El 24 de novembre, quan un operari es va morir perquè li va caure al damunt part d’una estructura d’una escola de Massanassa molt malmesa per la barrancada del 29 d’octubre, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va considerar que no calia interrompre el seu descans dominical. Ni el seu ni el del seu amic íntim, el president Mazón. “També tenim dret a la conciliació familiar”, va dir, ja al vespre, davant un grup de periodistes que van quedar astorats amb la resposta. Encara no feia ni un mes d’aquella tragèdia que havia deixat desenes de milers d’infants i joves sense escola i desenes de centres tan malmesos com l’escola Lluís Vives de Massanassa o més.

Això és el que projecta sempre el conseller Rovira, una mena de desmenjament perpetu i meninfotisme que exhibeix tant a les Corts Valencianes com en les conferències de premsa o en qualsevol compareixença. El dia de la mort del treballador, va parlar de l’accident amb tanta fredor com si haguera ocorregut a mil quilòmetres de distància i com si les escoles no fossen el seu negociat.

Aquesta setmana, Rovira ha fet dues conferències de premsa a la conselleria de Campanar. Totes dues per a parlar de la consulta sobre la llengua base que s’ha entestat a fer a desgrat de les opinions en contra. En la primera va anunciar la participació i va assolir la fita de posar en dubte la representativitat d’un òrgan com el Consell Escolar.

La segona compareixença va ser dijous, i li va servir per a donar, de manera maquillada, els resultats de la consulta. Primer va dir que quina sorpresa haver-nos convocat una altra volta, perquè no sabia que els resultats se sabrien tan aviat, i que quina feinada que havien fet els funcionaris de la casa, i que bé. Com si el funcionament de la conselleria no fos un tema que a ell el concernira, com si no es fiara de la tasca del funcionariat, com si ell passara per allí, que això és el que sembla moltes vegades, que passava per allí. Rovira va llegir, en castellà, frases preparades i la tirallonga de xifres, sense gens d’interès a destacar res. Va fer una brometa sobre les poblacions i llogarets on hi havia el cent per cent en una llengua o en una altra i va dir: “El valencià i el castellà estan en condicions d’igualtat.” No era una frase, era una roda de molí que va voler que ens empassàssem.

José Antonio Rovira Jover és un dels membres zaplanistes del Consell. Íntim amic d’un Carlos Mazón que, quan va ser elegit president de la Generalitat, no va dubtar que el seu conseller d’Educació havia de ser el seu col·lega Rovi. La convivència en un pis a València, quan Mazón era director General de l’IVAJ i Rovira era diputat a les Corts, uneix molt. La lleialtat al partit i al pare polític, també. L’abolició de la llei del plurilingüisme va ser la seua obsessió des del primer moment. I sempre va tenir el suport incondicional de Vox que aquests dies ha estat qui més l’ha encoratjat a continuar amb la croada contra el català a les aules.

Rovira, de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí), prové d’una família benestant, valencianoparlant. El seu avi va començar un negoci d’espardenyes i també feia de barber. A poc a poc, també van començar a vendre sabates, i més tard, productes per a fer esport. Calçats Tono va fer cent anys l’any 2019, regentat per Maria Antònia, la germana del conseller, que és mestra. El cartell que van posar a l’entrada de la botiga per a commemorar el centenari el van fer en català. Tots dos germans gestionen el patrimoni immobiliari de la família mitjançant l’empresa Rojo Inver SL. Rovira va fer el ronso a l’hora de renunciar al càrrec en el consell d’administració i no va ser fins que Compromís no va amenaçar-lo de denunciar el cas, que no va treure el seu nom de la societat.

Qui l’ha conegut de jove, pel poble, sap que el conseller d’Educació ha parlat sempre en català, que és la seua llengua familiar, però en l’esfera pública en renega. En renega molt i sempre. Se l’ha extirpat com qui es lleva un gra molest. Fins i tot, en les primeres setmanes de mandat es va enfrontar amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a qui va demanar que adaptara les normes al “valencià que es parla al carrer”, per afegir després que què en sabrà ell de llengua, si ell és d’Alacant. Va voler fer una gràcia, aquell dia, però en realitat, tornava a renegar, com un sant Pere, de la valencianitat del seu origen. Va voler dibuixar una frontera i ell se’n situava a l’altra banda. A la banda d’aquells que prioritzen els càrrecs i les moquetes a l’origen, a les arrels i als principis. Com ha fet sempre, d’ençà que va començar la carrera política de la mà de Diego Such, en el PSOE, tot i que molt aviat van transitar junts cap al PP. Rovira va ser regidor de l’Ajuntament d’Alacant, diputat a les Corts i director general a la conselleria d’Educació. Càrrecs de segon nivell, de pocs maldecaps, per poder conciliar, per poder tornar sempre a casa. Ara també ho fa, passe què passe. I encara que allò que passe siga una gota freda. Ho va fer el 29 d’octubre, que era un dimarts qualsevol i a la una del migdia va demanar al xofer que el duguera a casa a dinar. A Sant Vicent del Raspeig. Amb alerta roja.

PS. Acabat d’escriure aquest article, divendres de vesprada, rebem a la redacció una trucada: “Ara mateix hi ha el conseller Rovira fent-se uns cubates en un bar de la plaça de Sant Vicent.” Potser celebrava la reeixida de la consulta.

Quan el tren no arriba, quan les vies són un desastre, quan les andanes s’atapeeixen de ciutadans amb la paciència esgotada, és llavors quan es revela l’engany. No necessitem grans teories polítiques per a entendre-ho. La vida quotidiana, implacable i concreta, desmunta en un matí, en poques hores, les fantasies constitucionals que els polítics i els mitjans ens han venut durant dècades. L’autonomia, la Generalitat, és un patètic castell de cartes que s’ensorra amb el primer avís per megafonia d’un retard a Rodalia.

Els nostres presidents autonòmics, investits amb la pompa i cerimònia de les institucions locals, apareixen llavors com allò que realment són: simples figuretes decoratives que no tenen cap control real sobre les infrastructures bàsiques que determinen la vida dels seus ciutadans. Poden fer discursos, poden anunciar plans, poden demanar, i fins i tot exigir, reunions. Però no poden fer que els trens arriben a l’hora, ho hem comprovat aquests darrers cinquanta anys. I és això que importa a qui ha perdut la feina per haver-hi arribat tard sistemàticament o a qui ha hagut de renunciar a oportunitats laborals perquè la connexió ferroviària li és impracticable.

La situació ferroviària, tant al Principat com al País Valencià, exposa brutalment un fet que molts polítics s’estimen més amagar: el poder real no està transferit, el poder real no el té la Generalitat. El govern espanyol decideix les inversions, planifica les xarxes, determina el pressupost. Mentrestant, l’autonomia és una carcassa buida, una façana administrativa que a Espanya li serveix de paraigua per a absorbir la indignació ciutadana. La Generalitat podria “gestionar” Rodalia, però no pot decidir ni on van les vies, ni quants trens hi circulen, ni quin pressupost s’hi destina, ni quants vagons cal comprar.

Els esforços cosmètics i propagandístics per a “normalitzar” les relacions xoquen, doncs, amb la dura realitat: totes aquestes fotos d’uns ministres somrients amb uns presidents autonòmics resignats, els anuncis d’inversions que no arriben mai o arriben retallades, tot això s’esvaeix quan qualsevol de nosaltres s’ha d’esperar quaranta minuts a l’andana, sense saber si el tren vindrà, si hi podrà pujar, si frenarà a la primera revolta i hi romandrà o si li tocarà jugar-se la vida saltant enmig del no-res. En aquell moment, quan passa això que passa cada dia, cap discurs sobre la “Espanya diversa”, cap afirmació que les coses ara van millor perquè torna aquell banc o aquell altre, no pot amagar la crua i dura realitat: no som sinó uns territoris subordinats, sotmesos a decisions preses a centenars de quilòmetres de distància per gent que no té gens d’interès en el nostre benestar.

La xarxa ferroviària no és tan sols una infrastructura física, és un mapa del poder real. I en aquest mapa totes les línies de decisió passen per Madrid. El símbol perfecte és la gran velocitat: en compte de crear un corredor mediterrani eficient entre Alacant i Perpinyà que seguesca la lògica econòmica i demogràfica, es construeix un traçat radial on tot passa, absurdament, per la capital. Si vols anar en TGV de Barcelona a València avui encara has de passar per Madrid. I això ja no és un problema tècnic, és una declaració política.

L’autonomisme, la idea que els nostres països poden viure i prosperar dins la constitució espanyola, es revela com un parany en el moment que toca les infrastructures essencials. Ens transfereixen competències sobre sanitat i educació, però aquestes competències són gàbies pressupostàries sense capacitat real de transformació. Les veritables palanques del poder –l’energia, el transport, les comunicacions, la fiscalitat– romanen fèrriament centralitzades. El resultat? Presidents autonòmics que fan lamentables conferències de premsa pidolant com uns captaires que ADIF o RENFE facen la seua feina, convertits de manera ben visible en uns  intermediaris impotents davant la ciutadania.

I la gran mentida –perquè l’experiència ja ens ho ha demostrat a bastament– és que aquesta situació es pot resoldre amb més diàleg, més cooperació, més paciència, més fraternitat federalista. Mentida. Dècades d’experiència, amb tota mena de governs a banda i banda, ens demostren que això no és així. Les promeses d’inversions ferroviàries a Catalunya i al País Valencià són tan antigues com incomplides. Cada nou ministre arriba amb els mateixos compromisos que el seu predecessor, i els resultats són idèntics. No és un problema de voluntat política conjuntural, és una qüestió estructural: Madrid no pot deixar de ser Madrid, el centre que ho absorbeix tot, que ho decideix tot.

Siga com siga, d’aquesta constatació l’única cosa positiva que se’n pot extraure és que la situació ferroviària posa davant els ulls dels ciutadans –sense filtres ni refinaments intel·lectuals– la realitat colonial de la relació entre els Països Catalans i Espanya. Quan vius a la perifèria d’un imperi, els serveis es degraden en proporció a la distància amb el centre. Això ja passava a l’imperi romà, on les vies eren impecables a prop de Roma i es deterioraven progressivament als confins de Britània i Judea. I passa avui, quan els Cercanías madrilenys funcionen com un rellotge, nets i polits, mentre Rodalia s’ensorra en el caos.

La lliçó és dura, però també és innegable: no hi ha solució autonòmica als problemes estructurals. No serveix de res renunciar a la independència ni acomodar-se per la repressió. No hi ha ni hi haurà mai cap transferència de competències que resolga un problema de disseny estatal. No hi ha ni hi haurà mai cap pressupost que puga compensar una visió del territori on el centre és essencial i la perifèria accessòria. Mentre no fem real i tangible la independència, tots –independentistes i espanyolistes, igualment– continuarem esperant eternament un tren que no arribarà. I que, si arriba, funcionarà malament.

 

PS1. Ara fa un any que Jordi Graupera i Clara Ponsatí van anunciar el naixement d’Alhora. El partit es va trobar sorprès per la convocatòria precipitada de les eleccions autonòmiques en què va obtenir un resultat pobre. Però després ha continuat treballant, encapçalant debats intel·lectuals i moviments com la solidaritat amb les comarques valencianes afectades per la gota freda. Per saber on és avui Alhora i què pretén, Assumpció Maresma ha parlat amb Jordi Graupera en aquesta entrevista: “A Aliança Catalana estan profundament equivocats”

PS2. Deu anys després de començar, la justícia andorrana encara no ha sentenciat la “causa general” de la Banca Privada d’Andorra, i l’estat espanyol fa mans i mànegues per rebentar la investigació de la branca andorrana de l’operació Catalunya. Oriol Bäbler ha repassat on som en aquesta complicada trama, estretament vinculada a les maniobres contra el procés: “Deu anys de l’escàndol de la BPA: incògnites, silencis i obstruccionisme”.

PS3. Els últims dies de febrer del 1985 –és a dir, ara fa exactament quaranta anys– va arribar a les llibreries una novel·la no gaire gruixuda d’una autora desconeguda que durant la Nit de Santa Llúcia anterior havia enlluernat el jurat del premi al qual s’havia presentat. El llibre era Pedra de tartera i l’autora, Maria Barbal. D’aleshores ençà, Barbal ens ha regalat una trentena de títols i ha rebut un munt de premis i de reconeixements, com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Joan Josep Isern repassa en aquest article els seus quaranta anys de trajectòria i ens parla de la novel·la que acaba de publicar.

PS4. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser la veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou, us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que el principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.

Les cartes dels soldats que van prendre part en la Primera Guerra Mundial van ser decisives per a conèixer a fons la veritat d’aquell conflicte. Són una documentació històrica molt reveladora d’aspectes que historiadors, cronistes i polítics havien menystingut. Quan van ser del domini públic, la petita història va esdevenir immensa. Els testimonis més íntims i crus dels soldats ens han ajudat a entendre com l’ús d’armes noves (iperita), la meteorologia i les penalitats de les trinxeres van afectar l’actitud, els sentiments i les emocions dels que van patir, matar i morir en la primera línia de front. Són uns documents d’un gran valor històric que van injectar una dosi imprescindible d’humanitat i veritat a les versions oficials del conflicte.

Dels tres anys de la guerra d’Ucraïna ja ens són familiars noms com Mariúpol, Donetsk, Odessa, Rostov, Kíiv, Kherson…, mapes, xifres de morts i ferits, moviments de tropes, llançament de míssils, atacs amb drons, declaracions de polítics que no la sofreixen en persona, i imatges d’edificis destruïts, amb persones ferides i mortes. O mutilades. Les fotos ens expliquen moltes coses, però mai no podem posar noms ni sentir la veu d’aquells encara vius atrapats entre la runa. O les dels familiars desesperats que els cerquen, per exemple. O les vides i penalitats de la gent que sobreviu fora del marc de les fotos.

Per completar la història ens falta saber la veritat més àmplia i profunda del conflicte. En realitat, l’essència mateixa. Com ha afectat la gent que han patit i pateixen per aquell infern. Què en resta viu, de la humanitat malgrat la tragèdia. Com es conviu diàriament amb la por, la injustícia, la mort, l’odi, l’amor i el sentiment de venjança. De fet, la capacitat humana per a resistir i sobreviure o per a sobreposar-se i conviure amb la tragèdia dels propis morts, ferits i desapareguts.

Emporta’t el meu dolor (Comanegra), de la periodista i documentalista russa Katerina Gordéieva, ha estat guardonat amb el premi internacional Anna Politkóvskaia i el premi Geschwister Scholl. Ens aporta les històries personals de desenes de víctimes de tres anys d’horror. Són molta gent amb experiències i punts de vista diversos, antagònics, de vegades, segons quins orígens familiars o geogràfics tinguin i segons el paper, actiu o passiu, que els hagi tocat de fer. Aquest relat coral és imprescindible per a saber més íntimament la veritable realitat de la guerra. L’única. És un gran llibre que podria tenir el mateix valor històric que en va tenir temps enrere la publicació de les cartes dels soldats de la Primera Guerra Mundial.

El mestratge de Svetlana Aleksiévitx

Està concebut i narrat seguint el patró i l’estil de la gran escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura (2015), per una obra que el jurat va qualificar de “monument al valor i al patiment del nostre temps”. És autora d’impressionants obres mestres de la literatura i la història com La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, Temps de segona mà. La fi de l’home roig o Els nois de zinc, editats per Raig Verd. Tots són construïts a partir de relats personals, siguin els de les dones dels treballadors i bombers de Txornòbil, les mares dels soldats russos que van combatre a l’Afganistan o els de la generació que va viure l’esfondrament de l’URSS.

De fet, Svetlana Aleksiévitx és una de les grans admiradores d’Emporta’t el meu dolor. “Arribarà un  dia que la gent aprendrà història llegint els llibres de Katerina Gordéieva. No és la història de la guerra; més aviat la de les persones a la guerra: fins a quin punt l’humà és fràgil, vergonyosament i espantosament fràgil”, ha dit. “Heu de llegir aquest llibre, ara. És la millor defensa davant del mal.”

El Nobel de la pau Dmitri Muràtov ha afirmat: “Les històries de les persones d’aquest llibre són aclaparadores. Tragèdies, el pas dels ucraïnesos de la incomprensió a la fúria… Una ferida que ja els és permanent. El que Gordéieva enregistra pot fer canviar el món.”

A més, crec que cal remarcar una qüestió: per a totes dues autores les veus de les dones són fonamentals per a narrar aquestes realitats tan inhumanes. Elles, per regla general, no van a la guerra a combatre, però la sofreixen igual o més. Com a àvies, mares o filles, treballadores, infermeres o voluntàries, tenen una perspectiva molt profunda i clarivident del valor de la vida humana, de l’essència diabòlica del conflicte, del cruel i sanguinari absurd que engendren tanta mort i destrucció. A la vegada que són conscients que són les que aixequen l’acta de la desaparició de tot un món. El que fins ahir havia estat el seu i dels seus.

Irina, una de les dones entrevistades per Gordéieva, fa aquesta reflexió: “Totes les mares ploren llàgrimes salades. Les nostres i les seves. I ningú porta un fill al món per dur-lo a l’escorxador.”

Una periodista considerada “agent estranger” per Putin

Katerina Gordéieva (Rostov del Don, 1977) és una de les periodistes russes actualment més valorades i influents. Va ser durant molts anys corresponsal de la televisió russa en conflictes a Txetxènia, l’Irac i l’Afganistan. Quan Rússia va annexionar Crimea (2014), les seves cròniques li van fer merèixer el qualificatiu de “agent estranger” per part de Vladímir Putin i es va haver d’exiliar professionalment a Letònia, amb la seva família.

De Riga estant, i viatjant incansablement per tots els països veïns –inclosos, sobretot, Rússia i Ucraïna–, ha continuat escrivint i fent documentaris en rus, amb totes les dificultats imaginables. Va crear un canal de YouTube que ja té més d’un milió de subscriptors i els vídeos que hi penja tenen desenes de milions de visualitzacions. Ha estat cinc vegades guanyadora del premi Redkollegia, que reconeix la tasca informativa dels periodistes independents que continuen treballant lliurement malgrat les traves i pressions del govern rus.

 “Vaig haver de deixar la televisió quan la propaganda va substituir la llibertat d’expressió i quan en lloc de professionalitat es va començar a exigir lleialtat al poder”, diu a la introducció del llibre. “Malgrat haver-me’n anat, he continuat filmant i parlant de Rússia: tant si ho vull com si no, no tinc ni tindré cap més pàtria.” El dia que va començar la invasió russa d’Ucraïna, el 24 de febrer de 2022, va tenir la sensació que tot havia deixat de tenir sentit.

A més de tenir la meitat de la família a Kíiv i constatar que “el seu estat” havia declarat la guerra a gent que estima, li queia al damunt la responsabilitat d’explicar als seus fills que aquella guerra l’havia començada el país que ells anomenen “pàtria”. Si la immensa majoria de guerres són incomprensibles per gran part de la humanitat, aquesta per a ella tenia malauradament uns factors encara més bèsties i absurds.

Potser per això, amb la voluntat ferma de tot bon periodista de provar d’entendre-ho per explicar-ho, des del febrer del 2022 gairebé no va parar a casa. Va viatjar per tot Europa (Polònia, Espanya, Estònia, Itàlia, Alemanya, Txèquia…), Rússia i Ucraïna entrevistant i enregistrant converses amb tots els testimonis que va poder localitzar i que van accedir a parlar amb ella. Pel fet de ser russa, n’hi va haver que van refusar de parlar-hi. Alguns altres l’acceptaren amb recel i, més d’una vegada, va ser l’objecte de les crítiques, l’odi i el desesper d’aquells qui anava coneixent.

Quan va penjar a internet el film acabat, es pensava que podria girar full, però no. Els personatges se li apareixien en somnis. No se’ls podia treure del cap. Especialment, perquè amb molts va establir-hi una relació continuada, en persona, per correu o videotrucada, que, més enllà de l’ofici, establí vincles d’amistat, solidaritat i ajuda. Per això va decidir d’escriure aquest llibre en què, a més dels entrevistats del film, n’apareixen de nous perquè la guerra no s’acaba i els contactes i les recomanacions es multipliquen.

El missatge d’una de les protagonistes del llibre li va donar l’empenta que necessitava: “Cadascun de  nosaltres ha viscut una història, terrible, tràgica, però només una. Tu les has viscudes totes.” I és així, exactament. Perquè Gordéieva s’hi implica personalment a fons. La lectura del llibre, a més d’informar-te de les vides i les morts de les víctimes reals, et transporta a una dimensió elevada, profunda.

No hi ha tan sols els relats de tota mena de gent, alguns dels quals els va trobar casualment en una estació de tren, en un parc o passejant pels carrers. Hi ha també la seva catarsi com a russa, com a periodista i com a persona de profundes arrels familiars en el “món rus” i la seva història, independentment dels països concrets. La dedicatòria en dóna fe: “A la meva àvia Rosa, que va néixer a Mikolaiv i va morir a Rostov del Don. A la meva àvia Kàtia, que va néixer a Moscou i va morir a Kíiv. A les persones que estimo en tots dos bàndols de la guerra.”

La clarividència sòbria i crua de les dones

En tots els relats dels protagonistes hi ha una tragèdia diferent, entre totes es pot imaginar un mapa del dolor i la injustícia humana causada per tres anys de guerra. Com si tinguessin la ferma voluntat inconscient d’aprofitar el seu moment de parlar amb el món per emetre un missatge colpidor, sobri i contingut. Hi ha concisió, idees clares, pensaments afinats i durs. Lluny de tota superficialitat i anècdota, van directament al gra, disparen amb la precisió del qui sap molt bé què diu perquè ho ha sofert i hi ha pensat solitàriament dies, setmanes, mesos, anys. Cada frase t’impacta, et fa reflexionar per mirar de comprendre allò que és incomprensible.

Al mateix temps, es fa evident la capacitat d’escoltar i la voluntat de saber de la periodista, conscient de la importància de la seva tasca informativa i de la necessitat humana dels entrevistats de desfogar-se, d’alliberar-se de la injustícia, l’odi i el tràgic absurd de tanta matança i tant dolor. Molts ho han passat tots sols, mirant de dissimular davant els altres i de fer el cor fort per resistir i continuar vivint en un món desconegut. El que anirà apareixent de les runes d’allò que era el seu, el dia que s’acabi la guerra.

Es nota que per a tots l’oportunitat d’explicar-ho als quatre vents i buidar amb paraules el seu esperit turmentat és una necessitat vital. Com també és una necessitat dels lectors d’allà i d’arreu del món escoltar i pensar en les seves veus per poder imaginar què és aquesta guerra. De fet, una de les qüestions recurrents que molts es fan en veu alta és “per què?” “per què ens heu vingut a matar?”.

Una dona ucraïnesa que creu que el seu fill va anar a lluitar i morir a la guerra per defensar-la a ella, diu una veritat que fa pensar: “Penso que sé perfectament per què es va morir el meu fill. I per molt que em dolgui, estic orgullosa d’en Bòria i sé perfectament que és un heroi. Però, els vostres fills per què es moren? No te l’has feta aquesta pregunta? I a ells els l’heu feta? Tot això no es perdona, Kàtia. I no intenteu desentendre-us-en, vosaltres també en sou partícips.”

Les víctimes t’informen d’infinitat d’experiències, actituds i situacions. És la veu de molts dels que han estat ignorats i oblidats pels relats oficials i periodístics habituals. Són com nàufrags perduts en la immensitat de l’oceà. La que té paràlisi cerebral, o un càncer que els hospitals ucraïnesos ja no poden guarir, o un parent tancat en un psiquiàtric que ha restat en zona ocupada i aïllada. Les persones que pràcticament viuen als soterranis a les fosques, sense garanties d’higiene ni alimentació. Els nadons i els vells que es moren per manca d’aigua, menjar o medecines.

Gent que sobreviu amb fragments de metralla incrustats al cos. Familiars que no poden enterrar els seus cadàvers i els carreguen en un sac al portaequipatge dels vehicles. Mares a qui les autoritats civils i militars no informen sobre l’estat i la localització dels seus fills i els cerquen embogides. Fan milers de quilòmetres amunt i avall seguint qualsevol possible indici on agafar-se. No saben si són morts, empresonats o desapareguts. Famílies refugiades a Rússia, Europa o Ucraïna. Gent que pensa en el suïcidi o en la venjança, mares que no tenen cap mena de sentiment pels nadons que acaben de parir…

“També n’ets responsable”

L’actitud de Katerina Gordéieva, com a russa, no és fàcil. Resisteix tots els atacs de la gent que va coneixent, sense gairebé replicar ni defensar-se. Aguanta estoicament els moments de tempesta, no sense que, de tant en tant, digui alguna frase que revela el seu turment interior. De què s’hauria de defensar si ella també lluita contra aquesta guerra amb les seves armes? No obstant això, alguns li fan raonaments que, en tots els ordres de la vida i de la història en general, present i passada, són per a ella i per a tots els lectors un bon motiu de reflexió.

Una de les entrevistades li diu: “Tu o els vostres amics no sou uns xitxarel·los. I si en presència vostra, si sota la vostra mirada, i durant els anys de la vostra activitat professional, es va anar forjant el que va venir a matar-nos, aleshores significa que vas fer alguna cosa que va permetre que allò es forgés. Significa que també n’ets responsable.”

P.S.: Les fotografies que il·lustren l’article són de la web oficial d’Ucraïna.

 

· Joc de Miralls: En homenatge dels periodistes palestins, sobre el documental que ha guanyat l’Òscar.

Els últims dies de febrer del 1985 –és a dir, ara fa exactament quaranta anys— va arribar a les llibreries una novel·la no gaire gruixuda d’una autora desconeguda que durant la Nit de Santa Llúcia anterior havia enlluernat el jurat del premi al qual s’havia presentat. Em refereixo a Pedra de tartera, de Maria Barbal, publicada per l’editorial Laia amb l’etiqueta de guanyadora del premi Joaquim Ruyra de narrativa infantil i juvenil perquè el mecanoscrit original no tenia el nombre mínim de folis per a optar al premi gran de la nit: el Sant Jordi.

M’adono d’aquest aniversari en plena lectura de Peripècies, la novel·la més recent de Maria Barbal,  i penso que una coincidència tan afortunada demostra que aquella escriptora que ara fa quaranta anys va irrompre de manera tan contundent en el panorama literari de casa nostra és, de fa molt de temps, una veu indiscutible de les nostres lletres i un valor consolidat per una bibliografia amb una trentena de títols i un munt de premis i de reconeixements, com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li van concedir fa tres anys.

La trama de Peripècies gira entorn d’un escriptor i del món editorial en què desenvolupa la seva activitat, però m’apresso a dir que ni és una novel·la autobiogràfica, ni pretén fer cap radiografia de cap sistema literari en concret. No cal, doncs, que ningú perdi el temps cercant-hi traces de noms camuflats darrere cap màscara.

Amb més o menys protagonisme, a Peripècies apareixen tots els actors que intervenen en el món del llibre: els escriptors, és clar; però també els jurats, els premis literaris, els crítics, els mitjans de comunicació, les signatures de Sant Jordi, les biblioteques, els clubs de lectura, els familiars dels escriptors, els seus hereus i dues categories més que tenen una presència significativa: els agents literaris i els editors.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘Peripècies’, de Maria Barbal

Passar la maroma

A la coberta del llibre veiem un personatge que, amb més o menys dificultats, camina damunt una corda fluixa. Una imatge ben trobada, aquest passar la maroma, que remet al fràgil equilibri entre dues servituds: les de la vida personal i les de la creació. O a la diferència entre “ser” escriptor i “fer” d’escriptor, tal com diu la mateixa Maria Barbal.

Peripècies m’ha semblat una magnífica demostració de domini de l’ofici, una lliçó sobre la manera de construir una història per mitjà d’un seguit de situacions que la fan avançar i, sobretot, d’uns personatges que circulen pels seus paisatges i que li donen sentit. Tenim tres protagonistes principals: l’escriptor Anton Bellart; Eduard Catín, editor; i Sílvia Cors, també escriptora. I un munt de personatges secundaris que van entrant i sortint en el lloc, moment i mesura que els corresponen.

Anton, el protagonista central, pertany a l’estrat social de les famílies convencionals i burgeses “de tota la vida”, el vici de l’escriptura el té ben arrelat –tot just començar sabem que la seva passió era “l’intent d’escriure el món, el que coneixia i el que imaginava”– i té talent. Un talent acompanyat, a més a més, de sort perquè quan es presenta amb un recull de contes a un premi l’èxit de crítica i vendes li somriu, tot i que només queda finalista. De seguida es professionalitza com a escriptor i poc després escriu la seva primera novel·la, que és un retrat més o menys dissimulat de la seva gent, cosa que provoca una gran crisi familiar. Amb aquest segon llibre Anton Bellart ja no serà finalista: guanyarà directament el premi més important de la Nit de Santa Llúcia.

Eduard Catín, l’editor, home de relacions complicades amb les dones, s’aboca des del primer moment en la carrera de l’Anton, bàsicament perquè és l’autor que aporta més guanys a l’editorial: li cerca col·laboracions als diaris perquè visqui d’allò que escriu i per escampar, de passada, el seu nom. Eduard se sap tots els trucs de l’ofici i no s’està de res a l’hora de cercar els escàndols perquè sap que fan pujar les vendes.

Sílvia Cors, en canvi, és l’escriptora tranquil·la. La contraimatge de l’Anton: no és una escriptora d’èxit (ni ho vol), escriu per al seu plaer i manté una relació estranya, amb més ombres que llums, amb l’Eduard, que és també el seu editor.

La maduresa

La trama de Peripècies abasta un arc temporal no gaire definit, tot i que el podem delimitar en uns trenta anys o trenta-cinc; el relat segueix un ordre cronològic que intercala, quan cal, el·lipsis per saltar endavant en el temps. Al final de la seva trajectòria l’Anton demostrarà que és possible dominar el timó de la seva vida i canviar-ne el rumb quan convé. I que el trajecte no és fàcil perquè haurà de saber conviure amb la vanitat que va associada a l’èxit, amb l’angoixa davant el full en blanc i amb el sentiment de culpa per haver traït les esperances de la família.

Però en aquest trajecte apareixerà també la maduresa, tal com llegim en la frase que clou la novel·la i que remet a aquell “ser” i “fer” d’escriptor a què m’he referit més amunt: “Ara sabia escriure millor que quan havia començat, però ja no feia d’escriptor.” Una maduresa que implica la constatació que els temps i els costums canvien; i no sempre per millorar: “Darrerament, li semblava que quasi ningú llegia lliurement. Només moguts per qui és la persona que ha escrit, si és algú conegut, si sap promocionar-se.”

He començat dient que, encara que el protagonista sigui un escriptor, Peripècies no és una novel·la autobiogràfica. Però és evident que hi ha més possibilitats de trobar racons de Maria Barbal en la tria d’un personatge com aquest que si l’hagués concebut com un cuiner, un professor universitari o un conductor d’autobús (que ara estan molt en voga).

Ho dic perquè tinc la impressió que la idea central que defineix l’actitud d’Anton Bellart –aquest concepte de l’escriptura entesa com a necessitat– no és gaire allunyada de l’actitud que l’autora ha mantingut en els quaranta anys dedicats a l’ofici d’escriure.

Ho deia quan va ser nomenada Escriptora del Mes de novembre del 1993: “Escric perquè m’agrada i per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. I algunes hores, escric per necessitat.” I gairebé trenta anys després –el 29 de novembre de 2022– va dir això mateix en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: “Jo em trobo en el grup d’escriptors que s’han iniciat en l’art de l’escriptura per expressar una necessitat interior […]. M’interessa des de fa temps el tema de la ficció narrativa com a vehicle de memòria i de veritat perquè l’escriptura implica pensament i reflexió.”

I, afegeixo jo, anar bastint l’obra sense presses, amb la màxima honestedat, amb el legítim orgull que dóna mirar cap enrere per veure el que s’ha fet i amb una mirada llarga cap endavant, cap al que encara està per fer. Del suc de tota aquesta experiència, en surt aquest Peripècies que demostra que Maria Barbal està en plena forma.

La força dels sèniors

Tot i que encara falten dies per a Sant Jordi, en vista de les novetats que van apareixent detecto que hi ha uns quants títols de gruix que pertanyen a autors veterans. Em refereixo, per exemple, a El jo que no mor, de Ferran Torrent, nascut el 1951; a El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (1950); a L’anell del nibelung d’Amadeu Fabregat ( 1948); aquest de Maria Barbal (1949); i hi incloc Josep Piera (1947), de qui ara es reedita un llibre que ja semblava perdut i que em sembla extraordinari: Ací s’acaba tot.

Potser tot plegat és una simple coincidència, però, com he dit fa un moment, per Sant Jordi encara falten dies i tindrem, si és el cas, prou temps per a tornar-hi.

Protecció Civil ha desactivat aquesta tarda l’alerta del pla especial d’emergències per inundacions de Catalunya (Inuncat), un cop superat l’episodi de pluja intensa de les darreres hores. Tot i això, el manté en pre-alerta a causa de l’elevat cabal dels rius arran de les precipitacions. Cursos com el Fluvià, la Muga, el Manol, la Tordera, el Llobregat, el Tenes, el Ser i el Congost baixen carregats i han patit desbordaments en alguns punts.

Durant l’episodi de tempesta, el telèfon d’emergències 112 ha rebut 623 trucades per 393 incidents derivats del temporal, sobretot per caiguda d’arbres, despreniments de pedres i inundacions en habitatges. Els bombers de la Generalitat han rebut 379 avisos, cap de gravetat.

La regidora de Vox a l’Ajuntament de València Cecilia Herrero ha anunciat que es dóna de baixa voluntàriament com a militant del partit. Ho ha comunicat en un missatge al seu compte de X, on ha indicat que explicarà els motius en una conferència de premsa.

Fa pocs dies que el portaveu del grup i segon tinent de batlle, Juanma Badenas, fou suspès cautelarment de militància per presumptes irregularitats en una adjudicació de la fundació municipal que presidia.

Badenas era assenyalat pels contractes de publicitat de la fundació València Activa, que presideix. Acumula unes quantes denúncies a la fiscalia i és investigat internament a Vox per un contracte de 128.000 euros amb la consultora Institut Mediterrani de Desenvolupament Sostenible.

L’oposicio ha sortit en tromba a criticar la reunió del govern amb Renfe i Adif. La portaveu de Junts al parlament, Mònica Sales, ha criticat que el govern hagi sortit “amb les mans buides” de la reunió en què la Generalitat, el govern espanyol, Renfe i Adif han pactat de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. Sales l’ha definida com un despropòsit. Ho ha dit en un comunicat a través de xarxes, en què assegura que no s’han pres les mesures necessàries per acabar amb la situació de caos ferroviari. Sales ha destacat la necessitat que el govern es planti davant Madrid per a buscar solucions i ha criticat l’absència de Salvador Illa a la reunió: “Hi ha una falta de lideratge”.

El portaveu dels comuns al parlament, David Cid, ha lamentat que després de la reunió es continua desconeixent “què falla a Rodalies” i no es té “un calendari clar de solucions”. També ha anunciat que dilluns registraran la sol·licitud d’un ple monogràfic sobre els problemes transport ferroviari al parlament. Fonts dels Comuns han explicat a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que precisament presentaran aquesta petició conjuntament amb ERC i la CUP després d’haver arribat a un acord amb aquestes dues formacions.

Al matí, abans de la reunció, el president d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit a Catalunya Ràdio que “els responsables d’Adif i Renfe haurien de dimitir si no són capaços de fer la seva feina” i ha denunciat el funcionament “catastròfic” de la xarxa ferroviària a Catalunya, que considera “impropi de qualsevol país europeu”. Ha defensat que aquest “mal funcionament” justifica plenament el traspàs del servei de Rodalia al govern català i ha remarcat que “la prova que els trens a Catalunya poden funcionar bé és que els Ferrocarrils de la Generalitat són exemplars”.

La Generalitat, el govern espanyol, Renfe i Adif han pactat de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. Aquest ha estat un dels acords de la reunió entre la consellera de Territori, Sílvia Paneque, el ministeri de Transports espanyol i els presidents d’Adif i Renfe, feta avui arran del caos ferroviari dels últims dies. Tots dos governs han acordat de reforçar els centres d’informació i gestió de Renfe i augmentar el personal d’atenció immediata als usuaris. És l’acord més tangible d’un seguit de punts que no aporten cap mesura definitiva per a frenar el caos a Rodalia.

Una persona de 63 anys s’ha mort després de tenir un accident de muntanya al Montlude, a l’Aran. Els serveis d’emergències han rebut un avís a les 13.13 que hi havia un ferit a la cara nord de la muntanya, a cavall dels municipis de Les i Vilamòs.

Els Pompièrs d’Aran hi han desplaçat efectius de rescat de muntanya i han evacuat la víctima fins a l’heliport de Vielha, on els serveis mèdics d’Aran Salut n’han certificat la mort. Segons que ha informat el Conselh Generau d’Aran, s’investiguen les causes de l’accident.

L’empresa catalana Starlab ha desenvolupat un dispositiu que facilita la detecció precoç de l’Alzheimer en centres sanitaris. El sistema consisteix en un casc que utilitza neurotecnologia i intel·ligència artificial per a fer un primer cribratge dels pacients amb malalties neurodegeneratives, segons que ha informat el Departament d’Empresa i Treball en un comunicat.

El dispositiu incorpora neuromarcadors que es connecten a una tauleta per monitorar les senyals cerebrals del pacient, a qui se li fa un test cognitiu inicial. Posteriorment, mitjançant intel·ligència artificial, es desenvolupen biomarcadors per determinar si la persona té Alzheimer i en quin estadi es troba.

El projecte ha rebut una ajuda de 135.000 euros de la Generalitat a través d’Acció i la línia de finançament Tecniospring Industry. La tecnologia permet conèixer l’estadi de la malaltia amb un cost deu vegades inferior als sistemes tradicionals de detecció.

El director de Starlab, Aureli Soria-Frisch, ha destacat que el dispositiu utilitza una tècnica disruptiva i no invasiva i ha explicat que ja han començat a provar-ne la viabilitat en entorns operacionals.

Soria-Frisch ha subratllat que l’objectiu principal de l’empresa és “universalitzar l’accés al dispositiu perquè pugui ser utilitzat en tots els centres sanitaris, des d’hospitals de referència fins a centres d’atenció primària”.

Una tragicomèdia de Ramon Madaula - Lloc: Teatre Principal

Grup de teatre Paranys de Sant Joan de Vilatorrada - Lloc: Teatre dels Seràfics

Els Mossos d’Esquadra investiguen un segon tiroteig a Terrassa, que ha deixat un home ferit, només unes hores després de la mort a trets d’una persona a les portes de la discoteca Chicago Latino. Segons que ha pogut saber l’ACN, la policia treballa amb la hipòtesi que els dos atacs amb arma de foc poden estar relacionats.

En aquest segon incident, els agents han rebut un avís vora les 15.00 alertant d’uns trets al carrer de l’Historiador Cardús. Fins allà s’han desplaçat dotacions dels Mossos i la policia municipal i hi han trobat un home ferit al peu, que ha estat traslladat a l’hospital. L’agressor o agressors han fugit i són cercats per la policia.

Un primer tiroteig mortal a la matinada

El primer tiroteig ha estat aquesta matinada vora les 6.30 a l’exterior de la discoteca Chicago Latino, situada al carrer de Tàrrega, al polígon industrial de Can Petit. Segons les primeres informacions, els ocupants d’un cotxe han obert foc contra la víctima amb almenys cinc trets i han fugit ràpidament del lloc dels fets.

Els Mossos d’Esquadra de la Divisió d’Investigació Criminal de la Regió Metropolitana Nord s’han fet càrrec de la investigació, que és sota secret de sumari, i intenten localitzar el vehicle i els autors del tiroteig mortal a la cocapital vallesana.

La despesa dels desplaçaments dels senadors amb càrrec al pressupost del senat espanyol ha estat superior a quatre milions d’euros durant el 2024, cosa que representa un increment d’1,2 milions respecte de l’any anterior i el rècord d’ençà que es disposa d’aquestes dades, ara fa deu anys.

Segons dades recopilades per Europa Press, el senat ha batut el rècord de despesa en viatges dels senadors, tot coincidint amb l’augment de l’activitat parlamentària. Fa poc, la cambra va detallar les dades del quart trimestre del 2024, que sumen 1.080.173,13 euros. Aquesta despesa inclou viatges parlamentaris, polítics i oficials dels senadors, i despeses de gestió, cancel·lació i canvi de bitllets, a més de bitllets emesos pendents d’utilització.

El senat cobreix el cost dels viatges dels senadors en mitjans de transport col·lectiu –avió, tren, autobús i vaixell– per a l’acompliment de la seva activitat parlamentària, per a activitats polítiques, sectorials i de representació institucional, i per a viatges oficials en representació de la cambra. A més, el senat facilita als parlamentaris una targeta de taxi amb un crèdit màxim anual de 3.000 euros per als desplaçaments dins la Comunitat de Madrid i, si fan servir el vehicle particular, els abona 0,25 euros per quilòmetre i, si escau, el cost dels peatges d’autopista.

Amb dos mesos inhàbils

La despesa dels senadors en viatges el 2024 ha estat la més alta d’ençà que es publiquen aquestes dades, malgrat que durant aquest període hi ha hagut dos mesos inhàbils per vacances: gener i agost. En comparació amb anys anteriors, el 2023 la despesa total en viatges va ser de 2.817.216,52 euros, i el 2022 de 2.915.300,74 euros. El 2020, amb la pandèmia de la covid i la suspensió gairebé total de l’activitat presencial a la cambra, la despesa va ser d’1.652.745,42 euros. El 2021, encara amb restriccions, va arribar a 2.280.326,17 euros. El 2019, l’últim any abans de la pandèmia, els viatges dels senadors van costar 1.710.209,1 euros. Els anys 2018 (3.374.370,17 euros), 2017 (3.010.569,19 euros), 2016 (2.014.547,67 euros) i 2015 (2.469.622,55 euros) mai no s’havia superat la barrera de quatre milions d’euros, com ha passat el 2024.

L’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) i l’Assemblée Régionale des Radios Associatives Occitanie/Pyrénées-Méditerranée (ARRA) han fet a Narbona la primera trobada de mitjans de proximitat d’Occitània i en català. En aquestes jornades, totes dues entitats han volgut reforçar els vincles entre territoris, han presentat l’Associació de Mitjans d’Occitània i Catalunya Nord i han signat la Declaració de Narbona, que pretén d’establir les bases per a projectes de futur. “La trobada és crucial per diverses raons, però sobretot perquè és la primera que reuneix i agermana mitjans de proximitat de banda i banda d’una frontera política, però no cultural”, ha dit el president de l’AMIC, Ramon Grau.

Grau ha destacat que aquestes jornades permeten de “compartir experiències per a millorar els nostres mitjans i posar les bases de futurs projectes”. Per la seva banda, el copresident de l’ARRA, Jean Marc Courrèges, ha subratllat la importància de crear “aliances locals” per a continuar essent referents en la vida social i cultural del territori. “Per a aconseguir-ho ens haurem de reinventar i acostar-nos encara més a la gent i al territori”, ha dit.

El futur dels mitjans de proximitat

La trobada ha inclòs ponències sobre el futur dels mitjans de proximitat, especialment amb l’impacte de la intel·ligència artificial i les noves oportunitats per a generar ingressos. Clara Soteras, consultora i cap d’Innovació i Estratègia Digital a l’AMIC, ha repassat vuit tendències clau per als mitjans de proximitat: la incorporació de la intel·ligència artificial a les redaccions, la importància de la informació local, l’ús de Google Discover, la sostenibilitat dels mitjans, la formació dels periodistes per a entendre l’audiència, el paper clau del producte, la importància del vídeo social i l’exploració de noves vies com ara newsletters, esdeveniments i marxandatge.

L’AMIC, que agrupa més de 600 mitjans de proximitat digitals, en paper i audiovisuals, ha destacat la voluntat de crear una xarxa de cooperació entre mitjans transfronterers i integrar nous formats en les narratives informatives. L’ARRA, que representa unes quantes emissores de ràdio comunitàries d’Occitània, defensa el paper clau de les ràdios associatives en la diversificació de l’oferta mediàtica i la promoció de la cultura local, amb la perspectiva d’obrir-se a la resta de l’espai lingüístic català.

La plataforma Trens i Transports Dignes de les Terres de l’Ebre i el Priorat ha anunciat concentracions en unes quantes estacions de Catalunya el dissabte 22 de març si no es prenen “solucions immediates” al corredor sud de Rodalia. L’entitat denuncia un col·lapse evident i un tracte denigrant als usuaris de Tarragona, l’Ebre i el Priorat. “La situació és gravíssima i les condicions materials i de conservació de la infrastructura són pèssimes i deplorables. Cal actuar amb fermesa i constància per a solucionar una situació que fa temps que és insostenible i indigna per als usuaris”, ha apuntat Trens Dignes. “El col·lapse del corredor sud és feridor i fruit d’una greu deixadesa per part de les administracions”, ha afegit.

Demanen accions urgents i no tan sols disculpes

Trens Dignes ha valorat positivament les disculpes del president de la Generalitat, Salvador Illa; la consellera de Territori, Sílvia Paneque, i el director de Rodalia, Antonio Carmona, però considera que “no n’hi ha prou”. “La gravetat de la situació no demana disculpes. Exigim solucions immediates i urgents, i que se’ns escolti de manera activa i es facin efectives les propostes que fa anys que reclamem”, ha insistit la plataforma. “Demanem una cosa tan simple, però pel que sembla tan utòpica, com una bona gestió”, ha conclòs. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va anunciar fa uns dies que convocaria una manifestació per protestar contra el “caos” de Rodalia el dissabte 5 d’abril a l’estació de Sants, a Barcelona.

La Generalitat, el govern espanyol, Renfe i Adif han pactat de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. Aquest ha estat un dels acords de la reunió entre la consellera de Territori, Sílvia Paneque, el ministeri de Transports espanyol i els presidents d’Adif i Renfe, feta avui arran del caos ferroviari dels últims dies. Tots dos governs han acordat de reforçar els centres d’informació i gestió de Renfe i augmentar el personal d’atenció immediata als usuaris. És l’acord més tangible d’un seguit de punts que no aporten cap mesura definitiva per a frenar el caos a Rodalia. Segons Paneque, cal respondre a les incidències “amb més celeritat” i donar un tracte “exquisit” als usuaris. També s’ha creat una oficina tècnica per a la direcció i el seguiment de les obres.

Temps de prova abans de reprendre la circulació

Quant a les obres que impliquin una interrupció del servei de més d’una setmana, quan es reprengui la circulació no hi haurà passatgers a bord fins que no s’hagi fet un període de “marxa blanca”. Aquest període serà d’un dia per als talls de més d’una setmana i de dos dies per als talls de més d’un mes. Segons la consellera, si aquesta mesura s’hagués aplicat en la represa del servei després de les obres de Roda de Berà, s’hauria pogut assegurar que les infrastructures estaven a punt.

A més, han acordat que qualsevol actuació que afecti els usuaris del servei ferroviari s’haurà de comunicar a la Generalitat amb una antelació mínima de sis mesos.

Reunió de dues hores i mitja

La trobada ha començat vora les 13.00 i s’ha allargat fins a les 15.30. També hi han assistit el secretari general de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Jordi Terrades, i el secretari de Mobilitat i Infrastructures, Manel Nadal. Per part del govern espanyol, el secretari d’Estat de Transports, José Antonio Santano Clavero, i el president de Renfe, Álvaro Fernández, s’han connectat telemàticament. El president d’Adif, Pedro Marco de la Peña, s’ha incorporat a la reunió més tard, passades les 14.00, perquè el seu vol ha estat retardat a causa de la situació meteorològica.

Paneque va convocar aquesta reunió ahir al matí arran de les diverses incidències ferroviàries recents. Ahir una avaria en una catenària a l’estació de Sants va deixar les vies sense tensió i va obligar a aturar tota la circulació d’alta velocitat, cosa que va causar retards d’una hora de mitjana. Al migdia, una segona incidència ferroviària va interrompre la circulació entre Sants i la bifurcació de Mollet per l’avaria d’una vagoneta de reparació.

Agents de la policia espanyola han detingut a Borriana (Plana Baixa) un home acusat d’haver estafat més de 32.000 euros a persones afectades per la gota freda del 29 d’octubre passat, en la reconstrucció de les seves cases situades a prop del barranc de Torrent (Horta Oest).

Segons que ha informat la Prefectura Superior de Policia en un comunicat, el presumpte estafador hauria comès almenys vuit estafes i desapareixia després de rebre la meitat del pagament per avançat.

Les investigacions van començar al gener, quan tres veïns d’una urbanització de Torrent –greument afectada per la gota freda– van presentar denúncies independents a la comissaria, explicant que havien estat estafats després de confiar la reconstrucció de les seves cases a un home.

Els investigadors van comprovar que el sospitós actuava sempre amb el mateix patró i van detectar almenys cinc casos més. Oferia a les víctimes un pressupost “considerablement inferior” al preu de mercat i els demanava la meitat del pagament per avançat.

Un cop aconseguia els diners, feia algun treball mínim per guanyar-se la confiança dels afectats i després desapareixia amb qualsevol excusa, sense acabar les obres.

Durant la investigació, agents del Grup de Ciberdelinqüència de Torrent van identificar l’home, que oferia serveis de demolició i reconstrucció de cases amb una empresa el nom comercial de la qual havia modificat per atreure clients. S’aprofitava així de l’estat de necessitat i vulnerabilitat de les víctimes.

El detingut va arribar a estafar 32.456 euros oferint reconstruccions “ràpides” i “econòmiques”. A més, feia servir diversos comptes bancaris per rebre els pagaments, un dels quals estava a nom d’una persona morta que en el passat havia estat relacionada amb ell en altres delictes semblants.

Els agents han detingut l’home, de 41 anys, com a presumpte autor de les estafes. Té antecedents per fets similars i ha estat posat a disposició judicial.

El Tribunal de Comptes espanyol ha detectat incompliments legals i una infracció sancionable en la primera fiscalització d’Aliança Catalana. En el seu informe sobre les eleccions municipals del 2023, en què Sílvia Orriols va obtenir la batllia de Ripoll, el Tribunal de Comptes indica que Aliança Catalana va superar en 359,62 euros el límit de despesa electoral establert (3.516,15 euros), cosa que representa un excés del 10,23%. Aquesta irregularitat està tipificada com a molt greu segons l’article 17 de la llei de finançament dels partits polítics i pot comportar una multa d’entre el doble i el quíntuple del valor excedit.

A més, l’informe recull altres incompliments legals, com ara una donació de 500 euros rebuda sense DNI, aportacions per valor de 3.024,85 euros que no compleixen els requisits d’acreditació establerts per la llei, i una despesa de 1.070,14 euros sense la corresponent factura justificativa. La formació també va declarar una despesa de 605,14 euros en despeses de mailing, però el Tribunal de Comptes considera que el partit no compleix els requisits per a reclamar aquesta subvenció i, per tant, ho computa com a despesa ordinària.

L’informe assenyala que Aliança Catalana no va acreditar l’obertura d’un compte bancari específic per a les eleccions municipals del 2023, tal com exigeix l’article 124 de la LOREG. Això implica que tots els cobraments i pagaments –de 3.524,85 euros i 3.270,63 euros, respectivament– es van fer en efectiu, fet que incompleix la normativa. Davant d’aquestes irregularitats, el Tribunal de Comptes proposa al ministeri de l’Interior espanyol una reducció d’uns 7.500 euros en la subvenció electoral d’Aliança Catalana.

La reunió entre el govern, el ministeri de Transports espanyol i Renfe per abordar les incidències ferroviàries ja és en marxa. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha arribat a les oficines de Renfe i Adif a l’estació de Sants poc abans de la una del migdia. També hi assisteixen el secretari general de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Jordi Terrades, i el secretari de Mobilitat i Infrastructures, Manel Nadal. Per part del govern espanyol, el secretari d’Estat de Transports, José Antonio Santana Clavero, i el president de Renfe, Álvaro Fernández, s’han connectat telemàticament a la reunió. El president d’Adif, Pedro Marco de la Peña, s’hi incorporarà més tard perquè el seu vol ha patit retards per complicacions meteorològiques. El govern va convocar aquesta reunió ahir al matí arran de les incidències ferroviàries dels últims dies. Paneque va remarcar que calien “solucions immediates”.

L’home que s’havia enfilat amb una bandera palestina a la Torre d’Isabel, on hi ha el rellotge del Big Ben, al palau de Westminster –seu del parlament britànic–, ha baixat després de més de setze hores i ja ha estat detingut.

“La detenció s’ha fet efectiva. Ha estat un incident llarg per la complexitat de l’espai on es trobava i la necessitat de garantir la seguretat dels nostres agents, de l’individu i del públic en general”, ha dit la policia.

Els fets van començar dissabte a les 07.24, quan la policia va rebre l’avís que un home s’enfilava a la torre del parlament. Els agents es van desplaçar a l’indret, amb el suport de la Brigada de Bombers de Londres i el Servei d’Ambulàncies de Londres, per resoldre la situació.

Un camió de bombers va elevar tres persones en una plataforma fins a l’altura on es trobava l’activista, que continuava publicant fotografies i vídeos a les xarxes socials. En un d’aquests enregistraments, una dona vestida de paisà li pregunta quant de temps creu que podrà aguantar a la torre, i ell respon que baixarà quan decideixi: “Ara mateix estic bé i segur”. En un altre vídeo, assegura que volia resistir-hi tres dies i mig amb la bandera i el mocador palestí.

Mentrestant, desenes de manifestants propalestins s’han concentrat prop del parlament, però la policia ha impedit la protesta a la vora de la seu de la BBC, al·legant la proximitat d’una sinagoga en dissabte, dia sagrat jueu.

Els organitzadors –Palestine Pulse, XR per Palestina i altres grups– han traslladat la protesta a Downing Street. En passar pel Big Ben, han expressat el seu suport a l’activista.