El Bus del Barri, aquest transport d’autobús petit, amb poca capacitat de passatgers que fa trajectes curts, completa una mica més els recorreguts de la xarxa de TMB. Ha facilitat molt la vida a veïns de barris de Barcelona que cauen més lluny de les parades de metro i de parades dels busos de llarg recorregut. Són un tresor molt preuat per a qui ha de pujar la compra per carrers que enfilen la muntanya com molts del districte d’Horta Guinardó. 

Avui agafem el Bus del Barri, i no per pujar la compra, sinó per trobar-nos amb l’actor Ivan Labanda i descobrir amb ell una plaça segurament desconeguda per molts barcelonins: la plaça de la Font d’en Fargas. No és cap lloc de passada, s’hi ha d’anar expressament, però amb la gran sort que el Bus del Barri, el 117, hi fa parada. 

És un dels tres llocs que l’Ivan ha triat per parlar-nos de la seva Barcelona, la ciutat que l’ha vist néixer, créixer i anar esdevenint el professional del teatre, la televisió, el cinema, la ràdio, el doblatge i la música que és avui. 

La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal). La plaça de la Font d'en Fargas (fotografia: Júlia Partal).

Personatges com ara Oriol Junqueras, Miquel Iceta, Carlos Mazón, Jordi Turull, Gabriel Rufián i, molt abans, Quim Torra i Albert Rivera han estat encarnats per ell al programa Polònia de TV3. Del 2013 ençà, amb una pausa de quatre anys enmig, Labanda n’és proveïdor de caracteritzacions de polítics i famosos d’actualitat.

Avui, ni doblatges, ni imitacions, conversem amb Ivan Labanda ben al natural, i enmig d’un espai on la terra, els arbres i plantes com el romaní ens situen en un petit oasi de natura. Asseguts en cadires a l’ombra d’un plataner, l’actor ens diu, “aquí és com ser a fora de Barcelona, però essent a dins, i molt ben connectats amb la ciutat”.

Som a Horta, enlairats en la muntanya que puja del passeig de Maragall. “Per a mi, ara mateix, aquest barri és el futur”, diu. Labanda és a punt de deixar el bell mig de la ciutat, el predomini de l’asfalt i la circulació de vehicles, per anar a viure al barri de la Font d’en Fargas. “He arribat aquí buscant més silenci, més tranquil·litat i un entorn verd. He tingut la sort de viure en diversos llocs i ara, en aquesta etapa, vull això. Perquè em passo el dia treballant amb el so i la imatge i agraeixo de viure tenir silenci allà on vinc.”

Tot, a la vida, són etapes. I ara ell, en aquesta, cerca la calma d’un barri que diu que encara ha de descobrir. “No hi tinc ni família ni amics, però sempre que hi he passat he sentit aquest aire entre fulles i la tranquil·litat i és un lloc molt misteriós que tinc moltes ganes de començar a explorar.”

La plaça de la Font d’en Fargas és un espai inaugurat el febrer del 2024 pel batlle, Jaume Collboni, després de la restauració del quiosc de venda de begudes d’estil modernista que sorprèn molt enmig d’aquesta petita reserva de natura. També ens fixem en la font i la gruta que van ser igualment restaurades, com l’accés a l’antiga planta d’envasament, a la vora de la font, on s’ha col·locat un lavabo públic. “Aquí hi ha molta aigua subterrània”, comenta Labanda, que viu amb emoció instal·lar-se al barri. “Em motiva molt encetar aquesta nova etapa.”

Ivan Labanda, a la plaça de la Font d’en Fargas (fotografia: Júlia Partal). El Sant Andreu natal

Un segon punt de referència en la Barcelona d’Ivan Labanda ens porta fins a Sant Andreu. És el districte on va néixer i on encara té els pares. Dels matins de dissabte, en la seva infantesa, quan anava a comprar al mercat amb la mare, l’actor en guarda molt bon record. “Recordo tot aquell trajecte acompanyant la mare a comprar. Era molt divertit. Normalment, ho fèiem els dissabtes al matí, i era aquell moment de la setmana que ara tinc present amb molt d’afecte.” Molts carrers i places de Sant Andreu han estat escenari de vivències per a Labanda. “Tant la plaça del Mercat, que ara és en obres, com la plaça d’Orfila, evidentment, són indrets que m’agraden i que trio per les arrels que em connecten amb aquest barri”, diu.

A part de la seva formació, com a estudiant, a l’institut Dr. Puigvert, al passeig de Santa Coloma, va fer els primers passos a l’escenari amb la gent de l’Associació Teatral la Jarra Azul de Sant Andreu. Aquell va ser el punt de partida d’una carrera molt fructuosa que, a més de les interpretacions en cinema i televisió, ha portat Labanda a posar la veu en films, sèries, videojocs i audiollibres.

Plaça d’Orfila (fotografia: Albert Salamé) Un racó del Poblenou

El tercer lloc que Ivan Labanda tria de racó especial de la ciutat de Barcelona és la plaça de Prim, al Poblenou. I diu ben clar que en aquest lloc no té cap història en particular, que el tria perquè la troba una plaça preciosa. També perquè és un altre dels llocs de Barcelona on té la sensació de ser fora de la ciutat, com quan ets en un poblet. “L’olivera al mig de la plaça és espectacular, imponent, m’agrada molt. I el restaurant els Pescadors m’encanta. M’hi han passat coses molt maques i m’ho he passat molt bé.”

Aquests tres espais que Labanda valora molt connecten amb aquella essència de la Barcelona que va ser, més autèntica, més singular, de ritme més reposat. I, segons que explica, “això té molt a veure amb l’espectacle Tots els nens creixen”, el musical que dilluns s’estrenarà al Teatre Condal dins la programació del Festival Grec. Serà una única funció perquè comenta que han volgut fer com als països anglosaxons, que fan una gran primera posada en estrena per al públic, però en què també conviden els productors, confiant que algun d’ells s’engrescarà a programar-la. Les cançons d’aquesta obra musical ja fa setmanes que es poden sentir a les plataformes en línia.

La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé). La plaça de Prim, al Poblenou (fotografia: Albert Salamé).

Tots els nens creixen té de protagonista la ciutat de Barcelona. “És la lectura dramatitzada d’una història personal, el viatge emocional d’un personatge, el Pere, que de gran –interpretat per Labanda– es retroba amb el seu nen interior, el Pere infant –interpretat per Lluís Rubio–, per resoldre un conflicte intern”, avança l’actor. 

La importància de Barcelona rau en el paral·lelisme entre aquest Pere i la ciutat, i la retrospectiva de tots dos fins al 25 de juliol de 1992, en el moment de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. “Aquell dia –diu Labanda– en plena cerimònia d’obertura, mentre és amb els amics, el Pere té una situació que el fa madurar de cop, i perdre la innocència. Es tornarà una persona freda amb moltes capes.” I aquesta pèrdua de la innocència, traspassada a la ciutat, ens parla de la transformació de Barcelona, i de la pèrdua de la seva identitat, que, en paraules de Labanda, s’ha anat convertint en un objecte de mercadeig, alguna cosa que es pot comprar. “Ara la ciutat és més propietat dels turistes que de nosaltres, i això està íntimament lligat al viatge emocional i la pèrdua de la innocència del Pere, que representa la mateixa ciutat”, rebla.

La conversa ens porta a anar fent salts de la ficció musicada en escena a la realitat de la Barcelona que ens envolta, i del passat al present. “Aquells llums i promeses d’oportunitats, la ciutat que es va obrir al mar, no ha tornat a viure mai més un moment tan amigable i transformador com aquell. I la Barcelona que ens trobem ara és com el protagonista del musical en la quarantena d’anys, més global, més distant”, exposa. Labanda sap discernir aspectes positius de la transformació. Cita, per exemple, les superilles: “A mi em van semblar una gran idea, passejar ara per carrers com Consell de Cent és una experiència molt millor”. Però ho matisa: “Molts donaríem el que fos per tornar a aquella Barcelona que no havia perdut encara la seva identitat.” Reconeix que aquell moment gloriós de la Barcelona olímpica els qui el vam viure el recordarem sempre amb nostàlgia i emoció.

“Per a mi, el tancament de la botiga Vinçon va ser un cop molt dur, igual que ho va ser la covid per a molts comerços de tota la vida.” I fa una reflexió sobre com podem recuperar la identitat d’aquesta ciutat que ara mateix “podem empaquetar, plastificar i vendre”: “Caldria fer una gran reflexió i protegir-la, perquè si continuem pensant en petit, tenim un problema”, apunta.

Ivan Labanda, a la plaça de la Font d’en Fargas (fotografia: Júlia Partal).

De tot això tracta el musical que dilluns mostrarà el treball d’Andreu Gallén, autor de la música, amb lletres de David Pintó i dramatúrgia de Martí Gallén. En el repartiment, acompanyen Labanda els actors Mercè Martínez i Jordi Vidal i joves talents com ara Berta Rabascall, Lluís Rubio i Ivan Clemente, seleccionats mitjançant audicions obertes a què es van presentar més de quatre-cents aspirants. En l’espectacle, hi participarà una banda de cinc músics en directe, amb una posada en escena ideada per la coreògrafa Ariadna Peya.

Anar a veure aquest musical, ens diu Labanda, pot ser una catarsi col·lectiva: “Acompanyar-nos a mirar tots enrere, aquell moment en el qual la fletxa va travessar l’estadi olímpic, i pensar què significa matar la identitat dels llocs i de les persones. De fet, hi ha pocs musicals que ens expliquin a nosaltres mateixos com a persones i a més, com en aquest cas, dins la nostra cultura. I que maco que és que un musical expliqui com som en el nostre context.”

El text de Tots els nens creixen a ser escrit el 2017, però va ser desat en un calaix, fins que un dia Labanda i Andreu Gallén van decidir de donar-li forma. “És una obra molt maca i colpidora”, precisa Labanda, que espera que no solament ho visqui així el públic en general el dia de l’estrena, sinó també i sobretot els productors que haurien d’agafar les regnes d’aquesta feina teatral. 

Posant èmfasi en l’àmbit del teatre i en musicals com aquest, l’actor Ivan Labanda diu amb convicció: “Algú hauria d’apostar en ferm pel teatre a Barcelona. Tenim una gran pedrera de talent i una manera de fer particular que té sortida, per què no ens ho creiem una mica més? Ha de venir algú visionari per a tornar a fer del Paral·lel l’eix del gran teatre i tornar-lo a posar al centre.”

Les pintures murals dels segles XII i XIII que l’Aragó vol arrabassar al MNAC són emblemàtiques. Fins ara eren un símbol de la pervivència que l’art pot assolir malgrat els intents de destrucció. El 1936, tres mesos abans d’esclatar la guerra, l’arquitecte Josep Gudiol i el fotògraf Antoni Robert se’n van anar fins al monestir de Sixena per a documentar-les. Poc després les arrasà un incendi, però l’equip de Gudiol hi va tornar per a rescatar-les i restaurar-les, i el 1940 les van dipositar al MNAC. Ara, després de la resolució del Tribunal Suprem espanyol que obliga el museu a traslladar-les a Sixena malgrat el risc enorme que es facin malbé, poden esdevenir emblemes de la cosa contrària: l’èxit d’una politització i d’una judicialització crues, que deixa de banda l’art encara que l’hagi de trinxar, com alerten els experts que passarà si desplacen les pintures.

Josep Gudiol, l’arquitecte cosmopolita que va salvar les pintures murals de Sixena

A poc a poc, en el paisatge cultural i artístic català, es van alçant veus de pes que clamen per evitar el desastre –per bé que, cal dir-ho, en parlen sovint amb un regust de tristesa i de pessimisme. La historiadora de l’art Judit Subirachs en coneix bé la història perquè va treballar quatre anys a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, dirigit per Gudiol, i, a més a més, la seva família era amiga de Robert, de manera que l’havia sentida de viva veu moltes vegades. Ara se’n fa creus, que la justícia espanyola la menystingui o la tergiversi. “En aquestes sentències hi ha una absència total de qualsevol consideració històrica. Els jutges fan prevaler la propietat –que ningú no discuteix– per damunt de la preservació d’un patrimoni artístic excepcional, dels més importants del romànic tardà a Europa”, diu.

Un reguitzell de figures importants del món de l’art, en declaracions a VilaWeb, coincideixen a destacar, d’entrada, que va ser un salvament. Oriol Picas, director del Museu Episcopal de Vic, ho remarca amb molta duresa. “Hi ha operacions que requereixen un coneixement específic del cas per aclarir si es tracta d’una espoliació o d’un salvament. El cas de Sixena és clarament un salvament. Qui digui que no ho és, tergiversa les coses d’una manera exageradíssima, fora de la realitat”, explica. A Vic, de fet, hi tenen l’absis de Sant Sadurní d’Osormort, que també fou salvat de les flames per Gudiol. Una història gairebé calcada. “Què fa, Gudiol, durant la guerra civil? Anar desesperat cap aquí i cap allà tot recuperant obra. Dir-ne espoliador és un atac a la seva dignitat i a la veritat.” Subirachs hi afegeix encara un factor de pell: “S’hi van jugar la vida. La vida. Hi havia una guerra, se n’hi van anar i s’hi van enfilar com van poder. No hi havia bastides, com ara. Ho feien amb tota cura però amb uns mitjans molt rudimentaris. Va ser un acte heroic.”

No és tan sols un element de context ornamental, aquell salvament, sinó que en certa manera impregna l’obra. Ho explica bé el poeta Vicenç Altaió: “Les pintures de Sixena tenen un valor emblemàtic altíssim. Si tinc a casa un llibre que llegia un militant a la batalla de l’Ebre, amb el segell del servei de biblioteques del front, vol dir que la cultura entrava també en els valors de defensa de la república. No tindria ni cap ni peus que ara aquest llibre fos condemnat a ser retornat a l’editor, per exemple. Les pedres es mouen.” Encara hi afegeix que la primera cosa que hauria d’haver fet l’Aragó és un reconeixement i un agraïment formal a Gudiol, en compte de difamar-lo.

Un llarg setge

Si un emblema amb tanta densitat històrica s’ha pogut capgirar, ha estat gràcies a una llarga operació política que, a poc a poc, ha anat tergiversant els fets. El primer pas va ser traslladar-ho a mans de la justícia espanyola, després de la segregació del bisbat de Lleida. Ho denuncia Joan Llinares, ex-administrador de l’Institut Valencià d’Art Modern i del MNAC: “És una desgràcia que un debat que hauria de ser presidit pel seny i el consens científic s’hagi traslladat a àmbits on la preservació i difusió del patrimoni històric artístic s’ignoren i es menyspreen.” El consens científic hi és, perquè pràcticament tots els tècnics alerten que les pintures es faran malbé si es traslladen, però la judicialització ha continuat el seu curs i ara arriba al punt culminant, amb el MNAC entre l’espasa i la paret.

Però no ho han fet els jutges tot sols: governs de l’Aragó de tot signe polític, socialista i popular, amb el suport i tot de membres destacats de la Chunta Aragonesista. El galerista i antiquari Artur Ramon ho resumeix així: “S’ha imposat una idea política que els va molt bé perquè els dóna vots: un nacionalisme identitari aragonès per a anar contra Catalunya. Ja ho van fer amb l’aigua. Han trobat un filó. El patrimoni de Sixena és secundari. Volen recuperar una peça de l’enemic. És trist i és absurd del punt de vista patrimonial. Quan els aragonesos van anar a la UNESCO els van dir: ‘No m’atabali, que això és museïtzat a dos-cents quilòmetres del monestir i nosaltres tenim problemes més greus amb l’Acròpoli i amb Egipte.’ Del punt de vista museogràfic és absurd.”

La directora del CCCB, Judit Carrera, retreu als dirigents aragonesos que ho hagin convertit en una arma llancívola amb càlculs electorals. “Em sembla molt escandalós. La presidència del govern aragonès comet una irresponsabilitat política enorme fent servir el patrimoni com a arma política de primer ordre per a finalitats clarament partidistes i polítiques contra Catalunya. El patrimoni cultural és un bé superior i preservar-lo hauria d’estar per damunt de les propietats i de batalles polítiques”, reclama. A més a més, remarca que les autoritats aragoneses ni tan sols han explicat on pensarien reinstal·lar les pintures. El monestir de Sixena, per raons sobretot d’aclimatament, sembla que no té les condicions adequades. Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, constata que aquesta politització s’ha complementat amb una sordesa sistemàtica per part de l’Aragó.  “Ja hi ha hagut intents d’aproximar-s’hi i de fer-los entendre que podem fer malbé el patrimoni, i no sembla que hi hagi marge de negociació”, lamenta.

Unes imatges definitives sobre el risc extrem de moure les pintures de Sixena

De voluntat de diàleg no n’hi ha hagut, per la part aragonesa –ho van explicar bé els nou ex-consellers de Cultura que també es van pronunciar contra aquest trasllat imposat–, però hi ha lectures no tan benèvoles de la seva posició. Conversa rere conversa, hi ha un concepte que es repeteix: el de botí. Perejaume diu: “Fa la impressió que l’obra es fa servir com una mena de botí ideològic sense tenir en compte la pèrdua que implica remenar-la més; em sembla que als responsables això no els preocupa gens.” També Picas empra el mateix mot: “No és diplomàcia, Sixena és una guerra. Hi haurà uns vençuts i uns vencedors. Quedarà una ferida, això segur, perquè hi haurà uns vencedors. Quan es van emportar el que hi havia al Museu de Lleida, el president de l’Aragó, Javier Lambán, va fer el discurs de Nadal amb una copa de cava i tot d’objectes de Sixena darrere seu, com un botí. Ho he aconseguit. He conquerit. Aquí el teniu. Hem guanyat i ells han perdut.”

La historiadora Claustre Rafart, ex-conservadora de la col·lecció de la Fundació Museu Picasso, insisteix que l’operació ha estat possible perquè s’hi han combinat esforços paral·lels, de la justícia i de la política, en una mena de maniobra d’estat. “El problema ha estat aquesta voluntat de polititzar-ho des de mitjan anys noranta. L’agreujant és que ha estat una politització amb força, amb imposició. No n’hi ha hagut prou de polititzar-ho: s’usen l’amenaça, les intimidacions i la força d’una manera impròpia d’un estat democràtic, que s’hauria de basar en el diàleg”, diu. A aquesta força encara s’hi afegeixen, segons Perejaume, “unes maneres brutes que em generen un rebuig estrany”. “Sobretot quan sento que aplaudeixen i tot els parlaments de les autoritats aragoneses. Hi ha una qüestió formal que m’ofèn”, diu.

Una discussió colonial

L’altra estratègia de l’Aragó per a guanyar la batalla ha estat la ideològica. Els successius governs aragonesos han anat construint la legitimitat sobre la possessió de les obres com l’argument central. Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona, considera capciós que es faci tant d’èmfasi en la titularitat. “Com a museòloga, allò que menys em preocupa d’una obra d’art és qui n’és el propietari. Si em preocupés, hauríem d’haver tancat el Museu de Girona, que té un fons en col·lecció de diverses propietats. Allò que me’n preocupa és la preservació, l’estudi i la difusió”, diu. A parer seu, aprofitant-se de l’article 155 per a buidar el Museu de Lleida ja es comprovà definitivament que no hi ha cap interès a cercar pactes, perquè en aquell cas hi havia hagut molts intents fallits. “L’últim que es planteja és què és el millor per a les obres. El govern aragonès n’ha fet un acte de bel·ligerància absoluta, de tot o res, i la sentència és molt perillosa”, sosté.

De vegades, aquesta elaboració ideològica ha acusat la Generalitat de tenir actituds colonials. En aquest punt, Perejaume exigeix d’evitar frivolitzacions i segrests de l’obra: “S’ha d’anar molt alerta amb això del colonialisme. Fer servir una obra, qualsevol, per a generar un discurs ideològic és colonialisme sobre l’obra. Tant en el cas de Sixena com en el cas de determinades exposicions on el comissari es permet un ús una mica dur i aplica a les obres una mena de segrest. Si és un segrest poètic, endavant, però si és un segrest ideològic, l’obra no s’ho mereix, això. Qualsevol operació poètica fa créixer una obra, la fa anar amunt, amunt, i qualsevol operació ideològica la fa magra i escarransida. De vegades, la gent que es posa la paraula colonialisme a la boca són els primers, quan tenen l’obra davant, de projectar-hi la seva ideologia o el seu discurs, i l’obra n’esdevé una mena de víctima. Sobretot amb aquestes obres antigues, que són tan plenes de vida i de vides, s’ha d’anar amb molt de compte”, diu.

Carrera considera que les comparacions amb els casos d’obres obtingudes durant el colonialisme no s’aguanten. “Crida l’atenció que se’n parli com si fos una espoliació colonial. Cal distanciar-ho dels debats sobre si té res a veure amb allò que va fer el British Museum a Egipte. És un debat que no pertoca. Fer una equivalència entre tots dos casos és no entendre què va ser la salvació d’aquest patrimoni en el context de la guerra civil. Aquests murals es van salvar gràcies al rescat”, remarca. Rafart ho veu d’una manera semblant: “El debat sobre el retorn de les obres als llocs d’origen és un debat internacional que fa molts anys que dura, i que afecta tant els grans museus com els locals, i està molt bé que hi sigui. Ara, el cas de Sixena se n’escapa, d’aquest debat.”

Segons Altaió, en aquestes acusacions de colonialisme dels aragonesos al MNAC hi ha encara una altra cosa: projeccions. La base colonial, de fet, és justament en la seva actuació. “Hi ha un pensament reaccionari espanyol de caràcter colonialista. Malauradament, la revolució cultural dels anys setanta, que anava acompanyada d’una revolta democràtica, ha quedat perduda pel camí perquè no es va fer amb la profunditat necessària. Bona part dels organismes de poder, que haurien d’actuar en benefici dels valors col·lectius, han acabat formant part del joc més petit de la dialèctica política de la compra i l’obtenció de vots”, diu. Heus ací la saó que ha permès d’arribar fins on s’ha arribat.

I el silenci

D’ençà del 28 de maig, que el Suprem espanyol va refusar els recursos interposats per la Generalitat i el MNAC i va dictar que les obres havien de traslladar-se a Sixena fos com fos, el sentiment ha estat agredolç. En privat, hi ha una fressa unànime contra el trasllat; en públic, sembla que les paraules s’enravenen una mica més. El govern de la Generalitat, el de l’Ajuntament de Barcelona i el de l’estat espanyol –els tres talls de pastís del patronat del MNAC–, tots tres en mans socialistes, miren de navegar: per una banda, donen suport als tècnics, que van insistint que el trasllat no es pot fer sense malmetre les pintures i, per una altra, repeteixen que volen fer complir la sentència.

Subirachs lamenta que la resposta no hagi estat més dura. “No s’entén que la resposta no hagi estat més valenta. És increïble el paper que fa la Generalitat i fins i tot els conservadors i restauradors de la resta d’Espanya, que tampoc no s’han compromès massa”, diu. Ramon, de fet, considera que fins i tot hauria d’haver estat més contundent la línia de defensa dels tècnics davant els tribunals espanyols, i que la Generalitat s’ha despertat tard. I Perejaume lamenta que en tot plegat s’ha anat esborrant la perspectiva històrica: “Em sap greu que no es tingui en compte, ni per part del govern socialista català ni de l’espanyol, que això era una operació del govern de la república. Em sembla una falta de respecte.” Sembla un apunt final, però de fet és aquí que tot desemboca: situats en aquest atzucac, en què la justícia sembla que no atén raons artístiques, ni de conservació del patrimoni, ni de comprensió històrica, i convertit per l’Aragó en una batalla política, és política l’última esperança?

Jorge Español, el xèrif anticatalà disposat a tot amb l’excusa de Sixena

L’ecosistema editorial en català ha estat sempre repartit entre la militància i la subvenció. Publicant només en català, si vols pagar bé a totes les treballadores i col·laboradores i vols editar llibres ben fets i de qualitat, els números no surten. El mercat potencial de lectors en català no és per tirar coets, i a mesura que hi afegeixes traves la cosa es va reduint: no tothom qui pot llegir en català vol llegir en català, no tothom qui vol llegir en català compra llibres, no tothom qui compra llibres en català sap a qui compra aquests llibres, etcètera. I després vindrien altres filtres com la qualitat literària, la consciència lingüística, el compromís amb les creadores que escriuen en català, el compromís amb la llengua catalana, l’ètica social i mediambiental, etc. 

Tot plegat sovint sembla un miracle i més sovint encara un lloc ple de mentides, mentides conscients, mentides de vegades perverses, mentides pietoses, però mentides. I hi ha qui és conscient que es menteix a si mateix o que menteix als altres i n’hi ha qui no, i hi ha qui està tan abonat a mentir que ja no s’adona de quan ho fa. Hi ha també qui té poca memòria o més aviat es pensa que els altres no en devem tenir. I hi ha qui no recorda que existeix una cosa que es diu hemeroteca. Si voleu, diguem-ne “relat”, de tot això que en dic mentida, però acaba sent, es digui com es digui, un escut, un paraigua, una cortina de fum per a molts. 

A l’ecosistema editorial en català el relat enfronta editorials independents (i s’associa aquesta denominació a editorials petites i que ho fan tot bé) a grans grups editorials, i la hipocresia està servida. Se’m fa difícil escriure sobre això però em penso que ha arribat l’hora de fer-ho i trepitjar tots els paranys i tots els ulls de poll i totes les contradiccions i incoherències i dubtes i vergonyes. Aquesta setmana el sotrac ha estat gros i em penso que no podem tornar a amagar el cap sota l’ala i continuar alimentant un mercat que no se sosté si no hi ha subvencions i militància. 

Si ets editora, segur que demanes subvencions i tractes amb l’administració dia sí dia també, i vius atenta a un calendari de convocatòries d’ajuts, beques i subvencions. Si ets editora, o bé treballes com a assalariada dins d’un gran grup (que també demana subvencions, i les hi donen, encara que sigui gran-gran i no publiqui només en català) o bé en una editorial independent, i ets o bé assalariada o bé autònoma, però el calendari de convocatòries continua sent la brúixola del teu vaixell. 

Si ets editora, ets militant o et penses que ho ets –o et dediques a vendre que ho ets i ets ben conscient que menteixes. N’hi ha que de debò tenen un discurs i se’l revisen i són conscients de les seves contradiccions, n’hi ha que maquillen les seves maneres poc clares o directament poc ètiques de fer les coses amb un discurs de falsa militància que sol ser acceptat per la majoria de l’ecosistema o bé creient-se’l o bé fingint creure-se’l o bé callant encara que no se’l creguin. Tot és tan dèbil i tot està tan interrelacionat i som tan poc autosuficients que ningú està disposat a assenyalar els que perverteixen el discurs que altres miren de construir amb tota la coherència possible en aquest petit món nostre construït amb els fonaments d’una llengua minoritzada, sense estat i atacada per l’estat espanyol dia sí dia també des de tots els fronts i des de fa tant i tant de temps. Ens movem en aquestes terres pudentes i cal ser conscients de la pudor que comença a fer venir basques. Prou ambientador. 

El problema del sector editorial en català no s’ha agreujat aquesta setmana amb l’absorció d’Edicions del Periscopi per part del Grup 62. Aquest article l’hauria pogut escriure la setmana passada, el mes passat, l’any passat. I el que me’l fa escriure ara no és el que ha passat sinó com s’ha dit el que ha passat. Aniol Rafel va engegar Edicions del Periscopi el 2012 i per al sector editorial havia estat un model de negoci, per això la notícia ha sigut tota una sotragada. Periscopi diuen que ha estat “absorbit” (no diuen comprat) per Grup 62 (no diuen Grup Planeta). 

Si som on som, és perquè ens hem mentit durant massa temps. Publicar bons llibres en català no és sostenible, fa temps que no ho és, fins i tot m’atreviria a dir que potser no ho ha estat mai. No en vam aprendre, de la crisi del 2008, el mercat torna a estar saturat o no ha deixat d’estar-ho mai. L’ecosistema cada cop és menys divers. 

Els tres grans grups (Planeta, Abacus i Random) publiquen molt, publiquen milers de títols cada any en català i en castellà, molts milers de títols, i saturen el mercat amb una competència ferotge i deslleial, i d’això n’hi ha danys col·laterals i s’ha de dir: baixa la qualitat del que es publica i les editorials independents perden espai tant a les llibreries com als mitjans de comunicació. A més, als mitjans l’espai per als llibres en català és cada cop més petit i menys divers, i l’espai per a la literatura en català encara és menys petit i menys divers. I de fet el paper i el pes dels mitjans de comunicació en la venda de llibres quin és? S’ha reduït respecte d’anys anteriors? 

Si ets editora independent avui, per una banda, lamentes que Periscopi vagi a parar a mans de Planeta, però alhora pots entendre que Aniol Rafel, Marta Rubirosa i Andrea Rovira vulguin respirar dins la seguretat econòmica del grup. Tothom sap que militar cansa, esgota, desgasta, exhaureix. I que viure de subvencions és viure pidolant. Però que l’edició en català sense ajuts, subvencions i beques no se sosté. Si fins i tot les editorials en català dels grans grups demanen i reben subvencions, quin compromís podem exigir a les independents? El que puguin sostenir fins que diguin prou, i dir prou és o plegar o vendre’s, i cadascú se sap lo seu. 

 

(I no ho hauria de dir, per això ho dic ara al final: les autores en català vivim entre les mateixes contradiccions. Jo mateixa tinc títols dins de dos dels grans grups perquè he publicat amb editorials que després han estat comprades o absorbides, i sé de primera mà el que s’hi guanya i el que s’hi perd. Així que aquestes ratlles són escrites per algú que viu de subvencions i milita i fa equilibris i es cansa i dia sí dia també té ganes d’engegar-ho tot a rodar o de dir-les pel broc gros.)

França i el Regne Unit han tancat un acord migratori pels fluxos al canal de la Mànega després d’anys de negociacions. El Regne Unit acceptarà alguns sol·licitants d’asil, però en tornarà d’altres a l’estat francès, en una proporció que el primer ministre britànic, Keir Starmer, ha situat en l’u per u. “Per primera vegada, les persones que arribin de manera il·legal a través del canal seran deportades a França. A canvi, acceptarem una persona arribada per vies legals per cadascuna retornada”, ha indicat. Els principals esculls han estat el finançament de la policia de la costa nord francesa per part del Regne Unit, i la preocupació de França per l’economia submergida del Regne Unit, com a focus d’atracció de migrants.

Starmer, que espera que el pacte pugui començar a funcionar en unes poques setmanes, i el president francès, Emmanuel Macron, s’han trobat a Londres durant tres dies per abordar el pacte migratori així com la relació comercial i en defensa o el suport a Ucraïna, segons han explicat l’Elisi i Downing Street. Els dos dirigents han coincidit en la necessitat de trobar “solucions compartides” davant l’amenaça de la immigració irregular i les “falses promeses de llocs de treball” per vendre places a les embarcacions, ha reblat l’executiu britànic.

Posició de la Comissió Europea

En una compareixença de premsa, Markus Lammert, portaveu d’afers interns de la Comissió Europea, ha afirmat que és alarmant el creixent nombre d’immigrants que travessen el canal de la Mànega de manera clandestina i ha reclamat una resposta contundent. De manera que des de la Comissió treballa amb el Regne Unit i França, així com altres estats membre de la Unió Europea, per tal que les solucions siguin compatibles amb “l’esperit i la legislació” de la UE, ha explicat el portaveu.

Una nova plataforma digital agrupa 250 eines web de franc seleccionades “amb criteri de qualitat” per poder viure plenament en català en aquest àmbit. Es diu Galàxia i l’impulsen el col·lectiu Accent Obert –la Fundació.cat renovada– i Softcatalà. Ambdues entitats tenen l’objectiu de garantir per al català un lloc útil i funcional a l’univers digital. El catàleg inicial inclou aplicacions agrupades per àmbits com l’educació, la salut, el lleure, la productivitat, la traducció o l’aprenentatge de llengües. Les eines les ha triades un equip humà a partir de criteris com la disponibilitat en català, l’accés de franc, el respecte a la privadesa, l’accés web, el manteniment actiu i la qualitat funcional.

Entre els serveis recollits hi ha de grans plataformes internacionals com Spotify o Telegram, que ofereixen versions íntegres en català, fins a creacions locals reconegudes globalment com Wikiloc i ILovepdf, a més dels projectes desenvolupats durant dècades per Softcatalà. La selecció editorial s’actualitza contínuament i és oberta a aportacions de la comunitat. A més d’identificar i fer visibles bones eines, els impulsors de la iniciativa volen que també serveixi de pont entre els desenvolupadors, les institucions i les necessitats reals dels usuaris. “Galàxia no és solament un inventari, també és un diagnòstic. Detectarem què ens falta i ho farem possible”, ha dit Genís Roca, president d’Accent Obert.

Aquest projecte s’uneix als que ha presentat recentment Accent Obert, com els premis Crit o una nova edició de la conferència de Drets Digitals 4D, i reforça la missió fundacional, que és facilitar que es pugui viure plenament en català a l’àmbit digital i defensar els drets i la sobirania digital de la comunitat catalanoparlant.

Lloc: Església de Santa Maria

Les patronals Foment del Treball, CAEB de les Illes Balears, CEV del País Valencià i la CEOE d’Aragó han fixat avui el “Decàleg per la competitivitat” amb deu grans prioritats per a rellançar el creixement econòmic, la inversió i la projecció internacional de l’eix mediterrani i de l’estat espanyol. Les quatre patronals aporten el 34% del PIB i s’han proposat d’augmentar els intercanvis comercials fins a arribar als 60.000 milions d’euros el 2030. Entre les deu prioritats, hi ha prioritzar infrastructures estratègiques com el corredor mediterrani, reduir la burocràcia, accelerar la transició energètica, un gran pacte d’estat per a l’habitatge assequible i aplicar una fiscalitat competitiva, entre més.

Les quatre patronals signants destaquen que el nou context econòmic i geopolític requereix reformes estructurals coordinades que situïn les empreses en el centre de la política econòmica. Els empresaris també consideren que una de les crisis més importants és la de l’habitatge i assenyalen que els quatre territoris necessiten, com a mínim, 220.000 habitatges nous cada any per a equilibrar el mercat per evitar un dèficit que el 2039 es podria situar en els tres milions d’habitatges.

Les quatre patronals han organitzat quatre taules de treball relacionades amb la innovació, la fiscalitat, el desenvolupament tecnològic, la mobilitat, la sostenibilitat, l’aplicació dels informes Letta i Draghi i la burocràcia, entre més.

Jaume Alzamora ha oficialitzat avui al ple del Consell de Mallorca la renúncia a tots els càrrecs institucionals i orgànics que ocupava a Més per Mallorca, amb la qual cosa posa fi a una trajectòria política de quinze anys. Ha dit que no entenia la política com una professió, sinó com un acte de servei públic temporal, i ha remarcat que feia un pas al costat per donar espai a noves veus dins la formació ecosobiranista, amb la qual continuarà compromès fora de les institucions.

El discurs d’Alzamora al Consell arriba una setmana després d’haver comunicat la decisió en una carta als militants del partit, en què explicava que la renúncia responia a motius personals i familiars, i que l’havia presa de manera “meditada, amb serenitat i des del convenciment”. Reivindicava la feina col·lectiva feta durant tots aquests anys i expressava agraïment pel suport rebut, alhora que reiterava el seu compromís amb els valors que han guiat la seva trajectòria: la justícia social, la sobirania, el feminisme i la defensa del territori i de la llengua.

Avui, en el seu comiat públic com a conseller insular, ha dit que se n’anava amb la satisfacció d’haver estat coherent i honest, i ha agraït el suport del seu entorn personal, dels companys de partit i dels funcionaris.

MediaMarkt ha anunciat que obrirà una nova botiga de gran format a l’edifici el Triangle, a la plaça de Catalunya de Barcelona, l’estiu del 2026. Serà un establiment de 6.500 metres quadrats i representarà una inversió de 7,5 milions d’euros.

L’empresa preveu de fer-hi més de cinquanta contractacions. És un model de botiga que proposa una experiència immersiva en tecnologia per espais exclusius dissenyats per a les principals marques del sector. Botigues pensades per a oferir assessorament especialitzat, provar productes i accedir a llançaments limitats.

Amb aquesta nova obertura, MediaMarkt reforçarà la seva presència a Barcelona. El conseller delegat de la companyia, Faruk Kocabas, ha destacat que la decisió d’obrir a Barcelona respon a “la seva combinació de projecció internacional, vida local i concentració de talent tecnològic”.

Un bomber del parc de Granollers (Vallès Oriental), Antonio Serrano, de quaranta-sis anys, ha mort mentre treballava en l’incendi de Paüls, segons que ha pogut saber VilaWeb de diverses fonts que treballen en l’incendi.

El bomber era assegut en una roca de grans dimensions que s’ha desprès i que l’ha fet caure per un precipici de vint metres. El cap d’intervenció dels bombers, Joan Rovira, ha explicat que el bomber esperava l’arribada d’una línia d’aigua per atacar una fumerola quan ha tingut lloc l’accident.

El professional formava part de l‘Equip de Prevenció Activa Forestal (EPAF), que es dedica a fer tasques de suport al dispositiu d’emergències dels Bombers de la Generalitat. Segons que han explicat els bombers, l’EPAF treballava amb eines manuals per consolidar el perímetre en una zona escarpada del flanc dret, entre Paüls i Alfara de Carles. Per causes que s’investiguen, el tècnic s’ha precipitat per un desnivell. L’accident ha passat a les 14.17.

Entre més funcions, els EPAF fan tasques de prevenció forestal, donen suport a les línies de defensa, fixen perímetres i delimiten els punts on els mitjans aeris han de buidar l’aigua. També fan suport de cremes prescrites, tallafocs i s’asseguren que el perímetre estigui fred.

Traslladat en helicòpter a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa

Poc després d’haver-se precipitat, els equips que l’acompanyaven han intervingut amb una primera atenció d’auxili i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) s’hi ha desplaçat amb un helicòpter medicalitzat. També s’hi ha dirigit l’helicòpter del GRAE amb un altre metge del SEM. El membre de l’EPAF ha estat traslladat en estat crític a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa, on se n’ha certificat la mort. Alhora, el SEM ha activat tres equips de psicòlegs al mateix hospital i per acompanyar la família i els companys de la víctima.

En aquest accident mortal, s’han activat 2 unitats conjuntes Bombers-SEM, l’helicòpter medicalitzat, 2 comandaments mèdics i 3 equips de psicòlegs. Els Bombers de la Generalitat també han activat el Grup de Suport Psicològic del Grup d’Emergències Mèdiques (GEM) que, conjuntament amb els del SEM han atès els efectius del Cos i se’ls ha rellevat del servei. La Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments (DGPEIS) ha obert una investigació per determinar les circumstàncies i causes dels fets. “La DGPEIS vol transmetre el condol a la família i expressar tot el suport als companys que han treballat amb ell en aquest servei”, expliquen els bombers en un comunicat.

L’incendi de Paüls ha cremat unes 3.300 hectàrees. Aquesta nit, els bombers no havien detectat cap represa i els efectius s’han dedicat a consolidar el perímetre i a revisar fumeroles i punts calents amb drons equipats amb càmeres tèrmiques. Les precipitacions al Baix Ebre també han ajudat a refrescar la superfície.

En l’incendi de Torrefeta i Florejacs (Segarra), ara fa deu dies, dos pagesos van ser trobats morts a Coscó, nucli d’Oliola (Noguera), a prop d’Agramunt (Urgell).

L’Institut d’Estatística de Catalunya (Idescat) ha publicat nous resultats sobre l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023, en relació amb l’ús del català a l’hora de començar converses i amb el canvi de llengua.

Una dada que s’hi destaca és que el 16% dels menors de trenta anys comença sempre les converses en català; un percentatge que baixa fins al 15% entre el grup de 30 anys a 44, segons que expliquen, perquè és la franja d’edat més receptora d’immigració que no s’ha escolaritzat a Catalunya. Els qui asseguren que comencen les converses en català sovint són un 31% i un 28%, respectivament, fet que mostra que menys de la meitat fa servir el català habitualment quan comença una conversa.

Les dades contrasten amb les de la població de seixanta-cinc anys o més, en què un 36% comença sempre en català, que afegit al 17% que ho fa sovint, comporta que més de la meitat de població gran sí que fa servir el català habitualment en aquests casos. La dada positiva per al català entre els més joves és que són els qui menys diuen que no comencen mai la conversa en català.

Una altra dada és que la gran majoria canvia de llengua quan comença una conversa en català i rep una resposta en castellà. El percentatge més alt és entre els més joves: un 75% canvia. Entre els de més de 65 anys, la xifra baixa fins al 61%, i són prop del 20% els qui mantenen la llengua, per un 11% entre els més joves. De les persones que saben català, si comencen una conversa en castellà i es troben que els responen en català, el 74% diu que es passa al català. Òbviament, aquest comportament adaptatiu només el poden fer les persones que saben parlar les dues llengües.

A l’enquesta es va preguntar quines llengües els agradaria parlar en un futur i els resultats mostren una tendència generalitzada cap al plurilingüisme. Concretament, un 62,8% de la població voldria parlar més d’una llengua.

A l’enquesta també es preguntava si creien que la llengua que es parla a les Illes, el País Valencià, Andorra i Catalunya era la mateixa. Un 70,5% s’hi mostrava totalment o més aviat d’acord i un 9,4% considerava que no eren la mateixa llengua. La resta, un 20,2%, no tenien opinió o bé no van respondre a la pregunta. En aquest cas, també hi ha un trencament generacional. Un 47% de la població entre quinze anys i quaranta-quatre es mostra totalment d’acord amb el fet que són la mateixa llengua, un percentatge que augmenta fins al 59% entre els més grans.

Crits, befes i menyspreus al català. La presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024 va derivar ahir en un acte d’escarn en directe als catalanoparlants. Un grup d’actrius de la companyia Teatro Sin Papeles van representar una part de l’obra Esas Latinas, que té una escena –”Parla català”– clarament catalanòfoba.

A l’escenari, quatre actrius van representar situacions –a l’hospital, fent gestions amb l’administració i buscant feina– en què suposadament una cinquena era discriminada per parlar en castellà i no saber català. Cada suposada discriminació s’acabava amb el crit conjunt de “parla català”.

Les actrius també van fer una representació folklòrica, tronada i grollera de com són les classes per a aprendre la llengua. Van col·locar la suposada víctima al centre d’una sardana al ritme de “Bon dia” de Dàmaris Gelabert. “Felicitats! Has aconseguit el nivell C2 de català. Ara ets una catalana més. Enhorabona“, li van dir.

Després, l’escena continuava i la noia es presentava a un procés de selecció per a una feina, que no aconseguia per no ser nadiua de Catalunya. En aquest punt, la suposada víctima esclatava i es dirigia al públic –on hi havia la tinent de batlle Maria Eugènia Gay– a crits amb un missatge supremacista i en contra del català.

“Però què és l’important? Que jo parli català o que renovi la documentació? Que jo parli català o la meva salut? Que jo parli català o que aconsegueix feina? Què és el realment important?”, va dir.

Un any després de l’intent d’assassinat a Donald Trump en un míting electoral a Butler (Pensilvània), sis membres del servei secret dels Estats Units han estat suspesos per la seva actuació aquell dia. Aleshores, Trump, que era candidat republicà a la presidència, va rebre un tret lleu a l’orella, en un atac que també va causar la mort d’un dels seus simpatitzants.

La informació ha estat confirmada per la cadena ABC News, que explica que els agents havien estat sancionats amb suspensions que oscil·len entre els deu dies i els quaranta-dos. Ara una investigació independent, ordenada pel president d’aleshores, Joe Biden, ha conclòs que hi va haver deficiències greus en la seguretat i això ha causat la decisió de suspendre els agents. L’informe no tan sols assenyala errades concretes, sinó que alerta de “problemes sistèmics profunds” dins el servei secret que requereixen una reforma urgent. “Si no es prenen mesures estructurals, incidents com el de Butler poden tornar a passar, i tornaran a passar”, conclou.

Un atemptat que va marcar la campanya

L’atac, que es va ser el 13 de juliol de 2024, va commocionar els EUA i va sacsejar la campanya electoral nord-americana. Trump, que era el candidat favorit dels republicans, va continuar amb el míting malgrat tenir l’orella ensangonada, i l’incident va esdevenir una peça clau del seu discurs en les setmanes següents. El tirador, que era en un edifici pròxim, va ser abatut poc després. L’atac va posar en dubte els protocols de seguretat de la Casa Blanca i va causar un debat sobre la protecció dels candidats en actes multitudinaris. Tot i que l’atac no va reeixir, les imatges de Trump ferit van fer la volta al món i van reforçar la seva figura pública entre els seus seguidors més fidels.

Segons fonts consultades per la cadena CBS, el servei secret ha admès algunes de les errades identificades en l’informe i ha acceptat les sancions imposades. Tanmateix, també s’ha defensat afirmant que la complexitat de l’acte i el comportament imprevisible del tirador havien dificultat la resposta immediata. Amb tot, la investigació apunta a una cadena de decisions errònies i a una manca de coordinació entre els responsables de seguretat. El document recomana una reforma profunda en l’estructura i el funcionament del servei secret, incloent-hi més recursos, nova formació i una actualització dels protocols en actes de campanya.

Ara, pocs dies abans del primer aniversari dels fets, la sanció als sis agents sembla voler tancar un capítol molt incòmode per als responsables de la seguretat presidencial, però no resol les preguntes de fons. Tal com alerta l’informe, “el sistema actual no garanteix que un atac com aquell no es pugui repetir”.

El president francès, Emmanuel Macron, tornarà a Andorra els dies 15 i 16 d’octubre, sis anys després de la seva primera visita com a copríncep. La data l’ha confirmada la representació francesa a Andorra, que treballa amb aquest calendari sempre que no s’hi interposi cap qüestió d’agenda internacional d’última hora. Encara no s’ha tancat el programa oficial, però la voluntat és que no es repeteixi el recorregut del 2019, quan va visitar totes les parròquies i va oferir un discurs a la ciutadania a la plaça del Poble.

La visita es començarà a preparar formalment al setembre, quan és previst que Patrice Faure, representant personal del copríncep francès, participi en els actes de la Diada de Meritxell. A partir d’això, es començarà a definir el format final de l’estada de Macron, que pot incloure actes institucionals, un discurs públic i una reunió amb el nou copríncep episcopal, Josep-Lluís Serrano Pentinat.

Un context diferent: acord amb la UE i debat sobre l’avortament

La visita s’emmarca en un moment polític molt diferent del d’ara fa sis anys. Aleshores, l’acord d’associació amb la Unió Europea encara era en fase de negociació. Ara, el text ja s’ha pactat amb Brussel·les i resta pendent de ser aprovat, enmig d’un debat intens a Andorra per les implicacions que pot tenir sobre el país.

Macron ja va expressar el 2019 el seu suport explícit a l’acostament d’Andorra a les institucions comunitàries. Aquesta vegada, el govern andorrà espera que torni a defensar l’acord com una oportunitat per al país i contribueixi a reforçar el clima favorable a la ratificació.

Una altra qüestió clau serà la despenalització de l’avortament. El 2019, Macron ho va abordar amb diplomàcia i va dir que era un afer intern andorrà i que el partit guanyador d’aquelles eleccions no portava al programa cap reforma en aquest àmbit. Ara, el context ha canviat. Tot i la nova victòria dels Demòcrates, la despenalització és damunt la taula i la pressió ha augmentat després del discurs d’investidura del nou copríncep episcopal, que va obrir la porta a una solució jurídica per a evitar penes per a les dones que decideixin d’interrompre l’embaràs.

Unes quantes territorials de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’han concentrat aquest matí al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) contra l’espoliació de les pintures de Sixena. La convocatòria ha estat impulsada per la sectorial de gent gran de l’ANC.

“És la revenja d’un estat colonitzador! Fem justícia! És patrimoni universal! Si les volen treure, ens hi trobaran de cara!”, ha dit l’ANC en un piulet. “Un patrimoni universal que Catalunya ha cuidat i de què milers de persones podem gaudir fàcilment. Cap trasllat, cap espoli irreversible”, diu la sectorial de gent gran.

Hem donat suport a la concentració convocada per la sectorial de @GentGranA i diverses territorials al MNAC contra l'espoli de les pintures de Sixena.

És la revenja d'un estat colonitzador! Fem justícia! És patrimoni universal!

Si les volen treure, ens hi trobaran de cara! pic.twitter.com/XisVUeYxV2

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) July 10, 2025

Aquest mati un centenar de socis de l’ANC s’han manifestat davant del MNAC per defensar les pintures de SIXENA. Un patrimoni universal que Catalunya ha cuidat i que milers de persones podem gaudir-ne facilment. Cap trasllat, cap espoli irreversible. pic.twitter.com/YGYZ71CNjW

— gentgranANC (@GentgranA) July 10, 2025

La darrera “esperança” del MNAC per a salvar les pintures de Sixena de la destrucció

El jutge del Tribunal Suprem espanyol que instrueix la causa contra la trama del PSOE ha demanat al congrés espanyol i al partit que l’informin sobre els pagaments i donacions de l’ex-ministre de Transports José Luis Ábalos entre els anys 2014 i 2024, arran de la “falta aparent de coincidència” entre les dades d’Hisenda i els moviments bancaris del diputat.

El magistrat Leopoldo Puente ha fet aquest requeriment després d’haver rebut un informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. Segons les dades fiscals, el congrés espanyol va abonar a Ábalos 751.421,57 euros en concepte de sous, dietes i més pagaments entre el 2014 i el 2024. Tanmateix, els seus comptes bancaris tan sols reflecteixen ingressos provinents de la cambra baixa per valor de 79.841,74 euros durant aquest període.

A més, segons el mateix informe, Ábalos va fer donacions al PSOE per un valor total de 44.729,29 euros, però als comptes bancaris tan sols consten pagaments al partit entre el 2014 i el 2024 per un import de 8.471,36 euros. L’UCO també ha indicat que, durant aquest mateix període, hi havia registres de nòmines procedents de comptes bancaris a nom del PSOE i del grup parlamentari socialista.

Per tot plegat, i amb la intenció d’aclarir aquestes discrepàncies, l’UCO considera necessari de saber amb precisió quines quantitats va percebre Ábalos del congrés espanyol i quines donacions va fer al PSOE entre el 2014 i el 2024, amb el detall dels comptes d’origen i destinació.

Batlles de la Segarra, l’Urgell i la Noguera damnificats per l’incendi de Torrefeta i Florejacs reclamen més atenció del govern per a evitar noves situacions com la de la setmana passada. Han acordat vint-i-un punts que consideren que caldria tenir en compte, com ara hidrants a les masies, una revisió de les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i poder gestionar marges i boscs, que traslladaran personalment dilluns que ve al president Salvador Illa en una reunió a Barcelona.

El batlle de Guissona, Jaume Ars, ha dit que per construir país i construir línies d’acció calia trepitjar i escoltar més el territori. El document també ha estat acordat amb els consells comarcals i es va tancar ahir en una reunió a la Diputació de Lleida.

Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”

En el document acordat, també demanen una millora de la cobertura de telefonia a la Segarra i la Noguera, i dotar d’emissores de comunicació quan en manquin. També parlen de la necessitat de poder gestionar els marges i boscs, activar les basses buides al Segarra-Garrigues i que siguin plenes a l’estiu, i millorar els accessos dels camins mitjançant línies d’ajut.

En relació amb la coordinació i l’execució, els batlles volen millorar la coordinació entre bombers professionals amb els bombers voluntaris, les ADF, GPIF i Forestal Catalana. També una revisió del sistema de confinament de CCAT i que escoltin els batlles, atès que són els responsables del document únic de protecció civil municipal (DUPROCIM).

D’una altra banda, fixen el canal Segarra-Garrigues com un recurs indispensable, per la qual cosa demanen de tenir-hi accés per agafar aigua, que hi hagi hidrants distribuïts pel seu curs, i un sistema de reg activitat en cas d’incendis i que no es limiti. Per això, volen que es tingui en compte el paper dels consells comarcals contra els incendis, un paper que consideren clau per a ajudar a coordinar en cas d’emergències.

Finalment i amb vista al futur, volen revisar les figures de protecció ambiental del territori com ara el pla d’espais d’interès natural de Catalunya (PEIN) i la ZEPA; autoritzar cremes controlades, rompudes, recuperar espais agrícoles que ara són forestals; facilitar les pastures; incentivar els cultius alternatius com a tallafocs; reduir els espais forestals; permetre fer perímetres de seguretat al voltant de les edificacions i recuperar l’heliport de Tiurana.

La Plataforma per la Llengua denuncia dues discriminacions lingüístiques en l’àmbit del consum que palesen la fragilitat del català en l’atenció oral. Segons l’entitat, les empreses franceses Alcampo i Leroy Merlin han vulnerat els drets lingüístics de clients que s’hi havien adreçat en català, de manera que han incomplert la legislació catalana.

En el primer cas, una consumidora va enregistrar una conversa amb una treballadora del servei d’atenció al client d’Alcampo, que li confirma que l’empresa no demana el català com a requisit per ser contractat. “Ella no entén el català perquè no és espanyola“, li expliquen sobre una treballadora del supermercat. “Fa vint-i-cinc anys que viu aquí, segons que explica ella”, insisteix la clienta.

Tot seguit, la clienta pregunta si el català és un requisit per a tenir la feina i li diuen que no. “No, no. No ho demanen”, li responen. La clienta havia demanat explicacions després de trobar-se reiteradament amb treballadors que no entenien la llengua. Tot i haver presentat una queixa formal, encara no n’ha rebut cap resposta.

A Leroy Merlin, una altra clienta va enregistrar una treballadora que es negava a atendre un home pel simple fet que s’hi adreçava en català. “Et parlo en català i no em vols atendre? És per això que no em vols? Això és discriminació lingüística”, diu l’home. “Tu em discrimines a mi perquè jo no parlo el teu idioma, però tu m’entens“, li replica la treballadora.

L’home insisteix que no l’ajuda perquè parla en català, i la treballadora diu que no l’entén. Ara, quan amenaça de demanar el full de reclamacions, li etziba: “Posa tantes queixes com vulguis.” En aquell moment, s’acosta una altra treballadora, que lamenta que l’home es torni a queixar d’una discriminació lingüística a Leroy Merlin. “Això és xenofòbia”, diu l’home. “Xenòfob, tu”, respon la treballadora que el discrimina.

La Plataforma per la Llengua recorda que Leroy Merlin ja va ser objecte d’una denúncia pel fet de no etiquetar en català els productes de marca blanca. També recorda que aquesta mena de discriminacions no són situacions aïllades. L’atenció oral és un dels punts més febles en l’ús del català en l’àmbit del consum. El 2024, el 29% de les discriminacions registrades per Plataforma per la Llengua feien referència a aquesta qüestió; una xifra pràcticament idèntica a la del 2023.

Aquest volum de denúncies contrasta amb les dades de l’Agència Catalana de Consum, on el pes d’aquest mena de queixes ha anat disminuint, tot i que el nombre total de denúncies s’ha multiplicat per set en quatre anys. El 2021, la meitat de les 206 queixes presentades hi feien referència; el 2022 van ser el 38% de 456, el 2023 el 23% de 1.874, i el 2024 tan sols el 10% de 1.576.

Aquest descens no reflecteix cap millora, sinó un problema en el circuit de les denúncies. Segons la Plataforma per la Llengua, molts afectats no saben a quin organisme s’han d’adreçar: malgrat que el competent en matèria d’atenció oral és la Direcció General de Comerç, la major part de les denúncies es fan a l’Agència Catalana de Consum, que sovint no les tramet adequadament.

El Parlament Europeu ha rebutjat avui una moció de censura contra la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, presentada per un grup d’eurodiputats d’extrema dreta i populistes. 175 parlamentaris hi ha votat a favor, 360 en contra i 18 s’han abstingut.

La moció, impulsada per 72 eurodiputats, retreia a Von der Leyen l’opacitat en les negociacions amb les grans farmacèutiques durant la pandèmia per a comprar vaccins contra la covid. Per a reeixir, hauria calgut una majoria de dos terços dels vots emesos.

La presidenta de la Comissió ha superat l’intent de censura amb el suport de la seva formació, el Partit Popular Europeu. També ha rebut els vots dels socialdemòcrates i els liberals, els socis habituals a l’eurocambra, després de donar-los concessions en el pròxim pressupost de la UE.