L’Escola Catalana de Doblatge, amb seu a Barcelona, ha anunciat que tancarà definitivament a final de juliol, després de disset anys d’activitat. En un comunicat difós per Instagram, expliquen que el motiu principal del tancament és que no els renoven el contracte de lloguer del local. “Ens tanquen la parada i nosaltres ens n’anem amb la sensació que ho hem fet tan bé com hem sabut”, diuen.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Escola Catalana de Doblatge (@ecad.doblatge)

A més del problema amb el local, el centre denuncia que fa més de tres anys que manté “un no-diàleg” amb la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS), que qüestiona la relació laboral entre l’escola i els professionals que hi treballen. L’escola assegura que aquesta interpretació també afecta més centres de formació, i atribueix la situació a un “cop de cua del 155 totalment arbitrari”.

“Han estat disset anys de ganes de crear escola”, destaquen. També agraeixen la feina feta, el compromís del professorat i la confiança dels alumnes. Segons que expliquen, molts dels seus ex-alumnes treballen ara en el sector del doblatge i unes altres disciplines relacionades amb la veu. “La llavor està sembrada i a poc a poc anirà fent arrels.”

L’Escola Catalana de Doblatge va néixer el 2008 impulsada per un grup de professionals amb l’objectiu d’omplir el buit de formació en doblatge en català. Amb el temps, el centre va ampliar l’oferta formativa per incloure àmbits com la publicitat, l’accessibilitat i la ràdio. S’hi oferien cursos de durades diverses, des d’introduccions a la disciplina fins a itineraris per a la professionalització.

L’equip de govern de l’Ajuntament de Bagà (Berguedà) ha presentat una denúncia als Mossos d’Esquadra per les amenaces anònimes contra el batlle, Lluís Casas, i dos regidors. En un comunicat, el consistori diu que aquests anònims han aparegut en uns quants espais públics del municipi i també s’han enviat cartes a nom dels afectats directament a l’ajuntament.

“El govern municipal de Compromís per Bagà vol salvaguardar la integritat dels seus representants i assegurar que l’activitat política i institucional es pugui desenvolupar amb total normalitat democràtica, respecte i llibertat”, indiquen. Les cartes inclouen insults i amenaces contra els càrrecs públics.

L’executiu reitera el seu compromís amb la “transparència, el diàleg i el servei públic, pilars fonamentals de sistema democràtic”. Diuen que la denúncia respon a la voluntat “de defensar aquests valors i de garantir l’exercici lliure i segur de les funcions públiques”. Alhora, l’equip de govern rebutja qualsevol intent d’intimidació i coacció.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha demanat un informe jurídic sobre l’esquetx catalanòfob en un acte de l’Ajuntament de Barcelona. “És absolutament inadequat”, ha dit sobre l’actuació durant la sessió de control al parlament. Així i tot, ha considerat que aquest tipus de discursos no es podien combatre per la via penal.

“Certs discursos antiracistes mantenen tòpics anticatalanistes. No se’ls pot derrotar als tribunals, sinó argumentant per desmuntar aquests discursos que fan el joc de l’extrema dreta”, ha afegit en resposta a preguntes de Junts i la CUP. Vila ha explicat que es va posar en contacte amb l’ajuntament per traslladar-los el malestar ocasionat i demanar-los que s’actués.

El conseller ha qualificat l’esquetx de “representació inadequada” i “tergiversació de la realitat” en contra de la cohesió social que, a més, “reforça estereotips negatius”.

Tant la diputada de la CUP Pilar Castillejos com la diputada de Junts Mònica Sales han preguntat al govern si tenia previst de començar un procediment penal per aquest cas. Segons Sales, no n’hi ha prou de fer un piulet a les xarxes socials, sinó que cal actuar. I s’ha demanat de què servia el Pacte Nacional per la Llengua si no es feien servir les eines que tenia.

El conseller Vila ha afegit que el govern no tenia constància que la companyia que va fer l’esquetx hagués rebut recursos de la Generalitat. I ha insistit en la necessitat de confrontar els discursos que es fan passar per antiracistes i en els quals s’han infiltrat, segons ha dit, “tics que donen suport a l’anticatalanisme”.

El president de la cambra de representants dels EUA, Mike Johnson, ha instat el Departament de Justícia a fer públics els documents relacionats amb Jeffrey Epstein, el financer acusat d’explotació sexual que es va suïcidar el 2019 mentre era en custòdia federal. Aquesta demanda l’ha situat en una posició de desacord amb Donald Trump, que durant la campanya electoral havia promès de desclassificar tota la documentació.

És un dels pocs moments en què Johnson, un dels aliats més pròxims de Trump al Capitoli, s’ha desmarcat del president. La setmana passada, el Departament de Justícia va confirmar que la mort d’Epstein havia estat un suïcidi i va descartar tant l’existència d’una llista de clients com noves revelacions sobre la seva xarxa de contactes, cosa que contrariava els qui esperaven una desclassificació total del cas.

“La qüestió és molt delicada, però hauria de sortir tot a la llum perquè la gent ho jutgés per si mateixa”, va dir Johnson en una entrevista amb el podcaster ultraconservador Benny Johnson. “Estic d’acord que cal fer-ho públic.”

En la conversa, Johnson també demanava explicacions a la fiscal general Pam Bondi, que en una entrevista a Fox News havia dit que tenia la suposada llista de clients d’Epstein damunt la taula. “Ha de sortir i explicar-ho clarament a tothom”, va dir el dirigent republicà. I va afegir: “El Departament de Justícia ha de centrar-se en les prioritats importants. Cal tancar aquesta qüestió.”

Dimarts mateix, els republicans van rebutjar una esmena dels demòcrates que pretenia d’incloure en la legislació l’obligació de fer públics els arxius relacionats amb Epstein. Tot i això, la minoria demòcrata ha advertit que continuaria insistint en el cas i ha exigit que la comissió judicial de la cambra, presidida pel trumpista Jim Jordan, convoqui Bondi, la seva mà dreta i els caps de l’FBI per donar explicacions públiques.

Mentrestant, Trump ha provat de contenir el malestar creixent dins la seva base, que li retreu haver-se desdit del compromís de desclassificar-ho tot. Aquest cap de setmana, en un missatge a la xarxa Truth Social, ha escrit: “Fa un any, el nostre país era mort, ara és el més potent del món. Mantinguem-lo així i no perdem el temps amb Epstein, algú que no interessa a ningú.”

Tot i aquest intent de minimitzar la qüestió, Trump va deixar la porta oberta a publicar nous documents. “Pam Bondi ha gestionat molt bé el cas. Dependrà d’ella. Si considera que hi ha documents creïbles, que els faci públics”, va declarar abans de viatjar cap a Pittsburgh.

En declaracions posteriors a NBC News, Bondi no va voler abordar la frustració del moviment Maga i va preferir centrar-se en altres qüestions: “Lluitem plegats per protegir el país. Tenim una guerra contra les drogues, contra el tràfic de persones, contra els càrtels… Aquest és el missatge que cal transmetre.”

Quan li van demanar pel suggeriment de Trump que fes públics els documents que trobés “creïbles”, Bondi es va limitar a dir: “El nostre informe parla per si sol. Encara no he llegit tot el que ha dit avui el president.”

En la conferència de premsa que havia convocat prèviament sobre la crisi dels opioides, Bondi es va negar a respondre a cap pregunta sobre Epstein: “Avui som aquí per parlar de les morts per fentanil i del dolor de les famílies afectades. No parlarem d’Epstein.”

L’acord de la comissió bilateral sobre el nou finançament ha protagonitzat la sessió de control al president del govern, Salvador Illa. El cap de files del grup d’ERC, Josep Maria Jové, ha instat Illa a rectificar l’acord de dilluns entre la Generalitat i el govern espanyol, i a ratificar el pacte d’investidura. Si no ho fa, ERC ja ha avisat que no donarà suport al pressupost de 2026.

Al seu torn, Illa ha admès que quedava “feina per fer”, i ha defensat el pas endavant que significava l’acord de la bilateral. “Complirem els acords”, ha insistit. Per la seva banda, el president del grup de Junts, Albert Batet, ha instat els partits independentistes a fer un front comú per a reclamar el concert econòmic i la plena sobirania fiscal.

ERC i Junts han pressionat Illa –cadascú a la seva manera– després de la bilateral. L’acord entre la Generalitat i el govern espanyol per un nou finançament per a Catalunya no ha satisfet el partit d’Oriol Junqueras, que en destaca els avenços però remarca que són insuficients. En aquest sentit, Jové ha constatat que el pacte no responia a les necessitats de Catalunya, i que el govern tan sols havia de “copiar la literalitat” del text del pacte d’investidura.

Durant la sessió de control, Jové ha recordat a Illa que no era el candidat d’una comunitat autònoma sinó el president d’un país, i que defensar els interessos de Catalunya hauria de ser la seva única prioritat. D’aquesta manera, el president del grup d’ERC ha exigit a Illa que rectifiqués els acords de la bilateral, i que ratifiqués el pacte d’investidura d’ara farà un any.

“Si no, no tindrà pressupostos amb els nostres vots”, ha advertit Jové, en la línia del que ja han anat avisant uns altres quadres del partit aquestes darreres hores, entre els quals, la portaveu del grup, Ester Capella, i el portaveu del partit, Isaac Albert.

Del parlament estant, Jové s’ha encarregat de recordar a Illa que no podria comptar amb ERC si rebaixava acords. El cap de files del grup republicà creu que el president encara és a temps d’evitar el fracàs de la situació.

“Queda feina per fer, però no serà fàcil”

En resposta a Jové, Illa s’ha ratificat en els acords d’investidura, i ha garantit el seu compromís d’assolir i complir-los. Ara bé, ha admès que no seria fàcil. Sigui com sigui, ha reivindicat que no hi havia cap més acord d’una comunitat autònoma amb el govern espanyol per a fixar les bases d’un model de finançament.

A la rèplica a ERC, Illa ha defensat el pacte de la bilateral sobre el nou finançament singular i generalitzable. “És positiu i un pas endavant, és un canvi de paradigma”, ha asseverat.

Junts reclama unitat a l’independentisme

La sessió de control l’ha obert Batet, que ha reclamat unitat als partits independentistes per fer front comú i reclamar el concert econòmic i la plena sobirania fiscal. El president del grup de Junts també ha demanat una alternativa nacional per a sortir de l’atzucac.

Batet ha afegit que els grups que van investir Illa, ERC i Comuns, haurien de descartar el finançament singular i deixar de donar suport al president de la Generalitat. Batet ha conclòs que els socialistes són els “campions dels incompliments”.

En resposta al dirigent de Junts, Illa ha dit que no havia incomplert pas res, i que Catalunya tenia dret de reclamar un bon finançament. Així mateix, ha preguntat a Batet si Junts ajudaria a assolir aquest nou finançament o bé posaria entrebancs al camí.

Lloc: Biblioplatja

El jutjat d’instrucció 2 de Madrid ha obert una investigació preliminar contra Leire Díez, ex-militant socialista i coneguda com la “lampista del PSOE” pels seus vincles amb les clavegueres. La decisió, avançada per El Independiente, respon a una denúncia presentada per membres de l’escala de sots-oficials de la Guàrdia Civil.

La denúncia atribueix a Díez un presumpte delicte de tràfic d’influències. Abans de decidir si l’admet formalment, el jutge ha demanat un informe al ministeri fiscal.

Segons el relat dels denunciants, després d’abandonar la política, Díez va començar a posar-se en contacte amb persones encausades en casos de corrupció per oferir-los acords amb la fiscalia i l’advocacia de l’estat, amb la mediació de l’empresari Javier Pérez Dolset —pendents tots dos d’investigació judicial. En canvi, els va reclamar informació comprometedora sobre comandaments de la Guàrdia Civil i responsables de la fiscalia anticorrupció.

La denúncia parteix de fets exposats en una reunió enregistrada en què Díez parla amb un dels investigats per una trama que va defraudar desenes de milions d’euros en l’IVA d’hidrocarburs. La periodista ha replicat que les trobades formaven part d’un treball d’investigació periodística que, segons que ha dit, es publicarà aviat.

Mentrestant, tres jutjats més tenen damunt la taula denúncies semblants presentades per associacions afins a l’extrema dreta, entre les quals, la de l’Associació Unificada de la Guàrdia Civil, que encara no s’ha resolt.

La línia R3 ha recuperat la circulació entre Centelles i Vic, a Osona, a les 6.45. El tram va romandre tallat durant tot el dimarts arran del xoc entre un tren i un camió en un pas de les vies. L’incident va tenir lloc entre Sant Miquel de Balenyà i Hostalets de Balenyà. El xoc es va produir a baixa velocitat, ja que el maquinista havia pogut activar el fre d’emergència i no es van produir ferits. Tot i això, va ser necessari treballar durant tota la jornada per retirar el camió i el tren, que va descarrilar, i per posar a punt la infrastructura.

La Guàrdia Civil va trobar ahir el cos sense vida d’un home de 47 anys dins un vehicle que havia sortit de la carretera N-332 al terme de Pedreguer (Marina Alta). Tot indica que l’accident va passar fa uns dos dies.

El servei d’emergències 112 i la policia local van alertar el sots-sector de Trànsit de la Guàrdia Civil a les 16.43 sobre el descobriment d’un cotxe que havia sortit per la banda dreta del quilòmetre 194 d’aquesta carretera. Dins, hi havia el conductor, que era l’únic ocupant, ja sense vida.

Ara s’investiguen les circumstàncies de l’accident.

El jutjat d’instrucció 6 de Llíria (Camp de Túria) ha obert una investigació sobre la filtració i manipulació d’un enregistrament de l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) que el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va divulgar a les xarxes socials per desacreditar l’actuació de l’organisme durant l’emergència de la gota freda del 29 d’octubre.

La llamada de Aemet a la Generalitat a las 12:08 del 29 de octubre:

"No vamos a marearos con más avisos"
https://t.co/pMzX9F91Jy

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) February 12, 2025

Segons que ha avançat El Diario, la jutgessa veu indicis d’un possible delicte de revelació de secrets d’un particular i ha encarregat al Grup de Delictes Tecnològics de la Guàrdia Civil que investigui qui va tenir accés a l’enregistrament. L’àudio recollia una conversa entre una treballadora de l’AEMET i una tècnica del Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat, i, segons el criteri de la fiscalia, tenia caràcter reservat perquè es va enregistrar en el marc d’una emergència activa.

La resolució judicial també ordena d’identificar les dues dones que apareixen a la conversa per oferir-los de personar-se en la causa com a parts perjudicades. A més, requereix a l’empresa editora d’Ok Diario, el primer mitjà que va difondre l’àudio alterat, que lliuri tant la versió manipulada –publicada el 12 de febrer– com la completa. L’empresa hi figura formalment com a investigada.

Les diligències inclouen també l’anàlisi del sistema intern d’enregistrament del Centre d’Emergències, conegut per CoordCom –la “caixa negra” de la gestió de catàstrofes de la Generalitat–, per esbrinar quin és el protocol de conservació dels arxius i de quina manera es pot accedir a aquestes dades reservades.

La fiscalia ja va presentar una denúncia el 2 de juny passat, en què sostenia que l’àudio que va filtrar Presidència era incomplet i havia estat manipulat amb la intenció de desacreditar la predicció meteorològica de l’AEMET. També alertava que la conversa havia de ser tractada com a confidencial, atesa la naturalesa de la situació en què es va produir.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

La corrupció sembla una sèrie de Netflix que no s’acaba mai. Canvien els actors, es renoven les trames, però el guió és sempre el mateix: comissions, licitacions públiques manipulades i sobres sota la taula. L’escàndol del moment –que porta nom propi, Koldo– és només un nou lliurament del mateix relat fastigós. Però si alguna cosa indigna més que veure polítics traient profit del que hauria de ser un servei públic, és comprovar que els corruptors, les empreses que posen els bitllets damunt la taula, continuen operant amb impunitat, escudats darrere de patronals, fundacions i grans despatxos.

La simbiosi és perfecta entre polítics corruptes i empreses corruptores que fa dècades que saquegen l’estat espanyol amb total impunitat. De fet, el que sorprèn no és que apareguin nous casos com el cas Koldo, sinó que encara ens indignem. El cinisme ha guanyat per golejada.

Cada cop que esclata un escàndol, veiem polítics fent-se els sorpresos, empresaris mirant cap a una altra banda i tertulians parlant de “pomes podrides”. Però ningú no sembla que recordi que aquestes mossegades les paga una empresa. Són Acciona, Ferrovial, Sacyr… Grans conglomerats que fa dècades que es reparteixen l’obra pública amb el vist-i-plau –i sovint l’ajuda– dels partits.

Acciona, la joia dels Entrecanales, citada 161 vegades a l’informe de l’UCO. La família dels Entrecanales és la desena més rica d’Espanya, amb un patrimoni de 5.000 milions d’euros. Durant la dictadura de Franco van utilitzar mà d’obra esclava republicana per construir infrestructures, i en democràcia fa més de 25 anys que manipulen contractes d’obra pública. Aquesta empresa ja havia estat condemnada per formar càrtels per a manipular licitacions públiques. I, tot i això, continua rebent contractes públics.

Ferrovial, presidida per Rafael del Pino Calvo-Sotelo, tampoc no és fruit del mèrit ni de la innovació. És hereva directa del franquisme. Del Pino va ser col·locat al capdavant de la companyia per designació directa del seu pare, Rafael del Pino Moreno, que la va fundar el 1952 gràcies a un contracte amb la dictadura per a renovar les travesses de les vies ferroviàries de RENFE. L’origen de Ferrovial és inseparable de l’estructura del règim: el patriarca era cosí segon del militar colpista Milans del Bosch, i es va associar amb figures clau del franquisme: el seu cunyat Leopoldo Calvo-Sotelo, el seu cosí José María López de Letona i del Pino (ministre d’Indústria amb Franco), i Claudio Boada, president de l’INI. Aquest entramat de poder polític i econòmic ha perdurat fins avui. Ferrovial va pagar 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a CiU en el cas Palau, va finançar fundacions de tots els colors (FAES del PP, Ideas del PSOE) i va col·locar familiars de polítics després d’adjudicacions milionàries. A més, va traslladar la seva seu als Països Baixos per evitar impostos, mentre continua vivint de l’obra pública espanyola.

ACS, presidida per Florentino Pérez, és probablement l’expressió més visible de la impunitat empresarial a Espanya. No només acumula sancions i investigacions, sinó que forma part estructural del sistema. Ha estat implicada en les trames Gürtel, Púnica i la caixa B del PP, amb aportacions il·legals d’un milió d’euros, pel cap baix. Ha finançat tant la FAES de José María Aznar com la Fundació Pablo Iglesias del PSOE, presidida per Santos Cerdán. A més, ha estat multada per càrtels i manipulacions de licitacions públiques, i les seves filials són habituals en adjudicacions estatals. Florentino, més conegut com a president del Reial Madrid, representa l’empresari que mou els fils de la política mentre acumula beneficis públics sense vergonya.

OHL, la constructora de la família Villar Mir, és una altra peça clau d’aquest engranatge. El seu fundador, Juan Miguel Villar Mir, va ser vice-president del govern franquista i ministre d’Hisenda amb Arias Navarro, nomenat directament per Franco. Amb la democràcia, es va convertir en un dels empresaris més influents i protegits. OHL ha aparegut a l’agenda de Granados per donacions il·legals al PP, als papers de Bárcenas, i a la caixa B. Va finançar la fundació FAES i també va participar en l’impuls financer de Vox. L’escàndol amb Esperanza Aguirre i la venda d’un Goya al mateix Villar Mir per a evitar impostos n’és només una mostra. I el vincle amb la monarquia no hi falta: el seu gendre, Javier López Madrid, és el famós “compiyogui” de la reina Letizia.

I els polítics? Doncs hi són sempre, en un costat de la taula o en un altre. José Luis Ábalos, l’ex-ministre de Transports, implicat en la trama Koldo, va ser qui va signar contractes amb algunes d’aquestes empreses. Però tampoc és que al PP estiguin en condicions de donar lliçons: recordem la Gürtel, la Púnica, la caixa B, les fundacions finançades per ACS de Florentino Pérez… Tot això forma part d’un ecosistema corrupte transversal.

I si algú s’atreveix a assenyalar els corruptors? Silenci. Les patronals, com la CEOE, on Acciona i Ferrovial continuen essent membres destacats, es posen la mà al pit i diuen que “això perjudica la imatge del país”. No, senyor Garamendi: el que la perjudica és la vostra hipocresia. Perquè, mentre denuncieu la “inseguretat jurídica”, protegiu empreses multades per manipular mercats. Perquè, mentre reclameu menys impostos, us alimenteu dels diners públics. I perquè, mentre feu discursos sobre la “lliure competència”, tolereu càrtels que funcionen com màfies legals. Si es tanquen les portes de l’administració pública a les empreses condemnades per corrupció, mitja patronal desapareixeria.

A Espanya la corrupció no només es tolera: es premia. Es premien les empreses que falsegen concursos amb nous contractes. I es premien els polítics que callen amb càrrecs a consells d’administració. Malauradament, la ciutadania oblida ràpid amb promeses buides, mentides i enganys abans de cada elecció. Massa donacions, massa portes giratòries, massa silencis comprats.

Fins que no trenquem aquest pacte de silenci, no hi haurà regeneració. Només més episodis de la mateixa sèrie. I més misèria disfressada d’estabilitat institucional.

Si més no, en una cosa hi ha consens. Tothom està d’acord que hem entrat en una època de polarització. Assistim entre alarmats i avergonyits a un canvi del qual no ens podem desentendre perquè hi som immersos. Arreu el clima social esdevé explosiu i els criteris civilitzats –la urbanitat, el civisme i la bona educació que s’inculcaven en la infantesa–s’evaporen davant la impotència de qui es va formar sota un signe més benèvol. El fenomen és global i fa pensar si la causa no és la globalització. Des de les èpoques més remotes, les societats humanes sempre han estat geloses de la cohesió. Les famílies trigaren molt a reunir-se en clans i els clans a integrar-se en tribus. I les tribus han combatut i algunes combaten encara per conservar la independència davant entitats més abstractes com ara els regnes i els imperis. Moltes tribus vivien en un estat de guerra permanent per evitar de ser absorbides dins un estat.

La integració de pobles i races en estats composts gairebé mai no s’ha aconseguit sense violència. A conseqüència d’aquest origen, les societats heterogènies han instaurat sistemes diferencials de castes, de classe i diverses formes d’esclavatge. Amb el temps, les poblacions i les races es barregen, però amb un cost molt alt en patiment individual i alteració social. Els ideòlegs de la humanitat sense fronteres i els il·lusos que els han seguit aplicant una teoria tan contrària a l’experiència no són pas la causa de les grans migracions actuals ni de les reaccions que provoquen en sobrepassar la capacitat d’absorció de la societat d’arribada, però sí que són còmplices de la indefensió intel·lectual i la paralització pràctica en què avui es troba la majoria dels països democràtics, que per raons òbvies són els principals receptors de migrants. 

El problema és d’origen filosòfic, car els pretesos teoritzadors de la humanitat sense fronteres es comporten com a moralistes oficiosos i donen gat ideològic per llebre factual. A còpia de relativitzar les cultures i declarar-ne la igualtat abstracta contra tota evidència concreta, s’arriba a la conclusió que totes són compatibles, trasplantables i intercanviables. I d’aquesta idea caòtica de com són i com funcionen les societats, els enemics de la societat fundada en el dret, és a dir, en la legalitat i les tradicions que la feren possible, n’han tret la noció d’un dret espuri a immigrar quan es vulgui i on es vulgui. I a aquest dret fictici, d’aplicació exclusiva als països ideològicament vulnerables, els enemics de l’estat de dret hi afegeixen el contraban d’uns drets il·limitats amb què ungeixen qualsevol que aconsegueixi plantar-se pel mitjà que sigui a la societat triada, abolint-ne el dret d’admissió.

Encara que es vulgui daurar la píndola presentant-la com a necessària i fins i tot profitosa, la immigració descontrolada és un problema amb tants caps com Medusa: demogràfic, cultural, econòmic, ètic, legal, escolar, sanitari, fiscal, d’habitatge, abans d’esdevenir un problema polític. Si en darrera instància també és un problema polític és perquè la política ha esdevingut omnívora i ocupa tot l’espai social. Tanmateix, fins ara la política havia decidit d’ocultar el problema de la immigració desbocada negant-lo. En part per interès, en part per irresponsabilitat, sobretot per covardia. I els mitjans hi han contribuït convertint-se en cambra de ressonància per als interessos de les empreses que es beneficien d’una mà d’obra inexhaurible a un preu inacceptable pels autòctons. La relativitat de la misèria és un filó inestroncable per a l’explotació. És una constant de la història de l’emigració que la primera generació es sacrifica per la segona. I el sacrifici sol reeixir quan l’economia és expansiva, però en una economia contractiva o de baix valor afegit, se sacrifica també el benestar dels treballadors autòctons, que paguen amb salaris reduïts, imposts incrementats, precarietat laboral i serveis deteriorats les oportunitats dels nouvinguts. Perquè de “feines que els autòctons no volen fer” no n’hi ha. Allò que hi ha cada vegada més són feines mal pagades. Amb l’atur juvenil en màxims històrics, l’empitjorament de l’educació i l’emigració de gent qualificada, insistir en el creixement econòmic a còpia d’importar mà d’obra no qualificada és un peix que es mossega la cua fins a menjar-se ell mateix.

Els mitjans, confiscats intel·lectualment per una minoria que no representa l’opinió majoritària, han creat un ambient de por entorn del tema. Titllant d’extrema dreta tothom que gosi anomenar el problema, n’adjudiquen el monopoli a les formacions genuïnament extremes. I així és com aquestes ofertes esdevenen atractives per defecte. 

A Alemanya ha hagut de ser un canceller del centre conservador, Friedrich Merz, qui comencés a reparar la claudicació d’Angela Merkel davant aquest problema. Amb la política de portes obertes del 2015 Merkel empenyé l’AfD, llavors marginal, fins a convertir-la en la segona força del Bundestag. Ara Merz ha recuperat el control de les fronteres i ha endurit les condicions d’asil amb la intenció explícita de privar l’extrema dreta del seu principal combustible. La reacció reflexa de l’esquerra ha estat acusar-lo de dretanitzar el partit copiant l’extrema dreta. És una acusació irracional, com correspon a la mentalitat caòtica d’una esquerra que prepara el propi amortallament. 

Els problemes no són de dreta ni d’esquerra. Allò que distingeix les ideologies és la manera d’abordar-los. I la manera més irracional de fer-ho és negar-los. La principal diferència és que l’esquerra ha convertit el problema de la immigració en un tabú. De què s’estranya si cada vegada més votants del centre s’inclinen cap a l’extrem que encara el problema i es proposa de resoldre’l? Si la dreta tendeix al curtterminisme de les percepcions, és peculiar de l’esquerra negar els fets per salvar la teoria. Sols algú desesperadament escorat a l’esquerra s’atreveix a afirmar que qui no es declara d’esquerra ni de dreta és necessàriament de dreta. Aquest totalitarisme és el preludi de la dictadura.

La psicòloga Leor Zmigrod estudia el fenomen de les ideologies extremes i troba una correlació amb quatre trets psicològics. Els dos primers són els que interessen del punt de vista sociològic, car els altres dos són de caràcter neurobiològic. Es tracta, com era d’esperar, de la rigidesa cognitiva i la volatilitat emocional. Els extremistes són els qui més alcen la veu i escridassen amb les faccions garratibades. Com el llangardaix de gorgera,  inflen la gola per intimidar. Són els energúmens de tota la vida, però ara amb altaveu a les xarxes socials, a les tertúlies televisades i les seccions de comentaris dels diaris digitals. Són minoria, però desplacen molt volum acústic quan es llancen a la piscina de l’opinió pública. 

La rigidesa cognitiva caracteritza la inflexibilitat intel·lectual, la incapacitat de qüestionar les idees adquirides, revisar-les a la llum de l’experiència i canviar-les per unes de més adaptades a la realitat. És un tret dels dogmàtics que “són” d’esquerra o de dreta per tota la vida i creuen que tothom ho és i està definitivament judicat. Com més inflexible és el pensament, més s’atansa als extrems. Cal advertir, però, que detectar els factors que predisposen a l’extremisme no és substituir el binarisme dreta-esquerra per un binarisme psicològic i repartir el món entre extremistes i moderats. Zmigrod reconeix que no hi ha cap factor que permeti de vaticinar si una persona serà extremista o moderada, i encara menys si serà de dreta o d’esquerra. La formació de les creences és un procés molt complex sobre el qual no hi ha consens entre els experts. Ara, tot i que els factors fisiològics són especialment intractables, es pot influir en els psicològics per a prevenir les explosions emocionals i la rigidesa conceptual que caracteritzen l’extremisme.

Una manera de prevenir o si més no d’atenuar la polarització de la societat és educar els infants a controlar les explosions emotives que fan estralls en els adults. I una altra, flexibilitzar la percepció de la realitat, considerant seriosament les alternatives que el paradigma dominant eludeix automàticament. Un símptoma inequívoc de rigidesa cognitiva és aplicar cordons sanitaris a les idees i defensar-ho amb la ingenuïtat de monopolitzar l’ètica. La primera víctima d’aquesta rigidesa és la persona que la practica, car, a banda d’abusar de l’ètica, limita i deforma el propi pensament. Les ideologies extremes no es combaten amb anatemes ni amb la força física, sinó amb idees més complexes i més afinades. No n’hi ha prou de denunciar-les, cal refutar-les. El multiculturalisme ha quedat desmentit pels conflictes cada vegada més intractables que esclaten allà on la doctrina s’havia imposat oficiosament. Sols és qüestió de temps que s’encenguin també a Catalunya.  

 

Bloomberg · Jon Herskovitz i Soo-Hyang Choi

Sense la involucració de Corea del Nord, la guerra d’Ucraïna podria haver agafat una direcció ben diferent. El proveïment d’armes i efectius per part del règim de Kim Jong Un ha ajudat Rússia a repel·lir les incursions ucraïneses al seu propi territori, i també a reforçar els atacs implacables de l’exèrcit rus contra els pobles i ciutats del país. Com a contrapartida, és probable que Corea del Nord hagi rebut material militar rus, cosa que reforça l’arsenal d’una nació isolacionista que representa una amenaça única per a l’estabilitat de l’Àsia Oriental.

Durant anys, el president rus, Vladímir Putin, ha tractat Corea del Nord amb ambivalència, i l’ha considerada una font potencial de desestabilització i desequilibri en la vasta àrea d’influència de Rússia. Però l’aliança que ambdós països han forjat en aquests darrers anys ha permès tant a Pyongyang com a Moscou de mitigar l’impacte de les sancions occidentals que planen sobre ambdós governs.

Lluny de ser un actor secundari en la guerra d’Ucraïna, Corea del Nord ha esdevingut el proveïdor d’una proporció significativa de l’armament i la munició amb què Rússia ataca les ciutats i els pobles del país. El ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, destacà fa poc la participació de soldats nord-coreans en el dispositiu contra una incursió ucraïnesa a la regió russa de Kursk, i la va descriure com un símbol de la “germanor invencible” que uneix ambdues nacions.

Proveïdor militar clau

Corea del Nord posseeix un dels arsenals més importants del món de projectils d’artilleria i coets compatibles amb l’armament de l’era soviètica que, aquests darrers anys, Rússia ha desplegat a Ucraïna. La producció militar a Corea del Nord funciona les vint-i-quatre hores del dia; el govern ucraïnès creu que el país ha proveït ni més ni menys que un 40% de la munició total que Rússia ha fet servir a Ucraïna.

Corea del Nord és també un dels pocs països amb un ampli arsenal de tancs semblants als que Moscou ha desplegat a Ucraïna, com ara el T-54 i el T-62, cosa que significa que també pot subministrar-ne peces de recanvi a Rússia. Pyongyang també produeix míssils balístics de curt abast semblants a alguns dels coets que Rússia ha utilitzat a Ucraïna.

Les autoritats sud-coreanes estimen que Pyongyang ha desplegat 15.000 soldats nord-coreans a Ucraïna, tot i que les xifres varien. Algunes informacions suggereixen que centenars d’aquests soldats podrien haver mort en el conflicte. Al juny, el principal assessor de seguretat de Putin i ex-ministre de Defensa rus, Serguei Xoigú, anuncià que Corea del Nord enviaria 5.000 obres i un miler de sapadors per a ajudar en la reconstrucció de la ciutat Kursk, que Rússia diu que recuperà a la primavera, després de foragitar-ne les tropes ucraïneses.

Rússia, el salvavides inesperat de Corea del Nord

Per a Corea del Nord, un règim isolacionista sense un gran ventall d’aliats, el principal avantatge d’involucrar-se en la guerra d’Ucraïna és estrènyer vincles amb Rússia, una potència militar en tota regla. Quan Putin visità Kim a Pyongyang, el juny del 2024, ambdós dirigents formalitzaren un acord de defensa mútua. La visita fou la primera de Putin al país en vint-i-quatre anys. En aquest sentit, els experts creuen que Rússia ha ajudat Corea del Nord a construir dos nous destructors nord-coreans, un dels quals va ser reflotat després d’un intent fallit de llançament, i també a millorar els seus sistemes de guerra cibernètica.

El suport de Rússia també ha representat un salvavides clau per a Corea del Nord, un dels països més empobrits del món. Pyongyang necessita desesperadament aliments, energia i matèries primeres, i Rússia li’n pot proveir.

Corea del Nord rebrà prop de 20.000 milions de dòlars, en efectiu o en béns, en canvi de l’ajuda militar a Rússia, segons els càlculs de l’Institut Coreà d’Anàlisi de Defensa, finançat pel govern de Corea del Sud. Això significarà un impuls enorme per a l’economia nord-coreana, el PIB de la qual s’estimà en uns 24.500 milions de dòlars l’any 2022. Els materials i els efectius russos ajudaran a apuntalar el règim de Kim i li permetran d’expandir les seves capacitats defensives, tot estabilitzant els preus dels béns de consum i facilitant la construcció de noves fàbriques i habitatges.

El desplegament de tropes nord-coreanes a Ucraïna també permet a Pyongyang de posar a prova les seves estratègies militars contra un rival amb un arsenal semblant al del seu gran enemic, Corea del Sud. El règim nord-coreà ha enviat soldats a l’estranger en comptades ocasions d’ençà que acabà la Guerra de Corea, l’any 1953; quan n’ha enviat, ha solgut desplegar contingents reduïts, com ara, quan envià uns 3.000 militars a la guerra civil d’Angola, a final dels anys setanta i a començament dels vuitanta. Pyongyang també envià uns 800 militars i treballadors per ajudar al govern de sirià l’any 2019, segons el servei de notícies especialitzat NK News, i dugué a terme missions aèries limitades durant la guerra del Vietnam per a combatre les forces nord-americanes i sud-vietnamites.

L’ex-comandant de l’Exèrcit dels Estats Units al Pacífic, Charles Flynn, ha dit que l’ús de míssils nord-coreans a Ucraïna havia brindat a Pyongyang una oportunitat única per a provar el seu arsenal al camp de batalla i, fins i tot, per a estudiar en temps real com millorar-ne el rendiment.

Una aliança amb riscs

Les tropes nord-coreanes no han sofert mai baixes en massa en un conflicte a l’estranger. Al desembre, funcionaris del govern nord-americà digueren que prop d’un miler de soldats nord-coreans havien mort o resultat ferits a la regió de Kursk; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, situà el total de morts nord-coreans en uns 4.000 a començament de gener, una xifra que no ha estat verificada de manera independent.

Corea del Nord és un país fortament militaritzat, on l’exèrcit és present en gairebé tots els aspectes de la societat. Si les pèrdues nord-coreanes a Ucraïna augmentessin, Kim podria haver de fer front a una situació a què està poc acostumat: la pressió dels alts comandaments militars que n’apuntalen l’autoritat. També correria el risc de causar el descontentament dels ciutadans nord-coreans, molts dels quals tenen vincles familiars o personals amb les forces armades.

Fa pocs mesos, Corea del Nord reconegué que havia desplegat soldats a Ucraïna per donar suport a l’exèrcit rus, després de mesos d’ambivalència sobre la implicació de l’exèrcit del país en el conflicte, i digué que les forces de Pyongyang havien ajudat Moscou a reprendre el control de la regió fronterera de Kursk. Més tard, el règim difongué imatges de Kim agenollat al costat dels taüts dels soldats morts en la guerra, en un intent aparent de reivindicar el sacrifici que Corea del Nord havia fet per Rússia.

La incipient amistat de Kim amb Putin també pot irritar el principat aliat de Corea del Nord tradicionalment, la Xina. El president xinès, Xi Jinping, ha procurat de mantenir una posició de neutralitat sobre la guerra d’Ucraïna, i l’aliança entre Kim i Putin podria fer perillar aquesta neutralitat.

Greg Sullivan ha col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La covid persistent, la celiaquia, el dolor crònic no oncològic i les seqüeles de la pòlio ja són reconegudes com a malalties cròniques. Ho recull el Pla Operatiu 2025-2028 de l’Estratègia per a l’Abordatge de la Cronicitat fet pel Ministeri de Sanitat espanyol.

Aquest reconeixement oficial és important perquè significa unificar els protocols d’actuació mèdica. Fins ara, aquestes malalties eren en una mena de llimbs i l’assistència variava molt segons el metge de torn. “Fins ara no es tractava tothom de la mateixa manera. Això farà que es posin les piles a l’hora d’acompanyar els pacients de manera més coherent”, detalla Sílvia Soler, portaveu del col·lectiu d’afectats de la covid persistent.

Així, la consideració de malalties cròniques comporta la creació de protocols específics de seguiment, ajuda a reforçar el paper de l’atenció primària i la coordinació amb serveis socials o educatius.

Els afectats per les malalties esperen que aquest reconeixement també ajudi a desencallar determinats procediments legals o judicials. Per exemple, que sigui més fàcil que, a un pacient amb covid persistent o celiaquia, li aprovin una baixa laboral.

En el cas particular de Soler, tot i que ha intentat de reincorporar-se al món laboral, no ha pogut a causa dels dolors que té, i per això continua de baixa laboral. El metge de capçalera li va dir que demanés la incapacitat absoluta, però la seguretat social li l’ha denegada, i ara està pendent de judici, que es farà el gener de l’any que ve. “Esperem que ara els judicis siguin més dolços”, diu, tot i que assegura que hauran de batallar igualment.

Irene Puig, portaveu de l’Associació Celíacs de Catalunya, celebra que a partir d’ara tinguin més facilitat per a accedir a baixes, prestacions i ajuts associats a l’àmbit laboral. “Encara que, del punt de vista clínic, la malaltia celíaca ja es considerava una patologia sistèmica de llarga durada, fins ara no existia un reconeixement legal i administratiu oficial dins el sistema nacional de salut”, explica.

A més, creuen que és un pas important per a avançar cap al finançament dels productes sense gluten, una reivindicació que ve de lluny i que vol equiparar-se amb els ajuts econòmics que reben els celíacs en uns altres països. “Ens fa patir que molts celíacs, per por de no poder pagar aquests preus, no segueixin de manera estricta la dieta. Es pot arribar a complicar molt la situació, i els budells se’n ressenten molt”, lamentava Puig en un article de VilaWeb. Per això, creu que el fet de reconèixer la celiaquia com a malaltia crònica ajudarà a reivindicar el tractament dietètic sense gluten com a mesura finançable: “No significa necessàriament que s’apliqui, però és un pas endavant”, detalla.

El preu de ser celíac, una situació insostenible: “Si el nen surt celíac, ens arruïnarem”

Una etiqueta per a fer visible la covid persistent

“Hi ha molts metges que encara no saben què vol dir tenir covid persistent”, diu Soler, que destaca que l’etiqueta de “malaltia crònica” ajudarà en el diagnòstic de la malaltia. Atès que la covid persistent encara no té tractament, Soler creu que és molt important que sigui reconeguda com a malaltia crònica.

La covid persistent és una malaltia que afecta tots els qui tenen símptomes del coronavirus més de dotze setmanes després d’haver-se infectat. Es calcula que un 10% de les persones amb la covid-19 desenvolupen símptomes persistents, majoritàriament, dones entre 45 anys i 50. Tanmateix, és una malaltia infradiagnosticada, perquè té dos-cents símptomes diferents, que es poden confondre amb uns altres problemes de salut, per això no hi ha xifres concretes d’afectats. Per exemple, moltes vegades, es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya. S’estima que hi ha uns 400 milions d’afectats de la covid persistent a tot el món.

“La covid persistent t’acaba causant una mort en vida”

S’ha tornat habitual que les paraules es deformen fins a perdre el significat original per servir interessos polítics espuris. “Deportació” és un d’aquests termes que l’extrema dreta, com veiem a Torre-Pacheco, ha segrestat del llenguatge tècnico-legal per convertir-lo en una arma política de primer ordre. I el fet més preocupant no és tan sols que ho facen ells, sinó que una part de la població aparentment moderada i raonable comence a trobar acceptable i legítim aquest discurs tan descarnat.

La deportació, en el significat original, és un procediment legal molt específic d’expulsió del territori d’un estat, una forma administrativa. Però l’extrema dreta ha aconseguit de transformar la paraula en un concepte emotivament carregat que fa pensar en la duresa del poder estatal, una capacitat de decisió ferma, evocadora de l’ordre i de solucions aparentment senzilles a problemes complexos. En tot això no hi ha res casual. Ben al contrari, forma part d’una estratègia meticulosament dissenyada per normalitzar allò que és inacceptable.

El primer pas d’aquesta estratègia sempre consisteix a magnificar davant l’opinió pública casos en principi inqüestionables, com ara el fet que hi ha delinqüents estrangers reincidents que han de ser deportats. Però el segon pas consisteix a ampliar la categoria i anar més enllà: “Els que no tenen papers, tots deportats” diuen. Si no tenen papers… pensa molta gent, aleshores. I, arribats en aquest punt, tant se val si l’estranger ha comés delictes o és un ciutadà exemplar. El tercer pas, definitiu –que és el que ja fa Donald Trump–, és redefinir constantment qui mereix viure ací i qui no. Fins que la frontera entre “nosaltres” i “ells” que ens fabriquen esdevé tan fluida que pot incloure qualsevol grup que no encaixe en la visió homogeneïtzadora del moment.

És evident que hi ha ciutadans que, sense considerar-se racistes ni extremistes, comencen a mirar-se la idea de les deportacions com una possible resposta a allò que perceben com a problemes irresolts: la manca d’habitatge assequible, la precarietat laboral, la degradació d’alguns barris, la inseguretat, la sensació generalitzada de pèrdua de control sobre l’entorn. És comprensible, ho puc entendre, que la recerca de respostes porte fins ací, però és precisament ací on rau el parany més sofisticat de l’extrema dreta.

Perquè aquests problemes que he esmentat –o molts altres, fins i tot no haver aconseguit encara la independència de Catalunya– són problemes reals i greus, però no els ha originats el fet que hi haja més població estrangera o menys. La crisi de l’habitatge respon a polítiques especulatives de dècades i a la manca crònica d’inversió pública en habitatge social que han explotat arran de l’augment de la població per l’emigració, els expats i el turisme. La precarietat laboral és fruit de les successives reformes laborals que han rebaixat –constantment i de fa dècades– els drets dels treballadors. La degradació urbana és conseqüència de la desinversió crònica en serveis públics i en polítiques de cohesió social. La inseguretat té molt a veure amb la incapacitat del model policíac actual.

La clau del problema està en el fet que reconèixer aquestes causes implica inevitablement qüestionar els models econòmics i les polítiques públiques d’aquest quart de segle XXI. I no ens enganyem: és molt més simple –i sobretot molt més útil per als qui tenen el poder real– que, en compte de criticar els nostres dirigents i el sistema en què som immersos, ens dediquem a trobar un culpable entre els més vulnerables. I és d’aquesta manera que, de sobte, problemes estructurals que requereixen solucions complexes i costoses es transformen màgicament en simples qüestions d’ordre públic que ara ens diuen que es poden resoldre amb autobusos, avions i policies. Ves per on.

Tanmateix, el pitjor risc no ve dels qui promouen obertament aquests discursos –que solen ser extremistes que acaben descarant-se en un moment. El risc més gran són tots aquells que hi “juguen”, o que els troben parcialment acceptables, o que diuen que cal reconèixer que tenen una part de raó. Perquè la història ens ha ensenyat que els règims autoritaris no arriben mai al poder un dia, de colp, sinó a còpia d’anar normalitzant gradualment idees que inicialment semblaven socialment impensables; idees que, amb el pas dels anys, les mateixes persones que temps enrere les trobaven una aberració, les accepten amb una naturalitat esborronadora.

La qüestió, finalment, és molt simple: si admetem el principi que alguns éssers humans són expulsables, admetem implícitament que la dignitat humana no és universal sinó condicional. És tan greu com això. I si és condicional, aleshores la gran pregunta és qui les decideix, les condicions? Qui defineix què significa “ser dels nostres”? I la resposta a aquesta pregunta –sobre això, enganyar-se és d’il·lusos– és sempre la mateixa: qui té el poder en cada moment.

Les deportacions, doncs, no són una qüestió migratòria. Les crides a les deportacions són l’expressió d’una manera de concebre la societat basada en l’exclusió, la por i la jerarquització dels drets humans –drets que deixen de ser universals i passen a ser per a uns sí i per a uns altres no. I una societat que normalitza l’expulsió d’alguns grups –tant hi fa de quins i d’acord amb què– esdevé inevitablement menys segura per a tothom, perquè es torna menys previsible.

En veient aquest panorama, jo sóc de l’opinió que ara que encara hi som a temps no ens podem permetre la passivitat intel·lectual ni moral. I que, per tant, cal denunciar amb claredat i sense embuts que les deportacions en massa constituirien una violació flagrant dels drets humans, a més de ser una acció política que s’ha demostrat ineficaç i costosa en el passat i un precedent autoritari inacceptable en una democràcia.

Ara, dit tot això, calen solucions urgents. Calen solucions als problemes reals que preocupen els ciutadans, aquells que no es resoldran amb deportacions, però sí amb polítiques públiques valentes i decidides: habitatge social, lluita contra la precarietat, inversió en serveis públics, promoció de la cohesió social. Calen solucions que no es limiten simplement a cercar culpables entre els més febles per a protegir els poderosos, sinó que s’encaren amb els poderosos per desemmascarar les causes estructurals dels problemes. O qui us penseu que està més content que, de sobte, la causa de tots els nostres maldecaps ja no siga el règim sinó els magribins?

 

PS1. A Luxemburg, ahir es van veure dues vistes importants sobre l’amnistia i, més en general, sobre la causa de la independència de Catalunya. Josep Nualart Casulleras les va seguir en directe i ens en fa aquest resum: “Un dubte seriós sobre l’amnistia s’apodera de la gran sala de Luxemburg”.

PS2. Els extremismes, a voltes, aconsegueixen l’efecte contrari del que pretenien, precisament per la rudesa de la seua actuació. És el cas del grup de supremacistes “llatines” que fa que molts catalans d’origen llatinoamericà isquen públicament a defensar la llengua catalana. Us ho expliquem en aquest reportatge.

PS3. Enguany la manifestació de la Diada tornarà a ser descentralitzada, amb manifestacions a Barcelona, Girona i Tortosa. Us ho expliquem tot en aquest article.

PS4. Estem agraïts de qualsevol aportació que pugueu fer a VilaWeb. Però una subscripció anual té un impacte molt més gran: ens permet d’invertir amb més força en el periodisme valent i essencial que necessitem. Gràcies.

Sovint els pactes i acords polítics prenen el nom dels seus signants, com el Briand-Kellogg o el Ribbentrop-Molotov. Alguns altres fan referència geogràfica al lloc on es van establir les bases programàtiques, com el de Tortosa o el de Sant Sebastià. Però a la política catalana hi ha un pacte que es coneix pel nom de l’hotel on es va segellar. Parlem de l’entesa signada entre Convergència i Unió i el Partit Popular, gràcies a la qual aquesta permetia l’elecció de José María Aznar com a president del govern espanyol, amb un acord d’investidura que implicava la supressió del servei militar, millores en el finançament i l’assumpció de les competències de trànsit per part dels Mossos d’Esquadra, entre més qüestions. L’acord es va segellar el 28 d’abril de 1996, amb un sopar servit al Saló Anglès de l’establiment hoteler.

Un dels forjadors del pacte, el president Jordi Pujol, escriu a les seves memòries: “Amb Aznar vam decidir que havíem de fer públic i de manera protocol·lària l’acord, i que ell vindria aquest cop a Barcelona. Ens vam trobar per sopar a l’hotel Majestic del passeig de Gràcia amb les dones respectives i molta gent d’una i altra força política. Hi van haver fotos, brindis, encaixades de mans. Per al meu gust, tot plegat molt excessiu. Se’m va escapar. L’hotel va acabar donant nom a l’acord: el pacte del Majestic.” A banda d’escenificar-hi el pacte, l’hotel havia estat el tradicional quarter general de CiU en unes quantes nits electorals, reforçat per l’estreta amistat de Pujol amb els Soldevila, la família propietària. Però els vincles de l’emblemàtic establiment del passeig de Gràcia amb la història del país no comencen ni s’acaben pas aquí.

1918: s’alça el teló

De fet, es pot dir que la història ha travessat el Majestic d’ençà que el 1918 l’empresari d’origen piamontès Ércole Cacciami, que ja regentava el Gran Hotel Inglaterra, inaugurà el primer edifici construït expressament de nova planta com a equipament hoteler de la ciutat, en una de les artèries més distingides de la ciutat en creixement, el passeig de Gràcia, entre els carrers de València i Mallorca. L’Hotel Majestic Inglaterra s’enorgullia no tan sols de les seves sis plantes, amb cent cinquanta habitacions, sinó dels seus salons, on el 21 de novembre de 1918 es va celebrar la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial. Organitzat per la Societat d’Amics de França, presidida pel polític Pere Rahola, va convocar cinc-cents convidats en un banquet on es va servir consomé Victòria, llenguado Marne, filet de vedella Piave i capó rostit Wilson, i els himnes, els discursos, els brindis amb xampany i el ball s’allargaren fins a altes hores de la nit. Aviat, l’hotel va acollir hostes famosos, com l’actriu Sarah Bernhardt o la reina Victòria Eugènia, però també noces burgeses i un públic nombrós atret per la seva orquestra de jazz i els anomenats “Tes dansants”.

Amb l’Exposició Internacional de 1929, es pot dir que el prestigi del Majestic el situà com un dels preferits dels hostes estrangers que visitaven aquella ciutat que s’obria al món, al costat del Ritz i el Colón. Fou en aquella mateixa època que l’industrial Martí Casals Galceran, que era propietari de l’edifici contigu a l’hotel, el número 68 del passeig de Gràcia, adquirí l’hotel amb la voluntat d’ampliar-lo unint els dos edificis. Un propòsit que l’existència d’un contracte d’explotació de l’hotel a nom d’una societat anomenada Majestic Hotel Inglaterra, S.A. evità de fer efectiu fins passats més de vint anys, després d’una guerra i una sentència del Tribunal Suprem que declarà extingit el contracte. Fou llavors que la família Soldevila-Casals –la filla de Martí Casals es va casar amb l’empresari Oleguer Soldevila Godó– es posà al capdavant del negoci, i fins avui dia.

L’empremta de Lorca i dues guerres

L’any 1935, l’hotel hostatjà durant tres mesos el poeta granadí Federico García Lorca, que aprofità la representació de diverses obres i l’estrena absoluta de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, amb la seva amiga Margarida Xirgu, per fer una llarga estada a la ciutat, on, com assegura el periodista i estudiós lorquià Víctor Fernández, va viure, va escriure i va estimar. Durant aquells dies, Lorca escrivia febrilment, com demostra el manuscrit en paper de carta de l’hotel Epitafio a Isaac Albéniz, que recità davant la tomba del músic a Montjuïc, es retrobà amb el seu gran amic Salvador Dalí, que li presentà una engelosida Gala, va viure una història d’amor d’anades i vingudes amb Rafael Rodríguez Rapún, i va rebre l’homenatge dels escriptors catalans en un banquet que es va fer, precisament, al Majestic, amb parlaments de Carles Soldevila, Joaquim Ventalló, Cipriano Rivas Cherif i ell mateix. Lorca no va tornar mai més a Barcelona: l’any següent fou assassinat en els primers compassos de la guerra del 36-39. El Majestic no fou immune al conflicte. Posat sota la intervenció de la Generalitat, va acollir de manera provisional el consolat soviètic, dirigit per Vladímir Antónov-Ovséienko, i el Comissariat de Propaganda, amb Jaume Miravitlles al capdavant, hi allotjà visitants estrangers solidaris amb la causa republicana i corresponsals que cobrien el conflicte. L’existència de telèfon i telègraf a l’establiment fou clau perquè hi visquessin i hi treballessin periodistes i reporters gràfics com Ernest Hemingway, Robert Capa, David Seymour, Diana Forbes-Roberston, Martha Gellhorn i Herbert Matthews. Cap al final de la guerra, també s’hi allotjà l’escriptor Antonio Machado, amb la seva família.

Federico García Lorca, al centre, amb els assistents al banquet organitzat el 1935 al Majestic (fotografia: Fundación Federico García Lorca) Esborrany de 'Epitafio a Isaac Albéniz', escrit per Federico García Lorca en paper del Majestic (fotografia: Fundación Federico García Lorca) Federico García Lorca intervé en el banquet celebrat en el seu honor al Majestic (fotografia: Fundación Federico García Lorca).

Recuperada la propietat pels Casals-Soldevila, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’arrenglerament del règim franquista amb l’Eix nazi-feixista van fer que, per raons de prudència, l’hotel amagués l’Anglaterra del seu nom, fins a la seva desaparició total. De fet, el conflicte europeu va fer que el Majestic visqués un episodi històric, una evasió cinematogràfica, protagonitzada per dos polítics belgues: el primer ministre, Hubert Pierlot, i el ministre d’Afers Estrangers, Paul-Henri Spaak. Exiliats arran de la invasió nazi i la capitulació del rei dels belgues, van ser retinguts a la frontera, quan miraven de fugir cap a Londres. Les autoritats franquistes els van instal·lar al Majestic, on eren vigilats per dos agents de policia mentre aclarien la situació. L’afusellament del president Lluís Companys i la visita imminent de Heinrich Himmler a Barcelona va portar els dos dirigents belgues a traçar un pla de fuga, en el qual va tenir un paper destacat l’home de negocis Maurice Hening, artífex de la fugida i conductor de la camioneta que va portar els dos homes fins a Lisboa. Pierlot va tornar a governar Bèlgica després de la guerra i Spaak va esdevenir un dels pares de la Unió Europea.

Hotel d’art i gastronomia

La nova etapa amb Soldevila i la seva esposa Maria Esperança Casals Carbó al capdavant va significar la unió definitiva de propietat i gestió, i també de les dues finques, amb una renovació total de l’establiment hoteler, que esdevingué una referència en luxe i gastronomia. Després dels jocs olímpics, i amb l’arribada de la tercera generació, es renovaren les habitacions –que es reduïren en nombre i s’ampliaren en comoditats–, es va crear l’emblemàtic bar, amb piano, lloc de trobada i conversa de la ciutat, i s’inaugurà un restaurant avui dia encara enyorat: el Drolma, del desaparegut xef Fermí Puig, amb el maître més britànic de la ciutat, Alfred Romagosa, a la sala, i que va ser el primer restaurant d’hotel que va rebre una estrella Michelin. L’any 2008, el Majestic es va convertir oficialment en hotel de 5 estrelles Gran Luxe, amb una nova renovació l’any 2013, amb parets i sales decorades amb obres d’Antoni Tàpies, Joan Miró, Eduardo Chillida, Antonio Saura, Josep Guinovart, Albert Ràfols Casamada, Jaume Plensa i Miquel Barceló.

Després de celebrar el centenari l’any 2018, el Majestic Hotel&Spa continua en mans dels Soldevila-Casals, i es manté com un referent hoteler de la ciutat, amb dues-centes cinquanta-vuit habitacions, de les quals quaranta-cinc són tipus suite de diferents categories, incloses les anomenades “penthouse”. En l’apartat gastronòmic, el xef Nandu Jubany supervisa la proposta gastronòmica juntament amb el xef executiu David Romero, amb el restaurant Solc com a espai on tastar els productes de l’horta familiar dels propietaris al Maresme, d’on també prové el vi Cau d’en Genís – Cuvée Majestic, elaborat per Alta Alella per a l’establiment. El restaurant, l’spa i la terrassa amb vistes de tres-cents seixanta graus sobre la ciutat –amb la Sagrada Família pràcticament a tocar– són espais oberts a la ciutat d’un hotel que, en més de cent anys, ha estat escenari de pactes polítics i creacions culturals.

L’esquetx catalanòfob del muntatge teatral Esas latinas, de la companyia Teatro Sin Papeles, continua portant cua. La indignació ha anat creixent en diversos àmbits, i hi ha immigrants llatinoamericans que han alçat la veu per assenyalar la distorsió de la realitat que implica l’obra. Per exemple, un compte d’X anomenat Rapsòdia ha publicat aquests dies desenes de vídeos –no necessàriament relacionats amb la polèmica– en què llatinoamericans reivindiquen la importància d’aprendre el català i responen a situacions de catalanofòbia. Darrere d’aquest compte, hi ha una immigrant veneçolana que és a Catalunya d’ençà del 2016 i que explica que va rebre el vídeo de la polèmica “com un cop de puny a l’estómac”. Com ella, més llatinoamericans denuncien, a partir de les seves vivències, l’espanyolisme disfressat d’antiracisme que transmet l’esquetx.

Una realitat capgirada

Una de les coses que més destaquen els llatinoamericans indignats amb el vídeo és com capgira la realitat, que pretén fer creure que la discriminació lingüística la sofreixen els castellanoparlants. Per exemple, hi ha un moment de l’obra en què un metge catalanoparlant no vol traduir un informe a una immigrant llatinoamericana, que no l’entén del tot. “El gag és un insult en molts sentits”, assenyala Daniel Herrera, de vint-i-cinc anys, nascut a Colòmbia. “No només s’inventa situacions, a sobre es va fer en la presentació de l’informe de discriminacions, on s’indica precisament que gairebé el 100% de discriminacions lingüístiques a Barcelona són per parlar en català. És com si en la presentació d’un informe sobre violències masclistes es fes un gag sobre denúncies falses o sobre dones que maltracten homes. El que han denunciat és, precisament, el que viu diàriament la gent que parla sempre en català. Crec que la majoria d’immigrants hi coincidim: no hem tingut mai problemes per parlar castellà a Catalunya. A banda del racisme, les discriminacions que visc s’han accentuat des que vaig prendre la decisió de parlar sempre en català. Aquests activistes que veuen tantes opressions i privilegis, però no veuen els seus propis, em fan molta ràbia. Els recomano que provin de parlar català sempre i a tot arreu, a veure si canvien de parer.”

Daniel Herrera, de vint-i-cinc anys.

Rapsòdia, que vol mantenir l’anonimat per qüestions laborals, hi coincideix: “Si vius a Catalunya, saps que la situació que plantegen és mentida. Quan tramites papers en l’administració pública espanyola passa tot el contrari: la gent et parla sempre en castellà. I vaig al metge i em trobo que parlen castellà. Jo mantinc el català i em continuen parlant en castellà, i a vegades no entenen del tot el català. Em va fer la sensació que les persones de l’obra havien migrat a algun lloc com Madrid i que s’havien informat sobre Catalunya amb el que diuen els mitjans espanyols.”

Evelin Chuquimarca, de quaranta-un anys i provinent de l’Equador, també ha viscut situacions similars. “Vaig sentir una barreja de tristesa i indignació quan vaig veure el gag. Potser algú ha viscut aquestes situacions, però jo no, i conec gent llatinoamericana que tampoc. De fet, als espais institucionals –estrangeria, policia nacional…– sempre se m’han adreçat en castellà, i a més he rebut un tracte dolent en alguns casos. Al CAP, la metgessa parla castellà amb mi, i una infermera que se m’adreçava en català un dia se’m va disculpar per parlar-m’hi. Li vaig dir que jo volia que m’hi parlés, que així el podria aprendre!”

Evelin Chuquimarca, de quaranta-un anys.

Juan Ángel Maccagno, de vint-i-vuit anys i nascut a l’Argentina, i Mateo Cantor, un colombià de vint-i-set anys que en fa sis que és a Igualada, tampoc no han viscut mai situacions com les que descriu l’esquetx, ni ells ni les seves famílies. “El gag em va produir una tristesa profunda i em va fer empipar. Contrasta totalment amb l’experiència que la meva família ha tingut. Mostra una situació que no és real, les estadístiques diuen que l’ús social del català baixa perillosament”, diu Maccagno.

Juan Ángel Maccagno, de vint-i-vuit anys.

“El gag desacredita la realitat d’altres migrants llatinoamericans com jo”, afegeix Cantor. “La meva experiència ha estat molt diferent. Si als catalanoparlants els costa trobar metges que parlin la seva llengua, com és que, miraculosament, els migrants llatinoamericans ens trobem amb metges que ens discriminen per no parlar català? També conec experiències properes de gent que és contractada sense saber parlar català, al contrari del que es diu a l’obra. De racisme, n’hi ha a tot arreu i és possible que algú s’hagi trobat en una situació discriminatòria, però trobo difícil que situacions d’aquesta mena es produeixin sovint.”

Mateo Cantor, de vint-i-set anys. Primers contactes amb la llengua

Tots els protagonistes d’aquestes històries parlen català: alguns han après la llengua de petits i uns altres, d’adults. Daniel Herrera i Juan Ángel Maccagno ho van a l’escola pública a què van arribar de petits, a Vic i Valls, respectivament. “Vaig passar per una aula d’acollida i parlava català amb tots els meus companys, fins i tot, els immigrants llatinoamericans, perquè així és com socialitzem a Vic”, recorda Herrera. “L’escola pública ens va obrir totalment les portes, i sempre que en parlem a casa ens emocionem. La professora de P4 convidava la meva mare a venir a les excursions en què visitàvem la Sagrada Família o als tallers de panellets o de coca de Sant Joan. Els meus pares han après català amb els cursos del Consorci i sempre han demanat que no els canviïn la llengua, malgrat que tothom ho fa”, explica Maccagno.

En canvi, la resta d’experiències narren un aprenentatge en l’edat adulta. “Quan treballava com a sociosanitària, vaig conèixer un home d’origen murcià que em va dir que era molt important que parlés català, perquè implicava respectar el lloc on vivia. Jo m’hi llançava i ell em corregia. No va ser fàcil. No és veritat que si parles castellà parlaràs català de seguida, no hem de menysprear la llengua catalana i obviar que implica una dificultat”, explica Rapsòdia.

“Els serveis socials t’ofereixen un servei de primera acollida amb cursos de coneixement sobre la societat catalana i sobre el món laboral, així com cursos de català gratuïts fins a cert nivell. Després vaig voler continuar, pagant-los jo, i també vaig tenir dues parelles lingüístiques que em van ajudar a perdre la por”, recorda Mateo Cantor. Evelin Chuquimarca va tenir un primer contacte amb la llengua per mitjà de la música: “Jo sabia que aquí es parlava una altra llengua, però no l’havia sentida! Vaig escoltar música en català i vaig decidir aprendre’l per entendre’n les lletres. Llavors tenia temps, perquè estudiava un màster i tenia un visat d’estudiant, però quan vaig decidir de quedar-m’hi a viure em vaig quedar sense papers. No tenia temps ni accés fàcil per a continuar estudiant català i feia feines en negre.”

Entrebancs per a aprendre català

Malauradament, migrar moltes vegades implica passar per situacions complicades, i massa sovint les institucions no posen les coses fàcils per a la integració. En el cas del català, entitats com Top Manta han denunciat nombroses vegades que hi ha dificultats per a accedir a cursos de català. Demanen que se simplifiquin els processos d’inscripció, que apliquin la matrícula viva durant tot el curs i que augmentin l’oferta de cursos i horaris. “És cert que moltes persones migrants, sobretot en situació precària, ens trobem traves per a aprendre el català. Fem jornades laborals llargues i rotatives i tenim dificultats per a accedir a cursos, que s’omplen de seguida”, afegeix Chuquimarca. “Cal facilitar que les empreses ofereixin classes de català dins l’horari laboral, que tinguin un suport econòmic dirigit a això.”

Els immigrants també es troben sovint amb uns altres obstacles, que tenen a veure amb la barrera que significa la llei d’estrangeria. “Estrangeria té una demanada insostenible i amb cites impossibles d’aconseguir. Aquesta és la raó que fa que els migrants ens trobem amb dificultats per a accedir als tràmits de residència i documentació. El català no és un requisit, el que sí que és un problema greu és la incoherència de les lleis d’estrangeria, la burocràcia i el temps que es triga a donar resposta a qualsevol tràmit. M’he hagut d’esperar cinc anys per tenir permís de residència i treball”, denuncia Cantor. “Però, evidentment, no és pas racista demanar el català. És racista la gent de dreta i extrema dreta que s’aprofita de la situació, però potser l’únic privilegi amb què arribem els migrants llatinoamericans és el lingüístic. Aprofitar-se de l’excepcionalitat que hi ha a Catalunya per la presència del castellà és opressió.”

El racisme que sofreixen, doncs, és lluny de la qüestió del català. “Diuen que exigim català als immigrants pobres i no pas als expats, però això és mentida”, diu Herrera. “Tampoc no assenyalen el racisme que implica fer l’acollida a immigrants no castellanoparlants en castellà. Per què el català sempre ha de ser simpàtic perquè no se’l continuï menystenint? Denunciar la catalanofòbia no és racisme. Sí que cal assenyalar que la situació de minorització i de diglòssia fa que aprendre català de manera orgànica sigui complicat. La meva mare no parla català perquè li fa vergonya, no té prou temps i perquè pots viure perfectament a Catalunya sense parlar-lo, tot i que espero que faci el pas. Però l’entén perquè companys de feina no li van canviar la llengua. Igual que el meu padrastre, que diu que si tothom li parlés en català ja en sabria. Hem d’aprendre a diferenciar qui no vol entendre o aprendre de qui té dificultats, pel que sigui, però també hem de traçar una línia vermella amb qui en fa befa.”

De fet, un altre entrebanc habitual que es troben molts immigrants a l’hora d’aprendre la llengua és que ningú no els la parla. “Donar per fet que a una persona, per la seva aparença o accent, se li ha de deixar de parlar català, això sí que es pot considerar racisme”, diu Maccagno.

El valor d’aprendre la llengua

Rapsòdia assenyala que alguns posicionaments sobre la llengua no neixen de l’odi o la catalanofòbia explícita, sinó d’un espanyolisme que ja ha actuat abans no arribessin al país. “Hi ha persones que arriben aquí pensant que arriben a Espanya. Sobretot, en el cas de persones sud-americanes, hi ha un pensament colonial i colonitzat. Franco va fer molta propaganda a Llatinoamèrica sobre la mare pàtria… A més, miren televisions espanyoles quan són aquí, i molts compren el seu discurs. Hem de trobar la manera d’explicar-los per què és important parlar català a Catalunya, per tal que no es posin de la banda colonialista. Crec que a vegades es fan discursos massa elevats a persones que encara no tenen coneixement sobre tot això.”

Maccagno creu que cal un canvi de mentalitat. “El català no és una llengua minoritària, és una llengua minoritzada que cal protegir. Hi ha gent que no vol entendre que és la llengua pròpia de Catalunya. No es pot pretendre venir aquí i no parlar-lo, igual que si vas a Alemanya no t’estranyarà que la gent et demani alemany.”

Evelin Chuquimarca conclou que tot aquest debat no va de refusar la diversitat, sinó de posar límits quan es falta el respecte a la llengua. “Quan vas a un lloc, has d’informar-te. Defenso el dret a emigrar, a ser acollides amb dignitat, i també el dret dels pobles a protegir la seva llengua. El català no oprimeix, a mi m’ha obert portes. Allò que realment oprimeix és la desigualtat.” “Catalunya som nosaltres, també, els qui volem viure en català, que no som rics, ni blancs, ni privilegiats”, conclou Cantor. “Obres com aquesta desacrediten els nostres esforços, camins i lluites per a tirar endavant en un país diferent.”