La política espanyola cada dia que passa baixa més avall. Obsedits amb les nostres febleses ens costa massa de mirar-ho i d’entendre fins a quin punt la nostra participació en el descrèdit hispànic és essencial. Però la realitat és que l’espectacle d’ahir a Madrid –amb Leire Díez fent de prima donna davant les càmeres, mentre Víctor de Aldama li xuclava el protagonisme amb l’oportunisme d’un tertulià televisiu– és la radiografia perfecta d’un règim que ha convertit la corrupció en vodevil i la vergonya en gènere extingit.

Díez, aquesta dona que segons que expliquen va passar –sense cap raó aparent que ho justifique– de tenir menys de 800 habitants com a electors al poblet de Vega de Pas a moure’s pels despatxos de la Moncloa com si en fos l’ama, va comparèixer davant la premsa amb la mateixa convicció que abans, quan hi havia aquelles enciclopèdies grosses de paper, atribuíem als qui en venien: “Jo sóc tan sols periodista, senyors.” Segons la seua versió, aquells àudios en què ofereix interlocució amb la fiscalia i l’advocacia de l’estat espanyol a investigats per casos de corrupció en canvi d’informació comprometedora sobre el tinent coronel Antonio Balas eren pura investigació periodística personal. Com si el Watergate s’hagués fet amb oferiments de favors judicials en canvi d’explicar la merda que colga la policia.

L’única cosa que em va semblar sensata d’aquest divertit afer és que Díez arribàs amb trenta minuts d’antelació i romangués plantada davant els micròfons en silenci, com una vedet esperant que s’alçàs el teló. Ho dic perquè, fet i fet, l’escena és això: teatre. Un teatre de l’absurd en què els actors es prenen seriosament els seus papers mentre l’audiència –nosaltres, els ciutadans, dit així a l’engròs– paguem l’entrada sense haver demanat ni veure aquesta farsa.

Els àudios filtrats –Madrid deu ser la ciutat del món amb més filtracions per metre quadrat– mostren una Díez que parlava de “posar fi a l’UCO” i que deia coses com “Si Balas es mor, molt millor”, referint-se a un tinent coronel que sembla que investiga tots els casos de corrupció que, cada dia més, esquitxen l’entorn de Sánchez. La veu és innegablement la seua, però ahir, davant les càmeres, la dona es va transformar en una innocent periodista que feia recerca per a un llibre sobre “els estralls del fals patriotisme”. Ves.

Això és l’espanyolada perfecta: convertir l’evidència en malentès, la planificació en casualitat i la corrupció en “mala interpretació”.  Però la part millor va arribar quan Víctor de Aldama –aquest empresari que va passar de ser president del Zamora CF, que no sé ni en quina divisió juga, a ser el “nexe corruptor” del cas Koldo– va fer-hi una aparició estel·lar com un personatge de Berlanga eixint entre bastidors. “Això és una pantomima. És una mentidera. Es riu de tot el món”, va cridar a ple pulmó mentre interrompia la compareixença i un altre personatge que no sé ni que hi pintava, però que tenia mala pinta, se li enfrontava com aquell qui diu a bufetades.

Potser l’home tenia raó per primera vegada en la  vida. En això de la pantomima. Però, si ho és, ell mateix en formava part: Aldama és l’home que, segons pròpia confessió davant el jutge, va pagar 650.000 euros a Ábalos, 300.000 a Koldo García i 15.000 a Santos Cerdán en sobres farcidets de diners. Un personatge que era present a Barajas quan hi va arribar Delcy Rodríguez i que presumia de les seues connexions amb la Moncloa.

I, amb aquest espectacle, no em podeu negar que tenim material per a dècades de sainet. O per a fer un estudi sobre la degradació fins i tot de la corrupció.

Recordem els temps del caciquisme de la Restauració, quan la corrupció almenys tenia la decència d’amagar-se darrere salons i tertúlies. O fins i tot els anys del felipisme, quan els escàndols com el cas GAL o el cas Filesa originaven dimissions molt a última hora i una certa –limitada, però certa– vergonya institucional.

Ara no. Ara tenim “lampistes” que fan conferències de premsa per a negar allò que és evident, comissionistes que interrompen actes oficials com si fossen concursants d’un programa de telerealitat i un PSOE que cada volta que ix un escàndol nou diu que “no en sap res”, amb la mateixa credibilitat que podria tenir un torero proclamant-se animalista.

Allò que vam veure ahir és l’evolució natural de la política espanyola postdemocràtica: un lloc, un estat o una ciutat-estat, on els escàndols no es neguen, es teatralitzen. On no importa què dius, sinó com ho interpretes davant les càmeres. On la innocència no es demostra amb fets, sinó amb xous.

Sumar –com si no tinguessen prou maldecaps ells, ja– ha corregut a demanar “el cap” de Santos Cerdán per mirar de circumscriure l’escàndol al PSOE i evitar que esguite aquest govern de coalició com més va més feble. Però fa tard: quan tens un militant del teu partit oferint favors judicials a investigats en canvi d’informació per a desacreditar la policia que us investiga, el problema no és de comunicació, no fotem. És de concepció de l’estat i de què pot fer i no pot fer un estat.

PS1. Si en voleu saber més i situar-vos sobre aquest nou espectacle al país veí us podeu mirar aquesta guia: “Qui és qui en el nou escàndol del PSOE? De Leire Díez a Pérez Dolset”.

PS2. Christian Lesaec és el president de l’Associació de Damnificats Horta Sud-València, una de les tres associacions d’afectats per la gota freda del 29 d’octubre. Esperança Camps hi ha parlat sobre els darrers moviments del president Mazón, aclarint que no hi haurà reunió amb el cap del Consell fins que no vegen el seu nom a la llista de compareixents de la comissió d’investigació de les Corts Valencianes: “Espere que Mazón entenga que era al capdavant del govern valencià i que la gent pensa que ha de dimitir”.

PS3. Si aquest estiu teníeu previst d’agafar un avió, ja us podeu calçar. A les companyies aèries hi falten pilots i els controladors tenen manca de personal, de manera que tot plegat es podria convertir en un infern de retards i cancel·lacions. Ho explica Alexandre Solano en aquest reportatge.

PS4. Ser subscriptor de VilaWeb no és solament rebre informació: és convertir-se en part d’un projecte que fa passar la informació rigorosa davant els interessos econòmics o de partit. És ser part d’una xarxa de persones que creuen que el periodisme independent és imprescindible per a una societat lliure i ben informada. I que considera que de Salses a Guardamar som una nació i hem de tenir uns mitjans propis i autocentrats, no permanentment contaminats pels interessos espanyols o francesos. Uniu-vos-hi en aquesta pàgina.

Aquests darrers anys Nintendo ha viscut una de les èpoques més dolces de la seva història. Després d’haver-se convertit en els reis dels jugadors informals amb la Wii, va tenir una gran patacada amb la Wii U, una evolució que no es va acabar d’entendre. Però per a la generació següent de videoconsola, la companyia japonesa va donar un cop puny a la taula amb la Nintendo Switch, que unificava en un únic dispositiu el concepte de videoconsola portàtil i de televisió. Adeu a la duplicitat de consoles que havia caracteritzat Nintendo d’ençà de l’estrena de la Game Boy. La Nintendo Switch va ser tota una revolució ja de bon començament i el primer mes ja se’n van vendre 2,74 milions de dispositius, un èxit que es va atribuir en gran part a l’estrena conjunta de l’esperat The Legend of Zelda: Breath of the Wild. Aquesta empenta va continuar en el curs dels anys, fins al punt de convertir-se en la segona videoconsola més venuda de la història, amb 152 milions d’unitats. Tan sols la supera la mítica PlayStation 2, amb 160 milions de consoles venudes. Tanmateix, avui passa el relleu a la Nintendo Switch 2, una evolució continuista que vol seguir el camí marcat fins ara i que surt a la venda per 469,99 euros.

La Switch 2 té una pantalla LCD de 7,9 polzades, resolució 1080p i taxa de refresc de 120 Hz, més gran que la seva antecessora. Ara, es pot connectar a un televisor, i en aquest cas pot oferir imatges fins de 4K en els jocs compatibles. Una altra evolució destacada és la dels comandaments Joy-Con 2, que també es fan més grossos i que ara s’uniran a la consola gràcies a un imant. A més, es podran fer servir sobre la taula com si fossin un ratolí sense fils. Els nous comandaments incorporen un botó “C” que activa la funció GameChat per a parlar amb amics i familiars mentre es juga i compartir la pantalla de joc. Per a complementar aquesta funció, avui mateix també surt a la venda una càmera web per a sobreposar el rostre dels jugadors a la pantalla, cosa que fa més pròxima l’experiència multijugador en línia.

A l’interior, la consola incorpora un nou processador desenvolupat conjuntament amb Nvidia, basat en la plataforma Ampere, que permet un rendiment gràfic notablement superior. Això es tradueix en escenaris més detallats, temps de càrrega molt més curts i una gestió millor de les partides multijugador. Aquests canvis van acompanyats d’un augment de la memòria RAM (12 GB) i d’un emmagatzematge intern que puja fins a 256 GB, ampliables mitjançant targetes microSD.

Malgrat els canvis, Nintendo ha tingut cura de mantenir la compatibilitat amb els jocs i la Switch original. Aquest detall és especialment important per als milions d’usuaris que ja tenien la primera consola i que poden migrar-hi sense perdre la biblioteca digital ni les partides. A més, molts dels videojocs que s’esperen tenen continuïtat amb les sagues clàssiques de Nintendo, com Donkey Kong Banzana, Kirby Air Riders i Hyrule Warriors: Age of Imprisonment, que arribarà a l’hivern com a preqüela de The Legend of Zelda: Tears of the kingdom. De tota manera, el videojoc que més ha cridat l’atenció és Mario Kart World, l’última edició d’una saga que es remunta al 1992, amb l’antiga Super Nintendo.

3Cat promou un videojoc juvenil en català per a la nova Nintendo Switch 2

Mario Kart World, el darrer tomb d’una saga d’èxit

La primera Nintendo Switch es va estrenar amb Mario Kart 8, i la Nintendo Switch 2 arriba amb Mario Kart World sota el braç. Aquest títol no és solament una nou capítol de la saga, sinó una reconsideració del concepte del videojoc. L’estructura central continuen essent les curses, però per primera vegada s’endinsa en un gran món obert que es pot explorar lliurement i que connecta els circuits del videojoc.

El mode principal, anomenat “Gran Tour”, combina exploració, missions secundàries i curses improvisades que es poden activar in situ. Els vehicles es poden millorar, hi ha sistemes meteorològics dinàmics i l’entorn té un paper clau: per exemple, una tempesta pot inundar un tram del circuit i alterar la conducció. També hi ha el mode “Knockout Tour”, en què 24 corredors competeixen en una cursa llarga segmentada per trams i, al final de cada tram, els darrers són eliminats. Aquest format afegeix tensió estratègica i evita que la cursa esdevingui previsible. Per als qui s’estimen més una experiència clàssica, el mode “Quick Race” permet curses aïllades en circuits dissenyats, molts dels quals s’inspiren en pistes antigues reimaginades amb gràfics actualitzats.

D’aquesta manera, Nintendo torna a expandir un dels seus videojocs clàssics en la jugabilitat de món obert, tal com ja ho va fer a Pokémon Scarlet & Violet. Malgrat que es pot considerar que el gran pioner dels jocs de món obert és el primer The Legend of Zelda, de l’any 1986, les millores tècniques dels processadors han servit per a desenvolupar videojocs que aprofundeixen aquesta dinàmica de joc, en què el jugador pot explorar lliurement l’escenari sense pantalles de càrrega que interrompin l’experiència.

Hi ha clars exponents d’aquest mode de joc, com ara Minecraft, Grand Theft Auto V, Skyrim, The Legend of Zelda: Breath of the Wild, Super Mario Odyssey, Assassin’s Creed o The Witcher 3: Wild Hunt. Videojocs amb un entorn acurat i una gran proposta de missions secundàries que allarguen moltíssim les hores de joc perquè no se circumscriuen a la història principal i permeten al jugador d’endinsar-se en aquell univers.

L’envit de continuar essent la consola preferida

Nintendo ha tingut cura de mantenir el mateix rumb que va catapultar la Switch original, però alhora ha de situar-la com una evolució que paga la pena de comprar. Fa temps que Nintendo va renunciar a fer la videoconsola del mercat; deixa aquella competició per a les PlayStation i Xbox, i s’orienta cap al jugador informal que vol jocs divertits i entretinguts als quals no cal dedicar gaires hores per a gaudir-ne. En aquesta línia, Mario Kart World segurament és la millor mostra del camí que vol seguir Nintendo: innovació mantenint l’essència d’una saga d’èxit.

 

Aquesta setmana hem de donar les gràcies a la senyora Núria Garrido, presidenta de la unió de propietaris Som Habitatge, perquè, malgrat que hagi menystingut la intel·ligència col·lectiva, que les seves paraules insultin llogaters i classe treballadora i que el seu català fulmini els mínims d’oralitat de la nostra llengua a cop de “tenir que”, la senyora Garrido ens ha regalat un moment radiofònic extraordinari. A Els matins de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell va fer pujar al ring de l’estudi la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, i la ja esmentada senyora Garrido. La finalitat? Parlar de l’habitatge, el tema que més preocupa els catalans, segons el baròmetre del CEO. Hi ha tants elements del discurs de la presidenta de Som Habitatge per a analitzar que em costa de sortir del meu estat d’esparverament per concentrar-me a comentar-ne les parts més destacables i elaborar un top 3 de moments d’estupefacció. En la tercera posició de la llista, hi col·loco l’afirmació de la senyora Garrido que diu: “Tenir llogaters és com tenir un fill; és un maldecap.” Llegida així, la frase podria semblar prou inofensiva i, fins i tot, mínimament comprensible, però resulta que les raons que la porten a queixar-se és que com a propietari t’arriben notícies dels pobres desgraciats dels llogaters que preferiries no saber perquè fan de mal pair, i fins i tot, són de mal gust… Coses com ara assabentar-te que se’ls ha mort la parella, que s’han divorciat o que han perdut la feina. La llista de temes incòmodes amb els quals els llogaters molestem els propietaris, segons Garrido, també inclou el fet d’empipar aquells qui ens lloguen els pisos amb foteses com ara que la caldera del pis s’ha espatllat o bé que hi ha goteres. És clar, per a ells, que viuen a l’Olimp de la vida, lluny dels problemes mundans, és fastigosament desagradable que els fem perdre el temps amb ximpleries com aquestes, i no és estrany que la senyora Garrido posi al mateix sac la mort d’una parella i una caldera espatllada, perquè ambdues coses impliquen que com a propietària doni la cara, actuï amb responsabilitat i d’acord amb els seus deures –i, si pot ser i no és demanar massa, amb una mica d’humanitat.

En segona posició del rànquing, quan la presidenta de Som Habitatge, ofesa, nega rotundament ser una rendista i es defensa tot considerant-se una treballadora, perquè els propietaris han de reformar, han de pagar pintors, han de pagar la noia que ensenya el pis… No, Núria Garrido, d’això no se’n diu treballar, en tot cas se’n diu mantenir i gestionar el teu patrimoni. Treballar no és llogar un habitatge, ni tampoc invertir en béns immobles. Però la senyora Garrido no tan sols demana que la considerem una més de la classe treballadora, sinó que també es vanta de generar feina, ocupació, llocs de feina, viabilitat econòmica a molta gent. És a dir, pretén que li agraïm a ella i a la resta de rendistes que, gràcies al fet que s’han arriscat invertint i posant pisos a lloguer, nosaltres tenim llocs on poder dormir i semiviure les escasses hores que ens queden lliures quan no treballem fora de casa. En la seva equació de deutes d’agraïment que devem als rendistes, no hi entren en joc ni els preus abusius, ni l’incompliment dels deures dels propietaris vers els llogaters. Al començament de l’entrevista, Garrido afirma que la Unió de Propietaris se sent criminalitzada políticament i que suporten una gran pressió mediàtica; que son el boc expiatori de tots els problemes socials. I seguidament és queixa que el Parlament de Catalunya, durant el primer trimestre del 2025, ha promogut normatives que impliquen sancions als propietaris si incompleixen els seus deures, com ara llogar els pisos a preus superiors a l’índex de referència o bé redactar un contracte de lloguer on no consti l’objecte del contracte. En definitiva, que quan els recorden que han de complir la legalitat, que no poden extorquir els seus llogaters, que no poden falsejar contractes, que no poden lucrar-se sense limitacions, o que s’han de fer càrrec de certes despeses o manteniments derivats dels lloguers perquè dins els seus habitatges hi viuen persones que tenen drets, aleshores se senten ultratjats per haver de complir les seves obligacions.

I en la primera posició del rànquing hi trobem el moment estel·lar en què Garrido assegura que el problema és que els llogaters tenim enveja dels rendistes. Anava conduint mentre escoltava en directe la conversa, i no vaig gitar de fàstic per la finestra de miracle. Enveja a mi me’n fa la gent que aporta valor, senyora Garrido, la gent amb qualitat humana, i no pas vostè, ni la gent com vostè que no tenen gens ni mica de consciència dels seus privilegis. Si tots els llogaters de Catalunya ens fotem a escriure i imprimir el despotisme amb què hem estat tractats massa sovint, el robatori de fiances que ens heu fotut amb qualsevol pretext estúpid, la negativa dels propietaris a reparar elements estructurals dels pisos o a mantenir els llocs on vivim (deixant-nos-hi més de la meitat del salari), empaperarem tot l’Upper Diagonal.

I, si us plau, us prego, lectores i lectors, que no em vingueu ara a dir que no tots els propietaris són iguals i que hi ha llogaters molt torracollons que et deixen el pis fet una merda. Sí, ho sabem que hi ha propietaris curosos, pocs, però n’hi ha. I també hi ha llogaters trinxeraires, sí, també ho sabem. Però aquí parlem de la polèmica que han generat les paraules lamentables i l’actitud altiva de la senyora Garrido, un problema estructural. De manera que si sou propietaris i tracteu bé els llogaters en tots els sentits, com és el cas dels actuals propietaris del meu pis, que són un amor, entenc que no caureu a sentir-vos ridículament ofesos, perquè les crítiques no van cap a vosaltres. I és que en el tema de l’accés a l’habitatge el pecat capital no és l’enveja, sinó l’avarícia i la supèrbia de qui pretén enriquir-se vulnerant drets fonamentals.

Bloomberg · Nduka Orjinmo

Els milicians islamistes han intensificat la insurrecció al nord-est de Nigèria i han atacat desenes de bases militars d’ençà de començament d’any. L’onada de violència és un dur revés per al president Bola Tinubu, que durant anys ha promès de restablir la seguretat al país més poblat de l’Àfrica.

Aquest maig, a Nigèria s’han registrat 45 incidents violents relacionats amb la militància islamista, segons dades de la companyia d’anàlisi de riscs Seerist, la xifra més alta al país d’ençà del maig del 2020. La majoria dels incidents estan relacionats amb un grup conegut com a Província d’Àfrica Occidental d’Estat Islàmic, o ISWAP, una filial d’Estat Islàmic fundada el 2016.

Després d’anys de provar d’expandir-se cap al centre de Nigèria, ISWAP ha reorientat ara les seves operacions cap al nord-est, segons que explica Mikolaj Judson, analista de la consultora Control Risks, amb seu a Lagos.

Aquesta reorientació “permet al grup de dur a terme atacs més coordinats i a gran escala”. La darrera onada d’atacs, explica Judson, requerí un alt nivell de coordinació i organització, cosa que suggereix que ISWAP els planificà durant molt de temps.

La violència és un nou revés polític per a Tinubu, que prometé de convertir la lluita contra els milicians islamistes en un objectiu prioritari del seu govern quan arribà a la presidència, ara fa dos anys. Alhora, el president travessa una crisi de reputació per l’impacte de les reformes econòmiques que impulsà amb l’objectiu d’estabilitzar les finances públiques, però que han causat un augment significatiu del cost de vida al país.

El grup islamista més influent de Nigèria és Boko Haram, que tendeix a atacar objectius civils i que acaparà titulars a tot el món l’any 2014, quan segrestà 270 estudiants a la ciutat de Chibok, al nord-est de Nigèria. ISWAP, filial de Boko Haram, se centra a atacar bases militars, tot prenent armes i equipament militar que acaba emprant contra l’exèrcit mateix.

D’ençà del 2019, l’exèrcit nigerià ha establert una sèrie de “supercampaments”, ben equipats i dotats d’un gran nombre d’efectius, amb l’objectiu d’aturar els atacs dels insurgents contra les seves instal·lacions. Però no sembla que el desplegament hagi modificat l’estratègia d’ISWAP: segons les avaluacions dels analistes i les informacions dels mitjans de comunicació, el grup ha atacat més d’una vintena d’aquestes bases d’ençà de començament d’any.

L’11 de maig, el grup va fer una incursió audaç a la localitat de New Marte, situada en una ruta de subministrament clau a l’estat de Borno i que duu al bosc de Sambisa, on Boko Haram continua actiu. Segons els mitjans de comunicació locals, el grup prengué munició i quaranta-cinc vehicles, pel cap baix, en l’atac.

Segons que explica Vincent Foucher, investigador del Centre Nacional de Recerca Científica de França, ISWAP ha emprat drons comercials reconvertits i equips de visió nocturna que probablement capturà durant les incursions que fetes aquests darrers mesos contra unitats militars cameruneses i nigerianes.

El Batalló d’Intervenció Ràpida de Camerun, al qual els Estats Units han subministrat equip militar especialitzat, com ara, ulleres de visió nocturna, va ser atacat per Boko Haram i ISWAP dues vegades l’any passat, pel cap baix. Aquest març, ISWAP hi tornà i atacà unes quantes vegades l’exèrcit camerunès.

Foucher, que en el passat ha entrevistat molts ex-combatents del grup, explica que és probable que ISWAP sigui assessorat per experts estrangers en estratègia militar. El grup ha perfeccionat notablement les tàctiques aquests darrers mesos, i sembla que obté armament de tota la regió.

ISWAP també ha esdevingut més actiu en la propaganda, i ara produeix vídeos de gran qualitat tècnica per a difondre’ls a les xarxes socials. Segons els analistes, els vídeos indiquen que l’objectiu del grup és dur a terme una campanya de reclutament a gran escala.

L’exèrcit nigerià –desbordat per les operacions simultànies contra bandits, pirates marítims, separatistes i ramaders, i també pels dispositius de protecció de les instal·lacions petrolieres– depèn en gran manera del suport aeri per a contrarestar els atacs d’ISWAP. Divendres passat, en una publicació a X, l’exèrcit afirmà que havia mort més de 60 milicians en una operació a l’estat de Borno, incloent-hi un comandant clau d’ISWAP.

Dos dies abans, les autoritats nigerianes havien anunciat la detenció de quatre ciutadans paquistanesos amb l’acusació de traficar amb armes i entrenar insurgents al nord-est del país.

Babagana Zulum, governador de l’estat de Borno, ha advertit que els avenços aconseguits per l’exèrcit nigerià després d’anys d’operacions de contrainsurgència han començat a revertir-se, i que hi ha el perill que Nigèria deixi que ISWAP acumuli tant de poder com Boko Haram, que controlà una vasta franja de territori al país durant el seu apogeu, ara fa prop d’una dècada.

“Els milicians d’ISWAP han demostrat que podien perfeccionar les seves tàctiques i adaptar-se a canvis en les condicions externes. La seva capacitat d’adaptació ha quedat palesa en la recent onada d’atacs amb drons”,  explica Judson, de Control Risks.

Els esdeveniments polítics a la regió del llac Txad han posat bastons a les rodes de la campanya de l’exèrcit nigerià per a fer front a la inseguretat al país. El cop d’estat del 2023 al Níger, que Tinubu condemnà públicament, deteriorà les relacions entre Nigèria i la junta militar del país veí, una crisi diplomàtica que culminà amb la retirada del Níger d’una força de combat regional aquest març. El Txad, per la seva banda, ha amenaçat de seguir l’exemple del Níger, cosa que dificultaria l’intercanvi d’informació i les operacions conjuntes al llarg de la porosa frontera entre el Txad i Nigèria.

“Els grups extremistes s’han tornat més agressius”, explicava el general Michael Langley, que dirigeix el Comandament de l’Àfrica dels Estats Units, el 27 de maig. I afegí: “Els atacs dels darrers mesos a Nigèria i a tot el Sahel són profundament preocupants.”

Gina Turner ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Avui és el Dia Mundial del Medi Ambient, que, entre més objectius, vol sensibilitzar sobre la qualitat de l’aire que respirem. Quan pensem en això sovint ens ve al cap la contaminació del carrer, però rarament pensem en la importància de l’aire que respirem dins de casa, on passem moltes hores. “Tot depèn de les cases i dels materials, però el principal problema que pot tenir molta gent és la presència de certes partícules i un ventall d’agents químics”, explica Xavier Muñoz, cap del Servei de Pneumologia de l’Hospital Vall Hebron, centre que ha impulsat una campanya per a tenir un habitatge saludable i sostenible. “No se sap fins a quin punt això pot condicionar malalties, però pot empitjorar-ne d’existents. Segons si tenim animals de companyia, si tenim plantes o quins productes de neteja fem servir, poden aparèixer agents que, si s’acumulen, són perjudicials.”

Més de la meitat de l’aire que respirem durant la vida l’inhalem a casa. Per tant, és un factor determinant en la salut. Entre les malalties que pot originar l’exposició sostinguda a contaminants domèstics, hi ha la cardiopatia isquèmica, la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), l’empitjorament dels símptomes en persones asmàtiques, dermatitis o erupcions cutànies. Repassem, doncs, els consells a tenir en compte en aquest àmbit. Tanmateix, Muñoz alerta que encara no hi ha prou estudis per a determinar amb exactitud la perillositat d’alguns agents.

1. Mantenir una ventilació adequada

El punt principal a tenir en compte en relació amb l’aire que respirem a casa nostra és la ventilació. En principi, la consigna és simple: ventilar diàriament totes les cambres de cinc minuts a deu. Ara, cal vigilar que aquesta ventilació no sigui contraproduent. Depèn de la zona on es visqui, la contaminació de l’exterior pot acabar entrant a casa nostra. “Val més no superar aquests deu minuts en zones contaminades, si s’han fet activitats que no impliquen gaire combustió”, explica Xavier Muñoz. “I cal tenir en compte més aspectes: per exemple, fumar dins de casa és un desastre.”

Cal vigilar especialment com es ventila la cuina, on hi ha més risc de no sanejar bé l’ambient. “Quan es guisa o es fan coses a la planxa i no s’elimina bé el fum, si no tenim una bona campana d’extracció, les exposicions contínues poden ser perjudicials. També cal evitar de fer barbacoes en garatges o llocs que no siguin a l’aire lliure. Tot allò que tingui foc i combustió és perjudicial.”

2. Vigilar amb la humitat

Un altre problema que pot acabar essent molt perjudicial per a la salut és l’aparició d’humitat, que en alguns casos, segons l’estructura arquitectònica de cada casa, és ben difícil de prevenir. “És un problema greu si és extensa i si hi convius, especialment en dormitoris”, alerta el pneumòleg. “Els fongs eliminen espores que són molt capaces de causar malalties. La més perillosa, la pneumonitis per hipersensibilitat, una espècie de reacció al·lèrgica a la part més noble del pulmó. És una malaltia greu que fins i tot pot dur la mort, tot i que no és gaire freqüent: sols la desenvolupen entre el 5% i el 10% de persones exposades a humitat. També es destaquen l’asma, la rinitis, les irritacions… Si es tenen malalties de base, aquests fongs poden colonitzar els pulmons i empitjorar-les.”

Per això es recomana d’usar pintures antihumitat o posar-se en contacte amb les empreses que treballen per eradicar-les. En alguns casos també poden ser útils els deshumidificadors, com el fet d’evitar alguns mals hàbits. No es recomana, per exemple, d’estendre la roba dins de casa. I, sobretot, cal estar alerta a detectar aviat aquesta humitat i actuar-hi ràpidament.

3. Netejar amb productes no sintètics

Els productes de neteja també són un punt important a l’hora de tenir cura de l’aire de casa nostra. Són preferibles els productes no sintètics. Alguns productes químics tenen agents irritants i, en excés, poden ser perjudicials. Els exemples més clàssics són l’amoníac i el lleixiu. Si es fan servir en dosis adequades, no es té cap malaltia de base i es ventila mentre es fan servir, no han de ser perjudicials; en canvi, si es barregen, hi ha un excés de dosi o no es ventila bé, sí que poden ser-ho.

També cal vigilar amb aquells productes que poden generar reaccions al·lèrgiques o de més sensibilitat a segons qui. “Els més perillosos en general són els que van amb polvoritzadors. Acostumen a portar agents químics que faciliten aquesta polvorització i solen tenir més perill de fer-nos mal. La clau és no excedir-se amb la dosi i ventilar l’espai durant cinc o deu minuts”, afegeix Muñoz.

4. Fer servir poc les espelmes

Hi ha qui té el costum d’encendre espelmes o barres d’encens perquè la casa tingui un ambient més acollidor. Això pot ser perjudicial, sobretot si es fa sovint. “Creiem, encara sense prou estudis, que la gran perillositat que tenen és que generen partícules molt petites amb molt poder inflamatori quan les respirem. Són molt productores de material particular. Si en respirem poques i no estem malalts no passa res, però si n’inhalem en grans quantitats i tenim alguna predisposició genètica a alguna malaltia, malament rai.”

És per això que es recomana de substituir les espelmes i ambientadors al menjador o a la sala d’estar per llums LED o plantes.

5. Allunyar les plantes dels dormitoris i més consells

Sempre s’ha dit que les plantes són les grans aliades per a purificar l’aire, i és ben cert, però cal tenir en compte el consell clàssic: que a la nit no siguin mai als dormitoris, perquè consumeixen oxigen. De dia, en canvi, eliminen diòxid de carboni i generen oxigen, i per tant són beneficioses.

Finalment, hi ha una colla de consells que també es poden tenir en compte: no engegar els motors dels vehicles en garatges tancats, utilitzar fundes hipoal·lergògenes i roba de llit natural als dormitoris, posar mosquiteres abans de fer servir aerosols i insecticides i emprar detectors de gas a banys i cuines si es fa servir escalfador de gas. Avui dia també hi ha equips de purificació de l’aire que poden arribar a ser molt útils per a assegurar-se la salut domèstica, però encara no hi ha prou proves científiques que n’avalin l’efectivitat.

Christian Lesaec és el president de l’Associació de Damnificats Horta Sud-València, una de les tres associacions d’afectats per la gota freda del 29 d’octubre. Aquest col·lectiu, d’unes cinc-centes persones, aplega, bàsicament, persones que van tenir pèrdues materials a conseqüència de la barrancada. També hi ha familiars que representen cinc de les 228 víctimes mortals.

L’associació que presideix Lesaec i les presidides per Mariló Gradolí i Rosa Maria Álvarez treballen braç a braç perquè les víctimes tinguen el reconeixement que es mereixen. La visita a les institucions europees, la reunió amb el president espanyol, Pedro Sánchez, i les recents trucades de Carlos Mazón, són el fruit d’aquesta tenacitat.

Dels darrers moviments del cap del Consell, en parlem amb Lesaec, que en aquesta entrevista insisteix a dir que no hi haurà reunió amb Mazón fins que no vegen el seu nom a la llista de compareixents a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes.

Parlem en la zona que queda del parc 8 de Març d’Alfafar, molt a prop de l’institut 25 d’Abril, on treballa com a professor de francès, i a la vora de la via del tren, on l’aigua desbordada va dipositar tot allò que arrossegava aquella vesprada d’octubre.

—Quantes voltes havíeu parlat amb Carlos Mazón abans de la trucada de divendres, 23 de maig?
—Cap ni una. Abans de divendres, no sé si va ser dijous o dimecres, ell em va cridar, però no vaig respondre perquè no sabia que era ell. Estava gaudint d’una estoneta de televisió amb la meua família i no li vaig agafar el telèfon. Ho vaig saber després, perquè vaig veure un whatsapp del gabinet. Vaig parlar amb el gabinet i em van dir que el president volia parlar amb mi. Em va dir que, en principi, hi havia disposició per a reunir-nos. I ahir al matí [dilluns] és quan vaig rebre una segona cridada del president, i tampoc no la vaig agafar, perquè estava treballant. Vaig veure un whatsapp i li vaig respondre entre classe i classe. Li vaig dir que podíem parlar a les dues, quan acabara de treballar. A les dues i deu em va cridar i vam parlar.

—Us ha dit que voldrà anar a la zona zero i que no esteu exclosos de la comissió d’investigació, però encara no sou a la llista.
—No. Per tant, les tres associacions, tot i les diferències i particularitats que tenim, fem front comú, i hi ha una sèrie d’acords. Un és el tema de la comissió d’investigació. Totes tres associacions estem d’acord que hem de ser en la comissió de les Corts. Llavors, eixa condició que li posàrem, s’haurà complert.

—Com us imagineu la reunió amb el president?
—En un principi, hem pensat que podria ser en algun ajuntament, en alguna sala de plens o en alguna sala municipal. Encara no ho sabem. De seguida es va parlar en el gabinet de l’opció de la sala de plens de l’Ajuntament d’Alfafar, perquè nosaltres vam nàixer ací, però ahir mateix una associada em va dir: que vinga a Paiporta, que no saps com està allò, i podrà veure de primera mà la situació. Tot això, ho haurem de parlar entre nosaltres.

—Serà tot sol amb ell, o com a assemblea d’afectats?
—No sabem què passarà. Si nosaltres, que som una sola associació, no tenim clar què passarà, encara menys les altres. Les altres dues associacions volen veure el seu nom inscrit i després es reuniran en assemblea i en parlaran. Tampoc queda clar que hi siguen… Potser al final només hi som nosaltres. La proposta és de reunir-se representants de la nostra associació amb el president i dues o tres persones del seu gabinet. Si vénen les representants de les altres associacions, per mi, encantat. Em sent més a gust si hi són les altres, perquè representem la majoria dels afectats.

—Li demanareu la dimissió?
—Això s’ha de decidir en l’assemblea. És a dir, si es fixa una data per a la reunió amb el president, nosaltres farem una assemblea uns dies abans perquè molts dels nostres associats volen dir coses a Carlos Mazón. Farem una recopilació de tot allò que la gent pensa i li ho direm. Jo vaig parlar amb les famílies de les víctimes mortals que hi ha en la nostra associació perquè no volia tenir el seu rebuig. La majoria em van dir que els semblava bé reunir-se amb el president. És veritat que és Mazón, però és bo que ens reunim per a la gent. Algunes em van dir: de part meua, li pots dir que hauria de presentar la dimissió immediata. Potser ho farem. Ho valorarem i ho decidirem. Li demanarem la dimissió en nom de les famílies? Si es diu que sí, ho farem.

—Li preguntareu on era i què feia aquell dia?
—Ho negociarem tot amb la gent, però és clar que hi haurà preguntes d’eixe tipus. Tothom s’ho pregunta. Si vostè pregunta a qualsevol dels afectats com li va anar eixa vesprada, on va ser, li dirà amb minuts i hores tot el que va passar i tot el que va viure. No té sentit que el president de la Generalitat tinga eixes llacunes i no se’n recorde on era. És curiós.

—Les associacions de víctimes us heu sentit maltractades en un principi. No temeu de ser utilitzades ara pel president, que presumeix que parla amb vosaltres?
—Efectivament. La pena és que això és possible perquè vam anar a Brussel·les. Si no ho haguéssem fet, no sabem si seríem ací. No sé si la Comissió o el Parlament Europeu va fer telefonades o si, simplement, en veure que sortíem en els mitjans, ací van reaccionar. Després, va venir el president Sánchez. De fet, en la trucada, el president Mazón sí que em va dir: home, us heu reunit amb el president Sánchez, és lògic que us reuniu amb mi… Si hem de ser coherents, si ens hem reunit amb una ministra, si ens hem reunit amb la delegada del govern, si ens hem reunit amb Pedro Sánchez, també toca que ens reunim amb el màxim mandatari del Consell valencià.

—Teniu por que ell utilitze a favor seu aquesta reunió?
—Si és que ja està instrumentalitzat. Però aquesta no és la nostra lluita. Nosaltres estem centrats a ajudar tant com es puga els damnificats i en la querella del jutjat. Si podem parlar amb Carlos Mazón i obtenir, per exemple, coses com l’atenció a la salut mental, que és molt greu i molt necessària i és competència autonòmica, o si podem saber què faran amb les escoles, perquè n’hi ha moltes que haurien d’estar enderrocades i no s’ha fet absolutament res… Si podem empènyer en temes de competència autonòmica, ja és positiu.

—Vox, primer, i el PP, després, van acusar les associacions de ser interessades i estar polititzades. La vostra associació té un perfil polític determinat?
—Hem posat una querella contra el senyor Llanos. El 27 de juny, tenim l’acte de conciliació en la Ciutat de la Justícia. Per tant, parlarem amb ell i li demanarem explicacions. En la nostra associació som més de cinc-cents. Hi ha votants de tot. I, evidentment, nosaltres no ens podem decantar cap a un partit o cap a un altre, perquè automàticament pot passar que gent associada no se senta representada. En conseqüència, nosaltres intentem constantment, dia rere dia, de mantenir un perfil baix, demostrar que defensem els interessos de la gent. A pesar d’això, cada dia ens instrumentalitzen. Cada vegada que diem alguna cosa, hi ha gent que en fa interpretacions.

—Sou més de cinc-cents; la majoria, persones amb danys materials. Quantes víctimes mortals teniu?
—Tenim dotze familiars que formen part de la querella representant cinc persones que van faltar, i sis o set persones que tenen danys físics, que també són acusació particular dins la querella. La resta és gent que ha perdut la faena, gent que ha perdut la casa, gent que ha perdut cotxes, o gent que ha perdut casa i faena.

—Heu dit que teníeu bona relació amb les altres dues associacions. Com us coordineu?
—Tenim un grup de WhatsApp, parlem per telèfon, i quan coincidim en reunions, decidim entre nosaltres què volem dir o quins són els temes que més ens interessen. Per exemple, quan vam tenir la reunió amb el president Pedro Sánchez, un dels punts a tractar era el funeral d’estat. Això ho lidera l’associació de víctimes mortals. És lògic que ells siguen els qui en parlen o organitzen eixe funeral en coordinació amb l’estat i, per tant, allò que ells consideren o desitgen o facen o acorden, per a nosaltres, serà correcte.

—La vostra associació és activa en l’organització de les manifestacions?
—No. De fet, a mi m’han convidat a participar en la capçalera i sempre ho he rebutjat. Quan vénen manifestacions o actes de suport o de record, el que fem és posar-ho tot al grup, perquè tots els associats en tinguen coneixement i que cadascú faça el que li semble bé.

—Què us sembla la instrucció de la jutgessa de Catarroja?
—D’una banda, està bé, perquè la jutgessa és treballadora, és lluitadora. La sensació que tenim és que intenta de buscar de veritat què va passar. I, en general, estem d’acord amb la seua instrucció, però hi ha algunes coses que no. Nosaltres vam interposar la querella per cinc delictes, i ella només en va retenir dos. I quant a persones investigades, nosaltres vam proposar-ne sis i ella només en va retenir dos. Vam interposar dos recursos. L’audiència provincial ens va contestar fa un parell de setmanes a un dels recursos: donava la raó a la jutgessa en algunes de les coses i li la llevava en unes altres. No hi estem del tot d’acord, però pensem que hem tingut sort i tenim una bona jutgessa.

—Demanàveu que s’investigàs el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. La jutgessa no us ha fet cas.
—Hi hem recorregut en contra, també. Estem pendents de la resolució del recurs.

—A parer vostre, la responsabilitat de les dues administracions és la mateixa?
—Pràcticament. No és exactament la mateixa, perquè, evidentment, els primers que havien de ser ací és l’administració autonòmica, però nosaltres entenem que, si l’administració autonòmica no funciona, hi ha una administració espanyola que hauria d’haver funcionat, i tampoc no va funcionar. Ho vam dir al president Sánchez. Independentment del que diga la llei, perquè ell ens va dir que necessitava l’aprovació de senat, en una situació com aquesta, les administracions han de col·laborar, oblidar-se dels partits i posar-se a treballar conjuntament. Això és el que necessitàvem en aquell moment.

—Va ser tardana, la visita del president Sánchez?
—Evidentment. I li ho vam dir. Set mesos després, és tardana. Ens va dir dues coses. Una, que, tot i que ell era a Madrid, estava molt pendent del que passava a València amb els diferents ministres desplaçats a València, i una altra, que no volia polititzar la riuada.

—L’enteneu, aquest argument?
—No del tot.

—La presència de Sánchez què us hauria aportat?
—La sensació d’estar més acompanyats. El fet d’haver pogut parlar amb ell, de fet, ens ha obert l’opció que la ministra Aaguesen presentara el pla de resiliència. S’ha de demostrar proper, interessat. La gent esperava això. Allò que va passar a Paiporta el 3 de novembre, amb els reis, Sánchez i Mazón, és perquè ja havien fet tard. És que la sensació de la gent és que venien a fer-se la foto. Totes les autoritats haurien d’haver estat en el lloc dels fets en els primers moments, i no a soles, sinó amb tot de recursos. La gent havia de veure que l’estat es movia. Hi ha moltes persones que es pregunten per què paguem imposts.

—Han passat més de set mesos, encara us sentiu abandonats?
—La setmana passada, vaig tenir una trucada d’associats de Sot de Xera, que va tenir una afectació per la presa de Buseo. Em van dir que a Sot de Xera, Bugarra, Xestalgar, Pedralba, que han sigut afectats, no tant com nosaltres, ningú se’n recorda, d’ells, perquè estan més allunyats de València. Hi ha algunes comunitats de veïns del Forn d’Alcedo, Castellar, l’Oliveral, que pertanyen a València, que ni han rebut les ajudes d’Amancio Ortega i encara esperen les de la Generalitat. Són barris oblidats de la ciutat de València. Molta gent se sent abandonada, encara.

—Quan el president va als llocs, la gent el xiula i ell es fa la víctima. Creieu que és per falta d’empatia, que no pot entendre el malestar de la gent?
—No ho sé. Espere que entenga que ell és el president que era al capdavant del govern valencià quan va ocórrer això, i parlem d’una amb milers d’afectats. Una tragèdia en què han mort 228 persones, nosaltres hi comptem els dos treballadors, també. Faça el que faça, l’emprenyada existeix. La gent pensa que hauria de dimitir. Crec que tot això fa que ho tinga molt difícil. Si ell considera que s’ha de fer la víctima, són les seues consideracions.

—La Generalitat ha fet un vídeo en què s’explica com es va recuperant tot, parla en positiu de la resiliència, tot amb música bonica… Què en penseu, tenint en compte on som ara?
—Aquestes coses, tant les fa la Generalitat com el govern espanyol. Et diuen que s’han mobilitzat no sé quants milions d’euros, que s’han fet no sé quantes inversions, i queda molt bé, però és que nosaltres no tenim mitjans per a comprovar si, efectivament, és així. Són anuncis que a la gent no ens arriba. Un exemple, una de les coses que ens va dir el president Pedro Sánchez és que el dèficit abans de la dana era de 2,8 i que després de la dana havia passat a un 3,4 perquè el govern d’Espanya havia fet una sèrie d’inversions i despeses de diners per a ajudar. Està molt bé, però nosaltres com ho sabem? Com podem saber que tots aquests diners s’han dedicat a la dana? No tenim mitjans.

—En el vostre cas personal, teniu pèrdues materials. Com va ser el dia de la gota freda?
—A nosaltres ens va agafar en el supermercat. Ens va salvar una veïna que ens va cridar. Estàvem tots junts, la veïna ens va dir que deixàrem tot el que estàvem fent, i que tornàrem a casa corrents perquè l’aigua entrava i la gent anava movent els cotxes. Vam tornar passant per túnels i anant per llocs per on no hauríem d’haver anat, amb la intenció d’arribar a casa i pujar el cotxe. Ens va costar d’arribar. Vam trobar dos carrers amb un corrent d’aigua molt fort. Vaig intentar de pujar el cotxe a la terrassa, però no vaig poder, perquè ja hi entrava aigua. Va començar a flotar i vaig haver d’estirar-lo, tancar la porta per intentar de salvar-lo. L’aigua ja entrava a casa. Els xiquets cridaven. Vaig haver de botar la finestra per entrar en casa. Estàvem pujant les coses a la taula i, en un moment donat, quan la taula ja surava pel menjador, vam decidir d’anar tots cap a dalt perquè allò no parava. Cap a les vuit, érem en la finestra del primer pis veient com l’aigua pujava. Havíem desistit de salvar res. Ens va arribar l’alerta dient que no ens podíem moure, que era aconsellable no fer desplaçaments. Quins desplaçaments?

—Voleu afegir res?
—Potser subratllar el que hem dit abans. Nosaltres esperàvem una cooperació i coordinació entre tots els estaments i entre tots els governs, independentment del color de cadascú. Això és molt important. Crec que s’ha de tenir una visió d’estat, independentment dels colors. En aquest cas, va passar a València, però demà pot passar en qualsevol altre lloc. Si hi ha una catàstrofe com eixa, tothom ha d’ajudar la gent, independentment del teu partit i de les teues ideologies.

El sector aeri encara un estiu complicat. La manca de pilots qualificats posa entrebancs a les companyies aèries, que es troben forçades a reduir rutes, ajornar vols o competir entre elles amb salaris a l’alça. Una de les que han hagut d’aplicar mesures més contundents és Swiss International Airlines, que ha anunciat la cancel·lació de 1.400 vols entre l’abril i l’octubre per la manca de personal qualificat, sobretot pilots per a models com els Airbus A320 i A330. Els vols afectats inclouen connexions europees i intercontinentals, com ara Zuric-Xangai o Zuric-Xicago. Algunes altres rutes, com les d’estiu a Hurghada (Egipte), directament s’han suprimit del tot.

La companyia suïssa ha admès errors de planificació i, per a provar de reconduir la situació, provarà d’accelerar la formació de pilots, juntament amb més mesures com ara recomprar dies de vacances, animar els pilots a temps parcial a augmentar l’horari i endarrerir jubilacions. També s’ha compromès a comunicar les cancel·lacions als passatgers amb antelació i oferir-los opcions de canvis de reserva en els mateixos serveis, recol·locar en vols del grup Lufthansa o, si no hi ha cap alternativa més adequada, oferir el reemborsament complet.

No és l’única companyia amb maldecaps. KLM Royal Dutch Airlines reconeix dificultats per a cobrir vols de llarga distància i, de fet, Air France ha hagut de cedir tripulacions a KLM, per exemple, en la ruta entre Amsterdam i Nova York. De la mateixa manera, British Airways ha suspès també aquest estiu algunes rutes, com ara de Londres-Gatwick a Santorí o Míkonos, o de Londres-Heathrow a Grècia i Croàcia.

Una formació cara i lenta

El problema té arrels profundes. La covid-19 va originar una aturada en la formació de nous pilots i en va accelerar les jubilacions. Abans de la pandèmia, hi havia un 15% de desocupació en el sector i les companyies tenien llarguíssimes llistes d’espera per a ocupar una plaça de pilot. Ara, en canvi, la tendència es va invertint i es preveu que hi hagi un dèficit de 19.000 pilots a Europa l’any 2032, segons un informe d’Oliver Wyman, dins un dèficit mundial de 80.000.

L’alt cost de les escoles de vol és un primer obstacle per a molts aspirants a ser pilots, perquè convertir-se en pilot pot costar uns 100.000 euros, un cost que fa vint-i-cinc anys era la meitat. Això sembla que es deu a l’encariment del combustible, dels avions i de les assegurances. Durant la pandèmia, moltes escoles de vol i programes de cadets es van reduir o suspendre. Ara, quan s’ha volgut recuperar el ritme, es troben amb límits de capacitat: manca d’instructors, pocs simuladors disponibles i llargues esperes per a fer els exàmens de competència. Ras i curt, Europa necessita ara uns 5.800 pilots anualment, però les escoles de vol en produeixen solament una quarta part. De manera que la crisi pot créixer. Alhora, les mesures que es puguin prendre no tenen un efecte immediat: formar un pilot de zero perquè sigui apte per a volar en una línia comercial pot demanar de divuit mesos a dos anys.

Com més va, més escoles i companyies eliminen traves econòmiques per facilitar l’accés a la formació i, alhora, les aerolínies han començat a aplicar fórmules creatives per a atreure nous professionals. British Airways finança la formació de seixanta pilots l’any gràcies a un programa en què inverteix 100.000 lliures per cada cadet, que no ha de pagar res. EasyJet s’ha aliat amb Virgin Atlantic per oferir formació conjunta de pilots per a avions de llarga distància. I Lufthansa, després d’haver abandonat el seu programa de formació, l’ha reactivat.

També passa que les companyies aèries, per a accelerar la contractació, flexibilitzen certs criteris de selecció. Algunes empreses ja no exigeixen fluïdesa en la llengua pròpia de les destinacions habituals ni tampoc una nacionalitat específica.

Augment de la competència

També hi ha un problema amb les jubilacions, perquè aquests darrers anys s’ha retirat la generació del baby-boom. Lufthansa va oferir paquets de pre-jubilació atractius durant la pandèmia, perquè molts estaven inactius, però la recuperació ràpida del sector l’ha deixada ara amb dificultats per a cobrir totes les rutes. Aquest estiu ha hagut de reduir d’un 12% la capacitat per la manca de personal.

Tot plegat ha originat també una guerra entre companyies, que, al seu torn, ha fet que, durant aquests darrers anys, els salaris dels pilots hagin pujat significativament. Abans de la pandèmia, els primers oficials guanyaven entre 21.600 i 72.000 euros anuals. El 2023, ja oscil·laven entre 25.000 i 91.000 euros. I l’any passat van arribar als 97.000 euros.

Els caps de pilots van veure augments encara més pronunciats. El 2024, van guanyar entre 120.000 i 270.000 euros, un augment del 49,46% respecte de l’any anterior, que era entre 61.000 i 200.000.  Els experts del sector preveuen un creixement salarial continu el 2025 i més enllà a causa d’aquesta escassetat de pilots qualificats. En relació amb això, hi ha noves companyies aèries a Àsia i el Llevant que entren agressivament al mercat, sovint oferint salaris superiors als del mercat per atreure aquests pilots. Aquest enfocament té un efecte dòmino, que fa pujar els salaris a tot el sector.

Tot això passa en un moment de recuperació més ràpida que no es preveia. La demanda mundial de viatges es recupera més ràpidament que no s’esperava, amb una taxa de creixement anual prevista del 4,3% durant els vint anys vinents. Les companyies aèries augmenten les freqüències de vol i amplien les rutes per adaptar-se a aquest augment. Si més no, fins ara.

De primer, molts experts pensaven que els viatges aeris tardarien anys a recuperar-se de la pandèmia, però el 2024 als aeroports europeus hi van arribar més de 5.000 milions de passatgers, de manera que van superar els nivells del 2019. Aquest creixement demana 40.000 nous avions en dues dècades i, per tant, desenes de milers de pilots nous. Airbus va lliurar solament l’any passat 766 avions comercials i cada avió nou requereix unes quantes tripulacions de vol, normalment deu pilots per avió, formats per cinc capitans i cinc primers oficials.

La manca de controladors agreuja els retards

A la manca de pilots s’hi afegeix un altre coll d’ampolla: els serveis de control aeri. Ryanair denuncia que els centres francesos i espanyols són responsables de desenes de milers de retards. L’estat francès n’ha causats més de 15.000 entre el gener i el març del 2025; l’estat espanyol, més d’11.500.

Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, ha exigit a la Comissió Europea que hi intervingui i ha denunciat que, si les tarifes dels serveis de control aeri han pujat d’un 35% d’ençà de la covid, la qualitat ha empitjorat. L’aerolínia alerta que si no es resol aquesta manca de personal, l’estiu tornarà a ser caòtic. I afegeix: “Els controls aeris de cada país estan al corrent dels horaris de les companyies aèries amb gairebé 12 mesos d’antelació. Per tant, no hi ha cap raó perquè no dotin de personal adequat la gestió d’aquest trànsit. Això és especialment important per a la primera onada de vols del matí, perquè qualsevol retard matinal afecta els vols de la resta del dia”, diu O’Leary.

Cal tenir en compte que també hi ha retard per factors operatius de les aerolínies, sobretot les de baix cost. Però el factor de la falta dels controladors sembla un dels importants. SPICA, el sindicat professional de controladors aeris, ja va alertar a començament de la temporada d’estiu que la manca de personal causava endarreriments. Per exemple, a l’estat espanyol, entre el 2010 i el 2024 s’han jubilat 656 controladors aeris i 279 se n’han anat a la reserva activa. Per tant, hi ha 935 efectius menys per al servei. En canvi, s’han convocat 819 places en aquest temps. I, no obstant això, hi ha més vols que mai.

Les places de controlador no es tradueixen en un augment immediat de la plantilla, sinó que hi ha un procés llarg que pot durar fins a tres anys. De manera que tot plegat fa que es vagi covant una crisi en el sector aeri, per manca de pilots i controladors, que més que poder-se encarrilar sembla que cada dia empitjora.

Les associacions Stop Concerts, Xavecs i Maresme han presentat una denúncia que reclama al jutjat de tancar un dels escenaris del Primavera Sound instal·lat a l’esplanada del Parc del Fòrum “que es troba molt proper a habitatges, una residència d’estudiants i un centre hospitalari”. Els col·lectius han incorporat dades dels registres sonomètrics de l’any passat que demostren els incompliments durant els dies i els horaris nocturns del passat festival. En canvi, els organitzadors del Primavera Sound asseguren que han complert sempre la normativa i recorden que després de l’edició del 2024 el districte de Sant Martí no va constatar incompliments que poguessin ser sancionats.

En un comunicat les associacions han explicat que han presentat la denúncia per “vulneració de drets fonamentals contra la intimitat, la inviolabilitat de domicili, el medi ambient i per possible prevaricació de funcionaris públics i contra altres drets individuals”. “Després d’observar un any més, que l’administració municipal ha tornat a autoritzar la instal·lació d’un dels diversos escenaris previstos per al Primavera Sound d’enguany, a l’esplanada del Parc del Fòrum i a escassa distància d’habitatges, ens hem vist obligats a presentar la denúncia perquè la justícia es pronunciï davant la reiterada vulneració del dret al descans que patim els habitants”, han explicat en un comunicat.

Han indicat que també demanen al jutjat que, de no considerar la clausura d’aquest escenari, es valori el fet de no permetre actuacions en el mateix, més enllà de les onze de la nit. També proposen limitar els decibels permesos i determinar un radi mínim de seguretat de cinc-cents metres amb els habitatges més propers per instal·lar qualsevol escenari. S’ha incorporat la petició de suprimir les actuacions musicals quan la velocitat del vent sigui superior als cinc metres per segon, amb la finalitat de reduir al màxim l’impacte sonor i les vibracions i evitar que les mesures registrades puguin ser invalidades, “atès que és amb episodis de vent quan més es produeix la contaminació acústica al Parc del Fòrum”.

Compliment de la legislació

Per la seva banda, els responsables del Primavera Sound han indicat que han complert sempre la legislació vigent pel que fa a la normativa acústica, tant en l’edició de l’any passat com a les anteriors. De fet, afegeixen, ja després de l’edició del 2024 el districte de Sant Martí de l’Ajuntament de Barcelona va informar que no havia constatat cap incompliment sancionable per part de Primavera Sound.

La mateixa font explica que l’escenari objecte de polèmica s’ha orientat enguany “d’una forma una mica diferent aprofitant que l’escenari que tenia al costat ja no hi serà”. A més, els organitzadors del certamen musical subratllen que cada any es fa un estudi d’impacte sonor exhaustiu previ al festival a través d’una auditora independent que es presenta a les autoritats. Tota la disposició d’escenaris es fa “en consonància amb els serveis tècnics i l’estudi”. Finalment, el Primavera Sound destaca que el festival és pioner pel que fa al control de soroll, i assegura que així s’ha fet saber des de les institucions als seus responsables.

Un home de quaranta-quatre anys es troba en estat greu i en aïllament en una unitat de cures intensives (UCI) d’un hospital de la demarcació de València després d’haver-se confirmat que pateix la ràbia. Segons que ha informat la Conselleria de Sanitat, el pacient va rebre una mossegada d’un gos durant un viatge a un país africà el juliol del 2024 i no havia rebut el vaccí.

Les proves analítiques van confirmar la infecció el passat 29 de maig, segons el Centre de Microbiologia espanyol. Davant el diagnòstic, s’ha administrat al pacient immunoglobulina antiràbica i ha estat ingressat amb seguiment mèdic estricte. Les autoritats sanitàries també han comunicat el cas al Centre de Coordinació d’Alerta i Emergències Sanitàries (CCAES) del Ministeri de Sanitat espanyol.

La conselleria ha recordat que la ràbia és una malaltia vírica greu que es transmet, en la gran majoria de casos, per la mossegada d’animals infectats en zones on la malaltia encara no és controlada, com passa a moltes regions de l’Àfrica o l’Àsia. També ha volgut remarcar que la transmissió entre humans és molt poc habitual.

El cas d’aquest pacient valencià és excepcional i torna a posar en relleu la importància de prendre mesures preventives abans de viatjar a països endèmics, especialment en relació amb malalties zoonòtiques com la ràbia.

Un any més, el Primavera Sound arriba a Barcelona amb una presència molt mínima del català. Malgrat que enguany els organitzadors han augmentat el nombre d’artistes catalans –hi ha una vintena de bandes o artistes dels Països Catalans, fet que representa un 10% de la programació–, tan sols cinc canten en català, i no tots de manera exclusiva. Són Llum, Ciutat, Fades, Maig i The Crab Apples. 

Menys grups catalans com a caps de cartell

A diferència de l’any passat, i tret de La Casa Azul i Llum, que són programats en la jornada inaugural, no hi ha altres noms del panorama musical català als escenaris principals.

L’any passat, en canvi, entre els plats forts hi havia Guillem Gisbert, la Mushkaa o Ferran Palau. “Enguany és cert que hi ha grups més d’emergents”, constaten des de l’organització.

El festival ha anunciat a darrera hora la participació de Rigoberta Bandini, que se suma a la quota d’artistes catalans, tot i que de manera testimonial, amb un showcase de 30 minuts en un petit emplaçament del recinte, The Levi’s plaza. A més, no canta en català. 

Des del Primavera Sound manifesten que sempre hi ha hagut la voluntat de mostrar l’escena catalana. “Fer petites picades d’ull com per exemple obrir el festival amb l’actuació d’una artista com Llum, que exemplifica molts dels valors que volem transmetre de diversitat, de risc i també de treure pit de ser d’on som”, diuen.

 

Charli xcx, Chappell Roan i Sabrina Carpenter, caps de cartell

Enguany, els caps de cartell del Primavera Sound seran les artistes Charli xcx, Chappell Roan i Sabrina Carpenter, que gaudeixen d’un gran èxit internacional actualment.

A més, el cartell també inclou LCD Soundsystem, FKA twigs, HAIM, Jamie xx, Fontaines D.C., Beach House, IDLES, Clairo, Turnstile, Sturgill Simpson, ANOHNI and the Johnsons, Floating Points, Stereolab, Spiritualized o Parcels, entre d’altres.

Bandes emergents al Primavera Pro 

Més enllà dels concerts al recinte, l’esdeveniment professional Primavera Pro serà enguany aparador de quatre bandes catalanes, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), seleccionades conjuntament amb Catalan Arts. Els quatre talents que actuaran gratuïtament són: GUINEU, okdw, Remei de Ca la Fresca i xicu. 

Una desena de veïns de Catarroja han protestat davant del ministre espanyol de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, i de la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, per a denunciar l’estat del clavegueram set mesos després de la gota freda.

Alguns dels veïns han llançat crits acusant-los de no fer res, per a queixar-se dels problemes que pateix el clavegueram quan plou, mentre els dos polítics s’acostaven a l’Ajuntament, on tenien una visita protocol·lària. “Necessitem ajuda. Ho diem de debò. Viu en una casa amb un xiquet de dos anys d’on surt la merda”, ha denunciat una veïna mostrant la brossa.

El ministre espanyol ha entrat al consistori, però Bernabé s’ha quedat parlant una estona amb els veïns. En finalitzar la visita, Torres també ha escoltat les queixes dels veïns.

“Gran part de la xarxa de clavegueram és pública, però una altra part són escomeses individuals que havien d’haver-se fet per part dels veïns. Però estem en situació d’emergència i anem a estudiar tots els casos”, s’ha compromès Torres.

A més, ha destacat que hi ha un fons de 500 milions d’euros del ministeri espanyol per a la Transició Ecològica per a qüestions relacionades amb la salubritat. “Farem que totes les obres es puguin realitzar dins del marge de maniobra que se’ns permeti”, ha dit.

Per la seva banda, Lorena Silvent, batllessa de Catarroja, ha defensat la necessitat de coordinació entre administracions per a la reconstrucció, per la qual cosa veu “vital” la visita del ministre perquè conegui la relaitat de la situació de la seva localitat.

Els escàndols regalimen per les parets de la seu del PSOE, al carrer de Ferraz de Madrid. En la constel·lació de causes judicials –la parella i el germà de Pedro Sánchez, l’ex-ministre José Luis Ábalos, el fiscal general de l’estat, entre més–, s’hi afegeix ara una mena de guerra bruta contra alguns comandaments de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO). Suposadament, per la seva vinculació amb les causes judicials.

Al centre de la polèmica hi ha l’ex-militant socialista Leire Díez, que avui ha fet una compareixença esperpèntica a Madrid (una mica més i acaba en batussa). Ha dit que era periodista i que totes les gestions que havia fet per a aconseguir draps bruts de l’UCO eren per a un llibre d’investigació. “No sóc treballadora pública ni tinc cap càrrec al PSOE”, ha defensat.

Espectacle imprevist en la compareixença de la protagonista del nou escàndol del PSOE

El problema és que la premsa espanyola ha publicat tota mena de detalls que qüestionen la seva versió. El cas va esclatar perquè El Confidencial va publicar uns àudios en què se sentia com Díez reclamava informació –en canvi de favors– a un empresari per a enfonsar el tinent coronel Antonio Balas, que és qui dirigeix un bon gruix de les investigacions que afecten el PSOE i l’entorn del president espanyol.

“Les forces i cossos de seguretat de l’estat no poden extorquir ciutadans d’aquest país […] Tot això no hauria estat possible sense la col·laboració de determinades persones, però no tinc gens de ganes que el senyor Antonio Balas es converteixi en botxí de tots nosaltres. De moment, ens va convertint en els seus presos i carcellers”, diu en l’enregistrament.

En aquella trobada telemàtica, l’interlocutor de Díez era l’empresari Alejandro Hamlyn, investigat per l’Audiència espanyola per un frau milionari en la venda d’hidrocarburs. De fet, aquest cas va portar a la presó el comissionista Víctor de Aldama, cervell del cas Koldo. En va sortir quan va accedir a col·laborar amb la fiscalia.

La “lampista del PSOE” –així es refereixen a Díez alguns diaris madrilenys– no es va reunir pas tota sola amb Hamlyn. L’acompanyaven unes altres figures clau en aquesta història, entre les quals, l’empresari Javier Pérez Dolset i l’advocat Jacobo Teijelo. Tot plegat és únicament un exercici periodístic? Díez vol treure l’entrellat de “l’UCO patriòtica”? La cúpula del PSOE no hi té res a veure?

El setembre passat, El Confidencial ja assenyalava que Díez –i posteriorment Dolset– estaven implicats en “una campanya contra jutges, fiscals i periodistes” que dirigia el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán. “Només és una militant. No sé on treballa”, va declarar el dirigent. Tanmateix, el digital va fotografiar-la entrant a la seu del PSOE i sortint-ne.

I mentrestant, el cas UCO, com l’anomenen alguns mitjans, ja ha arribat a la fiscalia. Pel cap baix, el PP, Vox, Hazte Oír i dues associacions de la Guàrdia Civil han presentat denúncies perquè s’investigui. En el cas del PP, és pels delictes de suborn, tràfic d’influències, obstrucció a la justícia i organització criminal.

Tot seguit, expliquem qui són els principals rostres d’aquest escàndol.

Leire Díez, lampista o periodista?
Leire Díez, en la conferència de premsa a Madrid.

Díez s’ha presentat com una simple periodista, però el seu recorregut és molt difícil de desvincular de les sigles del PSOE. És nascuda a Portugalete, al País Basc, però el lligam amb els socialistes els estreny al poblet de Vega de Pas, a Cantàbria, on va ser regidora i tinenta de batllia entre el 2011 i el 2014. Periodista de formació, va ajudar a les campanyes de Patxi López al País Basc i d’Alfredo Pérez Rubalcaba per a agafar el relleu de José Luis Rodríguez Zapatero a la secretaria general socialista.

Posteriorment, va ser nomenada responsable de comunicació del PSOE a Cantàbria. El 2017, va fer costat a Pedro Sánchez en les primàries de la resurrecció del dirigent. Fou durant el seu govern quan escalà més professionalment. Entre el 2018 i el 2021 va ser cap de comunicació d’ENUSA, l’empresa pública encarregada del combustible nuclear. Entre el 2022 i el 2024, va ocupar uns quants càrrecs a Correus –a proposta de Juan Manuel Serrano, ex-cap gabinet de Pedro Sánchez–, com ara, el de directora de Filatèlia i Relacions Institucionals.

En aquell moment, la figura de Díez va desaparèixer. Deixà de cobrar salaris suculents i, segons ella, es dedicà a fer feines de periodista com a autònoma. Aquella tardor va ser quan El Confidencial destapà que feia de “lampista” a les ordres de Santos Cerdán per tal de contrarestar l’allau de causes judicials que esquitxaven el PSOE. “Ha mantingut reunions aquests darrers mesos amb investigats i processats en casos de corrupció a qui ha demanat documents, àudios i qualsevol material que contingués informació per a professionals i sectors que el govern ha posat en el punt de mira”, explicava el digital.

Una d’aquestes reunions, tal com s’ha filtrat en uns àudios, va ser amb l’empresari Alejandro Hamlyn, que més enllà de la investigació de l’Audiència espanyola té problemes amb l’Agència Tributària. “Tu has estat víctima de la Camorra, però de la Camorra de la Guàrdia Civil”, li deia, abans de demanar-li informació compromesa del tinent coronel Antonio Balas: “No necessito tot el món. Necessito Balas. D’acord? Així de clar. Necessito Balas.”

En els àudios, Hamlyn demanava un “paperet”, és a dir, una garantia que si col·laborava rebria un cop de mà en temes fiscals i en la causa judicial. “Tinc una cosa… Amb una cosa que et doni [de Balas] ja està, és mort”, afegia. Més endavant, assegurava que hi havia membres corruptes de l’UCO que traficaven amb hidrocarburs i cocaïna. “Portaven contenidors de cocaïna, aquests corruptes”, deia, sense proves. Més tard, ha dit que les seves paraules eren mentida.

Una altra reunió de Díez, segons El Mundo, va ser amb Rubén Villalba, comandant de la Guàrdia Civil que és investigat pel seu paper en el cas Koldo. En un restaurant de Leganés, li va demanar informació delicada dels “elements subversius” a la cúpula del cos en canvi de protecció judicial i de gestionar la seva rehabilitació. De fet, li va prometre un càrrec d’assessor en la nova direcció general de la Guàrdia Civil.

A preguntes del diari, Díez va confirmar la trobada i va dir que només volia conèixer el comandant. Tanmateix, la informació relatava que li havia plantejat de “desmuntar la Guàrdia Civil” i de “tirar per terra les causes judicials” més compromeses. “Això interessa al PSOE […] Els de dalt del govern n’estan al cas”, continuava.

Cal dir que les trobades de Díez no eren únicament amb investigats. El Español ha detallat que va oferir a uns quants mitjans un vídeo de contingut sexual del fiscal anticorrupció José Grinda. El digital explica que va rebre l’oferta de Díez en una reunió que havia estat organitzada per “un destacat membre del PSOE” i Javier Pérez Dolset. El vídeo no es va publicar.

En declaracions al programa Todo es mentira, Díez ha dit que va tenir una reunió amb el secretari d’Organització del partit, Santos Cerdán, a la seu del PSOE, juntament amb l’empresari Javier Pérez Dolset i la periodista Patricia López. Durant la reunió, segons que ha relatat ella mateixa, van exposar informació comprometedora obtinguda en unes quantes investigacions, inclosos enregistraments d’àudio. La segona vegada que s’ha vist amb Cerdán, segons Díez, ha estat avui mateix. Ella va voler veure’l per comunicar-li personalment que havia demanat la baixa voluntària del partit.

Amb l’esclat constant d’informacions compromeses sobre Díez, el PSOE va decidir d’obrir-li un expedient. Un moviment que han quedat en res, perquè dimarts, després de comparèixer en la comissió d’ètica i garanties –segons El Español va ser rebuda per Santos Cerdán–, va demanar la baixa com a militant.

“Vull deixar clar que la meva feina és la meva feina, i en cap cas ho he fet en nom de ningú, ni en representació de ningú. No sóc treballadora pública ni tinc cap càrrec al PSOE”, s’ha defensat avui. “Ni lampista, ni covarda”, ha afegit.

Javier Pérez Dolset, el col·laborador
Javier Pérez Dolset, a la dreta (fotografia: EFE / Chema Moya).

L’empresari Javier Pérez Dolset ha negat treballar per al PSOE, però sí que ha reconegut que s’havia reunit unes quantes vegades amb Santos Cerdán a Ferraz, on ha fet arribar enregistraments i documents de l’ex-comissari José Manuel Villarejo. Segons que ha explicat, forma part d’un grup de víctimes, entre les quals hi ha Sandro Rosell, que fa sis anys que investiga les clavegueres de l’estat. “Hem identificat fins a 167 operacions il·legals de la policia patriòtica i el Ministeri d’Interior de Fernández Díaz”, va dir a RAC1.

De totes maneres, ha negat qualsevol implicació en una guerra bruta contra la Guàrdia Civil. “No en sé absolutament res”, ha declarat, tot i que apareix, per exemple, al costat de Leire Díez en la reunió amb l’empresari Alejandro Hamlyn per a obtenir informació del tinent coronel Balas.

“Calen un parell d’irregularitats clares, absolutament provades. O sigui, pesen igual dues de provades que deu de provades. I cent sense provar no valen res”, deia a Hamlyn. “És important que estigui documentat. Si hi ha quatre coses documentades, ja em serveix. No cal que siguin 250 presumpcions”, afegia Díez, tot seguit.

Segons que ha explicat, ell i la “lampista del PSOE” fa sis anys que col·laboren en la recerca d’informació sobre les clavegueres. “Tenim tres milions de documents. Tots els muntatges que es van fer en l’operació Catalunya”, afirma. Dolset fa anys que diu que és una víctima més de la guerra bruta, sobretot, arran de la bancarrota de la seva principal empresa, Zed Worldwide, que va arribar a tenir un valor de 1.200 milions.

El 2017, arran d’aquesta bancarrota, Dolset va ser detingut i empresonat de manera preventiva durant un mes. Continua investigat per l’Audiència espanyola. Avui ha estat el centre d’atenció durant la compareixença de Díez perquè ha acabat a empentes amb el comissionista Víctor de Aldama, que ha irromput amb la voluntat de rebentar l’acte i increpar l’ex-militant del PSOE.

Dolset ha insistit que era allà com a amic de Díez i no pas perquè hi tingués cap lligam professional.

Jacobo Teijelo, l’advocat
Jacobo Teijelo, en una imatge d’arxiu (fotografia: Teijelo Abogados).

Jacobo Teijelo és l’advocat de l’empresari Javier Pérez Dolset. Té un bufet a Madrid i va ser en el seu despatx que es va fer la reunió telemàtica amb l’empresari Alejandro Hamlyn. Com la resta d’implicats en aquesta història, ha negat de tenir cap vinculació professional amb el PSOE.

De fet, ha denunciat que l’enregistrament de la conversa amb Hamlyn es va fer de manera clandestina i parcial. Segons que ha dit, es parlava de manera figurada perquè no hi havia cap mena de capacitat per a oferir beneficis judicials en canvi d’informació sobre el tinent coronel Balas.

A final dels noranta, Teijelo va guanyar certa notorietat perquè es va encarregar de defensar Exuperancia Rapú, la dona que havia extorsionat l’ex-director d’El Mundo Pedro J. Ramírez amb un vídeo sexual. Va ser condemnada a quatre anys de presó.

Antonio Balas, el coronel clau en les investigacions
Antonio Balas, a la dreta (fotografia: EFE / Víctor Lerena).

El tinent coronel Antonio Balas, cap de Delinqüència Econòmica de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, és un dels comandaments més destacats de l’UCO i ha encapçalat investigacions complexes relacionades amb el sector dels hidrocarburs, entre les quals, la que implica Víctor de Aldama.

Balas també ha estat al capdavant de diligències del cas Koldo, que afecta l’ex-ministre socialista espanyol José Luis Ábalos, i d’investigacions judicials vinculades a familiars del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i al fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz.

José Grina, el fiscal pressionat
José Grina, en una imatge d’arxiu.

El fiscal anticorrupció José Grinda també apareix esmentat en les converses com una de les figures de les quals es volia obtenir informació compromesa. Té una trajectòria llarga en la lluita contra la corrupció. Ha portat casos com el del grup Zed i l’empresari Javier Pérez Dolset, a qui va demanar presó provisional.

Grinda va denunciar davant el seu superior, Alejandro Luzón, que un periodista li havia ofert un canvi de destinació en canvi d’informació sobre casos sensibles com el cas 3% o el de l’ex-president del FC Barcelona Sandro Rosell.

Juan Vicente Bonilla, entre la Guàrdia Civil i la política
Juan Vicente Bonilla, en una imatge d’arxiu.

Juan Vicente Bonilla és ex-membre de l’UCO i està implicat en investigacions sobre hidrocarburs. Després, va ser nomenat responsable de seguretat del Servei de Salut de la Comunitat de Madrid.

Els àudios revelen converses en què mostrava actituds crítiques amb el govern de Pedro Sánchez, que presumptament havia maniobrat en contra dels interessos del govern espanyol. Ell ho ha negat rotundament.

Es va arribar a publicar que havia fantasiejat amb un atemptat contra Pedro Sánchez, una versió que ell ha negat categòricament. Segons Bonilla, les seves paraules han estat manipulades amb finalitats polítiques.

Víctor de Aldama, l’empresari del cas Koldo
Víctor de Aldama (fotografia: EFE / Chema Moya).

Víctor de Aldama és un empresari polèmic i influent, considerat per la Guàrdia Civil el “nexe corruptor” del cas Koldo. Amb una trajectòria que va del sector immobiliari al futbol –és propietari del Zamora CF–, Aldama ha estat vinculat a figures com les de José Luis Ábalos i Koldo García, amb qui, presumptament, va gestionar adjudicacions milionàries durant la pandèmia per mitjà de l’empresa Soluciones de Gestión. Segons la seva pròpia declaració, va pagar 400.000 euros a Ábalos i també va beneficiar-lo amb regals i diners.

Més enllà del cas de les màscares, Aldama està processat per un frau en massa d’IVA en el sector dels hidrocarburs (182 milions d’euros), motiu pel qual va passar 43 dies a la presó. En va sortir en llibertat després d’oferir col·laboració judicial i prometre proves contra el govern espanyol.

Gomina, Ferraris i comissions: Víctor de Aldama, l’home que fa perdre la son a Pedro Sánchez

Alejandro Hamlyn, el soci des de Dubai
Alejandro Hamlyn, en una imatge d’arxiu (fotografia: Hafesa).

L’empresari basc Alejandro Hamlyn és una altra figura clau d’aquest entramat. Va participar per videoconferència de Dubai estant en una reunió on es va enregistrar la conversa en què Leire Díez parlava d’obtenir proves contra l’UCO i el fiscal José Grinda.

Hamlyn està encausat per l’Audiència espanyola en una causa per frau de l’IVA relacionat amb hidrocarburs. Durant aquella videoconferència amb Díez, es va oferir a facilitar informació comprometedora contra l’UCO, tot i que posteriorment, en declaracions públiques, ha assegurat que “tot el que es va dir allà era mentida”.

Santos Cerdán, al cor del PSOE
Santos Cerdán, en una imatge d’arxiu.

Santos Cerdán és el secretari d’Organització del PSOE i home de màxima confiança de Pedro Sánchez. Cerdán va ser una de les veus més cercades després de la difusió dels àudios de Leire Díez.

Tant Díez com Cerdán han desmentit aquesta relació i han negat que col·laborin: “No tinc braços per a tanta mà dreta”, acostuma a dir el dirigent del PSOE.

Santos Cerdán nega haver rebut 15.000 euros de la trama del cas Koldo

La tensió amb la Guàrdia Civil ve de lluny

La tensió entre la Guàrdia Civil, l’UCO i el president Pedro Sánchez i el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ve de lluny. El 2018, Grande-Marlaska va començar a fer canvis a l’UCO i va destituir el coronel Manuel Sánchez Corbí tot adduint pèrdua de confiança. La decisió la va prendre pocs dies després d’haver-se sabut que l’UCO havia exhaurit la caixa de fons reservats de què disposava. Ara bé, els motius s’havien anat acumulant. Amb gust pels focus mediàtics, Sánchez Corbí havia dit en una entrevista a La Vanguardia que els “dolents” en la lluita contra ETA eren “etarres, batasunes, penabistes i l’església basca”. En una altra entrevista, a Interviú, va amenaçar els ciutadans que havien defensat els col·legis durant el referèndum de l’1-O.

Sánchez Corbí té un llarg historial durant el qual fou un dels caps policíacs que dirigia les operacions contra ETA. El 1997, fou condemnat per tortures a un detingut a Basauri (Biscaia) el 1992, però José María Aznar el va acabar indultant i tant els governs del PP com els del PSOE van continuar confiant-hi. Un personatge amb un passat fosc inqüestionable que ha aconseguit de reciclar-se gràcies a favors polítics. Però que, amb la caiguda de Rajoy, va acabar caient ell també.

Sánchez Corbí: història d’un torturador ascendit a heroi espanyol

Uns anys més tard, el maig del 2020, Grande-Marlaska va destituir el coronel Diego Pérez de los Cobos com a cap de la comandància de la Guàrdia Civil a Madrid per pèrdua de confiança pels seus informes sobre el 8-M. Però, el 2023, el Tribunal Suprem espanyol va estimar un recurs de cassació de Pérez de los Cobos contra la sentència que havia avalat la destitució i, finalment, el TS la va anul·lar.

L’adeu de Pérez de los Cobos, el “caiman” que va ordir un pla ocult per a atacar catalans

A la Guàrdia Civil, hi ha hagut més canvis. Un dels més recents és a mitjan setembre, quan Grande-Marlaska va recuperar Mercedes González com a directora del cos armat, que ja havia estat al capdavant del cos durant dos mesos el 2023. González va tancar el mandat més curt al capdavant del cos, atès que va dimitir el juny del 2023, tan sols dos mesos després de la seva presa de possessió, quan es va anunciar que aniria de número deu a la llista del PSOE al congrés espanyol en les eleccions del 23 de juliol de 2023.

 

Donald Trump i Vladimir Putin han parlat per telèfon durant més d’una hora, i el president dels Estats Units ha assegurat, en acabat, que Putin havia advertit que respondria als últims atacs amb drons d’Ucraïna contra aeròdroms russos d’aquest cap de setmana.

“El president Putin sí que ha dit, i amb molta contundència, que respondrà al recent atac als aeròdroms”, ha escrit Trump a la xarxa social Truth. “Ha estat una bona conversa, tot i que no portarà a una pau immediata”, ha afegit.

Diumenge, Ucraïna va llançar una onada d’atacs amb drons contra quaranta avions militars russos en unes quantes zones, inclosa una base de Sibèria. La rellevància de l’atac, que va arribar fins a posicions molt llunyanes de la frontera d’Ucraïna, va suposar un revés significatiu per a Moscou.

L’operació, anomenada Teranyina, va ser definida pel SBU com una de les més importants d’ençà que va començar la guerra i va ser concebuda conjuntament entre el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, i el cap del servei d’intel·ligència, Vasil Maliuk. Segons aquestes mateixes fonts, la preparació ha durat un any i mig i els drons emprats han estat transportats fins a la rodalia dels aeròdroms camuflats dins camions, per evitar la detecció de la defensa antiaèria russa.

En aquest missatge, Trump també ha mencionat que han parlat sobre Iran: “També hem parlat sobre l’Iran i sobre que s’esgota el temps perquè prengui una decisió respecte a les armes nuclears, una decisió que cal prendre amb urgència”, ha assenyalat Trump. “Vaig deixar clar al president Putin que l’Iran no es pot fer amb una arma nuclear i, en aquest punt, crec que estàvem d’acord.”

La conversa de Trump amb el seu homòleg rus ha tingut lloc el mateix dia que Zelenski ha anunciat que aquest cap de setmana es farà un nou intercanvi de presoners de guerra amb Rússia.

En el mateix acte, Zelenski ha tornat a posar en qüestió la voluntat real de Moscou d’avançar cap a una solució negociada. Ha criticat la rigidesa dels representants russos en les converses celebrades a mitjan maig a Istanbul, i ha fet una nova proposta per mirar de desencallar les negociacions: una treva immediata abans d’una reunió entre ell i el president rus, Vladímir Putin.

Òmnium Cultural atorgarà el primer premi al Compromís Nacional a Eliseu Climent i Corberà. És un reconeixement honorífic que vol valorar la seva feina com a editor i activista en defensa de la llengua i cultura catalanes, així com la seva contribució a promoure el marc nacional dels Països Catalans.

El premi es lliurarà en un acte públic durant l’assemblea general ordinària que es farà el 14 de juny, a les 12.30, i anirà a càrrec del president d’Òmnium, Xavier Antich.

El premi l’atorga de manera exclusiva la junta directiva nacional de l’entitat a persones que, per la seva aportació i trajectòria a la societat civil, han demostrat un compromís rellevant amb la defensa de la llengua, els drets civils, la cultura, la cohesió social, o la llibertat i els drets nacionals dels Països Catalans.

Climent és fundador del Temps, setmanari degà de política i cultura en català; fundador, amb Joan Fuster, d’Acció Cultural del País Valencià, de la qual és president d’honor; promotor dels Premis Octubre; i fundador de la llibreria i l’editorial Tres i Quatre. Segons la junta directiva nacional d’Òmnium, la trajectòria és imprescindible per a entendre els darrers cinquanta anys del País Valencià.

El premi Òmnium al Compromís Nacional és l’únic guardó que pot atorgar directament la junta directiva, tot i que encara no s’havia atorgat mai a ningú. En aquest cas, el guardó es farà efectiu només en aquells casos que la Junta Directiva consideri, i sense que hi hagi una periodicitat anual marcada, com passa amb altres premis i reconeixements impulsats per Òmnium.

Eliseu Climent: “Quan li posaren la bomba, Fuster em digué: ‘Tot el que he fet en aquesta vida és escriure; per què volen matar-me?’”

El Tribunal Suprem espanyol (TS) ha rebutjat el recurs de la promotora Corp, que volia fer pisos de luxe a la finca de Can Raventós, a Sarrià (Barcelona). La promotora havia emès un recurs contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que anul·lava el planejament de l’Ajuntament de Barcelona per fer-hi els pisos.

L’empresa preveia de construir cinquanta pisos de luxe, però el pla comptava amb una oposició veïnal forta, que és qui va recórrer el planejament a la justícia. La sentència del TSJC obligava a tombar el pla municipal per a la finca. Ara, el rebuig del TS al recurs de Corp, fa ferma aquella sentència. L’Ajuntament ja negociava amb la promotora un nou ordenament per a la finca, però els veïns s’oposen taxativament al fet que el nou pla inclogui també la construcció de pisos de luxe.

Un conflicte veïnal que fa anys que dura

Ara fa cinc anys el consistori aprovava el planejament que permetia de fer els pisos de luxe, però ja en aquell moment l’oposició veïnal va aconseguir que el TSJC ho anul·lés. El 2023, el govern municipal va començar a negociar amb Corp una permuta parcial, que permetia de mantenir la meitat dels pisos i compensava la resta del sòl amb solars fora del districte.

Amb la proposta negociada entre Ajuntament i promotora, la masia de Can Raventós i part del jardí podien passar a ser públics. Un 30%, però, quedava en mans de la propietat, perquè hi pogués fer la promoció de 25 pisos de luxe. El moviment veïnal rebutja també aquest pla i exigeix que la titularitat pública sigui completa. A principis de maig presentava en roda de premsa una proposta alternativa que permetria assolir aquesta fita.

El consistori indicava fa un mes que seguia treballant els detalls per poder tancar un acord definitiu que comptés amb el consens de les tres parts. Un acord que ha de permetre preservar la masia com a equipament, garantir l’accés veïnal al jardí de l’entorn i guanyar nous habitatges, alguns dels quals protegits, diuen.

Així, els veïns reclamen a l’Ajuntament que negociï permutes amb Corp perquè els jardins de Can Raventós passin a ser de titularitat pública i esdevinguin refugi climàtic per al barri. A més proposen que la finca pugui encabir equipaments com la Casa de Cultura Popular de Sarrià.

Una conversa clara i propera sobre prevenció i benestar femení - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

Metges de Catalunya (MC) ha denunciat avui que el sistema sanitari català era “ineficient i molt car”, i ha reclamat tant la incorporació urgent de nous professionals com una planificació més acurada per a garantir el relleu generacional i un model equitatiu a tot el país. El sindicat calcula que falten, com a mínim, un miler de metges, i alerta que el sistema actual no permet de saber quants treballadors hi ha realment als centres de salut.

“Funcionem amb un model que no sap ni quants metges hi ha. Això és insostenible”, ha dit Josep Maria Serra, president del sector d’hospitals concertats de MC, durant el sisè congrés del sindicat, que es fa avui a la Llotja de Lleida. Serra ha remarcat la necessitat de crear un registre actualitzat de professionals, perquè ara el sistema només comptabilitza “plantilles equivalents”, una fórmula que distorsiona les xifres reals de facultatius.

El president del sindicat, Jordi Cruz, ha insistit en la urgència d’incrementar la plantilla. Ha recordat que la crisi del 2010 va fer perdre un miler de metges i que, tot i haver-se recuperat parcialment les places, el creixement de la població –que ha passat de 6 a 8 milions– no ha anat acompanyat d’un augment proporcional de professionals.

Un altre dels grans reptes, segons ha exposat Cruz, és la mitjana d’edat elevada en algunes especialitats. En alguns casos, els metges de més de seixanta anys superen la meitat de la plantilla. El sindicat demana al Departament de Salut, el CatSalut i l’Institut Català de la Salut (ICS) una reforma a fons del model per planificar millor el futur.

A més, Serra ha denunciat les diferències salarials entre el personal mèdic del sistema públic i el del sistema concertat. Segons que ha exposat, al final de la vida laboral, un metge del sector públic ha arribat a cobrar fins a 120.000 euros més que un del concertat.

També ha alertat d’un augment d’agressions a les consultes mèdiques, una problemàtica creixent que s’ha debatut en una de les taules del congrés.

La trobada d’avui, que porta per lema “El futur que volem”, ha aplegat més de 200 professionals i ha abordat qüestions com el model sanitari, el conveni mèdic, els reptes jurídics, la feminització de la professió i les condicions laborals del personal facultatiu.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha anunciat que aquest cap de setmana es farà un nou intercanvi de presoners de guerra amb Rússia. Segons que ha explicat en una compareixença a Kíiv, l’acord preveu l’alliberament de fins a cinc-cents presoners per banda, una xifra que pot variar si hi ha voluntat política: “Estem preparats per a intercanviar el nombre que sigui necessari”, ha dit.

Zelenski ha detallat que, a diferència de vegades anteriors, Rússia s’ha compromès a lliurar prèviament la llista dels presoners que participarien en l’intercanvi, un pas que Ucraïna considera clau per garantir la transparència i el bon desenvolupament de l’operació. També ha explicat que Rússia solament ha identificat entre un 15% i un 20% dels cadàvers de militars ucraïnesos que encara té sota custòdia.

En el mateix acte, Zelenski ha tornat a posar en qüestió la voluntat real de Moscou d’avançar cap a una solució negociada. Ha criticat la rigidesa dels representants russos en les converses celebrades a mitjan maig a Istanbul, i ha fet una nova proposta per mirar de desencallar les negociacions: una treva immediata abans d’una reunió entre ell i el president rus, Vladímir Putin. “Creuen que aquest és un afer que només poden resoldre els líders. Ells mateixos ens han dit que un alto el foc és una decisió d’un altre nivell”, ha dit. Per això, ha ofert de trobar-se amb Putin qualsevol dia a partir de dilluns vinent, i ha proposat diversos escenaris possibles per a la reunió, com ara Istanbul, el Vaticà o Suïssa. També ha assegurat que podria comptar amb el suport dels presidents Donald Trump i Recep Tayyip Erdogan per supervisar un eventual alto el foc.

Tot i aquesta oferta de diàleg, Zelenski ha advertit que les condicions que fins ara ha plantejat Rússia estan lluny d’una negociació equilibrada. Ha denunciat que el document presentat per Moscou, que s’anomena “memoràndum d’entesa”, en realitat no inclou cap concessió i només imposa exigències a Ucraïna, com ara la neutralitat del país o la retirada de les tropes ucraïneses dels territoris ocupats.

“Un memoràndum hauria de tenir dues parts, no només una que exigeixi coses. Això no es pot anomenar memoràndum, és un ultimàtum”, ha dit. En aquest sentit, ha tornat a alertar que Rússia no té una voluntat de pau, sinó que persegueix una política expansionista.

Finalment, el president ucraïnès ha dit que si la comunitat internacional no frena Putin, la seva ambició podria estendre’s a altres països. Ha mencionat específicament Bielorússia, Moldàvia, Lituània, Letònia i fins i tot el Casaquistan com a possibles pròximes víctimes de l’estratègia imperial del Kremlin. “Putin no vol la pau, vol ultimàtums i l’ocupació total d’Ucraïna i d’altres territoris. Em sembla que el Kazakhstan podria ser el següent”, ha conclòs.

Arca i Rone x (La)Horde han anul·lat el seu concert al festival Sónar, que es farà del 12 al 14 de juny a la Fira de Barcelona. El festival ha confirmat la retirada de sis artistes més després de la polèmica per la seva vinculació al fons KKR: Arca, Rone x (La)Horde amb la companyia de Ballet de Marsella, Àsia, 15 15, Paquita Gordon i Shaun J.Wright. En total han renunciat a actuar al festival trenta-quatre artistes, que “condemnen el genocidi al poble palestí”.

També ho han fet Heith, James K, Günseli Yalcinkaya & Andrea Belosi; Juliana Huxtable; KEBRA; Le Motel; NOVA YORK; Nexus (B4mba & Mooki6); Paquita Gordon; patten; Sara Persico & Mika Oki; Shannen SP; Shapednoise & Sevi Iko Domochevsky; Shaun J.Wright; Sofia; Vica Pacheco; Ville Haimala, i YESSi PERSE + laSADCUM, entre molts d’altres.

El Sònar confirma vint-i-vuit anul·lacions per la vinculació del festival amb el fons israelià KKR

El Sónar ha activat un procediment per a centralitzar les sol·licituds, a les quals respondrà de manera individual, i si es vol el reemborsament del tiquet s’ha d’escriure al correu help@sonar.es abans de les 23.59 d’aquest dimecres.

Cronologia

El festival ha recordat que Superestruct Entertainment va adquirir Sónar el 2018. En aquell moment, el principal inversor era Providence Equity Partners , però l’octubre del 2024 va vendre la seva participació a un consorci format pel fons KKR i noranta inversors més. El Sónar ha dit que va ser una operació financera en la qual no van tenir “ni veu ni vot”, i ha subratllat que no exerceixen ingerència ni control en les seves decisions d’inversió o el seu funcionament. També ha assegurat que no han enviat ni enviaran “ni un euro” a KKR, i ha assenyalat que tots els beneficis es reinverteixen íntegrament en futures edicions.

El festival Sónar es desvincula del fons pro-israelià KKR i expressa el suport a Palestina

Glovo anirà a judici el 17 de juny, perquè el jutjat mercantil 2 de Barcelona ha fet avançar la demanda interposada per Just Eat per competència deslleial. Segons que ha avançat SER Catalunya i ha confirmat l’ACN de fonts del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), la vista començarà el dia 17 i s’allargarà fins el 20 del mateix mes. Just Eat va denunciar la multinacional a final de novembre de l’any passat i va reclamar una indemnització de 295 milions d’euros en concepte de danys i perjudicis. Just Eat va assenyalar que Glovo, gràcies a la “violació de normes i contractar falsos autònoms”, s’havia estalviat 645 milions els últims anys.

Aquest judici contra Glovo s’afegeix a una altra causa judicial que té oberta al jutjat d’instrucció 31 de Barcelona, on s’investiga el conseller delegat, Òscar Pierre, per un delicte contra els drets dels treballadors. Pierre ja va declarar el 3 de desembre del 2024 davant el jutge per aquest cas arran de la querella de la fiscalia.

Precisament, la plataforma de repartiment a domicili el dia abans que Pierre assistís al jutjat va anunciar la contractació del personal que formava part de la plantilla a l’estat espanyol. Una mesura que va afirmar responia a l’impuls d’un “nou model laboral” i al ferm compromís i el foment de l’economia digital.