decisió sobre la petició de la cautelaríssima fora de l’ordre del dia del ple del tribunal de demà, el darrer abans de les vacances d’estiu. Demà només tractaran d’un aspecte tècnic sobre els recursos d’empara dels tres exiliats a qui el Suprem no vol aplicar l’amnistia, Puigdemont, Comín i Lluís Puig: l’assignació de la causa al plenari i la designació dels magistrats ponents corresponents. Segons que han fet córrer avui fonts del TC, el recurs de Puigdemont recaurà en la magistrada Laura Díez, del sector anomenat “progressista”; el de Comín, en el conservador César Tolosa; i el de Lluís Puig, en Enrique Arnaldo, també conservador.

Arran de l’expectació suscitada pels recursos d’empara presentats per Gonzalo Boye la setmana passada, el TC ha volgut tancar avui cap especulació i ha difós entre la premsa que no veuen pas que sigui urgent de decidir sobre l’ordre de detenció de Puigdemont. Ha volgut deixar clar que les mesures cautelaríssimes es concedeixen tan sols en unes situacions molt excepcionals. En certa manera, han dit que en el plenari del setembre en què s’examini la petició no es concedirà pas, ni a Puigdemont, ni a Comín ni a Puig.

Boye justificava la petició de cautelaríssimes dient que, mentre el tribunal no resolgui sobre el fons de la demanda d’empara, hi pot haver un dany irreparable en l’exercici dels drets polítics de Puigdemont, a més de la seva llibertat física. I, sobretot, tenint en compte que no li han fet cap judici, que no hi ha cap sentència i que hi ha una llei d’amnistia en vigor. Per enfortir l’argument, Boye compara la situació del president amb la d’Oriol Junqueras i la de Raül Romeva, a qui la fiscalia del TC demanava que no els concedissin les mesures cautelars, perquè en el seu cas la llarga condemna a inhabilitació impedia que el recurs perdés raó de ser un cop fos resolt (probablement a final d’any, o ben entrat l’any vinent); i perquè, com que no hi ha cap procés electoral previst a curt termini, no hi ha risc que els sigui vulnerat el dret de participació política. En el cas de Puigdemont i de Comín, la situació és diferent: no hi ha cap condemna, i cada dia que passa sense que l’amnistiïn li vulneren el dret de llibertat de circulació; a més, ell ja és diputat electe i no pot exercir el seu càrrec de representant de milers d’electors.

“Es demana la suspensió de l’ordre nacional de crida i cerca, que implica una afectació immediata i de reparació impossible del dret fonamental de llibertat, amb una afectació directa al dret de lliure circulació per tot el territori de la UE, a més del dret de participació política perquè es tracta d’un parlamentari electe i en funcions”, escrivia Boye en el recurs.

Si, efectivament, el TC desestima la petició de cautelaríssimes, el tribunal obrirà una peça separada de mesures cautelars que analitzarà la possibilitat d’aixecar les ordres de detenció abans no es resolgui el recurs d’empara, però havent escoltat prèviament què hi tenen a dir les parts personades i havent examinat amb més deteniment la possibilitat de vulneracions irreparables de drets fonamentals. No hi ha cap termini previst per a la resolució de les cautelars, però es pot allargar ben bé fins a final d’any o a començament de l’any vinent. Els ritmes i terminis no són clars ni estipulats, de manera que el TC els fa anar sovint amb criteris de conveniència política, sobretot en causes polítiques com aquesta. I ara no toca –encara– d’obrir la porta del retorn de Puigdemont.

Una vintena d’estats i la Unió Europea han reclamat un alto-el-foc immediat i incondicional a Gaza, i denuncien que el patiment de la població ha arribat a un nivell insostenible. A més, critiquen durament el model israelià de repartiment d’ajut, que consideren perillós, inhumà i inacceptable, i exigeixen que es permeti de manera urgent la feina de les Nacions Unides i les ONG. “Condemnem la distribució de l’ajut amb comptagotes i l’assassinat inhumà de civils, inclosos infants, mentre intenten satisfer les necessitats més bàsiques d’aigua i aliments”, diu el comunicat.

Els països signants insten el govern israelià a respectar el dret internacional humanitari i a aixecar totes les restriccions a l’entrada d’ajut. També rebutgen amb contundència la proposta de traslladar la població palestina a una ciutat humanitària, perquè consideren que equival a un desplaçament forçat i permanent, cosa que viola la legalitat internacional. “Ens oposem a qualsevol mesura que promogui canvis territorials o demogràfics als territoris palestins ocupats”, afegeixen.

A més, denuncien que el nou pla d’assentaments anunciat per Israel dividiria en dos el futur estat palestí, fet que representaria una vulneració flagrant del dret internacional i minaria greument la solució dels dos estats. Així mateix, critiquen l’acceleració de la construcció d’assentaments a Cisjordània i l’increment de la violència dels colons contra els palestins.

Els països signants també condemnen la detenció dels ostatges que Hamàs reté d’ençà del 7 d’octubre de 2023 i reclamen que siguin alliberats. Defensen que un alto-el-foc negociat és la millor esperança per a posar fi a la seva agonia i retornar-los a casa. “Instem totes les parts a protegir la població civil i a complir les obligacions del dret internacional humanitari, i a unir esforços per posar fi a aquest terrible conflicte mitjançant un alto el foc immediat, incondicional i permanent”, conclouen.

Entre els signants, hi ha la comissària europea d’Igualtat, Hadja Lahbib, i els ministres d’Afers Estrangers de l’estat espanyol, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Japó, Letònia, Lituània, Luxemburg, Països Baixos, Suècia, Suïssa i Regne Unit.

La campanya de bombardaments israelians contra Gaza, iniciada arran dels atacs del 7 d’octubre –que van causar uns 1.200 morts i prop de 250 segrestats, segons el govern israelià–, ha deixat més de 59.000 palestins morts, segons les autoritats del territori, controlades pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs). Tanmateix, es tem que la xifra real sigui encara superior.

El pilot Pau Alsina, de disset anys i veí de Sallent (Bages), ha mort a conseqüència d’un accident que va tenir dissabte al matí durant un entrenament al circuit de MotorLand Aragón, a Saragossa (Aragó), segons que ha explicat la família d’Alsina al diari Regió 7.

El pilot bagenc competia amb l’equip d’Estrella Galicia al campionat de JuniorGP de la Federació Internacional de Motociclisme. En un moment de l’entrenament, el jove va sortir projectat per sobre de la moto i va picar amb el cap a terra. Fou traslladat d’urgència a l’hospital de Saragossa, on fou operat, però l’equip mèdic no va poder fer res per salvar-li la vida. La família ara fa els tràmits per traslladar el cos a Catalunya.

Tal com recull Regió 7, la seva participació havia tingut moments destacats. El seu millor resultat va ser un vuitè lloc a Jerez, el primer de juny. També havia quedat quart del campionat d’Itàlia de velocitat, amb dos podis; un segon i un tercer lloc, aquest darrer a Vallelunga, el 29 de juny.

Lloc: Antic Cinema Parroquial d'Arenys de Mar

El sindicat Professors de Secundària considera “extremadament preocupant” que l’errada en el sistema d’adjudicacions hagi estat provocada de manera deliberada, conscient i intencionada per una persona. En un comunicat, diu que, si això s’ha confirmat, vol dir que s’ha comès un acte de “sabotatge” amb un càrrec públic, cosa que, diu el sindicat, constituiria un cas de prevaricació.

Per aquest motiu, exigeix a la consellera d’Educació, Esther Niubó, que faci públic el nom i els cognoms del responsable per tal de denunciar-lo i demanar-ne la inhabilitació per a ocupar cap càrrec públic. A més, el sindicat demana que es derogui la normativa actual, que considera que impedeix una adjudicació transparent i vulnera el principi de mèrit i capacitat, i que s’endarrereixi el començament del curs escolar.

En el mateix comunicat, el sindicat també exigeix a la consellera que destitueixi, expedienti i elimini “tots els paràsits que fan la guitza al departament”, en referència a càrrecs que consideren responsables del funcionament defectuós del sistema.

Professors de Secundària demana, a més, la derogació del decret de plantilles, i recorda que fa dècades que denuncia el mal funcionament del sistema telemàtic de repartiment de destinacions. Segons que diu, la consellera té l’obligació de vetllar per la qualitat i la justícia laboral dels més de 90.000 docents del país.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, també ha reaccionat a les declaracions polèmiques de la secretària general de Podem, Ione Belarra, sobre els Mossos d’Esquadra. En unes declaracions als mitjans de comunicació, ha titllat de reprovables les paraules de l’ex-ministra espanyola i li ha exigit que es disculpés amb el cos. “Això és tenir molt poc respecte pels cossos policials i som en un moment en el qual és molt important evitar qualsevol tipus de polarització social”, ha dit. A més, ha acusat Belarra d’haver incitat a cometre delictes d’odi contra els Mossos d’Esquadra i ha negat que els integrants del cos fessin cap mena d’identificació per motius ètnics o de raça. En aquest sentit, ha defensat la professionalitat del cos i els protocols que segueixen durant les actuacions.

La polèmica sorgeix d’unes declaracions de Belarra en una entrevista al diari Ara en la qual justificava l’oposició de la seva formació al traspàs de les competències en immigració a la Generalitat, tal com demana Junts. Sobre aquest tema, assegurava que amb aquest acord, els Mossos d’Esquadra assumirien les funcions que ara tenia la policia espanyola: “Fer batudes racistes basades en perfil ètnic.” “Que et parin pel teu color de pell a la sortida del metro, quan vas en autobús, al lloc de feina… Això que fa ara la Policia Nacional ho farien els Mossos d’Esquadra, que tenen una enorme implantació a Catalunya”, va dir. Aquestes paraules han originat una gran polèmica a les xarxes socials pel caràcter catalanofòbic dels comentaris.

Indignació a les xarxes per unes declaracions de Belarra en què diu que els Mossos farien batudes racistes

La secció segona de la sala del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha avalat la legalitat de l’acord del Consell de Govern de la Universitat de València (UV) de juny del 2023 que va establir que totes les comunicacions i documentacions internes dirigides al seu personal es redactessin exclusivament en català. Els magistrats han estimat així el recurs d’apel·lació interposat per la institució acadèmica contra una sentència prèvia dictada per un jutjat que havia declarat nul·la aquesta decisió.

La sala entén que l’ús general intern com a llengua vehicular del català “era ja acordat i venia de fet aplicant-se al personal propi” de la universitat. El Consell de Govern de la UV va modificar mitjançant un acord de data 8 de juny de 2023 l’article 10 del seu Reglament d’Usos Lingüístics a fi d’afegir que totes les comunicacions i documentacions que es dirigissin exclusivament al seu personal es redactarien en català, “atès el deure estatutari de conèixer la llengua pròpia de la Universitat” i “sense perjudici de la legislació pròpia de la Universitat”. Alguns treballadors de la institució van recórrer contra aquesta decisió, però la rectora de la Universitat la va confirmar en una resolució el 6 d’octubre del mateix any.

Els treballadors van acudir després a la via judicial i el Jutjat contenciós administratiu 5 de València va estimar el seu recurs. Ara, el TSJ ha deixat ara sense efecte aquesta sentència en dictaminar que la modificació de l’article en qüestió “no és una cosa que restringeixi els drets dels afectats respecte a la seva situació anterior, sinó que merament posa en relleu les circumstàncies d’aquesta”. La resolució exposa, quant a la regulació resultant de la modificació i el seu ajust a dret, que “no pot presentar obstacle de legalitat ateses les potestats de l’administració en relació amb el personal al seu servei, la cooficialitat lingüística prevista en la normativa i els estatuts de la mateixa universitat”.

Vot particular

La sentència inclou un vot particular en què un dels magistrats assenyala que “la redacció suposa, de manera imperativa, una prevalença del valencià en detriment de l’altre idioma cooficial, cosa que el TC ha declarat inconstitucional”.

Avui, 21 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• José Ramon Chirivella: “Ara hi ha una majoria favorable al congrés espanyol i s’ha d’aprofitar per derogar els decrets de Nova Planta”
• La Caixa de Solidaritat deixa en l’aire què farà amb les fiances que es recuperin amb l’amnistia  
• De Montoro a Montero hi ha una lletra i prou I Editorial de Vicent Partal 
• Indignació a les xarxes per unes declaracions de Belarra en què diu que els Mossos farien batudes racistes
• Fer fora l’ocupant I Mail obert de Julià de Jòdar
• Els independentistes de Nova Caledònia, dividits sobre el valor dels acords assolits a París
• Què en pensen, editors independents, de l’ecosistema editorial català? 
• Vuitanta anys després, un supervivent de l’Holocaust es retroba amb l’home que el va alliberar 
• D’Argelers a Malgrat de Mar: el camí de ronda que vol unir la Costa Brava amb Catalunya Nord 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Avui s’ha produït un fenomen ben singular a Cadaqués (Alt Empordà): l’aigua de la riera, en lloc d’anar cap al mar, com és habitual, ha retrocedit i ha acabat inundant alguns carrers del municipi.

Aquesta situació, que és relativament habitual a la Mediterrània, s’anomena rissaga. Té lloc quan el nivell del mar varia de manera sobtada dins d’un port o d’una cala. Aquest fenomen és provocat per canvis bruscos en la pressió atmosfèrica que generen desplaçaments sobtats de grans volums d’aigua.

Perquè es produeixi una rissaga, calen unes condicions meteorològiques molt específiques: vent fort del sud-oest a les capes altes de l’atmosfera, inestabilitat a les capes mitjanes, presència d’aire càlid amb una inversió tèrmica a les capes baixes, i vent d’est o de sud-est a nivell de superfície.

Així s’ha inundat alguna zona de Cadaqués, quan l’aigua de la riera en lloc de desembocar al mar ha tirat enrere cap al poble.

Es tracta del fenomen de la rissaga https://t.co/gTGlmhRNYU pic.twitter.com/yKL2S5Gwsg

— 324.cat (@324cat) July 20, 2025

Tothom coneix els camins de ronda. I, possiblement, en algun moment n’heu fet algun tros. Però, més enllà de la Costa Brava, poca gent sap que aquest camí té recorregut fins a Argelers, al Rosselló. L’associació Camí de Mar vol fer valdre aquest patrimoni paisatgístic únic de la costa catalana i unir en un traçat ininterromput de 250 quilòmetres Malgrat de Mar (Maresme), situat a les portes de la Costa Brava, amb Argelers, situat al final de la Costa Vermella. La proposta s’estructura en vint-i-una etapes i garanteix una ruta a peu.

Els impulsors d’aquesta idea són dos afeccionats al senderisme: l’enginyer de camins Eduard Bonmatí i el geògraf i historiador Josep Lluís Martínez, que fa gairebé dos anys que hi treballen. “Els camins de ronda que tenim són vies patrimonials de primer ordre, antigues vies mil·lenàries que salvaguardaven el litoral marítim”, explica Bonmatí. De fet, aquests camins mil·lenaris inicialment es feien servir per alertar de la presència de pirates i de corsaris. Més tard, també per avisar dels contrabandistes. Per la seva importància social, creuen que val la pena de fer un esforç col·lectiu i unir tots els trams que no són connectats en un únic camí de ronda que ressegueixi la costa rocallosa, abans no comencin les platges llargues del Maresme i d’Occitània.

Crida a un turisme més arrelat a la terra

“El camí de Cavalls de Menorca fa vint anys estava a trossos, i fins que no es va unir, no es va aconseguir d’atreure un nou tipus de turista, que encara no tenim a la Costa Brava”, destaca Bonmatí. Per ells, és fonamental d’apel·lar al turisme sostenible i responsable amb la naturalesa, i creuen que la millor manera d’aconseguir-ho és tenint un camí de ronda unificat i en bon estat. “Tindríem un turista que faria el camí al matí, i que a la tarda, quan fos al lloc on es volgués allotjar, amb la seva sensibilitat més cultural, voldria conèixer els racons de terra endins, els camins que connecten i vertebren el territori”, explica.

De fet, Bonmatí lamenta que aquells que fan un tros del camí de ronda no repeteixen l’any vinent, atès que sovint es troben que no té continuïtat o que a vegades acaba de manera abrupta. “Hi ha el GR-92, que va néixer per a lligar els camins de ronda, i ho ha fet amb molt bona intenció, però no transcorre arran de mar, sinó per la muntanya, i això és el que nosaltres volem evitar. El que no pot ser és que ens allunyem del visual del mar i al final veiem més bosc que aigua”, diu Bonmatí.

En quins trams no hi ha camí de ronda?

Bonmatí explica que, del total de 250 quilòmetres que ressegueixen la costa marítima entre Malgrat de Mar i Argelers, hi ha 155 quilòmetres en bon estat i a la resta hi ha trams en mal estat de conservació i que no són transitables. També hi ha més franges en què, directament, no hi ha camí de ronda: 33 quilòmetres en total repartits en 86 talls. El tall més gran és situat al costat del Port de la Selva (Alt Empordà), entre la platja de Fornells i la cala Taballera, que ocupa uns tres quilòmetres.

En quina fase és el projecte?

L’associació Camí de Mar té el paper d’explorar sobre el terreny quines possibilitats hi ha d’unir aquests trams dels camins de ronda, i de trobar el consens entre tots els agents del territori implicats –com ara administracions, ajuntaments i associacions.

Bonmatí detalla que ara cal que els professionals facin una proposta del traçat que s’hauria de seguir, convocar una mesa d’experts per a discutir-ho i elegir la millor solució. El que es decideixi en aquesta mesa d’experts serà jurídicament vinculant, i, a partir d’aquest moment, les administracions haurien d’encarregar-se d’executar les obres. “Els ajuntaments han de fer la seva part d’arreglar camins en mal estat, i d’acabar de parlar amb propietaris per connectar alguns punts en què hi ha certes discussions jurídiques”, afegeix.

Amb tot, diu que encara hi ha molta feina per fer: “Si focalitzem energies en llocs concrets, podem tenir-ho en un horitzó de curt termini per al 2028; si és a mitjà termini, de cara el 2032; i, si hi ha complicacions, cap al 2040”, explica. De Portbou fins al cap de Creus, l’associació creu possible d’enllestir la connexió del camí de ronda amb el Port de la Selva el 2028 mateix. També el tram que hi ha entre cala Montjoi de Roses fins a l’Escala. Però el més probable és que tot el projecte s’hagi acabat del tot el 2040. De fet, els trams més complicats que passen per espais naturals protegits com el Cap de Creus, el Montgrí (entre l’Escala i l’Estartit), i el massís de l’Ardenya entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa, no creuen que es puguin acabar fins el 2040.

Ara per ara, no se sap quin pressupost requerirà aquest projecte, ni si ho assumiran les arques públiques, atès que també hi ha empreses privades que s’hi han involucrat –hi ha vuitanta-quatre empreses patrocinadores i trenta-cinc administracions implicades. De totes maneres, Bonmatí diu que, atès que és un projecte lligat a la renaturalització i rehabilitació del litoral, segurament es podrà tirar endavant gràcies als fons cedits de la Unió Europea.

Jornada de treball de l’associació Camí de Mar divendres, amb els patrocinadors i actius implicats en el projecte (fotografia: cedida per Eduard Bonmatí).

Fa més de deu anys que l’associació Juristes Valencians malda per recuperar el dret civil valencià. Unes quantes sentències del Tribunal Constitucional espanyol van anul·lar els articles de l’Estatut d’Autonomia reformat l’any 2006 que l’incloïen i, encara que sone extemporani, en els raonaments se citaven unes quantes voltes els decrets de Nova Planta i de derogació dels furs del 1707.

Un moment clau per a la recuperació del dret civil va ser la reforma de la constitució del gener del 2024 per eliminar-ne la paraula “disminuït”, però no va reeixir perquè el PP i el PSOE van tancar aquesta porta. Ara, l’entitat ha encetat una campanya perquè el congrés espanyol derogue expressament els decrets de Nova Planta, cosa que, en certa manera, inhabilitaria l’eina a què s’aferrava el Tribunal Constitucional.

Per aconseguir-ho, el president de l’entitat, José Ramón Chirivella, s’ha reunit amb diputats dels partits polítics que conformen la majoria parlamentària. La proposta és presentada, però la tramitació no avança. En aquesta entrevista, Chirivella explica la importància que tindria per a l’autogovern assolir l’abolició dels decrets.

—Resulta una mica estrany parlar ara de la derogació del Decret de Nova Planta. Com és que encara és vigent?
—Crec que no es pot dir que siga vigent, però, realment, aquesta és una eixida que Juristes Valencians hem vist per a justificar l’origen de la discriminació dels valencians en la qüestió del dret civil foral. Fa cinc anys que hi ha una proposta de reforma plantejada per les Corts Valencianes, i ens hem trobat amb la negativa del PSOE i el PP. I a més, el gener del 2024 es va modificar l’article 49 de la constitució per canviar una paraula despectiva per a les persones amb discapacitat, i tant la mesa del congrés com la del senat espanyols, controlades pel PSOE i el PP, es van negar a introduir el canvi. Ara hem plantejat aquesta via perquè pensem que l’origen de tota la discriminació contra els antics territoris de la corona d’Aragó és en els respectius decrets de Nova Planta que entre el 1707 i 1716 es van articular contra els nostres pobles. L’últim va ser el del 1716 contra el Principat de Catalunya.

—Dieu que no és vigent, però el voleu derogar. En quina situació es troba?
—En la disposició derogatòria de la constitució, hi ha una referència a la derogació de diferents lleis. I entre eixes, hi ha una referència expressa a unes normes que limitaven la foralitat basca. Si en eixe apartat hi ha una referència expressa a eixa derogació de les limitacions a la foralitat basca, entenem que s’ha de fer una referència expressa, no tàcita, a una derogació dels tres decrets que afectaven els nostres quatre territoris de l’antiga corona d’Aragó. Per exemple, durant el debat del paràgraf on es tramitava la derogació expressa de les limitacions a la foralitat basca, Manuel Fraga va dir que ningú no podia negar-se a tramitar una proposta que demanara expressament la derogació dels decrets de Nova Planta. Aquest és el precedent i la base per a demanar-ho.

—Què deien els decrets de Nova Planta i de derogació dels furs en el cas valencià?
—Hi ha poques compilacions d’eixos decrets, però si els llegeixes t’adones que, en la pràctica, suposava l’eliminació de tota la singularitat històrica, jurídica, identitària de cadascun dels nostres antics estats de la corona d’Aragó: l’Aragó, Mallorca, Catalunya i València. Felip V volgué, d’una manera absoluta, la castellanització de les institucions, l’eliminació del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó, Mallorca i València. Va integrar les ciutats de tots quatre territoris dins les corts de Castella i va afavorir la castellanització de la societat de tots els territoris. Derogar això expressament és una reivindicació històrica, no únicament dels valencians, sinó del nacionalisme català, de l’aragonesisme i del nacionalisme illenc. D’alguna manera és una continuació d’allò que es va intentar l’any 1760 i que es va conèixer com a Memorial de Greuges.

—…
—Parlaven de la greu discriminació dels habitants de la corona d’Aragó amb relació als de la corona de Castella. Demanaven poder utilitzar la llengua pròpia i la restitució del dret civil valencià. Va ser un intent de defensar la diversitat pròpia dels Àustries que Felip V, amb un centralisme absolut, va imposar als territoris de l’antiga corona d’Aragó.

—Parlant amb propietat, els valencians no n’hem de dir decret de Nova Planta, sinó decret de derogació dels furs. És una qüestió de nomenclatura?
—En realitat, els valencians sempre hem de parlar del decret d’abolició dels furs i del sistema foral i institucional del Regne de València. Molta gent no s’ha llegit el decret de derogació i no s’adona que en el cas valencià i en l’aragonès, el que es fa és eliminar totes les singularitats històriques i jurídiques pròpies. En canvi, en el cas català i de Mallorca, sí que hi ha una clara referència a la substitució institucional en molts aspectes. El decret de derogació dels furs del 29 de juny de 1707 aplica el dret de conquesta, considera que els valencians i els aragonesos han sigut infidels al rei Felip V. Però hem de recordar que Felip V mai va jurar els furs valencians. Sí que va jurar els furs catalans, els furs aragonesos, però mai els valencians. Va tenir un tracte molt irrespectuós. Nosaltres vam ser els primers que vam patir eixa repressió pel fet de tenir frontera amb Castella, encara que s’ha de recordar que en el conjunt del Regne de València també tingué molts partidaris, el rei Felip V. Nosaltres denunciem que encara hi ha pobles valencians que tenen carrers a nom de Felip V. Per exemple, Peníscola, Petrer, Crevillent… Nosaltres, com a Juristes Valencians, hem demanat a eixos ajuntaments que els lleven. I per què els tenen? Perquè a la pràctica els va donar alguna regalia i privilegis per ser-ne seguidors.

—Tornant a la vostra iniciativa per a l’abolició, heu treballat amb els partits que donen suport a Pedro Sánchez al congrés espanyol, la presentació d’una proposició de llei que, de moment, és aturada.
—La va presentar Sumar. Però expressament la van signar els diputats de Compromís, Àgueda Micó i Alberto Ibáñez. La va firmar Nahuel González, i el diputat de la Chunta, el diputat de Més per Mallorca i dos diputats dels Comuns. L’exposició de motius és molt senzilla i vinculada directament al precedent de la disposició derogatòria de la constitució respecte de la foralitat basca. El mes passat ens vam reunir amb diputats d’Esquerra i de Junts, i els vam comentar que la via alternativa era que Junts, Esquerra i Sumar fessen una esmena conjunta en qualsevol llei que el PSOE tinguera interès d’aprovar aquesta legislatura tan problemàtica.

—No teniu el suport del PSOE a congrés?
—El PSOE té tants fronts oberts que això no ho empenyerà. Però sí, els grups territorials de Catalunya, l’Aragó i València… Entre més qüestions, perquè en l’últim congrés nacional del PSPV s’aprovà la derogació expressa dels decrets de Nova Planta. A la Diputació de València es va aprovar per iniciativa d’Ens Uneix i va tenir el suport del PP, el PSOE, Compromís i Ens Uneix mateix.

—I a les Corts Valencianes, què ha passat?
—Doncs que el PP, pressionat per Vox, hi va votar en contra. Vox persegueix directament la nostra identitat. Ho hem vist amb la castellanització de la ciutat d’Alacant o en la negativa de commemorar el Vint-i-cinc d’Abril amb l’excusa que el moment polític no era l’adequat per tot això de la gota freda, però sí que van celebrar el 6 de desembre. I el PP està feble i es plega als seus desitjos. Però és que, a més, Feijóo va dir en una entrevista fa uns quants dies que era favorable, si fora possible legalment, que el castellà fora la llengua del 50% de l’ensenyament. Això és alterar l’statu quo constitucional de definir una Espanya autonòmica, viable, respectuosa amb la identitat dels territoris. I insistesc, un dels grans defectes de la constitució del 1978 va ser no establir la derogació expressa dels decrets de Nova Planta per a demostrar que l’antiga corona d’Aragó no érem comunitats autònomes com la resta.

—…
—Uns altres territoris tenen dret civil propi i nosaltres no. Els actuals valencians hem demostrat que el volem tenir. Excepte tres ajuntaments, ho han demanat tots. Les Corts Valencianes ho han demanat. Ens furten l’autogovern i la posició del PP de Mazón és molt perillosa perquè, a la pràctica, nega els valors de l’estatut de l’any 2006. Mazón no parla de nacionalitat històrica mai. Deixa que Llanos Massó parle de regió i es queden tan contents. Són en un procés de banalització de l’autogovern valencià vinculat a un president molt necessitat del suport de Vox.

—Els socialistes, s’hi han esforçat prou?
—Sempre han votat a favor de la qüestió. Però sóc crític amb Ximo Puig. Va ser l’únic president que va perdre autogovern i havia d’haver forçat més la qüestió en el moment de la reforma constitucional perquè el PSOE espanyol donara suport de veritat a la tramitació de la reforma que proposàvem. Va ser incapaç de fer-ho. Per això, sempre he sigut molt crític amb el seu paper en aquesta qüestió. No crec que siga un valencianista coherent perquè durant el seu mandat va haver-hi la sentència del Tribunal Constitucional que retallava autogovern. Cap altre president en va perdre. Ell, sí. Però insistesc que ara mateix, els culpables dels atacs contra l’autogovern són tant Vox com el PP de Mazón. Però, al final, crec que és molt important el que passe a Catalunya.

—Per què?
—Perquè si estàs en contra de derogar els decrets de Nova Planta, trenques l’estatut. El PP s’ha de plantejar a Catalunya si vol estar a prop de Vox en aquesta qüestió o estar amb els valors majoritaris de la societat catalana. Per això és tan important que s’aborde la qüestió ara, abans que s’acabe la legislatura. Per això faig una crida expressa al president Illa i als líders de Junts i d’Esquerra perquè siguen coherents i acaben amb l’origen d’aquesta discriminació.

—Suposem que el congrés espanyol aprova la proposició que heu impulsat. Quins efectes tindria per als valencians?
—Nosaltres pensem que és un tema identitari simbòlic. Té el mateix efecte que el que és previst en la constitució per als bascos. Recordem que en les sentències que van anul·lar el dret civil foral valencià hi havia referències expresses a la vigència dels decrets de Nova Planta. Si es deroga es pot afavorir fer lleis valencianes civils a les Corts. Crec que tant el PSOE com el PP no poden votar en contra d’un tema tan important per als antics territoris de la corona d’Aragó pel que comporta de persecució d’una identitat que en el cas valencià té el seu origen en el segle XIII. El PSOE i el PP al congrés han de veure si estan a favor de l’Espanya de Felip V o d’eixa Espanya que afavoria la diversitat legislativa històrica que alguns entenem que cap en la constitució i que al final està vinculada als orígens de Jaume I. Hi ha juristes que consideren que la derogació podria tenir uns efectes similars als drets històrics per als territoris bascos, però nosaltres som prudents i no ens atrevim a dir-ho. Pensem que pot ser molt positiu per a la recuperació del dret civil valencià.

—No és molt estrany i rebuscat que el TC faça referències al Decret de Nova Planta quan vol anul·lar el dret civil valencià?
—Entenem que sí, i que demostra una falta de sensibilitat absoluta, però s’ha de recordar que en eixe tribunal no hi havia cap valencià que defensara la nostra posició. Estem agraïts a Juan Antonio Xiol, el magistrat català del TC, que va fer un vot particular respecte de la qüestió, però si no tenim valencians d’ençà del 2013 al Tribunal Constitucional, les qüestions valencianes no es tracten com les de la resta de territoris. És una clara discriminació. Però, a més, insistim que aquest no és un tema valencià, que és un tema de cada un dels quatre territoris de l’antiga corona d’Aragó. I no entenem com és que amb el moment polític en què estem, no prioritzen aquesta qüestió. Ara hi ha una majoria favorable amb la majoria progressista al congrés, s’ha d’aprofitar.

—Voleu afegir res?
—El tema del precedent basc és molt important. Insistir en això de traslladar a Illa i a Puigdemont i a Junqueras que no tindrem una altra esperança tal com està el tema. És una fita. Mira tots els ministres que tenim d’origen català, valencià, aragonès, etc. Ministres, la presidenta del congrés, tenim un front espectacular i pensant que ve la dreta, i que serà impossible, és el motiu que ens fa fer aquesta pressió. I també vull denunciar el paper lamentable del diputat Alejo Fontdemora a les Corts Valencianes, que va defensar la postura del PP durant el debat. Ell, que és fill de Vila-real, va intentar de ridiculitzar la petició de derogació del decret del 29 de juny. Va fer una intervenció patètica. Pareixia un hooligan centralista de Vox. No sé com el deixen entrar al poble sabent que durant la crema de Vila-real va morir moltíssima gent.

És perfectament lícit que el lector prudent es posi les mans al capdavant d’aquest títol provocatiu –incendiari, si es vol–, sota el qual repetiré arguments donats fa un munt de temps. Els que ahir es deien Ferran, avui no es nomenen Fernando, però n’hi ha que, com l’historiador Valls i Taberner, el febrer de 1939, a La Vanguardia Española, abjuren amb la boca petita o pel broc gros de la “falsa ruta” empresa a partir del 2015 i culminada amb el referèndum de l’1-O: són els que han pactat amb Espanya una nova fase de subjecció. Certament, en temps del 1939, s’administrava, per diputació d’Espanya, la misèria material, s’amuntegava terregada sobre la misèria moral, i s’afusellava gent al Camp de la Bóta; tot amb tot, i salvant les distàncies, des del 2017 podem parlar d’un “estat de postguerra”: l’enemic, que ens vol aixafats, es titula “pacificador”, amb un enterramorts com Salvador Illa (president amb els vots d’ERC i de la pseudo-esquerra espanyolista), mentre manté vius i intactes tots els instruments de repressió (llenya als resistents i crueltat amb els rendits) i de propaganda de falsa tolerància, gràcies a la connivència d’institucions col·laboracionistes (visita del rei de l’A por ellos a Montserrat i al Liceu, que van trobar –i trobaran– en acció els independentistes de combat) i a la impagable col·laboració de l’antic establishment independentista, que ara s’acontenta de col·locar peons en empreses estatals o de fer xerrameca de taverna al Congreso. Tota una política en país reocupat, si mai ho ha deixat d’estar. L’enemic no ens pot afusellar, certament, sempre que mantinguem les formes, administrem el que ens deixin, oblidem allò que volíem i, sobretot, renunciem a l’antagonisme.

Hi ha maneres, en efecte, d’extermini per passiva que poden ser igual d’eficaces: el cas de la llengua n’és l’exemple més palès. La cínica gosadia de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’esquetx “llatí”, i el paternalisme de l’esquerra comuna cap a una immigració tractada com un bloc de pobresa per estalviar-li el civisme indispensable amb la llengua i cultura del país que l’acull, demostren que l’estratègia de Ciudadanos ha calat fondo en el populisme banal del PSC i dels Comuns, ultra, amb la boca petita, de sectors de la mateixa ERC i de la CUP. Ara bé: que Junts, ERC,  la CUP i Òmnium es limitin a demanar explicacions a l’ajuntament de la capital de Catalunya, en comptes de fer fora a puntades de peu la senyora Gay, màxima i conscient responsable de la catalanofòbia erigida en ideologia dominant, revela una paràlisi inquietant davant la tempesta que ens està caient de totes bandes. (No n’hi ha prou de trencar una foto del rei al parlament, si no combatem els instruments de dominació quotidians.)

Sembla mentida, llevat que es formi part de l’statu quo regnant sota l’imperi de la repressió espanyola, que cap partit anomenat independentista hagi emprès una denúncia sistemàtica contra la campanya de propaganda antiindependentista dels mitjans de comunicació del nou ordre d’ençà de l’aplicació del 155. Així, n’hem vist que s’han especialitzat en la denúncia de les “debilitats” estratègiques del moviment independentista; altres que ens aconsellaven de limitar-nos a ser un comensal més en el ric assortiment democràtico-constitucional espanyol, perquè ja no som l’única solució als problemes reals del país; i encara n’hi ha hagut que ens consideraven “impurs”,  perquè, segons ells, hi havia manifassers que “s’aprofitaven” de la bona gent mobilitzada per aconseguir els seus tèrbols propòsits. No seré pas jo qui negui conxorxes entre el poder i els interessos particulars, després de saber de primera mà els llaços entre l’esfera pública i la privada, manegats per famílies, fills de famílies i nets de famílies, lligats als poders de tota mena; i, en fi, després de rebre les notícies d’aquells sous del nostre parlament, res no m’espanta, però la demagògia que carrega sobre l’independentisme els neulers de la puresa, en temps dels Villarejo, Fernández Díaz, Aguirre, Ayuso, Cerdán, o Montoro, produeixen, senzillament, basques.

Sabem que, tot plegat, és pura propaganda de cara als badocs que formen la base sociopolítica de la nova ocupació, perquè, fet i fumut, des del desembre del 2017, el moviment independentisme no ha sabut treure partit de la crisi d’estat que podia causar amb les seves victòries electorals contra el repressor de l’1-O, l’ocupant del 155, el dèspota de la Covid, el tirà dels fons europeus, i el falsificador del diàleg. Però els seus representants polítics van claudicar massa d’hora a la recerca d’indults, pactes i promeses, que no han donat cap fruit sinó la frustració (començant per mi mateix, que vaig pretendre, ingènuament, que algú entendria el paper que li tenia reservat el destí i, al final, va fer com aquell visitant que s’està una vida sencera a les portes de la llei i no gosa traspassar-les perquè un bidell n’hi ha barrat el pas). Vull dir que són, precisament, aquells mitjans de propaganda, com a part de la maquinària repressora d’estat, que s’han encarregat de ressuscitar cada dia el “fantasma” de l’independentisme i de treure’l en processó per exorcitzar-lo i dissimular la por que senten, no pas de la idea independentista en si mateixa, sinó de la materialitat de l’1-O, que no s’han pogut treure de sobre ni escombrar-lo de la Història. Per aquest motiu, els propagandistes de la nova ocupació s’hi estan molt d’analitzar les característiques internes del moviment que va donar lloc a l’1-O, d’estudiar i avaluar tot allò que proposava en un intent d’aprofundir la democràcia com no n’hi havia hagut cap altre en dècades a Europa; i per fer-nos veure –o dir-se a si mateixos, si fossin honestos– per quins set sous un moviment fresc, renovador i agosarat fracassa a l’hora d’esdevenir poder públic, universal i transformador. No ho faran, és clar, no és pas tasca seva: la propaganda de postguerra del 2017 els mana negar cap valor espiritual i material, individual i col·lectiu, local i universal a l’independentisme mentre oculten que només va vèncer la repressió ferotge. Com em deia un historiador abans-d’ahir, ens hauríem de fer creus que un 40% de la població encara es confessi independentista a les enquestes.

Però, és clar, dic jo, aquest 40% no és pas un miracle. El temps històric del protagonisme de gent desvetllada, que sabia què volia i va actuar per aconseguir-ho, ens va fer veure que els partits i les entitats (que no ho dirigien de debò) maldaven per cavalcar l’onada, però, arribat el moment de la veritat, van fer figa –tant se val la ideologia que traginessin. Amb silencis, renúncies i marrades, es van ficar a l’ull de l’onada històrica i, quan aquesta onada va rompre contra els esculls, aquells partits, aquelles burocràcies, aquells lletrats, van surar, miraculosament, deixant a la platja les restes de la tempestat històrica. Els hipòcrites propagandistes del nou ordre escriuen per fer creure als ingenus i desinformats que aquelles restes del primer naufragi eren les del moviment independentista en pes, però com que no ho són, d’ingenus, i sempre estan de guàrdia, actuen com si continuéssim en plena tempestat. Saben molt bé que aquells derelictes només eren les màscares de proa de la flota, i que els nous capitans manen vaixells de cabotatge –la càrrega i descàrrega dels farcells neoautonomistes–, però no tripulacions ardides com les de l’1-O: d’aquí el 40% de l’enquesta del CEO. Per aquesta raó, els més espavilats d’aquells propagandistes del nou ordre, sempre de guàrdia, lluiten per mantenir la flota embarrancada. La pena grossa és que comptin amb tants de còmplices i badocs.

És el torn de tornar a les arrels. Convertir espais de resistència de base en estructures fermes de poder autoorganitzat. Intervenir puntualment sobre la realitat a dibuixar estratègies de control. Refer el subjecte polític independentista. Aquesta vegada, però, haurem de saber preveure tot allò que farà l’enemic evitant que ell sàpiga què farem nosaltres.

Fins a fer-lo fora.

The Washington Post · Sydney Page

Jack Moran va entrar al camp de concentració de Buchenwald l’11 d’abril de 1945. Immensament afectat per tot el que va veure, recorda que la seva missió era alliberar més de 21.000 presoners, majoritàriament jueus, que estaven tancats allí de feia mesos o fins i tot anys. En aquell moment, Moran solament tenia 19 anys i va veure com els presos tot just si tenien forces per lluitar per la seva vida.

“Els tractaven com bestiar”, diu. “Estaven desnodrits i necessitaven atenció mèdica.”

Entre els presos hi havia Andrew Roth, un adolescent jueu hongarès que havia sobreviscut en uns quants camps de concentració, inclòs Auschwitz. Ara, a noranta-set anys, Roth recorda amb claredat el dia que va ser alliberat a Buchenwald. “Va ser increïble”, diu.

Vuitanta anys després d’haver-se creuat els seus camins per primera vegada, les seves vides es van tornar a creuar fa uns quants dies, tot i que aquesta vegada a Los Angeles, on viuen tots dos. El retrobament va ser organitzat per la USC Shoah Foundation amb l’objectiu d’unir un supervivent i un alliberador, les vides dels quals es van entrellaçar enmig dels horrors de la guerra.

Organitzacions com la USC Shoah Foundation treballen contra rellotge per recollir tantes històries de primera mà com sigui possible. “Som en un moment decisiu en què la història podria desaparèixer”, diu Robert Williams, director general de la fundació. “Sabia que ens trobàvem en un moment crític, atès que tant els alliberadors com els supervivents van desapareixent ràpidament.”

Williams va organitzar la reunió entre Roth i Moran el 5 de juny, sabent que la seva conversa, enregistrada per a l’ocasió, seria significativa per a tots dos i per a qui la veiés. “En el passat, ja hem vist com ha estat de poderós quan supervivent i alliberador han pogut trobar-se i compartir el seu vincle comú”, afegeix.

Malgrat que Moran i Roth van viure experiències molt diferents durant la Segona Guerra Mundial, tots dos van sentir una connexió immediata.

“Ens vam sentir com germans”, diu Moran, que té noranta-nou anys.

“No ploro fàcilment”, diu Roth, “però em van saltar les llàgrimes quan el vaig veure”.

Moran, a l’esquerra, i Roth, a la dreta, durant la reunió (fotografia: cedida per USCSF). L’instint de sobreviure

Roth va néixer a Penészlek, un petit poble hongarès, el setembre del 1927, en una família jueva ortodoxa. Va tenir cinc germans, solament un dels quals va sobreviure a l’Holocaust.

Els nazis van deportar Roth i la seva família a un gueto a Romania el 1944, i poc després els van enviar en un vagó de bestiar al camp d’extermini d’Auschwitz.

“Després d’una eternitat, el tren es va aturar”, recorda Roth. “Era ple de gent, molts dels quals ja eren morts.”

Quan Roth va arribar al camp, va mentir sobre la seva edat i va dir que tenia divuit anys (quan en realitat en tenia setze), fet que el feia apte per a treballar. Els guàrdies separaven la gent en dues files, i mentre la seva mare i germans van anar cap a una, Roth va seguir el seu oncle i cosí a l’altra.

“Va ser instint”, diu Roth, a qui van fer un tatuatge amb un número al braç esquerre, una part del sistema dels nazis per a controlar els presoners a Auschwitz.

La seva família va ser assassinada en una cambra de gas aquell mateix dia.

Roth va ser traslladat a un camp de treball forçat, Buna, un subcamp d’Auschwitz. Va estar-s’hi uns nou mesos fins que va ser enviat a Buchenwald, on es va estar uns tres mesos que va ser alliberat.

“Va ser un infern a la terra. No teníem mantes, ni matalassos, ni calefacció”, diu Roth. “Havies de ser molt astut per a sobreviure.”

Recorda que passava molta fam.

“Robava menjar de les gàbies dels gossos (pastors alemanys) i de la paperera”, explica Roth. “No em molestava escalar una tanca, fins i tot si estava electrificada. Feia el que havia de fer.”

L’escriptor Elie Wiesel va estar al mateix bloc que Roth a Buchenwald, i després de la guerra va escriure La nit, un llibre de memòries basat en la seva història de supervivència.

“Teníem experiències semblants, de manera que quan vaig llegir el seu llibre, vaig llegir la meva pròpia història”, diu Roth. “Tots els supervivents ens sentíem com germans.”

Abans de ser alliberat, Roth diu que no els van donar menjar durant quaranta dies. “L’únic que vaig menjar en aquells quaranta dies va ser menjar per a gossos”, explica.

Quan els soldats nord-americans, inclòs Moran, van arribar per a alliberar-lo, “va ser un senyal del cel”, diu Roth. “No em podia creure que pogués passar.”

D’aquell dia ençà, Roth celebra el seu aniversari l’11 d’abril.

“Vaig tornar a néixer”, diu. Va treballar per a l’ambaixada hongaresa a París després de la guerra i posteriorment va traslladar-se a Los Angeles, on va treballar per a un altre supervivent de l’Holocaust que tenia un negoci de catifes. Va començar el seu propi negoci de catifes i ara és inversor immobiliari. Té dos fills i dos néts.

Fotografia de grup en un orfenat d’Ambloy, França, on Roth va acabar després de la guerra amb més presos de Buchenwald, juntament amb les treballadores socials que els van ajudar. Roth és a la fila superior, segon per la dreta (fotografia: cedida per la família). El miracle de trobar-los vius

Per Moran, que va néixer a Superior, Wisconsin, el 1925, l’11 d’abril de 1945 també va ser un dia transcendental.

“Va ser un miracle”, diu. “Em va agradar confortar aquestes persones, donar-los part dels nostres racionaments.”

Moran tenia disset anys quan es va allistar a l’exèrcit i va ser enviat als camps de batalla de l’oest d’Europa el 1944. Durant la seva primera batalla a la Vall del Saar, va perdre els seus quatre millors amics.

“Va ser molt trist… la gent queia com mosques”, diu. “Havíem vist tants nens caure. Ho vam prendre com un producte de la guerra i vam continuar. No teníem elecció.”

Durant l’Ofensiva de les Ardenes, l’última ofensiva alemanya important al front occidental, Moran va estar atrapat durant sis dies.

“No teníem menjar després del tercer dia, i la neu era la nostra aigua perquè no en teníem”, recorda. “Tenia molta por, estava congelat. Hi havia cadàvers al nostre voltant, però no ens podíem moure, havíem de conviure-hi.”

A l’Europa ocupada pels nazis, Moran diu que va veure molts senyals de l’Holocaust.

“Recordo obrir les portes d’uns quants vagons de tren i veure-hi centenars de maletes”, diu. “Els propietaris ja no tornarien a veure-les.”

“És tràgic que algú tingués el poder de fer això a la raça humana”, afegeix.

Dels trenta-tres homes del seu escamot, Moran diu que solament dos van tornar als Estats Units vius. Moran va traslladar-se a Milwaukee després de la guerra i posteriorment es va establir a Los Angeles, on va treballar per a una empresa cervesera. Té tres fills, tres néts i quatre besnets.

“Sobreviure va ser un miracle absolut”, diu Moran, que aquests darrers vint anys ha dedicat el temps a posar-se en contacte amb les famílies de soldats perduts. “Em fa molt feliç donar-los confort.”

Fotografia sense data de Jack Moran quan formava part de les Forces Armades dels Estats Units (fotografia: cedida per la família).

També el va fer feliç retrobar-se amb Roth, que ara considera “un bon nou amic”.

“Ens vam abraçar i vam compartir els nostres bons pensaments”, diu Moran. “Ell em va agrair haver alliberat el camp, i jo vaig felicitar per haver pogut sobreviure.”

El seu retrobament va ser un recordatori poderós de tot allò que es va perdre i allò que es va salvar.

“Estic agraït a gent com en Jack, que es va preocupar de lluitar per nosaltres”, diu Roth. “Va ser molt valent per part seva.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

No us enganyeu: això que anomenem “cas Montoro” sembla una cosa i n’és una altra. No és l’escàndol d’un ministre corrupte que va utilitzar la Hisenda espanyola per perseguir adversaris polítics. No és ni tan sols la història del PP convertint l’Agència Tributària en una arma de guerra bruta contra l’independentisme català i contra Podem. Tot això va passar, és cert, però el veritable escàndol és un altre: el “cas Montero” acredita que la corrupció no és una desviació del sistema, sinó el sistema mateix.

Perquè el 2018, quan el PSOE va arribar al poder i hi va trobar allò que hi va trobar, què en va fer de l’entramat que havia muntat Montoro? El va desmantellar? Va depurar responsabilitats? Va crear mecanismes de control per evitar que es repetís? No. Res de tot això. Senzillament, va canviar d’objectius. I així hem vist com María Jesús Montero –la successora socialista de Cristóbal Montoro– ha fet servir exactament els mateixos mètodes contra la parella d’Ayuso que Montoro havia emprat contra Monedero o contra dirigents independentistes catalans.

De Montoro a Montero hi ha solament una lletra de diferència, però la mateixa lògica: l’estat utilitza totes les eines –legals i il·legals–, per defensar-se de qualsevol amenaça al seu poder. I això no és casualitat, sinó la naturalesa mateixa de l’estat espanyol postfranquista.

L’historiador Giles Tremlett ho ha explicat amb una claredat que fereix: la corrupció és la petjada més gran que el franquisme ha deixat en la democràcia nascuda amb la transició. Tremlett argumenta que la transició no fou una ruptura real amb les pràctiques del règim anterior, sinó una simple adaptació. Allí dins, en les profunditats, hi ha els mateixos personatges, les mateixes xarxes, els mateixos hàbits, però amb una nova vestimenta democràtica.

Durant el franquisme, la corrupció era el lubrificant que feia funcionar el sistema: el règim repartia privilegis entre les elits en canvi de lleialtat, creava xarxes de dependència que asseguraven la submissió i convertia la transgressió de la llei en un instrument de control social. Qui tenia accés al poder tenia accés a la impunitat. Qui no n’hi tenia, s’exposava a la repressió total.

I aquesta és la lògica, argumenta Tremlett, que no desaparegué amb la democràcia. Únicament es metamorfosà. Les xarxes clientelars del franquisme es van reconvertir en partits polítics, federacions empresarials i lobbies d’influència. La impunitat selectiva es va institucionalitzar gràcies a lleis d’amnistia, pactes de silenci i una cultura política basada en el “cafè per a tothom”. I fou així que la corrupció va deixar de ser un efecte secundari indesitjable del poder i esdevingué el mecanisme fonamental d’estabilització de l’estat i de la nació –atenció, de la nació– espanyola.

Pensem-hi bé. Com es manté unit un estat on més de la meitat de Catalunya vol la independència i ho ha manifestat; on el País Basc reclama més autogovern i està sempre amatent a la possibilitat d’anar-se’n; on al País Valencià o les Illes, que donaven per mortes nacionalment després de la transició, els partits nacionals tenen com més va més pes; on a Galícia el sobiranisme ja és l’alternativa de govern; on hi ha regions senceres en decadència econòmica, xuclades per una Madrid dopada políticament; on en qualsevol minut pot tornar a esclatar el polvorí de les colònies africanes? Com es manté la lleialtat d’unes elits polítiques que governen territoris que cada volta tenen menys en comú? La resposta és simple: amb privilegis, amb portes giratòries, amb contractes públics, amb informació privilegiada, amb la complicitat silenciosa de qui sap que callar li convé més que no parlar, si vol prosperar.

El sistema funciona així: qui juga d’acord amb les regles no escrites –però ben conegudes– de l’estat té una immunitat de facto, pot dormir tranquil. Però qui s’hi oposa, s’arrisca que totes les institucions –d’Hisenda als tribunals, passant per la premsa afí– el convertesquen en objectiu i li facen la vida impossible. És un mecanisme gairebé perfecte de control social que durant quaranta anys no ha necessitat ni lleis d’excepció ni estats de setge –fins al 155, i això diu molt de nosaltres. En realitat tan sols necessita que tothom entenga quines són les regles del joc i, sobretot, qui mana.

Per això no hi ha hagut depuració després de Montoro. I per això Montero –amb una sola lletra de diferència– fa servir els mateixos mètodes. Per això l’alternança al poder a Madrid no canvia ni canviarà mai res d’essencial. A Espanya el problema no és qui governa, sinó com es governa un estat que ha fet de la corrupció la principal eina de cohesió.

Precisament, això, el nacionalisme català ho va descobrir de la manera més dura possible. Durant decennis, dirigents de CiU van participar en aquest sistema de corrupció “estabilitzadora” d’Espanya –l’ABC va arribar a nomenar Jordi Pujol “espanyol de l’any”. I, mentre ho van fer, van gaudir d’immunitat. Completa. Però quan van decidir de trencar les regles del joc i afegir-se a la pressió popular per la independència, de sobte tots els seus pecats, que fins aleshores havien estat perfectament guardats i protegits, van eixir a la llum. Pujol, que durant anys s’havia mantingut com un soci fiable de l’estat, un home respectat i respectable, va convertir-se en un pària d’avui per demà, quan va deixar d’assegurar la submissió catalana, quan va deixar de ser el mur de contenció que salvava Espanya.

Per tant, el missatge és clar: pots ser corrupte, però has de ser corrupte dins el sistema. Pots robar, però has de robar per a Espanya. Pots mentir, però has de dir les mentides oficials.

I així, gairebé cinquanta anys després de la mort de Franco, hem arribat a la situació actual: un estat en què la corrupció és tan omnipresent que ja ni tan sols escandalitza; en què les filtracions interessades d’Hisenda –impensables en qualsevol estat democràtic– es consideren descomptades; en què tothom assumeix sense que se li regire el ventre que les institucions serveixen primer els interessos del poder i, per extensió, del nacionalisme espanyol; i després, si de cas, els ciutadans.

El cas Montoro és transparent i paradigmàtic, si el mirem així: l’estat espanyol postfranquista no és una democràcia amb problemes de corrupció, sinó un sistema de corrupció institucionalitzada que se serveix de formes democràtiques per a perpetuar-se. I per això, malgrat tots els escàndols, malgrat totes les revelacions, no canvia res de debò. Ni canviarà.

Perquè canviar significaria haver de qüestionar els fonaments d’un estat que –clarament d’ençà del franquisme, però potser de molt abans– no sap existir si no és amb el privilegi, l’amiguisme i l’abús de poder. Per això s’estimen més perpetuar-se tal com són i aguantar de tant en tant un escàndol, que no arriscar-se a una veritable regeneració democràtica que, com explica molt bé Jason Webster, sempre els obligarà a arriscar-se a acceptar la independència de Catalunya com una amenaça permanent.

De Montoro a Montero hi ha una lletra i prou. I aquesta continuïtat no és cap casualitat. Ans al contrari: és la prova que el problema és Espanya.

 

PS1. L’associació Juristes Valencians ha obert el debat sobre l’abolició del decret de Nova Planta, origen de l’ocupació del nostre país. De fet, hi ha una proposta presentada a les corts espanyoles, però la tramitació no avança. En aquesta entrevista d’Esperança Camps, José Ramon Chirivella, president de l’entitat, explica la importància que tindria assolir l’abolició dels decrets: “Ara hi ha una majoria favorable al congrés espanyol i s’ha d’aprofitar per derogar els decrets de Nova Planta”.

PS2. L’escarn públic no és nou, però ara internet converteix les transgressions quotidianes en entreteniment per a milions. I això mena a nous perills i a qüestions ètiques, especialment perquè l’atenció digital no sempre distingeix entre abusos greus i conflictes interpersonals menors. En parla Tatum Hunter, a parer meu molt encertadament, ací: “El vídeo de la infidelitat al concert de Coldplay mostra el perill de les càmeres i la policia de la moral a internet”.

PS3. La venda al grup Planeta de l’editorial Periscopi ha suscitat una gran discussió sobre la viabilitat de les editorials mitjanes en llengua catalana. I d’això en parla Montserrat Serra en aquest article, amb alguns dels seus responsables: Eugènia Broggi (l’Altra Editorial), Maria Bohigas (Club Editor), Maria Muntaner (Lleonard Muntaner Edicions), Jordi Ferré (Angle i Cossetània) i Josep Cots (Edicions de 1984).

PS4. I, parlant de llibres, volem donar-vos les gràcies pel bon acolliment que ha tingut la nova col·lecció que hem encetat amb Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, i Els morts de Mazón, d’Esperança Camps. Els podeu trobar a les llibreries i a la botiga de VilaWeb. I recordeu que si voleu enfortir el projecte editorial de VilaWeb la millor manera és comprant en aquesta pàgina els quatre llibres que publicarem cada any.