L’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, entitat especialitzada en la conservació del patrimoni històric i artístic, demana que les pintures murals de Sixena no se’n vagin del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per criteris exclusivament tècnics i de preservació del patrimoni comú. “Són obres extremament fràgils que no poden ser traslladades sense risc de danys irreversibles”, detallen en un comunicat. L’entitat reclama al Ministeri de Cultura espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona de defensar-ho a tribunals i institucions internacionals i proposa a l’Aragó de fer una reproducció fidel i contextualitzada al monestir de Vilanova de Sixena.

Sobre això, l’entitat alerta de la fragilitat estructural dels frescs, que van sofrir un incendi el 1936 i, segons uns quants informes, entre el 50% i el 70% de la seva superfície conservada ja ha estat objecte de reintegració. “Els pigments i suports es troben greument afectats i el seu trasllat podria provocar el col·lapse material de les obres”, detallen. Alhora, constaten la incertesa per les condicions de recepció de la sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena, que consideren que no disposa, ara per ara, de garanties tècniques que n’assegurin unes condicions climàtiques, d’il·luminació i estructurals estables. “Hi persisteixen agents com bacteris, humitats o sals que podrien posar en perill immediat les pintures”, precisen en un comunicat.

L’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic també fa valdre els precedents culturals i criteris internacionals amb casos com el de la Dama d’Elx o el Guernica. “Demostren que els criteris de conservació han prevalgut sobre els de restitució quan hi havia risc per a la integritat de les obres. El principi fonamental és la preservació per sobre de la propietat”, diuen.

Reproducció fidel i contextualitzada al monestir

L’entitat reclama a l’administració aragonesa que promogui acords que posin per davant la protecció del patrimoni davant qualsevol consideració més i a la societat civil i al món cultural i científic d’afegir-se a la crida, que pretén evitar un trasllat que podria representar la “pèrdua irreparable d’una obra mestra del patrimoni comú”.

Sobre això, proposen al govern aragonès impulsar una reproducció fidel i contextualitzada al monestir de Vilanova de Sixena. “Les tècniques actuals de reproducció digital i impremta mural permeten la creació de rèpliques d’alta qualitat i científicament rigoroses, tant visualment com material, que poden restituir amb gran precisió l’aspecte original de les pintures. Aquesta opció, àmpliament utilitzada arreu del món en espais patrimonials d’alta sensibilitat, permetria retornar al monestir de Sixena la seva càrrega simbòlica i narrativa sense posar en risc l’obra original”, concreten.

Finalment, l’entitat demana responsabilitat a les administracions públiques. Així, creu que el MNAC ha estat la institució que ha garantit durant dècades la conservació, estudi i difusió d’aquestes pintures. “Les administracions implicades han de vetllar pel bé superior de la seva preservació, fins i tot davant sentències que, malgrat ser de compliment obligat, poden ser revisades o ajornades amb base en informes tècnics nous”, concreten. Les intervencions de restauració dutes a terme a mitjan segle XX, com les de Josep Gudiol, formen part de la biografia material de les obres. “Les capes són testimoni d’una època i una metodologia, i no poden ser menystingudes tal com marca la Carta de Cracòvia, 2000”, conclouen.

La circulació ferroviària és interrompuda a la línia R7 per una incidència a les instal·lacions entre Cerdanyola del Vallès i Montcada Bifurcació, segons que ha informat RENFE. Tècnics d’Adif treballen per resoldre l’avaria. La R7 es troba interrompuda entre Cerdanyola del Vallès i Cerdanyola Universitat i es recomana l’ús de mitjans alternatius per carretera, com l’autobús E3. La R4 i la R3 havien estat interrompudes, però ja s’ha restablert el servei, amb retards que poden superar els 45 minuts a la R3.

Avui hi ha hagut més incidències, com ara la que ha afectat la RG1 i la R11 entre Sant Miquel de Fluvià i Portbou, ja solucionada. A més, també hi ha hagut problemes a la R4 entre Vilafranca del Penedès i la Granada, i a la R8 entre Castellbisbal i Rubí Vallhonrat.

ACTUALITZACIÓ 14.50 H:

R4 i R7: Circulació interrompuda entre Cerdanyola del Vallès i Montcada Bifurcació. Dos trens per hora i sentit.

R3: Circulació restablerta a Montcada Bifurcació. Afectacions que en alguns casos poden superar els 45 minuts.

— Rodalies Catalunya (@rodalies) June 2, 2025

L’Audiència de les Illes confirma que el president del Parlament, Gabriel Le Senne serà jutjat per un delicte d’odi. El tribunal ha desestimat el recurs d’apel·lació interposat per Le Senne contra la interlocutòria que n’acordà el processament perquè ha considerat que els fets investigats podien ser constitutius d’un delicte d’odi. 

Le Senne va esquinçar d’un dels portàtils de la vice-presidenta de la mesa una fotografia d’Aurora Picornell durant el ple de 18 de juny de l’any passat, quan es debatia la proposició de llei de derogació de la llei de memòria democràtica. Les dues vice-presidentes socialistes es van negar a retirar unes fotografies que tenien adherides a la part posterior dels seus portàtils de les Roges del Molinar, dones que el 1937 van ser empresonades i assassinades pel règim franquista per les seves idees polítiques o per la seva militància al Partit Comunista. El president va expulsar les diputades i va esquinçar un dels folis amb les imatges.

L’Audiència desestima tots els motius al·legats per la defensa de l’investigat i exposa que les qüestions relatives a la suficiència dels indicis de la conducta investigada s’han de resoldre en fase de judici oral. 

D’una altra banda, les magistrades argumenten que la inviolabilitat parlamentària que ostenta Le Senne no el protegeix de qualsevol acte que l’investigat faci dins l’àmbit parlamentari, sinó dels que siguin un reflex o una conseqüència de l’exercici de les seves funcions i de l’expressió lliure d’idees i pensament o l’exercici del seu dret de vot dins aquest àmbit. D’acord amb la interlocutòria, la inviolabilitat parlamentària de la qual gaudeix l’investigat no l’empara per cometre actes que impliquin una extralimitació de les seves funcions i prerrogatives públiques ni que siguin subsumibles en algun tipus penal.

Satisfacció de l’Associació Memòria de Mallorca

L’Associació Memòria de Mallorca ha mostrat la seva satisfacció per l’obertura de judici contra Le Senne. En un comunicat, han qualificat la decisió d’avenç històric perquè, per primera vegada, tant a les Illes com a l’estat espanyol, un alt càrrec institucional haurà de comparèixer davant la justícia per aquesta mena d’actes. Diuen que aquest judici representa un punt d’inflexió en la lluita contra la impunitat que, durant dècades, han sofert les víctimes del règim franquista i les seves famílies. “Sabem que encara hi ha molt a fer, però també sabem que amb l’obertura d’aquest judici començam a trencar la impunitat que durant dècades han patit les víctimes del franquisme”, diuen en un comunicat.

Tot i reconèixer que el camí judicial encara és llarg i que resta pendent la resolució definitiva del cas, valoren molt positivament haver assolit aquesta fase processal, que interpreten com un reconeixement del seu dret d’accedir a la justícia en igualtat de condicions que qualsevol altre col·lectiu de víctimes.

“Som conscients que el camí és encara llarg i que resta per veure quina serà la resolució judicial, però el fet d’haver arribat a la fase de judici ja és un avenç històric. Tenim accés a un recurs legal, a la justícia, com qualsevol altre col·lectiu de víctimes. Per això, volem agrair profundament la tasca del nostre equip d’advocats, que sempre actua de manera desinteressada i amb un compromís immens. També volem donar les gràcies a la resta d’acusacions que s’han presentat al nostre costat, i especialment a les víctimes del franquisme i a les seves famílies, que mai no han defallit en la seva lluita”, expressa l’associació.

En el comunicat també expressen un profund agraïment a l’equip jurídic que ha impulsat el cas, així com a la resta d’acusacions que s’han afegit a la causa. Fan una menció especial a les víctimes del franquisme i a les seves famílies i en destaquen la perseverança al llarg dels anys.

La Comissió Europea ha multat amb 329 milions d’euros Glovo i la seva matriu, l’alemanya Delivery Hero, per haver format un càrtel en el sector de les entregues en línia. L’executiu europeu conclou que, entre el juliol del 2018 i el juliol del 2022, les dues empreses van compartir informació comercial sensible, es van repartir mercats geogràfics i van acordar de no contractar treballadors de l’altra part. L’operació es va dur a terme abans de la fusió del 2022, i va ser facilitada per l’entrada de Delivery Hero a l’accionariat de Glovo, el 2018.

Segons que ha explicat Brussel·les, ambdues companyies van eliminar les restriccions competitives i van substituir la competència per una coordinació anticompetitiva a diversos nivells. Durant aquest període, van intercanviar dades sobre preus, capacitats, costos i característiques dels productes per tal d’alinear els interessos i influir en el comportament dels respectius mercats.

A més, Glovo i Delivery Hero van pactar de repartir-se diversos mercats nacionals d’entregues a domicili, amb la intenció d’eliminar les superposicions geogràfiques i decidir quina de les dues havia d’entrar en mercats nous on cap no tenia presència.

Tot i que la Comissió assenyala que no és il·legal tenir una participació en un competidor, diu que en aquest cas concret la inversió de Delivery Hero en Glovo va facilitar els contactes anticompetitius. També va permetre a l’empresa alemanya d’accedir a informació comercial sensible, influir en la presa de decisions de Glovo i alinear les estratègies empresarials. “Això demostra que la propietat creuada entre competidors pot plantejar riscos antimonopoli i s’ha de tractar amb cura”, diu la Comissió.

Repartiment de la multa

Del total de 329 milions, 223,3 milions corresponen a Delivery Hero i 105,7 milions a Glovo. La Comissió diu que ha tingut en compte la naturalesa del càrtel, l’abast dins l’Espai Econòmic Europeu, la durada i l’evolució al llarg del temps.

També hi ha aplicat una reducció del 10%, perquè totes dues empreses han reconegut la seva participació en el càrtel i han acceptat la multa màxima que Brussel·les tenia previst d’imposar.

La portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha remès a la direcció de la coalició valencianista la decisió sobre la relació amb Sumar, arran del rebuig d’aquesta formació a citar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a la comissió d’investigació sobre la gota freda. “Serà la direcció de Compromís la que parle i decidisca com actuem i quina relació tenim amb qualsevol altre partit polític i qualsevol altre grup parlamentari”, ha dit Micó en declaracions als mitjans a Alacant.

Micó s’ha arrenglerat així amb el síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, que ja havia indicat que seria una qüestió a abordar en la reunió de l’executiva de Més-Compromís prevista per a demà a la tarda. Ha garantit que ell se cenyirà al que s’hi acordi, “per respecte” als òrgans de la coalició.

Micó ha reivindicat que Compromís era un projecte polític molt coherent, també en l’actuació institucional. Ha defensat que la comissió del congrés espanyol era l’única que podia garantir una investigació veraç sobre la gestió de la gota freda: “Ja sabem què va passar en la comissió d’investigació, per exemple, de les víctimes del metro: fins i tot es compraven testimonis i es pagava perquè feren declaracions concretes que al PP li interessaven.”

Ha insistit que calia depurar responsabilitats polítiques sobre la gestió de l’emergència del 29 de setembre passat, però també parlar del procés de reconstrucció i del paper de tots els governs implicats. “No és una qüestió del que pense Compromís, sinó de respecte al conjunt de valencianes i valencians, que es puga saber què va passar”, ha afegit.

Per això, ha conclòs que la coalició continuarà treballant a la comissió del congrés espanyol i presentarà els compareixents que consideri oportuns. “Aquesta és la nostra postura, totalment coherent, i que defensa, com sempre fem, els interessos de les valencianes i els valencians”, ha dit.

Una forta pedregada ahir a Santa Pau (Garrotxa) ha deixat malmesos els coberts d’algunes granges de la localitat, especialment tres de situats a la zona dels arcs. Els pagesos es mostren preocupats perquè ha deixat les teulades “com un colador” i si plou mullarà directament el bestiar.

A més, la majoria dels coberts són de fibrociment i estan pendents de canviar per metall, però lamenten la lentitud de les ajudes per a poder substituir-les. La pedregada, però, també va deixar cotxes malmesos amb vidres trencats i canals de plàstic destrossades. La batllessa de Santa Pau, Cris Capó, diu que ja estan en contacte amb la Generalitat i el govern espanyol per sol·licitar subvencions.

Protecció Civil ha organitzat avui un simulacre d’incendi forestal a Collserola amb l’objectiu de “reforçar les actuacions i la coordinació” entre els diferents cossos i organismes implicats en la presa de decisions en cas d’incendi. La prova ha integrat un exercici de despatx en el qual han participat una cinquantena de representants de tots els cossos d’emergències i de les entitats i organismes que formen part de la gestió en cas d’incendi forestal i aquesta tarda es farà un exercici pràctic a la mateixa zona coordinat pels bombers de Barcelona, amb mobilització d’efectius i comunicacions reals.

En el simulacre de despatx que s’ha fet al matí han participat una cinquantena de representants de cossos de seguretat i emergències, així com entitats i organismes implicats en la gestió d’un incendi forestal. S’ha simulat un incendi que començava a Collserola i afectava diversos municipis, concretament Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat.

Avui a la tarda, el cos de #BombersBCN, juntament amb #GUBBarcelona, @bomberscat, @semgencat, @mossos i @agentsruralscat duran a terme un simulacre d'incendi forestal a Collserola.

No t'alarmis si els veus, no és cap emergència real. pic.twitter.com/eaHlLFbxzI

— Ajuntament de Barcelona (@bcn_ajuntament) June 2, 2025

Durant la sessió s’ha analitzat la coordinació i presa de decisions en tres àmbits: la direcció estratègica per part del comitè tècnic del pla INFOCAT, la coordinació d’operacions sobre el terreny des del Centre de Comandament Avançat i la gestió de l’emergència des de l’àmbit municipal.

Així, durant la prova s’han fet tres subgrups corresponents a tres àrees de coordinació: el comitè tècnic de seguiment del risc d’incendi forestal, que té com a missió avaluar els elements de risc per proposar al director del pla mesures preventives en situació de risc; el centre de comandament avançat, des d’on es coordinen les actuacions dels grups actuants sobre el terreny; i el centre de coordinació operativa municipal.

Segons ha explicat la cap de servei logístic i operativa territorial de Protecció Civil, Rosa Mata, la simulació d’incendi s’ha fet a Collserola per abordar un cas “d’alta complexitat” perquè la zona presenta “molts elements vulnerables”, està a prop d’una gran zona urbana i requereix la coordinació de diferents cossos de Bombers. Així, Mata ha assenyalat que durant la sessió s’ha “reflexionat” i “practicat” per tal de “reforçar les actuacions i coordinació” entre els diferents agents implicats en la gestió en cas d’incendi forestal.

El cap de Climatologia de l’AEMET a València, José Àngel Núñez, ha declarat avui com a testimoni davant la jutgessa que investiga la gota freda del 29 d’octubre. Núñez, que formava part de la reunió del CECOPI, ha declarat que un avís roig era molt excepcional i que era incomprensible que l’única mesura que es demanàs aquell dia fos que la gent tingués prudència a la carretera. També el va sorprendre el missatge de tranquil·litat llançat per Carlos Mazón a mig matí

Fa quaranta-tres anys que José Àngel Núñez treballa a l’AEMET i d’ençà del 2002 és cap de Climatologia. En la declaració davant la jutgessa ha explicat què era una gota freda. Ha dit que els primers signes que es formaria aquesta depressió tan forta els van tenir el 20 d’octubre. El dia 21 es va fer una predicció a tot l’estat espanyol i ja s’hi destacaven precipitacions intenses i abundants.

El 24 d’octubre, el primer avís

Segons que ha declarat, el dia 24 ja es va especificar que les zones més danyades serien el País Valencià i la Regió de Múrcia. El dia 26 ja es va dir que podria haver-hi complicacions i pluja intensa el dimarts dia 29.

José Àngel Núñez ha dit també que ell és era responsable del compte de X de l’AEMET i que el dia 2 d’octubre va enviar una cadena de piulades on va començar a emprar el terme “gota freda” tant en castellà com en català. Les piulades avisaven i etiquetaven la Generalitat i el 112. “Nosaltres no podem gestionar el risc, sinó que ho ha de fer la Generalitat”, ha dit.

Quant a l’avís roig, ha dit que a les 7.36 del dia 29 d’octubre es va activar i que a les 7.39 ja s’havia piulat. Segons Núñez, un avís roig és molt excepcional, i el 2024, aquell del 29 d’octubre va ser el primer de l’any, i en tot el 2023 solament va haver-n’hi un. “Totes les dades indicaven que la situació era molt greu. És incomprensible que l’única mesura d’aquell dia al matí fos dir que els ciutadans tingueren precaució en la carretera.”

José Àngel Núñez ha explicat que el risc s’avaluava segons la superació de certs llindars. En aquest cas, l’avís roig es va activar quan s’esperava que se superassen els 180 litres per metre quadrat en 2 hores o 3. Aquest és el llindar de risc extrem i es va activar en tres quartes parts del País Valencià perquè no es tenia la certesa d’on cauria exactament la pluja.

Una gota freda molt perillosa

Davant la jutgessa, Núñez ha recordat una entrevista que li feren a migdia en À Punt i en què va avisar que era una gota freda molt perillosa, que l’avís era actiu fins a les sis de la vesprada, però que calia estar molt pendents perquè se’n feia una actualització constant. “Hi havia gent treballant les vint-i-quatre hores vigilant-ne l’evolució”, ha dit.

Aquell dia, segons Núñez, el portaveu a l’estat espanyol de l’AEMET va publicar una piulada a X a les 12.27 avisant de la gravetat de la situació i que continuaria així durant les hores següents. Núñez ha considerat que aquell dia es va avisar “massa” i que es van excedir les seues competències que ja corresponien a Emergències de la Generalitat, però que ho van fer perquè la situació era molt greu.

Manca de lideratge al CECOPI

José Àngel Núñez va relatar per WhatsApp als seus companys de l’AEMET el transcurs de la reunió del CECOPI en la qual participava de manera telemàtica. Ell mateix va fer públics els missatges. Entre més coses, explicava, en temps real, que notava una manca de lideratge evident durant la reunió. “Ací continuem esperant. Porte més d’una hora de reflexió. Com veus, els de la Confederació Hidrogràfica hi són, però el 112, no”, deia a les 18.58.

L’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) publicarà el 26 de juny el posicionament sobre l’aixecament de la immunitat a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, eurodiputats de Junts durant la legislatura 2019-2024. És una opinió no vinculant sobre la decisió del Parlament Europeu, que el març del 2021 va aprovar la retirada de la protecció parlamentària a petició del Tribunal Suprem espanyol, que pretenia jutjar-los pels fets del referèndum de l’1-O.

Puigdemont, Comín i Ponsatí van impugnar la decisió davant la justícia europea i van denunciar irregularitats en el procediment. Tot i que ara ja no són eurodiputats –Comín va ser elegit, però no ha pogut agafar l’escó perquè no ha promès la constitució espanyola–, el cas continua viu a Luxemburg.

El suplicatori va suscitar molta polèmica entre el 2020 i el 2021, en el context del tercer intent de l’estat espanyol d’extradir els tres exiliats, residents a Bèlgica. L’eurocambra va gestionar el procediment sota una forta pressió política i mediàtica, atès que l’aixecament de la immunitat era considerat un pas clau perquè la justícia espanyola pogués reclamar-ne l’extradició.

Avui, la situació judicial de tots tres ha canviat. Ponsatí va tornar a Catalunya el març del 2023, després de la derogació del delicte de sedició. Com que només restava l’acusació de desobediència, ja no s’exposava a l’ingrés a presó. Ara resta pendent de judici, però la fiscalia espanyola demana que li apliquin l’amnistia.

En canvi, el jutge del Suprem espanyol Pablo Llarena s’ha negat a aplicar l’amnistia a Puigdemont i Comín i manté les ordres de detenció a l’estat espanyol per malversació. Malgrat això, no ha reactivat les euroordres. Tots dos continuen vivint a Bèlgica.

Comín, a més, és en una situació singular: malgrat haver estat elegit eurodiputat, el Parlament Europeu no li ha reconegut la condició perquè no forma part de la llista d’eurodiputats enviada per la junta electoral espanyola, que l’ha exclòs perquè no ha promès la constitució. Aquesta circumstància també és en mans dels tribunals.

Toni Comín: “Que s’aixequi l’ordre de detenció i jo pugui anar a Madrid a prometre la constitució”

El recorregut judicial del suplicatori

El març del 2021, arran del tercer intent d’extradició, Puigdemont, Comín i Ponsatí van presentar un recurs al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) contra la decisió del Parlament Europeu d’aixecar-los la immunitat. Van al·legar que el Suprem no tenia competència per a emetre el suplicatori i que el Parlament Europeu havia actuat amb manca d’imparcialitat, vulnerant els seus drets a ser escoltats i a accedir a la documentació del procediment.

El 5 de juliol del 2023, el TGUE va desestimar el recurs i va validar la decisió del Parlament Europeu. El tribunal va considerar que la cambra no podia qüestionar la competència del Suprem i que no hi havia indicis d’imparcialitat en la tramitació del suplicatori.

Puigdemont, Comín i Ponsatí van recórrer contra la decisió al TJUE, que és l’última instància judicial de la UE. Ara, l’advocat general Maciej Szpunar –que ja ha participat en unes altres causes relacionades amb l’independentisme– emetrà la seva opinió el 26 de juny. Posteriorment, el TJUE dictarà sentència, que pot coincidir o no amb la posició de Szpunar.

Deu militants de col·lectius de l’esquerra independentista han comparegut al jutjat d’instrucció de Barcelona que els investiga per la destrossa d’una carpa d’Aliança Catalana al gener i per les lesions a un militant del partit ultradretà. Els fets van passar el dissabte 25 de gener a la plaça de Comas, al barri de les Corts de Barcelona, quan un grup d’activistes va provar de desmuntar per la força una parada informativa del partit. En el forcejament, un militant d’Aliança Catalana va caure i va haver de ser hospitalitzat amb un cop fort al cap.

Tots els investigats s’han negat a declarar davant el jutge. Segons el seu advocat, Eduardo Cáliz, el jutjat els atribueix delictes de lesions i danys, “fets homogenis per a tots, sense cap diferenciació a priori”, i en tot cas considera que són delictes lleus. Al març ja van ser detinguts tres investigats pel mateix cas.

Abans d’entrar als jutjats, dues encausades, la Laura i la Berta, han denunciat que el poder usava l’extrema dreta per atacar els drets col·lectius. Han remarcat que contra “la violència del feixisme i el totalitarisme no hi ha grisos: o s’hi planta cara o se’n forma part”, i han reclamat unitat per fer-hi front. També han dit que Aliança Catalana no és independentista ni feminista, i han acusat el partit de fomentar el racisme i d’estigmatitzar els migrants.

Cáliz ha criticat la “despesa ingent” dels Mossos d’Esquadra per identificar els participants en els fets, i ha lamentat que el Departament d’Interior no inverteixi recursos similars a perseguir els qui promouen l’odi.

L’acció va ser reivindicada pel col·lectiu Arran les Corts, que va justificar-la com una resposta al discurs “racista, xenòfob i classista” d’Aliança Catalana.

Carlos Mazón ha dit que havia acceptat de reunir-se amb les associacions de víctimes de la zona zero i que també les inclouria en la llista de compareixents en la comissió d’investigació de les Corts. El president de la Generalitat també ha explicat que havia parlat amb el president de l‘Associació de Damnificats per la DANA Horta Sud-València, Christian Lesaec, per comunicar-li la decisió.

El president ha dit també que avui al matí, l’alt càrrec Rosa Maria Touris cridava en nom seu a les altres associacions per tancar els detalls de la reunió. Mariló Gradolí, presidenta de l’Associació de Víctimes de la DANA 29 d’octubre, ha dit a VilaWeb que fins ara ningú de la Generalitat no s’havia posat en contacte amb ells. Gradolí ha reiterat que no era suficient que el president digués que les inclouria en la llista de compareixents en la comissió d’investigació. “Fins que no siguem a la llista, no serem a cap reunió”, ha dit.

Rosa Maria Álvarez, presidenta de l’Associació Víctimes Mortals 29-O, també ha dit a VilaWeb que no havia rebut cap trucada de la Generalitat.

Les trucades de Mazón

El president de la Generalitat va trucar a les tres associacions de víctimes l’endemà de la reunió que les entitats havien tingut amb el president del govern espanyol a València. Carlos Mazón els va proposar de reunir-se, però les associacions han posat condicions per a fer-ho. La primera, poder comparèixer a la comissió d’investigació de la gota freda de les Corts. Tant el PSPV com Compromís les hi havien incloses, però el PP i Vox les van blocar. Arran d’aquesta petició, Mazón sempre ha negat aquest blocatge, però el fet és que les associacions no consten a la llista de treball de la comissió.

Dissabte, una de les associacions va respondre a Mazón amb un seguit de condicions. Una de les quals era la de fer la reunió fora del Palau de la Generalitat, en algun local municipal d’alguna població de la zona zero, i l’altra, la de comparèixer a les Corts.

La fiscalia ha emès un informe desfavorable contra el possible indult de l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs, condemnada a quatre anys i mig de presó pels delictes de prevaricació i falsedat documental per haver contractat un conegut com a responsable de la web de la Institució de les Lletres Catalanes. El TSJC va proposar que fos indultada parcialment perquè no hagués d’entrar a la presó, i fa pocs mesos l’escriptora Margarida Aritzeta va demanar-li un indult total.

Malgrat que la seva decisió no és vinculant per a la decisió final, la fiscalia s’havia de pronunciar i ha dit que no hi estava d’acord: “La conducta delictiva de la Sra. Borràs és clarament mereixedora de la imposició de les penes legalment previstes”, diu l’escrit de la fiscalia. Recorda que Borràs no ha arribat a entrar a la presó i diu que cal que compleixi les penes “per evitar la comissió de nous delictes i afermar la credibilitat en el sistema judicial i en el bon funcionament de les institucions públiques”.

La petició d’indult parcial del TSJC demana que la condemna es redueixi a dos anys a tot estirar, per tal que se suspengui l’entrada a la presó. Argumenta que el codi penal espanyol preveu una condemna “desproporcionada i excessiva” pels delictes de falsedat en document oficial i en document mercantil, tenint en compte “la realitat que hi ha darrere els comportaments típics i delictius”. En canvi, Aritzeta demana que sigui un indult total i esborri tant la pena de presó com la d’inhabilitació i argumenta que Borràs ha estat víctima d’una persecució judicial, policíaca, política i mediàtica.

Però la fiscalia no creu que l’aplicació estricta de la llei representi “una resposta punitiva absolutament desproporcionada per la realitat que hi ha darrere el comportament jutjat”. Tampoc no està d’acord, diu, que l’indult total tingui sentit per raons de justícia, equitat o utilitat pública, tal com demana Aritzeta.

No veu cap penediment

L’escrit de la fiscalia remarca la importància de prevenir i combatre el fenomen de la corrupció i diu que les condemnes tenen l’objectiu de prevenir els comportaments delictius i a la reinserció social; i que el compliment de la pena de presó sols ha de deixar de ser necessari quan el condemnat hagi adquirit la capacitat de comprendre i respectar la llei. En el cas de Borràs, remarca, no hi ha cap signe de penediment.

“La condemnada no ha acceptat en cap moment la seva responsabilitat, no reconeix haver actuat al marge de la llei ni ha exterioritzat el més mínim signe de penediment per les conductes que van motivar-ne la condemna”, diu la fiscalia. Per contra, diu que “són constants i contumaces les manifestacions públiques de la Sra. Borràs, tant al llarg de la instrucció de la causa com amb posterioritat a la sentència de condemna, en què nega la seva responsabilitat en el delicte, reivindica la seva innocència, deslegitima l’actuació jurisdiccional i afirma, sense cap mena de pudor, haver estat víctima d’una persecució judicial per les seves idees polítiques”. I hi insisteix: “Es presenta com a víctima de lawfare qui ha comès el delicte amb abús d’autoritat absolut i menyspreu a la legalitat.”

Per tant, conclou, “Borràs no es troba reeducada ni rehabilitada socialment” i no ha de ser indultada. Si fos així, diu, hauria fracassat la idea que la llei serveix per a prevenir i castigar la corrupció, una mena de delicte que malmet la percepció social de la justícia. I diu que és indultada, s’alimentarà la creença que la corrupció no es castiga i podria “fomentar la comissió de nous delictes” i allunyar els ciutadans de la justícia.

Els Mossos d’Esquadra investiguen la troballa d’un home mort i una dona ferida a Sentmenat (Vallès Occidental) aquest matí, segons que ha avançat El País i han confirmat fonts policíaques a l’ACN. A més, un altre home s’ha suïcidat.

Segons les primeres hipòtesis, un home hauria matat el fill de la seva parella, l’hauria ferida i després s’hauria suïcidat. Els Mossos mantenen l’incident obert d’ençà de les 6.30 d’avui.

Segons que apunta el mateix diari, l’home mort ha estat trobat al carrer, la dona ferida en un domicili i l’home que s’hauria suïcidat en una nau industrial. Els Mossos han activat la comissaria d’investigació criminal de l’àrea metropolitana nord i han obert una investigació per a esclarir els fets.

L’Ajuntament de Sentmenat ha expressat en un comunicat la “condemna enèrgica i absoluta” contra qualsevol forma de violència, i ha afegit que segons consta en els serveis municipals, no hi havia antecedents de violència masclista ni la família constava en cap circuit de serveis socials.

“Som conscients de la preocupació que aquest succés pot generar entre la ciutadania. Per això demanem responsabilitat col·lectiva, especialment en la difusió d’informacions, mentre duri la investigació”, diu l’ajuntament. En els pròxims dies es convocarà un acte públic de rebuig i respecte per la víctima.

Veïns del barri de Vallcarca de Barcelona han protestat aquest matí contra l’enderrocament d’un edifici al número 103-105 del carrer de la Mare de Déu del Coll. L’actuació, en què s’ha desplegat un ampli dispositiu de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra, ha començat amb l’arribada d’una excavadora custodiada per agents de tots dos cossos.

Segons que ha informat l’Ajuntament de Barcelona, fins avui hi vivien dues famílies, que han estat traslladades a habitatges municipals protegits assequibles a l’avinguda de Vallcarca.

Arriba una nova furgoneta d'antiavalots de la Guàrdia Urbana i més agents dels mossos. Quanta policia fa falta per enderrocar uns habitatges? Aquestes són les polítiques del @pscbarcelona: gent sense casa i solars buits pic.twitter.com/vUsZUzjzJ4

— Sindicat d'Habitatge de Vallcarca (@HabitatgeVKK) June 2, 2025

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El candidat de la dreta populista i antieuropea Karol Nawrocki ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials de Polònia amb un 50,89% dels vots. D’aquesta manera, ha superat per un marge molt estret el candidat de la Coalició Cívica, Rafał Trzaskowski, que governava fins ara.

Amb una participació molt alta, del 71,63%, i més de 21 milions de vots vàlids, la diferència entre tots dos candidats ha estat de tan sols 369.452 vots, segons les dades de la comissió electoral nacional, difoses per l’emissora pública Polskie Radio.

Tots dos s’havien declarat optimistes durant la jornada electoral, arran dels primers sondatges a peu d’urna. Trzaskowski havia proclamat la victòria a les xarxes socials i havia promès que no deixaria enrere els qui no l’havien votat. Nawrocki també havia reivindicat el triomf, dient que era necessari per a “salvar Polònia” i evitar “una mala gestió” del primer ministre Donald Tusk. Nawrocki té el suport del partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS).

Finalment, les eleccions, que Tusk considerava els més importants de la història de Polònia, s’han resolt per un estret marge a favor de Nawrocki, que rellevarà Andrzej Duda i mantindrà les friccions polítiques entre la presidència i el primer ministre.

Quan era petita, jugava a atribuir un color als mesos de l’any. Ara encara ho faig. Gener era blanc; febrer era groc; març, carabassa; abril, violeta. Desembre era negre. No hi sé trobar una explicació racional, perquè associï els colors als mesos sense cap criteri ni lògic ni científic. Excepte el mes de juny, que, per la seva manera de ser, no pot ser de cap altre color que blau. Això sí que és una veritat empírica que no discuteix ningú. Blau cel o blau turquesa, però mai blau elèctric. És un blau tou i acollidor que, fins i tot, amb el tacte pots identificar. Els vespres també són blaus, basta aclucar una mica els ulls i ataüllar l’horitzó, on el cel i la mar s’ajunten, però veure-hi sempre una retxeta de blau que és, és clar, blau marí.

El mes de juny també té una olor característica que és feta d’una barreja de coses sensacionals que només poden passar quan hi has caigut de quatre potes: l’olor del final de curs; de les festes de Sant Joan; l’olor dels llibres que tries per a llegir-los a l’estiu; l’olor dels capvespres que no s’acaben mai; de les coques amb sofrit; de les primeres nedades a la mar gran, que també és blava i és salada i té la textura d’una cançó de Ja t’ho Diré. “Tenim pedres entre ses ungles, ben pops i despullats, com a dues gotes d’aigua a ses cales del Pilar.”

El mes de juny és el millor mes de l’estiu i de l’any, perquè és el de les vespres i les vigílies d’allò que ha de venir, perquè tanc els ulls i pens en tots els mesos de juny que he viscut, i em semblen massa pocs, encara. Tants anys, i tan pocs junys! I és una llàstima i una pèrdua de temps que per arribar al juny hàgim de passar pel novembre o el febrer, tan antipàtics i poc sociables, que són.

El mes de juny és el mes de les banderetes de paper, de la música de corda, de la ferideta que et surt al dit petit quan et calces les avarques per primera vegada, dels melons, dels gelats de vainilla, dels avis jugant amb els néts, de voltar en bicicleta o d’arribar amb la vespa fins al far. És el mes de Sant Joan i de Sant Pere i penses en ton pare que també reia blau perquè s’atracaven les festes.

És tan blau i acollidor, el mes de juny, que sempre és massa curt i avar. Tu l’abraces fort, però arriba un dia que se’n va i et deixa amb un pam de nas i el somriure congelat perquè saps que a partir d’aquell moment, els dies s’encongiran. Per què no manlleva dies dels mesos més antipàtics i ens els regala plens de llum, de cireres i de bresques de mel? Dies plens de versos de Gumersind Riera i de Ponç Pons, de la tèquina a la vorera de la mar, i besades amb pipius, sempre molt salades, amb un sol abrusador, groc i redó com un quadre de Van Gogh.

El finat Bertran de Caralt era besnet del primer comte de Güell i era considerat en cercles econòmics i financers una de les més grans fortunes de l’estat espanyol. Havia ocupat càrrecs de gran importància: vice-president d’Aigües de Barcelona, membre del consell d’administració d’Agbar, president de Pirelli Espanya i vice-president de la cimentera Asland.

Asland va ser una de les empreses claus de Franco en la reconstrucció de l’estat espanyol després dels tres anys de guerra i destrucció. Una devastació a què havien contribuït els serveis d’espionatge de Bertran i Musitu amb els seus plànols d’objectius a bombardar a Barcelona i més ciutats catalanes que enviava a la comandància franquista de Burgos i Salamanca, i aquests, a les forces aèries italianes i franquistes amb seu a Mallorca.

Bertran i Musitu, orgullós i triomfant, l’any 1940, va escriure el llibre Experiencias de los servicios de información del nordeste de España (SIFNE) durante la guerra (Espasa Calpe). Entre més qüestions, es vanagloriava que “la tasca cartogràfica feta per part d’agents i confidents i pel personal especialitzat de l’Oficina Central va ser tan intensa, que, per fer-se una idea del volum, tan sols cal indicar que a la ciutat de Barcelona es van assenyalar dos-cents vint objectius”.

Retrat de Bertran i Musitu a la biblioteca (fotograma del documentari ‘Espies de Franco’).

L’aviació italiana i franquista guiada pels dibuixos cartogràfics del SIFNE va bombardar la ciutat durant vint-i-quatre mesos i va deixar mil vuit-cents edificis destruïts. Barcelona va ser una de les primeres grans ciutats europees bombardades per l’aire contra la població civil indefensa, una pràctica que després seria habitual i que, fins aleshores, solament s’havia aplicat en territoris colonials.

El balanç en víctimes humanes fou d’uns 1.000 morts, i més de 1.500 ferits, tan sols l’any 1938. A Catalunya, en tota la guerra, es calcula que hi hagué unes 4.736 víctimes mortals dels bombardaments italians, nazis i franquistes.

Després d’haver organitzat part de la destrucció, Bertran i Musitu va ser recompensat per Franco, en agraïment pels seus serveis d’espionatge, amb la presidència d’Asland, per tal d’organitzar i enriquir-se amb la reconstrucció. Com a totes les guerres, els empresaris de la destrucció bèl·lica, després, en la postguerra, s’enriqueixen amb la construcció.

Comunicat del servei d’informació de la policia militar al governador militar de les Illes Balears. Un cavaller cordial, elegant i gran conversador

Vaig conèixer el nét de Bertran i Musitu, José Felipe Bertran de Caralt, mentre investigava el SIFNE i els espies de Franco, entre els quals hi havia molts catalans. El resultat va ser el documentari Espies de Franco (2009), que vaig dirigir. A l’estat francès el van emetre en horari de màxima audiència. I va merèixer una bona crítica a Le Monde, que el qualificava de “documentari sorprenent”. TV3, que també hi havia posat diners, el va emetre un dilluns a la una de la matinada.

Gràcies a un bon contacte comú, el senyor Bertran de Caralt em va rebre al seu despatx d’advocat del passeig de Gràcia. A més del meu interès sobre l’espionatge franquista, també sentia curiositat i una certa admiració per conèixer l’home que s’havia negat a doblegar-se al xantatge del jutge Lluís Pascual Estivill.

En negar-s’hi, Bertran va haver de pagar una multa milionària i va estar un mes empresonat a la Model. Fou un dels testimonis de càrrec principals contra el jutge Pascual Estivill i l’advocat Joan Piqué Vidal, organitzadors d’una trama mafiosa d’extorsió a empresaris. Finalment, tots dos van ser condemnats i empresonats. Piqué Vidal, que va estar implicat en més afers delictius de corrupció, havia gaudit del beneplàcit i la confiança del règim pujolista, atès que havia estat l’advocat de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana el 1984.

Tan sols per això, i pels espies, m’agradava conèixer Bertran de Caralt. Em va rebre un home elegant, cordial, somrient i afable. D’ençà del primer moment ens vam caure bé. Anava de cara. Jo, també. Li vaig explicar el que feia i el que volia saber. Tot i que ell no havia tingut res a veure amb el SIFNE, va accedir a explicar-me allò que recordava (o volia recordar) del que li havia explicat el seu avi quan ell era jovenet. Durant la guerra ell tenia entre nou anys i dotze i va viure amb la seva família a Suïssa.

La Casa Bertran, al turó del Putxet de Barcelona. Els plànols per al bombardament de la Casa Bertran

Parlant, parlant, jo insistia a demanar-li si a la Casa Bertran del Putxet, on ell vivia, podia haver-hi, en un garatge o a les golfes, documents del seu avi sobre el SIFNE. Ell feia memòria, o ho feia veure, i em deia que no. La veritat és que jo no tenia gaires esperances. M’havien informat que quan Bertran i Musitu es va morir, l’any 1957, el seu despatx del passeig de Gràcia va ser escorcollat pels serveis de contraespionatge militar espanyol, que s’endugueren documentació delicada.

Finalment, va accedir molt amablement que anéssim a enregistrar a la casa familiar, que durant la guerra havia estat requisada pel POUM, primer, i després, per uns quants ministeris del govern de la República. Sempre he pensat que la peça clau que el va fer decidir a obrir-me les portes de la seva mansió va ser uns documents que, tot d’una, li vaig mostrar.

Va obrir uns ulls com unes taronges i començà a llegir:

“Burgos 5 de febrero de 1938, II Año Triunfal. Servicio de Información y Policia Militar (S.I.P.M.). Jefatura. Dirigido a Excelentísmo Sr. Gobernador Militar de Baleares, Palma de Mallorca.

La información que se recibe de Barcelona, acusa la existencia en el llamado Turó del Putchet [sic], –Parque Bertran– de las principales dependencias del Ministerio de la Defensa y residencia del ministro Indalecio Prieto. Todos los edificios estan situados en un montículo que se encuentra a al derecha de la calle Balmes, siendo perfectamente identificados por la aviación, por estar separados por un bosque de pinos y por jardines de palmeras.” [1]

—Carai! —em va dir, mirant-me amb un somriure d’agraïment—. I d’on ha tret això?

—D’Àvila, dels arxius militars.

—Ah, sí? I encara ho conserven?

—Sí, ja sap com és la burocràcia militar…

—I aquí hi ha els plànols de la casa, l’emplaçament al Putxet, els refugis antiaeris…

Emplaçament dels refugis antiaeris construïts pel govern de la República a la Casa Bertran (mapa: SIFNE).

—Són els documents que els serveis d’espionatge del seu avi van facilitar a l’aviació italiana perquè bombardessin casa seva, que era seu de ministeris del govern republicà.

—Sí, sí, conec molt bé la història perquè el meu avi ens l’explicava així. Però no havia vist mai els documents i els plànols. Ell deia que volia matar dos pardals d’un sol tret: sabia que aquella nit dormia a casa seva el ministre de la República Indalecio Prieto, i així, destruint casa seva, feia desaparèixer un enemic seu i de la seva causa i, al mateix temps, casa seva quedava “purificada” de l’ocupació roja. Però els aviadors italians van fallar i les bombes van malmetre les cases del voltant.

—Sí, hi va haver vuit morts, crec.

—Hi ha una veïna que sempre se’ns queixa. Però, és clar, era una guerra. Les coses eren així. Tinc entès que no eres bombes gaire potents, però.

—Home… Només l’any 1938 hi va haver més de mil morts i mil cinc-cents ferits.

—Sí, era una guerra de filosofies, però a vida o mort. Tots creien que era una croada. I en una guerra també pot ser que et caigui una pedra al cap i et mati… —I es tornà a concentrar il·lusionat en els documents.

—Quina troballa! Vostè també és una mica espia. —Em digué amb ulls vius i suspicaços.

Vam riure. I ell va prosseguir la lectura:

“La casa principal, habitación y oficinas de Prieto, propiedad de Bertran y Musitu –assentí amb el cap– se puede distinguir perfectamente desde el mar. A tal efecto se incluye la foto en la que se podrá ver el indicado edificio así como sus alrededores…” [2]

Regirà tots els papers…

Casa Bertran, 1938 (plànol: SIFNE).

—I la fotografia, no la té?

—No, es deu haver perdut. Potser els pilots italians…

—Llàstima! Esperi, esperi, que continuo.

“Debe advertirse que la casa principal a que se hace referencia en el croquis y que se señala por una doble linea en tinta negra, tiene en su parte posterior a la ciudad de Barcelona, y a unos cuarenta metros, una cueva o túnel utilizable como refugio, al final de la cual hay entre las rocas, una plazuela que a su vez se comunica con el túnel y nuevos refugios en el bosque de la propiedad” [3]

—Exactament és així, ja l’hi ensenyaré quan vingui a casa.

“El bombardeo del indicado emplazamiento, que se señala con una cruz, podría ser de gran resultado, pues en el mismo se cobijan los Jefes de E.M. del Ejército rojo y los técnicos rusos” [4]

Emplaçament de la Casa Bertran al turó del Putxet (imatge: SIFNE). Les ampolles de Bordeu de Von Ribbentrop

Uns quants dies després, Bertran de Caralt ens obria les portes de la mansió i els jardins del Putxet a mi, el càmera Joan López-Lloret i el nostre equip de filmació. Tot van ser facilitats per a filmar interiors i exteriors. El palauet és una meravella. El va projectar el 1895 l’arquitecte Elies Rogent i va ser enjardinat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

—El meu avi havia muntat a Barcelona el sometent a l’època de l’anarquisme, quan hi havia un assassinat pràcticament cada dia. I els deixaven anar. Per contra, el sometent blocava els carrers i els pescava. Després també els deixaven anar, com ara. Igual. El sometent era una organització molt gran. Bertran i Musitu era el cap que manava. Tenia dos generals a les seves ordres. Passat un temps, el Sindicat Únic el va perseguir i es va haver d’exiliar als EUA. —Explicava, mentre ens mostrava sales i més sales, quadres, mobles i més obres d’art, el despatx i la biblioteca.

—Amb alguns dels qui eren a les seves ordres al sometent, el meu avi va muntar els serveis d’espionatge durant la guerra… Jo m’he trobat amb molta gent a la vida que m’han dit que hi van col·laborar. Per exemple, el periodista Carlos Sentís va ser-hi molt de temps. M’ho va comentar un dia. I s’ho va passar bé! El divertia tot allò! Era un home molt inquiet.

Mapa del front de l’Ebre amb totes les unitats militars republicanes identificades (imatge: SIFNE).

Diuen que durant un temps la mansió també va ser residència del president del govern espanyol, Juan Negrín, i que s’hi van fer les darreres reunions del consell de ministres del govern de la República espanyola. En obrir els balcons de la biblioteca, les vistes del jardí i el bosc són magnífiques:

—Miri, veu, aquí hi ha diverses cases. Aquella era la dels Vidal-Quadras. L’altra, la dels Gómez Acebo. La d’allà, la de la germana de Bertran i Musitu. On es va instal·lar el Ministeri de Defensa. Els republicans hi va fer un ascensor per baixar al refugi antiaeri, que hi ha a sota, en aquelles grans roques. Anem-hi, que els ho ensenyo.

Vam baixar la sumptuosa i encatifada escala, presidida per retrats a l’oli de membres de la família reial espanyola. Els Bertran eren una important família monàrquica de tota la vida. Mentre travessàvem el jardí a pas lleuger, el nostre amfitrió va tenir temps d’explicar-nos que aquella enorme olivera centenària l’havia feta portar ell de Menorca, perquè allà perillava per unes obres.

—Devia ser una odissea!

—Efectivament, vostè ho ha dit. Ho vam fer amb una grua, un vaixell, i imagini’s pujar-la Balmes amunt…

Vam arribar a la porta d’una gruta, tancada amb reixa de ferro que un treballador, després de provar unes quantes claus, va obrir. Hi havia poca llum, però vam poder entrar-hi i recórrer tots els espais.

—Aquí hi havia dues habitacions, cadascuna amb quatre llits, per si hi havien de dormir, però jo ho he convertit tot en el meu celler. Fins i tot hi he posat aquella taula rústica i unes grans bótes de vi per fer una mica de xou. Miri, vingui, no es veu gaire, i ara no tinc les claus d’aquesta reixa, però en aquell prestatge del fons, hi ha dues ampolles d’uns esplèndids vins de Bordeus. Un regal que Von Ribbentrop havia fet a Serrano Suñer, i, aquest, a Bertran i Musitu.

Val a dir que el SIFNE col·laborava amb l’Abwehr nazi i l’OVRA mussoliniana.

Estany de la Casa Bertran. George Orwell i Carles Fontserè

Cap a migdia, mentre continuava conversant amb José Felipe Bertran de Caralt al luxós vestíbul neoclàssic, recordava que en els temps que la casa va ser requisada pel POUM, hi havia passat uns quants mesos Eric Blair, George Orwell, per recuperar-se d’unes ferides que havia sofert al front de l’Ebre.

Més endavant, quan hi havia el Ministeri de Defensa d’Indalecio Prieto, també s’hi va instal·lar l’oficina de Defensa Contra Aeronaus (DCA). Un dels soldats que hi va treballar va ser l’artista Carles Fontserè, quan va tornar de baixa del front, on havia estat amb les Brigades Internacionals. Fontserè l’any 1938 treballava per la DCA i pel Comissariat de Propaganda de Jaume Miravitlles fent il·lustracions i cartells.

Quan els sollevats eren a punt d’entrar a Barcelona, ell va ser dels darrers a pujar a un camió que anava cap a la frontera a la torre dels Bertran i Musitu. Al palauet, ja no hi restava ningú. Fontserè em va explicar que per acomiadar-se de la casa, no va poder resistir de fer una pintada al luxós vestíbul, on ara jo xerrava amb el nét del fundador del SIFNE.

Mentre l’escoltava, la mirada se’m perdia per les parets intentant endevinar on havia fet la pintada el meu amic. En grans lletres i en castellà, hi va escriure: “Feixistes! Fills de puta!” La restauració, el franquisme i la transició l’havien sepultada per sempre més, però se’n podia conservar la memòria. Inesborrable.

Evidentment, no ho vaig comentar al senyor José Felipe Bertran de Caralt. Hauria estat de mal gust. Nosaltres també som uns cavallers educats.

1. “Burgos, 5 de febrer de 1938, II Any Triomfal. Servei d’Informació i Policia Militar (SIPM). Comandament. Dirigit a l’Excel·lentíssim Sr. Governador Militar de les Balears, Palma de Mallorca.

La informació que es rep de Barcelona acusa l’existència en l’anomenat turó del Putchet [sic] –Parc Bertran– de les dependències principals del Ministeri de la Defensa i residència del ministre Indalecio Prieto. Tots els edificis són situats en un turó que es troba a la dreta del carrer de Balmes, i han estat perfectament identificats per l’aviació perquè estan separats per un bosc de pins i per jardins de palmeres.”

2. “La casa principal, habitació i oficines de Prieto, propietat de Bertran i Musitu es pot distingir perfectament des de la mar. Amb tal fi s’inclou la fotografia en què es podrà veure l’edifici indicat com també el seu voltant…”

3. “S’ha d’advertir que la casa principal a què fa referència el croquis i que s’assenyala amb una doble línia en tita negra té a la part posterior la ciutat de Barcelona i, a uns quaranta metres, una cova o túnel usable com a refugi, al final de la qual hi ha, entre les roques, una placeta que comunica amb el túnel i més refugis al bosc de la propietat.”

4. “El bombardament de l’emplaçament indicat, que s’assenyala amb una creu, podria tenir un gran resultat, atès que s’hi allotgen els caps d’EM de l’Exèrcit Roig i els tècnics russos.”

Ens trobem amb Anna Moliner (Badalona, Barcelonès, 1984) a l’Espai Texas de Barcelona una tarda entre setmana. Aquests dies hi presenta Kramig, amb Biel Duran, una comèdia romàntica de Marta Buchaca que fa petar de riure. Aquesta temporada també l’hem poguda veure al Teatre Lliure amb Fantàstic Ramon, l’obra de Clàudia Cedó que reflexiona sobre la mirada de la societat cap a les persones amb diversitat funcional, però feia temps que no la gaudíem tant al teatre perquè darrerament ha estat ocupada treballant en projectes audiovisuals, un dels seus somnis d’ençà que era petita.

Moliner és una de les actrius més versàtils del país: tant és capaç de protagonitzar un musical com una comèdia romàntica o un drama, i tant és capaç de fer-ho davant una càmera com dalt d’un escenari. Aquest talent li ha permès de treballar sempre i construir, projecte a projecte, una carrera sòlida i consistent. Fa més de vint anys que Moliner és actriu, i per això es fa inevitable acabar fent una entrevista sobre la seva trajectòria més que no pas sobre una obra concreta. Amb una generositat i simpatia desbordant, ens rep a l’escenari de la sala, on al cap de dues hores encarnarà el personatge de la Laia.

—Aquesta temporada ha estat molt teatral comparada amb les darreres, en què heu treballat més en l’audiovisual. Com heu viscut aquesta mena de retorn al teatre?
—Totalment! És fortíssim perquè ja fa vint-i-un anys que sóc actriu i, és clar, si miro enrere, veig que he fet molt de teatre. El teatre és la meva base, però l’audiovisual també m’agrada molt i feia temps que tenia ganes de fer-ne més. És difícil de combinar-ho tot, però he tingut el privilegi de poder-ho fer aquests darrers anys i vull que així continuï. Ara: m’agrada molt fer teatre per la connexió real amb el públic i, com a actriu, és on em sento més lliure i on puc experimentar més. Aquests darrers mesos han estat una autèntica bogeria: entre Fantàstic Ramon, Kramig, i una pel·lícula que he rodat sobre el cas del Balandrau… Ara ja torno a la vida normal, però ha estat molt intens, perquè aquesta és l’altra: pots estar uns mesos amb molta tranquil·litat i que, de cop, et coincideixin tots els projectes.

—El teatre és més sacrificat que l’audiovisual?
—I tant, perquè tens un compromís diari amb el públic. Cada funció ha de ser nova i t’has de cuidar molt per donar el millor de tu. De rodatges, també n’hi ha de molt durs, eh? Però el directe del teatre requereix estar entrenat físicament i emocionalment. Quan era jove ho patia molt, però l’experiència t’ajuda a confiar. Amb els anys, et relaxes una mica més, en el sentit de dir: “Escolta, fins ara me n’he sortit, he estat capaç de fer-ho, doncs aquesta vegada, també.” Sempre dic que aquest ofici és una filosofia de vida, perquè ser actriu m’acompanya en tot el que faig.

—Com heu aconseguit aquest equilibri entre la feina audiovisual i la teatral?
—És la meva lluita d’ençà que vaig començar. M’he barallat molt amb mi mateixa per això i he intentat no quedar-me quieta enlloc: fer coses diferents i créixer i aprendre com a actriu en cada projecte. M’he arriscat a fer coses que no sabia fer. Per exemple, vaig començar a treballar en musicals perquè cantava i perquè era la manera de treballar com a actriu: vaig fer un càsting, em van agafar i, de cop, ja era actriu professional, però em vaig adonar que només era actriu de musicals. De seguida vaig ser conscient que no em podia quedar allà. Volia fer teatre de text, però com que vaig estudiar comunicació audiovisual i no vaig anar a l’Institut del Teatre, no trobava la manera d’entrar-hi. El 2009, després de fer uns quants musicals amb Dagoll Dagom, vaig veure un anunci al diari d’un càsting per a T6, un projecte que es feia a la Sala Tallers del TNC en què buscaven una companyia estable per a fer moltes funcions. M’hi vaig presentar, vaig fer les proves i em van agafar. A partir d’aquí, cada cop que he volgut fer una cosa nova, m’he hagut d’arriscar. No et pots acomodar. I, amb l’audiovisual, em va passar igual.

—Per fer-ho has de tenir l’autoestima a lloc. Confiar prou en tu mateix per a saber que pots demostrar molt més del que fas…
—És tot un exercici que he anat aprenent amb els anys. Ha d’haver-hi una cosa dins teu de dir: “He nascut per a fer això i sé que puc fer-ho.” Evidentment, també t’equivoques, però aquesta també és la gràcia! Necessito tenir la sensació que, amb cada feina que faig, avanço una mica. És un camí molt lent i a vegades frustrant, perquè a tots ens agradaria tenir molt de reconeixement, però per mi l’èxit també és poder anar fent pas a pas.

“Per mi l’èxit és poder anar fent pas a pas”

—No haver passat per l’Institut del Teatre us ha fet sentit petita o impostora en algun moment?
—Sí. Després de tants anys, en fa cinc que vaig dir-me: “S’ha acabat”, però la síndrome de la impostora m’ha durat molts anys. Mira, tenia un professor d’interpretació que deia que es tarda vint anys a ser actor. Al principi pensava que exagerava, però ara ho he entès. Qualsevol professió artística requereix una trajectòria vital per a poder explicar les històries des de la teva essència. Això no vol dir que a vint anys no puguis explicar certes coses, però ara puc abordar uns personatges molt més interessants que no pas abans, perquè puc aprofundir en una experiència que abans no tenia.

—Fa vint-i-un anys que sou actriu i no heu parat mai de treballar. Quina valoració en feu, d’aquestes dues dècades?
—Sempre he valorat molt el fet de començar tan jove per això que et comentava que la millor manera d’aprendre és treballant. Em sento molt afortunada d’haver treballat amb gent tan potent i amb tants anys de professió. L’any passat, quan va fer els vint anys exactes, em vaig emocionar molt. Mira, no m’agrada parlar de Mar i cel perquè va ser el primer que vaig fer i hi ha gent que, després de tants anys i havent treballat tota la vida, encara em pregunta per això, però la qüestió és que per l’estrena de l’actual Mar i cel ens van convidar a tots els que n’havíem format part. Reviure-ho va ser molt emocionant. De cop, vaig veure l’Anna de vint anys i vaig pensar: “Ho veus? Ja ho sabies fer!” Si miro enrere m’adono que he complert un somni rere l’altre, però tinc la sensació que encara sóc a la casella de sortida.

—En quin sentit?
—Que encara tinc molts somnis per complir i tinc moltes ganes de fer moltes coses. Sobretot, he après a gaudir moltíssim de l’ofici. Ara estic preparada per al que vingui.

“La síndrome de la impostora m’ha durat molts anys”

—Ara sou en un punt en què segurament molta gent desitja treballar amb vós. Com viviu això de ser referent per a algú? I l’exposició mediàtica?
—És que, en el meu cas, mai he fet una cosa de molt d’èxit que fa que em conegui tothom, sinó que el públic teatral em coneix pel que he fet al teatre, el de Madrid per les sèries, el de TV3 per les sèries que he fet a TV3… Tinc públics diferents i cap és prou gran perquè m’afecti en res. També és veritat que he après a relaxar-me. Quan ets jove tens allò de voler arribar a tothom, però la fama també s’ha de saber gestionar. A mi m’agrada anar construint una carrera sòlida, tranquil·la i sense parar. El que és molt difícil és gestionar els alts i baixos. Mira, fa un parell d’anys era al Festival de Sant Sebastià presentant La ternura, el primer film que vaig fer. Havia de ser una superpel·lícula i, en canvi, va ser un fracàs en taquilla. Amb això vull dir que un dia era a la catifa vermella amb tot el glamur del festival –que ho reconec, era el meu somni–, però després no va funcionar. En el fons, dins meu sí que hi havia aquella cosa de dir: “Ostres, potser aquest és el projecte que et canviarà la vida i, a partir d’ara, et plouran les ofertes”, i mira…

—Encara l’espereu, aquest gran esclat?
—Potser fa uns quants anys sí, però ara ja no… He treballat amb gent molt famosa i he vist que les seves vides… Déu n’hi do! Amb la primera sèrie que vaig fer a Madrid, Tiempos de guerra, estava envoltada de gent molt famosa que de cop volien ser amics meus, anava a festes… Et penses que et canviarà la vida i, en canvi, quan s’acaba la sèrie, la vida continua. No t’enganyaré: allà em vaig fotre una patacada, però vaig aprendre tant…

—L’altre dia entrevistava Joan Carreras i va dir-me que, per culpa de l’ofici, no podia gaudir del teatre com a espectador. A vós també us passa? És una cosa generalitzada?
—Sí, perquè quan et dediques a això costa molt deixar-te anar mentalment i gaudir del que tens al davant. És inevitable imaginar-te fent el que veus, patir si no t’agrada o si no és el que t’esperaves… Però també és veritat que d’un temps ençà valoro molt cada projecte. Tenim un circuit meravellós, però tirar endavant qualsevol cosa és un sacrifici, un miracle. Per això vull aprofitar per dir que ens hem de valorar molt més. És molt fàcil criticar, però el talent que tenim s’ha de cuidar. Aquí som molt pocs, i, així i tot, és difícil que ens alegrem quan a algú li va bé i, si no va bé, costa fer-nos costat. Som quatre, els privilegiats que treballem. Tinc molts companys que no tenen aquesta sort i que han de tenir unes altres feines, i trobo a faltar que ens donem suport dins el gremi. I, a més, arrisquem molt poc: si aquest fa musicals, doncs que es quedi fent musicals; si aquest fa comèdia, que es quedi fent comèdia; si aquest és un actor de drama, és important… Què vol dir, això? Fer comèdia també és molt difícil! Ens hauríem de barrejar més!

Joan Carreras: “L’època dels ‘divos’ s’ha acabat”

—Aquesta temporada ha coincidit que les dues obres en què heu treballat parlaven, entre moltes més qüestions, de maternitat. Quina relació hi teniu, amb la maternitat?
—M’ha agradat molt explorar-lo amb aquests personatges, però m’he adonat que el tema de la maternitat no és ben integrada dins la societat. Nosaltres hem tingut la sort de poder estudiar el que hem volgut, de triar què volíem fer… Però costa molt d’encaixar-hi la maternitat i de combinar-la amb la carrera professional. Per exemple jo, que continuo tenint projectes, mai veig el moment i, és clar, introduir una altra persona a la teva vida que has de cuidar és tan sacrificat… Ho trobo molt complicat, de veritat. Però, bé, m’ha encantat explorar-ho amb aquests personatges.

“La maternitat no és ben integrada dins la societat”

—És clar, és que en certa manera ha pogut ser un una petita prova… Això, la gent que no som actors, ens ho trobem de cop!
—[Riu.] És molt divertit, perquè experimentes coses com a actriu, però alhora aprens coses de tu mateixa que no sabies… És una feina que et permet viure unes altres vides, i això et dóna pistes del que pots sentir i el que no.

—Us fa por que a partir d’ara us encasellin en aquesta mena de personatges?
—Gens, perquè no m’havia passat mai. De fet, que m’hagin arribat aquests papers vol dir que ja em veuen amb certa maduresa, i això està bé, perquè reconec que sempre he tingut un físic i una veu que tendeixen a fer-me més jove… Veig que ara ja no, i em sembla perfecte, perquè el que vols és fer els personatges que toquen en cada moment. En el cas de Fantàstic Ramon, vaig gaudir moltíssim, perquè era una mare amb un coratge increïble. Per afrontar un personatge així has de tenir aquesta maduresa, si no, no ho pots fer. A més, també em sembla bonic perquè abans els personatges de mares eren més secundaris i ara ja no. Amb Kramig, per exemple, poder transmetre la fortalesa del personatge de la mare em sembla molt bonic. Tant de bo en vinguin molts més.

—Amb Fantàstic Ramon era la primera vegada que treballàveu amb actors amb diversitat funcional. De quina manera va nodrir-vos com a actriu una experiència com aquesta?
—Aquesta obra ha anat molt més enllà del teatre. Amb les obres sempre aprens coses, però en aquest cas va ser una altra història. Segurament són els millors companys que he tingut en tots aquests anys de trajectòria, perquè malgrat les dificultats emocionals i motrius, et porten a un lloc on no hi ha diferències de cap mena i a gaudir de la professió sense excuses. He treballat amb gent molt important i amb egos molt difícils de gestionar i aquí, en canvi, no hi havia egos, hi havia humanitat; persones que sortien a l’escenari amb tota la humilitat del món.

Clàudia Cedó reflexiona sobre la mirada de la societat cap a les persones amb diversitat funcional a ‘Fantàstic Ramon’

—També m’agradaria parlar de You say Tomato, una obra de teatre que fa gairebé deu anys que feu i que ha rodat per tot el món… En un món tan efímer com el teatre, deu ser un plaer poder fer projectes tan llargs.
—Absolutament, és molt especial. Crec que el que ha fet que estiguem tants anys fent-la és que en Joan Negrié i jo ens hem fet molt amics. És una obra que fa deu anys que fem, però que ara encara té sentit, perquè parlem de la crisi dels quaranta, del pas del temps… En Joan i jo ens hem fet tant amb els personatges que molta gent ens demana si som parella! És una obra que agrada a tothom fins al punt que farem una segona part la temporada que ve. Deu anys després, aquests personatges es retrobaran.

—Parlant de projectes futurs… Us tornarem a veure a la segona temporada d’Això no és Suècia, també?
—Si tot va bé, sí! Me’n moro de ganes. Ha estat una sèrie que ens ha donat moltes alegries. Que vulguin comptar amb mi em fa molt feliç. Encara no sé res del guió, però es gravarà la primavera de l’any que ve. Que hi hagi segona temporada és una molt bona notícia. S’ha d’apostar pels projectes d’aquí, perquè és important poder explicar les nostres pròpies històries.

—I per acabar: com viviu les germanes Moliner ser cares conegudes? Us confonen? [Núria Moliner presenta el programa Entre quatre parets a 3Cat, un dels més vists de la plataforma.]
—Sí, i ens fa pixar de riure! Quan ella era més joveneta li demanaven si era actriu, però ara s’ha girat la truita! A vegades fem broma i dic: “Tants anys de carrera per ara ser la germana de la Núria!” [riu]. Estic molt orgullosa d’ella. La Núria em va dir una cosa molt bonica, l’altre dia: “Tenir-te de germana gran i veure que feies això m’ha servit per a veure que era possible fer coses ben parides.” He estat un referent per a ella, però ella també ho ha estat per a mi, perquè que amb trenta-pocs anys hagi creat la seva pròpia productora, hagi tirat endavant el seu projecte amb el seu segell… Ostres, a mi això m’obre tot un món, saps? És molt bonic que totes dues ens puguem retroalimentar. Totes dues hem trobat una manera de comunicar, i ara tenim moltes ganes de fer alguna cosa plegades. Totes dues hem pogut fer el nostre camí, però ara crec que estem en un bon moment per a fer alguna cosa plegades.

Núria Moliner: “Som l’única espècie que construïm entorns sense pensar en les nostres cries”