Veïns del barri de Vallcarca de Barcelona han protestat aquest matí contra l’enderrocament d’un edifici al número 103-105 del carrer de la Mare de Déu del Coll. L’actuació, en què s’ha desplegat un ampli dispositiu de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra, ha començat amb l’arribada d’una excavadora custodiada per agents de tots dos cossos.

Segons que ha informat l’Ajuntament de Barcelona, fins avui hi vivien dues famílies, que han estat traslladades a habitatges municipals protegits assequibles a l’avinguda de Vallcarca.

Arriba una nova furgoneta d'antiavalots de la Guàrdia Urbana i més agents dels mossos. Quanta policia fa falta per enderrocar uns habitatges? Aquestes són les polítiques del @pscbarcelona: gent sense casa i solars buits pic.twitter.com/vUsZUzjzJ4

— Sindicat d'Habitatge de Vallcarca (@HabitatgeVKK) June 2, 2025

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El candidat de la dreta populista i antieuropea Karol Nawrocki ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials de Polònia amb un 50,89% dels vots. D’aquesta manera, ha superat per un marge molt estret el candidat de la Coalició Cívica, Rafał Trzaskowski, que governava fins ara.

Amb una participació molt alta, del 71,63%, i més de 21 milions de vots vàlids, la diferència entre tots dos candidats ha estat de tan sols 369.452 vots, segons les dades de la comissió electoral nacional, difoses per l’emissora pública Polskie Radio.

Tots dos s’havien declarat optimistes durant la jornada electoral, arran dels primers sondatges a peu d’urna. Trzaskowski havia proclamat la victòria a les xarxes socials i havia promès que no deixaria enrere els qui no l’havien votat. Nawrocki també havia reivindicat el triomf, dient que era necessari per a “salvar Polònia” i evitar “una mala gestió” del primer ministre Donald Tusk. Nawrocki té el suport del partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS).

Finalment, les eleccions, que Tusk considerava els més importants de la història de Polònia, s’han resolt per un estret marge a favor de Nawrocki, que rellevarà Andrzej Duda i mantindrà les friccions polítiques entre la presidència i el primer ministre.

Quan era petita, jugava a atribuir un color als mesos de l’any. Ara encara ho faig. Gener era blanc; febrer era groc; març, carabassa; abril, violeta. Desembre era negre. No hi sé trobar una explicació racional, perquè associï els colors als mesos sense cap criteri ni lògic ni científic. Excepte el mes de juny, que, per la seva manera de ser, no pot ser de cap altre color que blau. Això sí que és una veritat empírica que no discuteix ningú. Blau cel o blau turquesa, però mai blau elèctric. És un blau tou i acollidor que, fins i tot, amb el tacte pots identificar. Els vespres també són blaus, basta aclucar una mica els ulls i ataüllar l’horitzó, on el cel i la mar s’ajunten, però veure-hi sempre una retxeta de blau que és, és clar, blau marí.

El mes de juny també té una olor característica que és feta d’una barreja de coses sensacionals que només poden passar quan hi has caigut de quatre potes: l’olor del final de curs; de les festes de Sant Joan; l’olor dels llibres que tries per a llegir-los a l’estiu; l’olor dels capvespres que no s’acaben mai; de les coques amb sofrit; de les primeres nedades a la mar gran, que també és blava i és salada i té la textura d’una cançó de Ja t’ho Diré. “Tenim pedres entre ses ungles, ben pops i despullats, com a dues gotes d’aigua a ses cales del Pilar.”

El mes de juny és el millor mes de l’estiu i de l’any, perquè és el de les vespres i les vigílies d’allò que ha de venir, perquè tanc els ulls i pens en tots els mesos de juny que he viscut, i em semblen massa pocs, encara. Tants anys, i tan pocs junys! I és una llàstima i una pèrdua de temps que per arribar al juny hàgim de passar pel novembre o el febrer, tan antipàtics i poc sociables, que són.

El mes de juny és el mes de les banderetes de paper, de la música de corda, de la ferideta que et surt al dit petit quan et calces les avarques per primera vegada, dels melons, dels gelats de vainilla, dels avis jugant amb els néts, de voltar en bicicleta o d’arribar amb la vespa fins al far. És el mes de Sant Joan i de Sant Pere i penses en ton pare que també reia blau perquè s’atracaven les festes.

És tan blau i acollidor, el mes de juny, que sempre és massa curt i avar. Tu l’abraces fort, però arriba un dia que se’n va i et deixa amb un pam de nas i el somriure congelat perquè saps que a partir d’aquell moment, els dies s’encongiran. Per què no manlleva dies dels mesos més antipàtics i ens els regala plens de llum, de cireres i de bresques de mel? Dies plens de versos de Gumersind Riera i de Ponç Pons, de la tèquina a la vorera de la mar, i besades amb pipius, sempre molt salades, amb un sol abrusador, groc i redó com un quadre de Van Gogh.

El finat Bertran de Caralt era besnet del primer comte de Güell i era considerat en cercles econòmics i financers una de les més grans fortunes de l’estat espanyol. Havia ocupat càrrecs de gran importància: vice-president d’Aigües de Barcelona, membre del consell d’administració d’Agbar, president de Pirelli Espanya i vice-president de la cimentera Asland.

Asland va ser una de les empreses claus de Franco en la reconstrucció de l’estat espanyol després dels tres anys de guerra i destrucció. Una devastació a què havien contribuït els serveis d’espionatge de Bertran i Musitu amb els seus plànols d’objectius a bombardar a Barcelona i més ciutats catalanes que enviava a la comandància franquista de Burgos i Salamanca, i aquests, a les forces aèries italianes i franquistes amb seu a Mallorca.

Bertran i Musitu, orgullós i triomfant, l’any 1940, va escriure el llibre Experiencias de los servicios de información del nordeste de España (SIFNE) durante la guerra (Espasa Calpe). Entre més qüestions, es vanagloriava que “la tasca cartogràfica feta per part d’agents i confidents i pel personal especialitzat de l’Oficina Central va ser tan intensa, que, per fer-se una idea del volum, tan sols cal indicar que a la ciutat de Barcelona es van assenyalar dos-cents vint objectius”.

Retrat de Bertran i Musitu a la biblioteca (fotograma del documentari ‘Espies de Franco’).

L’aviació italiana i franquista guiada pels dibuixos cartogràfics del SIFNE va bombardar la ciutat durant vint-i-quatre mesos i va deixar mil vuit-cents edificis destruïts. Barcelona va ser una de les primeres grans ciutats europees bombardades per l’aire contra la població civil indefensa, una pràctica que després seria habitual i que, fins aleshores, solament s’havia aplicat en territoris colonials.

El balanç en víctimes humanes fou d’uns 1.000 morts, i més de 1.500 ferits, tan sols l’any 1938. A Catalunya, en tota la guerra, es calcula que hi hagué unes 4.736 víctimes mortals dels bombardaments italians, nazis i franquistes.

Després d’haver organitzat part de la destrucció, Bertran i Musitu va ser recompensat per Franco, en agraïment pels seus serveis d’espionatge, amb la presidència d’Asland, per tal d’organitzar i enriquir-se amb la reconstrucció. Com a totes les guerres, els empresaris de la destrucció bèl·lica, després, en la postguerra, s’enriqueixen amb la construcció.

Comunicat del servei d’informació de la policia militar al governador militar de les Illes Balears. Un cavaller cordial, elegant i gran conversador

Vaig conèixer el nét de Bertran i Musitu, José Felipe Bertran de Caralt, mentre investigava el SIFNE i els espies de Franco, entre els quals hi havia molts catalans. El resultat va ser el documentari Espies de Franco (2009), que vaig dirigir. A l’estat francès el van emetre en horari de màxima audiència. I va merèixer una bona crítica a Le Monde, que el qualificava de “documentari sorprenent”. TV3, que també hi havia posat diners, el va emetre un dilluns a la una de la matinada.

Gràcies a un bon contacte comú, el senyor Bertran de Caralt em va rebre al seu despatx d’advocat del passeig de Gràcia. A més del meu interès sobre l’espionatge franquista, també sentia curiositat i una certa admiració per conèixer l’home que s’havia negat a doblegar-se al xantatge del jutge Lluís Pascual Estivill.

En negar-s’hi, Bertran va haver de pagar una multa milionària i va estar un mes empresonat a la Model. Fou un dels testimonis de càrrec principals contra el jutge Pascual Estivill i l’advocat Joan Piqué Vidal, organitzadors d’una trama mafiosa d’extorsió a empresaris. Finalment, tots dos van ser condemnats i empresonats. Piqué Vidal, que va estar implicat en més afers delictius de corrupció, havia gaudit del beneplàcit i la confiança del règim pujolista, atès que havia estat l’advocat de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana el 1984.

Tan sols per això, i pels espies, m’agradava conèixer Bertran de Caralt. Em va rebre un home elegant, cordial, somrient i afable. D’ençà del primer moment ens vam caure bé. Anava de cara. Jo, també. Li vaig explicar el que feia i el que volia saber. Tot i que ell no havia tingut res a veure amb el SIFNE, va accedir a explicar-me allò que recordava (o volia recordar) del que li havia explicat el seu avi quan ell era jovenet. Durant la guerra ell tenia entre nou anys i dotze i va viure amb la seva família a Suïssa.

La Casa Bertran, al turó del Putxet de Barcelona. Els plànols per al bombardament de la Casa Bertran

Parlant, parlant, jo insistia a demanar-li si a la Casa Bertran del Putxet, on ell vivia, podia haver-hi, en un garatge o a les golfes, documents del seu avi sobre el SIFNE. Ell feia memòria, o ho feia veure, i em deia que no. La veritat és que jo no tenia gaires esperances. M’havien informat que quan Bertran i Musitu es va morir, l’any 1957, el seu despatx del passeig de Gràcia va ser escorcollat pels serveis de contraespionatge militar espanyol, que s’endugueren documentació delicada.

Finalment, va accedir molt amablement que anéssim a enregistrar a la casa familiar, que durant la guerra havia estat requisada pel POUM, primer, i després, per uns quants ministeris del govern de la República. Sempre he pensat que la peça clau que el va fer decidir a obrir-me les portes de la seva mansió va ser uns documents que, tot d’una, li vaig mostrar.

Va obrir uns ulls com unes taronges i començà a llegir:

“Burgos 5 de febrero de 1938, II Año Triunfal. Servicio de Información y Policia Militar (S.I.P.M.). Jefatura. Dirigido a Excelentísmo Sr. Gobernador Militar de Baleares, Palma de Mallorca.

La información que se recibe de Barcelona, acusa la existencia en el llamado Turó del Putchet [sic], –Parque Bertran– de las principales dependencias del Ministerio de la Defensa y residencia del ministro Indalecio Prieto. Todos los edificios estan situados en un montículo que se encuentra a al derecha de la calle Balmes, siendo perfectamente identificados por la aviación, por estar separados por un bosque de pinos y por jardines de palmeras.” [1]

—Carai! —em va dir, mirant-me amb un somriure d’agraïment—. I d’on ha tret això?

—D’Àvila, dels arxius militars.

—Ah, sí? I encara ho conserven?

—Sí, ja sap com és la burocràcia militar…

—I aquí hi ha els plànols de la casa, l’emplaçament al Putxet, els refugis antiaeris…

Emplaçament dels refugis antiaeris construïts pel govern de la República a la Casa Bertran (mapa: SIFNE).

—Són els documents que els serveis d’espionatge del seu avi van facilitar a l’aviació italiana perquè bombardessin casa seva, que era seu de ministeris del govern republicà.

—Sí, sí, conec molt bé la història perquè el meu avi ens l’explicava així. Però no havia vist mai els documents i els plànols. Ell deia que volia matar dos pardals d’un sol tret: sabia que aquella nit dormia a casa seva el ministre de la República Indalecio Prieto, i així, destruint casa seva, feia desaparèixer un enemic seu i de la seva causa i, al mateix temps, casa seva quedava “purificada” de l’ocupació roja. Però els aviadors italians van fallar i les bombes van malmetre les cases del voltant.

—Sí, hi va haver vuit morts, crec.

—Hi ha una veïna que sempre se’ns queixa. Però, és clar, era una guerra. Les coses eren així. Tinc entès que no eres bombes gaire potents, però.

—Home… Només l’any 1938 hi va haver més de mil morts i mil cinc-cents ferits.

—Sí, era una guerra de filosofies, però a vida o mort. Tots creien que era una croada. I en una guerra també pot ser que et caigui una pedra al cap i et mati… —I es tornà a concentrar il·lusionat en els documents.

—Quina troballa! Vostè també és una mica espia. —Em digué amb ulls vius i suspicaços.

Vam riure. I ell va prosseguir la lectura:

“La casa principal, habitación y oficinas de Prieto, propiedad de Bertran y Musitu –assentí amb el cap– se puede distinguir perfectamente desde el mar. A tal efecto se incluye la foto en la que se podrá ver el indicado edificio así como sus alrededores…” [2]

Regirà tots els papers…

Casa Bertran, 1938 (plànol: SIFNE).

—I la fotografia, no la té?

—No, es deu haver perdut. Potser els pilots italians…

—Llàstima! Esperi, esperi, que continuo.

“Debe advertirse que la casa principal a que se hace referencia en el croquis y que se señala por una doble linea en tinta negra, tiene en su parte posterior a la ciudad de Barcelona, y a unos cuarenta metros, una cueva o túnel utilizable como refugio, al final de la cual hay entre las rocas, una plazuela que a su vez se comunica con el túnel y nuevos refugios en el bosque de la propiedad” [3]

—Exactament és així, ja l’hi ensenyaré quan vingui a casa.

“El bombardeo del indicado emplazamiento, que se señala con una cruz, podría ser de gran resultado, pues en el mismo se cobijan los Jefes de E.M. del Ejército rojo y los técnicos rusos” [4]

Emplaçament de la Casa Bertran al turó del Putxet (imatge: SIFNE). Les ampolles de Bordeu de Von Ribbentrop

Uns quants dies després, Bertran de Caralt ens obria les portes de la mansió i els jardins del Putxet a mi, el càmera Joan López-Lloret i el nostre equip de filmació. Tot van ser facilitats per a filmar interiors i exteriors. El palauet és una meravella. El va projectar el 1895 l’arquitecte Elies Rogent i va ser enjardinat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

—El meu avi havia muntat a Barcelona el sometent a l’època de l’anarquisme, quan hi havia un assassinat pràcticament cada dia. I els deixaven anar. Per contra, el sometent blocava els carrers i els pescava. Després també els deixaven anar, com ara. Igual. El sometent era una organització molt gran. Bertran i Musitu era el cap que manava. Tenia dos generals a les seves ordres. Passat un temps, el Sindicat Únic el va perseguir i es va haver d’exiliar als EUA. —Explicava, mentre ens mostrava sales i més sales, quadres, mobles i més obres d’art, el despatx i la biblioteca.

—Amb alguns dels qui eren a les seves ordres al sometent, el meu avi va muntar els serveis d’espionatge durant la guerra… Jo m’he trobat amb molta gent a la vida que m’han dit que hi van col·laborar. Per exemple, el periodista Carlos Sentís va ser-hi molt de temps. M’ho va comentar un dia. I s’ho va passar bé! El divertia tot allò! Era un home molt inquiet.

Mapa del front de l’Ebre amb totes les unitats militars republicanes identificades (imatge: SIFNE).

Diuen que durant un temps la mansió també va ser residència del president del govern espanyol, Juan Negrín, i que s’hi van fer les darreres reunions del consell de ministres del govern de la República espanyola. En obrir els balcons de la biblioteca, les vistes del jardí i el bosc són magnífiques:

—Miri, veu, aquí hi ha diverses cases. Aquella era la dels Vidal-Quadras. L’altra, la dels Gómez Acebo. La d’allà, la de la germana de Bertran i Musitu. On es va instal·lar el Ministeri de Defensa. Els republicans hi va fer un ascensor per baixar al refugi antiaeri, que hi ha a sota, en aquelles grans roques. Anem-hi, que els ho ensenyo.

Vam baixar la sumptuosa i encatifada escala, presidida per retrats a l’oli de membres de la família reial espanyola. Els Bertran eren una important família monàrquica de tota la vida. Mentre travessàvem el jardí a pas lleuger, el nostre amfitrió va tenir temps d’explicar-nos que aquella enorme olivera centenària l’havia feta portar ell de Menorca, perquè allà perillava per unes obres.

—Devia ser una odissea!

—Efectivament, vostè ho ha dit. Ho vam fer amb una grua, un vaixell, i imagini’s pujar-la Balmes amunt…

Vam arribar a la porta d’una gruta, tancada amb reixa de ferro que un treballador, després de provar unes quantes claus, va obrir. Hi havia poca llum, però vam poder entrar-hi i recórrer tots els espais.

—Aquí hi havia dues habitacions, cadascuna amb quatre llits, per si hi havien de dormir, però jo ho he convertit tot en el meu celler. Fins i tot hi he posat aquella taula rústica i unes grans bótes de vi per fer una mica de xou. Miri, vingui, no es veu gaire, i ara no tinc les claus d’aquesta reixa, però en aquell prestatge del fons, hi ha dues ampolles d’uns esplèndids vins de Bordeus. Un regal que Von Ribbentrop havia fet a Serrano Suñer, i, aquest, a Bertran i Musitu.

Val a dir que el SIFNE col·laborava amb l’Abwehr nazi i l’OVRA mussoliniana.

Estany de la Casa Bertran. George Orwell i Carles Fontserè

Cap a migdia, mentre continuava conversant amb José Felipe Bertran de Caralt al luxós vestíbul neoclàssic, recordava que en els temps que la casa va ser requisada pel POUM, hi havia passat uns quants mesos Eric Blair, George Orwell, per recuperar-se d’unes ferides que havia sofert al front de l’Ebre.

Més endavant, quan hi havia el Ministeri de Defensa d’Indalecio Prieto, també s’hi va instal·lar l’oficina de Defensa Contra Aeronaus (DCA). Un dels soldats que hi va treballar va ser l’artista Carles Fontserè, quan va tornar de baixa del front, on havia estat amb les Brigades Internacionals. Fontserè l’any 1938 treballava per la DCA i pel Comissariat de Propaganda de Jaume Miravitlles fent il·lustracions i cartells.

Quan els sollevats eren a punt d’entrar a Barcelona, ell va ser dels darrers a pujar a un camió que anava cap a la frontera a la torre dels Bertran i Musitu. Al palauet, ja no hi restava ningú. Fontserè em va explicar que per acomiadar-se de la casa, no va poder resistir de fer una pintada al luxós vestíbul, on ara jo xerrava amb el nét del fundador del SIFNE.

Mentre l’escoltava, la mirada se’m perdia per les parets intentant endevinar on havia fet la pintada el meu amic. En grans lletres i en castellà, hi va escriure: “Feixistes! Fills de puta!” La restauració, el franquisme i la transició l’havien sepultada per sempre més, però se’n podia conservar la memòria. Inesborrable.

Evidentment, no ho vaig comentar al senyor José Felipe Bertran de Caralt. Hauria estat de mal gust. Nosaltres també som uns cavallers educats.

1. “Burgos, 5 de febrer de 1938, II Any Triomfal. Servei d’Informació i Policia Militar (SIPM). Comandament. Dirigit a l’Excel·lentíssim Sr. Governador Militar de les Balears, Palma de Mallorca.

La informació que es rep de Barcelona acusa l’existència en l’anomenat turó del Putchet [sic] –Parc Bertran– de les dependències principals del Ministeri de la Defensa i residència del ministre Indalecio Prieto. Tots els edificis són situats en un turó que es troba a la dreta del carrer de Balmes, i han estat perfectament identificats per l’aviació perquè estan separats per un bosc de pins i per jardins de palmeres.”

2. “La casa principal, habitació i oficines de Prieto, propietat de Bertran i Musitu es pot distingir perfectament des de la mar. Amb tal fi s’inclou la fotografia en què es podrà veure l’edifici indicat com també el seu voltant…”

3. “S’ha d’advertir que la casa principal a què fa referència el croquis i que s’assenyala amb una doble línia en tita negra té a la part posterior la ciutat de Barcelona i, a uns quaranta metres, una cova o túnel usable com a refugi, al final de la qual hi ha, entre les roques, una placeta que comunica amb el túnel i més refugis al bosc de la propietat.”

4. “El bombardament de l’emplaçament indicat, que s’assenyala amb una creu, podria tenir un gran resultat, atès que s’hi allotgen els caps d’EM de l’Exèrcit Roig i els tècnics russos.”

Ens trobem amb Anna Moliner (Badalona, Barcelonès, 1984) a l’Espai Texas de Barcelona una tarda entre setmana. Aquests dies hi presenta Kramig, amb Biel Duran, una comèdia romàntica de Marta Buchaca que fa petar de riure. Aquesta temporada també l’hem poguda veure al Teatre Lliure amb Fantàstic Ramon, l’obra de Clàudia Cedó que reflexiona sobre la mirada de la societat cap a les persones amb diversitat funcional, però feia temps que no la gaudíem tant al teatre perquè darrerament ha estat ocupada treballant en projectes audiovisuals, un dels seus somnis d’ençà que era petita.

Moliner és una de les actrius més versàtils del país: tant és capaç de protagonitzar un musical com una comèdia romàntica o un drama, i tant és capaç de fer-ho davant una càmera com dalt d’un escenari. Aquest talent li ha permès de treballar sempre i construir, projecte a projecte, una carrera sòlida i consistent. Fa més de vint anys que Moliner és actriu, i per això es fa inevitable acabar fent una entrevista sobre la seva trajectòria més que no pas sobre una obra concreta. Amb una generositat i simpatia desbordant, ens rep a l’escenari de la sala, on al cap de dues hores encarnarà el personatge de la Laia.

—Aquesta temporada ha estat molt teatral comparada amb les darreres, en què heu treballat més en l’audiovisual. Com heu viscut aquesta mena de retorn al teatre?
—Totalment! És fortíssim perquè ja fa vint-i-un anys que sóc actriu i, és clar, si miro enrere, veig que he fet molt de teatre. El teatre és la meva base, però l’audiovisual també m’agrada molt i feia temps que tenia ganes de fer-ne més. És difícil de combinar-ho tot, però he tingut el privilegi de poder-ho fer aquests darrers anys i vull que així continuï. Ara: m’agrada molt fer teatre per la connexió real amb el públic i, com a actriu, és on em sento més lliure i on puc experimentar més. Aquests darrers mesos han estat una autèntica bogeria: entre Fantàstic Ramon, Kramig, i una pel·lícula que he rodat sobre el cas del Balandrau… Ara ja torno a la vida normal, però ha estat molt intens, perquè aquesta és l’altra: pots estar uns mesos amb molta tranquil·litat i que, de cop, et coincideixin tots els projectes.

—El teatre és més sacrificat que l’audiovisual?
—I tant, perquè tens un compromís diari amb el públic. Cada funció ha de ser nova i t’has de cuidar molt per donar el millor de tu. De rodatges, també n’hi ha de molt durs, eh? Però el directe del teatre requereix estar entrenat físicament i emocionalment. Quan era jove ho patia molt, però l’experiència t’ajuda a confiar. Amb els anys, et relaxes una mica més, en el sentit de dir: “Escolta, fins ara me n’he sortit, he estat capaç de fer-ho, doncs aquesta vegada, també.” Sempre dic que aquest ofici és una filosofia de vida, perquè ser actriu m’acompanya en tot el que faig.

—Com heu aconseguit aquest equilibri entre la feina audiovisual i la teatral?
—És la meva lluita d’ençà que vaig començar. M’he barallat molt amb mi mateixa per això i he intentat no quedar-me quieta enlloc: fer coses diferents i créixer i aprendre com a actriu en cada projecte. M’he arriscat a fer coses que no sabia fer. Per exemple, vaig començar a treballar en musicals perquè cantava i perquè era la manera de treballar com a actriu: vaig fer un càsting, em van agafar i, de cop, ja era actriu professional, però em vaig adonar que només era actriu de musicals. De seguida vaig ser conscient que no em podia quedar allà. Volia fer teatre de text, però com que vaig estudiar comunicació audiovisual i no vaig anar a l’Institut del Teatre, no trobava la manera d’entrar-hi. El 2009, després de fer uns quants musicals amb Dagoll Dagom, vaig veure un anunci al diari d’un càsting per a T6, un projecte que es feia a la Sala Tallers del TNC en què buscaven una companyia estable per a fer moltes funcions. M’hi vaig presentar, vaig fer les proves i em van agafar. A partir d’aquí, cada cop que he volgut fer una cosa nova, m’he hagut d’arriscar. No et pots acomodar. I, amb l’audiovisual, em va passar igual.

—Per fer-ho has de tenir l’autoestima a lloc. Confiar prou en tu mateix per a saber que pots demostrar molt més del que fas…
—És tot un exercici que he anat aprenent amb els anys. Ha d’haver-hi una cosa dins teu de dir: “He nascut per a fer això i sé que puc fer-ho.” Evidentment, també t’equivoques, però aquesta també és la gràcia! Necessito tenir la sensació que, amb cada feina que faig, avanço una mica. És un camí molt lent i a vegades frustrant, perquè a tots ens agradaria tenir molt de reconeixement, però per mi l’èxit també és poder anar fent pas a pas.

“Per mi l’èxit és poder anar fent pas a pas”

—No haver passat per l’Institut del Teatre us ha fet sentit petita o impostora en algun moment?
—Sí. Després de tants anys, en fa cinc que vaig dir-me: “S’ha acabat”, però la síndrome de la impostora m’ha durat molts anys. Mira, tenia un professor d’interpretació que deia que es tarda vint anys a ser actor. Al principi pensava que exagerava, però ara ho he entès. Qualsevol professió artística requereix una trajectòria vital per a poder explicar les històries des de la teva essència. Això no vol dir que a vint anys no puguis explicar certes coses, però ara puc abordar uns personatges molt més interessants que no pas abans, perquè puc aprofundir en una experiència que abans no tenia.

—Fa vint-i-un anys que sou actriu i no heu parat mai de treballar. Quina valoració en feu, d’aquestes dues dècades?
—Sempre he valorat molt el fet de començar tan jove per això que et comentava que la millor manera d’aprendre és treballant. Em sento molt afortunada d’haver treballat amb gent tan potent i amb tants anys de professió. L’any passat, quan va fer els vint anys exactes, em vaig emocionar molt. Mira, no m’agrada parlar de Mar i cel perquè va ser el primer que vaig fer i hi ha gent que, després de tants anys i havent treballat tota la vida, encara em pregunta per això, però la qüestió és que per l’estrena de l’actual Mar i cel ens van convidar a tots els que n’havíem format part. Reviure-ho va ser molt emocionant. De cop, vaig veure l’Anna de vint anys i vaig pensar: “Ho veus? Ja ho sabies fer!” Si miro enrere m’adono que he complert un somni rere l’altre, però tinc la sensació que encara sóc a la casella de sortida.

—En quin sentit?
—Que encara tinc molts somnis per complir i tinc moltes ganes de fer moltes coses. Sobretot, he après a gaudir moltíssim de l’ofici. Ara estic preparada per al que vingui.

“La síndrome de la impostora m’ha durat molts anys”

—Ara sou en un punt en què segurament molta gent desitja treballar amb vós. Com viviu això de ser referent per a algú? I l’exposició mediàtica?
—És que, en el meu cas, mai he fet una cosa de molt d’èxit que fa que em conegui tothom, sinó que el públic teatral em coneix pel que he fet al teatre, el de Madrid per les sèries, el de TV3 per les sèries que he fet a TV3… Tinc públics diferents i cap és prou gran perquè m’afecti en res. També és veritat que he après a relaxar-me. Quan ets jove tens allò de voler arribar a tothom, però la fama també s’ha de saber gestionar. A mi m’agrada anar construint una carrera sòlida, tranquil·la i sense parar. El que és molt difícil és gestionar els alts i baixos. Mira, fa un parell d’anys era al Festival de Sant Sebastià presentant La ternura, el primer film que vaig fer. Havia de ser una superpel·lícula i, en canvi, va ser un fracàs en taquilla. Amb això vull dir que un dia era a la catifa vermella amb tot el glamur del festival –que ho reconec, era el meu somni–, però després no va funcionar. En el fons, dins meu sí que hi havia aquella cosa de dir: “Ostres, potser aquest és el projecte que et canviarà la vida i, a partir d’ara, et plouran les ofertes”, i mira…

—Encara l’espereu, aquest gran esclat?
—Potser fa uns quants anys sí, però ara ja no… He treballat amb gent molt famosa i he vist que les seves vides… Déu n’hi do! Amb la primera sèrie que vaig fer a Madrid, Tiempos de guerra, estava envoltada de gent molt famosa que de cop volien ser amics meus, anava a festes… Et penses que et canviarà la vida i, en canvi, quan s’acaba la sèrie, la vida continua. No t’enganyaré: allà em vaig fotre una patacada, però vaig aprendre tant…

—L’altre dia entrevistava Joan Carreras i va dir-me que, per culpa de l’ofici, no podia gaudir del teatre com a espectador. A vós també us passa? És una cosa generalitzada?
—Sí, perquè quan et dediques a això costa molt deixar-te anar mentalment i gaudir del que tens al davant. És inevitable imaginar-te fent el que veus, patir si no t’agrada o si no és el que t’esperaves… Però també és veritat que d’un temps ençà valoro molt cada projecte. Tenim un circuit meravellós, però tirar endavant qualsevol cosa és un sacrifici, un miracle. Per això vull aprofitar per dir que ens hem de valorar molt més. És molt fàcil criticar, però el talent que tenim s’ha de cuidar. Aquí som molt pocs, i, així i tot, és difícil que ens alegrem quan a algú li va bé i, si no va bé, costa fer-nos costat. Som quatre, els privilegiats que treballem. Tinc molts companys que no tenen aquesta sort i que han de tenir unes altres feines, i trobo a faltar que ens donem suport dins el gremi. I, a més, arrisquem molt poc: si aquest fa musicals, doncs que es quedi fent musicals; si aquest fa comèdia, que es quedi fent comèdia; si aquest és un actor de drama, és important… Què vol dir, això? Fer comèdia també és molt difícil! Ens hauríem de barrejar més!

Joan Carreras: “L’època dels ‘divos’ s’ha acabat”

—Aquesta temporada ha coincidit que les dues obres en què heu treballat parlaven, entre moltes més qüestions, de maternitat. Quina relació hi teniu, amb la maternitat?
—M’ha agradat molt explorar-lo amb aquests personatges, però m’he adonat que el tema de la maternitat no és ben integrada dins la societat. Nosaltres hem tingut la sort de poder estudiar el que hem volgut, de triar què volíem fer… Però costa molt d’encaixar-hi la maternitat i de combinar-la amb la carrera professional. Per exemple jo, que continuo tenint projectes, mai veig el moment i, és clar, introduir una altra persona a la teva vida que has de cuidar és tan sacrificat… Ho trobo molt complicat, de veritat. Però, bé, m’ha encantat explorar-ho amb aquests personatges.

“La maternitat no és ben integrada dins la societat”

—És clar, és que en certa manera ha pogut ser un una petita prova… Això, la gent que no som actors, ens ho trobem de cop!
—[Riu.] És molt divertit, perquè experimentes coses com a actriu, però alhora aprens coses de tu mateixa que no sabies… És una feina que et permet viure unes altres vides, i això et dóna pistes del que pots sentir i el que no.

—Us fa por que a partir d’ara us encasellin en aquesta mena de personatges?
—Gens, perquè no m’havia passat mai. De fet, que m’hagin arribat aquests papers vol dir que ja em veuen amb certa maduresa, i això està bé, perquè reconec que sempre he tingut un físic i una veu que tendeixen a fer-me més jove… Veig que ara ja no, i em sembla perfecte, perquè el que vols és fer els personatges que toquen en cada moment. En el cas de Fantàstic Ramon, vaig gaudir moltíssim, perquè era una mare amb un coratge increïble. Per afrontar un personatge així has de tenir aquesta maduresa, si no, no ho pots fer. A més, també em sembla bonic perquè abans els personatges de mares eren més secundaris i ara ja no. Amb Kramig, per exemple, poder transmetre la fortalesa del personatge de la mare em sembla molt bonic. Tant de bo en vinguin molts més.

—Amb Fantàstic Ramon era la primera vegada que treballàveu amb actors amb diversitat funcional. De quina manera va nodrir-vos com a actriu una experiència com aquesta?
—Aquesta obra ha anat molt més enllà del teatre. Amb les obres sempre aprens coses, però en aquest cas va ser una altra història. Segurament són els millors companys que he tingut en tots aquests anys de trajectòria, perquè malgrat les dificultats emocionals i motrius, et porten a un lloc on no hi ha diferències de cap mena i a gaudir de la professió sense excuses. He treballat amb gent molt important i amb egos molt difícils de gestionar i aquí, en canvi, no hi havia egos, hi havia humanitat; persones que sortien a l’escenari amb tota la humilitat del món.

Clàudia Cedó reflexiona sobre la mirada de la societat cap a les persones amb diversitat funcional a ‘Fantàstic Ramon’

—També m’agradaria parlar de You say Tomato, una obra de teatre que fa gairebé deu anys que feu i que ha rodat per tot el món… En un món tan efímer com el teatre, deu ser un plaer poder fer projectes tan llargs.
—Absolutament, és molt especial. Crec que el que ha fet que estiguem tants anys fent-la és que en Joan Negrié i jo ens hem fet molt amics. És una obra que fa deu anys que fem, però que ara encara té sentit, perquè parlem de la crisi dels quaranta, del pas del temps… En Joan i jo ens hem fet tant amb els personatges que molta gent ens demana si som parella! És una obra que agrada a tothom fins al punt que farem una segona part la temporada que ve. Deu anys després, aquests personatges es retrobaran.

—Parlant de projectes futurs… Us tornarem a veure a la segona temporada d’Això no és Suècia, també?
—Si tot va bé, sí! Me’n moro de ganes. Ha estat una sèrie que ens ha donat moltes alegries. Que vulguin comptar amb mi em fa molt feliç. Encara no sé res del guió, però es gravarà la primavera de l’any que ve. Que hi hagi segona temporada és una molt bona notícia. S’ha d’apostar pels projectes d’aquí, perquè és important poder explicar les nostres pròpies històries.

—I per acabar: com viviu les germanes Moliner ser cares conegudes? Us confonen? [Núria Moliner presenta el programa Entre quatre parets a 3Cat, un dels més vists de la plataforma.]
—Sí, i ens fa pixar de riure! Quan ella era més joveneta li demanaven si era actriu, però ara s’ha girat la truita! A vegades fem broma i dic: “Tants anys de carrera per ara ser la germana de la Núria!” [riu]. Estic molt orgullosa d’ella. La Núria em va dir una cosa molt bonica, l’altre dia: “Tenir-te de germana gran i veure que feies això m’ha servit per a veure que era possible fer coses ben parides.” He estat un referent per a ella, però ella també ho ha estat per a mi, perquè que amb trenta-pocs anys hagi creat la seva pròpia productora, hagi tirat endavant el seu projecte amb el seu segell… Ostres, a mi això m’obre tot un món, saps? És molt bonic que totes dues ens puguem retroalimentar. Totes dues hem trobat una manera de comunicar, i ara tenim moltes ganes de fer alguna cosa plegades. Totes dues hem pogut fer el nostre camí, però ara crec que estem en un bon moment per a fer alguna cosa plegades.

Núria Moliner: “Som l’única espècie que construïm entorns sense pensar en les nostres cries”

 

El temps s’esgota. Un dels compromisos clau de l’acord pel qual ERC va investir Salvador Illa s’haurà d’assumir abans no s’acabi aquest mes: la formalització del finançament singular en la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals estat espanyol-Generalitat. En teoria, la comissió ha d’emprendre les passes necessàries perquè l’any vinent l’Agència Tributària de Catalunya recapti i gestioni l’IRPF, el compromís més concret que van contraure tots dos partits en l’acord. El govern i els republicans també han d’aprofundir en els detalls que no eren en el document que van subscriure i que són essencials en la definició del model, més enllà del marc general que van dibuixar com a objectiu final i que no tenia un calendari definit: que la Generalitat ha de gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar tots els imposts cobrats a Catalunya i augmentar substancialment la capacitat normativa amb coordinació amb l’estat espanyol i la Unió Europea. Fa mesos que el govern va formar un grup d’experts per dissenyar el model, però no ha aclarit si els resultats d’aquests treballs s’incorporarien en l’acord que havia de prendre la comissió Mixta d’Afers Econòmics o Fiscals aquest mes de juny o si, senzillament, aquest ens bilateral subscriurà fil per randa pacte d’investidura mateix, sense anar més enllà.

El debat del finançament incomoda els socialistes perquè a la pràctica implica d’obrir definitivament un altre front de confrontació directe amb el PP. Pedro Sánchez no ha aconseguit de vèncer encara les reticències dels populars. La lògica de l’interès propi no ha funcionat. Els territoris governats pels populars s’han tancat en banda encara que vagi en contra de les seves necessitats. El sistema actual perjudica especialment el País Valencià i les Illes. Però els populars s’han mogut, fins ara, com un bloc monolític. El govern espanyol no ha volgut obrir la caixa dels trons al Consell de Política Fiscal i Financera, l’òrgan multilateral que l’hauria d’abordar.

El president de la Generalitat tampoc no ha estat rebut amb els braços oberts en la ronda de visites a territoris de l’estat espanyol amb què pretenia desfer les reticències de presidents de comunitats autònomes. Tan sols s’ha reunit amb un president popular, el d’Aragó, Jorge Azcón, i a porta tancada. S’hi va reunir en unes condicions molt diferents de la cordialitat que va precedir les primeres reunions amb la presidenta navarresa, María Chivite, i el president de les Illes Canàries, Fernando Clavijo.

I això que el PSC i el PSOE s’han esforçat per aclarir que el finançament singular no era el concert basc ni el conveni navarrès. Han insistit que era un model exportable a uns altres territoris, que mantindria l’aportació a la solidaritat de Catalunya i pretendria que es respectés –ara sí– el principi d’ordinalitat. És a dir, que es volia integrar en el sistema de règim comú i no establir una excepció catalana. La darrera a afirmar-ho va ser la consellera d’Economia, Alícia Romero, dijous a Madrid. Romero va parlar d’un finançament “singular generalitzable” al qual es poguessin afegir les comunitats que ho volguessin. “La nostra voluntat no és que millori només Catalunya, sinó que millorem tots, totes les comunitats, i que millori Espanya”, va dir. La consellera recordava que, al capdavall, Catalunya ha encapçalat tradicionalment la renovació del sistema de finançament. El del 2009 és l’exemple més pròxim: es va negociar pels dos governs durant dos anys i després va ser adoptat per tots els territoris. El model s’havia d’actualitzar el 2014 i fa més de deu anys que és caducat.

Precisament per no atiar la disputa permanent entre el PSOE i el PP, el govern va intentar que la conferència de presidents que es reunirà divendres al Palau de Pedralbes de Barcelona no inclogués el sistema de finançament en l’ordre del dia. La Generalitat volia que s’hi abordés l’habitatge i l’educació. La tensió era tan alta que, dimecres, els consellers territorials designats no van aconseguir de pactar un ordre del dia acordat per a la reunió, malgrat que el govern català ja havia assumit que no podria esquivar la carpeta del finançament. Ningú no en vol parlar amb profunditat. Tampoc el PP en demana cap concreció: vol posar-lo sobre la taula com un argument més de confrontació política amb el rival. Alberto Núñez Feijóo està decidit a no concedir cap treva a Sánchez. Ha organitzat en contra seva una nova manifestació diumenge vinent. Aquesta vegada, per protestar per la corrupció que atribueix als socialistes.

Tanmateix, ERC necessita que hi hagi avenços en el finançament, que es concretin acords. Fer possible la recaptació de l’IRPF l’any vinent i donar sentit polític a la investidura d’Illa. Les seves bases van prendre la decisió amb el partit dividit i Esquerra va viure després un congrés molt dur internament. El PSC els necessitarà per a intentar de tirar endavant el pressupost de l’any vinent i els d’Oriol Junqueras necessiten exhibir avenços per fer-se valer. El del finançament n’és un, però no l’únic. Un altre de molt important és la condonació del deute del FLA pactada amb el PSOE, però la llei que l’ha de consagrar encara no ha sortit del consell de ministres espanyol. Entretant, l’Agència Tributària Catalunya no té els recursos humans i tecnològics necessaris per a exercir les competències promeses i els anuncis de creació de noves places arriben amb comptagotes.

ERC en va esgarrapar un en la negociació amb el govern català per a l’aprovació del tercer suplement de crèdit. El consell executiu ja va aprovar de crear 160 places noves que s’afegien a les 40 anunciades prèviament: 200, en total, abans del 30 de juny, tal com volia Esquerra. El 31 de juliol preveuen d’enllestir el pla director per al creixement de l’agència. El govern preveu que l’ATC assumeixi l’any vinent la recaptació de l’IRPF de manera progressiva, a mesura que l’agència tingui la capacitat normativa i l’estructura necessària per a fer-ho. Per això ha de pactar abans amb el govern espanyol el calendari i els canvis normatius necessaris. Ara per ara, el govern d’Illa dosifica la comunicació pública sobre les concrecions imprescindibles del finançament singular. No avança supòsits i es prepara per travessar el llindar del primer semestre de l’any sense que l’entesa amb ERC se’n ressenti.

La guerra contra la droga del govern de Rodrigo Duterte va submergir les Filipines en una espiral de violència que ha deixat desenes de milers de morts. Malgrat les traves i riscs, la periodista Patricia Evangelista en va fer seguiment i en va documentar els estralls per al mitjà Rapler (fundat per la premi Nobel Maria Ressa).

Aquesta primavera, Evangelista és a Barcelona com a quarta convidada del programa Resident del CCCB, on ens rep. Amb ella parlem del seu llibre Algú els ha de matar, editat per Comanegra. En les seves pàgines, fa una radiografia extensa, crua i honesta de la guerra, la impunitat i el drama de les víctimes.

“La història de la guerra contra les drogues per mi sempre seran les víctimes. Les persones que es van quedar enrere, les que es van perdre”, explica.

—Què porta tot un país a comprar un model de violència sistemàtica i institucionalitzada?
—No és una cosa exòtica i exclusiva de les Filipines. Per tot el món, si tens un dirigent carismàtic que t’ofereix una història, una narrativa, que la gent vol sentir… Aquesta persona aconsegueix suport popular. A les Filipines, Rodrigo Duterte va explicar una història. Va agafar cada por i cada greuge alimentats per dècades de pobresa i expectatives fallides i va posar un nom a l’enemic. El va anomenar “la xacra de les drogues il·legals”. Però ho pots canviar per qualsevol altra cosa. En compte de les drogues poden ser els immigrants, els activistes, els comunistes… Pots convertir a qualsevol en un enemic. En el cas de les Filipines, van ser les drogues.

—Al llibre, escriviu que vau néixer amb el retorn de la democràcia a les Filipines i que ara en documenteu la mort.
—Crec que volia dir que la democràcia, tal com l’entenc jo, no era precisament el que passava al meu país. No crec que una democràcia hagi de suprimir la premsa lliure, ni tampoc que el cap de l’estat promogui a l’engròs la mort dels seus ciutadans. La democràcia amb la qual m’imaginava que havia crescut no era aquesta.

—Us esperàveu que Rodrigo Duterte fos extradit a l’Haia per crims contra la humanitat?
—En cap cas.

—Per què?
—Per la situació de les Filipines i el que vam viure durant els sis anys de la seva presidència. Era mort rere mort i amb una impunitat enorme. La possibilitat que Duterte hagués de retre comptes em semblava molt improbable. Per mi va ser una sorpresa, l’extradició. Dono suport a qualsevol situació que serveixi per a retre compte.

—I, malgrat això, fa poc ha estat elegit batlle de Davao, on va començar a fer carrera política.
—Una persona que no ha estat condemnada per un tribunal local és lliure de presentar-se a les eleccions. Duterte conserva els seus drets com a ciutadà. No té cap condemna i s’hi podia presentar. No és cap sorpresa que hagi guanyat la batllia de Davao perquè és el seu bastió polític. Sempre ho ha estat. Que sigui jutjat per crims contra la humanitat no vol dir que el suport local hagi desaparegut. Hi és i és molt fort.

—L’extradició de Duterte ha rebut l’aval del president Ferdinand Marcos [fill del dictador] després d’haver trencat políticament amb la vice-presidenta, Sara Duterte [filla de l’ex-president]. Com acabarà aquest embolic?
—No ho sé. La política és capritxosa a les Filipines. Ja veurem què passarà.

—Aquest estiu és probable que la vice-presidenta Duterte sigui sotmesa a un judici polític. Si és inhabilitada, i amb el pare a l’Haia, qui agafarà les regnes del dutertisme per a les presidencials del 2028?
—És difícil de dir. Hi ha molts dutertistes que ocupen càrrecs a les Filipines. Un dels fills, Paolo Duterte, és congressista i, un altre, Sebastian Duterte, és vice-batlle de Davao. Vés a saber, potser Sara Duterte es pot presentar a les eleccions presidencials [encapçala tots els sondatges]. L’antic cap de la policia, Ronald dela Rosa, ara és senador. No sabem realment què passarà. La política és capritxosa.

—S’aclarirà mai quanta gent ha mort en la guerra contra les drogues?
—El nombre total de morts en la guerra contra la droga és incert. El govern admet que n’hi va haver almenys sis mil en “operacions policials legítimes”. La justificació és que totes aquestes persones es van resistir a ser detingudes, van lluitar contra la policia per evitar la detenció, de manera que els policies les van matar legítimament, en defensa pròpia. Ara, els grups de drets humans estimen que els morts són uns trenta mil. Això inclou els morts en mans de la policia i els assassinats per sicaris anònims i per vigilantes [grups parapolicíacs]. Difícilment sabrem mai la dada exacta.

—Els assassinats continuen?
—Sí. No s’han acabat. Ara no tenim un cap d’estat rere un faristol fent crides constants a matar-los a tots, però moren igualment.

—Hi ha el mateix nombre d’assassinats?
—Realment no ho sabem perquè no hi ha hagut mai una xifra final. És impossible fer comparacions, però la Universitat de les Filipines ha estimat que durant el mandat de Ferdinand Marcos han mort nou-centes persones. Que Duterte no sigui president no vol dir que s’hagi acabat la impunitat. Vam viure durant sis anys amb un president que deia que s’havien de matar els drogoaddictes i molt poca gent que va cometre assassinats ha estat jutjada. Això forma part d’un trauma generacional que haurem de pagar durant anys. No s’acaba de cop i volta. Sobretot si el govern no ho fa de manera explícita.

—Què us va moure a escriure el llibre Algú els ha de matar?
—La història de la guerra contra les drogues per mi sempre seran les víctimes. Les persones que es van quedar enrere i les persones que es van perdre. No vaig dubtar mai que havia d’escriure aquest llibre perquè durant la guerra cobria històries individuals i em volia assegurar que investigaria cada història. Va arribar un moment que no era necessari demanar qui era assassinat, sinó per què es cometia aquesta matança i per què es permetia.

—Sentiu que ha estat útil d’alguna manera?
—La meva intenció sempre va ser mantenir un registre perquè tenia molt poques expectatives que les coses canviessin. Però, certament, les famílies estaven contentes que s’expliquessin i s’articulessin les seves històries. A Manila, supervivents, mares, m’han demanat que els signi el llibre, no per a elles, sinó per als seus morts, els marits i els fills.

—Les Filipines són un dels països més perillosos per als periodistes. Heu notat o sofert aquest risc de prop?
—És perillós, naturalment. Per la mena d’històries que explico, sempre hi havia el neguit de fins a quin punt estava segura. Tanmateix, el més important per mi era saber si, fent la meva feina, posava en risc unes altres persones. No hi ha llibre, no hi ha història, si la gent no em parla. La meva presència en alguns llocs posava en perill una altra gent. Podia entrevistar algú i després tornar a casa. Això és un privilegi. Però les persones que em volien explicar les seves tragèdies vivien realment en les zones més perilloses del país. Per tant, la preocupació sempre era: arrisco les seves vides? I aquesta preocupació, per desgràcia, no s’ha acabat. Espero haver honrat les seves històries i que pensin que ha valgut la pena.

—Sabeu si els ha passat res?
—Segons que sé, no. De tota manera, no és solament el perill físic, sinó que també hi ha un factor de viure diàriament atemorit i amb el terror que et passi alguna cosa.

—Al llibre també expliqueu coses increïbles i valentes, com ara quan decidiu d’anar a cercar el cap d’un grup parapolicíac, el comandant Maning, i exigir-li explicacions. Fins i tot, us poseu davant seu i li agafeu el manillar de la moto perquè no fugi.
—La veritat és que ho vaig fer sense pensar [riu].

—…
—De veritat. Ho vaig fer sense pensar. Necessitava entendre el seu punt de vista. Havia seguit aquella història durant sis mesos, havia de publicar-la aquell mateix dia, però tenint-lo allà davant vaig veure clar que li havia de fer les preguntes. És el que havia de fer.

—Posteriorment, hi heu pensat fredament?
—Estic contenta d’haver-ho fet.

—Qui han estat les víctimes d’aquesta guerra?
—Molts dels assassinats van ser inclosos en les anomenades llistes de vigilància, és a dir, presumptes consumidors de drogues i presumptes traficants. Eren sospitosos de consumir metamfetamines i marihuana o inhalar dissolvent i cola. Aquesta mena de coses. La majoria dels assassinats eren consumidors i traficants de poca volada en zones empobrides. Les seves històries, generalment, les expliquen les mares, les vídues i els nens orfes que han estat testimonis dels assassinats.

—També hi ha víctimes col·laterals. Al llibre expliqueu una història molt dura d’un home gran.
—Sí. Era un home que apareixia en una llista de vigilància. Allà deia que era un traficant, però no ho havia estat mai. Potser havia consumit en algun moment de la seva vida, però ho havia deixat. En tot cas, era un home que havia votat a favor de Rodrigo Duterte. I, de sobte, uns vigilantes van entrar a casa seva corrent i disparant. El volien matar. Ell es va escapar per la part de darrere, però la seva néta, una nena petita, va morir en el tiroteig. A ell el van ferir en una cama i es va haver d’amagar durant la vetlla i funeral. Les vetlles són molt importants per als filipins. Aquest home no hi va poder anar perquè no volia causar el pànic entre els seus familiars. La seva presència podia implicar l’aparició dels vigilantes per a acabar la feina.

—Com aconseguiu que les víctimes us parlin de les seves tragèdies?
—La guerra ha deixat moltes víctimes. N’hi ha que estan disposades a parlar i unes altres que no. La cosa més important és el consentiment. Han d’estar disposades a fer-ho i notar que té sentit. Per sentir-se millor? Perquè el món les escolti? Cadascuna té els seus motius. Moltes de les històries del llibre són de persones amb qui he desenvolupat relacions amb els anys. Potser me’ls vaig trobar en una escena d’un crim, en una vetlla o en un funeral, però amb el pas del temps els he anat visitant i he mantingut el contacte. Cal el lligam de la confiança.

—Hi ha algun cas que us hagi impactat especialment?
—Hi ha una dona jove que es diu Ivy. Tenia la meva edat, aproximadament, quan van trobar el seu marit al punt més alt d’un pont. Crec que eren les dues de la matinada. L’havien assassinat uns vigilantes. Tenia el cap embolicat amb cinta adhesiva i les mans lligades. A més, havien deixat un cartell que deia que era un traficant.

—Què va fer?
—L’Ivy va pujar corrent al pont i va dir que era el seu marit. Va saber que era el seu cos perquè, malgrat que tenia la cara embolicada, li va reconèixer els peus. Durant molts anys he seguit l’Ivy. L’he visitada i hem parlat durant hores. No solament de l’assassinat, sinó de la seva història d’amor, de l’escola, de com veu el món… Un trauma no és la totalitat de la persona, tan sols una part del seu univers. A mi m’interessa la persona i l’Ivy i jo crec que som amigues d’alguna manera, tant com una periodista pot ser amiga d’una font.

—Al llibre també relateu casos de supervivents. Podeu explicar qui és Efren Morillo?
—La policia fa servir una tàctica que s’anomena tokhang. Truquen a la porta i diuen: “Ei, formes part de la llista de vigilància. De manera que volem que et lliuris.” És una manera educada de recomanar a algú que vagi a la comissaria i prometi tallar tots els vincles amb el món de la droga. En una d’aquestes operacions, van trucar en una casa de Payatas, a Quezon City. És una de les zones més pobres de l’àrea metropolitana de Manila. Allà, s’hi van trobar cinc joves. Eren bons amics. Un dels quals era Efren Morillo. No vivia a la zona perquè s’havia traslladat, però aprofitant que era diumenge hi havia anat de visita.

—Què va fer la policia?
—Segons la seva versió, Morillo i els altres joves van carregar contra els agents i van dir: “No ens atrapareu vius.” I llavors van començar a disparar. Els agents, segons la seva versió, van respondre i van matar quatre homes i un es va escapar. Aquell jove era Efren Morillo. El seu testimoni és molt diferent. Segons ell, la policia es va presentar sense identificar-se i va executar els seus amics.

—…
—Morillo va rebre un tret al pit i va fingir que era mort. I, més tard, es va arrossegar per sobre dels cadàvers dels seus amics, va saltar per un barranc i, malgrat les ferides i l’hemorràgia, va anar fins a un altre poble a demanar ajuda. Morillo és dels pocs supervivents de la guerra. Ha testificat en contra de la policia i ha dit que no havien actuat pas en defensa pròpia, sinó que havia estat una execució. És un cas complicat perquè els agents han canviat unes quantes vegades de versió, però al final diuen que un sol agent va matar quatre persones i va ferir Morillo mentre fugien. Sona com si fos ficció, perquè ho és.

—Al llibre apareixen uns quants policies. Qui és Robert Domingo?
—El coronel Domingo va ser una de les meves primeres fonts dins la policia. Investigava un mort a mans de la policia a la zona de la seva comandància. Vaig parlar amb la família, els veïns i vaig construir una història. Tanmateix, era necessari de parlar amb la policia i vaig aconseguir una entrevista amb el coronel Domingo. Em va sobtar que era un gran narrador. És extraordinari en això, de fet. I vam establir una relació. Li vaig fer unes quantes entrevistes i em donava informació. Ara, al cap d’un any, investigava rumors sobre la policia externalitzant assassinats a vigilantes. Vaig treballar la història durant mesos i, quan els vigilantes van acceptar de parlar, em van dir que Domingo era qui els pagava per matar. Per mi va ser una sorpresa.

—No us ho esperàveu?
—Gens ni mica. No m’esperava que fos ell.

—Hi ha una altra història…
—Sí. També estava implicat en la creació d’un calabós secret dins la comissaria. Això es va revelar davant un grup de periodistes. En un despatx hi havia una prestatgeria amb un espai minúscul darrere. Domingo havia negat que hi hagués cap calabós de detenció, però se sentien veus. Van obrir la prestatgeria i va aparèixer tot de gent amuntegada en unes condicions infrahumanes.

L’ascens de l’Elx a la primera divisió del futbol espanyol té una conseqüència històrica: la temporada vinent serà la que més equips del país coincidiran a la màxima categoria estatal: el Barça, el València, el Mallorca, l’Espanyol, el Vila-real, el Girona, el Llevant i l’Elx compartiran divisió.

Fins ara, la temporada que més equips del país havien jugat a la primera divisió havia estat la 2010-2011, en què van coincidir-hi set equips –Barça, València, Mallorca, Espanyol, Vila-real, Llevant i Hèrcules.

La temporada 2006-2007 també van coincidir-hi set clubs: Barça, València, Espanyol, Mallorca, Vila-real, Gimnàstic de Tarragona i Llevant.

La temporada 2025-2026 de la Lliga espanyola comptarà amb vint equips. Encara s’ha de disputar la promoció a primera, en la qual participen Oviedo, Mirandès, Racing de Santander i Almeria, que determinarà el darrer equip a ascendir de categoria.

Sense comptar amb aquest equip encara per decidir, doncs, n’hi haurà vuit equips dels Països Catalans, sis equips espanyols (Real Madrid, Atletico de Madrid, Getafe i Rayo Vallecano, de Madrid, i Betis i Sevilla d’Andalusia), quatre equips bascos (Athletic, Real Sociedad, Alavès i Osasuna) i un equip gallec (Celta).

Un grup d’excursionistes ha trobat un cos a la part baixa del massís de Rulhe, a l’Arieja, al Pirineu d’Occitània, segons que ha confirmat la gendarmeria de muntanya francesa a 3Cat. Per la roba i l’equipament que portava, es creu que pot ser el cos del gironellenc Esteve Carbonell, un dels dos desapareguts el 7 de desembre en aquella zona, quan hi anava d’excursió amb la manresana Txell Fusté.

Ara per ara, han traslladat a Tolosa el cos i és en mans de la justícia, que haurà de confirmar-ne la identitat. Els gendarmes volien continuar la recerca, però no han pogut per la tempesta que hi havia a la zona.

Eren excursionistes experimentats i estaven avesats a fer rutes. La darrera vegada que la parella es va comunicar amb la família va ser al matí del 7 de desembre, quan els van enviar una fotografia abans de començar l’ascens del Rulhe. Una hipòtesi és que l’oratge es va complicar quan havien de fer el descens, i que els devia sorprendre una tempesta de neu i vent. Quan, al cap de dos dies, els gendarmes van sortir a cercar la parella, no van trobar-ne rastre. Deu dies després de la desaparició, van donar per acabat el dispositiu de cerca que s’havia activat.

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Ucraïna ha llançat una onada d’atacs amb drons contra quaranta avions militars russos en unes quantes zones, inclosa una base de Sibèria. Rússia també ha denunciat l’atac, que ha estat el que ha causat més danys de la guerra fins ara per part d’Ucraïna, i és un revés significatiu per a Moscou just el dia abans de la conversa de pau prevista entre Rússia i Ucraïna a Istambul.

El Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU) ha anunciat l’èxit d’una ofensiva contra l’aviació estratègica russa en aeròdroms de cinc regions, incloses les de Múrmansk i Irkutsk, aquesta darrera situada a Sibèria. Segons fonts d’intel·ligència citades pel canal Nosaltres Ucraïna, els atacs han destruït almenys quaranta avions, entre els quals hi ha aparells de reconeixement A-50 i bombarders estratègics Tu-95 i Tu-22M3, amb els quals s’ataca amb míssils Ucraïna.

L’operació, anomenada Teranyina, ha estat definida pel SBU com una de les més importants d’ençà que va començar la guerra i ha estat concebuda conjuntament entre el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, i el cap del servei d’intel·ligència, Vasil Maliuk. Segons aquestes mateixes fonts, la preparació ha durat un any i mig i els drons emprats han estat transportats fins a la rodalia dels aeròdroms camuflats dins camions, per evitar la detecció de la defensa antiaèria russa.

Els objectius principals han estat l’aeròdrom d’Olenia, a Múrmansk, i l’aeròdrom de Belaia i el centre d’aviació d’Irkutsk. El governador d’aquesta darrera regió, Ígor Kobzev, ha confirmat el primer atac amb drons a Sibèria al seu canal de Telegram. El governador de Múrmansk, Andrei Txibis, també n’ha confirmat l’impacte i ha dit que no havia deixat víctimes i que les mesures de seguretat havien estat reforçades a la zona.

El Ministeri de Defensa rus ha acabat reconeixent els atacs als aeròdroms d’Irkutsk i Múrmansk, que ha qualificat de ’“atacs terroristes”, i ha admès que s’hi havien incendiat unes quantes aeronaus. També ha reconegut intents d’atac a Ivanovo, Riazan i Amur, que diu haver repel·lit. El govern rus diu que no hi ha víctimes entre el personal militar ni entre la població civil i ha informat que alguns dels participants havien estat detinguts, sense donar-ne més detalls.

Aquests atacs ucraïnesos han arribat l’endemà d’una ofensiva russa que el Ministeri de Defensa ucraïnès ha qualificat d’assalt aeri sense precedents. Segons les autoritats ucraïneses, les defenses antiaèries han aconseguit d’interceptar 385 dels 479 projectils llançats per Rússia –inclosos 472 drons Shahed i uns quants míssils balístics i de creuer– en menys de 24 hores, fins a les 13.30 d’avui.

Paral·lelament, Rússia ha denunciat dos atacs més contra infrastructures en territori propi: dos ponts a les regions de Briansk i Kursk. En el cas de Briansk, la destrucció del pont ha causat el descarrilament d’un tren, amb un balanç de set morts i més de seixanta ferits.

Set persones han mort pel cap baix i setanta més han estat ferides, inclosos tres nens, després d’esfondrar-se un pont sobre un tren de passatgers a la regió russa de Briansk, que fa frontera amb Ucraïna. Ho han notificat les autoritats locals, que apunten a una explosió com a motiu del sinistre.

“Segons les dades operatives, arran de l’esfondrament del pont sobre les vies del tren, lamentablement han mort set persones”, ha comunicat el governador de la regió, Aleksandr Bogomaz, en un missatge a Telegram.

Bogomaz ha indicat que hi havia 69 ferits, dels quals almenys 44 continuaven hospitalitzats i més d’una vintena havien rebut tractament ambulatori.

A primera hora d’aquest matí, Bogomaz ha concretat al canal de televisió Rússia 24que l’ensorrament del pont havia estat causat per una explosió sense precisar-ne exactament la naturalesa. “El descarrilament de la locomotora i els vagons del tren de passatgers número 86 a la ruta Klímov-Moscou es va produir a causa de l’ensorrament del tram del pont per una interferència il·legal en les operacions de transport”, han explicat en un informe recollit pel mateix mitjà.

Tant Rússia com Ucraïna s’acusen mútuament de ser els artífexs d’aquesta explosió.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha confirmat finalment que una delegació ucraïnesa participaria demà en la segona ronda de converses amb Rússia, a la ciutat turca d’Istambul.

La delegació serà encapçalada pel ministre de Defensa del país, Rustem Umerov, que també la va encapçalar a la primera ronda de les converses, el 16 de maig passat, més de tres anys després d’un primer intent infructuós a la mateixa ciutat turca.

Durant la segona reunió totes dues parts intercanviaran un document que establirà les seves condicions per acceptar un alto-el-foc, tot i que també es tractaran més qüestions.

Al marge del cessament d’hostilitats, Zelenski també ha avançat que la seva delegació tractaria l’alliberament de presoners de guerra i el retorn dels nens ucraïnesos que es trobessin en el territori conquerit per Rússia durant la primera fase de la seva invasió el 2022.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha confirmat finalment que una delegació ucraïnesa participaria demà en la segona ronda de converses amb Rússia, a la ciutat turca d’Istambul.

La delegació serà encapçalada pel ministre de Defensa del país, Rustem Umerov, que també la va encapçalar a la primera ronda de les converses, el 16 de maig passat, més de tres anys després d’un primer intent infructuós a la mateixa ciutat turca.

Durant la segona reunió totes dues parts intercanviaran un document que establirà les seves condicions per acceptar un alto-el-foc, tot i que també es tractaran més qüestions.

Al marge del cessament d’hostilitats, Zelenski també ha avançat que la seva delegació tractaria l’alliberament de presoners de guerra i el retorn dels nens ucraïnesos que es trobessin en el territori conquerit per Rússia durant la primera fase de la seva invasió el 2022.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a les declaracions polèmiques d’ahir d’Alberto Núñez Feijóo, en què el dirigent del PP es va reivindicar, teòricament, com a defensor del català. Turull ha dit que la defensa del català es demostrava amb els fets, i no pas boicotant-ne l’oficialitat a la Unió Europea.

Ahir, en una visita que va fer a Castelldefels (Baix Llobregat) Feijóo va arribar a dir: “Quan sento un senyor nascut a Madrid, que es diu Pedro Sánchez, que diu defensar molt el català, només puc riure. Aquest paio defensarà més el gallec que jo? El senyor Sánchez defensa més el català que jo? De veritat us ho creieu?”

Avui, Turull ha qualificat d’indigne l’actitud Feijóo i ha dit que vivia en una realitat paral·lela. “És absolutament indigne que hi hagi una persona que podria fer que gallecs, bascos i catalans guanyessin drets a Europa, i es dediqui a boicotejar-ho perquè els perdin.”

La mateixa setmana que el Consell de la UE ha tornat a ajornar l’oficialitat del català, Turull ha ironitzat: “El senyor Feijóo defensa el català com jo la unitat d’Espanya. […] No està en condició de donar cap lliçó de res, i menys de defensa de la llengua catalana, perquè sempre han fet costat a aquells que, justament, la volen minorada i desapareguda.”

Trenta-un palestins han mort i uns dos-cents han estat ferits a mans de les forces israelianes a Gaza, després d’obrir foc contra una multitud de persones que es dirigien a un punt de distribució d’ajuda humanitària. Era la Gaza Humanitarian Fund, el nou mecanisme implantat per Israel i els Estats Units.

Segons el relat dels testimonis de l’agència palestina Sanad, tancs i drons van començar a disparar contra la població palestina que es dirigia a rebre els paquets d’ajuda humanitària, situada aproximadament a un quilòmetre de la zona de repartiment. L’exèrcit israelià no participa directament en les tasques de distribució, però les forces estan desplegades als voltants d’aquests centres d’assistència.

En el seu primer comunicat, les autoritats de Gaza van denunciar una nova “matança de forces d’ocupació israelianes” dins les anomenades zones de contenció. Igualment, van denunciar que Israel feia servir l’ajuda humanitària com a eina de guerra. També miren amb recel el paper dels Estats Units com a supervisor.

També s’ha donat a conèixer un segon incident en un altre centre d’ajuda d’aquesta fundació, aquesta vegada a l’eix de Netzarim, al centre de Gaza. Hi ha hagut un mort i catorze ferits, segons que han explicat fonts mèdiques a la cadena Aljazeera.

Un noi entre vint anys i trenta ha mort ofegat mentre es banyava en una cala de Begur (Baix Empordà). El seu cos va ser rescatat pels bombers a tres metres de profunditat. El van cercar arran de l’alerta que van donar a la tarda un grup d’excursionistes que feien el camí de Ronda, que van explicar que un dels seus membres s’havia separat del grup i no havia tornat.

Cap a les 21.00, un grup d’emergències va trobar una bossa amb les pertinences de la víctima a prop de la cala de la Riera. Una hora més tard, van descobrir el cos de l’home a la mar, a uns tres metres de profunditat.

Tot apunta que va entrar a la mar per banyar-se i que no en va poder sortir. Així ho indica també una trucada d’un ciutadà al 112 que va alertar que un noi havia entrat a l’aigua feia hores i no l’havia tornat a veure.

Una vegada recuperat el cos, el cadàver va ser traslladat al port de l’Estartit (Torroella de Montgrí), on es van fer càrrec de les diligències judicials.

Un menor de setze anys ha mort després d’haver caigut d’un mur de quatre metres d’alçada a la zona de la Marina de València, segons ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) i ha confirmat Europa Press.

Els fets van passar la matinada de divendres a dissabte. L’avís va entrar al CICU i fins al lloc es va mobilitzar una ambulància SAMU amb un equip mèdic que va assistir el menor per traumatisme cranioencefàlic. Posteriorment, la víctima va ser traslladada a l’Hospital Clínic de València.

Les fonts policíaques indiquen que la caiguda del mur va ser accidental.