Les tres grans mentides d’un fatu president
Consummatum est! El multimilionari president dels EUA aclaria ahir les incògnites que pesaven sobre les seves decisions dels aranzels. I n’ha obert moltes més. De moment, veiem que han estat més dures que no esperaven els analistes de tot el món, perquè afecten tothom. Finalment, ha optat per atacar els països amb els quals té més dèficit comercial, amb uns tipus diferents, tots molt més alts que no es preveia i que arriben fins al 50% en alguns casos. Els principals afectats són els països de la UE, amb un aranzel del 20%, i la Xina, que en rebrà un de nou del 34%.
Trump està obsessionat, i poc s’hi pot fer quan el sentit comú no acompanya i qui pren les decisions està convençut que és l’amo del món. Els Estats Units contra tothom, confiant en la seva potència econòmica… i militar. Vol que les nacions capitulin. Un emperador modern, que fonamenta la seva bogeria en postulats del segle XIX, quan hom encara pensava que l’autarquia i el proteccionisme eren les claus de la fortalesa pròpia. No vol recordar que l’última vegada que els EUA van fer una cosa semblant amb els aranzels, el 1930, van fer el llit a la Gran Depressió i van provocar l’ensorrament de tot el món –i del seu país també. És cert que en un segle les coses han canviat molt, però encetar una guerra d’aquesta mena no pot portar sinó molts maldecaps. Tot plegat ens menarà a un lloc on tots hi perdrem –ells també, és clar.
No pretenc ficar-me dins el seu cap –m’és impossible–, però em sembla mentida que al país on hi ha els millors economistes del món es permeti una barbaritat com aquesta, que, si no canvien molt les coses, desfarà el teixit que durant vuitanta anys s’ha anat confeccionant, de mica en mica i amb molts esforços, per tractar de fer un món multilateral, més equilibrat i just. Per evitar, en definitiva, que torni a ser la jungla de la llei del més fort, que sembla que és allò que cerca. Juga amb foc, perquè hi ha blocs també prou poderosos –o es poden construir de resultes de la seva boutade– que li poden fer una mica més que pessigolles.
El fet més ressenyable em sembla que són els arguments que aporta per dur endavant el seu pla, basats en tres fal·làcies que, si no les veu, les hi haurien de fer notar els cervells que cal suposar que té al voltant, cosa de la qual començo a tenir seriosos dubtes.
Trump es basa en una llei del 1977 per fer decrets i declarar “una emergència econòmica nacional” a causa del suposat maltractament infligit per països que venen satisfactòriament els seus productes als nord-americans, mentre s’obstinen a executar accions per a fer que els productes fabricats als Estats Units no siguin atractius. Enfront d’això, el mandatari va dir que tornaria a posar els EUA al primer lloc del món. “S’han emportat gran part de la nostra riquesa, i no permetrem que això continuï passant. Serem més rics que mai. No podem mantenir una política de rendició econòmica unilateral. Tindrem cura de la nostra gent.”
Sap que això no és veritat. Per exemple, diu que la UE posa un 39% d’aranzels als seus productes i no és cert. De fet, la UE aplica aranzels entorn del 3%, depenent dels casos. Trump menteix i confon l’opinió pública de casa seva, tot barrejant naps amb cols. Considera l’IVA com un aranzel, i no hi té res a veure, perquè l’impost s’aplica al valor de tots els productes, de dins o de fora, i els aranzels tan sols a les importacions. Però és igual. Sembla que els seus compatriotes s’ho empassen i, amb això, ell creu que ja n’hi ha prou.
La segona mentida és el càlcul que ha fet sobre l’aranzel que cal aplicar a cada país. La fórmula realment utilitzada no és la que la Casa Blanca havia anunciat inicialment. En el seu memoràndum del 13 de febrer, que anunciava les tarifes recíproques, Donald Trump va ordenar una anàlisi “global, que examinés les relacions comercials no recíproques amb tots els socis comercials dels Estats Units”, incloent-hi les tarifes, imposts, barreres no aranzelàries, manipulacions monetàries i “qualsevol altra pràctica” que “imposa una limitació injusta de l’accés al mercat o un obstacle estructural a la competència lleial”. El text no esmentava explícitament les balances comercials, però indicava, separadament, que el comerç no recíproc representava “una de les causes de l’important i persistent dèficit comercial anual dels Estats Units en els béns”. La fórmula de Trump incloïa dos paràmetres més: l’elasticitat-preu de la sol·licitud d’importació i l’elasticitat dels preus d’importació respecte dels aranzels duaners.
A l’hora de la veritat, en compte de fer càlculs profunds per a arribar a aquestes xifres, com havien dit, l’administració nord-americana sembla haver utilitzat una fórmula bastant bàsica, d’estudiant de primària, que consisteix a dividir l’excedent comercial que té un país amb els EUA per les seves exportacions i, després, gràcies a la seva generositat –com diu ell mateix–, dividir el nombre obtingut per dos. Així s’obtenen les taxes finals que ha presentat, que de recíproques només en tenen el nom.
És a dir, si aquí exportem 1.000 als EUA i allà en comprem 200, per exemple, l’aranzel a aplicar a les nostres vendes serà de 1.000 menys 200, i aquests 800 dividits entre mil, és a dir, un 80%, que, generosament, ens dividirà per la meitat, fins al 40%. Una veritable aixecada de camisa. Ah!, i si no hi ha dèficit per part dels EUA, ens cobrarà igualment un 10% a les nostres vendes. Simplement, perquè “toca”.
La tercera mentida va adreçada als seus conciutadans. “Ens cobren i els cobrem. Com pot molestar-se ningú? És la nostra declaració d’independència econòmica”, va dir el president el “dia de l’alliberament”. I va prometre una època d’or, en què els americans comprarien productes americans, que fabricarien els americans i que donarien feina als americans. Això vol dir viure molt millor. Però no serà així, perquè, d’entrada, es causarà inflació, i ho sap.
Segons estimacions del departament de recerca econòmica del banc ING, l’augment dels preus hauria d’assolir els 1.350 dòlars per ciutadà dels EUA, cosa que significa una inflació del 2,5%. Per a una família de quatre persones, això representaria 5.400 dòlars. Analistes de JP Morgan, Bank of America i Citibank, entre més, han advertit que el nou règim aranzelari podria conduir a un augment de la inflació durant tot l’any i afectar potencialment la confiança del consumidor, els salaris reals i la despesa familiar.
Evidentment, l’impacte serà més gran en les famílies d’ingressos baixos. Pensem que els aranzels afecten sobretot els béns essencials (aliments, energia, roba…), que són consumits en més gran proporció per les llars modestes. A aquestes famílies, fràgils econòmicament, se’ls reduirà encara més la capacitat de compra. Però això no importa gens ni mica a un govern de gent multimilionària, que menysprea profundament els pobres i els veu simplement com uns fracassats.
I a les empreses què els passarà? Doncs depèn. Però a moltes multinacionals americanes els tocarà el rebre, perquè tenen la cadena de producció descentralitzada i dividida en centres de països diversos. O encara que sigui en un sol país. L’exemple del Vietnam, castigat amb un aranzel del 46%, és ben clar. Recordem que, amb mà d’obra barata i veí de la Xina, s’ha convertit en alternativa a la potència xinesa en la cadena de subministrament mundial, també per a empreses dels EUA. A l’empresa de roba i calçat esportiu Nike, per exemple, que manufactura al voltant de la meitat del calçat a la Xina i el Vietnam –el 25% en aquest darrer–, no li agradarà. Ni tampoc a companyies de joguines nord-americanes com Mattel o Crayola que depenen del país per a la seva producció.
La resposta més immediata l’han donat tots els polítics d’arreu, ben enutjats, aquest matí. Però també hi ha la resposta contundent dels mercats. L’or, per exemple ha arribat a nivells de rècord històric, pel damunt de 3.100 dòlars l’unça; el petroli avui ha caigut al voltant del -7%, per la por que la baixada de l’activitat que es preveu pugui dur a una recessió; el dòlar ha baixat davant l’euro i, sobretot, davant el franc suís (-2,5%), perquè la gent ven els bitllets verds; els bons del Tresor dels EUA cauen més del -3% i la borsa de Wall Street baixa entre el -3% i el -4%. Els mercats financers sembla que han donat un veredicte ràpid.
Ara s’ha de veure la resposta a la barbaritat que ha fet Trump. Caldrà anar tots junts amb el cap molt fred, perquè una resposta a cop calent podria ser equivocada i encara més perillosa per als europeus. S’ha d’encertar la jugada com en el set i mig, sense fer curt ni excedir-se. No sé si els americans estaran disposats a negociar res, però cal tenir un pla preparat per a punxar-los allà on els faci més mal, sense que, de retruc, ens afecti a nosaltres. De punts febles, segur que en tenen.
