Montse Germán (Sabadell, 1969) diu que valora molt la connexió amb les persones a l’hora de treballar. En té una de molt clara amb el director com Marc Recha, amb qui acaba d’estrenar Centaures de la nit, que ja és als cinemes. És un film en què participen majoritàriament actors cecs i que s’inspira en el surrealisme del fotògraf invident eslovè Evgen Bavčar i en l’imaginari de Luis Buñuel. Filmada en blanc i negre al monestir de Poblet, narra la història d’un home, l’Àlex (Lluís Soler), que hi va per ajudar un amic a robar les relíquies que suposadament van amagar-hi un parell de monjos eslovens. La conductora de l’autobús és la Joana, que té una relació especial, però alhora complicada, amb l’Àlex. Parlem amb l’actriu que la interpreta del film i també de la seva trajectòria.

—El monestir de Poblet és central al film. Quin paper hi té, en el punt de partida de la història?
—Un monestir té una màgia i una litúrgia que el fan un lloc especial, sagrat. El film parla del final de l’Àlex, el protagonista, que va a buscar-hi unes relíquies, en una metàfora, jo diria, de trobar-se a si mateix. Això és ideal explicar-ho des d’un lloc tan poètic com Poblet. La pel·lícula és poesia, filosofia, existencialisme. És onírica i surrealista, i l’entorn del monestir és ideal per a donar-li aquesta pàtina. La narrativa no és continuada, hi ha tanta simbologia que té més pes la imatge, que provoca sensacions i emocions, que no la pròpia estructura dramàtica.

“La pel·lícula és poesia, filosofia, existencialisme. És onírica i surrealista”

—Per situar la història del film, cal remuntar-se a la postguerra i als monjos que van ajudar a reconstruir el monestir.
—El film explica que aquests monjos potser hi van amagar unes relíquies. El personatge de l’Àlex té un amic que és un fotògraf eslovè cec. Aquest fotògraf no és el protagonista, tot i que el guió està inspirat en ell, que existeix realment, és Eugen Bavçar, i és el personatge que sap on són les relíquies. Però el protagonista és l’Àlex, enfadat amb el món, amb les dones, amb les seves parelles… El meu personatge, la Joana, és amiga seva –n’havia estat amant– i se l’estima molt, el cuida.

—Té més paciència que un sant…
—Sí! Sap que ell és molt valuós, un amic íntim, però alhora sap que té un caràcter insuportable, i l’accepta. És la persona que fa de pont entre el món surrealista i màgic del monestir amb l’espectador, és la més terrenal. Ell viu en una mena de somnolència i ella el torna a la realitat. El seu vestuari el vam trobar entre el Marc Recha i jo. Jo li volia donar un punt gypsy, nòmada, amb un abric que l’acompanya, aquest punt Kusturica dels gitanos de Romania. També va despentinada i té molta energia, és molt vital i generosa i diu les coses tal com són.

—La majoria dels actors són cecs realment. Com ha estat la filmació?
—Fantàstic i preciós. No tinc relació amb persones cegues i no sé com es belluguen pel món. Et penses que sempre van acompanyats i després veus que no. El Marc va fer un càsting, no es coneixien entre ells, però de seguida van fer pinya. Percebre la vida sense veure-hi t’ha de fer tenir una sensibilitat diferent, amb l’oïda, l’olfacte, el tacte, l’orientació… Parles amb ells i de vegades dubtes que no hi vegin. Són una colla molt vital i va ser molt fàcil. Tenim prejudicis per desconeixement.

“Percebre la vida sense veure-hi t'ha de fer tenir una sensibilitat diferent”

—Quins altres prejudicis us van desmuntar?
—La manera d’anar pel món. Poden fer una vida feliç, els veia feliços. Perdre un sentit és una putada, però de cop i volta veus gent feliç. Depèn de tu, de com et prens la vida. Hi ha gent amb tots els sentits i un cos sa que és molt infeliç.

—Tornant a la figura d’Eugen Bavçar, com s’ho fa, un fotògraf que no hi veu?
—Ell, tot un personatge, va venir al rodatge i ens va fer fotos. Amb una noia que l’ajudava, ens va tancar en una habitació totalment a les fosques. Ens deia que estiguéssim molt quiets i feia una mena de moviment. Vam quedar retratats amb un halo, una cosa difícil d’explicar. Per a mi encara és un misteri, suposo que es fa una composició de l’espai amb els altres sentits.

—El film s’inspira en el món surrealista d’aquest fotògraf i l’imaginari de Luis Buñuel, tot en blanc i negre.
—Crec que la pel·lícula és un homenatge a Buñuel, Bergman, Ford… Em recorda a Miracle a Milà, en què també hi ha personatges desmanegats. És un homenatge a aquest cinema i al fet d’anar a les arrels. El Marc ha parlat de la manera de fotografiar el cel o el monestir, amb contrapicats. En format panoràmic, retratar el monestir, que és un personatge més, no hauria estat el mateix. El blanc i negre implica anar a l’origen, a aquest cinema etern. El Marc és un dels pocs artesans del cinema que queden. És en una altra òrbita, s’ho produeix tot. És fidel a ell mateix, i això té un preu. És molt valent, poder explicar el que vols amb els actors que vols, i no els qui et diu el productor. Fa el que vol costi el que costi, i no sé si això es valora prou.

Marc Recha ens porta a Poblet amb un grup d’actors cecs

—Parlem de la vostra trajectòria. Heu fet molt de cinema i sèries, però diríeu que per sobre de tot sou una dona de teatre?
—No. És a dir, m’he format al teatre, com gairebé tots els actors, però la televisió i el cinema m’agraden molt, són codis diferents. Quan fas cinema, si fas una seqüència molt emotiva, allò queda gravat i no ho repeteixes. En canvi, en el teatre, fer un personatge dramàtic cada nit –els que m’acostumen a donar– és un desgast emocional, és molt exigent. Passes per llocs bèsties i plores perquè sents l’emoció. El teu cos entén que pateixes, i no sé fins a quin punt és sa. Després surts del teatre i ets feliç, li has de donar una contrainformació al cos perquè vegi que no passa res. És molt maco, però sort que no ho fem gaire temps.

“En el teatre el teu cos entén que pateixes, i no sé fins a quin punt és sa”

—Sembla que això no us hagi de passar perquè és ficció.
—Però no és una mentida, l’emoció passa per tu, o com a mínim és la meva manera de treballar. Després desconnecto, però passo per allà quan sóc a escena.

—Fa vuit anys que actueu en una sèrie diària, Com si fos ahir. M’imagino que emocionalment no és tan bèstia, però deu ser dur d’una altra manera.
—Tenir feina durant tant de temps en una professió inestable és un regal, i la sort de fer un personatge amb recorregut és que no ets sempre en el drama. Algunes vegades, la teva trama té més pes i unes altres, no. Sí que he tingut moments forts, com quan violen el meu personatge. Va ser dur, és més exigent i necessites més concentració per a connectar ràpidament, no tenim gaire temps.

—A Com si fos ahir hi ha uns quants personatges de més de cinquanta anys, homes i dones. Però creieu que en general manquen personatges femenins de més de cinquanta i seixanta, sobretot que se surtin dels tòpics?
—No em vull creure que no hi ha papers de més grans de cinquanta. Hi ha actrius de més de cinquanta que treballen constantment. Potser sí que en falten, si mirem xifres, però cada vegada hi ha més dones directores i treballem perquè això canviï. Potser passa, però no m’ho vull creure… A mi m’ha sortit més feina a partir dels cinquanta. Està bé reivindicar-ho i que se’n parli, però és difícil que un director de trenta parli d’una dona de seixanta, calen dones d’una certa edat per a fer-ho. No pots demanar a un de quaranta que parli dels seixanta o setanta, llevat que sigui algú molt especial, gent atemporal. A vegades hi ha productors que demanen actors més joves, però a gent com el Marc Recha li és igual. Treballa amb una dona de cinquanta i li agraden les seves arrugues.

“A mi m'ha sortit més feina a partir dels cinquanta”

—Heu viscut malament el pas del temps davant la càmera?
—De moment, no. Pots tenir arrugues, però depèn de com et fotografien poden donar una informació o una altra. A Ruta tenia 52 anys i no portava maquillatge. Em posava una bona crema hidratant i amb les meves taques i arrugues vaig fer la pel·lícula. Es fa amb les òptiques i llum adequades. El teu personatge té aquesta edat i ja està. Si hi ha voluntat que surti atractiu, es pot fer, i si ha de sortir lleig, surt lleig. Però ven més la gent jove, perquè no acceptem la vellesa.

—Per què? 
—Acceptar la vellesa és acceptar que ens acostem a la mort. Ningú no vol veure gent vella perquè els diuen “un dia seràs així”, per això la vellesa no és acceptada. Volen joventut a tot arreu perquè així ens amaguen cap a on anem. A la nostra edat tenim més experiència i molt a donar, però passa per davant la joventut. Això ens demostra que som una societat malalta i perduda, que no s’accepta ni valora. Si tens la sort de treballar amb gent amb qui connectes, ja està bé. Arribar a Hollywood no ha estat mai la meva intenció, que ha passat més per treballar en projectes interessants, amb gent que m’aportés com a persona i actriu.

“Acceptar la vellesa és acceptar que ens acostem a la mort'”

—Preferiu projectes més petits, però que us generin aquest interès, que no pas les coses més comercials? No sé si sempre heu pogut triar.
—Per sort, no m’ha tocat mai fer coses només per diners. No et dic que no hagi passat les meves crisis de no tenir un duro –es passa molt malament–, però treballar a disgust no m’ha passat. Un projecte potent més comercial, però ben fet, és clar que m’agradaria, però sobretot m’agrada connectar amb qui treballo.

La CUP no ha participat del Pacte Nacional per la Llengua perquè consideren que ha acabat essent “propaganda al servei del PSC”. En aquesta entrevista, la diputada Pilar Castillejo (Ripollet, 1969) explica què consideren que hauria d’haver estat diferent: un document que reconegués el paper de l’estat espanyol en la minorització del català, una assumpció de la sobirania catalana per a fer política lingüística, i una resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre el 25% de castellà. Així i tot, introdueix uns quants matisos en els discursos d’aquests darrers dies.

Què diu el Pacte Nacional per la Llengua? De les inversions a les mancances legals

—Què en pensa, la CUP, del Pacte Nacional per la Llengua, tal com l’hem conegut?
—No ens sembla un mal pacte. El contingut és correcte. Hi ha coses que estan bé. Hi falten concrecions, però no és una mala eina per a forçar el PSC a fer certes polítiques lingüístiques. No creiem que sigui un mal moment per a fer pactes: la llengua es troba en un moment difícil i no ens sembla malament ajudar-hi tots junts. Ara bé: pensem que s’instrumentalitza per blanquejar les posicions del PSC, que vol fer veure que aquí no passa res.

—En quin moment vau tenir clar que no us hi havíeu de sumar?
—Vam tenir moltes converses amb el conseller i li vam demanar unes quantes coses. Una era que volíem que fos, de debò, un pacte nacional. Hi havien de ser des del primer moment les entitats, els sindicats i tot el món associatiu, o això no tindria res de pacte nacional. Això, per exemple, es va acceptar. Però també vam demanar que fos molt clar amb la resposta que donaríem quan vingués la sentència del TC sobre el 25% de català. Aquí no van moure ni una coma, i ja vam veure que no ens entendríem, perquè el seu marc era molt diferent. Nosaltres demanàvem que aquest pacte defensés la sobirania de Catalunya i, per a ells, no era així en cap cas.

—Finalment, moltes entitats hi van ser incloses i l’han signat: la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, la Intersindical, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el CIEMEN. Els retraieu que “blanquegin les posicions del PSC”?
—No, en cap cas. Els partits tenen un paper i les entitats, un altre. A més, moltes de les entitats que s’hi han sumat ja diuen que ho han fet críticament, per poder retre comptes. Nosaltres podem retre comptes d’aquests acords al parlament, encara que no els hàgim signat. Són papers diferents.

—Dèieu que no és mal moment per a fer pactes, però que el PSC no vol articular pactes que defensin la sobirania de Catalunya. Quin és el llindar per a pactar amb el PSC, doncs?
—L’estat espanyol només fa obligatòria la llengua espanyola i fa constantment subsidiari el català. Si això no queda clar al pacte, per a nosaltres no n’hi ha prou. Si portessin qualsevol d’aquestes mesures al parlament, segurament hi votaríem a favor, perquè no hi estem en contra. Són mesures per arrossegar el PSC? Cap problema. Però ens hem d’adherir a un “pacte nacional”, hem d’anar més enllà. Ha de quedar clar el paper de l’estat espanyol i la resposta que donem nosaltres a la repressió.

—Hi ha cap gest que podria haver fet el conseller per a fer-vos canviar de parer?
—És difícil. És un conseller del PSC, per més que ell digui que és independentista i que venia del govern d’Esquerra. Forma part d’un govern, soci del PSOE, amb el PSC més espanyolista de la història. Fa servir el castellà al parlament, té bona relació amb la monarquia… Era molt difícil que s’acostés a les nostres posicions. El nostre paper és de tensar.

—Quin balanç feu del temps que du al govern el conseller Vila?
—És una persona molt competent, que sap de què parla. Això és bo i és interessant. És necessari tenir al govern persones que en saben, d’allò que han de defensar. És conscient de la situació del català i d’allò que s’ha de fer. Cal veure si, a més de ser competent, és capaç de fer servir les eines necessàries per a tenir el suport de la resta del govern i poder fer totes aquelles coses que ell creu que pot fer. Ara ja té el pacte aprovat; veurem si és capaç de tibar. De competències, en té. El poder que li han donat dins del govern, ja ho veurem.

—La relació amb ell és bona?
—Sí.

—Amb quines mesures legals hauria acompanyat aquest pacte, la CUP?
—En matèria d’educació, les eines legals i les iniciatives legislatives que es van impulsar la legislatura anterior no eren les adients. Per això han estat tombades o no són aplicables. Hem de trobar un marc legal adequat per a defensar la immersió lingüística a l’escola. Després, hi ha moltes coses que ja hi ha en vigor i no s’apliquen. En l’àmbit del comerç, per exemple. Només aplicant allò que ja tenim aprovat, ja seria un bon impuls.

—Però el pacte sí que reconeix que hi ha coses que no es compleixen i es compromet a fer-les complir. Teniu esperança que, a partir del pacte, aquestes coses es garanteixin?
—Precisament, això esperem veure. Ho seguirem i ho controlarem de manera estricta. Que no hàgim signat el pacte no vol dir que no en fem seguiment.

—Posem que el TC fa una sentència hostil contra la llei i el decret del 2023 i torna a remarcar la imposició del 25% de castellà. Quina ha de ser la resposta?
—De fet, nosaltres vam votar en contra d’aquella llei perquè pensàvem que igualment obria una via perquè el castellà fos llengua vehicular. Ara, en tot cas, la resposta hauria de ser la desobediència i la mobilització popular en defensa del català. El departament haurà de crear un marc que no exposi les direccions dels centres.

—El PSC ha dit sempre que acata les sentències judicials. Us coordineu amb altres partits i entitats per a preparar una resposta?
—Sí, seria irresponsable no fer-ho. Cal la implicació de la ciutadania, la llengua no es defensarà només des de les institucions. Treballem perquè hi hagi una resposta popular.

—Una paradoxa. Si la sentència és hostil, potser es pot coordinar una resposta. Si és favorable, hi ha això que dèieu: una llei i un decret que fan el castellà “llengua d’ús curricular i educatiu”. No sé si ens deixa en una posició gaire millor.
—Fins i tot, hi ha un tercer escenari: que sigui hostil, però ho digui d’una manera que no ho sembli, que sembli suau de tal manera que pugui imposar el 25% amb normalitat. Haurem de fer molta pedagogia d’allò que diu la sentència i de quines vies obre. Hem d’encarar un problema: fins i tot si la sentència és suau, ara ja passa que en moltes aules la llengua vehicular no és el català. De vegades, crec que per una mica de bonisme del professorat, per facilitar l’aprenentatge en zones no catalanoparlants. Allò que s’hagi de fer davant de la sentència, s’haurà de fer igualment per aconseguir que el català sigui la llengua vehicular de facto a les escoles i els instituts.

—I què s’hauria de fer, doncs?
—Hem preparat un decàleg, un pla de xoc per a l’educació en català, en què donem moltes mesures que creiem que s’haurien d’aplicar per a garantir la immersió. Millorar la formació dels professors amb més ensenyament específic sobre la immersió, fer que les eines de les noves metodologies estiguin disponibles també en català, fomentar l’ús del català en els espais no formals de l’educació i en la formació professional, implicar-hi les famílies…

—Algunes entitats han criticat aquests dies que, si hem arribat on hem arribat, també és per molts anys d’inacció en política lingüística.
—Sí, hi estem totalment d’acord. Hi ha hagut desídia des de fa molts anys. S’ha donat per fet que teníem la immersió i que n’hi havia prou que la canalla parlés català, però si després no se’n promou l’ús, no es defensen les plataformes audiovisuals… S’han deixat massa eines a les mans del mercat. Fa molts governs que s’hauria d’haver fet feina.

—En quin moment hi hagué el punt d’inflexió a partir del qual ens vam relaxar?
—Ve de fa molt. També he sentit aquesta teoria que quan ens vam posar a lluitar per la independència ens vam oblidar de la llengua. No ve d’aquí, ve de molt més enrere, de quan els governs convergents es pensaven que amb la immersió ja hi havia tota la feina feta.

—El pacte remarca la qüestió demogràfica com un desafiament important per a una llengua minoritzada. Catalunya és el segon país de tota l’OCDE amb més immigració i la població estrangera ha crescut d’un 184% els darrers vint anys. Què hi té a dir, la CUP?
—Primer, que la immigració no és cap problema per al francès a França. Tenir un estat t’afavoreix. El problema que tenim aquí és que el català no és obligatori en cap sentit; l’única llengua obligatòria és el castellà. Per això diem que, per a nosaltres, el problema és aquest marc constitucional espanyol, que residualitza el català. Que el veus com una llengua complementària, una mica folklòrica, i que la vols conèixer? Doncs, mira que bé. Però si no, no passa absolutament res, perquè la llengua obligatòria és el castellà. El problema no és la immigració en si mateixa. I segon: davant d’aquesta realitat, hem d’aconseguir que el català sigui una llengua de cohesió, que tots els qui no el tenen com a llengua materna el vegin com una eina que ens ajuda a conviure, que els fa formar part del país. El català no és la meva llengua materna, i adonar-te que serveix per a cohesionar la societat on vius és una manera molt bonica d’integrar-s’hi.

—Sense les eines d’un estat i amb aquesta pressió tan forta de la judicatura que ara descrivíeu, n’hi ha prou de fer que la gent s’adoni que el català cohesiona?
—Catalunya té molta immigració, però sempre n’ha tinguda. La societat civil ha de fer molta feina, el paper que tenim és dir que el català té valor social, que serveix per a cohesionar la població nouvinguda.

—Per acabar, teniu esperança que el català serà oficial aviat a la Unió Europea?
—Cada vegada que diuen que és imminent, l’endemà diuen que la cosa no està tan clara. “Esperança” amb el Partit Socialista no és una paraula que acostumi a fer servir. Crec que costarà molt de veure-ho, això.

Mònica Sales: “El govern genera desconfiança amb la llengua pel procés de desnacionalització premeditat que fa”

Gens-res

Per influència del castellà, hi ha gent que diu frases com ara:

—No feia res de fred.
—Aquesta nit no he dormit res.

En totes dues frases hi ha la mateixa confusió: cal dir gens en compte de res:

—No feia gens de fred.
—Aquesta nit no he dormit gens

Res vol dir ‘cap cosa’ i, per tant, es contraposa a moltes coses. En canvi, gens vol dir ‘una quantitat inexistent’ i és contrari de molt.

Vegem-ho:

—No tenia res → Tenia moltes coses (molts objectes, moltes propietats, molts diners…).
—No tenia gens de sort → Tenia molta sort

Cap-gens

Davant noms com ara importància, interès, eficàcia, ganes, por… la gramàtica accepta l’ús de cap, però recomana gens de:

—No tinc gens de por (millor que No tinc cap por).
—No hi ha demostrat gens d’interès (millor que No hi ha demostrat cap interès).
—No tenia gens de ganes d’anar-hi (millor que No tenia cap ganes d’anar-hi).

I encara

Recordem també que aquests tres mots es fan servir en oracions interrogatives o condicionals amb valor ‘positiu’:

—Voleu res més?
—Si tinguessis gens de vergonya no hauries vingut.
—Que en tens cap?

L’indefinit ningun (emprat en valencià, eivissenc i alguerès) s’hauria d’evitar en registres formals, en què la gramàtica recomana cap.

—No hi havia cap individu (millor que No hi havia ningun individu).

I, finalment, cal fer servir cap o gens en compte de l’anglicisme zero:

—Podem dir que no hi ha gens de risc (i no pas Podem dir que hi ha risc zero).
—No hi ha hagut cap incidència (i no pas Hi ha hagut zero incidències).

Potser el Pacte Nacional per la Llengua hauria tingut més efecte si, seguint les modes brussel·leses, el document s’hagués anomenat “informe Vila”. Al capdavall, amb el simple títol de “informe Draghi” ja n’hi hagué prou, fa uns mesos, perquè la nomenklatura de la Comissió Europea assumís que calia un tomb de 180 graus en la política econòmica de la Unió. Almenys, perquè ho declarés. El document d’aquest pacte no és tan sols obra del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, perquè les entitats també hi han dit la seva, però s’hi veu el traç del sociolingüista amb molta claredat, i serveix per a constatar per enèsima vegada una disfunció ben catalana: en l’àmbit acadèmic, per pur sentit del rigor, s’hi poden admetre coses que, destil·lades en conclusions polítiques, són titllades de radicals. 

El document del pacte, que hauria de llegir tothom, representa el primer gran reconeixement institucional del miratge lingüístic. No té la gosadia d’arribar fins al final, ni de bon tros, perquè li manca un retrat valent de l’estructura del poder, però deixa les molles adequades per a qualsevol Polzet que vulgui trescar l’últim tram. No crec que mai, en la història de la Catalunya autonòmica, cap document oficial hagi estat tan a prop d’admetre que el bilingüisme mata, i dubto que cap altre hagi admès de manera tan flagrant l’extraordinària negligència que hi ha hagut en la política lingüística. Com ja vam explicar a VilaWeb, el text reconeix que la immersió no es compleix en moltes parts del país en part perquè “hi ha hagut un cert relaxament en l’aplicació dels principis del model”; que hi ha alumnes que no acaben l’escolarització amb “una competència suficient” en català; que les noves fornades de mestres no estan formades per aplicar-la; que hi ha funcionaris, en general, que no coneixen prou ni el català ni els drets lingüístics; o, en l’àmbit sanitari, per exemple, que la incorporació sistemàtica de professionals estrangers impedeix la preservació dels drets lingüístics dels pacients. 

Amb una lectura atenta, el document del pacte fins i tot admet que la manca de poder català sobre l’administració de justícia articula una opressió lingüística permanent. Diu el text, amb un llenguatge de laboratori: “El personal de l’administració de justícia no té prou incentius per aprendre el català ni per utilitzar-lo en el seu àmbit laboral.” Hi ha molta violència, aquí sota: la manca d’incentius dels jutges per a aprendre la llengua del país on imparteixen justícia és potser un dels conceptes més grisos que s’han fet servir mai per a constatar un règim de dominació nacional.  

Potser el lector considera una obvietat molts dels punts enumerats, o tots, i no troba digne de celebració que res de tot això es constati formalment. Certament, el pacte és insuficient i poruc, però aquests exercicis són útils per a veure fins a quin punt l’espanyolisme només pot imposar-se si amaga el conflicte sota la catifa. Per això no és sorprenent que un certificat d’emergència tan clamorós com aquest provingui del primer govern tot sol del PSC. No sé quants anys feia que la professora Carme Junyent repetia a tort i a dret que ningú no tenia el valor de dir que havíem fracassat amb la immersió. Ara, enllotats en aquest desànim nacional que tot ho paralitza, fins i tot aquest PSC pot signar un paper que reconeix que hi ha mestres que no l’apliquen, i que això no s’ha vigilat ni corregit mai. És ara, amb el país pacificat, que el sistema pot intentar de fer-nos empassar conseqüències més dures del conflicte amb l’esperança que no causin mobilització sinó depressió.

La creació del Departament de Política Lingüística, forçada per Esquerra, no compensa la investidura del president Salvador Illa ni s’ha provat útil, fins ara, en termes de polítiques públiques, però és un regal més enverinat que no sembla per als socialistes. A qualsevol que hagi copsat la gravetat del diagnòstic del pacte li semblaria irrisori que la consellera Sílvia Paneque parli de “recorregut de millora”, o que digui que la promoció del català no ha d’anar en detriment del castellà. Hom podria esgrimir que tant se val, això, perquè el pacte se’l llegiran quatre gats, però en un moment que el PSC sembla totpoderós i invencible, aquesta mena de grinyols n’exposen les vulnerabilitats, i els socialistes són vulnerables davant de tot allò que fa visible el conflicte nacional perquè ells viuen de fer-lo invisible.

El president Illa seria capaç de titllar d’extrema dreta qui gosés d’establir un vincle entre demografia i llengua, fins al punt que es va fer seu el disbarat del president Pere Aragonès –“No cal que us integreu a Catalunya, vosaltres sou Catalunya.” En canvi, el pacte reconeix que Catalunya té un volum d’immigració excepcional –seria el segon país de l’OCDE amb més immigració després de Luxemburg– i que, amb el català minoritzat, és una situació lingüísticament insostenible si no hi ha un pla Marshall titànic per a la integració o un canvi radical de model econòmic que faci reduir els fluxos. És el mecanisme estrella de l’ocupació: estigmatitzar les evidències per buidar el debat per dins. Per això mateix, per cert, Aliança ajuda més els socialistes que no pas els combat: perquè el discurs estomacal i fanàtic no serveix per a transformar, sinó per a encarcarar el debat en llocs comuns que no tenen cap mena d’interès en les solucions. 

El problema és que no s’ha publicat l’informe Vila, sinó que s’ha signat un Pacte Nacional per la Llengua molt magre, que no va acompanyat de cap mesura legal, i que hi ha un abisme entre el diagnòstic i les propostes que només pot explicar-se pel cinisme o per la ingenuïtat. Probablement, el conseller Vila, que es declara independentista, creu que la seva contribució, vista la correlació de forces, pot ser aquesta: arrossegar el PSC a un marc discursiu que no estaria disposat a acceptar altrament, i veure fins on pot arribar. És el mateix raonament que han aplicat entitats com la Plataforma per la Llengua, que saben perfectament que el pacte són quatre engrunes.

S’equivoquen, a parer meu per una lectura errònia de la força que tenen els socialistes, que són més fràgils que no semblen, i perquè la destrucció del resistencialisme després del 2017 ha normalitzat un possibilisme miop, que es posa la bena abans de la ferida i que defuig per automatisme de qualsevol conflicte, per ínfim que sigui. El PSC és prou fràgil per haver claudicat molt més en un pacte així, i l’independentisme és prou fort per haver-ho aconseguit. El mal prové del dia que, acatant l’article 155 i investint el president Quim Torra, es va decidir permetre que el PSC tornés a la centralitat, en lloc de fer per mantenir-lo arraconat en l’eix radical on tot sol s’havia posat. En la qüestió lingüística, de fet, es veu amb una claredat especialment meridiana com el relat de la concòrdia del PSC és, en realitat, repressió, perquè allò que realment salvaria la concòrdia serien unes mesures proporcionals a la cruesa del diagnòstic. Com més triguem a actuar, més minoritzada es trobarà la llengua, i com més minoritzada es trobi, més agre serà el debat. Per això és il·luminador que, de tot plegat, la part que Illa decideixi silenciar el dia que presenta el pacte és que la llengua necessita urgència.

El president del Consell de la República, Jordi Domingo, presenta el nou govern de l’entitat. L’acte es fa a l’Auditori Municipal de Cervera (Segarra) i Domingo hi presenta l’estructura i els membres del nou govern de l’entitat. També hi exposa les línies principals del pla de govern, que guiaran l’acció del Consell de la República els anys vinents.

L’acte de presentació es fa tres mesos després de la proclamació de Domingo. El president de l’entitat fa temps que va començar a fer aparicions públiques, i ha participat en manifestacions i actes, però no ha transcendit gaire informació sobre els seus plans, i això ha generat incertesa i inquietud entre els registrats.

Un grup reduït

El nou executiu, segons que va avançar VilaWeb, serà format, en principi, a més de Domingo, per sis persones –tres dones i tres homes– de diferents àmbits professionals, tot i que no es descarta d’incorporar-hi un membre addicional. Segons fonts del Consell, s’ha prioritzat perfils desvinculats orgànicament de partits polítics, tot i que alguns han tingut implicació anterior en la militància activa. Entre els seleccionats, hi ha figures dels sectors empresarial, científic, acadèmic i polític, algunes de les quals resideixen fora de Catalunya.

Domingo ha cercat de reforçar el nou govern amb noms reconeguts tant a escala nacional com internacional, i s’ha posat en contacte amb personalitats dels àmbits científic, cultural i esportiu. Tot i l’interès mostrat, molts han declinat per motius personals o professionals. Amb tot, l’entitat aspira a revertir el descrèdit acumulat aquests darrers anys. El president compta, a més, amb el suport d’un centenar de persones que s’han ofert com a assessors per contribuir al desenvolupament del projecte.

Domingo es va comprometre, durant la campanya electoral, a convocar l’Assemblea Territorial per integrar-hi les propostes dels consells locals. Aquesta trobada serà després de la presentació d’avui.

En campanya, també va dir que treballaria per recuperar la confiança ciutadana amb una comunicació més fluida, una gestió més eficient i una defensa de la transparència. Domingo també pretén de reforçar les institucions republicanes i avançar en la consolidació de sobiranies en àmbits estratègics com el financer i l’energètic, tot cercant una majoria social favorable a la independència. En l’àmbit internacional, es proposa d’ampliar la presència del Consell, establir aliances amb països que donin suport al dret d’autodeterminació i adreçar-se a l’ONU per demanar el reconeixement de la república catalana.

Aclariment: En un primer moment, i basant-se en les imatges de la celebració que emetia el club, VilaWeb ha publicat una versió de la notícia que explicava que un treballador havia pres la bandera al jugador. Abans de publicar la notícia, VilaWeb s’ha posat en contacte amb el club que, en aquell moment, ha dit que no en sabia res. Hores després, el club ho ha desmentit de manera oficial i ha dit que havia estat Íñigo Martínez mateix qui havia demanat al treballador del club que es quedés la bandera. El Barça assegura que el futbolista ha onejat la bandera tanta estona com ha volgut, sense que ningú li fes cap indicació.

Centenars de milers de persones ha sortit al carrer per a celebrar la Supercopa, la copa i la lliga, que va guanyar ahir el Barça masculí al camp de l’Espanyol. Un dels moments més destacats de la rua ha estat quan el defensa basc Íñigo Martínez ha exhibit i onejat una bandera estelada.

Casadó a Canaletes, la befa de Balde i una escapada amb Bicing: els vídeos més icònics de la celebració

Ha passat quan l’autocar descapotable que transportava els jugadors circulava pel carrer de Pelai. En la retransmissió de la rua, es veu com un grup d’afeccionats li ha llançat la bandera i el futbolista l’ha agafada i l’ha feta onejar.

Durant tota la celebració, Íñigo Martínez ha dut una bandera basca penjada al coll.

[ÀUDIO] Un Laporta exultant i amb veu rogallosa explica els detalls de la celebració del Barça

Famílies de l’IES Alameda d’Utiel s’han concentrat a la plaça de l’Ajuntament per exigir al govern valencià solucions immediates i concretes a la situació del centre, greument afectat per la gota freda. Els alumnes continuen repartits entre espais provisionals, sense cap calendari oficial ni una ruta clara per a la reconstrucció de l’institut.

La protesta l’ha convocada la plataforma 6é i més, per un IES digne, que denuncia també que, tot i les reunions institucionals, no s’ha fet públic cap compromís formal, i que la manca d’informació clara i accessible agreuja la situació. A més, alerten que l’absència de personal administratiu dificulta l’organització i la planificació del curs vinent. “Amb aquesta concentració volem visibilitzar la nostra preocupació i mobilitzar tota la comunitat educativa i veïnal d’Utiel i de la comarca per defensar el dret a una educació pública de qualitat i en condicions dignes”, diuen els organitzadors. I afegeixen: “No anem contra ningú, sinó a favor dels nostres fills i filles, i del futur educatiu d’Utiel i la comarca. El que demanem són solucions reals, una reubicació digna per al curs 2025-2026 i un calendari ferm per a la reconstrucció de l’IES Alameda.”

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Concert dels nens i nenes de la pel·lícula "Los chicos del Coro" - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Amb l'assistència de l'autora - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Més de setanta antics participants del festival d’Eurovisió han fet pública una carta en què demanen a la Unió Europea de Radiodifusió (UER) que exclogui el canal israelià KAN del certamen d’enguany, que es farà demà a Malmö (Suècia). Entre els signants hi ha artistes com la il·licitana Blanca Paloma, Mae Muller, que va representar el Regne Unit el 2023; Bianca Nicholas, semifinalista el 2015; Charlie McGettigan, guanyador per Irlanda el 1994, o Salvador Sobral, vencedor per Portugal el 2017. Els signants afirmen que la cadena pública israeliana és “còmplice del genocidi contra el poble palestí a Gaza” i acusen la UER de rentar la cara als crims del govern israelià, mentre imposa una doble moral respecte d’altres estats. “La UER no pot tenir una norma per a Rússia i una de completament diferent per a Israel”, diu la cantant maltesa Thea Garrett. I afegeix: “Si bombardes, n’has de quedar fora.”

La carta recorda que el 2022 la UER va expulsar Rússia del concurs arran de la invasió d’Ucraïna, amb l’argument que no podia permetre que un estat agressor hi participés. En canvi, l’any passat, no tan sols va admetre Israel, sinó que, segons que denuncien, va permetre que la delegació israeliana actués amb total impunitat mentre reprimia artistes crítics. “L’edició del 2024 fou la més polititzada i desagradable de la història del festival”, diuen. Els signants són cantants, compositors i creadors audiovisuals de tot Europa, i reivindiquen el paper de la música com a eina per a unir i no per a emblanquir crims contra la humanitat. “Ens neguem que la música sigui emprada per a justificar atrocitats”, escriuen. També expressen solidaritat amb els participants d’enguany i els encoratgen a expressar-se lliurement.

Entre els impulsors de la carta, hi ha la banda noruega Gåte, que l’any passat fou objecte d’insults per part de KAN, que els va qualificar de “fills d’Amalec”, una referència bíblica que el primer ministre Benjamin Netanyahu ha emprat per justificar l’extermini dels palestins. “Nosaltres hi érem. Vam veure què passava. Vam parlar amb la UER. I no van fer res”, han denunciat.

La cadena israeliana KAN, que depèn directament del govern, ha emès missatges ofensius contra delegacions europees i ha admès que Eurovisió “fa molt de temps que és més que un concurs musical: és un àmbit fonamental per a l’estratègia de propaganda israeliana”. A la carta també es fa referència al procés judicial obert pel Tribunal Internacional de Justícia de la Haia sobre les obligacions d’Israel en relació amb l’ocupació dels territoris palestins, considerada il·legals segons el dret internacional.

Mentrestant, augmenten les veus institucionals crítiques amb la presència israeliana al festival: Islàndia ja ha expressat el seu rebuig, i també ho han fet les emissores públiques d’Eslovènia i de l’estat espanyol. “La UER ha de fer un pas endavant i aturar el desprestigi i la tensió que tot plegat genera al festival”, conclouen els artistes. “Israel no pot continuar participant a Eurovisió.”

Grups de música han anunciat el boicot a festivals del país per la seva vinculació amb el fons pro-israelià KKR. Aquest fons és d’ençà del juny de l’any passat propietari de Superstruct, el segon promotor més important del món, però també, a través del grup Axel Sringer, participa en la promoció immobiliària en assentaments israelians a Palestina, que són considerats il·legals per la legislació internacional.

Això ha portat a crides al boicot d’aquest promotor, que és propietari de festivals i festes com ara el Sónar, l’Arenal Sound, el Brunch Electronik, elrow, el Festival de les Arts o el FIB de Benicàssim.

Els grups de música Animistic Beliefs, Jeisson Drenth, Mаgdalena Petrova i Ratri Notosudirdjo, van anunciar que no tocarien enguany al Sónar tal com era previst, tot afirmant que “sabem que cap espai està lliure de contradiccions, però en algun lloc, s’ha de traçar la línia.⁣⁣” i demanen de “trencar el cercle” en contra de l’emblanquiment a través de l’art.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by ANIMISTIC BELIEFS (@animisticbeliefs)

Per la banda, el Sónar ha emès un comunicat en el qual assegura que el festival “promou la diversitat, la inclusió i respecta la llibertat d’expressió dels seus artistes, participants i col·laboradors” i ha remarcat que treballen “amb la premissa d’afavorir el respecte pels drets humans universals”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Sónar Festival (@sonarfestival)

La DJ Marissa Malik, coneguda com a Manuka Honey, també ha anunciat que no participarà, i la nord-americana Juliana Huxtable ha publicat un comunicat en el qual desenes d’artistes també refusen de participar-hi. Artistes com Fermin Muguruza, Boikot o La Élite també han fet una crida a boicotar els festivals propietats d’aquest fons.

En l’àmbit internacional, al Regne Unit, una quinzena d’artistes han cancel·lat la participació al festival Field Day, entre els quals hi ha Brian Eno, Ben UFO i Robert del Naja, de Massive Attack.

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la pena de presó permanent revisable imposada a una dona per haver assassinat la seva filla de quatre anys a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) el 2021. El tribunal desestima el recurs de cassació interposat per l’acusada contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que va confirmar la condemna que li va imposar l’Audiència de Barcelona per assassinat amb traïdoria sobre menor de setze anys, amb l’agreujant de parentiu, així com el pagament d’una indemnització de 250.000 euros al pare de la menor i de 150.000 euros als avis. El TSJC va retirar l’atenuant de confessió que havia apreciat l’Audiència.

La sala considera que en aquest cas la qualificació dels fets com a assassinat es fonamenta en la concurrència de la traïdoria, “circumstància que no s’esvaeix pel fet que l’acusada, després de posar fi a la vida de la seva filla, tingués també el propòsit de posar fi a la seva pròpia”. Assenyala que en el supòsit examinat no s’acredita que l’acusada patís cap patologia i que tingués les facultats mentals alterades. Per al tribunal, els fets reflecteixen sens dubte que l’acusada va planificar la mort de la seva filla i que, per a això, “trobant-se les dues soles al seu domicili, cosa que excloïa la possibilitat de ser auxiliada per terceres persones, primer li va proporcionar fàrmacs ansiolítics i tranquil·litzants, i després, quan la menor es trobava sota els efectes de substàncies li va provocar la mort per insuficiència respiratòria aguda”.

A més, afegeix que l’atac es va produir “enfront d’una nena de tan sols quatre anys que en cap moment no podia imaginar un atac d’aquesta naturalesa per part de la seva mare, de qui depenia i a qui corresponia protegir-la”. “I per descomptat, -explica la sala- la mare no podia ser aliena al fet que amb aquest modus operandi anul·lava qualsevol possibilitat de defensa efectiva per part de la nena, a més d’eliminar tot el risc per a ella”.

El tribunal rebutja que en aquest cas la pena de presó permanentment revisable sigui desproporcionada, com sosté l’acusada en el seu recurs, i conclou que resulta imposable en aplicació de l’article del codi penal espanyol sobre la presó permanent revisable. Raona que “van ser diverses les circumstàncies sobre les quals s’assenta l’apreciació de la traïdoria: l’edat de la víctima (4 anys); trobar-se tota sola al domicili amb l’acusada; haver-li subministrat aquesta prèviament psicofàrmacs; i el fet que l’acusada era la seva mare, de la qual la víctima no podia esperar un atac”. Per a la sala, a més, aquest atac es va produir sobre una persona especialment vulnerable, que obliga a “una resposta punitiva de més entitat mitjançant l’apreciació de l’agreujament de referència i la imposició de la pena de presó permanent revisable que està d’acord amb la gravetat de la conducta desplegada per l’autora”.

D’altra banda, el tribunal rebutja aplicar l’atenuant de confessió, reclamada en el recurs, perquè considera que, en aquest supòsit, únicament consta que l’acusada no va revelar la comissió del delicte a les autoritats abans de conèixer que el procediment penal es dirigia contra ella. Per això, conclou que el reconeixement d’autoria va ser completament tardà, quan ja s’havia descobert el cadàver i la recurrent era a l’hospital recuperant-se dels efectes de la ingesta de medicaments. Amb això, afirma la sala, “es va limitar a acceptar allò evident, reconeixent allò obvi, o anticipant allò immediatament inevitable. No és més que un reconeixement tardà, parcial i inevitable dels fets”. De tota manera, adverteix que l’apreciació de l’atenuant, com recollia la sentència recorreguda, no tindria efectes penològics concrets, perquè no afecta ni la qualificació del delicte ni la pena imposada.

Un tribunal del comtat de Chautauqua, a l’estat de Nova York, ha condemnat a vint-i-cinc anys de presó Hadi Matar, l’home que el 2022 va intentar d’assassinar l’escriptor Salman Rushdie durant una conferència literària.

Matar, de vint-i-set anys i veí de Nova Jersey, va ser declarat culpable de temptativa d’assassinat fa gairebé tres mesos, i ara s’ha fet pública la sentència. L’atac va commocionar el món literari i va posar en relleu, una vegada més, les conseqüències de la fàtua emesa contra Rushdie arran del seu llibre Els versos satànics.

Durant el judici, l’escriptor, que ara té setanta-set anys, va descriure amb detall els instants del crim i va dir que va arribar a pensar que es moria. “Vaig ser conscient que jeia en una gran quantitat de sang. Tenia dolor a l’ull i a la mà, i em va semblar ben clar que m’estava morint”, va declarar.

L’agressor li va clavar quinze ganivetades al cap, el coll, el tronc i la mà esquerra. A conseqüència de l’agressió, Rushdie ha perdut la visió de l’ull dret i va patir ferides greus al fetge i als intestins. L’atac també va ferir Ralph Henry Reese, qui moderava l’acte en què participava l’escriptor.

Francesc Torres ha estat elegit nou rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) amb el 53,28% dels vots. Torres rellevarà Daniel Crespo, que ocupava el càrrec d’ençà del juny del 2021 i que ha obtingut el 36,16% dels suports. El nou rector ja ho va ser entre el 2017 i el juny del 2021 i començarà ara un segon mandat, que durarà sis anys. Daniel Crespo i Francesc Torres eren els candidats definitius a rector de la UPC. La campanya electoral va començar el 28 d’abril i va finalitzar el 9 de maig. Des d’aquest dimarts i fins aquest divendres s’han produït les votacions, per urna electrònica. El 10,5% dels vots han estat en blanc.

El nou rector de la UPC s’ha mostrat molt content pel suport rebut per part de gairebé tots els sectors de la universitat, un fet que, assegura, els permet posar en marxa les seves propostes tan aviat com sigui possible.”Em fa especial il·lusió el suport dels estudiants, sense ells no hi ha universitat”, ha manifestat en declaracions a l’ACN.

Ha explicat que una de les seves principals apostes implica potenciar les conegudes com a soft skills: “La formació tecnològica ningú la posa en dubte, però creiem que hi ha un camí per a recórrer amb aquests complements de formacions més transversals”, ha assenyalat.

Pel que fa a projectes estratègics, ha considerat que la UPC s’ha de convertir en l’objecte de referència per donar suport a la reindustrialització d’Europa. “Tenim un teixit productiu de petites i mitjanes empreses, i des de la UPC crec que podem jugar un paper molt important”, ha destacat.

Per una altra banda, ha valorat que el seu anterior mandat va ser “molt complicat”. Ha recordat que en un primer moment no hi havia govern, després no hi havia pressupost, i més tard va irrompre la pandèmia.

L’etapa que enceta avui serà diferent, ha comentat Torres que ha dit que en l’àmbit econòmic hi ha canvis que l’il·lusionen: “Realment podrem posar en marxa molts projectes que els teníem, però per falta de suport i per la pandèmia no els van poder posar en marxa”, ha afegit.

En aquest sentit, s’ha referit a la introducció de la intel·ligència artificial en el món acadèmic. “És aquí per quedar-se i com a universitat tecnològica de referència hem de marcar el lideratge”, ha opinat Torres. Ha considerat que caldrà abordar la manera com s’aplica en diversos camps com l’administració o en la recerca, i també el debat ètic que comporta.

Un altre dels reptes que el nou rector es planteja implica alinear la formació dels titulats amb l’entorn productiu proper. “Hi ha feina per fer perquè no hagin de buscar feines fora d’Espanya, sinó que realment contribueixin al desenvolupament del dèficit industrial proper”, ha conclòs.

La Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) ha admès a tràmit avui l’opa d’Inoc per controlar el 100% del grup Catalana Occident. En un comunicat, el supervisor ha indicat que els documents presentats s’ajusten al que marca la normativa.

Així mateix, recorda que l’admissió a tràmit és un pas més de l’operació i no suposa cap pronunciament sobre la seva resolució. Inoc ja és accionista del grup assegurador -controla un 62,03% del seu capital social- i el passat 27 de març va llançar una opa per controlar-ne la totalitat. L’oferta fixa el preu en 50 euros per acció.

La sonda Voyager 1, la nau més llunyana enviada mai per la humanitat, ha tornat a activar uns motors que no funcionaven d’ençà de fa vint anys. A més de 24.000 milions de quilòmetres de la Terra i amb més de quaranta-vuit anys de viatge per l’espai, la nau continua operativa gràcies a una nova intervenció de la NASA, que ha aconseguit de reactivar un conjunt de propulsors essencials per a mantenir la comunicació amb el planeta.

Els enginyers del Laboratori de Propulsió a Raig han reviscolat els propulsors de rotació principals de la Voyager 1, que havien estat descartats el 2004 a causa d’una avaria als escalfadors interns.  Aleshores es va considerar que no es podien reparar a distància, i es va optar per fer servir el conjunt de reserva. Però, amb el pas del temps, aquests motors alternatius han començat a fallar: els tubs de combustible s’obstrueixen progressivament i podrien deixar de funcionar completament d’ací a pocs mesos. Aquest escenari ha dut l’equip de la NASA a revisar el diagnòstic original. El responsable de la missió, Kareem Badaruddin, ha explicat que, quan es va perdre el control dels motors, “probablement no s’imaginaven que les Voyager continuarien actives vint anys després”. Però la persistència de la missió i el deteriorament dels sistemes de reserva han fet urgent de trobar una solució abans no sigui massa tard.

Un interruptor mal posicionat… des del 2004?

L’equip ha començat a sospitar que l’origen del problema podia ser més simple del que s’havia pensat: un canvi inesperat en el circuit d’alimentació potser havia apagat, sense voler, els escalfadors, com si s’hagués mogut un interruptor. Si es podia tornar a activar, els motors considerats morts potser revifarien. La maniobra era arriscada. Els propulsors serveixen per a ajustar l’orientació de la nau, especialment la rotació que manté l’antena apuntant a la Terra. Sense aquest control, la NASA perdria tant la capacitat d’enviar instruccions com de rebre dades. Però si s’activaven els motors abans de tornar a escalfar-los, podien esclatar. Per això, el moment era crític i requeria una sincronització perfecta. A més, el temps jugava en contra. El 4 de maig, la NASA havia apagat temporalment la gran antena DSS-43, a Canberra (Austràlia), l’única capaç d’enviar ordres potents a la Voyager. Aquesta antena estarà en manteniment fins al febrer del 2026, i solament tornarà a funcionar puntualment a l’agost i al desembre. Si la maniobra fallava, potser no hi hauria cap segona oportunitat.

Els tècnics van enviar la seqüència d’ordres a la nau el 20 de març. Com que el senyal triga més de vint-i-tres hores a arribar-hi, no van saber si havia funcionat fins a l’endemà. Però al cap de vint minuts d’haver rebut la resposta, van comprovar que la temperatura dels escalfadors augmentava: els motors tornaven a la vida. “Va ser un moment gloriós. La moral de l’equip era altíssima aquell dia”, ha dit Todd Barber, responsable de propulsió de la missió. “Aquests motors es consideraven definitivament inoperatius. Però un dels nostres enginyers va tenir la intuïció que potser la causa era una altra, i era possible de reparar. Ha estat un miracle més per a la Voyager.”

Una missió irrepetible

La Voyager 1 es troba fora de l’heliosfera, la bombolla de partícules i camps magnètics que envolta el sistema solar. Tant ella com la seva bessona, la Voyager 2, són les úniques sondes que han enviat dades de l’espai interestel·lar. El seu llegat científic inclou les primeres observacions properes de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, i han permès d’estudiar el vent solar, els raigs còsmics i el medi interestel·lar com mai no s’havia fet abans.

A més dels instruments científics, la Voyager 1 transporta un missatge simbòlic: una placa d’or amb sons i imatges de la Terra, destinada a eventuals civilitzacions extraterrestres. Amb aquesta nova operació reeixida, la nau continua el seu viatge més viva que mai, en un silenci còsmic que travessa el temps i l’espai.

3Cat farà una renovació profunda dels seus informatius a la tardor. Un dels canvis més visibles serà el relleu a les cares dels Telenotícies. El TN migdia tindrà Anna Garnatxe i Xavi Coral de dilluns a divendres i Júlia López i Joan Raventós el cap de setmana. El TN vespre posarà més èmfasi en el context i l’anàlisi, amb Toni Cruanyes de dilluns a dijous i Raquel Sans de divendres a diumenge.

Ramon Pellicer deixarà els caps de setmana i, segons que ha avançat l’Ara i ha confirmat VilaWeb, presentarà La Marató d’enguany i un programa nou centrat en temes socials que s’emetrà els caps de setmana del 2026. D’altra banda, el TN Comarques continuarà centrat en el territori, amb Núria Solé. Tots els telenotícies es renovaran visualment i s’integraran dins una estratègia unificada, amb adaptacions específiques per als entorns digitals.

Adeu al 324

Una de les principals novetats serà 3CatInfo, el nou segell informatiu que substituirà les marques del 324 al canal de vint-i-quatre hores i l’àmbit digital, i Catalunya Informació a la ràdio.

La nova oferta de periodisme digital tindrà una plataforma pròpia amb web i aplicació mòbil. L’espai oferirà vídeos verticals, àudios curts i continguts personalitzats, a més de millores d’accessibilitat, com ara l’audiodescripció de totes les notícies. També s’hi afegiran un pòdcast diari, un butlletí setmanal i canals informatius a WhatsApp i Telegram.

Aquesta nova organització inclourà un equip de verificació de continguts, encapçalat pel periodista Carlos Baraibar, que s’encarregarà de combatre la desinformació.

Nou plató per a tots els continguts informatius

Tot plegat s’emetrà des d’un nou plató amb tecnologia capdavantera, amb sistemes gràfics millorats, pantalles d’última generació i càmeres robotitzades Artimo, úniques al món, que permetran oferir continguts més atractius i sofisticats visualment.

El nou plató serà el centre dels serveis informatius dels mitjans públics i acollirà tant els Telenotícies com la resta de programes informatius diaris i els especials informatius.

Amb aquesta transformació, 3Cat pretén d’adaptar-se als reptes actuals i futurs de l’ecosistema mediàtic, mantenint el compromís amb la qualitat, la llengua i el servei públic, i alineant-se amb els estàndards informatius més avançats d’Europa.

La fiscalia de València proposarà que s’obri una investigació judicial sobre la filtració de la comunicació entre una tècnica de l’Agència Estatal de Meteorologia espanyola (AEMET) i una treballadora del servei d’emergències 112 de la Generalitat, feta el 29 d’octubre, el dia de la gota freda.

Segons que ha informat EFE, AEMET ja va presentar una denúncia a la fiscalia per aquesta filtració, i el fiscal que en porta el cas considera que cal obrir diligències. La proposta ja ha estat traslladada a la prefectura de la fiscalia provincial, que previsiblement hi donarà el vistiplau, com és habitual en aquests casos, abans d’enviar la causa al jutjat competent. En els pròxims dies es formalitzarà la denúncia per la filtració.

L’àudio filtrat correspon a una conversa d’uns quatre minuts, registrada al migdia del 29 d’octubre, en què una tècnica d’AEMET avisava el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat que es mantenia l’avís roig per la gota freda i que s’esperava una tarda més complicada. En concret, l’experta de meteorologia apuntava que les pluges més fortes es desplaçarien cap al nord i cap a l’interior, i afegia: “Tenim els rojos oberts i estam en vigilància. A nivell d’avís no es pot pujar més, però podem anar avisant si es dirigeix cap a alguna zona concreta.”

La tècnica d’Emergències va demanar una estimació de la franja horària en què es podia produir el pitjor del temporal. AEMET li va respondre que, previsiblement, començaria cap a les tres de la tarda i duraria fins a les sis, afectant primer la zona de transició entre el litoral i l’interior, i avançant cap al Racó d’Ademús. “Sembla que la part del litoral sud ja s’ha calmat. A veure com evoluciona la tarda”, va afegir la treballadora de l’agència meteorològica.

L’àudio complet es va fer públic el 13 de febrer, després que el dia abans es filtrés una versió escurçada, en què es recollien fragments de la conversa que podrien haver-se interpretat com a mostra de manca d’alerta, especialment quan es deia que no es volia “marejar amb més avisos”.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, es va fer ressò de l’àudio manipulat i el va reproduir al seu compte de la xarxa social X amb la frase: “La trucada d’AEMET a la Generalitat a les 12.08 del 29 d’octubre: ‘No us marejarem amb més avisos’”. El secretari d’estat de Medi Ambient espanyol, Hugo Morán, li va respondre amb un altre missatge: “Mazón, al límit del delicte, manipulant els àudios del 112”.

La llamada de Aemet a la Generalitat a las 12:08 del 29 de octubre:

"No vamos a marearos con más avisos"
https://t.co/pMzX9F91Jy

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) February 12, 2025

Set persones han estat detingudes durant la celebració de la lliga a la font de Canaletes, segons que han informat a EFE els Mossos d’Esquadra. Dels set detinguts, tres ho han estat per robatoris amb violència o intimidació, tres més per furts i l’últim per tenir pendent una ordre policíaca de detenció. Els Mossos tenien organitzat un dispositiu de seguretat amb efectius de seguretat ciutadana, ARRO, BRIMO, drons i un helicòpter.

Així serà la rua del Barça: horari i recorregut

Més de 5.000 persones es van concentrar de matinada a Canaletes, lloc de reunió habitual dels èxits del club blaugrana. Els culers van entonar càntics, brandar banderes blaugranes i encendre algunes bengales. Alguns seguidors també van pujar als fanals de la zona per celebrar el títol.

Avui, la plantilla del primer equip celebrarà el títol amb una rua pels carrers de Barcelona.

[VÍDEO] Pedrerol talla una connexió amb Canaletes per un crit de “puta Espanya”