L’Església Catòlica ha tingut 266 papes, de sant Pere fins al papa Francesc, mort fa poc. Durant 21 segles s’han nomenat 214 pontífexs d’Itàlia; 16 de l’estat francès; 7 de Grècia; 4 d’Alemanya i 4 de Síria –al segle VIII, quan formava part de l’imperi bizantí–, com a nacionalitats principals. Gairebé el 95% han estat europeus, i solament 12 caps de l’Església provenien de fora d’aquestes fronteres: 8 d’asiàtics, 3 d’africans i 1 d’americà: Francesc, de l’Argentina, el primer en 12 segles. Durant aquests 2 mil·lennis, també hi ha hagut 2 papes del País Valencià: Calixt III (1455-1458) i el xativí Alexandre VI (1492-1503), tots dos de la família Borja.

La jerarquia eclesiàstica catòlica ha tingut caps d’una vintena de països –d’acord amb les fronteres actuals–, segons les dades del Vaticà.

L’actual estat francès és el segon que ha proveït més pontífexs, 16 en total, també segons les dades oficials del Vaticà. El primer, Silvestre II, va ser el darrer papa del primer mil·lenni. Originari de la regió d’Aquitània (Occitània), va tenir un papat curt de menys de cinc anys. El darrer, ja al segle XIV, també era occità: va ser Gregori VIII, provinent de Rosiers daus Gletons (Aquitània).

També s’han nomenat quatre caps de l’Església d’origen germànic. Els tres primers van exercir consecutivament durant el segle XI. El darrer, ja en ple segle XXI, va ser, precisament, l’antecessor del papa Francesc: el bavarès Joseph Ratzinger (Benet XVI), recordat entre moltes coses més per haver estat el primer papa que va renunciar el càrrec després de Gregori XII (al segle XV).

Els papes asiàtics

La tercera nacionalitat que despunta, després del domini aclaparador de papes italians, és la siriana, amb 4 pontífexs. Tots quatre ho van ser entre els segles II i VIII, un en la darrera etapa de l’imperi romà d’occident i tres ja en temps de l’imperi romà d’orient, que s’estenia. Els altres papes asiàtics que ha tingut l’església –9 en total– són de l’actual Turquia (2), Israel i Palestina.

Al llistat històric també hi figuren tres pontífexs de l’Àfrica. El vaticà referencia així els tres caps de l’església originaris de l’actual Tunis i Algèria, territoris de l’aleshores província africana de l’imperi romà. El primer de tots, Víctor I, va ser-ho a final del segle II; el segon, Melquíades, ja al segle IV; i, finalment, Gelasi I, a les darreries del segle V.

Dos papes valencians

Al segle XV, la família de la noblesa valenciana dels Borja va situar dos pontífexs al cim de l’Església Catòlica. El primer va ser Alfons de Borja (Torreta de Canals), que va adoptar el nom de Calixt III i va ser papa entre els anys 1455 i 1458. Un quart de segle més tard, va ser el torn de Roderic de Borja, nascut a Xàtiva, que va exercir com a papa Alexandre VI fins al tombant de segle XVI (1492-1503).

Francesc, el primer no europeu d’ençà del segle VIII

L’eurocentrisme de l’Església ha estat tan acusat que el papa Francesc no tan sols va ser el primer pontífex de la història nascut al continent americà, sinó que també va ser el primer no europeu nomenat d’ençà del segle VIII. Justament, aquell segle es van proclamar quatre papes asiàtics, en època de l’imperi romà d’orient.

D’ençà que existeix el conclave (1274), la reunió a porta tancada dels cardenals que trien el bisbe de Roma, s’han nomenat una norantena de papes. Tots noranta, menys Jorge Mario Bergoglio, Francesc, van ser europeus.

Amb tot, el papat de Francesc ha estat el tercer consecutiu d’un cardenal no italià. El seu antecessor, Benet XVI, era d’origen alemany, i el papa Joan Pau II (Karol Wojtyła), polonès. Però cal retrocedir fins al 1523 per tornar a trobar un papa no originari d’Itàlia: el papa Adrià VI, d’Utrecht, l’únic pontífex originari dels Països Baixos.

Avui, 4 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jordi Martí: “El lideratge de Jaume Collboni és molt frívol”
• Apagada: la responsabilitat tomba cap a Red Eléctrica i l’estat espanyol, i els canvis que s’han de fer a la xarxa elèctrica
• Un dilluns d’èxode elèctric a la Meridiana
• Després de mesos d’incògnita, Corea del Nord reconeix les “gestes heroiques” dels seus soldats a Ucraïna
• Alexis Lara: “La ideologia conspiranoica fa que eixes persones creguen que són especials”
• Sarah Jaffe: “És igual si el cap et tracta bé o si t’agrada la feina, ens exploten a tots”
• El pastor que fa 47 anys que elabora un diccionari per a conservar el belsetà, una llengua en perill d’extinció
• Grandeses i febleses de les llibreries independents
• Vins de primavera a la Taverna del VINSEUM
• Gran Baldwin | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXV): Llistes com a claus

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Part baixa de la Riera

Per tot arreu del país, les llibreries independents sobretot mitjanes han esdevingut una xarxa important per al sector del llibre, sobretot perquè han garantit una diversitat en l’oferta i en els interessos dels lectors. A més, aquestes darreres dècades, bona part de llibreries s’han convertit en espais vius, plens d’activitat cultural. El seu paper en la societat i el seu valor cultural són importants. Tanmateix, sempre han tingut una certa feblesa i d’uns anys ençà comença a fer-se visible que un nombre important de llibreries fundades durant la transició requereixen relleu generacional, perquè els seus fundadors ja tenen edat de jubilar-se.

En el reportatge “El nou paisatge més concentrat de les llibreries del país”, parlàvem de com comencen a aflorar estratègies empresarials per a donar resposta a aquesta realitat. Més enllà de les grans cadenes, com la Casa del Llibre, que tenen una estructura vertical i absorbeixen llibreries i en creen de noves sota la mateixa marca i criteris, han començat a sorgir alternatives que tenen interès a mantenir la identitat de les llibreries que compren, com és el cas de Bookish amb la llibreria Caselles de Lleida i l’Alibri de Barcelona, o que entren en l’accionariat, com és el d’Abacus amb la llibreria 22 de Girona i la creació de la plataforma La22 per captar llibreries amb dificultats.

Tanmateix, com veuen les llibreries independents aquests moviments? Quines febleses tenen? Com es projecten cap al futur? Quines accions per part de les administracions públiques podrien afavorir-les i reforçar-les? Hem parlat amb tres llibreters propietaris de llibreries independents d’arreu dels Països Catalans per analitzar i entendre la seva realitat.

Fe Fernández, llibretera fundadora de l’Espolsada (fotografia: Joel Codina).

Fe Fernández, de la llibreria l’Espolsada de les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental) i vice-presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, explica: “Cada llibreria independent es representa a si mateixa, tot i formar part d’un col·lectiu, perquè cada llibreria crec que té una realitat, que això alhora és el que fa que el país tingui una bibliodiversitat molt rica i excepcional, perquè a l’estat espanyol aquesta diversitat no hi és de la mateixa manera.”

L’Espolsada és una llibreria fundada per una llibretera més jove que la generació de la transició, que va obrir-la fa divuit anys. La jubilació encara li és lluny. Però bona part de la xarxa de llibreries de fora de Barcelona, les emblemàtiques, es creen durant la transició i avui ja tenen entre quaranta anys d’història i cinquanta i els seus propietaris es troben en edat de jubilar-se i s’imposa un relleu generacional.

Comenta Fernández: “Aquest model de llibreria que neix en ple franquisme i durant la transició, llibreries que van aparèixer a moltes capitals de comarca, algunes ja van tancar i desaparèixer en el seu moment (la Robafaves de Mataró, la Catalònia a Barcelona, la Tralla de Vic…). Unes altres es mantenen, com la Gralla de Granollers, la Documenta a Barcelona… Depèn de la gestió que es va fer, de com estàs ubicat i de l’entorn. Ara bé, és cert que les que hem nascut després, tot i fer anys que som obertes, com la llibreria Altell de Banyoles o la meva, hem nascut com a llibreries petites, unipersonals o bipersonals, de tres treballadors com a molt, i les nostres aspiracions no són ser una gran llibreria, sinó ser una llibreria d’unes mesures controlades, que no se’n vagi de mare.”

En aquesta línia, la llibreria Fan Set de València, que es va fundar el 2012, té similituds amb l’Espolsada. La seva propietària, Eva Gisbert, ens explica que són dues persones treballant-hi i tenen un fons de 15.000 llibres. Amb tot, veu un panorama i un mapa diferent entre les llibreries independents del País Valencià i les del Principat: “Segons dades de CEGAL (Confederació de Gremis i Associacions de Llibreters espanyola) del 2023, la xarxa de llibreries es reparteix de manera diferent al País Valencià. Hi ha unes 255 llibreries. D’Abacus, només n’hi ha 4. Tampoc tenim grans empresaris filantrops que muntin grans llibreries. Per tant, la situació s’ha d’analitzar de manera diferent. Ací les llibreries que s’obren són xicotetes, tenen una superfície d’uns 100 metres quadrats o una mica més, d’1 o 2 propietaris autònoms, amb un fons d’uns 6.000 llibres, amb un magatzem petit. Això revela que al País Valencià les llibreries que s’obren són sovint un projecte personal, amb la voluntat de ser un centre cultural, d’atenció personalitzada, de vincular els autors amb petits grups de lectors afins, buscar i aconseguir fidelitats i complicitats, allò que es diu crear comunitat. La Fan Set és això, tot i que tenim un fons major i ens trobem enllaçats amb el Centre Octubre, que també ens dóna la possibilitat d’utilitzar el seu espai per a les nostres activitats.”

Eva Gisbert, fundadora de la llibreria Fan Set.

Com Fe Fernández, Eva Gisbert encara és lluny de la jubilació, però comenta: “Al País Valencià el tema del relleu generacional també passa. Precisament, actualment hi ha un parell de llibreries emblemàtiques que els seus propietaris parlen de jubilar-se i de tancar. Són llibreries més grans que la nostra. Però diria que el problema no és tant el relleu generacional com la demanda del mercat immobiliari. El preu del lloguer fa impossible un traspàs i les llibreries emblemàtiques fundades als anys seixanta i setanta són expulsades del centre de València.”

Un cas de relleu generacional el viu actualment la llibreria Embat de Palma, que aquest any celebra el cinquantè aniversari, atès que es va fundar el 1975. Els actuals propietaris, Glòria Forteza-Rey i Francesc Sanchis, es van incorporar al projecte el 1979. És una llibreria literària emblemàtica de les Illes que sí que es troba en la tessitura del canvi de propietaris, perquè Forteza i Sanchis tenen edat de jubilar-se. Francesc Sanchis explica la realitat d’una llibreria independent com Embat dins el context literari actual: “Es dóna una situació doble que no ens afavoreix. Per una banda, la concentració editorial a l’estat és molt forta i competim amb cadenes de llibreries que tenen millors condicions que nosaltres, més marge. Grans empreses com Random House o Planeta arriben a acords amb cadenes com la Casa del Llibre, FNAC, Abacus, etc., i hem de competir amb aquesta gent. Per una altra banda, les petites editorials no professionals també ens porten molts problemes, perquè no tenen cap control de qualitat ni distribució i sovint costa de localitzar un llibre d’aquests segells. Tant la producció de grans editorials com la de les petites ens suposa una despesa de gestió que ens costa d’assumir. Tenim moltes despeses de personal. Les grans cadenes tenen millors condicions i el servei que han de donar és menor.”

La grandesa de la llibreria independent, un centre generador de cultura

A més de la bibliodiversitat que comenta Fe Fernández, les llibreries independents tenen com a grandesa l’atenció personalitzada, la fidelització, i actualment la funció de centre cultural. En aquest aspecte, les llibreries independents han canviat molt, perquè ja no són només establiments que venen llibres sinó que són espais generadors de cultura. A Sanchis li demanem com subsisteixen. Respon: “Tenim una gran complicitat amb el client. Nosaltres som més que una llibreria, som un centre cultural. I això genera una sèrie de complicitats que ens permeten subsistir.”

I la llibretera de l’Espolsada rebla: “S’ha de començar a valorar el paper que fem les llibreries en defensa de la llengua, també. Perquè jo no només venc més llibres en català el dia de Sant Jordi, a la meva llibreria el 80% dels llibres que venc durant tot l’any són en català. I, com jo, moltes llibreries que som a comarques. I això tinc la sensació que no es valora prou. Com tampoc es valora prou sovint per part de les editorials en català. El centralisme de país també ens passa amb això. I l’administració no sé si valora prou la difusió de la cultura en llengua catalana també amb els clubs de lectura que tenim, amb els clubs de lectura infantil… Fem molta feina a favor de la cultura catalana. I així com les editorials tenen moltes subvencions, per a la traducció al català, per a publicar en català, etc., les llibreries no en tenim. I crec que comencem a necessitar una protecció, com a centres culturals que som. La majoria de llibreries tenim una programació mensual al voltant del llibre.”

Fernández continua: “El client assumeix que això ho aporta la llibreria i quan comences a posar preu a algunes activitats, se li fa estrany. Però, és clar, el nostre marge és el mateix que fa vint anys, quan es feien la meitat d’activitats que es fan ara a la llibreria. Avui una part de les activitats que organitzem requereixen persones externes que vénen a fer-les i que cobren uns diners per fer-les. El que no pot ser és que aquests diners surtin del marge del llibreter. I s’ha de poder cobrar per fer aquestes activitats. En aquest sentit, la Institució de les Lletres Catalanes dóna uns ajuts directes a l’autor o al traductor en català per venir a clubs de lectura. Jo com a llibreria l’Espolsada en puc demanar dos per a tot l’any, que els cobra l’autor directament. És clar, jo tinc vuit clubs de lectura, dos és del tot insuficient.”

Les febleses de les llibreries independents

Demanem a Fe Fernández si falta suport de l’administració amb ajuts més concrets i més recursos. Respon: “Tenim una subvenció de l’ICEC que enguany s’ha modificat, però que ens demana de preveure tot el que farem durant l’any, i nosaltres no som com un teatre, treballem una mica sobre la marxa, en funció de les novetats, de la possibilitat que pugui venir un autor… Se’ns demana una previsió que és molt difícil de gestionar. Per una altra banda, no tenim reconeixement per part dels municipis.”

Una llibreria com Fan Set pot viure amb una certa tranquil·litat de tresoreria? Eva Gisbert respon: “Sempre fas equilibris, sobretot quan vols fer una programació cultural potent. Sempre estàs amb el voluntariat, posant-hi hores. I l’administració al País Valencià ja sabem com està en aquests moments amb el llibre en català. No hi podem comptar. Però la Fan Set és una llibreria que sempre ha funcionat sense suport públic. Tenim creades moltíssimes complicitats, moltíssima fidelitat de molta gent i això ens dóna una potència que ens permetrà perfectament tirar endavant i continuar. Jo em veig amb força.”

Però la realitat de les llibreries independents encara és més complexa i les solucions es troben en múltiples direccions. Fe Fernández explica: “Més problemes pel que fa a l’adquisició de llibres de les biblioteques, per exemple, són els contractes menors, que impliquen que una administració pública no pugui fer una despesa superior a tres mil euros sense obrir un concurs. Però els concursos són impossibles de guanyar. Hi ha empreses que es dediquen a presentar-se als concursos per a subministrar llibres a les biblioteques públiques i cada vegada es demanen més coses, perquè en un ajut dóna punts que els llibres estiguin catalogats, que vagin folrats… També puntua que tinguis personal amb discapacitats, que siguis paritari… A la meva llibreria som dues llibreteres i no tenim capacitat per a contractar una persona amb discapacitat. A aquests concursos, s’hi presenten grans empreses que tenen associades fundacions. I, a sobre, s’ha de fer el 15% de descompte. Les llibreries petites no tenim capacitat per a oferir tots aquests requeriments i en quedem fora. I els concursos els acaben guanyant empreses d’Extremadura, de Galícia, de Madrid… I jo sóc del parer que les biblioteques públiques de Catalunya haurien d’oferir en primera instància el llibre en català, però el nivell de burocràcia al qual arribem porta a situacions absurdes com aquesta.”

“Crec que ens trobem en un equilibri molt fràgil i enfortir-lo és tan fàcil com que es respecti la cadena del llibre, i que les escoles comprin els llibres a les llibreries i no directament a les editorials. O només que no haguéssim de fer el 15% de descompte per la venda de llibres a les escoles i biblioteques, moltes llibreries ja respiraríem d’una altra manera. Però, és clar, com que anem tots tant en precari…”, rebla.

Gloria Forteza i Francesc Sanchis, propietaris de la llibreia Embat.

Gisbert aporta un altre element al panorama, aquest amb relació als llibreters mateixos: “L’assignatura pendent, d’una banda, és la manca de professionalització, perquè de vegades muntes una llibreria perquè t’agraden els llibres, però falta la professionalització i la formació. I en aquest sentit és molt interessant la feina que fa l’Escola de Llibreries de la Universitat de Barcelona. Aquí a València es va fer formació durant un parell d’anys després de la pandèmia. Hi hauria d’haver una formació continuada del llibreter. I això ho hauria d’assumir el Gremi de Llibreters. Per una altra banda, sovint falta una planificació estratègica per a saber cap a on anem. Cal planificar a llarg termini. I des del gremi, penso que s’hauria de fomentar la cooperació entre llibreries independents. No sé si a través d’una cooperativa o d’una distribució compartida.”

Les cadenes de llibreries, Abacus i Bookish

I tornant a les llibreries que es troben amb la dificultat del relleu generacional, demanem a Francesc Sanchis de la llibreria Embat, com es projecta a cinc anys vista i el bany de realitat aterra en la conversa: “Ens projectem entrant en una cadena de llibreries. Hem mirat que gent jove entrés en el nostre projecte per acabar traspassant-los-hi, però els que es troben a la quarantena i més joves tenen un projecte vital que no passa per fer de botiguer, perquè implica un canvi d’actituds que no els interessa fer. Que els joves ara es dediquin a aquest negoci com ens hi hem dedicat nosaltres, fent tanta feina, com unes altres llibreries de Catalunya i València… no ho veig.”

Li demanem que si pensa que acabaran absorbits per una cadena de llibreries, com veuen projectes com Bookish o Abacus (La22) i què valoraran de l’operació. Respon: “Abacus, Bookish o altres. Per exemple, a Galícia hi ha Arnoia, que crea una cadena de llibreries per tot l’estat. Mira, per a nosaltres el més important és no canviar l’essència sinó canviar el model de negoci. Això és el que valorarem. El que ens farà decidir és que sigui una cadena tan pròxima com sigui possible a la nostra ideologia i valors. Evidentment, no vendré la llibreria a la Casa del Llibre. Entre la Casa del Llibre i Abacus triaré Abacus. Que no és el cas ni d’una ni de l’altre. Però perquè ens entenguem. I és un parlar, perquè hauria de veure la proposta. De fet, Bookish ens va venir a veure, però cerquen llibreries amb una facturació de més d’un milió d’euros anuals. Nosaltres no arribem a aquesta facturació. Nosaltres treballem amb el món de les biblioteques i hi ha gent que es dedica a les biblioteques que hi estan interessats, però no hi ha res concret. Som de les poques llibreries que ens hem preocupat de donar servei a les biblioteques. Més que ofertes hi ha hagut contactes. És que és complicat treballar a les Illes. El transport triga quatre o cinc dies i així es fa difícil competir amb Amazon.”

I què en pensen Fe Fernández de l’Espolsada i Eva Gisbert de la Fan Set de propostes com Bookish i Abacus/La 22? Gisbert explica: “Desconec la lletra xicoteta i, per tant, no en tinc una opinió formada. Sí que m’agradaria un sistema de cooperació entre llibreries independents, no pas quedar absorbida.”

I Fernández diu: “Abacus va venir a explicar l’operació de La22 al gremi, però no s’ha concretat amb res més i no hem tingut més explicacions. Hi ha una mena de secretisme, que és bastant particular amb Abacus, que no acabes de saber mai exactament el què, però diuen que tenen una preocupació perquè les llibreries petites no desapareguin. Però durant molts anys han fet molt males praxis, que ha contribuït a fer desaparèixer llibreries petites, ara potser no les fan perquè la llei del llibre no les permet i perquè des del gremi se’ls vigila de prop i cada vegada que hi ha una cosa que no funciona se’ls hi diu.”

Continua: “Ara, també et dic que en un futur no sé quina serà la meva situació econòmica i que si mai m’ofereixen alguna cosa, no sé què faré. Ens trobem en aquest punt, que hi ha moltes llibreries que no és que estiguem ofegades, però que les tensions de tresoreria són reals. Perquè els grans grups marquen uns nivells de publicacions brutals i mentrestant ens carreguem un munt de llibres que no tindran cap oportunitat i tornaran als magatzems, que aquest Sant Jordi s’ha vist molt, això. Hi ha un article a VilaWeb de la Mercè Ibarz que ho explica molt bé, “Per una ecologia del llibre”. Aquest fenomen també comença a passar amb la Setmana del Llibre en Català, que si abans potenciava sobretot el llibre de fons, ara ja es focalitza amb la novetat. La roda és molt gran i la sostenibilitat econòmica de les llibreries és fràgil i sempre ens toca fer equilibris i trobar-nos a la corda fluixa i desitjant que no plogui per Sant Jordi…, perquè necessitem un coixí econòmic, perquè tot agafa unes dimensions tan grans que cada cop és més difícil.”

Feia llistes de coses inexistents, llistes llargues, envitricollades, inaccessibles, formoses, memorables, plenes de meandres i satèl·lits, de tempestes d’estiu a la tardor i de tardors amb electricitats forcades, de ferotgies tan dolces com l’aiguamel, de postes de sol i de migracions fracassades d’ocells desapareguts; no hi havia manera d’aturar-me, allò era un no acabar mai mentre s’acaramullaven les llistes de paradoxes gramaticals, de les desaparicions dels bibelots fets a mà i a consciència, de temes per explorar, de les fetes oblidades, dels degotissos verges amb estalactites mil·lenàries, de símils i comparacions invistes, de la compra estantissa per desfer, dels fantasmes del futur, de recopilació de verbs per a relacionar-me amb mi mateix, les evocacions que no havien existit mai, de l’or del temps acabat, dels deliris més reals impossibles, de les convencions més absurdes, de les regles bàsiques per a viure, de les revolucions que no s’assemblaven a cap notícia falsa per rara que fos, les fetes comunes de cada dècada apareixien sempre seguit i es tapaven a balquena, les repeticions de cada instant em deixaven estormiat; tot m’anava de meravella per a escriure aquella llista infinita que em despertava, em feia molt de bé, em ressuscitava i em donava vida a les totes.

Les coses més humils fan l’ofici de claus que obrin espais profunds!

M’agrada una cosa de no dir baratar, moure’m, contradir-me, avançar, progressar, recular, evolucionar, derrapar, engreixar, amagrir-me, envellir, repartir, assentir, avergonyir-me, aturar-me en una fixesa apassionada.

Aquesta àncora fixa em viu, em mata, m’esgargamella, em fa servir, m’afaiçona, m’embolica, em porta enrere, m’abandona, s’absenta, m’aconsella, s’uneix i s’absté, m’emmerda.

I s’obri camins a través de mi!

Ned i sura al meu costat, parl i ella calla, escric i ella llegeix, tenc por i ella està impassible, sofresc i ella està alabada, estic cansat i ella duu un moviment ràpid, estic tranquil i calm i ella està en plena tempesta de trons i llamps i tots els espants, ric i ella caça llàgrimes, call i ella parla amb el seu llenguatge d’impregnació, de fecundació i de do.

Tenc por i alhora una sensació d’irrealitat i d’interpretar un film policíac de sèrie B, una pel·lícula negra amb un paper a la Barbara Stanwyck. Ja saps que he après totes les meves emocions al cinema.

Com puc celebrar les noces del verb i la carn intrigants, enigmàtiques i tumultuoses?

Sense témer-me’n empès per aquesta obsessió que no em deixa mai somniava estratègies amb el català, imaginava projectes amb el català: agitar-lo sota mà, portar-lo de tornada, donar-li un altre relleu, amarar-lo de perfums antics i obsolets, explorar els àtoms desconeguts, la tinta secreta de les partícules verbals invisibles, trobar dimensions sonores noves, prendre’l com un tot, inventar una prosa elèctrica, sincopada, ràpida, seca i musical, desenclavar-lo, recuperar-lo per tots els cantons en la seva llibertat,  proclamar el dret a les bestieses i als desbarats, veure’l de defora i el més lluny possible, en l’antimatèria, en els forats negres, en els buits, en les galàxies  llunyanes, en una bogeria silenciosa amb el desig de ritme i de fibres.

Ho deixaré tot fet malbé d’empremtes vocals que no hi haurà llixiuet per esborrar-les.

Gemec: allà on no hi ha ruïnes no hi ha resurrecció!

Perplex: és allò que no serveix per a res que cal salvar!

Afirm: tota escriptura és en si una reescriptura.

Estorat: cerc una atenció i una perseverança que superin de molt les possibilitats ordinàries.

Passatge: si coneixem els inicis coneixem els finals, em diu l’amic Tshai Chhen.

I deix inacabat el crit de l’escrit mentre les meves paraules esqueix dins les cordes vocals del cor: he pegat de morros (tocat de morros) damunt la terra prima de call vermell, he travelat amb les garbes primerenques, i he enfollit amb la grogor tendra dels rostolls que fan olor de blat segat de fresc per les mans de la vida perdurable.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXV.mp3

El mandat a l’Ajuntament de Barcelona ha entrat en una fase estranya. El batlle Jaume Collboni continua governant tot sol i ha hagut de renunciar al pressupost, però l’oposició també té fronts oberts. Junts, la formació que va guanyar les darreres eleccions amb l’estendard de Xavier Trias, encara no té un relleu clar. En aquesta entrevista, el president del grup municipal, Jordi Martí Galbis, fa balanç dels primers dos anys de mandat i esperona el seu partit perquè triï aviat candidat. Ell té propostes per a la ciutat, diu.

—Els socialistes parlen de “normalització institucional”. Trobeu que som en un moment de “normalització institucional”?
—No n’hi pot haver. Ni a Barcelona, ni a Catalunya. Hi ha una conjuntura que, per més que ho intentin, no es pot apaivagar. El país té molta potència i missions per acomplir. És veritat que hi ha normalitat en el dia a dia, però no vol dir que hi estiguem conformes. És una normalitat que no dóna resposta als problemes de la ciutat.

—Per què no hi esteu conforme?
—És evident que a Catalunya tenim una situació que, malgrat els esforços del Partit Socialista per a fer veure que no existeix, existeix: tenim molts reptes pendents de resoldre. Del punt de vista nacional, econòmic, social, de les infrastructures. Som vuit milions i de vegades sembla que hi hagi recursos per a sis. Hi ha un fet migratori que ens marca el present i el futur. Hi ha molt pocs motius per a considerar que hi ha normalitat. A Barcelona, a més, hi ha un govern en minoria que respon al projecte polític del germà gran, que és el PSC del president Illa. L’alcalde de Barcelona ha de liderar la capital d’una nació, i Collboni té vocació de ser alcalde de la segona ciutat espanyola.

—Quin balanç feu fins ara del mandat de Jaume Collboni?
—Negatiu. Crític. Barcelona és una gran ciutat, una gran capital de país, amb molta potencialitat, molta energia positiva que fa que la ciutat vagi endavant, però aquesta energia ve de les entitats o de les empreses, més que del govern municipal. Les coses no funcionen prou bé. Tenim un govern en minoria incapaç d’aprovar pressuposts i incapaç d’armar un govern de coalició. La seva obsessió ha estat fer un tripartit i ni els Comuns ni Esquerra no han entrat al govern, i dubto que hi entrin. Tenim deu regidors que no arriben enlloc.

—Què n’allunya Junts?
—No hi tenim gens d’interès. No creiem en aquest govern, nosaltres. No creiem en aquesta manera de fer política ni tampoc en aquest lideratge, que és molt frívol. És un lideratge omnipresent perquè els mitjans es fan ressò de les tres coses que fa cada dia, però frívol. No fa allò que ha de fer: assegurar l’estabilitat, tenir pressupost i pactar grans projectes. La gent de Junts som en una altra pantalla. Volem fer veure que som l’alternativa i guanyar el 2027.

—Hi ha cap gest concret o cap rectificació que podria fer Collboni per a recuperar la confiança amb el vostre partit?
—No. El senyor Collboni es pensa que pot fer de tot amb tothom, i la vida no funciona així. Quan prens una decisió estratègica com la de voler fer un tripartit i bandejar les propostes que vam fer amb en Xavier Trias, has de ser conseqüent. Que sigui conseqüent amb la decisió de dependre d’uns socis que no són de fiar, perquè no són al govern, i que tan sols aspiren a ser crosses. Una altra cosa és que volem que la ciutat funcioni i continuem fent propostes.

—Fa unes quantes setmanes vau votar conjuntament d’impulsar la millora de la capacitat de l’aeroport de Barcelona. Va ser conjuntural, doncs?
—Les nostres iniciatives les fem amb voluntat que s’aprovin i es duguin a terme. No només per a fer soroll. Si fem propostes d’economia, de seguretat, de comerç, de polítiques socials, és perquè volem que el govern les dugui a terme. Tenim dos anys amb desenes d’iniciatives de Junts aprovades, però el govern no n’ha dut cap a terme. Cal dir que en seguretat intenten d’aplicar mesures que nosaltres hem proposat els últims cinc o sis anys.

—Per a Jordi Martí, quins són els tres grans problemes de la ciutat?
—Forçosament ens n’hem d’anar als problemes que assenyalen els barcelonins, segons les eines demoscòpiques que tenim. I solen dir que els grans problemes són la inseguretat, l’accés a l’habitatge, les qüestions relacionades amb la mobilitat i el manteniment i la neteja. Ara sembla que hi ha dades provisionals que apunten una certa millora en els fets delictius; ja veurem si es consolida, però sis mesos no són prou per a saber si la tendència canvia. Els grans fracassos de Collboni són la inseguretat, perquè els socialistes en tenen la cartera des del 2019, i l’accés a l’habitatge, que fa uns quants anys era la sisena preocupació i ara ha pujat a dalt de tot.

—Quin seria el segell personal de Jordi Martí per a solucionar aquests problemes? En què seria diferent de Xavier Trias o de Quim Forn?
—Em declaro un fervent seguidor i deixeble d’en Xavier Trias. Vaig ser regidor de Presidència i Territori durant el seu govern i sé què és governar per a tothom, amb ambició de ciutat i de país. Amb diàleg permanent i col·laboració público-privada. Som de generacions i caràcters diferents, però els valors essencials que ha tingut Xavier Trias a l’hora de fer política són els que hem de tenir presents. Què hi podria aportar, jo? Passió per la ciutat, per la gent i per les transformacions necessàries, amb prioritats clares, i amb les banderes de l’ordre i de la justícia social.

—Una de les grans habilitats polítiques de Xavier Trias, no sé si hi esteu d’acord, era la seva capacitat de seduir alhora una part de l’establishment de la ciutat i un gruix de votants de classe mitjana o treballadora. Vós com porteu la relació amb l’establishment?
—La meva obligació com a regidor i com a president del grup municipal és tenir la màxima col·laboració i relació amb tots els actors de la ciutat. Ho intentem cada dia i crec que ens en sortim. Crec que tinc una bona relació amb aquestes entitats i institucions que podem conceptualitzar d’establishment, però també una relació de molta proximitat amb entitats veïnals, plataformes i grups. Haver estat regidor del districte a Sants-Montjuïc t’obliga i t’ensenya a estar al servei de la gent les vint-i-quatre hores del dia.

—Esquerra i els Comuns parlen del senyor Collboni com un dels batlles més de dretes, diuen, de la història del PSC. Vós us en considereu, de dretes?
—Van ser els Comuns, que el titllen de dretà, i el PP, els qui van votar Jaume Collboni. Ara diuen això, però hi ha hemeroteca. Tot té un origen i unes arrels. El van votar a canvi de res. De dretes no sé si ho és, el senyor Collboni, però segur que no fa polítiques de progrés. Hi ha crisis en molts aspectes: gent que viu malament a la ciutat, gentrificació, turismofòbia, massificació turística… Tot això s’ha produït mentre ell governava. Jo, si fos candidat, ho seria de progrés real, no pas de façana ni d’etiqueta. Junts és una força de progrés i transformadora en l’àmbit polític i el social.

—Ara apuntàveu la massificació turística com un dels problemes de la ciutat. Cal fer autocrítica per com va créixer el turisme durant el mandat de Xavier Trias, precisament?
—D’autocrítica, se n’ha de fer sempre, per salut democràtica i social. Ara bé, posem les coses al seu lloc. Nosaltres vam governar quatre anys, només. Els socialistes en fa més de quaranta que governen. Tenen deu vegades més responsabilitat que nosaltres. El turisme s’ha de gestionar. Hi ha hagut èpoques en què calia fer-ne promoció i captar oferta i inversions. Ara, la gestió del turisme a Barcelona fa uns quants anys que falla. L’època de la promoció clàssica ha passat i s’ha de fer una gestió intel·ligent per a captar un turisme bo i diversificat. Els responsables de la situació actual són la senyora Colau i el senyor Collboni.

—Durant el mandat de Trias, les llicències turístiques van créixer com mai.
—Es van congelar… Es va regularitzar el que hi havia. No se’n va donar ni una més. En aquests moments, tenim les mateixes exigències que hi havia el 2014. Això ho va fer un alcalde nacionalista com el senyor Trias. Una altra cosa és que després s’ha fet molt malament. La senyora Colau, amb la bandera de la turismofòbia, i el senyor Collboni fent seguidisme de la turismofòbia, han aconseguit que tinguem un turisme desbocat, que tinguem una oferta d’habitatge assequible a zero, amb uns preus espectaculars, i una tensió interna molt important.

—Amb la immigració hi ha un problema, a Barcelona?
—No tenim un problema amb la immigració. Tenim un problema de resposta de les administracions que operen a Barcelona, l’ajuntament i, especialment, la Generalitat, de donar serveis a la gent. Una altra cosa és la regulació de la immigració il·legal, però amb els qui treballen i contribueixen a la ciutat i al país, no hi tenim cap problema. El problema és amb la gestió de la immigració a escala general. Hem de donar serveis i finançar les polítiques públiques per a donar-ne a la gent que ja viu aquí.

—Ho dic perquè dieu que som vuit milions però tenim uns serveis públics o unes infrastructures pensades per a sis. El govern preveu arribar als deu aquests anys vinents. Podeu desenvolupar per què us sembla un problema?
—Si no tenim prou recursos per a donar els serveis de qualitat que es mereixen vuit milions de catalans, no podem admetre, sense fer res més, de ser deu milions d’habitants. No podem. Hem de tenir les eines i el finançament per a donar aquests serveis. Primer als sis i, ara, als vuit, estem amb dificultats molt importants. En aquests moments, plantejar, com diu no sé qui, que hem de ser deu milions, és inconcebible. Hem de ser molt exigents amb qui té els diners, que no són a Catalunya, sinó a Madrid, perquè hi hagi el finançament adequat a Barcelona i a Catalunya per a donar resposta a tothom qui hi viu i hi treballa. Cosa que ara no passa. Tota la vida hem tingut gent de fora que ha vingut, s’ha integrat i ha col·laborat. I això és bo. Però amb recursos suficients. Una altra cosa és la immigració irregular, i a Barcelona tenim un problema de multireincidència. La llei d’estrangeria ja preveu que en certs casos, els irregulars multireincidents s’han de poder expulsar. Però això és un tema paral·lel.

—És només una qüestió de finançament o també de model econòmic?
—Tot. Per això a Junts posem tant d’èmfasi en la delegació de competències integrals en matèria d’estrangeria. Si no tens el poder, no tens els recursos, i sense recursos no pots donar serveis als teus conciutadans. Ara, sí: també és un tema de model. Necessitem una economia més puntera, més capaç de generar recursos i més diversificada. No podem apostar eternament per una economia de serveis exclusivament. Hem de tenir serveis i turisme, però també indústria, tecnologia i inversions punteres. Hem de tenir de tot sense renunciar a allò que funciona.

—Expliqueu, a hores d’ara, la vostra proposta per a modificar la norma que obliga a destinar a habitatge assequible el 30% de les grans promocions o rehabilitacions.
—El ple ja ens va aprovar una proposta per a flexibilitzar-la. Volem que la mesura funcioni i, perquè funcioni, s’ha de pactar amb el sector. El sector de la promoció i de la construcció, que és qui l’ha d’aplicar, ha d’estar en condicions de fer-ho. Hem de fer que aquesta mesura sigui factible. Proposem la flexibilització del 30% com una mesura més de les moltes que s’han de fer perquè hi hagi més oferta d’habitatge de protecció a la ciutat i al país.

—A París, per exemple, l’apliquen amb una quota del 50%. Què fa, segons vós, que ací s’hagi de flexibilitzar i, en canvi, a París, els funcioni?
—Hi ha dos motius principals. Primer, que París i unes altres ciutats europees comencen a fer polítiques serioses de promoció d’habitatge de protecció oficial a partir de l’any 1946, quan s’acaba la Segona Guerra Mundial. Tenen anys d’avantatge. Com a Àustria, per exemple. Són llocs que no parteixen de zero, com nosaltres. Segon, que als països seriosos i a les ciutats ben governades, les coses es fan amb consens. Les mesures s’han de pactar amb els sectors implicats i això, aquí, en els últims anys no s’ha fet.

—Una cosa és tenir un tarannà dialogant. Però, per a fer polítiques d’habitatge que compensin la deriva del mercat, no us sembla necessari que de vegades els poders públics trepitgin interessos privats?
—És que ja ho fem. La reserva del 30% d’habitatge de protecció oficial afecta interessos privats. Nosaltres estem d’acord amb la regulació, i que en aspectes puntuals i molt estratègics el poder públic intervingui en l’àmbit privat. Però la regulació ha de ser bona tècnicament i hi ha d’haver un pacte amb els privats. El sector privat de Barcelona accepta la reserva del 30%; va contra els seus interessos, però ho accepta. Ara bé: ho accepta si l’aplicació és pràctica i es pot dur a terme.

—Parlem de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Cap on hauria de caminar, institucionalment?
—Primer va funcionar com un contrapoder a la Generalitat i, després, amb l’impuls i el compromís directe de Xavier Trias, es va fer un acord el 2010 per a fer una llei que en consolidés una nova estructura institucional i de gestió. Ara, l’Àrea Metropolitana ha de consolidar el seu paper, el seu rol institucional i les seves competències. Hi ha molta feina a fer; tenim reptes d’aigua, de gestió de residus, de mobilitat, de transport públic. Obre noves carpetes, i està bé que ho faci, però respectant sempre les competències de les altres administracions. La cosa important de l’Àrea Metropolitana és que no torni a ser allò que va ser anys enrere, un contrapoder. Hem de vigilar molt que no hi hagi duplicitats.

—Hi ha ciutats mitjanes que perceben que no tenen els recursos institucionals o administratius per a igualar la velocitat amb què avança l’Àrea Metropolitana.
—Aquí hi ha dos debats. Dos problemes. Un és el que generen alguns socialistes quan plantegen de manera poc encertada “la Barcelona dels cinc milions”. Tal com ho expliquen, genera rebuig, greuge, por. No és la línia que s’ha de seguir. L’altre problema és que, realment, hi ha ritmes de progrés i de creixement diferents. La gent del delta de l’Ebre o la gent dels Pallars tenen motius, com nosaltres, per a tenir no només por, sinó també moltes prevencions respecte de segons quins discursos. L’equilibri territorial és competència del govern del país, que ha de garantir que els ritmes de creixement del país siguin tan semblants com sigui possible als de Barcelona. No podem tenir un país a dues velocitats.

—A banda la responsabilitat de la Generalitat, què pot fer Barcelona per reduir aquesta sensació de distanciament amb les altres parts del Principat?
—Discursivament, Barcelona hauria de fer com feia l’alcalde Trias: insistir que Barcelona és la capital de Catalunya i està al servei de Catalunya. No és un discurs buit, té una traducció: la capital ha de col·laborar amb projectes que facin la resta de municipis del país. Ho vam fer quan governàvem, amb convenis i promoció conjunta de projectes. A més, l’Ajuntament de Barcelona ha de ser generós. La gent de Torredembarra i de Palamós, no solament dels municipis metropolitans, han de saber que si tenen un interès prioritari poden comptar amb l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat ho ha de fer per competència i l’Ajuntament de Barcelona, per generositat i per capitalitat. Això es va deixar de fer durant el mandat d’Ada Colau, i Jaume Collboni fa dos anys que és al càrrec però tampoc no ho fa.

—Quan espereu que s’aclareixi qui serà el candidat de Junts a les eleccions del 2027?
—Espero que aviat. Hem de tenir candidat tan aviat com sigui possible. És en mans del partit.

—Hi haurà unes primàries a l’americana?
—Són cultures polítiques molt diferents. La cosa ideal seria que hi hagués un candidat o candidata de consens ampli. No vull entrar en debats nominalistes, ni en debats de primàries. No és pràctic. El lideratge és millor que sigui per consens.

—Vós treballeu per arreplegar aquest consens?
—No treballo en cap línia concreta. La gent del partit, tant a Barcelona com a Catalunya, saben que estic a disposició del partit per a això i per a moltes altres coses. Les meves credencials són una dedicació per a Barcelona al 100% des del 2011, i la gent del partit ho sap. Estaré al servei del projecte sigui qui sigui el candidat, evidentment.

Ja fa dues hores de l’apagada i no hi ha manera de posar-se en contacte amb ningú, ni de saber res. I quan són gairebé les tres de la tarda encara no ha comparegut ningú del govern per dir què ha passat, ni què cal fer amb la canalla que tenim a l’escola, ni què recomanen respecte del transport públic, que hem tingut temps de saber que el metro i els trens s’han aturat. Ja sabem que és una apagada que afecta pràcticament tot el país –tret de les Illes i de Catalunya Nord, que ja és significatiu–, i tota la península ibèrica. Però no ha comparegut ningú, ni que sigui per tranquil·litzar la gent, per dir que no saben per què ha passat, però que hi treballen, i unes quantes recomanacions. Som a la redacció, al Raval, i hem d’anar fins a Santa Coloma de Gramenet abans no sigui l’hora de sortida de les escoles. Ja sabem que són en bones mans i que no els deixaran sols, que si convé allargaran l’horari fins que tots els pares els hagin pogut recollir; però ho suposem, perquè no ha sortit ningú a dir res. Tot són suposicions.

Cues per a pujar als autobusos, al centre de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Cap taxi lliure, tots els autobusos plens a vessar, i les parades amb unes cues llarguíssimes. Haurem d’anar a peu, començant per la ronda Universitat, cap a la Gran Via, col·lapsada de cotxes, cap semàfor en funcionament, clàxons, nervis, la travessem, avançant fins a la rambla de Catalunya. Les voreres són plenes de gent atrafegada, que prova d’arribar a peu a algun lloc, segurament lluny, com nosaltres. No sabem la distància, no ho podem mirar al mòbil, però deuen ser ben bé deu quilòmetres. No hi ha cap alternativa. I mentre avancem, engeguem la ràdio, amb el petit transistor que miraculosament dúiem oblidat al fons de la motxilla, amb les piles comprades al paquistanès del carrer de Joaquim Costa, només efectiu, res de targetes.

I amb la ràdio mantenim un fil d’informació sobre les poques coses que se saben, mentre caminem apressadament, amb el sol que ja escalfa molt, massa, la jaqueta que tan bé anava a primera hora, ara fa nosa. Anem rambla de Catalunya amunt, esquivant gent, hi ha una gentada, una riuada de gent amunt i una altra riuada avall. A les terrasses dels bars encara hi ha força clients asseguts, amb un aire contemplatiu i despreocupat, n’hi ha que xerren animadament, hi ha turistes que no acaben d’entendre què passa, però que s’ho prenen amb parsimònia, que fan un got i comenten això tan estrany que s’esdevé davant seu, com espectadors d’una representació teatral descomunal.

Col·lapse de trànsit al centre de Barcelona el dia de la gran apagada (fotografia: EFE).

A la cantonada amb el carrer del Consell de Cent, tombem a la dreta i avancem ràpidament amb l’objectiu d’arribar fins a la Meridiana: més turistes despistats, com un que demana a un agent de la Guàrdia Urbana atabalat i que prou feina té a endreçar el trànsit per on ha d’anar per arribar a la Catedral, que el Google Maps no li funciona; com els que van al pis de dalt del bus turístic contemplant l’estampa inèdita d’una ciutat sencera sense llum, al caire del caos.

A les escoles alguns pares ja passen a buscar els nens, i al cap s’hi barreja de tot: la preocupació per com estaran els teus, que segur que deuen estar bé, és clar; per allò que tens al congelador i que hauràs de llençar si això s’allarga tant com sembla, i va venint contínuament al pensament aquella minisèrie de fa quatre anys o cinc, El col·lapse, que començava amb una apagada sobtada i generalitzada de la llum… Vet ací una benzinera, plena a vessar de cotxes que fan cua, els conductors impacients, no tothom pot pagar perquè els datàfons no funcionen –ai, el capítol aquell de la benzinera, què deu passar.

A tot arreu gent i més gent, caminant de pressa i atabalada, cares empipades, cares de por, cares de preocupació, cares de resignació, ara una metgessa amb la bata de color verd, ara unes estudiants que comenten que potser han estat els russos, i el contrast amb aquests altres turistes que degusten uns nyoquis tranquil·lament en una terrassa d’un restaurant italià del Consell de Cent.

Però encara no ho havíem vist tot. Arribem a la Meridiana, disposats a enfilar-la sencera cap amunt, per poder agafar, finalment, el passeig de Santa Coloma després d’haver vorejat tot Sant Andreu. I ens hi trobem una riuada immensa de gent, a la Meridiana, provant de sortir a peu de Barcelona, com un èxode, en un caos de trànsit col·lapsat, de guàrdies urbans xiulant desesperadament per provar de controlar aquesta corrua de vehicles que sembla que vessaran, tant en sentit sud com, especialment, en sentit nord, de sortida de la ciutat. Tothom se’n vol anar.

Ja són les quatre de la tarda tocades i la prioritat de tota aquesta gent és marxar d’alguna manera de Barcelona, perquè aquesta gran apagada ha agafat gairebé tothom a la feina, a lloc, en una ciutat que cada matí a primera hora xucla milers de treballadors, estudiants i gent que ha de menester algun servei essencial i que, a la tarda i al vespre, els escup novament cap enfora, com en un moviment de sístole i de diàstole que es repeteix cada dia. Quan se n’ha anat la llum, tothom era dins.

I tota aquesta gent s’afanya a tornar sabent que no funciona res. O gairebé res, perquè bé que hi ha comerços que es resisteixen a tancar, supermercats i botigues d’alimentació on hi ha cues de gent que ja comença a fer aprovisionament, d’aigua, d’ous, de conserves, i la síndrome del paper higiènic. Els botiguers hi ajuden, i la veïna que va a comprar el pa i que no duu a efectiu, la fornera ja la fia. En moments com aquest també emergeix la solidaritat, s’obre pas entre nervis i instint de supervivència.

Ens acostem a l’estació de Fabra i Puig i sentim per la ràdio que, finalment, compareix la consellera d’Interior, Núria Parlon. Ja era hora. No dóna gaire informació, ningú sap per què s’ha apagat la llum de tota la península ibèrica, però diu que es treballa per al restabliment del subministrament –ja hem sentit fa una estona que Red Eléctrica preveu que torni la llum en un període entre sis hores i deu–, que els Mossos d’Esquadra dupliquen la capacitat operativa, i que els pares estiguin tranquils que podran deixar els nens a les escoles fins que els vagin a recollir. I ens ho diu quan ja gairebé és l’hora de la sortida, quatre hores després de l’apagada.

A Fabra i Puig l’estació d’autobusos és un espectacle de cues llarguíssimes de gent que fan esses per no haver d’envair la calçada de la Meridiana, d’autobusos plens a vessar que en surten amb feixuguesa, i de molts nervis –a la cua!, a la cua!–, ningú aquí sap quan podrà arribar a casa, però tothom sap que en té per hores. I amb la incertesa de què deu haver passat i el neguit de comprovar que encara ningú al govern espanyol no ha sortit a dir cap causa, cap hipòtesi, mentre circulen rumors de tota mena sobre un ciberatac orquestrat per Rússia. De sobte el mòbil vibra, desenes de missatges hi entren de cop, una trucada perduda de l’àvia, li truquem i –miracle– agafa la trucada, ja va ella a recollir la canalla. La llum no ha tornat pas, són flaixos de connexió que vénen de tant en tant i acaben fugint de seguida. Però respirem.

Entrem a Sant Andreu de Palomar, pels carrerons no hi ha tanta gent. A la plaça de Miquel Casablancas veiem que la parada de l’M-19, l’autobús que ve de Can Ruti i que va cap a la Vall d’Hebron, no és gaire plena; en canvi, un tros més enllà, hi ha una gentada a la parada de la mateixa línia en el sentit contrari. Arribem al passeig de Santa Coloma i passem per sobre del punt en què la ronda Litoral connecta amb la C-58 i amb la ronda de Dalt, al nus de la Trinitat: els carrils d’entrada a la ciutat van prou fluids, però els de sortida van molt plens, els cotxes han d’avançar lentament per sortir de la ciutat.

Passem finalment el pont que travessa el Besòs i que t’endinsa a la ciutat. Aquí hi deu haver alguna antena de telefonia que funciona perquè se’ns descarreguen un munt de missatges de WhatsApp i de notificacions de notícies, però no podem enviar res, ni trucar. Al passeig de Llorenç Serra, comerços tancats o a les fosques, i un ambient més tranquil que no el del bullici de Barcelona. Al cap d’una estona ja som a casa, amb les plantes dels peus masegades i ben suats. Han passat dues hores d’ençà de la sortida del Raval.

Aquí, al centre de Santa Coloma, de flaix de connexió, cap ni un. I ens estarem a les fosques i incomunicats set hores més –si bé els veïns del carrer de més enllà ja tenen llum a les vuit del vespre, el Condis del carrer de baix, també–, fins que gairebé a mitjanit tornarà la llum, i resistirà. L’endemà els trens encara no aniran, però ens diran que el cent per cent del servei s’ha restablert i que el país funciona i que investigaran què ha passat, que ningú no descarta res. I resta la sensació que et volen fer veure que aquelles dotze hores han estat com una mena de malson i prou. Una cosa desagradable que no s’hauria de repetir més, però que gairebé tothom diu i sap que pot tornar a passar.

amb l'actuació del Duet Xarop de Nit - Lloc: Ateneu Arenyenc

Dues balenes han estat filmades mentre s’alimentaven a molt poca distància de la costa de Cadaqués (Alt Empordà), dins el parc natural del Cap de Creus. L’escena, captada ahir cap al tard, mostra dos rorquals comuns, la balena més gran que es pot veure habitualment a la Mediterrània.

Els cetacis han estat albirats pel director del parc natural, Ponç Feliu, i els seus acompanyants. En veure de lluny les balenes, han decidit d’aturar el motor de l’embarcació. Amb sorpresa, han vist com les balenes s’hi acostaven tranquil·lament i les han pogudes observar de molt a prop. Feliu ha publicat uns vídeos a Instagram en què es veu clarament com s’alimenten amb la boca oberta.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ponç Feliu (@poncfeliu)

Un moment viscut amb emoció

Feliu ha explicat a Instagram que van sortir des de Llançà amb l’objectiu de mirar ocells marins: “Vam arribar a tocar la Massa d’Oros, a la Punta de Cap de Creus, vàrem aturar el motor de la barca i vam esperar. A més d’ocells de tempesta i baldrigues de tres espècies van aparèixer aquestes dues meravelles enmig del silenci. Només sentíem el seu respirar i com esquitxaven l’aigua amb les aletes quan es retorçaven per engolir grans volums d’aigua mentre s’alimentaven.” I afegeix: “Quan tornàvem, ja fosquejant i sota la lluna creixent, no paràvem de pensar que afortunats som de tenir aquestes joies a casa nostra!”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ponç Feliu (@poncfeliu)

Una espècie majestuosa i habitual a la Mediterrània

Aquest tipus d’albiraments no són inusuals, però sempre criden l’atenció per la proximitat i per la majestuositat dels animals. A més, reforcen la importància del Cap de Creus i, en general, de la costa de l’Empordà com a ruta habitual de pas per a molts mamífers marins.

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) pot arribar als vint metres de llargària i pesar més de setanta tones. És el segon animal més gran del món, només superat per la balena blava, i visita sovint el nord de la Mediterrània entre la primavera i la tardor, quan s’hi desplaça per alimentar-se.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ponç Feliu (@poncfeliu)

El BBVA diu que els compromisos que ha assumit amb la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) sobre el manteniment del crèdit en l’OPA sobre el Banc Sabadell cobreixen la gran majoria de les petites i mitjanes empreses catalanes.

L’OPA del BBVA al Sabadell, en mans del govern espanyol després del vist-i-plau de la CNMC

“És un compromís molt potent”, ha dit el conseller delegat del banc basc, Peio Belausteguigoitia, en unes declaracions difoses als mitjans. El directiu es refereix al punt 8 dels compromisos, que tracta sobre les línies de circulant i el finançament a pimes. L’impacte de l’operació en aquestes empreses és un dels aspectes més qüestionats, sobretot per part del teixit empresarial català.

Segons el punt 8.2 del document acordat dimecres passat, si prospera l’OPA, el BBVA es compromet a mantenir el volum de crèdit a les pimes on el BBVA, el Sabadell o la suma dels dos representi el 85% o més de l’exposició bancària. A més, en el cas de Catalunya i les Illes, aquest llindar baixa fins al 50%.

El PSIB ha fet una crida a participar en la Diada per la Llengua, que es farà el 10 de maig a Santa Maria (Mallorca), en resposta dels atacs del govern del PP al català per a poder aprovar el pressupost.

En un comunicat, l’ex-presidenta i secretària general del PSIB, Francina Armengol; la secretària general dels Socialistes de Mallorca, Amanda Fernández, i la secretària de Cultura, Pilar Costa, s’han reunit amb una delegació de l’Obra Cultural Balear (OCB), encapçalada pel president, Antoni Llabrés, i Neus Picó. La reunió ha servit per a expressar la preocupació compartida pels retrocessos que, segons els socialistes, impulsa el govern de Marga Prohens per aconseguir el suport de Vox al pressupost.

Prohens, disposada a vendre la llei de memòria democràtica en canvi del pressupost

La diputada Amanda Fernández ha advertit: “El PP torna a posar la llengua pròpia en venda. Cada pic que ha de pactar un pressupost, el primer que posa damunt la taula per tenir els vots de Vox és el català, la cultura, l’educació i la memòria democràtica. És el PP de sempre, que empra la llengua com a moneda de canvi per un grapat de vots, per a fer enrere drets, llibertats i serveis públics, mentre ningú no resol problemes com l’accés a un habitatge digne o la saturació turística.”

El PSIB també denuncia la voluntat del govern del PP d’afegir més centres al pla de segregació lingüística, “un pla que tota la comunitat educativa ja ha rebutjat”. A més, afegeixen que el PP vol arraconar i eliminar el català com a requisit per a treballar a les empreses públiques de l’Ajuntament de Palma i imposar un model que, recorden, ja fou rebutjat l’any passat per més de quaranta mil persones en la Diada per la Llengua.

Fernández ha recordat unes paraules del president de l’OCB, Antoni Llabrés, durant la diada de l’any passat: “La presidenta Prohens ha de triar entre estar amb el poble de Mallorca o agenollar-se davant el feixisme. Si fa això segon, direm que no. Serem un mur de contenció davant l’atac a la nostra llengua i totes les obsessions dels ultres.”

En aquesta situació, Armengol i Fernández han expressat el suport total del PSIB-PSOE a l’OCB i a Joves per la Llengua en l’organització de la Diada per la Llengua, i han afirmat que el PSIB deia sí a la llengua.

IB3 oferirà dilluns en directe el partit de futbol entre el Girona FC i l’RCD Mallorca, un partit clau per les necessitats extremes de tots dos equips. El Mallorca necessita els tres punts per a continuar amb opcions d’accedir a una plaça per a competicions europees, i el Girona per a escapar del risc de baixar a la segona divisió. El matx es disputarà a l’estadi municipal de Montilivi (Girona) a les 21.00, però la cobertura prèvia començarà a les 20.10.

La transmissió televisiva anirà a càrrec de Toni Terrades, amb comentaris tècnics de Lluís Carreras –ex-jugador i ex-entrenador del Mallorca–, i connexions a peu de gespa amb el periodista esportiu José Manuel Peña. La prèvia i el postpartit seran conduïts per Melisa Aliaga, amb les valoracions dels analistes Miki Garro i Raül Pareja.

Aquest serà el quart partit que IB3 Televisió emet en obert aquesta temporada de la lliga de futbol.

A IB3 Ràdio la transmissió començarà a les 19.00 amb dues hores de prèvia i s’allargarà fins a la mitjanit. La presentació serà a càrrec de Marta Sanpas i Juan Gabriel Bauzà. Toni Fuster narrarà el partit, amb Miki Verger al micròfon sense fil i comentaris de Raül Pareja i Pau Cendrós.

L’enviat especial de l’ONU per a Síria, Geir Pedersen, ha condemnat enèrgicament els atacs israelians contra territori sirià, que ha qualificat de vulneracions cada vegada més greus de la sobirania del país. En un comunicat, ha denunciat especialment els bombardaments contra Damasc i més municipis.

Divendres, les autoritats sirianes van denunciar la mort de quatre civils a causa d’un atac israelià a la regió de Sueida, al sud del país. Tot plegat, en un context d’escalada de la violència a la regió i després del reconeixement d’Israel que va bombardar la rodalia del palau presidencial de Damasc.

Una part d’aquesta violència deriva dels enfrontaments entre faccions de Sueida arrenglerades amb les noves autoritats sirianes i el denominat Consell Militar de Sueida, un grup armat oposat al nou govern i encapçalat per Tariq al-Xufi. Aquest grup recorda els vincles gihadistes d’alguns dirigents sirians, mentre que els seus detractors diuen que actua al dictat d’Israel.

A la crisi també hi té un paper el líder espiritual de la comunitat drusa, Hikmat al-Hijri, que ha criticat les maniobres del règim sirià, tot i que encara no és clara l’abast de la seva implicació.

La tensió ha augmentat encara més arran de la difusió d’un missatge considerat insultant cap al profeta Mahoma, atribuït a un clergue drus. El missatge ha desencadenat una onada de “incitació sectària” que s’ha escampat per la regió de Sueida, on viu una part important d’aquesta minoria religiosa. De moment, la violència ja ha causat més d’un centenar de morts.

La comissària de Cooperació i Desenvolupament de la Unió Europea, Hadja Lahbib, també ha expressat la seva preocupació per aquesta nova escalada de tensió. “Insto a posar fi immediatament a la violència i exhorto totes les parts a respectar el dret internacional humanitari i a garantir la protecció de tots els civils, sense discriminació, inclosos els treballadors humanitaris”, ha dit a X.

Alarmed by the unfortunate escalation of violence in Syria.

I urge an immediate end to the violence and call on all parties to respect International Humanitarian Law and ensure the protection of all civilians, without discrimination, including humanitarian workers. https://t.co/I6fGEo2Suw

— Hadja Lahbib (@hadjalahbib) May 3, 2025

El Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) avisa que avui, a partir del migdia i fins a la nit, hi ha risc que se superi el llindar d’intensitat de pluja –vint litres per metre quadrat en trenta minuts– a la Catalunya Central. També s’espera pluja intensa, però amb una acumulació menor, a la Cerdanya, el Ripollès, el Rosselló, el Vallespir, Conflent i el Capcir. Demà i demà passat, els xàfecs es faran més generals i arribaran a gran part de Catalunya en diferents franges horàries.

Els xàfecs poden anar acompanyats de tempesta, i localment també de calamarsa o pedra petita. A més, es preveuen ratxes fortes de vent en alguns punts, si bé la distribució geogràfica del fenomen serà localitzada.

Arran d’aquesta situació, Protecció Civil ha actualitzat el pla INUNCAT i el manté en fase d’alerta. Aquest pla ja era actiu per l’escenari 1 del pla d’emergència de la presa de Rialb, motiu pel qual no s’ha decretat una nova pre-alerta tot i el risc meteorològic. Météo-France ha activat l’alerta groga a totes les comarques nord-catalanes.

D’una altra banda, l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) manté activa una alerta groga al centre del País Valencià per acumulacions de pluja i tempestes. La previsió indica que avui es poden acumular vint litres per metre quadrat en una hora i que hi ha risc de calamarsa.

Demà, l’alerta groga es desplaçarà cap al nord del País Valencià, on continuaran les possibilitats de tempesta i de precipitació amb calamarsa.

El Partit Laborista del primer ministre australià en funcions, Anthony Albanese, ha guanyat amb majoria absoluta les eleccions federals d’Austràlia. Ha aconseguit el control de 77 dels 151 escons de la cambra de representants del parlament australià.

Mentrestant, la Coalició Liberal-Nacional, conservadora i encapçalada per Peter Dutton, ha quedat relegada amb tan sols 28 escons. Les altres candidatures no n’han superat els vuit, segons les dades oficials de la Comissió Electoral d’Austràlia.

Els laboristes han millorat resultats a moltes circumscripcions, fins i tot en algunes tradicionalment considerades feus conservadors, i han guanyat a la majoria de zones disputades.

Un indici clar de la derrota sense pal·liatius de la coalició conservadora és la pèrdua de l’escó del seu líder. Peter Dutton és el primer cap de l’oposició que no aconsegueix de ser elegit en la seva circumscripció, Dickson, de manera que la Coalició Liberal-Nacional es queda sense cap visible dins el parlament.

Dutton ha comparegut davant seguidors i periodistes per reconèixer la derrota: “Aquesta nit no és la nostra. Ho sento. Tenim un partit magnífic i ens en sortirem.” Ha afegit que la campanya no ha estat prou bona i n’ha assumit la responsabilitat. També ha agraït el suport dels votants i dels membres del partit.

Quant a la seva sortida del parlament, ha dit que ja ha telefonat la candidata laborista Ali France per reconèixer la derrota. “L’Ali i jo ens hem enfrontat en diverses eleccions, però aquesta nit ella ha guanyat a Dickson i farà una bona feina com a diputada”, ha dit.

Mentrestant, a la seu laborista de Sydney, els seguidors cridaven el nom del primer ministre: “Albo! Albo! Albo!”, segons que ha informat la televisió pública australiana ABC.

Albanese va arribar al poder l’any 2022 amb promeses de canvi, procedent d’una família treballadora del barri de Darlinghurst, a Sydney. Tot i això, el preu de l’habitatge ha continuat creixent, cosa que ha dificultat la seva campanya. Malgrat les crítiques creixents, els laboristes s’han consolidat com l’opció més factible per a guanyar, sobretot pel rebuig a les polítiques del president nord-americà, Donald Trump.

El govern espanyol ha decidit de dividir la investigació de l’apagada elèctrica en dues àrees diferenciades: una centrada en el funcionament del sistema elèctric i una altra en els sistemes digitals i la ciberseguretat. Segons que ha informat avui el ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, la decisió s’ha pres després de la segona reunió del comitè d’anàlisi de la crisi, que encara és pendent de rebre la totalitat de la informació requerida als agents del sistema. Entre aquests hi ha més de trenta centres de control de generació, empreses productores i companyies distribuïdores.

El 60% dels ciutadans considera insuficient la informació del govern espanyol durant l’apagada

La reunió s’ha fet a la seu de Red Eléctrica, i l’ha presidida la vice-presidenta del govern espanyol Sara Aagesen. També hi ha assistit la presidenta de la companyia, Beatriz Corredor, que, juntament amb altres càrrecs de l’empresa, ha informat el comitè sobre els avenços en la investigació que duen a terme.

S’han creat dos grups de treball específics. El primer, sobre l’operació del sistema elèctric, l’encapçala personal del ministeri de Transició Ecològica amb la mateixa Aagesen al capdavant. També hi participa, com a convidada, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). El segon grup, centrat en la ciberseguretat i els sistemes digitals, és coordinat pel ministeri de Transformació Digital, que dirigeix Óscar López.

El comitè que supervisa la gestió de la crisi i l’anàlisi de les causes inclou representants de la presidència espanyola a través del Departament de Seguretat Nacional, i membres de Defensa, del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), de l’estat major, del Ministeri de l’Interior espanyol, del mateix ministeri de Transformació Digital, i també d’organismes especialitzats com el Consell de Seguretat Nuclear i l’Institut Nacional de Ciberseguretat.

Berlín s’ha convertit en l’epicentre casteller fora de Catalunya. Vora sis-cents castellers de diverses ciutats europees s’hi han aplegat per participar en la V Diada Castellera Internacional, una trobada única que ha demostrat la vitalitat i l’arrelament del fet casteller arreu del continent i ha atret tres-cents espectadors.

L’esdeveniment s’ha fet al Museu de Cultures Europees, al barri de Dahlem, i ha estat la convocatòria més multitudinària fins ara. Hi han actuat colles de Londres, Edimburg, París, Brussel·les, Estocolm, Copenhaguen, Zuric, Lausana, Andorra i, naturalment, l’amfitriona: els Castellers de Berlín. A més, han tingut el suport de membres d’altres colles internacionals, com les de Madrid, Tolosa i Montreal, que han contribuït a fer pinya.

Per als participants, la trobada és molt més que una exhibició de força i equilibri. És una reivindicació d’un projecte col·lectiu que traspassa fronteres, una manera de fer comunitat i de mantenir viu un patrimoni cultural que la UNESCO va declarar immaterial de la humanitat.

L’actuació no s’ha limitat a les colles. També hi ha hagut moments de participació oberta al públic, que ha pogut experimentar la força de la pinya des de dins, sempre amb el guiatge dels tècnics.

La Diada Castellera Internacional se celebra cada dos anys, alternant-se amb el Concurs de Tarragona. Després de Londres, París i Copenhaguen, la cinquena edició ha tornat a demostrar que la cultura popular pot esdevenir un espai de trobada, solidaritat i projecció internacional.