La sala penal de l’Audiència espanyola ha confirmat la multa de 10.800 euros a l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, pel petó no consentit a la jugadora Jennifer Hermoso durant la celebració del títol de la Copa del Món del 2023 a Austràlia. El tribunal ratifica la sentència emesa després del judici, que li imposava divuit mesos de multa a vint euros per dia per un delicte d’agressió sexual.

La fiscalia demana de repetir el judici contra Rubiales amb un jutge “no viciat”

La resolució manté igualment l’absolució pel delicte de coaccions, tant per a Rubiales com per als altres tres acusats en aquest procediment: l’ex-seleccionador femení Jorge Vilda, l’ex-director de futbol de la secció masculina Albert Luque i l’ex-responsable de màrqueting de la federació Rubén Rivera.

La resolució desestima tots els recursos presentats tant per la fiscalia de l’Audiència espanyola com per les acusacions particular i popular, així com per la defensa de Rubiales, i confirma íntegrament la sentència dictada pel jutjat penal central el 20 de febrer passat.

També confirma la prohibició que Rubiales s’acosti a menys de 200 metres d’Hermoso ni s’hi comuniqui durant un any, i l’obligació de pagar-li una indemnització de 3.000 euros per danys morals.

El tribunal reforça la tesi que el petó no va ser consentit. Recorda que Hermoso va expressar el seu malestar des del primer moment, i que també ho van fer algunes de les seves companyes. Rebutja, a més, la versió de Rubiales, segons la qual hauria preguntat si podia fer-li un “petonet”, perquè considera que la suposada pregunta va ser “totalment retòrica” i que Hermoso no tenia marge per reaccionar. En aquest sentit, la sala es remet a la doctrina del Tribunal Suprem espanyol, segons la qual “no hi ha cap dret a fer petons ni l’obligació de ser besada sense consentiment”. I rebutja qualsevol intent de banalitzar el comportament de Rubiales.

La defensa de l’ex-president de la federació ja ha anunciat que recorrerà contra la decisió al Suprem demanant l’absolució.

El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, s’ha mostrat convençut que els aliats de l’OTAN arribaran a un acord per augmentar la despesa en defensa malgrat les reticències d’alguns països, sobretot l’estat espanyol. “No estic preocupat”, ha dit el dirigent neerlandès en la seva arribada a la cimera de la Haia, després de ser preguntat si temia que el govern espanyol pot fer descarrilar la reunió.

Si bé Rutte ha reconegut que l’augment de la despesa és una decisió política difícil que s’ha de fer en temes d’escassetat, també ha subratllat que els països han de “trobar els diners” per fer front a l’amenaça russa i al context d’inseguretat actual. “No hi ha alternativa”, ha remarcat.

Agents de la policia espanyola i de la policia local han detingut un home de trenta-quatre anys com a presumpte autor de l’homicidi de la dona i del fill, a Algemesí (Ribera Alta), segons que ha confirmat el cos policíac. La criatura tenia 3 anys.

Els fets han passat cap a les sis del matí, quan el 112 ha alertat les patrulles d’una discussió familiar en un domicili de la localitat. Quan hi han arribat, han trobat els dos cossos i, tot i els intents de reanimació del menor per part dels agents i del personal sanitari, no han pogut salvar-li la vida.

El grup d’homicidis de la brigada provincial de policia judicial de València s’ha fet càrrec de la investigació per aclarir del tot què ha passat.

El progressista Zohran Mamdani ha guanyat les eleccions primàries del Partit Demòcrata a la batllia de Nova York, amb una victòria clara sobre l’ex-governador Andrew Cuomo, que era el seu principal rival. Mamdani, que ha rebut el suport dels congressistes Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, ha celebrat la victòria dient que la ciutat ha renovat el compromís amb la democràcia. I s’ha compromès a reconstruir-la “a la imatge de tots els novaiorquesos que només han conegut dificultats”.

In the words of Nelson Mandela: it always seems impossible until it’s done.

My friends, it is done. And you are the ones who did it.

I am honored to be your Democratic nominee for the Mayor of New York City. pic.twitter.com/AgW0Z30xw1

— Zohran Kwame Mamdani (@ZohranKMamdani) June 25, 2025

Autodefinit com a socialista democràtic, Mamdani ha fet campanya amb propostes com ara d’abaratir el transport públic i congelar els lloguers per a les classes treballadores. Ha dit que vol ser el “batlle de tots els novaiorquesos”, fins i tot dels qui han votat per Cuomo o no han votat.

“No puc prometre que sempre estareu d’acord amb mi, però mai no us amagaré res”, ha assegurat. I ha conclòs: “Fem que aquesta ciutat sigui assequible per a cada un dels novaiorquesos.” Ho ha dit envoltat pels seus pares i la seva esposa.

Retorn frustrat de Cuomo

El veterà polític Andrew Cuomo, de 67 anys i membre d’una de les famílies més influents de la política novaiorquesa, va ser forçat a dimitir com a governador l’any 2021 arran d’un escàndol de presumptes assetjaments sexuals, que ell va negar, i d’un informe que acusava la seva administració d’haver amagat morts a residències durant la pandèmia de la covid.

Tanmateix, la seva candidatura a la batllia ha rebut el suport de dirigents demòcrates destacats i de sindicats que l’havien criticat fa quatre anys, però que ara, davant el seu avantatge inicial a les enquestes, han optat per fer-li costat.

I ara què?

La victòria demòcrata a Nova York no és garantida. Normalment, la victòria en les primàries acostuma a assegurar el pas a la batllia, però Mamdani haurà d’afrontar una cursa molt més disputada i amb unes condicions atípiques. L’actual batlle, Eric Adams, elegit com a demòcrata fa quatre anys, es presenta ara a la reelecció com a independent, després d’haver trencat amb el partit.

Adams ha estat molt qüestionat per haver rebut el suport de l’administració Trump, que li va arxivar unes causes de corrupció, i per col·laborar amb la política de deportacions massives del president. “Nova York es mereix un batlle que estigui orgullós del seu llegat, no algú que hi fuig o algú que no en té”, va escriure dimarts a X. També va defensar que cal un batlle “que continuï fent baixar el crim, que doni suport a la policia, que combati l’antisemitisme i que defensi la classe treballadora”.

El republicà Curtis Silwa, per la seva banda, serà el candidat del Partit Republicà, després de no tenir oposició a les primàries.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella s’han acabat aquesta matinada amb el regust amarg d’un accident molt greu al Pla de Sant Joan. Els fets van passar cap a les 22.30 durant el joc de córrer abraçats. La cursa dels dos cavallers va ser més llarga que les habituals, perquè els va costar de posar-se paral·lels per abraçar-se. Al final de recorregut, un dels cavalls, que corria al galop, va envestir un home de cinquanta-quatre anys que feia una fotografia i no va veure que l’animal anava directament cap a ell.

Els serveis sanitaris presents al Pla el van poder estabilitzar, però durant el trasllat a l’hospital Mateu Orfila de Maó es va decidir de traslladar-lo directament a l’hospital de So n’Espases de Palma. L’impacte li ha causar un traumatisme cranioencefàlic i un pneumotòrax. L’home es troba intubat i necessita respiració mecànica.

Els jocs no es retransmetien per IB3, però sí que es podien veure en una pantalla gegant instal·lada a la plaça del Born. La brutalitat de l’impacte va ser tan greu que els espectadors van restar commocionats.

Aquest accident va marcar el final d’unes festes que havien transcorregut amb tranquil·litat i moltíssima puntualitat, tot i la presència de milers de visitants que aquests dies havien arribat a Ciutadella.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els mandataris de l’OTAN es reuneixen a l’Haia per discutir la inversió militar per a la dècada vinent. Tenen sobre la taula una proposta per a fixar el nou llindar de despesa en defensa en el 5% del PIB, una xifra reclamada pel president dels Estats Units, Donald Trump, i que el secretari general de l’Aliança, Mark Rutte, ha desglossat entre un 3,5% de despesa militar pura i un 1,5% destinat a seguretat. És un gran salt respecte del 2% que la majoria dels estats gasten ara.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’hi oposa i reclama que es compleixin els objectius militars sense cenyir-se a un percentatge de despesa fix. És l’únic estat membre que ha fet públicament bandera del rebuig a aquest llindar, tot i que alguns altres, com ara Itàlia, el Canadà, Eslovàquia i Bèlgica, també hi són renuents.

Rutte ha proposat a Sánchez un acord de mínims per a evitar que Espanya esguerri la declaració final: li ofereix una certa flexibilitat en la despesa, sempre que Espanya s’avingui a subscriure la declaració de la cimera. Madrid diu que podrà complir els compromisos militars destinant-hi tan sols el 2,1% del PIB.

No obstant això, tant l’OTAN com alguns aliats insisteixen que no hi ha escapatòries possibles i que l’acord implica comprometre’s amb el 5%, amb el llindar del 3,5% com a mínim per a despesa estrictament militar.

Trump, que considera aquesta decisió una “victòria personal”, ha revela un missatge privat de Rutte en què li confirma l’acord i li diu: “Europa pagarà com cal, i serà la teva victòria.” Aquest bescanvi reforça la idea que l’acord pretén atreure els Estats Units a l’Aliança i aplacar possibles conflictes amb Europa.

Fonts aliades han explicat a Europa Press que la declaració es pactarà per consens entre els trenta-dos membres de l’organització i que no recollirà cap excepció formal d’Espanya. Consideren que la carta de Rutte a Sánchez té un valor polític intern i que no implica un reconeixement oficial d’un objectiu alternatiu.

Mentrestant, Trump ha atacat públicament Sánchez. “Espanya és un problema per a l’OTAN”, ha dit. I, sobre el rebuig al 5%, ha afegit: “És molt injust per a la resta.” En un missatge a la seva xarxa, Truth Social, ha compartit un gràfic amb Rutte i Sánchez, assenyalant Espanya com el país que menys hi destina. En l’enllaç que ha difós, apareix el titular: “Espanya amenaça de fer descarrilar la cimera de l’OTAN.”

El primer de juliol s’acaba la gratuïtat del transport públic ferroviari per als viatgers habituals, concretament els de Rodalia i mitjana distància. A més, entren en vigor els nous títols i bonificacions per a viatjar en els trens del Principat i el País Valencià. La gran novetat és la creació d’un nou abonament mensual de Rodalia creat pel govern espanyol que serà vàlid a tot l’estat. És a dir, a Barcelona es podrà fer servir l’abonament de la Rodalia de València i viceversa.

El nou abonament serà unipersonal, costarà 20 euros als més grans de 26 anys, 10 euros als joves entre 15 anys i 26 i serà gratuït per als menors de 15. Tindrà una vigència d’un mes a partir del primer ús.

Al Principat, servirà solament per les línies R1, R2, R3, R4, R7 i R8. D’una altra banda, els usuaris d’Avant –mitjana distància d’alta velocitat– mantindran les bonificacions del 50% fins a final d’any, i els dels trens regionals –que són la resta de línies de Rodalia que connecten Barcelona amb nord i sud del país–, entre un 40% i un 70%. També es bonificarà el transport metropolità, amb el 50% de descompte a la T-usual i la T-jove.

Al País Valencià, la bonificació del 50% de la Generalitat Valenciana aplicada als preus dels títols de l’Autoritat de Transport Metropolità de València (ATMV) i de Metrovalència es mantindrà pel cap baix fins al 31 de juliol. A banda, dels serveis de RENFE, hi haurà el nou abonament de Rodalia que hem dit abans, a més d’una bonificació d’un 40% en els abonaments mensuals i de 10 viatges dels serveis de mitjana distància, d’un 50% en l’abonament mensual per a usuaris entre 15 anys i 26 i, de la mateixa manera que al Principat, d’un 50% en els abonaments d’Avant.

Preus de Rodalia

A principi de mes, el consorci format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va ratificar el manteniment dels descomptes del 50% en els abonaments de la T-usual i la T-jove fins a final d’any.

Així, aquests són els preus del sistema tarifari integrat de la Rodalia de Barcelona.

 

 

Aquests són els preus a la Rodalia de Girona.

Aquests són els preus a la Rodalia de Tarragona.

Finalment, aquests són els preus de la Rodalia de Lleida.

Nous abonaments per als trens regionals

Els preus varien substancialment en els trens regionals. Al Principat, més enllà del nou abonament d’àmbit de l’estat espanyol, que servirà per a les línies R1, R2, R3, R4, R7 i R8, els abonaments per a la resta de línies –R11, R14, R15, R16 i R17– tindran una bonificació del 60%, i l’abonament mensual per a joves entre 15 anys i 26 tindrà una bonificació del 70%. L’abonament mensual per als menors de 15 anys serà totalment gratuït. L’abonament Express, de 10 viatges, estarà bonificat d’un 40%.

Tant els bitllets com els abonaments per a trens regionals solament serveixen per a viatjar entre dues estacions concretes. El preu es calcula pels quilòmetres de distància entre les dues estacions de cada viatge i, per tant, en cada cas és diferent. Els abonaments de deu viatges no són nominatius i tenen una durada de noranta dies. Els mensuals sí que són unipersonals.

Aquests títols permeten de viatjar als serveis de regional express, regional –que és el mateix trajecte però amb més aturades i, per tant, més temps de viatge– i mitjana distància. En canvi, no serveixen per als serveis d’Avant.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r,i=0;r=e[i];i++)if(r.contentWindow===a.source){var d=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";r.style.height=d}}}))}();

Els serveis que cobreixen la comunicació entre Barcelona i el sud del Principat, les línies R15 i R16, també tindran la mateixa bonificació.

Abonaments Express R15

• Barcelona – Capçanes: 48,05 euros.
• Barcelona – els Guiamets: 54,85 euros.
• Barcelona – Móra la Nova: 54,85 euros.
• Barcelona – Ascó: 61,80 euros.
• Barcelona – Flix: 61,80 euros.
• Barcelona – Riba-roja d’Ebre: 68,65 euros.

Abonaments Express R16

• Barcelona – l’Ametlla de Mar: 48,05 euros.
• Barcelona – l’Ampolla Perelló-Deltebre: 54,90 euros.
• Barcelona – Camarles-Deltebre: 54,90 euros.
• Barcelona – l’Aldea-Amposta: 54,90 euros.
• Barcelona – Camp-redó: 61,80 euros.
• Barcelona – Ulldecona-Alcanar-la Sénia: 68,65 euros.

Per contra, els preus dels bitllets senzills, és a dir, d’un sol viatge, no rebran cap bonificació.

Trens Avant

El servei de trens Avant també rebrà les mateixes bonificacions que la resta de regionals. També els Avant Exprés de Barcelona a Tortosa, excepte la combinació d’estacions Barcelona-Tarragona.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r,i=0;r=e[i];i++)if(r.contentWindow===a.source){var d=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";r.style.height=d}}}))}();

La resta d’abonaments d’Avant que circulen pel Principat i el País Valencià mantenen els preus bonificats d’un 50% com fins ara. Aquests són l’abonament Targeta Plus (30-50), que permet de fer 50 viatges durant 3 mesos; la Targeta Plus 10 Normal, que permet de fer 10 viatges en 30 dies; i la Targeta Plus 10-45, que permet de fer 10 viatges en 45 dies.

Preus Rodalia de València

La Generalitat Valenciana bonificarà d’un 50% dels preus dels títols de l’Autoritat de Transport Metropolità de València (ATMV) i de Metrovalència fins el 31 de juliol. Per tant, els preus seran:

SUMA 10 (deu viatges dins la zona triada)

• Zones A, B, C o D: 4 euros.
• Zones AB, BC o CD: 6 euros.
• Zones ABC o BCD: 10 euros.
• Zones ABCD: 16 euros.

SUMA 10+ (deu viatges dins la zona triada)

• Zones B+: 8 euros.
• Zones AB+ o BC+: 10 euros.
• Zones ABC+ o BCD+: 14 euros.
• Zones ABCD+: 20 euros.

SUMA Mensual (títol unipersonal de viatges il·limitats durant trenta dies)

• Zones A, B, C o D: 17,50 euros.
• Zones AB+, BC+ o CD: 26,50 euros.
• Zones ABC+ o BCD+: 44 euros.
• Zones ABCD+: 65,50 euros.

SUMA Mensual Jove (títol unipersonal de viatges il·limitats durant trenta dies per a menors de trenta anys)

• Zones A, B, C o D: 14,90 euros.
• Zones AB+, BC+ o CD: 22,50 euros.
• Zones ABC+ o BCD+: 37,40 euros.
• Zones ABCD+: 55,65 euros.

A banda, el preu del bitllet SUMA T1 –títol personal de viatges il·limitats durant 24 hores per les zones AB– serà de 4 euros, el del SUMA T1+ –títol personal de viatges il·limitats durant 24 hores per les zones AB+– serà de 8 euros. El SUMA T2 –títol personal de viatges il·limitats durant 48 hores per les zones AB– costarà 6,70 euros, el SUMA T2+ –títol personal de viatges il·limitats durant 24 hores per les zones AB+– costarà 10 euros, el SUMA T3 –títol personal de viatges il·limitats durant 72 hores per les zones AB– valdrà 9,70 euros i el SUMA T3+ –títol personal de viatges il·limitats durant 72 hores per les zones AB+–, 12.

Finalment, els preus dels bitllets de metro es mantenen –el bitllet senzill costa 1,50 euros a les zones A i B, 3,50 euros a la B+, 2,80 euros a la AB i 4,80 euros a la AB+–, però els abonaments sí que continuen bonificats d’un 50%. Per aquest motiu, l’abonament mensual valdrà 4,85 euros i l’anual, 43,65.

Dels serveis operats per RENFE al País Valencià, els bitllets senzills no estan bonificats.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r,i=0;r=e[i];i++)if(r.contentWindow===a.source){var d=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";r.style.height=d}}}))}();

El PP i Vox continuen la seua croada contra el català, aquesta vegada a Alacant, la segona ciutat més gran del País Valencià. El govern municipal de Luis Barcala, del PP, debilitat per la crisi que el colpeja arran de la dimissió del regidor d’Hisenda, s’ha vist abocat a doblegar-se a les exigències de l’extrema dreta.

Així, el ple de demà, si no hi ha cap contratemps, aprovarà una declaració institucional perquè les Corts Valencianes modifiquen la llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) i qualifiquen la ciutat d’Alacant com a zona castellanoparlant. Per això la plataforma Alacant pel Valencià ha convocat una concentració a les 10.00 a la plaça de l’Ajuntament, per denunciar l’intent de castellanització de la ciutat per part de la dreta i l’extrema dreta. Un atac a la llengua que consideren frontal i injustificat. Associacions com ara el Tempir i Acció Cultural del País Valencià també es van pronunciar obertament en contra d’aquest atac que consideren inadmissible.

Aquesta pretensió del partit ultra ve de temps enrere. De fet, aquest és el cinquè intent que fan. Van començar l’any 2020, però en aquell mandat no van assolir prou majoria. L’any 2023, quan el PP i Vox sí que van sumar la majoria absoluta al consistori, els ultres van presentar una moció, que van retirar al cap d’uns quants dies. En aquell moment, el PP els va assegurar que era previst que les Corts Valencianes proposessen aquesta iniciativa. Però ara, quan Barcala necessita el suport de Vox per a recobrar l’estabilitat, s’ha acordat d’aprovar la declaració institucional i lliurar-la a les Corts.

La llei d’ús i ensenyament del valencià es va aprovar el 1983 precisament a la ciutat d’Alacant, i marcava al mapa del País Valencià zones castellanoparlants. Això feia que la llengua vehicular de les escoles fos el castellà i, a més, permetia a les famílies de demanar l’exempció de l’assignatura de català per als seus fills. Durant quaranta anys de vigència de la llei, aquesta exempció no s’ha derogat mai. La declaració d’Alacant com a ciutat castellanoparlant tindria un efecte immediat sobre l’ensenyament, perquè reduiria dràsticament les hores lectives d’ensenyament en català.

Una agressió més a la llengua

“Serà una més de les reiterades agressions a la llengua i a la societat valenciana que patim des de fa mesos. Aquest atac ignora que a Alacant tenim dues llengües oficials i el dret de viure en totes dues. La consulta lingüística per a l’elecció de la llengua en les escoles ja va demostrar que la societat valenciana, Alacant inclosa, vol ensenyament en valencià. El tema de la llengua no representa actualment cap problema, la ciutat d’Alacant respecta el percentatge de valencianoparlants que declaren usar la llengua (17%) i totes les persones que volen aprendre la llengua i que opten per l’ensenyament en valencià. L’evidència històrica reforça la valencianitat de la ciutat, que viu aquesta riquesa cultural amb orgull i naturalitat”, diu la plataforma.

Assenyalen que l’extrema dreta no té consideració ni amb la història ni amb la societat alacantina, i es demanen en quin aspecte el fet que Alacant pertanga a la llista de municipis de predomini lingüístic català de la LUEV perjudica els drets dels alacantins castellanoparlants. “Una societat plurilingüe respecta tots els seus parlants. Una societat democràtica respecta les minories. No ho farà el govern de la nostra ciutat? Sembla que no”, lamenten. Recorden que el català no és, ni ha estat mai, un tema de conflicte, ni a la ciutat ni a l’ensenyament, i diuen que no consentiran que interessos polítics tracten de crear problemes on no n’hi ha.

“L’Ajuntament d’Alacant té l’obligació legal de vetllar per la protecció del valencià a Alacant, d’instaurar mesures fermes per a fomentar la llengua pròpia i frenar-ne la discriminació, en comptes de donar suport a propostes d’exclusió tan poc compatibles amb una societat democràtica, inclusiva i moderna”, conclouen.

“Estan en guerra”: la societat d’Alacant reacciona a l’intent del PP i Vox de castellanitzar la ciutat

Començo aquest article amb un esperit crític i conciliador, a banda i banda. Sembla que això sigui impossible, però no ho ha de ser. Quan llegim, solem quedar-nos amb les parts negatives abans que amb la voluntat de reflexionar que hi pugui haver per part de qui escriu. Com és el cas, aquí. Recordo que Julio Cortázar, en un llibre sobre el primer procés revolucionari de Nicaragua, va escriure una frase que em fascina i que deia, més o menys, així: “Si critico ho faig per aquest procés i no en contra d’aquest procés.” 

He dit més d’una vegada que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha fet aquests darrers anys alguns canvis substancials molt positius: la nova disposició de les sales (especialment, pel que diré després, la col·lecció d’art modern que va concebre Juan José Lahuerta); la descentralització de moltes peces, que han arribat a propiciar fins i tot l’obertura de nous museus (el del Barroc, el del Renaixement); el diàleg de la contemporaneïtat amb els fons del museu… Per tant, em sento amb la legitimitat d’exposar, ara, uns dubtes sobre la seva programació d’exposicions centrades en les primeres dècades del segle XX.

En relació amb això, el MNAC va inaugurar fa unes quantes setmanes una exposició dedicada a Francesc d’Assís Galí. La podeu anar a veure fins el mes de setembre. Temps enrere n’havia programades dues més sobre aquest període tan interessant de la història de l’art europeu, i català: una sobre Feliu Elias i una altra sobre Adolf Fargnoli. Com que no escric per als meus col·legues, vull explicar per a qui no ho sàpiga que aquests tres personatges (Elias, Fargnoli, Galí), en els seus temps creaven controvèrsia. Estaven arrenglerats amb la línia conservadora de la cultura com a artistes i, en el cas de Feliu Elias, com a opinant retrògrad. Si això fos un article acadèmic, ara hauria de fer moltes precisions i notes a peu de plana per corroborar això que dic, però en un escrit periodístic no em cal equilibrar la veritat: aquells tres creadors eren tradicionalistes, per dir-ho amablement.

El que vull exposar no tracta sobre el resultat de les exposicions; en conec els comissaris i són bons professionals. Per tant, res a dir sobre cadascuna de les exhibicions a què em refereixo. El que m’amoïna, en tot cas, és que aquests darrers anys la programació d’exposicions temporals del museu sobre les primeres dècades del segle XX s’ha limitat a aquests tres personatges, no ha emprès cap iniciativa per ensenyar al públic d’ara (estudiants, diletants, turistes… i professionals de l’art) l’altra banda de l’art i la cultura catalanes d’aquell període: els dissidents, els avantguardistes, els rupturistes, els polititzats…

A les seves classes, Ricard Salvat deia que un teatre es caracteritza més per les obres que no programa que no pas per les que representa. En un museu passa igual? Som un país estrany. Tots els països que vénen de la normalitat del poder antic tenen uns mecanismes establerts per a “fer cànon”, és a dir, per a construir relats sobre la seva història artística. A Catalunya, la cosa s’entravessa quant al cànon contemporani. El MACBA va desistir fa anys de mirar enrere; els equipaments dedicats als tres grans avantguardistes (Picasso, Miró, Dalí) fan una lectura lògicament monogràfica i, per tant, esbiaixada del context català. Aleshores, quin equipament mostra el debat sobre la modernitat que es produïa en aquells anys travessats per la Primera Guerra Mundial; per les lluites obreres; per les tempestes culturals que s’originaven en territoris aparentment dòcils; per la voluntat artística de trencar que exhibien uns quants grups d’intel·lectuals?

Si el MNAC només exposa Elias, Fargnoli i Galí es deixa d’advertir els nostres coetanis que l’art d’aquells tres personatges ja era caduc abans de néixer si el comparem amb tot allò que passava a Europa. I que hi va haver uns altres artistes, grups i iniciatives que això ho deixaven ben palès amb les seves obres, les seves exposicions, els seus manifestos i els seus articles. Posem per cas, Francesc d’Assís Galí. Si aneu a veure l’exposició a Montjuïc, us agradarà o no. Però heu de saber, per exemple, que els cartells d’aquell senyor, especialment els que fa per a l’Exposició Internacional del 1929, eren absolutament carrinclons si els comparem amb tot el cartellisme que s’havia desenvolupat a Europa (i a Catalunya mateix) de feia lustres. Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, un mes després d’haver llançat el seu Manifest Groc (1928), publicaven una proclama a la revista l’Amic de les Arts, en què deien: “Denunciem els anuncis presidits per la deliqüescència malaltissa dels Galí i comparses.” Aquests mateixos personatges insultaven els cofrets de Fargnoli (“la cursileria sentimental i exquisidament pudenta de les cloaques de Girona”) i s’enfrontaven a les posicions artístiques antiquades de Feliu Elias, especialment Sebastià Gasch.

El problema del llenguatge curatorial, de com es munten les exposicions, és que quan un museu exhibeix una sèrie d’obres, aquestes peces passen a formar part d’un cert imaginari col·lectiu. Encara que en una cartel·la s’indiqués que les pintures d’Elias, els cofrets de Fargnoli o les pintures de Galí per a la cúpula del MNAC són una versió extrema de la tradició reaccionària, el públic es queda amb el que veu. I, inconscientment, pensem que, si un museu nacional exhibeix aquelles obres és perquè estan bé, van ser històricament importants i no tenien contestació en el seu temps.

Allargaré l’argumentari sobre aquesta condició immanent d’allò que veiem en una exposició amb un altre exemple, la que el museu dedica a Zurbaran, tot i que, és obvi, surto del marc cronològic que avui m’interessa. L’exposició mostra tres obres religioses del pintor espanyol, i hi ha tot un seguit de peces contemporànies que dialoguen –se’ns diu– amb l’espiritualitat de la pintura de Zurbaran. I jo pregunto: no hauríem de sortir de les veritats historiogràfiques que hem heretat per posar-les en qüestió? És una feina que un museu nacional pot fer. O ha de fer. Fa uns quants dies, l’artista Ferran Garcia-Sevilla em recordava que Zurbaran havia fet fortuna amb tots els encàrrecs dels espanyols que havien anat a Amèrica i volien penjar als seus palauets pintures “espirituals” de l’artista. Vull dir que l’espiritualitat de Zurbaran era política, interessada. I m’hauria agradat, potser, que per dialogar amb les tres peces que el MNAC exhibeix s’haguessin triat obres de totes les tribus i ètnies que van ser massacrades arran de la “conquesta” (segur que el Museu d’Etnologia en té; el Museo de América de Madrid, segur). Perquè aleshores veuríem l’expressió d’espiritualitats molt diferents i no la de l’Europa del poder. Un cop més: en un museu, el que s’ensenya agafa una transcendència submisa, encara que no ho vulguem.

Torno als inicis artístics del segle XX. Crec que és necessari que el MNAC contraresti les exposicions que ja ha fet amb unes altres que mostrin obres, artistes i tendències que, en aquells anys, sortien del marc acomodatici de la tradició. La Fundació Vila Casas prepara una exposició sobre Ramon Calsina, un tipus heterodox que Juanjo Lahuerta va recuperar per a la col·lecció permanent del MNAC a què m’he referit abans. Àlex Susanna va programar, també a la Vila Casas, una exposició sobre un altre heterodox molt interessant: Francesc Domingo. Potser aquestes iniciatives haurien d’haver partit del MNAC, o també del MNAC. Per construir un cànon de l’art català d’aquells anys poc –o gens– reduccionista, com passa si només ens deixen veure Elias, Fargnoli i Galí. 

Entre el 1900 i el 1940 no hi va haver només una lluita entre postmodernistes, noucentistes i avantguardistes, com la historiografia hegemònica ens ha dit. La cosa va ser molt més complexa i fascinant. I el relat sobre aquest panorama no es pot reduir als artistes més aviat immobilistes que fins ara ens han ensenyat. Al meu entendre, el nostre museu nacional ha de construir un cànon artístic molt més heterogeni sobre aquell període, tant per les exposicions que programa com per la manera en què s’exhibeixin les obres.

Nota al marge 1. El 2028 farà cent anys que el Manifest Groc va ser imprès i enviat en uns sobres de color blau (deien els contemporanis d’aleshores). Aquell pamflet va originar un enrenou de consideració. No sé si va servir per a canviar gaires coses; aleshores Catalunya era en plena dictadura de Primo de Rivera. Però, almenys, va fer enfadar molta gent. No em direu que això, culturalment, ja no és important en si mateix. Penso que, igual com s’ha fet amb el centenari de Joan Salvat-Papasseit, cal que l’entramat cultural institucional recordi l’esperit de combat que va originar aquell full volant. Pels cent anys, pels noranta-nou o pels cent un, que això de les efemèrides cronològiques no deixa de ser un altre consens vacu.

Nota al marge 2: A propòsit, el centenari Salvat-Papasseit encara va donant fruits. L’editorial Lo Diable Gros acaba d’editar un llibre que s’aproxima al poeta d’una manera diferent: Salvat-Papasseit. Al voltant de la Nitra, d’Àlex Darriba. És una aportació basada en les petjades visuals que va deixar Salvat-Papasseit: les seves dedicatòries, les seves amistats, els seus rastres per la geografia… És una proposta tan diferent, tan poc convencional per als qui venim de l’acadèmia, que l’he trobada molt suggestiva.

Aquesta matinada passada, quan la foguera de Sant Joan ja era gairebé extingida, em va desconcertar saber que Donald Trump anunciava un alto-el-foc entre Israel i l’Iran. Bàsicament perquè minuts abans no encenguessen la foguera del meu barri havia sabut que l’Iran atacava Catar, una acció que tots els analistes sempre havíem considerat que era la pitjor situació imaginable al Llevant.

En el seu moment, cap als anys noranta, vaig llegir amb entusiasme el filòsof francès Paul Virilio, que pronosticava molt encertadament que la velocitat seria el gran problema del nostre temps. El gran problema per a la nostra societat, segons ell, seria que l’acceleració de les coses, el fet que tot –especialment en un món interconnectat– passaria a una velocitat tan gran que no ens deixaria temps ni prou calma per a entendre què passava de veritat, per a reflexionar –el 2015 ho explicava en aquesta entrada del meu bloc personal. Com era possible, doncs, que en pocs dies Israel ataqués l’Iran, l’Iran ataqués Israel, els Estats Units ataquessen l’Iran, l’Iran ataqués bases dels Estats Units a Catar i, de sobte, tot això no acabés en una catàstrofe sinó que hi hagués un alto-el-foc?

Els analistes ens hem passat anys explicant que el pitjor malson era precisament aquest: una guerra regional generalitzada en què prengueren part l’Iran i els Estats Units. I ara, de sobte, passava i en qüestió de poques hores el president dels Estats Units anunciava una treva i arribava a pronunciar un tòpic, però en aquest context grotesc, “Que Déu beneesca l’Iran”. Què caram em perdia?

Aleshores vaig recordar una màxima tradicional del periodisme, que Virilio mateix posava sempre d’exemple d’allò que calia fer: atura’t, pensa, escolta les fonts atentament, cerca aquella frase inesperada que deu haver passat desapercebuda, però que diu les coses sense dir-les.

I a això m’he dedicat aquestes darreres hores, fins a trobar aquesta entrevista amb el general retirat israelià Amos Yadlin, al pòdcast de Dimitri Alperovitch.

Yadlin és un personatge que seguesc de fa molts anys, amb interès. Ara està retirat –encara que no saps mai què vol dir “retirat” quan parles d’un general israelià…–, però va ser cap de la força aèria israeliana i del directori d’espionatge militar. I, a més, va ser un pilot de combat mític, un dels vuit que va participar en l’espectacular operació Òpera, que va destruir la central nuclear de l’Irac l’any 1981. És un home d’orientació progressista –dins allò que a Israel es pot considerar progressista–, però, sobretot, és un home de qui s’entén tot allò que diu. Té una manera peculiar de parlar, molt dura en l’aparença, potser pel fort accent hebreu, però molt exacta alhora, i sempre evita el pànic i l’eufòria, les dues coses que diu que li molesten més del món. Com a mi.

L’entrevista va ser enregistrada abans de l’atac dels Estats Units, sobre el qual Yadlin especula unes quantes vegades, com si ja sabés que passaria. I en un moment de la conversa defineix els objectius del govern israelià per a aquesta guerra i diu que són tres: posar fi a les proves nuclears, posar fi als míssils balístics i aconseguir un canvi de règim a Teheran. Canvi de règim que ell mateix prova de justificar dient que l’arrel de tots els problemes que hi ha al Llevant és el règim dels aiatol·làs. Teoria discutible, però evidentment és difícil que algú com ell reconega mai res més.

Ara, immediatament, explica allò que jo cercava. Diu literalment: “El problema és que, nosaltres, en això de canviar règims no som bons.” Una frase majúscula. I detalla tot seguit com Israel i els Estats Units són molt bons fent operacions militars, però fracassen sempre quan pretenen canviar per la força un règim polític. Amb una conclusió ben transparent i que s’entén de seguida: el remei seria pitjor que la malaltia.

Segons ell –i crec que, bàsicament, té raó– destruir el poder dels aiatol·làs a Teheran no portaria a una democràcia o a un sistema polític estable aquests anys vinents sinó al caos i la confusió. Com ha passat a l’Irac, com ha passat a l’Afganistan, com ha passat a Líbia… I ell creu –això no ho diu tan clarament, però s’entén bé–, per tant, que és millor deixar els aiatol·làs on són. Especialment si els atacs han fet malbé una bona part de l’estructura nuclear i balística de l’Iran i, per tant, ara no hi ha tanta urgència com semblava que tenien els israelians–o com volien fer veure que tenien– ara fa deu dies.

Hi ha una frase històrica que resumeix a la perfecció aquestes actuacions. Se sol atribuir erròniament a Henry Kissinger, però en realitat la va pronunciar Lord Palmerston, primer ministre britànic, que el 1848 va dir: “No tenim ni aliats eterns ni enemics perpetus, tan sols els nostres interessos són eterns i perpetus.” Doncs bé, dos segles després encara és així i així funciona la política internacional. Cínicament. Sense que li importe ni per un segon la vida i el destí de la gent. I això és el que cal entendre, principalment, si volem explicar-nos aquesta bogeria geopolítica que hem viscut aquests darrers dies.

Amb aquest alto-el-foc, l’Iran, Israel i els Estats Units, tots tres, salven la cara i tots tres poden proclamar la victòria per als seus propis públics. Els qui hi perden més són els ciutadans –i molt especialment les ciutadanes– de l’Iran, que continuaran sotmesos uns quants anys més a la tirania teològica. No ens confonguem: no defensaré mai l’atac unilateral dels Estats Units i Israel contra l’Iran –il·legítim de tot punt de vista tenint en compte la legalitat internacional. Però espere que el lector m’entenga si dic que tant de cinisme, tant de menysteniment per les persones i la seua sort, em crispa especialment i em posa de molt mal humor.

 

PS1. “És surrealista.” Això és el que Neil Munshi, Fiona McDonald i Peter Martin ens expliquen avui de Catar estant en aquest article, que prova de fer un repàs racional de tot allò que s’ha esdevingut aquests darrers dies en relació amb aquest conflicte. És un bon complement d’això que he explicat en l’editorial.

PS2. Pere Camps és un home a qui cal estar agraïts. Durant trenta anys ha pilotat el Barnasants i ha convertit aquest festival en una autèntica meravella i en una referència indispensable no solament per a la música i la cultura sinó també socialment i políticament. Ara es retira i parla de tot plegat amb Martí Estruch: “Sense cultura, guanyen ells”.

PS3. Molts lectors de VilaWeb coneixeu Pau Vidal pels seus articles i per ser el creador dels Minimots, però també per la seua faceta de traductor, sobretot de l’italià. Ara apareix La por de Montalbano, l’últim llibre protagonitzat pel comissari Montalbano que faltava per sortir en català, i Sebastià Benassar ha aprofitat l’avinentesa per parlar amb ell: “Tot aquest material que desborda la llengua normativa em dóna la vida”.

Bloomberg · Neil Munshi, Fiona MacDonald i Peter Martin

Abans-d’ahir a la nit, mentre el cel nocturn de Doha s’il·luminava amb la resplendor de míssils iranians interceptats pels sistemes antiaeris, els veïns de la capital de Catar s’aplegaren en balcons i jardins per contemplar l’espectacle en primera persona i enregistrar-lo en temps real.

Durant dècades, la idea d’un conflicte entre els Estats Units i l’Iran havia conjurat els fantasmes de la Tercera Guerra Mundial. Ara, la idea s’ha fet realitat: Israel ha atacat l’Iran, els Estats Units s’hi han afegit i la República Islàmica ha respost amb una ofensiva contra la base militar nord-americana més important del Llevant.

Tot això ha passat aquestes darreres quaranta-vuit hores, i després d’onze dies que han estat tan caòtics o més. Tanmateix, ahir al matí els veïns de Doha i Dubai anaren a la feina amb tota normalitat. El preu del petroli caigué al nivell a què es trobava immediatament abans del primer atac israelià contra l’Iran, el 13 de juny, i els principals índexs borsaris nord-americans i europeus tancaren la jornada a l’alça o, si més no, pràcticament al mateix nivell en què l’havien començada.

La moderació de la reacció a l’escalada d’aquests darrers dies evidencia fins a quin punt una situació que es considerava impensable fa ben poc ha esdevingut un ítem més de l’actualitat en una regió en què esdeveniments que, en un primer moment, poden semblar de gran transcendència són eclipsats ràpidament pel ritme frenètic de l’actualitat.

Per més afeblit que l’Iran pugui haver quedat arran de l’escalada d’aquests darrers dies, i per més airós que Israel sembli haver-ne sortit, el conflicte ha deixat més d’un presagi preocupant. Les cicatrius de la devastació israeliana de Gaza, l’aniquilació de l’Hesbol·là –aliat clau de l’Iran– al Líban i la caiguda del règim de Baixar al-Assad a Síria continuaran condicionant aquests anys vinents anys a la regió.

“L’Iran no ha deixat de ser una potència regional”, diu Hal Brands, professor de l’Escola d’Estudis Internacionals Avançats de la Universitat Johns Hopkins i ex-funcionari de seguretat del Pentàgon, que pronostica que a la regió hi haurà “una reorganització de forces important” a mitjà termini.

Després dels atacs de l’Iran –telegrafiats i anunciats amb antelació– contra posicions militars nord-americanes al Golf, la confusió i la preocupació s’apoderà dels països de la regió, insegurs de quin seria el següent pas de Washington. Tanmateix, ahir al matí tot semblà tornar a la normalitat quan el president dels Estats Units, Donald Trump, anuncià que s’havia arribat a un alto-el-foc.

Trump fins i tot agraí a l’Iran que hagués avisat amb antelació els Estats Units de l’atac contra la base de Washington a Catar, cosa que permeté a l’exèrcit nord-americà de desallotjar-la i evitar que hi hagués víctimes mortals. La borsa de Catar tancà la jornada d’ahir amb una pujada de gairebé un 2%; les exportacions de cru i gas natural pel contenciós estret d’Ormuz, paral·lelament, continuaren sense interrupcions.

“És surrealista que de pressa que hem tornat a la vida ‘normal’”, diu Charlie Eastwood, un britànic que ha viscut i treballat a Catar durant més d’una dècada. I afegeix: “El fet més surrealista de tots ha estat com s’ha tardat de poc a anunciar l’alto-el-foc després de l’atac iranià, que clarament era per a salvar les aparences.”

A última hora d’abans-d’ahir a la nit, Trump escrigué a les xarxes que el conflicte podria haver-se allargat durant anys i destruït tot el Llevant, però que no havia estat així ni ho seria mai.

La resposta iraniana a l’atac dels Estats Units, de fet, evidencià “una estratègia molt calculada” per part de Teheran. Ho explica així Bader Al-Saif, professor adjunt de la Universitat de Kuwait i membre associat de Chatham House, un think tank amb seu a Londres. Per a l’Iran, explica Saif, involucrar-se en un conflicte militar directe “seria una sentència de mort, i en són conscients”.

Sigui com sigui, hi ha indicis que permeten de pensar que l’alto-el-foc és més fràgil que no s’ha volgut creure. Entre l’anunci de Trump i la confirmació de l’acord per part del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, Israel i l’Iran s’atacaren mútuament; unes quantes hores més tard, les Forces de Defensa d’Israel afirmaren haver identificat un grup de míssils iranians que es dirigien cap a Israel, cosa que Teheran negà.

Israel no té un historial impecable a l’hora de respectar els alto-el-focs: al país, de fet, se l’ha acusat àmpliament de no respectar acords de pau anteriors tant a Gaza com al Líban. El govern de Netanyahu, per la seva banda, ja ha avançat que respondria amb contundència a qualsevol vulneració de l’acord.

Alguns ministres, i fins i tot Netanyahu mateix, han plantejat la possibilitat d’un canvi de règim a l’Iran, cosa que ha ressuscitat els fantasmes de conflictes anteriors a la regió que degeneraren en espirals de violència sectària i caos.

L’atac israelià contra l’Iran també l’ha ajudat a desviar l’atenció internacional de la guerra de Gaza. D’ençà de l’atac del 7 d’octubre, les forces israelianes han matat desenes de milers de persones a l’enclavament, han destruït la major part del territori i hi han causat una crisi alimentària.

Si el conflicte amb Teheran s’atenua, és possible que Europa –que ha donat suport als atacs israelians contra el programa nuclear iranià– torni a amenaçar el govern de Netanyahu d’imposar sancions comercials contra Israel per la guerra de Gaza.

Mentre Israel tancava l’alto-el-foc amb l’Iran, les forces israelianes obriren foc contra centenars de persones que esperaven rebre ajuda humanitària a Gaza, i en mataren vint-i-cinc pel cap baix. Poc després, l’ONU –a qui Israel ha impedit de repartir ajuda humanitària a l’enclavament– condemnà “la militarització de l’ajuda” per part d’Israel.

Els governs regionals, de Catar a l’Irac, han advertit que els atacs israelians i nord-americans contra l’Iran podien desencadenar una onada de violència a la regió. Diumenge, mentre els míssils nord-americans queien sobre els enclavaments nuclears de l’Iran, un atac suïcida matà desenes de persones en una església de Damasc, un recordatori cruent dels efectes que la inestabilitat a la regió pot tenir en les vides dels seus habitants.

Les ambicions nuclears de l’Iran són l’altra gran incògnita que ha romàs de la crisi. Diumenge, els Estats Units bombardaren tres enclavaments nuclears clau al país, incloent-hi la planta subterrània d’enriquiment d’urani de Fordow. Trump digué que els enclavaments nuclears iranians havien estat “destruïts dels tot” per l’atac. Però, tres dies després, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica continua sense saber on para l’urani enriquit amb què l’Iran podria acabar construint armes nuclears en un futur.

Això deixa el líder suprem iranià, Ali Khamenei, amb un dilema que molts autòcrates d’arreu del món deuen haver sospesat aquests darrers dies.

Una de les opcions de què Khamenei disposa és redoblar els esforços per a desenvolupar una bomba nuclear –si és que encara és possible– i, així, convertir l’Iran en un país intocable per als Estats Units tal com ho és, en certa manera, Corea del Nord. L’alternativa és renunciar al programa nuclear, sortir de l’aïllament diplomàtic i arriscar-se a sofrir un final com el de l’ex-dictador libi Muàmmar al-Gaddafi.

“El programa nuclear iranià ha rebut un cop dur, però no ha estat destruït del tot”, diu Aaron David Miller, investigador principal del Carnegie Endowment for International Peace i ex-diplomàtic del Departament d’Estat dels Estats Units al Llevant durant els governs de Bill Clinton i George Bush. “Voldran mantenir oberta l’opció de continuar enriquint [urani] i poder desenvolupar armes [nuclears]. És una estratègia a llarg termini.”

Alaric Nightingale i Paul Wallace han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ara que tothom dóna per acabada la carrera política de Pedro Sánchez i més d’un n’anuncia la caiguda amb l’adjectiu “inevitable”, trobo temerari de fer passar el carro davant dels bous. Més que no pas les raons o desraons per les quals la cadira de Sánchez trontolla, és la presumpció implícita en l’adjectiu que em regira el cervell. Potser perquè molts anys de sentir l’adjectiu i la forma adverbial emprats com a condiment als discursos acadèmics m’han dut a fugir-ne com de la pesta. “Inevitable” i “inevitablement” són deixalles de la descomposició del “socialisme científic”, altrament dit marxisme, i de la pretensió d’equiparar les “lleis històriques” amb les lleis naturals que estudien les ciències. D’ordinari, salpebrar el discurs amb “inevitables” no té cap més motiu que afegir un tast de cientificitat a un argument de tall ideològic.

Un experiment per a infants: si afegim suc de llimona a un got d’aigua oxigenada, inevitablement aquesta es descompon en aigua i oxigen. Aquest experiment tan senzill com segur no té correspondència en política. La revolució soviètica i la revolució cultural xinesa foren experiments basats en proposicions tan senzilles com la de l’experiment amb suc de llimona, i també produïren una descomposició: la de les societats respectives. Però al capdavall de la prova, les lleis del materialisme històric, lluny de confirmar-se, quedaren desacreditades.

En el fracàs de les utopies revolucionàries potser hi ha quelcom d’inevitable. Els resultats són diferents en el detall però anàlegs en conjunt, pel fet de barrejar dos elements tan refractaris com són el càlcul racional i la passió política. Als moviments de masses el càlcul és superat per l’embranzida primer i després per la inèrcia amb què la massa avança cap als seus fins. Apel·lar a la raó d’una massa inflamada per l’odi o engrescada per la il·lusió corre el risc de regirar-se contra el predicador. Per al triomf d’una revolució, més que raons cal el miratge de promeses que, en cas d’èxit, la mateixa revolució s’encarrega de destruir. I la il·lusió més important i de vegades decisiva és la inevitabilitat de la victòria: “el triomf final” que promet “La internacional”, l’himne sorgit de la desfeta de la comuna de París, experiment que acabà amb trenta mil morts.

Una revolució no triomfa pas per la cura amb què s’han estudiat les condicions i s’han mesurat les etapes, sinó per la fe dels protagonistes. Raonar tendeix a desactivar-la, sobretot quan els revoltats s’enfronten a la força objectivament superior de l’estat. A la massa revolucionària l’energia li ve de representacions equívoques sobre les opcions de guanyar la partida; és una energia irracional, com tota energia. Per això, quan el moviment reïx, acostuma a decebre les expectatives que li insuflaven l’energia i es desinfla en la resignació d’una dictadura.

Que la racionalitat sigui tan poc eficaç en política s’explica perquè les persones no actuen amb una finalitat exclusiva, car la vida en té moltes i diverses. I els partits mateix, que són agrupacions de persones, han d’harmonitzar programàticament interessos que a la pràctica reclamen de prioritzar finalitats sovint incompatibles. Per això, ni els polítics més astuts, que com els bons jugadors d’escacs han de calcular uns quants moviments a l’avançada, no estan en condicions de detectar la inevitabilitat de la partida, perquè, a diferència de l’escaquer, que és bidimensional i té un nombre fix d’escacs i una estricta ordenació del moviment de les peces, en política l’envit es fa dins el marc multidimensional de la vida pública i privada de les persones.

Acorralat pels poders de l’estat, els mitjans i els rivals dintre i fora del propi partit, Sánchez s’ha encastellat i té poques opcions per a moure peça. Però els qui ja canten “escac!” no valoren prou la complexitat psicològica del personatge ni la contingència dels esdeveniments. L’escàndol de corrupció del PSOE no és cap cigne negre, sinó un ingredient intrínsec a la política espanyola. Tombar Sánchez per netejar el règim és un contrasentit. Com ho és, per als interessos polítics catalans, venjar-se’n ara per l’aplicació de l’article 155, tant com ho fou regalar-li el poder el 2018. Enlairar-lo aleshores era netejar el PSOE, tombar-lo ara seria obrir la porta al retorn d’un Partit Popular recruat en coalició neofranquista.

L’amenaça de judici que plana sobre Sánchez no neix pas d’un insòlit afany d’ètica de la magistratura, la Guàrdia Civil i el Partit Popular, sinó de la intolerància d’aquests aparells de l’estat a la tímida obertura de Sánchez a unes poques reivindicacions catalanes. La guerra bruta i la persecució judicial dels caps visibles de la política catalana s’ha ampliat, alguns dirien inevitablement, a la política espanyola. El fanatisme amb què Sánchez és perseguit per l’establishment i pel PSOE mateix pel fet de negociar amb els partits catalans és un cas paradigmàtic de com l’aplicació d’un ideari liberal, ni que sigui retòrica, esperona la bel·ligerància del contrari.

La inevitabilitat de la caiguda de Sánchez, si la confirmen els fets, tindria el mateix valor que la determinació retrospectiva de la causalitat en història, és a dir, cap valor. La història no és mai inevitable si hom no creu en unes lleis calcades del determinisme. Una cosa és que les circumstàncies coaccionin i posin límit a l’acció de les persones i una de molt diferent que l’individu no tingui cap llibertat de decisió i avanci per la vida com la gota d’aigua dins l’onada. Les persones no som carn d’estatística. Com sabia intensament l’home del subsol de Dostoievski, l’individu és capaç de qualsevol bestiesa per tal de contradir els profetes de les profecies autocomplertes, que acostumen a ser dèspotes de l’opinió.

L’energia explosiva dels cignes negres rau en la imprevisibilitat. Un cigne negre no obeeix la llei de Murphy, que proclama la inevitabilitat, és a dir, la predicibilitat del desastre. Un cigne negre trastorna les expectatives d’homeòstasi, però pot ser una oportunitat per a qui sàpiga aprofitar-ne l’excepcionalitat. Si Sánchez cau, és ben segur que el sistema es reequilibrarà amb l’arribada d’un cigne blanc a la Moncloa? En una època d’extremismes, no és més probable que un dels extrems pertorbi l’equilibri que fins ara garantien el duet PSOE i PP d’ençà dels anys 80? Amb Sánchez o sense, és inevitable que es reprengui el consens constitucional que durant mig segle ha sostingut la ficció de la democràcia espanyola?

Si tota la vida has cridat “No passaran!” i has lluitat per guanyar cada centímetre a les batalles que has lluitat, que no han estat poques, no pots fer una passa enrere ni quan arriba l’hora de la retirada. Per això, després de trenta anys de Barnasants, Pere Camps diu que tan sols fa una passa al costat, i cedeix el relleu a un equip rejovenit que garantirà el futur d’un cicle que, amb el temps, s’ha convertit en referència obligada de la cançó d’autor.

El Barnasants va començar sent un senzill cicle de vuit concerts que es feien a les Cotxeres de Sants i ha acabat aquest trentè any amb un centenar llarg de recitals en unes quantes ciutats del país. La cloenda, per partida doble, va ser un concert del valencià Borja Penalba a Barcelona el primer de juny i un del solsoní Roger Mas que es farà a València el primer de juliol. L’assignatura pendent, diu, és no haver aconseguit una seu estable per al Barnasants.

Pere Camps és un d’aquests imprescindibles que lluiten tota la vida, com deia Bertolt Brecht. D’ençà que de ben jovenet es va convertir en cap de Comissions Obreres fins a l’actualitat, en què continua reivindicant el paper de la cultura com a eina revolucionària i la necessària unitat de les esquerres. Fa una vintena d’anys que viu a Camallera, a l’Alt Empordà, i des d’allà ens atén per videoconferència en una conversa familiar, amb la seva néta Ares asseguda pacientment a la falda mentre espera que acabi de xerrar.

—El 1996 us vaig entrevistar abans del primer concert del Barnasants i em va impressionar veure-us col·locant cadires a les Cotxeres de Sants. N’heu col·locades moltes, durant aquests trenta anys?
—Moltíssimes! Els qui venim de l’activisme social, polític o cultural, sabem perfectament que un dels elements que formen part de qualsevol acte és posar cadires. Qualsevol projecte que no es faci només per negoci implica un grau important de militància. En el meu cas, des de posar cadires fins a vendre entrades, portar aigües als artistes o organitzar conferències de premsa. Tot forma part del mateix i està molt bé, perquè així ho coneixes tot i saps els esforços que hi ha darrere de cada activitat. Es generen sinergies i empaties. Quan el Barnasants ha tingut més capacitat econòmica, lògicament hi havia més gent al darrere, però sempre hem estat una mena de comando, amb gent que creia en el projecte i hi posava més hores que un rellotge. Molts es van jubilar fa tres o quatre anys, perquè eren més o menys de la meva edat, i ara l’equip s’ha rejovenit, és clar, i té unes altres maneres d’enfocar les coses, però tothom continua posant cadires quan cal.

Discurs de cloenda del Barnasants 2025 a Barcelona.

—Què fèieu abans de dedicar-vos amb cos i ànima al Barnasants?
—Vinc del sindicalisme i de l’activisme social i polític. A dinou anys, amb Franco a punt de morir però encara viu, ja estava implicat a Comissions Obreres. Combinàvem la lluita legal i la il·legal, i això vol dir que miràvem d’ocupar el màxim possible de llocs de representació. L’any 1975 hi va haver un triomf impressionant de les candidatures obreres, democràtiques i unitàries. A mi em van acomiadar per haver preparat una candidatura a la petita empresa del metall on feia feina. Després d’una vaga de fam i bastant sidral, vaig encapçalar l’organització d’un potent moviment d’aturats, si remenes les hemeroteques encara ho trobaràs. Vam aconseguir que els aturats tinguessin representants a la unió de treballadors de tècnics i treballadors del sindicat vertical, tant al metall com a la construcció com al tèxtil, que era on els obrers tenien més força. Érem encara en una estructura molt industrial, amb fàbriques molt importants com la Maquinista, Motor Ibèrica, la Pegaso… Ara es manté la precarietat, però les noves estructures fan que sigui molt difícil que els treballadors i les treballadores s’organitzin.

—De les lluites obreres a organitzar concerts hi ha certa distància, no?
—Bé, diguem que després d’anys intensos de lluita obrera i antifranquista, de militància comunista, d’arribar a formar part del Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya, d’anar a Extremadura a ajudar a reorganitzar el moviment comunista d’allà, de defensar posicions confederals en entorns diguem-ne que poc sensibilitzats amb la qüestió, arriba l’any 1983 i decideixo plegar. No per motius polítics, sinó vivencials. Estava esgotat. En aquells moments el PSUC era molt potent i em van proposar coses, però vaig dir que no i em vaig buscar la vida com vaig poder. Vaig entrar en una empresa de relacions públiques que muntava estands a les fires i uns anys més tard, cap al 1986, gent que també era de l’entorn del PSUC em va proposar de muntar una empresa de cultura i espectacles. Jo els vaig dir que no en tenia ni idea, però em van respondre que si havia estat secretari d’organització de la Federació de Catalunya, segur que me’n sortiria. Va anar prou bé i el 1989 em vaig animar a muntar la meva petita productora de concerts i vaig començar a fer els concerts a Catalunya de cantants com Joaquín Sabina a Catalunya, Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez…

—És en aquesta època quan us impliqueu amb SOS Racisme també?
—Sí, entre el 1991 i el 1995 vaig ser el portaveu de SOS Racisme. En aquells temps, l’antiracisme era molt potent, perquè era un concepte polític, no un concepte pròxim a la caritat com passa ara sovint. No fèiem immigrantisme, sinó que plantejàvem batalles polítiques i vam aconseguir una certa hegemonia i transversalitat. Les Festes de la Diversitat que organitzàvem eren absolutament multitudinàries i hi anava tothom.

—I el 1996 neix el Barnasants!
—Exacte, el 1996 vam començar a col·locar les cadires que tu deies a les Cotxeres de Sants. El primer cicle va ser de vuit concerts, i el primer que va actuar va ser l’Albert Pla. La proposta va néixer en un bar de Madrid, l’Elígeme, una nit de copes a les tantes de la nit, a final del 1994, en què hi havia el Labordeta, el Jaume Sisa disfressat de Ricardo Solfa, el Javier Krahe, el Luís Pastor i diversos amics del món de la cultura madrilenya, tots molt progres. I de cop van començar amb la cantarella aquella que no anaven a cantar a Catalunya perquè cantaven en castellà. I jo els vaig dir que a Catalunya no es cantava ni en castellà, ni en català, ni en xinès, perquè els cantautors i les cantautores catalans tampoc tenien concerts. Aleshores els vaig preguntar quantes actuacions tenien a Espanya i va resultar que tampoc no en tenien perquè no se’n programaven.

—Els cantautors ja havien fet el seu servei?
—Bé, estaven deixats de banda, segurament pel que representaven de memòria incòmoda, fins i tot a Catalunya. El 1995, quan van morir l’Ovidi i Guillem d’Efak, feia temps que ningú no els feia ni cas. Tots les passaven magres, excepte els més grans, el Serrat i el Llach. Raimon i Maria del Mar Bonet feien el que podien, i tots els altres, Quico Pi de la Serra, Joan Isaac, Ramon Muntaner, Marina Rossell… estaven ben oblidats. A l’Espanya castellana, valgui la redundància, passava exactament el mateix. Excepte Víctor Manuel, Ana Belén i Eduardo Aute, tota la resta res de res. Els bascos, igual. Tota aquella presència que havien tingut durant la transició, que anava molt més enllà de les cançons, havia desaparegut. I quan va guanyar el PSOE de Felipe González allò ja va ser definitiu: els cantautors canten cançons tristes i ara és temps d’alegria! No sé si els treballadors de Sagunt estaven gaire alegres quan els van fotre fora, però, vaja, era la consigna general.

Pere Camps amb Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet (2017).

—Quan parleu del Barnasants m’he fixat que parleu de cicle i no de festival.
—Mira, abans parlava normalment de festival, però crec que ha arribat un moment en què cal diferenciar. Els festivals estan al servei del negoci, el business. Claríssimament. I ofereixen entreteniment. Està bé que hi hagi entreteniment, i que sigui de qualitat, i en català si pot ser. Però la nostra proposta és diferent, per això parlo de cicle. I m’agrada més parlar de recitals que de concerts. Per què? Perquè cada recital del Barnasants és especial. No forma part d’un festival amb uns caps de cartell famosos i tot d’artistes per fer el farciment, ben equilibrat de gèneres i colors. Ens agrada presentar treballs nous i fer concerts antològics. Ens agraden els poemes musicats. Ens agraden les reposicions, com passa amb el teatre de text i el cinema d’autor. Si fóssim capaços d’articular un projecte conjunt entre totes aquestes disciplines que oferim propostes semblants, encara podríem lliurar un combat en condicions dignes. Per això parlo de cicle. Perquè em sento més pròxim al Temporada Alta i al cinema Verdi que no als festivals de cinema. M’agrada pensar que els espectadors del Barnasants vénen a passar-s’ho bé, òbviament, però també a escoltar, a pensar, a nodrir l’ànima… El Barnasants forma part d’una mena de cultura que no és de consum, sinó que té voluntat de moure i canviar coses.

—Això entronca amb la idea de Montserrat Roig que la cultura és una eina revolucionària, no? I també lliga amb els lemes que cada any té el Barnasants, com “El gos la va dinyar, la ràbia es va quedar” d’enguany.
—Completament! Pensa que la Montserrat Roig, com l’Ovidi, també era del PSUC, eh? No farem partidisme ara, però es pot dir, oi? Jo sempre dic que sense cultura, guanyen ells. També dic que la cultura és el Kalàixnikov del segle XXI, que va ser el lema de l’edició del 2020.

—Són frases potents. Podeu elaborar-ho una mica?
—A veure, revolució és canvi, i els canvis no es poden fer amb un 51% d’adeptes. Necessites arribar al 70%. Els aparells judicials, funcionarials i repressius, sempre els tindràs en contra. Per tant, necessites ser hegemònic culturalment, sabent que a l’altra banda només són capaços de fer agitació i propaganda. No tenen res més. Per què en aquests moments l’onada reaccionària i neofeixista avança tant? És una pregunta que ens hem de fer. Doncs perquè han trobat la seva pròpia hegemonia, que en aquest cas ve de posar al dia el lema de “mori la intel·ligència”. Avui dia triomfa l’elogi de la incultura. Els referents d’aquesta colla de reaccionaris ens converteixen a tu i a mi en elit. Qualsevol persona que llegeixi i tingui una certa cultura és qualificada d’elit, de manera despectiva. En canvi, ells estan orgullosos de ser analfabets o quasi analfabets. Som als antípodes d’allò que ens van ensenyar les nostres rebesàvies i rebesavis, de la importància de la cultura com a eina de transformació i de sobirania personal. La primera de les sobiranies és la cultura, és la fonamental. Per superar l’onada reaccionària actual, hem de passar del “mori la intel·ligència” a “sense intel·ligència no hi ha vida”.

Pere Camps amb el cartell del Barnasants 2019.

—Trobar finançament ha estat un dels maldecaps principals durant aquests trenta anys de Barnasants?
—Ha estat un dels maldecaps principals, sí. El Barnasants té categoria de projecte de país i des que Lluís Puig va haver de marxar a l’exili, no hem tingut cap triennal, que és el conveni que dóna estabilitat a projectes com el nostre. No l’hem tingut perquè en aquest país fa anys que costa molt aprovar els pressupostos al parlament. El Barnasants o el Tradicionàrius presentem les nostres propostes a principi d’any i sempre tenim moltes dificultats de liquiditat. Més diners sempre van bé, però estabilitat i terminis i acords clars encara són més necessaris. No ajuda que cada dos per tres ens canviïn els consellers i les conselleres, la veritat.

—L’altre dia vau escenificar el relleu al capdavant del Barnasants i vau presentar Marçal Girbau com el vostre successor. Quina assignatura pendent li deixeu?
—Considero que el gran fracàs de la meva gestió és no haver aconseguit de crear un Ateneu de la Cançó. Això és clau. Necessitem un lloc físic, necessitem la nostra Sala Beckett o el nostre Lliure. Després de trenta edicions, el Barnasants continua essent un cicle nòmada. Els gitanos catalans que hi ha a Hostafrancs, on jo vaig néixer, fa quatre-cents anys que són sedentaris, però el Barnasants és nòmada. També té coses positives, això, perquè et permet de fer xarxa. És cert. Ser nòmades ens ha permès, per exemple, i no sense dificultats, arribar a tot el domini lingüístic i fer un Barnasants confederal.

Pere Camps i Marçal Girbau.

—Aleshores per què voleu un Ateneu?
—Per a poder treballar tot l’any. Alguns concerts del cicle es farien allà i uns altres es continuarien fent en uns altres llocs. Si jo tingués un Ateneu de la Cançó, podria anar a parlar amb la catedràtica o el catedràtic de francès de la Universitat de Barcelona i proposar-los de fer un taller de cançó a partir dels poemes de Baudelaire, i fer-ho en francès i en català. Implicar-hi Xavier Baró, que ha musicat diversos poemes de Baudelaire, Anna Roig i algú més, i fer un espectacle de petit format. Fas venir els estudiants, fas venir els periodistes, i durant una setmana allò té vida. Després, els altres ateneus dels Països Catalans potser també hi estaran interessats. El primer Ateneu de la Cançó l’has de fer a Barcelona, que ha d’exercir de capital, però si es fan les coses ben fetes, estic segur que al cap d’uns anys també n’hi hauria un a València i un altre a Palma.

—Doncs això és feina per al vostre successor. Vós què fareu a partir d’ara? Perquè els activistes no es retiren mai, oi?
—Els activistes sí que jubilen, però continuen fent coses i donant guerra. No et pots jubilar de la lluita contra les injustícies, perquè n’hi ha moltes. Podríem esmentar-ne moltes. Jo no acabo d’entendre, per exemple, com les esquerres s’han deixat prendre una bandera fonamental, que és la bandera del laïcisme. Tothom sap que les organitzacions religioses no han portat mai la llibertat. Quin és el paper de les teocràcies, en un costat i en un altre, en la massacre de Gaza? Si tens un mínim de consciència no et pots jubilar, no. I si tens néts, biològics o no biològics, quin món els deixem? No podem defallir, encara que a un altre ritme. Ara ja no puc córrer com abans davant els grisos, però potser tinc més intel·ligència.

—Per acabar, sabeu quants concerts heu organitzat en aquests trenta anys?
—No. Ara em podré dedicar a aquestes coses, comptar quants concerts hem fet, endreçar les fotografies, aplegar les entrevistes, recuperar coses de l’època de SOS Racisme… I continuaré actiu, eh? Jo ja he perdut el tren per canviar de camisa, així que intentaré ajudar en tot el que pugui el meu país, que és Catalunya, i més enllà, la nació sencera, i la meva gent, que són les classes populars i treballadores, perquè sóc fill de la classe obrera, fill de català i aragonesa del Maestrat. És evident que si en el seu dia cantants com Daniel Viglietti o Silvio Rodríguez van mostrar-se a favor de l’autodeterminació de Catalunya, alguna cosa hi vaig tenir a veure. O sigui que continuarem lluitant.

Fotografia d’arxiu (2020).

La batalla per l’ús de la llengua corsa arriba a la justícia europea. El Consell d’Estat francès ha confirmat la prohibició d’emprar el cors a l’Assemblea de Còrsega, una decisió que anul·la la reforma del reglament feta per la majoria sobiranista i que permetia l’ús del francès i del cors en pla d’igualtat.

El gran escull és la visió restrictiva que fan les institucions franceses de l’article 2 de la constitució, que estipula simplement que “l’idioma de la República és el francès”. Sobre aquesta base, el Consell d’Estat considera que no cal remetre la qüestió de constitucionalitat presentada per la Col·lectivitat de Còrsega al Consell Constitucional, i en la decisió argumenta que el recurs no és basat en “cap motiu greu”, i que de l’article de la constitució es desprèn que “els particulars no poden reclamar, en les seves relacions amb l’administració i els serveis públics, un dret de fer servir una llengua diferent del francès”. De manera que directament no ho ha admès.

La mobilització dels corsos

La reacció immediata, en un comunicat de premsa, de Gilles Simeoni, president del consell executiu cors, i Marie-Antoinette Maupertuis, presidenta de l’Assemblea de Còrsega, ha estat anunciar que ara es dirigirien a Europa, concretament al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè consideren que aquesta decisió condemna la llengua corsa a ser prohibida de l’esfera pública.

L’arrêt rendu le 5 juin 2025 par le Conseil d’Etat bannit la langue corse de la vie publique : nous le contesterons devant la Cour européenne des droits de l’homme.

notre communiqué @Gilles_Simeoni pic.twitter.com/WLI5q9oTcA

— Marie-Antoinette Maupertuis (@Maupertuis_N) June 6, 2025

El Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Marsella, el mes de novembre, ja va rebutjar el recurs que les autoritats corses havien presentat contra la sentència del Tribunal Administratiu de Bastia, del 9 de març de 2023, que anul·lava la modificació del reglament, aprovat per unanimitat, que establia que el francès i el cors eren les llengües emprades en els procediments de l’assemblea. Novament, s’apel·lava a l’article 2, amb l’argument que el dret d’expressar-se en una llengua diferent del francès xocava amb la constitució.

Simeoni i Maupertuis troben que la decisió és contrària als drets fonamentals consagrats i garantits en totes les grans democràcies, i que entra en contradicció amb les aspiracions de la gran majoria, fins i tot unànimes, dels corsos i els seus representants electes. D’acord amb això, i tenint en compte que al TEDH solament hi poden anar els individus per denúncies sobre drets fonamentals reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans –i no pas les institucions–, tots dos dirigents han fet una crida a tots els càrrecs electes i ciutadans que ho desitgin a adherir-s’hi.

Més enllà de la via judicial, les autoritats corses dipositen les seves esperances en la reforma constitucional, acordada amb les autoritats franceses, per a dotar d’autogovern Còrsega. Sobre això, diuen que l’anul·lació d’emprar la llengua pròpia els reforça la convicció que el procés de revisió constitucional amb vista a un estatut d’autonomia per a Còrsega ha de tenir èxit, incloent-hi permetre que la llengua corsa adquireixi l’estatus de llengua oficial, per garantir-ne l’ús en tots els actes de la vida pública.

Lluita per l’ús de llengua a Catalunya Nord i Bretanya

En paral·lel a la batalla dels corsos per la seva llengua, hi ha hagut més iniciatives lingüístiques a l’estat francès aquests darrers anys. Una d’aquestes és a Catalunya Nord. Uns quants municipis catalans van modificar els seus reglaments per permetre d’emprar el català en els plens, però estipulant que es traduiria instantàniament al francès. Tanmateix, el prefecte dels Pirineus Orientals ho va portar a la justícia i el Tribunal Administratiu de Montpeller va prohibir de fer servir el català en les sessions plenàries dels Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent). I el desembre del 2024 ho va confirmar el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa de Llenguadoc.

La qüestió és ara al Consell d’Estat francès, amb un recurs que esgrimeix que la prohibició de parlar català als plens vulnera clarament la llibertat d’expressió dels càrrecs electes. Un dret que recullen l’article 11 de la Declaració Universal dels Drets Humans i l’article 10 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals. El recurs també al·lega que l’article 2 de la constitució francesa, que diu que el francès és la llengua de l’estat francès, no pot ser interpretat com un obstacle o limitació a la llibertat d’emprar el català. I diu que s’ha de conciliar amb més principis constitucionals, especialment amb la llibertat d’expressió i amb l’article 75 de la mateixa constitució, introduït el 2008, segons el qual “les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Sobre això, en el recurs s’especifica que no hi ha cap disposició en l’ordenament jurídic francès que prohibeixi la coexistència del català –o més llengües minoritzades com ara el cors, el bretó i el basc– amb el francès.

L’advocat dels ajuntaments catalans, Mateu Pons, explica que no es poden fer paral·lelisme entre el cas cors i el català perquè, a diferència de Còrsega, les intervencions en català eren immediatament traduïdes al francès. “Si dius, ara no usarem més el francès i usarem el cors, es nota que hi ha una contradicció important amb l’article 2; mentre que el cas català no és ‘no farem servir més la llengua francesa’, és ‘usarem una altra llengua, però amb la llengua francesa sempre serà emprada amb una traducció quan algú el ple s’expressa en català’. No ho veig incompatibilitat amb l’article 2, però el jutge fa una lectura molt extensiva d’aquest article.” Segons el magistrat, emprar el català i traduir-ho immediatament al francès, i no fer-ho a la inversa, no representaria discutir en cap moment que la llengua de la República és el francès.

De fet, Pons ho equiparà a la situació que es viu a Bretanya. En línia amb el cas català, es permet l’ús del bretó i el galó, les dues llengües pròpies de Bretanya, i tot seguit es fa la traducció al francès. “El Consell Regional de Bretanya ha fet la mateixa modificació en el sentit català, és a dir, que han posat un reglament interior en què es podia parlar en bretó a condició que l’expressió fos traduïda immediatament integralment al francès. I el prefecte de Bretanya no va res dir i no va anar al Tribunal Administratiu de Rennes per demanar que l’anul·lació.” De manera que, com que les autoritats franceses no ho han portat als tribunals, d’ençà del 2022 es pot emprar el bretó o el galó a l’assemblea regional, sempre que instantàniament es tradueixi; d’aquesta tasca se n’encarreguen dos intèrprets instal·lats en una cabina.

El recurs dels plens catalans és ara al Consell d’Estat francès. “De moment no hi ha res, però és normal, com més trigui, millor és; perquè quan el cas no interessa, immediatament el fan fora”, detalla Pons. De manera que encara hi veu una possibilitat.

Tot i això, els advocats de la part catalana també tenen la vista posada en el TEDH. “Des del principi, per la via del TEDH, hem afegit en el recurs els elegits a nom personal, com a persones físiques, perquè es pugui recórrer a Estrasburg.” Sens dubte, una decisió favorable a la part corsa, tot i ser força complicat, beneficiaria la part catalana; però, fins i tot, encara que no fos així, es té l’esperança que la via catalana pugui tenir més recorregut dins la justícia francesa i europea, i que es pugui trencar la visió centralista de la constitució i es pugui emprar el català en els plens dels ajuntaments catalans.

Avui comença l’assemblea general ordinària per a aprovar la reforma dels estatuts que proposa el secretariat nacional de l’ANC, i que es farà virtualment fins el 30 de juny. Els punts més importants d’aquesta reforma són l’eliminació del suport de dos terços per a ser elegit càrrec orgànic de l’entitat, el blindatge gairebé total de la impossibilitat que l’ANC participi en les eleccions i la possibilitat que antics secretaris nacionals es puguin tornar a presentar.

Els socis, mitjançant les assemblees territorials, han proposat més d’un centenar d’esmenes al text original. Segons que informa l’Assemblea, dotze esmenes s’han transaccionat i han modificat lleugerament la ponència. Un centenar continuen vives i són les que votaran els socis a l’assemblea. El 26 i 27 de juny es votaran les esmenes. Les que s’aprovin, modificaran el text definitiu, que es votarà el 29 i el 30 de juny. Si no s’aprova cap esmena, el text definitiu no es modificarà. Això sí, es votarà igualment aquests dies.

Els crítics parlen de manca de consens

Ja fa mesos que la proposta de modificació dels estatuts ha aguditzat la fractura interna de l’ANC, que ve de lluny. Ara, aquesta assemblea arriba amb el sector crític de l’entitat mobilitzat en contra de la reforma. La setmana passada, bo i coincidint amb el debat sobre la reforma que es va fer a l’Ateneu Barcelonès, van impulsar un manifest per a votar-hi en contra, que ara mateix supera els dos-cents signants. Entre els quals hi ha noms com els de Josep Costa i Uriel Bertran.

Els crítics assenyalen que la reforma dels estatuts i del reglament de règim intern no ha tingut el consens del secretariat nacional, que la va aprovar per un marge estret, i també argumenten que ha estat refusada per un nombre important d’assemblees de base. “Reduir les majories per elegir càrrecs, la no-limitació de mandats o la limitació de la sobirania de les assemblees de base no són millores tècniques: afecten el que és l’essència i l’esperit de la nostra entitat”, defensen. També critiquen que la decisió es prengui en una assemblea virtual, “sense possibilitat de debatre cara a cara”. “El nostre paper es limita a votar sí o no. Creiem que aquesta no és la millor manera d’assegurar la unitat i el futur de la nostra organització.”

Per tot plegat, demanen de votar no a la reforma i que, tot seguit, el secretariat nacional impulsi un grup de treball obert a les assemblees de base i a càrrecs antics de l’entitat que reculli les propostes de millora per impulsar les que tinguin consens.

Una mesura de desblocatge, segons el sector oficialista

En canvi, el sector oficialista sosté que el canvi dels estatuts prové de les demandes d’assemblees territorials i que el requisit dels dos terços mínims per a elegir càrrecs orgànics ha blocat la voluntat dels electors. “Els dos terços estan molt bé perquè, si hi ha un consens possible, s’arribi a un acord. Però si no, no es pot paralitzar l’Assemblea. Tampoc no es pot obligar una majoria amb un projecte a acceptar el projecte contrari”, deia el president de l’Assemblea, Lluís Llach, en una entrevista a VilaWeb. Aquest requisit, aquests darrers temps, va originar un blocatge en l’elecció d’un nou secretari, que finalment es va elegir.

La nova proposta diu que, si després de dues votacions cap candidat no arriba a dos terços, n’hi haurà prou amb la majoria absoluta dels vots. Aquesta proposta de modificació, que beu de les recomanacions de la junta electoral de l’ANC i que pretén evitar blocatges, no agrada al sector crític, que considera que un horitzó en què no calguin els dos terços és una renúncia a cercar figures de consens.

Veten el suport a llistes electorals

Una altra qüestió molt central en aquesta pugna ha estat el paper de l’entitat en l’àmbit institucional. La llista cívica es va descartar i va ser això que va impulsar Llach a presentar-se a les eleccions internes per allunyar-se del camp electoral i situar l’ANC en el de la mobilització. Els crítics argumenten que ells ja no proposen pas la llista cívica, i que aquesta idea s’ha fet servir com un espantall per atacar-los, però la qüestió continua essent polèmica.

Així doncs, el nou text vol resoldre la situació sobre la possibilitat de donar suport a una llista electoral. La proposta de reforma dels estatuts vol fer més contundent la redacció que evita que l’entitat es presenti a unes eleccions. Diu que l’ANC es mantindrà independent de cap opció electoral, directament o indirectament. Obre una porta a canviar de parer, però amb un recorregut molt més complicat que el que es va seguir amb la llista cívica, amb el requisit de majories més àmplies.

La limitació de mandats

Un altre article dels estatuts que es vol modificar és el 21.1, que limita el càrrec de secretari nacional durant dos mandats, de quatre anys en total. La proposta de reforma diu que, després de complir dos mandats consecutius o de manera alternada, els secretaris nacionals podran tornar a presentar-se sempre que hagin deixat transcórrer el temps equivalent a dos mandats.

Per tant, podrien tornar-se a presentar a la direcció de l’ANC persones que van ser al secretariat nacional amb Carme Forcadell o Jordi Sànchez, per exemple. Per al sector crític, aquesta proposta no és coherent amb la petició de regeneració democràtica que l’entitat fa als partits i demanen de mantenir el límit de quatre anys en total al capdavant de l’ANC.

Pau Vidal (1967) és un dels traductors més coneguts del país, si és que en aquest país els traductors han arribat mai a ser una mica coneguts –les coses canvien i de fa uns quants anys algunes editorials posen els seus noms a les cobertes i fins i tot les biografies a l’interior, però no són pas totes ni de bon tros. Aquest filòleg recreatiu –la definició és seva– s’ha encarregat, entre moltes coses més, de girar al català la majoria de les obres que s’han traduït a la nostra llengua d’Andrea Camilleri (1925-2019), i molt especialment aquelles protagonitzades per Salvo Montalbano, el seu protagonista fetitxe. Ara, bo i coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor s’ha publicat La por de Montalbano (Edicions 62), el darrer llibre que faltava per traduir al català dels protagonitzats per aquest singular personatge. En parlem amb Pau Vidal.

—Què és La por de Montalbano?
—La por de Montalbano (en la meva traducció, La por d’en Montalbano, amb article personal) és un volum de contes. Sis, exactament, amb la particularitat que són tres de llargs i tres de curts. Les narracions llargues són com les novel·les, casos policíacs que es resolen segons les regles del gènere versió Camilleri; és especialment notori l’últim, en què en Montalbano investiga un assassinat d’un segle abans i l’únic testimoni que té és una senyora moribunda, al llit de mort, que no pot ni parlar. Potser és un dels millors contes de tota la montalbanitat. Els curtets, en canvi, són poc més que escenes quotidianes rebentades per algun fet anòmal (un accident a muntanya que no és ben bé un accident, una nit de febre en cerca d’una farmàcia de guàrdia…) a honor i glòria de la peculiar personalitat del comissari; és com una il·lustració dels seus trets de personalitat més destacats per raó dels quals l’adorem i alhora no el suportem. Els psicòlegs hi sucaran pa. Hagiografies d’en Monrtalbano, serien. Per cert, detall important: no és ni de bon tros l’últim montalbano en la seqüència original: a Itàlia va sortir el 2002.

—Quan va començar la vostra relació amb Montalbano i com la definiríeu?
—Va ser l’any 1998, amb Un gos de terracota. Va ser indiscutiblement un amor a primera vista: vaig al·lucinar amb aquell senyor que feia uns jocs de mans amb el llenguatge que a Itàlia, que jo sabés, no feia ningú més.

—Hi havia hagut més traductors abans, com és que no continuaren amb la tasca?
—Perquè eren més llestos que jo i només van necessitar un títol per adonar-se que traduir un autor com aquest és una ruïna. T’hi estàs el doble o el triple que amb els altres, però et paguen el mateix.

—A Camilleri l’heu traduït en pijama?
—Sempre. És una de les gràcies de treballar a casa, tot i que, ves quines coses, ell, que escrivia de sis a vuit del matí, per asseure’s a l’ordinador es vestia amb americana i corbata!

—Ara ens arriba un volum del 2002, que aplega sis peces molt diferents, tinc la sensació que en alguns moments hi ha hagut un cert desordre en el seguiment de la sèrie…
—És així. En català l’ordre de publicació no sempre ha seguit el de l’original. De fet, el montalbano anterior a aquest, Un Nadal amb Montalbano (Els arancini d’en Montalbano, en la meva versió), va sortir el desembre del 2024, però era del 2018. Tots dos, per tant, són anteriors a Riccardino, que és veritablement el volum que tanca la sèrie.

—Hem explicat alguna vegada que a Camilleri l’èxit li arriba tard, quan ja és un home fet i refet que ha passat bona part de la vida treballant en el teatre i els guions per a la televisió… Va ser una xamba, un encert, un acte de justícia?
—Devia ser una alineació dels astres, perquè és estranyíssim que en un país tan lingüísticament jacobí com Itàlia, que tracta la seva enorme variació dialectal amb no gaires més miraments que els espanyols la seva, unes novel·les amb tanta presència d’un altre idioma funcionessin bé. Suposo que també hi va tenir molt a veure el fet que en Camilleri representa la continuïtat històrica del narrador-explicador d’històries de la vora del foc, que va des de Les mil-i-una nits a Agatha Christie. Una escriptura (pirotècnia verbal a part) molt llegidora, a l’abast de tots els públics.

—Què és el que més us ha costat de traduir? Algun títol concret?
—Com a novel·la en conjunt, sens dubte L’òpera de Vigata (El birraire de Preston en la meva versió), que era una camillerada extrema. Com que no és un montalbano, sinó de la sèrie històrica, on en Camilleri accentua la sicilianitat, cada personatge fa servir el seu idioma matern: sicilià, piemontès, llombard, romà i toscà, concretament, més un prefecte alemany que gasta un italià macarrònic. Fa morir de riure, però alhora era tan impossible de girar al català que vaig proposar a l’editorial un experiment: representar cada varietat de l’original amb un dialecte català (mallorquí, rossellonès, pallarès, barceloní i lleidatà, respectivament). Una cosa desaconselladíssima per la traductologia (i ben fet que fan), però gràcies a la qual vaig xalar com un lladre. Això sí, no hi hem tornat, perquè, en efecte, la versemblança, com diria ell mateix, se’n va a fer-se fotre.

—De fet, sempre heu reivindicat molt els llibres que no són de la sèrie Montalbano. D’aquests ens en manquen gaires per a llegir en català? Sabeu si hi ha cap pla de traduccions al respecte?
—De la sèrie històrica, que és la més diguem camilleresca, en queden uns quants, sí. Una dotzeneta llarga, començant pel ja suat Il re di Girgenti (El rei d’Agrigent, en una hipotètica versió meva), una paròdia del domini borbònic de l’illa considerada unànimement, fins per l’autor mateix, el cim de la camilleritat (i ben mirat, sort que no me l’han encarregada, perquè el ris lingüístic hi està tan i tan arrissat que no sabria ni com posar-m’hi). La veritat és que no en tinc ni idea, si s’arribaran a fer mai; els traductors no juguem cap paper en la programació editorial. Bé, dic mentida: algunes editorials de les anomenades petites sí que ens consulten. I això també fa que després hi treballem de més bon grat.

—Però el català i totes les seves variants precisament han estat una eina molt dúctil, no?, per a la traducció d’uns llibres que precisament juguen amb la riquesa lingüística…
—Sí, és clar. De fet, aquest és l’element diferencial de l’obra d’en Camilleri i, per lògica (si més no, en la lògica de la nostra tradició traductòria, que secularment ha estat la de l’adaptació), també de les versions traduïdes. Justament en vam parlar aquí mateix en ocasió de l’Aplec Mundial de Fans de l’escriptor, que es va fer a Palerm ara fa vuit anys.

—Per cert, com és que amb els títols dels llibres en aquesta entrevista heu remarcat sovint això de “en versió meva” o “en una hipotètica versió meva”?
—Bé, el títol que figura a l’arxiu que jo envio a l’editorial no sempre coincideix amb el que després em trobo a la coberta del llibre. Per això ho especifico: jo només em puc fer responsable de les meves tries.

—Hi ha un personatge, en Catarella, a qui no teniu gaire estima, i, en canvi, molts lectors sí, i fins i tot per alguns arriba a ser fins i tot el seu preferit…
—[Riu.] Sí, cert. D’entrada li tinc poc afecte perquè és el que em fa dedicar més hores intentant (no sempre amb èxit) reproduir les seves intervencions, que són un festival de l’al·lolàlia: termes mal escrits o pronunciats, noms i cognoms trabucats, confusions de llocs, jocs de paraules constants… Un llenguatge propi, pràcticament, tan personal que en Màrius Serra el va batejar encertadament com a catarellès. M’hi torno boig. Representa aquella mena de parlant que adapta el material verbal a la seva imperícia amb lo lingüístic: que diu la montalbàn per “la mountain bike”, o comprativa en comptes de “cooperativa”… A tu et podria rebatejar com a Sebastopol Venecià, per exemple. Però el cert és que aquestes ocurrències una mica puerils, aquestes gracietes de Jaimito, al lector li solen fer molta gràcia, i com que el paio era viu (en Camilleri, dic, no en Catarella), a cada aventura n’augmentava la dosi. Encara sort que no va ser a temps d’escriure unes Memòries d’en Catarella, perquè m’hauria desesperat!

—Finalment, teniu una sensació d’orfandat?
—Sí i no. A mesura que s’acostava el final (a partir del 2019, diguem, quan es va morir i, per tant, ja sabíem quants títols quedaven per fer) jo m’anava preparant per al dol; però després he anat descobrint, gràcies sobretot a segells que tenen sensibilitat per a aquestes coses, que en el món editorial itàlic hi ha més variació lingüística que no em pensava, tant d’antiga com d’actual: Mencarelli (Tot demana salvació, la Segona Perifèria), Sandro Veronesi (Comandant, Periscopi), Balestrini (Els enrabiats, Manifest Llibres), Pasolini (Una vida violenta, l’Agulla Daurada), Cappellani (Tragèdia siciliana, Editorial Clandestina), la mateixa Elena Ferrante… És que a mi tot aquest material que desborda la llengua normativa em dóna la vida.

El president de l’Iran, Massud Pezeixkian, ha proclamat en un missatge a la nació el final del conflicte amb Israel, poques hores després de l’entrada en vigor d’un alto-el-foc anunciat pel president dels Estats Units, Donald Trump, però que les acusacions creuades de vulnerar-lo entre Israel i l’Iran havien posat en dubte d’ençà del primer moment. Pezeixkian considera que la treva és fruit de la “valenta resistència” de la república islàmica.

Segons que ha dit, el conflicte va ser imposat per Israel, a qui ha acusat de perpetrar atacs terroristes amb excuses falses que contradeien els esforços diplomàtics de l’Iran per a resoldre possibles “malentesos”, en referència al desenvolupament d’una suposada bomba atòmica.

Tot i reconèixer que els atacs havien causat víctimes i danys materials a l’Iran, Pezeixkian ha qualificat d’històric el “càstig” infligit a Israel, un “enemic” que, segons ell, “ha fracassat una vegada i una altra” en tots els objectius, entre els quals hi havia la destrucció de les instal·lacions nuclears iranianes.

Ha remarcat que l’operació israeliana havia deixat clar el cost elevat de qualsevol “aventura” contra l’Iran i ha aprofitat per dirigir-se als països de la regió. En aquest missatge, ha defensat la coexistència i l’estabilitat, i ha dit que els esforços de Teheran sempre estarien “al servei de la pau i l’amistat entre germans musulmans”.

Avui mateix, Pezeixkian ha mantingut una ronda de contactes amb mandataris d’uns quants països i els ha traslladat que l’Iran es comprometia a respectar l’alto-el-foc, sempre que Israel no el vulnerés.

La posició d’Israel

El ministre de defensa israelí, Israel Katz, ha dit el mateix als Estats Units: que respectarà l’alto-el-foc sempre que l’Iran també ho faci.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, havia parlat avui amb Trump per a explicar-li els atacs de les darreres hores i argumentar que havien arribat en resposta als tres míssils que havia disparat l’Iran. “No estic content amb Israel”, havia dit Trump poc després d’anunciar l’alto-el-foc i conèixer els moviments de Netanyahu.