Els Països Catalans encaren tres jornades consecutives de calor intensa, amb valors que fregaran o superaran els 38 °C en algunes comarques de l’interior. Aquesta situació ve motivada per l’afluència d’una massa d’aire càlid d’origen africà i la persistència d’altes pressions sobre bona part del territori.

Avui ja es registraran temperatures molt altes al pla de Lleida, especialment a les comarques de Ponent, on poden fregar els 38 °C. A la resta del país, la temperatura màxima també puja entre lleugerament i moderadament, segons el Meteocat. A partir del migdia es preveuen ruixats dispersos al Pirineu i Prepirineu, que al llarg de la tarda poden afectar altres comarques de la meitat nord, com el Ripollès, la Garrotxa, el Berguedà, la Selva, Osona, el Lluçanès i el Moianès. Ací, hi ha activa una alerta de risc moderat per pluja intensa, que pot anar acompanyada de tempesta, calamarsa i, localment, pedra.

A Andorra, les màximes s’enfilen fins als 31 °C a Andorra la Vella i 28 °C a 1.500 metres. S’hi preveuen xàfecs a la tarda que poden afectar el sud del país. El Servei Meteorològic d’Andorra considera que serà el dia més càlid de la setmana, amb una isoterma de 0 °C molt elevada, situada entre els 4.200 i 4.300 metres.

Al País Valencià, la calor també colpeja amb força les comarques interiors. Es preveu un ascens generalitzat de les màximes, amb 33 °C a la Costera (Xàtiva), 32 °C a l’Alt Vinalopó i la Plana d’Utiel-Requena, 31 °C a l’Alt Millars i l’Alt Palància, i 30 °C a l’Alcoià. A l’interior nord, comarques com els Ports o l’Alt Maestrat poden tenir núvols de desenvolupament diürn, amb baixa probabilitat de xàfecs febles i aïllats.

A les Illes, el cel es manté poc ennigulat, amb presència de pols en suspensió. L’AEMET preveu màximes de 31 °C a la zona de Sa Pobla, i 30 °C a Palma i Ciutadella, amb vents febles i brises costaneres.

Demà pujaran els termòmetres

Demà es preveu que la temperatura mínima i màxima pugi entre lleugerament i moderadament a tot Catalunya. A Ponent es podran assolir els 39 °C, mentre que al litoral i al prelitoral central, com al Baix Llobregat o el Vallès Occidental, els valors voltaran entre 33 i 35 °C. Al Pirineu, pot caure algun ruixat feble i minso.

A Andorra es mantindran les màximes al voltant dels 30 °C a Andorra la Vella i de 25 °C a 1.500 metres. El cel s’ennuvolarà parcialment per núvols alts i mitjans, i la calitja serà ben present.

Al País Valencià, les temperatures es mantindran o pujaran lleugerament. A la Costera es preveuen 34 °C, a l’Alt Vinalopó i la Canal de Navarrés 33 °C, i a l’Alcoià i l’Horta de València, 30 o 31 °C. El vent serà fluix, amb predomini de la component est a la tarda.

A les Illes, l’ambient continuarà enterbolit per la calitja i la presència de núvols mitjans i alts. Les màximes seran de 33 °C a Palma i Sa Pobla, i de 31 °C a Ciutadella i Lluc (Escorca).

Dimecres la calor donarà un respir

Dimecres, 12 de juny, s’espera un lleuger descens tèrmic. El Meteocat indica que la temperatura, tant mínima com màxima, serà lleugerament més baixa. No obstant això, a Catalunya hi haurà temperatures màximes encara elevades: 37 °C a Lleida, 35 °C a Artesa de Segre, 33 °C a Tremp, 31 °C a Girona, Vic i Tortosa, i 30 °C a Falset.

A Andorra la Vella la màxima serà de 29 °C, i la isoterma de 0 °C continuarà pujant, amb un valor de 4.600 metres a la nit. El vent hi bufarà amb ràfegues de 30 km/h als fons de vall.

Al País Valencià, el descens serà lleuger i desigual. Segons l’AEMET, les màximes es mouran entre els 30 °C a la Plana Alta i a l’Horta, 31 °C a l’Alcoià i l’Alt Palància, i 34 °C a la Costera i l’Alt Vinalopó.

A les Illes, es mantindrà la presència de pols en suspensió. A Mallorca, la màxima prevista a Sa Pobla és de 32 °C, mentre que a Palma baixarà als 30 °C.

La Federació Internacional d’Automobilisme (FIA) ha fet públic el calendari del mundial de Fórmula 1 del 2026 i ha reservat la denominació de Gran Premi d’Espanya per al nou circuit urbà de Madrid, que es disputarà entre l’11 i el 13 de setembre. El circuit de Montmeló (Vallès Oriental) mantindrà la cursa, però amb el nom de Gran Premi Barcelona-Catalunya, prevista del 12 al 14 de juny. Ara bé, el calendari inclou un asterisc a la cita madrilenya per indicar que és condicionada a l’homologació del circuit per la mateixa FIA.

El projecte de Madrid té previst d’estendre’s fins al 2035 i està promogut pel govern de la Comunitat i l’ajuntament, que calculen un impacte anual de 450 milions d’euros, amb la creació de 8.200 llocs de feina i una afluència de 112.000 espectadors. La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en va posar la primera pedra el 24 d’abril passat, en un acte amb el pilot Carlos Sáinz i una cursa simbòlica d’excavadores.

Tot i que ni Ayuso ni el batlle, José Luis Martínez-Almeida, han contraposat obertament el projecte al Gran Premi de Catalunya, el PP madrileny presenta la cursa com una mostra del “dinamisme internacional” de Madrid i assegura que el circuit serà “el millor”. El compromís amb la FIA és fins al 2035, mentre que Montmeló només té garantit el gran premi fins al 2026.

El precedent del fracàs de València

L’aposta madrilenya recorda inevitablement el precedent del Gran Premi de València, celebrat entre 2008 i 2012, i que va esdevenir un dels fracassos econòmics més sonats de la Fórmula 1. Igual com ara a Madrid, les autoritats valencianes van assegurar que tindria “cost zero”, però el projecte va acabar costant 300 milions d’euros a les institucions públiques.

La participació de públic es va desplomar dels 115.000 assistents del primer any als 45.000 del darrer, i el circuit, construït al port de València, va quedar en desús.

Riscos de finançament i manca de patrocinadors

Els dubtes sobre el finançament privat tornen a planar ara sobre Madrid. IFEMA ha assumit una inversió inicial de 137 milions d’euros, però el concurs públic per a la construcció del circuit va quedar desert diverses vegades durant el 2024. Aquest fet pot acabar implicant que tot el cost recaigui sobre IFEMA, l’Ajuntament, la Comunitat de Madrid, la Cambra de Comerç i Indústria i la Fundació Obra Social i Monte Piedad.

L’únic patrocinador conegut, per ara, és l’empresa suïssa Match Hospitality, especialitzada en serveis VIP.

Forts rebuigs veïnals i mediambientals

Veïns de barris com Valdebebas, Canillas i Hortaleza han denunciat l’impacte del projecte, especialment el soroll, la contaminació, els problemes de mobilitat i la tala de 726 arbres. Assenyalen que algunes cases són a només 35 metres del traçat, i critiquen que, tot i preveure 7.000 places d’aparcament per a 127.500 espectadors, el projecte no ofereix alternatives de transport eficients per als residents.

A més, el Defensor del Poble ha admès prop d’un centenar de queixes de veïns i ha retret a l’Ajuntament de Madrid la manca de col·laboració, atès que no ha volgut facilitar informació sobre el projecte.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, presentarà aquest matí la seva proposta d’ampliació de l’aeroport de Barcelona i, en conseqüència, com afectarà l’espai protegit de la Ricarda. Illa ho exposarà després de la reunió de la comissió tècnica que, els darrers mesos, ha treballat en la proposta.

Aquest moviment es produeix després d’haver tancat amb ERC i Comuns els tres suplements de crèdit que injecten 4.000 milions d’euros al pressupost prorrogat. La nova proposta d’ampliació arriba quatre anys després del fracàs de l’acord entre el govern de Pere Aragonès i l’estat espanyol.

El portaveu dels Comuns al parlament, David Cid, ha explicat en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies que el seu partit prepara una “estratègia de confrontació” per frenar l’ampliació i cercarà aliances a escala europea. Segons que ha dit, és “pràcticament impossible” que la Unió Europea doni el vist-i-plau al projecte per l’impacte ambiental que tindria.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

S’ha mort a vuitanta-dos anys Sylvester Stewart, conegut artísticament com a Sly Stone, una de les veus més revolucionàries de la música nord-americana contemporània. La seva carrera, brillant i convulsa, va deixar una empremta inesborrable en el funk, el soul i la música psicodèlica. Segons que ha informat la família, Stone s’ha mort envoltat dels seus tres fills i dels seus éssers estimats, després d’una llarga malaltia pulmonar.

Amb el grup Sly and the Family Stone, fundat a San Francisco l’any 1966, va fer esclatar les pistes de ball i les consciències socials amb una fusió innovadora de soul, gospel, psicodèlia i rock. Cançons com Everyday People, Family Affair o Dance to the Music el van convertir en una figura central de la música negra nord-americana i el situen al costat de James Brown entre els fundadors del funk dels anys setanta.

El disc There’s a Riot Goin’ On (1971), compost gairebé íntegrament per ell mateix, s’ha considerat durant dècades una obra mestra que sintetitza la desil·lusió postrevolucionària i el desencís després de les lluites pels drets civils als Estats Units. Publicat quan el grup ja començava a fracturar-se per tensions internes i l’abús de drogues, és també un dels primers enregistraments comercials on es fa servir una caixa de ritmes.

Nascut a Texas i crescut en una família pentecostal a la badia de San Francisco, Stone va començar a cantar amb els seus germans en un grup de gospel. De ben jove, es va implicar en l’escena contracultural californiana com a músic multiinstrumentista, productor i discjòquei. El 1969, el seu grup va tocar tant al festival de Woodstock com al Harlem Cultural Festival, un fet que simbolitzava el seu caràcter integrador: una banda mixta racialment i estilísticament, amb un missatge tant lúdic com combatiu.

Tanmateix, l’esplendor musical va durar poc. A mitjan anys setanta, el grup es va dissoldre i Stone, malgrat publicar encara alguns discos amb el mateix nom, ja no va saber mantenir la intensitat dels primers anys. La seva carrera es va anar apagant entre addiccions, desaparicions públiques i litigis legals. Va ser condemnat per possessió de cocaïna i, durant molts anys, va viure allunyat dels escenaris. El 2006 va tornar breument en un homenatge als Grammy, però ja no recuperaria mai del tot la forma.

El seu últim disc, I’m Back! Family & Friends (2011), combinava versions de cançons antigues amb temes nous. Aquell mateix any, es va fer públic que vivia en una caravana a Los Àngeles, en condicions precàries, malgrat haver estat una icona musical global. El 2015, va guanyar un litigi contra els seus antics representants per l’impagament de drets d’autor, però les condicions d’un contracte anterior li impediren de cobrar-ne els cinc milions de dòlars.

Imagina’t que ets danès. Danès danès, amb vuit cognoms danesos. Per tant, ros, alt i amb ulls blaus. O danesa, rossa i alta, tant se val. Vius a Copenhaguen. A la teva feina, on ningú no crida i hi ha un bol amb fruita fresca al mig de la taula de reunions, fa unes setmanes que s’hi ha incorporat un català. El dia que, volent-te fer el simpàtic, el vas tractar d’espanyol gairebé t’escup a la cara, però després us heu fet amics. És bon paio. Quan hi ha més confiança, un dia et proposa d’acompanyar-lo a un assaig casteller dels que fan cada dimecres al vespre. Tot i que et costa d’imaginar en què consisteix ben bé això de fer torres humanes, acceptes. No ho saps, però és probable que t’hagi començat a canviar la vida.

Potser no. Potser l’acompanyaràs, pensaràs que aquella colla estan guillats, com els romans de l’Asterix, i la cosa no continuarà. Però si t’engresques, seràs a una passa d’anar a veure els partits del Barça els caps de setmana amb la penya blau-grana, on retrobaràs part dels castellers. Seràs a dues passes d’assistir a la teva primera calçotada, o de rebre un llibre i una rosa, o de menjar panellets, o de fer cagar el tió, depenent de l’època de l’any. Seràs a tres passes d’apuntar-te a classes de català per poder dir alguna cosa més que “enxaneta” o “amunt” o “visca el Barça”. I seràs a quatre passes de decidir anar de vacances a Catalunya, descobrir Mercè Rodoreda o declarar-te a la castellera que et va enamorar el primer dia.

Doncs bé, aquest danès imaginari existeix, i n’existeixen rèpliques locals idèntiques a molts altres països. Són els estrangers que formen part de les colles castelleres internacionals i que aporten la nota exòtica als grups de catalans expatriats que les van posar en funcionament un dia que, mig enyorats, escuraven el cul de la darrera ampolla de ratafia que van dur per Nadal. Actualment, n’hi ha setze, de colles castellers internacionals: a l’Alguer, Andorra, Berlín, Brussel·les, Copenhaguen, Edimburg, Estocolm, Lausana, Londres, Madrid, Mont-real, el País Basc, París, Santiago de Xile, Tolosa, Tòquio i Zuric. El potencial d’aquestes colles a l’hora d’exercir d’ambaixadores de Catalunya no l’hauríem de menystenir. És allò del poder tou, que el professor Joseph Nye ja va explicar fa anys que podia servir fins i tot per a guanyar guerres.

Òbviament, la realitat, composició i activitat de les setze colles internacionals és molt diversa, com també passa amb les colles catalanes. Però una cosa és clara: des de fa uns anys, el fenomen es consolida i va creixent, sobretot, a Europa. Va quedar clar a la trobada organitzada a Berlín fa unes setmanes, durant el pont del Primer de Maig. Les colles internacionals s’acostumen a trobar un cop l’any: la vigília del Concurs de Castells de Tarragona els anys que n’hi ha, o convocades per alguna de les setze els anys en què no hi ha concurs. A Berlín, s’hi van aplegar deu colles i més de quatre-cents castellers, que són xifres rècord. La colla local va pencar de valent perquè tot sortís rodat i va trobar en el Museu de les Cultures d’Europa de Dahlem un aliat excel·lent. La trobada castellera, a més, va fer de preàmbul d’una sèrie de jornades i activitats dedicades a Catalunya que comencen diumenge que ve i s’allargaran fins a mitjan juliol.

La veritat és que impressionava veure tantes camises castelleres de colors diversos i lluents vingudes de tot el continent amb l’únic objectiu de fer castells plegades. Feia bon dia i l’ambient era festiu. Els nois de la Colla Castellera d’Edimburg van entrar a plaça, que era el jardí del museu, lluint uns bonics kilts. A l’hora de fer castells, per als qui s’ho estiguin preguntant, duien pantalons. Els Xiquets de Copenhaguen estaven nerviosos perquè tenien un repte important. Als de Berlín se’ls veia la felicitat dels bons amfitrions a la cara. Entre els Mannekes de Brussel·les em va fer especial il·lusió trobar-hi l’Amadeu Altafaj, ex-delegat de la Generalitat a Brussel·les, a qui feia molt de temps que no veia. Si paraves l’orella a l’idioma de les colles, era un garbuix multilingüe, amb predomini dels idiomes dels països respectius però farcit de terminologia castellera en català.

Un dels grans hàndicaps de les colles internacionals és que difícilment tenen ocasió de provar construccions una mica ambicioses, perquè a banda de no tenir prou gent per al tronc, sobretot els manca gent per a fer una bona pinya. Això, a Berlín, no era un problema, perquè totes les colles s’ajudaven les unes a les altres. Gràcies a aquesta solidaritat, vam poder veure més d’una quinzena de castells de sis, que és la xifra mínima de pisos perquè una construcció sigui considerada un castell. Alguns d’aquests, creieu-me, es van celebrar amb la mateixa alegria i emoció que si fossin castells de deu dels Verds. Vam veure també dos intents de 4de7 dels Xiquets de Copenhaguen molt seriosos, i malgrat que el primer el desmuntessin i el segon caigués, demostren que són la colla castellera internacional que actualment està més en forma.

Fa anys que les colles castelleres internacionals reclamen un reconeixement de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. El diàleg entre els uns i els altres no sempre ha estat fàcil. Les colles internacionals reclamen coses com ara aparèixer a l’agenda castellera, poder adquirir els cascs especials per a la canalla o disposar d’assegurança quan actuen a Catalunya. La Coordinadora, per la seva banda, ha de vetllar per garantir uns mínims organitzatius i de nivell, per evitar que qualsevol grup reduït i benintencionat s’ utoproclami colla castellera. Potser la solució és un reconeixement similar al que avui en dia ja tenen les catorze colles universitàries, que apareixen en una categoria a banda de les colles tradicionals. Després de parlar-ne llargament, la Coordinadora ha fet arribar una proposta per escrit a les colles internacionals i em diuen que aquest cop són optimistes que el tema arribi a bon port. Aviat ho sabrem.

 

Pego (Marina Alta) és un d’aquests pobles que sap organitzar-se ràpidament quan li toquen allò que és seu. En aquest cas, el territori. Actualment, hi ha damunt la taula un projecte de l’empresa CHG (Construcciones Hispano Germanas) per a executar el PAI Pego-Golf, que pretén de construir un camp de golf, una hípica, un centre comercial, un hotel, dotacions esportives i 1.300 habitatges. Tot això, a la vora del parc natural de la marjal de Pego-Oliva, en més de 160 hectàrees de terreny –la major part del qual és horta productiva, tot i que molts camps estan abandonats per la perspectiva especulativa que ha sofert el sòl durant dècades. Però els pegolins no estan disposats a permetre-ho, i han constituït la plataforma Guaitem la Terra, una assemblea de veïns per a fer front a aquest macroprojecte.

Per a entendre la problemàtica i el malestar que genera al poble de Pego aquest projecte, cal mirar enrere. A mitjan dècada dels noranta i començament dels dos mil, durant el govern de Carlos Pascual –que va ser el primer càrrec públic a entrar en la presó per un delicte ecològic–, es va impulsar la urbanització de la muntanya de Penya Roja, que va quedar inacabada i abandonada durant anys, i va implicar la fallida de la promotora Martinsa-Fadesa. Encara ara, són unes construccions fantasma.

Urbanització Penya Roja, Pego. Fotografia: Laura Escartí. Urbanització Penya Roja, Pego. Fotografia: Laura Escartí.

Alhora, l’any 2005 va sorgir el projecte de Pego-Golf, que no va ser aprovat pel Consell fins el 2012. Van passar cinc anys sense que es fes cap moviment, els terminis d’execució van caducar i els documents d’avaluació d’impacte ambiental van quedar obsolets pel context d’acceleració de la crisi climàtica. El 2018, Compromís va sol·licitar la caducitat del projecte. No van rebre suport de cap partit, però l’any següent l’ajuntament va començar el procés de caducitat. D’ençà de llavors, segons que denuncia Guaitem la Terra, hi ha hagut una sèrie d’irregularitats en la gestió de la caducitat del projecte per part de l’ajuntament, a més de l’incompliment de terminis i de “moviments estratègics” de l’agent urbanitzador –Inversiones Patrimoniales La Marina S.L.– per a simular activitat en el projecte.

A final del 2020, l’ajuntament va declarar la caducitat del PAI i es va llevar la condició d’agent urbanitzador a aquesta empresa. No obstant això, la direcció general d’Urbanisme va refutar jurídicament aquesta decisió i va avalar la vigència del PAI. Així, l’ajuntament el va tornar a aprovar el novembre del 2022, i es va obrir el període per a la presentació de propostes de les empreses aspirants a urbanitzar-lo. Fou l’estiu del 2023 quan es publicà a la web de l’Ajuntament de Pego i al DOGV la proposta de l’empresa CHG, una de les grans constructores del País Valencià, que és darrere de la urbanització de luxe d’Oliva Nova (Safor) –també amb camp de golf i hípica, i irregularitats en la seua construcció. A més a més, ha hagut d’anar als jutjats unes quantes voltes per haver extret més aigua de la concedida del riu Bullent per a regar aquest camp de golf. No obstant això, Guaitem la Terra denuncia que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer se’n renta les mans, perquè les multes que imposen a CHG són de 10.000 euros, una quantitat que consideren “irrisòria”, car és “xavalla” per a aquesta gran empresa.

Els problemes 

Visitem els terrenys afectats pel PAI Pego-Golf amb Miquel, membre de la plataforma Guaitem la Terra. Si el projecte prosperés, s’uniria amb la urbanització abandonada de Penya Roja, i la de Monte Pego, que es va construir il·legalment, i arribaria pràcticament fins al terme municipal del Verger. “Ocuparia més extensió que la zona urbana i industrial del poble de Pego. Seria un recorregut urbanitzat des de Pego fins al Verger, una autèntica aberració”, diu.

Miquel, de Guaitem la Terra, ens ensenya els terrenys del PAI Pego-Golf. Fotografia: Laura Escartí. Miquel, de Guaitem la Terra, ens ensenya els terrenys del PAI Pego-Golf. Fotografia: Laura Escartí. Miquel, de Guaitem la Terra, ens ensenya els terrenys del PAI Pego-Golf. Fotografia: Laura Escartí.

Els promotors preveuen que aquest macroprojecte consumiria uns 600 milions de litres d’aigua l’any, mentre que la depuradora de Pego només en genera 450 milions. Argumenten que regaran el camp de golf amb les aigües residuals depurades dels 1.300 xalets, però el camp de golf es construiria abans que els xalets. Miquel ens explica que, tot i que CHG defensa que Pego té excés d’aigua, la realitat és que els aqüífers de la zona Pego-Oliva sofreixen una pressió creixent per les extraccions excessives. A més, hi ha la marjal, que necessita reserves hídriques perquè, si hi ha sequera, no drena i hi ha risc de salinització.

“Diuen que els habitatges del camp de golf, amb piscina i gespa, consumirien molta menys aigua que les cases de la localitat. Hi ha incompatibilitat entre el projecte i la realitat del consum hídric. Caldria ampliar la depuradora per abastir aquests 1.300 habitatges, però l’aigua depurada del poble de Pego és nutrient necessari per a la marjal. Llevaríem el nutrient hídric a la marjal per a donar-lo al camp de golf. És clar, interès privat per damunt dels interessos col·lectius”, assenyala. A més, la macrourbanització se situaria en la zona de plana, i la impermeabilització d’aquest sòl faria que es convertís en una possible zona d’inundació quan plogués.

Un altre dels problemes que assenyala la plataforma és el model econòmic que promou el projecte, enfocat principalment a turistes. “Com sempre, el monocultiu del turisme implica precarització laboral i falses promeses de treball. Diuen que el projecte ha de crear uns 6.300 llocs de faena, però al poble de Pego hi ha 2.000 afiliats a la seguretat social. Hi hauria el triple de llocs de faena dels que hi ha actualment a Pego, és a dir, falses promeses”, diu Miquel.

D’una altra banda, hi ha el paper de l’ajuntament, que podria aturar el projecte. “Se suposa que l’ajuntament no hi està ni a favor ni en contra, però no caduca la declaració d’impacte ambiental ni el projecte. Si ells paralitzaren tot el procés i desclassificaren el sòl, s’acabaria el projecte especulatiu”, assegura Miquel. Explica que el consistori sosté que no es pot desclassificar el sòl perquè s’hauria d’indemnitzar tots els propietaris i costaria més de cent milions d’euros, però no n’ha aportat proves. En canvi, Guaitem la Terra ha presentat un informe en què es demostra que no hi ha patrimonialització del sòl. És a dir, com que no s’hi han fet obres, es pot desclassificar el sòl sense haver d’indemnitzar, perquè les perspectives especulatives no s’indemnitzen. “Moltes terres es van comprar sabent la perspectiva especulativa, però es van comprar com a sòl agrícola, no com a sòl urbà. Per tant, no s’hauria d’indemnitzar un sòl urbà que s’ha comprat com a sòl agrícola”, argumenta.

Terrenys del PAI Pego-Golf. Fotografia: Laura Escartí. La lluita veïnal 

Guaitem la Terra reclama  la desclassificació del sòl perquè ja no siga urbanitzable. “D’aquesta manera, s’acaba el projecte. I s’acaba per a sempre, independentment del color del govern local. Això ens permetrà de guanyar la batalla a CHG i a l’especulació. És una votació fàcil. El PSOE és la primera força, Compromís la segona i el PP la tercera. El PP vol l’execució del projecte, Compromís no la vol, i el PSOE juga a dues bandes. No diuen que sí, ni que no, però diuen que dir que no ens costarà diners. Nosaltres diem que no ens costarà diners i hem presentat un document. Volem pressionar molt l’ajuntament perquè diga, d’acord, desclassifiquem el sòl. Hi ha prou múscul, hi ha prou argumentació al poble de Pego perquè no s’execute el PAI Pego-Golf”, assevera l’activista.

A més a més, la Marina Alta és la comarca amb més precarització laboral del País Valencià a causa, precisament, del monocultiu turístic. “Venem la nostra terra i ja no serem propietaris del terme. Quan hi haja una altra crisi cíclica del capitalisme tornarem a patir, perquè ja no tindrem les nostres terres”, lamenta Miquel. També cal recordar que la sobreexplotació que sofreixen els aqüífers amb l’arribada dels turistes ja va deixar alguns pobles de la comarca sense aigua potable l’estiu passat.

Amb tot, Pego sap de lluita i mobilització. En la dècada dels vuitanta van aconseguir d’aturar el projecte de Walt Disney que es volia fer a la zona de la marjal. I també va ser sonada l’anomenada guerra de l’aigua. Es volia fer un transvasament d’aigua des de Pego fins a Dénia perquè la capital de la comarca tingués més recursos hídrics per a estendre el turisme. I els veïns de Pego s’hi van negar. Va haver-hi talls de carretera, vagues generals al poble, tancaments de comerços per a anar a les mobilitzacions, es van cremar grues, es van cremar cotxes de la Guàrdia Civil, i va haver-hi bombes a les canonades perquè no es fes la canalització. I ho van aturar.

Per Miquel, la clau d’aquell procés és que es va atacar la infrastructura que s’emportaria l’aigua, no els turistes. “El que hem de fer és atacar la infrastructura turística. No assenyalar qui ve, sinó per què ve i de quina manera ve”, diu Miquel. En aquest sentit, Guaitem la Terra fa molta tasca comunicativa per a conscienciar la població de les conseqüències que tindria l’execució del PAI Pego-Golf, com ara, el retrocés lingüístic que sofreixen les zones de massificació turística. I mantenen les accions de pressió. Aquest dissabte, 14 de juny, han convocat una mobilització contra el macroprojecte i per a reclamar la desclassificació del sòl, que es farà a les 18.30 a la plaça de l’ajuntament.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Assemblea contra el P.A.I. Pego Golf (@guaitemlaterra)

Ara no es pot dir perquè és elitista, però la gent de la vella escola encara ens creiem que escriure és pensar. I tan vella és l’escola que ens referim a escriure a mà. A més, els estudis dels nostres temps ho avalen: ajuntar lletres a la manera artesanal és una túrmix per a les neurones; afavoreix l’aprenentatge, la retentiva, el flux d’idees, la comprensió.

Quan el cervell ens vol dir coses amb trellat, ens busca les mans; i, perquè es faci el miracle, les mans han de desaparèixer en el mateix instant que li donem la paraula. Les mans, el llapis, el bolígraf –del teclat ja en parlarem– s’han d’esvair, fora, fum, mentre el resultat es va fent visible. La veu surt, una grafia darrere l’alta, feta un fil. Quin fenomen, tu. El cas és que, en aquest descabdellar miraculós, si has d’estar pensant si aquell “hem” va amb hac o no, o si darrere d’un signe de puntuació toca majúscula o minúscula, l’engranatge s’encalla i el fil es perd i l’exercici passa a ser una cosa diferent. I això que només és l’ortografia, la carcassa, la part més fàcil d’aprendre bé una llengua.

Arran del rebombori sobre les faltes ortogràfiques a la selectivitat catalana, allò que al començament només havien de restar punts a llengua i literatura i després hi van afegir sis matèries rotlleres més, se’m va acudir si aquí darrere no hi devia haver una qüestió de competència dels mestres que no són estrictament de lletra, perquè, si eres l’alumne, no m’imaginava com podies encendre i apagar l’interruptor de fer faltes segons l’examen que feies. Sobre això segon, els coneixedors de la situació em van fer aterrar de la meua ingenuïtat amb el lema que “sí que es pot”: “Si no els descomptes punts, ni s’hi miren”; “Te’n faries creus, de com desactiven el que no tenen prou automatitzat si no té conseqüències fer-ho malament”. Sobre la meua primera sospita, ja vaig rascar més.

Una professora i correctora de les PAU explicava en una entrevista que els docents de llengua se senten molt sols, en aquesta batalla: “Companys del gremi t’arriben a discutir que tampoc no és tan important, l’ortografia.” Si no som al cap del carrer, ho sembla: la roda ha fet un tomb sencer i els ensenyants d’avui ja van ser formats en aquest sistema. Un cop fet el mal, ara es tracta d’amagar com sigui les vergonyes sota la catifa: a l’avaluació diagnòstica de català de segon d’ESO, per exemple, el departament d’educació avisa els correctors: “Els errors ortogràfics i gramaticals no s’han de tenir en compte, llevat que dificultin seriosament la comprensió del significat de la resposta.” Una experimentada professora de català es desesperava a les xarxes: “I la puntuació mínima en cada resposta és 1!! (la màxima 3). Això vol dir que no encertar res de la pregunta és un 1”.

Mentre ens autoenganyem prohibint corregir –i prohibint repetir, i regalant el nivell C de català fins a qui no el parla–, encara hem d’inflar més els resultats per maquillar el desastre. La broma comença a primària, amb això de fer-los aprendre a escriure “a sentiment” —tastimo mol abia—, perquè l’important és que s’expressin i retardar la frustració que una be alta sigui una be baixa i que “mol” s’escrigui amb “t”. Com que no tinc ni idea de pedagogia, no sé veure que ensenyar a escriure bé directament sigui més perniciós que donar una mala base per esmenar-la després. El que sí que sé és que aquesta filosofia és la mare de “l’important és que ens entenguem”, que ha calat tan profundament en totes les esferes de la comunicació alfabetitzada. Des del primer whatsapp del dia fins a l’últim inter­­canvi de correus professionals, des dels tríptics del CAP fins als anuncis de les marquesines i les cartes dels restaurants, les faltes són la norma general, i encara has de donar les gràcies que sigui en català. L’important és no ferir la sensibilitat de qui s’expressa, aquest xantatge emocional que tanta legitimitat ha donat a l’exercici de menystenir la nostra llengua.

Els mestres damnificats han vist com el prestigi de l’expressió escrita es perdia a mesura que l’educació s’orientava cap a l’àmbit tecnològic i visual. Paradoxalment, l’ortografia, que sempre havia entrat per la vista –una mestra antiga deia: “Tu has vist mai ‘pa’ escrit amb accent?”–, avui ho té més cru que mai. Ara mateix, et pots trobar rètols que diguin “Forn de pà” i pissarres on s’escrigui “pà amb tomàquet”, si no “pan tumaca”, que el gust és en la varietat. L’ortografia es fixa llegint, però què vols fixar, quan hem convertit la societat en una immensa classe de primària on l’important és que ens expressem? Si la professora de l’entrevista que dèiem fa fer dossiers de cal·ligrafia a bat-xi-lle-rat; si un professor universitari li replicava que a tercer de carrera de comunicació li havien escrit “pk” en un examen; si la gent ja es dóna el condol amb enfilalls d’emoticones, llamp de déu.

L’ortografia, que no és més que superfície, closca, carcassa al costat de la columna vertebral de la gramàtica, és el símptoma més bàsic que ja no llegim, o més ben dit, de què no llegim: aquests textos que ens eduquen la vista i que cada vegada són més inaccessibles a les generacions que els hem volgut tant de bé. Hom pot dir que amb les tecnologies els hem deixat sense temps, però a les aules també els hem deixat sense eines. Si fóssim els Estats Units de les pel·lícules, potser a algun d’aquests alumnes se li acudiria d’engegar una demanda milionària i col·lectiva, la més gran de la història per danys i perjudicis sense morts pel mig; perquè volent fer-los útils per al futur, els hem fet analfabets a la veu escrita del passat; volent entregar-los cegament als eslògans del mercat, els hem tornat indesxifrables les subordinades i les paraules dels clàssics, fet inassequible el corpus de la nostra història i literatura, interromput el diàleg amb els seus antecessors, i encara pitjor: perquè ho hem fet de tal manera que viuran sense que ho sàpiguen mai.

Vaig arribar a Mèxic poc després del pas de l’huracà Otis, que deixà danys històrics a Acapulco a final del 2023. Una imatge poderosa captava l’atenció dels mitjans de comunicació. Una rescatista donava pit a un nadó a peu de carrer. Aquest moment únic en braços d’una professional en acció era notícia mundial, però la supervivència en mans femenines ha estat clau en desastres al llarg de la història, de Mèxic a Tòquio o en la València actual.

Quan vaig visitar un dels pobles valencians damnificats, Benetússer, per escoltar els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció de deu municipis afectats per les inundacions, no em va sorprendre que una majoria de les assistents foren dones. Fent recerca en comunitats afectades pel terratrèmol, el tsunami i l’accident de nuclear del 2011, l’experiència japonesa demostra que el desastre presenta moltes fases i, en cadascuna, la resiliència humana té el rostre de les dones, encara que no sempre són visibles per a la societat ni per als mitjans de comunicació.

Prevenció amb perspectiva de gènere

Darrere de crisis greus, hi surten dinàmiques socials que són motor de canvi. Així passà al Japó després del terratrèmol de Kobe en 1995. Enmig del caos, les japoneses denunciaren abusos als centres d’evacuació, violència als carrers foscos i una manca absoluta de perspectiva de gènere en la gestió. Ningú no les va creure. Va ser una líder local, Reiko Masai, qui aconseguí d’aplegar-ne proves. Gràcies a aquesta tasca voluntària i invisible, el govern japonès integrà per primera vegada en 2005 la perspectiva de gènere en la normativa de prevenció.

Què significa, açò? Planificar atenent les necessitats de les dones en emergència. Identificar quins són els factors que agreugen la nostra vulnerabilitat. Establir indicadors en les administracions. Entendre que les males condiciones higièniques signifiquen més infeccions d’orina en les dones. Pressupostar estris d’emergència locals que disposen de compreses, bolquers per a nadons o fórmula infantil per si una mare lactant està ferida o desapareguda. Instal·lar espais privats als punts d’evacuació i vigilar possibles abusos a xiquets, joves i dones. Passà al Japó en 1995 i en 2011. També al terratrèmol d’Haití en 2010.

A València, brigades femenines de l’associació Alanna entraren ràpidament a la zona damnificada per atendre la violència de gènere. El govern també anuncià ajudes per a aquests casos. Tanmateix, no és suficient: estudis mostren que la violència de gènere s’intensifica en desastres i apareixen nous casos, alguns contra xiquets o també cap a joves voluntàries.

És hora de planificar atenent les qüestions que augmenten la vulnerabilitat de les dones. La nostra normativa nacional de protecció civil, tot i que es basa en estàndards internacionals bàsics, no fa cap menció a la perspectiva de gènere. Cap pla municipal d’emergència valencià que he pogut consultar és inclusiu. No es planifica com, quan ni on evacuar la població gran i més vulnerable. Mestres i professors es mostren molt preocupats perquè avui no sabrien com evacuar desenes de xiquets. Quan vaig presentar estratègies i indicadors amb perspectiva de gènere a un màster d’emergències, bombers i policies professionals reconeixien que no estaven preparats ni formats en qüestions de gènere vitals.

Les dones també són reconstrucció

Com articulà el Japó la reconstrucció amb perspectiva de gènere després del tsunami? No fou tasca fàcil en un país on el desenvolupament econòmic amaga una gran escletxa de gènere, principalment, als àmbits econòmic i polític. Organitzacions femenines es mobilitzaren i, combinant advocacia política, coneixement científic i experiència en desastres, aconseguiren que el govern japonès aprovàs una llei pionera que incloïa les dones com a agents indispensables del procés de reconstrucció. També feia menció de les xiquetes i persones en discapacitat. Les japoneses ho consideraren una fita històrica, però quasi no mereixí cobertura mediàtica. No s’aturaren i influïren en el Marc de Sendai per a la Reducció del Risc de Desastres (2015-2030) de les Nacions Unides. Per primera vegada, la perspectiva de gènere, la que té en compte la meitat menys visible de la humanitat, era una realitat global.

En la pràctica, les veus de les dones foren bloquejades. En trenta-vuit comitès locals de reconstrucció, la participació femenina fou mínima, poc més del 10%. I nou pobles japonesos foren reconstruïts de cap a cap sense cap dona. A Ishinomaki, la ciutat que més vides va perdre, Naomi sí que participà en el comitè: “Els homes són ràpids decidint infrastructures, però les dones ofereixen una mirada més àmplia, més enllà d’elles mateixes.” Per això ella insisteix en la importància d’agrupar dones i joves, no tan sols un grup, per prendre decisions.

En l’àmbit polític tenim un avantatge respecte del Japó en igualtat de gènere. Són moltes les alcaldesses que hi treballen, i la primera regidoria per a la reconstrucció i reactivació post-dana, creada a Massanassa, és en mans d’una regidora de Benestar Social. Influirà? En les comunitats japoneses les dones han liderat estratègies sostenibles. En un poble que va ser totalment evacuat per la radiació, l’agricultora Tomiko ha recuperat el cultiu de carabasses. Les conseqüències del desastre industrial perduraran generacions, però la revitalització del camp d’aquesta agricultora ha fet història i demostra que el món faria bé d’escoltar-nos més i aprendre.

La perspectiva de gènere és fonamental a l’hora de planificar projectes en les zones afectades. En el context valencià de desastres cíclics i canvi climàtic global, cal aquesta mirada inclusiva que “millore el desenvolupament i respecte les dones, els seus sabers i el medi ambient”, com diu l’experta en ecofeminisme Jytte Nhanenge. Cal apuntar a una reconstrucció sostenible i dissenyar propostes metodològiques innovadores cap a la resiliència climàtica comunitària.

Els nostres pobles s’enfronten a un repte fins ara desconegut, una reconstrucció que recupere, valore i millore alhora que preveu nous embats climàtics. És ara quan hem de planificar un futur compatible per a totes les persones. És ara quan hem de voltejar la mirada cap a les dones, sosteniment comunitari i reconstructores actives.

 

Carmen Grau Vila és valenciana, experta en gestió de desastres al Japó. Doctora en història contemporània amb una tesi sobre desastres i resiliència en perspectiva de gènere. Investigadora adjunta a l’Institute for Sustainable Community and Risk Management de la Universitat de Waseda, a Tòkio. Professora col·laboradora d’Àsia Pacífic a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i al màster en gestió de seguretat, crisis i emergències de l’Institut Universitari Ortega-Marañón. Col·labora amb think tanks i escriu en mitjans de comunicació d’Europa, Amèrica Llatina, els EUA i el Japó. Les seues publicacions han estat premiades i traduïdes a diversos idiomes. Membre del comitè d’experts format pel Comissionat especial per a la reconstrucció i recuperació dels danys provocats per la DANA del govern espanyol.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Extremisme hidrometeorològic i història: unes línies a compte de la dana del 29 d’octubre, d’Armando Alberola Romà.
• Desinformació i responsabilitat institucional de Carolina Moreno-Castro
• La necessitat d’una nova cultura del risc, de Jesús I. Català Gorgues.
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

 

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per a aportar una mirada científica a la catàstrofe. En col·laboració amb aquest congrés, VilaWeb publica aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe en aquesta pàgina o es poden recuperar a la carta en aquesta.

 

Darrerament, molts assaigs i ficcions han abordat la qüestió de la masculinitat, i això també ha arribat al teatre. No és la primera vegada que el dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) la tracta, però ara hi torna d’una manera actualitzada i molt centrada en la quotidianitat. En aquelles coses petites, que semblen anecdòtiques, però que tenen un rerefons important. Ho fa a Un menú tancat, una comèdia protagonitzada per Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz que es pot veure a la sala Villarroel de Barcelona. Per què alguns homes tan sols són capaços de treure certes emocions amb el futbol o per què els és tan difícil de plorar davant els amics són alguns dels temes que s’hi tracten. De fons, una qüestió central: la precarietat emocional que implica el fet de ser l’home que t’han dit que has de ser.

—Moltes de les vostres obres han tractat la qüestió del gènere, però aquesta potser és la que parla més directament de la masculinitat?
—Bé, una de les primeres, Beckenbauer, del 2005, ja parlava d’uns homes en crisi davant un home més cuidat estèticament. Ells s’emmirallaven en el seu referent, Franz Beckenbauer, un home home. Era una excusa per a abordar, des de la comèdia, la crisi d’una masculinitat. Al cap dels anys, amb l’onada feminista, la cosa és diferent, i la crisi que tenen els protagonistes d’aquesta obra, també.

—Un dels protagonistes va a veure una obra –se sobreentén que és Jauría, la que vau fer sobre el cas de la Manada– i en surt molt enfadat perquè considera que l’han atacat com a home. La rebuda que va tenir Jauría ha tingut res a veure amb la idea d’aquesta obra?
—Sí i no. Una part del públic de Jauría sortia del teatre remoguda i pensativa. Una altra part, especialment femenina, sortia tocada emocionalment. I hi havia una petita part del públic masculí que sortia enfadada. Em volia ficar al seu cap. No em sembla malament que s’enfadin, però per què s’enfaden? Jauría feia una denúncia molt directa, volia sacsejar, però podem afrontar aquesta evolució social des d’un punt de vista amable, còmic, i alhora donant eines? Jauría denuncia, però no dóna eines, i era el repte d’aquesta obra.

—Aquests homes enfadats després d’haver vist Jauría no us van dir mai res?
—No, però ho perceps. Quan surten de l’obra poden ser amables i dir que els ha interessat, però, durant la funció, com a espectadors som més sincers amb les nostres respiracions i reaccions. No podem ni volem fingir, a la butaca.

—Un dels protagonistes de l’obra assenyala als seus amics que no s’han vist mai plorar ni s’han dit t’estimo. Això surt d’experiències personals?
—Em sorprèn que, el 2025, encara senti pares que diuen als seus fills “no has de plorar” o “això és de nena”. M’impacta perquè en segons quins àmbits vivim en bombolles on això no passa, però quan en surts veus que està molt instaurat, és una cultura que ha passat de generació en generació. Se censura que els nens plorin. Tinc un nen d’onze anys i veig nens de la seva generació amb pares que encara els diuen això. Plorar no solament no és negatiu, és tan positiu com riure.

“Em sorprèn que, el 2025, encara senti pares que diuen als seus fills ‘no has de plorar’ o ‘això és de nena’”

—Forma part d’una regulació emocional.
—Sí. Per què hem censurat el fet de plorar? Segurament he vist plorar els meus amics, però no amb la freqüència que els he vist riure. Per què em costa més amb els amics que amb la meva parella o família? A algun dels actors li van preguntar quant feia que havia plorat, i ningú no ens preguntaria quant fa que hem rigut, ho fem un o uns quants cops el dia. En canvi, plorar, en el cas dels homes, sembla extraordinari. Jo ric tan sovint com ploro, però, tot i que tinc facilitat per a plorar a casa, segurament en tinc menys per a fer-ho en públic, per barreres imposades d’allò que s’espera de mi com a home.

—S’esmenta el concepte de “precarietat emocional”. No són solament les dificultats per a plorar, és la incomoditat amb la tristesa dels altres en general. Dols que se superen jugant a bitlles o sortint de festa… Què volíeu transmetre, sobre les relacions d’amistat entre homes?
—Són uns rituals que creuen que s’ha d’evitar la tristesa. No és aplicable només als homes, vivim en una societat en què es dóna molt de valor a la nostàlgia en positiu i a la felicitat immediata i constant. La tristesa també s’ha d’abraçar, passar, entendre, ser-hi pacient… Ells han buscat sempre la satisfacció, felicitat i rialles immediates. Quan han tingut crisis emocionals no han estat capaços d’acabar d’abraçar o preguntar, què necessites? Tenen la idea molt clara de divertir-se i no pensar, oblidar les coses dolentes. Però, què en fem, de les coses dolentes? Les enterrem i acaben petant.

—Un dels amics, el xef, els fa tastar uns plats per transportar-los a aquests moments de crisi emocional. Per què hi heu volgut introduir l’element de la cuina?
—Tenim relacionada molta cuina contemporània amb un viatge al passat, amb la nostàlgia: el brou de l’àvia, els macarrons de la padrina… Però que el passat sigui reconfortant perquè érem petits no vol dir que fos millor. Què passaria si aquests gustos ens fessin viatjar a moments no tan agradables? És el que els passa als personatges. I què passa si la nostàlgia la maquillem nosaltres? Un dels personatges diu que el dia que van anar a jugar a bitlles després d’un funeral va ser un gran moment, però l’altre li fa veure que allò que es pensava que era tan alegre a ell li havia deixat una ferida profunda perquè va ser un moment trist i no va afrontar-lo amb maduresa. Hi ha una reflexió sobre la nostàlgia idealitzada.

—També sobre l’herència paterna, sobre la relació de molts homes amb un pare impenetrable emocionalment. És una experiència força comuna?
—No tinc un pare autoritari, però sí que m’ha costat molt veure’l mostrar les emocions. No ens vam assabentar fins al cap d’un temps que havia patit assetjament a la feina. Va ser impactant, jo ja era un adult, però no ens ho transmetria perquè creia que la seva obligació com a pare de família era amagar-ho, resistir i dur diners a casa. Aquest rol tan ancestral de voler protegir duu a entendre que t’has de mostrar com una roca, però hi ha una altra manera de fer-ho. La funció protectora la poden fer tots dos i la vulnerabilitat es pot mostrar sense deixar la família a la intempèrie.

“No tinc un pare autoritari, però sí que m’ha costat molt veure’l mostrar les emocions”

—Quan el feminisme assenyala les carències emocionals de molts homes, hi ha crítiques que diuen que és una caricatura, que no és generalitzable. Temeu aquesta crítica?
—Parlo de tres personatges concrets, no de tots els homes. Un no té problemes perquè fa un procés. N’hi ha un que té moltes dificultats per a obrir-se emocionalment i un altre fa un esforç per ocultar el que pensa. En una hora i mitja aquests personatges fan un viatge que normalment una persona faria en mesos o anys… Però que hi ha gent que vol aparentar duresa i que veu les emocions com a debilitat és cert. Ara hi ha un jovent que es planteja retornar a una masculinitat que estava qüestionada i que és nociva. I hi ha coses empíriques: quan fem drames, molt rarament un espectador masculí heterosexual plora al teatre.

—Ho heu observat?
—Els qui fem teatre ho sabem. Et poden contestar, és que no m’ha emocionat. Pot ser, però com és que les dones del teu voltant sí que tenen aquesta facilitat per a deixar-se anar? Només el fet de justificar-se ja explica que hi ha un problema, igual que el fet d’enfadar-se. Per exemple, a Jauría, els acusats de la Manada eren cinc homes que coneixien un nombre de persones limitat. Cent, dues-centes? Per què milers i milers de persones els defensaven? Per què et posa en crisi el cas d’uns homes que no coneixes? Per la seva lectura social. Si t’enfades és perquè hi ha alguna cosa darrere. Qualsevol home enfadat per la condemna a la Manada és perquè sap, de manera més conscient o menys, que en algun moment ha fet alguna cosa punible.

“Qualsevol home enfadat per la condemna a la Manada és perquè sap, de manera més conscient o menys, que en algun moment ha fet alguna cosa punible”

—Heu esmentat els joves que refusen el feminisme. Caldria parlar més de com el patriarcat perjudica els homes?
—Sí. Hem d’escoltar i entendre que cadascú porta una motxilla i el seu perquè. Són coses que ens agradaria que evolucionessin ràpidament i es necessiten dècades, molta paciència. Es necessitaven moments de denúncia directa, però a la vegada necessitem moments no sé si de pedagogia, però d’entendre la motxilla de tothom. No parlo de qui comet un delicte, sinó de qui pensa que aquell delicte no està tan malament.

—Més que de desconstrucció de la masculinitat, caldria parlar de què es construeix?
—Sí. El personatge del Mateu, per exemple, s’ha adaptat a tot això de manera maquillada per agradar a la seva ex-dona, que l’ha deixat. Es veu jutjat pels amics i els fills i no sap ben bé cap a on anar. No tenim les eines, el diàleg o la possibilitat de veure si el que fem està bé. Hi ha societats molt pitjors en aquest sentit. En la societat japonesa, els homes no fan mai petons ni abraçades als fills. Afortunadament, aquí som força emocionals, però podem fer passes cap a millor. Conec homes que expliquen alguna cosa, els cau una llàgrima i demanen perdó de seguida. No ho facis!

—Al principi heu parlat de la voluntat de donar eines. Aquest ha de ser un dels papers del teatre? Com es compatibilitza amb l’art?
—L’eina no ha de ser evident, i si ho és, m’he equivocat. L’eina és en el procés dels personatges, que es diuen coses que no els agraden dels altres. Busquen un camí per a aconseguir plorar davant els amics. Crec que hi ha gent que s’hi pot sentir identificada, però també hi haurà un percentatge alt de persones impermeables, que no tindran ganes de preguntar-se què han estat identitàriament o emocionalment tota la vida. Uns altres veuran que el que no sabien posar en paraules és el que passa a l’obra. Sempre aspires a tocar el cor d’un o dos espectadors…

—A vegades s’acusa algunes ficcions que fan denúncia social de ser alliçonadores.
—Les històries estan ben o mal explicades, però que hi hagi gent que ja no vol entrar-hi perquè es parla d’aquest tema s’explica per un moment de contrareformisme. Un “fins aquí, vull tornar a la meva zona de seguretat, no tolero més canvis”. Però és problema seu. Jo he fet aquesta obra, però també Jauría, La dansa de la venjança, Mala broma… I un dels eixos centrals sempre ha estat aquest tema. Precisament perquè hi ha un intent de regressió hem de dir ben clar que no volem tornar enrere, sinó abraçar el que ens ha portat de bo el feminisme.

“El meu avi va anar a Cuba / a bordo del Català / el millor barco de guerra / de la flota d’ultramar.” El 1968 Josep Lluís Ortega i Monasterio va compondre la que sens dubte és l’havanera més coneguda a casa nostra. Però si fóssim africans o afrocubans la podríem cantar de tota una altra manera: “El meu avi va anar a Cuba / portat per catalans / en un vaixell negrer / com tants altres companys.” I és que la quantitat de catalans implicats en el trasllat i venda d’esclaus africans a Cuba va ser força important, especialment de final del segle XVIII fins ben entrada la primera meitat del segle XIX, i va originar fortunes importants. Evidentment, no tothom que va anar a Cuba es va dedicar a fer de negrer, però el negoci va ser molt més extens i important que no ens pensem i va implicar de pilots i capitans fins a armadors, passant pels compradors que els feien servir de mà d’obra. És un dels múltiples aspectes en què incideix el llibre Cuba i els catalans, de Joan Santacana, que ha publicat Albertí Editor a la col·lecció Orígens.

Santacana explica al llibre que bona part de la Catalunya actual no es podria concebre sense la presència dels catalans a Cuba, els seus negocis, la generació dels capitals i la seva repatriació per a invertir-los a Catalunya, molt especialment a la costa i a la capital, Barcelona. Santacana, autor d’una bibliografia prou àmplia amb un centenar de llibres i articles acadèmics, museòleg, professor de didàctica de les ciències socials i historiador, arriba a Cuba per tradició familiar: a mitjan segle XIX el besavi Ramon Mestre Giró i el seu germà Panxo van viatjar-hi.

L’illa de Cuba va ser colònia espanyola fins el 1898. Durant molts anys va ser considerada la perla del Carib per la mateixa monarquia que no parava de xuclar-ne els recursos sempre que podia. Aquests eren bàsicament el sucre, el tabac i el cafè, els principals elements productius de l’illa. De fet, sembla que va ser un català qui va introduir-hi les primeres llavors de cafè el 1748, Josep Gelabert. I està totalment documentat que Jaume Partagàs i Ravell, d’Arenys de Mar (Maresme), va ser el fundador de la fàbrica de tabacs que porta el seu cognom i que va ser durant molts anys proveïdor d’alguns dels cigars més selectes del món. Encara ara tenen anomenada mundial, sols que és el govern cubà qui els explota. Tot i això, ja hi havia catalans treballant el tabac bastant abans.

El cafè va haver d’esperar gairebé cinquanta anys per tenir una sortida comercial forta, sobretot cap als Estats Units. Haití n’era el productor principal fins a la revolta dels esclaus del 1804 i la proclamació de la república. D’aleshores ençà, el cafè cubà va guanyar protagonisme, però ja s’havia convertit en una beguda molt preuada a l’illa. El tabac de seguida es va convertir en un producte que donava uns bons guanys i el sucre va ser fonamental per a l’economia de Cuba i fou una de les claus per a les fortunes negreres catalanes.

Per què? Doncs molt senzill. Els ingenis –la fórmula de plantació i transformació de la canya de sucre en sucre– necessitaven molta mà d’obra, que tradicionalment havia estat esclava (amb el pas del temps i a mesura que avancen les prohibicions veurem que també hi treballaran xinesos).

Naturalment, a Cuba hi va anar molta més gent a fer negocis legals i honrats que no pas esclavistes i negrers. Santacana, de fet, recupera un text del Viaje a la Habana, de l’escriptora i novel·lista cubana María de las Mercedes Santa Cruz y Montalvo, comtessa de Merlín, que diu: “A l’Havana no hi ha poble; tan sols hi ha amos i esclaus. Els amos es divideixen en dos grups: la noblesa propietària i les classes mitjanes comercials. Aquests, en la seva major part, són catalans, que, encara que arribats a l’illa sense patrimoni, acaben fent-se rics; comencen a prosperar per la seva indústria i economia i acaben per apoderar-se dels millors patrimonis i heretats.” Els catalans van fer tota mena de negocis vinculats amb el comerç a l’illa, i un dels productes clau que feia la travessia de l’Atlàntic era l’aiguardent, i més licors.

Una gran oportunitat

Per als principatins empobrits, o directament pobres, de final del segle XVIII i començament del segle XIX, Cuba es veia com una gran oportunitat. No eren pas pocs els qui a còpia de treballar durament havien aconseguit remuntar i crear negocis que permetien de portar a l’illa la resta de la família perquè hi anessin a treballar. La situació a casa nostra era complicada. Hi havia una crisi que s’arrossegava ben bé de la guerra dels Segadors ençà i que tenia moments més puixants, la guerra de la independència, les carlinades, alguns anys de males collites, tot això va motivar una emigració important cap a Cuba.

Tornem per un moment als ingenis i a la necessitat de mà d’obra esclava per a funcionar. Si hi havia aquesta necessitat, algú els havia de portar. Els britànics havien prohibit el tràfic d’esclaus el 1807 i a partir del 1833 van començar a perseguir-lo seriosament, sobretot perquè ells anaven un pas per endavant en la mecanització i volien afeblir els seus competidors de totes les maneres possibles. Cuba va rebre 600.000 esclaus durant la prohibició i hi va haver molta gent que es va enriquir en aquest trasllat. Els catalans no van ser aliens a aquestes necessitats i establiren un bon negoci: una part de la càrrega embarcada a les nostres costes anava a parar a les africanes i allà embarcaven esclaus cap a Cuba. De tornada cap a casa el vaixell transportava productes colonials. És l’anomenat comerç triangular. I si sabem que hi havia patrons i pilots catalans que s’hi dedicaren, i també armadors, és gràcies a la documentació dels anglesos que els van capturar en plena navegació. Lògicament, els catalans no van ser els únics negrers, ni prop fer-hi, però el negoci no va ser gens negligible i va permetre de fer fortunes, mantenir-les i fins i tot repatriar-les o reinvertir els guanys a Catalunya i contribuir al seu desenvolupament.

Santacana també explica molt bé com a partir del primer moment les lluites per la independència cubanes tingueren un lligam amb l’antiesclavisme i com es va fer tot el possible per evitar que Cuba assolís la independència. De fet, la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) va marcar un punt d’inflexió important i el retorn de molts catalans a casa, amb la consegüent repatriació de capitals i reinversió en negocis a Catalunya. Santacana ens explica que nombrosos propietaris alliberaren els seus esclaus, però que les divisions i el desgast al cap del temps acabaren dividint els revoltats contra Espanya, que acabaren capitulant en canvi de més participació política, que a l’hora de la veritat es va convertir en paper mullat. Per la seva banda, els grans terratinents donaren suport majoritari a la corona espanyola.

Un altre dels aspectes remarcables del volum de Santacana té a veure amb com la derrota d’Espanya a la guerra d’independència cubana va estimular un nacionalisme català que havia tingut la plasmació cultural amb la Renaixença, però que encara estava molt fragmentat i a les beceroles del punt de vista de la vertebració política. De fet, Santacana recorda que la majoria de la població catalana va donar suport a Espanya durant la guerra d’independència i que molts amos dels ingenis armaren batallons i milícies que comptaren amb soldats voluntaris catalans. La monarquia espanyola va tenir el suport majoritari dels catalans a Cuba, sobretot perquè qui més qui menys hi tenia algun parent, conegut o interès. Molts s’adonaren que els havien enganyat i a poc a poc començà el redreçament nacionalista.

Evidentment, les relacions entre Cuba i Catalunya s’allargaren molt més enllà en el temps i perviuen fins ara, i sens dubte, la història dels darrers cent vint anys, i especialment el temps del règim de Fulgencio Batista i el del castrisme, mereixen continuar explorant els lligams entre tots dos territoris, però això ja són figues d’un altre paner. De moment, Santacana ha explorat dos aspectes ben galdosos de la nostra història: el tràfic de persones i el suport a la monarquia espanyola i al sistema esclavista, però també destaquen aspectes clau com ara els següents: de les quatre impremtes que funcionaven a l’Havana a començament del segle XIX, dues eren propietat de catalans, Palmer i Seguí, respectivament. Aquest darrer hi va obrir la primera llibreria. Jaume Florit hi va introduir la taquigrafia el 1805. Gaità Paguiràs va ser autor de música religiosa i organista de la capital havanera del 1812 al 1821, i destaquen més músics, com ara Manuel Saumell, Jaume Prats i Gonzalo Roig. Josep Francesc Soler va fundar la primera escola de nàutica a l’illa i Josep Antoni Mestre, el 1823, la primera xocolateria. Bernat Rencurell el 1810 fundà la primera fàbrica de tabac i, tal com hem esmentat, Jaume Partagàs el 1848 la que portà el seu nom, entre moltes més aportacions catalanes al desenvolupament de l’illa tan importants o més que el cafè, el tabac, el sucre, les botigues i el tràfic de persones.

Som a les portes de la manifestació en contra de la turistificació que es farà en unes quantes ciutats del sud d’Europa. Per parlar d’aquest fenomen, de com ha anat evolucionant amb els anys i, sobretot, com el turisme ha acabat afectant de ple les estructures socials, ens trobam amb Ivan Murray (1970, Sóller) al seu despatx de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Ell és doctor en geografia i expert en sostenibilitat ambiental. És una de les veus més interessants d’escoltar a l’hora d’analitzar aquest fenomen, atès que la seva recerca se centra principalment en les lògiques espacials del capitalisme turístic i els conflictes que hi van associats. Parlam de turisme, d’accés a l’habitatge, del model econòmic i de com les Illes, que s’han tornat un laboratori turístic en l’àmbit mundial, s’avancen, fins i tot, als processos que després s’acabaran replicant a altres territoris.

—Com es presenta aquest estiu turístic?
—Aparentment, es presenta dins la tònica d’anar desbordant els rècords, d’anar-los triturant any rere any fins que la crisi es torni a manifestar d’una manera crua. No sabem quin aspecte tindrà la següent, però sí que sabem que van estirant més les condicions socials i materials que fan factible la producció turística, no tan sols a les Balears, sinó també en el context planetari. I te’n pos dos exemples: per una banda, les previsions expansives del capital turístic planetari xoquen com més va més amb la disponibilitat de combustibles fòssils; per una altra banda, tenim el canvi climàtic que també colpeja fort en moltes regions del planeta, que curiosament o paradoxalment són també aquestes zones més turístiques.

—I les condicions socials?
—Tenim una altra contradicció que es va accentuant en bona part dels espais turístics, que és que la mà d’obra és un recurs –entre cometes– més escàs. Hi ha una competència intercapitalista entre les corporacions per aconseguir-lo. Entre els motius pels quals hi ha menys mà d’obra disponible, hi ha diferents factors. Som en un procés de bombolla constant turística i les exigències laborals van creixent. I això conviu amb el fet que les possibilitats de viure en un espai turístic per a les classes treballadores van reduint-se. Per tant, els espais turistificats exemplifiquen d’una manera brillant i crua bona part de les contradiccions d’aquest tardocapitalisme que es troba en una fase que se’n diu terminal, en certa manera.

“Els espais turistificats exemplifiquen d’una manera brillant i crua bona part de les contradiccions d’aquest tardocapitalisme que està en una fase terminal”

—Dieu que no sabeu com serà la crisi vinent, però a quines us referiu com a anteriors?
—Les crisis s’han anat accentuant i accelerant d’ençà de, pràcticament, els anys setanta i de la transformació del capitalisme global sota unes dinàmiques de tipus més financer, amb un govern neoliberal. Durant molt de temps, les crisis que s’anaven produint sacsejaven molt més fort a les perifèries del capitalisme global. A començament dels anys vuitanta, en tenim a Mèxic, llavors tenim la part de l’est asiàtic, després, el sud-est asiàtic, després, bona part d’Amèrica Llatina, i l’Àfrica en crisi permanent, etcètera. Quan aquesta crisi es manifesta en els espais centrals, els estats tenen prou capacitat per a aplacar-la amb una forta intervenció governamental. És a dir, rompen la regla que, en certa manera, van anar imposant a la resta del planeta. Així es van succeint, fins que l’any 2007 comencen a sacsejar-se els fonaments de la gran bombolla financera, amb la caiguda d’algunes entitats als Estats Units, i a poc a poc es va propagant. El risc financer acaba col·lapsant bona part del sistema financer, en els països del capitalisme avançat, fonamentalment. Però després, evidentment, les maneres com s’arreglen aquestes crisis solen tenir uns efectes molt més intensos i molt més violents a les perifèries globals.

—Per exemple?
—Es veu en la solució a la crisi del 2008, que es resol, entre més, en processos especulatius molt potents en matèries primeres, aliments, etc., i es produeix aquell gran boom extractivista a bona part de la perifèria global. I hi ha una altra manera de sortir d’aquella crisi, que és amb la potenciació de l’especialització turística. És a dir, per primera vegada en molts anys, el 2008 hi ha una caiguda important del turisme internacional, però després es comença a recuperar i l’any 2012, per primera vegada, se superen els mil milions de turistes internacionals a tot el món.

—I quina és la conseqüència?
—Comença a haver-hi un fenomen nou que revoluciona també les dinàmiques socials i territorials, molt lligades a la producció capitalista del turisme, que és la irrupció d’aquestes formes tecno-corporatives i noves maneres d’organitzar la producció mitjançant les plataformes. I aquí podríem dir que hi ha una aliança entre el capital financer i les start-ups de plataformes, que es tradueix en corporacions com, per exemple, Airbnb, que permet de reciclar bona part d’aquells actius tòxics heretats de la bombolla immobiliària en noves unitats de producció turística. I això capgira en bona part les dinàmiques territorials i socials de moltes ciutats europees. En els espais ja turistificats encara augmenta molt més l’especialització turística i la dependència turística.

—Els efectes ací, a les Illes, són brutals.
—Les Illes Balears són un laboratori avançat de les formes que va adoptant el capital turístic a escala planetària. És a dir, mirar les Illes Balears ens permet d’entendre en bona part què passarà a la resta del planeta i, fins i tot, passa abans aquí que no en uns altres indrets. Per això sempre és molt interessant estar a l’aguait de les dinàmiques que s’hi van fent i les respostes polítiques que hi ha darrere, que també marcaran en certa manera polítiques que es desplegaran en uns altres indrets. A les Illes Balears hem de tenir en compte que, després de la crisi del 2008, hi ha dos fenòmens paral·lels: d’una banda, les polítiques d’austeritat i ajustament, que incideixen d’una manera violenta sobre les classes populars, i, d’una altra, el rescat del capital. I aquí, bàsicament, en la forma turística.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Com s’articulen aquestes noves polítiques?
—Per una banda, legalitzacions, polítiques de crèdits tous i facilitació per a la modernització d’establiments d’allotjament turístic. Els hotels, com els de Platja de Palma, experimenten una transformació brutal, incrementen les seves categories, el volum construït, introdueixen nous serveis, etcètera. I al mateix temps, amb aquestes inversions que es duen a terme, que permeten d’augmentar la categoria, també hi ha un increment molt important de la rendibilitat turística en els hotels i apartaments. Es fa un bot espectacular en la rendibilitat, és a dir, en l’extracció de plusvàlues damunt d’aquests actius. Per una altra banda, bona part dels habitatges es converteixen també en actius turístics, i també alimenten un mercat negre espectacular, sense cap mena de control. A més a més, molts d’aquests es trobaven a les corones on hi havia el gruix. No eren a la Mallorca buidada, sinó al voltant o afegint-se en aquella oferta arreglada en els mateixos espais ja turistificats. I bona part del control d’aquests establiments era exercit per grans operadors immobiliaris, que de cop i volta comencen a dedicar-se al lloguer turístic.

—…
—A mesura que es va activant aquest nou nínxol d’especulació financera immobiliària, comencen a aterrar nous actors inversors, que compren habitatges, és igual d’on siguin, amb aquesta estratègia inversora que és comprar per llogar. I en casos en què habitatges que han estat comprats per inversors internacionals, totes les operacions passen per esferes que no aterren aquí. Per tant, són plataformes espectaculars de rendibilitat i d’evasió i elusió fiscal. Fa de molt mal fer, ficar-hi mà. I això t’exemplifica també elements molt interessants i problemàtics de les noves formes que va adoptant el capitalisme contemporani, sobretot mitjançant les plataformes. Els estats i les institucions supraestatals, com per exemple la Unió Europea, han deixat de banda la regulació d’aquest tercer espai allà on funciona el mite de l’ultra o el turbo liberalisme contemporani.

—Hi ha molta gent que diu que també hi ha una part de responsabilitat dels residents, que han venut aquestes cases als inversors…
—Record una frase que va dir Maria Antònia Munar als 2000, que venia a dir que tots els mallorquins tenien una segona residència. Ostres! Aquí han desaparegut les classes socials de cop. Qui ha venut eren els qui tenien propietats, i més d’una. I ara tenim una de les societats més desiguals, com les Canàries. Per ventura tindrà qualque cosa a veure amb la principal activitat econòmica que s’hi desenvolupa, que és la turística lligada a la immobiliària. Tenim un molt mal repartiment de la riquesa. I això és una característica exemplar d’aquí, de les Illes Balears. No podem entendre l’escalada dels preus de l’habitatge a les Illes Balears i altres bandes sense la potentíssima inversió estrangera que es desenvolupa. És a dir, una part molt significativa de les compravendes són de capitals internacionals.

“Un dels millors estudis dels anys setanta ja deia que hi havia un excés d’oferta, que s’havien d’establir límits”

—Quan han arribat al límit, les Illes?
—La noció de límits depèn molt de com tu la defineixes. Un dels millors estudis dels anys setanta ja deia que hi havia un excés d’oferta, que s’havien d’establir límits. Després, en els anys vuitanta, es va redactar el primer llibre blanc del turisme i també assenyalava que s’havia de congelar l’oferta turística d’allotjament. Per una raó molt simple, que l’expansió que s’havia fet tan ràpidament havia generat una competència brutal entre els diferents actors, i això tirava per terra la rendibilitat. A més, travessats per una crisi com la dels setanta. Després, als anys noranta, i ja amb l’entrada de la Unió Europea, es va posar damunt la taula, entre més coses, per exemple, que s’havia de limitar la compra-venda d’habitatges per part de capitals internacionals. Evidentment, els problemes s’anaven detectant. També a principis dels noranta era claríssim que hi havia un moviment importantíssim d’actius immobiliaris entrant de ciutadans europeus a uns altres tipus d’inversors, això que avui en dia s’anomenen els family offices, que són paquets gestionats per la banca especialitzada per a intentar de treure més rendibilitat a partir dels estalvis que poden tenir les grans famílies. I això ja hi era, allà, ja hi era latent. Ens n’anam a final dels noranta i als dos mils: tornava un debat importantíssim que es va traduir successivament en manifestacions i campanyes socials per a aturar la màquina.

—I com s’atura la màquina?
—Aturar la màquina també volia dir repensar la nostra societat. Perquè ja es veia, i s’assenyalava, que aquesta especialització turística ens feia més vulnerables com a societat. És molt fàcil d’explicar, és a dir, una plantació d’un sol producte, d’una sola collita, pot ser molt rendible si no passa res, però si hi ha una plaga, ho perds tot. Llavors, l’aposta de les Illes Balears després de cada crisi ha estat aprofundir en el nivell d’especialització turística.

—La darrera vegada va ser amb la covid.
—La darrera crisi, i la més grossa, del turisme dels darrers setanta anys va ser la crisi de la covid. Es va veure a tot el món: els països que van patir més des d’un punt de vista social i econòmic van ser aquells més especialitzats turísticament. Les dues comunitats autònomes que van experimentar la crisi més gran van ser les Canàries i les Balears. Les que sortiren primer van ser les que eren menys dependents del turisme i, de les que tenien turisme, les menys dependents de l’internacional. I la sortida després de la crisi de la covid, en compte d’apostar per redefinir o començar a definir el camí cap a una menor dependència turística, ha estat tota la contrària. Ha estat aprofundir en aquesta especialització turística i ser, per tant, molt més vulnerables de cara a futures crisis.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Hi ha marxa enrere, tenint en compte tot això que explicau, i que els polítics apostin per un canvi de model?
—A les Balears, en vuit anys de pacte de progrés, hem vist que no s’han qüestionat en cap cas aquestes lògiques. O, si han estat qüestionades, ha estat d’una manera tan tímida que no s’han trastocat pas. Llavors, hi ha camp per córrer, però s’ha d’enfocar d’una manera radicalment diferent. Aquí hem tingut la gran sort de tenir una societat molt dinàmica i molt activa. Si jo deia que aquí havia estat un laboratori del capital turístic i també de polítiques turístiques, també ha estat un laboratori de contestació contra els abusos turístics, immobiliaris i urbanístics. Gràcies a aquesta complexitat social s’ha pogut aturar alguna cosa. Passa que, com més va, la situació és molt més complexa i les nostres societats són més vulnerables. A més a més, les dificultats són creixents. Els tipus de polítiques que s’haurien d’adoptar per a fer front a les situacions actuals no haurien d’estar pensades en termes turístics, sinó que haurien d’estar pensades, sobretot, en termes de què és beneficiós per a la societat, no pas per al turisme. És com això que, de vegades, per donar una resposta, has de pensar primer la pregunta, i la pregunta sempre és la mateixa.

“Les Illes Balears han estat un laboratori de contestació contra els abusos turístics, immobiliaris i urbanístics”

—Què s’ha de fer?
—Haurem de reformular la pregunta per cercar les respostes adequades. I un exemple força evident és aquest que té a veure amb l’habitatge. La crisi habitacional a les Illes està intensament travessada per les dinàmiques turístiques, però hi ha molts elements que conflueixen. Llavors, s’ha d’actuar en unes altres direccions. Entrant per diferents fronts podem donar-hi la volta. Però això implica, bàsicament, pensar en termes de banca pública, d’un parc d’habitatges públics, de control de preus, de restricció d’habitatges turístics… També vol dir sancionar els usos extravagants de l’habitatge i, fins i tot, la regulació que restringeixi la compra-venda als qui no siguin residents. És a dir, s’han de cercar respostes creatives i que rompin, si cal, la regles del joc, perquè evidentment les regles del joc són fetes per a afavorir les dinàmiques actuals.

—Sobre la definició dels límits, a les Illes hi ha una limitació molt clara: geogràfica (som unes illes) i de recursos. La solució és el turisme sostenible? Ho deman perquè fa la sensació que el resultat no és desestacionalitzar, sinó que hi hagi més turistes durant tot l’any.
—Perquè funcioni això, tot aquest entramat, necessitem dues coses. Els turistes i tota una sèrie de recursos energètics, alimentaris, metàl·lics, no-metàl·lics, etcètera, que van alimentant aquesta economia. Això, en termes científics i tècnics, s’anomena metabolisme social. En el cas dels espais turistificats, com les Illes, pràcticament un 90% del seu metabolisme ha estat deslocalitzat. Som extremadament vulnerables a les turbulències del capitalisme planetari per alimentar el sistema. Aquí pràcticament tot ve de fora: un 85% del que menjam, un 90% de l’energia que empram… No només som vulnerables pel fet de dependre d’aquestes persones que vénen de fora per convertir-se en turistes, sinó també en tot allò que és necessari perquè això funcioni. I, per tant, som un espai molt poc sobirà en aquest sentit.

—…
—Això ens fa mirar les coses en termes de sostenibilitat d’una altra manera i traslladem a terceres regions tots els conflictes socials i ambientals associats al proveïment dels materials, com el carbó de les mines de Sud-àfrica, on es produïen constantment conflictes socials lligats a les condicions deplorables. No només no veim què passa amb el nostre metabolisme sinó que, a més a més, no volem saber res de tots els conflictes que l’acompanyen, que queden allà en aquell tercer país. I mentrestant, aquí ens queda intentar de conservar el millor possible la postal. I, així i tot, queda bastant mal manada, a causa que bona part de tot el territori s’ha convertit en una plataforma de negocis turístics o immobiliaris.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert.

—I què us semblen les polítiques de PP i Vox en relació amb el turisme?
—Un missatge positiu és que, per primera vegada, no poden eludir un problema social que era més que evident. Atesa la situació, s’hi havia d’intervenir. Però amb aquest joc de màgia a vegades les aparences que fas alguna cosa serveixen més que res per enredar, diluir i ocultar unes altres polítiques reals que es van implementant. Amb aquest govern de Vox i PP es podia intuir clarament que allò seria més aviat una cortina de fum més que no pas un escenari per a adoptar polítiques concretes. Ja des del primer moment, quan van dir “no sabem res, primer s’ha d’estudiar la situació i llavors ja veurem què feim…” Ostres! Aquí tenim una universitat, la gent que investiga, que treballa, hi ha publicacions, etc. El carrer batega, la gent no té on viure. Hi ha caravanes, hi ha xabolisme, i no calia fer un estudi per saber que hi havia els problemes que hi ha. Des del minut zero de les primeres polítiques que s’han anat implementant, veus que van bastant en la direcció clàssica de les polítiques de la dreta i l’extrema dreta. De fet, aquestes polítiques de Vox i PP ens situen, en certa manera, al millor –entre cometes– de José María Aznar i el cañellisme. És com un viatge al temps. De veres? És a dir, pareix que se’n riuen, de la societat, a la cara, com si no hi hagués memòria, és bastant insultant. Es va llançant més llenya i, per tant, creix molt més la vulnerabilitat de la societat i, sobretot, de les classes treballadores.

—Que són els grans afectats de tot plegat.
—La major part de les classes treballadores viu a les Illes al minut. Més del 30% de la població no es pot permetre ni una setmana fora de casa. És a dir, en un lloc que es dedica a vendre vacances, la gent que treballa en aquest lloc no pot tenir vacances. On més es materialitza és en el fet que les classes treballadores, bàsicament, destinen tota la renda a pagar habitatge, alimentació, transport i potser vestimenta i ja està, és a dir, amb això se te’n van els doblers. Això que diuen, “em queda molt de mes per a final de sou”, és una realitat brutal. No ens hem de cansar de dir-ho i denunciar-ho, perquè no pot ser que la majoria visqui amb aquestes situacions de tan elevada precarietat. L’aprofundiment de la turistificació ha anat lligat a un aprofundiment de la precarització.

 

Bloomberg · Janice Kew

L’Àfrica és a prop de registrar més casos de verola del simi enguany que no l’any passat, quan una explosió de casos del virus propicià la declaració de l’emergència sanitària internacional.

En els cinc mesos transcorreguts fins al maig, s’han notificat més de 64.000 casos al continent, una xifra que s’aproxima als 77.000 registrats en tot l’any 2024, segons que explicà dijous passat l’assessor principal del Centre per al Control i Prevenció de Malalties de l’Àfrica, Ngashi Ngongo, en una reunió informativa.

“La situació encara no està controlada; de fet, hauria de preocupar-nos”, explicà Ngongo, tot i destacar que les autoritats sanitàries havien començat a distribuir i administrar els vaccins sobrants de l’any passat.

Encara que gran part dels casos d’aquests darrers mesos s’han registrat a la República Democràtica del Congo, a l’Àfrica central, la preocupació de les autoritats sanitàries africanes s’ha desplaçat aquestes darreres setmanes a Sierra Leone. De fet, és en aquest país on es registraren el 53% dels nous casos confirmats la setmana passada, cosa que impulsa l’augment de casos observat a tot el continent d’ençà de mitjan abril.

Però hi ha algunes diferències clau entre l’episodi actual a Sierra Leone i l’espiral de casos al Congo que motivà la declaració de l’emergència sanitària internacional l’any passat.

Gairebé un 70% dels casos confirmats a Sierra Leone corresponen a homes adults; i infants representen menys d’un 3% dels casos. La xifra contrasta radicalment amb la situació al Congo l’any passat, on la majoria de casos –i morts– es registraren entre menors de quinze anys.

L’any 2024, el principal focus de preocupació de les autoritats sanitàries fou la subvariant Ib, que matà centenars d’infants a l’est del Congo abans no fou identificat de manera conclusiva per les autoritats. La subvariant Ib sembla que s’ha encomanat amb més facilitat i rapidesa que no pas la variant Ia, tant per mitjà de l’activitat sexual com de qualsevol altre tipus de contacte físic.

La subvariant identificada ara a Sierra Leone, coneguda com a IIb, és més lleu que no pas la Ib, i es concentra en pacients homes que mantenen relacions sexuals amb altres homes i tenen múltiples parelles. Tres districtes molt turístics de Sierra Leone concentren prop del 91% dels casos registrats al país. També se n’ha detectat una gran incidència entre estudiants, segons que explicava Ngongo.

Les feines de vigilància de la transmissió de la verola del simi a Sierra Leone sovint han estat escasses: la gran majoria dels casos confirmats al país, puntualitzà Ngongo, corresponen a pacients que mostraven símptomes avançats de la malaltia. La manca de recursos és una “feblesa important” a l’hora de contenir l’avenç de la malaltia, segons que afegí l’assessor.

El còlera també ha repuntat aquests darrers mesos al continent, segons Ngongo: l’Àfrica concentra el 94% de les morts que es registren anualment al món per aquesta malaltia diarreica. L’escalfament global ha fet augmentar tant la freqüència de les inundacions com de les sequeres als països amb menys recursos i la despesa sanitària és més baixa. Les males condicions de l’aigua i el sanejament en aquests països, especialment en zones remotes i propenses als conflictes, han causat brots recurrents de malalties com el còlera.

Ara com ara, hi ha tres projectes per a produir vaccins orals contra el còlera a l’Àfrica, segons Ngongo. Perquè es puguin aplicar, caldran 150 milions de dòlars més en matèria de finançament i una font de demanda assegurada dels governs del continent.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La CUP ha anunciat aquest diumenge un tomb en la seua estratègia, que ara vol que siga més propositiva, i que abandone aquesta imatge que els identifica popularment com els qui diuen que no a tot. Espere i desitge que aquest canvi siga beneficiós, perquè com a societat i com a nació estic convençut que necessitem que un espai com el que la CUP ha representat tots aquests anys es mantinga i siga un dels puntals, en aquest cas des de l’esquerra, del moviment independentista.

La situació –tal com la reflecteixen els sondatges, però també com es palpa al carrer– és difícil ara mateix per a ells. L’impuls i la simpatia que va guanyar en el seu moment sembla que es va diluint i aquella confiança que molta gent tenia que serien els qui estirarien els més moderats fa la impressió que ha deixat pas a un cansament escèptic. Motivat, precisament, per aquest “no a tot” i per l’allunyament de les necessitats de la població, que sovint han deixat de banda per embrancar-se en posicions d’un extremisme incomprensible –i no sé si caldria recordar ací, com feia Sartre, que radical i extremista no és el mateix ni sol tenir el mateix resultat.

Supose que tothom entén que en el maremàgnum tòxic en què s’ha convertit l’independentisme actual no serà fàcil tornar a recuperar aquesta confiança. Però hi ha un espai polític als Països Catalans que la CUP hauria de cobrir, perquè no ho pot fer ningú més amb la seua legitimitat: el d’aquells que vinculen la sobirania nacional i el canvi social, el d’aquells que marquen la independència i els Països Catalans com el marc d’una lluita que va més enllà del simple canvi d’estat.

La trajectòria de la CUP ha estat erràtica, en aquest sentit, i crec que això ho estan pagant. La CUP hi era, en l’independentisme, abans que ningú i no necessita presentar-ne credencials, com alguna gent els demana injustament. Però, dit això, hi ha hagut moments en què ha adoptat posicions molt difícils d’entendre d’una perspectiva independentista.

És possible –és una teoria i prou– que l’enfrontament entre diversos partits dins seu o fins i tot el xoc territorial entre l’àrea metropolitana i la resta del país hi tinga a veure, amb això. En realitat, aquest darrer aspecte és molt visible en moviments revolucionaris de tot Europa, que es veuen arrossegats per l’anomenada esquerra bobo cap a debats parroquials absurds o cap a una professionalització de la política que sol anar acompanyada massa sovint de la primacia dels interessos personals sobre la coherència.

El fenomen ha estat prou estudiat aquests darrers anys perquè s’hagen alçat veus d’alerta dins la mateixa esquerra. El geògraf francès Christophe Guilluy, en obres com La France périphérique (2014) i Le temps des gens ordinaires (2020), ha documentat com les elits progressistes metropolitanes han perdut contacte amb les classes populars dels territoris perifèrics, i s’ha creat una fractura que ha debilitat profundament l’esquerra tradicional. Guilluy denuncia que aquesta gauche bobo –l’esquerra burgesa bohèmia– ha substituït la lluita de classes per batalles culturals que són alienes a les preocupacions reals de la gent treballadora. És la mateixa crítica que ressona en autors com Thomas Frank, que a Listen, liberal (2016) descriu com el Partit Demòcrata americà va abandonar la classe obrera per abraçar l’agenda de les elits professionals. I no cal anar tan lluny: a casa nostra, intel·lectuals com Josep Fontana ja advertien fa anys dels perills que podia comportar una esquerra desconnectada dels ciutadans i tancada en debats esotèrics.

Ho dic amb el màxim respecte cap a ells, que en definitiva són els únics que tenen dret de decidir sobre la seua organització, però crec que la CUP, per mantenir la seua essència transformadora, hauria d’aprendre d’aquestes anàlisis i evitar caure en la mateixa trampa. En la trampa de convertir-se en una organització de professionals de la política més preocupada pels debats hiperideologitzats i per les modes importades que no pas per les necessitats reals de la classe treballadora catalana, necessitats que és evident que únicament pot resoldre la independència.

Si sap fer això, serà difícil, però podria arribar a recuperar aquell espai polític únic que combina sobirania nacional i justícia social de manera coherent i convincent. O, fins i tot, anar més enllà encara, tenint en compte la greu deriva aniquiladora i transformista d’Esquerra Republicana –i ho dic en el sentit gramscià del terme, que descriu com les elits polítiques progressistes són cooptades i pervertides pel sistema que pretenen de canviar. En definitiva, una deriva que va deixant molta gent òrfena de referències polítiques viables en l’esquerra independentista i que, per això mateix i al mateix temps, presenta noves  oportunitats i horitzons a cobrir.

 

PS1. Les illes Malvines van protagonitzar l’any 1982 una guerra entre l’Argentina i el Regne Unit que va somoure el món. Dècades després, la guerra i les cicatrius que hi va deixar encara són ben visibles, tal com ens explica des d’allí mateix Sergi Unanue en aquest reportatge.

PS2. Segrest, opacitat, censura o vedat privatiu de cacera, són alguns dels adjectius amb què els partits de l’oposició a les Corts Valencianes qualifiquen el funcionament de la cambra d’ençà de l’octubre passat, després de la gota freda. Tal com explica en aquest reportatge Esperança Camps, el parlament funciona al ralentí per culpa de l’obsessió del PP i Vox de protegir el president Mazón.

PS3. El solleric Ivan Murray és doctor en geografia i expert en sostenibilitat ambiental a la Universitat de les Illes Balears. La seua recerca se centra principalment en les lògiques espacials del capitalisme turístic i els conflictes que hi van associats. Martí Gelabert li ha fet aquesta entrevista: “Les Illes Balears són un laboratori avançat de les formes que adopta el capital turístic a escala planetària”

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrant en la pròpia nació, sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa així o si no ens mereixem ser un país normal. Apunteu-vos-hi ací.

 

Willie Paats i la seva dona passegen pel cementiri de Darwin, a l’illa principal de les Malvines. Les tombes que l’envolten són dels soldats argentins que van caure durant la guerra amb el Regne Unit. Ha aconseguit de trepitjar aquell lloc després de més de quaranta anys intentant-ho. Per fer-ho, ha hagut d’apuntar-se a un creuer per l’Antàrtida que hi feia escala. “Òbviament, l’Antàrtida és impressionant, però el nostre objectiu del creuer era el cementiri de Malvines”, m’explica amb llàgrimes als ulls.

Willie Paats, com la immensa majoria d’argentins, recorda el conflicte bèl·lic amb molta emoció. Per al país, més enllà de la reclamació territorial, aquells esdeveniments són un record de com la dictadura militar va enviar milers de soldats adolescents a combatre contra un exèrcit professional i experimentat com el britànic, bàsicament, sentenciant-los a mort.

Willie Paats, al cementiri Darwin de les Malvines.

La guerra, que va durar només setanta-quatre dies, va començar quan l’Argentina ocupà les Malvines el 2 d’abril de 1982, un territori que considera seu perquè havia estat espanyol uns segles abans. Els encarregats de defensar aquella ocupació van ser nois de poc més de vint anys de mitjana, la majoria, joves que feien el servei militar obligatori. Els van desplegar sense experiència ni prou material per a combatre el fred o la fam. El 14 de juny, el Regne Unit de Margaret Thatcher va forçar la rendició de les tropes argentines. La guerra va acabar després de deu setmanes i la mort de 649 militars argentins, 255 de britànics i tres civils.

Quan els joves argentins derrotats van ser retornats a l’Argentina, van arribar a la ciutat de Puerto Madryn. “Els soldats tenien l’ordre de no tenir contacte amb nosaltres, amb la població”, recorda Willie Paats. La dictadura del general Leopoldo Galtieri volia que els culpables de la derrota fossin els soldats. “Però la situació els va desbordar, perquè la població va començar a aixecar les lones dels camions, a donar-los escalfor i missatges, i els van començar a fer baixar. I els oficials no van poder contenir aquest desbordament. Cada família, a poc a poc, s’enduia un soldat, dos soldats, tres soldats, a casa per donar-los menjar, que es banyessin, els vam donar roba…”. Ell va ser un dels qui va acollir-ne. Aquell 19 de juny, els forns de pa es van quedar sense existències. A l’Argentina, aquesta data és recordada com “el dia que Puerto Madryn es va quedar sense pa”.

Un cotxe rovellat a la vora de Stanley, les Malvines.

Segons Willie Paats, la decisió de la junta militar d’envair les illes va ser una “matusseria”. Ell i la seva família creuen que era qüestió de temps que les Malvines haguessin volgut formar part de l’Argentina. “El meu cosí, en Richard Pentriach, era l’encarregat de portar en els avions les mestres argentines per fer classe a les Malvines. És a dir, ja hi havia una connexió molt interessant amb els habitants de les illes. Els seus fills estudiaven als col·legis de Bariloche, de Buenos Aires… Pensàvem que en deu anys tindríem una comunicació total i que els habitants de les Malvines ens estimarien perquè els proveiríem de tot. Les nostres autoritats haurien d’haver optat per la via diplomàtica i pel temps de convivència i d’afectes”, diu l’home.

En l’actualitat, a l’illa, el terme “Malvines” és un tabú. Fins i tot s’hi fan xerrades prèvies als visitants de països hispanoparlants per conscienciar-los de com s’han de mencionar les illes, com a Falkland, o què no es pot fer. Per exemple, és prohibit de fer mostres “d’argentinitat” com, per exemple, portar la samarreta de futbol de la selecció.

Stanley vist des de la mar.

Qui no té embuts a l’hora de parlar de tot plegat és Phil Middleton, que era professor a l’illa quan tot va esclatar. Tot i no haver volgut mai que les illes fossin argentines, és empàtic amb l’exèrcit que els va envair. “Ells creien que ens alliberaven dels temuts opressors britànics”, rememora. “Això, per als qui treballàvem en educació, implicava continuar fent classe a les escoles, però cantant un altre himne, ensenyant en un altre idioma, saludant una altra bandera i aplicant un altre currículum. La resposta a tot plegat va ser fàcil: vam tancar les escoles.” En compte de fer classe allà, els alumnes es trobaven a casa seva per continuar amb el temari.

“Es va formar una mena de societat paral·lela. Tenies els argentins ací, que volien fer les coses a la seva manera, purament militar. Després, tenies els illencs, que anaven a la seva, fent coses que no tenien res a veure amb els argentins. Jo sóc baixet i estic acostumat a tractar amb pinxos. No els suporto, però sé com enfrontar-m’hi. Si al pati de l’escola tens un busca-raons, què pots fer? Doncs el pots punxar amb un bastó gros… sempre que puguis córrer més de pressa que ell. Ara bé, pensa que ells anaven armats i nosaltres, no. L’altra opció és ignorar-los. I a un pinxo no li agrada gens que l’ignorin. De manera que vam acabar anant cadascú a la seva i no fer cas dels qui ens envoltaven.”

Phil Middleton té ara una botiga de records i antiguitats.

Phil Middleton va decidir de quedar-se a les illes, a diferència d’alguns altres veïns. Segons que explica, el seu impuls d’historiador afeccionat el va obligar a quedar-s’hi. “Si me n’anava, me’n penediria tota la vida, perquè sabia que vivia un moment històric”, assegura amb contundència.

“L’única vegada que hi ha hagut gent pidolant pels carrers de Stanley va ser durant l’ocupació, i eren reclutes argentins. Et trobes en una situació en què aquests nanos –alguns de només quinze anys– demanaven almoina; estaven molt mal equipats i molt mal atesos. Per això paraven dones, mares, àvies i els demanaven menjar. I ací sorgeix una altra situació: dónes menjar a un noi que podria ser el teu fill perquè s’està morint de fam, o en fas cas omís perquè és l’enemic?”, reflexiona. “Hi ha moltes emocions barrejades.”

Phil Middleton xerra animadament amb els turistes que s’acosten a Stanley.

La veritat és que, abans de la guerra, les Falkland eren un territori d’ultramar pràcticament oblidat per la corona britànica. Però, després d’allò, el govern va decidir d’invertir més recursos per assegurar la viabilitat de l’illa, que amenaçava de quedar-se buida per la manca d’oportunitats econòmiques. El 1982 només hi havia 1.813 habitants. Amb les inversions britàniques i, sobretot, amb la incorporació d’unes llicències de pesca internacional, especialment destinades a la captura d’un calamar migratori, les condicions de vida han millorat exponencialment. D’ençà de començament dels vuitanta fins a l’actualitat, la mitjana d’ingressos personals s’ha multiplicat per cinquanta gairebé: d’uns 2.000 euros per persona a prop de 100.000, actualment, una de les xifres més altes del món. A més a més, la població s’ha doblat, fins als 3.662 habitants.

Això sí, més de la meitat són residents nascuts a l’estranger. De fet, a l’illa s’hi poden trobar més de seixanta nacionalitats.

A les Malvines, hi onegen banderes britàniques.

Una d’aquestes persones és José Luis Ortega, un xilè que fa més de vint anys que s’hi va traslladar a la recerca d’una millor qualitat de vida. “El lloc és tranquil i segur, molt bo per als nens”, resumeix. “L’ambient britànic es nota des del primer dia. És totalment diferent, i em va encantar. I els bars són molt britànics”, diu tot recordant els pocs pubs que hi ha a Stanley, la capital.

Per ell, la millor part de viure ací és poder tenir accés al sistema sanitari britànic com a resident. “Si em posés malalt o alguna cosa així, em derivarien a Anglaterra o, si no, a Xile, que té un conveni amb les Falkland.”

José Luis Ortega té un negoci de taxis a Stanley.

La presència de tanta població estrangera posa una mica en qüestió la fortalesa de les institucions democràtiques de les illes, com bé explica Phil Middleton, que creu que elegeixen “un govern amb el vot d’una minoria, i això no havia passat mai”.

El 2013 es va fer un referèndum no vinculant per a consultar la voluntat dels habitants de les illes. El resultat va ser clar: un 99,8% va respondre que volia continuar formant part del Regne Unit, amb més d’un 90% de participació. Ara bé, per al professor d’història, la clau era en la formulació de la pregunta. “Les dades diuen que el sí va guanyar de manera aclaparadora. Però la pregunta era: ‘Voleu continuar essent un Territori Britànic d’Ultramar?’. No esmentava la sobirania, ni esmentava l’Argentina, només deia ‘continuar’. Jo a aquesta pregunta hi podria respondre que sí. I també hi podria respondre que no, perquè hi ha aquesta paraula: ‘continuar’. Però, continuar fins quan? Personalment, m’encantaria que aquest lloc s’independitzés.”

Uns vaixells abandonats, a la costa de Stanley.

Com ell, cada vegada hi ha més persones que valoren aquesta possibilitat, tot i que sigui remota. Les millores evidents en la qualitat de vida i la detecció de pous de petroli a la mar creen un escenari en què no és tan agosarat arribar a plantejar-s’ho. També és clau la posició geopolítica d’aquest enclavament. “Sovint es dóna a entendre que som només un petit indret ací a baix i que no podríem tirar endavant sense la resta del món. Doncs bé, això fa molt que ja no és així. I també defensaria que, pel que fa a l’Antàrtida, la resta del món ha d’estar al cas del que passa ací”, emfatitza.

Avui en dia, tot i la sensació aclaparadora que les Malvines se senten britàniques, el conflicte diplomàtic continua obert. El Regne Unit defensa que no hi haurà negociacions sobre la sobirania de les illes, tal com demana l’ONU, fins que els seus habitants no expressin que volen separar-se’n. D’altra banda, l’Argentina fins i tot anomena en la seva constitució que els seus drets sobirans sobre les illes són “irrenunciables i imprescriptibles”, i argumenta que, tot i legítima, l’opinió dels habitants de les Malvines, que hi són des de fa poques generacions, no pot ser utilitzada per determinar la sobirania d’un país sobre un territori.

Un mural recorda els soldats britànics i els tres civils que van morir durant la guerra, en el museu que hi ha a Stanley.

De la mateixa manera, el 2 d’abril és un dia festiu a escala nacional per a recordar les baixes i els veterans de la guerra. Les mencions a les Malvines es poden veure per tot arreu durant tot l’any, en cartells, pintades, càntics en estadis de futbol i, fins i tot, en edificis governamentals.

El cementiri de Darwin és un record d’aquell tràgic conflicte, que molts argentins relacionen amb la impunitat del poder a l’hora d’utilitzar els ciutadans com a peons d’un tauler d’escacs.

El cementiri que hi ha a Stanley.

Després de deixar-hi algunes ofrenes florals, Willie Paats es troba amb un home de la seva edat, gran, tot sol. Com ell, també ha vingut a retre homenatge a les víctimes argentines. Sorprenentment, aquell home no és cap compatriota. De fet, és el suposat enemic. Un veterà britànic que va lluitar també a la guerra. “Aquestes coses t’omplen el cor i et fan pensar que, en algun moment, som al mateix costat. I bé, és la vida, i tant de bo puguem continuar mantenint ben alt el valor del veterà de guerra, de l’heroi de guerra. Cal continuar destacant-los, respectant-los i posant-los ben alt a la història.”

Segrest, opacitat, censura, o vedat privatiu de cacera són alguns dels adjectius amb què els partits de l’oposició a les Corts Valencianes qualifiquen el funcionament de la cambra. La membre de Vox Llanos Massó, de presidenta, ajudada pel veterà diputat del PP Alfredo Castelló, de vice-president, controlen el calendari amb mà de ferro. Especialment, d’ençà de la gota freda del 29 d’octubre de 2024. La cambra legislativa s’ha afegit a la croada de protegir el president de la Generalitat, Carlos Mazón, que d’ençà d’aquell dia no pot moure’s amb normalitat pel país.

Vaja a on vaja, i per més controlat que semble l’acte, sempre hi ha algú disposat a demanar-li, a crits, que dimitesca. Això l’incomoda a ell i obliga el seu gabinet a trobar la manera d’amagar-lo i preservar-lo. Com els espies o els delinqüents, no perden mai de vista la porta per on, si cal, hauran de fugir.

Amagat i protegit

A les Corts Valencianes també l’amaguen i li eviten, tant com poden, l’exposició pública. Carlos Mazón escatima la seua presència al lloc on, pomposament, es diu que rau la sobirania popular. Amb la col·laboració còmplice i necessària de Vox, que presideix la cambra, s’han limitat al mínim possible els plens o les sessions de control. De fet, Mazón va tardar més de quinze dies a anar a les Corts a donar la seua versió dels fets del 29 d’octubre, i la primera sessió de control després del desastre no la va tenir fins al 28 de novembre. Un mes després de la barrancada.

En aquestes sessions, l’oposició posa Mazón davant l’espill. Ha de debatre cos a cos amb José Muñoz i Joan Baldoví, que li demana una vegada i una altra que dimitesca i que reta comptes, que explique on era durant les hores més dures del 29 d’octubre, quan mig país s’ofegava. Mazón fuig d’estudi i engega la tàctica del ventilador, però no pot evitar el desgast de la difusió dels intercanvis verbals o la imatge dels diputats mostrant cartells en què li demanen la dimissió.

Un ple condensat

Més recentment, el ple per a aprovar el pressupost, que habitualment dura dos dies, enguany s’ha reduït a una sola jornada maratoniana. Va ser el dia 28 de maig, la vespra que es complís el setè mes de la gota freda. El gabinet del president no va voler exposar-lo a l’escrutini públic el mateix dia de l’efemèride, quan hi havia una vaga general i una manifestació convocades. I amb totes aquestes prevencions, el president tan sols hi va ser de vesprada, a les Corts. De matí tenia un acte a Alacant. Carlos Mazón va arribar a les Corts més d’una hora tard sobre l’horari previst per l’agenda oficial facilitada pel gabinet de premsa. Mazón entrava i sortia de l’hemicicle i no estalviava les gesticulacions, com la de la fotografia que encapçala aquest article.

Calendari buit

Fa tan sols uns quants dies, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, denunciava que durant tot el mes de juny es faria un sol ple i quatre comissions. És el ple que començarà dimecres i s’acabarà dijous i que inclourà sessió de control al president. Serà la setena d’ençà del 29 d’octubre. Compromís va proposar de fer un altre ple abans no s’acabàs el mes, però la majoria de la mesa ho ha impedit.

El síndic socialista, José Muñoz, també ha criticat durament aquestes absències del president i la pràctica paràlisi parlamentària.

La comissió de la gota freda, al ralentí

La paràlisi de les Corts no solament se centra en l’escassesa de plens. La comissió d’investigació sobre la gota freda, que es va constituir el 27 de gener, encara no té calendari per a començar a escoltar els compareixents. Per a garantir-se el control absolut sobre el contingut, el calendari i els testimonis cridats a declarar, el PP i Vox van pactar que fos la diputada ultra Míriam Turiel qui la presidís. També es garantien una lentitud que a parer dels dos grups de la majoria els era beneficiosa. Amb prou feines s’ha reunit per aprovar el pla de treball. Tots aquests mesos, hi ha hagut peticions de documentació a organismes equivocats, l’aprovació dels compareixents, resolució de dubtes jurídics, etcètera. La darrera sessió va ser divendres passat, però és que l’anterior havia estat el 5 de maig. Una qüestió que encara no ha resolt la comissió és de quina manera hi participaran les associacions de víctimes. Divendres van rebre la llista amb les disset associacions registrades a la Conselleria de Justícia i es van comprometre a convidar-les totes. Les més nombroses i actives fins ara, que també són les més crítiques amb el president Mazón, consideren que és una maniobra per a diluir-ne el protagonisme. En tot cas, segons que ha denunciat la diputada de Compromís Isaura Navarro, la intenció del PP i Vox és adormir la comissió en una letargia que dure tot l’estiu i començar la feina a partir del setembre.

Això farà que la cambra parlamentària del lloc on hi va haver la gota freda siga la darrera a investigar-la. Fa mesos que van començar tant la de la Diputació de València com la del senat espanyol, també controlades pel PP, i és a punt de començar la que s’ha constituït al congrés espanyol, aquesta controlada pel Partit Socialista.

Una composició de la mesa inèdita fins ara

El control ferri que el PP i Vox fan de les Corts ha estat possible d’ençà del començament de la legislatura perquè tenen majoria de la mesa. El mes de març això s’ha accentuat perquè, gràcies a aquesta majoria, el Partit Socialista ha perdut la representació en l’òrgan de direcció de les Corts per primera volta a la història. Va passar quan la diputada socialista Gabriela Bravo, que ocupava la vice-presidència segona, va renunciar a l’escó en deixar la política i tornar a la fiscalia. A l’hora de nomenar la successora, els socialistes van proposar María José Salvador, però el PP i Vox es van negar que la substitució fos automàtica. En canvi d’acceptar Salvador, el PP demanava que els socialistes s’asseguessen a negociar les vacants en els òrgans estatutaris com ara el Consell Jurídic Consultiu, la Sindicatura de Comptes i el Consell Valencià de Cultura. En alguns casos, alguns càrrecs fa tres anys que estan en funcions i uns altres encara més. Els socialistes van considerar que això era un xantatge i no ho van acceptar. El resultat va ser el nomenament de Magdalena González, del PP, com a vice-presidenta segona. Ara, l’única membre de la mesa que no és membre de la majoria de govern és Maria Josep Amigó, de Compromís.

Denúncia contra l’opacitat i la censura

El mes passat, els síndics i els diputats del PSPV i de Compromís van fer un acte de protesta simbòlic al pati de les Corts per denunciar el que consideraven l’opacitat i les pràctiques de censura que la majoria exercia en la mesa a mans de Vox. Diuen que arran de la gota freda del 29 d’octubre controlen molt més les proposicions i les preguntes de l’oposició, i entorpeixen la tasca de control al govern. Primer, convocant menys plens que no és habitual, i també retardant les preguntes amb resposta escrita que l’oposició té dret de formular al govern. En concret, les que tenen a veure amb la petició d’informació relacionada amb les activitats de Carlos Mazón el 29 d’octubre mateix.

En alguns casos, les preguntes formulades són retornades a l’oposició sense tramitar amb la petició que siguen redactades d’una altra manera. Unes altres voltes s’aplica el reglament de manera dubtosa, però com que tenen una majoria tan àmplia, ha esdevingut un mur moltes voltes infranquejable. Els síndics Baldoví i Muñoz consideren que això és pervertir el funcionament de la cambra i menystenir centenars de milers de persones que han votat els seus partits.

El Vint-i-cinc d’Abril

De manera arbitrària i sense consultar-ho a la junta de portaveus, en què sí que participen tots els grups, la presidenta Llanos Massó, va decidir que enguany les Corts no celebrarien el Vint-i-cinc d’Abril. Aquest dia es fa un acte a la cambra per recordar la batalla d’Almansa i es lliuren les distincions Francesc de Vinatea. Massó va decidir que no hi havia res a celebrar pel que va qualificar de “polarització política actual, la crispació i, sobretot, pel drama de la gota freda”. L’any passat el PP i Vox ja van vetar el premi Guillem Agulló, que es lliurava a una persona que hagués destacat per la seua lluita per les llibertats, el pacifisme i l’antiracisme.

Compromís ha decidit de no trencar el pacte amb Sumar, tot i els últims xocs polítics en el si del grup parlamentari al congrés espanyol, especialment per la llista de compareixents a la comissió d’investigació de la gota freda. La comissió executiva de la formació ha aprovat per unanimitat una proposta per a reavaluar el pacte amb Sumar, però sense liquidar-lo, i obrir un procés que, diuen, “culminarà aquesta setmana” amb la proposta d’un nou marc de relació. Així mateix, la formació continua defensant que el president espanyol comparegui a la comissió de la gota freda.

Compromís vol recuperar un espai d’autonomia i relacions horitzontals amb la resta de forces, com ja va fer en la legislatura anterior en grup parlamentari Plural. Ara vol tornar a un model similar, que hauria de permetre una relació bilateral directa amb el govern espanyol i més capacitat de control legislatiu.

El comunicat també insisteix a reivindicar la necessitat de respondre a “la negligència del govern valencià” i a la “falta d’agilitat” del govern espanyol després de la gota freda. Malgrat tot, la formació no ha fet cap pas per desvincular-se del grup de Sumar, i evita així de forçar una ruptura amb el soci de coalició al congrés.

La formació, per tant, es limita a proposar “un canvi en el funcionament del grup plurinacional” i anuncia que en traslladarà les bases i condicions per a mantenir una nova relació dins el mateix marc parlamentari.

Al congrés de manera digna i valencianista

Després de la reunió de l’executiva, la diputada al congrés espanyol Àgueda Micó (Més) ha dit que les tres potes de la coalició han acostat posicions amb la voluntat de posar el projecte polític valencianista “per damunt de tot” i participar en un grup plural “de manera digna, valencianista i d’esquerres”.

Segons que ha explicat, considera compatible defensar els interessos dels valencians amb treballar amb comoditat en un espai on es facin “polítiques valentes i transformadores”. I confia que la resta de formacions que integren Sumar ho entenguin. “Ara toca parlar amb elles, veure si accepten aquests acords. En aquests moments, tots els escenaris són damunt la taula”, ha advertit. També ha avançat que a final de setmana explicaran com avança la negociació.

Micó ha remarcat que a Sumar hi ha “disposició a parlar de tot” i que el primer pas és establir les bases del diàleg. Per això, ha dit que no és qüestió de plantar cara, sinó d’integrar totes les sensibilitats en un grup realment plurinacional.

Pel que fa a la comissió d’investigació, ha remarcat que els valencians necessiten respostes i que el govern espanyol ha de donar explicacions sobre el procés de reconstrucció. En aquest sentit, ha exigit que compareguin “tots els membres” de l’executiu espanyol. I, sobre si Pedro Sánchez hauria d’aparèixer ja en la primera llista de compareixences o més endavant, ha dit que s’haurà de negociar dins la comissió.

Una veu més forta a Madrid

D’altra banda, el diputat de Compromís Alberto Ibáñez (Iniciativa) ha assegurat que la coalició ha acordat un full de ruta compartit després d’una setmana de negociacions i ha demanat prudència en les converses amb Sumar per a avançar en els acords.

L’objectiu, ha dit, és “tenir una veu més forta a Madrid, poder aplicar totes les eines possibles i, sobretot, mantenir una relació bilateral amb el govern espanyol per complir l’agenda que els valencians van votar a les urnes”.

En ser preguntat si això és un ultimàtum a Sumar, s’ha mostrat convençut que totes les parts del grup plurinacional ho entendran i ho compartiran, i que al llarg d’aquesta setmana s’hi faran avenços.

Ibáñez ha defensat que Pedro Sánchez ha d’aclarir quines són les eines per a la reconstrucció, les inversions que s’han fet i, sobretot, les polítiques de futur per mitigar el canvi climàtic i evitar que una dana com la de l’any passat es torni a repetir.

Finalment, la diputada de Verds-Equo a les Corts, Paula Espinosa, ha reclamat d’encetar un “procés de reavaluació” de la relació entre Compromís i el grup de Sumar, i ha insistit en la necessitat que Sánchez comparegui a la comissió.

El vaixell humanitari Madleen, capturat de matinada per l’exèrcit israelià quan es dirigia cap a Gaza per trencar el blocatge marítim i intentar de lliurar-hi ajut humanitari, ha estat remolcat fins al port d’Asdod, al sud d’Israel.

The ‘Selfie Yacht’ docked at Ashdod Port a short while ago. The passengers are currently undergoing medical examinations to ensure they are in good health. pic.twitter.com/dGOhPxQnYI

— Israel Foreign Ministry (@IsraelMFA) June 9, 2025

La Flotilla de la Llibertat diu que fa hores que no sap res dels activistes del Madleen 

Segons que han informat el Comitè Internacional Trenquem el Blocatge de Gaza i l’organització Adalah –que s’encarrega de la defensa legal dels activistes–, el vaixell ja és a port. És previst que els dotze tripulants siguin traslladats a un centre de detenció a Ramle i, posteriorment, deportats.

El comitè ha denunciat que Israel “continua violant el dret internacional amb impunitat: desobeeix les ordres del Tribunal Internacional de Justícia, que l’obliguen a permetre l’accés humanitari a Gaza; menysprea les lleis que protegeixen la navegació civil, i menysprea les demandes de milions de persones de tot el món que reclamen el fi del blocatge i dels assassinats en massa.”

El Madleen, amb bandera britànica, va ser abordat cap a les tres de la matinada (hora local) per tropes israelianes a unes 120 milles nàutiques d’Alexandria, encara en aigües internacionals, i ben lluny de qualsevol frontera marítima. Segons mitjans israelians, l’abordatge va anar a càrrec de la unitat especial Shayetet 13, que va actuar –diuen– sense fer ús de la força, després d’haver ordenat reiteradament al vaixell que es desviés de rumb.

Entre els ocupants del vaixell hi ha la jove activista Greta Thunberg (Suècia), Suayb Ordu (Turquia), Thiago Ávila (Brasil), Sergio Toribio (estat espanyol), Marco van Rennes (Països Baixos), Yasemir Acar (Alemanya) i Baptiste Andre, Omar Faid, Pascal Maurieras, Reva Viard, Rima Hassan i Yanis M’hamdi (França).

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a incendiar el debat polític. Trump ha ordenat el desplegament de 700 marines a Los Àngeles i ha defensat el desplegament de la Guàrdia Nacional a Califòrnia per a reprimir les protestes contra les batudes per a fer deportar immigrants. A més, ha anat més enllà i ha donat suport a la detenció del governador demòcrata Gavin Newsom, que ha anunciat una demanda contra el govern federal perquè considera que aquest desplegament vulnera les competències de l’estat.

“Si no haguéssim enviat la Guàrdia Nacional, Los Angeles hauria estat totalment aniquilada”, ha dit a la seva xarxa social, Truth Social. Trump ha titllat de “incompetent” el governador, i l’ha insultat anomenant-lo Gavin Newscum (una barreja de Newsom i scum, ‘escòria’ en anglès), i també ha criticat contra la batllessa de la ciutat, Karen Bass.

A més, Trump ha fet costat al cap de fronteres, Tom Homan, que fa poc va insinuar que es podria detenir Newsom per haver-se oposat al desplegament. “Jo ho faria si fos en Tom. Crec que és fantàstic… Fa una feina tremenda”, ha dit el president, donant validesa a l’amenaça.

Trump ha acabat la seva intervenció recalcant que els aldarulls a Califòrnia no són pas protestes pacífiques, sinó actes de destrucció instigats per “insurrectes” que, segons ell, haurien de ser empresonats. “Sempre fem el que cal per mantenir segurs els nostres ciutadans. Junts, tornarem a fer gran Amèrica.”

Demanda contra l’administració federal

Newsom ha respost amb desafiament: “És un paio dur? Doncs que ho faci. Sap on trobar-me. Vine a buscar-me. Detén-me. M’és igual.” Ho ha dit en una entrevista a NBC, en què ha acusat Trump i Homan de practicar una política de fanfarroneria esgotadora: “A mi m’importa la meva comunitat.” De fet, el governador ha anunciat que presentarà una demanda contra l’administració federal en considerar que “no tenia autoritat” per ordenar el desplegament.

Newsom l’ha acusat d’haver “fabricat una crisi” per escampar la por i justificar una ingerència militar que vulnera la constitució i sobirania estatal. Segons el governador, l’ordre d’enviar tropes és un pas clar cap a l’autoritarisme que posa en perill els fonaments de l’estat de dret. Per això, ha exigit que tots els governadors, de qualsevol partit, rebutgin aquesta extralimitació.

Sobre el desplegament dels marines, Newsom ha dit que “els marines dels Estats Units han servit amb honor en múltiples guerres en defensa de la democràcia. Són herois i no haurien de ser desplegats en territori americà enfrontant-se als seus propis compatriotes per complir la fantasia trastornada d’un President dictatorial. Això és anti-americà.”

El debat sobre el desplegament dels marines

Des del punt de vista del sistema constitucional americà és molt difícil d’acceptar que el president dels Estats Units pugui federalitzar la Guàrdia Nacional (la part de l’exèrcit que depèn dels governadors) sense l’acord de cada estat i encara més que pugui ordenar a l’exèrcit federal, en aquest cas els marines, participar en la repressió d’una protesta dins el país.

La Llei Posse Comitatus de 1878 prohibeix generalment l’ús de les forces armades federals (incloent-hi els marines) per a tasques de policia domèstica als Estats Units. Aquesta llei va ser creada per evitar que el govern federal utilitzés l’exèrcit per controlar la població civil. Però hi ha excepcions importants, especialment la Llei d’Insurrecció, que permet al president desplegar forces militars domèsticament en situacions molt específiques, però sempre d’acord amb les autoritats locals.