Vivim la desfeta de la Françafrique. Quatre segles després d’haver colonitzat un país africà per primera vegada, l’ex-metròpoli es retira. L’exèrcit francès ha estat obligat a anar-se’n de la majoria de les seves bases militars al continent negre. Ha passat a Mali, Burkina Faso, Níger, Txad, Gabon, República Centreafricana, i és en procés a la Costa de Vori i el Senegal. Les relacions amb Algèria passen també un moment complicat.

L’aparent enfonsament, com un castell de cartes, de la Françafrique, l’opaca i corrupta xarxa de negocis i influències polítiques i militars neocolonials, propicia rellegir els reportatges anticolonials que va escriure Georges Simenon (Lieja, Bèlgica, 1903) els anys trenta del segle passat. Són un bon exemple de gran reportatge periodístic de viatges que, en el seu moment, van causar força polèmica a l’orgullosa França.

Són uns texts molt interessants, clarividents i valents, il·lustrats amb fotografies preses per ell mateix, en què defuig qualsevol temptació d’exotisme, que odiava tant o més que el turisme i la visió del món que ja es començava a imposar. “Considero el turista enemic del món sencer, perquè ho va pervertir absolutament tot. A més a més, va fer que totes les ciutats s’assemblessin a totes les ciutats. Fos a França, l’Argentina, el Brasil o el Perú”, deia.

Tot i que no és capaç d’evitar expressar en alguns moments un to de superioritat racial envers els negres, ben propi de la visió que la majoria dels blancs europeus sentien quan trepitjaven el continent negre, carrega amb bala i sense embuts contra els estereotips colonials i revela l’explotació, el menyspreu, l’esclavatge cínicament encobert o els abusos laborals i sexuals, que eren la norma de comportament entre els blancs colonials.

Recorregut del viatge de Simenon (disseny: Julie Scobeltzine/Editorial Omnibus). L’Àfrica ens diu, merda!

La frase “un negre per travessa, un blanc per quilòmetre” per a calibrar què havia representat en vides humanes la construcció del ferrocarril del Congo és, a la vegada, una bona síntesi que defineix el colonialisme en la seva suposada i enganyosa època d’esplendor. També cal tenir present que, quan es publiquen els seus articles, l’imaginari popular encara conservava el record dels zoos humans que s’havien organitzat a París en què s’exposaven famílies africanes en públic, com si fossin ximpanzés, girafes o elefants.

Simenon va ser un viatger infatigable que va recórrer mig món carregat de curiositat per tot allò que veia i l’envoltava. Al continent negre va descobrir un món completament nou que no tenia res a veure amb el relat oficial i popular que li havien venut. I ho demostra i descriu fins als més mínims detalls, però ben significatius. Se centra en l’arrel humana d’allò que veu.

El gran reportatge, deia Simenon, és als antípodes de les descripcions exòtiques de Pierre Lotti o les postals sentimentals de Pierre Benoit. Anys després declararia que per a ell el reportatge era “trobar l’home”. “Jo no em vaig tornar anticolonialista a l’Àfrica. Sempre ho havia estat. Simplement, perquè el colonialisme és un atemptat contra la dignitat de l’home.”

Propaganda de l’exèrcit colonial.

Els seus articles van revelar una veritat oculta que ningú no volia saber. En un moment en què la propaganda oficial era paternalista i triomfant. Un exemple. Aleshores a França era moda l’eslògan “L’Àfrica us parla”, per a anunciar una cursa africana de cotxes Citroën, precedent del famós ral·li París-Dakar dels nostres temps. Hi havia cartells pertot arreu. Simenon hi va donar la volta per acabar un dels reportatges. “Sí, l’Àfrica ens parla, ens diu, merda… i fa bé!” Bon exemple, a més, que encaixaria amb la definició de si mateix com a “anarquista cerebral”.

En aquests escrits, l’escriptor va idear el concepte de “l’home nu”, clau en la seva obra posterior. Cercava el coneixement de l’home tal com és, sense el maquillatge social, cultural i intel·lectual.

L’ull crític agut i l’excel·lent prosa descriptiva i concisa de l’escriptor belga amb el colonialisme francès, belga i britànic, van sembrar els primers dubtes sobre les bondats de les metròpolis i l’essència profunda del sistema colonial. Per això, segons que explicaria ell molts anys després, no va poder fer una segona sèrie perquè el ministre d’Interior francès Pierre Cot li va negar el visat. Aquests darrers anys, algun especialista ha desmentit la seva versió, al·legant que, de vegades, en qüestions autobiogràfiques, Simenon era un pèl imaginatiu.

Sigui com sigui, tan sols va escriure i publicar aquests articles, que, vists avui, són peces que t’enganxen de principi a fi, i conserven tot el valor literari i històric. També són molt bones algunes novel·les fruit de la seva experiència al Gabon, com ara Le Coup de lune, del 1933 (El efecto de la luna, Tusquets, 2000), per la qual va ser denunciat per difamació pels colons de Libreville, cosa que va causar un gran escàndol atiat per la premsa colonial. Però, al final del procés, l’escriptor va ser absolt.

Vaig llegir els seus reportatges africans per primera vegada en un viatge al Gabon el 2009. Recordo llegir-los en un cafè de Port-Gentil que tenia tot l’aire de ser un dels cafès que Simenon havia freqüentat en aquella ciutat i descrivia en els seus escrits publicats a la revista Voilà. O almenys m’agradava pensar-ho. Els he rellegits ara i no han perdut interès. Al contrari, i més encara en uns moments en què l’imperi neocolonial francès fa aigües pertot arreu.

Cartell de reclutament per a les tropes colonials.

Són recollits al llibre Simenon. Mes apprentissages. Reportages 1931-1946 (Editorial Omnibus, 2001), que aplega la seva obra periodística, anys abans no es convertís en el gran escriptor popular de masses que esdevindria a França i arreu d’Europa gràcies a la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Jules Maigret. I moltes més.

Georges Simenon és un dels autors més prolífics, més traduïts, més adaptats al cinema i la televisió a tot el món. L’autor europeu més venut del segle XX, després d’Agatha Christie, salvant les distàncies de qualitat literària. Amb un total de 192 novel·les, 158 relats curts, unes quantes obres autobiogràfiques i nombrosos articles i reportatges. Ha venut més de 550 milions d’exemplars arreu del món i ha estat traduït a 55 llengües en 44 països.

Tanmateix, el seu immens èxit literari posterior, del tot merescut, ha eclipsat la seva tasca inicial de reporter. No seria mala idea que alguna editorial d’ací s’animés a publicar els seus articles africans en català.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon). Un viatge de dos mesos

L’any 1932 l’escriptor belga va fer un viatge de dos mesos pel continent africà, del Caire (Egipte) a Libreville (Gabon), passant per Assuan, Khartum, el llac Tanganika, Stanleyville, Leopoldville, Matadi, Brazzaville, Port-Gentil i Libreville. El seu germà va ser durant trenta anys cap del port de Matadi, al Congo belga i els contactes que tenia li donaven accés privilegiat als ambients del poder colonial i els seus negocis.

En aquests escrits, els seus dots d’observació i la seva capacitat per a desmuntar i criticar les línies mestres de l’ambient i la ideologia colonial són molt afinats i contundents. Són moltes les imatges i les crítiques que ens ofereix en aquests texts contra el racisme, l’exotisme, el turisme, l’esclavatge encobert, el menyspreu a la dignitat dels africans, la bufonesca superioritat dels blancs i el seu sentit de propietat sobre aquelles terres i aquelles persones.

Ens descriu, per exemple, com carreguen als cellers del vaixell centenars d’homes i dones negres, nus i espantats. Els han baixat pel riu de l’interior del país com si fossin mercaderies amuntegades. Els fan pujar al vaixell com farien amb un ramat de bens. Els porten a uns altres països a treballar com a esclaus. El menyspreu i els comentaris dels blancs són ofensius i superiors. Ja s’ha abolit l’esclavatge, teòricament, però continua funcionant. Però ara amb l’excusa de cínics i del tot inútils contractes comercials que es fan servir per encobrir el tràfic forçós de persones.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon).

També ens explica com conduïen mà d’obra semiesclava de les colònies del sud-est asiàtic per a treballar a l’Àfrica, en el famós ferrocarril de Pointe-Noire. Els africans es morien molt fàcilment. Els orientals eren més resistents. Tot i això, de cada expedició se’n moria gairebé la meitat dels homes. Simenon explica com vivien, treballaven i morien. Diu que tot colonialisme, sigui francès, belga o britànic, és el mateix respecte del menyspreu i el racisme, però, per a ell, el colonialisme anglès és el pitjor. En un dels articles diu que pels anglosaxons, un asiàtic, un “groc”, és alguna cosa “intermèdia entre l’home i el mico”.

Uns dies d’estada a Libreville i a Port-Gentil (Gabon), on freqüenta sovint els cafès, li permeten de conversar amb els treballadors blancs de la colònia i, d’aquesta manera, guanyant-se la seva confiança, va descobrint la crueltat del món que s’amaga darrere la propaganda oficial. Es fixa en els cartells de reclutament dels carrers. “Joves, allisteu-vos a l’exèrcit colonial.” En el dibuix hi ha un cocoter, un sotsoficial elegant i una negra nua, “que sembla oferir-li una sina turgent com una fruita”.

El cafè de Port-Gentil que Georges Simenon devia freqüentar. Cafè Wharf, Port-Gentil, 2009 (fotografia: Xavier Montanyà).

Al cafè, s’interessa per les relacions dels colons amb les africanes. Li expliquen que es poden seduir totes. “Pots triar!”, li diuen. “Si dónes deu francs al marit, ell estarà content. Però compte amb la sífilis…!” A Libreville li comenten que no hi ha prostitució perquè no cal. Els blancs tenen dret de dormir amb qualsevol dona de la ciutat. A la nit, quan tanquen el cafè, els blancs enfilen cap als barris i, efectivament, trien el que volen. Piquen la porta d’una cabana, s’encén el llum, el marit negre endormiscat se’n va discretament, es perd en la foscor, i deixa pas al blanc. Per una moneda, el blanc tenia dret de dona, beguda i llit durant tota la nit.

La indignació dels colonialistes espanyols

L’escàndol que els reportatges i les novel·les africanes de Simenon havia causat a l’estat francès també va tenir ressò en els ambients i mitjans de comunicació colonialistes espanyols. Per exemple, al número 171 de la revista Africa del març del 1956. L’editava l’Instituto de Estudios Africanos (IDEA), que depenia del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El fundador i director honorari era el Generalísimo Franco.

En un article llarg titulat “El Gabon y el Muni, vistos por dos escritores. Ethelreda Lewis y Georges Simenon”, l’enginyer de Camins Carlos González Echegaray, qualifica sense escrúpols la literatura africana de Simenon de “tremendista” i “pessimista”. L’autor fa referència a la novel·la Le Coup de Lune, ambientada al Gabon, país fronterer amb la Guinea Equatorial espanyola, una proximitat geogràfica i cultural que l’enginyer colonial espanyol devia considerar prou per a erigir-se en crític literari.

L’enginyer comenta, també, la novel·la del 1937 Le Blanc à lunnetes (“El blanc amb ulleres”) i se centra en un concepte que ell considera interessant, “el de l’espanyol en general i com a colonitzador en particular”. A la novel·la, Simenon introdueix “un tipus d’espanyol”, segons ell, “francament lamentable”. Es tracta d’un “ballarí de flamenc d’indefinida accentuació sexual, sense més personalitat que la de la seva degeneració”. Fent notar que no el presenta com a “colonial”, sinó com un artista errabund que ha recorregut mitja costa d’Àfrica actuant en “mísers tablaos flamencs”.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon).

Les referències a “la nostra Guinea” i “els nostres pàmues” amaneixen el text. Era la terminologia paternalista habitual dels colonialistes espanyols franquistes que denotava un evident sentiment de propietat sobre el país colonitzat i els seus habitants.

Per tal de diferenciar-se de les altres metròpolis que l’any 1960 van començar a atorgar les independències a les ex-colònies, el franquisme es va inventar una fantasmagòrica teoria. Així ho explicava Franco en un discurs dirigit al poble de la colònia africana: “Espanya no ha estat mai colonialista, sinó civilitzadora i creadora de pobles. Perquè el colonialisme és l’explotació del feble pel fort, i la tasca civilitzadora, en canvi, és l’ajuda del que està més ben situat al que ho està menys, per fer-lo avançar en la cerca del seu propi destí.”

És una llàstima que “l’anarquista cerebral” Georges Simenon no va poder viatjar a les colònies espanyoles. Sens dubte ens hauria deixat un testimoni contundent i enlluernador.

‘L’Heure du nègre’ (fotografia: Fons Georges Simenon).

El 4 de maig es va publicar una entrevista a El Nacional amb el nou director del Museu de Barcelona, Carles García Hermosilla, en què aquest equiparava el Born al Palau Major i les Cases Barates del Bon Pastor en tant que “llocs de memòria”. Pel que fa al Palau Major, el flamant director del museu en descuidava, expressament, i no pas per casualitat, el nom oficial de Palau Reial Major, “gran centre del poder històric dels comtes catalans de la Corona d’Aragó”, segons les seves pròpies paraules. Si el senyor García Hermosilla vol considerar que el rei en Jaume i Pere el Cerimoniós eren “comtes” de la “Corona d’Aragó” en té tot el dret, com a ciutadà del carrer, però com a director d’un museu fóra aconsellable més rigor, perquè aquesta separació és intencionada –és ideològica– per no referir-se en cap moment a Catalunya: aquells monarques no eren pas “comtes catalans de la Corona d’Aragó” (“Corona d’Aragó” és un instrument dels historiadors revelador de les tensions nacionals de l’edat moderna), sinó que disposaven del poder, en qualitat de reis, a tots els seus dominis –que, comprenien, entre altres, l’Aragó. Pitjor ens ho posa el senyor García Hermosilla –i aquí és on ensenya tot el llautó ideològic– quan compara el Born amb les Cases Barates del Bon Pastor, ja que, diu, si el primer té una “dimensió simbòlica important que és pròpia del patrimoni”, parlar del segon “també és un acte simbòlic del reconeixement”. Tot plegat “[amb] discursos” i “projectes” des de l’“estima del patrimoni i per l’espai” des del “rigor històric”.

Comencem pel rigor històric, que, pesi a qui pesi, sempre és esclau del present que justifica, com és el cas, el discurs dels dominadors. “Llocs de memòria” ja és tot un tema, on la ideologia campa al seu aire quan es tracta de definir el seu paper en el present: sense anar més lluny, pensem que el Museu del Prado pot contenir a la vegada La rendició de Breda (Les Llances) i el Guernica; que no tenen pas el mateix valor els “llocs de memòria” que celebren el poder establert que els que són el recordatori del poder arrabassat i mai retornat; que no és pas igual la tomba del soldat desconegut a París o Washington que les fosses de cuneta a Espanya; i que no és pas igual el carrer de Villarroel que el carrer de Sant Quintí, l’un a l’esquerra i l’altre a la dreta de l’Eixample. La comparació entre el Born i les Cases Barates del Bon Pastor banalitza el relat de l’opressió nacional de Catalunya (i es decanta, per passiva, pel relat dominant espanyol) i fa de la misèria de la pobra gent un episodi en clau municipal (i, per tant, assumeix per passiva que no és resoluble en clau nacional catalana). Però el Born representa la memòria material d’una resistència nacional-popular contra l’invasor que va arrabassar els drets a la nació catalana mentre que les Cases Barates del Bon Pastor representen, per la seva banda, les penes i treballs de la gent arribada de fora per ser explotada mercès a la combinació dels poders econòmics barcelonins (dames de la caritat propietàries de terrenys insalubres i ajuntament de la ciutat, mitjans de comunicació comprats amb aristòcrates i militars de bracet, com en el cas de les Cases Barates de la Marina de Sants on, per cert, el 1931, hi va haver una vaga de lloguers) amb el poder polític espanyol de dues dictadures (Primo de Rivera i Franco) que, seguint el rastre del 1714, van sostenir el domini espanyol sobre Catalunya amb un estat de guerra permanent.

El Born és un exemple d’història nacional encara irresolta i, en conseqüència, no assimilable en termes museístics, perquè roman viva (¿li diu res, el Primer d’Octubre, al director del Museu de Barcelona?); en canvi, el museu de les Cases Barates del Bon Pastor és un exemple d’història social resoluble dins el discurs museístic, o sigui, narrada pel discurs dominant, que ha assimilat el conflicte en termes de memòria emocional sense posar en dubte l’especulació inherent al sistema capitalista ni l’opressió nacional de Catalunya. Allò que no és assimilable, perquè és políticament perillós, són les concomitàncies entre la pagesia andalusa i murciana arribada el 1929, convertida en classe obrera sindicalista i anarquista durant la República, i exterminada per la dictadura franquista, amb els centenars de milers arribats en l’última dècada, expulsats dels seus països per la globalització i utilitzats com a mà d’obra barata en un país terciaritzat i nacionalment oprimit, on els “llocs de memòria” (futur Centre d’Interpretació del Treball a la Fabra i Coats; Museu de la Immigració a Sant Adrià, o de l’Habitatge a les Cases Barates) haurien de ser nusos entre passat i present per a ajudar la nova pobra gent a organitzar-se per combatre el sistema socioeconòmic que en diem capitalisme i a favor de l’emancipació nacional del país que l’ha acollit. Cosa que transcendeix, òbviament, el relat museístic.

Com sigui que, qui més qui menys, d’història social, en té exemples a donar a qui els vulgui escoltar, hi afegiré la dada que una germana de la meva àvia materna, procedent del Camp de Cartagena, hi va viure, en aquelles Cases Barates; que el seu marit, perdedor de la guerra, havia estat aguilucho de la FAI de pistola i canana, sector Garcia Oliver; que van enterrar la filla gran al cementiri de Santa Coloma; i que, cridats per la filla petita, van emigrar al Brasil, on són enterrats. En canvi, tres amigues íntimes de la meva mare, que van perdre el pare, mort d’“anèmia perniciosa” a la presó de San Miguel de los Reyes el 1942, i amb un germà exiliat a Marsella, van romandre aquí, passant tota mena de privacions, com a treballadores del tèxtil o fent de cosidores, i no van deixar mai de parlar en català: també eren classe treballadora, però amb l’afegitó que eren testimoni i portadores d’una història nacional distinta de la germana de la meva àvia. Si a Espanya, la nació moderna la van fer l’església, l’exèrcit i la burocràcia castellana, la nació catalana moderna la van construir el treball de la gent i la llengua.

El Museu d’Història de Barcelona té tot el dret legal d’apropiar-se tants “llocs de memòria” com pugui inventariar, però no tots seran seus. Si els descendents dels habitants de les Cases Barates del Bon Pastor s’acontenten de conservar la memòria amb un museu, no sóc ningú per a dur-los la contrària. (En el seu moment, vaig participar amb en Joan Roca, l’anterior director del Museu d’Història de Barcelona, en la lluita per a conservar la fàbrica de can Ricart per al Poblenou.) Però, en el cas del Born, ningú se’n pot atribuir la propietat històrica, perquè, igual que el fossar de les Moreres, no és un espai sacralitzat pel poder –per cap poder–, sinó record i memòria dels que el van perdre –la nació sencera.

I, mentre aquesta nació no sigui anorreada, el Born continuarà viu, no pertanyerà exclusivament a Barcelona, i no serà patrimoni de cap museu.

El PP ha anunciat que demà sol·licitaria al president del Tribunal Constitucional espanyol, Cándido Conde-Pumpido, que s’abstingués al ple que havia de resoldre el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia. Els populars consideren que seria aplicar el mateix criteri pel qual s’ha apartat el magistrat José María Macías per haver elaborat un informe contrari a la llei com a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

Fonts del PP defensen que els arguments per a apartar Macías són igualment vàlids per a Conde-Pumpido, atès que també va participar en un informe sobre aquesta llei. El PP veu inacceptable que el president del TC apliqui causes d’abstenció a uns altres magistrats que no s’aplica a si mateix, i diu que, si no fa un pas enrere, manipularà la composició del tribunal.

El PP anuncia una maniobra sense recorregut per mirar d’ajornar la resolució del TC sobre l’amnistia

La setmana passada, Conde-Pumpido va refusar de portar al ple la possibilitat de consultar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre el recurs que van presentar els diputats del PP contra la llei d’amnistia, tal com reclamaven tres magistrats del sector conservador. Igualment, va descartar de paralitzar-ne el debat mentre el TJUE no resolgués les consultes presentades per uns altres tribunals espanyols sobre aquesta mateixa norma.

Va argumentar que no tenia sentit de separar el debat sobre la compatibilitat de la llei amb el dret europeu del debat sobre la constitucionalitat, perquè tot plegat formava part del mateix procés deliberatiu previst.

La Trobada d’Escoles en Valencià feta a Betxí (Castelló) ha aplegat 8.000 persones que han defensat el català dels atacs polítics per a arraconar-lo a les aules i han denunciat que provaven de limitar els seus drets educatius i lingüístics.

El president dels Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló, Natxo Badenes Franc, ha reivindicat el compromís amb l’escola pública i en català: “Avui centenars de famílies, mestres, alumnes i entitats ens hem tornat a reunir per demostrar que el valencià és vida, convivència i futur. Mentre que alguns intenten retallar la presència del valencià a l’escola, nosaltres continuem fent país per demostrar que el valencià és cohesió, llibertat i orgull del nostre poble.”

Així, també ha assenyalat la llei Rovira d’educació: “Pretén d’arraconar el valencià a les aules i limitar el dret de l’alumne a rebre una educació plena”, ha denunciat.

El PSPV de Castelló també ha participat en la trobada i ha dit que donaven suport a l’activisme per la llengua en un moment d’atacs constants del Consell del PP “sota el control de Vox”. “[La llengua catalana] s’ha convertit en un problema als ulls de Mazón”, ha lamentat el secretari general del PSPV de Castelló, Samuel Falomir. També ha titllat de consulta falsa la consulta de la llengua a les escoles públiques, ha criticat l’espanyolització d’À Punt, l’eliminació del requisit lingüístic en l’administració i els atacs a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La jornada ha estat protagonitzada per la cultura popular, amb la presència de cercaviles de la Unió Musical de Betxí, el grup de dansa Ramell, la Congolla Muixeranga de Castelló, i els Trobadorets. A més, s’han lliurat premis i s’han fet més de mig centenar de tallers i activitats per a tots els públics.

La programació va començar divendres amb la inauguració de l’exposició de les obres de Joan Pla a la sala de tornada del Palau, i va continuar ahir amb l’acabament del mural d’autors valencians amb un recital de poesia i acompanyament musical, a més del concert de la Kinky Band.

Mínims històrics de la natalitat al Japó. Les estimacions preliminars del Ministeri de Sanitat, Treball i Benestar japonès apunten que el 2024 van néixer amb prou feines 721.000 nens, el mínim absolut registrat d’ençà del començament de les investigacions estatístiques del país, fa setanta-cinc anys. L’any 1949, amb l’anomenada generació del baby-boom, es va batre un rècord de natalitat, amb 2,69 milions de naixements.

Aquesta crisi de natalitat endèmica que arriba ara al Japó s’ha batejat com el “Problema 2025”. El terme fa referència a la crisi polifacètica (econòmica, social i, fins i tot, d’abast internacional) que tindrà el país quan els baby-boomers entrin en l’edat avançada. Serà el començament d’un efecte dominó que començarà a les residències i afectarà progressivament la seguretat social, els programes d’atenció als necessitats, i, en darrer lloc, l’economia japonesa.

La situació límit podria desembocar en una nova crisi de desigualtat, més acusada entre les persones grans i sota l’amenaça d’una població que ha passat desapercebuda durant dècades: aquells que van ser víctimes als anys noranta de l’esclat de la bombolla econòmica.

Hi ha tres aspectes que són al punt de mira: l’atenció sanitària, a causa de l’augment de població adulta; el dèficit pressupostari, a causa del creixent dèficit fiscal i l’augment de les primes d’assegurances; i la repartició geogràfica, atès que els problemes s’acumularan a les zones urbanes, més densament poblades.

Quines en són les causes?

Les famílies japoneses fa anys que són conscients d’aquest declivi. Segons una enquesta del 2021 de l’Institut d’Estudis de Població japonès, vuit parelles de cada deu consideren que el cost de l’educació infantil és l’obstacle principal per a tenir més d’un fill. El segon motiu més destacat és la manca d’espai: més nens requereixen més metres quadrats. Per la seva banda, el govern japonès prova d’explorar els pisos buits (nou milions en tot el país, un 10% a Tòquio) i de fer una reforma del lloguer per facilitar la transició a habitatges més espaiosos.

Sis enquestats de cada deu també veuen enormement difícil de conciliar la vida laboral amb la familiar. Ara mateix hi ha ajuts de dos-cents euros el mes per infant fins que arriben a divuit anys, i els pares també podran sol·licitar serveis d’escola bressol per a nens menors de tres anys, però es reforça la idea que l’escull principal és el teletreball.

Hi ha marge per a revertir la situació?

Per tot plegat, a partir del mes d’abril han entrat en vigor de manera gradual un seguit de mesures que volen transformar el règim laboral: les empreses estaran obligades a permetre que els treballadors amb nens en edat pre-escolar de tres anys o més elegeixin entre dues d’aquestes tres opcions: fer teletreball, fer jornades més curtes, o fer hores de treball escalonades. També es permetrà que els treballadors amb menors de tres anys treballin a casa.

Al Japó se li acaba el temps per a abordar la caiguda de la taxa de natalitat: els investigadors estimen que el país haurà perdut el 2070 el 30% de la població. El professor Yamaguchi Shintaro, de la Universitat de Tòquio, expert en economia laboral i familiar, ha aplaudit les mesures del govern, però considera que són insuficients per a abordar aquesta crisi i percep que el nucli familiar haurà de posar més de la seva part, especialment per al repartiment de tasques.

“Les dones dediquen cinc vegades més temps a les tasques domèstiques i a cura dels nens que els homes”, ha explicat a la radiotelevisió estatal japonesa, NHK. “Si els homes fossin més presents en la cura dels nens, com als països occidentals, seríem més prop de la solució”, ha afegit.

La sospitosa de l’atac amb ganivet a l’estació central de trens d’Hamburg ha admès que era culpable davant un jutge, segons que han confirmat fonts de la fiscalia.

La dona, de nacionalitat alemanya i de trenta-nou anys, va ser detinguda divendres a la nit després de presumptament haver apunyalat gent a l’atzar a l’estació de tren i haver ferit divuit persones.

La sospitosa, acusada de quinze casos d’intent d’homicidi involuntari amb lesions corporals greus, serà ingressada en una institució psiquiàtrica. Segons els informes policíacs previs, l’acte no va tenir motivacions polítiques. “Al contrari, ara existeixen indicis molt concrets que la sospitosa té una malaltia mental“, ha declarat la policia.

Tres dones de 24, 52 i 85 anys i un home de 24 van ser traslladats a l’hospital amb ferides greus després de l’atac. La policia va informar ahir que tots estaven estables. 7 persones van ser greument ferides i 7 més van tenir ferides lleus.

El Consell de Seguretat Nacional de l’Iran ha suspès l’aplicació de la polèmica llei que obliga les dones a portar vel islàmic als espais públics.

El president del Parlament iranià, Mohammad Bagher Ghalibaf, ha confirmat la decisió, que deroga la mesura aprovada l’any passat pel parlament, on hi ha molts diputats extremistes. “La Secretaria del Consell Suprem de Seguretat Nacional ens ha informat per escrit que la llei del vel islàmic no es promulgarà de moment”, ha indicat el president del Parlament en una declaració recollida pel portal de notícies ‘Entekhab’. El parlament, en canvi, ha insistit a aplicar la llei d’una vegada per sempre.

La llei imposa fortes multes, la retirada de serveis públics i, en cas de reincidència, penes de presó a les dones que no es cobreixin els cabells en públic. Fins a l’anunci de Ghalibaf, la llei es trobava en procés de remodelació després de diversos episodis de protestes, i sota el recel de l’actual president del país, Masoud Pezeshkian.

L’oposició a la llei ha augmentat amb protestes multitudinàries sota el lema “Dona, vida, llibertat” després de la mort de la jove kurda iraniana Mahsa Amini a la tardor del 2022 per lesions patides quan estava sota custòdia de la Policia de la Moral per haver presumptament violat el codi de vestimenta islàmic en portar incorrectament el mocador.

El parlament tomba la moció contra el vel islàmic d’Aliança Catalana, que rep el suport de Vox i el PP

Un tall elèctric a la Provença ha tallat el subministrament de llum a 45.000 llars de Niça, i a les ciutats veïnes de Saint-Laurent-du-Var i Cagnes-sur-Mer, menys de vint-i-quatre hores després que un incendi causés ahir una apagada a la zona dels Alps Marítims, prop de Canes.

El tall elèctric ha passat durant la matinada, i ha durat poca estona, segons que informa l’Independant. L’apagada l’ha causat un incendi en un transformador elèctric de Niça, al barri de Moulins, que ha estat l’objecte d’un “acte maliciós”, segons que ha dit el batlle, Christian Estrosi. A través de X, Estrosi ha denunciat els fets i ha avisat que han activat la policia francesa i la municipal, a més d’avisar que interposaran una queixa formal.

Cette nuit, un transformateur électrique a été incendié à l’ouest de #nice06, privant d’électricité près de 45 000 personnes de Nice à Cagnes. Les polices nationale et municipale sont mobilisées. La situation a été rétablie dans de très brefs délais. Je dénonce avec force ces…

— Christian Estrosi (@cestrosi) May 25, 2025

Per ara, s’ha obert una investigació per a esclarir si el sabotatge és acte d’una “banda organitzada”. La policia apunta que s’han detectat “rastres de pneumàtics” i fonts properes a la investigació parlen d’una porta trencada a la sala de transformadors.

L’incendi va ser declarat a les dues de la matinada, i no s’ha restablert el subministrament a les llars fins a les sis. La xarxa de tramvies de Niça i l’aeroport també s’han vist afectats a primera hora del matí, però s’han restablert ràpidament.

Segons les primeres conclusions de la investigació, confirmades al diari Le Figaro pel batlle de Canes, David Lisnard, l’incendi d’ahir de Canes era presumptament intencionat. L’apagada, de fet, va afectar també el festival de Canes, que va celebrar ahir la gala de clausura.

L’Aplec del Caragol de Lleida tanca avui la 44ena edició amb un balanç de 17.000 penyistes de 121 colles i uns 200.000 visitants.

Es tracta de l’edició més multitudinària de la festa, que també ha superat els reptes que des de l’organització s’havien marcat per tal de garantir la seguretat al recinte dels Camps Elisis. “Hem estat segurs al recinte, amb uns accessos àgils i continuats”, ha explicat el president de la FECOLL, Ferran Perdrix, qui també ha explicat que no hi ha hagut cap incidència greu en el marc de la festa. “Això ens fa estar orgullosos per ser un exemple de civisme i convivència”, ha conclòs.

Rússia i Ucraïna completen l’intercanvi de presoners de guerra més gran fet fins ara, després de tres anys de guerra. Compleixen així un acord pactat durant la reunió a Istambul (Turquia) el 16 de maig proppassat.

En l’intercanvi es va acordar de bescanviar un miler de presoners per part de cada bàndol. Avui, tant Rússia com Ucraïna han rebut 303 militars, un total de 606 presoners que tornen a casa seva. El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ho ha anunciat a la xarxa social X: “Avui tornen a casa els guerrers de les nostres forces armades, de la guàrdia nacional, del Servei Estatal de Guàrdia de Fronteres i del Servei Estatal de Transport Especial”, ha dit.

303 Ukrainian defenders are home. The third part of the 1000-for-1000 exchange deal, agreed upon in Türkiye, has been completed.

Today, warriors of our Armed Forces, the National Guard, the State Border Guard Service, and the State Special Transport Service are returning home.… pic.twitter.com/RpixVvQYDJ

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) May 25, 2025

Tot plegat, amb la notícia d’un atac mortífer per part de Rússia aquesta matinada sobre Kíiv i més ciutats ucraïneses. Hi ha dotze morts pel cap baix i vint ferits, segons que han informat les autoritats locals i ucraïneses. Entre els ferits, hi ha tres nens.

La Maria és una jove de vint-i-set anys, ex-tutelada per la DGAIA, que va passar per tres centres d’acollida diferents durant la seva infància i adolescència. En una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio, ha explicat que actualment estudiava un doble grau a la universitat, i que se sentia orgullosa d’allò que ha aconseguit, en part, gràcies al suport i l’empenta que va rebre d’alguns educadors socials, que sempre van creure en les seves capacitats. Tanmateix, ha explicat que la realitat de moltes de les seves companyes al centre havia estat molt diferent.

De fet, la Maria ha explicat que no l’havien sorpresa les notícies aquests dies, quan s’han fet públics els casos de violacions a noies menors dels centres tutelats per la DGAIA per part d’homes que s’hi posaven en contacte per les xarxes socials i les prostituïen fora dels centres. Explica que convivia amb moltes noies que sortien amb persones molt més grans que elles: “Eren relacions de risc: a canvi d’un llit, de menjar, de diners, de drogues…” Diu que per als educadors, era molt difícil de controlar quan s’escapaven, i que a tot estirar avisaven els Mossos. Diu que algunes companyes ho feien per diners, i unes altres per sentir companyia, sentir-se estimades i per evadir-se del centre.

“És possible que la situació hagi empitjorat molt pel que fa a les noves tecnologies. No hi ha control parental als mòbils”, alerta. Recorda que quan ella era adolescent, no disposaven de mòbils amb accés a les xarxes socials, i que, per tant, el contacte amb els agressors de fora dels centres era menys fàcil. Tanmateix, igualment es donaven aquestes situacions desiguals, en què un home s’aprofitava de la vulnerabilitat d’una de les menors del centre: “Són uns autèntics fills de la gran puta. No t’hauries d’aprofitar d’una situació de vulnerabilitat”, diu.

Actualment, diu, moltes d’aquestes companyes que van tenir relacions problemàtiques amb homes més grans de fora del centre tenen una vida difícil: “La vida no els ha anat gaire bé. Tenen molts fills, alguns també han entrat a la DGAIA, no tenen estudis, i es droguen. Quan de petit la família t’abandona, creus que estàs predestinat que la vida i la gent et maltracti, penses que t’ho mereixes.”

El dia a dia als centres de menors

La Maria ha relatat també com era el dia a dia als centres de menors: “Va ser molt traumàtic, amb faltes de respecte constants. Intentaven fer que s’assemblés a una casa, però mai ho era. Hi havia robatoris, fugides… els educadors anaven canviant, i la directora no hi era sempre”, recorda. La Maria va entrar en un centre de menors quan tenia tres anys, per problemes familiars, i després va estar en una família d’acollida dels set anys als catorze, quan va haver de tornar a un centre de menors fins a assolir la majoria d’edat. Dels catorze anys als divuit, va arribar a estar en tres centres diferents. “Això et marca de per vida”, resumeix.

Amb tot, considera que cal millorar l’atenció a les famílies, que considera el pilar fonamental per als infants, i abaixar les ràtios d’educadors-menors: “Cal ajudar les famílies. Algú treballa amb la mare i el pare? Se n’obliden. I cal també donar més atenció i més afecte als nens, amb un educador per cada vuit o deu nens, no li dones l’atenció que mereix.”

Quan la Maria va ser major d’edat, se’n va anar amb la seva família. Però denuncia que hi ha moltes companyes que quan fan divuit anys no tenen lloc on anar, i gairebé mai se’ls ofereix un lloc on anar a viure: “És molt difícil complir els requisits perquè et donin un pis. Per exemple, no haver robat o no drogar-te”, detalla.

Lloc: Arenys de Mar

Lloc: Horts Municipals del Bareu

La quinzena Trobada de Poetes, que organitza anualment l‘Obra Cultural Balear (OCB) de Formentera, aplegarà avui i demà vuit poetes dels Països Catalans, en un certamen que homenatjarà Josep Maria Llompart ara que se’n celebra el centenari del naixement, amb el títol “Formentera, pont de poesia”. Els poetes que hi participaran són: Pep Tur, Pere Gomila, Josep Antoni Soldevila i Miquel Lluís Muntané, Biel Mesquida, Begonya Pozo, Joan Ferrer i Maria Teresa Ferrer. A més, els recitals seran acompanyats per l’actuació musical de M. José Cardona.

Maria Teresa Ferrer, poetessa i presidenta de l’OCB de Formentera, explica a VilaWeb que aquest festival està molt consolidat i que vol ser un pont cultural: “Formentera es  mereix de ser referència cultural, els llocs petits tenim tendència a mirar sempre mira cap als altres llocs, però a ella no la miren i practiquen un centralisme que oblida les perifèries. És important que els llocs grans s’obrin i això no passi. Aquest festival és un acte modest de petit format, amb poc pressupost, que es fa amb moltes ganes i que és una referència i un punt de trobada de tots els territoris de parla catalana.”

Pilar Arnau: “A partir de la detenció, Josep Maria Llompart va fer un canvi”

Amb el títol “Formentera, pont de poesia”, la Trobada de Poetes d’enguany es farà en dos espais diferents: el Centre Antoni Tur, Gabrielet, avui, i l’IES Marc Ferrer demà. Els recitals començaran tots dos dies a les vuit del vespre.

“Llompart va transformar cada paraula en una declaració d’amor a la seva terra”

Lloc: Base Nàutica d'Arenys

Dotze morts pel cap baix i vint persones més han resultat ferides en un atac rus a gran escala sobre la capital ucraïnesa, Kíiv, i altres ciutats del país, segons que han informat les autoritats locals i estatals. Entre els ferits, hi ha dos nens.

“Lamentablement, quatre persones han mort com a resultat d’un atac enemic a la regió de Kíev aquesta nit”, ha anunciat el governador regional, Mikola Kalashnik, en un comunicat difós a través del canal oficial de Telegram. A la mateixa publicació, Kalashnik ha concretat que dues persones van ser descobertes mentre extingien un incendi al districte d’Obukhiv i que una altra persona va morir a la zona de Buchanan, sense que hagi transcendit de moment més informació sobre les víctimes mortals.

Entre els ferits es troben un home de 59, que va ser aconseguit per la metralla al districte de Bila Tserkva, patint diverses ferides a la cara. A més, el servei estatal d’Emergències d’Ucraïna ha notificat la mort d’una persona de setanta-set anys a la regió de Mikolaiv, on a més s’han comptabilitzat cinc ferits pel cap baix, inclosa una adolescent. Entre els ferits, hi ha dues dones en estat greu. “Es proporciona tota l’assistència mèdica necessària al lloc, sense necessitat d’hospitalització”, es llegeix en un comunicat difós per Kalashnik.

Tot i que no s’han registrat víctimes mortals ni ferits en altres punts de la capital, això no impedeix que els atacs russos hagin aconseguit altres zones com Brovarski i Obukhivski.

A conseqüència dels llançaments sobre aquest territori, fins a 210 persones han hagut de ser evacuades de casa seva i diversos edificis residencials han quedat destruïts.

Ahir, quinze ciutadans pel cap baix van ser ferits a Kíiv, capital d’Ucraïna, en un nou atac rus amb avions no tripulats contra unes quantes zones del país

Avui, diumenge 25 de maig de 2025, aquestes són les principals informacions del diari:

• Jordi Isanta: “Va ser violència gratuïta; n’apallissaven un, i després el següent”
• Ja no hi ha redós per a Mazón | ANÀLISI D’ESPERANÇA CAMPS
• Ferran Adrià: “Tancar el Bulli va ser una de les millors decisions de la meva vida”
• Crit d’alerta per l’alt risc de suïcidi entre els veterinaris
• Arriba el cotxe elèctric que ho pot canviar tot: BYD vol conquerir el mercat europeu
• Elna recorda avui la massacre del 1285 a mans dels francesos
• Envellida, sigil·losa i sospitosa de sabotatge: què cal saber de la “flota fantasma” de Rússia
• Addictes a la mort (de paper)
• Pau Minguet: “La intenció és empeltar l’art contemporani amb espais singulars del Canal d’Urgell”
• La por i la vergonya | MAIL OBERT DE MERCÈ IBARZ
• La tradició en escriptura és la tradició del nou | CLOSCADELLETRA

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Elna (El Rosselló) commemora avui la massacre del 25 de maig de 1285, quan els catalans foren víctimes d’una croada decidida pel papa i el monarca, ambdós francesos, amb la intenció de destituir el rei Pere el Gran. Aquell dia la població d’Elna fou assassinada i bona part d’ella cremada dins la catedral on hi van passar escenes horribles.

Els actes començaran amb la celebració d’una missa en català a la Catedral d’Elna, on van tenir lloc els actes més greus ara fa 740 anys. Posteriorment hi haurà els parlament de Daniela Grau Humbert per la Comissió organitzadora i de Josep Puig i Torres secretari de l’IPECC i una ofrena floral als Jardins de la Catedral davant la placa commemorativa dels fets del 25 de maig del 1285. Un dinar i una visita als llocs més emblemàtics de la població rematarà la jornada.

Pels organitzadors la commemoració s’inscriu en el marc de la denúncia de la colonització francesa, que s’ha fet popular en molts altres punts del planeta i que consideren que ha d’arrelar a la Catalunya Nord “que des dels anys seixanta del segle passat ha començat a denunciar també l’imperialisme francès”.

Després de perdre la final de la Lliga de Campiones, la futbolista del Barça, Aitana Bonmatí, ha afirmat que no sempre es guanya i ha assegurat que aquesta derrota els hi servirà per aprendre. La número u del món ha entomat al mea culpa, i ha afirmat que en la primera part del partit l’equip no ha jugat al nivell que ho fan habitualment, el que les ha penalitzat. A més, ha afegit que en la segona part com millor estaven, l’Arsenal els ha marcat el gol de la victòria. Just el que confessa que els hi ha faltat a elles, el gol. “No ha estat el nostre millor partit en l’àrea rival. No hem sabut materialitzar les accions”.

Per què s’ha fet onejar una senyera durant la celebració de l’Arsenal per la victòria de la Lliga de Campiones?

Bonmatí ha assegurat que ha estat una derrota frustrant. I ha volgut tenir un record pels seguidors del Barça que s’han desplaçat fins a Lisboa: “Em sap molt de greu per la gent que ens segueix i treballa per nosaltres”. Malgrat tot ha volgut veure la part positiva de tot plegat: “Ens ho hem de prendre com un aprenentatge.  Cal continuar i aixecar-nos perquè la vida no s’acaba amb una derrota.”

Després de perdre la final de la Lliga de Campiones, la futbolista del Barça, Aitana Bonmatí, ha afirmat que no sempre es guanya i ha assegurat que aquesta derrota els hi servirà per aprendre. La número u del món ha entomat al mea culpa, i ha afirmat que en la primera part del partit l’equip no ha jugat al nivell que ho fan habitualment, el que les ha penalitzat. A més, ha afegit que en la segona part com millor estaven, l’Arsenal els ha marcat el gol de la victòria. Just el que confessa que els hi ha faltat a elles, el gol. “No ha estat el nostre millor partit en l’àrea rival. No hem sabut materialitzar les accions”.

Per què s’ha fet onejar una senyera durant la celebració de l’Arsenal per la victòria de la Lliga de Campiones?

Bonmatí ha assegurat que ha estat una derrota frustrant. I ha volgut tenir un record pels seguidors del Barça que s’han desplaçat fins a Lisboa: “Em sap molt de greu per la gent que ens segueix i treballa per nosaltres”. Malgrat tot ha volgut veure la part positiva de tot plegat: “Ens ho hem de prendre com un aprenentatge.  Cal continuar i aixecar-nos perquè la vida no s’acaba amb una derrota.”