Avui, 02 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sumari 699/2024, com ho conten les víctimes | Anàlisi d’Esperança Camps
• “Els nostres familiars han mort per la vostra incompetència”: les víctimes lideren una nova gran manifestació contra Mazón
• Marta Palau, l’art de la terra i la llum de l’exili | Mail obert de Mercè Ibarz 
• Closcadelletra (CDLVI): Esbalair-se a poc a poc
• L’aragonès, la peruana i el suec que han après el català i trenquen mites
• ‘The Brutalist’ divideix Hollywood: un film fet amb l’ajut d’intel·ligència artificial mereix l’Oscar?
• Laura Pedro, la catalana darrere l’incendi de ‘Casa en flames’ que vota als Oscar
• La competència d’Europa en IA, el robatori més gran de la història i l’atac sense precedents d’una democràcia a la privadesa
• Mentre Trump humiliava Zelenski, a Kíiv enterraven un marine dels Estats Units, voluntari a Ucraïna
• L’enfonsament d’una socialdemocràcia sense full de ruta a Europa
• Josep Vicent Frechina: “Fer cultura al País Valencià és estar enmig d’una guerra, i això t’obliga a gastar trinxeres”
• Col·leccionar històries vinícoles: en Tomeu de ca’n Verdura i la seva Supernova
• Avançament editorial: ‘El far de les Rambles’, de Lluc Oliveras

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Les previsions de pluja amenaçaven la cinquena manifestació contra el president Carlos Mazón, però la gent no s’ha deixat atabalar. Les víctimes, les úniques protagonistes d’avui, arribaven amb llàgrimes als ulls i amb el cap ben alt. Unes llàgrimes que també s’han deixat veure entre la multitud que s’amuntegava a les vores, i que aplaudia a cada pas de les associacions de víctimes de la gota freda, que encapçalaven la marxa amb una pancarta on es llegia: “Els nostres familiars han mort per la vostra incompetència, assassins.”

“No podem més. No ens ha representat des del dia 29, però ja no podem més. És una burla, no ens ha atès en cap moment. No podem més. Que se’n vaja, que se’n vaja ja”, deia Rosa Maria Álvarez, que va perdre son pare, Manuel Álvarez, a Catarroja, abans de començar la manifestació. “Cada vegada que aquest home ix en la televisió i fa comentaris, ens va matant. Cada dia que passa és una vergonya que ens prenga el pèl així”, deia Susana, la dona de José Ruiz Torrecillas, que va morir abans que sonara l’alarma.

“Som ací acompanyant a familiars de víctimes i podeu veure que el dolor és molt immens. Hi ha setanta-cinc pobles afectats i moltes persones que no hi són ací, concretament 227, perquè no es va llançar una alerta. No ens cansarem de dir que una alerta a temps haguera salvat moltíssimes vides. Hi ha una responsabilitat que volem demanar, que està en els tribunals, però també és social. Per favor, que dimitisca ja, per dignitat de tots els valencians”, ha assenyalat Mariló Gradolí, representant de l’Associació Víctimes DANA 29 d’octubre.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

En un cantó de la pancarta, amb uns ulls inconfusibles i una dignitat tan gran com la de la terra que trepitja, hi havia Dolores Ruiz, que va perdre el marit i dos fills a Xiva (Foia de Bunyol). “A veure si aquest senyor que estava al capdavant de la Comunitat Valenciana, no en dic ni el nom, que deixe el lloc. Els polítics que volen mantenir-lo en la cadira no tenen sentiments ni cor”, deia.

Al seu costat, Encarna Martínez, que va perdre el germà a Xest, amb els ulls humits demanava la dimissió de Mazón. “Mira tota la gent. Com al principi no eixíem en les manifestacions, la gent no sabia qui érem. Però a poc a poc anem eixint, tenim força per a seguir, per a sostenir la pancarta. Dolores, sempre que hi ha una manifestació, també hi és ací al capdavant, i la gent ens abraça i plora amb nosaltres. Ens sentim abrigallades per la gent, però no per les administracions”, deia.

Com en cada manifestació, Ernesto Martínez, germà d’Elvira i oncle d’Elizabeth, una de les tres persones desaparegudes, també hi era davant la pancarta amb la seua cadira motoritzada. “Sóc ací per a demanar la dimissió d’algú que no es mereix estar en el lloc que ostenta. Ell, ara mateix, no es representa ni a si mateix. S’amaga com les rates. L’únic que busca és allarga el seu aforament”, deia. Es mostra esperançat que troben la seua neboda, i remarca que té força de sobres per a continuar lluitant. “Jo força en tinc molta. No tinc les cames, però la resta del cos em funciona molt bé, sobretot el cap.”

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Un poble digne i emocionat

Entre els crits habituals de “Mazón dimissió” i “El president, a Picassent”, la banda sonora la posava el col·lectiu de tabals i dolçaines Estrela Roja. La “Processó de la memòria”, composta pel dolçainer Ferran Navarro, obria el camí a tota la gent que ha omplert el carrer de Colom de gom a gom. Es va pensar per a les víctimes de les foses de Paterna i, més tard, va posar so a les mobilitzacions per les víctimes de l’accident del metro. Ara, aquesta melodia plena de simbolisme i resiliència és per a les víctimes de la gota freda, que encara clamen justícia.

Quan la capçalera de la manifestació ja arribava a la fi del recorregut, aquesta vegada a la Porta de la Mar, encara hi havia gent que no s’havia pogut moure de davant la plaça de bous. El minut de silenci, a les 20.09, que posava més els pèls de punta que els crits, ha precedit a l’alarma de les 20.11, estrident i colpidora. Els parlaments finals de les víctimes han evidenciat, una vegada més, la dignitat del poble valencià, en un exercici de dol col·lectiu, que no tindrà un mínim de consol fins que Mazón no dimitisca. Els 227 morts han passat a tenir nom i cognom, i també malnoms, com a molts se’ls coneixia en els seus pobles. “El barber de Catarroja”, “el Faco”, “Candi”, “el Bou”, “la Peixeta”, i tants, i tants, que mai no haurien d’haver estat nomenats en aquestes circumstàncies.

El poema de Vicent Andrés Estellés “El fang, la pluja”, llegit per Sònia Fuster, que va perdre son pare, Ernesto Fuster, ha emocionat una València que tremolava de ràbia. “El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades; els carrers plens de fang, les sabates amb fang, la boira, el caseriu i l’esgarrany d’un arbre. He plorat molt. He vist coses. He plorat molt.” I quan diu això de “seràs per a sempre poble”, el poble valencià aplaudia i s’abraçava.

En acabat, han parlat representants dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció, que no es cansen de demanar que no els reconstruïsquen. “Ens ofega el fang i se’ns trenca la veu només de recordar. Veïnes que arrapen branques d’un arbre per a agarrar-se a la vida, cotxes que naden en la foscor d’un malson del qual no aconseguixes despertar… No oblidem que açò no és un accident, són assassinats”, han dit. Han recordat que la població civil organitzada va ser qui va actuar davant la manca de resposta de l’administració, i han reivindicat la creació de comitès a les zones afectades per la gota freda.

Han destacat que la reconstrucció que necessiten, en primer lloc, és la de les seues vides. “Sense comunitat ni veïnat no hi ha reconstrucció, hi ha corrupció. No ha fet falta ni una guerra nuclear ni la fi del món per administrar d’una forma genocida el canvi climàtic mitjançant polítiques d’extermini de sectors excedents de la població. És per això que eixir del fang juntes i sense que ningú es quede enrere és la forma valenciana de lluita i resistència”, han dit.

Com a cloenda d’una nova manifestació contra el president indigne del País Valencià, “La muixeranga” i el puny en alt dels assistents, i un clamor de crits que feien tremolar el sòl. “Mazón dimissió”.

L’editorial Sembra Llibres ha publicat Sempre a la contra i avant. La història de Zoo a través de les seues cançons, del reconegut crític i musicòleg Josep Vicent Frechina. Expert en cultura popular, és autor d’obres d’alguns dels grans de la música al País Valencià, com ara Vicent Torrent. Ara publica un volum sobre el fenomen de Zoo –que té com a element fonamental la figura de Toni Sánchez, Panxo–, un grup que ha trencat totes les barreres físiques i mentals sobre la música en llengua pròpia i l’ha dut a assolir fites inimaginables, com ara omplir el WiZink Centre de Madrid en un concert propi, “una fita absoluta en la trajectòria de la música en valencià dels darrers vint anys”. En paraules de l’autor, probablement, al segle XXI, Zoo és el grup valencià que ha tingut més transcendència fora de les fronteres lingüístiques.

Com diu el títol, les seues cançons conten la història dels deu anys del grup, que va fer l’últim concert el juliol del 2024. Van anunciar el seu comiat pocs dies després del Festivern, davant la incredulitat de molts dels seguidors. Aquest llibre és, sense cap mena de dubte, un regal per a tots els fans de Zoo, que reviuran emocionats les lletres que han esdevingut himnes. Parlem amb Frechina sobre el grup de Gandia (Safor) i tot el que ha significat per al panorama, però també del moment actual de combat cultural aferrissat que es viu al País Valencià amb la dreta una altra volta a les institucions.

—Què us ha motivat a escriure aquest llibre sobre Zoo?
—Hi ha una motivació sentimental perquè m’ha agradat molt Zoo, des del primer moment. M’ha agradat molt la manera en què construeixen les cançons, les lletres, el directe. En general, he estat fan de Zoo. Però, des del punt de vista professional, pense que Zoo és com una singularitat dins la cultura valenciana. De tant en tant, hi apareix un fenomen que desborda completament els límits del que és habitual i arriba més lluny del que ningú no podia imaginar. Això ha passat unes altres vegades, però el més recent que tenim al segle XXI ha estat el fenomen de Zoo. Tenia ganes de furgar una mica i explicar-me a mi mateix què tenia Zoo perquè m’agradara tant.

—Quina ha estat eixa clau de l’èxit?
—No hi ha una clau, hi ha una suma de claus. D’una banda, la qualitat de les cançons, amb uns nivells de lectura escalonats, que permeten arribar a molt de públic. Els xiquets es queden amb determinats elements de les cançons. Arriba als adolescents, però arriba a gent de la meua generació. És un grup que ha aconseguit ser molt transversal a escala generacional i això ja és un factor important, perquè hi ha un nínxol més gran. D’una altra banda, s’ha ajuntat tota la feina que s’havia fet abans en el moviment d’allò que s’ha dit “música en valencià”. S’havia construït una escena, hi havia un circuit de festivals, hi havia una barbaritat de públic ja dins eixa línia estètica. Zoo es troba en un moment en què els principals referents d’eixa escena bé se n’han anat, bé estan a punt de dir que se’n van. Hereta l’escena d’Obrint Pas, que fa els concerts de comiat un mes abans que isca “Estiu”. La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata, van escalonant el seu comiat i Zoo es queda amb bona part d’eixe públic, que ja estava fet. Arriba amb l’oferta adequada, en el moment adequat. L’estratègia comunicativa també ha estat molt important. Viralitzen la samarreta del monet pràcticament abans de tenir un disc, perquè ho gasten com a micromecenatge. Al principi, hi havia més samarretes del monet pel país, que discos comprats de Zoo.

—El llibre és una invitació constant a reescoltar les cançons. M’ha emocionat…
—Quan vaig plantejar la idea principal del llibre a l’editorial, tenia uns quants projectes que es podien fer, però el meu favorit era entrar a fons en les cançons, perquè era el seu gran llegat. Volia explicar-les, intentar entendre’n tots els matisos, perquè hi havia moltes capes de lectura, molts referents, molta reflexió.

—Són molt poètiques, les lletres.
—És que ell té una habilitat… En general, les lletres de Zoo són, primer, conceptuals. Aquesta lletra va d’aquest tema. Però, després, està plena d’ensopecs, d’il·luminacions poètiques. De sobte, una frase que et deixa aturat, dos o tres versos més i una altra frase d’aquestes. Són per a memoritzar-les. De fet, la gent se les ha quedades, algunes d’eixes frases han passat en forma de fraseologia popular. També m’interessava molt el fet que fóra un grup que és explícitament polític, però que defugira molt el pamflet i la consigna. Que, de tant en tant, se servira del to pamfletari, però que exhibira debilitats, contradiccions, febleses, i que no li fera pudor fer-ho així. Això són les “Imperfeccions”, són nostres, som “Impresentables”. Tota eixa autocrítica, des de la mateixa reflexió sobre què eres tu dins aquest moviment, i la impuresa, el fet mestís que totes les idees que tens, per molt pures que vulgues, estan contaminades per debilitats humanes. Això em resultava molt fascinant.

—Zoo no ha volgut reivindicar mai cap bandera, però moltes de les seues cançons han esdevingut himnes i símbols de la identitat valenciana…
—Ho veig com una intenció molt reflexionada. Jo vull dir el que pense, però tampoc vull que penseu com jo exactament. Però sí que vull dir el que pense i vull dir-ho lliurement. I, per tant, no vull cap compromís que m’obligue a dir el que vosaltres voleu que diga. El pacte que fem és: jo dic el que vull i si vos agrada, bé, i si no vos agrada, també. Això és un exercici que molts músics no acaben d’aconseguir, perquè acabes una mica atrapat pel públic, que et duu cap on vol. Zoo ha aconseguit arribar a molt de públic mantenint una independència de pensament molt forta.

—Com s’integra la figura de Panxo en el panorama musical valencià?
—Hi ha creadors molt importants en el panorama musical actual. Xavi Sarrià, per exemple, ha estat un gran creador en una línia molt diferent de la de Panxo. Josep Nadal és un altre gran creador de lletres. Són grans lletristes que també han intentat mantenir aquesta línia de pensament i aquesta independència. Jo veig a Panxo i a Zoo com a part d’un corrent que comença en els anys 1960, en el moviment modernitzador, renovador i restaurador de la identitat valenciana, i rehabilitador dels drets socials, que vol connexió internacional, però vol tenir un poquet d’arrelament. Això va des d’Ovidi Montllor fins a ells. Raimon, Ovidi, Al Tall… No crec que Zoo estiga directament influenciat per ells, però forma part d’eixe corrent intel·lectual i polític que és el que ens ha salvat als valencians de l’aniquilació total que podíem haver tingut.

—Ara que s’ha acabat Zoo, qui agafa el relleu?
—Quan acabaren Obrint Pas, la Gossa i Aspencat, també ens entrà molt de vertigen, i vingué Zoo. No sabem qui pot agafar eixe relleu. Pot ser que no hi haja ningú que ompli aquest forat, perquè es pot omplir de moltes maneres. En aquests moments, en la música que es fa al País Valencià hi ha una quantitat de talent enorme. Ara eixirà el segon disc de la Maria, que és una barbaritat. Eixirà un EP de Sandra Monfort, que és una altra barbaritat. Eixirà un nou disc d’Esther que no s’ha sentit, però coneixent la seua trajectòria serà un disc també potentíssim. Hi ha moltes coses molt atractives i molta gent jove que comença a fer música, influïts per tot açò que els ha precedit. Veurem si en la quantitat de públic que s’ha fet, amb l’escena que hi ha, es troba una altra vegada un encaix entre oferta i demanda que puga moure multituds com ha mogut Zoo.

—Al llibre dieu que la cançó “Estiu” apareix en un moment de “depressió i eufòria”. Som ara en un moment semblant?
—Llavors passàvem una fase ciclotímica de daltabaixos, perquè desapareix aquest grup, però apareix aquest altre. I ho hem viscut molt en la cultura en valencià en general. És una cultura molt vulnerable, si li lleves alguns dels actius més importants, entra en crisi, i si li fiques alguna cosa que vaja bé, és tot fantàstic, ho arrasem tot. El marge de maniobra en eixe sentit és molt petit i ara, amb l’eixida de Zoo, sumada a la del Diluvi, Smoking Souls, hi ha hagut un seguit de relleus en l’escena. Sí que hi ha un moment de petita orfandat, com a mínim.

—Abans, els artistes que feien música en català, especialment al País Valencià, es consideraven en la trinxera. Com valoreu el moment actual?
—Al País Valencià, llevat de petits parèntesis, tota la cultura ha estat a la trinxera. No només els que fan música. Els que escriuen, els que es dediquen al teatre, els que fan cinema, tots han estat a la trinxera, perquè han estat en un entorn, de vegades, gairebé massivament hostil. Un entorn que nega la identitat de la llengua, que la persegueix, com ara veiem en els únics espais on havia avançat una miqueta, com l’escola. Fer cultura al País Valencià és estar enmig d’una guerra, i això t’obliga a gastar trinxeres. De vegades, s’ha anat més a camp obert, i de vegades s’ha hagut de replegar perquè l’hostilitat ha estat molt bèstia. Ara estem en un moment d’hostilitat molt bèstia. La major part dels festivals amb suport institucional han retallat la presència de la música en català d’una manera absolutament infame, i toca tornar a picar pedra, toca tornar a defensar-se des de la societat civil, des de la xarxa de casals, d’associacions, d’entitats, que han estat sempre les que hi han estat, en els mals temps i en els bons. I això sí que és tornar un poquet a la trinxera.

—Panxo va voler trencar amb l’etiqueta de “música en valencià”. Què significa aquesta ruptura?
—El nom de “música en valencià” és una anomalia, degut a eixe entorn hostil, i denota l’anomalia en què vivim els valencians. Es diu així per subratllar la llengua en què està feta, cosa que no es fa en cap país on la llengua funciona de manera normal. Encasellar els grups en un gènere que estiga marcat per la llengua, quan fan qualsevol estil de música homologable als que es fan en tot el món, és una anomalia absoluta. Hi ha molts grups que han entrat que diuen que l’etiqueta de música en valencià s’ha de trencar. Òbviament que s’ha de trencar, hauria de desaparèixer. Però desapareixeria si no hi haguera la necessitat de subratllar l’idioma en què està feta reivindicativament.

—Com veieu l’augment creixent de festivals?
—És una actuació extractivista del capitalisme i neoliberalisme actual, que on veu una possible mina, es posa a excavar i trau tot el que pot. Això implica que el que realment hauria de sustentar una carrera musical, que són les sales i els circuits que puga haver-hi, es vegen molt damnificats per la pressió festivalera. És molt bo que hi haja festivals, però el desequilibri que s’ha produït, la proliferació de festivals tan gran que hi ha hagut –no de música en valencià, que té poquet espai en els festivals–, ha anat molt en detriment del músic que té un moment de glòria, però li paguen molt malament. Si no ets a dalt, és precarietat absoluta.

—Zoo va ser molt criticat per fer l’últim concert al País Valencià en un macrofestival com és el Pirata, que a més a més coincidia amb el Feslloc en un moment molt crític.
—Crec que els grups han de fer el que els done la gana. Mai no entraré a dir que un grup ha de fer això o ha de fer allò. És evident que els festivals com el Pirata han vingut a negoci fet. No hi havia festivals que apostaren per la música en valencià fins que festivals com el Feslloc i la Gira crearen l’escena. Són festivals que han fet grans aquests grups, i ara vénen uns altres i se n’aprofiten. Això és indiscutible, i ara que la música en valencià s’ha convertit en una cosa que dóna negoci, han vingut a explotar-ho.

—Davant un govern del PP com més va més reaccionari contra la llengua, la cultura i la identitat valenciana, què cal esperar dels artistes?
—Un artista ha de fer el que li demana el cor, fer sentir la seua veu, fer totes les cançons tan bones com es puga i, després, el públic sí que ha de respondre d’una manera més activa. Si tens una mínima consciència lingüística, has de fer un esforç per ser consumidor actiu de cultura en valencià, perquè nosaltres tenim la desgràcia que no podem ser consumidors passius. Tu no pots escoltar la música en valencià en un supermercat, o a la ràdio en el cotxe, has d’anar a buscar-la, no et vindrà com totes les altres músiques. Escoltaràs a Bad Bunny o a Rosalia vulgues o no vulgues, però la música en valencià difícilment l’escoltaràs si no vas a buscar-la.

—És, com a mínim, injust.
—Si sonava la Gossa en la Fonteta quan jugava el València Bàsquet, això anava per les xarxes com una gran victòria. El més normal quan juga un equip de bàsquet valencià, en la ciutat de València, és que es pose música en valencià, que és una cosa de sentit comú, i això es vivia com una victòria i una gesta del que ho havia fet. Un dia estava en Kinepolis i va sonar “La Flama”, d’Obrint Pas. Em vaig emocionar i tot. Com pot ser que estiga en ma casa, i m’emocione d’escoltar una cosa que està feta en la meua llengua? Hauria de ser el més normal que sonara per tot arreu. Que em resulte emocionant escoltar una cançó en la meua llengua en un cinema on hi haurà un 30% o un 40% de gent que parle valencià, ho trobe terriblement dramàtic.

—Fa la sensació que la dreta té total impunitat per a atacar la llengua.
—Ens hauríem d’escandalitzar més i fer molt més soroll, però utilitzen això que es diu la teoria del xoc, que és no parar de fer bestieses perquè no tingues capacitat de reacció. Com fa Trump. És una allau de malifetes. Amb l’idioma és bestial. A més, a banda d’eixa animadversió cap a l’idioma, en aquests moments hi ha un perfil polític baixíssim, lamentable, miserable.

Josep Vicent Frechina (fotografia: Laura Escartí).

Comencem el calidoscopi del febrer amb una notícia molt preocupant, sense precedents en democràcies modernes. Aquest mes hem sabut que funcionaris del govern laborista del Regne Unit van demanar secretament a Apple una porta del darrere per a accedir a les dades xifrades de l’iCloud de tots els clients britànics. La companyia, al seu servei de pagament, permet d’habilitar la “protecció de dades avançades”, que xifra punt a punt totes les dades dels dispositius que s’emmagatzemen al núvol d’Apple. Amb aquest tipus de xifratge, no hi pot accedir ningú, ni tan sols Apple. Fins ara, aquest tipus de pressions sabíem que els feien els règims autoritaris. Apple s’hi ha negat, i per no fer cas del requeriment sense que passés desapercebut pels clients, que confien que les seves dades estan protegides, ha hagut de deshabilitar la protecció avançada al Regne Unit. Si més no, els britànics sabran que les autoritats podran accedir a les seves dades. Els clients existents encara mantenen el xifratge punt a punt, però “en algun moment hauran de deshabilitar-lo”, segons els representants d’Apple. De moment, al nostre país aquesta protecció és activa, però els experts avisen que aquesta mena d’atacs a la privadesa pels governs són una emergència global.

Europa vol contraatacar en la intel·ligència artificial 

En el món tecnològic, el febrer ha estat marcat per la cimera sobre intel·ligència artificial que s’ha fet a París i que ha reunit representants de cent països. D’aquests, seixanta-un, entre els quals la Xina, l’Índia i el Japó, a banda de la Unió Europea, van signar una declaració conjunta per a “assegurar que la IA sigui oberta, inclusiva, transparent, ètica, segura i confiable”. El Regne Unit i els EUA es van negar a signar-la. El vice-president nord-americà, J. D. Vance, per argumentar la seva negativa, va dir que la IA havia “de mantenir-se lliure de biaixos ideològics” i que la IA americana no es convertiria “en una eina per a una censura autoritària”, la línia ideològica que segueix l’administració Trump per a oposar-se a la legislació europea i de l’anterior administració americana contra la desinformació, l’extremisme i els discursos d’odi que es propaguen per les xarxes socials.

 Per contrarestar el domini americà i xinès a la IA, Europa vol contraatacar i el president francès va anunciar inversions privades en IA per un valor de 109.000 milions d’euros. Emmanuel Macron també va demanar que la UE simplifiqués les regulacions perquè Europa pogués competir en la cursa per la intel·ligència artificial. Uns dies abans, la Comissió Europea havia publicat un esborrany sobre els casos en què la IA es prohibeix pels “riscos inacceptables” que representa, pas previ a la seva aprovació definitiva. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, també va participar en la cimera, on va dir que la UE cercava de crear “gigafàbriques d’IA” per a competir amb projectes com l’Stargate dels EUA, un centre de supercomputació encapçalat per OpenAI on és previst d’invertir 500.000 milions.

La IA francesa Mistral parla català, però la interfície no és en la nostra llengua.

 De moment, la IA europea més coneguda és la francesa Mistral IA, que rep el nom del vent “propi del sud de França” segons el seu fundador (i no pas del famós escriptor occità, com podríem pensar). El seu assistent Le Chat conversa en català, fet notable en una companyia d’un país que el té prohibit. Tot i això, la interfície no es troba en la nostra llengua. A més de la versió de franc, n’hi ha de pagament, una mica més econòmica que la competència. D’altra banda, Mistral IA ha anunciat que ha creat un model específic per a l’àrab, fet que la desmarca de la competència i l’orienta cap a l’esfera geopolítica francesa.

La cursa continua

Però la cursa per la IA no s’atura esperant els europeus, i les empreses americanes continuen avançant, amb inversions d’una magnitud mai vista. Amazon ha anunciat que hi invertirà 100.000 milions de dòlars durant el 2025. El 2024 ja hi va invertir 78.000 milions. Apple, per la seva banda, ha dit que invertirà 500.000 milions de dòlars als EUA, entre els quals s’inclou una fàbrica a Houston per a fabricar servidors d’IA. Els de la poma es troben en fase d’implementar l’Apple Intelligence, possiblement l’aplicació d’IA més popular fins ara. De moment, OpenAI és la que té més usuaris, uns 400 milions setmanals. Tot plegat requereix recursos computacionals enormes i Apple en va posant les bases. 

Google, per la seva banda, ha anunciat que invertirà 75.000 milions en IA durant el 2025, un increment del 42% en relació amb l’any passat. La companyia, un monopoli en les cerques, vol transformar el seu cercador en un assistent IA durant el 2025. A més, Google continua fent passos més petits per a integrar la IA als seus productes. D’entrada, ha anunciat que incorporarà marques d’aigua a les fotografies que hagin estat editades amb la IA al seu Magic Editor. D’aquesta manera podrem diferenciar realitat de ficció en veure una imatge. YouTube, per la seva banda, gràcies a la IA incorporarà subtítols automàtics, traducció, identificació automàtica d’edat, miniatures i idees per a vídeos. D’altra banda, Google ha millorat el programari de control parental, i dóna més eines perquè els pares vetllin per la seguretat dels fills mentre naveguen.

Apple experimenta per dotar els robots d’expressivitat i, d’aquesta manera, interaccionar millor amb humans.

 També ha anunciat el cost del seu servei de generació de vídeo amb IA Veo 2, presentat al desembre: 50 cèntims per segon. És a dir, 30 dòlars per minut, o 1.800 dòlars per hora. Pot semblar un preu molt elevat, però el cost de producció d’un film amb efectes especials pot arribar als 32.000 dòlars per segon. Dit d’una altra manera, la IA permet d’abaixar-ne el cost 64.000 vegades. Però Google també ha estat al centre de la polèmica aquest febrer. Segons que ha advertit Bloomberg, els de Mountain View han eliminat de la pàgina on exposaven els principis a seguir a les seves IA que no en perseguirien cap ús militar ni l’aplicació per al seguiment i espionatge de persones. Google ara considera legítim que la IA s’apliqui també en aquestes àrees, tot i que argumenta que es farà seguint “la legislació internacional i els drets humans”.

Mentrestant, Meta va més enllà i ha format un equip per a construir robots humanoides. Els analistes no creuen que, de moment, la companyia en vulgui vendre sota la seva marca, sinó més aviat crear-ne internament per desenvolupar programari que pugui comercialitzar a fabricants d’aquests robots. De moment, Meta sembla que estudia com els robots i els humans poden interactuar a les tasques de la llar. No és l’única companyia que explora aquesta àrea: sembla que Apple també hi treballa. I no només en robots amb forma humana, sinó en objectes quotidians, com llums de sobretaula amb moviments i interaccions amb humans expressives, com mostra un vídeo publicat pels de Cupertino. Però la IA no tan sols es vol aplicar en robots per interaccionar amb humans. Hi ha investigadors que en desenvolupen per detectar les emocions d’animals amb imatges de les seves cares i, d’aquesta manera, notificar als ramaders si els animals tenen signes de dolor, malaltia o estrès. Entre més, el sistema s’entrena amb cavalls abans i després d’operacions i abans i després de prendre analgèsics, amb un èxit del 88% per a identificar el dolor.

El robatori més gran de la història

Una de les altres notícies destacades d’aquest mes ha estat la del robatori de 401.346 criptomonedes Ethereum, amb un valor d’uns 1.400 milions de dòlars, i que seria el robatori més gran de la història. Sembla que es va fer amb un “atac sofisticat” en què es va prendre el control de moneders digitals i es van traspassar els fons a uns altres sota el control dels atacants. Tanmateix, la qüestió va molt més enllà, perquè l’FBI sospita que el robatori el va cometre el govern de Corea del Nord. Concretament, el grup TradeTraitor, que sembla que opera amb suport governamental. Segons l’FBI, part dels fons robats ja s’han convertit en bitcoin i més criptomonedes repartides en milers de moneders. És aquí on se suposa que es fa l’emblanquiment de diners i es passa a moneda corrent. L’empresa que ha sofert el robatori, Bybit, ofereix una recompensa de 140 milions de dòlars a qui ajudi a rastrejar i congelar els fons robats. 

BYD ha començat a comercialitzar al nostre país l’esperat Atto 2. BYD continua marcant el ritme

En el camp de la mobilitat elèctrica, el febrer ha estat dominat pels dos capdavanters en la venda de cotxes elèctrics. BYD, positivament. I Tesla, negativament. BYD va fabricar el 2024 gairebé 4,3 milions de vehicles i els analistes esperen que pugin d’un 30% el 2025, fins a assolir els 5,5 milions. Per al 2026, les previsions han pujat dels 6 milions als 6,5 milions. Mentrestant, les exportacions de BYD fora de la Xina han pujat un 83% i volen augmentar-les encara més la resta d’enguany. Wang Chuanfu, fundador i màxim dirigent de BYD, ha dit que anaven entre 3 anys i 5 davant de la resta competidors no xinesos, gràcies als 110.000 enginyers que té la companyia. Fins i tot en l’àrea de la conducció autònoma, on Tesla i les marques europees són al capdavant, BYD ha anunciat aquest mes que tenia la intenció d’incorporar-la de sèrie a vint-i-un dels models que comercialitza, incloent-hi els més econòmics, com el Seagull/Dolphin mini, que a la Xina es comercialitza per sota dels 10.000 euros. En comparació, Tesla comercialitza la conducció autònoma per 8.000 dòlars addicionals al preu del vehicle.

Mentrestant, els xinesos han començat a vendre a Europa un model nou, l’Atto 2, tot i que per ara tan sols venen la versió amb autonomia urbana. Més enllà del nostre continent, un dels seus mercats principals és el Brasil, on, segons Reuters, els xinesos tenen drets per a obrir mines de liti. BYD va néixer com una companyia de bateries, va ser-ne capdavantera mundial i ara ocupa la segona posició, per darrere dels també xinesos CATL. Tot apunta que Sud-amèrica és un dels focus de la seva expansió, també en producció de bateries. Tesla, per la seva banda, continua associada a les males notícies per la deriva ideològica ultradretana d’Elon Musk. Les accions de la companyia han caigut d’un 15% aquests darrers dies. Les protestes creixen davant els seus concessionaris i dos directius de disseny, un dels quals membre fundador, han abandonat la companyia. A Austràlia han dut la companyia als tribunals pels problemes dels seus vehicles i la promesa incomplerta, de fa anys, sobre la conducció autònoma, que Tesla continua oferint amb pagament, com dèiem. La polèmica al voltant d’Elon Musk no acaba amb Tesla. S’ha sabut que el supercomputador de la seva companyia xIA pensa continuar emprant quinze turbines de gas per a obtenir electricitat. Tota una contradicció per a una figura que fins fa poc defensava les energies renovables.

La nova furgoneta elèctrica de Kia va fer la presentació europea a Tarragona.

I en l’electrificació del transport, no tot són cotxes. Rivian ha anunciat que començava a vendre a qualsevol empresa la seva furgoneta elèctrica, que fins ara només fabricava per a Amazon per un contracte d’exclusivitat que ha arribat a la seva fi. A Europa, Renault ha anunciat que comercialitzarà tres furgonetes elèctriques. I els coreans de Kia van presentar, el passat 24 de febrer a Tarragona, la seva nova furgoneta elèctrica PV5. Quant als autobusos elèctrics, la regió de París ja en té 1.000 en circulació. I al Regne Unit, el 2024 han estat un rècord de vendes, amb 1.570 unitats de zero emissions noves, un augment del 36%. 

Bateries en expansió

 En renovables, hem sabut que l’Índia va afegir l’any passat 24GW d’energia solar i ja ha arribat als 100GW en funcionament. El seu objectiu és assolir els 500GW el 2030. Alemanya, per la seva banda, també acaba d’arribar als 100GW solars, havent afegit 17GW durant el 2024. Quant a les bateries estacionàries BESS, les que van a grans instal·lacions elèctriques, hem sabut que el gener havia estat un mes rècord d’instal·lacions, amb 13,6GWh a tot el món. La Xina continua dominant el mercat, amb 9,3GWh, però tothom en vol. L’Índia, copiant el model xinès, ha aprovat que s’instal·lin obligatòriament a les centrals renovables. Les bateries han de proporcionar l’equivalent al 10% de potència de la central i un mínim de dues hores de subministrament. 

El gegant asiàtic també s’afegeix a les megabateries, i ha anunciat el concurs per una de 500MW/1GWh. A una escala molt més petita, Xipre ha anunciat l’objectiu de desplegar 350MWh de bateries BESS. Grècia també ha anunciat la intenció d’instal·lar 3,55GW de bateries, cosa que supera àmpliament el pla anterior, en què volia assolir 1,5GW, i mostra la tendència mundial a incrementar la instal·lació de grans bateries. Lituània, per la seva banda, vol instal·lar 800MWh, segons que va anunciar just el dia abans de desconnectar-se completament de la xarxa elèctrica russa. I tanquem amb Austràlia, on han inaugurat l’autopista elèctrica més llarga del món. A l’oest del país, en una ruta costanera de 7.000 quilòmetres, han enllestit la construcció de 49 estacions de servei amb 110 punts de recàrrega que permeten de fer aquesta distància amb vehicles elèctrics. Algunes de les estacions estan aïllades de la xarxa elèctrica, i s’alimenten de plaques solars i bateries.

The Washington Post · Sonia Rao

El mes passat l’editor de The brutalist, David Jancso, va revelar que l’equip de producció del film havia recorregut a Respeecher, una tecnologia de generació de veu mitjançant intel·ligència artificial, per perfeccionar el diàleg en hongarès entre el personatge de László Tóth (interpretat per l’actor nord-americà Adrien Brody) i la seva dona Erzsébet (interpretada per la britànica Felicity Jones).

“Sóc parlant nadiu d’hongarès, i sé que és un dels idiomes més difícils d’aprendre a pronunciar”, digué Jancso, que explicà que la seva pronúncia fou el model amb què la tecnologia corregí la pronunciació de Brody i Jones.

La revelació, que es va publicar quan feia una setmana que Brody havia guanyat un Globus d’Or per aquesta interpretació, ha fet que alguns crítics qüestionessin si una interpretació assistida per IA mereix ser guardonada.

Brody ha estat nominat a l’Oscar al millor actor pel film; Jones també ha rebut una nominació en la categoria d’actriu secundària. El director, Brady Corbet –nominat a l’Oscar al millor director i al guió original– ha volgut esquivar la polèmica i ha defensat l’ús de IA al film, tot remarcant que l’equip de so tan sols emprà Respeecher per a garantir que el diàleg en hongarès fos tan precís com fos possible. Els personatges de Brody i Jones parlen en anglès –amb accent hongarès– durant la majoria del llargmetratge.

“Les interpretacions de l’Adrien i la Felicity són completament seves”,  digué Corbet en un comunicat publicat pocs dies després de la revelació de Jancso. “Ambdós han treballat durant mesos amb l’assistent Tanera Marshall per perfeccionar el seu accent. […] L’objectiu era preservar l’autenticitat de les interpretacions de l’Adrien i la Felicity en una altra llengua, no pas substituir-les ni alterar-les.”

Corbet també va negar que s’hagués emprat IA per a generar els plans arquitectònics i les estructures que es veuen al final del film. “Totes les imatges van ser dibuixades a mà per artistes”, assegurà. Jancso i la dissenyadora de producció del film, Judy Becker, han estat nominats a l’Oscar al millor muntatge i el millor disseny de producció, respectivament. Amb deu nominacions als Oscar, The Brutalist ha empatat amb Wicked com a segon film amb més nominacions als premis. Tan sols la supera Emilia Pérez, que n’ha obtingudes tretze.

Els desenvolupadors de Respeecher descriuen l’eina com “un assistent de veu de IA fiable, que ofereix interpretacions autèntiques”. El programari ja havia estat emprat anteriorment per titans de Hollywood, com ara Lucasfilm i Blumhouse, i fins i tot per una altra nominada a l’Oscar al millor film: el musical Emilia Pérez, que va recórrer a Respeecher per a ampliar el rang vocal de Karla Sofía Gascón, nominada a millor actriu.

Els programaris com ara Reespecher no són pas l’única manera amb què els estudis editen la veu dels actors. És habitual, per exemple, que els editors de so substitueixin una paraula que no se sent bé, que l’actor ha pronunciat erròniament, per sons enregistrats a posteriori, segons que explica David Barber, president de l’organització Motion Picture Sound Editors. També és habitual de cridar els actors a un estudi d’enregistrament perquè tornin a interpretar línies de diàleg que després s’integren en l’àudio original, una pràctica coneguda com a substitució automàtica de diàlegs o ADR.

“La il·lusió que els films consisteixen en una pista de diàleg fluida es remunta als orígens del cinema –explica Barber–. El nostre objectiu, a postproducció, és crear precisament aquesta il·lusió.”

El mes passat, Jancso assenyalà que l’equip d’edició havia recorregut a Respeecher perquè els actors no havien estat capaços d’imitar certs fonemes hongaresos durant el procés. “Es tracta, bàsicament, de substituir la pronunciació d’algunes lletres aquí i allà –digué–. Pots fer-ho tu mateix amb el ProTools, però teníem tantes línies de diàleg en hongarès que realment havíem d’accelerar el procés: si no, encara seríem a la fase de postproducció”.

L’ús de la IA és una qüestió molt delicada a Hollywood, on els sindicats han arribat a declarar-se en vaga per protegir els treballadors dels possibles efectes perjudicials d’aquesta tecnologia. El 2023, el Sindicat d’Actors i el Sindicat de Guionistes dels EUA (SAG) van lluitar –amb èxit– per a establir algunes proteccions contra l’ús de la IA al sector, incloent-hi l’aprovació d’un requisit que demana que els hereus dels actors morts consentin explícitament als films que vulguin fer-ne servir la imatge.

Quant a l’àudio, Barber defensa que la IA sigui vista més com una eina que no pas com un substitut dels editors. “Hi ha moltes qüestions ètiques sobre la IA generativa que no tenen resposta”, afirma. Així i tot, Barber matisa: “En mans d’artistes del so, la tecnologia continua essent una eina valuosa.”

I afegeix: “La IA té lògica, però no pas capacitat de judici o raonament. És la diferència entre coneixement i judici. El judici és l’element que crea l’art que commou la gent. La IA pot imitar, però no pas crear.”

Barber es fa ressò dels arguments amb què els sindicats han provat de negociar proteccions contra l’ús de la IA a Hollywood. Els membres del SAG, per exemple, han aconseguit d’establir el “dret d’emmagatzematge segur i protecció de les rèpliques digitals de la veu, la imatge i la interpretació d’un actor”, que atorga als actors la potestat de rebutjar l’ús de reproduccions digitals de les seves veus o imatges.

Barber compara el debat sobre la IA amb una situació que resultaria familiar fins i tot a László Tóth, l’arquitecte que protagonitza The Brutalist.

“Imagina’t un paleta que repara la teulada d’un edifici amb claus i un martell. Si un altre treballador s’hi presenta amb una pistola de claus, no el criticarà ningú per haver trobat una manera més eficient de fer la feina”, diu. I afegeix: “La IA que utilitzen els professionals del so […] no és sinó un conjunt d’eines noves. No es pot negar que aquestes eines són ací; no les podem menystenir.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

M’esborrona no haver sabut res de Marta Palau fins ara. Sí que va tenir una exposició al museu Morera de Lleida, pel que llegeixo, però o no va transcendir o no me’n vaig assabentar justament perquè no va transcendir. Al Museu Tàpies la tenim, amb una selecció d’obres i un muntatge ben pensat i resolt que els atorga presència real, i un títol suggerent, Els meus camins són terrestres. N’ha tingut cura Imma Prieto, directora del Tàpies, ho dic de bon començament perquè el seu treball traspua l’esperit de l’obra exposada, i això no passa sempre. En una exposició compta tant l’obra com el muntatge, i aquest n’és un bon exemple. En una sola planta de dimensions abastables, sense fer anar el públic ni amunt ni avall, tot allò que vol dir i mostrar és a la vista i pots corroborar (o no) el seu plantejament.

Havia vist alguna de les obres en les fotos que inevitablement les informacions i promocions mediàtiques han ensenyat aquesta setmana de l’obertura de la mostra. Hi vaig anar corrents, la volia veure. Et rep el duet d’obres que tenim en la foto que acompanya aquest article, de gran format. Al fons, la Cascada –de semen, vaig saber després que n’havia dit el seu marit ginecòleg abans que el matrimoni es trenqués, o potser després?–, feta de niló i fibres tèxtils, que a mi em trasllada a la matriu que dóna vida com una cascada en el part, la vida que serà rebuda per la vulva de cotó i jute que té al davant, de títol Ilerda, Lleida, la terra natal de Marta Palau. Vida, la vida.

L’artista va néixer a Albesa el 1934. Exiliada amb els seus pares, arriba a Mèxic el 1940, després de passar per França. Aquí en trobem algunes dades més. Va tenir una llarga trajectòria, fins gairebé els vuitanta-vuit anys. Ara podem veure la instal·lació Jocs de guerra, disposada a terra, feta amb arròs, fusta, canyes i ferro, obra motivada pels atemptats del 2001 a Nova York. La història i la saviesa ancestral dels materials són baules unides en les obres mostrades. No és només que la curadora hagi volgut destacar-ho, i ben fet, sinó que cada obra et pot dur, per l’exili, a les cendres d’Europa després de les guerres i de quina manera els artistes s’hi van haver de confrontar per reconstruir el món. Marta Palau ho va fer des de l’espiritualitat i el fang i el panís de les terres de Tijuana, dels pobles indis originaris ancestrals, de la seva sensualitat i de les naualli, les guardianes, mares i xamanes de la terra i del cos.

Hi ha coses en una exposició que resulten òptimes tot i haver estat improvisades per força. És allò que les traves agusen la imaginació. Marta Palau fa sovint escultures en sèrie que no s’alcen en l’espai sinó que s’arreceren a terra. Però el terra del Museu Tàpies (ara ja no es diu fundació) és d’un color marró fosc que no hauria deixat veure bé aquestes obres. Imma Prieto ha tingut la idea brillant –per compenetració amb l’obra, segur— de fer-los llits de fulles seques, que s’assemblen a materials de la mateixa Palau. El conjunt t’abraça. També perquè les obres no estan atapeïdes, en benefici del conjunt.

Palau va començar pintant i a poc a poc es va decantar per l’escultura amb materials orgànics. No va tornar, de visita, a Catalunya fins el 1960, quan ja tenia més de quaranta anys. Li havien recomanat de contactar amb el mestre de l’art tèxtil Josep Grau-Garriga, que, com ella, també pintava, dibuixava, feia gravat i era escultor. I d’aquí va sortir, per exemple, la Ilerda de la foto d’amunt (la cinquena, en va fer sis), la vagina, la retrobada amb la terra. Un altre bon interlocutor va ser Tàpies. Les dues obres dialoguen, aquí es veu.

Quina baula, la Palau. Per no parlar de l’ajut que va donar a tants artistes mexicans, sense preocupar-se per promocionar-se a ella mateixa. També en això de no col·locar-se en cap altre pedestal que no siguin les sabates, Marta Palau s’arrenglera amb Varo i Carrington, dues artistes més de l’excavació del món interior i dels mites ancestrals al voltant de la dona i la terra fecundadora.

Art i màgia? Per què no. No m’acaba de convèncer dir-ho així, de seguida enfila cap al realisme màgic que val per a tot, però tampoc m’hi posaré forta, que així en deia ella. I als artistes cal creure’ls. Art i màgia, doncs. La Palau fa sentir la fondària de les fulles, el panís i les espigues seques i mítiques de l’Albesa natal, a la Noguera de les contrades ponentines, en comunió amb les terres mítiques que l’exili li va procurar com a destí del seu art. Art de l’exili, art del cos sensual mil·lenari de la mare terra. En paral·lel al de les artistes també exiliades a Mèxic Remedios Varo i Leonora Carrington, no sense parentiu entre totes tres. Hi serà fins a mitjan agost. No us la perdeu de cap de les maneres, amants de l’art.

El foli de color cru s’umpl d’una boira negrenca que no em deixa veure allò que escric. 

Palpar per saber.

Acaronar per sentir. 

Balbejar per reveure.

Aqueferar per descobrir.

Flairar per no perdre’m.

Bramar per desdir-me.

Embogir per acallar.

El foli s’entreteixeix de lassituds, de distraccions, de bots d’humor, de cansaments, d’inergències, de desficis per no fer dues vegades el mateix cantet i crear l’abisme de l’únic en el que és quasi semblant.

El foli s’amara de la inspiració més lliure que fa que tot sigui possible. 

El foli ho integra tot i intenta dur la lletra a l’atzucac, sense aconseguir-ho mai.

Renov en el foli, que s’ha convertit en un palimpsest de tinta escampada, el gest que repetesc des de fa cinquanta anys i busques per entreveure allò que s’amaga davall aquells gargots que tothom contempla com paraules confegides, mesclades, fuses, mig esborrades, inventades, tudades, il·legibles, i plenes d’un abandó humil que les converteix en despulles dels meus continus naufragis, excavacions, punts morts, intents fracassats de bastir alguna cosa que s’aguanti en la fragilitat d’aquests materials que qualsevol buf de vent esbuca.

El foli es desborda, esclata en totes direccions i per totes bandes: de referències, de notes a peu de frase, de contrapunts, de culs-de-sac, d’ecos, de variacions, de conjuncions i de confusions, de desveris, de buits.

Recul per contemplar el paisatge d’aquest foli i no puc retenir res en una percepció concreta, sinó que no comprenc res.

Però no cerc la raó en l’obscuritat del text, sinó solament en mi, en la foscor del meu cor.

Potser un dels llocs allà on vull anar sembla massa senzill: lliurar intensa la presència d’una absència en tant que absència.

Més que les coses, ador el reflex de les coses. 

Més que la veu, ador els ecos i les ressonàncies de la veu.

Més que les realitats, ador les il·lusions.

Més que l’immediat, ador l’inaccessible. 

Vull escriure “en mirall”, a l’inrevés. Mots i frases que siguin un signe abans de ser un sentit.

El sentit està xifrat i cal desvetllar-lo.

Emperò el que importa és el misteri fràgil, fantasmàtic i fascinant, més que la seva descoberta que l’escriptura fixa i allibera.

Caldrà que sargesqui, amb bones i amb molta de cura, el foli ple de tremolors i esquarteraments per fer present l’extraordinària multiplicitat d’angles d’atac i de punts de vista sota els quals es pot considerar o descriure un món. 

Em deixaré guiar perquè la significació sigui al·lusiva, ambigua, prudent i oberta.

He recollit el que la meva curiositat, la meva fantasia, la meva invenció, el meu gust han agafat en els dominis més diversos, més variats.

D’aquestes aproximacions voluntàriament incongruents, en puc donar testimoniatge que interroguen més que responen.

Com puc ressuscitar la matèria inert i desgastada dels llenguatges per aconseguir una pasta espessa, rica, bategant que sàpiga retenir alhora l’ombra i la llum i em deixi, no sense resistència, fer-hi feina de valent per trobar escletxes inesperades, paisatges oblidats, recomposicions de la meva vida a partir d’unes sensacions tàctils o auditives, d’uns atzars inesperats, de textures que apareixen com a llamps o estats de gràcia, que són fonts ufanes excepcionals dins el desert de cada dia?

Qui pot assegurar que m’avalen la qualitat de la cerca, l’autenticitat, la precisió del pensament i la coloració dels sentits, la sinceritat, la fondària d’una meditació, els trèmolos de la meva inseguretat, l’ascesi, la creença vertadera de les possibilitats del meu mester? 

Tot això que veus damunt el foli no és més que un miratge, no ho sabies?

 

Podeu sentir ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Cor-Closcadelletra-aa-CDLVI.mp4

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries El far de les Rambles, de Lluc Oliveras. La novel·la ens parla d’en Lluïset, que de ben petit queda fascinat pel quiosc de begudes amb aires modernistes que il·lumina la rambla de Canaletes, al bell mig de Barcelona. Un enamorament que marcarà la seva vida i la de tothom del seu entorn. Anys més tard, tornarà a sentir aquesta mateixa sensació en conèixer la Laura, sabent que les seves vides quedaran lligades per sempre. Amb ells travessarem la història de la ciutat i de tot Europa durant el segle XX, de les guerres i dels canvis que afecten de ple els protagonistes i les seves famílies, que habiten al cor de la Rambla.

Lluc Oliveras (Barcelona, 1977) és escriptor, guionista, director, fotògraf i compositor. Durant més de dues dècades, ha guionitzat i dirigit uns quants documentaris, programes i sèries de televisió i el llargmetratge Quan res importa (2022), que es basa en la seva novel·la T’esperaré pel camí (2022). Com a escriptor, ha publicat nombroses novel·les de diferents gèneres, entre les quals cal destacar dos supervendes i el premi Rodolfo Walsh del festival Semana Negra de Gijón (2011) per Confessions d’un gàngster de Barcelona. La seva obra ha estat traduïda al castellà i l’italià.

Llegiu un fragment d’El far de les Rambles, de Lluc Oliveras (La Campana).

L’editora, Mireia Lite, explica als lectors de VilaWeb:

“Us proposo un viatge al passat, una passejada per un dels carrers més emblemàtics de la ciutat de Barcelona, una de les artèries que ha estat testimoni dels grans canvis i moments més importants no només de la ciutat, sinó de tot el país: avui recorrerem les Rambles com no ho havíem fet mai fins ara, un viatge en el temps i l’espai a través de la literatura. 

Ens traslladem fins a l’any 1878, quan a la part alta de les Rambles es va instal·lar un quiosc de refrescos i begudes. El negoci va ser tota una novetat, i els barcelonins de la part humil de la ciutat –i els de la que comença a estendre’s més enllà de la plaça de Catalunya– el van començar a visitar. La novel·la que compartim amb vosaltres avança al voltant d’aquest quiosc tan popular i del personatge d’en Lluís, un nen que comença a visitar l’establiment amb el seu pare.

Aquestes pàgines es troben carregades de petites històries. És una novel·la que vol ser un homenatge a tots aquells personatges anònims que componen el teixit humà d’un barri, d’una ciutat; per tant, és una gran novel·la de personatges principals, secundaris i passavolants; tots tenen una història i estan en aquest llibre.

Una novel·la amb aires de gran clàssic, un relat d’amor a Barcelona, a unes Rambles plenes de vida, amb una gran història d’amor que haurà de lluitar contra l’impossible, en temps de guerra i de grans canvis socials. En definitiva, una gran història de Barcelona, de la vida de barri i dels veïns. Certa nostàlgia envaeix el lector a mesura que va passant les pàgines d’aquest llibre, l’enyor d’una Barcelona i d’unes Rambles plenes de vida i habitades per veïns del barri, que avui en dia ens semblen ja molt llunyanes.”

A només 36 anys, Laura Pedro (Barcelona, 1989) s’ha convertit en una referent en el sector dels efectes visuals en el cinema de casa nostra. S’encarrega de coordinar i dissenyar tots aquells elements visuals que apareixen a la pantalla, però no han estat obtinguts a partir d’un rodatge amb elements físics. Una feina que, com menys es nota, més es valora. Com a integrant de l’empresa El Ranchito, ha supervisat produccions com ara Casa en flames i La societat de la neu, amb la qual es va quedar a les portes d’una nominació als Oscar.

‘Emilia Pérez’ arrasa a les nominacions als Oscar

Després d’haver guanyat dos premis Gaudí i tres Goya, enguany s’estrena com a integrant de la prestigiosa Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, fet que li ha permès de votar per primera vegada als premis Oscar, que es lliuraran aquesta matinada. “Va ser força sorpresa. Andrew Roberts, un company del sector, es va fixar en la meva feina arran d’una presentació a Los Angeles de La societat de la neu i em va enviar un correu electrònic per demanar-me si volia que em proposés per a formar part de l’acadèmia”, relata.

El següent pas va ser enviar un auto-perfil en el qual explicava els seus mètodes i els projectes en els quals havia treballat. “I passats els mesos llegeixo a la premsa que m’han acceptat i que formo part de l’acadèmia!”, exclama.

D’estar a punt de ser nominada a votar-hi

Aquesta presentació a Los Angeles era el que es coneix en el sector com un bake-off, unes trobades en les quals els responsables tècnics dels films exposen davant els integrants de l’acadèmia els mètodes que han emprat en les obres que opten als premis. Habitualment, només s’hi conviden deu cintes, de les quals cinc són finalment nominades. “És una mena d’exposició oral, com si presentessis el treball final de carrera, però en anglès. Vam explicar a quins reptes ens havíem enfrontat i quines tecnologies havíem fet servir”, narra.

Malauradament, el film dirigit per Juan Antonio Bayona no va superar el tall, però, curiosament, la trobada va servir a Laura Pedro per a acabar convertint-se en integrant de l’acadèmia.

Una de les atribucions com a integrant de l’acadèmia de Hollywood és votar als premis Oscar. La votació consta de dues fases. Una primera en la qual cada acadèmic vota en el seu camp d’expertesa –en el cas de Pedro, en la categoria d’efectes visuals– i que determina les cinc cintes nominades. Una volta ja s’han revelat els films nominats, la votació s’obre i tots els acadèmics poden votar en totes les categories.

Les grans diferències amb els Gaudí

Aquests dos estadis de votacions diferencia el sistema del dels premis Gaudí i els Goya, en els quals tots els acadèmics poden votar a totes les categories des del primer moment. A parer de Pedro, això genera algunes situacions injustes: “Veig produccions que són nominades en categories tècniques perquè han estat taquilleres i, en canvi, unes altres que no han tingut tant de ressò, però que tenen més feina, es queden fora. Si valorem aspectes tècnics, cal valorar-los tècnicament.”

Un altre dels elements que diferencien l’acadèmia nord-americana de la resta és que controla si els acadèmics realment han vist les produccions abans de votar. “Has de complir uns requisits. Si et toquen aquestes vint-i-cinc cintes, has de mirar-les passi el que passi. Millor que en miris més, però per a accedir al vot, has d’arribar a aquest mínim”, afirma. Aquestes produccions es poden veure als passis privats que organitza la mateixa institució i amb una aplicació digital. A més, en el cas de la categoria d’efectes visuals, cal visionar també les presentacions dels bake-off d’enguany abans d’emetre el vot.

A banda, en la categoria a millor film, en la qual hi ha deu nominats en compte de cinc, la votació no consisteix a escollir la preferida, sinó en ordenar de millor a pitjor, sense que sigui obligatori d’incloure totes les produccions.

Els Oscar més polèmics

Laura Pedro s’estrena com a votant en els Oscars més polèmics que es recorden. L’escàndol causat pels tuits catalanòfobs, racistes i islamòfobs de l’actriu protagonista d’Emília Pérez, Karla Sofía Gascón, n’han debilitat força les opcions, malgrat partir com a gran favorita. A banda, l’ús de la intel·ligència artificial (IA) generativa a The Brutalist també ha reduït les possibilitats de la producció dirigida per Brady Corbet.

En aquest sentit, Pedro es mulla i diu que Emília Pérez no ha estat mai la seva favorita. A més, assegura que ella no hauria fet servir l’IA: “Tindran els seus motius, però jo no ho hauria fet. No em molesta que de cop una frase no estigui perfectament pronunciada en hongarès o en català… Per què l’has de retocar?”, pregunta.

Malgrat això, reconeix que en el sector dels efectes visuals s’empren eines creades amb IA. “Però no són aplicacions generatives, sinó per a fer processos més àgils i poder-li dedicar més temps a la creativitat”, puntualitza.

L’escena més icònica de l’any cinematogràfic català

Amb el permís de El 47, Casa en flames ha estat el gran fenomen cinematogràfic de l’any. Les empremtes de Laura Pedro hi són molt presents. Concretament, en l’escena més icònica del film: el moment de l’incendi en el xalet de Cadaqués on es localitza l’acció. “El Dani de la Orden em va trucar i em va explicar que tenia un guió en el qual havia de cremar una casa, però no ho podia fer. Tampoc volia foc digital”, diu Pedro.

Dani de la Orden: “Tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera”

Davant aquest desafiament, els departaments creatius del film van posar-se a treballar per trobar la millor solució possible. “Vam rodar l’escena amb els actors a la casa original. El director de fotografia, Pepe Gay de Liébana, va col·locar-hi uns focus molt potents per a simular la fluctuació que genera la llum del foc. A més, vam posar-hi fum. Després, vam construir tota una maqueta de la façana de la casa a mida real i la vam cremar. Aquest és el foc real que vam gravar”, explica.

Els protagonistes de ‘Casa en flames’.

Per a Pedro, Casa en flames també ha significat retrobar-se amb Dani de la Orden, amb qui va estrenar-se com a supervisora d’efectes visuals el 2013 a Barcelona, nit d’estiu: “Em va fer moltíssima il·lusió. Han passat deu anys des de la primera vegada i tant ell com ja som en un altre moment. Hem après moltíssimes coses en aquests anys i la nostra manera de comunicar-nos ha canviat. Estic molt orgullosa de com ha quedat.”

Un accident de moto clau

La carrera de Laura Pedro és plena de causalitats. Des d’una presentació que la va dur a ser acadèmica fins a un accident de moto que va ser clau per al seu futur professional. Quan estudiava el primer curs de l’ESCAC, va tenir un accident de moto juntament amb la coneguda influenciadora catalana Dulceida. Això va impedir que es presentés a uns quants exàmens i va afectar negativament la seva nota.

De retruc, l’accident va impedir que accedís a l’especialitat de fotografia, que era la seva preferida. Com a alternativa, es va decantar pels efectes visuals. “Coses del destí… Hi ha moltes coses dels efectes visuals que beuen de la fotografia, com ara la llum. Al capdavall, el que fem és intentar copiar la realitat. Com més coses agafem de la vida real, més fàcil és recrear o generar el que cal amb l’ordinador, reflexiona.

En la seva carrera, Pedro s’ha obert camí en un sector molt masculinitzat. “Vaig tenir molta sort perquè, tan bon punt vaig acabar a l’ESCAC em van trucar per treballar al Ranchito, amb el Félix Bergés. Em va ajudar molt, em va ensenyar i em va donar la confiança necessària”, diu. Segons que explica, una de les claus de reeixir ha estat saber escoltar i respectar els temps: “M’ha anat a favor per a guanyar-me la confiança dels directors i les productores. Per a demostrar que ho puc fer, malgrat ser jove.”

Ara, reconeix la manca de referents femenins en el sector, una responsabilitat que accepta amb orgull. “És maco que noies i també nois puguin veure la meva manera de treballar i pensin que sí, que podem ser-hi”, apunta.

Catarroja, 18.40. Que ja hi havia cotxes surant dins el garatge, que la gent nedava com podia, que el marit va entrar nedant al garatge per cercar la seua germana que ja n’havia eixit, que ell també en va eixir, que va pujar damunt un cotxe i va ajudar gent a pujar al primer pis, que el cotxe on era es va moure, que es va agafar als cables de la llum, que es va enganxar amb una corda als respiralls del garatge, que li van llançar un flotador, però no el va poder agafar, que l’aigua li anava per dalt del cap, que van ajuntar dues escales plegables, que van intentar per tots els mitjans de salvar-lo, que ell era fort. Que ell va cridar molt fort el nom de la seua dona. Que la seua dona va mirar i ell ja no hi era.

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos  fills, el millor de la meua vida'”

Les 20.28 és més tard que les 18.40 i que les 19.30 i que les 20.11

És, sense noms per a preservar-ne la intimitat, el cas d’una de les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre que es pot llegir en el sumari que instrueix la magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Catarroja. Una entre 277.

El sumari s’ha sabut aquesta setmana i és una mena de catàleg dels horrors. Un inventari de maneres doloroses de morir. És, també, el relat de moments de supervivència extrema i d’incerteses fosques. I l’atzar, que escriu històries descarnades, però sempre guanya, ha volgut que la possibilitat de llegir els fets en primera persona coincidira amb certes revelacions del president de la Generalitat sobre el seu capteniment aquell dia tan negre de tardor. Carlos Mazón ha girat el relat, probablement, per estratègia. Hom suposa que un sanedrí li ho ha recomanat  per evitar, precisament, que el seu nom figure en el sumari. Ara ja situat al centre de la diana i malbaratat el poc crèdit polític que li quedava.

Hem sabut, aquesta setmana, perquè ell ho ha dit, que va arribar a les 20.28 al Centre de Coordinació d’Emergències per incorporar-se al CECOPI. Fins al moment, ell havia deixat que hom creiés que hi havia anat amb presses i corregudes i que quan es va llançar el missatge d’alerta, ell era allà, coordinant l’emergència. Ho va dir un dels primers dies de la crisi per fer veure que dirigia alguna cosa.

Els seus assessors van fer córrer una fotografia on es veu Mazón arribant al lloc de comandament, saludant amb el braç com qui arriba al casino del poble i demana el cremadet de cada dia. A les 20.30 À Punt l’enregistrava parlant amb la consellera i amb més gent. Vol posar cara de circumstàncies i de preocupació, però realment no sabia res. No sabia on era, no sabia el tràngol pel qual passaven els seus conciutadans. Aquells a qui té l’obligació de protegir.

I ho va demostrar a les 21.30 quan va comparèixer per televisió per no dir res. Feia vora tres hores que els morts eren morts i el president va ser incapaç de dir res de coherent.

Saray Ruiz: “Em sembla impossible que troben mon pare, jo ja imagine qualsevol cosa”

Que l’aigua pujava i l’angoixa era molt gran

Que quan va venir l’onada serien les 19.50, que l’última vegada que sa mare va veure son pare, l’aigua li arribava per la cintura. Que el van trobar deu dies després en un descampat d’Albal. Que no apareixia ningú, que li telefonaven de Telecinco. Que estava desesperada.

Albal. Que els pares vivien en una planta baixa i tenen una escala per a pujar al pis de dalt, que tot va passar molt ràpidament, que la mare de vuitanta anys li va contar que a partir de les 19.00 va començar a entrar aigua per la finestra i per la porta, que intentaven pujar, però s’esvaraven i l’aigua els atrapava, que estaven a les fosques, que la mare va notar que el marit estava rígid i no aconseguia de fer-lo pujar. Que un metge veí va poder entrar i li va dir que era mort. Que el jutjat no cride a sa mare, que està molt nerviosa.

D’Izan i de Rubén, de tres anys i cinc, sí que en direm els noms, perquè els pares els van dir esperançats fins que no van trobar-ne els cossos i ja no van poder més. Que tot va començar a les 18.30 a la seua casa de camp de Torrent, que els nanos eren dins la casa amb els pares, que de cop cau una paret del saló, que entra molta d’aigua i nega tota la casa, que el corrent arrossega Izan i Rubén i també son pare cap a fora de la casa, que el pare s’agafa a un arbre, que hi aguanta durant dues hores, que no ha vist com els nanos eixien. Que quan baixa l’aigua no els troben i que els cerquen durant dies.

20.00 Benetússer. Que plovia molt i que eren a casa i que sentien molta gent cridant, que el seu marit era policia, que es va canviar la roba i va baixar al garatge per ajudar la gent, que entrava aigua i va ajudar fins que una furgoneta que el corrent arrossegava va tirar la porta i l’aigua va entrar al garatge de cop i volta, que el seu marit no en va eixir. Que dos dies després, l’UME va buidar l’aigua i hi van trobar uns quants cossos. Un era el del seu marit.

Que la seua tia de Sedaví tenia vuitanta-set anys i vivia sola, que no van poder posar-se en contacte amb ella, que l’endemà van anar a veure-la, que la van trobar asseguda a la seua butaca, que era morta. Que l’aigua va arribar al metre seixanta d’alçada dins la casa.

Catarroja. Que sa mare li va dir a les 19.00 que li entrava aigua a casa i que anara a ajudar-la a netejar, que a les 20.00 sa mare li va dir que no podia obrir la porta, que ella va intentar d’anar-hi perquè vivien a prop, però no va poder arribar-hi per culpa de l’aigua que hi havia al carrer, que va haver de refugiar-se, que l’endemà no podien entrar a la casa. Que els veïns els van dir que la van sentir com cridava demanant auxili. Que no van poder fer res per ella. Que la van trobar en l’habitació.

Benetússer. Que a les 19.00 estava en el seu bar amb el marit i els fills de quatre anys i onze, que a les 19.40 l’aigua pujava molt, que a les 20.00 van demanar ajuda als veïns de dalt, que els van llançar una corda que era massa curta, que van col·locar una escala, que la primera que va pujar és la xiqueta, que quan era a mig tram una onada va tirar l’escala i ella va caure i el corrent la va arrossegar, que el pare es va llançar a l’aigua, però no la va poder salvar. Que l’endemà la va cercar amb una fotografia per tot arreu i un policia li va dir que el cos havia aparegut a prop del Leroy Merlin de Massanassa. Que tenia onze anys.

Catarroja. Que a les 19.30 parla per telèfon amb son pare que li diu que només hi ha quatre dits d’aigua, i que mentre parlen es perd la comunicació. I que l’endemà van trobar el cos en la planta baixa.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura la idea que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

La matinada a l’infern

Hi ha molts “l’endemà” i molts “dies següents” en aquesta història que també té setmanes que semblen anys i cerques desesperades entre fang i brutícia. Hi ha cossos desfigurats i policies que diuen “és millor que no el veges, t’ensenye una fotografia”. Hi ha cossos aixecats sense que la família sàpiga on els han dut, i aquella morgue improvisada en la fira de mostres. Hi ha llistes provisionals de víctimes.

Hi ha una matinada que pesa mil tones i que molta gent va passar en solitari sabent que allò que portaria l’alba no seria millor que el que va dur la nit. Hi ha una matinada de gel i de silenci.

Al sumari hi ha centenars de pàgines per a centenars de víctimes que van perir en el garatge intentant salvar el cotxe. Hi ha la persona que es va salvar agafada vuit hores en una barana del garatge, i aquella altra a qui els veïns diuen que la seua tia va eixir disparada de la casa asseguda en el sofà. I que l’alarma va sonar quan es trencaven els vidres del Mercadona. Això de l’alarma també hi és. Que va sonar tan tard per a tothom que no va salvar ningú.

La situació que van viure milers de persones és tan complicada que ni el llenguatge policíac ni el judicial, que solen ser tan freds, no impedeixen d’empatitzar amb allò que s’explica sense adjectius. Potser perquè és descarnat. Sense cap ornament ni retòrica innecessària.

És arran de tots els casos denunciats els primers dies de la crisi i reafirmats en les declaracions que els familiars han fet davant seu, que la jutgessa va fer aquella resolució on parlava de l’infern i descrivia fragments de situacions traumàtiques i dramàtiques. La jutgessa que té l’oficina judicial a Catarroja i que va ser arrasada com milers de plantes baixes.

Tot això passava en unes hores en què el president de la Generalitat encara no ha explicat on era i que feia per gestionar la crisi.

En una nit en què l’elegància i el glamur són protagonistes, la cerimònia dels premis Oscar ha estat testimoni d’alguns dels moments més desconcertants i inesperats del món de l’entreteniment, en gairebé un segle d’història. Darrere les estàtues daurades i els discursos emotius, hi ha incidents que han deixat bocabadats tant els assistents com els milions d’espectadors que segueixen l’esdeveniment a casa.

D’interrupcions colpidores a comportaments excèntrics, aquestes situacions han transcendit l’àmbit cinematogràfic i han esdevingut fenòmens culturals, com un reflex de les tensions, contradiccions i evolució de la indústria i la societat.

Fem un recorregut pels deu moments més estranys que han escrit, sense voler-ho, alguns dels capítols més memorables en la història de la cerimònia més prestigiosa del cinema.

1. L’‘streaker’ a l’escenari (1974)

En un dels moments més surrealistes de la història dels Oscar, mentre David Niven presentava Elizabeth Taylor, un home completament nu va córrer per l’escenari fent el símbol de la pau. Era Robert Opel, artista i activista, que va saber esquivar la seguretat per fer aquesta protesta en directe.

La reacció impertorbable de Niven va passar a la història: “No és fascinant pensar que probablement l’única rialla que aquest home provocarà en la seva vida serà per a mostrar les seves imperfeccions?”, va dir, amb un enginy britànic que va fer que l’audiència esclatés en riallades.

 

2. La bufetada de Will Smith a Chris Rock (2022)

El que ha estat probablement el moment més xocant en la història recent dels Oscar va succeir durant la 94a gala. El presentador Chris Rock va fer una broma sobre el cap rapat de Jada Pinkett Smith (que té alopècia), quan el seu marit, Will Smith, va pujar a l’escenari i li clavà una bufetada davant milions d’espectadors.

“Va ser un moment d’absoluta incredulitat. Durant uns segons, tothom pensava que era part d’un gag preparat, fins que es va veure clarament que era real”, recorda Xavier Garcia, periodista especialitzat en Hollywood.

La tensió es va intensificar quan Smith, tornant al seu seient, va cridar a Rock: “Mantingues el nom de la meva dona fora de la teva maleïda boca!” Paradoxalment, minuts després, Smith va guanyar l’Oscar a millor actor per King Richard i va oferir un discurs entre llàgrimes parlant de “protegir” la seva família. De resultes de l’incident, van prohibir a Smith d’assistir als Oscar durant deu anys.

3. L’error de ‘La La Land’ i ‘Moonlight’ (2017)

En un final de cerimònia que semblava escrit per un guionista amant del drama, Warren Beatty i Faye Dunaway van anunciar erròniament La La Land com a guanyadora de l’Oscar a millor film, però en realitat el premi corresponia a Moonlight. Hi hagué un desgavell monumental quan l’equip de La La Land ja era dalt l’escenari fent els discursos d’agraïment.

El productor de La La Land, Jordan Horowitz, en adonar-se de l’error, va agafar el micròfon i va dir: “Hi ha un error. Moonlight, vosaltres heu guanyat el premi a millor film. No és cap broma.”

La causa de l’error fou que els presentadors van rebre el sobre equivocat (el de millor actriu, que havia guanyat Emma Stone per La La Land). Aquest incident sense precedents és recordat com una de les errades més greus en la història de la televisió en directe.

4. Marlon Brando rebutja l’Oscar (1973)

Quan Marlon Brando va guanyar l’Oscar a millor actor per la seva inoblidable interpretació de Vito Corleone a El Padrí, l’actor no va pujar a recollir el premi. Hi va enviar a Sacheen Littlefeather, una activista nadiua americana, que va rebutjar l’estatueta en nom de Brando com a protesta pel tractament dels nadius americans a la indústria cinematogràfica.

“Marlon Brando ha decidit, molt respectuosament, no acceptar aquest premi, a causa del tractament que la indústria del cinema i la televisió dóna avui dia als nadius americans”, va dir Littlefeather, que va ser rebuda amb una barreja d’aplaudiments i esbroncs.

 

5. El bes forçat d’Adrien Brody a Halle Berry (2003)

Quan Adrien Brody va pujar a l’escenari per rebre el seu Oscar a millor actor per El pianista, va sorprendre tothom agafant la presentadora Halle Berry i fent-li un petó a la boca sense el seu consentiment. Berry, visiblement sorpresa, va mirar de mantenir-se serena, mentre Brody continuava el seu discurs.

Més endavant, Brody va declarar que havia estat un “moment impulsat per l’adrenalina”, però molts crítics posen aquest episodi d’exemple per constatar com ha canviat socialment el llindar del consentiment aquestes darreres dècades.

6. La ‘selfie’ més repiulada de la història (2014)

Durant la cerimònia dels Oscar del 2014, la presentadora Ellen DeGeneres va orquestrar un dels moments més virals de la història de les xarxes socials: una autofotografia amb algunes de les estrelles més importants de Hollywood, com ara Jennifer Lawrence, Brad Pitt, Meryl Streep, Julia Roberts i Bradley Cooper.

“Si Twitter funciona correctament, podríem batre un rècord”, va dir DeGeneres abans que la fotografia, feta amb un Samsung Galaxy (un dels patrocinadors de la cerimònia), aconseguís més de tres milions de retweets en poques hores, de manera que va col·lapsar temporalment la xarxa social.

Molta gent no sap que la fotografia original havia de ser només de DeGeneres i Meryl Streep, però s’hi anà afegint gent fins a crear aquesta imatge icònica que, segons alguns analistes, va valer milions en publicitat per a Samsung.

 

7. El vestit de cigne de Björk (2001)

La cantant i compositora islandesa Björk va deixar tothom bocabadat quan va aparèixer a la catifa vermella amb un vestit en forma de cigne blanc, dissenyat per Marjan Pejoski. Durant la cerimònia, Björk fins i tot va simular pondre un ou a la catifa.

Björk era nominada per la seva interpretació a Dancer in the Dark i per la cançó “I’ve Seen It All”. Tot i no guanyar, el seu vestit ha passat a la història com un dels més memorables i transgressors de totes les edicions dels Oscar.

8. Roberto Benigni saltant per les butaques (1999)

Quan Roberto Benigni va guanyar l’Oscar a millor film estranger per La vida és bella, va mostrar la seva alegria d’una manera mai vista: va començar a saltar per sobre de les butaques del Shrine Auditorium, caminant literalment sobre els assistents per arribar a l’escenari.

“Vull submergir-me en aquest oceà d’amor!”, va exclamar Benigni en un dels discursos més entusiastes i carismàtics que es recorden. Més tard, quan va guanyar també l’Oscar a millor actor, va tornar a exhibir un entusiasme desbordant.

 

9. El lliurament del premi a millor film… sense nominat (1972)

Un dels moments més absurds de la història dels Oscar fou quan Charlie Chaplin va rebre un Oscar honorífic, i el públic el va aclamar durant dotze minuts, l’ovació més llarga en la història dels premis. Curiosament, Chaplin havia estat exiliat dels Estats Units durant l’era McCarthy, acusat de tenir simpaties comunistes.

La cerimònia d’aquell any va tenir un altre moment estrany, quan Sammy Davis Jr. va anunciar els nominats a millor banda sonora, però li van donar el sobre equivocat. “Els nominats per la millor partitura musical són… oh, m’han donat el sobre equivocat!”, va exclamar Davis. I va despertar les rialles del públic. Després va posar-se les ulleres i va dir: “Espera un moment… ara ho entenc.”

 

10. L’aparició de “Jaws” a la cerimònia (2016)

Per tal de reduir la durada notòriament llarga de la cerimònia, els productors dels Oscar van introduir-hi una estratègia peculiar: quan els discursos d’agraïment s’allargaven massa, començava a sonar la inquietant música de “Jaws”, cosa que forçava els guanyadors a acabar ràpidament.

Aquest recurs, tot i ser efectiu per a mantenir la cerimònia dins el temps previst, va ser criticat per molts professionals de la indústria, que consideraven que trivialitzava el moment més important de les seves carreres. El compositor Michael Giacchino va arribar a qualificar-ho de “falta de respecte envers els guanyadors i la música de cinema”.

 

The Washington Post · Siobhán O’Grady i Anastacia Galouchka

Kíiv — Poques hores abans de la humiliació pública del president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, per part del president dels Estats Units, Donald Trump, a la Casa Blanca, les tropes ucraïneses van desfilar per la plaça central de la capital, carregant un taüt cobert amb les banderes dels EUA i d’Ucraïna. A l’interior hi havia el cos del marine Ethan Hertweck, de 21 anys, mort en combat prop d’Avdíivka a final del 2023. Rússia en va prendre el cos i fa poc que l’ha retornat a Ucraïna. La seva família s’hi va desplaçar des de Missouri per acomiadar-se’n.

Centenars de voluntaris estrangers, molts dels EUA, han lluitat i mort al costat d’Ucraïna d’ençà de la invasió russa el 2022. Hertweck és un dels més de cent combatents de vint-i-tres països la identificació i repatriació dels quals ha estat possible gràcies a la Fundació R.T. Weatherman, una entitat sense ànim de lucre dirigida per Meaghan Mobbs, ex-paracaigudista i psicòloga dels EUA. El seu pare, el tinent general retirat Keith Kellogg, és ara enviat especial de Trump a Ucraïna.

Mobbs ha viatjat aquesta setmana a Kíiv per inaugurar l’exposició “Per la llibertat” al Museu de la Guerra d’Ucraïna, una mostra dedicada als combatents estrangers que han defensat el país. La seva fundació també ha organitzat el funeral de Hertweck.

L’exposició i el funeral arriben en un moment de gran tensió política a Ucraïna. Trump, que cerca un acord que posi fi a la guerra, s’ha reunit per primera vegada amb Zelenski, després d’haver negociat directament amb Rússia i d’haver titllat el president ucraïnès de dictador, i l’ha renyat obertament.

Meaghan Mobbs, presidenta de la Fundació R. T. Weatherman, parla amb la premsa durant la cerimònia oficial d’obertura de l’exposició “Per la llibertat”, dedicada als combatents estrangers a Ucraïna, a Kíiv (fotografia: Oksana Parafeniuk / The Washington Post).

Dijous, durant la inauguració de l’exposició a Kíiv, i abans de la trobada al despatx oval, Mobbs va alertar contra qualsevol intent d’imposar la fi del conflicte que obligués Ucraïna a capitular davant Rússia. “Tinc por que alguns de nosaltres, a Occident, estiguem tan obsessionats amb la pau que n’hàgim oblidat el veritable significat”, va dir. “Hem arribat a creure que la pau, per damunt de tot, és la màxima virtut, però la pau a qualsevol preu no és pau, és rendició disfressada de virtut.”

Molts ucraïnesos temen que Trump, en compte de pressionar Vladímir Putin perquè aturi la guerra, acabi forçant Zelenski a acceptar un acord que impliqui cedir territori ucraïnès sense garanties de seguretat per a la resta.

La família Hertweck: Leslie, de 50 anys, i John Hertweck, de 52, al centre, amb els seus fills Hannah, de 16 anys, a l’esquerra, i Gabriel, de 20, a Kíiv (fotografia: Oksana Parafeniuk / The Washington Post).

John i Leslie Hertweck, els pares d’Ethan, van parlar amb The Washington Post abans de la reunió entre Trump i Zelenski. Havien votat per Trump, però ara es mostren estupefactes davant les seves crítiques a Ucraïna, que consideren contràries als valors pels quals el seu fill va morir.

“No dir-li dictador a Putin… Això no ho entenc”, diu Leslie. “És frustrant, perquè no és el que pensava que diria… Què dimonis fa?”

“Un moment”, afegeix, “Ucraïna no ha envaït Rússia. Ha estat Rússia qui ha envaït Ucraïna”.

L’exposició del Museu de la Guerra d’Ucraïna mostra objectes deixats pels combatents estrangers que han lluitat per Ucraïna: llaunes de Coca-Cola, botes negres, una harmònica, una caixa de safrà, un anell de West Point. Originalment, el museu estava centrat en la Segona Guerra Mundial, però ara s’ha adaptat per documentar els conflictes actuals en temps real.

Mobbs va proposar la idea de crear un espai dedicat als combatents voluntaris estrangers fa només tres mesos, i la seva fundació ha ajudat a recollir materials i històries de tot el món. “S’ha vessat sang nord-americana a sòl ucraïnès, i les nostres nacions estaran per sempre entrellaçades”, afirma.

L’exposició ha coincidit amb el tercer aniversari de la creació de la Legió Internacional d’Ucraïna, una unitat que permet els estrangers d’allistar-se legalment a l’exèrcit ucraïnès. Els comissaris de l’exposició, Yurii Horpynych i Marina Bohush, han treballat per explicar les històries dels soldats de manera autèntica. Horpynych destaca que el seu objectiu és mostrar “la realitat dels nord-americans que han sentit aquest conflicte en la pròpia pell” i centrar-se en “què passa a les trinxeres” més que no pas en les negociacions diplomàtiques.

Els visitants poden llegir les motivacions dels combatents, escoltar les seves històries en àudio i escriure cartes als soldats estrangers que encara lluiten al front. En una petita sala al centre de l’exposició, una gran pantalla projecta els noms de centenars d’estrangers morts a Ucraïna, mentre les parets exteriors mostren fotografies de soldats que continuen servint-hi.

En una secció central, en blanc i negre, es recorden els combatents morts, entre ells Hertweck. Dijous a la nit, la seva mare, Leslie, es va aturar davant el retrat del seu fill, somrient, amb la bandera dels EUA al braç. La seva veu es va trencar: “El trobo a faltar.”

Leslie Hertweck porta una placa d’identificació amb el retrat del seu fill Ethan, juntament amb una camisa tradicional ucraïnesa brodada, a Kíiv (fotografia: Oksana Parafeniuk / The Washington Post).

La família creu que Hertweck estava destinat a ser a Ucraïna.

Era un adolescent quan es va allistar als marines. Va destacar en l’entrenament a San Diego, però el seu somni de combatre es va truncar quan li van diagnosticar un trastorn sanguini estrany. El van donar de baixa amb honor, però ell es va sentir devastat i sense rumb.

“I ara què faig?”, recorda la seva mare que va dir. “Estic entrenat per a la guerra. Això és el que m’apassiona. És la meva vocació.”

“No li agradava ser un civil”, afegeix el seu pare, John.

Després de la invasió russa, va viatjar dues vegades a Ucraïna abans d’allistar-se com a metge de combat. Va evitar de polititzar la seva decisió: “He vingut només per la llibertat, per ajudar la gent que serà oprimida per un boig”, va dir a la seva mare.

Va morir mentre intentava salvar la vida d’un company d’armes.

Dijous, molts excombatents dels EUA presents a la inauguració li van retre homenatge. La seva família va ser ovacionada dempeus quan va entrar a la sala.

Divendres al matí, amb un fred de febrer, soldats ucraïnesos van col·locar el taüt de Hertweck davant la seva família a la plaça Maidan, símbol de la revolució del 2014. Es van interpretar els himnes dels EUA i d’Ucraïna i els assistents es van agenollar per escoltar el cant fúnebre ucraïnès. “Moriré en una terra estrangera”, diu la cançó, “Qui cavarà la meva tomba?”

Acabada la cerimònia, la família va deixar una fotografia de Hertweck vestit amb l’uniforme militar entre els milers de records dedicats als soldats caiguts que són a la plaça i va marxar a poc a poc. Feia catorze mesos de la primera trucada de l’ambaixada dels EUA que els informava que Hertweck havia desaparegut en combat, i poques setmanes de la segona, quan els van confirmar que n’havien trobat el cos i era el moment de tornar a casa.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Estan farts que els canviïn la llengua tan bon punt obren la boca. Els parlen en castellà mentre fan la compra, en les visites mèdiques i, fins i tot, quan van a comprar el diari Ara al quiosc. Així i tot, mantenen la batalla. No han nascut aquí, però se senten igual de catalans (o més) que alguns que tenen vuit cognoms de la terra.

S’estimen la llengua i l’han volguda aprendre per molts motius. Perquè creuen que és important saber l’idioma del país on viuen, per respecte a la resta de gent, per tenir el sentiment de pertinença de la comunitat i per no perdre’s la gran oferta cultural.

L’Alejandro és de l’Aragó; la Leyla, del Perú; i en Jens, de Suècia. Són perfils ben diversos, però els uneix una cosa: han après el català i el reivindiquen allà on van. Es queixen que la majoria dels catalans haurien de tenir més consciència lingüística, que cal parar atenció en els joves i reclamen als polítics i a les empreses que es posin les piles i hi hagi més recursos perquè els dos milions d’interessats a aprendre el català o millorar-lo –segons que recull Òmnium Cultural– ho puguin fer.

L'Alejandro, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé). La Leyla, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé). En Jens, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).

Crit d’alerta de la Plataforma per la Llengua per l’empitjorament de l’estat del català

Ara que fa una setmana i escaig que van saber-se els resultats de l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, en què es constatà que l’ús habitual del català al Principat no arriba a un terç de la població, reunim l’Alejandro, la Leyla i en Jens a la redacció de VilaWeb perquè ens expliquin què els ha motivat aprendre el català, com s’ho han fet i per a què és important.

Estan carregats de lliçons. L’Alejandro en té una de clara: “Ara se sent moltes vegades que la culpa de l’enquesta [la dels usos lingüístics] és dels immigrants. Això és un error. N’hi ha molts que s’estimen més la llengua que els catalans mateixos, que no la volen parlar. Per a nosaltres és un esforç perquè no és la nostra llengua, però la parlem perquè la volem.” I insisteix: “Si som a Catalunya, parlem català. És una qüestió de lògica, però et trobes molta gent d’aquí a qui li fa mandra parlar-la…”. Tots tres són impulsors de la campanya “Volem més català“, que compta amb el suport d’Òmnium i pretén de fomentar la llengua catalana entre els nous parlants.

Aprendre el català i descobrir tot d’avantatges

La Leyla, de trenta-set anys, va arribar a Barcelona en fa vint. A casa, situaven la ciutat a Espanya i, per tant, es referien al castellà. Però quan va trepitjar l’escola, va veure que tot era en català. A la universitat, també va elegir la majoria de les assignatures en català perquè volia aprendre’l. Les amigues que havia fet eren catalanes i volia entendre-les. “Engegava la ràdio, llegia novel·les en català. Els primers llibres van ser El món groc, de l’Albert Espinosa, i Una motxilla per a l’univers, de l’Elsa Punset. Aquí va començar la meva estima pel català”, diu.

La Leyla va començar a treballar en un supermercat al barri de Gràcia de Barcelona per pagar-se el grau d’administració i direcció d’empreses (ADE). Tenia la sort que tothom es dirigia a ella en català. Recorda una àvia, amb qui va avenir-se molt, que la posava a prova constantment amb paraules que eren complicades. Un dia es va emportar un bon ensurt. “Em va demanar una espelma. Vaig quedar ben parada. Espelma volia dir esperma? No ho entenia i li vaig dir que feia poc que estudiava el català”, diu tot rient. Tot treballant al supermercat va entendre com n’era d’important aprendre el català, per la gent i la cultura. “Estar a Catalunya implica això”, diu. Ha treballat en empreses que tenen sensibilitat amb la llengua i reconeix que això ha estat clau per a millor el català i que li ha obert portes professionals.

La Leyla, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).

L’andalusa i el sud-africà que comparteixen l’amor pel català (i n’aprenen) a TikTok

En Jens, de seixanta-quatre anys, va viure durant un any a Barcelona en l’època dels Jocs Olímpics del 1992. Es va enamorar de la ciutat i del català i va apuntar-se a algun curs, però reconeix que no el va perfeccionar prou. Poc després va anar a treballar de traductor a la Comissió Europea, a Brussel·les. Allí, va apuntar-se al casal català de la ciutat i als cursos de llengua que hi feien. “A partir d’aquest moment, és quan vaig aprendre millor el català”, explica. Ara ja fa deu anys que viu a Barcelona, es dedica a traduir texts literaris del català al suec i se sent ben integrat. “Per a mi, és normal aprendre la llengua de la ciutat i del país per a viure molt millor”, diu. Segons ell, qui no aprengui l’idioma té “una gran pèrdua de la qualitat de vida”. “Parlant català tens més proximitat amb la gent, això és el més important. I l’oferta cultural, el teatre”, destaca.

L’Alejandro té vint-i-tres anys i ha estudiat ciències polítiques a Madrid. Tenia clar que volia fer un postgrau a Barcelona. Va començar a aprendre el català a Madrid i els seus companys li preguntaven sorpresos per què ho feia. Ell ho tenia ben clar: “Si vull estudiar a Barcelona, necessito aprendre el català. Em trobaré amb amics, socialitzaré en català… I volia trobar feina. Això ha estat un punt súper important.” Aprendre la llengua, diu que l’ha ajudat en la vida quotidiana, a treballar, estudiar, a comunicar-se amb la gent i a mantenir l’idioma. També ha estudiat a França i reconeix que apropar-se al català des del castellà i el francès li ha estat un xic més fàcil.

L’Alejandro ha après el català de manera autodidàctica en un any mirant molts continguts audiovisuals a la televisió, a les xarxes socials i llegint. S’ha mirat moltes sèries de TV3: Merlí, Com si fos ahir, Benvinguts a la família, Plats bruts i Les de l’hoquei. De petit, mirava Les tres bessones en castellà. “Tornar-les a veure ara en català és divertit perquè he de parar atenció a la llengua i com es pronuncia”, assenyala. De fet, diu que té l’accent que té perquè ha repetit el que ha sentit a la televisió. A Barcelona, és professor d’anglès i de francès. Té amics i coneguts que també han vingut a viure a Catalunya, però s’esvera en saber que no han volgut aprendre el català. “Per què? No cal? Això és una opinió. Jo sí que ho necessito. He fet amics en català, he estudiat en català, treballo en català. No m’imagino la vida que faig ara si no fos en català”, diu.

Un moment de la conversa (fotografia: Albert Salamé).

Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística?

Discriminacions i preocupacions

Tots tres reconeixen que han rebut discriminacions lingüístiques. La Leyla recorda un cas en una consulta mèdica. El metge i la infermera parlaven en català. Ella també va començar la conversa en aquesta llengua, però el metge va passar-se al castellà. “Volia que m’ho expliqués en català. Al final, li vaig dir que era un maleducat. Em va dir que, com que ja m’havia atès en castellà, no podia canviar l’idioma…”.

En aquest àmbit, en Jens ha tingut més sort perquè sempre s’han dirigit a ell en català. Ell, a diferència de la Leyla i l’Alejandro, té un accent més marcat i reconeix que té força problemes mentre fa la compra. “Tinc pinta de guiri i, moltes vegades, tot i que els parlo en català, em contesten en castellà”, explica. Així i tot, s’enorgulleix que els veïns i els amics que té aquí sempre li parlin en català. “Visc en un món que no reflecteix les dades de l’ús de la llengua”, reconeix. 

L’Alejandro destaca que la situació del català és alarmant sobretot a les aules de les escoles: “Els nens, a casa seva i a l’aula amb els professors parlen en català. Però entre ells, en castellà. Sempre els pregunto: per què parleu en castellà si parleu perfectament entre vosaltres, a casa i amb mi? Em diuen que s’hi han acostumat, que l’hora del pati és l’hora del castellà. Els dic que han de canviar.”

El problema que es troba l’Alejandro a les aules va més enllà. Tots tres denuncien que parlar tot un dia en català a Barcelona és una missió impossible. “Has de buscar que te’l parlin. Si no, no el parlaria. A les meves amigues, que el parlen i en són conscients, a vegades els costa. Si voleu que l’idioma es mantingui, jo faré un esforç, però vosaltres també”, diu la Leyla. Ens Jens viu a Gràcia i potser ho té més fàcil, però reconeix que sempre hi ha alguna excepció. “Moltes vegades, la gent d’aquí no fa l’esforç de començar en català. Passen directament i sistemàticament al castellà. Em molesta perquè a vegades no tinc la força o l’energia de continuar en català, però ho vull fer perquè és la llengua que prefereixo”, diu. 

Un moment de la conversa (fotografia: Albert Salamé).

Queda clar que els ciutadans tenen uns quants deures pendents. I els polítics? La Leyla ho té clar i denuncia el menyspreu envers la immigració. “Ara que guanyen la dreta i l’extrema dreta, tot és negatiu cap als immigrants. Escolta, estic fent un esforç. Visc a Barcelona, em considero una catalana més.” I es mostra crítica sobretot amb el paper que adopten: “La meva adolescència és al Perú. Els imposts, els diners, la ment i el cos són aquí. Menjo calçots del gener a l’abril. Totes les coses de Catalunya les veig com si fossin meves perquè m’heu donat aquesta oportunitat. Els polítics tiren tota la merda cap als immigrants. Dona’m eines i facilitats per enriquir-me encara més. Si em tires cap al fons a un racó, com vols que m’integri?”

L’Alejandro, que és politòleg, considera que és la política la que ha generat més problemes amb el català i denuncia que la llengua s’ha convertit en una arma. “Al parlament se senten discursos d’islamofòbia, d’homofòbia, de discriminació cap als migrants. A més, diuen que ells són els culpables que no es parli el català. Diuen que és culpa nostra, quan jo m’estimo la llengua. A Barcelona he trobat una llar”, diu. En Jens prova de tenir una visió més optimista. Diu que, ara mateix, com que no hi haurà la independència, certa prioritat es basa en les polítiques lingüístiques, tot i les incògnites que hi ha, com ara l’oficialitat del català a la Unió Europea.

Reclamen més classes de català

L’Alejandro, la Leyla i en Jens deixen clar que hi ha moltíssima gent que té dificultat per aprendre la llengua perquè no hi ha prou classes. “No és fàcil aprendre una llengua nova escoltant la gent del carrer. Hi ha gent que necessita una classe, acadèmia, un lloc on anar a estudiar. El manifest i els nous parlants denunciem públicament que falten places. Hi ha molta gent que vol aprendre el català”, diu l’Alejandro.

En Jens destaca que és important que les empreses també facin plans de formació interns. “La gent té poc temps i és complicat anar a fer cursos lluny”, diu. La Leyla, que és de números, ens parla de la nòmina i de la cotització per formació professional, que és l’aportació que es fa a la Seguretat Social per a finançar programes de formació per als treballadors. “Els meus diners hi estan destinats. Dona’m les eines i les facilitats, si us plau. Si estic en una empresa en què es parla en català, vull aprendre’l. No em tanquis la porta.” I afegeix: “No s’ha de vendre sobre si el català serveix o no. El vull, sóc aquí, formem-nos. I els catalans han d’ajudar-nos a estimar la llengua.”

Un moment de la conversa (fotografia: Albert Salamé).

Manca de professors de català: les claus d’una emergència de país

Tomeu Llabrés (Binissalem, 1985) és el propietari i enòleg del celler Ca’n Verdura Viticultors, a Binissalem, Mallorca. És un celler familiar que va obrir el 2012. Ell ve d’una família de viticultors de quatre generacions. Tanmateix, Tomeu Llabrés és el primer de la família que ha arribat a la universitat. Va estudiar enginyeria agrònoma a Palma i després enologia a la Universitat Rovira i Virgili. A més, es va formar al costat de Francesc Grimalt (4 Kilos Vinícola a Felanitx) i d’Álvaro Palacios al Priorat. 

Llabrés és un jove vitivinicultor experimentat, que d’ençà que va començar va triar les varietats pròpies, especialment la mantonegro, que és la varietat estrella de Binissalem. Però també unes altres: moll, giró ros, escursac, callet. Va engegar el projecte en un moment de canvi en el món del vi, quan es va començar a entendre que amb les varietats pròpies ben elaborades es podien fer grans vins i singulars, únics. 

Amb tot, ens explica que no va ser fàcil: “Quan vaig començar, elaborar la mantonegro com a monovarietal, trobar mantonegro que s’adaptés als vins que tenia al cap, no va ser fàcil. Fins i tot era estrany vendre vins 100% de mantonegro i era un moment en què encara pesava molt la fusta en els vins negres. Per això, al principi va ser complicat trobar on col·locar els meus vins. A poc a poc, els vaig començar a vendre tots, però va ser complicat, vaig picar molta pedra. Aquesta situació ha anat canviant i avui hi ha molts més cellers que opten per produir sobretot varietats locals. I avui estem en un moment molt dolç per a les varietats locals, perquè els consumidors, sommeliers, distribuïdors i importadors confien més en el que és local i propi, que no en vins elaborats amb varietats d’unes altres zones que no es troben tan adaptades. A Ca’n Verdura actualment produïm 90.000 ampolles i elaborem nou referències: tres blancs, un rosat i cinc negres.”

Vi Supernova, 100% mantonegro del celler Ca’n Verdura Viticultors de Binissalem.

D’aquestes nou referències vam tastar la Supernova 2023, un vi 100% de vinyes velles de mantonegro, d’entre trenta-cinc anys i seixanta, que ens va xiflar, perquè és un vi molt expressiu i elegant. Explica Tomeu Llabrés: “El Supernova s’elabora a partir del raïm de dotze parcel·les de mantonegro, perquè per a aquest vi només vinifiquem vinyes de més de trenta-cinc anys, en vas. Produïm uns 15.000 litres. D’aquestes dotze parcel·les, set es troben a Santa Maria del Camí, tres a Santa Eugènia i dues a Binissalem poble i totes es troben dins la Denominació d’Origen Binissalem. A Santa Maria és on queda el reducte de vinya vella de la DO i, fins i tot, de Mallorca. Dins de Santa Maria hi ha una zona molt especial, es Pla de Buc, que és de les millors zones de mantonegro de Mallorca. Nosaltres hi tenim nou parcel·les, set de les quals van per a la Supernova. Tenim el vi vuit mesos en criança en foudres i barriques de 500 litres usades.

Ca’n Verdura és el malnom de la família. Som una família sense possessions, una família humil, de poble, agricultors tots. A mi em coneixen més per Tomeu Verdura. Sóc en Verdura.”

Li demanem que ens parli de la varietat mantonegro: “És una varietat amb grau alcohòlic, acostuma a trobar-se entre 13,5 graus i 14. És una varietat que no té gaire color ni molta acidesa, però la que té te la mostra sempre. Els vins de mantonegro són molt bevibles, molt amables, una varietat molt mediterrània. És un vi llarg, que t’omple la boca, que és fresc i aromàticament et porta a les fruites del bosc, a pi, maduixa, flor de taronja. Aromàticament és molt agradable i amb complicitat. I el fet que sigui raïm de vinya vella li aporta més complexitat, més concentració.”

Preguntem a Tomeu Llabrés si creu que la vinya de la DO Binissalem es troba prou protegida davant l’embat urbanístic i del turisme. Ens dóna un no categòric: “Cuidem i perpetuem un paisatge, un patrimoni mil·lenari. A Palma s’han trobat restes d’una vinya de més de dos mil anys. Patrimoni cultural, històric, mallorquí. I sí, s’ha de preservar.”

Vins elaborats per Tomeu Llabrés del celler Ca’n Verdura Viticultors.

Li preguntem com es projecta de cara al futur. Ens diu: “Ara ja tinc quaranta anys i en fa quinze que vaig començar a fer d’enòleg. Aleshores, quan vaig començar, pensava a fer grans coses i grans projectes. Ara, en canvi, miro de fer coses petites, del dia a dia. I el que espero és consolidar el projecte.” Ens explica que, tot i la sequera dels darrers anys, el 2024 ha estat un any molt bo. Ha mirat d’adaptar-se a la sequera per obtenir uns vins de qualitat, bo i preservant la mica d’acidesa que ofereix el raïm. Esperem no tardar a tastar aquests vins anyada 2024 de Ca’n Verdura.

L’enfonsament del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya –que diumenge va obtenir el resultat més baix de la seva història– i la previsible sortida d’Olaf Scholz del capdavant el govern, no solament és un entrebanc per a l’SPD, sinó que evidencia també un moment baix per a aquest espai polític a tot Europa.

Avui hi ha pocs governs a la Unió Europea dirigits per caps socialdemòcrates; de fet, es poden comptar amb els dits d’una mà. I no pas perquè hagi aparegut una alternativa més a l’esquerra, com fou el cas, fa anys, de Syriza i Alexis Tsipras a Grècia, sinó que el suport electoral ha tombat, a grans trets, cap a la dreta.

Dels vint-i-set estats de la Unió Europea, el partit socialista solament governa tot sol a Malta, amb Robert Abela al capdavant, en un sistema polític que té un bipartidisme molt accentuat. La danesa Mette Frederiksen capitaneja un govern de coalició amb el centre-dreta, i l’espanyol Pedro Sánchez té Sumar de soci de govern.

Enguany el govern de Frederiksen s’ha trobat abocat a una crisi política amb el president nord-americà Donald Trump, que els exigeix que els vengui Grenlàndia, i que els ha amenaçats amb aranzels i sancions econòmiques.

També a Lituània hi ha, d’ençà del desembre, un primer ministre socialdemòcrata, Gintautas Paluckas, tot i que el president del país és independent. I en el cas de Romania s’ha nomenat un govern encapçalat pels socialistes, amb Ion-Marcel Ciolacu al capdavant, però amb un president conservador i enmig d’una crisi política forta per l’anul·lació de les eleccions que havia guanyat el candidat pro-rus per ingerència russa.

En comparació, l’any 1999, els socialistes governaven en tretze estats membres dels quinze que hi havia en aquell moment a la Unió Europea. Els resultats al Parlament Europeu no són pas gaire més bons, i en un parlament que ha anat canviat el nombre de diputats, hi trobem que els socialdemòcrates tenen el percentatge d’escons més baix d’ençà de la creació de la institució, del 18,8%.

Tot amb tot, han continuat formant part dels òrgans de govern de les institucions europees. Però, si bé abans eren una de les dues cares del bipartidisme imperfecte que hi havia en bona part de les democràcies europees, ara aquests dos partits sovint acaben pactant per a mantenir el sistema polític actual. Per exemple, la demòcrata-cristiana Ursula von der Leyen és presidenta de la Comissió Europea, i el socialdemòcrata Charles Michel és president del Consell Europeu. En el cas d’Alemanya, tot i la victòria de la CDU, tots dos partits, plegats, han aconseguit solament el 44,8% dels vots, el percentatge més baix obtingut mai per aquestes dues grans formacions.

Els partits socialdemòcrates que trontollen

En alguns estats de la Unió Europea, els socialdemòcrates han deixat de ser un dels principals partits. Això passa a França, on, malgrat retenir algunes institucions importants, com la batllia de París, amb Anne Hidalgo, a les eleccions presidencials del 2022 Hidalgo mateix va ser desena, amb l’1,74% dels vots. Fa pocs anys el president era el socialista François Hollande, però amb l’arribada d’Emmanuel Macron el Partit Socialista ha passat de ser una opció de govern a un soci minoritari de la coalició d’esquerres.

A Grècia, el partit socialdemocràcia de referència, el PASOK, es va enfonsar i va ser substituït per Syriza, de l’esquerra alternativa. El PASOK, després d’un procés de refundació, sembla que pot tornar a superar el partit que encapçalava Alexis Tsipras, però ha deixat de formar part d’un model bipartidista amb els conservadors de Nova Democràcia. De la mateixa manera, a Polònia, Aliança de l’Esquerra Democràtica, ara dita Nova Esquerra després d’un procés de refundació, va arribar a tenir majoria absoluta l’any 2001, però en les darreres eleccions no va passar del 8% els vots.

Finalment, també trobem partits que, en certa manera, han deixat de ser considerats socialdemòcrates. Més enllà de les polítiques econòmiques, o de més fractures clàssiques com ara la religió o el nacionalisme, cal afegir nous aspectes de la política que ara tenen una gran força en el debat diari, com el feminisme, el moviment LGBTI, l’ecologisme i l’entrada dels partits verds, els animalistes, la democratització i transparència de l’estat i les polítiques envers la immigració. Aquestes noves qüestions, que no formaven part de la base ideològica dels partits socialdemòcrates, també els han dut divisions. Això els ha forçats sovint a prendre posicions ambigües, que encara han allunyat més una part dels electors.

És el cas de Direcció – Socialdemocràcia, el partit del primer ministre eslovac Robert Fico, contrari a donar suport a Ucraïna en la guerra i amb un discurs molt dur contra la immigració i les organitzacions de la societat civil de defensa dels drets humans.

Partits sense rumb

La reconstrucció d’Europa va permetre un llarg període de creixement econòmic i una modernització, juntament amb una millora de l’ocupació i dels salaris. Aquest sistema va ser dirigit pels estats, que van mantenir la propietat però van intervenir en l’economia de mercat, és a dir, van nacionalitzar serveis i indústries clau, allà on calia fer prevaler el benestar social. Entre més serveis, es van nacionalitzar les elèctriques, l’aigua, les fonts d’energia (carbó, acer, gas, etc.) i també el transport (ferrocarrils, construcció d’avions i automòbils, etc.).

Alhora esdevenien pilars d’aquest sistema la universalització de serveis socials i laborals, com ara la sanitat, l’educació pública, les pensions i el subsidi als desocupats. Per finançar aquests serveis es va establir un sistema d’imposts, que també permetia de redistribuir la riquesa per a crear més igualtat. És, en definitiva, allò que anomenem estat del benestar.

Aquest sistema va obtenir un consens ampli, de l’esquerra als conservadors. Les polítiques socialdemòcrates es van imposar, per bé que moltes en realitat van ser desenvolupades per polítics de dretes, com ara l’alemany Konrad Adenauer (1949-1963), el francès Charles de Gaulle (1959-1974) i els demòcrata-cristians italians, que van governar ininterrompudament del 1945 al 1981. Amb el fre del creixement econòmic es va perdre el consens gràcies a l’entrada del neoliberalisme amb Thatcher (1979-1990) i Reagan (1981-1989). La crítica de tots dos anava contra la intervenció estatal en l’economia i feien una defensa del lliure mercat. Deien que calia privatitzar serveis, perquè consideraven que les empreses públiques eren ineficaces, una visió que es va accentuar amb l’esfondrament de l’URSS. Per ells, com més desregulacions hi hagués i menys es restringissin les operacions de les empreses, més podrien créixer i més riquesa i ocupació es crearia.

Això va portar a un primer enfonsament dels socialdemòcrates i la creació d’una tercera via, una posició política que volia ser intermèdia entre el neoliberalisme i l’antiga socialdemocràcia. Aquesta posició, amb el britànic Tony Blair com a cara visible, assumia la visió liberal de l’economia en un món cada vegada més globalitzat, amb una defensa de la desregulació i la reducció d’imposts, a més de la responsabilitat personal davant un estat que consideraven sobreprotector i amb uns ciutadans massa dependents. Però, alhora, volien mantenir els serveis bàsics per a la població i diferenciar-se dels conservadors, sobretot en la defensa de llibertats com ara l’avortament o el matrimoni homosexual. Aquesta opció va donar bons resultats i va atreure nous votants allunyats del discurs més intervencionista. Tony Blair va governar una dècada, del 1997 al 2007, i Gerhard Schröder fou el canceller alemany del 1998 al 2005. Tanmateix, la crisi del 2008 i les discrepàncies que aquesta mena de política creaven entre alguns votants més tradicionals van fer perdre molts vots als partits socialdemòcrates.

Això és a la base dels problemes actuals. La dreta, que va atribuir la crisi a un malbaratament dels recursos de l’estat, ha aplicat mesures com ara privatitzacions o desregulació del mercat laboral. Aquest discurs, portat a l’extrem, és el que ara encapçalen l’extrema dreta de Javier Milei a l’Argentina i de Donald Trump i Elon Musk als EUA. I la ultradreta europea prova de reproduir-lo.

Els socialdemòcrates, sense gaires idees, s’han erigit en l’única alternativa a la ultradreta a l’hora de defensar els serveis de l’estat de benestar i els avenços socials aconseguits, que es podrien perdre si no governen ells. El partit capaç d’evitar un mal major, però sense presentar cap model de societat més enllà de l’status quo, amb propostes com ara augmentar els imposts als més rics.

Els joves, com més va més allunyats

El sistema polític es troba en plena transformació a tot Europa, en un moment d’incertesa màxima, enmig de crisis que s’encadenen, com ara la de la covid, la del canvi climàtic i la de la guerra d’Ucraïna, i amb un augment de la ultradreta, històricament arraconada del poder, que ara encapçala governs com el d’Itàlia, amb la primera ministra Giorgia Meloni.

La falta d’un projecte atractiu ha portat a un distanciament, sobretot, amb els joves. Per exemple, a les eleccions d’Alemanya, les més recents, la majoria de joves van optar per Die Linke, un partit d’esquerra alternativa; i en segon lloc per Alternativa per Alemanya. En canvi, els socialdemòcrates s’han hagut de conformar amb el quart lloc.

Entre els joves, les noies van votar en massa el partit d’esquerra alternativa i els nois es van decantar per l’extrema dreta. En cap dels dos sexes es va prendre de referència l’SPD.

big gender gap among young people in germany. men voting far right (afd),
women far left (der linke) pic.twitter.com/hcJqM0Why4

— ian bremmer (@ianbremmer) February 24, 2025

De fet, els joves han impulsat l’extrema dreta en bona part dels estats europeus. De la mateixa manera, a Portugal, el partit d’ultradreta Chega (‘prou’) va ser la tercera força l’any passat, votada per un jove de cada quatre, fins a triplicar el suport en solament dos anys.

També als Països Catalans s’observa aquest fenomen. Fa poques setmanes, el sondatge de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) detectava a Catalunya una creixent dretanització dels homes joves i un distanciament ideològic respecte de les dones de la mateixa edat. Entre els homes de 18 anys a 24, sols el 53% considera l’extrema dreta una “amenaça” per a la democràcia; entre les dones del mateix grup d’edat el percentatge arriba al 82,6%.

Els homes joves són els que se situen més a la dreta, i les dones joves són entre les més d’esquerres. Quant al feminisme, el suport dels nois menors de 25 anys ha caigut del 57,7% el 2023 al 40% enguany, una davallada de gairebé divuit punts en poc temps.

La indignació ha marcat la jornada de dissabte al conjunt de la xarxa ferroviària del Principat, especialment als serveis de Rodalia i regionals sud. La coincidència del Carnestoltes, les obres a l’estació de Sant Vicenç de Calders i un “conflicte laboral” han comportat retards i supressions de trens, a més d’aglomeracions a Cunit. La imatge d’andanes plenes s’ha repetit al llarg del dia, amb passatgers que han hagut d’esperar més de dues hores l’arribada d’un tren.

“Estem farts que hi hagi viatgers de primera i tercera”, ha lamentat Jordi Parisi, que volia anar a Reus. La plataforma Dignitat a les Vies i el tinent de batlle de Cunit han coincidit a assenyalar que la situació s’hauria pogut evitar posposant l’operativa per a més endavant.

Renfe ha qualificat la jornada de complicada amb “retards generalitzats” i supressions de trens. Entre els factors que han tingut un impacte hi ha les obres a l’estació de Sant Vicenç de Calders -que deixen sense circulació ferroviària l’equipament fins dilluns a la tarda-, la celebració de Carnestoltes i un “conflicte laboral” amb els maquinistes, qui lamenten no haver estat notificats amb antelació sobre els canvis en els horaris laborals.

De fet, la rua del Carnestoltes a Cunit ha obligat a ubicar els autobusos del servei alternatiu per carretera en una esplanada pròxima a l’estació, però amb dificultats d’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda. Així ho ha denunciat la plataforma Dignitat a les Vies, qui ha assenyalat que per anar a buscar els autobusos amb què continuar els seus trajectes, els usuaris havien de baixar escales o bé recórrer uns dos quilòmetres per la carretera.

Segons l’entitat, es tracta d’una qüestió que ja van posar sobre la taula en el moment en què es va plantejar el pla per aquest cap de setmana. En la mateixa línia, Anna Gómez, membre de l’entitat, ha remarcat que la situació viscuda aquest dissabte s’hauria pogut evitar. Entre les alternatives, Dignitat a les Vies ha apuntat que s’hauria pogut canviar de data, d’estació i reforçar la informació de cara als usuaris.

Una visió compartida també pel primer tinent de batlle de Cunit, Jaume Casañas, qui ha remarcat que la situació s’hauria pogut gestionar diferent. “Nosaltres els hi vam dir, que no era el cap de setmana -per fer-ho-, i no els ho vam dir aquesta setmana, si no fa sis mesos quan van presentar el pla”, ha subratllat.

Desesperació, indignació i desorientació

Entre els passatgers, la indignació, desesperació i desorientació han estat palpables al llarg del dia. Malgrat que teòricament la freqüència de pas de trens havia de ser cada vint minuts, en unes quantes ocasions els usuaris han hagut d’esperar més de dues hores per veure arribar el comboi a l’estació.

Arran d’això, alguns han optat per marxar de l’andana i buscar altres opcions per arribar al seu destí. És el cas de la Júlia Cendra i l’Anna Martín, qui pretenien anar de Cunit a Cubelles amb tren per celebrar Carnestoltes. Davant l’anunci d’una hora més de retard, han decidit buscar un taxi per arribar al seu destí. En canvi, d’altres, com la K, que havia d’assistir a una classe de ball a Barcelona, han desistit i han tornat a casa. “Prefereixo anar cap a casa, perquè si quan hagi de tornar, tindré de nou el mateix merder”, ha criticat. “És una vergonya que es gestioni així, i més coincidint amb Carnaval”, ha afegit en Martí Marín.

Si bé el personal de Renfe present a l’estació de Cunit explicava com arribar a la zona on hi havia els autobusos per fer el transbord previst amb l’ús d’altaveus, la rua de Carnaval iniciada a mitja tarda ha embolcallat totes les indicacions, complicant encara més la situació.

Ball de Carnaval/Concurs de disfresses amb el Duet Xanadú - Lloc: Ateneu Arenyenc

La manifestació de València s’ha acabat amb la lectura d’un manifest que descriu la situació dramàtica viscuda per la ciutadania durant la catàstrofe de la gota freda, amb veïns aferrant-se a branques per salvar la vida i vehicles arrossegats per l’aigua enmig de la foscor. Els col·lectius i entitats signants subratllen que aquests fets no són accidents, sinó conseqüència de decisions negligents.

En aquest sentit, critiquen que la mala gestió de la Generalitat només va ser pal·liada per l’acció de la població civil organitzada. Per això, consideren imprescindible la constitució de comitès locals d’emergència i reconstrucció en tots els municipis afectats per la gota freda.

El vídeo que capta la magnitud de la manifestació contra Mazón 

Aquests comitès han d’incloure la participació d’associacions, esglésies, petits negocis, empreses locals, personal de col·legis i centres de salut, entre més entitats, com ara els ajuntaments. La seva funció principal ha de ser d’actuar com a interlocutors amb les diferents institucions, elaborar plans de mesures d’emergència i coordinar les actuacions de reconstrucció en cada municipi.

El manifest destaca que la primera mesura de la reconstrucció ha de ser salvar vides i atendre les persones afectades en els àmbits econòmic, físic i psicològic. Subratllen que només amb la participació activa i amb poder de decisió de la població és possible una reconstrucció efectiva, bo i utilitzant l’economia social i local com a base.

Finalment, alerten que sense el teixit social no hi ha reconstrucció, sinó corrupció, i fan una crida a la unitat i la resistència col·lectiva per a superar la situació sense deixar ningú enrere. “Amb Mazón no hi ha reconstrucció. Mazón dimissió”, conclou.

València no s’encongeix i, quatre mesos després de la gota freda, la ciutadania continua omplint els carrers contra la negligència del president Carlos Mazón, que va costar la vida a 227 persones. Avui, milers de persones han clamat la dimissió del cap del Consell, que està més discutit que mai. “Mazón dimissió”, “Assassí” i “El president, a Picassent”, han estat els lemes que més han ressonat.

Mazón s’amaga en una ‘mascletà’ marcada per les protestes 

Un vídeo enregistrat per Eva Mañez mostra la magnitud de la mobilització.

Mazon Dimisión pic.twitter.com/V2X7su8DTw

— Eva Mañez (@eva_manez) March 1, 2025

El papa Francesc no té febre i continua estable, segons que ha informat el Vaticà en un comunicat, en què detalla que el pontífex ha alternat “ventilació mecànica no invasiva amb llargs períodes d’oxigenoteràpia d’alt flux, tot tenint sempre una bona resposta a l’intercanvi gasós”.

Avui, el papa ja no ha presentat broncoespasmes, a diferència d’ahir, quan va tenir una crisi aïllada que va desembocar en un episodi de vòmits amb inhalació i “un empitjorament sobtat de l’afecció respiratòria”.

En el comunicat, el Vaticà destaca que “les condicions clíniques del Sant Pare s’han mantingut estables” i també els “paràmetres hemodinàmics”.

El pontífex continua rebent tractament per una pneumònia bilateral a l’Hospital Gemelli de Roma. Va ser ingressat el 14 de febrer arran d’una infecció del tracte respiratori.