El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, confia que Sumar acceptarà les condicions que la coalició valencianista ha posat damunt la taula per a continuar formant part del grup plurinacional al congrés espanyol. “Negociem un acord raonable, acceptable i en què tots ens puguem sentir còmodes”, ha dit.

Baldoví, que també és representant de Més –el partit majoritari dins Compromís–, ha insistit que calia una resposta de Sumar aquesta mateixa setmana. Per això, una delegació de Compromís s’ha desplaçat a Madrid, on continuen les converses.

Per mantenir-se dins el grup de Sumar, Compromís exigeix llibertat de vot, capacitat per a fer preguntes i interpel·lacions al govern espanyol en les sessions de control, i plena autonomia per a negociar directament amb l’executiu i altres grups parlamentaris els afers que afecten el País Valencià. També demana que el president espanyol, Pedro Sánchez, comparegui en la comissió d’investigació sobre la gota freda del 29 d’octubre.

Aquest darrer punt va ser l’origen de les discrepàncies, una volta Sumar va rebutjar el pla de treball presentat per Compromís per a la comissió. Arran d’això, Més va plantejar la sortida del grup plurinacional, proposta que no compartia Iniciativa –un altre dels partits integrants de Compromís, juntament amb Verds-Equo. Finalment, l’executiva de Compromís de dilluns passat va optar per allargar les negociacions durant aquesta setmana.

En aquest context, Baldoví ha explicat que les negociacions entre Compromís i Sumar comencen “avui mateix” i que haurien de tancar-se abans no acabi la setmana. Per tant, no preveu d’ampliar aquest termini.

Ha defensat que els dos diputats de Compromís al congrés espanyol –Àgueda Micó (Més) i Alberto Ibáñez (Iniciativa)– han de tenir “plena autonomia” per a prendre decisions dins el grup. “Si s’accepten les condicions –que són les mateixes que vaig tenir jo quan era al grup mixt o plural–, podrem arribar a un acord”, ha dit Baldoví, que fou portaveu de Compromís a la cambra baixa.

Quan li han preguntat si l’acord electoral amb Sumar ja preveia la singularització del vot, Baldoví ha respost que els diputats de Compromís ho havien fet unes quantes vegades, com ara, en la votació del consell de RTVE. Aquella sessió es va fer l’endemà de la gota freda del 29 d’octubre i, segons que ha dit, s’hauria hagut d’ajornar. Per aquest motiu, Micó i Ibáñez no van assistir al ple.

Amb tot, ha remarcat que Compromís no renunciava a la compareixença de Sánchez en la comissió d’investigació sobre la dana, si bé el seu pla de treball preveu diversos escenaris. En el que fa referència a la reconstrucció, ha dit, el president i els ministres “tenen molt a dir”.

Un enregistrament de l’ex-comissari espanyol José Manuel Villarejo, fet el 6 de novembre de 2012, revela novament que la cúpula del PP estava al corrent de l’operació Catalunya, la guerra bruta contra l’independentisme català, i hi participava activament. En una reunió, Villarejo explica a la presidenta del PP català aleshores, Alícia Sánchez-Camacho, els plans per a escampar informes policíacs falsos contra dirigents de CiU amb l’objectiu de frenar-ne l’ascens electoral. “Aquesta guerra que farem és perquè aquests paios [independentistes de CiU] no tinguin majoria absoluta”, li diu.

[VÍDEO] Sánchez-Camacho perd els estreps enmig de crits a la comissió de l’operació Catalunya

L’enregistrament, avançat pel diari El País, forma part de la documentació que l’ex-militant del PSOE Leire Díez va lliurar al partit i que posteriorment fou tramesa a la fiscalia espanyola. També és un dels documents aportats pel comissari Marcelino Martín Blas, ex-cap d’Afers Interns de la policia espanyola, per denunciar a la comissió d’investigació del congrés espanyol les maniobres il·legals de les clavegueres de l’estat.

La trobada entre Villarejo i Sánchez-Camacho va tenir lloc dinou dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per Artur Mas després de la negativa del govern espanyol a pactar un nou finançament. Aquells comicis van marcar l’inici del procés d’autodeterminació que portaria a la consulta del 9-N i al referèndum de l’1-O.

Villarejo revela en l’àudio que la reunió fou promoguda per María Dolores de Cospedal, aleshores secretària general del PP. “El fet que jo sigui aquí és perquè la María Dolores es refia de tu a mort”, li diu a Sánchez-Camacho. “La María Dolores és com si fos la meva germana”, li respon.

[VÍDEO] Mas assenyala Sánchez-Camacho: “Venia amb un somriure i per darrere passava llistes negres a Villarejo”

L’ex-comissari assegura que, malgrat estar “al marge”, continua treballant per al Ministeri de l’Interior espanyol. “He treballat tota la vida per al partit. Ara treballo aquí, a Barcelona, vaig i vinc.” Així mateix, explica que el govern català ha comprat equips per a interceptar telèfons amb furgonetes dels Mossos equipades amb antenes. Sánchez-Camacho confirma que n’ha vista una a prop de casa seva, i Villarejo li demana que en prengui la matrícula. “Si els detectem, els detenim”, insisteix.

També diu que tenen infiltrats dins els partits independentistes, però que la vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría no ha volgut autoritzar escoltes telefòniques. “Nosaltres tenim gent a dins. No estem escoltant. És una estupidesa de la teva amiga, la petitona [Sáenz de Santamaría], que s’encarrega del CNI i que pensa que és una regla de joc de deu passos, i aquí n’hi ha un que fa cinc passos, es gira i et fot un tret a la nuca. Però, ara per ara, estem en procés, tenim en infiltrats que controlo jo”, explica.

El Departament de Drets Socials reconeix que entre el 2016 i el 2024 va pagar 167,5 milions d’euros que no haurien d’haver-se pagat perquè els destinataris no complien els requisits de les normatives. S’exposa en un nou informe de la Sindicatura de Comptes que identifica deficiències en els ajuts socials a partir de la mateixa comunicació del departament. Dels 167,5 milions d’euros que es reconeixen, 155,97 milions són en tràmit de reclamació, però hi ha almenys 7,17 milions que ja han prescrit i que no es poden reclamar legalment per l’antiguitat dels pagaments. Segons l’informe, aquests fets podrien ser constitutius d’una infracció de la llei de finances públiques de Catalunya.

La Sindicatura de Comptes considera que els pagaments indeguts no són fruit només d’errors puntuals, sinó que responen a problemes estructurals de transparència, governança i control intern al Departament de Drets Socials. Entre el 2016 i el 2024, els consellers de Drets Socials foren Dolors Bassa (ERC), Chakir El Homrani (ERC), Violant Cervera (Junts) i Carles Campuzano (ERC). D’ençà de l’agost del 2024, la consellera és Mònica Martínez Bravo (PSC).

L’anàlisi dels pagaments indeguts no és exhaustiu i no s’hi inclouen imports d’altres períodes que no s’han revisat. A més, la Sindicatura de Comptes avisa que podria ser que no es poguessin reclamar legalment més diners perquè també haurien prescrit. Per exemple, hi ha 32.647 expedients amb possibles pagaments indeguts pendents d’analitzar i 324 expedients amb possibles imports prescrits per valor d’1,75 milions d’euros.

Entre les causes principals dels pagaments indeguts, s’apunten incompatibilitats entre prestacions. Per exemple, el cobrament de la renda garantia de ciutadania i, alhora, de rendes del treball, que són incompatibles, o de la prestació per a joves ex-tutelats malgrat tenir ingressos de treball. A l’informe s’explicita que, només en el cas de joves ex-tutelats, es calcula que, entre el setembre del 2019 i el desembre del 2022, s’han fet pagaments indeguts per valor de 4,70 milions d’euros, un 11,8% del total d’ordres de pagament d’aquest període.

Aquestes conductes són possibles, diu l’informe, perquè el Departament de Drets Socials no ha reclamat la regularització de copagaments obligats per part del beneficiari, com ara, la prestació del servei d’habitatge, en casos que sabia amb certesa que el beneficiari estava obligat a pagar.

L’informe també parla de manca de control efectiu en els pagaments, perquè no s’han comprovat de manera adequada els requisits que acrediten el dret a la prestació i no s’han promogut mesures correctores ni un seguiment sistemàtic per a detectar i evitar errors. A més, s’exposa clarament que les entitats col·laboradores que fan seguiment de les prestacions no estan prou supervisades, i que hi ha un risc de conflicte d’interès, especialment, quan també ofereixen serveis que condicionen el dret a la prestació.

L’informe també conclou que els sistemes d’informació del Departament de Drets Socials per a gestionar les prestacions econòmiques són dispersos i fragmentats, perquè les ajudes s’administren amb vuit aplicacions informàtiques diferents que estan externalitzades a quatre proveïdors. Fins i tot, una mateixa prestació es pot arribar a fragmentar en dues aplicacions separades. Un procediment que provoca dilacions de mesos en la tramitació de les prestacions. I a més, l’informe diu que aquestes aplicacions no compleixen els requisits de seguretat exigits per la normativa vigent.

Finalment, també apunta a la inacció que ha permès que pagaments indeguts prescriguin, cosa que impossibilita legalment que la Generalitat els pugui recuperar.

Responsabilitats judicials

Malgrat que la Sindicatura de Comptes no té poders per a determinar responsabilitats per tots aquests diners dilapidats, l’informe conclou que hi ha prou indicis per a considerar que aquests fets podrien ser perseguits administrativament o judicialment. En concret, considera que poden constituir una infracció de l’article 84 de la llei de finances públiques de Catalunya. D’una banda, perquè la Direcció General de Prestacions Socials ha ordenat pagaments sense haver comprovat que els beneficiaris complissin els requisits normatius per a percebre la prestació ni verificar que es donaven els requisits per a la liquidació de les obligacions i els pagaments.

A més, el fet d’haver deixat de liquidar drets de cobraments per aquests pagaments indeguts que ja han prescrit ha afectat les finances públiques. En aquests casos, la llei castiga els responsables de les infraccions amb l’obligació d’indemnitzar la Generalitat de Catalunya.

Cal tenir en compte que els pagaments indeguts prescrits –com a mínim, 7,17 milions d’euros– ja representen un dany econòmic a la Generalitat que és irreparable, perquè no es poden reclamar legalment als beneficiaris.

La Guàrdia Civil i Salvament Marítim han reprès la recerca de Juan i Angelita, la parella desapareguda a la mar d’ençà de dissabte. Les tasques s’han intensificat amb la incorporació de robots submarins que rastregen les profunditats al voltant de la Dragonera, on dilluns va aparèixer l’embarcació a la deriva.

Des de primera hora del matí, mitjans aeris i aquàtics han tornat a mobilitzar-se des de la base del port Adriano, a Mallorca. La zona de recerca s’estén a la costa de Calvià i Andratx, amb la possibilitat d’ampliar-la cap a la serra de Tramuntana.

Una crida desesperada de la família

Els familiars de la parella han fet una crida pública a les xarxes socials, en què demanen ajuda per a localitzar-los. Confien que Juan i Angelita puguin ser vius en alguna cala o zona rocosa de difícil accés.

“Juan Herrera, ex-policia local de Calvià, és un pescador amb molta experiència en navegació, i l’Angelita és una excel·lent nedadora”, expliquen.

La parella va salpar dissabte a la tarda de Port Adriano i d’ençà d’aleshores se’n va perdre el rastre. La seva embarcació, una llanxa motora Sea Ray 270 Sundancer de vuit metres, anomenada Zaragall, fou localitzada dilluns a les 18.00, a una milla de la Dragonera, a la deriva i sense ningú a bord.

A dins, s’hi trobaven totes les pertinences personals, sense indicis de robatori ni de violència. L’embarcació no era fondejada, cosa que fa pensar que va ser arrossegada pel corrent o que hi hagué una emergència sobtada.

L’empresari i ex-col·laborador del govern dels EUA Elon Musk ha escrit que lamentava “alguns dels missatges” que va publicar la setmana passada a X contra el president dels Estats Units, Donald Trump, un enfrontament públic que va escalar molt de pressa amb retrets i acusacions creuades. “Em saben greu alguns dels meus missatges sobre el president Donald Trump de la setmana passada. Van anar massa lluny”, ha escrit Musk en un missatge breu.

I regret some of my posts about President @realDonaldTrump last week. They went too far.

— Elon Musk (@elonmusk) June 11, 2025

 

La picabaralla es va encendre quan el conseller delegat de Tesla i SpaceX va criticar durament una proposta de llei presentada per Trump, que va qualificar de “abominació”. Arran d’això, es van intercanviar acusacions, i Musk va arribar a vincular Trump amb els delictes de l’explotador sexual de menors Jeffrey Epstein. Un missatge que va acabar esborrant.

Després d’això, Trump va dir que la seva relació amb Musk s’havia trencat i que no tenia cap intenció de refer-la. Musk havia estat, fins fa poc, un dels seus aliats i assessors més íntims.

Trump amenaça Musk amb “conseqüències molt greus” si finança candidats del Partit Demòcrata

La circulació de trens ha estat interrompuda a les línies R2 Sud, R14, R15, R16 i R17 entre Vilanova i la Geltrú (Garraf) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) arran d’un atropellament en un punt de pas no autoritzat situat entre les estacions de Cubelles i Vilanova i la Geltrú.

Poc abans de les 12.30 ha quedat restablerta. En un primer moment, s’havia reprès la circulació per via única entre Vilanova i la Geltrú i Cunit i per les dues vies a la resta de la línia, per posteriorment recuperar-se en el seu conjunt.

Segons que ha informat RENFE, tot i que inicialment els trens acumulaven retards, finalment s’ha decidit de tallar completament la circulació entre aquests dos punts.

El jutjat de primera instància 10 de Madrid ha ordenat l’embargament de tots els béns de Manuel March, nét del fundador de la Banca March, per no haver pagat la quantitat a què va ser condemnat fa més d’un any: gairebé tres milions d’euros. La xifra ara ja puja a 3,5 milions si s’hi sumen les despeses judicials i els interessos.

Amb el nou decret d’embargament, es bloquen totes les seves participacions en fons d’inversió i empreses, comptes bancaris a l’estat espanyol i en més països, i també els seus béns immobles.

Els fets es remunten a l’estiu del 2019, quan Manuel March va posar a la venda una finca situada als afores de Valldemossa (Mallorca), que havia estat propietat de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i on s’havia allotjat l’emperadriu Sissí durant una visita a l’illa. A finals del 2021, March va acordar la venda de la finca per vuit milions d’euros a la societat Son Galceran S.L., de la qual va arribar a cobrar 2,4 milions corresponents als contractes d’arres i compra-venda.

Tanmateix, la venda no es va culminar perquè March va acabar venent la finca a un altre comprador per dotze milions d’euros. Malgrat això, no va retornar els 2,4 milions al primer comprador i va donar per resolt el contracte de manera unilateral.

El 4 d’abril de 2024, el jutjat de Madrid el va condemnar a retornar els 2,4 milions més 300.000 euros en concepte d’indemnització per danys i perjudicis, tal com s’havia pactat al contracte. També s’hi afegien despeses i interessos.

Tot i que March va recórrer contra la sentència, la part perjudicada en va reclamar l’execució provisional. Així, el jutjat li va donar vint dies per a pagar 2,7 milions d’euros o, si no, es procediria a l’embargament dels seus béns. La magistrada va advertir que la resolució era ferma i que no admetia recurs, però March no va fer efectiu el pagament.

L’embargament decretat inicialment no ha estat suficient per a cobrir el deute, i per això ara s’ha decidit d’ampliar-lo. En la sentència, la jutgessa recollia que no s’havia obtingut cap explicació “ni ferma, ni coherent, ni creïble” sobre el motiu pel qual el marit de March havia dit que era hospitalitzat per a evitar la signatura de l’operació.

“No es pot considerar que la manca de signatura fos imputable a una absència de voluntat de compra de la part demandant, que ja havia avançat més de dos milions d’euros com a senyal inequívoc del seu interès”, deia la resolució.

La jutgessa subratllava que l’únic interès acreditat a frustrar la venda inicial era el del venedor, que aconseguia un guany més elevat venent la finca a un tercer.

El president de Vox, Santiago Abascal, va participar ahir en una trobada del grup ultradretà Patriots al Parlament Europeu. L’acte, organitzat pel Rassemblement National, es va fer a Mormant-sur-Vernisson (Loiret) amb el nom de “Festa de la victòria” per a commemorar el primer aniversari de les eleccions europees, en què el grup es va convertir en la tercera força a la cambra.

Ara, el dirigent espanyol va ser el centre d’atenció quan va provar de fer una part del discurs en un francès macarrònic. Més enllà de les burles a les xarxes socials, les paraules d’Abascal també van incomodar Le Pen, que no va poder evitar de fer una ganyota.

“Estic segur que ja la coneixeu. No cal repetir-ho. Cada dia que passa és un dia menys perquè Marine Le Pen esdevingui presidenta de la república”, va provar de dir Abascal. “Marine serà presidenta de França! No ho podran impedir”, va afegir.

Ja han començat els exàmens de la selectivitat 2025 a Catalunya. Cada prova dura una hora i mitja, i els resultats es valoren sobre catorze punts. Tot i que encara no se n’han publicat totes les correccions, anirem actualitzant i ampliant aquesta informació a mesura que es facin els exàmens i se’n publiquin les solucions.

Com és el nou model d’exàmens de la selectivitat? Proves de les PAU per a estudiar

Ací teniu els exàmens i les correccions, matèria per matèria, de la selectivitat 2025.

Dimecres 11 de juny 

• Llengua castellana i literatura: Examen | Correcció
• Llengua estrangera
  • Anglès: Examen | Correcció
  • Francès: Examen | Correcció
  • Italià: Examen | Correcció
  • Alemany: Examen | Correcció
• Cor i tècnica vocal: Examen | Correcció
• Física: Examen | Correcció
• Fonaments artístics: Examen | Correcció
• Geografia: Examen | Correcció
• Geologia i ciències ambientals: Examen | Correcció
• Literatura dramàtica: Examen | Correcció

Dijous 12 de juny 

• Història: Examen | Correcció
• Història de la filosofia: Examen | Correcció
• Anàlisi musical: Examen | Correcció
• Dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny: Examen | Correcció
• Ciències generals: Examen | Correcció
• Llengua i cultura llatines: Examen | Correcció
• Matemàtiques: Examen | Correcció
• Dibuix tècnic: Examen | Correcció
• Història de l’art: Examen | Correcció
• Història de la música i de la dansa: Examen | Correcció
• Literatura castellana: Examen | Correcció
• Química: Examen | Correcció
• Tècniques d’expressió gràfico-plàstica: Examen | Correcció

Divendres 13 de juny 

• Llengua catalana i literatura: Examen | Correcció
• Arts escèniques: Examen | Correcció
• Dibuix artístic: Examen | Correcció
• Llengua i cultura gregues: Examen | Correcció
• Matemàtiques aplicades a les ciències socials: Examen | Correcció
• Moviments culturals i artístics: Examen | Correcció
• Biologia: Examen | Correcció
• Disseny: Examen | Correcció
• Funcionament de l’empresa i disseny de models de negoci: Examen | Correcció
• Literatura catalana: Examen | Correcció
• Tecnologia i enginyeria: Examen | Correcció

[EN DIRECTE] Comencen les PAU 2025 a Catalunya

Comencen les proves d’accés a la universitat (PAU) 2025 a Catalunya. Més de 44.200 estudiants matriculats s’examinen dels exàmens de selectivitat durant tres dies: avui, dimecres 11 de juny, demà, dijous 12 de juny i divendres 13 de juny.

Avui, és el torn de llengua castellana i literatura i llengua estrangera al matí, com a matèries obligatòries, i a la tarda de les optatives de cor i tècnica vocal, física, fonaments artístics, geografia, geologia i ciències ambientals i literatura dramàtica.

Enguany, hi haurà algunes novetats als exàmens de les PAU respecte dels anys anteriors. Per exemple, serà un model únic i no s’hi podrà descartar temari. És a dir, en lloc d’haver-hi dos exàmens, com fins ara, hi haurà un únic model, tot i que, dins la prova, sí que hi haurà exercicis opcionals.

Tot seguit us oferim tota la informació de les PAU 2025 en directe.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La batllessa de Los Angeles, Karen Bass, ha decretat un confinament nocturn al centre de la ciutat arran de les protestes contra les batudes migratòries del govern de Donald Trump. La mesura serà vigent entre les vuit del vespre i les sis del matí, hora local.

L’ordre arriba enmig d’un enfrontament institucional pel desplegament de la Guàrdia Nacional, que el president dels Estats Units ha ordenat malgrat l’oposició del governador. La zona afectada pel confinament nocturn comprèn 2,59 quilòmetres quadrats dins una ciutat que en té més de 1.300.

El cap del Departament de Policia de Los Angeles, Jim McDonnell, ha remarcat que qualsevol persona no exempta que romangui dins la zona durant el confinament nocturn serà detinguda. En són exclosos els residents, els sense-sostre, els serveis mèdics i d’emergència, les forces de seguretat i els mitjans acreditats.

Segons McDonnell, la mesura és necessària “per a protegir vides i salvaguardar propietats”, arran dels aldarulls, que, ha dit, no han deixat de créixer. També ha informat d’una escalada de detencions aquests darrers dies: avui n’hi ha hagudes 197; ahir, 114; abans-d’ahir, 40, i dissabte, 27.

“Blocar autopistes i carrers, desobeir ordres de dispersió o interferir en les operacions de seguretat pública és perillós, il·legal i no serà tolerat”, ha avisat McDonnell.

La Comissió Europea no ha tingut cap més remei que reconèixer que la llei d’amnistia és compatible amb el dret europeu. I no tan sols en termes generals, sinó també en aspectes concrets, que tant els partits de la dreta i l’extrema dreta espanyola com els jutges rebels havien qüestionat amb més vehemència: que l’amnistia s’apliqui als condemnats i als perseguits i acusats dels delictes de malversació i, també, de terrorisme. Així consta en les al·legacions que ha presentat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en els diversos procediments oberts per tribunals espanyols que qüestionen l’encaix de l’amnistia en el dret comunitari. La Comissió no solament ha afirmat que l’amnistia dels acusats de malversació o d’irregularitats comptables en relació amb el Primer d’Octubre no afecta els interessos financers de la Unió Europea, sinó que també afirma rotundament que l’amnistia dels acusats de terrorisme no contravé el dret europeu.

La resposta de la Comissió Europea a les preguntes que va formular l’Audiència espanyola al TJUE sobre la compatibilitat de l’amnistia als tretze membres dels CDR acusats de terrorisme en l’operació Judes és contundent, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb.

L’Audiència espanyola va enviar nou qüestions al TJUE, el setembre de l’any passat, quan es va negar a amnistiar, d’entrada, els acusats de l’operació Judes. Demanava si era compatible amb el dret de la Unió el fet que una llei estatal, com la d’amnistia, extingís la responsabilitat penal a acusats de fets que encaixarien en les accions descrites com a terrorisme en la directiva europea; i qüestionava que es pogués distingir entre delictes de terrorisme que causen vulneracions de drets fonamentals i uns altres que no en causen.

I feia encara més preguntes: com ara si, tenint en compte que la llei d’amnistia eximeix de responsabilitat penal actes descrits en la directiva antiterrorista, es compleix el principi de cooperació lleial consagrat en el tractat de la UE, o si respecta el principi d’igualtat; o si és compatible amb allò que disposen els tractats de la UE sobre la unitat territorial l’amnistia de persones acusades d’actes tipificats com a terrorisme que pretenien la segregació d’una part d’un estat membre.

Doncs bé, la Comissió ha respost que ni l’amnistia dels delictes de terrorisme per si mateixa, ni tampoc la dels qui –en paraules del tribunal espanyol– “pretenien la secessió de Catalunya i que organitzaven accions de naturalesa terrorista” no s’oposen pas al dret europeu. I tampoc no troba que la llei, en general, sigui incompatible amb el dret de la Unió.

Perquè hi ha un bloc de les al·legacions en què la Comissió respon a les preguntes més genèriques que exposava l’Audiència espanyola, sobre el respecte al principi d’igualtat i al de seguretat jurídica pel fet que la llei amnistiï un grup de persones de delictes pels quals unes altres persones sí que són perseguides penalment. Segons el contingut del document a què ha tingut accés VilaWeb, la Comissió Europea critica el fet que la llei no fos aprovada per una majoria més folgada a les corts espanyoles, tal com recomanava la Comissió de Venècia en l’informe que va publicar el març de l’any passat (un informe que, d’altra banda, no negava tampoc la possibilitat d’amnistiar persones acusades de terrorisme).

La Comissió conclou que la llei podria afectar el dret de la UE si fos massa vaga i àmplia, massa poc definida sobre els qui n’han de ser beneficiaris, perquè aleshores la normativa europea i el dret d’igualtat que protegeix serien vulnerats. És a dir, segons la Comissió –i segons la jurisprudència recent del TJUE– han de ser els tribunals estatals els qui han de dir si una llei d’amnistia respecta els principis de l’estat de dret. I és això que ha començat a fer el Tribunal Constitucional espanyol amb la deliberació dels recursos d’inconstitucionalitat que li han arribat contra la llei i que resoldrà la setmana de Sant Joan.

Són unes consideracions que la Comissió també ha fet en les al·legacions presentades en els altres dos grans procediments pre-judicials sobre l’amnistia: per una banda, el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que qüestionava que s’apliqués al diputat d’ERC Josep Maria Jové i a l’actual president del Port de Barcelona, Lluís Salvadó, acusats de malversació per l’1-O; i, per una altra, el del Tribunal de Comptes, que prova d’impedir l’amnistia a una trentena d’ex-alts càrrecs del govern (inclosos els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, a més d’Oriol Junqueras i Andreu Mas-Colell) per l’organització de l’1-O i les tasques d’internacionalització del procés.

En totes aquestes causes, la posició de la Comissió és la mateixa, segons que ha comprovat VilaWeb: políticament, ha estat mal gestionada, però jurídicament (que és allò que demanen els tribunals i que haurà d’acabar resolent el TJUE) no és pas contrària al dret de la UE.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha venut l’ampliació de l’aeroport de Barcelona com un dels plats forts del seu mandat. Illa el presenta com un pas més de l’operació perquè Catalunya pugui “recuperar el seu lideratge a Espanya” després del procés. El president insisteix en el discurs de tornar a “posar Catalunya en marxa” i diu que, per a aconseguir-ho, Catalunya ha de desblocar projectes importants que en molts casos havien estat ajornats. En aquesta llista, hi inclou les infrastructures per a sobreviure a les sequeres, un nou impuls de les energies renovables i una modernització de l’administració, per exemple. Tanmateix, malgrat la bandera d’un tarannà dialogant i de cercar pactes, ahir va presentar l’ampliació sense tenir travat, abans, cap més suport que el d’AENA, presidida pel socialista Maurici Lucena.

Tots els detalls sobre el projecte per a ampliar l’aeroport de Barcelona

L’equilibri per a un govern tan minoritari com l’actual és més delicat que no aparenta, però, ara com ara, no sembla que Illa l’hagi de perdre. Sona contradictori, però no ho és. Els seus socis de govern, Esquerra Republicana i els Comuns, s’oposen a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona tal com ahir es va presentar. Els primers, per una qüestió essencialment de sobirania i de governança –que es preveu inalterada–, i els segons, més aviat per la qüestió ambiental, que creuen que en sortirà perjudicada. Tots dos han criticat amb duresa l’acord que el president ha segellat amb el Ministeri de Transports espanyol i amb AENA, cosa que bé podria fer trontollar un govern fràgil, en minoria i sense pressupost, però no: ni els uns ni els altres no volen fer baixar la sang a l’estany de la Ricarda.

La secretària general d’Esquerra Republicana, Elisenda Alamany, sosté que el seu partit no pot estar d’acord amb la proposta d’ampliació perquè no altera el poder que hi té la part espanyola mitjançant AENA. “El president Illa ha explicat que no tenim un aeroport de primera però s’ha oblidat d’explicar per què: perquè AENA ha pres decisions estratègiques que ens han deixat un aeroport que no respon a les necessitats dels catalans”, va dir ahir. Els republicans consideren que el centralisme ha convertit Barcelona en una infrastructura de baix cost, perquè els inversors i accionistes han decidit que calia prioritzar l’aeroport de Madrid. “Al govern li falta ambició nacional”, en paraules d’Alamany. Però, a tot estirar, la pitjor cosa que pot passar és que la legislatura “es compliqui” una mica.

Els Comuns diuen que faran tant com calgui per a fer descarrilar el projecte. El portaveu al parlament, David Cid, digué ahir: “Tenim davant una molt mala notícia. No podem fer res més que rebutjar aquesta proposta. El president parlava de la Catalunya del segle XXI: doncs aquesta és una proposta del segle XX.” Consideren que l’acord d’Illa amb AENA no fa concessions i que hi ha hagut “una operació de maquillatge” respecte de la proposta anterior, perquè afecta els espais naturals protegits. Amb la premissa d’assolir més vols intercontinentals, els Comuns creuen que l’ampliació servirà, en realitat, perquè vinguin vint milions de turistes més, i que això empitjoraria la crisi de l’habitatge. El ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, també ha dit que s’hi oposava per les mateixes raons i ha demanat una reunió amb el seu homòleg de Transports, Óscar Puente, però no ha fet anar la disputa més enllà.

Tot amb tot, ni la posició d’Esquerra ni la dels Comuns no s’ha d’interpretar com una línia vermella. La posició dels republicans és que, en aquests moments, han d’arrossegar els tres governs del PSC –a la Generalitat, a Barcelona i a Madrid– cap a posicions més pròximes a les dels republicans. Els Comuns, per una altra banda, no volen fer ultimàtums: estan convençuts que Brussel·les farà miques el projecte d’ampliació perquè no compleix els objectius ambientals. La Comissió Europea diu que aquesta mena d’infrastructures tan sols poden afectar terrenys inclosos a la xarxa protegida Natura 2000 si no hi ha alternativa, i els Comuns consideren que n’hi ha, perquè, en el mateix document del govern, se’n descarten algunes –malgrat que totes les que s’hi fan explícites impliquen afectacions naturals. El govern és optimista amb el calendari i creu que el 2030 ja podrà començar l’execució del projecte, però la proposta encara ha de superar una llarga travessia burocràtica.

En el camp independentista, el discurs es va decantant cap a la qüestió gairebé monotemàtica de la governança, fins i tot per a Junts, un espai que fins ara s’havia mostrat prou alineat amb la posició dels socialistes. La portaveu al parlament, Mònica Sales, va dir també que “l’ampliació que cal és el traspàs integral”, canviant el prisma del debat i evitant de pronunciar-se sobre el contingut de l’acord. “L’estat espanyol, a través d’AENA, només concep el Prat com una terminal secundària de Barajas, com si fos la seva T5, simplement una extensió perifèrica. Si Catalunya no té la titularitat o la gestió, l’estat espanyol farà que l’aeroport del Prat continuï sent subsidiari i una terminal satèl·lit de Madrid”, va dir.

Malgrat que el govern no trontolli, la manera com Illa ha gestionat l’anunci de l’acord ha causat malestar. La proposta es va fer pública en un acte oficial i, segons que se’n va queixar Junts, el principal partit de l’oposició –al parlament i a l’Ajuntament de Barcelona– no n’havia estat informat prèviament. La batllessa del Prat de Llobregat, Alba Bou, dels Comuns, també es va lamentar en la seva compareixença que la proposta acordada amb AENA no hagués estat acordada amb el seu municipi. “És un projecte que jo com a alcaldessa no tinc i només puc valorar gràcies a allò que han anat publicant els mitjans de comunicació”, va dir.

El president no perd l’equilibri, però la manera com s’ha elaborat la proposta d’ampliació és un bon retrat del moment polític. Allò que ha presentat com una proposta “sòlida, consensuada i definitiva” té, tan sols, el suport explícit de les estructures que controlen els socialistes: el govern de la Generalitat, és clar, i el de Barcelona, i l’espanyol –més cridaner encara el patró veient-hi l’oposició de Sumar, mal que sigui simbòlica– i, fins i tot, AENA. Novament, la situació fa pensar en un empat a zero: l’oposició no té prou força per a posar entrebancs seriosos a Illa, però, més enllà del suport del sector empresarial, el president tampoc no reïx a construir el consens de gran abast de què presumeix: serà un èxit o un fracàs concentrat en el govern, si és que mai arriba a enlairar-se de debò.

“És un pas enrere de país”: l’oposició a l’ampliació de l’aeroport fa aixecar la veu a partits, entitats i ajuntaments

The Washington Post · Rachel Chason i Adrián Blanco Ramos

Tumu, Ghana. En tan sols uns mesos, la filial d’Al-Qaida a l’Àfrica occidental ha envaït les principals ciutats de Burkina Faso i Mali, ha dut a terme l’atac més mortífer perpetrat mai contra soldats a Benín i ha estès el seu règim islamista a tota la regió. Ningú no sap quan tornaran a atacar, els milicians del grup, ni tampoc fins on pensen arribar.

Després d’anys d’anar guanyant terreny i poder de manera progressiva, Jama’at Nusrat al-Islam wal-Muslimin (JNIM) ha esdevingut la milícia més ben armada de l’Àfrica occidental i una de les més poderoses del món, amb 6.000 militants a les seves files, segons que expliquen funcionaris regionals i occidentals. Les tàctiques dels exèrcits locals per a combatre el JNIM no n’han fet sinó accelerar-ne l’ascens, segons aquests experts, atès que les atrocitats comeses pels exèrcits de la regió han permès al grup de reivindicar la seva superioritat moral i legitimar la seva autoritat.

Mentrestant, els Estats Units s’han retirat –o han estat expulsats– de la lluita contra el JNIM a la regió, i han deixat un buit de seguretat més gran que ha atiat la por de l’expansió del grup.

“Estan creant un protoestat que s’estén com un cinturó des de l’oest de Mali fins a la frontera amb Benín […] És una expansió substancial, fins i tot exponencial”, afirma Héni Nsaibia, analista sènior per a Àfrica Occidental del projecte Armed Conflict Location & Event Data (ACLED), un think tank sense ànim de lucre.

El JNIM –juntament amb el seu rival, la Província del Sahel d’Estat Islàmic– ha convertit la regió en un dels grans epicentres mundials de la insurrecció islamista. L’índex anual de l’Institute for Economics & Peace del 2024 revelà que un 51% de les morts per terrorisme registrades al món l’any passat es produïren a la vasta i tumultuosa regió del Sahel. Aquests darrers anys, els milicians han pres el poder mitjançant cops d’estat a múltiples països de la regió, i han promès de trencar vincles amb Occident i restaurar la pau.

En la majoria d’aquests països, tanmateix, la situació no ha fet sinó empitjorar aquest darrer lustre. L’any passat, Burkina Faso fou per segon any consecutiu el país més afectat per la violència terrorista del planeta i el Níger registrà l’augment interanual més gran de morts relacionades amb el terrorisme del món. En un senyal de l’expansió del JNIM, Togo registrà la xifra més gran d’atacs terroristes de la seva història; Benín ha registrat gairebé tantes morts per terrorisme els tres primers mesos de l’any com en tot l’any passat.

Infants en un campament de refugiats burkinesos arribats a Ghana després de fugir de la violència del JNIM i les milícies aliades amb el govern burkinès (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Aquests darrers mesos, segons que expliquen els experts, el JNIM ha estès les xarxes d’informants i proveïdors a països més forts i estables que no les repúbliques del Sahel, com ara Ghana, el Senegal i Guinea. Ara els governs d’aquests països temen que els militants no triguin a seguir-ne el pas.

A la porosa frontera entre Burkina Faso i Ghana, on desenes de milers de persones han fugit de la violència del JNIM i les forces governamentals, els refugiats relaten als periodistes de The Washington Post que, aquests darrers anys, els militants del JNIM han irromput en les mesquites de Burkina Faso proclamant l’aplicació de la xaria i clausurant escoles i més institucions estatals. Els militants, expliquen, han advertit repetidament que infringir les normes tindria un preu: segons dades de l’ACLED, el grup ha assassinat gairebé sis mil civils aquests darrers cinc anys.

Els refugiats expliquen que, en un principi, rebutjaren rotundament la irrupció del JNIM, però que la resposta del govern a l’avenç del grup –incloent-hi una onada de matances de fulanis, una minoria ètnica seminòmada i predominantment musulmana que es reparteix per l’Àfrica occidental– ha ajudat a convertir molts escèptics del JNIM en militants entusiastes del grup.

“Van acudir-hi perquè tenien por”, explica Amadou Diallo, un refugiat burkinès d’ètnia fulani, sobre les seves tres filles i els marits respectius, que decidiren d’unir-se al JNIM quan milicians aliats amb les forces del govern assassinaren desenes de fulanis.

Amadou Diallo, en una fotografia per a The Washington Post (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

L’expansió del JNIM a l’Àfrica occidental, per si no n’hi hagués prou, ha coincidit amb la retirada de Washington de la regió, segons que expliquen quatre funcionaris i ex-funcionaris de seguretat dels EUA. De la mateixa manera que unes altres fonts citades en aquest article, els funcionaris accedeixen a parlar amb The Washington Post anònimament, per poder tractar sobre informació delicada.

Els drons nord-americans que solien enlairar-se del Níger estant –on les tropes nord-americanes van ser expulsades l’any passat per la junta militar del país– han estat retirats fa poc de l’Àfrica occidental, segons que expliquen dos ex-funcionaris nord-americans amb coneixement de la situació.

Ara com ara hi ha menys de 200 soldats nord-americans a la regió, la majoria dels quals en països de la costa, una xifra que contrasta amb els 1.400 desplegats l’any 2023.

L’oficina de premsa del Departament d’Estat dels Estats Units assegura que Washington “continua col·laborant amb diversos socis a l’Àfrica occidental per a combatre la xacra del terrorisme de grups com el JNIM” i assenyala que Will Stevens, un alt funcionari nord-americà de la regió, visità fa poc Burkina Faso, el Níger i Benín “per a tractar de la presència creixent d’organitzacions extremistes violentes”.

Un representant de l’Africom, el comandament dels Estats Units a l’Àfrica, refusa de fer declaracions sobre el JNIM, tot emfasitzant que la prioritat de Washington és potenciar “l’autosuficiència” dels països de la regió a l’hora de combatre el terrorisme.

La gran majoria dels programes de contrainsurgència antiterrorista a l’Àfrica, tanmateix, han estat cancel·lats pel govern Trump. “El JNIM es troba a l’alça”, explica un ex-funcionari de seguretat nord-americà. I afegeix: “Ja no tenim les eines per a monitorar què passa a la regió, com solíem fer.”

En evolució constant

El JNIM, fundat a Mali el 2017 com una organització paraigua que agrupa quatre grups islamistes, és dirigida per Iyad ag Ghali i Amadou Koufa, els caps de l’aixecament en què el 2012 separatistes i islamites prengueren el control de gran part del nord del país.

Segons els experts, el grup opera d’acord amb una mena de “model de franquícia”, adaptant les seves estratègies als costums locals i fent seves les reivindicacions locals. Allà on van els seus combatents, tanmateix, el grup imposa la versió salafista de la llei islàmica.

Ali Diallo, un pastor de cinquanta-tres anys de la regió de Boucle du Mouhoun, a Burkina Faso, recorda que el 2023 un grup d’homes barbuts amb turbants van obligar-lo a ell i a més fidels a entrar a la mesquita del seu poble i, tot seguit, van tancar-ne la porta amb pany i forrellat.

Ali Diallo, en un mercat de bestiar de Ghana (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

“Vaig pensar que ens assassinarien”, recorda Diallo, que explica que els homes portaven metralladores penjades al pit. “Però els homes es posaren on solia posar-se l’imam i començaren a predicar. Van dir-nos que la seva lluita era contra el govern i que tenien l’objectiu de difondre l’islam, no pas matar-nos.”

Poc després, els extremistes van clausurar l’escola dels seus fills. “Estàvem empipats –recorda l’Asseta, filla de Diallo–. Vam començar a quedar-nos a casa, no teníem cap més remei.” L’Asseta recorda que els militants van imposar codis de vestimenta estrictes al poble. Obligaren les dones a dur vel i els homes a dur pantalons. Els casaments i els bateigs foren prohibits, com també la reproducció de música a volum alt.

Asseta Diallo, en una fotografia per a The Washington Post (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Als bastions del JNIM del centre i el sud de Mali, segons que expliquen els experts, els militants del grup obliguen els residents a complir-ne les normes i pagar el zakat –a efectes pràctics, un impost revolucionari–, en canvi de no ser atacats. Aquests darrers mesos, aquests pactes locals han permès al JNIM de canviar d’estratègia i traslladar part dels militants a la veïna Burkina Faso i a països costaners com ara Benín.

Guerra propagandística

El darrer lustre, les juntes militars han perpetrat cops d’estat a Mali, Burkina Faso i el Níger en resposta a l’augment de la violència al Sahel. I han promès de posar fi d’una vegada per totes a la insurgència islamista. A Burkina Faso, el president Ibrahim Traoré ha armat més de 50.000 milicians per a combatre els islamistes. En el nom d’aquesta contrainsurgència, tanmateix, també s’han perpetrat atrocitats contra la població civil, segons que han denunciat grups de drets humans.

Cada atac s’ha convertit en una oportunitat de reclutament per al JNIM.

A la localitat burkinesa de Solenzo, les milícies governamentals van assassinar al març desenes de civils, la majoria dels quals fulanis, i van enregistrar en vídeo els instants posteriors de la matança, segons els grups de drets humans. Els vídeos compartits a les xarxes socials mostraven als morts, incloent-hi dones i nens, amuntegats en camions.

Els dies següents a l’atac, el JNIM va publicar vídeos en què condemnava el govern per la matança. “Aquests malfactors volen que responguem i matem dones i nens innocents […] cosa que conduirà a una guerra civil”, digué un cap del JNIM en un altre vídeo. “Però nosaltres no lluitem en defensa d’un país o d’una ètnia, sinó d’una religió”, afegí.

After releasing numerous images of its fighters observing Ramadan over the past several weeks, #JNIM has posted lengthy footage today of its religious activities in camps across Mali and Burkina Faso. pic.twitter.com/vkp6csjFho

— Charlie Werb (@WerbCharlie) March 25, 2025

D’ençà del 2019, el JNIM ha mort més de 5.800 civils a la regió, segons l’ACLED. I prop de 9.600 civils han estat assassinats pels exèrcits regionals i les milícies aliades als governs del Sahel. En les zones on el JNIM ha pogut refermar el control, els atacs violents contra la població civil tendeixen a disminuir, segons que expliquen analistes.

Amadou Diallo, refugiat burkinès, diu que saber que les seves filles i els seus marits s’han unit al JNIM li causa tanta angoixa que no pot dormir a la nit. Així i tot, no oblida que tres cosins seus han estat assassinats per milícies vinculades al govern burkinès. Els vells del seu poble, explica, han recomanat als veïns d’ètnia fulani que se’n vagin, perquè no els poden protegir.

“L’alternativa era la mort –diu–. Si més no, espero que ara siguin fora de perill.”

L’amenaça, com més va més a prop

El mes passat, el JNIM va prendre el control de Djibo, una capital regional al nord de Burkina Faso, durant unes quantes hores, i matà desenes de soldats i civils. Els combatents van fer-se fotos en edificis del govern, i van jurar que l’objectiu següent seria el president Traoré.

“Són més violents i més organitzats i tenen més mitjans”, explica un oficial militar de la Costa d’Ivori. “De primer deien que volien difondre l’islam, però ara sembla que volen arribar fins a la mar.”

Alagba Mubarak Awinkurgo, un soldat del servei migratori ghanès, en una fotografia per a The Washington Post (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Un funcionari nord-americà es fa ressò d’aquesta teoria. Creu que el grup sembla voler obrir una nova ruta cap a l’Atlàntic que augmentaria dràsticament l’abast de les seves xarxes de contraban.

Ghana, una nació de trenta-tres milions d’habitants que continua essent considerada un far d’estabilitat i democràcia a l’Àfrica occidental, encara no ha estat víctima dels atacs del JNIM. Tanmateix, funcionaris de països veïns han demanat als seus homòlegs ghanesos que romanguin en guàrdia. Segons que expliquen funcionaris i experts regionals, el JNIM ja ha utilitzat Ghana per a reproveir-se i donar descans als seus combatents després dels atacs recents a Burkina Faso.

Els agents ghanesos diuen que fan tant com poden per patrullar per la frontera entre ambdós països, marcada per estrets camins polsegosos i carreteres enclotades, però asseguren que necessiten més recursos.

Gabriel Afful (dreta), patrulla per la frontera amb Burkina Faso amb més agents fronterers (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Un petit grup de setze agents s’encarrega de vigilar un tram de setze quilòmetres de frontera. Sovint, diuen, senten el ressò de trets a l’altre costat de la frontera. “Els burkinesos passen la frontera cada dia i ens expliquen què passa al seu país”, diu Gabriel Afful, un dels agents.

Que us preocupa, el futur? L’agent guarda silenci i es limita a fer que sí amb el cap.

Blanco Ramos informa de Madrid estant. Ayamga Bawa Fatawu i Ahmed Jeeri han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Era previsible l’anunci del president Illa sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Tots sabíem que era qüestió de temps. I era previsible que deixaria els seus il·lusionats aliats parlamentaris a l’estacada i en ridícul. Illa s’ha comportat com el tafur de fira que, en definitiva, sempre és el PSOE: primer distrau l’audiència amb floritures esquerranoses i progressistes, però després fa desaparèixer el conill. En aquest cas, un conill que són els principis d’Esquerra i dels Comuns.

L’estratègia dels socialistes ha estat impecable, això sí. Cruel i tot. Primer ha fet que aquests dos gamarussos els aproven el pressupost per a poder governar en minoria com si tinguessen la majoria que no tenen –ampliar el deute, tant se val. I l’endemà els traeixen en la plaça pública. Ampliació de l’aeroport en un pim-pam i res més a parlar.

I Esquerra i els Comuns s’han limitat a picar l’ham amb la docilitat d’un peix de piscifactoria. Malgrat que durant anys havien condemnat amb la vehemència dels profetes bíblics qualsevol intent de tocar els ànecs de la Ricarda i malgrat que havien jurat sobre les taules de la llei que mai de la vida no passaria això que el seu president –seu, perquè són ells els qui el van posar on és– ha fet. I deien que ells eren la garantia que no passaria…

Contemplant l’espectacle, hom es troba obligat a constatar una evidència que em sorprèn que hi haja qui es resistesca a admetre: el PSOE actual és més de dretes que la majoria de formacions que no s’avergonyeixen de confessar-se conservadores i ha perfeccionat l’habilitat de vendre polítiques que fan xalar qualsevol lobby empresarial, però embolcallades en una retòrica de justícia social i sostenibilitat, més falsa que l’ànima de Judes. I què voleu que us diga? En realitat a mi m’impressiona que encara a hores d’ara tinguem una classe política d’esquerres tan pueril al Principat i al País Valencià que, pel simple fet que un partit es presente com a “progressista”, li deixen fer –per acció o per omissió– les mateixes coses que no permetrien a un partit que es qualificàs de conservador.

Esquerra i els Comuns fan de comparses del PSOE amb una docilitat lamentable. Els Comuns sempre han estat uns escolanets del socialisme, però Esquerra havia arribat a aspirar a substituir el PSC i ara mira-te’ls on són. S’han acostumat a viure en una contradicció permanent que consisteix a proclamar uns principis dilluns i empassar-se els principis contraris dimarts si vénen del PSOE –tàctica que practica també Compromís; de fet, tots els satèl·lits del PSOE, com s’acaba de demostrar amb el sublim exemple de la comissió de la gota freda al congrés espanyol.

La cosa trista –més enllà del debat concret sobre l’aeroport, que és molt important i mereix discursos més seriosos i elaborats que no pas els eslògans de carrer– és que no tenim una esquerra pròpia digna d’aquest nom. Perquè l’esquerra catalana està tan descol·locada que ja sembla tan sols una marca comercial destinada a mantenir l’aparença de pluralisme mentre els qui manen de debò practiquen i imposen les receptes de sempre –a l’aeroport i on calga. Simplement, s’han especialitzat tant en l’art de l’autoengany i han avantposat tant els interessos propis als interessos del país, que es pensen que són progressistes pel fet d’aliar-se amb el PSOE, sense ni adonar-se que no són sinó uns còmplices barats, baratets, de l’aplicació pel PSOE d’unes polítiques dignes de la dreta més tradicional.

 

PS1. Ot Bou analitza amb molt detall i criteri en aquest article la reacció tèbia d’Esquerra i els Comuns a l’anunci fet pel president Illa; i també la de la resta dels partits, començant per Junts.

PS2. També en aquest reportatge trobareu totes les dades sobre l’ampliació proposada de l’aeroport del Prat.

PS3. Ara farà dinou anys, el 3 de juliol de 2006, València va viure el terrible accident del metro que va fer quaranta-tres morts i quaranta-set ferits. Beatriz Garrote hi va perdre una germana i va esdevenir la portaveu de les víctimes. Ara han posat tota la seua experiència al servei de les víctimes de la gota freda i per això Esperança Camps l’ha entrevistada: “Em maltractes institucionalment i ara véns i m’abraces?”

PS4. L’actuació de Donald Trump a Los Angeles fa créixer tant la tensió que ha fet renàixer el debat, fins ara minoritari, sobre una hipotètica independència de Califòrnia. Tot allò que us interessa sobre aquest tema ho trobareu en aquest reportatge.

PS5. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de tot mecanisme de pressió és avui vital. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos, si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.

Les imatges són sorprenents i extraordinàries per a qualsevol demòcrata: soldats de la Guàrdia Nacional patrullant els carrers de Los Angeles mentre 700 marines es despleguen per la ciutat. No és cap film distòpic, sinó la realitat del juny de 2025, quan el president Donald Trump ha mobilitzat forces militars, de l’estat i federals, contra la voluntat explícita del governador de Califòrnia, Gavin Newsom. El Pentàgon ha mobilitzat 2.000 membres addicionals de la Guàrdia Nacional a Los Angeles per ordre del president Trump, i això ha fet escalar el conflicte amb el governador californià després d’una sèrie d’operacions contra immigrants que van desfermar protestes multitudinàries. Califòrnia ha demandat als tribunals l’administració Trump per l’ordre de desplegar aquestes forces sense el consentiment del governador, una acció que Newsom va qualificar de “acte il·legal, immoral i inconstitucional” i d’atac a “la sobirania estatal de Califòrnia”. És la primera vegada en dècades que un president desplega la Guàrdia Nacional sense una petició prèvia del governador.

En aquest context de tensió màxima entre el govern federal i l’estat més poderós de la Unió, les veus independentistes californianes han trobat un moment propici per a tornar a emergir amb força. La pregunta que flota en l’ambient polític és la mateixa que ja va sorgir el 2016: podria, Califòrnia, sobreviure com a nació independent? Per comprendre les dimensions d’això que diem, cal contextualitzar què representa realment Califòrnia dins els Estats Units, i les xifres són, simplement, aclaparadores.

Segons les dades del 2024 de l’Outlook Econòmic Mundial de l’FMI i del BEA, el PIB nominal de Califòrnia va arribar als 4,1 bilions de dòlars, tot superant els 4,02 bilions del Japó, i va situar Califòrnia només darrere dels Estats Units, la Xina i Alemanya en el rànquing global. Sí, ho heu llegit bé: Califòrnia, tota sola, és la quarta economia mundial. Si fos un país independent, estaria per davant de potències com el Japó, l’Índia o el Regne Unit. Per posar-ho en perspectiva, només el sud de Califòrnia, amb 1,8 bilions de dòlars d’economia, és gairebé tan gran com el Brasil, l’onzena economia mundial.

Aquesta potència econòmica no és únicament una qüestió de mida. Califòrnia té la força laboral tecnològica més gran de qualsevol estat amb 1,5 milions de treballadors, i moltes de les empreses tecnològiques més grans tenen la seva seu a l’estat, principalment, a Silicon Valley. En total, 78 de les empreses Fortune 100 i 337 de les Fortune 500 tenen la seu a Califòrnia. Però l’estat no tan sols és capdavanter en tecnologia: l’agricultura californiana té la producció més alta de qualsevol estat dels EUA, amb Central Valley com una de les regions agrícoles més productives de la Terra, on es cultiven més de la meitat de la fruita, la verdura i la fruita seca del país.

Un dels arguments més potents dels independentistes californians és, precisament, econòmic: l’estat envia al govern federal més de 83.000 milions de dòlars més que no pas rep en finançament federal. Califòrnia rep, aproximadament, 85 centaus per cada dòlar que envia al govern federal, mentre que molts altres estats reben 2 dòlars per cada dòlar amb què hi contribueixen. Aquesta desproporció alimenta el sentiment que Califòrnia finança la resta del país sense rebre un tracte just en canvi.

El moviment per la independència californiana, conegut com a “Calexit”, no és nou, però ha experimentat un ressorgiment significatiu amb el retorn de Trump al poder. Marcus Ruiz Evans, de Fresno, que encapçala el moviment, declarava a CBS News Bay Area: “Els valors de Califòrnia són completament diferents dels valors americans, i han estat així durant molt de temps.” El portaveu de Calexit deia que la victòria de Trump revifaria com mai l’impuls perquè Califòrnia abandonés els EUA.

No és retòrica i prou. El secretari d’Estat, Dr. Shirley N. Weber, va anunciar que el promotor d’una nova iniciativa havia estat autoritzat a començar a recollir signatures de petició el 23 de gener de 2025 per a poder votar sobre la independència. Per incloure un vot per la independència en la butlleta electoral de Califòrnia del 2028, Calexit ha de recollir 546.651 signatures abans d’aquest 22 de juliol. Les enquestes mostren un suport sorprenentment alt a la independència, amb una enquesta de l’Independent California Institute que indica que a sis californians de cada deu no els importaria que l’estat se separés pacíficament dels Estats Units.

Però la cosa no és tan fàcil, perquè Califòrnia és lluny de ser un monòlit polític. L’estat presenta divisions internes profundes que complicarien enormement qualsevol projecte independentista. Les mateixes divisions que han fragmentat el país en una mar d’estats republicans rurals i fortament roigs delimitats amb algunes seccions d’estats democràtics blaus més urbans han pintat el mapa polític de Califòrnia. Les àrees urbanes denses de l’estat tenen opinions molt diferents de les àrees més rurals. El comtat de Lassen és el comtat més vermell: el 55% dels 16.000 votants registrats s’identifiquen com a republicans i el 18% com a demòcrates.

Aquesta divisió ha donat lloc a moviments secessionistes dins de Califòrnia. Col·lectivament, la dotzena aproximada de comtats rurals i muntanyosos del nord, tots conservadors, tenen una població de menys de 2 milions, aproximadament el 5% de la població de l’estat, però geogràficament representen una gran proporció de la massa terrestre estatal. Aquests darrers anys, aquests comtats han format el cor d’un moviment creixent per separar-se de Califòrnia i formar un estat separat anomenat Jefferson, potser juntament amb alguns dels comtats rurals més conservadors d’Oregon. Aquesta fragmentació interna presenta la pregunta de si una Califòrnia independent podria mantenir la seva pròpia cohesió territorial.

Malgrat l’atractiu emotiu i econòmic de la independència californiana, hi ha un obstacle aparentment insuperable: la constitució dels Estats Units no permet la secessió unilateral. El cas legal fonamental és “Texas v. White” (1869), en què el Tribunal Suprem va establir de manera definitiva que quan Texas va convertir-se en un dels Estats Units va entrar en una relació indissoluble. La unió entre Texas i els altres estats era tan completa, perpètua i indissoluble com la unió entre els estats originals. No hi havia lloc per a la reconsideració o revocació, tret de la revolució o del consentiment dels estats.

El jutge del Tribunal Suprem Antonin Scalia, ja traspassat, va escriure el 2006: “La resposta és clara. Si hi ha cap qüestió constitucional resolta per la guerra civil, és que no hi ha dret a la secessió.” L’única via legal seria obtenir el consentiment de la resta d’estats americans per a deixar que Califòrnia se’n vagi, cosa que requeriria una esmena constitucional amb l’aprovació de dos terços de les dues cambres del congrés i, després, la ratificació de tres quartes parts dels estats.

Paradoxalment, un dels arguments més interessants contra la independència californiana ve dels mateixos progressistes que més pateixen amb Trump. Un article d’opinió de Los Angeles Times deia que la independència de Califòrnia “seria un desastre per als valors progressistes” perquè el Partit Demòcrata dels EUA perdria els 55 vots electorals de Califòrnia, els dos senadors dels EUA i la delegació a la cambra de representants. Sense Califòrnia, Trump hauria guanyat el vot popular del 2016, perquè Hillary Clinton únicament el va guanyar per la població californiana.

Malgrat les dificultats legals, val la pena explorar com podria funcionar una Califòrnia independent. La població de l’estat, just per sota de 40 milions, té una mida gairebé idèntica a la del Canadà, però amb una economia de 3,9 bilions, que supera àmpliament els 2,3 bilions canadencs. Això presenta preguntes fascinants sobre com es defensaria una Califòrnia independent: dependria del seu veí, molt més poderós, per proporcionar protecció militar, com fa el Canadà, o construiria un exèrcit propi?

Els recursos hi són. El govern dels EUA ara recapta més de 560.000 milions de dòlars l’any en imposts dels californians, de manera que, sense augmentar els imposts generals, la nova nació tindria aquests diners per a finançar tant una força militar com també uns altres programes actualment coberts pels federals, com l’atenció sanitària i els pagaments de la Seguretat Social.

La tensió actual entre l’administració Trump i Califòrnia ha revifat les converses sobre la independència que clarament van més enllà de la fantasia política. El pes econòmic de Califòrnia és innegable: com a quarta economia mundial, l’estat té els recursos per a sobreviure com a nació independent. No obstant això, els obstacles són monumentals. Constitucionalment, la secessió unilateral es presenta com a impossible. Políticament, les divisions internes de Califòrnia complicarien enormement qualsevol transició. I, estratègicament, la partida de Califòrnia deixaria la resta dels Estats Units encara més dominada per forces conservadores.

Tanmateix, el moviment Calexit representa més que un somni separatista: és un símptoma de la polarització profunda que afecta els Estats Units. Si bé la independència californiana continua essent altament improbable, les tensions que la impulsen són molt reals i reflecteixen una crisi més àmplia sobre la naturalesa de la federació americana. En darrera instància, la pregunta no és si Califòrnia pot ser independent, sinó si els Estats Units poden trobar una manera de mantenir unit un país com més va més dividit. La resposta a aquesta pregunta determinarà tant el futur de Califòrnia com el destí de la Unió mateixa.

Això que molts anomenen bonisme per manca d’un mot més precís s’explica millor com un efecte del relativisme que s’ha apoderat de la cultura occidental i de manera molt pregona de la Catalunya contemporània. Hi ha una concepció esbiaixada de l’universalisme consistent a suspendre els judicis de valor i proclamar la igualtat de totes les cultures. És clar que aquesta igualtat, que alguns volen fer passar per “justícia cultural”, abasta els aspectes irracionals de cada cultura. Sense oblidar l’exclusivisme i la intolerància que unes practiquen contra les altres, perquè totes són exclusives en algun grau, i ho són necessàriament o no serien l’expressió col·lectiva de cap grup. Car una cultura que ho inclogués tot i ho tolerés tot es desfaria en poc temps. 

Tanmateix, acceptant que cultura i exclusió són correlatives, es pot distingir entre una cultura capaç de generar un punt de vista exterior, un observatori crític amb implicacions normatives, i una cultura absorta en ella mateixa i incapaç de qüestionar-se. La figura exemplar d’aquesta aptitud per a descentrar el punt de vista cultural és Copèrnic, el creador de l’heliocentrisme. Les conseqüències de capgirar el sistema solar foren immenses, i afectaren molt més que l’astronomia. Però Copèrnic no fou l’únic ni el primer de qüestionar els fonaments de la cultura heretada. A la Catalunya medieval hi ha la figura del franciscà mallorquí Anselm Turmeda, convertit a l’islam per excés interpretatiu o heterodox de l’Evangeli, que el dugué a dubtar de la superioritat de la fe cristiana. És clar que, inclinant la balança a favor de la conversió de Turmeda, hi havia la puixança política i econòmica de l’islam durant la segona meitat del segle XIV i la idea d’una espiritualitat subsegüent a la resurrecció de Crist en l’enigmàtica menció del Paraclet als textos joanins. Transitant, doncs, d’una referència evangèlica a un altre sistema religiós, Turmeda acceptà la idea musulmana de l’Alcorà com a revelació perfeccionada i definitiva de les contingudes a la Torà i l’Evangeli. Excedint-se, o excel·lint, si hom ho vol veure així, en la capacitat d’escrutar críticament la cultura pròpia, Turmeda abraçà una variant alternativa de l’exclusivisme. Transformat en Abd-Allah at-Tarjuman i elevat al càrrec de visir de Tunis, emprà el seu coneixement de la doctrina cristiana per a escriure un llibre de polèmica religiosa titulat Tuhfat al-Arib fi al-Radd ‘ala ahl al-Salib (Regal als intel·ligents per a refutar els arguments dels cristians). Fou un botifler de la fe avant la lettre. 

La tradició europea ha estat atípica proposant-se reiteradament com a objecte de crítica i mirant-se amb ulls estranyats, en el sentit d’externs o alienats i alhora de sorpresos o admirats. Car històricament és molt rar que una cultura prengui distància intel·lectual i moral d’ella mateixa i s’estudiï amb actitud antropològica. És radicalment fals que l’antropologia s’hagi dedicat exclusivament a estudiar tribus exòtiques. D’ençà de les primeres descripcions de les cultures indígenes americanes, a Europa proliferaren escrits de suposats estrangers que es miraven els europeus amb visió crítica. Algunes descripcions no sols relativitzaven els costums i ironitzaven sobre els prejudicis, sinó que assenyalaven la caducitat de la civilització europea, aleshores considerada la civilització per antonomàsia. Molt abans d’Oswald Spengler, Giambattista Vico teoritzà sobre l’extinció de les civilitzacions amb la irrupció de pobles bàrbars i un canvi de cicle. Durant la Il·lustració es posà de moda preveure la decadència europea, per exemple a les reflexions malenconioses del comte de Volney a Les ruïnes de Palmira o les de Horace Walpole sobre el viatger peruà que en un futur visitaria Londres i contemplaria les ruïnes de la catedral de Saint Paul, o bé amb el tòpic, popularitzat per l’historiador Thomas Babington Macaulay, del neozelandès que segles a venir trobaria les capitals d’Europa en un estat de regressió causada no per hordes bàrbares sinó per un mal covat al si de la civilització mateixa.

Aquesta moda de pessimisme profètic proliferà paral·lelament a l’interès dels europeus per altres cultures, en molts casos amb voluntat epistemològica i desplegant un gran esforç per excavar, desxifrar i conservar els monuments i textos de cultures alienes. Un esforç inèdit a cap altra civilització, que el crític literari palestino-americà Edward Said titllà injustament d’eina d’opressió colonial. Sols cal recordar les Cartes perses de Montesquieu i les diverses imitacions –a Espanya, concretament, les Cartas marruecas de José Cadalso– per fer-se càrrec que, mentre Europa consolidava la seva identitat moderna amb la Il·lustració, posava en la seva ànima la passió autocrítica que ha estat la força del seu dinamisme, però alhora una feblesa potencialment fatal.

L’actitud de considerar les altres cultures sense prejudicis i ni tan sols judicis, limitant l’abast normatiu de les pròpies tradicions, és a la base del multiculturalisme, doctrina que sols ha fet forat a Occident en un exercici d’autocrítica intensificada per la consciència universal que Europa va impulsar amb l’humanisme i que després li ha estat imputada com a pecat original de la seva cultura. El cosmopolitisme promogut en la filosofia de Kant hauria acabat paradoxalment en el guirigall multicultural. Però és clar que posar totes les cultures en un mateix pla sense assignar judicis de valor és un judici de valor i no cap observació empírica, car al moment que intentem posar aquesta teoria a la pràctica salten a la vista les incompatibilitats, de vegades amb violència. I no pas per accident o descuit sinó perquè el bonisme és una forma de negacionisme, concretament del fet que els valors que adoptem no sempre harmonitzen entre ells i la vida ens aboca a la necessitat de prioritzar-los d’acord amb la convicció, l’enteniment i les circumstàncies de cadascú.

El fanatisme del nazisme i del comunisme han ensenyat als europeus a desconfiar de les arrels culturals pròpies i sovint a intentar arrencar-les de la consciència contemporània. A Catalunya això es tradueix en estigmatitzar la cultura pròpia com a “burgesa”, o alternativament “pagesa”, presentant com a provincians, carques i retrògrads, i ara també racistes, els elements que històricament han fet el país i han estat el llevat de la cultura positiva que s’hi ha pogut fer, de la qual encara viu o malviu el malalt. La por de ser assimilats als fanatismes sorgits de l’autocrítica il·lustrada –car nazisme i comunisme foren fills bastards de la il·lustració i del romanticisme– no hauria de dur a la contradicció d’afranquir el fanatisme d’uns altres per tal d’evitar donar escalf al propi. 

Sostreure’s completament als judicis de valor és impossible i pretendre el contrari és irresponsable. L’universalisme, en el sentit moral que li donà Kant, implica estendre l’imperatiu categòric a tothom, car si hem d’actuar de tal manera que la nostra acció esdevingui universal, vol dir que tothom està obligat a validar-la. És clar que això és a l’esfera de la moral absoluta i no a l’esfera dels fets històrics; però serveix com a estrella polar i guia per a navegants. En termes de política concreta, hauria d’inspirar la voluntat de defensar la cultura europea, i doncs la catalana, en tota la seva extensió temporal davant el fanatisme que la pressiona de fora i la indiferència que la desarma de dintre estant. Car el fanatisme és més fort que la indiferència i sembla més sòlid que l’universalisme relatiu (si m’accepteu la paradoxa, a fi de distingir l’universalisme de l’absolutisme) pel fet de desconèixer l’autocrítica.