Avui fa tot just un any que es va aprovar la llei d’amnistia al congrés espanyol, però encara resten moltes causes pendents. Segons l’últim informe de la Sindicatura per l’Amnistia d’Òmnium Cultural, el 60% dels represaliats que l’han demanada han vist tancades les causes judicials corresponents; per tant, hi ha un 40% de peticions que encara no s’han resolt o que han estat denegades. Això vol dir que les resolucions favorables han augmentat d’un 228% respecte dels set darrers mesos. Malgrat que la llei s’hauria d’haver aplicat amb urgència els primers quatre mesos, moltes causes van restar estancades, especialment al principi, i ara sembla que alguns procediments avancen més de pressa.

Com ja s’havia pogut veure en anàlisis anteriors, les causes que tenen a veure amb les protestes post-sentència avancen amb més celeritat i la xifra d’agents de policia amnistiats és considerable. A hores d’ara, dels 348 beneficiats per l’amnistia, 164 són policies.

236 casos tancats

Concretament, s’han documentat 236 casos de represaliats a la jurisdicció penal que s’han tancat definitivament. D’aquestes causes, 178 s’han amnistiat, 49 s’han arxivat i 9 s’han absolt. Aquesta xifra mostra un augment considerable en comparació amb les 72 resolucions documentades l’octubre passat, i també respecte de la xifra del gener, que va ser de 149. L’augment del 228% en set mesos en el nombre de resolucions favorables ha estat gràcies al creixement de tramitacions i gràcies al fet que finalment s’ha obtingut resposta dels òrgans judicials on s’havien presentat les sol·licituds d’amnistia, com també pels arxivaments i absolucions.

Ara, aquestes dades representen només el 32,5% del total dels potencialment amnistiables en causes penals i del Tribunal de Comptes, que són 726. Per això Òmnium considera que l’aplicació de la llei encara és insuficient. Això és així perquè encara hi ha persones que no l’han demanada, perquè l’amnistia no s’ha aplicat o ha estat denegada per alguns jutjats o perquè la sol·licitud s’ha encallat en algun estament judicial. En concret, hi ha 48 causes en suspensió, 75 sense constància de resposta judicial i 332 sense constància de tramitació.

En relació amb el 40% de les causes no resoltes –malgrat haver sol·licitat l’amnistia– o denegades, es tracta de 158 persones en procediments penals o amb causes al Tribunal de Comptes. Aquests llimbs s’expliquen per tres motius: denegacions, falta de resposta o suspensió de processos per haver elevat una qüestió al Tribunal Constitucional espanyol o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Malgrat que l’efecte suspensiu hauria d’afectar tan sols el procediment concret on es presenta la qüestió de constitucionalitat, en alguns casos tota la tramitació de l’amnistia s’ha paralitzat.

Arbitrarietat en les denegacions

La xifra de denegacions ha augmentat fins a 35 i la de causes que romanen suspeses perquè s’ha presentat una qüestió d’inconstitucionalitat o una qüestió pre-judicial es manté estable, amb 48 casos. El nombre de casos pendents de resposta ha disminuït respecte dels més de 150 que hi havia a la darrera avaluació: ara n’hi ha 75.

L’informe denuncia que el 9% de les sol·licituds han estat denegades sense justificació, cosa que fa evidents els criteris ideològics dels jutges i mostra arbitrarietat, fins al punt que un mateix delicte ha estat amnistiat per a unes causes i denegat per a unes altres. Els procediments vinculats a l’organització de l’1-O i a òrgans com el Tribunal Suprem espanyol, l’Audiència espanyola o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han rebut més denegacions o suspensions.

En relació amb la lentitud en algunes causes, també cal recordar que els jutjats i tribunals pràcticament no han actuat d’ofici per tal d’aplicar l’amnistia, i que una bona part de les 726 persones amnistiables encara no ha tramitat la sol·licitud. En concret, no consta aquesta tramitació en 332 casos. Òmnium assenyala que algunes defenses no han informat de la possibilitat de fer-ho.

Quant a l’anul·lació de sancions econòmiques, s’ha aplicat l’amnistia aproximadament a la meitat dels sancionats administrativament que ho han sol·licitat, concretament 21 persones, i 19 han rebut una denegació. La Sindicatura per l’Amnistia reclama que el Departament d’Interior faci una campanya informativa o una aplicació d’ofici de les devolucions.

Impunitat policíaca

La xifra d’agents de cossos i forces de seguretat que s’han beneficiat de l’amnistia ha continuat augmentant aquests darrers mesos, però no supera la de manifestants. Per exemple, hi ha 132 agents de la policia espanyola investigats per les càrregues de l’1-O que han estat amnistiats. També han estat amnistiats uns quants agents investigats per la violència policíaca de les protestes post-sentència. En total, des que es va aprovar la llei, s’han amnistiat 164 agents.

D’una altra banda, s’ha denegat l’amnistia als quatre agents de la policia espanyola responsables de la pèrdua d’un ull de Roger Español. Previsiblement, aquest serà l’únic judici que es podrà fer contra la violència policíaca durant el procés.

L’informe de la sindicatura també posa èmfasi en l’intent de la política d’impedir l’aplicació de la llei. Encara hi ha 15 recursos d’inconstitucionalitat presentats per 11 governs i 3 parlaments de comunitats autònomes, tots admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional espanyol.

València ha tornat a clamar per la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. A les set de la vesprada ha començat la setena manifestació convocada per més de dues-centes entitats per protestar contra la gestió negligent que Carlos Mazón va fer el 29 d’octubre de 2024. Una representació dels familiars de les víctimes mortals ha encapçalat la marxa que, una vegada més, ha desbordat els carrers per on ha passat. A més, les voreres eren plenes de gent que, emocionada, aplaudia el pas de la manifestació. Vegeu ací el directe d’aquesta jornada.

Aquesta manifestació ha estat el colofó d’una jornada reivindicativa amb una convocatòria de vaga general.

Els convocants han demanat que el Consell done la cara i deixe de protegir-se per a mantenir-se en el poder. Critiquen la intenció de Carlos Mazón i el Partit Popular d’imposar una normalitat que no existeix, i de fer veure que l’economia funciona bé mentre encara hi ha molta gent que continua en situació d’ERTO, o bé que no poden reobrir els negocis. I molts ni tan sols poden baixar al carrer perquè l’ascensor de casa no els funciona.

Al matí, hi ha hagut una jornada de vaga general a tot el País Valencià convocada per la CNT, la CGT, Intersindical Valenciana i la COS, avui que fa set mesos de la gota freda que va assolar el país i deixà 228 morts, més dos treballadors que moriren durant les tasques de reconstrucció.

El dia ha començat amb piquets en punts estratègics, com ara les cotxeres de l’ETM –s’han dictat uns serveis mínims del 80%–, i talls en vies importants, com ara la ronda Nord de València i la V-30, a la Torre, una de les pedanies de la ciutat més afectades per la gota freda.

Els sindicats assenyalen directament el Consell –encapçalat per Carlos Mazón– i els empresaris, que acusen d’haver posat en perill la vida de milers de treballadors i d’haver gestionat la crisi de manera negligent. CCOO i UGT no s’hi han adherit formalment, però alguns comitès d’empresa sí que han anunciat que farien vaga.

Música - Lloc: Auditori de Barcelona (Tarda)

Avui ha estat un dia especialment mogut a València. Es complien set mesos de la gota freda i hi havia convocada una vaga general amb manifestació a migdia. De vesprada, la manifestació que cada mes convoquen les associacions de víctimes i més de dues-centes entitats cíviques i socials. Però els ciutadans que han optat per a informar-se únicament per la televisió d’À Punt han tingut dificultats per a saber com transcorria la jornada. I també per a saber qui era el president de la Generalitat el dia 29 d’octubre, i contra qui eren la vaga i les manifestacions. A À Punt han decidit que no calia dir el nom de Carlos Mazón.

La màfia del coure

En l’informatiu del migdia, el primer titular ha estat que es feien proves per a reprendre el servei del metro afectat per la gota freda. La segona notícia ha estat l’anunci de la convocatòria de la manifestació que Alberto Núñez Feijóo ha fet contra Pedro Sánchez. I la tercera, la calorada que havia fet la nit anterior. Després han fet els titulars d’esports i l’avançament de l’oratge. Ni rastre de la vaga, ni de la sessió de les Corts amb l’aprovació del pressupost, que havia acabat molt tard ahir a la nit, ni de la convocatòria de la manifestació de la vesprada. L’efemèride de la gota freda sols es podia intuir pel fet el metro es repara perquè va quedar malmès el 29 d’octubre.

Quan s’ha acabat el sumari de titulars, la primera notícia que han emès ha estat la detenció d’una banda que roba coure, “la màfia del coure”, es titulava. Després han parlat de les proves de l’electrificació del metro, amb declaracions del conseller d’Infrastructures, Martínez Mus, i a continuació, de la restitució del pont de Carlet que es va afonar fa set mesos per la riuada. I encara, la notícia d’Alberto Núñez Feijóo sobre la manifestació que convoca per a protestar contra Pedro Sánchez el 8 de juny.

Fins al minut vint-i-set de l’informatiu no s’ha parlat de la convocatòria de vaga general, i ha estat per a dir que la participació havia estat ínfima i per a posar l’èmfasi en els incidents amb piquets que hi ha hagut en algun punt. En cap moment, la presentadora al plató no ha citat el nom del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

El món dels eufemismes

A l’informatiu del vespre les formes s’han refinat i s’ha entrat en el món dels eufemismes i elusions. La primera cosa que s’ha vist ha estat un recull de les imatges més dramàtiques del 29 d’octubre amb una música pretesament èpica retolades amb la frase “El que mai no s’havia vist”. Es parlava de preguntes sense respondre, de peces que no encaixaven, de fenomen extraordinari… Després s’ha volgut fer un directe amb la manifestació que ha fallat. I a continuació s’ha informat de la manifestació convocada per Núñez Feijóo i dels aranzels de Donald Trump.

Per a donar pas al directe de la manifestació, la presentadora del plató ha fet grans esforços narratius per a evitar de relacionar el nom de Carlos Mazón amb la gestió de la gota freda que va causar 228 morts i desenes de ferits greus. “Contra la gestió política de la dana” o “contra la gestió política de la catàstrofe”, han estat alguns dels girs que ha hagut de fer la presentadora per no dir que en la manifestació s’ha demanat per enèsima vegada la dimissió de Carlos Mazón. Durant la connexió sí que el periodista ha dit el nom de Carlos Mazón i s’ha donat veu a les representants de les víctimes.

La manifestació no apareix a ‘Bona vesprada’

A la televisió d’À Punt s’emet en directe, entre les sis de la vesprada i les nou del vespre un magazín que es titula Bona vesprada. El presenten Ximo Rovira i Àlex Blanquer. En el programa d’avui han tingut temps de parlar de gossos, de la calorada, dels barrets i de les amanides, però en l’escaleta no hi ha cabut cap connexió amb la manifestació que ha començat a les set de la vesprada i s’ha acabat vora les nou.

L’empremta de Josep Magraner

El canvi de tractament de totes les informacions relacionades amb la gestió de la gota freda feta per Carlos Mazón ja fa dies que es nota, i ha coincidit amb l’arribada de Josep Magraner a la direcció d’Informatius. També es nota en la desorganització de les notícies i en la categorització. Un altre exemple es pogué veure dijous passat, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, es va reunir amb les víctimes: únicament es van emetre els primers minuts de la conferència de premsa que les portaveus de les associacions van fer a la seu de la delegació del govern espanyol. Van donar la veu a la periodista que cobria la notícia i, immediatament després de donar pas a la intervenció, van tallar en sec per a passar a la informació esportiva.

Un acte de violència

Els anys foscs de Canal 9

Aquest comportament recorda perillosament els anys més foscs de l’antic Canal 9, quan era habitual l’ocultació dels noms dels polítics del PP si havien estat esquitxats per casos de corrupció o, literalment, per a eludir aquesta mena de notícies.

Els nous informatius d’À Punt se separen del tot de la línia informativa empresa per la casa d’ençà que començà les emissions, el juny del 2018. La redacció ha rebut reconeixements, tant per la cobertura que va fer de la gota freda, com per totes les informacions que ha emès els mesos següents.

Una de les decisions que va prendre la nova direcció dels mitjans públics, controlats per PP i Vox, va ser eliminar el Consell d’Informatius, un organisme inclòs en l’anterior llei de creació, que ha alçat la veu cada volta que el poder polític ha volgut immiscir-se en la feina de la redacció. Ara els periodistes ha perdut aquest altaveu.

À Punt es disfressa de Canal 9

Josep Magraner, l’actual director d’Informatius, va tenir uns quants càrrecs de responsabilitat en els anys de plom de Canal 9. Va dirigir informatius i fou el responsable de les retransmissions especials durant la visita del papa a València, que va coincidir amb l’accident del metro de la ciutat. La cobertura que es va fer l’accident va ser un dels exemples de manipulació informativa que es posaven quan es parlava del tancament de Canal 9.

M’he passat gairebé mig any predicant la vida i miracles de Josep Pallach i Carolà, protagonista del meu darrer llibre, Josep Pallach. Política i pedagogia, publicat per Edicions Pòrtic. La bona acollida de la biografia m’ha fet anar amunt i avall, de Lleida a Girona, de Terrassa a Tarragona. I encara dura, perquè els llibres de primers d’any no cauen en cap forat negre passat Sant Jordi, encara que de vegades ho sembli. Parlant de Pallach davant tota mena d’auditoris i amb tota mena de públics, hi ha una idea que he anat madurant i cada vegada tinc més perfilada. El pedagog i líder del Reagrupament és l’últim epígon de la Figueres que, entre la Revolució Francesa i l’esclat del turisme, marca l’entrada de les novetats intel·lectuals, polítiques i socials a –si en volem dir d’alguna manera– la Catalunya peninsular o sota administració espanyola. La situació arran de l’estricta frontera administrativa –porosa quant a vincles d’amistat, familiars i de veïnatge– li dóna un esperit dinàmic i comercial, especialment en contraposició a la Girona levítica i provinciana, cofoia de la seva immortalitat militar contra el Francès. El republicanisme, el federalisme, l’espiritisme, el socialisme, el laïcisme, la maçoneria, l’anticlericalisme, l’antimilitarisme, l’antiautoritarisme… ens arriben tramuntant l’Albera, i a Figueres hi fan niu, acollides com són amb delit totes les novetats que vénen d’Europa, especialment de la França revolucionària, burgesa i ciutadana.

Entre la tramuntana i l’ànec amb peres

Això fa que tingui el primer batlle republicà i socialista, Abdon Terrades (1812-1856) –de qui un dels seus successors al càrrec, Joan Armangué, acaba d’escriure una breu biografia, publicada per la bona gent de Calígraf– elegit en una data tan reculada com el 1842, tres anys després d’inaugurar el primer institut públic i laic de l’estat espanyol, fundat –per aquella mena de paradoxes tan cares a l’Empordà– per un capellà i pedagog visionari, Julián González de Soto. No tan sols impulsà el Ramon Muntaner de Figueres, sinó també el Jaume Vicens Vives de Girona. Al primer, hi va estudiar Pallach. Al segon, hi va fer classe, tot just tornat de l’exili. Dèiem, doncs, que Pallach és la darrera baula d’una cadena que, si volem començant per l’afrancesat protocatalanista Tomàs Puig, formen Terrades, Narcís Monturiol, Pep Ventura, Alexandre Deulofeu, Salvador Dalí, pare i fill, Jaume Miravitlles i el llibreter Ramon Canet, sense voluntat d’exhaustivitat. Pallach, nascut l’any 1920, es forma, creix, juga, escriu, aprèn, estudia es polititza i s’enrola a la revolució a la Rambla, destil·lant el republicanisme federal empordanès, anticlerical i impregnat d’un aire maçònic, amb la genialitat bonhomiosa, però ferma, tocada de tramuntana, aquest vent que determina els caràcters per allà dalt, i d’unes notes de tenora.

Els propietaris de Can Duran al celler de Ca la Teta, un dels espais més entranyables del restaurant.

Gastronòmicament, i les centenàries Coses vistes de Josep Pla ens serviran de testimoni, les influències orientals i mediterrànies –meravellosament desembarcades pels grecs i els fenicis–, les barreges de mar i muntanya i de dolç i salat més delirants i sucoses de la cuina catalana, també arribaren per l’Empordà. Com que tinc alguna gota de sang llunyanament figuerenca, de set generacions enrere, però a la taula familiar havia degustat l’ànec amb peres o amb naps, tan típic d’aquella contrada, tot això no hauria d’haver-me vingut de nou. Suposo que ja ho hauria d’haver sabut quan vaig començar a treballar en la seva vida, encàrrec que em va arribar de la Fundació Josep Pallach, establerta no a l’Alt Empordà, sinó al Baix Empordà, on el personatge es va establir en tornant de l’exili. Potser per mirar d’entendre aquesta cosmovisió fascinant que relligava totes aquelles intuïcions, la primera cosa que vaig fer el primer dia que vaig posar els peus a Figueres va ser anar a dinar a Can Duran. Un hotel-restaurant mític, del qual per sort tenim, també, una magnífica biografia, La vida a Can Duran (Editorial Gavarres), per obra i gràcia de Josep Valls i Joan Ferrerós, preludiada per una recordada exposició anomenada “El país dels cuiners. De ca la Teta al Bulli“, que es va poder veure al Museu de l’Empordà l’any 2019, i on vam pelegrinar com qui va a Lorda.

Salvador Dalí, l’hoste de l’habitació 101

Ara que reculàvem fins als temps del pare González de Soto i el batlle Terrades, hem de dir que llavors ja existia un “mesón de posada” al carrer  de Lausaca número 5, segons els papers de l’ajuntament figuerenc, almenys d’ençà del 1827. És possible, com aventura el gran Salvador Garcia-Arbós al pròleg del llibre, que fos on va fer parada i fonda Hans Christian Andersen en el seu viatge hispànic. Quaranta anys després d’aquella primera data documentada, l’hostal s’anomenava Ca la Teta –denominació que conservà l’espai anomenat celler–, i era regentat per Antoni Llauró, que el 1910 l’arrendà a Joan Duran Burgas i la seva muller, Teresa Camps Lapedra, que el van rebatejar amb el seu nom actual. El fill del matrimoni, Lluís Duran Camps en fou el factòtum, fins a la seva mort, l’any 1981, el mateix any que Josep Pla. Format a la cuina de l’Hotel Comercio, continuà a l’Hotel de France de Perpinyà, i rodà per Lió, Chamonix, a Suïssa, i l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, sota les ordres del xef Francesc Roig Riera. Quan esclatà la guerra de 1936-1939, guillà a l’altra banda de la línia i féu de cuiner al Gran Hotel de Font-romeu. L’afrancesament dels seus menús era una mostra de la primacia gairebé dictatorial de l’escola escofferiana i els seus oficials d’estat major. L’enginy i els contactes entre pagesos, caçadors, pescadors, boletaires, carnissers, etc., i les bones relacions amb les noves autoritats, el van convertir en l’hotel i restaurant de referència i més ben assortit en aquella negra postguerra. Durant la Segona Guerra Mundial, amb els nazis ocupant la zona lliure de Vichy, oficials de Wehrmacht van sopar-hi, sota els retrats –col·locats per a l’ocasió– del Führer i Himmler.

Salvador Dalí amb la senyoreta Christina Hui, coneguda com a “Princesa electrònica”, durant un àpat a Ca la Teta l’any 1973 (fotografia: Narcís Sans Prats – procedència: Ajuntament de Girona CRDI).

Però, amb l’abandonament del racionament i l’estraperlo i l’arribada del turisme, la clientela aviat va aportar un nou acoloriment. Un dels grans hostes de la casa va ser Salvador Dalí, a partir dels seus retorns sovintejats dels Estats Units, on havia passat la catàstrofe i on s’havia convertit en el gran personatge mediàtic. Però Dalí a Can Duran era un amic de la família, fill d’un bon client de la casa i un amic d’infantesa de l’amo. De pas cap a Portlligat, aturant-se a la seva vila nadiua, l’artista ocupava sempre la cambra 101 i la seva dona, Gala, la 103, perquè volia gaudir de la llum natural del bany d’aquesta habitació. Can Duran era el restaurant de Dalí a Figueres, on solia menjar sopes, com tots els que se les pensen totes. També li agradaven les truites, a la francesa o amb bolets, l’arròs a la cassola, el cap i pota, els peus de porc, les costelles de xai, les carxofes a la planxa i els bolets quan n’era temps. Per postres, fruita de tota mena, flams, crema o pastissos casolans. Res de cafè ni licors, infusió de poliol. I per beure, aigua de Solares (Cantàbria) i una copa d’un Viña Real Plata, que ja s’acabarien els cambrers si calia. El vincle entre Dalí i Duran sembla que és a la gènesi –això sosté la llegenda– del teatre-museu, inaugurat el 1974, el mateix any que Can Duran obtenia una estrella Michelin en el primer repartiment estel·lar d’ençà del 1936.

Entrada, amb Lluís Duran, al centre amb les mans a la butxaca i, a la seva dreta, Josep Mercader, aleshores maître del restaurant, que fa broma amb un nen (fotografia: Arxiu Hotel Duran).

Però el Duran no solament té la glòria assegurada per una antiguitat ben lluïda, una història ben explicada –i conservada als llibres de signatures de la casa per on desfilen el bo i millor de la cultura, la política i la societat del país–, una cuina tradicional ben elaborada o la continuïtat en el servei avui dia, sinó que la hi té per haver estat una veritable escola de gastronomia i restauració. L’ombra allargassada dels Duran arribà fins al Finisterre de Barcelona –un dels primers llocs on treballà Ferran Adrià abans de ser ell mateix– i una llista d’establiments a la comarca. També d’allà sortí Josep Mercader, cadaquesenc que aprengué l’ofici amb Pere Granollers a l’estació de Portbou i es formà treballant braç a braç amb Lluís Duran com a maître de la casa durant anys, per obrir el Motel, l’establiment on va fer nouvelle cuisine a la catalana. Però aquesta ja és una altra història.

La setmana entrant molts estudiants dels Països Catalans començaran les proves de selectivitat (PAU). A banda de resoldre els exercicis, és important –en totes les matèries– que eviteu les errades de llengua. En aquest article en veurem deu de les més habituals.

Tot allò que heu de saber sobre les proves de selectivitat 2025: dates i horaris de les PAU

1. Accentuar és fàcil

Accentuar bé no és pas complicat. Comencem per la part més fàcil: els mots esdrúixols van sempre accentuats (fórmula, indústria). La norma d’accentuació dels mots aguts és simple: “S’accentuen si acaben en vocal, en vocal + S, -EN i -IN, excepte si la darrera síl·laba té un diftong decreixent” (cabàs, pretén). I la dels plans és aquesta: “S’accentuen quan no s’accentuen els aguts” (túnel, éreu). Més informació.

2. “Perquè” o “per què”?

Hi ha una regla molt simple per a saber quan hem d’escriure perquè o per què: “Escrivim per què quan equival a ‘per quina raó’ o a ‘pel qual’. En tots els altres casos escrivim perquè” (Em neguiteja no saber per què ho fas / Ho fas perquè no sigui dit?). Sobretot, no penseu que anirà separat simplement perquè hi hagi un signe d’interrogació! Més informació.

3. Mots que duen H i mots que no en duen

Tingueu en compte la diferència entre el pronom em (No em facis mal = ‘a mi’) i la forma verbal hem (No hem vist res, del verb haver). I també la diferència entre la conjunció i (Avui i demà serem fora) i el pronom hi (Si vas al cinema, jo també hi aniré = ‘en aquell lloc’). Més informació.

Com és el nou model d’exàmens de la selectivitat? Proves de les PAU per a estudiar 

4. Quan posem “a” davant un complement directe?

En general, el complement directe no va precedit de la preposició a ni de cap altra (Ha destituït *a un conseller → Ha destituït un conseller). Hi ha tres excepcions: quan el complement directe és un pronom personal fort (Us vull felicitar a vosaltres especialment); quan s’indica reciprocitat (Sempre que es veuen, s’insulten els uns als altres); quan sense la “a” la frase seria ambigua (L’esmenta més sovint que a la seva esposa). Més informació.

5. “Ésser” o “estar”?

Simplificant, podem dir que fem servir ésser (o ser) quan indiquem que ens trobem circumstancialment en un lloc (Ara sóc a Gandia) i estar, quan volem dir que passem temps en un lloc (Estarem tot el matí a la piscina), o bé que hi vivim, que hi treballem… (Enguany estic a Londres, Està en una oficina fent de comptable). Més informació.

6. Les coses ens cauen, però no se’ns cauen

Hi ha verbs que van sense pronom. Tinguem en compte aquests casos: M’ha caigut la forquilla (i no *Se m’ha caigut…), Calla d’una vegada (i no *Calla’t…), La bicicleta ha sortit del camí (i no …*s’ha sortit del camí); T’asseguro que ni m’ha passat pel cap (i no …ni *se m’ha passat pel cap), Ja passaré per casa teva (i no Ja *em passaré…). Més informació.

7. Us volem escoltar, però no us sentim

Sentir és percebre sons per mitjà de l’oïda, sense haver-hi de posar atenció necessàriament (No et sento prou bé; Parleu després de sentir el senyal). En canvi, escoltar és parar atenció per entendre sons (Escolta això que et dic; si no, no te’n recordaràs; Està distret; em sembla que no t’escolta). Més informació.

Vegem, també, tres consells específics per a resoldre els exercicis de la prova de llengua catalana.

8. Com diferenciem el complement directe de l’indirecte?

La manera més simple i infal·lible de distingir el complement directe de l’indirecte és substituir-lo per un pronom feble. Si aquest pronom és LI, el complement és indirecte (El menjar agrada molt a la meva filla → El menjar LI agrada molt). En canvi, si no és LI vol dir que és complement directe i generalment anirà sense a (Vull acompanyar la nena a escola → LA vull acompanyar a l’escola). Més informació.

9. Oracions subordinades: com podem saber de quina mena són?

La clau per a diferenciar els tipus d’oracions subordinades és la substitució. Les subordinades substantives es poden substituir per “aquella cosa” o “aquella persona”. Les adjectives, per un adjectiu. I les adverbials, per un adverbi, com ara allà (locatives), aleshores (temporals), d’aquesta manera (modals), per aquesta raó (causals), amb aquesta finalitat (finals)… Per exemple: No podia recordar on ho havia vist → No podia recordar aquella cosa (substantiva); Són d’un país on hi ha riquesa → Són d’un país ric (adjectiva); Vés on vulguis → Vés allà (adverbial locativa). Més informació.

10. Oració subordinada adjectiva o de relatiu

Una altra manera de saber si una subordinada és adjectiva (o de relatiu) és comprovant que el pronom que l’encapçala (que, qui, on…) es pot substituir per “el qual”, “la qual”… La funció de la subordinada adjectiva dins l’oració composta sempre serà de complement del nom, com tots els adjectius. Però com podem saber la funció del pronom relatiu dins la subordinada? Doncs substituint-lo per l’antecedent. Agafem l’oració següent: Els afectats que s’han manifestat estan disposats a negociar. El pronom relatiu que equival a “els afectats”. Fent la substitució, tenim: Els afectats s’han manifestat. Com que els afectats és subjecte, podem assegurar que la funció del relatiu que dins l’oració subordinada és la de subjecte.

Teniu més dubtes? Consulteu els nostres articles de llengua:

• Ortografia
• Fonètica
• Morfosintaxi
• Lèxic
• Fraseologia i paremiologia

Les pintures murals del monestir de Sixena, molt probablement, no sortiran del Museu Nacional d’Art de Catalunya d’ací a vint dies. Els representants legals del govern de l’Aragó i de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena es van afanyar a dir que la sentència del Tribunal Suprem espanyol que confirmava l’obligació d’enviar aquestes pintures d’un valor excepcional al monestir de Sixena s’havia d’executar en vint dies, perquè ho diu la llei. I és veritat que la llei estableix que la part condemnada en el litigi, en aquest cas, la Generalitat de Catalunya i el MNAC, disposa d’aquest període de temps per a complir la sentència. Però també preveu la possibilitat de discutir-ne judicialment l’execució, i obrir un litigi sobre aquesta qüestió, que es pot allargar molt en el temps. I, mentre això duri, les pintures restaran exposades i convenientment conservades al MNAC. Hi ha camp per córrer, i un espai molt important en què el govern català i les altres institucions que integren el consorci del MNAC, l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol (tots governats pels socialistes), encara poden lliurar una batalla judicial per a impedir un atemptat patrimonial sense precedents, tal com han advertit experts reconeguts de tot el món.

Els serveis jurídics del govern i el MNAC hauran de decidir quin camí emprenen. Perquè n’hi ha un de molt incert i que, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb, no té gaire possibilitat de prosperar, el del recurs d’empara al Tribunal Constitucional. La sentència no afecta, en principi, cap dret fonamental (els drets recollits entre l’article 14 al 30 de la constitució espanyola) que justifiqui el recurs al TC. Tret d’una possibilitat: que es consideri que la decisió del Suprem ha vulnerat el dret de la tutela judicial efectiva, que sí que és un dret fonamental.

En el recurs de cassació al Suprem, la Generalitat es queixava que l’Audiència d’Osca no havia tingut en compte una documentació que demostrava que la jurisdicció competent per a resoldre el litigi no era la civil, sinó la contenciosa administrativa, i que això els havia vulnerat la tutela judicial efectiva. El Suprem també va desestimar aquesta part del recurs, i això podria obrir l’opció de presentar un recurs al TC per vulneració d’aquest dret.

Tanmateix, hi ha una via de combat jurídic més contundent i més sòlida que no pas aquesta, segons les fonts consultades: la de no executar la sentència passats els vint dies preceptius. És una opció que el govern té damunt la taula, amb un argument molt poderós: la sentència del Suprem resol qüestions processals i sobre la propietat de les pintures, però no pas sobre la necessària conservació d’aquests béns; no té en compte la preservació d’aquest patrimoni, que també és un imperatiu legal, de manera que l’execució de la sentència és inviable i incompatible amb la llei catalana de patrimoni cultural i amb la llei espanyola de patrimoni històric.

La discussió és si la sentència és executable. La llei d’enjudiciament civil dóna vint dies per a fer-ho. Passat aquest temps, si els condemnats no han executat la sentència, la mateixa llei preveu (en l’article 701) que el lletrat de l’administració de justícia n’ordeni l’execució forçosa, fins i tot, fent-se valer de l’acció de la policia. Però la Generalitat i el MNAC poden plantejar la impossibilitat de fer-ho, tot recordant que es tracta d’un cas de compliment personalíssim. Això vol dir que aquest trasllat només el poden dur a terme les parts demandades (i condemnades), per les característiques del plet, i que no ho poden fer si no volen incórrer en una vulneració de les lleis del patrimoni i de l’article 46 de la constitució, segons el qual “els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integren, tinguin el règim jurídic i la titularitat que tinguin”.

Arribat a aquest punt, el jutge de primera instància 2 d’Osca podria obrir un incident d’execució de sentència, en què la Generalitat exposaria tots els arguments i les proves pericials (les quals, per altra banda, totes les instàncies judicials espanyoles per on ha passat el litigi han menystingut) que acreditessin que, efectivament, el trasllat d’aquestes pintures les malmetria de manera irremeiable. La llei preveu que, aleshores, es podria substituir el trasllat de les pintures per una indemnització econòmica en favor de qui la sentència del Suprem en considera els legítims propietaris. Però faltaria veure què resoldria el jutjat d’Osca, i quins arguments contraris a aquesta opció presentarien, previsiblement, el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena.

Situats en aquesta hipòtesi, les parts demandants podrien dir que, si els condemnats diuen que no poden executar la sentència, que no poden dur a terme el trasllat, ells disposen de professionals acreditats que sí que estarien disposats a fer-ho. Aquest argument no seria vàlid si, efectivament, som davant d’un compliment personalíssim (que només el pot executar l’administració condemnada), però això restaria en mans del jutge. I som davant un litigi en què, fins ara, els arguments polítics han pesat més que no pas els tècnics i científics. Tanmateix, qualsevol decisió del jutge de primera instància podria ser recorreguda en apel·lació a l’audiència provincial, que tindria la darrera paraula sobre la resolució de l’incident de l’execució de la sentència.

Per tant, tot i que és molt incert, hi ha un camí judicial important encara per recórrer, i que es pot allargar molt, en la defensa de la integritat de les pintures de Sixena conservades i exhibides al MNAC. Però això dependrà, no tan sols d’arguments jurídics i tècnics, sinó també de polítics, i sobretot de la voluntat i la determinació dels governs en mans dels quals és ara mateix la pilota en aquesta llarga batalla.

 

L’edat fràgil és la primera novel·la de Donatella Di Pietrantonio (Arsita, Itàlia, 1962) que podem llegir en català, gràcies a la traducció de Mercè Ubach per a Edicions 62. L’escriptora, que ha publicat cinc novel·les i un recull de contes que li han valgut diverses nominacions i premis literaris, s’ha endut el premi Strega d’enguany, el guardó literari més important d’Itàlia. I ha guanyat per partida doble, tant en la categoria d’adults com en la de joves, amb un relat colpidor sobre el doble feminicidi que hi va haver a les muntanyes dels Abruços l’agost del 1997, en què dues noies van ser assassinades per un pastor –una de les quals, també violada–, i una tercera va aconseguir d’escapar-se’n i sobreviure.

Els fets, batejats com a cas Morrone, van sacsejar Itàlia i van marcar per sempre la memòria de l’autora, veïna de la regió. Gairebé trenta anys després, Di Pietrantonio recupera el cas a L’edat fràgil, un llibre que, entre més qüestions, parla de les relacions entre mares i filles, la preservació de l’entorn i la desorientació vital de la jove Amanda, una noia de vint anys que decideix de marxar del seu petit poble per anar a estudiar a Milà.

—L’edat fràgil és un llibre que, entre moltes qüestions més, tracta sobre la relació entre mare i filla. No és la primera vegada que parleu de relacions materno-filials… Què us interessa, d’aquest tema?
—És recurrent perquè és un tema no resolt. Vaig créixer amb una mare pagesa que durant el dia treballava al camp i al vespre a casa. Em sentia abandonada. Era un abandonament amb presència: la veia, hi era, però no s’ocupava de mi. Crec que aquest és l’origen de la meva necessitat d’escriure.

—Amb els anys heu aconseguit de perdonar-la?
—Sí, amb molt de temps i molt tard, quan la meva mare ja estava malalta. Sobretot m’adono que he arribat al perdó per mitjà de l’escriptura.

—Tituleu el llibre L’edat fràgil. Hi ha alguna edat en què deixem de ser fràgils?
—[Riu.] Lamentablement, no, perquè en totes les fases de la vida és possible ensopegar, caure, patir… De fet, a mi em va passar. De jove, a vint-i-vuit anys, ja havia assolit tots els objectius que m’havia fixat: ja m’havia llicenciat, havia obert la meva consulta de dentista, m’havia comprat una casa, m’havia casat… Aquell moment, que en principi havia de ser el més feliç de la meva vida i en què havia de sentir més força, em vaig esfondrar. Vaig començar a tenir atacs de pànic i vaig adonar-me que era una època molt fràgil de la meva vida.

—L’escriptura va ser una vàlvula d’escapament, o heu escrit sempre?
—Sí, he escrit d’ençà que era petita, a partir del moment en què vaig aprendre italià a l’escola, perquè la meva família parlava el dialecte, però no puc dir que l’escriptura m’hagi guarit. És a dir, m’ha donat l’oportunitat d’expressar, de fer sortir tot el patiment que tenia, però no crec que l’escriptura sigui catàrtica ni que guareixi. Potser és terapèutica, però no cura. Si no, els escriptors escriurien un sol llibre i prou, no? Si continuem escrivint és precisament perquè mai arribem a guarir-nos les ferides.

—Ara que traieu la qüestió del dialecte… Als vostres llibres en manteniu algunes paraules o expressions. El parleu diàriament? En quins moments?
—Sí, sí. Sóc absolutament bilingüe. Parlo italià, però amb el meu pare parlo només el dialecte.

—Però és un dialecte o és una llengua pròpia? Quin nom té?
—No, és un dialecte parlat per pocs milers de persones. No té una forma escrita ni literària, no té un nom concret. No podem dir que sigui dialecte dels Abruços perquè, segons els meus càlculs, cada cinc quilòmetres n’hi ha un de diferent. Podria dir que és el de Penne, la ciutat on visc, perquè cada poble té el seu. El meu pare només parla el dialecte. Quan sóc al tren i el meu pare em truca, per exemple, em fa una mica de vergonya, perquè hem de parlar-lo…

—Vergonya? Per què?
—No ho sé, em fa vergonya que els altres sentin aquesta manera de parlar. És un dialecte dur, gutural… Vull que es pensin que parlo un idioma estranger. Per a algú com jo, que ve del món rural, de la terra, de la pobresa i del patiment, el dialecte és una marca de classe.

—Així i tot, torneu a ambientar una novel·la a la vostra zona natal, els Abruços. Per què?
—Per mi, ambientar els meus llibres al meu territori és important no perquè vulgui parlar de la zona, sinó perquè trio els Abruços com a representant de les terres interiors. Vull arribar a la universalitat mitjançant llocs que són petits, aïllats, de muntanya…

—He llegit que és una zona que es va despoblant… Com ho viviu, això?
—Sí, és cert. Als Abruços el paisatge és molt divers: hi ha les zones interiors, on vaig néixer, créixer i on encara visc i que són molt aïllades, i la zona de costa, més oberta a la modernitat. El despoblament, el visc amb pena, perquè són pobles preciosos que mereixerien sobreviure. Calen polítiques de suport centrades en aquestes zones.

—Justament una de les protagonistes de l’Edat fràgil, l’Amanda, vol marxar-ne per anar a estudiar a Milà. Va ser una mica el vostre cas? També us en vau anar de casa per estudiar odontologia…
—[Riu.] Sí, però no em vaig desplaçar gaire, perquè vaig anar a l’Aquila, que no és gaire lluny. És una aspiració dels joves el fet de marxar lluny, anar a una ciutat a estudiar, sortir de la província… És just que els joves se’n vulguin anar del petit lloc de naixement per viure experiències i veure un món diferent. Però m’agradaria que volguessin tornar al lloc d’origen amb les experiències que han viscut fora per poder canviar tot el que s’ha de canviar: tota aquesta rigidesa, tot aquest tancament dels llocs d’interior…

—Aquesta atmosfera asfixiant és molt ben retratada, al llibre.
—Exacte. Són les dinàmiques de les comunitats petites on hi ha poc intercanvi amb el món exterior. És l’ambient on jo he crescut, per això he volgut explicar tant amb exemples positius com negatius aquestes dinàmiques, que, al final, són les humanes. A les petites comunitats hi ha molta solidaritat, hi ha molt de suport… És com una família gran, però també hi ha la part negativa, com ara el control dels uns sobre els altres o que no t’acabis de sentir mai lliure de la mirada dels altres.

—Amb Bella Mia vau decidir de parlar sobre el terratrèmol del 2009 a l’Aquila. Aquesta vegada també partiu d’uns fets reals: el doble crim del cas Morrone, que va sacsejar Itàlia l’agost del 1997. Per què heu triat de parlar d’aquests fets ara?
—Trio fets que han passat de veritat sempre que m’hagin quedat gravats a la memòria. Si amb els anys em retrobo amb aquests fets i veig que encara dialoguen amb el present, aleshores és quan els trio.

—I en aquest cas, per què creieu que encara dialoguen amb el present?
—Segurament per la violència, perquè és un episodi que va tenir lloc el 1997 al meu territori, però encara continua havent-hi violència. És un tema que no s’ha resolt, que no s’ha superat. Desgraciadament, encara és una qüestió de molta actualitat. I voldria fer un èmfasi especial en una cosa: per a les dones no hi ha llocs segurs. Sempre hem pensat que a les muntanyes –que són llocs aïllats preciosos plens de boscs i aire pur– et sents segur, però, en canvi, aquest doble feminicidi va tenir lloc a les muntanyes, i demostra que, per desgràcia, les dones no es poden sentir mai segures enlloc. I mira que aquest cop no estaven soles, perquè eren tres: dues van morir i solament una va aconseguir de sobreviure.

—Com recordeu aquell doble crim?
—En aquell moment, va ser molt important el ressò mediàtic, però el que em va impressionar més –i me n’he adonat ara, amb els anys–, és que tots plegats vam guardar silenci. No se’n va parlar mai més, i jo mateixa vaig participar en aquesta eliminació col·lectiva dels fets. No volíem ni tan sols anomenar què havia passat perquè fer-ho ens posava en conflicte amb la idea que teníem del nostre lloc de naixement.

—Hi heu tornat més, als llocs dels fets?
—Cal dir que els llocs que es descriuen al llibre no corresponen exactament amb la realitat, però sí, vaig anar al lloc on van passar els fets, vaig refer amb gran commoció el mateix camí que van fer les noies i vaig veure el lloc on van ser assassinades. És un record que porto molt endins.

—Això que els llocs no corresponguin amb la realitat i el fet d’haver preservat l’anonimat de les víctimes canviant-ne els noms ha estat per a mantenir la intimitat i el respecte a la supervivent, als familiars…?
—Sí, absolutament. Em vaig trobar amb una de les famílies de les víctimes i va ser molt emotiu poder parlar amb una mare que ha sobreviscut a la mort d’una filla, perquè és una cosa antinatural. És una dona amb una gran força per a mantenir viva la memòria de la seva filla.

—A Catalunya, però també a escala internacional, el true crime és moda. No sé si vós hi penseu gaire, en els límits que han de tenir els casos sobre crims reals.
—Sí. En aquest únic cas en què m’he basat en un crim real vaig mirar d’anar amb molta cura i ser tan respectuosa com fos possible amb les famílies, amb la supervivent… No volia anar més lluny del que sentia que podia anar. De fet, amb una de les persones amb qui vaig dialogar molt va ser amb la magistrada que va portar el cas i que ara ja està jubilada.

—Amb Bella Mia el 2009 i Borgo Sud el 2021 ja vau estar nominada al premi Strega. Però ara, amb L’edat fràgil, us n’heu convertit en guanyadora per partida doble: en la categoria d’adults i en la de joves. Com heu rebut aquesta doble distinció?
—Rebre el premi Strega Giovanni [el dels joves] va ser una sorpresa. Ho vaig viure amb molta emoció. No m’esperava que aquest llibre arribés tant als joves i, de fet, parlant amb ells, m’han explicat per què els ha arribat tant.

—Per què?
—Perquè s’han emmirallat molt amb el personatge de l’Amanda, la protagonista. És una noia d’uns vint anys que, després d’haver anat a estudiar a Milà i d’haver sortit del poble amb gran entusiasme, torna al lloc que havia abandonat i es retira a casa. Els lectors joves han connectat amb aquesta interrupció de la trajectòria d’aquesta noia, que, en un moment donat, decideix aturar-se i deixar d’empaitar els objectius imposats pels adults: anar a la universitat, treballar… Són objectius que la societat espera que facin els joves i, a més, en un temps determinat. I l’Amanda, en un cert punt, sent que aquests objectius ja no són els seus, i s’atura per trobar qui és i què vol fer realment.

—Veient que aquest llibre ha tingut tan bona rebuda entre adults i joves… Què en penseu, d’aquesta distinció que fem entre literatura juvenil i adulta?
—[Pensa.] Penso que són els lectors els qui han de decidir. No voldria ser irrespectuosa, però quan escric, no penso en qui llegirà els meus llibres, no penso a qui m’adreço, simplement em focalitzo en la història, en els personatges, en la coherència interna del llibre… Ja seran els lectors els qui triaran de llegir-me o no.

—Per acabar: més d’una vegada us heu declarat antifeixista. Com viviu l’actual govern ultradretà de Meloni?
—No sé si amb la mirada que t’he fet n’hi havia prou, però en tot cas aniré més enllà: ideològicament estic en contra d’aquest govern, contra el que fa i també el que no fa. Sobretot, perquè no ha pogut retre comptes amb el passat. La part més dretana del govern és culpable d’ineficàcia.

Convé començar per una obvietat que, de tan òbvia, sembla que s’oblida: l’anticatalanisme aragonès és una anomalia històrica. Va contra la història d’aquell país. Allò que hom anomena la Corona d’Aragó –un terme històricament molt imprecís, però que ha fet fortuna– era un estat que avui en diríem confederal, o, encara millor, una commonwealth i que unia voluntats, amb una notable eficàcia.

Tanmateix, l’Aragó modern –i quan dic modern em referesc a aquesta deformació ideològica nascuda al segle XIX–, per raons que es poden explicar molt clarament, ha optat majoritàriament per construir la identitat sobre un ressentiment tan estèril com persistent respecte dels altres estats de la confederació, molt especialment respecte de Catalunya.

El tomb aragonès cap a l’anticatalanisme no va ser sobtat ni inevitable. Va ser, més aïna, una construcció deliberada que podem resseguir amb precisió quirúrgica en la documentació històrica. I allò que revela aquesta documentació és difícil de discutir: una elit regional, incapaç d’articular un projecte propi, va optar per la via més còmoda de definir-se contra Catalunya.

En trobem símptomes d’ençà de les Corts de Cadis, quan Espanya es comença a pensar com a nació i Catalunya era independent, sota el control francès. Els discursos d’Isidoro de Antillón –i això que l’home havia viscut a València i Mallorca– contenen tot l’argumentari que després aragonesos i espanyols faran servir contra Catalunya.

Però el veritable punt d’inflexió arriba amb la desamortització. Quan Mendizábal posa a la venda els béns eclesiàstics, qui té capital per a comprar-los? La burgesia catalana, naturalment. Els Güell, els Arnús, els Girona van adquirir extensions immenses a l’Aragó i això va originar queixes amargues. Els cronistes aragonesos de l’època ja van parlar amb amargor d’“espoliació catalana”, i així fixaren el vocabulari del greuge.

Fins i tot episodis com la construcció del ferrocarril van aprofundir en les ferides. La línia Barcelona-Saragossa, finançada majoritàriament amb capital català, va ser vista com una humiliació. “Som l’estació de pas cap a Madrid”, lamentava la premsa de Saragossa el 1861. Potser tenien raó, no dic que no, però la culpa no era de Catalunya, sinó de l’incipient model radial espanyol que ells mateixos havien defensat a Cadis abans.

L’aparició del catalanisme polític fou la gota que va fer vessar el got. Quan Valentí Almirall publica Lo catalanisme, el 1886, la reacció aragonesa és immediata i virulenta. Marcelino Isábal publicà una sèrie d’articles a El Heraldo de Aragón en què ja apareixen tots els tòpics que encara avui sentim: la Catalunya egoista, la Catalunya insolidària, la Catalunya que vol viure a costa de la resta d’Espanya.

I va ser sobre eixa construcció teòrica que es va passar de l’anticatalanisme d’elit a l’anticatalanisme de masses. En la crisi del 1898. Quan Catalunya, traumatitzada per la pèrdua de les colònies espanyoles d’Amèrica –que eren un gran mercat–, comença a articular reivindicacions proteccionistes. Aleshores l’Aragó reacciona amb fúria. Els cerealistes aragonesos, encapçalats per Basilio Paraíso, organitzen el moviment de les “cambres agràries” explícitament contra els industrials catalans.

Fins i tot l’aragonès regeneracionista Joaquín Costa, que inicialment havia festejat amb el catalanisme, fa un gir copernicà i passa a atacar “el particularisme català que vol convertir Espanya en el seu mercat captiu”. Es fa popular aleshores a Espanya la idea que Catalunya “viu del pressupost de tots”, afirmació si més no divertida si tenim en compte que Catalunya aleshores aportava el 30% dels imposts de l’estat espanyol.

La Setmana Tràgica del 1909 va ser l’excusa perfecta per a consolidar el discurs. El Noticiero de Zaragoza va arribar a publicar que, mentre els aragonesos morien al Marroc defensant la pàtria espanyola, els catalans preferien matar frares. Òbviament, que la majoria dels morts a Barcelona fossen obrers afusellats per l’exèrcit no ho tenien en compte.

La Mancomunitat va ser l’episodi següent. Quan l’Aragó va provar de crear la seua mancomunitat, el 1923, el govern espanyol la va prohibir. La reacció lògica –vaja, em sembla a mi– hauria estat de solidaritzar-se amb Catalunya, que era víctima de la mateixa discriminació. Però no: la premsa aragonesa va culpar Catalunya d’haver “enverinat el pou” amb el seu “separatisme” i haver fet impossible la seua mancomunitat.

Més tard, la dictadura de Primo de Rivera va institucionalitzar l’anticatalanisme aragonès. Quan el dictador prohibeix el català, l’Ateneu de Saragossa el felicita efusivament i li fa un homenatge. Durant la República, els diputats aragonesos a les corts espanyoles van ser dels més agressius contra l’estatut, i arribaren a afirmar que Catalunya volia fer de l’Aragó una colònia lingüística, com si els catalans de la franja fossen obligats a aprendre una llengua que ni sabien.

Evidentment, el franquisme, intel·ligent com sempre per a aquestes coses, va saber explotar el filó i la transició no va millorar les coses. El president aragonès Hipólito Gómez de las Roces, va declarar: “L’autonomia aragonesa ha de servir per a frenar les ambicions catalanes.” I quan es va redactar l’estatut aragonès s’hi va incloure aquella disposició infame sobre les “modalitats lingüístiques pròpies”, que l’únic objectiu que tenia era no reconèixer la realitat catalanoparlant de la Franja.

Així arribem a Sixena.

La veritat de tot aquest relat, per dura que siga, és aquesta: l’Aragó modern ha elegit el pitjor camí possible. En compte d’assumir la seua història compartida amb els Països Catalans i, a partir d’aquest fonament, construir un futur comú, s’ha estimat més negar-la, falsificar-la i convertir-la en motiu d’enfrontament. Segurament perquè per a les elits que han construït l’artefacte és més fàcil, molt més fàcil, culpar-nos als catalans dels seus mals que no pas assumir la pròpia responsabilitat en el seu declivi demogràfic i econòmic. I, sens dubte, perquè l’Aragó regenerador, d’altura de mires i digne no ha pogut acabar de traure mai el cap.

La realitat trista és que aquest Aragó, enfangat en l’anticatalanisme estèril, es mor lentament. Pobles sencers desapareixen del mapa mentre els seus polítics continuen obsessionats amb victòries ridícules com la decisió recent dels tribunals espanyols sobre les peces artístiques del MNAC. I a mi, personalment, em sap molt de greu veure això. Perquè admire i aprecie profundament els aragonesos lliures: d’Antonio Peiró Royo, Carlos Forcadell o aquell Gaspar Torrente que va dissenyar la seua estelada, a la gent d’Andalán, el gran José Antonio Labordeta o el diputat Jorge Pueyo, que ha tornat a situar la llengua nacional aragonesa al lloc que li pertoca. I voldria veure un Aragó millor, millor sobretot per als aragonesos, de veí.

 

PS1. Malgrat tot, en l’afer de Sixena encara no hi ha tot el peix venut. La barbaritat que es vol fer és colossal i el govern i les administracions integrades en el consorci del MNAC tenen a les mans recursos jurídics per a no executar la sentència del Suprem espanyol. Ho explica en aquest article Josep Casulleras.

PS2. Ahir era dijous i hi hagué La tertúlia proscrita. S’hi parlà, entre més temes, de la decisió que vol obligar el MNAC a enviar a Sixena més materials artístics. Per això hi hagué també de convidat Albert Velasco, un dels experts que poden parlar amb més coneixement de causa de tot això que passa. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. València va tornar a viure ahir una mobilització extraordinària contra el president Carlos Mazón. Set mesos seguits de manifestacions multitudinàries, acompanyats d’una vaga ahir, deixen ben clara la voluntat del poble valencià de fer fora de les institucions el responsable de les morts de l’octubre passat. Podeu llegir-ho tal com us ho vam contar durant tot el dia.

PS4. Elisenda Alamany és la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya i té totes les butlletes de la rifa per a ser-ne, a més a més, la candidata a l’Ajuntament de Barcelona el 2027. Ot Bou li ha fet aquesta entrevista: “Aquest model econòmic va destruint la identitat del país”.

Elisenda Alamany (Sabadell, 1983) és la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya i té totes les butlletes de la rifa per a ser-ne, a més a més, la candidata a l’Ajuntament de Barcelona el 2027. D’ençà del desembre, quan ella i Oriol Junqueras van guanyar el control del partit, Alamany ha anat insistint que calia “desacomplexar-lo”. Esquerra ha perdut centenars de milers de vots en el darrer cicle electoral i tot just surt d’un congrés nacional que ella mateixa qualifica de “cruent”. A més, es troba apuntalant els governs del president Salvador Illa, del batlle Jaume Collboni i, a Madrid, del president Pedro Sánchez. En aquesta entrevista, reflexiona sobre la relació amb els socialistes, la seva proposta per a la ciutat i la situació política del país.

—Els socialistes parlen de “normalització institucional”. Trobeu que som en un moment de “normalització institucional”?
—La pitjor cosa que ens pot passar és que algú vulgui construir un projecte per al nostre país volent-lo pacificar. No és un projecte a l’altura de l’ambició del país. És evident que hi continua havent un conflicte polític de sobiranies, que no s’ha normalitzat la situació. La missió d’Esquerra Republicana, després de la ressaca del procés, és que ens tornem a agradar. Avui la gent no se sent orgullosa de Catalunya. Hi ha un malestar a la nació que és conseqüència del procés. El procés va il·lusionar molta gent, no va acabar com voldríem, i ara ens mirem al mirall i no ens agradem.

—I per què no ens agradem?
—Perquè, com ho diria als meus amics, tenim un model econòmic de merda, amb uns sous de merda i uns llocs de feina de merda, amb el català en retrocés flagrant i, a més, amb unes infrastructures obsoletes.

—Parleu de pacificació. Esquerra no hi ha contribuït, a aquesta pacificació?
—A l’inrevés. Ens ha tocat ser al capdavant de l’ambició nacional quan els altres se n’han esborrat. El Partit Socialista vol gestionar el país i Junts està obsessionat amb l’extrema dreta i presenta un projecte nacional divisiu, que no ens portarà una Catalunya que ens torni a agradar. La nostra missió és continuar lluitant per restar presència de l’estat. I volem un orgull de pertinença al país que avui no hi és.

—Quin balanç feu, fins ara, del mandat de Salvador Illa?
—El mateix que faria una persona que va intervenir al Cercle d’Economia i li va donar les gràcies per haver “normalitzat Catalunya”. Gestiona el mentrestant. És un mandat molt pobre, poc ambiciós i que no fa trempar.

—Aprovar tres suplements de crèdit al seu govern no l’ajuda a estabilitzar aquesta “normalització”?
—Tenim claríssim que el Partit Socialista no fa, sinó que l’obliguem a fer. Mentre uns altres s’han esborrat de l’equació, nosaltres hem d’arribar a acords que ens permetin d’avançar nacionalment. Si amb aquests suplements de crèdit aconseguim d’avançar en el traspàs de Rodalies, el finançament singular i la desconnexió fiscal, en parlarem. Això és fer política.

—Per a la negociació del pressupost del 2026, quins mínims demaneu al PSC?
—Hi ha una amenaça molt clara: que el PP i Vox puguin arribar al govern de l’estat. Per tant, volem que tots els passos que fem en la desconnexió amb l’estat siguin irreversibles, perquè no els pugui desmuntar un govern amb la dreta i l’extrema dreta. Demanem que abans de negociar el pressupost de l’any vinent hi hagi l’empresa catalana de Rodalies i la musculatura necessària per a començar amb la desconnexió fiscal. A partir d’aquí, ja ho veurem.

—En aquests moments, Esquerra pot garantir que la recaptació de l’IRPF del 2026 la farà Catalunya?
—Farem passos decidits, el Partit Socialista farà passos decidits per a tenir el personal per a poder-ho fer. El drama és que, durant molt de temps, hem parlat d’independència però no ens hem dedicat a construir nació, a fer país ni a tenir unes infrastructures al servei de tot això. Ara ens toca posar-ho a l’agenda. Estic convençuda que avançarem. Hi ha moltes resistències, sobretot del govern de l’estat, però hem de tenir un escepticisme sa.

—La recaptació de l’IRPF és el primer pas de l’acord per al finançament. No podeu donar més concrecions que “es faran passos decidits”? No hauria de ser una condició sine qua non?
—Quan parlem de coses tan gruixudes com el traspàs de Rodalies o la desconnexió fiscal, som en uns debats que ni tan sols s’havien tingut durant el procés. Són qüestions que aixequen molta polseguera amb sindicats i partits polítics. No és fàcil, però no hi ha una altra via. Si volem avançar nacionalment, hem de continuar malgrat les dificultats. Avançaríem més ràpidament si ens hi acompanyessin uns altres partits polítics. Trobo a faltar Junts i altres actors econòmics. Ens ha tocat fer-ho tots sols i ho entomem. Veurem passes que podrem celebrar.

—No se’n parlava durant el procés perquè ja se n’havia parlat en l’època dels tripartits.
—Ara toca parlar de país, i construir-lo. Si no ho fem, ens trobarem que, quan vulguem fer un embat a l’estat, ens tombarem i no hi haurà país. És on som ara: hem tingut uns debats molt interessants sobre la sobirania nacional, però la sobirania nacional es construeix amb un model econòmic sostenible, amb sous que et permetin guanyar-te bé la vida, amb habitatge, amb la garantia de viure plenament en català. Aquestes són les qüestions a què l’independentisme ha de dedicar ara temps i esforç.

—El president Aragonès va insistir molt en dues línies de treball: la taula de diàleg i l’acord de claredat. S’han acabat?
—És que, en aquell moment, hi havia un govern de la Generalitat independentista, i ara, no, ni tampoc tenim majoria al parlament. Amb la nostra força, des de l’oposició, mirem d’avançar nacionalment en sobirania fiscal, en infrastructures estratègiques o en la condonació del deute del FLA. Hem d’arrossegar el govern de la Generalitat a la màxima ambició nacional. La nova direcció d’Esquerra Republicana posa l’èmfasi a arribar tan forts com sigui possible a l’objectiu del 2031. Com es fa? Avançant nacionalment. Hem de parlar de polítiques concretes que millorin, sobretot, la vida dels catalans i que facin un país de primera.

—Per què, finalment, heu decidit de no fer cap consulta sobre si entrar al govern de l’Ajuntament de Barcelona?
—Perquè no té sentit.

—Això no ho haurien de decidir els militants?
—De fet, ho ha decidit la nova federació en converses amb el grup municipal. Hem passat un congrés nacional molt cruent, hi ha hagut l’elecció d’una nova federació…

—Amb una nova direcció que es va presentar amb la proposta de fer una consulta. I va guanyar.
—…, el pacte amb el Partit Socialista no tenia vigència. Som a l’equador del mandat. No renunciarem a continuar construint el nostre model de ciutat, imposant-lo al govern de Barcelona. En això, hi coincidim el partit i el grup municipal.

—Per què ha perdut vigència, el pre-acord a què es va arribar amb el Partit Socialista?
—Perquè fa un any que vam tenir el debat i ara ja som a l’equador del mandat. Hem influït molt en el govern de Barcelona. Tal com Salvador Illa sembla el pacificador de Catalunya, Collboni venia a pacificar el soroll d’Ada Colau, i nosaltres hi hem hagut de posar el projecte: la recuperació de l’equilibri entre l’èxit de Barcelona i la possibilitat de continuar-hi vivint.

—No ho acabo d’entendre. Per què hi ha un moment en què es considera que això es pot fer millor dins el govern i, després, que és millor fer-ho de fora estant?
—Perquè a l’equador del mandat, els projectes, els pressuposts i tota l’orientació cap al 2027 ja els ha pilotats el Partit Socialista. I nosaltres no en volem ser partícips, perquè tenen un altre model de ciutat. Ara cal explicar a la gent què anem aconseguint i quin full de serveis tenim per al 2027. És moment de marcar perfil. Ja no és necessari ser al govern per a ser protagonistes.

—Quan la senyora Creu Camacho, nova presidenta de la federació municipal, es presenta a les primàries amb la promesa de fer una consulta, ja som gairebé a l’equador del mandat. Què ha passat? No deu ser únicament una qüestió temporal.
—En les campanyes es diuen moltes coses i, després, se’n parla amb naturalitat i s’arriba a conclusions. Hem arribat a la millor possible: que toca mirar endavant i preparar-nos per a les eleccions del 2027.

—Quin balanç feu, fins ara, del mandat de Jaume Collboni?
—Hi ha una renúncia a l’ambició de la ciutat. Jaume Collboni s’ha conformat a abaixar el volum del soroll respecte dels mandats d’Ada Colau. No es creuen que Barcelona és la capital del país, que no ha de competir amb Madrid. Ho hem vist tant en els governs dels Comuns com en els socialistes. Barcelona pot ser la capital de la Mediterrània, ha de compartir solucions amb el món, no ha de copiar el model de Madrid. Un exemple: és curiós que la gastronomia catalana s’internacionalitzi més que mai i, en canvi, sigui menys present que mai a la capital del país. O l’han tractada com una ciutat provinciana o bé com una co-capital de l’estat. Es nota que fa disset anys que Esquerra Republicana no governa Barcelona.

—Quins són els tres problemes principals que té Barcelona?
—El català, el turisme i l’habitatge.

—Per què aquests tres?
—Són tres àmbits fonamentals per a recuperar l’equilibri que s’ha perdut. Per al català cal desenvolupar una indústria de creadors de contingut, per això hem procurat la fàbrica de continguts audiovisuals. Els joves són clau per a ajudar-nos a fer nació. El català ha d’entrar en nous formats i llenguatges. El turisme necessita governança. Ha de tenir retorn per a la ciutat. Hem impulsat la taxa turística barcelonina, que fa que avui tinguem 200 milions d’euros destinats a pal·liar els efectes del turisme a la ciutat. En teníem una de catalana destinada només a fer promoció de la ciutat, i la promoció s’ha d’acabar. I, en termes d’habitatge, hem fet grans debats però s’han disparat els preus, i el ritme de construcció dels últims anys és clarament insuficient. Barcelona està limitada per la muntanya i el mar i no té on créixer: cal passar a una política de rehabilitació. Si no la fem nosaltres, hi ha un gran potencial que aprofitaran fons inversors i grans corporacions per a especular. Cal rehabilitar amb clàusules antiespeculatives. Aquests tres grans àmbits ens permeten que Barcelona continuï essent Barcelona. Si no, la perdrem.

—En el cas de la llengua, la vostra proposta continua en la línia de promoure el català. No calen mesures legals, a més a més? El Pacte per la Llengua ni tan sols les preveu.
—En el mandat anterior es van anunciar seixanta-vuit mesures per a la promoció del català a Barcelona i les úniques que s’han desenvolupat són les que nosaltres hem posat damunt la taula. Per exemple, que les subvencions, a la ciutat, tinguin com a requisit l’ús del català. Hi ha coses que ja podem fer: incrementar inspeccions, retolació, publicitat, que els esdeveniments de l’ajuntament siguin plenament en català. En tot cas, per anar més enllà amb el català hem de parlar del model econòmic. Barcelona té una població cada vegada més estacional i així és molt difícil que el català acabi arrelant.

—I quin model econòmic ajudaria el català?
—Tenim un model basat a importar treballadors amb sous baixos, amb condicions precàries. En necessitem un que no es basi a greixar les butxaques d’alguns mitjançant la precarització de treballadors. Aquest és el problema: uns sous que, a més a més, no poden pagar les nostres pensions. Què estem fent? Els actors econòmics hi haurien de dir la seva perquè ens destrossen el país. Aquest model econòmic va destruint la identitat del nostre país. No permet que els joves puguin quedar a les seves ciutats. I importa treballadors amb sous baixos, que prou feina tenen per a acabar la seva jornada i tornar a casa. Esperen que a sobre els demanem que parlin català?

—Això és un diagnòstic, però el nou model econòmic quin hauria de ser? Com es canvia, aquesta dinàmica?
—Aquesta és la mare dels ous. Primer, generant el consens entre partits polítics i actors empresarials i sindicats, i cal també la indignació, perquè no podem continuar així. I després, evidentment, un compromís per a diversificar la nostra economia i canviar la nostra dependència del turisme i dels serveis. Hi ha estratègies que els ajuntaments no poden fer sols. Totes les inversions de ciutat i de país han d’anar orientades a ser el pol de recerca i de coneixement del sud d’Europa, atraure emprenedors que vulguin contribuir al nostre teixit empresarial, i connectar-hi millor les universitats. Tenim un problema perquè hi ha gent que vol continuar pagant aquests sous de merda i vol continuar proveint aquestes feines de merda. I això s’ha d’acabar, perquè ens estan trinxant el país.

—Segon problema que dèieu: el turisme. L’ajornament de les noves tarifes de la taxa turística, causat per Esquerra, no contravé la urgència amb què dieu que s’ha de gestionar el turisme?
—És que Barcelona no és el mateix que la resta del país: el turisme rural de Lleida no té res a veure amb la capital. A Barcelona sempre és temporada alta i la gran majoria de turistes que tenim no són catalans. En canvi, el turisme de Lleida malda per sobreviure durant l’any i per posar fi a l’estacionalitat dels seus treballadors. Si apliquem les mateixes receptes a un hotel de Barcelona que a un turisme rural de Lleida, ens carreguem el país.

—Però Barcelona es pot permetre les conseqüències de l’ajornament? No hauria estat possible arribar a un pacte abans d’arribar a aquesta situació en què ens trobem ara?
—Passa que arribem a molts debats amb tantes gesticulacions que de vegades és impossible parlar. Hauria estat ideal que haguéssim pogut fer prosperar el recàrrec i la taxa, però hi insisteixo, això només existeix perquè Esquerra ho va posar damunt la taula. Estem compromesos amb la gestió del retorn: als barcelonins no els importa tant la taxa turística com què fem amb els diners que en surten. I no poden anar a subvencionar esdeveniments esportius ni plaques solars als instituts. Han d’anar a pal·liar els efectes i els impactes del turisme. Cal vetllar perquè sigui així; la temptació del Partit Socialista és dedicar-los a promoure la ciutat.

—I el tercer: l’habitatge. En quin moment es troben les converses per a la modificació de la norma que obliga a destinar a habitatge assequible el 30% de les grans promocions o rehabilitacions?
—Amb nosaltres no hi ha converses. Hi insisteixo: continuem enrocats en alguns instruments quan podríem haver fet moltíssimes més coses. Per exemple, engegar una política ambiciosa de rehabilitació, com pretenia Esquerra amb el programa de “Barcelona més viva”, que actualitzava el “Barcelona, posa’t guapa”. Fa tres anys que debatem sobre el 30% i els seus resultats. No podem estar aturats. Només amb tres anys al govern de la Generalitat vam impulsar la regulació dels preus de lloguer, la regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions i l’eliminació dels pisos turístics. I a Barcelona continuem enrocats en el debat del 30%.

—Això vol dir que ara Esquerra considera que no s’ha de modificar el 30%?
—Considerem que cal actuar amb determinació en les coses que ja podem fer i que el Partit Socialista s’espavili. Si la negociació d’aquesta modificació és per a abaixar imposts i restar capacitat a l’ajuntament, que és allò que negocia Junts amb el Partit Socialista, que no comptin amb nosaltres. Nosaltres hem fet un esforç per a donar més ingressos a l’ajuntament i, així, governar el turisme i gestionar l’habitatge. Ara fan el camí invers amb Junts. No té cap mena de sentit.

—La insistència també d’Esquerra en el fet que el 30% no funcionava prou no ha contribuït a generar l’escenari adequat perquè el PSC i Junts agafin aquest camí?
—No tenim aquest poder.

—Cap on ha d’avançar l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a institució?
—Ui, en parlem poc i crec que la ciutadania coneix poc què fa. Des de l’aigua que surt de l’aixeta fins al metro o l’autobús que ens porta de l’aeroport al centre de Barcelona, tot és Àrea Metropolitana. Malauradament, avui el projecte és només de mancomunar serveis per a trenta-sis municipis i hauríem de contribuir a fer que l’Àrea Metropolitana tingués més ànima, fes política, i es posicionés més clarament, per exemple, sobre la municipalització de l’aigua. Són debats que tenen a veure amb el dia a dia de la gent i que afecten la seva butxaca.

—Hi ha d’haver elecció directa?
—No hi ha consens, sobre això. La meva opinió personal és que tindria més ànima i uns mandats més clars i comprensibles per a la gent si féssim una elecció d’un president amb un programa polític i una missió.

—Que no substituís el batlle de Barcelona?
—Exacte.

—Per què a l’independentisme li costa tant arrelar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona?
—El partit independentista més fort a l’Àrea Metropolitana és Esquerra Republicana. M’agrada pensar que és perquè el nostre projecte nacional està obsessionat a construir un país nou, que canviï la quotidianitat de la gent, i no pas per a blindar els privilegis d’un projecte nacional com el que construïa Convergència quan vaig entrar en política. La nostra agenda nacional connecta molt millor amb la sensibilitat dels ciutadans metropolitans, que tradicionalment són progressistes. Per això Junts pateix més a l’Àrea Metropolitana.

—Que Junts hi obtingui resultats més dolents no vol dir pas que Esquerra hi arreli prou bé.
—Nosaltres hem fet la nostra feina, que és intentar aterrar l’agenda nacional a la necessitat de construir un país nou, i a les necessitats i les urgències del dia a dia de la gent. És el camí perquè més i més gent s’afegeixi al projecte nacional que defensem. Donant-los l’esquena o les mateixes receptes que la Convergència de fa vint anys o trenta, no seduirem més gent.

—Quins espais polítics són els aliats naturals avui d’Esquerra Republicana?
—No ho sé. Som un partit independentista, progressista, i a Barcelona tenim clar quin és el nostre model. Volem una ciutat on es pugui viure bé, on la bonança de les grans xifres econòmiques sigui coherent amb la millora de les condicions de vida de la gent. No creiem en una Barcelona que es posa en venda ni en una Barcelona provinciana, i amb això arribarem a acords amb qui calgui, i sempre ho hem fet. No sé si existeixen aliats naturals. La millor aliança és parlar de la ciutat i del país i deixar de parlar-nos entre els partits.

—Hi ha qui ha posat damunt la taula l’opció d’un Bildu català que ajuntés estratègicament Esquerra, els Comuns i la CUP. Què us sembla?
—El País Basc no és Catalunya i no tot és tan fàcil. Ara, m’agrada de Bildu la capacitat d’haver renovat el discurs independentista, d’haver-lo aterrat a les necessitats del segle XXI, de presentar un independentisme urbà, modern. M’agrada aquest trencament de la idea que l’independentisme és una cosa carrinclona o caduca. Hi ha una nova generació d’independentistes que creiem que el procés no s’ha acabat i ara en comença un altre.

—Quin?
—El de restar presència de l’estat al nostre país, el de fer nació i el de construir país. Aquest és el procés que hauríem d’haver fet des de l’inici. El d’enfortir el país per a tenir la màxima força quan arribi l’embat final.

—Aquest darrers anys, ERC ha perdut 500.000 vots al parlament, 400.000 a les eleccions espanyoles, 400.000 a les europees, i 300.000 a les municipals. Quina autocrítica ha de fer el partit? Quins errors ha comès?
—Vam governar la Generalitat en solitari en moments molt complicats. La sortida de Junts del govern no ens va ajudar. Crec que ens vam obsessionar amb la gestió. Quan arribes a les institucions has de fer política, has de continuar explicant el teu projecte nacional, més enllà del dia a dia. Ara hem de recuperar la confiança de la gent, parlar més clar, estar molt més desacomplexats. Parlar clar vol dir, quan parlem d’habitatge, explicar que potser tinc trenta-cinc anys i he de compartir pis amb quatre companys; o, quan parlem de salut, que tinc dubtes que la meva mare pugui anar a la pública per a pagar-se un psicòleg; o, quan parlem d’inflació, que amb el sou no arribo a pagar la compra. De vegades no hem aterrat prou els debats i no hem connectat amb la nostra gent. Hem demanat perdó per coses que fèiem, i hem de ser més valents. La gent ho comença a entendre.

—Què diríeu als votants que es van sentir decebuts, frustrats o abandonats per Esquerra Republicana a partir de la tardor del 2017, arran del gir estratègic?
—Em preocupa la frustració generalitzada que existeix al país i seria un error pensar que ve de la tardor del 2017. Ve de crisis encadenades; evidentment, de la frustració nacional, però s’hi barregen elements. Esquerra Republicana vol tornar a fer d’Esquerra Republicana. Sóc conscient de les dificultats, però en tenim l’ambició.

—En el darrer congrés d’Esquerra, la vostra candidatura deia que faria neteja del joc brut que hi havia hagut. En quin punt es troba, aquest procés?
—No m’agrada parlar en aquests termes. Han passat coses al partit que no ens han agradat. Això, ara, és en mans dels òrgans formals, com la comissió de garanties. Del congrés nacional, n’hem sortit enfortits. El partit està molt cohesionat i encarat a les eleccions del 2027. La gent vol que parlem del país i no de nosaltres.

—Com és que Tolo Moya és assessor del PSC a la Diputació de Barcelona?
—No ho sé, ho hauríeu de preguntar ell.

—La nova direcció d’Esquerra Republicana no hi té res a veure?
—No.

—Els votants a Barcelona us han de considerar una successora ideològica i política d’Ernest Maragall, o una cosa del tot nova?
—Sóc l’Elisenda Alemany, res més. Hi ha una mirada sobre Barcelona que també és generacional. Nova, marcada per la meva edat i pel meu entorn. Un entorn que ha fet els deures d’estudiar i treballar i amb això no en té prou per a continuar vivint a la ciutat. La meva missió política va dirigida a això: no vull que la gent de la meva edat senti que el país i la seva capital l’han decebut.

—Sereu la candidata a l’ajuntament?
—Respondré el mateix que responc sempre: fa sis anys que no m’he mogut de Barcelona. És la meva ciutat, on porto les meves filles a l’escola, on puc anar a treballar a peu o amb bici, vull que sigui la ciutat on els meus amics es puguin quedar a viure i no sentir que cada vegada ens pertany menys als barcelonins. Per tant, encantada d’entomar aquest repte.

—I a la Generalitat?
—Apa, aquí!

The Washington Post · Sammy Westfall i Gaya Gupta

La nova iniciativa dissenyada pels Estats Units i Israel per a repartir aliments i ajut humanitari als palestins de Gaza ha tingut un començament caòtic.

Representants de l’ONU anunciaren dimarts –el dia en què entrà en funcionament la iniciativa, coneguda com a “Fundació humanitària de Gaza”– que una cinquantena de persones havien estat ferides de bala prop d’un dels punts de distribució d’ajut del projecte. L’organització, de titularitat privada, nega les informacions de l’ONU, i en un correu electrònic a The Washington Post assegura que ningú no resultà ferit.

La iniciativa ha estat criticada per funcionaris de l’ONU i grups d’ajut humanitari reconeguts, que han avançat que no hi col·laborarien. Alguns oficials d’alt rang de l’exèrcit israelià que participaren en la planificació inicial del projecte se n’han acabat distanciant, i n’han criticat l’opacitat i la manca percebuda de legitimitat moral.

El director executiu de la fundació, Jake Wood, dimití el 25 de maig –poques hores abans de l’entrada en funcionament de la iniciativa– perquè considerar que el projecte no s’adequava “als principis humanitaris de neutralitat, imparcialitat, independència i humanitat”.

El debut agitat de la iniciativa arriba després de les repetides advertències de l’ONU sobre el risc de fam en què es troben els dos milions de palestins tancats a Gaza, després de mesos de blocatge israelià a l’entrada d’ajut humanitari a l’enclavament. Jonathan Whittall, alt funcionari humanitari de l’ONU, ha descrit la iniciativa com “un projecte de gestió de l’escassetat intencionada”.

Què és la “Fundació humanitària de Gaza”?

La “Fundació humanitària de Gaza” és una organització sense ànim de lucre registrada a l’estat nord-americà de Delaware i a Suïssa que té el suport dels governs dels Estats Units i Israel, i que empra mercenaris privats armats per a garantir la seguretat en els corredors i centres de distribució, establerts seguint les estipulacions d’Israel, en què es distribueixen aliments als habitants de l’enclavament.

En el passat, Israel ha afirmat –sense proves– que Hamàs s’havia apropiat sistemàticament de l’ajut humanitari que entra a Gaza en el marc dels programes d’ajut convencionals. El 2 de març, Israel imposà un blocatge total a Gaza, i hi prohibí l’entrada d’aliments, combustible, ajut i productes comercials. El blocatge acabà la setmana passada.

La direcció de la “Fundació humanitària de Gaza” inclou ex-funcionaris d’intel·ligència i defensa dels nord-americans i executius d’empreses que, l’any passat, es reuniren –en consulta amb el govern israelià– per crear un pla de subministrament d’ajut humanitari a Gaza que satisfés les exigències d’Israel. Posteriorment, els responsables del govern israelià provaren de minimitzar la seva implicació en la iniciativa, que atribuïren als EUA, per bé que Israel exercí un rol significatiu en la planificació i promoció inicial del projecte, tal com consta en els documents interns consultats per The Washington Post.

Fa temps que la distribució d’ajut a Gaza és plagada de dificultats de tota mena. Els camions d’ajut que entren a l’enclavament han de passar primer per múltiples punts de control israelians, i sovint tenen dificultats per a transitar per carreteres destruïdes pels bombardaments israelians. D’ençà del començament de la guerra, l’ajut que entra a l’enclavament ha anat arribant en onades: alguns dies, hi han arribat a entrar més d’un centenar de camions, la majoria dels quals, pertinents a l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA) i el Programa Mundial d’Aliments (PMA); uns altres dies, hi han entrat unes poques dotzenes. Els responsables humanitaris diuen que calen més de 500 camions d’ajut el dia per a abastir la població de Gaza.

Per què el projecte de la “Fundació humanitària de Gaza” és tan controvertit?

Abans de començar a operar, múltiples veus internacionals expressaren malestar per la militarització de l’ajut que fa la “Fundació humanitària de Gaza”, i també per la possibilitat que el projecte empenyi a desplaçaments forçosos de població –un crim de guerra– si els responsables exigeixen als civils de Gaza que facin hores de viatge per a arribar als punts de distribució.

Fins i tot, alguns alts funcionaris de defensa israelians han qüestionat el projecte, i han vaticinat que l’aglomeració de persones als punts de distribució podria causar estampides, segons que consta en documents interns inèdits a què ha tingut accés The Washington Post.

Els grups humanitaris i l’ONU han anunciat que no cooperarien amb el programa, el qual acusen de vulnerar els principis humanitaris i de militaritzar la distribució d’ajuda, i temen que causi nous desplaçaments de palestins.

“Sembla que el missatge que s’envia amb aquests centres militaritzats d’ajut és que, a Gaza, la supervivència és un privilegi que únicament es concedeix als qui segueixen les ordres dels militars”, declarà Whittall, de l’ONU, en una conferència de premsa abans-d’ahir.

Un portaveu de la “Fundació humanitària de Gaza” diu a The Washington Post que la fundació “no participarà mai en cap forma de desplaçament forçós de civils ni hi donarà suport”. També diu que els documents interns sobre les primeres fases de planificació de la iniciativa no necessàriament reflecteixen l’estat actual del projecte, que –segons que explica– no inclou propostes controvertides, com ara, vincular la distribució d’ajut als antecedents dels sol·licitants.

Com funciona el repartiment d’ajut de la “Fundació humanitària de Gaza”?

En un comunicat, la fundació ha informat que aquesta setmana havia començat a lliurar camions carregats d’aliments als seus “centres de distribució segurs”, incloent-hi un a prop del corredor Filadèlfia, a la frontera entre Gaza i Egipte. Els camions han estat flanquejats per mercenaris nord-americans que també han vetllat per la seguretat dels punts d’ajuda, segons que expliquen dues persones familiaritzades amb la iniciativa.

Dimarts, 27 de maig, es desfermà el caos quan una multitud es precipità cap als nous centres d’ajut establerts a Rafah, al sud de Gaza. El portaveu de l’ONU, Ajith Sunghay, anuncià que les informacions preliminars apuntaven que unes 47 persones havien resultat ferides, la majoria de les quals, de bala. La “Fundació humanitària de Gaza”, per la seva banda, ha anunciat que ningú no havia estat ferit a les seves instal·lacions durant els dos primers dies del projecte.

L’exèrcit israelià defensa que, dimarts, es limità a disparar “trets d’advertència” fora d’un punt d’ajuda de Rafah per “establir el control de la situació” i permetre que continués el repartiment. Els mercenaris que protegien el punt de distribució van haver de retirar-se breument durant el caos, segons que explicà la fundació.

Els grups humanitaris, per la seva banda, han criticat les escenes de desesperació i caos que van presenciar als punts de repartiment.

“Vam advertir que això passaria, i ara passa davant els nostres nassos. Allò que va presentar-se com un mecanisme humanitari és, en realitat, un sistema de control”, afirmà Bushra Khalidi, responsable de política d’Oxfam per als territoris palestins. I sentencià: “Desproveeix les agències d’ajuda d’independència, nega als palestins el seu dret a l’ajuda i posa decisions de vida o mort en mans d’una de les parts del conflicte. […] Viola els principis fonamentals de l’acció humanitària, i converteix l’ajuda en una arma de guerra.”

Gerry Shih, Cati Brown, Claire Parker i Karen DeYoung han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Avui fa un any que el militant anarquista Abel Mora és a la presó, condemnat per haver estat implicat en una agressió contra un home que duia una bandera i una gorra espanyoles al metro de Barcelona el novembre del 2018. Malgrat que aquell dia Jusapol –sindicat de la policia espanyola i la Guàrdia Civil– s’havia manifestat a Barcelona per homenatjar els agents que van intervenir en les càrregues de l’1-O, el jutge va denegar l’aplicació de l’amnistia en aquest cas, i per tant el jove compleix la condemna de tres anys i nou mesos de presó pels delictes de lesions amb traïdoria i agreujant d’odi. Mora, que sempre ha negat cap implicació en l’agressió, és, per tant, l’únic pres que es podria relacionar amb el procés que ha estat empresonat amb la llei d’amnistia aprovada. De fet, va ingressar a la presó de Can Brians el mateix dia que es va aprovar el text al congrés espanyol.

Empresonat sense ser l’autor directe de l’agressió

Tot plegat es remunta al 10 de novembre de 2018. Com a resposta a la manifestació de Jusapol, manifestants antifeixistes van seguir la convocatòria dels CDR i es van concentrar a partir de les 11.00 prop de l’Arc de Triomf de Barcelona, el lloc on es va acabar la manifestació del sindicat de la policia, que començava a les 12.00 a la Via Laietana. La mobilització va estar condicionada per les càrregues contundents, les identificacions i l’encerclament dels Mossos als antifeixistes.

En aquest context, el Tribunal Suprem espanyol va considerar que Mora, a les escales del metro, havia vigilat l’entorn perquè un altre jove, no identificat, empentés la víctima, un manifestant en favor de Jusapol, que va sofrir lesions i va ser indemnitzada amb nou mil euros. La sentència va barrejar ideologies per a poder sostenir l’agreujant d’odi contra el manifestant espanyolista. Els dos joves, segons que va dictar el Suprem, es van posar d’acord per cometre l’agressió i assegurar-se la fugida, moguts pels seus “postulats independentistes de caràcter anarquista”.

Així, doncs, Abel Mora no va ser condemnat per l’agressió al manifestant, perquè els magistrats van reconèixer que l’agressor havia estat una altra persona, no identificada. Els tres anys i nou mesos de presó se sostenen per, suposadament, haver vigilat la zona perquè aquest individu no identificat pogués actuar.

Un cas sense amnistiar

A diferència d’alguns altres casos, ni la fiscalia ni els magistrats van considerar que aquest cas pogués emparar-se en la llei d’amnistia, malgrat que els fets van succeir en el context d’una contramanifestació independentista i malgrat que la sentència mateix parla d’uns suposats postulats independentistes que suposadament van motivar l’agressió.

La fiscalia, que en la majoria dels casos semblant no s’ha oposat a l’amnistia, en aquest en concret va argumentar que els fets pels quals el militant havia estat condemnat no s’emmarcaven en actes de reivindicació o promoció de la independència ni tampoc en actes amb l’objectiu de convocar o procurar la celebració del 9-N o l’1-O. Segons el fiscal, la sentència que va condemnar Mora deixava clara la seva voluntat i la del seu acompanyat de “menyscabar la integritat física de la víctima a causa de la seva ideologia”.

L’Audiència de Barcelona també va considerar “evident” que el seu cas no encaixava en l’amnistia perquè no era pas un acte de reivindicació amb l’objectiu de promoure la independència. El tribunal va afegir que tampoc no encaixava en cap dels altres supòsits que recull la llei.

Concentració i caminada per la llibertat

El grup de suport del jove ha convocat una concentració avui a les 20.00 a la plaça d’Aureli Capmany, al barri del Raval de Barcelona. “Ens manifestarem no tan sols contra el feixisme i la repressió, sinó contra l’estat, el capital i els sistemes de dominació que el sostenen. Per totes les preses que resisteixen!”, han dit els convocants.

També s’ha convocat una caminada anticarcerària i per la llibertat a Palma. La reivindicació d’aquesta caminada és no tan sols l’excarceració de l’activista, sinó també la de tots els presoners anarquistes. Començarà a les 18.00 a la plaça de l’Escorxador.

Juny del 1973, al restaurant la Punyalada. Montserrat Roig pregunta: “Quins autors l’han estimulat més?”; Mercè Rodoreda respon: “És molt difícil de dir-ho. He llegit tant! La Woolf…”. Virginia Woolf és la primera autora que li ve al cap. “La de The Years, per exemple?”, repregunta Roig; “Sí, la Woolf és extraordinària a The Years. També alguns contes de la Mansfield, de les Brontë; Alice in Wonderland, que serveix per a aprendre a escriure amb el cap”, afegeix Rodoreda. Desembre del 1977, al programa Personatges, Maria Aurèlia Capmany confessa a Roig: “Sóc capaç de tornar-me a llegir de cap i de nou tota la Virginia Woolf.”

Trio aquest trio –Rodoreda, Roig i Capmany–, però d’escriptores catalanes sota l’influx de Woolf n’hi ha un munt, com fa poc van evidenciar Mireia Vidal-Conte i Clara Frisachs a Era Woolf. Les nostres Dalloway (Barcino, 2024). Trio Rodoreda, Roig i Capmany perquè tot i que sempre lamento haver començat a llegir Woolf massa tard, a través d’elles la vaig començar a llegir abans. Rodoreda publica la primera versió d’Aloma l’any 1938, vuit anys després que Cèsar August Jordana publiqués la seva traducció de La senyora Dalloway. 

Rodoreda arrencava la seva carrera literària just quan la de Woolf arribava a un dels seus punts més alts, i si les has llegides totes dues és fàcil traçar connexions entre elles. Fantasiejo i penso que quan a dotze anys vaig llegir Aloma per primer cop i en vaig entendre tan poc, d’alguna manera també vaig no entendre però sí atansar-me per primer cop a Virginia Woolf. I, és clar, també a Tolstoi, Proust, Stendhal, Goethe, Dostoievski, Llull, Huxley, Boccaccio i la resta d’autors a qui cita en l’encapçalament de cada capítol de la novel·la. Woolf no hi és citada, però hi era d’una altra manera. 

Capmany ja tenia cinquanta-tres anys quan publica la seva obra més palesament woolfiana, Quim/Quima, que s’emmiralla en l’Orlando. Causalitats de la vida, miracles gairebé en diria!, van fer que a l’institut ens fessin llegir aquesta novel·la de Capmany a setze anys. I devia ser el segon cop que m’acostava a l’obra de Woolf, un altre cop amb una mitjancera d’alta volada. El record que en conservo ocupa unes quantes pàgines: amb dues companyes més vam decidir fer un nou Quim/Quima però només protagonitzat per dones, i el capítol de l’època medieval el vaig escriure jo i en tinc encara una còpia mecanografiada. 

La Roig la vaig llegir més tard, vaig començar per La veu melodiosa i L’òpera quotidiana, que me’ls va regalar junts una amiga molt més gran que jo una diada de Sant Jordi. I rellegint Digues que m’estimes encara que sigui mentida hi sentia deixos woolfians, com en sento sempre que llegeixo Ugresic o Gornick o Ginzburg o tantes altres dones enlluernadores i universals que escriuen assaig. 

Amb aquest trio al cap, me’n vaig anar a sentir Iris Llop i Marina Porras parlant dels assaigs woolfians a la llibreria la Calders ara fa uns quants dies. Falta poc perquè se celebri el centenari de la publicació de Mrs. Dalloway –i el mes passat ja va fer cent anys de la primera entrega de The Common Reader–, i la nostra ciutat ja es prepara, per exemple inaugurant la remodelació dels jardins de Mercè Rodoreda a l’Institut d’Estudis Catalans o convocant totes les amants woolfianes que hi hagi per les nostres contrades a una lectura pública i continuada de la novel·la de Virginia Woolf. Llop i Porras van ser una mena de teloneres. Rere el teló hi havia l’estrella i elles van tenir la missió de preparar el públic, i a fe que ho van fer. 

Segons Marina Porras, Roig seria una de les “nostres hereves més clares de Woolf”, no solament perquè l’hagi llegida sinó perquè quan escriu també cerca marcar els judicis sobre el que ha escrit i sap encabir petites radiografies del moment en els seus articles. Iris Llop es va centrar en un article de Rodoreda sobre una obra de Murià per mostrar-nos com l’autora, abans de la Guerra Civil, i potser fins i tot abans de llegir La senyora Dalloway de Jordana, també feia aquestes anàlisis panoràmiques en les seves crítiques i ressenyes. I totes dues en el que es van esplaiar és en el comentari dels assajos de Woolf a partir tant dels seus estudis com a editores de dos reculls d’aparició relativament recent (Les paraules viuen en l’esperit, Llop; Escriptores: assaigs i retrats, Porras) com a partir de les seves lectures de lectores reincidents de l’autora. 

L’obra de Woolf és un tot que s’alimenta, es referencia, es qüestiona, es posa en dubte i es reafirma, a les cartes, als diaris, a les crítiques, als articles, a les conferències, a les novel·les, arreu hi ha Woolf escrivint i pensant com escriu, d’aquella manera tan abnegada, tan concentrada, tan lliure i alhora tan lligada a la literatura: “Soc l’única dona d’Anglaterra lliure per escriure el que vulgui”, escriu al Diari el setembre de 1925. Llegir els seus assaigs diu Porras que ens permet veure “com funciona el seu cervell estrany” i com pensa i va pensant i canvia de parer si convé. I alhora hi ha “l’alta consciència lingüística amb què escriu”, tal com apunta Llop. 

Woolf és a Rodoreda, a Roig, a Capmany i a tantes autores d’aquí i d’arreu perquè per damunt de tot és una lectora que pensa sobre la lectura i una escriptora que pensa sobre l’escriptura, i que mentre hi pensa escriu i llegeix i tot acaba sent una espiral de lletra que no emboira sinó que il·lumina, sempre amb el plaer de llegir com a punta de llança, sense que això estigui renyit amb un assaig crític i analític en què constantment no només pensa i opina sobre el que llegeix, sinó que fa la tasca més difícil que ha de fer un lector en acabat de llegir: col·locar aquella lectura al lloc que li pertoca pel mètode de la comparació: “És una crítica jeràrquica”, diu Porras. I apel·la a “la responsabilitat del lector perquè es faci càrrec de les seves opinions”, afegeix Llop. Woolf escriu sobre literatura tenint en compte els dos subjectes creadors, l’autor i el lector (que per a ella és un cocreador), i alhora escriu tenint present que escriure és comunicar i sense perdre de vista que perquè un assaig comuniqui i perduri cal que tingui una veu. Woolf fa “la mena de crítica que fan els escriptors”, diu Llop, i dient això toca os: Rodoreda, Capmany i Roig són tant escriptores com lectores, i no és una cosa tan habitual, per això ho recalco. 

“Els llibres es continuen els uns als altres malgrat el nostre hàbit de jutjar-los per separat”, va escriure Woolf. En els assaigs, Roig s’hi encomana i Capmany més aviat hi parla i la matisa, mentre que Rodoreda, com a quasi coetània seva, la llegeix, la paeix i l’absorbeix. I penso que Woolf potser entomaria millor el diàleg i el matís que no pas una veneració sense fissures, i em torno a perdre fantasiejant sobre com Woolf hauria llegit, si hagués pogut, l’obra d’aquestes tres nostres escriptores, el trio que trio.

El 7 de febrer vaig publicar a VilaWeb un article titulat “Què farem ara que el populisme està guanyant?”, una reflexió sobre el consens que ha dominat Occident des del final de la Guerra Freda. Hi vaig escriure que és “un consens tecnocràtic al marge de la voluntat democràtica dels ciutadans: neoliberalisme, globalització, erosió dels drets laborals, privatització dels serveis públics en nom de l’eficiència, exaltació de la identitat individual, abandonament del conflicte de classe”. I denunciava que l’etiqueta “populista” s’ha usat per a desacreditar les idees que vénen “d’un poble analfabet i ignorant que no sap què li convé”.

Aquell dia, a tres quarts de vuit del matí, el compte de VilaWeb a la xarxa X va fer la primera piulada sobre l’article. Durant un parell d’hores, i a intervals regulars, hi van aparèixer respostes que contestaven la pregunta del titular però que no tenien cap relació amb el contingut: “Que què farem? Començar a gaudir d’una vida més normal. Quines ganes que el populisme guanyi al ‘woke-comunisme’”. “Oblidar-nos de les polítiques ‘woke’ que no serveixen per a res”. O bé: “L’únic populisme és el ‘woke’ de merda”.

M’he de creure que una vintena de persones, i en un interval tan curt de temps, van decidir de reaccionar a partir d’una visió molt esbiaixada del meu text i amb paraules gairebé idèntiques? És clar que no. Tots aquests comptes no són de persones reals, sinó que al darrere hi ha un sol individu que va decidir d’engegar una campanya en contra de l’article i del mitjà (és interessant que moltes piulades van aparèixer per parelles, és a dir, dues a les 8.02, dues a les 8.08, dues a les 8.33, etcètera). Els perfils d’on venien les respostes són clònics, amb un contingut que només parla de política, sempre dins de la mateixa línia ideològica, i a punt per a empudegar qualsevol debat. L’objectiu és fer creure que s’ha creat un corrent d’opinió que de fet no existeix, perquè al darrere no hi ha ciutadans reals, només simulacres.

El fenomen és diari –al cap i a la fi, és la feina remunerada d’aquesta mena d’activistes– i fa poc en vaig viure un altre cas. Ja us vaig explicar que a Girona s’ha engegat un procés molt interessant de renaturalització, amb més biodiversitat a l’Onyar (esplugabous, llúdrigues), i que també s’ha començat a introduir un model de jardineria més silvestre pensat per als insectes pol·linitzadors. És una idea que no és nova, i que ja existeix arreu d’Europa, però també vaig escriure que segur que “molts gironins arrufen el nas quan ho veuen”, perquè ho perceben com a brut.

Quan els ajuntaments de les ciutats mitjanes introdueixen alguna innovació urbana, sovint feta amb bona voluntat, la qüestió se sol convertir en un tema de debat polític. Els ciutadans en parlen als cafès i a les botigues, l’oposició hi diu la seva i es publiquen unes quantes columnes als diaris locals. Quan al cap d’uns quants anys l’oposició arriba al poder, la novetat s’elimina amb voluntat de revenja, o bé es manté perquè tothom s’hi ha acostumat. I així és com es construeixen les ciutats.

La novetat és que ara hi ha agents externs que volen muntar batalles culturals a les xarxes, unes polèmiques que de fet no existeixen al carrer. Quan els mitjans públics van recollir la notícia, aquells comptes que mencionava es van activar a X i tots amb missatges semblants (i amb una gran obsessió pels excrements). “Una altra gran caca ‘woke’, per això no cal pagar impostos”. “Sistema ‘woke’ de definir la manca de manteniment”. “D’això se’n diu quedar-se els diners dels contribuents fent una gestió de merda”. I el meu preferit: “És la clàssica deixadesa comunista”.

En poques hores es van acumular més de dues-centes respostes i desenes de mencions. També van sortir veus a defensar el projecte, i curiosament aquests comptes sí que tenien una persona real i perfectament identificable al darrere. Sergi Cot, el regidor gironí d’Acció Climàtica, també va explicar els objectius del nou model de jardineria i els criteris tècnics que s’apliquen. Ara bé, Cot estava força estupefacte per la polèmica, i escrivia a X que havia vist “tants comentaris increïbles i surrealistes que si apliquéssim tal inventiva per a coses realment profitoses, n’aniríem de bé! La gent és ben curiosa!”.

Als gironins ens pot agradar més o menys veure espais públics assilvestrats –a mi m’entusiasmen i els trobo necessaris–, però una cosa és estar-hi en contra amb arguments pràctics o estètics, i una altra escampar que els lletsons i les roselles són woke. Aquestes campanyes volen crear la percepció que hi ha una gran massa de gironins que pensen així, però al darrere només hi ha un senyor que va en calçotets pel menjador de casa.

Fa gairebé tres anys que vaig començar a escriure aquesta columna regular a VilaWeb, i molts dels articles que he publicat han vingut acompanyats d’insults, atacs coordinats i campanyes de descrèdit. És el preu que avui cal pagar si tens un cert ressò, i per això vaig haver d’aprendre a filtrar les opinions que m’arribaven: valorar les dels amics, familiars i veïns i les dels subscriptors del diari –és a dir, de la gent real– i descartar tot allò que té un origen anònim. Són els murs defensius que tots hem d’alçar si volem mantenir la nostra integritat ideològica i una certa calma espiritual. Per això recomanaria al regidor Sergi Cot que per a la seva acció política només faci cas dels gironins que es trobi pel carrer, dels missatges que li arribin de gent identificable i dels criteris tècnics. De la resta n’hem de fer silenci.

Un tribunal federal d’apel·lacions dels Estats Units ha restablert provisionalment els aranzels generalitzats imposats pel president Donald Trump, una mesura que un tribunal de comerç havia considerat il·legal ahir mateix. L’ordre, dictada pel Tribunal d’Apel·lacions de Washington, no inclou cap argumentació ni fonament jurídic, però dóna termini als demandants fins al 5 de juny per a presentar al·legacions i a l’administració fins al 9 de juny per a respondre-hi. La decisió permet, ara com ara, que el paquet d’aranzels continuï vigent.

El Tribunal de Comerç Internacional havia ordenat ahir la suspensió immediata dels aranzels del 30% sobre productes xinesos, del 25% sobre determinades importacions mexicanes i canadenques, i dels gravàmens globals del 10% decretats pel govern de Trump. Els jutges havien dictaminat que aquestes mesures excedien l’autoritat presidencial i eren inconstitucionals. Els aranzels, coneguts per “mesures del Dia de l’Alliberament”, foren presentats com una resposta al suposat paper de la Xina, Mèxic i el Canadà en la facilitació del tràfic de fentanil cap als Estats Units i a l’augment de l’arribada d’immigrants.

La sentència del tribunal d’apel·lació deixa en suspens els efectes de la resolució anterior, mentre continua el litigi judicial sobre els límits de l’autoritat comercial de l’executiu nord-americà.

A càrrec d'Enrenou teatre. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha rebutjat una moció de censura amb el PP en contra del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. “Vol el nostre suport per a anar encara més en contra de la llengua catalana com han reconegut que han fet aquests dies?”, s’ha preguntat Turull.

Avui, el màxim dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, hagi instat els socis parlamentaris de Sánchez a afegir-se a una moció de censura que el PP no pot tirar endavant tot sol. “Deu ser molt de la broma aquest senyor. Això és no tocar ni quarts ni hores”, ha afegit Turull, que ha recordat la campanya del PP perquè el català no sigui oficial a la UE.

Feijóo ha admès que no té prou suports per a aprovar una moció de censura, però ha mostrat la seva voluntat de presentar-la si hi ha prou suport. “Jo la tinc tota. Depèn d’aquells que li han donat suport parlamentari fins ara. Si volen posar fi a això, el Partit Popular continua a disposició. Si no volen, no en tingueu cap dubte: això els arrossegarà i la majoria dels espanyols decents els farà còmplices d’aquesta degradació i no ho oblidaran”, ha asseverat. En aquesta línia, ha fet una crida a la ciutadania a participar en la manifestació que el seu partit convoca a Madrid per al 8 de juny contra la “corrupció” del govern espanyol.

Deu ser molt de la broma aquest senyor… Vol el nostre suport per anar encara més en contra de la llengua catalana com han reconegut que han fet aquests dies?? Això és no tocar ni quarts ni hores. https://t.co/JiPRjPAXdC

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) May 29, 2025

El Tribunal Constitucional espanyol ha admès el recurs d’empara de les diputades socialistes i vice-presidentes de la mesa del parlament, Mercedes Garrido i Pilar Costa, que van ser expulsades del ple per part del president de la cambra, Gabriel Le Senne. 

Els fets van passar durant el ple de 18 de juny de 2024, quan Le Senne va estripar una fotografia d’Aurora Picornell i de les Roges del Molinar d’un dels portàtils de les vice-presidentes. En aquell moment, també va exigir l’expulsió de les socialistes del ple. Per això va ser denunciat per un delicte d’odi i enviat al banc dels acusats, tot i que l’Audiència de Palma ara estudia el recurs que va presentar Le Senne per evitar el processament.

Ara, el TC s’ha pronunciat sobre els fets a partir del recurs presentat. Argumenta que té una transcendència constitucional especial perquè presenta un problema o afecta una faceta d’un dret fonamental sobre el qual no hi ha doctrina del tribunal espanyol. “L’assumpte suscitat transcendeix del cas concret perquè pot tenir unes conseqüències polítiques generals”, diu. 

El Constitucional ha donat deu dies al parlament perquè fes arribar una còpia íntegra del ple de 18 de juny i les actes de la reunió de la mesa del 10 de juliol de 2024 i de la junta de portaveus de dia 17 del mateix mes. 

Llibertat d’expressió

Garrido i Costa consideren que es va lesionar el dret de llibertat d’expressió i el de participació en els assumptes públics. Diuen que l’expulsió de la cambra es va fer sense cap base legal. 

Moment en què Le Senne expulsa Costa i Garrido per dur la camiseta de les Roges del Molinar (fotografia: Martí Gelabert).

L’octubre de l’any passat, Le Senne va reincidir i va tornar a expulsar Garrido i Costa del ple per dur les samarretes amb les cares de les Roges del Molinar.

Participa en les activitats i inscriu-te al taller per millorar la respiració. - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay