Joan Aurich: “Montserrat va acollir membres d’ETA per motius humanitaris”
Joan Aurich (Ripoll, 1943) és el rector de la Parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança de Manresa i, a més de sacerdot, ha estat professor d’institut i s’ha vinculat sempre als moviments laicals, entre els quals, l’escoltisme. Independentista convençut, la visita del rei espanyol Felipe VI a Montserrat la vigília de Sant Joan va decebre’l tant que s’ha decidit a explicar una part de la seva història, que es vincula amb l’abadia i amb l’antifranquisme, el catalanisme i la resistència a la repressió de principis dels setanta.
Segons que ha volgut explicar a VilaWeb, ell, amb el seu coneixement de camins de muntanya i per raons humanitàries, va ajudar membres d’ETA a travessar la frontera per tornar a l’exili. Tal com recorda, eren uns quants joves que havien estat acollits per l’abadia de Montserrat, amb el coneixement de l’abat i d’alguns monjos. Diu que és una història amb molt poques persones involucrades directament, que sempre van ser discretes i que ja són mortes. La clandestinitat amb què es va fer tot no va permetre de preservar-ne cap document gràfic ni escrit explícit. És un relat que evidencia el contrast de l’abadia de llavors amb la d’ara: de la lluita (sempre no violenta) contra la repressió i per la catalanitat a l’equidistància més explícita.
—Com a rector d’una parròquia de Manresa, i amb connexió amb Montserrat en el passat, heu expressat indignació per la visita del rei espanyol de fa uns quants dies. Què us va semblar?
—Vaig quedar molt decebut amb l’abat de Montserrat pel fet d’haver rebut el Borbó, però sobretot també perquè no va dir res en referència a Catalunya. És com si l’U d’Octubre no hagués existit… El Borbó és el màxim garant de l’a por ellos, com va demostrar el 3 d’octubre. Suposo que el pare abat ha tingut pressions i que hi ha interessos creuats, però el monestir hauria d’haver tingut una altra postura. El rei, en canvi, sí que va parlar de “identitats excloents”, com si el nacionalisme excloent fos el nostre, i no el seu… Va venir a consagrar aquest espai de normalització que diuen que hi ha ara.
—Teniu una història de connexió amb Montserrat en el passat i, arran d’aquests fets, heu decidit d’explicar-ne alguns detalls, que contrasten amb el present. Per què heu volgut explicar-ho ara?
—Fa més de cinquanta anys Montserrat va acollir membres d’ETA per motius humanitaris i jo hi vaig estar involucrat. Fins ara no ho havia compartit gaire amb ningú perquè en llevava importància, però he volgut explicar-ho arran de la visita del rei, com a homenatge a tota la gent de l’ANC que s’hi va oposar i va aconseguir que entrés per la porta del darrere. Són uns fets que demostren que Montserrat era un lloc d’adhesió, que acollia. És una història que pot ser l’expressió del que esperem que Montserrat faci, aquest suport a Catalunya. L’ETA d’aquella època, a final dels seixanta i primers anys dels setanta, era molt diferent de la de després. La poca violència que hi havia era una reacció a la repressió franquista. Montserrat no va acollir membres d’ETA per donar suport a cap estratègia revolucionària. Eren persones que necessitaven estar a l’estat clandestinament i cercaven refugi.
—Com va començar tot?
—Jo vaig tenir molta relació amb l’abadia durant anys. Era amic de Joan Redorta i més monjos, com ara el pare Miquel Estradé. Hi fèiem estades mentre estudiàvem teologia, per exemple. Jo era vicari a Sant Vicenç de Castellet, a la falda de la muntanya, i això m’hi feia tenir relació. Tot va començar amb Andoni Arrizabalaga, un membre d’ETA condemnat a mort l’any 1969, acusat d’haver tirat un còctel molotov a un vehicle buit de la Guàrdia Civil. Li van commutar la pena per la cadena perpètua. Un dels germans de l’Andoni, Josu, era novici en un monestir benedictí del País Basc i va fer una estada a Montserrat. Allà va conèixer Joan Redorta, que va establir relació amb la família, d’Ondarroa.
—La vau acabar coneixent, aquesta família?
—Sí. Com que Redorta no tenia carnet, jo li feia de xofer. Vam fer unes quantes estades a Ondarroa, algunes de tres o quatre dies, i vam tenir contacte amb el que ara en diem esquerra abertzale, que llavors bullia. També amb aquella família, marcada per la presó de l’Andoni. Els pares anaven a veure’l a Andalusia, a la presó del Puerto de Santa María, aprofitant un camió de peix, i el veien només mitja hora, alguna vegada ni això, perquè era en una cel·la de càstig. Vam connectar de seguida amb aquesta acció de lluita pel País Basc, contra la repressió que vivien. Ho vivíem amb certa enveja perquè a Catalunya encara estàvem molt quiets.
—Com es relaciona Montserrat amb tot això?
—A partir de la figura de Redorta, monjo de Montserrat, i de la seva connexió amb aquesta família. A través seu i de dirigents d’ETA va començar aquesta relació, i també el meu paper. Hi havia membres d’ETA exiliats a França que, per la raó que fos (la mort d’un familiar, una malaltia pròpia…) havien de tornar a l’estat clandestinament, i en alguns casos van estar a Montserrat. Parlem sempre de motius humanitaris. Llavors Redorta em deia, hi ha una persona que és aquí i necessita passar la frontera. Jo sóc de Ripoll i hi tenia la família. Els agafava a Montserrat i sopàvem i fèiem nit a Ripoll. La meva mare era molt catalanista i antifranquista. Coneixedora de la situació, els va tractar molt bé. L’endemà, de bon matí, sortíem equipats com si anéssim d’excursió.
—Quina ruta seguíeu?
—La del pas fronterer del coll d’Ares. Aquell temps la duana estava situada a Camprodon, a la sortida del poble. Per tal d’evitar-la, perquè aquells nois anaven indocumentats, en Pere Fradera, vicari de la parròquia, acompanyava el xicot a peu per un camí darrere la duana, paral·lel a la carretera. S’havia fixat abans que no hi hagués algun moviment extraordinari de vigilància. Jo passava la duana amb el cotxe i recollia el xicot un tros amunt. Llavors anàvem a Espinavell, un poblet molt petit a tocar de la frontera, i el tornava a deixar allà. Ell travessava la frontera a peu per la muntanya fins al balneari de la Presta. Jo passava el control del coll d’Ares i el tornava a agafar. Ens solíem canviar de roba i anàvem fins a Perpinyà. Allà l’esperaven dos enllaços que venien del País Basc francès. Jo anava amb un 2CV atrotinat i amb un discret “Parròquia de Sant Vicenç de Castellet” a la porta del conductor.
—No vau tenir mai problemes?
—No hi havia problemes per circular per França i aquí vam tenir la sort que mai no vam tenir cap control de la Guàrdia Civil. Si ens paraven, confiàvem que s’empassarien la història que anàvem d’excursió. Una vegada, amb l’únic noi de qui recordo el nom, en Luken, en un tram de carretera molt estret passada la Farga d’en Bebiè, ens vam trobar amb una parella de la Guàrdia Civil. No hi havia raó perquè fossin allà i em va caure el món a sobre, pensava que ens havien enxampat i que apareixerien més agents armats… Vaig pensar que, com que els papers del cotxe eren a nom de la parròquia de Sant Vicenç de Castellet, era una bona idea ensenyar-los-els. En Luken em va dir, tranquil!, i amb sang freda, també va baixar. Els vaig explicar que aquell noi era de Vitòria, molt entès en art romànic, i que anàvem a visitar la portalada monestir de Ripoll. I s’ho van creure… En total vaig arribar a passar sis o set persones, tots nois joves que venien de Montserrat.
—Com era el pas d’aquests nois per Montserrat?
—En Luken hi va estar bastants mesos perquè estava malalt i necessitava un tractament mèdic llarg. Però uns altres hi eren ben bé només per a passar la frontera. Hi estaven un o dos dies i marxaven. Tot depenia del motiu pel qual eren aquí. Desconec els canals pels quals arribaven i els motius de cadascú, tret d’un parell de casos que vaig saber que havien necessitat atenció mèdica, un per traumatisme i un altre per una malaltia greu. A Montserrat hi havia molt moviment d’hostes i la gran majoria de la comunitat no sabia pas qui eren. L’abat Cassià coneixia la meva intervenció, però el contacte explícit per parlar de tot això el vam tenir al final, quan vam veure que la cosa no funcionava bé i vam decidir de tallar-ho.
—Com va acabar tot?
—Es va detectar que alguns que van arribar a Montserrat per passar la frontera ja no se sabia les raons per les quals venien i no havien passat pels canals normals de control dins la clandestinitat. S’hi van presentar alguns que no estaven controlats i que amagaven altres motius. I algunes coses ens van començar a sobtar. Un dia vam dormir a Perpinyà amb un d’aquests nois i els dos que feien d’enllaç. Abans d’anar a dormir vaig anar a buscar alguna cosa al cotxe i dins el maleter vaig veure una metralleta. Finalment, l’agost del 1973, Redorta i jo vam dinar amb Txomin, dirigent d’ETA, a Perpinyà, i ens va proposar de formalitzar la relació entre Montserrat i ETA. Vam dir que no rotundament: Montserrat feia un servei humanitari, però de cap manera lligant-se amb l’estructura d’ETA. Quan anàvem a pagar ens va dir “paga el banc de Biscaia!”. ETA s’alimentava d’atracaments a bancs i de l’impost revolucionari… En aquell moment vam riure, però després ja no ens hauria fet gràcia. Al desembre volava el cotxe de Carrero Blanco.
—Va saber-ho, l’abat?
—Sí, el pare Cassià va estar d’acord amb nosaltres que calia plegar i vam posar-hi punt final. L’escalada de violència va contribuir a parar-ho i ja no en vam parlar més. A partir de llavors vam anar veient l’allau de violència, que la violència duia a més violència… Jo no sabia res d’aquests nois, que tenien noms falsos, però sí que intuïes que la vida en la clandestinitat era un cul-de-sac. Tornar volia dir ser empresonat, era un món obscur sense sortida.
—No vau tenir mai por de les represàlies?
—Ens la jugàvem molt. Intuïa més o menys el perill, però confiava que si passava res tindria el paraigua de Montserrat, que el pare Cassià mai no em deixaria a l’estacada i s’implicaria com a responsable. Nosaltres vam viure-ho amb el lliri a la mà, la tranquil·litat de la ignorància ens va portar a fer, sense gaire por, aquestes bones accions, perquè sabia que Montserrat ho feia per motius humanitaris. La regla de Sant Benet diu que s’han d’acollir tots els hostes com si fossin Crist. Però és un principi que no val per a acollir el rei! [Riu.] Tot plegat va ser una cosa molt discreta, però llavors hi havia la voluntat d’unir la fe amb la història i el país. Aquesta història s’emmarca en un món i en una mentalitat, però al cap i a la fi és un tema menor en la vida de Montserrat, que va acollir l’Assemblea, la tancada d’intel·lectuals…
—Creieu que aquella filosofia contrasta amb el present de Montserrat?
—Es diu: “L’Església, Montserrat, no s’ha de posar en política.” L’Església, Montserrat i tothom, faci el que faci, fa política. La qüestió és: quina política fem? Quan es tracta de la conculcació dels drets d’una nació, que estan a l’altura dels drets humans, no en pots quedar al marge. Ser neutral és posar-se al costat de l’opressor. Montserrat ha de quedar al marge de les lluites de partit, però mai no podrà quedar al marge dels drets i interessos de Catalunya. Si els drets de Catalunya estan conculcats, Montserrat ha de fer aquest paper que ha fet durant la història.
—El pare abat Manel Gasch va dir que a Montserrat li tocava de retirar-se del paper de protecció que va tenir als anys seixanta i setanta.
—Ho diu perquè som en democràcia? Som sota una constitució i un estat pels quals (bisbes inclosos, perquè callen) tot val per a defensar la “unitat d’Espanya” i per a negar la nostra nació. En contra de la doctrina de l’Església, tot sigui dit. S’ha de retirar del paper de protecció d’una gent que vam anar a votar i ens van apallissar? L’ellos de l’a por ellos som nosaltres! És el pare abat, és el monestir de Montserrat i és tot Catalunya. Si ens ataquen, no ens hem de defensar?
El rei dels espanyols ve a beneir un canvi de rumb de Montserrat? | Mail Obert d’Assumpció Maresma
—En general, com heu vist l’Església catalana durant els anys del procés?
—L’episcopat català depèn totalment de l’espanyol. Institucionalment, la postura de l’Església catalana difícilment entrarà en confrontació amb la de l’espanyola, que té molt clar que la unitat d’Espanya és sagrada. Quan diuen que d’Espanya només n’hi ha una, el que diuen és que Catalunya no existeix, però això entra en contradicció amb la doctrina de l’Església, que diu que qualsevol nació té el dret d’existir i d’autodeterminar-se. Joan Pau II va dir exactament això en un discurs a l’ONU. El dret d’autodeterminació és sagrat. L’episcopat català no cal que es pronunciï com a independentista, però hauria de dir que Catalunya té el dret d’autodeterminar-se.