Per començar d’alguna manera, agafo una notícia d’última hora, però vella: “Una persona mor electrocutada després d’enfilar-se a un tren a l’estació de Lleida.” Tant si heu abandonat X com si sou de la resistència, els comentaris de la xarxa no us sorprendran: “Una persona? Què voleu amagar?”; “Una persona no, un MORO!”; “Un moro delinqüent menys”; “Però el tren es troba bé?”; “Púrria delinqüent que hauria d’estar deportada. Gens de llàstima.” Un usuari respon amb dues emoticones d’ampolles de cava; un altre amb un mem de pollastres a l’ast; un altre sentencia: “De qualsevol cosa en diem persona, avui dia.” I aquí paro el treball de camp, perquè aquesta última, com a síntesi de totes, no es pot superar.

No es tracta de cap brot excepcional: només és un dia més als comentaris de les notícies del compte del 3/24. Ni tan sols m’he hagut de passejar pels perfils més extremistes, engreixats i reverberats per un algorisme que, com se sol dir dels gossos, cada vegada s’assembla més a l’amo. Totes les fòbies dels nostres temps tenen el seu lloc a la xarxa d’Elon Musk. L’odi hi és un esport nacional, internacional, mundial. Aquests dies n’ha esclatat un cas mediàtic, el d’aquesta actriu nominada als Oscar, Karla Sofía Gascón, que també podria ser candidata olímpica de triatló en racisme, islamofòbia i catalanofòbia. I ves per on: l’artista, que per ser una dona trans també ha rebut odi de valent a la vida, ha estat abraçada per la premsa ultraespanyolista com a “víctima” d’una campanya d’assetjament a X: ja ho veuen, els odis compartits fan estranys companys de llit.

No volia personalitzar, només és que el cas, per al que avui m’interessa parlar, dóna per a molt. Com sabeu, ara a l’actriu li perilla el reconeixement de l’acadèmia, pobra, perquè en el seu moment va tindre la mala idea de piular contra negres, xinesos i musulmans a cara descoberta. Contra els catalans no compta, de tan naturalitzat i banal com és l’anticatalanisme fora del nostre cercle nacional. Aquesta aquiescència no és més que l’acceptació, també a Catalunya, que la catalanofòbia té les seues raons de ser, per més injustes que ens semblin als afectats, perquè darrere l’odi al diferent sempre et donaran UNA RAÓ, una justificació.

A naltros ens pot costar d’entendre, perquè som els bons i no hem robat mai ni vint duros del moneder de les nostres iaies, però igual que algú parla de “moros delinqüents” que se salten les lleis de casa nostra, també pot parlar de “catanazis” que ens saltem les de la casa de tots els espanyols, si és que hi ha cases d’algú. I tota la concatenació de fets que acaba en un titular –ja siguin històrics o individuals– pot importar ben poc a ningú, tret dels interessats. La vida es veu molt diferent segons la banda on t’ha tocat de néixer, això és elemental. Llavors passa que a un catalufo li fan saltar un ull, per exemple, o li rebenten un testicle –“perquè” va llançar una tanca policial o “perquè” volia “subvertir l’ordre constitucional”– i no pots esperar que X no esclati en piulades de celebració contra els “putos catalans”. Tan senzill com això: per al deshumanitzador, sempre hi ha UNA RAÓ que justifica la deshumanització d’un altre grup humà.

Per les seues raons, també, l’actriu espanyola va sentir legítim el propi odi i el va esventar a la xarxa, cosa que ens porta a pensar que, si aquest és el seu sentiment en públic, quin no deu ser en privat. I aquesta és una curiositat que també em té intrigada dels perfils que comparteixen com a mínim dues lluites amb Gascón: fins a quin punt es dissocien del seu jo combatent de les xarxes quan són a l’oficina, al gimnàs o amb la colla fent una calçotada?; es reprimeixen els epítets “moro”, “panxito”, “xusma”, “púrria” davant dels seus xiquets o a les reunions de l’AFA?; deixen anar alguna racistada, alguna patinadeta xenòfoba, la parauleta fetitxe “woke”, quan tracten amb els clients, amb la cita de Tinder, amb els sogres, amb les companyes –no és femení genèric– de feina?

Això, els que són usuaris reals. Perquè no sabem quin percentatge representen els bots d’animació, que són baratets; vius o virtuals, a les bios es declaren “Políticament incorrecte”; “Lluitador per la llibertat de Catalunya”; “Antiwoke”, “Despertaferro 33”; n’hi ha que diuen que són funcionaris, mecànics, atletes, regidors, farmacèutics, mestres; n’hi ha amb banderetes i n’hi ha sense; n’hi ha que tenen un nom d’usuari ple de numerets, que vol dir que són dels que han sortit nous com bolets, i n’hi ha que ostenten noms i cognoms polits i treballats i, si són massa concrets, curosament inventats. Aquí darrere hi ha una feina ingent, local, global, una locomotora sense fre. Mentrestant, Musk somriu mentre acaricia un gatet.

Els perfils de X que segueixen al minut les maleses per part de gent de pell torrada –els delictes quotidians dels delinqüents blancs passen per alt del seu radar–, acumulen milers de republicacions i m’agrades en un tancar i obrir d’ulls, és una cosa de veure-ho. Tota una gesta per a una llengua menuda d’una nació perduda en un racó de l’Europa del sud, però que té un potencial estratègic de desestabilització que no passa per alt a l’enginyeria de qui ja és el feixista més ric del món. Sobre el jove electrocutat a Lleida –és un exemple, si us plau, un exemple de molts– les parròquies han sentenciat: si pretenia colar-se al tren, i si a l’estació havia estat provocant “problemes de seguretat”, ben calcinat està. Els qui som deshumanitzats per altres grups humans no estem exempts de deshumanitzar, mireu el cas de l’amiga Gascón, a qui el privilegi de l’espanyolitat blanca no li ha evitat mai de rebre odi per ser persona trans: per poquet que aixequem el cap, sempre tindrem algú per sota nostre a qui trepitjar.

Em centro i acabo. L’ètica periodística d’ometre l’origen, ètnia o religió dels implicats en delictes si no és rellevant per a entendre els fets, atrau eixams d’usuaris afamats per saber: i d’on és aquesta “persona”, de Personilàndia?; i aquest “jove”, de Jovenilàndia?; menja pernil, menja fuet?; per què no en dieu la nacionalitat?, què ens amagueu? No sabem quants són, però cada vegada són més: gent que necessita saber l’origen d’un ésser humà per a decidir si és una persona o no, per a no errar el tret de l’estigmatització, per a no sucumbir a aquest mínim comú que, si et descuides, pot fer-te posar a la pell dels fills dels altres, com tu ets fill dels teus, i infondre’t un fil de compassió. I perdre aquest reconeixement de mínims, a la història de la humanitat, no ha portat mai res de bo.

L’article que vaig escriure ahir sobre el Consell de la República va concitar una estranya unanimitat –gairebé no passa mai–, però també algunes crítiques dures, dient que fóra interessant que en compte de parlar-ne en negatiu n’hagués parlat en positiu. Crec que ho he fet moltes vegades aquests anys, però, siga com siga, no em reca gens d’insistir-hi: per què crec que el Consell de la República és la figura essencial del procés d’independència?

En primer lloc, perquè ja és una institució que naix de la proclamació de la independència i de la legitimitat de les lleis aprovades el setembre del 2017. De fet, és l’única filla del pas endavant fet pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre d’aquell any. El Consell, doncs, té una legitimitat única, que crec que hauria de ser possible de preservar.

Més enllà d’això, crec que una institució autoreferenciada, fos quina fos –i, per tant, encara que fos una que poguéssem crear de cap i de nou–, és la clau de futur. Per dues raons: per l’autoafirmació nacional que significa i per l’organització col·lectiva que pot arribar a crear, i prefigurar ja funcionalment una república catalana diferent i millor, molt més democràtica.

El primer punt, l’autoafirmació, es basa sobretot en la Identitat Digital, en el registre censal. Comptar-nos, saber qui som i quants som és molt important. Però organitzar-nos al marge dels estats espanyol i francès, lliurement, encara ho és més. Per tant, el cens de nacionals catalans, la creació voluntària d’un cos polític –i, tant com siga possible, també legal– en què ens reconeguem és el pas més decisiu que podríem fer com a nació, seguint l’exemple que reivindique sempre del Consell d’Estònia.

Amb una concreció, a més, que fa miques la clau més poderosa de la dominació espanyola. El cens ha de ser format per la gent que s’afirma com a catalana i, per tant, en cap cas no es pot reduir al territori que Espanya considera que és Catalunya, és a dir, a l’autonòmic. I, per la mateixa raó, no ha d’incorporar necessàriament tot el veïnat administratiu de l’autonomia. Qui no ho vulga ser que no ho siga i que ho siga tothom qui ho vulga ser.

A partir d’aquesta decisió clau, l’èxit o no de la maniobra depèn, òbviament, del nombre d’afiliats, però també de la voluntat de fer coses amb ells.

Perquè en el món hipertecnològic d’avui les possibilitats d’incidència en la vida diària ja no són totes ni sempre en les mans del govern de l’estat-nació. I els grups de ciutadans organitzats són capaços de crear grans projectes i d’aconseguir grans beneficis col·lectius, i també personals, si actuen junts. Els homosexuals, per exemple, han sabut generar una “nació” que fins i tot ja ha estat capaç de bastir territoris alliberats en molts dels nostres barris o d’incidir molt clarament en la política internacional.

Aconseguir que un document d’identitat català tinga valor referencial en el dia a dia, que no siga un simple objecte simbòlic, no és cap utopia. En pot tenir, fàcilment, si institucions com els ajuntaments o les diputacions li’l donen, això és cert. Però també si serveix per a parlar de tu a tu, en nom del poble català que vol no ser espanyol ni francès, amb les empreses globals o locals i amb les altres nacions del món. Hi ha exemples molt interessants a Estònia o a Singapur d’això que s’ha acabat anomenant l’e-ciutadania.

Però per a parlar en nom del poble català que no vol ser espanyol ni francès cal una veu que siga la referència. I aquest, precisament, és el paper central que el Consell de la República ha de tenir. Si representa els “catalans lliures” –ho diré ara amb terminologia gaullista i ja em perdonareu que m’arrime a l’enemic– ha de ser el govern de la Catalunya lliure. I ha d’actuar com a tal, especialment en l’àmbit internacional. L’administració del Tibet a l’exili és un exemple ben clar de les possibilitats concretes i directes que té un projecte com aquest.

Tanmateix, el Consell no ha d’actuar amb prevencions i mitges tintes si vol tenir èxit i ser respectat: s’ha de presentar com el govern provisional del país i ha de ser capaç de ser escoltat perquè és això. Per aquest motiu és molt important la legitimitat de base del Consell –l’origen o la legitimació parlamentària, el parlament dels “catalans lliures”. Però també la legitimitat que pot beure de la consideració dels seus membres, com va saber entendre bé, al segle passat, el Consell Nacional Català.

Perquè hi ha catalans a qui s’obre qualsevol porta al món. Ho sabem tots. Noms respectadíssims en camps com l’economia o la cultura, la ciència o l’entreteniment. A Pau Casals, per exemple, no li van tancar les portes de l’assemblea general de les Nacions Unides. I un govern ambiciós constituït per alguns d’aquests grans noms, que treballe per la internacionalització del conflicte i que faça evident l’existència d’aquesta voluntat de “catalans lliures” no depèn de quants afiliats hi ha, sinó de la capacitat de seducció del projecte i de la responsabilitat personal de cadascú.

No posaré cap de nom sobre la taula, però crec que tots som conscients que si aquest o aquella es presentàs al món com el ministre de Cultura o la ministra d’Economia del govern provisional català la porta no se’ls tancaria automàticament. Ho sabem.

Però per a aconseguir això cal democràcia, afirmar la base que representes davant el món i presentar-la com el sosteniment essencial del projecte. I per a això cal un parlament. I unes eleccions i uns electes. En realitat, cal reproduir completament i amb molta ambició el model d’un estat normal, tot i que, provisionalment, en petit: un govern, un parlament i una “administració de justícia” que fins i tot abans de controlar el territori pot funcionar ja basada en la mediació. L’anomenada ADR, la resolució alternativa de conflictes, és un mecanisme que funciona molt bé en la majoria de països europeus, especialment als Països Baixos, on s’ha institucionalitzat al marge de l’administració de justícia de l’estat en àmbits com el dret de família, el dret mercantil i fins i tot en conflictes administratius. O en llocs com Singapur, un autèntic referent internacional en la matèria.

I ara diré una cosa que sorprendrà: fins i tot l’exèrcit. És obvi que el Consell de la República no pot crear cap milícia armada, però pot organitzar perfectament una força de defensa tecnològica, que alguns països com Ucraïna o Israel conceben com un esforç a mig camí entre públic i privat i que no és prohibida per cap llei.

Podria continuar hores i hores, però espere que, amb aquests pocs exemples, s’haja entès què vull dir i que haja respost adequadament als lectors que van considerar massa destructiu el meu text d’ahir i que me’n reclamaven la versió constructiva.

Ho diré novament: crec que el Consell de la República té totes les característiques per a ser l’eina més revolucionària i més eficaç en el camí de la independència, perquè viu i construeix al marge de la legalitat espanyola i francesa, fora del seu abast repressiu i amb el suport de la tecnologia i la voluntat dels membres “lliures” de la nació catalana.

Ara, per a aconseguir això cal somiar en gran, cal treballar de valent, cal ser molt intel·ligents i oberts i cal una gran consciència col·lectiva que l’objectiu comú és més important que les peripècies personals o de grup, siguen quines siguen.

La gran diferència, en qualsevol cas, la gran diferència respecte de tot allò que puguen fer el Parlament de Catalunya i la Generalitat és que ells són sotmesos a la repressió i a una estructura legal que els obliga. Però en el cas del Consell de la República no hi ha excuses: si no ho fem realitat, deixeu-vos estar de raons, és tan sols perquè no ho volem.

 

PS1. Assumpció Maresma ha escrit sobre el fons del conflicte de la Casa Orsola: “Escarmentar Albert Ollé: a Barcelona no volem voltors”.

PS2. El professor Andreu Mas-Colell ha tingut una llarga conversa amb Ot Bou per a explicar com veu el retorn de Donald Trump, l’enfrontament amb la Xina, la debilitat d’Europa i, és clar, la situació política i econòmica de Catalunya: “Només tinc un objectiu: que les pròximes eleccions no les guanyin el PP i Vox”.

PS3. L’autoorganització nacional també implica un sistema nacional de comunicació propi. Veus nostres autocentrades. VilaWeb ho és. I us demanem l’ajut per a continuar-ho essent. Aneu a aquesta pàgina per a fer-vos-en subscriptors o fer-hi una donació.

No és estrany, perdre la noció del temps quan entrem en una xarxa social. Però si som usuaris de TikTok, és probable que ho hàgim experimentat sovint. Tot i que encara és una plataforma relativament nova, comparada amb d’altres més implementades, com Facebook, Instagram o X, TikTok és la xarxa social preferida pels menors a tot el món i la que més utilitzen diàriament. A l’estat espanyol, on els adolescents encapçalen la llista global dels usuaris que passen més temps en les xarxes socials en conjunt, aquest ús intensiu és com més va més preocupant.

El costat problemàtic de la hiperconnectivitat

Alguns estudis revelen que, en general, els adolescents de l’estat espanyol són els qui presenten un ús més problemàtic de les xarxes socials. Això no sols es refereix a un temps d’ús excessiu, sinó a la pèrdua de control sobre el seu consum: mostren menys capacitat per a regular els seus impulsos en relació amb les xarxes socials, poden sentir estrès o ansietat quan es restringeix el seu ús d’aquestes plataformes i les tenen al cap constantment.

La sensació de no tenir el control sobre el temps que passem fent una determinada tasca genera efectes similars als d’una addicció. Aquests efectes col·laterals es noten, especialment, en la vida diària, perquè dificulten el desenvolupament normal de tasques quotidianes: per exemple, la preocupació per les xarxes socials dificulta la gestió de responsabilitats escolars i disminueix l’interès per fer activitats socials que no són en línia.

Aquests darrers anys, ha cobrat força el concepte de “benestar digital”, que es refereix a l’equilibri que els usuaris aconsegueixen entre els beneficis i els inconvenients de la connectivitat digital constant. En el cas dels més joves, aquesta qüestió és encara més crítica, atès que l’adolescència és una etapa en què solen disminuir els nivells generals de satisfacció o l’autoestima.

Benestar digital i TikTok: una relació encara incerta

La recerca sobre el benestar digital dels adolescents s’ha centrat principalment en la relació entre el temps que els joves passen davant una pantalla i els símptomes de trastorns mentals com l’ansietat o la depressió. Però sembla que els resultats encara són incerts i no hi ha una relació causa-efecte clara.

Per això hem fet un estudi per a analitzar l’impacte de TikTok en el benestar digital dels adolescents de l’estat espanyol. La nostra recerca s’ha centrat en dos aspectes clau vinculats al benestar digital: la capacitat dels joves per a establir límits en el seu temps d’ús de l’app i les connexions socials que estableixen en línia. A més, explorem si hi ha diferències en l’ús de la plataforma entre nois i noies adolescents.

Connexions socials multiplicades

L’estudi de TikTok, en concret, és interessant perquè presenta particularitats que la fan única respecte d’unes altres plataformes populars, com Instagram. Mentre que Instagram té com a propòsit principal representar, accentuar i intensificar les interaccions socials del món real per portar-les al món digital, TikTok compta amb un algorisme de personalització que mostra vídeos ajustats als interessos de cada usuari.

Amb aquest algorisme, ha transformat la manera en què els adolescents es relacionen en línia: han passat d’interactuar majoritàriament amb amics i familiars a connectar amb una xarxa més àmplia d’usuaris, la majoria desconeguts, que produeixen i consumeixen contingut afí als seus interessos.

Més temps, menys control

A mesura que passem més temps a l’aplicació, l’algorisme entén més bé quins són els nostres interessos i quins vídeos ha de mostrar-nos. I això sembla que té una relació directa amb la conclusió principal del nostre estudi: els menors que més utilitzen TikTok són els qui tenen menys capacitat per a limitar el seu temps en l’aplicació.

Un noi adolescent de cada cinc passa, de mitjana, més de dues hores el dia a TikTok. En el cas de les noies, és una de cada quatre. Aquestes xifres són preocupants, considerant que el seu temps davant la pantalla no es limita només a aquesta app, sinó que s’estén a més plataformes i activitats digitals.

Segons documents interns de la companyia citats en causes judicials als EUA, els executius de TikTok ja eren conscients que la seva plataforma podia generar addicció en els usuaris després de 35 minuts d’ús, i que les eines de control de temps que ofereix l’app no són efectives.

Els rols de gènere tradicionals persisteixen a l’aplicació

Una altra troballa interessant del nostre estudi és que, més enllà dels vídeos còmics i musicals, que els consumeixen igual nois i noies, hi ha diferències notables en els continguts que cada gènere prefereix. Els nois, per exemple, tendeixen a interessar-se més per videojocs i esports, mentre que les noies consumeixen en grau més alt contingut relacionat amb bellesa i moda.

Aquesta divisió d’interessos no sembla casual, sinó que suggereix que l’algorisme de TikTok reforça, en molts casos, els rols de gènere tradicionals. I això que, paradoxalment, ofereix el contingut en una pàgina d’inici denominada “per a tu”.

Crida a passar a l’acció

Totes aquestes dades posen sobre la taula la necessitat d’implementar mesures addicionals per a fer front a aquesta situació. Si les eines de gestió del temps que ofereix l’app no són suficients, caldrà desenvolupar programes educatius per a promoure hàbits digitals saludables entre els adolescents.

A més, les famílies han de comptar amb estratègies d’acompanyament per a fer-ho possible, tot això, sense oblidar la perspectiva de gènere. Finalment, també es pot valorar la possibilitat de fer auditories regulars de l’algorisme d’aquesta plataforma per a evitar-ne els potencials efectes addictius.

La realitat és que TikTok canvia la manera com els adolescents es relacionen i s’informen. I això, com a societat, hauria de preocupar-nos.

Mireia Montaña Blasco és professora dels estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya. Clara Virós-Martín és doctoranda en Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra. Monika Jiménez Morales és professora del grau de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

El consell de ministres espanyol aprovarà avui, 4 de febrer, l’avantprojecte de llei per a reduir la jornada laboral fins a 37,5 hores setmanals, sense la pèrdua de salari. L’aprovació arriba al final d’un procés, un any després de la primera reunió del diàleg social i quan els ministeris de Treball i d’Economia han superat les diferències sobre l’aplicació.

L’avantprojecte és fruit de l’acord que van signar el desembre el Ministeri de Treball, amb Yolanda Díaz al capdavant, i els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General dels Treballadors (UGT).

La patronal s’hi ha oposat. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i la Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa (CEPYM) consideren que ha estat una imposició i que la jornada laboral és una matèria que s’ha de fixar durant la negociació col·lectiva.

Quan el consell de ministres hagi aprovat el text, l’avantprojecte rebrà els informes del Consell d’Estat i el Consell Econòmic i Social. Després, a final d’aquest mes, tornarà al consell de ministres com a projecte de llei.

En acabat, el text es portarà al congrés espanyol i els grups parlamentaris podran presentar-hi esmenes abans d’aprovar-lo definitivament. El govern espanyol haurà de teixir una majoria parlamentària perquè la proposta s’aprovi.

L’objectiu del govern espanyol és que la reducció laboral entri en vigor abans de l’estiu, amb un termini d’adaptació per a les empreses fins al 31 de desembre de 2025.

Què passa amb els contractes a temps parcial?

Segons el text de l’avantprojecte, els contractes a temps parcial d’una durada de 37,5 hores setmanals o més es convertiran automàticament en contractes a temps complet. Als treballadors amb jornades inferiors, hom els garantirà el dret de mantenir el nombre d’hores que feien abans de la reforma, a més d’un augment proporcional del salari.

Els treballadors amb jornada reduïda per cura de menors, familiars o en situacions de violència de gènere, sexual o terrorisme, podran mantenir la jornada vigent fins el 31 de desembre de 2026 o adaptar-la a la nova normativa.

Quines sancions preveu l’avantprojecte?

Amb l’avantprojecte, el govern espanyol pretén d’endurir les sancions pels incompliments de la jornada laboral.

Per una banda, es multaran les empreses per cada treballador que incompleixi la normativa, i no pas de manera generalitzada. I, per una altra, l’import de les multes serà molt més alt i podrà arribar a 10.000 euros per treballador.

Les multes es dividiran en tres graus:

• Mínim: de 1.000 euros a 2.000.
• Mitjà: de 2.001 a 5.000.
• Màxim: de 5.001 a 10.000.

Com es garantirà la normativa?

A fi de garantir el compliment de la nova jornada laboral, l’avantprojecte reforça el registre de l’horari digital.

Els treballadors hauran de registrar la jornada personalment i directament, tot identificant si les hores fetes són ordinàries, extraordinàries o complementàries. A més, la totalitat del temps transcorregut entre el començament i el final de la jornada es considerarà temps de treball efectiu. Aquest sistema ha de ser accessible als treballadors, els representants i a la inspecció de Treball en qualsevol moment, fins i tot de manera remota.

L’avantprojecte també reforça el dret de desconnexió digital dels treballadors fora de la jornada laboral. El govern espanyol assenyala que és un dret “irrenunciable” del treballador, que no pot sofrir conseqüències negatives ni represàlies pel fet de no atendre comunicacions de l’empresa fora de l’horari de feina.

Quina majoria es configurarà al congrés? Quan s’aplicarà definitivament la norma?

Quan l’avantprojecte arribi al congrés espanyol, el govern de Pedro Sánchez haurà de teixir una majoria –que ara mateix no té assegurada– perquè la norma reïxi.

El portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, va advertir ahir al govern espanyol que no pot donar per fet el seu suport al congrés. En una conferència de premsa, Rius va dir que el partit no ha tingut cap reunió amb l’executiu espanyol per abordar la reforma de la jornada laboral i que si es volen assegurar el suport de Junts, abans ho hauran de negociar.

A parer de Rius, serà una negociació complicada per les diferències entre el PSOE i Sumar. “Junts s’ocuparà de resoldre-les”, va dir. I afegí que la proposta de reducció de la jornada s’ha d’adequar a la realitat del teixit econòmic català.

Sigui com sigui, el govern preveu que la reforma surti publicada al BOE abans de l’estiu i que les empreses disposin d’un temps per a adaptar-s’hi. Mentrestant, diu que es negociaran ajudes per a pimes per a minimitzar possibles impactes negatius.

Per què s’hi oposa la patronal?

Les principals organitzacions patronals espanyoles, com la CEOE, Cepyme i ATA, han expressat el rebuig a la proposta de reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals sense reducció salarial. Argumenten que aquesta mesura pot perjudicar l’activitat de les empreses, especialment en pimes i autònoms, de manera que afecti el creixement econòmic i la creació d’ocupació.

El president del Foment del Treball, Josep Sánchez, a la presentació del manifest de l’opinió empresarial sobre la proposta de la reforma de la jornada laboral (fotografia: ACN).

Foment del Treball, per exemple, s’hi ha oposat d’un bon començament. A mitjan desembre, va presentar amb divuit entitats sectorials catalanes una oposició ferma adduint que la reforma s’havia imposat per llei, que tindria “efectes nocius” i que els costs empresarials podrien créixer, d’entrada, d’un 7%. Segons estudis econòmics esmentats pel president de l’entitat, Josep Sánchez Llibre, aquesta reducció tindria un cost de 12.000 milions d’euros per a les empreses, xifra que podria enfilar-se fins a 49.000 milions –va dir– si s’hi afegia l’impacte de l’absentisme laboral.

El president de la PIMEC, Antoni Cañete, considera que la preocupació principal dels ciutadans no és la jornada laboral, sinó el salari i el cost de la vida. Creu que reduir la jornada de 40 hores setmanals a 37,5 és una mesura populista que s’hauria d’analitzar amb profunditat per les conseqüències que pot tenir en la productivitat i la competitivitat empresarial.

En una entrevista a VilaWeb, Cañete destaca l’impacte de l’absentisme laboral, que diu que s’ha duplicat aquests darrers anys i afecta especialment les petites i mitjanes empreses. Diu que la reducció de jornada hauria de tenir en compte la dimensió de l’empresa i el sector, perquè alguns, com les farmàcies, la neteja o la seguretat, no poden aplicar-la fàcilment sense originar problemes operatius.

“Hi ha una qüestió funcional. I això vol dir que una mesura com aquesta necessitaria una transitorietat i una sectorització. Si anem a comerços que tenen 2 treballadors o 3, el problema és que tu no pots tancar el comerç i, per tant, normalment passa que l’autònom –que ja el tenim a 55 hores de mitjana, i nosaltres reclamem que siguin 40– encara hauria de fer més hores”, deia Cañete.

Antoni Cañete: “Mentre la Xina fabrica i els Estats Units innoven, a Europa creem normes”

Què hi diu Treball i els sindicats?

“No és un acord més, és un avenç civilitzatori que fa progressar el nostre país.” Són paraules de la ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, el dia que signà la reducció de la jornada laboral amb CCOO I UGT.

Díaz diu que la mesura posa fi a la desigualtat entre treballadors de sectors diversos i és un pas més en la lluita contra la precarietat laboral. Afegeix que contribuirà a millorar la qualitat de vida dels treballadors i que no pot ser un privilegi per a alguns col·lectius i prou, com ara els treballadors de la banca o les grans empreses.

Assegura que la reducció horària arribarà a sectors tradicionalment precaritzats, com ara el comerç, la restauració, la cura de persones i la neteja, ocupacions en què predominen dones i joves.

Un moment de la signatura amb la UGT i CCOO (fotografia: EFE / Rodrigo Jiménez).

Les negociacions entre el govern espanyol, la patronal i els sindicats van durar onze mesos. CCOO i la UGT celebren que l’acord prosperi, però adverteixen que estaran atents de la tramitació parlamentària per evitar que es desvirtuï.

Tots dos sindicats es van manifestar diumenge per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’augment de les pensions i les bonificacions al transport públic”. En aquesta jornada, tots dos sindicats també van anunciar una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys que es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Donald Trump ha apujat el to respecte del canal de Panamà, i per justificar el seu intent de tornar a controlar-lo o, fins i tot, a ocupar-lo, ha dit que l’acord entre els Estats Units i el Panamà pel retorn de la zona s’havia incomplert perquè ara era la Xina, i no pas el Panamà, qui el controlava. És veritat, això? Vicent Partal ho explica en la seva pissarreta.

La Casa Orsola de Barcelona, l’edifici situat a la cruïlla entre el carrer del Consell de Cent i el carrer de Calàbria, centra l’actualitat d’aquests darrers dies perquè la setmana passada es va provar d’executar-hi el primer desnonament. La resistència dels veïns, que fa tres anys que lluiten perquè no els facin fora de casa, s’ha convertit en tot un símbol pel dret d’habitatge a Barcelona, una ciutat que com més va més lloguers de temporada té i que d’any en any supera xifres rècord en el preu del lloguer. Però: què és exactament la Casa Orsola? Per què té tant de ressò? Per què volen desnonar-hi els llogaters? Us ho expliquem detalladament a continuació.

Què és la Casa Orsola?

La Casa Orsola és un conjunt d’edificis d’estil modernista formats per les cases que fan xamfrà entre el carrer del Consell de Cent i el de Calàbria. En total, comprèn quatre entrades: els números 135 i 137 del carrer de Calàbria, i els 120 i 122 del del Consell de Cent.

El bloc va ser construït entre el 1909 i el 1913 pel mestre d’obres Josep Carrera i Miró, tot i que el promotor va ser, com el nom de la finca indica, Giovanni Orsola i Merino (Torí, Itàlia, 1845 – Barcelona 1929), també conegut per Joan, fundador de l’empresa de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Companyia, creada el 1876.

L’empresa va ser la primera del sector als Països Catalans, fet que va convertir-la ràpidament en la més important en aquest àmbit. De fet, va arribar a aplegar 450 treballadors, que també produïen granit de marbre comprimit, pedra artificial i paviments continus de ciment pòrtland.

L’empresa exportava a l’Amèrica Llatina, especialment a Cuba. Amb la mort de Giovanni Orsola, a vuitanta-dos anys, la fàbrica Orsola Solà i companyia va cessar l’activitat el 1929. El fill, Ignasi Orsola, va continuar l’activitat a la Verneda amb el nom Mosaics Ignasi Orsola, fins que es morí, el 1933, a 53 anys.

D’ençà que es va construir, la Casa Orsola ha estat un edifici residencial del barri de l’Eixample Esquerre.

Per què volen desnonar els veïns de la Casa Orsola?

El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, va comprar l’edifici sencer i no va voler renovar els contractes de lloguer dels llogaters que hi vivien. Els volia fer fora per a fer pisos de lloguer de temporada a un preu que triplica l’actual: de 700 euros a 2.800.

La Casa Orsola comprèn un total de vint-i-set pisos: cinc tenen el contracte de lloguer vençut; vuit tenen lloguer indefinit i, per tant, els llogaters no poden ser acomiadats; sis, tenen lloguer residencial vigent –alguns, a punt d’acabar-se i, per tant, passarien a estar en la mateixa situació que el primer grup–; i set que ja són de lloguer temporal, però d’aquí a poc n’hi haurà vuit, perquè fa pocs mesos que es va morir la llogatera d’un pis.

Els cinc contractes de lloguer vençut són els que l’empresa propietària de la finca no vol renovar. És el cas d’en Josep, el primer veí a qui es va acabar el contracte el 2022 i, per tant, el primer que volen desnonar. Quan el 2021 Lioness Inversiones SLU va adquirir l’edifici, ben aviat va informar els veïns que els contractes no es renovarien. Però els veïns, en lloc d’anar-se’n i cercar un altre pis –concepte anomenat “desnonament invisible”–, van organitzar-se i van exposar el seu cas al Sindicat de Llogateres, que d’aleshores ençà els ha acompanyats i els ha donat suport en la lluita i resistència per a quedar-se a casa seva.

La majoria de veïns fa dècades que viuen a la finca, com el cas d’en Josep, que va arribar-hi el curs 2001-2002 i, doncs, fa gairebé vint-i-cinc anys que hi viu. Ara es troben amenaçats de trobar-se sense casa i haver de cercar alternatives, en una ciutat en què el preu mitjà del lloguer ja és de 1.193 euros el mes.

Qui és Albert Ollé Bartolomé?

Albert Ollé Bartolomé –barceloní de seixanta anys– és l’amo de l’empresa Lioness Inversiones, que va comprar la Casa Orsola l’any 2021 a l’antiga empresa propietària, Arrendaments Crimesa, mitjançant la Corporación Financiera Valora XXI, empresa que també té el control d’Emergia Contact Center, una companyia especialitzada en telemàrqueting.

El 1989 va fundar la societat anònima Difusió Telemarketing Grup (DTG), especialitzada en solucions de la gestió de relació amb els clients (anomenada CRM). El 1995, l’empresa es consolida com a primera empresa de màrqueting telefònic en facturació de l’estat espanyol. Cinc anys més tard, el 2000, DTG es fusiona amb la multinacional nord-americana Teletech Inc., Ltd. (Nasdaq TTEC).

Però la trajectòria d’Albert Ollé va començar en el camp de la venda de llibres domiciliària a termini. Després d’aquesta presa de contacte amb la professió, va entrar a Edicions 62 com a agent de vendes per a tot Catalunya. A més, va formar part dels consells de la Caixa i de la Cambra de Comerç.

Escarmentar Albert Ollé, amo de la Casa Orsola: a Barcelona no volem voltors

Qui volen desnonar?

Ara per ara, el veí més afectat de la Casa Orsola és Josep Torrent, professor de secundària de l’Institut Alexandre Satorras de Mataró (Maresme), perquè va ser el primer veí a qui va vèncer el contracte. Tanmateix, els veïns de quatre pisos més també tenen el contracte de lloguer vençut i podrien ser desnonats aviat.

Concentració d’alumnes i professors de l’institut del veí de Casa Orsola que volen desnonar

Tant el Sindicat de Llogateres com els veïns de la Casa Orsola insisteixen a dir que el problema de l’edifici és, en realitat, un problema col·lectiu, perquè és un exemple simptomàtic de la situació del lloguer a la ciutat i al país: com més va més contractes de lloguer temporals i amb preus més desorbitats, cosa que obliga els veïns a desplaçar-se de la ciutat per trobar alternatives més assequibles. De fet, cada dia hi ha desenes de desnonaments a tot el país, la majoria amb menors implicats.

El Sindicat de Llogateres, sobre la Casa Orsola: “O hi ha negociació col·lectiva o no hi ha pacte”

Per què la Casa Orsola s’ha convertit en un símbol de la lluita pel dret d’habitatge?

“Defensar la Casa Orsola és defensar Barcelona”. Aquest ha estat un dels eslògans més repetits aquests darrers dies, especialment pel Sindicat de Llogateres, que assegura que la lluita dels veïns de la Casa Orsola per a romandre a casa seva és un símbol de la situació a Barcelona i al país, on cada vegada s’ha de destinar un percentatge més alt del sou a pagar el lloguer.

En declaracions a VilaWeb, Aragonès explicava: “La Casa Orsola no és només un suport a veïns concrets afectats en aquest edifici, és un símbol de lluita pel dret a l’habitatge i pel dret a continuar vivint en aquesta ciutat.” La història d’en Josep i dels veïns de la Casa Orsola és, per tant, la història de molts: segons les últimes dades del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ), els sis primers mesos del 2024 hi hagué 1.428 desnonaments a Barcelona, la majoria vinculats a pisos de lloguer.

Ara, si el Sindicat de Llogateres ha agafat la Casa Orsola com a símbol de la situació a Barcelona, la patronal també. De fet, Foment del Treball, més d’una vegada, ha manifestat suport a Albert Ollé. Fa poc va emetre un comunicat en què li feia costat. Prèviament, ell havia publicat una carta en què deia que potser vendria la finca després de “rebre tota mena d’insults i atacs”. El comunicat de Foment deia: “El propietari no és un especulador sinó una persona que ha actuat conforme al dret, amb diligència i responsabilitat”. Així mateix, lamentava que l’edifici hagués estat “objecte de campanyes de desprestigi, ocupacions il·legals i fins i tot d’actes vandàlics que han deteriorat un patrimoni modernista que el propietari volia preservar”. La patronal presidida per Josep Sánchez Llibre insistia encara: “Les vegades que calgui farà una defensa radical a la propietat privada i del bon funcionament i vigència de l’estat de dret […]. És fonamental recordar que les lleis –també les que regulen el lloguer d’habitatge– són aprovades pels parlaments, són aplicades pels jutges i és obligatori complir les sentències que aquests dicten. Això és el que diu la Constitució. Sense aquest respecte, l’estat de dret s’enfonsa.”

El propietari de la Casa Orsola insinua que la vendrà i critica el veí pendent de desnonament

Així doncs, la Casa Orsola s’ha convertit en un torcebraç entre el Sindicat de Llogateres i els veïns de la finca –i tota la gent que els dóna suport– amb la patronal i la propietat.

Quan i com podrien desnonar els veïns de la Casa Orsola?

El desnonament dels veïns de la Casa Orsola s’ha ajornat fins al 18 de febrer a les 9.30. Segons Aragonès, l’ajornament es deu a la mobilització “sense precedents” d’aquests darreres dies. D’acord amb la nova resolució judicial, que ha pogut consultar VilaWeb, la raó del nou ajornament és la previsió que hi hagi una gran mobilització per a impedir el desnonament i per la impossibilitat de tenir els dispositius necessaris per a acomplir el desnonament.

Pares, fills i avis defensen la Casa Orsola: “No esteu sols”

El Sindicat de Llogateres, a través de la seva portaveu, Carme Arcarazo, ha explicat aquest vespre, en compareixença de premsa, que exigeixen una negociació col·lectiva en el cas de la Casa Orsola i que, en canvi, els “rendistes volen negociar amb els llogaters tots sols”: “O hi ha negociació col·lectiva o no hi ha pacte”.

En aquesta línia, ha desmentit el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i ha assegurat que ara com ara no hi ha cap mena de negociació ni mediació per part seva: “No pot haver-hi una negociació d’esquena als llogaters i al sindicat”, ha assegurat. “Avui hem sentit per les notícies que sembla que hi ha una mena de negociació i ho voldríem desmentir”, ha dit la portaveu del sindicat en declaracions als mitjans. “El que ha dit Collboni que hi ha negociació i mediació a Casa Orsola ara mateix és fals. Ni els veïns ni el sindicat hem rebut cap comunicació. Entenem que una negociació no pot tenir lloc d’esquena als veïns i al sindicat que ha liderat el conflicte”.

Arcarazo també ha afirmat que la raó per la qual Collboni “es vol fer l’heroi” és perquè “per la porta del darrere vol aigualir una de les poques mesures que garanteixen el dret a l’habitatge a la ciutat”. “El que vol en realitat és desballestar el 30%, una mesura clau que si es tira enrere pot provocar l’entrada de fons voltor molt més agressius”.

Sobre això,  ha acusat el propietari de l’edifici de ser “culpable” de la situació, però ha opinat que els polítics en són “responsables”, però també ha subratllat que “no es pot obviar que el partit socialista governa a l’estat, a la Generalitat i a l’ajuntament”.

Sobre la carta que ha enviat el propietari, Albert Ollé, ha considerat que es tracta d’una “una mofa per a tots els treballadors”. A la carta, criticava que el titllin de “voltor criminal” i assegura que, durant aquests tres anys, la Casa Orsola ha estat “objecte de campanyes de desprestigi, ocupacions il·legals i fins i tot actes vandàlics” i també ha acusat el llogater que ha de ser desnonat, Josep Torrent, de no haver volgut parlar mai directament amb ell i fer-ho sempre a través del Sindicat de Llogateres, tot i que el sindicat sempre ha dit que havia intentat de negociar amb la propietat sense resultat.

El propietari de la Casa Orsola insinua que la vendrà i critica el veí pendent de desnonament

Finalment, Arcarazo ha defensat la “lluita col·lectiva” i ha fet una crida als veïns a evitar negociar de manera individual amb la propietat. Ha considerat la treva de quinze dies fins a la pròxima data del desnonament “una oportunitat per arribar a un acord col·lectiu”, amb l’única condició que es tirin enrere les demandes de desnonament vigents. “No es pot negociar amb algú que t’està apuntat amb una pistola al cap”, ha insistit la portaveu del Sindicat de Llogateres. En referència al fet que aquest matí s’hagi endarrerit el desnonament al 18 de febrer, la portaveu del sindicat ho considera “una segona victòria. La casa Orsola segueix resistint” i ho addueix al fet que “hi ha hagut tanta gent disposada a venir que s’han vist obligats a ajornar”.

El Gremi de la Pagesia, que fa un any va col·lapsar el país amb talls de carreteres i autovies per reivindicar la crisi que pateixen pagesos i ramaders, ha anunciat noves protestes al carrer el 10 de febrer. Ho han fet a través d’una imatge publicada a la xarxa social Instagram on apunten: 10 de febrer de 2025 ‘Tornem al carrer un any després. Capgirem el país, sembrem el futur’. Fonts properes a les que ha tingut accés l’ACN han indicat que hi ha previsió d’actes reivindicatius entre el 6 i l’11 de febrer, sense concretar quins. El Gremi fa setmanes que organitza assemblees territorials per preparar les mobilitzacions, una de les darreres, amb gran afluència, va ser a Bellvís (Pla d’Urgell), dijous passat.

Ja fa dies que es poden veure arreu del país accions que apunten a noves protestes de la pagesia catalana. Els rètols indicatius de municipis rurals com Àger, Salàs de Pallars i molts altres han aparegut del revés en una acció reivindicada per capgirar la situació del sector agrícola i ramader un any després de les grans protestes. Des del Gremi recorden que les demandes van ser clares i després de moltes reunions admeten alguns avenços però que encara queden “moltes reivindicacions pendents”.

Les autoritats de Grècia han anul·lat les classes i han desplegat equips d’emergència a l’illa de Santorí per la previsió de terratrèmol després d’haver registrat en els últims tres dies més de dos-cents sismes submarins. Segons informen mitjans grecs, s’han produït alguns terratrèmols en les últimes hores de magnitud superior a quatre en l’escala de Richter, un d’ells de 4,9 a la costa de l’illa d’Amorgós, i hi ha el risc que es produeixin sismes encara més potents.

En una atenció els mitjans des de Brussel·les, el primer ministre de Grècia, Kyriakos Mitsotakis, ha instat els ciutadans de Santorí seguir les indicacions de les autoritats i a mantenir la calma. Entre d’altres, les autoritats del país també han demanat evitar les grans aglomeracions en interior i les zones properes a la costa i les infrastructures portuàries.

A video capturing #landslides on #Santorini highlights the potential risks after a series of #earthquakes in the Cyclades’ sea region, sparking concerns about the possibility of a major quake. Full story: https://t.co/VcFKtWiTcJ pic.twitter.com/6r58sp096E

— Greek Reporter (@GreekReporter) February 3, 2025

La cap de premsa de la selecció espanyola femenina de futbol, Patricia Pérez, coneguda en el sector com a Poki, ha assegurat en la primera jornada del judici contra l’ex-president de la federació, Luis Rubiales, pel petó no consentit a la jugadora Jenni Hermoso que va ser víctima d’una trampa i que l’ex-dirigent la va instar a mentir sobre els fets.

Hermoso declara contra Rubiales: “Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços”

Ha testificat sobre l’informe que va elaborar el comitè d’Integritat de la federació després dels fets i que es va tancar sense cap mesura contra l’aleshores president. Sobre això, ha explicat que, una vegada ja havien tornat a l’estat espanyol, l’aleshores sots-director de comunicació, Enrique Yunta, li va telefonar i li va dir que havia d’anar urgentment a la seu de la federació per a declarar davant del departament d’integritat. A més, li va indicar que, amb l’objectiu “d’agilitzar els temps”, li enviava les preguntes i les respostes que havia de donar. Així, ha explicat que, en rebre aquelles respostes, es va adonar que hi havia coses que no corresponien amb la realitat, com ara que havia parlat amb Jenni Hermoso i que aquesta  li “havia restat importància a l’assumpte”, cosa que no havia passat.

Segons que ha relatat, en entrar al despatx, a la tercera planta de la RFEF, va veure que no hi era l’aleshores responsable d’Integritat, Miguel García Caba, sinó vuit persones. Es tractava de l’aleshores president, Luis Rubiales, el seu pare, el seu cap de gabinet i “un amic íntim de la infància”; l’ex-cap de comunicació Pablo García Cuervo; Enrique Yunta, el psicòleg de la selecció femenina i el recentment renovat seleccionador de l’absoluta, Luis de la Fuente, que declara demà com a testimoni.

“Des del moment en què vaig entrar i vaig veure vuit persones (…) vaig tenir clar que això era una trampa”, ha assenyalat Pérez, que ha afegit que Rubiales li va demanar que afegís frases a la seva declaració, com ara que Jenni Hermoso el va alçar a ell i li va donar dos copets al costat. Pérez ha dit que s’hi va negar perquè era “impossible” que veiés això des d’on es trobava a l’Estadi de Nova Gal·les del Sud (Austràlia), on es va disputar el Mundial, i ha admès que va acabar signant la declaració que considerava que s’ajustava “més a la realitat”, després de tres hores i demanar de canviar algunes coses.

A més, ha explicat que després del petó no consentit, el cap de comunicació de la federació, Pablo García Cuervo, li va trucar per a dir-li que els fets estaven agafant una magnitud molt grossa i que calia “frenar el soroll mediàtic”. “Em diu que la meva missió és localitzar la Jenni, que va a l’autobús amb mi (…). Em va dir que havia escrit un parell de coses que calia ensenyar-li”, ha relatat. Segons que ha explicat, el missatge que cali ensenyar-li a Jennifer Hermoso descrivien el petó com un fet “anecdòtic”. A més, ha recordat que, quan va veure a la jugadora baixar de l’autobús li va fer la sensació que ja estava cansada de les pressions rebudes perquè l’actitud era d’estar farta d’alguna cosa: “De fet, el primer que va dir és que allò era l’últim que faria i quan ja va llegir el text va dir que féssim el que volguéssim”, ha explicat.

L’audiència espanyola jutja Rubiales pels delictes d’agressió sexual i coaccions pel petó no consentit a Jenni Hermoso en la cerimònia de lliurament de medalles de la Copa del Món de futbol. També són jutjats per un delicte de coaccions l’ex-director esportiu de la selecció masculina Albert Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de Màrqueting de la Federació, Rubén Rivera. Aquest matí, la futbolista ha explicat que a partir del primer moment, després del petó forçat, va sentir que li havien faltat al respecte. També ha detallat totes les coaccions de què va ser objecte perquè fes veure públicament que el petó no consentit que li havia fet l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol just després d’haver guanyat el Mundial no l’havia molestada.

El ple de l’Ajuntament de Girona ha aprovat en un ple extraordinari el pressupost municipal pel 2025 amb els vots favorables de Guanyem, Junts i ERC, que han sumat els seus vuit, sis i tres regidors, respectivament. Hi han votat en contra els vuit regidors del PSC, l’únic regidor del PP i també el regidor de Vox.

Els comptes municipals d’aquest exercici, que es van aprovar inicialment en el ple extraordinari del passat 20 de desembre, contemplen una despesa de 164,95 milions d’euros, un 10,9% més que els comptes del 2024, i incorporen 8,4 milions d’euros en inversions, tal com recull el web del consistori. Malgrat això, tant la regidora d’Hisenda, Sílvia Aliu, com el batlle, Lluc Salellas, han aprofitat per criticar l’infrafinançament que, a parer seu, pateixen els municipis. “En un context en què d’altres ajuntaments es veuen obligats a prorrogar els comptes, i porten la ciutadania a la paràlisi, Girona torna a tenir pressupost malgrat l’infrafinançament que pateixen els municipis”, ha dit Aliu.

A més, ha subratllat que el pressupost, entre d’altres, contempla els crèdits necessaris i garanteix la solvència i la suficiència de recursos en relació amb les necessitats previstes de la ciutat.

L’oposició, per la seva banda, ha qualificat el pressupost de continuista i poc ambiciós. “El del 2024 ja va ser un pressupost viu, però el d’aquest 2025 va camí de ser-ho encara més”, ha dit la portaveu del PSC, Bea Esporrín.

El secessionisme lingüístic avança al País Valencià. La Universitat Politècnica de València (UPV) ha signat un conveni amb l’entitat secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). La signatura es féu divendres i va ser presidida pel rector de la universitat, Pepe Capilla, i el degà de la RACV, José Luis Manglano. Segons que explica la UPV en un comunicat, l’acord pretén “consolidar la col·laboració que totes dues institucions han mantingut durant els últims anys, garantint un marc de treball estable per a desenvolupar iniciatives conjuntes en l’àmbit cultural i acadèmic”.

També hi era present la vice-rectora d’Art, Ciència, Tecnologia i Societat de la UPV, Salomé Cuesta, que digué que aquest conveni enfortiria el vincle entre la universitat i “el teixit cultural valencià”. A més, va apuntar que obriria noves possibilitats en el marc de la Universitat Sènior, que ofereix formació a jubilats ja en col·laboració amb la RACV.

“El conveni recull l’organització conjunta de conferències, seminaris i visites per a fomentar el coneixement de la història i la cultura de l’antic Regne de València. Així mateix, totes dues entitats col·laboraran en l’àmbit de la investigació i la divulgació”, diu el comunicat. L’acord arriba en un context electoral a la UPV, on avui comença la campanya amb Capilla com a únic candidat a revalidar el càrrec.

A més, segons dades de l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística, un 40% dels estudiants de la UPV voldrien rebre classes en català. No obstant això, l’oferta oficial de crèdits en llengua pròpia s’ha estancat al voltant del 7%. I no tan sols això: el sindicat denuncia que hi ha professors que incompleixen el programa docent i imparteixen classes en castellà d’assignatures que són catalogades en català.

La comissió del Síndic de Greuges del Parlament de Catalunya ha ratificat el nomenament de Jordi Palou-Loverdos com a nou adjunt a la síndica, Esther Giménez-Salinas, en substitució de Jaume Saura, que ocupava el càrrec d’ençà del juny del 2015.

El nou adjunt havia estat fins ara assessor i responsable de l’àrea de mediació i justícia restaurativa del síndic i el 2018 va participar en el diagnòstic del pla de drets humans de Catalunya. Ha estat advocat i mitjancer internacional especialitzat en resolució de conflictes, drets humans i construcció de la pau; és acreditat davant el Tribunal Penal Internacional i és un dels juristes pioners en l’aplicació del principi de jurisdicció universal.

L’advocat va elaborar un informe que recollia els greuges i les violacions de drets que havia comès l’estat espanyol en la persecució política, judicial i policíaca contra l’independentisme. El document es titulava “Espanya, Catalunya. Més de deu anys de conflicte polític, més d’un any de violacions de drets humans i de repressió”, i tenia la voluntat de radiografiar la violència institucional de l’estat espanyol contra l’independentisme, per denunciar-la internacionalment.

Durant la sessió d’avui també s’ha debatut l’accés a la informació pública i s’ha arribat a la conclusió que tan sols el 5% de les administracions tenen un procediment intern adaptat per a tramitar les sol·licituds que reben i el 17,4% tenen una unitat d’informació.

També s’assenyala que en gairebé la meitat dels casos en què s’ha presentat una sol·licitud d’accés a informació pública s’ha hagut de reclamar a l’administració perquè facilités la informació.

D’una altra banda, la síndica ha deixat clar que, deu anys després de l’aprovació de la llei 19/2014 de transparència, accés a la informació pública i bon govern, s’ha millorat en alguns aspectes, però encara hi ha mancances.

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

ERC ha obert el debat estratègic intern de la segona part del congrés, que acabarà amb l’aprovació definitiva de les tres ponències: la política, l’estratègica i l’organitzativa, a mitjan març. La primera proposta de ponència estratègica, que podrà ser esmenada per les bases a partir d’ara, situa el 2031 com a data simbòlica per a la construcció d’una “majoria social i política favorable al projecte de República Catalana i a l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació”. El partit s’agafa al futur centenari de la fundació del partit com a l’horitzó per a la recuperació d’una base social que empenyi a favor d’un referèndum, sense posar-hi data. ERC es compromet a treballar per fer-lo “inevitable”. “Per uns nous 1 i 3 d’octubre que ens duguin a la proclamació de la República Catalana”, diuen. Aquest és el seu objectiu “irrenunciable” i per aconseguir-lo afirmen que no poden descartar “cap via democràtica”. Amb aquesta formulació inclourien, segons fonts del partit, la via unilateral, un potencial focus de discussió interna.

En concret, Esquerra parla de fer valer la força de l’independentisme per la via democràtica i la mobilització, “tot generant costos a l’estat per tal que accepti negociar els resultats d’un referèndum d’autodeterminació”. A més, ERC s’allunya de les cotilles autoimposades en el congrés de Lleida de fa dos anys, on van establir les condicions al referèndum pactat que proposaven: una victòria del sí del 55% i una participació mínima del 50%. La nova ponència estratègica no hi entra.

Mentrestant, proposen d’afavorir “nous espais de sobirania” que impliquin el desmantellament de les estructures de l’estat espanyol a Catalunya i que limiten l’acció dels governs i ajuntaments.

L’objectiu d’ERC és intentar fer valdre el seu paper a les institucions, especialment al parlament català i espanyol, per dotar el país de les eines i estructures institucionals necessàries per a encarar un altre conflicte amb l’estat a partir d’unes condicions “millors” que les que van precedir l’1-O. “Hem de fer possibles les condicions polítiques i socials que ens permetin plantejar un procés transitable i creïble cap a la independència”, afirmen.

El partit també vol fer l’any vinent una conferència nacional sobiranista amb agents socials, formacions i entitats sobiranistes, i alhora impulsar campanyes sobre les raons socials i econòmiques de la independència, especialment en els territoris on hagin obtingut menys suport.

Un catalanisme inclusiu

ERC també posa l’accent en la nació. Defensa un catalanisme inclusiu contra l’onada reaccionària que manté una visió tancada, excloent i ètnica de la catalanitat. Sosté que aquest model no solament divideix i crea desigualtats sinó que desconnecta la nació del seu poble. Parteix, en canvi, d’una concepció cívica de la nació catalana.

La llengua catalana ha de ser l’element vertebrador de la nació, el punt de trobada de la ciutadania, independentment del seu origen o creences, diuen. La ponència política parteix d’una concepció cívica de la nació catalana, basada en un conjunt de persones diverses que volen conviure com una mateixa unitat de sobirania, per poder prosperar “en llibertat i justícia a nivell econòmic, social i cultural”. Aquest catalanisme entén les tradicions com un punt de partida del projecte nacional, no com a essències intocables o delimitadores. En aquesta línia, parlen de la necessitat de promoure i encapçalar grans consensos polítics en defensa de la nació completa, la identitat catalana, la llengua, la memòria democràtica, la cultura i l’escola, i la reconstrucció de ponts amb els partits i les entitats sobiranistes per fixar una estratègia compartida. També ho estenen a aliances programàtiques per a una feina digna, l’alimentació i l’habitatge garantits, la salut pública, l’educació, l’accés a la cultura, la seguretat i l’emprenedoria.

ERC diu que vol adreçar-se de manera transversal als qui se senten únicament catalans, més catalans que espanyols i tant catalans com espanyols. “L’esquerra nacional àmplia és la Catalunya de base republicana del 80%, de les lluites compartides, configurada per les classes treballadores populars, mitjanes, la immensitat de les famílies treballadores”, diuen.

Els pactes amb els socialistes, a banda

ERC no entra a definir la política de pactes a les institucions, tot i que una part del debat polític de la primera part del congrés es va centrar en la conveniència o no de mantenir pactes sistemàtics amb el PSC. Fonts del partit diuen que la comissió de seguiment de pactes abordarà ara l’estat de compliment dels acords amb el PSOE i el PSC i presentarà les conclusions al plenari. Després d’haver descartat de negociar els comptes catalans i espanyols, ERC inclou en la ponència política el model de finançament singular, com a principal prioritat negociadora del partit tant a Barcelona com a Madrid perquè es compleixi la totalitat de l’acord d’investidura de Salvador Illa.

El partit d’Oriol Junqueras, a més, es marca com a objectiu esdevenir el primer partit a Catalunya en nombre de batlles i regidors a les eleccions municipals del 2027. Pretenen que sigui l’arrencada d’un nou cicle polític a l’alça, després de constatar la davallada electoral de tot el cicle anterior. ERC constata una pèrdua notable de votants entre joves i dones, i també un envelliment dels votants i militants. En la diagnosi de la caiguda a les urnes, diuen que no van fidelitzar el vot que havien rebut prestat d’unes altres forces no independentistes durant el 2017 i el 2019 en la seva acció de govern, amb Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat. Assenyalen com a possible causa la falta de suport de la CUP i la sortida de Junts del govern, una realitat que “va derivar en una situació d’oposició frontal, mediàtica i multipartidista al govern d’ERC en solitari i als seus líders represaliats”.

Segons la ponència política, el creixement del 2017 fou gràcies al suport rebut d’una part important d’antics electors dels Comuns, del PSC i d’abstencionistes que van votar en clau antirepressiva. Aquest va ser un dels motors de creixement de l’independentisme, diuen. El primer, entre el 2012 i el 2015, fou degut a la il·lusió pel procés independentista. ERC constata que els seus resultats han estat bons quan era percebuda socialment i electoralment com una força independentista d’esquerres si les eleccions eren en clau d’agenda nacional, però n’ha sortit perjudicada quan el marc electoral majoritari el de barrar el pas al govern de dretes i en clau espanyola.

La independència com a objectiu

Sobre la reforma dels estatuts, manté la redacció de l’article 2, en què es defineix com a objectiu la independència dels Països Catalans i l’Aran. D’una altra banda, recupera la capacitat d’investigació de la Comissió de Garanties, que aborda casos com el dels cartells dels germans Maragall. Estableix una nova col·laboració entre la figura del responsable de compliment i la comissió de garanties, que s’hauria de fer efectiva abans que l’executiva rebés les propostes d’obertura d’expedients disciplinaris. El responsable de compliment haurà de “traslladar a la Comissió de Garanties les investigacions i la informació relativa susceptible de determinar infraccions disciplinàries, per a la incoació i instrucció de l’expedient que correspongui”. També estableix que la comissió de revisió disciplinària arbitrarà entre el responsable de compliment i la comissió de garanties en cas que hi hagi un conflicte sobre quin és l’òrgan competent per abordar un expedient en qualsevol fase del procediment. Aquesta comissió serà igualment l’òrgan d’apel·lació d’últim recurs dels militants sancionats a proposta de l’executiva nacional.

Nova crisi política a l’estat francès. El primer ministre francès, François Bayrou, ha recorregut a l’article 49.3 de la constitució, que li permet d’aprovar el pressupost sense necessitat de tenir l’aval del parlament, per primera vegada d’ençà que va assumir el càrrec. Aquest moviment li ha costat la primera convocatòria d’una moció de censura per la França Insubmisa. A hores d’ara, els socialistes ja se n’han desmarcat, cosa que la deixa gairebé sense opcions de prosperar. Ara bé, sí que amenaça de trencar el bloc d’esquerra del Nou Front Popular.

Bayrou ja havia avançat que faria ús de la prerrogativa constitucional per a aprovar els comptes i també el pressupost de la Seguretat Social, conscient que l’article 49.3 faculta la resta de partits per presentar mocions de censura contra el govern. El primer ministre francès ha explicat a l’Assemblea francesa que no era un projecte perfecte, però ha destacat que havia parlat amb tots els grups polítics i ha recordat que es tractava d’un fet inèdit. “Per primera vegada d’ençà de la cinquena república, el nostre país ha arribat al febrer sense pressupost”, ha advertit.

La França Insubmisa, integrada en el Nou Front Popular, ha anunciat que presentaria una moció de censura, immediatament després del discurs de Bayrou. “Aquest govern il·legítim ha de caure”, ha proclamat a les xarxes socials el partit, que aspira a repetir l’èxit de la moció que va fer caure al desembre el gabinet de Michel Barnier.

El fet que el Partit Socialista hagi anunciat que, al contrari que al desembre, aquesta vegada no hi votaria a favor implica, a parer del dirigent i fundador de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, que el Nou Front Popular ha quedat reduït a un sol partit.

L’espoliació fiscal que l’estat espanyol aplica a les Illes es va enfilar a 6.226 milions d’euros l’any passat. Ho denuncia l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), que assegura que perjudica de ple els serveis públics, la sostenibilitat i el progrés social del territori.

Segons que ha informat l’AIReF, entitat finançada per l’estat espanyol, el PIB de les Illes és el que ha crescut més el 2024, amb un 4,2%. Passa dels 42.084 milions d’euros del 2023 als 43.851 milions l’any passat. Segons l’aplicació del criteri del flux monetari de les balances fiscals del 2005 –les úniques publicades pel Ministeri d’Hisenda espanyol– i que reconeixen un saldo negatiu per a les Illes del 14,2%, “això representa un total de 6.226 milions que se’n van cap a Madrid i que ja no tornen pus mai més”.

En un comunicat, l’ASM ha dit que, per fer-se una idea de “la brutalitat de la xifra”, el pressupost no financer de les Illes el 2024 va ser de 6.365,5 milions. És a dir, si les Illes fossin un estat independent “alliberat d’aquest robatori sistemàtic”, es podria duplicar el pressupost destinat als serveis públics. 

També denuncien que l’espoliació dels anys posteriors a la covid, calculada de les xifres definitives del PIB, ha estat “molt superior a la que es desprenia d’estimacions anteriors”.

L’ASM protesta “pel tracte colonial” que dispensa Espanya, que es paga  “amb el deteriorament evident de la qualitat de vida”. Per això, es demana per què els partits polítics de les Illes no expliquen aquestes dades a la població.